Bona tarda, benvinguts un dia més, un dissabte més al Babilònia. Estem aquí amb el Jaume Vidal. Hola, què tal? Com estem? Mai n'hem escut noms, eh?
Sempre diem el nom, però mai diem els cognoms. És que amb el nom ja em coneixen a mi. Deu ser un nom molt especial. Millor no el diem, no? I la Rosa Maria Alcalá, que també ben complexa el nom. Com el meu, que jo no el dic mai fa vergonya, perquè jo soc Francesc Josep Ramos, però clar, el Josep no el dic mai. El Josep no el dius mai, és veritat?
No, perquè ve de Pep, això. Clar. A mi em feien la broma, em deien Paco-Pepe. Imagina't quina combinació, eh. Déu-n'hi-do. Doncs re, estem al programa número 18 de Babilònia. Ara ja un cop presentats. Amb tota la seriositat que tenim.
I avui, bé, començarem serios, però no acabarem gaire, perquè comences parlant del Cluedo d'aquesta obra de teatre, que vas veure el Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà, però jo he de parlar després del Love and Sensual Show, que ja ho diu tot el món. Va ser una cosa eròtica, festiva, que dic jo.
i que ja comentarem amb breu. Amb ets lluts. Amb ets lluts. A nivell literari, la Rosa ens farà un esment d'aquesta novetat de l'Ildefonso Falcones, la reina d'Escalça, i el Jaume es parlarà, amb aquest Diccionari Vintage que tant estimem aquí a la Pilònia, amb el concepte de repera. És a repera. La pera ja és prou important. No s'imagina ja el quadrat, no? Bueno, bueno. I llavors...
I com sempre acabarem amb cinema en aquest cas parlarem del vol, ui quins galls, una pistola cada mà al llarg dels núvols i The Master del senyor Paul Thomas Anderson.
I també farem uns clàssics d'aquests de fa deu anyets. Bueno, deu anyets no. Una mica menys. Sí, perquè soles té un seu. Soles sí, soles sí que es té. Potser altres no, tens raó, perquè els que són soles ciegos, tres o quatre anyets, soles a la mina, i la cinta blanca potser menys encara. Que jaume, jo no he tingut el pla de veure amor,
M'han dit que és bastant culpidor a la pel·lícula. És molt seriosa.
a vegades, no? El Haneki et toca una altra vegada la fibra. A veure amb l'espectacle que vas veure. Sí, molt bé. Quan parlem de la cinta blanca, ja sé que potser no té gaire cosa, m'agradaria que ho parléssim perquè tinc ganes de veure-la i no tinc el moment de veure-la. Està clar que acabarem seriosos. Sí, sí, sí. Molt bé, comencem amb el col·leador Jaume, que jo he jugat molt de petit tot seguit aquest joc, que ens ha passat molt bé. Jo encara amb les meves nebodes encara juguem. I tant, està molt bé. Què tal, aquesta obra de teatre?
Bé, aquesta és una obra de teatre que s'està passant, com deies tu molt bé, en el Patronat Cultural i Recreatiu, però que paral·lelament té una altra ubicació, que és al Centre Orfeó Catalònia d'allà a Cornellà, també a la part de dalt, al Pedró. Llavors, el que es fa és, concretament, estar enmarcada aquesta obra dins el vuitè concurs de teatre matern Ciutat de Cornellà, que cada dos anys es presenta.
No he tingut oportunitat d'anar a veure'n gaires, però aquesta em va bé i vaig acostar-me'n allà. Bé, Cluedo és un obra que... el repartiment és de l'Antoni, l'Antoni que representa l'obra és en Félix Pérez, Rebecca Gosano, us dirà poca cosa perquè lògicament és a Matert, oi?
El director és en Marc Ordó i en definitiva és una obra que ens vol acostar a aquestes constants que tantes vegades trobem a la televisió amb aquestes sèries d'investigacions policials, però en aquest cas s'acostaria més al senyor Hitchcock
I, què et diré jo? Doncs una cosa semblant a aquella que... expressos en un tren... Ah, estranyos en un tren. Estranyos en un tren o tal, que anem a la recerca de qui és l'assassí de tot un seguit de personatges que segueixen concretament 3, 6, 7 persones. Llavors, el que està molt clar és que la proposta és perquè nosaltres juguem.
Tu acabes de dir això de Cluedo, que ho fèieu de petit, això? És un joc, és un joc de taula. Exacte. Que jugàvem. Doncs és això. Sí, sí, sí. És endevinar a veure qui és l'assassí. I et van posant tot un seguit, diríem, de petites seqüències o plans allargats, no? I després et fan, o sigui, et proposen a veure que endevinis qui és el culpable. Val a dir que l'obra té la capacitat
no de seduir, però sí d'acceptar tot el que és la representació. Està molt ben feta, estan molt ben vestits, això representa una època passada, perquè això que està constant avui semblava fora de joc. I el que no funciona, segons el meu criteri, és la proposta
No de joc, això pot estar més bé o més malament, segons qui ho accepti. Com es plantegi, la estratègia. Si analitzem, per exemple, una pel·lícula com El perfum, que avui en parlarem, perquè és el mateix realitzador d'aquesta... El Tom Tweeker, de l'Alta dels núvols. Exacte.
Doncs és molt dir, és una obra que dius, caram, quina modernitat de plantejament d'una persona que acaba anant a... Aquí no, això és un joc, no sabrem res de cada personatge i el perquè pugui fer-ho, sinó que es tracta d'endevinar, en tot cas, a partir de l'actuació d'entrades i sortides que en tot moment es produeixen a la pantalla. Sincerament, molt poc interès, no? Ara, la posta en escen, el treball i tot, bé, que probablement és el que més valoren
i això ho sabem tu i jo, perquè moltes vegades hem entrat en contacte amb el cinema amateur, doncs les persones que amateurment proposen alguna obra representada. Que sigui representada. Bueno, molt bé. Jo penso que val la pena i s'ha de recolzar molt, perquè és una fàbrica de talent, és una fàbrica d'il·lusions i de cultura.
Hi ha molts grups. Jo vaig canviar el mas nou al grup de teatre. Ho fan molt bé, fan obres interessantíssimes. Oblidem que molts artistes actuals, i sobretot abans, potser no tan ara, però en èpoques prèvies que tampoc hi havia aquestes escoles tan clares de cinema o a l'Institut del Teatre,
Molta gent sortia d'amateurs, sortia del carrer, l'agafaven, feien unes proves, eren bons actors o no bons actors, però com a mínim entraven dins de l'Starsystem. Però bé, això va a èpoques i períodes. Val a dir que hi ha una pel·lícula que té el mateix títol,
el Joc de la sospita del 1984. Jo tampoc l'he vist. És una adaptació d'una obra de Marc Cardó, l'obra de teatre, com he dit abans, i llavors el grup fa patir de Constantí, concretament. I llavors això està ubicat a la Nova Anglaterra, a Mansio Hill, del 1957. Estem parlant de 60 anys enrere.
i amb unes constants, jo diria, si no aristocràtiques, tot a píndol, per dir-ho d'una manera, sí molt proper en aquesta constant. Bé, una carta d'invitació, una mica com allò de... Com se deia aquella... Cap de tres esposes, no? Ai, sí. També tindria una relació amb aquella. Us ho recordeu? És una pel·lícula més elegant i més popular, aquesta pel·lícula. M'agradava molt.
Bé, doncs no deixem el teatre a mater. En aquest cas, teatre no, l'espectacle a mater. Ara ja ve, ara va de bo. Ara ve a la punta del programa. Us vaig a posar... Vinga, Xescu, va, posa-nos en situació. Us vaig a posar una mica de música per posar-vos en situació del que va veure una d'aquelles noies amb aquest espectacle. A veure si coneixeu la pel·lícula. Això és un joc, com el coledo.
Vinga, Jaume, que ja ho tens. Vinga, vinga, vinga, vinga. O Cabaret. Però, oi? Mira bé. És aquell altre, ja sé. I Molangus, tampoc? Eh, senyora? Molangus, amb la roseta aquesta... Amb Nicole Kidman. Nicole Kidman, no? És a dir, aquesta cançó la cantava la Marilyn Monroe, que era els cavalleros preferents rúbies. És el Sparking Diamonds.
I és la versió de la Nicole Kidman. Però hi ha una altra obra que també està cantada. Com se deia aquella que parla de la capujada dels nazis? Ja me'n recordaré. Ja apareixerà. Tranquils. Algo de l'Àngel. Té un títol... La trobarem segur. No, no, no. La trobarem segur.
El que volia dir a raó d'aquesta cançó, que encara que no sembli molt sensual, és que... És que a la Nicole Kidman li costa una miqueta sensual. És fredota, ella, pobra. I cada vegada més, amb allò que es posa del Botox a la cara, al final no es moure. Està molt estirada. Perquè, pobreta, va tot el dia jo, que ja semblava una nina, que deixi ja i que s'arrugui i que faci papers dramàtics, com fan tots els actors d'aquest món, i actrius d'aquest món. A part d'aquesta crítica. Això venia a compte perquè aquest divendres passat
al Casal de Joves d'aquí, de Gran Degràcia, vam anar a veure un espectacle que es deia Love and Sensual Show. És una història, rotllo final de curso, totes les coses com siguin, d'una empresa que tampoc farem promoció. Si paguen, farem promoció. No, és una empresa, ho direm que es diu... Per viatge de fi de curs? No, no, no. No, directament no. No és candidat a viatge de fi de curs. Que és broma, Rosa. Es diu Feeling Woman, aquesta promoció, i fan
Pull Dance, que és el Pull Dance, el baile de la barra, allò... aquest rotllo americà... Allò es diu Pull Dance. Sí, que doni do, eh, que s'ha d'estar fort per fer aquestes coses fortes, en aquest cas, perquè tot s'ha de dir, i aquí, en aquest cas, des del punt de vista masculí, s'ha de dir que era un programa que les dones, amb el sentit més, entre comèlles, eròtic, s'avorririen perquè no va sortir cap noi, tot eren noies, d'acord? Excepció d'una peça. Bé, què significa això? Per què vam anar a veure aquest L'Ofensensual Show? Era una història,
de gent que va a aquesta acadèmia i que van posar temes eròtics i feien ball eròtic, sense arribar a límits, bueno, alguns sí. Altres era el ball dels vells, d'això tipus el Bollywood i tal, aquesta història. Sí, sí, sí, la dança del vell i aquestes coses. Altres tipus Charles Stone, com és aquest cas. Buscava una miqueta aquesta línia més divertida, però sempre totes anaven vestides,
amb, ho diria malament, lenceria en català, amb roba interior. Cotilleria. Cotilleria, exacte, és correcte. I, bueno, una miqueta és el fet que, bé, era una situació que una miqueta pretenia fer barrejar el ball amb l'arotisme, sense arribar, evidentment, a extrems, massa enllà. Bé, els números es deien algo així com, per exemple, erené, l'amor romàntico, arcana, l'obsteno de l'amor,
de Frankies, Brides, Lujuria de Satada. Buscaven sempre aquest joc, moments una miqueta de queers. Què passa? Que ho veus? No era psicoeducatiu? No, no. Aquí sempre el que deien, promocionem el que seria el tema mater.
Més d'un, imagino que estava psicodèlic. Estava psicodèlic. Perquè de tant en tant sortien alguns crits i alguns aplaudiments espontanis i coses d'aquestes. El públic entusiasmat, no? El públic masculí entusiasmat. Per això és el que dic, que ja en aquest cas anàvem amb un grup de nois i de noies, perquè són grups i mixtes. Les noies, ja està bé que no surti cap noi i tal.
Bé, a veure, estic fent la broma amb respecte a una cosa que, evidentment, aquesta gent va fer els seus esforços, gent que va fer molt bé, gent que no ho va fer tan bé, lògicament, gent que va fer-ho espectacularment bé, les coses com són. Hi havia escenografia a vegades molt ben feta, però bé, es podrien dir moltes coses en positiu i en negatiu, però ho deixem així perquè va ser un esforç, va estar molt bé, però és popular, que és el que diem sempre, que per 3 euros vam descobrir un espectacle de dues hores i escaig, va estar molt bé,
I ja està. I si hi havia alguna persona amb altres sentiments dividinosos, cal ser que hi havia, que hi havia, perquè hi havia gent que feia fotografies que estava prohibidíssim, perquè això es penja a internet i, clar... Home, és la imatge personal també. Lògicament. I aquesta persona sortia amb calces, però calces, vull dir, em refereixo a tot maco, no res que sigui... Amb bon gust. Amb bon gust, totalment. Vull dir que això no era cap problema. Bueno, hi havia molt de control, això va estar molt bé, perquè, bueno, no sé, hi havia qüestions.
No entenc com pot estar el mal gust amb això, però bé, vull dir gràcies. No, no, no, mal gust, no, jo crec que hi ha una part de mal gust, sobretot, bueno, no ho diré. Ai, Don Ido, vinga, va que... Callo, callo, callo. Escolta, perdona, jo... Ja tiro els papers. Jo vull manifestar una cosa. No fa massa que vam fer una conferència, concretament aquí a Espluga, aquí al Ginestà, és allà, no.
A la Teneu? No, a Esplugues. Ah, a l'Avents. A l'Avents, sí. Vam contractar una pallassa i parlàvem de sentiments i emocions. Carai, que ens va emocionar d'una manera extraordinària la pallassa i ens abraçàvem allà tots perquè ella era la primera. Bueno, mentre es fos abraçada... Que els abraços fan miracles, que són molt sancs i curen moltes coses. I tant que sí, i tant que sí.
Anem Rosa a la Reina d'Escalça del Lleidefons Falcons. Ja anem més en sèrie. És la nova novel·la que acaba de publicar i ha sortit ja a la venda. El Lleidefons Falcon és aquest escriptor que és advocat.
El Falcones, sí, sí, és advocat i és escriptor. Ell l'havia fet... Que no el barregem amb l'altre, el Falcó aquell que també robava coses diners. I el Defonso Falcones. Ara, que les coses quedin clares.
Recordeu que ell va escriure l'Església del Mar, aquella novel·la que a tots ens va sorprendre, perquè és la construcció de Santa Maria del Mar, que és una xulada. I vam descobrir tota una forma de viure, de creença, de col·laborar, de sacrificar-se fins i tot. I bastant real. Exacte. Bastant real. Hi ha coses que no, que es pot diferir. Una realitat novel·lada. Però molt ben feta. Molt ben feta.
Després va escriure el segon gran èxit, va ser la Mada Fàtima. Jo aquesta no la vaig llegir. Horrible. Jo la vaig deixar. M'anava molta il·lusió. Vaig començar a llegir-lo i em vaig agovir tant. És que ni me'n recordo de què anava. Mira què et dic. L'oblides en la ment i queda allà. Tema àrab, suposo. Estava vinculat a l'època... Sí, sí, tu mateix ho has dit. L'època prèvia...
Mil cent i escatx. Estava per aquí la cosa. No era tampoc l'època del rei de la Granada, era previ a tot això. Però els sabates estaven aquí encara. I califats i tot això. Era bastant de llongísim. A veure què tal aquest. De moment no l'hem llegit, però acaba de sortir també. Es diu la reina d'Escalça i és sobre els gitanos. Sobre l'èxit que van haver de fer els gitanos a l'Espanya del segle XVIII.
Res, us llegeixo un momentet la mica de ressenya que ha fet el Jordi Gnobka, que la va fer al diari Ara, parlant precisament d'aquesta novel·la. Diu, Farcones s'ha decidit a explorar les ciutats de Sevilla i Madrid de mitjans del segle XVIII. Després de la Barcelona Medieval, que era l'església del mar, i la Córdoba Morisca del segle XVI, l'escriptor s'interessa ara per explicar el periple del poble gitano
durant la seva persecució. L'any 1749, Ferran VI i el marquès de l'Ensenada van dictar que s'havia d'arrestar els gitanos. Ens fa la memòria, els balcones. Diu que els homes els enviava a treballar a galeres. Sí, sí, però fixeu-vos-hi. Diu que les dones se les tancava a la presó fins que morien. Clar, separats, homes i dones, era impossible que es reproduïssin. I d'aquesta manera, el rei pretenia acabar amb la raça. Això era Ferran VI.
Deu-n'hi-do. Deu-n'hi-do els ferrans. Deu-n'hi-do, deu-n'hi-do, si tenim aquí... Però es van equivocar perquè els gitanos es van capturar, que van capturar, perdó, eren els que estaven assimilats i vivien en pobles i ciutats. Els que anaven d'un lloc a l'altre van acabar fugint. Una mica per situar de què va tot això, superinteressant, com sempre. Jo crec que sí. Aquesta persecució, aquest odi, aquesta expulsió que sempre hem pitut
han patit el poble gitano, el poble jueu, diferents. L'altre dia un company deia que no l'ha pogut llegir encara, ja està lògicament a la venda, però que les crítiques han sigut molt positives. I que torna a ser una mica l'Eldefonso Falcones de l'època de la catedral del mar. Jo confio, perquè és un bon escriptor. És un repte, és una altra alternativa i és una altra opció que tenim també.
Avui estic veient que no acabarem serios, aquest programa, perquè he de parlar de la rapera, ara Jaume. La rapera? Ah, la rapera! Per això vull dir que ara, un moment seriós, ara un altre cop a la catxondo, això no és seriós, eh? Bueno, vols dir que la rapera és catxondo? Jo diria que no. No? És la rapera, no? La rapera, no. No és com de divertit, o no? O ara ja ho vaig despistar? Explica'ns-ho, explica'ns-ho. Diu, què és la pera? O amb prefix intensificador, què és la rapera?
és una manera vintage de donar-li importància a un fet o una cosa. Això és com dir que el Xesco és la rapera. Gràcies.
Com es nota que sóc el director del programa? Encara que això de directors amb aquest programa em sembla que no hi ha ningú que sigui director. Això de la selectivitat és una cosa que no em preocupa. Gràcies, Jaume. Molt bé. El diccionari... No, però quan és cert això encara té més importància i llavors és seriós. Tu t'ho prens encara amb una mica de broma. Amb aquest programa tu som la rapera.
Ja està. I és veritat, no se donen més voltes. Com es diu un peral? Un reperal. Un parell. Som un parell. Un reperer. Bé, llavors hi ha algunes petites explicacions com, per exemple, en el diccionari català, però també Valencià Balear,
es registra més de 70 variants de pera, però avui dia és una fruita de cadència. Jo no sé de llei de què anem a pensar. Quantes varietats de pera has dit? Avui dia és una fruita com deia, i encara amb l'expressió partiperes, aquesta és una altra, però en aquest cas seria tot el contrari. Partiperes vol dir que s'ha acabat el rotllo. Això tira cap allà.
I el que diu aquest senyor, Vicenç Pagès Jordà, que és el que ens inspira en aquest espai, diu que probablement aquest devia ser l'origen de la pera. Primer partint peres, però després algú li va passar pel cap i dic, no, escolta, no partint peres, sinó tot el contrari. Hem de ser la pera. O hem de ser la rapera, per encara més dir. Això que dèiem.
I llavors dins la tipologia creativa podem buscar l'origen de l'expressió. En el lladre de Camí Rral, Joan Serra, conegut amb el motiu de la pera. L'expressió és la pera, no està documentada abans del segle XIX, que és quan va viure aquest senyor. Llavors se suposa que això va néixer en aquest punt concret quan va existir aquesta persona. Bé, us puc donar més detalls, com per exemple
n'hi ha per llogar-hi cadires seria una altra d'aquelles expressions que també s'utilitzen per dir que està fora de la normalitat, això és quan vas a parar. I aquí no parla en plan barruer de les peres? És veritat. Què vols dir, en el sentit de tocar la pera? No, en el sentit que és una expressió barruera dels homes quan parlen dels pits de les dones.
Ah, d'acord, ostres... És veritat, és la forma molt catalana d'allò... Jo t'he vist de seguida. Perdoneu-me. Quina espera és d'aquesta senyora? És una forma dignos, gaire agradable. I tu, i podria afegir allò de fama ni carn galina?
Ui, que us veig molt posats. Que això ho posa aquí o no? La culpa sempre és l'escriptor. O si acabem, acabarem que ens faran fora, directament darrere d'Esvern. Cada dia hi ha una altra petita coseta. Tot això també fa pensar en un lector del petrofet que en un consumidor dels
En un teatre que els caps de setmana fa de monitor d'escoltes, on un comprador de les desaparegudes galeries del CEPU només conec quatre expressions més retro.
Cantidubi, Demacier, Pistonut i, hòstia, empatinet. Això és boníssim, eh? Això final. Ostres, m'ha agradat això, eh? Lo de Pistonut sobretot és com molt... És com allò del Càspita, no? És com el del Càspita, és molt antic, no? Sí, sí, és com ja una mica de modern, no? Molt bé.
Això no és TVE, és llenguatge de TVE. Sí, però jo recordo de petit d'Icaspita, jo sóc ella de petit. Fem una mena que jo estimo la samarreta recordant el Marlon Brando. I ja que he parlat de les peres, tu parla de la samarreta Marlon Brando. En el tramvi anomenat de Sitx. Impressionant. I dèiem que si el cinema també fes olor... És que primer et fixes amb la samarreta i després ja veus l'actor.
S'ha de dir que és un senyor atractiu i que l'Albert és un mitaròdic. La llàstima és la seva evolució posterior.
No sé si va patir alguna malaltia, però ja estava molt bé. Després era la llei del silenci. Es queda molt bon actor. El rostre impenetrable que va dirigir.
No, jo no vaig entrar gaire. Més eràtic, més soso no acabava de ser. I després ja quan feia del para de superpam, ja... Ja la cosa ja començava a minvar. A més, es que estava fent amb els indis Navajos o no sé què. S'havien involucrat molt defensant aquella causa. És que a vegades aquests actors se'ls lleva una mica la pinça i... Exacte, senyor. Sí, sí. Però bueno, el tema de les samarretes, mira...
Les dones també els fixem amb les samarretes dels homes. I tant, és que està molt bé això. És que és el que diem. La gran qualitat de la pel·lícula del tramvia anomenat de Sitx, quina meravella de pel·lícula en tot el sentit. És una pel·lícula magnífica. El que és tot és tan afinat i tan bonic... Però és que ja és la base, no? Fes Tennessee Williams, a partir d'aquí des de la base, el que és ja aquell guió magnífic, aquella obra de teatre espectacular, portada per que peazos de actores, esclar. I és aquest cinema clàssic,
Aquesta línia és espectacular.
Tu no et trobes que és una pel·lícula que justifica que l'home sigui el que és? Ui... Home... Ui, ui, ui, aquí quins temes que estem tocant, ja. Jo només em vull quedar amb la part estètica. A veure, no hem d'oblidar que hi ha tot un missatge, hi ha tot un tipus, una tipologia d'home. Home, i tant. Que jo en absolut, en absolut, no, jo en absolut em puc identificar amb una coixacina. Que bo que està marlombrant. Per això dic que a nivell estètic està boníssim. Jo ho he dit abans.
Primer veus la samarreta i després el l'actor. Després ja veus si ho fa bé, si no veus la història i tal, però és una cosa molt humana. Està impressionant amb el personatge. Ara farem un gir una altra vegada, comencem la part de cinema, i justament, com estem parlant de l'odiví de l'humà,
De nou, farem una mica d'entradeta musical amb una cançó molt coneguda de Rolling Stone, que es diu Simpatia pel diable. Ah, em pensava que l'havíem d'endevirar també. No, això serà més xungo. El xef s'està posant una mica... s'està posant a prova. Ja us ho he dit, ja no puc fer la... Això és com una revàlida. Exacte, gairebé, gairebé. Doncs una miqueta, solamente, i ara comencem a parlar del tema. Un segon.
o un problema tècnic solucionat automàticament. Superable, mona. Té un motiu. Té un motiu, aquesta cançó. I quedeu-vos amb el ritme, amb la forma d'aquest tipus de música. Rolling Stones feia rock, però tenia moltes influències de la música blues, de la música negra, que es feia als 60s, d'acord? És una cançó amb 70s, que té un ritme i tal, d'acord? Per què explico això? Perquè la pel·lícula El vuelo, que és el que parlarem ara,
De Robert Zemeckis, mira per on, Robert Zemeckis fa una pel·lícula tòricament sèria, nominada als Oscars, que també, alguna cosa ha fet, però sempre és més aviat com més festiu. Aquí toca un tema seriós, que és el tema de les addiccions. I justament de l'alcoholisme barrejat amb altres drogues com la cocaïna, etc. La pel·lícula en si mateixa és d'Ansel Washington, estava nominada a l'Oscar,
Jo crec que serà una miqueta més dràstica amb això dels Òscars. És la quota d'actor de color que ha de tenir els Òscars. A part de la Michelle Obama, que va presentar al final la millor pel·lícula, que ja va ser, no cal que guanyés cap actor de color, perquè ja va ser de rèpera. Mira, mira, mira, de rèpera, veus, utilitza-la. No, però em refereixo que, en aquest cas, el sordat del Seguacito, tremendament gras, és un paper d'una persona deixada,
és un pilot d'avions que pateix un accident, aquell moment de l'accident és espectacular, però pateix un accident al qual resol molt bé. Vull dir que hauria pogut ser molt pitjor, però la seva parícia i els seus anys de pilot fa que quan s'estavella l'avió sobretot morin 6 persones de 102 persones que n'hi ha, entre ells dos tripulants, per tant, 4 morts simplement. Però clar, prèviament aquest senyor havia begut, perquè tenia problemes amb la beguda i tal, i ara es planteja, és a dir, fa un gir la pel·lícula,
i comencen a aparèixer tots els tòpics americans. Dius, això és Robert Zemeckis, ja està, ja l'hem liat, perquè comença molt bé, però... I et planteja els mals de cap, lògicament, d'aquest senyor, pel fet de dir, soc alcohòlic i, per tant, que hagués hagut de fer, potser ho hagués pogut fer millor, però, en canvi, és un heroi per l'altre costat, té relacions amb una noia que és jonqui, per tant, ja introduïm aquest tema, i sempre, que estem veient el moment de la cocaïna, en el moment de l'alcohol, en el moment de la droga,
sona música rock. És curiós. Sona música rock d'aquest tipus. Per això he posat la cançó. Molt bé aquest detall. I et quedes i dius a veure per què s'associa la música rock al sexe de drogues i rock'n'roll, que és un clàssic. Per això entra en uns tipismes, o com es diu tipicismos, és com dir-ho, tòpics, que et tiren d'esquena. I després ja la cosa se'n va complicant perquè llavors intenten salvar
anul·lant les proves que ella estava begut, perquè, clar, tòricament ha salvat molta gent i tal, però, clar, curiosament, la llei americana, quan hi ha sis homicidis involuntaris, és cadena perpètua. I ella ha fet sis, justament. I són coses com molt agafades pel darrere, fins que, cap al final, quan dius que tot està solucionat, hi ha un altre gir encara pitjor, no pitjor, no, a veure, millor per les consciències, per la consciència, però pitjor per al personatge principal.
Deixem-ho així. Però realment s'ha de dir que ell ho fa molt bé. Al final és una mica repetitiu. La pel·lícula val la pena. Això no és una pel·lícula que sigui avorrida, s'ha de veure.
T'assembla una mica a la teatre? No és una proposta de joc, això? Fas culpable o no? Sí, sí, sí. Juguen a això constantment. Ja ho he sentit, ja, ja. Juguen a això constantment. Ho he escoltat amb més d'una visió. Clar, clar. Però clar, jo crec que li falta una miqueta una direcció més, més, més objectiva, no? Que no sigui la del semi. Exacte. Que és el problema que hi ha aquí, no? Però bueno, passem una pistola en cada mano. Vinga, sí.
Ai, mira, això sí que va bé. Aquest tòpic també és el que intenta... Hem parlat de peres, hem parlat de pistoles... Més seria la imatge de l'home així molt home. Tengo la pistola en la mano.
Una en cada mà. Una pistola en cada mà. Jo pensava que era marciano, com que tenia dos. Avui no ens entrem. Rosa parla i callem els homes que avui ja estem. És una pel·lícula superinteressant, perquè atracta aquest tòpic de l'home
Això és superhome que no té problemes, que tot ho soluciona la vida. Aquest tipus així de western, així amb les pistoles. Dues pistoles, eh. Una queda de mas. Deixem-ho clar. Només es fa menció, un copet de la pel·lícula es fa menció d'això. Diu que els homes aneu així. Ja us dic, tot el contrari. És trencar aquell tòpic i veure, surt un remillet d'homes
Cadascú amb la seva problemàtica, ja sigui per l'edat en què es troba, pel moment que està vivint amb la parella, o a nivell familiar, perquè té fills si són petits i no sé què, o a nivell de feina, que té feina, que no té feina, que si té diners i no té diners... Bé, és això. Són situacions molt... A veure, són divertides, són situacions serioses, perquè déu-n'hi-do, la vida és sèria. La vida és sèria i és el que ells se n'adonen. És que ningú ens havia dit que la vida és això. Són aquests problemes.
i que t'has d'enfrontar i que ja no tens aquells adults que et protegeixen i que estàs tu solet aquí i no val empassar-s'ho tot. I ja està. També és començar a explicar-ho. I això penso que és molt positiu. Perquè veus com aquesta complicitat entre els homes, com ja comencen a explicar-se també les seves coses.
entre ells o amb altres dones. No amb la seva parella, això és curiós perquè no veus cap d'ells que amb la seva parella s'expliquin les coses. Ho plantejam com ho expliquen amb un altre. Són situacions d'orilles, situacions serioses però tractades amb un sentit de l'humor impressionant.
Impressionant, gaudeixes molt amb la pel·lícula. Candela Penya es mereix al Goya i al Gaudí. És la escena que més em va agradar, la de Candela Penya amb aquells ascensors baixant després d'una mica d'encerrona que li fa Eduardo Noriega, el personatge que fa Eduardo Noriega. És genial. No vull explicar-ho perquè no vull desvetllar res perquè val la pena gaudir de cada escena, de cada personatge. A més és un planter d'actors i d'actrius
Impressionant. Tots coneguts i de molt prestigi que han fet coses molt maques. Candela Peñas, una d'elles. La Cayetana Guillén Cuervo, també té un paper petitet. La Leonor Guadlin, també. Segur que em deixo alguna, no? I de nois, doncs mira, des de l'Esbaraglia, el Lleonor d'Esbaraglia... El Javier Càmera. El Javier Càmera, el Redoldo Noriega, i l'Argentí, aquest que m'agrada, el Ricardó de Harín.
El Lluís de Sart, és impressionant. És que el Cesc... El Eduard... Com és Eduard? Rodríguez. Rodríguez també. És que a la ciutat i a altres pel·lícules també es rodeja sempre de gent molt bona. Sí, sí, és escicoral. És una mica una pel·lícula... Sí, sí, sí. Són actors potents. Passa una molt bona estona, agrada molt tant als homes com a les dones, edat molt diferents,
I a més et fas reflexionar sobre coses. I dius que alguna cosa està canviant. Això que sempre reivindiquem, no només les dones. A l'Hospital del segle XXI el paper de l'home s'ha d'adaptar. Igual que les dones hem anat evolucionant i encara estem evolucionant, els homes també s'estan adaptant a les noves. I dius que aquell perfil, aquell tòpic de l'home maco,
Això és que no té cabuda, és que són persones i has de viure com una persona. I per l'edat dels actors estem parlant de Quarentones, no? Sí, sí. Potser aquesta crisi dels 40 també, oi que sí?
Potser sí que no he viscut l'experiència dels 40. Haurem de parlar amb qui hem de parlar.
Escolta'm Jaume, això de l'Atlas de las Nubes, a mi m'han dit que el llibre és complicadíssim, que són 5 històries separades que es connecten per un film molt petit i és un desastre. El llibre no és un desastre, és molt complicat seguir-lo, que la gent se govia. I clar, han fet la pel·lícula i tu em deies, i em dius que Bukowski... No costa res. És fàcil de seguir, no? És que es veu que s'ho han pres una miqueta la lleugera.
I ara m'ho expliques, també m'han dit que amb aquesta pel·lícula s'ha tornat a reinventar el cinema, m'han dit això. Com va fer Matrix, que va reinventar una forma de fer cinema, diuen que amb aquesta pel·lícula la forma, formalment, també l'han reinventat, és cert això? Ui, això és molt gros, no? És que a mi m'han dit això. Jo el que sí que et puc dir és que la impressió que vaig tenir és que veia diferents pel·lícules alhora, o sigui, diferents gèneres, diferents estètiques,
reconegudes i modernitzades. Vull dir, això sí que ho dic, no? Per exemple, doncs una...
un atac que podríem trobar identificat amb la guerra de les galàxies, quan els dos protagonistes s'escapen, doncs aquí també està reproduït això, o bé aquell desafiament total que s'escapen els dos. Molt millor, estèticament té molta força. És francament reixit i novetós. Això sí que hi estic d'acord.
I altres coses, a veure, això que deies de la dificultat del llibre per interpretar i perseguir i la facilitat que té la pel·lícula, jo crec que està molt clar. I després una altra cosa encara, crec que és una pel·lícula que com diu, o ens ho va dir el dissabte passat, que vam estar parlant i tal,
Un company nostre, que es diu Albert, diu que és una pel·lícula que té una característica fins i tot infantil. O sigui que els infants, si són així com una mica més grans, entre 10 o 12 anys i tal, la veuran d'una manera absoluta. Perquè és que és molt accessible, estètica, però també a nivell de plantejaments. Per exemple, una altra, m'imagino que també volia dir això,
La caracterització de cada personatge pensa que cada actor té 56 papers, i en canvi són molt identificables. Ara estem en l'època tal, perquè això representa que el segle XIX, i fins i tot ens planteja una història que va cap al segle XIX.
cap al 2100, una cosa així, no? Una modernitat, una cosa extraordinària. De què va la pel·lícula així en genèric? Doncs per tot un seguit de persones que creuen que vivim diferents vides s'identificaran totalment. I tota persona que en aquesta vida té molt clar que la seva mentalitat és que és part d'una gran cadena, una petita part,
que el que cal és que aquella petita part, aquell graó, sigui sòlid i no es trenqui. Perquè, en definitiva, el repte humà va més enllà dels temps passats i dels que vindran. Jo crec que això és molt bé. La pel·lícula està bé. La gent diu que és molt fluixa. Això també m'ho han dit a mi. Perquè no és una pel·lícula que no és encertada.
Tu què et sembla? Si la poso al costat de Demaster crec que aprofundeix molt més sobre allò que toca. Però això que t'acabo de dir jo penso que el que provoca és que aglutina dues constants ideològiques fins i tot o filosòfiques completament oposades i les harmonitza perfectament. O sigui, sap donar-li un to que tant uns com els altres ens identifiquem
i en definitiva podem arribar a partir d'aquesta pel·lícula si més no a un principi de solució de la nostra
Capacitat d'entesa, no? O de discussió. Una mica com el PSOE i el PST, no? Més o menys, no? Estarà amb aquesta línia, no? Sí o no? Sí, sí, sí, sí. A partir de Pérez. És un... A partir de Pérez, però ja veurem si cadascú et porta una pistola a cada mà. I es foten quatre tiros. Això també és veritat, eh? Però són molt xulillos, eh? Aquests del PST, són molt xulos, eh? A la millor, acabes de venir que això serà la rapera i... Exacte, exacte, exacte.
Veus com avui no és un programa seriós? Avui estem aquí. I ara hem de tornar a baixar i parlar de màster i parlar de la cienciologia. Jo no te'n dic res. Ja l'he explicat una mica. A veure tu què t'ha semblat. Jo soc seguidor del Polzoma Sanders on he de dir-ho i aquesta pel·lícula m'ha decebut. Jo crec que hi ha un moment que el director es perd. Tinc la sensació. En principi comença molt bé, el Joaquín Fénix està per fer-li un monument, el Philip Hoffman...
Està creïble, aquest senyor, fa de pin-up aquest home i tu creus. Vull dir que fa del que sigui, de qualsevol cosa, i és genial. Aquest senyor, el Laurens Todd, que és el Philip Hoffman Seymour, fa tòricament del creador de la cienciologia. Ambientada, està molt ben ambientada. A mi el paper del Joaquín Fénix no em va acabar de convèncer del tot, al principi sí, però al final em va semblar reiteratiu,
i una miqueta pesat. Crec que hi ha escenes que són tremendament llargues, que no tenen gaire sentit de ser. És molt brusc, però sempre és brusc, el polzom a Sanderson. Quan la diu un taco, quan diu una cosa, la diu. El director ho planteja molt clarament. I el fènix, de tant en tant, quan deixen cada una, que et quedes com dient, quina bestiesa.
Jo crec que aquí hi ha un problema també d'addiccions, bàsicament, que li fa uns comportaments a vegades desproporcionats, unes reaccions sobredagresives de cara a la gent, però tinc que dir que en general el conjunt, allò, fer-li un llacet, no. Jo no li posaria un llacet a la pel·lícula. Crec que t'explica una part molt concreta d'un moment molt determinat, és el que va passar amb Lincoln, no? Crec que estèticament està molt aconseguit, però el conjunt i la línia i el... i oh, no.
No. A Magnòlia jo vaig fer, oh, què és això? Li manca originalitat. Crec que ha perdut aquesta originalitat, o almenys amb aquesta pel·lícula. Bé, és una opinió. No sé, Rosa, si et va provocar algú semblant, a mi em va comportar fins i tot una mica de rebutxa, a vegades. Sí, home, és que el tema en si és una mica revolsiu. Evidentment. És revolsiu. Perquè és la manipulació entre cometes. Totalment.
amb una apariència de protecció de la Germano o de mira que bons que... Sectari absolutament. Quina felicitat. És una manipulació total d'aquest personatge però també de la gent que s'apropa amb aquesta sensiologia que el director no reconeix obertament que sigui aquesta secta però està claríssim que sí que ho és. Jo em vaig fixar, tens raó amb totes aquestes coses, que sí que la vaig trobar una mica llarga
Si ja ho han explicat ja no cal allargar-ho més. Em vaig fixar una miqueta amb tota aquesta evolució. Amb l'evolució que fa el personatge. I a mi m'agrada molt tota la metàfora del vaixell. Com ell va parar amb aquell vaixell, a mi això em va encantar. Les personatges que hi havia allà, amb aquella travessia tan plàcida... Allò està molt bé. Això s'ha de reconèixer. Això és ell, aquest director.
Però jo crec que quan passem d'aquí, jo crec que a partir d'aquí és repetitiu, allarga massa aquella escena que va contra la paret i la finestra, la finestra contra la paret. Sí, allò jo tampoc no acabava d'entendre. Estem parlant gairebé d'un concepte minimalista del cinema. Fins i tot no diré minimalista perquè és una mica bèstia, però sí que és reiteratiu. Per què has de mantenir tant aquestes històries?
Si tenim en compte que, per exemple, una de les coses que es pot fer amb cinema és precisament que no hi hagi formes reconeixibles, sinó que siguin formes abstractes, però que tinguin algun tipus de sentit en el moment que acabes de veure-les, per exemple, no ens estranyarà tant. I llavors jo, a favor, però no per convèncer ningú, perquè això cadascú...
a favor d'aquesta reiteració que tu es mentes a partir d'un moment. No hi ha dubte que la pel·lícula renca genial i és cada vegada més potent i tal i arriba un punt que ja hi ha com una reiteració i és el que dius tu. Fins i tot es pot fer burlida. Però jo crec que aquesta és una constància que el realitzador persegueix precisament per mostrar la psicosi. O sigui, en definitiva el personatge
Sigui pel que sigui. És aquesta la qüestió, no? I crec que aquesta reiteració que dius, caram, altra vegada, no? I això qualsevol ho farà jo mateix, també vaig dir, bueno, i per què tant, no? Vullien tres o quatre vegades que vagi de la paret aquí i ja n'hi haurà prou, no? No, ho fa reiteratiu perquè crec que el que ens vol transmetre és la reiteració de mens que poden arribar a una
un desajust, i en definitiva el que viuen és una situació com aquesta. I llavors, doncs això ens porta a un final que crec que estava molt bé, i que a mi, sense esmentar-lo, em va semblar quan em van preguntar què em semblava, dic, bé, jo diria que ell sí que necessitava quan li fan el que fa ell amb l'altra persona al final,
però que ella no veig que ho necessiti. O sigui, estem... Sí, perfectament. No volem desvetllar, si no la liarem... L'únic així en abstracció, perquè el que ho vagi a veure, jo penso que sí, que aquest final és bastant difícil d'empassar-te'l, perquè hi ha una reiteració i pot ser un ensorpiment. En concret, aquella escena no és creïble amb aquells dos personatges,
però sí que veus una miqueta la idea d'aquesta secta. Un cop ja t'han invuït d'aquell pensament i d'aquella forma de relacionar-te, tu ja vas pel món o aquell personatge ja va pel món intentant fer més adeptes. És una mica la captació famosa del tema sectari, perquè no deixes una secta en el fons, la gensiologia. D'una forma emmascarada estem parlant d'una nova filosofia o una nova no sé, eslésia, digue-li com vulguis la paraula, perquè es considera una religió, però crec que és el tot el contrari.
Encara que té molts adeptes, hi ha un milió, em sembla, als Estats Units, de cienciòlogos, que això els hi va. I ja passem a parlar, justament, d'aquestes quatre pel·lícules que Rosi i la Gemma volen comentar, però sí que deixa'm comentar-te, abans deies molt bé el tema de la concepció abstracta del cinema, que està molt ben plantejat, però jo crec que el Paul Thomas Anderson això ha jugat no gaire a aquest tema, al igual que Joan Casabets jugava molt a això, Joan Casabets et podia arribar a avorrir amb un pla i amb unes profunditats de camp
i en uns jocs sempre persones amb addiccions, amb problemes mentals, gent molt complexa a les seves pel·lícules, si recordes, és de Shadows, passant, no me'n recordo ara, però n'hi ha unes quantes, o gent com Peter Guiney, que es permita el luxe de jugar a la simetria i tal. Jo aquest jugava. Clar. És una altra línia, perquè és a comptar, és un recarregat, no és abstracte, és recarregat, però juga també a avorrir-te a vegades amb sensacions de profunditat, i és que què passa aquí, no? Jo, pel Tomàs Sánchez, pensava que era més dramàtic,
i que anava per una altra línia. I aquí, he vist que ha volgut agafar encara una línia, potser una mica més, digue-li com vulguis, o sigui, diferent, independent, busque-li com vulguis, i crec que no li ha acabat d'agradar, no li ha quedat bé del tot. És la meva opinió, eh? Sí, sí. Però bé, vull dir que... De gustosos colors, eh? Sí, sí. No hi ha cap problema. El que passa és que és això, estem parlant d'un cinema molt seriós, amb unes... I difícil. És un cinema fàcil, eh? Molt difícil de fer, i perquè això, i que tu et preguntes... Sí, sí, sí. Va, llavors tu...
pot arribar un punt que dius ara ja ho entenc. No hi estic d'acord o que tu dius però ja ho entenc. Clar, clar. Sí, sí, és evident. Doncs Rosa, Apa, Solas, osquirasoles, ciegos, los soldados a la mina, el Jaume a la cinta blanca. Tenim dos minuts, vinga. Cinema espanyol de força recent. Bé, sobretot jo destaco Solas. Solas és que l'he revisionat perquè a mi em va encantant el seu dia.
Jo quan parlo amb algunes persones que sembla mentida, vaig parlar amb una persona que havia tingut una situació semblant, o sigui, personal, ella, amb el seu pare.
i jo li veuré com anava molt aquesta pel·lícula, llavors per això jo també la volia tornar a visionar. És que és impressionant com fa el retrat d'aquella de tipus d'homes que van amb les llugues pistoles, però aquesta vegada en sèries, disparant a tot arreu, que dius, Holín, ets un impresentable, no tens cabut amb aquesta societat i el mal que arribes a fer a la teva família. No aquesta societat que volem construir. Clar, no aquesta societat que volem construir, que prou difícil ja és tot i prou hem de patir,
doncs perquè a sobre tingués més. Que hem de ser aquesta anella sòlida perquè el nostre tasca sigui positiu, com dèiem abans. Sí, sí. Molt bé, molt bé. Us recordo que va ser la primera peliculàcia, el primer llarmetratge que va fer el Benito Zambrano. Després ja va fer més coses, ja va fer Habana Blues, ja va fer... La bosc dormida. La bosc dormida. Que bo és això.
Exacte. I ja aquí despuntava... us recordo que ell és Andalús, no me'n recordo de quina ciutat, de Sevillano, efectivament, però va estudiar cinema a l'Academia de Cinema de Cuba. No me'n recordo el nom de la ciutat, però bueno, de Cuba. L'Havana potser, a lo millor, Santiago de Cuba o una d'aquestes. Va ser una altra, però bueno, és igual, vull dir que ho va estudiar allà, no? I bueno, està molt bé, genial. I el que destacó molt, a part de l'autogràficament, totes les...
com jugar amb la càmera per expressar els sentiments, que són plans curts, que amb això, amb una mirada d'un actor, ja saps el que li està passant i ja et fas una idea de quin drama porta a dins. Aquesta, la noia Anna Fernández, quan queda aturada davant d'aquelles vies del tren, que ja està allà, que el tren passa aquell ràpid i ja hi ha aturada, com dient, ostres, jo estic al mig d'aquesta encrucijada, no? Estic aquí al mig dels trens que passen que potser em poden arrasar, que em poden...
o que puc agafar l'únic i sortir d'aquí, no? És impressionant aquell instant, és maquíssim. I la Maria Galiana. És espectacular, vull dir que aquesta senyora es va donar a conèixer aquí. Patidora ella, bona persona, treballadora, carinyosa, però sobretot patidora aquí. Patidora, sí. Ostres, com aquelles dones van aguantant tant, com van aguantant tant. És meritori, el que patien aquelles àvies. I el personatge de l'Estúria, no?
No sé com es diu, que él es de Madrid. Un accent, un dg. A estudiar, impressionant, que és molt maco.
Allò és un home. Allò és un home. És tendre. Allò és un home. I la idea que... Home, n'hi ha molts més. Aquí n'hi ha dos més. Avui n'hi ha dos més, ja. Vinga, jo també, floretes. I el David, que ens falta. Tenim una pistoleta. Ai, i la pistoleta? Bueno, vosaltres sabreu, eh. Bueno, no som tan xuls. Per això tenim una. No ho juro, som no jures. Però més que suficient, no? Doncs aquell personatge d'aquell historià,
i com és possible, no desvel·lo res perquè la pel·lícula és antiga, té un senyet, com és possible una altra família. Ell és l'avi adoptiu i té una filla i una neta adoptiva. I és molt maca la família que es forma a partir d'aquí. S'ha de rebre. Després, els ciresos de Ciegos i soldats de Salamina ja són més típics. Una sí que estaria
a la pròpia Guerra Civil, com que també és Soldats de Salamina, és una pel·lícula del David Trueba. Està basada a la novel·la d'Aljavier Cercas, del mateix títol. És que té una miqueta de barreja entre documental i història, també es documentava una mica soso. No acabes d'agafar-li el punt. És interessant la història, però no ho sé.
Bueno, és la història del Ricardo Martínez Rasta, un dels primers fundadors de la Falange, que el van agafar per aquí a Catalunya. Estava pres primer al vaixell aquell que estava al port, que es deia Guadalajara o no me'n recordo. Bueno, un nom així semblant, és igual. I llavors després se'ls van endur al santuari del Cuell, en uns quants, i des d'allà, una idea era fusellar-los, estava clar, no?
perquè ja els nazis ja no estaven arribant a Catalunya i a Barcelona estaven arribant. Va ser una de les últimes ramalasses que vam fer. La guerra és això, és matar. Si estiguis al bàndol que et toqui, mira, et pots matar. En el moment de fusejar-lo, al grupet de persones que li van fer el passeu, ell va aconseguir escapar, una miqueta mal de la orientació del moment, gent que cau, que no sé quantos, ell surt corrent i se'n va cap al bosc,
i s'amaga allà i està allà amagadet i que l'ha espantat, pobra cagat de por. Veus que n'hi ha dos d'aquests que són republicans. Hi ha un nano que sí que el veu i el company li pregunta que hi ha algú i diu que no, aquí no hi ha ningú. O aquí no veu ningú. I llavors va marxar, però veus com aquell nano l'ha vist allà amagadet com un conillet allà espantat.
i ell tenia el nano, el soldat, aquest republicà té el seu fusell i el podia haver matat perfectament. Primer que el podia haver atat i segon, sobretot, que se'l podia haver carregat. I en canvi, li va mirar als ulls, va veure aquella persona espantada i el va salvar. El va indultar així de clar. I llavors van marxar. I després és una miqueta el parible d'aquest senyor Mazza, doncs es capen, intenten passar al bando nacional. Al seu. Exacte.
Exacte, i per tota la gent que després li va ajudar també. Els pagesos que li van ajudar a donar-li menjar, després tres germans que ell li va dir als amics del bosc, diu jo un dia faré... i es veu que després sí que va fer alguna... o els va prometre de fer un llibre. I bueno, la gent es va portar molt bé amb ell i aquest senyor va aconseguir salvar la vida d'aquesta manera. La pel·lícula queda aquí que dius, ostres, quin interès té això? Sí, bueno, no? Però per mi va ser molt més interessant els extras que després n'hi havia, que t'explicava
El personatge, aquest senyor, qui era el Martinez d'Asta? I Déu n'hi do després, veus les coses que havia publicat, falangista, recalcitrant... Fins l'ànima, no? Parlen fatal dels rojos, i el dia... A mi me asesinaron los rojos, me fusilaron los rojos. I així, parlen fatal, et van salvar la vida. I veus com l'Ariadna Gil, que és la que fa d'escriptora, es diu Lola Cercas, curiosament, està investigant a veure
un cop arribar a les seves mans a aquesta història d'aquest senyor, de com es va salvar, doncs investigar a veure qui era aquell noi que li va salvar la vida. I bueno, la pel·lícula veus com va, i fins que al final sembla ser que el troba. I és el personatge, l'important és el personatge d'aquell noi que no el mata. I els herois és això, la gent que no té per què fer grans coses, sinó precisament perquè fa el que és just a cada moment, sense importar-l'hi si liberal o si no liberal.
Aquella persona va fer el que l'ajusta en aquell moment. Tenim tres minutets. Ja comentaré les giracions en una altra ocasió. Jaume, parla de la cinta blanca. O què vols comentar? Sí, l'heu vist. Sí, sí, jo l'he vist. Jo no, és que no acabo de... No sé per què no l'acabo. La cales d'estimar, aquesta pel·lícula. Però és que era molt dureta, no?
M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta la pel·lícula. M'encanta
a la nostra coneixença, o sigui, al nostre saber que hi ha situacions a la vida que no podem saber com són realment fins que no ens hi trobem. I una d'elles són les conseqüències a vegades de la pròpia educació a partir d'unes constants molt contundents, que és el que planteja la Cinta Blanca, que com a reacció hi haurà una reorganització.
i paral·lelament també amb la pel·lícula mort el que ens trobem és també la pròpia conseqüència d'una situació de tensió que superarà els límits del que és humà i del que és capaç d'aguantar una persona. I lògicament també pot reaccionar d'una manera intempestiva. Jo penso que aquesta constància és la que fa que les dues pel·lícules tinguin coses a dir en comú.
Jo crec que el Hanek el coneixem bastant bé tots, hem vist Katxé, hem vist... Fanny Games i tal, però clar, veure Cinta Blanca és un revulsiu, segueix aquesta línia. Jo crec que és com veure, faré una comparació que ara em matareu, o et mataràs tu Jaume directament. És com un Berman, però molt més enllà que Berman.
Oi que sí? Té aquesta elegància de Berman, aquest Berman clàssic dels anys 50, aquest Berman en blanc i negre i tal, però a la vegada amb la duresa de Haneke, que no sap fer una altra cosa que no sé directe i clar. En el Berman, en el fons, creia en el que deia. Exacte. I aquest home jo crec que no s'ha de creure. Clar, exacte. Sí, sí, sí. És a dir, que això jo crec que, bueno, és que al Haneke te n'has de creure. I com el te'l creguis, de veritat, acabes amb la pel·lícula fet pols. Acabes rebentat. Perquè jo he vist... Les he vist totes. I a part de Catxer, que per mi va ser
el més tranquil·let. És el que m'ha quedat més fos. Sí, perquè aquella de la Sombra del Lobo, de l'Aura del Lobo també té l'aire apocalíptica total. Però bé, Hanek, s'ha de veure amb estómac. Sí, has d'estar un temps avançat. Jo crec que sí. Molt bé, se'ns acaba el temps? Vinga, Déu-n'hi-do. Se'ns ha passat, però rapidíssim. Ens ho passem bé i mira. I tant, que ens tornem al dissabte que ve. Adéu-siau.
M'agrada molt.