Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Han transcorgut 606 dies des de l'últim programa que vam poder emetre, el 8 de març del 2020.
Arrel d'aquest malalt virus que provoca una malaltia infecciosa anomenada Covid,
fins avui ens ha deixat en el món més de 5 milions de morts i 250 milions de casos detectats.
L'equip que fem al programa vam decidir que no desitjàvem fer un programa enllaunat.
En Carlos Rius a la realització, en Josep Capellades, en Joan Mateu i jo per en carreres que posem les veus,
ens agrada l'emoció i la sensibilitat del directe.
Tornem a fer ràdio, amb les mateixes il·lusions per passar una estona agradable i fer-vos interessants els temes,
les persones i personatges que us presentem.
Vam fer 32 programes i avui retornem amb el 33.
Bentrobats, oyents.
Quan no hi sou, sempre ens falteu.
Quan hi sou, mai ens obreu.
Quin món tan meravellós.
Jo veig arbres de verd, roses vermelles també.
Les veig florint per a mi i per a tu.
I penso per a mi mateix.
Quin món tan meravellós.
Jo veig cels de blau i núvols de blanc.
El beneït dia brillant, la fosca nit sagrada.
I penso per a mi mateix.
Quin món tan meravellós.
Els colors de l'art de Sant Martí, tan bonics al cel, també estan a la cara de la gent que passa.
Jo veig amics donant-se la mà dient
Com vas?
I realment diuen
T'estimo.
Jo sento nadons que ploren i els veig créixer.
Aprendran molt més del que mai jo no sabré.
I penso per a mi mateix.
Quin món tan meravellós.
I sí, jo penso per a mi mateix.
Quin món tan meravellós.
Skies are blue
And clouds are white
The bright blessed day
The dark sacred night
Doncs, malgrat el Covid, el canvi climàtic, la insolidaritat i crueldat d'alguns sers humans,
explicant la lletra de la sintonia del nostre programa,
ens transmetem una mica d'emotivitat i tendresa.
que sempre va bé.
Després de 20 mesos de no fer ràdio,
de no tenir una persona enfront en la taula dels estudis de Ràdio d'Esbert a qui fer preguntes.
D'haver oblidat la preparació de com es confeccionen les entrevistes.
He pensat que el millor i més adient és fer la retrobada amb un professional dels medis de comunicació.
Avui, el nostre convidat és un gran comunicador.
Un gran comunicador, un gran comunicador amb tota l'extensió del significat de la paraula i el concepte de comunicar.
Que difícil és comunicar bé i ser un bon comunicador.
Doncs aquestes qualitats, ja m'escreix, les té la persona que està asseguda al meu costat.
Amb un somriure contingut, se'ns presenta com locutor de ràdio, presentador de televisió, humorista, escriptor, guionista i a més cantant.
És un comunicador total.
Ell diu que l'humor el serveix per negociar la realitat.
Doncs comencem a negociar la realitat.
Òscar, Andreu i Fernández. Benvingut.
Ben trobat. Bon dia, bona tarda, bona nit, si sents el programa aquesta nit.
Com estàs?
Jo estic bé, jo estic content perquè estic amb vosaltres.
Vull dir que una mica com a casa, em sento protegit i això no...
Vull dir, després d'aquesta entrada que has fet, em pots començar a insultar.
Vull dir, ja ho hem d'equilibrar això perquè, clar, em trobo bé, diria.
Sí, després de tot el que ha passat, escolta, i que ens retrobem.
I que aquest sigui, és el primer programa, no?
Després explicaves, el 33.
En fi, doncs, content, hem sobreviscut i ho hem fet amb un somriure a la cara,
que no està pas malament.
L'Òscar és un terrasenc que va estudiar comunicació audiovisual
a la Universitat Pompeu Fabra.
Sí.
I des que va acabar els estudis universitaris fins avui,
va formar una inseparable parella humorística professional amb l'Òscar Dalmau.
Sí.
Dius, ho corrobores i ho publiques per escrit,
que et dediques a entretenir el personal.
Sí.
I així et guanyes la vida.
Sí.
Qui és l'Òscar Dalmau?
Hòstia.
Ja t'ho explicaré a l'últim capítol de la temporada,
perquè de moment és el que busco i el que...
Així, dit de primera, sóc el fill d'en Pedro i de la Mari Carmen.
Tinc dos germans més, som tres,
i per tant això és una època que érem família nombrosa,
amb més de tres germans.
És que, clar, ara la gent ja no té fills,
no en té menys, un i mig.
Hi ha gent que fins i tot té un fill i mig,
que això és difícil.
I, bàsicament, soc també el que em dedico,
i em dedico a entretenir i a fer riure la gent.
Un pallasso, diria.
