Bona nit, benvinguts un dia més al Babilònia, dijous 16 del 11 del 2017.
La Rosa ja ens ha dit hola, hola.
És que som escapat.
Cap problema, home, clar que sí.
Sí, ja venia això, ja automàticament ja us presentava, eh?
Sí.
Tot bé?
Ah, sí, molt bé.
Sí, sí, ja voleu, sí, sí, molt bé.
I el Jaume?
Volant.
Volant, sí.
Volant.
Bueno.
Molt miradament.
I el Nacho?
Bienvenidos a la nave del misterio.
Totalment, eh?
Soy Icaro Jiménez.
És una conya que he tingut aquí fora d'antena, perquè sembla que si l'audiència nota que passa alguna cosa rara,
doncs truqueu a algú perquè sembla que hi ha esperits per aquí avui.
Sí, sí, sí.
Hem vist aquí una cosa, una ombra, però a algun lloc.
Halloween ja ha passat, però o no.
Bueno.
Bueno, igual s'allarga.
Algú que torna ara d'aportament.
Bueno.
Bueno.
Interessa.
Bé, sí, no, no, però ja estic d'esquenes, eh?
Hem de ser valents.
Tranquil que et vigilem.
Ja, ja.
Bé, bé, bé, bé, bé.
Fesco, què tal, tu?
Bé, bé, molt bé, perfecte.
Sí, sí, oi?
Sí, sí, bé, a part de l'ensurt d'aquest estrany, no?
Però, bueno, doncs el que ja és una mica atabalat.
Moltes informacions al meu cap, que, bueno, justament avui començar a parlar d'una coseta que hem fet una mica en comú i que hem coincidit.
I bé, hi ha altres elements, com sempre, que omplen el Babilònia amb aquest grisol d'elements artístics des del món de la cinema, del teatre, dels documentals i de l'art.
Bé, t'atenem quan m'inspiro.
Rosa, parlarem de l'exposició de l'Infern segons rodent.
També parlem de teatre.
Filla, estàs directament molt teatrera, eh?
Ah, exacte.
Mai millor dit, eh?
Molt, molt, molt teatrera.
I memòria amb la Quinta del Biberó.
Fa bona pinta, això, no?
Sí.
Bueno, serà interessant.
El Jaume, sempre m'esculta, amb aquesta raó que dóna el temps i la vida.
No ho espatllis, no.
Veus contra l'estigma, eh?
En parlarem.
Però això no.
Eh?
Això no és com el Groguet, on vas a parar.
No, no, no, bueno, clar, és una altra història, però bueno.
I cinema, el Nacho ens fotrà canya, eh?
Sempre ha correglado más oscuro.
Sempre, sempre, eh?
Mai millor dit.
Canino i Musa.
Correcte.
Això, doncs, eh?
Doni-do, doni-do.
Jo aquesta primera peça no me'n recordava gaire i m'ha fet recordar el Nacho.
Sí, sí, sí.
És interessant, és interessant.
I ara parlarem.
I l'altre, bé.
L'estrena d'ara.
L'estrena, no?
Musa del Jaume Balagro.
Correcte.
I parlaré després jo de la seducció, de la Sofia Coppola.
Jaume, parlaré de Sofia Coppola.
Tu saps el que tinc jo amb Sofia Coppola, que tenim alguna cosa que mai és molt complicat que
i jo coincidim, no?
No queda mai ben clar, oi?
No, no, no.
Jo tinc una cosa estranya, però sorpresa.
Amazona, que ens comparàs tu amb aquesta pel·lícula, i també Baby Driver, que soc feliç, absolutament, amb aquesta pel·lícula.
Bé, ho posaré moltes vegades perquè em va molant moltíssim el concepte, muntatge, so.
Està molt ben parit.
Qui la va comentar també, el David, eh, que sí, que també l'havia agradat.
El David la va comentar.
Molt bé.
I a més, posarem la cançó, una de les cançons principals, una cançó dels The Commodores, que es diu Easy, que la Lionel Richie, la posarem després,
que és una cançó que surt perquè la música és meravellosa, no es pot dir d'una altra manera, i a més, molt triada, molt concreta, però ho parlem després.
Primer parlem de l'infern.
Saps com en rodent?
Comencem bé.
És probable que aquesta imatge que hem vist per aquí vingués directament de l'infern de rodent, eh, perquè tant donar-li voltes és probable.
Heu obert la porta i s'ha quedat obert.
Exacte, exacte, heu obert la porta.
Molt bé.
És una exposició molt maca, és una exposició d'un escultor francès, que s'està fent a la Fundació Mafre, allà a la Casa Garriga Noguès, Diputació 250.
Abans ens preguntàvem l'adreça.
I encara esteu a temps de veure-la, eh, quin no hagi anat, fins al 21 de gener, es pot visitar.
Hi ha marge, aquí.
Sí, però no cal adormir-se, perquè, per exemple, els grups guiats, doncs, doni-n'hi-do, eh, van buscats, eh.
Sí, sí, van a la pastilla, eh.
Quan l'has vist? Quantes vegades has vist l'exposició?
Jo ja porto cinc, amb aquesta, i encara en faltaran vuit més.
Sí, no, sis més, ara per ara, ja ho veurem.
Clar, perquè ell, a més, les guia, les comenta.
Intessència, la parla.
I val molt la pena.
Ah, et ho fa això. Ara mireu aquí.
Ara aquí, ara allà.
Sí, sí, ja, amb la seva memòria.
Fixeu-vos, són escultures, són, com es diu, bocetes, no?, també?
Sí, sí, són esbossos.
Esbossos.
Sí.
Són maquetes amb guix, amb guix, efectivament.
Bàsicament, la seva gran obra, que va ser la Porta de l'Infert, que va ser un encàrrec,
perquè es volia fer el museu de les arts decoratives a París, i va ser un encàrrec oficial, no?
I ell va treballar durant 27 o no sé quants anys, o més, després molts més, però 37 fins
que la tenia més o menys ja preparada. I quan la tenia ja més o menys preparada, diu,
ara ja la podem col·locar, resulta que aquell museu ja no es va fer. A canvi, es va
fer al Museu d'Orsay.
Ah, no, perdó, rectifico.
Era això?
És a dir, durant 9 anys...
No, no, no, no, molt bé, perfecte, la idea. Vec que m'escoltes.
No, que és broma.
És que jo em sento una miqueta com, no en un examen, però com un alumne...
No, no, no, no, no, et prohibeixes en absolut, escolta'm, que faltaria.
No t'havia entès.
Va ser 9 anys el que hi va estar treballant la peça, perquè fins aquí, diguem, va començar
el 80, el 1880, i el 89...
És que és una porta enorme.
Enorme, 6 metres...
El que sempre diem de la porta.
Sí, sí, sí, 6 metres 35 per 4 metres d'alçada.
Perdó, per 6 metres 35 d'alçada per 4 d'amplada.
Sí.
Per tant, estem parlant d'un tros de porta.
Aquí té unes composicions i unes figures i moltes escenes, que clar, això treballar cada
una és temps i és d'això, no?
Exacte. Recordem que és la porta de l'infern, no?
I recordem que estava...
La porta de l'infern és basada en l'obra de Dante Alighieri, del mateix nom, i clar,
una miqueta idea és de com castigar els excessos o els pecats que podíem, doncs, això
cometre els mortals en aquesta vida, doncs, i que això es paga amb l'infern.
Ah, evidentment.
Clar, llavors és una visió molt castigadora, una visió molt retrógrada, no?, molt més antiga.
Exacte.
I arriba un moment, també va coincidir que ell es va enamorar de la Camille Clovell, va ser,
que va estar treballant amb ell allà a l'estudi, d'escultora també, de fet treballava molt
bé, molt bé. Hi ha un documental pel·lícula que no l'he vist.
Sí, sí, sí, tampoc l'he vist, però he vist alguna cosa, però...
Jo no sabia ell, que ell era molt bona també, molt bona escultora.
Magnífica.
Però, clar, quedava una mica eclipsada per la figura de Rodent.
De Rodent.
Ell era el cap de llei i, clar, hi ha moltíssima gent.
I ell era conscient, eh?
Ell era conscient d'aquest element, però era una societat molt més masclista que la d'ara,
no?, per entendre'ns. I llavors el fet de presentar-la en societat va fer-ho, sobretot
quan van tallar la seva relació amorosa, però no la seva relació laboral, i ell es va adonar
que part de les seves, bueno, de les seves problemes nerviosos que va tenir, perquè
no ho veiem mai clar que a mi, Claudel, va estar després trenta i pico d'anys tancada
en un hospital psiquiàtric, no?, de l'època. Però no solament per la problemàtica que
pogués tenir, sinó perquè ja interessava la família.
Clar, una mica treure-la del mig.
Recordeu aquestes coses que es feia abans, no?
Jo que es feia molt, sí, sí, sí.
I ja estava bé allà.
Una persona que molestava.
Exacte.
Mira, una miqueta abans va amb una societat més religiosa, potser la fessin ficat en un
convent, ja ho.
Exacte.
Arran d'una crisi nerviosa, va bé apartar-la del món.
Clar.
Quan ella li demanava al seu germà, Paul Claudel, que era el poeta Paul Claudel,
sisplau, treu-me d'aquí, perquè estic bé, i a més passo gana.
Finalment la van deixar, ja perquè consideraven que, bueno, així d'aquesta manera no tindria
relacions il·lícites, com va tenir amb Claude de Vizy, com va tenir amb Rodent, i això
a la societat de l'època millor tancada, que no, això és molt fort, vull dir, és una pena
molt gran.
I aquí de quina època hi ha aquesta?
Doncs estem parlant...
Finals del segle XIX, pensava que el Rodent va néixer el 1840 i va viure fins al...
La Claudel va morir a l'any...
1917, doncs sí, ella també contemporània també.
No, no, no, no, és que ella tenia 20 anys, 30 anys més, 20 i escaig, em sembla que no me
recordo ara, ella va morir a l'any 41, ella, per tant, imagina't, no?
Força més jo.
Sí, sí, sí, per tant, va morir en aquella època.
Sí, sí, digue-ho.
No, la Porta de l'Infern és de la Divina Comèdia, d'acord? I llavors una miqueta la idea del càstig,
no?, de l'Uteri, de...
És el capítol de l'Infern, recordem, el cant número 5 es diu, que és la Bern, en aquest cas,
i a partir d'aquí, doncs, seria aquesta distribució.
Exacte.
Tot el tema de la mort, amb T, o de l'amor, amb R, el cercle de l'amor, i amb tota una sèrie de...
Però a mesura que ell anava avançant en la seva hora i que ell també tenia aquesta relació
més passional amb aquesta dona, doncs, clar, li surten escultures molt naturals, molt expressives,
molt del desig, de la passió que estava vivint, clar, i dir, home, tot això és fruit de l'amor, no?
Això és que li sabia greu que figuresi allà a la porta de l'infern,
i que això potser hauria d'estar fora.
Hi ha una escultura que se'ls diu el beso, el petó, que és aquesta d'aquí,
que ell la deixa fora, és superfamosa, junta amb el pensador,
aquesta és la segona, també, a l'ordre més coneguda i més famosa,
i més reproduïda, de Rodent, d'acord?
Llavors ell la deixa allà fora de la porta de l'infern, aquesta escultura,
i, de fet, ell continua les seves escultures inspirant-se més
amb el tema de Baudelaire, de les flors del mal,
que no per ja amb el tema de l'infern o de tota la repressió
que podia significar a l'antel·ligèria, no?
Té, sobretot, té un parell de poemes, si voleu us llegeix un,
perquè ara l'estava buscant.
De fet, ell també va arribar a fer els dibuixos,
o sigui, a il·lustrar una edició que es va fer de les flors del mal,
de les flors du mal,
del bibliòfil Paul Gallimard,
de fet, era el que d'aquestes va tenir l'editorial.
Sí, senyora, l'editorial Gallimard, ara en 87.
Doncs sí, són dos poemes, sobretot,
que té diverses escultures.
Un es diu Jesuibel,
bueno, jo he buscat la traducció en castellà,
que es diu,
La belleza.
Yo soy bella, oh mortales,
como un sueño de piedra,
y mi seno que a todos eternamente torturó,
ha sido creado para inspirar amor a los poetas.
Eterna e incolumne,
como la materia,
incomprendida esfinge,
reino de enazul,
el níveo corazón junto a la blancura del cisne,
detesto el movimiento que desplaza las líneas.
Yo jamás lloré,
como tampoco jamás reí.
Los poetas,
ante mis gestos altivos,
que recuerdan antiguos monumentos,
consumen sus días en penosa labor.
Que para fascinar a estos dóciles amantes,
tengo puros espejos que embellecen las cosas.
Mis ojos,
mis dos enormes pozos de eternidad.
Que gran.
A banda de això,
imagineu el gir que fa la obra de Rodin.
El altre, el que no le he buscat,
es las donas d'Anne,
soy condenadas.
Y también es una miqueta entre donas.
Ya vos he leo explícitament,
también la obra entre dos dones.
Sí, bueno,
que és aquella imatge, no?,
que després ell farà,
que serà l'hermafrodito,
amb aquella,
amb la salmacis,
que és una mena de náyade,
que això surt de la metamorfosis d'Ovidio,
que estem parlant d'una cosa molt profunda,
d'un gran coneixement,
una persona culta,
està claríssim.
Per això que has dit del Gesu Ibel,
de Jo soc vella,
hi ha aquella peça,
que potser ja està al catàleg,
que és aquella imatge d'aquell home fort,
que sosté una figura femenina,
que està agafada,
és la primera de totes,
la que tens al darrere,
aquesta d'aquí al mig.
Aquesta peça és la que està basada en aquest poema,
i que ha dit,
vull dir que jo sóc de pedra,
que sóc inabastable,
que no puc arribar,
vull dir que ningú pot arribar a mi,
perquè estem parlant justament de la bellesa,
és la mussa de la bellesa que està parlant
i està dient que és impossible,
que ella té miralls,
però mai s'aconseguirà,
ella somia,
ella plora,
ella riu,
però és a dir,
la perfecció,
la bellesa,
i aquest home està lluitant
per agafar aquesta figura femenina,
que és la mussa de la bellesa,
jo sóc vella,
però és impossible agafar-te,
ets inabastable,
no puc agafar-te.
Els poetes lluiten per això,
per aconseguir aquesta línia.
I és aquesta la intenció,
per tant són aquestes obres
que després de plantejar
aquelles figures de l'infern
típica per entendre'ns
la que seria l'infern florentí
plantejat per d'ant,
això són elements genèrics,
la bellesa,
la despressió,
l'avarícia,
la luxúria,
la ràbia,
el no sé què,
i això són posicions
que va creant amb certes imatges,
amb certes posicions de les cares,
dels cossos,
i això és d'un absolutat,
d'un simbolisme meravellós,
que és la part aquesta més interessant.
Jo m'imagino sempre,
m'he imaginat aquestes persones
amb aquesta creativitat,
sobretot amb l'art,
i que és molt solitari,
estem parlant,
doncs arribar a les 8 del matí,
i ara què hago?
I ara què?
És veritat,
és veritat.
Ara es buit com un mortal,
horari de feina.
Molt bé.
Aquesta gent té un horari diferent.
Bueno,
doncs hi ha també,
bueno,
penses,
o referències a mitologia,
com per exemple,
hi ha la figura d'andròmida
amb arbre,
que ja és preciosa,
me la vaig apuntar,
perquè m'agrada moltíssim,
que també hi ha un antecedent
a les anaides,
tot això ja està en la mitologia,
que això també s'ho explica superbé,
i hi ha per exemple
també el bus de Sant Joan Batista
en bronze,
que també és magnífic,
quina pena que no tinguem la imatge,
que no tinguem la figura sencera,
perquè està caminant,
té un pas al davant,
i té els dits posats d'una manera,
és molt interessant.
Veure la figura sencera
és preciosa.
Però tenim al cap.
I després,
quan ja arribes a l'exposició
de la sala on està el pensador,
després també t'explica,
n'hi ha un altre díptic
que t'explica també
en qui es va basar
una miqueta,
el va inspirar
per fer Rodem,
per fer aquesta escultura,
que és aquesta,
bueno,
amb el Miguel Ángel,
per exemple,
que era dels més,
exacte,
que era dels més admirats,
la tomba.
Està darrere.
Està darrere,
és aquest d'aquí.
És la tomba de Lorenzo II,
el duc d'Urbino,
que també és una figura
d'un senyor assentat.
Ell està assentat
i està així també
amb actitud pensativa.
És Juliano Lorenzo?
Aquí diu Lorenzo II,
diu, eh?
Tomba de Lorenzo II,
diu.
No ho sé.
Bueno,
és que són moltíssims.
Sí, sí, sí,
jo mirem això.
O un altre,
per exemple,
també de l'Albrecht Dürer,
que és el Melanconia 1.
És aquesta,
que és una figura femenina.
Ah, sí.
D'acord.
Això és un gravat.
D'acord, d'acord.
Sí.
O els Jeremías.
O una pintura,
exacte,
i una pintura de Rafael
de l'Escola d'Atenes també.
D'acord.
Una figura d'un senyor
que també està assentat.
No,
que és Miquel Àngel.
Aquest.
Porta botes?
Aquest diu que és Rafael.
No.
Sí, sí, sí,
sí que vota botes.
Sí.
Segons l'escola,
segons era,
com a l'Escola d'Atenes
s'ha presentat.
Miquel Àngel,
sí.
Oi, que sí,
que és Miquel Àngel.
És un Miquel Àngel,
que va ser que aquí
han posat a la posa de Rafael,
mira.
Ja.
Però bueno,
és Miquel Àngel.
Ah, molt bé.
Veus que també
l'actitud pensativa.
Sí, sí, sí,
una posició que està...
I jo que segurament
es va inspirar
en aquestes tres models,
o en aquestes tres figures
pensatives
per fer el seu...
Molt bé.
Fantàstic.
Fantàstic.
Que a més hi ha moltes còpies
en el món, eh?
Que jo això no ho sabia,
i resulta que hi ha moltes còpies,
tant del pensador
com del petó.
Mira, del pensador
hi ha 28
i del petó
al voltant d'unes 300.
Oh, vaja.
Això és el que...
Ah, sí.
I de la Porta de l'Infern
em sembla que n'hi ha tres.
Una a Filadèlfia,
una al Museu Rodent
i l'altra no s'ho ha entestat.
Però vull dir
que més o menys
a gros són models, això.
Sí, sí.
Molt maca l'exposició
en molt la pena.
Val la pena, val la pena.
Sí, sí.
Molt bé, Rosa,
no callis,
segueix parlant.
No, vinga,
en ja.
Parlem de la Quinta del Vivaró.
Home, un tema molt diferent.
Sí,
parlem de teatre, ara.
Sí, sí, en teatre, en teatre.
Allà, bueno, a Sant Cugat
van fer un bolo.
Per cert,
que el tornen a fer,
el tornaran a fer aviat.
No sé si ja era pel gener,
penso que ens van dir després.
Perquè quan va acabar l'obra
van fer una mica de conversa
amb la companyia
i ens van dir
que la tornaven a fer al lliure.
Crec que van dir
que el cap al gener.
Bé,
que a qui li interessi
que ho miri una mica
la programació.
D'acord?
Bé,
la Quinta del Vivaró.
Aquesta està dirigida
pel Lluís Pasqual
i és la companyia del lliure.
Surten actors,
sis actors molt joves
que, home,
ja sí que estan treballant,
estan fent altres coses,
però realment sí que...
home, no t'imagines
amb nanos de 18 anys,
però Déu-n'hi-do,
Déu-n'hi-do,
molt, molt,
sí que s'assemblen.
A més, també,
a l'escenari hi ha dos violins,
o sigui,
dos violinistes
amb els violins
i un xero
i un clavitxembal.
I un senyor que...
bueno,
un tenor
que també va cantant
alguna
òpera,
alguna...
com us deia,
del Monteverdi.
Ah,
la cantata.
Sí,
perquè es veu que
un d'aquests nanos
que va morir a l'Ebre
li van trobar
partitures
d'això,
no,
o del Réquiem,
del Réquiem de Monteverdi.
Ah, vale, vale.
Es veu que era aficionat
a la música
i, bueno,
ell ja havia guardat
aquestes partitures
de música,
tenia diverses coses.
Que guai.
I una d'elles és aquesta.
Bueno,
a veure,
és impressionant,
és...
en si,
el que és la posada
en escena
és, a veure,
no minimalista
ni molt menys,
però sí
molt senzilla,
molt pràctica,
eh?
Perquè fan
una estructura
com de fusta
o metàl·lica,
així fosqueta,
que igual al principi
serveix
per representar
els pupitres
de l'escola.
Clar,
és que són nanos
que tenien 16,
17 anys,
no havien fet
encara els 18 anys
quan se'ls van endur
els nascuts
l'any 21,
que la Frédica Montseï,
la ministra,
llavors,
va dir,
quan es va sabantar
que aquests nanos
els portaven a l'acra
i diu,
ostres,
però si encara
ho estan prenent
el biberó
i per això
els van batejar
d'aquesta manera,
com la Quinta del Biberó.
Jo vaig sentir
parlar molt d'això.
Sí,
és que de fet,
hi ha molta gent
que coneix
un avi
o el germà
del pare
de no sé qui
que havia anat
a la batalla de l'Ebre
com a quinta,
com a biberó,
van ser un dels mobilitzats,
d'acord?
Perquè encara,
encara,
bueno,
ara cada cop
queden menys,
però quan es va preparar
l'obra
encara se'ls van poder
entrevistar
amb alguns biberons
que estaven vius.
I també,
bueno,
l'assumpte Montella,
jo aquí
ho he explicat moltes vegades
que hem fet excursions
amb ella,
vam anar també
a Corbera d'Ebre,
bueno,
als escenaris,
a la Serra de Pàndols,
una mica als escenaris
de la guerra
de la batalla de l'Ebre
i vam estar també
travessant a l'Ebre
i tal.
Per mirar,
a veure,
clar,
ella també
s'ha entrevistat
amb alguns d'ells
i de fet ella
va ser la que
em va recomanar molt
que veiés també
aquesta obra,
ens ho va recomanar
i ella havia portat
a veure l'obra
alguns d'aquests biberons
i ells van sortir
emocionats
i dient,
ostres,
però aquel soc jo,
si això ho vaig dir jo,
perquè clar,
havien explicat
com ells ho havien viscut
i amb les seves frases,
no?,
la manera d'explicar-ho
i a més amb els seus accents
perquè hi havia gent de Lleida,
amb accent de Lletà,
gent de la,
més a prop d'Aragó
amb accent així més aragonès,
gent més de la Catalunya central,
més, no?,
i tots ho explicaven
a la seva
i a més amb el seu vocabulari,
gent,
alguns més culs,
un altre menys,
menys coneixement
de vocabulari o de tal,
i ells deia,
ostres,
si soc jo,
diu,
sí,
sí,
ets tu,
clar que sí,
per exemple,
el Quimet,
qui fa el personatge
del Quimet,
no?,
i per això deia
que el que és l'escenari
és molt minimalista,
molt pràctic,
perquè té
com una estructura
allargadeta,
com uns pals,
no?,
com si podria ser
una reixa,
com si podria ser
això,
un copitre de l'escola,
així tot seguit
i allà tots sis
figura que estan a l'escola
i després
aquest mateix
figura,
aquesta fusta,
també s'aixeca una mica més
i llavors figura
que són les trinxeres,
que és quan ja estan a la guerra,
o fins i tot
quan travessen l'Ebre,
perquè s'ha de dir
que hi ha un moment
de la guerra en si
és de l'absurd,
això està molt bé
perquè, a veure,
no pren partit,
o intenta fer una descripció
una mica objectiva,
biogràfica
d'aquestes persones,
ja dic,
està basada
amb l'explicació
dels supervivents,
era que els portaven
al front
però havien de travessar
l'Ebre
i llavors es trobaven
just davant
de les tropades nacionals,
d'acord?
Clar,
davant dels nacionals
que venien a arrasar
i venien a matar
a tothom
i a darrere tenien el riu,
no era tan fàcil
tornar a creuar el riu,
l'Ebre,
i per això
va ser tan bèstia
i va haver-hi tantíssimes baixes,
de fet,
és que pràcticament
tots van morir,
poquets es van salvar,
perquè són els que han pogut.
Déu-n'hi salvar,
jo n'havia conegut.
Sí, sí,
no,
algun sigle,
però és que van ser milers
de nois que van morir allà,
o si no,
els afusellaven,
intentaves escapar-te
o fugir,
o intentaves
tornar a posar els mateixos,
el teu mateix exercici republicà,
també et matava.
Sí, sí,
així de clar.
Éres tu que parlaves avui
de la vegades
que notes que hi ha
com una manca de sensibilitat
en tu davant de coses
que puguin parlar
d'això,
d'aquests fets històrics.
Sí,
jo comentava
que,
clar,
arriba,
jo veig un cert risc,
no?,
que et deixi d'impressionar
aquest tema,
no vull dir que et deixi d'impressionar,
que t'impressioni una mica menys,
però que ja ho veigis com més familiar
perquè la història ja et sona,
ja te l'han explicat,
d'acord?
Quan te l'expliquen per primera vegada,
ostres,
sí que et colpeix ja molt,
moltíssim,
perquè ni t'ho penses,
no?
I a més que és una,
un episodi
força desconegut,
força desconegut
de la història d'Espanya,
no?,
i de Catalunya.
I arriba un moment
que si ja ho has vist
diverses vegades,
si t'ho han explicat,
jo és que he estat dos vegades
ja en l'escenari
de les Terres de l'Ebre,
una va ser amb l'Oriol Junqueras
que ens ho va explicar,
quan ell col·laborava,
bueno,
era professor a l'escola
d'Adults de Sant Vicenç,
un altre també
amb l'Assumpte Montellà,
després l'Assumpte Montellà
també ha fet un llibre
que es diu
115 dies,
115 dies a l'Ebre,
la batalla de,
no me'n recordo exactament,
però és això,
115 dies a l'Ebre,
no?
Clar,
quan ja,
que també és bo,
ja ho coneixes,
d'acord?
Però sí que pots perdre
una miqueta
la visió
d'aquesta duresa,
no?,
encara.
L'expressió
de la immediatesa
de saber-ho
per primera vegada,
no?
Seria?
Clar,
fins i tot
hi havia,
i dels propis actors,
que després ara
el col·loqui posterior
d'estar parlant amb ells,
i un d'ells ho deia,
diu,
és que jo,
per exemple,
jo no sabia
que havia hagut
aquest episodi,
no?,
de la nostra història,
i fins i tot
a nivell personal
jo tampoc no sabia
la història del meu avi,
i ell no va explicar
que el seu avi era,
és,
bueno,
era,
és o és,
no sé si encara viu,
Galler,
que va venir aquí
amb els nacionals
a lluitar contra,
eh?
Sí, sí.
Contra els d'aquí,
senzillament perquè allà
donaven menjar
i tenies un temps
que estaves ocupat,
no?,
i fins i tot va animar
el seu germà també
perquè vingués,
ei, vine cap aquí
que aquí et donen menjar
i aquí tenim,
d'acord?
I diu que llavors
va conèixer la seva àvia,
encara és de la ràpita,
llavors allà es va casar
i es van quedar aquí
a viure aquí a Catalunya
i ja està,
diu,
jo sóc també un producte
de la batalla de l'Ebre,
clar,
per això estic aquí,
no?
Però que ell mai no havia
parlat d'això
amb la seva família
fins que va ser
i fins que el van fitxar
per fer,
no?,
per fer aquesta obra.
Ara quan parlem
de la pel·lícula
del Fratis for Coppola,
com se diu,
ara,
el taxi,
el V-Driver,
dir això.
No,
no és del Coppola,
bueno.
No és del Coppola.
No, no, no,
V-Driver?
No,
la Sofía Coppola
és la seducció.
A veure.
Que no la liem.
Vale, vale.
No, no,
tu dius,
el taxi driver,
el baby driver.
És una altra pel·lícula.
Ah, sí,
la veig.
Ah, exacte.
Sí, sí, sí,
per això dic,
no,
és una altra cosa,
ja ho comentarem després.
Després una cosa també,
una mica ja,
deixem aquest tema.
Sí, sí.
Que a veure,
que val molt,
bueno,
la història és
d'aquests sis nanos,
eh?
A partir de cartes
que ells havien escrit,
que van arribar a la família
o d'aquestes entrevistes
que els hi feien,
no?
Ai,
que m'ha anat una mica ara.
Ah, bueno.
Ah, sí.
No,
que també hi ha
una altra novel·la
que és del Lluís Llach
que es diu
Memòria d'uns ulls pintats.
Sí.
Que la vaig comentar.
Que també un dels protagonistes,
el protagonista de fet,
també li toca anar
a la batalla de l'Ebre
i també explicar
de un i dos
escenes superfortes.
Sí,
jo he llegit aquesta obra.
És que va ser molt fort,
és que allò va ser una massacre,
però allà davant,
és que ells ja sabien
que anaven a morir
i és que
eren nanos,
és que a la nit
gritaven mares.
Sí,
sí,
sí.
Les criatures.
Us puc assegurar
que almenys
jo el que recordo
d'aquests
que van estar allà,
que també hi havia
una alegria
d'haver sortit allà,
que en la seva manera
de parlar-ne
i tal,
era com un...
Com una menada.
Exacte,
haver estat supervivent.
Home,
ells que estaven convençuts,
molts d'ells estàvem convençuts
que anaven a ajutar
per la llibertat,
no?
Clar.
Però, bueno,
el que els van trobar
va ser...
Sí,
devastador,
no?
Sí.
Molt bé, Jaume.
D'acord.
Veus contra l'estigma?
Per on anem?
Jo ara vaig perdut
amb aquest documental.
Sí.
Explica'ns-ho,
jo no sé de què va.
No,
jo el voldria veure també.
Sí,
doncs vaig estar
a la seva estrena
la setmana passada.
Em sembla que va ser
el dilluns
que per això
no vaig veure.
Ah!
Ai,
ai,
ai,
ai,
em sembla,
eh?
Ja,
ja,
no puc assegurar,
vaja,
què faig ara jo?
No,
i tant,
i tant.
Dues coses alhora,
no pot ser.
I bé,
doncs llavors
aquesta pel·lícula
és un documental
de Marta Espart
i Marc
Peramaca,
Percero,
Peramon,
perdó,
sí,
que per cert s'expliquen molt bé,
carai,
van sortir,
van acabar la pel·lícula
i tal.
Bé,
aquesta és una pel·lícula
que ens posa al dia,
un documental que ens posa al dia
de la pretensió
d'abastar tot el que representa
la problemàtica mental
tractant-la d'una manera comunitària.
O sigui,
que si el muntatge
que teníem ara
fa 40 anys
era de tenir els manicomis,
que tu fa poc ho deies,
que si,
eh,
i tal,
d'això,
d'això,
d'això es va passar
que seria la família
qui ho entomaria,
les persones
amb problemàtica mental,
les famílies
l'entomarien
i això ja s'ha vist
que això no va
prou bé
tampoc,
no?
I ara estem,
val a dir,
estem treballant,
eh,
vull dir,
això està clar
que jo també hi treballo,
perquè es produeixi
un canvi espectacular
que altres països
ja ho han fet,
ja ho han,
vaja,
que han comprovat
països
i grans ciutats
com Girona,
eh,
també,
Girona també és espectacular
els resultats
que hi ha allà,
el que ho fa,
el vaig conèixer
no el fa gaire
perquè vam anar allà
a veure'l i tal
i la veritat
és que els resultats
són espectaculars.
Evidentment,
això és diner
perquè sou,
però paral·lelament
també
és acompanyament.
O sigui,
les persones
que tenen
una problemàtica mental
en aquests moments
es considera
que escoltant-los
les coses
poden anar
però una barbaritat
de millor.
I o sigui,
que això és el que farem.
I el documental aquest
mostra
l'experiència,
o sigui,
l'explicació
d'un tal
Edgar Vinyals
que és una figura
extraordinària,
un senyor
que havia patit
i molt
i també
s'havia drogat,
o sigui,
llavors encara
és molt pitjor
i, bueno,
ara s'explica
que dona gust,
escolta,
és una meravella
i, bueno,
és una denúncia
contra
els subjectaments,
o sigui,
aquests llits
que es poden,
es lliguen
i d'aquesta manera
encara que
ralentin de ràbia
és igual,
tot això
va contra
aquestes coses,
no?,
que això deixi
d'existir
i tal.
Bé,
és una pel·lícula
que probablement
la pots arribar
a considerar
com una mena
de meeting,
no?,
o sigui,
és fàcil d'entendre
el que t'explica,
perquè està molt
dirigit
a que ho entenguis,
no?,
i qualsevol,
no?,
avui també escoltava
o llegia
en un article
la,
o sigui,
la poca,
la poca entesa
o interpretació
que hi ha
en la gent
del que és política
i ara
representa
que sí,
que ens n'estem
empapant tots,
però és una falsetat
això,
perquè està organitzat
perquè et desbordi
totalment,
és un article
molt interessant,
no em feu dir
de qui era,
perquè això no,
em quedo més
amb la poesia.
Però estem parlant
d'un documental
que s'ha estrenat
amb cinemes comercials
o és alguna cosa?
No, no,
s'ha estrenat
a la televisió
TV3
amb sense ficció.
Ah, vale,
ah, perdona,
perdona,
és que allà va molt perdut
ara,
perquè no sabia.
Busqueu
Sense Ficció
la setmana passada.
A la carta,
tretes a la carta,
no?,
i ho podem trobar allà.
I allà ho trobeu
a la neu.
Ah, pues sí,
sí,
ho miraré,
perquè és que no,
ara estava com descol·locat
una mica.
Està bé,
és una hora,
és una hora de metratge,
em sembla,
no cal més.
Sí,
és dins del programa
Sense Ficció,
penso que el vam passar.
Sí, sí,
el vam passar,
jo vaig tornar a veure
l'endemà,
que l'havia vist.
I després avui
m'han fet molta gràcia,
aquesta pel·lícula
ja no la podeu veure,
segurament,
però avui
hi ha molts mitjans
que hi ha.
Aquesta pel·lícula
es diu
Amazona,
i llavors
és colombiana,
és una pel·lícula
que vam passar
al mes passat
amb això de la pel·lícula,
o el documental del mes,
no els docs.
I llavors aquí
explica
que
la mateixa protagonista,
que no veig
qui és ara,
ah sí,
Clar Belskopf,
que és una noia
que quan va néixer
doncs la seva mare
la va tenir
només un any
i la va abandonar.
I llavors
amb ella
i amb un germà petit.
Trenta anys després,
la Clar
es queda embarassada
i decideix
retrobar-se
amb la seva mare
per buscar respostes
i tancar ferides.
Necessiten,
eh,
vull dir,
necessiten
doncs
connectar
amb allò.
Per què has fet això,
no?
Ja no seria
només el mal o el bé,
sinó per què ho has fet.
Probablement
per un excés
de llibertat,
de sintonia
amb la llibertat,
diu,
i bueno,
i d'això
va la història,
una història
que fascina.
Evidentment,
entre dues dones,
mares i filles
plenes
de converses
que fan saltar
espurnes,
llàgrimes també,
no?
Sí.
I llavors...
Estem parant d'un documental
també?
És un documental,
també és documental.
Sí, sí.
Que l'ha fet
la mateixa protagonista
de la pel·lícula
a la recerca
de sa mare
portant a la seva filla.
Perquè un cop
tu t'has,
eh,
vull dir,
un cop experimentes
allò
que ha fet
la seva mare,
que la va endonar,
diu,
per què carai
ho va fer això?
i llavors
hi ha tota aquesta
presentació,
per dir-ho d'una manera,
del que això comporta.
Jo penso que,
bueno,
segur que la podeu trobar.
Sí,
això imagino que ja serà
una cosa més complicada
de trobar,
però potser amb el temps
d'una forma més digitalitzada
es pot aconseguir,
no?
i després la veritat
és que ja que parlàvem
de l'exèrcit
i d'allò
m'ha semblat...
Bueno,
jo no sabia que parlaríem,
és igual,
és per fer-ho lligar,
eh?
Doncs no fa gaire
que vaig estar allà
a la biblioteca aquesta
d'Allac Pronellà,
que vam estar veient
l'exposició i tal.
A la Marta Mata,
no és que?
A la Marta Mata,
sí.
Doncs llavors
allà vaig passar
aquesta pel·lícula
d'Alfred Cinema.
El per què
és molt senzill.
M'he decidit
veure si és
que un cinema
com aquest
amb moltes
me'n canses
perquè el so
i tot és d'allò.
Dic,
a veure què passa
si fem
com si fos una filmoteca,
no?
Vull dir,
i,
i,
i,
i,
i,
de moment
hem tingut tots...
Quina pel·lícula
has dit
que has posat?
D'aquí a l'Eternitat.
Ah,
d'aquí a l'Eternitat.
Bar Lancaster,
no?
Sí.
Pallò de la platja,
no?
És fantàstic.
Aquesta pel·lícula
és genial.
És poc abans
de Pearl Harbor
i allà
fins allà
veiem un desastre
de deixar jo no sé
com ho van permetre
els amiguitants
perquè,
escolta,
però no,
és clar,
llavors dius,
és clar,
que ho van permetre.
Pearl Harbor
i allà
s'organitzen tot
que és una,
que és una meravella.
Molt,
però molt,
amb un blanc i negre
que,
ah,
convida a mirar,
eh,
la veritat.
Doncs ja està.
Vale.
Aquestes són les tres pel·lícules.
Perfecte,
mira,
hem fet les tres pel·lícules,
hem parlat.
Molt bé,
Nacho.
Et toca.
Entramos en un moment oscuro,
de la dia,
no?
Començarem
per una oscura també,
però que és més antiga,
que és Canino,
i després passarem,
si us sembla bé,
passarem a la d'estrena,
que és Musa.
Què és del fresa,
d'això?
Quina?
Canino.
No,
Canino és de Giorgio Santimos,
un autor grec
que hem parlat d'aquí alguna vegada,
vam comentar l'angosta,
l'obster.
Ah, sí,
és veritat.
I,
bueno,
Canino és abans que l'obster,
és una película del 2009,
i ara aquest home té una
que han estrenat
i la van donar,
bueno,
o va tenir alguna,
no sé,
la van donar premis,
sembla,
no?
A Can o a Venecia,
ara mateix,
que és el,
la muerte d'un ciervo sagrado,
que l'estrenen ara,
l'estrenen ara,
l'estrenen ara,
al mes de desembre.
No, no, no,
aquesta s'ha de punt de...
No,
ja l'han presentat,
no sé si a Can o a Venecia,
no em recordo ara,
i va tenir unes,
bueno,
allò,
mitat crítiques,
mitat,
perquè el home és bastant controvertit,
i ara l'estrenen ara al desembre,
una mica,
perquè la trajectòria del home,
no?
Molt bé, molt bé.
Canino no va ser la seva primera pel·lícula,
tenia algunes altres abans,
però sí que va ser la pel·lícula
que es va donar,
que es va començar a conèixer,
com un realitzador molt controvertit,
independent i especial,
li van donar premi a Certain Regard,
no puc fer bien, Rosa.
Oh, molt bé.
Sí, sí, de cant.
Sí, mirada.
Una certa mirada.
I, bueno,
és una pel·lícula d'aquestes bizarres,
que ens agrada molt,
tant del Xesco com a mi.
Sí, sí, sí.
Bastant bizarra,
però, bueno,
amb un missatge
i amb una intenció important, no?
Bueno,
pel·lícula rodada amb pocs mitjans,
amb actors pocs coneguts,
grecs,
i, bueno,
allà tot un tancadet
en un espai reduït,
que és una casa,
una casa allò una mica,
doncs,
amb piscina
i amb un jardí
i altres coses i tal.
Com un nadador.
Com un nadador, sí.
Llavors,
no sé si us recordeu,
aquí vam comentar la pel·lícula aquesta,
Cap Time Fantàstic,
us recordeu, no?
Sí, sí, sí.
un pare que té unes idees
una mica especials,
com educar els seus fills,
doncs, bueno,
aquí l'argument té una similitud,
vull dir,
hi ha una família
que té unes idees
una mica especials
de com educar els seus fills,
el que passa és que
no està tan,
així com la pel·lícula
Cap Time Fantàstic,
que estava molt plantejat,
tota la intenció
que tenia el protagonista
perquè els educava així,
tal i qual,
aquí l'acció
es va desgranant,
o sigui,
és una foto fixa
d'acabar passant
i tu vas veient
que els personatges,
tota la família,
que és un pare,
una mare
i tres adolescents
que estan allà
tancats a casa,
que no surten de casa
i aquí no t'explica
en cap moment
per què aquesta família
està educant
aquests joves
d'aquesta manera,
bueno,
tu vas descobrint
i planteja,
bueno,
ells estan allà
de la societat
i tenen una manera
de relacionar-se
entre ells
i amb el món
molt curiosa
i especial,
no?,
en la qual,
fins i tot,
canvien,
el de llenguatge
és molt curiós,
no?,
com canvien,
tu te'n recordes
d'això,
canvien les paraules?
És que em sona de...
Què és telèfon?
Què és qualsevol paraula
que té algun lligam
amb la modernitat
i tal,
la canvien
i a lo millor
estan agafant
el salero,
el sal,
i diuen,
mama,
em passes el telèfon?
Sí,
llavors agafa
el salero i tal,
si canvien totes...
Totes les paraules,
totes les paraules,
és una reflexió,
sense que t'ho digui
en cap moment,
de com tot és
arbitrari,
completamente arbitrari,
en funció
de com totes les
saps que són
la realitat.
El llenguatge,
les relacions sexuals,
les relacions socials,
perquè els tisos creen,
clar,
els tisos no surten de casa,
creen ja
una espècie de societat
una mica tancada,
i com tenen
la relació
amb la tecnologia,
o sigui,
és tota una cosa
bastant
friqui,
estranya,
però que té
tot un sentit intern,
diguem-ne,
el que fa pensar
és això,
tot el que nosaltres
s'hem dotat,
l'organització social,
el llenguatge,
moltes coses,
al final és perquè
hem volgut,
diguem-ne,
perquè hi ha una altra realitat
que si tu la vius
des de ser molt petit
i te l'expliquen així,
tu t'ho creus
i és la teva realitat
que s'hi passa
a aquesta família,
que les germans
es relacionen
d'una manera
molt especial
entre ells,
a més a més
juguen
perquè són
adolescents
però com nens,
i juguen,
tenen una sèrie
de jocs
una mica estranys,
diguem-ne,
uns jocs de resistència,
uns jocs una mica
cruels,
però que ells
ho veuen
amb tota la naturalitat
del món
perquè és l'únic
que han conegut,
no?
Llavors,
els pares sí que surten
fora,
els pares estan,
tenen una relació
amb l'exterior
i compren coses fora
i el pare
té un càrrec
en una fàbrica,
diguem-ne,
però els fills
estan educats
i no coneixen
res de l'exterior
perquè,
bé,
els pares
s'han tancat allí
i tota aquesta relació
també hi ha una
història
que el fill,
clar,
el fill ja té una edat
i té unes necessitats
fisiològiques
que,
bé,
per no satisfer-les
amb les germanes,
no?,
que potser seria
massa fort,
doncs,
bé,
busquen una ajuda
a l'exterior
perquè això
es materialitzi
i aquesta ajuda
que ve de l'exterior
que és una prostituta,
doncs també té una relació
amb una família
i tot,
és tot,
tota la pel·lícula,
no?,
és tu,
el bo que té,
penso jo,
més potent
a part de les idees
de Guillod aquestes,
és que explica molt poc,
ell et va posant allà
com es comporta
aquesta família
i tu ja
construeixes el que volgues
perquè la intenció,
no t'explica mai
quines la intenció
dels pares,
i per què ho han fet?
Perquè hi ha hagut una història,
una prèvia,
us recordeu del bosc
que s'ha demanat
que aquí sí que hi havia
tota una història,
hi havia gent
que estava,
que havia patit molt
per la societat
i a un que l'havien matat
el fill
amb un tiroteo,
un altre que l'havia passat
no sé què
i aquesta gent
havia quedat
com molt ressentida
la societat
amb la part més dolenta
de la societat
i havien tancat
tota la seva prole,
diguem-ne,
havien fet allà
una aldea tancada
com si fos al segle XVI
però estava al segle XX
i estava allà tancada
i se parava pel bosc i tal.
Aquí no es diu,
en aquesta pel·lícula
d'Antimos
no es diu ni per què ho fan,
és com
ells han triat
aquesta realitat
i aquesta realitat
es construeix de la mateixa
perquè no té
influència a ser exterior
i es fa pensar
que tot el que ens envolta
i tot el que nosaltres
ens hem dotat
és d'una vitalitat
molt important,
diguem-ne.
Bé,
t'escenes contundents
com havia l'Obser,
és una pel·lícula
una mica de paranoia,
de surrealisme,
d'estranyesa
però què és recomanable
per això?
Per no explicar-te
gaires coses
i que tu
construeixis el que vulguis
allà veient
per què ho fan
i si estàs d'acord
amb el que fan
o no el que fan
i si faries tu el mateix
i si estuviessis allà
amb aquestes influències
i deixat allà
en aquest món
com reaccionaries tu?
I això després.
La recuperaré
perquè no me'n recordo gens
gairebé.
Sí, sí, sí.
El que m'expliques
alguna cosa em sona
però com molt llunyà.
Jo he intentat
no distripar
tot l'argument
però sí que és
més pura
que l'Obser,
l'Obser és més artificiosa,
ja té una idea
més distòpica
i aquestes més
perquè són
cinc personatges,
sis personatges.
vull dir...
No, sí, sí,
perquè són
la família,
el pare,
la mare,
les dos germanes,
un germà
i la prostituta
que entresurt
i ja va.
No hi ha molt més.
Anem a parlar
de Musa,
de Jemí Balagueró.
Doncs parlem de Musa
que és la segona pel·lícula
així fosc i tal.
Bueno,
el senyor Jemí Balagueró
ja començarà així
perquè
és aquell home
que quan va fer rec
tothom deia
hòstia,
aquest home
apunta,
aquest home farà
alguna cosa bona.
Rec,
un,
dos,
tres,
quatre,
quarta mil.
Cinquanta mil
ja portem.
Després va fer
Fràgiles
i,
ostres,
aquest també apunta.
Després va fer...
Bueno,
abans havia fet
l'Ocindombre,
que era una prèvia,
tal,
que és una cosa...
Però en totes aquestes
deies,
hòstia,
que tio,
mira,
és que és un tio
que pinta bé.
Clar,
que arribis a Musa
i diguis lo mateix
ja començes a dir,
ostres,
ja allò és com
l'eterna promesa aquesta
amb aquests futbolistes
a vegades,
no?,
que diuen,
ai,
aquest serà bo
i està a punt de retirar-se.
Clar.
Saps?
Tens aquesta sensació,
diu,
què li passa,
no?,
per què no acaba de...
Perquè seria un Stephen King,
perquè té unes idees molt bones,
té unes idees molt imaginatives,
però després,
la manera de narrar
és una mica telefilme.
Ja.
Estàs veient això,
i dius,
hòstia,
aquest tio no podia venir
després de tant de temps.
Amb això tens raó, eh?
Què li passa?
La cosa del telefilme,
és la que tinc jo
també que el Joan Balagaro.
Ja la sensació,
com diu...
Comencen els títols de crèdit
d'aquesta pel·lícula de Musa
i tu dius,
ostres,
aquí, a més,
per què ha triat,
esposo que el productor
l'he dit,
sembla que estàs veient
una sèrie d'aquestes
de la Fox,
saps que comencen totes així
d'una manera molt determinada,
amb una música,
amb una imatge,
una mica de videoclip i tal,
i dius,
això sembla una sèrie de la Fox,
no sembla una pel·lícula.
Llavors comença,
continua,
i la manera de narrar
sembla un telefilm.
Això ha de resser
que hi ha uns personatges
que tampoc els actors
no són molt coneguts,
no?,
perquè surt la Leonard Watling,
també està una mica
de capagaiguda,
surt una altra
que no sé qui és,
i surt uns quants allà
i dius,
bueno,
tot d'una aire una mica de...
Cutre.
Cutre.
Cutre dius,
però aquest tio,
això ho ha fet en pasta,
no?,
la pel·lícula,
originalment,
sembla que l'han rodat
també en anglès
o o així,
o es diu en Musa,
una sèrie d'històries aquí.
Total,
que hi ha un parell
d'idees fortes,
això està basada
en una novela
que es diu
Las treze damas
de un similar
al Somoza,
algo Somoza.
Uy, el Somoza,
uy, uy, uy.
Tira, tira, tira.
Tira,
un tema ya,
un cuarto milenio.
Vale,
llavors la idea,
la idea,
bueno,
principal no està malament
com a idea,
que és que a les muses
que,
veritament,
són nou,
no són ni trecha
ni sis o set,
com diu en la pel·lícula,
aquí y tal,
aparentment són beneficiosas
i representan al art
i, bueno,
i té una sèrie de virtuts
molt relacionades,
molt positives,
doncs aquí no.
Aquí les muses
són,
diguem una sèrie
com muses alternatives,
que són unes entitats diabòliques,
que el que fan és
atrapar el poeta,
atrapar l'escriptor,
més aviat el poeta,
perquè ho porten a aquest nivell,
i intoxicar-li amb una sèrie de versos
que són com maleïts,
no?
O sigui,
diguem-ne una poesia maleïta
que les muses susurren allà
a l'oïda del poeta
i el que fan és acabar el poeta,
vull dir,
és com una maledicció pel poeta
i, a més a més,
aquest tipus d'aquestes versos
agafen com una força per si mateix,
una força maligna
que es pot fer servir
en mans de les muses
quan repeteixen aquests versos
per fer mal a algú,
diguem-ne,
no?
Llavors,
amb aquesta posta en escena
que em sembla bastant interessant,
dic,
mira,
això té joc,
no?
Una pinta,
sí.
No té mala pinta,
no?
Per per cert,
la potència,
llavors recitant
la divina comèdia
que hem parlat,
que ha sortit aquí,
ha donat voltes,
que per cert,
m'estic llegint
per enésima vegada,
uf,
perquè és que això,
clar,
he començat,
dic,
mira,
ara l'acabaré,
és que la divina comèdia,
o sigui,
no,
tu no,
no t'estàs enfrontant
a Dante,
estàs enfrontant
al que t'expliquen
que Dante
havia volgut dir,
llavors hi ha una sèrie
ja de gent que interpreta
i, bueno,
tornant una...
Sí, clar,
és massa erudició,
dius,
això serà així
com Dante
ho pensava
o és que algú
m'ho ha explicat,
bueno,
tornant a la pel·lícula
l'altra vegada
i jo,
perquè surtan bastants
referències
a la divina comèdia,
no?
Bueno,
llavors,
il·licció,
doncs, bueno,
al final
la pel·lícula
comença
amb un assassinat
o una mort,
diguem-ne,
no queda clar,
llavors comença
a evolucionar
i acaba sent
una miqueta
Código de Vinci
en el sentit
que aquí
hi ha una cosa rara,
què va descobrir
aquesta persona,
va descobrir
aquí una carta,
saps allò?
Un enigma,
i allà i tal,
llavors comencen
a sortir les muses,
llavors la part de terror
tampoc és que estigui molt
allò,
ostres,
mira,
mira que bé,
quines imatges
de terror,
bueno,
quatre sustitos,
però quatre,
eh?
I tampoc que pensis
que...
I no molt reixides
les imatges,
llavors comença
a perdre's allà
en el tema
de l'enigma,
en el tema
dels quatre sustitos,
en algun parell
escenes que estan...
Bueno,
que tenen que veure
amb aquest
nus central
de dir que les muses
són diabòliques,
que els versos
fan mal
i algunes coses d'aquí
que et dius,
bueno,
mira,
aquí no està tan malament
però molt poca cosa.
I ja dic,
surta,
mira,
surta ara,
m'han recordat,
la Franca Potente,
us recordo?
Oh,
la Franca Potente,
Lola Corre,
després va tenir
una segona fase,
va sortir totes les prícules
aquestes del Burn i tal,
i ara està ja
una mica gran.
i aquestes actrius
que ja agafen
aquests papers
una mica
per dir,
bueno,
doncs això ja està.
Agafo perquè
la miració que és aquella.
I,
bueno,
les quatre idees,
no és que surtis
al cinema
diguem-ne,
sinó que dius,
bueno,
mira,
se m'ha passat l'estona
i entro una cosa
i una altra i tal,
però saps amb la sensació
de, bueno,
he vist una miqueta
dos idees bones,
una narració
de telefilme
i...
això és...
Algú que et diu
al costat,
tu confia
que tome a farà
una obra maestra
algun dia,
dic,
home,
jo confio,
però no sé,
ja al final
què serà?
Sí,
que les muses
aquestes diabòliques
li diguin alguna cosa
a aquest senyor
i tal,
i és una mica això,
un Stephen King,
no?,
amb unes idees bones,
però després
s'ha de posar-les.
I falta.
Ell les tria,
suposo,
perquè també no se les inventa
ell,
les tria bé
i intenta desenvolupar-les,
però després
que ens queda...
Clar.
Bueno,
jo volia
volia aclarir,
com que jo
sento desventatge,
això, i la veritat,
jo no la sé veure,
aquesta diferència
entre telefilm
i pel·lícula,
o sigui,
l'estètica,
per dir-ho d'una manera.
No sé,
m'agradaria
escoltar quatre paraules.
Bueno,
mira't,
no sé,
el diumenge a la tarda
Antena 3
o Telecinco
i tens suficient.
Les alemanes aquestes.
O TVU.
La 1
sempre posen pel·lícules
a l'estètica.
Sí,
és que TVU és terrible,
és que és el concepte aquest,
això és el telefilm americà,
que és una cosa
que ja ve dels anys 70-60,
que es promocionava
a les televisions americanes
i que es feien pel·lícules
pensades per la televisió
en concret.
I ara se segueixen fent
pel·lícules pensades
per la televisió,
però hi ha algunes
que tenen una certa qualitat
i altres que són un petardo.
Hi ha encara
aquestes pel·lícules
de, jo què sé,
madre sobornada,
acción letal, mortal,
vull dir,
coses que no tenen
ni el pes específic.
Té a veure amb la forma
i el contingut, no?
Sí, sí, sí,
clar, evidentment.
La forma de rodar
és una forma molt,
bueno,
plana,
insípida,
no?
Tampoc hi ha...
És molt de sèrie,
eh?
És que és com si...
Durant tota...
No perquè sigui
de televisió,
sinó perquè
jo crec que
aquest tipus de telefilm
està adreçada
a un públic
molt, molt, molt genèric
i jo dic,
mira,
jo vull...
Va passar l'estona.
Jo vull abastar-ho tot.
Com a seguretat
que hi ha segut,
veient-la,
i jo vull posar aquí
el telefilm,
el que vull posar
és anuncis.
I com aquí hi ha
una audiència,
potencialment,
que pot ser
de qualsevol tipus,
llavors,
diguem-ne que
ho faig tan pla,
ho faig tan pla
que, bueno,
les històries
són molt planes,
els actors
estan al servei
de la història
que tampoc...
Actors de segona filera
i tercera filera.
directors que no busquen
reartístic,
que no busquen
un muntatge
ni busquen
un escenari...
És que tot és molt...
En aquesta pel·lícula,
tot i que el tio,
clar,
està en un format de cinema,
el tio intenta això
però que no ho aconsegueix
i que hi ha un moment
en què tens aquesta sensació,
dic,
és com si estigués allò
seguda el diumenge
veient una pel·lícula
d'aquestes que digués
mira,
per ser un telèfil
no està tan malament.
I ara,
si no és això en el cinema,
amb una persona
que ja porta una trajectòria
i la prometia molt
i tal.
Jo suposo que
igual
m'avorriria
més amb el Bayona
perquè l'altre
volíem veure allò
del Marrobón
i vam dir
no, no, no, no, no,
aquesta deu ser
fins d'una avorrida.
Passem a aquesta
que té una mica més d'aigua.
Encara va ser pitjor potser, no?
No sé què dir-te, eh?
Molt bé.
Doncs seguim foscos,
perquè ara parlarem
de la seducció,
no és que sigui...
No, però fosco
a fosc a nivell fotogràfic,
vull dir,
bàsicament per aquí van els trets, eh?
Perquè no hi havia llum elèctrica.
No, exacte.
Recordem aquesta...
Recordem,
de punt ràpid,
aquesta pel·lícula
que ens vam carregar
en un programa
abans que la fessin.
Algú l'ha vist?
De vosaltres?
No.
No, seducció no.
Llavors ara...
Jo soc molt crítica
amb la Sofia Coppola.
Jo sabeu
que amb la Maria Antonieta
em vaig recordar
de la família
de la Maria Antonieta
i d'ella.
L'Osting Translation
em vaig avorrir,
si és una pel·lícula de culta,
jo no li vaig trobar
el que ni la gràcia,
bàsicament,
però bueno...
A mi sí m'agrada
l'Osting Translation.
No, no, no.
A veure,
que molta gent l'ha encantat, eh?
L'Osting Translation
tant com l'encantar-me no.
Mira,
jo estic amb la Rosa.
Té alguna coseta, eh?
No,
que hi ha detalls que sí,
que estan bé,
però en general...
Correcte,
és una pel·lícula de moments.
És una pel·lícula de moments.
Probablement sí.
Moments d'edat,
de l'edat que la vegis
i de moments vitals,
de vegades, no?
O de tornar a un moment vital.
No,
i el fet de veure
l'enversió original,
també.
Sí,
també influeix, no?
Llavors,
en aquest cas,
ha fet un canvi de...
Bueno,
canvi, no,
canvi de concepte,
d'idees,
una pel·lícula,
diguem,
històrica,
està basada l'any 1865,
la Guerra de la Secessió Americana,
i ens trobem
amb un panxa blava,
que és un dels del nord,
que és com es deia
de manera així vulgar,
no?,
amb una zona surenya,
lògicament,
i hi ha una nena
que va a la muntanya
a agafar,
doncs,
no sé,
polets i tal,
i això,
i llavors es troba
a aquest noi
que està ferit,
que és el Colin Farrell,
i llavors,
clar,
hi havia una casa
de senyoretes,
és a dir,
una mena de reducta,
una casa meravellosa,
de tall neoclàssic,
que dius,
bueno,
a veure la casa,
la meva senyor,
quin casoplon,
no?,
i que està dirigida
per a Nicole Kidman,
més que res,
per situar els personatges,
i per allà està la Kirsdans,
per allà donant voltes,
que també la coneixereu,
que és aquella
que va fer
allò de les pel·lícules
de l'Estat,
i tot allò,
quan era joveneta,
i bé,
doncs,
lògicament,
ja la senyora té 30 anys,
de 30 i pico,
i la noia,
vull dir que ja està grandet,
en reflexo,
clar,
tenim la imatge
de l'enna petita
de les pel·lícules de l'Estat,
i aquí,
doncs,
evidentment,
ja han passat molts anys
des d'aquelles primeres pel·lícules,
no?
Bé,
estem en una casa
de senyoretes virtuoses
que viuen
a la zona sud-enya,
sí,
perquè és aquesta la concepció,
ara Nicole Kidman.
Aquesta no li ha d'anar a l'influir.
Clar,
exacte.
El concepte és aquest,
és tancar-les allà
perquè estiguin allunyades
de la barbària
i de la guerra.
Exacte,
i de les temptacions,
i lògicament,
de tot el que pugui haver-hi,
no?
Clar,
lògicament.
Llavors,
clar,
arriba aquesta persona,
clar,
hi ha una mena de descolòqui,
absolutament,
no?
Són noies,
doncs,
preadolescents,
adolescents,
joves...
Això ja ho va fer
el Clinis Botet,
també.
Sí, sí, sí, sí,
és un remei d'aquesta pel·lícula
que es deia igual,
em sembla,
no?
Com es deia?
És igual.
Sí,
el seductor.
Ah, el seductor,
em sembla que es deia.
Però aquí llavors,
crec que la Sofia Cobra
té tota l'artilleria
del que ella sap fer
perquè és una noia
que et sap fer,
és molt bona artesana,
crec jo,
és una bona directora
d'actors,
això no ho negarem,
no?
I aquí ha afegit una cosa,
l'he agafat un gust meravellós
amb la fotografia
i amb la llum.
Llavors això li dona,
per mi,
un punt més important,
no?
A més,
no ha fet coses anacròniques,
com fa ella tant en quant,
que et posa a la festa
de la Maria Antonieta
música rap,
no?
Això no ho ha fet.
Ha tingut l'elegància,
coses d'aquestes
que a mi em posen
una miqueta nerviós,
que em sembla bé
que es pugui fer
amb una pel·lícula
com Romeo i Julieta
del Bas Lurman,
perquè aquest senyor
va per altres mons
i per altres elements
més surrealistes
o més unídics,
diguem,
però en canvi
quan és una pel·lícula
amb normalitat
i de cop de tot et fa això
dius no sé què ha passat,
no?
Hi ha hagut una línia
del temps
que jo m'he perdut
i aquí no,
aquí és molt conservadora,
és tremendament elegant,
estan els personatges
molt ben portadets,
no?
I sobretot
el que genera,
és a dir,
el fet que una persona,
un noi,
no?
Que evidentment
pel fet de ser
simplement un home
dins d'aquella societat
o en aquell espai
diguem femení
el que genera.
I és una seducció
no provocada per ell
perquè sedueixi,
sinó perquè hi ha
una atracció.
Seria més correcte
aquest concepte,
no?
És meravellosa
i una escena
molt peculiar
que lògicament
la Nicole Kidman
és la que es fa càrrec
d'ella,
té una ferida a la cama
molt important,
no?
Que s'ha de cosir
i tal
i clar,
s'ha de netejar
a la cama
i el noi,
no?
Ella està mig inconscient,
no?
És meravellós
com veure la Nicole Kidman,
no?
Com està netejant,
es veu un primer pla,
lògicament del cos,
ella està tapat
amb el que seria
amb el llençol,
no?
I ella
no para d'esbufegar,
de girar-se,
de mullar-se la cara.
És magnífico,
això,
vull dir,
en reflexo
que representa
perfectament
aquesta necessitat,
no?
Vull dir,
clar,
aquesta necessitat
ja no solament
platònica,
sinó carnal,
és a dir,
aquestes senyores,
biològica,
que es necessita,
no?
i això comença
a passar
d'una forma determinada.
Què passa?
L'obra en si mateixa
podia ser una cosa així
com molt,
bueno,
doncs mira,
passa el que passa,
però la cosa es va
ennegrint una miqueta.
Passen coses,
hi ha elements
que van complicant
la situació,
ja esclaten
certs elements
amorosos,
no?
Hi ha una certa
enveja
per un altre costat,
clar,
són set o vuit noies
en busca d'un mateix home.
Llavors,
ell es mostra educat,
clar,
exacte,
i les coses
arriben a límits
bastant potents,
no estem parlant de res,
Gore,
ni molt menys,
però sí que,
bueno.
Bueno,
jo per què estàs dient
és bastant
fidel a l'original.
Clar,
jo crec que sí,
jo no l'he vist aquesta,
m'ho van dir l'altre dia,
m'ho van comentar
això del seductor.
Recordo aquesta escena
que dius tu,
és,
bueno,
no calcada,
però semblant
que és la
Gerard Impeich,
que és la
l'equivalent
a la Nicole Kidman,
que és la senyora,
l'ama d'allà,
la senyora més adulta
que està amb les senyorites,
i també l'hi està netejant,
i tot i que
és més continguda,
diguem-ne,
o sigui,
ellen no suen
i tal,
però sí que
estan allà
i de la manera que mira
i tal,
veu que,
tu veus que allà
hi ha l'atenció
i el que li ha volgut
que està com mig dormit,
llavors,
hola,
així i tal,
i li mira
i això,
no?
Hi ha un rotllo allà.
Aquí hi ha com molta més
elegància,
l'interior,
té una atenció passional
no resoltes,
i llavors,
quan és de nit,
van amb els seus canelobres,
i llavors la llum
és dels canelobres,
no hi ha una trampa
de fer llum
per crear,
és molt fosc tot,
és que realment
hi ha moments
d'una gran foscor
que intueixes
a vegades les cares,
per tant,
jo crec que està fet
amb molta gràcia
i amb una fotografia
magnífica,
vull dir que jo això
tinc que reconèixer
que aquí jo crec que ha fet
una pel·lícula
ben feta,
des del meu punt de vista
personal.
I l'altre
és el Baby Driver,
no Taxi Driver,
Jaume,
que amb aquest
que ens hem confós,
que és una obra
d'una,
és una pel·lícula
d'Edgar Wright,
que és un director
anglès,
no ha fet gaires coses,
ha fet alguna coseta més,
i escolta,
aquí m'he tornat tonto,
o he vist una cosa
peculiar,
no?
Especial.
Especial,
és a dir,
una pel·lícula
que la música no para.
Durant dues hores,
gairebé,
la pel·lícula va sonant,
va sonant,
va sonant música,
i en moments que sí,
que hi ha moments de frenada,
però és el que hi ha.
I comença
amb un nano
que porta uns cascos
enganxats,
un nano d'uns,
sí,
18,
19,
20 anys només,
no?
Amb les seves ulleres,
la seva dessuadora
i tal,
no?
I està allà en un cotxe
i es produeix
un atracament
en un espai determinat.
Però tot va
al ritme de la música
que va sentint
pels cascos.
I és com una cosa
que, clar,
veus que qualsevol moviment,
qualsevol entrada,
qualsevol cosa
coincideix amb un cop
de la música,
el no sé què,
el no sé quantos,
pa, pa, pa, pa, pa.
I jo pensava,
dic,
ostres,
és com un vídeo musical,
però molt ben parit
el que és aquesta primera imatge.
Segueix amb una segona imatge
que segueix produint aquest tema,
una tercera imatge
que segueix amb el mateix tema,
no sempre és aquesta la línia
i a partir d'aquí
es va complicant la troca.
És un conductor,
és un driver,
que es diu Baby,
es diu així de nom,
per una sèrie de motius,
condueix per una sèrie de motius familiars,
que ha esdevingut el fet
que condueixi amb ràbia
i amb un gran coneixement,
es produeixen escenes de persecucions
de cotxes brutals,
rieta del fastanfúrius,
vull dir,
amb una categoria
complicadíssim de fer allò,
jo no sé com nassos ho han fet allò,
i llavors a partir d'aquí
el que genera,
i a més hi ha tot un joc
de comunicacions
amb el so
que hi ha,
els equífans que hi pateix,
els sorolls dels seus oïdes
per un motiu determinat,
amb un vincle
amb una persona
que és sordo-muda,
hi ha un joc de so
i d'imatge,
i això em sembla bestial,
a més una banda sonora,
música dels anys 60-70,
dins del soul,
soul power,
el que seria el rock
dels 70's,
vull dir,
sona Queen,
sona Suprem,
sonen els The Commodores,
que per cert
són aquesta cançoneta,
que ja com ja queda poquet,
posem de fons
i anem escoltant,
de la Daniel Ritchie,
però és el The Commodores,
que era quan va començar
ella a cantar,
que és un grup de soul
molt típic americà
i molt elegant,
i tot això genera
una mena de sensació
general
d'estar veient
un meravellós videoclip
i, a la vegada,
una història d'amor
que s'hauria esparit al mig,
com són aquests
secundaris,
entre cometes,
que són els encarregats
de fer aquests atracaments,
un Kevin Spacey
fantàstic,
un Jamie Fox,
que és el boig,
i ara amb això té tot,
quan cal matar,
es mata,
i quan cal fer les coses
es fan d'una manera dràstica
i directa,
un llenguatge peculiar,
és molt curiós
perquè abans d'un atracament
dius,
espera, espera, espera,
que vaig a posar la música bé
perquè,
saps,
vull dir,
dius,
què ha passat aquí?
Abans de fer un atracament
dius,
però què fas?
ell abans de poder fer allò,
la seva ment ha de tenir
un procés musical
per crear el que ell veu,
va veient coses,
no?,
i la música va coincidint
amb els moviments
de les portes,
el no sé què,
dius,
ostres,
aquí hi ha un curro,
però meravellós,
de debò,
una pel·lícula molt peculiar,
molt interessant,
el David tenia dubtes
de no saber ben bé
què li va semblar,
jo dic que és una obra d'art,
ho sento,
vull dir,
no sé on arribarà
o on ha arribat
aquesta pel·lícula,
però de debò,
val la pena,
val la pena,
hi ha moments
una miqueta més baixets,
més nyoños,
però al conjunt,
hi va d'atracaments,
hi va de persecucions,
hi va de música,
hi va de sensacions,
hi va de sentiments,
hi va de tot,
barrejat,
té un paper
molt fred,
molt distant,
però no ho és tant,
evidentment,
vull dir,
la vida ha sigut complicada
per ell,
i és un nano jove,
no sé com es diu el nano,
no recordo ara,
però és molt creïble,
no ho sé,
és un conjunt de cosetes.
Molt bé.
Per tant,
ja està,
ens quedan 20 segons,
ja no ens queda més.
Molt bé.
Ara sortim la setmana que ve,
escoltant aquest,
aquest Easy.
Una mica més,
més potents.
Adéu-siau,
adéu-siau.
Adéu-siau.
com a la ràdio de Sant Just,
llorant de ruït,
com a la ràdio de Sant Just.
El Just a la fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tots els empresaris
que anaven amb ell,
que fins ara mutis.
400 pisos per vendre.
Si se l'ha pagat de la seva butxaca,
ningú li patirà.
Busco sempre aquella...