This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes
i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades
o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat
tot això i més ho trobareu al programa
a l'audició que s'emet tots els dilluns
de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions
Us hi esperem!
Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures
perquè t'avorreixis? Doncs no!
Escolta de dilluns i divendres de 5 a 7
el programa de tardes La Rambla
amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbojarrades
i seccions variades
Aquí, la gent i les entitats de Sant Just
en sou els protagonistes
i recupera tots els podcasts que vulguis
a radiodesvern.com
o al perfil
arroba
la Rambla 9-8-1
d'Instagram i Twitter
M-A-N-T-H-A-N-S-T-R-E-Ebonen
Fins demà!
Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i ben trobats.
La música als Estats Units sempre ha tingut un rol molt important en la seva cultura.
Degut a que USA es crea com a nació en l'any 1776, que fa menys de 250 anys,
els nord-americans no tenen o tenen molt poc que mostrar històricament.
És per això que s'han volgut fer un referent en algunes de les arts,
per exemple, en les arts visual, els al cinema, la fotografia,
i en les arts auditives, i més concretament en la música.
Han inventat i desenvolupat diferents gèneres i ritmes,
els jazz, el country, el buggy, el blues, el soul, el rhythm and blues, el funky, etc.
Per parlar d'aquesta invenció americana,
en el programa número 62 dels Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats,
tenim un convidat molt expert en aquest tipus de música.
Diré que és un sanjustenc de naixement,
i és un músic amb sentiment.
Té personalitat, entrega, esforç, passió, talent i tècnica.
Sempre, sempre, amb un somriure com a expressió visual.
Va començar a carregar i descarregar camions als 16 anys,
per poder-se pagar la primera guitarra elèctrica i l'amplificador.
Avui xerrarem d'històries i anècdotes,
sobre les circumstàncies en la vida real del músic
i compositor de música inventada en els Estats Units.
Santes portes, benvingut.
Hola, benvingut, ben trobats.
Com estàs?
Fantàstic, fantàstic.
Molt content d'estar aquí.
Aquesta introducció, macho, és que hauré de portar-te els concerts
perquè obrir així una entrevista, bueno, és flagant, eh?
Et felicito.
Escolta, dic alguna mentida.
No, no, no, està ben trobat.
Però bueno, està molt bé.
Pedro, Pere, Peter, per què Santos?
Per què Santos?
És una gran pregunta.
Doncs precisament per això, del Pedro, Pere, Peter.
L'última ja va ser una entrevista a França,
que em va dir, ah, Pere, Pierre.
Digo, no, Pierre, no, per aquí ja no passo.
A sus pies, no?
Senyorita, no, no podia ser.
O sigui, després també, el de Pere, el problema que tenen els americans.
Sabeu els xinesos quan venen aquí, que es posen Juan i José i Pepe, no?
Per què ho deuen fer?
Doncs perquè el seu nom o és impronunciable o la gent el pronunciaria malament i tal.
Als Estats Units, curiosament, Austin, alguns en coneixien com a Pere,
però clar, a l'hora de fer business, a l'hora de rodar, a l'hora que s'han recorrent del teu nom,
era una barrera bastant important, perquè jo havia de l'altrejar el meu nom com a P, E, D de Dinamarca, H d'Hotel, A d'Alemanya.
Pere, perquè si no, la R suau aquesta no la fan i no en tenien res.
Després ho veien escrit en Pere, o sigui, no en tenien absolutament res.
Total, que jo, amb una trobada que vam estar treballant amb en Dani Nelo,
un projecte just abans de marxar als Estats Units, que es deia Saxorama,
que m'ho vaig passar molt bé perquè tenia el meu company i estimat Mario Cobo a l'altra guitarra,
el Santi Úrsul, que vaig veure, per cert, l'altre dia, el Ludegas, que estava al baix,
l'Anton Jarl a la bateria, que és l'habitual del Mambo Jambo actualment,
i el Dani.
I llavors, amb un d'aquests assajos i tal, dic,
hòstia, Dani, és que no em funciona això d'aperatiu, costa molt, no se'n recordaran,
no em surt triambolos.
I em deia, bueno, jo si hagués tingut un fill, alguna vegada m'hagués encantat posar-li Santos.
I llavors, en plan de conya, va començar a sanificar,
Santos Puertas, Santos Puertas, com presentar-me i tal, no sé què.
I m'ho vaig quedar, vaig pensar, bueno, a mi em s'hi funciona.
I quan vaig arribar allà, els primers dies, que estàs, la veritat, com un peix fora de l'aigua,
perquè tot és molt diferent, no tens casa on viure, bueno, és, diguéssim,
una experiència que jo recomano perquè et treu de la zona de confort
i de sobte, no?, tot el que coneixes ja no és igual i tornes com una mica com a començar.
Jo ho veig sempre com una mica, una altra vida que he viscut, diguéssim, no?, en aquest país,
inclús sent com si fos una altra persona, no?
I, total, que vaig trucar als meus amics, escolta, això de Santos Puertas,
hòstia, genial, tio, diu, el de Puertas, se'ls costarà una mica la U, aquesta, Puertas, Puertas,
però ho pillaran.
Durs, però ho pillaran.
No, perquè, jo, veus, això tinc una teoria, que és que tu ets qui ets de cognom.
Per què? Això m'ho va dir un professor de català fa molts anys i no ho vaig entendre al seu moment,
però després de seguida ho vaig entendre.
És a dir, Ferrans n'hi ha molts, molts, però carreres no tants.
i, al final, el que t'identifica o el que et defineix és el cognom.
Això és el que passa a la teva família.
El nom també.
Sí, sí, però si et dius López Pérez o García...
Bé, aquí l'has cagat.
Però això ja és igual com de diguis, llavors.
Ja et poden canviar el que vulguis, saps què vull dir?
Però, en general, el cognom defineix més que no pas el nom, no?, en general.
I, total, que vaig anar allà, vaig preguntar als meus col·legues,
i l'anècdota va ser que un dels primers bolos que vaig anar a trobar a un lloc que es deia La Cabra, The Goat,
que feien, que ja et pots imaginar l'antro com era.
I, evidentment, vaig ser un habitual d'aquell antro, m'estimen molt allà.
Vaig entrar el primer dia i dir, hola, no?, allò, amb anglès, evidentment, però soc Santos Puertas, tal i qual.
I a la setmana següent dium, bueno, doncs passa la setmana següent,
que mirarem aviam si et poden donar un bolu aquí i tal, pots començar a tocar i tal.
I només entrar per la porta, ei, Santos, pam, me lo quedo.
I és, curiosament, en tota aquella zona de Dalas i els meus col·legues d'allà,
soc conegut com a Santos i em diuen Santos.
Aquí entenc molt que la gent, els meus companys, o que els costi molt dir-me Santos, diguéssim, en el dia a dia,
i si algú em diu Pere, ja ho sé que no és de macritud, no?
Perquè això es nota quan algú et diu com, que ja sé com et dius, saps?
Que ja et dic Pere, saps? Però no em dóna la gana dir-te Santos.
I hi ha com una línia, no?, que es dibuixa entre la gent que t'ho diu Carinyete i ho notes,
que dius, ei, Pere, no?, que li surt així, que no l'acaba com dient, no, però no em dóna la gana dir-te Santos i tal, no?
Però sí, jo me'l quedo i me'l quedo encantat per on ve, per qui me'l va cedir i com em va anar amb aquest nom allà.
Vull dir, em va anar molt bé.
I jo, com tu saps, sóc un admirador teu de fa molts anys, i per mi sempre ha sigut el Santos, independentment que amb el teu DNI, que amb el teu DNI posi Pere.
Clar.
Pere, no, posa Pedro.
Clar, clar, és que...
Però per mi sempre ha sigut, ets i seràs el Santos.
Gràcies, Farrell.
Santos, per què el Blus?
Bé, bàsicament, això és com preguntar per què el fuet du o tou, no?
O sigui, són coses que t'arriben, vull dir que reconeixes, diguéssim, que té un impacte en tu.
En anglès hi ha una expressió que m'agrada molt, que és l'Aha moment.
L'Aha moment és el moment aquell on és com per un cristià veure Jesucrist, no?
O per, diguéssim, que és com...
Això, ah, és això, això és el que vull fer, això és el que hauria d'estar fent.
I jo, a l'institut aquest mateix de Sant Just d'Esvern, ja hi havia uns companys que feien anar una mica el blues i tot això,
i evidentment jo d'adolescent només escoltava Jimi Hendrix, escoltava...
Sobretot dintre la musea clàssica m'agradava molt Mozart i la conducció d'en Von Karajan, per exemple,
la caballeria ligera de Von Karajan la tenia avorrida, del que m'agradava.
I a casa, bàsicament, no escoltava la ràdio, escoltia la música.
I aquest, Jimi Hendrix, perquè la veïna em va donar una cinta de caset del Bowles Love, el disc aquest de Hendrix,
i vaig flipar com tots els adolescents d'aquella època.
I tot escoltant això, vaig descobrir, diguéssim, el que és el moll de l'os.
El blues és el moll de l'os de tota la música que escoltem moderna americana.
De fet, hi ha un documental molt interessant a la PBS, a la Public Broadcasting Station,
que és la televisió pública i ràdio als Estats Units,
que un dels documentals que es diu Jazz, em sembla, o de Jazz,
que hi ha el Wynton Marsalis, un dels germans Marsalis.
El bo.
Tots són bons, però el Wynton, el trompetista, és el...
Bé, és el més conegut, sí que ha sigut el més, diguéssim, és com els germans Bogan, no?
El Jimmy Bogan i l'Steve Ray Bogan, no?
L'Steve Ray tothom el coneix, el Jimmy Bogan coneix molta gent, però no es va fer tan popular.
Mira, precisament fa un parell de matins o així, escoltava el del Feayo, Marsalis,
que és el seu germà trombonista, espectacular també.
És tota una... és una família, diguéssim, de músics, és sanguini.
Vull dir, això va en generació.
Santos.
Total.
Deixa'm, deixa'm, perquè t'ho he de dir en memòria del Wynton Marsalis.
Fa quatre anys, em sembla, que va venir al Palau.
Vaig veure l'actuació increïble.
Sí, sí, és al·lucinant.
I portava un parell de germans, no?
Sí.
Retiro, o entre cometes, poso entre parèntesis el que he dit abans,
que és el bo, no, és el més conegut.
M'has fet la percepció i te l'haig comprat.
No passa res.
Tornem-hi, tornem-hi amb el...
Doncs retomant la història, era que en aquest documental,
el Wynton Marsalis fa una referència al rú,
que és una mena de pasteta que hi ha en el gambo,
que és aquesta sopa tan coneguda en el Borleans,
i el gambo no deixa de ser una sopa d'arròs.
Però què diferencia una sopa d'arròs normal del gambo?
És aquest rú.
I el rú ha de tindre una consistència especial i...
i llavors, la frase per mi, que s'hauria de tothom quedar vella
i per entendre la música i deixar que sigui,
que si el jazz és la música elitista o el no sé què,
el blues és la música del proletariat,
que hi ha una part de raó amb això, però no del tot,
perquè aquesta frase diu
És a dir, si a la música moderna no hi ha el blues,
no hi ha l'emoció, no hi ha l'essència,
no et prohibirà cap emoció, no caminarà,
no sé quants adjectius o exemples hauria de donar,
però jo crec que s'entén que al final,
si no la música és estèril,
i ell ho transporta molt bé.
Llavors, al blues jo em vaig quedar amb l'essència,
jo, com deia B.B. King, jo em quedé a l'instituto,
altres fos a la universitat i estudiaron mucho més,
jo em quedé ahí, però a mi ja em va servir
perquè vaig començar a anar molt, molt, molt al moll de l'os
i a aprofundir molt.
Llavors, el blues és una paraula que és molt àmplia.
També podríem estar parlant només tot el programa
del que vol dir el blues,
perquè tu el pots encabir dintre del que és la música,
l'harmonia en si, la tradició,
és a dir, què significa el concepte de bluesman,
i vull dir que hi ha moltes òptiques d'aquesta paraula,
i es fa servir a vegades molt obertament,
no?, ah, això és blues,
bueno, sí, però jo no ho sé,
no m'extendré ara amb això.
No, escolta, tot el programa és el que tu vulguis que sigui,
però què dius això del blues?
És apreciació meva.
El blues és la mare de moltes coses,
jo abans t'he dit invencions americanes,
els xaus, el country, el rugby,
però jo diria que el blues
és el primer pas d'un gènere que no té l'anomenat
perquè és una variació del blues,
que és el rock and roll.
Per mi, eh?,
tal com entenc jo la música,
sóc un neofedio, un pipiolo,
però el rock and roll
no deixa de ser una variació del blues,
amb un ritme...
Accelerat.
Accelerat, però és un blues.
Tocant més ràpid i més notes.
Bueno, tu que en saps d'això,
és correcta la meva precisió.
Sí, sí, això més...
Vull dir, això de tocar-lo més ràpid i més notes,
això és una gran lliçó que li va donar
el nostre amic Jerry Portnoy,
era l'harmonicista de Manny Waters en els 70s,
en la famosa Legendary Blues Band,
i després va ser l'harmonicista Derek Clapton,
en el disc més bluesero d'Eric Clapton,
que va treure aquella del From the Cradle
en els anys 80.
I nosaltres vam tindre la sort,
el disc aquest que has portat avui,
dels Subcase Brothers,
que és el duet que tinc amb el meu germà,
que després parlarem de les meves formacions
en les que estic treballant,
el disc que segueix després del Getting Out of Town,
aquest tercer disc,
el quart va ser amb en Jerry Portnoy,
va ser amb aquest harmonicista.
i ell en una masterclass
se li va preguntar què en pensava dels Overblowings.
Els Overblowings és una tècnica
que es fa servir a l'armònica,
que és, en lloc de doblegar la llengüeta aspirada,
es fa bufada,
que és una tècnica que es va inventar en Howard Levy,
que és un harmonicista virtuós i pianista,
i que està molt bé per poder,
què fer?
Doncs amb una harmònica de 10 forats,
diatònica,
poder fer tota l'escala
amb els seus sostinguts,
vamolls i tota l'escala sencera major, no?
Està molt bé com a tècnica
i està molt bé com a recurs, però...
Simplement, simplement,
ho dic perquè ens escolti,
canviant la tècnica,
a vegada d'aspirar, bufar.
Clar, o sigui,
tu aconsegueixes més notes,
perquè de repente estàs bufant
i doblegant també la llengüeta.
És a dir,
les notes a l'armònica,
quan tu aspires,
la llengua es posa d'una manera
on la llengüeta es doblega
i treus dos inclús notes diferents de cada forat.
doncs aquesta encara afegeixes més notes, no?
Clar, com a recurs,
com a tècnica,
està molt bé.
Ara,
jo no sacrificaria mai
el fet de fer servir aquesta tècnica
envers de canviar una harmònica
i fer servir una altra tonalitat,
perquè és com a la música,
després,
si voleu,
us ho demostrarem amb la guitarra,
que els acords
tenen el seu lloc
i després de l'estil
també tenen el seu lloc,
amb la qual cosa
això ho pot fer servir com a efecte,
però a mi no em substitueix
amb una altra harmònica
que estigui un altre to.
Total,
que el Jerry Pornoy se'l mira
amb aquest
i diu,
mira,
jo, noi,
no toco overblows,
no faig servir aquesta tècnica per res,
he trucat amb Maddie Waters,
he gravat el disc més important d'Eric Clapton
i he girat amb Eric Clapton,
he fet l'Albert Hall
no sé quantes vegades,
i et diré més,
diu,
el rock blues
és un concepte
que hauria de desaparèixer,
diu,
perquè és antagònic,
diu,
perquè el rock
explica poques coses
amb moltes notes
i el blues
explica moltes coses
amb poques notes
i el va deixar
ties-ho allà,
pobre xaval,
que no sabia què dir,
jo el vaig mirar
i vaig pensar,
hòstia,
l'acabé d'arribar un banyo,
este,
i tenia tota la raó,
és un,
què li has de dir?
Sí, sí,
un traje a mida.
Un traje a mida
l'hi va fer,
sí, senyor.
Santos,
tu tries com a instrument musical
la guitarra
i el teu germà
Víctor Larmònica
per algun motiu especial?
Jo crec que,
mira,
a casa hi havia tradició
del piano també,
la meva germana
toca molt bé el piano,
el que passa
és que ha sigut
més intel·ligent
que tots nosaltres,
s'ha dedicat a fer
una cosa
que li dóna diners
i que té més futur,
que no passa això
d'anar per la guitarra
a munt i avall.
No,
la meva germana
estimada,
canta molt bé
i toca molt bé el piano
però tenia una barrera
molt forta
amb la por escènica
amb la qual cosa
no s'hi va dedicar.
Però el piano
sempre ha estat present a casa.
Jo,
me n'en surto
però no...
La teva mare cantava,
el teu avi cantava.
Sí, sí.
I és d'alguna manera
el que tu deies,
que a casa teva
quan va d'escoltar la ràdio
o soltava música.
Correcte.
I a més,
és això,
la formació
que va tenir la meva germana
era més clàssica,
jo em vaig anar
més cap a la música moderna
i la guitarra
era potser l'instrument
més barat, sincerament,
i més assequible
en aquell moment.
Per poder-me'l comprar jo,
jo no podia comprar un piano
o no podia comprar...
Sí,
et va costar
carregar i descarregar canons.
Bueno, sí,
està bé
perquè és un aprenentatge.
De fet,
recordo molt
que en Pau Descansi
l'Ismael de Can Ginestà
que em va donar
una de les primeres feines
aquí a Sant Jus
i vaig estar de cambrer
a Can Ginestà
una bona temporada
a part de fer de camali
amb els escenaris
muntant i desmuntant
per poder costejar tot
i val ser que em va donar
una empenta brutal.
La primera vegada
que vaig anar a Anglaterra
va ser gràcies
als dinerets
que vaig poder guanyar
aquí
corrent de Can Breu.
Vaig poder fer
les meves primeres incursions
a la música anglesa
a Londres
i li agrairé
tota la vida.
Tu tries la guitarra
com instrument
i el teu germà
l'armònica
perquè sigui complementari?
L'armònica
crec que
i deuria córrer
una armònica
per casa
però és més còmoda
de transportar
encara més còmoda
tot i que en porta
moltes
sí, sí
el teu germà
són molts tons
són moltes
les que porta
però sí
goita
que
hi havia
suposo
de fet
una armònica
del meu pare
hi havia per allà
però d'aquestes
que eren cromàtiques
vull dir
que podies fer
totes les notes
i després la diatònica
per ser-te sincer
no sé com va aparèixer
a casa
potser hi havia alguna
o jo vaig comprar alguna
en algun moment
quan tenia una banda de rock
amb 16 anys
i tal
i goita
que ell escoltava
no sé
el que li venia
més o menys a mà
però va
va
va arribar
amb una
gravació
d'un harmonicista
que es deia Gary Primmich
que ja no estava
entre nosaltres
i
i
es va fascinar
amb aquell so
suposo
amb aquella manera de tocar
i el meu germà
va ser com una mena
de prodigi
amb aquest instrument
és un prodigi
amb aquest instrument
perquè
us diré per què
o sigui
hi ha
hi ha dos tipus de geni
no?
hi ha
el que interpreta
molt bé
molt bé interpretar
què vol dir?
que no només copia
les frases
o la melodia
d'aquest intèrpret
sinó que a més
copia el so
el to
és com un bon ventríloc
un bon ventríloc
pot dir les frases
d'una persona
per imitar-la
i posar les cares
d'aquella persona
però quan imita
el timbre de veu
l'altre
és un crac
per això
perquè tu tanques els ulls
i dius
hòstia aquest tio
us hi sembla
aquella persona
el meu germà
és capaç de fer això
amb l'armònica
és capaç d'agafar un músic
com el Rice Miller
no?
el Sonny Boy Williamson
i sonar com el
Sonny Boy Williamson
i el cas del Gary Primmings
és molt espectacular
perquè nosaltres
la primera vegada
coincidia a Austin
a Texas
aquest senyor
estava tocant allà
i a través d'un col·lega meu
ens va portar al concert
i va fer que el meu germà
toqués amb ell
i llavors el tio
anava fotent el seu fraseig
no sé què
i el guitarrista
anava mirant
el Gary Primmings
anava fotent cops de colza
i anava dient
mira el nen aquest dels collons
que t'ha robat
tots els seus trucos
i mira com sona
i aquesta és la màgia
llavors
clar, per nosaltres
va ser màgic
però sí que és una coincidència màgica
perquè després
vam poder tocar junts
amb aquest format
que són els suitcase brothers
que és tan meravellós
parlarem, parlarem
simplement com a anèdota
mentre tu prepares la guitarra
farem el primer break
i gaudirem
de Santos Puertas en directe
amb una cançó
dedicada al nostre poble
però com a anèdota
explicaré que de les coses
que tinc com a record
de les primeres actuacions vostres
el teu germà
el teu germà
treure el mostrari
roc a l'obra
com si fos un mostrari
d'articles de la Losa
i allà
amb les diferents harmòniques
i ara agafo aquest
però
sobtava
veure en un escenari
un músic
que es treu el mostrari
per triar
l'armònica dient
per aquell moment
no estàvem acostumats
aquí
a veure això
per això
t'estic parlant
de fa 20 anys
al darrere
veure
tu
tot sèrio
com ets
i el teu germà
treien el mostrari
jo sé que
bé
fem una mica
la parella
el sèrio
no no no
però
que a l'escenari
intentem jugar molt
amb aquesta cosa
de fer com dos personatges
molt diferents
perquè
sobretot quan estàs tocant
en formació de duet
ha d'haver-hi alguna cosa més
que la música
és igual
el bo que sigui
després en parlarem
perquè hi ha una de les moltes
facetes teves
que a mi m'agraden molt
i és com precedeixes
cada cançó
que interpretes
que fas l'explicació
Santos
la guitarra
anem al liu
anem a escoltar
la cançó dedicada
al nostre poble
molt bé
m'acomodo aquí
Santos
tot teu
gràcies
surto el meu carrer
el poble
dorm i és desert
començo el meu
has de venir
sota una lluna
de gel
la dama
de la nit
escampa
el seu
perfum
em fa sentir
feliç
em fa
seguir el seu
rumb
truquen
amb un
fer com glaubec
no
El blues d'una guitarra il·lumina el meu destí.
Sant just d'esverg, et porto al meu cor.
En cel, en clavés, potser el millor carrer del món.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
El barri antic em porta tants de cor.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
I és present en el meu nocturno passeig.
Sonen les campanes a la plaça Verdagué.
Sonen les campanes i anuncien quarts de tres.
Segueixo el meu camí cap a l'escola Canigó,
on un dia els meus alumnes seran llums en la foscor.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
En cel, en clavés, potser el millor carrer del món.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
El barri antic em porta tants records.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
Sant just d'esverg, sempre et porto al meu cor.
S'en just, s'en just,
s'en just, s'en just, s'en just, s'en just.
Un luxe, un luxe. Compartir amb tu en directe la cançó del nostre poble, un luxe.
Moltes gràcies.
Aviam, reprenem. L'any 2000, tu amb 26 anys,
vas creuar l'Oceà Atlantí per primera vegada i te'n vas anar a Austin, Texas.
Sí.
Per què Austin?
Austin va ser perquè jo d'entre altres activitats que feia per seguir amb la música,
això us explicaré el millor acudit que existeix sobre la música i l'entendreu ben ràpid.
Fantàstic, en directe i pels micròfonos de Ràdio d'Esverda.
Perquè tots tenim una edat i ara ja tenim una saviesa que no teníem abans.
i aquest acudit diu que és un músic que guanya la loteria europea, no?
i guanya una millonada, però una millonada que el tio està donant-se d'alegria i tot.
Clar, ve la televisió, l'entrevista, no?
I vostè ara, conya, aquesta fortuna que ha fet, no?
Així, de repent, no?
Diu, què farà amb la seva vida?
Diu, jo.
Diu, res, seguir tocant, fiques que s'acabin els diners.
D'alguna manera, sí, sí.
Deixa sense veu, però d'alguna manera és una mica el reflexe.
Aviam.
Músics sempre estem així.
Els bons músics, malauradament, no esteu pagats a l'alçada.
En canvi, hi ha una sèrie de músics, pel que sigui, i ho dic públicament.
Per exemple, el Julio Iglesias, de ser fina com un condemnat.
Sí, home, perquè de ser fina com un...
Però ha estat tan ben portat que ha venut, ha guanyat, ha donat la imatge
que poder, en aquell moment, en el lloc, i jo, doncs és el que tocava.
I ha sigut-ho.
Així, com hi ha altres, que són grans músics, i també estan a dalt, eh?
Pocs, però poso un clars plegant.
Hi ha diversos, eh?
Però ara se m'ha corregut aquest, no?
Sí, la qüestió és que al músic el que li costa molt és separar el que és la indústria
de el que és la música en si.
O sigui, nosaltres, aquesta cançó, per exemple, a mi, m'emociona molt,
i la vaig fer, la vaig vomitar, aquesta cançó.
Si no, va ser res difícil fer-la.
O sigui, la lletra va sortir del tirón, vaig polir-la molt poc,
perquè era una cosa molt emocional, i que jo estava llavors vivint a fora
i tenia aquesta mena de, diguéssim, enyorança, digue-li com vulguis,
que era el poble, no?
I, de fet, és el que explica la història, és la meva adolescència, no?
Des que surto de casa i vaig voltant, no sé què,
intento explicar una mica el que és un passeig per Sant Just
des de fa, bueno, uns anys enrere, no?
Que era un poble molt menys tranquil, ja ho sabeu, no?
Sortia un diumenge per aquí i era...
El poble fantasma.
I encara, i encara...
Encara, encara, però això ho parla amb un policia municipal que em deia
Ostres, nen, és que un dilluns aquí ara és com un dissabte abans o alguna cosa així.
O sigui, que hi ha una activitat frenètica, no?
Vull dir, que sí que ha canviat una mica, no?
I llavors per mirar aquesta representació quasi d'enyorança del poble.
I això que expliques és entendre molt bé, doncs, que la indústria funciona d'una altra manera
i el que trobo a faltar una mica només és el dia a dia, la música del dia a dia.
O sigui, el músic com un pagès, no?
Tornem-hi. Per què, Austin?
Austin, perdona, sí que m'he desviat del tema, però...
Ah, però per sovents a mi...
Doncs estava a l'escola americana donant classes,
estava al tercer de la carrera més o menys
i em van enganxar per fer substitucions allà i tal
i a mi m'encanta la docència, bueno, m'encanta la docència, és una de les meves vessants, diguéssim.
Home, ja s'ha exercit, eh, també.
Sí, sí, sí, i exercit.
Ja s'ha exercit.
Sí, sí, sí, i sempre que puc intento exercir i...
Total, però aquest va ser un dels primers contactes amb, diguéssim, amb una escola estrangera, amb tal.
Total, que vaig conèixer un noi que es deia Donald Marcus, que era el profe de ciències,
i tenia...
Del col·legi americà.
Del col·legi americà, sí.
De l'American School.
De l'American School.
I ell tenia un company, que vivia a Austin, un col·lega seu, el David,
i el David L. Haskell.
I el David L. Haskell li va dir, bueno, pues si vol passar-se per aquí,
jo estic compartint el pis amb un col·lega, pues que es passi, si vol vindre.
i la meva pregunta primerenca va ser, bueno, si jo faig blues, no?
Jo em situava, rollo, soc un xinès que vol tocar flamenco, on vaig?
Conyo, vete a Cádiz, no?
Vete, ahir, toca a Flamenca, a Cádiz.
I jo li deia, on vaig? Vaig a Nova York? Vaig a Chicago?
És que no ho sé, diu.
I llavors va dir, home, diu, Austin és la capital de la música dels Estats Units,
i tinc un col·lega allà, i a més tinc...
El seu company de pis toca, és músic.
Tu des d'on saps molt més que jo.
És la capital de la música? Per blues?
No.
Home, però si em dius, pels jars de Tireni i Orleans.
I ara últimament a Chicago.
Sí, però el que passa és que Austin té una peculiaritat,
i és que, i molt més després del Katrina,
després que va haver-hi la desgràcia a Nova Orleans,
la majoria de músics de Nova Orleans van emigrar cap a Austin,
perquè Austin tenia aquesta característica dintre de Texas,
era una ciutat on els nois podien anar amb barba, amb el cabell llarg,
o sigui, no era tan, diguéssim, conservadora com...
Bé, no era gens conservadora.
I en els 60 allò era increïble.
O sigui, llavors allà trobes, des del jazz més bèstia,
fins al blues més bèstia, fins al funky més...
O sigui, hi ha tot.
Seria com un Nova York del món.
Avui hi ha el 2022, home, tu fa 22 anys.
No, no, no, però allà jo crec que inclús més abans que ara, et diré.
O sigui, a mi el que em fa una mica de recança,
de Penita, quan torno, és veure també com s'ha desvirtuat.
I la quantitat de músics que hi havia allà, diguéssim, clàssics de tota la vida,
com pot ser Dale Watson o com pot ser Red Volker, que són noms desconeguts,
però si us digués Mel Haggard, potser, no?, dintre del món del country,
i doncs el Red Volker va acabar la seva carrera
ser un guitarrista, la mà dreta de Mel Haggard.
Ai, se n'ha anat el nom ara que acabo de dir,
el Dale Watson, també.
Era un guitarrista que aquí pagarien 25, 30 euros l'entrada
per veure el tio que imitava el Johnny Cash,
i ho imita increïble, no?, i d'una personalitat.
I ara s'ha anat a viure també a prop de Nashville,
ja no està vivint Austin.
Jaustin, podies veure, Ferran,
el millor de cada casa.
Però si jo veure per un bolo de propines,
que no pagaves ni entrada,
posaves els diners en un pot que ja es fa molt,
el tip jar, no?,
el violinista que va tocar la investidura de l'Obama,
i aquell tio estava allà tocant Gypsy Swing i no sé què,
no?, el Håkanen, que és un boig,
que després agafa la guitarra i et...
És al·lucinant, és al·lucinant.
Em fas fàcil la següent pregunta,
i llavors, Santos, per què te'n vas a viure a Dallas?
A 300 quilòmetres?
Quan Austin ho tenies tot?
Ja, ben preguntat.
Nosaltres anàvem buscant una mica també una escena,
perquè, curiosament,
tota la gent que va anar a petar a Austin sortia de Dallas.
Molts dels músics que pensem que són d'Austin són de Dallas.
Era l'invers del canvi que tu vas fer.
Sí, senyor.
O sigui, jo vaig anar a petar allà al principi,
i després vaig veure que Jimmy Bogan era de Dallas.
Els germans Moller venien de Dallas.
Sean Pittman venia de Dallas.
O sigui, Dallas era la ciutat de Texas on el blues de Texas estava més representat.
Des de Teevon Walker, que era un dels, diguéssim, abanderadors del blues,
que era de Dallas,
i llavors allà hi havia un carrer que era Elm Street.
I a Elm Street passava tot.
I allà a Elm Street tenies guitarristes inclús com el Blind Lemon Jefferson,
que era un referent als anys 20-30s de la guitarra a Texas.
Era com un inventor, diguéssim.
I total, el que vaig trobar, clar, la societat de blues de Dallas és molt potent,
els llocs on vaig poder tocar eren, molts eren llocs emblemàtics,
que havien passat,
i després també hi havia una ràdio,
doncs explicaré aquesta anècdota que no...
És que no m'he preparat res,
perquè és tan fàcil quan estàs així en companyia d'aquestes a gust i tal,
et van sortint les coses.
Hi ha la K-N-O-N,
K-N-O-N,
és una ràdio on jo quan vaig anar a jovenet per primera vegada
vaig tindre la sort de poder tocar...
Continuar sent jove, eh?
Sí, sí.
No, no tinc cap a fer-te la pilota.
Desparit sempre, desparit sempre.
No, no, i comparat amb els que tens aquí al davant.
Bueno, perquè porto texans, aquestes coses.
I la gorra del revés.
I la cosa,
vaig tindre la gran sort de poder treballar amb la...
Ja t'ho diré.
ja em sortirà el nom d'aquesta cantant.
Hòstia,
La Bell White.
Miss La Bell White.
Miss La Bell White era coetània de la Tina Turner.
I anava a buscar un guitarrista
i jo vaig tindre la sort que em van dir
escolta, vés a l'audició, no sé què i tal.
Total, que aquesta escola a mi m'ha servit moltíssim
i l'anècdota és que jo recordo fent una gira amb ella
on vaig passar per Dallas
i recordava l'enganxina aquesta de la K-N-O-N.
Però no me'n recordava que era Dallas.
Perquè havíem fet una gira per Houston, San Angelo, no sé què i tal.
I llavors,
quan vaig anar a viure,
vaig veure la K-N-O-N i va ser un flash de dir
cony, si jo he tocat aquí
i aquest és el Herman Hall i no sé què i tal.
I llavors va ser com que tenia sentit, no?
De dir, hòstia, he tornat però realment a un origen, no?
que m'havia saltat, potser, no?
I total, que, bueno, va ser una mica això, no?
Va ser una troballa de...
I tota la comunitat em va acollir d'aquesta manera,
que és el que volia explicar.
A la K-N-O-N fan una samarreta, diguéssim,
cada any, no?
On surt l'estat de Texas dibuixat
i tots els noms dels bluesmans,
que hi ha gent que toca blues i tal.
I l'any, em sembla que ser, què, 2015-2016,
posava Santos Puertas allà i encara la guardo.
I va ser com quan el senyor aquest, no?,
que anava allà amb els maies i tots i tal
i estava l'explorador i li van dir...
El dia que li van dir, bueno, quan et moris no et preocupis
que et fotrem, et cremarem, et fotrem dintre la sopa
i et menjarem, no?
I va dir, cony, aquell dia vaig entendre, no?,
que m'havia integrat plenament amb la seva cultura, no?
Que m'havia integrat.
Doncs, bueno, em va fer molta il·lusió,
és una tonteria, és una samarreta d'una ràdio local.
Sí, sí, però Santos Puertas...
Però ja em tenen en compte, sí,
i hi ha molt de carinyo, hi ha molt d'estima.
Aviam, tornem al...
al 2000...
tota la història aquesta,
que aquest any, aquest mateix any,
el 2000,
tu, juntament amb el teu germà, amb el Víctor,
vas fundar el duo de blues
i música nord-americana
de Sweetcase Brothers.
Sweetcase.
Sweetcase era...
Perquè, clar, jo entendria
The Doors Brothers.
The Doors Brothers, clar.
The Doors Brothers, clar.
Es va plantejar...
The Puertas Brothers.
Clar, clar.
Es va plantejar allò de The Doors,
però van pensar...
Es pensaran que som una banda versions
dels Doors
i vindrà tota la gent equivocada al concert.
I, total, que...
Va ser un concert de la Boat.
Nosaltres, a l'època,
us en recordeu, de la Boat,
que funcionava allà a la plaça Francesc Macià.
Era, home,
era a l'antic,
com es deia,
Baralaica.
Sí.
que després va ser...
Ostres, ara no em surt el nom...
És dels germans Maci Mas.
Sí, sí.
Allà...
Són de la família Mas.
Allà, els meus 50 anys,
els vaig celebrar allà.
Ja veus.
Per què tu veus.
Doncs allà, clar,
hi havia els 90,
hi havia, bueno,
cua al carrer
per entrar a veure música...
La cova del drac,
que ara em surt el nom.
Ah, la cova del drac.
Sí, però això ja està,
la cova del drac està...
No, no, era allà,
es deia allà.
La cova del drac era el torcet
i després la mantresa de fer esmanes.
Ah!
Era el Baralaica.
Després el Baralaica
es va convertir en la cova del drac.
De la cova del drac
als marximes...
A la Boat.
A la Boat.
Ah, vale.
Sí, després no sé com es va dir,
però ja no...
Ja vaig prendre la pista,
però en aquell moment
que es deia a la Boat...
i ara està tancada.
Sí, en aquell moment
que es deia a la Boat
als 90
hi havia realment
un bullici,
una activitat allà increïble.
Cues a fora al carrer
i allà van començar.
Llavors vam veure un duet
que eren d'harmonica i guitarra
i portaven una maleta
que feien l'efecte del bombo,
així.
Sentiu que ara estic picant amb el peu.
Llavors això ho fas molt
quan estàs amb la guitarra sol,
també,
doncs t'acompanyes
de picar amb el peu a terra.
I vam pensar
ostres, que guai, tio.
I llavors vam pensar
The Travel Brothers,
The Suitcase,
The Travel in Suitcase,
no sé què,
i vam dir
The Suitcase Brothers.
I vam anar
amb el meu germà,
amb la meva vespa,
a comprar una maleta
d'aquestes de segona mà
trilladíssima
amb un nümana d'aquests
per allà a la zona franca
i em veus a nosaltres
amb la maleta
que vam portar allà.
És que clar,
érem uns motivats.
I ho continuaves a ser,
no ho continuaves a ser.
Sí, sí, sí.
Els joves d'ara
avui en dia
quan es diuen motivats
és negatiu.
Diuen
tu eres un motivado,
com l'ho va ben pollon,
saps?
I dius
primer momento,
ser motivat no està bé,
no?
Ara ja no està de moda
el que passa,
no?
Sí.
Bé,
total,
que traieu un dels discos,
el que tinc aquí al davant,
a l'Ototown,
i és curiosa la foto teva
i el teu germà,
sou autèntic.
Pasquant,
amb un,
això té pinta de ser
un riu o un llac.
Sí,
això és gràcies.
Això et desvalaré
on està fet això.
Sí, sí.
Això està fet a Catalunya,
eh?
Això és a Catalunya,
sí.
Això és a,
ara t'ho diré,
espera,
ara me'n recordaré.
Això és una portada
que va fer en Teddy KGB,
que és el seu nom artístic,
diguéssim,
el Teddy,
que és un tipus molt peculiar
però que estimem molt
perquè sempre ens trenca
altres esquemes.
Nosaltres anàvem
amb una portada
més o menys imaginada
i ho ha fet cada vegada
i a més també ha sigut
el creador de la portada
del meu primer disc
en solitari,
del Triple Santos,
no?
El Teddy KGB.
I això és,
ah,
ostres,
ara no em surt,
m'acabem de...
Ja et sortirà.
Sí,
ja t'ho diré,
ja t'ho diré,
ja t'ho diré.
Però,
ah,
quina ràbia,
però és a Catalunya
i ho va trobar,
ho va trobar.
Bueno,
tu tal que ara estàvem
en aquesta època,
no?,
amb el disc
abans
que traslladessis
a Dales,
a 300 quilòmetres,
curiosament,
no?
Però,
tu estaves explicant
que Austin,
que era d'alguna manera
la referència,
però que hi havia
molts músics
que eren de Dales
que havien anat a Austin.
Tu fas el que havíem parlat,
la trajectòria al revés,
t'hi vas poder guanyar millor
la vida de l'Ales Kaustin?
Sí,
perquè hi havia
aquest teixit,
diguéssim,
de concerts.
canvies és perquè
sigui per ensenyant-se,
sigui per concerts,
sigui per,
no sé,
la teva constant vital
de millorar.
En general,
en aquell moment,
nosaltres també vam tindre sort
que l'economia
en aquell país
estava a tope.
O sigui,
ara,
més o menys,
està fotut a tot arreu,
però,
sense entrar en el tema.
Però,
en aquell moment,
estava molt bé.
I hi ha una cosa,
perquè jo crec
en el músic,
diguéssim,
de pagès,
o sigui,
de corrente,
no amb l'estrella
que tothom,
ai,
em vaig a veure
no sé qui,
tal.
O sigui,
m'agrada més
el músic proper
com a feina,
com a professió,
com pot ser
un fuster,
o com pot ser
un venedor de fruita.
És que,
al final,
no deixa de ser
una professió.
el que passa
que,
malauradament,
aquí encara
no es contempla
com a professió.
Això,
si vols,
ja en podem parlar
tan bé.
Encara no està
realment contemplat
com a professió
i la manera
més òbvia de veure-ho
és a l'hora
de facturar,
a l'hora de treballar,
a l'hora de...
Tens molts problemes
i moltes barreres
i moltes dificultats
que no hi haurien de ser-hi
si fos considerat
com una feina més,
on estaria tot regulat
i s'ha fet
diversos intents
de fer això i tal
i no hi ha manera.
Allà,
en canvi,
ostres,
era un gust,
tio,
perquè jo omplia
el meu formulari
i anava
amb la meva llibreteta
del cotxe
i apuntava
les milles
que havia fet
fins al concert,
el que havia guanyat
en aquell concert,
apuntava inclús
les propines
que havia fet
al concert
que els col·legues
em deien
però tio,
si això és caix,
què has de dir
que és que no ho entens,
és que jo ja
haig de fer
mil meravellismes
que no trampes,
o sigui,
coses al·legals,
no il·legals
perquè ni a la presó
o em traurien
la pasta al banc,
però t'has de muntar,
no per poder-te
buscar la vida,
no?
Cosa que està
tot regulat
i tot és fàcil.
Allò és brutal,
sincerament,
o sigui,
no vaig patir gens,
tot estava claríssim,
enfilat,
no hi havia
cap història rara.
Tràstic.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
What a wonderful world
Sawyer Christopher Fredericks
és un cantautor de blues nord-americà
que va guanyar la vuitena temporada de The Boys
en l'any 2015
és qui ens ha interpretat la nostra sintonia
amb la seva versió
resulta que el Sawyer Christopher Fredericks
va ser el guanyador més jove de la història de la competició
amb 16 anys
el seu rècord seria superat més tard
per Brian Cartelli
que el va guanyar l'any passat
la temporada 14 amb 15 anys
ja veieu que bé que canta la gent jove
Fredericks que va néixer el 31 de març de 1999
a Newtown a Connecticut
als vuit anys la seva família es va mudar
a una granja de 88 acres
prop de Fultonville
a l'estat de Nova York
i va ser educat
usant el mètode
un xòling
aquest no ha anat mai
amb una classe en pupitre
es va educar a casa seva
doncs als 11 anys
aquest individu
el Fredericks va començar a actuar a nivell regional
amb mercats d'agricultors
esdeveniments comunitaris
i cinclus folclòrics
total
que els concursants guanyadors de De Bois
jo que parlava amb mi pafano tancat
guanyen 100.000 euros
i un contracte d'enregistrament
amb Republic Records
que es deu quedar 90.000 dels 100.000
també ho hem de dir
bueno pues segons Republic Records
Fredericks va assolir
molts rècords de vendes
amb 10 senzills
que van arribar al top 10 de l'ITUNS
va vendre un total
de gairebé un milió de senzills digitals
al llarg del programa de De Bois
en la cadena televisiva
que és un programa de la televisiva de l'NBC
bueno pues aquest ha sigut
l'interpret que ha versionat
la nostra sintonia
però per sintonies
hi explicaré una primícia
que espero que es porti a terme
i segur
perquè el Santos és una persona
sèria i complidora
ja m'està enredant
ja m'està enredant
m'has promès
que vindries un dia en directe
a fer
la versió teva
de la nostra sintonia
sí, l'estava escoltant abans
i pensava
a més és un exercici
que m'agrada molt que facis
perquè
ho trobo molt
molt interessant
perquè a través d'una mateixa cançó
veure intérpretes diferents
veus les capacitats sonores
i els estils que hi ha
en aquella mateixa harmonia
i en aquesta mateixa cançó
i en el blues
això és el que és interessant
això
doncs mira
però mira
és una de les pràctiques
que he fet
des de
no sé si el primer o el segon
o el dècim programa
que en cada emissió
del nostre programa
procuro
no procuro
ho faig
portar
un intèrpret
que versioni
la nostra sintonia
per sort
és una cançó
universalment
reconeguda
i agraïda
perquè aquí
avui he sentit
una versió
no sé
blues
folt
diferent de
Louis Armstrong
o diferent de
recordo la setmana passada
que vaig posar
a la Mary Lou
fa 15 dies
a la Mary Lou Strip
a la Mary Lou Strip
cantant
cantant
que canta molt bé
sí sí sí
en cantants
que són molt bons músics
vull dir actors
i actrius
que són molt bons músics
bueno
explica'ns coses
què fas a Dallas
a Dallas
què faig
Austin va ser la teva
entrada
però
jo diria que a Dallas
et consolides
a Dallas sí
va ser
va ser molt maco
perquè
o sigui
va ser com
el que diuen
en anglès
el full circle
és com tancar
un circle
sí perquè
o sigui
de sobte
tot té sentit
clar
si
si
si
vosaltres
ho imagineu
jo
amb 16
15 anyets
a l'institut
començant a tocar
la guitarra de blues
amb
VHS
el posant en el vídeo
i agafant
del programa de blues
del Miquel Abella
que li envio
una abraçada
des d'aquí
en l'escut
amb el blues
no
i bueno
després més endavant
ja vaig fer el programa
amb l'Armand Garcia
no també
el just blues
però el Miquel
va ser l'instigador
de tot això
no
i si
mireu això
i penseu
no
els discos que jo escoltava
i tal
i després
arribar
a poder tocar
amb la gent
que hi havia
en aquests discos
no
i fer concerts
amb els artistes
dels discos
que jo escoltava
en 16 anys
és que això
jo ja em sento
que ja està
o sigui
no sé què més vull
saps què vull dir
com a poder-te guanyar la vida dignament
sí
les vivències que vaig tindre a Dalas
i això realment
el dia que descobràs això
o en el moment que estàs preparat
per acceptar això
és alliberador totalment
llavors ara
crec que gaudeixo
o en aquest moment de la meva carrera
gaudeixo la música
i els concerts
i tot plegat
com ho feia en 20 anys
quan estava començant
que perdem una mica
en la carrera de l'èxit
i en la carrera
la cursa aquesta
de ser
algú
no
sigui el que sigui això
i
i perds una mica
la perspectiva
de dir
escolta
què passa
no
què passa aquí
cap a on va això
d'on ha sortit això
no
o sigui
no perdre la il·lusió
i recuperar la il·lusió
de fer les coses
és el millor
i és això
el compartir amb aquests artistes
em va donar com un sentit
a tot el que havia fet
també
parlant d'artistes
i parlant del sentit
una de les coses
que a mi
jo he deixat en abans
no sé
més m'emocionen de tu
és que precedeixes
cada cançó
que interpretes
amb introduccions
càlides
i parlades
històries i anècdotes
sobre les circumstàncies
a més de la teva vida real
és molt ben rebuda
aquesta proposta
almenys
per mi
no
i jo suposo
que per la resta
penso que és un
petit fet diferencial
amb la teva actuació
quan fas
de cara al públic
no
això no ho fas
no no
però et dic
perquè si no
una cosa dolenta
no te la diria
però les bones
s'han de dir
no
i quan fas
l'explicació
de cada cançó
la tens preparada
t'inspires
en aquell moment
coneixent-te tu
m'imagino
que poques coses
deus tenir preparada
sí
no tinc
absolutament res
guionitzat
no guionitzo
absolutament res
i llavors això també
té molt de sentit
perquè
o sigui
hi ha un efecte
molt interessant
entre el públic
i l'artista
que és
la reciprocitat
és a dir
hi ha concerts
que tu acabes
esgotadíssim
perquè el que estàs fent
és intentar
que la gent s'ho passi bé
no trobes una resposta
del públic
de caloret
de que estan rebent alguna cosa
i tu encara
t'esforces més
perquè arribi
i són d'aquests concerts
que acabes esgotant
i en canvi
hi ha concerts
nosaltres ens va passar
a Saragossa
tenim una bona cantera
no sé per què
vam trobar allà
un bon públic
fidel
diguéssim
que després de 7 anys
d'anar en aquest mateix local
al Corazón Verde
que és un oasis
meravellós
de música
de folk
i de blues
de repent
un dia
hi havia cua al carrer
per veure
els subtils
i jo pujo
veig la sala
patadíssima
o sigui
en un lloc
on hi havia 75 persones
hi havia 110
que ara seria impensable
i
bueno
me'n vaig al camerino
i dic
hòstia Víctor
això està arrebentant
i
què faig
i clar
tu deies
la d'improvisar
o la de preparar
jo no tenia res preparat
llavors ens canviem
pugem a dalt
passo entre la gent
així com puc
fins a l'escenari
no sé què
sec amb la guitarra
i el primer que dic
és
bueno
benvinguts i tal
suposo que ja sabeu
que nosaltres
no fem versions
del Bruce Springsteen
ni cantem temes
de rock clàssic
que som un grup
de pitmon blues
i de country blues
i tothom va patar a riure
com dient
mira aquest
el conyón aquest
com si no sabéssim
el que veníem a veure
i em vaig mirar
el meu germà
i vaig dir
ens portem
cada
un pet
aquí ara mateix
i la gent estarà encantada
igual tio
dic això serà
i clar
va ser un concert
brutal
memorable
on l'energia
fluïa pertot arreu
de fet
la ciència
ho està estudiant
això
perquè durant molts anys
s'havia pensat
que el músic
era el que projectava
aquesta energia
que arribava a la gent
no?
però ara s'està descobrint
que l'energia hi és
per algun lloc
i el músic
fa de canal
i fa de canalitzador
d'aquella energia
perquè arribi
i això
si em permets
lligar-ho molt ràpidament
amb la importància
de la cultura
perquè quan es parla
de cultura
es parla una mica
de cultura institucional
i aquesta a mi
no m'interessa
en absolut
o sigui
no estem parlant
de la cultura
d'anar un dia
al liceu
o un dia
a un concert
multitudinari
no, no, no
estem parlant
de la comunió
que es crea
en un event cultural
on hi ha persones
de teixit
completament social
teixit social
completament diferent
i que de repente
en aquell moment
en aquell espai
són com una família
o sigui
quan tu
estàs en un concert
que has gaudit
la persona que tens al costat
que no la coneixes de res
que potser
no té res
amb la teva vessant política
ni amb els teus ideals
ni amb la teva
diguéssim
vida
diària
de repente
tens un boli
perquè enfirmi el discurit
sí, té
no?
i li deixes
i és com
hi ha aquesta
mena com de comunió
que això és
la potència
que té la cultura
aquesta humanitat
que és la que fa falta
avui en dia
o sigui
el fora
l'individualisme
el fer
el fer comunitat
el fer
el fer societat
el fer
realment
aquest
diguéssim
dius això
una de les
lemes o filosofia
que tenim
en aquest programa
fent comparatives
però en tots els àmbits
eh
si hi ha la feina
amb els amics
hi ha una part
que la majoria
que és per cobrir
l'expedient
i una petita part
que és el que posa
el sentiment
però en tot
eh
veia la feina
si treballes
en una empresa
sí, sí
un 90%
van a cobrir
amb els amics
això que diem
eh
i no es diuen amics
però van a cobrir
l'expedient
no hi posa el sentiment
i es veuen
en petites coses
el que tu deies
aquestes petites
aquesta energia
quan et trobes
en un
en un escenari
o millor dit
en un públic
ostres
que t'envia
que tu fas de canalitzador
però que veus
que aquesta energia
això
té que ser
és brutal
és brutal
a mi
una de les anècdotes
que explico a vegades
és una parella
que està divorciada
fa molts anys
i de tant en quant
ve al concert
dels South Kids Brothers
amb el meu germà
i ens demana
una cançó en concret
de quan estaven junts
i gaudien com a parella
encara queden
són de bon rotllo
però ja no estan junts
i de tant en quant
venen
i ens demanen
aquesta cançó
perquè era la que
els va diguéssim
com fer
és molt guai
provocar aquestes coses
amb les persones
és meravellós
perquè és una esperança
a això
a la comunió
tio
que no
jo diria
diria
no estamos tan mal
això
no estamos tan mal
això
mira
tu sembla que hi ha
perquè és el que t'anava a dir
no estamos tan mal
quan
bàsicament
a través de la cultura
i l'art
això passa
sí
totalment
és que és el més humà
és el que ens separa
realment dels animals
és que el tret
que ens separa dels animals
és la vessant artística
és la capacitat
de crear
les màquines
no ho poden fer encara
els hi ha d'una data
perquè ho puguin fer
i els animals
s'han trobat
alguns trets
que de repent
poden ser una mica
més artístics
però l'home
en essència
és artístic
és emocional
i pot transmetre
aquestes emocions
i això és el que
no hem d'oblidar
i això és el que
ha sigut tan difícil
no oblidar
aquests dos anys
i per això
s'ha de lluitar
encara més
i quan diem la cultura
no estem parlant
d'anar allà
a passejar
per els recintes
no sé què
no
estem parlant
d'anar a un local
on hi ha un grupet
que està tocant
un altre que està ballant
l'altre que està fent
una exposició
de fotografia
intentar que això
vagi escampant
que sigui una taca d'oli
que vagi arribant
a tothom
és brutal
escoltar-te
ara que dius això
ara que dius això
quins són els teus
referents musicals?
espere't
comencem pels d'aquí
sí
el Amadeu
el Amadeu Casas
el Dani Nelo
explica'ns coses
els teus referents
sobretot
el Amadeu
que fa un any més
o dos anys
que ens va morir
sí
ens va deixar fa dos anys
i bueno
ens va sobtar tothom
estava fotut
sí però no ho sabíem
i bueno
jo no tenia ni idea
i molts
de fet
l'últim concert
que vaig poder fer amb ell
va ser
el celler de Can Ginestar
que jo vaig demanar
explícitament
que fos
el celler
per cert
que a més
va vindre el Carlitos
com sempre
i jo hi era
que el tenim allà
al control tècnic
i jo hi era
i tu hi eres també
i era
part del poble
que em va fer molta il·lusió
que hi fos
i el van portar amb ell
encara me'n recordo
tu estaves al mig
i no estaves
tu estaves al mig
i estaven tots rodejant
exacte
perquè aquesta era una proposta
que jo havia fet
aquí
que vaig poder fer
unes tres edicions
més o menys
des que vaig arribar
als Estats Units
que l'idea
de l'ocell blau
basada
en un format
que existeix a Nashville
d'un local
que es diu
The Bluebird Café
que és el Bluebird
l'ocell blau
on van començar
moltíssims
cantautors
molt importants
des de la Sherry Crown
passant per
Steve Earle
passant per
molts artistes
i és
la gràcia
que té aquest format
és això
que vau viure
que és
a peu de pista
sense escenari
amb cercle
i la gent rodejant-te
i fa aquesta mena
de caliu
de cosa
diguéssim
com si estiguessis
al living room
de casa teva
com si estiguessis
allà al menjador
i estiguessin
passant aquestes coses
i això és la música
que em refereixo
és com la màgia
de prop
és com
de repent
vas a veure
un mag d'aquests
amb un escenari
supergran
i és tot molt fantàstic
però cony
veure un tio
amb unes cardes
davant teu
i que t'està fotent
els trucs
és un altre nivell
i vaig insistir
perquè el celler
per mi
és un espai
molt important
de la meva adolescència
quan en Miquel Avella
portava tots aquests
artistes americans
que el tio
s'ho feia
però molt bé
agafava el telèfon
s'enterava
de per on passaven
per no haver pagat
avions transatlàntics
i portava
unes figures increïbles
i jo recordo
el celler de veure
concerts memorables
el meu germà
crec que
si no dels primers concerts
el primer que va fer
que hi havia la Montse
la Big Mama
hi havia l'Artur Regada
hi havia
em sembla
l'Aldo Monari
a la Bateria
i inclús
estava l'August Terrat
penso que estava al piano
i va sortir el Víctor
i van flipar
que van dir
aquest nen de 16 anys
però què fot amb la harmònica
o sigui
és un espai
molt emblemàtic
per mi
en resum
i vaig demanar
explícitament
sisplau
podem fer aquí
no sé
l'exposició
no passa res
serà molt guai
i agraeixo molt
la veritat
llenço d'aquí
un agraïment
perquè es pogués fer
en aquest espai
perquè vegis
si et segueixo
però torna a mi
a l'Amadeu
a l'Amadeu Casas
l'Amadeu
llavors va ser
un dels convidats
d'aquest cercle
vaig tindre la sort
també
amb un altre
que ell no va poder ser-hi
però va estar
la seva filla
la Etxart
Casas
i evidentment
Big Mama
Madeu Casas
Artur Regada
el Domonari
Augusta Rats
Pep Pasqual
no en vull de ser ningú
no?
Daniel Elo
i després
Santi Úrsul
Che Che Genotti
Casper Sant Chals
tots aquests
eren els que
amb 16 o 17 anys
anaves a veure
el Harlem Jazz Club
aquí
al celler de Can Ginestà
a les nits de música
després les nits de música
eren un èxit
i tant
a nivell
diguéssim
nacional
o sigui
venia gent d'Olot
venia gent de
totes les contrades
de Catalunya
a veure els concerts d'aquí
quina pena
que facin
bueno
s'ha de tornar
i amb això també
avui venia a pensar
en el cotxe
hòstia
què li vull comentar
al Ferran
que no se m'oblidi
i és que
hem d'aixecar el cul
del sofà
hem de tornar
a ser generadors
perquè estem una mica
sempre com esperant
que el papà Estado
o les institucions
ens proveeixin
i facin les coses
per nosaltres
i això no funciona així
que ens posen barreres
això sí que em molesta
però
però
nosaltres
mateixos ara
per exemple
amb el meu company
en Joan Urpinei
que tindran aquí
suposo
en breu
va guanyar
el Premi de Poesia
que es dona
a Vall Corquina
que malauradament
no recordo exactament el nom
sé que
fa referència
a un musent
amb musent
que és un dels
els Premis de Poesia
més importants
sí home
el Pep
que sap de tot això
a Vall Corquina
eren famosos
els sermons
del rector
sermons del rector
de Vall Corquina
eren famosos
bueno
no ens fotem
amb un germà
que no el tinc documentat
eren
els de Vall Fogona
el Vall Fogona
veus
l'única neurona
però
acabava amb Fogona
no t'ho he regalat
ah vale
pobra
la Vall Corquina
bueno
Premi
mossèn
Premi
mossèn
Narcís
Segué
Segué
veus
està
sort tenim
el nostre regidor
director
sort del Carlitos
gràcies
el Carlitos
sí perquè
és un premi
bueno
retirem el de Vall Corquina
i és Vall Fogona
i torneu a Vall Corquina
amb el Joan Urpinell
amb el premi
amb el premi
del mossèn
i
i
bueno
tot això venia
perquè amb el Joan
amb el meu company
hem fet aquest
cicle de música
a Palau Tordera
que portem
tres edicions
aquesta és la tercera
i
bueno
és un esforç
perquè són dues famílies
que hem muntat
tot aquest tinglador
vam començar
quatre concerts
ara ja som vuit
i portem gent
molt potent aquest any
jo us convido
a que pugeu
algun primer dissabte
de més
aquest
aquest pròxim
dia 5 de novembre
que és el primer dissabte
de novembre
ve a Andreu Zaragoza
amb una cantant portuguesa
meravellosa
amb la Garrett
que
bueno
són primera divisió
i després també
hem tingut la gran sort
d'enganxar
la Lucia Fumero
que ho va petar
en el grec
aquest any
d'una manera espectacular
si l'arribem a trucar
després del grec
ja no podria vindre
ja no podria venir
perquè
però la vam enganxar a temps
i
estem molt contents
d'això
i venen
inclús a l'últim concert
alt
encara una figura internacional
que és
el Christian Dossler
que és un pianista
amb el que
jo havia actuat a Dallas
i està de gira
per Àustria
i l'hem enganxat
per fer l'última edició
i és això
és un esforç
però ho hem de
fer-ho nosaltres
vosaltres ja ho fèieu
amb el programa
i la gent
ho pot fer
en la mesura
que sigui possible
ningú està demanant
un sobre esforç
és si tu
en la mesura
que sigui possible
pots treure una estona
per dintre
del teu
del teu teixit social
eh
jo no t'estic dient
d'anar ni a Madrid
ni a Barcelona
ni a Europa
ni res
no no
a Sant Jús
si ets de Sant Jús
espluga
si et espluga
a Cornellà
si et espluga
intent
el teu barri
no cal ni anar
al poble
o sigui
fes coses
per canviar una mica
al final
el que jo et deia
cobrir l'expedient
o posar-hi sentiment
clar
però clar
això és
un percentatge
molt petit
has de tenir
la voluntat
i has de trobar
la gent adient
perquè
hi ha gent
que sí
que posa
actitud
però dius
com la poses
i no
que aportes tu
és trobar
molt bona gent
però
però què aportes
aviam
fem l'incís
tu abans
hem començat
pel teu nom
i un individu
que és el que et posa el nom
un individu
que és referència
i és referència
a teva
el Dani Nelo
10 anys més jove
que havia treballat
molt també
amb l'Amadeu Casas
per cert
l'Amadeu Casas
si no recordo malament
l'Amadeu
era l'íntima amic
i la persona de confiança
del Quico Pidal de la Serra
correcte
ells eren com germans
eren com germans
veus
eren com germans
el Quico
jo diria
i he dit per ell
que sempre he dit
que té
dos dintre de la música
i fora de la música
com germans
a l'Albert Pla
i a l'Amadeu Casas
l'Amadeu i ell
jo
havia coincidit
amb els dos
i la seva relació
era
més enllà de l'amistat
com tu i el Víctor
sí
recordo
un programa en concret
que és una
és una de les fotos
l'Amadeu era tan gran
era un tipus
de més
que
estava molt compromès
socialment
feia moltíssimes
intervencions
de causes socials
de filantropia
una mica com tu
encara no li riu
ni de lluny
que era blues
blues pel
blues per etropia
com era?
un blues pel Sàhara
un blues pel Sàhara
un blues pel Sàhara
i després feia
feia moltes altres coses
també
era una persona
molt generosa
i
bueno
havia tingut
la sort
de veure'ls junts
i l'anècdota
per mi va ser
el dia que ens va convidar
el Quico a la ràdio
en el seu programa
de
T'agrada el blues
i es presenta
l'Amadeu
amb la samarreta
els Sutquist Brothers
i la mandolina
i jo
hòstia nen
és que
és tan gran
l'Amadeu va ser
el que va estar
el nostre primer concert
com a duet
perquè nosaltres teníem
una banda
que es deia
Blues 14
que era una banda
de blues elèctric
i llavors vam pensar
amb el Víctor
escolta
ens falta una mica
de repertori
anem en què
hi havia aquí
un parell de temes
en acústic
no sé què
hi provem
i tal
així va començar
realment
i allà hi era
el Miquel Avella
i era l'Amic Mama
i era l'Amadeu Casas
i hòstia
increïble
carrer de votació
entre la Montse
Plat de Sada
a l'Amadeu
tu
poca broma
aviam
ben clar
jo tinc tantes coses
per parlar
amb tu
se m'han quedat
moltes coses
però clar
també tenim un programa
que tinc un temps
i si no
després
el Joan i el Pep
que tenen la seva secció
que t'agradarà
després em ranyen
per variar
llavors
deixo triar
jo tinc
molt guió
moltes coses
per parlar amb tu
i m'agrada parlar de tu
però hi ha
una cançó
que
si tu en dius
jo prefereixo
xerrar
i no posem la cançó
no la posem
si no és la cançó
la Triple Santa
o Salud
què prefereixes
parlar
o sentir la teva cançó
o sigui
això
estamos llegando al final
amigos
només et volia dir
un apunt
abans de que poses la cançó
perquè és que jo tinc
tantes coses
vull parlar amb tu
dels millors
bluesmans de la història
dels guitarristes
dels Sweetcase Brothers
dels Santos Puertas
del Triple Santos
del Flamingo Tours
dels projectes
tinc tantes coses
per parlar
però vei
com a ell és interessant
se't queda curt
només els bluesmans
podem fer un monogràfic
però
només volia dir
que estic molt content
els bluesmans
me'ls deixo
per la propera vegada
per monogràfic
estic ja
ja m'has liat
ja ho tinc claríssim
i
l'any que ve
i
i
que si et donaré temps
a que preparis
la versió
de la nostra sintonia
en vivo
en directe
i en primícia
pels Santos Puertas
això et costarà
no un esmorzar
una paella valenciana
a València
eh Ferran
no
a València
escolta que jo faig
bon espai
escolta i l'ave va molt ràpid
allà tu
agafes un ave
et fots en un moment
mira
escolta que
això només volia dir
que en aquest moment
estic molt content
amb els projectes
que estic encarant
em sento molt realitzat
i molt il·lusionat
amb Flamingo Tours
que és la banda
que lidera
Miriam Swanson
que la tindré
si ella vol
que m'ha promès
que si vindrà d'aquí 15 dies
prepara't
prepara't
home
ja la conec
prepara't
és un terratrèmol
és brutal
la Miriam
és una passada
si a mi et falta programa
amb ella et faltarà
és increïble
me l'estimo moltíssim
estic super content
d'estar tocant
amb aquest grup
de ser part
d'aquesta banda
de Flamingo Tours
amb el meu germà
evidentment
estem ara
inclús gravant
un disc homenatge
a Sony Terry Brown
i Magui
que és una de les referències
principals nostres
amb el Víctor
i després
van Triple Santos
que és aquesta
diguéssim
va sortir del disc
que vaig fer en solitari
va sortir la formació
de banda
amb en Joan Urpinel
i en Miguel Ballester
i bueno
vaig fent alguna cosa
en solitari
però vamos
sobretot
aquests projectes
són els que
m'omplen
de vida
i d'il·lusió
i la cançó
només un apunt
abans que l'escolteu
és que
està dedicada
a una persona
petita
molt especial
que vam fer
amb la meva dona
i que
la meva dona
no és petita
ni
serà especial
però no
no
jo estava
i jove
però no petit
molt jove
no
llavors
bueno
estava
bueno
escolteu la cançó
si us inspira
és la pluja
és la pluja
és l'aigua
que cau del cel
és la pluja
és la pluja
la que rega
el món
s'encet
com desitjo
com voldria
veure el món
amb els teus ulls
com desitjo
com voldria
nubes
nubes
traen
a través
de ti
si pudiera
desearía
sentir
todo
por primera
vez
em
i
de
d
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta cançó, composada, cantada, interpretada pel meu admirat Santos, reflexa la pluja i és, segons explica ell,
la sensació que li va produir tenint la seva filla en braços, la primera imatge que ell pensava o va avançar o li va transmetre a la seva filla, com sentia la pluja un infant. Quants mesos tenia? Quin temps tenia?
No sé, no sé, hauria de tindre...
Què? 6, 7 mesos?
Que va, igual menys.
Menys?
5, 6, potser sí.
5, 6, i obria els ulls veient com caia l'aigua.
Aquesta pluja torrencial taxana.
A mi és la gràcia de fer una cançó amb 3 idiomes, que són els 3 idiomes que parleu a casa, no?
Sí, sí, jo em sentia... És que en aquest projecte, el Triple Santos, si t'hi fixes, el triple també s'escriu igual amb els 3 idiomes.
Sí.
I es pronuncia diferent i ja està. I per això va sortir tot. I va sortir, no estava realment, no era un disc que estigués preparat d'aquesta manera, ni...
Però va anar sortint i es va fer així, van anar sortint 3 cançons de cada idioma.
Fantàstic.
I see trees of green, red roses too. I see them bloom for me and you. And I think to myself, what a wonderful world.
La quantitat d'històries, de preguntes, d'anèdotes que ens han quedat per parlar amb els santos.
Però ara és el temps de canviar de registre i el Joan ens explicarà històries, no sé, d'aquelles que a tu t'agraden del món, de la vida, de la filosofia... Avui no ens explicarà això.
Abans de res, voldria fer una pregunta amb els santos. Ahir vam estar veient conjunts, no ja de la nostra època, sinó anteriors, tipus Diablos, Salvajes, Bonestar...
Érem uns crios nosaltres i ells actuaven, no?
Aleshores, el Pere Janer, de Bonestar, va fer una afirmació que jo m'agradaria saber si va comparteixer-se.
La gent d'allà, com que tots eren majoritàriament de 70 cap amunt, tots van estar molt d'acord.
Ell va dir, en poques paraules, que música com la que es feia als anys 70-80 no es farà mai més.
Jo penso que potser va ser molt radical. Clar, sí que estic bastant d'acord, però tu què opines d'això?
Jo crec que cada època té el seu artista, diguéssim, innovador.
Jo, per exemple, he descobert la Billie Eilish, que és un artista espectacular, és un prodigi,
tant de cantant a nivell vocal com a nivell d'imaginar un...
O sigui, el seu imaginari és molt madur per l'edat que tenia.
Hi ha un artista del Pitmon Blues de la zona de North Carolina, que és Elizabeth Cotton,
que és molt coneguda perquè amb 13 anys va escriure el que seria la cançó de referència d'aquest estil,
que és Freight Train. I aquesta cançó parla d'un tren com si fos la mort.
O sigui, el viatge cap a la mort. Un viatge en tren on deixes enrere.
13 anys tenia quan la va composar. Llavors, la Billie Eilish va fer un disc sobre l'insomni,
sobre els monstres dels somnis, i també tenir una edat molt, molt, molt propera a la d'Elisabeth Cotton.
Igual tenia 16 anys o és una...
Llavors, jo penso que som nosaltres els que hem de canviar el prisma.
És a dir, nosaltres ens hem d'anar com reinventant i reciclant amb els anys,
perquè ni tot el que es feia abans era bo, ni tot el que es fa ara és dolent.
O sigui, clar, quan parlem de música, eh? No parlem de reggaeton.
Això està clar.
Deixem-ho clar.
La música de veritat, no?
Sí, bueno, és que ara s'ha perdut una mica, no sé, sí, potser que hi ha una mica de pèrdua d'essència,
hi haurà gent que et dirà que no, però, bueno, és per cert.
No estaria al 100% d'acord amb aquesta afirmació.
Gràcies. Jo em vaig quedar una mica també amb el dubte.
Jo crec que es fan coses, sobretot en aquest món encara, del post-blus i tot això molt interessant,
que, esclar, hi ha actualment un tipus de música que agrada molt jovent a la gent jove,
que no m'hi sento més identificat.
Sí, però la pots escoltar amb altres òptiques, també,
i intentar entendre una mica també el que és el context on està passant,
i llavors, potser va ser com el rap o com el hip-hop en aquell moment,
que és realment l'evolució del blues.
El blues evoluciona en el rap i el hip-hop,
i el blues, tal com l'entenem, a vegades sembla com música clàssica, no?
És com interpretar els clàssics i s'ha quedat una mica, com, diguéssim,
enquilosat amb això.
Jo crec que, potser, també, va ser amb el fervor del moment
i que si estava realment envoltat de gent de la seva generació i tal,
va dir, la música mai més serà, no?
No, no, hi ha dubte que sou fervor del moment
i realment és que l'entorn era favorable perquè tothom digués que sí.
Està claríssim, eh?
Els que parlen amb espanyol, perquè no puc dir-ho en català,
se vino arriba.
Se vino arriba.
Se vino arriba.
No té traducció en català, en poble de tu,
el que tinguis es va vindre a molt perquè...
A part que, per mi, d'aquella època,
els Bonestar, per mi, feien la millor música del món d'aquell moment, eh?
Bueno, ho deia la més...
La més complexa, la més...
Eren més músics, però passa el Bach més...
I el que es deia, de culte o d'intel·lectual.
Sí, bueno, d'acord.
Bueno, simplement, doncs moltes gràcies per això.
No, gràcies a tu.
I bé, com que estem en un programa una mica musical,
comencem amb música.
Bé, comencem amb música.
Per començar el programa,
què més que sentir, Beatles?
Van marcar una època,
i aquest àlbum, Abbey Road,
va ser dels més importants del moment.
I per què posar Beatles?
Perquè avui voldria fer un programa
no tan dolorós,
no en tants morts ni desgràcies
com els últims que porto.
Avui podria parlar de la Gran Bretanya en general
i de punts interessants
que es poden trobar en aquell país.
Per tant,
no entrarem en coses
que ja penso per la setmana que ve,
però hi ho farem suau.
Bé,
ha sigut un any de canvi
a la monarquia de la Gran Bretanya,
d'Isabel II a Carles III.
De canvis en plural
a la capçalera del govern,
Teresa May,
Boris Johnson,
Liz Truss.
Aquí li he dit
que aviat en coneixeríem una altra,
com que quan ho vaig escriure
no ho teníem,
ara ja podem dir una altra.
Rishi Sunak.
Brexit,
referèndum a Escòcia,
desig d'unificació a les dues Irlandes,
molts, molts problemes.
Potser és un bon moment
per passejar
per alguns indrets del Regne Unit.
Comencem pel castell de Windsor.
El castell de Windsor
és el castell més gran
i més antic de tot el Regne,
amb més de mil habitacions
i, com ja sabeu,
encara n'ús.
L'any 1992
un incendi va destruir
una bona part del mateix.
La reconstrucció
va costar la feriolera
de 53 milions de dòlars.
Seguint les mateixes tècniques
que els creadors originaus,
fetes servir ja en temps
de Guillermo Conqueridor
feia més de 500 anys.
Windsor ha estat habitat
per vuit cases reiaus consecutives.
A partir de Jordi V,
que la família reial
va agafar aquests nom
com a condom de la dinàstia.
La reina Isabel
va passar la seva infantesa
al castell
i la seva capella
reposen els seus restes
i els del seu espòs
Fabí de Dinburc.
Dues curiositats.
L'any 1992,
l'any de l'incendi
i de la mort
de la Ili V,
va ser anomenat
per la mateixa reina
al seu
annus horribilis.
I sembla
que el nou nom
de la casa reial,
casa de Windsor,
va ser per oblidar
els origins germànics
de la família.
Mirem altres llocs,
poc coneguts potser,
però interessants
per visitar.
Avui fem turisme.
Chester.
Dins del Chesir
ens trobem
a la ciutat
de Moreira de Chester,
molt important
en l'època romana.
Té el major
anfiteatre
d'Anglaterra,
també durant
l'An Mitzana
i en tot
el segle XVIII.
Conté
una de les millors
col·leccions d'edifici,
traduït en català
estil Garça,
caracteritzats
per unes façanes
de dibuixos
i ratlles.
Són les
Chester Rawls,
fibres de cases
de dos piros
construïdes
amb vigues
de fusta
decorades
i connectades
entre si
per passadissos
elevats.
Ara són
un àrea
de tendes
a dos nivells.
L'escriptor
James Boswell
va escloure
l'any 1779.
Chester
és la més maca
de quantes ciutats
he visitat.
Una altra
desconeguda
com a mínim
per mi,
Pencens.
Pencens
i el
Lans End.
La darrera ciutat
abans d'arribar
a la fi del món
Lans End
és Pencens,
famosa
per les seves
legendes
de pirates.
Òpera còmica
als pirates
de Pencens
de Gilbert
i Sullivan.
No Gilbert
o Sullivan,
Gilbert i Sullivan,
dos compositors
del segle XIX.
I a sobre
pel seu clima suau,
cortesia
de la correnta
del golf,
que li permet
ser un jardí
de palmeres
i plantes
tropicals.
És també
el lloc
de sortida
per visitar
l'aïlla
fortificada
de Saint Michael's
Mount,
unides al territori
anglès
per una estreta
franja de terra.
Aquest castell
va ser construït
l'any
1135.
Tenim com a model
el món
més famós
Mount St.
I una vegada
que aquest indret
i una vegada
en aquest indret
ens haurem
d'arribar
a l'Anse End,
el lloc més occidental
de la Gran Bretanya
i anomenat,
penseu una mica
en els mapes
d'Anglaterra,
el dit gros
d'Anglaterra.
Espai sense cotxes
posseeix
algunes
de les platges
més boniques
de l'illa
amb un paisatge
subtropical
degut
a les llacitades
corrents,
molt similar
a la de la Mediterrània.
Ah,
i un bon lloc
per descansar,
l'hotel Avi,
no té res a veure
amb l'album anterior,
recetat
per
Jan
Shrington,
una de les més famoses
tops models
del 70.
Isla
Illa de White.
White is white,
Dylan is Dylan,
White is white,
viva d'en avan,
c'est com un soleil,
d'on el riu
del ciel.
White is white,
i-pi,
i-pi-pi,
i-pi-pi.
Illa de White.
Orients,
estem a l'alla de White.
Heu sentit
una de les moltes versions
que hi ha d'aquesta cançó,
aquesta és d'en Michel Deufe,
un dels que realment
va ser el principal
en cantar-la.
I la lletra,
poca cosa diu,
però clar,
era un moment
al cant del hi-pi
dels anys 80.
White is white,
Dylan is Dylan,
White is white,
viva Donovan,
si com un soleil,
d'on el riu del ciel.
White is white,
i-pi,
i-pi-pi.
i-pi-pi.
Illa mítica,
de platges de finíssima sorra
i espectaculars
acantilats.
Es va convertir
en un paradís hippie
als anys 70,
però ja era
el paisatge favorit
de la reina Victòria
i el seu marit
el príncep
Albert de Saxònia,
Coburgota.
La mateixa reina
va fer construir
el 1845
la casa Osborne,
menció que va quedar
igual a la mort
del príncep.
l'esperit
d'amdós
perviu
per cada record
del palau,
que ofereix
una visió única
de la vida privada
de la família reial.
Des del desordre
en què es poden veure
els records familiars,
fins al llit
on la reina
va morir
el gener
de 1901.
La reina Victòria
va morir
a l'Isola White.
La ciutada reina
és considerada
la mare
de quasi totes
les dinasties
reiaus europees,
tant les encarn
entronitzades
com les destronades.
No en va
va tenir
nou fills
que expandiren
la seva sang
per totes
les monarquies
europees.
L'emèrit
Joan Carles I
és rebesnet
per via directa.
Però a part
va tenir
42 nets,
alguns de tan importants
com Jordi V
de la Gran Bretanya,
Guillem II
de Prússia,
el Kaiser,
Nicolau II
de Rússia,
el Sar.
Continuem
el passeig
per la Gran Bretanya.
Anem a la
catedral
de Canterbury.
Els reis
de la Gran Bretanya,
com quasi
tots sabeu,
són els caps
de l'església
anglicana
i la catedral
de Canterbury
un dels edificis
més sagrats
del país.
Aquí,
l'any 1170,
va tenir lloc
un dels incidents
que marcarien
la història
del país.
L'assassinat
de l'arcadisme
Thomas Beckett
a mans
de quatre cavallers
enviats
pel rei
Enric II.
Tres anys
després,
el mateix rei,
diu en que
arrepentit,
va canonitzar
el clèrrega
i establir
la catedral
com a centre
de la cristiandat
anglesa.
Bombardejada
el 1942,
en plena
guerra mundial,
prèviament
s'havien tret
de les seves famoses
vidrieres,
una de les meravelles
de la catedral,
i substituïdes
per unes
de falses.
Fet que ens permet
gaudir
de les mateixes,
a destacar
la gran vidriera
de la Biblia
i la vidriera
dels miracles.
popularitzada
pel poeta
Geoffrey Chaucer,
sobre el 1400,
els seus
contes de Canterbury
podrien ser
la versió
anglesa
del Decameron
de l'Educatge.
Bath
is
Stone
is
Stone
Park.
Si algun lloc
m'entusiasma
a l'Anglaterra
és la ciutat
de Bath.
Durant segles,
va on i a
ari de descans,
després que els romans
descobrissin
unes fonts termals
úniques.
A partir de
1702
es va tornar
a posar de moda,
impulsats
pel que era
el destí favorit
de la reina Anna,
l'única reina
britànica
de la casa Stuart.
L'arquitectura
del segle XVIII
portada
al màxim esprendor
transformà
en Bath
amb la ciutat
d'estil
georgià
més vella
i millor conservada
del regne.
Vint segles
ens contrempen.
les termes
romanes,
l'abalia
del segle XVI
de circos
frente a
tres tipus
diferents
de pedra
formant
un recinte
inspirat
en el
coliseu
romà.
Dissenyat
per l'arquitecte
John Wood,
el Royal Christian,
una enorme
mitja lluna
formada
per 30 cases
idèntiques
que rodegen
el Royal
Victoria Park.
I per
despedir
la ciutat,
el Pump
Room,
un bar-restaurant
del segle XVIII
on encara es pot
beure
l'aigua mineral
directament
de la font.
Recordem
que hi ha
fonts termals
i són molt
importants
en aquesta ciutat
i considerat
com un dels
temples
de la cerimònia
del té.
Una altra ciutat
famosa,
Stratford,
Ljupont-Eivon.
Sense
ser el lloc
de naixement
de Goyan Shaspir,
Stratford
ja té
per si mateix
l'atractiu
suficient
per una visita.
Les seves
casetes
de fusta,
el seu mercat,
el seu aire
de prosperitat,
el seu caràcter
medieval.
Però,
clar,
si a més
hi trobem
la vila
natal
del dramaturg,
al cementiri
on estan enterrats
i als tres,
tres,
teatres de Barroya
o Shakespeare Company
el circuit
està complat.
Escoltem-la
la seva poesia,
una en català
i una en castellà.
El tiempo
és muy ovento
per a vos
que esperen,
muy rápido
per a vos
que temen,
muy largo
per a vos
que sufren,
muy corto
per a vos
que gozan,
pero para quienes
aman
el tiempo
es eternidad.
una altra.
Qualsevol
pot dominar
un sofriment,
excepte
el que el senyor.
El Queen Mary
i el Queen Elizabeth II.
L'any 2003,
el Queen Elizabeth II
va realitzar
la seva darrera travessa
com a trascolàntic.
Era un tresor
i un anacroïsme
davant
dels molt prosaics
creuers actuals.
però proporcionava
sis dies de travessa
per l'al·làntic nord
amb un elegant servei
i actures lleugeres,
hores gastades
a la biblioteca
del balneari,
contemplació
de l'interminable
oseà,
plàstiques converses,
res a veure
amb les hores
programades
dels actuals
viatges de creuers.
Clar que
qui es podia
permetre
un viatge
amb el Queen
Elizabeth II
doncs
realment
podia
d'això.
Va ser substituït
pel Queen Mary II,
el seu germà petit.
Quin ambient
més diferent,
tot molt segle XXI
i no pas
fit de siècle,
un planetari,
un balneari
dirigit
per la firma
Cion Ranch
i un restaurant
supervisat
per Todd English,
un dels cuiners
més tops
del món gastronòmic.
En jardins similars
al King Garden
de Londres,
només queda
un dels xiuets
originals
del seu germà gran.
L'únic record
que hi ha.
Això sí,
es pot sentir
a més
de 15 milles.
Gran potència
marítima,
a la Gran Bretanya
poc li queda
ja
de tot això.
Només
el seu amor
pels vaixells.
La difunta
reina Isabel
només va plorar
en públic
quan hi van
desvallestar
al seu lloc
britània.
té
el Ritz.
I per què
no acabar
el nostre
passeig
per les lliures
britàniques
amb el gran
ritual
anglès,
el té?
I on millor
que el Ritz?
Cap lloc
amb tanta
veneració
i estiu,
el gran
icon
del bell
món
per saborejar
la tradició
més
acrosanta
d'Anglaterra.
Les primeres
dades
sobre aquest
ritual
remunten
a més
de 150
anys.
la sèptima
duquesa
de Bedford
sempre amb
mereixos,
desmais,
maus de ventre,
diuen perquè és que passava
molta gana.
Va comprovar
que aquesta
de l'havia d'haver
bé.
La resta és història.
Aquí em quedo,
amb la meva
tassa de te,
un estant de tres
pisos plens
d'exquisiteses,
brilloixos calents,
mal malada
feta en mà,
cròtic cream,
la crema
espesa
típica
del sud-est
anglès,
una selecció
de pastissos
i d'ousos
que la millor
repostaria
de vasilles
i,
perquè no,
aportacions
de fora.
Que bons
els macarons.
Bon apetit.
Avui hem fet
un programa
molt desenfadat,
sense tanta
història tàgica,
murs,
guerres,
violència.
Sempre va bé
obrir-se una mica
del món
que ens rodeja.
Gràcies,
amics.
Ja ho tinc
d'acabar amb el meu...
Deixeu-me acabar
posant-me més sèrio
fins que entrar
en els temes
diaris,
polítics,
econòmics
que m'interessen.
Catalunya
necessita
nous pressupostos.
Els catalans
necessitem
nous pressupostos.
Jo,
particularment,
no puc entendre
que un partit
que ha participat
intensament
amb la seva
elaboració
pugui pensar
i pretendre
votar no
els mateixos.
No és això,
companys,
no és això.
I finalment,
i això ha vingut
ara venint
amb el cotxe,
un record
per aquell líder,
el moderat
Feijó,
que en una
demostració
de la seva
ignorància
ha situat
aquesta setmana
la publicació
1984,
o sigui,
el llibre
d'Orwell
com si
s'hagués
escrit
el 1984.
Escova,
sisplau.
Gràcies,
agents.
Josep,
ja ho veus,
avui estem fent
un programa real,
ja ho veus,
tenim el rei
del blues
amb un cantor,
aquest senyor
parlant dels reis
d'Anglaterra,
això és tremendo.
Avui què?
Avui parlaré
un títol
una mica estrany
perquè no és correcte,
la Barcelona
no ha apareguda,
és a dir,
ho he fet
especialment,
molts cops
hem parlat
de monuments
o edificis
que han desaparegut
per motius diferents,
alguns han estat
traslladats
pedra a pedra,
altres els han
dinamitat,
els ha destrossat
el poble,
el que sigui,
però avui parlaré
de monuments
o edificis
que no han desaparegut
però que no us podem veure
per la senzilla raó
que mai han estat
construïts.
L'any 1977,
el diari avui,
va iniciar
una subscripció pública
per tal de fer
un monument
dedicat al president
Marcià.
Aquesta idea,
a més pel moment
en què va ser
llançada,
doncs va tenir
una gran acollida.
Molts particulars anònims
van fer la nostra
aportació
i també gent coneguda
al món de l'art,
de la cultura,
tota mena d'entitats
d'arreu dels països catalans.
En poc temps
es van recaptar
més de 5 milions
i mig de pessetes
que es van llibrar
a la Generalitat,
la qual es va comprometre
a fer un concurs
internacional
per escollir
el millor projecte.
Al cap de 6 anys
es va convocar
el concurs,
sí,
fins l'any 1983
i es van presentar
falsos projectes
i de tots els quals
van quedar
tres finalistes
i un va ser
elegit
per votació popular.
Els tres projectes
a grans trets
eren
desaparició
de les fonts
de la plaça
substituïdes
per un altre
que feia
com una cortira
d'aigua,
una flama
i quatre focos
verticals.
Era el projecte
que suposava
més canvis
i remodelacions
i estava presentat
per uns arquitectes
catalans.
L'altre,
d'uns arquitectes
búlgars,
se situaria
al vell mig
de la plaça,
tres talls
en una pedra
de granit
que aguantarien
un prisma
de vidre
que representaria
una flama.
I el tercer,
presentat
per uns arquitectes
de Madrid,
era potser
el més senzill,
una mena
de peanya
de formigó
des d'on
s'enlairarien
quatre ratts
làser
abocant
les quatre barres
visibles
a gran distància.
Tot el que acabo
de resumir
en quatre ratlles
anava com és natural
amb les seves maquetes,
descripcions tècniques,
d'escripcions simbòliques
que posaven en valor
tot el projecte.
Els tres escollits
tenien un premi
en metàl·lic
en dòlars
que eren
equivalent
a uns dos milions
de pessetes
per cada un
i cinc exècits
per altres projectes
amb un equivalent
de mig milió
de pessetes.
Val a dir
que la Generalitat
va dotar
generosament
els premis
per tal d'animar
no tan sols
a presentar-se
molts estudis
d'arquitectura
sinó també
que ho fessin
els millors.
Com a curiositat
diria que cap
dels tres finalistes
es presentava
cap a escultura
del president
Macià.
Tot era simbòlic.
La votació popular
va escollir
el projecte
del rei Láser
que era el més
espectacular
sobretot
uns 40 anys
enrere.
Agradava a tothom
agradava
els jurats
que van escollir
els finalistes
agradava a la gent
etcètera.
El 25 de desembre
de 1983
50è aniversari
de la mort
de Francesc Macià
el president
Jordi Pujol
va posar
la primera pedra
tan impactant
monument
i aquí
s'acaba
tot.
El monument
no apareix
ni desapareix
no es va fer
així de senzill.
Sembla ser
que un munt
de circumstàncies
van propiciar
la seva
no construcció
el manteniment
del Láser
la seva
suposada
de perillositat
un projecte
trencador
que en diria
mana
però que
li faltava
solemnitat
desevinença
sobre l'ubicació
per part
de la Generalitat
i l'Ajuntament
etcètera
etcètera.
No he trobat
articles
que expliquin
més del que
acabo de dir
i és estrany
que tirar
se'ls passa
pel cap
entre l'Ajuntament
i la Generalitat
agraden als nostres
polítics
molt més
que a la llatja
del Barça.
Finalment
el projecte
va ser designat
directament
a l'escultor
Josep Maria
Sobirac
i aquest cop
sí que es va inaugurar
i va ser
el dia de Nadal
de 1991.
També
amb polèmica
entre la Generalitat
i l'Ajuntament
sobre l'ubicació
i el monument
en si
tampoc
va agradar gaire
als barcelonins
però ara
ja ens hi hem
acostumat.
Bueno
projectes
que no han
arribat a fer-se
sempre n'hi ha hagut
i altres
que
es diu falsament
que Gustave Eiffel
va oferir
la seva
popular torre
a Barcelona
abans que parís
com a símbol
de l'exposició
del 88.
Això no és cert
però
es va dir.
L'emblema
de l'exposició
del 88
va ser l'Art de Triomf
que donava
la benvinguda
al recinte
que allotjava
12.000 expositors
de 19 països.
Malgrat tot
Barcelona
va estar a punt
de tenir
la seva torre.
Un grup
de Tolosa
de Llengua d'Oc
va presentar
un projecte
de l'enginyer
Jacques Lapier
que consistia
en una torre
de 200 metres
d'altura
i 60 de base.
A diferència
de la de París
que estava
en construcció
la de Barcelona
seria de fusta
amb dos ascensors
que portarien
els visitants
els 15 pisos
on hi haurien
bars, restaurants
i miradors
a diferents alçades
que permetrien
visites
sobre el recinte
i sobre la ciutat.
A més
serviria
per il·luminar
tot el recinte
a la nit.
Malgrat que a finals
del 1827
van rebre
l'aprovació
de construir
els promotors
no veien clar
la solidesa
d'un edifici
de fusta
i encara menys
la possibilitat
de reunir
els 200.000 francs
en què estava
pressupostada
l'obra.
L'any 1965
el franc
valia
unes 12 pessetes.
Calculo
que el 1888
el valor
estaria
entre 6 i 8 pessetes.
L'art de triomf
va costar
200.000 pessetes
incluint
els honoraris
de l'arquitecte.
Per tant,
la diferència
és bastant clara.
D'aquesta torre
que es va anomenar
la Torre Lapierre
no es va posar
ni la primera pedra
tot i que la premsa
francesa
ho donava per fet
i deien que
a més a més
estava previst
posar un cable
entre el castell
de Montjuïc
i la Torre Lapierre
on hi penjaria
una immensa garlanda
de bombetes.
No sé d'on ho van treure
però ells ho van creure
potser perquè era
un projecte així
francès
li volien donar
més
més publicitat.
No va ser aquest
l'únic projecte
de Torre
per l'exposició
del 88.
L'arquitecte català
Pere Falqués
l'autor dels fanals
de Passeig de Gràcia
que molta gent creu
que són obra
d'en Gaudí
va presentar
un altre projecte
la Torre Comtal
també de 200 metres
però feta
de ferro, pedra
i mou.
L'estructura
seria de ferro
i les façanes
estarien acabades
amb mou i pedra.
Donava una sensació
de solidesa
però pesada
sobretot comparant-la
amb la Torre Lapierre
perquè aquests projectes
sí que existeixen
s'han pogut
s'han pogut
veure
però són projectes
projectes
no no
projectes
projectes
hi ha els planos
està tot
això sí que es pot veure
per aquelles dates
a part de la Torre Eiffel
als Estats Units
i concretament a Chicago
sorgia l'arquitectura
de ferro
més lleugera
que permetia fer
edificis més alts.
L'emplaçament
mai es va definir
es va proposar
la part marítima
de l'exposició
a l'altra banda
de l'estació de França
on ara hi ha
l'Hospital del Mar
o l'interior
de la Ciutadella.
Una altra dificultat
era que no tenia
cap patrocinador.
El projecte
es va publicar
a la revista Exposició
per tal d'intentar
engrascar possibles inversors
però no hi va haver sort.
el projecte
ens mostra un edifici
de planta quadrada
que s'aixecarien
amb tres cossos
ben diferenciats.
El primer
que marca l'entrada principal
amb un primer tronc
amb obertures.
El segon
és semblat
però de dimensions
més petites
que dona
a una terrassa
i un mirador
damunt del qual
s'aixeca un tercer cos
una estructura metàl·lica
en forma de fos
una mica com ara
la torre Agbar
que dona pas
a un petit mirador
que ens recorda
la llanterna d'un far.
A part dels miradors
també hi haurien cafès
restaurants
i potser un llum
com una mena de far
que ho remetés tot.
Tampoc se'n va cantar
ni gall ni gallina.
Encara hi va haver
un tercer projecte
la torre Carbonell.
Aquesta tercera torre
havia de ser tota de ferro
com la de París
però 50 metres més alta.
Sí, 350 metres
i el termini de construcció
tres mesos.
devia ser mecano.
Sí, tres mesos.
Sí, la construcció
de la torre Eiffel
va durar dos anys
dos mesos
i cinc dies.
No és d'estranyar
que ningú no en fes cas
i tot el que he trobat
és el que acabo d'explicar
ni per curiositats de Google
ni treballs de fi de carrera
i tampoc en articles
de publicacions especialitzades
no ha durat res de res de res.
Carme Grandes Agarra
doctora en Història de l'Art
per la Universitat de Barcelona
amb un currículum
que si us el llegís
m'ocuparia tot el programa
i segurament part del següent
esmenta la torre Carbonell
i no esmerca ni un segon
ni en el possible autor
ni en les característiques
del possible edifici
ni en la impossibilitat
de la seva construcció.
De totes maneres
m'hauria agradat saber
qui era aquest bon senyor
que va fer una proposta
tan descabellada.
Sigui com sigui
cap dels tres projectes
es van començar.
Sembla que el problema principal
com ja he dit
van ser els diners
a part de dubtes tècnics
el termini d'execució
i l'emplaçament
perquè tots
anaven en uns terminis
bastant apretadets.
Una cosa molt típica
amb les exposicions
que s'han fet sempre aquí
i aquestes coses.
Què hauria passat
si una d'aquestes torres
s'hagués materialitzat?
S'hauria obert una neveda
per fer edificis gegantins
de Barcelona?
Hauria la font Sardà
modificat alguna part
del projecte d'eixample
per donar cabuda a Gratacels?
Sardà que va calcular
l'amplada dels carrers
per tal que els edificis
revessin prou llum.
Va projectar carrers
de 20, 30, 50 metres
i uns edificis
de 15, 20 metres d'alçada.
Possiblement la gent diria
que seria una imprudència
viure a tanta alçada
que seria un seguit de nens
caient per les finestres
i balcons
i potser els metges
pronosticarien
una mena d'epidèmia
de vertigen
entre els barcelonins
quan sortissin al balcó
o anessin a estendre
la roba als terrats.
Tot això m'ho faig jo solet,
una mica d'urbanisme ficció,
però...
Amb la Colau...
Sí, bueno.
La Colau et supera
amb urbanisme ficció.
Sí, sí, però bueno.
Però vull dir,
no es van fer aquests edificis
i segur que en poc temps
la gent els hauria ocupat,
els pisos més alts,
sense cap problema.
Tal com la gent va viatjant
amb els trens
que anaven a 20 km per hora
en contra dels metges
que deien que era
una velocitat excessiva
pel cos humà,
que les dones van pujar
els globus
totes aquests néssers
tan gràcils i fràgils
que seria molt perjudicial
que ho fessin,
etcètera, etcètera.
Costa fer-se la idea,
acostumats a com estem ara
a veure i viure edificis alts.
Costa fer-se la idea
de com seria aquella Barcelona,
amb una torre
de 200 metres d'altura.
Hem vist,
ni que sigui per documental,
o en pel·lícules,
gratacels de Nova York,
Dubai,
Xangai...
i a Barcelona en tenim uns quants
edificis alts,
però no n'hi ha cap
que arribi als 200 metres.
L'any 1888
s'estava convertint
Barcelona
en una ciutat
espaterrany
per l'època
i per l'estat
on ens ha tocat viure.
Si ho mirem
des del punt de vista
dels habitants
de la ciutat,
que fins fa ja quatre dies
miraven el pla de Barcelona
i el més alt que veien
eren les xemeneies
de les bòbiles
i d'alguna fàbrica
que ja s'havia aventurat
a sortir de l'encotillament
de les muralles.
Dins de la ciutat antiga
ja sense muralles,
el campana del Pi
amb els seus 57 metres
acabava de perdre
el subtítol
de més alt de la ciutat.
El monument a Colón,
inaugurat a l'1 de juny
del 1888,
el sobrepassava
en tres metres,
encara que la seva forma
de columna
fina i estilitzada
el feia semblar més alt.
La façana neogòtica
de la catedral
que s'havia començat
al 1887
amb motiu de l'exposició
no es va acabar
fins al 1913,
allò que dèiem abans
que les coses
van una mica talentes
a casa nostra,
i va assolir 90 metres.
L'edifici projectat
per el Lies Rugent
de la Universitat,
que ara en diem
la Universitat Central,
destacava perquè tenia
molt poca companyia
en aquells moments
però les seves torres
no eren gaire altes,
no se'n sembla
que no arriben
ni els 30 metres.
Les principals trampes
per fer els edificis
més alts,
que van ser els anemats
principals i entre sols,
que permetia comptar
el primer pis
a partir de la segona
o tercera planta,
i després molt més tard
van aparèixer
els àtics
i els sobreàtics.
Explico tot això
per fer-nos una idea
de l'impacte visual
que hauria estat
un edifici
de 200 metres d'alçada
en aquell temps
i en aquelles condicions.
Hem de pensar
que del bell mig
de la ciutadella
a la plaça Catalunya
hi ha mig quilòmetre.
Si miréssim
aquí a Sant Just
de l'Ajuntament,
el Val d'Emset
o la Xemeneia
del Mirador
de Sant Just
hi ha aproximadament
950 metres
i Déu-n'hi-do
l'impacte visual
i pensem
que el Val d'Emset
fa 40 metres
i la Xemeneia
del Mirador
que en el seu moment
va ser la més alta
d'Europa
en fa 105
la meitat
de les torres
projectades
fa 75 o 80 anys
abans.
Gaudí
no va voler
que la Sagrada Família
superés
l'altura
de Montjuïc
de 173 metres.
La Sagrada Família
un cop acabada
farà
172 metres i mig.
Sembla que això
ha pesat com una llosa
a l'arquitectura
barcelonina
és com una llei
no escrita
encara ara
no tenim cap edifici
que superi
no les torres
desestimades
ni tan sort
la Sagrada Família
i estem
al 2022.
L'alcalde
Porcioles
1957-1973
el temps
del mandat d'ell
va autoritzar
la creació
d'àtics
i sobreàtics
cosa que ha deixat
unes ferides
terribles
als moltíssims
edificis
de l'Eixample.
També va autoritzar
l'edificació
d'edificis singulars
malanomenats
gratacels
perquè no arriben
a la...
però és igual.
N'hi va haver un
que es va començar
l'any 36
i com moltes altres coses
la seva construcció
es va aturar
fins a l'any 45
degut a la guerra
llavors que es va poder acabar
i segurament
el van acabar
aquí a Barcelona
perquè l'arquitecte
doncs havia
havia estat
al bàndol franquista.
Tenim ja
un edifici
considerat
com el
Palmoma
com un dels més bonics
del món
però té un síndrome
d'edifici malalt
per accés
de la densitat estàtica
i manca d'humitat.
Un projecte
d'Oriol Boigas
d'edificar
quatre edificis
a la Vila Olímpica
que simbolitzessin
les quatre barres
no va ser autoritzat
per l'estat
i tan sols
en va autoritzar dues.
Em recorda
quan el dictador
Primo de Rivera
va fer enderrocar
les quatre columnes
de Puig i Cadafalc
a Montjuïc
el 1928
per tal
d'espanyolitzar
l'exposició
del 29.
Però això
ho han recuperat.
Sí, això sí.
Això sí.
Però bueno...
Per curiositat,
ja està fora totalment del guió.
Quin és aquest edifici
que tenim?
És que no has dit el nom
o jo no ho sé.
No, no l'he dit
perquè el volia dir
la setmana que ve.
Ah, molt bé.
Molt bé.
Molt bé.
Molt bé.
Sí, m'agrada
que hi hagi el thriller.
Per això,
al proper programa
parlarem de tot això
i d'alguns altres edificis
no apareguts
i per acabar
sí que diré una cosa
els Barça Units
van poder veure
la cinta d'exposició
a la seva ciutat
des d'una alçada
de 200 metres
gràcies a un globus captiu
que durant tot el certamen
va estar en servei.
Fantàstic.
Això és el que hi ha.
Molt bé,
ara donem pas
al senyor de la barba
que ens explicava
algunes coses
sobre el català.
L'altre dia
anava passejant
pel parc
quan de sobte
vaig trobar
un senyor
que em va mirar
sense gens d'espera
va venir el barrut
i em pregunta
convençut
si el trobava
molt barbut
i acostant-se més
volia fer-me
compliments
jo pensant
Molt bé.
Doncs direm
quatre cosetes
sempre
amb aquell estil
de curiositat
que ningú es pensi
que aquestes paraules
amb el complement
directe van aixís
i indirecte van aixás
sinó són com a curiositats
que si algú li queda
i les fa se l'utilitza
doncs millor.
Per exemple
veiem
prójimo
en castellà no és pròxim
en català és pruisme
o bé
els nostres semblants
pròximo
o proper
són sinònims
i equivalen
a próximo
o cercano.
La traducció
del castellà
echar un pulso
és fer un torcebràs
segons el diccionari
d'estudis catalans.
Altres diccionaris
sí que utilitzen
la traducció
de fer un pols
i quan ens hem sentit figurat
podem fer servir
estira i arronça.
És un pols
entre la Generalitat
i l'Estat.
És un estira i arronça
entre la Generalitat
i l'Estat.
És un torcebràs
entre la Generalitat
i l'Estat.
Els falsos amics
són paraules
de dos idiomes
que s'assemblen
però que tenen
significats diferents.
el terrífic
anglès
ben pronunciat
és fantàstic
en català
i l'alte
alemany
és vell
en català.
Un actor famós
i un actor afamat
no és el mateix.
Un actor famós
té èxit
i li plouen
els contractes.
En canvi
l'actor afamat
passa gana
ja que ningú
el contracta.
I com que afamat
i afamado
això provoca
l'error.
El bitxo
en català
és la guindilla
espanyola.
El bitxo
castellà
és la bestiola
catalana.
En castellà
una camada
és un conjunt
d'animals
petits
perits
d'una sola
vegada.
Una ventrada
també
podem dir.
I en català
una camada
és una pasta llarga.
Recordeu
el fum
fum
fum?
Qui dirà
més gran mentida
fum
fum
fum
i en respon
el majoral
en gran cabal
en gran cabal
jo en faré
deu mil camades
en un salt
totes plegades
fum
fum
fum
o sigui que
ja veieu que
hi ha moltes coses
per explicar.
Aquest català
de la barba
és fantàstic.
Doncs avui
el senyor de la barba
ja us deixa en pau
i us desitja
un cap de setmana.
I bons panellets.
Això mateix.
I see trees
of green
The red roses
I see them blue
I see them blue
I see them blue
I see them blue
El passat dilluns 24 d'octubre
fa 51 anys
en la seu de l'ONU
Pau Casals
va dir allò de
aiem a catalan.
Catalunya
és una província espanyola.
Doncs
una part important
d'aquesta província
ha lluitat
i lluita
ha somniat
i somia
en deixar de ser
una província espanyola.
Però a dia d'avui
com en el 1971
la realitat
supera la ficció.
Avui
avui
hem parlat
de reis
de projectes
hem viatjat
per Texas
i per Anglaterra.
Benvolguts
oyents
viatjant
per les zones
radiofòniques
ens retrobarem
en el proper
benvinguts
benvolguts
i ben trobats.
Bona setmana
i moltes
moltes gràcies
Santos
Gràcies a vosaltres
però tornaràs
Tornaré
I'll be back.
They'll really say
I love you
I hear babies cry
I watch them grow
They'll like much more
than I'll never know
And I think to myself
What a wonderful world
Yes
I think to myself
What a wonderful way
What a wonderful way
Oh
Oh
Oh
Yeah
Yeah
Yeah
Yeah
Radio Tospet
98.1
Radio Tospet
98.1
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció