Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
La poesia és un gènere literari i una manera d'utilitzar qualsevol llenguatge artístic,
convertint-lo en accions, situacions o objectes que inspiren sensacions, estats, bellesa,
nous punts de vista o noves relacions entre conceptes.
En parlar de poesia estem parlant d'art, que sens dubte és la part literàlia quan s'escriu
i es deixa tot un munt de sentiments i emocions a cada lletra.
Es caracteritza per ser una manifestació dels sentiments, les emocions i les reflexions
que pot expressar l'ésser humà al voltant de la bellesa, l'amor, la vida, la mort
o qualsevol altre tema o idea per mitjà de la paraula.
En altres paraules, la poesia és una forma diferent de llenguatge que ens permet expressar allò
que a vegades és inexplicable amb el llenguatge quotidià.
És una de les manifestacions artístiques més antigues.
La poesia es val de diversos artificis o procediments a nivell fònic-fonològic, com el so,
semàntic i sintàctic, com el ritme,
o de l'encavalcament de les paraules, així com de l'amplitud i significat del llenguatge.
Ai, és més fàcil la poesia que pronunciar en cabalcament.
Tot i això, d'acord amb la definició de poesia que proposa la RAE, la Real Acadèmia Espanyola,
la poesia és la manifestació de la bellesa o del sentiment estètic per mitjà de la paraula,
en vers o en prosa.
Per això, actualment la poesia pot estar composta tant en vers com en prosa,
i no per això deixa de ser poesia.
Per parlar, escoltar i sentir poesia,
avui, en el programa número 92 del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats,
ens acompanyen tres poetesses que formen el col·lectiu poètic anomenat Esomar Verge.
Esomar és l'acròstic format per Esther Fernández Espósito,
Sònia del Campo Gómez i Margarita Muñoz Liarte.
Benvingudes. Com esteu?
Hola. Hola.
Hola, què tal?
Hola, què tal?
Hola, què tal?
Acròstic és una composició poètica formada per les lletres inicials, mitjanes o finals,
amb les quals es construeixen una paraula o una frase.
Doncs, dona la casualitat que Esomar coincideix amb les sigles corresponents
European Society for Opinion and Marketing Research,
és a dir, la recerca d'opinió i mercats.
Esomar és l'organisme internacional que representa els especialistes en marketing i investigació de mercats
i l'interès dels quals se centra en l'estandardalització de la qualitat dins de la indústria.
Us hi he avisat.
Sí, bueno, però Esomar...
Esomar verd.
Es doble.
Es doble essa.
Esomar verd.
Es escriu amb dos esses.
Ah.
I Esomar, organisme internacional, s'escriu amb unes oberts.
Ah, aquí està la diferència.
Ja ho sabíeu, ja ho coneixíeu?
No, no, no, ens ha sorprès.
Bastant.
Aviam, parlant d'aglòstics, agafarem la lletra P per titular Poesia, Poetes, Paraules amb Passió,
que és el contingut radiofònic del que avui vosaltres tres en sou les protagonistes.
Primer pregunta per a les tres.
Què és la poesia per a vosaltres?
Comença tu, Margarita, és el que estàs més al prop.
La poesia.
Doncs la poesia és l'expressió dels sentiments que, bueno, que estan dintre de nosaltres i necessitem expressar-les.
I llavors, doncs, bueno, és quan les escrius amb les lletres, amb la poesia.
Llavors, poesia és tot, és el sentiment, és la vida, és viure.
Passió de viure és poesia.
Ester, Sònia, esteu d'acord?
Sí.
Sí.
Cada conèixer tenia la seva forma.
Jo, per mi, la poesia, jo sempre ho he dit, que és quan el meu cor parla.
Llavors, tant puncet, escric.
O sigui, per mi poesia és això.
Sempre ho he dit.
A més, moltes vegades ho dic en castellà, perquè queda com més poètic, no?
És l'habla de mi corazón.
Bé, jo crec també que és una forma de reivindicar moltes coses, no?
També, exacte.
És a dir, la poesia, per vosaltres, podríem dir que és el mitjà que feu servir
per expressar i donar a conèixer la vostra opinió sobre determinats temes d'una manera vella,
fent un ús savi de les paraules i els recursos literaris.
Més o menys.
Sí, exacte.
Sí, sí, sí, perfectament ho has definit perfectament.
A veure, comencem.
Qui és cadascú de vosaltres?
Bé, suposo.
Jo soc Margarita Nyoz.
Bé, sempre, tota la vida, m'ha agradat la poesia, sobretot quan a l'escola em vaig afeccionar
llegint els llibres a Becker, a Calderón, a tots aquests, que m'apassionava la seva forma d'escriure
per les rimes, la seva forma de fer, bé, els poemes, no?
I a raó d'aquí, doncs, bé, tinc la facilitat de poder expressar-ho d'aquesta manera també,
perquè realment la poesia és parlar d'una altra manera, no és...
És parlar amb el sentiment directament.
I, bé, doncs, de fet, gràcies a fer aquestes expressions,
doncs, vaig fer les poesies i d'això dels poemes, doncs, vaig publicar els llibres,
els dos peus maris que tinc, les voces poètiques,
i que es diu així perquè realment era, volia donar la veu a tot el sentiment
i, bé, les injustícies, totes les coses que és, com deia Sònia,
que, bé, que pots parlar a través dels versos.
I, bé, ja està en principi, doncs, això.
I qui és Esther Fernández i Espósito?
Doncs, doncs, mira, Esther és una persona de carrer,
una dona senzilla, una dona que, a través de les seves lletres,
vol, doncs, com hem dit abans, no?, reivindicar moltes coses,
tant amor, desamor, injustícies que tenim en aquest món actual,
que cada vegada ens dona més per escriure, tenim més motius per escriure,
jo vaig néixer amb tot aquest món de les lletres,
degut que m'agrada molt, bé, m'agrada, perdó, molt el teatre,
i vaig començar a fer petites obres de teatre ben joveneta, com un hobby,
i, bé, tot d'amagat, tot d'amagat,
tot d'amagat perquè a casa, doncs, no eren de lletres,
eren tot més de ciències, i jo tot ho feia amagat,
ningú sabia que jo escrivia, ho vaig parar durant un temps,
quan vaig començar a la universitat, bé, em van desviar altres ossis,
i després ho vaig prendre un altre cop, degut a la meva filla,
que ella em va veure, que escrivia, i em va preguntar què era això,
mama, què és aquesta carpeta, i em va dir, però per què no ho poses,
per aquí que ho veixi la gent? I jo dic, no, perquè és un tema meu,
és molt personal, no, però tu posa, no sé què,
i una amiga meva també em va dir, però què fas, tu posa-ho, a veure què,
i, bé, fins avui, a veure què, ja tinc el meu primer poemari,
ja fa un any, just fa un any, que vaig treure el meu primer poemari,
em va costar molt, perquè, bé, el que diem, no?,
per mi era un tema molt personal, era un tema molt íntim,
les meves lletres, o sigui que...
Esther, tu ets nascuda a Barcelona?
Jo soc nascuda a Barcelona.
I Margarita?
A Barcelona.
I Sònia?
A Barcelona.
I qui és Sònia del Camp?
Uix!
No, però és una persona també, una dona, molt normal,
i que...
Bueno, a mi m'agrada escriure, perquè jo crec que soc...
No sé, jo és que aniria cridant per el món, no?,
per totes les injustícies que veig,
totes les coses...
Per mi el món està fatal, d'acord?
No sé, però, bueno, com no el puc arreglar, jo cridaria.
I per no cridar, que queda raro i potser em tancava en algun lloc,
doncs llavors escric per...
Bueno, és la meva forma de cridar, no?
I, bueno, jo escric des de molt petitona.
És que no me'n recordo.
Quan la gent em diu des de quan ha escrit, no sé, des de molt petitona.
Em va donar per escriure poesia, contens infantils,
i, bueno, fins ara.
Quan era petitona no cridava, era una altra cosa, no?
Però ara sí, ara sobretot és donar veu, no?,
a les injustícies o coses que jo em semblen que no estan funcionant, no?
I com vas començar, tu, Marga?
Com vas començar?
Vaig començar, doncs, bueno, de sempre,
bueno, l'any 98 o així,
vaig començar a escriure poemes així tímidament, no?
I després, a poc a poc, doncs, bueno,
em vaig perjubilar,
i això em va ajudar a tindre molt més temps
de poder dedicar-te a la com m'agrada,
perquè jo he estat treballant en una entitat financera,
i, aleshores, això de lletres té poc,
principalment són números tot,
i, bueno, per qüestió d'ajudar a casa i tal,
vaig preparar-me per treballar,
i, bueno, jo volia anar amb un altre tema més de lletres,
però, al final, mira,
va sortir l'oportunitat de poder entrar a treballar
en una entitat financiera i vaig fer-ho,
i sempre, a canvi, ha quedat la cosa d'escriure
i de poder fer poesia tranquil·lament,
ja en el temps que pogués, no?
I, bueno, com deia, de fet, de la prejubilació,
tenia molt més temps,
i vaig recopilar totes les poemes que tenia a casa,
i com també m'agrada la fotografia molt,
doncs sempre faig els àlbums del fotolibre,
perquè, dels viatges i tal,
i vaig juntar la fotografia i la poesia,
i amb això vaig fer el primer àlbum fotogràfic de tot, no?
I d'aquí vaig pensar, dic, ostres, dic,
doncs, a mi, jo quan llegia els llibres,
oi, perdó, quan jo llegia les poesies d'altres poetes,
doncs t'empatitzes, no?
I hi ha moments que estàs com un estat d'ànim, no?,
que potser estàs nostàlgic o estàs trist o que sigui,
llavors quan llegeixes o escoltes una cançó
que t'transmet tot el sentiment.
I llavors jo vaig pensar, doncs jo també puc fer això,
jo podria també compartir,
i m'agradaria perquè també m'agrada recitar
i llavors poder compartir-lo
i ajudar altres persones igual que m'han ajudat a mi
a poder passar segons quins moments, no?
Perquè a vegades tu vols parlar de, bueno,
de sentiments que tens
i necessites, com deien elles, no?,
o sigui, injustícies o moments de la teva vida
que estàs, doncs, content o no, tal,
i necessites expressar-lo i exerir-lo,
llavors una cosa era aquesta.
I va ser com es dir, bueno,
publicaré el llibre i, bueno, publicaré els poemes
i l'oportunitat de poder compartir,
també perquè, clar, alguns són de les experiències pròpies,
altres són d'altres persones,
o també, doncs, per propi fet de fer poesia,
de fer que sigui, que tingui ritme,
que tingui melodia,
m'acostumo a comptar-los i tal,
perquè agafi, doncs, realment al final és com una cançó.
I per això vaig publicar els dos llibres,
un en castellà i un en català,
perquè, clar, poesia són sentiments
i els sentiments no ens poden traduir.
I llavors, doncs, hem de tindre el poema
ri en castellà perquè és la meva llengua materna
i el català perquè és la vida que tenim, això.
I així va començar tot.
I aquí estic.
Fantàstic.
Una vida plena, eh?
Et jubiles, escrius, fotografies, jugues al golf,
no pares, eh?
No pares, no pares.
Sí, pel que entenc, la Sònia diu que,
de ben petiteta, va començar,
tu vas començar d'alguna manera,
quan et prejubiles...
Bueno, jo ja escrivia abans, eh?
El que passa és que...
T'hi dediques...
Per poder fer-ho plenament, sí.
I l'Esther?
Jo, com he dit abans...
Tu, d'amagatotis...
D'amagatotis, doncs, bueno,
jo vaig començar que tenia...
No, no vull equivocar-me,
però deuria tindre de 13, 14 anyets
que ja començava a fer
les meves petites obres de teatre.
Perquè jo feia teatre a l'escola,
com he dit abans, doncs, m'agrada molt.
I, d'agut a això, doncs, bueno,
feia les meves petites obres de teatre.
I fixa-t'hi, ara no em veuria en cor de fer una, eh?
És que és molt curiosa.
Però segur que et veus en cor de llegir un poema.
Ara que una de vosaltres
fem un petit...
un petit canvi de registre
i cada una de vosaltres recita un poema vostre.
Val.
Aviam, els soigents, què opinen?
Que, bueno, jo...
Mentre us ho aneu preparant,
deixem que expliqui als soigents
que es perden, a part de tres poetesses,
que ara veurem de quina pasta estan fetes
i quins poemes ens llegiran.
és curiós.
Tres poetesses,
tres parells d'ulls maquíssims
i de colors ben diferents.
Un blau cel,
marrons i negres.
És curiós.
Fins i tot teniu poesia a la mirada.
I he quedat bé, eh?
Vinga, que ho has dit, tu, Sònia.
Jo vull dir una cosa
i és que en comptes de...
Te voy a cambiar un poquito el programa, eh?
Però, bueno...
No, en comptes de...
Ja estic acostumats a les dones.
Nosaltres normal...
No, però nosaltres normalment
quan recitem juntes
ja tenim un poema
que està escrit per les tres
i és una forma de presentar-nos.
Perfecte.
Vale?
I llavors, doncs, bueno...
Perfecte.
Ja veu, jo soc un presentador fàcil.
Comencem amb aquest.
Deixeu-me fer una pregunta única.
Una, eh?
Poetes o poetesses?
Poeteses.
Poeteses.
Poeteses.
Poeteses.
Sí, sí, sí.
Endavant.
Però si en dius poeta també t'entenc, eh?
Això ho porto dins.
Això ho imagino,
però sempre he tingut una mica aquesta...
Però pensa que aquí tenim
un corrector molt saber
i que quan s'acaba el programa...
Sí, sí, el primer que fa és...
Perquè és...
I jo soc encara dels que penso
que encara que sigui això
una ràdio,
estiguem i fem un programa de ràdio
sense grans pretensions.
És un programa públic.
Exacte.
I aquí s'ha de fer bé.
Sí.
Sònia, com vulguis.
Bé, doncs, aquest és el poema
que hem escrit entre les tres, no?
És la nostra presentació.
Va, obreu.
Jo crec que us donarà peu molt
a sapigui com som, no?
I, bueno,
és en castellà
i us diu
«Soy solo lo que ves».
I diu així.
«Soy solo lo que ves.
Soy solo una mujer.
Mírame por arriba, por abajo,
por delante y del revés.
Ya sin miedo a sentir,
pues las lunas sin trabas ni prejuicios
me han enseñado a vivir.
Mírame con defectos y virtudes,
en cueros mi fragilidad.
Transparentes mis palabras
sin importar lo que dirán.
Renacida de mis cenizas,
pues el fuego destruye,
mas la fuerza del alma
da alas para volar».
«Soy solo lo que ves.
Soy solo una mujer.
Soy solo una ama decidida
a romper líneas impuestas al nacer.
Líneas invisibles,
disimuladas,
oscuras o a plena luz.
Marcadas,
grabadas a fuego,
a gota malaya
o a imposición.
Deshojando cada copa
de mi armadura
como protección,
endurezco la piel de mi cuerpo
sin tener represalias ni condición.
No busco ser heroína
de esta sociedad,
sino reivindicar sin desfallecer
nuestro respeto
y nuestra igualdad».
«Soy solo lo que ves.
Soy solo una mujer.
Soy madre,
hija,
hermana,
esposa,
amiga y amante.
Vivo cada personaje
a mi antojo y parecer,
sin esperanza
de que nada ni nadie
me traduzca
el manual que les acompaña.
Siento el amor en colores,
y escojo a quién
y cómo le pinto
el color que le corresponde
en el lienzo
de mi día a día.
Creo así
mi galería
de logros y fracasos,
dejando enmarcado
en arcoiris abstracto
la libertad
que me otorgue
por ser mujer
y vivirlo
con mayor orgullo».
que maco.
la primera poetesa,
la Sònia,
la segona,
la Margarita,
i ha acabat
l'ester
d'aquest poema
titulat
«Soy solo lo que ves».
Fantàstic.
Aquest poema
està en els llibres
que heu editat?
No.
Per això ho preguntava,
perquè m'honorava
que,
per la lògica,
una poesia
escrita
a sis manques,
a tres
maneres de pensar.
Estic amul·lant.
No,
estem en un petit
problema tècnic
que hem posat
a l'aire condicionat
i l'ester
està morta.
S'ha d'arribar.
Ara ho arreglem.
Perdó.
Estic amul·lant.
Com
s'us va córrer
fer un poema
a tres mentalitats,
a sis mans?
Bueno,
suposo que
com
fem moltes
no?
Hem fet col·laboracions
a les recitals,
fem molts recitals
juntes,
les tres,
doncs
passa la Sònia,
la que va portar
la idea
de dir
i si fem
les tres juntes
i és la nostra
carta de presentació
quan fem
aquests recitals
i va vindre
per aquí.
Ella va vindre
a la iniciativa,
va començar
a Sònia,
ens va dir
noies,
us envio això
i continueu
i aquí
que ens vam
enganxar
la Marga i jo.
Doncs m'ho poso
molt fàcil
per la pregunta
quina metodologia
teniu
per escriure
poèmi?
Cap.
Comença,
Sònia.
Cap.
A veure,
la poesia,
abans hi havia tot
un format,
però la poesia
ha evolucionat
moltíssim.
Ara la poesia
la pots escriure
totalment lliure
sense cap mena
de format.
Llavors,
cadascuna,
jo crec que tenim
el nostre mètode
diferent
i el que poses
et poses a escriure
alguna cosa.
Jo faig
normalment,
la meva poesia
sempre és
molt musical,
però
cadascuna
té el seu estil.
Llavors,
no hi ha un mètode
de dir
tinc que escriure
això d'aquesta manera
o d'una altra.
No, no, no.
Jo crec que és
sentiment,
totalment sentiment.
I tu què dius, Marga?
Sí,
el mateix,
estic d'acord
totalment amb això.
Perquè,
per començar,
quan comences a escriure
és perquè ho sents
a dintre,
ho necessites treure
i llavors és quan comences.
És la inspiració,
no?,
que diríem.
I llavors
comences a escriure
i després,
bueno,
potser sí que perquè
al final
quedi bé,
doncs,
bueno,
no quedi bé,
sinó que expressi
tot el que vols fer.
Potser jo,
en el meu cas,
la repasso
i a vegades sí que
busques les paraules,
jo acostumo a buscar
les paraules també
que siguin exactes
perquè en poques paraules
dius moltes coses.
La poesia té aquesta
característica
i aquesta,
bueno,
manera d'expressar
i en poquet
doncs has de dir molt
i llavors
em busco
i també com ella
la musicalitat,
la rima,
m'agrada molt
i llavors,
doncs,
bueno,
és una qüestió
d'acabada
per filar
però,
bueno,
el procés és aquest.
A mi m'agrada també
comptar les paraules
perquè coincideixi
a l'hora de llegir-la
que tingui musicalitat.
Per el que expliqueu,
entenc que no aneu a cercar
les muses,
espereu que les muses
us vindran.
Exacte.
Bueno,
les muses
cada dia,
cada dia.
Són muses,
les muses.
Nosaltres,
em dóna la sensació,
crec que les tres
amb això estem d'acord,
no?,
que no som les típiques,
que vaig a seure
a veure què és el que em ve.
Jo crec que és més
vaig a seure
perquè necessito,
et notes que n'hi ha
alguna cosa dins teu
que t'està dient
escriu.
O que no pots dormir també.
Exacte.
Aquest no es m'oblida
a la nit,
és a la nit.
A mi la son
no m'ho utre.
No, a mi sí.
Jo sóc com l'amarga,
jo he arribat a aixecar
d'allò de estar dur.
Perquè si no l'apunto
se m'oblida.
Sí, sí,
i et venen
i dius
no, no, no,
aixecat
perquè a mi se m'oblida
al minut dos,
o sigui,
al minut dos
ja se m'oblida
el que m'ha...
Llavors suposo
que amb això coincidint,
no?
Que no són de
vaig a seure
a veure si em ve alguna cosa.
No, no, no,
és com que
tens una sensació
que dius
haig d'escriure.
És que et venen
les paraules,
et venen les frases,
et venen...
Jo sóc, per exemple,
i jo crec que vosaltres també
per el que hem parlat moltes vegades,
començo a escriure,
jo tinc una llibreta
que sempre dic
que és una llibreta pollosa,
perdoneu l'expressió,
però és que és autènticament així.
És molt ben definit.
La meva llibreta fa por,
no l'ha vist ningú
perquè fa por,
però és un escric.
Jo sóc d'escriure,
jo encara sóc la de...
De paper.
De paper.
I la meva primera de paper.
Sí.
I tal qual venen
escrivint, no?
I després ja,
evidentment,
repasses perquè dius
bueno,
anem a posar-li
aquesta musicalitat,
no?
Aquesta d'allò.
Però en aquell moment
és escriure
la idea.
Sí, sí.
Jo,
com va dir
una amiga meva,
diu,
la poesia
te posee.
I després fas un esorcismo
i la treus.
La meva meva.
Em va dir això.
És curiós
perquè aquí
hem tingut de convidats
a pintors,
a escriptors
i sempre
a cantants
i fins a vosaltres
sempre
ens han comunicat
dient
no, no,
jo em poso a treballar
perquè si veuen les muses
que em trobin treballant.
Vosaltres,
no, no,
és una manera de...
en un mercadón
no tindrem la punta
i parar-me
amb un racó
allà amb el mòbil
gravant.
Perquè no se m'oblida,
m'imagina fins a quin punt
hem arribat.
És curiós
perquè això
em recorda
una anèndota
de final del 1600
amb un dels primers
compositors
de música gràssica
que era
un cura,
un capellà,
que es deia
Antonio Vivaldi,
de italià,
i que deien,
li deien al Prete Rosso
perquè era
pel roig,
i que,
contant l'anèndota,
que estava fent
una missa
i va parar
de la missa
perquè li va venir
la inspiració.
Després,
fabulen
que diuen
que va ser
l'estació
de la Tardó
perquè
en un moment
estava,
era la Tardó
i estava
feixant missa
i jo no havia sentit
res més
fins a vosaltres
d'aquesta inspiració
que les muses
us interrompeixen
la compra
al supermercat
i la missa
del Prete Rosso
a l'Antonio Vivaldi.
Va ser boníssima.
Bueno,
és que jo crec també
que,
clar,
igual hi ha gent
que es dedica
exclusivament a això,
llavors,
s'ho prèn
com una feina,
o sigui,
com una feina
de quatre hores
a vuit
de el que sigui.
En el nostre cas,
la nostra feina
per alimentar-nos,
no?
no és aquesta,
no?
Això és passió.
Exacte.
I llavors la passió
et ve quan ve.
Exacte.
Llavors,
esclar,
m'ha enxafat
una pregunta
que tenia.
Que deia,
escriviu cada dia?
Jo entenc
que escriviu
quan la musa ve.
Cada dia,
quasi cada dia
tens alguna cosa
que dir, eh?
No,
jo no.
Cada dia no,
no cada dia,
però la Sònia sí,
la Sònia
escriu cada dia.
Jo no,
jo reconec que no,
que jo,
n'hi ha temporades
que em venen moltes coses,
ni en temporades
que potser
pel meu dia a dia,
no?
De l'estrès
de la feina,
d'estrès
de diversos
temes personals,
doncs no em ve res,
però suposo que també
perquè jo
m'he quedat tancada
i no deixo que entri,
no?
jo no soc de l'escriure
cada dia,
no.
Jo escriu
cada dia,
cada dia,
tampoc,
però sí que és cert
que en el moment
que alguna cosa
veus o necessites,
la dius,
alguna vegada
sí que m'he ficat
a treballar,
entre cometes,
perquè potser,
jo què sé,
com ara aquesta
que volíem fer
un poema,
les tres juntes,
doncs clar,
és un projecte,
no?
I evidentment,
l'inspiració et ve
quan dius
de què vols parlar,
llavors et ve,
potser no et ve
quan estàs sentat allà
a escriure,
sinó,
saps que tens aquella cosa
que vols dir
i et ve quan ve
la inspiració,
però sí que et poses,
el projecte de la vegada
sí que ve
de fer,
per exemple,
aquest poema
de tres,
de tres,
les tres paroles.
No, no,
la vostra metodologia
és la inspiració,
no és el paper
i el full
i una hora
cada dia posar-se.
Jo crec que és,
és el que t'he dit,
però és que la inspiració
crec que és la passió,
pot ser una passió bona,
una passió dolenta,
això,
però què és això,
no,
és una cosa
que et surt de dintre.
I després també
de coses que a mi jo veus,
no,
en el dia a dia,
perquè jo,
per exemple,
va ser molt graciós,
jo sempre ho explico això,
però és que a mi m'encanta,
no,
vaig veure una vegada
tenir una parelleta
darrere meu
que s'estaven discutint
i jo vaig per a orella,
la vieja del blacotilla,
vaig per a orella
i vaig dir,
a veure què es diuen,
a veure com us diuen,
com us ho diuen,
no sé què,
i goita d'ahir
va sortir un poema
de veure aquesta discussió,
llavors coses que veus,
no,
del dia a dia
o estàs veient la tele,
no,
i et surt una notícia
i per exemple
la Sònia és molt d'això,
no,
de veure alguna cosa
i ràpidament
ella ja està reivindicant,
no,
el que ha vist,
no,
jo crec que també és això
el que ens inspira,
el dia a dia,
el caminar,
el veure-ho tot.



Música,
And I think to myself
What a wonderful world
Dana Williams
és una cantautora, guitarrista i poetesa nord-americana.
Va néixer a Los Angeles el 17 de juliol del 1989, és a dir, té 34 anys,
filla del músic i compositor David Williams, que és famós pel seu treball
juntament amb Michael Jackson durant més de 30 anys.
Dana Williams, durant la seva infància, sovint va acompanyar el seu pare a l'estudi de gravació
i finalment va conèixer Michael Jackson a causa de la posició del seu pare
com a guitarrista del cantant.
Durant 30 anys el seu pare va ser el guitarrista que acompanyava
a les actuacions i a les gravacions de Michael Jackson.
Williams, Dana, anava sovint a casa i practicava com escriure cançons d'amor
a causa de la influència del seu pare.
Va assistir a l'escola mitjana secundària i a la universitat a New York
estudiant música tant a la Masters School com a la Sara Laurence College.
Després us explicaré per què dic tot això.
On va aprendre a dominar la guitarra i es va formar en estils de música clàssica i contemporània.
per a Sara Laurence el seu enfocament principal d'estudi era la poesia i l'escriptura creativa.
Es va especialitzar en escriptura durant la major part del seu temps
però es va adonar que escriure llibres i poesia no seria suficient per fer una carrera d'èxit.
I va començar a escriure i interpretar cançons amb més freqüència
i finalment es va especialitzar en música i en la poesia que escrivia durant el seu segon any a la universitat.
Us explicaria moltes més coses però com a anècdota, no sé si les nostres poetesses han llegit alguna obra,
Dana Williams cita a Louise Gluck i a Dennis Nugse com a dos dels seus poetes preferits,
el darrer dels quals va ser un dels seus professors mentre estudiava a la Sara Laurence.
Per fer-vos una idea, la Louise Elizabeth Gluck, que va morir fa 15 dies, el 13 d'octubre d'enguany, amb 80 anys,
va obtenir el Premi Nobel de la Literatura l'any 2020.
Ja ho veus, una poetesa americana que inspira a la Dana Williams
que ha sigut la intèrpret de la vostra sintonia amb la vostra vinguda als estudis de Ràdio d'Esberra.
Què més? Tantes coses per parlar, tantes coses per explicar.
Bé, després d'haver escoltat una contautora que és poetesa en una versió de la nostra sintonia,
m'agradaria que hi hagi un poema, ara sí, un poema personal de cadascuna.
Què? Qui comença?
Jo, per exemple.
El primer poema ha sigut un tripartit, no?
Sí, però el nostre funciona.
El nostre funciona.
Sí, sí, sí.
Mira, mentre... Ja el tens, Margarita, si no...
Sí, bueno...
Ja està, ja està.
Si no, t'anava a dir que és un petit paral·lelisme amb el següent artista
que he preparat en una versió de la nostra sintonia, que també va participar en un programa, en una operació en triomfo als Estats Units,
i va quedar, el 2014, va quedar la quarta.
Després comprovarem el paral·lelisme que hi ha amb l'altre intèrpret que posem a la sintonia, i espero que vengueu, com ha vengut fins ara Dana Williams, més de 100 milions...
De llibres.
No, de reproduccions a Spotify.
Ho sabeu, que són 100 milions de reproduccions a Spotify.
No ho sé.
A Spotify.
No ho sé, sabré mal.
No ho sé, que ho sàpiguen mal.
Bueno, són reproduccions a Spotify, eh?
Lo vostro són escriure llibres.
Vinga, Margarita.
Vale, pues jo començaré amb un poema del Poemarín Català, que es titula Senties Viure, i es titula Mirades, i diu així.
Mirades creuades a l'hora esquives, jo admiro, tu em mires. Com a la de papallones sento les carícies a la meva carona de les teves pupil·les.
Caminant, fent-me la tristeta, m'amago darrere l'albareda, com si no volgués mirar-te, i llavors tu vas desaparèixer.
Encissada, desolada, porto els meus passos al camí. L'esperança vaig perdre de veure't aquesta nit.
Torno a buscar, i no et trobo. Torno a mirar, i no et veig.
Segueixo caminant trista, amb les meves llàgrimes caient.
El vent de mestral de sobte m'envolta, d'una abraçada m'aixeca volant.
Són els teus braços agafant-me, per no deixar-me mai més d'estimar.
Que maco.
Que maco.
Bé, fantàstic, eh?
Gràcies, gràcies.
Home, m'agradaria formar part d'aquest equip que tens amb les musses, per veure com t'inspires.
Aviam si jo alguna vegada fos capaç d'escriure versos que consti, jo també escric, el pas és que escric lletres de cançons, que també...
Bueno, la poesia, les cançons moltes vegades són poesia, i així.
Què, Esther? Un poema teu? O la Sònia? Quina està?
Com vulgueu.
Com vulgueu.
Va, no, no, vosaltres decidiu.
Jo ja el tinc.
Ah, sí, m'agrada.
Doncs Sònia.
A veure.
A veure, aquest poema és el primer poemari que vaig escriure, que es diu Tatuado en la piel.
Aquest poemari parla de totes les èpoques d'una vida.
Poemari eròtic.
No, aquest no. Aquest era la primera incursió i em feia vergonya.
Esa vergonya.
Bueno, aquest que llegiré es diu Mujer.
Mujer que abres con puertas, dejando que salga la vida, y en esa vida das tu vida, cargando siempre la herida.
Mujer tachada de papel mojado, de débil y manejado, sin saber que el papel secado en yeso se ha transformado.
Mujer, por la historia despreciada, insignificante y maltratada, fuimos brujas, el primer pecado, nos negaron hasta la cultura.
Ahora ha llegado la hora de desplegar las alas, aunque nos llamen exaltadas.
Ya no estaremos amarradas.
El mundo está preparado para dejar de ser sordo y ciego, pues somos robles, somos flores, somos calmas y mareas.
Mujer, reclama tus derechos, eres un ser con sentimientos y persona con pensamientos.
Ser libre como el viento.
La Sònia, Sònia del Campo i Gómez, té tres llibres publicats, El poemari, Tatuado en la piel, El poemari eròtic, Esa delgada línia, i Un conte infantil, La pirata.
I estàs a punt, m'han dit, que estàs a punt de publicar un llibre amb el títol Vides, és correcte això?
Sí.
Després llegiràs, encara que facis mala cara, un poemari eròtic, un poema eròtic.
No, llegiràs que vulguis, no és horari infantil, no.
Aviam, Esther, que tu has publicat un poemari titulat Siento, luego existo.
Escribo. Siento, luego escribo.
Siento, luego escribo.
¿Te has escrito más?
Siento, luego escribo.
Siento, luego escribo.
Él habla de mi corazón.
Sí.
Bueno, coincidó en el título con Sonia.
El mío también se titula Mujer.
Y arañó mi género impuesto por la vida, ese que de pequeña orgullo me producía, sintiéndome princesa o guerrera, según la vestimenta que me cubría.
Agasajada me sentía cada día por haber nacido mujer, queriéndome comer el mundo, aquel que veía como una utopía.
Y me desgarro, sintiéndome culpable ante el espejo por creer que disfrutar de la vida es andar con libertad y no sometimiento.
Por creer que ser inteligente, segura, independiente e incluso ambiciosa, es poder soñar con llegar lejos en el mismo camino que el sexo opuesto.
Y en este momento, sangran los porqués tras dañar mis dudas, y mi desnudez languidece bajo la mirada de aquellos que ven feminismo y no mujer.
Hoy no sonrío, quizás en algún mañana.
Hoy quiero gritar que pasado y presente no han cambiado.
Cuán indolente hay, viendo dos cuando podríamos ser uno.
No, es que no queda bé aplaudir.
I si fem la onada, no ho veu en la sua gente.
M'he oblidat, m'he oblidat de dir que Margarita ha publicat un poemari en castellà que es diu Voces Poétiques,
i un altre en català, Senties Viure.
És a dir, entre les tres, sis llibres, no?
Tres de la Sònia, un de l'Ester i dos de la Margarita.
Correcte?
Sí, correcte.
Sí, sí.
Quins temes preferim a l'hora de ser llogada?
A veure, mira, jo...
Depèn de l'amulsa que et vinga amb aquest tema.
Aquí hi ha una cosa que tenim molt marcada, no?
O sigui, la enamoradiza és l'amarga.
Sí, romàntica...
La romàntica és marga.
M'estranya que vosaltres tu no siguin romàntiques.
No, a veure, de ser...
Això és per fer un programa, perquè molta gent confon el romanticisme amb el passotisme o amb la...
No, no, no.
No, no, no, no és això.
Nosaltres ho tenim molt clar.
No es tracta de romànticisme.
Bé, algun dia, algun dia, algun dia, algun dia en parlà.
Sí, l'estò que ja comentaré.
Però a l'hora d'escriure, Marga, és més, el que diu Sònia, és més romàntica.
Li escriu molt de l'amor.
Sí.
No?
I no saps...
Jo, per mi, per mi, d'acord?
Va.
Jo sempre ho dic, no?
Parle, una part.
O sigui, ara hi ha molts, molts escriptors que escriuen de romàntica.
Jo segueixo, conec bastants, i arriuen molt a mi, perquè jo sempre els dic, quan treuen un llibre,
sempre els dic, ostres, un nou llibre de ciència-ficció.
Per mi, l'amor avui en dia és ciència-ficció.
És a dir, res i curt, Sònia, què és ser romàntic per tu?
És que jo soc vintage, llavors em tinc que remuntar a el que és el romanticisme, per mi, vintage.
No, però avui, segons la teva manera de pensar...
És que per mi avui no existeix el romanticisme.
Home, dius, l'amor avui és romàntic.
Però és que no és exactament, no és exactament romàntic.
Perquè l'amor escriu a l'amor, a...
I avui en dia, jo per mi el romanticisme, el que és, jo ho tinc claríssim, el que és...
No, però jo crec que...
És l'amor més sincer, més pur, el respecte...
És que jo parlo d'això, també.
El compromís, d'acord?
I tot això, per mi s'ha perdut.
O sigui, tu ara coneixes algú i no hi ha romanticisme.
Pim, pam, pum, toma la casita, d'acord?
No, jo suposo que, perdoneu, eh?
Jo suposo que la Sònia, el que em volia arribar, el que ens hem desviat una mica,
era que cadascuna de nosaltres tenim un estil diferent a l'hora d'escriure, no?
I a l'hora de què és el que ens inspira, no?
Marga és veritat, i sempre ho hem dit, ella, doncs, li agrada molt escriure l'amor.
Perquè m'agrada prou de tots els amors.
Sònia és romàntica, jo soc romàntica, però a ella li agrada molt escriure l'amor.
Per amor de mà, amor d'amistat, amor de tot tipus.
Sònia també, no?
Però nosaltres dues no són tant d'escriure ella l'amor, sinó, doncs, jo soc més...
Bé, el que heu llegit, no? Més reivindicativa, o doncs li puc escriure l'amor,
li puc escriure el vent, com he dit avant, no?
Marga també, però amb ella se la veu com la més dolça.
Des d'un altre punt de vista, com una altra mirada d'això.
Exacte, i nosaltres som com les més dures, no? Per dir-ho així.
A veure, jo és que per mi, jo és el que han dit elles, jo normalment escric un poema diari.
Clar.
Llavors, el dia que no tinc temps, que és això que estic dinant i dic, ostres, vaig a fer un cafè
i entro a treballar, escric un poema d'amor. Perquè és molt fàcil.
Perquè a l'amor, parlar-li a l'amor és molt fàcil.
Tothom sap el que és l'amor, el mal que fa un desamor, no?
Llavors, per mi això no té ninguna complicació. Per mi és molt fàcil escriure l'amor o el desamor.
Llavors, jo quan publico poemes d'amor, jo sempre ho dic, els poemes d'amor que jo publico
s'han escrit en cinc minuts. Perquè no tenia temps.
Bé, jo he de dir...
Jo també he parlat a l'amor, de la muerte.
Sí, sí, però no estem parlant d'això.
És que no està ben explicat com romanticisme, sinó és la forma jo...
Però que tu treballes més en un tema més... això més dolç, més...
I per mi això és alguna cosa...
Més melancòlic, més rimà.
És melancòlic, però bé, jo parlo de la muerte, parlo de l'amor de la presó,
del naixement de la filla, vull dir, jo parlo de moltes coses.
Jo crec que la cosa és per l'estil que teniu cadascuna.
Jo, per exemple, jo sempre ho he dit, i sempre ho hem parlat d'estrès,
que vosaltres reciteu i, hòstia, que maco, i després surto jo
i creieu depressió a la gent.
Perquè els meus poemes són molt durs, són molt...
Sí, m'agrada un missatge final positiu.
Llavors, jo ho sé, puc arribar a deprimir,
però bé, és el que jo he sentit en aquell moment, no?
I llavors el que parlem és això.
Potser és el final, que a mi sempre m'agrada una possibilitat.
A mi m'agrada que dintre de tot sigui de la mort,
o de la mort com a muerte.
Però tu hi poses flors, perquè m'entenguis.
No, jo vaig a cuchillo.
O sigui, si parlo de la mort, parlo de la mort,
perquè és una cosa dura, saps?
I tu ets molt massa.
Jo he parlat de la muerte, i en canvi, pues...
Però tu ets molt dolça.
Tu parles de la mort...
Marga, és un final de pel·lícula de Bollywood.
Sí, exacte.
Al final m'agrada la positivitat, una cosa mala.
És la pel·lícula It.
Que acabi bé.
No que acabi bé, alguns que no acaben bé, però...
Jo soc en busca de l'arca perdida.
Bé, jo crec que per aquí venia la cosa, no?
Sí, no com...
Cadascuna tenim el nostre.
Jo, per exemple, tinc algun poema d'amor,
però jo sempre els he dit també...
Home, o de positiu, no és més que l'amor és...
Em costa molt escriure de l'amor.
Jo el que estic en compte,
i això és obrir, com ho diuen això,
obrir un valor per un debat.
S'associa el romanticisme a la sensibilitat.
I jo el tinc en compte.
És a dir, una persona pot ser sensible
i no per això té que ser...
Romàntic.
Romàntic.
Ah, aquí, doncs aquí la paraula.
Tal com s'entén les coses.
Exacte.
Això és un altre tema.
Això és.
Però cadascú té la seva manera d'interpretar.
Exacte.
Tu, per exemple, estic dient, jo soc molt dura,
el que no significa que no siguis sensible.
Molt, clar.
Soc molt sensible.
Soc molt sensible.
I de la manera com esteu...
Sòm molt plorànica.
Com esteu, d'alguna manera,
definint que la més romàntica,
possiblement un oient que no sàpiga
o que s'hagi introduït ara al nostre programa,
creurà que l'única sensible és l'amarga.
No, no, no.
Per això que no ho estan definint bé,
l'amarga és molt dolça, és veritat.
És a dir, la pregunta ha començat
amb quins temes preferiu.
L'Esther ha dit que va a Cotxillo,
la Sònia diu que parlar d'amor per ella és molt fàcil,
i la més romàntica,
doña Marga.
Jo normalment dic que què es pot trobar,
quin missatge volen donar als meus poemàries.
Més que res és parlar,
sobretot parlo de l'amor en general,
de l'amor dels pares,
de l'amor de l'amistat,
de l'amor quan comença l'amor
o quan hi ha la depressió o la nostàlgia.
Llavors, sí que sempre faig els poemes d'una manera,
a part de que com rimen,
que tenen com una història que comença
i una història que acaba al final.
I com una moraleja al final,
que sempre busco que hi hagi com un positivisme.
Així com elles a vegades tanquen,
tanquen conviciós.
És que le clavo un punyal.
i si te quedes allà,
jo dic, bueno, le clavo un punyal,
però sigue, saps?
La marga posaria,
però luego lo llevaron a l'hospital,
lo curaron.
Nosaltres no.
Ho has dit ben clar.
Tu enllena jons i ella en finals bols.
Sí, clar.
No teníem abans,
que ella l'acabaria maco
i nosaltres ens ho ximpo.
Exacte, el món porta ja moltes coses dolentes,
i a hores dintre que puguis passar un trance
al mateix poema,
comenci i estigues un moment de bajón,
sempre m'agrada la possibilitat
que hi ha coses bones
i hem de continuar.
Llavors, aquesta meva cosa
diferència de...
A veure, nosaltres no és que siguem
les de presa, eh?
No, no.
No vull dir que nosaltres també
considerem que les coses
tenen que acabar bé, no?
Però el sentiment,
suposo que nosaltres som com
molt més realistes,
som més kamikazes, no?
I és això que quan acabes alguna cosa
dius, això acaba així perquè
acaba així, va bé?
Sònia,
externa realitat.
Quins estils preferiu de poesia?
Aquell que rima i queda tot...
Normalment, jo busco sempre...
Jo també em rima.
Una mica de rima.
Musicalitat.
Sí, més que rima, musicalitat.
Sí, és musicalitat.
Quan la persona l'estigui llegint...
Te transporta.
Exacte.
I sobretot també,
molta gent et diu,
ostres, és que ho estic llegint
i sembla que estigui cantant, no?
És aquesta musicalitat.
Bé, al final jo crec que som de l'època
que ens feien
aprendre a les taules de multiplicar
cantant, no?
Sí.
Exacte.
Al final, al final,
doncs...
Sí.
Jo, per poder estar una mica a l'alçada vostra,
que no arribaré ni soc ni molt menys un poeta com vosaltres,
però he triat una poesia
perquè defineix bastant el tema que estem parlant avui.
Una poesia d'un poeta basc
que va morir fa 30 anys.
Es deia Gabriel Celaya.
I la definició era ben clara.
La poesia és una arma cargada de futur.
Només llegiré un parell de coses,
un parell d'estrofes.
Cuando ya nada se espera personalmente saltante,
más se palpita y se sigue más a cada la conciencia.
Fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas.
Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades,
las bárbaras,
terribles, amorosas crueldades.
Y continúa así, no?
Al final, la poesia es una arma cargada de futuro.
Exacto.
Això també va influir molt
un poeta que no va empoder,
un poeta que va viure
molts anys aquí a Sant Just,
que abans ho s'hi ha explicat una mica,
que ha sigut un referent pel poble.
La prova és que la biblioteca de Sant Just
es diu Joan Margarit,
i ell era
un dels poetes
que sempre defensava la poesia,
dient que és una arma
cargada de futur.
Aviam,
estàvem amb els vostres estils,
que em deieu que el que us agrada,
o bàsicament les tres coincidiu,
amb la musicalitat.
Trobeu diferències
entre els poemes escrits
per autors masculins
o femenins?
Depèn.
Bona aquesta, eh?
Depèn.
Tu sí.
No, però depèn, depèn, depèn.
Depèn.
Hi ha gent,
hi ha poetes masculins
que escriuen
molt igual que jo,
per dir-ho d'alguna manera,
i després hi ha uns altres
que, bueno,
és més prosa poètica, no?,
que ara sembla que està més de moda
la prosa poètica.
Però,
jo crec que al final,
els sentiments,
és igual,
un home que una dona,
o sigui,
tu ho sents d'una manera,
i ho expresses de la manera
que tu
te sents més còmode.
Llavors,
jo he llegit molta gent
que escriu molt com nosaltres
i són homes,
i gent que, bueno,
que ha decidit escriure
prosa poètica,
però que també hi ha dones
que escriuen
prosa poètica.
Llavors,
no,
no veig
molta diferència.
En alguns sí que,
potser veus,
com dic jo,
quan tu veus un poema
d'un home,
veus la seva part masculina
o la seva part femenina,
no?
Sí, sí.
I pots veure
les dues coses, no?
Oi, goita,
avui li ha sortit
la part masculina, no?
O, goita,
mira,
avui li ha sortit
la femenina
o avui he fet
una barreja
de les dues.
Jo sí que he detectat
molt això, no?
Però a les altres
també en surt
la part masculina.
I tant,
i tant.
Per això dic
que no li veig
la diferència, no?
Perquè és com que...
I per els temes tampoc,
perquè els temes
també es tractem
més o menys.
Sí,
de fet,
tots igual.
De fet,
jo he fet alguna
col·laboració
amb escriptors homes
i és molt curiós
perquè és una mica
com això, no?
Que comences el poema,
potser començo jo
o començant...
I moltes vegades
la gent és molt divertit
perquè diuen
no sé quina part
has fet tu
i quina part
has fet ell.
Exacte.
Sí, jo també
quan hem fet amb homes
no es veu per això.
A mi també.
Perquè és quan,
el que dic jo, no?
O surt masculí,
o surt femení,
o surt...
Doncs ara,
no sé,
sortirem de dubtes,
però ara llegiu
cada una de vosaltres
un poema vostro.
Aviam si els oients
poden esbrinar
si és la part femenina
o la masculina.
Vinga.
Vinga.
A veure.
Pues mira,
Yesire,
que es titula
En la cima
y dice así.
Caminando por este sendero
entre árboles altos
y de hojas verdes,
caminando por este sendero
entre viejos recuerdos
y grandes verdades,
caminando,
no lo olvides,
sin dejar de caminar,
mirando hacia adelante
sin mirar atrás,
hasta llegar a la cima
donde se puede ver más,
donde con la respiración
entrecortada
apenas puedes hablar,
pero tú
te sientes llena
de alergia
y de vitalidad.
Es entonces
cuando me fijo,
cuando sin querer
te miro
y la mirada
no puedo apartar.
Es por tu bonita sonrisa,
por tu alegría infinita
que nos regalas
sin pensar.
No permitas
que te la roben
ni te la dejes quitar,
mas si lo quisieran intentar
en tu gran corazón dolorido,
guárdala en un rincón,
te pido,
para que la puedas recuperar.
No, no,
riuen
perquè he fet
un gest
que últimament
l'utilitzen bastant
els jugadors de futbol
i mai ho he entès,
que es colpeixen el cor,
no?,
quan fan un gol.
Fantàstic.
Gràcies.
On es poden comprar
les vostres xifres?
Bueno,
a Amazon,
la casa del libro,
a l'Eznac,
si un oient,
jo mateix,
vaig a la casa del libro
i demano llibres
de Sònia del Campo.
Sí, sí.
I bueno,
per online.
Normalment,
no es tindran el moment,
perquè les llibreries
no poden
assumir
tants llibres,
no?
Llavors,
si a la casa del llibre
i tot això,
es pot demanar
o qualsevol llibreria
la sol·lística,
no poden demanar.
I si no,
doncs per Amazon,
que directament
t'arriba a casa.
Sí, sí.
Doncs us confesso.
O directament
a les editorials.
Ja, ja,
que odies Amazon.
Sí.
Us he de confessar
que possiblement
jo dec ser poc romàntic
per comparar
perquè els vostres llibres
jo em dec ser poc romàntic
i em dec fer gran.
Jo necessito
anar als llocs.
Per exemple,
la casa del libro.
Bueno,
n'hi ha el llibre.
A veure,
la Byron,
que hi vaig sobir.
A mi m'agrada
tastejar
i mirar els llibres
i tocar.
Mira,
l'altre dia
i no vull fer propaganda
de cap.
A l'esfira.
De cap empresa.
Sí,
a l'esfira.
Jo tinc
amb diferents llibres.
Vaig anar a comprar
amb una botiga
molt famosa,
jo no soy tonto,
vaig anar a comprar
un cable
per poder
endullar
el mòbil
per poder.
No en veig ni un.
Vaig allà,
no,
i vostè quin vol?
No, no,
és que jo els vull veure.
No,
perquè és que
són botigues
online,
per dir-ho una manera.
I físicament,
ja està
a la Praça de la Generalitat.
jo,
escolta,
a mi m'agrada anar
i mirar
i tocar
i tafanejar.
Fins i tot
a la Casa del Libro
i a la Byron,
també,
dic dos llibreries
que hi són una.
ja tenen seients
per seure-hi
i ja deixen
a agafar llibre
i fer-los
i fer-los
fer-los
de transversal
o de contraportada,
per entendre.
Bueno,
de fet nosaltres...
Aviam,
el rotllo és,
els vostres llibres.
També es poden trobar
a les fires,
a la Fira de Moncada,
demà hi ha una,
no,
a la Fira de Moncada?
No,
a la Fira de Masnou,
perdona.
Demà per la tarda
jo estaré a la Fira de Masnou.
Disculpa.
I després a Sabadell,
vull dir-me...
Fem-ho pas.
El més ràpid per localitzar-los
és Amazon,
la Casa del Libro,
directament a l'editorial.
O ens el poden demanar
per les contes nostres.
Per Instagram.
I l'enviem dedicat.
Exacte.
I després n'hi ha
en algunes llibreries,
jo el meu el tinc
en algunes llibreries
de Tarragona,
Barcelona,
Lleida.
Doncs perquè quedi
gravat
en el programa.
Esther Fernández Espósito.
Poamari,
siento lo escribo.
Instagram,
arroba,
Esther Ferex.
Correcte?
Sí.
Esther Ferex.
Sonia del Campo Gómez.
Tres llibres.
Tatuada en la piel,
Esa delgada línea,
un conte infantil de la pirata,
y a punt de surtí,
vidas.
Instagram,
arroba,
lee,
sí,
de leer,
lee,
sí,
dos es,
punt,
melotodo.
Sí,
lémelotodo.
Lee,
lee,
punto,
melotodo.
Y Margarita Muñoz Liarte,
Margarita Muñoz Liarte,
Voces,
Poétiques,
Rimas y Relatos,
i una en català,
Sentir és Viure.
Instagram,
arroba,
marga,
guionet,
baix,
Escritora.
Correcte?
Correcte.
Doncs,
ben trobats,
suyents,
ja sabeu on podeu trobar llibres de les tres poetes,
ens acompanyem.
Esther,
el teu tor,
has de escriure un poema.
Hola,
hola,
Sonia,
te escriben.
Ya está.
La cara de su belleza.
Bambalina es mi habitación,
escenario inmenso la noche,
a la espera de la reinona,
protagonista de esta historia.
Maquillaje cubriendo la farsa de una vida no deseada,
sin ser consultado,
me otorgaron el género equivocado.
A medianoche la gran magia me convierte en una cenicienta,
mis pies calzan agujas,
el corpiño alza mi autoestima.
Sueño con ser retratada
y exponerme a la aceptación continua,
ópera de requiem a lo masculino,
compuesta por la seguridad del alma.
No lloren mi secreto.
Aplaudan esta falta de valentía,
motivándome a ver en el espejo
la gran mujer que convive conmigo.
No utilicen pobre como adjetivo,
rica soy con mi transmutación.
El día que marche a lo desconocido,
quedará esencia de rosa y no de lirio.
Aquí estamos, hombre-mujer.
Sonia, ¿qué?
Venga, va.
Voy a leer un poema
del poemario Sadelgada Línea,
que es...
Todo el mundo dice que es erótico,
yo digo que es sensual,
para mí hay diferencias, pero bueno.
Sí, ¿qué diferencia hay?
No lo sé, porque yo soy incult,
no hay diferencia hay entre...
Ay, pobre, que no sois de eso.
Mira, a ver...
Per mi hay una diferencia.
La sensualidad es el yo.
¿Vale?
El yo que puede ser desde una mirada,
desde una buena conversa,
desde...
allò que te embolica, no?
I fa que desitgis a algú.
Això per mi és la sensualitat.
L'erotisme seria un pas més enllà.
El mostrar, ja, no?
Ja la pell.
I la sensualitat per mi és diferent.
No sé, jo tinc aquest concepte.
Igual està molt equivocat,
però és el meu.
Te'l compro, eh?
Bueno, aquest poema es diu
Pertúrba-me.
Pertúrbame esta noche.
Pertúrba mi calma.
Convirtamos en velas mis sábanas blancas.
Dejemos navegar nuestras pieles
sin rumbo en libertad.
Me abandonaré para ti
como barca en alta mar.
Por tu marea me dejaré llevar
sintiendo la espuma del oleaje
empapando mi piel lentamente en este viaje.
Pertúrbame el deseo
con el roce de tus manos, de tu cuerpo,
déjame en dique seco.
Absórbeme, entra dentro.
Mi marea está subiendo
y quiero estremecerme
sintiéndote dentro
gimiendo orgasmos al viento.
Tu tsunami arrasará
perturbando barca y mar
tendidos, rendidos en esta orilla
abrazados
seremos vela y sal.
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
ooooh
Dark sacred nights, and I think to myself, what a wonderful world.
The colors of the rainbow, so pretty in the sky, are also on the faces of people passing by.
I see friends shaking hands, saying, how do you do?
They're really saying, I love you, why your babies cry.
I watch them grow, they learn much more, than I've ever known.
And I think to myself, what a wonderful world.
Oh, oh yeah, I think to myself, what a wonderful world.
Joseph Vincent Encarnació va néixer el 15 d'agost del 89, té 34 anys, també a Los Angeles, a California, és un guitarrista, cantant i compositor filipí americà.
Vincent va agafar la seva primera guitarra quan tenia 15 anys i va començar a escriure i compondre les seves pròpies cançons originals als 16 anys.
Paral·lelisme amb l'anterior, amb Dana Williams, la mateixa edat, van començar a escriure i compondre entre 15 i 16 anys, tots dos van participar en concursos.
En Joe Vincent va guanyar el primer concurs que va ballant Superstar en el 2009.
Dana Williams va quedar la quarta amb un altre concurs similar.
Doncs aquest individu que ha estat votat com a artista de l'any de YouTube a Austràlia és el que ens ha versionat la nostra sintonia el dia que tenim a les tres poeteses fent un programa màgic.
Ara canviem, i canviem perquè el Josep i el Joan, el Joan i el Josep ens explicaran històries abans de tornar amb vosaltres.
Joan, què? Què ens explicarà?
Gràcies Ferran. Fa dies que no em sentíeu, suposo que heu estat molt tranquil·lats, entre les mercats i les setmanes que he fallat, i bueno, torno-vos-te amb vosaltres.
Gràcies. I jo dono les gràcies a les poeteses, realment me n'ha arribat al cor, ho han fet molt bé, i sóc incapaç de crear coses com aquestes.
És que un admira el que li agradaria fer, i a més ho admira si ho fan bé, clar. I jo no sóc capaç de fer-ho.
Doncs torno a repetir, dono les gràcies, però avui parlarem d'un tema completament diferent.
Estem en una època molt revolta, sempre hi ha guerres, sempre hi ha matances, sempre hi ha assassinats.
I no parlaré d'això, sinó parlaré de personatges que han influït de forma molt negativa el desenvolupament de la societat.
Abans que res, una cançó d'un conjunt que a mi m'encanta, i que suposo que a vosaltres també, que no fa poesia, però podríem dir que sí que costa. Endavant.
Bona nit
Crec que tots són coneguts al disc, eh?
The Wall, de Pink Floyd, i sobretot aquesta part del disc, una part que a mi m'entusiasma, que és Another Blick.
Ja he dit abans que no és poesia, però ja he fet una petita traducció de l'anglès, només quatre frases,
quan diu allò, els crits que en aquests moments se senten de fons, no necessitem la no educació, no necessitem la falta de control mental, no el sarcasmo obscur de la classe.
Professors, deixeu els nens en pau, ei professors, deixeu els nens en pau, a fi de conte, és només una altra rajola a la paret.
Bé, us deia que vull parlar, no de molts personatges, n'hi ha molts, però només de dos personatges,
però que realment, en temps de la postguerra, van influir molt en el curs de la història de la humanitat.
Hi ha hagut molts a la història, molts desconveguts per molta gent, que han treballat a l'ombra, però que han canviat a l'esdemaní de molts països.
Com he dit, avui parlarem de dos germans, els germans John Foster i Abel Dues.
Presenteu-vos.
John Foster Dues, secretari d'estat durant la presidència de White & Schenauer, anys 1953 i 1959.
Villers de la Guerra Freda i perseguidor de comunistes.
Ho això deien.
Alan Welch Dues, primer director civil de la FIA, anys 1953-1961, i com el seu germà, líder de la Guerra Freda.
Abans havia treballat per l'OCI i la OSS, precursors de la companyia, precursors de la FIA.
Dos dels personatges amb més poder als Estats Units.
Anem a l'any 1954.
França i el seu cos expedicionari estan a punt de ser derrotats a Dien Bien Phu, a Vietnam.
El nou secretari d'estat, Foster Dues, passa per París i s'entrevista amb el president francès Bidó.
Aquests, posteriorment, parlen amb el seu ministre d'Exteriors, Schumann, un dels pares de la Unió Europea.
i li diu, sap vostè què m'ha dit en Dues?
M'ha ofert dues bombes atòmiques per salvar Dien Bien Phu.
i acabar amb l'Òbbitment.
John Foster Dues s'havia passat força temps a França en la seva època d'estudiant.
i coneixia molt bé la societat de la bella época.
Era un gran vividor.
Però no oblidava la seva carrera.
Els Dues són una institució.
El John Foster, germà del director de la FIA,
i net i nebot del 32è i 42è secretaris d'Estat dels Estats Units.
La família dona nom a un dels aeroports de la capital, Washington Dues.
El seu germà i ell acaben de finançar la caiguda del primer ministre iranià Mossadeb,
que va tenir la mala idea de nacionalitzar el petroli.
L'empresa anglopersa Oil Company es va sentir enganyada.
Així, que Avan Dues, com a director de la FIA,
va pagar un milió de dòlars per enderrocar Mossadeb.
Consigna de la FIA.
L'objectiu, el primer ministre i el seu govern.
Per qualsevol mètode i substituir-lo per un prò occidental com era el xar amb aquells guans.
No us faltava experiència.
Sota la pressió de la United Fruit Company,
ja havien propiciat la caiguda de Jacobo Arbenz,
elegit president de Guatemala,
que es disposava a també fer una mala idea,
una reforma agrària i repartir 90.000 hectàrees de terra entre la pagesia del país.
La multinacional es va negar a acceptar una indemnització de 3 dòlars per acre.
Per cert, el mateix import que el que va declarar Agenda
i va recórrer al bufet d'advocats d'influències dels dudes a Wall Street.
Aquests importants accionistes de la United
van organitzar un cop d'estat
i van entrar al país en la junta militar.
Centenars de morts.
Però tot estava de nou al seu lloc.
El pati de darrere estava tranquil.
I ells cap al poder polític.
17 de gener de 1961.
Estem a Elisabetville, Katanga.
La llarga mà dels nostres protagonistes
arriba a qualsevol continent.
Aquest dia, a terra un DC4 del Congo.
I tres homes lligats
són trets sense masses contemplacions de l'interior de l'aparall.
Un d'ells és ni més ni menys que Patrice Mumumba,
el primer ministre de la República del Congo.
I pare de la recent guanyada independència.
Els trets són afusellats poc després.
Però qui era en la momba?
Autodirecta, fill d'agricultors,
aprèn rudiments de revisió i lectura
en una escola protestant.
L'actor empadernit i obrer d'una empresa minera
de seguida endivina el proper biobordial
que tenen les matèries primes
en el desenvolupament de qualsevol país.
I constata que el seu
tot estava en mans de no natius.
La seva intel·ligència no va passar desapercebuda
per l'administració belga.
L'any 1954 va rebre el títol
de matriculat d'honor.
Títol que concedia a la colònia
a uns 200 entre els més de 13 milions
d'habitants negres del país.
Això ja va permetre crear una associació,
l'ÀPIC,
associació del personal indígena de la colònia,
i inclús entrevistar-se
amb el rei Valdú I.
A partir d'aquí, la seva consciència política
es va desenvolupar.
Crear el MNC,
el Moviment Nacional Congolès,
i després de forçar a Bèlgica
a convocar eleccions,
el 23 de juny del 1960,
el MNC,
surguanyador,
i Patrice Emery,
l'U-Mombà,
és anomenat primer ministre
del nou Congo independent.
La resposta de l'antiga potència colonial
no es va fer esperar.
Hi participen en un intent de cessació de Catanga.
M'imagino que els més grans d'aquí
recordem tota la guerra de Catanga i tot això, no?
Una província del sud
molt rica en minerals i diamants.
Moïseix Xombé
serà el líder de la Rebolla
i aquí tornen a aparèixer els dos.
L'U-Mombà
constitueix una sèrie amenaça
pels interessos nord-americans.
diguem, empreses mineres.
Hi ha ben dues
ordena els seus agents al Congo
que ha de ser expulsat del poder
altra vegada
pel mitjà que sigui
i sense reparar amb res.
Assassinat a 13 el 1961,
el seu cos fa-ho enterrat
en una tomba poc profunda,
desenterrat i transportat
a més de 200 quilòmetres de distància
per tornar-se enterrat.
Però no n'hi havia prou.
Per evitar que es convertís
en un aerògic nacional,
el seu cos va ser exhumat,
tallat a trossets
i solt amb àcid.
Diuen que només va quedar
una dent
amb corona d'hort.
Tornem al mateix lloc del principi,
però amb diferent època.
1975,
l'Estats Units havia agafat
al relló a França
la Guerra del Vietnam.
els duves i altres membres del Gran Poder Econòmic
havien aconseguït.
Havien aconseguit el canvi.
trenta anys,
milers de morts,
milers de morts,
milers de morts,
4 milions de tones de bombes,
més que totes les que van caure
durant tota la segona Guerra Mundial.
això va caure
a Vietnam i Combolla.
Però aquell dia,
el 29 d'abril del 1975,
el Viet Minh
i els guerrillers del Viet Cong
estan a les portes de Seyuan.
Cases cremades,
cadàvers pels carrers,
milers de civils desesperats,
militars cavant i venen,
por,
i la imatge
del darrer helicòpter
envairant-se
des de l'ambaixada
dels Estats Units.
Tot havia acabat.
Però el clan
continua allà.
Per tindre més idea
de tot això,
hi ha un llibre que per mi
el trobo...
a mi m'agrada molt la història,
suposo que ja ho heu vist també.
Ara fa dos anys
va morir
un dels millors historiadors catalans
de tots els temps,
en Josep Fontana.
I té un llibre
que es diu
Por el bien de l'imperio,
que explica una mica
tota l'actuació
de la CIA
i dels Estats Units
en aquests països subdesenvolupats,
que és un totxo
perquè té mil i pico de pàgines,
però el que li agrada
és molt, molt, molt bo.
Si voleu anar
amb una cosa molt curteta
i que toca més
l'actualitat
del Vietnam,
és un llibre
de l'escriptor francès
Eric Bullard,
ara està traient molts llibres,
que es diu
Una sortida honrosa.
Joan necessita
en poesia, eh?
Espera,
en la poesia
vull anar a poesia.
Un altre tema.
Fa potser
4 o 5 mesos
vam parlar
de la intel·ligència artificial.
Jo soc bastant contrari
a les utilitzacions
que es pot donar
d'aquesta intel·ligència artificial.
Vaig ser molt crític
aquell dia,
però bé,
he continuat
una mica amb el tema
i llegint a la revista
i llegint la revista
Sàpies del mes passat
o de l'altre,
hi havia un article
en què els editors
de la revista
van provar
de fer crear
a l'aplicació
d'intel·ligència
xat
G.P.T.
La vida
d'en Salvador Seguí
del Noi del Sucre.
Aquest és el text
molt resumit
que va fer
la intel·ligència artificial
i, sobretot,
els errors
que ha comès.
Això ja és text.
Salvador Seguí,
conegut com
el Noi del Sucre,
és una figura icònica
en la història
del moviment
anarcosindicalista
a Catalunya.
Va néixer
el 10 de març
de 1886
a Tarragona.
Fals!
En Seguí
va néixer
a Tornavous
el 23 de desembre
del 1887.
Continuem.
Aviat es va unir
a la Confederació Nacional
del Treball,
la CNT.
Va tenir una participació
activa
a la Setmana Tràgica
del 1909.
Fals!
No va participar-hi,
però sí
a la vaga
de la Caradenca.
El compromís
de Seguí
era l'acció
directa.
Fals!
Era partidari
de les negociacions.
Combatiu,
però concebiador.
Va participar
en la Fundació
de la Federació
Anarquista Ibèrica,
Lafai.
Fals!
Seguí era un líder
de la CNT,
però mai va participar
en la Fundació
de Lafai.
El seu tràgic final
es va produir
el 10 de març
del 1923,
el dia
del seu 37è aniversari
i en circumstàncies
misterioses.
No és correcte.
Va ser assassinat
d'un dret
al cap
en ple carrer
i no era pas
el dia
del seu 37è aniversari.
Faux mort
el 10 de març
del 1923
al carrer
de la Cadena
a mans
d'un pistoler
del Sindicat Lliure
i sota la protecció
del governador
civil de Barcelona,
Martínez Aníbal.
Avui,
Salvador
seguia recordat
com un heroï
de la classe treballadora,
etcètera,
etcètera,
etcètera.
Un petit discurs,
aquest sí que és real
del noi del sucre.
Si les institucions
i l'experiència quotidiana
faculten per gestir
una professió determinada,
el sindicabisme
atorga la formació
al conjunt
dels treballadors
per l'ofici
d'autogovernar-se.
Aquí teniu un exemple
de les bondats
de l'aplicació
ChatGPT.
Va haver una exposició
pel Robert
sobre els sabadors
i que va ser meravellosa
però ja s'ha quedat.
I finalment,
per donar pas
amb el Pep,
jo lògicament
de poesia
en sé molt poc,
m'agradaria saber-la
però en sé molt poc,
m'agrada escriure
però no poesia,
però com que estem
en una època així
de guerra,
com sempre,
llegiré una cosa
molt curteta
i una una mica més llarga
però molt curteta també.
Sobre les guerres.
voldria haver-te contat
la història
d'un russinyol
que va morir.
Voldria haver-te
contat
la història
si no m'haguessin
tallat els llavis.
Això ho vas creure
un poeta
palestí
mort el 2014
que es deia
Samish al-Qasim.
Una altra cosa
per acabar.
Sembrant morts
doneu més vida.
Cada mort
em dona
nous germans
per compartir.
Això no està escrit
per cap palestí,
això és del
Max Aup,
un escriptor espanyol
valencià
que va morir
el 72
i que va fer
la guerra
a l'Espanyol.
Fins el proper dia
i moltes gràcies
pel meu rotllet.
Joan,
fantàstic.
Ara,
estic tranquil
perquè
molta CIA
i encara
estem esperant
qui
va ser
el que va assassinar
els Kennedy.
Encara
la CIA
ho està buscant.
Molt,
molt,
molt,
molt Mossad,
molt Mossad.
I encara,
estan buscant
com va ser possible
que jamás
els fotés
tota l'artilleria
pel damunt
i ells no es van enterar.
i molta intel·ligència artificial
però no saben fer poemes
com les nostres poetesses.
Nosaltres no sabem
qui m'ha matat el Kennedy
els arxius segrets
i ho ja ho sabem.
No ho sé,
no ho sé.
Estic quasi convençut.
No volen delatar
els seus amics.
ara que el Mossad
va fer urdic
o això no hi ha dubte
que va ser
la millor companyia
del món
amb intel·ligència
i la intel·ligència artificial
no té res a veure.
Ja heu vist
el que diu
quan parlen
d'una persona
tan col·leguda
com un oi del sucre.
N'hi ha que encara
buscant urnes.
Josep, ho has dit molt bé
ja aquí buscant urnes
i aviam tu
què buscaràs
amb la història avui?
La intel·ligència artificial
és divertida
perquè són imitacions
i depèn
de la informació
que li dones.
Jo un dia
li vaig demanar
que em parlés
del gran poet
no del gran poet
el gran escriptor
Josep Capellales
és a dir, jo.
Segons
ell he guanyat
el gran premio
de l'Estat
íntim amic
d'en Josep Pla
i no sé quantes coses
més va arribar a dir.
I tu no ho sabies.
Jo no ho sabies.
El que m'he perdut
on jo què estava jo?
Jo sí que he entrat.
El que passa
és que aquestes coses
si no li dones informació
perquè l'altre
sí que li vas donar
més informació
de coses que m'agradaven
i li vas dir
que fes un petit conte
inspirat en mi
i llavors ja va encertar
més les coses
que passejava per un lloc
i trobava una cosa màgica
i m'anava al segle XIX
i tota una seta de coses.
Aquest em va agradar
aquell conte
que em va fer.
Però bé.
Jo posi intel·ligència artificial
t'assimilaria
al Merlín.
Bé, anem a la història
una miqueta.
Avui parlarem
una mica
de l'agregació
a Barcelona
dels municipis
que estaven
al seu voltant.
l'altre dia
que havíem explicat
tota la història
i l'escoritat
del Passeig de Gràcia
que hi havia
a Romana
que amb dos mil anys
ningú se l'havia mirat
i de sobte
amb cent anys
va fer un canvi
que encara no l'ha parat
de canviar.
Va acabar
no vam dir-ho
va acabar al final
fins i tot
amb un ferrocarril subterrani
que l'atravessava
de la plaça Catalunya
fins a les Ceps
el primer metro
que va haver-hi
a Barcelona
l'any 24
o sigui pràcticament
cent anys
després
que es comencés
a arreglar
aquella via.
Però bé
i ara
doncs
parlarem
dels pobles
del voltant
de Barcelona
i el que va passar
amb aquest creixement
de la ciutat.
Va acabar malament
malament
pels pobles
del voltant
se'ls va menjar
a la ciutat
això ja ho sabem
és com si vas a veure
una placa de Jesucrist
i s'escalna aïma
al final
però bé
això
va així.
L'any 1827
se n'exclenen
a Barcelona
sis pobles
Santa Maria de Sants
Sant Gervasi de Cassoles
Gràcia
Les Corts
Sant Andreu del Polomar
Sant Martí
i Sant Martí
de Provençals
Horta
ho va fer el 1904
i fins al 1921
li va tocar el rebre
Serrià.
La desfeta
del 1714
va aturar en sec
el creixement
de Barcelona
un creixement
que ja havia
intern
ja s'havia aturat
una mica
amb les pestes
i tal
perquè la segona
muralla
la que diguéssim
va donar
el que seria
després el Raval
no es va acabar
d'omplir
per manca
de població
perquè s'estava
plena
de convents
i casernes
i camps
però
el que deia
la desfeta
del 1714
ens van encotillar
dintre
de les muralles
i no ens van deixar
créixer
mentrestant
des del segle X
s'havien format
diversos nuclens
de població
més evidentment
al costat d'ermites
o esglésies
com més o menys
tot funcionava
en aquells temps
com ara
Sant Joan d'Horta
o Sant Gervasi
de Cassoles
Gràcia va aparèixer
més tard
a partir del segle XVII
també a redor
dels carmelites
descalços
a l'església
de la Mare Déu
de Gràcia
i Sant Josep
aquí ve el nom
de la Vila Gràcia
i dels voltants
del convent
als Josepets
i l'últim municipi
va ser les Corts
anomenat primerament
les Corts de Sarrià
municipi del qual
s'havia independitzat
perquè doncs
aquesta part
de Sarrià
eren les Corts
és on hi havia
més bestiar
d'altra part
era més agrícola
perquè això
eren les Corts
de Sarrià
Barcelona
després del 1714
només va tenir
una petita ampliació
va ser la Barceloneta
el 1753
que teòricament
allà s'havia de rellotjar
al cap de
gairebé 50 anys
a la gent
que els havien fet
fora de casa seva
quan m'han
quan m'han
desossat
tot aquell barri
per fer la ciutadella
o sigui que una cosa
va arribar tard
i malament
després doncs
ja el que dèiem
fins a la
reorganització administrativa
aprovada
per la Constitució
de Càdix
de 1812
la Pepa
perquè va ser
proclamada
el dia de Sant Josep
es va afegir
a la ciutat
Montjuïc
i el poble sec
això va ser
tot el que
tot el que va fer
i durant el segle XIX
es van començar
a produir
canvis més grans
a Barcelona
i més o menys
pels voltants
per exemple
Santa Creu de l'Orda
es va segregar
el 1820
de Molins de Rei
les Cors de Serrià
ho van fer
de Serrià
el 1826
i gràcia
que el 1850
havia experimentat
un fort creixement
se segrega
de Barcelona
a la que havia estat
més o menys
unida sempre
a contracor
el 1839
el barri d'Ostafrancs
que formava
part de Sánchez
es canvia
per una zona
de la Marina
a la Bordeta
que formava
part de l'Hospital
el 1849
Sant Martí
de Provençals
perd definitivament
els terrenys
on estava construït
el cementiri
del Poble Nou
el 1872
s'incorpora
uns terrenys
de Gràcia
per mantenir
el tassat
de l'Eixample
i evitar
si no visitats
la frontera
entre cometes
queda establert
al carrer Provença
el 1889
Barcelona
torna a desgarrapar
uns terrenys
de Gràcia
per la construcció
de l'Hospital Clínic
i el 1894
de Sant Martí
de Provençals
perd el territori
a favor
no cal dir
de Barcelona
que amb la necessitat
de construir
el col·lector
de Bogatell
incorpora
el sector
del Fort Pius
que actualment
coneixem
com Fort Pienc
i per un altre cantó
el 1890
Serrià
es va anaxar
a Vallvidrera
el 1916
ja ho estan
més cap aquí
es suprimeix
per impagaments
el municipi
de Santa Creu
de l'Orda
es va
es va
es va
fent
espat
ah no
o sigui
allò on està
el santuari
aquell
el santuari
que ja
depèn de
Molins de Rei
de Barcelona
aquell és Barcelona
aquell és Barcelona
sí
sí
o sigui
es va dividir
entre Molins de Rei
Sant Feliu
de Llobregat
i Serrià
la part de Serrià
la vam maratar
nosaltres
quan ens vam menjar
Serrià
fins ara
doncs
eren petites
en accions
per motius
d'encaix urbanístic
o per tenir
la millor administració
és curiosa
la història
estic mirant
i escoltant
amb delit
Barcelona
va fer el mateix
fa 150 anys
que l'està fent
a Israel
es van accionant
territoris
home
per una situació
de Serrià
i de Serrià
ja
ja
però
una manera
això
sembles de Vox
estàs agafant
el rava
per les fulles
que si n'interesses
de Colòmic
segur
ara
clar
és per serrià
no rongueta
però és molt curiosa
perquè tot
és un canvi
moltes coses
que ho hem vist
i ens ha passat
paraula
llavors quan ho juntes
tot una mica
doncs
entens coses
i te'n sorprèn
d'altres
però de sobte
va aparèixer
un nou factor
es van enderogar
les muralles
i es van trobar
allà com mil camps
del Barça
per omplir
una cosa així
i a més
un lloc verge
perquè per motius
militars
no es podia
no es podia
edificar
per això
diguéssim
fins on arribaven
la bala de canó
que arribaven
més o menys
mirant cap al Tibidabo
arribaven fins
més o menys
cap a la meitat
dels jardiners
de Gràcia
per això
el carrer
aquell
es diu
el carrer
bona vista
perquè aquell carrer
ni no tenia
cap edificació
davant
ni tenia
una vista
meravellosa
de tot el pla
de Barcelona
i el mar
aquest nou factor
que ens recomana
les muralles
els límits
de la ciutat
ja topava
amb els
de l'altre poble
uns límits
que ja
estaven
edificats
i no era
el cas
d'anir
dues carreteres
fent una
petita
desviació
eren uns carrers
que venien
d'una ciutat
per encaixar
amb un altre lloc
que també hi havia
uns carrers
que no tenien res
a veure uns
amb els altres
una sola
administració
afavoraria
els tràmits
i la necessitat
de resoldre
problemes
sense llarques
negociacions
entre ajuntaments
i un altre factor
no menys important
era la qüestió
dels impostos
uns anys
abans
en derrocament
de les muralles
Barcelona
ja havia arribat
a uns límits
de saturació
que feia molt difícil
viure
i no sé encara
com es van fer
tantes coses
sense espai
amb sorolls
amb pudors
sense higiene
tot any
hi havia
moltes epidèmies
recordem
l'epidèmia
que va aturar
les obres
del Passeig de Gràcia
quan havia
només començat
i en poc temps
encara fins a final
de segle
encara n'hi van haver
tres més
estem parlant
de final del 1800
ja que no estem parlant
de l'edat mitjana
ja havíem parlat
de la gran festa
del 1300
i tot això
però vull dir que
ha sigut un seguit
no només
a Barcelona
passa que a Barcelona
pel fet d'estar
constrangida
allà a les muralles
ho tenia pitjor
el 2020
hem tingut el Covid
que no ens ho pensava
si ara si no neteja
en tindrem
una altra epidèmia
la necessitat
i la picadesca
també havia fet
que s'adoptessin
solucions
a Barcelona
que es van haver d'aturar
si passegem
per Ciutat Vella
trobem molts carrers
amb el nom
Arc de Sant Martí
Arc de Sant no sé què
Arc de Santa
aquell arc
hi posaven
una fornícula
amb el nom del Sant
i a sobre
doncs ja edificaven
llavors ja s'ajuntaven
els trossos
de carrer
si no haguéssim posat
aturador
doncs aquell carrer
s'hagués convertit en un túnel
i el següent
i el següent
i el següent
una altra cosa
que també va aturar
el govern
de la Generalitat
del moment
era que
feies una casa
el primer pis
el feies una mica més ample
i el segon també
i gairebé
haguéssim pogut acabar
així fent
com una mena
de piràmide
com una piràmide interna
que ja vés amb una
així
i s'haguessin juntat
pràcticament
pel terrat
als carrers
són coses
que ja s'hi va
s'hi va posar
a la mitjana
s'hi va posar fred
totes aquestes coses
però vull dir que
sempre hi ha hagut
un problema
d'espai
a la ciutat
i com és natural
aquestes
pràctiques
antigues
però
això
va acabar
que això ve de lluny
i va haver
el moment que també
es va prohibir
la construcció
de noves fàbriques
a la ciutat
i a més cap aquí
ja la cosa
no donava
no donava més de sí
i si
això doncs
hi afegim
que no es podia edificar
al pla de Barcelona
aquestes fàbriques
que no es podien edificar
a dintre muralles
se n'havien d'anar
a una altra població
es van establir
els pobles del voltant
i el que era pitjor
moltes d'aquí
se'n van anar
perquè tampoc
es podien expandir
i es va buidar
també
una mica de fàbriques
la ciutat
tenia la seva part bona
però tenia una part
molt dolenta
pel consistori
la perda d'impostos
i llavors
des del punt de vista
del ciutadà
tot eren flors i violes
més espai
menys qüestions
de celebritat
el que tenia calés
pensava
aquí jo podré invertir
anar a un lloc millor
podré especular
i el que no tenia calés
pensava
si se'n van aquests veïns
que fan soroll
almenys estaré més tranquil
i potser trobaré
una caseta
una mica més gran
tot això estava molt bé
però a part de veure
aquests avantatges
el consistori
veia que tenia
uns que s'hauria de posar
en aquestes serveis nous
implementar-los
a tota aquesta zona nova
i a molt curt termini
clavegaram
enllumenat
aigua
neteja
manteniment
voreres
l'enllambortat dels carrers
que si ara pensem
que estan asfaltats
que Déu-n'hi-do
el que costa asfaltar
un carrer
imagineu anar posant
les pedretes aquelles
que feien tan bonic
i a més a més
l'Eixample
no es va edificar
seguint un ordre
era impossible
aneu basant
com si fos
com aquell
que va donant
entrades
en una localitat
el que tenia
un terreny
allà en fos
i feia
el que necessitava
l'única obligació
que tenien els propietaris
era edificar
una vorera
d'un metre
davant de l'edifici nou
la resta
la resta
la vorera
que posaria
l'Ajuntament
i l'empedrat
del carrer
ho faria
quan hi hagués
una quantitat
suficient
d'edificis
en aquest lloc
per poder
que acabés
la pena
la inversió
això és una cosa
útil
ràpida
i eficaç
i per culpa d'això
ens va venir
el nom aquest
de Can Fanga
la gent que havia
d'anar a veure
per obligació
o per prioritat
aquests nous edificis
tan macos
que fan la Barcelona
fumia per uns carrers
i arribava a casa
amb fang
fins a les orelles
i d'aquí
ve el nom
el nom de Can Fanga
per això
el 1876
s'engega
per part de l'Ajuntament
una política agressiva
per tal de nacionar-se
els municipis
que l'envoltaven
no va ser
una tasca fàcil
perquè la gent
ningú volia perdre
casa seva
no és que perdessin
la casa
el nom del seu poble
si era de Gràcia
era de Sant Gervasi
que coi se li havia perdut
ja aniria a Barcelona
quan volgués
això és normal
encara hi ha gent
de Gràcia o d'Horta
que baixa a Barcelona
i
i mig en broma
mig en sèrio
hauríem de dir seriosament
però la frase
doncs una mica és aquesta
hi ha gracians
que diuen que Barcelona
és el barri marítim de Gràcia
molt bo
vull dir que
en broma en broma
doncs
encara doncs
és això
l'erecció dels territoris
és el que jo deia
sí
bueno
doncs mira
el 9 d'abril de 1883
l'Ajuntament de Sants
fortament pressionat
per industrials
i propietaris
del poble
va aprovar
l'anecció
a Barcelona
i això va provocar
una grandíssima oposició
per part dels veïns
tant és així
que en 3 mesos
van haver de fer marxa enrere
i anul·lar
la decisió
tots els municipis
van fer el possible
per mantenir-se independents
van ajuntar-se
en una entitat
sota el nom
de Junta Antisegregacionista
de les Poblaciones
del Llano
l'any 1881
Sant Andreu
Horta i Sant Martí
van fer front comú
i es van oposar
a la construcció
d'un nou cementiri
en els seus terrenys
que com tots sabem
es va fer finalment
a Montjuïc
ells no volien
que tinguin
van parlar també
en uns programes anteriors
la temporada passada
que s'havia fet
un petit cementiri
provisional
i provisional
que va estar a Gràcia
més amunt
dels jardinets
que va desaparèixer
així de qualsevol manera
Barcelona
necessitava
necessitava terrenys
al final
doncs ho van fer
a Montjuïc
i he comprat un nítol
sí
molt bé
tens un apartament
un apartament
amb vistes al mar
jo el tinc amb vistes
a Can Barça
jo no
jo el tinc amb vistes
al mar
perquè el mar
per mi
bé
l'any 1881
Sant Andreu
havia fet
front comú
per tot això
però el 7 d'abril
de 1889
s'obreia
una manifestació
de més de 40.000 persones
davant del govern civil
que rebutjaven
l'anecció
dels seus municipis
per tot això
el procés
va ser imparable
i persones
van accionar
de cop
sis municipis
per un reial decret
de 20 d'abril
de 1897
el que dèiem
podríem dir
Poderoso Cavalleros
Don Dinero
doncs mal dit
perquè teníem
que dir
qui paga mana
o pagant
Sant Pere a Canva
Sant Andreu
del Palomar
Sant Martí
de Bronsals
Gràcies
Sant Gervasi
de Cassoles
les Cors
i Sants
van desaparèixer
com a municipis
i 14 dels seus regidors
es van incorporar
a l'Ajuntament
de Barcelona
que en tenia 35
tot i així
Sant Andreu
no s'hi va conformar
i va posar
en contenció
administratiu
que
va ser desestimat
que no podia ser
d'una altra manera
doncs al cap
de 3 anys
i tot
anys abans
amb un altre
intent
d'anecció
Gràcia
va arribar a demanar
Ferran Saté
poder ser
concedat
municipi
de ple dret
i fins i tot
se venia a canviar
el seu nom
incorporant
Sant Fernando
el nou topònim
i ni fent
ni la pilota
doncs
amb un rei
que no
que era un inútil
i un de tot
no sé
per què repeteixo
aquestes coses
perquè no han canviat
gaire
doncs
no se'n va sortir
en temps
de la restauració
barbònica
l'alcalde
i els tinents
d'alcalde
eren designats
directament
pel govern
eren figures
eren figures
polítiques
importants
i repetien
sovint
el càrrec
era freqüent
que un alcalde
o tinent d'alcalde
tingués
el mandat
3 o 4
3 o 4
cops
Ríos de l'Alet
en va ser 4 vegades
Martínez Domingo 4
Collasso i Gil 3
etc
això sí
havia de ser
el mateix acord
del partit governant
a Madrid
però en aquell moment
era tot
pastalejat
hi havia els cassis
que dominaven
les votacions
i hi havia
els dos partits
i que ja
era
doncs
fer una
una rotació
tranquil·lament
ja podies tu
anar a votar
el que volguessis
que sempre
ara hi tocava el munt
i ara
la vegada
si venia
hi tocava l'altre
i cap problema
tot ha venit
era la típica
tupinada
putxerazo
això feia
que amb les gràtiques
eleccions
aquests sempre
conservadors i liberals
conservadors i liberals
i no hi havia cap
de tipus de partit
i els que sí
d'això
eren propietats
de terres
o indústries
amb capacitat
de donar feina
i per tant
de condicionar
el vot dels seus
dels seus treballadors
vols seguir treballant
amb mi
i doncs has de votar
fulano
i si no
agafaven els cens
electorals
que no havien tret
els morts
i tots aquells
mortets
doncs
votaven
pel partit
que li interessava
Josep
no ha canviat
molt la història
no
Anglaterra
dos partits
Estats Units
dos partits
amb això
que en diuen
Espanya
pràcticament
dos partits
no ha canviat
gaire
no
no
evolucionem
però bueno
l'Ajuntament
de Barcelona
es parava
aquest decret
amb candeletes
tant per les coses bones
com per les dolentes
perquè clar
també hi havia
el tio que estava
a l'Ajuntament
perquè era un gran industrial
i perquè llavors podia afavorir els seus interessos
etcètera
etcètera
i al cap de quatre dies justos
s'adopta la divisió de la ciutat
en districtes
que desdibuixen els límits
dels antics municipis
es barregen
en territoris
i això vol dir
que els districtes
en què es dividia
el municipi nacional
no estaven
compostos únicament
pel seu territori
antic
sinó que
posaven d'altres
perquè així és la cosa
que desmarrés
més repartida
i a més a més
els districtes
van nombrar
de l'1 al 10
així d'aquesta manera
no tenies que parlar
ni d'Horta
ni de Sant Gervasi
ni de res
l'1 era Barcelona
poble nou
el 2 Sant Pere
el 3
llotja
audiència
el 4
la Concepció
el 5
Dressanes
i Hospital
aquest és el
el mític districte
cinquè
el 6è
Universitat
el 7è
Sants
Ostefranc
Les Corts
el 8è
Gràcia
Sant Gervasi
el 9è
Horta
Sant Andreu
de Palomar
i el 2è
Sant Martí
de Provençals
només com a curiositat
l'actual divisió
de districtes
que data del 84
es basa en bona part
en els antics municipis
però tot així
no es va poder evitar
que hi hagi
algunes coses
però ara
ja era per nivell
administratiu
el tamany
de les coses
no per mala fe
perquè ja ha passat
prou temps
però
així estan les coses
aquesta anacció
també va protegir
la necessitat
d'un pla
d'enllaços
de la ciutat
tant dels antics municipis
entre si
com també
amb la resta
de la ciutat
i el 1903
fa un concurs públic
internacional
i entre els membres
del jurat
hi havia personatges
importants
com Francesc
Cambó
i Josep
Puig i Cadafalc
es van presentar
esting projectes
i el guanyador
va ser l'urbanista
francès
Léon Josselí
i el projecte
doncs
va estar aprovat
el 1907
és molt
llarg d'explicar
però
no penso explicar-ho
ni fer-ho
perquè no tinc ni capacitat
gràcies a Déu
per tots els odiets
perquè
és una cosa
és interessant
però vull dir
no es pot
resumir
així
només que
preveia
traçats
viaris
específics
amb espais
representatius
i parts
i equipaments
públics
una proposta
de densitat
de població
diversa
que amb això
divergia
d'en
Cerdà
però sí que
mantenia com a centre
de la ciutat
la plaça
de les Glòries
això va ser un problema
per implementar-ho
perquè no hi havia calés
i segona
no podies fer un centre
de la plaça
de les Glòries
del dia a la nit
la gent s'havia d'anar acostumant
que no s'hi ha acostumat
que hi ha la plaça
de les Glòries
encara la teníem en construcció
no d'allò
i bueno
així diguéssim
va acabar
més o menys
tot això
van haver-hi
van haver-hi
després altres coses
no penseu que s'ha acabat
per això
per acabar
aquest trencaclosques
Serrià i Horta
el 9 de juliol
Horta
s'agrega
a Barcelona
i Serrià
encara va trigar
un grapat d'anys
fins que el Real Decret
del 4 de novembre
del 21
va forçar
la seva desaparició
i llavors
sí que vam
van maratar
a la parca
de Santa Creu de l'Òrla
que passàvem ara
abans
i Vallvidrera
que Vallvidrera
també estava
a les Corts
després ja
van haver-hi
altres coses
de la Creu de l'Òrla
hi havia dos petits
dos petits enclaus
com en Llívia
diguéssim
el més petit
es va passar
després
a Sant Feliu
l'any 2017
a Sant Feliu
perquè quedava
dintre d'ells
i llavors
Sant Feliu
va donar
una part equivalent
del terreny
que limitava
en Barcelona
per compensar
i bueno
el 1920
s'enacciona
la Marina d'Hospitalet
per fer la zona franca
el 1929
s'agrega a Barcelona
la part de llevant
del riu
de Sant Adrià del Besòs
el 33
el sector
de Finestrelles
que estava buit
el va cedir
Hospitalet
a Barcelona
perquè acabessin
de fer
la diagonal
que llavors
es deia
vinguda
el 14 d'abril
i l'últim
es va venir
l'any 43
que es va
segregar
de Santa Coloma
de Gramenet
als barris
del Baró de Vivé
i Bon Pastor
podríem parlar
de moltes més coses
però ho deixarem aquí
només deixem així
què passarà
aquest segle
l'Hospitalet
de Llobregat
i Badalona
seran devorades
pel monstre
de Barcelona
segurament sí
i espero
que no el veiem
el que jo et deia
l'anecció
una cosa
la primera exposició
universal
per el que has dit
el 1888
Barçó
era devia ser
molt petita
perquè no havien
accionat
cap d'aquests pobles
es parlant
del 1897
98
o sigui
Barçó
no era res
era tot
tot allò
de les muralles
ja pensava
que tenia
alguna cosa més
on accionava
però clar
una expos
amb una ciutat
relativament petita
en aquells moments
i després
totes aquelles coses
que van fer
perquè la gent
no es pensava
que tinguin tots
aquests èxits
que tindrien
va venir
la del 29
que també tenia
que ser exposició
universal
però no va arribar a ser
perquè com sempre
llavors van fer coincidir
una exposició
ibé americana
a Sevilla
com van fer
l'expo
el 92
per dir-ho
una mica
no fos cas
que els catalans
t'havien de marxar
de glòria
etc
fantàstic
molt bé
el culpista
Antonio Tejero
91 anys
tinent coronel
de la Guàrdia Civil
denuncia aquesta setmana
a Pedro Sánchez
davant la Fiscalia
per les seves maniobres
antiespanyoles
alhora
declara que va fotre
així
literalment
a l'avui emèrit
Joan Carles I
doncs diu
que va parar
el cop d'estat
al Congrés
quan es va assabentar
que l'emèrit
pretenia posar
Alfonso Armada
com president del govern
personatge
que no el satisfeia
a veure ara
què diuen els que
repeteixen contínuament
que Joan Carles I
va salvar la democràcia
a Espanya
del cop d'estat
per acabar-ho
d'arreglar
el govern
de Felipe González
va indultar
el culpista Armada
i va concedir
el tercer grau
a Tejero
és a dir
només tenia
que anar a la presó
a passar la nit
la realitat
supera la ficció
Sònia
Esther
Margarita
avui
27 d'octubre
una sèrie
d'esdeveniments
van passar al món
amb altres programes
d'aquesta emissora
ja es comenta
cada dia
els esdeveniments
però
amb la vostra presència
avui
en destaco
tres o quatre
que ens semblen
d'interès
mira
un dia com avui
el 1964
a Barcelona
es fa la primera emissió
de televisió en català
el 1964
va ser la ferida
lluminosa
de Josep Maria
la Segarra
des dels estudis
de televisió
de Barcelona
el 2005
l'exsenador
i pacifista
Lluís Maria
Chirinacs
que tenia 74 anys
ingressa a la presó
model de Barcelona
per ordre
de l'Audiència Nacional
i al mateix dia
és traslladat
al centre penitenciari
de Cambrians
a Santa Esteve
de Sarrovies
un 27 d'octubre
el 2017
a Barcelona
es proclama
la República Catalana
al Parlament
de Catalunya
immediatament
manifestants
d'un teledret espanyol
intenten assaltar
de manera violenta
la redacció
de Catalunya Ràdio
i al Madrid
s'aprova
l'aplicació
de l'article 155
de la Constitució
espanyola
cap a Catalunya
això us ho va passar
del dia com avui
sí
ja ho veieu
déu-n'hi-do
com canvia
i com acaba canviant
encara
Margarita
Esther
Sònia
la joventut
ja és poesia
sí
sí
sí
de fet
hi ha un moviment
increïblement gran
de gent jove
que escriu poesia
més noies
que noies
sí
sí
de gent jove
sí
esculles
i de gent
de mitja edat
esbúmeres
esbúmeres
sí
a veure
sí que és cert
que
jo sempre ho dic
que els poetes
som
los raritos
perquè suposo
que la gent
encara
té el concepte
del poeta
com aquell
que
que se suïcidava
por amor
no
i no
la cosa ha canviat
moltíssim
llavors sí que és cert
que a la poesia
hi ha molta gent
que li costa
també és cert
que hi ha poetes
que ni jo
los entiendo
i llavors
bueno
a nosaltres sí que
ens han comentat
que això
jo sempre m'ho he pres
com un super piropo
quan hem recitat
o algo
que la gent s'acosta
després
no
i sempre ens dic
ostres
m'ha encantat
perquè
m'heu fet sentir
perquè he entès
el que volíeu transmetre
llavors clar
jo crec que la poesia
quan es trenqui
aquest concepte
que és una cosa
molt rara
que
és
sentiment
i que és proper
que no és
buscar
i cargolar
que al final
acaben
algú
d'explicar-te un poema
i dir
és que no sé
què em vols dir
quan la gent
senti que és
jo sempre dic
com es diu ara
com cantant el hip hop
no?
o el que és
el rap
d'acord?
al final
la poesia d'ara
jo crec que és molt
com el rap
perquè el rap
és poesia
i llavors
jo crec que és
com la diferència
que hi ha
a la poesia actual
llavors
quan la gent
esborri
el que era
la poesia
d'abans
d'esta
de que
nos vamos a morir
todos
de amor
o la cargolada
que no sé
què m'estàs dient
i entenguin
que és
simplement
una forma
d'escriure
igual que
qualsevol un altre
crec que cada vegada
més gent
llegirà
poesia
però si hi ha
molta gent jove
que sí que
sabés la poesia
i els que
tenim
joventut avançada
sí
sí
sí
també
també
i curiosament
ahir sí que hi ha
molts homes
curiosament
sí
sí
sí
sí
sí
sí
per alguna manera
els que tenen
la joventut pura
hi ha més noies
que
exacte
i els que tenim
joventut avançada
sí
bueno jo crec que
també amb els homes
o els joves
potser que
tampoc no ho diuen
vull dir que ho tenen
una mica com més amagat
no no és
si un jove
escriu poesia
no és tan normal
al col·lectiu de joves
i potser no
no
no ho diuen tant
jo no ho crec
no
jo crec que també
el problema és
el tema de com els eduquen
tu vas a les escoles
no els hi parlen gaire
de poesia
sempre parlen de literatura
de llibres
no de
de prosa
exacte
llavors
no tenen inculcat
la poesia
ni els han explicat
no
llavors com a molt
com ens feien a nosaltres
no
ens parlaven de
de
de
exacte
de la generació del 27
i tot això
però
tu
a la gent jove
d'ara
els hi preguntes
algun poeta
dels nostres
i no coneixen
però perquè no els hi ensenyen
llavors aquest és el problema
ja ens tanquen portes
a la poesia ja ens tanquen portes
perquè no els ensenyen
a la joventut
llavors jo crec que
de tant en tant
seria bo
no
que a les escoles
o que fins i tot
els convidin
amb algun
casal
amb alguna entitat
no
veniu a veure un recital
de poesia
no
perquè pugueu entendre
no
i que vegin
el que diu la Sònia
que la poesia
no és complicada
al contrari
et fa sentir
t'obren els ulls
en un moment donat
pot sentir
identificat
exacte
te pots sentir
identificat
perdó
jo crec que aquest és el problema
que com no tenim
les portes tan obertes
som una mica
desconeguts
i tampoc no s'hi dóna massa
massa difusió
per exemple
estan els slums
de poesia
hi ha molta gent
i joves també
hi ha molts joves
que participen
en aquests slums
però no són coneguts
parlant de concerts
de música
de concerts
però no es dona difusió
de poder escoltar
explica als oients
què és un slam
de poesia
un slam
és com un concurs
exacte
un concurs
de poesia
que donen tres minuts
per poder recitar
de memòria
i llavors
tens tres minuts
per expressar
el teu poema
o el teu
d'allò
composició pròpia
sí, sí, sí
i llavors
n'hi ha
un concurs
es presenten
tantes persones
tants poetes
i després
hi ha una classificació
de fet
n'hi ha d'espanyola
n'hi ha concurs espanyol
de tota Espanya
de Catalunya
i del món
també n'hi ha
però no se sent
no s'escolta
que facin aquestes coses
vull dir
estàs una mica
una mica dintre
de poesia
o de lectura
o si no
no n'hi ha
vull dir
no se sent
i llavors
potser
senten el rap
que és la poesia
de la joventut
que és el que ha dit
la Sònia
el que està dit l'Ester
saps què et dic
mirant-te els ulls
a mi dóna'm
la poesia
de la Margarita
i et pots quedar
al rap
del fet
en gana
Sònia
un poema teu
vinga
ale
a veure
quin
no
espera
aquest
us agrada a totes
prepareu
Esther i Margarita
els vostres
la primera
que estigui preparada
això és molt mal golf
a veure
estigui per barat
que tiri
aquesta
jo



de aquella piscina
de aguas verdes

en una pasarela
no era de las más
importantes
pero seria
mi trampolín
como decía
él
en tres semanas
iba a Milán
en avión
donde Paolo
me esperaría
para presentarme
a gente relevante
del mundo
de la moda
de marcas
muy reconocidas
espera aquí
preciosa
me dejó
en aquel salón
sacado
de una película
de terror
voy a recibirlos
tú
acàbate
acàbate el refresco
cuando quise reaccionar
me vi como en un sueño
en aquella cama
sintiendo la respiración
en mi cuello
de aquel extraño
que estaba explotando
en mis adentros
día tras día
mi pasarela
era aquel salón
donde como ganado
era marcada
por dedos
de repugnante pasión
al mirar ese agua
me estaba llamando
pude ver
que aquella chica
llena de vida
con un inmenso brillo
en su mirada
me gritaba
por favor
no apagues mi luz
lo siento mucho preciosa
le expliqué
conforme mi cuerpo
es un día
en ese verde manto
prefiero vivir a oscuras
que seguir viendo
esa luz que penetra
y atormenta mi alma
aún sigue turbia
ese agua
y sigo viendo
mi reflejo
de facciones relajadas
descanso en paz
Rip
es ahora mi marca
el cuchillo
el cuchillo
el cuchillo
está bien
Marga
tú finalichas
vale
pues ahora
será del meu
poema
Santiago es viura
y es titula
Més forta que mai
y digo así
El matí
va començar gris
com la resta dels dies
desperta
el món no tenia color
la meva ànima immòbil
no s'aixecava
per molt qui volgués jo
recordant
les meves paraules d'ahir
aquella espurna
d'esperança
es va ferrar
les ganes de viure
i jo volia
tornar a creure en mi
per fi
el gris
ja no era tan gris
desperta
ja no volia
quedar-me quieta
i el meu moc
i el meu cos
va començar a bellugar-se
perquè d'aquest pou
jo volia sortir
vaig començar
a caminar
per la senda
de la meva vida
més forta que mai
vaig enjuarnar
cada petjada
d'energia
completa
més forta que mai
ni mai
ni sempre
és prou
per guanyar
aquesta batalla
però el primer pas
ja l'he donat
i això
em fa més forta
que mai
ben trobats oients
i a la seu
sentit
més que escoltat
sentit
són sensibles
rapsodes
de paraules
amb passió
ens han transmès
que la poesia
és un art literari
que ens permet
veure el món
d'una altra manera
i ens ajuda
a desenvolupar
la nostra creativitat
tres muses
tres poetesses
Marga, Sònia, Esther
moltíssimes gràcies
gràcies a vosaltres
acabem el programa
recordant
la reivindicació
de la idea
de la creació
d'un museu
per Sant Just
ens retrobem
en el proper
programa
bon cap de setmana
i bona setmana
a l'escoltes
ràdio d'esvent
sintonitzes
ràdio d'esvent
la ràdio de Sant Just
98.1
ràdio d'esvent
98.1
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent
ràdio d'esvent
smooth jazz
de dilluns a divendres
de 4 a 5 de la tarda
relaxa't amb estils
com el chill out
l'esmood jazz
el funk
el sol
o la música electrònica
més suau
smooth jazz club
100% música relaxant
cada dia
de dilluns a divendres
i de 4 a 5 de la tarda
smooth jazz club
t'hi esperem
et penses que a Ràdio d'esvent
et deixem les tardes lliures
perquè t'avorreixis?
doncs no
escolta de dilluns a divendres
de 5 a 7
el programa de tardes
La Rambla
amb entrevistes d'actualitat
tertúlies esbojarrades
i seccions variades
aquí
la gent i les entitats
de Sant Just
en sou els protagonistes
i recupera
tots els podcasts
que vulguis
a ràdio d'esvent
o al perfil
arroba
la rambla 981
d'Instagram i Twitter
Avui, a les 9 del vespre
Emma de Música
un programa realitzat
i presentat
per Maria Quintana
Ara escoltes
Ràdio d'Esvern
Sintonitzes
Ràdio d'Esvern
La Ràdio de Sant Just
98.1
Music Club
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
D'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
D'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!