és un enganxe total aquest llibre, perquè parla amb rigor de tot aquest context, però també té algunes anècdotes, té un puntet amarillista, molt petit, però també entra en temes una mica més del corazón.
Sí, no tant del corazón. És igual, prensa amarilla una miqueta. I és un llibre que enganxa des de la primera pàgina fins a l'última i per la gent que li agrada les sèries i que li agraden aquestes sèries, jo penso que és un imprescindible total perquè et fa una mica conèixer d'on han sortit. Parlar també del context a partir dels anys 80, de com...
l'Stefan Bojko va revolucionar tota la televisió i tota aquesta història, de com alguns d'aquests creadors van començar en aquella època. El David Mills, per exemple, va ser guionista de Hill Street Blues, que és la sèrie més important que va crear Stephen Bojko i una de les sèries més importants de la història.
Doncs explica una mica, fa una mica de context i parla de totes aquestes sèries i dels prolegòmenos i després tots els problemes de producció que van tenir, perquè moltes d'aquestes sèries, clar, tu veus el producte acabat i et sembla una obra mestra i sembla que tot hagi sigut superfàcil, no? Veus The Wire i dius...
El David Simon, un geni que ha fet un producte genial, però té els seus ex-iuts i les seves complicacions i va tenir els seus perills de cancel·lació i va tenir les seves baralles amb l'HBO, tot i que l'HBO sempre...
ha sigut una cadena molt permissiva, doncs també, igualment, han tingut una mica de rifirrafes amb els creadors i totes aquestes històries. Bé, doncs tot això està contingut en aquest llibre que es diu Hombre és fora de sèrie, traducció una mica patatera de l'original, Difficult Men, que escriu el senyor Brett Martin i publica l'editorial Ariel, que sempre està molt, molt pendent d'aquests temes. Perfecte. Jo recomano moltíssim aquest llibre a qui li agradi en les sèries, en general, i una mica a qui li agradi en el mitjà televisiu, penso que és imprescindible. Molts spòilers?
Molts? Sí, Déu-n'hi-do. Ja entres, però convé saber-ho també. No, fas bé preguntant, perquè... Ja te la jugues quan agafes un llibre de sèries. Sí, aquest llibre... T'agradarà si t'agraden aquestes sèries, però has d'haver vist les sèries, perquè si no, moltes coses te les foten l'aire, i coses molt gordes. Fa espòilers molt grans. A mi a Shakespeare encara no li perdono l'espòiler que em va fer, eh?
Sí, bueno. Mira, el Tele Shakespeare diria que al principi t'ho avisava, no? Sí, sí, sí. És un spoiler gigante. Em sembla que l'home és fora de sèrie i no ho avisa. Però, bueno, són llibres divulgatius, llibres de consulta i de... Sí, sí, sí.
i llavors una mica ja saps a què t'exposes però realment si no has vist el final de The Wire o no has vist el final de Lo Soprano o no has vist el final de Breaking Bad Has esperat, no? Has esperat, has esperat a llegir aquest llibre Si ho has fet, llegeix-lo sin ningún marge d'error o sigui, no m'equivoco Perfecte
Se'ns ha tirat el temps al damunt, com sempre. Quina novetat, no? Què dices? Queden 3 minuts, no vols parlar de... No vols parlar d'alguna cosa de cine? És que no hi ha temes de cine. No, és que no. Bueno, hi ha una... Sí, hi ha una exposició que fan al CCCB. Ah, em parlaràs de debò?
No, és que anava a dir que la podem deixar per la setmana vinent. És una exposició que s'allargarà fins al 7 de setembre, però ja en parlarem la setmana que ve. Teniu tot l'estiu per anar-hi. Però és que vull parlar-ne amb propietat. I amb un whisky.
La setmana vinent és l'últim programa, llavors. Gent, no falteu. Carles, podem venir a Tajas? Sí. Hem de venir a Tajas. Heu de venir. Jo no ho bec, però... Però un dia és un dia. Te'l fas. Hi ha una cosa més patètica que els borratxos, i són els que no van borratxos i es fan, els borratxos, eh?
No sé de què m'hi hauràs. Tu recordes, no? Per ligar-lo, que sé, adiós. No sé, doncs jo em fotré fins al cul de cacaolat, per exemple, abans de sortir de casa i a veure com m'afecta. Sí, no, no, és merda forta.
Sí, us volem tots la setmana que ve aquí. Podríem fer un programa recopilatori, però no el farem? No. Estaria guai, eh? Seria una... No sé, seria com una bufetada a la cara de tothom. Bàsicament. Ah, últim dia de programa? Doncs no fem programa, fem un recopilatori. Que l'editi el Carles. No seríem els primers que ho fan.
ni seria el primer cop que ho fem nosaltres. També, també. Perquè amb el Jordi em sembla que ho vam fer. Bé, doncs, us volem a tots la setmana que ve, dijous, a les 8 de l'espre, a la sintonia de Ràdio d'Esbert, 98.1, o al www.radiodesbert.com. Sí, recuperant el projectefluzo.bogspot.com, si voleu. Exactament. I com que és l'últim programa, doncs, truqueu-nos. Va. Sisplau.
Truqueu-nos. I recomaneu la peri del verano, o la que més voleu veure. Podríem fer un programa sense contingut la setmana que ve. Em sembla bé. Ja ho vam fer una vegada. Sí, és veritat, una vegada vam dir, va, sense guió. Bé, doncs podríem fer un programa confiant només en la vostra bona fe i amb la vostra capacitat per trucar-nos. Sí, clar. Bé, ja ho veurem, ja en parlarem. En qualsevol cas serem aquí la setmana que ve. Moltíssimes gràcies, Carlos. Gràcies, Xavi, a tu. Gràcies, Carlos. Adiós. Adéu.
Bona nit.
Bon vespre, comencem un dia més, un dijous més, millor dit, el que seria el Babilònia. I avui, doncs... Ui, s'acaba. S'acaba, s'acaba. Sí, que s'acabi, estem ja a les línies. Ja està, avui dijous de temporada. Ja estem ja a la temporada 2013-14. Com sempre, ja portem dos anys fent el Babilònia, eh? Sí. Quan passa el temps, eh?
Això vol dir que si passa bé el temps que ens ho passem bé. Això és molt important. Sí, perquè ni te n'adones que van passant les setmanes i els mesos i que ja estem a final de temporada. I tant que sí, tant que sí. Passat com un sospir. I t'expertes el matí. Avui vaig allà. Avui la ràdio. L'emoció, no venim aquí tots. No, perfecte. Avui tenim la Rosa, que ens acompanya. Hola. Hola, bona tarda. Molt bé.
I el Jaume? Què tal? Bona tarda. Ui, com sempre amb la seva potentíssima veu. Ja m'aparto. Això és un problema meu perquè la part tècnica és meva, que jo estic a la peixera. És que la compensació de veus aquí, d'aguts i de greus... Això sempre al principi del programa, sempre hem de controlar, però després ja això controlem. I com sempre que us parla en Xesco Ramos.
Bona tarda, Xesco, què tal? Que no farem rimes, perquè hi ha una rima d'un amic meu que treballava en aquesta casa, que es deia Edgar, i que ara està a Brasil, i un dia explicaré la rima. La setmana que ve l'explicaré la rima. Sí. Com l'explico ara. Em deia, home, Xesco Ramos, te la agarro con las manos. Feia aquesta broma sempre, no? L'Edgar Costa està a Brasil. Sí.
Sí, sí, està a Rio de Janeiro i allà fa moltes cosetes, està de corresponsal. Va arribar a sortir a Telecinco, fins i tot, quan va haver una problemàtica a Rio, prèviament a tot això, vull dir que és una persona que segueix movent-se dins d'aquest àmbit, una persona molt activa a les xarxes socials i, bueno, com sempre, una persona hiperactiva, no?, que li encanta viatjar, disfrutar del món, de la gent, de la vida, no?, i, bueno, jo crec que és el que diem, no?, que s'ha d'aprofitar la vida. Clar que sí, que és jove.
