Bona nit
A sis cals en bleu
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Si a Catalunya tenim una ciutat capaç d'enamorar i emocionar qualsevol,
aquesta és sens dubte Girona.
Les cases d'Alunyà, el parc de la Devesa,
la imponent catedral amb la nau òtica més gran del món,
els call jueus, els temps de flors, les barraques, les festes de Sant Narcís...
Girona és l'indret on es van originar els xuxus
i actualment és referent mundial en el sector de la restauració,
tant per la varietat com per la categoria dels seus restaurants.
Com curiositat, Girona té la plaça més petita i discreta d'Europa
i potser del món coneguda com la plaça dels raïns.
Bé, tot el que he mencionat són indrets, esdeveniments o efemèrides clau
que converteixen aquesta capital catalana en un lloc especial i únic a ulls de qualsevol.
Però a més, si avui Girona destaca culturalment a banda de tot el que he esmentat anteriorment,
és per un singular llibreter i activista cultural català.
Ell va ser, amb una colla d'amics, el creador i màxim responsable de la llibreria 22
i durant 36 anys l'ànima i el gerent,
una referència cultural a Catalunya des de la seva creació en el 1978.
Impulsor del Premi Just Manuel Cacero,
presideix el col·lectiu de crítics de cinema de Girona.
A més, gestiona el cinema trufor, trufó, en diuen els francesos.
Entusiasta promotor d'iniciatives culturals de tota mena,
el que avui alguns anomenen un activista
i d'altres més cursi se'n diuen un agent cultural.
Des de la temporada 2015-2016
col·labora en el programa El món a RAC1, amb el Marc Artigau,
presentant una secció sobre llibres titulada D'acabar.
Ha compaginat i compagina la seva activitat
amb iniciatives de tipus cultural, polític i fins i tot religiós.
La seva llarga trajectòria com a llibre té de referència
i la seva clara voluntat de promoció, difusió i defensa de la cultura catalana
l'han fet mereixedor de nombrosos reconeixements i guardons.
En l'any 2017, el govern d'en Carles Puigdemont
va acordar concedir-li la creu de Sant Jordi.
Els membres del jurat del Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català
van atorgar-li el guardó de l'any 2018.
En el 2020, el Fòrum Carremany li concedeix el Premi Falcó Carremany.
Autodidacta, pintor i dibuixant,
utilitza pinzells i llàpissos,
llibreter, escriptor, gestió de quatre C's,
cinèfil, comediant, comunicador, conversador
i, per sobre de tot, observador.
És un home conegut, reconegut i molt, molt sociable.
I ja em t'arribes, Iroca. Benvingut. Com estàs?
Bé, bé, em vejo aquest personatge que acabes d'escriure.
Jo, de gran, vull ser com aquest. És fantàstic, no?
I acabo de quedar meravellat. A més a més, amb aquest to de veu així...
Bueno, perquè no es veu, però estic ben vermell.
Moltes gràcies.
Ja començam a riure.
Bé, l'activisme, l'activisme és l'activitat sostinguda
amb la intenció d'efectuar un canvi d'índole social o polític.
L'activista cultural és un tipus humà,
especialment conscient de les implicacions i repercussions
del món de les idees a la vida quotidiana.
Molt motivat per aquestes qüestions,
sol promoure individualment o col·lectivament
diverses iniciatives culturals.
Doncs d'aquest perfil és el nostre convidat d'avui.
Figuem.
Digim.
Anem a pams.
Anem-hi.
Mira, començarem, començarem...
Per l'últim, pel tuit,
d'acomiadament Epitafi,
que va ser escriure fa quatre dies
a la mort d'en Josep Maria Espina.
Personatge entranyable, exigent, cordial, generós,
esperta en xocolates,
tertúlia, amant d'un bon àpat amb sobretaula,
un bon escriptor i cronista,
un bon comunicador,
emprenedor, un bon lector, un exemple.
Gràcies.
Maco, eh?
Sí.
Sí, però és que és així.
Jo a vegades quedo tan mirat de mi mateix,
en el sentit, no per això que he escrit,
sinó, esclar, jo de petit sentia l'Espinar,
sobretot amb els sets de jutges,
esclar, jo tenia incensos 17 anys,
i aquell personatge que després feia viatges a peu,
que sortia a la tele,
i de cop i volta, poc que sigui,
em trobo dinant amb l'Espinàs,
passejant amb l'Espinàs, parlant amb l'Espinàs,
l'Espinàs dient coses, algunes bones de mi.
I, esclar, i això...
I l'Espinàs era exigent,
era una persona molt exigent,
però al mateix temps, és veritat,
era entranyable i divertit.
Ell deia una frase que era molt bona,
que diu, ell no li agradava aquestes tecnologies
de l'ordinador,
jo tinc una màquina d'escriure
que és impresora al mateix temps.
Diu, la que escrius ja surt impresa.
Era un personatge que, quan escrivia,
o sigui, una de les coses que té la màquina d'escriure,
que tenia,
era que abans d'escriure ja havies d'haver pensat
el que escriuries,
perquè, o si no, havies d'anar modificant contínuament.
Amb l'ordinador tens la gran avantatge
que pots tallar, refer, cortar i pegar,
allò que es diu.
I, per tant, jo havia vist de l'Espinàs,
amb algunes xerrades que havien fet
o presentacions,
quan duia el text escrit a màquina,
però no hi havia cap tetxada,
o sigui, no hi havia cap modificació,
era perfecta.
I jo li deia, però, no t'aquí vols dir?
No, perquè quan escric ja sé el que he escrit.
I la xocolata li encantava,
coneixia totes les marques de xocolata.
A les postres, allà, si no...
allò que teniu de xocolata,
però li agradava, a part de gelats
i del que pugui veure de xocolata,
la xocolata en si.
Era un expert.
Quan anava,
vaig a Solissa o quan vaig allò,
el que vaig és a buscar xocolata.
Fantàstic.
Saps què?
Escrivia a l'Espinàs?
No, no, digues, digues.
No, pujava a casa seu,
pujava,
vivia un 7u-8u-teu,
sempre a peu.
i quan tenia cap a 90 anys,
li vaig dir,
escolta,
que ara pujés a peu?
Diu, sí, sí.
No, ja no hi pujava,
però ell li va dir, sí.
L'última vegada que vaig estar amb ell,
em sembla que era l'any 2018,
i ell estava en aquell inici
de les persones que tenen el CM,
que quan els hi dius coses,
riuen i diuen,
ah, sí, ah, sí.
Van dir tot que sí,
pobres,
perquè ja no acaben.
i últimament va estar...
Deia, jo t'he tallat...
No, simplement,
que els suients,
estic convençut
que una part dels suients
ho deuen saber,
però que segur que
una majoria poder no ho sap.
El pare de l'Espinàs,
l'Espinàs té un passat,
a senzill,
el seu pare,
el seu pare,
havia sigut alcalde,
i la família Espinàs,
l'avi,
l'avi de l'Espinàs
havia sigut alcalde,
i la família tenia,
i no sé si encara la té,
una torre,
en un carrer
que és el centre de Sant Just,
per tant,
a l'Espinàs tenia...
A l'Espinàs va ser Barcelona,
per la ciutat.
Ja, ja,
però tenia...
Però té, té, té...
Un passat.
Una cosa de Sant Just.
Tots tenim un passat,
doncs ell el tenia a Sant Just.
També,
comentant,
d'allò que el poeta
Joan Marrit també...
Cuidant,
ja t'ho he explicat,
el Joan Marrit viu en aquest carrer,
a Sant Just d'Esbert.
Sí.
Poder,
a 50 metres
d'on tenia la casa
la família de l'Espinàs.
Ja, ja.
La mare de gent,
un gran personatge.
I tant, i tant.
Gran arquitecte també,
molt bon arquitecte.
I catedràtic,
catedràtic d'arquitectura.
I poeta,
i amant del jazz.
El seu fill,
que l'hem portat aquí
per fer un homenatge al seu pare,
és un saxofonista de bandera.
Aviam.
A veure.
Mira si hi ha coses.
Guillem,
tu i l'Espinàs,
25 anys d'edat
et separen.
Sí.
Però molts dels objectius
que tu li dediques,
jo els he escrit,
sobretot,
en la teva presentació.
Sí, sí, sí.
i després, clar,
ve la teva...
És que jo he après molt
d'exercici.
Ve la teva,
el teu exercici
d'humilumà.
No, no, no, no, no.
Però jo veig
un cert paral·lelisme
amb tu i l'Espinàs.
Mira,
d'entrada,
si no corre res.
Fins i tot,
tots dos,
heu sigut guardonats
en el que deus Sant Jordi.
Sí, sí, sí.
Espinàs,
el 1983,
si no recordo malament,
34 anys abans que tu,
però tots dos,
d'això.
Veus, fins i tot?
I també va ser...
Menys mal,
que hi ha una cosa que no,
perquè tu vas anar
a una escola de sal
molt honorable
a l'Espinàs.
Era de Can Colapi,
eren els Escolapis
de l'Escola Pia.
De Cal Mestres,
en dèiem.
De Cal Mestres.
De Cal Mestres.
Una senyora de Cal Mestres.
El Premi Trajectòria
també li van donar.
Ja arribarem, ja arribarem.
No, no,
li van donar amb l'Espinàs.
Sí, també,
que ja arribarem,
que tu també te l'han donat.
Per això et dic,
i veus com hi ha molts paràlids.
Sí, sí, sí.
Mira, ho deus saber,
però tu vas anar
a un 14 de desembre.
Sí.
Doncs tu saps
que el 14 de desembre
també va néixer
en Nostradamus.
I en Joan XXIII.
Sí, senyor,
però jo parlava
de Nostradamus.
Home,
que veia el futur.
El que m'ho deia,
el Michel de Notre Dame,
sí.
conegut habitualment
com a Nostradamus,
que era de la...
era de la Provença,
era occità.
Va ser apotecari,
metge,
escriptor,
matemàtic,
astròleg,
i un dels publicadors
de profecies
més famosos del món,
com el seu llibre,
Les Profesies,
del qual la primera edició
va aparèixer
el 1555.
Anem lligant caps amb tu,
eh?
Sí, sí.
Aquest llibre té
assentat al meu costat
i ja veus,
Guillem,
Nostradamus fa quasi
470 anys.
Què hi ha?
Jo diria 470 anys
i quasi.
També va publicar
de la seva manera
Un demà
serà una altra edició.
Ah, sí.
Això no ho sabia.
Les Profesies.
Esclar, és veritat.
Un demà
serà una altra edició.
Les Profesies
de fa
470 anys
del Nostradamus,
nascut el mateix dia
que tu.
Sí.
Jo, el demà
serà un altre dia,
ho havia tret
a l'Escarlat O'Hara.
També.
Allò que el vent s'endué
que al final el diu,
escolta,
i realment
ha sigut una de les meves coses,
quan estàs desesperat,
dius, escolta,
demà serà una altra edició,
deixem-ho estar.
I això...
Ja arribarem, ja arribarem,
perquè hi ha tantes coses,
hi ha tantes coses.
Aviam,
ara
em trasllado,
o em trasllado,
no sé si està ben dit,
diria que sí,
a Girona,
i em col·loco
al carrer
de les Hortes
22.
Yes.
tu,
autodidacte,
el carrer de les Hortes
22,
per si algun oient
no ho sap,
és on tens ubicada
la llibreria
22.
22.
Que en guany farà
45 anys
que la vas fundar.
L'any 20 d'octubre
del 78.
Ja arribarà,
evidentment.
45 anys.
44 i en faran
45 a l'octubre.
Tu havies
autodidacte,
tu havies
començat a treballar
quan tenies 14 anys
repartint diaris
i revistes.
Els 13 anys,
els 13 anys.
Així m'agrada,
més jove.
Dius que...
El carrer Hortes,
precisament.
Això ho dic,
ja ho he dit,
unes portes
més enllà,
no?
El 22.
La llibreria,
però això...
Sí.
I tu dius
que havies
de treballar
perquè a casa
el teu sou
feia falta.
Sí.
Però et dones
compte que
des que tenies
13 anys
això de la lletra
impresa
ve de lluny.
Casualitat.
Sí, sí.
I diaris i revistes
i després al llibreter.
Sí, sí.
A mi sempre
m'ha fet pensar
en els actors,
no ho sé,
tots com Gregori
Pep,
Barló,
Brando,
empecé vendiendo,
ho dic en castellà
perquè sorsia,
empecé vendiendo diaris.
Sempre em feia
molta gràcia
i un dia vaig pensar
hòstia,
jo també vaig començar.
Sí,
per això et dedico al cine.
Sí, hauria sigut
la meva il·lusió
però després
alguna vegada
que he tingut contacte
amb el cine
he vist clarament
que és molt millor
mirar pel·lícules
que no pas fer-ne.
És avorridíssim.
Fer-ne pel·lícules.
Sí,
fer-ne,
com es diu,
fer cine
és estar
esperant.
Tot el dia esperant.
Sí, sí.
Aviam,
més enllà
de les feines
que vas anar fent
al principi,
a tu
la formació
més important
te la va donar
l'escoltisme.
Totalment.
Totalment.
Jo sóc fill
de l'escoltisme.
Explica'ns coses.
Allà vaig aprendre
el que era la terra,
el que era l'amistat,
la solidaritat
i vaig aprendre
una cosa important
que no en deia
Guillermo
sinó que en deia
Guillem.
I això
va ser molt important
descobrir
que el teu nom
no era aquell.
Tota la vida
jo he estat
en Guillermo
i encara la meva mare
de gran,
de tant en tant
encara m'ho deia
però l'escoltisme
tot,
tot.
Fins i tot
hi va haver-hi un moment
s'ha de dir
que l'escoltisme
va caure en mala
allò que era
una cosa
de xiruca
i ara
el reivindico
totalment.
A mi m'ha donat,
m'ha salvat
la vida
l'escoltisme.
la meva vida
hauria sigut
hauria sigut un altre
si jo no
hauria estat
a l'escoltisme.
Mira,
fora del guió
aprofito
que està
aquí el teu germà.
Sí,
el tinc aquí.
El que està
aquí
el Charlie
sentat,
callat
amb aquest
bigotet
amb un somriu.
Incipient.
Incipient.
Tu també
t'hi vas dedicar
a l'escoltisme?
No,
de totes maneres
jo pensava
jo no tindria
que dir res,
jo sóc el germà
d'en Guillem.
No,
no.
Ara ets el
Carles Terribas
i Roca.
Ja està.
Sí,
no,
vaig estar-hi molt poc
i vaig anar
per la branca
del futbol.
Molt bé.
I llavors
no,
i és una de les coses
que...
Ara ho entenc,
tu eres el cartutxo
de la recàmera
de la família Terribas?
Sí,
l'últim cartutxo
que va acabar.
I com us he dit
abans estic
de casualitat aquí.
Però això
i ara
l'acabar de dir-ho ell
encara me'n fa
donar compte més
que és una de les coses
que m'ha sabut greu
de no haver fet.
Perquè realment
té uns valors,
no?
Ho ha dit ell.
No,
jo no.
S'ha de prendre
coses del germà gran.
Ja ho veus,
això ha de ser petit
a vegades.
Sí,
però també...
No el provoquis
que ara començarà
a dir
ja veràs,
ja veràs.
No,
perquè també ens portem anys
i...
I per això uns quants?
Jo sí,
jo diré anècdotes
d'això si voleu
que parli.
Per exemple,
nosaltres vivíem
en una casa
vella,
gran,
a salt,
i ell
sempre estava fora
i dormíem junts
al mateix llit
en una habitació
que se sentien
sorolls
i tal.
Jo
em fotia
el llençol
al cim
tapant-me
amb por,
no?
I deia
hòstia,
no arriba mai
aquest,
no arriba mai.
No em dormia
fins que no
arribava.
Jo estic parlant,
jo potser que tenia
10 anys
o així,
no?
I esclar,
com vaig dir una vegada
que eren els seus 50 anys,
em sembla,
dic,
a en Guillem
no li caurà mai
la casa al cim.
Sempre està fora.
Un tronera.
Sí,
no sap dir que no,
per exemple,
ràdio aquí
de Sant Just
d'Esvermina,
sí,
demà una altra cosa,
i no era mai a casa
i era una mica
l'experiència.
Jo diria,
diria que a la presentació
he dit
Guillem
t'arribes
conegut,
reconegut
i molt
i molt
sociable.
Si no,
primer,
si no hauria sigut així,
no hauria
ni tingut la llibreria
ni hauria conegut
tanta gent
i és que a més
el teu germà
es fa estimar.
Bueno,
prou de fer-te la pilota.
Espera't,
una cosa que m'agrada dir
d'ell,
que el que té més mèrit
per a mi
és que
tot el que fa
i ha fet
ho fa bé.
No,
tot no ho fa bé.
Té el seu caràcter.
Bueno,
el seu mèrit
és que ho ha fet
sense tenir estudis.
Té autodidacte.
Sí,
però vull dir que
hi ha gent que
després més gran
o s'ha tret una carrera
o tal.
No,
no,
no,
el seu ha sigut
el carrer.
Estar amb gent,
el parlar...
Abans del carrer
ell ho ha dit
i ho ha expressat molt bé,
era l'escoltisme,
l'escoltisme d'alguna manera
era
la universitat del carrer.
Totalment
i la cosa
del català
sobretot
i teatre
i pintar,
totes aquestes coses
me va sortir.
No,
me va sortir
gràcies a l'escoltisme
que...
El teatre,
la pintura,
el cinema.
Sí,
tot això...
Sí,
sí,
sí.
Bueno,
no,
no ho diuen.
Com ho ets tu?
Aquest noi,
aquest noi de totes...
Que és el teu germà.
Sí,
com ara a fer 50 anys
van fer una festa
d'aquelles que es feien
de les preses
i va sortir gent maquíssima
i ell va ser dels últims.
No,
l'últim.
L'últim
i, escolta,
i em va robar
el protagonista
perquè va sortir
i va començar a dir coses
d'aquestes
i es va posar la gent
a la butxaca.
I jo vaig dir
ara aquest...
I ara el Guillem
que soc jo.
Però, esclar,
és que jo
de 23 persones
en havien parlat
22 abans que jo...
Què dic jo?
Ja l'últim.
Doncs vaig dir
el que sí d'ell
aquestes anècdotes...
Per tant,
no era la...
Això que era un tronera.
De vivències
d'ell i jo
i de casa.
Doncs no era
els 50 anys
sinó la presentació
del llibre
demà serà un altre dia
que van sortir
22 persones
a parlar.
Doncs ja tenia 60 molts
perquè demà serà un altre dia
el vas fer
el 2007.
No era
a la Planeta, no?
També era a la Planeta.
Tot es passa a la Planeta.
Tot no, eh?
Perquè després tens llibres
que els has editat
a Maltre de Sant Colombo.
No, a la Planeta
no parlo de la...
Ah, no,
és la sala de...
La sala,
és veritat,
és veritat,
la Planeta,
és veritat,
la sala que teniu.
Bé, total,
que estem a l'escoltisme
i el que dèiem abans
que entres al teatre,
a la pintura,
al cinema,
que quan plegaves
de la feina
d'aquesta
de repartir diaris
i no sé què...
Però llavors vaig fer altres,
vaig vendre làmperes,
vaig vendre
bordillos,
que es diu,
i...
Ciboreres, sí, sí.
I també vaig vendre
aïllaments.
Aïllaments.
Sí,
el que dèiem,
Guillem,
t'arribes multitask.
Ja és.
Molt bé.
No, total,
llavors començaves
les reunions
i activitats
culturals
i te n'anaves
d'excursió.
era una manera
de viure
i d'aprendre a viure.
I la natura.
Coneixer el país.
Sí, sí.
Total,
el que deia el teu germà,
tu no vas tenir
estudis oficials,
els vas tenir vitals.
Bé,
en aquella època
també no era,
podríem dir,
fàcil estudiar.
de...
Tothom era
campi qui pugui
una mica.
Jo vaig tenir
la sort,
jo que era
un molt mal estudiant,
vaig tenir clar
que havia de fer
el batxillerat
per si volia
fer alguna cosa més.
Aquella època,
el parlo de l'any 58,
59,
60,
el batxiller era important.
Encara que fos
el batxillerat elemental,
podies dir,
jo tinc el batxiller.
i em vaig posar al cap
de que...
I és curiós
perquè vaig ser jo
que vaig demanar
i casa meva m'han dit
vols dir que no,
que no podrem,
vull dir que hi havia,
no el que passarà
que els pares et fan estudiar,
sinó els pares deien
escolta,
vols dir que...
I vaig tenir
la sort de fer
el batxiller elemental
que amb això
em va permetre
doncs entrar
als 14 anys
a part de treure
en un diari
sobre l'estiu
del 13 anys
a entrar
a treballar
a l'hotel
peninsular de Girona
que això
em va donar
una formació
i un coneixement
fantàstic.
Gràcies al batxillerat.
Tu t'has d'acord
que has estat
vinculat
a moltes
de les coses
importants
que han passat
a Girona
en els últims 50 anys.
Sí,
jo passava per allà.
Però aquí ja
en t'arribes
per la part
de la història
de Girona
en els últims 50 anys.
Bueno,
perquè passava
per allà.
Fets-hi resultats.
Per exemple,
mira,
pels sovients
que no estiguin posats,
la creació
del tallaret
de sal.
Tu hi eres.
Allà.
La creació
de l'Assemblea
Democràtica
d'Artistes
de Girona.
Jo estava allà.
Sí,
sí.
Qualsevol cosa
que passava
jo hi era.
fins que arriba
la llibreria.
Sí,
perquè durant
totes aquestes coses,
no només
el tallaret,
l'Assemblea
de Monè,
sinó altres coses,
jo era secundari.
O sigui,
era un personatge
que era el més jovenet
i allà jo
escoltava.
A la llibreria ja.
Esclar,
de secundari
ja vaig de prota
que vol dir
portar responsable
i estar al capdavant.
no sigui,
ja no
i aquí
sí que
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
De l'any 78.
Però,
Déu-n'hi-do.
Fem un petit salt.
Divendres 3 de febrer.
Fa una setmana.
Ah, sí?
Estaves presentant
el llibre
de Martí Geronill.
Sí,
a Palaforgell.
Martí Geronill
el fabricant d'Argos,
Premi d'Inpertència
Bertran,
a la biblioteca
a Palaforgell.
Ahir,
ahir,
dijous 9 de febrer,
presentes el llibre
de l'Adororé Redondo
Esperando el Diluvio.
220 persones.
Al Centre Cultural
a Marsella.
Sí, sí.
No pares.
Bueno,
abans també havia fet
altres coses.
No, ja,
però dic...
Entre 20 també he fet...
O sigui,
entre el 3 i el 9
també fas més com a marxar.
Sí, sí, sí.
Tu ves un,
com diu el teu germà,
un tronera
si sempre se'n troba
al carrer.
Com tu deies,
tens moltes més possibilitats
que passin coses
si estàs al carrer
que si estàs a casa...
Sí,
jo passo per allà
i passen coses.
o sigui...
Sí.
És això.
Doncs el que dèiem,
clar,
no és polèmic
i no pren decisions.
No és contradient
el que està a casa.
I no s'equivoca
qui no fa coses.
Això mateix.
I si fas coses,
algunes coses
els fas malament també, eh?
Aviam, aviam.
Per exemple,
a mi m'agrada veure
de tant en tant
pel·lícules molt dolentes
perquè llavors
em passiu les bones.
Ja,
ja,
valores o bo, sí.
Avui,
estàvem dissotent això.
quan anem a dinar,
anem a dinar a lo bo, eh?
No em facis dinar
a lo dolent
per valorar
lo que és bo.
No, no, no.
No fotem, eh?
Els xuxos de Girona,
el que avui passa
sempre en parlàvem,
els bons, eh?
Els bons, sí.
Bueno,
jo diria que avui a Girona
poc xuxo dolent es fa, eh?
Però jo diria
que el foteu fora, eh?
El forn
o la pastic seria
agafar un xuxo
que no doni un nivell,
el foteu fora, eh?
Aviam,
el 31 de gener
del 2015,
deixes d'estar
al capdavant
de la llibreria 22
i el que deia
però la teva activitat
no para.
No.
No.
El que passava
i he fet
aquests dos matisos, no?
Actualment,
ets el president
del Consell de la 22,
una llibreria
que dius
que és de batalla.
Per què?
Ho he dit
que de batalla.
Ho he dit.
Jo et segueixo.
Home,
jo que he anat
a moltes presentacions
terres,
que estem al mateix poble,
que ens veiem en calça.
Que l'he de Palau-Frugell.
Això mateix.
No, a veure,
a la llibreria 22.1,
la idea de sempre,
i no només meva,
sinó consensuada
amb altra gent
quan la vàrem crear,
era crear un espai
que fos
viu
a la ciutat
de Girona
amb tots els aspectes,
però que
la substància
fos la llibreria,
prendre llibres
per poder portar
a terme
tot l'altre.
Per tant,
teníem molt clar
que havíem de ser
professionals
o botigues
de vendre llibres,
perquè si no veníem llibres
no podríem portar
a terme l'altre.
I això
sempre va ser
la meva
saber compensar
fins on
podia arribar
el meu esprit,
podríem dir,
creatiu
de fer coses
i de dir
a veure
si ets capaç
de fer això,
amb l'altra cosa
que era
de dir
que ha de ser
una llibreria
que la gent
quan entra aquí
trobi els llibres
i que hi hagi
gent que sàpiga
de què va
i que faci diners
per portar
a terme
tot això.
I aquesta combinació,
Déu-n'hi-do,
el que em preocupava
i que m'ha fet
poder-me dir
anar
de bòlit,
va donar
un moment
en què
el 80%
de la meva
creació
a les llibreria
era més
per veure
la qüestió
econòmica
i només
tenia un 20%
de la creació.
Sempre he pensat
que si hagués
sigut al revés
de tenir el 80%
de creació
i el 20%
de l'altre,
bueno,
la 22 seria
la rapera
perquè,
és clar,
de les idees
que tenia
i que volia
fer
i que he fet,
doncs,
n'he fet algunes
però no totes
les que m'havies agradat
fer.
I perquè,
és clar,
moltes vegades
tenia el problema
de mantenir
la llibreria
i la gent
que hi treballava
i tot
el que hi havia.
Jo em sembla
que l'Agnà
sí
és que m'ho he passat
molt bé,
o sigui,
tot el que
he arribat
a fer
a nivell decretiu
premis,
presentacions,
actuacions,
fer obres de teatre
allà,
fer-hi màgia,
fer-hi música,
fer-hi...
O sigui,
demostrar que
en un espai
com la llibreria,
però també es podria
fer en un espai
de sabateries...
Això ho has dit
més d'una vegada,
jo recordo que una vegada
em vas deixar sorprès
i em vas dir
el que jo faig
ho poden fer
les carnisseries.
Sí, sí,
que em vaig quedar
i em vaig quedar.
El que ja em s'ha pogut
l'enteniment,
quan davant del públic
dius això,
m'ho recordo,
i em mires
i em dius
no, no,
el que faig
ho poden fer.
El que m'ho vas dir
la carnisseria,
ja no dic la carnisseria.
Fins a ti
que soc conseqüent
amb el que pensava,
vull dir que això
ho he pensat sempre,
vull dir,
només és tenir ganes
de fer coses
i ambientar-t'ho
amb una carnisseria,
tu has de muntar
a la teva manera,
però allà també pots fer
trobades de gent
que parlin sobre
com qualsevol cosa,
o sigui,
i per exemple,
fer teatre
dins d'una llibreria,
la gent del tallaret
van començar
a fer teatre
a la més forta
de l'Street,
perquè eren dos actors
i es va omplir
la llibreria a tope
i van venir
professors
d'instituts
i tot això
i van dir,
home,
si això es pot fer
en un espai
com la llibreria
també es poden fer
a aules
d'instituts
i a partir
d'aquell moment
el tallaret de sal
es va poder mantenir
gràcies
a fer obres
de teatre
a les escoles.
i va ser
una parida
que va sortir
de la 22
i altres coses
però va ser divertit
tancar
tota la llibreria
posar
una cosa negra
amb un foco
i fer la...
Mira,
m'has fet venir
una estrada
d'una persona
que també conec
bastant
que es diu
Joan Lluís Botzo
Sí, home,
gran home.
El Joan Lluís
diu una mica
el que tu deies
i jo
vull tenir calés
per fer teatre
hi ha uns quants
que volen fer teatre
per fer calés
almenys té
un sentit
d'objectiu
del que tu pretens
amb el que fas
sigui per fer calés
com tenir calés
per fer més teatre
però jo suposo
que el que tu dius
de la llibreria
que recordo
com has comentat
més d'una vegada
jo he passat moments
que la meva pretensió
era d'on traia
els calés
per pagar la gent
això és el que he dit
sí, sí,
ha sigut el meu drama
de cada dia
però també he de dir
que tot això
també ho feia
perquè a mi m'ho passava bé
per dir
Bertiro
o sigui, jo fer només
vendre llibres
m'ha vist avorrit
molt
igual que les presentacions
per exemple
em va quedar a parar
fa molts anys
quan l'Empard Molina
encara començava
oh, la 22
en Guillem Terribas
la catedral
de les presentacions
esclar
i què hi havia de diferent
o sigui, la gent
que venia de fora
d'allà on sigui
a presentar
a la 22
quan s'acabava la presentació
no quedava sola
allà a Girona
dient
què hi faig jo ara
aquí
sinó que acabàvem junts
home, us anàvem a fotre
a sopar
o a prendre una copa
o el que sí
i llavors
allà coneixies el personatge
mira, recordo
una nèndote
i t'ho interrompeixo
perquè això
em donarà motiu
a que tu ho expliquis
el Quim Monso
sí, home
recordo que explicava
l'única vegada
que jo
he signat llibres
amb una copa a la mà
amb un gintònic
va ser amb el Guillem Terribles
és correcte
sí
amb una discoteca
no sé què ell es crida
si se la vaig muntar
va venir a fer una xerrada
a la Casa Cultura
i llavors jo li vaig muntar
una signatura de llibres
amb un bar discoteca
a la una de la matinada
i llavors ell deia
diu
és la primera vegada
que estic treballant
amb un bar de copes
i tenint una cua de gent
i allà ell amb un gintònic
i anar signant
i quan se li acabava el gintònic
un altre
sí, sí
amb en Monzó
vam fer
amb en Monzó
vaig descobrir
el que és
córrer pels carrers
amb cinquanta nenes
o noietes
perseguint
o sigui
sortint d'una presentació
llavors
ens anàvem a sopar
era la casa
la caixa
la caixa de Girona
que era la part
la Fontana d'Or
i hi havia
la tira de gent
i jo
van entrar
i jo anava davant
i no podia entrar
de tanta gent
i ell venia a rere meu
i no me deixaven entrar
jo dic
bueno, deixeu-me passar
dic que darrere hi ha
Monzó
és clar
llavors m'obrien tothom
i vam haver de sortir
per darrere
per una altra porta
de sortida
i recordo
córrer pels carrers
i amagar-nos
en una casa
allò
entrar en una
allò de les pel·lícules
és veritat
amb un portal?
sí, sí
allà
amb Monzó i jo
perquè teníem
tot de gent
que ens perseguien
perquè volíem
que ho veus
i parlar amb ell
i totes aquelles coses
que bueno
però bueno
jo em pensava
que era mentida
i no
puc donar fe
que no corrient
per mi
sinó que corrient
això també em passa
em passava
amb en Sergi López
que som molt amics
i en Sergi López
a les nits
gran home
i gran amic
allò que anàvem
o sigui
anàvem en Sergi López
vol dir acabar
a les 3 o les 4
a la maternada
la primera vegada
que ho vaig conèixer
va dir
tinc pressa
perquè vinc de París
i he d'anar a veure
el meu fill
que acaba
fa poc que n'ha escut
i fa dies
que no el veig
i marxaré ràpid
va marxar a les 6
al matí
i he tocat de morro
aquell dia no
jo fins no
però a les 3 o les sí
no
però vull dir que
esclar
entraves en un bar
i allò que
jo anava a veure
i
començava a veure
que la gent
m'apinava cap a mi
i deies
no no
m'apinava amb ells
i jo li deia
però escolta
Sergi
anant tu
és una cosa
i deies
sí t'arribes
però
com acabem
a la porta de l'hotel
tu em deixes
a les 3 de la matinada
i jo tot sol
me'n vaig a dormir
és a dir que
de vegades passa això
es pensen que
es fa molta cosa
i no
hi ha molt
de teatre
pel mitjà
parlant de teatre
tu
me'n ratllo molt
que va
al contrari
ets tu
aquí tens canró
a mi ja
els sojents
portem 74 programes
molt
a les teves memòries
demà
serà un altre dia
que vas publicar
l'any 2006
dius
em considero
un dels homes
més afortunats
del món
he estat
sempre allà
on he volgut
estar
i sempre
m'hi ha acompanyat
gent
extraordinària
fantàstic
home
jo
sí
sí
és que
allò que parlàvem
de l'Espiràs
jo
em quedo
meravellat
per exemple
quan
tenia 10, 12
o 15 anys
i veia
per la tele
la festa
del Premi Planeta
o dels Premis
Josep Pla
o dels Premis
deia
aquesta gent
o Premis Gaudís
no sé
i ara hi soc
hi vaig a llegar
i soc
un de la gent
que hi va
hi ha una nena
tota a mi
com a cinefis
o els Premis Fotogrames
que es feien a Barcelona
m'encantaven
i tot això
i després llegia
Fotogrames
i un dia
vaig arribar
a conèixer
madame
directrice
que és
l'Elisenda Nadal
que encara tenim
molt bon rotllo
que per cert
està per allà
a Calella
doncs l'Elisenda
i quan me la varen
per allà
li vaig dir
el meu somni
la meva gran
és venir
als Premis Fotogrames
cap problema
cap problema
coses de la vida
li deia això
que ja havia passat
els Premis Fotogrames
que es feien
sempre a Barcelona
i els pròxims
Premis Fotogrames
es van fer a Madrid
i vaig rebre
dues invitacions
per anar
als Premis Fotogrames
però és clar
què volia dir
marxar dos dies abans
anar a Madrid
un hotel
d'allò
i me va invitar
durant
deu anys
només
i no hi vaig anar
mai
desagraït
no
no
a mi m'agradava
venir a Barcelona
perquè quedes aquí
però per anar a Madrid
vol dir 3 o 4 dies
i bueno
no hi vaig anar mai
però mantinc una gran relació
amb l'Elisenda
i ens estirem molt i molt
i amb en Jaume Figueres
perquè és un altre personatge
un altre personatge
i un personatge
com no hi he conegut ningú
però bueno
ah sí
ah doncs
no
aviam
en Guillem
t'arribes
t'arribes
no renega
del seu inicial compromís
cristià
a mi m'expliques
el contrari
expliques clarament
la importància
que va tenir
en la teva vida
el pas per l'escutisme
les teves activitats
treatals
a recert
d'una rectoria
i el fet
d'anar a missa
fent de monitor
a l'esquésia
que conduies
a les misses
del diumenge
i llegies
tant l'epístola
com l'espegària
i això m'agradava
i això t'agradava
i si com ja feies
més d'una missa
o sigui
empalmaves
perquè anava a veure
jo anava de boli
per una noia
que em tocava
fer missa de vuit
i ella feia
a mi
cantava missa de nou
i també m'agafava
la de nou
i feia coses d'aquestes
i una noia rosa
d'ulls blaus
això li direm
a la Marta
i amb la mateixa
i amb la mateixa
naturalitat
expliques
la teva
pèrdua de fe
dius que et va passar
el mateix
que el protagonista
d'Incerta Glòria
en Soteres
no, d'en Sales
ah sí, sí
d'en Joan Sales
sí, en Joan Sales
però el personatge
d'en Soteres
d'en Soteres
això sí
en Casamosques
la poca memòria que tinc
Joan Sales
i dius
dius
que un dia
et vas despertar
i et vas adonar
que havies perdut la fe
van
aquelles coses
que hi arriba un procés
i veus que
pots viure
igualment
però no cal que
creguis una sèrie de coses
que no
que no tenen
permís
tots els respectes
no tenen fonament
hi ha una de les coses
que sempre encara
l'altre dia em parlava
perquè jo
me'n tinc
de les lesions
amb els capellans
i el de Sal
li deia
perquè hi ha un moment
que
va dir
no però
aquest és un acte
de
com es diu
perquè
ells tenen dues solucions
quan no saben
com
és un acte de fe
i és un acte
no ho sé
un altre
però
totes solucions
això és
un acte de fe
i l'altre és
això és un misteri
això
i tu
què passa
és un misteri
i per què passa
és un acte de fe
quan arriba un moment
que tot és un misteri
i un acte de fe
dius
no cal que seguim més
jo vaig fent la meva vida
vosaltres també
i no passa res
i mantenim la bona relació
i molt bé
però jo
no hi crec
perquè hi he estat treballant
hi he viscut molt
però no
veig que
puc fer el mateix
sense creur-hi
i és una preocupació
menys
els camins del senyor
són inescoltables
sí senyor
oi
m
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit