Benvinguts un dissabte més. Avui acabem definitivament a Babilònia.
Ui, estem molt callats, eh? Ui, acabem, com som això? Ens hem quedat així com... Home, estic pensant que marxem, David, home, fins a temporada que ve. És un descans, un merescut descans. I tant que sí, ens ho mereixem. Tenim la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda, molt bé. I tu, què tal vosaltres? Hola, què tal? Sí, bueno.
Aquí, com sempre, al Xesco Ramos. I tu amb el Xesco Ramos, molt bé. Com sempre, aquí, darrere de la peixera, intentant suportar aquest calor perquè ja estem a l'estiu. I fent que funcioni tècnicament el programa. Exacte, perquè això, si un no està, llavors això no sona, com el que diu la cosa, no? Però bueno, que no és cap mèrit, és una cosa d'aquelles que, bueno, que ha escut els seus rols, no?
Doncs bé, el que deia, l'últim programa de la temporada, ja no sabem ni quin número tenim, Rosa. Devem ser el 32, por ahí? Jo crec que sí. Que tu tens descontrolat aquests temes, perquè al final ja... Sí, sí, crec que sí. Que Déu-n'hi-do, que hem fet molts programes. Home, i tant que sí, és una mentida. La temporada sencera, ja. Que vam començar dient com anirà això aquesta aventura... La primera temporada. I ja estem acabant, no? Ja estem acabant.
però tornem al setembre, que la gent no penseu, perquè clar, aquí la programació a Ràdio d'Esvern segueix, matí i tarda, s'ha de programació d'estiu, a partir del 24, i res, llavors els col·laboradors que habitualment fem programa de nit, doncs bé, doncs una mica descansem també, que ens ho mereixem, d'acord? Fem també vacances. Home,
Avui tenim un programa bastant variadet. Començarem parlant de la nit de l'auditori, que fa uns dies Rosa va poder estar-hi i de pas va poder aprofitar la nit dels museus per anar a veure el Museu de la Música, que per cert jo n'he estat tampoc i que serà curiós que ens ho expliqui. També presentarem l'exposició de Pasolini Roma, una exposició que és realment interessant i que volem anar tots però que per manca de temps a vegades no ens dona el suficient espai per poder anar-hi.
Un llibre que la Rosa ha llegit, peculiar, Juegos mentales, 31 dies per a redescobrir tu mente, d'un tal Martin Cohen. Molt bé. A veure si redescobrirem a la Rosa. O si més no, a la mente. A la mente, no? I parlem de cinema amb la trama de l'Andre Hughes, a l'último desafió, que el David s'ha passat molt bé, veient el senyor Schwarzenegger amb el seu retorn. Bueno, bueno. Passable, no? I tant que sí. També ens ho passarem d'allò més bé parlant d'Oz, un mundo de fantasia. Quina cosa més kits, David, eh?
Això és molt dur, eh?
I després, és que per rematar la temporada hem triat unes pel·lícules que també. Hansel i Gratel, Cazadores de Brujas. Bien. Nos hemos porra... Ha sigut un nivell, vull dir... Ens hem cobert no de glòria. De glòria. De dibuixos animats. Però estem a l'estiu i ja hem de regaçar la ment, no? Sí, sí, sí. Estem guanyant, eh, amb el tema de pel·lícules infantils. I per últim, parlem d'un tema més seriós, parlem d'un cicle de la Filmoteca que es diu La raó fràgil, un cicle de pel·lícules sobre la salut mental.
que es comentarà també la Rosa, i si arriba el Jaume, que també el tenim esperant que arribi, esperem que pugui arribar bé. I la nostra companya Luda és que avui no es pot acompanyar, però que després ja farem un comiat general de tots plegats, encara dels que no puguin estar i dels que estiguem, doncs ens direm adeu-siau, i ens donarem les mans, i ja està, eh? No farem cap cosa més, eh? Que la gent ens pensa, aquests què fan tot el dia junts, eh? Que no facin cap cosa estranya. Bé,
Rosa, justament parlem de la nit. De la nit de l'auditori. A veure, la nit de l'auditori. Bé, que jo tingui coneixement és el primer any que ho fan. És la presentació de la temporada de l'auditori. I llavors ho feien una miqueta convidant els abonats, la gent que tenen abonament, o que tenim abonament, i més persones que hagin volgut anar-hi. Era totalment gratuït.
Va ser un concert, perquè era un concert, de fet, molt emotiu, perquè era tot pensant en el públic. I, sobretot, per agrair també en el públic el fet que hi vagin, que hi anem, a l'auditori. Perquè, clar, sense el públic ells no tenen sentit. I llavors, amb els temps que estem passant, la veritat és que resulta molt emocionant que veure unes persones que per mi tenen tantíssim valor, com són els músics, els
els intèrprets, el director d'orquestra, tota la gent que està treballant allà, que no només són els que surten, els que veus allà a l'escenari, que també s'hagin de reinventar i que hagin de fer activitats per agrair al públic i per continuar enganxant al públic. Doncs va ser un programa variat perquè el que feien eren quatre parts, cada una de les seccions de l'auditori, no?
La primera, sabeu que l'auditori té un servei educatiu i fan actuacions els diumenges al matí, sobretot, per nens i per famílies. Llavors van fer unes petites peces que es diu Mamemi Mozart. I llavors sortien els músics disfressats vestits de l'època de Mozart, amb les perruques i tal.
I s'anaven presentant, anàvem presentant l'instrument, no? Doncs aquesta és la mandolina, i començava a tocar la mandolina. Després, doncs veu, no? Quan ja era cantant, començava a cantar, i ho veu, no? Perquè els nens, doncs, vagin sabent i vagin reconeixent aquest instrument. I llavors feien peces així petites, eh? És molt didàctic, és molt didàctic. I llavors vam fer, doncs això, una vella presentació perquè coneixem també aquest programa educatiu que tenen allà a l'auditori.
La segona part va ser la de la banda municipal de Barcelona. Sabeu que la banda municipal de Barcelona té instruments de vent i de percussió. I és molt xulo també, és molt maco. Van interpretar una peça de Wagner, que és els mestres cantaires, i una altra de Yesuí de Ito.
que és la Vita, també. Molt mac, eh?, de la banda municipal de Barcelona i, a més, és que posaven unes... Que ho fan molt bé, eh? Ho fan molt bé, molt bé. Això de banda municipal, a vegades, sona una miqueta així com... Sí, sembla que sigui... Sí, i no, no, que va, eh? Però ho fan molt bé. Molt bé, a més, molt seriosos, molt professionals, és una passada. Hi ha molt... En algunes... En alguns concerts que actuen conjuntament. Sí. La banda de Barcelona, la banda municipal i l'orquestra de Barcelona, eh?
La tercera part del programa era precisament la secció aquesta de vent i metall de la banda municipal de Barcelona i l'OBC. Conjuntament van tocar una peça de Pol Ducàs que es diu Fanfare por preceder la Perri. Bé, una fanfarea d'aquestes, no? I també xulíssima. També una compenetració i una coordinació fantàstica entre ells, eh? I una sonoritat magnífica.
I la quarta part va ser ja l'Orquestra Sinfònica de Barcelona Nacional de Catalunya, que és la que... La part final, allò la traca final, no? Els protagonistes, no? Van tocar el bolero de Rabel, que és una passada, això. Sí, sí, perquè a més és que és super... A veure, jo ho trobo sempre superdifícil. T'enganxa molt, és molt repetit i és un cànon.
Us en recordeu aquest nou tit, tit, tit. Sí, el canón de pa, que el ve... Exacte, que es va repetint i cada cop... Diez és la mujer perfecta. També. Surt allà. Sí, sí, sí. Clar, és que és molt suggerent. És una cadència molt suggerent.
Vinga, va, comenteu això. Recordar aquest clàssic, veient aquesta pel·lícula, que és un bodrio, l'únic que la senyora estava de bon veure. Perdona, Rosa, però... No, no, sí, és veritat, jo he vist la pel·lícula, eh? Sí, perquè ell, pobret meu... A veure, pensem en una pel·lícula que ha sortit un nano maco i que hi hagi una música que recordi a tu. El Dudley Moore no era una podra, que diguem... Ai, Déu meu. Sí, aquella cançó, no? Sí, però la tia deia, jo només puc fer l'amor si no és escoltant el bolet. Era de rebel. Sí, sí.
Per cert, el seu marit, que només feia Bodrios, el Bodere, que era... Va ser una època... Fatal, fatal. Terrorífica, eh? Perdona, per la introducció. No, no, no, que per això, que em va molt bé, no?, l'explicació, perquè és que és molt difícil tocar el Bodere. No, no, va causar escàndol, aquesta peça, al seu moment, quan es va estrenar. Clar. Sí, sí, però la van trobar...
Escandalosa. Sí, no sé si va estar prohibida. Li van posar l'etiqueta de... Sí, però imagina que potser aquell començament tan suau, aquest increixent o tan suau. És que el ritme va augmentant. Comença amb instruments molt suaus de vent, flauta travessera, la flotadora, així molt suau, molt suau. El tambor aquell que va marcant la cadència, que és impressionant, els 15 minuts que dura...
I aquell senyor marcant el ritme, no s'equivoca, i tota l'orquestra seguint el ritme d'aquest tamboret, d'aquest tambot. Fantàstic. I llavors, a mesura que va passar, van repetint el cànon, van repetir, cada cop es van afegint més instruments, més instruments, més instruments, fins que arriba un moment que allò ja és impressionant tota l'orquestra, ja amb els...
amb els bombos més grans, amb el gong, bé, tot el gran, el baix, el contrabaix... El bolero té una base molt clàssica, musicalment parlant, vull dir, és una repetició constant, és molt típic de l'època barroca, però també té un punt de música àrab, és a dir, té aquest islamisme, aquest exotisme, volia dir, i també arriba a un punt que té un punt de decafònic,
Si us fixeu al final, arriba un moment que els instruments amb aquella potència és un caos sonor, però a la vegada ordenat. I això és una duda cafonia que es diu, o una cacofonia, però ordenada. Per tant, té uns elements que són molt innovadors, encara que sembli una cosa ja molt banal per la nostra oïda. Sembla que és una cosa. Sí, sí, sí.
en l'època en plen moment de la música contemporània, que es diu, clàssica. Sí, sí, sí. Moris Rebel. Moris Rebel, senyor. Exacte, molt bé. I llavors ja van acabar amb una peça que és d'un compositor català, de l'Eduard Tundrà, que ja van explicar que ells hi tenen especial carinyo i que és la peça allà emblemàtica de l'Orquestra Sinfònica de Barcelona. I quan fan alguna sortida fora, per exemple aquest any que han anat a Viena i han estat tocant allà,
doncs sempre la interpreten perquè és una miqueta la peça que els identifica. Perquè la va composar l'Eduard Tuldrà i el senyor Tuldrà va ser també el fundador de l'Auditori. Va ser el creador de l'Auditori. És una peça que es diu Camperola, que és molt maca també. És curteta, són tres minutets, però és una preciositat també. És una joia.
Dir una cosa, Rosa, molt ràpid, i és que l'altre dia em vaig assabentar que l'auditori ha baixat preus per un motiu, imagino, de captació, però que bé, doncs aquella gent que realment... Clar, perquè han primat el públic. És que per això dic que és un homenatge al públic. Ells saben que si existeixen és gràcies al públic. I llavors ho han de tenir en primera línia de visió sempre.
I aquella gent que... A veure, no han apujat preus i llavors si tens l'abonament surt molt bé, surt molt bé. I si necessites comprar més entrades et fan un 20% de descomptat també. Això ho han mirat moltíssim. I la veritat és que val la pena. És una inversió en cultura i en benestar. Això mateix. Des d'aquí fem promoció que ja han fet un esforç a l'auditori. Per tant, aquella gent que s'ho pugui permetre, que la situació els pugui deixar aquest punt cultural, perquè és el que dèiem, no hauríem de rebaixar aquest 21% d'IVA ja.
Com a mínim, és una bestiesa, però com a mínim han fet l'esforç de rebaixar... Cap país d'Europa ha aplicat aquest tema. Bueno, és que també això denota, i perdona, que ara fem una mica de comentari polític, això denota les intencions d'intentar borrar el poble. Sí, claríssimament. A Grècia es va pujar i es va baixar. I mira com estem a Grècia, pobrets meus. A Grècia van fer el 21 i llavors es van adonar que la gent ja malament que estava no anava al cinema... Bueno, ja heu vist avui la televisió greca l'han tancat.
La televisió pública grega l'han tancada. És possible tancar aquí televisió espanyola o TV3? Bueno, aquí també es fan contínuament ajustos de plantilla, no? TV3 ja on era ara planificat. Ja, però tancar una televisió pública. La Corporació Catalana de Televisió. Que diguis una privada, bueno, però una pública.
Hòstia, això és molt... És que és pressupost públic. És que s'ha de retallar de tot arreu, de sanitat, d'educació, de televisió. Sí, sí, sí. No, no, clar, es veu que també es veu que no fotien brot aquells senyors. En aquest cas es veu que la fama d'aquests 2.600 ampliats és el que veien. Clar, que potser hi ha gent que treballaria com tot, però es veu que...
que hi havia molts enxufes... Allà estan pitjor que aquí, però... Com Canal 9, no? Que hi havia 9 de Madrid, que hi havia 3.000 treballadors... És un país amb una economia més... amb un equilibri molt... No sé si té un equilibri... El que passa és que de moment encara els serveix com a instrument. Ja, ja. Mentre així i així no la tancaran mal. El dia que d'alguna manera... Mira que els socialistes això ho van fer bé. La van despolititzar la televisió espanyola i van fer una llei perquè no hi hagués ingerència política.
i ara han tornat a fer-ho i només primers els professionals i ens van venir el PP i els va costar perquè els va costar molt però al final van aconseguir derogar la llei aquesta i ja van poder nombrar dit ara és que la de TV1 és que gairebé estic a punt d'esborrar-la del TV3 és el director d'informatius de Telemadrid eh
Sí, sí, sí, és molt dur això Tele Madrid és una cosa infumable però infumable Bueno, Rosa que doncs vamos a Tele Madrid i hem de parlar del Museu de la Música Sí, sí Doncs aprofitant que era la nit de l'auditori de presentació de la programació del 2013 al 2014 també es feia jornada de portes obertes al Museu de la Música que està situat allà mateix en un dels espais que té allà a l'auditori i la veritat és que val molt la pena jo no hi havia entrat mai
I és molt maco, tenen instruments de molts tipus i de molts països diferents també i de moltes èpoques. Llavors és molt curiós de veure guitarras, mandolines, fer una col·lecció guapíssima. I, bueno, instruments de vent, hi ha, com es diu, hi ha aquests que són així d'acordat, que són com una mena d'òrgans, clavicèmbals, és que són diversos noms. Clavicòrdia. Clavicòrdia, clavicèmbals, n'hi ha moltíssim, no? I fins i tot estàvem fent una mica de demostració de com sona
van estar allà interpretant alguna peça breu i és molt interessant de veure perquè estan restaurats i estan tal qual sonava a l'època i val la pena és molt xulo de veure i després va coincidir que també fan exposicions temporals i la que tenen ara que ara es pot veure i val la pena per l'any si està bé jo crec que si es fes la visita guiada igual sí però la guiada potser
No sé si... Home, si els nens han vist coses de Gaudí, la cripta de la colònia Güell, si han vist el parc Güell, la Sagrada Família... No. Llavors igual. Clar, perquè si els han vist, com que hi ha fotografies...
de monuments d'edificis de Gaudí, i llavors van comparant, a veure, han buscat similituds entre Gaudí i el Frederic Montpou, el músic. No són contemporanis. A veure, van coincidir, sí que van coincidir, però penseu que quan el Frederic Montpou va néixer, en Gaudí ja tenia 40 anys, o sigui, ell ja estava grandet i ja estava fent la seva feina, no? Però després, dues persones diferents que han estat estudioses de cada un d'aquests dos artistes,
Es van trobar i van començar a parlar, no? I van començar a trobar similituds entre els dos, no? En la concepció de l'art, no? Per exemple, el so i el silenci. Això fa molta aquesta contraposició, ho juga molt a Fredrimon Pou. Igual que Gaudí també juga molt amb el que és l'oeter, el terrenal, la contraposició, que és una miqueta també una identificació del jing i el jant, no? La figura també aquesta oriental. Sí.
Bueno, pues se n'entregut, bueno, se n'entregut perquè és veritat que, bueno, veus que sí que realment poden haver-hi unes, i n'hi ha unes similituds. Hi ha coses, objectes personals, de, bueno, la tira de condecoracions que li van donar a Montpou, i fins i tot hi ha el piano que era seu, que la seva vídua, quan ell va morir, doncs el va donar al museu d'allà de la música. Ah, que interessant. És interessant, aquesta, mira, aquesta dura fins al...
Pensa el 3 de julio? No. Me'n penso que dura una miqueta més. Això són els que fan activitats. Però bueno, si per un casual no hi fos aquesta exposició, però val la pena mirar també el museu. Ara no ho sé trobar l'edat exacte. Val la pena. I a més també fan activitats per família i tal. Molt bé. Molt interessant. Seguim parlant més d'art, perquè també volem anar tots tres a aquesta exposició de Pastorini Roma del 23 de maig al 15 de setembre. Sí.
A tu què et sembla, David? Seria interessant? Jo crec que sí, no? Home, alguns que hem vist algun film, no masses, eh? Reconec. Jo els he vist tots. Jo no. El més masoquisme. O Cellini... Cellini... No, un que es diu Ocellets i Ocellots. Ah, aquesta no l'he vist. No és del Passolini, aquesta? A mi aquesta no em sona. Sí. A lo millor sí, eh? Deu ser... Jo he vist moltes de Passolini, però tampoc ara no... Hi ha algun tros del Decameron. No he vist massa, eh? Però bé.
Però és peculiar, aquest senyor és el que dèiem, no? Vull dir que has d'entrar-hi en el seu joc. Una mica d'orillo, no? A veure, és un tio... Jo el que no he entès gaire mai és que té aquesta sensibilitat. És un tio que era molt sensible pel món artístic i tal, no? Però, en canvi, les seves pel·lícules no eren cap...
o de la bellesa. Era una oda a la lletgió, bàsicament. Sí, perquè el de Camerón hi ha escenes molt barrueres. O els contes de Cànter, volitament. És molt cru, no? És molt cru, molt clar. Els personatges sembla que actuïn amb una... amb tanta...
amb tan realisme, és tan naturalista l'actuació, que sembla que no estiguin actuant. Feia fi al Fellini, d'alguna manera. Sí, exacte. El Fellini dius, ala, el feia fi, tu. Jo crec que el Fellini tenia una línia molt més, evidentment, molt elegant, per mi, des del punt de vista, però... Més romàntic. Més romàntic, encara que quan volia era bèstia, no? A Marcor tothom tenia clar la imatge dels pits, no? Però tenia una elegància, no? Tenia, sabia ambientar... Ell sap fer-ho, però...
A vegades no s'entén ben bé per què fa aquest tipus de cinema, no? Felini i Pasolini, perquè a vegades és com una sensació de desídia, de fer un cinema que tampoc t'aportava. Però el que moltes vegades el Jaume ha comentat, i ara la desmento, és que no sé quina pel·lícula, si era els contes de Canterbury, que algú va fer així algú més poètic i tal...
i la crítica se'l va carregar i va fer el saló el saló és una bestia i allà ho va descarnar tot i diu que per això se'l va encarregar sí, a més tenia obsessió per als nois joves un senyor que era homosexual jo crec que va morir a causa d'alguna passió d'aquestes rares et diria que potser el millor diria perillosa o d'un personatge peculiar però bé
És un... Si comença a parlar de Pasolini no acabaríem mai, no? Però és una mica esmentar, no? David, aquesta exposició del Centre de Cultura Contemporària de Barcelona. Parla dels anys que va estar, bàsicament, els 25 anys que va estar la seva vida a Roma, no? Sí. Crec que és la seva filmografia, crec jo, no? Jo crec que és una excusa per repassar aquesta filmografia, no? Dic jo, no sé. Tampoc l'he vist... Jo vaig veure la de Fellini, la que vam fer al Caixa Fòrum, no?
I era això, era una excusa per parlar de la seva vida, no? I jo crec que aquí no crec que es tanqui, vull dir, es tancava Roma, però jo crec que 25 anys a Roma són molts anys, no? I per tant, moltes pel·lícules amb aquest impàs de temes, no? Sí, sí. Molt bé. Doncs sí, sí, la veurem i la comentarem quan vinguem de vacances, perquè és una cosa d'aquesta que segur que anirem a veure tots, no? Sí, jo crec que... I seguríssim que la deixarem ja. Un dia o altre que haurà aquesta. Molt bé.
Anem a parlar de jocs mentals. Rosa. Ui, ui, ui. Dios mío. No sabrà canviar-ho, Rosa. És que no sabia si comentar o comentar aquest llibre, perquè, clar, són d'aquestes coses que quan el veus allà a la llibreria penses, ostres, pot estar interessant, no? Abans ho comentava, jo havia llegit, bueno, encara el tinc per allà a casa, un llibre del Jorge Wasenberg, que és el... Penso que encara és el director de Cosmo Caixa. Sí, sí, sí, sí.
i llavors ell sí que feia també una sèrie de reflexions científices així breus i bueno era per l'agilitat mental i per reflexionar jo hi vaig pensar deu ser un llibre semblant però després no ho era pas tant el Martín Coen aquest senyor és bo que sí que ha publicat algun altre llibre més sobre aquest tema una miqueta amb temes i fonament de ciència i de sabers moderns no sé
És una miqueta estrany. Suposo que és amb la intenció de fer-te reflexionar sobre el poder de la ment, també, i coses que normalment no t'hi fixes, no? Per exemple, no sé, alguna curiositat que us explico, no? A més, ell ho t'he posat per dies, és veritat que són 31 dies, perquè el subtítol és 31 dies per redescobrir la teva ment. Doncs ho t'he posat per dies, un petit exercici que et planteja què pots fer cada dia per exercitar la ment i així.
Per exemple, hi ha un que diu, aquest és molt senzillet, l'habitació de Maria, és una persona que ha estat sempre vivint en una habitació, no ha sortit d'allà mai, que tot està en blanc i negre. Sí. Imagineu-vos, aquesta persona, el dia que surti a fora, al món real, que és tot de colors, o si entren persones o objectes amb altres colors, sabrà identificar les coses? Com reaccionarà aquesta persona davant de tot això?
No, però és una habitació que tot és blanc i negre. Suposo que algun efecte òptica ha d'haver-hi, no? A veure, és una suposició. És una suposició, clar. Sí, que és una mica complicat. Però jo us deia, segons com... Direm, et tornes el tònic d'alguna manera, no? Clar, i després com interpretes la resta del món... Home, imagina que pot costar més veure els colors, no? El que dius tu, David, no? Potser aquesta adaptació al blanc i negre sempre, no? Clar, veus, ja et fa reflexionar. Ja començas a pensar, ostres, però realment això podria ser, no podria passar. És una miqueta amb aquesta intenció.
Després hi ha un altre, per exemple, que també parla dels errors de continuïtat, que això a nosaltres, que ens agrada tant al cinema, i parlem també de cinema, és curiós perquè això és... Quan canvien, per exemple, això a les pel·lícules passa, que es veu que hi ha una persona que se n'encarrega que tota l'escena estigui tal qual, sempre. Els objectes al seu joc, els personatges que estiguin vestits...
tal com han d'anar vestits, si estan pentinats cap una banda, cap una banda, si s'han despentinat d'aquest moment, que l'escena següent continuïn així, no? Però això és un saltó de ràcord. Segurament. Això és un saltó de ràcord. En l'argot, sí? Jo crec que sí, perquè quan allò que dius tu, que està fumant una cigarreta i l'altra escena ja no està fumant, això es diu saltó de ràcord.
Això és la dita cinematogràfica. Es veu que hi ha una persona que treballa en el rodatge que s'encarrega d'això. A més explica en la pel·lícula del senyor dels anells, em penso que és, quan hi ha una escena que hi ha un dels personatges que apareix amb una armilla groga i llavors es reuneixen tots, es saluden...
I després, a la secena següent, ja no porta l'almilla groga. Dius, ostres, aquí què ha passat, no? És això, és això. I després, quan tornen a veure aparèixer unes altres personatges que ja arriben a casa, no sé què, i ha de tornar... I veus que llavors sí que es treurà ja l'almilla groga, i ostres, què ha passat, no? Doncs aquestes coses, no? Per exemple, doncs, bueno, perquè t'afinis una miqueta la ment i et fixis, no? O, per exemple, si n'hi ha dues persones semblants, per exemple, diu que feien... Això jo ho he vist, també, allò que fan de les bromes, que fan a vegades a la tele, a l'Outford, no sé què. El Jazz for Love. Jazz for Love, això.
que estan entrevistant al carrer i llavors fan que, sense voler, accidentalment, passen uns operaris que porten un quadre gran i llavors passen entre l'entrevistador i l'entrevistat. Llavors et canvien d'entrevistador. Però és una persona vestida més o menys igual, amb un micro igual, amb un quader que està apuntant, i la persona a l'entrevistat veus que o no se n'adona o és que continua com si no passi res. Suposo que és aquesta...
o intenció que tenim de continuïtat, de veure que tot continua igual i que no. I no plantejar-se això. Després, jo què sé, coses com per exemple, això és curiós, com les persones aquestes que fan aquestes actuacions que sembla que tinguin telepatia i que saben llegir, doncs jo què sé, el nom... Diu, tria una carta. I després, parlen amb un altre company i resulta que endevina la carta que tu has mirat i que només la gent del públic ho sap.
Llavors, t'explica una miqueta quin pot ser el truc, o no? Que diu això, si voleu, ho explico, però... Ah, per mi sí, eh? No, digues, digues. Em va cridar molta atenció, perquè a mi, suposo que com a tots, ens crida molt. I això com ho averigüen? Això és impossible, no? Posa un exemple. Li fan agafar una carta, no? Sabeu què ha de ser? Doncs el pal i el número. I el número. Ja està. Amb dues coses que averigües i ja està. Llavors, tenen la consigna amb l'altra persona, que està allà en connivència...
I llavors quan li diu, vinga, primer la gent del públic té la carta i només l'ha vista d'ell, però quan parla amb aquesta altra persona, amb el compinxer, li diu, per exemple, si li diu doctor Evans, per exemple, diu quina carta, és vostè el doctor Evans i tal, per favor, pot dir quina carta a vostè li ha vingut a la ment? I llavors diu, ah, doncs ja està, tal.
I resulta que és perquè segons el tractament que li digui, si li diu doctor, per exemple, ja saps que és el pal, no? Doncs és, jo què sé, és bastos o és oros. En canvi, si li diu sir o messier o jo què sé, no? Un altre tractament. I el número, això no ho diu. I el número vindria a ser pel nom que li diu. Ah. Evans, per exemple, diu, el exemple que posa del doctor Evans. Evans, com que és una E, ells ja saben que és el número 5. Ah, d'acord.
I això ja està, una miqueta, ho dic d'exemple, perquè a partir d'aquí està codificat i dius, ostres, ja està. Que curiós, eh? Si algú vol jugar, ja té la manera de fer-ho. Ens dedicarem, ja que estem en crisi, en farem de max, no? I després hi ha un altre coset així també que explica, és, per exemple, la...
tota la manipulació que feia la CIA en contra del comunisme, que tot en els mitjans de comunicació, fins i tot comprava editoriats, comprava diaris, feia traduccions del principi de Macabell, tot amb la mateixa intenció sempre de carregar-se el comunisme. I veus com ho explica també per la del Chomsky...
I veus com, per exemple, també parla fins i tot de Rebriong en la granja del George Orwell, com allà el que es fa... La traducció que es va fer als Estats Units, la primera no era la correcta. Sabeu que Rebriong en la granja acaba que els porcs, que són els que s'havien revelat, al final estan actuant com les persones. I al final acaben amb una escena que estan reunits i al final estan jugant a cartes i estan...
i estan jugant amb els humans a la versió original estan jugant amb els humans que això el que t'està dient és que la democràcia igual tampoc no funciona en canvi la versió que van fer als Estats Units que sembla ser que va estar una miqueta intervinguda o manipulada o financiada millor dit financiada per la CIA els porcs jugaven sols llavors el que es tracta és de dir ens carreguem el comunisme veus com el comunisme no és bo i no funciona bé
Clar, George Orwell el carregava la democràcia, si ho posava en contradicció. Jo ho vaig dir en contradicció. En contradicció. Que fins i tot el porc líder s'assemblava a l'Stalin. Sí, sí. Exacte. Que fort, no? Sí, sí, sí. Bueno, són una miqueta aquestes coses que diu, abans d'anar a veure fins i tot una pel·lícula, abans d'anar, doncs que estiguem desperts i que fem una miqueta aquesta preparació, no? A veure què ens intenten col·laborar.
Molt bé, doncs estem al... Equador del programa, m'encanta això. Estamos en l'Equador del programa, queda així com una miqueta rotllo. 300 milions de televisió espanyola, eh? De fa 30 anys. Mira, parlant d'anys enrere, avui parlarem justament, parlarem, no, posarem una cançoneta d'una de les millors cantants de jazz que fa 17 anys ens va deixar. Ella es deia Ella Fitzgerald i ens cantava aquest maqui, el navaja, o mac de naif. Thank you, ladies and gentlemen.
Thank you. We'd like to do something for you now. We haven't heard a girl sing it. And since it's so popular, we'd like to try and do it for you. We hope we remember all the words. Oh, the shark has curly teeth, dear. And he shows them
Fins demà!
Fancy gloves, though, where's McKeith, dear? So there's not, not a trace of red. Ah, Sunday, Sunday morning, eyes of the spotty,
Fins demà!
I don't know. But it was a swingin' tune. And it's a hit soon. So we tried to do Mac and I. Ah, Louis Miller. Ah, something about the cat. Yeah, Miller. He was finished.
That Mac, he's here. He spins like a sailor. Tell me, tell me, tell me, could that boy do something rad? Oh, Poppy Terry and Louis Armstrong, they made a record.
Doncs Ella Fitzgerald ens ha convidat a parlar de cinema justament. Una de les cantants potser també més escoltades en moltes pel·lícules de gángsters i tal. Recordo que amb aquesta senyora sonava l'hombre del brazo d'or, es deia la pel·lícula aquella. Del James Bond. Del James Bond, no, de Frank Sinatra. Sí, l'hombre del brazo d'or. Exacte, no? Exacte, ella sonava moltíssim al jazz. Ja, però aquesta versió també la té el Frank Sinatra. El Frank Sinatra, sí, sí.
És que és el que diem, és un estàndard, això ha cantat mig món, però realment és cert que ha francinat a la F famosa i la Fitzgerald i altres més, però això és el que diem.
i també sona una miqueta de jazz a la pel·lícula de la trama, perquè és cert que tant en quant vas escoltant porai quan van als bars i tal, com sona la musiqueta, però bé, és que sempre és un clàssic. Un dia recordo que a Rosa vam fer un programa dedicat a la música del jazz al cinema, perquè sí que vas proposar tu aquell tema, ja vam comentar i va ser molt interessant. Bé, doncs parlem de la trama. És una pel·lícula d'Andre Hughes de fa 3 o 4 mesos,
Bé, estem parlant del típic thriller vinculat a Nova York, no? Vull dir, ja estem parlant d'una ciutat que és tremendament cinematogràfica, però en aquest cas ambientada amb el que passa amb l'alcalde de Nova York. Un suposat alcalde de Nova York fet per un Rachel Crow excepcional, tot sigui dit, mala persona, lluitador pel poder, el que faci falta, no?
amb un Mark Wahlberg, que és una mena de detectiu que pateix una sèrie de qüestions determinades, vinculades al poder també de la ciutat, i també la Caterina Feta-Jones, que en aquest cas fa el paper de primera dama, entre cometes, de la ciutat. Bé, és una mena de pel·lícula complexa, amb l'aspecte que justament el nom ja ho diu, la trama, encara que la pel·lícula es diu Broken City, que és ciutat trencada,
aquí l'han traduït d'aquesta manera, que pot induir a altres dubtes amb la pel·lícula de Hitchcock, que és de la trama també, no em vull equivocar. I llavors, clar, jo quan vaig veure el nom, em dic, a mi aquest nom em sona, i vas pensar, pensar, això és el Hitchcock, tenia una pel·lícula que es deia així. Bé, a partir d'aquí, el que ja és una pel·lícula que està ben suportada, et refereixo, és una qüestió simplement de com aconseguir mantenir el poder...
sigui com sigui, carregant-se en unes eleccions possibles, no?, el seu adversari, en aquest cas, no?, que té una vida ni fosca ni no fosca, però que es pot agafar coses, no?, i se'l pot enfonsar. Lògicament, el Wahlberg, el Marc Wahlberg, fa el paper de, diguem, de detectiu, que és el que està a favor, en un principi, del que seria l'alcalde, després passa a un altre costat perquè se n'adona de la maldat del que seria el futur alcalde de la ciutat, no?
Bé, la pel·lícula és el que diem, no?, és americana, i amb això no vull criticar les coses, no?, jo crec que hi ha un cinema americà independent molt bo, hi ha un cinema americà comercial acceptable, i ara parlarem d'una altra pel·lícula molt comercial americana, no?, amb el David, però aquesta queda a mig camí, és a dir, no és que tingui cap ínfola independent, però com a pel·lícula americana s'aguanta prou bé. Bé, en aquest cas no estem parlant del dilema, ni molt menys,
per fer una comparativa d'aquella també que sortia al Russell Crowe fent de gran, que tenia a veure amb el tema de les tabacaleres, te'n recordes? Ah, sí. Una pel·lícula americana, també, que podia seguir aquesta línia, però en canvi la línia del cas aquest ja una mica se'n va amb corredisses amb cotxes, com es diu això, carreres de cotxes, vull dir, ja li donen l'acció, exacte, persecucions de cotxes, vull dir, aquesta acció que dius, ja anem a buscar un públic més juvenil i tal, no? Bé, ta la pel·lícula.
ho deixarem malament, no ens la carregarem, i tal. Llavors, l'Andy Hughes aquest, he mirat, i no són pel·lícules. I una que es deia Cartes a Eli? Us sona alguna cosa? Cartes d'Eli? O el libro d'Eli. O el libro d'Eli, perdona. Sí, senyor. Doncs aquest és el director. Jo no sé si ho he vist a pel·lícula. Del Dancer Washington? Sí, senyor. Sí, he vist a pel·lícula. Doncs aquest és el mateix director. La pel·lícula apocalíptica. Vale, no l'he vist jo, per això. Llavors, aquest no... Sobre la... S'ho acudirem en un moment...
Què passa exactament? Que tot el que és sistemes d'impressió tot el que són llibres es destrueixen de manera de revolució i hi ha un tio que conserva l'únic una de les que es coneix l'única versió de la Bíblia i la porta en un lloc on on realment allà la tornarà a reproduir un lloc tan gran com una nova biblioteca
de tots els documents i manuals i llibres que, durant aquesta destrucció tan bèstia, s'ha pogut perdre. I la pel·lícula s'aguanta bé? No. Aquí s'aguanta, però bé. Bueno, anem a desmuntar pel·lícules, ara, no? El último desafío. Bé, és el retorn d'Arnold Osenaga al cinema. Mucho Botox.
Bueno, sí, però prou bé. Prou bé, vale. Prou bé. Si quan ja saps el que vas a veure... No és que ho sàpigues, m'esperava molt menys, sincerament. I bé, és un film d'acció d'un antic membre de policia que es retira a fer de xèrif en un poble fronterer.
però ja per dir ja n'estic tip de sang i fetge de la meva feina i me'n vaig a un lloc a viure bé i evidentment viu de conya el tio però un poble que els seus ajudants no saben què fotre i s'entretenen fotent tiros a trossos de carn de vedella penjada d'un ganxo per dir alguna cosa però no, com a mena perquè estan ociosos totalment i ell també, ell es fot hi ha un moment que diu
Acostuma a anar a un bar a fotre's uns esmorzars pantagüèric, com es diu? Pantagüèlico. I impressionants. I aquell dia el barman li diu, què, vols una truita gegant com la de cada dia? I diu, no, no, hòstia, que m'està sortint una tripa que no... Fa una mica d'ironia sobre ell mateix, sobre que ja està vell i fet pols, no? I en aquestes surt també el Forrest Wittaker. Sí, no, no està malament, que és un...
un narcotraficant que el porten cap al correu de la mort i, evidentment, s'escapa. I vol fugir cap a Mèxic i adivina quin és el poble més fàcil per fugir cap a Mèxic. El del Schwarzenegger. Ah, clar. Com no? Casualment. I a partir d'aquí ja està. Hi ha un friki al poble que també té un magatzem d'armes i, bueno, ja es munta un guirigall.
La pel·lícula és distratota. Bueno, com a mínim, això és el que importa. El sistema d'acció demana això. No esperis més d'això. I el Schwarzenegger, pobret meu, i és que ja, evidentment, de Terminator mai més ja no pot tornar a fer. Un Terminator viejo... Clar, ja no cola, no? No sé que sigui l'avi de Terminator, no? Sí, no cola, no. Directament, no? Fa un paper, aviam, és un pallo que tonto no és. Un tio que arriba d'Estarlet a Estats Units de jove i acaba sent governador de Califòrnia, evidentment, tonto no és, clar.
I, evidentment, ell sap que fer un pel·lículon del Repartiendo Mandobles a diestro y siniestro, doncs no, fa un paper, bé, d'un senyor gran, d'un senyor gran que fa de xèrif i que està a punt de jubilar-se. I ja està. Sí, sí, sí. I bé, un altre ting. És el que diem, no? És que, a veure, jo és que quan sento, quan ve que el... També hi ha una pel·lícula del fonto aquest, del Silvestre Estalón,
que se llama una bala en la cabeza. Sí, algo así. Fa poca d'estrenat, i jo l'altre dia pensava, això deu ser terrorífic. És que jo quan ja els veig, ja una miqueta em poso una miqueta nerviós. És com aquesta que fem los mercenarios. Sí, però això ja veus que aquí hi ha molta teca. Hi ha molta ironia, crec, jo. Jo tampoc les he vist, eh? N'hi he vist una, jo de rebot. I què? I s'adonen fotre entre ells, no? Sí, però ja és com, jo què sé,
És com quan descarrila la vagoneta de l'Indiana Jones i torna a encarrilar-se. Dius, anda allà, por ahí, no? Però això és igual. Una pandilla de vegetes mercenaris... Em vaig avorrir tant amb la quarta part de l'Indiana Jones... Ah, sí, això també. Em vaig avorrir... Que s'implona. Si us plau, eh? A més, vaig poder veure-la seguides, les quatre. Jo només he vist una o una. Ah, jo la vaig veure al cinema i vaig acabar. Què és això?
Jo, com no l'havia recuperat, vaig dir, vaig a veure les quatre. Quin horror. Ostres, quin horror, sí. Però primera, segona, tercera i quarta amb una setmana o setmana i mig i tal. La primera és una passada. Genial, la segona està prou bé, la tercera... Bé, la tercera no està malament, eh? A mi no m'has agradat tant, que és el que sortia el Sean Connery. Bé, sí, encara s'aguanta. Però vaig a veure la quarta i vaig dir, què és això?
Què significa? I de la bo, eh? Sí, però després es desmadra una cosa. Fa una caiguda en picat. Recuperem una actriu fantàstica. Qui? A la quarta, la Karen Allen. Ah, la Karen Allen. Oh, a la primera. Pobreta, clar, està allà.
Però la primera és de les actrius, tot i no és una bellesa. No, no, no. És que té alguna cosa, és guapa. Sí, té algo especial. Té algo especial, té encant, té personalitat, cosa que a aquest cap xou per mi li costava una mica més. És el que diem, però som actors i actrius. Mira, ja que anem a parlar justament d'una pel·lícula on crec que surt per mi un dels actors que menys m'agrada, ho sento, ho tinc que dir clarament, i un dels actors que més m'agraden, és curiós, no? Un és el James Franco,
A mi no m'agrada gens aquest nano. I està bastant mitificadot com a bon actor. I jo el que he vist d'ell... Parlem d'Oz, un mundo de fantasia. Per què van els tiros? I l'actriu? L'actriu és la Raquel Weiss, que trobes una tia... I la Mila Kunis. Aquesta pel·lícula de quin any és? Aquesta versió?
D'aquest any. És l'actual, és l'actual. I la Bruixa Bona qui és? La Michelle Williams. Vull dir que en aquest cas les tres noies estan... La Michelle Williams a mi no m'ha acabat tampoc d'entrar gaire. Jo, la Raquel Weiss i l'altra, la Mila, aquestes com es diu mai? Mila Kunitz. Kunitz, exacte. A mi són dues noies... El Cisne Negro. Ah, exacte. Ara estava buscant-li el nom i no em sortia. Però realment és això. Bé, això de Oz és una pel·lícula que hem de dir que és en tres dimensions. Jo no la vaig veure. Està pensada en això, bàsicament, no?
No, jo tampoc l'he pogut veure amb 3D. Jo l'he pogut veure amb DVD a casa i tal, i al final, doncs, perquè és una pel·lícula que ja té també uns quants mesos. I llavors, clar, jo l'he vist en dues dimensions. Clar, evidentment, com totes les pel·lícules en tres dimensions, està subeditada als efectes especials. Als efectes, a les caigudes, a les passades per davant, amb tot el que seria l'efecte visual del xoc, de l'ensurt de cara a l'espectador. Clar, una cosa visual. Exacte. Hi ha pel·lícules que queden més solapades, però aquí no.
Aquí és descarat. Aquí, vinga, va, anem a posar, anem a que surtin coses contra la pantalla i tal. En defensa d'aquesta pel·lícula és el Sam Raimi, per tant estem parlant d'un clàssic del cinema de terror, va començar amb un terror xosquero, tot sigui dit, perquè el Sam Raimi va entrar amb la línia també del cinema... Sí, no direm gore, però amb uns certs tocs, no? I, bueno, van evolucionant cap a un terror una mica estilitzat, vull dir, una mica aquesta línia,
I aquí jo crec que està fent una còpia burda de Tim Burton. És molt dolenta. És una còpia burda. Per un motiu molt clar. Saps per què? Perquè la música és de Daniel Elfman. Quan comença la música dius, ops, què és això? Què em sona a mi? Recordem que la pel·lícula... M'estic sense veu, eh? Si em quedo sense veu, definitivament ja tanquem el micròfon. I llavors, bé, el Daniel... Perdó, el Daniel Elfman no. La pel·lícula en si mateixa comença en 20 minuts...
els quals, doncs, bé, és en blanc i negre, la pel·lícula. I la pel·lícula 4 Terços. Exacte, 4 Terços, i a partir d'aquí va evolucionar. A més, ho veus quan es fa... i es va aixampant. Aquell tros està molt bé, aquell inici a mi em m'encanta. Està molt ben parit, hi ha un joc... A veure, és el Mago de O. És com una precuela.
Sí, és una prequela del Mago de Oz oficial. El famós camí d'assajos grocs. Exacte, d'assajos grocs i tal, no? I llavors és com es va formar aquest mag, no? Com va arribar, en teoria, al poder d'aquest país, no? És un engany. Fantasiós, clar. És un tirilla, com diria un amic meu, no? Un embaucador, no? Un paquillero, no? Sí, sí, sí. A més, embaucador com a mag, lògicament, i també amb les dones, no? Perquè trenca cors a diestres sinistres. A més,
Amb una tàctica, no? Te'n recordes la tàctica? És que un seductor, per a més... Amb la caixeta aquella de música. Amb la caixeta de música. No, és la mia abuela. Era la mia abuela. Té 200 de caixeta. Clar, li entrega, i les noies, clar, li posa la música... Vull dir, jo que ballen amb la musiqueta... Era de mia abuela. I te la dono a tu, no? I te la dono a tu, no? Oi, que mono, no? Clar, i a partir d'aquí, clar, estem parlant. Carai, no deixa molt bé a les dones, no?
No, estem parlant d'una ambientació de 1905, per tant, clar, també planteja la noia com una mica més...
panfilota... Més credulat. Més credulat, no? Bé, hi ha una mena de tornado i tal, i llavors apareix en aquest món. Llavors, quan entres en aquest món, el que dius tu, s'eixample la pantalla, i tot en colors. Tot en colors, rabiosos. Però això, eh? Àcidos, allò, venga... En plan malmodó. Tota la gama bàsica de colors. Quina brutalitat. Jo no he vist mai tants roses i grocs i violetes per centímetre quadrat, eh? Quina brutalitat, eh?
A veure, els efectes canten com una almeja, tot sigui dit, i és això, ja busco una miqueta aquesta idea. I bé, és el procés típic d'arribar a aquest país, amb el qual hi ha la bruixa bona i la bruixa dolenta, i com aconseguir una sèrie de coses. I també al mag, com és ambiciós, li ensenyen tot un tresor, que és una mena de gran habitació, tot plena de monedes, no? Estil hobbit. Estil hobbit, exacte, sí, sí. Allò el tio es tira pel terra, què passa aquí, no?
Bé, tampoc en direm més, perquè la pel·lícula en si mateixa, bé, podem parlar de situacions... A mi hi ha una cosa que em va agradar, tot sigui dit, i és que una pel·lícula és l'animna de Porcellana. Sí, està bé, allò. Allò està bé. El poble tot de tasses i de tasses. És original, allò. Vull dir, aquell personatge de Porcellana i tal, i com ell li enganxa les cametes amb la cola, amb la pega i tal, no? A més, com ella reacciona després, que és molt valenta, i llavors s'emprenya, i vols estar allà i lluitar...
No ho sé, és curiós, no? I a la vegada la tendresa, quan l'agafava, perquè clar, és crucellana, i si cau al terra, es mou, té vida. Això està molt bé. Vull dir, igual que el mono volador no fa gràcia, que va amb ell, que té unes ales, allò... Vull dir, és el que diem, és coses bones i coses molt dolentes. I la mala llet del Raimi no està per cap lloc. Que té molta mala llet, el senyor Raimi. Sí, però en aquest cas... No, aquí no. Però bé,
S'ho passarà bé la gent jove... I vaig anar amb el meu fill i es va agurir un pèl. Jo crec que espantaria els nens, també, no? Jo crec que el teu fill es espantaria, no? Perquè hi ha moments que dius, ostres... Fots el boig, no? Sí, algun puntet. Més que res per això de buscar l'efecte, no? De la tridimensional, no? No, no ho venen a veure en 3D. Quan està al bosc apareix una mena com d'orquídees que tenen ulls i tal, no? Com si hi fossin cap ni vora. Exacte. No ho venen a veure en 3D, no?
Doncs bé, la pel·lícula, mira, s'aguanta per passar una estoneta, està bé. Bueno, i bueno, ja per rematar el dia, Hansel i Gretel, cazador de brujes. Vinga, va. Despellejemos una pel·lícula l'último dia. Fa bona la de l'último desafío. La fa bona. Més tu vull dir perquè sí, perquè la fa bona. Allò que dius, Déu meu, s'ha imaginat. Hansel i Gretel se suposa... Perquè Hansel i Gretel no és el conte, no?
és el conte dels nens que van a una casa feta de bolsos a dintre la bruixa que se'ls vol crespir a partir d'aquí es regiren les torres i agafen els nens i couen la bruixa en un forn directament poten una petada i l'envien a coure's al forn i doncs els nens creixen es fan adults o es fan joves i es dediquen a anar caçant bruixes
Els ja n'he agafat el gust. Però se suposa que estem a l'edat mitja. A l'edat mitja és l'època en què hi havia inquisició i es cremaven les bruixes. I què fas tu amb armes de foc a l'edat mitja?
Això per començar. Un anacronisme. Són mosquets i tal. No, no, no, són mosquets. Són armes de repetició amb bales que no es van inventar fins a mitjans del segle XIX. Per dir alguna cosa. És un salt històric molt bèstia. Evidentment hi ha les bruixes pel mig, que és el típic. És tal dia com allà a tal hora es produirà un... un...
una situació d'aquestes coincident de no sé què, no sé quantos i si maten a una bruixa blanca doncs les bruixes deixaran de tenir això el foc ja no les afectarà d'alguna manera i podran ser tot poderoses
dius... Me lo creo. Volvamos a empezar a ver la película. La película està ben feta. L'argument és que no s'aguanta per enlloc. És molt important l'argument. Almenys que hi hagi un mínim. Tu te'n recordes d'aquella de la película Van Helsing? Sí. Que sortia l'actor aquest. Però jo tampoc estava tan malament. No, no, però...
No, no estava malament. El Hugh Jackman. El Hugh Jackman, no? També estava ambientada a la mitja i era un tio així tot intrépid, no?, que disparava fletxes i es carregava vampires i tot això. Clar, perquè també el Van Helsing era el vampiro... És com un viatge del temps. Era la màquina del temps, dió. Era la banda, quan ell era jove, el Van Helsing jove, diguem-ho així, i es carregava vampires i era molt dinàmic d'acció i... Hi havia vampires voladors, eh? Però com a mínim hi havia un mínim de rigor històric. Com a mínim. Aquí és que se'l passen pel forro, clar. Ja.
pistoles i escopetes. I potser busquen un públic jove, no? O no? Ho dic perquè són jovenets. Aquí li pot agradar aquest tipus d'acció. És una pel·lícula d'acció. Camuflada com si fos d'època. El Jeremy Renner, que és un dels que feia Hawkeye als Vengadores, que comença ara a ser conegut, l'actriu no la conec massa, és la guapetona de Torno,
I surt la Frank Jansen, que fa de bruja, malota, malota. Que és el personatge més interessant. Però... Però ja està. És que dius... Què és això, per favor? Corre per una altra pel·lícula de no fa gaire, que és un altre personatge històric. No sé si és Sherlock Holmes, cazador de vampiros. De sombras. De sombras? Sí. Però hi ha un altre de cazadors de vampiros. No. Abraham Lincoln, cazador de vampiros. L'he vist, també. Clar, dius, home...
Déu-li-do, quin barribut allò està més ben fetot i com a mínim tot i l'imprevisible del film a més em sembla que el director és rus no sé si és rus és garantia però jo té si com a mínim és i dius ala ala venga però com a mínim
És dinàmica, està ben fatota, d'alguna manera dius, bueno, es pot acceptar, tot i la inversa humilitud del tema, no? I llavors, diguem que hi ha una consorcia de vampirs i l'Ebram Lincoln es dedica a desmantellar-la, no? I la mort del fill d'Ebram Lincoln es deu que va entrar un vampir i li va xupar la sang.
Mentre sigui la sang, no? Sí, d'acord? Bé, ella es dedica amb una d'astral i, bueno, és un habilidós de la d'astral i, bueno, allò els repela, però una cosa... Però amb una rapidesa, no? Que dius, ja... Bé, però allò és un producte... Bé, però és que això no s'aguanta per enlloc. Sí, sí. Bé.
És una experiència. S'ha de veure cinema bo, cinema dolent, això ho tenim molt clar. I per avançar mai no saps tampoc si t'agradarà. Rosa, tenim 3 minutets abans d'acomiadar-nos perquè ens acomiadarem avui una miqueta. Per parlar d'aquest cicle de la Filmoteca, la raó fràgil sobre la salut mental, a veure què ens pots comentar una miqueta perquè val la pena comentar. Home, és un cicle que ja està en marxa, aquest mes de juny ha començat,
Només de moment porten fet un parell de pel·lícules, una que és Bedlam, del Mark Robson, i també Un mètode perillós, del David Cronenberg. Aquesta, demà diumenge, encara la podem veure. La del Jung i del Freud. Sí, aquesta fa res d'un any, no? Jo encara no he vist aquesta pel·lícula, no l'he pogut recuperar. Jo crec que del Cronenberg aquesta i la del Spider, que se m'ha escapat,
Espider està molt bé. No sé, espera, reviso si aquesta... Mira, us dic les que passaran. Sí, sí, digue les pel·lícules... Sí, sí, sí. Mira, Repulsión, de Roman Polanski. Ui, això és molt bo. Repulsión. Déu meu, senyora Caterine Denev, que no la poden tocar. Oh, que boníssim és això, Déu meu. Sí, sí, sí. Pel·lícula recomanadíssima. Rayman, també, eh? L'home de la lluvia. Rayman. No, no, però el Tom Cruise i el... El Tom Cruise i el... Ay, el Steve Hoffman. El Steve Hoffman, senyor. Eh?
El que és interessant també són que algunes d'elles van acompanyades amb representació d'alguna persona, algun professional rellevant del món de la salut mental.
En aquest cicle veig que no hi és. Sí que representa el que és l'esquizofrènia, però ben representada. No sé amb quin criteri han fet una mica la selecció. Després, l'egamen o velo, el noi de la bicicleta,
de Jean-Pierre d'Arden, aquesta és l'any 2011. La presentació serà càrrec de la senyora Paloma Espiricueta. Això el Jaume segur que ens diu, fins i tot, el càrrec, si són psiquiatres, si són especialistes de centres de salut mental, ens ho explicaria. N'hi ha una altra, que és Lilith, del Robert Rosent. Aquesta és de l'any 64. Jo això ho he vist, però no me'n recordo. És...
La presentació la fa, i és important, la fa la senyora Griocara Rubio, que és la presidenta de l'Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi. I la senyora Patricia Parra, que és psicoterapeuta. Després, un àngel a la meva taula, de la Gen Campion, de l'any 90, també.
Esplendor a la... A la hierba. A la hierba, a la... Sí. A la hierba, això. Del Esplendor Integras. Integras. També de la Ilecazan. Entreacto de Juan José Moreno, del Manuel Huete, aquesta és del año 2012, del año passat. Aquesta no la he vist. Sí, aquesta no la he vist. Si s'entra a la web de la Filmoteca, tens la enllaç a totes les pel·lícules i tens la reseña de cada pel·lícula. Sí. Eh?
Després hi ha el cazador, el cazador del Mike Chimino. Alguien volo sobre el nidor del cuco, també de Milos Forman, que és un clàssic de salut mental. Després hi ha un dia, n'hi ha dos dies que es farà, ja el mes de juliol es farà la sessió doble. Una pel·lícula que es diu Cada oneria.
De Francina Verdes i Jaime Quinto, això té pinta de ser una mica sudamericana segurament, no? Aquesta és de l'any 2012, o sigui que és molt recent, no l'havia sentit tampoc. I Cromosoma 5, de Maria Ripoll, que això també és de l'any passat, són molt recentes. I l'última ja serà la de mones com l'Avequi, del Joaquim Jordà, la Maria Mirazan, de l'any 2012. Doncs de l'any 2012.
Sí, sí, sí. És interessant, sobretot, suposo que també pel debat posterior que es farà. Home, això és importantíssim, la presentació i posterior debat del que es pugui comentar.
Molt bé, doncs hem acabat la temporada justament amb una bona informació, lògicament, no? Amb activitats per fer, que aquest estiu dona molt d'estil. I tant. Dóna molt d'estil. Aprofiteu, doncs, aquella gent, qualsevol cosa per sortir per aquí, aquella gent que no pugui sortir a fora, hi haurà moltes promocions, hi ha moltes pàgines web que fan ofertes. I moltes activitats també, l'Ajuntament, de Barcelona, tots els ajuntaments...
fan música a la fresca i cinema a la fresca. I jo crec que és el que diem, no? Si la situació no ens deixa anar més enllà, tenim una ciutat maquíssima, que és Barcelona, per poder gaudir-la. O, per exemple, mira, el CCB, que abans comentàvem, el Centre de Cultura Contemporana de Barcelona, amb l'exposició del...
del Pasolín i tot això, tots els diumenges, diumenges a la tarda, a partir de les 3 de la tarda és gratuït a l'entrada. I el Picasso també? De 3 fins a, no sé, fins a hora que tanqui. Em sembla que els diumenges a la tarda són gratuïts al Picasso, al Manac... Sí, n'hi ha museus que ho estan posant. Ho estan posant perquè, bueno, jo crec que val la pena, no? N'hi ha alguns que són els públics que encara continuen que el primer diumenge de mes són gratuïts, però després, a més a més, també fan això, que totes les tardes dels diumenges
És qüestió d'anar-lo mirant i dir, mira, quin m'interessa de veure i mirar quines ofertes n'hi ha. El que és una llàstima és que també hi hagi altres llocs com és el Caixa Fòrum, que ara es paga, que al setembre es pagarà el Pargüell, que a l'Església del Pi es pagui ara... Jo crec que en comptes d'arreglar-ho estem desarreglant. Jo crec que la situació s'ha d'intentar controlar, però és el que hi ha.
potser un estiu apassionant. Sí, sí, sí. A veure què passa. Rosa, David...
Hem acabat. Vinga, la primera temporada. La temporada de Babilònia. Als Babilonis tornarem amb la Lourdes, que no ha pogut venir. Sí, però l'acomiadem igualment. I amb el Jaume, també, que no ha pogut venir, però que seguríssim que estarem tots cinc. Al setembre aquí tornarem tots cinc. Com sempre. I de tant en quant el José, que ha de venir. El José també. Que ja l'hi farem, exacte. Aquí ens falta l'economista, perquè aquí tothom tenim una mica especialitats, però ens falta l'economista del grup, que ha de venir més. Molt bé, doncs un plaer, com sempre. Tornem al setembre i res més. Quedem així.
Fins ara. Bon estiu. Gràcies. Adéu.