Benvinguts, benvolguts i ben trobats.
Avui no faré preàmbuls. La nostra convidada és una Sant Justenca de pedra picada.
Nascuda fa uns anys, en el carrer Badó, en el vell mig del poble,
i a l'igual que la seva mare, na Francesca Cortés i Vives,
sempre ha estat involucrada i compromesa, des de ben joveneta,
en la vida associativa i quasi bé en totes les entitats del poble.
Des de la botica familiar de que viures fins a la centraleta de telèfons.
De caixera, amb una botiga de calçats molt coneguda,
fins a recepcionista a Com Ràdio.
De triu amateur de teatre a locutora d'un programa setmanal en aquesta mateixa emissora.
sempre ha estat en contacte directe amb la gent, siguin com clients, públic, espectadors o oients.
Pels que encara vulguin saber més de la nostra convidada,
podeu consultar la història de 50 dones i vides de Sant Justenca de Sant Democràcia.
Maria Quintana i Cortés, benvinguda i gràcies per venir.
Com estàs?
Jo ben.
I tu?
Nerviós entrevistant-te tu.
A mi? Tu nerviós entrevistant-me a mi?
Bé, doncs comencem.
Maria, com va ser la teva infantesa?
Feliç, molt feliç.
Jo vaig ser una nena molt privilegiada, per què?
Perquè vaig tenir, primer tu has dit de la mare, la meva presentació, de la mare,
però jo et diria que va començar amb l'avi, l'avi Arcadi.
L'avi Arcadi Cortés era un personatge, era l'home que duia tot l'Ajuntament,
era l'home que tant atenia en el doctor Arruga com en el que arribava amb el sevillano
en els pisos del Gasulla, amb la mateixa tensió.
Era la persona que muntava tota la festa major,
era la persona de confiança de tots els arcaldes que va tenir, que van ser tres.
Era la persona que va crear el teatre a l'Ateneu,
que va dirigir el teatre a l'Ateneu,
també va dirigir teatre a altres llocs que hi teníem amics
i li demanaven que anés a dirigir.
I ell va ser un referent, va ser un referent molt important a la nostra vida,
ell tenia en la botiga de que viures com has dit,
però hi havia l'àvia, Crescència, i l'avi estava a l'Ajuntament.
I feien tertúlies culturals a la botiga
i allà hi havia l'Antonem Malaret, que era jovenet, o Pere Pruna,
molta gent que han sigut després rellevants,
doncs eren ullets que anaven a ajudar a la botiga
i allà la mare també es va formant allà
i nosaltres, a mi, vaig tenir la gran desgràcia
que quan jo vaig néixer es van acabar de vendre l'última botiga
que els hi quedava, que en tenien tres,
i jo no vaig poder ser botiguera, un gran fracàs en aquell moment.
Però bé, ja hi ho has manat, ja hi ha anat esmanant després.
Però vull dir que va començar amb l'avi
i després la mare i el pare.
I el pare, per mi, era una persona,
crec que no hi ha hagut cap pare com ell,
i vaig tenir la desgràcia que se'n va morir amb 44 anys i jo amb 13.
Però era un pare meravellós
i el dia que es va morir, que eren els 13 anys meus, 14, vaja,
se'm va acabar la infantesa, ho vaig dir aquell dia.
A mi se'm va acabar la infantesa.
Però, mentrestant, la meva infantesa va ser molt feliç
perquè a casa hi havia el Pep, que és el meu germà gran,
però que ell va tenir la desgràcia
que se li va trencar l'os de la cadera,
molt petitet, molt petitet,
i va estar quatre anys al llit.
Doncs aquests quatre anys és quan vaig néixer jo,
després de quatre anys,
i li feia les seves cames,
jo era la tremenda, la trapella,
i ell era la persona que estava en el seu llit
fent els vestits de les nines
i que li duien els amics que venien a veure'l,
li duien un lloro i li duien animalets.
I, bueno, teníem la casa del carrer Bador, com has dit,
que era una casa antiga de poble,
doncs hi havia l'entrada, el menjador, l'aixida,
però teníem un jardí immens darrere,
tenia una pineda, tenia una palmera,
tenia un abet, tenia una càssia,
vull dir, era una meravella.
Per mi era el paradís, era el paradís.
i jo vaig ser una persona, doncs, que en aquell moment
vaig ser, ja et dic, feliç, per què?
Perquè ens sentia molt estimada,
molt estimada i molt motivada per fer coses,
perquè tant la família de l'àvia
com la família de l'avi
eren de Sant Jus de tota, tota, tota la vida,
i esclar, teníem les arrels molt profundes aquí.
Érem una família catòlica, profundament catòlica,
però no, no, però de peus a terra, que diem, no?
Amb una senzillesa i una austeritat
que no era de parafernàlies.
També pensa que, doncs, teníem,
la vessant que tenia l'avi,
que és la que em va inculcar, ensem, a tots nosaltres,
va ser el respecte i l'amor per la família,
la fe, que Déu era primer de tot,
i la cultura, la cultura sobretot.
Llavors, nosaltres teníem aquests tres eixos,
que eren església, casa i ateneu.
I aquí ens movíem,
eren els nostres,
i eren els meus referents, no?
Pensa que nosaltres, jo quan era petita,
ja era molt eixerideta, eh?
Vull dir, era entremaliada,
però ja és el que diuen,
els entremaliats són els carinyosos,
i els...
Continua així, com a dir.
Bé, no ho sé, però jo ho era.
I llavors resulta que, esclar,
jo era un belluguet,
i era una persona, doncs,
que els 17 mesos ja vaig anar a escola,
perquè la ciutadeta Cinteta em va agafar
i li va dir a la mare,
me'n porto la Maria a escola,
i la mare li va dir, tu mateixa.
Això li va dir.
Però jo vaig ser molt feliç,
i això, anar a l'escola,
perquè jo sempre no vaig anar a l'escola,
a la classe dels mitjans.
Els petitets me'n recordo
perquè fèiem el mètode Montessori,
i me'n recordo perfectament.
després vaig anar allà a la classe de les grans,
que em dirien,
però era la petita,
i quan em van voler portar baix
a la classe de la seta l'olita,
que era els mitjans,
i vaig estar una setmana,
vaig tornar a dalt i vaig dir,
ja baix, no m'hi estic.
I llavors vaig continuar a dalt,
i amb tot que era...
A veure, com ho explicaré?
A l'escola també què era?
Doncs, si hi havia algun sol, ho feia.
L'obra de teatre era la protó.
Petiteta, però ho era.
Però, en canvi,
les matemàtiques eren un horror,
m'entens?
I jo també vaig tenir
molts amics i companys
que em diran,
però hi havia les seccions de despatx,
que era quan t'agafaven i deien,
vine, vine, vine.
Jo em vaig tenir, eh?
Vull dir, no eren tots flors i violes.
Però bé, no,
però jo vaig ser molt feliç a l'escola,
molt.
Amb les danses que ens ensenyava
la seta cinteta,
amb la música que ens feia
la seta subroca.
Era un món meravellós.
