Tornem un dissabte més i ja esteu xerrant? Comencem l'any 2003. Ja estem tots aquí, cascant. Això és important. Tornem un any més.
Si es pensava que no tornéssim, sí. Som una altra vegada i ja estem aquí, a Donant Guerra. El món continua i el programa també. Ja veiem nosaltres després del dia de la desaparició del món. Amb aquest món segueixes, això és important. Doncs encetem el programa número 14.
I veus, amb aquests galls, estem tots encustifats. Jo crec que avui semblarà una aposta. Quedarà veu Constatino Romero. I tant. No que ja s'ha jubilat. I amb l'edat, més de que diem, l'edat passa factura. L'altre dia estava parlant i d'un idò la veu li ha canviat moltíssim en negatiològicament. Imagino que té algun problema vinculat. Però bé, esperem que tot ho pugui superar. I endavant.
Avui tenim, com sempre, un munt d'informacions. Comencem parlant de teatre, el Teatre Goya, l'obra El Nom. En el món de les exposicions farem un recordatori de les Arts de Piranesi de Caixa Fòrum i l'exposició Abans del Dilubi, Mesopotàmia 3500-2100 abans de Crist. Parlarem del Hobbit a nivell literari i a nivell de cinema, que el David ha vist la pel·lícula de Peter Jackson.
Després de Rosa ens parlarà de l'estrena El Fénix i un munt de clàssics que he vist por ahir al Harry Potter, em sembla? Veig que sí, Rosa. Sí. Entre altres. Harry Potter és un clàssic. I tant. I tant, de Nadal sí. La Lourdes ens dirà la seva opinió sobre Una Pistola en Cada Mano del Cesc Gai. Sí, molt bona. M'ho he passat molt bé, ja m'ho explico. Molt bé, molt bé.
També seguirem a Les Miserables, que jo aquí m'ho he passat molt bé també. I realment vaig fins i tot plorar. Jo reconeixo quan ploro... De rebre? De rebre? No, no, no, de plorar. Jo m'agrada molt el sentiment. Jo vaig plorar al final, tothom allà a una costat i se sentia i tu també i aquest plora i sí, sí.
Canvarem de Roma amb el Skyfall del James Bond, l'últim James Bond. Jo, per cert, he vist per qüestions meves tres pel·lícules del James Bond, que quan parlis et farem un esment, dels anys 80, molt, molt ràpid. Ah, de la meva època. Sí, sí, sí, de l'Octopussy, Nunca Digas, Nunca Jamás, i Panorama, Para Matar, i tal. Vull dir que aquestes tres he vist per una sèrie de qüestions. Ja parlarem, ja. I tant, i tant. I Más allá de las colinas, també, la Lourdes,
Bé, comencem amb teatre i avui escoltarem de fons un tipus de música que va estar molt de moda, encara ho és, que és el chill-out, aquella musiqueta... Aquest ambient que sempre... Sí, és molt cool, no? És aquella evolució lenta de la música house i tal, no? Que a mi em posa una miqueta nerviós, tot siguit dit, perquè mai arrenca, i això em preocupa una mica, perquè a mi m'agraden les cançons amb els seus moviments,
I també tindrem com a convidat el David Bowie perquè després de deu anys llença el nou disc que es diu The Next Day. Moltes ganes perquè aquest senyor és un geni. Els últims anys, el 2000... Feia deu anys que no feia res. És gran dot, no? I havia perdut una mica la línia. I escoltarem un dels seus clàssics, una mica d'homenatge al retorn amb 67 anys, em sembla que ha tornat al món de la música. I bé, doncs és David Bowie. Molt bé.
La Lourdes, tenim el nom. Aquesta obra de teatre que la fan al Teatre Goya, ara es diu Teatre Goya Codorniu, perquè el grup Focus, que és el que gestiona el teatre, ha fet un conveni amb Codorniu i es veu que estarà a la façana i el grup Codorniu podrà anar allà a fer algunes activitats culturals, etc.
Us parlo del nom. Viem fer la pel·lícula fa uns mesos enrere, una pel·lícula francesa. Inicialment havia sigut una obra de teatre i després vam fer-ho en pel·lícula i ara l'estan representant al Teatre Goya. És una obra dirigida per Joel Joan.
I ell surt també, és el Vicenç en l'obra, després surt el Claudi Ferrer, no sé si recordeu Plats Bruts, el que estava a la ràdio, que era tan divertit, fa de Claudi. Després surt el Xavi Mira, la Sandra Monclús i la Mireia Pifarré. L'obra de què va? Tota l'obra es desenvolupa en un sopar,
I entre plat i plat succeixen una sèrie de coses. El primer que passa és que el Vicenç, que representa el Joel Joan, la seva dona està embarassada i Randa la pregunta de quin nom li posareu al vostre fill es comença a desenvolupar l'obra. Llavors què passa? Que Randa, aquesta cosa que pot semblar molt innocent,
Només us mento una cosa, però si la voleu veure, veure què pensaríeu, els hi diu allà, ell tot seriós. Al meu fill li posaré Adolf. I tots els altres diuen, no pot tenir aquest accent. A la A, si cas Adolf. No, no, s'ha de dir Adolf. Tothom s'imagina on van els trets, no? I a partir d'aquí, tothom es posa molt en contra del nom. Diu, escolta'm tu, que no veus.
La idea de l'obra és que arran d'aquest incident que no es posen d'acord van sortint totes les diferències que hi ha entre ells. Seria una miqueta estil un déu salvatge que inicialment durant el sopar tenen un comportament molt civilitzat i molt coherent. Però al llarg que passa l'obra tothom es va traient aquesta disfressa
que portem a sobre i s'acaben dient el que pensen cadascú realment d'ells. Doncs la parella que surt en aquell moment... A diferència d'un déu salvatge, allà eren desconeguts. Aquí no, aquí són coneguts. Aquí són amics de tota la vida i aquests amics de tota la vida que es troben cada dos per tres per sopar, resulta que no es coneixen la meitat de les coses.
Fins i tot a nivell de la parella que surt, que és la que fa de germana del Joel Joan i el seu marit, comencen a treure tots els traps bruts que surten en aquell moment. Perquè a la pel·lícula també és el mateix nom? Sí. L'has vist tu la pel·lícula? És el mateix.
Us volia llegir una mica les coses que diu el Joel Joan, en els d'allò de director, que diu, la veritat absoluta és ruda i incòmoda. Les mentides les suavitzen i ens permeten presentar-nos amb una altra cara. Però què passaria si un dia ens tornéssim bojos i ens diguéssim la veritat a la cara, arrencant-nos les disfresses els uns als altres sense pietat? Llavors també ens diu que les relacions humanes
depenen d'un fil i aquest fil es pot trencar en qualsevol moment. Els protagonistes s'acaben preguntant
Sóc feliç, m'estima algú. Qui és aquesta persona que dorm amb mi? Això és el que pregunten els personatges a l'obra. I vindria una miqueta per aquí. Us la recomano perquè és una obra divertida però que té contingut i tot el que es van dient és amb toc d'humor. Les amistats es trenquen si pengen d'un fil o si pengen de molts no. De molts fils no, però encara que se'n trenqui algú no passa res. Us la recomano.
Hola Jaume. Què tal? Molt bona. Acabo d'arribar tot estressat i tal. És la pel·lícula El Domb? No, és l'obra de teatre. Millor el teatre que el cinema?
Jo penso que són diferents, el que passa és que és exactament igual. Potser l'obra de teatre a mi m'agrada perquè estàs més a prop del que passa però mantenen la mateixa filosofia, tot igual i val la pena. Bé, jo la pel·lícula sí que l'he vist, l'obra de teatre no. Bé, més aviat em va decepcionar però és clar, és que per això feia aquesta pregunta
si el teatre millor que el cinema. És que és tan diferent una cosa de l'altra? El que acabes de dir tu. Els veus propers, és com si estessin vius. En canvi, el cinema probablement té aquest inconvenient. Tens clar que està posat allà amb una limitació d'espai? També hi ha una cosa que potser apropa més i és que ells han adaptat, per exemple, a l'hora de teatre. Quan arriba el Joel Joan a la casa diu, és que vinc del carrer Patriciol, que no sé què.
fan referències a coses d'aquí o diuen estàs més callat que la reina. Una sèrie de referències que fan més proper a les coses d'aquí o diuen tens un 4x4 que segur que necessites per anar a l'activitat o quan neva. Cos que evidentment a la pel·lícula no... Són d'una altra manera. Què Jaume, com estem? Bé, bé. Et sento així una mica fatal. Em sents bé, malament? Ara, ara. Ara millor, no? Sí. Molt bé.
Doncs bé, passarem a l'exposició, una que vas veure tu i també a la Lourdes, que és aquí a les Arres de Piranesi, allò que em vas comentar, que la vas veure. Desgrabats. Desgrabats, al Caixa Fòrum. Sí. Sí, recordes, oi que sí? Sí, he pogut anar a veure-la i realment el que volia explicar era perfectament clar. Jo crec que aquest senyor, a part que era un geni, és el que deia, a part de ser arquitecte era un visionari i, a part d'això, un gravador magnífic.
planteja tot el que seria una mica la problemàtica que hi havia a l'art del segle XVIII, en aquell moment entre aquella combinació del final del Rococó per aquestes grans aportacions imaginàries tan excessives, això de les pressons imaginàries, per exemple, que era espectacular, però també com planteja la Roma que ell va estudiar.
Aquest senyor tenia un conflicte amb un senyor que es deia Winckelmann que definia l'arqueologia grega. I el senyor Pidanés s'hi definia l'arqueologia romana. I deien que allò romà prové d'allò grec, que és cert en el fons, però que allò romà no tenia l'originalitat de les formes gregues, que havia estat el que havien creat la base de l'arquitectura clàssica.
I realment el que defensa piranès és això, el tema de dir que a Roma es van fer grans novetats que fins ara han arribat, sobretot a nivell d'aquaductes que es veuen moltes obres. Això moltes vegades era una barreja d'arquitectura civil i militar, cosa que els grecs, d'arquitectura militar, no entenien, no existien. Eren més bons enginyers als romans que als grecs. Exacte.
Tothom parla que, per exemple, el que seria la volta de Canó o l'art de volta típica del medieval, que és una cosa de medieval, no? És una cosa dels romans. L'altre dia vam fer, no sé quina cadena, un reportatge impressionant sobre l'art civil romà. Aqueductes...
Les vasíliques, la vasílica d'amagència, tot, les cermes, tot. Era impressionant el que aquesta gent feia. Les carreteres, les vies. Tenien formes originals. Parlem del dòric, el toscà i el corinti. Perdó, ho dic malament. El dòric, el jònic i el corinti. Tenien el toscà i el format compost. Tenien evolucions, potser més recarregades, però bé, jo crec que Piranesi fa molt bé aquesta presentació de com és una època que acaba, com acaba aquí Rococo i com dona pas al neoclassicisme, les formes, com l'esperit clàssic ressorgeix
amb aquella combinació avigarrada de les fórmules finals del barroc. I això ho presenta molt bé.
Val la pena. Encara està fins al 20 i escaig de gener. Però jo volia comentar que... Admeten nens? Perdó? Admeten nens. Sí, si n'hi ha cap problema. No hi ha res fràgil que es pugui trencar. No, no. A l'altre sí. Ho pagues. Ho pagues. Un ronyó. Les obres no són originals al 100% d'en Piranesi. És un col·leccionista, que són reproduccions i tal, de molta qualitat, anumerades i tal.
La que sí que patiria molt seria la de Mesopotàmia, que és la que vull comentar una mica més en profunditat, com i tant. Tots tiguretes, esclar, allò és que ho dius, pap, no, bueno, hi ha urnes que cobreixen, evidentment. És una exposició difícil, no és fàcil. Aquesta exposició es diu abans del dilubi Mesopotàmia del 3500 al 2100, abans de Crist. Dic que és difícil, primer, perquè hi ha molta informació. Em refereixo que em vas a veure a exposició a vegades que et donin molta informació, al final acabes una mica atabalat.
una mica s'hauria de conèixer els elements essencials d'aquella cultura primigènia entre el final del Neolític i el principi del que seria una mica coetani amb Egipte, però a la vegada aquella evolució de les primeres cultures a nivell sobretot del que seria arts de l'objecte, serien miralls, pintes, tot això. Coses que servien. Exacte, d'ús quotidià a casa.
Bé, l'exposió està molt bé. Tot siguit dit, crec que han volgut abastir massa massa. Són 500 peces, no? I a partir d'aquí acabes una miqueta embogit, no? De les quals no hi ha cap que sigui massa gran, no? Com a tal. Sí que et fa una bona presentació del que són, del que és l'art mesopotàmic, que sempre queda una mica en segona filera, no? Tothom pensa en l'egipci, no? I és, ja et dic, i és coetani, però clar, és una altra forma de plantejar, no?
