Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
L'empresari és la persona física o jurídica
que en capacitat legal i d'una manera professional
combina capital i treball
amb l'objectiu de produir béns i o serveis
per oferir-los al mercat a fi d'obtenir beneficis.
El terme generalment s'aplica tant als propietaris d'empreses
de qualsevol gran d'àrea
com a les altres capes de gerència
els anomenats executius en cap
com per exemple Steve Jobs i el Bill Gates
com als membres de consells d'administració
com a alguns accionistes generalment majoritaris
com aquells que posseixen múltiples inversions
per exemple el Warren Buffett
que amb 93 anys es considera l'inversor
de major èxit del segle XX
i és accionista principal, president i director executiu
de la Berkshire Hathaway.
Es pot juguir que en el rol de l'empresari
es troben tres funcions diferents
la de propietari, com capitalista o financer
la de gerent o administrador
i la d'emprenedor o innovador que assumeix riscos.
L'ètica d'una empresa està formada
pels valors ètics i morals
que en defineixen les activitats i les accions
amb l'entorn, els treballadors i la societat.
Moltes empreses relacionen la seva èptica
amb la responsabilitat social corporativa
i amb valors com la transparència i l'honestedat
que volen aportar beneficis no quantitatius a la societat
com és el respecte al medi ambient o als drets humans
aconseguint així un compromís i un impacte social
per la seva activitat.
Per què és important l'ètica empresarial?
Perquè representa la cultura de l'empresa
i millora la imatge de marca.
Perquè aporta confiança als consumidors
aconseguint el compromís amb l'empresa
a l'hora d'adquirir un producte o servei.
Perquè contribueix a crear un ambient laboral
sa i respectuós, cosa que atreu talent
i genera treballadors contents.
Això últim, alhora, es reflecteix
en la motivació de la plantilla
i en la producció de l'empresa.
Doncs avui, en els estudis de Ràdio d'Esvern,
en el programa número 106
del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats,
assegut al meu costat
per conversar de tots aquests anunciats i més,
tenim un enginyer nuclear
que desenvolupa passió i confiança pel que fa,
que aposta per la creativitat i la innovació
per anar enfortint la capacitat de competitivitat
de les seves empreses.
Té el cap molt ben endreçat.
Diu que el món sempre ha estat un lloc complicat,
que hi ha àrees en les que s'està retrocedint la humanitat,
que els nivells de comoditat
no són un actiu assegurat.
És pilot d'avions
de tipus planejador de vol,
sense motor,
i remolcador amb motor.
Empresari d'alta volada.
És molt més que un empresari ètic.
César Molins i Bartra, benvingut.
Com estàs?
Molt bon dia, ben trobat.
Comencem fort, César.
Ras, ras i curt.
Explica'ns com és ser empresari
i no fracassar en l'intent.
Ja que va.
Fort, eh?
És una pregunta molt complicada.
Per no fracassar,
jo quasi el que diria
em referiria a un entrenador de futbol
que tots coneixem.
Pep Guardiola.
Ens hem de llevar molt d'hora,
molt d'hora, molt d'hora
i treballar molt, molt, molt.
I això és fonamental.
I això és una de les coses
que a mi em preocupa una mica d'Occident.
Ens hem ensenyorit
i estem tenint massa culta
el benestar.
No és el mateix el benestar
que el que ve que sí està.
si volem funcionar de veritat
s'ha de treballar.
Ser empresari sempre és un risc,
per definició.
No estàs sol.
Podria dir que el món de l'empresa
és una selva.
En certa manera sí que ho és.
No és tant que sigui una selva
com que tothom intenta fer
el millor que sap
i si n'hi ha algú
que ho fa millor que tu
doncs pot ser que hi hagi espai
per tots
o pot ser que no
i si no n'hi ha prou
llavors n'hi ha algun que desapareix.
Per tant, s'ha d'intentar
fer les coses molt ben fetes.
I molt ben fetes què vol dir?
En moltes coses.
Molt ben fetes financerament,
has de tenir una prudència financera.
Molt ben fetes
tecnològicament.
Qualsevol empresa té tecnologia.
Bé, què us he de dir?
Els restaurants tenen tecnologia avui dia.
Molta tecnologia.
Dic això perquè
on pensaria tecnologia
es pensa en coses high-tech.
Un restaurant té moltíssima tecnologia
i molta que no en veiem.
I una cosa molt important.
Les persones.
Una empresa no existeix
i no hi ha persones.
Sí que hi ha empreses unipersonals,
però les empreses
que fan molta, molta, molta feina
sempre són grups de persones.
Grups més o menys grans.
I amb els anys,
lamentablement ja tinc una muntanya d'anys,
m'he adonat que
la dimensió d'una empresa
li facilita el poder fer moltes més coses.
Anava a dir a Catalunya i a Espanya.
Al món hi ha molta petita empresa,
moltíssima.
De fet, amb nombre absolut
hi ha més treballadors en petites empreses
que en grans empreses.
Però l'empresa que jo
m'ho enrum dirigir
i que no la vaig crear jo,
la va crear el meu pare
i el meu oncle i companyia,
doncs l'he vista créixer
des que ja era una empresa mitjaneta,
unes 200 persones.
Ara hem passat a 1.200,
quasi 1.300.
Quina diferència tan gran
de capacitat de recerca,
de capacitat d'atracció,
tracció,
tracció,
no a tracció,
tracció,
respecte d'altres empreses del voltant,
quan una empresa és més gran
té una força
que no té quan és més petita.
Però clar,
per arribar aquí
has de recórrer un camí.
I per recórrer un camí,
si vols arribar a tenir
aquesta força de tracció,
necessites persones.
I necessites persones?
Ah,
com aconsegueixes persones?
Doncs tu has dit,
molt clar,
el millor que pots fer
és tenir una norma ètica.
Perquè si no tens ètica,
el millor,
durant una temporada,
fas més peles i tot.
Però no s'aguanta.
A veure,
això és una mica agosat,
perquè segur que hi hauria gent
que em diria
hi ha empreses que no són ètiques
i que també són grans i poteroses.
És possible, probablement.
però jo el que he vist
amb l'experiència que tinc jo
és que l'ètica és una força
molt gran.
Molt gran.
Per què dic molt gran
amb aquesta insistència?
Doncs fa molts anys,
quan va començar la globalització,
estic parlant dels anys
vuitantes,
norantes,
del segle passat,
va començar la globalització.
Què volia dir la globalització?
Globalització volia dir,
ho dic perquè,
els que hi són més vells
potser no ens en recordem
i els que hi són més joves
no ho van viure.
Quan jo era jove
era impensable
exportar d'Espanya
a França.
A França.
Perquè anar de Barcelona
a la frontera
costava quatre hores,
de camins i carreteres
tortuosos
plens i plens de bonys.
el comerç
el comerç internacional
essencialment no existia
més que per vaixell,
que el mar
sempre ha sigut pla
i des de l'època dels fenicis
que ja corria
per aquí, no?
Però
les connexions
eren petites.
Quan el món
es va anar facilitant,
volen dir,
els avions
van esdevenir
més baratos,
els trens
van ser més bons,
les carreteres
van ser més bones,
els cotxes
eren més bons,
tot d'un plegat
no competies
amb la gent
a 200 quilòmetres
de distància,
competies amb la gent
de tot un continent
i ara
amb tot el món.
Siguem conscients
que ens venen
fruites i verdures
de Sud-amèrica,
de Sud-àfrica,
d'Àsia.
Llavors, clar,
estàs lluitant
amb un aspectre
molt més ampli,
molt més gran,
o sigui,
hi ha molta més gent
que sap fer coses
i t'has d'espallongar
molt bé.
Llavors,
per fer això,
forçosament,
t'has de rodejar
de gent
que creguin
en tu,
que creguin
en el projecte.
Com fas que creguin
en el projecte?
La manera més fàcil?
Ètica.
Evidentment,
visió.
La paraula visió
m'espanta una mica,
perquè sembla
que siguis un visionari.
No, no,
no cal que siguis tan visionari.
Si ets un visionari,
millor.
Però si no ets visionari,
simplement vas a fer una feina,
fes-la molt bé feta.
I si la fas
més ben feta que ningú,
doncs aniràs guanyant.
El visionari és tu.
M'has fet un spoiler
de l'entrevista
que tinc a fer
perquè m'has parlat.
Hi ha de set o vuit punts
que els tinc preparats
per preguntar-los.
Llavors,
ara,
anem a PAMS.
A poc a poc,
tu ho has dit,
dirigeixes
i ets el capdisciplà d'AMIS,
una empresa familiar
que va començar
ja no res.
Explica als sojents,
què és AMIS?
AMIS
és una empresa,
ja diria,
gens clamorosa
perquè no sortim
a cap mitjà de comunicació
i si puc ser una mica sincer,
ni ganes,
perquè són els mitjans de comunicació
sovint,
són aquells que torcen
i et fan fer coses
que no voldries fer,
igual que a vegades la borsa.
una empresa
que ens dediquem
a fer peces mecàniques
d'alta precisió.
Ningú pensa
que això,
una peça mecànica,
pugui ser una cosa important.
Doncs us diré
que un cotxe,
que molta gent va amb cotxe,
és el mitjà de mobilitat
més utilitzat al món,
doncs un cotxe porta
milers de peces mecàniques.
Milers.
I no ens som conscients
quan obrim la porta al cotxe
i ens asseiem a dintre,
donem la clara de contacte,
no sabem que hi ha
una muntanya de peces
allà al darrere
que es posen en marxa
i que funcionen
i que han de funcionar
durant centenars i centenars
d'hores sense fallar.
Bueno,
doncs això és el que fem.
Per un mitjà de producció
una miqueta estrambòtic,
se'n diu la sinterització,
que és partir
a partir de pols metàl·lica,
que la compactem,
la apretem amb unes premses
molt fortes
i després la posem
a dintre uns forns
on ho cuem
com si fos un pastís
d'alguna manera,
i la pols
s'arriba a enganxar.
De gra a gra,
els grans s'enganxen
i quan surt la peça del forn
doncs allò té la forma final
i em diria que seria
que ha sigut sempre
un metall sòlid
quan en realitat
parteix de pols.
Home,
i per què no ho feu fos?
Doncs la fundició,
que és molt més antiga
que la sinterització,
està molt bé,
però, clar,
com que tens metall fos,
l'has de posar
en un motllo
que no pot ser metàl·lic
i llavors té poca precisió.
I, a més,
el motllo
generalment són de sorra
i són granelluts,
que vull dir,
fan la sorra molt maca
i molt bona,
molt més bona que fa anys,
però tot i així són granelluts.
En canvi,
quan la sinterització,
quan compactem la pols,
ho fem amb motllos
metàl·lics o ceràmics
i ens deixen unes peces
amb una precisió
i un acabat superficial
extraordinari.
César,
perquè els ullents
ens entenguin,
la gran diferència
que hi ha
entre la sinterització
i la fundició
és la precisió,
és correcte?
Bàsicament.
Sí,
sobretot,
la precisió
i les formes geomètriques.
En fundició
no pots arribar a fer peces,
formes molt primetes,
molt intrincades.
Per el que t'es preocupa,
el motllo,
és el que t'es preocupa
amb el motllo.
Sí.
Tenim algunes limitacions
i és que,
com que partim de pols,
no som mai capaços
d'aconseguir una densitat
tan alta
com una fundició
que és densa,
completament densa,
nosaltres perdem
una miqueta de resistència
que ho compensem
llavors amb aliatges.
I aquí se'ns obre
un món fabulós,
que és que...
Les aliatges,
les aliatges...
Les aliatges.
Les aliatges,
exactament.
El diuen les restes.
Aliatges vol dir
que tu un metall
el pots barrejar,
entre cometes,
amb altres metalls
o amb altres compostos
que li donen
unes propietats
molt més altes.
Per exemple,
això,
normalment la gent
no sabe en metalúrgia,
no?
Quan veus una peça metallica,
això és de ferro.
La paraula ferro
és molt genèrica.
Una peça de ferro pur,
nosaltres en diem
ferraco,
perquè el ferro,
que és un metall molt noble,
molt maco,
és tou.
És tou,
és maleable,
no és gaire resistent.
Si a aquest ferro
li afegeixes una miqueta
de carboni,
es converteix en una serra.
I li multipliques
la resistència
per 4,
per 5,
per 6 vegades.
I si, a més,
li poses
alguns altres elements
del viatge,
per exemple,
níquel,
coure,
molibdè,
crostres,
crom,
doncs tot això
li transforma
les característiques.
Una serra inoxidable,
què és una serra inoxidable?
Doncs és ferro
amb níquel i crom.
i crom.
I té unes propietats
totalment diferents.
Llavors,
en el sinteritzat,
els metalls
tu pots fer uns aliatges
dintre d'unes certes proporcions,
no pots fer qualsevol aliatge,
és com l'aigua i l'oli
que es barregen
amb una certa proporció.
Dius,
no es barregen mai,
sí, sí, sí,
si tu agafes i fas així,
això que xoca,
amb un pot,
aigua i oli,
l'aigua queda saturada d'oli
i l'oli queda saturat d'aigua,
i tu que ets química
i això ho comprens molt bé.
No estan totalment separats,
d'acord?
Llavors,
en els metalls passa igual,
tu no pots barrejar.
Llavors,
es diu
immistibilida.
Exacte.
Però,
en canvi,
en pols sí que pots barrejar
el que vulguis.
Tu en pols barreja
és el que et doni la gana.
I,
per exemple,
podem fer polsos
que sigui una barreja
de metalls i ceràmics.
I llavors,
trobes característiques
i intermitges
on guanyes
la part de característiques
de la ceràmica
i guanyes la part
de característiques
del metall.
Llavors,
per no fer-nos
avançats amb els oients,
has explicat perfectament
la part tècnica d'AMIS.
Quants treballadors
té AMIS?
Parlo d'AMIS
com a capçalera
de les empreses
que formen el teu grup,
tu dic la capçalera
perquè és la més gran,
no?
Sí.
I en total,
en tot el món,
eh?
Estem a la ratlla
de...
Ens falta una miqueta
per 1.300.
Estem 1.270,
1.280.
En tot el món.
En tot el món.
i a la central,
aquí a Sant Feliu?
A Sant Feliu de Llobregat,
sí.
Quants?
Aquí a la central,
no molts.
És a dir...
No podem ser gaire,
no podem...
D'aquí ve...
D'aquí ve el que jo et deia
que m'has aixafat
una de les fons
i m'has fet a les fons,
la globalització,
però ja arribarem,
no?
Sí, sí, sí.
Però sent la central aquí,
no...
La central aquí...
No sé ni molt menys
del 50%
del que és a més.
No.
A veure,
el que és estrictament
la central,
som una cinquantena
de persones,
de bona mil tres cents.
A la central,
a més,
també tenim un centre logístic
i tenim un taller
d'util·latges.
I el corporatiu...
I tot això,
tot plegat,
doncs aquí al domicili
de la central
devem ser
100 i escaig,
100 i pocs.
O sigui,
una dècima part.
Una dècima part.
Una dècima part.
Que una part ja és industrial.
I llavors,
clar,
venen la colla de fàbriques
que tenim arreu del món.
Allà ja parlarem,
ja.
A part de d'àmins,
a mi sempre m'ha fet gràcia
una empresa,
que dirigeix un germà teu,
que és on va començar tot.
Electramolins.
Electramolins,
empresa de grups electrògens.
Exactament.
I ara que l'energia
està tan de moda...
Per això tu deies,
que fan energia, no?
Sí, sí, sí.
Amb allò,
jo deia abans en la presentació,
empresa familiar,
que va començar a no re,
qui va començar a no re
va ser el teu pare
amb Electramolins.
Efectivament.
Fent grups electrògens.
Efectivament.
que després es va derivar
amb la sinterització,
perquè hi ha també
una mica de casualitats,
que després en parlarem, no?
Sí.
Tornem a Mames.
Com a empresari.
Jo he vist des de fora
i ja no estic a dintre del mercat.
Primer és el producte.
Però construir un equip
de treball del rendiment
entenc que és el complement, no?
Evidentment.
El primer que has de tenir
és un producte,
perquè per molt gran equip
que tinguis,
pot ser el millor entrenador del món.
Tu dius,
la Guardiola.
Si els que toquen
remenen la pilota
són,
com jo,
no faran mai res.
Primer és el producte,
primer són
tenir bons jugadors,
però després
el fondamental
el complement
és l'equip.
Correcte, això?
Sens dubte.
A veure,
quan dius el producte
hi hauria la idea,
perquè quan comences l'empresa
no tens
quasi ni producte.
Llavors és amb la gent
que generes el producte,
el general coneixement.
Això va ser molt curiós
perquè
quan hi ha,
com dius tu molt bé,
el meu pare va crear
electremolins
feien grups electrògens
perquè en aquella època
no hi havia gaire corrent.
Aconseguir electricitat
era molt difícil, eh?
Estem parlant.
Tu i Bonneixem
el corrent continu
i l'alterna,
te'n recordes?
Exacte, això és el que em deien
la forza, no?
Te'n recordes?
Sí, sí, sí.
Que la forza t'acompanya,
que te'n recordes?
El 110 i 220.
La llum i la força, eh?
Això.
Això, estem parlant
d'abans del 1950.
I tant, sí, sí.
Bueno.
Com van néixer?
Sí.
Doncs després,
a més,
va començar
perquè el meu pare
va dir, escolta,
fins ara hem estat treballant
amb béns d'equip.
En grup electrògen
era un bé d'equipament
que la gent
se'n compra un de boberts a veres,
generalment empreses,
perquè en aquella època
era molt car una cosa així,
i no era una cosa
com d'anar al mercat cada dia.
I va dir, escolta,
jo voldria,
a més d'això,
tenir alguna cosa
que sigui més a l'hora
del consumidor final.
i en aquella època
començava a haver
algun electrodomèstic,
no ens ho podem ni imaginar.
Algun electrodomèstic
vol dir que es comprava
algun ventilador
per fer-se una miqueta
de vent a l'estiu.
Les rentadores de roba
eren un pot
amb una mena,
amb una mica de turbina
a sota
i res més.
I la roba
s'aixugava,
s'espremia
entre dos rodets
que rodaven
i passaves allà
entre mig.
I la hotza inclina.
Doncs això,
bueno,
va dir,
home,
jo no tinc capital suficient
de mon pare
com per fer un electrodomèstic,
però podria fer
algun component
que vagi dintre
dels electrodomèstics.
I els va passar un savi,
veuràs,
per això deia jo
que s'ha de tenir la idea
i després el coneixement
de darrere.
Els va passar un savi
que els va explicar
el que eren
els coixinats autolubricats,
que eren cinderitzats.
Era un casquillo,
que se'n diu un casquillo,
que és una cosa
com un anell.
que el fer-se cinderitzat,
si no l'apretes molt,
queda molt porós
i fa com si fos una esponja
i allà dintre
hi pots posar oli
i aquell oli
resulta que queda
lubricat
de per vida
i això era una cosa,
una manera de fer
els ventiladors
per no haver-los
de posar oli
cada dia
perquè abans
els motons
anaves amb un setrillet
i clic, clic, clic
si anava posant oli
cada dia
perquè si no
allò es gripava.
Va ser un salt bestial.
Aquest savi
es deia
la Garder,
entenc que devia ser francès segurament,
va venir
i mon pare
li va explicar
les meravelles
d'això
que eren
els coixinets
autolubricats.
I mon pare
li va dir
una cosa
que serveix
per fer ventiladors,
ja està bé,
i li va comprar la idea
i al cap de tres mesos
que ja tenien la cosa
en marxa
va desaparèixer el savi
i es van quedar tots
amb les mans
a les boixagues
amb cara
d'aturats
i ara què fem?
I ara què fem?
Ara que ja s'havien
animat
tres amics
a posar-ho en marxa
ostri,
ens hem quedat
sense el savi
i bueno,
doncs van haver-se
de buscar l'equip
però llavors
hi havia la idea
fins a això
ho dic jo
hi havia la idea
tenien el concepte
algú els hi havia explicat
que es podia fer
una cosa meravellosa
que era el coixinet
autolubricat
i es van quedar
sense el savi
i a partir d'aquí
van haver de començar
però veus conceptes
el teu pare
com tu
visionaris
que ho hem dit
després va venir
la faceta
del teu pare
d'empresari
però primer
visionari
i després
podríem donar-se
una mica la raó
al producte
perquè per molt equip
que tinguis
i molt visió
però al final
realitat
i la realitat
va ser
els coixinets
lubricats
que
mira
és casual
perquè en aquest programa
també passa
i després em pararem
ara et deixaré en una paraula
que té molta gràcia
aquest programa
té molta serendipitat
serendipitat
serendàpia
serendipia
perdona
ve d'anglès
de serendipity
saps què és
ara t'he fotut
la paraula
l'havia sentit
però no sé el que és
jo em pensava
que era una miqueta
com el supercalifragilístico
doncs amb aquest programa
n'hi ha molt
i dintre
de la secció
dels Josep Capiades
i aquí també
i a la secció
del Joan i la meva
però sobretot
la Josep
doncs mira
el descobriment
de la penitencià
va ser
una serendipia
una serendipia
César
és un descobriment
o troballa
valuosa
que es produeix
quan s'està buscant
una altra cosa
diferent
de manera accidental
o casual
afortunada
o inesperada
en català
la serendipia
que podem dir
xeripa
xamba
sort
comparteixen
l'element casual
de l'accident
però
la serendipia
requereix
a més
sagacitat
cosa que no s'esmenta
amb la xeripa
amb la xamba
amb la sort
serendipia
no es refereix
que la sort
sigui favorable
serendipia
és
la casual
és el que forma
part de la xeripa
la serendipia
és una troballa
que es produeix
quan s'està buscant
una altra cosa
diferent
el Josep
ho ha dit moltes vegades
que
al tenir
la seva secció
li ha servit
per descobrir
coses
impensables
per ell
d'alguna manera
relacionades
o no
com si fessis un trenca-clos
que és una peça
que llavors una altra
et planta cap a un altre cantó
i ho has fet
el descobriment
de la penitenciana
a l'escocesa aquella
el Fleming
va ser
t'ha d'agafar treballant
això sí
això és com la inspiració
m'ho acabes de treure de la boca
jo em penso que és una frase
atribuïda a Edison
no n'estic segur
que diu
jo crec molt en la sort
però intento que la sort
m'enxampi treballant
com la inspiració
i aquelles coses així
que diuen
doncs ja veus
avui
a part de totes les coses
que anem aprenent de tu
del programa
també
traiem
una paraula
la serendipia
que és
de les coses
o de les situacions
que ara estem dient
que se m'ocorreixen
a mi per fer un dia
no sé si serà
molt benvinguts
o no ho faré mai
però un programa
dedicat
a una sèrie de paraules
que et defineixen
un estat
que no saps com definir-lo
ara
això no ho tinc preparat
una cosa
semiòtic
una altra paraula
una paraula
que aquesta ja és més coneguda
contumaz
poc s'utilitza
i contumaz
és definitiu
una persona
que està en un error
i persisteix
en un error
això se'n diu contumaz
que persisteix
bueno
que sàpigues
tan amis
com els benvinguts
tenim
o fem
serendipia
fantàstic
sí sí sí
i ens ha passat
ens ha passat
sovint
quan fas molta molta molta
recerca
ens ha passat de vegades
que tot d'una
et surt una cosa
de tres cantó
que no te l'esperaves
però estaves treballant
sí sí
mira
la viagra
sí
la viagra
és una de serendipia
efectivament
dos químics
primer és del 90
que treballaven
amb un medicament
contra la hipertensió
efectivament
i saps la curiositat
sí sí
tindria que buscar
però ja que estem parlant
que no té res
veure amb tu
però
bueno
l'història d'home
és millor dir
tu saps que
les proves
dels fàrmacs
arriben a un estadi
que se les donen
a humans
però
i els humans
els hi deien
escolti
la hipertensió
no sé
però altra cosa
ha tingut un resultat
un resultat inesperat
i
o sigui
no només
l'ha baixat
no m'ha baixat
la hipertensió
sinó que
m'ha
fet pujar
d'altres coses
que generalment
els que són hipertensos
ja acostumen a tenir
una certa edat
per això
a l'efecte col·lateral
eres molt benvingut
mira
hem parlat
un dia em preocuparé
de buscar-ne
anècdotes
d'això
de la serendípia
perquè
quantitat
de descobriments
que han sigut
ara
tant
com tu deies
César
tant de trobar
treballant
perquè si no
les musses
si venen
que m'encoentren
i això
no sé si m'ho preguntaràs
o no
però per si de casa
jo ho poso
això és una de les coses
que a mi em té preocupat
hi ha gent que diuen
que sóc una persona
molt optimista
jo vull creure que ho sóc
jo no ho feia
que fa molts anys
que et conec
molts que hem fet
de la vida
doncs hi ha una cosa
que ara em té preocupat
i és que
a l'Occident
no estem posant
el treball
com una prioritat
ara
mira
m'estàs fent
un espoller
de tota la teva entrevista
no no
ara no t'interrompeixo
explica-ho
bueno
nosaltres tenim fàbriques
a Europa
a Amèrica
i a Àsia
concretament a la Xina
quina diferència
em sap greu
i em fa enveja
quina diferència
i clar
i quan jo explico
les experiències
que he tingut a la Xina
que són
realment extraordinàries
generalment
els anti-xinos
que tinc amics anti-xinos
clar
però és que allà
són tots uns esclaus
mentida podrida
els que em diuen això
i em pregunto
tu has anat mai a la Xina
no
dic vés-hi doncs
no vés-hi
primer vés-hi
fica-t'hi dintre
perquè una vegada
s'ha anat a turisme
vés-hi
i després
quan tornis
m'ho expliques
i els xinols
jo
comparo una miqueta
simplement
com era Espanya
fa 60 o 70 anys
no cal anar més lluny
jo me'n recordo
perfectament
nosaltres anàvem al col·legi
el dissabte
al matí
i que érem
que érem menys feliços
doncs jo no sé
si érem més o menys feliços
llavors
cara eh
però que érem feliços
ho ben asseguro
i jo me'n recordo
el dia que el meu pare
va parar de treballar
els dissabtes a la tarda
i que érem menys feliços
no
doncs els xinus
escolta
canten i ballen
i s'ho passen de conya
i pengen
nosaltres ens hem trobat
amb casos espectaculars
d'un enginyer
que va marxar
de la nostra empresa
perquè no el deixàvem
treballar els dissabtes
perquè legalment allà
l'horari és de dilluns
a divendres
mentida podrida
tothom treballa el dissabte
i
se'n va anar
perquè no el deixàvem
nosaltres fèiem l'horari
correcte
de dilluns a divendres
i va dir que no
que se'n anava
perquè volia treballar dissabte
i a casa nostra no volia
i al cap de sis mesos
va tornar
perquè va dir que
les altres empreses
no el tractaven tan bé
com nosaltres
nosaltres teníem molt bon ambient
i va tornar
amb la condició
de treballar dissabte
i jo vaig arribar
a la conclusió
fins aquí són fets
la conclusió meva
correcta o incorrecta
és interpretació meva
és que aquell senyor
segurament vivia
en uns blocs
d'aquells edificis
que tenen els xinos
que són de 40 pisos
50 pisos
i devia ser
el gandul
de la comunitat
o sigui
estava mal vist
un senyor
que no treballa
el dissabte
està mal vist
aquest no és un tio
de fiar
perquè no treballa
dissabte
o sigui
la cultura xinesa
a diferència d'aquí
valora molt
el treball
César
veus com ets un visionari
t'explico l'espoiler
i ho tinc escrit aquí
dic
César
tu tens empreses
a USA
a Xina
a Hongria
etcètera
la globalització
i la pregunta era
quines diferències
i singularitats
de treball
trobes en cadascun
dels països
m'ha xafat la pregunta
de l'espoiler
i see trees
of green
red roses
too
i see them blue
for me
and you
and i think
to myself
what a wonderful
world
I see skies of blue
and clouds of bright
bright place today
the dark, the sacred night
and i think to myself
what a wonderful
world
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
also on the faces
of people going by
I see friends checking hands
saying how do you do
then will you sing
that I love you
I hear your babies cry
how much they are
and I'm much more
than I never
and I think to myself
what a wonderful
what a wonderful
world
is that you
is that you
is that you
is that you
is that you
who
who
and who
is that you
out
what a wonderful
world
and who
I feel
I'm
who
I'm
who
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
La veritat, no. Els has de buscar
amb un candil.
Jo diria que en el món
hi ha més bona gent que sin bona.
Mira el que et dic.
Però el que passa és que hi ha
els que són dolents, són molt dolents.
En tot arreu,
en totes les fetes.
Sí, una vegada vaig sentir
un senyor que deia,
quan
se desprenia com que a la Xina hi ha molta gent,
que és veritat, fan més sorolldeu
xinos que criden que cent mil que callen.
Efectivament,
això és així a tot arreu.
N'hi ha que fa molt de soroll.
Trobar gent bona costa.
Es poden trobar. El problema
també a vegades és el preu
i la disposició
a treballar.
Perquè l'entorn social mana molt, també.
Què vols dir amb això?
Mira, el...
Matitzo.
Primer, el preu.
Bé, doncs...
Jo us podeu imaginar que un enginyer
a la Xina costa molt menys que un enginyer
a Europa o que als Estats Units.
I als Estats Units costa més que a Europa.
Per tant, avui dia,
sigui competitiu als Estats Units
és molt difícil.
Molt difícil.
Sobretot quan s'ha de competir en tot el món.
I als Estats Units
té un problema greu amb la indústria.
Estan intentant reindustrialitzar.
És molt difícil.
Per què?
Doncs perquè els salaris són altíssims.
I no hi ha tanta gent bona.
I no hi ha tanta gent bona.
N'hi ha...
Entenen?
També n'hi ha, eh?
Però...
Ara, ja parlo...
Ja no d'enginyer.
Parlo dels de sota, els enginyers.
Els de sota, això sí que...
En la meva opinió...
No diré dels turistes, eh?
Dels que porten el toro.
No dic dels toreros.
Parlo d'entre el torero
i a l'enginyer
hi ha un substracte important, no?
Sí.
I als Estats Units
ho tenen...
Magre.
Que difícil.
Magre.
Magre.
Magre.
Aquí ho tenim a mitges
i a la Xina
ho tenen fabulós.
M'explico.
A Estats Units
hi ha molt poca gent
de nivell
que en diuen els FPs.
Tècnics...
En diuen VOTEC, allà.
Parlo del nostre país.
Parlo concretament.
De Catalunya.
També passa, eh?
A Catalunya, sí.
Però estem millor
als Estats Units.
Però hi ha una manca de FPs.
Hi ha una manca, una manca.
Que encara ho intenten.
I que són gent crucial.
Crucial.
Crucial.
Entre el torero i l'enginyer
hi ha una franja important, eh?
Són gent absolutament crucial.
I no estan mal pagats, a més.
Aprofito per fer una cunya publicitària
per si hi ha algú que ens escolta
i considera la possibilitat
de fer-se FPs.
Cobren bé, eh?
Cobren bé.
Per què?
Perquè són importants.
I perquè no n'hi ha tants, clar.
És que és un tema d'oferta i demanda.
A la Xina, a la ciutat,
nosaltres estem establats,
però el que més conec,
amb moltes limitacions,
és la ciutat on estem nosaltres.
És una ciutat petitona
de dos milions i mig d'habitants.
Diu, diu, diu.
Això és petit.
Diu que el nom de la ciutat
i a prop d'on està.
Buhu.
Buhu.
I a la província d'Anhui,
que és una província suposadament pobra,
uns 350 quilòmetres de Xanghai.
Això.
D'acord.
Doncs, de fet,
on estem nosaltres
era un suburbí de Buhu.
El nostre suburbí
era només de 750.000 habitants.
Això sí que és.
Això és un poblet de mala mort.
Al nostre poblet de mala mort
hi ha una escola d'FPs,
potser n'hi ha més,
jo en vaig visitar una,
que hi anaven,
no sé si hi ha 5.000 estudiants.
tenien 3 naus brutals
de 150 metres de llarg
per 30 d'ample,
on hi havia 3 nivells.
Primer, el nivell
amb màquines elementals,
tradicionals,
perquè els estudiants
aprenguessin les màquines tradicionals,
un torn no automàtic,
un torn,
un carreg,
una fresadora,
etcètera.
Després,
les màquines
ja amb control numèric
i després,
les màquines
més programades
top del top del top.
Jo em vaig quedar
que ha retivat.
Això no he vist mai.
I tinc molt bons amics
a Alemanya,
que a Alemanya
tenen una gran tradició
de GNFP,
una gran tradició.
I he estat,
bueno,
són amics meus,
una fàbrica
on va anar
un dels presidents americans
a aprendre
com era l'EFP a Alemanya.
O sigui,
ho tenen bé,
però tot i així,
un joc de crios
comparat amb el que he vist
a la Xina.
Aquella escola d'EFP
tenia el terra
més net que un quiròfan.
Hi havia 6.000 nanos
amb una població
de 750.000.
Allò és un sorro
de gent bona.
És bestial.
En el polígon industrial
on estem nosaltres,
el polígon industrial
de la ciutat petita
devia fer,
no ho sé,
jo diria
uns 5 per 5 quilòmetres,
o sigui,
una mica més petit
que el Barcelona,
el polígon industrial.
Allà dintre
hi ha una escola d'enginyers.
No, no, no,
no feien enginyers
de coses molt esotèriques.
Mecànics i elèctrics.
6.000 estudiants.
Quan els vaig anar a visitar,
em rep la directora
de l'escola,
per cert,
directora,
a la Xina.
Les dones
són igual que els homes,
exactament igual.
Una senyora,
la xineta tradicional,
baixeta,
primeta,
vivaratge,
el primer d'Ugust Guard,
diu,
així que vostès
es venen a establir aquí.
Miri,
nosaltres tenim aquí
6.000 estudiants,
tinc 400 professors,
200 són acadèmics
i 200 són d'indústria.
Quants professors
en portarà vostè?
I quants estudiants
li puc enviar
per fer pràctiques?
això va ser
abans d'entrar
dintre a l'escola.
Com que ho diem
els d'altres,
per fer boca,
no?
Això va ser
abans d'entrar,
això a la porta,
a la rebuda,
abans d'entrar
a les sales
i començar a parlar.
Extraordinari.
Ara en dius això,
la Xina,
una de les moltes converses
que hem tingut
i de les anèdotes,
hi ha una
que ho diré,
si la vols explicar bé o no,
però és que a mi
em va impactar
per veure
i seguint el fil de l'ú
t'expliques
el que és Xina.
I m'explicaves,
oi Ferran,
hem detectat
dues persones
a l'empresa
que ens estaven,
com dius,
fent la pirula,
no sé què,
un a un xino.
Això va ser
un amic meu,
el que em va portar
a aquesta ciutat.
Veus?
Explica-ho,
perquè és per mi
definitori
de com és un país
i com actua
en aquests casos.
Això és un...
Perquè et protegeixen
a l'empresa.
Sí, sí, sí.
És una de les moltes anèdotes
que ara m'ha vingut,
aquesta estava afrontada.
La Xina
té coses molt curioses
i evidentment
no hi ha cap país
que ho tingui tot perfecte
ni que ho tingui tot
molt malament, no?
Sempre hi ha coses bones
i tot arreu.
Però la Xina
a mi m'ha fet dubtar
de moltes coses.
Perquè clar,
jo aquí intento
ser el més ètic que puc.
Entre altres coses,
per convicció
i perquè m'he adonat
que amb l'ètica
es va bé empresarialment,
també,
però clar,
una de les coses
que et qüestiona
sempre és
quin és el millor sistema
de governança
d'un país.
És la democràcia
o és la dictadura?
O és la dictadura?
un guàrdia?
Quina bestiesa?
Un moment,
calmem-nos.
Com a científic,
encara em considero científic,
no t'has d'esgarrifar mai de res,
s'hauràs d'analitzar tot.
Òbviament,
des d'un punt de vista ètic,
la democràcia
és el més lògic,
és el més raonable.
Però clar,
la democràcia
representa,
que mana el poble,
que és lògic,
però clar,
quina és la mitjana
de coneixements
del poble?
Tenen capacitat
per poder decidir
sobre coses importants,
si són incultes
amb economia
o amb ciència?
Doncs és un problema,
perquè llavors resulta que,
com ens està passant ara,
surt el populisme,
la gent vota
en aquell que li promet
més coses,
tant si és raonable
com si no és raonable.
Això és un bon sistema
de governança.
Clar,
anem a la dictadura,
malament,
clar,
la dictadura
fàcilment
es converteix
en un abús
que és una tentació brutal.
Però,
quan una dictadura
intenta,
intenta,
sigui ètica,
si és que això és possible,
et trobes amb casos
com això que us anava a explicar.
I què us anava a explicar?
Jo vaig estar buscant
set o vuit ciutats
a veure on triàvem
per anar a la Xina.
I havíem d'anar
perquè els nostres clients europeus
tenien fàbriques a la Xina
i escolti,
faci el favor
de venir cap aquí
perquè nosaltres volem
els seus productes
igual que Europa
els vull a la Xina.
Bueno, bueno,
doncs ja vaig bé.
Vaig anar buscant.
I un bon amic meu,
us ho puc dir,
el senyor Pere Alonso,
de Fundacions Miquel Ros,
Infun,
d'aquí del Baix Llobregat,
que ell ja feia 20 anys
que estava a la Xina
i ens coneixíem.
Diu César,
para de donar voltes,
vine on estic jo
que jo em conec la Xina,
on estem nosaltres
s'està bé,
vine i jo et presentaré.
i tot parlant entre mig
em va explicar
aquesta anècdota
que tu et va frapar.
Diu, escolta,
quan vagis a la Xina
jo et presento,
pensa una cosa,
que jo et presentaré
com una bona persona.
Tu m'has de fer honor.
Mai et separis
de la línia recta.
Diu,
home,
no és la meva intenció.
Diu,
però és que és especialment
important a la Xina.
Diu,
perquè si tu ets un malandrin,
jo perdo la cara.
si jo et presento
com una bona persona
i jo estic posant
el meu prestigi
amb escac
a favor teu.
Diu,
mira,
jo ja porto,
m'explicava ell,
20 anys a la Xina.
Vaig cada mes
a la fàbrica a la Xina.
O sigui,
a Xangai,
i l'aeroport de Xangai
és com casa seva,
no?
I he entrat,
doncs mira,
11 vegades cada any.
Preníem més de vacances.
Diu,
i una vegada entro allà
a l'aeroport de Xangai
i vaig a passar passaports.
Com?
Com sempre.
I el senyor del passaport
se'm mira i diu,
senyora,
doncs seria tan amable
d'acompanyar-me.
Sí, sí,
clar,
no es faltaria.
I el senyor surt de la carita,
pum, pum, pum, pum,
se va a emportar a cavall
amb una habitació petitona,
segueix, segueix,
una tauleta
i m'assec,
se'm posen dos senyors al davant,
fan una pregunta,
dues preguntes,
tres preguntes,
deu preguntes,
deu minuts de preguntes,
vint minuts de preguntes.
Al cap de veient minuts
m'entren dues persones més.
Diu,
t'explico la història curta,
dues hores i mitja de preguntes.
Diu,
jo ja no sabia què passava,
estava suant,
no sabia per què dimonis
anava l'assumptu.
Al cap de dues hores i mitja
em diuen,
vostè no sap res.
què vol dir que no sap res?
Diu,
vostè sap el que passa
a la seva fàbrica?
Diu,
clar que ho sé,
no sé si ho hagi estat
el mes passat,
no, no,
si sabem perfectament
quin dia va entrar,
quin dia va sortir,
sabem tot.
Vostè no sap el que passa
a la seva fàbrica.
Com que no?
Diu,
vostè sap que el seu director espanyol
i el codirector xinès
obren la fàbrica
fora d'hores
i produeixen pel seu compte
i ho posen al mercat negre,
això?
Què diu?
No pot ser.
No em digui que no pot ser,
ja ho hem verificat
i és.
El que volíem saber
era si vostè ho sabia o no.
I hem conclòs
que vostè no sabia res.
Diu,
jo em vaig quedar blanc.
Diu,
em va dir,
miri,
nosaltres no volem problemes diplomàtics,
a l'espanyol
no li farem res,
faci vostè el que cregui,
dient,
del xinès ens n'ocupem nosaltres.
Passi-ho bé,
passi-ho bé.
Vaig sortir de l'aeroport
quan vaig arribar a la fàbrica
tres hores més tard.
Mai més se sapigut res
d'aquell xinès.
jo no sé el que va passar.
Mai més se sapigut res
del xinès.
Això és la Xina.
De la mateixa manera,
quan nosaltres vam estar
per signar el contracte,
els xinès són
tremendament estrictes.
I va ser curiós...
Explica-ho,
el contracte per construir la fàbrica.
Per construir la fàbrica.
Que allà has de comprar el terreny
que no el compres.
te'l cedeixen per 50 anys.
De moment no el deixen comprar.
Jo estava preocupat.
D'aquí 50 anys
em foten fora.
No es preocupi.
Si vostè fa bona feina,
continuarà.
No pateixi.
T'has de creure el no pateixi.
Jo vull dir un tros de paper.
Aquí el que no està posat
en un tros de paper
no t'ho acaba.
I això de tenir el vol
i no tenir el sol
és patir.
Estàs d'acord?
Exacte.
Però no, no,
escolti, vostè no pateixi.
I ara t'ho diuen
i amb el temps vaig comprenent
que sí, que és veritat,
que mentre facis les coses bé
no pateixis.
I bueno, aquí venien,
va començar la reunió
i al cap de cinc minuts
em vaig adonar
que aquella gent tenien ordre
que allò es signava aquell dia.
S'havia de signar.
Estava claríssim.
Veies amb les actituds,
amb les preguntes que feien,
estava claríssim.
I les nostres posicions
estaven molt separades.
Per què?
Doncs perquè nosaltres,
ja el vaig aprendre del meu pare,
escolta, quan hagis de fer
una fàbrica nova,
compra molt de terreny.
Per què?
Perquè començaràs
amb una fàbrica petitona
i ja tens espai
per anar creixent, creixent, creixent, creixent.
Perquè si compres un terreny petit,
el dia que l'omples,
com que ja tens veïns
a banda i banda,
estàs fotut,
no pots créixer més.
Per tant, compra terreny
que a fi de comptes
no és tan car,
són molt més cares les màquines.
i que tinguis espai per créixer.
Ah,
a la Xina no t'ho deixen fer.
El govern els hi prohibeix.
Fins i tot,
els administradors
del polígon industrial,
que podrien tenir moltes ganes
de donar-me més terreny,
no ho poden fer
perquè se'n van a la garjola.
O segons com els hi va la vida.
Al tanto.
No es poden sortir de la ratlla.
I allà hi ha la norma
no es pot especular amb el terreny.
És a dir,
tu presentes un projecte
d'una fàbrica
de 10.000 metres quadrats
i has de comprar
el sol equivalent
per construir.
No pots comprar
30.000
pensant
que construiràs,
ampliaràs.
Et donen
determini
per ells
6-7 anys
ja és molt llarg.
Més enllà
no t'ho poden donar.
Jo deia,
escolta,
llavors no compro.
I els veies patir.
És que no compraré.
Dic, escolta,
no es preocupi
que tot ho arreglarem.
No, no,
a mi no em vingui,
que m'ho arreglarem.
No, no, no.
Escolta,
jo no sé com són vostès
i he sentit històries
per a no dormir de la Xina.
Jo el que no vegi,
clar,
si no ho veig,
clar,
no signo.
Quan vam veure
que jo era molt seriós
i que si no ho veia,
clar,
no signava,
aquella gent m'han dit
aquests són seriosos.
I a partir d'aquí
va ser un esforç
titànic
per part seva
per arribar-me a convèncer
que el que m'estaven oferint
m'aniria molt bé
i seria suficient.
I vam tenir
unes situacions
curiosíssimes.
us explico dues anècdotes
si em permets.
M'hauràs de fer
dos programes més
per poder explicar
tantes coses.
Ho has dit tu,
eh?
Ja està, eh?
Ja està,
si no vindràs aquí
amb un altre programa.
Jo sí.
Doncs,
què passava?
Em diuen,
jo,
clar,
intentant
aconseguir més terreny,
més espai,
és que no me'l podien donar.
I ells em diuen,
no es preocupi,
que vostè,
aquest terreny que li dono,
dos hectàrees i mitja,
una mica més, eh?
que no està malament,
però, clar,
era poc.
Són dos,
dos i mig estatis del Barça,
eh?
Exacte,
dos estatis i mig del Barça.
Però és que les nostres fàbriques
comprem d'entrada
entre 3 i 4 hectàrees
i acabem omplint-ho.
Ho acabem omplint
al cap de 25 anys.
La casa ja té
quasi 75 anys.
O sigui,
ja en tenim 7 o 8
de fàbrica,
o sigui,
sabem de què va, no?
Jo dic,
escolta,
a veure,
és que no hi cabrem.
I li vaig fer la pregunta,
a veure,
digui'm quina és
l'ocupació màxima
que tinc del terreny,
per a veure,
com,
de quina mida
puc fer la fàbrica.
Aquí hi ha una ocupació màxima,
generalment a Espanya
és de l'hora d'un 60%.
O sigui,
tu no pots construir
tot el terreny que tens,
has de deixar l'espai.
I l'home em contesta,
diu,
mínim un 100%.
I jo poso-me uns ulls així
molt grans,
dic,
no ens entenem,
no ens entenem.
Clar,
el senyor,
anàvem traduint,
clar,
com que jo no parlo xinès
i ell parlava en anglès
molt macarrònic,
dic,
a veure,
escolti,
no, no,
miri,
això és el terreny,
he de posar la fàbrica,
he de tenir carrers al voltant,
dic,
home,
clar,
per anar als bombers,
dic,
això,
això,
per anar als bombers,
i tot això,
val,
doncs torno a fer la pregunta,
quina és l'ocupació màxima
que puc fer?
I em torna a contestar,
mínim un 100%.
Jo poso cara de desesperació,
dic,
hòstia,
no ens entenem,
això va molt malament.
I l'home,
calma,
calma,
calma,
si es ve,
tranquil,
home,
tranquil,
no se solfori,
diu,
a veure,
miri,
el 100% és suposant que vostè edifiqui
menys de 8 metres d'alçada,
si vostè edifica més alçada,
ja només té la obligació
de fer un 50%,
o sigui,
ara les teves fàbriques s'han convertit
en 10 metres d'alçada,
sí,
sí,
sí,
la seva fàbrica fa més de 8 metres
i la nostra fàbrica més de 8 metres,
miri,
només està obligat
a edificar mínim el 50%,
o sigui,
la màxima ocupació no me la van dir,
sí,
vaig entendre que si volia fer
una fàbrica de 30 pisos,
endavant,
però el que no em farien mai
seria donar-me més terreny
de l'estrictament necessari.
Espera,
que la cosa continua.
Quan anàvem negociant,
surt a l'Ibi,
una cosa que allà li diuen,
no me'n recordo com,
però l'equivalent de l'Ibi d'aquí.
A l'Ibi d'aquest terreny
eren 80.000 euros l'any.
Jo em vaig quedar sobtat,
dius,
ostres,
per estar a bujó,
a la quinta porra,
80.000 euros l'any.
Dic,
escolti,
dic,
Déu-n'hi-do,
eh?
Venteu amb la forca pallera aquí,
eh?
Jo,
tranquil,
calmis,
calmis.
Diu,
escolti,
vostè pensa en fer una fàbrica?
Dic,
home,
clar,
per què es pensa que estic aquí?
D'acord.
Vostè fabricarà?
Sí,
home,
sí.
Vostè pagarà impostos,
home,
els que toqui.
Diu,
miri,
conforme vostè vagi fabricant
i vagi pagant impostos,
cada impost que vostè paga
es descompta d'aquests 80.000.
De manera que quan vostè paga 80.000 euros d'impost,
a Líbia és zero.
Zero.
Em vaig treure el barret.
Dic,
escolti,
vostè s'ho fa molt bé.
Igual que Espanya,
vaig pensar.
Que m'explico.
Si vostè produeix,
si vostè ve a fer feina,
el terreny és gratis.
Si vostè ve a tenir un tros de terreny per veure si pot especular,
pagui 80.000.
Si vostè me'n demana molt,
simplement no l'hi dono
perquè potser vaig a la presó
o potser em maten.
Llavors jo em pregunto,
quin és el sistema més eficaç
per portar un país amunt?
I fa pensar.
Queda per un proper programa,
queda per un proper programa,
ja te l'encapçalo,
política industrial a Catalunya,
Espanya, Europa i al món.
Aquí és un valor important.
Perquè m'agradaria que,
per no fer-nos apassats amb els oients,
o reiteratius no apassats,
canviem totalment de tema.
I ara parlarem de l'altre César Molins.
El que ens doni de temps.
Tu has estat a la NASA.
No, he estat a Estats Units.
Però ets enginyer nuclear.
I en un laboratori nuclear.
En un laboratori nuclear.
Sí.
T'he dit, tu has estat...
Tu has viscut de prop el que és la NASA,
has estat en un laboratori nuclear.
Explica'ns,
com va anar?
Què feies?
I com veus?
Esbossant el tema de l'energia,
que és un tema
que el tinc també una pregunta,
perquè no em puc estar a demanar-te
que ens donguis la classe magistral
d'un tema que t'apassiona,
com a mi,
que és l'energia.
I més concretament,
la teva especialitat,
l'energia nuclear.
Tot això dona pel programa,
però...
pel següent programa.
Però ara explica'ns
la teva experiència.
Extraordinari.
també donaria per dos programes.
Clar, potser perquè sóc vell
i he tingut moltes vivències,
no?
Me n'han passat moltes.
Jo vaig fer enginyeria industrial
aquí a Barcelona,
amb tècniques energètiques.
Amb tècniques energètiques
vol dir que vaig estudiar
globalment totes les energies.
La hidràulica,
la eòlica,
la fotovoltaica...
Sense aprofundir-se en cap,
però vas...
Exacte.
Havíem fet una repassada de totes
i són totes molt maques.
La meva preferida és la hidràulica,
perquè el meu pare va néixer a Pont de Suècia.
I m'he recorregut,
em sembla,
que tots els pantanos i preses
que hi ha a la ribagorça.
I m'apassiona.
I sempre que puc
quan vaig a visitar alguna
si em deixen, no?
Però quan vaig acabar la carrera
vaig dir,
ostres,
amb el que he estudiat
jo crec que va millor
és la nuclear.
I vaig anar a fer el màster
i el doctorat als Estats Units.
He de dir
que el meu pare
no va haver de pagar
quasi ben i un euro.
Ja vaig sortir amb una beca d'aquí,
beca Fulbright,
que era molt restrictiva
en aquella època,
però que això ho pagava completament,
un acord d'educació
entre el govern americà
i l'espanyol.
No sé qui pagava,
si l'un o l'altre,
però era un acord
entre els dos governs.
Però així que vaig arribar allà,
ja vaig tenir una beca
de la universitat
per estudiar.
I després tot el doctorat
vaig estar becat
i qui em becava?
Doncs em becava
un milionari americà.
Un milionari americà
que
va venir un bon dia
a la universitat
i va fer un xec
em sembla que em va dir
de
5 o 6 milions de dòlars.
Que tu el coneixies?
El vaig conèixer.
El vaig conèixer.
Això,
primera cosa,
fixeu-vos com deuen ser
les lleis de macenatge
als Estats Units.
Clar, aquell senyor,
a part que fos bona persona,
que suposo que ho era,
doncs segurament
s'estalviava impostos
si ell donava beques.
Però clar,
les beques,
ell deia,
s'ha de donar beques
per bons projectes
per la humanitat.
I en aquella època
ell va decidir
becar
al Departament d'Enginyeria Nuclear
de la Universitat de Florida.
Perquè hi havia una sèrie de projectes,
un dels quals
vaig estar-hi jo.
Fixeu-vos en una cosa curiosa,
també aquest home
el vaig conèixer,
li van dedicar
a una biblioteca,
vaig anar-li a agrair
el pagament
que havia fet
per la meva tesis.
Jo vivia d'allò,
o sigui,
em pagava a la universitat
i em pagava a la vida.
O sigui,
tenia suficient com per viure.
I li vaig preguntar,
dic,
escolta,
i dic,
vostè que deu saber
bastantes coses de la vida,
què és més important?
Sigueu un gran tecnòleg
o sigui un bon financer?
Diu,
miri,
i diu,
lamento el que li diré jove,
s'ha de ser les dues coses.
perquè si és un gran científic
però no sap crear de finances,
passarà molt de temps
i no farà un duro.
I si sap de finances
però no sap de ciència,
li fotran el pèl
i no sabran posar les perles.
Per tant,
ha de fer les dues coses,
ho compren.
Diu,
miri,
li posaré un exemple,
diu,
jo he fet molts diners
a base de treure,
no me'n recordo què treia,
si ruteni,
o alguna cosa rara treia,
de les...
Ruteni és una cosa rara.
Sí,
una cosa rara,
treia alguna cosa rara d'aquestes,
de les sorres
de les platges de Florida.
Diu,
un dia vaig tenir un problema
molt seriós,
molt seriós
i els meus enginyers
no se'n sortien.
I com que no se'n sortien,
dic,
escolti,
anem,
anem,
traiem l'artilleria pesada.
Vaig agafar el telèfon
i vaig trucar
a Don Alberto.
Dic,
Don Alberto?
Diu,
sí, home,
Don Alberto Einstein.
Vaig telefonar
i Don Alberto Einstein
em va resoldre el problema.
Diu,
però escolti,
que per parlar amb el senyor Einstein
se la devia de saber entendre,
eh?
Diu,
l'havia de saber entendre
i el vaig entendre.
Em va quedar clar
que aquell senyor milionari
era un gran científic,
també.
D'acord.
Bueno,
tornem allà.
Vaig a estudiar
enginyeria nuclear,
sobre reactors nuclears.
Vaig acabar de conèixer
molt bé el que és
i vaig convèncer
que realment
és la millor solució
per a l'energia de la humanitat.
I una cosa molt important,
la humanitat
necessita energia.
El progrés
i el benestar
necessiten energia.
Ens agradi
o no ens agradi.
I si volem fer-ho
tot a base d'estalvi,
ens estem equivocant.
No vol dir
que no que hem d'estalviar.
Clar que hem d'estalviar.
Però l'estalvi
t'estalvia
un percentatge,
un cert percentatge.
No un 70,
un 80,
un 90,
t'estalviarà
un 10,
un 15.
Has de saber generar.
Has de saber generar.
I la nuclear,
doncs resulta
que és la més neta,
la més ecològica.
Ens han estat
venent unes pamemes horroroses
durant molts anys.
Escolta,
és fantàstic.
L'altre,
maló obert
per quan tornis.
Parlem d'això.
Simplement
perquè els oients,
recordo una de les moltes anedodes
que tu m'explicaves,
estiguin al cas
de la teva estada
als Estats Units.
Que tu em deies,
Ferran,
als Estats Units
m'han obligat
a matricular-me
de filosofia.
És correcte?
Bé,
en certa part sí.
perquè volen
que els enginyers nuclears
o els científics
tinguin
una vessant
totalment
diferent
acadèmica
del que ells
practiquen
o fan.
És correcte això?
Sí,
ja t'explico,
una cosa molt curiosa.
O sigui,
als Estats Units...
I la meva memòria és fatal.
Quan fas un doctorat,
i això jo no ho sabia
quan vaig anar a doctorar-me
a enginyeria,
eh?
Bé,
doncs resulta
que els meus germans
se n'en fotien de bé
perquè em van doctorar
en filosofia.
Ell és filosofi-dòctor.
Ja t'han fotut.
Diu,
no saps,
no t'has enterat
ni què anaves a doctorar-te.
T'has doctorat
en filosofia.
I bueno,
què passa?
Als Estats Units
tots són doctors
en filosofia
excepte
tres doctors.
Doctor en lleis,
doctor en medicina
i doctor en educació.
Tots els d'altres
són en filosofia.
I llavors tu pots ser
doctor en filosofia
en matemàtiques,
en literatura,
amb el que et doni la gana.
Bé,
d'acord,
això és el títol,
ja està,
i almenys a la universitat
on jo estava.
A les altres no els conec,
però deuen ser iguals.
T'exigien,
a banda del teu tema principal
de recerca,
havies de tenir,
això és el major,
havies de tenir un minor,
que és un segon tema
de segona importància,
que també havies d'aprofundir-hi bastant,
però no tant com el primer.
Bé,
t'exigien
dos idiomes estrangers,
però a més,
algun tema
que no tingués
absolutament res a veure
amb el teu camp d'estudi.
I això consideren,
un senyor que sigui doctor
ha de tenir una cultura àmplia.
Per tant,
vostè estudia,
m'és igual,
flauta travessera,
poesia medieval,
el que vostè vulgui.
Jo vaig escollir submarinisme,
com que estava a Florida,
vaig dir,
ostres,
aquí l'aigua deu ser calentona,
i vaig estudiar submarinisme,
que per cert m'encantar.
Però si tu ets pilot,
podies saber.
Sí,
sí,
i em vaig fer pilot
amb motor
allà als Estats Units
mentre estava a la universitat.
Perquè jo recordo abans
que jo
em vas convidar a volar
sense motor.
Sí,
això va ser el primer
que vaig fer.
I encara,
mira,
hi ha un sobreviscut
i estem tots dos aquí.
Encara hi som.
Aviam,
és tan interessant
el que dius,
el que passa és que el tema
i el temps
no dona per més.
El tema sí,
massa,
i el temps s'escurça.
Queda en peu,
eh?
Tornaràs.
No te'n vagis, eh?
Perquè
ara escoltem,
fem una petita pausa
la música
i el Josep i el Joan
que tenen moltes coses
també explicant-se.
Vinga.
Tornaràs.
Tornaràs.
Tornaràs.
Tornaràs.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ja he recuperat una mica la veu, per tant ja torno a estar aquí a fer-me pesat.
Abans vull fer dues preguntes o dues afirmacions amb el nostre convidat d'avui.
Una fora que, vaja, jo sóc el primer que desitjo moltíssim que tornis,
perquè les teves experiències, les teves vivències, són molt interessants i em vull sentir més.
Després, una cosa que per mi del que has dit és com una reafirmació,
sembla que realment competir amb la Xina és impossible.
La Xina, com a mínim, a curt mitjà termini s'ho menjarà tot.
I per acabar, encara que sigui fora de context, la intel·ligència artificial pot arribar a canviar molts procediments de producció, de creació i tot això?
Mira...
Ferran apunta un altre programa.
Un altre!
A veure, que la Xina ho té molt bé, no hi ha dubte.
Perquè jo dic, primer, que són molt treballadors.
I són 1.400 milions de persones.
I això són molts.
Tinguem en compte que són més que tot Europa i tots els Estats Units junts multiplicat per dos.
Més del doble que Estats Units i Europa junts.
Clar, això és molt, no?
Tenen un problema també, eh?
Al tanto, que la Xina també té problemes, eh?
A causa de quan es morien de gana, que es morien de gana i van prendre una decisió molt bèstia,
però que clar, quan t'estàs morint de ganes de prendre decisions molt fortes,
que quan van prohibir de tenir més d'una criatura,
doncs van crear una distorsió demogràfica grossa.
I això, evidentment, els causarà problemes.
Hi ha una miqueta de pa i vagant amb el fet que cada vegada es viu més anys.
I, per tant, la longevitat ajudarà una mica.
Però allà hi ha un problema, que ara ja van al revés.
Ja han reaccionat.
Ara, com més criatures tinguis, millor.
Perquè ja han dit, escolta, ara ja mengem.
Ara ja tenim...
No ens morim de gana.
Ara hem de reomplir el forat que teníem.
Els anys que han passat, ja han passat.
Bé, però sí que és veritat que els xinus, entre que som molts i que treballen molt,
ho tenim dur.
Però escolteu, no...
A veure...
Científicament, no ens hauríem de donar per vençuts.
Només cal que treballem com ells.
El fotut el gran és que no tenim ganes de treballar com ells.
I aquí sí que tenim un problema.
La Xina no es menjaria el món si nosaltres tinguéssim ganes de treballar com ells.
El problema no és que siguin grans, no.
El problema és les ganes de treballar.
Tornem ara...
Anem al que has dit, la intel·ligència artificial.
Mireu, no hem de tenir por.
Ai, que ens hi anem tots a l'atur, perquè ara només pensaran les màquines.
No us preocupeu.
Tots pensem...
Mireu, la intel·ligència artificial serà un ajut brutal.
Ens ajudarà a progressar molt més ràpid.
Per què?
Perquè farà molta feina de la que nosaltres també sabríem fer, potser.
però molt més de pressa.
I a més, els ordinadors no tenen falles de memòria.
Se'n recorden.
Home, a vegades també els hi salten els pits i els hi passen una cosa de un reset.
Però diguem-ne, poden guardar la memòria i són capaços de buscar la memòria.
que tenen una capacitat de busca i de retenció i de combinació molt més grans que nosaltres.
Però...
És una màquina.
Ens facilitarà la feina.
No es menjarà la nostra feina.
A veure...
Anem a recordar els grans d'alta-baixos que hi va haver,
quan es va passar dels talers manuals als talers automàtics.
Escolta, és que això serà el fi de la humanitat.
Doncs no.
El fi de l'industria tèstil.
Ara resulta que tenim samarretes a punt de bala i pantalons a punt de bala i més barats que abans.
I més ben fets.
I més ben fets.
Doncs el mateix.
O sigui, internet.
Sí, sí.
Una revolució que ens pensàvem que som enxerga tot.
Jo vaig estar en una taula de treball que havia convocat el president Pujol
fa una pila d'anys sobre el futur de Catalunya
i jo estava a la taula d'indústria.
I el president de la taula, el senyor Gabriel Ferreter,
deia que en el futur la indústria no existiria, que tot seria internet.
I jo estava amb desacord amb ell.
Va dir, senyor rector, ho sento, però...
Vostè ni jo no anirem a treballar muntats a sobre d'un programa.
Anirem amb un cotxe i portarem sabates i menjarem patates o trossos de carn.
O peus de porc.
O peus de porc.
Exacte.
Mentre hi hagi porcs.
Per tant, escolti, l'internet serà un gran ajut.
És un ajut brutal.
Avui dia no entendíem el món sense internet,
però no deixa de ser un ajut.
la intel·ligència artificial serà un gran ajut.
Canviarà el món.
Sense cap mena de dubte que canviarà el món.
Cap a millor.
Per què?
Perquè ens ajudarà a fer les coses millor i més ràpid.
Però que ningú s'enganyi.
I a partir d'ara, escolta,
tots de panxa al sol i a la platja.
No, escolti, el que faci això no fotrà res.
haurem de seguir treballant.
Moltes gràcies.
Doncs esperances.
I això el va i ja també dono per un programa sencer.
Vol dir que ja imagina't el que pot donar, no?
Bé, avui no em ficaré en massa complicacions
ni històriques ni geogràfiques.
Faré una mica de curiositats,
tres o quatre que tinc apuntades per aquí,
partint de la base d'aquesta parauleta
que ens ha ensenyat avui el Ferran de Barcelona.
Però abans voldria posar una cançó.
Endavant, Carles, sisplau.
D'acord, però vols provar això de fer aquesta l'anfraza o no?
Pa, pa, pa, pa això i després això, no?
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
Sovint em sento atrapat
pel meu propi malson
i tinc ganes de cridar
cada dia en algun lloc
sud del tren de mitjanit.
hi ha poetes que s'han perdut
pintant grafitis en les seves parets
molta gent que es troba sola
cada dia en algun lloc
puja el tren de mitjanit.
What's that funny red light doing all?
Not a chance, not a chance.
sovint em sento enganyat
quan em veig no mirar
no tinc prou a somiar
necessito desfer-me d'aquest pescambit del cor
hi ha sirenes que estan cantant
la llegenda d'un vent mariner
molta gent que es troba sola
cada dia en algun lloc
puja el tren de mitjanit
si ets granàtic i estàs espantat
si vius els núvols i estàs deprimit
si la bolina ja t'ha acompanyat
cada dia en algun lloc
pots pujar el tren de mitjanit
No way
Estem sentint el tren de mitjanit
d'en Carles Sabater
Simplement és un petit homenatge
a un cantant que va desaparèixer en 36 anys
i que realment encara ho recordem
però és que tenim una certa edat
Bé, entrem en aquestes miscelànies
el Pep m'ha dit que és una parola correcta en català
i jo no ho tenia massa clar
i simplement són coses
miscelànies o cavalls de sastre
que és molt més nostrat
la paraula és més maca
però es pot dir tranquil·lament
sense cap tipus de problema
Doncs bé, són quatre i que vols dir
datats
perquè vam passar moments diferents de la humanitat
no són massa importants però són coses curioses
Comencem
3 de gener de 1943
Estem en plena Segona Guerra Mundial
El sergent nord-americà
Avan I. Magí
participava en un rei aèri a la ciutat francesa de Sant Nazar
on hi havia una important base alemana
De sobte, el foc anteri de Benemic va destrossar a la dreta del seu avió
i l'aparell va començar a caure
El pilot va resultar ferit
i mentre lluitava per posar-se per a caigudes
una altra explosió va destruir el bombarrer
Magí va ser llançat fora de l'avió amb flames
sense que hagués tingut temps d'acordar-se per a caigudes
i inconscient per la conmoció
però malgrat que va caure de 6.700 metres d'altitud
va viure per explicar-ho
Al final de la caiguda
el seu cos va aixocar contra el sostre envidrat
en devastació ferroviària de Sant Nazar
Va ser aquest material
dur o trencadís
el que va atenuar la força de l'impacte del cos de l'avió
El jove suboficial
va travessar el sostre de vidre
i va acabar penjat de les vigues de desert que el sostenien
d'on va ser rescatat per soldats alemanys
que el van portar a un hospital
la cama i el turmell estaven trencats
tenia ferides gravíssimes al nas
i els ulls i un braç semiamputat
a tot això acabia sumar-hi les 28 ferides de madralla de l'explosió
que havia destruït el seu avió
Els metges alemanys van fer tot el possible per salvar-li la vida
Després de diverses operacions i de llargs mesos de rehabilitació
el sergent es va recuperar del tot
i va passar la resta de la guerra en un camp de presoners
L'any 1993
avant Magí va tornar a ser en desert per participar en una cerimònia en record
dels seus companys morts amb aquella incursió
Avui, i gràcies a la serendípia
tot avió de militar va lligat directament a un seient expulsable
que un cop fora de l'avió obre-lo per a caigudes automàticament
Una altra data
Una altra data
23 de febrer del 1958
Joan Manuel Fangio
Manuel Fangio era el millor pilot del món
Acabava de guanyar per quart any consecutiu el campionat de Fórmula 1
i estava pensant en retirar-se de volta a competició
Fangio estava lluitat a l'hotel Lincoln de la Habana
per disputar endemà el campion de Cuba
El dictador del país, Fulgenzi Batista
havia preparat una cursa de bòlits caríssima
per atreure els millors pilots del moment
i fer així servir com a propaganda del règim
A la recepció
al millor teu de la ciutat
Fangio estava parlant amb Sterling Moss
un altre gran pilot
quan se li va acostar un home ben vestit
li va mostrar una pistola discretament
i li va demanar que l'acompanyés fora
allà el van pujar amb un cotxe
i finalment van acabar en una gran menció
en un dels barris més boxosos de la Habana
el segrestador i els seus companys
formaven part del moviment 26 de juliol
encapçalat per Fidel Castro
que estaven lluitant per derrocar el dictador Batista
Després d'una estona a la casa
segrestadors i segrestat compartien molts punts de vista
amics, potser no tant
van decidir canviar a Magatai per seguretat
i van marxar a casa d'una altra camarada
prop d'allà
on va començar a arribar gent disposada a aconseguir un autògraf del campió del món
o sigui tothom sabia aquesta vegada
en tot moment Fangio va estar deslligat
i es coneix que van sopar ous ferrats i patates fregides
com anècdota
l'objectiu era que abandemà Fangio no pilotés
i així el món sabria que l'havien reptat
els segrestadors van proposar que el corredor anés a veure
al Gran Premi d'Incògnit
però Matafangio va dir que ho trobava massa agosserat
com que ja han aconseguit l'objectiu propagandístic
van decidir alliberar-lo
però van pensar que potser la policia de Batista
voldria matar Fangio per fer caure el fet sobre els revolucionaris
el pilot els va dir que el que podien fer és alliberar-lo a la mateixa ambaixada argentina
i així ho van fer
Diuen que Juan Manuel Fangio i Fidel Castro van ser amics per sempre més
2 de març de 1974
això ja ens toca, ja ho hem viscut
a la matinada d'aquest dia
avui aviat farà 50 anys
Salvador Puig Antic va ser executat pel mètode del Garrot Vil
però qui va ser el botxer?
Antonio López Guerra
Antonio López Guerra va arribar a la presó model de Barcelona
la nit de l'1 de març del 1974
per dur a terme l'última execució de la seva carrera
la número 24
va instal·lar el Garrot a la sala de la pacateria
i va acabar en la villa del joven artista
el cap i la fi era la seva feina
l'Antonio era un tipus enganxat a una ampolla i a uns ferros
el veure li servia per fer més passador
el tràngol d'anar amunt i avall per les presons de la geografia espanyola
on l'enviaven transportant un artefacte
conegut amb el nom de Garrot
eina a la qual duia a terme la feina
per la qual hi ha estat contractat pel Ministeri de Justícia
executor de sentències, Buxi
cobrava per la justícia condemnat-se a mort
ell deia mato per menjar
potser era veritat pel sol que tenia
aquest home originari d'extremadura
mitjana alfabet no va trobar cap estabilitat laboral
que li permetés menjar
fins que el 1949
quan va ser designat a l'Audiència Provincial de Madrid
durant 29 anys de servei
la pena de mort va ser abolida a l'estat espanyol el 1978
va completar una llista de 24 execucions
López no era el que havia de fer la feina a un centre penitenciari de Barcelona
però l'altre Buxi, Vicente López Capote
feia poc que havia estat destituït
per, diuen, irregularitats
el nostre protagonista
va examinar a l'espai on havia de posar el pau
per sustentar els ferros del Garrot
que en principi era un corredor de la presó
Antoni López va arribar a la conclusió
que no era el millor lloc per posar l'aestri de mort
massa visible
i molt estret
i va escollir l'habitació de la paqueteria
discreta i allunyada de les galeries dels recursos
si heu estat de visita
es pot visitar aquesta habitació
que està només a l'entrada de la presó de Modelo
poc esperàveu López que tingués feina
la darrera execució per Garrot
natava l'any 1966
i l'indult podia arribar
no era la primera vegada que feia un viatge en va
beure i esperar
al cap i a la fi tenia sou fixa de la funcionari
dietes complertes
i fins a 9.000 pessetes de l'època per execució
extractes de despeses d'una execució del 1950
aportava que cobrava pel viatge en tren
per la fonda, pels menjars, per l'execució
pels dies que estava i feia rodoni amb una quantitat
prima per partit guanyat
com un árbit
no he de fer com un árbit de futbol
faré això també
per cap a terra
el 2 de març de 1934
la Modelo sembra que el butxí no va fer una bona feina
en Salvador va morir d'una ventagonia
el nostre protagonista va morir a Madrid l'any 1986
Descansi en pau
Salvador Puig Antic
hi ha cançons molt dedicades
per exemple del Lluís Llach
i si canto trist
o en Margavilla del Joan Isaac
i per acabar anem a l'última missabània
1979
un conjunt de forteveses esclavistes
distribuïdes en una franja de costa d'uns 500 quilòmetres
entre Queta i Bellín van ser inscrits per l'UNESCO
com a patrimoni de la humanitat
l'esclavisme va ser sense cap mena de dubtes
una de les xacles més excecables de la història de la humanitat
el seu ràpid desenvolupament durant el segle XVI
de manera paral·leva a l'establiment de plantacions d'Amèrica
i aviat els esclaus provenents del golf de Guinea
van substituir l'art com a principal producte d'exportació de la rica
el gran negoci que es va desenvolupar a partir d'aquells moments
va portar a gastineret a holandesos, anglesos, dalesos
juntament amb portuguesos i espanyols
que ja eren a finals del set de dins
tots ells van construir forts al llarg de la costa
tant per raons defensives com per assistir al tràfic d'esclaus
Visitar-vos?
que ho peix!
massa patiment humà
atès que els vaixells esclavistes
que transportaven la mercaderia al nou continent
no es podien acostar a la rocallosa costa africana
que havien de transportar els esclaus
amb petites embarcacions fins a les naus principals
amb aquest objectiu
cada fortaleza disposava d'una porta
que comunicava uns calabossos
situats al pla més inferior
al nivell de mar
al costant del mateix oseà
per allà sortien les víctimes en un viatge
en el decurs del qual mous parlien la vida
era, i es deia, la porta del no retorno
avui, aquest patrimoni
està escampat entre tres castells
quinze forts i dos indrets
amb restes de fortificacions
si voleu anar i heu d'escollir
us en recomano el castell de Cape Coast
l'antiga capital britànica
i principal centre esclavista de l'Àfrica occidental
i com sempre recordar la inexistència
al nostre país
de cap monument commemoratiu en record d'aquesta xacla
quan vam ser un dels més actius
pirates, traficants, mercaders
propietaris d'assentaments i presons
al Wall of Guinea
propietaris d'ingenis, esclavistes
pràcticament a tots els llocs del món
començant pel sud dels Estats Units
ja en moments com ho veurà
Moltes gràcies
Vull dir tres coses, ara
Bé, per acabar
dues o tres cosetes
que m'han frappat aquesta setmana
Una, per exemple,
veure les declaracions de Bonsué
parlant de la malaltia de bela
al Congrés dels Diputats
en una sala de comissions
on només hi havia cinc diputats
jo pensava que els diputats
tenien l'obligació
que el seu treball
era anar amb aquests jocs
però es veu que no, no?
Una altra, la sentència de Valves
per mi, malgrat tot, em sembla una sentència de vergonya
atenuants per pagar indemnitzacions
o només fan els cos poderosos
lògicament se'n surtin millor
i tinguin menys penes
i per acabar
doncs ja que estem parlant de sentències
voldria recordar el nostre jutge de Capsevera
que ara està enfrontat amb Suïssa
i que sembla cada mes
se li coneixen antecedents
que havíem dit a França en una sèrie de coses, etc.
Aviam si algun dia podem obrir aquest senyor.
Gràcies, senyor.
Gràcies.
And I think to myself
La realitat
Considero que vivim sota un cop d'estat
ja no és necessari que els cops d'estat els facin els militars
ara també els poden fer els jutges
i ara, ara, vivim un cop d'estat
fet per un cos jurídic que és absolutament hereu del franquisme
i que per tant, si som en un cop d'estat, no hi haurà cap amnistia.
La ficció
A mi em faria vergonya que els partits polítics catalans
acceptessin una amnistia
que no amnisties
fins a l'últim dels militants que es van manifestar
pels nostres indultats i possibles amnistiats.
Si no aconsegueixen els partits polítics catalans
que s'amnistiï tothom
i voten a favor que dimiteixin,
que es retirin de la política.
Som en un cop d'estat judicial
que de facto és com un cop d'estat militar.
Ni oblid, ni perdó.
La realitat supera la ficció.
La realitat supera la ficció.
Josep, avui ja veus, a part del César anem de Serendipia.
Sí, sí.
que Serendipiat.
Bueno,
avui parlarem una mica del Correu,
les cartes i aquestes coses a Barcelona.
Amb altres programes havíem parlat de l'edifici de Correus,
del carrer del Correu Vell,
on hi hagués la primera estafeta de Correus,
el primer test del segle XVIII.
també de la dificultat de lliurar el Correu
en certs moments i en certes èpoques,
de l'estació de metro de Correus,
una de les estacions fantasmes de Barcelona,
tancada des de l'any 72 i que dimarts passat
es van complir 90 anys de la seva inauguració.
Quan vam parlar de la Via Laietana
també va sortir l'edifici de Correus,
que té coses interessants i val la pena visitar-lo.
i si és fent la visita guiada,
doncs molt millor,
perquè té moltes coses d'interès.
Com a curiositat,
diré que aquest edifici ha sortit en moltes pel·lícules,
sèries i anuncis, d'aquí a fora,
pel davant, pel darrere, per l'interior, moltes.
L'any 1950 ja va aparèixer
la pel·lícula Apartado de Correus 1001,
que passa a Barcelona i Correus surt,
i, a més a més, de l'edifici
la parada de metro, que es pantàvem.
Una altra,
lo mejor que le puede pasar un corazón,
el 2009.
En aquesta pel·lícula podem veure a l'interior
el magnífic vestíbul de l'edifici de Correus.
A tres metros sobre el suelo,
un fil del 2020,
i representa a l'edifici un jutjat de Barcelona.
L'exterior és Correus,
en canvi l'interior és l'escola nàutica,
aquestes coses que fan les pel·lícules.
quan coneixes una ciutat,
per exemple,
veus una persecució d'una pel·lícula policia que a Barcelona,
que veus que de sobte està a la meridiana,
i després està en el paral·lel,
i després està en el...
Però clar, això també passa amb les altres,
i no ho saps,
no és una crítica,
sinó que fa gràcia,
quan ets del lloc i te n'adones.
La pel·lícula Mar adentro,
del 2004,
tot i que està centrada principalment a Galícia,
doncs té algunes escenes que passen a Barcelona,
i estan enrodades aquí.
Amb una d'elles,
Clava Segura i Francesc Garrido,
surten d'un jutjat de Barcelona,
i un cop més,
l'edifici és Correus,
convertit en un jutjat aquest cop.
La pel·lícula Body Armor,
aquesta és una coproducció internacional,
va ser feta per canals de televisió.
Tot està firmada a Barcelona,
però al principi i al final passen a Nova York,
i al final Correus torna a convertir-se en un jutjat,
en aquest cas de Nova York.
Gran Piano,
un tríer psicològic del 2013,
Correus es converteix en un teatre de Chicago,
però en aquest cas,
el que surt és la part de darrere de l'edifici de Correus.
Cambridge Espais,
és una ministeri de la BBC del 2013,
basada en fets reals,
sobre un intent el 1937 d'assassinar Franco,
que malauradament va fracassar.
Això va passar a Burgos,
la pel·lícula situa els fets de Sevilla,
perquè és més típic i més maco,
i Correus, en aquest cas,
curiosament fa dos papers,
en un és un edifici de Sevilla,
i en un altre moment,
agafat d'una altra manera,
és un edifici de Londres.
Anacleto,
Gente Secreto.
Aquesta és del 2015,
i els protagonistes,
Immanuel Ades i David Gutierrez,
salten des del pont cobert
de la part de darrere de l'edifici de Correus.
Només és perquè l'interessa
aquest tipus d'edificació,
d'on salten.
No és perquè tingui res a veure amb Correus,
ni en cap jutjat, ni en cap cosa.
a la sèrie argentina Atrapa el ladrón,
es converteix en una entitat bancària
que és atracada.
I a la sèrie H del 2019,
es converteix en una comissaria dels anys 60.
En aquestes dues darreres pel·lícules,
ni parlem de l'edifici principal,
sinó estem parlant de l'edifici del darrere.
I per acabar Dark Justice,
va ser la primera sèrie americana
d'una de les cadenes principals,
en aquest cas la CBS,
que va ser rodada íntegrament a Barcelona,
on es va filmar la primera temporada
de 22 episodis,
en coproducció amb TV3,
l'any 1991,
que aquí es va titular
Quan es fa fosc.
I era, doncs, un jutge
que quan no podia condemnar
se li escapava
per, d'alguna manera,
el delinqüent,
ell a les nits ja s'ha encarregat de pel·lar-lo.
Va a quedar a escola.
També ha sortit molts anuncis,
però això ja ho podem deixar aquí.
Tornem a la realitat
i reculem fins al 1148,
una miqueta enrere allà.
Berenguer Ramon IV
necessita diners per assajar
i conquerir Tortosa.
Llavors em demana els burgesos de Barcelona,
els que col·laboren
els recompensi cedint els terrenys.
un d'aquestes persones
va ser en Bernat Marcús,
que en els terrenys sedits
hi va edificar un hospital,
un cementiri i una capella.
De tot això només en queda la capella,
situada al carrer Cardés.
D'aquí sortia l'antic camí que anava a França,
la Via Francesca,
en contraposició de la Via Molisca
que anava cap a les terres islàmiques.
Marcús era un dels homes més rics de Barcelona.
Va ser un dels pocs homes que,
sense ser noble,
intervingui en el consell,
com a conseller del comte Ramon Berenguer IV
i en l'alta política del país.
Baratava la fortuna del seu pare,
que era banquer,
i ell mateix la va fer créixer.
Era propietari pràcticament de tot Collserola.
Sobre la fortuna d'en Bernard Marcús
existeix una llegenda que explica
com en somnis se li va aparèixer un home
que li deia
si vas al pont de Narmona
faràs fortuna bona.
Ah, està bé això.
Sí, sí.
Veu que abans es somiava,
així sense rodolins.
Tant es va repetir el somni
que finalment hi va anar.
I a l'arribar es va trobar amb un altre home,
que li va demanar on era,
i van anar xerrant.
I quan Marcús li va explicar
que havia fet el viatge per indicació d'un somni,
aquell home li va dir que era una tonteria,
que no es pot fer cas dels somnis,
que són un engany,
que ell mateix fa dies que està somiant
que ha d'anar a Barcelona
a casa d'un tal Bernat Marcús
i a sota l'escala de casa d'aquest home
i trobarà un tresor.
I no li preguntes res, doncs.
I llavors el Marcús quan sent això
s'acomiada a aquell bon senyor
i cames ajudeu-me cap a casa,
no t'ho diràs, digue-li tonto.
Torna a casa i després d'escavar,
al lloc indicat sota l'escala de casa seva
va trobar una olla plena de monedes d'or.
Hi ha una altra versió que diu que hi ha una olla de monedes,
va trobar dos figures d'or pur,
una cabra i un cabrit però d'un tamany superior al real
que tenien un valor molt alt.
Llegendes, però bé, no està malament, no?
En Bernat Marcús, això que ja no és llegenda,
va establir un servei postal de caràcter privat
allà al segle XII,
com a evolució de la seva xarxa logística
de missatgeria que feia servir per als seus negocis particulars.
El centre anoràlgic de la xarxa de correus a cavall
era el carrer Carders,
molt a prop del seu domicili del carrer Moncada.
Els reis tenien els seus correus,
el Consell de Cent tenia el seu correu a la Generalitat,
però eren uns correus particulars
que només servien per ells i per coses internes.
I aquest gremi va ser el primer correu obert a tothom.
Els comerciants de Barcelona
l'utilitzaven sovint aquest servei,
era un servei molt car
i només se'l podien permetre als rics,
perquè moltes vegades el carter que portava la carta
portava només aquella carta i prou.
un carter per monocarta, per un mono entreta.
Era molt al començament.
Tampoc hi havia tanta gent que era capaç de fer cartes, no?
Va voler dedicar a l'Església
a la Mareu de la Guia,
com també es coneix la capella Marcús,
i la plasta a l'entrada va servir com a punt de sortida
i de relleu dels cavalls.
El segle XIV a la capella va passar a ser
la seu de la Confereria dels Troters.
Aquest servei de Correus rebia la benedicció en aquesta capella.
El capellà venia els Correus que sortien a Barcelona,
i abans de partir també els treginers,
en passar per la placeta,
saludaven la seva patrona,
fent espetegar la surriaca, el fuet.
Aquesta tradició va durar gairebé cinc segles,
i certament necessitaven la protecció de la Mare de Déu.
En una època que molts camins
estaven plens de fang,
no hi havia manteniment, ni senyals, ni indicacions,
ni GPS, i a més a més van dues.
Per tant, era una feina de força risc.
Els hostes de Correus, o troters,
eren empleats públics,
encarregats de recollir les cartes i distribuir-les
als Correus que estaven escrits al seu hostal de Correus,
per fer-les arribar a la seva destinació,
i també repartir les cartes rebudes i adreçades als residents de la ciutat.
Les condicions de tremesa de les cartes
es pactaven entre el remitent i l'hoste,
no amb el trotter.
El Consell de Cent va dictar unes normes molt estrictes
per evitar abusos per part dels Correus i els hostes,
i en cas d'incompliment o retard a l'entrega
havien de pagar multes molt grosses, molt importants,
i si calia dures penes de presó.
La confraria funcionava com una mútua,
rebien donacions i aportacions estipulades de tots els confraris,
i els fons recollits les destinaven al manteniment de la capella,
lògicament, la patrona era molt important,
però també a la protecció de les viudes, dels orfes,
ajudes als que estaven malalts,
i també proporcionaven una sepultura digna
als que no se la podien pagar.
Aquesta meraveu de l'adverge de Baguia existeix?
Sí, a la capella Mercús.
És que jo recordo de tot bé, de la caiga Mercús,
que estava allà al costat i tant.
Així no, hi ha diferents d'allà.
En l'adverge de Baguia era on fèiem el manteniment,
a la caiga de l'adverge de l'adverge,
que pujaven fins a set quilòmetres i tornaven a baixar.
Joan, no enganxaràs amb un renunció al Pep,
amb una història.
No, però és que no sabia que...
No, però precisament...
En l'adverge de Baguia era la patrona dels treginers,
ella porta el nen Jesús a la mà
i amb l'altra mà fa senyala,
guia per on han d'anar els treginers o els correus
o qui la té per patrona.
Porta molta serindípia amb la ser resistència.
Ja, però no sabia que aquí va ser un nen de la verge de Baguia.
És com la mare de Déu del Bonaire
i Buenos Aires també té a veure amb aquestes coses, etcètera, etcètera.
Ja me'l trauré el temps de...
No, perquè t'hem vispat.
Però em recorda les pel·lícules de l'Ouest, dels westerns, no?
Que sempre l'Ouest Male ha estat maltractat, ha sigut un físic perillós
perquè quan feien a Lejano Oeste...
O els palaven, o els índios, o els bandolers...
I la Wells Fargo encara?
Jo vaig veure a la seva seu a Sant Francisco,
i tenien allà una dirigència,
que només faltava el John White d'anar dalt,
i que anaven amb aquelles saques, amb aquelles bosses de cuiro, etcètera.
Però que si jugaven la pell, eh?
Que sí, que sí, que sí.
Però és que és el mateix.
És el mateix en una altra època, en un altres moments, però és el mateix, no?
També tenien especial cura dels correus, el que dèiem abans,
que estaven presoners dels serraïns i altres enemics,
perquè abans havien de passar per alguns territoris,
i ells anaven a portar les cartes,
i si patien penes de presó, se'ls mirava d'alliberar,
sempre i quan que no fos per homicidis robatoris, per culpa d'ells.
És a dir, si era per culpa de la feina, se'ls ajudava,
si no, ja s'ho farien.
Tot això es va mantenir fins a la mort de Ferran el Catòlic, el 1516.
L'adveniment dels Òsties, en Carles I va donar als Tassís,
una família d'origen llombar, concretament a Francesc de Tassís,
el càrrec de Mestre de Postes i de Correus,
que ja tenia a Castella el monopoli,
i li va donar el monopoli per tota la corona.
La confreria catalana va demanar ajuda als consellers de la ciutat
per mantenir els seus càrrecs.
I el 1521, el virrei Pere de Cardona els va retornar la seva feina.
Malgrat tot, els Tassís van seguir intentant tenir el seu monopoli,
que ja el tenien pel centre d'Europa, i no volien renunciar-hi.
I aquest plet va durar un segle i mig.
L'any 1676 Jaume, Cortada i Sala, Baruda Maldà,
va ser anomenat Correu Major de Catalunya,
perquè aquest venia de la banda dels Tassís,
i llavors la cosa va quedar una mica així.
Però aquest senyor era el besavi d'en Rafael de Mati Cortada,
el baró del Maldà,
el to del famós calaix de Sastre,
el missalari que dèiem, el calaix de Sastre.
Veus com tot...
La Sonendipi, eh?
Amb aquesta anomenació dels Tassís van passar a tenir
una participació més gran a la gestió del Correu de Catalunya,
com us he dit, no?
Però l'arribada dels Borbons de tot això ho va acabar.
El Correu va passar a ser gestionat directament per la corona espanyola.
Ara que el Correu, o més ben dit la carta,
ha gairebé desaparegut,
es fa difícil imaginar el poder que tenien els Tassís,
que controlaven les comunicacions postals
de quasi tot el continent europeu.
I fins a l'arribada del Talegres, segles després,
el Correu era el mitjà de comunicació més important,
sense cap mena de competència.
Encara ara són una de les famílies més riques del món.
Però la capella Marcús...
I ara què has de dir, que no ho saps?
No.
On es van reinventar?
No ho he buscat.
No...
No he buscat alguna cosa.
En Alemanya.
En Alemanya.
Quan vaig viure,
i encara avui encara,
però el període,
hi havia una baronesa de Torne en Taxis,
que encara,
parlo dels anys 90,
encara tenia tots els drets de gesells de Correus,
perquè era hereditari,
eren els que van crear Correus a Alemanya.
Sí, sí.
Torne en Taxis.
Per això,
en Carles I d'Espanya,
cinquè d'Alemanya,
doncs,
per això,
perquè tenien l'exclusiva,
pràcticament,
de tot el Sacre Imperi Romà,
d'Europa.
Sí, sí, sí.
Però la capella Marcús,
és l'edifici més antic d'Europa,
vinculat al Correu.
Au, ells seran molt importants,
però nosaltres tenim això.
Què carà.
Sí, sí.
I hi ha una llegenda,
una llegenda,
una cosa que no està ben dita,
però que diu que la paraula Taxi,
ve dels taxis.
Per això que et té.
Però no és veritat.
Taxi ve del taxímetre,
com si anava de cinematògraf.
Molt bé.
Però bueno,
si no n'hi hagués,
si no n'hi hagués trobat,
serveix perquè anem a explicar-ho.
Que semblarà les coses que aprenem aquí.
La capella Marcús,
hem dit això,
que era l'edifici més antic d'Europa,
vinculat al Correu.
Ara parlem una mica de les cartes.
Encara en tenim nosaltres,
tots els que estem aquí dintre,
memòria del que és una carta,
com es fa i com s'escriu.
Potser ens costaria més recordar l'última
que vam escriure,
perquè això ja és una cosa
que s'ha perdut molt.
Aviat hi haurà generacions
que sabran de les cartes
únicament pels record
de les que van escriure als Reis
quan érem petitons.
altres que recordaran haver escrit
una carta a algú,
però no pas a mà,
directament de l'ordinador,
i com a molt,
potser van fer a mà al sobre.
I entemo que la intel·ligència artificial
aviat ens posarà en contacte
mitjançant videotrucada directament
amb els Reis d'Orient,
el Pare Nadal,
en qualsevol de les seves descripcions,
Sant Nicolau, Santa Claus,
Papa Nobel,
si vulguis.
Nosaltres,
que encara sabem de la il·lusió
d'enviar o rebre una carta,
doncs parlem-ne una miqueta.
Deixem enrere
les tauletes d'argila,
de fusta, plom,
pedra,
el papir o el pergamí.
Només com a curiositat,
esmentarem que a casa nostra
tenim una de les més antigues
cartes que es coneixen,
és la anomenada
carta comercial d'Emporion.
Es tracta d'una carta comercial grega
amb inscripcions
sobre una làmina de plom.
Es va trobar enrotllada
durant les excavacions del 1985
al sector nord d'Empúries,
dins d'una habitació.
És de forma rectangular
i amb les vores molt fetes molt bé,
per la qual cosa es desconeix
la longitud exacta
i s'han trobat,
clar, s'han pogut traduir trossos
del mig de la...
Clar, no estaves cintelitzat,
hauria d'estar cintelitzat, veus?
Exacte.
I devia escriure sense marges,
que els marges dels llibres
estan pensats
perquè les rates rosegaven
i llavors, doncs,
no es mengeixin
o tenia molt d'arribar
a la part important del llibre, no?
Doncs ja veiem.
Bé, doncs això.
Era un comercial
de parla geònica
que encarrega la compra
i el transport
de determinades mercaderies.
i està datada entre
els segles
sisè i cinquè
abans de la nostra era.
No cal dir,
com ja abans
més o menys ja has inventat,
que les persones
que es podien comunicar
amb i llançant una carta
eren poques.
L'edat mitjana,
només els eclesiàstics
i els nobles.
I el suport més utilitzat
era el pergamí.
els xinesos,
que van inventar el paper,
i els àrabs,
que el van introduir a Europa.
Això el va,
va popularitzar.
I el geògraf,
cartògraf i viatger,
l'Hidrissi,
va deixar escrit el 1154
que a Xàtiva
es fabricava un paper
com cap altre al món
i que es llibrava a Orient i Occident.
Un altre invent molt important,
la impremta,
que va sortir que per l'any 1450
va fer canviar encara més les coses.
Parlem d'impremta
i pensem en llibres,
però hem de pensar també en cartes,
oficials,
amb ordres, lleis, disposicions,
que es podien entremetre al mateix temps
a diverses ciutats.
Imprimí una dicta,
unes lleis i unes coses
i en podies fer 25
i enviar-ho al mateix temps
a 25 ciutats a l'hora.
També el camp religiós,
encíclicats del Vaticà,
comunicats de tota mena,
dels bismats, etc.
El comerç va fer un fort creixement,
es va convertir en un bon client del Correu.
A mica en mica,
cada cop hi havia més gent
que sabia llegir i escriure
i podien fer-ho per ells
o per ajudar els altres.
Qualsevol podia demanar a algú
que li escrigués una carta
i el que la rebia
podia demanar a algú
que li llegís
per saber què li passava
amb aquell familiar o amic
que estava a X quilòmetres de distància.
És del segle XIV
que anés la confraria de Correus
i s'obreixen els hostals de Correus,
els hostes de Correus
i els troters
dels que hem estat parlant,
que el podrien comparar
amb les estafetes de Correus,
els funcionaris
i els carters
que portaven les cartes
d'una estafeta a l'altra.
Entre el segle XVI i XVIII
el món conegut
es fa encara més gran.
La carta és l'únic mitjà de comunicació,
l'única manera
de mantenir els vincles entre persones.
Els mitjans de transport
milloren,
són més ràpids,
canvien,
apareixen de nou.
encara augmenta,
apareixen el ferrocarril,
la navegació a vapor
i el segle XX
el cotxe i l'avió.
La correspondència
es podia distribuir
més ràpidament,
però no tots els avanços
eren favorables.
El telèfon
i la informàtica
han reduït les cartes
gairebé a zero.
Curiosament,
el correu electrònic
que ha deixat gairebé obsolet
el servei de correus
li ha donat una nova vida
amb la distribució
de paquets provenients
de la venda per correu electrònic.
A part de les distribuïtors
que té l'Amazon
i tot això,
encara doncs,
veure els cotxes de correus
que van portant
pels pobles
i per la ciutat,
evidentment,
a part de ser urs
i altres empreses.
Però és curiós
que una cosa
que per un cantó
no és per l'altre.
També la dirigència
va...
i el tren
va fer
que els correus
a cavall desapareguessin.
Ah.
Però van portar
un altre tipus
de paquets,
etcètera, etcètera.
Totes aquestes coses.
El que dèiem abans,
que no et quedes a l'atur.
Vull dir,
molt bé,
no n'hi has amb carro
però abans
has depèn d'anar amb cotxe.
No tindràs que teixir a mà
però hauràs de saber
com funciona un telè, no?
Doncs bueno.
I actualment
quan rebem un correu electrònic
ens podem trobar
que porti un virus
i ens infecti l'ordinador.
però hem pensat alguna vegada
què passava amb el correu
que venia de ciutats
afectades pel còlera,
la pesta negra
i altres malalties mortíferes?
El correu, com tot,
es podia reduir
però no es podia aturar.
Comunicats diplomàtics
que podien provocar
o aturar guerres,
transaccions comercials
que calia confirmar o no
i de les quals podia depèn
de la fortuna d'un comercial,
la seva família,
els seus empleats, etcètera.
al segle XIV
la pesta
va matar dos terços
de la població europea.
A Barcelona
va arribar el 1.248
i no se sap
la quantitat exacta
de morts que va provocar
però sí que sap
que va morir gairebé
la totalitat
dels consellers de la ciutat.
Tot això
es va obligar
a tenir
doncs
una cura especial
amb les cartes
que anaven d'un cantó a l'altre
però això
doncs
ho deixarem per la setmana vinent
perquè és molt interessant
que no hi pensem mai
però es van fer tota una sèrie de coses
per desinfectar les cartes
per protegir-les, etcètera, etcètera
que penso que també
doncs és bastant interessant tot d'explicar.
Què et sembla, César?
Molt, molt interessant.
Molt interessant.
Moltes gràcies.
Veus?
No tot s'acaba
amb l'energia nuclear també.
El món està ple d'anècdotes
molt interessants.
Sí, sí.
I hem fet molt de camí.
I tant.
Ja en farem més,
però suant
perquè ja és un bon canvi climàtic
però seguirem fent camí.
Avui, 23 de febrer
és el 54è dia de l'any del calendari greurià
i queden 312 dies
perquè és any de traspàs
perquè acabi l'any.
Un 23 de febrer
que tenim el César Molins i Bartra al nostre costat
van passar moltes coses, eh?
Un 23 de febrer.
Mira, per exemple, el país...
el nostre país, eh?
Els països catalans.
el 1891,
en Pau Casals i de Filló,
ofereix el seu primer concert públic a Barcelona
a l'edat de 14 anys.
Tal dia com avui.
clar.
El 1923,
tu n'has parlat,
a Catalunya,
Alberto,
Albert Einstein,
per nosaltres,
visita Poblet
a l'Espluga de Francolí,
Terrassa, Barcelona,
i va pronunciar diverses conferències.
el 1923.
El 1983,
a Olesa de Montserrat,
al Maix Llobregat,
un incendi destrueix el Gran Teatre de la Passió.
I un altre incendi,
el 1983,
al mateix dia,
el ministre d'Economia,
Miguel Boyer,
es propia a Romassa,
a José María Ruiz Mateos.
I el 23 de febrer,
però ara del 1984,
a l'Hospital Universitari de Villvitse,
els doctors Margarit i Jaurrieta,
van dur a terme el primer transplantament de fetge
que es va realitzar en bèxit a Catalunya i a l'estat espanyol.
Jo dic perquè el doctor Margarit,
que jo el considero,
era un amic meu,
va morir en un accident,
jo tenia que anar aquell dia,
fent esquí de muntanya,
a Meranges,
una placa de gel,
curiosament,
va caure,
es va desprendre,
i li va rebentar el fetge.
Imagina't,
el metge que va fer el primer transplantament de fetge,
en Margarit.
I a la resta del món,
del dia com un 23 de febrer,
el regne unit,
el físic i amic Enric Cavendish,
va descobrir l'hidrogen
mentre treballava en la recerca de la composició de l'aigua.
No va ser serentípia,
aquest va ser buscat, eh?
El Cavendish.
i el 1981.
Espanya.
Si és d'haver l'intent de cop d'estat,
conegut com el 23 de febrer.
A Madrid.
Un grup de guardia civil segresten els parlamentaris al Congrés dels Diputats.
I a València.
A València.
Els carros de combat de l'exercit surten pels carrers de la ciutat.
Tal dia com avui, eh?
Un dia que ve el César.
Mira, i avui, avui, César,
és el dia del compromís internacional del control del mercuri.
Allò que diuen que té tant marisc,
que té un porcentatge elevat al marisc.
Quan vulguis em convides una mariscada,
ja em fotrem mercuri.
Naixements.
Tal dia com avui,
el 1901,
va néixer Maria Llanes.
No en tens ni idea.
Però quan et digui el seu mal nom,
veia d'orita una vedet andalusa establerta a Barcelona,
referent del paral·lelo barceloní,
que va morir el 2001.
I tampoc fa...
Va viure 100 anys, eh?
El 1913,
a Barcelona,
i amb honor d'un convidat que vam tenir fa un mes,
va néixer Salvador Artigas II,
que va ser entrenador del Barça,
que va morir el 1997.
Ho dic perquè quan va venir el Gala Roixac
em van fer referència a aquest entrenador, no?
La resta del món.
Mira,
va néixer el George Friedrich Handel,
compositor alemany,
el 1685.
I un 23 de febrer,
a Nova York,
va néixer un actor de cine,
més conegut per ser germà d'aquí és,
que ell es diu Peter Fonda,
i per ser fill d'aquí.
El 1944,
un guitarrista americà de blues i de rock,
que a mi m'agradava molt,
que es deia Johnny Winter,
va néixer,
que va morir el 2014,
va néixer el 23 de febrer.
Però també va morir gent, eh?
Va morir un referent per mi,
com a pintor,
a Barcelona,
el 1926,
en Joan Llimona,
pintor català.
Va morir també,
un dels meus escriptors i poetes preferits catalans,
Josep Palau i Fabre,
crític d'art català
i un escriptor de poesia sensacional.
Va i de caldetes, de caldetes estranys.
També va morir a Pequín,
l'emperador Zencton,
el 1464,
el sisè emperador de la dinastia Ming.
Mira.
I va morir un compositor,
anglès,
que a mi m'agrada molt sobretot,
per una cançó,
l'Edward Elgar,
que va ser el pom en circonsants.
Va.
I ahir,
faig una referència un dia més tard,
d'un altre poeta,
22F,
va fer 85 anys de la mort d'Antonio Machado,
a Colliure,
embolicat amb una bandera republicana
que va deixar escrit
l'arma més destructiva que utilitza el fascisme,
és la mentida.
César,
mai oblidem el passat, eh?
Ah,
què més diríem?
Un fort,
es va morir tal dia com ahir, també.
Tal dia com ahir?
Bé,
jo...
el Sant Ural,
el Sant Ural,
el Sant Ural,
que faig una petita,
sempre curiositat,
no broma, eh?
Curiositat,
perquè una sèrie de noms que no havia sentit mai.
Pues avui, 23 de febrer,
a l'Esquerra Catòlica,
Policarp d'Esmirna,
Primià d'Ancona,
Milburga de Muc Benloc,
Willis de Magúncia,
Siré de Sirmium,
Joan Teristis el Segador,
que era un bon jove,
i com aviats,
bueno, ja no et dic els noms,
Rafaela d'Ibarra,
fundadora de la Congregació de les Hermanes dels Sants Àngels Custodis,
Iusepina Benini,
fundadora de les filles del Sant Camí,
bueno,
Marta d'Estorga,
el Floràcia de Sevilla,
en fi,
tota una sèrie de noms
que jo no els havia sentit mai.
Doncs Policarpito era el fill,
el nom del fill de la família Ulisses.
Policarp d'Esmirna,
que és curiós,
que és curiós,
Josep,
perquè és un sant
que es venera a l'Esquerra Catòlica,
Policarp d'Esmirna,
un bisbe,
que va néixer el 150,
l'any 156, imagina't,
però que l'Esquerra Luterana,
que no tenen nom,
però se'n recorden d'ella,
i l'Esquerra Anglicana
se'n recorden d'aquest Policarp,
o sigui,
un sant,
els Anglicans i les Luteranes no tenen sants,
però sí que tenen records.
Doncs aquest Policarp d'Esmirna,
l'Església Catòlica,
la Luterana,
l'Anglicana,
tenen un record per ell.
Devia ser un tio molt bo.
I devia ser molt crític
amb els seus contemporanis.
Deia ser molt crític.
César,
ens queden,
res,
cinc minutets.
Ets tan bo que et costarà tornar a explicar-nos,
continuar ens explicant coses.
Aviam,
ens quedem que tu vas ser estudiant,
que és quan començarem el programa,
i doctorant en energia nuclear a la Universitat de Florida,
i que vas fer la recerca doctoral al Laboratori Nacional de Oak Bridge.
Quins records tens dels mètodes de treball als Estats Units?
Hi havia coses extraordinàries.
Això, per això tu fas la pregunta.
Tenia la sensació,
en diverses coses.
Primera, que eren molt menys rígids que a Espanya.
Més flexibles,
el qual no volia dir més ganduls, al revés.
A la Universitat,
cada estudiant graduat,
amb els undergraduates no,
els graduats estàvem fent el màster,
o el doctorat teníem un despatx propi,
i clau del departament.
Exactament.
I s'anava...
O sigui, la vida d'estudiant era intensíssima.
Cada nit et trobaves tots els estudiants estudiant a la universitat,
fins a les 12 a la 1 de la matinada.
Però,
detall més important,
passadís avall hi havia els professors.
Jo anava a consultar amb els professors a les 10 de la nit,
a les 11 de la nit.
Estaven allà.
Quan tenies algun problema anaves a veure el professor,
que sabies que estava allà.
Això per mi era una cosa extraordinària.
I això no ho he sentit dir mai,
no sé si existeix.
A Espanya no ho havia vist mai.
Bestial.
La relació entre professors i estudiants
era també extraordinària.
M'havien convidat professors
a anar a passar el cap de setmana
al Golf de Mèxic,
en una barca.
O un altre,
com que jo era pilot,
m'havia convidat a anar a volar amb ell.
O sigui, una relació estudiant-professor
que no s'assemblava res al que hem fet aquí.
I això ho trobava molt remarcable.
als Estats Units,
en aquella època almenys,
quan vaig estar al Laboratori Nacional del Ritch,
al cap del meu departament,
debatíem sobre temes de la recerca
i la informalitat era extraordinària.
jo m'asseia sobre la taula d'ell,
debatíem assegut sobre la taula.
Però, després de debatre una estona,
ell es trobava a una conclusió,
anirem per aquí.
I anirem per aquí,
i això anirem per aquí.
No hi havia cap ordre.
Era un consens absolut.
una altra cosa extraordinària,
Oak Ridge,
al Laboratori Nacional,
érem un poblet petitó
allà al mig de les muntanyes,
a Tennessee,
un lloc preciós,
extraordinari,
una natura privilegiada.
El poble tenia aproximadament 25.000 habitants.
Hi havia 9.000 doctors.
Tenia orquestra sinfònica,
dos grups de teatre,
un grup de ballet.
El meu cap de recerca
era el primer violí.
Una població absolutament desequilibrada,
diguem-ne,
extraordinari.
Era un nivell de cultura
que era incomparable.
Però això solta molt,
que tu em transmets moltes vegades,
si hi ha algun poble
sent referència tan incul,
és el poble americà?
Tanto.
La cultura o la incultura
tot és una piràmide.
Depèn de com sigui de punxeguda
aquesta piràmide.
Aquí a Espanya
també tenim molta gent inculta
i d'altres de més culta.
La cultura,
des d'un zero
fins a un senyor
que és un supersavi,
hi ha tota la cama de grisos
i, clar,
depèn de quants n'hi hagi
a un cert nivell.
Jo recordo,
quan jo vaig fer el servei militar,
que en el quartel d'artilleria de Girona
el 10% eren analfabets.
Anys 1976,
aproximadament,
10% analfabets.
Llavors, clar,
la cultura o la incultura
es mesura en moltes coses.
I als Estats Units hi ha gent extraordinària, eh?
Però saps què et dic, César,
que estar amb tu realment
és un bany de cultura.
Queden dos minuts
o una mica menys,
i els serveix per recordar
que volem,
o recordem,
o reflexionem,
o reclamem,
un museu per Sant Just d'Esver.
Avui,
hem tingut un empresari d'alta volada.
No només perquè és pilot d'avions,
sinó perquè les seves empreses volen molt alt.
ben trobats oients,
heu vist que el nostre convidat,
el César Molins,
és molt més que un empresari ètic.
Salut i ràdio!
Ens retrobem en el proper programa.
El proper programa.
Doncs jo no separo la brossa.
Em fa mandra.
Tu sí?
Esclar.
Marcel, cada cosa em toca, eh?
Esclar.
Reciclar és massa evident per no fer-ho.
Envasos de cartró i paper,
el contenidor blau
o el cubell del porta-porta.
Generalitat de Catalunya.
Sempre endavant.
Catalunya està en emergència per sequera.
La Generalitat destina més de 2.400 milions
a augmentar la disponibilitat d'aigua
i a garantir-ne l'eficiència.
Ara,
més de la meitat de l'aigua que fem servir cada dia
no ve de la pluja.
És regenerada o desalinitzada.
Però no n'hi ha prou.
Estalviar aigua és urgent.
i necessitem l'esforç de tothom.
Quan estalvies,
assegures aigua per tu,
per als qui estimes,
i per al país.
L'aigua no cau del cel.
Estalvia aigua.
És urgent.
Generalitat de Catalunya.
Sempre endavant.
Ara escoltes ràdio d'esvert.
Sintonitzes ràdio d'esvert.
La ràdio de Sant Just.
98.1
Ràdio d'esvert.
98.1
Ràdio d'esvert.
98.1
Ràdio d'esvert.
98.1
N'è vina-t'évec
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!