...
Hola.
Bona tarda.
Hola.
Són el que passa? Benvinguts a Babilònia, evidentment, a tothom.
Perquè jo estic aquí darrere de la peixera i ve que es fan petons per aquí
i fan coses molt rares aquests senyors darrere de la peixera.
I llençem petons.
I recollim petons.
Clar que sí.
També n'hi ha per tu.
Clar que sí, gràcies, Rosa.
Que la tenim, com cada setmana, eh?
Un l'amor si posa.
I més a la primavera, que estem al mes de les flors, al mes de les roses.
Jo noto una miqueta així com de, no sé, una sensació com més, no?, alterats.
Sí, jo a la primavera no s'entén tots.
Clar, clar, clar que sí.
Que, per cert, parlant de roses, aquesta setmana, passat, a la festa de les roses,
a Sant Feliu, com sempre.
Sí, a Barcelona també, al Parc Cervantes, també.
Sí, sí, sí, sí.
Molt maco, per ser una d'unidó.
Vull dir, com sempre, plegat de gent, les paradetes, la gent, una miqueta a la fira de Sant Feliu.
Jo aquest any tampoc m'he pogut.
Sí, sí, i tot ple de les roses.
Vull dir, el que diem, no?, Sant Feliu s'engalana, no?,
sempre amb totes les rotondes i tot ple de roses.
És molt maco, eh?, val la pena.
Vull dir, jo em recomano.
Per un altre any.
Per un altre any.
Sí, sí, que la gent s'ha...
Això ho he d'haver visat la setmana abans.
Sí, clar, és de Sant Feliu.
Clar, que és de Sant Feliu.
A veure si ho dieu amb temps.
Clar, entre tots els que no vienen...
No, home, no, pobre.
Hem tingut el David Montaner, hola, xatúl.
Hola.
Hem tingut molt mal al Tonet, que és broma.
I en Feinadet.
I en Feinadet, també.
Doncs el tornem a tenir aquí, com sempre.
Algú que té la mania de posar-me feina a l'hora del programa.
Però, bueno.
Cap problema, cap problema.
Bueno, li gravarem el programa, n'hi enviarem, perquè vegi que a aquestes hores tu has d'estar aquí.
Igual que avui el Nacho no ve per la mateixa raó.
Clar, clar, per això, per això.
Es recupera ràpid, eh, per això.
Sí, sí, sí, sí.
Encara té bon repris.
Encara té bon repris el David.
I el Jamo Vidal, què tal, com estem?
Jo estic a punt.
Molt bé, no?
Vull dir...
A punt per...
A punt per on que convinguis.
Et veig molt bé.
Sí.
I que quedi aquí, perquè la cosa pot semblar estranya, si seguim més enllà, eh?
Sí.
Demà em faran una petita coseta i ja està.
Demà hem un parxel a l'ull i ja està.
Allò, oi?
Sí, sí, sí.
Com el tisner.
Clar.
I llavors tota aquesta banda no veu res.
Fora, tot fora.
Clar, no, home, no, però això no és res, no és res.
Molt bé, sou gaire bé.
I bé, doncs el que us parla el Xesco Ramos, que com ningú m'estima i estic aquí solet,
doncs m'ho dic jo.
Sembles el Calimero.
Sí, exacte.
Sí, oi?
Encara no ha sortit de l'ou.
Sí, sí.
Sempre fent pena per aquí.
Si amb 50 tacos he sortit de l'ou, anem malament, eh?
Vull dir que ja, dius, ostres, ja anem fatal.
Ja està crescudet, ja.
Molt bé.
Parrarem avui una mica de tot.
Parrarem de cinema.
Primer, perdó, de teatre.
Parrarem de sardanes, fins i tot.
De teatre ens parlarà la Rosa.
Les noies de Mosbac, Mosbac, ho dic bé?
Mosbac and Rout.
Rout.
Molt bé.
Els joves ens parlarà de la sardana, que han anat a veure sardanes al Liceu.
Això és l'últim, ara ens ho explicaràs, eh?
Però Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, eh?
Magnífic.
Aquesta vegada al Liceu.
Sí, sí.
Parrarem de dos llibres antagònics, un de tres.
Un Candela, no té res a veure, del Juan de Val, amb el que el David ens seguirà parlant d'aquesta...
Segueix la sèrie Fundació?
Ja acabo, ja acabes.
No, no, és que no ho sé, no, no.
Bàsicament.
Vale, que vaig ja per punt d'honor, però ja estic una mica...
Ens comentarà Robots e Imperio, i Fundación, i...
Tierra.
Tierra, molt bé.
I cinema?
Uf, cinema, aquí tenim unes coses potentíssimes, eh?
Perquè la Rosa s'ha retrobat amb el senyor Giorgos Dantimos, amb l'Angosta, que deixa-ho anar.
I jo m'he trobat amb la favorita, que també és el mateix senyor, no?
Sí.
Que és un... jo crec que veient, ja parlarem, Canino i l'Angosta.
I una altra que va fer després, que no me'n recordo ara, que sortia Colin Farrell i Nicole Kidman.
Com es deia aquella pel·lícula?
Que tenia un títol molt llarg, no me'n recordo ara.
Ara busquem.
Doncs això és com una mena, com una estilització de tot això que ha fet ell, eh?
A mi saps com recorda? I ara ho parlem tranquil·lament.
La favorita és el que Stephen Friars va ser les Amistades Peligroses.
Mira què dic.
Vull dir, amb una comparativa, és a dir, Stephen Friars feia pel·lícules petites, feia...
M'heu dit Font L'Ondet, Pricka Biorir, totes aquestes pel·lícules molt petites allà.
Les Amistades Peligoses eren més hollywoodenques.
Clar, evidentment.
Vull dir que en aquest cas era molt més així, però venia de ser un director que feia coses molt locals, molt potents, no?
I que llavors fa una pel·lícula de gran volada, i aquí és el mateix, amb una altra idea.
Canino és una pel·lícula petita amb una gran potència, no?
I l'Angosta deixa-ho anar també.
Ja participa Colin Farrell també i altra gent.
I en canvi la favorita és un gran...
És, bueno, aquells escenaris, com es mou tot allò, aquell gran angular és brutal, el que fa.
Ma mare la va anar a veure al cinema i va sortir a punt de vomitar.
Home, clar.
Dels moviments de càmera.
És potentíssima, els moviments de càmera, i té un punt bizarro que és estil, eh?
Això és l'Ontimos i tal, que a mi em mola moltíssim d'aquest home, eh?
Bueno, parlarem.
Potser el sacrifici del serp sobaix.
Això mateix, això mateix, eh?
Això.
Aquesta la va veure el Nacho, ens la va comentar.
Jo també la vaig veure.
Crec que sí.
Però rara com una cosa, eh?
Vull dir...
Com un gos merda.
Sí, sí, totalment.
Que és grec, aquest senyor.
Sí.
Sí, sí, sí.
El David es parlarà de Los Hermanos Sisters, que també d'un i do, eh?
Cinc estrelles, he vist per aquí.
Jacques Audiar, em sembla que és, eh?
Molt fort, molt fort.
Vull dir que ja ens parlarà.
Vull dir, podries anomenar com a principi que és un western, però...
Després la cosa...
Això tot és nou.
Molt bé.
Tot és una altra cosa.
Fantàstic.
Ja ho explico després.
Fabulós.
I el David es parlarà de Los Vengadores Endgame, eh?
Que també d'un i do.
L'han deixat molt bé, aquesta pel·lícula, últimament.
No sé si realment hi ha algú que no sigui més.
Sí, sí, han conclòs la saga amb molta força.
Parlem de teatre.
Comencem parlant de les noies de Mossbank Road.
Sí, l'estan fent a la sala Villarroel.
D'acord.
Només us dic una cosa ja per començar.
Aquesta obra de teatre estava en cartellera també l'any passat, d'acord?
Estava tenint molt d'èxit.
Tenia totes les entrades esgotades.
Sí.
I no sé si va ser ja, jo què sé, abans del setembre.
I, bueno, no sé per quin motiu la van deixar de fer, eh?
Però hi havia molta demanda.
Llavors, per que la tornéssim a fer, no?, de repetir les sessions.
I ja des de l'any passat, ja us dic, almenys des del mes de setembre,
ja es va programar pel mes de maig del 2019.
O sigui, molts mesos d'antelació.
Deu-n'hi-do, no.
Vale, doncs de seguida que han posat les entrades a la venda,
bueno, no dic que estiguin esgotades, però deu-n'hi-do molt demanades.
És una obra que està molt bé, està molt bé.
La dirigeix la Sílvia Munt i l'autora és una dona també que es diu Amelia Wilmore.
Crec que deu ser anglesa, perquè una miqueta per on s'ha...
Bueno, anglesa nord-americana.
Mira, això és igual, tampoc no ho he mirat i no té més importància.
A veure, bàsicament és la història de tres noies que comparteixen pis durant la universitat.
Les tres es desplacen a la ciutat per estudiar.
Cada una és molt diferent, tant dels seus orígens com personalment també, no?
I els gustos i tot.
Però, bueno, totes es fan estimar molt, no?
Elles, bueno, com posen allà un trio molt divertit.
Ja dir, però molt diferent totes, sí?
I cadascuna amb els seus problemes o no problemes,
què els agrada més o menys estudiar,
la idea que tenen de fer una carrera i què volen dedicar-se a la vida,
fins i tot la relació amb altres persones,
les relacions sexuals també,
si són heterosexuals o si són lesbianes o no ho són,
o hi ha qui no se sap ben bé tampoc què passa aquí,
que això tampoc no importa, no?
I, bueno, és una miqueta aquesta vivència d'aquests anys d'estudiant,
l'amistat que van arribar a forjar
i, bueno, que tot això els hi queda per sempre, no?
És com l'època de la vida que tens aquella sensació de llibertat,
de que controles la vida, de que domines,
de que sempre estaràs bé, no?
i que el valor de l'amistat és molt important allà a vore, no?
Jo aquesta l'hi he agafat ara de gran, eh?
Sí?
De tot això que si jo no...
Bueno, a qualsevol edat, a qualsevol edat.
Bueno, amb aquestes noies l'experiència la van tenir doncs a l'època d'estudiant, ja està.
Bàsicament, a veure, és molt àgil,
és una comèdia, una estràgica comèdia que dic jo,
molt, molt, molt àgil.
Després sí que vas veient una miqueta l'evolució d'elles,
perquè no només ja són aquests anys,
després ja veus com es van fer una miqueta ja més grans
i ja la vida doncs es porta,
o les porta ja cap a, o bé, més enfocada cap a la vida familiar
o cap a la...
o cap a una professió d'èxit,
de molt d'èxit, de triomfar, o no,
o no, o la que posa més importància a la vida personal, no?
Però, bueno, al lloc de la vida es van retrobant
per moments claus
i passen també coses i cops molt durs,
cops molt durs també,
perquè bàsicament...
Les tres actrius són tres de molt reconegudes,
la Clara Segura és una d'elles,
que és la que fa de Raus,
que està molt bé, molt bé amb el seu personatge,
la Marta Marco és una altra,
que també ho fa molt bé, molt bé,
i la tercera, potser no és tan...
perquè no és tan televisiva,
però també és molt coneguda,
espera que ara et dic el nom,
la Cristina Genevat,
mira aquesta noia, aquesta rosa,
que ja fa una miqueta més de sèrie,
que després és la que després triufa
i assoleix un nivell econòmic molt potent.
Mira, nosaltres teníem davant nostre els seients,
perquè la Via Roel estava preparada
amb dos seients a banda i banda de l'escenari,
l'escenari queda al centre, queda al mig.
On està això?
A Carcarrer Villarroel.
Ah, va, va, sí.
A Villarroel mateix.
No recordo haver anat mai aquí.
Sí, no, segur que sí.
I a l'altre Villarroel que està allà dalt, no, també?
Bueno.
A la part de Gràcia, no?
Ah, no, això és el Lliure.
Ah, el Lliure, sí.
El Lliure, que tenen a Gràcia
i tenen també a Montjuïc.
Sí, això, això.
Fins quan està?
Doncs cada vegada, ens va fer molta il·lusió,
teníem el Lluís Omar,
que estava d'espectador i les estava mirant també,
estava veient l'obra.
I també va sortir molt content,
també comentava que li havia agradat molt.
Fins quan està?
Doncs em penso que encara els hi queden dies.
Dies o setmanes?
No, no, no.
Vull dir, dies en una manera així de parlar.
Ah, bé.
No, encara els hi queda una miqueta, sí.
Jo, no sé, jo ho recomano molt, eh?
Sí, encara tenim opció de cooperar.
És una estona molt maca.
A veure, és molt divertida, és molt maca,
és molt vital, no?
Però després, insisteixo,
després és sèria també
i passen coses,
i passen coses de plorar, eh?
Fins i tot.
Però bueno.
Ara t'ho diré.
Sí.
Ara t'ho diré.
Molt bé.
Ah, escolta.
Sí.
Teatre, a tu, a tota marxa.
Sí, sí, sí.
Sí.
És a dir, teníem moltes ganes,
l'any passat ens vam quedar amb les ganes de veure-les,
i ara, bé, és una ocasió important.
Sí, sí.
Ah, ah.
Molt bé.
Ara, ara us ho dic.
Abans ho dius?
Si fa poc, sí.
Si fa poc que d'allòs...
Bueno, doncs això, la Sardana, tu...
Molt bé.
Mentrestant va mirant la Rosa, vas comentant, eh?
Doncs això de la Sardana
va per la trentena edició,
o sigui que això no és broma.
Ho diria, és sèrie.
I això hi participa en una pila de ràdios,
però una pila impressionant.
Curiosament, la d'aquí a Sant Just, no.
Ostres.
Em vaig quedar sorprès, no la vaig veure.
No pot ser això, home.
Si més no, no la vaig veure.
Ara agafem l'alcalde, que està per aquí.
Sí, i l'hi direm.
Sí.
Eh?
L'hi direm, l'hi direm.
I llavors, doncs, es promocionen diferents sardanes,
poden ser de totes, per exemple, del 2018, no?
I van passant.
I ho has trobat ja?
Ah, d'acord.
No, no, no ho volia interrompre.
Fins el 22 de juny estan a la via.
Molt bé.
Perfè.
Encara, encara ni un dia, sí.
Bé, doncs, llavors es van promocionant cada setmana.
Normalment les ràdios tenen un programa setmanal
que està dedicat a la setmana, aquest també,
evidentment, aquest de Sant Just.
I llavors, doncs, es van d'allò.
I es fa per votació popular, això, no?
I quan ja s'acaba la temporada,
que això s'acaba l'any,
quan s'acaba l'any,
vull dir, fins aquell moment,
totes les que s'han estrenat,
doncs, queden per judici,
per fer un judici.
I llavors, a més a més,
encara no entenen prou que hi hagi el fet popular
que proporciona les deu que són les guanyadores, no?
Sinó que, a més a més,
la guanyadora total
és la que es presenta,
doncs, allà on es faci aquest festival.
Que es fa arreu de Catalunya i Andorra.
Fa dos anys o tres que vam estar a Andorra, també.
Sí, sí.
I allà es va presentar i tal.
Total, que és tota una fastassa
del que representa la sardana per Catalunya,
en general.
Normalment s'omple en la sala,
tot el liceu estava ple, eh?
Hi ha molt de...
És molt prolífic, no?,
la creació de sardanes cada any.
Se'n creen moltes, oi que sí?
Bé, vull dir,
si ho compares, suposo que,
amb el que és el pop, no.
No, però ser un...
Al ser un folklore així,
més aviat local,
a nivell de català...
Té el seu recolzament.
Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí, això té la seva empàra, no?
Sí.
I ho fa, evidentment,
el deixar el govern.
Bé, la Generalitat,
amb el seu conjunt,
va venir al Torra,
va fer un discurs,
va ser molt discret,
i llavors també la regidora
de cultura,
també molt discret,
aquella fins i tot
va estar prou brillant.
I llavors el que és
el responsable de sardana.
ara representa que s'ha tancat
dues d'això,
aviam com ho diuen, això,
dues edicions, això.
S'ha tancat la segona edició,
l'any 30,
quan fa 30 anys, no?
I precisament per això
ho es va fer allà.
I llavors ara,
a partir de l'any que ve,
que ja ens van dir on es faria,
concretament a Sabadell,
a la Faràndula,
doncs allà comença
una altra edició,
que serà la tercera,
i que, evidentment,
doncs és el que dius tu,
no?
Tindrà el concurs
de moltíssima gent.
Jo diria que la sardana
està un pèl massa tancada
amb ella mateixa, no?
Vull dir,
no hi ha alguna manera
de fer més ample,
doncs,
els participants
a nivell de tocar-la, no?
I tots els que
fan noves sardanes,
doncs difícilment inventen.
Què vol dir això?
Vol dir que tot el que vam escoltar,
les deu sardanes
que vam escoltar,
doncs tenen la característica
de ser
clàssiques,
absolutes,
de probablement,
jo què sé,
no sé quan es va inventar,
que també en va parlar
el Torre d'això,
que feia,
bueno,
que ja ballaven així,
agafats a la mà
i tal,
vés a saber,
a lo millor,
els celtes,
a lo millor,
no?
No ho sé.
Sí,
bueno,
vés a saber.
Total,
el que també és més interessant
de tot això
és que després
se'ns presenta
una d'això,
una sessió
que hi participen
diferents,
fins i tot
aquests que canten,
com se diu això ara?
Les cremelles?
No,
això que fan
amb Raúl Cramat,
home,
ara no em surto.
Ah,
les abaneres.
Les abaneres,
exacte.
i llavors,
doncs,
m'encantava,
hòstia,
tu,
sonava molt bé
aquells tres
de les abaneres
que eren,
ara us ho diré,
tot això.
Hi ha tot a grups.
Sí,
però aquest és dels que està
valorat d'una manera
molt porvó,
es diu,
no ho saps.
Val.
Bé,
doncs,
en aquesta segona part,
quan ja van acabar
i llavors es fa
l'escrutini
de totes les sardanes,
vull dir,
tots els que hem votat,
dels que érem allà,
que érem dos mil,
doncs,
llavors ens vam fer
un d'això.
Ens va encantar
la novel·la de Beethoven,
tio.
Amb la sardana.
Sí.
Mira,
però,
i un cop vaig sentir
una cançó
acompanyat
per la sardana
amb el cor pelifònic
de Bon de Puc Gretx,
que són molt bons.
I un cop vaig sentir
una música moderna,
però aquestes revius
a mi modernes,
no em feis dir quina,
d'aquestes que sonen,
jo que sé,
és que no sé
haver-hi dir-te quina.
I en format sardana
vaig pensar,
ostres,
sí,
sí,
sí,
sí.
També ens va encantar
l'Ave Maria,
doncs,
intermezzo
per una cantant
d'òpera
que molt bona,
vull dir,
també molt interessant.
també busquen
a l'Empordà
una,
és aquesta,
aquesta noia,
la Indira Ferrer
també va cantar,
molt bé,
també.
I llavors també,
doncs,
el que us deia,
aquest d'allò
de Puc Gretx,
eh,
el coro de Puc Gretx.
la Polifònica
de Puc Gretx.
Uau,
té una potència,
tio,
jo crec que s'escapa.
Sí, sí,
són molt bons.
És que és portavall ja
i té molta experiència.
Sí, sí.
Sí, sí,
té molt de molt bon nivell.
I també la Rusticana.
Jo a l'Auditori
també l'escola.
La Rusticana també,
sí.
Això sortia al Padrino,
eh?
Ja ho sé,
ja ho he dit.
Ja ho he dit.
És malosa,
però vas a dir que està.
Total,
que vam estar tres hores allà
amb un espectacle,
francament,
de qualitat.
Molt bé.
D'acord?
Bravo.
Fantàstic.
Bravíssim.
Si no estem d'acord,
doncs també.
I té una poida.
Cap problema.
La qualitat hi és,
home.
Sí,
és superpàssic.
I va ser passada
si ho explico,
no?
Sí, sí, sí.
O si ho he vist,
si ho explico.
Així ho ets veuré jo també.
Molt bé.
Està una tarda agradable.
Fantàstic.
Què?
Vols un cinema ja no?
No, no, encara no.
Ara passem una mica els llibres.
No és que estàvem mirant
de posar alguna cosa,
però, bueno,
ja ho comentarem en privat
perquè això públicament
no es pot comentar.
No.
Bé,
doncs parlem de llibres
que seria,
per un costat,
parlem de Candela
i després amb les antípodes
totalment,
els llibres del David
que no té res a veure.
Això és una...
El friki.
Sí, sí.
No, no, no,
també és friki això
que estic dient.
No, friki no,
és molt costumista,
és molt allò,
una novel·la de...
Aquest autor
és un periodista taurí.
A veure,
és que el Juan de Val
és un tio curiós.
El Juan de Val aquest
és a banda de periodista
que ho és també
i marit de la Núria Roca.
Però taurí.
En quin diari es creu?
Sí.
Sí, jo l'he vist.
No sé exactament.
Jo sé que últimament
estava vinculat entre economia,
anem malament.
però, bueno,
però per al tema aquest
del rotllo taurí
o tot això i tal,
això sí que és cert.
El que és molt curiós
per una altra banda
és que si pensem
que potser una persona
el millor que pugui ser
diríem, no sé,
més conservador
o més...
No, no, al contrari.
De conservadorisme aixecat.
Exacte.
Doncs no, no, absolut.
És només al contrari
perquè amb la Núria Roca
manté una relació oberta.
Ens entenem?
És a dir,
i són conscients
tots dos, eh?
I una cosa
que va ser molt criticada
la pròpia Núria Roca
va dir,
escolta'm,
com és possible
tant com ella,
és quan dius,
escolta,
que mantingui aquesta relació
és una decisió matrimonial
i ja està.
Si ens ve de gust
estar amb una altra persona,
doncs punt.
Què té a veure,
perdona,
la Núria Roca?
És la seva dona.
Ah, sí?
Sí, sí, sí,
és la seva dona oficial,
és a dir,
estan casats.
Ah, oficial.
Clar, clar, clar.
Com si hi hagués...
Bueno, oficial.
Més tipus, no?
No, no,
vull dir que estan casats,
vull dir que en aquest aspecte
vull dir que no és una parella...
Soc tradicional.
Clar,
però que després
fan el que volen.
Llavors,
això és una cosa que dius,
vale,
té importància o no,
però és una mica
acceptable
per molt poca gent
i per altra gent sí,
doncs és una parella oberta
que es diu.
Ho dic perquè
això es nota moltíssim
amb la novel·la,
perquè realment
quan parla de sexe
no em pot dir una cosa
que vagi a l'altra,
però parla d'una forma
molt oberta,
a més parla bastant
de sexe en general,
no?
I ho fa d'una manera
molt natural.
I això és el que dius,
ostres,
potser ve per aquí,
que potser hi ha gent
que potser té un altre concepte
més amagat del sexe
i li costa més parlar
i més quan escrius,
no?
Candela és una noia
que viu
en una barriada,
tampoc vull dir
en un espai determinat,
amb el que té un bar,
un bar d'aquests
de tota la vida,
de menús i tal,
i això, no?
I a partir d'aquí,
doncs,
jo crec que seria
un magnífic llibre
que si l'agafés
del Moldóbar
i fes una adaptació
serà la répera.
Perquè les persones
que es mouen al voltant
són molt particulars,
no?
Doncs la seva mare,
que per exemple
té un ull de vidre,
no?
Vull dir,
per un accident
que va tenir
i tal i això,
no?
Doncs té un ull de vidre,
és una dona
molt peculiar,
molt determinada,
la seva àvia
que també és molt divertida.
La noia que treballa
amb ella,
que es diu Loli,
que té un fill
que és una mena
de poligonero,
aquest així en plan
que li agrada
les artes marciales
i tal i això,
no?
Clar,
és una mena,
un mosaic
del que seria
un bar de barri
d'aquests de menú,
vull dir,
que són meravellosos
i que no hi ha cap mena
de problema,
no?
I ella,
doncs una vida
que amb el tema
de l'amor
no ha funcionat massa bé,
té una mica de complexa
perquè diu
que està una mica
grassoneta,
sembla ser que,
vull dir,
és una mica aquest element
que ella va tirant
amb aquesta vida
i llavors comencen
a passar coses
al seu voltant,
no?
Coses una miqueta
al modoborianes,
no?
Per exemple,
la primera que passa
a les quatre pàgines
que la mare
posant les cortines
de casa
cau i es mata
directament.
Clar,
a lo gèstia.
T'has quedat sense mare.
A lo burro,
no?
I llavors ella parla
amb l'ull de la seva mare.
Es queda amb l'ull de vidre
que té la seva mare
i llavors parla.
Llavors és molt surrealista
i llavors té coses
d'aquest tipus
que són absolutament
fora de lloc,
no?
I en fi,
a mi això em fa gràcia,
vull dir,
considero que és una cosa,
gràcia no,
perdoneu,
no per la mort
de la pobra senyora,
sinó en general,
clar,
aquesta cosa és perpèntica,
no?
Hi ha uns quants llibres
que ara han sortit
que també estic ja
fent una ullada,
que és l'últim
del Xavier Sardà
que també va per aquí
i que es diu
Adios Muy Buenas
que també té a veure
amb l'àmbit
de la vida
de la gent
que està enterrada
amb un cementiri
també d'aquí
del litoral
barceloní
i bueno,
hi ha una sèrie de llibres
que van per aquí
i a mi això em fa gràcia.
Llavors ella va,
llavors vas veient
la vida d'aquesta noia,
no té res més,
és un llibre
però molt ben escrit,
costumista.
Molt correcte,
sí,
costumista.
El senyor gran
que ve a dinar
des de fa 20 anys
al bar
i que el cuiden
i a la vegada
doncs ell cuida la gosseta
que és una gosseta molt lletja.
Llavors clar,
sempre té aquest contrapunt
de l'humor,
de,
saps,
la gossa es queda amastat
i li diu
ostres,
que la passeja el senyor gran.
Diu,
però què?
Diu,
la teva gossa es lletja
al gos que se l'ha tirat
encara és pitjor.
Clar,
diu,
però és que sortirà aquí.
Doncs clar,
uns monstres,
clar.
Vull dir,
tota aquesta cosa
que a vegades és perpèntica
però que té molta gràcia,
vull dir,
en el fons,
no?
i que dóna vida,
no?
El comissari
que va de machote
i llavors és gay,
vull dir,
tot un joc
que a mi
em va fer realment
certa...
molta gràcia...
Sí,
patxoca.
Sí,
té un aire
molt curiós,
no?
Per tant,
és un llibre senzill
per llegir així,
doncs,
una miqueta,
crec jo que a l'estiu,
són 100,
un antepico de pàgines,
no?
I recomanable,
vull dir,
res profund,
res de l'altre món,
escrit correctament
i ja està.
Per tant,
no donem-li més voltes,
no?
Bé,
ja està,
evidentment no destriparem
el que passa més,
no?
El mateix Almodóvar,
penso,
no?
És que té bastant
Almodóvar,
és que en el moment que,
clar,
és que hi ha el títol
Candela ja mola,
vull dir,
em refereixo,
m'encanta Candela el nom
i a banda d'això
ja quedaria bé,
no?
I els personatges que es mouen,
home,
t'imagines,
no?
Doncs no sé,
que una podia fer,
jo què sé,
personatges que podia ser
la Candela Penya,
vull dir...
Exacte,
vull dir,
ja és això,
vull dir,
ja entraria en aquesta línia,
per tant,
val la pena,
val la pena,
és un bon llibre
i, bueno,
molt simpàtic.
David,
entrem en la profunditat
de Fundación,
en la saga,
si mou.
Em vaig llegir
el darrer llibre
de la saga de robots
i jo ens vaig,
em vaig acabar
el Fundación y Tierra
que en tronca
les dues sagues,
la de Fundación
i la de Robots.
La de Fundación,
ai,
la de Robots Imperi,
doncs,
finalitza
amb la missió
diguem-ho així
de...
Bé,
és que ara has de rebobinar.
Recordar tota la història,
no?
Sí,
no,
no entrarem per aquí.
Bé,
bàsicament és que
la Terra
en una primera onada
diguem-ho així
va fundar 50 planetes
fora de l'espai,
a l'espai,
òbviament,
i aquests,
doncs,
es van independitzar
i van agafar
una potència econòmica
molt forta.
Amb les autonomies,
bàsic.
Més o menys.
tant és així
que durant un temps
van sotmetre
la Terra
a la seva pròpia voluntat,
a la seva voluntat,
val,
perquè ells
van adquirir
una tecnologia
molt potent
i la Terra,
doncs,
no,
la Terra,
diguem-ho així,
d'alguna forma,
es va tancar més
en si mateixa,
va,
i literal,
perquè les ciutats
van quedar recloses
en unes grans
cúpules de cert
i tothom feia vida
a dintre
i d'alguna forma
la gent
va anar adquirint
una mena
de claustrofòbia.
No,
de claustrofòbia no,
d'agorafòbia.
Teníem por
als espais oberts.
Això,
això,
provoca unes limitacions
a l'hora de,
de seguir explorant
l'espai,
perquè evidentment,
tu,
quan estàs,
no hi ha més,
més obert
que l'espai exterior.
Ja estic bé aquí.
Clar.
Llavors,
però hi ha un que no,
que va dir,
no, no,
o sigui,
casualment,
les novel·les són,
les anteriors
eren una mena
de trames criminals,
de thrillers,
en què un,
un policia terrícola,
doncs,
ha d'anar
a aquests planetes
a investigar,
perquè,
com normalment,
els planetes
aquests
no es,
no es produeixen
crims,
sinó que és una,
entre cometes,
societat gairebé perfecta,
són els seus habitants
viuen molts anys,
són centenaris,
però poden arribar a viure
400 anys llargs,
i, en canvi,
els terrícoles
segueixen amb la seva vida curta,
no?
El fet de tenir,
per això també els hi provoca
una limitació,
el fet de viure molts anys
provoca que la teva vida
la posis davant
de totes les coses,
i tu,
d'alguna forma,
també et tanquis.
Diguem-ho així,
que les,
les,
les barreres
no són físiques,
sinó,
com vaig explicar
a l'anterior programa,
són mentals,
com els,
com l'àngel exterminador,
no?
Diguem-ho així,
que els espaials
són d'una manera
de burgesia,
però que viu
enserronats
en la seva,
o sigui,
la seva pròpia
llarga existència,
els hi conforma
també les seves barreres
a l'hora
de poder desenvolupar
i expandir-se més,
perquè es van quedar
els seus 50 planetes
i de qui no els van treure.
En canvi,
i es produeix
una mena d'anim
aversió
mutua
entre els terrícules
i els,
els,
i els espaials,
com es diuen ells,
i això provoca
que en aquest llibre,
Fundació i Terra,
doncs,
ai,
Robots Imperi,
això es porti
a la màxima expressió,
i la màxima expressió
és la destrucció
de la Terra
per part dels espaials,
d'una manera
molt retorçada,
molt retorçada.
I en els dos robots
protagonistes,
que són el,
hi ha un robot
que és un humaniforme,
o sigui,
que és d'aparença
com un home,
però en realitat
és un robot,
no?,
i aquest passa
més aviat desapercebut.
I en canvi,
hi ha l'altre,
un que es diu
Giscard,
que és un robot
més o menys
d'aspecte robòtic.
Giscard Estel.
Sí.
Però que...
Perdó.
Però que mentalment
té una capacitat
que el destaca,
que és que
és capaç
de llegir les ments
humanes
i robòtiques també,
i les pot modificar
a voluntat.
Pot influir
en la ment
de la gent,
però sempre
ha auspiciat
per les tres lleis robòtiques,
per tant,
ha d'anar molt en cura
de no fer mal a ningú,
o sigui,
perquè,
llavors,
hi quedaria destruït
si tu modifiques
les tres lleis robòtiques,
el robot queda...
O sigui,
si tu en vulneres una,
queda destruït.
Si un robot mata
o causa danya
un home humà,
queda destruït.
I, doncs,
el llibre va
de la trama aquesta
entre aquests robots
que saben que,
diguem-ho així,
el supervillano
espaiall
vol destruir la Terra
i ells han d'impedir,
han d'impedir
aquesta acció.
per sort
i per desgràcia,
el llibre
aconsegueix
la seva fita.
Jolín.
Sí,
però això
què produeix?
Produeix
el que
d'alguna forma
s'aconsegueix,
que és que
els éssers humans
es treguin
aquesta barrera física
i,
com la Terra
està condemnada,
d'alguna forma
no tenen més nasos
que marxar d'allà.
Ja,
espavilar-se
i explorar
altres opcions.
això dóna pas
a tot l'imperi,
a l'imperi
que més endavant
explodirà.
Mira quina música
posada.
T'hi posat de robots,
de craftwork.
Això és de robots,
total.
Llavors,
l'altre llibre
que és
Fundació Terra,
diguem-ho,
anem 20.000 anys
més endavant
quan ja realment
la Terra,
ai,
la Terra,
perdó,
s'ha establert
un imperi
humà,
els espaialls
han quedat
enorreats,
ja no se sap res més
d'ells,
i d'alguna forma
aquest imperi
ha caigut
i la Fundació
ha agafat
el seu relleu.
Llavors,
el llibre
ens parla
d'un
conseller
d'aquesta Fundació
que és la que
segurament
i té punts
d'arribar a ser
el nou imperi,
val?
Però que
en realitat
hi ha
diguem-ho així,
que hi ha un robot
d'aquests dos,
l'humaniforme,
que ha anat sobrevivint
durant aquests
20.000 anys
i ha anat manipulant
els diferents
emperadors,
val?
i amb una feinada
de 20.000 anys,
o sigui,
imagina't,
quina feinada,
per anar conformant,
o sigui,
ell no pot decidir
pels homes,
perquè vulneraria
les lleis robòtiques,
però ell
ha de deixar-ho
tot ben empantenat,
tot ben planificat,
perquè hi hagi
un humà
amb prou capacitat
decisòria
i amb una capacitat,
hi ha gent
que té una capacitat
de,
amb dades errònies
o inconcloses,
són capaços
de decidir,
de prendre
la decisió correcta.
Tu mateix.
Sí,
i aquest home
és un d'ells,
per tant,
ell li dona
tots els paràmetres,
per exemple,
què vols?
Un nou imperi
com el que hi havia abans,
val?
Product,
o sigui,
amb el que la tecnologia
prima
i és el que farà
tirar l'imperi endavant,
una altra opció
és que
que és la segona fundació
que es basa
precisament
en un desenvolupament
mental
i de poder,
no de raonament,
però sí
d'un poder
que tenen capacitat
de llegir les ments,
o la tercera opció
és
existeix un planeta
que es diu Gaia,
en què realment
és una comunió
d'homes,
natura
i planeta en si
tot plegat,
m'entens?
No m'acosta
una mica
d'interpretar-ho,
però està molt bé.
Sí,
llavors,
ha de triar
entre una d'aquestes tres opcions.
Òbviament,
tria la darrera,
perquè és el que realment
aquest planeta,
el concepte de planeta
com a organisme viu,
és per traslladar-lo
a tota la galàxia.
i llavors que sigui una galàxia
com un nens viu,
m'entens?
A partir d'aquí,
a partir d'aquí,
hi ha una recerca
dels orígens,
perquè el planeta Terra
es desconeix,
es desconeix
què se n'ha fet,
se sap que...
20.000 anys després,
ja ni se'n recorda,
ja no queden ni restos.
A més a més,
el planeta va quedar radioactiu.
I deshabitat,
no?
I deshabitat,
òbviament,
no?
I no se sap
què se n'ha fet
d'aquest planeta.
I és la recerca
d'aquest home,
d'aquest conseller
juntament amb un científic
i una gaiana
del planeta Gaia.
Jo el que t'anava a dir,
encara no he vist cap dona.
I una gaiana...
Ai.
Robot, home,
el robot no té sexe.
No, aquest sí,
aquest té sexe.
No, però s'ha parlat
tota l'estona
de què són els homes,
els científics,
els astronautes...
No, no,
en aquest cas hi ha una gaiana.
Bueno, mira, clar.
Una gaiana
que decideix
que l'acompanya.
Clar,
i és...
Parlem de que ha d'haver
una persona,
un home
que sigui capaç
de decidir
sempre...
I el que vol a casa
és que en el curs
d'aquest camí
es troben
un dels antics planetes
que havien sigut espaials.
Ah.
En què la culte...
Eren gent molt,
molt...
Com ens diuen aquests
que no volen contacte
amb altres éssers humans?
Els àmins.
No, no, no.
La patologia aquesta
que no vols tu
contacte amb altres...
Agorafòbia, no?
No, no.
No, és...
Entro...
Espera.
Sí, bueno.
Sí, sí.
Ara veiem.
Ho han portat
a un extrem tal
que hi ha aquest planeta espaial
que es deia Solària abans
i han portat
a tal extrema
el fet de no
tenir contacte
amb éssers humans
que han desenvolupat...
Misàntrop.
Misàntrop.
Ah, Misàntrop.
Han desenvolupat
la tecnologia mèdica
perquè tots ells
són hermafrodites.
No els hi calen
altres éssers humans
per autoreproducer.
Sí, sí, sí.
Clar, llavors,
ja com els cargols,
mira, ja està.
Solució.
Què feu?
Ah, doncs bona idea, això, eh?
Llavors, aquí no has de buscar
parella...
Aquí a mi mismo,
jo me lo hago todo.
Llavors, aquí no has de buscar
parella
i ets lliures
de allò de l'angostia
que ja us explicaré.
A la lluna,
a la lluna
de la Terra,
a la lluna,
allà és on troben
el robot aquest
que té 20.000 anys.
I els,
d'alguna forma,
els provoca tot
perquè el vagin a buscar
perquè ell s'està morint.
Perquè el seu cervell
robòtic,
d'alguna forma,
ja no és capaç
de seguir avançant
i processant més dades.
Ja no pot seguir evolucionant
i necessita la nena
que és hermafrodita
perquè té una capacitat
cerebral molt potent
per poder acabar
de desenvolupar
el projecte de galàxia,
d'alguna forma.
Mare de la.
i això acaba.
Que cosa.
Home,
s'ha de reconèixer
que és un esforç molt gran
llegir la novel·la
i imaginar-te tot això.
Home,
i tant,
i tant.
En canvi,
quan ves una pel·lícula
ja estàs veient les imatges,
ja estàs veient els personatges.
Es farà la sèrie,
diuen que són
Sony
o Apple,
Apple,
que ha fet el seu canal
de sèries,
farà la sèrie de fundació.
Ostres.
Però jo penso,
dic,
hem de fer la de robots
perquè va tot lligat.
Clar.
No ho sé.
No,
però el món de les sèries
i sabem com funciona,
que a vegades també
parteixen d'un punt de referència.
Pot ser fascinant, eh?
Sí.
Pot ser fascinant.
Bé,
molt bé.
Utopia o història.
Exacte.
Ah,
i he començat,
perdó,
faig un apunt,
m'he començat a llegir un llibre
que ha escrit un amic meu.
Són 600 pàgines.
i el bo és que
i reflexa elements
de la seva infància
en els quals jo també hi vaig pertanyar.
Bé,
la joventut.
Ah,
molt bé,
molt bé.
De moment ja,
he començat,
re,
porto 25 pàgines,
eh?
Sí,
sí.
Ja,
en una pàgina ja descriu
dos nois
amb el mateix mot
que els hi posàvem
a dos amics
que eren comuns.
I quantes pàgines
del llibre?
Home,
això és xulo.
S'ha desbordat,
600 i pico.
S'ha posat,
ja ho vinga.
S'ha desbordat,
d'aquí jull.
Ja que s'hi posa,
s'ha descriu molt bé.
Sí,
sí,
és que hi ha aquesta capacitat,
eh?
Sí.
Molt bé,
molt bé.
Doncs,
passem al cinema.
Ah,
ja ho explicaràs.
Sí,
passem al cinema.
Anem a parlar de
l'angosta.
Ostres,
Déu-n'hi-do,
això sí que...
Això és la banda sonora
de l'angosta,
eh?
Això sí que és fortet,
eh?
Això és la banda sonora,
eh?
Jo pensava que era més comèdia,
però de comèdia,
res de res,
eh?
A veure,
divertida.
Ojo,
té moments irònics,
d'ironia,
però ja està,
és durota,
eh?
Sí.
És una distopia.
Sí.
És una distopia,
eh?
No és el món ideal,
ni molt menys.
Però,
bueno,
és una distopia sobre el món
dels sorters i de les solteres,
així de clar.
Carai.
Sí,
és una ironia,
una mica de...
Que no saben trobar-se.
Bueno,
perquè més que no saben trobar-se
és de l'obligació
d'haver de trobar parella.
És una societat
on tenir parella és obligatori
per poder viure a la ciutat
i de gaudir de totes les avantatges
i totes les comoditats
de la ciutat
és de tenir la teva parella
i després si tens fills
i tot això,
doncs millor que millor.
A més,
tothom ha de portar el certificat
d'apostació de matrimoni
o de la parella
a sobre, eh?
O sigui,
la teva documentació és aquesta.
Com la que vivim nosaltres,
no?
Si tu ets aparellat.
Bueno,
més o menys,
clar.
Sí,
sí,
l'ésser humà és...
La societat està vinculada,
això.
Em passa això,
aparellat,
a aparellar-se.
Si estàs casat...
Llavors,
la gent que està soltera
o que es divorcia
o que se para
o que et deixen...
Sí,
o es vidu.
O es vidu,
exacte.
O sigui,
torna a estar a la solteria,
torna a estar a Sengel,
sí.
Doncs,
els porten a un hotel
i allà fan una estrada
de 45 dies
per trobar parella de nou.
D'acord?
En 45 dies
has de trobar parella
i has de sortir d'allà
en parella.
Si no,
doncs,
et fan fora,
et llensen al bosc,
prèviament t'han convertit
amb l'animal
que tu has triat
i llavors
et deixen
anar cap al bosc
i ja ho...
Et converteixen
en un animal.
En un animal
que tu has triat.
Igual la gent
però a mida animal,
si tu tries un...
Animal,
sí,
sí,
clar.
Una langosta,
que és una langosta
de mida humana.
No,
home,
no.
No,
se suposa
que és a mida normal,
a mida natural.
A mida natural
no una reproducció teva.
No,
clar.
Per exemple,
el protagonista,
el Colin Farrell,
l'actor,
Colin Farrell,
él ya ho té...
Colin Farrell
o Jack Infini?
No,
no,
Colin Farrell.
Colin Farrell,
sí.
Ella ho té decidit
quan va allà
perquè no és tan fàcil
trobar parella,
no?
I ella ho sap
que ho té triat,
ell voldria ser una langosta,
una langosta,
vull dir del mar,
que estigui vivint al mar
i tot això.
El que passa
és que hi ha un que li diu
sí,
però pensa que també
segurament et pescaran
i et posaran a bullir
en una olla.
Però aquesta transformació
mai es veu.
I ell de fet
se'n va allà
amb la seva mascota
que és un gos
i resulta que és el seu germà
que no l'havia aconseguit
per ella
i clar,
quan el va convertir en gos
ell se'l va quedar
al seu germà.
Sí,
és durota,
és durota,
perquè és l'origen.
és que hi ha això,
com la metamorfosi,
però fins i tot
fan uns teatrillos.
Tampoc com el que acabes d'explicar.
No,
no,
fa uns teatrillos també
quan estan allà,
és que sembla una convenció
d'aquestes dels americans
quan fan convencions
per fomentar i animar-los
a que venguin,
a que facin ventes i tal,
doncs hi ha uns teatrillos
que fan
i simulen,
jo que sé,
escenes de la vida diària
que et pot passar
si tu estàs sol,
no?
Per exemple,
si estàs a dinar
i estàs sol
i te'n nuegues,
ostres,
no tens ningú allà,
casques.
En canvi,
si tens parella,
la parella ja de seguida,
ja et fa la maniobra
aquella de Hamlin,
com us digui,
i llavors ja et fa treure allò
i ja et salva.
Quin és l'afanya aquest
perquè estiguis emparellat?
Per quin interès hi ha
en tot això?
Perquè és l'única manera
que pot...
Amb aquella societat.
La societat està basada
en això,
ja està.
És aquí el sentit,
a veure,
el sentit és aquest,
vist de nosaltres
en el nostre punt de vista,
no?
Una miqueta la pressió.
Jo crec que és la pressió
que s'exergeix socialment
sobre les persones
perquè estiguin en parella.
Però són parelles
heterosexuals,
òbviament.
Sí, sí, sí.
No, hi ha també homosexuals.
Ah, pot ser homosexuals.
Sí, sí, sí.
Si tu ja quan arribes a l'hotel
ja dius que si vols tenir...
Ah, sí.
Que et presentin
o bé homosexual
o bé heterosexual.
No, no,
perquè fins i tot
et donen els nens
i cal.
Vull dir,
els nens t'es donen ja.
Sí, sí, és més evident
el tema de la unió.
Però això és a partir d'una edat.
O sigui, hi ha una edat que...
Ah, no importa.
Ah, bueno,
en l'edat no ho diuen.
Bueno, no, si tens raó.
Clar, un nen no el força
a ser solter.
No, no, clar.
A ser parellant.
Això, mira,
això no ho diuen,
això no ho diuen,
però sí que és més majoritat.
Tantè que és majoritat.
Jo no ho diuen
perquè l'equip des d'aquí un moment.
Fins que casquis.
Ostres, està emparellat.
Però el que és molt fort també
és que a més a més
les parelles
han d'estar basades
en elements comuns.
Ah, ah.
En elements comuns.
D'acord?
Doncs o tots dos són miops
o tots dos els s'englen el nas
perquè hi ha una parella
que precisament es forma així
perquè a la noia
li s'englen el nas
així espontàniament.
Però a vegades xoquen.
Bé, xoquen.
L'altre és que hi fa xocar
perquè li regi el nas.
Llavors, clar,
perquè has de tenir
una característica en comú.
Que ja sigui física
o sobretot física.
Sí, exacte.
Sobretot física.
Però a vegades
no engranen aquestes dues.
vull dir que no van bé
no funciona la parella.
No, però clar,
hi ha persones
que potser sí que volen
de tota manera
fer parelles
perquè no volen estar sols
o perquè no volen
que els comparteixin
amb un animal
i llavors fan
que allò quadri com sigui.
Ha de quadrar com sigui.
I si no quadra
i està en manting.
Han imaginat
que tu t'enamores una persona
però no tens
cap coincidència física
ni d'aquestes que dius
no et pots emparellar.
Ah, no val.
Ha de ser amb uns...
Ha de ser
que comparteixis.
Exacte.
Perquè a més
ells també tenen un afredor
Sí, entre ells.
tenen un afredor
entre ells
molt corta, no?
No, clar,
si està criat així.
I hi ha un tuf decadent
a tota la pel·lícula
sonant aquestes músiques.
I de...
Això sona
aquesta canada al piano
i més aquesta cosa decadent.
És que és una mica...
És una estètica
no sé com dir-te, no?
És que és molt difícil
de veure, no?
Com vesteixen.
És com una mica rancic
com una miqueta trasnojado.
Sí, del del dels anys
jo què sé.
50, 80.
És com anar-te a viàrids, no?
És com, per exemple...
És aquesta cosa de viàrids.
Sí, però decadent, decadent.
És com la pel·lícula Brasil
de Terry Gillian
que és com modern
però alhora...
Oh, sí.
És com...
Sí, però no, no, no.
És més...
És que clar,
és que l'atmosfera
d'aquestes pel·lícules
és molt popular.
És que el que està fent
és posar una miqueta
ja et dic,
irònicament
o...
d'aquesta manera així
el que...
que l'obligació
de tenir parella.
A veure, no sé,
potser és, potser,
potser també és per la formació
del director.
El Jorgos Lantimos
és grec.
Jo no he investigat
res més d'ell, no?
Ni de la seva vida
ni de la formació
que ha tingut, no?
Però, bueno,
Grècia també és una societat molt...
O fins ara
o fins fa uns anys
també una societat
com molt clàssica
també, no?
Molt...
I no ho dic
pels grecs antics.
Però això ja fa pinta
de la típica
intromissió estatal
en la vida
i l'imà de les persones.
Exacte.
Sigui en l'aspecte que sigui, no?
Per això és una distopia.
Sí.
I el bo de tot
és que...
Bueno, hi ha parelles
que sí que es formen
i parelles que no.
A més,
els que semblen
que sí que ja quadren
els deixen...
Llavors passen
a ocupar
una habitació
de matrimoni,
una habitació doble,
estan 15 dies allà
i si la cosa
sembla que funciona
i va cap endavant
doncs els envien
15 dies
amb un llate
amb un llate
a veure si la cosa
també acaba d'anar
i llavors
ja perquè puguin tornar
a la ciutat
i llavors a vida
allà com a matrimoni.
O sigui, la societat
només s'entén
com a parelles.
Com a parelles.
Ja està, la resta
no hi compta.
Fora, estan fets fora.
Però el més fort de tot
és que a més a més
hi ha
aquest personatge,
a més és que la ressenya
i el trailer ja surt
que ell no...
Al final
ell no s'adapta
a aquest sistema
ell veu que no
i diu
mira jo
i fuig
se'n va d'allà.
Però és que va parar al bosc
i tot el que es troba
al bosc també té la...
Sí, el del bosc.
Perquè hi ha gent
que també ja s'han escapat
també i que estan allà
no estan convertits
amb animals
sinó que són persones
encara.
Mundo caza.
Sí, el mundo caza
aquest que també és tela
també les normes
que tenen entre ells
també.
Clar, allà tampoc
no pots enamorar-te.
No.
Perquè si t'enamores
o te'n xampan
fent tapatons
o fent el coit
que diuen...
Sí, sí.
Hosti,
que és una gran part
de la pel·lícula.
El càstic és molt bèstia.
Aquesta segona part
és molt important.
Aquesta és una part
és la part de la resistència
que diríem, no?
La part diríem
dels anarquistes.
Va per renovar
tot el que no...
Tot el que no sigui
és tan parella
i no, no.
És aquest home...
És que fins i tot
aquests que s'han escapat
que dius
ostres, aquests
haurien de viure
d'una manera
més flexida.
també han fet
les seves normes
internes.
Ho tenen tan assumit
això que...
Sí, sí, sí.
És que l'Ontimo
sempre és un tio
molt profund.
Les seves pel·lícules
el de Canino
també deixa
anar part allò.
El de Canino
era molt bèstia
el de Canino.
La llamada també,
no?
No, no, no.
No és d'ell.
Ella ha fet
aquestes quatre pel·lícules.
Canino,
l'Angosta,
aquesta que ha dit la Rosa
abans de no sé què,
no me'n recordo ara.
La de les cabres.
La de les cabres,
no sé què,
de Salvatges i tal.
i la favorita ha fet aquestes.
No ha fet res més.
Sí, sí.
L'altra,
potser,
potser,
potser,
la llamada.
Però quina dius?
La llamada és aquesta
de los Javieres?
De los Javieres, no.
No, aquesta no és.
No,
és una que parla
de la capacitat
dels humans
per connectar amb altres...
Ah, no,
ja sé quina dius.
Aquella que entra
en aquella nau espacial.
Sí.
Vale,
que també surt
la Emily Blunt,
em sembla que és.
És prou.
Sí, sí, sí.
I el Jeremy Rémer.
Exacte,
però no,
però allò és una altra història,
allò va per una altra línia,
és un altre concepte.
Però, bueno,
ja et dic,
això de Canino,
ja, és clar,
és que és molt, molt...
Si comencem a parlar
d'altres pel·lícules d'aquest home,
però sempre hi ha
un rarafons molt potent,
vull dir,
amb allà unes impercepcions,
en el cas de Canino,
és aquesta cosa
de com crear un microcosmos,
no?,
on aquell pare
ha conformat
un món caní
a la seva família.
És a dir,
és molt bèstia, allò.
És a dir,
la submissió,
bé,
el desconeixement
de la realitat,
no?,
és a dir,
no,
vull dir,
és al·lucinant,
és a dir,
creen un microcosmos
com si fossin gossos,
no?,
dius,
ups,
això és molt bèstia,
no?,
per tant.
Jo ara estava pensant,
no?,
perquè,
igual,
mira,
igual estic establint
una relació que,
a veure,
aquest senyor és grec,
i llavors està clar
que té tota la cultura grega,
clàssica,
assimilada,
i potser sí que recorda
una miqueta
algun dels mites,
eh?,
que també eren molt bèsties,
i amb càstig,
molt bèsties,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
potser,
més contemporani,
però sí que recorda
potser alguns dels mites,
una mica,
i la vida dels déus,
a l'Olimpo,
el càstig,
si l'home intentava,
els homes o les dones intentaven,
una miqueta anir més enllà o alguna cosa,
per exemple,
prometeu que va robar el foc als déus
i després el càstig que va tenir,
no?,
mira,
sí,
potser sí que potser té una miqueta...
A nivell temàtic,
i de tot,
no?,
perquè dius,
això no té tant d'edic,
no?,
res és novatós,
sempre s'està copiant,
això ho deia ja el Picasso,
que deia,
des d'Altamira,
res,
res,
tot és copiat,
o sigui que amb temàtica,
ja...
Anem a fer una cosa,
encara que,
ara quedaria bé més greu,
perquè el David està veient la favorita,
vull dir,
que em refereixo que la veurà,
recentment,
no?,
doncs ho deixem,
si voleu per una altra setmana,
més que perquè m'ha vingut al cap
que he vist una altra cosa
que m'interessaria veure,
encara que la favorita
és també una pel·lícula
del Giorgos Lantimos,
però és que,
clar,
si comences una mica a parlar,
a vegades potser li destroso...
Sisplau.
I llavors és una pel·lícula
que també deixeu anar,
és magnífica,
és potentíssima,
però bueno,
que ja comentarem amb el David,
però sí que vull veure una...
vull parlar d'una
que tothom hem dit,
però ningú l'heu vist,
i jo la vaig veure l'altre dia,
que és Roma,
de l'Alfonso Cuarón,
que tothom,
amb el Roma,
amb el Roma,
què collons...
Ai, perdó,
passa amb el Roma.
Doncs...
Ostres,
jo em vaig quedar una mica sorprès,
vull dir que vaig quedar
com no entenia res que passava,
és a dir,
Roma és un barri
de Mèxic d'Efe,
és l'any 60,
és un barri superbé d'aquella zona
que és lleugerament decadent,
és un barri que era
molt de palauets i de casetes
de principis del segle XX,
però que als anys 60
ella és una mica decadent,
evidentment.
I clar,
ja estem parlant de la seva vida
perquè es veu que ell prové
d'aquella zona,
d'aquella barriada,
i per tant provenir d'una família.
Bé,
i és la història de les...
en aquest cas,
d'una de les serventes,
que és,
ara ho diré malament,
Mexicalo,
es diuen,
aquesta ètnia...
Mèxica.
Mèxiques,
exacte.
I bueno...
Són els que van donar nom a Mèxic.
A Mèxic, exacte.
I bueno,
doncs,
ètnicament,
ja són més baixetes,
meuranetes,
tenen trets indis,
vull dir,
ja és aquesta estructura
que no són els mexicans,
que provenen,
bàsicament,
del que serien del nord,
que s'han fusionat,
no?
Com estigatge.
Exacte,
que són més blancs,
per entendre'ns,
no?
Més el que entenem
com la idea
més del caucàssic,
no?
D'allà.
Clar,
jo quan vaig començar la pel·lícula
vaig dir,
ostres,
què és això,
no?
És a dir,
la càmera és una càmera
molt panoràmica,
sempre molt poc vinculada,
molt objectiva,
no?
i que és un blanc i negre,
és un blanc i negre
meravellós,
té unes imatges brutals,
té unes profunditats de camp
que no s'acaben mai
a la vida
i dius,
ostres,
neorealisme mexicà.
Clar,
és el concepte
que et trobes
al primer punt,
és a dir,
és com veure una pel·lícula
de Vittorio de Sica,
en aquest cas,
amb una càmera
molt més objectiva
i molt més freda,
dins d'aquella casa,
com es mou tot,
no?,
d'aquella manera
i com planteja la pel·lícula
amb una sobrietat absoluta,
a vegades no s'entén
el que diuen,
però ho fa consciència,
no tradueix les converses
entre les mexiques,
entre elles,
per tant,
no saps què estan dient,
però quan li interessa,
sí que llavors
puja el volum
per entendre'ns
de l'àudio,
de la veu,
llavors estan enteres
del que passa.
Són dues hores i quart
de pel·lícula
que dius,
sembla que no passi res,
però van passant coses,
van passant coses
que en un principi
no són per tirar coets,
però estàs veient
què passa
amb aquella família,
tant el que seria
a la secretària,
a la serventa,
com el que seria
aquella família
de dona,
marit,
amb quatre fills,
no?
Ideal,
inicialment,
però que a partir d'aquí
doncs passen coses,
doncs que lògicament
el marit abandona la dona,
aquestes coses que evidentment
passen al dia a dia,
amb aquesta burguesia,
però amb aquesta burguesia,
no?
El tracte sempre positiu
a la noia,
encara que no sempre,
és a dir,
hi ha un punt
on un positivisme
s'atracta bé
al servei,
però tant en quant,
quan tu estàs
de mala hòstia,
parlant clar,
aquest elitisme
de pagar-ho
amb la serventa,
és a dir,
i la veritat
és que té una màgia,
la pel·lícula,
és lenta,
allò que veiem
Roma coma,
doncs allò coma
de quedar tirat,
però té alguna cosa
molt especial
i entenc
per què li hem donat
tot el que li hem donat,
perquè és que la pel·lícula
és una balsa,
jo què es diu,
totalment,
no cal que corris,
tot va perfectament ordenat,
un muntatge molt correcte,
les cançons
que sonen de fons
sonen més bonita
que ninguna
de Rocío Júdor,
que és Mèxic
dels anys 60,
i cançons que venien
d'aquí i d'allà,
tot això es barreja,
no sé,
té en sis,
la pel·lícula té alguna cosa
que et marca
un cinema diferent,
igual que Gravity,
que és la prèvia,
aquesta,
era una pel·lícula
amb una lentitud absoluta,
doncs és una versió
neorealista
del Gravity.
Però no,
Gravity no era de lentitud,
eh?
Gravity tenia un punt...
Però hi ha un
un aixac a martillo,
tio,
que amb tot el que passa
que dius,
hosti,
no para, eh?
Ja,
però el muntatge
no és un muntatge
amb una gran potència,
eh?
No, no,
el que et transmet,
no li cal acció, eh?
No, no,
clar, clar,
aquí passa això,
en un principi sembla que no,
però al final hi ha una escena
molt potenta
de quan ella té un tel nen,
no?
Això és molt potent,
molt, molt, molt.
Mai vist al cinema,
però molt,
però és molt bon.
És molt bon,
no, no,
és que és una cosa,
és una petita,
però clar,
és una petita joia
que és molt fràgil,
de debò,
no és broma,
hi ha moments que dius,
ostres,
buf,
quin avorriment,
i a vegades,
bum.
Hi ha hagut gent
que s'avorria,
i llavors va pujant
i va baixant,
però arriba un moment
que dius,
entra,
entra,
perquè si no entres,
malament ratlla,
vull dir,
que me n'inquieta.
Hi ha pel·lícules avorrides,
eh?
No, no, no,
evidentment,
però hi ha percepcions
de cinemes
que dius,
per què,
per què frenes tant,
no?
Per què,
per què en fas aquesta,
aquesta,
aquesta,
aquesta,
aquesta presa
de dos minuts?
Sempre hi ha
un interessant
que et poden dir.
Sí,
però...
Té Òngelo Poulos
en diàstic.
No, no,
clar, clar, clar,
i si hi ha molt cinema sèrie
que també té aquest punt.
O aquella pel·lícula
que s'ha de tots els matins
del món.
Exacte.
Tot era viola de gamba
i era genial.
No, per això dic,
això per aquí passa el mateix.
Aquí hi ha càmeres quietes,
hi ha moments molt tranquils,
hi ha panoràmiques
llarguíssimes,
que dius,
bueno,
quan acabaràs?
D'aquí mitja hora?
Perdó, eh?
És que la gent està acostumada
a la pel·lícula
que jo vaig veure l'altre dia
que era Els Vengadores
i, clar,
li poses això que dius tu
o La Favorita
o coses així.
No,
els costa apreciar.
Clar, clar, clar.
Això que és.
Ja ho sabia,
jo, això.
Ja teniu,
hi ha nou minutets
per parlar de Els Vengadores
i de la Semana de Sister,
una mica...
Gràcies.
Ja l'he parlat.
No, no,
però si hi he parlat poc avui.
No, però m'ho veu.
Tira, tira.
Digues.
Val la pena, Roma.
M'ha agradat el...
Sí, sí, sí,
molt correcte.
Digues,
tira, tira.
Vengadores.
Bueno,
jo la liquido en dos minuts.
Vengadores.
Sí, mana,
però és que aviam,
és que és el mateix.
Ja la vaig a veure
perquè aviam,
he seguit la saga
i vaig i va anar
ara la conclurem, no?
Bé,
és un espectacle.
És el que avui dia
és el cinema
que tothom va veure
i ha rebentat guixetes
a base de bé
i, evidentment,
està molt ben feta.
És que només faltaria.
Saps què ha passat?
Què?
Un,
quan anaven a entrar al cinema
l'havia vist ja
i va explicar un detall
que és com...
Ho va rebentar tot.
Ho va rebentar
i li van fotre un joc de...
Un joc de bufetades,
això m'han dit, eh?
No ho sabia,
això, aquesta anècdota.
Fort, no?
Sí, sí, sí.
No hi ha permets.
No, és que hi ha molta gent...
Pensa que...
És una pel·lícula
dividida en dos parts.
La primera,
que és Infinity War
i aquesta,
que és Endgame.
I han deixat un any,
un any d'entre una i l'altra.
Clar,
si ve un desgraciat
i et rebenta la pel·lícula,
potser se t'escafa la sang
si ets prou calent.
Doncs,
la pel·lícula,
bé,
és la conclusió
de la lluita
dels Vengadores
amb el senyor Thanos,
que és qui té
les gemes
de l'univers aquestes,
que només fent així
amb els dits,
xasquejant els dits,
és capaç de niquilar
la meitat de l'univers.
Hòstia!
Val?
Per una raó,
diguem-ho així...
I per què ho fa?
Per què ho fa?
Doncs és perquè
ell considera
que hi ha massa
superpoblació
a l'univers
i que així queda més espanyol.
És com quan vas al perruquer
i li toca a vostè
aclarir el cabell.
El Jaume no,
que el té molt aclarit.
Però li toca
aclarir el cabell.
Traiem el que fa no.
A veure que començarà
a fotre aquí bufes
a tot Déu, eh?
I llavors
s'ha d'aclarir el cabell.
I llavors
ell té unes gemes
que fas així
i te l'aclareix.
Doncs ho fa el mateix
amb l'univers.
Clar,
això no pot ser.
Els Vengadores
però ho aconsegueix,
a la primera part
ho aconsegueix
i aquesta,
tots els Vengadores,
clar,
amb una depressió de cavall
perquè ho ha aconseguit,
no?
I s'ha eliminat
la meitat de les persones
del món.
I està al torn
li surt una panxota
que l'ample.
Sí, sí, clar,
perquè està depressiu total
i és a dir
que a la beguda,
bé,
als amigotes,
una cosa de...
Clar,
no us explico el final
però ja podeu saber
com acaba.
No, mare meva.
Si m'apallissa.
M'apallissaran.
Sí, sí, sí.
Efectes especials
de tot i plen,
el final és apoteòsic,
et posa la pilla gallina
amb la música aquesta
del Silvestri,
dels Vengadores
i bé,
allò és l'orgasme final.
Però,
però amb coets
de tot,
de tot.
Impressionant.
Impressionant.
Bueno,
haurem d'empalmar
totes per seguir
la dissaga i tal.
Remata.
Bueno,
tens quatre minuts
per parlar
de Sisters Brothers.
Els germans,
aquests,
els Sisters,
aquesta és una pel·lícula
que de cap manera
jo recomanaré
a ningú.
Ah,
vaja.
Perquè estem aquí
a l'estudi.
Ni d'aquí ni d'allà.
perquè és una pel·lícula
d'un fredor
i una contundència
que fa tremolar.
Vaja,
vull dir,
has de ser com un expert
en veure entre les ombres,
perquè la pel·lícula
és molt fosca,
a més a més,
i trobar-te amb ell,
però a la que hi entres
la pel·lícula
es fa gran,
és com una dissecció
del que és el món,
de com funciona
i el western en particular.
Clar.
O sigui,
com a l'oest americà
es anaven creant
tot un seguit de ciutats,
perquè es trobava or,
perquè,
eh,
per les grans,
d'allò.
I llavors,
doncs,
aquí hi ha un,
com sempre,
que té la pretensió
de controlar-ho tot,
no?
I tots aquells
que volen anar per lliure,
per dir-ho d'una manera,
eh,
tots els...
Sí,
els...
Els versos lliures.
Ah, sí,
aquests que van sols,
no?
Doncs,
llavors,
aquests s'han d'anar eliminant.
I té una...
té la manera
d'anar eliminant
a un munt de persones.
La pel·lícula
l'interpreten
dos germans,
eh,
que estan
dins aquesta dinàmica.
Però n'hi ha un d'ells
que no és el...
no és el d'això.
El Joaquim...
El Joaquim Fènic
és l'altre.
M'ha agradat molt
el paper de l'altre.
Sí, l'altre és molt bé.
El Fènic
és més la víctima,
no?
És...
Hi ha una manera
de trobar or?
El John C. Reilly.
Això.
que hi ha una manera
de trobar or
que...
que, bueno,
que hi tira
no sé quina mena
de material,
que crema.
Mercuri,
que crema, oi?
No, crema...
No, no, no.
Sí, sí.
El mercuri és per
separar l'or
de l'amalgama.
Serà algun tipus
de plom.
Sí, tira això al riu
i allò
queden tots
completament
marcats.
Sí, sí.
Això, bueno,
per això que m'ha sorprès.
Sí, sí.
Deu fer com una aleació.
Sí, això.
Però ho evoquen
amb un vidó, eh?
Vull dir, no creguis
que hi pot una reacció
allà, allà,
allà, amb un riu així,
controlat i tal.
És molt bona.
A mi m'ha donat
una versió
de com són
les coses
en general
i la poca credibilitat
que tenen
per nosaltres
moltes
de les que vivim
que aquests, doncs,
bueno,
van a parar-hi.
Llavors, com que
hi van a parar
diu
vale, no dic més més
perquè llavors
és com
una mica de marra.
És que és un final
realment
inesperat
i perquè no li veus
la punta
en tota la pel·lícula
i això com collons
s'acabaran.
Res a veure
amb el Clint Eastwood, eh?
No, no,
això és més clàssic.
Allò és clàssic.
Amb mula, no?
Sí, mula
i tot, home,
sin perdó.
Deu ser una mena
com aquella
que vaig veure jo
que es deia
Bow and Tomahawk
que és, hòstia,
és un western
però que acaba
en cinema agora
i canibalisme
pel mig.
Bé, no arribem a...
No és aquest punt, no, no, no.
No arribem a aquest punt.
Però aquest disc, hòstia,
surt també el Carl Russell
que la vaig comentar
i, ostres,
què és això?
Jo que és això, no?
Què és això?
Què és això?
Què es veu?
Sí, sí.
Jo he trobat
una lliçó de cinema
i la veritat
així ho dic
però no ho recomano
perquè tot això
ja de bé
em sembla a mi
doncs com una
predisposició
a veure una pel·lícula.
Aquest director
és el Jacques Audiar
el que va fer
allò de tanto llorar
mi corazón
com era allò?
Se paró.
Se paró mi corazón, no?
És una pel·lícula meravellosa
que jo em tornava tonto
una pel·lícula noir
d'aquelles que dius
quina posa més ben parida
quina posa més ben parida
de veritat, eh?
No me'n recordo massa bé
Jo no me'n recordo bé
tampoc
però tinc la...
Recordo que l'aveu comentar, eh?
Però que era un pel·lículon
amb un ritme també
que dius
allò, unes moments lents
allò que dius
però amb una elegància
amb una...
Que ben parit és això.
Tu has parlat dels grecs
això
parla dels westerns
i el que segurament
que va passar
i molt
el que passa
és que
ens ho han amanit
tan dolç
tot el que va passar
no?
És que al final
això és el que hi ha
Aquí no?
Aquí són d'aquests
que van matant a tothom, eh?
I ja està
Sí, sí
I quan n'hi ha un
que s'ha escapat
van allà
Són executors
Executors total, eh?
Fins que...
Ostres, què passa d'aquí, no?
Molt bé, doncs marxarem
Ens falta un minutet
justament escoltant
la banda sonora
de The Sister Brothers
que justament és una versió
de Tainted Love
del tema de Soft Cell
És molt bona la música també, eh?
Molt curiosa, eh?
Doncs amb això marxarem
Fins la setmana que ve
Adéu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
Fins la setmana que veu-siau
L'adiu d'esfern, la ràdio de Sant Lluís
t'ho haurem de ruït com tu.