d'estellos habituals, alienianos de comèdia, i que és com una mena de, podríem dir, una espècie de versió alieniana d'un tramvia llamador de CEO, la qual aquest Blanchet fa el paper, fa una mica de Blanch Dubois, una senyora que acaba d'arribar a la ciutat després d'haver tingut un revés emocional i econòmic molt important, i que l'ha tornat una mica catacroquer, s'ha volt una mica loca, i, bueno, doncs...
Intentar refer la seva vida com pot en un ambient nou que li és aliè, sense ni un duro ha passat de ser una ricachona, està totalment arruïnada i viuen amb la seva germana i amb una mena de tarogó de bon corazon. La veritat és que és això, és una pel·lícula molt complexa, molt ben feta, amb dos plans temporals que es van alternant mutuament, que vas veient la vida com la portàvem i com la porta ara.
i que, sobretot, té una interpretació central, que és la de l'aquet Blanchet, que és absolutament bestial. Cotitzarà molt a la propera gala dels Òscars, seguríssim. Recomanació infal·lible des del Fluzó. Si voleu una bona pel·lícula per aquest cap de setmana, recordeu Blue Jasmine. Amb ella marxem i us emplaçarem per la setmana que ve, com sempre. Marc Perarnou, moltíssimes gràcies i moltes gràcies a vosaltres per ser a l'altra banda. Jo, com dic, Xavier Roldán. Ens trobem dijous que ve i ja seguirem parlant, si de cas. Vale, apa, adeu.
M'he estrenat el mòbil.
Un dijous més comencem la Babilònia aquí a Rayo d'Espern, com sempre, i un dia més estem acompanyats dels millors col·laboradors amb aquest magnífic programa que el presenta el Cesco Ramos. Avui tinc l'ego aixecat. Bravo! Molt bé! I què troba fet això, nosaltres o tot el dia? Us anava a dir que ni parléssiu tota l'estona, imagineu-vos.
Vinga, adeu! No, senyora, no, això no ho farem, presentarem com Déu mana a la gent d'aquest magnífic programa, que és la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. La Lourdes. Hola, què tal? I el Jaume. Gràcies. De res. És tot un plaer estar amb tots vosaltres. Molt bé. Ho dic en conya però en sèrio, eh? No. Aquí ens estimem moltíssim, eh? Que la setmana que ve, bueno, l'altre ja explicarem el que fem, eh? Exacte, exacte. Que el dissabte ens anem a fotre por ahir unes cates. Ja vam donar una pista la setmana passada. Exacte, exacte.
Aquesta ja, l'altra setmana potser no la donarem directament i l'altra ho explicarem, perquè tampoc arribarem a un límit de no poder explicar-ho. Deixem el misteri. Per què no podrem explicar-ho? Cultura. Acabarem pel terra? Cultura, no.
Estarem cinc dies al llit. Acabarem assabentats de constants que no sabíem de cadascú de nosaltres. Exacte, molt bé. Això és bo. Exacte. I quan pel mig de l'alcohol hi ha una exacerbació... Com es diu això, castellà? Hi ha una exacerbació de l'amistat i de l'amor i passen coses molt rares. Es veu tot molt clar. Exacte. Bé, escolta'm, anem per feina que, si no, no... Fem el sumari. Començarem per literatura. La Lourdes es parlarà de l'Aya, de Salvador Espriu.
I el Jaume, amb aquest nivell de rapsó, ens agirà un poema del senyor Salvador Espriu, que serà un plaer. A l'altre costat tenim una mica de teatre llegit, la sabatera prodigiosa del Federico García Lorca.
i empalmarem directament amb el tema de l'art una curiosa ruta que recomanem des d'aquí, que és la ruta del Cementiri de l'Est o la Cementiri del Poblenou. I el Jaume es parlarà d'una exposició d'un sou per estudiar. El Jaume està rient de la ruta del Cementiri. És que transformar un cementiri amb art, això ja em sembla... Doncs és meravellós. Ja t'ho explicaré, ja veuràs com diràs. Vaig allà corrents. Bueno, clar, clar.
Molt bé, i de cinema tenim el documental del mes que la Rosa ha escorcollat pel Baixo Bregat i l'ha trobat. Approach Ford Adoption. Parlem de la vida de l'Adél, parlem de tu i jo, tu i jo, de Bernardo Alberto Lutzi. Solo Dios perdona, que això ha estat una cosa frapant. Totes les dones del Mariano Barroso. Aquí està el misteri. L'està mantenint a suspens. I la bicicleta verda.
Per rematar tot el que hem de fer avui, escoltarem, quan tinguem un momentet, una cançó que segur que tothom la coneix. Fa 20 anys, exactament, que va ser... 20 anys, no, 30 anys. La cançó d'Oficial y Caballero.
La Jennifer Worms i el Joy Cocker que va aconseguir el número 1 amb Upward Baby Long, que l'escoltarem després. I escoltarem de fons els The Doors, aquest grup mític i tal, perquè justament avui fa 33 anys que van fer els últims concerts a Nova Orleans perquè Jim Morrison estava tan esgotat, imagineu-vos per què, per l'accés a les addiccions,
que realment ja no va poder fer res més. I l'altre any moria a París, que per cert està enterrat al cementiri de Pierre Laxers, que és un cementiri preciós també per anar-hi. No és que sigui morbós, eh? I parlant justament del cementiri de Sinera, Salvador Espriu i Ilaia, què tal?
Aquest llibre he trobat que l'havia escrit quan tenia 18 anys, al 1932. És un llibre que també va estar representat al teatre per la Núria Esper.
El fil argumental és la noia, la Laia, però presenta tot com una sèrie de capítols quan és setmana santa, quan apareix la colera, quan se'n va anar a la mar. La idea és una noia que neix, diuen, amb una malaltia. En realitat és una persona que té molts alts i baixos emocionals.
I és una persona per diàleg molt ruda, inestable, que la gent més aviat li té por. Retrato un poble marinenç, podem imaginar arenys. Sabem que a Salvador Espriu va passar molt temps a arenys.
No acaba de dir mai on és però sí. Llavors el que fa és agafar aquesta noia des de la seva adolescència fins que ja és gran. Presenta una sèrie de personatges, té un nòvio que és el Calot. És un personatge alcohòlic, una persona molt poca per dir alguna cosa, molt poca gràcia, que l'acaba pagant amb ella, amb una relació bastant
D'orilla, ella té un fill que tampoc acaba d'estar bé, se li acaba morint. Després apareix l'Esteve, que és un llibre que ja veieu que és superpetit, però que té molt contingut amb uns personatges molt poc agraciats. Apareix l'Esteve, que és el seu amant.
I llavors la idea és que sempre va retratant que la gent va a la mar, quan torna de la mar, i ella, bueno, hi ha una situació crítica en la qual hi ha molt mala mar, hi ha el xaloc allà molt fort, i ella pensa, ojalà el calot, que és el seu marit, no torni, quan totes les persones estan allà pendent que torni. És un llibre que jo he llegit
Més que el contingut, que el contingut podríem dir que té algo especial, és el vocabulari que utilitza. I l'Argot Mariners, si us sembla, llegiré un trosset. L'estem llegint amb els alumnes de Batxillerat i normalment ells llegeixen pel seu compte i llavors comentem el llibre. Perquè cada dia tenen mitja hora de lectura i tal. I aquest l'hem llegit en veu alta perquè té un...
Jo us dic que és com més difícil entendre el que diu que el contingut real de... Bueno, és super ric amb un vocabulari, jo penso que brutal, no? Quan parla, per exemple, de la Laia, com la defineix, no? Diu, magnífica i olorosa com una fruita, d'unànima, abrandada i inabastable.
com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i faria i fiblava la carn i l'amarava de nels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa, tan enganyosa com l'aigua de la boira, diu, el cel immens, les estrelles, també semblants a la laia, diu, a vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara de serenor, diu, però la boira aviat l'enterbolia i el desig penjava dels llavis com una amenaça.
que utilitza un vocabulari molt poètic. És narrativa però és poètica. El llibre ja us dic que està ple de trossos genials per mi. Per exemple, per la noia, el que ella vol és que el seu marit no torni.
de la mar. Llavors va fer una pregària a Sant Roc, que és una ermita, no? I per dir com era des que surt de casa seva fins que arriba l'ermita, com parla del carrer, diu, carrer del pas de Llevant, carrer de pedres cantalludes, de blanques cases, austè, cansat de l'esforç d'una eterna pujada, vell de segles, cancells amples, aixides humils, horts pobres, parets aduades amb calç,
i escopinades de puja, xerrameca de dones, grinyol de garrins, bremar d'un asa, fortor de cor amagada, etc. És un llibre que m'ha encantat recuperar-lo. Aquest any que fa 100 anys, que és l'any espriu,
I també he trobat, ara que estava mirant el diari, que el 15, 16 i 17 d'aquest mes, el TNC, el Flotats, fa un recital de versos d'Espriu, i he trobat que està acompanyat per la polifònica de Puigreig, per la de Barcelona, etcètera. O sigui que pot ser xulo.
de la veu del Flutats a escoltar el rei Quim aquest per Espriu. Bueno, res, que m'ha encantat. Sí, sí, no n'hi ha tant. Molt bé, a nosaltres també se'ns ha enganxat molt. I ara el Jaume emul·larà el senyor Flutats? Exacte. No, bé, jo penso que potser no tan complexa. Aquest triat és bastant més senzilla. Aquí el que diu és un treball de diferents poemes i m'he quedat amb el primer.
que diu llibre de sinera, que en definitiva és arany, però escrit a la inversa i canviat d'ahir per la hidrega. Llavors diu pròleg instrumental, petit concert per saxo, soprano i orquestra, jazz 100%.
He elegit el saxo soprano perquè aquest instrument té una certa similitud sonora amb la tenora i això permetria un intent de flirteig i no pas de fusió amb la música tradicional catalana per acopla. Tempo, mig, lent, mig. I llavors presentació, poemes primer i segon del Cementiri de Cinera.
Diu, pels rials baixa el carro del sol des de les carenes de fonollars i vinyes que jo sempre recordo. Passejaré per l'ordre de vers i pres immòbils damunt la mar tan calma. Quina petita pàtria encerca el cementiri. Aquesta mar, sinera, turons de pins i vinya, pols de rials, no estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol, el lent record dels dies que són passats per sempre.
De fet, és molt senzilla. Aquesta és tot el contrari. Però n'hi ha d'altres que són molt més complexes. Com que això ho tinc absolutament grapat, és una cosa que veuré. Llavors, hi ha un... Diu notes. Cinera és el nom d'arenys, això ja us ho he dit abans. Diu els rials. Per aclarir què és cada cosa.
Diu afluent d'una riera o riera petita, arens n'hi ha molts d'areals i formen un enreixat al llardre de tot el...
de tots, només el real de Sa Clavella va aparar a la Riera, mentre que els altres ho fan els altres reals que finalment desembocen el mar. Precisament aquest dia vaig estar a Llorenç, aquesta setmana, dissabte concretament, perquè allà es entregaven uns premis
a les persones que han treballat per la Cerdana i es feia un homenatge. Jo vaig quedar parat d'erenys. Em va semblar un petit poble molt entranyable. I llavors es diu els Funollars, Arbassada Funolls, Funeklum Bulgare,
planta aromàtica de fulles dividides en lacínies capillars, flors, drogues, fruits que sempren com aromatitzants i brots comestibles quan són tendes. Recordeu el gust de l'anís? Bé, són aclariments que van fer comprensible qualsevol paraula que no està a l'ús, que és una mica el que t'ho destacava.
Intentarem, a més que acabi l'any espriu, trobar més poemes, més explicacions, perquè aquest senyor era un erudit. És una persona que estava molt implicada en la cultura catalana i una sèrie de conceptes. I diu coses que són vàvies avui. Com el llibre La pell de brau, oi? Sí. Precisament acabo de fer una mica d'obertura en aquest llibre. Ja la propera setmana.
Molt bé. I és el que deien, que també, en aquest cas, el món dels clàssics, del retorn enrere, en aquest cas, mirant cap a Andalusia. I, evidentment, si hi ha hagut algun escriptor dramaturc, mandalús, interessantíssim ha estat sempre Federico García Lorca, per la seva forma d'escriure, tant d'hidratura com llibres. Vull dir, teatre com llibres.
Jo he recuperat la Zapatera prodigiosa, que és una petita peça amb dos actes, una petita comèdia amb dos actes, però que té molta... no me la llet, sinó que t'està presentant l'any 1930 a Andalusia, ens hem d'ubicar.
Aquí estem parlant de la història d'una sabatera, una sabatera que viu, lògicament, amb el sabater. Li dic la tonteria com una casa, però és la dona del sabater, d'un poble perdut, pots comptar, el que dic jo, a l'estepa andaluza, d'aquells punts que massa es ven bé on vas a parar. I llavors, ella és una dona molt aixerida, molt dinàmica, amb ganes de fer coses.
una miqueta no és criticable, però en aquella època sí, una mica provocativa, és molt guapa i això ja ho sap. Però està casada amb un senyor amb una edat que el doble d'edat, que té 50 anys, ja té 20 i pocs. I a partir d'aquí, ell es troba poc estimat per ella i ella el tracta d'una manera potser amb immaduresa, més que potser no pas que no l'estimi de veritat.
I llavors, en el moment que ell diu, jo ja està bé, no m'estima, jo marxo. Clar, i això en aquella època, que marxés un home de casa, ja que marxés una dona, ell era fumut, però marxés un home volia dir que estava repudiant a la dona. Per tant, clar, ella, què passa? Se li envà el marit, se li encava el sostent i ha de muntar que, en aquella època, una dona podia muntar una mena de taverna,
allà a l'espai on estava. I això també és pitjor vist per les dones d'aquella època. Fixa't una dona que li agrada el senyorío. Aquesta cosa tant andalusa que l'orca, de tant en tant se li enva la pinça i dius, mare de Déu senyor, és poeta també aquest home, perquè comença a fer-te una explicació que dius, uf, quina meravella.
I al final, amb aquest joc d'això, ella es penedeix que hagi marxat del seu marit, perquè ella diu que és la immaduresa, potser que no pas, que no l'estima i que l'estima moltíssim. Llavors hi ha com una mica de juez que torna un titaller disfressat, però que és el sabater, que torna una altra vegada. De titallaire? Sí, de titallaire. Va vestit, va com si fos de carnes soltes.
i ell se'n va a fora, tot i que se'n va a les filipines, i llavors, als mesos, torna una mica com un càstig, i llavors torna per posar la prova, i ve d'aquesta manera disfressat i tal. I ella, doncs clar, es comença a anuar d'ànima, i comença a dir, ai, amb el que jo faig em falta el meu marit, amb el que jo l'estimo, amb el que jo no sé què, que no em va comprendre, que va marxar, que mira al poble el que està passant, que m'està entatxant d'una dona de mala vida i tal.
li encanta que li acaroni l'orella. Com està al bar, li diu, i què li passava a aquest home? I per què va marxar? I llavors, quan se n'adona, hi ha un moment que hi ha una frase que diu, soc jo. I ha tornat, és una mica com dient, tot que maco i tot magnífic, i sonen unes campanes. Bé, és una cosa que sembla molt, crec que jo, molt... molt simple,
Però que té mala bapa. A nivell de la dona ha de ser el més tranquil·leta possible estimar el seu marit i quedar-se a casa amb la cama trencada, encara que sigui una dona jove i tal. Bueno, anys 30.
Jo crec que és una visió que representa com era la dona en aquella època i com havia de ser una dona exemplar. I per això segurament és una crítica, que era molt intel·ligent i precisament aquesta obra les feia amb aquesta doble intencionalitat. D'una miqueta fer el retrat d'aquesta societat que vivia i que patia, perquè ell no deixem de banda, que ell també va ser una persona
que va patir moltíssim per la seva condició homosexual. I sempre s'identificava molt amb tota la gent que pateix per qualsevol motiu, ja siguin les dones, per qualsevol opressió, o perquè tenen menys drets o la societat reconeixia menys drets. Les dones, els homosexuals, els gitanos que hi han denunciat molt.
I jo crec que en aquest cas, com a condició homosexual, seguríssim que coneixem millor, en aquest cas, la dona de l'època i aquesta crítica. És a dir, clar, hi ha un apropament més directe, potser el millor amb les amistats, vull dir. I crec que és el que dius tu, és una crítica a la vegada i és un joc per dir, ha de ser així, però si és així tampoc passa res. Però bueno, anem a acabar bé.
Eren obres de teatre que semblen de petit format o una mica innocents, perquè eren de les que després s'interpretaven amb la companyia de teatre de l'ambulant, la barraca, aquella companyia de teatre d'estudiants.
Era una forma de fer pedagogia al poble. De fer arribar a aquests temes al poble d'una forma més lúdica. Fet-los una mica de reflexionar i fer-los escoltar que us sembla aquesta dona que està fent. Aquesta obra és del 1930 i la va presentar la Marguerita Chirgu.
Per tant, estem parlant d'una de les primeres grans actrius, però de gran caràcter. Margarida Sirgo, nascuda a Molins de Rai. A Molins de Rai, senyora. Una persona, jo crec que era de les primeres, no diré feministes, declarades, però tenia els horreanyos que has dit en castellà.
Sí, era potent, però per això tenia fama. Era molt famosa perquè era una gran actriu i no gaire sobreactuada. Parlem del cementiri, eh, Jaume? Però abans de parlar del cementiri de Poblenou, que segur que un dia em diràs, Xesco, per què no anem un dia a fer una volta? Ja veuràs que sí. Si fas tu de guia... Bueno, vinga, va. Parles d'aquesta mostra d'un sou per estudiar.
Aquella que en Ginesta s'acaba d'inaugurar. Jo quan he arribat l'he vist obert la porta. Encara que arribi tres minuts o una estona, vaig a mirar el que és. La impressió és de molta potència, o sigui d'una persona que no és...
O sigui que no li preocupa pas el refinament de les formes, sinó que és molt impactant. És com si fos taca, fins i tot. Parlem de l'artista. Sí, els quadres en general, l'impressió que reps és de... Molt color, no? Això mateix.
Aquí hi ha un petit escrit que penso que és molt aclaridor. Diu que l'any 1995 el veïnat de l'edifici Walden 7 va decidir en Assemblea, per unanimitat, destinar el 0,7% del pressupost comunitari al tercer món.
són uns 3.000 euros anual. Des del 2005 fins a l'actualitat han dut a terme el programa Un sou per estudiar a la població de Kropwy, al país africà de Moçambique. A la mostra hi trobareu totes les corporacions Sahara, Nicaragua, Haiti, Perú, Mèxic,
realitzades des d'aleshores fins a aquest any 2013. O sigui que això és una molt bona presentació. I llavors la pel·lícula ja ha dit que l'exposició amb el que destaca és precisament per a aquesta potència, en definitiva,
Un sou per estudiar. Jo ho allargaria perquè és un fet que està molt avui molt comentat. Un sou per tothom, no? Perquè si el que ens hem de quedar és sense feina, perquè ja no som capaços de crear una situació favorable que tothom tingui feina.
La veritat és que caldrà veure com ens alimentem. I més quant terem en compte una cosa molt senzilla que sortia aquesta setmana i ho llegia. Diu que som capaços de crear el doble del que necessitem per alimentar-nos. I tant, exacte. Molt bé, doncs el que diem. I tant, exposicions solidàries. Vull dir que en aquest cas també val molt la pena comentar.
Passem a un altre tema. Parlem del cementiri de Poblenou. És el cementiri que es diu de l'est.
o el del nord-oest és el de Montjuïc, doncs l'altre és aquest. Llavors, clar, tant aquest cementiri com l'altre, quan arribes allà et donen aquest meravellós diptic, és un diptic per a gent que no està veient, però imagineu-vos un planell, amb tot el recorregut recomanable. És a dir, no és anar a passejar, amb tots els meus respectes, a veure nínxols, és per anar a passejar a veure autèntics temples, templets petits, on estan evidentment allà
posats als espais panteons, que poden ser soterranis però en aquest cas són panteons que surten d'alçada.
A veure, quina gent ha fet aquí obres? Has de començar. Potser no són coneguts, però els vall mitjana, que són els millors escultors del realisme català, tens l'Enric Sagnier, que és més conegut, l'Alias Rogent, que va fer l'universitat de Barcelona, tens el Rafael Ache, que va fer el monument a Colón, el Colón d'allà dalt,
El Francesc de Paula Villar, que va fer la cripta de la Sagrada Família. Són gent molt important, la Josep Oriol Mestres, que va renovar el Liceu després del primer incendi. Estem parlant de grans arquitectes que fan les obres per això s'equida l'atenció. És un recorregut meravellós per diferents punts determinats i tens obres que són des de l'any
1775 fins al 1888. Bàsicament, a part de coses més actuals, però que realment tinguin interès, seria allò. Encara que l'entrada a l'accés és una cosa de l'Antonio Ginesi, que és un italià que va venir aquí, que és meravellosa perquè l'entrada té una mena com de piràmides als costats, que és raro, però és molt peculiar de veure i molt maco.
No te n'adones que estiguis en un cementiri, és clar que sí, depèn de cadascú. Hi havia gent que estava posant flors, els difuns... Molta gent estava passejant pel cementiri i és maco perquè el cementiri en si és espectacular. Hi ha una zona que tocaria més a la banda de mar, diríem així,
que és espectacular. Tots són templates. Són templates neogòtics, templates neoclàssics... Tot són, però una autèntica presó. I això combinat, insistim, arquitectura i escultura. I de grans escultors també, no? Bé, recomanar-vos que aneu, perquè és una experiència magnífica. I ja veus com, anecdòtic, hi ha un punt, que és el punt 6 del recorregut, que posa el santet.
i no passa res més. Jo em tornava boig pensava a veure què passa. Ho podríem fer una mica exòtic i tot això. Ah, sí, sí, sí. També, també, també. No, però... Clar, no. No, ojo, doncs el dia de Tots Sants ja... Devia estar a tope.
Hi ha una ruta, que es paga en aquest cas, que vas passejant per allà, t'ho van explicant, però va passant un carro de morts d'aquells anys, de principi, de negre, i és bo que t'espanta. El que et volia dir és que tu arribes allà i pots entrar tranquil·lament, et donen el diptec aquest i hi dones la volta.
Entres per la porta, fas així clac, agafes el dip-dip i te'n vas. Aquí tens la porta. Això no ho han transformat en un negoci encara, no? No, encara no. Com diu que hi ha tanta possibilitat d'haver l'obra d'ara? Exacte. Però és el que diem, hi ha guies. Hi ha guies? Em refereixo que si tu vols que te la facin guiada imagino que has de pagar. Això és com tot. Hi haurà uns dies determinats que ho faran això. Però bé, bàsicament, arribem a un moment que potser és una mica repetitiu, perquè estem parlant sempre d'això de pensions en formes molt determinades. És molt gran.
Jo vaig veure-la.
tres quarts d'hora, tranquil·lament. El que és el de Montjuïc. El de Montjuïc és un planet que dius allò, ja em vaig espantar. Dic, no, ja ni diré un altre dia. I ja com a comentari ràpid diré que hi ha un detall que és el 6 o el punt del diferent. Hi ha 30 punts per parar-te. El 6è posa el Santet i no posa ni l'arquitecte ni cap cosa ni si és una escultora. Llavors, clar, vaig arribar allà, jo anava amb una amiga, llavors, hi havia dues senyores que estaven allà. Llavors, clar, és una simple, és una simple, un simple nínxol,
amb un senyor amb una fotografia, dic jo dels anys 30, que té el que seria el vidre, entre el vidre i la làpida com a tal, que han fet com una mena de bústia. I la gent tira allà papers per demanar coses al sant. Però és que al voltant allò és un santuari, és a dir, tot de cristus, de verges, de flors, d'espelmes...
i aquella estaven posant flors allà i vam passar i diu, què busqueu al Santet? Dic, no, un sí i tal. I ens va explicar la història, no és res de particular, un senyor d'una època determinada que treballava als magatzems del siglo, em sembla, que veia aquí a Barcelona i que va previr a l'incendi, que va curar no sé qui, no sé quantos, i es veu que és un home que allà al poble nou és com una mena de Déu, no? I sí, sí, ja es veu, eh? No falten ni espelmes ni flors i aquella senyora estaven posant flors.
Està enterrat allà i la cometa es venarà. No té cap interès arquitectònic. Ho apunta perquè la gent ho vegi. Gairebé sempre hi ha gent allà per demanar coses, per posar alguna espelma, per posar alguna petició.
D'emoció popular. D'emoció popular, exacte. Això és molt maco. Doncs farem una cosa, ja que hem anat bastant ràpidet, de coses com siguin, en general, perquè estem a l'Equador, que m'encanta aquesta paraula del programa. Escoltarem el tema de la Jennifer Warns i el senyor Joe Cocker, a l'upwork by Dylan, d'Oficial y Caballero.
I don't know what tomorrow brings. In a world you hard survive. All I know is the way I feel. When it's real, I keep it alive.
There are mountains in our way But we climb a step every day The mountains are where we belong Where the eagles cry
Up from the world below A band of clear winds blow
All we have is here and now All our lives out there to buy The road is long There are mountains that I wait
But we climb the stairs every day. Loving lift us up where we belong Where the eagles cry on a mountain high Loving lift us up where we belong
La llàstima és que la Rosa no s'havia de parlar d'una pel·lícula d'amor, ens ha de parlar d'una pel·lícula molt sèria, d'un documental, que és l'Approved for Adoption. També hi ha amor. Sempre hi ha amor. Molt bé, explica'ns què tal aquest documental.
Bé, és el documental del mes, aquesta iniciativa que té la Filmoteca de Catalunya i que llavors presenta un documental a diferents poblacions que estan aterrits a aquesta iniciativa. Jo en concret el vaig veure al cine baix, però sé que també el fan a Molins, aquí a Sant Just, a Badalona, a Barcelona on vulgueu. És qüestió senzillament d'entrar a la web de la Filmoteca o posar el documental del mes i llavors sabreu a la vostra localitat quan toca.
Val molt la pena, a mi em va semblar molt interessant i penso que pot servir per il·lustrar el debat sobre el tema de l'adopció, sobre la situació de com es pot ajudar no els nens, sinó una població que estigui en un moment de crisi o de risc o de necessitat.
Ho dic perquè ara, per exemple, amb el tema de Filipines, que no és exactament igual. Molta gent veient aquests nanos pobres allà, deia que em portaria a casa dos o tres i no sé què. Home, els nanos són també el futur d'un país. I d'entrada, ara suposo que no ho deixaran adoptar. Després d'una catàstrofe com sempre intervenint al primer món i t'emportes els nens.
En aquest cas, la pel·lícula l'ha dirigit, l'ha dibuixat perquè és una barreja de realitat, de pel·lícula filmada, documental filmat i de dibuixos també. És un noi, va néixer a Corea, es diu Jun Henning.
Va néixer a Corea i llavors quan tenia uns cinc anys el van adoptar a una família bèlgica. Jo també llegiré, ja que estem en plan de rapsoda avui, m'han entrat ganes, res una miqueta, la ressenya breu de la pel·lícula. Diu Junk. És com el seu nom. A més, li respecten el nom també quan arriba a Bèlgica.
Diu dibuixant 42 anys segons el registre. Ell preferís considerar la data del seu naixement el dia en què, amb 5 anys d'edat, un policia el va trobar perdut pels carrers de Seul. Era un dels 200.000 coreans abandonats que després serien adoptats per famílies d'arreu del món. Superada la quarantena, Jung decideix retornar a Corea del Sud per primera vegada i conèixer el país que el va veure néixer.
trepitjar la terra dels seus avantpassats i, si és possible, trobar el rastre de la seva mare biològica. Un viatge físic i emocional de retorn a la infantesa, reconciliació amb les arrels i descobriment de la veritable identitat. La ressenya és magnífica. Queda molt clar. De fet, el que va fer
I ho dic sobretot pel tema dels dibuixos, que val molt la pena, perquè hi ha moltes coses que amb una imatge real filmada no es pot explicar. En canvi, ell explica moltíssimes coses, els seus sentiments, i aquesta búsqueda que té ell de la seva servei i de la seva mare. Continuament els dibuixos apareixen en res pertot arreu. De fet, en el cartell,
Del documental també veus un carrer, un carrer d'Europa o un carrer de gent passejant, gent així amb un parell d'aigües que plou una miqueta. Tota la gent per terra té arrells. Des dels peus li surten arrells. En canvi el nen passeja sol enmig d'aquest carrer sense arrells. D'ell no surt cap arrell.
I això ho diu molt. Molt significatiu. Ja arriba a haver-hi una imatge brutal per mi, que va ser quan ell es veu la silueta, el dibuix d'una senyora nua, d'una dona nua, embarassada, que ells imagina que pot ser la seva mare, perquè ell mai no li posa cara a la seva mare, rostre, ulls, boca. No, sí que té la silueta, però no acaba de tenir com seran els ulls, com serà el nas, com serà la boca d'aquella mare.
Aquella senyora que amb la guerra que va haver-hi a Corea, llavors es veu que hi ha un soldat, i tota aquesta confusió, la seva mare cau com un forat, tot ple de rells, la seva mare queda allà, ella també tenia rells, però després surt el fetu, surt d'allà, neix, suposa que neix, i llavors ell sí que surt, emergeix d'aquest forat,
I el nen, clar, queda per allà com flotant. És que tot és molt maco. Tot és molt significatiu. Molt simbòlic, també, pel que veig. És la seva fugida. El dibuixant és com expressa els seus sentiments. Mira que està content, perquè l'adopta una família belga. No només que està econòmica ben situada, sinó que és una família amb cultura, amb molta sensibilitat.
que des del primer moment el tracten amb un amor impressionant. Tenen 3 o 4 fills?
Crec que són tres. Crec que són tres fills. I aquest és el quart fill. Després d'autar més. Vull dir que al final ja et perds una miqueta d'algú. Sembla Amia Farro. Sí, una miqueta sí. I els nens també veus els germans. Sempre li diuen germà. Sempre. I sempre el defensen a l'escola com si fos un d'ells. Igual. Però et tracten amb molt d'amor també. I li deixen les seves joguines i comparteixen tot.
Ara, el típic, els nanos tenen els seus problemes, els nanos fan entremaliadures, els nanos fan... Clar, amb un nano d'aquí, amb un nano teu, li renyes... Això és una miqueta el que diu això, jo no ho considero que sigui així.
Ell ho vivia si a ell li renyaven, si feia una cosa dolenta i li renyaven. I li deia que era com una poma podrida que podria les altres. Ell se sent com arrojado, llençat a la pila, al cistell, a les escombraries. I a més veus els dibuixos com ells té aquesta sensació que cau allà i que al final tot es va tornant com un rodolet rodonet i es converteix en una poma i aquesta poma està podrida, està allà.
i veus continuament el patiment d'aquest nen. Llavors crees un nano que d'entrada dona més problemes de comportament. L'has pintat molt bé la pel·lícula, de bo que sí, que jo la vull veure. Ell busca la seva identitat, s'identifica més. Resulta que a Bèlgica estaven arribant més nens coreans, ell no volia relacionar-se amb els nens coreans, perquè en el fons també vols sentir-te diferent, perquè ell tampoc se sent com ells. A casa fins i tot arriben a adoptar una altra nena també coreana, una història...
I com acaba el viatge que ell fa, és una mica una feedback, ell ja està fent d'adult, està fent aquest viatge a Corea, intentant buscar les seves arrels, la seva mare, ell pensava que potser era una mare soltera, però no, bueno, superbé, és una pel·lícula que està basada en un còmic, perquè ell després també es va dedicar i té alguns còmics fets, el còmic es diu Color de pell mel.
És una pel·lícula que ha guanyat un documental, que ha guanyat el premi del públic i el premi UNICEF en el festival a França 2013, d'aquest any, és molt recent, i també el grand prix i el prix INIS del festival de fills per enfants, per nens de Montreal.
i una altra també de Portugal, el festival també mostra el Premi Especial del Jurat. Val moltíssim la pena, no sé com acaba. És una mica dur com acaba, però val molt la pena, és una reflexió molt interessant. La gent que té a casa nanos d'adopció, o nanos d'acollida, que són els temps més grandets,
no sé, famílies que conec, que han tingut o que tenen nens d'adolescència, és que m'expliquen coses molt semblants, no? A vegades, si jo inciteixo, no són tots els casos, no? A vegades són nanos que tenen una miqueta més de problemes de comportament, doncs per això jo m'exageraré a entendre també què està passant pel seu cap.
és una altra forma de viure, d'iniciar-se a la vida, i això és complicat. Doncs la vida d'Adel, que em sembla que tots tres l'heu vist, digueu el que us sembli més interessant. Si haig de definir alguna bona pel·lícula,
llarga diuen. Amb tres hores de durada, sí, però bé. Jo pensava, potser no dura tres hores, però sí. Penso que amb les dues actrius protagonistes, genials per mi, no? Penso que explica realment una història d'amor, en aquest cas amor entre dues noies, no? Però que basa tota la pel·lícula amb aquesta història i què passa quan això s'acaba.
La protagonista, que no recordo el nom, és una persona molt jove, adolescent, que intenta situar-se, veure què vol i què no vol.
i va provant i es troba amb aquesta altra persona que és més gran que ella. Jo sempre em dono la sensació que al llarg de la pel·lícula l'Adèle va una mica a remolc a nivell emocional de la companya gran, la meva interpretació. Està molt pendent del que vol l'altre.
tanca molt el seu cercle d'amistats, deixa els amics de la facultat o del col·legi, se centra més amb els seus amics. Aquella és una pintora. Jo penso que és una bona pel·lícula per reflexionar sobre tots els temes de parella, sobre l'amor.
També quan s'acaba la relació, almenys a la pel·lícula, vaig veure una d'elles bastant potent, que intenta tirar endavant, intenta, dins de la seva feina, donar tot el que pot, sense anar-se referint tota l'estona amagant el cap sota l'ala. Jo penso que és una bona pel·li, amb unes escenes de sexe, potser molt explícites. Jo no m'havia vist en moltes pel·lícies, però molt potents.
El que em va agradar més de la pel·lícula
El que tu acabes de dir, completament d'acord, la història de mort és potentíssima. Sí que és cert que hi ha la xicota, que és la Dela, que és més jove, i lògicament, si ets més jove, vas una mica... A 15 anys, figura que té al principi, al principi de la relació. Clar, per ella és el seu primer amor, d'aquí hi ha aquest enamorament, i aquest ha estat un pendent de l'altre.
Sí, és allò, és el moment de començar a situar-se, i a vegades, empaitat pels propis amics, i uita que ell t'ha mirat i tal, i bueno, hi ha les seves petites... o sigui, els primers tocs, per dir-ho d'una manera, del que és l'experiència, fins i tot sexual, no?
De tota manera, el que em va agradar molt és tota la part final, que és el que més se li discuteix a la pel·lícula, i sobretot quan comença a haver-hi problemes. Quan en definitiva aquella persona que ve de la classe social més...
més humil, exacte, doncs es veu amb l'evidència que sí que tu pots estimar una persona d'un nivell social més alt, però que això sempre generarà una problemàtica, perquè en definitiva aquella reaccionarà preservant els seus privilegis. Jo crec que això està molt ben reflectit,
i acaba la pel·lícula mostrant que en definitiva els privilegiats tindran privilegis i els altres s'hauran de conformar amb altres coses, amb altres elements. Crec que això està molt ben dibuixat i almenys a mi és el que més em va interessar. I paral·lelament, quan la història de mort i la seva explicitat,
Jo crec que també és molt potent. Jo crec que sí. Que és una manera extraordinàriament molt vàlida de mostrar el que és el plaer sexual. I això, quan hi ha estimació potent, doncs lògicament té aquesta rellevança. I vaja, jo ho veig així. Molt bé.
Hem passat per Bèlgica. Has dit alguna cosa Rosa? Un minutet. Jo ja ho vaig veure, que la pel·lícula val molt la pena, és superinteressant. Jo vaig remarcar molt que és una pel·lícula francesa i que es nota.
En quina naturalitat es tracta el tema?
No em va agradar, però és així a França també passen aquestes coses. Ella a la seva família, aquesta nena més humil, d'una classe social més humil, ella a la seva família no l'hi diu mai. O almenys fins aquell moment no l'hi diu. Jo crec que la diferència social és això, perquè la pintora sí que a la seva família li presenta als amics tots i pot fer una vida més normal.
Però més clàssic per la classe social també és per l'ambient de bohèmia, d'artistes, d'artisteo, aquest ambientillo segurament, potser una miqueta més. En canvi l'altre és una família més humil que potser no s'atreveix. Però potser té més mèrit encara a ella com lluita per tenir també aquesta vida normalitzada per ella.
Hi ha una cosa que m'agrada molt quan es plantegen els diferents nivells socials, que en definitiva la noblesa sempre està a la part baixa. L'autenticitat. L'altra sempre hi haurà aquella cura de preservar els...
Jo crec que això està molt bé. Gairebé passa desapercebut. Es veu molt bé a la pel·lícula. També presenten la família d'ella que presenten dues persones casades en la situació normalitzada que estem sopant i estem menjant espaguetis.
Gambi presenta la família de la companya, jo vaig entendre, com a pare separat, segona parella, vine que menjarem ostres, amb la miena aquest, estic d'acord amb el Jaume. Clar, però a la vegada ja també l'Adèle...
Ella està molt orgullosa del que té, del que ha aconseguit per si mateixa, i a ella li agrada la seva professió. Ella estudia per ser mestra i després li agrada ser mestra. Ella està contenta també amb això. Potser no coneix més coses o no ha tingut oportunitat d'arribar a més coses, però ella està contenta i ella ho valora, això, també.
Hi ha una qüestió també que em va semblar molt interessant, que en definitiva és el qüestió novent de l'art. I els artistes. També està molt bé. Això també està molt bé. Seguim perquè no ens dóna temps d'explicar, encara es queden quatre pel·lícules i ens queden 15 minuts i anem molt justets.
Hem passat amb la Rosa per Bèlgica, hem passat per França, ja n'estem a Itàlia amb tu i jo del Bernardo Bertolucci. Aquesta pel·li la feien aquest estiu al cinema i no vaig poder anar-hi i l'he recuperat ara a Granollesa al cineclub.
M'ha agradat molt. És una pel·lícula que parla d'un adolescent.
i per fer contenta a la mare li diu que se'n va esquiar i en realitat està fent tot un seguit de plantejaments i està pensant jo no m'aniré a esquiar, m'aniré a baix a sota el pis que té per dir que hi ha un espai però ell el tanto, que ell es compra, quants dies estaré? 7 dies, 7 cops.
S'ho munta bé. No, no, molt organitzat. 7 co-coles. Organitzat. Clar, sí, sí. Treu el llit. L'habitualment. Tensols nets, co-coles, menjar... Un pot que ens podem imaginar com és de no filla. S'amaga de la mare. Tota l'estona presenta un adolescent com molt introvertit. De dir, jo i la vida no... Exacte. No estem fets per un per l'altre, no?
Per entendre'ns. Ell munta tot el d'allò però se li trenca una mica els esquemes perquè quan estan allà en un lloc que ningú et sap, amagat del món, li apareix una germanastre i ell diu bé, què fas aquí? Aquesta germanastre té problemes amb les drogues, arriba en un estat no massa per dir alguna cosa. La marginalitat pot tenir dues direccions. Exacte.
I llavors, tota la pel·lícula és quan es troben ells allà, com la marginalitat d'un que no vol tenir a veure molt amb la vida o no sap què fer amb la vida i l'altre, com arriben a connectar, perquè ella allà no té droga, li passa el mono, i el tio diu, hòstia, a sobre que volia estar sol?
La pel·li està molt bé perquè és una setmana de recerca sobre un mateix, sobre tot el més important a la vida. Al final acaben connectant i amb ell se li canvia la cara. Veu que pot connectar amb algú.
La pel·lícula li diu que potser no t'amaguis més i surts a viure fora. Va d'això. El tema de la soledat està present en el 99% de la pel·lícula. Veus els rostres de les dues persones?
I tampoc és una pel·lícula dinàmica, Berto Luch és un tio que té un tempo molt tranquil i va fent, va fent, va fent. No, no, és una pel·lícula que, si fessin una obra de teatre, que passa gairebé a la part de baix, que és com un sòtans que hi ha. És un geni. Però és genial. Fa el que vol. Vull dir, els dos actors que surten, jo també.
Avui anem de pel·lícules bones. Ara ens anem a Dinamarca.
D'això la gent dirà, aquest qui és? Aquest és el veí que tinc jo rus a Dalno. És de Nes i és el que va fer Drive, la pel·lícula Drive. Drive a mi ja em va copsar. Drive em sembla que són les pel·lícules que més em va deixar descol·locat, perquè té una primera part magnífica, molt lenta, molt tranquil·la.
i a partir d'aquí hi ha un canvi determinat, amb una sèrie de reaccions que passa amb la veïna i un noi que sembla molt tranquil, i es produeix tot un canvi radical amb un assassinat i una història bestial. Aquí, en aquest cas, en la pel·lícula que parlarem sobre l'odiós perdona, directament aquí no hi ha concessions.
és el mateix actor, és el Ryan Gosling i una curiosíssima Cristina Scott-Thomas, que Déu meu, surt rosa amb un rost cabellar i tal, amb un paper brutal. Jo amb aquesta pel·lícula ho vaig passar tan malament, però tan malament que jo pensava, o jo soc masoca, o jo soc... és que era una sensació de plaer visual, perquè la pel·lícula té
Un plantejament magnífic a nivell escénic. A mi escénicament m'encanta. És el retornar David Lynch. És aquests vermells... Ballut blau. Exacte, ballut blau. És meravellós. Més té coses de ballut blau. Exacte.
Exacte, però aquest caprior que se'n va més enllà. David Lynch té aquest punt oníric, però aquest se'n va al punt gore. És a dir, té aquesta línia que trenca i quan fa falta et presenta, i és un takashi miki, és a dir, et presenta la duresa de les pel·lícules japoneses amb el més sentit de la paraula.
tallades en canal, hi ha una escena tremenda. El policia l'explicarem molt ràpid amb l'argument i passarem a una altra cosa. Quan agafa allò de la japonesa que té aquelles colles, li clava els braços, li clava les cames i després li treu els ulls. I llavors li alorella. És una cosa brutal.
Però mira una cosa, però tot això dins, i ara em direu, aquest està boig, dins d'una mena de... És que tu has explicat el que no cau. D'una ambientació. No, no, però això s'ha d'advertir, és una pel·lícula que des del minut 1 no t'està mentint. Que pot fer-hi de sensibilitat. Molt violenta, no?
És que no és que sigui violenta, és que la pel·lícula té una atmosfera que no sembla que sigui violenta i quan menys t'ho esperes, apareix la violència. I la història, si vols, expliques tu. A veure què et sembla. No, més que explicar la història. Perquè també és una història banal. Sí, la història és un clàssic que ho canvia a la fi.
El que passa és que això ho introdueix, tot això passa en un món mafiós d'organització. Estem a Shanghai, estem a la Vox, aquí no hi ha consensió, si la fas la pagaràs.
I per mostrar això et pot fer pensar en Shakespeare. Però jo crec que el més interessant és el que ell també ha dit ja. Jo crec que és el David Link encara amb més potència. Perquè si fos senzillament el David Link seria una reiteració. No senyor, va molt més enllà.
Si hi ha una cosa que hem de tenir molt present, si hi ha persones que se'n van a Sitges a veure durant una setmana, si pot ser 24 pel·lícules que tot és sang i fetxa, veure aquesta pel·lícula és tot el contrari, ho sento molt. Ja sang i fetxa però no molesta.
és l'eròtica de la violència. No sé com ho plantejo. Per mi és l'eròtica de la violència perquè ja està tan ben plantejada aquesta línia tan salvatge, que és el que jo deia, soc ma soca, soc morbós perquè estic disfrutant com un camell amb la pel·lícula, estic passant canutes, però la vegada estic dient quina pel·lícula més bona.
perquè és una pel·lícula de 5 estrelles per mi. És que és una cosa rara i això és el que m'agrada a mi de les pel·lícules. Jo vaig arribar a pensar que això és superior a la mateixa pintura, perquè és la imatge en moviment. Lògicament es concentren i et porta a un món autènticament oníric. Però oníric té a veure amb la realitat. I ara et diré més irreneixentista, perquè té aquells profunyors de camp
Té aquelles visions que realment no s'acaben mai, aquells passadissos. Unes càmeres lentes. Unes decoracions exquisides, això del fons. Són aquests tims que es posa allà, que té aquella mena de campanes daurades i vermelles. A més, té un punt de quiig, la posada amb escena.
I a més, el policia. I a més a més bíblica. Sí, és que... és que són moltes coses, moltes coses. Ara, agafeu-vos a la cadira. Us agafo a la cadira i diu, vaig a empassar-me una i mitja, us m'ho passarà bé, però cridareu, us enfadareu, us tapareu els ulls i tot això. Tornem a dir el que ha de dir, oi? S'ha de dir, solo Dios perdona. Clar, i és veritat que solamente Déu perdona, eh. I en aquell cas, qui perdonava... Clar, ells no perdonen. ...perdonava aquell que era Déu. No?
El poli, el poli, el poli, el poli. Que cantava, el karaoke. Que remete el karaoke. És el segon que t'escolti. És el que diem. És que canta el karaoke. Però què fa? A més, no parla tota la pel·lícula. No parla aquell home. No diu res.
Treu la catana de darrere. La porta sempre a sobre, la porta darrere de la camisa, com la porto jo. No ho veiem mai d'esquena. El tio va embarat, el tio va superat. No pot tirar, perquè la catana li fa...
Però veritablement la Catana és una cosa invisible a la vista. En tot cas només surt en el moment que... Nos pilla el toro. Ens queden totes les mujeres. Ah, sí. Bueno, canviem de registre. Totalment. A veure, a mi una pel·li del Mariano Barroso, com a protagonista a l'Eduard Fernández. A mi és un actor que m'encanta.
De què ve la pel·lícula? La pel·lícula és un personatge que fa una trastada. Li roben al seu sogre uns quants novillos i els vol vendre a Portugal amb un preu molt més elevat del que els vendria aquí. És molt bona perquè en lloc d'afrontar el que li ha passat
Després no busca la Guàrdia Civil, no és només. Llavors surten 6 dones que han tingut a veure amb la seva vida i tu vas coneixent el personatge que és a través d'aquestes dones. Primer se li correix trucar a un ex amant que havia tingut que és advocada.
i us explico el que fa. Li presenta el problema i l'advocada li diu home, potser el primer que hauries de fer és trucar al teu sogre i demanar-li disculpes i si és igual no et denuncia. I ell diu no, no, no. Acaba sabent què ha passat amb la seva ex-amant o ex-nòvia que l'ha deixat i tal i acabes veient una miqueta quin tipus de personatge és i ella acaba demanant-li al final com tu seràs la meva advocada perquè no li portes ton paper i ella li diu
Després surt la mare, que és la que li demana els diners. La mare li acaba fent tot un d'allòs de la seva vida dient, nen, ets un nen fracassat, tu vés amb el... Les mares són les més crues de totes.
És una pel·li en què una persona li passa una cosa i és incapaç d'afrontar-ho. Busca qualsevol persona per tal que li solucioni el problema però a més a més els fa xantatge. Li diu a la mare que no em donen les peles.
Ah, ja m'han dit que havies enrotllat amb el meu amic. Tornar a la mare. El personatge et fa riure, però penses que quina persona tan immadura, però què més estàs dient? Però és molt bo i penso que l'Eduard Fernández l'està fent els Verdi ara. Tinc ganes de veure-la. De crear les criatures que som els homes.
No ho vull generalitzar, però en la pel·lícula fan retrat d'una persona que no afronta el que li passa. Una pistola en cada mano també fer un personatge una miqueta com perdudet. Ella fa cara de perduda de l'Eduard sempre. El Mariano de Rosso diu que va escriure el guió pensant que ho fes ell. És un gran actor.
Molt bé, se'ns ha acabat el temps. No hem pogut parlar de la bicicleta verda, Jaume. No hem pogut parlar de la família de Torescola, que m'he recordat que l'havia vist jo. La família de Torescola. Que és mare major, aquesta pel·lícula. Família italiana. I tampoc. Mira, això ja ho estem adelantant per la propera setmana, perquè és una forma de fer, un avenç. Doncs bé, ja ens quedaves solament que acomiadar-nos, no? Sí. Sona la musiqueta. Fins la setmana que ve. Exacte. Fins la setmana que ve, nen.
Podem fer una hora més, eh? No sé si es diran alguna cosa, ens faran fora... No ho sé. Molt bé. Fins la setmana que ve. Adéu-siau.
El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, jo també sóc molt urbanita. Companyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units.
Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. I, indudablement, la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1.