This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Fins demà!
Fins demà!
En el nostre programa 65 explicarem històries d'un català amb molta història.
Advocat, administrador de finques, regidor d'Ajuntament, diputat a la Diputació de Tarragona,
delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona, diputat en el Parlament de Catalunya,
diputat i posteriorment senador en les Corts Espanyoles, secretari general de l'Esport i molts, molts altres càrrecs polítics.
Membre en associacions i comissions, presidències vàries.
Actua com portaveu, directiu i organitzador allà on és de menester.
Nascut a Comarruga, barri marítim en el municipi del Vendrell,
quan Comarruga eren uns aigua molls a la platja.
Fill d'Estremeny i Ripollanca.
Company de Pupitre d'en Josep Piqué, aquell ministre en dues legislatures del PP.
Hiperactiu, té l'habilitat de viure a la primera línia de foc
i que les bales sempre el passin xiulant vora l'orella.
Supervivent innat.
Designa zodiacal escorpí però no té cap brí.
Complidor, fiable i molt, molt bona gent.
Josep Maldoneu i Gili, benvingut. Com estàs?
Home, ara una mica esparroquit perquè has dit coses tan importants
que no sé si són totes certes.
N'hi ha una que no és certa. No sóc advocat.
Vaig estudiar dret.
No vas acabar, sí, vas estudiar dret.
Sí, exacte, però no...
Que no ets advocat, vas estudiar dret.
Quina diferència, ja?
Bueno, sí, el títol.
El títol, que no et vas col·lès, ja.
Però, home, tu has currat, realment...
Veig que m'has seguit molt de prop i...
Ja fa molts anys que...
T'agraeixo molt el convit, t'agraeixo molt la presentació, molt generosa i estic molt content d'estar per la primera vegada a Ràdio Sant Josep.
Ai, Josep Maldonado i Gili, fa set anys a prop que ja no estàs present directament en la política.
La trobes a faltar.
No, gens, gens. I menys ara, no?
El 2015 els vaig dir, els uns i els altres ja us ho fareu.
Han sigut 39 anys de política activa, full time.
He estat molt feliç.
No me n'arrepenteixo gens.
Hi ha gent que em diu, escolta, què t'ha agradat més?
Doncs no...
No ho sé dir-ho, eh?
Perquè, per exemple, a mi m'ha fet molt, molt feliç ser el màxim responsable d'esports a Catalunya, perquè sóc un apassionat de l'esport.
Però a mi m'ha fet molt feliç ser observador internacional arreu del món.
Jo he estat a les eleccions d'Ucraïna, en les que es presentava per última vegada el Tutsman i que van envarinar el contrincant.
I va ser una experiència brutal.
Jo vaig estar d'observador internacional electoral a Colòmbia a les eleccions que va guanyar en Santos.
He estat d'observador internacional a Ghana, que tu saps, la meva passió per àfrica.
El Congrés vaig ser molt feliç.
El Senat, també.
El Parlament de Catalunya no cal que ho digui.
Per tant, no sé què m'ha agradat més, però el 2015 vaig dir fins aquí arribo, 39 anys són molts, i ara vull ser amo del temps, vull ser el meu amo del meu temps i dedicar-me a una altra passió que és el món solidari.
De tot això en parlarem. M'estàs, d'alguna manera, fent l'espoiler del guió que tinc preparat.
Però, aviam, anem a pams.
Les teves passions.
Viatjar sol, l'esport i la solidaritat.
I Catalunya.
Bueno, espera't. Anem a pams.
Dius que viatges sol per retrobar-te amb tu mateix. És correcte, això?
Sí, perquè saps què passa? Que els viatges que faig jo són durs, són durs, intents, a vegades periosos, i segons qui portis, en el bon sentit de la paraula et pot amargar.
Si a mig de la selva tu portes un company de viatge i dius, escolta, que tinc por, que no m'agrado, que m'avorreixo, que me'n vull entornar, doncs t'amarga el viatge.
Aleshores, viatjar sol té moltes virtuts.
Primer, que contactes més amb la gent.
Si vas amb una altra persona o amb un grup, la interrelació és internós, que es diu, no?
I aleshores, si tu vas sol, acabes contactant més amb la gent.
Després, que jo em trobo a mi mateix, en aquests viatges, i he estat sentat en una duna, dues hores, mirant l'horitzó i pensant en la meva infància, en la meva joventut, en els meus pares.
El que normalment no fas en el dia a dia, perquè portem una vida estressada, jo a l'Àfrica em trobo a mi mateix, a la selva, al desert, als llocs més inhòspits.
paro, penso, reflexiono i em trobo a mi mateix.
El petit píncep recarnat, en Josep Maldonado.
Amb barba blanca.
Josep, més de 40 anys has dedicat les teves vacances a fer viatges d'aventura en solitari per l'Àfrica.
43, exactament. 79, fins a aquest any.
I dit més de 40 anys.
Més de 40, sí.
No, no, si estàs superinformant, no puc rectificar amb res.
Aviam, avui m'has explicat, abans d'entrar als estudis, a mi no em constava que ja havies fet els 54 països actuals que constitueixen el continent d'Àfrica,
i m'has dit, no, ja he fet els 54.
Sí, el darrer l'he fet fa un mes, encara no.
Per això, veus, no t'havia fins...
Clar, jo tenia notícia del Josep Maldonado fins fa dos mesos.
A l'últim mes m'has fotut banyes, t'has anat i...
Clar, perquè com que quan marxo, el primer que faig és desconnectar el mòbil i deixar-li la meva dona,
i dir-te, guarda'l.
De tant en tant, mira si hi ha alguna trucada urgent, digues que no hi soc.
I aleshores, sí, sí, fa un mes que vaig estar desconnectat perquè marxo sense mòbil, sense ordinador, sense GPS,
només porto la càmera de fotos i el mapa.
Llavors, l'any 1979, que vaig fer el primer viatge, vaig dir projecte de vida,
que em pensava que era una utopia, intentaré visitar els 54 països africans,
si pot ser, en solitari, i, bueno, doncs, d'un que em pensava que era impossible,
he tardat 43 anys, que són molts, però aquest any ho he acabat, i realment molt feliç.
Jo quan vaig trepitjar l'aeroport de Trípoli, quan vaig baixar l'escala de l'avió, em vaig emocionar.
Em vaig posar la pedra a la llina, em vaig pensar...
A veure que els oients, els oients no ho saben, l'últim país que has visitat és Líbia.
Líbia.
Curiosament, un país, entre cometes, que amb 43 anys no l'hagis visitat,
que era un país molt més, entre cometes, assequible, important, connectat, etcètera,
que altres que has visitat abans.
I ho dic perquè ho empalmo amb una característica teva,
que són les teves observacions antropològiques, que són molt curioses.
Explica'ns alguna, perquè tenen molta gràcia.
Explica'm, aviam.
Anècdota.
Sí, home, les teves observacions antropològiques d'aquests 54 països que tu has destil·lat,
coneixent, palpant, no només la gent, la cultura,
tot això és l'antropologia, que és l'estudi de...
Explica'm, és curiositat.
Jo crec que com a africanista, bueno, el final d'aquest projecte de vida és, una vegada fes l'últim país, no abans, escriure un llibre.
Sí, com el que s'ho has dit en primícia.
Clar, exacte.
Ara és el que et toca.
I aquest llibre l'escriuré, si Déu vol, durant l'any que ve, que me'n aniré dos, tres setmanes a un lloc que per mi és com el paradís, que és el Yakkibo de Ruanda.
Me'n aniré allà, em tancaré en una caseta de fusta.
Sol.
Sol. I estaré tres setmanes, deu hores, escrivint, escrivint, perquè a mi, quan aterro l'Àfrica, m'inspiro i em venen coses que, quan estic aquí, ni me'n recordo, no?
I aleshores, tot això, per què t'ho deia? Perquè tu em deies, explica una mica.
Bueno, tu quan vas a l'Àfrica...
Una premissa del llibre, aviam, torno a repetir, al Yakkibo o a un?
Al Yakkibo, a Ruanda.
T'ho dic perquè ben volguts ullents. Ja saben on no tenen que anar l'any que ve. Ja ser tranquil, perquè si no, no serà llibre.
No, no. A l'interior, segur que... Espero no trobar-me ningú per poder estar allà inspirat. I si trobo, encantat, no?
No, jo deia que, quan tu arribes a l'Àfrica, una de les coses que fas és que, amb l'experiència, que diuen que és un grau, la vida, l'experiència és un grau.
Aleshores, tant, doncs, compte que Àfrica és dels africans. És casa seva. A vegades, els blancs anem una mica amb aquell sentiment de benvenido a Mr. Marshall, no?
També és veritat que la vida t'ensenya, no? A l'Àfrica també.
Jo, per exemple, tinc una anècdota que em va demostrar que estava equivocat.
Fa molts anys vaig visitar el Congo, perquè hi ha una ciutat que es diu Lubumbasi, que hi havia, malauradament encara, el fenomen dels nens al carrer.
Nens que viuen al carrer.
Viven al carrer perquè o són orfes, o són nens que fugen de les pallisses familiars, perquè els maltracten molt i fugen, o són expulsats.
Perquè, com ja se sap, a l'Àfrica animista, els bruixots són els que manen i decideixen a la populació, no?
I a vegades, en un poblat, això ara m'ho invento, és metafòric, però passa.
En un poblat, un senyor puja dalt de la palmera per agafar dàtils, per menjar i tal, cau i es mata.
El primer que fan, si són animistes, és cridar al bruixot.
El bruixot fa les seves oracions, els rituals i tal, i acaba moltes vegades dient, aquí hi ha algun bruixot que ha fet caure aquest home.
I sempre acostuma a ser el nen petit, i ara el nen és expulsat, i el treuen, el nen se'n va caminant,
i moltes vegades intenten arribar a la capital perquè els diuen, mira, nens de 8, 10, 12 anys, allà hi ha molts nens al carrer com tu,
i jo vaig voler anar a veure aquest fenomen.
I vaig conèixer un milloner flamenc, de Flandes, que, jo era un d'altres milloners més,
tenia un centre d'acollida de nens al carrer.
I era el següent.
Havia dues fases.
Una era, uns nens que estaven a meditacions de sis, amb lliteres,
que tenien armari, tenien la seva taula, esmorzaven, dinaven i sopaven,
però a condició que anessin a escola, que s'escolaissessin.
El premi de tindre una vida digna era que anessin a escola, que deixessin el carrer.
Malauradament, allà en aquella època, molts d'aquests nens se n'hi faven cola,
amb unes bosses i tal, terrible.
Quan ho veus, se'n posa el pell de gallina.
I després, hi havia centenars de nens, 200, 300 nens i nenes,
que vivien al carrer i que, a la nit, anaven allà, al centre aquest d'acollida,
que tenen, tenien, per-ho fa quasi 30 anys,
unes naus molt grans, amb oralites, molt humils,
ximena, terra, parets i oralita,
i els nens arribaven a la nit,
alguns amb plàstic, altres amb cartrons,
i aleshores aquests missioners, el que els volia rentar, rentava,
i els donava, els donava a sopar, bàsicament arròs.
I dormien a terra i es tapaven amb cartrons i plàstics.
I li vaig dir al missioner, però dormen aquí a terra?
Diu, sí.
Dic, i es tapen cartró i plàstic?
Perquè a l'Àfrica la gent pensa que fa calor,
i hi ha èpoques que fa molt de fred,
com arreu del món, el clima canvia,
o molta humitat, té poca de pluja.
El desert, sense anar més lluny.
El desert, el desert, el desert pots estar a 40 graus.
I per la nit et fos de fred.
A 4, 3, 2 graus.
I aleshores jo li vaig dir,
escolti, pare, era un missioner,
dic, miri, jo tinc una petita ONG, si vostè vol,
jo davant ni al mercat,
ells hi compraré el que pugui,
100 o 100 hi fico matalassos,
100 o 100 hi fico mantes,
100 o 100 hi fico coixins,
i serà d'aportació.
