Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Un cap i cua, de cap i cua, és un nombre que no varia si se n'inverteix en les xifres.
Es refereix a qualsevol número que es llegeix igual d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra.
També es pot anomenar pelíndrom els nombres amb un dígit, el 0, el 1, el 2, el 3 fins al 9.
El seu origen és del segle XIX a Barcelona i probablement a partir d'una jugada de dòmino
en la que es guanya la partida col·locant l'última fitxa en qualsevol dels dos extrems.
L'atractiu del nombre cap i cua fa que se li suposi que porta bona sort
i és buscat pels col·leccionistes de bitllets de tota classe.
Fins i tot, fins i tot el gos d'en Tintín té un nom que és cap i cua, el 1.001.
Doncs avui realitzem el programa cap i cua número 101 dels benvinguts, benvolguts i bentrobats
i celebrem sis dies més tard l'aniversari cap i cua del protagonista del nostre programa.
Ja el vam tenir com a convidat en el programa número 11
i repetiré més o menys la presentació que li vaig fer aquell 3 de maig del 2019.
Ell ha canviat molt poc. Sembla que tingui un pacte amb el destí per no envellir.
Sí que han canviat les situacions, circumstàncies i detalls que anirem parlant amb ell.
Presentar un convidat no és un tema senzill.
Si som amics, encara ho és menys.
Des del 1959 i fins avui, és a dir, durant 65 anys,
ha estat activament vinculat i formant part de la història d'una entitat que té 125 anys d'antiguetat.
El coneixeu com jugador, com entrenador, articulista, comentador
i també representant el club on el demanen.
Sap de futbol i del Barça més que ningú.
Català de Pedra Picada, culer de Socarrel.
Carlos, Reixac i Sardà, benvingut. Com estàs?
Molt bé, gràcies per la nostra convidat.
Per haver-ho convidat una altra vegada.
Doncs moltíssimes gràcies. Un plaer.
Les gràcies són nostres. No comencem aquí a discutir, eh?
No, no, no. Perfecte.
Carlos, mira, no m'estendré recordant les dades i fites aconseguides.
Per això està a internet i està a Google, no?
Tot el que tu has arribat a aconseguir.
Simplement recordar que vas debutar amb el primer equip a l'any 65, amb 18 anys d'edat.
Jugues 665 partits i vas fer 211 gols en les 17 temporades que vas estar en actiu.
Segur, la teva memòria prodigiosa segur que recorda tot.
Tot i que no vas ser mai el típic jugador amb una gran facilitat per fer gols,
vas aconseguir el guardó de màxim golejador de la Lliga en la temporada 70-71.
amb 17 gols.
Actualment, actualment, aquests 17 gols és una xifra de riure per qualsevol pitxitxa de qualsevol Lliga Europea.
Carlos, quina explicació en trobes d'això?
Home, te l'expliquen ràpidament.
Primera, que hi havia 30 partits.
O sigui que ara ja són 8 partits més.
No, no, més.
El Barça calcula que entre Copa d'Europa, Lliga, Copa, Supercopa, sí.
A prop dels 60, eh, el Barça.
No, no, però tu m'has pensat, jo?
Sí, sí, de la Lliga a la Lliga.
17 gols?
Sí, sí.
17 gols?
Érem de la Lliga.
Si tu ara jo fas això, calculs així, la història dels pitxitxis,
aquí hi ha pitxitxis amb 14 gols, eh?
Vol dir, un dia un gol, un dia no, un dia sí, un dia no, un dia sí.
I era, diguéssim, així no, vull dir, és una història.
I ara es fan molt més gols que abans.
Vull dir, el futbol és molt més net, hi ha menys faltes, es piten més penals.
Vull dir, abans era més complicat, vull dir, i el futbol era molt més brusc ara, no?
Però vull dir, aquests 17 gols era, ja et dic, una mica més d'un per partit.
Cada dos partits, un gol.
Saps què vull dir?
Però, bueno, ara hi ha hagut aquí, va vindre el Rao Mario que va trencar la perspectiva
perquè va fer, em sembla, 30 gols en una temporada.
I ara, finalment, els 20 s'arriben, però clar, 20, 22, però són 38 partits de Lliga.
Sí, senyor.
Carlos, de totes les modificacions, novetats, millores, aportacions tecnològiques,
com per exemple la regla del fora de joc, que no és infracció, està en línia, a l'altra època era infracció.
Àrbitres de gol, que no funcionen, que va haver-hi una època, la televisió, el bar, la textura immaterial de les pilotes i les botes,
el terreny de joc, que avui sembla en Catífans, quines o quines han sigut per tu realment les que han tingut i tenen una influència determinada en el joc en comparació a la teva època?
Bàsicament, bàsicament, als terrenys de joc. Tu abans, per exemple, anaves, què et diré jo?
A Burgos, que jo recordo com l'explicava, anava a Burgos, al nord, a Salamanca, a Vigo, a Compostel.
A Virbau, sense anar més juny.
A Virbau, era Sant Sebastián, era terrible. I després anaves al surt, i anaves a Còrdoba, i llavors jo era més dur que una pedra, saps?
Per tant, jo me'n recordo que cada setmana, en aquell moment, teníem uns sabaters, no?
Diguéssim, no, no hi havia tant, com això, no, tantes botes, n'hi havia una, un parell o dos, i llavors, per exemple, hi havia un sabater...
Els sotilleros, que en dèieu.
Els sotilleros, que treien els tags, em posaven més curts, més llargs, que era una feinada, perquè t'ho imagina't, hi ha tots els tags del camp del Còrdoba,
que allò era més dur que una pedra, doncs, cada dia no jugaves els sets de tags, anaves al camp de la Real Societat
i hi posaves uns tags que feien un centímetro i mig, saps què veritat?
I tot això ha canviat moltíssim. I les botes.
I tu em deies, i les pilotes?
I les pilotes.
Les pilotes semblen un globo, avui.
No, no.
Abans, tocaves amb el cap, remataves de cap una pilota d'aquelles que es cosia, i depèn de com l'agafes jo et feia on treu.
Sí, però bàsicament, saps què passa? Quan les botes són de cuiro, en aquest moment, el cuiro, quan anava corrent la pilota,
només de la rosada, la vespa, el que sigui, allò anava impregnant-se, anava xupant, xupant, xupant,
i passava una pilota que passava allò, passava una tonelada després, i després la feina que tenia per fer-la anar.
Fixa't tu que, si tu analitzes ara, quan treuen els portes de terra, o quan s'avoltiu, arriben a tres quarts de camp.
I abans, la feinada que hi havia per arribar a més camp.
Per arribar a més camp.
I era el que tu m'explicaves. I els corners?
I els corners igual.
Pocs jugadors s'atrevien a tirar un corner, perquè no arribaven al punt de penalti.
No, no, no, quan agafava pes la pilota era terrible. I quan la pilota, amb el cap, amb el cap,
passaven tant, que clar, escolta, si caia així, se tocava una mica per la part de darrere,
totes les peces es bellugaven, saps?
Carlos, el bar, què? Positiu, negatiu?
El bar jo era molt, molt positiu amb el tema del bar,
perquè jo vaig veure aquell partit famós de França que es va ficar al Mundial
amb aquell gol d'Alterri Enrique, la va posar amb la mà i tot això.
I escolta, conec...
I el Maradona, eh?
I el Maradona.
Llavors, no pot ser que una cosa tan important, que juguen tants calés
i hi ha tants interessos creats per una jugada d'aquest tipus,
que és a dintre o guanyes un partit, no?
Llavors jo crec que era partidari del bar.
El que passa és que encara avui veig que no està ben definit.
perquè, diguéssim, les complicacions encara que segueixen sent les mateixes.
Per exemple, hi ha un penal.
La regla diu una cosa ben senzilla.
Sempre diu una cosa ben senzilla.
Diuen, per exemple, una regla de les setze que hi havia.
Si la toques amb la mà és falta.
I si és dintel·lar és penal.
No hi ha cap problema.
O sigui, una cosa més clara que això no existeix.
Però, clar, si aquesta regla que és tan concisa i tan directa...
Després dius, però...
Dius, quan dius, però...
Cuida, tothom...
Diu, què passa aquí?
Oh, que ha sigut...
Que ha sigut la intenció realitat.
La intenció.
Que si la pilota n'ha anat al braç.
Que si el braç ha anat a la pilota.
Que si ets a què.
Que si ve d'un company.
Si ve no sé quantos.
Si la mà la tens enganxada al cos.
Si la mà, al caure, t'apulles a la materna i llavors et toca la mà.
Llavors, clar, llavors una regla es transforma en deu.
I llavors el problema és el mateix.
Cada vegada hi ha el mateix problema.
I després, què passa?
Un i els criteris.
Si el bar diu, en el que està revitant...
Escolta, tu, l'avisen.
Mira't aquesta jugada que és dubtosa.
Vine a veure-la amb la pantalla i digiteix.
Bé, doncs aquest jove a veure.
Veu la pantalla.
I ell diu penal o no penal.
O gol o no gol.
Perfecte.
Però, si hi ha un, que a vegades veus ara avui en dia, que ja no hi va a veure la pantalla,
vol dir que l'hi vol de dintre.
Llavors, qui és el que revitant?
El que està fora o el que està dintre?
Per tant, hi ha una sèrie de coses que encara es tenen que acabar de solventar millor
perquè les discussions són les mateixes pràcticament amb bar que sense bar.
Carlos, a dintre hi ha tres d'àrbits, eh?
Que miren, tres, eh?
Sí, però...
A la sala que hi ha famosa del bar hi ha tres individus.
Sí, però hi ha una... Aviam, fem-ho...
Tu ho expliques al revés.
Tu dius, qui ho veu millor que ningú, el de la tele?
Perquè ho pot veure sis vegades.
Doncs que el tio, amb tot el respecte, que el tio que està pel camp corrent
sigui un ninot, que li diguin, tu, pita penalti.
I aquell, pip, penalti.
Per què?
Perquè m'han dit el de la tele.
Corner, per què?
Perquè m'han dit el de la tele.
Falta, per què?
O expulsió, perquè m'han dit el de la tele.
Però no, ara no saps si el vitre.
El del bar o el vitre el de fora?
Perquè hi ha vegades que el de fora vol veure...
Fa així, amb la mà, m'ho quen dir.
assenyalar el quadre, el rectàngol aquell,
per veure, aviam, si és o no és mans, o no és allò,
o si és ocell o no és ocell.
Per tant, aquí és el primer problema que hi ha.
O arbitra l'àrbitre, o arbitra el bar.
I això encara no està definit.
Aviam, a la teva època, tres jutges, per entendre, no?
Un àrbitre i dos juniors.
Avui hi ha set, eh?
Sí.
Els tres del bar, els tres del camp,
i el del costat, que l'única cosa que fa
és barallar-se amb els entrenadors.
És tremendo, és tremendo.
És el xavi.
Sí, és que, a més a més, ara, a més a més,
tot són modes.
Abans, l'entrenador sortia al camp,
i estava assegut, allà a la pangleta,
i no s'aixegava un moment per dir una cosa,
i anava a seure.
Però és que ara, allò, sembla que sigui prohibit...
Que s'aixeguin.
Que s'aixeguin.
Saps què passa?
Que diuen...
Tot és una mica de parafernalia, eh?
L'entrenador que no s'aixeca i corre per la banda
no viu el partit.
Ja hi som.
No, no, vull dir, sí, home.
Hi ha gent que fa més fer...
Això és com els jugadors.
Ara, un fa un gol,
se genolla,
es troba la samarreta,
li fot tres petons,
i l'endemà torna amb l'equip contrari
i el trepitja la samarreta.
Saps què?
Vull dir, hi ha molta cosa,
molta fantasia,
molta...
Vull dir, enganya molt la gent.
Saps què?
Un se'n va a fer un gol,
ja saben on està.
Jo quan jugava a futbol no sabia mai si hi havia
un monitor a la dreta o a l'esquerra o al mig
se'n van cap allà,
saluden,
no sé quantos fan el cor,
un...
Totes aquestes coses
que un fa un gol,
agafa la piota i la fot a la panxa
perquè la seva dona està amastat,
l'altre fot el cor,
l'altre fot un ball,
totes aquestes coses a mi,
sóc antic, sóc vell,
no m'agraden.
Això és...
El futbol és una altra cosa,
vaig a un punt de vista, eh?
Però,
tot això és que ara...
Ara que dius això,
ara,
Carlos,
farem un repàs,
hem parlat dels entrenadors,
no?
Me'n vaig,
jo tinc més o menys un guió pensat,
i parlant amb tu i mirant-te els ulls,
se me'n va d'una cosa a l'altra,
hem parlat dels entrenadors,
doncs mira,
farem un repàs dels entrenadors
que has conegut i conviscut
des que vas debutar com a jugador professional.
Té-la, eh?
Explica'ns coses,
a mi m'has explicat anèdotes,
però sí que m'agradaria els que puguis explicar
amb els ullents,
que segur que els agradarà.
Aviam,
comencem.
Tu debutes amb el Vicenç Sassot,
no?
Sí.
L'any 64,
no?
64-65,
la temporada.
Qui era en Sassot?
El Sassot era un home de la casa,
un home, diguéssim,
que a vegades havia estat en el futbol base,
en el futbol base,
com podria ser el Condal,
o el Barcelona Atlètic,
tot el que sigui,
i en el seu moment,
doncs,
falsa la primera equip,
i diguéssim,
doncs està una...
Pràcticament no va estar amb el temps,
no?
I va ser una mica interí,
però bueno...
Tenen 36 partits,
eh?
Per això et dic.
Vull dir,
poc...
I llavors què passa?
Ell,
doncs,
sortim,
jo crec que sortim nosaltres,
joves,
perquè era un home que coneixia la casa
i coneixia els tios que venien darrere,
no?
I com sempre,
perquè la gent se'm diu,
home, ara ha debutat un tio de 18 anys,
o ha debutat un de no sé quantos,
quan això es produeix,
és perquè l'equip,
el gran,
el primer,
va malament.
I quan els resultats són negatius,
la gent ha de fer alguna cosa,
i llavors automàticament
és el moment precís,
perquè surtia la joventut,
aviam què passa,
i com a mi,
fer una mica de foc nou,
i aviam què passa,
i crear una mica d'il·lusió.
I això sempre és igual.
I en aquella època,
doncs vam sortir amb Martí Filosia,
vaig sortir amb Pujolet,
vaig sortir jo,
i algun altre més, no?
I això és com a conseqüència d'això,
que el Barça va malament,
i de rebot surts.
I de rebot això,
generalment,
no ho té a fer un home
que hagi estat a la casa
perquè coneix els jugadors,
més o menys,
que tenen possibilitats d'arribar.
Però és aquí.
Com a anècdota,
amb 125 anys d'història del Barça,
18 entrenadors catalans.
El sassot era Dragó,
no l'he contat, eh?
Sí, però parlava català.
Ja, ja, ja.
Però era Dragó,
com era un tal Josep Noguès,
que també...
Sí, també.
Bé, en qualsevol cas,
debutes,
explica'ns alguna anècdota del sassot.
Bé,
jo el primer anècdota que tinc
és que,
clar, jo,
els entrenadors
es veies molt una mica
allò sofisticats,
els del Barça,
etcètera.
Però, clar,
aquest era més proper,
s'escripia,
i jo venia de jugar
d'Alemanya,
amb la sessió espanyola,
un capat del món,
no, d'Europa.
El juvenil.
El juvenil.