Jo no m'ho feng.
Quan la gent li diu, ah, no, pallasso,
a mi m'agrada que m'ho diguin,
perquè trobo que hi ha poques coses més divertides al món
que fer riure l'altre.
Fer riure és un riure compartit, eh?
És el més difícil, eh?
És més fàcil fer plorar.
Fer plorar, sí.
Arriba un punt que dius,
fer plorar és molt fàcil,
perquè tu agafes un bat de beixbol contra un genoll
i fas plorar l'altre, per exemple.
Però fer riure has d'elaborar una mica més la cosa
i no funcionen bats de beixbol.
Vull dir, amb el bat de beixbol aconsegueixes tot l'altre,
que és fer plorar.
Fer riure necessita el seu mecanisme.
És com fer...
Al final, si t'hi dediques a fer riure,
és com fer cantis.
M'agrada dir a mi, no?
Acabes trobant la manera de fer un recipient
perquè tingui l'aigua fresca.
Els primers no surten bé,
però quan n'has fet 150.000,
aprens a fer cantis.
Amb el riure passa el mateix.
Al principi potser costa una mica de fer riure l'altre,
però quan trobes la manera de fer
i ho converteixes en el teu modus vivendi
és una cosa a celebrar, també, crec.
Òscar, amb el que has començat a explicar
hi ha una cosa que m'ha quedat al dubte.
Això d'un fill i mig.
Sí.
No, això que diuen...
No, això és les estadístiques.
Saps allò que diu...
Bé, les estadístiques...
La gent té 1,4 fills.
Sempre m'he d'imaginar que el 1,4 és un braç,
un tros de tòrax,
és una cosa incompleta.
No ho sé, m'agraden els números complets.
Què tenim?
Un fill, un fill, dos fills, dos fills.
És allò de l'estadística.
Si tu, per exemple,
si som dues persones
i un dels dos s'ha menjat un pollastre,
l'estadística diu que tu t'has menjat mig
i jo m'he menjat mig.
Però la veritat és que jo m'he menjat
el pollastre sencer
i tu passes gana.
Aquestes coses, bàsicament.
Estava reflexionant
sobre aquesta qüestió de l'estadística.
Tranquil, que tenim una hora
per estar amb tu, tu mateix.
Sí, jo m'atabaluada des del principi.
Jo com els toros aquells de Sant Fermín.
Jo ja surto fins a Estafeta
i fins a la plaça,
passant per sobre de qui calgui.
Jo és que em poso en el micro,
ja ho veus,
és tot això que explicaves.
El grup de música
que teníem fins fa uns anys,
la televisió, la ràdio...
Ja en pararem, ja en pararem.
És posar-me un micro al davant
i clar, jo surto com un brau.
Doncs d'això es tracta,
d'això es tracta.
Sí, sí, home.
Tu que ets el mestre i que en saps...
Tampoc, tampoc.
Tampoc diria...
Nosaltres al final
som uns aficionats
i uns aprenents
que cada programa que vam fer
i que ara en la propera etapa
esperem que siguin uns quants,
no només aprenem,
sinó que jo personalment
l'única cosa que li tinc por
en una entrevista,
saps què és?
Els monosíl·labs.
Ah, no, no.
Jo suposo tu,
que ets un professional,
que vagis a entrevistar
a una persona
i que et respongui
sí, no, no ho sé...
Se'n fa molt llarga,
molt llarga que a l'hora de dir
hòstia,
he cremat 10 preguntes
i aquest cabron
ha dit sí i no
tota l'estona.
Com ens ho fem?
No, no, no et preocupis
que a mi no passarà
perquè he estat a l'altra banda.
És a dir,
jo he entrevistat també
i si no,
escolti,
venien ganes d'agafar-lo
per la solapa
i que em parli més,
que ompli,
que això és la ràdio,
senyora.
Oh, senyor,
senyor,
jo les senyores
no les agafo per la solapa.
Déu me'n guard.
Doncs això,
no et preocupis
perquè ja...
Vull dir,
tinc certa experiència
a l'altra banda
i sé el que significa
que algú et digui
sí, no?
Quina entrevista, no?
Això sol passar molt
amb els jugadors de futbol,
per exemple,
amb certs esportistes
que, clar,
aquesta gent el que saben
és xutar una pilota
o ensistellar.
No els diguis
omplem aquí de sobte
improvisant 10 minuts.
No és la seva feina,
jo ho entenc també.
Sí, però mira,
aquí vam portar
a un jugador de futbol
conegut
i el més amic
i ara el tornarem
a portar a l'opera
que és un comunicador
excepcional.
Es pot dir el nom o...?
Carles Reixat.
Home, bueno, clar,
però és que...
Estàs parlant d'algú...
Sí, home, sí,
és que aquest ho té tot.
És un comunicador...
Un comunicador...
I jo recordo
que...
ja expliquem
entre cometes
interioritats
i que avui
abans d'entrar
a els estudis
t'ho he fet a tu
i igual que faig
hi ha alguna pregunta
que vols que no et faci
i ell va ser el primer...
Ferran,
a mi,
pregunto el que vol dir
si jo respondria el que vol dir...
Exacte.
Aquesta és l'actitud.
Sí, sí, sí,
és un mestre també
de moltes coses,
de córreres de covards...
Però no,
és un tio que té...
que sap de què va la vida.
Sap de què va la vida.
Sí, sí, sí.
Òscar, explica'ns.
Cantonet.
Ah, Cantonet.
Comencem pel començament.
Uah, sí,
començar pel començament,
aquesta cosa tan difícil.
Cantonet
és el nom
que li vaig posar jo.
És un nom literari
que li poso al meu barri
de tota la vida
i quan dic de tota la vida
és una mica...
has d'acotar
perquè jo he viscut
en molts barris,
hi ha moltes barriades,
diguem que amb la família
érem uns nòmades
de la precarietat,
com solen ser els nòmades,
quan una cosa s'acaba
se'n van cap al barri
al costat i tal.
I Cantonet
és un barri
on vaig viure
aproximadament uns 15 anys
que en el fons
té un altre nom
que s'assembla molt
i és un barri
de la perifèria
de l'Extraradi,
la perifèria de l'Extraradi
i això vol dir
que és als afores de Terrassa
i Terrassa ja està lluny
del centre,
que el centre és Barcelona,
el centre del món,
diria,
i un barri
que és als afores
de l'Extraradi
és aquest Cantonet
que és on vaig viure jo
i és el barri protagonista
de la meva primera novel·la
que es titula
17 maneres de matar un home
amb un tovalló
i les coses
que passen en aquest barri,
Cantonet,
són les coses
que s'expliquen
en aquest primer llibre
amb la meva primera tentativa literària
que això si no m'equivoco
no sé si és de 2009
o ara no me'n recordo
perquè he escrit
un parell de llibres,
aquest és el primer
i el temps passa
molt ràpid.
Del 2013.
És del 2013?
Sí, jo, sí.
Ah, pensava que
m'ho estava prenent
amb més calma.
Sí, sí, sí, sí,
aviam.
Ah, bueno,
per això deu ser una...
No, la primera edició.
Primera edició,
març del 2013, sí, sí, sí.
Òscar, el Ferran
no t'enganya.
No, no, no, no,
ja, no, no, no,
faltaria més.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs això,
cantonet és un dels protagonistes,
probablement el protagonista
del meu primer llibre,
que és una novel·la
on s'expliquen històries
del barri,
que és un barri
d'altra banda
que el pots trobar
a tot arreu.
A Sant Just segurament
hi ha un cantonet,
a Cornellà
hi ha un o dos
o tres cantonets,
a l'Hospitalet també,
a Rubí,
a Saradell...
Hi ha moltes vegades
que he sortit
de Barcelona
i qui diu
de Barcelona
del país,
he sortit de Catalunya
i he anat a Amsterdam,
per exemple,
i m'agrada anar
a aquells barris
que s'assemblen
al meu barri
i trobo coses
que,
malgrat ser cultura
radicalment
o radicalment
o força diferents,
hi ha alguna cosa,
hi ha com un denominador
comú
en aquests barris,
en aquestes barriades
que no està pas malament
i crec,
sospito,
que les detecto
en l'ambient,
en la manera
de parlar de la gent,
de comportar-se,
de circular
pels carrers,
de conduir,
també,
m'agrada pensar
que hi ha tota una mena
de gent
que sap
de què parlo,
les barriades,
les barris
de tota la vida.
Ens saps d'explicar,
Òscar,
què i com fas
això d'entretenir
el personal
en totes les teves facetes.
Comencem
pel començament,
Òscar.
Com l'ocultora de ràdio?
Com ho fas?
Primer,
abans de tot,
sent oient de ràdio
tota la vida.
Tota la vida
la recordo,
sobretot al principi,
fins als 14,
a casa,
el primer que fèiem
quan ens despertàvem
és que la ràdio
estava posada,
la ràdio funcionava,
la ràdio era
banda sonora
de casa,
programes mítics
de tota la vida
i que anaven sonant
i un no se n'adona,
però és que
esmorzes amb allò,
t'aixeques amb allò
i te'n vas a l'escola
amb aquella banda sonora
i, clar,
passen els anys
i als 14,
als 15,
quan a un se li comença
a despertar el coquet
de com funciona això,
la ràdio,
aquesta gent tan misteriosa
que viu dins d'un aparell
i que explica
un dia
parlen de jardineria,
l'altre
parlen de música
i de rock and roll,
l'endemà
parlen de notícies
i hi ha una notícia
d'última hora
i penses,
hostia,
si jo volgués fer això,
què hauria de fer?
Perquè m'agrada molt
aquesta gent
que surt per la ràdio
explicant coses,
perquè m'entreté,
perquè omple els buits
de casa
i perquè,
bueno,
ho he mamat de petit.
Doncs,
em va donar la casualitat
que em vaig a...
vaig conèixer una gent,
uns nanos molt joves
a l'institut,
per tant,
jo tenia 14 o 15 anys,
que els tios
feien ràdio,
ràdio
en un barri
que es diu
Can Anglada,
un barri de Terrassa
i era una ràdio
que aleshores
s'anomenava
ràdio lliure,
una cosa
absolutament amateur
i molt pirata.
Vull dir que
t'ho havies de fer
tu a la teva manera.
Estem parlant d'una època
que no hi havia xarxes
i que,
per tant,
era tot,
això,
ones,
arsianes
i aquestes coses.
Total,
en aquest barri
es feia aquesta ràdio,
una ràdio
que la podies sentir
com a molt
dues illes de casa
més enllà.
Vull dir que
la potència
de l'antena
de tot plegat
era el que donava.
Si mai des de casa
volien sentir,
els havies d'explicar
com havia anat el programa
perquè els programes
no se sentien gaire,
te sentien des del barri.
I allà,
amb 14 o 15 anys,
comencem a posar discos
i a parlar
perquè teníem ganes
de parlar.
Amb 14 o 15 anys
un es vol manifestar
moltes vegades
de,
no sé,
trencar coses,
el que sigui.
Bé,
vam decidir
que aquella era
la nostra manera.
Vaig conèixer aquesta gent
que posava discos i tal
i em van dir
hòstia,
a tu t'agrada la ràdio?
Sí, sí que m'agrada.
Per què no portes un dia discos
i els posem allà
i els comentem
i tot això.
I a casa teníem pocs discos,
però els tres o quatre
que teníem
els vam portar
i vam començar a xerrar.
I aleshores,
vaig dir,
hòstia,
això que sento
des de casa,
aquesta banda sonora,
es fa així
amb aquest micròfon,
això és màgia pura,
això és màgia negra,
això de poder xerrar
i que se senti després
i que t'ho hagis d'imaginar
perquè a l'altra banda,
clar,
aquest és un avantatge
de la ràdio,
de la televisió,
que a la televisió
t'ho donen tot mastegat,
veus el que hi ha,
en canvi la ràdio
t'ho has d'imaginar.
I això
em va encantar aleshores
als 14 anys
i ja,
des d'aleshores
ja no vaig pensar
en una altra cosa,
i si mai faig alguna cosa,
hòstia,
que s'assembli una mica
això de la ràdio
i d'aquí vaig passar
la matada de Pere Ràdio,
després vam anar
a Ràdio Barcelona,
de Ràdio Barcelona,
he fet també
una mica de nomadisme
pel que fa a la ràdio,
és Catalunya Ràdio,
RAC1,
Punto Ràdio,
Onda Cero,
no ho sé,
moltes coses
relacionades amb la ràdio
i després amb la tele,
tot relacionat
amb tenir un micro davant
i amb ser molt pesat
com ara,
no?
Bàsicament.
Ja,
que ha passat res.
Quants anys portes
ara a RAC1?
A RAC1,
en dues èpoques,
jo començo l'any 2000,
quan comença RAC1,
allà fem 4 anys
i després marxem
i després el 2009,
o sigui,
de 2001 a 2004,
4 anys
i de 2009 a 2021,
posa-li,
en total deuen estar
en dues etapes
uns 15 anys,
14-15 anys, eh?
Parlant de Ràdio Oscar,
quin seria per tu
el programa ideal?
El que a vegades
ja ho s'ha de somiat.
Sí.
I no has pogut portar a terme,
però no dius que sigui.
No, però s'acosta molt
al programa que faig ara, eh?
A la competència.
A la competència.
Per això estic allà enganxat
que ni amb aigua calenta.
Vull dir,
s'acosta molt
al que m'agrada fer,
que és,
d'una banda,
fer humor,
d'altra banda,
tenir en compte
l'actualitat,
les notícies,
que això,
això que t'explicava abans,
no?,
de sentir
que està passant al món,
el que serien els informatius,
i donar-li
aquest toga d'humor.
Nosaltres ho diem abans del programa,
aquest és un programa
basat en fets reals.
Ens dediquem
a no explicar l'actualitat,
sinó a deformar-la.
No deixem de ser
uns caricaturistes, eh?
Els que fan la caricatura
de la cosa,
que el que fem
és engreixar
determinades faccions
de l'actualitat
perquè faci gràcia.
Bàsicament això.
El programa,
en resum,
el programa que estic fent ara,
la competència,
s'acosta força
al que m'agradaria fer.
Si ara tu em diguessis
canviaries alguna cosa
del programa,
no gaires coses
canviaria més.
I això,
si a més a més,
com és el cas,
tenim la sort
que la gent ens segueix,
i ens sent,
i tenim una barbaritat
d'oients,
que això no ho hagués pogut imaginar.
Quan entro
aquell primer dia
a posar discos
a Ràdio Caos,
en aquell barri
quan tenia 14 o 15 anys,
no se'm passava
pel cap de dir,
hòstia,
acabaràs fent un programa
líder d'audiència
de 12 a 1
als mig dies,
en una ràdio
també líder i tal.
o podies pensar com
què t'agradaria
precisament,
aquesta pregunta
transportava allà,
com et veus en un futur?
Hòstia,
tant de bo passés això.
Doncs una mica
ha passat.
El programa
que estic fent ara
és un programa
que m'estimo
i que,
bueno,
retocant algunes cosetes
o el que tu vulguis,
s'acosta molt
al meu programa ideal.
Per curiositat,
Òscar,
quanta gent sou a l'equip?
Clar,
la cara la poseu
els dos Òscars,
però al darrere
deus tenir un equip
potent.
Bueno,
potent,
potent.
Són gent normal.
No,
això per si ho senten,
perquè no es pensin ara
que estan a un nivell
que no.
Aviam,
equip de la competència
han d'haver un vermut,
eh?
Això també,
no?
Anem rascant vermuts
aquí a tot arreu.
No, no, no,
em sembla bé
una bona manera
de negociar
perquè abans,
em permeto explicar
aquesta cosa
off the record,
abans del programa
nosaltres també hem fet,
ens hem reunit una mica
per parlar del guió
i de tot plegat,
sobretot per parlar
de la vida,
que és el que val la pena
i hem fet un testet.
Ah, sí,
m'agrada.
l'equip bàsicament
és per descomptat
el tècnic,
el realitzador
del programa,
que és el senyor
que si ens vol tallar
els micros,
ens talla els micros.
És com aquí tenim
el Carlitos Rius.
Exacte,
el Carlitos si vol
deixar que...
És a dir,
ell té el botó nuclear
a les seves mans,
eh?
Que pot fer que tot
vagi molt bé
o que tot vagi molt malament.
Quan la cosa va...
Veus?
Quan la cosa va bé
ningú li diu res
i quan la cosa va malament
tothom la assenyala.
Això se'l passa.
Això també se'l passa
amb els tècnics
i se'l passa també
amb els entrenadors
de futbol.
Quan la cosa va bé,
perfecte,
és el que toca
i quan la cosa va malament
és que aquest senyor
l'han de fer fora,
no sé què,
vinga.
Això per una banda.
El tècnic és
l'Àlex Arbiol,
després tenim
una nova incorporació
d'enguany
que és la Noelia Caranetsi
que és una jove promesa
de l'audiovisual català
que escriu
i locuta.
Tenim Manel Vidal
també que ja fa un parell
tres d'anys
que és amb nosaltres,
una veu com un trò
i un cervell privilegiat
també.
L'Oriol de Balanzó,
pedra angular del programa,
que fa...
És a dir,
on no arribem nosaltres
que és moltes coses
arriba a ell.
Escriptor del programa
també,
locutor
i després
hi ha
l'Òscar Dalmau
i l'Òscar Andreu
que som nosaltres
que fem,
diguem,
d'alguna manera
posem en sol,
fa tot el teatret
i totes les veuetes
i tal.
Però clar,
sense tota aquesta gent
que són escriptors
i que també es dediquen
a això...
O mitja dotzena
o són ben bons?
Mitja dotzena,
pràcticament.
Sí, sí.
Sí, sí,
mitja dotzena
per fer un treball
de molt concret,
una hora d'humor
i actualitat
cada dia
de dilluns a divendres
i som bàsicament
els que som
a la cuina.
A mi m'agrada també
utilitzar aquest símil
de...
Cuinem el programa
durant tot el dia
i parem la taula
de 12 a 1
i ens mengem
el programa de 12 a 1
davant la gent.
No sé si com a metàfora
és gaire lluïda
però a mi m'agrada
utilitzar-la.
Boníssima.
Segon apartat.
a l'Òscar
com presentador
de televisió.
Sí.
Què?
Doncs també està molt bé
que vols que et digui.
La televisió
és com...
És el que parlàvem abans.
A la ràdio
no necessites
fer un gran desplegament
perquè a la ràdio
has de tirar
com a oient
d'imaginació
i a la televisió
hi ha molta més
gent implicada.
És a dir,
no es pot fer
un programa
de televisió
amb 5 o 6 persones.
Hi ha molta més
gent implicada.
hi ha una complexitat
que no té
la ràdio.
Tu la ràdio
pots dir
obre'm el micròfon
que ara explicarem
4 coses
i si tens
traça
com és el cas
ho podeu fer
i ho fem
i tot això.
Però la televisió
necessita
de més preparació
que tot funcioni
no només necessites
un realitzador
que sí
que també
necessites
el mesclador
necessites
el que posa
les llums
el que mou
les llums
el que dispara
les imatges
els presentadors
és tot una mica
més complexa
no té
la frescura
que té
la frescó
que té
la ràdio
però
també m'agrada
perquè
en el fons
també he sigut
un nen
connectat
a la televisió
és a dir
a casa
quan no sonava
la ràdio
hi havia
la tele
encesa
i jo he estat allà
menjant tele
des que tinc
ús de raó
i fins i tot
abans
de tenir ús de raó
vull dir que
m'agrada
que m'encanta
que fer tele
també està molt bé
és molt divertit
Com comences
fent tele?
Primer
com a espectador
és una cosa
també que m'agrada
dir com a la ràdio
faig d'oient
la ràdio
he vist
tenim
la meva generació
crec
moltes hores
de pilotatge
de tele
des de l'altra banda
com a espectadors
i a la tele
te diria
primer com a concursant
jo havia anat
a concursos
si l'encerto
l'endevino
a cifres i letres
a un seguit
de concursos
acabaria sent
de fet
acabaria
entrant
en una productora
fent preguntes
també
per
concursos
no ho sé
vas fiquant la puteta
una mica
i clar
com que els mitjans
estan comunicats
entre ells
arriba un punt
que trobes algú
que està fent
un programa
de televisió
o l'has conegut
a la ràdio
com és el cas
el Toni Soler
nosaltres
la gent de la competència
vam substituir
el Toni Soler
que feia minoria absoluta
el programa
basat en fets
basat en l'actualitat
a RAC1
i quan ells marxen
nosaltres agafem
el seu relleu
i un dia determinat
uns anys més tard
a Toni Soler
se li passa pel cap
fer un programa diari
a la televisió
que és el
l'està passant
i em va trucar
i em diu
escolta
tot veuries fent televisió
i tal
i és un moment
i jo li dic que sí
en aquell moment
i obrim la porteta
i comencem
a fer televisió
i explicar també
notícies
la vessant
diguem
més sarcàstica
més satira política
que és en definitiva
el que m'agrada
i en aquest país
anem ben servits
de satira política
i com penses continuar
ara en la tele?
viu
primer
per començar
perquè si no
m'hi voldrien
ja veurem
això sí que és
un dia a dia
i aquí les audiències
m'han anat molt
que és la televisió
malgrat si és una televisió pública
que també
també ens ho mirem
és a dir la televisió pública
també ha de funcionar
també se l'ha de mirar
la gent
i tot això
com continuarà
no sé
passa a pas
partido y partido
no em sorti tan petar
no ho sé
un sol
I see trees of green, red roses too, I see them bloom for me and you.
And I think to myself, what a wonderful world, I see skies of blue and clouds of white, the bright blessed day, the dark sacred night.
And I think to myself, what a wonderful world, the colors of the rainbow, so pretty in the sky, are also on the faces of people going by.
I see friends shaking hands, saying how do you do, they're really saying I love you, I hear babies cry.
I watch them grow, they're like much more than I've never known.
And I think to myself...
Doncs de moment hem parlat de l'Òscar locutor de ràdio, de l'Òscar presentador de televisió, i ens hem quedat amb coses pel mig, eh?
Ara, una altra nova faceta teva, que abans l'hi has posat, l'Òscar escriptor.
Sí.
Què?
Com va això?
Bueno, va que bàsicament està tot connectat, eh?
Per això, per això, però...
És explicar coses.
Les expliques o davant del micròfon a la ràdio, o davant la càmera a la televisió, o davant del full en blanc com a escriptor.
Perquè això sí que m'agrada dir-ho, jo no tinc ningú que m'escriguis llibres, jo me'ls escric jo, eh?
No he trobat, o sigui, no estem en el punt de...
D'acord que ja, ja...
No tens qualcom a dir-ho, això és un negre, no?
Un negre, sí, es diu un negre, un ghost writer.
Ni el Joan, ni el Josep, ni jo tampoc tenim negre, ens ho fem tots nosaltres.
Bueno, clar, és lo manco, de fer-te les coses tu i que no te les facin.
Bueno, fins que suposo que arriba un punt que ja va bé que te facin les coses, això, no?
O sigui, un punt de ser molt ric, de debò, i dir, bueno, escolta, el llibre no me'l faré jo perquè que me l'escrigui algú.
No, en aquest cas l'escric jo, i és bàsicament estar connectat, eh?
Aviam, 17 maneres de matar un home amb un tovalló?
Sí.
Explica'ns, jo me l'hi he dit, no?
Però explica als sullents què és això.
Doncs, bàsicament, és el llibre que explica la història molt concreta, a finals dels 80, a principis dels 90,
en una barriada de pisos de protecció oficial, que podria ser una ciutat com Terrassa, de fet és Terrassa, però podria ser Sabadell...
Cantonet.
Cantonet, de fet, que és un nom fictici, però que s'acosta molt al nom real del barri on jo havia viscut,
i, bàsicament, no sé si us agrada el cinema, ara diré una cosa que segurament és una cosa pedant,
però les pel·lícules d'en Fellini, aquestes pel·lícules tan xules en les que la càmera passa per davant d'un barri i passen coses,
i qui diu Fellini, diu Rossellini, tot aquest del neorealisme i tot això,
a mi és una cosa que quan vaig veure de petita em va quedar, explicar en un moment històric molt determinat
les històries d'una gent que viu en un barri també molt concret,
i, bàsicament, 17 maneres de matar un nom amb un tovalló és què passa en aquesta barriada durant 4 o 5 anys,
són les anècdotes de la gent que viu en aquest barri, els veïns de la persona que és el narrador del llibre.
No necessàriament soc jo, però sí, soc jo.
A mi em permetràs que els oients els facin la primícia dels títols dels capítols,
perquè és fantàstic.
Truquen, capítol 1, la perifèria de l'Estrarradi,
Escusatio non petita,
Tiro Blink, Bar Nevada,
From Tennessee to Cantonet,
L'inferm de Nevada,
Festa menor,
Crime desorganitzat,
Bon cop de casc,
Sessió doble,
Te lo juro,
El bueno el feo i el malo,
Frians will be frians,
Basat en fets reals,
Women's,
Canari,
Cadernera i Bitxo,
La gran esperança blanca,
50 centímetres cúbics,
Tres decepcions i una cançó desesperada,
Clàssica contemporània,
L'avi,
L'imitador de veus,
Una pedra és una pedra,
El Ken i la Barbie,
Variacions sobre un tovalló,
Vida de gos,
L'àguila daurada,
Societè industrial de mecànic
i de carroceria automòvil,
Cinca,
Clases particulars,
Libreria,
Papeleria,
Compàs,
Plaça Reial,
Guerra i Pau,
Javi,
Ex Machina,
Tot torna,
Coda,
Coda,
Coda final,
Tela,
que bé,
Sí,
són els títols,
bé,
t'agraeixo que no hagis fet espòilers,
sinó donant només un tastet de cada capítol,
Aviam,
ara es faig l'espòiler,
això et costarà un vermut,
Sí,
ja m'endor,
Estarem fent vermuts fins al 2029,
quan es declararà l'independència.
Això tu has confiat a mi.
Ah, no, no,
clar, clar,
em prenc la paraula,
farem vermuts fins que siguem lliures.
Recomano
a qui estigui escoltant aquest programa,
els nostres ben trobats ullents,
recomano vivament
que trobin el llibre,
no és fàcil de trobar,
però passaran una bona estona,
n'aprendran moltes coses,
a mi m'ha servit,
no només per conèixer una mica més
la persona que tenim a aquest costat,
sinó per descomptat,
per preparar una mica l'entrevista,
però el més important,
complirem amb el que diu a l'Òscar
que ell ha nascut o treballa
per entretenir el personal.
Aquest llibre és per entretenir
i passar-nos-ho bé.
Explica'ns més coses com a escriptor.
Bé,
He explicat-ho més o més,
has escrit més, eh?
Sí, he escrit un recull de contes
que es titula
Com es bulli una gran nota,
i és la meva última,
diguem,
aportació al món de la literatura catalana,
i per tant mundial,
i ara estic en procés de...
estic fent bullir l'olla,
per si...
Diguem que acabo de tenir descendència,
quan dic acabo vol dir fa dos anys,
i clar,
estic en una època ara
que no tinc gaire temps
de posar-me a escriure,
però sí que les ganes hi són.
I aquest segon llibre,
que són Com es bulli una gran nota,
que són, no sé,
20 contes aproximadament,
relats curts,
ja em va posar el coquet
d'escriure una mica més curt,
no fer novel·la,
i estic en aquest procés
d'aviam si pogués fer alguna cosa
amb, com es diu,
amb relats molt, molt, molt, molt curts,
microcontes,
perquè la gent no tenim gaire temps
de llegir,
ni tampoc d'escriure.
A més, la gent té molta feina,
moltes vegades buscant feina,
així que m'agrada fer les coses senzilles
i que entrin bé i tot això.
Estic en aquest procés,
un no deixa mai de...
La veritat és que també escric molt
per la ràdio.
El que passa és que és un altre tipus
d'escriptura,
que és l'escriptura diària,
que és un material
que moltes vegades,
a la una del migdia,
quan s'ha acabat el programa,
tu fas...
estripes el paper
i allò ja s'ha acabat.
Pararia de fer alguna cosa
que els meus fills,
en un futur no gaire llunyà,
llegissin i diguessin,
hòstia,
el pare no ho feia del tot malament.
I ha quedat explicada
una època,
la seva època,
des del seu punt de vista,
esclar,
perquè, clar,
hi ha tants punts de vista
com a persones.
A mi m'interessa el meu.
Ja, ja.
I explica'ns,
i per què aquest títol,
les 17 maneres de matar
un home amb un tovalló?
Bé,
sóc un home,
o era un home,
de títols llargs
i enrabassats,
a mesura que un es fa gran
va tirant cap a la senzillesa,
crec jo,
si més no és la meva,
crec que és el que faig jo,
i en aquell moment,
el 2013,
em semblava que era
un títol que cridava l'atenció
i que despertava
certa curiositat,
de dir,
hòstia,
què vol dir això
de 17 maneres de matar
un home amb un tovalló?
Després,
un cop llegeixes la novel·la,
s'entén,
hi ha un dels capítols
on s'explica tot plegat
i tot acaba de quadrar.
En aquest títol també hi ha amagada,
i això quan llegeixes la novel·la
s'entén,
hi ha amagada aquesta cosa
del McGuffin,
de l'excusa,
que tenen moltes històries,
que és només l'excusa
perquè tot comenci,
perquè tot engegui,
perquè en el fons
no és gaire interessant
en el que hi ha darrere.
El que fa que tingui cert poder
és que la història es genera
a partir d'aquí.
El que està bé
és el viatge,
ni tan sols arribar.
El viatge està bé.
Arribar de tant en tant
també va bé,
perquè el viatge
pot ser massa llarg
i ferragós.
De tant en tant
va bé arribar també.
has fet un esbúss
del següent apartat
de l'Òscar,
que és l'Òscar guionista,
l'has fet a l'esbússia.
Quina diferència
et trobes
entre l'escriptor
i el guionista?
Perquè abans ho has dit
ben clar,
per mi el guionista
és aquest
que quan acaba el programa
s'estripa el paper
i l'escriptor
és el que perdura
i queda...
Però aviam,
entre l'Òscar escriptor
i l'Òscar guionista
on tens la diferència?
No,
jo la diferència
la tinc molt clara
que és
jo em guanyo la vida
com a guionista
i això vol dir
que he de tenir
unes idees determinades
del dia,
les he de posar
sobre el paper
l'endemà
i les he de posar
també en escena
aquell mateix dia.
Això amb les novel·les
i amb els llibres
de contes
no passa,
això passa
amb la qüestió
del guió,
t'has d'escriure
la secció
aquell dia
i tot això
i és molt
de pret-a-porter
estaríem en aquesta cosa
has creat una cosa
per ser dita
en aquell moment
i que molt probablement
ja no tindrà
més recorregut
això fa un guionista
de ràdio
sobretot
i un periodista
que fa satira política
que és en el meu cas
que és a dir
humor
del que passa al país
no busques
un reconeixement
diguem
de llarg que vas
o que bé escrius
sinó
en el guió
en el meu cas
el que busco és
hòstia
m'ha fet molta gràcia
això
i hi ha alguna cosa
de tant en tant
que és memorable
certament
però
determinats personatges
o determinats
crosses
no sé què
però
bàsicament
és una feina
del dia a dia
la feina
de l'escriptor
és un punt
més complicada
i un punt
més arriscada
si vols
perquè l'aposta
és una aposta
més mig
a més llarg termini
més llarg termini
de l'escriptor

ai Òscar
hola
què tal
com va
ara parlarem
d'una altra faceta teva
l'Òscar
cantant
de rock and roll
aquesta és una altra
sí
sí sí sí
rock and roll
rock and roll
rock and roll
rock and roll
rock and roll
all so pretty
all so pretty
in the skies
all so on the basis
both people
want them back
I see friends
shaking your hands
say
how do you do
they're in it
saying
I love you
I see babies
cry
I watch them roll
they'll learn much more
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit