.
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Avui tinc al meu costat un exemple de com la fatalitat fa canviar el destí d'una persona.
Nascut a Iagostera, futbolista de bon toc,
jugava d'extrem o a vegades de mitja punta.
Fort i ràpid corrent la banda, hàbil i bon centredor.
Sense molt gol, però jugador tipus pur de la massia.
Un 7 de desembre del 1989, als 22 anys,
jugant amb el Barça el partit de tornada de la final de la Supercopa d'Europa,
en l'estadi Josep Emiatza, el Tixan Siro,
contra el Milan de Rigosaki, d'entrenador,
i entre d'altres, a Gullit, Raikard, Maldini, Donadoni, Costa Curta i Van Basten de jugadors,
en una jugada fortuita, xocant contra Van Basten i Raikard en el minut 9 del partit,
es trenca tot, manisc i lligaments creuats del genoll dret.
En dos dies passa pel cròfan,
però el bisturí aquest cop no va ser miracolós.
s'acaba el Barça
i després d'intentar tornar a recuperar-se en altres clubs,
al cap de tres temporades s'acaba el futbol com a jugador.
S'arriba a enfondre les ploms,
però avui té més luminositat que mai.
Jordi Roura i Solà, benvingut a Ràdio Sper.
Com estàs?
Bé, molt bé, molt bé.
Jordi,
he començat fent un petit i honet de qui era el Jordi.
He estructurat l'entrevista a l'estona de parlar amb tu
en tres diferents vertents.
El Roura jugador, el Roura entrenador
i el Roura secretari tècnic del futbol formatiu.
Per tant, comencem pel començament, que és l'ològic.
Jordi, tu uns mesos abans de fer 15 anys,
quan estaves estudiant primer debò per l'Institut de Sant Ferrer de Guíxols,
en el 1982 centres en el Barça per jugar en el cadet.
Correcte?
Correcte.
Com va ser l'adaptació al Barça del fill de Can Sisonet?
Can Sisonet, benvolgut suients, és un mà situat al veïnat de Gallat,
d'on era nascut el Jordi Roura.
Com va ser la teva adaptació?
Bé, en aquella època, estem parlant de fa un grapat d'anys,
en aquella època encara el viatge de Llagostera, del meu poble a Barcelona,
era un viatge.
Ara pràcticament no es considera viatge,
però en aquella època encara era un viatge.
Per tant, el fet d'anar allà era un viatge,
era un pas molt important,
al marge que efectivament en aquella edat tu deixaves la casa teva,
deixaves els teus pares, deixaves els teus amics
i t'embarcaves en una nova fase de la teva vida.
Per altra banda, també era una cosa absolutament volguda,
era una cosa amb la que jo sempre havia somiat,
perquè, com passa, suposo, en tots aquests casos,
la meva passió era el futbol, era jugar a futbol,
només pensava en jugar a futbol,
i òbviament, quan després d'haver passat per la selecció catalana
amb el Charlie, d'haver començat a fer els teus primers passes,
resulta que la Barcelona et vol incorporar a la seva estructura,
doncs, imagineu-se, la felicitat per un nano de la meva edat era molt gran,
i, evidentment, vaig acceptar aquesta oferta,
però és veritat que el canvi va ser un canvi absolutament dràstic,
de passar de viure a casa meva, al meu poble,
anar a Barcelona a la Masí, doncs,
i en aquella època més cara, eh?,
perquè en una altra època, doncs,
sí que va ser un canvi radical i un canvi que va necessitar,
doncs, una mica el seu temps.
Però, repeteixo, jo tenia tan clar la meva situació,
tenia tan clar el que volia fer i on anava,
que en quatre dies semblava un barceloní més,
Ja, mira, ja que dius això d'un barceloní més,
fa 40 anys no és el mateix que ara
per les possibilitats de poder arribar a Barcelona,
de les comunicacions...
Estem parlant de fa 40 anys.
La teva adaptació a la ciutat, clar,
tu venies de Llagostera,
i Llagostera era bastant més petitat que el que és ara, eh?
i que, a més, tu, a part que vas estudiar al poble
i vas començar a jugar amb l'equip de fútbol del poble,
també vivies una mica apartat, també,
del centre de Llagostera, no?
I com et vas adaptar a la ciutat?
Sí, és el que et deia abans.
És un canvi molt radical.
Jo recordo que, al principi, doncs,
jo quan anava, quan feia el viatge a l'invers,
que anava de la Massa i anava a casa meva,
doncs recordo perfectament,
tenia d'agafar dos autobusos,
que amb el temps es va ser habitual,
però les primeres vegades per mi era un munt.
En aquella època no té res a veure el que passa actualment.
En aquella època ho tenia d'agafar,
que me'n recordé sempre,
agafava el 59 i el 40 i pico, no sé què,
i me'n anava a l'estació de França
i allà agafava el tren i me'n anava a Girona,
me'n anava a Cades a Malavella, em recollia, no?
Però tot era absolutament nou,
des de, no sé, fins i tot d'habituar-te a agafar el metro,
el fet d'agafar els autobusos per anar a estudiar,
el fet de compartir habitació,
tot va ser un canvi radical.
Però, el que us comentava abans,
quan, al final, tu vas allà amb una idea molt clara,
que és la teva passió, la teva idea,
que és jugar a futbol,
intentar, i jugaves a futbol del Barça.
I, per tant,
els primers dos mesos,
potser sí que van ser una miqueta més,
doncs, que et trobes a faltar,
t'enyores,
però, al final,
em divertia tant,
m'agradava tant,
tenia la possibilitat de disfrutar tant
amb el que feia,
en un lloc com a Barcelona,
que, evidentment,
no té absolutament res a veure
amb el que era en aquella época o el que és ara,
però teníem tan clar
quin era el meu objectiu,
el que havia vingut allà,
que jo l'hi ha d'haver-hi en quatre dies,
suposo que tu és tan bé,
que cadascú,
la seva forma de ser,
la seva forma de...
el seu caràcter t'ajuda més,
t'ajuda menys.
Jo, per la meva forma de ser,
doncs,
en quatre dies estava adaptat
i estava content
i no tenia cap problema,
però,
sí que és veritat
que,
que en aquella època
va ser un canvi dràstic
a la teva vida
en tots els sentits.
Ja recordo que tu també expliques
que estem parlant de fa 40 anys,
que no és com avui,
però que hi havia en aquella època.
Suposo que avui encara
deu haver
algun noi
que li passi això,
que al cap de dos mesos
s'entenen que marxar
perquè s'enyoren
de la família
o poder per altres raons,
perquè no s'acostumen
a viure
i torno a repetir
que avui és diferent
de fa 40 anys.
Encara avui
passa això?
Home,
realment,
doncs,
que un nano
tingui que marxar
no ens ha passat
allò
que tingui que marxar
que no s'adapti
i se'n va.
Ara bé,
hi ha hagut molts nanos
que tenen durant èpoques
situacions
difícils.
El que passa
és que en aquests moments,
lògicament,
com tot ha evolucionat,
ara tenim
l'estructura del futbol formatiu
del Barça,
té molts mitjans
per ajudar,
des de psicòlegs,
des de cuidadors,
des de tutors,
des de gent
que quan passa
aquestes situacions
tens una ajuda
molt gran.
Evidentment,
els pares
venen quan es fa falta
i quan es protegeix
una situació d'aquestes
en un cert període
de temps
la gent
es torna
a adaptar
i aquestes situacions
se passen.
Però és veritat
que cada any
hi ha algun nano,
sobretot,
com no ha posicionat de manera,
els més jovenets,
que sí que hi ha
èpoques,
sí que hi ha períodes
que és difícil
per ells
perquè estan allunats
d'aquesta gent
que ve de lluny,
d'altres llocs d'Espanya
i lògicament
s'enyoren,
es tornen a faltar,
són petits
i això requereix ajuda.
Però,
el club en aquests moments
té moltes eines
i això es combateix
i al final
i al final
l'adaptació
es fa més fàcil.
Però aquest procés
uns dura més,
altres dura menys,
però pràcticament
sempre hi ha un procés
d'adaptació
que repeteixo
vegades pot ser més difícil
o no tant,
però aquest procés
d'adaptació
sempre hi és.
Home,
i a més avui
hi ha l'avantatge
respecte a fa 40 anys
els mitjans de comunicació,
els mòbils,
whatsapps,
internet,
et porten
molt més senzill
la comunicació
amb els pares,
amb la família,
que estiguin
a mil quilòmetres
que no fa 40 anys
com tu,
encara que és
i Agustera
està a 90 quilòmetres
de Barcelona.
Sí,
però el que comentava abans
són pràcticament
40 anys,
això no té res a veure.
Jo recordo
en aquella època
nosaltres
trucavam una vegada
cada dia
o cada dos dies
amb una cabina telefònica
que hi havia la Masia.
Per això.
Evidentment no hi havia mòbils,
no existia res d'això.
és que estem parlant
hi ha hagut un salt
a la societat
en els avanços
que ho canvia tot,
la visió
que podíem tindre
nosaltres
en aquests moments
no té absolutament
res a veure
amb el que veuen
aquests nanos,
tot i que al final
els problemes
que tenen
o les inquietuds,
això,
amics meus,
han passat 40 anys
però segueixen
sent per tema
les mateixes.
Sí,
home,
i dir això
perquè recordo
que tu
expliques
que al començament
vaig viure
un període
de temps
a la Masia
però després
també vas anar a viure
a un pis
amb el Guillermo Amor
i amb el Raigón,
no em sembla?
Sí, Raigón,
Morales.
Que duria ser.
Amb el Pep,
amb el Pep,
i això et passa
amb 16 o 17 anys,
és a dir,
que hi ha un canvi
o poder dir 8,
no?
Sí,
més,
sí,
més.
jo...
T'hi vas passar què?
3 anys?
No,
més,
més,
més,
més,
jo vaig estar
dels 15 fins
almenys
almenys
5 anys ben bons.
Fins als 20?
Sí,
jo...
Ja estàs al primer dia.
Sí,
però jo
estava molt a gust,
eh?
Jo
repeteixo
aquests dos primers mesos
normals
d'adaptació
però jo
i jo a la Masia
era a casa meva
i jo vaig...
Jo sempre ho dic,
jo un dels...
Afortunadament,
la meva vida
sempre ha estat...
Puc presumir
de haver estat feliç
gran part de la meva vida,
no?
Un dels millors anys
de la meva vida
són aquests anys
que vaig passar la Masia.
Imagina't,
dels 14, 15,
als 19, 20 anys
conviure a la Masia
per mi són uns anys
que et marquen
en tots els sentits
i jo vaig ser una època
absolutament feliç
i gloriosa.
jo recordo
que fins i tot a mi
va arribar a un punt
que jo era professional,
jo estava el primer equip,
jo estava el primer equip.
Tu amb 20 anys,
21,
tenia la calutata.
I a mi,
clar,
arriba un moment
que em diuen,
escolta,
hòstia,
a veure,
ara veus un exemple
aquí,
estàs molt contents
amb tu,
però és professional,
potser que hauries de començar
i clar,
jo vaig dir,
home,
clar,
potser sí,
però jo estava,
jo ho dia molt bé,
estava molt feliç a la Masia
i al final em diuen,
home,
potser que hauries de començar
a buscar un pis i tal
amb uns companys
i vam començar
a deixar la Masia,
tot i que
la nostra relació
seguia existent
perquè anàvem a dinar
moltes vegades allà
o fins i tot,
és a dir,
va influir tant
en les nostres vides
que realment
formava part de la nostra vida,
era casa nostra
i en aquest sentit
la situació era la que era,
tu és professional
i arriba un moment
que no pots viure
primer amb la Masia,
però van ser uns anys
entranyables
i jo tinc un record
absolutament entranyable
i fantàstic
d'aquella por
la meva,
la Masia.
i tu també m'expliques
que des de molt jove
sempre has tingut clar
que el futbol
és molt important
però que també
s'ha de tenir
una base cultural
i professional.
Es cuidava
més,
igual o menys
a la teva època
la vessant
d'estudiant
que avui
amb els nanos
que teniu a la Masia
o avui
degut a que el futbol
està estructurat
també d'una altra manera
l'oprimés
al futbol
i si hi ha temps
als estudis.
Home,
jo...
Una cosa és el teu cas,
eh?
Tornarí a fa 40 anys.
Jo personalment,
hi ha una cosa molt clara,
jo...
i la societat canvia,
la gent canvia,
les metrallats canvien.
Jo en aquella època
jo venia al meu poble
d'una família normal,
família humil
i jo
tenia molt clar
que la meva
possibilitat
de formar-me,
la meva possibilitat
d'estudiar,
la meva possibilitat
de ser universitari,
de...
passava
passava
pel futbol
i passava
per aquesta oportunitat
d'anar a la Masia.
Per tant,
jo...
Estic parlant
d'anar passant
estrictament personal.
Jo tenia molt clar
que tenia que compaginar
les dues coses.
De fet,
jo...
Això,
jo vaig fer
tot el BUP
en aquella època,
vaig fer el COU,
vaig entrar
a l'Universitat d'Economics,
perquè tenia...
Fins que el futbol
em va permetre...
Jo vaig compaginar tot
perquè tenia clar
aquesta situació,
no?
I ara ho segueixo pensant.
El Barcelona
sempre ha tingut
una...
una intenció
molt clara,
una vocació
molt clara
d'intentar
fer veure els jugadors
que el futbol
va més enllà
de l'estrictament futbol
i, per tant,
la vessant
acadèmica,
la vessant formativa
sempre ha tingut
una transcendència,
sempre.
El que passa és que,
òbviament,
com totes les coses,
això va evolucionant.
Abans la Messia
érem 20 o 25 jugadors
que hi havia Messia,
ara n'hi van haver
50 o 60.
Abans era una cosa...
Era la Messia
que tothom coneix,
ara és un centre
supermodern.
Tot ha evolucionat.
Sempre s'ha cuidat
la vessant
i sempre s'ha...
s'ha preocupat
que els nanos
veixibressin.
Ara molt,
ara molt.
Ara hi ha programes
la Messia 360 graus
que hi ha tutors,
que els juvenils,
per exemple,
entrenen pel matí
i a la mateixa Messia
es converteix
en un institut.
Vull dir,
en aquests moments
no sé si hi ha cap club
al món
que es preocupi tant
o que estigui tant
a sobre
de la vessant formativa
dels jugadors.
Després, al final,
com passa ara
i com passava
40 anys enrere,
el que vol,
vol,
i el que vol,
no vol,
i el que té la mentalitat
ho fa i el que no té,
no ho fa.
però el que sí que està clar
és que si no ho fa
és ben bé
perquè no vol.
Perquè més facilitats
i més mitjans
que es posen al club
per aconseguir això,
repeteixo,
no sé si hi ha algun lloc
o cap club al món
que ho controli tant
o que ho vigili tant,
no?
Perquè,
perquè,
perquè té que ser així,
vull dir,
vull dir,
un nano que arriba allà
no pot oblidar
de cap de les maneres
la seva formació acadèmica
perquè el futbol,
senyor,
el futbol
és una mica
de...
Estem parlant
de la Masia i del futbol
però avui,
a diferència
de fa 40 anys,
avui la Masia
s'ha ampliat
perquè jo diria
que teniu
jugadors de bàsquet
i de handball
també que viuen
la Masia
que abans només
éreu,
només un jugador
de fútbol,
no?
Sí,
però jo els últims anys meus
ja es van començar
a incorporar
algun jugador del bàsquet
que recordo,
recordo...
Els últims anys teus
a la Masia.
Ja van començar
a vindre
alguns jugadors
de bàsquet
que recordo que
sols hi haurien
que fer llits especials
perquè no entraven.
Vull dir,
tot això,
ja va començar
en aquella època
tota aquesta gran
residència
que s'ha de la Masia
que ara quan parlem
de Masia
no parlem
únicament
estrictament
de l'edifici.
Quan parlem de Masia
parlem de tot el que significa
el futbol formatiu
i tot el que és el club,
però en aquella època
ja vam començar
a introduir nous esports,
ara ja tenim
residents futbolistes
de bàsquet,
de hockey,
de handball,
de totes les seleccions
professionals.
I el futbol
teu de juvenil
al d'avui
també ha canviat molt
perquè
jo recordo
que fa 40 anys
es va començar
entre cometes
a intentar
implantar
un estil de joc
que avui
ja està totalment assolit,
però
ha canviat molt
els sistemes,
després
em preguem
amb la teva faceta formativa,
però
del teu pas
pel juvenil
el d'avui
suposo que
començant pels camps
perquè avui ja no
jugar cap nano
en cap camp de terra
i tu
el de los genolls
pelats
que dories tenir
per...
No,
una cosa és el...
Jo crec que hem de parlar
del que és estrictament
un tema tàctil,
un tema futbolístic
i l'altre
el que són
tots els mitjans
o tota la infraestructura
que hi havia en aquell moment.
Nosaltres
entrenàvem
en els camps
que avui en dia
són pàrquins.
En aquella època
nosaltres entrenàvem
en uns camps de sorra
que hi ha a baix
i que
quan entrenàvem a la tarda
entrenàvem
i els dies que hi havia partit
eren pàrquing.
Per tant,
hi havia dies que
el dia que havia plogut
que hi havia fang
hi havia les roderes marcades
sí que s'intentava aplanar
però
hi havia sotracs
hi havia pedres
hi havia...
I entrenàvem allà.
Per tant,
esclar,
ara algú pot sentir això
i pot dir
hòstia,
però de què parla aquest?
Aquella època era així.
S'entrenàvem en aquells camps.
De fet,
la Masia,
el camp que hi ha enfront
allà i entrenava el primer equip
permanentment.
Això no fa tant.
Llavors,
nosaltres entrenàvem
en aquestes escenades.
Clar,
avui en dia,
això és impensable,
avui en dia tenim
la ciutat esportiva
amb uns camps magnífics,
amb un euro artificial
d'última generació,
amb material,
tu abans
no et donava unes botes
fins que no...
Quasi tenies que...
Quasi tenies que anar
amb un certificat notarial
conforme les botes
estaven trencades.
Després...
Que en certa manera
ara tots els nanos
tenen marques comercials
abans això no existia.
El canvi
des d'aquest punt de vista
ha sigut extraordinari, no?
Alguna altra cosa,
repeteixo,
després ja
és si entrem a parlar
estrictament del que és el joc en si, no?
Que això,
home,
sí que ha evolucionat,
però jo en aquella
ho vaig arribar jo,
sobretot amb el Charlie,
és quan vam començar...
El Charlie va començar
a introduir
una nova idea
del futbol.
So pretty
in the sky
are also
on the faces
of people
going by
I see friends
shaking hands
saying
how do you do
they're really saying
I love you
I hear babies cry
Benvolguts soients, clar, hi ha tantes coses que el Jordi ens podria explicar
que les tenim que anar resumint perquè tenim el temps que tenim i tenim les accions que tenim
i, per tant, directament, Jordi, ara entrem amb la teva segona faceta, la del Jordi Roura, entrenador, que tu has sigut segon i primer entrenador, tu has tingut influències del Flaco, que va ser el que et va fer debutar el primer equip, el Johan, del Charlie, el Carlos, que ha sigut sempre el teu mentor i referència, se't va portar de segon entrenador a Japó,
del Pep, per descomptat, i del Tito, el teu amic, el Francesc, que malauradament el vas tenir que substituir en condicions que no eren agradables.
Com va ser? Perquè hi ha un forat a la teva vida, des que deixes malauradament de jugar a futbol amb 25-26 anys, fins que entres a la faceta d'entrenador, passem ben bé 10 anys de la teva vida, què fas?
Sí, no sé si tants anys, però...
No sé si en 10 seran 9 de la llogua de galla.
Sí, 4 o 5 anys, sí. Jo, home, jo, un dels moments, òbviament, difícils de la meva vida és quan amb l'acció, no, tinc una lació greu,
no, pel que sigui la meva recuperació o l'operació, el que fos, no va anar massa bé, tinc molts problemes,
vaig cedit, jugo a Múrcea, jugo a Figueres, però realment la meva situació física no era...
I el futbol és així, vull dir, quan baixes una mica el pistó per problemes físics, doncs el teu rendiment no és el mateix, i això és així.
I són moments difícils de la meva vida, jo deixo de jugar amb 26 anys, em sembla, deixo de jugar,
i esclar, ja és una situació per mi complicada, passes amb dos o tres anys d'estar al primer equip, jugant fins i tot titular, a finals de la Copa Europa, a no jugar.
I això és un dels moments durs a la meva vida, després és de les coses que t'ajuda a fer fort, i al final la meva mentalitat, la meva manera de ser, jo crec que em va ajudar a sortir d'aquesta situació.
Jo quan vaig deixar de jugar, durant un temps no volia saber absolutament res de futbol, pensava que no em volia dir que era una altra cosa,
de fet vaig estar a punt d'acabar la meva carrera d'econòmiques, vaig fer estudis empresarials, vaig estudis fiscals, perquè m'agrada tota aquesta història,
vaig fins i tot estar a punt de començar a treballar, i en aquest impàs, el Charlie, una altra vegada,
que és una de les persones extraordinàries que he tingut la sort de conèixer, i que ha estat el meu amic al llarg de la meva vida,
i que m'ha acompanyat en tot moment, de l'home, escolti, per què no comences a... ells tenien l'escola, que encara està, l'escola tard,
per què no vens aquí, escolti, si t'agrada, no sé què, i jo era una mica res, si repeteixo jo no...
Vaig començar allà, a l'escola tard, vaig començar a, diguem-ne, estar una mica en contacte, altra vegada, amb el futbol, no?
Bé, això li vaig començar a agafar una mica el gustillo, no?, i després més endavant, doncs,
el Charlie se'n va entendre a Japó, i em proposa anar-me'n amb ell ajudant, i...
Bé, i aquí vaig tornar a agafar una altra vegada la passió del futbol, no?, per mi va ser com...
És com fer un màster... no sé, és com...
És com fer un màster avançat de... en el meu cas, un màster avançat de futbol, no?
Aquí vaig acabar d'entendre el joc, no? Una cosa és jugar a futbol, tu pots estar tota la vida jugant a futbol,
i hi ha molta gent que juga a futbol, i a grandíssim nivell, perquè són molt bons ells,
però a vegades no arriben a entendre mai el joc, el joc s'ha d'entendre,
i no hi ha millor manera per entendre el que te l'expliquin, i si te l'explica, doncs, en aquest cas,
el Charlie, doncs, al final...
Al final ho acabes entenguent, no?
I per mi va ser un màster avançat, va ser una experiència fantàstica,
vam conviure un any a Japó extraordinari, vaig aprendre moltíssim,
i aquí vaig tornar... home, aquí em vaig tornar a plantejar,
dic, home, doncs, potser... potser això de ser entrenador no està tan malament, no?
Potser seria millor això que un despatx de fiscalistes, no?
Vaig continuar aquí, després, al tornar al Japó, em vaig incorporar novament a l'estructura de futbol formatiu del Barça,
com a entrenador, vaig entrenar cadets, fins a juvenilats, etcètera, etcètera.
Després vaig estar en equips amb el Tito, vam estar a Terrassa, director esportiu,
era entrenador, vaig ser un entrenador, vaig estar a l'Hospitalet,
fins que em vaig tornar a incorporar, altra vegada, a la Barcelona,
com a scouting en l'estaf tècnic del Luis Enrique.
Sí, perquè els oients sàpiguen una mica les dates,
les dates, si no ho tinc malament, del 96 al 98, per entendre's,
tu estaves al Japó, al Yokohama?
Sí, l'any 98, sí, l'any 98.
Vas tornar, tu vas tornar al 98?
Al 99, després del 99, al 2000, fins al 2003, 2004,
o al 2005, estem en la...
Sóc entrenador de futbol formatiu,
i després n'estem a Figueres, perdó, a Terrassa, dos o tres anys,
a l'Hospitalet, i després el 2008, així, tornem a entrar.
Però tornes com a scouting.
Torno a dintre, sí, analista, que ara tothom parla d'analista,
en aquella època era un concepte molt pioner, molt innovador,
però a mi sempre és un tema que sempre envia, no sé,
gravar partits, mirar-ho, analitzar-ho,
bueno, total, m'incorporo amb això que era una mica innovador
a l'estaf tècnic en aquell moment del Barça B,
que estava el Luis Enrique, no?
Estic un any amb ell, després ja m'incorporo definitivament
en el primer equip amb el Pep Guardiola i el Tito,
i bé, estem tots aquests anys,
vaig estar amb el Pep, amb el Tito, amb el Tata,
amb una experiència realment fantàstica,
i bé, de la història del Tito, tothom la coneix,
perquè al final, bueno, i aquesta és l'única trajectòria,
sempre hi ha un impàs que et marca
i que fa que jo passo un moment determinat
de no poder saber res d'això
a tornar-li a agafar el gustillo, això, no?
I a tornar-li a dir, hòstia,
doncs això és una altra història, no?
Explica'ns, Jordi, una curiositat dels que ens agrada el futbol,
què fa el segon entrenador?
Bé, jo sempre dic...
T'ho dic perquè, si algú pot parlar de ser un segon entrenador,
i fantàstic has sigut tu.
Sí, jo sempre dic que ser un entrenador és molt difícil.
Molt difícil.
La gent pot pensar, home, és molt complicat
si ho vols fer-ho bé, com totes les coses.
I fer-ho bé, per mi, vol dir, doncs, a vegades,
no estar d'acord amb el teu primer entrenador.
Això vol dir ser un bon segon entrenador.
I vol dir no estar d'acord
i exposar el teu punt de vista.
Jo crec que tu tens que...
tens que fer pensar
o tens que crear dubtes en el teu primer entrenador,
encara que a vegades estàs d'acord,
però quan no estàs d'acord,
jo crec que li has de fer veure un altre vessant.
Li has de fer veure, almenys, les teves idees, el que tu pensis.
Evidentment, al final decidirà ell,
que per això és el primer entrenador.
Però jo crec que la teva obligació
és crear-li aquestes dubtes,
fer-li veure altres possibilitats.
Aquesta és una part.
L'altra part és que, escoltem-me,
a vegades, durant el partit,
que això és el més difícil que hi ha,
i hi ha que prendre decisions.
Hi ha que prendre decisions en funció del partit,
en funció del contrari,
en funció de la situació,
en funció del resultat.
I hi ha vegades que el primer entrenador
se gira enrere
i no cal que et digui res.
Tu saps que necessita.
En aquell moment és quan has d'estar.
Clar, i tu no pots dir les coses a la tum-tum.
Tu tens...
Quan dius la teva opinió,
ho has de fer de forma acurada
i responent a un anàlisi previ.
Per tant,
hi ha moments que has de donar la teva opinió
i hi ha moments que has de donar respostes
i has de donar solucions.
Si no, no té cap sentit.
L'altra part, que és fonamental,
també és una mica fer una mica d'enllaç
entre els jugadors.
Has de mantenir una situació d'equilibri,
penso jo.
Pots estar una mica més proper als jugadors
que potser al pre-entrenador,
però tampoc hi has d'estar-hi massa.
per tant,
al marge de que després hi ha entrenadors
que tinguin funcions de preparar estratègia,
de preparar altres conceptes,
això és un tema secundari,
però jo crec que el que és realment important
és buscar aquest equilibri.
Equilibri entre la distància
que hi ha entre un primer entrenador
i la plantilla,
entre donar respostes a l'entrenador
quan les requereix,
quan les necessita,
plantejar-li dubtes,
i després jo crec,
jo, això és un primer personal,
que des d'un punt de vista mediàtic
has de saber estar al teu lloc.
I això és molt important.
Hi ha moments que...
No ho sé, això que a vegades,
vull dir, no, no...
A mi personalment,
però això em teu primer personal,
el protagonisme no té cap sentit mediàtic.
Has de saber estar en el lloc,
en el seu moment,
dir les coses com les has de dir,
però no buscar aquell protagonisme fàcil
que a vegades et podria otorgar
segons quins gestos, no?
No sé si m'explico,
a vegades has d'estar al teu lloc.
I per tant, ser un entrenador
és molt difícil, penso jo,
i té moltíssima importància
dintre d'un staff.
Doncs, simplement,
més que anècdota,
com a història
de qui és
i el cor tan enorme
que té el nostre entrevistat,
jo explicaré l'anècdota
que el Tito Vilanova,
quan està malalt,
i el truca tres dies abans
de jugar a Valladolid,
dient-li,
noi,
t'endés que fer càrrec
perquè jo estic molt fotut
i tinc que tornar al queròfon,
el Jordi,
que és una persona molt directa,
va agafar el seu staff tècnic
i va agafar els jugadors
abans de jugar el partit
a Postela,
a Valladolid,
i els hi diu,
nois,
això és el que tenim
i el tenim que treure al davant
entre tots,
per Tito,
pel club
i per nosaltres mateixos.
I els hi va dir,
els hi va dir una frase
que ho diu constantment
quan era entrenador,
quan era segon entrenador
i encara avui,
que sempre diu,
vinga,
anem a per feina,
o sigui,
a treballar.
I de les coses,
que també m'has explicat a mi,
moltes vegades al futbol
se li dona molta importància,
i el Jordi m'explica a mi,
nen,
això,
al final,
és un joc.
És correcte això.
És clar,
al final,
jo crec que és la gran grandesa
del futbol,
al final,
totes les estructures
que es munten,
tots els equips de treball,
tota la feina,
tota la recerca,
tota la tecnologia,
tot,
tot,
tot això
va encaminat
a reduir
l'efecte
de la fortuna.
I quantes vegades hem parlat
que el futbol
no és una ciència exacta,
però s'hi sembla,
de tant en quant,
s'hi sembla bastant.
Tot el que es fa avui en dia,
tot,
des d'un punt de vista tecnològic,
d'estaf,
de gent que treballa,
que mira,
que analitza,
al final és per reduir
l'efecte de la fortuna,
que la fortuna tingui
la menor incidència possible.
Però,
jo crec que aquesta és la grandesa,
al final,
una mica de fortuna
és de tindre sempre.
I el que digui que no,
s'equivoca.
Repeteixo,
es treballa per reduir
o per minimitzar
l'efecte de la fortuna,
però,
però,
ho pots fer tot absolutament perfecte,
tot bé,
i la pilota no entra.
I a vegades no fots res
i entra.
Aquesta és la realitat,
no?
És veritat,
com deien allò,
que la inspiració
t'ha de fer treballar,
no?
Això és evident.
Però,
una mica de fortuna
hi té que ser-hi sempre.
Almenys,
aquesta és la meva opinió.
Sí,
d'alguna manera,
minimitzar
la fortuna
que existeix,
és el que tu dius?
I a vegades
que xutes,
de vegades s'aporta
i no entra
i el contraatac
de l'equip,
és a dir,
una
i t'entra.
No,
insisteixo,
tot es fa per minimitzar.
Una altra cosa
és que algú
ho ha deixat tot
a la fortuna,
això no d'història,
però,
tot el treball,
totes les anàlisis,
tot es fa per reduir
l'efecte que pugui tenir
de la fortuna,
però al final
sempre hi ha un moment
que apareix.
de la fortuna,
de la fortuna,
de la fortuna,
de la fortuna,
de la fortuna,
de la fortuna,
de la fortuna,
i think to myself
what a wonderful word.
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
are also on the faces
of people going by
I see friends...
Doncs,
per acabar aquesta segona part
de l'entrevista
del Jordi Roure,
també explicaré,
com a anèndota,
que venien de guanyar
el Milan
i un aficionat,
el pare,
pel carrer,
i li diu
enhorabona
perquè ahir
va guanyar el Milan
i una persona
molt educada,
que va llogar
la teva feina,
etcètera,
i el Jordi
explica
que quan se'n va anar
aquest aficionat
ell va dir
no sé per què em feliciten
si tot això per mi
és una desgràcia.
Bé,
al final
la situació
és la que era
i
home,
jo el que vaig intentar
sempre
és que la gent
fos conscient d'això,
al final
és veritat,
la gent pel carrer
em felicitava,
no,
ara,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
gràcies a Déu
crec que va anar bé,
però ojalà no haguéssim sigut mai,
va ser per una situació
i crec que al llarg de tot
les meves comparagències
públiques,
la de premsa,
sempre,
sempre,
sempre ho deixava de,
ho parlava,
mira,
recordo,
perquè en aquest club
sempre tot es magnifica
i tot en aquell moment
que es va produir un debat
es parlava molt,
no,
perquè jo
anava amb xando,
amb xandall,
i esclar,
va començar a dir,
va començar a haver
una espècie de,
diguem-ne,
de controvèrsia,
escolti,
té que anar en xando,
té que anar en xando,
té que anar en xando,
té que anar en xando,
i un dia,
però en una roda premsa,
imagina't,
escolti,
vostè no creu que volia anar en xando?
Escolti,
mire,
jo,
jo estic absolutament d'acord,
el primer entrenador del Barça
té que anar en xando,
té que anar en xando,
perquè així ho reclama el club,
la importància del club,
el primer entrenador sí,
jo no,
jo sóc el primer entrenador,
però no ho sóc,
i per això no ho vaig,
per això vaig a xando,
i aquí es va acabar el debat,
no?,
al final,
la situació era complicada,
perquè jo tenia que fer
com si fos,
sense ser-ho,
i això sempre és difícil,
de gestionar-ho,
no?
Doncs entrem,
perquè si no,
tindrem temps,
amb la teva situació actual,
dintre de l'organigram
actual de futbol Barcelona,
amb el futbol formatiu,
el futbol professional té
el balaví,
el balaví,
etcètera,
en el futbol formatiu,
el director
és el Patrick Luíber,
i tu és el secretari tècnic
del futbol formatiu.
Quina feina porteu a terme?
Bé,
nosaltres tenim,
jo concretament,
la responsabilitat
de tots els equips
del futbol formatiu,
des del juvenilà
fins al prebenjamí,
bé,
això és una,
la gent pot pensar
que no,
això és una tasca
molt gran,
això són
moltíssimes hores
de feina,
moltes hores de treball,
el que comentàvem
una mica abans,
parlant,
el que passa
és que
és una feina,
jo penso que
és la part més
maca
que hi ha
en el futbol,
el fet de poder
estar amb els equips
formatius
és
superagradable
per una persona
passional com jo,
que a la seva passió
del futbol
poder estar
en tracte
amb aquests nanos
per mi
és fantàstic,
no?
També és cert
que tinc
el gran avantatge
que,
no sé,
jo com ve un nano
de cara
pràcticament
abans que parli
sé que em dirà,
no?
Perquè jo,
sobretot per desgràcia,
he fet tot el recorregut,
no?
He sigut jugador,
he estat a la residència,
he sigut entrenador
i quan el veig vindre
dic,
ui,
en veiem aquest,
pràcticament sé
el que li passarà,
no?
Això és un avantatge
per mi,
però,
repeteixo,
és una tasca
molt gran,
molt i molt agradable
per mi,
perquè és la meva passió
i molt i molt important
i molt i molta responsabilitat
perquè al final
no ens enganyem,
d'aquests equips,
de l'estructura
d'aquests equips
és on han de sortir
els propers jugadors
que tenen que un dia
han de formar part
de l'equip de Barcelona
i per tant
em sento
un autèntic privilegiad
i un afortunat
per poder fer aquesta tasca,
Tu,
en la teva experiència,
Jordi,
et sorprenen
com evolucionen
els jugadors
en el període formatiu
o dius
no,
no,
si és que ja veiem
que aquest jugador
pot arribar fins aquí
i aquí
s'estancarà
o no,
no,
no,
de tant en quant
ens en portem
unes sorpreses
que no ens ho esperem
com evolucionen
cap a bé
o com no evolucionen
quan creiem que ja...
Això es tornarà una mica
al que comentàvem abans
de l'estaf
i de minimitzar
aquí al final
és veritat
que hi ha jugadors
que des d'un principi
dius
o que tothom diu
perquè des d'un punt de vista mediàtic
aquest jugador
aquest jugador
de vegades sí
i de vegades no
de vegades sí
i de vegades no
i a l'altre extrem
hi ha aquell jugador
que dius
que no se'n parla
que la gent
no el té tan
des d'un punt de vista mediàtic
no és tan maco de veure
però
que dius
hòstia aquest tio
té mentalitat
entén bé
són intel·ligents
i després
els acompanya
el que sigui
i aquell jugador
que a vegades
no pensa
que potser
o que no està
en totes les travesses
anteriors
aquest és el que arriba
perquè
mira
hi ha una cosa
que és molt important
i cada vegada més
evidentment
el talent
les condicions físiques
tècniques
evidentment
això se superposen
però cada vegada
cada vegada
té més importància
la mentalitat
i cada vegada
té més importància
ser fort mentalment
i com assumeixes
les dificultats
que segur
que en un moment o altre
apareixeran
com assumeixes
una determinada situació
com
com afrontes
doncs
una lesió
com et recuperes
com treballes
com et cuides
com fas el dia a dia
com fas l'entrenament invisible
són una sèrie de coses
que la mentalitat
és molt important
si tens o no tens paciència
si estàs ben assessorat
a l'entorn familiar
que tens
etcètera
etcètera
etcètera
etcètera
que fan
que hi hagi tantes variables
que a vegades
allò que tothom pensa que sí
és que no
i allò que semblava que no
a vegades és que sí
per això
és complicat
és veritat
que a vegades
pots intuir coses
però
però
és complicat
és complicat
i ja que és complicat
des que jo
et faci l'última pregunta
de tots els jugadors
d'ara
que han passat
per les teves mans
diguem un parell de noms
del futbol formatiu
dius
esclar
o dels que estan
que han pujat últimament
des de l'Anso Fati
fins a...
no, mira
quin creus tu
que realment
home
la teva...
sí, no
per exemple
mira
d'això que estàvem parlant
per exemple
l'Anso és un jugador
que des de molt petit
tothom pensava
perquè tenia un talent innat
tenia unes coses especials
i tothom pensava
que arribaria
i ha arribat
després potser
escolta
les circumstàncies
com sempre
el que parlàvem abans
de la sort
i és
tant d'acompanyar la situació
tant d'acompanyar
les circumstàncies
però l'Anso
té una qualitat
que tothom
tothom intuïa
que podia ser
sí, perquè fa coses diferents
fa coses diferents
després
escolta
com tot
després ja ho veurem
perquè això no ho sap ningú
però l'Anso
tothom intuïa
però jo crec que
per l'Anso
perquè és el que està ara
però bueno
hi ha altres jugadors
i per exemple nosaltres
l'actual cadetà
que tenim ara
és un equip
que penso que és una generació
formidable
el cadetà
no el juvenil
perquè el juvenil no està bé
no, però al juvenil
hi ha jugadors molt importants
la gent diu
oi és que aquest any
això s'ha de mirar
a vegades dius
el juvenil no ha guanyat
o l'han eliminat
o no sé què
sí, però hi ha que analitzar el juvenil
si tu només analitza el juvenil
en funció de si guanya o no guanya
un determinat títol
l'anàlisi no és correcte
el que hi ha que mirar
i que és més important
és quant jugadors del juvenil
han tingut durant l'any
la possibilitat de jugar amb el Barça B
això és molt important
i quina edat tenen
és un equip jove
gran
madur
no madur
és molt complicat
per tant
jo crec que hem d'anar a buscar
que hi hagi una corredoria clara
entre el que és el Barça B
i els diferents equips
si al final el juvenil
no guanya res
però al final
debuten 4 o 5 nanos
o 6 o 7
en el Barça B
i pugen assiduament
com està succeint en aquests moments
guanyar o no guanyar la lliga
jo crec que
o què volem
guanyar la lliga
i que no en pugi cap
al final
en el futbol formatiu
guanyar o no guanyar
no és tan important
jo crec que sí que és important
és que els jugadors
tinguin capacitat
per anar progressant
i per anar pujant
i que al final
quan et parlo del cadet A
que tu dius
doncs aquest cadet A
doncs igual en que venir
o en dos o tres
que podran anar directament aquí
o allà
més enllà de guanyar o no guanyar
nosaltres guanyar la lliga de cadets
escoltem guanyats 50.000
no ve d'una
és la frase aquella
que tu dius
que a tu et dona igual guanyar o perdre
que t'importa
com es fan les coses
exactament
home jo vull guanyar
si no volem guanyar
malament anem
hem de voler guanyar
ara
a qualsevol preu
de qualsevol manera
no
és el més important
no
m'estiu més a no guanyar
i tindrem 3 o 4 jugadors
amb nivell
i que no estan al cadet
i estan en categories superiors
i que el guanyet no guanya
perquè no té
i què més dona
però hem creat jugadors
que tenen progressió
jo crec que
hem d'anar per aquest camí
mira
acaba d'entrar el Joan
i em demana pas
que et vol fer
una pregunta
li deixem
que et pregunti alguna cosa
Joan
gràcies
bon dia Jordi
clar
jo com a aficionat
et faria moltes preguntes
perquè lògicament
l'havia seguit molt a prop
i tinc dubtes
però
ara se me n'ho correix una
perquè veig que aquests últims dies
aquests últims temps
ja sé que tu
no tens responsabilitat
sobre el Barça B
però els constants moviments
del Barça B
que ara entra un jugador
que dura dos mesos
que el tornen a treure
que fitxa per no sé què
que en veu un altre
aquests deu
jo sempre penso
que el Barça B
tindria
que tindreu la funció
de preparar jugadors
per pujar el primer equip
i dono impressió
i potser és una opinió
meva
molt meva
que es busca una mica
el negoci
amb aquests jugadors
no?
que si ara el Marquez cap aquí
que si ara en veu un altre
que has
no ho sé
jo penso que és un dubte
que tenim molta gent
que ho veiem de fora
i que som aficionats
i que no entenem massa
el paper del Barça B
actualment
bé
al final
el Barcelona
és tan important
té
aglutina tant
que totes les coses
tenen
dos vessants
no?
hi ha hagut molt de temps
que s'ha dit
o s'ha parlat
que el Barcelona
no era capaç
de treure rendiment
els seus jugadors
o que el Barcelona
era una gran fàbrica
de jugadors
però que després
doncs no era capaç
de
ara s'ha produït
doncs
algun jugador
alguna
alguna
algun jugador
que ha marxat
que s'ha fet
per quantitats
molt i molt importantes
i ara doncs
estem parlant
que sembla que hi ha
la sensació
que el Barça B
s'està mercantilitzant
bé jo crec que
al final el Barça B
no
el que fa és
en certa manera
el que té que fer
el Barcelona
el Barça B
en aquests últims
any o dos anys
hi ha 3 o 4 jugadors
o 5 que han aparegut
en el primer equip
estic parlant
de l'anyac
ara el Pere
del que sigui
tots no poden estar
en el primer equip
i això a vegades
doncs depèn una mica
de l'entorn
de la plantilla
de la situació
això és així
els jugadors
han aparegut
i seguiran aparegent
per tant
des d'aquest punt
des d'aquest punt de vista
el Barça B
fa la seva funció
i fa el que té que fer
una altra cosa
em comentaves
que és veritat
no ara
sempre
el Barça B
el que s'ha fet
és
els nostres jugadors
que van arribant
però a vegades
per aguantar
o per jugar
en competicions
tan competitives
o en situacions
com segones besos
o segones as
el Barça B
necessita
3, 4, 5 jugadors
foranis
que en certa manera
potser on pot pensar
que ja no es fitxen
pensant en el primer equip
es fitxen
per ajudar
els nostres jugadors
a que el Barça B
doncs tingui estabilitat
i que pugui
a nivell de resultats
pugui
pugui mantenir categories
o pugui fins i tot
aspirar en aquest cas
a pujar
a la segona divisió
en aquest cas
després podem parlar
si és l'objectiu
o no és l'objectiu
però al final
això
el que es vol
és assegurar
els nostres jugadors
els que pensem
que realment
tenen talents
però que tenen 18 anys
o tenen 19 anys
i que jugant
en aquestes categories
en jugues
en tios de 30 anys
és molt complicat
s'han d'ajudar
però
des d'aquest punt de vista
quan
arriben aquesta quantitat
de jugadors
que van aflorant
i que aniran aflorant
el Barça B
des d'aquest punt de vista
crec que fa la seva funció
després
escolta
quan es creu
que aquests jugadors
pel que sigui
perquè
s'entén que és millor
a vegades una sessió
o s'entén
que aquella posició
està coberta
o no sé què
es fa una venda
el que hem de buscar
és que hi ha que
es degi de fer la venda
que sigui
el més bona possible
i intentar
si aquests jugadors
pensem que no
que sigui bo per ells
i sigui bo pel club
al final
que tingui un retorn
és aquesta
la missió última
o l'objectiu
últim de Barça B
no
l'objectiu últim de Barça B
i el més important
és crear aquests jugadors
ajudant aquests jugadors nostres
que arribin
i han arribat
de coses que després
escolta
això ja
ja s'escapa a nosaltres
i després una altra cosa
és que se sentin
juguem més
juguem més
l'Anso està jugant
bueno
ja ho veurem
però jo
no trobo malament
que quan es deixeix
que un jugador
pel que sigui
marge esedit
o marge venut
se li tregui un rendiment
al final
el que és absurd
després si el regaléssim
ens dirien
que el Barça
no té un rendiment
jo crec que al final
com totes les coses
és buscar l'equilibri
i no perdre
no perdre
la idea fonamental
que té
que té el futbol formatiu
i crec
honestament
que aquesta idea
es manté
inalterable
doncs
precisament
precisament Jordi
per mantenir
l'equilibri
estimats oients
al Jordi
li ha tocat
fer paperots
no gaire agradables
en els darrers mesos
de sobte
té que comunicar
baixes definitives
a diversos entrenadors
del futbol
va tenir que fer
intermediari
en la discussió
de la qualitat
amb el clúiver
que va significar
la baixa definitiva
de Valdés
com entrenador juvenil
i d'altres
i d'altres
que no
que no surten
mai en públic
però que repeteixen
no deuen ser agradables
al final
al final Jordi
també van al sou
prendre decisions
que són un maltrangul
quan les has de comunicar
però avui
tenir-te a tu
als estudis
de Ràdio d'Esver
poder parlar amb tu
durant 45 minuts
t'asseguro
que no ha sigut
cap maltrangul
i moltíssimes
moltíssimes gràcies
per estar aquí
i ja saps
que aquests estudis
sempre estan oberts
per quan vulguis venir
Jordi
moltíssimes
moltíssimes gràcies
sense perdre temps
perquè amb el Jordi
podríem estar parlant
no tres quarts d'hora
sinó
tres hores
i no acabaríem els temes
Pep
directe
explica'ns coses de Barcelona
explica'ns anècdota
tal com vas prometre
l'altre dia
que havíem parlat
de la llegenda
del Caballet Vilardell
i com una espasa
de ciència ficció
per dir-ho així
que s'ha dit
una llegenda
s'incorporó
a la història
de Catalunya
i una part
de la història
d'Espanya
és una cosa
bastant curiosa
perquè la llegenda
del Caballet Vilardell
que és una llegenda
molt desconeguda
pràcticament
per tothom
doncs mereix
estar representada
a la porta
lateral
de la catedral
de Barcelona
una portantia
que no té res a veure
amb la façona principal
que és dels anys
20 del segle
del segle passat
és un gòtic
una mica tardar
per dir-ho així
alegrement
doncs
què passa amb això?
les espases de virtut
la gent hi creia
la gent creia
que hi havia
unes espases màgiques
la prova és que
quan parlàvem
dies anteriors
de Sant Just i Pastor
que allà
en aquell altar
es feia el jurament
que els cavallers
quan feia
s'enfrontaven
amb una justa
que no farien
servir espases màgiques
ni amb mulets
ni consultarien
amb bruixes
perquè la gent
hi creia
fermament
aleshores
quan un podia
demostrar
com fos
que tenia
una espasa màgica
doncs
que això
era un valor
afegit
de cara
als seus guerrers
i una manera
de desmoralitzar
els de l'exèrcit
contrari
lògicament
aleshores
doncs
aquestes espases
s'han incorporat
als testaments
s'han incorporat
gent que sabia
que deia
que en tenia una
i tal
doncs
els comptes
de Barcelona
miraven
de comprar-li
hi ha testaments
hi ha comptes
en tenien 3, 4 i 5
d'espases
de virtut
hi ha un moment
després
que fent estudis
i així
els estiradors
és clar
és una cosa
molt complicada
si és un espasa
ja que no existeix
i amb les coses
que existeixen
ja costa
doncs
a veure
què espasa
quina era
com era
i a vegades
que s'ajunten
i un espasa
té diversos noms
diferents
i de vegades
no saps
quina esquina
si mirem
doncs
la gent
tornava
a les crevades
i clar
que no s'havia
pogut fer una selfie
amb Ricard Cordelló
tornaven
amb un tros
de fusta
dient que era
un tros
de la vera creu
i tant si s'ho creien
com si no
ja hi havia
trileros
sí
clar
però vull dir
tant si s'ho creien
com si no
els reis
que tenien
una espasa
màgica
o no
com que el poble
ho creia
tu depositaves
aquella vera creu
a l'església
del teu poble
i allò era
una entrada
de divises
per dir-ho d'alguna manera
gent que anaria
cap al camí
i feia el camí
de Sant Jaume
es desviava
per anar a veure
aquella vera creu
i després tornava
a incorporar-se
al camí
de Sant Jaume
50 quilòmetres
més amunt
o el que fos
el mateix
passava amb això
jo dic
que aquesta llegenda
és molt important
el mateix
Martí de Riquet
amb el seu llibre
llegendes històriques
catalanes
en parla
diu que és la llegenda
potser més potent
i més girada
més ben girada
de l'imaginari català
equivalent
a l'escalibur
o el durandal
de la Sansón de Roland
i totes aquestes coses així
llavors aquí
s'han fet
dues
dues vessants
dues
dues coses
diferents
aquesta espasa
té una història
gloriosa
vinculada
a la dinastia
contal catalana
hi ha qui la relaciona
amb un G cataló
que la tasmeta
Gifred Pilos
i fins a Jaume II
el dissortat
Jaume II
el dissortat
que tot i tenir
cinc espases d'aquestes
no li va anar tan bé
la cosa
perquè és el comte de Brugell
que va morir a Xàtiva
no va poder ser mai
doncs
rei
té un carrer
important a Barcelona
i aquí
se l'estimava molt
i durant molts anys
va estar considerat
Beat
o sigui
quan es resaven
les coses
la gent invocava
el Beat
Jaume II
amb les associatives
desfetes
el rest de la Vilardella
desapareix
passa a mans castellanes
i a finals del segle XIX
torna a aparèixer
hi ha un senyor
que es diu
Josep Estruc
i com ella
que era un
un home de negocis
que era fill
d'un
d'un
d'un banquer
i un altre
home de negocis
que és més
famós el pare
que el fill
però aquest senyor
es fa una casa
a la plaça Catalunya
i allà
fa un
un petit museu
un petit museu
que té més de 2.000 peces
a la plaça Catalunya
sí
a la plaça Catalunya
perquè la plaça Catalunya
va néixer
com una illa
més de l'Eixample
en Saladà
no la tenia projectada
com a plaça
va ser les presions
de l'Ajuntament
que es va fer una plaça
i es van enderrocar
aquestes cases
que es van fer 3 o 4
es van arribar
a enderrocar
a aquest senyor
li van malament
als negocis
es vol vendre
aquest museu
i aquí ningú
n'hi fa cas
Espanya tampoc
i això va parar
a França
al Museu de l'Armada
allà hi ha
la Vilardella
allà a París
que diu espasa
utilitzada
per la coronació
de Don Martí
rei d'Aragó
segueix la confusió
entre l'espasa
de Sant Martí
i l'espasa
Vilardella
llavors hi ha
l'altre vessant
és que
aquesta espasa
que la tenien
els comptes de Barcelona
Berenguer Ramon II
lluita contra el Cid
perd
perd l'espasa
llavors el seu fill
es casa
amb la filla del Cid
això és cert
que no era
no doni el vida
doni el sol
sinó que es deia Maria
perquè tota la història
del Cid
també és
tan falsa
com l'espasa
aquesta
i aconsegueix
que amb el tractat matrimonial
tingui el dot
l'espasa
la filla
per tornar a recuperar
la casa de Barcelona
recuperar l'espasa
aquesta espasa
doncs la porta
Jaume I
al Conqueridor
a la Conquesta de Borriana
hi ha tota una
parafernalia
surt els testaments
i tot això
aquesta i altres espases
totes aquestes
tot va així
després
Ferran el Catòlic
la regala
la regala
amb un noble
amb un noble castellà
la família
no sé
com no recordo
com diu
o sigui
el marquès de Falses
i tenien allà
el Palau de Marcilla
que està a Navarra
i aquesta espasa
desapareix
amb la
desapareix
amb la guerra civil
torna a aparèixer
després
miraculosament
segurament és falsa
la que apareix
i està
a Madrid
al museu de l'exèrcit
però com
com la tizona
l'espasa
l'espasa
del CIT
o sigui
a Espanya
és més important
una espasa
que la va tenir
el CIT
4 o 5 anys
que una espasa
que durant generacions
va pertanyer
teòricament
als comptats catalans
això és
una mica
resumit
tot el merder
d'aquestes espases
escolta
fantàstic
simplement
si trobes
alguna vegada
una espasa
se la farem arribar
al Jordi Roure
perquè vas-hi
per la ciutat esportiva
ho entens
i vas-hi
podrem fer
neteja
crec que em dormí
una mica mal de cap
però
em sembla que
és de massa bon
tarannà
per aquesta sònia
és un gros
de pago
per anar
a l'espasa
aquesta sintonia
ens diu
que
el Joan
ens deu portar
per algun lloc
viatjant
i que ens explica
coses
què ens dius
Joan?
bé
continuant
per pobles
o ciutats
amb història
història
no sempre agradable
ens situem
a un poblet
que es diu
Oradur
Cirlan
un poblet
que està
molt a prop
de Llimoges
i ens situem
el 10 de juny
de 1944
aquest poblet
de molt pocs habitants
era un paraís
o sigui
allà vivien
poetes
vivien artistes
vivia molta gent gran
lògicament
perquè moltes
estaven a la guerra
i vivien
bastant refugiats
espanyols
sortits
de la guerra
cero
durant el migdia
d'aquest dia
desgraciat
entra al poble
una columna
de militars
alemanys
composada
més o menys
per 150
comandats
per un tal
o d'un grup
en fórer
Adolf Otto Dixman
oficial SS
membre
de la divisió
blindada
d'Assen Raix
que era
de les divisions
de les SS
més importants
les tropes
comencen a agafar
tota la gent
del poble
i els diuen
que vagin tots
a la plaça major
perquè allà
tenen que passar
un reconeixement
i tenen
que veure
realment
quanta gent
hi ha amagada
amb aquest poble
tipus maquis
etc.
La gent
sense saber què passarà
es reuneix al poble
i aleshores
els mandos
de la companyia
separen els homes
de les dones
i els nens
els homes
se'ls emporten
als boscos
propers al poble
i són
afuseats
immediatament
les dones
i els nens
els tanquen
a l'església
del poble
matraien
les parets
de l'església
i posteriorment
cremen
a tota la gent
que està dins
de l'església
una vegada
fet això
lògicament
amb molt pocs
supervivents
registren
totes les cases
del poble
les cremen
totes
o les destrossen
totes
i no hi ha
absolutament
res
som
aquell
poblet
d'oradur
per què va passar
això?
aviam
aquí la història
marca dos temes
el primer
és que
estem en una època
el 1944
que ja s'havia produït
al desembarcament
de Normandia
que els maquis
van aflorar
de sota les pedres
aleshores
a l'estat major alemany
es pensava
que amb aquest poblet
oradur
hi havia un maquetzem
d'armes
bastant important
i ho volien descobrir
la història diu
que sí que hi havia armes
però no en aquest poble
sinó en un altre poble
que es diu
oradur
si no sé quantos
no me'n recordo un nom
que estava uns 40 quilòmetres
que ja tenien armes
als maquis
lògicament
l'actuació dels maquis
en aquells moments
era una actuació
de destruir
carreteres
volar ponts
intentant entrar
totes les instal·lacions militars
això vol dir que els nazis
en aquells moments
tenien molt de por
i anaven molt de por
aleshores
no es vol justificar
però es creu que realment
van cremar
i matar tota la gent
d'aquest poble
empleant tècniques
que havien empleat ja
a la polònia ocupada
i a la guerra de l'est
que era molt més
era la guerra total
i es dedicaven una mica
a tot això
bé
tot això
en números
és molt fàcil de resumir
balans de víctimes
642 morts
190 homes
afusellats
245 dones
i 207 nens
amatrellats
i cremats
a l'església
quasi cap
supervivent
després de la guerra
aquest poblet
el Charles de Gaulle
el nou president
del govern francès
va dir que en principi
no volien que toquessin res
perquè es volia convertir
en un lloc commemoratiu
i com està avui?
doncs està exactament igual
que estava a finals
de juny del 44
a finals
o sigui
continua sent un poble
absolutament abandonat
no hi viu absolutament ningú
hi ha una gran diferència
respecte a aquell moment
que està ple de turistes
perquè lògicament
s'ha convertit
en un lloc
d'homenatge
i en un lloc
una mica
de paregalinació
però part d'això
passegem pel poble
els que hi neu
i us ho recomano
trobareu pels carrers
cotxes d'erença abandonats
totes les cases cremades
baves per totes les poques coses
que queden
cotxes de l'època
tirats per allà al mig
encara es veu alguna paret
fins i tot
amb algun telèfon de l'època
perquè aquella paret
no va caure
aviam
realment impressionant
és un lloc
que val la pena visitar
simplement per aquest motiu
i sobretot per una altra també
vol dir una altra que
ja us dic
que produeix
un gran impacte emocional
bé
simplement perquè
encara que sigui
per recordar
del que és capaç
jo l'he posat així
ens em pregunta
a l'ésser humà
i perquè mai més
hi hagi una atrocitat
com aquesta
difícil
però això és el que esperem a tots
per acabar
en principi
us explicaré
el que va passar
amb el
amb la gent
de l'aixercit
de l'amany
que va a aquest poble
va haver un judici
un judici una mica
pantomí
amb el Bordeu
l'any 1953
en què van ser jutjats
21 soldats
dels supervivents
d'aquesta divisió
que en van quedar pocs
també
no se'n va condemnar cap
i per descomptat
els oficials superiors
de la CSS
no van ser
ni condemnats
ni portats a judici
el senyor
Dickman
el cap de la patrulla
aquesta
va morir
pocs mesos
d'espereix
en Normandia
defensant
la sortida
de França
i el que és més significatiu
és que
el general
de la divisió
el SS
Dash Rush
no hi van fer
absurdament res
no van entrar
en cap procés
de desnificació
va morir
l'any 1983
i va morir
com un ric comercial
i un ric empresari
de l'any
coses de la vida
Joan
moltes gràcies
entre l'espasa
del Pep
i la carneseria
aquesta nazi
ai
no vull dir res
simplement
que no ens oblidem
de recordar
la mancança
d'un museu
per sens just
i per finalitzar
a veure
a veure si ho entenc
el partit
d'Oriol Junqueras
accepta
que retiri
la condició
de diputat
que inhabilita
el molt honorable
president
Quim Torra
per una pancarta
que demanava
la llibertat
d'Oriol Junqueras
la realitat
supera la ficció
benvolguts
oients
ens retrobem
al proper programa
music club selecció
a
un