I llavors, a casa,
teníem la vessant cultural,
que era que l'avi, a mi,
des de petit a petit
enduia tots els teatres de Barcelona.
I ell coneixia tots els actors i actrius.
Jo entrava a l'escenari,
bueno, en els camerinos,
que dèiem,
i me'ls veia tots,
i jo era tan feliç.
Llavors,
què passava?
Que Sant Lluís era molt més petit,
crec que llavors havíem de ser
uns 2.000 o 3.000 habitants
quan jo vaig néixer,
no sé si arribàvem,
hi havia pocs telèfons,
però a casa teníem telèfon,
que era el número 8.
Llavors, què passa?
Que, per exemple,
la parròquia no en tenia.
A molts llocs no n'hi havia.
La gent, en aquell moment,
hi havia unes mancances,
doncs, d'infraestructura,
com eren les canonades,
tot això.
La gent es quedava sense aigua,
doncs venien a casa.
S'hauria de tocar el grau dels plugues
perquè vingui a arreglar-ho.
Va, trucava.
hi havia un mort.
Venia el de la parròquia,
el qui fos,
per la Sant Boi,
per la funerària.
Trucaven del bisbat
i donaven un recadu
pel mossèn Antonino.
Doncs la Maria, a les 12,
quan plegava de l'escola,
la mare li deies
anar a la parròquia,
bueno, a la rectoria,
i li has de dir
mossèn Antonino,
que ha trucat del bisbat,
això,
i la Maria,
se n'hi anava.
Mossèn Antonino,
que haig de respondre alguna cosa,
que s'ha de respondre,
no, no, no, gràcies a Déu.
I això era,
continu.
Tocaven a morts,
la gent trucava a casa
preguntant qui s'havia mort.
Quan arribaven els estiuejants,
que tots passaven per casa també,
els senyors rosers,
els tots,
doncs,
escolta,
que sabeu a quina hora
comença la pel·lícula?
Escolteu,
que sabeu quines pel·lícules fan?
Que sabeu a quina hora
és l'ofici?
I això era casa,
no es tancava mai la porta,
mai es tancava la porta.
I a més,
l'avi el que tenia
era que la gent
que necessitava lògicament
els papers,
els documents de l'Ajuntament,
els deien,
no feu festa de la feina,
cosa no,
no,
jo els faré els papers
i els veniu a buscar a casa.
I llavors la Maria
li deia a l'avi,
aquí tens
aquest,
això perquè
li donis a Fulanet
quan vingui.
i això era la meva vida,
era fantàstica.
Sense interrompre't,
que continuarem amb el relat
del teu avi,
que tant el recordes
i l'estimaves.
Has anomenat una persona
que jo,
que fa 30 anys
que vaig venir a viure
a Sant Just,
l'he sentit
molt anomenat
i citat
amb vosaltres,
la gent
nascuda a Sant Just,
que és
mossèn Antoni Luternes.
Sí, sí.
Qui era aquest senyor?
Bueno, aquest mossèn...
Era el senyor rector,
per excel·lència.
Però era una persona
cultíssima
que va fer un llibre
sobre Sant Just
que després va ser
el llibre de capçalera
de molts historiadors.
Era una persona
que sabia molt de litúrgia,
era un gran,
gran estudiós,
llavors era un homenot
que diríem,
era un personatge,
era tot ell,
era voluminós
per entendre'ns,
però era una persona
que tenia un cert geni
i era una persona
però jo me l'estimava molt
perquè ell ens estimava molt
a nosaltres.
A casa,
com que li fèiem
tots aquests serveis
però a més érem una família
que el vam acollir sempre,
Josep,
el meu germà,
el Pep,
ell tenia l'acostum
de quan naixia
hi havia un bateig
que posava,
per exemple,
jo em dic,
Maria,
Crescència Justa,
o sigui,
el nom que em van posar,
el de la meva àvia
i un patró
i ell feia això,
o justa o pastora
o just o pastor.
L'únic nen
que es diu Antonino
de Sant Just
és el meu germà.
Li va posar
Josep,
Arcadi Antonino,
que era el seu nom,
cap més nen
es deia Antonino.
I llavors,
què passa?
Jo vaig fer un relat,
un escrit
que vaig tenir un premi
que era d'una experiència
que vaig tenir
una de les vegades
que vaig anar
a dur-li
un recado.
La rectoria
la tenia preciosa,
preciosa
perquè era un home
que venia
d'un cert estatus,
diríem,
sí,
benestant,
però vull dir,
amb molt de gust
i tenia,
me'n recordo,
el menjador,
preciós,
vull dir,
austèr,
però vull dir,
amb molta qualitat.
Tenia el balcó
que hi havia l'eglisina
i hi havia una cortina
d'encaix
que encara me'n recordo
i llavors
ell es dinava
i ell cultivava abelles,
mel de les abelles,
vull dir,
tenia...
Apicultor.
Sí,
però petit,
vull dir,
una cosa molt petita.
A mi el dolç
m'ha costat molt sempre,
no m'agrada molt,
però ell,
hi havia la senyora Maria,
que era la major dona,
jo li donava el recado
aquella vegada,
me'n recordo,
i ell estava a punt de dinar
i a sobre la taula
amb unes setrilleres precioses,
tot ben posat,
tenia un cistellet
amb un tovalló preciós
amb uns entrepans petits
i flonjos
i a mi allò
em van cridar molt l'atenció
i llavors resulta
que quan vaig acabar
de donar-li l'explicació
que li va dir
a la senyora Maria,
a l'hora major dona,
posa-li mel a la Maria,
va,
que mengi una mica de mel.
Hi havia una tauleta
en un cantó a vora de la cuina
i em posa allò allà
i jo no podia,
jo que volia
eren aquells,
aquells panets
per entendre'ns
que hi havia allà.
Jo volia allò,
no volia la mel.
Bueno,
i me'n vaig anar
molt frustrada
cap a casa
i després
jo ho vaig explicar
a casa.
Mira què m'ha passat,
m'ha donat mel
que a mi no m'agrada
i jo volia allò
i em diu,
t'ha donat el que a ell li agrada
i no el pot menjar
perquè ell és diabètic
i aquells pans
són de diabètic.
Doncs jo vaig fer un relat
i vaig guanyar un premi
sobre això.
Vull dir,
aquesta
aquesta connexió
que jo tenia amb ell
i a mi em deia
coetes de garrí
perquè jo tenia unes coetes,
tenia uns cabells
molt finets
i així
i duia trenetes
que és el que duia
amb les nenes abans
i eren molt primetes
i m'estirava
i em deia
coetes de garrí
qui t'estima a tu,
no?
Vull dir,
que jo,
la meva,
no puc parlar generalitzant
el que la gent sentia
per mossèn Antonino
perquè per mi
era una persona
diferent,
era una persona
que jo me'l vaig estimar
molt,
molt,
molt.
Per això,
per això,
Maria,
t'he fet la pregunta,
sabia la teva història
del relat
i que
però també
he escoltat
que d'alguna manera
era una mica tirar
i era...