No té res a veure amb quanta estètica. Estem parlant de la cultura síria, d'unes formes vinculades amb les formes més orientals, i l'art egipci era africà.
L'eurocentrisme va agafar totes les grans civilitzacions i se les va apropiar. Va descartar tot l'africanisme que venia de les egipcis.
ferons nubis, que eren negres absolutament. I tota l'iconografia venia de l'Àfrica. No oblidem que l'Àfrica és una de les principals punts de referència de l'art prehistòric. Hi havia coses de molta qualitat que, si comparem amb Altamira, potser el millor seria quedar amb segona fila. Però realment eren molt importants. La cultura que hi havia al nord d'Africa era molt potent.
Parlo de l'època de l'edat de bronça, estem parlant d'un període una miqueta fosc, difícil d'entendre, però que realment és el que diem. A part d'aquest art egipci, està l'Hermesopotàmic, que és molt concret, està molt ben fet, hi ha coses molt realistes, molt clares i que val la pena descobrir. Insisteixo, hi ha molta informació. Si aneu, aneu amb temps, amb un parell d'hores per llegir moltes coses. Us parlaran d'Ur, us parlaran de diferents ciutats que t'han separagut, es parlaran d'aquest Dilubi, teòricament, que es considera que va vi
Has parlat dels lligurats, una sèrie de coses que crec que val la pena que descobriu. Simplement una exposició molt didàctica. Fins quan està aquest? Està més, oi? Jo crec que aquest estarà fins al 24 de febrer. Fins a finals de febrer. Tenim un mes i mig, però que és prou interessant.
Hi ha algunes obres també que val la pena. Hi ha una cosa molt concreta, que és l'estàtua aquesta d'Urningirsu, que no és coneguda pel nom, però sí que és coneguda si la veieu. Segur que sona, d'haver-la vist alguna vegada, aquesta d'aquí.
doncs passem a seguir-s'ho parlant jo, quin rotllo, no? És que el David ha vist el Hobbit, la pel·lícula de Peter Jackson, perquè ja passem directament al cinema i jo he llegit el llibre per recordar el tema. Jo crec que el Peter Jackson, com va fer el Senyor dels Anells, va fer una obra molt adulta, molt proper al llibre,
Jo per això em fa falta veure. El llibre és un llibre curt, bàsicament. Molt curt. Estic parlant amb jo de 400 pàgines. No parlem de les milies que tenia el senyor dels anells per fer tres pel·lícules. Com és que amb el Hobbit farà tres pel·lícules? A més, em preocupa. No sé com es tirarà.
Ah, va, ha agafat el Silmarillion, potser d'altres històries, no? No ho recordo, jo m'he llegit del Hobbit, però fa com 20 anys. I no recordo ara, no recordo jo el contingut. El llibre del Hobbit, clar, com a tal, estem parlant d'això, de la prèvia del Bilbo Bolsón, quan era jove, i com fa aquella aventura amb els nans. Bàsicament són nans... La preqüela. La preqüela, exacte. I llavors això és el que una miqueta... No, fa com feia el Hitchcock, d'una novel·leta de Chichimoca,
T'entenia una pel·lícula genial, i aquest home ha fet el mateix d'un llibret, perquè això no està en el vintatge. No, això és nou. Això no existeix, eh? El xixiboca no. Em van regalar el còmic del hobby, cosa que deia que així no volia saber-ne res, però és igual. I el tros que em vaig llegir, que és al principi, vaig parar fins on hi havia la pel·lícula. Fins als nans.
I és tal qual la pel·lícula. Però des que t'ho desenvolupa ho fa a style Jackson. Fins on arriba la pel·lícula? Fins que... Apareix el gòlum? Sí, just després. Després del gòlum. Quan surten del regne dels... Dels elves. No. Dels trolls no, d'uns altres, com es diuen els... Estrasgos. Estrasgos, vale. I el re... El bosque negro. Sí, després.
I el rei dels orcos, com un líder dels orcos, els rodeja i surten volant amb les hàligues. Ah, vale. I justament quan els deixa les hàligues, allà s'acaba la pel·lícula. Doncs aquí hi ha un salt. Allà veuen la muntanya Aragorn al lluny. Vale, vale. A veure, és el que diem. Jo crec que el llibre en si mateix, ara pares tu la pel·lícula, si compares amb El senyor dels anells, és molt més adult, és una cosa molt més vasta, molt més complexa,
El Hobbit pretenia al senyor Tolkien, que no ho oblidem mai, que aquest tio era un catedràtic de la llengua, era un tio que sabia moltíssim. No és que estem parlant d'un escriptor, és un senyor que per això era catedràtic i sabia el que es feia. És com el T.C. Eliot, exacte. Un personatge que el T.C. Eliot al·liciona i pesa les meravelles, però, oh, aquest senyor era un coco. Exacte, per això. Cadascú té les seves apreciacions a nivell científic d'una forma o d'una altra.
i dir solament que El Hobbit és un llibre absolutament fàcil de llegir, molt més fàcil que El Senyor dels Anells, s'ha d'entrar dins d'aquest món i jo crec que, bé, que si compares una amb l'altra es queda molt curt. El Hobbit va ser la primera obra que va fer ell i per tant estava destinada a un públic juvenil i per tant és un llenguatge més suau. El Gollum surt molt poquet, és anecdòtic, evidentment és un personatge que apareix amb aquest puny llestat, no hauria de sortir més, no sé que sigui cap qüestió més.
I sí que desenvolupa tota la que seria l'imaginari posterior del Senyor dels Anells. Els elfos, els trasgos, les muntanyes i tal. El que passa és que aquí juga amb l'espectador. Es parteix amb la base que ell sap que l'espectador ja ha vist el Senyor dels Anells. Per tant, com es diu això quan interdueixen coses que no apareixen al teatre?
Porres o xurros o porres. Ah, sí, morcilles. Morcilles, això. Intudeix morcilles, entre cometes, que l'espectador ja identifica. Com per exemple surt la Galadriel, que no surt el Hobbit, tinc entès. És que al Hobbit no surt cap dona. Surt el Saruman, que al Hobbit no surt. L'Elrond sí que sembla que surt. Sí, aquest sí que surt. Però aquests dos surten i llavors dius, ep, llavors aquí hi ha...
Quan va començar la pel·lícula, et presenta amb tota la seva magnificència el regne dels nans. Sí. I no sé per què... Perdoneu. Perquè el llibre parla bastant. Sí, sí, sí. Acte seguit em va venir al cap... Jo sé que aquest home quina ideologia tenia. La ignoro, no ho sé com era. Però em va venir al cap tota la manera de ser que segons els nazis eren els jueus.
El llibre és de 1937. Sí, tal qual. Veies un nan i veies un jueu, perquè al cap i a la fi, el Senyor dels Anells és la lluita del bé contra el mal, bàsicament. Però aquí no. Fem una companyia i anem a recuperar el tresor que ens ha virlat un drac, que és una muntanya plena d'or, i és nostre, i volem recuperar-ho. És un assumpte monetari. Vull així un negoci. No hi ha més. I fan firmar un contracte
el hobbit que s'apunti amb ells i li pagaran una quantitat. O sigui, no és allò que dius, vinga, aquí, per la causa, no? No, no, no, no. Espero que la tercera part, quan arribi el Smaug, que és el drac, sigui la part espectacular de la pel·lícula, perquè el llibre és una brutalitat, eh? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Però, per desgràcia, amb aquestes escenes, és el típic, que agafa el rei dels orcos i li talla el cap a un rei nano. Però és que és Peter Jackson, és el gore. Aquesta va començar amb a taste, fent gore. Això mai el podrà oblidar. Llavors, a partir d'aquí dius, Lenyé, però és que té un ritme de pel·lícula que no para. Les 3 hores...
Sí, no era perquè m'estava pixant, literalment. Perdona, 3 hores has dit? Sí, 3 hores, 180 minuts. La primera part, són 9 hores de pel·lícula, més o menys? No sé que durant les altres, però la primera són 3 hores, 180 minuts. Llavors, em van passar amb un plis-plas. Tu ven a segure, amb un plis-plas. Perquè et va explicar una història, és com el típic que t'està explicant històries i t'hi enganxes. Va, ara t'explico això. I, doncs, quan estan allà,
Entra una altra història que l'explica el meu al Gandalf i llavors comença aquella estrena narració. I aquella narració sembla que no, però llavors també entra en acció en la història principal un moment donat més endavant. I en efectes està al nivell del Senyor dels Anells? Igual, igual. Jo el que vaig veure era igual. És el mateix equip. Està més depurat. Potser està més depurat en el que s'apreciava més l'efecte especial que era el Gollum.
Ara està més definit, més real. Més qualitat. Era una passada en el seu moment, però encara està més apurat. I per acabar, per què aquesta pel·lícula té 3 estrelles a nivell de crítica? I en canvi, les altres ha tingut 5 cada una. Ha guanyat Oscars i tal. És el que a mi em preocupava. Perquè ja no és novetat.
No és novetat, és el plantejament. Repeteix una mica la fórmula. Però és que no pares trepidant, així d'entreteniment és increïble, és una passada. Molt bé, a veure si la veiem. Jo la vull veure la setmana que ve, si pot ser, i parlarem una miqueta. La Rosa la tenim molt callada, sempre es parla molt i avui la tenim calladeta, la tenim castigada. Parlem de tot el que has vist aquest Nadal. Tot el que es pugui explicar.
Sobretot, la novetat és la pel·lícula Fènix 1123, que és una pel·lícula que ha dirigit el Joel Joan, igual que la teatre que comentava l'Urdes, el Joel Joan i el Sergi Lara, que és codirigida, és una pel·lícula d'estrena d'aquests dies de la cartellera. Sabeu què vol dir Fènix perquè hem posat 1123? No. 11 és perquè és l'11 de setembre i 23 perquè és Sant Jordi. Són dues dates
decisives i bàsiques i simbòliques de Catalunya. Llavors és el grup, la pàgina web que té aquest nano. El nano és l'Èric Bertran. L'Èric és un nano que vivia... Sabeu que és un cas real, perfectament. Jo a la pel·lícula em pensava dir que ja sé de què vas. Me'n recordo que venia Sant Vicenç l'Èric a explicar tot el seu cas.
Va néixer l'any 90 i els fets eren del 2004. Li va passar que tenia 14 anys i jo el vaig conèixer quan tenia 16. És que era una criatura. La pel·lícula el que hem fet és recrear una miqueta els fets que van passar per donar-los a conèixer. La pel·lícula està bé. Es veu tot el procés des que aquest nano comença a fer
Sí que es veu que està a l'ordinador i que té una mica un grupet. La resta de grupet no es veu, llavors no se sap si és que aquest exèrcit del fènix no se sap bé quantes persones poden ser, però sí que és tot el que va passar després, des que ja van començar a investigar-lo. Ell què feia? Enviava correus perquè tinguessin en català. Exacte, enviava correus electrònics a marques comercials, sobretot a grans empreses d'alimentació,
per demanar que etiquetessin en català, senzillament. Era això. A veure, ja amb un llenguatge... A veure, jo no és que no ho trobo ni provocatiu. Senzillament deia que, sisplau, els deia en castellà, que, sisplau, estic pident que etiquetessin en català perquè és el que nosaltres volem i espero que ho facin. Clar, l'únic que sí que s'hi deia era que si no ho feien, per les bones, que llavors els envia els seus amics de l'exèrcit del fènix. Clar.
L'exèrcit dels fènixs és un nom, una mica tret de Harry Potter, que es veu que és una criatura. Vale que en un principi, si a una gran empresa, una multinacional rep aquest correu, li diu que pot enviar-li un exèrcit i que no li demanaran tan educadament, es pot espantar una miqueta i pot denunciar-ho.
En el moment que s'averigua, que s'investiga, que es veu que és un xaval... De fet, la marca ho va retirar. Va ser Carrefour, qui va denunciar-lo. Ell havia enviat correus a dues marques més, a Mercadona i a Llet Pascual, però aquests no van fer cas, ja està, no passa res. Va ser una miqueta la idea que va tenir el nano amb l'edat que tenia.
amb la seva identitat, amb la seva nacionalitat, i va pensar que era una manera de fer-ho. El problema va ser com s'ho van agafar, les autoritats. El problema va ser aquest, i que un cop van retirar la denúncia a aquest gran supermercat, és igual, la fiscalia antiterrorista de Madrid va continuar d'ofici aquesta investigació i aquesta acusació. I és que al nanú li podien haver caigut 7 anys de presó.
Si estem parlant d'un delicte de terrorisme. Després diuen que quan van obrir l'ordinador, li van requisar els ordinadors, es van presentar una nit a casa seva, els ordinadors seus, els dels germans, i després allà una mica buscant, en aquella pàgina web que teníem, al final sí que, si estirant del fil, estirant del fil, al final sí que trobes alguna fotografia amb alguna crema de bandera, i tot això era el que es volien agafar per acusar-lo i després per portar-lo a presó.
Ell també havia fet... Sí, d'una exempla. La veritat és que sí. Jo vaig anar amb les meves nebodes, que eren elles les que volien, perquè eren 13 o 15 anys, si aquestes coses els queda molt l'atenció ara. Era molt interessant també, amb les miquetelles com ho veien, i la diferència d'opinió entre les dues. Va ser molt interessant, trobo que sí, aquesta reflexió.
L'Èric Bertran també havia fet un llibre, que jo el tinc per casa, que es diu així, l'Èric i l'exèrcit del fènix. I ell ja explicava la seva experiència. De seguida que van pensar això, o la gent que es va aprovar amb ells per ajudar-los, van dir això s'ha de donar a conèixer, això s'ha de fer públic, s'ha de posar a l'opinió pública perquè és la manera que al final no l'empresonin o que la cosa que ve aquí aturada, que se n'adonin,
que no té més importància, que no cal continuar amb això. Era la intenció de denunciar-ho públicament, de donar-lo a conèixer que era una barbaritat el que s'estava fent en aquell moment. El que em crida l'atenció és que després ho van agafar els altres i ho van fer d'ofici i tenim una mena de cadena de resultats clars de seguir amb els temes.
i que en definitiva no hi hauria, en aquest cas, pel que tu acabes de dir, no hi hauria aquella capacitat humana de dir que és això. Que no té més importància. I persones d'una categoria, diria jo, social i formació, que caram. Jo crec que això sí que ho vam pensar, que era una bratolada, però vam dir
Anem més enllà, que encara traurem un reddit social del tema aquest. Estàs d'una banda com l'altra, llavors. Jo penso que juguen sempre amb la por. En una primera fase, uns van pensar que farien escarni, i després els altres van dir, espera't, que encara us anirà a la contra tot això, tal com va arribar a ser. Per això dic, d'una banda com l'altra. Perquè diu el David, no és una qüestió que pot ser una apretolada infantil,
Es va convertir en una qüestió política. De seguida vam mobilitzar els diputats que hi havia a Madrid, de diversos partits polítics, de seguida vam voler presentar-se amb ell i acompanyar-lo en aquest procés. Es va convertir en una qüestió política. Hi ha dos tipus de fetxendes. Els que actuen per ímpetu i els reflexius. Aquí va tocar que actuessin uns d'impetu. No vam preveure la contrarreacció.
El fetge de més civil, ja ho preveu tot, però aquest era el més impulsiu. A mi em preocupa més aquell que diu que sóc un manat. Aquest és pitjor. És el feixisme burocràtic. Si qui no conegui la història, penso que sí que la reflecteix amb força veritat.
Després he revisat alguna pel·lícula més, que va aquests dies de Nadal i de festa, el típic. Doncs mira, Taxi Driver, per exemple, del Martin Scorsese, boníssima. Ja sabeu que és de l'any 76, amb el Robert De Niro, Jodie Foster, jovenís. Molt joveneta, molt joveneta, sí senyora. Que maca que està, fent-te una puta. Sí, sí, sí. Màquíssima, però fent de puta. Sí, sí, sí. Amb el seu, com es diu,
El Harvey Keitel, que fa de macarra. De macarra, de xulo. I també molt jovenet, clar, molt jovenet. No faltaria que aquella època el Harvey Keitel tingués la cara d'ara, no? No, però és que hi ha gent que sembla que ha estat gran, com l'Eleta Franklin, no ho sé. Com el Chesco Ramos.
Jo era igual amb 12 anys que ara, igual d'alt. Ja vas fer l'estirar i et vas quedar així. La Civil Shepard, per exemple, que fa també la que treballa per un candidat.
És una passada, ja sabeu que és una descombatia. Actriu desapareguda totalment. Sí, va fer allò del Moonlining, Luz de Luna, aquella sèrie, i es va començar a engreixar i desapareixer del mapa i es va deixar molt, no sé per quins motius, de malaltia o alguna cosa i va desaparegut del mapa.
es va abandonar els plaers del sistema. Sí, no ho sabem per què. Jo el dia que el vaig veure estava molt deixada. Aquesta no era la de... Com es deia? La Kathleen Turner sí, també, però van ser totes dues. Els hi va passar el mateix. Van triomfar moltíssim, una època molt determinada, i després la Kathleen Turner més, que no pas potser la Civil Sheaffer. I ara recordo cantant una cançó que m'agradava moltíssim, que es diu Aitoldia i l'Òbia.
No get out. I això jo posaré un dia. Un dia us la posaré perquè canta molt bé la civil xefa. Molt bé, molt bé. Doncs bueno, la idea aquesta. Després els ponts de Madison. Que és típic, ja ho sabia, ja ho sabia. Aquesta vegada, la vegada que més m'ha agradat. Ja m'agrada la pel·lícula, però cada cop que la torno a veure m'agrada més. A llorar o no a llorar. Home, alguna llagrimeta se m'escapa. És que és molt intensa, és molt intensa. Són uns sentiments...
El programa de ràdio amb aquesta pel·lícula. Jo us ho juro que pensàvem vosaltres. Nosaltres sempre estàvem d'acord que ploràvem, que era una pel·lícula magnífica, que estava molt ben feta. La Lídia deia que era magnífica i no assenyalo ningú.
El Jaume, meravellosa. El Jaume ha plorat més amb aquesta pel·lícula que tots junts. Cada llàgrima li calla un peu, tu.
Ai, ai, ai, tornem. I l'Àngel Abolino també, venga, hombre. No l'he vist, caia major. La tinc a veure. Aquesta i Calabutx. I parlarem de les dues pel·lícules. Calabutx està molt bé. I llavors, a veure si coincidim o no coincidim. Ai, senyor, ja està. I des de llavors pel·lícules típiques de Nadal, que diu, abans deia David, home, clàssic. Bueno, Harry Potter, què és? Clàssic de Nadal. Harry Potter ja ho veus.
L'escrutx? No, l'adal. El conte de Nadal. Que vell és Lluís? Que vell és Lluís. Això és la pel·lícula típica del Nadal. Però ja està molt suada. I la que m'ha sorprès era també les cròniques d'en Arnia, que no l'havia vist. Sorprèn aquesta pel·lícula? Sí, sí. Em va recordar molt també una miqueta per la situació de guerra i els nanos que se badeixen i passen en un món així fantàstic i imaginari.
a l'aberint del fauna, com que era la guerra espanyola també i hi havia aquest altre món. Aquest món per a l'Itàlia. Molt bé, les túniques d'anàrnia molt bé. I abans de passar a l'aureus que ens parlar d'una pistola en cada mano, el Jaume, digues què has vist al cinema aquests dies. Fantàstic. Un parell de pel·lícules. Impressible. Per cert, perdona. A més, abans de res, una notícia, oi que reobren els cinemes Llobregat? M'han dit que sí. Bé, genial. No totes les sales, però unes quantes sí.
Encara que siguin 3 o 4. En època de crisi, que la cultura torni a aparèixer, això és molt important. A mi m'ho han dit ja per 3 o 4 llocs. Que són els cinemes propietaris dels cinemes de Sant Boi. Cinemes Castellet. Crec que són el Castellet de Sant Boi. Són els que obren les sales, la part més nova que estava a l'altre extrem.
Les quatre aquelles les obren a l'Iroski. Tinc entès que ens veieu. Estaria bé. Bé, molt bé. El que passa és que han de millorar.
Han de posar una mica més de... que ja ho fan, eh? Que facin com a Sant Feliu, per exemple. Home, però és que Sant Feliu sí que llueix. I ha agafat volada, no? Home, això sí que llueix, amb cineforums... És una altra història. No, no. La capital de la comarca.
És un hòbit, no? De la comarca, clar. Jo el David l'he vist allò a la piscina i té peus amb pèls, eh, que ho sé jo. Els peus precisament no. Aquí sortirà tot, eh. Aquí sortirà tot. Hem vingut amb il·lusió, eh. És el que cal aquest any. Jaume. Exacte. Què tal? Bé, bé. Bé, bé. Aquest Nadal. Home, jo aquests dos dies últims n'he vist un parell, tres, concretament, que...
Aquesta que deies dels ponts de Madison, fins i tot queda petitona. De master. No és de master, no. És tabú que encara s'ha d'estrenar. Tabú. Una pel·lícula inspirada amb el senyor Mordó i amb la Herty i tal. Enriuta d'aquella pel·lícula famosa d'Artis. Això sí que té un...
Un rigor i una... Blanc i negre. Blanc i negre. Muda. Tabú. Tabú, sí, és aquesta. La nacionalitat i taveredades. Ho sento, perdoneu, que no ho podeu veure. La tinc aquí fa dies que la van passar fins i tot a la Filmoteca i jo l'he pogut veure. Realment m'ha interessat moltíssim. També és una història de mort, però aquesta és una història de mort que jo crec que els ponts de Madison
no hi arriba, aquí. Jo crec que es queda amb el que tu has destacat. Es queda amb aquella... Hosti, jo també tinc dret, i per què no? Es queda amb aquest punt. I a canvi, aquí no. Tot això també és producte d'altres constants. I aquestes constants poden tenir a veure amb el colonialisme, i això està molt ben reflectit de la manera que es distreuen. Jo la vaig trobar
Vaja, vull dir saps per sucar-hi. També he vist de Master. Ah, què tal? M'han dit que estan molt... El Paul Thomas Anderson, no? Sempre aquest senyor és molt especial. Jo ho dic no per iniciats. És molt complexa.
Sí, que se les porta la pel·lícula. No sé res més. No per iniciants amb què, a veure? En el cinema. S'ha de puntualitzar aquí. Que hi ha gent que no estigui acostumada a veure aquest tipus de films, que no hi vagi, o que si hi vagi, vagi a Sabina. Però primer haurem d'explicar el tipus que és. L'altre sí que ho hem dit, és muda, és una pel·lícula muda, i diu que no té res a veure amb The Artist, allò sí que em va agradar a mi.
És com la gent que va anar a veure per dir l'arbre de la vida. Però l'arbre de la vida és tota una filosofia i aquesta és tot un psicoanàlisi. Que aquí tenen estrena pel·lícula, amb dos anys és pel·lícula. Aquesta és tot un psicoanàlisi i amb una època molt concreta que ja l'ha reflectit diferents vegades al cinema, que és la Segona Guerra Mundial.
I llavors els efectes i com neixen? Doncs teràpies o grups organitzats o líders o allò, o com se'n diu allò, persones que creuen tenir un do, convencen a més de quatre i llavors doncs són... És com aquella del Bar Lancaster, potser?
Com es deia aquesta? El nedador o no? No, no, no, aquella que fa ell de predicador. Ui, sí. Ja m'ha recordat. Estaríem per aquí, però aquesta molt més potent. O sigui, aquest home és... Amb una mà de primers plans, amb unes expressivitats sobretot del...
Del Fénix aquest... Fénix, no? El Philip Seymour Hoffman. No, l'altre, l'altre. El Joaquim Fénix. El Joaquim Fénix. M'encanta. M'encanta. Molt, eh? I a més a més, estem parlant de bogeria, també. Estem parlant de bogeria i com ens tractaven aquests anys. Amb aquella època, no? I com determinades persones ja, i aquí estaríem amb el Coleman, doncs ja veien que allò no era així i tal. És que és...
Bàrbara. Molt bé. I què més? A la casa, oi que bé? La Rosa la va veure també. Em va agradar moltíssim. Això sí que és aquell respecte absolut per tot allò que probablement tu no serviràs mai.
però que saps que hi ha gent que ho fa molt bé, com es publicava... Ai, m'he perdut. Com estem avui, eh? Com el Tolkien, home, anava a dir. Com el Tolkien, que tu has ressaltat molt això. És que es deia, perquè tu no serviràs mai...
Home, jo no ho he entès així. Jo pateixo molt. Avui farem un babiloni de porc. Això s'ha de gravar, ja ha de sortir en vídeo. Estem esperant. Això és la pujada de sucre dels torrons. Ho hem de cremar.
L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi perquè ho veuria tot disparat. L'altre dia un metge molt encertat em va dir que em fes un anàlisi
Bueno, de què parlem? De la pistola. Sisplau, eh? Una mica de control, perquè al final... A veure, diré, diré. No, home, no, jo no soc cap director de res. Amb vosaltres com vols que sigui director? Vols explicar d'aquesta o no? Això és una anèrquia. A la casa no. És que tu ja ho vas explicar, això d'aquesta pel·lícula. Aquesta, en definitiva, és un mestre que probablement com a tal mestre, això ho diuen molts. Diuen que fas de mestre perquè no has estat un creador.
No t'ho pots creure. Però hi ha qui ho diu. I aquí, d'una manera molt clara, acaba que s'ho creu. La pel·lícula parteix d'aquesta base i durant tot el matratge va sortint aquesta valoració. En definitiva, és un que explica molt bé el que explica, que no és res més que l'introdueix. És com teorema del senyor Pasolini, exactament igual. L'heu vist, aquesta. I el que passa és que aquella tindria, diríem,
la poètica, però al mateix temps el rebuig, el mecanisme i el fet que la gent estigui tan convençuda que vivim amb el millor dels mons perquè ens casem, perquè tenim fills, perquè els eduquem, perquè tota la vida estem a l'entorn d'això. I a canvi aquesta no és això. Aquesta prima domina d'una manera molt clara molt més tot el que representa la creativitat
i la necessitat probablement dels metges i dels mestres, malgrat que puguin esdevenir víctimes. Molt bé. Doncs ara permeteu-me un minutet de descans, així ens relaxem, respirem, perquè estem aquí, ja ens hem desmadrat. Escoltarem un momentet d'Hitbogui, que abans hem dit que et treu nodis, després de deu anys, i després de Lourdes, ens parlarà Let's Dance, la part més vuitantera, una mica de part més coneguda.
Under pressure, però és que això és amb el Freddy Mercury. Llavors farem una mica de barreja i ja no barregem més coses avui. D'acord? Vinga.
No, no, no.
Lourdes, estem amb... Pots baixar una mica? Sí, sí, ja estem. No em sento. No em sento a mi mateixa. A veure, jo us parlo d'Una pistola en cada mano, que és aquesta pel·li del Cesc Gai, que ha fet en la ciutat, versió original, crampa, molt bé ficció. A veure, és una pel·li, si hagués de dir alguna cosa inicialment, que parla dels homes.
És d'agrair que l'hagi fet un director. Diu que els homes han anat canviant al llarg de la societat i del temps.
confosos i en busca d'una nova identitat. Diu, trata de la relació emocional que tenen els personatges masculins amb ells mateixos. I de no assumir tota una sèrie de roles que potser els hi toquen i d'un replantejament de la masculinitat. Com ho porta a escena? Jo la vaig trobar genial, perquè té com si diguéssim cinc capítols,
I a cada capítol, el primer capítol surt l'Eduard Fernández i un nom que no em surt mai, que es diu Leonardo Salaraglia. La idea és, primer, totes les escenes són per mi com si fossin rodades en un teatre, molt intimistes,
Es troben les dues persones, un en aquest cas, el primer capítol, l'Eduard, no, com es diu? Aquest acaba de sortir del psicòleg i es troba amb l'Eduard Fernàndez. Estàs quant de temps? Estic molt malament i es comencen a explicar una miqueta, no? En canvi l'Eduard Fernàndez diu jo estic bé, diu el que passa que m'he quedat, m'ha deixat la dona, estic visquent a casa la mare...
Hi ha una sèrie... Exacte. No interpretem això. Ara perquè estem amb tothom. Així és molt intimista. És com si et trobessis amb un amic que fa molts anys que no veus i tu primer dius home jo estic bé i tal. Resulta que el que ve del psicòleg ho té tot. Té una empresa, una dona, té fills però no està bé.
Us ho explico per sobre, si ho veieu veure. Un altre capítol molt bo és el de la Clara Segura i el Javier Càmera. Ah, és que són boníssims. Molt bo. El Javier Càmera amb un posadet així, com de bon nen, que intenta continuar... Tornar a sortir o tornar amb la Clara Segura amb una escena molt bona, no? Ell està al lavabo i ell està fora i li diu, perquè és que jo he pensat molt que podríem tornar i surt la Clara Segura.
i diu, amb aquella cara que té, estic embarassada. I després hi ha una escena molt bona que és l'altre, Lluís Tossar, i com es diu aquell argentí que no em surt... El Leonardo Sbaraglia. El Ricardo Darín deu ser, no? Genial.
Bueno, genial. Perquè el Ricardo Darín, com si estigués en congit allà amb un banc, i el Luis de Sarola, què tal, resulta que tenen alguna relació que ells no sabien. I després, l'última escena, surten dues parelles al mateix temps, que és el... com es diu... Eduardo es diu Alberto Sanjuan, l'Eleonor Whitey.
I després surt del Jordi Mollà i la noia aquesta, la galletana Guillem Cuervo. Aquesta és molt bona perquè els marits són superamics. Resulta que una es troba amb el marit de l'altra i van fins a la festa. I l'altra es troba, no sé, van a la festa i van amb parelles canviades. Resulta que aquests marits que es coneixen de tota la vida
no saben coses molt importants que els estan passant. A veure, per dir alguna cosa, la pel·lícula de què va, d'aquesta recerca de la situació, planteja uns personatges masculins sense cap nom, o sigui, no surten els noms, en el sentit que poden ser tots un mateix, i a totes les escenes els personatges estan a punt de marxar.
Jo em trobo amb el David però dic bueno és que me n'anava. Les presses no? Jo estava i és una reflexió sobre el món masculí. Tenen una planificació feta per dir-ho d'una manera no? Exacte i jo vaig una cosa molt important que per mi és molt important és a nivell emocional aquesta idea que hi ha podeu estar d'acord o no de que la dona sempre explica molt més les emocions ai em trobo malament m'ha passat això en canvi l'home potser parlar
Dic en general, eh? Potser aquesta part emocional li costa més. És la que reflecteix la pel·lícula que no es parla. Parlen del futbol, parlen de jo faré això, ara... Però parlar de la part emocional de dir, ostres, m'està passant això? No. I una mica ho posa en solfa. A mi m'ha encantat. És que Cesc Gai sempre és magnífic. Jo de tot el que he vist m'ha agradat moltíssim, bàsicament. És un director des de...
És una pel·lícula molt madur, crec jo, fent cinema, i planteja coses molt realistes, molt costumistes, molt del carrer, i això fa que agradi tothom. Jo parlant-ho amb un noi, no és una pel·lícula que s'ha anat a carregar, no, són escenes quotidianes en què cadascú li pot treure. Sí que és cert que la dona la presenta
És una pel·lícula que passa molt ràpid i els actors són molt bons.
Jo he fet una mica com la Rosa. 5 cèntims molt ràpid de 3 pel·lícules s'han de recuperar dels anys 84-85. El David, quan hem parlat d'El Mejor, ha dit que és una pel·lícula que es va creixent a mesura que va sobre el tema del béisbol, que no pot interessar gaire, potser aquí, però realment és una pel·lícula molt ben feta de Barry Levinson, ja sabem el que hi ha.
I aquí és el que deia també la Rosa. Veiem una mail strip joveneta, una Glenn Close molt joveneta. La Kim Basinger molt joveneta. Són personatges que dius, mare, adeu senyor. Encara estan allò com sortint del Rubell d'Aló, com es diu la cosa. Una que es diu Manhattan Sur.
Michael Cimino, una pel·lícula que sorprèn. I Mike Rourke. I el John Lone, que és el xinès. I està molt bé. És a part del Chinatown, aquesta zona, la part més aviat d'aquest policia. Mike Rourke feia pel·lícules interessants. I encara ha de passar pel... abans de passar pel quiròfan, per arreglar-se la cara. I una pel·lícula que a mi m'ha tornat boig. L'havia vist en teatre, però no en cinema, que era L'amor d'un viatjant.
Quines dues pel·lícules acabes d'esmentar!
I bé, i el que sí que hem vist a Lourdes i jo ha sigut Los Miserables, el musical, jo sabeu que soc de musical, jo m'hi he tornat tonto i l'elu, veient la pel·lícula. Jo no sóc de musical i tinc ganes de veure-lo. És el musical íntegre, perquè una persona que ha vist el musical a Barcelona són les dues hores i mitja, no falta una P, gairebé no parlen, oi que siguin Lourdes?
Tots canten de la seva veu.
Això és un detall que sapiguem. Estan cantant mentre no estan gravant. No és playback. Estan cantant perquè ho han dit i perquè es veu. No veus? És que és real. No enganxes cap a raó. Van dir que no era possible fer-ho. Ho havien provat i no havia sigut bo. I cantant, a més ho fan de conya, és creïble. Absolutament. El Hugh Jackman està a casa sur. Jo crec que tots.
Al final acabem plorant per això. Molín-Ruix no. Molín-Ruix era pregrabat, era enganxat. A part de Molín-Ruix, sí que he de dir que hi ha certs moments que recorda a Molín-Ruix quan el tema d'aquell París és diferent al París. Hi ha qui deia que semblava més aviat Londres que no pas París. No, és el París medieval abans del tirament de les muralles. Abans del Plan Haussmann, és claríssim.
el que hi havia al voltant de Notre-Dame era un barri com el barri xinès de Barcelona, el barri gòtic de Barcelona, no oblidem. I és el que presenta, una zona bruta, antigènica, i és del moment del 1800 i escaig, en aquell moment inicial. Bé, la pel·lícula nordès, espectacular, tot. Jo vaig anar una miqueta, perquè els musicals no són el meu fort, pensant que seria una pel·lícula que la trobaria llarga. La veritat és que saben mantenir molt bé...
Quan tu penses ara a mitja pel·li, això és... I fan com una pujada amb el que està passant en aquell moment cap a on tu ja acabaries de dir... Hi ha un joc polític, familiar, d'amor, aquestes combinacions perfectes, que ja sé que és l'obra de Victor Hugo, i aquesta línia més romàntica i més boticista que també es planteja molt bé a la pel·lícula. El director és el Tom Hopper, que abans estava amb el David Varellán,
però és un senyor que ha fet algo molt interessant i ja me'n recordaré en un altre moment. Però bé, a nivell vocal tots cantant de conya i crec que és una pel·lícula que s'ha de recuperar, s'ha de veure i, a més, amb molta potència. Molt bé, ens dona temps per parlar de Skyfall, David, i, si tenim temps, massa lliure d'escolina.
i el senyor Sant Mendes, bon director, va agafar les regnes de l'última entrega. I bé, jo crec que a partir d'aquí es tornen a introduir... Diguem-ho, és un bon neoclàsic. Sí. Per dir-ho en termes artístics. Sí, sí que ho és. Per què? Perquè torna a introduir... rebutja tot el... tot els experiments fins ara, diguem-ho així, per tornar a reintroduir la franquícia, i ara torna un altre cop, es carreguen la M, es carreguen molts elements,
I torna a reintroduir un bon més clàssic, bon. Més clàssic que el de Roger Moore? No, Roger Moore era un James Bond conyón. I a mesura que ha passat el temps, jo he vist l'última per amateur... És que no té res a veure, són pel·lis que no tenen res a veure. Ha parut el cap, eh? Sí, aquest no, aquest... Daniel Craig.
De Machote. Sí, sí, sí. Com ha de ser. A la Machote, a la Machote. Com ha de ser, David. Com ha de ser. Aquí. No estilo torrent, no. De Machote. Sí, sí, és que se li veu. I veus el paper del Javier Bardem i dius... Però on vas, tio? És ridícul? Per mi voreja, o voreja. Per mi voreja o ridícul. Jo el poc que he vist a tele fa una mica d'angúnia. Per mi voreja i dius... A mi jo vaig veure en versió original i dius...
Ostres Pedrin. No te'n redico com no és país per a viejos, no? No, no, no. A mi no m'agrada aquella pel·lícula, ho sento. I a mi el paper és molt bon actor Javier Orden, però aquí, sincerament, li han donat un paper que diu, hòstia, apreta cosa. Doncs els BAFTA li volen donar, eh? Sí. Estan humillats els BAFTA, eh?
Mireu a Jamón Jamón i veureu qui és una altra Javier Brown. Ens queda un minut, Lourdes. Más allá de las colinas lo dejamos para más allá de otro día. Bàsicament perquè una miqueta no ens tinguem al sacreo, però és que hem parlat de tantes coses avui que ens ha faltat una mica l'aire, com el que diu la cosa. És que venia molta il·lusió. Molt bé.
Doncs ja estem, no? Hem estrenat l'any ja. A veure si m'acabi el jugador de tronos i la setmana que ve us espio les ganes. I a lo millor parlem també de Victus, que aquí tenim tres, que estem amb el Victus. Quatre, el David ja l'ha llegit, però que farem un comentari important. Jo vaig a poc a poc. Molt bé, doncs, moltes gràcies i fins després. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu, adeu. Que vagi molt bé.