Fins demà!
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Repetir la presentació de l'entrevistat no crec que sigui motiu de manca d'originalitat.
Simplement és constatar que el que vam dir d'ell es referma cada cop que gaudim de la seva presència en els estudis de Ràdio d'Esverro.
És motiu d'orgull per a tots els que fem aquest programa que per quarta vegada torni.
Significa que hem sabut triar bé a l'entrevistat, significa que l'entrevistat es troba a gust amb nosaltres i significa que els oients gaudessin escoltant-lo.
Pels que no han escoltat els tres anteriors programes amb ell, faré un petit recordatori de qui és el nostre convidat.
Periodista, editor i escriptor.
Nascut a Sabadell l'any que esclata la Guerra Civil espanyola.
Persona intel·ligent, culta, creativa i divertida.
Editor de referència en la història impresa de premsa i literatura en el nostre país.
Estudiós de la comunicació.
Ens seria molt difícil trobar un altre personatge que tingui la perspectiva i el testimoniatge,
tant directe com real, i que a més possegui la capacitat d'explicar-nos amb el seu mestratge.
Com s'ha desenvolupat la comunicació impresa des de la meitat del segle passat fins avui.
Josep Pilar Ifon, benvingut un cop més a Ràdio Esverg. Com estàs?
Doncs bé, perquè a més de tot el que has dit, he aconseguit passar dos anys sense que hagi canviat res, que ja està bé.
Curiosament, Josep, en l'últim programa amb tu, fa justament dos anys, el 16 de febrer del 2020,
ens vam quedar en on i com vau tenir el primer contacte, l'Antoni Asensio, el Geronimo Terres i tu.
Recordem com us vau conèixer.
Bé, el que t'avança és una cosa, que el Geronimo Terres està preparant un llibre sobre Zeta.
I que com ell va estar i més temps que jo, suposo que tindrà més coses per dir de les que jo pugui dir.
Que tu t'estàs preparant des de fa uns quants anys les teves memòries.
Sí, però les meves memòries no solament és Zeta i Interviu i l'Antoni Asensio.
Per sort per mi, crec jo, perquè és més vasta la meva memòria amb el camp editorial.
Però, bé, és interessant.
Bé, realment la forma de conèixer l'Antoni Asensio va ser bastant estranya,
perquè, bé, precisament per quan ell, o sigui, jo no ho vaig conèixer personalment fins a una trucada seva a finals del 75.
I això es va venir perquè ell havia sigut, en algun moment ens havia fet,
el seu petit negoci de fotomecànica que tenia amb els fotolits,
ens havia fet alguna cosa en les últimes èpoques del Por Favor.
però amb el reconeixement era indirecte, o sigui, res en absolut.
Però bé, però al final del 75, i nosaltres jo estava a Madrid,
l'any que jo vaig passar pràcticament a Madrid,
es va posar en contacte amb mi
i em va dir si podia estar interessat en un projecte de fer alguna cosa amb ell.
I vam tenir una reunió,
suposo que va ser precisament el mes de gener del 76,
que jo havia tornat a Barcelona,
i en aquesta reunió ell va proposar,
bé, ell va dir que tenia uns diners,
el que passa és que realment els diners que tenia eren molt pocs,
però bé, van ser molt ben invertits, per dir-ho d'alguna manera.
I vam tenir un primer contacte
i la persona que em va presentar ell va ser Gerónimo Terrés,
perquè en principi qui vam signar la nova societat vam ser nosaltres tres.
En el primer moment ell va suggerir que fóssim paritaris,
o sigui que tinguéssim una tercera part cada un.
Però jo no tenia massa confiança en ell.
I, bé, al final es va fer la societat amb un 50% d'Antonio Asensio,
un 25% el Terrés i un 25% jo.
i en principi des del nom,
que era un dels molts registres que jo tenia que era feta,
i els continguts que havien quedat una mica
de les últimes coses que havien fet al Por Favor,
el que es va plantejar és editar el diccionari de Por Favor
i posar en marxa una revista per a adolescents
amb el nom d'EOK,
que era un referent d'una revista francesa.
I això és el que vam arribar i vam signar l'1 de març del 76.
Que és quan decidiu fundar el grup Z.
i la marca Z, si no tinc mal entès,
la crees tu i els productors eren teus.
Sí, exactament.
L'interviu te l'inventes tu.
No, bueno, l'interviu és una conseqüència
d'un primer fracàs,
perquè realment només puc dir-te
que l'1 de març del 76 es va fundar Z.
No em preguntis amb quants diners,
perquè ni me'n recordo,
i realment eren molt pocs,
i segona, que el dia 31 de març
devíem, em sembla,
com dos milions,
que no els teníem,
i el que havíem posat en el mercat
no estava funcionant.
Bé, llavors...
Però el que havies posat en el mercat,
per clarinsa, era interviu?
No, no, interviu no.
No existia.
El que havíem posat era OK,
que havíem estat fent...
Bueno, realment OK no és que estigués malament,
però...
No, interviu no,
perquè l'interviu surt el 19 de maig.
Sí, exactament.
És a dir, dos mesos després,
dos mesos i mig després de la fundació.
A veure, ja et dic,
com et dic,
el primer de març es funda,
al final de març la cosa estava ja molt difícil,
i posem-ho d'una altra manera,
vull dir,
el 31 de març,
el grup Z o Z
estava en números negatius,
i fins que va acabar-se el grup OZ
40 anys més tard,
seguia estant en números negatius.
O sigui, l'únic que puc dir de Z
és que havent sigut un èxit
molt important de comunicació,
a nivell econòmic,
per moltes raons,
i per una forma de fer les coses,
jo puc dir clarament,
i això ho mantinc,
que ha estat en números vermells sempre.
que no deixa de ser interessant,
perquè al mateix temps...
40 anys en números vermells,
sobreviure.
Té molt mèrit, eh?
Té molt mèrit.
Té molt mèrit perquè, bueno,
suposo que al final,
quan jo ja no hi era,
els diners es van guanyar
amb negocis paral·lels
o subcontractats de Z,
ja no hi entro.
Això probablement amb el llibre
que està escrivint el Gero,
perquè hi hagi més informació
si és que surt.
Encara que jo crec que ja aquesta cosa
queda ja molt fort de lloc.
Josep, curiositat.
L'individu del Forn Mustang,
no m'oblides,
d'Espitregat...
Això és l'Antonio Cens.
I no tenia un duro,
però anava amb Forn Mustang,
d'Espitregat,
i amb no m'oblides a les monyeques, no?
Bueno...
Bé, els canells, vaja, però...
Per el que jo he sapigut
molt més tard,
per amics que...
pels que eren amics seus
en aquella època,
no sol és que...
fos el que tu dius,
sinó que pràcticament
quan ell sortia amb els amics
pagaven els amics.
O sigui, que vol dir
que la cosa
estava més que malament.
Però bueno,
jo sempre diré
que l'Antonio
és una persona
amb molts aspectes
entranyable,
molt llest,
amb una capacitat enorme
per fer seves les idees
dels altres,
i això està molt bé,
i que va aconseguir
crear un grup important,
del que jo sempre vaig dir
que el més que li podia passar
és tornar a viure a la Meridiana,
i això no era...
Que és d'on va sortir.
I això no era greu,
per dir-ho així.
Bé,
l'Antonio el conec
en una reunió,
i precisament
quan torno a casa,
la que llavors és la meva parella,
em pregunta
què tal és,
i li dic,
doncs mira,
despitragat,
amb una cadena d'or
amb un meu olvides
que posa l'Antonio,
amb uns pantalons,
perquè llavors
eren de l'època,
amb pata d'aquests d'elefant,
unes sabates
amb alguna cosa de taló
quan encara és suficient
per no necessitar-les,
i dic,
bueno,
aquest és el personatge.
I el formús,
tenc el personatge.
I llavors
li pregunto jo
a la meva parella,
i dic,
ja que no saps
quin cotxe porta.
I llavors se'l queda pensant,
diu,
un formús,
diu,
és cert,
això és el més fort.
Josep,
interviu,
que ha sigut
una gran revista,
fruit de
barrejar sexes,
reportatges d'actualitat,
articles de gent rellevant,
periodisme d'escàndols,
etcètera.
Curiosament,
el 40% dels lectors
eren dones.
Quina explicació torna-les?
Bueno,
anem,
per començar,
t'explico
com es pensa
o es fa
l'interviu.
Amb la situació
que tenim
a finals de març,
l'abril és la Setmana Santa,
i vam decidir
passar uns dies
a
Almeria,
en un hotel
a la platja,
perquè el Tajero
és de Dàlias,
d'allà a la vora,
per tant,
coneixia molt bé
el...
Qui?
El Jerónimo Terras.
Ah, el Jerónimo,
el Jerónimo,
havia entès.
és almeriències,
em sembla que és el poble
que es diu Dàlias,
no?
Bueno,
i estàvem allà
i vam veure què podem fer,
què deia,
i tal,
i llavors jo vaig dir,
jo sugereixo dos possibles
projectes,
i dic un d'ells
crec que no el podem fer
perquè no hi ha els diners
per fer-lo
i ni estem al puesto
per fer-lo
i l'altre
es podria intentar.
El que jo crec
que no podíem fer
per el seu cost
i perquè no estàvem
on havíem d'estar
és una espècie
d'ola.
I dic que...
i dic les dues raons.
Una,
perquè realment
la societat,
diguem,
a nivell nacional
que pogués interessar
estava a Madrid
i no estava a Barcelona,
això és evident,
era una publicació
per fer-la a Madrid
i la prova està
que precisament
l'ola havia passat
de Barcelona a Madrid
des de l'època
de la seva fundació
i l'altre,
perdona,
és que els reportatges
de l'ola
eren molt cars
o tenien un preu
que no era fàcil
d'assumir.
A més,
era la nostra situació.
I l'altre projecte
que vaig proposar
va ser el que es pot fer
l'interviu
que en certa manera
sí que era una barreja
és una cosa
que jo sempre
he tingut molt present
que, almenys les revistes
aquestes semanals
o mensuals,
igual,
tenen que tenir una fórmula
i l'interviu
no deixava de ser una fórmula.
I dintre d'aquesta fórmula,
a part que,
gràcies a que ja s'havia mort
Franco
al 75,
i que hi havia una sensació
i una apertura
que es veia,
era evident,
o sigui,
era visible,
vaig pensar que la part eròtica
era part d'aquesta fórmula.
Però, a més,
per mi era interessant
que hi haguessin
unes firmes consistents,
si hi haguessin uns temes
d'actualitat,
i que, sobretot,
encara per atreure,
curiosament,
per atreure-lo,
com dius tu,
a la part homerina,
era una mica,
curiosament,
el tema de sang.
Tu diràs,
per què el tema de sang?
Doncs perquè,
sincerament,
els successos
i aquests temes
atreuen molt l'atenció,
i crec,
no sé el per què,
però especialment
a les dones.
I, sobretot,
la sangrenlata.
Què és, per mi,
la sangrenlata?
Per mi,
la sangrenlata
són personatges
que hi ha hagut
durant l'època,
per dir-te,
no sé,
per donar-te una cosa,
doncs l'Andrú,
doncs és aquest tema,
o sigui,
els assassinats,
bueno,
n'hi ha una pila,
no?
I, efectivament,
era una part,
perquè, a més,
això tenia un valor afegit,
que és que el producte
era molt barat.
Era molt barat
de comprar a les agències.
I, d'alguna manera,
vau tornar a reditar
el caso?
Bueno,
la prova és que
ja ho lleveu en referència,
que nosaltres
seguíem perfectament,
que la part important
de les ventes
de l'ocasso...
Del caso, sí,
del caso.
Del caso era aquest.
No, l'ocasso
és una funerària.
Sí, sí,
clar.
Doncs, bueno,
alguna cosa
té a veure.
Però, bueno,
era...
I, bueno,
d'aquí va sortir
una mica
la base
de l'interviu
i, bueno,
i, evidentment,
això ho vam decidir,
jo crec que va ser
el 14 o el 15 d'abril
i pràcticament
un més més tard,
el dia 19 de maig,
va sortir el primer número
d'interviu.
El primer número
d'interviu
amb una sèrie
amb 200.000
pessetes de publicitat
que no sé
dalt les van treure,
però, bueno,
més o menys
o es van
a paraular,
per dir-ho d'alguna manera,
perquè d'això
no tinc massa record,
vam posar en marxa
el primer número
d'interviu
i amb una impremta
que ens va acceptar
a córrer el risc
d'imprimir-la.
I, realment,
d'aquests 100.000
ejemplars,
jo, precisament,
per aquesta presentació
de la primera
presentació
de la revista,
vaig convidar
a una persona,
per mi,
en aquell moment,
el que era
el director general
del grup Filipà
aquí a París,
en Jean Oman.
I, més o menys,
entre altres coses,
perquè a mi
m'havia ajudat
en l'època
que estàvem fent
encara el tema
de por favor
i tal
i aquest plan,
però, sobretot,
perquè era una persona
que la seva opinió
podia ser interessant.
Ell va venir,
va venir
a aquesta presentació
que va fer a Madrid,
i em va dir,
diu, home,
jo crec que uns 30.000
els vendreu.
jo li vaig dir,
em va semblar molt bé,
que era un punt de partida,
però,
per sort per nosaltres,
i,
en més de 30.000,
del primer número
se'n van vendre 85.000,
que era una xifra
realment espectacular.
i gairebé 3 vegades més.
i a partir d'aquí va funcionar el boca a boca,
va funcionar que vam continuar fent un producte
que es va començar a ser atractiu
i la prova està de que pràcticament del número 1 al número 5,
per dir-ho així,
vam arribar a enviar pràcticament amb 180.000 exemplars de tirada.
Home,
com a curiositat,
en el grup 7,
Josep,
vau entendre que per competir
havíeu de pagar millor que ningú.
L'interviu,
jo recordo,
que va representar la fi dels sous baixos dels periodistes,
tant dels periodistes
com col·laboradors i articulistes,
com per als nus
i als fotògrafs,
que pagàveu més que ningú
i ho dèieu.
No,
això és veritat,
això és veritat
perquè jo crec que la gent
tenia que estar ben pagada
si volíem treure un profit important.
El que sí que és cert
és que bàsicament,
diguem,
dels costos que té una publicació,
lògicament,
un és la redacció,
la gent que hi treballa,
l'altre són els continguts
i la part,
diguem,
ja de producció,
d'impressió...
Jo recordo que l'interviu
era un bon paper,
els colors
estàvem
molt,
molt,
molt entenjats.
No,
des del primer moment
això es va cuidar.
Per això.
I vam tenir la sort
que el fet
que funcionés d'entrada,
que es donés aquests datos,
però a més,
el collons del cas
és que aquests datos
de venda
que,
per exemple,
jo tenia una referència anterior
de l'època del Por Favor
que la informació
que ens donava
al distribuidor
de les ventes
de Por Favor
ens van enganyar
completament.
O sigui,
aquest és un fet.
Vull dir,
el Por Favor
és un producte
que va tenir...
Era un producte elitista,
un producte,
sí que conoc un tingut
polític i social
molt important.
I homoístic.
És una revista
de referència,
però mai va ser
un producte,
diguem,
massiu.
I que la veritat,
si haguéssim sigut,
si haguéssim,
en el seu moment,
haguéssim tingut
la informació
correcta,
l'haguéssim mantingut
dintre d'aquest
nitxo elitista
de 20,
25.000,
30.000
ejemplars de venda,
que hagués sigut
econòmicament
positiu,
cuidant-lo,
i anant amb cuidado,
però quan el distribuidor
ens parlava
de ventes
de 80 i 100.000
d'exemplars
que no eren
veritat,
això ens va portar,
diguem,
a la crisi,
o a la,
diguem-ne el que vulguis,
del por favor.
Però aquesta referència
a mi em tocava molt,
perquè pensava,
bueno,
el que sabem
de l'interviu
és o no ho és.
Curiosament,
en aquest cas,
va ser,
va ser,
la qual cosa
ja és
la primera sorpresa.
També s'hem d'admetre
que això
es va produir
gràcies
a aquesta apertura
política
en el moment
que va fer
que la gent
busqués informació
i potser
li vam donar
la que en aquell moment
tenia el crit
més important
que era,
efectivament,
la part eròtica.
Les portades
jo les vaig treure
sempre amb molt cuidado,
vaig buscar sempre
bons fotògrafos
i bones fotografies,
vaig procurar
que dintre de tot
hi haguessin
una qualitat,
tinguessin
una qualitat
tant des de l'aspecte
fotogràfic
com
de les noies
que hi sortien,
o sigui,
en aquest aspecte
el vam cuidar
i crec que va ser
un punt de partida
perquè la gent
a mi no s'hi fixés.
A partir d'aquí
una vegada
agafat la revista
i ho he dit a les mans,
la part eròtica
va compensar
el que jo
considerava
un atractiu
per les senyores
que eren els temes
de dintre i tal
perquè no les va espantar.
El tema
de la sang
com tu deies.
Aquesta
les va treure
però no les va espantar
la part eròtica,
ara estic fent
una explicació
el millor que en aquell moment
i se'ns va ocórrer
que quedi clar.
L'únic que puc dir-te
és que jo
vaig trobar
un punt de referència
i és que jo tenia
les ventes
per dir-ho així
o com funcionava
la revista
amb cinc punts
de venda
de Barcelona
i em donava
pràcticament
la mitja d'Espanya.
o sigui
amb cinc punts
de venda
tu sabies
la mitja
de venda
de número
de Samprata.
Es va veure
més o menys
que això coincidia
perquè també
ho vaig constatar
amb el distribuïdor
que en aquest aspecte
era bastant més llest
que el que havíem tingut
en l'època de Por Favor
i aquest
es basava
per ell
tenia tres ciutats
que per ell
eren fondamentals
que eren
curiosament
per ell
era Vigo
Cádiz
i Saragossa.
Per ell
les ventes
d'aquests tres puestos
li donaven
no em diguis el per què
perquè jo crec que
ell mateix ho sabia
però jo també
vaig trobar-me
amb el mateix
que jo tenia
el punt de venda
de la Oca
de Francesc Macià
tenia el quiosco
que hi ha davant
del Ritz
l'antic Ritz
de Barcelona
tenia el de
la Cadè Cravinkel
el de la plaça Palau
i
i el de la Rambla
o no?
Sí
i el de la Rambla
però aquest
al final
era el més enganyós
perquè la Rambla
sempre et donava
més del que
era
però bueno
però al final
resultat
que per mi
aquests cinc
em donaven
pràcticament
la mitjadó
de les vendes
clar
si a més
tens la sort
que el producte
agrada
que es dispara
i tal
i igual
la cosa marxa
llavors el que sí
és cert
és que
vam tenir
un moment
que ens vam
assostar
perquè ens vam
començar
amb la censura
a preocupar-se
i va haver
un número
que és
que ens sembla
que va el número 6
que curiosament
en vez de posar
a la portada
una noia
vam posar
a la portada
un polític
el de comissions
obreres
en aquells moments
Marcelino Camacho
i puc dir la veritat
però la vam cagar
però clar
la vam cagar tant
que ens va permetre
decidir
que això no podia ser
però per què
dius que la vau
perquè va baixar la venda
aquell número
no es va vendre
de tenir
una senyora
vestida
o no
o provocativa
d'emportada
a tenir
el senyor
Marcelino Camacho
els seus jerseis
significa
que
no
i aquesta és la veritat
I see trees
that are green
red roses too
I watch them bloom
for me and you
when I think
to myself
what a wonderful world
I see skies
the blue clouds of white
bright blessed days
dark sacred nights
and I think to myself
what a wonderful world
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
are also on the faces
of the people passing by
I see friends shaking hands
saying how do you do
but they're really
saying I love you
I see houses
I see здесь
in the sky
a thousand
sunshine
good
so pretty
I see
why
it doesn't
mean
it's
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
com el nostre convidat
que ens havíem quedat
on ens havíem quedat?
Josep, continuo
ja no me'n recordo
jo no he agafat el Covid
a la memòria
ens havíem quedat amb els jerseis del Marcelino Camacho
tampoc és el que era
no, hi ha uns elements curiosos
de tot el naixement d'una publicació
o de qualsevol cosa
hi ha uns petits inputs a vegades que són curiosos
per exemple
la marca que jo tenia registrada
era interviu
en anglès
però com ens havia passat
que amb la revista OK
que era una O i una K
ens vam trobar que la gent no deia OK
sinó que deia OK
i vaig pensar
això tindrem un problema
i llavors sense més demanar res
vaig treure la final
i li vaig posar una U
vaig posar interviu
amb la U final
que era una barbaritat
en aquell moment
però que l'únic que podem dir
és que actualment
la RAE
l'accepta
l'accepta
per tant
la paraula interviu
per tant
vam introduir la paraula interviu
per començar
el segon punt
que vam introduir
en aquest aspecte
per dir alguna cosa
és que
els primers números
en aquell moment
la cosa va quedar bastant clara
l'Antonio Asensio
va continuar amb la seva feina
de fer fotomecànica
perquè de debò treia
els diners mínims
per moure
una sèrie de
lògicament
els gasos
que no es podia esperar
cobrar
des de la impressió
fins a...
exacte
hi havia una certa tal
i el segon punt
en aquest sentit
és que el Jero es dedicava
a l'administració
que jo clar
en aquells moments
pobra
la feina que tenia administrant
perquè no sabia
què administrava
per dir-ho d'alguna manera
però el fet és que
una mica la partició és aquesta
però el que sí que puc dir
és que jo soc el que va
reunir la redacció
qui va posar la gent
qui va posar el tema
i que pràcticament
fins que la cosa
no les va veure
que tenia
que arrencava bé
no...
l'Antonio
no va deixar
el que estava fent
i va venir
però sí puc dir
una cosa molt curiosa
que des del primer moment
i aquest va ser
també part
de la sort d'interviu
és que si jo era
l'editor
i jo vaig acertar
el producte
l'Antonio era
el lector
era
l'ideal
com a lector
i a sobre
se la llegia
de dalt a baix
cosa que jo no he fet mai
i llavors
curiosament
aquesta relació
funcionava
perquè quan ell em deia
això no m'ha agradat
o això tal i qual
era un toc de tensió
que valia la pena
tenir en compte
perquè sense
curiosament
en aquell moment
ell va ser
el lector ideal
a mesura que l'Antonio
es va diguem
refinar
o es va
començar
a tenir
diguem
socialment
tenir un altre tal
va deixar de ser
el lector
d'interviu
això està clar
el moment que passa
de la Meridiana
a Pedro Alves
exacte
evidentment
és un fet
i escolta
no entro
en consideració
però l'únic que puc dir
també és una cosa
que de la mateixa manera
que fa ara
tres anys o quatre
es va acabar
l'interviu
es va tancar
el seu fill
no la va aguantar
i la va tancar
jo crec que si no
s'hagués mort l'Antonio
no l'hagués tancat mai
perquè tanco
per ell
com per mi
era un icono
i és la base
del que ell va arribar
a tenir
o a fer
no
i l'altra cosa
que puc dir
és que precisament
si hagués continuat
sent el lector
l'interviu
no hagués
perdut
poc a poc
en aquests anys
totes les seves
qualitats
fonamentals
del producte
perquè realment
sí que després
es van afegir
uns inputs
molt bons
com per exemple
quan es va començar
i es va poder
substituir
les noies
desconegudes
per figures
conegudes
que en aquest cas
també
el que va
donar el primer pas
vaig ser jo
quan vaig poder
posar
les fotos
de la Marisol
avui
precisament
després
parlarem una amiga
de la Marisol
avui la felicitem
perquè fa 74 anys
doña Pepa
Flores
sí sí
és veritat
icono també
de la
de la societat espanyola
d'aquell temps
i de la revista
d'interviu
amb el seu no
després en plenem
total
no no
continuo
bueno
això va començar així
i realment
coses curioses
després d'aquesta
mira
per exemple
també coincidim
amb el moment
pràcticament
quan nosaltres estàvem
potser amb els primers números
no recordo
si estaríem
amb el 4
el 5
o el 10
que
el grup
el grup
Planeta
el José Manuel
d'Ara
va fer la revista
Opinion
i en el primer
número de la revista
Opinion
explicaven
com havien
fet el producte
com havien triat
la lletra
com havien fet
el tal
com havien fet
una sèrie de coses
i nosaltres
llavors
m'ha fet molta gràcia
perquè nosaltres
no havíem triat
no havíem fet
un estudi
tan profund
o que
potser
potser
que vol dir
la pena
haver-lo pogut fer
però
ens hem limitat
posar
unes diferents
lletres
a la paret
i dir
aquesta m'agrada
més que aquesta
i aquesta
posarem aquella
o sigui
que la nostra
va ser molt artesà
perquè estic parlant
d'una època
que encara treballàvem
amb el que es diu
letra 7
i que
era pràcticament
les linotípies
no té res a veure
amb el que avui en dia
és la publicació
digital
l'altra cosa
interessant
d'aquest
punt
també
és que
es va crear
tota aquesta simbiosi
i que
per sort
també vam acertar
amb els primers temes
i amb alguns personatges
estranys
que van aterrissar
la redacció
de la manera més inesperada
com va ser per exemple
Lluís Cantero
Lluís Cantero
va ser també
un personatge
sí
bueno
sí
perquè
realment
a veure
per mi
va haver sorpreses
per exemple
a mi m'agradar molt
jo vaig aconseguir
que el Marcillac
fes una columna
una columna
una pàgina
a la revista
i sorprenentment
va ser
no el millor
que jo he vist
escrit
per la premsa
d'aquella època
i així
ens vam trobar
amb alguns
que vam acertar
i altres
que no
que no
no entraven
amb el
amb el que podia ser
el que en aquell moment
creiem que era
aquesta simbiosi
de l'interviu
però Lluís Cantero
se'ns va venir a oferir
perquè
perquè treballava
a la ràdio
curiosament
i ens va oferir
una
una
fer
una nota
sobre la ràdio
temes de ràdio
i em sembla
que li vam deixar
posar dos vegades
i vam dir
això no
no funciona
i llavors
en aquell moment
també es va produir
un fet
que
llavors la meva parella
la que va
acertar
lo del Mustang
doncs
va acertar
el futur
del cantero
perquè va dir
perquè no l'envies
a aquests puestos
de les saunes
que fan massatges
i tal
a veure que ho expliqui
i efectivament
li vam donar mil
passetes
i vam dir
mira escolta
avui ets de la ràdio
i tu
ves-te
un massatge
el que sigui
i fotre canya
i aquí va néixer
el Candero
però jo m'imagino
és un tema
de sensació
i tu
ho corrobores
a Mónigues
que va arribar
un moment
que
a interviu
dintre del grup
Z
i ja no anàveu
a buscar la informació
us la portaven
a la redacció
és correcte això?
sí totalment
sensació
no no
totalment
ara
també vull dir-te
que va ser
estem parlant
quan la sort
acompanya
està aquí
o sigui
sense entrar
i anem al tema
de la Marisol
perquè de la Marisol
era un escup segur
aquesta no es pot dir
però per exemple
se li va ocórrer
a l'Antonio
que el vaig posar
de director
otra de les coses
curioses
que li vaig dir
tu de director
perquè necessita
un director
que tingués
el títol
de director
i llavors
em va dir
oi
però no me metes
en un compromís
no me preocupis
tranquil
i la prova està
que el contracte
que vaig enviar
del director
a Madrid
a la informació
i turisme
no el vaig firmar
i el vaig firmar jo
o sigui
o sigui que no
però bueno
això és de les moltes
de les coses
que en aquest moment
t'interrompeixo
anècdota
a l'Antonio
Albert Solís
també és sensació
gent bona
i bona gent
bueno
en personatge
gent bona segur
no per mi sí
bona gent
no ho sé
no no
jo no hi entro
perquè érem
a veure
de l'Antonio
es poden explicar
coses molt bé
i altres
que potser
no
però bueno
tenia la part política
exacte
o sigui
no entrem
però bueno
ell tenia les seves
idees
jo ja l'havia posat
també
l'havia tingut
al por favor
per tant vol dir
que ja tenia
una referència
d'ell molt clara
i em va servir
pel que jo volia
però per exemple
jo recordo
m'haver-me enfrentat
i haver-li dit
Antonio
l'interviu
esto no se publica
oi
és que si no
publicamos esto
esto no
pero esto sí
pues entonces
dimito
i li deia
pues dimites
vull dir
era un tema
que no era negociable
però bueno
per mi
un gran amic
una persona
entranyable
i si tinc records
pràcticament
tots són bons
però
dintre d'aquest punt
vam tenir sort
amb algunes coses
com per exemple
a ell se li va ocórrer
fer un reportatge
perquè en aquell moment
estava de mort
el José María García
en tema dels deports
i ell va plantejar
de dir
vamos a hacer un reportatge
del fútbol
el món del fútbol
al desnudo
i clar
com il·lustrem
el fútbol
del món del desnudo
i se'ns va ocórrer
buscar un jugador
del Barça
el que va acceptar
fer-ho
va ser el Migueli
i la idea era
que fes una foto
amb pilotes
i amb una pilota
tapant-li
les vergonyes
per dir-ho així
i ho va acceptar
i es va donar
la casualitat
que tenia que anar
això
tenia que fer-se
un dissabte al dematí
al camp del Barça
diguem
els vestuaris
del Barça
precisament
perquè hi havia poca gent
perquè era un dia fàcil
de poder una cosa
d'aquest tipus
i jo tenia que enviar
el Miserax
el Xavier Miserax
que era el fotògraf
que tenia
el Xavier Miserax
no sé per què
jo crec que
diguem que no podia
anar-hi
per alguna altra cosa
i que tampoc
li feia massa gràcia
fer-ho
això no ja hi entro
però el que sí
és cert
és que
les curses
que no podia anar-hi
i per sort
un d'aquests
fotògrafos
passabolants
un francès
que havia
perquè va venir
la detecció
aquell dia
i li vaig dir
escolta tu
vinga va
ves a fer això
ves al bastore del Barça
i aquell s'hi va ficar
va trobar el Pigueli
li va fer la foto
i va tornar amb la foto
ja està
i la foto la tenia
i jo me'n recordo
que quan la vaig veure
la foto
li vaig dir
el que
li vaig dir
quan hi ha
el Lleudet
que era el president
del Barça
en aquells moments
no Lleudet
ja no era
no
el Casaus
era el vice
no no no
era el Núñez
no no
el Montal
el Montal
el Montal
a l'Agustí Montal
jo sé que fumava
puros
i quan vegi
la foto
puros
puros
fumaven
a l'Agustí Montal
i a Nicolás Guassau
i jo vaig dir
quan vegi la foto
li caurà el puro terra
efectiva
la prova
de que va funcionar
és que
on la revista
va arrasar
va ser a Càdiz
home
és un lloc
i una comarca
és que ja era d'allà
és que ja era d'allà
això va ser
perquè ja era d'allà
però al mateix temps
érem dos punts
de referència
de la distribuïda
el nostre
la qual ja
home
no tonteries
però bueno
o sigui
que si vas sumant
sumant
sumant
petites coses
podries fer un recull
de dir
això va al niu
que va aconseguir
que aquest ocell volés
ja ja ja
també podem dir
de l'Obseta
com a empresa
que va veure
el crear redaccions
com un espai
on exercir
la professió
en un ambient
distès
ho servia
per promocionar
la creativitat
amb ambició
i exigència
va-ho trencar
Josep
el tòpic
que les redaccions
eren espais
petits i foscos
plens de fum
amb mobiliari
incòmode i vell
per tenir
redaccions
luminoses
amb mobiliari
més o menys
d'estil
o no
o era jo
un andro
també
ple de fum
bueno no
a veure
el fum
evidentment
el que sí
podia dir
que es podia fumar
en aquell moment
fumar
es podia fumar
però no té a veure això
el que sí
és curiós
és que
com no teníem res
teníem que començar
a muntar una redacció
clar
la partida
que la teníem
la redacció
la vam agafar
un local
que estava sobre
una eglésia
això és el més curiós
de la història
o sigui que
l'interviu va néixer
a la
és una eglésia
del carrer
ara no me'n recordo
quin carrer estava
al carrer
el Consell de Cent
Diputació
sí
jo crec que era
Consell de Cent
ara no
bueno
això és pura
hemeroteca
i ho tens
és igual
la eglésia
havia fet
com moltes eglésies
van fent en una època
a Barcelona
aprofitar
un espai
del jardí
de l'hort
o del que sigui
i tal
per edificar
uns pisos
i nosaltres
vam agafar
un primer pis
que donava el carrer
amb unes finestres
molt grans
això també
està molt ventilades
però el curiós
és que
a la paret del fons
que era lliça
totalment
hi havia un lloc
que hi havia
una porteta
que era
el rocetó
de la eglésia
o sigui que
si tu obries
allò
tenies el rocetó
que és el que
s'havia tapat
per poder fer
la casa aquesta
però sí
i el més curiós del cas
és que el que venia
cobrant-se el lloguer
era el capellà
de la eglésia
el parco
de la eglésia
la qual
té la seva gràcia
que aquesta revista
neixés
en aquest puesto
però tant
vam néixer
amb la bendició
del cel
això està claríssim
de la jaixer
La vida es una tómbola, tómbola, la vida es una tómbola, tómbola de luz y de color.
De luz y de color, y todos en la tómbola, tómbola, tómbola, y todos en la tómbola, tómbola, encuentran una voz, tómbola.
En la tómbola del mundo, yo he tenido mucha suerte, porque todo mi cariño, a tu no puedo creer.
Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte, y la tómbola del mundo, me premió con tu querer.
Porque la vida es una tómbola, tómbola, tómbola, la vida es una tómbola, tómbola, tómbola, de luz y de color, de luz y de color.
Y el ritmo de la tómbola, tómbola, tómbola, y el ritmo de la tómbola, tómbola, tómbola, me lleva con tu amor.
¡Tómbola, tómbola, tómbola, tómbola, tómbola!
En la tómbola del mundo, yo he tenido mucha suerte, porque todo mi cariño, a tu no puedo creer.
Yo soñaba con tu nombre, esperaba conocerte, y la tómbola del mundo, me premió con tu querer.
Porque la vida es una tómbola, tómbola, tómbola, la vida es una tómbola, tómbola, tómbola, de luz y de color, de luz y de color.
Y el ritmo de la tómbola, tómbola, y el ritmo de la tómbola, tómbola, tómbola, me lleva con tu amor.
¡Tómbola, tómbola, tómbola, tómbola, tómbola, tómbola, tómbola, cantando, cantando, cantando.
mi corazón
tómbola
la vida és una tómbola
això és en honor
ja que estàvem recordant la Marisol
i tu estàvem amb el punt aquell
que anaves explicant
encara no has començat a explicar històries
però amb el punt aquell
a punt ja, ja que hem fet referència a la Marisol
poder el primer
gran
no sé, puntasso que en diuen
el primer gran
convidat
nu femenit
que vau tenir a interviu
no?
el primer, jo diria
això estàs tu perquè ens ho expliquis
el número d'interviu
més benut no va ser el del nu de la Marisol?
no
quin va ser?
posterior
el número de la Marisol
va produir que si estàvem venent 240
potser van passar a vendre 320
però no, no
pensa que l'interviu va arribar l'any 78
a un millor 185.000 ejemplars semanals
un millor?
185.000 ejemplars
va ser l'any 78
o sigui, dos anys després de fons
sí, però recorda que jo en el 76
sí, te'n vas
no, no
però en março
tu te'n vas
me'n vaig i després torno
després torno
però és igual
però pensa que en el moment de l'explosió d'interviu
perquè lògicament
encara que només estiguessis en 300 o 400.000
era una
bueno
va haver una reunió
d'aquestes
diguem
periodístiques de tal i qual
que estàvem assentats en una taula rodona
i hi havia els de Canvio 16
i tal
i jo
ho vaig dir
jo vaig dir que el mercat estava preparat
perquè una publicació
arribés a un millor d'exemplars
això jo ho vaig dir
i el de Canvio 16
em va donar les gràcies
perquè es va pensar
que ho deia per Canvio 16
i jo
jo no ho vaig dir per Canvio 16
tampoc és que ho vagi dir per interviu
però jo vaig dir que el mercat estava preparat
i la prova està
que si hi ha dues publicacions
que han arribat a superar el millor d'exemplars
curiosament
son interviu en el seu moment
i la revista Pronto
i això
és per donar una idea
de
quin és el mercat
i per on es mou
bueno
quin era
quin era
perquè avui dia
premsa escrita
ja en parlarem un altre dia
però Pronto encara hi és
perquè si ja no és el cas
però la premsa escrita
mira
faig
un petit incís
perquè
és molt trist
aquesta setmana
ha tancat
a Sant Just d'Esbert
l'últim
espenedor
per entendre'l
l'últim
venedor
de diaris
de premsa escrita
ara a Sant Just d'Esbert
no tenim cap lloc
que puguem comprar
el diari
perquè
perquè hem plegat tots
i ara si volem comprar el diari
on s'hem d'anar
amb algun supermercat
on s'hem d'anar
als pobles del voltant
sí
evidentment és un fet
però bueno
tornant a la
ara situem-se
m'havia sortit una cosa
i jo te l'explico
tu em dius si va ser
la primera escub
en aquest sentit
va ser la Marisol
vaig dir no
va ser
la Jacqueline Kennedy
corall
resulta que nosaltres
vam saber
gràcies precisament
el fotògrafo
que després ens va passar
les fotos
de la Marisol
del César Lucas
César Lucas
tenia una agència
a Madrid
de fotos
i de
el que teníem
en aquells jorals
i se compraven coses
perquè produïen
produïen producte editorial
per dir-ho així
i llavors
ell tenia el contacte
amb el
fotògrafo italià
que havia fet
les fotos
de la Jacqueline Kennedy
a Escorpio
encarregades
pel seu marit
per l'Onazis
no eren
unes fotos
l'Onazis
encarrega
que facin
les fotos
nues
de la seva dona
l'Onazis
sí
això
és el punt
de partida
això es dirà
o no es dirà
però aquest és el fet
llavors el fotògrafo
tenia les fotos
però
corria el perill
de vendre-les
tenia
però bueno
en certa manera
jo suposo
que a l'altra
ja li anava bé
que això
es publiqués
i les vam comprar
per dir-ho d'alguna manera
sense factura
per dir-ho d'alguna manera
amb negre
per dir-ho així
i el preu
que li vam
que vam acordar
va ser 200.000 pessetes
200.000 pessetes
que
un dels que teníem
en la redacció
un amic de l'Antonio
que també
no sé exactament
què feia la redacció
però estava allà
o que estava
diguem
de Z
que es deia Garriga
aquest és el que
va haver d'anar
a Milán
crec que va ser a Milán
a pagar
curiosament
quan va anar
quan aquests
van anar a l'aeroport
amb la seva maletina
amb les 200.000 pessetes
curiosament
el Jero i jo
estàvem
dintre
que havien passat
la policia
esperant
perquè anàvem a París
llavors dos estàvem esperant
i van venir
arribar a Garriga
i dir
mira el Garriga està
és veritat que se'n va a Milán
perquè és que el Garriga
el paren
i li enganxen
i li enganxen els diners
i se l'emporten
per això
perquè donia a ser
també un altre xibatasso
escoltant
a veure
hi ha coses que
el fet
el fet és que
va passar això
i el Jero i jo
en més d'ajudar-lo
ens vam girar d'esquena
perquè no ens vagi
que no sigui
que no sigui
vosaltres el trullo
no sigui
nosaltres
ja el veiem aquell desesperat
i nosaltres
escolta
no ens vam amagant
perquè no va fer
però llavors
jo truquem a l'Antoni
i l'Espavila
perquè
l'han agafat
bueno
el fet és que
vam comprar aquestes fotos
de l'Escène Kennedy
i
al publicar-les
i al veure
que van tenir
un cert èxit
evidentment
però
a veure
haguéssim tingut
molt més
als Estats Units
o haguéssim tingut
molt més
en un altre lloc
perquè el personatge
però
aquí va ser
bueno sí
interessant
no ens va representar
però sí
ens va donar peu
a que el César Lucas
em digués
coño
¿por qué no publicamos ahora
lo de Marisol?
perquè jo les coneixia
i jo li vaig dir
César
bueno
per mi sí
ja sabes que siempre te he dicho
que yo les quiero publicar
pero Peppa te mata
no
pues últimamente
se ha portado muy mal
conmigo
i
diuen
i això només
ho sabrà
doña Peppa Flores
que avui fa 74 anys
diuen
que per cobrar
aquestes fotos
a l'Antonio Gades
li va agafar un rebot
i va ser
quan
quan es van separar
això és lo que diu
la història
jo tinc entès
jo tinc entès
que a l'Antonio Gades
li va
no li van agradar
evidentment
però també tinc entès
i també
igual
pues es
igual estamos
con aquello
de las licencias urbanas
sí sí
las licencias urbanas
tal igual
que a ella li van agradar
i que si el que sí
és cert
que si a una
es va emprenyar
a ella li va servir
per vendre el disc
que tenia en aquells moments
que no es venia
per tant
tornem una miqueta
enrere
rebobinem
Josep
li estic donant voltes
a la notícia
per mi
totalment nova
que a l'Onassis
provoqui fotos
de la seva dona nua
però que és per calé
no ho entenc
però si a l'Onassis
suposo per fer-li
xantatge
o per
no no no
jo crec que
ah perquè ja estaven separats
jo crec
jo crec que no està la cosa
bueno és igual
no
no però ho entens
hi ha coses que dius
a l'Onassis
això fer-li a la seva dona
per calé
no té sentit
no
sí però escolta
Ferran
tornem a el mateix
a veure
el Gades
es molesta
o no es molesta
la Pepa
no li agrada
o no li agrada
es ven més el disc
o no es ven més el disc
aquest et provoca
que no estiguessin bé
l'altre
tot pot ser
sé què dir-te
mira jo per exemple
l'únic que puc dir-te
és que jo
dos o tres dies abans
que sortissin
les fotos de la Marisol
li vaig trucar
a l'Oriol Regàs
perquè l'Oriol Regàs
la Pepa havia estat
l'Oriol Regàs
havia estat un estiu
precisament l'estiu
que va conèixer el Gades
havia estat a la Costa Brava
a casa de l'Oriol Regàs
i jo li vaig dir
a l'Oriol
per què no truques
a la Pepa
i li dius
que demà surt això
l'avises
que sortirà
i em va dir
no m'ho vull ficar
per tant
no la va trucar ningú
però vull dir
jo
si jo hagués tingut el telèfon
potser jo
l'hagués trucat
i dir
oi
mañana sale esto
perquè
el sale esto
a vegades
és una deferència
que val la pena tenir-la
perquè no és
mira
jo te la poso a la inversa
molt més després
tres anys després
no sé per quina
si la raó
però vull dir
si arriba un moment
ja en parlarem
van intentar
a l'interviu
publicar un article
contra mi
es va publicar un article
contra
un fet concret
d'una venda
o una compra
d'una revista
i tal
és igual
i a mi el Gero
em va trucar
i em va dir
esto sale el lunes
el que em va trucar
i em va dir
t'aviso que això
sortirà el lunes
i vaig dir
bueno
escolta
perquè la setmana que ve
sortirà una altra cosa
i d'això no se'n recordarà ningú
que és la meva opinió
sobre moltes de les notícies
que surten
salvo que tu les fomentis
salvo que tu
hi ha tot un etcètera
darrere
jo només puc dir-te
que si jo hagués contestat
aquesta cosa
que haguessin sortit
temes
estats polítics
que haguessin
que realment
ser problemàtics
i no ho vaig fer
o sigui
moltes vegades
val la pena
va i vagar
el foc
la base
de la informació
era
lentament
tonta
era
es moria sola
per dir-ho així
i en canvi
si hagués reforçat
o hagués intentat
ficar-me
la cosa
hagués pogut
tenir un altre caire
em parlem
em parlem
que val la pena
també
tornem
ho repuginem
una mica
enrere
entenc
que quan
tu dius
hauria
tingut
no hauria costat
res
s'hauria tingut
d'avisar
a la Pepa Flores
que sortien les fotos
m'estàs dient
que les fotos aquestes
que es van fer
de la Marisol
van ser
no només
totalment consentides
sinó
bastant anteriors
a la seva publicació
sí sí
molt anteriors
i consentides
no no no
no van ser
feta la setmana anterior
no no no
eren les fotos
encarregades
pel marit de la Pepa
també per l'Antonio Gades
pel Goianes
ah pel primer
no
el Goianes les havia encarregat
per presentar-les a un productor
de cine americà
sí
abans d'aquelles
se n'anés a Malgades
quan estava casada
amb el Goianes
amb el Goianes
sí
però les fotos
es publiquen
quan ella ja està a Malgades
i tant
o sigui que hauria de ser
les fotos tenien
4 o 5 anys abans
o més
o més
les fotos podien tenir
dir-te algo
que jo cregui
estem parlant del 76
però podien tenir 10 anys
ara no em situo
però
podria
podria
home
jo no m'imagino
10 anys
la Pepa Flores
al cos
no ho sé
6 o 7 anys
podria
6 o 7 anys
sí
perquè la Pepa Flores
la Pepa Flores
és del 48
si no tinc
és de l'any 48
doncs aquestes fotos
ell és del 48
dius tu
sí del 48
doncs si eres del 48
home avui fa 74 anys
doncs aquestes fotos
podrien ser del 68
69
no m'ho crec
no m'ho crec
aquestes fotos
té més de 20 anys
però bueno
jo devia tenir 30 anys
en qualsevol cas
per mi
la informació
és que les fotos
que es publiquen
a l'interviu
estan fetes
6 anys
al voltant de 6 anys
abans
de la seva publicació
o sigui
6 anys més jove
del que en realitat
tenia d'edat
la Pepa Flores
quan
queden impreses
a l'interviu
sí
no ja et dic
ara
no em situo
però el resum
de tot això
l'únic que puc dir-te
és que aquestes fotos
jo ja les havia vistes
sí ja ja per això
no era allò
que una sorpresa
però és curiós
i encara et diré més
i encara et diré més
i a mi el César Lucas
m'havia dit
que hi havia unes altres fotos
fetes a Brasil
a la platja de Brasil
també per una raó
d'aquest tipus
per una possible promoció
a nivell de cine
d'ella
que aquestes
no sabien
presentar
però ell
em deia
que aquestes
estàvem guardades
ell sabia on eren
perquè el Goià
les tenia
amb un cobertiu
de casa seva
és igual
que encara havien fet la broma
de dir
tindrem que buscar
un quinqui
que
que vagi a buscar
les fotos
cosa ja no es va fer mai
ni molt més
però les fotos
que es van publicar
que eren
en total
eren nou fotos
i d'aquestes nou fotos
jo en vaig rebutjar
dues
i en vaig publicar set
em sembla
eren
doncs
el que t'ha explicat
ja ja
Josep
parem aquí
és un plaer
estar amb tu
i com queden
moltes històries
i temes
per comentar
benvolguts
urgents
he convençut
i acordat
amb el mestre
Josep Hilario
que vindrà
els primers divendres
de cada mes
fins que acabem
la temporada
a finals de maig
explicar-nos
amb el seu mestratge
tal com he dit
en la seva presentació
de com s'ha desenvolupat
la comunicació impresa
des de la meitat
del sec
que ha passat
fins avui
bé
sempre i quan
em passis un planell
per arribar aquí
perquè avui
mira
a part de passar-te el planell
li passo
la paraula
al Joan
que m'està dient
deixa'm
deixa'm
que li vull fer
un parell de preguntes
al mestre
el planell
te'l passaré
com sempre
bueno
jo és que
quan estàs tu
m'ho passo molt bé
per les tides de ciències
clar
són coses
que nosaltres
vam agafar
de jovenets
i les tenim molt presents
i clar
quan sents aquestes coses
recordes moltes coses
jo només tinc
una curiositat
es parla d'una revista
que jo no havia sentit mai
que és
l'Oquen
que si no hi ha entès
novament
volies fer una còpia
d'alguna revista francesa
era una revista
dirigida
dels adolescents
que no podia ser
el Salir de Copen
en aquells moments
que estava de moda
o què?
més o menys
ja
és que ho he pensat
el Salir de Copen
bàsicament
era de música
i amb l'Oquen
també hi havia
alguna cosa de música
però també hi ha
una referència
perquè recorda
que
no ho sapigueron
això
en l'època meva
quan jo vaig començar
que estava
a Editorial Bruguera
vam fer una revista
que es deia Fans
sí
que va ser
probablement
la primera revista musical
no la primera
però sí
de lo primer
que es va publicar
amb aquest tema
i
bueno
jo que hi
era un model francès
de revista
per adolescents
dirigia més aviat
a les noies
i si m'explica
i si ara em fas explicar
què hi posava
no me'n recordo
en absolut
és allò ben bé
que
és un producte
d'aquells
que han quedat
una mica
no era pova referència
no no totalment
bueno
pensa que realment
el que sí que és cert
és que la meva relació
amb el Jan-Oman
com et deia abans
és perquè era
el COE
del gruix
de Salile Copen
que
posem
aquest és un exemple
així com el grup Filipaqui
nosaltres creixem
amb Interviu
el grup Filipaqui
creix
amb Salile Copen
i quan es pot mor
a Salile Copen
és un terrabastall
com el nostre
quan cau Interviu
moltes gràcies
és mi-ent-aia
a Salile Copen
I see trees of green, red roses too. I see them bloom for me and you.
And I think to myself, what a wonderful world. I see skies of blue.
Joan, alguna cosa, no?
Alguna cosa, poquetes, però alguna cosa...
Abans voldria començar amb música, com sempre.
Doncs a vosaltres què ens posa avui?
Bon dia, benvinguts oients.
Bé, ja us hem dit una mica a la cançó d'una sèrie o d'unes pel·lícules molt famoses.
I en principi això una mica lligat al que parlarem avui.
Continuaré com a setmana passada buscant llocs curiosos, llocs diferents,
que siguin pocs visitats però que tenen moltes anècdotes i molta història.
Jo l'he definit com llocs maleïts, però podrien ser també llocs perillosos.
Buscarem...
Em trobarien molts d'aquests llocs.
Tots ells visitables, encara que pel pas del temps han canviat molt.
Us en parlaré d'alguns interessants.
Sabeu, per exemple, que a Calgari, la ciutat canadenc on es van celebrar els llocs olímpics d'hivern del 1988,
ciutat, per cert, lliure de rates,
donada a l'existència de patrulles policials especialment dedicades a la seva eliminació,
és la ciutat més inestable del planeta en termes meteorològics.
En poc menys de 6 hores podem passar d'un clima primaveral, sobre els 16 graus,
a menys 6, menys 7.
Sol esplèndid, fred de cop, projecte torrencial, calamarsa, neu...
Tot degut esclar a la seva situació geogràfica, hi ha un forvent, anomenat-ho Xinuc,
com el nostre torb, però bèstia, que provoca aquests daltavalls.
També el forvent provoca víndex de suïcidis més elevat del Canadà.
Conclusió, Calgari, el lloc favorit pels meteoròlegs.
Situada a l'extrem sud del continent americà,
Punta Arenas, lloc de naixement del nou president de Xile,
amb permís dels militars, Gabriel Boric Font, de Marab de Onina,
és la ciutat més poblada del món que pateix les conseqüències de la capa d'uso.
És un exemple del que succeirà a la resta de ciutats del nostre planeta
si no aconseguim eliminar les emissions de ECFF, clorfluorcarbonats.
Sobre la ciutat, durant els mesos de setembre i octubre,
apareix la lupa gegantina vinguda des de l'Antàrtida
i disposada a cremar els seus habitants.
Per tot, Punta Arenas es veuen semàfors que no serveixen per dirigir el tràfic,
sinó per indicar el nivell de perillositat d'una excessiva exposició al sol.
Se'ls anomena sol-màfors.
Si estan sense el color roig, el millor és no sortir de casa
si abans no ens hem protegit amb roba adequada
i protocor solar de no menys de factor 100,
fins al darrer centímetre de la pell.
Sort que de moment aquesta situació límit dura 4 o 5 dies,
però pot avançar.
Anem amb les emocions fortes.
Us agrada el ciclisme?
Doncs no us perdeu una baixada a tot drap per la carretera de Llungues,
propera a la capital de Bolivia, la Paz.
Més coneguda per la carretera de la Mort,
aquesta carretera de més de 69 quilòmetres,
4 d'ample als millors llocs, un desnivell de 3.600 metres,
una inestable paret plena de vianes a una banda i un precipici de 300 metres a l'altra
sense cap mesura de seguretat.
Creuada constantment per camions, autocars i llames.
i molt sovint espesos bancs de boira.
Per fer-ho més atraient, aquesta carretera una mica britànica es condueix per l'esquerra.
Aquesta particularitat permet que els barrancs quedin a la banda del conductor
i que aquest vi resulti més enseny calcular les distàncies i apurar al màxim l'espai disponible.
Literalment, fer equilibris mentre les rodes d'una banda del vehicle giren sobre el vuit.
Entre 1999 i 2003 es van produir 98.728 accidents, amb un balanç de 678 morts.
El 2006 el govern bolivià, potser amb bon criteri, va obrir una altra carretera entre Apaz i Corioco.
Però no patiu els amants de les pujades de Dregamina.
A partir d'aquell moment es poden llogar bicicletes al cim per afrontar el vertiginós descens.
Això sí, no som massa segures.
Ho sé per una font directa, molt directa.
És bastant fàcil que perdis la roda de la carretera al principi de la baixada.
Suposo que molts de vosaltres heu sentit a parlar, o potser coneixeu la ciutat de Kowon,
enclavada dins de la pròspera Hong Kong.
Però potser no sabiu que aquesta ciutat o barri, després de la inversió japonesa,
va començar a operar sota lleis pròpies, convertint-se en un micromón insalubble i corrupte dins del propi Hong Kong.
Un llimp pseudo-legal.
Ni la policia d'aquesta ciutat s'atrevia a entrar.
Era un exemple d'autogestió.
La neteja dels barris era molt característica.
Els habitants dels pisos superiors escombraven cap als pisos de sota, i així successivament.
El resultat era clar.
Els pisos inferiors eren caos de pols, rates, escarbats.
Els fumadors d'opi, els traficants, els casinos,
els llocs de menjar on l'especialitat era la carn de gos,
els comerços on es falsificava de tot, els prostíbuls, els dentistes, molt barats.
La medicina alternativa, tot això era Calvin.
A mitjans dels 60, va començar a créixer, desproporcionadament.
Però partia d'una superfície original de 100 x 200 metres.
No podia créixer-ho ample, doncs va créixer-ho alt.
La ciutat, superplovada i atestada d'edificis, carrers, ponts,
el carrer més ample no tenia més d'un metre d'amplada,
tota la ciutat va ser pràcticament un únic edifici.
I això explicaria que construccions tan precàries
es mantinguessin en peu, es recolzaven unes sobre les altres.
Noves edificacions es construïen a sobre dels terrats noves antigues.
Era un autèntic caos organitzatiu.
A Caon hi vivien 13.000 persones per hectàrea.
A Nova York, 91.
La friolera d'1,9 milions d'habitants per quilòmetre quadrat.
Però la seva existència, jo encara la recordo quan la vaig visitar el 77,
es va acabar pel pacte entre Xina i la Gran Bretanya el 1987.
Entre els anys 1991 i 1992, la ciutat va ser evacuada i demolida.
Va desaparèixer del mapa i el seu lloc el va ocupar a Vivens Park,
d'estil tradicional xinès, al Calhoun Wallet City.
Només ens queda recordar pel·lícules, Crime Story del Jackie Chan,
o llibres City of Darkness de Ian Manbot i Greg Girard,
Adeu a la ciutat de la Foscor.
Finalment, heu pensat com es dirien molts noms de països, ciutats,
accidents geogràfics, si apliquéssim el seu nom original?
El que ho van batejar els seus antics pobradors?
Curiositats, aquí en tenim algun.
Un de ben a prop, els Pirineus.
Els Pirineus era la muntanya del foc segret.
Catalunya, el país de la gent al costat de la corrent i dels grans senyors.
El Kilimanjaro, la muntanya del déu del fred.
Cuba, on es troba or.
I dos sobre els cobritsadors, els homes blancs.
Xabuchi, persona amb taranyines a la cara.
Així deien els indis tarajumares.
Conyone, gent que fa coses sense sentit.
Això ho deien els indis anyoreos.
Gràcies per escoltar-nos.
Ara me'n podrien esquiar a la muntanya del foc segret.
Com sempre, un comentari final que no té res a veure amb tot això.
Aquesta setmana ha sigut una setmana bastant esperpèntica.
Tant a la política nacional com a la política catalana.
I jo sempre arribo amb una conclusió.
Les desobediències, de passo que t'embovi, són absurdes.
O es fan bé o no es fan.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gr kull.
Gràcies.
Gràcies.
perquè hem parlat moltes vegades, potser m'he fet incurs pesat i tot,
de les tres vies aquelles famoses, la A, la B i la C,
que si s'arriben a fer, com a curiositat,
no m'agrada tampoc donar molts números per no atabalar,
però si la via a la Iatanya era un rectangle de 80 per 900 metres,
que tot va quedar destrossat, si s'haguessin fet les altres dues,
o sigui Campos Sagrado fins a la Ciutadella, serien dos quilòmetres 300.
I si s'hagués fet la condensació del carrer Montaner,
hauria sigut un quilòmetre 300.
En total, hauríem tingut 5 vies a la Iatanya,
amb la qual cosa, si hi extrepolem, s'haurien destrossat més de 400 carrers
i s'hauria expropiat pràcticament 100 indemnitzacions a 50.000 persones.
Per sort, tot això no va ser, va ser només la via a la Iatanya,
que com vam dir l'altre dia una mica, va ser d'una manera molt bèstia,
molt bèstia, parlant clar i català,
i que després es va esdevenir, malgrat els seus orells,
un carrer modèlic.
Ara continuarem una miqueta amb tot això.
Va ser... va durar molt les obres aquestes,
perquè destruir és més fàcil que construir,
però tampoc es pensaven que costaria tant la construcció,
perquè amb 5 anys va estar fet tot a terra,
però des que va començar, fins que es va fer l'últim edifici,
van passar 50.
En aquests 50 anys hi ha hagut dues aturades de les obres,
una per la guerra,
i una altra quan es va construir el metro,
que també en parlarem ara una miqueta.
Però com dèiem, tot això ha anat sempre molt lent.
Més números, però només com a referència,
no cal que els memoritzeu massa.
El 1859, Ildefons Cerdà ja va proposar un pla d'assanejament del nucli antic.
El 1878, Àngel Baixeres presenta un projecte.
El 1895, quan ell ja és mort, l'Ajuntament aprova el pla.
El 1907 es decideix tirar endavant el projecte gràcies a la financiació del banc hispano-colonial.
El 1908 comencen els primers enderrocaments i 5 anys més tard acaben.
I fins al 1958 no es va fer el darrer edifici.
Déu-n'hi-do.
Tornem.
Ens vam quedar l'altre dia,
que això, es feien els primers enderrocaments,
comencen a aparèixer coses,
coses que desapareixen definitivament per deixadesa,
altres que diu,
op, això s'ha de conservar,
com va ser l'aparició de la muralla romana,
com va ser tota una sèrie de coses
que es van guardar, es van passar pedra a pedra,
van servir per muntar una mica el barri gòtic,
aquest barri gòtic que tenim,
que ens agrada tant i que és fals,
però és molt maco,
però no és un invent nostre,
és un invent nostre.
En molts països han fet coses semblants
i això ha fet que es revitalitzi també tota aquella zona.
He vist fotografies darrere de la casa dels Caronges,
la part que dona a la catedral,
que allà les finestres d'aquestes gòtiques tan maques
que es veu que les venien així,
perquè les trales per Besolú,
les trales per Girona,
les trales per Banyoles, etcètera, etcètera,
doncs eren finestres amb una persiana d'aquelles verdes
amb la seva cordeta i el seu balconet.
Però bé, són coses que ja en parlarem també potser un altre dia.
Es va intentar posar una mica d'ordre en totes aquestes coses,
dos arquitectes, Pere Falqués per part de l'Ajuntament
i Lluís Senya per part dels constructors,
van dirigir una mica les obres
i després, un cop tot això va fer que es salvesin alguns edificis,
es canviés una petita part del terreny,
d'aquesta manera,
doncs aprofitar-ho més bé,
no tirar-ho tot a terra.
Per exemple,
es va preservar la casa al gremi dels Valers,
gràcies a en Puig i Cadafalc,
i també per decisió seva,
i sense motiu aparent,
es va preservar l'edifici situat al número 12 de la Riera de Sant Joan,
que estava construit l'any 1879,
conegut com la casa Rubió i Balaguer,
que va passar a ser el número 43 de la Via Laietana.
Tot això no us diu res
si no us dic que el 43 de la Via Laietana
és la jefatura de policia.
Per tant,
l'any 1928,
Teres Vidal Quadres compra l'edifici
i el converteix en una construcció de cinc plantes,
primer en tenia tres
i tenia un jardí darrere
i tot això la va fer una remodelació.
I l'any següent la va vendre
al Ministeri de Governació
perquè instal·lés la perfectura de policia.
Com a curiositat,
sembla que a la Caputxinada
una de les persones que van detenir
era de la família Rubió i Balaguer,
que havia nascut en aquesta casa
i va anar-hi a parar en Manillat.
Veiem, més cosetes,
perquè aquí hi ha molta cosa a anar.
Havíem dit que havien desaparegut molts carrers
i tota la cosa aquesta.
Llavors es va dividir la construcció en tres parts.
Domènic i Montaner li van donar
des de la plaça Antonio López
fins a Antonio Maura l'any 1908.
En Puig i Cadafoc,
d'Antoni i Maura,
a Sant Pere més baix el 1909.
I Ferran Romeu,
a Sant Pere més baix,
al Pla de Junqueras, 1911.
El tros que anava de la via Laietana
en Pau Claris ja estava construït
i es deia carrer Bilbao.
Després li van canviar el nom.
El nom de la via Laietana,
tothom en deia la reforma,
però se li havia de buscar un nom.
La gran via A,
que li deia l'Indefon Sardà,
també no era el nom apropiat.
la gent coneixia la reforma
i la reforma al munt,
tothom encara parles de la reforma
i hi ha gent que si no ho ha vist
ha necessit parlar de la família,
etcètera, etcètera,
perquè s'hi va durar fins a l'any 58.
Jo recordo que el meu pare em deia
veus la via Laietana?
És un carrer molt modern,
mai el veuràs aixecat,
perquè hem fet uns passadissos per sota
i tal.
També en parlarem una miqueta d'això.
El nom va quedar finalment
va perdre la gran via,
va perdre la gran
i va quedar per via Laietana.
S'havia proposat també
el nom de carrer Llibertat.
El regidor republicà,
Ricardo Soriano,
per un cantó volia Llibertat
i l'estirador Francesc Carreras Cândi,
que va guanyar, diguéssim,
li va posar,
va quedar el nom de via Laietana.
Quan la guerra es va dir
Buenaventura d'Uruti,
en nom del dirigent aquest anarquista
nascut allà
i que va participar a la defensa de Barcelona,
durant la revolta feixista
del 18 de juliol.
I també la gran via es deia
José Antonio
i la diagonal
Generalísimo.
Sí.
I s'havia dit
Generalísimo
i Arguelles,
etc.
hi ha hagut molts noms,
això sempre ha passat.
Tornem a la construcció.
El darrer edifici es va construir,
el que havíem dit,
50 anys més tard
que començessin els Anderrocoments,
99 anys després del projecte
d'Illol de Fontsardà.
Pràcticament,
doncs,
bueno,
un segle,
sí, sí.
l'Ajuntament
no va recuperar mai
l'import dels Anderrocoments,
que es pensava
que això el trobaria
amb la subhasta
dels Solars,
però al començament
doncs no hi havia soc,
no els venien,
els venien a preu
molt baix.
a l'altre carrera
hi havia un gran projecte
immobiliari,
va costar molt
de trobar compradors
i d'abans
un cop els trobaven
també trigaven
a edificar.
El primer solar
va ser el de Correus,
que el van comprar
l'any 11,
però no el van començar
a edificar
fins l'any 25.
El segon
va ser
la seu
del Banco Hispano-Colonial,
que és el que finançava
les obres,
el número 3 i 5
de la Via Laitana
i actualment
és un hotel.
Aquest hotel
molt hàbilment
hem prenat un nom
per aprofitar
les lletres
de Banco Hispano-Colonial
de temany gran
que hi ha
a la façana
dalt de tot
i es diu
Barcelona Hotel Colonial.
La B,
l'H i la C.
El 1913
Lluís Sanier
comença les obres
de l'edifici
de la Caixa de Pensions,
un dels més coneguts
d'aquesta via.
Durant l'any 16
només es van vendre
5 solars
i encara preus baixos
i va ser entre els anys
20 i 30
que llavors sí que
la cosa es va engegar,
però ja havia passat
molt de temps.
Ara ens hem acostumat
al conjunt de la Via Latana
i passem de pressa
i no la mirem en l'aire,
però realment
edificis bastant
interessants
i que recomano
si un dia
teniu ocasió
de fer una visita guiada
o passejar tranquil·lament
i mirar en l'aire
que val la pena.
Tot Barcelona
val la pena
passejar i mirar
una mica en l'aire.
La veritat és que sí.
És que m'estic robant
a passar de la Colau.
Ja està,
ahí lo dejo.
I espera't.
crec que la Via Latana
va ser per primer cop
quan Barcelona
deixa
emmirallar-se
en París.
Barcelona sempre
s'havia emmirallat
en la ciutat de París
i aquesta vegada
es mira
cap a l'altre cantó
de l'Atlàntic
i als Estats Units
i concretament
a l'escola de Chicago.
Aquests edificis així
van ser
durant molt temps
alguns d'aquests edificis
els més alts
de la ciutat de Barcelona.
Com que no tenim fotos
i així
doncs tampoc cal
explicar massa coses
però recomano
el que us he dit
al començament
de fer la visita.
Farem alguna pinzellada
d'alguna al final.
Però ara
en lloc de mirar cap amunt
mirem cap avall
a sota terra.
Aquí encara hi ha
moltes coses
interessants
per anar explicant.
Entre l'any 11 i 16
l'Ajuntament
amb molt bon criteri
va decidir
fer uns túnel
per quan hi hagués
el metro.
El metro
no es va
constituir
l'empresa
que havia de fer
fins als anys 20
i del 21-24
havíem dit
que s'havien de trobar
les obres
per acabar
perquè com sempre
els túnels aquests
es van fer
només fins a la meitat.
No hi havia
prou escalers
a l'Ajuntament.
I juntament
amb aquests túnels
es veia
que això sí que es va fer
hi havia dues vies
laterals
a cada cantó
per on passava
el clavegaram
i els
els serveix
llum,
aigua,
gas,
etcètera,
etcètera.
Tot això
amb una alçada
que podia passar
un home a dret
i hi havia uns punts
d'entrada
com si fos dir
dèiem
l'escola Bagueres
i així
no es veia mai
el carrer
rebentat
tal com m'havia explicat
el meu pare
quan jo era petit.
És una de les curiositats.
el metro
de l'11 al 16
encara no s'havia
constituït
la societat
que faria
el metro
Barcelona
ja va començar
a preparar
els túnels.
A Madrid
el metro
es va inaugurar
l'any
1919
i aquí
el 24
25
i des de llavors
hi ha
vuit ciutats
que tenen
metro
a l'estat espanyol
però la tercera
no va ser
fins l'any 1988
que va ser València
bé
dèiem que la manca
de capital
havia provocat
tot això
etcètera
i al final
doncs
clar
s'hi inauguren
les estacions
aquestes
era
aquella línia
de metro
que si recordeu
al carrer Aragó
es biforcava
llavors
un seguia
fins a
fins a
Correus
i l'altre
doncs
seguia
fins al
Liceu
sembla ser
que aquesta
bifurcació
va ser una mica
pressionada
per l'Ajuntament
per poder
col·locar
aquells túnels
que havia
començat a fer
anys abans
i treure
algun rendiment
a tots aquells
calés
que havia gastat
en la via
a la Ietana
de totes maneres
va funcionar
encara funcionarà
s'han hagut molts canvis
i dues curiositats
hi ha dues estacions
fantasma
dues estacions
una d'elles
que va desaparèixer
es va quedar
sense ús
que és la de Correus
l'estació
de Correus
tenia aquella única sortida
al costat
al final
de la via
a la Ietana
la curiositat
és que
aquesta estació
la van tancar
i va quedar
tal com estava
i he vist fotografies
que hi ha pogut
accedir
i entre els anuncis
del Nòrit
doncs
també hi ha uns anuncis
de l'Eduard Tarragona
que es presentava
a procurar
d'un cor
en aquella època
l'Eduard Tarragona
era el propietari
dels magatzems Tarragona
i era aquell
del Papa
i el Vivi
si recordeu
si no recordo
malament
els magatzems
es deien
Ata
Ata
el Macedo
Tarragona
i l'altre
no recordo
que devia ser
i l'altre
que es presentava
aquella vegada
i el Massala
i el Massala
un que es deia Massala
a l'època
i el Massala
que ells
recordo
perquè el veig
d'una vegada
que anava
amb un cotxe
que l'havia
llavors buscat
a Madrid
que hi havia
la M
i la S
la M de Madrid
i la S al final
perquè per donar
sensació
l'havia vist
per allà
passar per davant
de Sant Josep Uriol
on anava
a Macaul
en aquella època
bé
doncs
i l'altre
és
és una estació
fantasma
que no s'ha arribat a estrenar mai
l'estació que es deia
Banc
o Banco
en el seu moment
aquesta estació
estaria situada
a sota
el que va ser
en principi
el Banc d'Espanya
que el Banc d'Espanya
doncs després va ser
la reconeixem tots
la seu
de la desapareguda
Caixa de Catalunya
doncs allà a sota
es va fer
una estació
aquella estació
no es va arribar
a inaugurar mai
perquè
va haver-hi
un error de càlcul
dels enginyers
de l'època
es van imaginar
el metro
com un tramvia
i el tramvia
té les
les vies
a nivell
del terra
i el metro
que té unes altes velocitats
unes altes pesos
si recordeu
doncs les andanes
són altes
això va impossibilitar
que aquell lloc
funcionés
aquella
estació
va quedar
com a magatzem
se sembla que encara
ara hi ha alguna cosa
per allà
i hi ha unes escales
fantasmagòriques
que pugen cap amunt
però no donen enlloc
perquè a la sortida
no es va arribar a construir
hi ha unes escales
que pugen
i un moment donat
doncs ja no pots tirar endavant
perquè et dones un cop de cap
però mira
passat tants anys
si no recordo malament
avui hi ha
una estació
de metro
que deu portar
com 30 anys
que és la famosa
que li van treure el nom
el que li van posar el nom
i ho he dit
de Nou Camp
que és una fantasmada
que porta
20 i escaig anys
és la que està
entre la de Granada
passat
al Club d'Apolo
i
i
i
i el Nou Camp
i el Camp del Barç
i la línia
la línia
també
hi ha una estació
que es va
que es va arribar
a fer
tot a punt
la Mar de Vé
i no es va arribar
a inaugurar
en una altra línia
la de Gaudí
però aquella
com que era nova
i va quedar així
de tant en tant
algú la lloga
per fer
per filmar-hi pel·lícules
com a mínim
encara ni treuen
ni treuen
ni treuen
ni treuen
un profit
no?
Mira
si
se l'interviu
si l'interviu
insistís
potser faria
un reportatge
al José Pilar
i enviaria el cantero
això
això
l'estació
de
de Correus
va ser
la primera
instal·lació pública
il·luminada
amb llums fluorescents
una gran novetat
de l'època
perquè suposo
que anteriorment
havia sigut
la
l'avinguda
la llum
però la llum
no era
un edifici públic
era una cosa
diguéssim
d'una societat
em sembla
que amb això
la qüestió
del metro
la podem donar
per acabar
d'aquí
que és
bastant curiosa
tornem cap
a la superfície
un parell
de coses
sobre
els últims
els edificis
de dalt
hem parlat
de l'edifici
de Correus
el del
banc hispano
colonial
a l'altra
bodera hi ha
l'edifici
de la companyia
tasca mediterrània
amb una torre
que simbolitza
un far
i dintre hi ha
una escalinata
com la dels gastes
atlàntics del moment
i una lluerna
que té com una forma
de submarí
la casa Guarro
és una mica més amunt
Lluís Guarro era l'hereu
de la fàbrica de paper
més important de Catalunya
gelida
fundada 200 anys
fundada 200 anys abans
havia importat paper
cap a Amèrica
fins que es van perdre
les colònies
i com a curiositat
van patentar
una cartolina
que no era transparent
per fabricar
les cartes de joc
si tu podies mirar
les cartes així
i no
hi havia un llum
a darrere
no et veia
també haver fet
paper de fumar
i el paper de barba
que no he trobat
el perquè
aquell paper de barba
que feien
s'havia dit
paper català
L'edifici del Banc d'Espanya
que m'havien dit abans
que va ser la seu
de la Caixa de Catalunya
és l'únic
que va ser construït
per dos arquitectes
de Madrid
com que era el Banco d'Espanya
i tal
pensar que si es feien
arquitectes catalans
potser els calés
no voldrien el mateix
Àngel Baixeres
l'arquitecte urbanista
va deixar
500.000 pessetes
en el seu testament
per construir
un edifici
de catalansenyament
és el grup escolar
de Baixeres
que trobem per allà
el gremi de Valers
cafetora de policia
que hem parlat
el moment del treball
la Caixa
el Palau del Cinema
molts altres
per acabar
parlem també
de la Casa Cambó
l'edifici d'oficines
on ell va instal·lar
el seu habitatge
el despatx
i la biblioteca
i el jardí
el terrat
dissenyat per forestier
aprofitant
que l'invent
de l'ascensor
va ser un dels primers
burgers
o dels primers
que van passar
del principal
a viure a l'àtic
i podríem parlar
moltes més coses
com una llegenda urbana
de la Casa de les Rates
i etcètera
però
deixem-ho per avui
el proper programa
el proper programa
molt d'amics
molt bé
molt bé
El personal
que no es vol vacunar
pels motius
que siguin
dins de la seva
conspiranoia
resulta que
quan es contagien
no tenen cap problema
en rebre
dels mateixos laboratoris
que elaboren
les vacunes
el medicament adient
per fer front al virus
la realitat
supera la ficció
avui
el programa
emocions fortes
les històries
del Josep Hilario
del Joan Mateu
del Pep Capellades
i que malgrat
el final
el consistori actual
Barcelona
té una encana especial
benvolguts
benvinguts
i ben trobats
ullents
ens retrobem
en el proper programa
sigau feliços
Són les 9
Aquí comença
el futur
el futur de la música
el club
el club alternatiu