Fem una mica de sumari, avui fem un... igual que la setmana passada va ser un especial cinema, avui farem un especial literatura i cinema. Mira, avui hem incorporat uns llibres, clar, és la Rosa, dos en concret, un que és Aprendre a redactar con Miguel de Libes i El adolescente cautivo, i jo un altre així com més de ficció que es diu Les hores oscures de Juan Francisco Ferrandiz, que explicarem el que és un llibre molt interessant, molt recomanable per l'estiu, i mira, de pas servirà per algú una mica més fresquet.
Cinema. El Jaume s'ha davantat a tothom. Veiem una pel·lícula que és de preestrena, que és Solo dos amantes. A tothom, no? Perquè hi havia més gent. Però de molta gent. De nosaltres del programa segur que tots. Ha estat aquest dematí com el que diu la cosa i el Jaume ens ho explica corrents. L'última de Jim Jarmusch, aquest immens director independent, Solo dos amantes sobreviven. Seguirem amb Bizantium, que també va donar una temàtica semblant, oi que sí? Daniel Jordan.
Viva la Libertat, de Roberto Andó, amb la rosa, de Cavalls i homes, La vida de l'otro, i ens anem a buscar un clàssic. La vida no. Dels 90, el què? La vida no, El hijo. Ah, perdona, El hijo. És que abans ho comentàvem, això que ens confunia amb La vida de los otros, aquella pel·lícula. Tens raó, Jaume. El hijo de l'otro.
I per últim, una pel·lícula clàssic d'un clàssic, que és el Clint Eastwood, el Cazador Blanco Corazón Negro de l'any 1990, que per acabar anirà bé a agafar una d'aquestes pel·lícules que sempre tenim bon record. Rosa, aprèn a redactar com Miguel de Libes, que aquí els últims mesos hem fet una defensa aferrissada del Miguel de Libes, un gran escriptor, i hem comentat prou llibres i ara la Rosa ens explicarà aquest tema.
Aquest ja és un llibre de didàctica en si, de didàctica de la llengua i més en concret de didàctica de la llengua escrita, la redacció. Ja fa uns mesos també que vaig comentar aquí que hi havia un altre llibre que es diu, també és un material didàctic, que es diu Diccionario de expressions populares en la narrativa de Miguel de Libes.
i el diccionari del castellano rural, en la narrativa de Miguel de Libes. Tots dos són llibres, juntament amb aquest d'avui, que els altres seran diccionaris, aquest ja és un concret per aprendre a redactar. Són llibres que ha escrit el Jorge Urdiales i vostè. Aquest senyor és professor de... és licenciat de psicologia hispànica, doctor en ciències de la informació, és investigador molt de l'obra de Miguel de Libes.
I llavors ells una miqueta el seu homenatge, perquè reconeix, jo penso que aquí ja s'ha vist també amb els llibres que hem fet, els comentaris mateixos també del propi David, que últimament és qui més s'està descobrint, no, Miguel de Líbez. Jo com que ja era una enamorada de tota la vida, doncs...
La riquesa de vocabulari, d'expressions, la facilitat, l'efecte de senzillesa amb què escriu les seves novel·les, això d'on ve, no? I ell ha fet aquest material didàtic, és un llibret petitet, curtet, però tot d'exercices pràctics per treballar diferents aspectes de la redacció. Jo, més que res, us marcaré unes quantes coses perquè m'han cridat molt l'atenció, o coses que no acabava jo de saber,
És que Miguel de Libes es va educar allà a Valladolid, és un balli soletano de solera, i llavors ell va anar a un col·legi religiós. Sabeu que a l'època era l'ensenyament, estaven mans dels religiosos. Què passa? Que a l'època de la República havien d'amagar, per exemple, que eren sacerdots, que eren pares, i llavors els mencionaven del nom saglar, però que la majoria era un col·legi religiós. I és molt interessant com descriu
Com feien aquestes classes, perquè ara entenc també, era la importància que té una bona base i tenir un bon aprenentatge, que a casa es proposin que puguis tenir una bona educació, però que també a l'escola ho encertin. Us llegeixo una miqueta això que ho trobo molt interessant.
Como a todos los alumnos en los colegios de la Salle, se les enseñaba a redactar con resultados francamente satisfactorios. La redacción, las matemáticas y los deportes eran los tres puntos fuertes de los hermanos de las escuelas cristianas. Entre los profesores destacados, por su relación con Miguel, está el hermano José María, al que Miguel conoce como Fermín, al tener que silenciar este su condición de religioso prohibida por la Segunda República. El hermano José María, Fermín este...
Fue su profesor de lengua y literatura y fue decisivo en su todavía inexistente vocación de escritor. Enseñaba a redactar a sus alumnos con claridad matemática. Es que por eso di que es muy interesant como explica, ¿no? Sus clases de preceptiva literaria de cuarto de bachillerato eran eminentemente prácticas. Ejercicios de versificación, narraciones y descripciones. Los temas de las descripciones eran de libre lección pero tomados del campo, tales como, primero...
De alguna manera, los sobresalientes en preceptiva literaria de cuarto e historia literaria de quinto tuvieron que allanar el camino literario del futuro novelista que sería después Miguel de Libes.
Jo crec que està molt clar l'homenatge als mestres. Els mestres i els professors, la feina que fan diàriament amb els alumnes. Més enllà de la persecució que patien... És allò que diu que l'inspiració... Exacte, malgrat tot, o com aquí, per exemple, que malgrat tota la persecució que hi havia del català, hi havia mestres que encara, d'alguna manera o altra, continuaven ensenyant català, història catalana i el sentiment, no?
és el que hi ha, cadascú en el seu territori, en les seves coses. És molt pràctic tot, perquè són exercicis, potser agafen un test d'algunes novel·les i llavors el que fa és desgrossar-lo, per exemple, fa una descripció, els ensenya als alumnes com fer aquesta descripció, com fer el que diu carriles d'adjectivos o de substantivos, per aprendre a buscar adjectius, ser creatiu...
O, per exemple, com condensar un text. Si tens una informació una mica àmplia, saber condensar-lo, saber concretar, ser concís a l'hora de redactar. O al revés, si tens poca informació, ser capaç, a partir d'aquelles pincellades, ser capaç d'expressar-ho de forma que quedi molt clara i que quedi rica en vocabulari i en expressió.
Per exemple, què més? Una cosa també molt interessant, clar, però això ja tots em penso que ja ho sabem. Diu que Miguel de Libes, clar, com que té tant de coneixement de la terra i de Castella i ja sabeu que hi ha moltes escenes de caça, que ell era caçador abans que escriptor. I fins i tot... Home, l'agricultor no va arribar a ser-ho, però en sabia tantíssim també, que dius, ostres, quintes, tres oficis, realment... Doncs tots tres, és com si tot sés...
I ell veus com ho descriu... En aquella època, només el vincle amb la gent que et movies, amb la gent que estaves, segur que hi ha el coneixement de la terra i altres elements que se la ramadaria i tot això ho tenies per la mà, no? Clar, exacte. Dius, mira, per exemple, qualsevol escriptor o qualsevol persona, si descrivim el trillo, el trillo és aquella fusta amb aquells clauets o aquelles pedretes que té incrustrades que serveix per això voltat cap a terra per...
per moldre el blat o no, per moldre les llavors. Ah, d'acord. Les llavors, sí. Diu, aquelles pedretes, diu, clar, el que qualsevol de nosaltres diríem, i jo mateix he dit pedretes, no? Piedrefilles, no? Diu, ell no les llama, sinó tal com les nombren les gentes de los pueblos, xistes, xines o pernales. Clar, això són detalls continuos del coneixement del territori i de molt parlar amb la gent, de molt escoltar la gent.
És que també és el que diem, el castellà és una, i a més la zona de Castella, concretament, no? Sí, Castella la Lleó, bueno, Castella la Vella, que deien abans. Exacte, Castella la Nova i la Vella, us recordeu que us deia abans, no? És que per la zona de Lleó i per aquesta zona d'aquí hi ha un castellà tan culte, no tan culte, sinó tan vinculat a la terra...
T'han vinculat a moltes coses que és espectacular. La zona aquesta del Bierzo té unes paraules tan peculiars, no? Sí. I és un castellà d'aquest oblidat, utilitzat de fa 500 anys enrere, no? I ho recuperen i ho utilitzen com una forma bastant més natural, no? Que no pas el castellà d'altre punt o, lògicament, ja la gent que ja estem una miqueta, potser...
quan parlem castellà, molt influenciats pel català o pel francès. Vull dir que ens refereixo que també té molt a veure, no? Vull dir, això, no? Sí, amb l'ús, també. Exacte, la puresa de cada un de la distinció de les comunitats. Sí, sí. I una altra coseta també hi ha per destacar d'aquest material.
és l'enfoc científic. El Dalíbe sabeu que quan descriu les escenes o els paisatges, els pobles, els personatges, també, ho fa amb un rigor científic, fins i tot. Un realisme. Sí, és un enfoc científic, es diu això. Exacte, un enfoc científico, com si fossin fotografies. Tal com estan, ell...
sense posar-li guarniments ni res, però, objectivament, anar-lo descrivint, que és això, no? Per exemple, això d'això, que és molt curtet, com descriu ell a la becada? La becada és un ocell, és la xotxa, que també es diu, i com ho descriu, no? Que no ho treu de cap llibre. Ell, com que és coneixedor, és bon caçador, però de caçador, de debò, d'allò d'anar amb paciència, no? Doncs diu, me refiero... Això és a la novel·leta Pegar la ebra. Anda.
Me refiero a la chocha sorda, becada o, como más poéticamente la denominan los venadores franceses, bella durmiente del bosque. He aquí un pájaro original de un físico curioso, paticorto, de un plumaje marrón, jaspeado, un ojo plano...
negro que llena toda la cuenca y un pico de 6 o 7 centímetros, mediante el cual, sondeando las tierras húmedas y mollares, se procura alimento. La chocha, salvo en sus movimientos migratorios, muestra hábitos de anacoreta y suele resguardarse en las alboledas, bien sean bosques frondosos o montes de roble o encina. Fíjense en la descripción. Sí, sí, es maravilloso. Es maravilloso. Es una preciosidad.
Però a l'abast de tothom. A l'abast de tothom, que és això que té. Doncs res, recomanat el llibre. Aprendre a redactar con Miguel de Libes. És un homenatge i tant. I val la pena escriure com aquest home perquè escriviu de meravella. Això que acabes de dir de l'abast de tothom, després quan parlem del Jarmus ens ho hem de posar un interrogant. Ja ho dic. Ens ho qüestionarem.
Doncs vinga, ara recomanarem un llibre. Per ser, abans de seguir vull comentar una cosa molt ràpida, i és que estem escoltant de fons el John Lee Hooker, que és un senyor que és un tremendo artista de ritme en blues, que justament avui fa 13 anys que va morir, va morir amb 70 llascats, i era un especialista de la guitarra, que és un moment que m'ha agafat, però vull dir, ja escoltarem més trossos,
I també escoltarem en aquest programa una cançó també d'aquelles que ens agraden tant, que és un tema del grup Roxet, Is Must Have Been Love, una cançó que va ser número 1, és una balada preciosa, que ja fa 24 anys que va ser número 1, Rosa. Ai, m'agrada molt Roxet. Com passa el temps. No tot de Roxet, però sí, sí, sí. Però això és la balada més famosa, que és d'una pel·lícula, no sé, i l'estic molt al cap.
I després una pel·lícula... Aquesta no sé. Jo sé que després té una altra, que és A Spam Day My Time. Sí. Que aquesta és de... No sé si era... Oficial, ara igual el fico a la puta. No, Oficial Caballero no. No. Allò era una cançó de Jennifer Warns i de... Era allò de guap... No, no. No la liarem. No, aquella altra... Dona igual, ja ho pensem. I la Julia Roberts. Ah, Pretty Woman. Pretty Woman.
Ah, doncs podria ser aquesta, eh? No, és aquesta, eh? It must have been love? Em sembla que és aquesta? Jo diria que sí, eh? Sí, sí, sí, que el títol igual és aquest, però la tornada, la tornada és Spanda in my time. Ah, potser, potser. Ho escoltarem i ho veuràs aquesta. Això què és? Una mica vintage o gairebé? No, són 90, són 90. No, encara no és vintage. Vintage seria 60, 70, no? Està molt de moda, això de vintage.
Bueno, tirem endavant, que ens agafa, com sempre, el toro i tot. I avui ens agafarà el futbol. Bueno, no, avui no, ahir. Bueno, ja et dona igual. Però, bueno... Sí, perquè, bueno, deixem-ho. I és que sou els aficionats al futbol que ho voleu veure tot, eh? Ja, ja, bueno...
Sí, deien el que s'ha vist, no sé. Hi ha a vegades hi ha interessos especials. Exacte, per qui donen moltes. No hi ha qui en perdre una mica. Deixem el futbol. Les Hores Oscures. Mira per on parlem. És un llibre que és molt recomanable. És un primer llibre d'un noi que es diu Juan Francisco Ferrandiz. No sembla un llibre novell, que això és molt important. És una història molt peculiar. Estem a l'any 997.
No, no ho sé, de final del primer mil·lenni. De la nostra era. Exacte. I estem parlant en el moment en què, teòricament, hi ha aquella primera por com a haver-hi amb aquest segon mil·lenni del final del món, no? Ens hem de situar amb un senyor que es diu Brian de Liébana, no ho dic malament, un senyor que, algun estil famós de Liébana, que hi ha a Astúries, doncs, diguem...
Va néixer allà, es va criar allà, va estudiar allà, aquesta persona, i llavors se'n va a Irlanda, a un d'aquells monestirs oblidats de la mà de Déu, una d'aquelles zones, un espai que en aquella època estava de druides, que no és el món cristià, hi ha un inici del cristianisme, però allà encara té més importància, per exemple, el déu del Robledal, que li diuen del Roure, que no pas potser Crist com a tal, no?
Per tant, hi ha tota una mena de joc tremendament ben realitzat, que recorda una mica el nom de la Rosa, que és diferent del període, evidentment, no? Però en aquest cas hi ha tot un element, hi ha una mena com de comunitat que es moca, que és El Espíritu de Casiodoro. És un llibre que té un cert nivell de coneixements, que s'ha de tenir una miqueta de base, però a mesura que vas entrant-entrant es converteix en una novel·la trepidant absolutament magnífica, no?
I és un grup que guarda justament el que són els còdags, els llibres, vull dir, breviaris, missals, de gran importància, des dels que serien els típics religiosos fins al que serien els foscos, infernals, etcètera.
Llavors hi ha tota una aventura absolutament meravellosa, amb la qual apareix una mena d'element diabòlic, no?, que té a veure amb els primers bàlacos, mira, parlem dels vampirs després, Jaume, no?, vull dir, la xolomància, que és una cosa molt peculiar d'una zona determinada i que està contrastat, bueno...
Tot una mena d'història que realment, a mesura que va agafant el llibre, té una capacitat d'enganxar-te. A més, surt per allà una noia que es diu Dana, que ha patit moltíssim, sobretot el que diem, el paper de la dona, imagineu-vos, a l'any 1000. Aquella noia va ser enganyada pel propi rei per una sèrie de qüestions, perquè...
ell la volia posseir i la fa casar amb un soldat solament per poder estar amb ella sexualment parlant però clar, el soldat que considera que ja és una noia que ha prou de virginitat i a partir d'aquí la prostitució
I llavors és una dona que explica com, imagineu-vos una prostitució a l'any 1000, aquella brutícia, aquella deixadesa de tot, com ella ho passava fatal. I bé, ja et dic tot això, digues Rosa, no et dic alguna cosa. Home, és que...
Una mica tremendista. És que aquests temes, literalment, no els suporto. Però és un llibre que en si mateix, encara que... No vull dir res a l'enfoc del llibre, però vull dir que és una miqueta aquesta visió de la dona, que segur que ha passat així, segur que ha estat així. I tant que sí, però a mi és que em dol moltíssim.
És un tema dels molts que toca. Hi ha un punt referent, però aquesta dona, la sort que hi ha, i això no puc dir-ho, és que evidentment va recorrent un camí, se la va valorant dins d'aquesta comunitat religiosa...
i agafa un paper importantíssim i preponderant, no? Llavors, a partir d'aquí dius, bueno, aquesta segona oportunitat, no?, que en una època tan difícil per la dona se li dona a la dona, en aquest cas, no? I això és molt interessant, aquest procés, no? Però, bueno, en si mateix el llibre és més aviat aquesta història de com amagar aquesta, o com guardar aquests llibres de tant valor, no?, i a partir d'aquí tot el procés de persecució de la part negativa, de la part positiva, no?, totes les coses, que és un llibre magnífic, eh?, molt interessant.
Això sí que és vintage, eh? Sí, això, bueno, això molt, molt vintage. Vinga, el adolescente cautivo, Rosa. Tornem, tornem. Que ets més alegre. Sí. Que ets més alegre i més positiu. A veure, mira, es diu el adolescente cautivo i té un subtítol que és Adolescentes i adultos ante el reto de crecer en la societat.
actual, eh? Adolescentes i adults. I adults. Perquè és un repte per tots dos. Perquè els nens creixen, les nenes creixen, i els papis i les mamars, o els adults, hem de fer també un dol. Hem de fer un dol perquè aquella nena ja no existeix, ja ha desaparegut. I es converteix en una alt persona nova, que està creixent, que està evolucionant, eh? I llavors ja no està d'acord.
No, no, la transformació és en positiu. És en positiu, clar que sí. És l'orgull de nosaltres. I és això, el constructiu, deixar que creixin, acompanyar-los en tot moment. És una miqueta el missatge, eh? Acompanyar-los, escoltar... I m'agrada molt la comparació que fa, la imatge que fan les portes aquestes de Vaivén, que diu, de l'oest americà, les portes del Salón, eh? Del Salón...
que és aquelles batents, no?, que dius, bueno, estàs compartint un espai, però cadascú té el seu espai, no t'estàs invadint, i quan ells et necessiten, tu estàs allà, o quan ells volen entrar cap a tu, doncs igual, tu estàs allà receptiu o receptiva.
És un llibre que l'han escrit, és molt recent, és d'aquest any. Us vaig comentar fa poquet que havia anat a la presentació que van fer a la Biblioteca de Castelldefells, els propis autors, i són el Rubén Gualtero,
i l'Asunción Soriano. Ells us dic a què es dediquen, perquè és interessant, clar, la part professional, al Rubén Qualtero. Qualtero és sociòleg i té també el màster en consultoria en desenvolupament de les organitzacions. És redactor de la revista Psicopatologia i Salut Mental del Nen i de l'adolescent i treballa a la Fundació Orienta
de Barcelona. L'Assumpció Soriano, la doctora, vull dir, tots dos són doctors, ella també és la doctora Assumpció Soriano, és metge psiquiatra i psicoanalista. Ella coordina a l'Hospital de Dia per Adolescents de Sant Pere Clavé, la Fundació Sanitària i supervisora de la Clínica de la Unitat Terapèutica i Justícia Juvenil del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu. Vull dir que són dos professionals que tenen una experiència gran, una experiència gran amb tot això. Llavors,
Llavors el llibre l'han dividit en quatre parts, ells en cap moment volen fer ni un manual, ni una guia, ni donar les fórmules màgiques, perquè no existeixen, però sí una miqueta fer aquesta reflexió en una sèrie d'aspectes que tothom que tracti amb adolescents els pot ajudar, o fins i tot els propis adolescents. Jo penso que és un llibre molt adequat també per ells mateixos.
Mira, les quatre parts que ha dividit el llibre, és molt amé de llegir, molt agradable de llegir, a més fins i tot van intercalant també alguns fragments de novel·les, o sigui, de literatura, també, llavors es fa molt amé.
No sembla dogmàtic. No, en absolut. És com una reflexió de cosetes que vas pensant. Home, doncs sí. I no comença a parlar de moltes coses, sinó que es va centrant molt. I són aquests quatre pilars, com aquestes quatre potes de la cadira que dius això que et sosté. Una és, ells hi diuen el cos robat,
El cos robat és sobre el culte al cos i tot això ara ho comentarem. La segona part és les famílies particulars i és com ha evolucionat el concepte de família i la realitat que hi ha avui dia de famílies tan diferents que n'hi ha. El tercer és les trajectòries vitals a l'encrucijada, diuen ells. El moment de canvi tant a nivell emocional com intel·lectual, de relacions...
I després, a la quarta, és un equilibri precari, parlant ells. I tot això, a més de tot el que estan vivint amb la societat, amb la família, amb tots els canvis, això també han de reformar la seva individualitat. Estan molt bé aquestes quatre parts, ja es dic, perquè es centren en això, i llavors, per exemple, quan parla del cos robat, diu, ostres, clar, parla de l'ideal que hi ha, l'ideal tant de cos femení.
Com del cos masculí, que això cada dia està més estès entre els nanos joves, no? La idea que han de tenir un cos musculat, vigorós, no sé què, perquè es pensen que això li agrada a les dones. I això no és cert, perquè a les entrevistes que hi ha, a les enquestes que hi ha es veu que les dones, i t'ho dic, a mi serveix un exemple.
No ens agrada tant aquest cos així musculat. Ens agrada més un cos més natural. Però és que a les enquestes surt així, és veritat. S'està difonent el contrari entre els joves. Se'ls fa creure el contrari. No hi ha interessos aquí ocults de què?
Podria ser, hi ha programes de televisió... Fabricats coses d'aquestes, vigoritzats, d'aquestes històries, de gimnasos, de no sé què. Però hi ha programes de tele que això... Ah, perquè hi ha aquesta cosa masculina. Això el jama i el xes quan s'ho expliquen. Compatir. Clar, és compartir a veure quin és el més fort i tal. Però també hi ha programes de televisió, avui en dia, Telecinco, això de mujeres sempre és viceversa.
És el culte al cos, absolutament. Aquests nois i aquestes noies que es busquen entre ells són noies espectaculars i nois musculars. Vull dir, això és el que hi ha. Llavors, a partir d'aquí, un programa que ve un milió de persones o dos cada dia, doncs a partir d'aquí vés tirant, no? És un apartat dels molts que hi ha, no? Clar, evidentment, no tothom busca això, però la joventut busca un percentatge més elevat que no potser nosaltres, que ja, bueno, que hem de buscar...
No, no, però una altra cosa que he parlat també és d'aquest apartat del cos. Per molt que fem així, ja el múscul fa clonc, va passar cap avall en comptes de cap amunt. Això és el que toca a cada edat i ja està, que s'ha d'acceptar això. M'ho vaig a provar, a veure. Veus com sou? Estem parlant precisament d'això, després la separació del propi cos.
No tenim càmera, però aquí tenim el Jaume, que està aixecant aquí la bola. Fem múscul, fem bola. No, aquest és un problema, que no veig cap bola, jo. No, però, Jaume, encara, encara, que la Rosa es posa nerviosa. Jo no miro, jo no miro. Mirant aquest díceps, la Rosa es posa nerviosa. Ai, maravillós, està molt bé que ens ho prenem així, veus aquí del món, i dels michelins, i dels firestone que tenim, aquestes coses. Aquí en uns quants. Sí, ja flotem la merda bé a la platja.
Escolta, també tot el tema de que cal ser jove, que sembla que mai no pots estar a l'edat que tens, tu has de ser jove eternament, home, doncs no, tampoc és necessari, no? I que sobretot el que necessiten és aquesta comprensió i aquesta escolta, que quan el moment que et comenci, no, és que era una tonteria, vull comentar una tonteria, llavors és quan has de parar i escoltar-lo i diuen, ara que es vol comunicar, doncs vinga, va.
L'escoltem, no? Està molt bé aquesta primera part del capítol, del llibre. La segona part parla de famílies particulars, diu, no? I clar, el que fa és una miqueta introduir el tema, perquè és molt més ampli. Sobre que, per exemple, el tema que l'amor i el matrimoni, ara ja és un tema efímer. Abans potser sí que parlaves, no de l'amor etern, però sí que els matrimonis duraven perquè sí, perquè no hi havia divorci i no hi havia separacions possibles, no?
Ara tots sabeu que, com que hi ha aquesta possibilitat, pots perfectament canviar de parella. No hi ha els nanos, sinó ara el que ells veuen amb els adults. Aquestes noves relacions que... I el que tot això comporta, no? Per exemple, compartir les tasques de la llar, les coses per fer... Però farem víctimes, eh? L'afecte, la mort... Compartir...
el projecte de vida, clar, tot això també ho estan veient. I ja s'estan veient contínuament aquesta evolució dels models de família. Fa una menció d'una novel·la de García Márquez, crec que era el d'això, espera, si us ho dic, això és molt purtet, si fa molta gràcia, la vaig marcar expressament, així, de l'amor en los tiempos del cólera. Diu, el doctor Urbino sentencia, diu, el problema del matrimonio es que acaba todas las noches después de hacer el amor.
I hay que volver a reconstruirlo todas las mañanas antes del desayuno. Ah, qué bueno, això. Sí. Sí, sí, està molt bé. Bueno, mira, és una reflexió, és una... Bueno, mira, en el sentit d'aquesta... A veure, no pas en tots els casos, no? Però... Bueno, és una miqueta així, com que quasi reconqueri continuament cada dia, no? I ja dic que sobretot l'evolució aquesta dels models de la família. Fa una explicació molt divertida d'una novel·la, agafa també un petit...
Parágraf que explica cómo un noi... Mira, y es que es muy curioso. Digo, di un momento. Eso es un company de clase que explica, parla de una otra company, adolescentos dos. Digo, tengo que decir que no tengo nada en contra de que la gente se divorcie. Si no puedes soportar a alguien, no tendrías que estar casado con ese alguien. Es obvio. Y no me habría gustado crecer con mi madre y mi padre discutiéndose todo el tiempo. Para ser sincero, no me habría gustado crecer con mi padre y punto.
Pero el problema es que el divorcio te deja expuesto a este tipo de cosas. Es como salir a la lluvia solo con una camiseta encima, ¿no? Aumentar las posibilidades de coger algo. En el momento en el que un padre se va de casa, se abre la posibilidad de que el padre de alguien se mude a ella. Y entonces las cosas pueden empezar a ponerse raras. Había un chico en el colegio que apenas conocía a nadie de la gente con la que vivía.
Las primeras víctimas. A él parecía no importarle...
Pero a mí no creo que me hubiese gustado mucho esa situación. Un hogar se supone que es hogar, ¿no? Un sitio donde conoces a la gente que vive en él. Eso es de una novela que es dio todo por una chica del Hornby. Jo penso que en aquestes coses el que cal aclarir és que cal transformar-nos en situacions i en models que siguin una evolució...
Però el que hem de procurar també és que hi hagi almenys víctimes possibles. I el que està clar és que els matrimonis protegeixen a molta gent feble, que en definitiva troba aquest paraigua que necessita. En fi, tot això és... Oi? Sí, sí, sí. Això és una miqueta tota l'evolució. Abans, per exemple, tenies les tresses i ja estava. És que era casa, comida i...
I con sorte. Ja està. Això fa molts anys. Ara no ara tot això ha evolucionat molt. La tercera part, acabo ja pràcticament. La tercera part són les trajectòries vitals. I parla també aquí, per exemple, de fer d'estudiar, quina sortida professional es veu, no es veu, enfrontar-se a tot això. O per exemple, també els immigrants, també. Perquè a lo millor són nanos que han nascut fora, per exemple a Sud-amèrica, i els papers que han mirat aquí els porten ara cap aquí.
Aquests nanos els agafa aquí, la plena adolescència. Imagineu-vos el que suposa la pròpia identitat, la pròpia història, i ara fer-se un lloc aquí i una individualitat aquí. El que suposa créixer aquí. És complicat. I el capítol, el quart, que és un equilibri precari, hi ha aquí per a nivell emocional, els sentiments, les pors, la noció del temps, fins i tot, a vegades, la intensitat de sentiments que viuen les coses, o amb una il·lusió enorme... Exacte, que és una cosa d'aquelles que... Una miqueta amb una exageració o d'això...
el que abans comentàvem que pels pares o pels adults també s'ha de saber tractar aquesta pèrdua del fill nen o nena i que és una evolució cap a un adult i el fet d'acompanyar-los i jo a molt també per suposat hi valora molt la tasca dels docents que són els que també estan cada dia amb ells escoltant-los, aprofitant que potser una estona d'avorriment no és que estan avorrits, és que estan pensant en altres coses és saber treure la motivació a partir de tota aquesta situació, no?
És molt recomanable. Magnífic. Recordem, l'adolescente cautivo, sobretot per aquells pares que tenen aquells fills amb aquesta edat, o per ells mateixos, com deia la Rosa, que els propis adolescents, si ho poden mirar abans de reaccionar... Per entendre't una miqueta. Exacte, una miqueta ells mateixos. Res, escoltarem un minutet d'aquesta cançó que dèiem, de Roxet, que li fa molta gràcia a la Rosa. It must have been loved. Jo crec que és aquesta cançó que dèiem de Pretty Woman. Vinga, a veure.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Jo crec que s'han posat d'acords al final amb la Rosa i amb el Jama, que això és de Pretty Woman, oi que sí, no? Quan està comprant, oi que sí, Rosa? Jo crec que sí. Són aquelles escenes que ella està comprant i torna de compres i la veu tota emocionada. Bueno, amb la tarja de crèdit allà tirant de crèdit. No ve d'aquí. Jo juraria que sí, eh? Jo juraria que sí.
Doncs ara parlarem de cinema justament... Si no, algun oient que ens ho digui. Exacte, que ens ho digui. Parlem de cinema, però justament de dues pel·lícules. Una començarà parlant del Jaume, que no té res a veure amb Pretty Woman, perquè estem parlant de vampirs i, a més, de Jim Jarmusch, que ja és així, eh?
Expliques això de Solo los amantes sobreviven. Sí, és una pel·lícula de vampirs, com dius tu molt bé. Veritablement el senyor Jarmos és un senyor que et fascina, no? Vull dir, que et deixa completament atrapat allà amb una estètica en principi molt ajustada al que vol explicar...
I jo crec que moltes vegades, perquè un company m'ho deia, moltes vegades fins i tot les seves pel·lícules és sobretot estètica i altra cosa no hi ha gairebé, eh? Vull dir una història molt senzilla. En aquest cas, doncs, són tres o quatre vampirs, en definitiva.
Nosaltres, els humans, som com si fossin extraterrestres o d'aquests, com se diu això, aquests que tenen aquesta cara que surten de les tombes, home. Ah, zombis. Sí, com si fossin zombis, no?
Llavors, jo el que trobo que és una pel·lícula, i hi ha tothom que, com nosaltres, anem al cinema i el que esperem és alguna cosa més que veritablement ens sorprengui i que no tot estigui basat en la història que ens explica, en definitiva, en aquell argument que al mateix temps argumenta molt bé determinades temàtiques, jo crec que aquí ens trobem precisament amb això.
Quina és la singularitat i el que diu...
precisament el crític que tinc a la mà, doncs que en definitiva són persones que no van a la recerca, i això ja ens ho havia fet el Ford Coppola i entrevista amb el vampir també, i el Neil Jordan, que després en parlem, no? Ja ens plantegen, doncs, diríem, la virtut o la solvència que genera el fet de viure molts anys, no? Sí, sí.
Però, esclar, aquí el fet de viure molts anys vol dir que hi intervé moltes coses. Suposo que tant tu com jo, i la mateixa Rosa segur que també, tenim moments morts en la vida que a vegades dius que estic esperant que hi havia aquell moment, precisament, com tu deies, fa una estona, d'anar de viatge per veure si, francament, em trobo ja ple de... com molt important, no?
Llavors, la pel·lícula aquesta et va detectant totes aquestes constants que existeixen, segons els germos en els vampirs, que són més virtuosos que nosaltres, que fins i tot hem arribat en el punt que hem contaminat la pròpia sang que tenim ja. Ja no serveix per ells. No serveix ni per ells ja, no?
I llavors aquí hi ha tot un... I llavors què fan? Es canibalitzen entre ells o què? Ah, vale, vale. Amb el ressenya què es veu? On es veu? Al cine o a l'internet també es veu una ressenya? No sé, en un moment cau una petaca?
I jo juraria que ve sa sang de la petaca, eh? Ah, pues segur, segur. Això m'ha fet molta gràcia. La petaca és de sang i d'aquesta manera es pot... Vull dir, es pensa en final aquests detalls, no? El que sí que és interessant és que la sang és completament plen per ells. No només és aquells que mengen de gust, com els humans, no? Que n'hi ha que no, que mengen gaire bé. Això no val res, oi?
és un plaer per ells és la sang i més com que és una sang pura 100% pura sang pura raça em penso que ells no mosseguen ni xuclen els hi donen ja bé, no t'ho explico ja ho veureu si és que l'aneu a veure jo penso que heu de tenir això el brindis al que és art pur perquè penso que aquesta és una pel·lícula
de punta a punta. Tot és... És una fascinació total, és una proposta poètica, una proposta seductora, tot és així. Els actors estan molt bé, fantàsticament bé, i aquesta, les senyores Winton, doncs molt bé, no? I també el xicot aquest que surt, que és el Tad Hindleston, que s'assembla per altre costat, jo trobo, molt en el...
en aquest que feia la pirata, el del Caribe. Ah, sí? Jo trobo que té com una pirata... No sé què és ara, potser l'he vist, però... Sí, molt bé, molt bé. I després, bueno, hi ha moltes coses. Jo crec que un argument, allò de dir... Però sí que hi ha com una...
Com una fascinació, però al mateix temps una capacitat creativa a l'entorn d'un invent com és el propi vampir per excel·lència. És que això és una situació nova. Jo tinc una opinió sobre el tema dels vampirs. Jo soc bastant seguidor, ja sembla una miqueta de la por i m'agrada aquestes coses, una miqueta més fosques, no?
I jo crec que justament aquell Bram Stoker's Dràcula que va fer el fort francès. Allò va ser el canvi, no? Vull dir, el fet de fer pel·lícules de vampirs sempre estaven com denostades, no? I una mica sèrie B, no? Sí, jo fins i tot ho posaria una mica abans, amb Ron Van Polanski, amb El Baile dels Vampirs. Sí, però jo era més comedieta. Era més comedieta, sí, era més comedieta. Això era per treure la por a les pel·lícules de vampirs. Però el fet de normalitzar el concepte vampir, jo crec que comença amb Bram Stoker's. I després inventar
Exacte, però quan veies una pel·lícula de Dràcula no t'ho creies mai. Aquest senyor... Aquest és més creïble. Quan veus la pel·lícula aquesta d'Abel Ferrara, que es diu Vampiros, quan veus...
los crepúsculos, que a mi ja l'amanecer, que a mi ja no m'ho crec. Però és una normalització justament d'aquest tema, entre una sèrie... En una sèrie... En una sèrie, d'acord. I quan veus Bizantium, i per això vaig aquí a buscar-ho, veus que dius, a veure, és que pot ser qualsevol persona, qualsevol xicota del carrer, pot tenir aquesta opció, aquest element, que evidentment hi ha dubtes, fins i tot. L'altre dia sortia, a veure, no, evidentment no existeix una persona que xucla directament, li surten uns...
uns ullals, no? Però hi ha gent que viu de la sang, que li agrada la sang, és a dir, i a partir d'aquí hi ha una sèrie de comunitats a diferents llocs que utilitzen aquesta història. O la pel·lícula aquella que ha deixat entrar. També, exacte. Aquí t'hauria de ser una inflexió també amb el gènere vampiresc.
Clar, i aquí també... El que passa és que aquesta pel·lícula, Déjam entrar, la implica molt en les constants socials. Vull dir, hi ha com un joc de solució, fins i tot, de les pròpies constants socials. El moving, eh? Vull dir, totes... I esclar, llavors, aquesta no, aquesta queda completament al marge. Aquests són com uns ciberites, no? Com una élite, no? Una élite. Sí, sí, sí.
Bé, i jo justament el que deies tu, el Déjam entrar justament amb Bizantium, no és que tingui connexió, però sí que hi ha una certa, almenys amb la figura que és la que va fer, The Lovely Bones, la que va fer, bé, ja he parlat del paper, es dius Aniston, de cognom, i es dius, té un nom molt raro, Swanise Aniston, aquesta noia.
i és la que va fer de l'Ofly Bones, que té aquells gusts tan magnífics. Llavors aquesta noia és el que diem, no? Entra en un joc, no?, amb aquesta rebel·lia que té amb aquesta joventut, però clar, tenint en compte que té 200 anys, no? A mi el que em va encantar d'Anil Jordan, que a part acostuma a fer aquestes atmosferes tan meravelloses que fa el senyor Neil Jordan,
I té aquesta cruesa quan cal, quan cal, doncs, com aquell que li rebana, el coll, doncs, li fa el coll, no? Fa una... i dius, vale, has quedat tan tranquil, no? Però, en canvi, té-t'una poètica, a més, un goticisme, és que... Jo recordo, per exemple, Crying Game, no?, Jogo de Llàgrimes, no?,
Aquella pel·lícula que era tan concreta que parlava del transgènere i parlava d'una situació d'aquell bar, d'aquell espai, dona aquell caliu, aquella mena de sensació, saps? Vull dir, o desalluna amb Pluton, no? Vull dir, té aquesta capacitat del Neil Jordan, no? Explica molt bé les coses, té una narrativa magnífica, agafa aquests actors que no són del tot tan, tan, tan coneguts, vull dir, experimenta molt amb els actors, són gent que té una capacitat...
Aquí el paper que fa aquella germana mare d'aquesta noia és d'una voluptuositat espectacular per mi. Jo crec que agafa el personatge ideal per fer tot allò. La naturalitat amb què es mata, això és el que a mi a més em xoca.
I a la vegada la poesia, que hi ha al voltant, sobretot la relació entre el nano que té aquella malaltia, la leucemia, hi ha tot un joc que a mi em sembla d'una grandesa i quan tracta l'època...
200 anys enrere, que és l'època victoriana, la filla cap, no?, aquella sensació del que diem, no?, d'aquells, bueno, prostíbuls de l'època, no?, aquells lupanars, aquelles coses, no?, ho fa amb una categoria i amb una gràcia el senyor Jordan, que jo crec que no ha perdut la seva frascó des que va començar amb aquell Crying Game, que em sembla que va ser una pel·lícula magnífica, no ho sé, és una opinió, i crec que el Jaume ho compartíem, no?, que és una molt bona pel·lícula, no?,
A mi les pel·lícules de terror, tu dius que sí que et diverteixen, a mi no m'han divertit mai. No vull dir divertir-me. Divertir-me, en aquest cas, no és una pel·lícula al 100% de terror, aquí hi ha moltes més coses. No, no, amb això sí. Jo em diverteixo veient pel·lícules gore i veient coses d'aquelles de, no sé, allò de... Sí, sí.
Tu madre se convida mi perro, no? Del Peter Jackson, que és el Peter Jackson, no? Dius, clar, perquè té un passat aquest home. Has desaparegut aquest o què? No, ara estan fent els Hobbits. Ara està fent la trilogia dels Hobbits, del Tolkien, va fer el senyor dels anells i fa això, no? Viva la libertat!
Viva, viva, en italià. Ui, ràpid, ràpid. Superindicada, superapropiada, superadient pels temps que corren, per la política que corren en aquest país també. És una pel·lícula italiana, el director és el Roberto Andó, no és el Paolo Sorrentino, perquè quan parles del Toni Servillo, que és l'actor fetitxe del Paolo Sorrentino, us en recordeu en la pel·lícula... La gran esperança.
El Divo, la gran belleza. La gran belleza. I el Divo també. Bueno, el Divo la vaig explicar i la vaig recomanar molt també. Doncs aquí, aquí és un altre director, però bueno, està genial. Se t'oblida una miqueta el personatge que feia a la gran belleza. Aquest home és boníssim. És boníssim, boníssim. Hem descobert un actor, però de primera categoria. I gran. I té una edat. Et refereixo que...
Sí, bueno, almenys com que porta el cabell així blanquet ja, doncs sí, suposo que t'ho tenia una edat, però fantàstic, saps? Que jo els maduritos... És un actor revelació, però que ja té una edat, o potser revelació per nosaltres. No sé si realment és ara quan també s'està donant a conèixer més a Itàlia...
Jo crec que sí, eh? Jo, a part d'Ill Divo, crec, perquè ho vaig buscar, després de La gran belleza, vaig buscar i vaig trobar, doncs això, Ill Divo, i no hi havia tampoc moltes més pel·lícules que hagués protagonitzat. Que sí que segurament és un arribato, un arribato. Sí, arribato. Ara, ara, no? O sigui...
Bé, doncs genial, genial. Aquí fa de... Bé, vull dir, no desveiem res, no? Sí, sí, ho expliquem, perquè qualsevol ressenya s'explica. Són dos germans bessons, eh? Un d'ells és el primer protagonista, que és el cap de l'oposició, del partit de l'oposició a Itàlia, i l'altre és el germà, exacte, el germà bessó.
Quan aquest que es dedica a la política, que el veus que ja està com molt desgastat, molt avorrit, molt cansat, que estan en un carreró sense sortida, que té a tothom avorrit ja, d'audiència, com seria de seguiment dels votants i tot això... I és busculós, eh? Ai... Doncs aquest... Bueno, arriba un moment que ja... Bueno, després prenc unes vacances i apareix en escena l'altra germana, que és el filòsof... Ai, però tu no saps pas on va parar, eh?
No, això és molt important, no ho diguis. No, no, això és molt important. A veure si la vam veure. Jo també ho dic, és molt important, allò i amb qui, o amb quins, i quina experiència. Amb qui, de la manera que... Ah, efectivament, sí, és molt interessant. Molt, molt, molt, molt, molt, sí. Sí, sí, sí, coincidim. Jo també ho he dit, i que això no ho explico, perquè això sí que s'ha de veure. És molt interessant. S'ha de viure. D'aquí també lo de viva la llibertat, també. Ah, vale, vale, vale. No, i...
I llavors arriba aquest germà que ha sortit d'un contactament, d'un psiquiatre, però és una persona que està molt més cuerdo que la gran majoria. A més, és filòsof, és una persona en preparació també, amb un encant increïble, amb una empatia, amb un saber-estar... És un líder, de seguida ella es defineix com a líder, i amb un discurs fresc, renovador, entusiasta...
Bueno, i espera la seva pastilla quan la necessita i pinta. Què passa, no? El doping. Bueno, però és molt xulo, és molt maco, és molt bonic el discurs que fa ell. Com torna a entusiasmar la gent. És populista, eh? Bueno, sí.
Clar, clar. Esperem que no passi això aquí, no? No, d'aquesta manera. Ho dic perquè, tal com estem, amb ganes de que riï una persona... Però és una sacsejada, dir, ei, què esteu fent? Que esteu repetint el discurs? Que no sortiu d'aquí?
Tornem a fer creure, a veure, que no és suficient només en engrescar la gent. I aquí sí que soc molt crítica. No és suficient en engrescar la gent en un projecte. Ha d'haver-hi un fons real, eh? Si no, també entraríem en la demagògia i en el populisme, també. També és veritat. Això en la pel·lícula també t'ho planteja. Senyor espectador, vostè que està mirant la pel·lícula aquesta i que ja ha quedat seduït per aquest senyor que és el germà i que ve i tal...
Sí, sí, sí. Compte amb el que està dient i com ho està dient i el que està provocant i de quina manera ho provoca. Molt interessant. Molt bé. Fantàstic. I al final també queda molt xulo, que també s'ha de veure al final, que dius, ostres, què ha passat aquí? Qui és qui? Qui és qui? Qui és l'altre? Fantàstic. Doncs escolta, mira, és recomanable. Tinc de veure aquesta pel·lícula i la veurem. Probablement hi ha una cosa que se'n diu una oportunitat en la vida...
que qui la pot tenir probablement pot arribar a un nivell que per ell, però ja no només per ell, sinó per tot el que l'envolta, no és possible arribar-hi. Però si tens l'oportunitat és molt interessant. Jaume, tenim sis minutets per parlar de cavalls i homes. Bé, cavalls i homes també... Espera, hi falta un altre, no? El fill de l'altre, no? El fill de l'altre, deixem-ho senzillet, perquè és...
És una pel·lícula més aviat fluixa. Precisament és una pel·lícula que ja s'ha vist en la mateixa història. És allò del canvi dels nadons, no? Ah, d'acord. Vull dir, es canvien i llavors el fill d'un se'n va parar a la casa d'un altre i llavors això es descobreix al cap d'un temps, quan ja...
Poden ser adolescents o, en aquest cas, que ja són adolescents així, crescudets, no? I bé, com que un és palestí i l'altre és jueu, la dificultat podria ser molt extraordinària, precisament és molt recurrent per plantejar tot un seguit de coses i no ho fa.
ho deixa molt anar a l'esquema. És que d'entrada és molt interessant. Dius, home, imagina't que un jueu s'hi pot sentir com a seu el fill, que biològicament és seu, però que l'ha criat, que l'ha pujat una família a Palestina. I a l'inrevés, no? O sigui, el punt de partida és superinteressant, no? Ho proven, però no, jo crec que no se'n surten. Els hi queda com molt fluixet.
En quant a cavalls i homes, aquesta encara s'ha d'estrenar, vull dir que no la busqueu per la cartellera que encara no hi és. Aquesta és una pel·lícula que a mi m'ha flipat molt. Ens arriba d'Islàndia, o sigui, és una producció islandesa i noruega.
I llavors el que té més interessant és que els cavalls i els homes conviuen en aquest món que ens ha tocat viure conjuntament. I llavors de quina manera? Doncs a vegades la necessitat és dels homes i altres vegades és dels cavalls. Tant per protegir-se un...
a partir d'aprofitar-se de l'altre com precisament tot el contrari, aquella relació que s'estableix i el concepte de llibertat també que tant l'un com l'altre pot conquerir encara que no entri en relació a la dependència de l'altre. Hi ha un joc molt interessant, argumentalment és molt bona, crec que on està el més fluix és precisament amb l'actuació,
és una comunitat aixecada de nivell, o sigui, a 2.000 metres d'alçada com a mínim, de qual viuen, és una petita comunitat que viuen d'això, dels cavalls. El que és més interessant és el començament, i després cap a la meitat n'hi ha un altre, i que tot aquest món provoca unes víctimes naturals, producte de les dificultats en què viuen. Hi pot haver alguna persona que se senti...
francament malament per al tracte que fan amb algun cavall. El tracte que es produeix amb algun cavall que precisament pel fet d'haver fet alguna cosa o per estar allà, doncs has d'haver víctima de l'home. Però és un maltracte real? És real. No és allò que sigui fictí, sinó que...
I la veritat és que et fa pensar, no?, i molt. Jo crec que és una pel·lícula que generarà polèmica. Polèmica, com a tal. I d'això, l'ambient és fantàstic, eh? Vull dir, creieu que tot el que és l'ambientació d'Alta Muntanya, jo no vull presumir d'això, però jo que hi he estat a Alta Muntanya, així a 2.000, 1.800 i tal, i és que és això, és que és un pedregam continuat...
pràcticament herba niuna, i quan n'hi ha és ara res, dos o tres mesos a l'estiu i s'ha acabat. I llavors, de la manera que ells ho dominen tant bé, tot allò, i es coneixen, uns famílies amb els altres, uns familiars amb els altres, es coneixen tant que vull dir que no s'hi perd ningú allà, perquè ho coneixen molt bé, és un territori que dominen. Això també m'ha donat una sensació d'això, de virtut humana, fins i tot, no?
Bé, ja ho veureu, els cavalls, amb tot el que he dit, vull dir, els cavalls són fabulosos. És un exemplar dins el que és el planeta Terra, que jo crec que té unes virtuts que destaquen precisament amb la imatge. Exacte, i per això ha estat l'acompanyant de l'home...
a guerres, a canvis, a migracions, a nomadisme, i no hem d'oblidar que és l'animal més pintat a la història de la pintura, no oblidem mai, que és el cavall, les imatges aqüestres que acostumen a fer-se també com un homenatge, justament, més que el gos. Imagina mitjà de transport, força de treball, per menjar fins i tot. Era una obsessió pels pintors, Da Vinci, Michelangels, Rubens...
David, tots aquests pintors, el cavall era essencial, pintar-lo el millor possible, no? Clar, o l'Horca García Lóca, que també el cavall que surt és també la veritat. Clar, clar. Està molt bé fotografiat. Les primeres fotografies de moviment de l'Edward Muybridge, que era una persona que feia els moviments del cos humà i tal, era el cavall en moviment, no?
I gràcies a ell es va descobrir que moltes pintures, és a dir, el cavall, la posició que té, és a dir, el cavall mai estira les quatre pates, potes, quan corre, sinó que és impossible, perquè el cavall cauria, no? Ara, quan les encongeix, sí que està a l'aire. És molt curiós, no? És una cosa d'aquestes que un dia ho explicarem, però que és peculiar. Per això dic que...
El cavall és un tema molt treballant. També m'agradaria apuntar un fet. El cavall corrent, si corre molt, és una manera, però no és aquella manera del western americà, que és una bellesa habitual. No, és un trote. Sí, és com un trot, però que no té estil ni...
Com molt salvatge, molt de la natura. Vull dir que no és per fer curses de cavalls per als hipòdrams aquells. I això també trobo que està molt ben agafat. Jo m'ho he passat molt bé, la veritat.
Quatre minutets i justament seguim parlant de natura, Jaume, perquè parlem ràpidament d'aquest clàssic Cazador Blanco, Corazón Negro, del Clint Eastwood, que jo sé que t'ha agradat molt aquesta pel·lícula. A mi em va fer molta gràcia, la veritat és que tot sigui dit. Jo, les coses com siguin, jo m'esperava una altra cosa, la filla cap, però no em va agradar, més que el paper que fa el Clint Eastwood, que és magnífic, que és aquest alter ego del John Huston, fent la reina d'Àfrica, no?
I com és una persona, doncs, borratxina, que, bueno, que prefereix anar a caçar, no?, abans, potser, del fet de fer la pel·lícula en si mateixa, no? I llavors, és com ell planteja, doncs, aquesta filosofia de vida, no?, aquesta mena de tranquil·litat, digues-hi.
Hi ha una cosa que a mi m'agradaria destacar també. Semblaria que a l'actualitat, tota persona que veu, acabes de venir víctima del fet de beure. I en canvi, en èpoques passades, això no era diferent. Era un altre tema. Com el fumar. Humphrey Bogart era la cigarreta a la mà. I qui no fumava, qui no bevia, no era home, no? M'agradaria fer una... Era tota una cultura i uns trets molt... Era part del joc. Aquests senyors que viuen així de la muntanya...
amb vent, fred i tal. Tu què creus, no? Veu amb mort. Clar, clar, com em fa fred. El que em fa el cos, que allò és... Jo volia fer aquest apunt perquè, és clar... No, no, sí, sí, exacte. Però en aquest cas, justament, la problemàtica que comporta és, clar, això està constantment frenant el que seria fer la pel·lícula, posar en marxa la pel·lícula, perquè hi prefereix una mica els plaers, tant de les dones com de la beguda, com en la casa, tot això, abans de fer la pel·lícula. Llavors, la porta de bòli de tothom, menja una mica...
el seu guionista, que és l'únic que l'entén, pobre, no?, però el producte va boig, no?, llavors, clar, a partir d'aquí és aquesta història que és tremendament interessant, no?, i a partir d'aquí tota la història que sorgeix, no?, amb aquest vincle, no?, amb les tribus d'allà, de la zona, perquè se'n va anar a rodar al cor d'Àfrica, no?,
I aquell vincle amb aquella mena representant d'aquella tribu, que no s'entenen a nivell, diguem, de vocabulari, diguem, d'idiomes, però, en canvi, amb el concepte, no? Fins i tot, ell arriba, el que diem, no?, a perdonar aquest elefant, no?, que tant és la seva obsessió, matar l'elefant, no?, és el més gran a poder ser, no? Per un costat, juga, no?, amb aquest element del caçador, és a dir, juga-se al Juan Carlos primero, però no...
no arriba a complir de la mateixa manera exacte, se n'adona del que és la importància del que és això dels animals, de la vida, de la natura del salvatxisme, de tot això és realment que aquest cor negre l'agafa, l'imbueix el títol està molt maco exacte, és preciós el concepte jo penso que el Clint Eastwood fa un homenatge del millor que es pot fer totalment humà, creador imaginatiu
Però jo pensava que... Ara això sí, fora de disciplina. Però jo pensava que incidiria més en el rodatge de la pel·lícula, no? Però no, no, no cal, no cal. Cinema dins el cinema, no? Jo com no l'havia vist, jo tenia aquesta idea, tomà, és el rodatge de tal, doncs a veure, no? Però clar, però és la part més humana de... Llavors, clar, és magnífic, no? Que em va xocar en positiu, no en negatiu, eh? Vull dir que són aquelles coses que a vegades... Hem de revisar aquesta pel·lícula. Sí, no, no, val moltíssim la pena, eh? Vull dir que no...
Hi ha una seqüència fàcil. Sí, sí, tens raó, tens raó. Tens raó, tens raó. I avui com estem romàntics i ja ens falta un programa... No? Ai, quina pel·lícula és aquesta, Rosa?
Jolín. Gost. Gost, molt bé, molt bé. Avui estem així molt tendres i tal, i ja d'aquí a poc marxarem i de setmana que ve plorarem, els que estem i no estem, doncs bueno. Amb quina sessió hem de descobrir nosaltres ara? Aquí es desfà tot, això és tan tendre. Exacte, exacte. L'assassí que va provocar que estarem dos mesos i mig sense fer un programa. Vacances, vacances, va, gaudir a veure més coses per poder explicar-les al setembre. I tant que sí, i tant que sí.
Molt bé, doncs res, fins la setmana que ve, que serà l'última. Doncs veiem, ja s'escutem. Exacte. Vinga. Adéu-siau. Adéu, que vegi molt bé. Que vagi molt bé. Ràdio Tosfer 98.1 Ràdio Tosfer 98.1
Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.
Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.
T'hi esperem.
La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes honorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just, fem un caracara més de segon d'esso i parlem del que no hem de fer a l'antia agenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concerts al cinema.
Ens agradaràs tant tu.
Fins demà!