Em diu, no m'interessa.
I jo vaig pensar, com és possible
que aquest missioner que ve a una persona solidària
i li ofereix matalassos,
mantes, coixins,
per uns nens que dormen a terra,
al ciment i es tapen amb un cartró,
que em digui que no.
I això de vida.
Em va dir, no,
perquè vostè m'ajuda a cronificar la indigència.
Aquests nens han de dormir malament.
han de veure els seus companys
que dormen en llits,
que tenen esmorzar, dinar, sopar,
que tenen taules d'estudis,
però que per fer això han d'anar a l'escola.
Si vostè en posa un matalàs, una manta,
els fa tan còmode la vida
que seguiran vivint al carrer,
es n'hi fan cola
i mai s'incorporaran a l'escolaritat
i a la formació i tal.
Lliçó de vida.
Jo vaig pensar,
xapó,
quina lliçó me'n m'ha donat aquest home?
Jo, en plan,
amb el bon sentit de la paraula,
benvenida al Mr. Marshall,
vinc aquí, l'ajudo,
i em diu,
no, no, escolti,
vostè el que fa és ajudar-me
a cronificar la indigència.
Això em va deixar molt marcat.
Fa 30 i escaig d'anys
em va deixar molt marcat.
Llavors, coses aquestes,
per exemple,
nosaltres des de la nostra ONG
hem fet una escola al xat...
Ara ho explicarem,
ara ho explicarem.
No fem l'espoiler
del que et deia abans.
Veus-ho que són
les observacions antropològiques
que ja et deia?
És això, Josep,
i m'imagino
i entenc
per el que tu m'has explicat
que el teu llibre
anirà una mica cap a aquí.
El meu llibre,
mira,
si vols,
només tinc el títol,
que fa molts anys
que el vaig pensar.
És un títol
que no té cap sentit,
però mira,
tu recordes
que va haver-hi una època
que havia una expressió
que deia
nuclears,
no gràcies.
Doncs això es dirà
Àfrica,
sí, gràcies.
El llibre es dirà
Àfrica,
sí, gràcies.
Igual que el títol
de la teva entrevista
són històries
d'un catalán
molt,
molta història,
doncs Àfrica,
sí, gràcies.
D'aquí un any
tornaràs aquí
i ens faràs,
home,
si teu vol,
i parlarem del teu llibre
i d'altres coses.
Serà com el Pac Umbral,
vindràs aquí
per avalar-li el teu llibre.
Bueno, Pac Umbral,
una icona,
una icona.
Una icona.
Ara que dius això,
jo recordo
el Pepe Rubianes
que ens explicava,
tu ho saps,
la relació,
bueno,
doncs el Pepe,
jo recordo que ens explicava
moltes vegades
això que tu has dit.
Se li fa molt africanista,
el Pepe.
Això,
i deia el Pepe,
tened en compte
que Àfrica
és per a els africans,
que d'alguna manera,
i el Pepe,
que saps que se n'anava
com tu,
ell se n'anava a Nairobi,
a Nairobi,
a Nairobi.
Aviam,
segona part,
l'esport,
ja que tu havies parlat,
és el segon tema
dels molts
que he triat avui
per parlar amb tu.
Esport Solidari Internacional,
la teva ONG.
El senyor Josep Maldonado,
guardonat en el 2020
amb el Premi d'Honor
Empresa Social
a la millor responsabilitat social corporativa,
explica'n,
què és Esport Solidari Internacional?
Doncs mira,
Esport Solidari Internacional
és una barreja
de passions.
Jo diria que és un producte
del sentiment
que tots tenim,
el nostre sentiment,
doncs jo tinc un sentiment
que
soc un
fanàtic
de l'esport,
especialment el futbol,
però m'agrada
quan se vulgui
amb la vida esportiva,
i soc
un malalt
d'Àfrica.
Llavors,
jo amb els meus viatges
inicials
a l'Àfrica
veia que
excepte
un 1,
un 2,
un 3%
de polítics corruptes
o de militars corruptes
que tenien grans fortunes
a les Caimans
i tal,
el 97,
98,
99%
de la població
doncs misèria.
Però
en aquests països,
Xat,
Sudán,
etcètera,
qui més
pateix,
deia patia,
però no és correcte,
pateix encara,
són els nens i nenes.
A l'Àfrica
ser infant
en general
és
molt,
molt dur,
molt dur.
I aleshores
jo sempre pensava
als primers anys
si pogués
fer alguna cosa
per ajudar
a un nen
ja valdria la pena.
Si ajudés
a Déu,
brutal,
si ajudés
a Cent,
extraordinari.
I un bon dia,
el 2003,
el meu partit,
jo que hi estava
en política,
guanyen les eleccions,
però perd-te el govern
després de 23 anys.
I jo,
en lloc de ser
un convergent emprenyat,
de fer
ah,
hem guanyat
i hem pactat
tot contra nosaltres
i tal,
vaig fer
la següenta
reflexió.
Vaig dir,
això és un fet
democràtic,
tres sumant
més que un,
per tant,
es van ajuntar
tres partits
que sumaven
més parlamentaris
que el partit meu,
malgrat que havia guanyat,
i em va semblar
que era
una decisió
democràtica
i legal,
per tant,
no tenia per què
empipar-me.
Tenia companys
que es van enfadar,
jo vaig dir,
no, mira,
escolta,
tres sumen més que un,
ja està.
Però ara és el moment.
O se m'ha acabat
la política
i jo hauré estat
uns anys
i jo hauré sigut
molt feliç,
o a lo millor
d'aquí quatre anys
em tornen a trucar
al partit
per anar amb llistes,
o el que sigui.
Ara és com puc
crear la Unió,
ara tindré temps,
ara puc fer
la meva ONG.
Fundo Esport
Internacional
amb la
sort
de tenir
la mala sort
que al cap
de cinc-six mesos
se'm crida
i se'm devana
si puc anar
de cap de llista
al Congrés
dels Diputats
per la província
de Tarragona.
I jo em vaig dir,
bueno,
què faig amb la ONG?
La tanco?
Però jo
sempre he pensat
que a vegades
quan una persona
està molt malalta
se'n va al metge,
al metge
li fa unes proves,
i li diu,
mira,
vostè està molt fotut,
vostè
té que fer,
té que anar al gimnàs
una hora cada dia.
No,
escolti,
que jo soc director general
de la meva empresa,
no tinc temps,
doncs es morirà.
Aquest senyor
troba l'hora
d'anar al gimnàs,
de dirigir l'empresa
i jo vaig dir,
intentaré compaginar,
faré la meva tasca política
i buscaré espais
per seguir
la ONG.
I així va ser.
Des del 2003,
vaig compaginar
per un costat
la política
i al marge,
sense res a veure,
dedicava el temps
que tenia lliure
a la meva passió.
I a partir d'aquí,
doncs,
vam començar
a fer projectes,
vam començar
a Cap Verde
i després
hem anat fent coses
a l'Iberia,
a Sierra Leona,
al Xat,
bueno,
hem fet moltes coses,
però és,
com diria jo,
és de la mateixa manera
que jo he fet
realitat un somni
de visitar
els 54 països,
allò també era un somni
i també ho vaig fer real
i em sento
molt afortunat.
Jo he tingut
molta sort a la vida
i he pogut fer coses
que a vegades
un somia
i no pot fer.
Vaig poder fer una ONG
i humilment
estem ajudant
a tots els nens
i nenes
que podem.
A mi m'has comentat
moltes vegades
que pilota
més samarreta
del Barça
és equivalent
a l'escolarització
a l'Àfrica.
Ben vist, no?
Sí, sí.
És un passaport.
La pilota
més la samarreta
del Barça
equivale
a que els nens
d'alguna manera
és com es fundamenten
les escoles
de futbol del Barça, eh?
Sí.
És això, eh?
Pilota i la samarreta, eh?
Jo fixe't bé,
jo sempre explico
que tu vas
amb el 4x4
que vaig jo
sol
i a mi d'un poblat
tot això
és metafòric
trobes un nen
de 10 anys
sentat
amb una pedra
així
i
t'acostes
i dius
escolta
quants anys tens?
10, 12
és igual.
Tu vas a escola?
No.
Tu saps llegir?
No.
Si jo
a aquest nen
li digués
el que diríem
quan se vulgui
un nen
d'aquí,
de Catalunya
o de l'estat espanyol
i tal
has d'anar a l'escola
per quan siguis gran
t'has de formar
pel teu futur
quan porto un minut o dos
aquell nen diria
aquest blanc
de què em parla
és que
has d'anar a l'escola
pel teu futur
aquest nen diria
futur
què és la paraula?
Què significa?
El seu futur
és saber si demà
tindrà arròs
per menjar
si aquell nen
rebobines
cap a darrere
arribes
quants anys tens?
10, 12
vas a l'escola?
No.
Saps qui hi escriu?
No.
Escolta,
si inicis l'escola
es regalim
una pilota de futbol
un equipament
del Barça
o de qui sigui
i aquest nen
posa un suís
gran
és un nen
no té res
vol jugar
vol ser feliç
i és l'am
per escolaritzar
escolaritzar
l'esport
és un gran instrument
d'escolarització
i per descomptat
el Barça
ja és
el seu món
ja arribarà
ja arribarà
ben trobats
suients
la persona
que està a Santa
aquí al meu costat
jugava a futbol
tal com és
el seu caràcter
una esquerra
amb bon toc
de pilota
dur
fort
mai cap mal gest
sempre respetuós
encara que alguna vegada
se n'escapava
alguna apuntada
i jo era el receptor
sempre millor
tenir-lo
en el proper equip
que no passa enfront
en aquest apartat
que estem parlant
de l'esport
tu vas entrar
a Catalunya
la torça olímpica
dels Jocs Olímpics
de 92
encara la guardes?
et deixes parat
perquè
és curiós
perquè saps coses
que no em imaginava
que sapiguessis
poca gent ho sap
eh
perquè aquí tenim
un equip de producció
ja ho veig
ja ho veus
que sou
sí sí
és
jo me mi conmigo
sou la CIA
catalana
ja ho veig
ja ho veig
no
jo
a l'any 92
era delegat
era delegat del govern
de Tarragona
i aleshores
com tu recordaràs
la torça olímpica
va arribar
a Emporia Brava
i després
va pujar
per tota la costa
del Mediterrani
eh
fent relleus
i aleshores
a mi se'm va demanar
que com a delegat
del govern
agafés la torça
al País Valencià
i fes
els 200 metres de torn
per entrar-la a Catalunya
la qual a mi
em va emocionar
i és el record macos
no
entrar al foc
olímpica a Catalunya
i aleshores
d'alguna forma
et deien
i si vols la torxa
pagant-la
15.000 pessetes
te la donen
i això et quedava
que no
i vaig dir
i tant
la tinc a casa
vaig fer una vitrina
i cada dia la veig
bueno
com la hornacina
que posen els sants
doncs tu tens
amb una vitrina
la torça olímpica
sí sí
un record
i tant
segur que continuarem
parlant de futbol
per ara
ai de futbol
d'esport
però ara saltem
quan jo dic futbol
amb l'esport
és que
per mi el Josep
sempre va relacionat
amb el futbol
no significa
que no tingui
que no t'agradi
el rem
la vela
tots els esports de mar
tu que ets de fill de mar
igual que jo
jo m'he fet regates de petit
per això
igual que jo
bueno
ja ja
ja arribarem
aviam
altra partit
altra vessant teva
importantíssima
la solidaritat
membre
i directiu
de la fundació
dels exjugadors
del Barça
sí
patró
també
i patró
igual que de la fundació
pare Manel
i a més gran colaborador
també
tu i jo
Josep
creiem
en les petites
ONGs
amb els missioners
que són
les i els
que garanteixen
l'acció directa
però
espera't
espera't
t'ho dic
perquè
una part
sí
ja
provoca
ja m'hi tiro
però no
el senyor
i ara et deixaré parlar
tot
tu ets bastant crític
amb les grans ONGs
doncs dius
que
que en aquelles
grans
organitzacions
no gubernamentals
hi ha molta gent
bàsicament
de les grans ciutats
que van a Àfrica
a netejar-se
la consciència
continua sent així
no?
sí
aviam
jo crec que
totes les ONGs
petites i grans
són importants
totes
però
tu i jo
que d'alguna manera
ja ho saps
que amb els missioners
i les petites ONGs
hi creiem molt
més amb les altres
tu ets molt més crític
que amb les grans
perquè totes són
necessàries
i fonamentals
a mi l'experiència
m'ha demostrat
que totes són importants
però que
hi ha algunes grans
que lògicament
no diré el nom
faltaria més
jo tampoc el diré
i les coneixen
el meu respecte
per tothom
fa que
el fet de ser macros
a vegades
fins i tot
converteixen
alguns dels seus treballadors
en funcionaris
ho són
jo vaig estar
a Uganda
fa molts
molts anys
i
allà va ser
una experiència
espectacular
amb un misioner
i em deia
Josep
aquí en l'interior
no hi ha
ningú
d'una ONG
d'aquestes grans
tenen
4x4
con unas centenas
espectaculares
com diuen això
al rinoceronte
allí les llaman
rinoceronte
que és bo
saps molt
em deixo parar
i aleshores
i aleshores
diu
no és bo
de la capital
i a l'interior
hi anem nosaltres
els misioners
i jo sempre dic
tu pots ser creient
o no
cadascú és el que és
jo sóc creient
i molt mal practicant
per tant
menina d'infern
però
tu pots ser creient
o no
però el que fan
els misioners
a l'Àfrica
no té preu
no té preu
jo no he trobat
ni un misioner
ni un
que no valgués la pena
ni un
i sempre explico
l'anècdota
que la primera vegada
que vaig estar a l'Àfrica
jo una de les
meves normes
era
tirar pels
diguéssim
pels
pels
pels
per les carreteres
forestals
o per les pistes
o tal
però sempre mirava
on t'havien
misioners espanyols
per anar-los a veure
passava allà
saludava
estava un dia
o dos o tres
però seguia
i la primera vegada
que vaig estar allà
vaig anar
a una missió
vaig quedar
tres dies
que m'han
dir
es vol quedar
jo estava
rebentat
de dormir al cotxe
vaig dir
sí
em diria bé
poder-me quedar
i tal
i vaig quedar
dos o tres dies
i al marxar
li vaig dir
a un misioner
i em va dir
dues coses
que em va impactar
era un misioner
asturià
molt gran
i li dic
bueno
vostè
ara ja
era molt gran
quan s'acabi
de jubilar
s'irà
para
su tierra
no li vaig dir
a morir
però ja
a acabar
els seus dies
i em va dir
no
jo moriré
aquí
esta es mi tierra
i els misioners
no volen tornar
i a vegades
els fan tornar
perquè estan malalts
i tal
i tornen
a contracor
el que dius
jo també
és que és curiosament
amb els que he conegut
n'hi ha conegut tres
concretament
i no volen tornar
i mira què és
i aquí
que podrien acabar
dormint
amb calefacció
amb un llit
dutxa
i no volen tornar
no volen
són d'una altra pasta
bueno perquè
els que ha passat
una mica
és molt més
no
que em va passar
a mi
a mi em va picar
el mosquit d'Àfrica
si et pica
el mosquit d'Àfrica
estàs enganxat
l'Àfrica
l'Àfrica
és
és
és
tot intens
és el que diuen
la llamada d'Àfrica
és tot intens
i llavors li vaig dir
una segona cosa
li vaig dir
hermano
mire
jo
he quedat parat
perquè
jo em pensava
que vostès
cristianitzaven
o sigui
agafaven les missions
feien anar la gent a missa
els explicaven
la bíblia
i els feien rosar
i no sé què
i ja està
i em va dir
no, no
diuen
nosotros
primero
intentamos
salvarles
el cuerpo
que mengin
que seduquin
después
si quieren
les ayudamos
a salvar
l'alba
això em va impactar
molt
perquè vaig pensar
chapó
chapó
perquè
en lloc d'anar
a donar
estampetes
al domún
ells van allà
doncs
ajudar
per exemple
a Togo
vaig trobar
una missió
que en aquella zona
hi ha una mena
de ritual
o el que vulguis
en què els nens
no poden menjar ous
si menyen ous
estan embruixats
i aleshores
a vegades
algunes mares
s'arribaven a la missió
amb el nen
no desnutrit
no
el límit de la mort
eh
se'ls quedaven
la mare
s'anava poblat
i
els milloners
els donaven llet
o el poc que tenien
clar
no és que donguessin ous
irreverentment
sinó que tenien
les vaques
i les gallines
llavors
aquests nens
quan estaven refets
els tornaven
no deien que els havien donat ous
perquè no els havien repudiat
i
clar
aquells missioners
se'ls dedicaven
a salvar nens
dels utils
que estaven
al límit de la mort
ho entenc
Josep
d'alguna manera
el nostre
estimat i admirat
per Manel
és el que feia
bueno
ho feia
el Manel era un missioner urbà
és el que t'anava a dir
però primer
salvem aquesta gent
que no és que es desnutrissin aquí
no es desnutrissin
però
però
intentava
ho entens
i treia noies
de la prostitució
per això
t'ho dic
que d'alguna manera
era això
primer
anem a salvar
el cos
el Manel era brutal
però pensa
que
missioners urbans
en trobaries la tira
molts
molts
tampoc tants
més els que els pensem
sí però
però com que el món
és tan gran
és un percentat
molt petit
jo ahir
mira
jo ahir vaig estar
en un sopar
que vam acabar
a l'un i mitja de nit
vam passar molt bé
en un sopar
solidari
de la fundació
Ivan Manero
qui és Ivan Manero?
home
és el metge
el principal
si no recordo malament
i és totalment improvisat
principal
metge
de cirurgia
reconstructiva
com es diu
des dels pits
fins a estètica
que ja
d'entrada a dinar
a Catalunya
ja no vull estirar
però és brutal
aquest home
doncs Ivan Manero
fixa't bé
és un home
que a vegades
algú m'ha dit
valdrà
tots els amics
de Ivan Manero
ah però aquest
aquest arregla
els pits
de les famoses
i les panxes
dels artistes
i no sé què
i jo els dic
quin just
tu sou
aquest senyor
clar
és esteticista
i el bé que fa
per aquesta gent
aquest senyor
agafa
les seves vacances
almenys
un cop a l'any
un mes
agafa
la maleta
amb el bisturí
instrumental
se'n va
a Guinea-Bissau
on té un centre
que es diu
Casa Emmanuel
i nens
que tenen
la cara cremada
o l'aureca
que els havien tallat
per la reconstrucció
i s'està allà
un mes
vivint allà
i treballant
i la gent
això no ho sap
només veu
que un dia
ha operat
una famosa
i està famosa
no té dret
a operar-se
però el que tova
fa això
missioner urbà
en el fons
i aquí ho hem dit
més d'una vegada
al final
la vida
per mi
ja es divideix
entre dos
els que cobreixen
l'expedient
i els que hi posen
el sentiment
i això
ho trobes
a la feina
en els famíls
aquells que et diuen
de cobreixen
l'expedient
no, no, no
amb tot
quina diferència
per sort
encara hi ha
gent que posa
molta
el sentiment
yes
i think
to myself
what a wonderful
world
man
man
monroe
la vida
d'aquest cast
d'aquest cantant britànic
està considerat
el Frank Sinatra
anglès
sembla
una veritable
pel·lícula
de conductor
d'autobusos
a Croner
man
monroe
va deixar el col·legi
dels 14 anys
i als 17 es va oferir
com a voluntari
a l'exèxit
i va ser destinat
a Hong Kong
a la Xina
Matt Monroe
que de nom real
era
Terence Edward Parsons
es va iniciar la música
en un programa radiofònic
precisament
en la dècada
dels 50
total
amb 23 anys
torna
al Reina Unit
on combina
la feina de xófer
d'autobusos
durant el dia
i a les nits
cantant
i d'aquesta manera
va aconseguir
el seu primer contracte
discogràfic
el 1961
aconsegueix
el seu propi
programa de televisió
a la cadena
a la BBC
i el 63
consagra
en la melodia
des de Rússia
con amor
que era la part
de la banda sonora
del segon film
de Saint-Bond
total
que en un any
després
el 1964
representa
el Reina Unit
al festival de revisió
i va quedar
en segon lloc
va ser
el primer
artista
en versionar la cançó
i a estar ahí
dels Beatles
i a cantar
en espanyol
la melodia
no puc treure
els meus ulls
de tu
can't take my eyes
of you
la seva carrera
es consolida
amb un Òscar
a la millor cançó
juntament amb el compositor
John Barry
per la melodia
Warfree
nació de libre
de la pel·lícula
del mateix títol
en l'any 68
grava
el gencantor
i posteriorment
tot ho passarà
i en ple
auge
de la seva carrera
mentre Monroe
feia gires
per tot el món
se li detecta
un càncer
de fetge
tot i ser
transplantat
Matt
no resisteix
i mor
el 7 de febrer
del 85
tenia
54 anys
i fins i tot
fins i tot
Fran Sinatra
va sentir la pèrdua
del seu seguidor
confessant
que Matt Monroe
era l'únic cantant britànic
que pagava la pena
escoltar
tornem
tornem
amb el Josep
Maldonado
que si el Matt Monroe
paga la pena
escoltar
el Josep
igual
estàvem
amb la història
dels missioners
amb la història
de que
encara
encara
el substracte
en el món
el substracte
humà
d'un percentatge
molt petit
és impagable
la solidaritat
d'aquest substracte
que clar
en comparació
que em sembla que
van dir que aquesta setmana
hem arribat
als 8.000 milions
de sers humans
molta gent
eh
doncs
encara hi ha
un substracte
o un percentatge
d'aquests 8.000 milions
que fan una feina
increïble
mai tan ben dit
impagable
no la podria pagar
ni cap estat
ni en les entitats
culturals
per exemple
que tenim aquí
al nostre poble
a l'Ajuntament
quantitat d'entitats
si es hagués
que fer càrrec
de la cultura
de la solidaritat
d'aquest poble
que és petitet
sí
és impagable
i a més a més
Catalunya
som un país
molt solidari
sí senyor
només tens
que veure
la marató
amb tot el respecte
la fan a Espanya
i recullen
el que poden
no que poden
parlant
en comparació
no es pot
no no hi ha
i ho fa Catalunya
i és espectacular
brutal
una moguda de gent
de proteccions
jo he anat de voluntari
quasi cada any
a recollir trucades
i et truca
una senyora
i dius
escolti miri
truco
em sap greu
només puc donar
25 euros
però sóc
jubilada
cobro molt poc
al mes
i et demana
perdó
perquè dona 25 euros
amb això
amb això
els catalans
som
com altres coses
diferencials
Josep
amb un polític
al final
hem de fer rara política
tu des de ben petit
ja t'agrada demanar
eres el delegat
de la classe
començaves
a exercir
lideratge
és correcte
et quedo parat
que saps coses
que no sé
d'on tu has tret
com anècdota
jo recordo
que alguna vegada
m'has dit
jo perquè no veiem
tothom
he arribat a sopar
tres vegades
en la mateixa vesprada
és correcte això
sí
a més l'anècdota
és tremendo
l'anècdota
l'anècdota
més simpàtica
és el final
jo quan era
delegat del govern
però sobretot esports
clar
et trucava
tot això m'ho invento
el president del Sant Andreu
mi deia
Valdenado
miri
fem el sopar
de final de temporada
que els nens
de futbol marge
han quedat
campions de Catalunya
vindria a entregar
la copa
les medalles
sí i tant
però és que
tinc dos sopars abans
si vinc un moment
i tal
ja en tenim prou
vostè ve
i diu quatre paraules
i ja serem feliços
i llavors resultava
que tenies
un sopar
al club natació
Montjuïc
que havien quedat
campions
a l'aterpola
no sé què
i arribava allà
em disculpava
explicava
el que em passava
felicitava
donava
quatre paraules
donava
el trofé
el capital
o el president
i marxava
el xòfer
m'esperava
i em portava
cap a Sabadell
el club natació
de Sabadell
que havia fet
un gran no sé què
i anava allà
donava els guardons
i marxava
i arribava
al Sant Andreu
i em deien
com que vostè ve
de dos sopars
voldrà un talladet
i jo prenia un tallat
i a la una de la nit
el xòfer i jo
a l'autopista
menjant un entrepà
que es moria de riure
el pobre xòfer
que el pobre
va morir
fa molts pocs dies
em deia
secretari general
si ens veiessin
els tres sopars
que hem anat
menjant un bocat aquí
però jo sempre he pensat
jo tinc un problema
i és que
quan anava al col·le
el dia
que em van ensenyar
la paraula no
vaig fer campana
i la paraula no
no la sé dir
però per què no la sé dir?
perquè jo em poso
al costat de la gent
la gent
els fa il·lusió
que jo hi vagi
per mi és un honor
dius
quin mèrit tinc
jo perquè em vinguin a dir
escolti vindria
vindria a dir unes paraules
al futbol base
de l'Adam
per exemple
que és un club
i una fundació
que admiro
i que idolatro
perquè fan una tasca
esportiva
però sobretot
formativa i humana
com li puc dir jo
al Ramon Ajejo
que no aniré
al sopar de l'Adam
i com li puc dir
als del Turó de la Pei
d'aquest altre club
que tinc molt de carinyo
que no aniré
a la presentació
del no sé què
i aleshores
tot això ho fa
doncs que tinguis
que a vegades
agafava la fama
d'anar a tres sopars
per poder atendre tothom
ja ja
aviam
a partir d'ara
t'aniré
proposant
anunciats
de temes
i tu els vas
desenvolupant
d'acord?
molt bé
aviam
comencem pel començament
conjuntament
amb el servei d'ordre
tu vas fer un passadís
per protegir
Josep Terradellas
d'un atemptat
i que pogués entrar a la Generalitat
tu just recent
tornat de la tele
mira t'he de dir una cosa
a mi m'han fet moltes
moltes entrevistes
perquè són molts anys
tindrem treball
de política activa
ara món solidari
la primera vegada
que em pregunten això
jo tinc un petit avantatge
sobre les altres
ja fa
tenim la mateixa
bueno
després t'explicaré
les històries
però també tu i jo
que som de la mateixa edat
fa molts anys
també que fem de la vida
és veritat
doncs mira
i fa anys
que hem coincidit
amb moltes coses
el dia que tornava
el president Terradellas
jo estava a la presa
de Sant Jaume
jo anava al 5 o 10.000
no sé quants catalans
que volíem veure
com tornava
el president de Catalunya
i aleshores
se m'acosta
Miquel Cellarés
que va arribar a ser
director general de Mossos
i em diu
mal donado
mal donado
el president Terradellas
que ha anat
a Madrid
a saludar
el president del govern
ha tingut un avís
de bomba
a l'avió
està no escurcullant
i tal
sembla que hi ha una falsa alarma
però aquí li hem de donar protecció
va venir el president
de la Generalitat
en moments
que políticament
no era fàcil
i aleshores
tu i jo que teníem
perdona
26-27 anys
sí
per això et dic
sí
i aleshores
em diu
escolta
un grup de joves
hauríeu de fer
cordó
i acompanyar
el president Terradellas
fins a l'entrada
del palau
i tant
per mi és un honor
i sí
va arribar el president Terradellas
agafem uns quants
el president al mig
saludant
i vam acompanyar
del cotxe
fins a l'entrada
però clar
jo no tenia cap document
gràfic d'això
jo ho explicava
però deia
bueno
la gent pot pensar
mira aquest
s'està tirant flors
i aviam
tens alguna foto
i no
no tenia cap reportatge
cap
el Pere Escobar
sí senyor
i un dia
el Pere Escobar
em diu
escolta Josep
t'he enviat
amb allò de bombolles
un sobre
ja em diràs què
dic què és
ah
ja ho veuràs
va
m'arriba
al cap dels tres dies
per correu
obro
un CD
i què és això
poso un CD
l'arribada
del president
Tarradellas
i pensava
mira que maco
però bueno
jo no
no pensava res més
i durant
durant el
el
el
el
mentre anava
visionant
el vídeo
i hi ha un moment
que el president
que va saludant
ara era un jove
jo tenia el cabellar
portava una camisa blanca
així
ostres
si soc jo
dic ja tinc el document
perquè no el tenia
sí sí
va ser de moments
amb motius
és el que dèiem
històries d'un català
amb història
això és que
he fet molt camí
paral·lelament
paral·lelament
comences
a ser
un col·laborador
directíssim
amb en Jordi Pujol
des de l'inici
de Convergència Democràtica
de Catalunya
tu
que jo et conec
que ets un pujolista
a morir
com va començar
la vostra relació
doncs mira
jo estava
a la facultat
de dret
i hi havia
un líder polític
que es deia Casanovas
que jo era molt jove
tenia 20 anys
o 21
no sé
i em va dir
mira Maldonado
Franco
no pot durar gaire
hem de començar
a preparar
la Generalitat de Democràcia
ell era
jo era socialdemòcrata
i era
el que va
dirigir
el partit socialdemòcrata
català
em va dir
a mi m'agradia
que tu fossis
el meu responsable
a Tarragona
del partit
jo al·lucinava
perquè jo vinc
d'una família
molt humil
sempre
sempre
tenia un sentiment
diguéssim
doncs una mica
no complexat
però sí
de família
pobra
i que aquell senyor
que per mi
era un home
agradable
doncs m'oferís
que jo
coordinés
el partit socialdemòcrata
català
a Tarragona
per mi va ser
una cosa
de les més maques
que em passava
i jo em vaig quedar
amb Extracopla
i un bon dia
va haver una persona
un company
que m'ha dit
escolta Valdenado
avui
en un pis
clandestí
en un lloc privat
es farà una xerrada
amb el Jordi Pujol
Jordi Pujol
era el del fet
dels Palau de la Música
que corrien
aquelles monedes
Libertat Pujol
i diu
vols venir?
i tant
i tant
coneixeré el Pujol
que per mi també
ja era un referent
i va anar en un pis
ja érem 10 o 12
apareix el Pujol
i el Pujol
ens explica
que ell
es fa una xerrada
que ell
feia tan feta
i ens diu
que ell vol fer
un partit
farà un partit
per
on pugui
convergir
gent de dreta
gent d'esquerres
gent
més cap aquí
més cap allà
transversal
des del punt de vista
social
i tal
i em va convencer
i vaig pensar
uf
aquest és el projecte
polític
que jo no sabia
que existia
aquest home el té
i aleshores vaig a la facultat
el dia següent
i vaig dir
que el senyor
escoltar
tinc un problema
no podré
incorporar-me
al teu projecte
quan
es legalitzin
els partits
t'agraeixo
molt la confiança
no m'ho imaginava mai
però me'n vaig
amb un altre
i em diu
puc saber qui
dic
així clar
vaig sentir
perquè
Jordi Pujol
em va enamorar
i me'n vaig
a lo que ell diu
que serà la
Convergència
de Catalunya
i em diu
mira
i ho segons qui
i ho hauria intentat
convèncer
si va ser al Pujol
resser
i aquí va començar
jo he estat
16 anys
al seu delegat
del govern
t'hi tinc
una admiració
crec
que per un tema
familiar
injust
perquè jo soc
dos convençuts
que ell
personalment
no s'ha posat
res a la butxaca
estic convençudíssim
però ha estat
arrossegat
per unes vicissituds
i
passarà la història
com un home
que ha tingut
un mal final
quan si no hagués
sigut per aquest incident
per aquesta situació
ell hauria tingut
places
o carrers
el seu nom
a la majoria
de pobles de Catalunya
i ara passarà
com una cosa
que no ho és
com un corrupte
aviam
que a la meva memòria
mai ha sigut
cap bona qualitat
meva
tu abans de començar
a Pujol
coneixies
a l'Oriol
no
no
no
va ser després
va ser després
l'Oriol no existia
que no existia
sí sí
sí sí
sí
bueno
jo me'n recordo
més a més
una de les reunions
que vàrem fer
a premiar
eh
el
per exemple
jo tenia una
una caseta
al costat
dels Carulla
i tant
els de
gallina blanca
i els Carulla
tenien un
un casalot
un xalatot
i tal
i jo vaig arribar allà
i no
és aquest
era una casa
un xalet normal
i també vam reunir
allà uns quants
i me'n recordo
que la Marta
estava a la presidència
dintre la casa d'ell
s'havia 15 o 20 cadires
li diuen
a la presidència
escolta
aquell que hi ha
allà
qui és
el de la barba
sembla comunista
clar
jo portava
cabella
i barba
i barba
no tan curta
com ara
i realment
cantava molt
amb el perfil
de tots els companys
i diuen
que és el de Tarragona
és el nostre
humà de Tarragona
és el mal donado
i tal
i vaig sentir això
perquè a més
es va sentir
la Marta
deia
aquest tio
s'ha infiltrat
i amb aquesta línia
el meu aspecte
sempre ha sigut
un aspecte
diguéssim
atípic
el Josep Maria Soler Sabater
historiador
per sona
que hi tinc
una gran admiració
en el seu moment
van ser molt
molt amics
i em deia
que jo era
el trusquista
de Convergència
per l'aspecte
fundador
del PDCAT
fundador
de la Crida
però fa 5 anys
de llunyes
d'en Puigdemont
per què?
no, no, no
aquí és l'única cosa
que no està
no, no
continues estant
amb el Puigdemont
jo en aquests moments
a mi em consta
i em diuen
que t'allunyes
del Puigdemont
que ara no estàs
home
estàs molt més pròxim
no, no, no
estic allunyat
de la política
sí
o sigui
jo vaig deixar
jo vaig tenir
una doble militància
que em sembla
que excepcionalment
només hi havia
dues persones
una persona
que m'estimo
molt a Xivetries
i jo
érem militants
del PDCAT
i de Junts
i aleshores
ara em vaig
d'haver de baixar
del PDCAT
perquè no tenia sentit
tota aquesta deriva
però el que he dit
és veritat
vas ser fundador
tu del PDCAT
bueno
estaves allà
estaves a la fundació
clar
i fundador
de la crida
de la crida
no
la crida
aviam
ho tinc mal entès
el Puigdemont
et diu
a tu que li preparis
una llista
ah si
això sí
això sí
estic parlant de memòria
que ja veus
que no ho tinc
gens apuntat
això sí
aquí m'ha fet
però
i per això
et dic
el fundador
la crida
perquè va ser
amb el Puigdemont
que et diu
maldonador
enviem una llista
de gent
que t'ho creguis
explica'ho
explica'ho
perquè la meva memòria
sí
a veure
no
deixa'm matisar
l'anterior
aleshores jo ara
segueixo militant
Junts
però
sense cap paper
això és el fet
que sí que m'he allunyat
perquè
no estic a la política
i
és més
jo crec
que em donaria
de baixa
de Junts
però no per res
sinó perquè
no estic en política
però per mi
Puigdemont
segueix sent
el referent
jo crec que
és una persona
que
que ajuda molt
a donar a conèixer
el problema del català
i jo li tinc
un carinyo
i admiració
o sigui
no estic gens allunyat
però sí
de la praxis política
perquè no estic en política
no?
Sí és veritat
que
jo
dilluns
vaig a Sevilla
a donar uns premis solidaris
i
en el seu moment
són uns anys
em truquen
i em diuen
el senyor
m'ha donat a mi
deia vamos del Correo Andalucía
porque le vamos a dar
un premio
al deporte
i tal
i vaig pensar
això és la típica
brometa que et fan
que després
surts
amb una emissora
i se te'n foten
no?
i jo li dic
mire
és que ahora estoy reunido
déjame el su teléfono
vaig pensar
que a mi Andalucía
que m'ha donat un premi
i dic
vale, vale
d'un teléfono
a tarda truquó
Correo Andalucía
digame
diga
mire
me han llamado
i flore
i tal
si, si
ara li pasamos
mire
perdone
però pensava
que era una broma
i per això
li he dicho
que ja la llamaria
i una no
diu
que
tuve un paper
important
en els Jocs
oímpicos
contra el Joc
i tal
i d'un
tres premies
i un
serà per a vostè
per a ha sigut
portavoz
del deporte
en el Congreso
ha sigut portavoz
del deporte
en el Senat
i li d'un premies
moltes gràcies
i a les hores
diu
el dia antes
tendria que estar aquí
dormir
perquè per la mañana
ja li demem una entrevista
i del periòdico
després sabrà
la comida de gala
l'entrega
i tal
i vaig anar el dia abans
vaig pensar
mira millor
perquè descansaré
que vaig molt cansat
i jo estava a l'hotel
descansant
dic
dormiré fins a les 9
que puc dormir
i a les 7 i mitja
em truca
el telèfon mòbil
que l'havia de deixar connectat
per si a la família
passava alguna cosa
i penso
quin soluc ara
i
hola Josep
hola
sí
sóc l'Albert Batet
l'Albert Batet
exalcalde de Valls
una de les madretes
del president Puigdemont
i aleshores em diu
escolta que mira
dic
hòstia Albert
dic
on estàs tu?
jo estic
a
a
a Brussel·les
dic
jo és que estic a Sevilla
estava descansant
bastant aviat
dius que el president Puigdemont
vol parlar amb tu
carai
passa mal
passa mal
hola
Valdenado
el president
jo
honorat
que el president
volia parlar amb mi
i aleshores l'Albert
em va explicar
que el president
perquè l'Albert
havia estat el meu sopar solidari
feia una setmana
i va veure personatges
molt importants
i llavors el president
diu
escolta l'Albert
m'ha dit
que tu és la persona
que tens
tens gent molt maca
que són amics teus
i tal
necessitaria
que em donguessis noms
per fer una llista
i li vaig donar
5 o 6 noms
que tots van dir que sí
no diries noms
no
però
són els que anaven a la llista
però més o menys
si no no
molt bé
molt bé
i aleshores
jo em vaig sentir honorat
que el president
em demanés noms
allunyat del president
Puigdemont
en absolut
però és que no estic
en política
sento
tinc el sentiment
de preix i admiració
però
jo ara
la política
m'ha fet molt feliç
també t'he de dir
que ara m'entristeix
molt el que veig
ui
ja en parlarem
perquè
curiosament
tu em dius
que ets independentista
però que el país
actualment necessita
el que es representava
la Convergència
és una contradicció
no
no
perquè
tu independentista
i dius
no no
aquí el país
el que necessita
és el que representava
la Convergència
que no era independentista
no
però
jo crec que la vida
tot té un temps
per exemple
ara
hi ha molts joves
lògicament
que
critiquen
que critiquen
com es va fer
el canvi
de la dictadura
cap a la democràcia
la transició
la transició
i ho entenc
si jo fos jove
creia el primer
que critiquaria
però el que estàvem allà
que sabíem
que els militars
tenien les eines
preparades
va haver
el cop d'estat
l'intent de cop d'estat
del Tejero
el fet
que un senyor
que es deia Carrillo
comunista
que portava
una perruca
pel carrer
es tragués
la perruca
se sentés
a la taula
amb un senyor
que es deia
Fraga
que representava
bastant
coses
de l'Asia
el règim
no
i un senyor
que es deia
Felipe
que amb la seva
americana de pana
se sentés
clar
en aquells moments
que sembla que
la transició
tova
i tal
era molt difícil
fer la transició
i d'alguna forma
aquests polítics
aquests polítics
van fer aquesta transició
que era un miracle
perquè es va veure
que al cap
de pocs anys
va haver-hi
un intent
de cop d'estat
vol dir que l'exèrcit
doncs
estava
expectant
per
el que passava
per tant
Convergència
què representava
Convergència
representava
que
molta gent
que no sabia
què era la Generalitat
que molta gent
que no coneixia
res
de la història
del país
necessitava
un instrument
que
fes estimar
el país
i Pujol
que no
defensava
que no
era independentista
ni parlava
en aquell moment
d'independència
va aconseguir
que molts catalans
de parla
castellana
de parla
catalana
de dretes
d'esquerra
i tal
s'incorporessin
en el sentiment
de país
i per tant
Convergència
en aquell moment
en aquell moment
què era el que feia
doncs
incorporava
la gent
el sentiment
del país
hi havia un partit
independentista
que es deia
Esquerra Republicana
quan en pot ser
ella?
Minoritària
i això
sempre tu m'has dit
al final
hem sigut nosaltres
els de Convergència
que l'hem trit
les castanyes
del foc
una frase teva
llavors
en aquell moment
en aquells moments
Convergència
va jugar un paper
d'incorporar
el ciutadà
en general
a la política
a que sentís
la política
i els discursos
del Pujol
i les anècdotes
del Pujol
i la presència
del Pujol
a Torsioc
i tal
va fer que la gent
se sentís
partíssim
d'aquest país
i això
ha tingut
una evolució
i un moment
determinat
un grup de joves
l'Oriol
entre ells
Turull
Rull
i demés
és quan diuen
ara
ara
nosaltres
és el moment
que el país
crica per l'independència
i és quan
el president Marx
i el president
Convergència
com a partit
serà independentista
això és una evolució
i per tant
tots els que teníem
aquest sentiment
no es desenvolupava
perquè en aquell moment
era inviable
era inviable
i la prova està
encara fixa't
el que costa
mira
una part dels catalans
sentim
que Espanya
no ens vol
a no ser
que sigui
per treure els calés
que Espanya
utilitza
totes les aines
inclús
per bateix
l'estat de dret
per eliminar
la nostra llengua
i engarjolar
els nostres líders
polítics
i que els més joves
ja són
a més
independentistes
anti-espanyols
Josep
com es gestiona
tot aquest malestar
però fixa't bé
jo voldria ser just
jo crec que
hi ha molts espanyols
molts
molts espanyols
que no són
anti-catalans
no
la classe política espanyola
és anti-catalana
què és la gran drama
jo tinc
jo tinc cosins
a Madrid
i són madilenys
i ells no tenen cap sentiment
contra Catalunya
o anti-Catalunya
però la classe política
està enverinant
el sentiment
de Catalunya
que tenim banyes
i cua
i tal
però l'espanyol
en general
en general
hi ha de tot
com n'hi ha aquí
l'espanyol en general
no és anti-català
de mena
però la classe política
aquests radicalismes
que hi ha a Madrid
estan creant
un sentiment
de rebuig
contra Catalunya
de tal manera
que una cosa
impensable
impensable
en democràcia
que per pensar diferent
fotien gent a la presó
o per voler
fer un referèndum
que no era vinculant
fotien gent a la presó
m'estàs donant
la raó
quan jo et dic
que Espanya utilitza
les eines
qualsevol eina
inclús
per pervertir
l'estat de l'estat
la classe política
és molt important això
jo dic Espanya
i tindríem que dir
la classe
la classe política
no era això
companys
no era això
pel que varen morir
tantes flors
pel que varen plorar
tants anells
potser cal ser valents
altre cop
i dir no
i dir no
amics meus
no és això
no és això
companys
no és això
ni paraules
de pau
no és això
no és això
no és això
Ni el comerç que es fa amb els nostres drets
Drets que són, que no fan ni desfan
Nous garrots sota forma de lleis
No és això, companys, no és això
Ens diran que ara cal esperar
I esperem, ben segur que esperem
És l'espera dels que no ens aturarem
Fins que no calgui dir, no és això
No és això, companys, no és això
Ens diran que ara cal esperar
I esperem, ben segur que esperem
És l'espera dels que no ens aturarem
Fins que no calgui dir, no és això
No és això, companys, no és això
Pel que varen morir tantes flors
Pel que varen plorar tants anells
Potser cal ser valents altra cop
I dir no, amics meus, no és això
No és això, no
Companys, no és això
Josep, estaria amb tanta estona
Parlar tantes temes
Al final he posat aquesta cançó
Perquè amb el que estàvem parlant
No és això, no, companys
No és això
La pregunta que t'havia fet l'última
És com es gestiona tot aquest malestar
I la teva resposta ha sigut igual
Que amb la transició
És que és molt difícil
Mira, hi ha un senyor que té bigoti
Que va dir
Dejar als catalans que se pelearan entre ells
Ho va dir ben clar, eh
No, va dir
Antes se romperà
Catalunya que se rompa Espanya
I malauradament
L'historia de Catalunya
Hi ha grans èpoques
Però també hi ha èpoques
D'enfrontament entre nosaltres
I això, a mi, fa que per això
Jo estigui content de deixar la política
I d'estar treballant pels més febles
I pels més necessitats
I la política ja forma part del passat meu
Abans que te'n vagis
Els meus companys i amics
De taula
De taula
Et volen fer alguna pregunta?
Molt bé
Ja em siguin la sabrera
Ponte-la
Jo te'n faria moltes
Perquè estic encantat que estiguis aquí
I com t'ho he dit
Només quatre paraules
Gràcies
Per la visita
Ens agradaria
Ja t'ho dirà el Ferran
Repetides vegades
Que tornis
I a mi particular
M'agradaria
Xerrar d'una forma així
Distesa
Més distesa
Sense micròfonos
Però endavant
Dos preguntes
Molt ràpides
Quan has parlat de l'ONG
Debate l'ONG
D'esport solidari internacional
Has parlat de l'ajuda que es fa
Sobretot lògicament
Als més necessitats
Als nens d'Àfrica
Tu creus que per exemple
Les ONGs
Caletó i companyia
Tenen serveixen per a un
A part de portar 4 o 5 nens aquí
Jo sincerament
Desconec la deletó
Però
Quan s'avulga cosa que es faci
Per poc que faci l'etó
Fa molta falta
Més l'etó
Té una altra virtut
Que jo per exemple
Ara tinc
Amistat amb la família
De l'Anso Fati
Que és una família excel·lent
Ell és un nan encantador
Tots aquests nois
Tots aquests jugadors
Fan molt bé
Molt bé
En aquests nens i nenes
Que estan
A la marginació
I ells veuen
Que a la vida
Es pot triomfar
També
Sent humil
Venint de
De les capes pobres
També es pot triomfar
I és una mica
Allò del missatge
De dir
No hi ha gent
Sense la tovallola
Perquè
Hi ha gent
Que vivia
En un poblat
Envoltat de pobresa
I ha triomfat
Per tant
Jo no sé bé
Exactament
Què fa
L'ONG de l'etó
Però
L'etó
L'etó
I gent com l'etó
Ajuden
A que nens i nenes
Tinguin somnis
És molt important
És molt important
Aquesta
És molt bona
Aquesta frase és molt maca
Ajuda els nens i nenes
Que tinguin somnis
Definitiu
I ara et tinc a preguntar
A algú de política
Encara que no et dediquis
Ja a la política
Molt ràpid
Si no em vols contar
Si no em contestis
No, ara et contestaré segur
Es trencarà
Junts?
Jo espero que no
Jo espero que no
Però és veritat
Que Junts
És una amalgama
No sé si és paraula correcta
En català
És una barreja
De moltes tendències
Que també ho era
Convergència
Però Convergència
Tenia un gran lideratge
Junts
Jo crec
Jo tinc
A pressió
Pel Jordi Turull
Conec molt menys
A la Laura Borràs
La conec
Jo espero que no
Perquè Junts
O sigui
El independentisme
No es pot permetre
Més trencaments
Més fraccionaments
Més pèrdues
Sinó
No diríem bé
Jo espero que no
Moltes gràcies
Ens tindrem veient
A tu un plaer
Abans que se'n vagi
El Josep
L'acord
Esquerra Republicana
Soe
Sobre la substitució
Del delicte de sedició
Es resumeix
Com una nova llei
Pel delicte
De les ordres públics
Agreujats
Que diu
Entre altres coses
Que ocupar escoles
Per fer un referèndum
O protestar en vies públiques
Passarà fins a cinc anys
De presó
Esquerra Republicana
Negociant en nom d'un país
Pacta un acord
Pel benefici
D'uns pocs dirigents polítics
Criminalitzant la dissidència política
Acabant amb l'activisme
De base de l'independentisme
I amb l'exili
Doncs permetrà l'extradició
La realitat
Supera
La ficció
Josep
Sé que t'has d'anar
Però abans d'anar-te'n
Amb el comiat
Tu i jo
Que tenim el mateix país
De naixement
Tots dos avui
Som fillónics
Tots dos som
Cernegos
Tenim la mateixa edat
I ja estem
En aquella fase
D'intentar cada dia salvar el cos
Que l'ànima
L'ànima ja vindrà encabat
Compartim el somni
De com voldríem
El nostre país
Els mateixos colors
Futbolístics
De samarreta
I amb una mica de sort
Ens trobarem junts
En un núvol
Relativament a prop
Del nostre admirat
I recordat
Para Manuel
Josep
Moltes gràcies
Per haver estat aquí
I esperem
Quan tinguis el llibre
I tant de bo
Sigui abans
Tornis als estudis
De Ràdio Esverca
Bueno
Escolta
Jo
No sé què dir-te
Perquè una persona
Que parla tant
I tan bé
Doncs
Hi ha el perill
A fer el ridícul
No?
Perquè
Bueno
Ets un poeta
Del micro
Ets un home
Que et prepares
Molt
Aquest parat
Del molt
Que et prepares
Les entrevistes
I
El sentiment
Que hi poses
Jo he estat molt a gust
Vull agrair
Al director
De la ràdio
Que
Tinguin
Aquest programa
I que m'heu deixat venir
A tu la invitació
Als teus companys
L'estima
L'esmorzar que hem fet
Estudit amb patates
I sobrassades
I sobretot
El fet
Que m'has deixat
Parlar lliurement
Perquè a vegades
Hi ha llocs que et dirigeixen molt
I que diuen
Això va ser així
Saps?
Aquí he pogut dir
El que he pensat
No sé si he dit
Alguna cosa
Que pot aixecar polèmica
Espero que no
Perquè
Si d'alguna cosa
Sempre vull fugir
De l'enfrontament
De les divisions
Jo crec que som un país
Que hem de sumar molt
Que hem de posar
Molt
L'octite
Hem d'enganxar moltes coses
I no hem de trencar res
Però m'he trobat molt a gust
Estic feliç de mi vingut
Sempre que calgui
Em tens a la vostra disposició
Tampoc és que pugui portar
Mésses coses
Perquè la meva és una vida
Doncs diguéssim
Al voltant del sentiment
Però bueno
Sempre que calgui
Aquí estaré
Repeteixo
Repeteixo
Moltíssimes gràcies
I m'he quedat
Amb moltíssimes preguntes
I molts temes
A desenvolupar amb tu
Josep
Has de tornar
Moltes gràcies
A vosaltres
De veritat que sí
Gràcies
What a wonderful world
I see skies of blue
And clouds of white
The bright blessed day
The dogs say goodnight
And I think to myself
What a wonderful world
The colors of the rainbow
So pretty in the sky
Are also on the faces
Of people going by
I see friends shaking hands
Saying how do you do
They really say I love you
I hear babies cry
I watch them grow
They like much more
And I think to myself
What a wonderful world
Yes
I think to myself
What a wonderful world
What a wonderful world
What a wonderful world
Joan
Després d'avui
Tema de Jotas
Joan, Josep
Ja, saps
N'hi ha per tot
A l'assa soc jo
Josep
Ai, Joan
El teu torn
Coyens
Després d'una petita baixa
Doncs avui parlarem
D'un tema distendit
Si no hi ha sempre
Molts morts
Moltes desgràcies
Aquí també n'hi ha
Però no tots
Abans que res
Voldria que sentíssiu
Un himne
Que segurament cap de vosaltres
O quasi cap de vosaltres
Conhegeu
Jo tampoc
Però així ens introduirà
Una miqueta
Al programa d'avui
Al programa d'avui
Aquest himne
És l'oficial
Del Principat de Mónac
Com us he dit al principi
Parlarem
D'aquest petit principat
Que està
Ple de gramur
I de moltes coses
Però que
Com a mínim
No entrarem
Ni en grans desgràcies
Ni en grans guerres
Ni en grans morts
Parlem una mica de Mónaco
Per què se'n va ocórrer
Parlar o estudiar
Una mica aquest principat
Doncs res
L'altre dia
Estava veient
Una pel·lícula
De la Grace Kelly
La finestra indiscreta
D'Alfred Hitchcock
I em va venir al cap
O perquè la famosa actriu
Filadolfiana
Va abandonar la seva prometedora
De carrera política
Només amb 28 anys
Per convertir-se en la princesa de Mónaco
Potser amor
Potser posició social
Però
Qui són els Grimaldi
Per què encara existeix
Per què encara existeix
El millor lloc de la costa de la costa de la costa mediterrània
Un principat
Del seu nivell
El seu nivell
I la televisió
Però això no atreu que un terç dels seus habitants siguin multimilionaris.
Doncs al no existir cap tipus impositiu relacionat amb la renta i els beneficis,
el país atreu a fortunes de tot el món.
Segons l'informe de la revista La Nueva Riqueza Mundial,
viuen a Mònaco 13.400 multimilionaris,
la major concentració de tot el planeta.
No és fàcil adquirir la nacionalitat monagasca.
Un mínim de 18 anys residint al Principat,
no compartit cap nacionalitat més,
no hauria estat funcionari del seu país d'origen
i, lògicament, té imatges relacionats amb poder i dir-les.
No obstant això, més de 125 nacionalitats conviuen pels seus carrers.
Alguns compleixen les exigències, altres no, i altres se les busquen.
Aquest veïnat, lògicament, exigeix compensacions.
I m'ona que us diuen.
Un 0% de criminalitat, diguem que visible,
no entrem en temes de corrupció i coses d'aquestes més complicades.
La nació més segura del món.
Un 0% de taxa d'atur.
Un policia per cada 60 habitants.
Ideal pels seus negocis i la seva forma de vida.
Però fem-nos algunes preguntes.
Va salvar l'arribada de la Kelly, la supervivència del Principat?
Per què el seu club de futbol, l'AS Mónaco,
un dels clubs més rics del món,
no s'ha destacat mai?
No ha fet mai pràcticament res?
Kevin del Mónaco, el seu Grand Prix,
un dels circuits més antics de Fórmula 1,
el 1929 es va inaugurar.
El més curt de tots,
circuit urbà, 10,765 quilòmetres.
En 5 vegades guanyadors,
com Fangio, Graham Hill,
Jack Stewart, Nicky Bauda,
Mika Schumacher.
Què veieu?
Però anem una mica enrere.
Anem a fer alguna cosa d'història,
que a mi m'agrada la història.
Però una pregunta inicial que ens hem fet.
Qui són els Grimaldi?
Com un petit estat o país encaixat a França
pot tenir independència pròpia?
Després de passar per moltes mans,
fenicis, grecs, romans, francs, llombars,
sacre imperi romà,
l'any 1297,
el petit territori formava part de la República de Gènova.
Un genovès, Francesco Grimaldi,
disfressat de Monjo,
conquesta amb un grup de seguidors
la fortalesa construïda
al que s'anomenava
Panyó de Mònaco.
I els Grimaldi governava el país,
consolidant-se a partir de 1419.
Ja sabem, doncs,
com a mínim,
d'on venen.
Durant tots els segles XV i XVI,
la realitat francoespanyola
afecta la forma directa
l'anomenat Senyorio de Mònaco.
L'any 1506,
una revolta popular genovesa
contra els francesos
provoca el setge del Principat.
El senyor de Mònaco,
Luciano Grimaldi,
amb ajuda de les tropes franceses,
aguanten l'envestida.
A canvi, això sí,
de l'entrega dels llogarets
de Menton i Roquebrin,
fins a aquells moments
pertanyent-se al Principat
i a partir d'aquests moments
va passar l'estat francès.
Anem per fer una història.
Luciano,
ja n'hem parlat d'ell,
trenca en França
i és assassinat
el 1523.
Els cosins genovesos d'Agustí,
fill de Luciano,
li instaren a unir-se
a l'emperó Carles I,
Carles I i Carles V,
el coneixem molt bé,
per buscar seguretat i protecció.
L'any 1612,
el senyor de Mònaco
pren el títol de príncep sobirà,
amb tractament d'Altesa Sereníssima,
S.A.S.
Ocupada durant la Revolució Francesa
el 1793,
el Tractat de París del 1814
restaura la dinastia Grimaldi
amb la persona d'Honorat IV.
Sí,
potser un principat d'opereta,
de rics,
de llots,
de paparazzis,
però amb una dinastia
de les més antigues del món.
Més ben dit,
la més antiga del món,
d'Europa.
Segle XX.
Ens assaltem moltes coses,
perquè esclar,
la història és molt llarga
i encara que sigui un petit principat,
també en té molta.
Durant el segle XX,
Mònaco trontoia
per assegurar la seva independència nacional.
Lluís II
va tenir de reconèixer
una filla ilegítima,
Charlotte-Louis-Giliet Lové,
filla d'una model,
demana la inquietud
de l'estat francès
que el rei no tingués descendència
i el títol de príncep
passés a mans germàniques.
La filla reconeguda
va rebre el títol
de duquesa de Valentinoa
i princesa hereua de Mònaco.
serà la mare
de Reynier III.
Aquest accedia al tro
l'any 1949,
promulgant una nova Constitució,
la de 1962,
i firmant en França
un nou tractat
de col·laboració econòmica,
monetària
i de bon veïnatge,
fonamental
per la futura existència
del Principat
i, sobretot,
pactant
la conversió del mateix
en un gran centre financer
molt vinculat
i depenent
de l'estat francès.
Parlem de Magreix!
i deinkció,
l' SECREM
3
Esteu sentint la música de la pel·lícula Sol davant el parell.
Ja heu dit abans que, esclar, el paper de la Greyskali, misteriós,
però va ser molt important pel Principat
i voldria parlar una mica d'aquesta senyora.
Tornem a la música.
Sol davant el perill és un dels films de més èxit de Greyskali,
junt amb en Gary Cooper.
El compositor de la banda sonora va ser Dimitri Tjomkin,
músic d'origen ucrainès mort el 1979.
Quinze vegades ha nomenat pels Òscars i amb tres nominacions.
El 1952, per l'aquest sentit, amb anglès Heidnorn,
el 1954, per Dèvils i Poderosos, amb anglès The Heid and the Midkey, amb John Weiner,
i el 1958, per El vell i el mar.
Déu m'hi do amb aquest compositor.
Però, qui era la Greyskali?
Nascuda a Filadèlfia l'any 1929,
el 1956, en la cimera de la seva carrera,
es casa amb el príncep Reynier de Mònaco.
Cita del corresponsal de la Vanguardia al principat aquell any.
En una cerimònia que ha durat 20 minuts justos,
la famosa estrella de cine, Greyskali,
filla d'un burgès de la costa est,
ha passat a convertir-se en
s'alteça sereníssima.
Per què?
Els primers anys van ser molt durs per a Greys.
No acabava de dominar el francès,
fet que no li permetia mantenir una vida social activa
i considerava que havia llançat la seva vida per la borda,
havent deixat enrere la seva més que prometedora carrera artística.
Tres fills,
tres avortaments,
impossibilitat de tornar a fer cinema.
Pels seus nous súbdits,
era només la princesa,
no podia fer una altra cosa.
L'any 1982,
enfonsada en una depressió,
va ben més del compte
i suportant els contínuos escàndols dels teus fills,
acceptar un paper
per la pel·lícula
Rearrange,
on també
suposem que com a condició
participaria el seu marit Reiner.
El destí, però, n'era una altra.
El 13 de setembre de 1982,
Greys i Esdafania
van tenir un accident a prop del Principat,
a la Gran Corneix.
Sense participació de cap més veica.
La princesa va morir a l'hospital
i els rumors s'estengueren.
Anava beguda?
Conduia la seva filla,
que era menor d'edat
i no tenia carnet?
Va ser un intent de suïcidi?
Fos el que fos,
el que és cert és que Greys Cavi
va posar al primer pla d'actualitat
un país d'operata,
una roca,
al Principat de Mònaco.
La seva bellesa,
el seu glamour,
la seva vagància,
el seu subwoofer,
va portar milions de turistes,
divises,
nous negocis,
milionaris buscant amagatalls
per les seves fortunes,
avens importants,
Formola 1,
port internacional,
a un tros de terra
que fins a aquells moments
no volia ningú.
Va salvar la clàvia del Principat
renunciant a la seva felicitat,
a la seva carrera,
al seu país,
al seu entorn?
Mai ho sabrem.
Existeix una agenda
sobre la dinastia.
Diuen que Reynier I,
com a bon monarca absolut
de l'època,
estem parlant del segle XIV,
es dedicava a violar sistemàticament
a tota subtita
que se li posés per davant.
Una de les honrades
li va dir
Als Grimaldi
mai trobarem amor
dins del matrimoni.
D'aquells moments històrics
se'n diu
la maldició dels Grimaldi.
Ha estat així?
Mirem només el segle XX.
La princesa Txarot,
sí,
aquella filla ilegítima
de Lluís II
que es va tindre
que reconeixer
correcuita
i mare de Reynier III,
es va casar
amb Pere de Polinyac,
un declarat
homosexual.
Reynier III
i Grace Kelly,
una convivència difícil
fins a la mort
de la princesa
el 1982.
Antoinette,
la germana de la Reynier,
tres matrimonis.
Alexandra Nogues,
quatre anys,
això sí,
tres fins,
aquest va ser el que va durar més,
Jean Charles Ray,
deu dies,
i John Brian Jopin,
sis setmanes.
les filles
i els fills,
Carolina,
Philippe Ginot,
Arrèix de Hanover,
Estefano Castellari,
Estefania,
Daniel Dicrué,
Adam Pérez,
Albert,
l'actual príncep
Albert II.
La rumorologia
no parla massa bé
de les seves relacions
amb la princesa
Charoven.
Acabem
entre realitats
que potser
marquen el futur
de la Gran Roca.
L'Estat monagasc
no cobra impostos,
no emet
deute pública.
El seu finançament
ve de viva
que pràcticament
només paguen
els visitants
amb les seves compres
i despeses,
dels serveis,
de l'osteveria,
del turisme,
del negoci immobiliari.
Està encaixonat
a França,
depèn amb tot
de l'Estat francès.
L'altre gran ingrés
ve del joc
del Gran Casino.
Sabíeu que per lleny
els ciutadans
de Monaco
tenen prohibit
entrar a les sables de joc?
Apostar als casinos?
Només és per turistes.
La família Grimaldi
porta més de 500 anys
governant el Principat.
Són, de fet,
la casa governant
més antiga d'Europa.
Però si no hi hagués
cap descendent sanguini,
Monaco passaria a formar,
oficialment,
de part de França.
Al moment en què
no hi ha cap descendent.
D'aquí la importància
de tenir meus fills.
D'aquí causa l'Albert,
que semblava que no es casaria,
es va casar a Corre Cuita
i ja té fills.
Molt ràpid us passo
algunes referències,
si voleu,
sobretot de cine.
De cine,
és clar,
la Gràcia Kevin
té moltes pel·lícules.
La finestra indiscreta,
Alta Societat,
Crime Perfecte,
Mogambo.
Sobre el principal
ja en poden dir
els interessants,
una que es diu
Monte Carlo,
el Gran Casino,
1987,
de Carlo Benxina,
n'hi ha moltes més.
I també sobre
el Rainier
n'hi ha un que és interessant,
que és
El Príncipe Roto,
Darren Watt.
Fins aquí
el programa d'avui.
Una mica
de la nova rosa
i de cos de societat.
No?
Llarga vida
al Principat.
Gràcies
i fins al proper
cap de setmana.
Ara tindrem.
Estimats soients,
com sempre
vull fer un comiat
parlant de temes
d'actualitat.
Lògicament
són d'opinió pròpia,
no té per què
ningú
compartir-vos,
però se'n parla molt
aquests dies
i no hi puc
en referència.
Aquest proper
diumenge
es farà
la inauguració
del Mundial
de Fumbal
de Qatar
2022.
Per molts,
el Mundial
de la Vergonya.
Corrupció,
compres de vots
dins de la FIFA,
trencament
de les competicions
nacionals,
condicions
infrahumanes
de treball,
cents de morts
entre els treballadors
que van preparar
les infraestructures,
cap respecte
als drets humans,
persecució
dels homosexuals,
infravaloració
de la dona,
consuspensors.
I si amb això
li afegim
l'ultranacionalisme
dels seguidors,
hooligans
pintats
amb banderes,
himnes,
disfreses,
crits d'un
patrioterisme
barroer,
tots els països.
Jo
em desapunto
de tot això.
No veuré
ni seguiré
res
d'aquest
exceus
esdeveniment.
Per això
ho en veus allà.
Gràcies.
Josep,
avui no et creixis.
Tot teu.
Per un dia,
totes maneres,
desitjaré
bon Nadal
i feliços festes
als oients,
perquè no sé
si en els propers dies
tindré temps.
Bé,
aprofitem-lo.
Estàvem parlant
l'altre dia
de la casa
Marsans
i no
vam acabar.
Tornem a
reprendre
el tema aquell.
Explicàvem
que la moda
entre la
bolsicia catalana
de fer-se
costar edificis
amb característiques
orientals
en cert moment
va predominar
el neuroarabisme
que va tenir
però no va tenir
l'èxit
d'altres estils
i moltes
cases
d'aquestes
no es van conservar.
De les 3 o 4
que hi va haver el Passeig de Gràcia
únicament se'n conserva mitja
i encara bastant reformada.
Tant és així
que hi hem passat
molts cops
per davant
i segur que no ens hi hem fixat
i si ens hi hem fixat
no li hem donat
prou importància.
És la casa
Pere Llibre.
El nom
tampoc ens diuen cosa.
El conjunt
estava projectat
el 1870
pel mestre d'obres
Domènec Valet
i ocupava els números
24 i 26
del Passeig de Gràcia.
Si s'hagués conservat
sencer
segur que seria
un altre referent
del Passeig
com la casa en Malleria,
la Pedrera
o la casa Batlló.
Els edificis
dels que parlem
estaven separats
per un passatge
que duia
al fons
també
al fons
del també desaparegut
Teatro Espanyol
que es va cremar
el 1898
i va ser enderrocat
l'any 1900
després d'una reconstrucció
sense èxtids.
Va acabar sent un garatge
el garatge sobirana
i actualment
ha tornat a ser
un lloc de lleure
un complex de restauració
que si us dic el nom
ara sí que us ubicareu
el Nacional
o el Nacional
evidentment.
Doncs
si entreu
quan entreu
en aquell passatge
a la casa de Madreta
té tots aquests arabescos
el que passa
que passen
passen totalment
desapercebuts.
Tornem a la casa
a la casa de Marsans
com ens vam quedar
l'altre dia.
La seva ubicació
lluny del centre
i sense ser vista
a peu de carrer
no està pensada
per presumir
davant d'altres.
És un lloc de descans
i encara que l'edifici
per la part de fora
no desentonaria
en qualsevol indret cèntric
de la ciutat
res ens fa pensar
en l'organització interior
feta a gust dels propietaris.
Els i tant
encorocit
com jo vaig ser el seu dia
segur que es queda
més sorprès
i valora més
tota aquesta
per la fornalia interior
que el jove
que en fa ús
ara com a alberg
que arriba amb ganes
de passejar
per la ciutat
i que hi torna
cap al tard
cansat
i amb ganes
de descansar
per al dia vinent
reprendre les seves visites
que té programades
entre les quals
la casa de Marsans
no hi figura.
Aquesta casa d'estiuets
que era per la filla
del senyor Marsans
com ja vaig dir
la seva entrada
a peu de carrer
porta
una porta
de ferro forjat
i té tota la pinta
d'un petit castellet
que també vaig dir l'altre dia
que semblava una barreja
de Disney
i la caserna
del Bruc.
L'edifici
un cop dins
sí que és una casa senyorial
gran i elegant
sense cap araves
que ens doni la pista
del que trobarem a dins.
i així
en una situació
privilegiada
amb vistes
a la ciutat
rere la façana
classicista
fidel al gust burgers
dels principis
del segle XX
Juli Mayral
i Tei
va conservar
una barreja
d'estils
molt encertada.
Aquest edifici
actualment
està reconegut
avui
com a patrimoni
cultural europeu
i catalogat
com a bé
cultural
d'interès local.
A través de l'altre
la bolsgesia
catalana
demostrava
el seu estatus
social
i el seu poder
adquisitiu.
El portal
vidrat de mig punt
dona un interior
modernista
i neoràrab
amb uns magnífics
motius islàmics
que juguen
amb la llum
i el color
formant mosaics
d'una gran bellesa.
Cada un dels records
d'aquest edifici
ens recorda
detalls de l'alambra
sense la font
però ens recorda
detalls.
Es crea
una atmosfera màgica
que ens hi transporta
talment
com si anéssim
dalt d'una catifa voladora.
El llibre
Barcelona Orientalista
d'Oriol Pasqual
llicenciat en
Geografia i Història
per la Universitat
de Barcelona
i en Sociologia
per la Universitat
Autònoma de Barcelona
té un capítol
sencer dedicat
en aquesta casa.
L'autor
ens explica
com l'espai central
ens aboca
el pati dels lleons
envoltat
d'unes columnes
de marbre blanc
que suporten
uns arts decorats
amb formes geomètriques
amb un frís
amb una cenefa
on hi veiem repetides
unes lletres
d'una escritura àrabe
rígides
i angoloses
que si coneguéssim
l'idioma
i podríem llegir
repetidament
només a l'A
és vencedor.
Tot això
amb uns colors vermells
blau i daurat.
Una clara boia
sustentada
sobre uns arts
de ferradura
fan que no hi falti
el llum natural
tot amb la típica
decoració geomètrica àrabe.
Encara que em salteix
els tres d'autor
i copies
filparrant
del capítol
sencer
sense l'acompanyament
de les fotos
és difícil
copsar totes les paraules
totes les belleses
del lloc
amb les paraules
crec que no n'hi ha prou.
És un lloc cèntric
està ben comunicat
i ara amb Google Max
i companyia
s'hi pot arribar fàcilment
ja ho deia també
l'altre dia
l'autobús 22
passa per davant
i la línia 3 de metro
doncs deixa també
molt a prop
per poder fer
aquest autobús
fins a Vallcarca.
Entre ser
la regència d'estiu
a ser un albert
de joventut
la Casa Marsant
n'ha vist de tots colors
requisada i expropiada
per la FAI
durant la Guerra Civil
va ser hospital de sang
entre altres coses
després de la guerra
fou caserna militar
per les tropes regulars
marroquins
i la famosa
guàrdia mora de Franco
que no en van tenir
gaire cura.
L'any 1946
la Casa Marsant
va acollir
un grup de nens
poloners
i usorfes
víctimes del nazisme
que s'hi van estar
10 anys
després en parlaré.
El 1958
d'auxili social
va comprar
a la família
Marcians
la finca
per instal·lar-li
un centre
de beneficència
per a nenes
anomenat
el Pilar.
El 1963
va ser cedit
provisionalment
al centre
d'ensenyament primari
Nostra Senyora
de Montserrat
que el portaven
monges
del Sagrat Corre
i finalment
el 1983
adquirit
per la Generalitat
es converteix
en l'actual
Albert Juvenil
Mare Déu
de Montserrat.
Bé,
doncs
avui que no ha sigut
el programa
Magall de Trias
la Tristot
la posaré jo
perquè us explicaré
doncs
una mica
tot el que va passar
en aquests
aquí
durant
aquests 10 anys.
Veiem,
és una història
agra dolça
més agra que dolça
i
però
que val la pena
doncs
saber-la.
Per congraciar-se
amb els americans
vencedors
de la Segona Guerra Mundial
el govern franquista
accepta acollir
200 nens
polonesos
que havien quedat
desemparats
després de la
desfeta nazi.
No eren uns
orfes qualsevol,
eren uns nens
amb una història
digna d'una novel·la
de terror.
Provenien
majoritàriament
de la zona
d'Església
on els alemanys
un cop ocupada
i aneccionada
a Polònia
van posar-li
interès més alt
ja que allí
creien que era
un dels llocs
amb més gent
de raça ària.
La genètica ària
en aquells moments
els interessava
moltíssim.
Van endur-se
robar i secrestar
totes les criatures
de 12 a 16 anys
que complien
amb aquestes característiques
de la raça ària.
També havien creat
una xarxa
de centres d'acollida
orfenat,
guarderia
que en deien
Lebenshorn
font de vida
una iniciativa directa
del mateix
Heinrich Himmler
per donar cabuda
a les famílies
racial
i biològica
digitariamente
valuoses
per tal de vetllar
que tinguessin
una descendència
racial
i biològica
digitariamente
valuosa.
És com la gallina
així que pica
cama corta
bellerica
però en gore.
La intenció inicial
era ajudar
els àries
a tenir fills
sants i forts
però va acabar
sent una mena
de granjes
de criatures àries
on dones
d'aquestes característiques
tenien relacions
sexuals
amb oficials
de la GCS
a fi
i efecte
de millorar
la raça.
Aquests nadons
eren oferts
a famílies
alemanyes
que no en tenien
amb uns certificats
falsos
i una història
lacrimògina
d'un jove pare
soldat
molt al front.
No tots els nens
sortien
sants i forts
que podia fallar
si tot estava
controlat.
Gent alta i rosa
bevejant
per un cabdill
com Hitler
que molt alirros
no era.
Dirigents
d'un estat agnòstic
que anaven a Montserrat
a la recerca
del sang real.
Els millors científics
alemanys
anant al Tíbet
a trobar l'origen
de la grasa ària.
Algú s'imagina
el corpulent
de l'Ailama
jugant a l'NBA?
Total.
Arriba al final
de la guerra
els nazis surten
cames
ajudeu-me
cremen els xius
i abandonen els nens.
En tot aquest cas
i per simplificar
tenim els al·leats
en aquest cas
concretament
els americans
troben els nens.
Polònia queda
sota l'òrbita
de la Unió Soviètica
i no es pot indicar
sobre els familiars
dels infants.
També hi ha
un govern polonès
a l'exili
amb seu a Londres
a qui gairebé
ningú reconeix.
Soltosament
la Creu Roja
fa d'intermediari
i mentre procura
buscar possibles familiars
aconsegueix
que un grup
d'uns 200 nens
siguin acollits
a Barcelona
ja que l'estat espanyol
és un dels pocs
que reconeixen
el govern polonès
a l'exili.
Com havíem dit
per rentar-se la cara
el govern franquista
diu que sí
i els acull
i venen aquí
a Barcelona.
Aquest estat de Barcelona
potser va ser
la primera cosa bona
que els havia passat
a aquests nens.
Alguns durant molt temps
o alguns
no n'havien tingut mai capaç.
Però n'hem de pensar
que això es va convertir
en un paradís
com si fos una pel·lícula
de Disney.
No, no, què va.
Els nens arriben
amb tota mena de traumas.
Amaguen rosegons de pa
per si han de sortir corrents.
Tenen malsons.
Es volen escapar.
Els més grans
no accepten l'autoritat.
Alguns tenen
alguns records,
altres no en tenen cap.
Alguns s'esperracen
la roba,
s'arrenquen els botons.
És una cosa
molt,
molt,
molt dramàtica.
Alguns tenen
alguns records,
com dèiem,
molts tristos,
recorden
una senyora
plorant
darrere d'una alambrada
que devia ser la mare.
Alguns tenen
un petit record
que els van deixar
amagat a la roba
una medalleta.
Altres,
una fotografia
doblegada
que segurament
era la mare.
És un grup
molt difícil
de gestionar.
De mica en mica
s'aconsegueixen
petits avanços.
Els porten a la platja,
fan excursions,
a la muntanya,
estan ben alimentats
perquè alguns
també havien fugit
i els van trobar
pel bosc
vagant,
imagineu-vos,
i tot això
els va donant
més estabilitat.
Aquí apareix
un personatge clau,
una dona polonesa
casada amb un català
que havia viscut
a Catalunya
i havia hagut de fugir
ja que els feixistes
van descobrir
que ajudava
els aviadors polonesos
i altres fugitius
que passaven
al Pirineu
a seguir viatge
cap a Giroltà,
a Lisboa.
Se'ls va
delatar
amb ella
i a dues
companyes
i també
hi van haver de fugir.
Ens deia?
Sempre n'ha hagut
xivatos.
Sí.
Ella es deia
Banda Mórbidser
i va poder tornar
com a membre
del consulat polonès
i va fer una feina
increíble
i es va guanyar
l'estimació
de tothom.
Barcelona
sortia d'una guerra
i faltava de tot
i aquell centre
d'acollida
no va ser
una excepció.
Va buscar
per tot arreu
aliments,
roba,
menjar
de tota mena
també
i diners
per mantenir
aquells nens
perquè
els hi faltava
de tot.
Molt bones
paraules
però
ajuda
doncs no.
També
els va donar
classes de llengua
i de literatura
polonesa
ja que evidentment
d'aquests nens
havien de ser
bons alemanys
i els que en sabien
se'ls va prohibir
parlar alemany
i altres no van tenir
cap més formació
que en alemany.
Els van germanitzar.
Gràcies a cançons
de bressol
i nadales
va aconseguir
que algun d'ells
despertés
algun record.
Durant aquells
deu anys
algunes famílies
van retrobar
els seus fills
perduts.
El retrobament
no va ser fàcil.
perquè
alguns nens
ja haurien preferit
seguir a Barcelona
pensant que van arribar
alguns que tenien
6, 12 anys
en portaven 10
i ja en tenien
16, 17, 18
no?
I ja
havien fet amics
i abans que torna
amb una família
que els hi havien fet
oblidar
haguessin preferit
quedar-se a Barcelona.
Altres veien
que el grup
anava a Minvan
i ells
no tenien
família reconeguda
i els enveia
el dubte
de si serien
uns nens
concebuts
únicament
amb la finalitat
de millorar
la raça ària
o realment
eren nens
que havien tingut
una família
que no recordaven.
No sabien
si algú
plorava
a la seva absència.
Finalment
quan es perden
les esperances
de trobar
més familiars
amb els mitjans
de l'època
la gran colònia
polonesa
de Buffalo
a Nova York
decideix acollir
a tots els nois
i noies
que queden
a Barcelona.
No cal dir
que tots
van deixar
Barcelona
a contracor.
L'any 2008
la Generalitat
el Consolat Polonès
i l'Ajuntament
van organitzar
un homenatge
a aquests nens
i una cinquantena
van tornar
a Barcelona
per assistir-hi.
L'ànima
de tot això
aquella dona
que va fer
tant per ells
no va assistir
segurament
per motius
de salut
ja que va morir
dos anys després
a Madrid.
Tot això
va venir
perquè es va fer
entre altres coses
José Luis Barbería
va fer un article
al País
l'11 de maig
del 2008
que parlava
parlava
de tot això.
Havia fet
indagacions
havia intentat
parlar
amb alguns
supervivents
i com tot n'hi havia
que no volien saber-ne res
uns volien
oblidar-ho
altres deien
que sí
però que no volien
parlar
perquè era una cosa
molt íntima
realment
va ser
molt dur
molt dur
ja dic
totes aquestes coses
que d'aquí penso
realment és una cosa
que posa
la pell
de gallina.
El 2018
el grup d'estudis
del barri
de Coll
i Vallcarca
van presentar
la proposta
d'una placa
commemorativa
per l'Albert
Mare de Déu
de Montserrat
a Torremarsans
que havia acollit
l'escola polonesa
i també
va demanar
la substitució
en el nomenclàtor
del nom
de la plaça
de Flandes
que està a prop
pel nom
de plaça
de Wanda
Morbidzer-Toser
aquesta dona
excepcional.
La placa
no sé si s'ha posat
però Barcelona
li deu
a la banda
un carrer
o una placa
pel seu comportament
excepcional.
Tant sort
l'Ajuntament
va publicar
un llibre
amb el nom
polonèsos
de Barcelona
un munt
d'històries
en català
polonès
i castellà.
El contornat polonès
em va fer
l'any següent
una segona edició
però
no
l'he pogut
trobar encara.
Suposo que
en alguna biblioteca
aconseguiré
trobar-lo
i llegir-lo.
Doncs
ja dic
aquesta és la part
la part trista
de tota la
de la
sí
però
bastant més agra
que dolça
perquè dic
però dolça
va servir
per salvar
la pell
de l'any.
Sí, això és veritat
però molts d'aquells
van marxar
a contracord
perquè ja havien
fet amistats
aquí
i hi havia un
que explicava
que havia
après
a millorar
el seu castellà
perquè hi havia
una noia
que li feia gràcia
que li feia gràcia
que li feia gràcia
però no s'hi va
poder declarar
perquè ja se'l van
endur abans
i encara n'hi ha un
segons ens explica
en aquell article
del País
que tot i els seus
setanta i pico d'anys
explicava
que recordava
el nom
els dos cognoms
i l'adreça exacta
d'una noia catalana
que
ell s'estimava
però
doncs
això ja ho explicava
des dels Estats Units
hi ha casats
amb fills i amb nets
aquests pugonesos
que van portar cap aquí
eren pugonesos jueus?
no
no
és que les proves
d'aquestes de maternitat
que feien
no ho sé
jo pensava
no ho feien
a les dones
o a les manes jueves
en principi
aquests van agafar
els que van trobar
perquè en aquella zona
ells deien
que hi havia
genària
hi havia genètica ària
i tots els nens
que tenien característiques
que eren així
rosencs
i ulls blaus
se'ls van quedar
llavors la majoria
eren
doncs això
reptats directament
no crec que n'hi hagués
algun
algun
potser
els nens
estaria circuncidat
i llavors se n'haurien adonat
no sé
però
en principi
no no no
eren nens
així
que el que ells volien
era millorar
millorar la raça
aquella manera
que feien
ells
doncs
molt bé
fins aquí
avui hem parlat
de fundacions
en totes les excepcions
de la paraula
hem parlat
de la fundació
d'un país
de nom
Mònaco
de la fundació
d'un partit polític
de nom
Convergència
de la fundació
d'una ONG
de nom
Esport Solidari Internacional
de la fundació
d'un centre d'acollida
de nens polonesos
a Barcelona
en el transcurs
de la segona
guerra mundial
Nosaltres
el Joan
el Josep
i el Ferran
que som els fundadors
del Benvinguts
Benvolguts
i Bentruvats
esperem
i desitgem
que ens escolteu
en el proper programa
I hear babies cry
I watch them grow
They learn much more
Than I'll never know
And I think to myself
What a wonderful world
Yes
I think to myself
What a wonderful world
Oh yeah
A l'escoltes
Ràdio Despert
Sintonitzes
Ràdio Despert
La Ràdio de Sant Just
98.1
Ràdio Despert
98.1
Ràdio Despert
Music Club Selección
Music Club Selección
Music Club Selección