Ràdio 2VM 98.1
Bits, molt més que nits d'electrònica.
Bits, ara divendres, dissabtes i diumenges a 10 a 11 de la nit.
Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més ho trobareu al programa L'Audició
que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions.
Us hi esperem!
Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna.
Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys.
Música sense etiquetes ni dates de caducitat.
Els dimecres a les 10 de la nit, Fabricants de Cançons.
Un programa de converses amb artesans de la paraula cantada.
Amb persones que a prop nostre fabriquen aquests artefactes poètic o musicals que ens fan viatjar.
O bé, amb persones que n'analitzen la seva alquímia.
Fabricants de Cançons, una hora conversant sense presses, com si estiguessin prenent una copa sobre cançons.
Aquí, a Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
Un programa conduït i realitzat per qui us parla.
A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
A Ràdio Desvert, a un 98.1 de la freqüència modulada.
A Ràdio Desvert, a un 99.1 de la freqüència modulada.
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
El nostre programa d'avui, que fa el número 60,
el centrarem i concretarem en conceptes que comencen amb la lletra C.
Aneu comptant la quantitat de paraules que mencionarem amb la lletra C
i al final del programa veureu que ens en sortiran un bon grapat.
I per què la lletra C?
Doncs perquè és la lletra comuna amb la que comencen paraules
que anomenem conceptes interrelacionats entre si.
A veure, a veure, m'explicaré.
Convivència, compartir, compromís, són paraules i conceptes que anirem desgrossant i explicant
com es relacionen amb una malaltia que comença per la lletra C.
Les cèl·lules normals es multipliquen quan el cos les necessita i moren quan es fan malbé
o quan el cos ja no les necessita.
Es pot produir una alteració biològica i genètica de les cèl·lules que componen els teixits dels nostres òrgans
i això provoca que les cèl·lules creixin fora de control.
El creixement descontrolat de cèl·lules pot donar lloc a un tumor o nòdul.
Aquests tumors o nòduls poden ser benignes o malignes.
Si són malignes és el que entenem com càncer.
Per parlar de com tenen cabuda molts conceptes amb aquesta alteració biològica de les cèl·lules,
dins el cabasset de paraules que comencen a la lletra C,
està assegut al meu costat un cavaller català amb caràcter i capacitat
per captar l'atenció dels soients que tinguin un pèl de sensibilitat amb la cooperació.
Licenciat en Sociologia per a la Universitat de Barcelona,
màster en Comunicació per a la Universitat Autònoma,
Direcció i Gestió d'ONG Esparesade,
Responsable, Gestor, Coordinador, Director en diverses ONG.
Joan Rebantós i Rovira, benvingut. Com estàs?
Bé, molt bé. Moltes gràcies per recollir-me avui aquí.
Encantat de tenir-te avui en els estudis de Radio Esfer.
Joan, 5 anys a USFAM Intermón,
8 anys a CNUR,
5 anys i mig, fins avui, a càlida.
Casualitat o causalitat que entressis en el món de les ONG?
Causalitat, sens dubte.
Ve d'una història una mica antiga, si voleu,
però jo quan estudiava vaig acabar d'estudiar al liceu francès
i al sortir del liceu jo volia estudiar publicitat,
volia dedicar al món de la publicitat,
però no vaig treure la nota suficient,
i aquí és una casualitat, si voleu,
no vaig treure la nota suficient a la CL
per poder entrar a publicitat,
que era una nota molt alta en aquella època,
crec que ho segueix sent.
Llavors vaig anar a una escola de negocis,
que es deia Institut Superior de Màrqueting,
i allà, doncs,
bueno, vaig estudiar Màrqueting,
Comunicació, Gestió, etcètera,
i un dia vaig,
i un d'altres elements de la casualitat,
vaig a la biblioteca,
vaig trobar un llibre d'un dels gurus del màrqueting
que es diu Philip Kotler,
encara segueix sent un dels gurus,
i que parlava del màrqueting social,
i em va treure la idea.
A casa hem viscut moltes coses relacionades amb el món social,
i llavors vaig dir,
i això què és?
Me'l vaig llegir.
I era bàsicament la posada en relació
entre les tècniques d'estudi,
de màrqueting, de comunicació,
de les empreses,
com posar-les al servei de les causes socials
o de les necessitats socials,
sobretot en temes de salut pública, etcètera.
I em va obrir un món que en aquell moment,
que jo tenia 19 anys,
o 18 anys,
o 20 anys, no sé quan tenia,
no hi havia pensat,
vull dir, bueno,
era un nano que vivia molt al dia a dia,
i ho passava molt bé, etcètera, etcètera,
però no hi havia entrat molt,
d'una forma molt filosòfica, si voleu,
amb tot això.
I després de llegir-me aquest,
vaig seguir profundint,
i l'acabar aquesta diplomatura,
vaig veure que em faltaven aspectes humanístics,
no?, de la meva formació,
i va ser quan vaig decidir fer sociologia,
perquè he dit, si he fet màrqueting i faig sociologia,
podré fer màrqueting social.
i llavors,
la qüestió és que això va fer,
no?, que en un moment determinat,
doncs, combinés aquestes dues disciplines,
si voleu,
i quan vaig acabar la carrera,
malauradament,
l'àmbit de les UNGs encara estava, no?,
desenvolupant-se,
era tot molt,
sobre el voluntariat, etcètera,
havia fet voluntari,
en diferents aspectes,
però per guanyar-te les garrofes,
doncs, vaig entrar al sector privat.
I a la que vaig anar fent diferents iniciatives
en el sector privat,
però vaig anar agafant un caudat l'experiència,
doncs, vaig decidir apostar per una posició
que s'obria a Intermonoxfam,
en aquell moment,
i em van seleccionar,
tot i que em van rebutjar la primera vegada,
després, al cap d'unes setmanes,
em van trucar,
escolta, d'aquell procés que et van dir que no,
per què no ho tornes a intentar?
Llavors, vaig anar-hi i em van acabar seleccionant.
Llavors, hi ha uns aspectes de casualitat,
però hi ha molts altres que són de causalitat.
Sí, però, veus,
no anàvem tan equivocats, tan errats,
quan t'he fet la pregunta causal o casual,
entens-li què és.
I, a més, en el teu cas,
una família,
tu és el petit de set germans,
ja vas començar a conèixer els conceptes de convivència,
el compartir, el cooperar,
des de ben petit, no?
Sí.
Ho penso perquè, va,
tenies, d'entrada ja tenies, entre cometes,
la ONG a casa, no?
Sí, i hi havia bastanta competència també,
sobretot per les patates fregides,
quan hi havia una bandeja sobre la taula,
havíem d'anar molt ràpid.
Joan,
fem un repàs a la ONG anteriors a l'actual que dirigeixes
i que tu has conegut de ben a prop.
Explica'm què i com som.
començarem a la primera, Oxfam.
Doncs bé, és una organització de cooperació,
una organització que fa, doncs, ara ja molts anys.
Jo vaig estar quan era el 2004-2008, aproximadament,
i em va tocar, entre altres,
s'organitza el 50 aniversari,
és a dir, que ja deuen estar cap als 75 anys,
o 65-70,
una organització molt vinculada als jesuïtes,
que és un referent a l'estat,
a Catalunya i a l'estat,
i a nivell internacional,
perquè forma part d'una xarxa internacional
que es diu Oxfam,
que aneix al Regne Unit,
i que té una...
està composada per persones supercapaces,
encara en queden moltes de les...
Jo feia molts anys que ho vaig deixar,
però encara en queden moltes que estan treballant allà,
amb un compromís,
amb una dedicació,
amb unes habilitats realment molt potents.
Potser ara fa...
En els últims anys ha canviat més,
un enfoc més de la part de...
Abans hi havia com quatre,
grans àrees de treball,
una d'elles era la cooperació,
el desenvolupament,
l'ajuda humanitària, etcètera,
i ara està més centrada
en el que és la incidència política,
és a dir,
intentar aconseguir canvis estructurals
a través dels canvis en les polítiques,
canvis en les formes de fer,
dels governs,
de les empreses, etcètera,
i potser no està tan centrada
en la part de la cooperació,
l'ajuda, etcètera.
Segueix tenint projectes sobre el terreny,
però potser no és tan rellevant,
és més l'enfoc de què coneixem,
en els països del sud,
que fa que els vulnerabilitzin,
i com podem fer els països del nord
per intentar evitar
que aquestes estructures
segueixin oprimint,
afectant a les persones
que viuen al sud.
I per mi ha de ser
un aprenentatge constant,
primer perquè vaig poder-me rodejar
de professionals supercompetents,
amb qui m'ajudava molt
a entendre aquest món complex
en què vivim i en què
realment hi ha molta injustícia
en relació, no?
Hi ha injustícia aquí,
a casa nostra,
al nostre país,
però en relació, no?
al nord-sud,
estem parlant ja
d'una situació
encara més sagnant
i dolorosa
per moltes persones, no?
I moltes vegades,
fins i tot inconscient
per les persones
que hi viuen,
en aquells països, no?
perquè no tenen el coneixement
per entendre
quines aquestes estructures
que no oprimeixen
moltes vegades
la seva capacitat
de fer i d'obrar, no?
Com a persones humanes,
com a societats, etcètera,
perquè a través d'instruments
com el comerç,
a través d'instruments
com la cooperació pròpia
al desenvolupament,
que pot ser un instrument, no?
vist en positiu,
però al mateix temps
pot tenir conseqüències negatives
i perverses
per les societats receptores, no?
d'aquesta cooperació.
De fet,
és una evidència
que no sempre
la cooperació
és positiva
per a aquelles societats
que la reben, no?
I s'ha de fer
amb un criteri
de,
si voleu,
banalitzar molt, no?
Donar la canya
en lloc de portar el peix, no?
És a dir,
i això que és molt senzill
és molt més complicat de fer.
Jo recordo un projecte
que teníem a Intermont
que vam,
a Etiòpia,
s'han fet
centenars,
milers de pous
perquè les persones, no?,
de determinades zones
d'Etiòpia
puguin accedir
a aigua potable, no?
Doncs es trobaven
que no hi anaven al pou.
És a dir,
tenien fet un pou
més a prop del pou
que tenien anteriorment
o del riu
on anaven a collir l'aigua
i que a més era aigua
moltes vegades
a l'estronja
perquè venia, no?,
amb algun tipus
de sediment,
algun tipus de residu,
etcètera.
i tot i que tenia una aigua, no?,
ben tractada, etcètera,
provenia d'una font subterrània,
doncs, que era potable, etcètera,
doncs, no la feien servir
i no entenien molt bé, no?,
els que estaven sobre el terreny
no entenien molt bé
per què no feien servir
aquell pou
i aquella inversió
que s'havia fet
amb donacions
de persones de Catalunya,
de persones
de la resta de l'Estat,
no estava tenint
l'efecte que tenia.
Doncs, bàsicament,
era una qüestió
en un tema cultural.
Les dones
que anaven a collir
l'aigua al riu
anaven no només
per collir l'aigua,
sinó anaven per compartir,
per parlar,
per parlar de les seves coses
i el fet d'apropar
el pou
molt més a prop
del poblat
i de la zona
de la comunitat
feia que aquest procés
d'interacció
entre les dones
que eren
les responsables
d'anar a buscar l'aigua
quedés afectat.
Llavors,
clar,
tenia que
pensar no només
des del punt de vista
que si fas un pou
és perquè
realment és una ciutat
i era una ciutat,
però
tenia que pensar
més en global.
Llavors,
moltes vegades
la cooperació,
que no dic
que l'Intermont
té molta experiència
sobre això,
molta més
de la que jo tinc,
la gent està fent
una feina excel·lent,
però trobaves
aquest tipus
de circumstàncies
que feien
que projectes
que potser
eren obvis
des d'una mirada
de nord,
al sud,
s'havien de
de pensar
i dissenyar
i sobretot
fer el que son
diu
que a través
de la participació
de les persones
que seran
els beneficiaris
d'aquella iniciativa
sàpiga exactament
què és el que volen,
no?
és a dir,
no es para
imposar
una mirada
i una visió
específica.
Que interessant.
Tinc la sensació,
és un tema
de sensació,
no puc parlar
amb propietat,
que en el cas concret
d'Oxfam
i Intermont,
que hi ha
altres ONGs
que es poden
anar trepitjant
entre cometes
al terreny.
És correcte o no?
O està ben acotat
la feina de cada ONG
i jo arribo fins aquí
i a partir d'aquí
és el terreny teu
o hi ha
una barreja
o un tot
un revolutum
amb les ONGs
amb la idea
precisament
d'ajudar,
no?
Però que fan
la mateixa feina.
Jo amb això
després d'haver-hi passat
tant des de l'àmbit
de la cooperació
com a l'àmbit
de l'ajuda humanitària
quan he estat a l'ACNUR
tinc una visió
una mica,
si voleu,
crítica,
no?
d'aquest sector
i tot i que
he après molt
he gaudit molt
ha sigut una experiència vital
molt important
per la meva formació
com a persona
però
diferencio-m'hi
molt entre
l'acció humanitària
més que l'ajuda
de l'acció humanitària
i la cooperació.
La cooperació
a vegades
no sempre
és a dir
també
s'ha de ser clar
té
com dir-ho
és una mica
desendreçada
és
la cooperació
necessita
que vagi
canalitzada
a través de
moltes vegades
de sistemes
que la pròpia cooperació
no vol
que són els propis
sistemes institucionals
dels països
on es va fer
aquesta cooperació
per assegurar
que posteriorment
aquests projectes
aquestes iniciatives
que es fan
en aquests països
es consolidin
i siguin
i perdurin
en el temps
i siguin
un benefici
per a aquella societat
de forma
continuada
i sobre ells
es puguin anar
construint
altres
millores socials
decidides
per a aquella societat
receptores
i a vegades
la meva experiència
era que potser
fèiem coses
que des d'aquí
vèiem molt òbvies
però que des d'allà
hi havia altres necessitats
molt més importants
llavors
la cooperació
no sempre
ja he vist
el valor
transformador
és a dir
hi vaig anar
amb aquella visió
si vols
una mica
utòpica
quan vaig aterrar
en aquest àmbit
no li veig
el poder
transformador
o sigui
com està dissenyada
o sigui
des de les ONGs
com
hi ha diferents tipus
de cooperacions
hi ha cooperació
internacional
entre estats
a nivell multilateral
hi ha moltes cooperacions
però jo parlo
pròpiament
de les ONGs
a vegades
m'ha fet difícil
veure
sé que hi ha impacte
però
aquest impacte
de canviar el món
sobretot
hi ha una cosa
que és que
a mi no m'agraden
les sobrepromeses
el que diuen els anglesos
les overpromise
que és prometre
que canviaràs el món
quan en realitat
el que estàs fent
és
fent accions
petites
moltes vegades
molt minúscules
que no canviaran el món
podré canviar la vida
d'una persona
que això ja és molt
si això no s'ha de treure
el valor que té
o de 100 persones
o 100 persones
però el món
no l'estàs canviant
des del punt de vista
d'un comunicador
que és el que soc jo
em dedico al màrqueting
transmetre
que tu estàs canviant el món
a mi em genera
a través de la cooperació
des de les ONGs
em genera molta
molta prevenció
m'allunya
si parlem des del punt
de vista
de l'acció humanitària
jo sempre faig
el mateix símil
quan una persona
es cau al mar
m'agraden
amb vaixell
jo m'ho hem parlat abans
etc.
es cau al mar
i tu
saps nedar
tens l'obligació
de tirar-te
i anar-lo a rescatar
no hi ha un altre
quan hi ha un accident
de cotxe
i passes pel costat
d'aquell accident
l'has vist
la teva obligació
i més legalment
la teva obligació
és parar-te
i no pots fugir
vaig marxar d'aquell lloc
sense donar-ne
algun tipus d'assistència
doncs per mi
l'acció humanitària
és això
és a dir
una persona
que està en una situació
de desemparament total
absolutament vulnerable
que no té
els mitjans de vida
per poder
sobreviure
perquè l'ho ha perdut tot
mereix que el conjunt
de la resta
d'humans
estiguem al seu costat
almenys
per mitigar
aquell impacte
després
que ja és
quan hauria d'entrar
la cooperació
o l'ajuda
estructural
etc
ja no és ajuda humanitària
és una altra cosa
és a dir
una ajuda humanitària
sí que pot
ser un
és un vector
no de canvi de vida
sinó de salvar vides
llavors
per mi era una diferència
molt important
i la va ser molt evident
quan vaig estar treballant
amb l'ACNUR
i tot el desplegament
que té
les operacions de refugiats
abans de parlar de l'ACNUR
dos coses
la primera
m'ha semblat
molt clarificadora
i t'agraïm
que ens hagis deixat
ben palès
la diferència
que hi ha
entre
una acció humanitària
i la cooperació
que moltes vegades
un
utilitza
el símil
de l'un i l'altre
per explicar
el mateix concepte
doncs no
ben trobats
i gens
us heu donat
compte
que acció humanitària
no és el mateix
que cooperació
i el segon
posarem
una música
abans de parlar
reprendre
la conversa amb tu
que entrarem
per l'ACNUR
una mica
per donar-nos
color
en aquest programa
serà un color
esperança
que hi ha
en tus
ojos
con solo
mirar
que estás
cansado
de andar
y de andar
y camina
girando
siempre
en un
lugar
sé
que
las
ventanas
se
pueden
abrir
cambiar
el aire
depende
de ti
te ayudará
vale
la pena
una
vez
más
saber
que se
puede
querer
que se
pueda
quitarse
los miedos
sacarlos
afuera
pintarse
la cara
color
esperanza
tentar
al
futuro
con el
corazón
es
mejor
perderse
que
nunca
embarcar
mejor
tentarse
a dejar
de intentar
aunque
ya
ves
que
no es
tan fácil
empezar
sé
que lo
imposible
se puede
lograr
que la
tristeza
algún día
se irá
y así
será
la vida
cambia
y cambiará
sentirás
sentirás
que el alma
vuela
por cantar
una vez
más
saber
saber
que se
puede
querer
que se
pueda
quitarse
los miedos
sacarlos
afuera
pintarse
la cara
color
color
esperanza
intentar
al futuro
con el corazón
saber
que se
puede
querer
que se
pueda
quitarse
los miedos
sacarlos
afuera
pintarse
la cara
color
esperanza
pintarse
la cara
color
con el corazón
vale
más
poder
brillar
que
solo
buscar
ver
el sol
pintarse
la cara
color
olor
esperanza
tentar
al futuro
con el corazón
saber
que se
puede
querer
que se
pueda
pintarse
la cara
color
esperanza
tentar
al futuro
con el corazón
saber
que se
puede
querer que se
prueba
quitarse
los miedos
sacarlos
afuera
pintarse
la cara
olor
olor
esperanza
y
pero
que se
fue
sabre
que ostin
y
y
se
puede
que se
purò
se
En la cara, en color d'esperança,
Tentar a tu,
Con el corazón,
Saber que se fue,
Que se fue,
Quitarse los pies,
Color esperanza.
Avui, en el Benvinguts, Benvolguts, Bentrobats,
portem cançons optimistes,
que canten l'amor, la companyia,
i que, sens dubte, ofereixen fermesa i posen el somriure a la cara.
Portem música amb força i amb suavitat
per acompanyar-nos amb il·lusió
en tots els temes que tractem amb el nostre convidat,
el Joan Rebentós i Rovira.
Havíem quedat,
amb el resum que ens has fet dels FAM,
amb tenir el criteri
què és una acció humanitària
i què és una cooperació,
i has començat a anomenar
una altra ONG,
que tu t'hi vas passar vuit anys,
molt diferent,
que és ACNUR.
Joan, explica'ns,
què és ACNUR?
Primer, ACNUR no és una ONG,
és una agència de Nacions Unides,
és a dir,
és un òrgan internacional,
un organisme internacional,
va néixer arrel de la Primera Guerra Mundial,
bueno, després de la Primera Guerra Mundial
va néixer quasi al final de la segona...
Stop, ja veus que
uns se'n renyen perquè interrompés,
uns altres perquè faig de que entero.
Hem parlat d'una ONG,
o organització no governamental,
com és Oxfam,
lligada als jesuïtes,
i ara parlem d'una organització
governamental,
per com es dius,
que és ACNUR.
És correcte això, no?
Correcte.
També per tenir...
Correcte.
Continua.
La gran diferència és que l'ACNUR,
qui són els responsables màxims,
el seu conseller de govern,
per dir-ho d'alguna forma,
dintre de l'Assemblea,
són els estats membres
de l'Assemblea de les Nacions Unides,
i un consell gestor
que està format per diferents estats,
estem parlant de dues formes
molt diferents
d'operar,
de veure la realitat
i de treballar
a molts nivells.
Llavors,
això té reflex
en la forma en què
s'aborden els problemes,
els recursos disponibles,
té reflex
en moltes qüestions,
i la primera qüestió
és que l'ACNUR
és un organisme
que té com a principal mandat
garantir la protecció internacional
de les persones
que fruit
de conflictes,
de guerres,
d'opinions personals,
de temes religiosos,
d'aspectes
com la sexualitat,
etcètera,
han de fugir
dels seus països
per buscar refugi
en un altre estat.
És un dels organismes
que treballa
per impulsar
el dret d'asil
als països
que aproven
el que és la Convenció
de Ginebra
del 1951,
sobre l'Estatut
de Refugiat,
i el que
el seu plantejament
és treballar
perquè aquests països
que aproven
aquestes convencions,
els seus protocols,
etcètera,
no entraré en detalls,
tècnics,
si voleu,
assegurin
que les persones
que entren
per les seves fronteres
i que aixequen la mà
i diguen
jo sóc una persona
perseguida al meu país
per orientació sexual,
que no és una tipologia
de refugi,
però per tirant-se
un grup social determinat,
per temes religiosos,
per temes polítics,
per temes que coneixem molt
a casa nostra
què vol dir això,
doncs
ja li assisteixen
tota una sèrie de drets
que formen part
de l'ordenament jurídic
de l'Estat espanyol
dintre de la Constitució,
diferents,
perquè hem firmat
tota una sèrie
de convenis
que garanteixen
aquests drets
i tracta de promoure
aquest dret
de forma
el més universal possible
que forma part
de la declaració
de drets humans,
internacional de drets humans.
Llavors,
a part d'això,
que és la part política
que fa aquesta organització
i que tracta
en tots els països del món
o que firmin la convenció
o que la impulsin
o que facin els reglaments
que et correspongui,
etcètera,
i assegurin
que en frontera
es donen les condicions
perquè les persones
poden dir
que són refugiades
i això els permet
entrar en un procediment
que els garantirà
o no,
en funció de si
les poden demostrar
la seva persecució.
el que fa
és que en aquells països
on t'arriben persones
massivament
perquè estan fugint
d'un conflicte,
estan fugint
d'una situació
de violència
generalitzada,
etcètera,
i que aquestes convencions
moltes vegades
no estan signades
perquè hem de tenir en compte
que dels 100 milions
de desplaçats
de forços
que hi ha al món,
que l'any per aquest any
hem arribat a la xifra
de 100 milions,
jo quan vaig començar
a treballar a l'ACNUR
estàvem parlant
de 45
o 42
no me'n recordo
l'any 2008
que jo vaig entrar
estem parlant
que en els últims
12-13 anys
ho hem multiplicat
ho hem multiplicat
doncs aquests 100 milions
el 80%
estan en països
amb vies en desenvolupament
han sortit
i han anat a parar
els països veïns
perquè estan esperant
que es pugui resoldre
el conflicte
i poder tornar a casa seva
i refer les seves vides
doncs
com que això
posa pressions enormes
en aquests països receptors
que ja són vulnerables
de per si
i a sobre
s'estan acollint
a milers i centenars
de milers de persones
el sistema
de Nacions Unides
desplega
si creuen fronteres
l'ACNUR
s'encarrega
de donar
un paraigües
sota el qual
es garanteix
els drets
d'aquelles persones
de forma momentània
mentre duri
aquella situació
de refugi
i sota aquest
gran paraigües
hi treballen
multitud d'organitzacions
no governamentals
que són les que
els donen
la possibilitat
de poder operar
en els camps
poder operar
a diferents nivells
amb les persones refugiades
i si estan
dintre dels països
ja són desplaçats
d'internes
no són refugiats
perquè no han cregat
una frontera
llavors hi ha altres organismes
l'OIM
l'Organització Internacional
de Migracions
l'OTHA
de Nacions Unides
o vinculats
a Nacions Unides
que tenen la responsabilitat
d'una resposta
a aquestes
persones
llavors
és un paradigma
diferent
estem parlant
de situacions
d'absoluta
vulnerabilitat
en molts casos
de persones
que han hagut
de fugir
amb l'opuesto
amb el que tenien
a casa seva
que s'emporten
el que
per ells
és el més important
i moltes vegades
no tenen ni temps
ni d'això
ni d'agafar les sabates
llavors
són circumstàncies
diferents
és a dir
no és ni millor
ni pitjor
però sí que
a nivell humà
t'interpel·la
moltíssim més
veure aquests
situacions
d'angoixa
patiment
extrem
que fa que una persona
marxi de casa seva
i vulgui creuar
la Mediterrània
vulgui fer grans
travesses
per poder arribar
a un lloc
on com a mínim
pugui
veure algun tipus
d'esperança
ara que parlàvem
de color esperança
aviam
ens aclarim
sota
d'una
organització
governamental
que és
l'ACNUR
pengen
com tu has dit
és un paraigües
que pengen
moltes ONGs
és curiós
no no no
no m'he expressat bé
quan
l'ACNUR
munta un camp
de refugiats
aquí hi ha
ell
i el programa
mundial d'aliments
el programa mundial d'aliments
s'encarrega
per simplificar molt
s'encarrega
de l'alimentació
tot això són dues
humanitzacions
gubernamentals
gubernamentals
i l'ACNUR
s'encarrega
d'assegurar
altres
serveis
necessitats
a part dels
aspectes més
legals
d'assegurar
que hi ha
un paraigua legal
que dóna
cobertura
a aquestes persones
que estan
sota aquesta situació
de refugi
en un context
concret
que és un camp
de refugiats
per poder
donar resposta
a les necessitats
de 450.000
refugiats
o dels que siguin
d'un gran camp
de refugiats
que pugui haver
i ja sigui
cocs a zam
o bé
hi ha moltíssims
es necessiten
moltes mans
es necessiten
la implicació
de molts actors
no només
governamentals
sinó també
no governamentals
el que fa
l'ACNUR
o el programa
mundial d'aliments
moltes vegades
és que licita
com qualsevol
l'altre
ens públic
licita
la resposta
humanitària
amb
aixopluc
o amb
educació
o amb
sanitat
o amb
diferents
aspectes
i sota aquesta
licitació
entren
els actors
no governamentals
per donar
resposta
a les necessitats
d'aquella operació
de refugiats
amb refugiats
urbans
la cosa és molt diferent
però amb refugiats
camps
que no és ni molt menys
la proporció
més grossa
de refugiats
que hi ha al món
funciona
grosso modo
com us estic explicant
llavors
l'ACNUR
pot finançar
aquestes operacions
de les organitzacions
no governamentals
pot contribuir
amb fons
i les organitzacions
no governamentals
han d'aportar
els seus fons propis
també
o la seva recaptació
de fons
per acabar de completar
el pressupost
que es necessita
per salut
aigua
per diferents
segments
sectors
en els quals
s'ha definit
una operació
d'aquestes
característiques

a l'Ajuntament
no tingués
aquestes entitats
seria
no només impensable
d'un cost
enorme
perquè aquestes entitats
són de voluntariat
i tot l'abast
que dona
sigui d'educació
estem dient
de música
no?
culturals
tu t'imagines
que a l'Ajuntament
posa un paral·lelisme
primer no arribaria
i el cost
seria enorme
no?
doncs
els hi surt
entre cometes
més a compte
subvencionar
aquestes entitats
que és
d'alguna manera
entenc
el que tu estàs
explicant
amb l'ACNUR
subvencionar
les ONGs
i que
no
no sigui directament
que es fa càrrec
de l'organització
i el cost
jo crec que és una qüestió
més que
pràctic
és una qüestió
d'especialització
si tu saps
el que no pot patendre
una organització
com l'ACNUR
que potser
no sé quants treballadors
tenia
jo quan treballava
estàvem 10.000 treballadors
però teníem
sota mandat
de l'ACNUR
doncs això
entre uns 40
o uns
sí però hi ha una diferència
Joan
a ACNUR
els treballadors
eren professionals
sí
però és que
les persones
que treballen
a ONGs
no governamentals
que estan en camps
de refugiats
també cobren
sí
estem parlant
de professionals
normalment
són personal local
és a dir
persones que viuen
en aquell país
hi ha expatriats
també
sí però que és possible
gràcies a les subvencions
de les entitats
governamentals
és tot un repte
estar en un camp
jo he estat
al camp
al xat
a Angola
he estat
a diferents
llocs del món
visitant aquests espais
no hi he treballat
sobre el terreny
perquè no he sigut
jo cooperant
o no
no he estat més aquí
fent tot el treball
de sensibilització
captació de fons
etcètera
hi he estat
i
és tot un repte
a nivell personal
és complex
quan són els inicis
de les operacions
és molt difícil
veus situacions
molt dures
i després
és molta
també hi ha
molta frustració
perquè quan tu veus
que les situacions
s'atarnitzen
es converteixen
en estructurals
ja
perquè una cosa
que tenia que ser
un camp de refugiats
és un no lloc
és un lloc
que no hauria d'existir
llavors
com a no lloc
a vegades
veus que es converteixen
en ciutats
al mig del no res
Sèrio eh
Sèrio
Sèrio
Uf
és tremendo
Mira
ara farem
un petit
una petita pausa
i
començarem
que ja estem
a la meitat
de l'entrevista
amb el tema
per mi
cap dalt
de la
ONG
o de l'entitat
després
aclarirem
com
jo diria
que són la ONG
que tu ets el director
ja des de fa 5 anys
i que és
vaja
per mi
és una feina
totalment diferent
aquestes dues
que hem parlat
però
fantàstica
mantàstica
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Don't worry, don't worry, don't do it.
Don't worry, be happy.
En situacions extremes,
això de no preocupar-se i ser feliç,
difícil d'entendre, no, Joan?
Joan, t'he dit abans que és fantàstic, no?
Els aclariments que ens fas
i és fantàstic la feina que has portat a terme
i Portes i altres,
és Joan Rebentós que hi ha pel món.
I aclareix-me i aclareix als oients
la diferència amb el NUR,
el que és un refugiat, el que és un emigrant,
les pateres que surten pel Mediterrà.
Quina condició tenen?
A veure, una persona quan surt d'un país com Líbia
i busca esperança,
puja en una barcassa i busca esperança per arribar a Europa,
en el moment que està en aquell trànsit,
és un migrant.
Quan arriba a la frontera,
quan arriba a posar a peu pla a l'Empedusa
o a qualsevol port del Mediterrani
que li hagi tocat arribar,
s'haurà de dir a mi,
si ella sap que té el dret a sol·licitar asil,
s'haurà de dir a mi si aquella persona
té causes suficients
per ser considerada entrar dintre del procediment d'asil
del estat que hagi rebut aquella persona o no.
És bastant més complicat perquè a Europa,
el procediment d'asil és integrat, etcètera,
és més complicat del que sembla.
Però bueno, simplificant molt,
si aquesta persona pot demostrar
que està fugint del seu país
per causes polítiques,
el que us deia abans,
amb motius religiosos,
pertinença a un grup social determinat,
per exemple, és un homosexual,
a un país com Uganda
i on estan perseguits,
doncs aquestes causes i alguna més,
i pot demostrar aquesta persecució individual
o com que està fugint d'un conflicte reconegut
a nivell internacional
i està reconegut com a tal,
el conflicte d'Eritrea o alguns altres,
que n'hi ha molts al món,
pot ser que opti a una condició
d'estatut de refugiat
o de protecció humanitària.
Això l'endinsarà dintre del sistema d'asil
d'un país europeu.
Mentre que una persona
que posa peu pla
i prové de Car, de Senegal,
ja només el fet de venir de Senegal
i posa peu pla
amb la mateixa patera
i està a l'empedusa,
aquesta persona no serà mai considerada,
no podrà optar mai a la possibilitat,
podrà aixecar la mà i dir
jo sóc un refugiat
perquè vinc de Sant Lluís
i allà a Sant Lluís
hi ha una mica de conflicte regional, etcètera,
parlo de Senegal,
però no podrà optar
perquè no hi ha reconegut internacionalment
que hi hagi un conflicte,
no es considera que Senegal
vulnéri els drets dels seus ciutadans
i no podrà optar
el sistema d'asil.
Automàticament serà exclòs
i passarà a ser un migrant
per causes econòmiques,
per causes les que siguin,
perquè vos desitja una millor vida,
pel que sigui.
Llavors aquí,
aquells dos persones
que venen a la mateixa patera
i que arriben a l'empedusa,
els seus camins,
a nivell legal,
seran totalment diferents.
Fantàstic.
Aviam, ara canviem.
I continuem,
en aquest cas,
amb la sonoritat de la fe.
Parlarem de càlida.
Càlida s'escriu en K,
però la sonoritat és com una fe.
L'arquitectura i l'interiorisme
també aporten el gra de sorra
a la lluita contra el càncer.
Molts de d'això
són els magi centres,
els centres de màgi.
van sorgir
de l'iniciativa
de màgi Césuit,
una anglesa
que va néixer el 1941
i va viure
fins al 1995,
és a dir,
amb 54 anys,
era una dissenyadora
paisagista nascuda a Escòcia
i va controlar el càncer,
el va superar,
però el 1993,
i tu saps molt bé,
se'l va reactivar
i es va convertir en terminal.
Ens acompanya
el Joan Rabantós,
que és el director
d'un d'aquests magi centres,
que es diu Càlida,
i ara ens explicarà,
no vull explicar més coses,
perquè és ell
que ens té d'explicar
què és Càlida,
què fa,
magi centres,
com va començar,
i això de l'arquitectura,
que és fantàstic,
perquè els millors arquitectes
s'han involucrat
en aquest tema.
Joan,
explica'ns.
Doncs,
hem de començar
per aquesta història,
la història de Magui,
aquesta senyora,
dona,
que va,
escocesa,
que estava casada
amb un crític
d'arquitectura
molt reconegut,
que es diu Charles Enx,
que es deia Charles Enx,
que fa un parell d'anys,
any i mig,
precisament de càncer,
també.
Llavors,
ells van tenir
un primer diagnòstic,
com explicaves,
com la Rocío Curado
tenien potencials,
van poder anar a Houston
i ser atesos
pels millors equips
de l'època
de finals dels 80,
i llavors,
al tornar,
van conèixer
tot el que és
el suport,
pagant,
alguna part pot ser
benèvol,
però la majoria pagant,
que hi ha el torn
d'aquests grans hospitals
de Houston,
que hi havia en torn
d'aquests grans hospitals
de Houston,
i en tornar
a Escòcia,
ja recuperada,
ja amb la possibilitat
de continuar una seva vida,
ella que havia estat
filosofant,
si voleu,
pensant sobre
aquella experiència vital
que estava vivint,
va dir com és
que no hi ha uns
llocs mínimament similars
al Regne Unit,
a Escòcia,
per poder acollir
persones com jo,
com la que vaig patir.
Bé,
però la seva vida
va escriure
com un petit llibret,
no?,
però ho va deixar
ja en racó,
amb les galeres fetes,
etcètera,
llavors,
va començar
a parlar amb,
a refer la seva vida,
continuar amb el seu passatgisme,
quan, pam,
li va venir una recidiva,
i en el moment
que li van comunicar,
va ser una comunicació
molt dura,
no?,
el seu oncòleg de sempre
la va venir,
la va asseure a la consulta,
li va explicar,
jo ho he parlat
amb la filla de Magui,
m'ho va explicar,
li va explicar,
ja amb el seu marit,
estaven els dos,
li va explicar
que tenia un càncer
molt avançat,
que pintava molt malament,
que li donaven
sis mesos de vida,
i que em sabia molt de greu,
però tenia una altra consulta
que, sisplau,
podia passar al passadís,
no?,
o sigui,
simplificant molt,
eh?,
perquè no va ser exactament així,
però va analitzant molt,
es van acabar
Charles i Magui,
al passadís,
i aquella visió
que havia tingut
durant aquella experiència
inicial amb el càncer
va tornar a florir,
llavors,
en el moment
que ella va dir,
jo lluitaré
contra aquesta malaltia,
que no en sortiré,
etcètera,
doncs va voler
optar per un paper actiu,
no?,
envers l'enfermetat
que tenien aquells, no?,
que se li havia reproduït,
i al West General d'Edimburg
hi ha una,
l'Hospital de Dia,
que encara està allà,
i és molt maco
perquè té
un gran finestral,
i les quimios es prenen
mirant aquest gran finestral,
i a sota aquest gran finestral
hi havia el que se'n diu
en anglès
un cottage,
una petita cabana
amb desús,
i amb la seva infermera,
la Laura Lee,
van començar
a parlar,
escolta,
i per què,
no?,
ja li explicava
el que havia viscut
als Estats Units,
per què no,
no?,
aquest espai d'aquí sota
en un lloc
on t'acollim
a persones amb càncer de pit,
que era el que teníem aquí,
i la Laura Lee estaria molt bé,
però, clar,
això és de l'hospital,
llavors,
si ens deixarà,
si no ens deixarà,
bueno,
jo,
el Charles coneix,
crític d'arquitectura,
molt reconegut,
en seu compremi Riba,
que és el principal,
no?,
Centre d'Arquitectura
del Regne Unit,
porta el nom de Charles Jenks,
vull dir,
jo,
si ens donen
la possibilitat
de fer-ho,
buscarem un millor
arquitecte escocès
i que el faci ell,
no?,
doncs vam anar a parlar amb gerència,
el Regne Unit li va dir,
bé,
nosaltres no posem ni enduro,
però,
si ho aconseguiu,
l'espai és vostre,
i van aconseguir el finançament,
van aconseguir l'arquitecte,
i van aconseguir
transformar aquell espai
en el primer centre Maguis,
i el Magui no va poder
inaugurar aquest espai,
va morir abans,
i és un espai
que ara actualment,
25 anys després,
o més de 25,
està acollint
unes 20.000,
30.000,
25.000 visites l'any
de persones
que,
com el centre
que hem construït
aquí a Barcelona
recentment
i que hem inaugurat
el 2019,
al final del maig del 2019,
que es diu
Centre Càlida,
té un altre nom,
però té la mateixa filosofia,
i està construït
per un arquitecte
molt reconeguda
que és la Benedetta Tagliabú,
doncs,
aquests centres
el que fem
és acompanyar
les persones
que acompionen el càncer.
Està al costat
de l'hospital,
sempre està al costat
de l'hospital,
en aquest cas
està al costat
de l'hospital de Sant Pau,
i el que fem
és complementar
a través
d'activitats
psicosocials
la feina clínica
que es fan
dins dels hospitals.
No està
tancat
a pacients
de l'hospital de Sant Pau,
està obert
a qualsevol pacient,
atès a qualsevol hospital,
el 60%
ens venen
de Sant Pau,
però la resta
ja ens venen
d'altres hospitals
de la ciutat de Barcelona
i de fora
de la ciutat de Barcelona,
i reben
diferents tipus
de suport,
suport emocional
amb psicòlogues,
suport
pràctic corporal
amb infermeres,
suport social
amb treballadora social,
després dintre
de cada un
d'aquests suports
hi ha altres professionals,
nutricionistes,
dietistes,
fisioterapeutes,
etcètera,
que fan tota una sèrie
d'activitats
amb ells.
Ara continuarem
parlant
dels centres
màgic,
i jo diria
que són
una xarxa
de centres
d'acollida,
tal com tu has dit,
bàsicament
al Regne Unit,
a Hong Kong,
i ara
la primera continental
que la tenim
a l'Hospital de Sant Pau,
amb un objectiu
que és ajudar
qualsevol persona
afectada pel càncer.
Escoltem una cançó
i aprofundim
sobre aquest tema.
ha venido
a visitar
un nuevo amigo
que pretende
estar conmigo
me ha pillado
por sorpresa
me da miedo
que deshaga
la maleta
yo tenía
tantos planes
y en ninguno
me cuadraba
y de pronto
mi vida
se tambalea
me ha robado
la atención
y me hace perder
la calma
pero a ratos
me devuelve
a mi rutina
y de nuevo
amo tanto
lo que a veces
descuidaba
menudo revolcó
menudo revolcó
suelta
grita
rompe
y calla
firme
acepto
la batalla
compro
vidas
como un juego
en el que
salvo
pantallas
quiero
hacer
y quiero
todo
valorando
aún más
mi casa
quiero
y amo
mis esquinas
soy
origen
soy
ahora
soy
la que
empuje
a mi vida
la
que nunca
se conforma
la
que siempre
va y renace
pero a veces
se desmonta
con cuidado
me he ocupado
del asunto
y mil veces
por segundo
he deseado
que se vaya
aceptando
firmemente
la propuesta
desafío
sin respuesta
pero sin bajar
la guardia
he agarrado
fuerte
mis atardeceres
mis mañanas
de placeres
mi pasión
de madrugada
y he besado
valorando
más que nunca
lo que el corazón
sembraba
me mira
en el espejo
y
también
me beso
a mí
suelta
grita
ronca
y calla
firme
acepto
la batalla
compro
vidas
como
un juego
en el que
salvo
pantalla
quiero
quiero hacer
y quiero
todo
valorando
aún más
mi casa
quiero
y amo
mis esquinas
soy
origen
soy
amor

de la
de la
de la
de la
associación
espanyola
contra el
cáncer
en
aquest
cas
ben polaritzat
amb el
càncer
de mama
no
no
no
no
jo sóc
el que penso
quan
una
urpada
d'aquesta
dimensió
et capgira
la vida
no
i no
queda
més remei
que
remengar-te
i intentar
que et pugui
vèncer
no
acceptar la
seva
arribada
els canvis
que es
produeixen
a la
teva vida
el de
sasosec
i la
frustració
Joan Tocrius
en directe
és fort
aviam
jo vull pensar
que l'esperança
és potent
per vèncer
el càncer
però no n'hi ha
prou
com
traslladeu
vosaltres
aquesta esperança
a una persona
que té càncer
a veure
nosaltres
tenim un model
que és
el que fem
és
adaptar-nos
com una esponja
de la forma
més flexible
possible
a la
forma
que cada persona
vol viure
el càncer
i
moltes vegades
quan parlem
del càncer
parlem en termes
bèl·lics
és a dir
la lluita
el combat
i això
és una illosa
moltes vegades
insuperable
per moltes persones
perquè
els seus familiars
els seus amics
els seus
tu te'n sortiràs
tu
tot anirà bé
aquest tipus de frases
fan que
persones que estan
vivint moments
extraordinaris
i molt complexos
i que es plantegen
moltes coses
sobre la seva
pròpia vida
de què he fet
què faré
què m'està passant
i què faré
en el futur
fa que
les em sorri més
llavors el que fem
nosaltres
és escoltar-los
sobretot
inicialment
és escoltar-los
sense prejudicis
cadascú
ens explica
la seva forma
de com
l'està vivint
de com
l'efecta
de si l'efecte
i ell no està lluitant
i jo no
jo m'hi estic adaptant
cadascú
amb la seva forma
i el que
intentem
plantejar
és
oferir-los
la possibilitat
de ser participants
actius
durant el seu
procés oncològic
ser participants
actius
vol dir
estar
ben orientats
de què t'està passant
estar ben informats
del càncer concret
que estàs
patint
tenir una bona relació
amb el teu equip mèdic
assegurar
que la comunicació
és fluida
amb el teu oncòleg
la teva oncòloga
la teva infermera
que
no se t'escapen
aquelles preguntes
que des de càlida
potser no podem respondre
perquè no sabem
quin tractament
concret
t'estan donant
ser participant
actiu
és
saber que
durant el procés
de terapèutic
és a dir
quan estan donant
les químies
les ratlles
etc
no hi ha res millor
que fer una mica
d'exercici
no hi ha res millor
que tenir una bona alimentació
això no et salvarà
del càncer
el càncer
està allà
i seguirà estant allà
a través
de les molècules
dels tractaments
però això ajudarà
a ajustar-te millor
a tenir una millor adherència
dels tractaments
és a dir
per nosaltres
l'existència
de maguis
l'existència
de càlida
com a tals
tenen una raó
concreta
és que
l'evidència
demostra
que si tu
a nivell emocional
estàs més ajustat
a la circumstància
com a evidència científica
ja estic parlant
més ajustat
a les teves circumstàncies
personals
en aquest cas
el procés oncològic
entens millor
què estàs vivint
entens
quins són
els processos
que hi haurà
que acabes d'afrontar
en el futur
i la teva
angoixa
estrès
preocupació
està més
ajustada
està més controlada
les molècules
els tractaments
s'adhereixen millor
a les cèl·lules
malignes
i és més probable
que puguis
en sortir-te
no vol dir
al final
el que et curarà
és l'oncòleg
és el metge
i això nosaltres
ho tenim claríssim
i allà és on hi ha
la feina
però
tota aquella vessant
més integrativa
més holística
de la persona
és absolutament
indispensable
que acompanyi
aquest procés terapèutic
i nosaltres el que volem estar
és al costat dels hospitals
fent aquell acompanyament
amb tot aquell vessant
altres vessants
que té la vida
durant el procés oncològic
que és necessari
abordar
i això ho fem
no només amb el pacient
que quan entra
per la porta de càlida
ja no és un pacient
és una persona amb càncer
perquè el pacient
està a l'hospital
i nosaltres
el que fem
és acompanyar persones
en circumstàncies excepcionals
tenen càncer
és una cosa
que esperem
sigui momentània
en la seva vida
que al cap de dos
tres anys
pugui dir
sembla que estic net
i que puc seguir
amb la vida normal
que moltes vegades
aquell és el pitjor moment
per moltes persones
és el moment que
cop a l'esquena
vinga endavant
l'oncòleg et diu
ja estàs lliure
ja pots seguir endavant
hòstia
perdoneu
a tu t'ha canviat la vida
completament
les teves percepcions
les teves interessos
les teves preocupacions
t'ha donat un tomb radical la vida
i allà és moltes vegades
quan hi ha desassustos
a vegades és amb el diagnòstic
a vegades
quan has acabat la quimio
en diferents moments
de l'experiència
del càncer
i nosaltres
tenim
persones amb càncer
els cuidadors
principals
i també
familiars
i amics
si són persones
que estan cuidant
aquelles altres persones
fixa't
fixa't
que és fantàstic
és una paraula
i no comença
amb c
fantàstic
que
amb la conversa
sí
que la conversa
que hem tingut
em sembla que
només hem mencionat
un cop
la paraula
malaltia
fixa't
que en cap moment
la paraula
malalt
ni malaltia
ha sortit
en la conversa
o a màxim
em sembla que tu has dit
pacient
però
la conversa
estem parlant
persones que tenen càncer
nosaltres en diem
persones que conviuen
amb el càncer
que d'aquí ve
una de les C's
que jo deia abans
de la convivència
qui conviu amb càncer
el pacient
i perdonem
que utilitza la paraula
i els del voltant
i els del voltant
però és curiós
veus-ho
les històries
que té el llenguatge
que tots dos
utilitzem
un llenguatge
que no ens fa falta
la paraula
malalt
i malaltia
l'obbiem
de fet
nosaltres
l'equip
que hem format
a Cali de Sant Pau
tots provenen
del món hospitalari
són psiconcòlegs
infermeres
i treballadors socials
que han treballat
a grans hospitals
oncològics
o a organitzacions
com l'AECC
organitzacions
molt rellevants
i molt importants
i que han volgut
venir a fundar
aquesta idea
britànica
portar-la aquí
a Catalunya
i totes elles
tenien
en l'ADN
el seu ADN
professional
parlar de malaltia
de pacients
etcètera
la transformació
que això significa
per a elles
independentment
de si venien
del món hospitalari
del món
no governamental
o organització social
va ser un aprenentatge
reaprenentatge
a la que entren
per aquesta porta
són persones
ja no són pacients
són persones
que viuen
circumstàncies excepcionals
i no els podem
ni dir malaltes
ni res
encara ho estiguin
però ja els diran
a l'hospital
que els estan tractant
d'allò
i a més Joan
has dit
una cosa
que afecta molt
el mal del càncer
i
amb tota la bona fe
la gent ho diu
aquest llenguatge bèl·lic
lluita
és una guerra
i jo
tinc la sensació
que fa molt més mal
que no jut
sí
tu ho saps
i fixa't
cròniques
periodistes
inclús metges
tu
vostè
ha de lluitar
aquest llenguatge bèl·lic
vaja
depèn de la persona
però jo diria
que amb un percentatge
elevat
no
no l'afavoreix
sí
jo crec que hi ha
hi ha
o sigui
quan tu fas recerca
lluites contra el càncer
fas una recerca
per aconseguir
que aquesta
malaltia
sigui
erradicada
i pots estar
combatent
aquesta malaltia
però
quan
la vius
de primera persona
el que fas
és viure
aquell moment
és a dir
no estàs lluitant
hi ha algunes persones
que sí tenen aquest esperit
lluitador
bèl·licista
etc
i són absolutament
respectables
i també tenen cabuda
en un espai
com el que nosaltres tenim
però nosaltres hem de poder
atendre
a qualsevol persona
independentment
de com vulgui viure
aquesta experiència
i estar al seu costat
i a vegades
ens veiem persones
que no volen ser tractades
que no volen
seguir amb el procés
terapèutic
i necessiten
saber com poden
fer-los explicar
a les seves famílies
que no volen
seguir amb la químio
que n'estan fartes
i que volen
plegar
nosaltres
hem d'estar
al seu costat
quan prenen
aquesta decisió
i hem de
poder estar
al costat
de la família
si
venen
i també
ens presen
les seves neguits
perquè el seu familiar
no vol seguir
prenent el tractament
simplement
com a dades
a tenir en compte
a l'estat espanyol
la realitat
descriu
que cada any
es diagnostiquen
al voltant
de 280.000 casos
nous
més de 40.000
a Catalunya
per això
això
són quasi
20.000
milions
d'euros
al cost
de
persones
que tenen càncer
no diguem
la malaltia
actualment
segons diuen
les estadístiques
hi ha al voltant
de quasi bé
dos milions
de persones
afectades
amb aquesta malaltia
amb això
que en diem
a l'estat espanyol
és que al final
un amic meu metge
diu
aviam
a grosso modo
són les C's
que maten
i alguna altra cosa
el cotxe
és veritat
el càncer
el càncer
el cor
i
i dit
el cotxe
com pot dir
la moto
i accidents
i després
hi ha
doncs mira
el Covid
que també
és una cena
bueno
virus
però
i la gent
evidentment
des que va sortir
la penicil·lina
i les vacunes
tuberculosi
la gent no es mor
d'això
i la grip
que pot haver
algun cas
que t'agafi
si t'agafa
fluix
al final
et mores del cor
perquè no t'aguanta
el sotracto
però de la pròpia
malaltia
al final
són aquestes quatre
la veritat
és que sí
que és una realitat
al final
gràcies a la prevenció
gràcies a la recerca
gràcies al
no
al que se'n diu
el diagnòstic precoç
són els tres
elements claus
que han fet
que l'esperança
de vida
de les persones
que contrauen
càncer
hagi augmentat
considerable
sideralment
en els últims 20 anys
estem parlant
que hi ha un 54%
de les persones
diagnosticades
sobreviuen
als 5 anys
això
estadística europea
és igual aquí a Catalunya
etcètera
però clar
mirem al revers
d'aquesta estadística
vol dir que al 45%
no arriben als 5 anys
és a dir
clar
no tots els càncers
són així
no és el mateix
un càncer de pit
on l'esperança
és ja més del 85%
als 5 anys
però és veritat que a 10 anys
les residives són molt
molt potents
crec que un càncer de pàncreas
vull dir que és més
un càncer de pàncreas
al final
una de les coses
que un també
va aprenent
és que
qualsevol càncer
si
entre cometes
te l'agafen a temps
tot són
el que passa
que un càncer de pàncreas
com el gangli
no te'l detectin
en 3 setmanes
ja està fotut
mentre que un càncer de mama
doncs pots tenir
3 mesos
o 6 mesos
o un de pròstata
ho entens
i que tens més marge
Joan
3 minuts
resum de càlida
el resum de càlida
penso
és una entitat
no és una entitat
no governamental
nosaltres no ens dedicarem
a fer incidència
davant de les administracions
per aspectes
de millorar
el sistema sanitari
etcètera
ens dediquem
a assistència
ens dediquem
a acompanyar
les persones
que viuen
en procés oncològic
que va a base
crear espais
singulars
dissenyats
sota el concepte
d'arquitectura
per tenir cura
implicant arquitectes
de reguntament prestigi
al Regne Unit
estem parlant
de Norman Foster
a Hajadi
Richard Rogers
Frank Gehry
etcètera
aquí hem tingut
a la Benedetta
pel segon centre
ja sabem
els arquitectes
que seran
i seran
molt coneguts
molt coneguts
i ja sabem
en quin hospital serà
però no us ho puc dir
encara
perquè fins que no
tinguem l'acord
i allà
al costat
sempre dels hospitals
el més prop possible
de l'hospital de dia
poder oferir
tot un
suport integral
des de l'àmbit
psicosocial
que complementi
els esforços
que des de l'àmbit
clínic s'estan fent
i que el seu torn
estan fent
des de l'àmbit
de la recerca
i ho fem de forma
100% gratuïta
nosaltres per venir
a rebre suport psicològic
no has de pagar res
per venir a rebre
informació de la infermera
i acompanyament
de la infermera
o venir a fer un taller
de nutrició
cap cost
o revenir el suport
de la treballadora social
i ho fem
en un espai
que és comunitari
és a dir
és una fundació privada
és una fundació
que es nodreix
de fons privats
i que és gràcies
a la colaboració
de persones
empreses
institucions
que podem operar
i és un espai comunitari
hi ha moltes persones
que quan han superat
el procés oncològic
degut a que els ha canviat
moltes coses
la seva vida
allà té un espai
on poder seguir compartint
amb altres persones
amb la seva mateixa situació
conèixer-les
es fan amistats
hi ha tota una sèrie
d'aspectes intangibles
que succeeixen
en un espai
com que tu coneixes Ferran
i que és bastant màgic
és fantàstic
el que diria
és màgic
vinga
com a últim
ja no et mereixo més
el Joan et vol fer preguntes
el Josep
no sé
l'última
va
una primícia
no et posaré en cap bret
d'aquests
no ho centres
hi ha algú
al nostre país
a Catalunya?
sí
són dos
un que esperem
vagi ràpid
i l'altre
si tot va bé
l'aprovarem
el patronal
la setmana que ve
aquesta és la primícia
a Ràdio d'Esbert
d'aquest dos nous centres
màgic
no sé si es diran càlides
o no es diran
sí, sí
a Catalunya seran càlides
tindran un lloc
al nostre país
això esperem
dependrà de si
aconseguim el finançament
per poder-ho fer
ara prepara't
perquè venen les preguntes
del Joan
vas complicades
en primer lloc
donar-te les gràcies
donar-vos les gràcies
ah, perdó
no, que et diuen
que estava massa lluny
del micro
donar-te les gràcies
perquè esclar
en certa forma
a micròfon trencat
si ja anem per bat
fa 20 anys
a nivell familiar
jo vas tindre
moltes coses d'aquestes
i no existia
una organització
com aquesta per anar
psicòlegs
psiquiatres
associacions de dones
del càncer
etcètera
etcètera
però realment
un centre com aquest
no existia
per tant
gràcies
i endavant
i molts àxits
canvia una mica
ara faré una mica
intentant anar ràpid
fer una mica
d'advocat del diable
respecte a les ONGs
en moltes discussions
encara que siguin
tertúlies de cafè
i gent progressista
sempre diu
que esclar
que el paper
de les ONGs
és un paper
que el tindrien
que fer
que els estats
que els estats
s'aprofiten
s'estalvien
molts diners
i així
s'ho desvien tot
a gent
que amb la màxima
bona intenció
o no tanta
es dedica
a tot això
m'agradaria saber
tu
que has estat
dins
d'aquest tipus
d'organitzacions
què en penses
d'aquesta polèmica
que surt
constantment
doncs
en part
estic
d'acord
és a dir
és veritat
que a vegades
les organitzacions
no governamentals
les organitzacions socials
estem fent feines
que haurien de fer
les administracions
i hauria de fer
el sistema
públic
per exemple
càlida
hem d'entendre
que
en molts casos
un de cada 10
persones
diagnosticades
de càncer
pot tenir accés
a un psiconcòleg
dintre del seu hospital públic
és un rati
inacceptable
i és un rati
que ha de millorar
això no
això no diu
això no treu
que un espai
com el que tenim
o que tenen
altres organitzacions
que es dediquen
a fer acompanyament
a persones amb càncer
siguin necessaris
perquè el sistema
té els recursos
que té
i malauradament
no podrà
aportar-me més
perquè té
molts fronts
oberts
com a sistema
de salut
dit això
si és cert
que hi ha moltes coses
que les organitzacions
socials estem fent
i que les hauria de fer
l'administració
però també és cert
que hi ha moltes coses
que estan fent
les organitzacions socials
que l'administració
no sabria fer tan bé
llavors
és la conjunció
de detectar
què és el que ha de fer
de forma directa
l'administració
perquè té
molta més capacitat
d'intervenció
quan s'hi posa
té molta més capacitat
d'intervenció
i qui ha de fer
i ara faré un símil
nosaltres
no entrem
dintre l'hospital
càlida
no entra
els nostres psiconcòlegs
les nostres infermeres
no entra dintre l'hospital
què fa l'hospital
atent
a través dels seus
treballadors socials
i els seus psiconcòlegs
i les seves infermeres
a les persones
que són més vulnerables
que estan ingressades
que no poden estar
de forma ambulatòria
perquè
o el seu fill
al final de vida
està proper
o perquè és just
acabant de tenir
una intervenció
molt severa
i els obliga a estar
agitats
durant molt de temps
etcètera
i donen resposta
a aquells
que són més vulnerables
en aquest context concret
nosaltres
podem donar resposta
més flexible
i més eficient
i fins i tot
reduint costos
del conjunt
a través d'un sistema
adaptat
a persones
que estan en ambulatori
i llavors
això se'n diu
què se'n diu això
suplantar el sistema
o col·laborar
amb el sistema
pot ser col·laborar
no?
en aquest cas
en altres
no ho sé
Joan gràcies
et preguntaria
moltes més coses
però clar
tenim una dictadura
d'horari
no ens deixa
i aleshores
aquí
deixem-ho
moltes gràcies
i és fer-ho continuar
doncs
per avan
i per avan
i sentir-la
gràcies
i think
to myself
what a wonderful
world
yes
i think
to myself
what a wonderful
world
Joan
què?
Què ens explicaràs?
Bé
avui parlarem
d'un país
que ho tenim
bastant a prop
però que és
molt conflictiu
però abans
m'agradaria
sentir el folclor
d'aquest país
Carles
si vau us posar
una mica de música
m'agradaria
Estimats oients, aquesta és una música típica d'un país,
un país que, com he dit abans, és proper, encara que ens caigui molt lluny, que és Bosnia-Herzegovina.
Aprofitant una estança a Dobrònic, ara farà uns quants mesos,
vaig entrar a aquest país simplement amb ganes de veure com estava cicatrizant les ferides de la guerra.
I vaig escollir Moster, ciutat molt castigada per les cruents guerres, bombardejos i tot el conflicte balcànic que va deia.
La primera sorpresa va ser la quantitat de turistes i visitants que inyondaven la ciutat.
El seu pont vell, Patrimoni de la Humanitat, en 2005 era intransitable.
Bé, el pont nou, inaugurat el 2004 sobre el patrocini de l'ONU,
el vell va quedar destruït pels bombardejos.
casc antic, restaurants del riu Nereva, mesquites, basar, carrers, gent, gent i gent.
Però l'aire que respirava era un aire estrany.
A part de les moltes ruïnes ocasionades pel conflicte bèl·lic,
les comunitats sembraven enfrontades, dividides.
Hi havia odi latent.
La guerra a Bòsnia no s'ha acabat.
El conflicte dels 90 no es pot reduir a baralles religioses entre servis ortodoxes,
bosnians musulmans o croats catòlics.
El començament va ser una guerra pel territori.
El no acceptar els resultats del referèndum d'independència celebrat a finals de l'any 1942,
Sí, a l'any olímpic. Quants anys ha passat, ja?
Cap dels nacionalistes existents no volien saber res de cedir territoris dins de born i ceboïna.
Solució, com sempre, recorre la violència.
Es bata la gent, es destrossen les seves cases
i els supervivents no tornen mai perquè s'instal·la l'odi
i la sensació que mai es podrà recuperar la convivència entre els diferents veïns.
La guerra no va acabar amb una victòria militar per cap dels bàndols,
va acabar amb un compromís polític imposat des de l'estranger.
Però el poble continua separat.
Els acords de Paul Singatza-Dayton, el novembre de 1995,
va dividir el país en tres entitats.
La República Espersca, de majoria sèrbia ortodoxa,
la Federació de Bosnia-Herzegovina,
de majoria bosniana-musulmana,
però amb un important percentatge de crovats catòlics,
i un petit territori autònom anomenat
districte, no sé com es pronuncia,
Bersko.
És un territori molt petit,
on viuen les autoritats i les forces
de pau estrangeres que estan destinades a l'Àsnia.
O sigui, des d'allà, teòricament, es dirigeix tot.
De cara a nosaltres, país bilingüe,
un dels punts destacats de l'acord
va ser la implantació dins de la Federació,
quan dic Federació em refereixo a la Federació Bosnia-Musulmana,
la República Espersca va pel seu compte,
d'un sistema educatiu segregat
amb el nom oficial de
Two Schools Under the Roof,
dues escoves sota un sostre,
amb l'objectiu de favorir el retorn de les famílies desplaçades
durant la guerra als seus llocs d'origen.
L'idea era que els joves,
els grans perjudicats,
estudiessin sota un mateix sostre,
però escovalitzats amb professors de la seva ètnia
per evitar les tensions de la postguerra.
Centres escovards amb portes d'accés diferents,
dues estructures administratives separades,
dos directors,
dos claustres de professors
i un temari per a cada grup ècric.
Resultat,
la guerra de la dècada dels 90
té interpretacions diferents
segons el grup ètnic
al que pertanyen els estudiants.
Dins d'un mateix edifici,
uns joves aprenen
que el seu poble va ser l'heroí
en la defensa de la supervivència.
I els altres,
al pis de baix,
creuen que els heroïns
de l'altra banda
eren els pitjors criminals de guerra.
el sistema educatiu
està basat en la divisió.
La guerra a Bòsnia
no s'ha acabat.
El sistema sanitari
també depèn dels cantons regionals,
però pateix
una altra mena de segregació.
als cantons de Turba i Sarajevo,
el pressupost de sanitat
és molt superior
a la de la resta del país.
I sempre depenent
de l'any
dominant en cada lloc.
Els sous
d'aquestes ciutats,
o les més importants de Bòsnia,
poden ser
tres vegades superiors
a la de la resta
de ciutats i cantons.
Citant
un historiador
alemany
experta en cooperació
resident a Sarajevo
des de l'any 2007,
manifesta.
Conec casos de gent
que només pensen
en la seva microvida,
els seus amics
i la seva família.
Això provoca
que els polítics corruptes
se n'aprofitin.
En el fons
és una manera
de protegir-se.
Diuen
els meus amics,
el meu entorn
és tot el que m'importa.
No me'n refio
dels gestors polítics
i, per tant,
em tanco
dins del meu cercle.
No canviar el sistema,
ja ho sé,
però m'és igual.
Sí,
la guerra de Bòsnia
no s'ha acabat.
Una curiositat.
Fem una mica
dins de Bòsnia
de turisme religiós.
A prop de Mòster
hi ha el santuari
de Međujorje,
que és un dels llocs
de peregrinació catòlica
més importants d'Europa.
Aparicions,
miracles,
una mare de Déu,
mius de visitants,
peregrinatges,
fe.
Tot al mateix centre
d'un país
de majoria musulmana
i
en fallida.
Aquests dies
hi ha accions
a Bòsnia.
Continuaran els
líderes més nacionalistes
a cada comunitat?
Aviat ho sabrem.
Ara, al final,
farem una petita referència.
què hem de pensar?
Esperança
amb la joventut.
Com sempre,
la joventut
és el que té
que moure les coses.
Vodria
la cara
també a l'esperança
i de demostrar
que no tot
són morts
ni guerres,
que també queda
una mica d'espai
per l'amor.
llegia un poema
d'un poeta
bòsni
que es diu
Izeb Saragia,
la segona pronúncia,
i que té
un...
és molt curtet,
eh?
Es diu
Ninguna
tu.
Tantes
mujeres
i
ninguna
tu.
En Sarajevo
doscientes mil
mujeres
i
ninguna
tu.
En Europa
doscientos
milions
de mujeres
i
ninguna
tu.
En el mundo
dos biliones
de mujeres
i
ninguna
tu.
Com he dit
abans,
hi ha hagut
eleccions
a Bòsnia
la setmana
passada
i en principi,
perquè
els que
no us
seu,
la presidència
a Bòsnia
és compartida,
hi ha un representant
croat,
un representant
serbi
i un representant
bosniac.
A la part
bosniaca
de la federació
per primera
vegada
ha sortit
un partit
molt irracial,
no ha sortit
el partit
nacionalista
bosniac
que havia
agonyat
fins ara,
a la part
croata
també
hi ha hagut
una certa
multirracionalitat,
en canvi,
a la part
sèrbia
continua
havent
un nacionalisme
molt fort
i molt
enganxat
als governants
de Sèrbia.
Però,
sembla que
cada vegada
després de la
independència,
els partits
multiànics
van avançant
i tenen
més importància.
Potser
la guerra
de Bòsnia
comença
a acabar-se.
Gràcies.
Finalment,
com sempre
he de comentar
alguna cosa
de les meves
dèries,
doncs
ho vaig a comentar.
Vull parlar
de l'extrema
dreta,
la dreta extrema,
com ho vulguis dir.
I vull fer referència
a un tema
que s'ha comentat
moltíssim
aquests dies,
que és aquest festival
que va celebrar
Vox
i que va participar
en un conjunt
de nom
Los Meconios
i van cantar
una cançó
que porta
el mal títol
de
Vamos a volver
al 36.
No us la faig
escoltar,
seria de molt
mal gust
per part meva.
Només us cito
alguna estrofa,
dues,
dues en concret.
Como me gusta
a mi la libertad,
menos la tuya
que votes mal.
Los barcelinistas
protestan
por una violación
grupao.
Me da igual,
son de Senegal.
I repartidas vagadas,
vamos a volver
al 36.
Prou, sisplau.
Gràcies.
Música
Josep, què? Avui, ja veus, acció humanitària, cooperació...
Molt interessant, moltes gràcies al convidat que ens ha obert els ulls a una sèrie de coses que desconeixíem, com a mínim jo.
Ha sigut molt, molt, molt interessant.
I no fem cap referència al diccionari, per no dir el seu nom. Ja m'entens, no? Ja m'enteneu, no? No direm Vox, direm diccionari.
Vinga, Josep, arrenca.
Bé, seguim amb temes alegres. Avui parlaré de la mort i els cementits de Barcelona, però d'una manera, doncs, una mica... que no sigui l'aquimògina, però entens, no?
S'acosta a tots sants, el dia dels difunts, que els que tenim una certa data ens ve al cap tot seguir les castanyes i els panellets.
I els més joves ja barregen panellets amb Halloween, que actualment, amb una mena d'humor negre, és força més divertit que l'antiga commemoració dels fidels difunts
i tot el que es feia per recordar-los i per intentar reduir la seva estada al purgatori.
Com a curiositat, i per no fer-ho llars, direm que l'origen de Halloween és europeu.
És una festa d'origen celta que van portar els emigrants, sobretot irlandesos i també anglesos i escocesos, cap a Amèrica.
Tenia un origen celta, era el pas de la llum a la foscor, tot el contrari que el solstici d'estiu, que és el pas de la foscor a la llum,
dos ritos pagans que es perden a la llunyania dels temps, i que, com tants altres, van ser assimilats per les diverses religions.
Els Estats Units hi van afegir les carbasses, els carmels i els zombis, i a través de Hollywood això està retornant, doncs, cap a Europa.
I molta gent creu que és una celebració genuïna de l'altre cantó de l'Atlàntic.
Jo prefereixo els panellets.
No cal parlar ni d'Egipte, ni de l'Índia, ni de Mèxic.
A casa nostra s'han trobat enterraments rituals en excavacions ibèriques.
Els romans enterraren fora muralles.
Tenim un exemple a la plaça de la Vila de Madrid.
Hi ha altres vestigis que s'han trobat en altres vies romanes de la ciutat,
que s'han catalogat i s'han portat alguna cosa a un museu, o s'han tornat a tapar,
perquè la seva situació no permet fer-ne un museu a l'aire lliure com el de la plaça de la Vila de Madrid.
Amb el cristianisme, els morts tornen cap a la ciutat.
No a l'interior de les cases o sota llindada a la porta, com s'ha trobat en algun poblat ibèric,
però a l'interior de les esglésies, al terra o a les parets.
També als claustres, si n'hi ha, va ser un lloc generalment reservat, tot això per la gent important.
I als terrenys al voltant de l'església, per la resta del poble.
En alguns pobles petits, el cementiri encara s'està al costat de l'església.
Generalment ha quedat en desús i s'ha fet una placeta o s'ha edificat i els ossos que haurien pogut quedar
s'han traslladat al cementiri nou, als afores del poble.
A Barcelona va passar el mateix.
La majoria de les esglésies antigues de la ciutat tenen una placeta davant al costat.
El pis, Sant Just i Pastor, Sant Anna...
No ens deixem Santa Maria del Mar, amb el forçà de les Moreres.
Davant de la mort, totes les cultures tenen els seus rituals i les seves supersticions.
Tothom volia ser enterrat en terra sagrada.
Els suïcides i els heretges els hi ha negat.
Els condemnats a mort, encara que es benedissin al darrer moment,
no eren benvinguts als cementiris.
Ningú els volia de veïns al costat dels seus éssers estimats.
Tenien reservat un cementiri.
El de l'església de Sant Felip Neri,
aquesta placeta tan bonica, tan bucòlica que tenim ara,
doncs aquest lloc era el lloc reservat pels condemnats a mort,
els que no eren esquarparats i que es podressin les seves despulles
en diferents portes de la ciutat.
Els que arribaven a enterrar, doncs era allà.
I també el botxí de la ciutat tenia reservat un lloc allà,
perquè el botxí, tot i que feia una feina important,
tampoc ningú volia tenir al costat seu.
Al capdamunt del Passeig de Gràcia hi ha l'hotel Casa Fuster,
i just al carrer d'aldarrere hi ha l'església de Santa Maria de Jesús,
que ara és parròquia,
i abans era l'església del convent franciscà de Jesús.
Aquest convent va ser fundat per Alfons IV el 1427
i estava situat aproximadament a la corilla d'Aragó o Pau Claris.
Va ser destruït diverses vegades,
les pitjors del 1714 i durant la Guerra del Francesc.
Aquesta darrera va ser ja la definitiva i es va traslladar a Gràcia.
també per poc temps, ja que el 1835,
amb la cremada que menja i la desamortització,
va desaparèixer definitivament.
L'església actual ocupa el lloc de l'anterior,
i el que fóu el cementiri ara és l'hotel Casa Fuster.
No sé si en Woody Allen,
que hi ha anat a tocar més d'un cop, ho sap.
Crec que no.
Potser no hi hauria tocat.
O potser hauria filmat una pel·lícula, mai se sap.
Tornem als antics enterraments de la ciutat.
A l'interior de les esglés veiem làpides amb el nom del mort,
amb el nom i el seu uofici, amb algun relleu que ho remarqui.
Mitres, barrets de capellà,
tisores pels sastres,
ganivets pels carranissers,
malls i encluses dels ferrers, etc.
No acabaríem mai.
Suposo que tothom, més o menys,
algun cop ens hi hem fixat, en tot això.
I a Sant Just i Pastor hi vaig trobar una làpida
d'un mestre xocolater,
i una presa de xocolata sota el seu nom.
En aquests moments,
tenia més importància el gremi que el cognom,
a no ser que fossi rei o de l'alta noblesa.
I una altra cosa,
no trobem cap nom de dona a les sepultures.
Hi ha el nom dels gremis,
el de l'ental i els seus,
l'altre i la seva esposa i fills,
mestre Fuster, mestre d'Ai,
i la seva feixa, etc.
Però el nom de la dona no apareix.
Tants cementiris van arribar a ser un problema,
Barcelona i a tot arreu.
Un problema d'espai i encara més gran d'higiene.
El rei Carles III va ordenar la construcció dels cementiris
als nuclis d'habitat l'any 1787.
El 1781,
l'epidèmia de pesta va entrar a Espanya
i el rei va fer construir el cementiri
del real Sitio de la Granja de San Ildefonso,
pagat de la seva butxaca.
i que va començar a funcionar el 1785.
El consideren el primer cementiri extremburs d'Espanya.
A Catalunya ja ens havíem avançat,
concretament a Barcelona.
Gràcies al bisbe Josep Climent,
el 1775
es construeix el cementiri del poble nou,
fora de les muralles de la ciutat.
Com més es demostra que només ens consideren espanyols
a l'hora de pagar.
Sigui com sigui,
els nous cementiris van trobar tota mena d'entrebancs,
no tan sols pel part del poble,
que volia tenir els seus morts a prop,
per raons sentimentals,
també per raons religioses,
ja que els feia l'efecte que estaven més protegits
per l'edifici de l'església,
i els capellans tampoc van col·laborar gaire,
ja que veien com els ingressos dels enterraments
se'ls feien fonadissos.
El problema real no era religiós,
efectiu o econòmic,
era un grandíssim problema d'higiene.
Els cementiris s'omplien
i periòdicament s'havien de buidar,
i encara més en situacions de gran multa d'edat,
com en cas d'epidèmies, etc.
Normalment es feia l'escolada de cadàvers,
que es deia.
No cal fer un gran esforç,
i potser val més no fer-ho,
per imaginar com es feia aquell buidatge.
Els veïns avisats,
amb portes i finestres ben tancades,
tant com fos possible,
i operaris buidant sepultures,
etapeint ossos i restes
en diversos estats de composició,
foc per reduir les fustes
i calç per desinfectar de tot.
Això periòdicament un cop a un cop a l'any.
Imagineu-vos si hi havia una epidèmia
que s'havia omplert molt més el cementiri,
s'havia de fer lloc,
i potser alguns dels que estaven enterrats
no feien molt temps que hi era.
I aquí deixem-ho així.
Els enterraments del nou cementiri
es feien en contagotes,
i gairebé va quedar en desús.
Durant la guerra del francès
va ser pràcticament destruït
i es va refer de cap i de nou el 1819.
I l'epidemi de tifos de l'any 1822
gairebé el va omplir de cop.
Si hi ha anat alguna vegada
al cementiri del poble nou,
hi ha un monument
que us recorda tot això
i els regidors de l'Ajuntament
que no van marxar
i els metges que es van quedar
i molts d'aquests van morir
de la pesta aquesta.
El 1883 es va inaugurar el cementiri de Montjuïc.
Era una construcció obligada
pel creixement de la població,
l'expansió urbanística i industrial.
Actualment a Barcelona
hi ha nou cementiris,
més dos de perruquials
que han sobreviscut
a totes les prohibicions,
segurament per la seva situació
amb uns punts molt concrets
i aïllats de la ciutat.
Com a curiositat direm
que al fer cementiris
fora de la població,
el de Sants ara està hospitalet.
El de Sant Andreu
queda actualment
al districte de Nou Barris.
I el darrer que es va fer,
el de Collserola,
està fora de Barcelona
i fins i tot fora de la comarca,
tal Vallès Occidental
en el terme municipal
de Montcada i Reixac.
Els 11 cementiris,
si els voleu saber,
són Montjuïc,
Collserola,
Poble Nou,
Les Corts,
Serrià,
Sants,
Sant Andreu,
Sant Gervasi i Horta.
I els dos perruquials,
Sant Genís dels Agudells,
aquest encara està en servei,
i Santa Maria de Vallvidrera,
que està a l'església en restauració
i tots els voltants,
doncs aquest crec que no està en ús.
Es fa estrany no trobar
un cementiri propi
a la vila de Gràcia.
Si jo he fixat,
Gràcia és tan important,
no he trobat un cementiri propi.
He buscat informació
sense sort.
Segurament van anar
trampejant amb els cementiris
de les esglésies,
fins que no es va poder més,
ja integrats a Barcelona,
doncs ja van anar directament
a un cementiri o altre.
Amb un article del periòdico
del 21 novembre
de l'any passat,
fa referència a un cementiri
situat en el perma
de l'exvila de Gràcia
a menys de mig quilòmetre
per damunt de la Diagonal,
a la riera de Sant Miquel.
Era un cementiri de Barcelona
que es va intentar fer
per substituir
el que havia estat destruït,
el del Poble Nou,
fins que no es va reconstruir.
Però no va tenir èxit.
Entre el 16 i el 18
van haver internaments,
però després
va ser interrocat el 1820
i d'una manera,
pel que explica el diari,
molt barroera,
sense ni treu
a les despulles dipositades
i és una cosa
que també
deixem-ho córrer.
Dèiem abans
que totes les cultures
tenen els seus rituals
i les seves supersticions
relacionades amb la mort.
Enterrament de nadons
dins de casa
o sota la llinda
i altres en un lloc
presumptament sagrant
dins del poblat
com feien els ibers.
Els romans
ho feien fora de la ciutat
per tal que els viatgers
veiessin com eren
els ciutadans
a través de les seves tombes.
Els morts
els hi posaven
algunes monedes a la boca
per tal que poguessin
entrar a l'inframont
i pagar el viatge
a Caron,
el barquer,
que els portava
fins al regne de Hades
on s'aplegaven
tots els difunts.
Hades tenia
un gos
amb tres caps
i cuba de cep
que vigilava
que no entress ningú
sense el seu permís
i que ningú torneix
cap al món dels vius.
El gos es deia
Cerver,
d'aquí que en castellà
el Can Cervero
sigui signònim de porter.
O sigui que el porter
del barça
és el Can Cervero.
segons encara.
Els rituals religiosos
a casa nostra
els coneixem bé,
però n'hi havia d'altres
que desconeixem.
Hi ha d'altres
que hem conegut
i que s'han perdut
i, bé,
explicaré a algú
alguna cosa curiosa.
Aquest és el més curiós,
aquest primer.
Fins al llarg del segle XIX
es creia,
no sé per què,
que Sant Pere
era un fumador
era un fumador empadreït
i alguns eren
enterrats
amb una pipa
i una mica de tabac
a la butxaca
per convidar Sant Pere
i aconseguir
facilitats
per entrar al cel.
no sé d'això
que era un fumador,
no sé d'on m'han tret,
però bé.
Als nens
els posava confits
a la butxaca
amb el mateix propòsit
i per convidar
el nen Jesús.
Al segle XIV
destaquen
les misses
votives
en nombre
de 33
anomenades
de Sant Amador
o la 101
del Papa Climent
o les 45
de Sant Gregori
o les 5
de Sant Agustí.
Constituiria
una estèdia
de misses
celebrades
en nombre
per establert
en condicions
específiques
de pregàries,
lluminàries,
de junis
i fins i tot
acompanyades
de reclusió temporal
dels celebrants
per aconseguir
el propòsit desitjat.
Tota una parafernària
bastant curiosa.
La versió catalana
d'aquestes sèries
del segle XIV
constava del següent cicle.
Set per als gots
de la Mà de Déu,
tres per a la Trinitat,
un a l'Esperit Sant,
un a Santa Margarida,
set a Santa Magdalena,
tres als àngels,
quatre als apòstols,
un als evangelistes,
un a la Santa Creu,
un als màrtirs,
un als confessors,
una a les verges
i tres als difunts,
resultant
total 34 misses,
en cadascuna
de les quals
exigia
la creació
d'un nombre
determinat de ciris.
O sigui,
bastant complicat, sí.
El 1566
es van abolir
aquestes pràctiques
segons s'ordenava
el Consell de Trento.
Malgrat tot,
encara s'encarreguen
misses dedicades
als difunts.
Hi havia
que feia
com altarets
amb tantes llànties
com persones difuntes
a qui estaven dedicats.
dins de casa,
la fotografia
dels difunts
va substituir
les llànties
trobint-ne
a una o dues
només per il·luminació.
Referent
a les coses
de menjar,
també ha canviat molt.
Ofrenes de pa
o pastes
i altres menges
a convents,
esglésies
o als pobres.
Només han quedat,
almenys aquí,
els panellets
com a llaminadura.
I cada un menys a casa
i comparteix
amb qui vol,
sense que
tantes cal
dur-los a venir
ni menjar-los
al cementiri.
Com a curiositat,
també explicaré
que els padrins
els regalaven
als seus fillons,
igual que la mona,
els panellets.
Quan el mor
es ballava a casa,
era un costum
tancar mitja porta
de l'escala.
Això encara ho hem viscut
nosaltres,
els que tenim
una certa edat.
I una altra tradició
era
de llogar
uns cortinatges negres
a la casa Caritat
i es posaven al balcó
o a les finestres
per indicar
que a la casa
hi havia un difunt.
Això,
al segle XIX,
es va deixar de fer
per ordre de l'Ajuntament
perquè durant una greu
epidèmi de tifos,
la quantitat de balcons
i finestres
amb les cortines
de dol,
l'Ajuntament
ho va prohibir
per no desanimar
ni desamulitzar
més els ciutadans.
En allunyar
els cementiris
de les esglés,
els enterraments
van deixar de ser
una cosa estrictament privada.
Ballar el mort
a la casa mortuòria,
trasllat per part
dels familiars
i amics de la parròquia,
funeral
i enterrament.
Aquí s'acabava tot.
L'Ajuntament
de l'època
va decatar
el 1838
que els difunts
s'havien de transportar
mitjançant
un cotxe funerari
i va servir
la gestió
d'aquest servei
a la casa Caritat
que ja llogava
els cortinatges negres
dels que hem acabat
de parlar.
La gent
considerava
que era una falta
de respecte
trasllat el difunt
en un vehicle
estirat per animals.
Tothom portava abans
el difunt
a peu de braços
però esclar,
una cosa dintre del barri
que hem entenut
els amics i veïns
els portaven ràpid
i ara porta'ls fins a dalt
de Montjuïc
o al cementiri
del poble nou.
I com queda inevitable
tot això
es feia el trasllat
del difunt
fins a l'església
i després
en carruatge
fins al cementiri
que hi ha un lloc
més lluny.
Aquests canvis
juntament amb l'alta mortalitat
de l'època
va donar pas
a nous negocis.
El 1896
hi havia en funcionament
74 funeràries
i 41 fabricants
de tauts.
Això a Barcelona.
la Neotàfia
amb seu
a la plaça Catalunya
que disposava
de diversos sucursals
tallers i vehicles
propis
era la funerària
més important.
Aleshores
l'Ajuntament
va prohibir
el transport
de cadàvers
en vehicles
que no fossin
de la Casa Caritat.
Aleshores
Neotàfia
es va associar
amb les funeràries
més importants
i van formar
un sindicat.
I el 1913
van obtenir
la concessió
de l'Ajuntament.
Això va ser
el detonant
de protestes
de les empreses
més petites
que els acusaven
de subornar
funcionaris.
Posaven
anuncis
a la mateixa
vaga
que aquí
nosaltres no
participem
del sindicat
nosaltres
no som
de l'Ajuntament.
Aleshores
de Neotàfia
era Neomàfia.
Sí,
més o menys,
exacte.
No solament això
sinó que
els enfrontaments
van acabar
provocant
un tiroteig
amb un enterrament
el 1915.
Imagina't.
el conflicte
d'interessos
no es va acabar
de solucionar
fins al 1956
quan es va posar
en or del sector
de la municipalació
del servei
batejant-lo
amb el nom
de Pompes
Fumnebres
de Barcelona.
I una dotzena
d'anys més tard
el 1968
va començar
a funcionar
el tanatori
de Sancho d'Àvila
el primer
de tot l'estat espanyol.
Aquí es van acabar
les velles a casa
i aquelles portes
més tancades
perquè esclar
ja no hi havia
els morts a casa
o molt pocs.
Molt pocs
algun encara quedava
i encara he anat
amb alguna vella
després però
majoritàriament
ja havia desaparegut
d'això.
El 1983
es va obrir
el crematori
de Collserola
el pioner
a Catalunya
i actualment
les coses estan canviant
augmenten
els enterraments laics
i alternatius
al mateix
tanatori
les cremacions
igualment
algunes esgleses
ofereixen
el seu pròpia
colombari
per guardar
les cendres
és una nova versió
del cementiri
del cementiri
parroquial.
El Barça
havia dit
també de fer
una cosa semblant
però de moment
ho han fet
al cementiri
de les cendres
i entre els del Barça
que els socis
tenen allà
una cosa així
que no sé exactament
com va
però ho he vist
de passada.
Jo diria que
actualment
està prohibit
llançar les cendres
que va haver-hi
la moda
de llançar les cendres
al mar
jo diria que ara
està prohibit
no?
Sí, sí
està prohibit
la gent ho fa
d'amagat
gent que anava
al camp del Barça
feien la visita
i quan baixaven
el camp dissimuladament
anaven deixant
la cendres
sí, sí, sí
s'havien fet
moltes coses
i gent
que agafa la barqueta
i se'n van a dintre
exacte
sí, sí, sí
les cremacions
el que dèiem això
l'abocament de cendres
en espai públic
és un problema nou
i alguns cementiris
estan habilitant
no tan sols
dels colombaris
on hi poter les urnes
sinó també llocs
on hi poter la cendres
allà es planten
uns abrets
i unes coses
i tal
per tot això
la contaminació
és un altre problema
es van actualitzant
normatives
els crematoris
filtres
per minimitzar
l'efecte dels gasos
etcètera
i també el que dèiem
urnes biodegradables
si enterres l'urna
amb totes les cendres dins
o si algú
ni que sigui d'amagat
es llença el mar
almenys que l'urna
es desfaci
d'una manera o altra
el problema
de la crema inútil
de fusta
es volia solucionar
en taüts de cartó
es va demanar
però
de moment està prohibit
sembla que el PSOE
aquesta setmana
o la setmana passada
ho ha tornat
a demanar al Congrés
i també demanar
l'utilització
de roba biodegradable
per amortallar
els difunts
en Toni Miró
a través de Mémora
ofereix
vestit ja per difunts
amb un cotó
biodegradable
etcètera
i també
una dissenyadora
australiana
sembla que ja
ho fa
també
acabo dient
que
s'estudiaven
uns taüts desmuntables
que en el moment
de la cremació
es separeix
la tapa
i els laterals
cremant únicament
la part de baix
on reposa el difunt
per estaldiar
cremar tota aquesta
fusta inútil
que no serveix
de res
ja veurem
tot això
com acaba
em nego
a parlar
dels cementiris
d'animals
voldria també
doncs ara ja
per acabar
també
com aquesta deia
que he començat
jo aquest any
doncs de
fer alguna petita
aportació
lingüística
però una cosa
normalment
totalment divulgativa
sense cap mena
de santa cata
aquí parla
el senyor
de la barba
i explica
quatre coses
ben fet
fulano
sotano
mengano
en català
en català
en català
en català
és en pau
en pera
i en berenguera
en pau
en pera
i en berenguera
o en tal
i en tal altre
o aquest
l'altre
i el de més enllà
si fem una mica
més seriosa
abans
quan he parlat
dels làpides
en tal
mestre d'aixa
en tal altre
això
com dius
allò en berenguera
sí
fulano
sotano
mengano
és en pau
en pera
i en berenguera
molt bé
són petites coses
també he parlat
dels afores
els afores
és al voltant
de una població
i és
els afores
és masculí
en castellà
són les afueres
i això s'aplica
doncs
a poblacions
no a edificis
les afueres
del campo
de portes
no
serien
los alrededores
o los aledaños
que llavors seria
els voltants
en català
també
acabarem
una petita cosa
només
una infusió
de mancenilla
no
és camamilla
la mancenilla
és un vi blanc
va diant del Cerès
que elaboren certs llocs
d'Andalusia
i bueno
penso que per avui
ja us he d'anar
per ballar-me
carai
escolta
molt ben explicat
i sempre
s'aprenen coses noves
joan
joan
aprofitant les explicacions
el que ens ha
avui relatat
d'on surten
les messes
a càlida
és a dir
com es financia
com es financia
a càlida
doncs es financia
la seva
gestació
fundació
ha sigut gràcies
a dos patrons fundadors
que són els que van posar
els recursos necessaris
per poder
posar en marxa
la fundació
i construir
el primer centre
es pot dir
una és la fundació
privada
d'hospital
de la Santa Creu
i Sant Pau
que és la MIA
la molt il·lustre
administració
que està coparticipada
per la Generalitat
la MIA
la MIA
molt il·lustre
administració
i per l'Ajuntament
de Barcelona
i l'altra
és la fundació
Nou Sims
una fundació
menys coneguda
i que pertany
és l'impuls
d'una família
la família Rovira Alta
que tenen una empresa
que es diu
Werfen
i que
molt coneguts
en l'àmbit industrial
a Catalunya
etc.
i que han fet
una aposta
estratègica
en aquest projecte
un cop
hem rebut aquest suport
i que hem seguit
continuant
però un suport
decreixent
perquè l'objectiu nostre
és anar guanyant
amb independència
i anar generant
els nostres fons propis
doncs tenim
persones
que ens col·laboren
fent quotes
com a amics
de càlida
no són socis
perquè una fundació
no és soci
donatius
empreses
que fan donacions
fundacions
que fan donacions
administracions públiques
que ens fan donacions
donacions no
subvencions
en aquest cas
i múltiples iniciatives
solidàries
que
a poc a poc
s'estan gestant
penseu que fa 3 anys
que vam obrir les portes
i d'aquests
42 mesos d'obertura
el 60 i pico per cent
hem estat en pandèmia
amb restriccions
ha sigut complicat
la fase de la part
de sostenibilitat
econòmica
està sent un repte
però amb molta esperança
de sortir-nos
quin personal
en número
formeu part
de
8 persones
són 8 persones
ara
5 d'elles són assistencials
és el que t'anava a dir
de les 8 persones
dintre de
el que es diu
la plantilla
la nòmina
totes estan en nòmina
de càlida
les 8?
no
aquestes sí
aquestes 8 són persones
en nòmina
en nòmina
de càlida
després
després hi ha una part
de voluntariat
molt important
hi ha una part de voluntariat
i una part
de col·laborors externs
que alguns d'ells
són voluntaris
nosaltres tenim
un voluntariat
que és més
li diem
de suport
al centre
de funcionament
que tot funcioni
rulli bé
acollida
a les persones
donant una benvinguda
el més amada possible
que estigui tot endreçat
etc
no netejat
això ja hi ha
una empresa
netejant
no demanem
que els voluntaris
ens netegin
llavors tenim uns voluntaris
que en diem
especialistes
són persones
que saben
d'algun tema
que és útil
per a les persones
que ens visiten
físios
diferents tipus
diferents tipus
llavors venen
a fer alguna activitat
d'alguna iniciativa
al centre
llavors
i després
tenim professionals externs
persones que venen
a fer
doncs
alguna activitat
però que cobren
els seus honoraris
perquè
bueno
per ser
un curs de la risa
per dir-ho d'alguna manera
exacte
i que tenen
i llavors
una amalgama
i després també
el centre està pensat
com un espai
no només perquè
càlida
hi faci coses
sinó que perquè altres
el que se'n diu
un clàster
altres puguin venir
i fer-les
sempre i quan
ens entenguem
poden ser altres entitats
per exemple
hi ha una associació
de Molins de Rei
que es diu
Prevenció
PICAM
associació de prevenció
ara em recordo
el nom exempte
especialitzada
en temes
de perruques
i mocadors
per persones
dones
en situació
oncològica
doncs venen
a fer
el seu taller
de perruques
mocadors
i quan algú
ens demana
una perruca
doncs la derivem
en aquesta associació
perquè li ofereixen
perquè tenen
un banc de perruques
fantàstica
fantàstica
jo em quedo
emocionat
veient
que encara
hi ha una part
del ser humà
que es dedica
a ajudar
els altres
pensava
l'altre dia
fent una mica
de repàs
ja
de moltes coses
que han passat
per la vida
de convidats
que hem tingut
amb aquest programa
que realment
a la vida
no sé quin és el percentatge
però deu ser
molt més elevat
a la vida
hi ha dues maneres
d'actuar
cobrir l'expedient
o posar-hi sentiment
tu et dones compte
a la feina
amb els amics
o els seus amics
que diuen
o amb actituds cíviques
per exemple
una tonteria
la comunitat
de veïns
el president
la gent
es dedica
a cobrir l'expedient
malauradament
malauradament
ho veus
amb les relacions
amb això dels amics
a la feina
la gent
cobrir l'expedient
i mira que només
tenim una vida
els que no creiem
la recarnació
i que jo sàpiga
és per tota la vida
i no en donen més
i a part
si vas al paradís
perquè creus
la tradició catòlica
al final
allà tot és fantàstic
on t'has de posar-hi
les ganes
és aquí
tot és complicat
tot és bastant més complicat
al posar-hi
el sentiment
el paradís
sense puros
no s'hi pot anar
per això
el paradís
sense puros
i sense confits
no s'hi pot anar
molt bona
són coses
totalment curioses
que no saps per què
arrelen
la gent s'ho creu
la relació entre la mort
i la cultura
és una cosa
sí
és curiós
perquè un dels convidats
que tenim
que ve els primers divendres
de mes
el que jo t'havia explicat
que és el fundador
i l'editor
de l'editori del 7
i de tota una sèrie
de revistes
i a més el president
del Club Epicur
que és l'únic club
no sé si és l'únic
però realment
és el més important
club de fumadors
de puros
que tenim
i ell sempre diu
és que
en tot el que
en tot el que
la societat
actualment
diu
perquè fa 15 anys
en una altra història
tenim el ser guanyat
i allà es fuma
en puros
d'alguna manera
és el que dèiem
doncs
Joan
és que hi ha tantes coses
perquè mira
avui
hem utilitzat
tres paraules
i les hem
estirat poc
la convivència
el compartir
el compromís
però a mi m'enqueden
moltes més
per parlar amb tu
l'empatia
la resilència
l'assertivitat
que són paraules
que defineixen
uns conceptes
molt
molt entranyables
molt
molt del ser humà
escolta
que trobaràs
però que el Joan
el Joan et vol dir coses
Joan
no
jo volia preguntar alguna cosa respecte a les teves primeres etapes
perquè sempre m'ha interessat molt
jo d'agnur
com a soci
em penso que des que es va fundar pago
no sé per què deu servir
però bueno
en certa forma
però
quan es parla de les ONGs
n'hi ha tantes
que també ha sortit moltes vegades
el tema
que hi ha molta ONG
que fa grans
de vegades
quan per exemple
agnur
prepara un camp de refugiats
i es fan contraindicions externes
que m'imagino
que ja ho has dit tu
que n'hi ha de tots tipus i menes
els contractistes d'obra
suposo que
o la seguretat també
realment
aquí
tot és net
tot és nític
aquests concursos
es controven bé
o
ja una mica de tot
i cadascú tira una mica
cap a casa seva
i abans ja veig bocaus
també i volen participar
no ho sé
és aquesta la sensació
que tens sempre
sí
a veure
imaginem-nos
la complexitat
que és licitar
l'Ora Pública
a Espanya
a Catalunya
sense que hi hagi
algú que
que suqui
suqui la mà
posi la mà
per sort
cada cop
s'estan millorant
més els sistemes
de control
etc
però
aquí a Catalunya
hem tingut
evidències
durant els últims
30 anys
que han sigut
3%
i a més
que han sigut
estructurals
a més
sí és cert
és una
complexitat
sí que et diria
que
els sistemes de control
que té
i d'auditoria
que té l'ACNUR
són eficients
etc
però
em consta
que hi ha hagut
casos
de situacions
que han sigut
difícils
de traçar
de veure
exactament
però
diria que
són
els menys
o sigui
en el cas
de les ONGs
més convencionals
internacionals
més tipus
Oxfam
o altres
Save the Children
etc
ja
fan
mans i mànigues
per assegurar
que no passa
res
que
de què
viu una organització
com aquesta
com pot sobreviure
Oxfam
Save the Children
l'ACNUR
l'ACNUR
ja no tant
perquè és un organisme
internacional
i els països
tenen el mandat
o l'obligació
d'anar-li fent
contribucions
després reben
fons privats
però les grans
organitzacions
no governamentals
viuen
de la confiança
que la gent
confia
en que faran
la seva feina
si no
estableixen
mecanismes
d'autocontrol
i de gestió
eficient
dels recursos
això
tard o d'hora
acabarà saltant
els mitjans
de comunicació
i tard o d'hora
impactarà
en la credibilitat
d'aquestes organitzacions
és a dir
que això no vol dir
que hi hagi casos
però
si ja hi són
els països
que suposadament
tenim
el sistema
aixecambalances
o els sistemes
de control
de gestió
i tenim
intervencions generals
i tenim
gastem
millonades
en assegurar
que els
pressupostos
es gasten
de forma correcta
en un país
com el Xat
com el
no
República
de l'Omercàrtica
del Congo
qui era la persona
que ho curava més
a la República
de l'Omercàrtica
del Congo
de l'ACNUR
el responsable
de la seguretat
perquè poder portar
els seus equips
a qualsevol de les zones
d'intervenció
requeria
tot unes
estratègies
i una garantia
una garantia
que no palessin
el que portava
que no palessin
i entremig
es anaven trobant
amb diferents tipus
de personatges
i de guerrilles
i de milícies
que per poder arribar
fins a aquell lloc
on hi havia
les persones
que necessitaven
es tenia que socar
a la seguretat
a la seguretat
a la seguretat
a la seguretat
a la seguretat
a la seguretat
i ja ho sé
que això sona malament
però
però si vols arribar
fins allà
que vols arribar
allà
jo he estat
amb aquest senyor
he estat allà
a la RDC
parlant amb ell
i com vols
que arribem allà
o a mi m'han passat
al xat
i
sentar-me
amb el cap
de la cooperació
catalana
davant
de la policia
que teníem
que anar
als camps
de refugiats
ens tenien que sellar
el passaport
per poder anar
i
el senyor policia
va agafar els nostres
tres passaports
i els va posar
dintre d'un calaix
i fins que no va
jo li vaig dir
vaig amb el cap
de la cooperació catalana
no puc pagar
no vam pagar
vam estar una hora i mitja
davant d'ell
parlant
fins que al final
va dir
per pesat
té
te'ls don
vés-te'n
no els va sellar
i vam fotre el camp
com el que parlàvem
a fora
amb el micrófono
tancat
com les negociacions
amb els japonès
amb la mentalitat
moltes gràcies Joan
queden tantes coses
per parlar amb tu
com vulguis
els micròfons
de Ràdio Esver
i concretament
els benvinguts
sempre està
a la teva disposició
ens retrobem
en el proper
benvinguts
benvolguts
i ben trobats
que gaudiu
d'una bona setmana
Ràdio Esver
i benvinguts
i benvinguts
i benvinguts
i benvinguts
benvinguts
i benvinguts
i benvinguts
i benvinguts
oi benvinguts
i benvinguts
Oh, yeah.
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció