...el peu d'un estany del jardí que tanca la porta d'or
i hagin olorat les herbes que de primer es troben entrant al jardí.
Bits. Molt més que nits d'electrònica.
Bits. Ara divendres, dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit.
Bits. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes
i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més,
ho trobareu al programa L'Audició que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre
o en les seves repeticions.
Us hi esperem!
Amb tots vosaltres, veus de la parròquia.
Compartim notícies, actualitat, experiències socials i espiritualitat.
Ens pots escoltar dimecres a dos quarts de 8 del vespre
amb repetició els dissabtes a dos quarts de 12 del matí.
Veus de la parròquia.
Ràdio Taspers 98.1
I see trees of green, red roses too.
I see them bloom for me and you.
And I think to myself, what a wonderful world.
I see skies of blue, and clouds of white, the bright blessed day, the dark say good night.
And I think to myself...
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
La música als Estats Units sempre ha tingut un rol molt important en la seva cultura.
Degut a que USA es crea com a nació en l'any 1776, que fa menys de 250 anys,
els nord-americans no tenen o tenen molt poc que mostrar històricament.
És per això que s'han volgut fer un referent en algunes de les arts,
per exemple, en les arts visual, en el cinema, en la fotografia,
i en les arts auditives, i més concretament en la música.
Han inventat i desenvolupat diferents gèneres i ritmes,
els jazz, el country, el buggy, el blues, el soul, el ritme en blues, el funky, etc.
Per parlar d'aquesta invenció americana,
en el programa número 62 del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats,
tenim un convidat molt expert en aquest tipus de música.
Diré que és un sanjustenc de naixement,
i és un músic amb sentiment.
Té personalitat, entrega, esforç, passió, talent i tècnica.
Sempre, sempre, amb un somriure com a expressió visual.
Va començar a carregar i descarregar camions als 16 anys,
per poder-se pagar la primera guitarra elèctrica i l'amplificador.
Avui xerrarem d'històries i anècdotes,
sobre les circumstàncies en la vida real del músic
i compositor de música inventada en els Estats Units.
Santes Puertes, benvingut.
Hola, benvingut, bentrobats.
Com estàs?
Fantàstic, fantàstic.
Molt content d'estar aquí.
Aquesta introducció, macho, és que hauré de portar-te els concerts
perquè obrir així una entrevista,
bueno, és flagant, eh?
Et felicito.
Escolta, diga alguna mentida.
No, no, no, està ben trobat.
Però, bueno, està molt bé.
Pedro, Pere, Peter.
Per què, Santos?
Per què, Santos?
És una gran pregunta.
Però generalment per això, del Pedro, Pere, Peter.
L'última ja va ser en una entrevista a França,
que em va dir, ah, Pere, Pierre.
Digo, no, Pierre, no, per aquí ja no passo.
Eh?
A sus piers, no?
Senyorita, no, no podia ser.
O sigui, després també, allò de Pere,
el problema que tenen els americans,
saps els xinesos quan venen aquí,
que es posen Juan i José i Pepe, no?
Per què ho deuen fer?
Doncs perquè el seu nom o és impronunciable
o la gent el pronunciaria malament i tal.
Als Estats Units, curiosament, Austin,
alguns en coneixien com a Pere,
però, clar, a l'hora de fer business,
a l'hora de rodar, a l'hora que s'han recorrent del teu nom,
era una barrera bastant important,
perquè jo havia de letrejar el meu nom
com a P, E, D de Dinamarca, H d'Hotel, A d'Alemanya.
Pere, perquè si no, la R suau aquesta, no la fan
i no en tenien res.
Després ho veien escrit en Pere,
o sigui, no en tenien absolutament res.
Total, que jo, amb una trobada que vam estar,
bueno, vam estar treballant amb el Dani Nelo,
un projecte just abans de marxar als Estats Units
que es deia Saxorama,
que m'ho vaig passar molt bé
perquè tenia el meu company i estimat Mario Cobo
a l'altra guitarra, el Santi Úrsul,
que vaig veure, per cert, l'altre dia
el Ludegas, que estava al baix,
l'Anton Jarl a la bateria,
que és l'habitual del Mambo Jambo actualment,
i el Dani.
I llavors, amb un d'aquests assajos i tal,
dic, hòstia, Dani, és que no em funciona això d'aperatiu,
costa molt, no se'n recordaran, no em sortirien bolos.
I em deia, bueno, jo, si hagués tingut un fill,
alguna vegada m'hagués encantat posar-li Santos.
Llavors, en plan de conya, va començar a escenificar
Santos Puertas, Santos Puertas,
com presentar-me i tal, no sé què.
I m'ho vaig quedar, vaig pensar, bueno, a mi em s'hi funciona.
I quan vaig arribar allà, els primers dies,
que estàs, la veritat, com un peix fora de l'aigua,
perquè tot és molt diferent,
no tens casa on viure,
és, diguéssim, una experiència que jo recomano,
perquè et treu de la zona de confort
i, de sobte, tot el que coneixes ja no és igual
i tornes com una mica com a començar.
Jo ho veig sempre com una mica,
una altra vida que he viscut, diguéssim, no?,
en aquest país,
inclús sent com si fos una altra persona, no?
I, total, que vaig trucar als meus amics,
escolta, això de Santos Puertas,
hòstia, genial, tio,
diu, el de Puertas se'ls costarà una mica,
la U aquesta, Puertas, Puertas,
però ho pillaran.
Durs, Santos durs.
Però ho pillaran.
No, perquè, jo, veus,
això tinc una teoria,
que és que tu ets qui ets de cognom.
Per què?
Això m'ho va dir un professor de català fa molts anys
i no ho vaig entendre al seu moment,
però després de seguida ho vaig entendre.
És a dir, ferrans n'hi ha molts.
Molts.
Però carreres, no tants.
i, al final,
el que t'identifica o el que et defineix
és el cognom.
Això és el que passa a la teva família.
El nom també.
Sí, sí, però si et dius López Pérez o García...
Bueno, aquí l'has cagat.
Però això ja és igual com de diguis, llavors.
Ja et poden canviar el que vulguis,
saps què vull dir?
Però, en general,
el cognom defineix més que no pas el nom,
en general.
I, total, que vaig anar allà,
vaig preguntar als meus col·legues
i l'anècdota va ser
que un dels primers bolos que vaig anar a trobar
en un lloc que es deia La Cabra,
de Gout,
que ja et pots imaginar l'antro com era.
I, evidentment,
vaig ser un habitual d'aquell antro.
M'estimen molt allà.
Vaig entrar el primer dia
i dir, hola, no, allò,
amb anglès, evidentment,
però sóc Santos Puertas, tal i qual.
I a la setmana següent dium,
bueno, doncs passa la setmana següent,
que mirarem aviam si et poden donar un bolu aquí,
i tal, pots començar a tocar i tal.
I només entrar per la porta,
ei, Santos, no?
Pam, me lo quedo.
I és, curiosament,
en tota aquella zona de Dalas
i els meus col·legues d'allà,
sóc conegut com a Santos
i em diuen Santos.
Aquí entenc molt que la gent,
els meus companys,
o que els costi molt dir-me Santos,
diguéssim, en el dia a dia,
i si algú em diu Pere,
ja ho sé que no és de macritud, no?
Perquè això es nota,
quan algú et diu,
que ja sé com et dius, saps?
Que et dic Pere, saps?
Però no em dóna la gana dir-te Santos.
I hi ha com una línia, no?
Que es dibuixa entre la gent
que t'ho diu Carinyete
i ho notes, que dius,
ei, Pere, no?
Que li surt així,
que no l'acaba com dient,
no, però no em dóna la gana dir-te Santos i tal, no?
Bueno, doncs...
Però sí, jo me'l quedo i me'l quedo encantat
perquè perdon bé
per qui me'l va cedir
i com em va anar amb aquest nom allà.
Vull dir, em va anar molt bé.
Jo, com tu saps,
sóc un admirador teu de fa molts anys
i per mi sempre ha sigut el Santos.
Independentment que amb el teu DNI
que amb el teu DNI posi Pere.
Clar.
Pere, no, posa Pedro.
Clar, clar.
Això mateix, posa bé.
Però per mi sempre ha sigut
ets i seràs el Santos.
Gràcies, Farrell.
Santos, per què el blues?
Bueno, bàsicament,
això és com preguntar
per què el fuet du o tou, no?
O sigui, són coses que t'arriben.
Vull dir que reconeixes, diguéssim,
que té un impacte en tu.
En anglès hi ha una expressió que m'agrada molt
que és la ha moment.
La ha moment és el moment aquell
on és com per un cristià veure Jesucrist, no?
O per, diguéssim, que és com...
Això, és això, això és el que vull fer,
i això és el que hauria d'estar fent.
I jo, a l'institut aquest mateix de Sant Just d'Esvern,
ja hi havia uns companys que feien anar una mica el blues
i tot això, i evidentment,
jo d'adolescent només escoltava Jimi Hendrix,
escoltava, sobretot dintre la musea clàssica,
m'agradava molt Mozart,
i la conducció d'en Von Karajan, per exemple,
la caballeria ligera de Von Karajan,
la tenia avorrida, del que m'agradava.
i a casa, bàsicament, no escoltava la ràdio,
escoltia la música.
I aquest, Jimi Hendrix, perquè la veïna em va donar
una cinta de caset del Bowles Love,
el disc aquest de Hendrix,
i vaig flipar com tots els adolescents
d'aquella època.
I tot escoltant això,
vaig descobrir, diguéssim,
el que és el moll de l'os.
El blues és el moll de l'os
de tota la música que escoltem moderna, americana.
De fet, hi ha un documental molt interessant
a la PBS, a la Public Broadcasting Station,
que és la televisió pública i ràdio als Estats Units,
que un dels documentals que es diu Jazz,
em sembla, o de Jazz,
que hi ha el Winton Marsalis,
un dels germans Marsalis.
El bo.
Tots són bons, però el Winton, el trompetista és el...
Bueno, és el més conegut.
Sí que ha sigut el més, diguéssim,
és com els germans Bogan, no?
El Jimmy Bogan i l'Steve Ray Bogan, no?
L'Steve Ray tothom el coneix,
el Jimmy Bogan coneix molta gent,
però no es va fer tan popular.
Mira, precisament fa un parell de matins
o sigui, escoltava el del Feaio,
Marsalis, que és el seu germà, el trombonista.
Espectacular, també.
És tota una...
És una família, diguéssim, de músics,
és sanguini.
Vull dir, això va en generació.
Santos...
Total.
Deixa'm, deixa'm,
perquè t'ho he de dir en memòria
del Winton Marsalis.
Fa quatre anys, em sembla,
que va venir al Palau.
Vaig veure l'actuació increïble.
Sí, sí, és al·lucinant.
I portava un parell de germans, no?
Sí.
Retiro, o entre cometes,
poso entre parèntesis el que he dit abans,
que és el bo, no.
És el més conegut.
Sí.
M'has fet la percepció
i te l'he comprat.
No passa res.
Tornem-hi, tornem-hi, tornem-hi amb el...
Doncs retomant la història,
era que en aquest documental
el Winton Marsalis
fa una referència al rú,
que és una mena de pasteta
que hi ha en el gambo,
que és aquesta sopa tan coneguda en el Orleans,
i el gambo no deixa de ser una sopa d'arròs.
Però què diferencia una sopa d'arròs normal del gambo?
És aquest rú.
I el rú ha de tindre una consistència especial
i llavors la frase per mi
que s'hauria de tothom quedar vella
per entendre la música
i deixar que sigui
que si el jazz és la música elitista
o el no sé què,
el blues és la música del proletariat,
que hi ha una part de raó amb això,
però no del tot,
perquè aquesta frase diu
el jazz without the blues
is like the gambo without the rule.
És a dir,
si a la música moderna no hi ha el blues,
no hi ha l'emoció,
no hi ha l'essència,
no et prohibirà cap emoció,
no caminarà,
no sé quants adjectius
o exemples hauria de donar,
però jo crec que s'entén
que al final,
si no,
la música és estèril,
i ell ho transporta molt bé.
Llavors,
el blues jo em vaig quedar amb l'essència.
Com deia Vivi King,
jo me quedé en l'instituto,
otros fueron a la universitat
i estudiaron mucho más,
jo me quedé ahí,
però a mi ja em va servir
perquè vaig començar
a anar molt,
molt,
molt al moll de l'os
i a aprofundir molt.
Llavors,
el blues,
és una paraula
que és molt àmplia.
També podríem estar parlant
només tot el programa
del que vol dir el blues,
perquè tu el pots encabir
dintre del que és
la música,
l'harmonia en si,
la tradició,
és a dir,
què significa,
no?,
el concepte de bluesman,
no?,
i vull dir que
hi ha moltes òptiques
d'aquesta paraula
i es fa servir a vegades
molt obertament,
no?,
ah,
això és blues,
bueno,
sí,
però jo,
no sé,
no m'extendré ara
amb això.
tot el programa
és el que tu vulguis que sigui,
però que dius això del blues,
apreciació meva.
El blues és la mare de moltes coses,
jo abans t'he dit
invencions americanes,
el Chaus,
el Country,
però jo diria que el blues
és el primer pas
d'un gènere
que no té l'anomenat
perquè és una variació del blues,
que és el rock and roll.
Sí.
Per mi, eh?,
tal com entenc jo la música,
que sóc un neòfit i un pipiolo,
però el rock and roll
no deixa de ser
una variació del blues,
amb un ritme...
Accelerat.
Accelerat,
però som blues.
Tocant més ràpid
i més notes.
Bé, tu què en saps d'això?
és correcta, la meva precisió.
Sí, sí,
això més...
Vull dir,
això ha de tocar-lo
més ràpid i més notes.
Això és una gran lliçó
que li va donar
el nostre amic Jerry Portnoy,
era l'harmonicista
de Maddie Waters
en els 70's,
en la famosa
Legendary Blues Band,
i després va ser
l'harmonicista
Derek Clapton
en el disc més bluesero
d'Eric Clapton
que va treure
aquell del From the Cradle
en els anys 80.
I nosaltres vam tindre la sort,
el disc aquest que has portat avui,
dels Suitcase Brothers,
que és el duet
que tinc a la mon germà,
que després parlarem
de les meves formacions
en les que estic treballant.
El disc que segueix
després del Getting Out of Town,
aquest tercer disc,
el quart va ser
amb en Jerry Portnoy,
va ser amb aquest harmonicista.
I ell,
en una masterclass,
se li va preguntar
què en pensava
dels overblowings.
Els overblowings
és una tècnica
que es fa servir a l'harmònica,
que és,
en lloc de doblegar
la llengüeta aspirada,
es fa bufada,
que és una tècnica
que, bueno,
es va inventar en Howard Levy,
que és un harmonicista virtuós
i pianista,
i que està molt bé
per poder,
què fer?
Doncs amb una harmònica
de 10 forats,
diatònica,
poder fer tota l'escala
amb els seus sostinguts,
vamolls,
i tota l'escala
sencera major,
no?
Està molt bé
com a tècnica
i està molt bé
com a recurs,
però...
Simplement,
simplement,
ho dic
perquè ens escolti,
canviant la tecnica
a vegada d'aspirar,
bufar...
Clar,
o sigui,
tu aconsegueixes
més notes,
perquè de repente
estàs bufant
i doblegant també
la llengüeta,
és a dir,
les notes a l'harmònica,
quan tu aspires,
la llengua es posa
d'una manera
on la llengüeta
es doblega
i treus dos,
inclús,
notes diferents
de cada forat.
Doncs aquesta encara
afegeixes més notes,
no?
Clar,
com a recurs,
com a tècnica
està molt bé.
Ara,
jo no sacrificaria mai
el fet de fer servir
aquesta tècnica
envers de canviar
una harmònica
i fer servir
una altra tonalitat
perquè és com a la música,
després,
si ho voleu,
us ho demostrarem
amb la guitarra,
que els acords
tenen el seu lloc
i després de l'estil
també tenen el seu lloc,
amb la qual cosa
això ho pot fer servir
com a efecte,
però a mi no em substitueix
amb una altra harmònica
que estigui un altre to.
Total,
que el Jerry Pornoy
se'l mira amb aquest
i diu,
mira,
jo, noi,
no toco overblows,
no faig servir
aquesta tècnica per res,
he trucat amb Manny Waters,
he gravat
el disc més important
d'Eric Clapton
i he girat amb Eric Clapton,
he fet l'Albert Hall
no sé quantes vegades,
i et diré més,
diu,
el rock blues
és un concepte
que hauria de desaparèixer,
diu,
perquè és antagònic,
diu,
perquè el rock
explica poques coses
amb moltes notes
i el blues
explica moltes coses
amb poques notes
i el va deixar
ties-ho allà,
pobre xaval,
que no sabia què dir,
jo el vaig mirar
i vaig pensar,
hòstia,
l'acabé d'arribar un banyo,
este,
i tenia tota la raó,
és un,
clar,
què li has de dir?
Sí, sí,
un traje,
un traje a mida,
un traje a mida
li va fer,
sí senyor.
Santos,
tu tries com a instrument
musical la guitarra
i el teu germà
Víctor L'Armòrica
per algun motiu especial?
Jo crec que,
mira,
a casa hi havia tradició
del piano també,
la meva germana
toca molt bé el piano,
el que passa
que ha sigut
més intel·ligent
que tots nosaltres,
s'ha dedicat
i que té més futur,
que no passa això
d'anar per la guitarra
amunt i avall.
No,
la meva germana estimada
canta molt bé
i toca molt bé el piano,
però tenia una barrera
molt forta
amb la por escènica,
amb la qual cosa
no s'hi va dedicar.
Però el piano
sempre ha estat present a casa,
jo,
me n'en surto,
però no...
La teva mare cantava,
el teu avi cantava.
Sí, sí.
I és d'alguna manera
el que tu deies,
que a casa teva
en vegades escoltava la ràdio
escoltava música.
Correcte,
i a més,
és això,
la formació
que va tindre la meva germana
era més clàssica,
jo em vaig anar més
cap a la música moderna,
i la guitarra era
potser l'instrument
més barat,
sincerament,
i més assequible,
en aquell moment,
per poder-me'l comprar jo,
jo no podia comprar un piano.
O no podia comprar...
Et va costar
carregar i descarregar
canons.
Bueno, sí,
està bé,
perquè és un aprenentatge.
De fet,
recordo molt
Can Pau Descans
i l'Ismael
de Can Ginestà,
que em va donar
una de les primeres feines
aquí a Sant Jús,
i vaig estar de cambrer
a Can Ginestà
una bona temporada
a part de fer
de camali
amb els escenaris
muntant i desmuntant
per poder costejar tot,
i val ser
que em va donar
una empenta brutal.
La primera vegada
vaig anar a Anglaterra
va ser gràcies
als dinerets
que vaig poder guanyar
aquí
corrent de Can Breu.
Vaig poder fer
les meves primeres incursions
a la música anglesa
a Londres,
i li agrairé
tota la vida.
O sigui,
tu tries la guitarra
com instrument,
i el teu germà
l'armònica,
per què?
perquè sigui complementari?
L'armònica
crec que
deuria córrer
una armònica
per casa.
Però és més còmoda
de transportar.
Encara més còmoda,
tot i que en porta
moltes, eh?
Sí, sí,
el teu germà.
En molts tons,
són moltes les que porta.
Però sí,
goita que
hi havia,
suposo,
de fet una armònica
del meu pare
hi havia per allà,
però d'aquestes
que eren cromàtiques,
vull dir que podies
fer totes les notes.
I després la diatònica,
per ser-te sincer,
no sé com va aparèixer
a casa,
potser hi havia alguna,
o jo vaig comprar alguna
en algun moment
quan tenia una banda de rock
amb 16 anys i tal.
I goita que
ell escoltava,
no sé,
el que li venia
més o menys a mà,
però va arribar
amb una gravació
d'un armònicista
que es deia Gary Primmich,
que ja no estava
entre nosaltres,
i es va fascinar
amb aquell so,
suposo,
amb aquella manera de tocar,
i el meu germà
va ser com una mena
de prodigi
amb aquest instrument,
és un prodigi
amb aquest instrument,
perquè us diré
perquè hi ha
dos tipus de geni,
el que interpreta
molt bé,
molt bé interpretar
què vol dir?
Que no només copia
les frases
o la melodia
d'aquest intèrpret,
sinó que a més
copia el so,
el to,
és com un bon ventríloc,
un bon ventríloc
pot dir les frases
d'una persona
per imitar-la
i posar les cares
d'aquella persona,
però quan imita
el timbre de veu,
l'altre,
és un crac per això,
perquè tu tances els ulls
i dius
hòstia aquest tio,
o si sembla
aquella persona.
El meu germà
és capaç
de fer això
amb l'armònica,
és capaç
d'agafar un músic
com el Rice Miller,
el Sonny Boy Williamson
i sonar
com el Williamson,
Sonny Boy Williamson.
I el cas
del Gary Primmings
és molt espectacular
perquè
la primera vegada
coincidia
a Austin,
a Texas,
aquest senyor
estava tocant allà
i a través
d'un col·lega meu
ens va portar al concert
i va fer que el meu germà
toqués amb ell.
Llavors el tio
anava fotent
el seu fraseig,
no sé què,
i el guitarrista
l'anava mirant
a dir, mira el nen aquest
dels collons
que t'ha robat
tots els seus trucos
i mira com sona
i aquesta és la màgia.
Llavors, clar,
per nosaltres va ser
màgic,
va ser una coincidència
màgica
perquè després
vam poder tocar junts
amb aquest format
que són els
Suitcase Brothers
que és tan meravellós.
Parlarem, parlarem.
Simplement com a anèdota
mentre tu prepares
la guitarra
farem el primer break
i gaudirem
de
Santos Puertas
en directe
amb una cançó
dedicada
al nostre poble
però com a anèdota
explicaré
que de les coses
que tinc com a record
de les primeres
actuacions vostres
teva i del teu germà
el teu germà
treure
el mostrari
roc a l'obra
com si fos
un mostrari
d'articles
de l'elògic
i allà
amb les diferents
harmòniques
i ara agafo aquest
però
sobtava
veure'm un escenari
un músic
que es treu
el mostrari
per triar
l'armònica
dient
per aquell moment
no estàvem
acostumats
aquí
a veure això
no no no
per això
t'estic parlant
de fa 20 anys
al darrere
no
veure
tu
tot sèrio
com ets
i el teu germà
treure el mostrari
jo sé que
bé
fem una mica
la parella
el sèrio
no no no
però
que a l'escenari
intentem jugar molt
amb aquesta cosa
de fer com dos personatges
molt diferents
perquè
sobretot quan estàs tocant
en formació de duet
ha d'haver-hi
alguna cosa més
que la musea
és igual
com bé
que sigui
després en parlarem
perquè hi ha una de les
moltes facetes teves
que a mi m'agraden molt
i és com precedeixes
cada cançó
que interpretes
que fas l'explicació
Santos
la guitarra
anem al liu
anem a escoltar
la cançó dedicada
al nostre poble
molt bé
m'acomodo aquí
són tots
tot teu
gràcies
I
El meu carrer, el poble dorm i és desert, començo el meu, has de venir sota una lluna de gel.
La dama de la nit escampa el seu perfum, em fa sentir feliç, em fa seguir el seu rumb.
Un fiu musical m'acompanya fent camí, el blues d'una guitarra il·lumina el meu destí.
Sant just d'esvern, et porto al meu cor, en cel en clavés potser el millor carrer del món.
Sant just d'esvern, sempre et porto al meu cor, el barri antic em porta tants record.
Sant just d'esvern, sempre et porto al meu cor, en cel en clavés potser el millor carrer del món.
Gràcies, avui.
Sant just d'esvern, sempre et porto al meu corret.
Sant just d'esvern, sempre et porto al meu corret.
A Can Ginestat s'amaguen mil secrets,
sempre hi és present en el meu nocturno passeig.
Sonen les campanes a la plaça Verdaguer,
sonen les campanes i anuncien quarts de tres.
Segueixo el meu camí cap a l'escola Canigó,
on un dia els meus alumnes seran llums en la foscor.
Sant just d'isberna porto el meu cor,
en cel clavés potser el millor carrer del món.
Sant just d'isberna sempre et porto el meu cor,
el barri antic em porta tants records.
Sant just...
Sant just...
Sant just...
S'en just, s'en just les veu.
S'en just, s'en just les veu.
Un luxe, un luxe.
Compartir amb tu en directe la cançó del nostre poble, un luxe.
Moltes gràcies.
Aviam, reprenem.
L'any 2000, tu amb 26 anys,
vas creuar l'oceà l'antic per primera vegada
i te'n vas anar a Austin, Texas.
Sí.
Per què Austin?
Austin va ser perquè jo, d'entre altres activitats que feia
per seguir amb la música,
per això us explicaré el millor codit que existeix sobre la música
i l'entendreu ben ràpid.
Fantàstic i en directe pels micròfons de Ràdio d'Esberra.
Perquè tots tenim una edat
i ara ja tenim una saviesa que no teníem abans.
I aquest acudit diu que és un músic que guanya la loteria europea, no?
I guanya una millonada,
una millonada que el tio està donant-se'ls alegria i tot.
Clar, ve la televisió, l'entrevista, no?
I vostè ara, cony, aquesta fortuna que ha fet, no?
Així de repent, no?
Diu, què farà amb la seva vida?
Diu, jo.
Diu, res, seguir tocant, fiques que s'acabin els diners.
D'alguna manera, sí.
Em deixa sense veu, però d'alguna manera és una mica el reflex.
Aviam, això, els bons músics, malauradament,
no esteu pagats a l'alçada.
En canvi, hi ha una sèrie de músics, pel que sigui,
i ho dic públicament.
Per exemple, el Julio Iglesias.
Ja se fina com un condemnat.
Sí, home, perquè ja se fina com un...
Però ha estat tan ben portat
que ha venut, ha guanyat, ha donat la imatge
que poder, en aquell moment, en el lloc,
i jo, doncs és el que tocava.
I així, com hi ha altres, que són grans músics,
i també estan a dalt, eh?
Pocs, però poso un clas flagrant.
Hi ha diversos, eh?
Però ara se m'ha corregut aquest, no?
Sí, la qüestió és que al músic el que li costa molt
és separar el que és la indústria de el que és la música en si.
O sigui, nosaltres...
Aquesta cançó, per exemple, a mi,
m'emociona molt, i la vaig fer...
La vaig vomitar, aquesta cançó.
Si no, va ser res difícil fer-la.
O sigui, la lletra va sortir del tirón,
vaig polir-la molt poc,
perquè era una cosa molt emocional
i que jo estava llavors vivint a fora
i tenia aquesta mena de, diguéssim,
enyorança, digue-li com vulguis,
del que era el poble, no?
I, de fet, és el que explica la història.
És la meva adolescència, no?
Des que surto de casa i vaig voltant, no sé què,
intento explicar una mica el que és un passeig per Sant Just
des de fa, bueno, uns anys enrere, no?
Que era un poble molt menys tranquil, ja ho sabeu, no?
Sortia un diumenge per aquí, era el poble fantasma.
I encara, i encara.
Encara, encara, però això ho parlava amb un policia municipal
que em deia, ostres, nenes,
que un dilluns aquí ara és com un dissabte abans o alguna cosa així.
O sigui, que hi ha una activitat frenètica, no?
Vull dir, que sí que ha canviat una mica, no?
I llavors per mirar aquesta representació quasi d'enyorança del poble.
I això que expliques és entendre molt bé
que la indústria funciona d'una altra manera
i el que trobo a faltar una mica només és el dia a dia,
la música al dia a dia.
O sigui, el músic com un pagès, no?
Tornem-hi. Per què, Austin?
Austin, perdona, sí que m'he desviat del tema.
Ah, però per això entens a mi.
Doncs estava a l'escola americana donant classes,
estava al tercer de la carrera més o menys
i em van enganxar per fer substitucions allà i tal
i a mi m'encantava la docència.
Bé, m'encanta la docència, és una de les meves vessants, diguéssim.
I ja s'exercita, també.
Sí, sí, sí.
I exercites.
I sempre que puc intento exercir.
Però aquest va ser un dels primers contactes amb una escola estrangera.
Total, que vaig conèixer un noi que es deia Donald Marcus,
que era el profe de ciències,
i tenia...
Del col·legi americà.
Del col·legi americà, sí.
De l'ASB, sí.
De l'American School.
I ell tenia un company que vivia a Austin,
un col·lega seu, el David,
i el David L. Haskell.
I el David L. Haskell li va dir,
bueno, doncs si vol passar-se per aquí
i jo estic compartint el pis amb un col·lega,
doncs que es passi si vol vindre.
I la meva pregunta primerenca va ser,
bueno, si jo faig blues, no?
Jo em situava, jo soc un xinès que vol tocar flamenco,
on vaig? Coño, vete a Cádiz, no?
Vete a ahí, allà toca flamenc a Cádiz.
I jo li deia, on vaig?
Vaig a Nova York, vaig a Chicago,
vaig a... és que no ho sé, diu.
I llavors va dir, home,
diu, Austin és la capital de la música
dels Estats Units,
i tinc un col·lega allà,
i a més tinc...
El seu company de pis toca, és músic.
Tu des d'on saps molt més que jo.
És la capital de la música?
Per Bruce?
No.
Home, per sentir-ho pels jats de Tirene i Orleans,
i ara últimament a Chicago.
Sí, però el que passa és que
Austin té una peculiaritat,
i és que...
i molt més després del Katrina,
després que va haver-hi la desgràcia a Nova Orleans,
la majoria de músics de Nova Orleans
van emigrar cap a Austin,
perquè Austin tenia aquesta característica
dintre de Texas.
Era una ciutat on els nois podien anar
amb barba, amb el cabell llarg,
o sigui, no era tan, diguéssim, conservadora,
com...
Bé, no era gens conservadora.
I en el 60 allò era increïble,
o sigui...
Llavors allà trobes,
des del jazz més bèstia,
fins al blues més bèstia,
fins al funky més...
o sigui, hi ha tot.
Seria com un Nova York del món...
Ah, no, el 2022, home,
tu fa 22 anys...
No, no, no,
però allà jo crec que inclús
més abans que ara,
et diré.
O sigui,
a mi el que em fa una mica
de recança,
de penita,
quan torno,
és veure també
com s'ha desvirtuat.
I la quantitat de músics
que hi havia allà,
diguéssim,
clàssics,
de tota la vida,
com pot ser Dale Watson,
o com pot ser Red Volker,
que són noms desconeguts,
però si us digués Mel Haggard,
potser dintre del món del country,
el Red Volker va acabar la seva carrera
ser un guitarrista,
la mà dreta de Mel Haggard.
Ai, s'ha menat el nom ara,
que acabo de dir,
el Dale Watson,
també,
era un guitarrista que aquí
pagarien 25,
trenta euros l'entrada
per veure el tio
que imitava el Johnny Cash,
i ho imita increïble,
no?,
i d'una personalitat.
I ara s'ha anat a viure
també a prop de Nashville,
ja no està vivint Austin.
I Austin,
podies veure,
Ferran,
el millor de cada casa.
Però si jo veure
per un bolo de propines,
que no pagaves ni entrada,
posaves els diners
en un pot
que ja es fa molt,
el tipjar,
no?,
el violinista
que va tocar
la investidura de l'Obama,
i aquell tio
estava allà
tocant Gypsy Swing
i no sé què,
no?,
el Hockanen,
que és un boig,
que després agafa la guitarra
i és al·lucinant.
És al·lucinant.
Em fas fàcil
la següent pregunta,
i llavors,
Santos,
per què te'n vas a viure
a Dallas,
a 300 quilòmetres,
quan a Austin
no ho tenies tot?
Ja,
ben preguntat.
Nosaltres
anàvem
buscant una mica
també
una escena,
perquè,
curiosament,
tota la gent
que va anar a petar
a Austin
sortia de Dallas.
Molts dels músics
que pensem
que són d'Austin
són de Dallas.
Era l'invers
del canvi
que tu vas fer.
Sí, senyor.
O sigui,
jo vaig anar a petar
allà al principi
i després vaig veure
que Jimmy Bogan
era de Dallas.
Els germans
Moller
venien de Dallas.
Sean Pittman
venia de Dallas.
O sigui,
Dallas
era la ciutat
de Texas
on el blues
de Texas
estava més representat.
Des de Teevon Walker,
que era
un dels,
diguéssim,
abanderadors
del blues,
que era de Dallas,
i llavors
allà hi havia un carrer
que era Elm Street.
I a Elm Street
passava tot.
I allà a Elm Street
tenies guitarristes
inclús
com el Blind
Lemon Jefferson,
que era un referent
als anys 20-30
a la guitarra
a Texas.
Era com un inventor,
diguéssim.
I total,
el que vaig trobar,
clar,
la societat de blues
de Dallas
és molt potent,
els llocs
on vaig poder tocar
eren,
molts eren
llocs emblemàtics,
que havien passat,
i després també
hi havia una ràdio,
doncs explicaré
aquesta anècdota
que no...
És que no m'he preparat res
perquè és tan fàcil
quan estàs així
en companyia
aquestes a gust
i tal,
et van sortint les coses.
Hi ha la K-N-O-N,
K-N-O-N,
és una ràdio
on jo quan vaig anar
jovenet
per primera vegada
vaig tindre la sort
de poder tocar
amb una...
Continuar sent jove,
eh?
Sí, sí.
No, no tinc cap
fer-te la pilota.
Desparit sempre,
desparit sempre.
No, no,
i comparat amb els que tens
aquí al davant.
Bueno,
i la cosa
vaig tindre la gran sort
de poder treballar
amb la...
Ja t'ho diré,
ja em sortirà el nom
d'aquesta cantant,
hòstia,
la Bell White,
Miss La Bell White.
Miss La Bell White
era coetània
de la Tina Turner
i anava buscant guitarrista
i jo vaig tindre la sort
que em van dir
escolta,
vés de l'audició,
no sé què i tal.
Total,
que aquesta escola
a mi m'ha servit moltíssim
i l'anècdota és
que jo recordo
fent una gira amb ella
on vaig passar per dales
i recordava
l'enganxina aquesta
de la KNN,
però no me'n recordava
que era dales,
havíem fet una gira
per Houston,
Sant Àngel
o no sé què i tal,
i llavors
quan vaig anar a viure
vaig veure la KNN
i va ser un flash
de dir,
cony,
si jo he tocat aquí
i aquest és el
Herman Hall
i no sé què i tal.
I llavors va ser
com que tenia sentit,
no?
De dir,
hòstia,
he tornat
però realment
a un origen,
no?
Que m'havia saltat
al millor,
no?
i total que,
bueno,
va ser una mica això,
no?
Va ser una troballa
de...
I tota la comunitat
em va acollir
d'aquesta manera
que és el que volia explicar.
A la KNN
fan una samarreta,
diguéssim,
cada any,
no?
On surt
l'estat de Texas dibuixat
i tots els noms
dels bluesmans
que hi ha gent
que toca blues i tal.
i la de l'any
em sembla que ser
què,
2015-2016
posava Santos Puertas
allà i encara la guardo.
I va ser
com quan el
el senyor aquest,
no?
Que anava allà
amb els maies
i tots i tal
i estava l'explorador
i li van dir
el dia que li van dir
bueno,
quan et moris
no et preocupis
que et fotrem,
et cremarem,
et fotrem dintre la sopa
i et menjarem,
no?
I va dir,
cony,
aquell dia vaig entendre
que m'havia integrat
plenament amb la seva cultura,
no?
Que m'havia integrat.
Doncs va,
em va fer molta il·lusió
a la ràdio local.
Sí, sí,
però Santos Puertas
però ja em tenen en compte
i hi ha molt de carinyo,
hi ha molta estima.
Aviam,
tornem,
tornem al
el 2000
tota la història aquesta
que aquest any,
aquest mateix any,
el 2000,
tu juntament amb el teu germà,
amb el Víctor,
vas fundar
el duo de blues
i música
nord-americana
de
Sweetcase Brothers.
Sweetcase.
Sweetcase era...
Explica, clar.
Jo entendria
The Durs Brothers.
The Durs Brothers, clar.
The Durs Brothers ho entendria.
Es va plantejar...
The Puertas Brothers.
Clar, clar.
Es va plantejar
el de Durs
però van pensar,
es pensaran que som una banda
versions dels Durs
i vindrà tota la gent
equivocada al concert.
I total que
va ser un concert
de la Boat.
Nosaltres a l'època,
us en recordeu,
de la Boat
que funcionava allà
a la plaça Francesc Macià.
Era, home,
era a l'antic
que, com es deia,
Baralaika.
Sí.
Que després va ser...
Ostres,
ara no em surt el nom.
És dels germans
Maci Mas.
Sí, sí.
Allà...
Són de la família Mas.
Allà,
els meus 50 anys
els vaig celebrar allà.
Ja veus.
Doncs a veure.
Perquè tu veus.
Doncs allà, clar,
hi havia els 90
i hi havia, bueno,
cua al carrer
per entrar a veure música
i la...
La cova del drac
que ara em surtia el nom.
Ah, la cova del drac.
Sí, però això ja està.
La cova del drac està...
No, no, era allà.
Es deia allà.
La cova del drac
era el trosset
i després
la mantresa de fer esmanes.
Ah.
Era el Baralaika.
Després el Baralaika
es va convertir
en la cova del drac.
De la cova del drac
als marximes
a la Boat.
Ah, vale.
Sí, després no sé com es va dir
però ja no.
Ja vaig prendre pista
però en aquell moment
que es deia la Boat...
Ara està tancada.
Sí.
En aquell moment
un bullici
una activitat allà
increïble.
Cues a fora al carrer
i allà van començar.
Llavors vam veure un duet
que era d'harmonica i guitarra
i portaven una maleta
que feia l'efecte del bombo.
Així.
Sentiu que ara estic picant
amb el peu.
Llavors això ho fas molt
quan estàs amb la guitarra sol
també t'acompanyes
de picar amb el peu a terra.
I vam pensar
Ostres, que guai, tio.
I llavors vam pensar
The Travel Brothers
The Suitcase
The Traveling Suitcase
no sé què
I vam dir
Suitcase Brothers.
I vam anar
amb el meu germà
amb la meva vespa
a comprar una maleta
d'aquestes de segona mà
trilladíssima
amb un neumana d'aquests
per allà a la zona franca
i em veus a nosaltres
amb la maleta
que vam portar allà
és que clar
érem uns motivats
que ara
I ho continuen a ser
Sí, sí, sí.
Els joves d'ara
avui en dia
quan es diuen motivats
és negatiu
diuen
Tu eres un motivado
com l'obleven Pollón
saps?
I dius
Però bé un moment
ser motivat no està bé
ara ja no està de moda
el que passa
Total
que traieu
un dels discurs
el que tinc
que el tinc aquí al davant
a l'Ototown
i és curiosa
la foto teva
i el teu germà
sou autèntics
Pasquant
amb un
això té pinta
de ser un riu
o un llac
Sí, això és gràcies
Això et desvalaré
et desvalaré
on està fet
això
Sí, sí
Això està fet a Catalunya
Això és a Catalunya
Sí
Això és a
ara t'ho diré
Espera
ara me'n recordaré
Això és una portada
que va fer
en Teddy KGB
que és el seu nom artístic
diguéssim
el Teddy
que és un tipus molt peculiar
però que estimem molt
perquè sempre ens trenca els esquemes
nosaltres anàvem
amb una portada
més o menys imaginada
i ho ha fet cada vegada
i a més també ha sigut el creador
de la portada
del meu primer disc
en solitari
del Triple Santos
el Teddy KGB
i això és
Ah, ostres
ara no em surt
m'acabar
Ja et sortirà
Sí, ja t'ho diré
Ja t'ho diré
Ja t'ho diré
Ja t'ho diré
Però
Ah, quina ràbia
Però és per
Sí, és per
a Catalunya
i ho va trobar
Ho va trobar
Bueno, total
que ara estàvem
en aquesta època
amb el disc
abans
que te'ls adessis
a Dales
a 300 quilòmetres
curiosament
però
tu estaves explicant
que Austin
que era d'alguna manera
la referència
però que hi havia
molts músics
que eren de Dales
que havien anat a Austin
tu fas el que havíem parlat
la trajectòria al revés
t'hi vas poder guanyar
millor la vida
a Dales que a Austin?
Sí, perquè
hi havia aquest teixit
diguéssim
de concerts
No, perquè és lògic
canvies
és perquè
sigui per ensenyança
sigui per concerts
sigui per
no sé
la teva constant vital
de millorar
En general
en aquest moment
nosaltres també vam tindre sort
que l'economia
en aquell país
estava a tope
o sigui
ara més o menys
està fotut a tot arreu
però
sense entrar en el tema
però
en aquell moment
estava molt bé
i hi ha una cosa
perquè jo crec
en el músic
diguéssim
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
de
no
no
amb l'estrella
que tothom
em vaig a veure
no sé qui
tal
o sigui
m'agrada més
el músic proper
com a feina
com a
com una professió
com pot ser
un car
un
un fuster
o com pot ser
un
no
un venedor de fruita
és que al final
no deixa de ser
una professió
el que passa
que malauradament
aquí encara
no es contempla
com a professió
això ja si vols
ja en podem parlar
també
no
encara no està
realment
contemplat
com a professió
i la
manera més òbvia
de veure-ho és
a l'hora de facturar
a l'hora de treballar
a l'hora de
tens molts problemes
i moltes
barreres
i moltes dificultats
que no hi haurien de ser
si fos considerat
com una feina més
on estaria
tot regulat
i s'ha fet
diversos intents
de fer això i tal
i no
no hi ha manera
allà
en canvi
ostres
era un gust
tio
perquè jo omplia
el meu formulari
jo anava
amb la meva llibreteta
del cotxe
i apuntava
les milles
que havia fet
fins al concert
el que havia guanyat
en aquell concert
apuntava inclús
les propines
que havia fet
al concert
que els col·legues
em deien
però tio
si això és caix
què has de
dir que és que no ho entens
és que jo ja
haig de fer
mil meraveverismes
que no trampes
o sigui coses
al·legals
no il·legals
perquè ni a la presó
o em traurien la pasta
al banc
però t'has de muntar
d'aquesta picaresca
i tal
que t'obliguen
per poder-te
buscar la vida
cosa que està
tot regulat
allò és brutal
sincerament
o sigui
no vaig patir gens
tot estava
claríssim
enfilat
no
no hi havia
cap història rara
tràstic
a
I see skies of blue, clouds of white, bright blessed day, dark sacred night.
And I think to myself, what a wonderful world.
The colors of the rainbow, so pretty in the sky, are also on the faces of people going
by.
I see friends shaking hands, saying, how do you do?
They are really saying, I love you.
I hear babies crying, I'll watch them grow, they'll learn much more than I'll ever know.
And I think to myself, what a wonderful world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
The world.
Yes, I think to myself, what a wonderful world.
Sawyer Christopher Fredericks és un cantautor de blues nord-americà
que va guanyar la vuitena temporada de The Boys en l'any 2015.
És qui ens ha interpretat la nostra sintonia amb la seva versió.
Resulta que el Sawyer Christopher Fredericks
va ser el guanyador més jove de la història de la competició, amb 16 anys.
El seu rècord seria superat més tard per Brian Cartelli,
que el va guanyar l'any passat, la temporada 14, amb 15 anys.
Ja veieu que bé que canta la gent jove, no?
Fredericks, que va néixer el 31 de març de 1999 a Newtown, a Connecticut.
Als vuit anys la seva família es va mudar a una granja de 88 acres,
prop de Fultonville, a l'estat de Nova York.
I va ser educat usant el mètode un xòling.
O sigui, aquest no ha anat mai amb una classe en pupitre, no?
Es va educar a casa seu.
Doncs als 11 anys aquest individu, el Fredericks, va començar a actuar a nivell regional
amb mercats d'agricultors, esdeveniments comunitaris i clus folclòrics, no?
Total, que els concursants guanyadors de De Bois,
jo que parlava amb el clafó no tancat,
guanyen 100.000 euros, eh?
I un contracte d'enregistrament amb Republic Records.
Doncs bé...
Que es deu quedar 90.000 dels 100.000.
També ho hem de dir.
Bé, doncs segons Republic Records,
Fredericks va assolir molts rècords de vendes amb 10 senzills
que van arribar al top 10 de l'ITUNS, no?
Va vendre un total de gairebé un milió de senzills digitals
al llarg del programa de De Bois,
en la cadena televisiva de...
que és un programa de la cadena televisiva de l'NBC.
Bé, doncs aquest ha sigut l'interpret que ha versionat la nostra sintonia.
Però per sintonies, i explicaré una primícia,
que espero que es porti a terme,
i segur, perquè el Santos és una persona sèria i complidora...
Ja m'està enredant, ja m'està enredant.
Ja ho he de dir.
M'has promès que vindries un dia en directe
a fer la versió teva de la nostra sintonia.
Sí, l'estava escoltant abans i pensava...
A més, és un exercici que m'agrada molt que facis,
perquè ho trobo molt interessant,
perquè a través d'una mateixa cançó,
veure intérprets diferents,
veus les capacitats sonores i els estils que hi ha
en aquella mateixa harmonia i en aquesta mateixa cançó.
I en el blues això és el que és interessant.
Això, doncs mira, no, no...
Però mira, és una de les pàtiques que he fet
des de, no sé si al primer o al segon,
o al dècim programa,
que en cada emissió del nostre programa procuro,
no procuro, ho faig,
portar un intèrpret que versioni la nostra sintonia.
Per sort, és una cançó universalment reconeguda
i agraïda,
perquè aquí avui he sentit una versió,
no sé, blues, folk, diòleg on vulguis,
diferent de Louis Sandström,
o diferent de, recordo la setmana passada,
que vaig posar a la Mary Lou fa 15 dies,
a la Mary Lou Strip.
A Mary Lou Strip, cantant...
Cantar a la Wanda Fútbol.
Que canta molt bé, la Mary Lou Strip.
Sí, sí, sí, en cantants que són molt bons músics.
Ai, vull dir, actors i actrius que són molt bons músics.
Bueno, explica'ns coses.
Què fas a Dallas?
A Dallas? Què faig?
Austin va ser la teva entrada,
però jo diria que a Dallas et consolides, no?
A Dallas sí, va ser molt maco perquè...
O sigui, va ser com el que diuen en anglès el full circle, no?
És com tancar...
Un cercle.
Sí, perquè, o sigui, tenia com...
De sobte, tot té sentit, no?
Jo, clar, si vosaltres ho imagineu,
jo amb 16, 15 anyets a l'institut
començant a tocar la guitarra blues
amb VHSs,
el posant en el vídeo
i agafant del programa de blues del Miquel Abella,
que li envio una abraçada des d'aquí,
el Nascuts amb el blues, no?
I, bueno, després, més endavant,
ja vaig fer el programa amb l'Armand Garcia, no?
També, el Just Blues.
Però el Miquel va ser l'instigador de tot això, no?
I si mireu això i penseu, no?
Els discos que jo escoltava i tal.
I després, arribar a poder tocar amb la gent
que hi havia en aquests discos, no?
I fer concerts amb els artistes
dels discos que jo escoltava en 16 anys,
és que això ja...
Jo ja em sento que ja està.
O sigui, no sé què més vull.
Saps què vull dir?
Home, poder-te guanyar la vida dignament.
Sí, però saps què passa?
Que m'he quitit el bailau.
Vull dir, al final, ara mateix,
és com un moment d'aquests vitals
que els diners són tan irrellevants.
T'ho dic en sèrio, eh?
Amb la mal cor, eh?
O sigui, no m'interessen en absolut.
O sigui, evidentment, mentre puguis anar apagant
i no tallis la llum i aquesta escola i tal.
Però, en veritat, és que no m'emportaré res d'això.
De totes les guitarres que tinc,
no m'emportaré ni una el dia que em mori.
De tots els amplificadors.
M'emportaré aquesta conversa d'avui,
les vivències que vaig tindre d'ales...
I això, realment, el dia que descobreixes això
o en el moment que estàs preparat per acceptar això,
és alliberador totalment.
Llavors, ara, crec que gaudeixo,
o en aquest moment de la meva carrera,
gaudeixo la música i els concerts i tot plegat
com ho feia en 20 anys, quan estava començant.
Que perdem una mica en la carrera de l'èxit
i en la cursa aquesta de ser algú, no?
Sigui el que sigui això.
I perds una mica la perspectiva de dir
escolta, què passa, no?
Què passa aquí?
Cap a on va això?
D'on ha sortit això, no?
O sigui, no perdre la il·lusió.
I recuperar la il·lusió de fer les coses
és el millor.
I és això, el compartir amb aquests artistes
em va donar com un sentit
a tot el que havia fet, també, no?
Perquè parlant d'artistes
i parlant del sentit,
una de les coses que a mi
jo he deixat anar abans,
no ho sé, més m'emocionen de tu,
és que precedeixes cada cançó que interpretes
amb introduccions càlides i parlades
històries i anècdotes
sobre les circumstàncies, a més de la teva vida real.
És molt ben rebuda, aquesta proposta.
Almenys per mi, no?
Jo suposo que per la resta.
Penso que és un petit fet diferencial
amb la teva actuació
quan fas
de cara al públic, no?
Gràcies.
No, no, però et dic,
perquè si no, una cosa dolenta
no te la diria,
però les bones s'han de dir, no?
Sí.
I quan fas l'explicació de cada cançó,
la tens preparada?
T'inspires en aquell moment?
No.
Senta tu, m'imagino que poques coses
deus tenir preparades.
Sí, no tinc absolutament res guionitzat.
No guionitzo absolutament res.
I llavors això també té molt de sentit,
perquè, o sigui,
hi ha un efecte molt interessant
entre el públic i l'artista,
que és la reciprocitat.
És a dir,
hi ha concerts que tu acabes esgotadíssim,
perquè el que estàs fent
és intentar que la gent s'ho passi bé,
no trobes una resposta del públic
de caloret,
de què estan rebent alguna cosa,
i tu encara t'esforces més, no?,
perquè arribi,
i són d'aquests concerts
que acabes esgotat.
I acabes patat.
I, en canvi, hi ha concerts,
nosaltres ens va passar,
a Saragossa tenim una bona cantera,
no sé per què,
vam trobar allà un bon públic,
fidel, diguéssim,
que després de set anys
d'anar a aquest mateix local,
al Corazón Verde,
que és un oasis meravellós de música,
de folk i de brú.
Plus,
de sobte,
un dia hi havia cua al carrer
per veure els últims llibres,
no?,
i, gaire,
jo pujo,
veig la sala patadíssima,
o sigui,
en un lloc on hi havia 75 persones
i hi havia 110,
que ara seria impensable,
i, bueno,
me'n vaig al camerino
i dic,
hòstia,
Víctor,
això està a rebentar,
nen,
i què faig, no?,
i, clar,
tu deies allò d'improvisar,
no?,
o allò de preparar,
jo no tenia res preparat,
llavors ens canviem,
pugem a dalt,
passo entre la gent,
així com puc,
fins a l'escenari,
no sé què,
sec amb la guitarra
i el primer que dic és,
bueno,
benvinguts i tal,
dic,
suposo que ja sabeu
que nosaltres
no fem versions
dels blues de Springsteen
ni cantem temes de rock clàssic,
que som un grup
de pitmon blues
i de country blues
i tothom va patar a riure,
no?,
com dir,
mira aquest,
el conyón aquest,
com si no sabéssim
el que veníem a veure,
i em vaig mirar al meu germà
i vaig dir,
ens portem cada,
cada un pet aquí ara mateix
i la gent estarà encantada igual,
tio,
dic,
això serà,
i clar,
va ser un concert brutal,
memorable,
on l'energia fluïa
per tot arreu,
de fet,
la ciència ho està estudiant això,
perquè durant molts anys
s'havia pensat
que el músic
era el que projectava
aquesta energia
que arribava a la gent,
no?,
però ara s'està descobrint
que l'energia hi és
per algun lloc
i el músic fa de canal
i fa de canalitzador
d'aquella energia
perquè arribi,
i això,
si em permets lligar-ho
molt ràpidament
amb la importància
de la cultura,
perquè quan es parla
de cultura,
es parla una mica
de cultura institucional
i aquesta a mi
no m'interessa en absolut,
o sigui,
no estem parlant
de la cultura
d'anar un dia al liceu
o un dia a un concert
multitudinari,
no, no, no,
estem parlant
de la comunió
que es crea
en un event cultural
on hi ha persones
de teixit
completament social,
teixit social
completament diferent
i que de repent
en aquell moment,
en aquell espai,
són com una família,
o sigui,
quan tu estàs
en un concert
que has gaudit
la persona que tens al costat
que no la coneixes de res,
que potser no té res
amb la teva vessant política,
ni amb els teus ideals,
ni amb la teva,
diguéssim,
vida diària,
de repent,
tens un boli
perquè enfirmi el discur?
Sí,
té,
no?
i l'hi deixes
i és com
hi ha aquesta
mena com de comunió
que això és
la potència
que té la cultura,
aquesta humanitat
que és la que fa falta
avui en dia,
o sigui,
el fora,
l'individualisme,
el fer comunitat,
el fer societat,
el fer realment
aquest,
diguéssim,
ja dius això,
una de les
lemes o filosofia
que tenim
en aquest programa,
fent comparatives,
però en tots els àmbits,
si hi ha la feina
amb els amics,
hi ha una part,
la majoria,
que és per cobrir
l'expedient,
i una petita part
que és el que posa
el sentiment,
però en tot,
eh,
a la feina,
si treballes
en una empresa,
un 90%
van acudir
amb els amics,
això que diem,
no es diuen amics,
però van a cobrir
l'expedient,
no hi posa el sentiment,
i es veuen
en petites coses,
el que tu deies,
aquesta energia,
quan et trobes
en un escenari,
o millor dit,
en un públic,
ostres,
que t'envia,
que tu fas de canalitzador,
però que veus
que aquesta energia,
això té que ser,
és brutal,
és brutal,
a mi,
una de les anècdotes
que explico a vegades
és una parella
que està divorciada
fa molts anys,
i de tant en quant
ve el concert
dels Sudkiss Brothers
amb el meu germà
i ens demana
una cançó en concret
de quan estaven junts
i gaudien com a parella,
encara queden,
són de bon rotllo,
però ja no estan junts,
i de tant en quant
venen
i ens demanen
aquesta cançó,
perquè era la que
els va, diguéssim,
com fer...
Brutal.
És molt guai,
provocar aquestes coses
amb les persones
és meravellós,
perquè és una esperança
a això,
a la comunió,
tio,
que no...
Jo diria,
diria...
No estamos tan mal.
Això,
no estamos tan mal.
això, mira,
tu sembla que hi hagi dit,
perquè és el que t'anava a dir,
no estamos tan mal
quan,
bàsicament,
a través de la cultura
i l'art,
això passa.
Sí,
totalment.
és que és el més humà,
és el que ens separa
realment dels animals.
És que el tret
que ens separa dels animals
és la vessant artística,
és la capacitat
de crear.
Les màquines
no ho poden fer encara,
els hi ha d'una data
perquè ho puguin fer,
i els animals
s'han trobat
alguns trets
que de repent
poden ser una mica
més artístics i tal,
però l'home,
en essència,
és artístic,
és emocional
i pot transmetre
aquestes emocions.
I això és el que
no hem d'oblidar,
i això és el que ha sigut
tan difícil
no oblidar aquests dos anys.
I per això
s'ha de lluitar encara més.
I quan diem la cultura
no estem parlant
d'anar allà a passejar
per els recintes,
de no sé què,
no, estem parlant
d'anar a un local
on hi ha un grupet
que està tocant,
un altre que està ballant,
l'altre que està fent
una exposició de fotografia,
l'altre,
intentar que això
vagi escampant,
que sigui una taca d'oli
que vagi arribant a tothom.
És brutal escoltar-te.
Ara que dius això,
sí, ara que dius això,
quins són els teus referents
musicals.
Espera't,
comencem pels d'aquí.
Sí, si ho tinc claríssim.
Al Madeu,
al Madeu Casas,
al Dani Nelo,
explica'ns coses.
Sí, mira,
els teus referents.
Sobretot,
Al Madeu,
que maradament fa un any més
o dos anys
que ens va morir, no?
Sí, ens va deixar
fa dos anys
i, bueno,
es va sobtar a tothom.
No, estava fotut, eh?
Sí, però no ho sabíem, eh?
I, bueno,
jo no tenia ni idea, eh?
I molts,
de fet,
l'últim concert
que vaig poder fer amb ell
va ser
al celler de Can Ginestar,
que jo vaig demanar
explícitament
que fos al celler,
per cert,
que, a més,
va vindre el Carlitos,
com sempre.
I jo hi era.
Eh?
Que el tenim allà
al control tècnic.
I jo hi era.
I tu hi eres també.
I era part del poble
que em va fer
molta il·lusió
que hi fos
i el van portar amb ell.
A mi encara me'n recordo,
tu estaves al mig
i no estaves
a tothom una cena,
tu estaves al mig
i estaven tots rodejant-te.
Exacte,
perquè aquesta era una proposta
que jo havia fet,
aquí,
que vaig poder fer
unes tres edicions,
més o menys,
des que vaig arribar
als Estats Units,
que l'idea de l'ocell blau
basada en un format
que existeix a Nashville,
d'un local
que es diu
The Bluebird Café,
que és el Bluebird,
no?,
l'ocell blau.
Sí, sí, sí.
Que...
on van començar
moltíssims cantautors
molt importants,
des de la Sherry Crown,
passant per l'Steve Earl,
passant per molts artistes.
i és la gràcia
que té aquest format
és això que vau viure,
que és a peu de pista,
sense escenari,
amb cercle
i la gent rodejant-te
i fa aquesta mena
de caliu,
de cosa de...
diguéssim,
com si estiguessis
al living room,
no?,
de casa teva,
com si estiguessis allà
al menjador
i estiguessin passant
aquestes coses
i això és la música
que em refereixo,
és com la màgia de prop,
és com,
de sobte,
vas a veure un mag d'aquests
amb un escenari supergran
i és tot molt fantàstic,
però, cony,
veure un tio
amb unes cartes davant teu
i que t'està fotent els trucs
i tal,
és un altre nivell,
no?
I vaig insistir
perquè el celler,
el celler per mi
és un espai molt important
de la meva adolescència
quan en Miquel Abella
portava tots aquests
artistes americans
que el tio s'ho feia
però molt bé,
agafava el telèfon,
s'enterava de per on passaven
per no haver de pagar
avions transatlàntics
i portava unes figures increïbles
i jo recordo el celler
de veure concerts memorables,
el meu germà,
crec que si no
dels primers concerts,
el primer que va fer
que hi havia la Montse,
la Big Mama,
hi havia l'Artur Regada,
hi havia, em sembla,
l'Aldo Monari,
la Bateria
i inclús estava
l'August Terrat,
penso que estava al piano
i va sortir el Víctor
i van flipar,
que van dir
aquest nen de 16 anys
però què fot amb la harmònica,
no?
O sigui,
és un espai molt emblemàtic
per mi,
no?
En resum
i vaig demanar explícitament,
sisplau,
podem fer aquí,
no sé,
no sé,
l'exposició,
no passa res,
serà molt guai,
no sé quantes i tal,
i agraeixo molt,
la veritat,
llenço d'aquí un agraïment
perquè es pogués fer
en aquest espai.
Perquè vegis,
així el segueixo,
però torna a mi,
a l'Amadeu,
a l'Amadeu Casas.
L'Amadeu,
llavors,
va ser un dels convidats
d'aquest cercle,
vaig tindre la sort també
amb un altre,
que ell no va poder ser-hi,
però va estar a la seva filla,
a l'Aerchart,
Casas,
i,
evidentment,
Big Mama,
Amadeu Casas,
Artur Regada,
Aldo Monari,
Augusta Rats,
Pep Pascual,
no en vull de ser ningú,
Daniel Elo,
i després,
Santi Úrsul,
Cheche Genotti,
Casper Santxals,
tots aquests eren els que,
amb 16 o 17 anys,
anaves a veure el Harlem Jazz Club,
aquí al celler de Can Ginestar,
a les nits de música,
les fes les nits de música
eren un èxit,
i tant,
a nivell,
diguéssim,
nacional,
o sigui,
venia gent d'Olot,
venia gent de,
totes les contrades de Catalunya
a veure els concerts d'aquí,
per tant.
Quina pena que facin.
Bueno,
s'ha de tornar,
i amb això també,
avui venia pensant en el cotxe,
no?,
dius,
hòstia,
què li vull comentar al Ferran,
que no se m'oblidi,
i és que hem d'aixecar el cul
del sofà,
tio,
hem de tornar
a ser generadors,
perquè estem una mica,
sempre com esperant
que el papà Estado
o les institucions
ens proveeixin
i facin les coses per nosaltres,
i això no funciona així,
que ens posen barreres,
això sí que em molesta,
però,
cony,
nosaltres mateixos ara,
per exemple,
amb el meu company,
en Joan Urpinei,
que tindran aquí,
suposo,
en breu,
va guanyar el Premi de Poesia
que es dona a Vall Corquina,
que malauradament
no recordo exactament el nom,
sé que fa referència
a un mossèn,
amb mossèn,
que és un dels
els Premis de Poesia
més importants.
Sí, home,
el Pep que sap de tot això,
a Vall Corquina
eren famosos
els sermons,
no?,
del rector,
no?,
els sermons del rector
de Vall Corquina
eren famosos,
bé,
no ens fotem amb un jardí,
que no el tinc documentat,
eren els de Vall Corquina,
el Vall Corquina,
veus,
és el que començava per avall,
veus,
l'única neurona,
sort,
acabava amb fogona,
no t'he regalat,
ah, vale,
poc,
bé,
bueno,
Premi mossèn,
Premi mossèn Narcís Seguer,
Seguer,
veus,
està,
sort tenim el nostre regidor,
eh, director,
sort del Carlitos,
gràcies,
el Carlitos,
sí, perquè és un premi,
bueno,
doncs,
retirem el de Vall Corquina
i és Vall Fogona
i torneu a Vall Corquina
amb el Joan Urpinell,
amb el Premi del mossèn,
no?,
i,
i,
bueno,
tot això venia perquè amb el Joan,
amb el meu company,
hem fet aquest cicle de música
a Palau Tordera,
que portem tres edicions,
aquesta és la tercera,
i,
bueno,
és un esforç,
vull dir,
perquè som dues famílies
les que hem muntat tot aquest tinglado,
vam començar quatre concerts,
ara ja som vuit,
i portem gent molt potent aquest any,
jo us convido a que pugeu
algun primer dissabte de més,
aquest pròxim dia 5 de novembre,
que és el primer dissabte de novembre,
ve a Andreu Zaragoza,
amb una cantant portuguesa,
meravellosa,
amb la Garrett,
que,
bueno,
són primera divisió,
i després també hem tingut la gran sort
d'enganxar la Lucía Fumero,
que ho va petar en el grec aquest any
d'una manera espectacular,
si l'arribem a trucar després del grec,
ja no podria vindre,
ja no podria venir,
perquè,
però la vam enganxar a temps,
i estem molt contents d'això,
i venen,
inclús a l'últim concert,
altra encara una figura internacional,
que és el Christian Dossler,
que és un pianista amb el que
jo havia actuat a Dalas,
i està de gira per Àustria,
i l'hem enganxat
per fer l'última edició,
i és això,
és un esforç,
i és,
però ho hem de fer-ho nosaltres,
vosaltres ja ho fèiem amb el programa,
i la gent ho pot fer
en la mesura que sigui possible,
ningú està demanant un sobreesforç,
és,
si tu,
en la mesura que sigui possible,
pots treure una estona
per dintre del teu teixit social,
jo no t'estic dient d'anar ni a Madrid,
ni a Barcelona,
ni a Europa,
ni res,
no, no,
a Sant Jús,
si ets de Sant Jús,
espluga si ets espluga,
a Cornellà si ets espluga,
intent el teu barri,
no cal ni anar al poble,
o sigui,
fes coses per canviar una mica,
no?
Al final,
el que jo et deia,
cobrir l'expedient,
o posar-hi sentiment,
clar,
però clar,
això és un percentatge molt petit,
has de tenir la voluntat,
i has de trobar la gent adient,
perquè hi ha gent que sí que posa actitud,
però dius,
com la poses,
i no,
què portes tu?
És trobar.
Molt bona gent,
però què aportes?
Sí.
Aviam,
fem l'incís,
tu abans hem començat pel teu nom,
i un individu,
que és el que et posa el nom,
un individu que és referència,
i és referència teva,
el Dani Nelo,
10 anys més jove,
que havia treballat molt també amb l'Amadeu Casas,
per cert,
l'Amadeu Casas,
si no recordo malament,
l'Amadeu era l'íntima amic
i la persona de confiança
del Quico Pidal de la Serra.
Correcte,
sí,
ells eren com germans,
eren com germans.
Veus,
veus què jo et deia?
Eren com germans.
El Quico,
jo diria que,
i dit per ell,
que sempre ha dit que té dos dintre de la música
i fora de la música,
com germans,
l'Albert Pla
i l'Amadeu Casas.
Sí,
l'Amadeu i ell,
jo havia coincidit amb els dos,
i la seva relació era,
doncs això,
més enllà de l'amistat,
o sigui...
Com tu i el Víctor.
Sí,
recordo un programa en concret
que és una de les fotos que...
l'Amadeu era tan gran,
o sigui,
era un tipus de més
que estava molt compromès socialment,
feia moltíssimes intervencions
a causes socials.
De filantropia,
bueno,
una mica com tu,
eh?
Tu vas a la salut de bàs.
Encara no li riu ni,
vamos,
ni de lluny.
Era blues,
blues per l'utropia,
com era?
Un blues pel Sàhara.
Un blues pel Sàhara.
Un blues pel Sàhara
i després feia moltes altres coses,
també.
Era una persona molt generosa.
i,
bueno,
havia tingut la sort
de veure'ls junts
i l'anècdota per mi
va ser el dia
que ens va convidar el Quico
a la ràdio
amb el seu programa
de T'agrada el blues
i es presenta l'Amadeu
amb la samarreta
dels Sutquist Brothers
i la mandolina,
no?
I jo,
hòstia nen,
és que és tan gran.
L'Amadeu va ser
el que va estar
al nostre primer concert
com a duet
perquè nosaltres teníem
una banda
que es deia Blues 14,
que era una banda
de Blues Elèctric
i llavors vam pensar
amb el Víctor,
escolta,
ens falta una mica
de repertori,
anem a encabir aquí
un parell de temes
en acústic,
no sé què,
hi provem i tal
i no sé quantos.
Així va començar realment
i allà hi era
el Miquel Abella
i era la Big Mama
i era l'Amadeu Casas
i, hòstia,
increïble, no?
Carrer de Diputació.
entre la Montse,
plat de Sada,
l'Amadeu,
tu,
poca broma,
poca broma.
Aviam,
ben clar,
jo tinc tantes coses
per parlar amb tu,
se m'han quedat
moltes coses,
però,
clar,
també tenc un programa
que tinc temps.
Tinc la prèmia.
i,
si no,
després,
el Joan i el Per,
que tenen la seva secció,
que t'agradarà,
després em renyen
per variar.
Llavors,
et deixo triar.
Jo tinc molt guió,
moltes coses
per parlar amb tu
i m'agrada parlar de tu,
però hi ha
una cançó
que,
si tu en dius,
jo prefereixo
xerrar
i no posem la cançó,
no la posem,
si no és la cançó,
la Triple Santa,
o la luna,
no?
Què prefereixes?
Parlar?
O sentir la teva cançó?
O sigui,
això és el,
estamos llegando al final,
amigos,
no?
Sí,
sí,
sí.
Només volia dir
una punta
abans de que posis la cançó.
No, totes,
perquè és que jo tinc
tantes coses,
vull parlar amb tu
dels millors
bluesmans de la història,
dels guitarristes,
dels Sweetcase Brothers,
dels Santos Puertas,
del Triple Santa,
del Flamingo Tours,
dels projectes,
tinc tantes coses
per parlar,
però,
com a ells és interessant,
se't queda curt.
Clar,
només els bluesmans
podem fer un monogràfic,
però només volia dir
que estic molt content.
Els bluesmans
me'ls deixo
per la propera vegada.
Per demogràfic.
Estic ja,
ja m'has liat,
ja ho tinc claríssim.
I l'any que ve.
Sí.
I a...
Que si et donaré temps
a que preparis
la versió
de la nostra sintonia
en vivo,
en directe
i en primícia
pels Santos Puertas.
Això et costarà,
eh?
No un esmorzar
al Corforsquilla,
no, no,
una paella valenciana.
A València, eh, Ferran?
No.
Hòstia, a València és...
Escolta,
que jo faig bon espai,
ja saps.
Escolta,
i l'AVE va molt ràpid allà,
tu.
Agafes un AVE,
et fots en un moment.
Mira,
escolta,
que això,
només volia dir
que en aquest moment
estic molt content
amb els projectes
que estic encarant.
Em sento molt realitzat
i molt il·lusionat
amb Flamingo Tours,
que és la banda
que lidera
Míriam Swanson,
que la tindré
al programa.
Que la tindré,
si ella vol,
que m'ha promès
que si vindrà d'aquí 15 dies.
Prepara't,
prepara't.
Home,
ja la conec,
ja la conec.
Prepara't,
prepara't.
És un terratrèmol, eh?
És brutal,
la Míriam,
és una passada.
Si a mi et falta programa,
amb ella et faltarà,
vamos.
És increïble,
me l'estimo moltíssim,
estic supercontent
d'estar tocant
amb aquest grup,
de ser part
d'aquesta banda
de Flamingo Tours.
Amb el meu germà,
evidentment,
estem ara inclús
gravant un disc
homenatge
a Sony Terry Browning McGee,
que és una de les referències
principals nostres,
amb el Víctor.
I després,
amb en Triple Santos,
que és aquesta,
diguéssim,
va sortir del disc
que vaig fer en solitari,
va sortir la formació de banda
amb en Joan Urpiné
i en Miguel Ballester.
I, bueno,
vaig fent alguna cosa
en solitari,
però, vamos,
sobretot,
aquests projectes
són els que m'omplen
de vida
i d'il·lusió.
I la cançó,
només un apunt,
abans que l'escolteu,
és que està dedicada
a una persona petita,
molt especial,
que vam fer amb la meva dona
i que...
Oh, la teva dona no és petita,
ni, eh?
No.
Serà especial,
però no...
No.
Jo estava...
I jove,
però no petit.
Molt jove, no.
I...
Llavors, bueno,
estava...
Bueno,
escolteu la cançó,
veiem si us inspira.
Es la pluja,
és la pluja,
és l'aigua que cau del cel,
és la pluja,
és la pluja,
la que rega el món s'encet.
Com desitjo,
com voldria
veure el món
amb els teus ulls.
com desitjo,
com voldria
sentir tot
per primer cor.
és la lluvia,
és la lluvia,
és el agua que les nubes traen,
és la lluvia,
la que rega el món s'encetra.
És la lluvia,
la que rega el món s'encetra.
Si pudiera,
desearía
ver el món s'encetra a través de ti.
Si pudiera,
desearía
sentir todo por primera vez.
que el món s'encetra a través de ti.
A la que rega el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
A la que rega el món s'encetra.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
El món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
que el món s'encetra a través de ti.
A la que rega el món s'encetra.
Raine is falling.
Raine is falling.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!

Fins demà!
!
!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Abans de res!
Abans de res!
voldria fer una pregunta amb els Santos!
Ahir vam estar veient conjunts no ja de la nostra època sinó anteriors tipus Diablos,
Salvajes, Bonestar...
Érem uns crios nosaltres i ja actuaven no?
Aleshores el Pere Janer de Bonestar va fer una afirmació que jo m'agradaria saber si ho comparteixes.
La gent d'allà, com que tots eren majoritàriament de 70 cap amunt, tots van estar molt d'acord.
Ell va dir, en poques paraules, que música com la que es feia als anys 70-80 no es farà mai més.
Jo penso que potser va ser molt radical.
Clar, sí que estic bastant d'acord, però tu què opines d'això?
Jo crec que cada època té el seu artista innovador.
Jo, per exemple, he descobert la Billie Eilish, que és un artista espectacular, és un prodigi,
tant de cantant a nivell vocal com a nivell d'imaginar un...
O sigui, el seu imaginari és molt madur per l'edat que tenia.
Hi ha un artista del Pitmon Blues de la zona de North Carolina, que és Elizabeth Cotton,
que és molt coneguda perquè amb 13 anys va escriure el que seria la cançó de referència d'aquest estil,
que és Freight Train.
Aquesta cançó parla d'un tren com si fos la mort, o sigui, el viatge cap a la mort.
Un viatge en tren on deixes enrere. 13 anys tenia quan la va composar.
Llavors, la Billie Eilish va fer un disc sobre l'insomni, sobre els monstres dels somnis
i també tenia una edat molt, molt, molt propera a la d'Elisabet Cotton.
Igual tenia 16 anys o és una...
Llavors, jo penso que som nosaltres els que hem de canviar el prisma.
És a dir, nosaltres ens hem d'anar com reinventant i reciclant amb els anys,
perquè ni tot el que es feia abans era bo, ni tot el que es fa ara és dolent.
O sigui, clar, quan parlem de música, eh? No parlem de reggaeton.
Això està clar.
Deixem-ho clar.
La música de veritat, no?
Sí, bueno, és que ara s'ha perdut una mica...
No sé, sí, potser que hi ha una mica de pèrdua d'essència i hi haurà gent que et dirà que no,
però, bueno, és per cert. No estaria al 100% d'acord amb aquesta afirmació.
Gràcies.
Jo t'ho dic, jo em vaig quedar una mica també amb el dubte.
Jo crec que es fan coses, sobretot amb aquest món encara,
del post-blus i tot això molt interessant.
Esclar, hi ha actualment un tipus de música que agrada molt jovent a la gent jove
que no m'hi sento més identificat.
Sí, però la pots escoltar amb altres òptiques també
i intentar entendre una mica també el que és el context on està passant.
Llavors, potser va ser com el rap o com el hip-hop en aquell moment,
que és realment l'evolució del blues.
El blues evoluciona en el rap i el hip-hop
i el blues tal com l'entenem a vegades sembla com música clàssica, no?
És com interpretar els clàssics i s'ha quedat una mica com, diguéssim, enquilosat amb això.
Jo crec que potser també va ser amb el fervor del moment
i que si estava realment envoltat de gent de la seva generació
te'l veia la música, mai més serà, no?
No, no, hi ha dubte que sou fervor del moment
i realment l'entorn era favorable perquè tothom digués que sí.
Està claríssim, eh?
Els que parlen amb espanyol, perquè no puc dir-ho en català,
se vino arriba.
Se vino arriba.
Que no té traducció en català, en poble de tu, que diguis,
ens va vindre a molt perquè...
A part que per mi, d'aquella època,
els Bonestar, per mi, feien la millor música del món d'aquell moment, eh?
Bueno, podria ser la més...
La més complexa, la més...
Eren més músics, això no passa.
La més, el que es deia, de culta o d'intel·lectual.
Sí, bueno, d'acord.
Bueno, simplement, doncs moltes gràcies per això.
No, gràcies a tu.
I bé, com que estem en un programa una mica musical,
comencem amb música.
Gràcies.
Música
Estimats seients,
per començar el programa,
què més que sentir en Beatles?
Van marcar una època
i aquest àlbum, Avis Road,
va ser dels més importants del moment.
I per què posar Beatles?
Perquè avui voldria fer un programa
no tan dolorós,
no en tants morts ni desgràcies
com els últims que porto.
Avui voldria parlar de la Gran Bretanya en general
i de punts interessants
que es poden trobar en aquell país.
Per tant, no entrarem en coses
que ja penso per la setmana que ve,
però hi ho farem suau.
Bé, ha sigut un any de canvi
a la monarquia de la Gran Bretanya,
d'Isabel II a Carles III,
de canvis en plural
a la capçulera del govern,
Teresa May,
Boris Johnson,
Liz Truss,
aquí havia dit que aviat
en coneixeríem una altra,
com que quan ho vaig escriure
no ho teníem,
ara ja podem dir una altra.
Rishi Sunak.
Brexit,
referèndum a Escòcia,
desig d'unificació a les dues Irlandes,
molts, molts problemes.
Potser és un bon moment
per passejar per alguns indrets
del Regne Unit.
Comencem pel castell de Windsor.
El castell de Windsor
és el castell més gran i més antic
de tot el regne,
amb més de mil habitacions
i, com ja sabeu, encara n'ús.
L'any 1992,
un incendi va destruir
una bona part del mateix.
La reconstrucció
va costar la feriolera
de 53 milions de dòlars,
seguint les mateixes tècniques
que els creadors originals,
fetes servir ja en temps
de Guillermo Conqueridor
feia més de 500 anys.
Windsor ha estat habitat
per vuit cases reiaus consecutives.
A partir de Jordi V,
la família reial va agafar
aquests noms
com a condom de la dinàstia.
La reina Isabel
va passar la seva infantesa
al castell
i a la seva capella
reposen els seus restes
i els del seu espòs
Fabric de Limburg.
Dues curiositats.
L'any 1992,
l'any de l'incendi
i de la mort de la Ididí,
va ser anomenat
per la mateixa reina
el seu
annus horribilis.
i sembla que el nou nom
de la casa reial,
casa de Windsor,
va ser per oblidar
els origins germànics
de la família.
Mirem altres llocs,
poc conegus potser,
però interessants
per visitar.
Vull fer turisme.
Chester.
Dins del Chesir,
ens trobem
la ciutat de Moreada
de Chester,
molt important
en l'època romana.
té el major
anfiteatre
d'Anglaterra.
També durant
l'an mitjana
i en tot
el segle XVIII.
Conté
una de les millors
col·leccions d'edifici,
traduït
en català
estil Garça,
caracteritzats
per unes façanes
de dibuixos
i ratlles.
Són les
Chester Rolls,
fiberes de cases
de dos pirus
construïdes
amb vigues
de fusta decorades
i connectades
entre si
per passadissos
elevats.
Ara són
un àrea
de tendes
a dos nivells.
L'escriptor
James Boswell
va escleure
l'any 1779.
Chester
és la més maca
de quantes ciutats
he visitat.
Una altra
desconeguda,
com a mínim
per mi,
Pençons
i
el
Lattens
End.
La darrera
ciutat
abans d'arribar
a la fi
del món
o l'Ans
End.
És Pençons,
famosa
per les seves
legendes
de pirates.
Òpera còmica
als pirates
de Pençons
de Gilbert
i Sullivan.
No Gilbert
o Sullivan,
Gilbert i Sullivan,
dos compositors
del segle XIX.
I a sobre
pel seu clima suau,
cortesia
de la corrent
del golf,
que li permet
ser un jardí
de palmeres
i plantes
tropicals.
És també
el lloc
de sortida
per visitar
l'illa fortificada
de Saint Michael's
Mount,
unides al territori
anglès
per una estreta
franja de terra.
Aquest castell
va ser construït
l'any
1135.
Tenim com a model
el món
més famós
Mount St.
Michel.
I una vegada
que aquest indret,
i una vegada
en aquest indret
ens haurem
d'arribar
a l'Anse End,
el lloc
més occidental
de la Gran Bretanya
i anomenat,
penseu una mica
en els mapes
d'Anglaterra,
el dit gros
d'Anglaterra.
Espai sense cotxes,
posseix
algunes
de les platges
més boniques
de l'illa,
amb un paisatge
subtropical
degut a les
ja citades
corrents,
molt similar
a la de la Mediterrània.
Ah,
i un bon lloc
per descansar,
l'hotel Avi,
no té res a veure
amb l'àlbum anterior,
recentat
per
Jan
Shrington,
una de les més famoses
tops models
del 70.
Isla
Illa White.
White is white,
Dear land is dear land,
White is white,
viva Donovan,
si comença l'ell,
don't ri del ciel,
White is white,
hipi, hipi, hipi, hipi,
hipi, hipi, hipi,
Oients,
estem a l'alla de White.
Heu sentit
una de les moltes versions
que hi ha d'aquesta cançó,
aquesta és d'en
Michel Deufer,
un dels que realment
va ser el principal
en cantar-la,
i la lletra,
poca cosa diu,
però clar,
era un moment
el cant del hipi
dels anys 80.
White is white,
diamond is diamond,
white is white,
viva Donovan,
si comença l'ell,
don't ri de ciel,
white is white,
hipi, hipi, hipi.
white is white,
Dylan is Dylan,
white is white,
viva Donovan,
c'est comme un soleil
don't ri de ciel,
white is white,
hipi, hipi, hipi,
hipi, hipi,
illa mítica,
de platges de finíssima sorra
i espectacles
acantivats.
Es va convertir
en un paradís hippie
als anys 70,
però ja era
el paisatge favorit
de la reina Victòria
i el seu marit
el príncep
Albert de Saxònia,
Coburg-Gotta.
La mateixa reina
va fer construir
el 1845
la casa Osborn,
menció que va quedar
igual a la mort
del príncep.
L'esperit d'amdos
perviu
per cada record
del palau,
que ofereix
una visió única
de la vida privada
de la família reial.
Des del desordre
en què es poden veure
els records familiars
fins al llit
on la reina
va morir
el gener
de 1901.
La reina Victòria
va morir
a l'Isola White.
La ciutat de reina
és considerada
la mare
de quasi totes
les dinasties
reiaus europees,
tant les encànt
entronitzades
com les destronades.
No en va,
va tenir nou fills
que expandiren
la seva sang
per totes
les monarquies europees.
L'emèrit
Joan Carles I
és rebesnet
per via directa.
Però a part
va tenir
42 nets
alguns
de tan importants
com Jordi V
de la Gran Bretanya,
Guillem II
de Prússia
al Kaiser,
Nicolau II
de Rússia
al Sar.
Continuem
el passeig
per la Gran Bretanya.
Anem a la
Catedral de Canterbury.
Els reis de la Gran Bretanya,
com quasi tots sabeu,
són els caps
de l'Església Anglicana
i la Catedral de Canterbury
un dels edificis
més sagrats del país.
Aquí,
l'any 1170,
va tenir lloc
un dels incidents
que marcarien
la història del país.
L'assassinat
de l'arcabisme,
Thomas Beckett,
a mans de quatre cavallers
enviats
pel rei
Enric II.
Tres anys després,
el mateix rei,
diu encarrepentit,
va canonitzar
el clergat
i establir
la catedral
com a centre
de la cristiandat
anglesa.
Bombardejada
el 1942,
en plena
Guerra Mundial,
prèviament
s'havien tret
amb les seves
famoses
vidrieres,
una de les meravelles
de la catedral,
i substituïdes
per unes
de falses.
Fet que ens permet
gaudir
de les mateixes,
a destacar
la gran vidriera
de la Biblia
i la vidriera
d'Aus Miracles.
Popularitzada
pel poeta
Geoffrey Chaucer,
o Chaucer,
sobre el 1400,
els seus contes
de Canterbury
podrien ser
la versió anglesa
del Decameron
de Bocatge.
Bath
is Tom
is Tom Park.
Si algun lloc
m'entusiasma
a l'Anglaterra
és la ciutat
de Bath.
Durant segles,
balonari
de descans.
després que els romans
descobrissin
unes fonts termals
úniques.
A partir de 1702
es va tornar
a posar de moda,
impulsats
pel que era
el destí favorit
de la reina Anna,
l'única reina
britànica
de la casa Stuart.
L'arquitectura
del segle XVIII,
portada
al màxim esprendor,
transformarà
en Baths
en la ciutat
d'estiu georgià
més vella
i millor conservada
del regne.
Vint segles
ens contrempen.
Les termes romanes,
l'avalia
del segle XVI,
de circos,
frent a tres tipus
diferents de pedra,
formant un recinte
inspirat
en el coliseu romà.
Dissenyat
per l'arquitecte
John Wood,
el Royal Christian,
una enorme
mitja lluna
formada
per 30 cases
idèntiques
que rodeixen
el Royal Victoria Park.
I per despedir
la ciutat,
el Pump Room,
un bar-restaurant
del segle XVIII
on encara es pot
veure l'aigua mineral
directament de la font.
Recordem
que hi ha
fonts termals
i són molt importants
en aquesta ciutat
i considerat
com un dels temples
de la cerimònia
del té.
Una altra ciutat famosa,
Stratford,
Ljupont,
Avon,
Sense ser
el lloc de naixement
de Goyan Shakespeare,
Stratford
ja té per si mateix
l'atractiu suficient
per una visita.
Les seves casetes
de fusta,
el seu mercat,
el seu aire
de prosperitat,
el seu caràcter medieval.
Però clar,
si a més
hi trobem
la vila natal
del dramaturg,
el cementiri
on estan enterrats
i els tres,
tres,
teatres
de la Royal
Shakespeare Company,
el circuit
està complet.
Escoltem
un va ser a poesia,
una en català
i una en castellà.

L'any 2003,
el cuen de Elizabeth II
va realitzar
la seva darrera
travessa
com a trànsit
comà trànsit comàntic.
Era un tresor
i un anacroïsme
davant
dels molt prosaics
creuers actuals.
Però proporcionava
sis dies de travessa
per l'àntic nord
amb un elegant servei,
llectures lleugeres,
hores gastades
a la biblioteca
del balneari,
contemplació
de la interminable
oseà,
plàcides converses,
res a veure
amb les hores
programades
dels actuals
viatges de creuers.
Clar que
qui es podia
permetre
un viatge
amb el cuen
de Elizabeth II
doncs realment
podia adonir
d'això.
Va ser substituït
pel cuen
Mary II,
el seu germà
petit.
Quin ambient
més diferent,
tot molt segle XXI
i no pas
fit de siècle,
un planetari,
un balneari
dirigit
per la firma
Cion Ranch
i un restaurant
supervisat
per Todd English,
un dels cuiners
més tops
del món gastronòmic.
En jardins
similars
al
Key Garden
de Londres,
només queda
un dels xiuets
originals
del seu germà
gran.
L'únic record
que hi ha.
Això sí,
es pot sentir
a més
de 15 milles.
Gran potència
marítima,
a la Gran Bretanya
poc li queda ja
de tot això.
Només
el seu amor
pels vaixells.
La difunta
reina Isabel
només va plorar
en públic
quan li van
desvallestar
al seu lloc
Britània.
Té
el Ritz.
I per què
no acabar
el nostre passeig
per les lliures
britàniques
amb el gran ritual
anglès,
el té?
I on millor
que el Ritz?
Cap lloc
amb tanta
veneració
i estil.
El gran icon
del vell món
per saborejar
la tradició
més
sacrostanta
d'Anglaterra.
Les primeres
dades
sobre aquest ritual
es remunten
a més de 150 anys.
La sèptima
d'oquesa
de Bedford,
sempre amb
maratjos,
desmais,
maus de ventre,
diuen
perquè és que
passava
molta gana,
va comprovar
que aquesta
del vell i ara va bé.
La resta és història.
Aquí em quedo,
amb la meva tassa
de te,
un estant
de tres pisos
plens
d'exquisiteses,
brilloixos calents,
mà humavada
feta a mà,
cròtit cream,
la crema
espesa típica
del sud-est anglès,
una selecció
de pastissos
i d'ousos,
de la millor
repostaria
de vasilles
i,
perquè no,
aportacions
de fora.
Que bons
els macarons,
bon apetit,
avui hem fet
un programa
molt desenfadat,
170 història tàgica,
murs,
guerres,
violència.
Sempre va bé
oblidant-se una mica
del món que ens rodeja.
Gràcies,
amics.
Ja ho tinc
d'acabar
amb el meu...
Deixeu-me acabar
posant-me
més sèrio.
Tinc
d'entrar
amb els temes
diaris,
polítics,
econòmics
que m'interessen.
Catalunya
necessita
nous
pressupostos.
Els catalans
necessitem
nous
pressupostos.
Jo,
particularment,
no puc
entendre
que un partit
que ha participat
intensament
en la seva
elaboració
pugui pensar
i pretendre
votar no
als mateixos.
No és això,
companys,
no és això.
i finalment,
i això ha vingut
ara venint
amb el cotxe,
un record
per aquell líder,
el moderat
Feyjó,
que en una
demostració
de la seva
ignorància
ha situat
aquesta setmana
la publicació
1984,
o sigui,
el llibre
d'Orwell,
com si es
hagués escrit
el 1984.
Escola,
sisplau.
Gràcies,
seguents.
Josep,
què?
Ja ho veus,
eh?
Avui estem fent
un programa real,
eh?
Ja ho veus.
Tenim el rei
del blues
en un cantor,
aquest senyor
parlant
dels reis d'Anglaterra,
això és tremendo.
avui què?
Bé, mira,
avui parlaré,
un títol una mica estrany
perquè no és correcte,
la Barcelona
no ha apareguda,
és a dir,
ho he fet especialment,
molts cops
s'han parlat
de monuments
o edificis
que han desaparegut
per motius diferents,
alguns han estat
traslladats
pedra a pedra,
altres els han dinamitat,
els ha destrossat
el poble,
el que sigui,
però avui parlaré
de monuments
o edificis
que no han desaparegut
però que no els podem veure
per la senzilla raó
que mai han estat
construïts.
L'any 1977,
el diari avui,
va iniciar
una subscripció pública
per tal de fer
un monument
dedicat
al president
Marcià.
Aquesta idea,
a més pel moment
en què va ser
llançada,
va tenir
una gran acollida.
Molts particulars
anònims
van fer la nostra
aportació
i també gent
coneguda
en el món
de l'art,
de la cultura,
tota mena
d'entitats
d'arreu
dels països
catalans.
En poc temps,
es van recaptar
més de 5 milions
i mig de pessetes
que es van llibrar
a la Generalitat,
la qual es va comprometre
a fer un concurs
internacional
per escollir
el millor projecte.
Al cap de 6 anys
es va convocar
el concurs,
sí,
fins l'any 1983
i es van presentar
força projectes
i de tots els quals
van quedar
3 finalistes
i un va ser
elegit
per la votació
popular.
Els 3 projectes
a grans trets
eren
desaparició
de les fonts
de la plaça
substituïdes
per un altre
que feia com
una cortira
d'aigua,
una flama
i 4 focos
verticals.
Era el projecte
que suposava
més canvis
i remodelacions
i estava presentat
per uns arquitectes
catalans.
L'altre,
d'uns arquitectes
búlgars,
se situaria
al vell mig
de la plaça,
3 talls
en una pedra
de granit
que aguantarien
un prisma
de vidre
que representaria
una flama.
I el tercer,
presentat
per uns arquitectes
de Madrid,
era potser
el més senzill.
Una mena
de peanya
de formigó
des d'on
s'enlairarien
4 ratis
làsser
abocant
les 4 barres
visibles
a gran distància.
Tot el que acabo
de resumir
en 4 ratlles
anava com és natural
amb les seves maquetes,
descripcions tècniques,
descripcions simbòliques
que posaven en valor
tot el projecte.
Els tres escollits
tenien un premi
metàl·lic
en dòlars
que eren
equivalent
a uns 2 milions
de pessetes
per cada un
i 5 exècits
per altres projectes
amb un equivalent
de mig milió
de pessetes.
Val a dir
que la Generalitat
va dotar
generosament
els premis
per tal d'animar
no tan sols
de presentar-se molts estudis
d'arquitectura
sinó també
que ho fessin
els millors.
Com a curiositat
diria que cap
dels tres finalistes
presentava cap
escultura
del president
Macià.
Tot era simbòlic.
La votació popular
va escollir
el projecte
del rei Láser
que era el més
espectacular
sobretot
uns 40 anys
enrere.
Agradava a tothom
agradava
els jurats
que van escollir
els finalistes
agradava a la gent
etcètera.
El 25 de desembre
de 1983
50è aniversari
de la mort
de Francesc Macià
el president
Jordi Pujol
va posar
la primera pedra
de tan impactant
monument.
I aquí s'acaba tot.
El monument
no apareix
ni desapareix.
No es va fer.
Així de senzill.
Sembla ser
que un munt
de circumstàncies
van propiciar
la seva
no construcció.
El manteniment
del Láser
la seva
suposada
perillositat
un projecte
trencador
que en diria
mana
però que li faltava
solemnitat
desevinença
sobre l'ubicació
per part de la Generalitat
i l'Ajuntament
etcètera.
No he trobat articles
que expliquin
més del que acabo de dir
i és estrany
que tirar-se'ls plaça
pel cap
entre l'Ajuntament
i la Generalitat
agrada als nostres polítics
molt més
que anar a la llotja
del Barça.
Finalment
el projecte
va ser designat
directament
a l'escultor
Josep Maria Subirac
i aquest cop
sí que es va inaugurar
i va ser el dia de Nadal
de 1991.
També amb polèmica
entre la Generalitat
i l'Ajuntament
sobre l'ubicació
i el monument
en si tampoc
va agradar gaire
als barcelonins
però ara ja
ens hi hem acostumat.
Projectes
que no han arribat
a fer-se
sempre n'hi ha hagut
i altres que
es diu falsament
que Gustave Eiffel
va oferir
la seva popular torre
a Barcelona
abans que parís
com a símbol
de l'exposició
del 88.
Això no és cert.
però
no es va dir.
L'emblema
de l'exposició
del 88
va ser l'art de triomf
que donava
la benvinguda
al recinte
que allotjava
12.000 expositors
de 19 països.
Malgrat tot
Barcelona
va estar a punt
de tenir
la seva torre.
Un grup
de Tolosa
de Llengua d'Oc
va presentar
un projecte
de l'enginyer
Jacques Lapier
que consistia
en una torre
de 200 metres
d'altura
i 60 de base.
A diferència
de la de París
que estava en construcció
la de Barcelona
seria de fusta
amb dos ascensors
que portarien
hi haurien bars, restaurants
i miradors
a diferents alçades
que permetrien visites
sobre el recinte
i sobre la ciutat.
A més,
serviria per il·luminar
tot el recinte
a la nit.
Malgrat que a finals
del 1827
van rebre
l'aprovació
de construir
els promotors
no veien clar
la solidesa
d'un edifici
de fusta
i encara menys
la possibilitat
de reunir
els 200.000 francs
en què estava
pressupostada
l'obra.
L'any 1965
el franc valia
unes 12 pessetes
calculo
que el 1888
el valor
estaria entre
6 i 8 pessetes.
L'art de triomf
va costar
200.000 pessetes
incluint
els honoraris
de l'arquitecte.
Per tant,
la diferència
és bastant clara.
D'aquesta torre
que es va anomenar
la Torre Lapierre
no es va posar
ni la primera pedra
tot i que la premsa francesa
ho donava per fet
i deien que a més a més
estava previst
posar un cable
entre el castell
de Montjuïc
i la Torre Lapierre
on hi penjaria
una immensa garlanda
de bombetes.
No sé d'on ho van treure
però ells ho van creure
potser perquè era
un projecte així francès
li volien donar
més
més publicitat.
No va ser aquest
l'únic projecte
de Torre
per l'exposició
del 88.
L'arquitecte català
Pere Falqués
l'autor dels fanals
del Passeig de Gràcia
que molta gent creu
que són obra
d'en Gaudí
va presentar
un altre projecte
la Torre Comtal
també de 200 metres
però feta
de ferro
pedra i maó.
L'estructura
seria de ferro
i les façanes
estarien acabades
amb maó i pedra
donava una sensació
de solidesa
però pesada
sobretot comparant-la
amb la Torre Lapierre
perquè aquests projectes
sí que existeixen
s'han pogut
veure
però són projectes
projectes
no no
projectes
projectes
però vull dir
hi ha els planos
està tot
això sí que es pot veure
per aquelles dates
a part de la Torre Eiffel
als Estats Units
i concretament a Chicago
sorgia l'arquitectura
de ferro
més lleugera
que permetia fer
edificis més alts
l'emplaçament
mai es va definir
es va proposar
al Passatatuant
la part marítima
de l'exposició
a l'altra banda
de l'estació de França
on ara hi ha
l'Hospital del Mar
o l'interior
de la Ciutadella
una altra dificultat
era que no tenia
cap patrocinador
el projecte
es va publicar
a la revista Exposició
per tal d'intentar
engrescar possibles inversors
però no hi va haver sort
el projecte
ens mostra
un edifici
de planta quadrada
que s'aixecaria
en tres cossos
ben diferenciats
el primer
que marca l'entrada principal
amb un primer tronc
amb obertures
el segon
és semblat
però de dimensions
més petites
que dona
a una terrassa
i un mirador
damunt del qual
s'aixeca un tercer coss
una estructura metàl·lica
en forma de fos
una mica com ara
la Torre Agbar
que dona pas
a un petit mirador
que ens recorda
la llanterna
d'un far
a part dels miradors
també hi haurien
cafès
restaurants
i potser un llum
com una mena de far
que ho remetés tot
tampoc se'n va cantar
ni gall i gallina
encara hi va haver
un tercer projecte
la Torre Carbonell
aquesta tercera torre
havia de ser tota de ferro
com la de París
però 50 metres
més alta
sí
350 metres
i el termini de construcció
tres mesos
devia ser
mecano
sí
tres mesos
sí
la construcció
la construcció
de la Torre Eiffel
va durar dos anys
dos mesos
i cinc dies
no és d'estranyar
que ningú no en fes cas
i tot el que he trobat
és el que acabo d'explicar
ni per curiositats de Google
ni treballs de fi de carrera
i tampoc en articles de publicacions especialitzades
no t'ho haurà de res de res
Carme Grandes
agarra doctora en història de l'art
per la Universitat de Barcelona
amb un currículum
que si us el llegís
m'ocuparia tot el programa
i segurament part del següent
esmenta la Torre Carbonell
i no esmerça ni un segon
ni el possible autor
ni les característiques del possible edifici
ni la impossibilitat de la seva construcció
de totes maneres
m'hauria agradat saber
qui era aquest bon senyor
que va fer una proposta
tan descabellada
sigui com sigui
cap dels tres projectes
es van començar
sembla que el problema principal
com ja he dit
van ser els diners
a part de dubtes tècnics
el termini d'execució
i l'emplaçament
perquè tots
anaven en uns terminis
bastant apretadets
una cosa molt típica
amb les exposicions
que s'han fet sempre aquí
i aquestes coses
què hauria passat
si una d'aquestes torres
s'hagués materialitzat?
s'hauria obert una neveda
per fer edificis gegantins de Barcelona?
hauria i la font Sardà
modificat alguna part
del projecte d'eixample
per donar cabuda a gratacels?
Sardà que va calcular
l'amplada dels carrers
per tal que els edificis
rebeixin prou llum
va projectar carrers
de 20, 30, 50 metres
i uns edificis
de 15, 20 metres d'alçada
possiblement
la gent diria
que seria una imprudència
viure a tanta alçada
que seria un seguit de nens
caient per les finestres
i balcons
i potser els metges
proclosticarien
una mena d'epidèmia
de vertigen
entre els barcelonins
quan sortissin al balcó
o anessin a estendre
la roba als terrats
tot això m'ho faig jo solet
una mica d'urbanisme ficció
però
amb la Colau
la Colau et supera
amb urbanisme ficció
sí, sí
però bueno
però vull dir
no es van fer aquests edificis
i segur que en poc temps
la gent els hauria ocupat
els pisos més alts
sense cap problema
tal com la gent va viatjar
amb els trens
que anaven a 20 km per hora
en contra dels metges
que deien que era
una velocitat excessiva
pel cos humà
que les dones van pujar
els globus
totes que serien
tan gràssils
i fràgils
que seria
molt perjudicial
que ho fessin
etcètera
etcètera
costa fer-se la idea
acostumats a com estem ara
a veure i viure
edificis alts
costa fer-se la idea
de com seria aquella Barcelona
amb una torre
de 200 metres d'altura
hem vist
ni que sigui per documental
o en pel·lícula
els gratacels
de Nova York
Perdua i Xangai
i a Barcelona
en tenim uns quants
edificis alts
però no n'hi ha cap
que arribi als 200 metres
l'any 1888
s'estava convertint
Barcelona
en una ciutat
espaterrany
per l'època
i per l'estat
on ens ha tocat viure
si ho mirem
des del punt de vista
dels habitants
de la ciutat
que fins fa ja
quatre dies
miraven el pla de Barcelona
i el més alt
que veien
eren les xemeneies
de les bòbiles
i d'alguna fàbrica
que ja s'havia abandonat
de sortir
de l'encotillament
de les muralles
dins de la ciutat antiga
ja sense muralles
el campana del Pi
amb els seus 57 metres
acabava de perdre
el subtítol
de més alt de la ciutat
el monument a Colón
inaugurat a l'1 de juny
del 1888
el sobrepassava
en tres metres
encara que la seva forma
de columna
fina i estilitzada
el feia semblar més alt
la façana anegòtica
de la catedral
que s'havia començat
el 1887
amb motiu de l'exposició
no es va acabar
fins al 1913
allò que dèiem abans
que les coses
van una mica
talentes
a casa nostra
i va assolir
90 metres
l'edifici projectat
per el Lies Rugent
de la universitat
que ara en diem
la universitat central
destacava
perquè tenia
molt poca companyia
en aquells moments
però les seves torres
no eren gaire altes
no se'n sembla
que no arriben
ni els 30 metres
les principals
trampes
per fer els edificis
més alts
que van ser
els anemats
principals
i entre sols
que permetia comptar
el primer pis
a partir de la segona
o tercera planta
i després
molt més tard
van aparèixer
els àtics
i els sobreàtics
explico tot això
per fer-nos una idea
de l'impacte visual
que hauria estat
un edifici
de 200 metres d'alçada
en aquell temps
i en aquelles condicions
hem de pensar
que del bell mig
de la ciutadella
a la plaça Catalunya
hi ha mig quilòmetre
si miréssim
aquí a Sant Just
de l'Ajuntament
el Val d'Emseto
la xemeneia del Mirador
de Sant Just
hi ha aproximadament
950 metres
i déu-n'hi-do
l'impacte visual
i pensem que el Val d'Em
fa 40 metres
i la xemeneia del Mirador
que en el seu moment
va ser la més alta d'Europa
en fa 105
la meitat
de les torres
projectades
fa 75 o 80 anys abans
Gaudí no va voler
que la Sagrada Família
superés l'altura
de Montjuïc
de 173 metres
la Sagrada Família
un cop acabada
farà 172 metres i mig
sembla que això
ha pesat com una llosa
a l'arquitectura
barcelonina
és com una llei
no escrita
encara ara
no tenim cap edifici
que superi
no les torres desestimades
ni tan sort
la Sagrada Família
i estem al 2022
l'alcalde de Porcioles
1957-1973
el temps del mandat d'ell
va autoritzar la creació
d'àtics i sobreàtics
cosa que ha deixat
unes ferides terribles
als moltíssims edificis
de l'Eixample
també va autoritzar
l'edificació
d'edificis singulars
val anomenats gratacels
perquè no arriben a
però bé
és igual
n'hi va haver un
que es va començar
l'any 36
i com moltes altres coses
la seva construcció
es va aturar
fins l'any 45
degut a la guerra
llavors que es va poder acabar
i segurament el van acabar
aquí a Barcelona
perquè l'arquitecte
doncs
havia estat
al bàndol franquista
tenim ja
un edifici
considerat
pel MoMA
com un dels més bonics
del món
però té un síndrome
d'edifici malalt
per accés
a la densitat estàtica
i manca d'humitat
un projecte
d'Oriol Boigas
edificar quatre edificis
a la Vila Olímpica
que simbolitzessin
les quatre barres
no va ser autoritzat
per l'estat
i tan sols
en va autoritzar dues
em recorda
quan el dictador
Primo de Rivera
va fer enderrocar
les quatre columnes
de Puig i Cadafalc
a Montjuïc
el 1928
per tal d'espanyolitzar
l'exposició
del 29
però això ho han recuperat
sí, això sí
però bueno
per curiositat
ja està fora totalment
del guió
quin és aquest edifici
que tenim?
és que no has dit el nom
no, no l'he dit
perquè el volia dir
la setmana que ve
ah, molt bé
molt bé
molt bé
sí m'agrada
que hi hagi el thriller
per això
al proper programa
parlarem de tot això
i d'alguns altres edificis
no apareguts
i per acabar
sí que diré una cosa
els bersonits
van poder veure
la cinta d'exposició
a la seva ciutat
des d'una alçada
de 200 metres
gràcies a un globus
captiu
que durant tot el certamen
va estar en servei
això és el que hi ha
molt bé
ara donem pas
al senyor de la barba
que ens explicava
algunes coses
sobre el català
l'altre dia
anava passejant
pel parc
quan de sobte
vaig trobar
un senyor
que em va mirar
sense gens d'espera
va venir el barrut
i em pregunta convençut
si el trobava
molt barbut
i acostant-se més
volia fer-me compliments
jo pensant
molt bé
doncs direm
quatre cosetes
sempre
amb aquell estil
de curiositat
que ningú es pensi
que ara diré
que aquestes paraules
amb el complement
directe van aixís
i indirecte van aixàs
si no són com a curiositats
que si
algú li queda
i les fa
utilitza
doncs millor
millor
per exemple
veiem
projimo
en castellà no és pròxim
en català és proisme
o bé
els nostres semblants
pròxim
o proper
són sinònims
i equivalen
a próximo
o cercano
la traducció
del castellà
eixar un pulso
és fer un torcebràs
segons el diccionari
d'estudis catalans
altres diccionaris
sí que utilitzen
la traducció
de fer un pols
i quan ens hem sentit figurat
podem fer servir
estira i arronça
és un pols
entre la Generalitat
i l'Estat
és un estira i arronça
entre la Generalitat
i l'Estat
és un torcebràs
entre la Generalitat
i l'Estat
els falsos amics
són paraules
de dos idiomes
que s'assemblen
però que tenen
significats diferents
el terrífic
anglès
ben pronunciat
és fantàstic
en català
i l'alte
alemany
és vell
en català
un actor famós
i un actor famat
no és el mateix
un actor famós
té èxit
i li plouen els contractes
en canvi
l'actor afamat
passa gana
ja que ningú el contracta
i com que afamat
i afamado
doncs això
provoca l'error
el bitxo
en català
és la guindilla espanyola
el bitxo castellà
és la bestiola catalana
en castellà
una camada
és un conjunt
d'animals petits
parits d'una sola vegada
una ventrada
també podem dir
i en català
una camada
és una passa llarga
recordeu el fum fum fum
qui em dirà
més gran mentida
fum fum fum
i ens respon
el majoral
en gran cabal
en gran cabal
jo em faré
deu mil camades
en un salt
totes plegades
fum fum fum
o sigui que
ja veieu que
hi ha moltes coses
per explicar
aquest català
aquest català
de la barba
és fantàstic
doncs avui
el senyor de la barba
ja us deixa en pau
i us desitja
un cap de setmana
i bons panellots
això mateix
avui
avui hem parlat
de reis
de projectes
hem viatxat
per Texas
i per Anglaterra
benvolguts oyents
viatjant
per les zones radiofòniques
ens retrobarem
en el proper
benvinguts
benvolguts
i ben trobats
bona setmana
i moltes
moltes gràcies
Santos
gràcies a vosaltres
però tornaràs
torneré
I'll be back
they're really
they're really saying
I love you
I hear babies cry
I watch them grow
they're like much more
than I'll never know
and I think to myself
what a wonderful world
yes
I think to myself
what a wonderful world
Jo the words
la radio des part
la radio de sant justice
278.1
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Estic plorant d'emoció!
Estic plorant d'emoció!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Mike Devil, els controls!
Mike Devil, els controls!
Cal dir que jo m'he fet més vell, però l'estudi també!
No ha canviat res!
És exactament igual que fa deu anys!
És una càpsula del temps!
Per agafar, perquè clar, portar d'una manera regular, igual que fa deu anys, però de la mateixa manera!
I Lucho Bonaro, aquí també!
Bona nit a tothom!
M'he de dir que l'estudi del costat està totalment renovat!
Exacte!
El que ens han deixat aquí en el gallinero!
El gallinero, com mereixem!
És el que mereixem!
I el que et preferim!
El que preferim!
Ens trobem bé, no?
En aquests llocs!
Aquests antros!
Doncs molt bé!
Bona nit!
I em dono pas a S1 Belzeblur!
Hola!
Què tal?
Com estàs?
Doncs bé, plorant una miqueta!
Tinc un tema ocular!
Sí, ja et veig, ja et veig!
Però crec que és emocional també!
Una mica sí!
Aquesta mirada profunda que m'estàs fent ara mateix!
Pura i brillant!
Bé!
Exacte!
És bona nit o bona tarda?
Vull dir, ara estem informats!
Nit, nit!
Veig que estàs poc informat!
Ens amatem a la nit!
Molt bé!
Perquè senti el podcast el pots sentir al matí!
Com vulgui!
Ah, bé!
Sí!
Quan vulgui!
Doncs llavors caia la boca, xaval!
Ve fort aquest, eh!
També tenim la companyia especial sempre!
Sempre, sempre, sempre!
D'una persona influencer total de música en general!
I algú que compartís amb nosaltres tot el seu coneixement quan l'apretem!
Que és el Rubén Garanties!
Moltes gràcies!
Molt bona nit a tothom!
Que no Rubén García, eh!
No Rubén García!
No Rubén Garanties!
Un davanter de segona divisió!
Sí!
A l'avés!
Eh!
A l'avés!
A l'avés!
És una mica més high!
Jo el veig!
Luchador!
Zafanga!
Bueno, corre poc!
El veig també!
Una mica palomera també!
Però està bé!
Doncs bona nit a tothom!
Un plaer tornar a ser aquí amb tots vosaltres!
I a compartir quan m'ho demaneu i quan no m'ho demaneu!
Que també ho faig!
Això és el que fas habitualment!
Per tant, no et costarà!
Podem explicar la subhistòria una miqueta de per què hem tornat a fer el show!
Sí, molt bé!
Endavant!
Va haver una miqueta de...
Bueno, va sorgir tot el BBK d'aquest any!
El festival BBK Live a Bilbao!
Excel·lent cartell i excel·lent venue per fer un festival, la veritat!
Vols dir que això té interès per la gent?
Sí!
No té cap interès per la gent!
Però ho direm!
Ok!
I vam decidir que volíem tornar a fer ràdio o a fer comunicació i vam dir que la idea
potser seria fer un podcast!
Vam preguntar a algunes persones, jo concretament a un coixí meu, com hauríem d'enfocar un podcast!
El que viu a Córdova!
No!
Un que viu a Barcelona!
El d'Ora!
El que hem provat!
I ens va dir que, bueno, que féssim un...
Som una gent grandeta, no?
Que sobretot que no puntifiquéssim, que no donéssim lliçons de res i vam decidir fer el contrari!
Exactament!
I avui intentarem fer el contrari, que...
Farem molt de mal!
...que la gent jove ens demana i intentarem ser sobrats, faltons i orgullos!
Molt bé!
Bàsicament perquè no s'escoltarà ningú, probablement, i per tant tenim aquesta llibertat
que s'escoltarem nosaltres mateixos, o la teva mare, potser Lluís o així, com el Màxim Ollent!
Sí, em va dir que sí!
I la meva tieta també!
La tieta, molt bé!
Bueno, doncs no faltem molt perquè són gent gran i no...
Ah!
Jo obligaré la meva família també!
Molt bé, molt bé!
Els nens també?
Sí!
Jo els meus fills també els obligaré a...
Lligats de menjar!
Pots el cotxe de pujada!
No estaríem!
Però no diràs que ets tu!
O sigui, ho posaràs però...
Ah, bona, bona!
Serà com una...
Mira!
Una distòpia, no?
Pels teus fills, això!
Sentirà la meva son pare i no la reconeixerà!
Exacte!
Bueno, sí, però no ho podrà entendre!
Bé, bé, bé!
Després d'aquesta introducció no esperava menys de vosaltres!
Una mica, què és bits 40.0 o què venim a fer a aquesta hora?
És 40 o 48?
40!
40.0
És un rang que hem considerat perquè som ja passats els 40...
Bastant més els 40 però encara hi som!
Bé!
No hem mort!
No hem mort!
No està mal!
No tenim cap pictus a dia d'avui encara!
Amb aquesta vida que hem portat podria passar!
A Rimmies sí, tenim alguna!
A Rimmies sí!
Però bueno!
Però solucionades!
No ho permet fer la vida normal!
Veig que s'esprim en birra com si no ho véssiu manana!
No!
No, no, no!
No?
D'acord!
Doncs, tenim un programa que la idea és fer-lo un cop mensual!
Aquesta trobada aquí a Ràdio d'Esvern i compartir música que sempre anem descobrint!
Descobrint!
A la part que doncs la idea...
Un moment!
Ha hagut aquí un gas?
M'ha semblat?
Ah!
S'ha servit!
Perdó!
Lo típic dels novatos, Miqui!
El Rubén és molt espantadís!
És molt espantadís!
Així que també pensem que a l'hora d'emissió parlem d'un tema que volem debatre internament
amb tots vosaltres!
S'hem dispostos a rebre trucades en directe, en rigorós directe, per debatre!
La centralitat té igual els col·laps, eh?
Les xarxes socials!
Podem reventar a Twitter, no?
Exacte!
Si ens voleu criticar, feel free!
Vull dir, ens importa una merda!
Exacte!
I a partir d'aquí, doncs jo crec que la introducció està feta, si us sembla!
I podem entrar ja al liu!
Havíem dit, aquí, prèvi al programa, de cada un de nosaltres començar amb un tema que compartíem
els oients, novetat o no, dèiem abans, és igual, sinó un tema que us vingui de gust ara
o esteu escoltant recentment.
I si voleu, comencem pel Rubén Garantia, que és un home sempre...
Sabi?
Sabi?
Sabi gairebé!
Sabi gairebé!
Per definir-lo, seria Sabi!
Sabi, avi!
Sabi, avi!
Sí!
I veig que has portat dos temes desconeguts per mi completament, com no pot ser d'una altra manera,
i segur que són boníssims!
Què portes, cabronazo?
Doncs, començarem pel primer, un nom certament no gaire conegut...
Però, un moment, un moment, per què portes dos temes, tu?
O sigui, tu t'emportaves un i t'emportes dos.
No, no, no, de fet, he portat un i he portat un de backup.
Un de backup, sí.
No, un, un, un, està bé, està bé.
Però, de fet, de backup tenia tres.
Un, dos, en Stuart Gendernobauten, però...
Oh!
La gent està molt...
Ja n'hi ha escoltant.
Però no.
Ens centrarem en el primer, que és un senyor que es diu...
Dave Monolith.
No!
No ho recordes.
Has de ser el primer programa, eh?
Va, sí, sí.
El dia he portat Dave Monolith, que per cert està publicant coses interessants.
Interessants és la paraula.
Correcte.
Però no.
És Lloydis, que és el sobrenom d'un autor americà...
Productor.
Que probablement pugueu conèixer com a Huerco S, que va treure un...
Huerco!
Oh!
Huerco, boníssim.
Va treure un disc d'àmbient meravellós el 2007.
Fosc, fosc, molt fosc.
Excel·lent.
Molt fosc.
Molt fosc.