Sí,
a veure,
tenia gènit,
no vés arribat
on te va arribar,
eh?
No, no, no,
les coses com siguin...
Igual es comunicava
que t'engegava a l'infern.
Bueno,
la gent també,
a veure,
anem per parts.
Sí, molta gent d'Urbanes.
No,
però fora també és la teva actitud,
perdona,
vull dir,
també anem a parlar clar,
vull dir,
no és que ell,
vull dir,
tu,
depèn del teu comportament,
ell te deia una cosa o una altra,
que es podia equivocar,
d'acord,
jo no he dit que no,
però va fer molt
per Sant Josep,
molt va fer per Sant Just,
moltíssim.
Pensa que aquí
va venir el doctor Modregó
a menjar xocolata
desfeta a casa seva,
vull dir que,
així,
això és una anècdota,
però el que m'agradaria explicar
és l'avançant cultural de casa
que, per exemple,
a l'escola,
els diumenges,
feien el casal.
Maria,
estem en la teva infantesa,
encara no m'ha arribat
a la joventut,
t'estic parlant de nena,
t'estic parlant de nena,
de la nena,
de les cues de l'arriba.
Sortíem de Catequessis,
perquè es anava el diumenge,
després de dinar i vi la Catequessis,
tan bé que estem aquí,
ens hem de despedir,
Jesús,
Josep,
Maria,
doneu-nos bona guia
pel camí,
això cantàvem cada vegada.
Bé,
doncs,
quan sortien,
al casal,
a l'escola,
hi havia el casal
i es feia el xarlot,
el Tommy Harry,
bueno,
el Gord i el Flaco,
que dèiem,
i tot això.
jo m'anava al cine de l'Ateneu.
Sí,
però t'arà en termaliar.
No,
perquè a casa em donaven permís,
teníem una llotja,
teníem un palco,
que es deia llavors,
el primer,
de l'entrar a la dreta,
eh?
Doncs,
en aquell lloc
només podíem seure la família
o qui nosaltres volíem.
Clar,
jo m'aninava
i estava tranquil·la,
segudet allà,
però jo,
a casa no em van privar mai
d'anar a veure pel·lícules.
Saps?
Les pel·lícules,
pel·lícules,
m'entens?
i vull dir,
esclar,
jo el diumenge,
si de vegades sortia d'hora,
me n'anava al casal
a acabar de veure
si feien el gordo o el flaco,
i això,
però jo anava al cinema
i a casa,
com que,
a més,
l'oncle era un dels acomodadors,
l'oncle Miquel,
vull dir,
sabien si jo estava bé
o no estava bé allà,
no?
I me'n recordo una vegada
que la seta cinteta
em va dir,
escolta,
Maria,
tu no saps,
que jo era petita,
que allà la teniu,
hi ha el dimoni,
en el cine?
I jo dic,
no,
jo sí,
jo sí que hi és,
sí,
i jo,
bueno,
i me'n vaig un diumenge
a l'Ateneu
i des del palco
veia la finestreta
de la guixeta,
de la taquilla,
i vaig estar mirant,
jo ho veia des de baix,
el dilluns,
quan no arribo,
dic,
miri, senyoreta,
jo hi he estat
bastanta estona mirant amunt
i no l'he vist per al lloc,
per tant,
no hi és,
es va posar a riure,
bueno,
no m'ho va dir,
però així és,
i de la mateixa manera
que ella sabia com estava jo
perquè a l'escriure
li deia a la mare,
tenim a la Maria molt esbarada,
o molt,
perquè la lletra anava per on volia.
Ara,
que em va estimar molt?
Sí,
sí,
sí,
però jo vaig ser feliç,
feliç,
ja et dic,
era molt feliç.
Serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.
jo sí que l'estimo.
Aquesta cançó ha sigut en honor teu.
Sí,
l'he demanat,
sí.
I hem deixat la cinturina del programa,
per l'encansalament.
És molt maca,
és preciosa.
Tot en honor teu,
molt de gust.
Gràcies.
Per tant,
continuem,
estem en la infantesa,
però passen.
Ara,
ara,
sí.
No,
no,
de petita,
eh?
Oh,
mira,
si no tinc mal entès,
la Maria va ser tribu des d'abans de néixer.
Sí,
sí,
la mare estava embarassada en l'escenari.
I tu ja dalt d'un escenari,
sí,
sí,
sí,
sí,
a dintre de la panxa de la mare.
Sí,
sí,
sí.
Ara arribem a la joventut.
Bueno,
si tens alguna cosa més d'infantesa,
sí,
em recordaré sempre que,
sabeu que hi havia a la comarca no es visita,
que era un programa,
no?
I va venir Sant Lluís,
es preparava Sant Lluís,
sí,
es preparava Sant Lluís.
El senyor del Mau i el senyor Vinya.
No,
això era una altra cosa.
No,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no.
El senyor del Mau també van venir.
Però pensa,
pensa una cosa,
que amb l'avi,
jo tota aquesta gent la vaig conèixer.
Jo vaig conèixer a tots els actors que passaven per Barcelona,
a tothom.
I una anècdota que sí que m'agradaria explicar,
era que quan,
això de petita,
quan fèiem la festa major,
que ja dic,
la feia l'avi,
l'avi la muntava,
l'avi la muntava des de l'Ajuntament,
no hi havia geganters a Sant Just,
hi havia els gegants,
però no hi havia geganters,
hi venien els nois de Sant Feliu.
On anaven a fer el vermut?
A Cal Arcadi.
Llavors,
hi havia l'ofici,
perquè era com es havia de fer,
dia 6,
7 i 8 d'agost,
els patrons,
i després el 7,
és un Sant Albert,
és un Sant Albert,
que tots els alberts de Sant Just,
no eren els del novembre,
sinó que eren els del 7 d'agost,
com la meva sàvia,
l'Alberta,
i la meva germana,
doncs,
i el 8.
Bé,
doncs,
el primer dia hi havia l'ofici,
hi venien capellans,
que convidava mossèn Antonino,
que es trucaven des de casa a les parròquies,
que vindràs,
tal,
tal.
on anaven a dinar?
A Cal Arcadi.
Aquests capellans anaven a dinar a Cal Arcadi.
I a Cal Arcadi era gormut,
era dinar...
L'avi muntava la sarsuela,
i venia el Marco Redondo,
i venia el senyor Manel,
com es deia,
el Rubio,
el senyor Rubio,
que era el còmic,
anava així,
on anaven a sopar?
A Cal Arcadi.
A Cal Arcadi.
I llavors pensa que casa era una casa senzilla,
senzilla,
teníem el menjador,
ja et dic,
i una cuina que era com aquesta habitació,
quasi, eh?
Doncs per Nadal,
ai,
per la festa major venia una cuquesa,
de Sant Joan d'Espí,
una senyora a la Carmeta,
amb el seu munyet blanc,
amb el seu vestidet negre,
amb el davantal,
perquè la mare i l'àvia
no haguessin de cuinar,
perquè la mare i l'àvia
poguessin anar a ofici,
a teatre i tot,
que quan arribessin a casa
la taula estava parada,
estava...