I, bueno,
vinc aquí
i quan arribo,
que era el divendres,
em diu,
ve ràpidament al club
que volen parlar amb tu.
Vaig ràpidament,
això arribava al migdia,
cap allà,
i em ve el sassot
i em diu,
Lotaranu,
em veus capaç
de jugar el dimensió
amb un equip del Barça?
I jo dic,
escolta,
que fot conya o què?
Clar,
perquè jo
amb ell tenia
una certa confiança,
no?
No, no, no.
I el que no parla
de bo en català.
Sí.
I jo dic,
no, no,
digue'm la veritat.
Dic, home,
jo encantat.
Diu,
mira,
vés-te'n cap a casa teva,
en les dutxes,
no sé quant,
no sé què,
i vine aquí,
que sortíem,
clar,
a Sant Ander,
en aquella època
havien,
on no existien tren,
tot el vespre
de molt tren,
fins l'endemà.
I, bueno,
la primera d'això
va ser aquesta,
no,
que, eh,
i clar,
jo amb alguns dels jugadors,
els parlava de vostè,
saps?
Llavors,
clar,
jo veia el coc,
si veia l'olivella,
i veia tota aquesta gent,
i per mi eren ídols,
no, d'allò,
i el tio m'ha començat a dir,
escolta,
tu qui parles de tu
com tothom?
I llavors jo buscava la manera
de no dir ni de tu
ni de vostè,
saps?
És a dir,
parlaves de vos.
Sí.
Saps què?
Jo em he complicat,
ha canviat molt tot,
tot ha canviat molt.
Paral·lelament tenies de president
l'Enric Ieldet.
L'Enric Ieldet, sí.
Personatge.
Qui era l'Enric Ieldet?
Home,
l'Enric Ieldet era també
un d'aquests,
barcelonistes,
també una mica,
una mica tifòssi,
diguéssim d'aquests,
no la,
un senyor,
amb nivell,
no sé què,
però vull dir...
Tastilero,
de referència...
Però, a més a més,
barcelonistes d'aquests
que es transformava,
saps què ho he dit?
I era una època
que ja en aquell moment
ja sempre,
hi havia rius
amb el Barça,
perquè en aquell moment
que si allà el Enric Ieldet,
que si hi havia el Barret,
que si hi havia no sé quantos,
hi havia aquelles discussions
que al llarg de la vida
sempre han existit a Can Barça,
vull dir,
pel que sigui,
no?
Ja en parlarem,
ja en parlarem,
perquè hi ha molt,
molt a explicar,
però jo recordo
amb en Enric Ieldet
que va ofitjar
amb un,
amb un negre brasileño
i el va tenir de xòfer.
Sí,
bueno,
la gent aquí
diu,
què fa aquí?
Era un jugador molt bo.
Sí,
sí,
és un jugador.
Es deia Silva.
Sí,
ho va,
que es deia Silva,
sí,
que no va jugar mai.
Era bon jugador,
però veus,
també xocava
perquè va arribar aquí
i era un tio,
que me'n recordo
quan feien,
aquí,
i sortís al camp
i em deia
vinga,
10 voltes al camp
i em pensava,
si 10 voltes al camp,
però sí que he vingut a jugar futbol
i no,
10 voltes.
I aquests,
clar,
aquests brasileños encara més.
I el tio,
quan li feien 10 voltes al camp,
es treia les sabates
i corria d'escals,
corria,
perquè deia que
li fotia mal als peus,
saps què veu-te?
I llavors,
bueno,
el tio anava fent,
anava fent,
anava fent
i no podia entendre
el que aquí
es correu tant,
saps què veu-te?
I va entrar que,
en aquell moment,
la vida la va fer-te a Barça alguna vegada,
feia una cosa abans d'altra,
primer deia
si és que tindrà el permís
per poder,
aquest jugador pugui jugar.
Doncs va ser al revés,
es previa a firmar
i després no va haver-hi permís.
I llavors,
però el tio no,
només fotíem
que partits amistosos
perquè ell anés jugant.
I així,
d'alguna manera,
ens anàvem entrenant tots,
però vull dir,
que davant en aquella època
hi va haver una època llarga
que cada dijous,
cada dijous
jugàvem un partit amistós,
com podia ser
un dia contra el Figueres,
l'altre dia anà al seu Girona,
l'altre dia anà a Salamanca,
l'altre dia anà a...
I ell jugava
perquè era la figura en aquell moment,
ell el podia al Mendoza,
però esclar,
no podien jugar,
no podia jugar aquest
perquè no estava inscrit.
No estava inscrit.
El segon,
el Roque Olsen,
personatge,
també.
El Roque Olsen ja
era,
saps com,
bueno,
i ara deien,
el Tigre,
te n'acordes?
Mister...
Mister Tigre.
Mister Tigre,
vull dir,
ara tots
estaven batejats,
saps?
I el Mister Tigre
era un tio
argentí
i d'aquests que...
88 partits,
eh?
No estan amb el Barça.
Sí,
però vull dir,
un tio,
a més a més,
del Morrofort.
Però en aquella època,
per exemple,
el que em crida molt l'atenció
és que
aquests,
per exemple,
estaven entrant al Barça
i no tenien
ni preparador físic,
ni segons,
ni tercers,
ni...
ells sols.
i jo me'n recordo
que el Barça,
en aquella època,
tu, per exemple,
tenies el Pesudo,
el Sadurní,
el, per exemple,
el Foncho,
l'Olivella,
el Benítez,
el Lucien Moller,
el Coxis,
la veïa i totes aquestes,
i gent necessita,
però super,
super figures
que allò són difícil
d'arrossegar després
quan tu has sigut
d'entrenador
que dius,
hòstia,
però si aquí això,
necessito,
no una persona,
sinó tres aquí per anar
i veies que ells sols
ho tallaven endavant,
tenien que tindre
un temperament especial
i després sempre cridar,
saps,
una mica tipus mili,
allò de dir,
oh tio,
fot això,
el foto al carrer,
saps,
i esclar,
xucava molt,
saps per què,
clar,
era l'única manera
de poder portar
a terme
la nau aquella,
el vestidor,
que era complicat,
no?,
i en aquella època
tots els entrenadors
hi havia,
el Mr. Tigre,
Mr. Marble,
Mr. Concella,
ja, ja, ja, ja,
és que vull dir,
tots aquests tenien
aquests noms
per demostrar
que eren durs,
saps què heu dit,
i era per això,
perquè ells sols
tenien que fer-ho tot.
Sí,
l'Olsen era
del Morrofort,
era del Morrofort,
era del Morrofort,
i ara,
amb un personatge
el substitués,
el Salvador Artigas.
Aquest sí que et faré
explicar alguna anèndota
que m'expliques a mi,
que m'hi tronxo.
Qui és el Salvador Artigas?
El Salvador Artigas,
molt bona persona,
molt bona persona,
i a més a més
és un tio
molt assequible,
allò que,
si tenies un dubte,
li podies anar a preguntar,
escolta,
jo no entenc això,
què vol que vagi?
Però el futbol
era molt més,
com dic jo,
molt més primitiu que ara.
Abans era,
escolta,
ja que estigui al camp,
hi ha que patir,
hi ha que lluitar,
aquella frase feta,
en castellà,
hi ha que morir en el campo,
que jo quan deien això dic,
no,
jo no jugo avui.
Saps què?
Perquè això no em fotia res.
Saps què?
Aquest tipus d'allò.
Llavors,
ell,
era un tio doncs molt pacífic,
molt d'allò,
li agradava dialogar amb tothom,
i, bueno,
ja va començar,
volia fer una mica de tàctica,
saps què,
i a vegades,
doncs clar,
et deia,
tu jugues,
saps que jugar contra aquest?
Bueno,
tranquil.
Explica,
explica,
aquesta és la del sisó,
a Vicu.
Sí,
bueno,
un dia,
no,
contra l'Espanyol,
o contra l'Espanyol.
El Martí Filogia,
que era un tio molt trempat,
un dia,
doncs,
jugàvem contra els pericols,
i els pericols siguen bon equip,
i, bueno,
a mi em diu,
escolta,
aquest et marcarà tu,
tu si jugues una mica bé,
aquest el pots,
el pots eliminar,
no sé què,
i arriba amb el Martí Filogia,
i diu,
vostè avui jugarà contra el...
Al Glaria.
Al Glaria,
que he jugat l'any demà,
i què vol que li digui jo,
aquest tio,
ràpid,
em sembla que és més ràpid que vostè,
de dalt?
Vostè va bé de cap,
però aquell,
escolti,
potser millor.
Li vam començar a dir tot,
tot,
tot,
i quan ja ha acabat
de dir totes les coses cada dia,
el Ciso li diu,
escolta,
míster,
tal com ho està explicant,
no la tocaré,
diu,
perquè collons m'hi posa.
Mira,
encara estem rient tots allà dintre,
saps?
Era molt motivador.
Però a tothom,
a tothom,
més o menys,
li donava esperances
de jugar bé,
però al Martí li ha fet una definició
del tio que el marcava,
que escolta,
pràcticament això.
Vull tot sent la seva gràcia,
saps?
Amb el Sabador,
Artigues em deies
que es fotia a córrer
per collissarola,
i es fotia a córrer
com a lladres,
no?
Ell va ser l'època,
va agafar la,
la, com s'ha dit,
el sistema,
hi ha hagut modes al futbol,
hi ha hagut l'època
de la velocitat,
el doctor,
no sé què,
la resistència,
ell passava sempre
a partir de la resistència,
que tu puguis agullar,
jugar a 90 minuts,
corrent tots els 90 minuts.
Clar,
per fotre això,
doncs,
eren voltes i voltes i voltes i voltes,
però, vull dir,
anar aquestes tantes voltes,
a mi particularment,
em anava malament,
perquè un que necessita un talanter,
és una mica de xispa,
no?
Parar,
arrencar,
parar,
arrencar,
necessites esratejar,
sortir,
en canvi,
quan agafes aquest trote,
que diem nosaltres,
trote borriquero,
pum, pum, pum, pum, pum,
te'n pots anar a cacet de fels,
però sempre
amb una mateixa marxa,
saps què he dit,
eh?
I llavors és avorrit.
Però, bueno,
era una persona que,
i ell corria més que nosaltres.
Ja,
físicament era un privilegiat.
Sí, sí,
ell volia corregir,
escoltem-me que el seguia.
El substitueix
el teu entrenador preferit,
si és que no m'has enganyat,
del que tu dius
que vas aprendre molt.
Un anglès,
emblemàtic,
com tu,
es deia,
Victor,
Vic Buckingham.
Home,
l'artigua és 87 partits.
No,
el va substituir el seguer,
però...
Bueno,
va ser...
L'artigua va ser el seguer,
i després el teu preferit,
el Vic Buckingham.
Llavors el seguís va quedar...
amb el Vic Buckingham.
Això mateix.
Perquè no parlàvem ni una paraula en anglès,
i en espanyol.
Espera, espera,
friquen històries del Buckingham,
del seguer,
i del Minguella,
que estava pel mig,
no?
Sí, sí.
Bueno,
era això.
N'esplicaré una molt bona.
Un dia,
al cap del Sabadell,
estàvem jugant un partit...
Del Buckingham o del seguer?
No, no,
del Buckingham i del seguer.
I del seguer.
Perquè van sortir plegats.
I estàvem jugant el partit,
pam, pam, pam,
a cap de la greu alta, eh?
Comença el partit,
pum,
gol del Pujol,
saps?
Al cap d'una estona,
pum,
jo faig un gol,
2-0,
0-2 a la Fornostra,
i arriba a la mig de part.
I arriba a la mig de part.
I quan arriba a la mig de part,
l'anglès,
fixa't tu com era abans del futbol,
diu,
jo he de marxar cap a Inglaterra.
A la mig de part, eh?
Diu,
per tant,
es quedeu aquí amb el seguer
i jo me'n vaig a agafar l'avió
volant cap allà.
Bueno,
el tio agafa,
fot el camp,
i li diuen al seguer.
Diu,
ara, una cosa, eh?
Per favor,
jo vull veure l'equip
que vostè es miri,
perquè parlava malament,
de dir que
only attack
attack,
attack.
El bata no m'interessa.
Saps què?
Vale, vale, vale.
Vos comencen així.
Bueno,
estava
a la segona part,
comencen,
pam,
un a un,
pam.
No,
un a dos.
Ai,
un a dos,
pam,
empat a dos,
i al final,
tres a dos a favor de...
Del Sabadell.
Del Sabadell.
I clar,
torna,
i l'anglès pregunta,
escondim,
però què collons ha passat?
La primera part estàvem guanyant dos a zero
i a la segona hem vingut tres a dos.
Com ha sigut això?
diu,
no ho sé,
diu,
perquè jo només se mirava atac,
atac,
atac.
Només mirar una mornada.
Era un tio,
un caixón,
era molt simpàtic,
era molt simpàtic.
a mi em va ser explicat més d'una vegada
que ell us va aportar una altra manera de veure el futbol,
un altre concepte de com teniu que jugar a futbol.
i a més,
el Barça sempre ha sigut un equip,
i sobretot en aquella època,
pessimista.
Anem davant,
però perderem,
o no sé quantos,
com o no sé quantos,
i escolta,
aquell pessimista,
no sé què.
i ell,
durant la Lliga,
jo me'n recordo que aquella Lliga,
ell va ser un any només,
un any,
i en aquell any
vam quedar empatats a punts
amb el Gatini de Madrid,
a la Lliga,
no sé si em sembla,
i amb la València,
i al final,
per gol a Baràs,
va quedar campionat a València.
I després vam jugar a la Copa,
i vam guanyar la Copa.
O sigui,
nosaltres,
d'un pèl,
a guanyar el doplet,
a només guanyar la Copa.
I jo me'n recordo,
que per exemple,
quan hi havia un partit,
allò típic,
a la mitja part,
no sé què,
no sé quantos,
vam discutir,
n'esta,
però el dia és que hi ha passat,
perquè no sé què,
però no sé quantos.
O el dilluns,
parlant d'un partit que s'havia perdut.
I sempre deia,
això no interessa.
Això ja és història.
Diu,
història és reciente,
però ja no m'interessa.
Em preocupa
el diumenge que ve.
Quan vam perdre la Lliga,
l'últim segon...
Perquè ho vam empatar
en camp de l'Arà de Madrid,
que qualsevol dels dos que guanyés
era campeu.
Sí, sí,
això ho recordo.
I ho vam empatar un,
i el València,
de Rossites,
va...
I va perdre.
I va perdre,
per això et dic que...
Aquest dia estava escoltant
i vaig fer sòs.
Va perdre,
si no recordo molt,
el València,
el camp de l'Espanyol.
l'Espanyol,
la part de l'Espanyol.
I llavors,
el tio...
I Barçol Guàtic
eren campions
només guanyants.
I llavors el tio,
quan estàvem allà,
deia el tio,
escolta,
doncs,
tot discutia l'endemà,
escolta,
com pot ser,
no sé què,
no sé quantos,
hi ha uns lios,
i el tio agafa per allà,
xxt,
silenci.
Oiga,
escoltem el cara parlant
de que havíem perdut el dia abans
contra el d'allò,
i diu,
esto ja no m'interessa,
és història,
història,
reciente,
però història,
això m'ho,
ara m'interessa la copa,
i ara anirem a guanyar la copa,
i el dia de la copa,
que primer perdem 2-0,
després empatem a 2,
després anem a la pròrroga,
i la mitja part,
el típic,
quan de passa,
no sé què,
diu,
quan perdíem 2-0,
i després la pròrroga,
que també ens foten el 3-2,
el tio,
amb els canvis,
deia,
xxt,
estem jugant de sensació,
jugeu igual,
no,
no pugueu fer res més,
i pensava,
si anem a 2-0,
i anem jugant de pel·lícula,
ja m'aplica,
però era un tio que va aconseguir,
treure aquella pressió,
que tenia el Barça,
i aquella,
saps que,
que la gent jugués una mica més suelta,
contracturat,
nerviós,
no pot jugar bé a futbol,
a futbol ni a res,
vull dir,
tens que jugar una mica suelta,
una mica de sobrat,
no,
i aquell tio va treure una mica,
va saber que treure una mica la pressió,
als jugadors,
i que,
bueno,
allò que després nosaltres hem dit,
sortiu i disfruteu,
és el que vol dir,
doncs una mica,
allò,
és el que va succeir,
en aquella època,
amb el concepte del futbol,
que veia aquest el pitman.
el substitueix,
un míster,
mármol,
el Rinos Mischels,
que Rinos Mischels,
que hi ha la primera època,
169 partits,
veníem del Buckingham,
que havia estat 66,
Mischels,
169,
quin record tens,
de la primera època del Mischels?
El Mischels era un tio,
que era,
totalment,
quadriculat,
saps,
de tipus alemany,
holandès,
però alemany,
tot calculat,
no en fallava res,
cada dia,
amb el mateix moviment,
tu aquí,
tu allà,
tu allà,
el futbol,
tot eren repeticions,
saps,
allò,
no sortia bé,
vinga,
una altra vegada,
una altra vegada,
si tiraves 10 cornes,
el tiraves 20 l'endemà,
volia dir,
un tio,
un perfeccionista,
en aquest aspecte,
no?
I llavors,
què passa?
Venia una mica de l'escola,
de l'Àgex,
del Curif,
que havien sigut guanyat 3 anys,
la Copa d'Europa,
i...
Amb el futbol total,
amb el futbol total,
i vam arribar aquí,
i encara teníem bon equip,
i vam d'això,
què passa?
El primer any van tindre molts problemes,
perquè ells pensava que aquí,
doncs,
era l'Àgex,
i aquí,
i el futbol espanyol,
el futbol aquí espanyol,
hi havia moltes,
no podien entendre les trompades que fotien aquí,
perquè el futbol era molt grus,
que aquí a Espanya,
els equips,
hi havia molt equip sud-americà,
hi havia molta gent del Morrofort,
i llavors,
hi havia unes trompades,
i escolaris,
molts escolaris aquí,
també,
d'estar a la Norte.
Però va ser el primer tio
que va començar
a analitzar molt el contrari,
per exemple,
el tipus tio que et deia,
jo jugava contra un lateral,
i em deia,
mira,
aquest lateral és bastant ràpid,
però,
o és lent,
i a aquest tio li costa molt girar,
i a més a més,
aquest tio,
50 vegades,
45 surt per aquí,
vull dir,
que el tio analitzava tots els jugadors,
no?
És el primer tio que va començar
a implantar una mica la tàctica,
no això que,
que la gent no s'hi veu que era la tàctica,
abans ja et dic jo,
parlar així,
en plan a brata,
era pit i collons,
i vinga,
cap a la tàctica,
una mica la frase del futbol d'abans,
no?
I va començar d'això,
i vam començar a agafar
el sistema,
i vam venir el Curi,
va venir el Sotil,
després va venir el Neskins,
i bueno,
molts que érem,
i aquests tres d'això,
doncs,
el equip va fer una revifalla,
llavors va ser un any molt bo,
vam guanyar la Lliga,
l'any vam guanyar la copa,
després,
però vull dir,
esclar,
el que va passar,
és que,
no,
el Neskins podia haver vingut una miqueta abans,
m'entens?
Ja va arribar aquí un moment,
amb el 71,
el Neskins ve el 71,
el 71,
però,
la primera època va estar fins al 75,
perquè després va tornar,
el 78,
després va venir,
després del 76,
el 78,
però la primera època,
ell va estar del 71 al 75,
sí,
i després va dir,
i llavors vam voler fitxar,
amb el,
després d'aquest,
que va dir,
sí,
ja en prenem,
perquè aquest,
el deixo per part,
a l'alemany,
molt amic teu,
al Weissweiler,
però va estar amb el Mitchell,
sí,
farem una pausa,
perquè,
amb el Weissweiler,
tens anèndotes,
que,
algunes se's poden explicar,
no,
no vull dir,
però és que,
era aquell,
si jo tenc que el lleu una mica alemany,
l'altre era alemany,
alemany,
saps què veus?
Vull dir,
era,
allò quadriculat,
dues vegades,
saps què veus?
no vull dir,
un minuit,
el llà és el 16 de fe Kitau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Lluís Gómez, mestre espanyol de banjo.
La interpreta com una peça de banjo en solitari, la nostra sintonia, el What a Wonderful World,
i val la pena que mireu, si podeu, el vídeo per YouTube, perquè es grava passejant i interpretant la nostra sintonia pel Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona
i tocant la peça mentre els amants de l'art gaudeixen de les exposicions.
Doncs aquesta sigui la interpretació avui de la nostra sintonia.
I parlant de sintonies, la teva sintonia... De moment aparquem al mitjà la teva sintonia amb l'alemand de debò, amb Wessweiler.
Brutal, eh?
Sí, bueno, és que ja va ser una mica... El fitxatge de la lleu va ser una mica forçat, no?
Perquè tothom va, esclar, qui és aquest tio, no sé què, si el Borúcio, no sé quantos que l'havien fet, no sé quant...
I una mica una capsa tancada, també no parlaven ni una paraula en castellà, complicat,
i a més aquests que van estar aquí, van marxar, i parlaven menys que el dia que m'han arribat, saps què, Vita?
Vull dir una cosa terrible.
I bueno, me'n recordo que comença el d'allò, també sempre cridant, sempre el volumen, sempre allò que em molesta tant, saps?
Allò que et cridin...
I amb alemany.
I amb alemany, saps? I això.
I jo me'n recordo un dia, un dia, també jugant, també una anèdota...
A València. Explica, per exemple, jo ara recordo una de les moltes anèdotes, no sé què no m'he dit,
però m'han dit, perquè a València és tronxant la que tu corries i li vas passar la pilota al Flaco.
No, no, però això va ser a Pau de Salònica. Era de Copa d'Europa, no sé, i bueno, anem a Copa d'Europa i anem allà a Salònica.
L'equipet de la Pau de Salònica era un equipet fluixet, fluixet. I jo, doncs, estàvem jugant, pim, pam, pam, pam, d'un plegat faltava segons per acabar la primera part.
Estàvem 0-0. I em tira una pilota a mi llarga per allà, jo vaig cap a l'estrem, arribo allà a l'estrem, miro, no hi havia ningú per rematar el punt de penalti,
recatejo cap aquí, recatejo cap allà, saps? Vaig perdent temps allà davant, saps?
I d'un plegat veig que el Corif, a 20 metres o més enrere, que ara no passaria res, però en aquella època, Charlie, Charlie, Charlie,
jo que no hi havia ningú més, bum, li fot un pass enrere, en el Corif, fa així, va, final de la meva part.
I quan arribo cap al vestidor, se'm fot un pam de la cara meva, fora, i out, out, out, fora, que plegava.
I jo dic, què li passa amb aquest? Perquè jo sóc un tio tranquil, no vull dir això.
I com que no se'n tenia res, li dic al doctor vestit, que parlava aleman, perfecte,
perquè estava accedent amb una senyora alemana, li dic, escolta, no sé què diu aquest,
diu, què diu? Diu que ja pots fotre el camp, que ja pots vestir-te, que a la segona part no jugues,
perquè aquí el que mana és ell. I jo dic, i qui li dic que no mana ell?
I jo dic jo, no sé què, però total, que vaig pensar que aquest tio, ja ho arreglaré amb això.
Me'n vaig, em foto, i em foto a dutxar-me, me'n vaig dutxant, i ve el Corif,
diu, què ha fet tu aquí? Digo jo, m'han dit xau, tu, m'han dit jo que no sé què,
que no sé quantos, i que plegués. Mira, se'n va el Corif, a l'entrenador,
a la Vesvelleu, i entre ell, parlava en holandella, i li deia,
i per què m'havia fotut fora, i jo li explicava per què.
Aquí, quan jo, un tio pot ser davant de la porteria,
he d'acabar la jugada, i te la pas de tu,
bueno, i el Corif, doncs no, me'l passava a mi, perquè jo serà perdida,
bueno, discutint, no, amb el alemán.
Bueno, total, que acabava partit 0-0,
i tornem.
anem a d'això, i em diu,
ah, i vostè el domingo no va jugar,
perquè està lesionado.
Dic, no, no, perdoni, eh?
Jo el dimarts no jugaré, perquè vostè no m'hi posarà.
Anem a Sevilla.
Però que sàpiga, que si em demanen perquè no jugo,
de dir solucions tècniques del míster,
i el que vol que sigui, però no jugo per això.
El tio s'enfada, se'n van tots, jo no em quedo a Barcelona,
van allà, perden, perden, vull dir que no,
i no és que digui, perquè jo no jugava, que van perdre,
però van perdre, no sé si van perdre un a 0,
i es va automàticament a la premsa d'aquí,
hòstia, què li passa?
No té res, com és, que no jugo, com el que...
I va començar ja el debat del merder, saps què?
I llavors, clar, el tio, com que aquí s'escla la premsa,
apreta i apreta, i apreta,
el tio ja tampoc no sabia què dir.
I llavors diu, bueno, el mièrcoles vostè va jugar,
i dic, bueno, ja, ja, vostè avui ja jugaré.
I sortim.
I al mig d'hora jo havia fet tres gols.
I llavors,
em crida,
i diu,
veus-te que cuando hace,
bueno, sempre traduint, eh,
veus-te cuando hace lo que yo le digo,
la cosa funciona.
I dic...
I jo li vaig dir, sí,
però aquest és una cosa d'amics, saps què?
Ja, ja, ja, ja.
Però vull dir que era un tio que tampoc l'agafaves baix.
Però allò va anar malament,
perquè el Curif es va enfrontar amb ell,
un dia el va canviar amb ell,
un dia, no sé quin partit és,
t'explico la història,
em diu a mi,
avui jugarem amb punta,
Heredia i Curif,
i el Reixac jugarà on juga el Curif,
una mica més enrere,
per passar la pilota,
perquè té un xut de mitja distància,
no sé què,
no sé quantos.
Total,
començant el partit,
i al cap de,
què diré jo,
10 o 15 minuts,
el Curif no tocava la bola,
perquè estava ballant punta,
i em diu,
Charlie, canviem-nos.
Dic, oi, escutxa,
espera-te un poco más,
espera-te un poco más,
perquè l'entrador,
el conegu aquest,
s'empanyarà com una moto.
Ah, no, a veure,
no sé què.
I ell,
pot de tu en punta,
jo em fot un punta,
i ells fot el meu puesto,
en el seu baixa.
Escorta,
al cap de,
5 minuts,
el Lletrero,
jo el Curif a fora.
Clar, hòstia,
quan va arribar,
i no volia sortir,
no volia marxar,
el Curif,
saps?
Però, i l'alba,
tindrà que marxar.
I quan va arribar aquí a Barcelona,
van allà,
el club i va dir,
o aquest o jo,
i al cap de,
de 5 dies,
la Triest estava fora.
Vull dir que,
era un entrenador,
complicat,
saps que era un complicat.
O sigui, difícil,
difícil de...
I va durar molt poc.
Va durar molt poc.
I el va substituir
l'Aureano Ruiz
durant 10 partits.
Sí.
L'Aureano Ruiz,
un personatge, no?
Veus?
I l'Aureano Ruiz
era també molt teòric.
Per això.
Era un entrenador,
però vull dir,
i veus,
aquell em feia jugar
com volia que jugués,
com volia que jugués l'alemà.
el Ruiz i l'Aureano Ruiz
en punta
i jo una mica
a mitja punta.
I és clar,
vaig jugar
el temps que va estar.
A mi em anava perfecta
aquella posició,
perquè clar,
sempre tenia dos passes
davant jo per l'Aureano Ruiz
i jo podia arribar
i podia fotre una castanya
i en aquells partits
vaig fer,
a Madrid,
ja vaig fer un parell de gols,
vaig anar a la Copa d'Europa
contra el Liverpool
i també vaig fer el gol,
vull dir,
i vaig fer 4 o 5 gols
puntuals,
perquè clar,
per mi era molt més avantatge,
era molt més còmode
jugar allà una mica
no tan arraconat
en un cantó,
sempre la porteria
la tenia davant,
la veies allò de front
i bueno,
però,
bueno,
va durar,
va ser un interí
perquè després va acabar
la temporada pràcticament
i ja està.
I va tornar
al Mr. Marble.
I va tornar
a acabar al Mr. Marble.
Dos temporades
i mitja més.
I llavors vam anar,
o sigui,
encara que no vam guanyar
la Copa i això,
però jo crec que va ser
una època
diferent de la Mitchell.
la Mitchell ha vint
amb una altra mentalitat,
ja no era tant,
ja no cridava tant
i ja era més,
més,
més,
més normal,
m'entens,
que veient,
no?
I bueno,
jo crec que va,
vam tindre,
diguéssim,
una segona època
del Mitchell,
que si hagués sigut així
la primera,
encara que haguéssim anat
molt millor,
perquè la primera
era sempre bronques,
saps que veient,
sempre,
sempre cridant,
sempre,
ara renyaven una,
renyaven una altra,
renyaven una altra,
saps que veient,
i al final la gent
juga espantada,
i en canvi,
quan duen una mica de bola,
escolta,
si tu tens un entrenador
que diu,
escolta,
vostè maqueta,
escolta,
va,
fàgil,
i jugues malament,
no,
escolta,
les camis,
tranquil·lo,
continua,
calant,
vull dir,
a vegades,
hi ha que sapigar una mica
la mentalitat
de cada jugador,
hi ha jugadors
que els hi pots cridar
més que a uns altres,
saps que veient,
hi ha gent que li afecta
més una bronca
que a un altre,
i això jo crec que el Michels
ho va prendre una mica
a la segona ocasió.
Ara que dius això,
tu et caracteritzaves
per ser un jugador
cerebral
i elegant,
et basaves més
en tenir
una gran missió
de joc
buscant el company
més ben situat
que en la lluita
i el cor.
Sí, sí.
Aquesta manera
d'entendre el joc
et feia ser un jugador
torero,
però moltes vegades
o sorties a Colliver
per la porta
a l'estadi
o bé
les bronques
ja escridassades
s'escoctaven a tot arreu
entre el Brassos
i el Llobregat,
eh?
Com ho entenien?
Com t'entenien
a tu els entrenadors?
Per això t'he fet
un petit impàs
i tu m'explicaves
aquest m'entenia,
a mi m'anava bé
com jugava,
aquest altre
em clavava a la banda,
ben trobats
suïents,
el primer CR7
de la història
no ha sigut
el Cristiano Ronaldo,
eh?
Ha sigut
el Carles Aixec
amb el 2,
el número 7.
És veritat o no?
Sí,
clar,
has sigut tu.
Bueno,
com t'entenien
els entrenadors?
Hem parlat
la meitat
dels que he tingut,
dels que has tingut,
després els acabarem.
La teva sensació
és que tu dius
els crits,
mira que tu ets
una passada
tranquil,
la freda,
però clar,
que t'ha bronquim
cada dos per tres,
és com el 6,
no?
Sí,
però és que passa
que el problema primer,
jo sempre he dit
en moltes ocasions,
que el lloc
més difícil
de jugar a futbol,
el plàstic més difícil
és jugar d'estrem,
perquè clar,
estàs en un racó,
allà,
cap a un cantó
s'ha acabat el camp,
cap allà,
vull dir,
ha estat tothom
que t'espera,
vull dir,
no tens espai,
tu,
quan estàs al,
diguéssim,
al mig del camp,
vas endavant,
a darrere,
a la dreta,
a l'esquerra,
pots anar a moltes cantons,
la portiga la tens,
la veus 7 metres,
quan jo la veia,
la portiga la veia a 3 metres,
així,
tenia que fer un efecte
perquè entres per allà
l'esquadra,
no entrava,
llavors,
era complicat,
llavors jo,
per exemple,
hi ha entenedors
que deien,
escolta,
tu intenta,
com que el teu
és poder xutar,
i tens per xutar,
per fotre gol,
tens que anar cap al mig,
hem de buscar un tio
que quan tu no vagis
per la banda,
allà hi vagi un tio,
i llavors vam posar
el rifer
que jugava lateral,
i feia com d'estrem,
i jo llavors
entrava cap al mig,
i no sé què és quant,
clar,
a vegades no solament,
és tu,
és tu i les seves circumstàncies,
aquí tens el costat,
no?,
llavors,
clar,
el jugador,
diguéssim,
el jugador,
que l'entrenador que et diu,
no, no,
escolta,
no es vulgui d'aquí,
enganxat a la cal,
i això,
escolta,
estàs allà enganxat a la cal,
et ve,
estàs un quart
que no toques la bola,
i un minut ve,
aixecas el peu,
i et veu a passar per la cama,
hòstia,
saps que ho té perquè estàs,
això és el que feies tu amb l'Stoikov,
eh?,
el que fèieu,
tu i el Flacó ho fèieu amb l'Stoikov,
el clavàveu allà a la...
sí,
però t'ho fèiem una altra cosa,
si t'hi fixes,
era,
de l'antestat d'aquella època,
jugava...
el Julio Salinas?
eh?,
no, no,
el Julio Salinas,
o el Romario,
o l'Aldrup,
o que sigui,
i llavors el fèiem,
l'Aldrup desapareixia,
i llavors l'Stoikov
trencava amb diagonal
per fer-li el passi,
de cap allà al punt de penalti,
perquè arribes a fer-li el gol,
però clar,
si ja n'hi ha un,
amb dues defenses,
ja no pots anar-hi,
perquè xoques contra aquella gent,
no?
Vull dir,
llavors,
la manera de jugar,
també et facilita molt
les seves característiques,
no?
Jo, per exemple,
perquè era 22,
sabia regatejar,
però si no,
ja estàs allà,
si no,
sense regatejar,
no pots jugar,
i hi ha un tio que pot ser molt ràpid,
però com que el camp s'acaba,
ah,
si tu agafes,
aviam,
l'Stoikov va començar aquí jugant
de l'antestcentro,
i quan jugava amb el seu equip,
sempre tenia darrere seu
50 metres
per poder fotre un sprint,
quan jugava amb el Barça,
va arribar aquí,
ell sempre estava allà a l'àrea,
clar,
pilota llarga,
ja votava i s'acabava la pilota,
ja no hi havia espai,
llavors,
clar,
l'Stoikov li va costar
acoplar-se al futbol,
del lloc,
no era el Romario que...
T'estic mirant,
i m'enric,
del que m'explica,
és que
quan el flaco diu
a l'Stoikov
no pot jugar a l'antestcentro,
diu,
Explica-ho, explica-ho,
que té molta ganàcia.
No, perquè llavors,
el tio li explicava,
i l'altre...
I al final deia,
tu,
habla con Esteve,
si te lo convences,
i vaig parlar amb ell
dues o quantes vegades,
per explicar-li el concepte,
va dir,
si tu el teu és córrer
i la voluntat,
hem de buscar l'espai
per poder-ho córrer,
saps què ho ha dit?
Llavors,
clar,
no pots anar recte,
perquè t'estic al moment
que una pilota llarga és 6,
bota i va a la mà del porter,
o bota
i s'acaba el camp.
Llavors,
és que buscava una mica
així,
diagonal,
saps?
Llavors,
esperar la correguda d'aquell
que entri.
Però tot això
és una sèrie de moviments
que en un sol
no n'hi ha prou.
L'altre té que ajudar.
Si vols anar aquí,
aquest no té que ser-hi,
saps què?
primer que marxi aquest
i després et fots a córrer
cap allà.
No,
explica-te,
explica-te,
que el flaco et diu
explica-li
que no s'ha de regatear,
explica-li.
No,
i llavors parlem a un jugador,
a un cas concret,
que dius,
mira,
tu,
el Stoikov,
el Stoikov que sigui,
eh,
el jugador que sigui,
tu dius,
un tio,
escolta,
és que tu
ets fantàstic,
ets rapidíssim,
el tio està content,
perquè tu,
a més a més,
ets agressiu
i escolta,
el tio està content,
és que tu de cap,
escolta,
ets un fenomeno,
el tio està content,
i tu,
a més a més,
xutes i el trencas,
la vida,
està content,
diu,
ara bé,
tu no saps recatejar,
hòstia,
saps que ho té?
Perquè tu no ets de 20 i 2,
que jo no soc de 20 i 2,
no,
collons,
no ets de 20 i 2,
ho has entès?
I llavors,
a un jugador li pots dir 10 coses,
tot a favor,
però una li dius que no ho fa bé allò
i s'emprenyen,
llavors,
llavors,
clar,
tens que convèncer-ho.
Sí,
però el flaco et va enviar a tu,
eh?
Sí,
bueno,
perquè no,
perquè moltes vegades,
tu,
veiem si l'expliques a este,
perquè és tossut,
saps que veu-te?
Aquest és el problema,
no?
Vull dir que,
a vegades això d'entrenador
és més saber,
entendre el jugador
i fer-li entendre una cosa
que totes les fletxes
que algun la poses cap aquí,
l'acaba allà
i després quan s'hi usa el camp
tots es belluguen,
m'entens?
Això és una miqueta
el complicat de psicòleg.
Jo sempre dic que l'entrenador,
quasi és més important
dominar el galliner
que tot l'altre.
El nostre comú amic,
el Fuster,
quantes vegades deia,
la majoria d'entrenadors s'obren.
Moltes vegades funciona millor
l'equip sense entrenador,
que no fan nosa
que tenir un entrenador
que no tingui aquest pèl d'empatia.
El Fuster,
me'n recordo,
quan vi el mitjant la primera vegada
que aquell any que hi era,
li va dir
que hi era gran,
no, Fuster,
això,
li va dir,
i era tècnicament molt bo
i anava bé de cap
i això em diu,
ho diu l'agafa i diu,
vostè podria jugar
molt bé de libre,
saps que en aquella época
que hi jugava
a l'estrata de l'estrata?
I el tio diu,
jo de libre no vull jugar,
jo he jugat
tota la vida de 10
i si no m'ho posava de 10
no jugo.
M'entens?
Cuita, no?
Era,
clar,
que hi ha jugadors
que diuen,
no,
escolt,
jo jugo d'això,
ara fot un invent
de jugar de defensa.
Esclar,
aquell hi havia jugat
tota la vida interior esquerra.
M'entens?
Un tio que tenia allò
i que tenia arribada
i que fotia gols.
I ara dius,
vostè el fotre de lliure.
M'entens?
Em va dir que no volia jugar.
Quantes podies?
Sí.
No, no,
per jugar d'aquí,
per baixar de jugar,
que jugui un altre.
Vull dir,
cada jugador
et surba una cosa
que l'entrenador
a vegades no l'espera.
És,
és,
quantes vegades
també t'ho expliques
que un entrenador,
tu,
amb el Romario,
què li vols ensenyar
de futbol al Romario?
Què li ensenyaves tu?
No, el Romario...
Que tenies que fer-li,
doncs, motivar-lo,
no?,
quan és tu entrenador.
Avui dia,
ho acabes de dir ben clar,
els bons entrenadors
d'equips
supers
són molt més psicòlegs
perquè tenen jugadors
que els hi vols ensenyar.
Corregiràs
quatre coses
tàticament,
però
has de ser
torero
per entendre...
No, sí, home,
i tu, per exemple,
acabes del Romario.
I el tio és fulg la primera part
i no juga,
no juga bé,
no està afinat,
no sé què,
i tu,
quan arriba la mitja part
vés cap allà
i dius,
escolta,
el Romario,
hòstia,
si esto
no ho regles tu,
això no,
podem jugar
altres dies aquí,
és que fotem un gol aquí,
eh?
Clar,
això,
dius,
hòstia,
aquest tio es refia
que jo,
hòstia,
la segona part
surten com una bala.
M'entens?
En el Romario li pots fotre,
en el Soico li pots fotre una bronca
perquè es motiva tan bé,
aviam si m'entens,
però el Romario no,
el Romario,
si li fos una bronca tida,
bueno,
si no quieres no juego,
buscate otro,
ho entens?
Vull dir,
cada jugador
és com és,
i això el que l'entrenador
té que entendre,
per això dic que moltes vegades,
per exemple,
un lloc que un dels grans èxits
que té,
per exemple,
el Capello,
ai el Capello,
l'Angelotti,
l'Angelotti,
és aquest,
que domina la gent,
els centros més o menys,
sí,
ja mateix.
Aviam,
ens havíem quedat
en la segona època
del Mitzels,
després ve un entrenador
característic francès,
el Lucien Müller,
que també un altre personatge,
només guanyava els partits de casa,
a fora no en guanyava ni un,
el Lucien Müller,
entrenador conegut pel pijama,
saps per què?
Perquè no és serveix per anar per casa,
o sigui,
què?
què us va portar?
Bueno,
en aquella època,
el Barça,
nosaltres a casa,
jo,
amb els 10 anys,
o 12,
perquè si jo aquí a casa,
seguit,
seguit,
cada dimensió,
nosaltres a casa,
hem fotut sempre espectacle,
vull dir,
3-0,
4-0,
6-0,
9-0,
no sé què,
i sempre molt curió.
Ara bé,
nosaltres anàvem amb jo a Salamanca
i perdíem 1-0,
o a Burgos 1-0,
i de penal,
i anàves a Còrdoba
i perdíem 1-0,
i era d'aquests partits
que deies,
tot ple d'aigua,
o fang,
o el que sigui,
no?
Llavors,
què passa?
Amb el Lucien Muller,
era molt bon tio,
i tenia un altre problema,
que havia jugat,
per exemple,
amb mi,
o jo havia jugat amb ell,
i quan ets un company
que has estat 10 anys
jugant amb ell,
o 8 o 7,
o el que sigui,
després plegues,
eh,
i et trobes
que tu vens d'entrenador
i tots aquells que estan allà del camp
havien jugat amb tu,
és difícil dominar-ho,
saps què veritat?
És difícil dominar-ho.
Fixa't tu un exemple,
hi ha molts entrenadors,
el Luis Aragonès,
l'Artigas,
el Mitchell,
l'altre,
l'altre,
que parlaven,
sempre parlaven de vostè,
oiga,
vostè,
vostè,
suba,
vostè,
baix,
no sé què,
i fotien el vostè
per marcar una mica
una distància,
saps què veritat?
però clar,
si tu has jugat amb un tio
i t'anàs de farra amb aquell,
i ara sopar,
i ara berenar,
i els dijous,
i després dius,
a partir d'ara parlem de vostè,
que és complicat,
és complicat,
m'entens?
Vull dir,
posar aquesta barrera,
i això és un hàndicap important
pel gols,
per allò.
Ho estàs dient?
Qui el substitueix?
Un company i amic teu,
el Quim Enric.
Això mateix?
Quim Enric,
la supercopa,
i la recopa aquella,
Basilea,
brutal,
aquell gol teu,
el penalti,
no en parlem,
perquè de les moltes coses
que he après de tu,
jo dic públicament,
que sempre em dius,
Ferran,
bien está lo que bien acaba,
si aquell penalti
que vaig fallar,
perdem,
i jo encara estic allà.
Ara,
ningú se'n recorda
aquell penalti,
perquè van guanyar
la recopa.
Això m'ho has dit,
és unitat,
a la vida.
Al final,
això dels fets i resultats,
que per mi
és molt important,
fets,
vull dir,
les coses s'han de fer bé,
però al final és el resultat,
eh?
No,
i al final...
Les intencions soles
no serveixen per res,
no,
i després,
la gent me'n recorda,
oh,
vas fer el gol,
i després ja està,
però vull dir,
però que et parlo,
que quan,
jo me'n recordo
quan vaig fallar el penal,
vaig dir,
que ja fotia,
no sé,
em deia,
no,
això fa set anys,
jo vull,
no sé,
que no fallaves un penalti.
I em diu,
i jo,
me'n recordo que dic,
hòstia,
doncs ara,
tinc que fer un gol,
sento que l'única,
la meva obsessió,
la compensació,
i vaig estar cinc minuts
que no n'hi era al camp,
estava pensant
què podia fer,
per fotre un gol.
Llavors vull dir,
i en aquest aspecte,
doncs al final,
pum,
té la xeripa,
la persegueixes,
i el fas,
i en canvi,
si vas,
t'espantes,
o d'això,
i dius,
ja no toques ni una bola,
no és que no feies un gol,
és que no enrasques ni una.
Després del Quimet,
el substitueix a l'HH.
Ah,
a l'HH,
sí,
a l'HH,
això mateix.
Després de l'HH ve el Cobala.
La primera època de l'HH,
què?
Quin record tens?
Home,
ve un moment molt complicat,
l'equip està fet un desastre,
i llavors faltaven 10 partits.
Sí,
a l'HH,
13 partits,
eh?
Entre el Quimet i el...
Sí,
i l'Ollislau,
al Cobala,
i el tio agafa
i el primer dia que arriba
fot una pissarra a la de la paret
i posa tots els partits,
per exemple,
Barcelona,
Almària,
no sé,
Barça,
Gijón,
no sé,
tots els partits que hi havia,
no?
I comença a mirar així,
un quart,
mirant-ho,
i quan acaba mirant-ho tot,
diu,
los ganaremos todos.
Cuidado.
A l'espalma,
les palmes,
vam guanyar 0-1,
tenim una falta que vaig dir jo,
que ens en podíem fotre 4,
i escolta,
vam guanyar 0-1,
tot una mica de cara,
no?
I escolta,
doncs vam guanyar tots els partits,
menys l'últim,
que vam empatar,
no sé,
sembla que ja l'empèria,
i,
bueno,
vam classificar-nos ja per Europa,
no sé què,
però vull dir que,
de 10 partits,
vam guanyar els 9 seguits,
i l'últim,
empatar l'últim,
però dic una cosa,
partits que teòricament dius,
o sigui,
avui,
avui hem guanyat,
que ha sigut impossible,
pam,
0-1,
cap a casa,
s'ha escrit.
com la lliga del xavi de l'any passat,
eh?
Sí, sí.
Però al final,
el que dèiem,
fets,
el Barça va jugar malament,
resultat,
va guanyar,
si no sou resultadista,
si no hi ha d'altres,
però no n'hi ha prou,
entre una cosa i l'altra,
s'han de complementar,
el que tu deies,
partits que es podien perdre,
i jugàveu,
entre cometes,
poc futbol,
fèieu poc futbol en el Brasenio Herrera,
els sacristes de Brasenio Herrera
sempre han fet poc futbol,
com els del Mourinho,
però tens els resultats,
i després hi ha una època
que també,
a part que l'equip ja no funcionava gaire bé,
ja comença,
com la recopa,
vull dir,
l'equip ja començava a ser gran,
saps què ho he dit?
Sí, ja teníem una.
Perquè ja hi havia el Costes,
el de la Grut,
l'Artola,
jo,
l'Escensi,
tota aquesta gent que teníem
trenta i pico d'anys,
llavors,
clar,
ja començava,
i és complicat,
no?
Perquè,
llavors què passa?
Buscar,
i no hi ha temps
per buscar un,
un equilibri,
saps què ho he dit?
i, llavors,
clar,
al final,
allò es va salvar,
amb el 79 la recopa,
sí,
sí,
i llavors allà
vam desaparèixer tots pràcticament.
No,
perquè després va venir el 80
a la des del Cobala,
que només va estar a 13 partits.
Sí,
quin record tens?
Amb el Cobala,
massa bona persona.
Cobala va venir aquí,
ens coneixia tots,
jo l'havia tingut a l'Associació Espanyola,
l'Escensi també,
el Costes també,
el de la Grut també,
el Marcial també,
i, bueno,
tots els que hi havien,
havien estat ja,
i ara s'ha de ser allà massa proper,
saps?
i,
i,
per exemple,
dubtava massa,
veies un dia que jugaries tu,
l'altre dia,
doncs,
en últim moment no jugaves,
saps?
Fins que arribava el partit,
deies,
bueno,
jo crec que per jugar a futbol també,
tens que saber
si ets titular,
o no ets titular.
Has de tenir confiança.
I tu és que,
escolta,
jo soc titular,
doncs escolta,
jo em cuido,
m'estic preparant,
somio,
em vaig a dormir,
somio el partit de demà,
i la gent diu,
exagerat,
no,
supies que fots un gol d'aquella manera,
i l'endemà el fots.
Això t'ho dic jo,
per experiència,
fotre un gol així,
si tu vas allà a dir,
bueno,
ara,
doncs bueno,
si jugo, jugo,
si no jugo, no jugo.
No.
Tu ho expliques moltes vegades,
Ferran,
conforme que era la teva època
amb molts menys partits,
tu sempre m'has dit,
tenen que haver titulars
i suplents,
tu sempre m'has dit,
avui dia amb 60 partits,
no pot haver un equip titular
i un suplent,
tenen que,
jo diria que avui
les plantilles
estan,
entre cometes,
més compensades
que a la vostra època,
hi havia una gran diferència.
Però ara t'explico una cosa,
si tu jugues,
i el Ramon,
per dir-ho d'alguna manera.
si tu jugues,
per exemple,
100 partits,
100,
ja te'n poso,
100,
i jugues 100 mitges parts,
doncs són 50 partits d'abans,
vull dir,
no és aquest el problema,
i els camps millor,
i els viatges,
perquè tu dius,
jo vaig a jugar,
per exemple,
a Polònia,
Catovic,
eh,
Polònia,
agafaves,
jugaves el dimecres,
eh,
a les 9 del matí,
al camp del Barça,
entrar una miqueta,
pum, pum, pum, pum, pum,
a les 10,
sortir,
aeroport,
aeroport,
Barcelona Madrid,
a Madrid,
3 hores d'espera,
dinaves allà,
i allà,
un avió,
bum,
a Frankfurt,
Frankfurt,
un parell de voretes allà parat,
allà, allà,
un altre avió,
per passar a l'est,
i agafaves allà,
a les 10 del vespre,
a les 11 del vespre,
del dimecres,
el dijous del matí,
a entrenar,
al camp del Catovic,
a la tarda,
per bellugar una mica,
les cames i això,
o vaves a veure una mica,
la ciutat amb un autobús,
o feies un passeig per aquí,
o per allà,
no sé què,
no sé quantos,
eh,
anaves a dormir,
el dia següent,
jugaves a les 7 de la tarda,
a dormir a Catovic,
l'endemà,
tot el dia,
3 avions,
o 4 avions,
per arribar allà,
pom,
i arribaves aquí,
i llavors què passa,
si anaves a,
venies aquí,
estaves pràcticament,
el dijous,
diguéssim,
pràcticament,
a casa teva,
a la tarda,
i si anaves a,
el diuenya següent,
a la Corunya,
doncs agafa el tren,
ves a,
com es diu,
a la estació de França,
el divendres,
les 6 de la tarda,
o les 7,
tot el vespre d'allò,
t'aixecaves el dissat al dematí,
a Vigo,
o a la Corunya,
llavors què feies,
anaves a entrenar,
dinaves,
siesta,
cine,
i l'endemà,
a missa,
a missa,
el que volia anar a missa,
i a les 5 de la tarda,
partit,
i després del partit corrent,
a la sessió de trens,
tot el vespre amb el tren,
i arribaves el dilluns del matí,
a Madrid,
per exemple,
i llavors agafa un avió,
i vés tancar Barcelona,
vull dir,
com ha canviat,
ha canviat molt,
era,
esclar,
tu passaves,
jo passava molts dies,
de la setmana,
el dijous a casa,
a la tarda,
sí,
sí,
clar,
sí,
sí,
perquè,
escolta,
Carlos,
el teu últim entrenador,
una altra vegada,
l'Elena Herrera,
com va ser,
la segona,
o la tercera etapa que el Barça,
la segona en aquest període tan breu de temps,
bueno,
va estar el 80,
el 81,
van ser 36 partits,
fins que,
tu et vas retirar,
i ja va venir l'aleman a l'Udolàtec,
bueno,
llavors el Barça,
en aquell últim any,
hi havia molta més gent jove,
i jo moltes vegades estava allà,
pràcticament,
l'any que jo vaig jugar menys,
pràcticament,
i vaig ser,
i a vegades feia una mica d'entrenador amb ell,
no sé com,
tu ets d'allà al costat,
coi,
ja sé quin és,
perquè,
i veia bastant malament,
pobrots,
i era molt gran,
eh?
Molt gran,
jo hi havia ser.
Molt gran,
i llavors jo,
per exemple,
però bueno,
era un tio que,
era simpàtic,
i a més a més,
sense,
treure pressió,
perquè no,
no sé com,
però vull dir,
semblava que no,
que la cosa anava amb ell,
saps que,
o sigui,
la pressió aquest tio la tenia superada,
i superada,
i no sé què,
i llavors,
clar,
doncs anava tothom més,
més suat,
tu no?
Vam tindre la sort de guanyar la copa,
la copa del rei,
i vam tindre,
també es fa falta de sort,
amb els equips que jugues,
pim, pam, pum, pum,
i al final fas la final amb el...
Que el Gijón al Esportín tenia un gran equip,
perquè tenia que ja estrem a Esquerra,
el Ferrero,
i el Quini,
però el Quini juguant vosaltres,
el Quini el s'hi va fotre,
el Quini el s'hi va fotre un parell de gols,
o un.
Per això et dic,
que llavors vull dir que ja el Gijón era un bon equip,
però ja no era el Gijón d'això,
llavors vull dir,
a vegades a la vida hi ha caminar també,
per exemple,
ara,
un exemple,
avui,
ara el sorteig,
no sé qui va ser,
però imagina't,
que el Barça és d'un equip a s'equip,
el fluixet,
el Ceuta,
eh?
Què passa?
El Barça pot quedar campion,
pràcticament,
sense jugar amb cap equip important.
Quan nosaltres jugàvem,
això t'explico aquestes coses,
la gent no ho entén,
quan nosaltres jugàvem la Copa,
tots aquests partits amistosos,
que juguen així,
es jugaven entre ells,
i quan en quedaven 16,
d'aquests,
es posaven els 16 equips de primera divisió aquí,
un o l'altre,
i feien sorteig,
i un de cada un,
de segona,
tercera,
i jugava contra el primer aquí.
I llavors,
clar,
generalment,
la primera volta,
doncs,
a dos partits aquí,
allà,
què passava?
El que guanyava,
millor hi havia un que donava sorpresa,
però tu per guanyar la Lliga,
guanyar la Copa,
tens que guanyar,
a la millor,
jo els anys que he guanyat la Copa,
hòstia,
l'Espanyol,
el Bilbao,
el Làtic de Madrid i el Madrid,
no et tens que guanyar?
O València,
o Saragossa dels Magníficos,
clar,
eren quatre o cinc partits,
i la Copa jugava
després d'acabar la Lliga.
Sí, senyor.
I tenia una encara impressionant,
la Copa.
Ara la Copa
és descafeinada.
Jo que soc un tio
del món del futbol,
no sé,
ara,
per exemple,
dius,
qui hi ha?
Hòstia,
dic,
qui hi ha,
per exemple,
per l'Iminatòria,
no ho sé.
Sé que hi queden vuit equips,
però sé que hi ha el Celta,
sé que hi ha el Sevilla,
i ara per què hi ha la recta final?
Però fins a arribar aquí,
i aquell,
a què caries?
Per què no?
Abans era...
No té interès.
Eh?
Clar,
una competició que acaba el 4 d'abril
és que ja no té interès.
Sí.
4 d'abril és el final de Copa d'Esta.
Sí, sí.
I, a més,
tot això,
agraujat per lo que tu dius,
la Copa,
no és que s'hagi desvaloritzat,
és que la Copa,
a més,
juguen els jugadors que no juguen,
començant pel porter,
mai jugo al porter titular,
això d'entrada,
que comença molt bé,
però ho entens?
O sigui,
la Copa s'ha descafeinat,
juguen els que no juguen a la Lliga.
Sí,
però vull dir que tot tant,
és una cosa,
que guanyar la Copa,
abans era representar,
guanyar,
a 4 equips importants de la Lliga Espanyola.
Sí, sí.
Sí, sí, sí.
Eh?
I, en canvi,
ara,
pots trobar-te que arribis,
ara,
al Barça li toca,
mira.
A Mallorca.
A Mallorca,
guanya,
i després,
i encara,
perquè,
mira,
hem fet això d'un partit,
que,
d'alguna manera,
doncs,
a vegades hi ha la sorpresa,
però al final,
ja,
per exemple,
aquest partit,
Madrid a l'any de Madrid,
pot ser una final,
com l'any passat,
o se suena,
amb tots els respectes,
o se suena a Real Madrid,
escolta,
és molt diferent,
una final al Bilbao,
al Madrid,
al Barça,
al Saragossa,
al seu moment,
al València,
al seu moment,
vull dir,
per mi,
la Copa,
que era una competició espectacular
i bonica,
ha perdut en Can.
Ara,
la gent dirà,
altres no estaran d'acord,
doncs,
ho accepto,
però jo,
m'agradava molt,
perquè era acabar
la Lliga,
la setmana següent,
a més ho feien a vegades,
diumenge, dimecres,
diumenge, dimecres,
diumenge, dimecres,
i escoltar,
tothom sabia el que quedava,
la gent,
era diferent,
era diferent,
però bueno.
Carles,
comiat en partit d'homenatge
a l'1 de setembre del 81,
Barça 1,
Argentina 0.
Quin record tens d'aquell dia?
Home, aquell dia...
Jo ha sigut els dies
que jo t'he vist emocionat.
Home, és que jo,
jo sempre dic el mateix,
que jo...
Aquell de la final de Basilea,
que jo recordo,
un camp de futbol,
t'he vist més emocionat
que el 0-5
al camp del Madrid, eh?
Sí,
bueno,
perquè abans
estàs jugant
cada diumenge
i vas d'aquí,
però ja,
tu,
me'n recordo
que
allò,
jo a vegades
quan havia vist,
jugava
i veia que un jugador retirava,
saps?
Un jugador retirava,
pensava,
hòstia,
pobre tio,
pobre tio.
Ara què farà?
No, no,
aquest tio,
perquè jo veia
que la meva vida
era el futbol,
però jo pensava,
i tu,
un dia t'arribarà.
És com
el d'allò,
no?
És com ara,
per exemple,
i ara a vegades penso,
t'ho dic en sèrio,
no siguis macabre,
no,
però ho dius,
ahir no sé quantos,
davant del partit,
un minut de silenci,
però no sé quantos,
suposo que el digui
i la línia també em fotrà
un minut de silenci.
Jo hi seré,
no,
no ho sé,
o serà,
i a mi no me'l farà el meu,
de ser.
No, no,
però parlo,
vull dir que arriba un dia
que et toca,
el que tu,
tot s'acaba en aquest moment,
un començament,
un acabament,
llavors clar,
és,
tu penses,
no,
això no,
no,
si penses una mica,
dius,
això és per una estona,
on em llarga com em llarga,
però és així,
no?
Llavors què passa?
Tot això,
ho tens que processar una mica al cap,
llavors jo quan veig un tio
que a vegades diu
no,
escoltes,
el Messi,
s'ha acabat el Messi,
s'ha acabat,
en el Barça,
la història del Messi,
el que és el Messi,
el vas portar-ho.
No,
no,
però vull dir que és el tio,
el no va més al futbol,
bueno,
doncs aquí pràcticament
ja el veu ningú,
per què?
Perquè està a Estats Units
i ara ja la gent diu,
bueno,
sí,
però una lliga de...
o sigui,
el Cristiano Ronaldo,
ja està,
ja,
ara és l'Empapé
i és el no sé quantos...
Perquè són els que estan aquí.
que deuen tenir quan el Messi
aquest any,
aquest any,
l'han tornat a triar,
millor jugador.
Això sí.
No, no,
no s'ha de despreciar res,
perquè és que hi ha tanta diferència
entre ell encara,
que podria ser l'Empapé
pocs més,
vull dir que...
En fi...
No,
però parlo que cada vegada,
vull dir,
si síssim per jugar,
encara jugarien al Barça i al Madrid.
Sí.
Llavors vol dir que tot,
escolti,
un últim dia,
jo me'n recordo a l'època meva
quan va plegar el Kouala,
això,
Kouala,
tu,
jo que l'he de veure
al camp del Barça,
jo tenia 10 anys,
i 11,
i 12,
i 13,
jo no jugarà més al Kouala,
s'ha escrit,
és una cosa com un buit que queda,
no?
I més quan ets una criatura,
que penses,
hòstia,
però llavors només penses en això,
però després quan tu vas jugant,
i vas jugant,
i vas fotent gran,
i vas...
dius,
llavors arriba un moment,
que arriba el dia 1,
aquest de la...
El 2 de setembre,
el 2 de setembre,
del 81,
i me'n vaig a la dutxa,
i em foto dutxa,
m'estic dutxant,
i llavors dius,
s'ha acabat,
vull dir,
avui podries l'últim dia,
que ja et dutxaràs aquí,
i no t'ho trobaràs mai més,
per què?
Perquè és així la vida,
i llavors això,
es pensa,
i llavors per allà és,
és trist,
és trist,
jo sempre diuen,
el dia més feliz de la vida futbolísticament,
el dia que vaig debutar,
el pitjor dia,
el dia que vaig plegar,
sent un dia,
fantàstic,
aviam si m'han dit,
però trist,
no ens posem tristos,
no és això mateix.
Bona nit
Tlingua
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És propietari d'una casa de discos, la Terra Idais, i d'un pub que és molt famós, el Brown Panther.
Aquest individu fa classes de saxo per YouTube i diu ben clar, tant si ja estàs tocant el saxo i vols millorar,
com si vols ampliar el teu repertori o només estàs pensant a començar a prendre el saxo, no et preocupis de quin tipus de saxo tens o vols aprendre.
jo et donaré lliçons que són bones per a saxo alt, tenor, soprano i baritona, serien els quatre tipus de saxo que hi ha.
Són lliçons gratuïtes de vídeo de saxo per començar a aprendre de seguida.
Així que posa-t'hi. Així que posa-t'hi. Això és el que diu howtoplaysaxofon.org.
Doncs aquest individu ens ha interpretat el saxo, la nostra melodia. Avui hem tingut la nostra melodia al banjo i la nostra melodia al saxo.
I ara tindrem el Joan, que ens explicarà, deixem descansar una mica el Carlos, i el Joan i el Josep ens explicaran històries.
Joan, el teu temps.
Bon dia. Doncs no deixaré de descansar el Carlos, perquè ja que ho tenim aquí vull aprofitar-ho una miqueta.
Per tant, renuncio una mica al meu espai d'història i tot això per fer-li unes preguntes generals, que no tenen tant a veure amb la seva vida.
Així tampoc et trenco el teu argument, perquè tinc dubtes sobre moltes coses d'aquestes.
Estaria molta estona preguntant-te coses, però sé que el temps és unitat.
Veient el reportatge que s'ha fet ara del Núñez, que ha sigut força interessant,
clar, hi ha coses que si no estàs a dins del club i no ho vius, no ho saps.
Aleshores, d'allà em vaig apuntar a tres o quatre coses que no sabia.
Una d'elles és que, en algun cert moment, el Josep Maria Fuster hagués pogut ser president del Barça.
Bueno, sí que podria haver sigut Fuster.
És que surt el reportatge aquest.
No, no, no, ell va presentar i el problema...
El problema, jo crec que al final, al final, jo també una vegada, i t'ho explica, després jo una vegada, vaig anar a la tele,
i t'ho explico perquè, perquè un dia vaig anar a la tele i em diu,
un, escolta, l'Aixac, amb els 6, eh, una mica així, el periódico una mica amb mala,
diu, escolta, amb els quatre tios que es presenten, per què no et presentes tu?
I jo vaig dir, doncs mira, m'ho pensaré, jo m'ho pensaré, m'ho vaig anar cap a casa,
i al cap de 10 dies o 6, el tio em pregunta, diu, escolta, ja tu has pensat allò de president?
Home, no sé què, no sé quant, total, que vam fer això que avui en dia la gent truca,
i no sé quant, i escolta, al cap de no sé quants dies, i tenia una gaudiat de gent,
arrede meu, i em vaig espantar, dic, això sap merda, saps què ho he dit?
I llavors jo me'n recordo que hi havia, es presentava també el, com se diu, el Santo Rossell,
i és quan jo vaig dir, hòstia, això no pot ser, i llavors un dia vaig fer una carta,
vaig fer una carta que li vaig posar amb el de la Vanguardia, com se diu, el...
El Màrius Carol.
El Màrius Carol, i dic, escolta, tu, vinc d'un dia aquí, i dic, escolta,
que tots aquests tios que tinc al darrere meu, que no s'ho prenguin malament,
però que no em veig capacitat per ser president del Barça.
Llavors m'agradaria que jo, els meus, els que venen amb mi,
així d'això, es passeixin amb el Santo Rossell,
i perquè jo això, i llavors ho heig de reclar-ho així.
Vol dir que a vegades les coses comencen una mica amb conya,
et penses que no d'això, i després la cosa es complica, no?
Es complica, deu ser molt operat.
I llavors això, doncs, al Fustel li ho passa una mica això.
I després em sembla que va voler, ho va reconduir,
per això va acabar de dir, hòstia, primer que jo crec
que per ser president del Barça no n'hi ha prou,
amb ser barcelonista i entendre de futbol,
jo sempre crec que per ser president d'una entitat com el Barça,
per començar tens que ser milionari.
És el meu punt de vista, saps?
Vull dir, per moltes coses, no?
Primer, perquè jo els presidents que he conegut,
o que havia conegut, com el Lleudet, el Narcís de Carreres,
després, per exemple, tots eren, com deia jo,
gent que apareixien el dia de l'1 de l'any,
juliol, 1 de juliol, 1 de gener,
i van feien un discurs,
els veies tornar a sortir per Nadal,
deixant les bones festes,
i veies sortir l'últim dia de la temporada,
que es despedia la temporada.
I el president, pràcticament, no el veies més.
Ep! I una cosa que tu em deies,
presidents, Llerc Montal Núñez.
En els 6 de Carreres?
Sí, en els 6 de Carreres abans, sí.
Em deies, quan entraron al vestuari, ens aixecaven.
Sí, home.
I el tractaven de vostè.
No, no.
Des que han vingut presidents,
que se'n van de juerga amb els jugadors,
s'ha acabat això.
No, abans els presidents,
com veiem si m'entens,
perquè m'entenguis,
no els podies tocar.
Hi havia...
Estava Nadal,
i Màxim li podies donar la mà,
però allò d'agafar,
i de compadre d'allò,
aquí les que han anat,
eh, mira, com anem,
com, ho entens?
Vull dir, com els entrenadors, igual, no?
Ha canviat molt, ha canviat molt.
i la gent els hi parla de tu.
Diria que d'aquests presidents,
malauradament,
en queda un.
El Florenti.
Sí, el Florenti.
Tots els altres.
Eh, eh, oh, eh, col·lega.
Així van, així van.
Llavors, aquest és una mica el...
És que em va estranyar veure-ho,
perquè jo no ho sabia.
I el que sí que sabia,
però me n'havia agradat molt,
perquè, esclar,
amb aquest reportatge
em fa molt èmfasi,
no sé si va passar tant.
l'enfrontament Cluif-Núñez
va ser molt fort.
Sí, però el Cluif-Núñez,
la gent,
clar, la gent veu quan,
que si ve, que si no ve,
clar, al final,
el pa cobrava calés
i va vindre a entrenar.
Però,
el primer problema,
la gent diu,
bueno,
jo si no m'arregles
el que d'aquí Genda,
d'aquell famós...
Ja recordo,
clar,
allò ja era una pasta
gansa,
que diuen,
saps què t'ho?
Ja ho parlem d'ara,
eren 300 milions o 400,
no sé,
s'havia fet molt gros,
més el que cobrava ell,
no?
Però jo crec que això
era important
i era un merdé,
però jo crec que
el tema
ve,
és un...
que l'any 38
guanyem la copa
contra les Palmes.
Te'n recordes?
Sí, sí, sí,
la copa del rei.
La copa del rei.
No, no, no, no.
Vam acabar 3 a 1,
ja va fer un gol a 100
i em vaig fer jo dos.
I llavors,
al 78,
el Núñez,
ai,
el...
el Corif,
acaba contracte.
I llavors el Corif
agafa i diu,
bueno, Corif,
tu vas a continuar,
el Barça renovaràs,
no es renovarà,
no sé què és.
I llavors el Corif diu,
bueno,
estoy desojando la Margarita,
i aviam què foto,
mentes del típic,
no?
Normal.
I llavors,
surt allò,
algun periodista
i se'n va veure el Núñez
i li diu,
escolti,
mira què diu el Corif,
que està desojando la Margarita,
a veure si se queda o no se queda.
I llavors el Núñez diu,
no,
no he de desojar nada
perquè el Corif se'n va
i no el vol.
res.
Llavors el Corif,
allò li va assentar,
de fet era,
si has dit,
home,
avui,
no passa res,
però allò va dir,
va passar com el Cristiano Ronaldo,
oi com el Sergio Ramos,
que va dir,
si em doneu tant,
em quedo aquí.
I el forant,
jo no hi havia,
ja tampoc no hi ha.
No, no, no,
i va dir,
sí,
no,
primer hi va dir,
no,
massa escalés,
portat o te quedes?
i ell va dir,
no, no,
per aquests escalés no em quedo.
I se'n va anar a buscar aquí.
I quan va tornar per dir,
bueno,
escolta,
vale,
el que vostè me dijo,
ja me quedo.
Ara ja no,
ja ha passat el tempo.
Doncs és una mica això,
no?
I llavors jo crec que allà
és on va començar
a haver-hi la...
Aquesta certa tensió.
Aquesta tensió.
Perquè fins al moment
quan jugàvem i tot això,
que vam fer,
aquella temporada
va ser la primera copa,
teòricament,
que vam guanyar amb el Núñez
quan va entrar al club,
que vam guanyar la copa,
llavors el qualifico el president
no en tenia cap problema.
Jo crec que ve
després una miqueta
tot el tinglado aquest.
La vam guanyar amb el Míxel
o amb el Míxel?
El Míxel.
Amb el Míxel, no?
L'última...
L'última d'això, sí.
L'última d'això, sí.
Clar,
suposo que el Núñez
com a president
devia ser molt complicat també,
no?
Una persona molt...
Sí,
el Núñez
era el primer president
per dir que jo
l'he vist
com un...
com diguéssim...
que portava el club
com una...
Empresa.
Com una empresa.
O sigui, jo, per exemple,
continuï l'hi vaig explicant
al Curif.
Ese tio,
per exemple,
aquest tio es pot vendre.
Un jugador.
Aquest tio es pot vendre.
Oi, però,
¿cuánto la vendríamos?
No es igual,
la podemos regalar,
ya está amortizado.
Clar,
això de l'amortització,
el Curif no, no, no.
O sigui,
que és aquest tio,
val això,
tinc això,
doncs,
o venc,
si valia 10,
doncs la venc per 5,
però la venc.
No, no,
ja el podem llançar,
vull dir,
s'ha amortitzat,
això tenia que durar 10 anys,
ha funcionat,
si aquest jugador
cobra 1.000 milions
i ell en cobra 1.000 més de sou,
doncs mira,
200 milions de pessetes l'any,
amb 10 anys,
doncs zero.
I ja està acabat.
Llavors això
li va costar
amb el Curif,
entén-ho.
Jo li explicava,
dic,
això funciona així,
ells no miren
el que han pagat,
ells diuen,
han de fer 200 per aquest any.
M'entens,
i el cap de d'això
quedarà tot a zero.
I llavors aquell tio
ja no vol res.
Dic,
conyo,
que no vol res.
Sí que val,
però vull dir,
i va començar
amb el rotllo
aquestes amortitzacions.
Ara,
per exemple,
amb aquest jugador,
per exemple,
que han fixat el Barça,
el Brasilany aquest,
si diu que han pagat 60 milions
i l'han fixat fins al 31.
que ho sapien els oients,
es diu Vítor Roque.
Sí,
Vítor Roque.
O amortitzarà amb 10 anys.
Amb 10 anys
el pots amortitzar perfectament.
Vull dir,
és una altra idea,
vull dir que el concepte,
no n'hi havia prou
de ser el president,
sortir,
no sé què,
sinó la idea
del plantejament
del que és l'equip de futbol.
I, clar,
això,
el primer que va parlar
d'amortitzacions,
que jo me'n recordi,
va ser el...
Sí,
està claríssim.
No hi ha dubte.
I, bueno,
per acabar,
una última pregunta,
que,
si no em vols contestar,
no em contestis,
però no perquè és actual,
i, clar,
en certa forma,
quines sortides té el Barça
per solucionar
la programàtica actual?
Home,
jo vols que et digui una cosa?
És complicat.
Jo crec que el Barça
només serà una sortida
del Barça
en aquests moments.
Per mi, eh?
I tant de bo m'equivoqui
perquè tampoc tinc
la suficiència
d'informació.
Per això te la demano,
però no.
La informació
perquè a més m'han explicat
tantes coses
i palanques
cap aquí,
palanques cap allà,
que al final
no sé quina palanca
és la millor,
ni la millor.
I, clar,
tot això,
i fot una palanca,
però després,
si que vols comprar
aquesta palanca,
pujar de preu,
perquè, clar,
això t'ho venc per 10,
però qui et diu
que tu demà
diràs que la vols,
si paga'm en 20,
llavors ja la cosa
canvia, no?
Però vull dir que
en aquest aspecte
jo crec que
el Barça
tindrà que,
una de dos,
o a més l'únic que sorgeu
que veig,
si és factible
i si tot funciona,
el que passa és que ho veig
molt difícil
perquè hi ha molts equips,
bàsicament els anglesos,
que ni volen entrar
en una lliga europea.
La superlliga.
Una superlliga europea,
llavors, per exemple,
agafant allà,
el que fan amb el bàsquet,
jugar cada dimecres,
Copa d'Europa,
cada dimecres
Copa d'Europa,
ara un dia contra l'Inter,
l'altre contra l'Europa,
l'altre contra el City,
l'altre...
Llavors, potser això
generarà molt més calés
i podrà empagar.
Ara ve,
el ritme que portem,
d'aquí 10 anys,
i espero veure,
veure-ho,
doncs serem igual,
perquè si ara una cosa val 10
i l'any que ve val 20,
doncs d'aquí 10 anys
serem igual.
Perquè la solució,
entre cometes,
Bayer,
o sigui,
tindrà una part,
un 49%,
amb bàsquet impressionistes?
Pot ser.
És que jo la veig més factible
que una part,
particularment,
és la meva opinió també.
No, no,
aquesta és la sortida,
diguéssim,
del Barça
a curt plaç,
vull dir,
jo crec que el Barça
crec que s'aginofant
aquest sistema,
no se'n sortiran.
Vull dir,
i això m'ho han dit ja
gent de banquers
que dominen el tema
i que no creuen
que no se'n sortin
d'aquesta situació.
Ara bé,
jo et dic,
a part d'aquí una vegada
això es pugui estar
solventat
o que la gent digui
bueno,
ho esperem al cop,
el Bayer,
el City,
el no sé quantos,
o bé un xec d'aquests
que té,
ara d'aquests
que té molts calés,
o tindran que també
igual fer això,
perquè si un jugador
avui en dia
pel traspàs
em paguen
200 milions d'euros,
arribarà un moment
que em paguen
250.
I això...
Aquesta inflexió
no s'aguanta.
Això no s'aguanta.
llavors vull dir,
el problema,
sempre diem,
el problema no és
guanyar més,
és gastar menys.
I al final,
perquè al final
els calés
són els que són.
I els calés són
tant de taquilla,
tant de socis,
tant de publicitat,
i tant de televisió,
però una vegada
arribem a les televisions
i no arribem a més.
No arribem a més.
Arribarà un moment
que és el que...
Hi ha un moment
que vas rascant,
vas rascant,
vas rascant
i pots anar,
però arribarà un moment
que no existirà això.
I per tant,
jo crec que sempre ho dic
com a teix,
si tu guanyes mil
i vas a sopar una vegada
al mes a fora,
no passa res.
Tu guanyes dos mil
i vas...
Cada dia?
Cada dia no arribes
i guanyes el doble.
Vull dir,
és una mica això, no?
Això és una anècdota.
Si heu vist el documental,
al principi del documental
surt el noi
el meu jovenet,
que assessora
en una empresa.
Jo no l'he vist,
però m'han dit...
Sí, que està bé.
I fa...
Deu tindre 20 anys,
no té res,
però assessora
en una empresa
de meu bau.
I li pregunta
el meu propietari,
vostè factura molt?
I jo el propietari,
sí,
estic molt content
per facturar-ho molt.
I sap què gasta?
I el propietari
es va quedar...
Ah, no, no.
això no en tinc idea.
És el que t'ha explicat el Carlos.
Això m'ha dit.
No, no, perquè a vegades...
No, no, perquè a vegades...
I a vegades a vegades fa gràcia perquè...
I a vegades hi ha la segona part,
que a vegades com més factures,
més perds.
Sí, com i tant.
I a vegades quan morts...
Per gràcia,
nosaltres venim d'un sector bancari,
que lògicament hem vist moltes empreses
morir d'èxit.
Sí, sí, sí.
Començant
com a empresa d'Ocordoméu.
Mira, però on d'això?
Carlos,
no és mentida.
Núñez se'n va
a l'any 2000.
Deixa el Barça
amb superàvit.
Havíem fet
el nou Estadi, etc.
Un club,
el 2000,
el va ser de Tania
i ara el Sant Anari.
Amb 24 anys,
o 23,
l'han destrossat,
el Barça.
I ho dic ben clar.
Gaspar,
del 2000 al 2003,
a l'Enric Reina,
que va ser el 2003,
testimonial.
Dos comissions gestores,
amb el Tráiter
i el Sala Martín,
testimonial.
La Porta,
2003-2010.
Rossell,
2010-2014.
Una altra vegada,
la comissió gestora,
amb el dill que no pinta res.
Bartomeu,
2014-2020.
Una altra vegada,
la gestora amb el Tusquets
i la Porta,
el 2021 fins avui.
Amb 20 anys,
han destrossat el Barça.
El patrimoni,
sí.
L'han destrossat.
A mi,
les Copes d'Europa,
dius,
el Núñez,
20 anys i només una Gó 21
i una Copa d'Europa.
El La Porta...
Escolta,
es poden fotre la Copa d'Europa
perquè han destrossat el club.
Com tu dius,
el futur,
jo diria que és l'única jugada
empresarial
que li ha sortit malament
al Florentino.
Perquè fins i tot,
l'Operación Castro
li ha sortit bé.
Es va destrossar a Catalunya
i al Mediterráneo.
per olor de la Superlliga
i mira que anava a la porta
com un bebé al darrere seu
i...
I...
Quan diu...
És difícil, eh?
Els anglesos...
Perquè els anglesos
jo diria que és l'única inversió,
entre cometes,
que jo sàpiga,
grossa,
del Florentino
que li ha sortit malament.
malament.
Però jo crec,
jo crec,
per exemple,
i t'ho dic
amb el meu punt de vista,
que va ser
un vespre d'inspiració,
se'm van anar a fotre un cafè
com aquí diu,
o un whisky,
i van dir,
o sigui,
ja hem trobat la solució
i demà
l'enxufem a darrereu.
Si l'haguessin explicat millor,
pot ser.
Haguessin això,
perquè aviam,
primer que van dir,
és impossible,
impossible,
impossible,
impossible,
no,
mira,
còpia,
còpia el bàsquet.
Sí, sí,
còpia el bàsquet.
El bàsquet,
el fombal americà,
el bàsquet,
i tu agafes,
a més a més,
avui un dia que
te'n vas a Rússia
i vas en quatre hores
amb l'avió
o tres hores i tornes,
vull dir,
és que...
No té problema.
Desplaçaments no tenen problema.
No hi ha desplaçaments,
avui un dia no hi ha distàncies,
i d'aquí quatre dies
farem la Lliga Mundial,
m'entens com dius?
Però avui un dia,
tot això és un procés que va,
però jo torno a repetir-te,
jo crec que
hi ha hagut un moment,
i hi ha hagut un moment
que van dir,
ui, ui, ui,
això és molt complicat,
allà els anglesos
ho tenen muntat,
són quadriculats,
també, saps?
Vull dir,
allò ja em va bé,
no fotem invents,
però jo crec que és
l'única solució.
Tu imagina cada setmana,
cada setmana aquí,
un dia el City,
un dia el Manchester,
un dia el Bayern Mónic,
l'altre dia...
El Liverpool,
l'altre dia el Milan,
l'altre dia...
Vull dir...
El Carles Sants Hermans.
Compte,
això podria ser,
a l'època meva,
sempre parlant de la meva època,
que quan...
Tu te recordes
quan el Barça
sempre quedava segon?
Sempre quedava segon.
Tu vas passar-te molts anys.
Segon, segon, segon, segon.
Bé,
doncs el Barça no anava
a la Copa d'Europa.
No, clar.
I llavors, clar,
hi ha miracles a la vida,
però guanyant la Copa d'Europa
a l'escenari,
això no ho ha fet encara ningú,
això no ho podia fer el Madrid.
Però els altres no,
els altres han de jugar.
Llavors, clar,
campió de la Lliga de Campiones,
com es deia.
Lliga de Campiones,
Madrid aquí.
Vol dir,
el Madrid aquí,
però el Barça,
l'any de Madrid,
el València,
el Saragossa en aquest moment,
tots aquests equips,
no anaven?
A l'UEFA.
I la Copa de Fira,
està que...
No, no, bueno,
però aquests vol dir,
tu allà et trobaves
Barça,
l'any de Madrid,
per exemple,
i València.
Tres.
Aquí n'hi ha un de bo,
que és el Madrid,
i aquí tres.
tan bons com el Madrid.
Clar,
que guanyava el Copa de Fira
perquè ha de jugar-la.
Llavors,
Itàlia,
Juventus,
Inter,
Milen i Roma.
D'aquests tres,
hi eren també cada any.
Pum,
ja eren sis.
Una entrada a Europa,
i...
Llavors,
què passa?
Alemanya,
Anglaterra,
Alemanya,
el gran del seu temps.
Llavors,
què passa?
Llavors,
què passa?
Tu,
que ho faves cada vegada,
i quan jo jugava la UEFA,
que l'hem guanyat quatre vegades,
la UEFA,
el primer partit,
el primer partit de competició,
Barça-Liverpool.
Si el passaves,
Barça-Hamburg.
Era molt complicat,
i era dificilíssim guanyar
aquella competició,
molt més que la Copa d'Europa,
perquè a la Copa d'Europa
n'hi havia quatre equips bons,
els d'Itàlia,
els d'Itàlia,
els d'Anglaterra,
Espanya...
I Alemanya.
I si el sorteig anava bé,
podria jugar contra un...
Bueno,
contra Besteau o de Bucaràs.
O sigui,
i el que tenia fama
era la Copa d'Europa,
i la UEFA
era un partit...
que,
el mirant trenta i pico,
de cotxe,
tretat,
dos aules de final.
I escolta...
Els millors equips.
Sí, sí.
Els millors equips.
Molt bé,
un segon més.
Gràcies,
estaria molta estona
parlant amb tu.
Com que no hi parlant res
del meu,
deixeu-me dos minuts
per dir dos temes d'actòria.
i tant,
i tant,
i tant,
Joan.
Un.
Bé,
una vegada més,
la introducció al català
a la Unió Europea
està paralitzada.
Curiosament,
diuen que està paralitzada
per un país com la Mitovania,
que per cert,
els catalans
hi tenien molta simpatia
perquè va ser independent
molt ràpid i tot això,
que ho parlen,
avui dia,
m'habitua,
3 milions de persones.
El català,
el peru en 10.
paralitzat,
serà perquè no mouen
que entregui el idioma rus
dins de la Unió Europea,
que és el segon de la Mitovania?
Ahí queda.
I després,
una tonteria.
Avui,
ja fa dies que es porta,
però avui tanquen
definitivament
el restaurant de la Mola.
A mi em fa molta pena,
perquè realment
el restaurant de la Mola,
la Mola era un lloc
molt agradable,
i sentit
que el senyor Gommar
de la Diputació
diu que ho tanquen
perquè no és sostenible
i que faran
millors camins.
A mi això què em diu?
Que d'aquí quatre dies
pujaran la Mola
amb cotxe.
Estimats soients,
moltes gràcies.
per commemorar el nostre 101è,
benvinguts,
benvolguts i ben trobats.
tinc un record
per una dinastia
nefasta per Catalunya.
Els avis,
barallats des que es varen casar.
Els pares,
barallats des de fa temps.
Les tietes,
separades.
Els cosins,
els cunyats
i tots els familiars
amb odi
i ressentiments
entre ells.
Ara,
a la nena,
en comptes de portar-la al psicòleg
perquè pugui digerir
tanta misèria humana,
la porten
a preparar-se
per ser reina.
Puteros
i adragots.
Quins collons,
els borbons.
La realitat
supera la ficció.
Pep,
què ens expliques avui?
Doncs molt bé.
Amb el Carles,
el 101è.
Estic molt content,
com si fos el meu fillolet
amb l'enxofat
i el pedri i tal,
amb els seus sis anys
que està amb aquest jovent,
doncs jo,
amb el meu ídol,
estic molt content
d'haver-te
d'estar aquí
amb en Carles Reixac.
Em vaig perdre
el programa número 100,
em sap greu?
Et vam trobar a faltar.
La Covid
em va ajudar
a una mala passada,
tot i que va ser
molt feble.
Si no m'arribo a fer
la prova
i sabia que estava així,
aquell divendres...
Els contamines a tots.
Hauria vingut,
sí, sí,
hauria vingut
perquè em durava perfecte,
però la ratlleta aquella
em va dir
Josep, queda't
i em vaig quedar.
Molt assenya.
Sí,
primer,
doncs molt bon any
a tothom.
Volia,
també hi ha demanat
una cançó,
a la que símys
podria posar
una cançó
d'en Jaume Maragall,
sentirem una mica
el començament.
d'en Jaume Maragall.
Abres verds
intents,
roses de sang,
veig tot florit
al meu voltant
i penso que tenim
un món meravellós.
un món meravellós en català.
Un món meravellós
Un món meravellós
en català.
En fet,
em feia il·lusió
l'altre dia
demanar aquesta cançó,
la podem al senyor,
que és un programa
també que escapi cua,
com havíem dit,
una paraula catalana
admesa
a l'acadèmia espanyola,
com la passeta.
O sigui,
que bueno,
doncs mira,
tant això.
Fantàstic.
I el que dèiem
de la bona veu.
Jo he sentit
altres versions
en català
de gent
aficionat
que no dèiem allò.
L'Aigna va dir
un món meravellós
que un món tan feliç
o tan bonic
perquè, esclar,
és més difícil
dir meravellós
amb aquesta veu barra.
No tothom té
les mateixes potències.
Bé,
doncs jo seguiré
una mica
amb el que vaig deixar
l'última vegada.
Havia pensat
avui que venia
en Reixard
que es parlava
alguna cosa del Barça,
però explicar
de tantes coses
que qualsevol cosa
que expliqui jo
em brotarà,
no em brotarà,
vull dir que no.
Val més que la gent
vagi recordant
tot el que he dit
i un altre dia
ja parlarem
dels camps
que ha jugat
al Barça
i d'en Platko
i aquelles coses
que el tango
que li va dedicar
en Carlos Gardel
i moltes...
Ho sabies tu això,
eh, Carlos?
Un tango
dedicat al Barça?
Ho sabies?
I en Rafael Alberti
que també li va dedicar
tot una poesia,
etcètera, etcètera.
Bé,
doncs ja està.
Seguirem
amb les residències
reials de Barcelona.
Havíem parlat
dels Ibers,
els romans,
els visigots,
havíem parlat
del Palau Reial,
i després del castell
aquell del port,
desconegut.
M'havia quedat,
doncs,
dient això,
que hi havia
dues residències més
que pràcticament
desconegudes,
eh,
al Palau,
al Palau,
als Palaus de Valldaura.
N'hi han hagut dos.
Tenim el passeig
de Valldaura
i en una molt clara
de Barcelona
ens diu
l'origen del nom
per l'antic monestici
estersenc
del municipi
de Sardanyola del Vallès,
els vessants
subtencionals
de la serra
de Collserola,
al límit del terme
de Barcelona.
a la Palau Reial
de Valldaura
fa residència
d'en Jaume II.
Si anem cap al món
de les llegendes,
la llegenda ens diu
que en Gifé el Pilos
va morir
a la lluita
contra l'Islam
l'11 d'agost
del 897,
o sigui,
abans d'ahir a la tarda,
doncs,
a prop del castell d'Aura,
durant la ratlla islàmica
del 897.
La similitud dels noms,
Aura i Valldaura,
va donar peu
a aquesta suposició
sense cap fonament documental
ni històric contrastat,
evidentment.
El que sí que ens diu
la història
és que l'any 1150
els Moncada
van cedir lloc
a les terres
corresponents
dels cistercens
provenents
del monestir
Occitar de la Gran Selva
i dos anys després
ja hi funcionava
una abadia.
I això va fer suposar
que possiblement
ja hi havia lloc
a alguna comunitat anterior
i també possiblement
va donar peu
a la llegenda
que acollissin
Gifé el Pilos
en els seus darrers moments.
Els cistercens
després van buscar
un altre lloc millor
per la seva abadia
i finalment
la van trobar
a Santes Creus.
A Vall d'Aura
hi va quedar
una església
on el rei Jaume II
el Jus
l'any 1997
va fundar
un benefici
des d'aleshores
i consta
una residència reial
que el rei
va fer portar
cèrvols i ossos
el 1215
per anar a fer
les seves caceres.
A part del rei
que organitzava caceres
la reina
i els infants
també residien temporalment.
El 1225
es va intentar
establir
una comunitat
de clarisses
que aviat
van passar
cap a Pedralbes
potser anaven allà
puntualment
i trobaven llocs millors
i bastant millors
i del Palau
no en sabem gaire.
Del monestir
sabem que ha sigut
l'origen de Santes Creus
i de Pedralbes.
Al fons
el magnànim
també va fer estades
i a Joan I
hi ha organitzat
i caceres
i Martí Lomar
feia celebrar
solemnament
la festa
de la nativitat
de la Mare de Déu
el 1405.
També se sap
que Ferran I
prohibia
el 1846
que es tallessin
uns frondosos boscos
o sigui que
més o menys
en tenien cura
però
no ha quedat
constància
de grans festes
ni no ser reials
o funerals d'estat
actes solemnes
que ocupessin
un espai remarcable
a les cròniques
i al segle XVI
això va passar
a la propietat privada
i començar
l'endarrugament.
Avui dia
només creixen els fonaments
algun petit llenç de mur
aprofitat
per fer una barraca.
En aquest indret
hi ha una masia
que es va construir
el 1888
i per edificar
es van aprofitar
encara algunes restes
del Palau Reial.
S'hi pot arribar
en cotxe
i caminant
des del volòdrom d'Horta
en unes quatre hores
caminant
també hi ha una passejada
per fer.
És una pena
que aquests
lliats edificis
s'hagin perdut
i es pot entendre
per circumstàncies històriques
que no hagin ajudat
a la seva conservació.
Però bé
passem a l'altre desconegut
també difícil d'ubicar
i encara més d'explicar
com era.
Era el Palau
Comtal de Valldaura.
Aquest palau
estava situat
al darrere
de l'actual comissaria
de Via Laietana
cap al final
del carrer Comtal
que porta aquest nom
perquè era el camí
que duia
cap a aquest oblidat
i desconegut palau
situat a extremurs
de la ciutat.
Ara fa riure
pensar un palauet
situat a la Via Laietana
però més de mil anys
enrere
era una vista privilegiada
vinyes, camps de correu
turonets
camins que comunicaven
masies
un camí principal
que anava cap a Badalona
Mataró
i altres pobles
de la costa
idíl·lic
i un paisatge marítim
i un cel sense contaminació
idíl·lic
i bucòlic
sí, sí, sí
val a dir que en aquella època
paisatges com aquest
n'hi havia moltíssims
qualsevol cas de pagès
de la zona
tenia aquestes vistes
hi havia una petita diferència
que el pobre pagès
no tenia temps
de gaudir-les
havia de pencar
com un negre
pobres negres
sí
és la paraula
sí, potser no és
políticament correcte
però ja se sap
que es diu
sense cap mala intenció
a passatge idíl·lic
ni es podien concedir
cap palau
el fons
segon el cas
no valorava gaire
aquest palau
i el va cedir
el 1168
al monestir de Santes Creus
trobem aquí Santes Creus
i poca cosa més
podem dir d'aquest palau
o palauet
res a veure
amb el palau reial
ni el palau reial menor
no sabem res
de la seva decoració
ni la seva planta
no sabem res
i encara pitjor
hi ha qui barreja
els dos palaus
de Valldaura
hi ha algú
que encara pitjor
posa fotos
en una pàgina web
o en un blog
i parla d'aquest palau
del carrer Comtal
i l'anomena
palau reial menor
o sigui
que encara barregen
més les coses
i un portal a palau
reial
ja sabeu
la meva
una paret
i una petita torre
en condicions
molt dolentes
donaven el carrer
de les Magdalenes
van sent derrocades
a l'obrir
la via Laietana
i només es va salvar
un finestral romànic
que presidia
la façana
i va estar
traslladat
a la casa
l'Ardiaca
encara hi és
però no com a finestral
sinó com a decoració
de la paret
d'un despatx
i és la porta
d'una prestatgeria
amb llibres
hi ha un article
de la Vanguardia
del 27 d'abril
del 2019
amb dues fotos
quan encara estava
amb una
al carrer
i com està
actualment
la torre
sembla que es va construir
per tal de fortificar
el palauet
ja que estava situat
fora de la ciutat
aquestes coses
que dèiem
que costen
d'imaginar
amb les dades
reals
reals de veritat
no reals
sinó reals
perdudes
va sorgir la llegenda
que assegura
que el castell
es va tancar
a la natocareta
de Montserrat
en Joan Garí
després de ser trobat
durant una cacera
i confós
amb un animal
excepcional
es diu que el conte
va ordenar tancar-lo
en un punt del palau
visible per tothom
per veure si algú
pot identificar
de quin animal
es tractava
és la llegenda
d'en Fraguerí
que un dia
potser també
l'explicarem
perquè ja també
ha quedat
obsoleta
potser és una mica
massa dolenta
massa forta
i massa
tot ha de ser
un món feliç
i tot ha de ser
molt maco
i potser
aquesta llegenda
ara no
no toca
que diuen
he fet molta
i fins ara
infructors
de recerca
sobre aquests dos
indrets
en un escrit
que ara
que no he trobat
últimament
però força documentat
provinent de Santa Esquerra
deixava clar
com no podia ser
d'una altra manera
que els dos indrets
eren diferents
i em va cridar l'atenció
que fins i tot
parlava de la diferència
etimològica
de dos noms
la possibilitat
que el ball d'aura
de Collserola
provengués
és d'un ball
d'un ball
i és l'aure
o ball dels llorers
mentre que l'altre mot
la ball d'aura
del pla
tingués l'origen
en ball d'aura
en aquest cas
aura com a ben suau
igual que ball d'oreig
un oreig amb X
com amb el formació d'oreig
seria també
una ball d'oreig
una ball
on hi trobarem
un veus
ben suau
i agradós
fins aquí
aquests dos palaus
entre de Constància
i poca cosa més
el Palau Reial Menor
aquest ja és un altre
el Palau Reial Menor
era un conjunt d'edificis
que estaven situats
a l'actual barri gòtic
dels quals
només se'n conserva
la capella
tenia els seus orígens
en una comanda
de l'ordre del temple
del segle XIII
i l'any 1857
fó venut
per la seva propietària
Maria Teresa
Álva de Toledo
i Palafox
comtessa de Sobrediel
per fer-hi
una urbanització
de cases benestants
aquest palau
també desaparegut
aquest sí que està
molt ben documentat
i algunes peces
es conserven en museus
i fins i tot
queda alguna foto
del que quedava
i el seu origen
ve de lluny
antiga residència
dels Templers
1134
a la muralla
sud de Barcelona
que després va passant
d'Isoldres
a l'ordre
de l'hospital
el 1117
i d'aquesta
el bisbe de Vic
i abans del 1228
ja fó actirida
pel rei Pere
el cerimoniós
per la reina
Leonor de Sicília
aquesta
l'habilitat
com a residència
reial
i fó
dit per això
Palau de la Reina
Palau Reial Menor
o Palau de la Reina
es diu que la reina
trobava massa sorollós
el Palau Reial
la tocada a la catedral
i a la porta
de la ciutat
amb els seus mercats
amb tot de gent
anant i venint
i soroll de carros
o sigui, ja fa uns quants anys
també la gent era
tiquis-miquis
la polució
sí, clar
cadascú es queixa
de lo seu
cadascú es queixa
de lo seu
diu
potser sí que la reina
li atabalava
tot aquest brugit
però
hem de creure
que els contes romàntics
no eren contes romàntics
amb princeses rosses
brodant
mentre les seves dames
li cantaven
i tocaven l'arpa
la majoria de les dones
el senyor Saudel
qualsevol que fos el seu títol
les comteses
comteses
princeses
o reines
i encara més
a casa nostra
sovint s'havien de posar
al lloc del seu espòs
i dur les regnes
de les seves possessions
amb ma ferma
i moltes vegades
per períodes llargs
o sigui que hi havia
ja dones empoderades
i tant
i tant
el senyor sovint
amb el rei al capdavant
passaven molt temps fora
en combats
en convocatòries de cors
i altres menesters
i els transports
no eren com abans
eren pinjús
que li passaven amb en Carles
no tenien un tren
per anar
a Saragossa
a fer les cors
i encara que neixin
amb una carrossa reial
doncs la cosa era
molt incòmoda
les dones
dels nobles
havien d'agafar
les regnes
i de les per un temps llarg
i governar
amb ma de ferro
tornem
tornem al palau
morir la reina
l'any 1875
llegà el seu marit
Pere III
que hi va morir
el 1887
els reis
van instal·lar allà
una col·lecció
psicològica
va ser molt famosa
aquesta
se'n havia parlat molt
i el 1410
Martí I
malalt de mort
el donava
la reina
Margadida de Prades
que és regidí
i fou dit
per això
a Palau de la Reina
Margadida
en estat de bandó
va ser donat
per Joan II
el governador general
de Catalunya
comte de Palamós
el Saran de Requesens
i de Santa Coloma
i prengui el nom
de Palau del governador
el morir
va passar al seu fill
Lluís de Requesens
etcètera
i a la mort
de Lluís de Requesens
la seva filla
Estafania de Requesens
etcètera
totes aquestes coses
van anar passant
parant
i al final
al segle XVII
el Palau i la Capella
anixen un període
de decadència
el Palau va ser
enderrocat
el 1859
ja no us he tablat
amb més noms
de nobles
que van tenir
eren nobles
i tal
però
el Palau
va anar perdent
tota la seva
tota la seva
importància
va passar
el Mil
va ser parcel·lat
d'aquella zona
per fer carrers
la Capella
va ser restaurada
el 1922
aquesta i una casa
contigua
va passar
la Capella
i una casa contigua
en poder
de la companyia
de Jesús
que hi va fer
una ridència
que va perdurar
fins fa poc
i llevat
del període
32-38
que va ser confiscada
per la República
doncs va quedar
un interessant
arxiu familiar
traslladat
a la facultat
d'Eteologia
de Sant Cugat
del Vallès
una mare déu
de la Vastra
i algunes bones
pintures
del segle XVI
que estan
tot això
en museus
constava
de dues parts
l'interior
de la muralla romana
hi havia un pati
i la capella
que encara existeix
la capella
mentre que a l'exterior
quedaven altres dependències
i el famós jardí
sota les torres
del Palau
el carrer de Vinyó
estava a l'or de la Reina
un esterionari jardí
un dels primers jardins
botànics
i parts sol·lògics
del món
hi havia plantes
i flors
de tot el món
conegut
pels occidentals
de l'època
arbres de tota mena
tarongers
llimoners
punçamers
xiprers
pàrrecos
desamins
i lliris
a més dels famosos
lleons
que hi havia
des de l'època
del rei Alfonso III
hi havia també
lleopards i cèrbols
rinocerons
que hi portaven
al tombant
del segle XVI
XIV
i XV
i XVI
el rei Joan I
i Martí I
posseguir
animals exòtics
eren signes
de poder evident
no eren fàcils
d'adquirir
eren molt cars
i per aquest motiu
eren objecte
d'intercanvi
o d'obsequir
entre els reis
era car
i perillós
el seu transport
era car
el manteniment
i l'alimentació
un cop
eren el seu destí
perquè ara
era prou car
portar
ossos
de la Vall d'Aran
o cèrbols
des d'Aragó
o Mallorca
per les caceres
del rei
doncs ara
imagina't
porten un rinocerón
fins a Barcelona
bé
Déu-n'hi-do
per finançar
aquests signes
d'assentació
recorria els impostos
impostos
que sobre certs
aliments
o mercaderies
impostos
que pagaven
certs grups
com ara els jueus
els jueus
pagaven un impost
això
o els funcionaris
de l'Estat
que com a persones
amb un sou alt
fix i vitalici
i amb molts altres
avantatges
havien de consentir
a contracor
que se'ls fés
una rebaixa
del seu sou
pels animalons
dels reis
a tocar
del carrer
Palau Reial Menor
hi ha el carrer
Ataluf
i una part
d'aquest carrer
era anomenat
la baixada
dels lleons
bé
ho deixarem
ho deixarem aquí
parlaré
de proper dia
encara
pitjor
no va passar
pràcticament
de projectes
va fer una mica
de jardí
i una torretta
i tal
i encara
que parlem
perquè hi ha
moltes altres
agències
reials
fins a arribar
al Palauet
al Benis
Josep
celebrem molt
que t'has recuperat
el COMI
moltes gràcies
fantàstic
fantàstic
les teves exposicions
i avui
que hem parlat
de reis
reals
tenim
el gran rei
que és el Carlos
Reixer
sí
Carlos
et dic rei
sense menysprallar-te
perquè ets
el rei
comunicant
mira
un dia com avui
un 19 de gener
que estàs aquí
mira avui es celebra
el dia mundial
de les crispetes
les palomites
de maïs
ja ho veus
avui és el dia mundial
no no
però si és que passa
que cada dia
hi ha un dia
d'algú
ja ja ja
mira
tal dia com avui
és dels organiments
el 1907
s'estrena
la Santa Espina
amb test
d'Àngel Migará
d'Àngel Quimará
i música
de l'Enric Morera
al Teatre Principal
de Barcelona
poca broma
a la resta del món
s'estrena
una de les òperes
que a mi m'agraden molt
de Giuseppe Verdi
el troba teori
per això ho dic
avui
el 1977
a Alemanya
es deixa
la línia de producció
de l'últim
Volkswagen
escarbat
Europa ja no se'n fabrica més
a Salamanca
el 2006
surt la primera remesa
d'una part de documentació
confiscada
per a dictadura franquista
amb destí cap a Catalunya
fent parada
per Madrid
a contra
el 2012
Isman Kodak
declara fallida
una empresa
que havia sigut
sempre de referència
sobretot
a dintre del món
de la fotografia
però també va néixer
a Barcelona
el 1929
el Joan Brossa
poeta
dramaturgia
i artista plàstic català
va néixer
l'Edgar Alamboe
escriptor de poesia
de novel·la
i relats curts
va néixer
el Paul Cessant
un pintor francès
va néixer
la Jane Soplin
la cantant de rock and roll
i blues
la Patricia Highsmith
un escriptor
estodinant-se
de novel·la negra
i també va morir
va morir
un personatge
significatiu
per a la nostra història
el 1305
a València
Roger de Llúria
militar valencià
educat
a l'acord
dels Reis d'Aragó
i a Barcelona
el 1977
va morir
el Josep Trueta
i Raspall
un metge
traumatòleg català
de referència
a la resta del món
va morir
l'Elis Regina
una compositora
i cantant brasileña
única
i de referència
en la bossa nova
l'Enric Etierno
i Galván
el Wilson Piquet
els cantant
a Formèrica
de ritme en blues
i una actriu
productora
i inventora
estodinant
estodinant
que es deia
Edi Lamar
única
doncs tot això
va passar
el dia que tu vas venir
a la ràdio
un 19 de gener
Carlitos
abans de finalitzar
encara tenim 3 minuts
jo hi ha un tema
que a mi m'ha culpat molt
i que és recorrent
quan al Barça van bé
les coses que surti
si va malament
ja en tenen prou
els d'any
amb el que va malament
Cas Negreira
per mi és una cosa
horrorosa
que ha durat
20 anys
jo penso que un pot
tenir un mal moment
però que durant 20 anys
amb tants presidents
que els hem anomenat
sense tenir la precaució
de posar cap altre concepte
a la faltura
és increïble
jo quan va sortir
aquesta notícia
i que la gent
va voler inspeccionar-ho tot
jo vaig dir
això no té recorregut
vull dir
és perdre el temps
vull dir perdre el temps
perquè per exemple
té que ser un tio molt burro
per cobrar uns calés
firmar un paper
i un lloc
per m'he cobrat això
pel que sigui
jo crec que això
ha sigut
i la prova
que no han pogut
demostrar res
perquè no ho demostraran mai
jo crec que això
té que ser
té que anar
per un altre cantó
té que ser
que diguéssim
que algú ha hagut
treure calés d'allà
per pagar alguna altra cosa
una cosa diferent
però
els àrbitres
és quasi impossible
pot ser
perquè
per exemple
un àrbit
és molt difícil
vull dir
és molt difícil
dir
escolta
seria més fàcil
anar a buscar un jugador
i dir
escolta tu
el porter
deixa-la passar
i és impossible
perquè tots se sap
per tant jo trobo estany
que el Barça
si és a 6
hagués deixat enganyar
tant de temps
i per tant
els presidents
per tant
ho veig
ho veig molt complicat
i molt difícil
de poder
entendre
Carlos
se'ns acaba el temps
i vull dir-te
vull dir-te
no només donar-te les gràcies
i el carinyo que tinc
sinó
jo he après
amb els anys
que mai
no s'acaba de conèixer
les persones
o et sorprenen
o et deceben
i tu
sempre
ens continues
sorprenent
moltes gràcies
bona setmana
i bona ràdio
gràcies
gràcies Carles
moltes gràcies
ara escoltes
ràdio
Sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1.
Què tal? Bona nit, benvinguts a una nova edició del Music Club, aquest programa que us acompanya cada dimecres de 10 a 11 de la nit.
Avui us hem parit una sessió que no està mal, és una mica suau, una mica tranquil·leta podríem dir,
perquè engloba dos estils on els BPMs no són massa elevats, tant el Deep House com el New Disco o l'Indie Dance són estils de música on els BPMs són bastant tranquil·lets,
es mouen entre els 122-123 BPMs, no és una cosa amb molt de ritme, però està molt bé per escoltar o per prendre una copa o per petar la xerrada amb algú
o tenir música de fons a casa mentre fas altres cosetes.
Hem fet una tria d'alguns temes del 2013, altres d'actualitat durant aquest 2014 o d'aquesta última fornada de l'estiu i de la tardor.
Ens ho hem passat molt bé punxant aquesta sessió que us acompanyarà durant 59 minuts aquí a la sintonia de Ràdio d'Esvern.
Esperem que la gaudiu, la disfruteu i dimecres que ve molt més aquí, al Music Club.
Vinga, ens veiem.
Vinga, ens veiem.
Mentre joves.
X!
X!
X!
X!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!