Bona nit, benvinguts un dia més al primer programa de la temporada de Babilònia, com sempre.
Sembla que sempre serà l'última, però no és l'última.
Sembla que no hagi passat el temps, eh?
Sí, que no hagi passat el temps.
Han passat tres mesos i aquí estem tots ja d'una altra vegada tornant i, bueno, esperant que, teòricament, aguantem fins al juny.
Aguantarem, aguantarem.
Segur que aguantarem.
Em ho dic perquè...
Sí, jo crec que sí.
Sí, segur?
Sí.
Home, és que ja portem quatre anys o cinc anys?
Ja portem quatre anys, em sembla, eh?
Són quatre anys, si no m'hi equivoco.
Jo que em vaig comprar més tard, perquè jo crec que és el tercer any el meu, no?
Sí, jo diria que fa més, eh?
Cinc anys? Parlem de Babilònia, no parlem d'altres programes, eh?
Sí, però jo crec que ja portava-ho, quan vaig entrar jo, i aquí em sona que si jo no sé si és la tercera o la quarta, potser és la quarta aquesta.
Tu comences la quarta.
Jo començo la quarta.
Jo començo la quarta, tu és la cinquena aquesta, ja no ho sabem.
Ho diria perquè ja ens coneixem massa bé, no?
Jo crec que...
Hi ha unes tensions internes.
Jo crec que ja fa set anys.
Set anys ben bé.
No ho resoltes.
Set anys ben bé.
No, set anys no.
Sí.
No, Babilònia, set anys, no.
No?
No, no, no.
Doncs no anirà lluny, eh?
Jo crec que...
Bueno, no ho sé.
Ja ho miraré, a veure, ja faré memòria, i ja la setmana que ve ja us ho dic, no?
Perquè jo no he fet els deures, no sé que hi ha temporades d'enviar.
Home, és que aquí el present té des del 96, i el David, des de quan portes aquí a Ràdio d'Esvern?
Des del 94?
93.
93.
Per això dic, que ja portem tants anys que hem fet els programes, que ja no sabem ni en quina època estem,
que ja portem aquí vint i pico d'anys, eh?
Sí, sí.
L'he de demanar autògraf, o sigui, o alguna cosa així.
Sí, sí, exacte, un monument, una cosa d'aquestes, al mig del poble, no?
Molt bé.
Ja aniria bé, no?
Bueno.
Molt bé, doncs com sempre, bueno, seguirà la mateixa norma, no?
Vull dir, som els quatre companys de sempre i el present, eh?
Sí, sí.
I, bueno, ens falten dos avui, i estem amb el Nacho Alonso.
Què tal?
Tot molt bé?
Molt bé, molt content.
Fas cara com en cara d'una mica moranet, eh?
Aquí a la zona superior del caparró, com jo.
Bueno, sí, sí, a part superior segur.
Estem encara aquí, amb aquesta banda d'aquí encara moranets, no?
Sí, sí, sí.
Jo no, jo tinc ben blanquet, eh?
Sí, no?
No, perquè tu tens molt de cabell, bandarra, eh?
Mata de cabell aquest que ho ha.
Home, això ja.
Ostres.
I el David Muntaner.
Hola.
Tot molt bé, Xa, tu?
Sí.
Sí, sí, sí.
Com sempre, no? Fantàstic.
Un estiu plàcid.
I ens falta la Rosa Alcalà i el Jaume Vidal, que ens vindrà la setmana que ve.
Que, bueno, aquests dies sabem que també estem per aquí, mig mig, que si hi ha uns a feina,
que si la setmana de la Mercè, bueno, estem amb aquesta...
Sí, és una miqueta encara...
Sí, la setmana d'aquestes tontes.
Ja sueto.
Estem arrencats.
Exacte, però ja la setmana que ve ja començarem ben ferm, perquè clar, ja comencem a l'octubre
i ja no podem fer més vacances ni més coses amb aquesta vida.
No, ja hem d'aixecar...
Hem d'aixecar el país.
Hem d'aixecar.
Catalunya, evidentment.
Molt bé, doncs, parlem avui, farem tres seccions.
Un que són viatges, perquè clar, hem viatjat molt.
Sempre.
És un clàssic.
És un clàssic del primer dia, no?
Ja expliques tot allò corrents i tal, perquè et falta temps per explicar les coses.
Parlarem d'Escòcia.
Sí.
Parlarem de Canes, que ha estat el Nacho.
Parlarem de Roma, que ha estat el David i el present també.
hem coincidit, no amb dates, però sí amb elements, no?
Sí, amb allò.
I també per aquí hem fet un viatge per París i els castells i les ciutats del Loire.
No tot el Loire al 100%, però, bueno, comentarem quatre cosetes que també valten la pena.
Llibres.
Doncs dos llibres.
Bé, tots ells bastant vinculats amb el món del terror, del suspens, no?
Perquè tant Matadero, del David Tribinho, com un llibre que ha llegit el David, que es diu La Senyal,
doncs són llibres que tenen aquesta base més de suspens, més una mica de terror i tal.
I cinema, com sempre, com és el nostre gran apartat, el Nacho ha vist Midsommar, també ha vist Era ser una vez Hollywood,
tant el Nacho com el David, i també el David David, a qui en hierro mata.
Per una altra banda, hi ha dues pel·lícules per aquí, de dos grans, bueno, dos grans pintors de dos els temps,
que és Van Gogh a les portes de l'eternitat i Gauguin viatjat a Haití,
que són dues pel·lícules dedicades a aquests pintors del post-impressionisme francès,
que jo comentaré també una miqueta, i se'ns dona temps, també parlarem de Rudolf Nureyev,
i aquest el ballerí dirigit per Ralph Fiennes, que és un pel·lículum com la copa d'un pino,
i que llavors val la pena, per el que és, per el que tracta, que si dona temps, comentarem.
Doncs ja està, feta les presentacions.
Ah, deixeu-me fer un comentari, sisplau, sobre un curset que, justament com estem parlant de temes de cultura,
que en aquest cas començarem el dia 1, en concret, el 2 d'octubre, el dimecres,
aquí al Taller d'Arts Plàstiques de Can Ginestà, al carrer Carles Mercader,
doncs que comencem, insisteixo, el dimecres, dia 2 d'octubre, a les 5 de la tarda,
que és el cinema còmic Mood, és a dir, parlarem bàsicament dels primers, com Max Linder,
i després sobretot farem grans especials dedicats als coneguts del Gordi i el Flaco,
l'estant en Laurel, Oliver i Hardy, perdó.
Estant Laurel i Oliver Hardy.
Ah, exacte, vull dir, he fet els canvis, Harold Lloyd i Buster Keaton.
Molt bé.
I després ja, a partir del trimestre que ve, ja farem Charles Chaplin i farem altres coses,
i entrarem en un món, insisteixo, que ja parlarem del cinema d'avantguardes.
Aquest és interessant, això.
Parlem de cinema d'abstracció, d'adaïsme, surrealisme, impressionisme,
que n'hi ha francès i una sèrie de coses.
Però bé, això ja ho comentarem, però aquest trimestre parlarem del cinema còmic,
ens ho passarem molt bé, doncs simplement, doncs això, passeu per Can Ginestà
i doncs pregunteu per aquest curset i des d'aquí ho recomanem, d'acord?
Molt bé.
Ja està bé de la publicitat, doncs ja, això, doncs parlem dels viatges.
Vinga, comencem per Escòcia.
A veure què tal.
Mira, poso música una mica, eh?
Vale, Braveheart, no?
Aquesta cosa una miqueta així més animadeta.
Braveheart que està per tot arreu, el William Wallace aquest,
l'han tret, bueno, punta, però per tot arreu, bueno.
Clar, clar.
Mira, Escòcia és la part nord d'Anglaterra, una part una mica especial,
perquè són més nòrdics que anglesos, on ja es nota ja una mica d'influència,
fins i tot pel clima, no?, que és un clima una mica més sever, no?,
estàs ja a una alçada en latitud similar a Noruega, la part del sud de Noruega,
o sigui, la part del nord, diguem-ne, d'Escòcia està molt amunt.
i es nota, es nota que fins i tot que sigui a l'estiu ja fa més fred,
hi ha molt vent del nord, hi ha molta boira al cel molt, molt, molt, zona nord,
i això, clar, això fa que el paisatge tingui unes característiques de,
clar, com està nubulat i tal, doncs tons grisos, no?,
els llacs, que hi ha un munt de llacs per allà són de color gris,
el llacnès és de color negre gairebé,
hi ha un munt, el llacnès al final, bueno,
i quan vas veure el monstre per allà, va fer així o no?
Bueno, em va saludar, vam parlar, sí, sí, sí.
Bueno, ens han explicat tota la història molt ben explicada,
que si al final és un esturion, que si no sé què,
que si no sé què, que si no sé què,
que si no sé què, no sé què, no sé què,
potser el llacnès és el menys escenogràfic,
el que passa és que és un llacnès, clar, que dius,
ostres, mira, bueno, fem una foto i tal,
perquè hi ha un llacnès per estar només i ja està,
però hi ha llacs molt, molt més macos,
llavors, clar, això sí, castells per tot arreu,
castells en uns emplaçaments brutals
perquè estan a dalt d'un promontori
que es veu o el mar,
si us recordeu com enviem les fotos,
o al costat d'un llac,
i clar, és un ambient tot molt verd, no?,
tota la gespa que arriba arran d'aigua,
llavors tot aquest paisatge,
és un paisatge molt com a Galícia o alguna cosa així, no?,
és un paisatge molt de mar del norte, no?,
i això és molt escenogràfic, no?,
i en fet, bueno, han rodat allà pel·lícules per un tubo
i et diuen, no?,
doncs Highlander, aquella pel·lícula que vam fer als 80 i tal,
que era la balaçada...
Els Immortales.
Els Immortales, aquest Highlander,
que es va fer al castell d'Elean Donant,
doncs passem al castell.
Bueno, i per tant...
Són castells medievals, no?,
del segle XIV a XV,
o anem per aquí XVI, potser,
o són més anteriors.
Algú és més anterior,
però què dius tu?
Més a la vida d'aquesta època,
més a la vida d'aquesta època.
A l'Alta del Mitjà, ara que sí.
Exacte.
I, bueno, és un territori molt guerrer,
hi ha un territori de molta història,
també amb problemes amb els anglesos i tal.
Es veien estelades.
Es veien estelades?
Ostres.
Llavors, a algun punt,
a l'Escosesa hi ha alguna estelada.
Bueno, perquè suposo que ells estan,
clar, com tant...
S'ensensibles, el tema.
Sí, sí, el tema de la independència.
S'ensentrar en temes d'una o d'una altra,
però això era, es veia,
i sobtava, dic, ostres...
Però aquí a Escoceses no hem vist mai.
Alguna manifestació s'en veu, eh?
Alguna manifestació s'en veu, eh?
Sí, perdó, sí, sí, sí.
Però pel carrer, així penjades, no n'hem vist.
Bueno, però sí, sí, bueno,
vull dir que és una cosa curiosa,
anecdòtica de veure't.
Molt anglesos també, clar,
perquè tota la parafernalia és anglesa
i tot l'ordre anglès, diguem-ne.
I, bueno, ja dic,
els paisatges són maquíssims,
són el que són els highlands, diguem-ne,
aquestes muntanyes que estan cobertes de gespa
per tot arreu, no n'hi ha ni roques.
Tu veus una muntanya de mil metres,
tota, tota, una ladera, tot arreu,
i vas passant i veus una i una altra.
La parafer que hi ha als highlands és molt maca,
és veritat, molt maca.
No són muntanyes enormes,
però ja he dit que no passen a lo millor dos mil metres,
però són molt macas,
molt escenogràfiques, molt macas.
I després, l'illa Sky,
que són les Èbrides,
que és un punt que sempre jo havia volgut estar
per la sinfonia de Mendelssohn,
que m'agrada molt i tal,
i entrar una mica en el tema cultural.
Tens raó, ostres, sí.
I, hòstia, les Èbrides,
i després, les Èbrides interiores,
les Íbrides o alguna cosa així,
no és exactament Íbrides,
bueno, en anglès no sé com és,
les Èbrides interiores,
i després estan les exteriores,
en les interiores està l'ísla d'Aran,
la famosa pel·lícula de los hombres d'Aran,
que estan ahí.
Ah, sí, sí, sí.
A veure, pues ahí està l'ísla d'Aran.
I aquí està l'ísla d'Escai,
que l'ísla d'Escai és una illa
que tu quan arribes dius,
ostres,
dic, siente un toque a, no sé,
com més al nord,
i jo anava,
un dels que anava havia estat a Islàndia,
dic, sí, sí,
a mi em recorda molt l'Islàndia,
és una illa volcànica,
també amb un rotllo això, no?
Pues,
petites muntanyetes que són d'ergen volcànico,
coses negres per allà,
moltes llespas també,
platges molt guapes,
molt salvatges allà,
o sigui,
allà per veure balenes
i per veure dofins
i per veure coses d'aquestes, no?
Clar, però allà banyar-se ni en broma.
Ni en broma.
Perquè l'aigua està congelada, no?
I a part de la temperatura.
Sí, segur, segur.
No podem ficar la mà, ja és suficient.
Clar, també s'estan en una sala important,
ja dic,
que aquelles estan...
Sí, una latitud important, important.
Exacte.
I, bueno, ja dic,
passatges naturals, eh?
Més tema cultural de museus...
No tant.
No, Edimburg,
Edimbra,
es diu així,
és una ciutat,
Edimbra,
és una ciutat que té,
doncs,
que té el festival d'Alagost,
el festival aquest de bandant maco,
de teatre,
de fan tot tal,
però, bueno,
és una ciutat molt maca,
que té el castell,
que té edificis,
que té carrers macos,
però no és que sigui allò,
que dic,
ostres,
que té una història,
que allò és maca,
és maca,
veritat.
A Verdi-en també,
A Verdi-en és una ciutat curiosa,
perquè és una ciutat,
és una ciutat del petroli,
d'allà al nord,
que tenen molts calés,
llavors tenen unes avingudes
amb edificis nous,
que combinen edificis una mica antics,
no molt antics,
diguem-ne,
com 17, 18,
com a molt i tal,
aquests països.
i, bueno,
però ja dic,
és més aviat paisatges,
és cosa més aviat paisatges,
pots trobar-te la cultura,
evidentment,
perquè la tens per tot arreu,
els monuments i tal,
però és més,
no sé,
com altres països,
com a mínim,
Irlanda,
que té moltes grans titànic,
o altres llocs,
però aquests,
bueno,
són,
però si us agraden els paisatges,
sobretot d'aquest estil nòrdic,
us agradarà moltíssim,
ja dic,
tota la combinació aquesta de castells,
aigua i muntanyes,
allò verdes,
és molt maca.
I Glasgow?
Vas a estar a Glasgow?
Sí.
Sí, sí.
I què tal Glasgow?
Bueno,
Glasgow és molt gran,
molt més gran,
exacte,
molt més gran que...
Això ho he de tenir,
igual com Barcelona o així,
no és tot molt gran,
perquè Glasgow i el gran Glasgow
i no sé què,
no és tan gran.
Glasgow té molt macos els,
i allà tots,
són els cementiris,
però són els cementiris d'aquests
que estan darrere de les estil·lècies
i són cementiris al terra.
Ah, floretes.
i tal.
Sí, sí, són els cementiris
amb làpides i tal.
I el de Glasgow,
el pots visitar que està en un turó,
diguem-ne,
tu arribes a la catedral,
que és maca,
és una catedral protestante també,
això és curiós,
no?,
de veure,
perquè...
És diferent,
les icones.
Per fora,
per fora tu no ho notes,
però per fora és una catedral,
jo què sé,
del segle XVI o quan sigui,
i entres per dintre
i canvia tot,
és més fusta,
la decoració és diferent,
sobte,
no?,
té allò com una càmera separada
d'una altra,
allò amb cortines
que entres dintre ja,
com,
no sé,
no tan austero,
diguem-ne,
és una mica més
una cosa diferent.
I tampoc són tan amants
de la càmera de les icones.
No,
no,
la imagineria no,
és una cosa mínima.
És una cosa més burguesa,
no?
Algún Crist,
la paret,
algú molt pur,
algú molt net.
Però no t'has allà
que és un tio
que l'estàs pagant
per fer servei,
diguem-ne,
perquè porti el sermó
i tal,
és un rollo així.
Llavors,
a l'altre...
Més professional.
Sí,
exacte.
Sí,
com és el millor sajón
de tots els professionals
per a tot.
Ara hi ha un turó
que hi ha un cementiri
que és bastant gran,
que pots passejar,
que pots anar a passar
a la tarda tranquil·lament
perquè està obert i tal.
I és,
bueno,
és bonic,
perquè veu tota la ciutat
i veus allà
mausoleos,
lápides,
és un lloc molt tranquil,
no?
Jo sempre estàs en un cementiri
que estàs una mica així,
però que estàs tranquil.
Em sembla com si...
Hi ha morts allà,
i fins i tot hi ha morts nous.
No molts,
però sí que hi ha molts
antics,
diguem-ne,
del 1700,
1800 i tal,
però hi ha hagut
del 2006 i tal,
bueno,
no tants,
però que no tens la sensació.
És com un jardinet.
Un jardinet,
més aviat,
però té molta pau.
Ja t'es tires a la gespa,
que potser tens al costat
allà d'alguna cosa.
Però no passa res,
estàs molt tranquil.
El dia,
molt tranquil.
I bueno,
doncs recomanable
i ja sabeu,
si podeu...
Fantàstic.
I hi hagi de gastronomia,
què?
Bueno,
gastronomia
Angladerra.
Clar.
Això no és do millor
que...
de la cervesa,
no?
És potser no millor.
Bueno,
la cervesa no,
allà el whisky.
Allà el whisky,
és veritat que...
Allà aquesta anèdota
que vam explicar,
que vas allà,
tenen cervesa
com a tot arreu,
però el que tenen específic
són els...
Els whisky,
els processos,
clar.
Els processos
i llocs
on venen només whisky,
no?
Molt castan
i totes les ovelles
i aquestes vaques
que són,
saps què tenen allò,
tot molt de pel.
Molt de cabelles,
molt de pel.
Sí, sí, sí,
que no sé com es diuen.
Sí, sí,
que són molt simpàtiques,
però bueno.
I la gent,
què tal?
La gent,
bueno,
potser una mica nòrdica,
no?
Sí,
anglesos.
Anglesos,
bueno,
van una mica...
I quan surten a festes
s'emborratxen superràpid,
no?
A tope.
No, no, no,
però ja a les 7 de la tarda
en els pubs
ja borratxos tots,
ja està.
Això és molt típic del nord,
a més finlande
no passa això,
però bueno.
Però caiença pel terra
a les 7 de la tarda,
igual aquí a Irlanda,
també ho veus,
sinó aquí igual, no?
I bueno,
tothom,
el pub allà ha ficat, eh?
Clar, clar,
la filosofia del pub
és el que hi ha.
Molt bé.
Bueno,
però recomanable,
Escòcia,
ara apuntem a veure
si l'any que ve
ens podem escapar.
A veure,
a veure,
això ja...
Cara,
perquè és la lliure, eh?
No, clar, clar,
és caret,
caret,
ja ara ha baixat,
tot allò del Brexit,
ha baixat.
Està mirant l'any passat
per mi,
fa dos anys a Escòcia
i no sortia barato, eh?
Si passa un circuit
no sortia barato,
tu ara sortia bé,
però em refereixo
que no és una cosa...
Hotels cars,
menjar car,
per això, per això, per això.
O sigui, tot és car
i fins i tot
que l'any lliure estigui
com a l'euro,
però és car.
Bé, vinga,
següent.
Vinga,
Roma, David.
Roma.
Vinga, diré que abans
anem a Roma.
Ostres, tu.
Ciutad de Viena.
Bé,
aquí hi ha dos punts de vista
diferents,
el meu i el del Xesco.
Sí, clar,
o no?
No, home, no,
perquè les circumstàncies
són diferents.
Jo anava en família,
amb nens petits
i el Xesco anava sol
i en forma,
en cima.
O sigui que...
En forma
i formao,
vull dir...
Sí, clar, home...
Em refereixo
que hi ha una base
de por ahí...
Però tu vas
a lo que anaves,
a lo professional,
a veure coses
que segurament...
No sé si et podràs
tornar a veure
alguna vegada.
Sí, no, no,
home, no ho sé.
No se sap mai.
No, per si de cas,
sí, ja ho tinc dit.
Me lo paté todo.
Jo vaig anar a un...
Era un viatge,
doncs anava a veure
el més típic.
Com si ve aquí a Barcelona
i veu la seva família,
al Camp Nou
i quatre tonteries més.
Però no m'estic de Roma,
d'un i dos.
Sí, sí, sí.
De veure molt,
d'un i dos, eh?
De veure molt, eh?
També, ostres, d'un i dos.
Sí, home,
vam enganxar el primer dia
que feia una calor
que rebentava.
Jo no,
els cols s'hi devien anar
en jaqueta,
però és que allà
era horrorós.
O sigui,
era pitjor que aquí.
Era pitjor que aquí.
Arribar a l'estació de tèrmini
és com arribar,
jo què sé,
dius,
ostres,
és que vam al·lucinar.
O sigui,
el punt,
hi ha qui li té,
li dono,
per segons quines persones,
el fet d'aquest punt
de cadenya que té Roma
li és un encant.
No dic que no.
A mi m'agrada.
No dic que no.
Però, clar,
primer sobta.
Clar.
Perquè dius,
hòstia,
és capital d'un país,
Itàlia.
La zona puntant de tèrmini
és una mica...
Sí.
I aquella s'ha de...
És que ni sants.
No, no.
És una mica xunga.
És molt xunga.
I vam arribar allà
i dic,
hòstia,
això què és?
Però bueno,
dic,
bueno,
primer anem a esmorzar
perquè anàvem amb dejú.
Però la primera empresa
de vegades serà...
Sí, sí,
la primera empresa
és bèstia.
El transport públic
deixa molt que el desitjar,
també.
El metro.
El metro.
El metro no vaig entrar
perquè no em va caldre.
Jo el metro em vaig a enpassar metro,
però també els tramvies.
Però el tramvia.
Alguns eren dels anys 50,
tio.
Però literal.
Però molt bé.
Literal, eh?
I bueno,
la ciutat,
aviam,
és com...
és com...
és com...
és com aquí.
És com aquí.
O sigui,
el caràcter de la gent d'allà
trobes com a casa.
Sembla que no estiguis de vacància.
I són plans físicament,
no són tan diferents, eh?
No, igual, igual.
Les noies i la forma de vestida
i les senyores...
Igual.
Ara parla català
i no parlava italià,
feia gràcia.
Sí, sí.
No, no, no, igual.
Jo no vaig trobar
una diferència abismal.
La part del nord d'Itàlia
sí que és nota, eh?
Sí, ella és diferent, té raó.
Sí, és completament diferent.
Florencia,
la que hi havia avui,
aquella banda d'allà...
Milana,
ja som més...
València...
És com més alemany.
molt moranets,
elles són molt moranetes,
molt baixetes, també.
Sí, sí,
sí, és un altre món.
Sí, això.
Vull dir,
i això és una altra història.
Digues-te-me.
En canvi, a Roma no.
Jo vaig, bé, normal.
Com si anés a Barcelona,
però una ciutat
bastant més gran,
monumental,
a més no poder.
Bestial.
Bestial.
O sigui,
a més és curiós,
està molt...
A nivell de...
Clar, és que jo no he fet
el turista per Barcelona.
No sé què és fer el turista
per Barcelona,
per tant,
en aquest sentit,
no puc comparar.
M'entens?
però tota la part monumental
més tòpica
ho tenen molt ben gestionat.
Les coses com siguin.
Sí, sí, sí.
Ho tenen molt ben gestionat.
I volen arreglar bé.
I tot aparentment,
i tot i el caos aparent
dels transports públics
és bastant puntual.
És bastant puntual.
Mouvia amb una aplicació
que es diu Moubit,
més o menys,
i quadrava més o menys
els horaris que t'indicaven.
O sigui,
que en aquest sentit,
no...
L'especte era trotinat,
però no podia dir
és que no passa ningú.
No, no, no, no.
O sigui,
amb això es complia.
Per l'edat,
espera,
perdoneu,
és que el micro
em fan,
a les teves em fan una mica el burro.
Llavors,
per l'edat,
et baixa una miqueta
la potència
que el millor és això.
Sí,
vam visitar
el més tòpic
els museus vaticans,
el Sant Pere del Vaticà.
Sant Pere del Vaticà.
Vas anar a Sant Pere i Víncoli
per veure el Moisés.
Sí,
vam visitar
totes les més o menys
places i esglésies més tòpiques.
La Piazza Navona,
la Piazza Espanya,
la Piazza,
no,
Venècia,
el Popolo.
Sí,
la Fontana di Trevi,
tot allò d'allà,
el monument aquell
de Víctor Emanuel,
el Panteón.
Sí,
això podies dedicar un dia
tranquil·lament
a anar-t'ho patejant
i anar mirant.
Sí,
perquè està tot a prop
i vas caminant.
El que passa és que
les dates que vam coincidir,
jo es puc dir
que hi havia el triple de gent
que segurament t'has trobat.
Sí, clar, segur, segur.
El triple.
Hi havia molta penya,
però segur que tu...
Jo, per exemple,
per entrar als Museus Vaticans,
nosaltres vam trobar
qui vagi en èpoques massives,
recomano que s'agafi una entrada
pagant més,
però que t'entren directament a dintre.
Clar.
Perquè la cua
per entrar als Museus Vaticans
era tota l'avinguda aquella
que puja,
era tota l'avinguda,
era una cua.
Ja,
sí, sí,
igual, igual.
Però tu anaves amb el tiquet aquell,
especial,
que un senyor o una senyora
et va posar amb una gent
i vas entrar per una porta lateral.
Sí, sí, sí.
Llavors allà vas fer
mitja horeta de cua.
No, no, no vaig tenir cua, res.
No, jo vaig fer un quart d'hora
entre que passaven els aparells i tal.
No, no, no, no.
Jo potser vaig pagar una mica més
i jo directament
el tio ens va pujar a peu,
va entrar directament
per les entrades,
per la porta d'entrada
dels Museus Vaticans,
ell va recollir els tiquets,
ens els va donar
i ja directament vam entrar.
Val, jo vaig fer una miqueta de cua,
però era per culpa dels controls.
Ah, no, no, no.
Sí, sí, ho vam passar directament.
Ah, doncs jo vaig fer una miqueta més.
Entra David.
Val, i els Museus Vaticans
és espectacular.
És una bestiesa.
O sigui, potser l'únic que puc dir
que el supera és el Louvre.
Sí.
Des que jo hagi vist.
Sí, jo crec que sí.
A nivell de quantitat d'obres d'art.
Sí, el Louvre jo...
El Louvre o el Museu del Prado,
fins i tot, eh?
No hi ha estat.
És a dir, el Museu del Prado
és una bestiesa.
Però el Museu del Louvre és...
Ja.
Comparat, potser dius...
Però és que és més variat.
El Museu del Louvre...
El Prado és més concret.
Sí.
El Louvre hi ha moltes coses.
I aquí potser tenen coses
que el Museu del Louvre i el Prado
es molarien les urpes per aconseguir.
I tant.
No, no.
Hi ha unes coses meravelloses.
Està enganxat a la parella,
ja arriba el dos.
Solament a les estances de Rafael
ja matarien, no?
És a dir, és que...
O els frescos de la capella sextina...
Home, això ja és una cosa intocable, no?
No té nom, però després...
Hi ha només detalls,
com per exemple, vaig fer fotos
de les vasijes aquelles de gregues
que es veu jugant a escacs.
Allò també, allò té un preu
que jo calculo i dic...
Hosti, però si això...
La pare antiga és una...
Ho tenen en una sala cutre de nassos?
Que crec que és com un pas...
És de pas?
I dius, però si això en qualsevol altre museu seria...
I tenen una saleta d'art egipci?
Que res, sí.
Són 15 o 20 cosetes,
però tenen dos molt importants, eh?
Que jo em vaig quedar i vaig dir...
Eps, quan hi havia un atut mos i no sé què més,
vaig dir, això és important.
Vull dir, que són les tèpiques
que jo quan feia glacé presentava i tal, no?
I estan allà, vull dir que...
El Gesco no li calia, per exemple,
però el que és profà amb la matèria
o aficionat...
Jo no coneixia tot,
però vas a buscar el que coneixia,
lògicament, clar.
Però val la pena agafar-se una audioguia.
Sí, sí, sí.
Ara, llavors no acabes amb tot el dia, eh?
No, a més, a més,
l'audioguia pels nens
és una audioguia que has d'anar
com seguint un circuit
i tachant i buscant...
Ara has de buscar això.
I clar, no s'ho va passar,
pipa, buscant.
Però hi havia 300 i escaig d'entrades, eh?
Sí.
Almoçó, vull dir, per anar picant, eh?
300 i escaig d'obres.
És una passada.
Imagina't, és que tens per tot el dia.
Nosaltres vam estar
des de les 9 fins a les 2 de la tarda.
Sí, sí.
Que fa tant de temps que vaig estar...
Vaig recordant, vaig recordant.
Vam anar a dinar,
ens van enganxar aquells típics
que et venen propaganda
i vam anar a dinar a un restaurant d'allà darrere,
menú barato.
Molt bé, molt bé.
Però bueno, 10 beuritos i ja està.
I a la tarda vam veure
Sant Pere del Vaticà
que vam pujar dalt.
Pots pujar dalt a la cúpula amb un ascensor
i bé, val la pena.
I vas apropar al castell de Sant Àngelo
i al ponte de Sant Àngelo?
No.
Estava acostant?
No vas apropar al castell i al pont?
Pensa que quan vam acabar de Sant Pere del Vaticà
No, no, no, patats.
Estàvem trinxats.
Clar.
El que de ganes teníem
era d'agafar el tramvia
perquè estàvem una mica lluny l'hotel
Sí, sí.
I anar a descansar
perquè no podíem més.
I més els nens.
Hi ha un pont amb uns àngels i tal
col·locats allà mateix,
re, un quilòmetre més o menys
trenen cap allà i tal, no?
I és molt xulo, són de Bernini.
Sí, aquell moment els hi dic.
Un quilòmetre molt rosa.
I et maten, no?
No, a més, tampoc ho desconeixia, eh?
Sincerament, vam anar a un més tòpic.
Clar, clar, clar, clar.
I bé, la part del Coliseu...
Potser la part que em va de sebre un empèl
va ser la part del Coliseu.
El parc.
No, la part, la part.
O sigui, el...
El foro.
No, el foro romà.
El foro romà, no.
I els imperials?
El Coliseu.
El Coliseu en si...
No et va agradar el Coliseu?
Sí, que em va agradar.
Sí, però m'esperava...
Més gran.
Més gran, sí.
Més majestuós.
Jo passava cada dia per davant del Coliseu,
d'anar de tornada.
Jo me l'he vist com 30 vegades
i al final ja me'l coneixia de memòria.
Clar, tenies més de comar.
Jo estava a 700 metres, no?
Ja, suposto, clar, però està com està,
vull dir, no està completament conservat,
però està bastant ben conservat.
Sí, sí, i ara estan fent un símil d'arena i tal,
per poder veure'l bé.
Clar.
Sí, però dius...
Però suposto que dius, ostres, mira,
jo història, no?
Sí, sí, sí.
Que meravilles.
Clar, el que passa és que són coses que dius,
a veure, la part més antiga
era la part més complicada de totes, en el fons.
Perquè, clar, t'has de fer la idea.
Quan vas al Foro Romà,
t'has d'imaginar que allò és la Basilica de Magentio,
aquí tens la Casa de les Vestales...
Clar, el circo, el veus i dius...
Clar, el circo, el veus i dius...
Clar, el circo, el veus i dius...
Clar, el circo, el veus i dius...
Clar, el circo, el veus i dius...
Sí, de l'emperador aquell que té...
Clar, que és allargassat i tal.
Clar, i llavors, clar, després has de pujar al Palatino,
el Palatí que està a la banda de dalt, no?
Sí, sí, hi ha les fonts aquelles, també.
Exacte, és una bestiesa.
Sí, és una bestiesa.
Moure't per allà dins.
Aquelles estàtues del dit i tal.
Exacte.
I caracal i no sé què és.
No, allò del dit, això és al Campodoclio,
això és al Capitoli.
Al piatge al Campodoclio.
Al Palatino, no.
No vull dir...
Ah, Palatino no.
Allò que dius que són els museus capitolins.
Sí, sí.
Al Palatino eren les tances de l'emperador.
Exacte.
Sí, a la part més alta.
Exacte.
I allò estava la casa d'August,
la casa...
Sí, de diferents i tal.
També estava no sé qui i tal,
i allò era una borrada i tal.
No, aquí ho vam fer amb guia.
Amb guiat.
Guiat, vale, vale.
Perquè vas allà i vas caminant i dius,
ah, vale.
No, jo portava una informació i tal,
d'una guia i tal,
i anava mirant i això és aquí i tal.
No, no, no, aquí ho vam fer amb una noia guiada
i és l'únic que vam fer guiat.
L'únic que se m'ha fet llarguíssim,
perquè n'hi ha forma de sortir,
és a dir, està tot...
No, no, i bé, a nivell...
És interessant.
Bé, i a nivell gastronòmic,
doncs què t'haig d'explicar, no?
Basta, punta, pala.
Recomano un restaurant molt concret del...
No vaig poder anar, no vaig poder anar.
Et vas perdre els millors espaguetis a la carbonara
en carxofa fregida que he provat a la meva vida.
M'estau picant?
Perquè, clar, jo he quedat un cap de setmana,
que vam dir, com la segona no vam fer,
i dius, bueno, doncs un cap de setmana agafarem
i em direm,
doncs igual m'agafo un cap de setmana de novembre.
Un cap de setmana llarguet i et vires...
Aviam, d'on has estat mai, sí?
A Roma, has estat a Roma.
Sí, sí, sí, però et mires Vaticà Coliseu
i Trastevere, per dir alguna cosa?
Sí, sí, és això.
I ja fas la Roma més així?
Sí, sí, però ja hem estat, diguem,
potser ja m'aposto que no es veu les catacumbes,
no es veu alguna cosa,
el Trastevere molt poc, el veuríem més,
hòstia, jo ara m'he picat.
A mi el Trastevere no m'ha desagradat,
però tampoc em va matar, eh?
No, no m'ha...
I mira que vaig moure'm dos vegades pel Trastevere,
perquè vaig a Santa Cecília, vaig a Santa Maria,
i a Trastevere, les esglésies són brutals,
a Trastevere, eh?
Són molt maques els mosaics.
Hi ha molta cosa paleocristiana, molt mosaics i tal,
que s'ha de veure, n'hi ha la tira d'esglésies.
I ja li deia abans al David,
i fora, és a dir, Sant Paolo d'Extremurs,
Sant Lorenzo d'Extremurs,
hi ha una sèrie d'esglésies fora,
que són aquestes, que són unes basíliques brutals,
igual de grans que Sant Pere del Vaticà.
I la gent no hi va.
Està a 8, 8, 8, tu vas, 4 o 5.
Però és que clar, la gent no sap que a Santa Maria de la Vitoria
està a l'Extremurs de Santa Teresa.
La gent no sap que a Sant Francesc o a Ripa
està una de les primeres escultures del barroc,
que es diu, que és una meravella,
que està la Ludovica amb una església,
por ahí també, al final del Trastevere.
I jo vaig arribar allà, vaig dir,
nadie está viendo la Ludovica del Bernini.
Vull dir, són unes obres que són importantíssimes.
Però això que diem, que la gent cau,
sempre el que em sembla que és lògic,
però hi ha racons preciosos.
Jo aniria a veure aquests llocs,
clar, ja havent vist, ja l'altre ja l'he vist.
Pues San Pablo d'Extremuros, és una cosa...
Jo em vaig quedar tonto, vull dir,
per posar un exemple, i les termes de Caracalla,
és que s'ha d'anar...
És que allò és una borrada,
és tan gran, tan maco, tan espectacular,
vull dir, el que hi ha allà.
No és molta estona,
però és que la sensació de com eren aquells banys,
vull dir, és que allò és de bojos.
És que és brutal, és brutal.
Val molt la pena.
A veure-ho vist, un viatge en el temps
i haver-ho vist en el seu moment.
Sí, sí, és que ojalà, eh, ojalà, tio,
perquè hagués sigut una meravella.
Bueno, estem arrollant com parciana,
és el que dèiem.
Farem una cosa, el tema del Loire,
quan vingui la Rosa, setmana que ve,
ja en parlarem d'aquest tema,
si us sembla bé,
també ho compartim i tal,
i això, com hem fet ara amb Romelló i el David.
A mi em parla molt del viatge teu,
els frescos aquests de Luca Signorelli,
que a mi m'encanten.
Ah, sí, sí, sí, sí.
Els frescos aquells, aquells, no?
El que estava, això era...
Catedral d'Orvieto.
Orbieto, exacte.
Sí, era una passada, aquells.
Això és una meravella,
però, clar, això ja és a fora,
t'has de marxar...
Perquè aquells frescos no són...
Allò estàs restaurat, no?
Bueno, estàs molt restaurat.
Ah, no, vol dir,
perquè abans veiem una vivacitat
dels colors brutal.
Clar, clar, estàs molt...
Però tampoc podies estar...
Vull dir, no podies apropar-te a més,
és que el problema és que el que ha fet a Roma
ha sigut que la Pietà...
Molta gent diu,
però no estàs a prop del Moïsèus?
Dic, no, estava a quatre metres.
Sí, clar.
Igual que la Pietà,
abans la podies no tocar,
però la tenies davant, és a dir...
No, ara no, ara hi ha una espantalla...
Sí, sí, sí, però amb el temps
han anat tapant,
però hi ha espais que...
És com també l'exercici de Teresa,
vull dir, és que hi ha una distància brutal,
dius, home, tampoc és...
També hi ha una capella,
no me'n recordo on està ara,
hauré de mirar-ho,
on hi ha tres crevatxos,
és a dir, on està la vocació de Sant Mateu,
que està allà, dius,
però bueno,
la gent hi va, però no hi va tant,
i tampoc la gent no li fot cas
a la transfiguració de Rafael,
que és a Sant Pere del Vaticà,
i jo flipo,
i la gent passa d'allà.
Clar, és que dic,
home, està bé que la gent no tingui...
A veure, jo no vull dir que la gent
cultura menys cultura, dona igual,
però n'hi ha cosetes...
Què dius?
Oh...
Que s'han de tenir en compte, no?
Vull dir, si vas allà,
i a banda d'anar a l'otípic,
a buscar coses una mica també diferents.
És diferent el que deies tu, David,
el rotllo d'anar amb la família,
és lògic,
i vas una mica agobiat,
i no...
És lògic,
perquè pot ser un ritme.
No, i et dic una cosa,
i és com, per exemple,
el passeig des d'aquella
que hi ha a la galeria dels mapes.
Exacte.
Allò és bestial, jo.
Allò és preciós.
Jo me'n recordo d'això.
És brutal, és brutal.
I vaig cada pare a dir que és això,
no?
Quina feinada.
Sí, sí, sí.
Em recordo especialment d'això.
Clar, clar.
Llavors, i als voltants,
Orvieto,
que és un descobriment,
allò és l'úmbria,
que es diu ja,
és una meravella,
i hi ha un pol...
Jo aquí està una hora de cotxe,
però...
Bueno, jo vaig anar amb tren,
una hora i quart amb tren.
En tren, perfecte.
I a banda d'Orvieto,
la catedral,
que és una meravella,
que és una mica una rèplica,
entre cometes,
de la de Siena,
no és el mateix,
però té un recordatori,
tant estètic per fora
com per dins,
i també hi ha espais
que són absolutament interessantíssims,
que no vaig poder anar
perquè hi ha la ciutat subterrània,
és a dir,
es pot anar per sota,
hi ha totes les coves,
però, clar,
l'hora que vaig anar
no podia ser,
i a més ho feia en anglès
i en italia,
i vaig dir,
mira, igual.
I hi ha un pou,
el pou de Sant Patrici,
Sant Patrici?
Sant Patrici,
que té 62 metres de baixada
i és la cosa més,
que m'ha donat més vertigen
en els últims anys.
T'hi cagues,
fa molta por,
és broma,
però és espectacular,
vull dir,
baixes un pou 62 metres
i es de tornar a pujar,
després que arribes rebentat,
però, bueno,
fa una angoixa
i després unes fotografies i tal.
I Tívoli,
a los jardines de Este,
que és una meravella,
uns jardins que són patrimoni
de la UNESCO,
amb uns salts d'aigua bestials
de l'època del manierisme
i del barroc,
i la Villa Adriana,
que és on estava,
la Villa Adriano,
d'Adriano,
perdó,
que és on estava l'Adriano,
que també està tot una mica
fet un desastre,
però és una meravella
també veure allò,
és espectacular.
Jo, per exemple,
vaig entrar a la Villa Borgués
el primer dia,
el primer dia,
com estàvem rebentats,
a la tarda vam dir,
què fem?
Maquíssim,
aquí el jardín.
I vam entrar a veure,
sí,
molt xulos,
però molt deixats.
Molt deixats,
molt deixats,
sí, sí.
Molt deixats,
o sigui,
vam entrar a la Villa Borgués
i pensar,
ja veuràs tu,
això serà,
jo que sé,
un part de la ciutadella,
però la bèstia.
I potser escalar,
feia una calor
que no s'hi podia estar aquell dia.
Sí,
la calor...
Aquell dia era,
jo recordo,
com a Sevilla,
per a veure,
37 o 38 graus,
una calor brutal.
És que ja fot,
ja fot.
Però vaig veure els jardins,
evidentment les Galeries Borgués
no vam poder entrar
perquè estava tancada
i pel que m'expliquen,
a mi tampoc em va deixar entrar
perquè havia de demanar reserva
per mesos
i jo no ho sabia,
veus,
no vaig caure.
I em vaig quedar en guarda.
Però els jardins,
vaig dir,
ostres,
molta gent els fa servir
per...
però hi ha bastants jardins,
per allà.
Vull dir,
hi ha molts espais,
està l'Aventino,
el Pincio,
el no sé què.
Pel carrer,
les fonts d'aigua
que estan constantment rejant.
Rejant, sí.
Sí, sí, sí.
Això és meravellós
i boníssima l'aigua
i freda, eh?
Sí, sí, sí.
Jo m'havia d'aquella aigua.
Pel 3T veure deies,
ostres,
com cau l'aigua.
Però per alt arreu, eh?
Vull dir,
qualsevol lloc,
però freda, freda, freda, eh?
Això sí que va ser un avantatge,
vull dir,
no vaig gastar res amb aigua,
esperàvem amb ampolla d'aigua,
de mig litre anava omplint
i anava fotent-me
i és boníssima, eh?
Sí.
De debò.
I la laixeta també,
vull dir,
que no calia comprar aigua.
És que això és un avantatge de Roma
que tenia envers l'altre, no?
Osti, doncs,
amb la calor que fa
i la d'aigua que hi ha per aquí.
Sí, sí, sí.
Jo al·lucinava.
Bueno, deu ser alguna cosa
de font subterrani,
o les d'aquestes que tant se'ns escapen,
vull dir que no us ho tinc ni idea.
Bé, fem una cosa.
Voleu començar a parlar,
com queda mitja horeta,
de cinema
i després, si veiem,
agafem els llibres,
si ho sembla.
I és una miqueta,
fem cinema,
que és una mica més dinàmic
i ja hem parlat molt
i després, si voleu.
Doncs, Nacho,
comencem parlant de Midsommar.
Molt bé.
A veure què tal.
Midsommar,
no sé com es pronuncia.
Midsommar.
És en suec.
Jo tampoc.
Midsommar, diguem-ne.
És en suec, eh?
Sí,
és com una paraula,
és com el summer anglès,
però amb o i amb a
i significa solstici,
no?
Bé.
Doncs parlem d'una pel·lícula
de terror,
d'un nou terror
que ara s'ha posat de moda
que li diuen
El terror elevado.
Ah?
El elevat i terror.
I això què és?
El diurn, m'han dit.
Que és terror diurn.
Correcte.
El diurn.
O sigui,
aquí hi ha diferents,
vull dir,
els que li s'agraden
les pel·lícules de terror
són fans del gènere i tal,
no li s'agrada
aquesta etiqueta
perquè diuen
què passa?
Que el terror normal
no és elevat,
és vulgar.
i ara s'ha inventat
una etiqueta
de dir,
no, no,
després d'aquestes pel·lícules,
l'etiqueta,
el que descrius
són unes pel·lícules
que no són vulgars
sinó que tenen
un terror més psicològic
o més treballat,
no?
Llavors, clar,
els que els agrada molt
el terror,
els fans del terror
diuen que
què terror elevado.
Però això s'ha posat de moda
en algunes pel·lícules
paradigmàtiques,
per exemple,
l'anterior d'ell
que era hereditari,
per exemple,
La bruja.
La bruja
o aquella
Déjame salir,
no?
Sí, potser sí.
És aquesta línia.
Pel·lícules
com?
Nosotros.
Podria ser també.
Per cert,
molt dolenta, eh?
Exacte.
Que la vaig veure aquest estiu
i sé que la vas veure
i no l'he vist tant.
Aquest as
sembla que se n'enfotin.
És dolenta.
La de Déjame salir
és més...
Sí,
però sembla que se n'enfotin
a nosaltres, perdona, eh?
Sí, aquella és una mica rara.
Aquella és una mica happening
però no acaba de reixir
i al final
se'n mala olla
però malament.
estil, veus?
La bruja, sí.
És una pel·lícula molt psicològica
amb un tipus de terror
també molt diurn
que dius tu.
Ara n'estrena alguna
aquest, el de La bruja?
Sí,
i sí que jo tinc ganes
de...
No sé quina és.
Ara se m'ha d'assonar
però sí,
si algú es trena, eh?
L'hora no sé.
Doncs aquest senyor
que era debutant
l'any passat
Ari Aster
hereditari
que va ser una pel·lícula
que tot i que parlava
de coses molt vistes
en el terror de sempre
com la possessió
i coses així
li donava
una visió,
li donava un toque personal
que, bueno,
reixia bastant
i fins i tot hi havia escenes
que les hem vist a totes, no?
Que eren una mica
ostres,
angonioses, no?
Dius, ostres,
m'hi ha aconseguit aquí
veritablement
desassossegantes, no?
Bueno,
doncs aquesta
incideix en aquesta línia
també és una pel·lícula
de terror molt diurn
basada en una premissa
que es pot desvetllar
perquè no trenca res
doncs grup d'estudiants
que estan
en una universitat americana
un dels estudiants
és suec
i arriba a l'estiu
i estan pensant
que he fet de vacances
i diu
per què no veniu
al meu poble
al poble dels meus pares
allà a Suècia
perquè allà fem una festa
com molt així
folclòrica,
tribal,
de rebuda de l'estiu
tal
celebrem el justici
i és molt maco
hi ha flors i tal
bueno, vale
i aquells
ho veuen bé
una cosa exòdica
doncs anem a Europa
americans que van a Europa
i tal
bueno,
arribant allà
i resulta que la festa
és molt maca
i tot moda així
en cabanes
i tota la gent
i fent alluns
valls i coses
però clar
la cosa al final
comença a veure
que no és exactament això
que hi ha alguna cosa
per darrere
i aquí entra ja
el terreny del terror
no?
s'havia
pràctiques ja
una mica
no?
bàrbares
bueno
paganes
etc
etc
etc
i això clar
acaba desenvolupant
en una pel·lícula
de terror puro
diguem-ne
en la qual
ja dic
molt de dia
tot
amb imatges
que en algun moment
també és una mica
happening
però aquest sí que està
lograt
diguem-ne
perquè clar
alguna de les pràctiques
que fan
són una mica
bueno
però
desasosegant
en tot moment
estàs ahir
pensant
ostres
ara sortirà aquí
una escena
i bueno
no surt l'escena
però quasi
amb alguna cosa
una mica
fins i tot paròdica
i ridícula
un tema
reaccionat amb el sexe
diguem-ne
d'aquí per allà
bueno
jo la recomano
100%
no es pot ser tan
no hi ha escenes
tan terrorífiques
com l'anterior
d'Hereditari
aquesta és més
és més suau
és més psicològica
en aquest sentit
però sí que incideix
en tot aquest
en un món
de pràctiques
de paganisme
en un món
molt visual
de totes aquestes coses
que hem vist
tantas vegades
de els mitos nórdics
perquè és tonta
tot està basat
en això
tot de temes
sacrificiales
tal
bueno
no podem apuntar
a molta cosa
perquè llavors
desvellem una mica
que no diguem massa
exacta
és una mica llarga
però no se fa llarga
la acció és continua
no hi ha
en moments
tampoc feix xucs
allò de què passa
i tal
va corrent
bastant bé l'acció
actors
bueno
poc coneguts
home
ja l'actriu
la Florence Puck
aquesta és l'única
exacta
aquesta l'he vist
Lady Macbeth
exactament
i el Rip Oskrito
exactament
vull dir que és l'única
però la resta són
bueno
que bona Lady Macbeth
m'encanta aquesta pel·lícula
Lady Macbeth
sí
l'actriu va sortir
d'una que es diu
Rip Oskrito
aquesta no la va ser
molt bé
si no la tinc a veure
està molt bé
és el Chris Pine
que fa de Robert Debruch
sí
parlant d'Escòcia
sí
que va ser el que va acabar
de fer la feina
que el William Wallace
no va acabar de fer
és com una seqüela
sí, sí
perquè hi ha un moment
que es veu
un tros del William Wallace
ah, vale, vale
vaig dir que l'agafa jo
la referència
molt bé
bueno, pues això
recomanables
perdó
és els nobles
que diguem-ho així
van deixar que matessin
el William Wallace
i després van dir
és el que surt
me parece que l'hemos cagado
vale
el Dreifart
és el que surt allà
que no se li veu
que porta una armadura
que el persegueix
llavors aixeca l'armadura
i és aquest el Bruce
el Robert Bruce
Robert Bruce
hòsties
i al final, clar
l'enxampenar el William Wallace
i ja suposo que aquest tio
es queda
del líder dels nobles
i bueno
molt bé
molt bé
doncs això
si podeu
fantàstic
doncs mira
recomanació
doncs seguiu parlant
eres una vez en Hollywood
bueno, doncs
comença tu a parlar
exacte, jo aneu parlant
jo m'apunto
ostres, aquesta pel·lícula
com t'ho diria
era una
del Tarantino
sí, sí
la pel·lícula
la darrera pel·lícula
d'aquest Tarantino
estrenada a l'estiu ara
molta expectació
això mateix
i que
tanta expectació
jo crec que
molta gent
que és fan del Tarantino
no crec que li hagi agradat
aquest film
bueno, però sí
correcte
però a mi sí que em va agradar
aviam
tot
no és
quin Tarantino és?
és el de Jackie Brown
a mi em mola
el de Jackie Brown
bueno, no
no?
jo penso que sí
que té un punt
no és el de Django
desencadenado
per exemple
no, no és un tema
no, no en refereixo
a la temàtica
en refereixo
al tempo
és un Tarantino
molt especial
d'aquesta pel·lícula
només
jo diria
perquè s'allunya
del Tarantino
no hi ha res
que es pugui
no, no
no és un Pulp Fiction
no és un Kill Bill
res de tot això
és un tempo molt pausat
és un nas de venint
a l'ocas
diguem-ho així
d'un Star System
dels anys 50
60
que excepte
pel tros del final
que no ve a cuento
però bueno
l'extracanada
l'extracanada final
que sí que seria
tarantiniana
sí, és l'únic Tarantino
és l'únic Tarantino
però que no ve a cuento
la resta són altres tipus
de pel·lícula
és un revival
però està ambientada
en quina època?
els anys 60
finals de 60
està ambientada
en el Hollywood
del 60
i l'acció en volta
als mesos previs
i al moment
quan maten a Sharon Tate
la banda Manson
mata a Sharon Tate
surten allà
el món de Hollywood
surt allà Polanski
surt allà
un telgrafa de Polanski
surt Sharon Tate
surt també la banda Manson
tota la família Manson
és la família
és la família
és la família
és la família
és la família
és la família
que aquí
ha hagut marro
perquè s'ha que ha hagut marro
s'ha queixat
perquè el posen una mica
com tonto
el posen un prepotent
prepotent
tonto i tal
i s'ha queixat
els herederos
i els fans
els fans
no sé què s'ha queixat
de Brandon Lee
en família
però el film
ostres
és que com t'ho diria
hi ha molts detalls
és quan
clar
què passava
allò era un Pol
d'atracció
de molt tipus de gent
allà s'ajuntava
tota una fauna humana
brutal
al voltant de Hollywood
des de mercenaris
des de gent
de malviure
qui pogués dir
per exemple
la família Manson
englobant-ho tot
amb el moviment hippie
que estava en plena
efervescència
tot l'Star System
de l'època
l'antic
Star System
i el
pujant
Star System
que venia
cinema d'autor
tipus
tipus
polanski
i tota
la pleia
d'actors
que
envoltaven
tot aquest tipus
de directors
i després
estaven
els actors
de tota la vida
que
realment
sentien
enveja
i admiració
pel que feien
aquests nous directors
però que
moltes vegades
ignoraven
que aquests
directors
de nova fornada
bevien
de les fonts
que ells
havien representat
del cinema clàssic
del cinema clàssic
de les sèries
policiaques
clàssiques
i que ells
formaven part
i el film
d'alguna forma
acota molt bé
aquests
aquests mons
fins que
bé
no ho explicarem
al final
ni molt menys
perquè
sí no no
però que
llavors ja comença
a haver-hi una permeabilitat
aquí
diguem-ne que jo crec
que ha hagut
fer con fresco
de l'època
una cosa que Tarantino
normalment no fa
perquè Tarantino
fa una sèrie
de películes
més paròdiques
basades en unes
nides argumentales
bàsicament
mitòmenes
molt mitòmenes
sí exacte
molt mitòmenes
això és que
ho has agafat
i ho poso a la gàmera
i retrato
intento retratar
a base de molts personatges
com era aquest ambient
en aquell moment
em baso en bones actuacions
i em baso en noms importants
perquè al final
està Brad Pitt
està Leonardo DiCaprio
Marco Tirovi
que és la Sharon Tate
bueno
hi ha uns actors
allà
surt
bueno
surt el Patxino
suposo
per figurar
perquè surt un moment
que diu
ni té sentit el que diu
surt allà
el Jason Roberts
tres minuts
sí
va sortir
era el paper que tenia que fer
a la cabana
el vell de la cabana
era el paper que tenia que fer
el Pat Reynolds
que es va morir
el vell de la cabana
és caso real
era així
sí, sí, sí, sí
no, perquè hi ha un
sense desvetllar
perquè això ja és conegut
és conegut
diguem-ne
és la que la família Manson
vivia
els mesos previs
a fer l'assassinat
vivia en una espècie de rancho
que l'havien fet servir
per rodar pel·lícules
allà
de l'oeste
i era d'un tio
i el tio estava allà
que estava postrat
i tal
i bueno
es veu que
per tenir-ho content
estava postrat al llit
i tal
per tenir-ho content
el Jason Manson
que tenia allà
un munt de noies
al seu servei
cada nit feia anar
una d'aquestes noies
que el satisfeix
a complaure
a complaure
aquest senyor
i aquest senyor
estava encantat
i la seva vivia en ella
això és caso real
no vaig reconèixer-la
Dakota Fanning
hòstia
és complicat
estava molt, molt canviada
és la que fa
la Patricia Krevinkel
aquella
de les tres
que van a fer l'assassinat
pot surt
amb moltes
moltes hijes d'
però surt
la Lolita
aquesta morena
la que fa el to stop
és la filla
de l'Andy McDowell
i també surt
la filla
de l'Uma Thurman
també surt
va sortit
una sèrie
de filles
ja em fixarem
en aquest detall
que ja són
clar
ja comencen a tenir
20 anys
les altres actrius
ja són
una mica més maduretes
la Dakota Fanning
ja té 27
o 28
sí la Dakota
però les altres dos
les filles
són més jovenetes
les noies
de les famílies
i em va agradar molt
el paper
el Leonardo DiCaprio
fa molt bé
sí, sí
els actors ho fan molt bé
el Brad Pitt
ho fa molt bé
també
és molt sòlida
amb això
ho fa molt bé
el tio dirigeix bé
com a fresco de l'època
però clar
quedes
tu si buscaves un Tarantino
et quedes
alguna escena
tarantiniana
d'aquestes
tan tenses
i no passa
perquè no
no hi ha els diàlegs
per exemple
de los odiosos 8
o de qualsevol pel·lícula
aquells diàlegs
com molt forçats
que sembla un diàleg
per haver-se
jugos
que no porten enlloc
però que és l'essència
pura del Tarantino
aquí no
aquí realment
bé
sí
jo crec que potser
el millor
seva
és Malditos Bastardos
perquè té un parell
o tres escenes
molt molt bones
molt de cinema clàssic
molt de western
diguem-ne
quan estan allà
al sòtan
aquells jugant a cartes
allò genial
o quan arriba
els primers 10 minuts
d'escena aquella
quan arriben
a la cabana
hi ha algunes
que dius
ostres
deixant a part
totes les mitomanies
aquestes ja prèvies
de Pulp Fiction
Reservadocs
que són
un altre tipus de pel·lícula
aquesta
sembla que
el trencament
una mica que va fer potser
això és com si
tu veus
un Dalí típic
surrealista
i de cop agafa
i el Dalí
et pinta un paisatge
un paisatge
doncs aquí igual
el pinta de puta mare
perquè el Dalí
era un pintó excepcional
però dius
ostia
què m'has fet
ha pintat un paisatge
i al final
ha dit
bueno
però jo soc Tarantino
vaig a fer un final
Tarantino
no dient quin és
una mica també
amb el gust
que ja havia agafat
en Ballitos Bastardos
de fer Ucronies
que m'he enterat
com es diu
Ucronies
Ucronies
que significa
jo agafo
la història
i la modifico
i a partir
perquè aquí
se'n modificaran
en Ballitos Bastardos
també ho va fer així
Clar
Ballitos Bastardos
és Hitler
Hitler mor allà
i la guerra
canvia i tal i qual
doncs aquí igual
aquí hi ha un canvi
a la història
de com va ser
no és la història
com va ser
com va ser realment
és d'altra manera
i és al final
que tampoc t'esperes
i dius
i això calia
et rius
et rius
perquè dius
ala
que ho has agraït
la pinça
encara són cinemes
per casualitat
és que
jo camí
que s'ha anat
escapant
i al final
crec que Sant Feliu
encara la fan
això va ser
i la vaig a veure
perquè
principis d'agost
o finals de juliol
mitjans d'agost
potser encara estarà en cartellera
potser sí
jo vaig a veure
molt bé
doncs bueno
recomanació
com sempre
la Tarantino
sempre és
una cosa peculiar
si més no
a veure què tal
res
jo
encara es queden
13 minutets
el que faré serà re
jo
agafaré tres pel·lícules
faré un matxembrat
els meus
perquè curiosament
són tres biòpics
però a més
el que diem
no són els biòpics
típics de principi a final
sinó que són trossos
de la vida d'
i a més curiosament
són tres directors
que fan pel·lícules
una cada
quatre o cinc anys
és a dir
són directors
que s'ho pensen
és a dir
la primera és
Van Gogh a les portes
de l'eternitat
que és el Julianne Schnabel
aquest senyor
ja sabem que
és un artista
ell mateix
és un artista
avantguardista
i tal
no, exacte
és dedicar a fer art
i altres coses
i fa una història així
com molt peculiar
i fa instal·lacions
i tal
i llavors d'un en quant
fa una pel·li
llavors deixen
coses d'aquestes
i és una pel·lícula lírica
ha agafat el William Dafoe
que ja li va bé
el paper de
del Creus
vull dir
perquè és un gran actor
les coses com siguin
i agafa
que fa de Van Gogh
l'Òscar Isaac
que farà de Gauguin
curiosament
perquè és el període
concret d'Arlé
i l'Emmanuel Seynier
que està per allà
donant voltes
que bueno
que aquí estava apareixent
i fa un paper molt secundari
vull dir
no té res
per posar
la vessant femenina
perquè en poca
feminitat
hi ha la pel·lícula
en si mateixa
què tracta?
doncs el període
en què
bàsicament Van Gogh
fins a la seva mort
però és el període
des d'Arlé
fins a la mort
és a dir
el moment en què queda
en Paul Gauguin
el moment en què
se'n va en aquell poble
en què estén en aquella habitació
la famosa habitació de Van Gogh
el famós bar
i tal
el moment que estigui a l'orella
perquè el Paul Gauguin
vol marxar
llavors i diu que no marxi
i hi ha una situació
una mica
d'aquest tipus
i el seu procés
a mesura que
quan s'ha passat
per diversos psiquiàtrics
fins a la mort
diríem
que arribaria
al costat
del doctor Gaucher
per tant
això és una mica
el que intenta explicar
la pel·lícula
per tant
és un tema
molt típic
però en canvi
la lírica
que llença
el senyor Schnabel
amb unes escenes
amb unes contrapicats
les càmeres
totalment
a contrallum
és a dir
aquesta cosa
aquesta mena de bogeria
però és una bogeria
molt controlada
és a dir
no és la bogeria
que dothom pensa
sinó que
ha agafat
un guirant de foc
que a vegades
perd
el que seria
el seu punt de referència
en la realitat
però bàsicament
és un tio
molt sencer
dins del que seria
vull dir
que em refereixo
que té el seu moment
d'esgotament físic
que és el que realment
és cert
el seu esgotament físic
el portava a perdre el cap
bàsicament
i la seva problemàtica
que creiem
clar això no està diagnosticat
però creiem que hi havia
no sabem si una bipolaritat
o un principi d'esquizofrènia
existia
aquesta possibilitat
però bàsicament
ella arribava a aquests límits
quan estava esgotat
perquè pintava moltíssim
i pintava
fins que no podia més
i a partir d'aquí
tot això
li generava
una sèrie de coses
la pel·lícula
és una pel·lícula
que no t'explica res de nou
sí que visualment sí
perquè és una cosa
molt plàstica
els colors
tampoc són gens
llampants
però bé
és una pel·lícula
que es pot acceptar
i que es pot veure
però que és una línia
insisteixo
d'una pel·lícula
feta per un artista
i llavors això sí que té
molt a veure
i que parla sobre un artista
llavors
és la qüestió
bé
és una pel·lícula
molt correcta
Goguen viatjat a Haití
amb Vincent Kassel
com a Goguen
en aquest cas
les altres són personatges
sobretot femenins
però són sobretot gent
perquè ha passat a Haití
per tant
noies
oriundes
d'allà
això fa que sigui
molt creïble
és un senyor que es diu
Eduard Deluc
que també fa
pel·lícules
quan li rota
és un d'aquests
també visionaris
francesos
que fa pel·lícules
molt
molt atemperades
molt sèries
i clar
aquí veiem un Goguen
que no és gens lluminós
la idea és que
això ha de ser una cosa
amb uns colors
i tal
no
és el període
a Haití
punt
s'ha acabat
és a dir
aquest moment
en què ella arriba allà
i el que li passa
al seu voltant
com es mou
dins de les tribus
que és el que
la seva problemàtica
de cor
i tenia un problema
de cor
també
tenir una sífilis
com una casa
que també arrossegava
i que això generava
també una problemàtica
al cos
i també uns certs moments
de pèrdua
del cap
és a dir
hi ha tota aquesta mena
de visió
massa
massa
què diria
massa
antropològica
com és la paraula
i el va fer
portar-lo
anar-se'n allà
no
simplement la inspiració
ell volia trencar
és a dir
estava cansat
d'aquest París
on estava
gent importantíssima
com Manet
Monet
Cezanne
tota aquesta gent
estava treballant
i ell volia
fer alguna cosa diferent
llavors s'envallà
i descobreix
el color
i descobreix
les taques
sense varietats
de gradacions
com molt colorit
i va ser un dels primers
grans trencadors
del que seria
diguem
del gran creador
de les formes
de color
sencera
és a dir
d'abstracció
és a dir
tocs de color
vull dir
molt marcats
que després
amb el temps
anirien segmentant-se
i crear l'abstracció
per tant
és un dels grans
visionaris
però esclar
tot això
en aquella època
ell ni ho pensava
és el que després
van interpretar
la gent del segle XX
però aquest buscava
un contacte amb la natura
i ho va aconseguir
i va aconseguir
totes aquelles peces magnífiques
de les noies d'allà
que posaven el nom
en Polinesi
vull dir que
no me'n recordo ara els noms
però són noms molt peculiars
que era la meva amiga
la meva no sé què
vull dir que
hi ho posava
per tant
és una pel·lícula
en aquest cas
insisteixo
molt senzilleta
molt
molt
molt per passar l'estona
vull dir
allò per veure
què és el que passa
però a la vegada
molt feixuga
vull dir
molt lenta
allò que es diria
una pel·lícula lenta
que passa tot en un microcosmos
que en aquest cas
és aquesta illa
bé
però té qualitat
és una pel·lícula
amb nivell
no cal conèixer
la vida de Gauguin
per veure la pel·lícula
és perfecta
i per últim
per rematar
El bailarín
El bailarí
de Ralph Fiennes
amb un noi
que es diu
Oleg Ibenko
que fa de Rudolf Nureyev
és la vida d'aquest home
i el propi Ralph Fiennes
que fa un paper
de professor
i tal
és la vida de Nureyev
fins al moment
en què demana
asil
a París
per tant
no estem parlant
de la part posterior
on és la part més
de la seva vida
més tempestuosa
que va tenir
vincles amb el món
també
va entrar en una mena
de depressió
i va entrar en una mena
també
en el món
de les addiccions
i la part més
en què ell
realment ja surt
de l'armari
perquè clar
en un principi
a Rússia
ha de guardar
les aparences
encara que sí
que es veu
que té una relació
amb un ballarí
però bueno
és allò que va fent
i és una pel·lícula
magnífica
és Ralph Fiennes
també
que no fa moltes pel·lícules
i quan les fa
les fa consciència
i és una visió
molt russa
molt russa
vull dir
s'ha ambientat
molt bé
amb l'estètica
dels anys
60-70
deu ser
no em vull equivocar
ara
sí
els anys 60
de la forma de vestir
dels russos
la forma de
fer
i tot el que passava
aquell govern
soviètic
de l'antigua URSS
que estava sempre vigilant
vull dir
que no sortissin cap
vull dir
ell sortia a sopar
i tenia darrere
sempre dos controlants
és a dir
sempre hi ha aquesta idea
i com ell
comença molt gran
i per tant
ningú confia
en ell
em refereixo
que és un nano
que comença
bastant grandet
i per tant
és molt bèstia
és molt sec
quan balla
però al final
crea un estil propi
que és el que dona la fama
a Rudolf Nureyev
i no és una pel·lícula
que es mogui massa
amb coses tèvies
és un tio sec
directe
clar
a explicar les coses
i no hi ha contemplacions
perquè és més la vida d'ell
o la seva part
és una mica
bàsicament
hi ha com un mutatge
en paral·lel
en el que bàsicament
es veu
ell
des que té
una edat joveneta
fins a aquest
17 anys
potser
fins als 20 i pico
o així
que demana s'hi
i la vessant
de quan era jove
quan era un nen
i una mica els records
i tot això
que va passant
i també per una altra banda
el que passa
a Rússia
i el que passa també
a l'acadèmia
és a dir
hi ha una mena de
connexions
una mena de flashbacks
que van molt bé
per una mica ambientar-te
i el per què
ell reacciona d'aquesta manera
i tal
per tant
pel·lícules estrès
molt senceres
són tres bons biòpics
concrets
de períodes concrets
d'aquesta gent
d'aquests artistes
tot i amb la seva història
però jo us recomano
que les veieu
que està molt bé
es queden 5 minuts
és el temps de parlar
de quien llerro mata
David
ja que estem
bé és un film molt aspre
sí
molt aspre
està ambientat
a mi
inclús la llum
és gallega
o sigui
és fosca
és
plujosa
no?
sí
i ens parla molt senzill
d'un infermer
que treballa
en una residència
d'avis
i un dia
li arriba
doncs
el capo
conegut
o sigui
conegut per tothom
òbviament
un capo
de la droga
de per allà
no?
tipus
citominyanco
sí
una cosa així
sí
sí
d'aquests
i llavors
ja que està l'home
ja
jo crec que l'home
és d'alguna forma
per apartar-se
del pressim
que li causen
els fills
és la típica
relleu
generacional
que els fills
collen el pare
perquè ja cedeixi
els fills de poder
cap a ells
i l'home
és molt reaci
d'alguna forma
ell és qui
s'ha treballat
tota la bona fama
la fiable fama
que té ell
i els fills
és el típic
són uns estrelers
pensen més
en un negoci ràpid
i no tant
a llarg termini
com feia ell
d'alguna forma
i allà
es topa
amb un infermer
que és
bueno
l'infermer
és el
és el joker
per dir alguna cosa
de la residència
com he dit
el joker
és el tio
carismàtic
el tio que vol
que tothom vol
que estigui
és el tio
simpàtic
obert
que tracta
els malalts
amb una atenció
especial
amb dedicació
bé
és
és la residència
en si
no?
i li assignen
aquest nou malalt
amb ell
ostres
però aquest malalt
cada cop
va empitjorant més
però clar
dius
ostres
clar
és que l'home
ja tenia una malaltia
degenerativa
ara no recordo quina
i cada cop
ostres
ja no pot caminar
cada cop
li costa més menjar
cada cop
ostres
té com uns
atacs
de feridures
la cosa està
fotuda
no entens
però és que
aquí
el film
ens descobreix
que darrere
aquest infermer
d'alguna forma
hi ha una altra història
que també ha d'estar
relacionada
amb el
capo aquest
de la droga
no ho explico més
perquè realment
la trama
és
ja la fa xaltar
pels aires
però bé
sobretot és això
tot i la bona voluntat
o les ànsies
diguem-ho així
d'algú
aquest home
no és un individu
és un individu
a tenir molt en compte
perquè realment
la seva complexitat
doncs
al final del film
doncs
es notarà
i ja està
i ja ho deixo aquí
ho deixem aquí
però bueno
Justo Sarf
fem paper
que suposo que ja ha fet més vegades
però Justo Sarf
i Paco Plaza director
no?
Paco Plaza
molt bé
fantàstic
bueno
ens queda un minut i mig
però encara i així
m'agradaria fer un recordatori
no?
qui ens ha deixat
últimament Camilo Sesto
ostres
és una de les millors veus
que ha donat aquest país
sincerament
i era compositor
era compositor
ho feia tot ell
ho feia tot ell
tot i tot ell
i llavors
per això
aquest home ha tretat els diners
perquè feia cap als compositor
que guanyen diners
i composava pels altres
exacte
i feia una miqueta això
però bueno
bàsicament
bueno
doncs
bueno aquí jo crec que és com tot
no?
vull dir
el procés degeneratiu
venia donat per
bueno la gent no això ho amaga
perquè no queda correcte
però són addiccions i punt
no?
aquest home se li va fer
un trasplantament de fetge
podia ser per una qüestió física
fa 30 anys
o 20 i pico
però jo crec que venia
per altres qüestions
com el Rafael
exacte
l'únic que és un tio
és un tio que s'ha sabut
mantenir
és a dir
una simpatia
clar
i és un tio que se nota
dins del que sabia
però aquest no
porta 50 anys
als escenaris
Rafael
clar clar clar
vull dir
que potser li va ser
una cosa més aviat
física
una malaltia
que li va generar això
una cirrosi
igual
una cirrosi
una patitis
el que sigui
però és que l'altre
jo crec que
des dels vídeos
dels anys 90
ja anava begut
aquest home
quan sortia
per fer entrevistes
però bueno
no deixava ser un geni
no deixava ser un tio
que era molt bo
i ja està
doncs res
20 segons
i deixem
Algo de mi
que és una d'aquestes
coses de la vida
fins la setmana que ve
adeu
Algo de mi
Algo de mi
Algo de mi
Se va a morir
Ràdio Taspers
Durant avui
1.1
Radio Taspers
Durant avui
1.1
Ràdio Taspers
A les totes
Ràdio Taspers
Durant avui
1.1
Ràdio Taspers