logo

Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats

Amb Ferran Carreras, en Josep Capellades i en Joan Mateu. Amb Ferran Carreras, en Josep Capellades i en Joan Mateu.

Transcribed podcasts: 139
Time transcribed: 10d 15h 38m 35s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
La devoció al cor de Jesús es desenvolupar al segle XIII
amb les visions de les santes Matilde i Gertrudís.
Són diversos els instituts i congregacions de religiosos i religioses
que porten el nom de Cor de Jesús o Sagrat Cor de Jesús.
Aquesta devoció es conrea per l'Església Catòlica
com pràctica piadosa tots els primers divendres de cada mes
i es promet concedir a tots aquells que combreguin els primers divendres de nou mesos seguits
la gràcia final de la penitència i la glòria eterna.
En aquest programa radiofònic som més humils
i sense prometre res,
tenint la presència els primers divendres de mes
d'un convidat savi i amb un gran cor.
Ens conta històries d'editorials, de la premsa escrita
i de les revistes il·lustrades des dels anys 50 fins avui.
És la cinquena vegada que el tenim en els estudis de Ràdio d'Esverra.
Josep Hilario Ifon, benvingut.
Benvingut.
Moltes gràcies.
Com estàs?
Com estàs?
Com estàs, Josep?
Molt bé.
Anem a aguantar amb totes les històries
i tot el que ens està passant.
Ja, sí, sí.
I per el que m'acabes de dir,
crec que una de dos,
o vas a combregar o vens aquí a la ràdio.
Això mateix.
I llavors, per això he dit que som humils
i el que fem és venir aquí a la ràdio.
Després menjar peix.
Josep, en l'última conversa,
ens vam, mira, justament fa un mes,
ens vam quedar en l'any 1976
amb la revista Interview
i el nú de la Pepa Flores,
més coneguda com Marisol, no?
Justament el dia que era el seu complès,
ella va anir al 48,
bueno, avui és el 4 de febrer,
i ja va complir 74 anys.
Bueno, en el transcurs de la conversa d'avui,
Josep, tornarem a Interview,
però ara voldria anar 4 anys enrere
i situar-nos un 3 d'octubre de 1972 a Barcelona,
data en què surt el primer número de Barbàs.
Barbàs, que va ser una revista setmanal
d'humor gràfic i periodisme,
editada en castellà i dedicada a temes d'esport.
La va ser dita amb 24 pàgines de color,
que va arribar a tenir una difusió,
per el que he llegit,
de més de 270.000 exemplars,
amb un preu de venda,
el públic d'aquella època, de 35 passades.
Tu, el senyor Josep Ilarifon,
junt amb Ibar i Òscar Negreda,
vau ser els impulsors del setmanari
i es vau inspirar amb la idea
de la revista d'humor esportiu Xut,
d'abans de la Guerra Civil,
i amb la revista Onze,
que es va crear als anys 40 pel Balentí Castany.
La base de la revista era fer la màxima conya i sàtira
sobre el món de l'esport,
i sobretot de l'esport rei i del futbol.
La publicació va ser un gran èxit pel grupador.
Entre els col·laboradors que tu tenies,
destacaríem a Antoni Franco,
a la Les Botines,
al Peric,
als germans Carlos Emilio Pérez de Rosas,
al Enric Bañeres,
al Gin,
al García Lorente,
al Joma,
etc.
El setmanari va desaparèixer,
com tantes altres revistes d'humor,
l'any 77.
Josep, explica,
com va anar això del Barabàs?
Bé, realment,
en aquells temps jo estava,
amb el grup de...
amb el Javier Godó,
publicant Bocatxo.
Que en van parlar ja un altre programa.
Ja en van parlar,
ja en van parlar.
Però llavors resulta que va venir l'IBA
i em va proposar
fer un producte d'humor
esportiu,
et dic.
O sigui,
va ser una proposta d'ell,
apujat pel Gros Carnebreda,
que era una mica
el dibuixant,
que amb ell
crec que feia un balanç,
perquè més aviat
el dibuix de l'IBA
era molt francès,
era molt de Le Canard en Chainé
i del grup de París,
i al canvi,
el del Simapures,
el de l'Oscar Carnebreda
podia haver-hi el més relacionat
amb el Chut,
com tu has mencionat.
Era més barrué,
però més directe
i més tocant de peus a terra.
Són dos models diferents d'humor,
però que podien lligar perfectament
amb un producte d'aquest tipus.
Bé,
jo vaig pensar que era interessant
i vam començar
a preparar les possibilitats
del format,
de la presentació,
dels continguts,
i vam començar a fer
número zero.
Allò era
per provar.
Jo cada vegada que feia
un número zero
i llavors li ensenyava
al Xavier Godó,
el Xavier em deia
no, no, no, no m'atreveixo,
no m'atreveixo,
jo no ho veig clar encara,
no ho veig clar encara.
Fem-ne una altra,
fem-ne una altra.
Jo tornava a la redacció
i li deia a l'Ibar
que anàvem a continuar
i l'Ibar deia
no pot ser,
això és, bueno,
l'Ibar es posava
per les parets,
allò era una espècie
de drama
cada vegada,
cada vegada número zero
era un drama
pels dos costats
perquè realment
el producte ja estava molt bé
fins que arriba el dia
en què jugava
el Barça i el Madrid
i llavors jo agafo
un número zero
me'n vaig veure
al Xavier Godó
i li dic
i això,
demà juga
o demà passat
juga el Barça i el Madrid
si no el fas tu
el faig jo,
tu mateix.
I llavors vaig dir
bueno, bueno,
està bé,
doncs anem a fer-lo
però que controlis
que vagis tu
cada dia al tancament
que estiguis
el dimensi
a la nit aquí
aquest plan
del Javier
que encara no ho tenia
massa clar
i efectivament
va sortir
el primer número
després d'un Barça a Madrid
aquesta és la història
del seu naixement
i anant més llum
perquè jo ja no hi era
la seva mort
és quan
es van ficar
amb l'Orantes
va sortir una cosa
d'un Manuel Orantes
i una cosa
que és rei nostre
és rei de Sant López
doncs preguntar-li a ell
perquè no sabrà millor que jo
perquè jo ja no hi era
i llavors el seu pare
el pare del Javier
en aquell moment encara
Conde de Godó
li va tenir
tanquets
i li va prohibir
el resum de la història
és que amb aquesta revista
Javier Godó
va guanyar
76 milions de pessetes
i es va comprar
un porc
o sigui que el porc del Godó
és degut
és degut
és degut
al Barrabás
el Barrabás
jo el vam disfrutar
mentre vam ser
mentre jo el vaig ser
jo el vam disfrutar
i suposo que el vam seguir disfrutant
perquè realment el producte
tenia
tenia gran
5 anys
per el que he llegit
i jo precisament
recordant
l'actitud
i el treball
de l'Antonio Franco
que jo el vaig descobrir
llavors
en el moment
posterior
de l'any 78
quan es va crear
el periòdico
de Barcelona
jo vaig nombrar
l'Antonio Franco
el primer director
del periòdico
que va ser
l'última
decisió
executiva
que jo vaig prendre
el grup Oceta
abans de marxar
després parlarem
perquè
la teva personalitat
cada vegada
et vaig conèixer més
i vaig ser
informant-me més
de totes
les teves històries
editorials
però és una trajectòria
contínua
que a tu
el que t'agrades crear
i quan ja ho tens
en marxa
te'n vas
és veritat o no?
no és ni dolent
ni
és la realitat
no sol
no sol
és veritat
sinó que hi ha una cosa
de la que jo
no és que em senti
ni orgullós
ni no orgullós
però és d'una actitud
efectivament
la part que m'agrada
és la creativa
el posar en marxa
un tema
el triar
qui pot portar-ho
qui pot fer-ho
una mica
perquè també
sempre he cregut
que les publicacions
d'aquest tipus
de qualsevol tema
és igual que sigui
d'humor
que siguin sèries
és un problema
de fórmula
tu tens que crear
una fórmula física
i de continguts
i que aconsegueixes
que la gent
li agradi
repeteix la fórmula
no te'n surtis
perquè és el que volen
i això
és un fet
que no solament
és aquí
jo l'he vist
repetit
en molts llocs
tu pots agafar
qualsevol publicació
estranger
tu agafes
un Esquari
americà
i és una fórmula
tu agafes
una publicació
francesa
com Salili de Copen
i és una fórmula
fins que no s'esgota
fins que el públic
no et diu prou
allò va a missa
per dir-ho així
no sé si amb la Santa Matilde
o tal
però va
és un fet
però el dia que cau
cau en picat
cau de cop
i tens que ser
el bastant hàbil
per canviar
si ets a temps
o pots venar-te
en una altra guerra
perquè ets acabat
sí però
tu
t'has anat
molt abans
que s'esgotés
la fórmula
que tu creaves
bueno això sí
perquè realment
ja està en marxa
m'ha interessat
una altra cosa
no he provat una altra cosa
o he provat un altre producte
o per unes raons
equis
els que siguin
que a vegades són
molt rares
he deixat
una companyia
una societat
o uns
uns col·laboradors
perquè
mira
hi ha un fet molt senzill
a mi moltes vegades
en els anys posteriors
se m'ha preguntat
per què vas deixar
el grup Oceta
i sempre
si he dit el mateix
si hagués tingut
la paciència
que tinc ara
m'hagués anat
molt més tard
amb molts diners
és un problema
d'actitud
és un problema
de forma de pensar
o de trobar-me a gust
en un lloc
perquè a més
hi ha un fet
jo soc editor
de revistes
i no soc lector
de revistes
jo soc lector
de llibres
i de diaris
i en canvi
el meu metier
per dir-ho així
ha sigut fer
revistes
tant setmanals
com mensuals
són
bueno
no sé per què
la prova la tens
jo t'he explicat
i això em sembla
que algun dia
si no t'ho he explicat
sortirà més endavant
quan tu toquis
el tema d'interviu
però hi ha un fet
concret
que te'l vull explicar ara
i si vols més endavant
ja sortirà
en un cert moment
a interviu
un amic meu
et truca
i em demana
anar a dinar
amb uns coneguts
editors
de Barcelona
perquè li volen
posar una demanda
d'interviu
per allò que s'ha publicat
i quedem per dinar
a Finisterre
i al sortir
de la redacció
de l'interviu
l'Antoni Ossens
em preguntava
on vas
i vaig amb això
i li dic
el per què
i em diu
que han publicat
i no ho sé
quan torni
ja miraré
me'n vaig a la reunió
i aquest amic meu
i hi ha tres persones
que són els dos germans
editors
i una persona
intermitja
que et sembla
que era soci
amb ells
que no tenia res a veure
i evidentment
em reben
amb una cara sèria
tot allò
i ens hi sentem
i llavors
em veia el tema
de sembla mentida
que tu serà amic nostre
que és el Estadà
i l'altre
i en aquell moment
que jo et dic
no sabia
de què anava a la història
li dic
escolta
jo l'únic que puc fer
és que no es publiqui
la segona part
i no sabies
de què
no sabia res
i llavors
el dinar
va canviar
va canviar
tu sí que ets un amic
tu sí que ets tal
que sí que tal
moltes gràcies
per favor
bueno
va acabar
abraços i petons
i jo torno a la detecció
i l'Antonio diu
com ha anat
jo dic
mira ha anat bé
jo li explico
doncs jo encara no li llegia
aquest reportatge
no li llegia mai
i encara no ho sap
encara ara
no ho sap
de què anava
encara no ho sap
de què anava
ni se'n ja me'l vaig mirar
no tinc ni idea
de què anava
però això és un concepte
per dir-te
és una forma de
però realment
vaig descobrir
la pedra
va descobrir
que el tema
de la segona part
funcionava
i l'Antonio Asensio
que no té res de tonto
no tenia
ni un gram
ho va aprofitar
en el futur interviu
moltíssimes vegades
la solució
de no publicarem
la segona part
sense saber
sense saber
que anava
ostres
tenia una segona part
això és genial
i ara em ve una anèndota
que una vegada
un amic meu
li van preguntar
tu quants fills tens
i ell va respondre
diu
no ho sé
i jo els faig
no els conto
doncs això és una mica
la part generalitat

és genial
torna'm una mica
al barrabàs
torna'm una mica
no home
perquè és que
al barrabàs
hi ha moltes preguntes
que se'm ocorrerien
però ara
parlant amb tu
i mirant els ulls
penso
la taula de redacció
de barrabàs
devia ser molt divertida
era divertida
clar que era divertida
dibuixants
humoristes
suposo que em devia ser
també la de Por Favor
però Por Favor
ja tenia més articles
en l'altra història
ja en parlarem
però
aquella taula
devia ser
la taula de redacció
o el lloc
on
tu pensa una cosa
pensa que jo no estava
només per aquesta revista
jo estava fent
bocància


però el que passa
clar
sí que era divertida
perquè eren cridaners
per això
em imagino
amb el Medreda
tu saps perfectament
aquesta època que estàs parlant
no aquesta redacció
sinó la major part de redaccions
vivíem
va quan els efectors
d'alcohol
i del tabac
i del tabac
exacte
jo el tabac també el comparteixo
però realment
l'alcohol
el teu tabac també és diferent
del tabac
has explicat
has explicat
per què es va deixar
d'editar
barrabats
però jo t'ho he dit
sí sí
dic que ho has explicat
Josep
avui tu creus
que fora viable
una revista
com barrabats

jo crec que sí
sí perquè

et deia
vols dir que avui
no pagarien lectors
per gaudir
d'un somriure
sobre temes esportius
suposo
jo suposo que sí
realment
bueno és qüestió
jo vaig dir-te una cosa
en aquest sentit
igual com t'he dit abans
que hi ha productes
que quan s'acaben
s'acaben
s'ha de tenir molt clar
quan o no
quan pot
passa o quan no passa
però hi ha un fet
jo tinc guardat
un producte
que no ha arribat a sortir
que el tenia
com a nom de treball
la boqueria
i la boqueria
era
un por favor local
la boqueria es basava
es hagués basat
si hagués arribat a sortir
amb una doble central
feta pel Quim
que era la plaça Sant Jaume
i tenies la Generalitat
a un costat
i l'Ajuntament a l'altre
i el que funcionava
eren les clavegueries
de la plaça Sant Jaume
que avui es filtraven les coses
anàvem a puesto cap a l'altra
tal i qual
i recordo
que amb la primera
aquesta doble pàgina
que va fer el Quim
una de
clar
hi havia llavors
el típic
hi havia les
allò que posem
les
ara no em surt el nom
vull dir que saps que pots ser
les vinyetes
les vinyetes
el que parla l'un
i el que parla l'altre
els diàlegs
els diàlegs
i me'n recordo
que un dels diàlegs
que s'havia posat allà
era que li deien
a l'alcalde
li deien
ve el decorador del senyor Maragall
que ve a prendre mides
el decorador del senyor Maragall
que ve a prendre mides

doncs això era una mica
el fet que et digui
això no deixa de ser
la línia
la línia por favor
aquest producte
jo el volia fer
no sol basat
en
evidentment
això de la part humor
però jo volia
que hi hagués una secció
d'esportiva
feta pel Manolo
Val que Montalbán
volia que hi hagués
una sèrie d'aspectes
de la ciutat
de tal
tal
però no es va arribar a fer
aquest producte
no ha arribat a sortir mai
i hagués sortit
a més en català
com és lògic
però bueno
és un dels temes
que s'han quedat
amb allò que es diu
el cajón
el baú de los olvidos
o el cajón desastre
que tu volis
tornant a la teva pregunta
crec que amb el tema
d'un producte esportiu
d'humor
també crec que es podria fer
però tornem a lo mateix
si no tens el moment oportú
les persones idònies
per fer-la
o sigui
no t'oblidis una cosa
el barrabàs
no hagués pogut néixer
de cap manera
si no hagués sigut a l'IVA
i a l'Oscar Nebreda
això és bàsic
curiosament
no per el que sabien d'esport
perquè d'esport
jo crec
en sabien
molt poc
però bueno
però ja hi havia la gent
que podia donar
els inputs
sobre els temes
del Barça
o de l'Espanyol
o a l'Oscar Nebreda
jo l'he vist
que segueix
és un gran seguidor
del Barça
bueno
una cosa és seguidor
i l'altra cosa
i l'altra cosa
és saber-ne
i l'altra cosa
és saber-ne
saps tu més del Barça
del que l'Oscar Nebreda
s'ha vist mai
jo per començar
per tant
és un boner de dir-ho
no?
sí, sí, sí
però vull dir-te
que sí
són

ara
quins productes
poden tornar a sortir
o es poden reviure
baix d'una altra òptica
com es poden tornar a fer?
vindrà algú
que et dirà
que encara es pot tornar
a fer un interviu
que encara es pot fer
no ho sé
no, i
arreu del que tu expliques
i és
és la lleiçó
d'un mestre com tu
jo m'imagino
o crec
que podria tenir èxit
perquè els programes esportius
de la televisió
o de la ràdio
són de crits
són d'insults
o sigui
tots els programes
no diguem noms
però
siguin les cadenes estatals
siguin les cadenes
autonòmiques
és que
és horrorós
és que
ui
ho farà aquest coval
tot són crits
i descalificacions
ja veiem qui la diu més grossa
però tu acabes de dir una cosa ara
que
que modificaria el criteri
si tu plantegessis en sèrio
una cosa
és fer un producte d'humor
sobre un tema
en aquest cas
sobre el tema esportiu
on focalitzes
o una
a una entitat
o un personatge
o un equip
en aquest cap
lògicament
en el fons
no estava el Barça present
i a Madrid
i bueno
en el fons
tu sorties d'aquí
tenies un tema
prendent
però si tu
et planteixes
només utilitzar
les descalificacions
i els insults
i tal
tu crees un producte
que jo crec
que en cert moment
algú li pot agradar
i algú li pot amargar
i això s'ha d'evitar
perquè si no evites això
el producte no funcionarà
per això et deia
que
en premsa escrita
i visual
pot tenir
molt més èxit
que no
en la premsa
de la ràdio
o de la televisió
que veus
allà tota una sèrie de gens
que aviam
qui la diu
més grossa
aviam qui insulta més
aviam qui crida més

si pots dimensionar-ho

per això et dic
si pots dimensionar-ho
però acabes de dir
per mi la gran diferència
ara podria ser un bon moment
però és trobar
a l'Iva
i a l'Òscar
que s'atreveixin
que tinguin la gràcia
i la imaginació
de voler-se posar
o de que puguin
posar-se a fer-ho
mira
tu
pensa una cosa
quan jo t'he dit abans
que amb aquest projecte
no nato
de la boqueria
jo volia
però no el vaig fer
Montalbán
com a aport
evidentment
tu i jo
som conscients
de la capacitat
sobre el tema esportiu
de coneixements
i de capacitat
d'escriure
del Manolo
però no podria evitar-ho
fer-ho en sèrio
no hagués pogut fer-ho
en broma
mai
mai
i això canvia el tema
jo necessito
el que pot fer-ho en broma
per aquesta publicació
que em dius tu
a més el Manolo
era molt
molt
molt culer
jo recordo
m'he parlat
molt culer

estava
és que
el problema
és que es pot ser culer
de moltes maneres

jo tinc amics
que són culers
que no poden veure l'espanyol
o que no
són enemics
a mort amb el Madrid
jo per exemple
personalment
em considero culer
però jo
trobo molt bé
que hi hagi
l'espanyol a Barcelona
tu ets un geni
i ets diplomàtic
i la segona cosa
i la segona cosa
és que per exemple
jo li tinc mania al Madrid
no pel Madrid
sinó perquè no trago
el Florentino
i el tonto
del Cristiano Ronaldo
benvolguts
benvolguts
oients
escolteu
el que diu
un mestre
ara ja no té
anar
el Cristiano Ronaldo
deixem-ho estar
deixem-ho estar
Josep
abans de fer
la primera pausa
vull
recórrer
breument
tot un tema
teu
que després
l'ampliarem
i per això
ens situem
el mes de març
ara dels 74
dos anys després
de l'orba
i justament
els dies
que van envoltar
l'execució
de la sentència
de mort
del Salvador Puig Antic
i tu
Josep
Ilario Ifon
té l'atreviment
de publicar
el primer número
de la revista
per favor
que consti
que no sé ben bé
si definir-ho
com a atreviment
gossedia
inconsciència
o desafiament
per no dir res
referent
a la mida
dels atributs
masculins
com va surgir
aquesta proposta
editorial
Mira
és curiós
jo preparo
estem preparant
el producte
estem treballant
amb el producte
el típic
els números 0
i al final
tenim el número 1
editat per sortir
i surt aquest dia
l'endemà
o el mateix dia

però pensa una cosa
que jo
me n'entero
d'aquesta història
del Puig Antic
de qui és el Puig Antic
i que van a matar-lo
quan vaig a la presentació
a la nit
no en tinc ni idea
aquesta és la diferència
la diferència
que jo estic pensant
en un producte editorial
no estic pensant
en el senyor Puig Antic
ni en la política
ni en la situació
del que està passant

els que hi són conscients
són el Peric
i el Batlle Montalbán
i les persones
que més polititzades
d'aquest grup editorial
perquè en el fondo
hi ha una càrrega
política
dintre del Por Favor
que comença
amb aquest número
i surt després
però són ells
els que diuen
ells que avui precisament
exercuden el Puig Antic
i a mi la única cosa
que apunta
i qui cony és aquest
parlem
deixa'm fer
m'has entès
total
deixa'm fer
un petit resum
perquè hi ha
una part dels ollents
que són joves
i no saben
ni tenen idea
ho vaig explicar-ho
farem un petit
i després en tornarem a parlar
Salvador Puig Antic
fou un anarquista
i antifeixista català
lluitador
en prou
de l'alliberament
de la classe obrera
i actiu
durant els finals
dels anys 60
i començaments
dels 70
va morir
executat
per l'agint franquista
després de ser jutjat
per un tribunal militar
i condemnat a mort
com a culpable
de la mort
d'un subrespector
de policia
anys més tard
s'han mostrat
les irregularitats
del judici
i revelat
que el sumari
va ser alterat
perquè es van fer
desaparèixer
prou esclaus
que podrien haver evitat
la pena de mort
de Salvador Puig Antic
tot i això
el Tribunal Suprem d'Espanya
es mostra contrari
a revisar
el procés
que lleguemos
tempranito
trota por la carretera
no detengas
no detengas tu carrera
que lleguemos
tempranito
i si haces caso
i si haces caso
siempre a la brilla
i apreven d'arte
i fa'
contrabajo

que a mi casa estoy llegando

de la cuarta
de la cuarta
que estará esperando
y si haces caso
siempre a la brilla
i apreven d'arte
i fa'
contrabajo
i si no quieren
la cuesta arriba
escogeremos
la cuesta abajo
i si no quieren
la cuesta arriba
escogeremos
la cuesta abajo
i corre, corre
paballito
que a mi casa
estoy llegando
corre, corre
caballito
que el camino
se está acabando
ara tornarem
a la revista
interviu
aquesta cançó
el corre, corre
caballito
és un tema
musical
de la pel·lícula
Un rayo de luz
que va ser estrenada
el 1960
que era quan la Marisol
tenia 12 anys
i a més
el corre, corre
caballito
és el que no voldria
fer amb l'entrevista
amb el mestre
José Pilario
tenim que anar a poc a poc
el que passa
és que tenim el temps
també que tenim
Josep
les fotos
del nu de Marisol
eren del 1970
i es van fer
recordo que tu
ens ho vas explicar
a instàncies
del Carlos Goyanes
per convèncer
el cinema europeu
que Marisol
mereixia rodar
una pel·lícula
amb l'Enderón
la pel·lícula
al final
no es va fer
però les fotos
van ser publicades
6 anys més tard
al setembre del 76
sense el consentiment
de l'actriu
el nu
va acabar
als tribunals
i la publicació
va ser jutjada
per escàndol públic
Josep
acabes d'explicar
com es van realitzar
aquelles fotos
i qui va ser
el preu
que van haver de pagar
escolta
abans d'entrar
en aquest tema
jo voldria fer-te
alguna
reconsideració
del que estàvem
parlant abans
hi ha un fet
vull dir
que quan jo
dic
jo no sabia
ni qui era
Puig Antic
en aquell moment
voldria fer una referència
a un concepte personal
la història
de la meva família
la família
del meu
pare
i dels seus germans
i de la seva època
per les raons
que tu saps
perquè t'he explicat
fora de la ràdio
resulta que
jo vaig tenir molt present
que la guerra
havia sigut la guerra
dels meus pares
no la meva guerra
i això és una qüestió
que em marcó
bueno
l'ho vaig dir
muntar

havíem parlat
més d'una vegada
perquè jo li havia dit
el que t'acabo de dir
per mi
era la guerra
dels meus pares
per tu és la teva guerra
perquè tu vas estar vivint
al Raval
perquè el teu bar
estava a la presó
perquè l'anaves a veure
cada setmana
perquè no tenies menjar
i jo no he patit
mai de menjar
la meva guerra
i la teva guerra
són molt diferents
i això fa
que tal vegada
jo he tingut
sempre una posició
com l'acaben de dir
ara fora de micro
molt apolítica
més que apolítica
és d'intentar
comprendre
i acceptar
diferents actituds
i diferents
segons les circumstàncies
i segons els valors
personals de cadascú
en el seu moment
si vol sobre aquest tema
ja hi tornarem
en l'època d'interviu
en l'època de por favor
no
en l'època d'interviu
en l'interviu
però
tot això
ha sortit arreu
de quan jo t'he fet
la presentació
de por favor
que ha sigut un petit detall
no
llavors por favor
més que res
perquè ho estava fent
cronològicament
el 72 barraba
74
el por favor
el por favor
té la seva vida
i tant
que ja tornarem
per això t'ho deia
i tornarem
tornem al que em preguntaves
ara de la Marisol
bueno
realment
jo coneixia
aquestes fotos
perquè el César Lucas
que les havia fet
me les havia explicat
les havia vist
i havíem sempre dit
si es podrien arribar
a publicar o no
i realment
és veritat
que es van fer
perquè va ser el seu marit
que la volia potenciar
la meva dona
surt d'aquí
sembla
explicat pel César Lucas
és així
les fotos es van fer per això
ara
si van ser per fer
una película
amb l'endelon
o per un productor americà
que estava interessat
no hi entro
aquí hi ha una divergència
que el que te podria explicar
és el César Lucas
si és que un dia
parles amb ell
no ho sé
el fet és que jo
coneixia aquestes fotos
i en un moment determinat
hi ha un precedent
vull dir
el precedent és
que nosaltres
en un dels primers números
d'interviu
publiquem
les fotos
de la Jacqueline Kennedy
Nua
a Escorpio
supostament
també encarregades
en aquest cas
pel seu marit
per un marit
per un marit
per un marit
per un marit
aquestes fotos
són d'un
fotògrafo italià
i qui el representa
és el César Lucas
a Madrid
i el César Lucas
me les ofereix
diem-me
que no es podrà
fer una factura
que s'hauran de pagar
pràcticament
amb negre
molt bé
es posem d'acord
es posem d'acord
li oferim 200.000 pessetes
i es fa l'operació
per les fotos
per les fotos
de la Jacqueline Kennedy
i aquest pagament
s'havia de fer a Roma
havia una persona
que hauria d'anar a Roma
amb els diners
i pagar
cosa que després
va provocar
una altra anècdota
però bueno
és un tema
llavors
al moment que té èxit
aquestes fotos
i tal i qual
i que s'ha pagat
aquests diners
el César Lucas
se'n diu
home potser ara sí
que podíem publicar
les fotos de la Marisol
jo dic
per mi estupendo
ara mateix
jo dic
ara
tu t'atreveixes
i el César em diu
home
últimament s'ha portat
bastant fill de puta amb mi
qui?
la Marisol
ara
si era la Marisol
o era el Gades
ja no hi entro
però vull dir
això li va costar
el matrimoni amb el Gades
però en aquell moment
el César
per el que sigui
estava picat
amb la Marisol
i dintre d'estar picat
no va tenir
l'inconvenient
en enviar-me les fotos
i dic
bueno tu mateix
ja
és el teu problema
per curiositat Josep
quant vas pagar?
250.000
vas pagar
més per la Marisol
que per la Jaquí
li vam oferir
200.000 igual
i l'Antonio
Asensio
amb un rasgo
li va oferir
50.000 més
es van pagar
200.000 més
llavors
aquestes fotos
les teníem
el mes de juliol
i l'Antonio
les volia publicar
i decidim
esperem-se al setembre
que després
de l'agost
ens convindrà més
fer una
com una mica
de rellançament
les vam aguantar
un mes
un mes i mig
de les nou fotos
em vaig triar set
que són les que es van publicar
llavors
quan va
estar a punt
la revista
per sortir
jo vaig trucar
a l'Oriol Regas
perquè
l'estiu
que la Pepa
i el Gades
es van conèixer
a
a Platja d'Aro
que el Gades
tenia una pizzeria
però la pizzeria
la tenia a Madrid
però va fer una cosa
a Platja d'Aro
es van conèixer
a Platja d'Aro
aquell estiu
la Marisol
havia estat
precisament allà
i havia estat
vivint
o es passant
uns dies
a la casa
de l'Oriol Regas
i jo li vaig dir
Oriol
per què no et truques
a la Pepa
i li dius
que demà sortirà això
perquè no l'agafi
per sorpresa
i l'Oriol
va dir
no m'ho vull ficar
i no
per tant
no se li va trucar
per tant
van sortir
la revista
i sense que
la Marisol
es fes
sense
estigués assabentada
que havia de sortir
hasta aquí la història
diuen
la premsa
és del cor
millor dit
diu que
arreu d'aquestes fotos
va ser quan l'Antonio Gades
que deixa el cor
però l'Antonio Gades
era
el gall de la passió
no?
i era
que va agafar un rebot
tremendo
d'ara la seva dona
la mare
vaja
la mare
dels seus fills
jo no ho sé
l'únic que puc dir-te
jo no ho sé
jo només puc dir-te
que també
me n'arriba
veus
que a ella
li havia agradat
s'havia vist guapa
s'havia vist bé
i
li va ajudar
a vendre
l'LP
que tenien aquells
moments
que no sortia
però eren fotos
6 anys més jove
es publiquen als 76
i les fotos
estan als 70
són 6 anys
conforme que
en aquella edat
6 anys
ja és com a la nostra
es noten més
però es noten més
3 mesos més tard
del Nú de la Marisol
tu te'n vas
d'interviu
que va ser 8 mesos
després de crear-la
per què?
jo me'n vaig al desembre
del 76
perquè entrem
en una
en una espècie
de
de discursió interna
en aquell moment
ja
l'Antonio
ja s'hi ha
ficat més
a la revista
ja està més
a dintre
i de la mateixa manera
que jo
si no t'ho he dit abans
sortirà
o ho he dit sempre
que igual com jo
era l'editor
d'interviu
en aquells moments
l'Antonio
era el lector ideal
d'interviu
és curiós
perquè això
amb els temps
canvien
i es matisen
a mesura
que en certa manera
l'Antonio
va canviar
diguem
a mesura que
es va enriquir
diguem-ho
d'alguna manera
aquesta capacitat
de representar
el públic mig
d'interviu
la va deixar de tenir
però en aquell moment
la tenia
i si ell em deia
això m'agrada
i això no m'agrada
n'havies de tenir en compte
i valia la pena
o sigui
feia molt
era un bon tàndem
en aquest aspecte
sobretot
perquè el que he dit abans
perquè jo feia la revista
doncs no me la llegia
si no me la llegia
algú la tenia que llegir
si ell la llegia
i em donava els inputs
a mi m'anava molt bé
això és un punt
diguem de concepte
però va bé
el fet que érem
quatre socis
i petites històries
internes
com de les parelles
nostres
en aquell moment
i tal
va crear una situació
bastant
desagradable
i en un moment determinat
es va crear
un fet
una peça
i jo vaig dir
bueno
si no estem d'acord
amb això
però jo me'n vaig
i
tornem al
és el que t'he explicat abans
si m'hagués
hagués tingut la paciència
que tenia
anys després
doncs no m'hagués anat
en aquell moment
sinó el que hagués fet
de la puta i la Ramoneta
per dir-ho així
és el que
moltes vegades
a nivell
no sé
filosòfic
o del dia a dia
parlem amb els fills
la joventut
la joventut
es cura
amb els anys
exactament
això és veritat
això no falla
ara
tampoc vull dir-te
amb això
que me'n penedeixi
en absolut
vull dir-te
és
un moment més
de la meva vida
vull dir
hi ha gent
potser
potser
que té una vida
continuada
per les raons que siguin
no té cap d'altabaix
no té cap problema greu
va fent
va vivint
i potser és molt feliç
o no ho és
ja entro amb el tema
però hi ha persona
en aquest cas
com jo
que professionalment
té molts punts
d'aturada
punts d'aturada
que afecten
a la seva vida personal
a les seves relacions
de parella
a la seva vida familiar
i pren decisions
que potser vistes
amb el temps
les consideren
equivocades
però jo
sempre dic el mateix
si tot el que m'ha passat
és per arribar
a on estic
ben fet
i ben trobat
és el que teniu
els genis
i és el que teniu
els genis
perquè tu després
d'un any
tornes
a interviu
però per poc temps
i llavors
per poc temps
i decideixes
crear el jueves
pensa que
ens hem deixat
al costat
el por favor
que ho has d'explicar
abans d'entrar
el jueves
explica'm
per què tornes
després d'un any
perquè tornes
a essència
m'ho demana
veus
com tot té un per què
però després
de poc temps
també li dius
a essència
adéu-siau
llavors ja
es crea
una complexitat
diferent
com dius tu
en aquest interval
que jo estic sol
que segueixo
amb el siesta
i el bazar
i les coses
que tinc
és quan creu
el jueves
gràcies al gen
perquè aquí també
intervenen persones
del meu entorn
que potser et diuen
o proposen
o penses
podrien fer això
o podrien fer això
i surt el jueves
jo estic molt enamorat
del jueves
del primer jueves
cuidado
després
de 45 anys
es continua publicant
és l'única publicació
tu la fundes
el 77
estem al 2022
és l'única publicació
45 anys
i continua
és l'única publicació
meva
que sempre
continua
i que sempre
reconegut
que jo la vaig crear
fem un petit incís
i deixem
per explicació
no
el por favor
i el jueves
i continuem
una mica
l'interviu
perquè vull arribar
a una història
que segur que et farà gràcia
que encara que tu no hi haguessis
ja no hi eres millor dit
segur que tens moltes coses
que explicar
simplement com a anèndota
que l'agost del 1980
interviu publica
les fotos
del nu
d'aquella època
d'una persona
d'una senyora
d'una dona
que era una espècie
d'icona Europa
que era la Laura
Antonelli
i l'interviu
a vendre
no sé quants
mils d'exemplars
i arribem
al 1983
que serà un trosset
que m'ho he preparat
i m'agradaria
explicar-ho
en aquest programa
abans que tu expliquis
tot el por favor
i els joves
que va ser
el nu
de la Laura Flores
el famós setembre
del 83
justament set anys
després
del nu
de la Pepa Flores
la Laura Flores
que igual hi ha algun oient
jo suposo que hi ha
tots ja deuen saber qui és
va morir
amb 72 anys
el 1995
avui tindria
99 anys
99 anys
vull dir que
que poca broma
i aquí
hi ha una anècdota
que l'explicarem
després de la cançó
jo socis
la lola
señores
la lola
que usted
espera
con traje
o bata
de cola
jo socis
la lola
señores
de lor
de la frontera
Y en mi cabeza gitana
Mis brazos, dos monumentos
Y en los flecos del manto
Yo me llevo enreado
Suspiros de pasión
Te mando un adició de mí
Torbellino de colores
No hay en el mundo una flor
Que el viento mueva mejor
Que se mueven las flores
Y por si no lo sabían
Yo te lo digo señor
Venga, venga ese aplauso enseguida
Calaigre mi corazón
Yo, yo soy la luna mía
Yo soy la luna señore
La luna gracia y salero
Y aquí como en tierra sonido
Yo soy la luna de España
Y que se mueran los flecos
Josep, s'ha parlat sovint
que arran d'una actuació d'aquesta senyora
que estem escoltant la luna de Floris
en un teatre a Nova York
el prestigiós diari de New York Times
va publicar en les seves pàgines de cròniques
i crítiques d'espectacles
Ni canta ni baila
Però no se la perdin
Aquestes paraules
mai van ser escrites
en aquest diari
ni en cap premsa escrita
Potser
Potser podria ser
que algú li va dir
a la cara a Nova York
i ella va pensar
que ho havien escrit
Com ja no està ella
Per preguntar-li
no ho podem saber
Però realment
si algú li va dir això
va ser una generalitat
I si no es va dir
segueix sent una generalitat
Imagino que algú
li va fer el comentari
i ella es va quedar amb aquesta història
No crec que ho s'inventés
Doncs seria llançar pedres
contra la seva pròpia teulada
Com va anar
el nom de l'or de Floris?
Com tu dius
jo no hi era
per tant no ho sé
A part del punt de partida
és que no ho sé
però és que hi ha una cosa
que és evident
Si nosaltres
quan comencem l'interviu
dintre de la fórmula
hi ha la part eròtica
hi ha la part de noies
visuals
i té èxit
Quan publiquem la Kennedy
i després la Marisol
és evident
que si són conegudes
té més èxit
Això és el punt de partida
vull dir
dos i dos són quatre
no sempre
ja saps que a vegades són 22
però el fet és que dos i dos
llavors l'Antonio
també es dona compte
lògicament
i es donem compte a tots
que si aconseguim
convèncer
a les famoses
algunes més conegudes
hi ha un nivell
de famoses
i la prova la té
que comencem
per les que són
diguem de segona divisió
Jo tinc aquí
una petita llista
quan arribem
parlarem
no sé
la Susana Estrada
i us calegat a l'I
és la Bàrbara Rey
Comencem per aquestes
Sí, sí
Quin costenia
curiositat?
Bueno
aquí
Jo t'ho dic
perquè tu has dit abans
250.000
pessetes
de l'any 76
Eren cèntims
Bueno sí
però potser
aquestes
que estem parlant
algunes eren gratis
perquè volien sortir
i elles
És que això
també ho has de tenir
en compte
jo per exemple
no sé si te l'ha explicada
però jo tinc
una anècdota
que estan un dia
prenent una copa
a casa de José María
de José María Castellvit
el fotógrafo
i hi havia tres noies
d'aquest nivell
que estàs parlant tu
les tres
han sortit
o han sortit
a interviu
que estaven allà
prenent una copa
i amb totes
ja ja ja ja
estava amb l'Antoni
o jo
amb ells
i al final
una d'elles
s'acosta a mi
i em diu
con qui
hem de acostar-me
per a salir
a l'interviu
i jo li contesto
el que has de fer
és que el José María
et faci fotos
i si m'agraden
i estan bé
les posaré
no tens que passar
no tens que passar pel llit
amb ningú
i si siguin les meves memòries
posaré els noms
però aquí no n'has d'estar
has d'estar bé
bueno m'has entès
per tant
algunes sortien gratis
i algunes començaven a costar
diners
o més diners
i va haver un moment
que això va anar creixent
però per exemple
hi ha algunes
que no van voler
jo vaig fer una
jo vaig fer un
jo vaig anar
al Viso
a casa de la Carmen Sevilla
per convèncer-la
i em va dir
que n'hi haurà
i l'hi vaig respectar
perfectament
perquè no es tractava
de forçar ningú
que si algú no ho va fer
per diners
si la Lola Flores
ho va fer
per aquell moment
necessita
això volia venir
perquè va haver un rebombori
la Lola Flores
va dir que aquelles fotos
eren robades
bueno
aquesta és l'excusa
la teva veritat
ja això com a primícia
a Ràdio d'Esberra
aquelles fotos van ser provocades
per elles
no, evidentment
o van ser acceptades
per elles
això és impossible
si no fer-les
però el que sí és cert
és que una de les maneres
de cobrir el tema
era dir
oh me les han robat
me les han
jo no hi era
tal i igual
això passa
moltes de les fotos
tobles i tal
jo recordo per exemple
també un punt
quan estem parlant
del tema de diners
nosaltres
lògicament
interviu
comprava fotos
agències
d'aquestes
que portaven fotos
i reportatges
jo ja no hi era
i en un cert moment
un d'aquests venedors
que jo tenia molta relació
em ve a veure a mi
abans d'anar a Z
i em diu
tinc una cosa aquí
que l'Antonio em pagarà
3 milions de pessetes
i jo dic
bueno
què és el que tens
un tobles
de la
com es diu
la italiana
de la
Sofia Loren
un tobles
de la Sofia Loren
jo dic
mira Àngel
jo com a màxim
d'això
et pagaria
500.000 pessetes
com a màxim
és que de tot parat
diu vols dir
no no et preocupis
l'Antonio et pagarà
3 milions
per pagar 3 milions
per poder dir
que s'han pagat
3 milions
perquè això té
igual o més força
que el publicar
les fotos
i evidentment
l'Antonio
li va pagar
3 milions
pel tobles
de la Sofia Loren
és curiós
no però clar
són aquestes qüestions
que
és tot un món
una de les coses
que lògicament
va ajudar
a Interviu
és pagar bé
no solament
per les fotos
pagar bé
els periodistes
pagar bé
a la gent
que treballava
amb nosaltres
això és el que va sorprendre
perquè en el fons
al marge de la fórmula
que la vam encertar
el que tu vulguis
el més important
que ha portat
Interviu
és el llenguatge
ja, ja, ja, ja
ja, ja
si en el filmamento
podré yo tuviera
esta noche negra
lo mismo que un pulso
con un cuchillito
de luna lunera
cortarán los hierros
de tu calabozo
si yo fuera reina
de la luz del día
del viento y del mar
por deles de esclava
yo me seguiría
por tu libertad
hay pena
hay pena
hay pena
penita
pena
pena
pena
pena
pena
de mi corazón
que me corre
por la pena
pena
con la fuerza
con la luz
escoltant
esta canción
de la luz del flores
hay pena
penita
pena
el Josep
segur
que tindrá
pena
d'haver publicat
fotos
que ell no volia publicar
és correcte
explica'ns
quina pena
o quines
quines fotos
t'han sapigut
greu
jo potser

potser en aquest sentit
de les úniques fotos
que me'n penedeixo
d'haver publicat
són les que li vam comprar
a la ETA
de l'assassinat
de l'Ibar
perquè aquestes fotos
també ens entra massa
en el concepte de noms
una persona
que teníem
dintre de la nostra
equip de redacció
d'interviu
i tal
que es movia
en aquests cercles
és el que va connectar
amb algú
de l'ETA
i qui
al final
va ser qui va anar
a comprar
aquestes fotos
a l'ETA
i aquestes fotos
em van arribar
jo les vaig veure
i les van publicar
a primera plana
no es van publicar
a interviu
es van publicar
a primera plana
però hi havia
una seqüència
que era
simplement
la cara
de l'Ibar
i com els ulls
anaven seguint
el que suposo jo
que era la pistola
del que le va matar
era molt dur de veure
i jo són de les fotos
que havia arrepentit
d'haver publicat
després vam dir
que les havíem rebut
anònimament
i les vam oferir
a la família
i tot les va publicar
abans de publicar-les
els hi va oferir
a la família
o va ser després?
després
quan ja estaven publicades
jo mirava-ho des de fa
que va estar
ja alguna vegada
publicat
perquè avui
hi havia més fotos
que les que vam publicar
però bueno
no és el fet
el fet és que jo
sempre me n'he arrepentit
d'haver publicat
aquestes fotos
m'imagino que
sobretot a la revista
d'interviu
deus tenir
quantitat
d'anècdotes
escàndols
comentaris
que no vas voler
publicar
o que no vas trobar
en el període
que tu estaves
a l'interviu
adients
perquè podien
fer molt de mal
o podien ser
inclús
no sé
provocació
per fets delictius
Ferran
hi ha un problema
i el problema
és que quan tu
comences a publicar
i no parlo ja
d'interviu
ni de mi
sinó en general
comences
a publicar
una sèrie
un tipus
d'informació
i sense
donar-te en compte
vas pujant
el nivell
i busques
que contra més escàndol
més que tenim
el vas pujant
i el problema
és
quan pares
o si saps parar
o si saps donar-te en compte
que allò ja
no és purament
informació
sinó que estàs
perjudicant
o creant
fent alguna cosa
molt diferent
del que voldries fer
és com una adrenalina
com una adrenalina
i és molt difícil
saber
el punt
d'inflexió
per mi
va ser aquestes fotos
de l'Ibarra
només
puc dir-te'ho d'una altra manera
perquè al mateix temps
sé que sempre he sigut
molt conscient
del que publico
i d'anar
amb molta cautela
i crec que
sincerament
que en aquest cas
vaig trasgredir
la meva pròpia
aïtica
és
penso que és
totalment
un rús
que
home
és
no només
un rús
sinó
diu
tant
d'un geni
com tu
dones en compte
de que vegades
un espasa
de frenada
fent mal
a uns tercers
si tu i jo
ens passem de frenada
i ens fem mal
a nosaltres mateixos
mira
no passa res
però
si et passes
d'aquella línia
com ho diuen
la línia roja
la línia vermella
fent
fent
fent mal
a uns altres
després
bueno
jo et diré una cosa
en aquest cas concret
jo vaig considerar
el que dius tu
que m'havien
passat de frenada
jo no sé
la persona morta
evidentment
no la vaig perjudicar
amb res
la família
la família
no ho sé
perquè tampoc sé
mai
tinc una relació
amb ells
però jo sé
que em vaig fer mal
a mi mateix


aviam
tornem
estàs posant massa sèrio
per això
per això
aviam
queda moltes coses pendents
queda
des de l'any 74
amb el por favor
hem parlat
de
i penso
l'interviu
que igual
de rebot
ja em tornarem
en propers
programes a parlar
hem parlat
de
quan tu el fundes
que tot aquest tema
no sé
por favor
i només es bussa
una revista
que possiblement
no va tenir
molta
anomenada
però sí que va tenir
grandíssim èxit
com va ser
la creació
quan tu crees
la revista
manual
que vas arribar
a vendre
més de 240.000
exemplars
i va anar
molt vinculada
al desenvolupament
d'interviu
i t'ho dic
perquè
segur que
molts oients
recordaran
perfectament
el por favor
el jueves
que encara es fa avui
recordaran
l'interviu
però en Manuel
no crec
i mira que vas vendre
que els oients
recordin tant
aquesta revista
com
i per què
crees
en Manuel?
Bueno
en Manuel
va ser un tema
moltament casual
estaven publicant
interviu
i el creixement
d'interviu
ens estava creant
un problema
a nivell financier
perquè lògicament
la impremta
la factura
de la impremta
a mesura que tu
editaves més números
pujava més
i la impremta
es va començar
a assustar
es va començar
a assustar
i vam entrar
en un diàleg
amb la impremta
de veure
com ho podia
inclús vam arribar
a oferir-s'hi
un 15%
de la societat
per la impremta
a la impremta
li vam oferir
un 15%
de seta
i no ho vam voler
amb la qual cosa
significa
que vam tenir
que
per què no ho vam voler
perquè el que volien
era caler
fresc
era un altre món
tampoc
sabien
fins a quin punt
això el podia donar
de si
el fet és que no
ho van acceptar
no recordo
si es va acabar
de dialogar
massa
però
es va haver
un moment
la sensació
de poder
oferir-s'hi
un 15%
però llavors
resulta
que una nit
l'Antonio
Sencio
la Chantal
la meva parella
en aquests moments
la Eva i jo
ens vam anar
a Canet Plaix
vam anar a Canet Plaix
vam anar al casino
em sembla que si
vam jugar
vam perdre
2.000 pessetes
2.000 pessetes
és igual
i tornant
estàvem parlant
de què podíem fer
i jo li vaig dir
penso que podíem fer
una cosa
amb les deixalles
que tenim a l'interviu
amb les deixalles
que teníem a l'interviu
i li vaig plantejar
a Manuel
què era
Manuel?
doncs eren
les deixalles
d'interviu
quines deixalles?
bueno sí
les fotos
i vaig incorporar
les historietes
d'un editor italià
que feia una espècie
de dibuix porno
que van publicar
la Caneves
i los 7 nanitos
hi havia xistes
hi havia
bueno ja saps
hi ha les vistes
i saps
el que has vist
i no és el que era
Emanuel
i surt Emanuel
surt Emanuel
i automàticament
a Madrid
ens la secuestren
ens la secuestren
però
el que llavors
era el nostre abogat
que era el nebot
del Samarang
s'ho arregla
perquè
el passant
del juzgat de Madrid
que té canviat
l'ordre de secuestro
la retraci
quasi una setmana
en la qual
quan arriba
la revista
ja s'ha assegurit
i això passa
amb el segon
primer
amb el segon
amb el tercer
i amb el quart
i anem
una rere a l'altra
i jo
la veritat
és que
el dia
que la cosa
vaig veure
que funcionava
és un dia
que a l'aeroport
de Madrid
amb el Puente Aéreo
veig un senyor
comprant
Canvio 16
i Emanuel
i ficant
Emanuel
apagant
a dintre del canvi
de secuestros
això funciona
bueno
vam estar publicant
des del moment
que va sortir
em sembla
que vam publicar
sis mesos
en sis mesos
vam guanyar
46 milions
de pessetes
i no et vas comprar
tu un porc
i no em vaig comprar
un porc
però es va servir
per
poder parar
la impremta
i no tenir
cap problema
dintre
de l'economia
en aquell moment
d'interviu
perquè realment
és que el problema
que teníem
és que el Jero
que és molt bona persona
i que intentava
fer-ho molt bé
no aconseguia
parlarim
pels nostres oients
Jero
és Jerónimo
Terrell
és un dels tres
fundadors
de l'economia
era el que portava
la part
administrativa
i financiera
però no havia
desenvolupat
una capacitat
d'acreditícia
suficient
per ajudar-nos
i havíem de
fer
mans i mànigues
i l'Emanuel
va ser això
i l'Emanuel
s'acaba
perquè el director
general
de Madrid
em cridia
i em diu
escolta tu
què vols
per tancar
Emanuel
i llavors
va dir
bueno
doncs
vull més
permissivitat
a interviu
tot això
i això
va ser un pacte
entre caballeros
genial
what a wonderful world
I see skies of blue
and clouds of white
the bright blessed day
the dogs say goodnight
and I think to myself
what a wonderful world
quantes coses
quantes
quantes anèdotes
quantes generalitats
Josep
abans
abans
que s'acabi
el teu
el teu espit
avui
d'una hora
d'explicar-nos
històries
de la història
de la revista
el Joan
em diu
que abans
que ell
també
comenci
el seu
que et vol fer
unes preguntes
no sé què
Joan
què li preguntes
només una pregunta
en un cert moment
de la conversa
abans d'explicar
tot el tema
d'interviu
o de les fotos
has dit que
qualsevol article
que fas
sigui gràfic
sigui visual
té que haver
el que ho fa
i el que ho mira
remuntant-me
aquests anys
famosos
de la transició
que hi havia
molta revista
política
satírica
satírica
gràfica
per què
primera pregunta
això ha de ser
perexcut
pràcticament
del tot
queda
el jueves
i per què
tenint en compte
aquests canvis
que hi ha hagut
segurament
potser
aquesta
no diré repressió
però aquesta
certa
no sé exactament
com dir-ho
un programa
com Polònia
porta 15 anys
sent un programa
satíric
i que continua
tenint un èxit
bastant desmesurat
tinc aquest dubte
i clar
una persona
com tu
crec que
m'ho pot
subvencionar
una miqueta
gràcies
bueno
jo crec que
precisament
Polònia
té èxit
perquè hi ha
tota una
problemàtica
política
darrere
si no hi hagués
la problemàtica
si no hi hagués
el procés
no existiria
Polònia
això
és així
per un altre
costat
pensa
que quan jo et dic
que es necessita
el que ho crea
i el que el tal
per exemple
jo he sentit
dir moltes vegades
que la major part
dels xistes
neixen a les presons
no ho sé
no sé
la major part
dels acudits
dels acudits
que es fan populars
en general
neixen a les presons
no ho sé
si és veritat
el que unic
que et dic
és que tampoc
ho trobaria
fora de lloc
perquè qualsevol
repressió
qualsevol procés
que tal
provoca
una reacció
d'aquest tipus
i l'humor
té també això
si et fixis
en aquests moments
jo penso
que en aquests moments
per moltes raons
hi ha molt poc humor
hi ha molt poc humor
perquè
no sé com dir-t'ho
jo crec que
ens han cremat
hi ha una sensació
de cremat
de que no
de que no
té aquesta sortida
ara
no sé el per què
perquè de la mateixa manera
que abans
t'anava a explicar
que la major
per mi
l'aportació
més important
d'interviu
va ser el llenguatge
el canvi de llenguatge
la manera d'informar
la manera de dir les coses
i que això
després s'ha anat
utilitzant
perquè
ho va seguir fent
el periòdic
i en un moment determinat
ho van interpretar
la televisió
i les ràdios
sobretot la televisió
és el que estàvem abans
aquest crescenso
crescenso
crescenso
no crec
en aquests moments
tinc la sensació
que no saben aturar-lo
i si no ho aturen a temps
i si no ho aturen a temps
tot això
es tallarà com un globo
per a plaf
molt ben vist
molt ben
gràcies
gràcies Josep
escolta
hi ha moltes coses
benvolguts
oients
i ben trobats
Josep
tens el por favor
i tens el jueves
i hem de continuar
amb l'interviu
i hem de continuar
l'humor d'avui
i moltes coses
doncs quan tu vulguis
bueno
el primer divendres
a cada mes
amb el cor
i el sagrat cor
Joan
endavant
el teu torn
oh
oh
i eh
Fins demà!
Estem a Claresme i avui parlarem, perquè és difícil visitar-ho per dins, de l'estat més petit del món, 0,44 quilòmetres quadrats, 10 vegades menys que Andorra, segurament el més desconegut i un dels menys democràtics.
Ho heu endevinat? El Vaticà.
És un estat jove, creat el 1929 en virtut del Pacte Laterà, signat entre Pius XI i el Regne d'Itàlia.
Les fronteres d'aquest país estan definides per les muralles que envolten la ciutat del Vaticà i les dues colomnates de la plaça Sant Pere.
Podem tenir, sense donar-nos en compte, un peu al Vaticà i un altre peu a la República Italiana.
A més del territori intramurs, la jurisdicció de l'estat del Vaticà s'estén al Palau de Castellandolfo,
les basíliques de Sant Joan del Laterà, Sant Pau extramurs, Santa Maria Maggiore
i 13 edificis administratius repartits per la ciutat de Roma.
Hem començat dient que la Santa Seu no es pot considerar en cap cas una democràcia.
Potser la definició més adient seria la d'una teocràcia absolutista
on tot el poder emana directament de Déu
i on el Papa ostenta els tres poders clàssics, executiu, legislatiu i judicial.
Vol dir això que el pontífex té tot el poder que se li atribueix de manera oficial?
Ni molt menys.
Moltes vegades obtenir atribucions no implica poder exercir-les.
Els ciutadans vaticans, 825 segons el cens oficial del 2019
i que disposen de passaport d'aquest estat són el Papa, els carderals, els membres de la cúria
i els funcionaris amb anys de servei que treballen als diferents àmbits vaticans.
La nacionalitat vaticana no s'obté per naixement, sinó per concessió
i es perd quan es deixa de treballar al seu territori.
És la Santa Seula que té personalitat jurídica pròpia
com a subjecte de dret internacional, no al Vaticà.
Però parlem una mica dels empleats vaticans.
Provenen dels cinc continents, amb una clara majoria d'italians
i gairebé tots són catòlics, practicants i de vots.
Cada dia, més de 3.000 treballadors més que formen la plantilla
entren a treballar en teoria a les diverses dependències de la Santa Seula.
I per què en teoria?
Perquè la picaresca i l'absentisme són descomunals,
similars als d'existència a l'administració italiada.
Són gent de la cúria, de les altres institucions de l'Estat,
però també dels cossos administratius, del personal d'ereteja,
dels museus vaticans, xofers, jardiners, uixers...
i una trentena de bombers, cos instituït per Pius XII el 1941
i que, per cert, va ser el responsable de rescatar
a 1 de setembre del 2019 el papa Francesc,
que es va quedar atrapat durant 25 minuts amb un ascensor
i va arribar 10 minuts tard a la plegària de l'Àngelus
de cada diumenge a les 12 del migdia.
En començar, la cerimònia va fer broma
sobre el que li havia passat,
demanant uns aplaudiments pels seus àngels de la guarda.
La majoria dels treballadors tenen contractes precaris,
amb poques possibilitats de queixes.
El mateix Bergoglio va reconèixer
que la Santa Seu ja treballa en negre
i que ho diria que va amb aquesta pràctica denigrant.
Però, en aquest cas, com en altres,
creer no és poder.
Capítol a part, mereixen les religioses,
dedicades dia i nit a servir en un règim de semiesclaritud.
Són les responsables dels treballs domèstics,
cuinar, fregar, rentar, planxar, cosir,
sense cap mena de contraprestació econòmica,
ni dies de descans ni vacances,
només dret a un sostre i a la manutenció.
A la Santa Seu, els sous de la gent que té contracte
és força similar al que cobra un funcionari estatal italià,
aproximadament uns 21.000 euros anuals lliures d'impostos.
Això sí,
amb tres serveis bàsics imprescindibles
per a la vida quotidiana i situats dins de les muralles del Vaticà.
Una benzinera, un economat i una farmàcia.
La benzinera no té cap característica important,
més enllà de vendre benzina al preu més barat d'Europa,
cosa que no està malament.
Però el que diferent és l'economat,
és l'espatxo de la nonna.
Es pot trobar de tot,
des d'un quibu de patates fins a mitja dotzena d'ous,
des de qualsevol electrodomèstic fins,
per catàleg, un avió privat
o un vehicle de la marca que es vulgui.
Aquest duty free ofereix tota mena de roba
de les principals marques de moda,
joies, rellotges de luxe
i tots tipus de productes d'alta tecnologia.
Un estudi del California Wine Institute
afirma que el Vaticà és l'estat del món
que consumeix més vi per habitant.
74 litres l'any.
I la culpa no la té les moltes misses,
i que es vegi molt bé a les Eucaristies.
Tampoc que els seus habitants
amb passaport no hi hagi nens.
Únics, ja que els habitants
que tenen passaport no poden ser mai infants,
han de ser adus,
i són els únics que en teoria
podrien beneficiar-se
de les ajudes i de les avantatges de l'economat.
Ara, el responsable d'aquesta estadística
és que el celler del Vaticà,
el celler de l'Espatxo de Nona,
disposa de vins procedents
de les millors regions vinícules del planeta,
a un preu sense cap tipus de competència possible.
I què dir de la farmàcia del Vaticà?
Situada al Palau de Belvedere,
va ser fundada el 1874.
Es tracta de l'establiment farmacèutic
més freqüentat del món,
ja que els seus 45 empleats
atenen directament a unes 2.000 persones.
I com és possible
si està reservat només
per residents amb passaport Vaticà,
un màxim de 3.600 persones?
Ai, la picaresca italiana!
Molts ciutadans vaticans
lloguen els seus documents oficials a bon preu
o fan ells mateixos compres per encàrrec.
I així s'ha creat un negoci lucratiu.
Generacions senceres de romans
han crescut amb il burro Vaticano,
la mandega del Vaticà,
o han anat de vacances amb la benzina del Papa.
A la farmàcia es venda tot.
hi ha uns 40.000 productes
amb estoc als maquetzems,
per cert, totalment automatitzats.
I no només medicaments curatius,
també productes de cosmètica
i vallesa corporal,
viagra,
anticonceptius,
preservatius,
fórmules magistrals
elaborades per bruixots
de tribus africanes,
o de països tan remots
com Nova Zabanda
o Papua-Nua de Guinea.
Hi ha veus que diuen
que aquest és un dels secrets
que permet als crederals
arribar a edats tan avançades.
El Papa i els membres de la Cúria
poden veure qualsevol pel·lícula
comercial o documental
de les que es projecten arreu del món.
El cinema del Vaticà,
una antiga capella secularitzada
al Palau Sant Carbo,
compta amb última tecnologia.
fins al 2013,
hi havia al vell mig del pati de butacas
una gran poltrona blanca
reservat del Puntípex.
El tarnar del Papa Francesc,
gens a mans de la pompa i els privilegis,
han provocat la desaparició de la mateixa.
avui Bergoglio ocupa una butaca normal
entre la resta d'espectadors.
La filmoteca, creada el 1959 pel Papa Joan XXIII,
emmagatzema uns 8.000 arxius.
Entre ells, una filmació de l'any 1886,
on es pot veure el Papa Lleó XII
passejant pels Jardins Vaticans.
Segurament és una de les filmacions
més antigues que el món té d'ells.
Bé,
avui hem conegut una mica de la púrria,
de les classes mitjanes i baixes de la Santa Seu.
Un altre dia ens en referirem a les altres.
Cúria, cardenals, els càrrecs,
les seves febleses,
les seves ambicions,
les lluites pel poder,
els escàndols.
Però serà un altre dia.
Per interessats en aquest tema,
podeu consultar un llibre de recent publicació.
Es diu
Intrigues i poder del Vaticà,
escrit per Vicenç Bozano,
durant molts anys corresponsal de TV3 a la Santa Seu.
Em referiré la propera vegada
a una persona, un personatge,
que als antics el coneixem,
que va ser el que es va dir el banquer de Déu,
el senyor Paul Márfingus.
que, per cert, també sospitós de la mort de Joan Pau I,
que encara no s'ha aclarit,
en parlarem,
que va dir una frase molt interessant
quan era el banquer del Vaticà.
Vol dir que en vitallà no sé si ens sortirà bé.
no us hi pugui guiar la quiesa
sóc com la Ave Maria.
I una cosa més,
totalment diferent.
Com sempre,
un dels meus,
un de les meves manies
és la gran pujada de l'extrema dreta.
Per mi,
feixisme,
encara que es disfressin d'una altra manera.
Tots ho basen en el llenguatge,
però no inventen res.
Josep Goebbels,
ministre de la Propaganda del Reich Alemán,
va deixar escrit onze principis
a utilitzar
per imposar comportaments i idees.
Avui en recordarem un.
El principi d'orquestació.
La Propaganda
s'ha de limitar
a un petit nombre d'idees
i repetir-les incansablement,
presentades una i altra vegada
des de diferents vessants,
però sempre convergint
sobre el mateix concepte,
sense fiures
i sense dubtes.
Si una mentida
es repeteix suficientment,
s'acaba convertint en veritat.
I, finalment,
desitjar
que aquesta guerra
que tenim tan a prop
siguem capaços d'aturar-la.
Moltes gràcies.
Déu-n'hi-do, eh?
Avui,
entre el Sagrat Cor
i els primers divaners de més,
el Vaticà,
el Coresma,
jo, home,
jo pel que t'ho explica,
Joan,
jo ser apotecari
amb 45 treballadors
i el Somelia
a la Ciutat de Vaticà,
això té que ser fantàstic.
Pep,
tu d'aquí en pal,
d'aquí en pal,
també anirem de...
Ara seguim per la catedral.
Ho sé,
ho sé.
Estem a Coresma.
Estàvem fent
aquella visita virtual,
sol que és virtual
perquè va molt lenta
i si no ja estaríem tots cansats
si estiguessin d'en peus
donant la volta.
Tot just encara
havíem arribat
a la segona cantonada,
per dir-ho així,
la tercera, vaja.
Ells havíem quedat
amb aquelles parets
on hi havia
les marques
dels garivets,
de la gent que es molava.
A l'altre cantó,
al costat
de l'entrada
del claustre,
també hi ha unes altres,
llavors qui vulgui,
a veure si les troba,
us ho deixo com a veure.
I ara parlarem
no d'unes marques
sinó d'uns relleus
que també hi ha
en aquesta zona.
Cap a Dapsis.
Trobem unes inscripcions,
una ossera
i uns escuts.
Aquí se'n podria parlar
en moltes coses,
però tot això
pertany a la Confereria
dels Esteves.
Se'ls diu
Confereria dels Esteves
perquè el seu patró
era Santa Esteve.
Es tracta
d'aquests vestigis
del passat gremial
de Barcelona
relacionat,
en aquest cas,
amb els cellers
que feien cellers
de muntar,
pràcticament
tot el que està
relacionat
amb el transport.
Els freners
que feien frenys,
hi ha tota una sèrie
de paraules
que ja no han arribat
a nosaltres,
o si han arribat
no sabem què vol dir.
Hi havia els cervellalers
que feien casc
per poderir el cervell,
els seners,
broquers
que feien escuts,
llancers,
mandraters
que feien mandrets
que eren uns guants
especials
de ferro,
etcètera,
i un dels més importants
eren els freners
que feien les brides
dels cavalls.
També se'ls anava
per això
el gremi dels freners.
La primera casa
que es troba
al carrer de la Freneria
era l'antiga seu
del gremi dels freners.
I en aquesta
mateixa cantonada
a l'absis
des de la catedral
podem distingir
tres sepultures
on s'hi llegeix perfectament
o cera
de la confreria
dels Esteves
i una altra
que hi posa
sepultura
dels confrades
de la confreria
de Santa Esteve.
A banda i banda
hi ha uns escuts
els mateixos
que trobem
en aquestes cantonades
de l'absis
que representen
un fre i una sella
els dos oficis
més destacats
del gremi.
També podem veure
un símbol
en tres esferes
situades
de moda de triangle
i que tot això
ens indica
que aquí eren
dipositades
les restes
dels prohoms
del gremi
ja que dins
d'aquesta
era la capella
dels Esteves
dins de la catedral
aquest mateix indret.
En aquests moments
ja no
ja no hi ha
la capella
de Santa Esteve
ara ja
està dedicada
a Santa Clara
i a Santa Caterina
però això són coses
que han anat canviant
amb el temps.
Però encara es pot veure
dins un escut
a cada banda
amb dues celles
i dos frents.
I respecte
a aquestes tres
formes rodones
en forma triangle
que algú hi ha volgut veure
un símbol masònic
que no és veritat
perquè això
és molt anterior
doncs
representen
les pedres
que van martiritzar
a Santa Esteve
que va ser
la Pidat.
Aquí també
per acabar
diem que hi havia
una porta
tenien una porta especial
que doncs
ells podien entrar
com volien
a la catedral
a través d'aquesta porta
i anaven directament
a la seva capella.
Aquesta porta
evidentment
està
estata piada
però era un privilegi
que ells
que ells
tenien.
Això podríem
estar parlant
molta més estona
però
anem tirant
perquè si no.
Abans de girar
al carrer
doncs
si aixequem
la vista
veurem
les magnífiques
gàrgoles
de la catedral
la majoria
de les catedrals
gòtiques
en tenen
la nostra
doncs
en té 160
no patiu
que no
no us en explicaré
una per una
només
en parlaré
de dues
les més antigues
són les d'aquest cantó
llavors
n'hi ha dues
una que té
com
una forma
d'elefant
cap d'elefant
i la trompes
per on surt
l'aigua
que porta
a damunt
com una mena
de castell
diu la llegenda
que si el dia
aquesta
aquesta gàrgola
caigui
Barcelona
desapareixerà
si la mirem bé
doncs
la trompes
una miqueta
una miqueta
d'aquella manera
sembla
que ja la van arreglar
i el que la va arreglar
no en sabia
no havia vist mai
un elefant
potser amb això
ha evitat
que la ciutat
desaparegui
però amb aquesta
amb aquest arreglo
tan matosser
doncs no hem aconseguit
que la ciutat
funcioni una mica millor
i estem perdent
les cantonades
els centfrans
tan típics
de Barcelona
i moltes altres coses
però no farem
no farem més sang
l'altra
l'altra gàrgola
que està
teòricament
vinculada
diuen
amb el
amb el gremi
dels freners
i dels Esteves
és un cavaller
dalt
del cavall
el cavall
té el cap
torçat
mirant cap a un cantó
que teòricament
diu que mirava
cap a la porta
aquesta especial
que tenien
els del gremi
i dels Esteves
ja que estem mirant
cap amunt
podríem parlar
de les campanes
també n'hi ha
les campanes
estan super
medides
pesades
se sap
gaire de tot
qui van ser els padrins
o qui les va
qui les va fondre
per què es van encarregar
quines van desaparèixer
etcètera
etcètera
inclús el so que toquen
cada una
etcètera
però bueno
això també és
per un altre moment
perquè
si no tampoc
no avançaríem
només amb les campanes
podríem estar aquí
doncs una bona temporada
parlaré
també d'una història
història i llegenda
diu que
Sant Paulí de Nola
aquest Sant Baró
va viure a cavall
dels segles XIII i IV
i va néixer
en el ciut d'una família
benestant
molt a prop de Montpaller
i ara casat
i es va convertir
al cristianisme
i va donar la majoria
dels seus béns
i es va traslladar
a Hispània
en aquests moments
on va tenir un fill
que va morir
als vuit dies de néixer
i el va enterrar
on molts anys després
seria
Alcalá de Nares
on es troba
a la tomba
de dos nens
germans i màrtirs
eren Sant Just
i Pastor
aquesta desgràcia
el va fer plantejar-se
de nou la seva vida
i es va retirar
a fer vida contemplativa
durant quatre anys
i després
dedicar-se definitivament
a la vida religiosa
va seguir viatjant
va arribar a Barcelona
i és possible
que a través d'ells
arribés la devoció
amb aquest Sant
Sant Just i Pastor
si no hagués sigut per ell
com es diria
avui Sant Just?
Ja és ver-ho
Bé, és una mica així
de religió-ficció
A Barcelona
va ser forçat
pel poble
acceptar el càrrec de Premera
i va ser ordenat
pel bisbe Lempí
l'any 1993
o sigui que hi ha coses
que hi ha
la llegenda
d'aquell
de les coses que va fer
però hi ha altres coses
que sí
es veu que sí
que va passar
per aquí a Barcelona
etcètera, etcètera
diuen que
Sant Pauli de Nola
va ser l'inventor
de les campanes
que al començament
diuen que es deien Noles
no sé
ell va anar
va parar a Itàlia
a Nola
a la Campania
i això sembla més veritat
que les campanes
sí que venen de Campania
de la regió
i que abans de marxar
de Barcelona
va regalar
una campana
per la catedral
o la protocatedral
que hi hauria
en aquells moments
la tradició deia
que una de les campanes
de l'espedat
de l'església
de Santa Llucia
és
no és veritat
lògicament
però
era la campana
que havia regalat
abans de marxar
Sant Pauli de Nola
ara amb els cervicals
els farem descansar
mirarem cap avall
si seguim caminant
trobarem una de les portes
de la catedral
la porta de la Pietat
que és la que dona
nom al carrer
és una de les portes
exteriors dels claustres
una porta gòtica
molt bonica
amb arquivoltes
i pinacles
ornats
i relleus de flors
és maca
està construïda
cap als anys
20 del segle XV
la part més destacada
és el Timpada Fusta
obra d'un escultor alemany
documentat a Barcelona
cap al 1483
és una representació
de la Pietat
envoltada
dels símbols
de la passió
i al record inferior
als peus de Trist
hi ha una imatge
del donant
del relleu
el canonge
Berenguer Vila
des de 1971
el relleu
que es pot veure
a la porta
és una rèplica
l'il·lusió original
està dipositat
a l'anex
que el Museu dius César
té al costat
de l'església de Sant Serré
el que la gent no sap
que aquesta rèplica
que estem veient
de fora
és de plàstic

és de plàstic
és un plàstic
que té un color així
envellit
però és de plàstic
perquè resulta
que un dia
un canonge
tornava
tornava tard
i va veure
que dalt d'una escala
hi havia dos tios
que l'estaven intentant
arrencar
va donar l'avís
la policia
va detenir
els lladres
i per precaució
es va fer
aquest canvi
l'original
està guardat
al museu
i van fer
una rèplica
en plàstic
que si no t'ho diuen
no ho saps
és una curiositat
perquè és plàstic
i a la llinda
de la porta aquesta
es poden veure
unes lletres
cada cop més esborrades
sembla que podria ser
una antiga pretorlada
però les lletres
estan massa ben fetes
per ser-ho
es tracta
d'un article
de la Pepa
de la Constitució
del 1812
que es va aprovar
el 19 de març
d'aquell any
i per això
se li deia
la Pepa
llavors els va agafar
una Constitució
feta i pensada
imatge i semblança
de Castella
com tot
era l'embrió
del nacionalisme espanyol
aquest nacionalisme
que ara es diu
no nacionalisme
però que és nacionalisme
però vaja
i l'esventat article
només per curiositat
diu
l'amor de la patria
és una de les
principales obligaciones
de todos los españoles
i a sí mismo
el ser justos
i benéficos
els va agafar
com una mena
de passió patriòtica
i van fer
que totes les catedrals
d'Espanya
a les portes
tinguessin
algun article
d'aquesta Constitució
a la porta
de Santiu
no ho hem dit
però sí que
a un costat
encara es veu
alguna lletra
i a la porta
de l'altre cantó
la que ens dona
directament
al claustre
que s'utilitza
ara per entrar
al claustre
també es veu
unes lledres
i amb una mica
de paciència
i buscant
es pot saber
però tampoc no cal
però és això
els va agafar
aquesta cosa
doncs
de posar
en salfa
aquesta
Constitució
que Fernando
Ferran Seté
doncs
va dir que sí
que va
la catava
etcètera
i després
va fer el que va voler
com aquests reis antics
que tenien impunitat
que dèiem l'altre dia
a l'altre cantó
del carrer
al número 2
tenim la Casa
dels Canonges
aquest edifici
va ser constrit
al segle XIV
quan els Canonges
de la Seu
abandonen la closura
i estaran
en aquesta illa
de cases
també és considerada
d'estil
neogòtic
ja que durant els anys
21-29
l'arquitecte
Joan Rubio Llullé
va durir
a terme
una reforma
radical
una reforma
molt forta
perquè jo he vist
fotografies
antigues
amb balcons
amb persianes
d'aquelles verdes
amb la cordeta
i ara hi ha
unes finestres
gòtiques
que meravellen
però bueno
la Casa dels Canonges
no es trata
d'un sol edifici
sinó de tres o quatre
perquè per l'altre cantó
doncs
és el que
hi ha
aquell famós pont
també neogòtic
que enganxa
amb el Palau
amb el Palau
de la Generalitat
i des que
Francesc Macià
s'hi va instal·lar
és la residència
oficial
del president
de la Generalitat

com dèiem
i que després
amb la guerra civil
i amb els 40 anys
de franquisme
va perdre
protagonista
però va ser
un personatge
molt important
la placa
diu
a peles mestres
nascut al cor
de Barcelona
ha rebut l'homenatge
a la ciutat
i de tot Catalunya
i les corporacions
artístiques
que es complau
a recordar-ho
el 1935
i a dalt
hi ha un relleu
de Federic Marès
que representa
una dona
amb l'esquena nua
i un ram
de flors a la mà
girem a la dreta
i tornem al carrer
de l'Evisba
i continuem
el proper dia
perquè sembla
que s'està fent
una mica tard
i llavors
doncs
farem el trosset final
d'acord?
Fa 41 anys
i 10 dies
del cop d'estat
del 23 de febrir
si hagués triomfat
avui tindrien
violència policial
presos polítics
polítics exiliats
independentistes
imputats
cantants
condemnats
atacs al català
espoli de museus
i obres d'art
censurades
sort
que no va triomfar
la realitat
supera la ficció
hem començat
el programa
amb les visions
de Santa Martílde
i Santa Gertrudis
hem continuat
amb la visió
de la història
de la premsa escrita
pel mestre
Josep Hilario
hem proseguit
amb la visió
del Vaticà
pel Joan
de la catedral
pel Josep
vull recordar
que abans d'ahir
el 2 de març
es van complir
38 anys
de la creació
de Ràdio d'Esver
llarga vida
i molts èxits
ens retrobem
en noves visions
amb el poble
benvingut
benvolgut
i ben trobats
bona setmana
ràdio d'Esver
a l'escolta
a l'escolta
a l'escolta
a l'escolta
a l'escolta
a l'escolta
són les nou
aquí comença
el futur
el futur de la música