És que no han vingut els Segurates, si ho havien agafat un parell de Segurates no han vingut. Sort que no hi ha webcam fora de l'escenari. No, a l'escenari sí. Bueno, us heu passat bé en aquesta història? Jo m'he passat data i puc garantitzar, bueno, garantitzar-ho no ho sé, però a Segurades i Lucas en la pròxima temporada en farem una per més. Una per més?
Doncs com passa el temps perquè ens falten quatre programes per acabar la temporada, la primera temporada del Babilònia, i res, doncs ja estem a programa 28.
Quatre peturets, vaja. Exacte, ja està. I de poquet. I d'aquí quatre dies, apa, de vacances. De juliol a l'agost, ja va. Això és com un curs escolar. Exacte. Sí, sí, ens fan fora. Directament fan fora, però tornem al setembre, eh.
No tenim garantit això, ja. Esperem. Depèn de quin tema parlem avui. Parlem un tema una mica escabrós o no, no sabem. I ell diu, ja no vingueu mai més. No em parli de temes i de cançons perquè, escolta, a vegades sí que fas, eh? Aixeques. Has de dir una cosa, i això és una canallança a favor de Ràdio Desvern. Aquí hem parlat, amb el temps que portem, 20 i escaig d'anys, de temes de tota mena i mai hem tingut censura. Les coses són com són.
i faltaria que estiguem en una època de llibertats. I no començarem pas ara, oi? No, no, malament. A no ser que aparegui per aquí el Huert espontàniament, però no crec que l'Ajuntament de Senyors, que és molt intel·ligent, agafi un personatge d'aquestes característiques. Tu no creus que amb el Huert podríem fer un programa d'aquells especials realment potent? Jo és que amb aquest senyor no en parlaria directament.
No crec que tingui la capacitat de la paraula, ho sento. Vull dir, ni la capacitat de saber entendre el que és la diferència catalana, ni la diferència de cap comunitat, ni el coneixement, crec que ara i més la Lourdes pot parlar. Sí, jo em sembla que potser li aniria bé passar una temporada aquí. A nosaltres, oi? No, a nosaltres, aquí al Babilònia per començar i després fora d'aquí, no?
perquè per mi que no és conscient de la realitat que hi ha als diferents comunitats, jo penso. Crec que hi ha molts ministres que estan actualment al govern d'Espanya que no estan trepitjant de prosanters. Des de Gallardones, Matos i d'aquesta gent, Zanátez Díaz també, aquell senyor,
plegar cadires i marxar. Com una mica aïllats de la societat real. L'altre dia per la televisió de TV3 sortia una mare que estava allà davant de l'escola i li van triar expressament. Li van dir que ha arribat amb la meva filla d'una població que no sap parlar català
Fa dos mesos no he tingut cap problema, aquí les mares parlem que no arribem a final de mes, que hi ha gent que el treuen fora, que no tenim feina, però això del català i el castellà no és una cosa que nosaltres ens preocupi. A veure, ens preocupa en un moment determinat, però no és la preocupació d'ara. Però bé, mentre estem distrets, no? Sí, sí, i tant. Ens van canviant. De les qüestions voluntàries. El nostre pensament. Ara ho has dit. Sí, senyor.
I tant que sí. El guard desapareixerà, com tants altres que d'una manera no saps pas per què ni com, apareixen i això i concentren tota l'atenció més, diríem, més poc intelectualitzada, i que no s'ofegui ningú. Vull dir, llavors, passió, passió, no? A l'exemple tenim el seu germà, que és professor d'Història de l'Art a la Complutència de Madrid i va sortir al carrer amb els alumnes
Si tens a casa l'enemic, l'enemic de cara al seu concepte, perquè tens l'enemic el que està tocant de peus en terra i està cada dia treballant.
amb joves i a la pública. Aquest l'hi deu dir al seu germà al que anava a la manifestació. Te quedaste en la utopia, muchacho. Te había españolizado. Això és el que passa a Babilònia. Comencem parlant pel tema i ara passarem a l'art i ens profunditzarem aquí i després passarem al cinema.
Farem una mica d'índex perquè la gent se n'assabenti i perquè es quedi, perquè qui que marxi ja la tindrem forta. Doncs parlarem una miqueta del monestir de Pedralbes, que anirem a fer l'altre d'una visita. Els meus companys faran un comentari. Parlem també del Manac, del Museu Nacional de Catalunya.
I bé, que parlem una mica del Gòtica Internacional i també la Lourdes es presentarà l'exposició de George Melies, que segurament ben aviat anirem amb algú de nosaltres, a córrer a cuita, com la del Passolini i Jaume també, que la fan al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. També de ben aviat la veurem, perquè pot ser molt interessant. Farem un esment d'un llibre de Ruki Murakami, després del terremoto.
I de cinema parlem de tres novetats i un clàssic que amb la Rosa feia en broma perquè ens ha portat la traducció en anglès, The Straight History, i pensàvem de David Lynch, jo que l'he vist tot, bueno, aquí que ho hem vist tot de David Lynch, quina pel·lícula és aquesta? Doncs aquella magnífica, una història verdavera, que és deliciós, aquesta pel·lícula. I d'estrena, A Grand Gatsby, Searching for Sugarman i Cowboy, que tornem a parlar d'aquesta pel·lícula, perquè realment és una pel·lícula important i impactant, no?
Doncs bé, joventut. Ja podeu parlar del monestir, què us va semblar, el monestir? Bàsicament, no el guia, dic el monestir, si us va agradar, i tot això. Apa, que ho havies de dir tu, eh? Aguanta, aguanta, com vas... No, no, que dic que del guia no parleu, que parleu del monestir, que això és el que vam veure, millor em teniu molt vist. Què us va semblar?
Jo la veritat és que aquest dia, ahir, ahir era, doncs vaig comentar i vaig estar amb un hosti de pedaços. Maritablement, allà vam trobar diferents coincidències, no? Vam trobar que precisament es feia un acte musical molt bo. Era una missa. Era una missa polifònica. Amb música de Bach.
i reiremissar el que diem, polifònica, feta com a tal, musicalment parlant, però també amb el procés lògicament de les diferents liturgies, alquiri, a l'antigo Sansa, que es deia, i amb un èxit de públic, com veu veure que tothom estava allà, gairebé assegut al terra, com que viu la cosa. A mi em va quedar molt l'atenció, perquè jo havia sentit la part així més popular, que ara viurem, que diu,
La gent va al monestir de Pedralbes a les Clarisses a portar quan et vols casar, perquè fa un bon dia hi ha la tradició de portar ous. De fet, a l'entrada hi havia una parella amb dues dotzenes d'ous.
