Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes
i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades?
Voleu conèixer quan i on van ser estrenades
o a qui van estar dedicades?
Si us agrada les sardanes i teniu curiositat,
tot això i més ho trobareu al programa L'Audició
que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre
o en les seves repeticions.
Us hi esperem!
Aquest dimarts, a les 10 del vespre,
la música coral més de mil anys d'història.
Un programa realitzat i presentat per Pep Quintana.
La nostra vall, el nostre prat, el blau del cel,
el nostre riu, el nostre bosc, aquesta llum,
el nostre mar, la teva platja, els nostres sabors,
els nostres pobles i les ciutats,
les nostres roques i el vent que ens mou.
Aquestes cales al teu racó,
la nostra gent t'està esperant.
Ara és el moment de gaudir de Catalunya
amb els 5 sentits.
Catalunya és casa teva.
Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs.
Ara escoltes, ràdio d'Esfern,
sintonitzes, ràdio d'Esfern,
la ràdio de Sant Lluís,
98.1.
I see trees of green,
red roses too.
I see them bloom
for me and you.
And I think to myself,
What a wonderful world
I see skies of blue
And clouds of white
The bright blessed day
The dark say good night
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
El nostre programa d'avui,
que fa el número 60,
el centrarem i concretarem
en conceptes que comencen amb la lletra C.
Aneu comptant la quantitat de paraules
que mencionarem amb la lletra C
i al final del programa
veureu que ens en sortiran
un bon grapat.
I per què la lletra C?
Doncs perquè és la lletra comuna
amb la que comencen paraules
que anomenem conceptes interrelacionats entre si.
A veure, a veure, m'explicaré.
Convivència, compartir, compromís,
són paraules i conceptes
que anirem desgrossant i explicant
com es relucionen amb una malaltia
que comença per la lletra C.
Les cèl·lules normals
es multipliquen quan el cos les necessita
i moren quan es fan malbé
o quan el cos ja no les necessita.
Es pot produir
una alteració biològica i genètica
de les cèl·lules que componen els teixits
dels nostres òrgans
i això provoca que les cèl·lules
creixin fora de control.
El creixement descontrolat
de cèl·lules pot donar lloc
a un tumor o nòdul.
Aquests tumors o nòduls
poden ser benignes o malignes.
Si són malignes
és el que entenem com càncer.
Per parlar de com tenen cabuda
molts conceptes
amb aquesta alteració biològica
de les cèl·lules,
dins el cabasset de paraules
que comencen a la lletra C,
està assegut al meu costat
un cavaller català
amb caràcter i capacitat
per captar l'atenció dels soients
que tinguin un pèl de sensibilitat
amb la cooperació.
Licenciat en Sociologia
per a la Universitat de Barcelona.
Màster en Comunicació
per a la Universitat Autònoma.
Direcció i gestió d'ONG
és Pare Sade,
responsable, gestor, coordinador,
director en diverses ONG.
Joan Rabantós i Rovira,
benvingut.
Com estàs?
Bé, molt bé.
Moltes gràcies per recollir-me avui aquí.
Encantat de tenir-te avui
en els estudis de Radio Sfair.
Joan, cinc anys a USFAM Intermón,
vuit anys a Gnur,
cinc anys i mig
fins avui a Càlida.
casualitat o causalitat
que entressis en el món de les ONG?
Causalitat, sens dubte.
Ve d'una història una mica antiga,
si voleu,
però jo quan estudiava
vaig acabar d'estudiar al liceu francès
i al sortir del liceu
jo volia estudiar publicitat.
Volia dedicar al món de la publicitat,
però no vaig treure la nota suficient,
i aquí és una casualitat, si voleu,
no vaig treure la nota suficient a la CL
per poder entrar a publicitat,
que era una nota molt alta en aquella època,
crec que ho segueix sent.
Llavors vaig anar a una escola de negocis,
que es deia Institut Superior de Màrqueting,
i allà vaig estudiar Màrqueting,
Comunicació, Gestió, etc.
i un dia vaig,
i un d'altres elements de la casualitat,
vaig a la biblioteca,
vaig trobar un llibre
d'un dels gurus del màrqueting
que es diu Philip Kotler,
encara segueix sent un dels gurus,
i que parlava del màrqueting social
i em va treure la idea.
A casa hem viscut moltes coses
relacionades amb el món social,
i llavors vaig dir,
i això què és?
Me'l vaig llegir.
I era bàsicament la posada en relació
entre les tècniques d'estudi,
de màrqueting,
de comunicació de les empreses,
com posar-les al servei
de les causes socials
o de les necessitats socials,
sobretot en temes de salut pública, etc.
I em va obrir un món
que en aquell moment,
que jo tenia 19 anys,
o 18 anys,
o 20 anys,
no sé quan tenia,
no hi havia pensat.
Era un nano que vivia molt al dia a dia
i ho passava molt bé, etc.
Però no hi havia entrat d'una forma
molt filosòfica, si voleu,
amb tot això.
I després de llegir-me aquest
vaig seguir profundint
i al acabar aquesta diplomatura
vaig veure que em faltaven
aspectes humanístics
de la meva formació
i va ser quan vaig decidir
fer sociologia,
perquè si he fet màrqueting
i faig sociologia
podré fer màrqueting social.
I llavors la qüestió és
que això va fer,
que en un moment determinat
combinés aquestes dues disciplines,
si voleu.
I quan vaig acabar la carrera,
malauradament,
l'àmbit de les UNGs
encara estava desenvolupant-se,
era tot molt...
sobre el voluntariat, etc.
Havia fet voluntari
en diferents aspectes,
però per guanyar-te les garrofes
vaig entrar al sector privat.
I a la que vaig anar fent
diferents iniciatives
en el sector privat,
però vaig anar agafant
un caudal d'experiència,
doncs vaig decidir apostar
per una posició
que s'obria intermonòxom
en aquell moment
i em van seleccionar.
Tot i que em van rebutjar
la primera vegada,
després al cap d'unes setmanes
em van trucar,
escolta,
d'aquell procés que et van dir
que no,
per què no ho tornes a intentar?
Llavors vaig anar-hi
i em van acabar seleccionant.
Llavors hi ha uns aspectes
de casualitat,
però hi ha molts altres
que són de causalitat.
Sí, però veus,
no anàvem tan equivocats,
tan errats,
quan t'he fet la pregunta
causal o casual,
entens?
I a més en el teu cas,
una família,
tu ets el petit de set germans,
ja vas començar
a conèixer els conceptes
de convivència,
el compartir,
el cooperar,
des de ben petit,
no?
Sí.
perquè tenies,
d'entrada ja tenies,
entre cometes,
la ONG a casa,
no?
Sí,
i hi havia bastanta competència
també,
sobretot per les patates fregides,
no?
Quan hi havia una bandeja
sobre la taula,
havíem d'anar molt ràpid.
Joan,
fem un repàs
a les ONG anteriors
a l'actual que dirigeixes
i que tu has conegut
de ben a prop.
Explica'm què
i com som.
Pensam a la primera.
Oxfam.
Doncs bé,
és una organització
de cooperació,
una organització
que fa,
doncs,
ara ja molts anys,
jo vaig estar
quan era el 2004-2008
aproximadament
i em va tocar,
entre altres,
organitzar
el 50 aniversari,
és a dir,
que ja deuen estar
cap als 75 anys
o 65-70,
una organització
molt vinculada
als jesuïtes
que és un referent
a l'estat
de Catalunya
i a l'estat
i a nivell internacional
perquè forma part
d'una xarxa internacional
que es diu Oxfam
que aneix al Regne Unit
i que té una,
està composada
per persones
supercapaces,
encara en queden
moltes de les,
jo feia molts anys
que ho vaig deixar,
però encara en queden
moltes que estan treballant
allà,
amb un compromís,
amb una dedicació
amb unes habilitats
realment molt potents.
Potser ara fa,
en els últims anys
ha canviat més
un enfoc més
de la part de,
abans hi havia
com quatre grans àrees
de treball,
una d'elles era
la cooperació
i el desenvolupament,
l'ajuda humanitària,
etcètera,
i ara està més centrada
en el que és
la incidència política,
és a dir,
intentar aconseguir
canvis estructurals
a través del canvis
en les polítiques,
canvis en les formes
de fer,
dels governs,
de les empreses,
etcètera,
i potser no està tan centrada
en la part
de la cooperació,
l'ajuda,
etcètera.
Segueix tenint projectes
sobre el terreny,
però potser no és
tan rellevant,
és més l'enfoc
de què coneixem
en els països del sud
que fa que
els vulnerabilitzin
i com podem fer
els països dels nors
per intentar evitar
que aquestes estructures
segueixin oprimint,
afectant a les persones
que viuen al sud.
I per mi
ha de ser
un aprenentatge
constant,
primer perquè
vaig poder-me rodejar
de professionals
supercompetents
amb qui
hem ajudat molt
a entendre
aquest món complex
en el que vivim
i en què
realment hi ha
molta injustícia
en relació,
no?
Hi ha injustícia
aquí,
a casa nostra,
al nostre país,
però en relació
al nord-sud
estem parlant
ja d'una
situació
encara més sagnant
i dolorosa
per moltes persones,
no?
I moltes vegades
fins i tot
inconscient
per les persones
que hi viuen
en aquells països,
no?
Perquè no tenen
el coneixement
per entendre
quines
aquestes estructures
que no oprimeixen
moltes vegades
la seva capacitat
de fer i d'obrar,
no?
Com a persones
humanes,
com a societats,
etcètera,
perquè a través
d'instruments
com el comerç,
a través d'instruments
com la cooperació
pròpia
al desenvolupament,
que pot ser
un instrument,
no?,
positiu,
però al mateix temps
pot tenir
conseqüències
negatives
i perverses
per les societats
receptores,
no?,
d'aquesta cooperació.
De fet,
és una evidència
que no sempre
la cooperació
és positiva
per aquelles societats
que la reben,
no?
I s'ha de fer
amb un criteri
de,
si voleu,
banalitzar molt,
no?,
donar la canya
en lloc de portar el peix,
no?
És a dir,
i això que és molt senzill
és molt més complicat
de fer.
Jo recordo un projecte
que teníem a Intermont
que vam,
a Etiòpia,
s'han fet
centenars,
milers de pous
perquè les persones,
no?,
de determinades zones
d'Etiòpia
puguin accedir
a aigua potable,
no?,
doncs es trobaven
que no hi anaven
al pou,
és a dir,
tenien fet un pou
més a prop del pou
que tenien anteriorment
o del riu
on anaven a cullir l'aigua
i que a més era aigua
moltes vegades
estronja
perquè venia,
no?,
amb algun tipus
de sediment,
algun tipus de residu,
etcètera,
i tot i que tenia
una aigua,
no?,
ben,
ben,
ben tractada,
etcètera,
provenia d'una font
subterrània,
doncs,
que era potable,
etcètera,
doncs no la feien servir
i no en tenien
molt bé,
no?,
els que estaven
sobre el terreny
no en tenien
molt bé perquè no
feien servir
aquell pou
i aquella inversió
que s'havia fet
amb donacions
de persones de Catalunya,
de persones
de la resta de l'Estat,
no estava tenint
l'efecte que tenia.
Doncs,
bàsicament,
és una qüestió
amb tema cultural.
Les dones
que anaven a cullir
l'aigua al riu
anaven no només
per cullir l'aigua,
sinó anaven
per compartir,
per parlar,
per parlar
de les seves coses
i el fet
d'apropar el pou
molt més a prop
del poblat
i de la zona
de la comunitat
feia que
aquest procés
d'interacció
entre les dones
que eren
les responsables
d'anar a buscar l'aigua,
doncs,
quedés afectat.
Llavors,
clar,
tenia que
pensar no només
des del punt de vista
que si fas un pou
és perquè
realment era una ciutat
i era una ciutat,
però
tenia que pensar
més en global.
Llavors,
moltes vegades
la cooperació,
que no dic
que l'Intermont
té molta experiència
sobre això,
molta més
de la que jo tinc,
la gent està fent
una feina excel·lent,
però trobaves
aquest tipus
de circumstàncies
que feien
que projectes
que potser
eren obvis
des d'una mirada
de nord,
al sud,
sabien de pensar
i dissenyar
i,
sobretot,
fer
el que són,
diu,
que a través
de la participació
de les persones
que seran
els beneficiaris
d'aquella iniciativa
sàpiguen exactament
què és el que volen,
no?
És a dir,
no esperar
imposar
una mirada
i una visió
específica.
Que interessant.
Tinc la sensació,
Joan,
és un tema
de sensació,
no puc parlar
amb propietat,
que,
en el cas concret
d'Oxfan
i Intermont,
que hi ha altres
ONGs
que es poden
anar trepitjant,
entre cometes,
al terreny.
És correcte o no?
O està ben acotat
la feina
de cada ONG
i jo arribo
fins aquí
i a partir d'aquí
és el terreny teu
o hi ha
una barreja
o un tot
un revolutum
amb les ONGs
amb la idea
precisament
d'ajudar,
no?
Però que fan
la mateixa feina.
Jo,
amb això,
després d'haver-hi passat
tant des de l'àmbit
de la cooperació
com a l'àmbit
de l'ajuda humanitària
quan he estat a l'ACNUR,
tinc una visió
una mica,
si voleu,
crítica,
no?
D'aquest sector
i tot i que
he après molt,
he gaudit molt,
ha sigut una experiència
vital,
molt important
per la meva formació
com a persona,
però
diferencio-m'hi
molt entre
l'acció humanitària,
més que l'ajuda
de l'acció humanitària,
i la cooperació.
La cooperació,
a vegades,
no sempre,
és a dir,
també s'ha de ser clar,
té,
com dir-ho,
és una mica
desendreçada,
la cooperació necessita
que vagi canalitzada
a través de moltes vegades
de sistemes
que la pròpia cooperació
no vol,
que són els propis sistemes
institucionals
dels països
on es va fer aquesta cooperació,
per assegurar
que posteriorment
aquests projectes,
aquestes iniciatives
que es fan
en aquests països
es consolidin
i perdurin en el temps
i siguin un benefici
per a aquella societat
de forma continuada
i sobre ells
es puguin anar construint
altres millores socials
decidides
per a aquella societat receptores.
I a vegades,
la meva experiència
era que potser
fèiem coses
que des d'aquí
vèiem molt òbvies,
però que des d'allà
hi havia altres necessitats
molt més importants.
Llavors,
la cooperació
no sempre
i he vist
el valor
transformador,
és a dir,
hi vaig anar
amb aquella visió
si vols una mica
utòpica
quan vaig aterrar
en aquest àmbit,
no li veig
el poder
transformador
com està dissenyada,
o sigui,
des de les ONGs
com
hi ha diferents tipus
de cooperacions,
hi ha cooperació
internacional
entre estats,
hi ha
a nivell multilateral,
hi ha moltes cooperacions,
però jo parlo
pròpiament
de les ONGs,
a vegades
m'ha fet difícil
veure
quina
sé que hi ha impacte,
però
aquest impacte
de canviar el món,
sobretot hi ha una cosa
que és que
a mi no m'agraden
les sobrepromeses,
el que diuen els anglesos
les overpromise,
que és prometre
que canviaràs el món
quan en realitat
el que estàs fent
és fent accions
petites,
moltes vegades
molt minúscules
que no canviaran el món,
podré canviar la vida
d'una persona,
que això ja és molt,
això no s'ha de treure
el valor que té,
o de 100 persones
o 100 persones,
però el món
no l'estàs canviant,
des del punt de vista
d'un comunicador
que és el que soc jo,
em dedico al màrqueting,
transmetre
que tu estàs canviant el món,
a mi em genera,
a través de la cooperació
des de les ONGs
em genera molta
molta prevenció
més lluny,
si parlem des del punt de vista
d'acció humanitària,
jo sempre faig el mateix símil,
quan una persona
es cau al mar,
m'agraden amb vaixell,
ho hem parlat abans,
etcètera,
es cau al mar
i tu saps nedar,
tens l'obligació
de tirar-te i anar-lo a rescatar.
Sí,
no hi ha un altre,
quan hi ha un accident de cotxe
i passes pel costat
d'aquell accident
i l'has vist,
la teva obligació,
i més legalment,
la teva obligació
és parar-te
i no pots fugir,
no?
Vull marxar d'aquell lloc
sense donar-ne
algun tipus d'assistència,
doncs per mi
l'acció humanitària
és això,
és a dir,
una persona
que està en una situació
de desemparament total,
absolutament vulnerable,
que no té
els mitjans de vida
per poder sobreviure
perquè l'ho ha perdut tot,
mereix que el conjunt
de la resta
d'humans
estiguem al seu costat,
almenys
per mitigar aquell impacte.
Després,
que ja és quan
hauria d'entrar
a la cooperació
o l'ajuda estructural,
etcètera,
ja no és ajuda humanitària,
és una altra cosa.
És a dir,
una ajuda humanitària
sí que pot ser un,
és un vector
no de canvi de vida,
sinó de salvar vides.
Llavors,
per mi era una diferència
molt important
i la va ser molt evident
quan vaig estar treballant
amb l'ACNUR
i tot el desplegament
que té
les operacions de refugiats.
Abans de parlar
de l'ACNUR,
dues coses.
La primera
m'ha semblat
molt clarificadora
i t'agraïm
que ens hagis deixat
ben palès
la diferència
que hi ha
entre
una acció humanitària
i la cooperació,
que moltes vegades
un utilitza
el símil
de l'un i l'altre
per explicar
el mateix concepte.
Doncs no.
Ben trobats,
suigents,
us heu adonat
que l'ACNUR
no és el mateix
que la cooperació.
I el segon,
posarem
una música
abans de parlar,
reprendre
la conversa amb tu,
que entrarem
per l'ACNUR,
una mica
per donar-nos
color
en aquest programa.
Serà un color
esperança.
Sé
que hay en tus ojos
con solo mirar
que estás cansado
de andar
y de andar
y camina
girando siempre
en un lugar.
Sé
que las ventanas
se pueden abrir
cambiar el aire
depende de ti
te ayudará
vale la pena
una vez más
saber que se puede
querer que se pueda
quitarse los miedos
quitarse los miedos
sacarlos afuera
pintarse la cara
color esperanza
tentar al futuro
con el corazón
es mejor perderse
que nunca embarcar
mejor tentarse a dejar
de intentar
aunque ya ves
que no es tan fácil
que no es tan fácil
empezar
que no es tan fácil
o pitche el aire
sé
que en lo imposible
se puede lograr
que la tristeza
algún día
se irá
y así será
La vida cambia y cambiará
Sentirás que el alma huela
Por cantar una vez más
Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos, sacarlos afuera
Pintarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos, sacarlos afuera
Pintarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Vale más poder brillar
Solo buscar, ver el sol
Pintarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Saber que se puede, querer que se pueda
Quitarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Quedar que se puede, querer que se pueda
Quitarse los miedos, sacarlos afuera
Pintarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Con el corazón
Saber que se puede, querer que se pueda
Quedar que se pueda, querer que se pueda
Quitarse la cara, colores de gasa
Tentar al futuro con el corazón
Saber que se puede, querer que se pueda
Color esperanza
Avui, en el benvinguts, benvolguts, ben trobats
Portem cançons optimistes
Que canten l'amor, la companyia
I que, sens dubte, ofereixen fermesa
I posen el somriure a la cara
Portem música amb força i amb suavitat
Per acompanyar-nos amb il·lusió
Amb tots els temes que tractem
Amb el nostre convidat
El Joan Reventós i Rovira
Havíem quedat
Amb el resum que ens has fet dels FAM
Amb tenir el criteri
Que és una acció humanitària
I que és una cooperació
I ja has començat a anomenar
Un altre ONG
Que tu t'hi vas passar vuit anys
Molt diferent, els FAM
Que és ACNUR
Joan, explica'ns
Què és ACNUR?
Primer, ACNUR no és una ONG
És una agència de Nacions Unides
És a dir, és un òrgan internacional
Un organisme internacional
Va néixer arrel de la Primera Guerra Mundial
Bé, després de la Primera Guerra Mundial
Va néixer quasi al final de la segona
Ja veus que uns se'n renyen perquè interrompés
Uns altres perquè faig d'aquí entero
Hem parlat d'una ONG
O organització no governamental
Com és Oxfam
Lligada als jesuïtes
I ara parlem d'una organització governamental
Per com es dius
Que és ACNUR
És correcte això, no?
Correcte
També per tenir
Correcte
Continua
La gran diferència és que l'ACNUR
Qui són els responsables màxims
El seu conseller de govern
Per dir-ho d'alguna forma
Dintre de l'Assemblea
Són els estats membres de l'Assemblea de les Nacions Unides
I el consell gestor
Que està format per diferents estats
Estem parlant de dues formes molt diferents
D'operar, de veure la realitat
I de treballar
A molts nivells
Llavors això té reflex en la forma en què s'aborden els problemes
Els recursos disponibles
Té reflex en moltes qüestions
I la primera qüestió és que l'ACNUR
És un organisme que té com a principal mandat
Garantir la protecció internacional de les persones
Que fruit de conflictes, de guerres
D'opinions personals
De temes religiosos
D'aspectes com la sexualitat, no?
Etcètera
Han de fugir dels seus països
Per buscar refugi en un altre estat
És un dels organismes que és
Treballa per impulsar el dret d'asil
En els països que aproven
El que és la Convenció de Ginebra del 1951
Sobre l'Estatut de Refugiat
I el que el seu plantejament és
Treballar perquè aquests països
Que aproven aquestes convencions
I els seus protocols, etcètera
No entraré en detalls tècnics si voleu
Doncs assegurin
Que les persones que entren per les seves fronteres
I que aixequen la mà i diguen
Jo sóc una persona perseguida al meu país
Per orientació sexual
Que no és una tipologia de refugi
Però pertinença a un grup social determinat
Per temes religiosos, per temes polítics
Per temes que coneixem molt a casa nostra
Què vol dir això?
Doncs ja li assisteixen tota una sèrie de drets
Que formen part de l'ordenament jurídic
De l'Estat espanyol
Dintre de la Constitució
Diferents
Perquè hem firmat tota una sèrie de convenis
Que garanteixen aquests drets
I tracta de promoure aquest dret
De forma
El més universal possible
Forma part de la declaració
De drets humans
Internacional de drets humans
Llavors, a part d'això
Que és la part política
Que fa aquesta organització
I que tracta en tots els països del món
O que firmin la convenció
O que la impulsin
O que facin els reglaments
Que correspongui, etc.
I assegurin que en frontera
Es donen les condicions
Perquè les persones poden dir
Que són refugiades
I això els permet
Entrar en un procediment
Que els garantirà
O no
En funció de si les poden demostrar
La seva persecució
El que fa és
En aquells països
On t'arriben persones
Massivament
Perquè estan fugint
D'un conflicte
Estan fugint
D'una situació
De violència
Generalitzada
Etc
I que aquestes convencions
Moltes vegades
No estan signades
Perquè hem de tenir en compte
Que dels 100 milions
De despassats
Forçosos que hi ha al món
L'any
Per aquest any
Hem arribat a la xifra
De 100 milions
Jo quan vaig començar
A treballar a l'ACNUR
Estàvem parlant
De 40
45
O 42
No me'n recordo
L'any 2008
Que jo vaig entrar
Estem parlant
Que en els últims
12-13 anys
Ho hem multiplicat
Ho hem multiplicat
Perdó
Doncs aquests 100 milions
El 80%
Estan en països
En vies
En desenvolupament
Han sortit
I han anat
A parar els països veïns
Perquè estan esperant
Que es pugui resoldre
El conflicte
I poder tornar a casa seva
I refer les seves vides
Doncs
Com que això
Posa pressions enormes
En aquests països receptors
Que ja són vulnerables
De per si
I a sobre
Estan acollint
A milers i centenars
De milers de persones
El sistema
De Nacions Unides
Desplega
Si creuen fronteres
L'ACNUR
S'encarrega
De donar
Un paraigües
Sota el qual
Es garanteix
Aquells drets
Aquelles persones
De forma momentània
Mentre duri
Aquella situació
De refugi
I sota aquest
Gran paraigües
Hi treballen
Multitud d'organitzacions
No governamentals
Que són les que
Els donen
La possibilitat
De poder operar
En els camps
Poder operar
A diferents nivells
Amb les persones refugiades
I si
Estan
Dintre
Dels països
Ja són desplaçats
Interns
No són refugiats
Perquè no han creuat
Una frontera
Llavors hi ha altres organismes
L'OIM
L'Organització Internacional
De Migracions
Lotxa
De Nacions Unides
O vinculats
A Nacions Unides
Que tenen la responsabilitat
D'una resposta
En aquestes
En aquestes persones
Llavors
És un paradigme
Diferent
Estem parlant
De situacions
D'absoluta
Vulnerabilitat
En molts casos
De persones
Que han hagut
De fugir
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Amb
Que s'emporten
El que
Per ells
És el més important
I moltes vegades
No tenen ni temps
Ni d'això
Ni d'agafar les sabates
Llavors
Són circumstàncies
Diferents
És a dir
No és ni millor
Ni pitjor
Però sí que
A nivell humà
T'interpel·la moltíssim més
Veure aquests
Situacions
D'angoixa
Patiment
Extrem
Que fa que una persona
Doncs marxi de casa seva
I vulgui creuar la Mediterrània
Vulgui fer grans
No?
Travesses
Per poder arribar a un lloc
O com a mínim
Pugui
Veure algun tipus d'esperança
Ara que parlàvem
No?
De color esperança
Aviam
Ens aglorim
Sota d'una
Organització
Governamental
Que és l'ACNUR
Pengen
Com tu ho has dit
És un paraigües
Que pengen
Moltes ONGs
És curiós
No, no, no
No m'he expressat bé
Quan
L'ACNUR munta
Un camp de refugiats
Qui hi ha
Ell
I el Programa Mundial d'Aliments
El Programa Mundial d'Aliments
S'encarrega
Per simplificar molt
S'encarrega de l'alimentació
Tot això són dues organizacions
Governamentals
Sí
I l'ACNUR
S'encarrega d'assegurar
Altres serveis
Necessitats
A part dels aspectes més legals
D'assegurar
Que hi ha un paraigua legal
Que dóna cobertura
A aquestes persones
Que estan sota aquesta situació
De refugi
En un context concret
Que és un camp de refugiats
Per poder donar resposta
A les necessitats
De 450.000 refugiats
O dels que siguin
D'un gran camp de refugiats
Que pugui haver
Ja sigui
Cops a fam
O bueno
Hi ha moltíssims
Es necessiten moltes mans
Es necessiten la implicació
De molts actors
No només governamentals
Sinó també
No governamentals
El que fa
L'ACNUR
O el programa
Mónimo de Telepens
Moltes vegades
És que licita
Com qualsevol altre
Ens públic
Licita
La resposta humanitària
Amb
Aixopluc
O amb
Educació
O amb
Sanitat
O amb
Diferents aspectes
I sota aquesta licitació
Entren
Els actors
No governamentals
Per donar
Resposta
A les necessitats
D'aquella operació
De refugiats
Amb refugiats
Urbans
La cosa és molt diferent
Però amb refugiats
Camps
Que no és ni molt menys
La proporció
Més grossa
De refugiats
Que hi ha al món
Funciona
Grosso modo
Com us estic explicant
Llavors
L'ACNUR
Pot finançar
Aquestes operacions
De les organitzacions
No governamentals
Pot contribuir
Amb fons
I les organitzacions
No governamentals
Han d'aportar
Els seus fons propis
També
O la seva recaptació
De fons
Per acabar de completar
El pressupost
Que es necessita
Per salut
Aigua
Per diferents
Segments
Sectors
En els quals
S'ha definit
Una operació
D'aquestes característiques
Sí
Ara em ve
La idea
Que és poder
Un paral·lelisme
Joan
Amb la situació
Avui
De les entitats
Municipals
Comarcals
Provincials
Que donen
A Ixopluc
Com tu dius
A les culturals
Lúdiques
Esportives
Per exemple
Culturals
Els sataneus
Els casals
El que és la música
Tot això
Jo agafo
El nostre poble
És injust
Si l'Ajuntament
No tingués
No tingués
Aquestes entitats
Seria
No només impensable
D'un cost
Enorme
Perquè aquestes entitats
Són de voluntariat
I tot
Tot l'abast
Que dona
Que dona
Que dona
O sigui
D'educació
Estem dient
De música
Culturals
Tu t'imagines
Que a l'Ajuntament
Posa un paral·lelisme
Primer no arribaria
I el cost seria
Enorme
Doncs els hi surt
Entre cometes
Més a compte
Subvencionar
Aquestes entitats
Que és
D'alguna manera
Entenc
El que tu estàs explicant
Amb l'Ajuntament
Subvencionar
Les ONGs
I que
No
No
No sigui
Directament
Que es fa càrrec
De l'organització
I el cost
Jo crec que és una qüestió
Més que
Pràctic
Pràctic
És una qüestió
D'especialització
Si tu saps
El que no pot patendre
Una organització
Com l'Ajuntament
Que potser
No sé quants treballadors
Tenia
Jo quan treballava
Estàvem 10.000 treballadors
Però teníem
Sota mandat
De l'ACNUR
Doncs això
Entre uns 40
Ons
Sí, però hi ha una diferència
Joan
A ACNUR
Els treballadors
Eren professionals
Cobrar
Però és que
Les persones que treballen
A ONGs
No governamentals
Que estan en camps de refugiats
Cobren
També cobren
Sí, sí
Estem parlant de professionals
Normalment són personal local
És a dir
Persones que viuen en aquell país
Hi ha expatriats també
Sí, però que és possible
Gràcies a les subvencions
De les
De les
Les entitats governamentals
És tot un repte
Estar en un camp
Jo he estat
A camps
Al Xat
A Angola
He estat
A diferents llocs del món
Visitant aquests espais
No hi he treballat
Sobre el terreny
No he sigut jo cooperant
No he estat més aquí
Fent tot el treball
De sensibilització
Captació de fons
Etc
Hi he estat
I
És tot un repte
A nivell personal
És complex
Quan són els inicis
De les operacions
És molt
Molt difícil
Veure situacions
Molt dures
I després
És molta
També hi ha
Una
Molta frustració
Perquè quan tu veus
Que les situacions
S'eternitzen
Es converteixen
En estructurals
Perquè una cosa
Que tenia que ser
Un camp de refugiats
És un no-lloc
És un lloc
Que no hauria d'existir
Llavors
Com a no-lloc
A vegades
Veus que es converteixen
Doncs en ciutats
Al mig del no-res
Sèrio eh
Sèrio
Sèrio
Uf
És tremendo
Mira
Ara farem
Un petit
Una petita pausa
I
I començarem
Que ja estem a la meitat
De l'entrevista
Amb el tema
Per mi
Cap dalt
De la
ONG
O de l'entitat
Després
Aclarirem
Com
Jo diria
Que són la ONG
Que tu ets el director
Ja des de fa cinc anys
I que és
Vaja
Per mi
És una feina
Totalment diferent
Aquestes dues
Que hem parlat
Però
Però fantàstica
Fantàstica
De la
De la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És difícil d'entendre, no, Joan?
Joan, t'he dit abans que és fantàstic, no?
Els aclariments que ens fas i és fantàstic la feina que has portat a terme
i portes i altres, Joan Rebentós, que hi ha pel món.
I aclareix-me i aclareix als suïents la diferència amb el NUR,
el que és un refugiat, el que és un emigrant,
les peteres que surten pel Mediterrà.
Quina condició tenen?
A veure, una persona quan surt d'un país com Líbia
i busca esperança,
puja en una barcassa i busca esperança per arribar a Europa,
en el moment que està en aquell trànsit, és un emigrant.
Quan arriba a la frontera, quan arriba a posar a peu pla a l'Empedusa
o a qualsevol port del Mediterrani que li hagi tocat arribar,
s'haurà de dir a mi, si ella sap que té el dret a sol·licitar asil,
s'haurà de dir a mi si aquella persona té causes suficients
per ser considerada a entrar dintre del procediment d'asil
del estat que hagi rebut aquella persona o no.
És bastant més complicat perquè Europa, el procediment d'asil,
el sistema d'asil és integrat, etcètera, és més complicat del que sembla.
Però, bueno, simplificant molt.
Si aquesta persona pot demostrar
que està fugint del seu país
per causes polítiques,
el que us deia abans,
amb motius religiosos,
per pertinença a un grup social determinat,
per exemple, és un homosexual,
en un país com Uganda
i on estan perseguits,
doncs aquestes causes i alguna més,
i pot demostrar que aquesta persecució individual
o com que està fugint d'un conflicte reconegut a nivell internacional
i està reconegut com a tal,
el conflicte d'Eritrea o alguns altres,
que n'hi ha molts al món,
pot ser que opti a una condició d'estatut de refugiat
o de protecció humanitària.
Això l'endinsarà dintre del sistema d'asil d'un país europeu.
Mentre que una persona que posa peu pla
i prové de Dacar, de Senegal,
ja només el fet de venir de Senegal
i posa peu pla
amb la mateixa patera
i estar a l'empedusa,
aquesta persona no serà mai considerada,
no podrà optar mai a la possibilitat,
podrà aixecar la mà i dir
jo soc un refugiat,
perquè vinc de Sant Lluís
i allà a Sant Lluís hi ha una mica de conflicte regional, etcètera,
parlo de Senegal,
però no podrà optar,
perquè no hi ha reconegut internacionalment
que hi hagi un conflicte,
no es considera que Senegal vulné els drets
dels seus ciutadans
i no podrà optar al sistema d'asil.
Automàticament serà exclòs
i passarà a ser un migrant
per causes econòmiques,
per causes les que siguin,
perquè vos desitja una millor vida,
pel que sigui.
Llavors aquí,
aquelles dues persones
que venen a la mateixa patera
i que arriben a l'empedusa,
els seus camins,
a nivell legal,
seran totalment diferents.
Fantàstic.
Aviam, ara canviem.
I continuem,
en aquest cas,
amb la sonoritat de la fe.
Parlarem de càlida.
Càlida és a Siquiuanca,
però la sonoritat és com una fe.
L'arquitectura i l'interiorisme
també aporten el gra de sorra
a la lluita contra el càmcer.
Molts d'això són els Magi Centres,
els centres de màgi.
Van sorgir de la iniciativa de Magi Keswick,
una anglesa que va néixer el 1941
i va viure fins al 1995,
és a dir, amb 54 anys,
era una dissenyadora,
paisagista nascut a Escòcia,
i va controlar el càmcer,
el va superar,
però el 1993,
i tu saps molt bé,
se'l va reactivar,
es va convertir en terminal.
Ens acompanya el Joan Rabantós,
que és el director
d'un d'aquests Magi Centres,
que es diu Càlida,
i ara ens explicarà,
no vull explicar més coses,
perquè és ell
que ens ha d'explicar
què és Càlida,
què fa Magi Centres,
com va començar,
i això de l'arquitectura,
que és fantàstic,
perquè els millors arquitectes
s'han involucrat en aquest tema.
Joan, explica'ns.
Doncs hem de començar
per aquesta història,
la història de Magi,
aquesta senyora, dona,
que va escocesa,
que estava casada
amb un crític d'arquitectura
molt reconegut,
que es diu Chalzenx,
que es deia Chalzenx,
que ha mort fa un parell d'anys,
any i mig,
per exemple de càncer també,
i llavors ells van tenir
un primer diagnòstic,
com explicaves,
com la Rocío Curado
se'n van tenir en potencial,
es van poder anar a Houston
i ser atesos
pels millors equips
de l'època de finals dels 80,
i llavors al tornar
van conèixer
tot el que és el suport,
pagant,
en alguna part pot ser benèvol,
però la majoria pagant,
que hi ha el torn
d'aquests grans hospitals de Houston,
que hi havia en torn
d'aquells grans hospitals de Houston,
i en tornar a Escòcia,
ja recuperada,
ja amb la possibilitat
de continuar una seva vida,
ella que havia estat
filosofant,
si voleu,
pensant sobre aquella experiència vital
que estava vivint,
va dir com és que no hi ha uns
llocs mínimament similars
al Regne Unit,
a Escòcia,
per poder acollir
persones com jo,
com la que vaig patir.
i la seva vida
va escriure com un petit llibret,
però ho va deixar ja
amb racó,
amb les galeres fetes,
etcètera,
llavors va començar
a parlar,
a refer la seva vida,
continuar amb el seu passatgisme,
quan, pam,
li va venir una recidiva,
i en el moment
que li van comunicar,
va ser una comunicació molt dura,
el seu oncòleg de sempre,
la va venir,
la va sentar a la consulta,
li va explicar,
jo he parlat amb la filla de Magui,
m'ho va explicar,
li va explicar,
ja amb el seu marit,
estaven els dos,
li va explicar que tenia un càncer
molt avançat,
que pintava molt malament,
que li donaven sis mesos de vida,
i que em sabia molt de greu,
però tenia una altra consulta,
però si es plau,
podia passar al passadís.
O sigui,
simplificant molt,
perquè no va ser exactament així,
però va analitzant molt,
els van acabar,
Charles i Magui,
al passadís,
i aquella visió que havia tingut
durant aquella experiència inicial
amb el càncer,
va tornar a florir.
Llavors,
en el moment que ella va dir,
jo lluitaré contra aquesta malaltia,
me n'en sortiré,
etcètera,
doncs va voler optar
per un paper actiu,
envers l'enfermetat
que se li havia reproduït,
i al West General d'Edimburg,
hi ha un hospital de dia,
que encara està allà,
i és molt maco,
perquè té un gran finestral,
i les quimios es prenen,
mirant aquest gran finestral,
i a sota d'aquest gran finestral
hi havia el que se'n diu
en anglès un cottage,
una petita cabana
amb desús,
i amb la seva infermera,
la Laura Lee,
van començar a parlar,
escolta,
i per què?
Ja l'explicava
el que havia viscut als Estats Units,
per què no?
Llavors van començar a dir,
per què no transformem
aquest espai d'aquí sota
en un lloc
on t'acollim a persones
amb càncer de pit,
que era el que teníem aquí,
i la Laura home estaria molt bé,
però clar,
això és de l'hospital,
llavors si ens deixarà,
si no ens deixaran,
d'arquitectura molt reconegut,
tant que un premi Riba,
que és el principal,
el centre d'arquitectura
del Regne Unit,
porta el nom de Charles Jenks,
jo si ens donen
la possibilitat de fer-ho,
buscarem un millor arquitecte escocès
i que el faci ell,
no?
Llavors vam anar a parlar amb gerència,
a la gerència li va dir,
nosaltres no posem ni un duro,
però si ho aconseguiu,
l'espai és vostre,
i van aconseguir el finançament,
van aconseguir l'arquitecte,
i van aconseguir transformar
aquell espai
en el primer centre maguis,
i el Magui no va poder inaugurar
aquest espai,
va morir abans,
i és un espai que ara actualment,
25 anys després,
o més de 25,
està acollint unes 20.000,
30.000,
25.000 visites l'any,
de persones que,
com el centre que hem construït
aquí a Barcelona recentment
i que hem inaugurat el 2019,
al final del maig del 2019,
que es diu Centre Càlida,
té un altre nom,
però té la mateixa filosofia,
i està construït
per una arquitecta molt reconeguda,
que és la Benedetta Tagliabú,
doncs aquests centres,
el que fem és acompanyar les persones
que combinen el càncer.
Està al costat de l'hospital,
sempre està al costat de l'hospital,
en aquest cas està al costat de l'hospital de Sant Pau,
i el que fem és complementar,
a través d'activitats psicosocials,
la feina clínica que es fan dins dels hospitals.
No està tancat a pacients de l'hospital de Sant Pau,
està obert a qualsevol pacient,
atès a qualsevol hospital,
el 60% ens venen de Sant Pau,
però la resta ja ens venen d'altres hospitals
de la ciutat de Barcelona
i de fora de la ciutat de Barcelona,
i reben diferents tipus de suport,
suport emocional amb psiconcòlogues,
suport pràctic corporal amb infermeres,
suport social amb treballadora social,
després dintre de cada un d'aquests suports
hi ha altres professionals,
nutricionistes, dietistes, fisioterapeutes, etc.,
que fan tota una sèrie d'activitats amb ells.
Ara continuarem parlant dels centres màgic
i jo diria que són una xarxa de centres d'acollida,
tal com tu has dit,
bàsicament als al Regne Unit, a Hong Kong,
i ara la primera continental,
que la tenim a l'Hospital de Sant Pau,
amb un objectiu,
que és ajudar qualsevol persona afectada pel càncer.
Escoltem una cançó
i aprofundim sobre aquest tema.

que a vegades descuidava,
menudo revolcó,
menudo revolcó.
menudo revolcó
i prou of donner 큰 possiblead
sismen de avalar
de la justiï nasa
Que salvo pantallas
Quiero hacer y quiero todo
Valorando aún más mi casa
Quiero y amo mis esquinas
Soy origen, soy ahora
Soy la que empuja mi vida
La que nunca se conforma
La que siempre va y renace
Pero a veces se desmonta
Con cuidado me he ocupado del asunto
Y mil veces por segundo
He deseado que se vaya
Aceptando firmemente la propuesta
Desafío sin respuesta
Pero sin bajar la guardia
Y agarrado fuerte mis atardeceres
Mis mañanas de placeres
Mi pasión de madrugada
Y he besado valorando más que nunca
Lo que el corazón sembraba
Me mira en el espejo y
También me beso a mí
Suelta, grita, rompe y calla
Firme, acepto la batalla
Compro vidas como un juego
Tiene el que salvo pantallas
Quiero hacer y quiero todo
Valorando aún más mi casa
Quiero y amo a mis esquinas
Soy origen, soy amor
Aquesta cançó que estem escoltant
És de la Vanessa Martín
Es diu Soy
I tal com ella diu
Busca transmetre llum, força i molt ànim
A totes aquelles dones que estan passant per la malaltia
Perquè quan se't veia la mirada i se't entelen els sentits
Sempre hi ha un trosset d'esperança per agafar-se
Aquesta cançó la Vanessa Martín la va composar
I la va cedir a benefici de l'AEC
De l'Associació Espanyola contra el Càncer
En aquest cas ben polaritzat amb el càncer de mama
Jo soc dels que penso
Quan una urpada d'aquesta dimensió et capgira la vida
I no queda més remei que remangar-te
I intentar que et pugui vèncer
Acceptar la seva arribada
Els canvis que es produeixen a la teva vida
El de Sasosec i la frustració
És l'antocrius en directe
És fort
Aviam, jo vull pensar que l'esperança és potent
Per vèncer el càncer
Però no n'hi ha prou
Com traslladeu vosaltres aquesta esperança
A una persona que té càncer?
A veure, nosaltres tenim un model
Que el que fem és
Adaptar-nos com una esponja
De la forma més flexible possible
A la forma que cada persona vol viure el càncer
I moltes vegades quan parlem del càncer
Parlem en termes bèl·lics
És a dir, la lluita, el combat
I això és una illosa
Moltes vegades insuperable per moltes persones
Perquè els seus familiars
Els seus amics
Els seus
Tu te'n sortiràs
Tu
Tot anirà bé
Aquest tipus de frases
Fan que persones que estan vivint moments extraordinaris
I molt complexos
I que es plantegen moltes coses sobre la seva pròpia vida
De què he fet
Què faré
Què m'està passant
I què faré en el futur
Fa que
Les em sorri més
Llavors el que fem nosaltres és
És escoltar-los
Sobretot inicialment
És escoltar-los sense prejudicis
Cadascú ens explica la seva forma
De com l'està vivint
De com l'efecta
De si l'efecte i ell no està lluitant
I jo no
Jo m'hi estic adaptant
Cadascú amb la seva forma
I el que intentem plantejar
És
Oferir-los la possibilitat
De ser participants actius
Durant el seu procés oncològic
Ser participants actius vol dir
Estar ben orientats
De què t'està passant
Estar ben informats
Del càncer concret
Que estàs patint
Tenir una bona relació
Amb el teu equip mèdic
Asegurar que la comunicació
És fluida
Amb el teu oncòleg
La teva oncòloga
La teva infermera
Que
No se t'escapen aquelles preguntes
Que des de càlida
Potser no podem respondre
Perquè no sabem quin tractament concret
De tractament concret t'estan donant
Ser participant actiu
És saber que
Durant el procés
Terapèutic
És a dir
Quan estan donant les químies
Les ratlles
Etc
No hi ha res millor
Que fer una mica d'exercici
No hi ha res millor
Que tenir una bona alimentació
Això no et salvarà del càncer
Càncer està allà
I seguirà estant allà
A través de les molècules
Dels tractaments
Però això ajudarà
A ajustar-te millor
A tenir una millor adherència
Dels tractaments
És a dir
Per nosaltres
L'existència d'amaguis
L'existència de càlida
Com a tals
Tenen una raó concreta
És que
L'evidència demostra
Que si tu
A nivell emocional
Estàs més ajustat
A la circumstància
Com a evidència científica
Estic parlant
Més ajustat
A les teves circumstàncies personals
En aquest cas
El procés oncològic
Entens millor
Què estàs vivint
Entens
Quins són els processos
Que hi haurà
Que acabes d'afrontar
En el futur
I la teva angoixa
Estrès
Preocupació
Està més ajustada
Està més controlada
Les molècules
Els tractaments
S'adhereixen millor
A les cèl·lules
Malignes
I és més probable
Que puguis en sortir-te
No vol dir
Al final
El que et curarà
És l'oncòleg
És el metge
I això nosaltres
Ho tenim claríssim
Allà és on hi ha la feina
Però
Tot aquella vessant
Més integrativa
Més holística
De la persona
És absolutament indispensable
Que acompanyi
Aquest procés terapèutic
I nosaltres
El que volem estar
És al costat dels hospitals
Fent aquell acompanyament
Amb tot aquell vessant
Altres vessants
Que té la vida
Durant el procés oncològic
Que és necessari
Abordar
I això ho fem
No només amb el pacient
Que quan entra per la porta de càlida
Ja no és un pacient
És una persona amb càncer
Perquè el pacient està a l'hospital
I nosaltres
El que fem
És acompanyar persones
En circumstàncies excepcionals
Tenen càncer
Bé
És una cosa
Que esperem sigui momentània
En la seva vida
I que al cap de dos o tres anys
Pugui dir
Bé
Sembla que estic net
I que puc seguir amb la vida normal
Que moltes vegades
Aquell és el pitjor moment
Per moltes persones
És el moment que
No?
Cop a l'esquena
Vinga
Endavant
L'oncòleg et diu
Ja estàs lliure
Ja pots seguir endavant
Hòstia
Perdoneu
A tu t'ha canviat la vida
Completament
Les teves percepcions
Les teves interessos
Les teves preocupacions
T'ha donat un tomb radical la vida
I allà és moltes vegades
Quan hi ha desassustos
A vegades és amb el diagnòstic
A vegades
Quan has acabat la quimio
Diferents moments
De l'experiència del càncer
I nosaltres
Tenem
Persones amb càncer
Els cuidadors principals
I també a familiars
I amics
Si són persones
Que estan cuidant
Aquelles altres persones
Fixa't que és
Fantàstic
Vull dir que és una paraula
I no comença
A ser fantàstic
Que fa estic
Amb la conversa
Sí, sí
Que la conversa
Que hem tingut
Em sembla que
Només hem mencionat
Un cop
La paraula
Malalt
Malaltia
Fixa't que
En cap moment
La paraula
Malalt
Ni malaltia
Ha sortit en la conversa
O a màxim
Em sembla que tu has dit
Pacient
Però
La conversa
Estem parlant
Persones que tenen càncer
Nosaltres en diem
Persones que conviuen
Amb el càncer
Que d'aquí ve
Una de les C's
Que jo deia abans
La convivència
Qui conviu amb càncer?
El pacient
I perdona
Que utilitza la paraula
I els del voltant
I els del voltant
Però és curiós
Veus-ho?
Les històries
Que té el llenguatge
Que tots dos
Utilitzem
Un llenguatge
Que no ens fa falta
La paraula
Malalt
I malaltia
L'obviem
De fet
Nosaltres
L'equip
Que hem format
A Cali de Sant Pau
Tots provenen
Del món hospitalari
Són psicooncòlegs
Infermeres
I treballadors socials
Que han treballat
A grans hospitals oncològics
O a organitzacions
Com l'AECC
Organitzacions
Molt rellevants
I molt importants
I que han volgut venir
A fundar
Aquesta idea britànica
Portar-la aquí
A Catalunya
I totes elles tenien
En l'ADN
El seu ADN professional
Parlar de malaltia
De pacients
Etc
La transformació
Que això significa
Per a elles
Independentment
De si venien
Del món hospitalari
Del món
No governamental
O organització social
Va ser un aprenentatge
Reaprenentatge
A la que entren
Per aquesta porta
Són persones
Ja no són pacients
Són persones
Que viuen
Que viuen
Circunstàncies excepcionals
I no els podem
Ni dir malaltes
Ni res
Encara ho estiguin
Però ja els diran
A l'hospital
Que els estan tractant d'allò
I a més Joan
Has dit
Una cosa
Que
Que afecta molt
El mal del càncer
I
En tota la bona fe
La gent ho diu
Aquest llenguatge bèl·lic
Lluita
És una guerra
Jo
Tinc la sensació
Que fa molt més mal
Que no jut
Sí
Tu ho saps
I fixa't
Cròniques
Periodistes
Inclús metges
Tu
Vostè
Ha de lluitar
Aquest llenguatge bèl·lic
Vaja
Depèn de la persona
Però jo diria
Que amb un percentatge elevat
No
No l'afavoreix
Sí
Jo crec que hi ha
Quan tu fas recerca
Lluites contra el càncer
Fas una recerca
Per aconseguir
Que aquesta
Malaltia
Sigui
Erradicada
I pots estar combatent
Aquesta malaltia
Però
Quan
La vius
De primera persona
El que fas
És viure
Aquell moment
No estàs lluitant
Hi ha algunes persones
Que sí
Tenen aquest esperit
Lluitador
Vericista
Etc
I són absolutament respectables
I
I també tenen cabuda
En un espai
Com el que nosaltres tenim
Però nosaltres hem de poder
Atendre
A qualsevol persona
Independentment
De com
Volgui viure
Aquesta experiència
I estar al seu costat
I a vegades
Ens veiem persones
Que no volen ser tractades
Que no volen
Seguir
Amb el procés
Terapèutic
I necessiten
Sàpiguer
Com poden
Fer-los explicar
A les seves famílies
Que no volen seguir
Amb la químio
Que n'estan fartes
I que
Volen
Plegar
Nosaltres
Hem d'estar al seu costat
Quan
Prenen aquesta decisió
I hem de poder estar
Al costat
De la família
Si
Venen
I també
Ens presen
Les seves neguits
Perquè el seu familiar
No vol seguir
Prenent el tractament
Simplement
Com
Com a dades
A tenir en compte
A l'estat espanyol
La realitat
Descriu
Que
Cada any
Es diagnostiquen
Al voltant
Al voltant
De 280.000 casos
Nous
Més de 40.000
A Catalunya
Per això
Això
1.000 milions d'euros
Al cost de
Persones
Que tenen càncer
No diguem-ne
La malaltia
Actualment
Segons diuen
Les estadístiques
Hi ha al voltant
De quasi bé
2 milions
De persones
Afectades
Amb aquesta malaltia
Amb això
Que en diem
A l'estat espanyol
El tremendo
És que al final
Al final
Un amic meu metge
Diu
Aviam
A grosso modo
Són les C's
Que maten
I alguna altra cosa
El cotxe
És veritat
El càncer
El càncer
El cor
El cor
I
I dit el cotxe
Com pot dir la moto
I accidents
Sí, sí, sí
I després hi ha
Doncs mira
El Covid
Que també és una cena
Bé
Virus
Però la gent
Evidentment
Des que va sortir
La penicil·lina
I les vacunes
Tuberculòsis
La gent no es mor d'això
I la grip
Que pot haver
Algun cas
Que t'agafi
Si t'agafa
Fluís
Al final
Et mores del cor
Perquè no t'aguanta
El sotrac
De la pròpia malaltia
Al final
Són aquestes quatre
La veritat és que sí
Que és una realitat
Al final
Gràcies a la prevenció
Gràcies a la recerca
Gràcies al
No
Al que se'n diu
El diagnòstic precoç
Són els tres
Elements claus
Que han fet
Que l'esperança de vida
De les persones
Que contrauen càncer
Hagi augmentat
Considerable
Sideralment
En els últims 20 anys
Estem parlant
Que hi ha un 54%
De les persones
Diagnosticades
Sobreviuen
Als 5 anys
Estadística europea
És igual
Aquí a Catalunya
Etc
Però clar
Mirem al revés
D'aquesta estadística
Vol dir que al 45
No arriben als 5 anys
És a dir
Clar
No tots els càncers
Són així
No és el mateix
Un càncer de pit
Tot l'esperança
És ja més del 85%
Als 5 anys
Però és veritat
Que a 10 anys
Les residives
Són molt
Molt potents
Crec que un càncer de pàncreas
Vull dir que és més
Un càncer de pàncreas
Però al final
Una de les coses
Que un també
Va aprenent
És que
Qualsevol càncer
Si
Entre cometes
T'agafen a temps
Tot són
El que passa és que
Un càncer de pàncreas
Com el gangli
No te'l detectin
En 3 setmanes
Ja està fotut
Mentre és que
Un càncer de mama
Pots tenir 3 mesos
O 6 mesos
O un de pròstat
Te l'entens
I que tens més marge
Joan
3 minuts
Resum de càlida
El resum de càlida
Bensú
És una entitat
No és una entitat
No governamental
Nosaltres no ens dedicarem
A fer incidència
Endavant de les administracions
Per aspectes
De millorar el sistema sanitari
Etcècècere
Ens dediquem a assistència
Ens dedicem a acompanyar
A les persones
Que viuen procés oncològic
que va en base a crear espais singulars
dissenyats
sota el concepte d'arquitectura per tenir cura
implicant arquitectes
de reguntament prestigi
al Regne Unit estem parlant de Norman Foster
Richard Rogers
Frank Gehry, etc.
aquí hem tingut a la Benedetta
pel segon centre ja sabem els arquitectes que seran
i seran molt coneguts
i ja sabem en quin hospital seran
però no us ho puc dir encara
perquè fins que no tinguem l'acord
i allà
al costat sempre dels hospitals
el més prop possible de l'hospital de dia
poder oferir tot un
suport integral
des de l'àmbit psicosocial
que complementi els esforços
que des de l'àmbit clínic s'estan fent
i que el seu torn estan fent
des de l'àmbit de la recerca
i ho fem de forma 100% gratuïta
nosaltres per venir a rebre suport psicològic
no has de pagar res
per venir a rebre informació de la infermera
i acompanyament de la infermera
o venir a fer un taller de nutrició
cap cost
o revenir el suport de la treballadora social
i ho fem
amb un espai
que és comunitari
és a dir, és una organització, és una fundació privada
és una fundació que es nodreix de fons privats
i que és gràcies a la col·laboració
de persones, empreses, institucions
que podem operar
i és un espai comunitari
hi ha moltes persones que
quan han superat el procés oncològic
degut a que els hi ha canviat
moltes coses a la seva vida
allà té un espai
on poder seguir compartint
amb altres persones
amb la seva mateixa situació
conèixer-les
es fan amistats
hi ha tota una sèrie
d'aspectes intangibles
que succeeixen
en un espai
com que tu coneixes Ferran
i que és bastant màgic
és fantàstic
és màgic
vinga, com a últim
ja no et mereixo més
el Joan et vol fer preguntes
el Josep, no sé
l'última, va
una primícia
no et posaré en cap bret
d'aquests nous centres
hi ha algú
al nostre país, a Catalunya?
sí
ja està
són dos
o sigui, fantàstic
un, que esperem
vagi ràpid
i l'altre
si tot va bé
l'aprovarem al patronal
la setmana que ve
aquesta és la primícia
a Ràdio d'Esbert
d'aquest dos nous centres
màgic
no sé si es diran càlides
o no es diran
sí, sí, seguiran dient càlides
sí, a Catalunya seran càlides
sí
tindran un lloc
al nostre país
això esperem
dependrà de si rebem
aconseguim el finançament
per poder-ho fer
que no
bueno, ara prepara't
perquè veuen les preguntes
del Joan
vas complicada
no, no
en primer lloc
bueno, donar-te les gràcies
donar-vos les gràcies
ah, però
no, que et diuen
que estava massa lluny
d'un micro
donar-te les gràcies
perquè, esclar
en certa forma
a micròfon trencat
si ja anem per bat
fa 20 anys
a nivell familiar
jo vas tindre
moltes coses d'aquestes
i no existia
una organització
com aquesta per anar
psicòlegs
psiquiatres
associacions de dones
del càncer
etcètera
etcètera
però realment
un centre com aquest
no existia
per tant
gràcies
i endavant
i molts èxits
canvi una mica
avui, ara faré una mica
intentant anar ràpid
fer una mica
d'advocat del diable
respecte a les ONGs
en moltes discussions
encara que siguin
tertúlies de cafè
i gent progressista
sempre diu
que esclar
que el paper
de les ONGs
és un paper
que el tindrien
que fer
que els estats
que els estats
s'aprofiten
s'estalvien
molts diners
i així
insultes
dient tot
a gent
que amb la màxima
bona intenció
o no tanta
es dedica
a tot això
m'agradaria saber
tu que has estat
dins
d'aquest tipus
d'organitzacions
què en penses
d'aquesta polèmica
que surt
constantment
doncs
en part
estic
d'acord
és a dir
és veritat
que a vegades
les organitzacions
no governamentals
les organitzacions
socials
estem fent feines
que haurien de fer
les administracions
i hauria de fer
el sistema
públic
per exemple
càlida
hem d'entendre
que
en molts casos
un de cada
deu
persones
diagnosticades
de càncer
pot tenir accés
a un
psiconcòleg
dintre del seu
hospital públic
és un rati
inacceptable
i és un rati
que ha de millorar
això no
això no diu
això no treu
que un espai
com el que tenim
o que tenen
altres organitzacions
que es dediquen
a fer acompanyament
a persones amb càncer
siguin necessaris
perquè el sistema
té els recursos
que té
i malauradament
no podrà
no podrà
aportar-m'hi més
perquè té
molts fronts
oberts
com a sistema
de salut
dit això
si és cert
que hi ha moltes coses
que les organitzacions
socials estem fent
i que les hauria
de fer l'administració
però també és cert
que hi ha moltes coses
que estan fent
les organitzacions
socials
que l'administració
no sabria fer tan bé
llavors
és la conjunció
de detectar
què és el que ha de fer
de forma directa
l'administració
perquè té
molta més capacitat
d'intervenció
quan s'hi posa
té molta més capacitat
d'intervenció
i qui ha de fer
i ara faré un símil
nosaltres
no entrem
dintre l'hospital
càlida
no entra
els nostres psiconcòlegs
les nostres infermeres
no entren dintre l'hospital
què fa l'hospital
atent
a través dels seus
treballadors socials
i els seus psiconcòlegs
i les seves infermeres
a les persones
que són més vulnerables
que estan ingressades
que no poden
estar de forma ambulatòria
perquè
o el seu fill
al final de vida
està proper
o perquè és just
acabant de tenir
una intervenció
molt severa
i els obliga a estar
agitats
durant molt de temps
etc.
i donen resposta
a aquells
que són més vulnerables
en aquest context concret
nosaltres
podem donar resposta
més flexible
i més eficient
i fins i tot
reduint costos
del conjunt
a través d'un sistema
adaptat
a persones
que estan en ambulatori
això se'n diu
què se'n diu això
suplantar el sistema
o col·laborar amb el sistema
potser col·laborar
amb aquest cas
amb altres
no ho sé
Joan gràcies
et preguntaria
moltes més coses
però clar
tenim una dictadura
d'horari
i no ens deixa
i aleshores
aquí
deixem-ho
moltes gràcies
i espero continuar
per avant i per avant
i sentir-la
gràcies

Joan
què
que ens explicaràs
bé
avui parlarem
d'un país
que ho tenim bastant a prop
però que és molt conflictiu
però abans m'agradaria
sentir el folclor
d'aquest país
Carles
si vau posar
una mica de música

Estimats oients, aquesta és una música típica d'un país,
un país que, com he dit abans, és proper, encara que ens caigui molt lluny, que és Bosnia-Herzegovina.
Aprofitant una estança a Dobrònic, ara farà uns quants mesos,
vaig entrar a aquest país simplement amb ganes de veure com estava cicatrizant les ferides de la guerra.
I vaig escollir Moster, ciutat molt castigada per les cruents guerres, bombardejos i tot el conflicte balcànic que va deia.
La primera sorpresa va ser la quantitat de turistes i visitants que inyondaven la ciutat.
El seu pont vell, Patrimoni de la Humanitat, en 2005 era intransitable.
Bé, el pont nou, inaugurat el 2004 sobre el patrocini de l'ONU, el vell va quedar destruït pels bombardejos.
casc antic, restaurants del riu Nereva, mesquites, basar, carrers, gent, gent i gent.
Però l'aire que respirava era un aire estrany.
A part de les moltes ruïnes ocasionades pel conflicte bèl·lic,
les comunitats sembraven enfrontades, dividides.
Hi havia odi latent.
La guerra a Bòsnia no s'ha acabat.
El conflicte dels 90 no es pot reduir a baralles religioses entre servis ortodoxes,
bosnians musulmans o croats catòlics.
El començament va ser una guerra pel territori.
A on acceptar els resultats del referèndum d'independència celebrat a finals de l'any 1942?
Sí, a l'any olímpic. Quants anys ha passat ja?
Cap dels nacionalistes existents no volien saber res
d'accedir territoris dins de born i cel·lelina.
Solució, com sempre, recorre a la violència.
Es bate la gent, es destrossen les seves cases
i els supervivents no tornen mai
perquè s'instal·la l'odi i la sensació que mai es podrà recuperar
la convivència entre els diferents veïns.
La guerra no va acabar amb una victòria militar
per cap dels bàndols.
Va acabar amb un compromís polític imposat des de l'estranger.
Però el poble continua separat.
Els acords de Paul Signatze-Dayton,
el novembre de 1995,
va dividir el país en tres entitats.
La República Espersca,
de majoria sèrbia ortodoxa,
la Federació de Bosnia-Herzegovina,
de majoria bosniana-musulmana,
però amb un important percentatge de crolats catòlics,
i un petit territori autònom,
anomenat districte, no sé com es pronuncia,
Bersko.
És un territori molt petit,
on viuen les autoritats i les forces
de pau estrangeres que estan destinades a Bosnia.
O sigui, des d'allà, teòricament, es dirigeix tot.
En la cara a nosaltres,
país bilingüe,
un dels punts destacats de l'acord
va ser la implantació dins de la Federació,
quan dic Federació,
em refereixo a la Federació Bosnia-Musulmana,
la República Espersca va pel seu compte,
d'un sistema educatiu segregat
amb el nom oficial de
Two Schools Under the Roof,
Dues Escoves sota un sostre,
amb l'objectiu de favorir el retorn
de les famílies desplaçades
durant la guerra als seus llocs d'origen.
L'idea era que els joves,
els grans perjudicats,
estudiessin sota un mateix sostre,
però escolaritzats amb professors
de la seva ètnia
per evitar les tensions de la postguerra.
Centres escolars amb portes d'accés diferents,
dues estructures administratives separades,
dos directors,
dos claustres de professors
i un temari per cada grup ètnic.
Resultat,
la guerra de la dècada dels 90
té interpretacions diferents
segons el grup ètnic
al que pertanyen els estudiants.
Dins d'un mateix edifici,
uns joves aprenen
que el seu poble va ser l'eroí
en la defensa de la supervivència.
I els altres,
al pis de baix,
creuen que els heroïns
heroïns de l'altra banda
eren els pitjors criminals de guerra.
El sistema educatiu
està basat en la divisió.
La guerra a l'Òsnia no s'ha acabat.
El sistema sanitari
també depèn dels cantons regionals,
però pateix una altra mena de segregació.
als cantons de Turba i Sarajevo,
el pressupost de sanitat
és molt superior
a la de la resta del país.
I sempre depenent
de l'Òsnia dominant en cada lloc.
Els sous d'aquestes ciutats,
o les més importants de Bòsnia,
poden ser tres vegades superiors
a la de la resta de ciutats i cantons.
Citant un historiador
que el seu emany expert en cooperació
resident a Sarajevo
des de l'any 2007
manifesta.
Conec casos de gent
que només pensen
en la seva microvida,
els seus amics
i la seva família.
Això provoca
que els polítics corruptes
se n'aprofitin.
En el fons
és una manera de protegir-se.
Diuen,
els meus amics,
el meu entorn,
és tot el que m'importa.
No me'n refio
dels gestors polítics
i, per tant,
em tanco
dins del meu cercle.
No canviar el sistema,
ja ho sé,
però m'és igual.
Sí,
la guerra de Bòsnia
no s'ha acabat.
Una curiositat.
Fem una mica
dins de Bòsnia
de turisme religiós.
A prop de Mòster
hi ha el santuari
de Međujorje,
que és un dels llocs
de peregrinació catòlica
més importants d'Europa.
Aparicions,
miracles,
una mare de Déu,
mius de visitants,
peregrinatges,
fe.
Tot al mateix centre
d'un país
de majoria musulmana
i
en fallida.
Aquests dies
hi ha accions
a Bòsnia.
Continuaran els leaders
més nacionalistes
a cada comunitat?
Aviat ho sabrem.
Ara, al final,
farem una petita referència.
Què hem de pensar?
esperança amb la joventut.
Com sempre,
la joventut és el que
té que moure les coses.
Voldria,
de cara també
a l'esperança
i de demostrar
que no tot són morts
ni guerres,
que també queda
una mica d'espai
per l'amor,
llegir un poema
d'un poeta
bosni,
que es diu
Izeb Saragia,
no sé com la pronúncia,
i que té,
és molt curtet,
es diu
Ninguna
tu.
Tantes
mujeres
y ninguna
y ninguna
tu.
En Sarajevo,
200.000 mujeres
y ninguna
tu.
En Europa,
200 millones de mujeres
y ninguna
tu.
En el mundo,
2 millones de mujeres
y ninguna tu.
Com he dit abans,
hi ha hagut eleccions
a Bosnia
la setmana passada
i, en principi,
perquè els que no us feu,
la presidència
a Bosnia
és compartida,
hi ha un representant croat,
un representant serbi
i un representant bosniac.
A la part bosniaca
de la federació,
per primera vegada
ha sortit
un partit
molt irracial,
no ha sortit
del partit nacionalista
bosnià
que havia guanyat
fins ara.
A la part croata
també hi ha hagut
una certa
multirracionalitat,
en canvi,
a la part sèrbia
continua havent
un nacionalisme
molt fort
i molt enganxat
als governants
de Sèrbia.
Però,
sembla que cada vegada,
després de la independència,
els partits
multienics
van avançant
i tenen més importància.
Potser,
la guerra de Bosnia
comença a acabar-se.
Gràcies.
finalment,
com sempre,
tinc a comentar
alguna cosa
de les meves dèries,
doncs,
ho vaig a comentar.
Vull parlar
de l'extrema dreta,
la dreta extrema,
com ho vulguis dir.
I vull fer referència
a un tema
que s'ha comentat
moltíssim
aquests dies,
que és aquest festival
que va celebrar
Vox
i que va participar
un conjunt
de nom
Los Meconios
i van cantar
una cançó
que porta
el mal títol
de
Vamos a volver
al 36.
No us la faig escoltar,
seria de molt
mau gust
per part meva.
Només us cito
alguna estrofa,
dues,
dues en concret.
Cómo me gusta
a mi la libertàt,
Menos va tuya
que votas mal.
Os feministas
protestan
por una violació
engrupada.
Me da igual,
son de Senegal.
I repartidas vagades,
vamos a volver
al 36.
Pro, sisplau.
Gràcies.
Josep,
avui ja veus
Acció Humanitària,
Cooperació...
Molt interessant,
moltes gràcies
al convidat
que ens ha obert
els ulls
d'una sèrie de coses
que desconeixíem,
com a mínim jo.
Ha sigut
molt, molt, molt
interessant.
I no fem cap referència
al diccionari,
per no dir el seu nom.
Ja m'entens, no?
Ja m'enteneu, no?
No direm Vox,
direm diccionari.
Vinga, Josep,
arrenca.
Bé,
seguim amb temes alegres.
Avui parlaré
de la mort
i els cementis de Barcelona,
però d'una manera,
doncs,
una mica...
que no sigui
l'aquimògina,
però entens, no?
S'acosta a tots sants
el dia dels difunts,
que els que tenim una certa data
ens ve al cap
tot seguir les castanyes
i els panellets.
I els més joves
ja barregen panellets
amb Halloween,
que actualment,
amb una mena d'humor negre,
és força més divertit
que l'antiga
commemoració
dels fidels difunts
i tot el que es feia
per recordar-los
i per intentar
reduir la seva estada
al purgatori.
Com a curiositat,
i per no fer-ho llars,
direm que l'origen
de Halloween
és europeu,
és una festa d'origen celta
que van portar els emigrants,
sobretot irlandesos
i també anglesos
i escocesos,
cap a Amèrica.
Tenir un origen celta
era el pas de la llum
a la foscor,
tot el contrari
que el solstici d'estiu,
que és el pas de la foscor
a la llum,
dos ritos pagans
que es perden
a la llunyania dels temps
i que com tants altres
van ser assimilats
per a les diverses religions.
Als Estats Units
hi van afegir
les carbasses,
els carmels
i els zombis
i a través de Hollywood
això està retornant
cap a Europa
i molta gent creu
que és una celebració
genuïna
de l'altre cantó
de l'Atlàntic.
Jo prefereixo els panellets.
No cal parlar
ni d'Egipte
ni de l'Índia
ni de Mèxic.
A casa nostra
s'han trobat
enterraments rituals
en excavacions ibèriques.
Els romans
enterraran fora muralles.
Tenim un exemple
a la plaça de la Vila de Madrid
i altres vestigis
que s'han trobat
en altres vies romanes
de la ciutat
que s'han catalogat
i s'han tornat
o s'han portat
alguna cosa
a un museu
o s'han tornat a tapar
perquè la seva situació
no permet
fer-ne un museu
a l'aire lliure
com el de la plaça
de la Vila de Madrid.
Amb el cristianisme
els morts
tornen cap a la ciutat.
No a l'interior
de les cases
o sota llindada
a la porta
com s'ha trobat
en algun poblat ibèric
però a l'interior
de les esglésies
al terra
o a les parets.
També als claustres
si n'hi ha
va ser un lloc
generalment reservat
tot això
per la gent important
i els terrenys
al voltant de l'església
per la resta
del poble.
En alguns pobles
petits
el cementiri
encara està al costat
de l'església.
Generalment
ha quedat en desús
i s'ha fet una placeta
o s'ha edificat
i els ossos
que haurien pogut quedar
s'han traslladat
al cementiri nou
als afores del poble.
A Barcelona
va passar el mateix.
La majoria
de les esglésies
antigues
de la ciutat
tenen una placeta
davant al costat.
El pis
Sant Justi Pastor
Sant Anna
no ens deixem
Santa Maria del Mar
amb el forçà
de les Moreres.
Davant de la mort
totes les cultures
tenen els seus rituals
i les seves supersticions.
Tothom volia ser enterrat
en terra sagrada.
els suïcides i els heretges
els hi ha negat.
Els condemnats a mort
encara que es benedissin
al darrer moment
no eren benvinguts
als cementiris.
Ningú els volia
de veïns
al costat
dels seus éssers estimats.
Tenien reservat
un cementiri.
El de l'església
de Sant Felip Neri
aquesta placeta
tan bonica
tan bucòlica
que tenim ara
doncs aquest lloc
era el lloc reservat
pels condemnats
a mort
els que no eren
esquarterats
i
que es podressin
les seves despulles
en diferents portes
de la ciutat
els que arribaven
a enterrar
era allà.
I també
el butxí de la ciutat
tenia reservat
un lloc allà
perquè el butxí
tot i que feia
una feina important
tampoc ningú volia
tenir el costat
al costat seu.
Al capdamunt
del Passeig de Gràcia
hi ha l'hotel
Casa Fuster
i just al carrer
dalt darrere
hi ha l'església
de Santa Maria de Jesús
que ara és parròquia
i abans era l'església
del convent franciscà
de Jesús.
Aquest convent
va ser fundat
per Alfons IV
el 1427
i estava situat
aproximadament
a la corilla
d'Aragó
Pau Claris.
Va ser destruït
diverses vegades
les pitjors
del 1714
i durant la guerra
del francès.
Aquesta darrera
va ser ja
la definitiva
i es va traslladar
a Gràcia
també per poc temps
ja que el 1835
amb la cremada
que menys
i la desamortització
va desaparèixer
definitivament.
L'església actual
ocupa el lloc
de l'anterior
i el que fó
el cementiri
ara és l'hotel
Casa Fuster.
No sé si en Woody Allen
que hi ha anat
a tocar més d'un cop
ho sap
crec que no
potser no hi hauria tocat
o potser hauria firmat
una pel·lícula
mai se sap.
Tornem als antics
enterraments
de la ciutat.
A l'interior
de les esglés
veiem làpides
amb el nom del mort
amb el nom
i el seu uefici
amb algun relleu
que ho remarqui
mitres
barrets de capellà
tisores pels sastres
ganivets pels carranissers
malls i encluses
dels ferrers
etc.
No acabaríem mai.
Suposo que tothom
més o menys
algun cop
ens hi hem fixat
en tot això.
A Sant Just i Pastor
hi vaig trobar
una làpida
d'un mestre xocolater
i una presa de xocolata
sota el seu nom.
En aquests moments
tenia més importància
el gremi
que el cognom
a no ser que fossi
rei
o de l'alta noblesa.
I una altra cosa
no trobem cap nom
de dona
a les sepultures.
Hi ha el nom
dels gremis
en tal
i els seus
en tal
l'altre
i la seva esposa
i fills
mestre fuster
mestre
d'aixa
etc.
Però el nom
de la dona
no apareix.
Tants cementiris
van arribar a ser
un problema
a Barcelona
i a tot arreu
un problema
d'espai
i encara més gran
d'higiene.
El rei Carles III
va ordenar
la construcció
dels cementiris
als nuclis habitat
l'any 1787.
El 1781
l'epidèmia
de pesta
va entrar a Espanya
i el rei
va fer construir
el cementiri
del real sitio
de la granja
de San Ildefonso
pagat
de la seva butxaca
i que va començar
a funcionar
el 1785
el consideren
el primer cementiri
extremburs
d'Espanya.
A Catalunya
ja ens havíem avançat
concretament
a Barcelona
gràcies al bisbe
Josep Climent
el 1775
es construeix
el cementiri
del poble nou
fora de les muralles
de la ciutat
com més es demostra
que només ens consideren
espanyols
a l'hora de pagar.
Sigui com sigui
els nous cementiris
van trobar
tota mena d'entrebancs
no tan sols
per part del poble
que volia tenir
els seus morts a prop
per raons sentimentals
també per raons religioses
ja que els feia
l'efecte
que estaven més protegits
per l'edifici de l'església
i els capellans
tampoc van col·laborar
gaire
ja que veien
com els ingressos
dels enterraments
els feien fonadissos.
El problema real
no era religiós
efectiu o econòmic
era un grandíssim
problema d'higiene
els cementiris
s'omplien
i periòdicament
s'havien de buidar
i encara més
en situacions
de gran multa
com en cas d'epidèmies
etcètera
normalment
es feia
l'escolada
de cadàvers
que es deia
no cal fer un gran esforç
i potser val més
no fer-ho
per imaginar
com es feia
aquell buidatge
els veïns avisats
amb portes i finestres
ben tancades
tant com fos possible
i operaris
buidant sepultures
a tapeir nossos
i restes
en diversos
estats de composició
foc per reduir
les fustes
i calç
per desinfectar
de tot
això periòdicament
un cop un cop l'any
imagineu-vos
si hi havia
una epidèmia
que s'havia omplert
molt més
el cementiri
s'havia de fer lloc
i potser
alguns dels que
estaven enterrats
no feia molt
temps que hi era
i aquí
deixem-ho així
els enterraments
del nou cementiri
es feien en contagotes
i gairebé
va quedar en desús
durant la guerra
del francès
va ser pràcticament
destruït
i es va refer
de cap i de nou
el 1819
i l'epidèmia
de Tifos
de l'any 1822
gairebé
el va omplir
de cop
si hi ha anat
alguna vegada
al cementiri
del poble nou
hi ha un monument
que ho recorda
tot això
i els
i els regidors
de l'Ajuntament
que no van marxar
i els metges
que es van quedar
i molts d'aquests
van morir
de la
de la
de la pesta
aquesta
el 1883
es va inaugurar
el cementiri
de Montjuïc
era una construcció
obligada
pel creixement
de la població
a l'expansió
urbanística
i industrial
actualment
a Barcelona
hi ha
nou cementiris
més dos
de perruquials
que han sobreviscut
a totes les prohibicions
segurament
per la seva situació
amb uns punts
molt concrets
i aïllats
de la ciutat
com a curiositat
direm que
al fer
cementiris
fora de la població
el de Sants
ara està hospitalet
el de Sant Andreu
queda actualment
al distrito
de Nou Barris
i el darrer
que es va fer
el de Collserola
està fora de Barcelona
i fins i tot
fora de la comarca
pel Vallès Occidental
en el terme municipal
de Montcada i Reixac

Gràcia és tan important
no he trobat
un cementiri
propi
he buscat informació
sense sort
segurament
van anar
trempejant
amb els cementiris
de les esglésies
fins que no es va poder
més
i ja integrats
a Barcelona
doncs ja
van anar directament
a un cementiri
o altre
en un article
del periòdico
del 21 novembre
de l'any passat
fa referència
a un cementiri
situat en el perma
de l'ex Vila de Gràcia
a menys de mig quilòmetre
per damunt
de la Diagonal
a la Riera
de Sant Miquel
era un cementiri
de Barcelona
que es va intentar fer
per substituir
per substituir
el que havia estat
destruït
el del Poble Nou
fins que no es va fer
fins que no es va reconstruir
però no va tenir èxit
entre el 16 i el 18
van haver internaments
però després
va ser interrocat
el 1820
i d'una manera
pel que explica
el diari
molt barroera
sense nitreles
d'espulles dipositades
i és una cosa
que també
deixem-ho
córrer
dèiem abans
que totes les cultures
tenen els seus rituals
i les seves supersticions
relacionades amb la mort
enterrament d'anadons
dins de casa
o sota la llinda
i altres en un lloc
presumptament sagrant
dins del poblat
com feien els ibers
els romans
ho feien fora de la ciutat
per tal que els viatgers
veiessin com eren
els ciutadans
a través de les seves tombes
els morts
els hi posaven
algunes monedes a la boca
perquè tal que
poguessin entrar
a l'inframont
i pagar el viatge
a Caron
el barquer
que els portava
fins al regne de Hades
on s'aplegaven
tots els difunts
Hades
tenia un gos
amb tres caps
amb tres caps i cuba de cep
que vigilava
que no entres ningú
sense el seu permís
i que ningú torneix
cap al món dels vius
el gos es deia Cerver
d'aquí que en castellà
el Can Cerbero
sigui signònim de porter
sí que el porter del Barça
és el Can Cerbero
segons encara
els rituals religiosos
a casa nostra
els coneixem bé
però n'hi havia d'altres
que desconeixem
hi ha d'altres
que hem conegut
i que s'han perdut
i bé
explicaré a algú
alguna cosa curiosa
aquest és el més curiós
aquest primer
fins al llarg del segle XIX
es creia
no sé per què
que Sant Pere
era un fumador empadreït
i alguns eren
enterrats
amb una pipa
i una mica de tabac
a la butxaca
per convidar Sant Pere
i aconseguir
facilitats
per entrar al cel
no sé d'això
que era un fumador
no sé d'on m'han tret
però bueno
als nens
els posava confits
a la butxaca
amb el mateix propòsit
i per convidar
el nen Jesús
al segle XIV
destaquen
les misses
les misses votives
en nombre de 33
anomenades
de Sant Amador
o la 101
del Papa Climent
o les 45
de Sant Gregori
o les 5
de Sant Agustí
constituïa
una sèrie de misses
celebrades
en nombre preestablert
en condicions específiques
de pregàries
lluminàries
de junis
i fins i tot
acompanyades
de reclusió temporal
dels celebrants
per aconseguir
el propòsit desitjat
tot una parafernàlia
bastant curiosa
la versió catalana
d'aquestes sèries
del segle XIV
constava del següent cicle
7 per als gots
de la mà de Déu
3 per a la Trinitat
1 a l'Esperit Sant
1 a Santa Margarida
7 a Santa Magdalena
3 als àngels
4 als apòstols
1 als evangelistes
1 a la Santa Creu
1 als màrtirs
1 als confessors
1 a les verges
i 3 als difunts
resultant
total 34 misses
en cadascuna
de les quals
exigia
la creació
d'un nombre
determinat
de ciris
o sigui
bastant complicat
el 1566
es van abolir
aquestes pràctiques
segons s'ordenava
el Consell de Trento
malgrat tot
encara s'encarreguen
misses dedicades
als difunts
hi havia
que feia com el Tarets
amb tantes llànties
com persones difuntes
a qui estaven dedicats
dins de casa
la fotografia dels difunts
va substituir les llànties
trobint-ne a una o dues
només per il·luminació
referent a les coses
de menjar
també ha canviat molt
ofrenes de pa
o pastes
i altres menges
a convents
esglésies
o als pobres
només han quedat
almenys aquí
els panellets
com a llaminadura
i cada un menys a casa
i comparteix
amb qui vol
sense que
dur-los a venir
ni menjar-los
al cementiri
com a curiositat
també explicaré
que els padrins
els regalaven
als seus fillons
igual que la mona
els panellets
quan el mor
es ballava a casa
era un costum
tancar mitja porta
de l'escala
això encara ho hem viscut
nosaltres
els que tenim
una certa edat
i una altra tradició
era de llogar
uns cortinatges negres
a la casa Caritat
i es posaven
al balcó
o a les finestres
per indicar
que a la casa
hi havia un difunt
això al segle XIX
es va deixar de fer
per ordre de l'Ajuntament
perquè durant
una greu epidèmi
de tifos
la quantitat
de balcons
i finestres
amb les cortines
de dol
l'Ajuntament
ho va prohibir
per no desanimar
ni desamulitzar
més els ciutadans
en allunyar
els cementiris
de les esglés
els enterraments
van deixar de ser
una cosa
estrictament privada
vetllar el mort
a la casa
mortuòria
traslladat per part
dels familiars
i amics
de la parròquia
funeral
i enterrament
aquí s'acabava tot
l'Ajuntament
de l'època
va decatar
el 1838
que els difunts
s'havien de transportar
mitjançant
un cotxe funerari
i va servir
la gestió
d'aquest servei
a la casa Caritat
que ja llogava
els cortinatges negres
dels que hem acabat
de parlar
la gent
considerava
que era una falta
de respecte
traslladar el difunt
en un vehicle
estirat per animals
tothom els portava
abans el difunt
a peu de braços
però esclar
una cosa dintre
el barri
que hem entenut
els amics
i veïns
els portaven
ràpid
porta'l fins
a dalt
de Montjuïc
o
al cementiri
del poble nou
i com queda
inevitable
tot això
es feia el trasllat
del difunt
fins a l'església
i després en carruatge
fins al cementiri
que hi ha un lloc
més lluny
aquests canvis
juntament amb l'alta
mortalitat de l'època
va donar pas
a nous negocis
el 1896
hi havia en funcionament
74 funeràries
i 41 fabricants
de tauts
això a Barcelona
la Neotàfia
amb seu
a la plaça Catalunya
que disposava
de diversos sucursals
tallers i vehicles propis
era la funerària
més important
aleshores
l'Ajuntament
va prohibir
el transport
de cadàvers
en vehicles
que no fossin
de la Casa Caritat
aleshores
Neotàfia
es va associar
amb les funeràries
més importants
i van formar
un sindicat
i el 1913
van obtenir
la concessió
de l'Ajuntament
això va ser
el detonant
de protestes
de les empreses
més petites
que els acusaven
de sobornar
funcionaris
posaven anuncis
a la mateixa
vaga
que aquí
nosaltres no
participem
del sindicat
nosaltres
no som
de la
de la Neotàfia
era Neomàfia
sí
més o menys
exacte
no solament això
sinó que
els enfrontaments
van acabar provocant
un tiroteig
amb un enterrament
el 1915
imagina't
el conflicte
d'interessos
no es va acabar
de solucionar
fins al 1956
quan es va posar
nord del sector
de la municipalació
del servei
batejant-lo
amb el nom
de Pompes
Fumnebles
de Barcelona
i una dotzena
d'anys més tard
el 1968
va començar
a funcionar
el tanatori
de Sancho d'Àvila
el primer
de tot l'estat espanyol
aquí es van acabar
les velles a casa
i aquelles portes
més tancades
perquè esclar
ja no hi havien
els morts a casa
o molt pocs
molt pocs
algun encara quedava
jo encara he anat
amb alguna vella després
però
majoritàriament
ja havia desaparegut
això
el 1983
es va obrir
el crematori
de Collserola
el pioner
de Catalunya
i actualment
les coses estan canviant
augmenten els enterraments
laics
i alternatius
al mateix tanatori
les cremacions
igualment
algunes esgleses
ofereixen el seu
pròpia colombari
per guardar les cendres
és una nova versió
del cementiri
del cementiri
parroquial
el Barça
havia dit també
de fer una cosa semblant
però de moment
ho han fet
al cementiri
de les cendres
i entre els del Barça
que els socis
tenen allà
una cosa així
que no sé exactament
no sé exactament
com va
però ho he vist
de passada
jo diria que
actualment
està prohibit
llançar les cendres
que va haver-hi
la moda
de llançar les cendres
al mar
jo diria que ara
està prohibit
sí sí
està prohibit
la gent ho fa
la gent ho fa d'amagat
gent que anava
al camp del Barça
feien la visita
i quan baixaven
al camp dissimuladament
anaven deixant la senda
sí sí sí
s'havien fet
moltes coses així
i gent
que agafa la barqueta
i se'n va anar a dintre
exacte
sí sí sí
les cremacions
el que dèiem això
l'abocament de senda
en espai públic
natural
és un problema nou
i alguns cementiris
estan habilitant
no tan sols
els colombaris
on d'hi poter les urnes
sinó també llocs
on d'hi poter la senda
després allà es planten
uns abrets
i unes coses
i tal
per tot això
la contaminació
és un altre problema
es van actualitzant
normatives
els crematoris
filtres
per minimitzar
l'efecte dels gasos
etcètera
i també el que dèiem
urnes biodegradables
si enterres l'urna
em torna sendes dins
o si algú
ni que sigui d'amagat
es llença al mar
almenys que l'urna
es desfaci d'una manera o altra
el problema
de la crema inútil de fusta
es volia solucionar
en taüts de cartó
es va demanar
però de moment
està prohibit
sembla que el PSOE
aquesta setmana
o la setmana passada
ho ha tornat a demanar
al Congrés
i també demanar
l'utilització de roba
biodegradable
per amortallar els difums
en Toni Miró
a través de Mèmora
ofereix vestit ja
per difums
amb un cotó
biodegradable
etcètera
i també
una dissenyadora australiana
sembla que ja
ho fa
també
acabo dient
que s'estudiaven
uns taüts desmuntables
que en el moment
de la cremació
es separeix la tapa
i els laterals
cremant únicament
la part de baix
on reposa el difum
per estar al dia
a cremar
tota aquesta fusta inútil
que no serveix de res
ja veurem
tot això com acaba
em nego
a parlar
dels cementiris
d'animals
voldria també
doncs ara ja
per acabar
també amb
aquesta dèria
que he començat jo
aquest any
doncs de
fer alguna petita
aportació
lingüística
però
una cosa
normalment
totalment divulgativa
sense cap mena
de santa cata
aquí parla
el senyor de la barba
i explica
quatre coses
ben fet
fulano
fulano
sotano
mengano
en català
en català
en català
és en pau
en pera
i en berenguera
en pau
en pera
i en berenguera
o en tal
i en tal altre
o aquest
l'altre
i el de més enllà
si fem una mica
més seriosa
clar
abans
quan he parlat
dels làpides
en tal
mestre
d'aixa
en tal altre
això
com ho dius
allò en berenguera?
sí, fulano
sotano
mengano
és en pau
en pera
i en berenguera
molt bé
són petites coses
també he parlat
dels afores
els afores
és al voltant
de la població
i és
els afores
és masculí
en castellà
són les afueres
i això s'aplica
doncs a poblacions
no a edificis
les afueres
del campo
de portes
no
serien
los alrededores
o los aledaños
que llavors serien
els voltants
en català
també
acabarem
una petita cosa
només
una infusió
de manzanilla
no
és una
és camamilla
la manzanilla
és un vi blanc
va diant dels serers
que elaboren
certs llocs
d'Andalusia
i bueno
penso que per avui
ja us he d'anar
prou ballar-me
carai
escolta
molt ben explicat
i sempre
s'aprenen coses noves
joan
aprofitant
les explicacions
del Pep
el que ens ha
avui relatat
d'on surten
les misses
a càlida
és a dir
com es financia
com es financia
a càlida
doncs es financia
la seva
gestació
fundació
ha sigut gràcies
a dos patrons
fundadors
que són els que
van posar
els recursos necessaris
per poder
posar en marxa
la fundació
i construir
el primer centre
es pot dir
sí
una és
la fundació
privada
d'hospital
de la Santa Creu
i Sant Pau
que és la MIA
la molt il·lustre
administració
que està coparticipada
per la Generalitat
la MIA
la MIA
un capítol
molt il·lustre
administració
i per l'Ajuntament
de Barcelona
i l'altra
és la fundació
Nou Sims
una fundació
menys coneguda
i que pertany
és l'impuls
d'una família
la família
Rovira Alta
que tenen
una empresa
que és
Werfen
i que
molt coneguts
en l'àmbit industrial
a Catalunya
i que hem fet
una aposta
estratègica
en aquest projecte
un cop
hem rebut
aquest suport
i que hem seguit
continuant
però un suport
decreixent
perquè l'objectiu
nostre
és anar guanyant
amb independència
i anar
generant
els nostres
fons propis
tenim persones
que ens col·laboren
fent quotes
com a amics
de càlida
no són socis
perquè una fundació
no és soci
donatius
empreses
que fan donacions
fundacions
que fan donacions
administracions
públiques
que ens fan
donacions
donacions
no
subvencions
en aquest cas
i múltiples
iniciatives
solidàries
que
a poc a poc
s'estan gestant
penseu que fa 3 anys
que vam obrir les portes
i d'aquests
42 mesos
d'obertura
el 60 i pico
per cent
hem estat en pandèmia
amb restriccions
aleshores ha sigut
complicat
la fase
de la part
de sostenibilitat
econòmica
està sent un repte
però
amb molta esperança
de sortir-nos
en
quin personal
en número
formeu part
de
8 persones
són 8 persones
ara
5 d'elles
són assistencials
és el que t'enava
a dir
de les 8 persones
dintre de
el que es diu
la plantilla
la nòmina
totes estan
en nòmina
de càlida
les 8
no
aquestes sí
aquestes 8
són persones
en nòmina
de càlida
després
hi ha una part
de voluntariat
molt important
hi ha una part
de voluntariat
i una part
de col·laboradors externs
que alguns d'ells
són voluntaris
nosaltres tenim
un voluntariat
que és més
de
li diem
de suport
al centre
de funcionament
que tot funcioni
rotllir bé
acollir de les persones
donar una benvinguda
el més amable possible
que estigui tot endreçat
etcètera
no netejat
això ja hi ha
una empresa
netejant
no demanem
que els voluntaris
ens netegin
llavors tenim uns voluntaris
que en diem
especialistes
són persones que saben
d'algun tema
que és útil
per a les persones
que ens visiten
físios
diferents tipus
de diferents tipus
llavors venen a fer
alguna activitat
d'alguna iniciativa
del centre
llavors
i després tenim
professionals externs
persones que venen a fer
doncs
alguna activitat
però que cobren
els seus honoraris
perquè
bueno
és
un curs de la risa
per dir-ho d'alguna manera
exacte
i que tenen
llavors
una amalgama
i després també
el centre
està pensat
com un espai
no només perquè
càlida
i faci coses
sinó que perquè
altres
el que se'n diu
un clúster
altres
puguin venir
a fer-les
sempre i quan
ens entenguem
poden ser altres entitats
per exemple
hi ha una associació
de Molins de Rei
que es diu
Prevenció
Picam
associació de prevenció
ara em recordo
el nom exempte
especialitzada
en temes
de perruques
i mocadors
per
persones
dones
en situació
oncològica
doncs
venen a fer
el seu taller
de
perruques
mocadors
i quan
algú ens demana
una perruca
doncs la derivem
en aquesta associació
perquè
li ofereixen
perquè tenen
un banc
de perruques
Fantàstic
jo em quedo
no sé
emocionat
veient
que encara
hi ha una part
del ser humà
que es dedica
a ajudar
els altres
pensava
l'altre dia
fent una mica
de rapàs
ja
de moltes coses
que han passat
per la vida
de convidats
que hem tingut
amb aquest programa
que realment
a la vida
no sé
quin és el presentatge
però deu ser
molt més elevat
a la vida
hi ha dues maneres
d'actuar
cobrir l'expedient
o posar-hi sentiment
tu et dones compte
a la feina
amb els amics
o els seus amics
que diuen
o amb actituds cíviques
per exemple
una tonteria
la comunitat
de veïns
el president
la gent
es dedica
a cobrir l'expedient
malauradament
malauradament
ho veus
no no
però amb les relacions
vull dir
amb això dels amics
es foten
a la feina
imagina
que hauria
l'expedient
sí
i mira que només
tenim una vida
els que no creiem
a la recarnació
i que jo sàpiga
és per tota la vida
i no en donen més
vull dir que no
i a part
si vas al paradís
perquè creus
la tradició catòlica
al final allà
tot és fantàstic
on t'has de posar-hi
les ganes
és aquí
tot és complicat
o bastant més complicat
al posar-hi el sentiment
no s'hi pot anar
eh
al paradís
sense apuros
i sense confits
no s'hi pot anar
és molt bona
que hi ha
són coses
totalment curioses
aquestes
que no saps per què
sí
arreu
la gent s'ho creu
la relació
entre la mort
i la cultura
és una cosa
sí
és curiós
perquè un dels convidats
que tenim
que ve els primers divendres
també és el que jo t'havia explicat
que és el
el fundador
i l'editor
de l'editori del CETA
i de tota una sèrie de revistes
i a més el president
del Club Epicur
que és l'únic
club
no sé si és l'únic
però realment
és el més important
club de fumadors
de puros
que tenim
i ell sempre diu
és que
en tot el que
en tot el que
la societat
actualment
diu
perquè fa 15 anys
en una altra història
tenim el ser guanyat
i allà els fumant
puros
d'alguna manera
és el que dèiem
doncs
Joan
és que hi ha tantes coses
perquè mira
avui
hem utilitzat
tres paraules
i les hem
estirat poc
la convivència
el compartir
el compromís
però a mi me'n queden
moltes més
per parlar amb tu
l'empatia
la resilència
l'assertivitat
són paraules
que defineixen uns conceptes
molt
molt
molt entranyables
molt
molt del ser humà
escolta
que tronés
però que el Joan
el Joan et vol dir coses
no
jo vull preguntar alguna cosa
respecte a les teves primeres etapes
perquè sempre m'ha interessat molt
jo d'agnur
com a soci
em penso que des que es va fundar pago
no sé per què deu servir
però bueno
en certa forma
però
quan es parla de les ONGs
n'hi ha tantes
que també ha sortit moltes vegades
el tema
que hi ha molta d'una jefa
que fa grans negocis
quan per exemple
Agnur
prepara un camp de refugiats
i es fan contraindicions externes
que m'imagino
que ja ho has dit tu
que n'hi ha de tots tipus i menes
els contractistes d'obres
suposo que
o la seguretat també
realment
aquí
tot és net
tot és nític
aquests concursos
se'ls controven bé
o
ja una mica de tot
i cadascú tira una mica
cap a casa seva
i les jàbits vocals
també hi volen participar
no ho sé
és aquesta la sensació
que tens sempre
sí
a veure
imaginem-nos
la complexitat
que és licitar
o república
a Espanya
a Catalunya
sense que hi hagi
algú que
que suqui
suqui la mà
posi la mà
per sort
cada cop
s'estan millorant més
els sistemes
de control
etc
però
aquí a Catalunya
hem tingut evidències
durant els últims 30 anys
que han sigut
3%
3%
i a més
que han sigut
estructurals
a més
sí és cert
és una
és una complexitat
sí que et diria
que els sistemes
de control
que té
i d'auditoria
que té
l'ACNUR
són eficients
etc
però
em consta
que hi ha hagut casos
de situacions
que han sigut
difícils
de traçar
de veure exactament
però
diria que
són els menys
o sigui
en el cas
de les ONGs
més convencionals
internacionals
més tipus
Oxfam
o altres
Save the Children
etc
ja
fan
mans i mànigues
per assegurar
que no passa
res
que
de què viu
una organització
com aquesta
com pot sobreviure
Oxfam
Save the Children
l'ACNUR
ja no tant
perquè és un organisme
internacional
i els països
tenen el mandat
o l'obligació
d'anar-li fent
contribucions
després
reben fons privats
però les grans
organitzacions
no governamentals
viuen de la confiança
que la gent
confia en que faran
la seva feina
si no
estableixen
mecanismes
d'autocontrol
i de gestió
eficient
dels recursos
això tard o d'hora
acabarà saltant
els mitjans de comunicació
i tard o d'hora
impactarà
en la credibilitat
d'aquestes organitzacions
és a dir
que això no vol dir
que hi hagi casos
però
és que
si ja hi són
els països
que suposadament
tenim
el sistema
aixecant balances
els sistemes
de control
de gestió
i tenim
intervencions generals
i tenim
gastant millonades
en assegurar
que els
que els pressupostos
es gasten
de forma correcta
en un país
com el Xat
com el
com el
no
república
democràtica del Congo
qui era la persona
que ho curava més
a la república
democràtica del Congo
de l'ACNUR
el responsable
de la seguretat
perquè poder portar
els seus equips
a qualsevol
de les zones
d'intervenció
requeria
tot unes
estratègies
i una garantia
que no palessin
el que portava
que no palessin
i entremig
es anaven trobant
amb diferents tipus
de personatges
i de guerrilles
i de milícies
que per poder arribar
fins a aquell lloc
on hi havia
les persones
es tenia que socar
a les serveis vocals
quan tot mou
m'imagino
d'aquests països
i ja ho sé
que això sona malament
però
però si vols arribar
fins allà
que vols arribar
jo he estat
amb aquest senyor
he estat allà
a la RDC
parlant amb ell
i com vols
que arribem allà
o a mi
m'ha passat
en el xat
i
sentar-me
amb el cap
de la cooperació
catalana
davant
de la policia
que teníem
que anar
als camps
de refugiats
ens tenien que sellar
el passaport
per poder anar
i el senyor policia
va agafar els nostres
tres passaports
i els va posar
dintre d'un calaix
i fins que no va
jo li vaig dir
vaig amb el cap
de la cooperació catalana
no puc pagar
no vam pagar
vam estar una hora i mitja
davant d'ell
parlant
fins que al final
va dir
per pesat
té
te'ls dono
ves-te'n
no els va sellar
i vam fotre el camp
com el que parlàvem
a mi caràfona
tancat
com les negociacions
amb els japoneses
la mentalitat
moltes gràcies Joan
queden tantes coses
per parlar amb tu
com vulguis
els micròfons
de Ràdio Esver
i concretament
els benvinguts
sempre està
a la teva disposició
ens retrobem
en el proper
benvinguts
benvolguts
i ben trobats
que gaudiu
d'una bona setmana
ara escoltes
Ràdio Esver
Ràdio Esver
Sintonitza
Ràdio Esver
per la ràdio de Sant Just
98.1
Amor
Ràdio Esver
Nú
amb tots vosaltres
veus de la parròquia
compartim notícies
actualitat
experiències socials
i espiritualitat
Ens pots escoltar dimecres a dos quarts de vuit del vespre
amb repetició els dissabtes a dos quarts de dotze del matí.
Veus de la parròquia.
Music Club Selecció

Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció
Music Club Selecció

Music Club Selecció
Music Club
Music Club Selecció
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club