Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
international!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Spren knowing!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
alguna cosa passa, que ens anem trobant aquí
aviam, Josep
ens vam quedar
a l'última intervenció teva
en la fundació d'una revista
que en anteriors programes
ja hem referenciat diverses vegades
però avui, tal com
ho vam deixar en la teva
última intervenció del divendres 6 de maig
ens centrarem en profunditat
en la que ha sigut, per mi
la revista d'humor de referència
i crec que també per molts lectors
compromesa ideològicament
amb la democràcia en el període en què es va
anomenar de transició
es va publicar entre el 1974
i el 1978
i s'anomenava
por favor, por favor
jo diria que va ser una iniciativa teva
i va ser com tu proposes
a Jaume Perich
o Perich, encara no hi ha averiguat mai
i a Manolo Vázquez muntar el banc
perquè fessin la revista que desitjessin
com va anar això?
Bé, això arrenca
de quan el govern
o el Ministeri
d'Informació i Turisme
em demana el tancament de bocatge
o sigui, les coses a vegades
tenen unes referències estranyes
perquè
en el seu moment
per una raó
que si vols l'expliquem ara
i si no la guardes per un altre dia
Pensa que tenim més temps
o sigui, que
hi tens tantes coses per explicar
que ja ho pots explicar ara
Bé, si ho tinc d'explicar ara
doncs ho expliquem ara
Resulta que
quan va haver el tema
del bocatge de Barcelona
que més o menys
es va comentar
com l'agost divin
i la presència
que hi havia a bocatge
de persones
que realment
una gran part d'ells
han sigut triomfadors
amb la seva matèria
amb el seu tema
inclús en aquell moment
que havíem tingut
dos posteriorment
premis nobels
d'entre dels contertulians
de bocatge
doncs realment
entre això i la caputxinada
hi ha una sensació
que bocatge té un fondo polític
o té un fondo reivindicatiu
o un fondo
bàsicament d'esquerres
encara que per mi sempre he dit
que aquestes esquerres
era com
jo sempre he parlat
del partidor comunista
de Cadaqués
que era una mica
la referència
del que era
la gent de bocatge
molt, molt, molt
però al final de setmana
s'anava a Cadaqués
i si no
s'anava a Perpinyà
a veure pel·lícules
bé, doncs en aquest moment
es crea
bocatge o Madrid
i clar
quan es crea
bocatge o Madrid
es crea
un problema curiós
que és que
a Madrid
comencen a
sospitar
si el tema
que és
reivindicatiu
del bocatge a Barcelona
s'està traslladant
a Madrid
i el concepte
de bocatge
no els agrada
és la etapa
en què a mi
em posen un sensor
per la revista
bocatge
i llavors vol dir
que tot això
lligat
ve un moment
que em demanen
tancar bocatge
tancar bocatge
i per tancar bocatge
fem una negociació
i dintre d'aquesta negociació
hi ha
el permís
per editar
quatre publicacions
en un moment
en què realment
era difícil
no editar-ne quatre
sinó editar-ne una
perquè necessitaves
demanar el permís
presentar el
firmat
per un
periodista
que funcionés
com a director
i fost
i tingués
el títol
i a més
necessitaves
fer un plan
de negoci
o sigui
era realment complicat
però bueno
m'ofereixen
la possibilitat
de quatre revistes
i
una de les idees
parlada
o enraonada
amb el
Manolo Bazzi
de Montalbán
és
el concepte
de fer una revista
d'humor
satírica
i amb una certa
profunditat política
i
anem a Madrid
bueno
vaig a Madrid
a proposar
una revista
amb el títol
del sèptimo
de cavalleria
i em diuen
no
sèptimo de cavalleria
no
diu mira
aquí mateix
tinc una carta
d'un general
que xansa
per tant
no em toquis
per res
el tema
militari
i diu
bueno
com a segon
nom
sugereixo
por favor
i m'accepten
el títol
de por favor
per fer una revista
que en principi
es plantejava
que la portessin
diguem
editorialment
Manuel Bazzi
de Montalbán
i el Peric
i ells
hi afegeixen
el
el
Forges
amb la qual
tenim una pata
posada
a Madrid
i en certa
manera
es tracta
d'anar un pas
més endavant
del que era
Hermano Lobo
que en aquell moment
era potser
la més de referenciada
després de la
Codorniz
diguem
la setapa
seria la Codorniz
Hermano Lobo
i por favor
i llavors
és quan
entra por favor
que a més
es dona la casualitat
que es presenta
a la premsa
es presenta
al públic
un dia important
per aquell moment
que és
l'1 de març
el dia que van
executar
a Puig-en-Tit
ja ho havíem comentat
això
això és el principi
del tema
com eren els integrals
de la plantilla
de l'UX
que tenies
és que
era molt particular
per això t'ho dic
per això et faig la pregunta
perquè
explica un per un
amb calma
a més del Manolo
i del Peric
i del Forges
tenim el Joan Mercè
que havia sigut
cap de redacció
de Bocatxo
i també l'incorporem
com a cap de redacció
però el Joan
no era humorista
no, el Joan
era més humorista
del que sembla
però allò
era fucilànim
és una cosa diferent
però vull dir-te
jo per dir-te
només una cosa
jo vaig estudiar
amb el Manolo
Bax de Montalbán
he tingut a Bruguera
el Peric
inclús
l'he fet ballar
a la Ienca
el Peric
o sigui
que cuidado
perquè aquí
hi ha unes relacions
molt particulars
amb cada un d'ells
amb música de fons
del Perales
segurament
però la veritat
és el que
havia tingut
més afinitat
ha sigut amb el Joan Mercè
el Joan Mercè
inclús
en un cert moment
quan es va tancar
quan jo vaig sortir
del Por Favor
i li vaig donar
peu
a aquell participés
en l'accionariat
o amb la
igualar-lo
amb els altres
que realment
sí que havien sigut
com el Peric
i el Forges
i el Manolo
em va regalar
un cuento
que jo vaig publicar
que és
La motxatxa
de les Bragues
d'Oro
que després
ell el va
estirar
el va convertir
en una novel·la
va ser una pel·lícula
i va guanyar
el Premi Planeta
ja que totes aquestes coses
tenen a vegades
la seva seqüela
la seva història
i a vegades
tenen la seva preqüela
també
que llavors
és més complicada
però bueno
el fet és que
érem
tres personatges
els que jo tenia
a Barcelona
a la redacció
que era el Manolo
el Peric
i el Joan Mercè
que a més
feien una estranya pinya
perquè si
jo crec que
en aquest sentit
s'hi trobaven
i es trobaven
un es recolzava
amb l'altre
per dir-ho així
i cada un
potser jo crec
que reconeixia
els mèrits de l'altre
per dir-ho d'alguna manera
perquè per mi
va ser sorprenent
del Peric
que jo havia conegut
a Bruguera
el Peric
del Gato
que vaig conèixer
després
a la revista
el Manolo no
el Manolo era el mateix
el mateix
quan estudiàvem
a l'escola de Periodisme
quan estava
per favor
quan l'he tingut
després
col·laborant
amb diferents
republicacions
o sigui
Manolo
i ha sigut
sempre el Manolo
no té res a veure
vull dir
és un concepte clar
el Forges
per mi
era un estrany
era una rara
avis que m'havien colat allà
que sí
que reconeixia
la seva
el seu humor
molt especial
i que potser
donava aquest
contrapunt
de Barcelona i Madrid
que ja ens anava bé
i el
i el
i el quart
era el Joan Mercè
que per mi era
en fi
el literat
el literat
era per mi
el gran escritor
o el gran novelista
perquè almenys
crec que se n'ha pogut
comptar
com a tal
ara
una vegada tractats
doncs clar
era molt especial
perquè per exemple
tots estaven acompanyats
sempre amb whisky
si no hi havia
un whisky
això ja no funcionava
i el punt de partida
d'aquest concepte
és quan em van demanar
que ells necessitaven
una secretària
i vaig dir
bueno vosaltres
per què voleu una secretària
si aquí hi ha secretària
si necessiteu alguna cosa
una secretària
si hi ha una secretària
sí
posar alguna secretària
que ens porti el whisky
que ens porti el cafè
bueno
al final
era alguna cosa més
que això
el que demanaven
però tampoc
gaire més
perquè no tenien
ni màxima idea
de per què
podia servir una secretària
i van fer un càsting
van fer un càsting
de secretàries
i ells van posar
com un tribunal
amb tots tres
i amb el whisky davant
i van passar
les noies
que van sortir
amb el càsting
de l'anunci
que van posar
tan i qual
i bueno
al final
en van triar una
curiosament
és una
que havia estat
en un col·legi
de monjes
però bueno
no sé si la volien
per portar el cafè
o per portar els hàbits
sí
no estava clar
però bueno
al final
la noia
és molt bona
cria
jo no la recordo
massa
però bueno
allà
estava allà
i punto
i amb la qual
havíem complert
amb el seu desig
tenir una secretària
d'hauria de ser
bastant curiós
veure
un tribunal
format
pel Pèrit
que va
que es muntar el banc
i el Mercè
i fent desfilar
com a càsting
noies sortides
d'un col·legi
de monjes
a més no sé
ja no recordo
qui es va presentar
o qui vam cridar
perquè se m'ha encarregat
la secretària
de la redacció
la Rosa Esteve
però realment
doncs sí
va ser curiós
però
el més curiós
va ser la que van triar
però bueno
jo vaig a la sensació
molt
que en el fondo
tornant al que deies tu
de bona gent
jo crec que en el fondo
tots tres eren bona gent
i van pensar
que aquesta noia
la podien ajudar
donant-li una feina
que potser l'altra
no se l'havia plantejat
i és dubtó
si se la mereixia
això mateix
és el que t'havia dit
quines anèdotes
recordes
quines anèdotes
com era per exemple
ara que han passat
tants anys
no només
de la teva cooperació
sinó que
ja fa
tots tres
ja fa uns quants anys
que van desfilar
per anar
a fer dibuixos
entre els núvols
com era la personalitat
del Jaume Perich?
bé
curiosament
és difícil
que jo et pugui
donar una opinió
perquè
és aquest contrapunt
que et deia
de tenir-lo a Bruguera
que només era
una persona
que estava
al departament
de Bols i Libros
que el departament
de Bols i Libros
era molt important
a Bruguera
comercialment
per dir-ho així
no per la qualitat
del que es publicava
encara que ja
era un públic massiu
que el seguia
i que ho portava
el Jordi Govern
pensa que
en aquest departament
de Bols i Libros
estava el Jordi Govern
estava
el que ara
és el dueño
de
de
RBA
del Ricardo Rodrigo
i estava
el Perich
però bueno
la prova és que
t'he explicat
que el Perich
en un cert moment
per una revista
que es va fer
que es deia Fans
a Bruguera
hi havia una secció
de Bailes Modernos
de la Ienca
el Tuís
tot aquests
balles que van sortir
en aquell moment
i això
i això
ho vam resumir
amb unes fotos
d'una parella
fent els passos
d'aquests
valls
i d'aquesta parella
el noi era
el Perich
clar
quan li recordes
això
recordo
dir-li
a la seva filla
i es va quedar
al·lucinada
perquè realment
potser no sabia
dir-ho
faig una petita falca
era conegut
que el Perich
introvertit
sèrio
un somriure
ni fent-li passi
golles
li treies
és veritat o no
la imatge
del Perich
era
però pensa que
a més per mi
això
concepte teu
ho entenc perfectament
perquè això
és el que jo veia
les dues vegades
que havia pogut
veure-lo en directe
ho he parlat amb ell
donava aquesta impressió
tot menys humorista
no, és el que jo veia
a Bruguera també
però clar
que de cop aquest
el trobes
que està dibuixant
que no havia dibuixat mai
i comença a dibuixar
i dibuixa un gat
i a partir del gat
però jo et diré una cosa
els dibuixos
poden ser
molt agradables
molt simpàtics
i de certa manera
li van donar
una personalitat
però el que és
important del Perich
són els aforismes
sí
ja que reconeix
que les frases del Perich
no puc dir-te
perquè no ho sé
si totes eren seves
o no eren seves
o eren estudiades
o eren buscades
però realment
va demostrar
que hi havia
una profunditat
de pensament
molt important
cosa que per exemple
amb el Forges
no existia
per a nada
per això
per això t'ho dic
amb els dibuixos
era també
poder un humor
més massatari
el Perich
era el contrapunt de Madrid
i era una mica
la continuïtat
d'Hermano Lobo
i de Conorniz
era més
l'escola del Forges
no deixa de ser aquesta
l'escola de Madrid
per dir-ho d'alguna manera
però Perich
per mi és això
el que passa
que també
es va morir
molt jove
sí
no va arribar
als 60 anys
o al voltant
no ho recordo
no va arribar
i com era
el Manolo
el Manolo
que era
totalment oposat
o oposat
totalment diferent
mira
t'ho dic
perquè
de tots
és amb el que
més anys
has passat
amb ell
però bueno
el Manolo
era molt especial
però jo t'explicaré
dues coses
una
quan estudiàvem
a l'escola
de periodisme
allà a Santa Mònica
Santa Mònica
baixana madreta
baixana madreta
que allò era
molt destartalat
i tal
hi havia rates
per tots els llocs
teníem un grup
del mateix curs
que
com sempre
molt variò
jo que dic
en castellà
molt variò pinta
molt bé
però entre
el grup
hi havia una noia
molt maca
que més o menys
a tothom
li feia gràcia
i un dia
aquesta noia puja
arriba
perquè estàvem
al segon pis
estàvem allà
més o menys reunits
abans d'entrar
en una classe
i ell arriba
com així
com molt
i després puja
el Manolo
i el Manolo puja
acordant-se
la bragueta
i clar
vam quedar
tots una mica
ho havien muntat
però bueno
va tenir la seva conya
clar
aquest sentit
és difícil
d'explicar
quan no has conegut
molt a fons
el Manolo
per dir-ho així
hi havia un punt
d'humor
també
amb les seves coses
que també
després
vam disfrutar
dintre del que era
el por favor
i dintre de les seccions
de
les que va fer
com a especialista
com a gurmet
i les que va fer
com a
enamorat del Barça
i del futbol
són totes
les diferents cares
d'un personatge
però l'altre
que t'explicaré
aquesta ja és personal
jo havia tingut
moltes discussions
amb ell
sobre
el tema
ell definia
que a partir
del primer
Roosevelt
Estats Units
havia imposat
el criteri
de l'imperi americano
i jo li deia
mira
Manolo
si realment
això fos veritat
jo em faria americà
però no m'ho crec
la posició actual
dels Estats Units
és la que se ve
després de la guerra
la meva opinió
era aquesta
no
que això fos
creat
des de 1910
o 1920
bueno
això era una
com sé que havíem
solit alguna vegada
però
partint d'aquest punt
en un moment determinat
ell publica un llibre
sobre els hermanos Marx
i
jo vaig a la presentació
d'aquest llibre
i me'l dedica
i em posa
para que te marximices más
i llavors jo
em va ser una espècie de diàleg
de besugos
jo li dic
Manolo
jo en lugar de
a la hora de votar
entre votar como pienso
y como vivo
creo que es más honesto
votar como vivo
dice
sí pero yo doy el 3%
todo lo que no him
tanto lo que no me lo que he ganado
todo lo que ganado
Jo soc una persona nascuda l'any 36, que no he viscut la guerra.
L'he viscut, sí, perquè estava allà, perquè tal.
Però jo em trobo que tinc un pare que té set germans, més grans que ell, perquè ell era el petit,
i quan hi ha la guerra, tots set, i el fill del més gran, van a la guerra.
I van a la guerra civil en diferents fronts i en diferents posicionaments.
Tens el que està amb Franco, en tinc un que és jefe de la FAI,
en tinc un que està a la presó lícana amb José Antonio Primo de Rivera,
en tinc un que fa de militar i a la final de la guerra està processat per especular en menjar entre els dos costats.
Tinc de tot. Entre ells el meu pare, que a mitja guerra diu que ja en té prou, i se'n va a casa i s'amaga.
O sigui que és marido. Però dóna la casualitat que ningú mora.
I com ningú mora, quan tornen tots al coi, el seu pare els reuneix i els diu
que aquí s'ha acabat la política, aquí tornem a muntar la fàbrica i tots a treballar.
I és complex.
Bé, és un...
Potser hi ha molta gent que li ha passat el mateix, però tampoc sembla el més normal, no?
I clar, jo llavors li deia al Manolo, jo dic, Manolo, per a mi la guerra civil és la guerra de mis padres,
no és mi guerra.
Per a ti és tu guerra.
Perquè tu vivies en el Raval, tu hi vas cada setmana a veure a tu pare en la càrcel,
i això canvia completament.
Per a tu és una guerra i per a mi és una altra guerra.
I aquests punts és tot el màxim que havíem parlat i aclarit de concepte polític entre el Manolo i jo.
Si et dona una idea?
Sí, sí.
Això és un posicionament de tots dos, el qual no impedia que fossin molt amics
i que col·laboréssim moltes vegades, per dir-ho així.
Bueno, el Manolo era del partit comunista de Cadaqués.
No, ell no va ser mai del partit comunista de Cadaqués,
perquè li faltava aquesta capacitat econòmica.
Sí, també té.
Però el Manolo va guanyar moscadés.
Això va ser després.
Però el partit comunista del PSUC sí que era home o no?
El PSUC sí, però cuidado.
Una cosa és el PSUC i l'altra del de Cadaqués.
I l'altra és el partit comunista de Cadaqués.
No, no, no.
El partit comunista de Cadaqués...
I no sabia ni qui havia el partit comunista de Cadaqués.
Això és una paraula, un fonament.
El partit comunista de Cadaqués entre setmanes reunia a Àncora i Delfín.
I la seva cosa és tractar de trobar els llibres prohibits i tota aquesta història.
I els finals de setmana anaven a Cadaqués, com els que et digui.
I anaven a Bogatxo, punt.
Però bueno, això és...
Són els comunistes amb els calers.
Exacte.
No, no era això.
Podia ser del PSUC, donava el 3% al partit,
el que tu vulguis, en aquest sentit, l'entenc perfectament.
Però és una cosa.
Ara, tu dius, a part d'això,
doncs per a mi el Manolo és un excel·lent poeta,
és un excel·lent ensayista,
és un excel·lent periodista,
i és un novel·lista corrent i normal.
O sigui, jo no l'hi he valorat mai com a novel·lista.
L'hi he valorat com a ensayista,
com a pensador,
com a filòsof,
com a humorista,
i poeta,
tot el que tu vulguis.
però, bueno, és la meva forma de veure'l.
Sí, sí.
Per la banda del Manolo,
avui pujant he sentit una notícia d'aquelles
que l'afectaria molt amb ell,
que és la reapertura de Casa del Poudo
com un xinès barat.
Sí.
Mira...
Realment, clar,
si aixequés el cap diria,
però què m'han fet dels meus restaurants
i de la meva gastronomia, no?
Vol dir que...
Sí, d'acord,
però vull dir-te...
Vale.
La seva gastronomia
és apresa.
Ell va aprendre a menjar.
Vull dir,
hi ha persona que...
Ell va...
Perquè li...
No és de Bressol.
No, però no és de Bressol.
Li agradava.
Perquè és clar,
precisament tot el contrari, no?
Però vull dir-te...
I jo entenc...
I ho valoro molt,
vull dir-te en aquest sentit,
perquè realment va arribar a tenir
uns coneixements...
uns coneixements importants.
Això té molt mèrit, eh?
Però, per altra part,
vull dir,
jo,
que s'hagués convertit ara
en el que has dit tu,
ho trobaria acollonat.
Jo no ho crec.
Jo crec que sí.
Casa Lopoldo jo havia coincidit
que feia ell...
Ho trobaria divertit.
Sí.
Però Casa Lopoldo,
recordo, Josep,
que ell anava...
Jo havia coincidit
un parell de vegades amb ell,
amb la Rosa Gil,
i ell amb el seu puro,
i amb la taula rodona
aquella gran que tenien,
que es reunien,
és Joan de Sagarra,
amb ell,
no me'n recordo més,
personatges de la vida
barcelonina.
I el Manolo,
d'alguna manera,
exercia de gastrònom.
Li agradava el bon puro,
li agradava el bon vi,
li agradava un bon menjar,
i Casa Lopoldo,
que era, d'alguna manera,
una mica de referència
de la burguesia
dels anys 60, 70 i 80,
després ja...
No, no, sí.
Ja...
Bueno,
s'ho van quedar,
van intentar,
perquè quan la Rosa Gil,
la filla,
decideixi,
no recordo malament,
jubilar-se i plegar,
i la seva filla,
la que va tenir amb el Torero,
amb el Falcau,
Falcón,
no Falcau,
era portugués,
però es deia Falcón,
no es deia Falcau,
no va voler continuar,
va ser quan ella decideix
tancar la porta,
i ens hem gastat dos o tres anys
amb la porta tancada,
fins que dos cuiners,
estic parlant de memòria,
no m'ho he preparat en absolut,
ho agafen
i volen tornar-ho,
i els enganxa
la pandèmia
i tota la misèria,
i a més,
restaurants,
com a Casa Lopoldo,
d'aquella època,
que eren restaurants de producte,
no era un restaurant...
Encara en queden,
encara en queden,
però era un restaurant de producte
que els restaurants de producte,
diria, Josep,
però quan conec que a mi
també m'agrada molt la gastronomia,
però queden-les de tota la vida.
Avui,
si vols inaugurar
o crear un restaurant
només de producte,
que no tinguis nom,
que no tinguis història,
no sé quina sortida tindria.
En fi,
Casa Lopoldo,
que era un restaurant
de producte de tota la vida,
s'ha convertit en un xinès.
Bueno,
però jo et dic...
Jo no crec...
I mira que era maco,
aquell restaurant,
amb aquella època amb les rajoles...
Sí, però mira,
estic d'acord
amb tots aquests conceptes
que dius tu,
però vull dir-te,
jo coneixent aquesta versant
del Manolo,
que jo crec que hi havia
un punt d'humor,
si tu vols,
àcid o agri,
el que tu vulguis,
d'acord.
I una part de sofisticació.
Però la sofisticació
ve a partir del moment
en què ja té un èxit
amb les novel·les,
a partir...
Em penses que la primera novel·la
del Carballo
l'hi publico jo,
que és la mateixa Kennedy,
vull dir,
o sigui que estem amb el tema,
però vull dir-te,
entre tu i jo,
només m'he llegit la meitat.
Però bueno,
això...
I ara el teu amic.
Tinc altres amics
que s'hi diuen
que també em passa
el mateix.
Tot era molt similars.
És una altra història,
això,
tot hauré que veure.
Però vull dir-te,
coneixent aquesta vertent
del Manolo,
de Morra,
Sassi,
i aquest concepte
de l'erotisme
del Raval,
li faria gràcia,
que això sí que és un xinès ara.
Però seria...
Bueno...
No ho sé,
tu ho coneixes, eh?
És un dia,
vull dir...
No ho sé,
contestant ho diria,
o sigui...
O van agafar
aquells cuiners
abans de la pandèmia,
van tindrà que tancar,
i la inauguració
d'aquest xinès,
que no és un xinès
de luxe ni sofisticat,
és un xinès
de menú de 12 euros.
Està molt bé.
Es feia avui o demà.
Està molt bé.
Simplement.
Com?
Es feia avui o demà
la inauguració oficial
d'un xinès.
Tot va quadrat.
Que jo,
com he sentit,
pensava,
faran algun xinès d'aquests,
una miqueta diferent.
No, no.
De menú,
de xinos
que acaben d'arribar
i a 12 euros
i s'ha acabat d'histònia.
Bueno,
els xinos en aquests moments
s'estan fent amb els bars
i els restaurants de Barcelona.
Tots, tots, tots.
o sigui que això ho tenim molt clar.
Han entrat
en aquest sector
i s'hi pensen quedar, eh?
Vull dir,
això està...
Ara que dius això,
no ve tot,
però m'ha vingut a l'imaginació,
no he vist mai
un cementiri xinó.
No, no, no,
no vull dir res.
Ni he vist mai...
No, no.
Ay, lo dejo.
No, no,
vull entrar-me en cap jardí.
Però no he vist mai
cap sepulcre,
cap tumba,
cap cementiri xinó.
Ai, lo dejo,
no em vull fotre en cap jardí.
Te'ls menges al menú.
Bueno, escolta,
no siguis volató,
no siguis volató.
Jo sí que he vist
una tomba xinesa
al...
al Montjuïc.
Al Montjuïc.
I ens la va ensenyar especialment
perquè no diguéssim
això que ha dit el Ferrer.
Bueno, bueno.
Una, una,
una flauna ofreció.
No sé, no sé.
Aviam,
del Triomvirat hem parlat.
No,
m'agradaria tornar una mica
al Manolo.
Va canviar molt
la seva personalitat
arrel de l'èxit.
Per exemple,
el Perich,
jo tinc entès,
no va canviar gaire
del Perich,
ni notar
i l'enbruguera amb tu
amb el gran èxit,
amb el Por Favor
i després amb els seus llibres.
El Manolo va canviar.
No,
bàsicament no.
O sigui, no.
Jo crec que la...
Jo pot continuar tenint
les seves llums
i les seves sombres.
Per això, no?
Les mateixes...
En la meva opinió,
les mateixes.
Vull dir que no...
Però bé,
ell va agafar
en un moment determinat,
va trobar
el camí
per aconseguir
una situació econòmica
alta
o bona,
per dir-ho d'alguna manera,
i ho va aprofitar
i ens sembla molt bé.
Lluïta.
Perquè realment,
ara que coneixen
que tenia molta facilitat
per escriure,
aquestes dues.
Sí, sí,
era com diu
allò de pluma fàcil.
És de pluma fàcil,
vull dir,
el Manolo és de pluma fàcil.
I aquesta és una de les qüestions,
per exemple,
com ho era el...
Com es diu aquest?
El de Madrid
que estava...
La seva dona es deia Espanya.
Pere.
El Marías?
Què?
No.
No, no.
El que ha mort ara fa poc.
No.
que tenia una columna
que jo la vaig posar
per favor
i vaig fer fer
el Medito.
Ja et sortirà,
no et sortirà.
Sortirà el nom,
però vull dir,
aquest és de Madrid
que en aquell moment,
i l'ha tingut sempre
molt aig i tal i qual,
que jo li vaig demanar
que em fes
una columna
com una crònica
d'un gay de Madrid.
I m'ho va fer
tres o quatre números
i va dir,
ojo,
no continuo
perquè si no
acabaran pensant.
Ja, ja.
Quina era aquesta?
Sí,
Maria Saldrà.
És aquell que va a la televisió
i diu,
jo he venit...
Sí,
el Pac Ombrao.
El Pac Ombrao.
El Pac Ombrao.
El Pac Ombrao.
He venit a presentar-me el libro
i no que tu me preguntes
de,
bueno,
pues el Paco...
que la seva dona
es deia Espanya.
Es deia Espanya,
sí,
i ara no sé per dir
del Maria.
Sí,
però vull dir,
per què t'he fet
aquesta referència?
Perquè estaves explicant
que al Marón
no se li van pujar
els fums
i que,
no sé què més venia,
que no va canviar,
o sigui,
no,
que ho va trobar
molt bé.
No,
i que era de pluma fàcil,
com era l'Umbrao.
El Pac Ombrao presumia
que ell es llevava
a les 11 o les 12
i en un quart d'hora
feia la columna.
Sí,
va amb la persona molt bé,
o sigui,
una persona
en una hora,
mitja hora
va anar a columna
i jo necessito
a vegades una hora
per fer la carta aquella
que us envio.
De l'Epic 1.
I a vegades
la rectifico cinc vegades,
vull dir,
que la pluma fàcil
no és la meva,
això està clar.
Home,
si tu has sigut
un periodista...
Avui que estem
en castellanisme.
Això no té a veure.
En castellanisme.
De Tomo i l'Homo,
no?
De Tomo i l'Homo.
I ara ens queda el tercer.
Com era el Joan Mercè?
El Joan Mercè?
Sí.
Bueno,
el Joan Mercè...
Perquè és l'antítesis
de tots els altres dos.
No,
però clar,
perquè el Joan Mercè
només que llegir
les tardes conteres.
Això ja saps
qui és el Joan Mercè,
perquè és ell.
I clar,
vull dir,
a partir d'aquí dius
i el Pijo a part
és ell
i els personatges
del Guinardó.
El que passa és que,
esclar,
si tu mires d'aquesta manera,
és dels autors
d'una sola novel·la.
Sí.
Que hi ha diversos.
Em sembla que ho havíem comentat
en un altre program amb tu.
El García Márquez.
El García Márquez.
I van estirant...
Tot és el mateix.
És una sola novel·la.
El Manol és una sola novel·la.
Ai,
el Joan Mercè
és una sola novel·la.
Ara és una sola novel·la
en totes les puntes,
totes les sortides,
totes les prequeles
i les seqüeles
que tu puguis posar.
Per mi,
un gran escriptor.
Un Cervantes mereixut.
Com a persona?
Sí.
I com a persona,
per mi...
Mira,
te diré una cosa
molt bèstia.
De tots els funerals
que he vist,
l'únic funeral
que he entrat a veure el mort
ha sigut amb el Joan.
Carai.
Per algun motiu...
Amb això t'ho dic tot.
Senyor,
el que te l'estimaves molt.
Canviem de registre.
Josep,
explica'ns anèdotes
de la censura.
Perquè amb la revista aquesta,
en els anys immediatament
els posteros al franquisme,
et suspenien el por favor
i molt hàbil,
tu confeccionaves
una publicació alternativa
que continuava sortint
cada setmana
i que es deia
moltes gràcies.
Tan inútils
eren els censors.
Sí?
Tan inútils
eren els censors
que no es donaven compte
del joc,
el tripijoc,
entre cometes,
net i polític,
tot ho feia.
No,
el que passa
és que pensa
que hi ha una qüestió
diferent.
A mi m'havien censurat
Bocatxo,
tu saps?
Per què m'havien censurat?
Pel tema sexe.
per l'entès
per ells
tema sexe
perquè no en tenia res
però bueno,
pel tema sexe
o pel tema
que sortien noies
el que tu vulguis,
no?
Però en canvi
el por favor
la censura
és política
perquè no l'entenen
com una revista
d'humor
sinó que l'entenen
com una revista
satírica
política
i la col·loquen
en aquest sector
i en aquest sector
la nostra competència
curiosament
no és una revista
d'humor
és Canvio XVI
i en un moment determinat
Canvio XVI
i nosaltres
No m'agrada mai interrompre
però Canvio XVI
revista satírica
No
nosaltres ens col·loquen
dintre del concepte
de revista
política satírica
i el Canvio XVI
però el seu important
és la política
i la Canvio XVI
és la revista política
incisiva
si tu vols
però no satírica
però aquest és el punt
de partida
la prova la tens
que en un moment
ha terminat
el Consell de Ministres
decideix
donar una lliçó
i a una de les dues
suspèn-la
a quatre mesos
no és que
suspèn-la
a por favor
és que entre
Canvio XVI
i por favor
decideixen
per donar una lliçó
suspèn-la
por favor
potser
en certa manera
perquè
teòricament
per ells
a Madrid
era la menys potent
era més fàcil
era més fàcil
i la prova
que nosaltres
i la prova
és que
a la persona
amb la que jo tracto
a Madrid
com a subdirector
de premsa
ell mateix
li sap greu
i per això
em diu
escolta
fer algo
durant aquells mesos
i és quan jo li dic
bueno
pues mira
pues daremos
muchas gracias
por favor
muchas gracias
i si no
pues ya hay de qué
no hay de qué
no, simplement
perquè
muchas gracias
era el mateix
que por favor
amb un altre
amb un altre
títol
amb un altre
no, era
no
era un to
més baix
bueno
però era la mateixa idea
una mica
una mica
mantenia la idea
cuidado
diguem-ho d'una altra manera
amb el por favor
hi havia
l'equip
de primera divisió
de primera divisió
el peric
el bàsquet
i amb el
muchas gracias
hi havia el segon
la prova latensa
que per exemple
el Forges
no va voler
anar
amb muchas gracias
bueno
el Forges
era molt
el Forges
bueno
i llavors
precisament aquí
va sortir
els altres
el Tom
i el
el Quim
i el Quim
i tots aquests
són els que van ajudar
que muchas gracias
aguantés un temps
el temps
que tornes a sortir
por favor
hi ha anèndotes
de la censura
que tu te'l sabries
torejar perfectament
explica'ns
no
no
no
amb el Por favor
jo vaig interviure
molt poc
amb la censura
amb l'interviu
bueno
l'interviu
ja és una altra història
perquè l'interviu
el que passa
és que en un cert moment
ja s'havia produït
la mort de Franco
ja estava
amb la transició
i és una altra història
en aquests moments
ja la permissibilitat
era més gran
vull dir
la censura
era relativa
la censura
era càstig econòmic
i si la podies aguantar
no passava res
i això canvia molt
els conceptes
però pensa que en Por favor
tens el plantejament
de quan ens vam enfrontar
amb el del
amb l'Emilio Romero
sí
clar
l'Emilio Romero
era el periodista
del prèxim
fixa't una cosa
també és curiós
hem parlat
de l'altre
el món del Manolo
el món de l'altre
el món de l'altre
i el Joan Mercè
està allà
paradet
però mira
quan a mi
em censuren
el bocatxo
i em fan anar a Madrid
i em posen un censor
és per un article
del Joan Mercè
vale
cuidado
que no és l'article en si
és la il·lustració
que li posem
però no deixa de ser
una secció
del
del
del
del Proust
del Mercè
com has dit això
m'agradat
del Proust
no
com es diu aquest
el
si
el
el
Marx o Proust
sí però hi ha una cosa
el
el Cousan del Proust
què?
el del Cousan del Proust
no però hi ha una cosa
no hi ha una cosa
sí
no hi ha un
un concepte d'entrevista
que es diu
ah sí
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
el
per favor, hi ha una secció que es diu senyores
i senyores
i en aquesta secció, senyores
i senyores, entre elles, una de les vegades
hi ha la Marisol, com la senyora
surt l'Emilio Romero
i em posa
a parir el Joan Mercè
i l'Emilio Romero
se queja i nos llama sabandijas
i nos llama sabandijas
i és el que provoca el cierre del por favor
per tant vol dir que les dues vegades
el culpable és el Joan Mercè
Pobre Joan
Sí o no?
No m'estranya que després tu t'emocionis amb el Joan Mercè
Bueno, és una altra història
però m'entens el que vull dir?
Té la seva conya, té la seva gràcia en aquest sentit
Llavors passa això, que es diu sabandijas
i llavors
ho aprofitem
i comencem a parlar de les sabandijas
i tal, i donem la volta al tema
i és quan neix
les frases del Manolo
sobre aquest tema i tal
i estem en aquest punt
però vull dir, el punt de la censura
fixa't aquest, el senyores i senyores provoca això
Entenc que ens estàs dient que la censura en aquella època
més que per ella funcionava a través dels impuls que rebia de gent important
perquè la censura actués
més que per ella que esbrinés
que a la revista hi havia coses censurables
sinó que li venien, entre comets, xivatassos
No, és el que has dit tu
per exemple, és evident que a canvi de gent tenia més defensors
tenia gent que no estava en contra
però tenia més defensors
nosaltres només teníem gent en contra
no en teníem de defensors
i els defensors
i els defensors
no teníem força
per influir
però la tens en aquest tema
de l'emigra
i llavors és quan el
el Manolo comença a dir
el que avisa no és traidor
i aquestes frases
que són en un moment
les que utilitzem
a por favor
constantment
i que són moletilles
que no estan allà
i les sabandigues
però es pot donar
i el pequeño
saltamontes
i en aquella època
coincideix amb la sèrie de televisió
i tal
i quan
el pequeño sacamontes
i comencem a posar mantres
i coses d'aquest tipus
l'imaginació no el poder
sí, sí, fantàstic
avui
fem un trés
i un trés del temps
fins avui
la teva perspectiva
continuen a haver
elits
dintre dels sistemes de poder
que castiguin
a la seva competència
m'explico el que vull dir
continuen a haver
Emilio Romero
que es puguin sentir
ferits
i un d'ells
fins fa poc
era el Pedro J. Ramírez
que saltava
i
els ansons
ja no tenen
el poder
que tenien
ni molt menys
però avui encara
existeix
bé, just els ansons
l'havien tingut
el Pedro J. Ramírez
l'ha tingut
el Febriand
l'ha tingut
o sigui
hi ha una sèrie de periodistes
en aquest sentit
que realment
que l'han tingut
com en aquests moments
s'acaba de morir
el loco de la colina
sí, bueno
fa dos dies també
bueno, però vull dir-te
són aquestes històries
que dius
jo per exemple
sí, però el loco de la colina
jo diria
vist des d'aquí
no tinc res a veure
amb les seves entrevistes
però
no era
un periodista
que batava
els altres
ell feia la seva història
suposo
així com avui
hi ha un
mira
ara em fas venir la memòria
que és tremendo
i el que castiga
sobretot a Catalunya
és el Carlos Herrera
ah, Carlos Herrera
Carlos Herrera
amb la Cope
és que
no la Cope
volíem
Carlos Herrera
contra Catalunya
és tremendo
hi ha un de la Trecia
l'Antonio Jiménez
un altre
però mira
tu tens unes èpoques
tens l'època de l'Ocobriat
l'època del Balvin
el José Luis Joan
sí però el Balvin
jo diria
bueno aquell era
perquè era socialista
era molt més obert
no?
però bueno
tenen un moment donat
acerten un tipus d'entrevista
un tipus de secció
i els hi donen protagonisme
durant X temps
bueno molt bé
sempre el periodisme
ha viscut d'aquests personatges
no?
alguns han tingut més
influència política
que altres
els ensons
l'han tingut molt forta
el Sebrià
l'ha tingut molt forta
però el Sebrià
cuidado
perquè tenia el paraigües
del país
cosa que per exemple
per cosa que per exemple
aquí curiosament
no hi ha periodistes
que hagi sàpigut utilitzar
el paraigües
de la Vanguardia
perquè aquí
la Vanguardia
era un paraigües
que molta gent
no ha sàpigut utilitzar
perquè era pogut
és que era pogut
intentar almenys
i no s'ha fet
però bueno
això és un altre
un altre món
però vull dir
periodistes d'aquests
doncs hi són
i han sigut
i tal
en el seu moment
l'Emilio Romero
tenia aquesta força
i la va fer
i la va fer
i la va utilitzar
després jo
després jo
l'Emilio Romero
el vaig tenir
quan em va demanar
que volia col·laborar
a Interviu
ja ja ja
no oblidis
que jo vaig tenir
que
oh i tant
i tant
que
que tenia aquesta història
quan el
em va demanar
que volia
Interviu
i vam
jo sabíem
parlant
Antonio Asensio i jo van dir
bueno si la redacció
se'ns posa
se'ns tira el coll
i jo vaig anar a Madrid
per convèncer
per intentar
diluir-ho
atrasar-ho
i en canvi
vaig sortir d'allà
dient limpiezas mañana
perquè va tenir
l'habilitat
de dir-me
com ho faria
vaig dir
jo empezaré
con una carta franco
i una carta dios
vaig dir endavant
portos huevos
què vols que et digui
fantàstic
a veure
s'ha de reconèixer
almenys jo penso així
s'ha de conèixer els valors
de tothom
si els té
sigui de dreta
sigui d'esquerra
sigui catòlic
sigui ateu
vas tenir moltes pressions
per incloure
dintre la teva nòmina
de reporters
o periodistes
en aquella època
sigui l'interviu
sigui
per lo del
Romero
per exemple
el Romero
que se't va oferir
no perquè ho van entendre
perquè la meva redacció
això sí que ho van entendre
però se't va oferir
molta gent
per treballar amb tu
se't va oferir
molta gent
en aquell moment
suposo gent important
no m'indundis
clar
és que per exemple
jo vaig
una troballa
va ser el Marsillac
sí
això me'n recordo
que ho vas explicar
també
que l'Adolfo Marsillac
vas dir
carai
que bé que escriu
que bé que s'expressa
de Sant Apart
com a actor de teatre
i com a director
és igual
vull dir
són aquelles deies
certes
per exemple
se'n va oferir
Pedrito Ruiz
li vam dir que no
se'n va oferir
el típicoll
li vam dir que no
i bueno
eren tots dos
molt bons
eren tal
però clar
una cosa és la comunicació oral
i l'altra és la comunicació
en canvi per exemple
tu acabes de parlar
d'una persona
que jo he tingut
col·laborant
que és l'Àngel Casas
a part d'amic personal
l'Àngel ha col·laborat amb mi
més d'una vegada
i m'ha entrevistat a mi
més d'una vegada
l'Àngel per exemple
la Vivian i jo
vam anar al seu casament
doncs mira
jo vaig anar al seu enterro
i jo vaig anar al seu enterro
el dia
doncs
ja ho sé
i mira
i ho parlàvem abans
amb el Josep
i amb el Joan
l'últim
i em sembla que ho he dit
l'últim
l'últim convidat
que vam tenir aquí
i
i amb ganes
i ja
no era l'Àngel
de fa
tres anys
però
però bueno
vam riure una estona
amb ell
o no
ara tu per exemple
em parles
i em dius
el Carlos Herrera
jo he vist
el Carlos Herrera
gran fumador
de puros
no massa
no massa
gran fumador
de puros
fumador de puros
fumador de puros
deixeu-ho aquí
perquè no en sap
exacte
no
però escolta una cosa
jo te'n dic
només un punt de partida
el Carlos Herrera
jo l'he vist
invitat per Tabacalera
a Cuba
vale
a Cuba
i en vés d'estar
per el que havia d'estar
només estar
empaitant
cubanes
se li enfotia
perquè havia anat
perquè havia sigut
invitat
i perquè tal
bueno
allà ell
i després està
a la misura
de la copa
bueno
això ja
jo no sé
això ja és el seu problema
de pensament
del que tu vulguis
no entro en aquest tema
també el Carlos Herrera
tu dius que és anticatalanista
jo l'he vist aquí
jo l'he tingut aquí
a Barcelona
i han parlat
i tal i qual
ara
deu ser anticatalanista
en el moment
no he terminat
escoltem
no era ni fun ni fa
m'entens
ara
per tant
anticatalanista
és
prou monàrquic
no he parlat mai
de política amb ell
o sigui
que ha de dir clar
jo tampoc
però només escoltant
de tant en quant
els seus comentaris
les seves
però és el que et deia abans
els seus missatges
escolta
és el que et deia abans
vull dir-te
la copa és la copa
sabem
qui està darrere de la copa
i sabem
el que hi ha en la copa
i per tant
què vols
que esperes de la copa
és igual
que esperes
que tingui periodistes
que vagin empaitant cubanes
que esperes de Vox
si es matem
és igual
però escolta
està ahí
i tenen una manera
de pensar
ja
ja
sí
sí
ai
quantes coses
per explicar
aviam
ara m'agradaria
fer una petita pausa
i després
retornem
amb un tema
allò que en diuen
obrir un valor
aviam
què opines

veure
see'n
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És una actriu que va fer les primeres passes a l'escenari
que la crítica es va quedar sorpresa
perquè només feia funcions de cèspir
quan tenia 18, 19, 20 anys.
És la major estrip, que podem dir,
repeteixo, és l'actriu viva amb més Òscars.
I l'altre, un record d'una altra persona
que ja no està amb nosaltres, que mort fa poc,
que és l'Olivia Newton-Jones,
que va néixer a Cambridge, era anglesa,
i va néixer a Clankvillix perquè, curiosament,
era la neta d'un Premi Nobel de Física,
que era alemant, i el seu avi mater,
guanyador del Premi Nobel de Física en el 1954.
O sigui que...
Doncs bé, l'Olivia, curiosament,
fent un petit paral·leisme que no t'has de saber,
però sí que és paral·leisme en Premis amb la Mary Strip,
l'Olivia Newton-Jones, aquesta va ser cantant,
compositora, actriu empresària i activista,
anglesa, però criada sempre a Austràlia.
Va guanyar quatre Premis Grammy,
i amb unes vendes mundials de més de 100 milions de discos,
és una de les artistes musicals més venudes
des de la segona meitat del segle XX.
Com anèndota, el 1978,
com anèndota,
el tronc de la seva carrera, el 1978,
va protagonitzar la pel·lícula musical Briss,
amb John Trabaldo,
la banda sonora de la qual continua sent
un dels àlbums de música gravats més venuts del món.
Doncs aquesta senyora,
que va morir el mes d'agost,
el 8 d'agost del 2022,
malgratament d'un càncer,
un càncer de mama,
ens ha deixat tot aquest llegat,
i que durant molts anys
la Maria Luisa Strip,
coneguda per la Meryl Strip,
continuï fent pel·lícules,
perquè jo a nivell personal,
més que el tractament de la pel·lícula,
si actua la Meryl Strip,
és un dels actors que penso sempre serà bo,
que la faci.
I la veu.
Imita les veus.
Sí, és una gran imitadora,
m'ho està dient la Bibi, és veritat,
a part de ser actriu, cantant, etcètera,
és una gran imitadora,
no, gran imitadora no,
se sap posar,
jo diria que se sap posar a dintre del personatge,
i si té que interpretar un irlandès,
agafa el to irlandès,
i li té que agafar...
Això, això és...
Una cosa més difícil encara,
tenir un personatge que canta malament.
Sí.
Bueno, ella canta molt bé, eh?
Per això t'ho dic,
que una persona que canta molt bé
interpretar a una cantant...
Que canta malament.
Que canta molt malament,
és molt difícil.
Té molt mèrit, no?
Doncs tu imagina't aquesta versió,
només que imaginem-nos que l'hem escoltat,
la Betty Miller,
que encara és una icona als Estats Units,
com a cantant la Cher,
que continua sent una altra icona,
i la Goldie Haun,
que és una...
potser la menys famosa, entre cometes,
però una gran artista de cine,
també, la Goldie Haun.
Bé, doncs hem escoltat una versió més
que anem posant
en les nostres emissions
de la nostra sintonia.
I ara, per tornar amb el Josep,
que havíem dit
que reenvendríem la conversa,
amb una apreciació meva,
i després tu me la corregeixes
o me l'amplies,
que en les teves publicacions
crec que mai heu fet gràcia
humiliant el pròxim.
és la sensació que l'he tingut.
Tu deixaves plena llibertat
o indicaves normatives
als teus articulistes i notàries?
No, no...
És sensació, eh?
No, no, no, no,
és molt senzill.
Jo mai m'he sentit,
quan he llegit les teves publicacions,
he sentit com a liàbole amb algú.
No.
Que és un tipus d'humor molt normal, eh?
Vull dir que...
No, jo el que he fet algunes vegades
és sugerir o donar un peu.
Per exemple, el que et deia,
quan li vaig demanar a l'umbral
que si podia fer-me una columna
imitant un gay madrilenyo,
és una indicació.
Ell la pot fer o no fer-la.
Ara, jo no li vaig corregir
ni una línia del que ell va escriure.
M'entens?
És un exemple en aquest sentit.
i en aquest sentit,
per exemple,
quan jo vaig sugerir
fer el personatge de Martínez del Fatxa,
doncs tampoc el vaig fer jo.
Vull dir,
el vaig donar el peu,
vaig donar la idea
de fer un personatge com Martínez del Fatxa.
I després Martínez del Fatxa
va tenir el seu recorregut.
A vegades,
potser vaig sugerir alguna vegada
alguna cosa que m'han dit ni hablar,
o no,
o no el veig.
O quan jo vaig fer el jueves
i el que vaig pensar només
és un concepte del jueves,
la revista que sale los viernes.
Si veus que és molt lògic
començar plantejant una revista
amb aquest concepte
de poder jugar publicitàriament
amb el títol,
és un fet.
És a dir,
tu indicaves
però no imposaves.
És correcte, això?
Jo indicava,
no imposava
i si em deien que no,
doncs ho debatíem.
Però, per exemple,
el que sí, en canvi,
jo et poso un exemple
important a l'interviu.
Estem parlant
amb el seu moment,
és l'any 76.
Ha començat la transició,
s'ha mort franco,
estem en una època
de canvis,
el que tu vulguis,
i una transició
que es fa
com es va poder fer,
no anem a discutir
ara si més bé
o més malament,
diem,
es va fer el que es va fer
i punto.
Però en aquell moment,
diguem,
sobre aquesta base,
jo em trobo
amb una redacció
per lògica
molt d'esquerres
i ja m'està bé
perquè no deixa de ser,
escolta,
jo no tinc per què amagar-me,
jo he votat socialista
tota la meva vida.
Sí,
amb això sempre ha sigut,
bueno,
moltes coses
t'ho ha sigut
sempre molt legal
i no te n'amagues
de res.
Bueno,
estaves bastant pròxim
del Marló.
Bueno,
podríem discutir
després el socialisme,
quin tipus de socialisme?
Si era la cadacés
o eres...
Exacte,
això deixem-ho,
no?
Però vull dir,
sí,
però quan jo et dic
més votar como vivo
que como pienso
ja t'estigui en algo,
no?
Però bueno,
sobre aquesta base,
en aquell moment
jo tinc una redacció
molt sentit
que ja em va bé,
ja em va bé,
és el que estem buscant
perquè és el que el públic
m'està demanant.
Però quan arriba,
per exemple,
a mi,
l'Antonio Álvarez Solís,
que el poso de director
perquè ell té carnet
i el posem de director
i com em vaig explicar
en el seu moment,
el seu contracte,
el firmo jo,
com a Antonio Álvarez Solís,
per enviar a Madrid,
amb això ja t'estigui en tot,
no?
Però bueno,
quan ve l'Antonio
i em diu
que ell no deixa
que es publiqui
el tema
de los gulags russos.
Jo li dic un moment,
si tu
es veu publicant això,
també pots publicar això.
És que jo dimito,
i llavors ja ho podes dimitir.
I per què?
Què?
Per què no volia?
Perquè ell considerava
que no era veritat,
que els russos
no feien això.
és com els que neguen
com els que neguen
a l'holocaust.
Exacte.
És que està molt,
molt, molt
a l'esquerra.
Però bueno,
però anem a una cosa,
és que en realitat
amb ell era por ser
més que una altra cosa.
Ja, per això t'ho pregunto.
Ni siquiera era
que ho cregués.
Ni siquiera estigués,
o sigui,
a posar el seu punt de
pues no,
no em posis aquest punt
perquè igual que això,
com en un altre moment,
nosaltres teníem
una noia de servei,
jo tenia a casa
una noia de servei
que plorant
va venir a explicar-me
que ens havia enganyat
que el seu marit
era negre,
del gris,
era gris,
era policia de tal,
i que els estaven amenaçant.
Policia armada.
La policia armada
i que els estaven amenaçant
i que els venien a casa
i que els hi tiraven coses
i que els hi fien
la vida impossible.
jo vaig dir
això s'ha de publicar.
Si publico això
també publico això.
I si publico,
o sigui,
si per mi
la idea d'interviu
és una revista plural,
una revista oberta,
una revista
amb la seva línia,
és com el mateix
que et deia,
per què admeto
col·laboradors
i firmes
de diferent concepte?
Perquè és l'única manera
que això tingui viabilitat.
És quan jo em trobo,
per exemple,
un dia vaig a sopar
al...
allò com es diu?
No,
al que anàvem
allà darrere
del Teatro Goya,
a l'Estabet.
A l'Estabet.
Me'n vaig a l'Estabet
i a l'Estabet em diu
és que jo l'interviu
llegeixo i me'l crec
perquè el que tu has posat
allà és veritat
perquè jo ho he vist.
No,
aquest és el concepte.
El que he aconseguit jo
en aquest cas,
en el que feia
el que feia
el que feia
el que se moria
en Terrovieja.
El cantero.
El cantero.
El cantero,
i em diu,
clar,
és que jo el do el cantero
i avui...
Clar,
si me creo esto,
me lo creo todo.
I aquest és el punt de partida
d'un concepte global.
Ara,
també estem en una cosa,
per exemple,
en aquests moments
jo et poso un exemple
paral·lel.
Jo segueixo
llegint
La Vanguardia
perquè me l'envien a cas.
Perquè és l'única cosa
que encara el grup Godó
no m'ha tret.
I a més,
fora el micròfon,
m'ho explicà moltes vegades
que per tu
La Vanguardia
és la teva referència periodística.
En certa manera sí,
perquè col·laborat amb ells.
I a més,
els has conegut
i coneixes a tots encara.
Però en canvi
sóc el que va nombrar
el primer director del periòdico.
Sí, senyor.
Això no té res a veure
una cosa amb l'altra.
Perquè sempre he dit
una altra cosa,
a més.
Jo soc editor de revistes
i no llegeixo revistes.
Sí, sí.
Jo llegeixo llibres i diaris.
El teu també...
També és raro
perquè estem en aquest punt.
Però bueno,
tornant amb això,
tornant amb el tema aquest,
per mi La Vanguardia
en aquests moments,
amb tots els seus defectes,
les seus virtuts,
el que té per mi
és que és plural.
Igual trobes
una que escriu d'una manera,
una que escriu d'una altra...
Sí, per mi era
que em fotut fora la raola
i em fotut...
Bueno, en fi,
no saltem a la vanguardia avui,
ets tu.
Escolta,
no, no,
si no estic...
Jo només et dic
bàsicament
que encara dintre de cap
és bastant plural.
Ara,
que podria ser-ho més,
que podria ser-ho menys,
que podria ser-ho...
Bueno, escolta,
ja no hi entro amb això.
O sigui...
Sí, sí.
És una cosa...
Vull dir,
aquí hi ha...
Aquí...
Vull dir,
a mi em costa molt
entrar en matisos polítics
perquè he procurat sempre...
Sempre he estat fora.
He pogut estar fora.
Possiblement ha sigut
el teu gran èxit,
la pluralitat.
Potser he pogut estar.
Per això t'he fet la pregunta
de si tu deixaves plena llibertat
o indicaves normatives, no?
No, no.
Deixava molta llibertat,
per això t'ho dic.
Però al mateix temps
sentava uns punts
de referència de dir
si això va,
això també va.
Si això és així,
si això s'ha de...
I com al mateix temps,
més una vegada
que la vida d'Antoni Ascensio.
Jo això no ho publico
fins que no ho comprovem.
La línia vermella
és la veracitat.
Perquè a més hi ha un fet claríssim,
és que la informació
és molt barata,
però comprovar la informació
és caríssim.
La informació és baratíssima
perquè a més te la porten.
A la manera que tens
una mica d'èxit,
no cal ni buscar-la,
te la porten a casa.
Això recordo
en un programa nostre
que tu intervenies
i jo recordo
que vaig comentar
escolta,
amb tot l'èxit
no et portaven la informació
i et diuen
escolta,
la revista,
això ho vas dir tu
o està gravat
me la feien
perquè em portaven ja
la feina feta,
o sigui,
ja no tenia que ir.
Què era el costós?
El car?
Era comprovar.
Comprovar que era
el que et portaven.
Era veritat o no era veritat,
això és el difícil.
Clar,
quan et portaven
una informació
objectiva,
uns nanos
arriben i diuen
a can ràbia
i al cobertiu
hi ha una dona morta.
I perquè no vas a la policia?
No,
va amb l'interviu.
Això,
bueno,
és fort això.
Bueno,
clar,
i llavors resulta
el mateix tema,
potser el mateix.
Jo estic parlant
amb uns
que m'han preguntat
per la foto
aquella
d'aquell
que va tenir
una noia
amb pilotes
a casa
del Dalí
i al costat
hi ha uns altres
que estan preguntant-li
amb el Darío
que sap
d'un que s'ha escapat
de la presó
de no sé on.
Bé,
però això
no és problema,
això són fets concrets
que tu els pots publicar
fins aquí.
Ara,
si tens
que anar a averiguar
després
per què aquell
va ser o el altre,
això és caríssim.
Això investiga,
el periodisme d'investigació
és molt car
i amb això
t'han donat sempre
la línia de conducta
als americans.
Quan hi ha un políster?
Un políster
és el resultat
d'un tema
d'investigació
comprovat.
Sí, sí,
des del qual
la gent d'un post
fins a...
Ara, bé,
sempre
aquest tema
que ha aconseguit
un políster
ve
d'una delació,
un amagat,
una garganta profunda.
El punt de partida
és molt barat.
ara,
sempre hem dit
estar en el sitio oportuno,
en el momento oportuno
y con el tema oportuno.
Tu eres el periodista
que per casualitat
coneixes la garganta profunda
i aquell et confia a tu
una cosa
que a tu et cogeix
al final
et dona un políster.
Sí, sí.
Però si tu no arribes
a ser el conegut
d'aquest del principi
tu no guanyes mai
el políster.
Josep,
fantàstic
estar amb tu
i compartir.
Ho deixem aquí,
ho deixem aquí,
ho deixem aquí
perquè el proper
divendres de mes
esperem.
compta
que continuïs
assegut aquí
a la cadira
i continuïs
explicant-nos
quantitat de coses.
Mira,
simplement,
pel proper dia
ja t'ho deixo
anunciat
d'on partirem.
I partirem
del que jo
et deixava anar
que
no feu
mai
o les teves
publicacions
no han fet mai
gràcia
un dia
al pròxim,
sinó que
utilitzaves molt
sutilment
la sàtira.
I deixo
el proper dia
simplement
la definició
de sàtira.
Sàtira
és un discurs
o dit
agut,
picant
i mordaç,
dirigit
a censurar
o ridiculitzar.
Ho deixem aquí
i ho reprenem
i començarem
explicant-te
tots els adjectius
que és
perquè et dic
inefable,
perquè et dic
ínclit,
perquè et dic
insigne
i perquè et dic
il·lustre.
Bueno,
em dius això
per exageres,
però bueno.
T'ho explico
el proper
divendres
de més.
Moltes gràcies.
D'acord.
The colors
of the rainbow
So pretty
in the sky
Are also
on the faces
of people
going by
I see friends
shaking hands
saying
how do you do
They're really
saying
I love you
Ben trobats,
oients.
Avui,
que hem retornat,
esteu escoltant
la nostra sintonia
i repeteixo
el que en algun
programa
us he explicat
què significa
aquesta cançó
que es diu
Quin món
tan meravellós.
Jo veig
arbres de verd,
roses
vermelles
també,
les veig florint
per a mi
i per a tu
i penso
per a mi mateix
quin món
tan meravellós.
Jo veig
cels de blau
i núvols de blanc,
el beneït
dia brillant,
la fosca nit
sagrada
i penso
per a mi mateix
quin món
tan meravellós.
els colors
de l'art
de Sant Martí
tan bonics
al cel
també estan
a la cara
de la gent
que passa
i jo veig
amics
donant-se la mà
dient
com vas?
Realment diuen
t'estimo.
Jo sento
nadons
que ploren
i els veig créixer
aprendran
molt més
del que mai
jo no sabré
i penso
per a mi mateix
quin món
tan meravellós
i sí
jo penso
per a mi mateix
quin món
tan meravellós.
Joan,
ben tornat.
Quin món tan meravellós.
Quin món tan meravellós.
Bé,
és un dia.
Josep
com sempre
molt agraït
pel que sabem
nosaltres
que hem viscut
en aquella època
encara que sigui
de fora
clar
ignem moltes coses
ens fem una idea
del que va passar
del que es feia
però realment
esclar
estar amb tu
és un plaer
moltes gràcies.
Escolta,
el Josep és meu, eh?
Ja s'ha posat jo
els que vols que hi fem.
Vinga,
la teva secció.
Gràcies.
Oients,
abans que res
ja que estàvem parlant
de literatura,
un petit record
per un personatge,
per un escapitó
que aquí s'ha anomenat
però que no era
còmic ni humorista
és el Joviant Maríes.
Simplement perquè,
esclar,
vam fer o vam dedicar
un programa
a parlar una mica
d'una illa tropical
on el senyor Maríes
era el rei.
Perdona,
Julián o Javier?
Javier.
Ah.
El pare era el Joviant.
Ah, això.
El pare era,
perdó,
és Javier.
Doncs, bueno,
que el Javier Maríes
era el rei
d'aquella illa
i nomenava...
Veus com també
la garganta profunda
que dèiem aquí.
I nomenava nobles
una mica
doncs
el seu obedriu.
Simplement,
un record
per un gran escriptor.
Bé,
després de quatre mesos
de descansar
de nosaltres,
aquí ens teniu de nou.
Perquè ens agrada
estar-hi
i perquè sembla
que ens voleu.
Què hi farem?
Ho sentim.
Moltes coses
han passat aquest estiu.
Moltes històries,
curiositats,
noves rutes,
desgràcies...
Però voldria
que el primer programa
fos més abait,
amb aconteixements
propers a l'espai,
no pas amb el temps,
que han marcat
la història
del nostre país.
vol dir que avui
no ens veurem
de Catalunya.
Fa pocs dies
es va celebrar,
si es pot dir així,
el centenari
del tren a Puigcerdà.
Ja feia
11 anys
que els francesos
havien connectat
la Cerdanya
amb el conflant.
No s'havia fet
res més.
Però aquell octubre
del 1922
l'anomenat
transpirenaic oriental
per mitjà
d'una vínia
per etapes
entre Ripoll
i l'atur de Carol
va arribar a Puigcerdà.
Com que aquí tenim
una persona
que coneix molt
Puigcerdà,
ja que ha estiuejat,
té casa,
etcètera,
etcètera,
si vol entrar
i no interrompre,
sinó participar,
jo vull que sigui
un diàleg,
no vull que sigui aquí
quatre anècdotes
del que va passar
aquell dia.
D'acord, Ferran?
A la teva disposició.
Gràcies.
El primer capítol
entre Ripoll i Ribes
data del 1919.
El de Ribes
a la Molina
del 12 de juliol
del 1922.
I la capital
de la Cerdanya
va connectar-s'hi
el 3 d'octubre.
Amb fortes pressions
per part del Ministeri
de Bejarcet
que no carien convenient
la seva obertura
fins que no fos construït
un fort militar
a la boca nord
del túnel de Tosses.
Aquí,
un incís,
realment,
com que el règim
d'en Franco
tenia por
d'una inversió,
d'una inversió europea,
tota la zona
del Pirineu
estava pre de fortins,
forts,
muralles,
búnkers,
etcètera,
i n'hi ha moltes
que ara es poden visitar.
Doncs, bueno,
bé, perdó,
el tren no podia arribar
a Cuitxerdà
perquè havien de fer
un fortí
per si acaso.
L'arribada del tren
va ser celebrada
festivament
amb benedicció
del bisbe de la Seu
i a la grilla
de tota la població.
Era la manera
de superar
el baïllament de segles.
Es va construir
un arc de triomf
on es podia llegir.
Cuitxerdà
reconecida
al Estado
i a sus tècnicos.
L'alcalde,
Pere Puig,
exclamar,
este sueño realizado
canviará
el rumbo
de la vida
d'esta región,
entra en la vía
de la colectividad
i abandona
su secular
enquistamiento.
Fa cent anys, eh?
La Puigcerdà
és una vía
ferroviaria
diferent.
Ha obert
el punt
més alt
de la xarxa
d'ample
i bèric
a 1.494 metres,
dins del túnel
de Tosses.
L'estació
de la Molina
a 1.441 metres
és la més alta
de tota la xarxa.
Sí,
no hi ha dubte
que va ser
un gran avanç tècnic,
però va néixer
molt amb el peu.
Tres subhastes desertes,
fons públics
escassos,
tot el trajecte
condicionat
per l'estradègia
de la defensa militar,
una trentena
de treballadors morts,
errors
amb la convocació
d'abastació
de Ripoll.
A Ripoll
es va construir
un edifici monumental
neoromànic
totalment inservible
perquè no connectava
les vies.
Suspensió
el 1929
de la reconversió
a vina europea.
Quan va haver
l'exposició
universal a Barcelona
es va plantejar
el tema
de canviar
a vina europea
i lògicament
l'estat va dir
que no,
que érem autàrtics
que no hi hagués
arribat
al règim
d'en Franco.
Malgrat tot
va ser un pas
endavant,
però el 1984
va arribar
l'amenaça
de supressió
del cervell.
A Madrid
només pensaven
en rendibilitat
econòmica,
no pas social
ni territorial.
Es va poder salvar
amb lluita
de molta gent,
però
a quin preu?
Talls de servei,
incompliment d'horaris,
esllevissades,
descarrilaments,
caigudes
de catenàries,
via única,
accidents a causa
de les condicions
climàtiques,
etcètera,
etcètera,
etcètera.
En conclusió,
la durada del viatge,
quan funciona la línia,
és la mateixa avui
que fa 100 anys.
Vergonya,
fracàs,
bones paraules
i cap interès,
nova inversió.
Bé,
ja tenim els tullos
del que dic,
us ho seran tot.
Ferran,
alguna cosa
d'afegir sobre
la teva comarca?
Doncs,
simplement,
fent una mica
el recordatori
que ha dit el Josep,
Joan,
premi i publicitzaré.
Això és
un treball
de recerca
constatat
que és veritat.
Jo el que puc explicar,
jo fa
més de 65 anys
que estic
en aquella comarca
i que realment,
clar,
jo la vaig conèixer
ja amb aquest tren,
que en aquella època,
per molt que es digui,
no és veritat,
3 hores i mitja,
fa 60 anys
en tren
trigaves 4 hores i mitja
i no t'ho traia ningú
i a més
érem trens de fusta
amb un moviment
lateral
important
i el gran canvi
per la comarca
va ser
quan es va inaugurar
el túnel,
no?
perquè la colla
de la Tossa
ja era
una frontera natural
però arrel
que s'inaugura
el túnel
la Cerdanya
es dona a conèixer
com es diu allò
el món, no?
No,
tu el que has dit
d'altre any
és correcte
i ja comença
amb el fet
com tu ho has explicat
i a més
ho has esbrinat
quan
durant
jo diria
que ara em sembla
que ho hem millorat
però dos terceres parts
del trajecte
era de via única
que es tenien
que fer
grimègies
amb algunes estacions
perquè
si no arribava
un no podia sortir
l'altre, no?
Si no arribava
el de pujada
no podia
el de baixada
continuar, no?
És una pena
però mira
això també és un meló
a parlar algun dia
i tinc
entre cometes
pensat portar aquí
una persona
important de la Cerdanya
perquè ens expliqui
no només això
sinó
la diatriba
la dialèctica
la lluita
la disrepància
que hi ha
entre la Cerdanya
olímpica
de Geus d'hivern
o no, no?
és un altre tema
molt interessant
simplement recordar
que esclar
que aquest ferrocarril
de Puigcerdà
tenia que ser
una de les tres vies
que tenia que connectar
Espanya
o la península
amb França
va de Portbou
va de Puigcerdà
i va pobre
de la pobra
de Segou
que ja es va quedar
que ara sort
que ho han arreglat
i han fet un treball
turístic molt mono
que no serveix
per a les més coses
anem a un altre lloc
un altre lloc de Catalunya
que a mi particularment
potser perquè
el coneixia poc
sobretot
algun determinat lloc
m'ha sorprès
i és
una comarca
una comarca
que té de tot
potser s'obren
urbanitzacions
platges
mar
serres
muntanya
bon clima
boscos
gastronomia
i una arquitectura
fora de sèrie
el maresme
modernista
si us sembla
fem un passeig
per aquests indrets
molt ràpid
deixant moltes coses
perquè realment
a totes les poblacions
del maresme
trobaràs alguna cosa
o bé lligada
amb la seva
activitat pesquera
o bé lligada
amb la seva
activitat tèxtil
cotonera
etcètera
etcètera
o bé lligada
a l'arquitectura
començaré
per la capital
no podem deixar
Mataró
Mataró
és una ciutat
que està creixent
moltíssim
una ciutat
que realment
és molt interessant
encara que sigui
pot visitar-la
per la gent
de la gran ciutat
i té dos o tres coses
en té moltes més
però jo en vull citar
només dos o tres
perquè realment
són dignes de veure
una d'elles
és Vanau Gaudí
Vanau Gaudí
que avui està arreglada
del tot
va ser el primer taller
del gran arquitecte
realment avui
és una sala
d'exposicions
dedicada
a aquest cellul
dedicada
a altres coses
i realment
val la pena
visitar-la
i veure
una altra cosa
poc coneguda
perquè es va inaugurar
farà potser un any
encara no
és l'ampliació
del Museu d'Art Contemporani
de Mataró
està a Boquera
l'Antiga Presó
abans
l'Art Contemporani
hi ha alguns
d'això
el Museu de Mataró
estava a l'Ajuntament
també
amb villes modernistes
van
arreglar
i rehabilitar
totalment
l'Antiga Presó
i han fet
un Museu d'Art Contemporani
que realment
val molt la pena
i que pot competir
amb qualsevol
museu d'aquest tipus
i després
lògicament
tot el que hi ha
d'edificis modernistes
que aquí
no ens cansaríem
començant
per la casa natal
d'en Puig i Cadafalc
per exemple
citaré també
Argentona
simplement
perquè
allà també
en Puig i Cadafalc
tenia la seva
casa d'estil·leig
hi ha una sèrie
de cases
casaderia
etcètera
que també
es poden visitar
i segueixen molt
el modernisme
del principis
del segle XX
que tant
passen portant
a Catalunya
em parlen dos llocs
dos llocs
perquè
tenen coses curioses
una d'elles
és Cauletes
Caules d'Estrac
Caules d'Estrac
també té quantitat
de residències
modernistes
tots són noms
de la burguesia
d'aquell temps
cases
Marsella i Garriga
Sagnier
Rubió i Tudorí
etcètera
etcètera
ara hi ha una curiositat
de Cauletes
que em va sorprendre
perquè no ho sabia
Cauletes
va ser l'única població
del Maresme
que no va ser bombardejada
pels nacionals
durant la guerra civil
no va caure cap bomba
a Cauletes
ni als voltants
per què?
oh per què
el moment en què
el govern de la república
es trasllada a Barcelona
comencen els bombardejos
a Barcelona
any 38
aleshores
totes les ambaixades
i tots els ambaixadors
es van traslladar
a una viva molt maca
i propera
que era Cauletes
d'Estrac
lògicament
cap país
o cap
cap part dels
que estaven en guerra
s'atrevien a bombardejar
els llocs
on estaven
tots els ambaixadors
secaritats
davant de la república
per això
també si anem a Cauletes
veurem que les cases
modernistes
es conserven perfectament
o les que han quedat
ara hi ha molts apartaments
i no va patir
absolutament gens
això sí
se'n dirà també
que per si a cas
a prop de la costa
del Maresme
a prop de la costa
d'Arenys
Cauletes
hi havia tot de vaixells
esperant a repatriar
els ambaixadors
per si a cas
el tema es complicava
permetem una licència personal
que a més agradarà molt
tant al Ferran
com al Pep
perquè ho han viscut
l'ambaixada
de l'Estats Units
una ambaixada importantíssima
i és que menja
en aquell temps
va escollir un lloc
que no era Cauletes mateix
era Sant Vicenç de Montau
per convocar bona part
de tot el que tenia Barcelona
i va escollir
un edifici
un antic seminari
abandonat
quan van marxar
els hermanos
dic hermanos
perquè ara diré per què
el començament de la Guerra Civil
i van estar allà
fins que va acabar la guerra
aleshores
ho van recuperar
els mateixos hermanos
que ja havien tingut possessió
d'aquest edifici
bé
aquests hermanos
eren
els hermanos
gabrielistes
que tant
el Pep
com el Ferran
van tindre
entre cometes
el pla
d'assistir
a les seves classes
i van fer
algun tipus
de tancament
o exercici espiritual
amb aquest edifici
de Gauletes
des dels sis anys
que anàvem junts
i avui
mira
més de 65 anys
i estem
encara junts
doncs una cosa
que sabria
que us agradaria
perquè jo ho vaig descobrir
i vaig pensar
mira quina casualitat
ja estava amb això
d'americana
en temps de guerra
passo molt ràpidament
perquè seria molt llarg
passo per l'Arenys de Mar
l'Arenys de Mar
o cementiri de cinera
l'Arenys al revés
l'antiga fàbrica
a Cabissall
d'en César Martinell
un gran arquitecte
modernista
de Sallés
però
em vull parar
a Canet
a Canet
un moment
Canet
per mi era molt desconegut
aleshores
vaig veure
dos o tres indrets
que em van
m'han flapar bastant
un d'ells
és el castell
de Santa Florentina
no sé si heu tingut
ocasió de visitar-lo
molt maco
es pot visitar
de tant en quant
i fan un festival
a l'estiu
va, enxerca
fan un festival
el castell de Santa Florentina
va ser construït
sobre una antiga vila romana
o un domus
com es deia llavors
avui està en mans privades
però és visitable en part
propietat
dels descendants
de la família
de Raon de Montaner
comte de la vall
de Caret
per desig
del fons 13
fons 13
va passar
una setmana
al castell
convidat
pel comte
de la vall
de Caret
aquest senyor
el Ramon de Montaner
va
encarregar
tot
que dava en família
el seu nebot
Domènec i Montaner
la restauració
la restauració i ampliació
del palau
sinó avui
un dels màxims exponents
del modernisme
senyor
el castell
conté el supulcre
de la senyora
Florentina
Malató
esposa
de Ramon de Montaner
i
diuen
les relíquies
de Santa Florentina
donades
pel papa
Benet 12
o sigui
que el castell
rep una mica
la influència
del nom
per la dona
del propietari
i per aquesta santa
que ningú sap
d'on te la van treure
però que diuen
que ja està
aquest xiu
del seu sant
fa dos o tres dies
veus
això no ho sabia jo
segona cosa
molt interessant
i visitable
no es pot perdre
és la casa museu
de Lluís del Mar
aquí en Montaner
és un espai format
per dues edificacions
d'un gran interès patrimonial
la magia rocosa
que és del segle XVI
o sigui
no en té res
de modernista
i era propietat
de la dona
de l'arquitecte
la senyora
Maria Roure
i la casa Domènec
1919
d'estiu modernista
construïda pel arquitecte
i on passava
bona part
del seu temps
i una curiositat
jo no ho sabia
si vosaltres
ho sabeu
perfecte
a Canet de Mar
podem visitar
el santuari
de la Mare
de Déu
de la Misericòrdia
patrona
de Canet
patrona
de la població
i de tot
el maresme
des de l'any
1957
encara que molts
mares menys
ho ignorin
ara va ser també
una mica
o sigui
la gent que ho sap
quan va haver
ara al setembre
el tema
de les verges
perdudes
es van queixar
que es feia
es posava
el peu fité
a la verge
de Núria
i en canvi
ningú se'n recordava
de la pobra verge
de la Misericòrdia
patrona
del maresme
hi ha gent
que sí que ho sap
simplement
citaré
tres poetes
que en van parlar
una mica
saúdus priu
veníem de cinera
al fons de llum
Agustí
es clasens
tu del maresme
centres la noblesa
i el camp i el mar
avallament per signes
Martí Pol
que per molts anys
segueixis
venllant
el teu maresme
i el teu canet
i que jo
i Mous
puguem venir-te a veure
ens hem callat
amb un maresme
molt curt
però ja hi tornarem
perdó Ferran
volies comentar alguna cosa
et queden cinc minuts
no ja estic
sempre acabo
amb un tema
que m'hi enflapa una mica
i avui
parlaré una mica
també
de la meva obsessió
respecte
vessants
i consolidació
de la volta dreta
han passat tres mesos
i la volta dreta
continua avançant
amb a qui sense
de tots
i de tothom
Bolsonaro
dictador
autoritari
genocida
que aconsegueix
un 43%
dels vots
dels brasilers
en primera volta
demòcrates
de Suècia
que aprofitant
un objectiu
que no us hi correspon
poden governar
algun dels països
fins ara
més progressistes
d'Europa
Meloni
a la que bo
van reconvertir
en demòcrata
i liberal
després d'haver militat
aquesta sí
en un partit
obertament
postfeixista
el MSI
moviment social
italià
i aquesta pobra
no és que sigui
d'autodretes
però
la tralumor
o curta
la primera
ministra
d'Anglaterra
la Lissras
cap categoria
demagoga
ultraconservadora
que no va bon
i els del seu grup
quin món
moltes gràcies
mis
mis
li
I see trees of green, red roses too, I see them bloom for me and you.
And I think to myself, what a wonderful world, I see skies of blue, and clouds of white.
Caray, Joan, moltes gràcies.
Com tu deies, que hi ha moltes coses explicades al Maresme,
simplement com a punt, que t'ho deia ara micro tancat,
que al Maresme, concretament a Caldes d'Estrac,
hi ha un museu que val la pena, un museu d'un poeta,
que l'estan acabant de perfilar, que és el Josep Palau i Fabre,
gran amic personal del Picasso i col·leccionista de moltes obres d'art.
A part de ser un poeta dels de referència de la segona meitat del segle XX aquí a Catalunya.
Perdó, gràcies, no ho sabia, m'ho apunto,
perquè al Maresme cada dia m'interessa més.
Simplement...
Caldetes, eh, parlo, de Caldes d'Estrac.
No, hi ha val una mica del Maresme, d'Estrac.
No sé un nom, no ho recordo, me ho vaig mirar, però no ho recordo.
Hi ha un edifici modernista molt important,
que un industrial de Canet va cedir a l'Ajuntament
en el moment d'esclatar la guerra.
Era un senyor que no tenia descendents
i va cedir a l'Ajuntament aquest edifici modernista
perquè facin un col·legit públic,
dels que feia la República de Lloberens.
Aquest senyor va fugir,
com va veure que entraven els nacionals,
i quan va tornar es va desdir
del testament que havia fet,
que no estava inscrit a cap lloc,
i ho va cedir a l'Ejercet.
Simplement, com a curiositat,
aquest lloc encara és el lloc d'estil·leig
de l'inspector general de l'Ejercet,
sigui el que sigui en cada moment.
Cada estiu van allà, fan grans festes
i continuen en mans del Ministeri de Defensa.
O sigui, amb això no ens han fet la transferència, no?
No, aquesta no està feta.
Ho han reclamat, l'Ajuntament, no?
Doncs, Joan, ja ho veus,
t'estàs treballant al ser candidat
al Premi Politzer, que comentàvem amb el Josep.
Un any també.
Josep, què? Avui què?
Bé, molt content.
Ben retornat, què ens explicarà?
Primerament, molt content de tornar,
veure que si no donen una mica més de temps
vol dir que no ho fem tan malament com tot això,
i ben acompanyats, com sempre,
els primers divendres de mes,
ja segur que ja tenim el Salgonya.
Bé, jo seguiria amb les xerrades de coses així de la ciutat de Barcelona
i m'agradaria, quan hi hagués temps i així,
doncs, acabar i fer un contrapunt
sense cap mena de...
de, doncs, 60 càtedres,
sinó com una xerradeta de cafè,
comentar alguna coseta lingüística.
Llavors, el senyor de la Barba,
que ens explicarà coses.
Avui parlaré, doncs, d'un carrer,
un carrer molt antic de Barcelona,
que quan hi passem no en som conscients de l'antic que és.
Era una via romana,
i és el carrer Tallers.
El carrer Tallers,
perquè hi ha molts llocs de Barcelona
que jo he dit moltes vegades,
pot estar assegut allà i parlant d'allò d'hores,
perquè he passat de tot,
i tal, doncs,
amb aquest carrer,
doncs, el mateix.
A veure,
el carrer Tallers és això,
no en som conscients del que ha sigut.
És una part d'una via romana,
sortia de la ciutat i es dirigia cap a l'escord de Sarrià,
quan el començament estava lleugerament,
aquesta part allunyada de la ciutat,
de la muralla romana.
Quan es fa la muralla dita de Jaume I,
que arriba fins a la Rambla,
aquest carrer preni importància,
quan encara no és ben bé un carrer,
perquè s'hi estableixen
tota una sèrie d'oficis
que no volien que estiguessin a la ciutat.
Els terrisaires,
que necessiten fer fang i terra,
i els carnissers,
perquè Tallers ve de tallar.
I també diuen de tuillers o taulers
dels que feien teules.
No queda clar,
però sembla que els dos
van estar allà.
Un altre gremi també que no era ben vist
era el dels corders,
els que feien cordes.
Primer, perquè necessitaven un lloc forç
per lligar-les, estirar-les,
necessitaven molt l'espai,
i segona, perquè amb les cordes
es feien les cordes per penjar
els condemnats.
Llavors,
els diran una mica la culpa.
Tot i que la gent que tenia calés
els pagava de sota mà
perquè fessin una corda
que no aguantés bé
i es trenqués.
Llavors,
aquella corda era considerat miracle,
es perdonava el reu,
i aquella corda era exposada
com una cosa meravellosa
al claustre de la catedral.
Hi havia corrupció,
eh, també.
Sí, sí, sí.
És a dir,
que sempre han tingut bé les oques.
Més coses.
També els que feien
els cordes,
o les cordes,
eren de cana,
encara que no se'l fumessin.
Es veu que també tenia alguna,
és cert,
es veu que tenia alguna cosa
amb el seu caràcter
i no eren gaire ben vistos.
I a part d'això,
llavors,
ja la gent deia que quan escopien
sortien cucs,
tota una sèrie de coses d'aquestes,
una mica de les fake news,
que sembla que no ens han lliurat
amb tants anys, no?
Perquè ara d'això d'escopir
hi ha algun jovent
que tenen la gola molt fina
i sembla que torna
aquest costum de vegades
quan els veus asseguts
amb un banc o així,
està amb qualsevol coseta
on els impedeix respirar.
Perdona,
només fa falta
veure un partit de futbol
i a vegades penso...
També, també.
Sí, sí, sí.
Bueno,
ja tenim el nom,
el carrer Tallers,
carrer de tauler o taller
i no queda clar encara,
però bueno,
és això.
Sembla que també hi van haver
allà els primers brodells
de la ciutat,
fericitats del recinte
en murallat
i els van establir aquí
perquè venien d'estar
a uns centenars
de canes
dels edificis religiosos.
Una cana
és una mesura de longitud
que feia uns
vuit plants.
Allà teníem
el monestir
de Sant Anna.
Llavors,
havia d'estar
fora
a l'altre cantó
de les muralles,
però, per tant,
allà van haver
els primers murallers.
també hi va haver
una ermita
que va ser destruïda
el 1514
i en fer
la tercera muralla
el nostre carrer
ja va quedar encerclat
dins de la ciutat
i ja no va créixer net.
Després ja,
quan mata
la muralla,
ja desembocava
a la ronda
Sant Antoni.
Això no vol dir
que aquesta listada
d'aquest carrer
s'acabés,
al contrari.
Ara farem un resum
molt ràpid
i barrejarem
tota una sèrie de coses.
Té alguns edificis
molt remarcables,
com per exemple
la casa d'Antoni Terrès,
que va ser un gran escultor
terrisaire,
denomenada,
feta per l'arquitecte
Josep Buixareu.
És un dels dos
que va construir
els poços d'en Xifré.
Aquesta casa,
si la recordeu,
si passeu
pel carrer Tallers,
al mig del carrer Tallers
hi ha una palmera
i baixant
pel carrer
Jovellanos
és aquella casa
que veiem
al davant.
Ara,
per tot allà,
ja dona cap
a les instal·lacions
de la universitat
i una part
ell que havia tingut
el taller,
aquest senyor
que feia
les seves escultures,
em fa l'efecte
que ara és
una mena de camp
d'experimentació
o de...
D'arqueologia.
De pràctiques
d'arqueologia,
exactament.
Aviam,
hi havia hagut
la fàbrica de cartró,
Esteve Bax,
que l'havien vist
moltes vegades
perquè descarregaven
els camions i tal,
la part darrere
de la vanguardia
amb aquells rotllos
immensos de paper,
la botiga
dels discos Castelló,
aquí més qui menys,
hi hem anat
moltíssimes vegades
i encara l'enyorem,
la botiga
de fotografia
boada,
que encara existeix,
una altra
església protestant
que fa més de 60 anys,
jo la recordo
de tota la vida,
el cinema Palaió,
que després va ser
el petit Palaió,
també,
i ara és el supermercat Aldi,
que a més,
hi havia ja
una botiga
d'ocellets
i allò,
que també fa molts
i molts anys.
No oblidem
la fàbrica
Bona Plata,
el vapor,
la primera fàbrica tèxtil
moguda per la força
de vapor
a tot l'estat espanyol
i que va ser cremada
a l'agost del 1835.
Aquesta,
doncs,
era molt famosa,
el vapor Bona Plata
i la van cremar,
doncs,
els mateixos,
els mateixos treballadors
i la gent del poble
perquè deien que
aquells talers
que anaven de manera automàtica,
doncs,
tenien molts llocs de treball.
Molta gent no volia
fer servir
el caixió automàtic
abans
perquè deien que
pobra gent de la caixa
es quedarien sense feina.
Què hi farem?
Què més coses?
Jo,
simplement,
que t'apuntava abans,
que era famós
en aquell carrer,
a part de,
el que deies,
el dels ocellets,
que ara em sembla
que són aquaris
i peixos,
molt gran.
Hi havia el famós
perruquer aquell
i abans que res,
jo deixo públicament
dit a tots els ocellets,
t'ho agraeixo molt
perquè és el carrer,
tu saps que vivien
els meus avils,
el taller 67,
que just a sota
hi havia
una de les botigues
que llavors
Castelló
en tenia tres o quatre,
doncs,
una d'elles
estava a l'entrada
de la porteria
de casa dels meus avils,
és curioso.
i el Boada
també,
ja ho heu dit.
La cocteleria.
La cocteleria,
però la cocteleria Boada
s'està al final,
encara el pobre Pep
no l'heu deixat acabar,
encara no ha arribat.
La guardava per l'últim,
no per res,
sinó per barrejar una mica
totes les coses.
Ja que havíem parlat
de l'incendi,
doncs apagar l'incendi
en un moncautel.
Com deies-ho de Boada,
era la fotografia.
i Boades,
que era la porteleria
de la França.
Bé,
doncs,
centrem-nos l'altra vegada
en el carrer Tallers.
Pujant a l'esquerra,
a partir de la cantonada
en el carrer Valldonzella,
el carrer s'eixampla
i apareix un edifici
relativament modern.
Als anys 50 del segle passat,
dues places
que en realitat
són la mateixa.
I una església,
un convent
que no sembla gaire,
un centre escolar
tocant a la Ronda Sant Antoni.
en aquest terrenys
entre el monestir
de Valldonzella
i el carrer Tallers,
que anava paral·lel
a la muralla de la ciutat
fins al baluart
que duia el seu nom.
L'any 1704,
a l'ordre dels Pauls,
comença la construcció
d'un convent
amb una església
dedicada a Sant Saber
i a Sant Carles Borromeu.
No se'n sent gaire
d'aquest convent,
que era conegut
com a casa de Sant Saber.
La porta principal
donava el carrer Tallers,
a través de la qual
s'accedia
a un petit claustre
que conduïa l'església,
que és l'únic
que ha arribat
als nostres dies.
Tot el conjunt
va ser molt reformat
seguint les necessitats
i els gustos de l'època.
El 1809
va ser ocupat
per sorpresa
per l'exèrcit francès,
per establir-hi
un hospital militar.
El mateix que van fer
amb la Ciutadella
i el Castell de Montjuí.
Van ocupar Barcelona
sense disparar-hi
un sol tret
amb l'ajut
i amb l'equiescència
del governador civil,
ai civil, militar
de l'època.
Però va ser així.
L'any 1816,
els pares pauls
van recuperar
al monestir.
S'hi van estar
fins al 23,
tot i que davant
d'una epidèmia
de tifos,
l'any 21
torna a ser utilitzat
com a hospital militar.
L'any 29,
abandonat com estava,
va ser convertit
en la Real Fàbrica
de Tabacos
de Barcelona.
I ho fou
fins al 1840.
Amb la desamortització,
els pauls
van perdre els drets
i després de la reforma
a fons
l'any 1842
es va convertir
un altre cop
en hospital militar.
Malgrat les reformes,
era un edifici
que no havia estat concebut
per ser hospital
i tenia força mancances.
A finals del segle XIX
podia acollir
uns 800 malalts
i es va pensar
en enderrocar
la església
i fer-hi un nou pavelló
per enquibir-hi
més malalts.
No es va fer.
I fins i tot
el general Primo de Rivera
durant la seva dictadura
volguer canviar-ne
l'ubicació
ja que ni amb reformes
era possible
posar-lo en condicions
acceptables.
Fins i tot
es pensava
fer un trasllat
a la fàbrica
Casa Ramona,
va ser l'actual
del Caixa Forum
i es va desistir
perquè era tan car
fer el trasllat
com fer un hospital
nou.
I l'any 37
es comença
la construcció
d'un nou hospital militar
a Vallcarca
i encara que es va
començar a utilitzar
no es va acabar
fins al 1942
que va arribar
el nom d'hospital militar
del Generalissimo
com no podia ser
d'una altra manera.
I la Riera d'Àndala
on estava situat
va canviar de nom
per dir-se
avenida
de l'hospital militar.
El 2006
va ser rebatejada
com a avinguda
de Vallcarca.
L'any 1998
l'hospital militar
va deixar de ser militar
i va ser venut
pel Ministeri de Defensa
de la Generalitat
de Catalunya
i es va construir
el Parc Sanitari
Pere Virgili
una empresa pública
escrita al Servei Català
de la Salut.
En Pere Virgili
i Vallver
nascut a Viladona
del Camp
al Tarragonès
el 1699
fou un cirurgià militar
als hospitals de Tarragona
València
i Càdiz
on funda
el Col·legi de la Cirurgia.
Forma part
del moviment cultural
científic
del segle XVIII
anomenat
l'il·lustració.
Però tornem a l'hospital
del Carreterers.
L'any 39
el 5 de febrer
de 1939
en un acte
de gran solemnitat
perdit
per les autoritats
eclesiàstiques
que la vanguardia
de l'època
comentava així
una solemne funció
religiosa
con tonos
de emocionante
sencillez
cerró
el parèntesis
antireligioso
y ateo
de 30 meses
de dominación
soviética
devolviendo
a l'ambiente
del vetusto
edificio
el aire
de cristiana
caridad
que centenariamente
se había respirado
siempre
en este centro
oficial.
En els mesos
següents
i durant un parell
d'anys
l'edifici
va servir
per atendre
a presoners
rojos
destacats
a batallons
de treballadors
i presoners
que havien realitat
ferits o malalts
oficialment
se'l coneixia
com a depósito
de pisioneros
de guerra
de talleres
l'any 42
al desembre
l'hospital
va tancar
definitivament
i material
i malalts
es van traslladar
a l'hospital
de Vallcarca
que hem parlat
fa un moment
l'Ajuntament
recupera
la propietat
de l'edifici
l'enderroca
totalment
excepte l'església
degut a unes pintures
d'un pintor francès
que va viure a Barcelona
que ja en parlarem
i sigui com sigui
aquesta església
que es va començar
a edificar
primers del 1800
amb moltes remodelacions
i amb molta història
al darrere
ha arribat fins als nostres dies
no pas únicament
per casualitat
les pintures
del seu interior
tenen més valor
del que t'ha sent dit
a la gent del carrer
els francesos
que tantes destrosses
gratuïtes
van fer al nostre patrimoni
les van respectar
segurament per l'orígin francès
del seu autor
sí que es van endur
altres obres
com calzes
patenes
etc
total uns 36 quilos
de plata
els mateixos pares pauls
en canviar de residència
com és natural
es van endur
tot el que podia ser útil
per al nou convent
objectes de valor
i objectes d'ús quotidià
i el fet de no tenir
accés directe
des del carrer
la porta principal
donava el claustre
que hem parlat també abans
doncs
la va fer
la va protegir
la va protegir
perquè la gent
de fora
no se'n recordaven
de l'església
menys quan ja hi havia
una fàbrica de tabac
i més hi havia
un hospital militar
etc
les pintures
són més importants
que sembla
com us he dit
i ja en parlarem
però arriba
als anys 40
amb moltes mancances
modificacions fetes
durant 250 anys
i amb edificis
adosats
als seus laterals
i al darrere
i la torre de l'esquerra
inacabada
l'ajuntament
s'encarrega
de la seva restauració
i la va deixar
tal com la coneixem ara
aquesta és l'església
dels pares
dels pares
mercedaris
i que
no sé
recorda una mica
sembla
si que es pintava
amb colors brillants
una mica
aquelles esglésies
de Sud-amèrica
no?
sí
amb aquella miqueta
de porxo
i les dues torres
amb una mica
d'imaginació
tot s'ha de dir
per cert
amb la seva restauració
es van descobrir
unes pintures
anteriors
del tot desconegut
que van quedar
tapades
per les que
va fer
aquest pintor francès
no es coneix
no es coneix
l'arquitecte
que la va construir
però per les similituds
amb la capella
que es trença
del parc
de les ciutadelles
creu que podria ser
un arquitecte militar
de l'exèrcit
que ocupava la ciutat
el 12 d'octubre
de 1943
dia de l'Eixpanidà
es va inaugurar
oficialment
la plaça Castella
l'església
encara trigaria
dos anys
a ser lliurada
dels pares
mercedaris
que des de llavors
la tenen al seu càrrec
i als anys 60
va esdevenir
la parròquia
de Sant Pere
en Olasc
aquesta desmentada
inauguració
grandístic
igual com va ser
l'acte d'esgreuja
de l'edifici religiós
un edifici
que no havia patit
ni la setmana tràgica
ni les cremes
de convents
del 36
i que els mateixos guanyadors
mentre els va interessar
el van utilitzar
com a presó hospital
quan ja no tenia
condicions
de ser hospital
a més
s'urbanitzava la ciutat
lliurant-li un solar
un solar
que no havia estat destruït
per les bombes franquistes
evitant així
doncs
crítiques
i records dolorosos
com encara passaren
les obres inaugurades
no tota la plaça
estava urbanitzada
a la part tocant
a la ronda Sant Antoni
quedaven dos espais
que havien
que havien de
de ser
una escola municipal
i la casa
convent
dels pares
mercedaris
i a la part oposada
tocant
el carrer
vell d'onzella
quedava un altre solar
on posteriorment
es va edificar
l'edifici
luminor
actualment
amb moltes oficines
tancades
i ple de grafitis
que fa una mica
de pena
com tota la ciutat
de Barcelona
darrerament
però bueno
què hi farem
suposo que això
no es diu gran cosa
l'edifici luminor
però si us dic
que en aquest edifici
hi havia les oficines
del Papus
recordareu
l'atemptat en bomba
que va causar
la mort del Conserge
que va efectuar
el grup d'extrema dreta
l'any 1977
menys recordat
ja que no hi va haver morts
és l'atemptat
de terra lliure
l'any 84
en el mateix edifici
en una oficina
de l'INEM
actualment
aquesta oficina
és una botiga
de roba vintage
que té cert
anomenada
amb el jovent
anem finalment
a les pintures
de l'interior
de l'església
encara
ja diem
que el nom
del seu autor
no es diu res
però els experts
en la matèria
sí
cap placa
posada
per l'Ajuntament
a la porta
cap díptica
editat pels mercedaris
per donar prestigi
a la seva església
en canvi
sí que en parlen
ells
a la seva
l'autor
diguem-ho d'una vegada
és
Josep
Bernat
Flaugier
o Josep
Bernat
Flaugier
en català
Josep Bernat
perquè alguns autors
el van considerar
català
degut als anys
que havia viscut
aquí a Barcelona
perquè va haver-hi
aquí de jovenet
va néixer a la Provença
el 1657
i va morir
a Barcelona
el 1813
es va instal·lar aquí
a la ciutat
amb el seu pare
va estudiar
a la Llotja
i entre el 1793
i el 1800
va viatjar
per Europa
com he dit
encara que no és gaire
conegut
per el públic
en general
va fer pintures religioses
a l'ermita
del Roser de Reus
el monestir
el monestir de Poblet
un retrat
de Josep Bonaparte
el Pepe Botella
conegut també
la decoració d'interiors
per exemple
la casa del Virrei Amat
a Brera
la casa Badruna
actual
Palau de Pedralbes
també va fer
unes pintures
de la guerra
del francès
amb un caràcter
més aviat
propagandístic
fet una mica així
pel que diuen
els entesos
que d'aquella manera
segur que ell
no hi va participar
els francesos
els veuen molt ben uniformats
amb uns uniformes
que li va agradar a ell
perquè sembla que eren
de la marina
francesa
i els pobres soldats
sense cap baixa
evidentment
i els soldats d'aquí
anaven amb retina
uns grans escapularis
un capellà corrent
amb una creu a la mà
i un sabre
vull dir
tota una sèrie de coses
una mica així
de vinyeta
de TV
la seva obra magla
és sens dubte
la cúpula de l'església
de Sant Sabell
i Sant Carles Borromeu
aquesta església
dels mercedaris
que parlàvem
és una obra
de gran dificultat
amb imatges
en trompeil
enganya l'ull
o enganyalla
en català
on sembla
que alguns àngels
sortin fora de la pintura
i algun altre
traient la cama
sembla que estigui
a punt de fer-ho
és considerat
com una de les millors
obres d'art
de la pintura mural
al fresc
que es poden veure
a la nostra ciutat
i per les seves dimensions
que són 387 metres quadrats
i per la seva qualitat pictòrica
i compositiva
representa
la glorificació
de la Mare de Déu
coronada
per la Santíssima Trinitat
i al voltant
d'aquest grup central
s'articula
tota la composició
Sant Josep
amb la vara florida
acompanyat
per apòstols
i a l'altre cantor
hi ha figures bíbliques
com Moisés
Elias
etc.
és una
és bastant espectacular
el retaule
el retaule
és la pintura
que hi ha al voltant
del cambrí
de la Mare de Déu
també està fet
amb aquest sistema
de trompeil
i dona la sensació
que hi ha unes columnes
i tal
que no
que no
que no
que no són
el tres dimensions
d'aquella época
això mateix
el tres D
exacte
hi va haver dubtes
sobre l'autoria
de les pintures
que no són
la cúpula
però figures destacades
com l'arquitecte
César Martinell
conegut pels seus
selles modernistes
que abans
ha parlat amb en Joan
i el doctor
catedràtic
historiador d'art
Santiago Alcolea
ho afirmen
sense cap mena
de dubte
que li donen
l'autoria
amb en Floris
i dues coses
per acabar
el preu convingut
per fer aquesta
magna obra
fou de dos mil
pesos forts
el peso fuerte
o duro
era una mullera
grossa de plata
espanyola
del segle XVIII
i el nom oficial
era Real de Ocho
per fer-nos la idea
del preu
d'aquesta obra
un fuster guanyava
l'any
uns 347 pesos forts
això vol dir
que l'obra
costava
l'equivalent
a 6 anys
de sou
d'un fuster
Flaugier
mai no va cobrar
ni un duro
mai més ben dit
perquè el peso fuerte
i el duro
des aquí ve el duro
no va cobrar
mai un duro
per aquesta obra
s'havia d'obtenir
els diners
mitjançant donatius
i si no reunia el total
la diferència
la pagaria
Francesc Serrallac
mariscal de camp
del cos d'enginyer
que li va fer l'encàrrec
de part dels pares pauls
no se sap per què
els pares pauls
no van fer cap
cap recapta
per això
aquest bon senyor
va dir
que si els pares pauls
no paguen
perquè tinc a pagar jo
i el pobre
Flaugier
no va veure
un duro
com hem dit avall
va escriure al rei
però no hi confiava gaire
perquè els pauls
tenien molta força
va escriure
a l'ambaixador francès
però no li va servir
de res
se sap que el seu fill
va seguir intentant
cobrar-ho
i aquí es perd la pista
no sabem si va arribar
a cobrar-ho
Barcelona li va dedicar
un passatge
l'any 22
que comença
el carrer
Sant Antoni Maria Claret
passant l'Hospital de Sant Pau
a l'actual districte
d'Horta Guinardó
entre l'Hermen
es deia
passatge Viladumat
no pel pintor
Viladumat
i pel carrer
sinó perquè
referit a un masqui
va bé
amb aquella zona
i suposo
que per evitar
Viladumats
encara que siguin diferents
doncs allà
volem posar flors
i aquí s'acaba la cosa
per ahir
bueno pues ja heu vist això
un altre candidat
al Premi Politzat
aviam
jo voldria fer un petit matís
ja que estem aquí amb el Josep
el carrer Tallès
a més era
l'entrada
de la Vanguardia
per la part del darrere
la Vanguardia estava
a Palai
i jo recordo
com entraven
perquè allà
em sembla que teníeu rotatives
i hi havia
i jo recordo
bales enormes
de paper
que entraven
precisament
pel carrer Tallès
ja t'ho he dit
sí
aquesta és una cosa
i l'altra
que el Josep
a darrere
el carrer Tallès
tenies
tenies una entrada
precisament
perquè dius tu
que donava
els tallers
a la Vanguardia
i al costat
hi havia un edifici
que en principi
estava
mig
això
que es va convertir
en la redacció
dels suplements
de la Vanguardia
que vaig portar jo
i el diari Eco
ja ja ja
mira
el diari Eco
que era un diari
gratuït no?
no
no
no
ah això mateix
recordava
l'única neurona
ja ja
no
jo el que anava a dir-te ara
és que ara quan sortim
em faran anar a veure
aquesta iglésia
és una iglésia
és diferent
això d'americana
això d'americana
la Vivi
bueno
és que aquesta iglésia
vull dir
tota aquella zona
jo he viscut molt a prop d'allà
i el
el meu besavi
va ser metge militar
a l'hospital militar
que vaig parlant
en l'últim programa
deixem per la setmana vinent
el que deia jo
del comentari
només dir una sola cosa
sempre han tingut bé
que les oques
que ho he dit abans
això vol dir
en totes partes
que he fet noves
està bé
molt bé
significa que sempre
hi ha hagut gent dolenta
i que sempre
tot
passen coses
Pep
per acabar
el carretall
és molt ràpid
a part que hi vivien
els avis
del Ferran
t'has deixat una cosa
hi havia una de les libreries
de ben més important
ah si la Cervantes
ha sigut la més important
que hi ha hagut a persona
i després
ara per fer una mica
de broma
al costat dels discos
que estigui jo
la meva mare
i la meva tia
tenien una tendeta
de roba de nens
que es deia Ermi
que va durar
anys i anys
i anys
i anys
jo em passava
totes les nits
abans de res allà
i els meus cosins
perquè esclar
venien tant
amb aquella tenda
que no podíem de casa
ja veus
el carrer Tallès
família
i no hi som
no som conscients
però passem per allà
i al final
no hem parlat
de l'alcocteraria
per una via romana
la llengua
la llengua
és un arma
de doble ús
és un òrgan muscular
situat a la cavitat
de la boca
dels vertebrats
i que serveix
per desenvolupar
el sentit del gust
i del glutí
així
com per modular sons
la llengua
és un sistema
de comunicació verbal
propi
d'una comunitat humana
característic
d'una època
o d'un grup social
i que compta
amb vocabulari
i gramàtica pròpia
i generalment
amb escriptura
la llengua
és el fonament
de la filosofia
i de les ciències
l'òrgan de la veritat
i la raó
amb la llengua
s'instrueix
es persuadeix
i es dialoga
amb la llengua
es canta
amb la llengua
es resa
i amb la llengua
es declara
l'amor i la pau
la llengua
és la mare
de tots els plets
i les discussions
l'origen
de les separacions
i les guerres
amb la llengua
es menteix
amb la llengua
es calumni
amb la llengua
s'insulta
amb la llengua
es trenquen
les amistats
és l'orga
de la blasfèmia
i la empietat
no hi ha res pitjor
que la llengua
l'home
ten indefens
per naturalesa
no té ullals
no té urpes
no escup foc
perquè té
el do del llenguatge
i una llengua
tan suau
com la mel
i tan esmolada
com un punyal
la llengua
és un arma
de doble tall
doncs
no per l'òrgan
sinó
pel sistema
de comunicació
i per assolir
la implantació
la realitat
supera la ficció
benvolguts
i ben trobats
ullens
ens retrobem
en el proper
programa
no falteu
una abraçada
a tots
anem
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!