I a mi el que em cridava l'atenció era això de les clarisses, que va explicar molt bé el tècnico. El guia. El guia. Sí, el guia. Em va cridar molt l'atenció la idea aquesta de les monges, de les clarisses, amb la idea aquesta que eren persones nobles, que es anaven a retirar allà.
I també la doble personalitat o manera de fer d'Elisenda de Montcada. Es va acabar retirant allà, es va acabar visquent. Quan ja va quedar vírgula. Potser el van construir pensant precisament en aquest retiro per a ella. Va ser per això. Va ser perquè ella volia un lloc per retirar-se. Totalment.
El que em va cridar l'atenció és els dos llocs on estava enterrada.
I allò per què? És perquè hem de demanar en quin lloc està o com va això? I en canvi l'altre, no? L'altre posició era donar el claustre, no? Era aquesta doble moralitat que parlàvem, no? Allà vestida de monja, no? De dir, bueno, soc reina i tal, però segons com em vesteixo més de monja. De fet, ja no els dos sapor. És a dir, ella l'únic moment que va estar vestida de monja va ser quan va morir. És a dir, perquè lògicament, bueno, creiem perquè si va ser enterrada com a monja, com ella volia al sotestament,
estaria vestida amb el sac franciscà, amb el cordó famós, i és aquesta la indumentària, l'hàbit, que és el plantejament. Però en aquest cas, no ho sé exactament, però jo crec que aquest plantejament, el que deia també abans l'Urdes, la reialesa, l'altre dia parlàvem també d'aquest tema, de tots aquests nobles de l'època,
medieval, que promocionaven els hospitals, que com deia en l'hospital de Pialmó i de la Santa Creu, no només era per gent que estava malalta, sinó també que era per gent que eren pobres, que després va evolucionar i es va convertir en la casa de la caritat, també que va existir a Barcelona. Era més una promoció o un aconseguir al cel que no passi el sentiment com a tal. Elisenda de Montcada, jo estic convençuda que ànima de devoció la justa i la necessària per aconseguir el cel.
Dic jo. O per comprar-lo. Exacte, per comprar-lo. El que vam comentar, estar dins de l'altar, i estar en un sepulcre dins de l'altar, es toca al cel, directament per alçaosar la filosofia. És la zona sagrada, no és l'ara. És l'ara sagrada. I sobretot, ja que estem mencionant el ràper, que és el més característic i el que més queda a l'atenció, i el que és més maco també,
El sepulcrat és l'església. No sé si heu comentat que l'església és gòtica. És un dels millors exemplars del gòtic català, tant l'església com el claustre. L'església és de plantar de tres nous, és una planta senzilla, té tres nous, no té transepte.
I el claustre també té tres pisos. I és magnífic. El que més crida l'atenció a la joia que més hi ha a les iglesias és aquest xepot. Que dona les dues bandes, com deia l'Alurdes, a les dues de Sant. Interiorment podria recordar perquè la gent es fa una idea que potser l'ha vist més aviat Santa Maria del Pi, entre cometes, al interior. Molt retocadet, va tenir una restauració molt potent del Jornot Martorell que es va passar.
netejant i posant, arreglant el que són els maons, gairebé a l'encentat que es diu. Una cosa és que ara hem d'entendre com era exactament aquella època. I això és una cosa que un dia explicarem més endavant, perquè tampoc és qüestió d'entrar en aquest sarau, i és que la idea que tenim al Gòtic era una cosa que això, com estàvem comentant tu,
Jo us deia que no oblideu mai que les escultures estaven totes policromades i gairebé aquí les veiem blanquetes. Va haver-hi tota una línia a finals del segle XIX i provocada per Puig i Cadafalch, qui duix justament aquí Montaner i bueno, i uns francesos que es deien Violet de Duc i tal, que s'havia de tenir tant el romànic com el gòtic amb una línia d'una blancor.
que era com una cosa romàntica, més que real. Llavors hi ha moltes restauracions que van polir totes aquestes policromies quan sabem que fins i tot és probable que Sant Climent de Taüll, perquè hi ha restes de policromia, el Campanà fos blau. Blau elèctric. Un blau d'aquest ultramar, un blau com les cadires que tenim aquí. Era això. Imagineu-vos com podia arribar a ser el millor una església al mil cent i escaig.
i l'interior segur, com s'ha demostrat, que estaven pintades de dalt a baix, ja que tenim el Manac a la part del romànic i realment tot el que pot ser. No oblidem aquesta idea. L'església de Monasteria de Pere Alves no estava pintada per fora, però els interiors no són tan blanquets com veiem. Potser sí, oi? Per això, vull dir. Però bé, mira, són les modes de com es restaura i a vegades fan restauracions xapuses com Alexiomo. No, que és broma. I una altra cosa també per destacar és aquella...
La cel·la, us en recordeu que estaven totes les cel·les individuades i les monges perquè poguessin retirar-se a fer els seus exercicis, els resos, totes aquestes coses. Hi ha una d'elles que està protegida per un vidre d'aquests especials, que és la capella de Sant Miquel, que va ser encarregada per l'abadessa Francesca Saportella l'any 1343. La van encarregar el pintor Ferrer Bassa.
A veure, amb una clara influència, que aquí és una mica polèmica. El va fer totes les pintures a l'estil italià.
el que consideren és que va ser un pintor italià directament, res de que re-influència italiana i sant, sinó que realment és que era una persona, era un italià i va venir directament. Són teories que de vegades agafen més força, però mira, si està escrit així la història, és com dir que Colón no va descobrir Amèrica, no és la mateixa importància, però com canviem la història? Doncs l'Arpa és el mateix, com canviem?
que hi ha hagut casos, per exemple, el famós Colosso de Goya, que tothom era de Goya, i al final es va demostrar que no, que era d'aquí, senyor, com es deia, Arsenio o Ascensio, no sé què Ascensio, i clar, trenques un mite, que el Colosso de Goya no és de Goya, és d'un dels seus deixebles, del taller. Però s'ha hagut de reconèixer, perquè estava signat, això ja és la llet. Si trobéssim una assignatura del senyor italià que va fer la capella d'hòricament Ferrebassa, la possibilitat és que sí, però com no tenim una assignatura?
No signava en aquella època, molt poc, és el problema. És una visita que val molt la pena, es pot veure al refectori, al dormitori... És interessant el claustre que està tot ple de plantes medicinals. He trobat que hi ha un cert conveni amb la facultat de farmàcia, amb totes les plantes que hi ha allà, molt ben retolades amb el nom científic.
I també molt interessant, a mi em va recordar la visita a Poblet, que fas visita al claustre, fas visita a la cuina, fas visita al dormitori, a la sala capitular. És una visita maca i que la tenim aquí. A la cuina el que va ser molt interessant és que vingués aquella senyora vagil·la que no comenciés a fer el dinar. Són estris que no són gòtics i molt menys, però són del segle passat.
La normalitat és més lògica és que ho haig de tocar perquè potser me'n recordo que la meva àvia tenia això i et fa gràcia.
Sí, val la pena. A mi em va sobtar la varietat de matitzos de totes les persones que s'esperaven a fora i després, quan ja vam entrar amb elles, que van coincidir allà les diferents classes socials. I penso que això sempre és molt interessant per tenir una mesura d'on estem, encara que no ho veiem.
Sí, sí, és federal. No hem de donar més voltes. Ja que estem parlant d'art, farem un esmet molt ràpidet a una extensió del que seria això.
disfrutar d'un matí el que seria algun altre lloc que s'ha d'anar, que és el Museu Nacional d'Art Contemporani, i a poder ser guiat per gent, que a més dins el Manac hi ha gent molt capacitada per fer la informació. I no pots anar a veure tot el món, perquè tens la part del romani, la part del gòtic, la part de l'art modern i una mica fins al contemporani. Llavors, el millor és anar quatre vegades en diferents moments i amb guia que t'ho vagi explicant tot, perquè això és essencial.
Jo vaig poder fer amb una professora de la universitat a la part del gòtic internacional, que és la part dels segles XIV-XV, el que vam veure a nivell sobretot en pedra, però a la part d'escultura i pintura que tenen el Manac. Evidentment, és una bestiesa el que tenen allà. Hi ha coses meravelloses. Evidentment, 10 noms poden sonar xino, però hi havia Ferrebasses, hi havia Arnaus Pérez Serra, Jaume Auguet, Lluís Dalmau,
els grans pintors catalans d'aquell període i grans dit amb tota la saïda de la paraula, l'alçada de qualsevol pintor, com potser un Giotto, com potser pintors italians d'aquella època. I de França, el que tenim la mala sort és que al 14 i 15 no han quedat gaire espais pintats. Tenim molt tema de manuscrit i que demostra el bé que treballaven. Però no tenim pintura moral, és curiós, ni tenim pintura amb quadre, o tenim molt poqueta cosa.
Són modes i coses que han quedat marcades. Però bé, sobretot el que crida amb l'atenció i el que té un lloc d'honor, i això sí que segur que el coneixereu, o alguna vegada he vist que és la verge dels consellers de l'Ajuntament de Barcelona, que va encarregar Lluís Dalmau. Es va encarregar, curiosament, amb l'època de Cabernat Martorell, els grans pintors que hi havia a Catalunya, però com us ho vaig comentar un dia, seguien la línia del que feia el taller,
Va arribar un moment que aquests consellers que viatjaven per Europa es van adonar que cap al segle XV estava passant alguna cosa a Europa, que va ser al principi del renaixement, el canvi de formes. I van voler fer una verge pintada per col·locar-la a la capella de l'Ajuntament de Barcelona. I què van fer en comptes de contractar? En fer rebassa.
a contractar els que hi havia en aquell moment, que els grans, van dir que necessitem una persona que sàpigui fer el que es feia al nord de França, a la zona de Flandes, als flamencs, i el que es feia a Itàlia. I van agafar el Lluís del Maó, que era un valencià, que havia estat tres o quatre anys a Flandes i que havia après aquesta forma de pintar. I si tu veus aquell quadro, veus que no té res a veure amb tot el que hi ha al voltant, i es veu tot un detallisme absolut de les formes,
a principi del retrat, com aquests cinc consells que apareixen són retrats personalitzats, cosa que fins ara tot era idealitzat, no hi havia un retrat únic, i és un trencament, i és el trencament que seria la pintura moderna. I són coses que són molt xules de veure i que cal que ho expliquin, perquè si no, tu vas allà, pots gaudir, però no veus realment el que és això. Per tant, molt recomanable, insisteixo, guiats, es pot trucar allà i que hi ha dies i tal, i a més amb un preu renable de 5 o 6 euros
I si no ja sabem què hem de fer. També. Lourdes, seguim parlant d'art. George Melies, exposició, presenta'ns-la i a veure si un dia la podem veure tots plegats. Jo tinc moltes ganes de veure-la, he buscat una mica d'informació. Us diu George Melies, la màgia del cinema. Està al Caixa Fòrum i he vist que està fins al 24 de juny.
Llavors el cineasta francès, aquest cineasta havia fet dibuix, director de teatre de cinema, va sobresortir perquè li va donar al cinema aquest toc fantàstic, surrealista, d'aquí la pel·li aquesta de...
El viatge a la Lluna que té trets de Julio Berna i tot això. Genial, la pel·lícula és un plaer d'aquesta pel·lícula. Es veu que hi ha uns 400 objectes. Hi ha, per exemple, les màquines antigues de cinema, vestits... Els projectors. Sí, projectors. Aquí hi posen 21 films, en realitat hi ha 21 trossets que pots anar mirant.
I jo penso que és una exposició força interessant pels que ens agrada el cinema, perquè ell va ser un dels que el va revolucionar més. I una cosa que he trobat, que es veu que ell va cremar totes les seves pel·lícules originals quan es va quedar, per dir-ho, sense massa diners, però algunes s'han recuperat perquè hi havia còpies i tal, però és una exposició que penso que val molt la pena, que és dels orígens dels orígens. No oblidem la pel·lícula Hugo.
de Martin Scorsese. No oblidem aquesta pel·lícula, que hi ha una part magnífica que parla de George Méliès. Exacte. Doncs del 5 al 24 de juny una notícia que ja era esperada és que l'entrada val 4 euros ara. És per totes les sales. O sigui, tu pagues, llavors pots dir vaig a la sala 1, que n'hi ha 4 o 5, recordo, pots anar de sala en sala, però pagues a baix 4 euros. Si tens la llibreta de la caixa,
o ets menor de 16 anys, no. Però si no, són 4 euros, però per totes les sales. Al Caixa Fòrum. Jo això no estic d'acord perquè era una fundació. Això havíem comentat un dia ja. I perquè tinguis la lliureta de la caixa no sé qui era el recer que s'havia de fer. Això em sembla molt malament, però bé, jo això ja és una opinió. Tu entres a la pàgina web de
que això ja surt a dalt de tot horaris, preu... I per ser fundació, això comporta que s'estalvien molts, molts, molts impostos. I ara és una doble vessant. És a dir, si cobren uns diners, els aconseguiran cobrant, evidentment, i ja veurem com es declararia. Però bé, tal com està el Gotarro, és el que hi ha. Millor que facin casals per gent gran i que ajudin per altres temes,
En aquest cas és important, però és el que deia, no l'excusa era millorar les exposicions. No, el que hi ha previst per aquest any no val un pebrot a part del japonisme que es farà a l'octubre. Però tot el que hi ha, és que et portaran jo què sé, no sé, alguna cosa, jo què sé, de Jericó, de qualsevol persona, jo què sé, per dir que no siguin autors de primera filera, però que tingui una importància. No, no hi ha previsió de grans coses, per tant és una excusa barata per cobrar i...
Com que no tenen diners aquests senyors, és aquest problema. Abans de parlar del cinema, que comentarem el Gran Gatsby, el Searching for Sugarman, comentarem una coseta de literatura. Hi ha un llibre del senyor Uki Murakami que va treure fa 3 o 4 anys. El senyor Murakami va ser l'any passat un dels finalistes al Premi Nobel.
És d'aquells actors que hi ha escritors que acabaran aconseguint-lo. Jo sé que molta gent li té molta mania a aquest senyor o que li costa llegir. No sé si algú he llegit alguna cosa d'aquest bon home. Tokyo Blues, tot això... Jo he llegit Tokyo Blues, ara que ho dius. És bastant... per dir alguna cosa. Ara em ve la primera brau la Nielista. Nielista, perfectament. És la millor manera de plantejar-ho.
Però a veure, és que és complicat, ha d'entrar en el joc, has de situar com són els japonesos, com és la joventut, perquè està plantejant-te gent que viu... No estem parlant d'un Japó del segle passat, no estem parlant d'un Japó actual, de com viuen, amb aquesta facilitat que tenen per avassar-se a la mort, al suïcidi, a la depressió d'una forma claríssima i sense cap tipus de problema. Jo recordo, no sé si d'aquesta o una altra, una història,
que a mi em va esgarrifar, perquè amb la tranquil·litat que deia que la seva amiga, paro d'adolescents, s'havia suïcidat, però que no passava res. M'entesa que ho vull dir? És com si a tu cambie i et penyes el telèfon. Crec que critica molt aquesta impassivitat de la societat, aquesta serietat en sèrie. Parlo de com treballa en aquestes hores, estirant la tira d'hores treballant, que són màquines, a la filla cap, i que no tenen capacitat de pensar i de reaccionar. I ell intenta crear
un món ni llista, però una mica més bucòlic. A vegades es tira pàgines i pàgines explicant el plaer que ser un noi perquè està en una muntanya gaudint de la natura, perquè és que no té temps de pensar en això. I en aquest cas, l'excusa és el terratrèmol, em sembla que va haver a Tokio. Abans parlàvem de l'Urdeu, no me'n recordo l'edat, però no farà gaire. Clar, l'últim va ser el 2012, que no crec... El del tsunami, no, però és un anterior. Va haver-hi un anterior el 2004, que era el 2005 i tal, que també va deixar... Home, és una sísmica, el Japó, és una sísmica. Clar, ja cada dos partits van caient.
I són històries que estan ambientades amb això. És l'excusa per parlar d'aquests temes. I no és qüestió de desgranar una per una, perquè això no acabaríem. Però bàsicament són històries ni listes, que no ens provoquen una mena d'acció. No és un llibre que tingui una acció. I fins i tot s'acaben oberts. I això jo sé que molta gent fa molta ràbia, que no acabin.
Però com una porta d'esperança, bàsicament. L'esperança tant a nivell de la destrucció com a nivell personal. No cau tant aquí. Aquí ja hi ha prou amb la desgràcia que hi ha hagut per a sobre provocar desgràcies personals i els hi costa. Aquí respecta aquest tema, però hi ha en llibres que a l'índex de mortalitat, per, insisteixo, per depressió, per situacions complicades, per accessos a nivell del que seria els caps de la feina,
I és angoixant a vegades, no? Però escriu molt bé i és una meravella. Però és peculiar. Retrata molt bé, jo penso, la soledat individual. Totalment. Perquè Tokyo Blues és com si els personatges a vegades fossin de gel, no? Exacte. I el que tu dius és com impassible. Tu vas llegint i penses, mare de Déu. Però ho tracta d'una manera com si ho deixés anar
però penso que la destrucció a nivell mental a vegades o problemes mentals es retrata força bé i després la soledat i com a vegades com que no hi hagi res a fer. No crec que sigui com els que tu has llegit que dius que hi ha una mica d'esperança. Sempre juga això. Sobretot juga molt amb la gent jove.
i com treposa amb la gent gran. Parla de pocs personatges d'edat intermitja o d'edat madura. Sempre hi ha aquest vincle. Aquí hi ha un parell d'històries que són una parella jove i tal, que es coneixen i van a compartir amb un senyor gran que li encanta fer fogueres a la platja.
aquella sensació d'anar a la platja, d'estar amb ells parlant, parlant d'allò, del diví, de l'humà. Vull dir, no tant se'n fa el que es parli, però veure com es crema aquella foguera, com aquell senyor gaudeix, disfruta prenent foc en un lloc controlat, no estem parlant, però que al final sap que aquest home morirà perquè és gran, però que a la vegada ell pensa que... no et preocupis, però si jo vull morir, és a dir, dius, no passa res, és a dir...
No, exacte, saps què vull dir? Que ell és feliç amb això, són feliços però que no passa res si aquesta persona ha mort i a més ell ho vol. Clar, dius, anem molt enllà. És una altra concepció, és una altra cultura, una altra concepció de la vida, de la mort, i per tant és així, és molt diferent. El que tu acabes de dir és que és una concepció tan diferent que si tu planteges, per exemple, diu ara t'explicaré una pel·lícula, Tokyo Blues, i expliques
Aquests tipus de valoració dirà, escolta, naïf. Clar, què és això? O la pel·lícula d'Eixabel Cuixet, no? També la mapa dels Sons de Toquiu. Si qualsevol pel·lícula que passi allà, o aquella no me'n recordarà el director... La Sofia de Còpola. Igual que... Home, clar que veuen japonès, o no? Però bàsicament són dos europeus, no? Com estan allà perduts, en aquell lloc que diuen, quina solitud, no? Sí, sí.
O aquella in the mood for the love, t'en recordes? Aquella tranquil·litat amb el tema de l'amor. És un altre ritme que el nostre no té res a veure. Deixa'm fer una cosa, petitona. És un poema que diu... Aturo els ulls damunt d'aquest capvespre, damunt d'un blau de mar ferit pel roig ponent que amara com un oli de badia i crema les clarors que esclaten com el foc que abans no s'estingeix.
Els colors són de fruita i ens conviden al tacte. Enduc un got de vi cap als llavis cansats i nedo entre les roques com si fos un infant per al goig de la pell. Tot és fràgil i etern, quan aleshores s'encalmen i viure és un batec reescrit.
Un aplaudiment al text i a la veu, he llegit magníficament bé. Escolta, et posarem perquè ens llegis poemes cada dia. És que me l'he llegit tres vegades abans. Em sembla que farem una secció de poemes amb en Jaume.
Escolta, no juguem bé. Jo penso que aquest poema, que l'he llegit abans i tal, s'esqueia perfectament amb el que parlava ma mare. Escolteu, amb qui li diries un poema com aquest, per exemple, amb una criatura de fins a 12 anys?
Però què vols? Demana'm un vídeo. I a persones grans, que és el que tu també insinuaves, a persones molt grans també deia que a mi em costa arribar al cap del mes i tenir...
Aquests 150 euros que valoraven avui, que necessitava una família amb quatre membres. No sé si ho heu llegit. Té la marinera. Quina bogeria. Això és com l'època aquella. Això és del senyor Carles Duarte. Aquest és un senyor que diu... Ell presenta aquest llibre, que és un llibre. Jo el que passa és que tinc un tros de llibre.
És un poemari que és tot un homenatge a la Mediterrània, especialment al litoral de l'Empordà i al mar en general com a forjador de sentiments i d'esperances. Els versos de Maríntim, que és com es diu, ens descobreixen un bar viu i proper, un espai de reflexió i d'inspiració en projectes on projectem els nostres anells i els nostres somnis. Ell va néixer a Barcelona el 1959
És poeta lingüista i, a més, ha tingut el gust d'estar amb ell, que és una persona que dona confiança, que tot anirà bé. A sobre és bona gent, a més escriu de meravella, els poemes són magnífics, no? Molt bé, molt bé. I parlàvem de joventut i parlàvem de la gent jove i tal com està. I l'altre dia, amb el tema que vam comentar,
També amb en Jaume estàvem tots, vam parlar de l'avorriment de la joventut, i vam parlar d'una cançó de Mecano, que es deia Perdido en mi habitación. I jo vaig dir, ara mateix per temes logístics no la tinc, però sí que la tinc ara. I llavors, per fer el tall abans de parlar d'aquestes quatre pel·lícules, escoltarem un momentet aquest Perdido en mi habitación dels Mecano.
A veure què passa.
La tele s'acaba i se fue.
Ai, que bé que sonava això de Mecano, en aquells anys. Han passat 33 anys. No pot ser. Any 80 és això. 33 anys que sonava aquest tema. I que jo ballava d'una forma enfarborida amb els companys de buitera bàsica. El viatge a Mallorca de final de curs. I tant, i tant, que sí. Doncs d'un idò, d'un idò. 33 anys han passat? Sí senyora, sí senyora. És una bestiesa.
Molt bé, doncs tenim ara 25 minutets per parlar de cinema. I Lourdes ha passat el testimoni. El gran Gatsby del Bas Lundman. Què tal? Bé, bé. A veure, el Bat Lundman sabeu que el director que va fer a Austràlia, va fer Molin Rus, etcètera, etcètera. Tenim un Leonardo DiCaprio com a protagonista. Després la Karen Mulligan, que és la seva nòvia, no?
Després tenim el Tobey Maguire, que és el narrador de la pel·lícula, per mi encantador, és l'Spiderman, jo dic sempre en relació amb l'Spiderman, no? Llavors, el narrador és ell, en la pel·lícula s'anomena Nick, i aquest és un escritor, comença la pel·lícula, i ell està com si diguéssim retirat en un lloc, parla amb un metge, i al metge li diu... Descansa.
que recuperar-te t'aniria bé fer alguna activitat i tal que t'agradés. I ell recorda que una de les coses que li encanta més o li havia dit al seu pare havia parat era escriure. I comença la pel·lícula quan ell va recordant la seva amistat amb el gran Gatsby. Representa que aquest narrador, l'Spiderman que dic jo, està visquent al centre Estats Units i se'n va a Nova York.
amb tal casualitat que la seva casa està molt propera a la del Gran Gatsby. I ell té com una curiositat, diu que aquí sempre hi ha una casa supermaca, hi ha algú que sempre està mirant a la finestra i està mirant sempre a l'altre costat de l'abadia que hi ha una llum verda. Comença la pel·lícula. La pel·lícula suposo que a tothom és espectacular, tipus Molens Rux,
Té com dues parts. La primera part, tu diries que és gairebé espectacle, espectacle, espectacle. Li encanta això. Aquí darrere hi ha tots els vestiments que s'han fet servir, milers de vestits, de mitges, de no sé què. El principi és com si lluís molt l'espectacle i els personatges no els passa massa coses. Està narrant el Gran Gasbi, les seves festes,
en les seves festes gairebé mai no hi és ell. Jo vaig trobar més tipus com discotequeres d'ara. Vull dir més que unes festes dels anys 20, perquè la pel·lícula està situada sobre els anys 20. I després, la segona part, si podem pensar en dues parts de la pel·lícula, se centra una mica en tota la part més emotiva. Aquest gran Gasby té un amor d'aquests que, a veure,
Que tomba. Sí, que fa cinc anys que no veu. Platònic. Platònic total. Clar, això és platònic, oi? I un amor... Aquesta noia s'ha casat, però resulta que és la que viu a l'altre costat de l'abadia. Però ella és d'una classe social alta, i ell en canvi prové d'una família humil. A llarg de la pel·lícula, sí, ho va desgranant, prové d'una família humil, diu que ha estat a Oxford, tot el peatge que ha estat estudiant a Oxford en realitat no.
Al llarg de la pel·lícula hi ha una sèrie de cenes que penses que això no està molt clar. Acaba relacionat amb el contravant, sobretot amb l'alcohol en aquella època. Estem pensant en una estètica tipo Charleston, una mica el pentinat d'ella. I la segona part que volia comentar és que se centra una mica en les relacions més íntimes entre ella estar casada i ell vol tornar a recuperar una miqueta aquesta relació.
Hi ha una escena que vaig trobar bastant forta, si podríem dir, a nivell real, en la qual ell, Leonardo DiCap, dius tu i jo marxarem i tu deixes el teu marit i tal, però resulta que estan els tres amb una altra persona a l'habitació i diuen no, tu no te la pots endur per això, perquè tu no tens la vida clara, sinó que fas tota una sèrie de coses. Jo, com una disputa, com si estiguessin els tres a veure qui sigui la lleva.
És una mica forta la imatge.
perquè tant recordes, li comença a explicar records d'aquests memorables. És una història que tothom més o menys coneix. És una història romàntica. Hi ha gent que diu que tal com l'ha presentat el director és relacionada amb la que es havia fet el Robert Redford i la Mia Farro. Està relacionada, sí? Sí, la història és similar, però l'estètica, hi ha molta gent que no li agrada,
Bueno, tu em deies, Xesco, que és el de Molín Rux i que retoca bastant, no? És habitual que comenci amb uns principis molt espectaculars. A Austràlia no sé què li passa a Austràlia, a Austràlia va fer una cosa molt més planera, però en canvi en Molín Rux, amb aquella que es diu Baila conmigo, que també era seva, és la primera que va fer, que era una cosa australiana, directament fet allà i com molt local, però també era una cosa molt potent i amb uns efectes visuals una mica així, però on es va estilitzar va ser en Molín Rux,
que és el que dèiem, no sé, et fixes imatges i una postproducció brutal dels trets, no vull que t'estigui fent imatge i imatge, però em retoca molt el que deia. Em deia de Lourdes que el Di Capri estava molt guapo. I jo crec que sí, que aquí seguríssim, potser no l'he vist, però hauria de veure, però estic convençut. I aquesta descol·locació que fa a nivell musical ho fa molt bé.
no és el cas de Sofia Coppola, que a Maria Antonieta, amb una història molt lineal a la parca que moderna, t'entra en ple bersalles amb una cançó de música house. No, des del punt de vista és una descol·locació que no és del tot correcta, perquè el senyor Lurman ja juga això, ja juga des d'un principi, no t'està mentint. L'estètica és una estètica d'època molt ben portada als límits, però en canvi,
La música, estic convençut, com va fer Molín-Ruix, està posant la Madonna dels anys 80 als anys 20. Però li dona un retoc que la converteix en una mena de... El retoc a la música, no? I tant. Mai és la cançó original. Aquí hi ha música de Beyoncé, de jazz, etc. Però jo... A veure... A què no has coneguda? No. A nivell musical, jo no vaig trobar tant que se sortís de línia. De línia.
No és música anys 20, però no queda com despassada. Molín Rúix, totes les cançons que són en totes són dels anys 60, 70, 80 i 90. I estem al segle XX. Però en canvi li dóna el toc quan fa el tango, el famós tango, aquella imatge que fa un tango que és el més conegut potser de la pel·lícula i tal, és la cançó de Polís de Roxana de l'any 78.
versió en tango, clar, fa un tangazo, que això es portava a l'època, i és brutal el que sona allà. Però és un senyor que té molta qualitat. Això se'n diu arrenjament. Totalment, és un arrenjament total i absolut. De tota manera la crítica ha estat una miqueta dur amb ell, en el sentit que jo no he vist la primera. Jo he vist el clàssic. Em vaig avorrir com una morsa. I hi ha gent que diu que està molt més bé al clàssic. I li ha donat el toque tan espectacular que potser hi ha gent que no li agrada.
És una pel·li, és una història romàntica i no crec... La història és la mateixa, però hi ha la vestida... Per mi és Nyonya. És la paraula. La pel·lícula del 74, que dius 75, no sé quan és la pel·lícula, 70 i algo... Em sembla Nyonya. Ella està bé, el senyor Robert Refro fa molt bé, i tal, la història, però... Ostres, hi ha uns velats i uns flus i unes coses que dius... Mare de tu, senyor. Jo me'n recordo. Mira que no estava pensant, he sabut que eren voltes, eh? Però, no sé, ara ja... Llàstima, la setmana que ve s'ho podem comentar.
Els personatges són una mica ganyonyes, i la història també. Jo crec que és que falla per aquí també, perquè la història és un amor impossible, que ell estava enamorat, però que no podia ser. Ell ha fet tota la seva vida, ha fet els negocis, ha prosperat moltíssim, ara és ric, però encara se'n recorda d'ella. Aquesta és una història... No ha fet la seva vida, ha viscut el record d'ella.
És un argument, si es pot dir argument, que s'està a moltes pel·lícules. És un argument romàntic i que a més a més la persona s'ha enriquit, s'ha tornat més fàcil. És un argument idealitzat. El que passa que aquest senyor suposo que ha volgut tornar-la a fer però no és una pel·lícula que diu que t'aporta una cosa nova. I també els dos personatges, els dos actors que fan el personatge de Gatsby,
Un és el Robert Dreyfurt i l'altre és el Leonardo DiCaprio, que també són dues icones, precisament, d'atacs més masculins, guaperes i tot això, que dius, Jolín, com pot ser que no has conegut cap dona més que li has llenat? Una mica com si estigués allà. Una mica jugant, potser és una cloca d'adult també que per espectadors prestadora, no de dir, mira, què estàs esperant aquí, no? Aquests tan guapos...
No volia que cada dia estiguessis... Jo de tota manera em va encantar l'Spiderman. Aquest home és genial. Comença la pel·lícula no de guaperes, sinó que ell va explicar la seva relació amb el Dan Gasby i el vaig trobar genial. I segur que és més interessant aquest persona. Sí, és més interessant tot el que va descobrint, tot el que va passant, perquè ell queda al·lucinat amb aquestes coses.
Però de què anem? Tota l'estona és amic del Gran Gatsby, però no ho té massa clar. Tu m'has convidat, però per què m'has convidat? És un personatge, potser, bastant interessant. Aquest és el creador, que en definitiva investiga i acaba mostrant-te tot un seguit de trets. I l'altre és el vividor, no pot tenir més interès. Doncs seguim, hem d'avançar. Parlem de cowboy, Rosa.
És una pel·lícula holandesa de l'any passat, l'any 2012, que el protagonista és un nen, que es diu Jojo, que té uns vuit anyets, no? Sí, vuit o nevants. No sé si ja s'havia comentat, jo és que ara quan l'he vista. I bé, la història és molt senzilla, no té grans pretensions, i no és més allà tot això intimista d'explicar
en aquest moment just de la vida d'aquest nen, no? Sense donar-te massa explicacions, però sí, amb el dia a dia, amb el seu dia a dia, sí que veus realment la soledat que té aquest nen, no? Viu amb el seu pare, veus com el pare... El pare no li acaben d'enfocar del tot sencer. Hi ha alguna escena que sí que el veus sencer, però bàsicament és quan el millor posa propora miqueta s'ajupa per fer-li un petó, perquè marxa a treballar, o vinga, que me'n vaig i agafa la furgoneta i a veure si...
A veure si arriba a un punt que hi ha un pont. El punt de rivalitat. No saps si és joc o rivalitat. És una cosa una miqueta perquè s'interpreta de les dues maneres. La mare no ho deixaria fer. Rosa, això no he entès. No se li ve mai la cara a aquest noi? No, sí que se li ve. Hi ha moltes escenes que sí, però en un principi no. En un principi veus que estan vivint a casa, que el pare s'acomiada perquè marxa a treballar.
i el nen es queda sol. Si surt corrents, a veure si anirà a l'enganxa i arribarà al pont aquell, que el pare ha de passar per sota de la carrerera i el nen passa per damunt, el que seria un camí de terra. Un lugar en el mundo, més o menys, allò de passar el tren pel davant. Però en aquest cas no hi ha risc. Exacte, no hi ha risc, perquè és un nen petit que dius, però si aquest nen està vivint sol, surt corrents, balla camp a través,
i després torna a casa i el veu que està rentant els plats, que potser cuina, i diu, però aquesta criatura, què passa? Pobret, no? Es troba un dia en aquest bosc, perquè això és una figura que viu en la natura, a les afores d'una ciutat, i llavors, amb un d'aquestes presijades que fa per aquell bosc, troba una criada de gralla que ha caigut del niu, llavors ell, de seguida, l'agafa, l'adopta, la cuida, no sé què, se l'emporta a casa,
tot i sabent que el pare no vol que hi hagi ni animals ni plantes a casa. Encara més soledat parlant. Veus que té una relació per pare, una relació una mica estranya. Dius a veure, a aquest senyor també li passa alguna cosa. La mare no apareix, el nen sí que parla per telèfon o fa veure que parla per telèfon amb ella i després ja es veu que ha passat. Això tampoc no cal desvetllar-lo perquè és el més interessant de la pel·lícula.
Veus com el nano fa esport, juga a water polo, li va molt bé. En canvi, quan li falla la relació amb el pare, a classe o a water polo té problemes amb algun company, com conèixer una altra noia... Una miqueta de la seva vida, com va muntant la seva vida amb aquestes coses quotidianes.
la possibilitat que té un caràcter magnífic, veus que té molts valors, que és un nano... dintre de tot és un nano molt tranquil·let, és un nano molt bo. Però segurament té el pare, no? No té ningú més. A tota la pel·lícula només es veu el pare. Ni els germans, ni la mare no apareix. No, no, és fill únic. Veus que la mare és una cantant de country. Llavors ell sí que escolta moltes vegades la música que té gravada de la mare. Que maco. I diu que la mare s'ha de girar.
La pel·lícula és petitona, però ara el sentir a parlar, com tu deies, venen al cap coses que per mi mateix, o sigui, jo tot sol no vaig ser capaç. Per exemple, això que esmentaves, aquest rep d'aquesta competició que fa amb el pare. La mare no ho deixaria, per exemple, o miraria de nou. No ho sabem, clar, no ho sabem. És com si l'abandonés. Cada cop que marxa a la feina és com la sensació d'abandonar.
Està molt bé. Jo penso que és una pel·lícula que té coses molt amagadotes, que poden ser una descoberta, encara que probablement si li preguntessis al realitzador diria jo no volia fer, però t'hi fa pensar. És que és una miqueta la intenció de dir jo presento una situació, que és forteta la criatura, presento una situació i només com a observadors... A veure, el dia a dia d'aquesta criatura què passa? Com se sent?
Jo penso que fa una anàlisi molt vàlida. És veritat que és una pel·lícula sencilleta des d'aquest aspecte perquè el plantejament és molt senzill. Però té tot un contingut interessant de veure. I com el nano normal, com s'agafa aquell ocellet i com el vol cuidar i com el vol criar. Ve a ser ell mateix, és com se sent ell també. Aquí hi ha una cosa que la podríem posar al costat dels santos inocentes i de la manera que ha mort
La Milana. Allà estem parlant d'una situació social que cal ressaltar la injustícia, i aquí no. Aquí el Rossell tampoc morirà d'un accident ni de culpa per ningú, sinó de la seva
potser pròpia incapacitat per anar més enllà, per ser un ocell més espavilat potser. O pel fet de la domesticació, és com a conseqüència. Són animals que han de ser salvatges, no han d'estar a distratge per persones. Però sí que és interessant aquest paral·lelisme. El santos inocentes és el personatge que és un disminuït, està claríssim, és una persona moserratat,
i com s'identifica també i com protegeix aquest animal. I aquí és un nano que ve a ser també això, una situació també des d'algú. És interessant la relació amb la nena, amb l'amiga aquesta, la relació amb els companys del Waterpolo, amb l'entrenador... Clar que també és la societat que li envolta el seu petit món també. I com ell aprèn a desenvolupar-se i a viure i a inventar-se una realitat, a assumir aquesta realitat que ell té
i que això li ajudi a assentar les bases i a poder anar creixent com a persona. És una edat molt crítica. Aquesta situació no es pot produir si no hi ha la complicitat del pare, que com a gran final veurem que sí que es produeix. I ara el Satchin.
A mi em va encantar la pel·lícula. És un documental que narra la història real del Rodrigo.
La música és una persona com podria ser qualsevol, que li agrada molt tocar la guitarra, però fa tot tipus de feines, de construcció, d'aquí d'allà... I molt a gust, a més a més. I li encanta, i a més a més ho fa en plan creatiu, perquè els arregla coses i la gent diu, mai pensava que això hagués pogut quedar.
i llavors va una miqueta al seguiment aquest típic, que el coneixen, va cantar a diferents llocs, així petitons, que sigui un bar, que sigui tal, fins que comença a gravar, no, Jaume? Sí, sí, sí. Bé, aquest és un personatge que a finals dels anys 60 fa un músic descobert en un bar de Detroit. Detroit en aquests anys ja començava a l'aravellada, o sigui, en definitiva ens faria pensar en Holly Motors o...
o fins i tot amb la gran Torino del Clíniscut, però amb una contundència encara més potent que el Torino, perquè allà potser se centra molt en la emigració i la desestabilització que això genera, i aquí no. Aquí és aquest punt de document d'un teixit social que havia estat molt brillant i de la manera que això ha anat caient,
i llavors aquí pot aparèixer qualsevol cosa i el que aparèix és precisament aquest xicot. És un xicot que comença a cantar en petits llocs però ell va fent de paleta, va fent demolicions i tal. I llavors, de cop i volta, un dels seus discos de les dues gravacions que va fer fins a aquell moment va arribar a Sudàfrica a l'Apartheid i allà el van mitificar fins a un extrem extraordinari. I avui és popular i precisament en el festival aquest que s'està fent a Barcelona
Havia de venir aquest divendres passat, no va poder ser perquè estava malalt, però el podeu trobar, si no recordo malament, ho va dir una persona, el dia 6 el podeu trobar. Les cançons, com dius tu, ajuden moltíssim a la connexió que tens amb ell. Jo crec que és extraordinària la capacitat que ha tingut el realitzador per combinar una exposició d'un ambient
Les cançons magnífiques amb contingut, evidentment no pas conformistes, tot al contrari. I al mateix temps, doncs, el saber combinar-ho això amb tot un seguit de testimonis que el van conèixer i tal.
que no es fa massa insistent perquè tal com va passant el matratge van desapareixent. Surten les seves filles i està molt bé perquè els van fent preguntes de com era el teu pare i a part les dues filles són completament diferents a nivell estètic però a més a més a nivell del que pensen i està molt bé perquè no es fa pesat com tu dius. Has sabut fer una combinació molt bona entre entrevistes. Entrevisten el primer productor, entrevisten les filles i es fa molt a mena i les cançons
Evidentment a Sudàfrica va ser perquè era una cançó bastant de protesta la que va arribar allà i va ser un mite com diu el Jaume. Molt bé, fantàstic. Perfecte. Molt genial. I la Rosa ara ja ens farà el col·lofó amb una història veredera. The straight story. Que has tingut una conya amb això. Aquest sí que ho fa bé. És una història entrañable. És una història que...
Mira, la música, parlant de música, és de l'Angelo Badalamenti, que és molt interessant, una música insistent tota l'estona, recorrent. Us recordo que està basada en un fet real, que va passar l'any 1994. És un avi de 73 anys, diu, això diu la ressenya, ja home, no em miris d'aquesta manera. Que es diu Alvin Stride, de Kilo de Stride History.
És que si no haguessis dit Tavi... Ja no haguessis dit reto. Aquest senyor viu a la localitat de Lawrence, a Hiaowa, i té un germà a Mont Zion, a Wisconsin. No sé si són 500 quilòmetres de distància. Passa una miura de dies per viure.
Llavors li avisen que... o se n'assabenta o amb un tractor. La història és aquesta, el desplaçament que ell fa, el viatge que ell fa, és una road movie. És el desplaçament que ell fa amb la seva cegadora. Primer ho intenta martellar gespa i després ja agafa una cegadora. Això deu anar a 10 km per hora.
És la tenacitat en persona, ha d'anar a visitar el meu germà, perquè el senyor no té més possibilitats econòmiques i ho ha de fer d'aquesta manera. Fa 10 anys que no parla amb el seu germà, trigues 6 setmanes a arribar-hi i passa de tot. Va estar a cants a la secció oficial. El que és molt interessant és per què ha d'anar a veure el seu germà. Com és que han passat 10 anys? Jo al final vaig arribar a la conclusió que estava clar
era ell qui havia deixat d'alguna manera, li havia fet alguna cosa al seu germà o ell se sentia... és una manera de purgar potser i de dir, vull veure'l, vull fer les paus, és el meu germà i avui tenia aquesta oportunitat. Jo al final vaig pensar, a veure, si és que s'han discutit per alguna cosa o es van deixar de parlar, no té sentit que després ell digui
No sé, potser és això. O no importa qui va ser quan dius que no es discuteixen si un no vol. Jo t'ho anava a dir. Jo penso que no és pas tan important el perquè i qui, sinó que es va produir. A vegades un tampoc és el que ho provoca, però sí que s'hi afegeix en la dinàmica. S'abracen, al final, ells dos?
No, és que era un esfrador molt bèstia. No, això no és un esfrador. El germà sí que quan arriba, el germà està allà amb el tope així, ja convalescent, i li diu, diu, que has vingut, diu, has vingut expressament, no?, des de Haiaua, des del teu poble, diu, a la cegadora, diu, has vingut amb la cegadora, expressament per veure'm. I l'altre li diu sí, i l'altre diu sí. Ja està, però és que amb això ja s'entén, que el germà ja capta...
El que era l'importància. El que compta és el viatge, el contacte. Sí, sí, sí. He fet aquest sacrifici per venir a veure't. D'estacar el germà, el Harry Dan Stanton, que és brutal. És un dels millors secundaris del cinema i s'ha de tenir en compte. Sí, sí, magnífica, magnífica. La idea és molt maca.
Encara tenim un parell de minutets. Si voleu comentar alguna coseta més. Jo volia comentar de la pel·li la idea que a nivell quotidià passa o sents casos de gent que fa molt temps a nivell familiar o cosins o germans que no es veuen, i quan arriba una certa edat diuen, després de 20 anys o 30, perquè ho he viscut a nivell real, si no ho faig ara,
I ara el comentar la Rosa això m'ha recordat algun cas també d'aquests que sents més a prop. Això abans era molt típic, quan era molt car viatjar i era molt car trucar per telèfon, la gent es passava anys sense parlar, sense veure'ns. I marxar a viure en un altre poble, en un altre lloc, en un altre país, era un drama. La immigració que es va veure als anys 50, 60 cap a Europa, això era un drama.
I el que és molt interessant de la pel·lícula és tota la gent amb qui se va trobar en ell pel camí. A mi m'ha encantat la escena, tota la part que coneix aquella noia que s'havia escapat a casa, havia marxat a casa, i com ell de seguida li descobreix i diu de quan estàs. De seguida veus que la situació està fumulant. El que importa és la família, que t'estimen. I és lògic que al principi poden tenir una reacció una mica negativa, però t'estimen i segur que et faran costat.
I és molt maca que hi ha tota la sena amb aquella noia. Doncs ara sí que marxem. Ens queden 80 segons per dir adeu. No podem dir més coses. Doncs vinga, fins la setmana que ve. Que vagi molt bé. Adéu-siau. Ara escoltes pel viu d'Esquerra
Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mob. informatiucomarcal.com Ara escolta, està viu despert. Sintonitza, està viu despert. La ràdio de Sant Just.
A continuació us oferim la repetició del programa Emma de Música a mes dilluns passat. Emma de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.
Molt bona nit, una vegada més aquí per compartir aquesta hora amb Carles a les vies tècniques i una servidora que us parla. I com sempre comencem amb la veu del poeta d'en Joan Margarit. Platja de Setembre Sota la volta de rajol a blava que arriba a l'horitzó hi ha el mosaic net del mar i les pinedes, lluents com vidres d'un verd fosc d'ampolla.
L'apostal de la vida que, al darrere, amb l'infantil, difícil lletra teva, i amb la mà de segells de la mort, diu, mai més, papà, mai més.