Una cuquesa,
que en dèiem.
Sí, cuquesa.
Una cuquesa,
jo la cuquesa,
vull dir,
això era,
imagina't,
a casa,
però l'avi,
no,
per la festa major vosaltres,
feu festa major com nosaltres,
i sí,
sí,
venia la Carmeta
i feia tot això,
i llavors,
doncs,
esclar,
això per nosaltres era,
bueno,
ja dic,
i anar a l'avi,
a la festa major,
venien de Torre Blanca,
que ell també era molt amic
dels de Torre Blanca,
ens duien el Cava,
Marquesa Monistrol,
que era de la Torre Blanca,
de Sant Feliu i Molins
ens duien melons,
bueno,
els prèssecs de Molins de Rei,
que era una meravella,
hi havia algú d'aquí,
Sant Lluís,
que per atenció,
l'avi,
doncs,
li feia els entremesos
pels sacerdots,
li regalava els entremesos,
així.
i tot el que mancava
sortia de la botiga,
de que viu?
No,
ja no la teníem.
Ah,
ja no la teníem.
No,
perquè jo quan vaig néixer
se la van pulir,
i llavors em vaig quedar sense.
No,
no,
no,
vull dir,
que ja et dic,
jo era molt feliç,
teníem un...
i jo sempre dic
que els reis eren màgics,
perquè a casa,
doncs,
jo me'n recordo una vegada
que amb el meu sant
em van regalar una taronja,
ai,
el meu aniversari,
una taronja
i un pot de pressa
que amb el míver
que m'agradava molt,
era petita,
jo me'n recordo això,
i en canvi teníem
uns reis meravellosos,
per això que eren els reis,
m'entens?
Ja,
vull dir,
nosaltres ens havíem dut
coses que crec
que en moltes cases
que tenien solvència
per fer bons regals,
no els tenien,
a mi nosaltres els teníem
això,
encara em meravella ara,
encara em meravella ara,
però era així,
i llavors,
ja et dic,
érem una família
molt,
aquell moment patriarcal,
que després,
esclar,
al morir-se el pare,
així,
bé,
llavors hi havia
allò de la centraleta,
que és després,
bé,
jo tenia 12 anys,
quan vaig anar a la centraleta,
però vull dir
que era l'avi,
era el centre,
el pare,
vivíem a casa els avis,
nosaltres,
a la mare i el pare,
el pare era constructor,
era paleta,
era,
ja et dic,
tenia una veu divina,
divina,
cantava de meravella,
i llavors,
cantava el cor de l'església,
que cantava amb en Gregorià,
que això sí que
mossèn Antonino
va fer una escola
cantora,
era un meravellosa,
que tenia fama a tot arreu,
jo ja hi cantava,
amb 11 i 12 anys,
ja hi cantava,
i llavors,
cantava el cor
el pont de flors,
no?
Vull dir que,
per un cantó,
la mare,
i el pare també havia fet teatre,
perquè es van conèixer fent teatre,
però vull dir,
la mare va continuar
sent una gran actriu amateur,
i el pare no,
ja no feia teatre,
feia de tremolista,
amb l'avi,
amb l'uncle i tots,
i el que feien els tremolles,
que és molt divertit,
ells cobraven,
no sé,
que devien cobrar,
res,
quatre pessetes,
per entendre'ns,
per posar els decorats
de les obres,
i feien una guardiola,
saps per on anar?
A Montserrat.
Anaven dos dies
a Montserrat.
A Mossèn Antonino?
No, a Mossèn Antonino era part,
no,
perquè a Montserrat
estava a la parròquia,
això era de l'Ateneu,
i llavors anaven a Montserrat,
i feien la missa
a la capella de Sant Josep,
que era el patró dels forners,
ai, dels fusters,
vull dir,
que quan has viscut tot això,
i a més a més,
l'avi tenia
una biblioteca de teatre
meravellosa,
meravellosa,
i ho vaig començar a llegir
amb el petofet,
i ho vaig començar a llegir
amb el petofet,
i llavors,
a partir d'aquí,
per mi,
la lectura ha sigut
un eix de la meva vida,
la música
i la lectura,
no sabria viure sense això,
no ho sabria viure,
de veritat,
i la mare era una gran lectora,
i m'ho va inclocar,
em perdonava de fregar
si llegia,
em veia llegir un llibre,
i em deia,
d'acord,
d'acord,
fes,
però l'avi tenia una biblioteca,
que després la vaig donar
a una persona
que em pensava
que la cuidaria molt,
i no,
però bé,
tenia una gran biblioteca
de teatre català
i castellà,
i jo me les llegia totes,
jo me les llegia totes,
i així vaig començar
a llegir,
després l'edició
que ve té,
que també ens feien,
que, bueno,
descobreixes la lectura
amb...
hi ha gent que no,
però jo per mi
va ser,
bueno,
una descoberta
ja de ben petita
poder llegir,
de ben petita
poder llegir.
El meu país
és tan petit
que quan el sol
se'n va a dormir
mai no està prou
segur
d'haver-lo vist.
Diuen les
velles sàvies
que és per això
que torna
Potser sí
que exageren
Tant se val
que és així
Ai, que me l'estimo.
Maria, com era Sant Just
en els anys 60?
Tu ja tenies 16 anys.
Jo, com a dada,
he esbrinat
que el 1960
Sant Just
tenia 6.400
veïns.
Podria ser, sí, sí.
No, no.
Sí, sí, sí.
Avui,
a gener 2020,
som 17.800.
Sí, em fa molt.
Sense que en 60 anys
Sant Just
ha crescut
amb uns 100.400 persones
és quasi el doble, eh?
Sí, que sí, que sí.
Que comparat
amb altres poblacions
és misèria
o compares
aquestes mateixes xifres
sense més
al Prat de Llobregat
o Cornellà
i això
tant.
Ja està.
Diuen, escolti,
són uns privilegiats.
Bueno, si la sort
o no
depèn de qui
t'ho pregunti
dirà perquè...
Ja, ja.
La Maria
en 14-16 anys
anys 60.
A veure...
Què feies?
Com vivies?
Treballant
perquè ja
la mare
ens havia quedat viuda.
havíem passat
l'època
de telèfonos
perquè ja anem
als 16 anys.
Jo treballava
a Carlo Herba
i doncs
estava vivint
a casa
perquè vam tornar
després de la centraleta
que era on hi ha
les oficines
del Corrales
allà de la centraleta
hi havia vivenda
vull dir, vivíem allà
al quedar-se viu de la mare
vam tornar
al carrer Bador
i llavors
ens vam posar a treballar
jo els 14 anys
ja treballava
bueno, els 12
ja em posava telèfonos
però vull dir
els 14 ja
oficialment
anem a dir
ja treballava
que t'interrompeixo
perquè recordo
i a més ho has deixat
per escrit
Estapalès
que era
entre cometes
una mica
traumatitzat
per la Maria
escoltar
quan sonava
la centraleta
que deies
que era com una espècie
de
de l'arma de bombers
hi havia
hi ha pobles
que a les 10 de la nit
tancaven la centraleta
i bona nit
i tapa't
nosaltres no
nosaltres teníem
jo dormia en un catre
davant de la centraleta
i es disparava
el timbre
com si fos
dels bombers
jo em quedava ja
asseguda
i una vegada
el metge li va dir
a la mare
que això no podia ser
perquè a mi
que era impossible
que no podia ser
però
ho fèiem
sí, sí
això va ser així
mateix
però esclar
pensa que teníem
el xipi
el xipi
era el club nocturn
que venien tots els jugadors
del Barça
amb l'Oles Flores
i companyies
i llavors
sempre hi havia
aquell alegre
de les 5 del matí
d'agafar el telèfon
i fer així
obrir-lo
i tancar-lo
i d'allò
fins que el cambrer
se'n donava compte
i el treia d'allà
però mentrestant
sonava
el timbre casa
saps
o sigui
et tenia distret
el Biosca
a l'Oles Flores
perquè després
quan ja anàvem
a treballar
el carro Herba
sortíem del carrer Bedó
a les 6 del matí
i anàvem caminant
un grupet
que anàvem
cap dels més avall
de la plana
d'Esplugues
perquè hi havia
el carro Herba
quasi tocant
hospitalet
i anàvem caminant
doncs
quan passàvem
carrer Bonavista
carrer de la Creu
que era llavors
podien anar
amunt i avall
veies
passar els cotxes
del Segarra
i companyia
que s'anaven cap a Barcelona
el meu germà
el Pep
que també estava
ell estava
a l'Ordonal
que era un altre laboratori
feien l'Ordonal
però
llavors ell
com que tenia
la dificultat
de la cama
moltes vegades
agafava l'autobús
i l'agafava
amb els cantadores
i tocadores
de guitarras
del Xipi
vull dir
que era
molt distret
doncs
això
jo treballava
treballava fins
treballàvem
de 3 quarts de 7
a 3 quarts
a 2 quarts
de 3
o un quart de 3
llavors sí que agafàvem
anàvem fins a la carretera
d'Esplugues
llavors sí que agafàvem
l'autobús
per anar fins a casa
a dinar
llavors a la tarda
o anaves a cosir
o feies altres activitats
després tenies l'Orfeó
a la nit
o tenies teatre
i anaves a dormir
quarts de 12
o dos quarts de 12
i a la 6
et llevaves
això amb 16 anys
sí sí
sí sí
doncs feies això
ara
pensa que
que era apassionant
era apassionant
vull dir
anaves a cantar l'Orfeó
i després anaves
a fer els concerts
i tot plegat
érem una colla
que ens ho passàvem molt bé
pensa
que
assajàvem
3 cops
per setmana
dilluns
dimecres
i divendres
vull dir
que no era una tonteria
no era una tonteria
i el teatre
també
depèn del que feies
jo sempre
sempre
potser
en tenia més de 16
en tenia potser 17
no ho sé
és que no recordo
l'edat exacta
a la meva memòria
la memòria de tothom
que ho va veure
ha quedat
un hostal de la glòria
i tant
ets recordada
un hostal de la glòria
dalt d'un escenari
actuant com a oponent
de la teva mare
la mare feia la glòria
la feia la Roser
la Roser
jo en aquell moment
la foto estic guapíssima
la veritat
com si
continuava
no no
però en aquell moment
estava molt guapa
i havia l'Izagal
Ricard Segura
i estaven allà
tota aquesta colla
que fèiem d'aficionats
però va ser antològica
aquella
aquella
perquè sempre recordo
que em va quedar
una espina clavada
de petita
perquè quan van venir
això que deia
de la
com es diu
de la
comarca
nos visita
la mare
em va preparar
per fer el monòleg
del manxaire
del Ferrer Detall
i no me'l va deixar fer
va dir
Maria no estàs preparada
jo allà
es mola
que es mola
fes dagues
de què
i va dir
no
no et sortirà
t'entrebancaràs
i jo no vull que facis el ridícul
i allò saps
allò que et dius
no t'ho perdonaré mai
aquelles coses dramàtiques
que fan les actrius
doncs això vaig fer
però després
li vaig agrair
però avui va ser així
això et deia
que esclar
per mi el teatre
és una cosa tan natural
actuar
sortir d'un escenari
jo no he tingut mai vergonya
d'un escenari
a mi l'he acudit
fàcil
que no m'estranya
que la teva mare
no et deixés fer això
perquè allà venia rebotada
que l'havies fotut
el seu home
amb l'hostal de la Glòria
no
això va ser després
però bueno
ja s'ho ensumava
que la Rossell
hi fotia
a l'home
a la Glòria
ho entens
però la mare
es va dedicar
més al teatre
que jo
ella
com el teu amateur
va tenir premis
i va ser
jo li dic
que no he sentit mai
el llenguatge del Segarra
el poema
del Segarra
el drama
el drama
no
és un poema dramàtic
tan ben dit
tan ben dit
com la mare
ni Matilde
del Desalmendros
ni el Cerdàs
ni ningú
com ho deia la meva mare
no ho ha dit ningú
no ho ha dit ningú
de veritat
i no és amor de filla
això t'ho pot dir gent
perquè la mare
tenia una veu preciosa
sabia matitzar
sabia dir
allò
no
no
no
no declamava
era preciós
el que feia
jo he intentat
fer-ho
com ella
no he pogut
però he intentat
fer-ho molt correctament
i honestament
les coses
llavors
aquest
aquest
hostal
de la Glòria
va ser un tomb
important
després
què va passar
doncs que també
fèiem teatre
amb 16 anys
però com va anar
que el teu avi
no et va deixar
que et dediqués
al teatre
quan es van cap
i et volia fitxar
i el teu avi
el veus
jo primer
ja li vaig dir a la mare
quan
jo devia tenir
15 anys
que m'agradaria
anar a l'institut
del teatre
i la mare m'ha dit
que n'hi ha a hablar
perquè no
perquè estava
al carrer Elisabetx
no era universitari
vull dir
allò és una casa
de barrets
eh
vull dir
tu allà no hi vas
si vols anar
perquè
clar també tenia
molt bona veu
si vols anar
al conservatori
et deixo anar
al conservatori
però
a l'institut
del teatre
no
i jo llavors
per rebeldia
dius
doncs no
eh
el senyor
coll
que era el director
que va ser
el meu padrí
de casament
el senyor
coll
que era el director
de l'escolonia
de Valmes
però era el nostre
director
de l'Urfeó
li va dir
jo no vaig a la Maria
al conservatori
perquè
diu
té una veu
molt natural
i molt fresca
i allà pot ser
que l'intentin
reeducar
i perdi
aquesta frescor
que té
no sé si era excusa
perquè no deixés
l'Urfeó
o és que era veritat
la cosa va quedar així
bueno total
que em vaig quedar
frustrada
però el que va passar
doncs que l'avi
coneixia molt el Capri
i jo també
bueno
a tots
i llavors
jo ja tenia 16 anys
devia fer un gutxet
així
i el Capri
li va dir l'avi
per què no deixes
que la Maria
vinguin a la meva
i l'avi va dir
no
que no
i que no
coneixent-te
no
i no hi vaig poder anar
perquè el millor
també potser
millor
ara
la que s'ha fet
professional
la meva filla
ja en parlarem
ja arribarà
però fixa't que és curiós
tu que has nascut
i has viscut
i has crescut
en una família
oberta de pensament
per allò que era l'època
però tant la teva mare
que et prohibeix
com el teu avi
que et prohibeixen
és curiós
és la moralitat
però jo diria
que era
entre cometes
la moralitat
entre cometes
de que eres dona
sí
no no
sí possiblement
no
són suposicions
no
vols que em digui la veritat
jo crec que es van fer
com es van posar
van fer un
una composició
de lloc
van dir
com és la Maria
és així
sí, sí, sí
si ballar
a veure
què?
que tremola
l'Institut del Teatre
no, no
que anem amb compte
anem amb compte
no hi havia el pare
que això també és important
perquè a mi em va canviar la vida
la mort del pare
me la va canviar totalment
a mi se me'n va anar
el meu puntal
en aquell moment
en aquell moment
no era la mare
el meu puntal
en aquell moment
no ho era
era el meu pare
per això parlàvem abans
dels anys 60
el teu pare va morir
el 57, 58
sí, el 58
però vull dir
que esclar
que el meu puntal
era el pare
jo vaig estar anys
sense poder dir
el nom del meu pare
vull dir
és que era
per mi va ser
ja et dic
acabar-me la infantesa
però així
ara
que després
doncs
les coses van anar
com van anar
i l'avi va ser
una figura paterna
amb totes les lletres
ja, ja, ja
el meu país
és tan petit
que des de dalt
d'un campanar
sempre es pot
veure el campanar
veí
diuen que els poblets
tenen por
l'estimo
ja ho sé
ja ho sé
el teu home
el teu home
el teu home
l'estim
l'estim
l'estim
marxollens
la Maria
la Maria
tintana
casada
amb un dibuixant
de bon tras
publicista
i publicista
un dels fundadors
de producions
verd
i el dissenyador
de la primera
marató
que es va fer
a Barcelona
la Maria
és mare
de dos filles
vinculades
a les alces escèniques
sí
la Marta
triu
professora
de la Pompeu Fabra
i de l'institut del teatre
ara sí
l'institut del teatre
i la Mireia
professora de dansa
i actualment
directora
de la Marta Roig
ja veus
que la Dene Quintana
teatral i artístic
continua
i domingo
i domingo
però el domingo
el teu home
el Josep Maria
era més de taula
per entendre'ns
però el Josep Maria
era de taula
el teu era de escenari
no però deixa'm dir
el Josep Maria de Patí
volia ser escenògraf
bueno
volia ser
però
no no no
i es feia els teatrillos
ell
i es feia les obres de teatre
i feia els personatges
i es feia el vestuari
i ho feia
ell volia ser escenògraf
llavors doncs
no
a casa seva
volien que estudies carrera
i ell va dir que no
que volia fer arts
les arts plàstiques
i així
es va anar a la massana
i feia doncs dibuix
i feia
va fer orfebrer
que precisament
una anècdota d'ell
és que estava
van treballar
en una joveria
no em fallis dir quina
amb el Leslie
del Sírex
van ser companys
de feina
amb el Miquel
vull dir
d'allò
vull dir
que va ser molt
molt curiós
però vull dir
ell
fins que
es va dedicar a això
a més a més
ell pintava
feia
manilines
sobretot
va escriure
molts llibres
de poesia
que havia presentat
a la Premi Ciutat de Barcelona
va fer els guions
quan estava a Produccions Bern
amb el Cau
i amb el Club d'Esplai
de diverses pel·lícules
en guió d'ell
que va muntar
amb el Lluís Ramban
que va posar la música
van fer el Trenvia Blau
no, no
ell va fer
també moltes coses
va entrar a la Junta
de l'Ateneu
i feia tots els cartells
feia tots els cartells
el Rafael Graciang
les primeres
el primer cartell
de Festes de Tardó
que era una fulla
meravellosa
que jo vaig tenir
molts anys a casa
la va fer ell
que després d'aquí
se'n van fer
moltes còpies
diferents
del d'allò
l'anagrama
i el d'allò
de Cameli
que és d'ell
vull dir que
hi treballava
va ser dels primers
de fer fotos
a la Teresa Gimpera
vull dir que
i llavors
doncs
estaven a l'estudi
del Pascucci
sempre va estallar
i crec que
és una persona
molt austera
vull dir
una persona
molt professional
molt
exigeradament
per entendre's
vull dir
era molt metòdic
i que
d'alguna manera
ell
sempre deia
a mi que em valorin
per la feina
que he fet
no perquè em vegin
per aquí
per allà
per la feina
i això
és el que
ha seguit
la meva filla gran
la Marta
la Marta
sempre ha dit
a mi que em valorin
per la feina
no per si em veuen
amb aquesta colla
o amb aquell altre
són maneres de ser
són maneres de ser
però bueno
Maria
ja està
no?
s'acaba
s'acaba
sí
no?
és que hi ha
tantes coses
per parlar amb tu
si vols
un altre dia
ens trobem
encantat
mira
Maria
hem intentat
fer un homenatge
quasi
com unes memòries
als 75 anys
de la Maria Quintana
força viva
de Sant Just
i que sí
que ens faria
molta molta il·lusió
Maria
que poguessis tornar
perquè ens han quedat
a menys de la meitat
de la quantitat
de coses
a mi m'has dit
de tal hora
tal hora
vull que parlis
de la infantèsia
i la joventut
i jo
aplicada que sóc
és el que he fet
doncs ara
imagina't
ara mira el que queda
fins avui
i ho veus
Maria
moltes gràcies
a tu
i esperem tornar-te a tenir aviat
que no calia
que em facis aquesta entrevista
és que em fa una mica
de vergonya
encara que no t'ho creguis
evidentment
no m'ho crec
sí
tu pots creure
gràcies
tenim el Joan
recuperat de la veu
i estimats oients
ja l'heu sentit
fent comentaris
en l'entrevista
la Maria
i ja té ganes
d'explicar-nos
coses
que la setmana passada
la seva veu
no ens va permetre
Joan
explica'ns coses
bon dia a tothom
avui té una mica més
de veu
no massa
però bueno
intentaré
ser el màxim breu possible
i les quatre coses
que sobre aquest tema
ho he apuntat
ja
bé
bé
de fons se'n diu
una cançó dels Beatles
molt poc coneguda
és de l'àlbum
dels Sargento Peepers
però
la posem
perquè realment
té molta importància
respecte
a un dels personatges
que sortirà avui
aquesta cançó dels Beatles
era la cançó
favorita
del Charles Manson
vol dir que
aquí
està tot dit
Bé
això és d'Itals
sí
són d'Itals
bé
amb aquesta pista
ja sabeu
on anem avui
anem a Los Ángeles
ens situem
fa 50 anys
i fa 50 anys
es va produir
la matança
d'Ocean Drive
on vam orientar a altres
la Sharon Stone
la Sharon
perdó
no
la Sharon
la Sharon
Tate
la Sharon
la Sharon Tate
què va passar?
bé
o sigui
en principi
ara està bastant dit
perquè a més
ha aconseguit
en l'estrena
d'aquesta pel·lícula
era ser una bebè
en Hollywood
que toca
encara que sigui
de fona per ser
això
però el cert
és que bueno
aquesta
la Sharon Stone
i un grup d'amics
la Sharon Tate
quina maria
la Sharon Tate
la Sharon Tate
i un grup d'amics
es van reunir
en una casa
d'un senyor
que es deia
Terrence Melcher
que era el fill
de la Doris Day
que tenia
una casa molt famosa
allà a la muntanya
de Hollywood
què pinta
el Charles Manson
i la seva família
entre cometes
en tot això
el Charles Manson
entre els seus daviris
en tenia un
de molt important
volia ser
escriptor
i volia dirigir
cine
el fill
de la Doris Day
estava ficat
en aquest món
el Manson
va presentar
una obra
que havia escrit
que va ser
rebutjada
pel senyor
aquest
això va fer
que
havia de fer
un lòdia absolut
que es pensés
que ho volia
perjudicar
perquè era
del món
hippie
etcètera
i va decidir
venger-se
com?
doncs va agafar
o va dir
amb un grup
de la seva colla
de la família
que el mes d'agost
del 69
quan estaven allà
baixaron
Teit i els seus amics
que anessin allà
i van entrar allà
i no van deixar
absolutament
res viu
o sigui
la Sharon
estava embarassada
estava embarassada
i faltava molt poc
per parir
però
en van matar tot
o sigui
va ser
tan fort
tan fort
que el primer publicia
que va entrar
en aquesta casa
va ser escrit
i suposo
que la publicia
de Los Angeles
havia vist de tot
però va deixar
escrit una frase
que ha passat
una mica a la història
era un sergento
que es deia
Joel de Rosa
això és el de Bench
i va dir
he visto
coses horribles
però esa carniceria
d'allà d'entro
me ha hecho vomitar
era una cosa
horrorosa
bé
aleshores
la publicia
va intentar esbrinar
qui havia fet tot això
van estar un cert temps
buscant gent
i al final van trobar
una triu
per no dir una altra cosa
que vivia a prop
amb una granja
de Califòrnia
vol dir
aquesta triu
estava composa
per tots els Manson
i sobretot
les seves dones
hi havia més dones
com
el Manson
es veu que tenia
una gran capacitat
de seducció
curiosament
perquè no s'entén com
i aconseguia
que filles
de famílies
més aviat
desestructurades
neixin amb ells
aleshores
vivien tots junts
sempre en comuna
intentava entrar
en la ideologia hippie
era el temps
de l'OBCD
era el temps
de les drogues
d'aquest tipus
que van començar
a sortir
en aquella època
a Califòrnia
i les convencia
de fer qualsevol cosa
de fet
l'assassinat
de la Sharon Tait
no va ser l'únic
un altre grup
de la família
que el Manson
va matar
més gent
pocs dies després
com a conclusió
el Manson
el van detenir
el van jutjar
el van condemnar a mort
després
hi van condemnar
la pena
i en certa forma
va morir
a la presó
molts temps després
el curiós
és que
en principi
com passen moltes coses
el Manson
a part de ser
un assassí
a part de ser
un boig
a part de ser
una persona
que segurament
tenia tots els defectes
es va convertir
en un mite
i en un ídol
per determinada
joventot
de l'època
i aleshores
ens trobem
les escolioses
que en principi
molts conjunts
d'aquella època
inclús actuals
van agafar
noms
d'algú
de la família Manson
una de les persones
que va participar
en tots els necessitats
era la Susan Hatkins
aquesta Susan Hatkins
li deien
com això
Sexy
Sadi
i hi ha un conjunt
que es va fundar després
que té el nom aquest
el Sexy
Sadi
n'hi ha d'altres
n'hi ha
això és curiós
però per exemple
van haver conjunts
que encara existeixen ara
que es diuen
Marilyn Manson
tot bé ser això
o sigui
la Linda Kavassian
que va ser una
de les assassines
de la família Manson
també
els Kavassian
va ser un grup posterior
i sobretot
el més famós d'aquests
és el Sexy Sadi
inclús grups
molt més coneguts
molt més reconeguts
per agafar moltes coses
d'aquella família
els famosos
Grand Roses
per exemple
molta cosa d'aquesta família
i es va convertir
i es va convertir
ja ho repeteixo
en una persona
i en una família
extremadament horrible
però que es va convertir
també en un mite
i en un culto
a la societat americana
hi ha diversos pel·lícules
que s'han fet
Aquarius
American Horror Story
etc.
i el que hem comentat
abans
de la pel·lícula
que n'estan
ara
hi ha moltes més coses
però
tallo aquí
simplement
dius
que a Los Angeles
aquesta ruta
per Hollywood
per Ocean Drive
s'ha incorporat
a les sortides
que hi ha
a la ciutat
a les sortides turístiques
per tant
si algú va
a aquesta ciutat
i t'interessa
en fer aquesta ruta
la pots fer tranquil·lament
gràcies
Joan
sempre tan interessant
didàctic
i curiós
viatjar per tu
viatjar amb tu
millor dit
i les teves històries
pel món
i ara
viatgem més a prop
ens quedem a Barcelona
i als voltants
que el Pep
ens explicarà
històries
viscudes
molt bé
de Barcelona
i als voltants
sí, sí
ens quedem més a prop
ens quedem a l'església
de Sant Just i Pastor
de Barcelona
al casc antic
i us volia parlar
no de l'església
en si
perquè això
donaria
per molts programes
si algú
fa més de
potser un any o dos
que no hi ha anat
doncs
recomano que hi aneu
perquè doncs
està molt arreglat
es pot visitar
el campanar
hi ha unes vistes
interessants
hi ha moltes coses
curioses per veure
però volia parlar
d'una cosa
doncs
de tres coses
que tenien lloc
a dintre
d'aquesta església
uns fets curiosos
concretament
la capella de Sant Feliu
que està situada
a l'esquerra
de la basílica
perquè és una basílica
tocant
a l'altar
a l'altar major
la capella de Sant Feliu
té un retaule
molt important
tota una sèrie
d'històries
però
allà té el que s'adonen
els tres privilegis
de l'altar de Sant Feliu
que van ser atorgats
per Lluís Alpietos
Ludovico Pio
fill de Carl Alemany
l'any 801
abans d'ahir a la tarda
vull dir que
i un d'aquests privilegis
es va mantenir vigent
durant 1190 anys
la diferència del 1800
fins avui
exacte
anem a veure
quins són aquests privilegis
primer era
la batalla jurada
a l'època medieval
les disputes
entre cavallers
era una cosa
doncs
molt normal
s'associacionaven
amb una celebració
d'un judici de Déu
que deien
era una justa
en duel
i els cavallers
s'enfrontaven
i creien que Déu
donava la victòria
a l'innocent
i abans de celebrar-se
l'encontre
armat
els combatents
havien de jurar
davant de l'altar
de Sant Feliu
que no utilitzarien
cap talismà
ni recurrien
a cap bruixa
per encantar
el seu contricant
i així guanyar
el desafiament
igual que creien
que l'innocent
guanyaria
ells creien
en una existència
d'espases sagrades
o màgiques
i de diferents
talismans
Sant Just i Pastor
doncs
la llegenda
del cavaller Vilardell
i l'espasa màgica
que tot i ser llegenda
va arribar
als contes de Barcelona
al Fit
a Jaume I
entre altres
mereix un capítol a part
que em comprometro
a un altre programa
a explicar
perquè
és una història
molt curiosa
molt interessant
que no té res a veure
no té res a envejar
a l'Excalibur
i a la Durandal
d'Almanya
etcètera
aquesta gent
es creia
en aquella època
realment creien
amb el favor
d'aquestes espases
i tal
i el fet de tenir-la
doncs
ja descoratjada
doncs
els enemics
passem a una altra cosa
el jurament
dels jueus
els jueus
sempre
les han passat
molt magres
a tot arreu
i aquí
doncs
a casa nostra
tampoc ha sigut
una excepció
quan a Barcelona
hi havia un plet
entre un cristià
i un jueu
i la causa
s'havia de resoldre
amb la declaració
d'aquest últim
calia que primer
el jueu anés
jurés solemnament
que diria
la veritat
llavors
havia d'anar
aquí a l'altar aquest
de l'església
de Sant Justit Pastor
i fer
doncs aquest jurament
era un jurament
molt llarg
molt ferragós
molt preparat
diguéssim
per humiliar
a la persona
ell només
tenia que anar
responent
moltes vegades
juro
o sí
i a més
a més
l'amenaçaven
en totes les
malvestats
que podien passar
si realment
doncs
no
no
no deia
la veritat
el murari
tenia uns anatemes
que dius
si no dius la veritat
malvat
seràs el cami ciutat
pobre i miserable
moriràs
ningú et darà sepultura
i la teva ànima
anirà allà
on els gossos
deixen les seves
immundícies
entre altres coses
així
de simpàtiques
això sempre havia
sigut així
no va ser un invent
només d'aquí
a l'imperi romà
d'Orient
durant el renat
de Justinià
es va dictamenar
que ni jueus
ni retges
podien ser
emesos
als tribunals
com a testimonis
contra els cristians
i les coses
eren molt
humiliants per ells
el durament
de tipus
incontitorial
com ja us he dit
en alguns llocs
d'Alemanya
havien de dur
quan duraven
una corona
d'espines
o haver declarat
damunt
d'una pell
de xai
sagnant
o seguts
en una cadira
de tres potes
feta de manera
que cada vegada
que queien
doncs els hi feien
pagar una
una penyora
una multa
i si queien
quatre vegades
el seu testimoni
no era vàlid
tot allò
i també hi havia
el testament
sagramental
aquest és el que va
el que ha arribat
als nostres dies
aquest testament
establia que si
un ciutadà de Barcelona
en perill de mort
expressava la seva
darrera voluntat
o testament
davant de testimonis
en terra o en mar
lluny de casa
encara que no hi assistís
cap notari
aquest testament
tenia valor
amb la condició
que els presents
abans de sis mesos
es presenteixin
aquí a l'esglés
de Sant Just
anessin a l'altar
i llavors
joveixin allà al davant
tot el que els havia
explicat
aquella persona
en perill de mort
aquest altar
de Sant Feliu
llavors
en presència
del notari
doncs
es prenia nota
i aquell testament
era totalment vàlid
el primer es va celebrar
l'any 1082
i l'últim
l'any 1989
sí sí
el 89
fa 30 anys
el Parlament de Catalunya
va derogar
el testament
sagramental
per un solet
amb una llei
de l'any 1991
el 30 de desembre
la conspiració
del dret civil
de Catalunya
va servir
per agrupar
doncs
un codi concret
a tota la legislació
i
doncs
això hi estava
hi estava
plasmat
no?
també
la llei
no deia quin altar
però també es feia
a Girona
la gent
del que era
el bisbat
de Girona
també tenien
aquest privilegi
després doncs
sembla ser que era
l'altar de la puríssima
concepció
de Sant Martí
Sacosta
per uns estudis
que va fer
una prestigiosa jurista
i això
d'així
va anar
doncs ja veus
que el nom
del nostre poble
en forma d'esclésia
va voltant
per aquells mons
de Déu
sí
perquè també és curiós
Sant Just i Pastor
eren uns germans
que els van martiritzar
i eren del caladenaris
que arribés la cosa aquí
i també hi ha coses
a parlar
que també un dia
potser en farem
alguna pinzelleta
de tot això
deia que aquest privilegi
va ser derogat
per obsolet
d'any 91
és normal
i encara trobo
que va trigar
molt de temps
perquè
hem de pensar
que a l'edat mitjana
si una persona
deia una mentida
davant d'aquell altar
creia que li cauria
el llamp del cel
que s'obriria la terra
i se l'endurien
els dimonis
i no seria capaç
de dir una mentida
ara la gent
evidentment
passa bastant de tot
i això no és possible
però
pensem que l'any 91
com a veritat
l'internet
estava a les beceroles
ara veiem
escolta
em pots enviar un SMS
i dir
estic molt fotudet
això va per la meva filla
els mòbils
també
deixa'ls anar
hi havia el Nokia 1011
que era l'estrella
de l'època
que pesava
quasi més mig quilo
tenia una anteneta
que s'estirava
i feia pràcticament
un pam
i devia fer uns 4 o 5 centímetres
de gruix
Déu-n'hi-do
era com un totxo
que portaves
a la butxaca
i bueno
doncs això
em sembla que bàsicament
aquestes són les 3 coses
molt molt molt curioses
hi ha moltes més
hi ha un altar
dedicat a les
a les ànimes
del purgatori
amb unes figures
molt interessants
i tot això
s'ha entrat
a la parròquia
darrere de l'Ajuntament
exacte
hi ha una Mare de Déu
prenyada
com la basílica
la Maria
és basílica
durant molts anys
semblava aquesta
que només servia
per fer casaments
de peixos
ho passava per allà
i veia la guàrdia urbana
perquè hi havia molta gent
de l'Ajuntament
i tal
ja no vaig petir
i també em vaig casar allà
si veus
sempre hi ha alguna excepció
doncs molt bé
en principi
totes aquestes coses
és el que volia
per usar
moltes gràcies
el Carlos
fantàstic
muntador
amb la música
gregoriana
i el Joan
que em demana
demana
veu
perquè dius
que vols
no
dos minuts
una cosa que vull
deixar amb aire
perquè hi penseu
una miqueta
heu sentit
dir
que cap
de les obres
del Shakespeare
van ser escrites

és que la realitat supera la ficció.
I la d'en sèrio és que l'exili no era que fugida,
sinó la manera més sensata de guanyar.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada