Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
La cultura és el conjunt dels coneixements i trets característics
que distingeixen una societat en una determinada època o bé en un grup social.
Cultura són les creences, els valors, les tradicions, els costums
i les formes d'organització que posseix un grup de persones
i que han estat tres mesos de generació en generació.
El terme cultura, conforme ha anat a evolucionar la societat,
està associat a progrés i a valors.
Dit altrament, cultura és la manera com els éssers humans desenvolupen la nostra vida
i construïm el món on habitem.
Per tant, cultura és desenvolupament, sigui intel·lectual o sigui artístic.
El nostre convidat d'avui té un ideal i una passió, la cultura.
Diu que vol participar a fer de Catalunya un país líder en democràcia, justícia, prosperitat i benestar.
S'enjustenc de naixement, viu a Barcelona des de fa més de mig segle.
Diu que estima Barcelona, doncs la seva trajectòria vital, professional, sentimental i amical
ha estat i està absolutament vinculada a aquesta ciutat.
Polític, historiador, professor, editor i sobretot envoltat sempre del que he relatat.
Cultura.
Ferran Mascarell i Canalda, benvingut. Com estàs?
Doncs encantat. Gràcies per aquestes paraules preliminars. Encantat d'estar aquí amb vosaltres.
Benvolguts, oients. La persona que està asseguda al meu costat
ha estat entrevistat pels periodistes més rellevants.
Ha conversat en els programes de major audiència
i ha expressat les seves opinions amb els mèrits més significats.
A veure, a veure, si estem al nivell adient el nostre convidat.
Ferran, tu tant com polític com professional sempre has estat vinculat amb la gestió cultural.
Tot just acabes la licenciatura en Història a la Universitat de Barcelona,
recuperes, edites i dirigeixes la revista d'Història a l'Avenç.
Explica'ns com va anar aquesta proposta cultural, la teva, entre cometes, primera feina professional.
Bé, això surt com surten tantes coses quan tens 20 anys de la intuïció.
nosaltres estudiavem Història, ja vaig fer també una mica d'estudis d'Economia,
però Història passaven aquelles coses típiques,
que s'acabava el curs i no havies passat del segle XIX,
o de finals del segle XIX.
Al segle XX no es treballava, no s'estudiava,
i en canvi, quan tens 20 anys, la inquietud de saber,
en un moment en què el Franco encara vivia,
la inquietud de saber on havia sortit tot allò,
i era.
Alguns professors t'estimulaven.
Vam fer una petita revista ciclostil allà a la facultat,
i quan vam acabar la facultat,
jo me'n vaig anar a fer el servei militar a Mallorca,
i estant allà a Mallorca vaig dir,
ostres, hauríem d'intentar fer alguna cosa
per poder parlar d'aquella història
que no podem parlar a les facultats.
Amb un amic, que ja va morir fa uns anys,
amb el Leandre Colomer,
al Bar Balòdrum, de Barcelona,
un dels dies que jo vaig venir
de Mallorca,
que és on estava fent l'Emili,
jo vaig dir això,
havíem de convertir aquella cosa que fem
en una cosa de ciclostil,
en una cosa professional.
Vam dissenyar la revista,
això era l'any 77,
76, perdona, 76,
se'ns va acudir
buscar el suport de gent.
Jo tenia com a professor a Econòmiques,
tenia com a professor en Josep Maria Bricall,
que era un gran professor,
i li vaig dir, escolta,
m'agradaria entrevistar el president Terradellas,
l'any 77,
en Terradellas encara,
76, perdó,
Terradellas encara no havia vingut.
I el Bricall ho va bellugar,
perquè ell era un home de confiança
en Terradellas,
gràcies als estudis que havia fet
sobre col·lectivitzacions i aquestes coses,
i ens ho va trobar.
Ens va citar a Sant Martèn de Bo,
el president Terradellas,
i vam anar amb el Leandra,
li vam fer una entrevista
que havia de durar un dia
i vam estar-hi tres,
allà amb ell.
Ens va deixar fins i tot
ocupar una petita habitació
que tenia ell allà,
amb la seva dona i la seva filla.
Allà vaig conèixer en Terradellas.
Va ser una experiència extraordinària,
perquè jo vaig tenir l'impressió,
jo havia fet molt d'activisme polític,
típic universitari, diguem-ne, no?
Allà vaig tenir l'impressió
de conèixer el primer polític,
perquè el Terradellas parlava
com un polític d'una altra època.
Jo no l'havia vist mai,
no el coneixia de res,
però enllà vaig veure...
Era una altra cosa,
parlava d'una altra manera, no?
L'activisme era una cosa
i la política era una altra.
A més, estic carregat de records
i d'anècdotes d'aquells dies amb ell,
perquè trucava segons qui,
l'Antonieta, la seva dona,
feia de secretària,
i li deia, truca tal,
i ell deia així, en veu alta,
sense amagar-se,
en deia,
mira, aquest, fins que no hagi tocat
quatre vegades, no m'hi posaré.
Aquest, fins que no sé què,
tot, era un murri,
era un murri extraordinari aquell home,
a mi m'encantava aquell coneixer-ho.
Bé, aleshores,
vam fer aquest número,
aquesta entrevista,
que va sortir amb el número zero,
vam fer una revista molt...
vam aconseguir,
si us explico la revista,
ens hi passarem tot el dia,
però vam, vaig,
no teníem diners,
en fi, etcètera,
i, aleshores,
jo a través d'un,
a través del,
del, del,
del,
del Ibáñez,
del Ibáñez,
que aleshores era en aquell moment
sops director d'un dels diaris de Barcelona,
em sembla que era el Telexpress,
vaig aconseguir anar a parar amb Pere Durant-Farrell,
i amb Pere Durant-Farrell,
també seria llarg d'explicar-nos,
a trobar uns quants diners,
que després de fer-me una entrevista llarga,
jo anava amb Alanut,
i amb camí,
i amb jaqueta de pana,
però després de fer-me una llarga entrevista,
i preguntar,
i preguntar,
i preguntar,
i vaig fer una molt bona amistat amb aquell home,
amb en Pere Durant,
em va dir,
va, d'acord,
aquí uns dies li diré el què,
i al cap d'uns dies em va trucar i em va dir,
et dono diners per que facis la revista,
i la vam fer,
i a partir d'aquí...
Sí, perquè,
a més, Ferran,
havíem dos coses,
la primera,
tens tot el temps del món,
o sigui,
explica tot el que em digui de gust...
i que nosaltres sabíem
si sabem treure't les coses d'importància
i te les sabem preguntar.
L'origen de l'Avenç és aquest.
Sí, no,
Avenç,
que originalment era l'Avenç,
acabat amb B.C.,
o una revista cultural
fundada l'any 1881,
i va durar durant 12 anys,
em sembla que va durar fins al 1893,
per en Jaume Massó,
que era el propòsit de desenvolupar
les idees radicals defensades
pel diari català de Valentí Almirall, no?
Sí, això,
nosaltres,
que érem joves historiadors,
vàrem agafar la llista,
hi havia un catàleg
de totes les revistes publicades a Catalunya,
feta per Antassis i Torrent,
crec que es deien,
que eren dos historiadors
intel·lectuals d'aquells anys,
i en aquest volum molt gruixut,
aquí hi havia la referència
de totes les revistes catalanes
que havien sortit,
i nosaltres,
amb el Leandra,
vam agafar el llistat
i vam anar fent,
vam dir la Renaixença,
l'Avenç,
el no sé què,
el Republicà,
hi havia la tira de coses,
i vam anar a veure
amb un professor,
Josep Fontana,
que era professor nostre,
i li vam dir,
escolta,
de tot això,
què et sembla que podem triar?
i ell,
també recordo com si fos ara,
va fer així una mirada,
va dir,
bueno,
tal com deu vestits,
feu l'Avenç,
que l'Avenç finalment
és bastant el vostre,
però de fa cent anys,
i vam agafar l'Avenç
sobre una llista molt llarga
on el propi Fontana
ens va dir,
agafeu aquesta,
que és la que més s'acosta
a el que vosaltres seieu,
i a partir d'aquí
vam posar l'Avenç.
Allà vas tenir
la teva primera experiència
com a editor,
perquè allà vas ser editor,
director,
i...
Bueno,
allà vam començar,
vaig començar,
sí,
fèiem d'editors,
i al cap d'un temps
vaig passar a fer
de director i editor,
i va ser una experiència
extraordinària,
va durar,
perquè en aquell temps
tot això ho fèiem
sense diners,
eren empreses,
sempre he dit,
la cultura a Catalunya
sempre comença
amb empreses descapitalitzades,
i per tant després
costa molt de...
i tampoc,
en aquell moment
no hi havia diner públic.
allà vaig tenir
el primer entrebanc
amb el...
al cap d'uns anys,
dos o tres anys,
que anàvem tots
a buscar diners
a la Generalitat,
la Generalitat
devia ser l'any 82,
vaig anar a veure
el que era
director general
de promoció cultural,
que era en Joan Granados,
que era director general
de promoció cultural,
i li vaig dir,
escolta,
aquesta revista
ens heu d'ajudar,
ningú ens dona un duro,
estem fent una revista
que funciona molt bé,
però hòstima,
és que no pot ser,
no pot ser,
i ella,
després de conversar,
molt simpàtic,
després ens vam fer
fins i tot amics,
en Joan Granados
em va dir,
Faran,
aquesta revista
ho tens malament això,
perquè no ets dels nostres,
i a mi això
del no ets dels nostres
em va frapar molt,
perquè jo era,
jo era més,
d'aquell temps
ja no era de bandera roja,
devia ser del suc,
però amb el suc
i vaig estar-hi molt poc temps,
ja devia estar
més o menys
82, 83,
sí,
en aquell moment
jo no militava enlloc,
militava d'avenç,
diguem-ne,
però,
però bueno,
devia estar més a prop
del PSC,
diguéssim,
o del que en aquells moments
era el,
jo sempre m'he sentit
socialdemòcrata
més que una altra cosa,
i al dir-me això
vaig dir,
ostres,
i aleshores com a conseqüència
de què,
em va dir no ets dels nostres,
i realment no ens va donar diners,
jo vaig muntar una associació,
que la vaig muntar,
sempre li he dit,
li vaig dir-me al president
Pujol alguna vegada,
la vaig muntar,
perquè em veu dir això,
diguem-ne,
que es diu,
és l'associació,
la PEC,
l'associació de publicacions periòdiques,
jo vaig ser el primer president
i la vaig muntar
per dir,
i vam agrupar
sis o set publicacions,
que eren les úniques
que hi havia en català
en aquell moment,
el Serra d'Or,
la Terra,
nosaltres,
etcètera,
i a partir d'aquí,
la Generalitat
ja no es podia
barallar
perquè no eren dels nostres,
sinó que s'havia de barallar
amb una associació
on hi havia gent
de tota mena,
diguem-ne,
i allà va començar,
doncs,
a la negociació anual
de subvencions
cap a de revistes,
en Joan Granadus
després ens vam fer
molt amics.
En Joan Granadus,
recordeu-vos la seva imatge
amb aquell bigoti
de línia?
Era tot un personatge,
va portar la televisió,
sí, sí,
a més,
era directiu al Barça,
va estar molt involucrat
quan va venir en Clif,
sí, sí,
sí,
sí,
alguna cosa d'aquestes,
sí, sí.
Ferran,
tu paral·lelament a l'Avenç
coedites i diriceixes
la revista Saber,
entre el 80 i el 83,
també.
Això era el mateix grup,
sí,
això,
aquí l'anècdota,
el Saber va ser una revista
que ens va agradar molt,
a mi em va encantar fer-la
i inventar-la,
era una revista
que el seu títol era
revista de les arts,
les ciències i el pensament.
jo sempre he pensat
que tot això,
jo sempre he pensat
que la cultura és una,
no són,
no hi ha una cultura artística,
una cultura científica,
o una,
no hi ha una cultura
per una banda
i una ciència per una altra
i un art per una altra,
tot és cultura artística,
perdó,
tot és cultura
i dins de la cultura artística
per això sovint
diem la cultura política
o diem la cultura social
o diem la cultura artística,
la cultura és una,
la definició que tu has fet abans
ja anava una mica per aquí,
bé,
aquella revista volia ser
una síntesi,
va ser una revista
que va funcionar,
la veritat és que bé,
en un context
en el que sense diner,
suport,
diner públic
era molt difícil de fer.
Aquesta revista va morir
per una cosa
que m'agrada explicar-la
perquè,
perquè,
perquè és així,
nosaltres per finançar-la
vàrem demanar
personalment,
un a un,
a un grapat,
a una vintena d'artistes
importants del país,
una peça
i ens l'abandonar.
En Tàpies,
els més importants,
el Vila de Cants,
que devia ser dels més joves,
tota aquella colla
de la gent d'aquells anys.
Vam anar a la caixa
i vam dir,
pignoreu-nos això,
quan ho valoreu,
us ho deixem
i ens doneu.
i ens van donar,
ens van dir,
en aquell temps,
ens van dir,
crec recordar
que ens van dir
alguna cosa així,
com, va,
això val uns 20 milions
de pessetes,
pessetes.
I nosaltres anàvem,
amb això podem fer la revista,
no hi ha problema.
Vam tirar la revista endavant,
anàvem firmant els papers
amb la caixa,
anàvem enredarint,
enredarint,
i el dia que vam anar
a firmar el paper definitiu,
els 20 s'havien convertit
en 5.
Per tant,
vam tenir que arrencar
un terç
del que havíem pensat,
però la revista
ja estava llançada,
ja havíem tret
un número o dos,
ja havíem gastat
no sé què,
i la caixa
no va voler rectificar.
Al final,
la caixa es van quedar
a les 20 peces,
que jo cada vegada
que veig el fons
de la caixa
i em trobo
amb alguna d'aquelles peces,
ni hi ha una
de l'Alfaro,
que encara me'n recordo ara,
em corrou.
Algunes vegades
li havia dit
en els directius
de la caixa
en aquells temps
que s'hi podia parlar,
perquè ara no se'n viuen,
però en aquells temps
quan s'hi podia parlar
se'ls havia dit,
escolta,
aquí hi ha 20 peces
que les vaig anar a buscar jo
una peça a peça
i que em van a enganyar
literalment,
però bueno,
no,
evidentment,
no se'n van.
Aquestes peces
es van incorporar
a l'Acubox
permanent de la caixa.
Sí, exacte.
I són allà.
Allà hi són.
Allà hi són,
sí,
alguna vegada
alguna exposició
i me la veig allà
i penso,
ostres,
si ens haguéssim donat
el 20 milions
no em passava res,
el que passa és
que ens en van donar 5
i ens van,
tot es va fer molt complicat,
no vam aconseguir resistir
el, bueno,
doncs el...
Però té molt marit,
Ferran,
que et donin peces,
obres,
artistes reconeguts
per una revista
que encara no havia aparegut,
o sigui,
et van,
d'alguna manera,
confiar en la idea
que tenies
donant
o aportant...
Bueno,
però saps què passa?
La Vents va tenir molt d'èxit,
la Vents,
perquè era una revista
feta amb molta qualitat,
en un país
que sempre ha anat estret
i que totes les ha estat
econòmicament
i que totes les iniciatives
públiques
sempre comencen
amb menys diners
dels que necessiten
i per això s'allarga tot
i per això a vegades
surten productes
que no són els que tens imaginat,
doncs perquè falta això,
falta un milió d'euros per aquí
o un milió,
perdó,
un milió de pessetes
per allà,
per allà,
per allà,
per allà,
per allà,
per allà,
per allà,
vam fer una revista
que va funcionar molt bé,
gràcies, entre altres coses,
als magnífics dissenyadors
que vam tenir,
en Miri i el Noia,
que eren dues persones
fantàstiques,
en canvi,
el Sabel va fer en Sarraïma,
si no recordo malament,
en Claret,
bé,
com havíem fet l'Avenç
i l'Avenç havia funcionat,
la gent ens va fer confiança,
ja veien que no,
i dedicaven moltes hores,
moltes hores,
vam aconseguir
el suport indirecte de gent,
un impressor,
que es deia Llobet,
un impressor que es deia Llobet,
que era un exiliat a Mèxic,
que havia tornat aquí,
que tenia una impressora,
li vaig anar a explicar el projecte
i l'home va dir,
escolta,
us reajudo a fer-la,
l'únic que vull és que tracteu bé,
sí, sí,
és la nostra intenció,
tractar bé,
donar veu a l'exili,
totes aquestes coses,
era relativament,
el Pere Durant,
que ens va ajudar sempre,
allà vam fer un...
el Bricall,
que ens va ajudar sempre,
l'Oriol Regàs,
l'Oriol Regàs,
que ens va ajudar molt,
perquè l'Oriol ens va deixar,
no ens va donar diners,
però ens va deixar una primera oficina,
la primera que vam treballar,
la primera i la segona,
les dues primeres oficines
dels petits locals de l'Oriol Regàs,
l'Oriol era un personatge,
i diuen,
de la Goix Divin,
però personalment era un encant de persona,
molt tímid,
molt retret,
molt cap a dintre,
que no sortia de nit,
tot i que muntava les nits,
i en canvi que li interessava molt la història,
i ens va entrar.
Era qüestió de,
el producte,
si el producte acaba funcionant,
i és bo,
la gent diu,
home,
doncs val la pena dedicar-hi esforços.
Mira,
et faig un petit,
perquè tu et sembles una mica bruixot,
i adivines,
les coses a més de que passin...
Mai m'ho havia dit això.
Home,
aquest temps,
tenim que dir coses diferents,
i que més que siguin,
aviats,
no?
perquè tenim previst portar el que va ser el seu soci,
que és l'Ignasi Rigó,
el germà del que ha sigut fins fa quatre dies,
i ell ens explicarà moltes coses,
perquè és una persona...
Ell us pot explicar moltíssimes coses.
t'ho dic perquè jo l'Oriol Regàs el coneixia,
no et diré molt,
però sí que havien coincidit diverses vegades,
precisament al Baix Empordà,
ell tenia una barqueta,
una menorquina,
que se la canvia abans,
em quedava quatre o cinc anys,
i anava posant el nom,
que sempre feia molta gràcia,
amb el Virgo,
un es deia Virgo Potens,
l'altre es deia Virgo Clemens,
l'altre...
i ens trobàvem pel mig de les cales
i xerràvem,
i com tu dius,
era un personatge així,
i a més era un personatge
diferent del que la gent creu,
correboro per el que jo el coneixia,
totalment la teva explicació,
no era un individu,
se'n va anar tot en orris,
poder perquè era massa bona persona,
confiava massa...
Perquè tenia un sentit del negoci
molt dels anys...
Molt bohemi.
Molt dels anys 60, 70.
El Ribó, no sé,
jo no el vaig...
A través de l'Oriol
jo no el vaig tractar mai,
perquè una cosa era el negoci de nit
i l'altra cosa
eren les coses de l'Oriol, no?
De les coses de l'Oriol,
l'Oriol tenia dues germanes,
la Rosa...
Que viuen a l'Empordà,
la Rosa i la Jorginna.
Doncs la Jorginna,
la que sap coses...
Moltes.
De l'Oriol,
no...
En fi,
amb qui jo tractava
era amb la Jorginna,
perquè la Jorginna
era la que li muntava,
era la que li feia
de noix o dos, no?
Per això dir que tots estàvem...
La Jorginna era un personatge
més a banda d'entranyable,
encantadora i...
Ho continua sent.
Sí, sí.
Jo fa molts anys,
molts anys que no la veig.
Jo dic perquè l'estiu passat
vaig coincidir amb ella
i...
Si algun dia hi tornes a coincidir
li dones un record del Ferran,
que segur que...
De Ferran a Ferran.
Per cert,
curiositat,
a part de que tu i jo som,
com ho diuen,
jo en castellà tocallos,
tocallos, sí.
Tots dos hem fet l'Emili a Mallorca.
Ah, sí, a Corita, no sé.
Jo vaig estar al CIR quan em va tocar
i allà m'hi vaig passar tot a l'Emili.
O sigui, que una cosa més...
Jo m'hi vaig passar també a l'Emili,
però t'he de dir que va ser...
Per a mi va ser una joia
perquè per una sèrie de circumstàncies
no em va tocar fer res
excepte estudiar molt
i llegir molt.
O sigui, que per tant va ser un...
Sempre ha sigut un privilegi.
No, vaig tenir sort,
vaig tenir sort.
Allà vaig tenir molta sort.
Aviam, t'havia interromput
amb aquesta història
que tu no vas explicant,
del Saber i d'on vas...
De la revista Saber, vull dir,
i d'on vau poder aconseguir fons.
Però tu, quan deixes el Saber,
en l'any 1983,
vas ser anomenat
director de publicacions
de la Diputació de Barcelona.
És realment quan hi ha interès en política
o és en el 1885
quan en Pascual Margall
et proposa que desenvolupis
el projecte cultural de la desaperitat?
No, va ser en política...
La teva consciència, evidentment,
és el que tu estaves explicant,
que ja a la universitat
havies tingut...
No, jo entro en política
pròpiament dit a la universitat.
A la universitat,
i també no saps massa
per què, per instint,
el primer...
Jo feia tarda
a la facultat de lletres.
Història.
Aquí de la Pedra de l'Història.
A Mercantils.
I al matí,
durant un any
feia coses per casa
i a l'any següent
feia econòmiques a l'autònoma.
I aquí anava la tarda.
I el primer dia de classe,
que eren els primers dies d'octubre,
devia ser de l'any 71,
71,
el primer dia de classe
no hi havia lloc per la gent,
no s'hi cabia.
Estàvem drets
i llavors va fer una assemblea
i en aquella assemblea
jo vaig cometre un error
que és parlar.
I vaig dir,
home, això és insostenible,
és inaguantable,
com pot ser,
fer les classes drets,
no podem prendre nota,
això no...
Vaig cometre aquest error.
El dia següent,
al matí,
a la primera hora de la tarda,
quan jo vaig arribar,
ostres,
primer se m'acosta una noia,
explica coses,
després se m'acosta una altra noia,
després se m'acosta...
Se'm van acostar
3, 4 o 5 persones
de les quals 4 o 5 eren noies.
I jo aquell dia pensava,
el que passa avui...
No, no, espera, espera,
què passa avui?
El que passa és que
com havia parlat a l'assemblea
i no era conegut,
perquè no acabava d'arribar,
en fi, no acabava conegut,
tots els grups polítics,
quan veien que algú parlava
i no coneixien,
l'assignaven a algú
i li deien
intenta saber qui és aquest.
I si veien un noi,
solien posar una noia
a intentar saber qui era
i si veien una noia,
al revés, posaven un noi.
Això era el mecanisme
per captar adeptes
dintre de l'activisme universitari.
A mi aquell dia
se'm van presentar
una gent del PCI,
una noia del PSUC,
l'Helena Posa,
que després vaig treballar amb ella,
se'm va presentar
una persona
de bandera roja,
en fi, etcètera,
se'm van presentar
diferents persones,
de tots els grups
que hi havia dintre la universitat.
I tots m'oferien coses,
em deien,
vine a un seminari,
vine a un no sé què,
vine a...
tenim una festa,
jo què sé, coses d'aquestes.
jo no relacionava
la meva intervenció
amb això,
jo pensava que allò era
la universitat.
I bueno,
al final,
vaig anar coneixent
tots aquests grups
i va arribar un dia
que vaig dir,
home,
els que més m'agraden
són aquests de bandera
perquè són els...
eren els més...
els més deixats anar,
en el sentit
que eren una mica
hipiosos
a l'hora de polítics,
no?
Els del PCI
eren aquells
que eren tots rígids,
els del SUC
ho sabien tot massa
i eren...
bueno,
total,
em va agradar més
la gent de bandera
i em vaig fer.
I aleshores allà
vam fer política.
El que passa és que
era política
igual a activisme.
Jo sempre diferencio
una mica...
Jo dic que a Catalunya
tenim una gran capacitat
per fer activisme
i molt poca capacitat
per fer política.
L'activisme
és una petita variant
dintre de la política.
L'activisme
és una petita variant
de la política.
Malauradament,
nosaltres,
és la variant principal
i crec que
el que ens perd
avui dia encara
en la vida política catalana
és no ser capaços
de diferenciar
entre el que ens convé
des del punt de vista
de l'activisme
i el que ens convé
des del punt de vista
de la victòria política.
Però això,
si voleu,
ho deixem pel final.
Bé,
i en aquell temps,
com jo em vaig posar
a militar
amb la revista
perquè era una militància
i dedicada
a totes les hores del dia,
en fi, etcètera,
doncs vaig deixar això.
Però bé,
jo em sentia
socialdemòcrata,
devia votar
en el Maraguer,
en el Serra,
en les primeres eleccions
municipals,
em sentia relativament
a prop
de tota aquella gent.
havia tractat
en rebentós,
amb alguna conferència
que havia assistit.
Jo em sentia
socialista,
en fi,
a casa
tenia l'acostum
de brindar pel socialisme,
quan era jovenet,
diguéssim,
coses d'aquestes
que s'han d'escriure
en un llibre,
en un llibre,
diguem-ne,
però són
purament
de família.
I bé,
a partir d'aquí,
l'any 83,
jo mantenia,
feia l'Avens
i publicacions
de la Diputació.
I l'any 85,
el Maragall
em tru...
a través de la revista
jo havia conegut molt
la Maria Aurelia Campany
i un dia
la Maria Aurelia Campany
em truca i em diu
escolta,
tenim un projecte encallat
i tu,
em va dir,
amb això de l'Avens
has demostrat
que saps una mica
de lletres
i sumar i restar.
Això de l'Avens
que funcionés
i que s'aguantés
era un símptoma
que algú sabia
sumar i restar
i com el món literari
és un món
que això de sumar i restar
no sempre li agrada
o no sempre
ho posa en primer pla,
jo vaig agafar
una certa fama
de gestor
que sap sumar i restar
a banda d'una mica
de lletres.
Un dia em truca
la Maria Aurelia
i em diu
el Pasqual
et vol parlar amb tu,
volem parlar amb tu.
I me'n vaig a veure
el Pasqual Maragall
i la Maria Aurelia
allà a l'Ajuntament
i aleshores el Pasqual
em va dir
escolta,
em va dir la Maria Aurelia
que sap sumar i restar.
Això es veu
que era molt important
i que saps
una mica de lletres.
Per tant,
nosaltres tenim
un projecte encallat,
això era el 85,
un projecte encallat
des de l'any 79
que era
la Casa de la Caritat
del Raval
que estava
per fer
en el primer
programa polític
del 79
de les primeres eleccions
municipals
els socialistes
també altres grups
segurament deien
hem d'arreglar
la Casa de la Caritat
però bueno
havien passat sis anys
i la Casa de la Caritat
no s'havia arreglat
no havia ni començat
el projecte
i a la Maria Aurelia
se li devia acudir
això,
aquest,
el mascarell
que sap sumar i restar.
Bueno,
em van dir
escolta,
dissenya un projecte
per això
i jo vaig demanar
només tres coses
una que em deixessin
anar a veure
el Pompidú de París
que em deixessin
anar a veure
un centre a Londres
i que em deixessin
anar a veure
un centre a Nova York
i em van dir
no,
el de Nova York
no,
que és molt car
però el de París
i el de Londres
sí.
jo me'n vaig anar
a París i a Londres
vaig veure això
i em vaig posar a escriure
amb l'Oliveti
encara hi havia olivetis
en aquell moment
em vaig posar a escriure
el projecte
de la Casa de la Caritat
que jo li vaig dir
centre de cultura
contemporània
de la Casa de la Caritat
que eren cinc C's
i un dia
anys després
el president Pujol
em diu
escolta Mascarell
tu ets el culpable
que aquelles cinc C's
cap fos Catalunya?
Ostres,
em vaig dir
president
no hi havia pensat mai
en això
però tens raó
jo sóc el culpable
i li vam
no per aquest comentari
però certament
el centre
quan a Casa Caritat
ja no tenia sentit
li vam posar
el vam canviar
i li vam posar
centre de cultura
contemporània
de Barcelona
el C's
però l'origen
és aquell primer paper
fet
mirant-me
el Pompidou
i el Bàrbican
ara no em sortia
el Bàrbican
de Londres
i allà va sortir
doncs un primer document
que és l'origen
del centre de cultura
contemporània actual
tu has explicat
més d'un cop
que és dels projectes
amb la teva vida
professional
que més
t'han agradat
que més t'han atrapat
jo he disfrutat molt
amb aquestes coses
però he participat
de molts
i per tant
jo he disfrutat
de molts
la remodelació
del Manac
del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
que era el Museu d'Art de Catalunya
compartit
en el Museu Nacional
d'Art de Catalunya
que el vaig compartir
amb l'Eduard Carbonell
i amb el propi
Pere Durant Farell
allò va ser
tota la renegació
la Gaia Olenti
l'arquitecte
el gran saló
com posar els romànics
i de la manera
que està
d'un altre
allò va ser apassionant
els projectes
els projectes
nous
que hi ha hagut
al Museu d'Art Contemporani
pròpiament dit
amb el Meier
que el vaig tenir
que portar al futbol
3 o 4 vegades
quan venia
perquè li encantava
anar a veure el Barça
i sempre que anava
al Barça
feia uns partits fatals
i em deia
hosti, porta'm un dia
que juguin bé
perquè tu em dius
que juguen molt bé
però com bé
aquí no hi havia manera
el Richard Meier
que li agradava
anar al Barça
bé
després
amb el món privat
jo què sé
a mi
jo puc explicar
els orígens
al Sónar
puc explicar
perquè
hi era
i vaig trobar
els primers diners
puc explicar
l'origen del Primavera
Sam
puc explicar
tant d'aquestes coses
totes han sigut divertides
o sigui
jo sempre he entès
la meva feina
a l'administració pública
com treballar
al servei
que el món privat
o el món associatiu
pugui fer coses
jo no he cregut
jo no he cregut
jo no he cregut
jo no he cregut
que el món públic
hagi de fer festivals
sempre he cregut
que ha de tutelar
ha de fer possible
que el qui tingui
bones idees
les faci
i evidentment
ha de garantir
una estructura pública
una de les coses
que a mi em reconeixen
és la insistència
en fer biblioteques
a Barcelona
no se'n feien
de biblioteques
perquè hi havia la idea
que les biblioteques
eren del passat
i que ara tocava
fer coses noves
perquè no sé què
i jo
l'any 95
li vaig dir
a en Pasqual Maragall
li vaig dir
escolta
jo entro a l'Ajuntament
altra vegada
si em deixes fer biblioteques
i em va dir
que sí
després vaig tenir
uns entrebancs fantàstics
amb un magnífic gerent
que hi havia a l'Ajuntament
que em deia
que no calia fer biblioteques
i me'n vaig
però el Pasqual
m'ha dit que sí
i aquest magnífic gerent
em diu
quan vam discutir
això
però per què vols
fer biblioteques
si les biblioteques
només serveixen
perquè les dones
i els homes grans
s'escalfin els panellons
paraula de gerent municipal
dels anys 90
ara he fet un salt
de 10 anys
o de no sé què
no, estàvem al 85
sí, però jo
he fet un salt
vinga
anem cap on vulguis
no, no
escolta
repeteixo
tranquil·litat
tenim moltes coses
i a més
ja ho antecipo
em sembla que t'ho he dit
a micròfon tancat
jo de totes
les teves vertents
de polític
historiador
editor
ja saps
que la que més
gaudeixo amb tu
és el de professor
perquè
aviam
per què et dic professor
expliques coses
que jo no en sé
i a més
les saps explicar bé
bueno
dit això
dit això
abans de fer una petita pausa
que també té història
et comentaré
que ahir
per allò que tu
estaves explicant
un cop al mes
tenim un programa
de televisió
en aquest poble
a la televisió
d'Esplugues TV
que està dedicat
al panorama municipal
i un cop al mes
va a l'alcalde
i explica
les seves coses
ahir
semblava que
sabia
que em sembla
que ho sap
que avui
estaries aquí
l'alcalde
de Sant Just
Joan Bassaganyes
que va explicar
que en dos anys
si diu vol
tindrem remodelada
una sala emblemàtica
que és la sala municipal
de l'Ateneu
que precisament fa
un parell de mesos
vam tenir aquí
també el president
de l'Ateneu
explicant-nos coses
i això forma part
de la cultura
i forma part
del que tu deies
que la gestió pública
o un consistori
té que fer
no...
vaja
té que fer
de mecenes
d'idees
que hi estiguin
o sigui
a l'Ajuntament
diria
no té que construir
una sala
sí que té que remodelar
una sala emblemàtica
com la que tenim
aquí a Sant Just
i no només
és emblemàtica
pel poble
sinó que
és recordada
dintre de la comarca
del Baix Obregat
de l'humà
que és
i de les característiques
que té
que tu com a Sant Just
tenc segur
que la veus
haver vist
més d'una vegada
sobre la Taneu
podem fer
una sessió
per això
ho passat a dir
no
sobre la Taneu
només cal que et digui
dues coses
la primera
el meu pare
i la meva mare
es van decidir
casar-se
ballant a la Taneu
la primera
la segona
jo vaig ser
atent
vaig fer moltes coses
a la Taneu
fins als 16 o 17 anys
o 18
que me'n vaig anar
entre altres coses
me'n recordo
com si fos ara
al Gironès
de Sant Just
una tarda
d'un diumenge
devia ser
de l'any 62
devíem tenir
11 o 13 anys
no ho sé
va fer una sessió
a la sala
de la Taneu
a la sala
del cinquantenari
una sessió
sobre
les músiques
que es portaven al món
i va posar
amb un toc a discos
va posar
una cançó
dels Beatles
i una cançó
dels Rolling Stones
i allò
va canviar la meva vida
perquè jo em vaig fer eston
i aleshores
a partir d'aquí
tot
radicalment
és diferent
aviam
jo soc dels dos
però he sigut
més de Beatles
però soc dels dos
algú ha de tenir
algun defecte
has de tenir
algun defecte
per cert
mira
ara que tu dius
i abans de
fer la petita
pausa musical
Albert Macià
ens explicava aquí
i va ser un dels motius
per què el van portar
que després de 10 anys
de gestió
com a president
de la Taneu
ho deixa
Ferran Mascari
podria ser
president de la Taneu
de Sant Jús
fantàstic
eh
eh
ahí lo dejo
Albert
gràcies eh
t'he preparat
un gran substitut teu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
en la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
de la Taneu
que te esclare
de la Taneu
de la Taneu
en la Taneu
lupar
i
o
somewhere
over
the rainbow
bluebirds
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí!
Fins demà!
Fins demà!
Tova!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És encolada
Friends of this putting.
Chinex!
Fins demà!
entre el Porcioles, que va ser alcalde entre el 57 i el 73.
Després va venir el Massó.
Després va venir el Viola, tots aquests els has conegut tu.
Massó, el Viola, el Sofies, el Nací Serra, el Bascual Margall,
el Clos, el Areu, el Xavier Trias i l'Ada Colau.
A qui suspens?
Suspendre, suspendre tampoc m'agrada gaire.
No, home, t'ho dic perquè ho agafo a fil del que t'ho deies.
És que em vaig trobar.
El meu individu em va dir, biblioteques?
Sí, bueno...
El problema ja no és de l'individu, és de qui el manté o de qui el posa.
No, era un gran gerent.
O sigui, no té res a veure.
No té res a veure, té res a veure, però hi havia un concepte en aquells anys...
Sembla mentida, però en els anys 90 hi havia un concepte sobre les biblioteques
per part del món de la política molt oportunista,
en el sentit de dir, ai, això sembla que ja has passat,
quan les biblioteques eren més futurs.
Jo segueixo dient que són més futurs que mai, no?
La prova és que, fixa't, l'any 95, quan vam acordar això,
o en Pasqual, a Barcelona hi havia, em sembla que eren 11 biblioteques
i hi entraven unes 600 o 700 mil persones l'any.
Ara n'hi ha 52 i hi entren 16 milions de persones l'any.
O sigui, en un període de 15 anys, perquè de fet va ser entre el 95 i el...
15 no, pràcticament 20, entre el 95 i el 2015,
a Barcelona s'ha fet un pla extraordinari que ha convertit la biblioteca en un centre en el territori
on hi entra gent de totes les edats, on hi entra molta gent, on es miren llibres,
on s'escolten conferències...
ha sigut l'articulador del territori.
I la biblioteca realment a tot Catalunya funciona molt bé.
I els que hi hem cregut, des d'aquest punt de vista, crec que hem tingut raó,
perquè a tot arreu està passant el mateix, s'estan transformant, etc.
Ara hi havia gent que no hi creia.
Jo, en aquells anys, quan jo deia,
ei, necessito un solar a qualsevol territori de Barcelona, a qualsevol districte,
els regidors dels districtes, normalment, feien mala cara.
I em deien, ostres, ara t'he de trobar alguna cosa,
jo aquí vull posar el que sigui, però no una biblioteca.
Però després, home, jo vaig poder fer, com a regidor de Gràcia, la de l'ECEPS,
que és una biblioteca molt exitosa,
i, esclar, quan la gent va començar a veure que hi entrava tanta gent
que es compartia en un lloc de referència en els barris, en els territoris,
que, bé, els regidors van començar.
Però hi havia un moment que no, que no era així.
Ara, això era un cas particular sobre les biblioteques.
A veure, tots els anys del franquisme, culturalment, a ningú li interessava gaire.
Pensa, el Porciolés...
Bueno, va fer dues coses interessants, el Porciolés.
El metro?
No, no. A veure, es va deixar colar al Museu Picasso,
encara que fos amb un nom canviat,
perquè deien Museu Aguilar, perquè era la finca, es deia Aguilar,
i a poc a poc ho van anar canviant.
De fet, alguna vegada s'ha dit que el van enredar una mica amb el propi Porciolés
per aconseguir fer el museu al propi artista,
i després va deixar fer,
tots els que van venir després d'ell d'aquella època predemocràtica,
van deixar fer la Fundació Miró, gràcies a la insistència de l'artista.
A l'Enric Massó, al Viola i al Societat.
Fixeu-vos que les dues úniques coses, allò significatives, culturals,
que pots mirar en tots aquells anys del franquisme són
Picasso, perquè va voler l'artista,
i Miró, perquè va voler l'artista.
Si no, segurament no s'hagués fet res, diguéssim, no?
Per tant, home, suspendre'ls ben suspensos,
perquè, amb el que sigui, allò no interessava a ningú.
Després, home, jo diria que hi ha hagut una certa continuïtat.
el Maragall, aviam, també t'he de dir,
per parlar amb tota claretat,
l'home més, l'alcalde més cultista
de tots els que jo he conegut va ser el Serra.
El Serra era un home cultista,
li agradava la cultura i creia de totes aquestes coses.
El Pasqual era un home també, doncs, d'una certa...
Identitat i amb gens de familiars.
I amb ell, doncs, totes aquestes coses,
justament per la proximitat, probablement li donava
per la proximitat que ell tenia en un món intel·lectual
pel seu avi i totes aquestes coses,
probablement li donava menys importància
que li donàvem els que no teníem aquest bagatge,
aquest entorn personal.
Li donàvem molta importància en això, no?
Jo sempre he dit que allò que ens constitueix
és la cultura.
Nosaltres som dues coses.
Abans has fet una definició.
La cultura...
Nosaltres som dues coses.
Tenim gens i tenim memes.
Els gens és el que...
El nostre cabell és negre,
però, en canvi, després el tenim.
El tenir negre és gent.
El tenir-lo és mem, és cultural.
I, per tant, la cultura és tots aquells coneixements
i tots aquells valors que anem construint
i que ens permeten viure individual i col·lectivament.
Bé, doncs, jo sempre he pensat que això és la clau
perquè les societats avancin i progressin
i totes aquestes coses.
I, per tant, home, aquell alcalde,
aquells alcaldes que hi creuen,
doncs, m'hi sentia fòmode.
Pasqual era un home que hi creia.
en Trias era un home que hi creia.
Ara hi creuen poc.
És a dir, hi creuen poc, paradoxalment,
perquè creuen molt en els grups, en les sectes,
en la darrera, però no creuen en...
Jo mai he preguntat, mai.
Porto 30-40 anys fent política.
Ni a un col·laborador meu,
ni a l'hora de donar una subvenció,
us prometo que és així,
mai he preguntat de quin color polític era.
Mai. Mai a la vida.
O sigui, m'és igual.
Considero que tothom té defectes
i tothom té virtuts, diguem-ne, no?
I, per tant, allà on hi ha una proposta cultural,
si jo he cregut que era bona,
he intentat ajudar-la fins al final, diguéssim, no?
Vingui d'on vingui, la faci qui la faci.
Jo crec que ara passa que, en fi,
hi ha molt d'ideologisme,
hi ha molt d'això és bo, de bons i dolents.
Aquest país nostre, això dels bons i dolents,
ens ha perdut sempre.
En fi, totes aquestes coses, no?
No em facis dir qui és el pitjor de tots,
perquè...
No, com a bon polític...
No, no, no, no.
Això és més d'actitud que de política.
Però ho agafem de l'altre costat.
Has dit tres noms
que un cop més estem totalment d'acord,
jo des de fora,
perquè no tinc res de polític,
Serra, Maragall i Trias
han sigut tres senyors barcelonins
molt posats per la cultura.
Ja s'ha dit.
Mira, ara, en els últims sis anys,
a Barcelona, eh, parlo de Barcelona...
Sí, des del 2015, la senyora Colau...
Amb els comuns hi ha hagut sis,
em sembla que són sis responsables de cultura.
Ja és un mal símptoma.
Mal símptoma.
Alguns amics meus de generació universitària,
en Joan Sobirats,
amic meu de Pandera Roja
i de tot, econòmiques, etc.
El Joan hi ha estat un parell d'anys.
Quan ha vingut el que ara és el Jordi Martí,
que ara és el responsable de cultura,
va començar a treballar amb mi
a l'Institut de Cultura de Barcelona.
El vaig fitxar jo.
Clar, no tenen res a veure.
Aleshores, si la continuïtat està muntada
sobre responsables que van canviant d'idea
cada any i mig,
doncs la cultura se'n recent.
No, no, no hi ha...
Aquestes coses necessiten molta continuïtat.
Per tant, tu necessites una convicció cultural
que digui, escolta, aquest és el programa.
Després, si els executors van canviant
per les raons que sigui...
Però, com a mínim, has de tenir una idea de fons.
I la idea de fons, dels últims anys,
jo no sé quina és.
Perquè diem que no a determinats museus,
diem que sí a coses...
I dius, però per què no a una iniciativa privada?
Per què sí a una altra?
Per què no hi ha cap iniciativa pública rellevant?
Per què el Museu d'Arquitectura no es tira endavant?
Etc.
Aleshores, no està sent una bona època
per Barcelona des d'aquest punt de vista.
Bé, esperem que això canviï.
Sí, sí.
Per tant, per abans d'això,
jo m'havia apuntat per preguntar-te,
o sigui, el tema de Vermiteix,
que realment l'Ajuntament
per què no vol aquest tipus de museu,
encara que estigui privat
i que es consideri que les obres
no seran les més importants.
No doni imatge a una ciutat enorme.
I quin és el motiu polític?
Sí, és polític.
Al final és polític.
Però la raó és ideologisme pur,
que és el mal que té la política cultural actual.
Ideologisme vol dir
que, ja no dic ideologia,
dic ideologisme en el sentit que
tu tens tant la convicció
que el que tu penses
és superior a qualsevol altra cosa,
si tu penses, per exemple,
que és el que els passa
a la gent que ara governa Barcelona,
si tu penses
que la iniciativa privada,
per definició,
és malèvola per la ciutat,
perquè busca,
no se sap què, diguem-ne,
abans d'haver demostrat que busca alguna cosa,
beneficis, el que sigui,
si tu penses això,
tot el que et ve del món privat
ho rebutges.
Aleshores, jo dic,
home, aviam,
si a mi m'estessis dient
jo faig un museu d'arquitectura
o un museu de fotografia,
que són dos museus
que a Barcelona
tindrien un lloc extraordinari
i que no s'estan fent,
que no s'estan impulsant,
tot i que estaven les bases posades,
dic, home,
que tu fessis aquests dos
i que alhora diguessis
jo facilitaré tot el possible,
no m'hi gastaré diners,
però facilitaré tot el possible
perquè hi hagi l'Hermitage,
no veig on està el problema.
Quan tu dius no a l'Hermitage,
bé, doncs no a l'Hermitage
perquè el privat no m'interessa.
Conec bé aquest cas
perquè la primera vegada
que vam parlar amb l'Hermitage
ho vaig fer-ho jo
fent de conseller de Cultura
amb el president Mas
amb el director de l'Hermitage
a Moscou,
o sigui, allà mateix
vam parlar d'aquesta possibilitat.
I jo sempre els hi dic
però per què dieu que no?
Ah, perquè no sabem.
Jo sí que sé,
perquè jo vaig arribar a negociar,
vaig tenir a les mans
la col·lecció que venia
i la col·lecció que podia venir
era extraordinària.
Llavors, per què m'esteu dient que no?
Ah, és que no sabem la col·lecció.
No la seu,
perquè no heu volgut,
perquè no heu anat a veure
el Piotrowski,
que és el director,
i heu discutit la d'allò, no?
Per tant,
on està el problema?
Que el Sònar
sigui un festival privat.
jo vaig ajudar
tot el que vaig poder,
perquè el Sònar existeix.
És un festival privat?
És un referent internacional
extraordinari per Barcelona?
On està el problema
que sigui privat?
Que guanyen molts diners?
Home,
fer-los un edifici,
oi que ja no els hi dóna subvenció?
De cap naturalesa?
Doncs ajuda'ls.
I això, home,
si realment es fan
hipermilionari,
però no,
ningú,
una cosa d'aquestes
no t'hi fas.
per tant,
on està el problema
de tenir un bon festival
encara que sigui privat?
Que el Festival de Poesia
és públic,
al mateix moment
que arrencava el Sònar,
arrencava el Festival de Poesia
de Barcelona.
El Festival de Poesia
és públic,
estupendo,
magnífic,
el fem amb diner públic,
amb diner que surt
dels impostos de tots.
El Sònar es fa
amb diner privat.
Però això es va
per la ciutat.
No,
no hi ha aquesta dualitat
estranya
en dir això no
perquè és d'això.
Això a mi m'exespera
perquè a més a més
és negatiu per tots, no?
bé,
en aquest punt estem.
Per tant,
sí,
jo crec que hi ha massa
prejudici ideològic
a l'hora de fer aquestes coses,
aquesta exageració
entre els que són de dreta
són dolents,
els que són d'esquerra
són el viceversa.
Això és un mal extraordinari
per la vida cultural
i ja no dic per la vida social.
Sí,
per tot.
Gràcies,
que sempre s'ha discutit
ara aquest tema
i al final
ha acabat com ha acabat
que dius,
bueno,
ja veurem com van les demanes.
Acabarà a Màlaga
o a Madrid.
Bueno,
ja tenen també
el de jocs.
El francès?
Sí,
el Picasso.
El Pompidou?
Bueno,
sí,
sí,
sí.
Ferran,
gràcies a les oportunitats
que et va donar
la ciutat,
Barcelona,
vas esdevenir
conseller de Cultura
de la Generalitat
de Catalunya
en dues ocasions,
no?
Primer amb el Pasqual Mara
el 2006
i després
amb Artur Massa
el 2010.
I posteriorment,
en dues ocasions,
delegat de la Generalitat
de Catalunya
a Madrid.
com va canviar
la teva manera
d'entendre
tant la política
com la cultura?
Deixem a part
el teu pas
per les conselleries
de la Generalitat.
Com a delegat
de la Generalitat
de Catalunya
a Madrid
amb el Rajoy,
eh?
Com ho vas pelar,
tot això?
No, a veure,
jo crec que aquí
hi ha un procés.
Abans has dit
nacionalisme,
això ens donaria
per un debat.
Jo no em sento
nacionalista,
no m'he sentit mai
nacionalista.
Penso que el nacionalisme
és un concepte
molt equívoc
que té
una tradició
al segle XX
que no és
especialment
vindicadora.
A mi si em dius
tu ets nacionalista,
no.
Tu ho veus dir
precisament
per la controvèrsia,
o sigui que era
ell en un nacionalista
que avui ja
ja dic que amb alguna cosa
contrari...
No, no, si no, no et repetia.
Jo ara explico el per què.
Et matitzava
en el sentit de dir...
Per mi l'element important
és el següent.
Jo justament
per la meva experiència
professional,
política,
he tocat
tant des de l'Ajuntament
com des de la Generalitat
toques molt a prop
l'Estat.
Toques...
Mira, ara posàvem
l'exemple
de l'Hermiteix
i jo et puc posar
l'exemple
de la Fundació Thyssen.
Els Thyssen
va ser l'Ajuntament
de Barcelona
qui va negociar
Esqual Margall
i jo mateix
l'any 89.
Els que vàrem negociar
amb aquest home
per tal que la seva col·lecció
vinguis a Barcelona.
La Generalitat
en aquell moment
no tenia diners
per ajudar-nos
i l'Estat
que en aquell moment
el ministre
era el Solana
va dir literalment
hombre,
Pasqual,
si tu quieres
que esto venga
a Barcelona
està bien
pero no vamos
a dedicar
todo el dinero
de l'Estat
a una cosa
que venga a Barcelona.
Hacemos un poquito
en Barcelona
i un poquito en Madrid.
El poquito en Barcelona
i el poquito en Madrid
va acabar
amb 80 peces a Barcelona
i 500 a Madrid
i amb una inversió
de 45.000 milions
de pessetes
d'aquell temps
diguéssim
perquè aquella col·lecció
vingués
bàsicament a Madrid.
Tot estava negociat
per Barcelona
va ser l'empatia
el Pasqual
el Pasqual
la que va convèncer
en aquell home
i la feina
que vaig fer jo
per aconseguir
que al monestir
de Pedralbes
hi poguessin caure
les peces
i tot això
tot i que no teníem diners
ni per remodelar
l'edat d'allò.
L'Estat
jo l'he vist
Arco
si voleu un dia
us explicaré
per què es fa a Madrid
i no a Barcelona
per què el cine
s'ha traslladat tot a Madrid
i quasi no se'n fa a Barcelona
per què la televisió
es fa tot a Madrid
i només es fa a Barcelona
el poder i les decisions preses
és a dir
algunes errònies nostres
i altres la majoria
perquè l'únic projecte
que té Espanya
l'Estat espanyol
no Espanya
l'Estat espanyol
l'únic projecte sèrio
que té
es diu Madrid
tot l'altre
som una sucursal
que afavoreix
que puguin fer
el projecte a Madrid
aleshores
jo això
ho vaig anar descobrint
veient
de detall a detall
peça a peça
des de la socialdemocràcia
en els anys 90
en els finals 90
després del joc
jo vaig viure
vaig viure els jocs
i veia com
a mesura que anàvem
construint els jocs
Madrid anava decidint
fer una expo universal
de Sevilla
per contrastar
i una capitalitat
cultural de Madrid
per contrastar
perquè Madrid
no se volia quedar sin nada
que l'únic que feia
era repartir els recursos
i desfocalitzar
el tema principal
que era Barcelona
i vaig veure
com l'AVE
per decisió
del Felipe González
havia de
tenir que arribar
antes
i vaig veure
com no es feia
el corredor mediterrani
i jo he sentit
els quatre anys
que he estat a Madrid
he sentit dir-li
a un secretari d'Estat
conegut
que literalment
em va dir
Ferran
com sois los catalanes
mira
si tu te subes a un globo
i subes per arriba
ja veràs
com mires
el corredor mediterrani
i no importa
que passi per la costa
o passi per Madrid
literalment
un secretari d'Estat
forte
sí
o jo que sé
o un home
representants
extraordinàriament
coneguts
de Madrid
que deien
oi
el consell d'Estat
para que sirve
porque lo estamos pagando
o también los catalanes
y yo le decía
esto
con este conflicto
que ahora tenemos
lo normal sería
que sirviera
para hacer una propuesta
de avance
no
y él decía
no te castigues
un consejo de Estado
para que nadie cambi
sabes por qué
sabes por qué
porque aquí en Madrid
estamos de puta madre
em deia ell
bueno
quan això ho vas veient
vas veient
dius
jo no m'he fet
jo no vull la independència
perquè sigui nacionalista
jo la vull
perquè jo vull un estat
que em funcioni
i l'estat espanyol
no em funciona
no em funciona
és a dir
li pago molts impostos
i no em retorna
tant de bo
que fos un bon estat
si hagués sigut
un bon estat
l'estat espanyol
no estaríem discutint
el que estem discutint
els últims 10 anys
l'any 2010
quan ens posem
a fer manifestacions
a partir de la sentència
del tribunal
contra l'estatut
quan ens posem
a fer manifestacions massives
no és perquè
ens haguem tornat
tots nacionalistes
a la manera clàssica
tots hem vist
que aquell estat
no funciona
i per tant
volem una cosa
que tiri
que ens permeti
allò que em deies
al principi
jo crec que
aquest país
podia ser
molt millor del que és
més democràtic
més just
més pròsper
més benestant
si l'estat
funcionés
l'estat és una eina
al servei de la gent
i si l'eina
no funciona
tu te'n ressents
se'n ressenten
les empreses
les persones
els serveis públics
escolta
ara volem arreglar
la mobilitat
a Barcelona
no arreglarem
la mobilitat
a Barcelona
sinó arreglem
el sistema públic
de cohesió
metropolitana
per tant
mentre
Renfe
inverteixi
el que inverteix
a Madrid
jo he estat
4 anys vivint allà
i sé
el que són
els metros
de Madrid
i aquí
portem
40 anys
intentant que es faci
mig metro més
cada segle
d'arranjament
del sistema
metropolità
Sant Just
d'Esberna
hauria de tenir
metro
no el té
és que és tot així
diguem-ne
fins i tot
si no recordo malament
hi ha un lloc
per aquí
que hi ha una placeta
que està esperant
una estació
diguéssim
t'interrompeixo
és la placeta
que el Jalma Plensa
el mes de juny
va cedir
la Chloe
l'estàtua emblemàtica
ara del poble
doncs allò està reservat
i ahir
l'alcalde
que jo et deia
la intervenció
mensual
al panorama municipal
va dir
que ja està
aprovat
que veurem
aviam
quan es porta a terme
l'estació
de metro
de
l'ajuntament
d'Esplugues
allà a la plaça
en Magdalena
que serà el primer pas
diu
clar
no té sentit
fer el tram baix
passant
per la carretera
perquè sigui
directe
cap a Barcelona
des de Sant Just
si al cap de 4 mesos
o 4 anys
tenen que tornar
a foradar el terra
per fer el metro
primer
deixa foradat el metro
i després
si vols
fes el tram via per dalt
en un país
amb un estat correct
al costat
nosaltres tindríem
una ciutat metropolitana
relligada
des del punt de vista
als serveis públics
Barcelona no tindria
els problemes
que té
de mobilitat
el conjunt
de l'àrea metropolitana
estaria
raonablement
ben connectada
això vol dir
bàsicament
metro
metro
parking rights
és a dir
parcaments
d'aquests
en les estacions
de metro
de tot l'espai
metropolità
això vol dir
tenir un bon estat
a hores d'ara
insisteixo
l'únic gran projecte
a Madrid
es fan les estacions
abans que hi visqui
la gent
Madrid
es va allargant
la xarxa
va creixent
i posen una estació
i a partir d'aquí
venen els pisos
a nosaltres tenim
les cases
tenim la gent
tenim la societat
i no tenim l'estació
és perquè l'estat
no és just
en Guidance
que és un sociòleg
britànic
sempre deia
hi ha dues coses
que els estats
han de fer
perquè la gent
els reconegui
han de ser justos
i han de ser representatius
jo visc en un estat
que no he tingut mai
la impressió
que sigui ni just
ni representatiu
és representatiu
dels interessos
d'alguns
però no dels nostres
o jo considero
que no dels nostres
i ara hi ha
una professora
italiana
però en una universitat
americana
que diu
a més a més
els estats
han de ser emprenedors
és a dir
han de ser capaços
ella diu
encara que digueu
el contrari
els Estats Units
no és tan avançat
tecnològicament
perquè la iniciativa
privada
l'hagi desenvolupada
la tecnologia
ho és
perquè l'Estat
ha marcat tendències
de desenvolupament
tecnològic
que el món privat
ha pogut
aprofitar
just
representatiu
i emprenedor
l'Estat
en què jo he vist
ni és just
ni és representatiu
ni és emprenedor
més aviat és regressiu
això ha de canviar
jo ja m'estic fent gran
sembla mentida
que ens odin tant
i que no ens deixin
de marxa
no però no sembla mentida
és molt senzill
ja està
és una manera de dir
és una manera de dir
que se m'ha corregut ara
de dir-te
tan cansadien
però no ens deixen
marxa
que som el rus
tot el treu en la mel
hi ha tantes coses
tantes coses
el que passa és que
el Joan i el Pep
també voldran
portem una hora amb tu
sí sí
i m'ha quedat
han passat
escolta
ens hem quedat
no hem tocat
ja continuarem
queda registrat
saps que jo tinc una gran memòria
i sento molt
serà en ple
el nostre convidat
el nostre convidat
pertanyia al sector federalista i catalanista
del partit dels socialistes catalans
i va anar evolucionant
cap a posicions independentistes
ens ha explicat
que ell és independentista
però que no és nacionalista
i tantes coses
que eren per explicar
que amb la propera vegada
com a mínim una
que s'ha compromès
que tornarà
això és música del Joan eh
Joan que ens explicaràs avui
música sincronia teva
Bé
Bona tarda
benvolguts i llens
primer
donar les gràcies
al Ferran Mascareny
perquè en certa forma
només per les seves viències
pel que ha viscut
pel que ha escrit
vaja
és un personatge
que realment
jo el tindria escoltant
i parlant
tot un matí
el tindria molt bé
a més són contemporanis
i en certa forma
ell va estar
per a la senyor històrica
ja potser per a l'econòmica
però és igual
i jo sempre he tingut
ja ho sabeu
llens
que tinc un cert
amb bastant interès
a la història
i he sigut sempre
un historiador aficionat
per desgràcia meva
suposo que en aquells moments
no em vaig adrever
a fer d'historiador
perquè esclar no sabia
que no em guanyaria
l'avui
estiria bé
doncs bé
avui voldria parlar
avui voldria fer
una mica
d'amics
entre
història
i viatge
o cultura
avui
em voldria situar
en una ciutat
una ciutat
important
que ho havia sigut
molt més abans
que és la ciutat
de Reus
avui
per a Barim
vi passejarem
per Reus
els seus llocs
monuments
indrets més destacats
les seves curiositats
els seus fills
per directes
en fi
una mica de tot
Reus
la capital
del modernisme tarragoní
la segona ciutat
de Catalunya
durant la primera meitat
del segle XIX
la capital
del Bermut
el Brassol
de com a mínim
dos dels personatges
més importants
de la història
del nostre país
Antoni Gaudí Cornet
i Joan Prims
i Prats
molts sabem
del general arquitecte
i ens el trobarem
al llarg
del nostre regurgut
per això
avui
ens centrarem més
en el general Prims
situem-nos doncs
al principi
del nostre passeig
la plaça Prims
ajà veurem
el teatre Fortony
un altre dels fills
il·lustres de Reus
l'antic casino
i sobretot
l'estat oquestre
del nostre general
obra de l'escultor
Lluís Puiggener
va ser una obra
molt controvertida
ja que el mateix autor
havia fet una rèplica
per la ciutat de Barcelona
dues ciutats
on en Prims
no era massa volgut
a la seva època
però qui era
el general prim?
sobretot un personatge
ple de clar obscurs
de molt jove
es va llistar
els tiradors
d'Isabel II
que els faran
no reconegut
per l'agèstic regular
on va lluitar
durant tota la primera
guerra carbina
o guerra dels setells
va destacar
per la seva valentia
capacitat militar
i do de gens
sent unido
pels seus subordinats
tant és així
que quan va acabar la guerra
va passar a formar part
de l'exèrcit regular
amb el oral
de tinent coronel
cosa que no va agradar
massa als militars
de carrera
i que va marcar
en certa manera
els seus
enfrontaments posteriors
la reina regent
Maria Cristina
en canvi
era la seva
gran defensora
arribant a padrinar
un dels seus fills
a partir d'aquí
una carrera discontinua
membre del partit
progressista
quan li convenia
va ser diputat
a acords
amb moltes legislatures
capità general
de Puerto Rico
on va redactar
el Código Negro
contra la ferocida
estúpida
de la raça africana
com deia ella
observador
a la guerra de Crimea
capità general
de Granada
en comandament
de tropes
al nord d'Àfrica
guerra del Marroc
cap de la forza
expedicionària
a Mèxic
i després
de nombrosos
pronunciaments
exilis
voluntaris
o forçosos
cap de govern
el 1868
barbariosa
ah
i el tinent
general
més jove
de la serca espanyol
amb permís
dels penegírics
d'en Franco
però ja hi tornarem
ara estem a la plaça Mercadau
centre social
i comercial
de Reus
amb dos dels llocs
que no podem deixar
de visitar
la casa Navas
modernista
obra de Lluís
Domènec i Montaner
força deteriorada
per fora
conserva
al seu interior
la decoració
i el mobiliari
original
i
el Gaudí
Centre Experience
el centre d'interpretació
de l'obra
d'Obrant Arquitecte
Reus
conserva
una arquitectura
modernista
de primer ordre
i
si seguim
el que es diu
ruta modernista
valgui la redundància
trobarem
l'Institut Pere Mata
també de Domènec
i antic pavelló
psiquiàtric
la casa Rull
la casa Gasull
l'Estació Enològica
la casa Bertolí
la casa Montner
la casa Terrats
ha d'estacar
la casa Gasull
també d'en Domènec
on sembla
que va voler canviar
el seu llenguatge arquitectòric
apartància
del modernisme clàssic
uf
és l'ara del vermut
doncs
on millor que anar
que al museu
del mateix nom
també d'estiu modernista
i situat
a les bodegues
rofes
no podem deixar
la capital
del Baix Camp
sense visitar
l'església de Sant Pere
el Sant Patró
de la Viva
del segle XVII
on destaca
la capella
i el Campanà
i pels més interessats
i que disposen
de més temps
perquè no
el Museu Històric
la casa Natal
d'en Gaudí
la sala Nopla
del Palau Bufaruny
o el refugi
entèri
de la Portacada
un refugi
que té
més de cent
d'un metres
de llenguit
però tornem
al general Primi
i les seves cuites
marquès
de los Castillejos
comte de Reus
bascomte del Bruc
duc de Prima
títol pòstum
molt per sobre
i assenyalat
els seus fets històrics
més destacats
però
i la part oculta
del personatge?
Per sobre de tot
podríem dir
que en Primi
era militar
i conspirador
la paraula
conspirador
no tenia
per què tenir
connotacions
negatives
a la primera
meitat
del segle XIX
qualsevol militar
que es prei
tenia d'haver
participat
en algun pronunciament
només cal recordar
els Nervais
Fabia
Serrano
Espartero
o Donald
i en Primi
era
era
l'amu
però com podem definir
pronunciament
en poques paraules

no vull allargar
massa el tema

general de Catalunya
començant
començant
una dura repressió
contra els del seu bàndol
els progressistes
i que més tard
tornaria el seu seu
era tanta
que es diu
que els barcelonins
es van inventar
la següent
cançoneta
Ai, ai, xim, xim
madurs a la paella
Ai, ai, xim, xim
viva la Junta
viva la Junta
Ai, ai, xim, xim
viva la Junta
i mori en Primi
la Junta
era el intent
del govern popular
que va intentar
tirar endavant
la revolució
i també
les mares
dels nens rifenys
quan en Primi
va participar
a la guerra
del Marroc
i va conyar el títol
del conte
dels castillejos
diu que deien
els seus fills
que viene Primi
que viene Primi
en fi
tot un personatge
digne d'una lectura
molt més aprofundida
val la pena
llegir
alguns dels seus
discursos
a les Corts
era un gran orador
però arribà
el 27 de maig
de 1870
i en Primi
una vegada
aconseguit
el sí
del duc de Cebolla
el futur rei
Amadeu I
va ser assassinat
al carrer del Turc
al costat
de les Corts
responsable directa
diuen
el republicà
Pol Angulo
inspiradors
diuen
el general Serrano
regent
i el duc
de Montpensier
un dels aspirants
i cunyat
de l'ex-reina
Isabel II
un altre enigma
sense resoldre
el clar
és que el nou rei
Amadeu I
el primer
que va acabar
a tenir que fer
en arribar
al dia 30
és anar
a rendir honors
a les despulles
d'en Joan
Prim
i Prats
bon vermut
per Reus
i una cosa
com a comiat
de més actualitat
com sempre
m'agrada dir
el dia 29
de gener
fa uns quants dissabtes
dos o tres
es va reunir
l'extrema dreta
europea a Madrid
sense que ningú
vi donés
cap mena d'importància
no som conscients
del que tenim
o ens és igual
tenim els nostres
feixistes
a les institucions
i ens és igual
després no ens queixem
gràcies a tots
Josep
tu mateix
ja veus el nivell
no no
el nivell avui està molt alt
molt bé
molt interessant tot
tu mateix
que ens expliques
avui us explicaré
una llegenda urbana
i una llegenda
diguem de veritat
d'aquelles
que són antigues
no
que tenen una certa
connexió
i així
desentoxiquem una mica
tots aquests dies
molt feixucs
encara que jo trobo
que ha sigut molt interessant
la història
de la via laietana
i dels convents
viatgers
que us vaig explicar
crec que també tenien
el seu interès
però avui mira
per variar una miqueta
la llegenda urbana
és per tancar
també la via laietana
és sobre
el metro
aquella parada de metro
que dèiem que no va arribar
a existir mai
la parada Banco
que estava
doncs
sota
el banc d'Espanya
que després va ser
la seu de la caixa
de Catalunya
i ara el Banco Bilbao
Vizcàia
Centària
tota la cosa aquesta
el fet d'haver estat
anunciada
la parada
que estigués
mig preparada
però no es va arribar a fer
parlàvem d'aquella escalinata
que pujava cap amunt
i no tenia
no tenia sortida
perquè no es va arribar a fer
l'entrada per dalt
etcètera
etcètera
però això va desformar
la imaginació
dels barcelonins
de l'època
i creien doncs
que aquella parada
era una parada secreta
que allà doncs
anàvem tren
de matinada
i s'enduia
o portava calés
al banc d'Espanya
per repartir-los
on calgués
bàsicament doncs
cap al banc d'Espanya
de Madrid
o a l'inrevés
però això doncs
va ser aquesta
aquesta llegenda urbana
l'altra llegenda
la
com podríem dir
veritable
o no veritable
bé
és molt complicada
aquesta és una mica
és una mica estranya
comencem i així
però no és veritable
és llegenda
és llegenda
sí sí
però és una llegenda
que té
té noms
i dates
concretes
vull dir
d'una persona
que va existir
i la cosa
no queda molt clara
però és curiosa
veiem
l'any 1603
bé
veiem
primer vull dir una cosa
com tota llegenda
té moltes
estem frisant
eh
perquè ens ho expliquis
com moltes
com molta
com totes les llegendes
tenen moltes versions
aquesta té un bon grapat
i he triat
l'única que lliga
amb Barcelona
que és el que explica
Víctor Balaguer
a la seva obra
Les calles de Barcelona
en 1865
perquè és l'única
versió
que lliga
tota aquesta llegenda
amb la ciutat comptal
bé
a l'any 1603
a sempre rei de Catalunya
l'il·lustrici
Mector Pignatelli
duc de Monteleon
aquest que era veritat
bé
vivia a la vila Tordera
del Vescomptat d'en Bas
en aquell moment
a un pagès
que es deia
Pere Boté
i feia un grapat d'anys
que en vida
del seu pare
havia encontrat
la família
un deute
per tirar endavant
després d'unes collites
molt dolentes
i segons ell mateix
asseguraven
el terme assenyalat
es van retornar
els 600 sous
del deute
malgrat tot això
al cap d'un grapat d'anys
els seus creditors
van demanar
van reclamar
aquest deute
a la justícia
i van aconseguir
l'embargament
de tots els béns
del pobre Pere Boté
ell es va demanar
veient que tot això
doncs anava a malborrar
va demanar
una gràcia
de 10 dies
per poder
desplaçar-se
al veïnat de Croanyes
on allà
se li devien
alguns calés
i d'aquesta manera
doncs
fer front
com a mínim
a una primera part
de tot aquest
deute
això és molt normal
vull dir
tothom vivia
a l'edat mitjana
i tot això
doncs la gent
tothom vivia empenyat
constantment
des dels més amunt
als més avall
els pagesos
perquè necessitaven calés
per comprar gra
per les collites
la gent de dalt
perquè
gastaven més calés
dels que tenien
i fins que no cobraven
els impostos
no tenien
no tenien
un ral
vull dir que és una cosa
molt més normal
del que
del que ens sembla
el Ferran ja ens ho deia
els consistoris
que no tenien un ral
i aquí a Catalunya
tampoc tenim un duro
i ara hem vist
que amb el que podem
sí sí sí
però vull dir
això de dir que és una cosa
endèmica
a tot arreu
bueno
doncs dèiem això
aquest bon home
aconsegueix aquest permís
i se'n va
maleint la seva sort
i pregant a Déu
que l'ajudés
anava al pobre Pere Boté
quan en un indret estet
i solitari
es troba amb un jove
ben plantat
que anava dalt d'un cavall
i a més a més
en portava un altre
perfectament equipat
però sense genet
el tribulat com anava
en Pere
amb prou feines
no li va fer ni cas
tot i que aquell bon home
doncs el va saludar
afablament
diverses vegades
es va interessar
per ell
però ell anava
amb les seves cabòries
i no estava
no estava per romansos
finalment
per tal de veure-se el del damunt
doncs li explica una mica
doncs
que no estava d'humor
perquè tenia tants problemes
i tan grossos
que sols Déu
el podria ajudar
i tal
aquest home
li va dir
escolta'm
els grans problemes
de vegades tenen solucions
més fàcils
tu explica'm
a veure si
m'ho puc ajudar
amb alguna cosa
i al final
ja dic
més per tal de ser el del damunt
li va explicar
que feia 20 anys
que havien complert
amb el deute aquest
amb ell i son pare
ara li tornaven
li tornaven a
a reclamar
per manca d'uns papers
que havien
que havien desaparegut
i que vaja
i no
i fins i tot
li va explicar tot
fins i tot
el nom
del notari
d'Estalric
que es deia
Caspar Bastons
que també és un nom històric
aquest senyor ha existit
i bueno
duien bona estona
cap al can
estaven a tocar
de l'estany de cils
i llavors
el
aquest jove
li va dir
escolta'm
jo et puc portar
davant de
a veure
aquest notari
perquè
aquest home
està ostetjat
a casa meva
perquè ell no pot ser
diu aquest home
va morir
fa uns quants anys
diu sí
però aquest home
està a l'infern
i jo sóc el diable
d'aquí venen
a les calderes
de Pere Botero
no?
sí
una mica
sí
d'aquí ven
sí exacte
m'has fet un espòiler
però és veritat
es veia venir
es veia venir
amb el de jo
exacte
sí sí sí
doncs
acaba
no
acaba de dir això
ja hi comptava
acaba de dir això
i els dos cavalls
comencen a córrer
a tota velocitat
passen per damunt
de l'estany de cils
sense
sense ensorrar-se
tenien esquitxos
com si fos un petit toll
travessen
en pocs minuts
mons i mars
i arriben
amb una esplanada
fumejant
amb pudor de sofre
i una gran cova
que era l'entrada
a l'entrada
a l'infern
amb prou feines
va en Pere Botero
havia tingut temps
de dir
d'un meu
que tot això
doncs ja
ja havia passat
i us estalviaré
la gran majoria
de les coses espantoses
que aquest pobre home
va veure en poc temps
va sentir
va patir
va llorar
quasi com el Ferran
quan ha estat de delegat
a Madrid
sí
quantes vegades
a l'infern
que hi ha
tot això
l'altre dia parlàvem
del Gordos Banyuts
i tant
del Comte Arnau
també
una de les entrades
de l'infern
comparat als quatre anys
que s'ha passat
el nostre convidat
de delegat
a Madrid
ja estava
l'infern
l'estany de Banyoles
també s'ha dit
que era una entrada
i l'estany de Cils
tot i aquests
el van fer de passada
doncs també
perquè inclús sembla
que els romans
en deien
les portes
de l'infern
perquè segons
a quina època passaves
per allà
per la via Augusta
resultava
que allò
estava molt
molt sec
i llavors
hi havia molts mosquits
i molts paràsits
i era un infern
a travessar
aquella zona
o sigui que
tenim infern
per donar
i per vendre
bueno
dèiem això
doncs totes aquestes coses
no farem
més explicació
de les gràcies
que hi ha d'aquest senyor
perquè doncs
els que ara
esteu escoltant això
i d'aquí una estona
supereu
no us vull tallar la digestió
i els que ho escolteu demà
doncs estareu fent el vermut
i pel mateix motiu
doncs
seguirem
seguirem
endavant
el nostre protagonista
que va anar avançant
pel que podríem dir
diferents dependències
de l'infern
mentre reconeixia
en Bespan
diferents altes carres
que havien vingut
a governar Barcelona
gent d'elevada posició
del nostre país
també
i com no podia ser
d'una altra manera
gent coneguda
de la seva comarca
on vivia
finalment
entre aquella gent
va reconèixer
el notari
Gaspar Rastons
el qual també li va dir
que ell també el coneixia
ja que estava a l'infern
per culpa d'ell
donat que
és cert
ell va amagar
aquest document
per una antiga desevinença
amb el pare
d'en
d'en Pere Boder
i per perjudicar
la família
doncs
no va fer efectiu
el deute
tal com
com s'havia estipulat
aquest bon home
sentint això
torna a dir
tots els noms
es van comandant
a la Verge Maria
i a tots els sants
que en aquella gent
a aquella època
tothom era molt carient
ni que fos pel pànic
que tenien a l'infern
i en devia saber
molts de noms de sants
i els pobres
els pobres dimonis
cada vegada
que en nomenava un
ells també patien
de valent
i per això
es van dedicar
a torturar
ràpidament
el notari
fins que el notari
va cantar
i va explicar
on tenia amagat
el document
al seu despatx
al lloc
on hi havia l'armari
però no dintre l'armari
sinó amb unes rajoles
tantes rajoles cap aquí
tantes rajoles cap allà
i tal
total
en Pere Boté
content d'això
doncs
s'adreça al dimoni
i diu
moltes gràcies
doncs
si ets tan amable
i m'acompanyes a fora
i el dimoni
normalment
es posa a riure
li diu
home
la meva feina
és portar gent a l'infern
no treure-la
i el pacte era
que jo et portaria
a veure
el notari
ja ha complert
ell li va demanar
però home
diguem com se surt
amb aquella bona fe
ja m'espavilaré
i el dimoni
es va posar a riure
i el va deixar
ja tallar
torna a encomanar-se a Déu
amb tota la seva bona fe
i amb aquestes
apareix
un home
vestit com de pelegrí
amb una
amb una
amb una
vara
i li acosta
la vara
que ell l'agafa
d'una punta
i al cap d'un moment
ja són fora
normalment
doncs
també
si vans
a l'endevinar
d'en Pere Botero
si vantia un vestit
de pelegrí
amb una vara
i així
doncs
normalment
seria Sant Jaume
oi que sí
i llavors
aquest home
es troba fora
es troba en un carrer
i la primera persona
que passa per allà
li pregunta on és
aquella persona
es pregunta
que s'ha despistat
i li diu
som al carrer
de l'infern
no li va dir
som al carrer
de l'infern
de la ciutat de Barcelona
perquè es pensava
que aquell home
ja sabia perfectament
que estava a Barcelona
doncs
allà al carrer
de l'infern
en aquestes
doncs
amb això
ell va tornar
a Hostelric
va a Tordera
i després
va anar a Hostelric
van anar
al despatx
del difunt notari
van anar
van buscar
van comptar
les rajoles
adients
etcètera
etcètera
i van trobar
lògicament
el paper
que l'alliberava
que l'alliberava
del deute
però aquí no s'acaba
la cosa
llavors li van preguntar
com ho sabia
com sabies tu
que aquest tio
que és mort
i han passat
tants anys
i tu ara
arribes aquí
i ens dius
on està la cosa
i ella
amb tota la bona fe
ho explica
cosa que la inquisició
no li va acabar
de fer gaire
el pes
va estar
va estar un temps
fins i tot
empresonat
i al final
va sortir
trist i solitari
i a més a més
li van prohibir
que expliqués
aquesta història
també van prohibir
que aquesta història
fos publicada
les primeres
les primeres notícies
que es té
d'aquesta llegenda
eren manuscrits
llavors amb aquests manuscrits
doncs comencen
a canviar el nom
que si
que si voté
que si porter
etcètera
etcètera
però una cosa
segur
segur
que si ell
hagués sigut
una bona
segurament
no hauria sortit
viu
de la inquisició
està claríssim
bueno
doncs fins aquí
la llegenda
la llegenda
aquesta
farem uns quants apunts
per explicar
doncs aquesta mica
de curiositat
perdona
el carrer de Vimferre
existeix a Barcelona
ja no
ara us explicaré
on està
doncs
en Víctor Balaguer
és l'únic
que fa acabar
la llegenda aquesta
a Barcelona
perquè totes les altres variants
acaba a València
al camp de Morverdre
a prop de Segur
llavors
segons l'altra versió
ell surt a fora
doncs
va en un
va en un lloc
a menjar
i quan paga
diu
no em vas
amb aquesta moneda
si això és una moneda
catalana
i has d'anar 600 quilòmetres
més amunt
si la vols fer servir
amb tot això
doncs l'home
perd la parla
un senyor de Tordera
que era viatjant
passa per allà
i el reconeix
etcètera
i passa tot el mateix
la Inquisició
torna allà
però
des del país
des del país
valencià
no sabem per què
aquest bon senyor
Víctor Balaguer
en aquest cas
vull dir
la va fer acabar
aquí a Barcelona
suposo
perquè mira
estava fent el carrer
aquest
i li va
li va posar el nom
de Pere Boté
en lloc de Pere Portes
però aquest home
ja dic
el Pere Portes
aquest va existir
se sap que va estar
batejat
a Tordera
hi ha
la
hi ha l'acte
d'enterrament
també
i que explica
doncs
el dia que va ser
i que era un
què més diu
sapé que ho tinc aquí
apuntat
que ara no em surt
la memòria
és que estic
i això que
el professor
el Ferran Mascarell
diu que no té memòria
imagina't
nosaltres
aquest home
amb tot això
que havia explicat
va ser descomunicat
sembla ser
que es va retratar
per poder ser enterrat
en terra
en terra santa
havia dit
terra cristiana
i per això
consta el llibre d'òbit
de l'arxiu comercial
del gener
de 1618
que mori
l'ovell porter
escomunicat
retracto
sepultura simple
dia d'exèquies
el 8
doncs això
per què
el que dèiem
de l'en Pere Botero
suposo que
va anar
va tenir sort
per dir-ho
d'alguna manera
el nom
perquè sonava bé
Pere Botero
es pot dir
ram pataplam
o els digues
haga
però es deia
boter no
boter li va posar
d'allò
ara tenies
porters
sí
clar
és a dir
el personatge original
del que s'entén
el nom
que va estar
escomunicat
tot això
era el porter
suposo que el nom
Pere Botero
doncs
queda bé
i clar
nosaltres
doncs sempre per això
doncs
entre en Víctor Balaguer
i els pastorets
això de Pere Botero
doncs va tenir
va tenir èxit
però sempre
ens l'havíem
imaginat
com si fos un nom
del dimoni
en Pere Botero
i en canvi
en Pere Botero
va ser un pobre ama
que passava per allà
va fer el que va poder
i va sortir per cames
i amb ajuda
lògicament
el nom de Pere Botero
ha fet més o menys fortuna
hi ha un Pere Botero
Pedro Botero
també en castellà
hi havia un Botero
que era un senyor
que feia botes
i que es dedicava
doncs a bullir
a foc lent
presoners
moros
i tal
hi ha un auca
que també parla
d'un Pere Botero
que era un buscar raons
i un jugador
que va a l'infern
i ja s'hi troba tan bé
i col·labora amb el dimoni
que llavors el dimoni
li dona
un càrrec
li surten banyes
i cua
i llavors sembla
que aquest Pedro Botero
va inventar les calderes
també hi ha
les calderes
de Pedro Botero
a Portugal
calderes
el nom de Pedro
és molt portugués
sí
Pedro Botero
a l'illa de Madeira
hi ha unes fumaroles
hi ha un lloc
unes calderes
que la gent va buscar
un fang
per l'artritis
i aquestes coses
i sembla que també
aquest Pedro Botero
era un tio
doncs malcarat
i així és que va caure
allà dintre
i va desaparèixer
i la gent doncs
quan quedava
Pedro Botero
Pedro Botero
llavors ell els escupia
pedres
i el fang aquest
la gent tenia
molta por d'anar-hi
però anaven
a collir aquell fang
perquè en necessitaven
i fins aquí
doncs el Pedro Botero
i tota la cosa
Joan
Joan que li volies preguntar
no
simplement no
preguntar no
afegir
el nom de Pere Botero
també era el nom
d'una famosa discoteca
de violació de mar
de la nostra joventut
Ah, doncs, n'hi ha hagut molt bé.
Publicat fa dos dies a la premsa escrita,
la direcció de la Policia Nacional elimina l'examen d'ortografia davant la llau dels suspensos.
Ni rebaixant l'aprovat a un 3,5 sobre 10, és a dir, tot i suspendre,
sembla una quimera que els aspirants al cos de la Policia Nacional
puguin acreditar un mínim nivell ortogràfic a l'hora d'escriure.
Avui, parlant de cultura, la realitat supera la ficció.
Avui hem baixat a l'infern, hem fet el vermut, tot parlant de cultura, amb el professor Ferran Mascarell.
Ara penso que el nostre convidat ha estat i està molt vinculat al nostre programa.
Prenent les seves inicials, FMC, podem dir que en les emissions Capicúes,
el número 11 vam tenir el Carles Reixac, amb la F de futbol,
el número 22, el Josep Hilario, amb la M de la memòria periodística,
el 33, l'Òscar Andreu, el còmic,
el 44, el Ferran Mascarell, la cultura.
I pel proper programa, pel proper programa de la setmana vinent,
farem un dedicat a la M de Margarit i amb la C de Concernau.
Prenc les inicials del nostre convidat per dir que amb Ferran Mascarell i Canalda
fem la millor cultura.
Ens la trobarem en el proper programa.
A l'escoltes, ràdio d'esperc,
sintonitzes, ràdio d'esperc,
la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'esperc, 98.1, ràdio d'esperc, 98.1.
Són les nou.
Aquí comença el futur.
El futur de la música.
El, el club, el club alternatiu.
Amb pausa.