Ara comencem amb una cosa que sembla que sigui seriosa i després és una mena d'esperpento, crítica social, amb bogeria sobre la religió, molt guai. Vam parlar de Double també i recomano The Babadook, la pel·li aquesta de poc que ha comprat Entertainment One i que per tant s'estrenarà d'una manera o d'altra. I a més coses rares, com What We Do In The Shadows, aquesta pel·li amb el Jeméín Clement, que és un fals documental sobre vampiros. És molt divertida, és una xurrada però és molt divertida.
o el taller caputxoc de Carlo Padial, director de Miloque Erasmus, Realité de Quentin Dupier, una raresa com totes les rareses de Dupier, i altres... bueno, altres. I en canvi, merdes. Red 4, Annabelle, The Guest em va deixar força fred, Monsters 2 és una merda, Automata és una decepció.
o això de Vivant és d'aquesta pel·li dels directors de l'interior i que confirmen que va ser un fruto d'un dia. I res, ja està. Ah, i obertures de body, el retorn de Mica al terror, que jo vaig sortir del cine. Baixeu-vos al podcast i apunteu-vos a aquestes pel·lis que no heu de veure en la vostra vida. Gràcies a tothom. Gràcies, Carlos. Adéu.
Ara escolta, es previu del vent, sintonitza, es previu del vent, la ràdio de Sant Just.
Estem un dijous més aquí a Babilònia per encetar, com no, un programa més dedicat al món de la cultura, en general de les arts, del cinema, de la literatura, dels pallassos, que parlem de pallassos també, fins i tot. Estem, com sempre, ben acompanyats amb la Lourdes. Què tal, com estem? Hola, què tal? Molt bé. Bona tarda. Bona tarda. La Rosa.
Hola, què tal? Que tal, guapíssima. Molt bé. Sabem que ha vingut de la perruqueria. Home, i tant, és que el programa es mereix un nivell. Totalment. Posarem una càmera, eh? Perquè es vegi. I el Jaume cada dia... Bueno, no diré que estàs més bo, perquè és un personal que he col·laborat... Hormonalment bé. Vale, perfecte.
Ja ho entenem, oi? Exacte, la veritat és que el que diem, com tot, com es diu allò, amb el bon pot, com es diu això? El bon pot té la bona confitura, al revés del pot petit hi ha la bona confitura. A veure, entre tots hi ho diem. I la persona més gran ja, jo què sé què deu haver, oi? Molt bé, doncs tota la sabiduria.
Doncs comencem avui parlant justament d'una ruta d'un edifici molt poc conegut de Barcelona, vull dir molt conegut però molt poc visitat, que és l'Ateneu de Barcelona, l'Ateneu barcelonès conegut, que va fer la rosa aquest estiu. El Jaume ens parlarà de Pallassos, del festival Charlie Rivel que han fet aquí a Cornellà.
La Lourdes ens parlarà del Viatge vertical, Enrique Vilamates, i parlarem bastant de cinema. Tenim cinc pel·lícules, o sis, millor dit. Parlarem de Lucy, de Luc Besson, El viento se levanta, de Yao Miyazaki, una pel·lícula que es veu que... bueno, jo tinc moltes ganes de veure-la, però la gent que l'ha vist diu que és una grandíssima pel·lícula.
L'entrega, el Jaume ens ha explicat gaire de la pel·lícula, ens ha deixat una mica en suspens, ens ho explicarà després. Que estava bé però, oi? Actaríem aquell però, no? L'Aís, la mínima que ha vingut, la Lourdes, totalment emocionada. Uau, m'ha encantat. I per últim, doncs farem un parell de pel·lícules, un parell de thrillers, que és una pel·lícula que es diu L'Armandat, que va passar sense pena ni glòria, una pel·lícula espanyola, i una que m'ha copsat directament, que abans ho comentava, és un clàssic, potser diuen que és una pel·lícula de culte del cinema de terror, no?
Tindrem de fons el grup AHA, que fa 30 anys va triomfar als 80, sobretot entre les dones, perquè els senyors eren nòrdics i molt guapos i va ser una bomba.
I a partir d'aquí, gent que va treballar prou bé, i també un tema, un clàssic, una d'aquelles balades que segur que la gent que estem aquí ens ha enamorat seguríssim. Fa 38 anys va ser número 1 una cançó del grup Chicago, que es diu If You Leave Me Now, que és un tema preciós d'aquells de... que el que ha fet el Jordi és... Que maco, no? Doncs escoltarem justament l'Equador del programa. Molt bé, doncs la Rosa ens parlarà d'aquesta ruta de l'atena barcelonès.
L'Alteneu Barceloners està al carrer Canuda, número 6. De fet està situat al Palau Sabassona. És un palau neoclàssic del segle XVIII. És curiós perquè van fer la visita guiada i t'expliquen els diferents propietaris que va tenir. El segon propietari va ser el Juli Maria Parellada.
Així o cap als anys 1860. Són els de la parella. Són els de la parellada de l'Europa. Es veu que eren uns senyors de molt pedigri. I eren molt exquisits i molt siberites, astronòmicament parlant.
Ells van instaurar el costum de la paella amb tot peladet. Com que eren els senyors, li havien de servir tot per menjar. Aquests van ser el segon propietari. És un palau neoclàs i és molt maco. Val la pena de veure. Van celebrar el 150 aniversari del Palau.
Però la Teneu també ha celebrat 150 anys d'existència. La primera un palau amb finalitat noble i després ja va passar a ser la Teneu més endavant. A motiu de la conmemoració van començar a fer obres i al 2010 ja les van acabar totes. I en sales, que hi ha fins i tot entres i fas la visita tan interior,
i que porten noms de, per exemple, la Sala Barraguer, la Sala Pumpeu Fabra, diosos de lingüistes, de poetes, escriptors, de filòsofs... i tots ells havien estat presidents de la Teneu. Tenen tots els de plafons ple de noms de gent il·lustre que van ser presidents de la Teneu. Vull dir que va tenir molta importància i molt de pes a la vida cultural de Barcelona. Jo sé que ara també estan donant molta empenta a tot el tema del procés.
de consulta o d'independentisme, més o menys estan força implicats en moltes coses. Més coses maques interessants de veure, per exemple el Jujó, l'arquitecte, es va encarregar de fer el disseny de l'ascensor, encara funciona, és una xulada pujar l'ascensor aquest, és una xulada.
És modernista, amb totes les línies estudiat perquè sigui ergonòmic, perquè hi hagi una mica de banqueta allà que pugui seure, tot de cristal, tot de vidre transparent, que vas pujant vidre amb una mica de color.
És molt curiós, és petitonet, per això és un ascensor petitonet, però queda molt maco. Després tens els moderns també. Ens van donar l'opció de pujar al veïlo al nou.
Diu que és una mica més lent. No importa. No importa. Faig una mica de passejada. Molt xulo. També es va encarregar el Jujol de fer també l'escala, el disseny de l'escala, així amb el passemans i tot. I unes columnes decoratives de la sala de converses. De fet, aquest palau, quan ja van fer la remodelació va ser el Florenza, que era l'arquitecte municipal del moment, que es va encarregar de fer tant
tant la restauració de l'edifici com de la pròpia plaça Vila de Madrid. L'edifici, el carrer Canuda número 6, que és on està ara la seu de la Teneu, fa cantonada i de fet hi ha una bona part de la façana que està situada a la plaça Vila de Madrid.
Aquella plaça és molt maca també, i també ens van explicar tota la remodelació que s'havia fet i que els edificis és que pràcticament estan com en el segle XVIII. Però encara hi ha això una mica desvirtuat. Sí, sí, això ha estat polèmic. Però bueno, trobo que és una plaça molt d'encant també. A més tenen també unes restes, ara no sé si me'n recordaré, però això no m'ho vaig apuntar. Són restes romanes.
D'una micròpolis potser. Si no recordo malament, sí, Cesco. Vas allà, arribes a la placeta, mires i estan allà una mica el que seria una mena de tombes, així com semicirculars, no? Molt de l'etapa final de l'època romana. Això encara no hem pogut visitar perquè em pregunto que també has de mirar de fer no sé si visita guiada o té uns dies concrets, uns horaris concrets. Això depèn del Museu de Barcelona, del Mubà. Exacte, del Mubà. El Museu Municipal d'Història de Barcelona. Que va per separat, que tampoc és una cosa que ha d'acabar amb la Teneu.
Sí, sí, però el Museu de Barcelona té molts llocs i museïtsats que val la pena. L'altre dia vaig explicar-ho del Caljueu, la visita... És una cosa més que també se'n cuida al Muba. El mes té molts racons, aquest Palau Sabassona. Té molts racons, molt macos de veure i molt...
Encantadors. La biblioteca és un d'ells. La biblioteca és una passada. En dies normals, laborables o que la gent pot anar a consultar i que estan allà, no pots fer la visita de tota la biblioteca. Només et deixen passar 3 de 5 o 5 persones. Un momentet, entres a la sala d'entrada i veus
Des d'allà, sense poder entrar a les taules on està la gent sentada, llegint o estudiant, però sí que pots tenir una visió així almenys una mica panoràmica del que és. És preciós, tant el que és la llibreria de fusta, les pintures del sostre, és una preciositat. Us dic que sí que es pot visitar sencer a la biblioteca al dia de Sant Jordi.
El dia que es fa Low Convaya i el Open House, que diuen. El dia de portes obertes també. I això és per tenir-ho en compte, perquè la biblioteca de debò que val la pena. Ja comences a passejar per allà, però no pots, perquè ja n'estàs estudiant, és una biblioteca.
No me'n recordo quin és el pintor, però és un senyor molt conegut del segle XVIII, és dels millors. Jo és que ens ho van dir el nom, però mira, no ho vaig apuntar i en aquests moments... No, això no et sembla igual. No, és que estic donant-li voltes al cap una estona i és que és un bon pintor d'aquests desconeguts. Molt bo, però desconegut, perquè, com diem, sempre mirem de cap en fora i deixem de banda els pintors catalans, que anem de molt bons. Però és clar, això és típic.
Això és fàcil. Sí, segur que és fàcil. Ja t'he dit l'excusa. Val molt la pena. És preciosa. A més, jo quan la mirava pensava que em sona moltíssim. Jo crec que ha estat escenari, a més d'una pel·lícula. Segur. He de mirar amb un llibre que tinc d'escenaris de Barcelona, escenaris de pel·lícula, a veure si surt. Ja estic convençuda. Estic convençuda que l'hem vist en moltes pel·lícules. És aquella que té com dues plantes. Llavors puja a l'escala i pots encara posar-te a dalt. O sigui, dret. Pots enfilar-te i pujar allà dalt i estàs a la...
Un altre racó molt maco és el jardí romàntic, que és el que ells diuen l'espai zen. És l'equilibri entre la pau, la serenor, la tranquil·litat que respira. Sembla mentida, igual que l'altre dia parlàvem també del Museu Mares,
i del Pat i del Museu Marès, doncs igual. Aquest posició encara, jo trobo que és més tancat, perquè aquí es queda tancat, i d'entrada només tenen aquestes els socis. Ells tenen dos tipus de socis, que això també s'interessen, perquè jo no ho sabia i pensava, quina institució més tancada, només aquí per a la endogàmica.
Tenen dos tipus de socis. El socis resident, que és el que està tot l'any. Paga una quota i pot entrar sempre que vulgui. I després n'hi ha el socis transeunt, que és una altra quota, és més petita la quota. I llavors, el socis transeunt et dura per els tres mesos d'estiu. Clar, perquè es troba que venien molts estudiants estrangers, venien a fer postestades o venien a fer cursos i tal.
i van instaurar aquest altre tipus de soci, que són tres mesos. A l'altre lloc es fan conferències, cursets... Sí, sí, conferències, cursets... Jo esperava una mica que acabés, perquè jo he anat a veure conferències. Jo, per exemple, i amb això que vull explicar més coses, ens van explicar que els dimarts, per exemple, de forma gratuïta, perquè la majoria d'activitats són pels socis, però de forma gratuïta i oberta al públic, els dimarts fan un cicle de cinema d'autor.
Ens van explicar. És una mica una pista per anar mirant. És una sala bastant interessant. No puc ara dir exacte l'acabuda, la quantitat de gent, però bastant interessant.
Bé, allà el que jo he vist, i gairebé cada mes en fan una, són conferències sobretot sobre la discapacitat. Hi ha diferents persones que van allà i tots els que estem en aquesta remor, doncs tenim interès en assistir. El diari Ara també té molt a dir, molt a fer, i llavors també és una promoció del diari Ara.
Bé, molt bé, serveix, està molt bé muntat. I aquest germí romàntic és una passada. És una passada. I l'auditori també, l'auditori que el van reformar, és supermodern, molt còmode. M'agradaria veure aquest noi, si hagués vist per fora i pogut entrar al pati i veure una mica la sensació externa, però no. A vegades dius que algun dia aniràs i mai vas. És una llàstima.
Jaume, parles dels Pallassos. Ah, sí, mira, això és més divertit, oi? Però això no vol dir que sigui més bo. Però aquest és un festival de Pallassos que ha començat aquesta setmana, a Cordellà, concretament, i es fa cada dos anys, no? I llavors, doncs, el títol és el Memorial Charlie River, va començar així.
Són molts anys que es fa aquest festival de pallassos. La veritat és que si els primers anys podem posar-nos d'acord fàcilment, tots els que vivim a Cordellà, que hi havia una...
una volada extraordinària i es portava als millors pallassos del món i la veritat és que quan anaves a veure-ho, allò tenia molta categoria i es notava. Ara això s'ha transformat en un festival, potser per la crisi i tot, més normalet, més en aquesta alçada per tothom.
Jo us diré que avui mateix, dijous, que ens esteu escoltant ara i sou a temps, doncs si agafeu-hi a les 10 del vespre, exactament, a les 10 del vespre aneu al Patronat Cultural Recreatiu, doncs allà tindreu oportunitat de veure
el GAM Montanyers, també el Martí Torres i també el Jordi Martínez, tres pallassos que s'anomenen conjuntament el RUM. És una convidada que us faig directament si esteu escoltant ara l'espai. Per demà divendres ja hi ha diferents coses.
El divendres ja és un dia fort i el dissabte i el diumenge també, tant a les 9 del vespre, el dissabte a les 5 de la tarda i també a les 12 del migdia del diumenge i a les 5 de la tarda, hi ha activitats de tota mena.
i el que és més atractiu, jo penso que és el que és més bo i el que cal fer-hi una mica d'incís és precisament amb tot el que es fa a les escoles durant tota aquesta setmana arribant fins a divendres i el diumenge al vespre a la part de Camp Mercader de les 11 a les 2 de la tarda hi haurà tots els pallassos que us pugueu imaginar amb la qualitat que us pugueu imaginar
en aquesta mesura que hem posat i al Parc de Camp Mercader durant aquestes tres hores tindreu pallasos a l'anta. I així és com acabarà el festival. En definitiva, a veure si... Ah, no!
El Museu de les Aigües també. El diumenge és quan s'acaba tot això. Gaudiu dels Pallassos té aquesta qualitat, oi? A mi m'agraden molt. A mi també m'agraden. Veig que ve el Tortell Potrona, no? És el rei, és el reclam, perquè ho vaig veure per la tele, que sortia com anunciant una mica.
A veure si em permeteu, us faré una mica d'enveja, ja ho sé. Divendres passat vam estar sopant amb ell. Veus que bé? És molt, és molt, molt. Molt bé l'enrotllat.
I de paraules amb la P a davant. En sap també. En sap també. No, però totes molt bones, eh, per la puta. Hi ha moltes més, no? Home, a mi hi ha una pallassa, no sé si l'has dita o si està aquí, que és la Pepa Planas, que m'encanta també. No, no l'he vist, aquesta vegada. No l'he vist. És boníssima, també. Boníssima. Ara, jo em penso que estava, o almenys l'any passat estava també col·laborant amb el Cirque du Soleil, també amb una història del circ, amb pallassos i tot això.
Jo estava pensant que és gratuït, per exemple, quan estan aquí al Parc de Camp Mercader, que tu deies, però els altres no. Si vas al Patronat i a la Carpa, aquestes sessions que es fan gran, no aquestes és pagant. Deuen fer entre una cosa i l'altra. En tot cas, com que tu ara parlaràs d'una novel·la, busco si posa els preus.
Bueno, era per curiositat, perquè a vegades... Els ha de posar, no? Encara que siguin populars, són festivals més econòmics. A vegades sí, són més econòmics que si vas a Barcelona.
Vos vas mirar en Jaume i la Lourdes ens parlarà del Viaje Vertical d'en Enrique Vilamatas. Aquest llibre de l'Enrique Vilamatas és un escritor de Barcelona del 48. No sé si us sona. Ha escrit, entre altres, l'assassina il·lustrada, impostura, història abreviada de la literatura portàtil.
Aquell llibre, El viaje vertical, comença una mica a la història d'un home d'uns 70 anys, aproximadament. És un senyor que està molt ben posicionat a Barcelona, és un nacionalista català, jugador de pòquer, i té la seva vida totalment, per dir alguna cosa, bé. Comença la novel·la amb que la seva dona li diu, vull parlar amb tu, la seva dona té una edat similar.
I diu, mira, estan a la casa de camp, allà en un jardí i tal, i diu, vull parlar amb tu i vull que te'n vagis. I comença el llibre així, no? I llavors ell diu, això deu ser perquè no t'he ajudat bé a plantar els enciems, és real, l'escena, no? I ella diu, no, vull que te'n vagis de la meva vida.
perquè no sé qui soc i diu però amb l'edat que tens, diu precisament, per l'edat que tinc vull que te'n vagis perquè m'he estat cuidant de tu i dels teus fills, bueno, com si no ho facin seus, no? I vull estar sola, i aquí comença el llibre, o sigui que hi ha la primera pàgina o la segona t'enganxa perquè dius, bueno, aquest home què farà?
llavors es diu viatge vertical perquè és un home que també ha passat tota la guerra civil, és un home sense massa nivell cultural, no té un nivell massa, el que passa és que ha estat un empresari. Llavors ell es dedica a anar a visitar els seus fills i dir-los que mira el que ha fet la teva mare i els fills li diuen que per dir-los alguna cosa es veia venir.
El que fa és marxar amb la idea aquesta que tenim a vegades de dir jo me'n vaig del meu país perquè solucionaré les coses. En el sentit que ara què faig a la vida els seus amics li diuen tu el que has de fer és marxar i sobretot cridar l'atenció que tu estàs en un paradero desconocido.
I després ell el que fa és anar-se'n al Porto, llavors una mica el llibre fa de Barcelona se'n va al Porto, de Porto se'n va a Lisboa i de Lisboa se'n va a Madeira, no? Estàs que bé. Que bé, no està malament, mira aquest que et diguin que se'n vas i pots fer aquest viatge o no? És una persona... Per començar. M'estàs dient que ell es queda a casa a veure qui és i ell se'n va per aquí per allà a veure el sap o què? Espereu-vos-hi perquè és profund.
Ell quan va anar per aquests llocs es troba amb un nebot seu que feia molts anys, es troba amb gent, però cada vegada es troba més sol. És una mica la idea del viatge vertical, de la soledat. Primer no sé què fer els 70 anys, has de començar una vida nova, però què més estàs comptant. Llavors ell comença a...
a fer un viatge sense retorn, o sigui, així és com l'Odissea, potser és una cosa circular, ell el que va fent és, se'n va adonant, passa de la soledat seva que es nota, perquè diu clar, jo tinc peles, però es va trobant tan sol, passa de la seva soledat aquest buit, aquí el viatge vertical, el buit interior, i no acaba arribant a cap lloc, no acaba, bueno, hi ha moltes situacions divertides, com que es posa tertúlies de gent, per exemple, molt
molt bé a nivell cultural i ell els hi fom unes mentides, se l'acaben creient i tal. Però és una miqueta la idea de fer-se gran, de no estar situat i vaig llegir una cosa que és profunda. Els joves que estan passant en gran. No, perquè setant anys has cobat mil baleres ja per fer-te escoltar. El que diu l'autor, diu...
Diu que va cap al fons de si mateix des de la seva repentina soledat cap al buit més absolut, passant pel descobriment de la humana inutilitat que suposa la busqueda existencial d'un lloc en el món perquè tots estem fora del lloc.
Va una miqueta així i us faig un resum. El llibre està molt bé. Us llegiré un trosset perquè veieu on arriba ell després d'aquest viatge vertical tant a nivell físic com mental. Han passat uns mesos des del dia en què es diu Mayol. Terminou de dictar-me la història de suxilio sin retorno.
perquè representa que ell en el seu nebot quan se'l troba li demana a un amic seu que li escrigui una novel·la de la seva vida. Diu la descripción bastante minuciosa de su viaje Atlántico, perquè tota l'estona ha estat sortint el mite aquest de l'Atlántida, com aquesta illa perduda, desapareguda...
Diu la història de su descenso, su peregrinación al fondo de sí mismo y también una novela de formación cuyo protagonista tiene una edad en la que generalmente ya nadie se forma. Jo no estic d'acord amb l'última part, però una miqueta la idea aquesta.
A veure, Lourdes, si a 70 anys no t'has format... Bueno, però jo tampoc veig que sempre pots anar-te formant. Això són plantejaments. Jo m'he sabentat, i no diré què és, faltaria, justament avui, que alguns pares i tal, d'algun col·lega i tal, amb 70 anys s'han divorciat. Vull dir que no vol dir res, després de tota una vida junts. De tota manera,
que volen tornar a buscar una vida nova, descansar el millor d'aquest... No ho sé, és clar, per on va? Per on va? De tota manera, el divorci aquest en el llibre és un pretext. És un pretext perquè ell es queda sol i davant d'aquesta soledat, què fa? És com si anés aprofundint el seu interior i...
A veure, aquest escritor sempre parla molt de la bellesa, de la soledat, del buit aquest interior... Ell la volia o se l'ha trobat, perquè potser estava apelancat, no? I la dona és la que vol fer un canvi. I li planteja. Ell se l'ha trobat. Clar, llavors, ell que no s'ha trobat és el que es troba sol, perquè la dona potser no es trobarà tan sola, perquè... Ell no sap què fer, no? Es perd.
Es perd i no troba al llarg del llibre. És com si fes un no-retorn cap a una vida... Com una fugida cap endavant. No sé si és cap endavant.
Jo interpreto també una cosa que a vegades és d'estat mental. Jo crec que ell es troba en una situació nova i diu, home, perquè ens hem de separar, per exemple, o què vol dir això que tu vols saber qui ets. Perquè és clar, i a l'edat que tu apuntes que això passa, un 70 anys, és que això és per desorientar qualsevol.
Llavors jo crec que hi ha una mica que ella té la sensació de dependència d'ell i llavors vol experimentar sense que ell hi estigui. Això sí que ho trobo molt natural com a experimentació. Llavors lògicament és el camí que fa ell, el que explica la novel·la, no?
Una mica la novel·la, jo m'he quedat amb la idea que la persona aquesta no acaba de resoldre la seva situació i es va trobant amb la soledat típica que et trobes després d'algun procés. Llavors, mentre està visquent amb aquesta dona no té aquesta sensació perquè la té més o menys coberta i té els seus amics. És un moment de trencament en el qual és com si anés purolant per la vida.
La va situant a diferents llocs per la seva població interior i en el llibre no arriba a cap lloc. És un viatge vertical cap a la soledat i al buit.
Jo no ho he llegit, però m'ha fet gràcia el comentari. Diu que ella depèn d'ell. També pot tenir una sensació d'efecte.
No necessàriament és una dependència. De voler experimentar aquella llibertat, potser. Però quantes parelles s'apalanquen. Moltíssimes.
Passen els anys, n'hi ha molts motius. No hi ha res, però es manté. Es queda allà. És còmode. És una situació de la inèrcia. Una ruptura d'aquestes no és fàcil. Mai és fàcil, però en aquestes edats és una mica xocant. A una persona molt propera que treballa amb gent, amb servicis socials i servicis d'igualtat i aquestes coses, de la dona i tal,
M'ho comentava. Diu que no t'imaginaries d'aquestes edats que també hi ha violència de gènere. I moltes vegades es produeix a raó que es volen separar, que la dona diu no vull viure més amb tu.
Vull dir, es veu que és molt més habitual, el que passa és que potser és una cosa molt callada, que socialment no es diu tant. No es diu i ho aguantes, però dius, ara què faré jo amb aquestes edats? Tinc suficient independència econòmica per sempre. Aquest home en el llibre té una independència econòmica, però ella també. Però, clar, la part emocional...
És que si no, no va. És que ni t'ho plantejaràs, si no és així. No, clar, no pots fer-ho. És que no pots. Tornem a posar un exemple. Estem en un punt de privilegi. A partir d'un exemple real, de fa uns dies. Uns amics meus, també, ja es veia que la cosa no funcionava. I, a més, d'una forma bastant agressiva, sobretot ella, reaccionàvem a ella amb molts males formes, amb un mal gust, quan estàvem en públic.
i s'han divorciat pròbriament sota el mateix ostre. Perquè no deu a un poder. Clar, perquè no deu a un poder, però llavors estan vivint. Segueixen odiant profundament i segueixen vivint allà sota, perquè no hi ha manera, perquè ella té una condició física també, potser més excessiva en quant al pes, té una malaltia mòrbida, té un excés... Sí, ostres sí. Exacte, i llavors entre una cosa i l'altra ell la segueix mantenint, també li fa més pena.
Això són situacions que dius, Mare de Déu Senyor. Això és dependència econòmica. Exacte. Llavors clar, és que hi ha tantes opcions. Ja no és emocionant ni efectiu. Cada parella és un món molt... Hi ha mil tipus de dependència. Hi ha una cosa que està molt clara. En el moment que hi pot haver una independència econòmica, es poden permetre diferents pensaments o diferents...
fórmules per dir a veure si sóc més feliç o vaig a experimentar això, però això no existeix, és molt més complicat. Es pot tenir percepcions mentre tinguis l'opció de poder ser independent. La percepció de la dona és una percepció de l'home és una altra en aquest cas. Bé, doncs... No explico què està passant a l'estudi.
Això és un momento Carmen Sevilla, amb el Bano. Mira, mentre et ventes... Ja sabem el que passava. Et posaràs molt romàntiques contra aquest tema.
Take away the biggest part of me. No, baby, please don't go. And if you leave me now...
Oh, God, I just want you to stay. A love like ours is love that's hard to find. How could we let it slip away?
I've come too far to leave it all behind. How could we end it all this way? When tomorrow comes and we both leave it, can things be set away?
El vas comentar amb aquesta cançó, doncs té 38 anys i que ens havíem enamorat amb aquesta cançó? No. No, és impossible. Perquè per les edats que tenim no pot ser que... No, era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove. Era molt jove.
De piedra a la cabecera. Ah, i la cama de piedra. És de pedra infant. Passa amb aquesta? Sí, no sé si em vaig enamorar jo o i va bé. No ho queda clar. Quina marxa, no? Va bé el flechazo. Allà en el rancho grande, allà no. Per fer el pato com ho feies. És bastant complicat, no?
Jo era molt tímid, jo només cantava. Però al ballar a les ranxeres, allò, al fregar-se una, diu va, canta-la, canta-la. Jo vaig acabar així, mai més.
Volem cantar rancheres? Jo no tinc cap problema. Si preparem els micròfons i cantem rancheres. Demà igual dilúvia, però bueno, això és una altra cosa. Hauries de parlar de noé, no? Et va funcionar, Jaume? Bueno, va ser una cosa molt curiosa. Un dia us ho explico. Jo ens ho explicarà. Va ser molt curios, aquell dia.
Doncs parlem de la Lucy. La pel·lícula de Luc Besson de l'Escarret Johansson.
Superpeliculó, t'ho has passat magníficament bé. És un plantejament molt senzill i potser cap director o pocs directors ho han plantejat. Què passaria si una persona tingués la capacitat del 100% del seu cervell en marxa?
i és una autèntica meravella com ho planteja. Des d'un principi, és l'Escarlet Johansson la que fa...
La que fa el paper principal, que és aquesta Lucy, és una pobra noia. Vull dir que la filla Cap, per una sèrie de motius, entra dins d'un joc... Com es diu això? De les mules, això de les drogues... Sí, els que porten la droga a dins. Però amb una línia molt més enllà, perquè ella és operada perquè se li inserti una droga dins del seu cos, via estomacal, és a dir, és una cosa que va més enllà que no seria, potser... Empassar-t'ho. Empassar-t'ho, aquelles coses que fan, que també és terrorífic.
Més enllà, llavors hi ha una reacció, aquesta reacció amb aquest tipus de droga és una droga molt especial, tremendament potent, basada en el que seria la placenta o en les hormones femenines, amb un nivell molt potencial.
I llavors genera amb aquesta persona un despertada, aquest cervell, que se sap a vegades quan la gent... Superintel·ligència i un superpoder que arriba a convertir-se en una mena de disbaixa molt controlada per al Luc Besson, tot sigui dit.
hi ha escenes absolutament magnífiques, és a dir, com reaccionava, com controla amb la ment tothom, és a dir, els moviments, tot fins arribar a controlar la matèria, i l'absolut domini del món. És a dir, clar, les transformacions que es van produint al seu cos, aquest muntatge en paral·lel que hi ha... Perquè no sabeu com acaba la pel·lícula.
Doncs ja us ho diré. No podem dir, no podem dir. No podeu dir? No, no, després, després... Es pot dir que acabo amb un pendreï a la mà, res més. Clar, això sí, com bé de clar. Ah, ja se l'han, eh? Sí, sí. Clar, ja un pendreï. No, llavors, arriba un moment que és això, no? Vull dir, a mi el que m'agrada, sobretot aquest muntatge en paral·lel que hi ha a la pel·lícula, que és la part aquesta vinculada, a més quan hi ha violència, hi ha violència. El Luc Besson no té cap mania. Vull dir, si ha de fotre cinc tiros, fot cinc tiros.
No s'ho planteja, si ha de sortir sang que surti sang. Però hi ha aquest muntatge, si et fixes, en paral·lel, que és com realment un documental.
I a mi em van recordar, ja ho he determinat a la part final, una mica aquella part de l'arbre de la vida. No em vulguis convèncer, eh? No! Aquell moment de l'arbre de la vida que es parla d'una mica de la generació del món i així de coses, a mi em va recordar aquesta intencionalitat.
La pel·lícula en si jo crec que és una pel·lícula curta, dura una hora i vint-i-quatre minuts, que ja va bé, i se't fa curtar. Ahir m'hauria agradat a veure què més, la imaginació de Luc Besson on hagués pogut arribar amb aquesta ment que va creixent a percentatges a mesura que va passant la pel·lícula.
És creïble, les Joanns ho han fet amb aquest paper, perquè jo no l'he vist mai amb acció. T'has de creure la història, parlar d'aquesta premissa. Sí, sí, sí, però ella com a actriu així d'acció no l'he vist mai.
És clar, Morgan Freeman, que és el personatge... No, no fa res. És un doctor que parla, és un neurocirijà. Però és que hi ha partits de la base que sabem que utilitzem el 10% de la nostra ment. I la gent que utilitza el 10% són superdotats. A partir d'aquí, imagina't, quan arribes al 100, el que pots arribar a fer. Quin control absolut.
Clar, però a tot, des del que seria posar la tecnologia, passar per la matèria, passar per tot. És una mica l'infinit, el món, la vida. Ets més efectiu amb tot, disparant també.
Sí, sí, sí, sí. Clar, totes les destresses, totes ho ditzen, no? La famosa escena que es veu al tràiler, que tampoc no es veiem res, no? Aquell moment que arriben tots allà, tots amb 50 amb pistoles, fa així amb el cap i fan tots, bum, contra el sostre. Clar, amb la ment, vull dir, és directament... Està bé per evitar les guerres, no?, per acabar amb les guerres. Clar, és automàtic, no? I fa així amb el cap i sota embolant, vull dir, perquè té la capacitat mental, no?, de la telekinesi, portada al límit absolut, no?, clar, perquè és un 100% de capacitat mental, no?
Estic entenent que ho fa servir aquesta evolució de forma positiva, de forma no nociva. Un desenvolupament d'aquest tipus pot tenir utilitats.
Hi ha un interès científic perquè es posa en contacte i a partir d'aquí vol experimentar. Jo penso que la pregunta que fa ella és atirada.
En definitiva, aquí del que es tracta és que hi pot haver unes persones que en un context social com el que tenim, i després quan parlem de l'entrega també, i cap bé això, doncs tot plegat està com dominat, o si més no, les possibilitats de privilegi, que unes coses que es descobreixen només siguin per quatre que tenen el control de la situació, que poden ser russos, poden ser xeixents,
poden ser, com en el cas aquest, xinesos o coreans. Dins aquest context tot val, ja tens la ficció creada i qualsevol acció que tu facis, i si vas agafant més intel·ligència, encara més, lògicament serà favorable per tu, perquè està lluitant contra els que volen manipular.
Un potencial mal utilitzat ens destrueix a tots. Potser a quatre no. Rosa, el viento se levanta. Magnífica. A veure, per la setmana que ve, tu m'ho expliques ara i jo t'aniré a apuntar. Però també té coses molt interessants en aquest sentit. Perquè ella és l'inventor d'uns avions.
Clar, és la història real o no, però és la història d'un...
d'un noi, el Giro, que vol... Bueno, a ver, el Viento se levanta, comencem. És una pel·lícula d'Ayao Miyazaki, que és el director i el creador sobretot, el creador dels estudis Ghibli del Japó, que són especialitzats en cinema anime, manga, tot això. Són abans els creadors de Heidi, aquestes coses, de Misecino Totoro, de La Casa Ambulante, totes aquestes pel·lícules. De el millor cinema japonès, sí.
Aquesta és l'història, com tu bé dius, del Giro. El Giro és un noi que té dificultats de visió. Porta aquelles ulleres que semblen de cul de got. Però ell té una il·lusió i un esforç molt gran, i ho aconsegueix, que és treballar com a dissenyador, com a enginyer aeronàtic i aconsegueix entrar a treballar en unes de les millors, les més importants, fàbriques del Japó d'enginyeria aeronàtica. I es dedica a dissenyar
L'avió perfecte. Els japonesos, que en definitiva serà l'avió que proporcionaran. I aquí és on tenim la pregunta molt interessant. És una pel·lícula d'animació? Sí, sí, totes més.
De dibuixos. Sí, sí, sí. Aquesta jergueta, aquestes sí que són dues hores. Són dues hores. A veure, a l'abans, quan la va estrenar, ell ja va dir, bueno, i quan la va fer, ja li va dir que era una mica com el seu testament. Perquè ell ja amb aquesta pel·lícula ja jubila. Ja ho diu. Ja no farà res més. Diu que això ja ho ha explicat tot. I la veritat és que és una obra maestra. És com una masterclass, és a dir, mira, això és com es fan els dibuixos. Jo ho deixo aquí tot, tot. I és impressionant, els dibuixos que fa. Com veus, per exemple, quan plou i veus com cau l'aigua de la pluja sobre de la herba.
Com que ve la tempesta, com es va enfusquint el paisatge, el cel, després torna la clara, torna a obrir-se els núvols i torna a veure el sol, el cel blau, és una preciositat. Els detalls, si viatgen entrant, perquè després li sorgeix l'oportunitat també
El recomanen a la pròpia fàbrica, al CAP, per anar a una fàbrica alemana, treballar també allà i aprendre de la forma de treballar dels alemanys. La tecnologia, el dissen que fan ells d'avions. I veus com viatja amb vallcells, amb trens. És una passada els detalls com està dibuixat.
I està enamorat d'una noia. Sí, bueno, aquí això és la part més dramàtica, no? La noia té una malaltia, pobreta. Ai, ai, ai, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Aquest home et dona sensibilitat a totes les pel·lícules que ha fet, el castellà amb volant, fins i tot el porco rosso, que era aquella cosa que era divertida fins i tot, però tenia un dinamisme i una capacitat per fer... Amb el castelló amb volant, penso que va arribar a guanyar fins i tot, no sé si a l'Òscar, la primera pel·lícula d'animació... Sí, amb un premi o alguna cosa important va guanyar, sí. Es va atreviar a plasmar com veuen els fills els pares.
Sí, sí, sí. El viaje de Chihiro era d'aquesta. De Chihiro, també. I qui era aquella, da? Ponyo de la Cantilado. Ai, Ponyo, Ponyo de la Coita. Recorres que tu i jo l'explicàvem aquí, al programa. És una xulada, sobretot.
El Pony era un peix. Un nen petitet japonès que vivia amb la seva mare, llavors anava a la guarderia i la mare treballava en una guarderia també.
i era la història d'ell amb un peixet que va sortir del mar. Era una peixeta. I llavors tot amb un missatge maquíssim. De cuidar el medi ambient, de respecte per la natura, tota la contaminació dels marts, dels oceans... Sempre hi ha un missatge, sempre hi ha un missatge positiu i valors.
Doncs molt bé, Jaume, l'entrega i ens has de comentar una cosa, que te'n recordis. Sí, jo volia dir que abans he parlat dels pallassos i que es feien al Parc de Camp Mercader i no és així. Ho havia llegit malament. És al Parc de la Infanta, està entrant a Sant Joan d'Espia, al costat mateix de la companyia d'aigües que està ubicada a Cornellà, allà mateix.
Bé, doncs dit això, doncs entrem ja. Ah, hi ha una cosa que també volia dir. Tinc tots els pallassos que actuen, i la Pepa no, eh? La Pepa no, però hi ha els pallapupes, que per cert són boníssims, són els pallassos d'hospital i tal.
M'agradaria molt veure'ls, ja els pallassos sense fronteres. I llavors tenim el gran Dimitri, tenim la família Monetgui, els temiquis quan van i això tot és en el part de l'infanta. Acabem aquí i anem a parar això de la pel·lícula o...? L'entrega, sí. L'entrega.
Bé, l'entrega, com tu plantejaves, també tenim una organització mafiosa. Això és a Norteamèrica, on fa gent. Crec que és a Las Vegas, però no ho puc assegurar. I quedem ubicats ja des d'un bon principi de la pel·lícula, en un bar d'això. Quan juguen la Super Bowl s'omple de gent que la va veure i tal.
I llavors aquí el que hi ha a la pel·lícula és una referència sobre el que representa aquest fenomen i que per l'ògic és un fenomen que acabarà controlant una organització mafiosa. És el que hem dit abans. El que està més bé de la pel·lícula, segons el meu criteri,
és l'ofec en què viuen els personatges, perquè el desenvolupament ja ho veurem després, però l'ofec en què viuen i de la manera que la por a una represàlia o en definitiva que la teva vida no val res fa més clar que l'aigua.
I llavors es va desenvolupant el film i el que sí que és interessant és que fins i tot aquelles persones que no són ni molt menys mafioses sinó que es veuen sotmeses o controlades o influenciades per la presència d'aquestes organitzacions
Doncs sortir-se d'això només pot ser fent una trampa real al que està establert. En definitiva agafar els diners abans que l'agafin els altres. I això genera una situació a la qual a mi em va semblar molt interessant i se segueix molt bé en els plicoments.
Hi ha un aspecte que sí que molesta i molt i és que en definitiva al final de la pel·lícula ens planteja una cosa a l'estil Clint Eastwood amb el gran Torino. El que passa que el Clint Eastwood que ho fa molt bé, que fa una acció a favor de i la pel·lícula aquesta no ho fa a favor de ningú. I això no fa semblar ni molt menys interessant.
Per mi aquest final la fa malbé. La fa malbé, no? Perfecte. Bueno, però escolta, una recomanació. Doncs se'ns queden 13 minutets. Farem una cosa, perquè la Lourdes, vull que ens expliqui bé això de l'Isla Mínima, que és una pel·lícula que ha tingut molta...
i és una pel·lícula sorprenent diuen, com pot ser, una pel·lícula d'aquest característiques o sigui. Doncs permeteu-me que jo en tres minuts això m'ho carrego, perquè em carrego una pel·lícula que es diu L'Harmandat, és una pel·lícula que a l'estiu, prèviament a l'estiu de l'agost va...
la van estrenar, un tal Julio Martí, li de bosc, li de bosc, li de bosc, però t'arreu. És una bona actriu, l'únic que la pel·lícula en si és molt fallida. És una pel·lícula que no te la creus. És una escriptora que ha perdut la seva filla per executius, té un càrrec de consciència importantíssim ella perquè per culpa, entre cometes, ella pateix això. Té un accident al mig de no sé per on, allò com per les castilles, i llavors és recollida dins del que seria un monestir, un monestir perdut al món.
amb el qual comencen a passar coses. Allà ella pateix un procés que ha de millorar físicament perquè rep un cop el cap i tot això. Llavors comença a descobrir que amb aquesta hermandat, amb aquest espai, aquesta germandat que està en aquesta gent hi ha un passat fosc sobretot amb el tracte, amb els nens que vivien dins d'aquella mena d'abadia o de monestir. I no vull dir molt més tampoc perquè si algú la vol rescatar en vídeo
Amb DVD la pel·lícula s'ha agafat pels pèls, hi ha moments d'atenció, però sembla un part temàtic. Entres a dins i quan baixes les masmorres sembla de Cartro Pedra. És com a Halloween a Port Aventura.
Està molt malament portada al tema artístic, històric, i jo em posava una mica nerviós. El que fan aquí aquestes columnes estem parlant d'una perióda romànic. Descontrol. Per tant, en general no. Ella ho fa bé perquè fa que... Clar, ella té la cara d'ansur sempre. Exacte.
I com he comentat que hi han vist dos thrillers, una en aquest cas és un thriller fallit i hi ha una altra que feia temps que volia veure, que es considera una pel·lícula de culte, que és Ocurrió cerca de su casa, una pel·lícula belga d'un tal Remi Balbó, que ell també és el director i és l'actor principal, Andre Benzel i Benoit Poelborde, amb aquests nous que tenen els vals belgues que són complexos.
Una pel·lícula que va sortir al moment de Henry retrat d'un assassí, que és una pel·lícula que va marcar moltíssim al Festival de Sitges per aquella no empatia d'aquell assassí en sèrie que era el Henry, perquè ni fins i tot amb la seva parella que al final marxa decideix matar-li la mata i ja està. És una pel·lícula que va així. Aquí va un pas més enllà. Estem parlant d'una sèrie en sèrie, també.
Encantador. Encantador físicament no. Encantador de paraula. Perquè físicament és una persona com bastant que ja potser massa amanerada, massa forçada per ser simpàtic i agradable. I la seva única obsessió és matar la gent. És l'única cosa que té al cap. És a dir, no fa res més al cap del dia que matar la gent. Ja està.
I com vols ser... Sí, sí, llavors... Un recorregut. Clar, clar. I mira, què faig avui? Mato la gent, ja està. I llavors no li importa ni edats ni res. Vull dir, no hi ha cap mena. I llavors pensa que vols ser una estrella. Una estrella de... Sí, en sèrie, però estrella. Llavors agafa un equip de gravació, una mica previ a aquella bruixa de Blair, no? És a dir, de tres nois, no? Els quals el porta a les seves sortides.
I bé, et trobes de tot. És un plic en blanc i negre, ell parla en primera persona sempre a la càmera, per tant és un primer pla, és una càmera objectiva, més d'una vegada, i això també t'introdueix. Jo, per exemple, hi ha una escena que em vas garifar, i és que, per exemple, ja arriba a casa d'una senyora, gran, que viu sola, i llavors tenen una mica, doncs, escolta, mira, jo vinc d'aquí i vull fer una entrevista sobre la soledat, perquè les senyores no les viuen soles, amb la càmera, i la senyora, ah, i li agafa de la mà i tot, no?
i llavors arriba un moment en què ell l'espanta. De cop i volta li fa un crit i la senyora s'agafa el cor i mord un atac al cor, perquè s'ha adonat que a l'hora de taula estan les pastilles del cor.
Imagineu-vos quina elementa em malaltis. Sé que me la puc carregar amb un ensurt. Gaudim d'això. Clar, és desgarrifant absoluta. Blanc i negre. Això és una pel·lícula no recomanable. No actar per tots els públics. La pel·lícula si es desenvolupa, hi ha tota una sèrie de qüestions, que no entrarem,
No és gaire agradable, però recuperar això en un moment de dir una pel·lícula diferent de culte, no s'ho tenim. Lourdes, tenim 7 o 8 minuts a parlar de La Isla Mínima. Pel·lícula d'Alberto Rodríguez dirigida per ella i escrita per Rafael Cobos, tots dos del grup 7.
A veure, aquesta pel·lícula està protagonitzada pel Raúl Arevaló, l'última que hem vist potser seva és Los amantes pasajeros, també va fer Los girasoles ciegos, el Cital Central, i l'altra és el Javier Gutiérrez, que a l'altre lado de la cama, a dies de futbol. Llavors aquesta pel·lícula la van presentar al Festival de Sant Sebastià, li van donar la conxa de plata al Javier Gutiérrez.
A veure, a la pel·lícula, la idea és que ells dos, tant el Raúl Arevalo com el Javier Lutero, són dos policies que els han tret de... diguéssim, estaven treballant a Madrid i per motius X, que a la pel·lícula no es veuen, és com si els fessin una reprimenda i els envien en un poble molt petit del Delta de... Una sanció. Exacte. Els envien a les marismes del Guadalquivir.
Llavors, la pel·lícula és... Bueno, a mi m'agrada molt la fotografia perquè comença la pel·lícula i tu estàs veient les marismes, com si veiessis amb el Google Maps. Et situes a dalt de tot i dius, bé, això què és? Perquè és genial, la imatge. Llavors, aquests policies, el que fan, ens situem a l'Espanya dels anys 80, quan la democràcia anava... Començava, no? Començava, no?
i en la qual allà ens trobem amb una guàrdia civil que no és del tot clara. Aquests policis els envien allà i els diuen que han desaparegut dues noies.
de tal casa, el pare de les noies ho fa superbé, que és l'Antonio de la Torre, el de Caníbal, que surt molt poquet, però és genial. Aquest home omple amb un minut de pantalla, amb una capacitat. Surt molt poquet, perquè és el pare. Llavors, la idea de la pel·lícula és que ells dos es dediquen a investigar aquesta mort, però està rodada per mi de tal manera que et va donant les peces. Ara ha passat això. I a més a més, et despisto una mica, perquè un d'aquests dos policies...
El Javier Gutiérre té un passat en l'època franquista no molt clar. Llavors et va donant les pistes. És el típic poble super ben, jo penso, molt ben lograt, amb la gent així, com molt fosca, amb la idea que ells saben, alguns saben què ha passat.
o què passa en un lloc, no ho explico molt... No ben bé amb aquestes noies, però amb altres. Llavors, l'assassinat d'aquestes noies no és una cosa aïllada, sinó que té a veure... Llavors hi ha una casa X en què passen una sèrie de coses, sobretot amb gent de peles del poble, que hi ha altra gent que, entre cometes, els tapen.
Dius que aquesta història no és tan nova, però està molt ben rodada, hi ha escenes molt fosques a les marismes, molt creïbles. Els colis, un és com més liberal i l'altre és més facenda. El Raúl Arevaló és més liberal.
i no s'acaba de fiar del Javier Gutiérrez, que té un passat una miqueta al fons. I llavors també juguen amb l'espectador perquè tu penses que pot ser tal persona, perquè jugues si pot ser el pare o si pot ser el mateix Javier Gutiérrez, o sigui, jugues una miqueta...
I està super ben rodada, d'una manera que t'enganxa... És una pel·li que estàs amb tensió, eh? Tota l'estona van descobrint unes pistes, van parlant amb gent del poble... També ens surt el que ha fet el niño, com es diu l'actor... O sigui, a Jesús és el que... A Jesús Castro. Llavors, aquí, jo he llegit la Isla Mínima... Surt poquet, no? Sí, però és important el seu paper, encara que surti poc.
Ens hem d'imaginar un poble molt petit amb l'Espanya als anys vuitanta, amb qui hi ha una sèrie de coses subterrànies. Aquí la qualifica sublime fotografia, pel·lícula amb Alma i Cos. És una pel·lícula que és un divertiment, a pesar de sud-reta. És una pel·lícula molt dura però que tu l'estàs veient i, contradictòriament, t'ho estàs passant bé perquè t'està comportant per diferents llocs amb la trama
Jo a mi em va agradar molt, em va encantar. El director va fer un viatge a les marismes a la Huelva i es va enamorar d'aquells espais, és preciós. I les escenes de nit a les marismes...
Però va ser l'inversa. No va anar a buscar espais per rodar la pel·lícula, sinó que havia vist abans que jo poso aquí qualsevol història que faci a la pel·lícula, la ubico aquí. L'espai el va inspirar per fer una pel·lícula. Saps què passa? Que dona molt, perquè entre que hi ha l'aigua entre mig i després hi ha unes cases, com si anessis al delta de l'Ebre, que hi ha aquelles cases espais.
I després també hi ha una sèrie de personatges que són gent que viu a les marismes i que arriben els policiers i diuen volem anar a tal lloc i som incapacit d'anar-hi. Sempre hi ha el típic que viu allà i diu jo t'hi portaré. Com si fossin llocs amagats. A veure, ja us dic, la trama no és relativament nou, però la manera en què està feta la pel·lícula
L'ambientació també, la forma que l'han vestit, una mica l'ambientació de l'època també. Aquest senyor m'arriba allà i diu... Quina pel·lícula que faré! Diu el tema i diu ja en parlarem. Realment el Raúl Arevalo està molt ben posat amb el paper de policia. Te'l creus, no? I l'altre també. L'altre té una mirada, el Javier Gutiérrez,
que no saps ben bé si acaba de participar o no té res a veure. Et genera el dubte. És una pel·li que recomano i ara sí, estàs tota l'estona amb tensió per veure què és el que passa.
Bueno, jo la recomano. És important que, com a mínim, sembla que també veus el cinema espanyol, que també estava bastant arremblat, i que el cinema català està gairebé desaparegut, per desgràcia. Sembla que el cinema, com a mínim, és una mica animat, o tenen bones idees. Jo he vist un vídeo en el qual expliquen trossos de com la van rodar, i realment ho van passar difícil. Va ser complicat el rodatge, en quant a cotxe, en quant a coses que surten a les escenes.
Molt bé, doncs fantàstic, no? Vull dir que l'anem a veure perquè encara s'encartallen. Fa molt poc que l'han estrenada. Fa 15 dies, potser, una cosa així.
Jo també agafo els vanos. Tu sabies que hi ha vanos masculins també? Que són els llisos de color negre.
Qualsevol botiga de banos que puguis trobar. Fa calor. Jo també estic aquí dins, estic suant. Sapigueu que a través de la Piliquesta, a les Marismes, han fet tota una sèrie de rutes, que tu pots anar i dir, vull fer la ruta tal. Molt bé. Doncs adeu, fins la setmana que ve.
Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 98 punts.
M'agradaria veure-la.