Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Cada ser humà és un món, cada persona una història.
Avui, en el nostre programa número 85,
tenim dos convidats, dos mons,
dues persones amb dues històries ben diferenciades.
Un convidat ens narrarà com ha entrat, gràcies a l'escriptura,
en el món de la vida literària.
L'altre convidat ens explicarà com se n'ha sortit del món de la mort
per culpa d'una malaltia.
Amb les històries que ens descriuran,
evidenciaran com a tots dos els ha enviat la vida i la seva percepció.
Aclareixo que percepció és el coneixement d'alguna cosa o d'una situació
mitjançant les impressions que comuniquen els sentits.
Les històries de tots dos comencen a partir dels seus 70 anys.
Jo els vaig conèixer en els anys 70 i a tots tres ens ha unit el món de la química.
La química és la ciència que estudia la composició, estructura i propietats de la matèria,
així com els canvis que la matèria experimenta durant les reaccions químiques.
Una reacció química és un procés que implica un canvi en l'estructura
i un canvi d'energia per transformar la matèria.
Dit això, en tots dos convidats, la seva vida ha sofert,
com en una reacció química,
un canvi en la seva estructura mental i en la seva energia diària.
Les seves històries els ha transformat en el seu dia a dia.
Cordialitat, generositat, honestedat i senzillesa
són alguns dels adjectius qualificatius que tinc per tots dos.
Dos persones entranyables.
Josep Soler i Lladó, Alfredo Martini Garrigós, benvinguts.
Com esteu?
Bon dia a tots. Estic molt bé.
A l'Alfredo ens parlarà avui en espanyol
perquè diu que se sent més còmode,
cosa que a mi em costa d'entendre després d'estar vivint aquí.
Quants anys portes a Catalunya, Alfredo?
30.
Nascut a Galícia de pares valencians, 30 anys a Catalunya
i no s'atreveix a parlar en català en el nostre programa.
Alfredo, hem de tenir un respecte al Josep, eh?
Ell és doctor en ciències químiques i nosaltres simples llicenciats.
I a més a més, és el més vell.
Perdó, perdó, perdó.
És el que té la joventut més avançada a tots tres.
Doncs comencem amb ell, ho trobes bé, Alfredo?
Me parece muy bien.
El doctor, nosaltres, 20 d'un disc de llicenciats,
Doctor, com es viu el tocar dels 80 anys?
Perdó?
Com es viu el tocar dels 80 anys?
No, és que més sordesa, el meu estimat.
Doncs una mica espantat.
Per una part, molt animat, perquè penso que podria estar pitjor
i encara faig moltes coses i, sobretot, tinc el cap clar, que és el més important,
però tinc una llista de moltes coses, que, bueno, però no hi ha cap excessivament preocupant.
i tinc ganes encara d'aferrar-me molt a tota la meva situació actual.
i estic una mica espantat i, per una altra part, il·lusionat,
perquè veig que als 80 anys encara es poden fer coses útils.
Està bé, això de l'utilitat em va caure a les meves mans a finals de l'any passat un llibre
que m'ha impressionat moltíssim, un llibre que diu
La utilitat de l'inútil.
És d'un dels filòsofs que més m'agrada últimament, doni italià.
Després, si vols, en parlem.
Però et veig bé, amb 80 anys, mira.
Tu sempre, Josep, has estat vinculat al món cultural en diverses formes.
Has sigut productor executiu de diverses i llargometraixes,
soci de l'editorial Laertes i els llibres de Glauco.
Després, si no recordo malament, et vas ficar en el món de l'escriptura
escrivint articles per diverses publicacions científiques i tècniques.
T'han publicat nombrosos articles d'opinió en diferents diaris de tirada nacional.
Has assistit a cursos a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès,
que crec que t'han ajudat a formar-te com a escriptor
i t'ha servit per publicar altres llibres.
Però tu dius
Compte amb la cultura de l'esforç.
Correcte?
Sí.
Descobreixes el plaer de l'escriptura als 75 anys i dius
Sovint és preferible la cultura del plaer, per petit que sigui.
Explica'ns què vols dir amb això.
A veure, no sé per on començar.
Doncs mira, tens tot el micro i el temps.
Com dius tu, vaig fer cosetes en el món de la cultura i escriure cartes als diaris.
Però això és completament diferent de posar-se a escriure.
Jo he recuperat alguns escrits de quan era jove, de 20 o 25 anys,
i són absolutament horrorosos.
Infumables, que tu dius.
Illigibles, infumables.
No entenc com jo hagués pogut escriure una cosa d'aquest estil.
I llavors, a partir dels 70,
vaig voler escriure una espècie d'autobiografia,
que era com un llegat pels meus fills, pels meus nets, pels meus amics.
A mi m'hagués agradat conèixer més el meu pare,
saberia com pensava.
I he tingut molt bona relació amb el meu pare.
Hem fet excursions, hem fet moltes coses junts,
però mai m'explicava i ni sàpigut com era, de veritat.
I llavors jo volia, més que una autobiografia,
fos despullar-me davant de l'actor,
i així us ho vaig fer-ho,
i explicar com era.
O sigui, no una mera autobiografia,
el dimarts 23 vaig conèixer Fulano,
que fos alguna cosa diferent.
I això va ser quasi com una catarsis,
a l'escriure-la.
Moments de molt plaer
i moments molt dolorosos,
perquè com tothom hi ha passat de tot.
I llavors, bueno,
després d'escriure aquest primer llibre,
que en el fons és una novel·la,
una novel·la, que ara l'escriuré diferent,
però bueno,
vaig dir, bueno,
això està bé, això d'escriure-me.
Vaig començar a fer cursos a l'Ateneu
i vaig escriure un llibre de relats,
que en el fons és un llibre d'experimentació.
Volia experimentar en diferents formes d'escriure,
diferents històries,
hi ha dos fàvules,
hi ha un relat de ciència-ficció,
un d'espies,
i un central,
que és Los Amigos,
que és la vida que portàvem
tots els amics,
els 40, els 50,
per Barcelona,
que ho van cremar-ho tot,
i que a la meva autobiografia
vaig haver de ser prudent
i em vaig deixar moltes coses al tinter.
I aquí,
com que eren personatges ficticis,
la ficció permet
que un personatge
expliqui el que vulgui,
pensi com vulgui,
digui el que vulgui.
I aquest és el relat central de Los Amigos.
Però és una mica
una barreja,
era d'experimentació.
Ara, Josep,
més tard parlarem
un per un dels teus tres llibres,
però la primera pregunta
que t'havia fet
és per què
vas començar a escriure i publicar,
que més o menys ja ho has...
Però,
per què tan tard?
Per què els 75 anys?
No sé,
penso que mai és tard.
mai és tard
per començar una cosa nova,
una activitat nova
per aprendre coses.
Què et va impulsar
i et va motivar a escriure?
No ho sé.
No ho sé.
El primer llibre,
com he dit abans,
era deixar un llegat
pels meus fills
i pels nets
sobre la meva vida.
Et costa escriure?
No, gens.
El que passa
és que ha hagut
la seva metodologia.
Hi ha alguns
que són molt afortunats,
els gènits,
que escriuen
i els hi surt tot
molt fàcil.
Jo,
doncs,
poder,
per la meva formació
científica,
necessito tenir un guió.
I llavors faig un guió
de dues o tres pàgines,
doncs,
escric els personatges,
les escenes,
el més singular,
i quan tinc el guió fet
i a vegades
de donar setmana
o quinze dies
per pensar ben bé
el que vull escriure
i la història,
l'escenari
i els personatges,
quan tinc el guió fet,
bom,
surt molt fàcil.
Molt fàcil
perquè, a més,
llavors vas enriclint
la història
del que has pensat
i en surt molt fàcil.
Però si tinc el guió fet.
i quines són
les teves expectatives
com a escriptor?
Doncs,
les mateixes
que quan vaig començar,
d'escriure llibres
perquè els llegeixin
els meus familiars,
amics i coneguts.
No tinc cap
pretensió comercial
ni de guanyar
ni cap premi
ni de vendre llibres,
de res.
Vull continuar a escriure
perquè és un plaer
i sobretot
perquè és molt important.
És una gimnàcia mental.
És molt important
per fer funcionar el cap.
O sigui,
no pots estar
tot el dia
mirant la televisió
i tornes tonto.
Escriure
és un exercici mental
que jo recomanaria
a tothom.
Si sigui bo
o no tan bo
el que escrius.
O sigui,
escriure,
per mi,
això,
el més important,
és molt important.
Per això escric també
i continuaré escrivint.
Entenc que tu no escrius
pensant en el lector.
Escrius
intentant comunicar
el que tu creus
que és important a dir.
Però no escrius
pensant en el lector.
Això és una teoria.
Això és el que diuen
tots els grans escritors
i el que diu tothom.
Que tu ho has de...
I el que t'expliquen
a les escoles.
Tens que escriure per tu.
Sí, sí,
s'ha de ser lliure,
escriure sobre els temes
que no li interessen,
però
penses en el lector.
Jo quan escrivia
l'autografia
doncs estava limitat
perquè a mi hi ha
moltes coses
que no les podia explicar.
Els altres...
O sigui,
tu penses
en el tipus
de lector que tens
i penses.
No és que
et condiciono totalment,
però sí que hi penses
que els importants
i coneguts
i que hi ha
en molts lligres
per descomptat
que a la vida
els hi diu
no solament
el que tenen
que escriure,
sinó
quasi van
lligats
de mans i peus
els coneguts,
molts d'ells.
I el que vi
que no pensa
en el lector,
jo crec,
vamos,
potser hi ha
molta gent
que escriu
o es deixa
a l'ordenador
o amb un raconet
i ningú en sap
res,
però sí,
sí penso
en el lector
i m'acomodo
i m'acomodo
una mica,
faig alguna
concessió
en el lector.
Per què no escrius
en català?
Uf,
mira,
aquí podria parlar
hores i hores.
Tens tot el temps,
explica,
esplai et.
El debat de la llengua
per mi no hauria
de ser un debat
polític.
La llengua
és cultura
i és una forma
de comunicació.
Per tant,
cadascú
té que es passar
de la manera
que més li convingui.
Jo tant
quan parlo
com quan escolto
m'adapto
a la persona
que tinc a l'avant
perquè la conversa
i la comunicació
siguin
el més fluïda
i el més còmoda
possible.
molts que m'ho critiquen
perquè esquiqen castellà
els hi pregunto
quants idiomes
parlen.
I resulta
que passaven
català
i una mica
de castellà
aquests,
aquests talibans.
En canvi,
doncs,
jo parlo anglès,
alemany,
francès,
català i castellà
i una mica
d'italià.
jo esquiqen castellà
perquè soc fruit
d'una època determinada.
Al col·legi
parlàvem en català
col·lòquialment
entre els amics,
al col·legi,
a la família,
però tot era en castellà.
i llavors
jo em sento més còmode
en castellà
que en català.
Llegeixo
més fàcilment
en castellà
que en català.
I no em veig
en cor d'escriure en català
perquè
als 40-45 anys
no vaig fer
l'esforç
d'anar a una escola
com han fet altres
i aprendre
el català
pròpiament.
Pels meus
els meus amics
catalanistes
els diré
que
quan l'intel·ligència artificial
entregui els llibres
ja els editaré
en català.
No hauria de ser
un tema
de debat polític.
Cadascú
té
la millor manera
d'expressar-se
amb l'idioma
que s'hi troba
més còmode.
Entenc jo.
Tu has donat
la teva explicació
perfecta,
admirable
i respectable.
Any 2018.
Crònica
d'una rendació
i segona edició
en el 2019.
Llibre autobiogràfic.
Any 2021.
Los amigos
y otras pequeñas
historias.
Ficció.
Any 2023.
Un ángel
en la playa
i otros cuentos.
Que és un llibre
de contes
com el títol indica
una forma
narrativa
diferent
dels dos anteriors.
Josep,
per què un llibre
de contes?
El
conte
té
unes
peculiaritats
que diuen
els acadèmics
que el fan
diferent
d'altres formes
narratives.
O sigui,
és
no per l'extensió
perquè pot ser
de 3 pàgines
o pot ser
de 30
sinó
perquè
té
quatre
característiques
fonamentals
que és
el sentit
únic
i essencialitat.
Arrere de
la transfons
ha d'haver
una única idea
i un transfons.
Després,
la simplicitat.
O sigui,
tens d'escollir
i amb pocs adjectius
tenen que ser
les paraules
i
té que ser
tot
un llenguatge
molt precís,
simple
i que la gent
pugui
captar
fàcilment.
I després,
també els acadèmics
em diuen
economia
de recursos
o economia
de recursos
que vol dir
que no tenen
que haver-hi
lateralitats
ni masses
personatges
ni masses
escenes
ni històries
paral·leles.
Vull dir,
està tot centrat
en una història
basillada.
Això és el que
s'adapta més
a la meva manera
de ser
per la meva formació
i la meva cultura.
Jo,
quan redactava
escrits científics,
havia d'anar al gra,
havia de ser
curt,
molt precís
amb el llenguatge
i això és el que
s'adapta més
a la meva manera
de ser
i és el que m'agrada
més
i amb el conte
i
jo crec que
seguirem contes.
segueixes
amb el que
segueixes
i jo
continuaré
llegint.
Josep,
el tema
de la mort,
que en la concepció
més àmplia
entenc
que està
presenta
gairebé
tots els teus
contes.
Com portes
tu personalment
el tema
de la mort?
Malament.
Malament.
Ja,
d'aquí
tres mesos
faig 80 anys
i em cauen
com una
llosa.
Malament,
però si
em deixes
repetir
una frase
que poso
al meu
preàmbul
dic
a la meva edat
la lluvia
de l'amor
penetra
com un
intrus
indesitxable
però a la vegada
em fa gaudir
de cada instant
de la vida.
O sigui,
té una doble
vertent.
O sigui,
per una altra
part,
espero
que els
lectors
dels contes
hi trobin
alguna cosa
més que la mort.
Hi ha moltes
altres coses.
La mort
és un tema
universal.
Però
parlar de la mort
és també
parlar de la vida.
I el que vull
recalcar,
i no per fer
propaganda del llibre,
sinó que
els contes
no són tristos.
No són tristos.
Vull dir,
hi ha moltes
més altres coses
que la mort.
I
bueno,
és un fil conductor
com també
n'hi ha en altres.
Enllaçant el tema,
ara introduirem
a l'Alfredo.
Què?
Ben volgut,
Alfredo.
Bueno,
estoy esperando.
Un poco
absurto
con las palabras
de Pepito.
Pepito.
Tu i jo,
que només som licenciats,
el doctor
és el que marca
la diferència.
Sí,
exacto.
Alfredo.
Todavía hay niveles.
Hay nivell,
no?
Com portes tu
el tema
de la mort?
Bueno,
la verdad es que
no he sido,
no fui
en ningún momento
consciente
del tema,
consciente
del tema
de la muerte.
porque,
porque cuando
cuando ingresé
en el hospital
no me enteré.
Cuando salí
me dijeron
que había estado
muy mal,
que había estado
en el otro mundo
y realmente
no he tenido
un concepto
claro de...
el virus
Covid
ens obliga
a estar
confinats
a partir del
14 de març
del 2020.
Just un
any més tard
i a dies
que et posessin
la primera vacuna
comença
el teu calvari.
Sí,
correcto.
Explica'ns,
explica'ns,
tens tot el temps
del món
perquè els ullents
sàpiguen
en directe
un pacient,
un malalt
d'aquest
virus
infecta
mai tan ben dit
què li ha ocasionat,
com ho ha passat
i actualment
com està.
Maldito virus.
Sí, sí,
va a ser.
Bueno,
pues mira,
jo lleveva
uns dies
que la veritat
és que no me
encontraba,
no me encontraba
muy mal,
però tampoc
estava
muy fino,
i recuerdo
que me llamaron
del hospital
per
fer-me una
intervíu,
llenar un
cuestionario
en casa,
perquè
com al
vivir solo
era una
persona
de riesgo
i entonces
querían saber
un poco
circunstancias
mías
alrededor.
total,
que quedé
al cabo
de dos
o tres
días
con
unas
enfermeras,
vinieron a mi
casa
y una
de ellas
me pregunta
¿usted
se encuentra
bien?
Y digo,
hombre,
muy fino,
muy fino no estoy,
la verdad.
Total,
que cuando
me di cuenta
me desperté,
esto te hablo,
en el mes
de abril
y cuando
me llevaron
una ambulancia
y cuando
desperté
en el mes
de julio.
Parlem,
a més,
d'un hospital
de referència
en el tema
del virus,
que es
Can Ruti.
Can Ruti,
perfecto.
No era
l'hospital
de la cantonada
del Pitiglin,
no?
Correcto.
Que eres
Can Ruti
i que va ser
dels que...
Tot ara et passes
tres mesos
que no...
Nada.
Que la vida...
Nada.
He estado allí,
recuerdo haber tenido
sueños,
eh,
sueños,
que todavía
me acuerdo
de ellos,
es curioso,
y cuando
se los comento
a la gente,
pues se quedan
un poco
como diciendo
¿y eso te acuerdas?
Tú m'expliques
que...
Tú encara recordes
quan vas a
l'Iba a Can Ruti,
com et van posar
en una llitera,
i senties
una forta discussió
fora de...
Sí.
Amb un empacient,
no?
Era un paciente...
Del teu cap,
però que hi ha
alguna cosa
que...
Amb les infermeres,
no?
Yo me acuerdo
que estaban
en una camilla
cuando llegué
al hospital
y fuera
pues una fuerte
discusión
de un paciente
con unas enfermeras
pero a grito pelado
diciendo que se quería
marchar,
que no quería
que le hicieran
más cosas
y tal.
Es lo último
que recuerdo
ahí,
a lo que te digo,
que fue
en el mes de abril
y cuando desperté
en julio,
pues...
O a final de junio.
A final de junio,
sí.
Pues,
pues mira,
he pasado un tiempo
que no,
no,
no,
para mí
no ha existido.
Es decir,
así como el Josep
es plenamente
conscient
de la muerte,
tú pasas
un periodo
de la tuya vida
que...
Eres inconscient
de la muerte.
Eres inconscient
de la muerte,
totalmente.
Lo que sí
soy muy consciente
posteriormente
cuando me explican
los médicos,
cuando me explica
mi hijo
mi hijo es médico
cuando me explica
la situación
en la que he estado
que realmente
he tenido
un pie
en el otro mundo.
Tú al principio
me has dicho
que somos mayores
de 70,
yo digo que no,
yo digo que tengo
dos años.
O sea,
porque,
por lo que me cuentan...
com bon gallet
mai poses
ni baixes,
¿no?
Exacto.
Aviam,
tu m'explicaves
que recordaves
vagament a la UCI
els teus fills,
els teus nets...
Sí.
És molt difícil
explicar sensacions,
pràcticament impossible,
però...
Quina sensació
tenies
del poc
que podies connectar
amb aquest món terrenal,
perquè estaves
al suposo
i entobat?
Nosaltres no podíem
ni veure,
no?
Sí, sí,
recuerdo,
recuerdo cosas vagament,
sobre todo,
por ejemplo,
del tema de mis hijos,
recuerdo que,
que tanto,
és curioso,
que mi hija
se separaba
de su marido.
Sí,
ja m'ho baste.
I també...
I jo i m'han se separaban
i tu plurabas,
i tu plurabas molt,
no?
I també,
i també,
i també que mi,
que mi nuera...
La dona del Carlos.
I se li ha quedado embarazada
de,
de un tío
que no era,
que no era mi hijo.
Fíjate,
cosas que,
que,
y hablaba con mi hijo
y decía,
y yo le pregunto,
pero Carlos,
¿cómo,
cómo,
cómo puedes consentir,
¿cómo consientes esto?
Y el tío,
pues,
bajaba la cabeza,
era curioso.
Fíjate qué cosas se sueñan,
eh?
Hoy es día todavía,
cuando,
cuando me veo con mi nuera,
le digo mal bicho,
eh?
A mí me lo explicaba,
sí,
ets tremendo,
Alfredo,
m'explicabas que,
recordes,
haber entrevistado al diable.
Sí,
sí.
Es fort,
eh?
Sí.
No,
no,
no vas avisar al doctor,
eh?
No vas avisar al Josep,
eh?
No,
no,
no.
Y me acuerdo perfectamente
que era un señor
con una túnica amarilla,
con unos cuernos amarillos,
a lo mejor sería independentista,
eh?
No sé,
digo yo.
Bueno,
la verdad es que,
pero nos sentábamos en una mesa
y nos poníamos a hablar,
pero no sé lo que hablamos,
te lo digo así de claro.
I m'explicabas que
somieves amb Rafa Nadal,
Sí.
que jugaba contra un pop amb raquetes,
Sí.
amb tots els ostentacles.
Sí,
sí.
és fort,
eh,
el teu.
Sí,
sí,
sí,
sí.
Perquè,
si tu últimament
només sabies agafar el pal,
no la raqueta,
el pal de golf,
que per cert,
i ho dic públicament
i a tots els oients,
tu em vas ensenyar a jugar golf,
així jugo jo de malament,
eh?
No,
home,
no,
passa que eres un mal alumno.
Això també és veritat,
entre tu i el Josep.
I a més,
és curiós,
perquè dels somnis,
que hi ha anat apuntant,
dius que va somiar,
amb el rejoneador
Àngel per alta,
tu.
Sí,
senyor.
Mira-te que cosa de la vida.
Tu però sí,
si tu els toros i el...
Nada,
ni els toros,
ni el rejoneo,
ni lo que se li parezca.
I soñaba,
i lo veia siempre durmiendo ahí,
como si estuviera
haciendo una cura de reposo,
veia ahí
que el tío
se pasaba el día durmiendo
i jo,
pues,
paseaba por allí,
de campante.
Són coses
que recuerdas.
És curiós,
eh?
Mucho.
Jo no sé
quantes entrevistes
deuen haver fet,
segur,
que en qualsevol ràdio,
bé,
en qualsevol ràdio,
o en alguna ràdio,
deuen haver entrevistat
amb persones
que entre cometen,
no sé si és que han tornat
del més enllà,
però sí que han estat
en un camí
difícil de retorn,
no?
però és curiós
el que tu recordis
aquests somnis,
vull dir que
el curiós és que
diu la gent
que diu que ha vist
la mort de molt a prop
que veuen un foradet
i no sé què,
però tu no,
tu no,
tu,
per cert,
Josep,
en directe,
rejoniador en català,
això no és la paraula,
és fort això,
bueno,
ja ho trobarem,
ja ho trobarem,
però ho aclarirem,
ho aclarirem,
no ho sé,
no ho sé,
ara forta,
somia amb el Rafa Nadal
contra un pulpo,
amb buida raqueta,
i el pulpo tenia raquetes
en cada tentàculo,
malament,
eh?,
malament,
no,
quan tornes en si,
m'expliques que
et posaven en una taula
perquè el teu cos
començés a moure's,
es desentomés,
no?,
lligat amb corretxes
i que tu,
tot menys bé,
tu passaves.
Era muy incómodo,
era muy incómodo,
i jo,
bueno,
i esto es verdad,
que sé que me ponían
en una taula
que la ponían
totalmente vertical
i me ataban con unas correas
si yo tenía que estar allí sujeto.
Y fíjate que en toda esa inconsciencia
yo veía pasar,
pedía por favor
que me liberaran
de aquello
y veía pasar a mi nieto
y le decía
por favor,
por favor,
avisa que me quiten
d'aquí
y el chaval
no me hacía ni caso.
Pasaba de mí
totalmente.
No se lo he perdonado
todavía.
Així m'agrada,
amb un somriure
después de,
d'haver tingut
la mort.
Aquesta amiga teva,
eh, Josep,
la mort,
bueno,
que és amiga de tots,
no?,
això,
la història de la mort,
però jo veus,
Alfredo,
poder fins ara
és el que l'ha tingut
més a prop,
conscientment,
no?
Segur,
segur.
Bueno,
pues lo que me han contado
desde luego,
o sea,
que no es que yo
lo haya vivido.
Pues,
amb el somriure
fem una petita pausa
i torneu.
Muy bien.
I see trees of green
red roses too,
I see them blue
for me and you
and I think to myself
what a wonderful world
I see skies of blue
and clouds of white
the bright blessed day
the dark sacred night
and I think to myself
what a wonderful world
The colors of the rainbow
so pretty in the sky
are also on the faces
of people going by
I see friends shaking hands
saying how do you do
they really sing
I love you
I hear babies cry
I watch them grow
they'll learn much more
than I'll ever know
and I think to myself
What a wonderful world
Yes,
I think to myself
what a wonderful world
Dona Burke
nascuda a Pert, Austràlia, 58 anys, cantant i empresària.
Es va graduar a l'Universitat Eric Cowan
com veu operística en oratòria i teatre.
Es va traslladar al Japó
en el 1996 com a professora d'anglès
abans de poder treballar
des del 1999
com a locutora en la ràdio japonesa
NHK
i com a compositora
de nombrosos anuncis comercials japonesos
per televisió
i compositora per gran quantitat de videojocs.
La dona, la dona Burke, va fundant el 2016
una banda de jazz amb seu a Tòquio
el Quintet Ganimé Jazz
que reinterpreta els seus setzis de videojocs i animació.
A més, des del 2017 ha realitzat gires per tot el món
per interpretar el Metal Gear a l'Inconcert
actuant amb orquestres a París, Nova York, Los Angeles
i cada any amb l'Orquestra Filharmonica de Tòquio.
La veu de Burke
que la majoria dels nostres oients
i començant per mi
tampoc la tenia molt estudiada
s'ha utilitzat al Japó des del 2005
pels anuncis del sistema de trens bala
i també és la veu
que fa servir com a orientació en anglès
als aeroports i museus al Japó.
Curiosament
aquesta dona, per això deia que era empresària
va fundar
i té un gegell discogràfic, el Top Music
exclusivament pels artistes d'estrangers al Japó
i va crear una empresa, el Hotici
d'exportació de coixinets termes japonesos a tot el món.
Doncs aquesta senyora, aquesta intèrpret
aquesta cantant i compositora
ens ha deixat avui la interpretació de la nostra sintonia.
Tornem amb l'Alfredo i tornem amb el Josep.
Josep, impactant, eh?
La història de l'Alfredo
ja estem a meitat, eh?
Tu què?
Què?
Josep, què més ens tens que dir?
Jo tinc moltes coses a preguntar-te a tu.
Quants més ens vols explicar?
Home, jo el que vull explicar...
Mira, t'ho faré fàcil.
Retornem al Josep Soler
i al seu Àngel en la platja
passejant amb 9 contes més.
En total, el llibre són 10 contes,
126 pàgines de literatura.
Josep, les històries semblen
que estan basades en experiències reals teves.
És correcta, aquesta impressió que tinc?
No sempre.
Moltes, evidentment, com tots els escritors,
doncs et bases en experiències,
en personatges que coneixes o has vist,
després utilitzes part de la història,
però hi ha alguns que no,
que són totalment inventats,
que n'hi ha de preferència.
L'últim relat és un relat surrealista
i que no està basat en cap història real.
El que més m'agrada dels contes,
perquè s'ajusta més a lo que jo entenc
que és el concepte acadèmic del conte,
és un llibre, és un conte que es diu
Aquellos fugaces instantes com Gaia.
Són converses i un diàleg
entre un avi, que és un professor,
i la seva neta, que és molt curiosa i llesta.
I són converses que no sempre
s'escolten una a l'altra,
cada vegada ho explico una mica la seva història,
i, bueno, aprofito per parlar
sobre el sentit del temps
i coses que m'interessen,
però aquest sí que està totalment inventat.
Perquè jo...
Curiosament tens una neta...
Amb els meus nets no tinc cap tipus de diàleg
ni conversa de cap tipus,
perquè estan tot el dia amb la tablet
i amb el que sigui.
O sigui, aquí no hi ha cap...
És totalment...
cap relació directa.
Ficció.
Ja m'agradaria tenir les converses
que té l'avi amb la neta.
Benvolguts, oients,
és el conte número 5 del seu llibre,
d'Un àngel a la playa,
Aquellos fugaces instantes com Gaia.
Què més?
Bueno, hi ha una...
Hi ha un tema que me la deia...
És un llibre que hi ha molt protagonisme femení.
Sí.
I inclús m'he arriscat
a que amb dos contes
el narrador
és la protagonista femenina.
I això és arriscat,
però...
però bueno,
era com un repte,
com una...
La dona del barbé
i l'àngel a la platja.
Sí, sí, sí, sí.
Per això,
el que t'estava explicant,
has estat exigent
posar-se la pell
d'un personatge femení?
Ha estat exigent per tu com a autor?
No,
una altra cosa és que hagi sortit bé,
però...
Sempre aquesta falsa bogàstia,
aquest indietat...
Si hi ha un diàleg
i hi ha un diàleg
d'una persona femenina,
tu has escoltat moltes vegades
com s'expressen les dones
i ho pots...
No hi ha cap problema,
penses en alguna coneguda
i el que diria,
ja està.
Ara,
posar-te en el que pensa
una dona,
això ja...
és quasi...
És més complex
que la física quàntica.
El que passa
és que ho vaig intentar
perquè era un repte,
perquè tenia companyes a l'escola,
i ho sento,
però a més escrivien
històries de dones,
de protagonistes de dones...
Pare,
stop,
que l'oient sàpiga
quan es refereix a l'escola,
és l'escola de l'Ateneu,
no?
L'escola de l'Ateneu.
I llavors,
amb una li vaig dir,
escolta,
per què no proves
si algun dia
escrius alguna cosa
amb un protagonista masculí
i poses la neu,
la veu narradora
al protagonista femení
com a exercici?
Bueno,
no va contestar.
Perquè ara el que està de moda
són les escritores,
eh?
Sí, sí, sí.
Home,
jo sempre dic,
home,
català,
més de 70 anys,
del Barça,
a mi,
quin futur m'espera,
a mi?
Aviam,
cada conte
és diferent dels anteriors.
Són aments
de fàcil lectura.
De tots els 10 contes
d'aquest llibre,
amb quin,
ja ho sé,
que em diràs que un pare
no pot discriminar els fills.
Amb quina et quedaries
per la dificultat,
pel gust,
per com vas gaudir
escrivint-lo,
imaginant-te la història?
Triem,
no,
fem-ho més fàcil,
triem una terra
d'aquests 10.
Una terra?
Sí.
Doncs,
el de Gaia,
la planeta,
l'últim perquè és surrealista,
una història
absolutament surrealista,
i...
no ho sé.
No ho sabia,
des dels digueu,
ho he dit
una mica tots,
n'hi ha que m'agraden més,
n'hi ha que m'agraden menys.
M'he deixat alguns
que no els he editat
perquè em semblava
que no aportaven res,
no deien res de nou,
perquè el que he intentat,
i una altra cosa és aconseguir-ho,
és sorprendre el lector
en cada conte nou.
O sigui,
l'ordre és important,
en que,
en un escenari,
uns personatges diferents,
que el lector es pregunti,
a veure,
aquest tio,
en quina història
ens vindrà ara,
a veure si l'interesso,
perquè en el fons,
el que pretén,
com molts,
primer és interessar,
després,
si és possible,
fer reflexionar,
com tots,
és entretindre,
i per últim,
cosa que ja és molt difícil,
és que el lector
senti alguna emoció,
que senti alguna cosa,
això ja és més difícil.
Josep,
alguns finals
dels teus contes
no estan del tot tancats,
deixen lloc
a diferents interpretacions
del lector,
però a tots,
a tots,
al final,
ens fa pensar
el que tu deies.
hi ha històries
o idees subjacents
a un nivell
menys obvi,
és correcte,
tot això?
Sí,
alguns
els he tancat
més del que jo voldria,
com hi havia abans,
com a concessió
del lector,
del lector passiu,
perquè,
si no,
hi ha
algunes coses
que em semblaven
molt òbvies,
doncs,
resultava que els companys
de la classe
em deien
que no havien entès
res de res.
i llavors li ha fet
concessions
en aquest sentit
i ha sigut
menys críptic
del que voldria.
Bé,
amb algú,
amb algun,
sí que es presta
amb una segona
interpretació
o alguna altra cosa,
però jo penso
que la majoria
estan bastant tancats,
més del que
hagués volgut.
Doncs mira,
com abans
també l'Alfredo
ens ha deixat
la porta oberta
de l'Udri,
ara
rependrem
la història
amb l'Alfredo.
Quan et vas despertar
Alfredo,
em van dir
això de l'Udri
però jo
seguia grogui,
això,
els teus somnis,
etcètera.
I al cap
d'uns dies
et van pujar
a planta.
Què recordes
d'aquesta
segona època,
quan ja comences
a recuperar-te
una mica?
Bueno,
la verdad es que
cuando desperté,
tres meses
després,
eh?
Sí,
seguía
bastante
inconsciente
i estava
desperté
en la misma
UCI.
Què recordo?
Recuerdo que
mi hijo
que estaba
por ahí
me dice,
mira,
te voy a dar
una bona noticia,
te van a subir
a planta.
Para mí
no significó
absolutamente
nada,
porque me encontraba
tan mal
que al subir
a planta
o quedarme
en la UCI
no sabía yo
que era mejor.
Pero bueno,
la manera
que me lo expresó
parecía que
aquello iba
por buen
camino.
Después,
en la subida
en la planta,
pues,
fue un tema
también
que puedo
contar bastantes
historias,
porque allí
sí que viví
en el hospital,
sabes que
normalmente
las habitaciones
son de dos camas,
y viví
muchas historias
de gente
que estaban
pero que
muy,
muy,
muy,
muy,
y
aquello pues
en cierta manera
me reconfortaba
un poco,
porque yo estoy mal,
pero es que
estos están
bastante peor
que yo.
Una de las historias
que em vas explicar
que vas tenir
de company
d'habitación
a un individu
de més de 50 años
sense llar
que s'havia passat
24 años
a la presó
per forrobatal
i etcètera
i tenia tanta gana
que es menjava
lo seu
i lo teu.
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
porque es que a mi,
no sé,
como me habían puesto
el tubo,
pues la verdad
es que se me había quedado
la garganta,
yo creo que
pequeñita del todo
y no me pasaba,
vamos,
ni un grano
d'arroz.
Rico una mica
perquè m'explicabas
ahir,
el primer record
que tinc del sòlit
eren els quesitos,
els formachats.
Los quesitos,
la vaca que ríe.
Es que yo era
lo único que me jalaba
porque lo demás
es que...
Curiós,
eso es sortir de la UCI
y recordar
els formachats,
sí,
sí,
era lo único
que me pasaba
y daba gracia
el día
que me traían sopa
porque conseguía
pasarme la sopa
a un vasito
de estos de agua,
el caldo
y bueno,
el caldo también
me lo podía beber
pero cuando todo
lo que era sólido
era imposible tragarlo.
Bueno,
hablando del pájaro este,
pues sí,
me acuerdo
que era una noche
lo trajeron
sobre las dos de la mañana
y recuerdo
que estaba yo
en la habitación
y le preguntaban
los enfermeros
denos la dirección
suya
y dice
no,
no,
sin dirección,
toma
y yo me digo
si no tiene dirección
este debe ser
un mendigo o algo
y efectivamente
era un sin techo
y el tío,
vamos,
venía con un hambre
se comía lo mío
y no se me comía a mí
porque no lo dejaba.
Aquella època
tú anaves a en volqués
i et feies
les teves necessitats
al llit
Sí,
sí,
i a més eras conscient
que això
t'ha de ser bo.
Sí,
sí,
pero llega un momento
que pasas.
Sí,
jo suposo
que al final
a la vida
un se'l va acostumant
a tot.
Tu m'explicaves
que tenies
moltes ganes
de dutxar-te
i les enfermeres
et deien
sí,
sí,
això més endavant,
ara no.
Sí,
y todos estos pájaros
que digo
que tenía yo
estos compañeros
que estuvieron,
todos podían dutxarse.
Y yo decía,
alguna cosa mala
me tenía que pasar a mí,
pero la verdad
es que aquello
era muy deprimente.
Bueno,
pues ahora
una mica més
de...
aixecam una mica
més al nivell
i amb il·lusió
i optimisme
i tornem
amb el Josep,
amb els seus contes
que narran somnis
del protagonisme,
en molts contes
es narran
els somnis
del protagonisme.
Sembla ser
una constant
en molts
dels teus contes
i també
en els teus llibres,
o sobretot
en el teu llibre
de relats.
Què pretens
en tot això?
Què busques?
Bueno,
els somnis
és un tema
que sempre
m'ha
interessat molt.
M'agradaria
haver trobat llibres
i llegit
i conèixer més
sobre els somnis,
sobre la interpretació
dels somnis,
la relació
que té
amb la vida real,
en el fons,
és com
un forat
que tenim
en el subconscient
en on apareixen
històries
surrealistes,
embarrejades
en històries
reals,
personatges
irreals
en situacions
diferents,
però tots
m'agradaria
que tinguessin
un sentit
i això
sempre m'ha fascinat
i a més
literàriament
crec que és
una manera
de veure
duresa
amb un escrit
i posar-li
una mica
de fantasia
i posar-li
una mica
d'imaginació
i
el que passa
és que
pretén
i pretés
que amb els somnis
que tenen
els protagonistes
tinguin
alguna relació
amb la seva vida real
i espero
que algun lector
la trobi
és fascinant
lo dels somnis
si és una constància
Els temps
verbals
que tu utilitzes
present i passat
es barreixen
el conte
per exemple
de la dona
del barber
i de l'àngel
de la pratxa
que pretens
jugar
amb aquests
temps
Els acadèmics
diuen que no s'ha de fer
en principi
també diuen
que cada un
pot fer
el que li donen
Stop
Alfredo
et dones compte
només el teu amic
va a l'escola
de l'Ateneu
una referència
i el que li ensenyen
s'ho passa
pel forro
Estàs d'acord?
Ha sigut sempre igual
I va com beca
i no pagava
Ara
anava
anava becat
i no pagava
L'escola
l'Ateneu
que és una de les escoles
més reputades d'Europa
I tant
Doncs
no t'expliquen
dogmes
no et diuen
això ho pots fer
això no ho pots fer
fan recomanacions
sugerències
llavors el que diuen
és que
que no és fàcil
barrejar
els temps verbals
també et diuen
que utilitzar el present
és més difícil
però per mi no
Jo utilitzo molt el present
com un recurs
per donar-li
una mica més
d'intensitat
al relat
O sigui
en aquest últim llibre
m'he concentrat
en una cosa
que m'havien criticat
alguns dels meus lectors
és donar més foco
al personatge
i per donar més foc
al personatge
doncs una manera
doncs és
escriure en present
una
que la veu narradora
sigui el protagonista
i el present
sembla
que situa el lector
més dintre de la història
i llavors
per mi
és un recurs
i el que em va agradar
amb la mujer del Barbero
és que vaig fer
una cosa
que segurament el lector
no notarà
és que hi ha
com dos contes
dos històries paral·leles
que es van alternant
una que comença
amb la veu narradora
de la protagonista
en present
i van succeint coses
i per una altra part
va recordant
en passat
i aquest passat
es va apropant
al present
fins que s'ajunten
bueno
doncs
és interessant
és interessant
jugar
amb les formes verbals
el que passa
és difícil
i em van corregir
el professor
em va corregir
moltes coses
per difícil
l'Alfredo
perdó?
que per difícil
l'Alfredo
que quan a finals d'agost
el donen d'alta
per tornar a casa
tornen cadira de rodes
no sabia
ni caminar
jo recordo
que els veïns
t'estaven esperant
al carrer
sí
sí
i ho sé
de viva veu
perquè ja saps
que tens de veí
a un íntimament meu
i et van donar
una ovació
que suposo que tu
fue muy emocionante
de verdad
el llegar allí
desde el hospital
en la ambulancia
en la silla de ruedas
como tú comentas
y la gente allí
en el pleno mes de agosto
que mucha gente
estaba de vacaciones
pero otros
ya están
aplaudiendo
y vamos
como si fuera un torero
y además
va a ser
y va a ser
un periodo
que realment
justifica
entre cometes
l'assistència
de
haber tingut
fills
y que
t'estimin
porque
los teos
hijos
se van
pasar
no sé si
tres o cuatro
o cinco meses
al teu costat
el teu fill
que yo recuerdo
el metge
a la salosa
que daba
a la sedencia
per ensenyar-te
a caminar
i van venir
a estar pendents
de tu
y tú
amb el taca-taca
sorties
pels voltans
de casa
amb els teus fills
que t'ensenyaven
a caminar
iba por allí
paseando
con la silla
de ruedas
los dos
a mi lado
pero la verdad
que fue
fue súper emocionante
el haber vivido
aquellos momentos
bueno
en aquellos momentos
yo no era
consciente
realmente
de eso
pero después
de haber pasado
por todo ese calvario
lo de mis hijos
fue algo
sublime
de verdad
i el Josep
que va ser
l'únic
que vas donar
permís
sí
el único amigo
fuera de mi familia
que
porque dejaban
entrar a una persona
a mi no em vas
deixar entrar
no pero es que
estabas con la barca
en la leia
te llamé
pero no dijiste
hoy no puedo
que tengo
gente por aquí
aviam
estem
amb el teu
tacataca
poc a poc
et recuperes
a la Gutman
sí
fui a la Gutman
sí
què?
bueno
la Gutman
aquello
de mal de muchos
consuelo
de tontos
és que la Gutman
jo
per sort
només hi ha anat
de visita
però malauradament
amics meus
entre ells
un jugador
de futbol
que són molt amics
quan vas allà
penses
realment
quina sort
que jo he tingut
se te cae el cielo
perquè veus
que allò
és
és tremendo
tu tu lo veus
hi ha moltes coses
que per jutjar-les
home
no tens
que estar tu
directament implicat
però
sí que
tens que saber
del que van
o sigui
que directament
tens que haver-lo vist
sí
chavales jóvenes
tremendo
tremendo
és una cosa
sobre todo
accidentes
avui
que d'alguna manera
estem intentant
enllaçar
la vida
amb la mort
ara toco una mica
la vida
tornem a parlar
amb el Josep
que no sé
què volies dir
Josep
jo volia dir
que
esclar
no està bé
que el fet
d'estirar flors
a si mateix
però l'estiraré jo
perquè ho he viscut
de prop
és incumiable
la capacitat
d'esforç
és una història
de superació
la de l'altre
perquè estava
molt fotut
i refotut
a més una persona
ho ha tingut tot
o sigui
encara la mancança
és més grossa
i
vamos
és una història
de superació
increïble
de dia a dia
de setmana a setmana
més a més
vull
anar lluitant
per això
se n'ha sortit
i ara
m'explicava
ara ens adalantem
amb el temps
m'explicava
avui
avui mateix
diu
l'única cosa
que m'ha quedat
com a seqüela
directa
que jo noto
són dos dits
de la mà esquerra
que em sembla
que gràcies a tu
Josep
se li ha rehabilitat
la mà
molt més ràpid
perquè és tossut
ja ho sabem
i no volia anar
a rehabilitació
de la mà
és correcte això?
explica-ho
explica-ho
Josep
no
ell anava
anava tontejant
i els traumatòlegs
n'hi ha de tot
i jo
com que vaig tenir
una persona
molt allargada
durant molt de temps
que era
especialista
de la mà
i feia microcirurgia
i havia anat
a molts congressos
amb ella
ho tenia molt clar
que fins que no
anés
amb un
amb un
microcirurgia
i que era
un especialista
de mà
no té res a veure
amb un especialista
d'una altra cosa
i fins que van passar
8 o 9 mesos
i vaig aconseguir
que anés
amb un bon especialista
de mà
que feia microcirurgia
evidentment
li va fer
microcirurgia
i
la cosa
ha millorat
ara
poder estar
jo crec
que el 80 o 90%
tornem
amb els teus
comptes
per curiositat
quant tardes
a escriure un
compte?
bueno
depèn
a vegades
perquè vingui
la inspiració
o la idea
busco una idea
que sigui
alguna cosa
original
que tingui
alguna cosa
diferent
que no hagi
explicat
a vegades
he tardat
3 setmanes
en tenir
la idea
del compte
després
puc estar
una setmana
o 10 dies
escribint el guió
pensant molt bé
el compte
llavors la primera redacció
és molt ràpida
puc estar dos o tres dies
només
la primera redacció
és la més satisfactòria
la primera revisió
també és molt satisfactòria
perquè dius
això està malament
o penses
noi
està prou bé això
o sigui
les dues primeres revisions
són satisfactòries
i un plaer
i després
el terrible
és
revisions
revisions
revisions
revisions
i aquí
pots perdre
i
perquè al final
al final
hi ha un corrector
però al corrector
li tens que
donar alguna cosa
que sigui
o sigui que
un conte
bueno
el llibre aquest de contes
ha estat
potser 15 mesos
per escriure
els 10
per escriure
els 10 contes
bueno
els 10 que has publicat
perquè són quan
deus haver escrit
més
bueno
he escrit 14 o 15
però bueno
però publicats
amb el llibre
i amb 10
sí
i això
15 mesos
15 mesos
fins a donar-ho
al corrector
un corrector
professional
que a més
em va fer
de Vitor
i a més
em deia
mira aquest
podries posar
més foc
amb aquest personatge
que no està
donaria més de si
i coses
i al final
dos anys
després tornem
ara acabarem
amb l'Alfredo
aquesta primera part
del programa
i després
tinc moltes preguntes
encara a fer-te
quan el Josep
i el Joan
ens facin
la seva secció
tornarem nosaltres
però acabo amb l'Alfred
d'aquesta primera part
Alfred
què et diu
els metges
bueno
los médicos
los médicos
nos dicen que
que no tenen cap experiència
amb les secueles
primer
primer no sabien res
del Covid
i ara no saben res
ara per exemple
a mi me estan
mandant cartes
cada mes
per a que
tengo que ir
a fer-me una
prueba
de tal
una prueba
de pulmó
una prueba
de las piernas
en fin
y finalmente
y finalmente
me han reconocido
que estan
un poco
un poco
empañales
sobre el tema
y por consiguiente
lo que quieren ver
es las personas
que han padecido
esta situación
la evolución
que tienen
y que consecuencias
puede
puede acarrear
que me parece
muy correcto
eh
y bueno
la verdad
para mi
también es una satisfacción
el hecho
de que
tenga un seguimiento
y que
y que sepa
que estoy
y saber
que estoy
controlado
todos dos
al Josep
y al Alfredo
al Alfredo
al Josep
este a una margaré
y que sepa
y que sepa
y que sepa
la nostra sintonía
instrumental
amb un instrument
no gaire normal
amb la música moderna
com és l'arpa
Joan
què?
avui?
instrument no gaire normal
històries no gaire normals
segur que serà interessant
tota la història del Joan
avui una història normal
abans que res
m'he escoltat
amb molta atenció
el que han dit
tant l'Alberto
com el Josep
m'ha interessat
molt
a l'Alberto
perquè realment
Alfredo
Alfredo
perdó
perquè és una experiència
que realment
ha tingut
de ser molt dura
nosaltres
nosaltres
ho hem vist
una mica de lluny
directament
no afectat
a ningú
de la meva família
per tant
és tot
el que he sentit
m'he quedat
molt empregionat
i el Josep
perquè ha tingut
aquesta valentia
jo tinc una signatura
pendent de la vida
que és escriure
jo tinc mous
esborranys
de coses curtes
ho tinc que fer
m'ha animat
perquè jo només tinc 70 anys
però encara tinc
alguns anys
per davant
per fer-ho
i sentir
gent
que ha sigut
capaç
de fer-ho
a partir d'un cert moment
és molt interessant
gràcies
i continuarem
bé
avui viatjarem
fa molts dies
que no bebrem de viatges
és una pena
potser feia
massa temps
que parlàvem d'històries
no massa maques
tristes
la història
mai és massa begra
i avui no
farem un viatge
molt senzillet
però que penso
que agradarà
abans que res
sisplau
una cançó


tot el món

com lui Aragon, Víctor Hugo, Alfonso de la Martang,
Alfonso de Miser o Paul Berlán.
La cançó que hem escoltat va ser adaptada al castellà per Paco Ibáñez,
que la va interpretar a l'Olimpíada de París.
Recordar també el tema de George Brassens de José Antonio La Bordeta,
que en un cert temps es va sentir molt aquí al país.
Brassens va morir l'any 1981, als 60 anys.
I per què Brassens?
Bé, Brassens va néix a set, i el viatge que farem,
doncs bo, està pel nord dels Pirineus, per tant,
són zones més o menys frontereres.
El viatge que parlarem avui és molt proper,
molt atractiu i que ens pot acostar al món dels cromanyons.
Teresco és una població de Barieix, al nord dels Pirineus.
Existeix un altre Teresco, al departament de Provença, a Alps-Costa Blava.
Aquest, aquest últim, és el poble on vivia Tartarán,
personatge fictici protagonitzat de la novel·la
Les aventures prodigies de Tartarán de Tarascón.
Ho dic així perquè, quan nosaltres a l'escola parlàvem d'aquest llibre,
sempre havíem d'accentuar moltíssim i nacionalitzar al màxim el Tartarán de Tarascón.
Bé, aquesta novel·la és del Fons Todé, del 1872.
El nostre protagonista era el president de l'associació de caça local.
Anant a l'Àfrica de Cassera, va conèixer a un suposat príncep de Montenegro,
estafador que esperava enredar-lo.
Va complir el seu objectiu, caçarà un lleó,
un animal sec i mensoi que a un parell de cappaires
el portaven a exhibir per guanyar-se la vida.
El pobre Tartarán, el van oïnxar.
No obstant això, pot aconseguir la pell de l'animal
i demostrar als seus veïns que havia donat caça a un gran llop.
És un dels clàssics de la literatura francesa.
Però tornem al nostre Tarascón.
La Tarascón s'hi arrieix.
Així podrem veure coses interessants.
Ja existeix, per exemple, el rellomodalisme a Rijoà,
o sigui, un parc de modelisme dels més importants del sud de França.
L'església de Notre-Dame de Baddorat,
les cascades de Pich,
les diferents grutes de la zona.
Sobretot la de Nió amb obres d'arropestre.
El riu subterrani de la Bueix.
Riu subterrani que és obert al públic,
que és el més llarg d'Europa.
Com a curiositat,
el navegant impulsa l'embarcació amb les mans,
agafant-se de les cordes que hi ha d'arides a les parets de la cova.
I sobretot, al punt central de la ciutat,
el parc de la prehistòria.
Entrem dins del parc.
L'ésser humà actual és capaç de generar una flama prenent un botó,
de retratar el seu dia a dia amb precisió fotogràfica,
d'alimentar una família sencera i vestir-la adequadament només amb una targeta de compra.
però fa 16.000 anys encendre un foc era qüestió de parícia.
Pintar una paret una litúrgia que requeria molta paciència
i garantir una dieta bàsica una qüestió de supervivència.
Al Paleolític Superior,
la Catalunya del Nord estava habitada pels primers homo sapiens,
que van aprendre a manipular eines,
a caçar animals salvatges
i a decorar les coves de la regió
amb pintures rupestres,
que són l'exponent de la cultura magdalena,
més coneguda entre nosaltres que la cultura de l'home de Promenó.
Doncs bé, només travessar la cascada
que dóna l'interior del parc de la història
sembla que ens endarrerim més de 16.000 anys.
Què hi trobarem dins?
En principi, un parc temàtic.
Encara esguitzats per l'aigua de la cascada,
el recorregut ens convida a travessar un llarg artificial
per un camí rocallós fins a endinsar-nos,
primer en un llegiment arqueològic
i després en un campament prehistòric.
Aquí, alguns espobradors ens donen la benvinguda
i ens conviden a conèixer com era la seva vida.
Com eren les tendes de fusta i peny,
com confeccionaven les eines de pintura,
com feien la roba,
com s'ensenia un foc.
Un home amb barba blanca i un collaret d'ossos
comparteix amb nosaltres el secret del foc.
Amb un tros de fusta de base,
palla seca, un pau,
una eina que recorda barc i un violí
i la força de les mans,
no la forca,
el nostre anfitrió aconsegueix,
al cap de pocs minuts,
fer saltar l'esporna.
Ho voleu provar?
Us deixa.
Ja tenim el foc.
Ara ens hem de proveir d'aliments.
Participem en una expedició de caça.
Costa arribar on pasturen els animals.
Hem de creuar un laberint natural,
on els sorolls de la natura,
l'aigua d'un riu,
el vent que remena les fulles,
els troncs d'una tempesta,
es barregen amb el so de feres salvatges,
com llops, ossos
i de més animals que rugeixen.
A la fi,
emergim a l'exterior.
A mig camí,
una concavitat ens desperta interès.
És la cova del visor,
la cova de les pintures.
Una dona de cromanyó,
vestida amb els mateixos pells
que els seus companys masculins
i amb restes de pintura a les mans,
la roba i la cara,
ens convida a ajudar-la
a confeccionar les pintures.
Pintures de color vermell i negre,
mitjançant pigments naturals.
Com crear les eines,
tan simples com un pau
o tan elaborades com un pinzeny.
Tots acabarem en restes de pintura,
fent servir les mans
per dibuixar sobre aquest immens retalbe rupestre.
Finalment, la prova de la llança.
Un jove cromanyó ens dona la benvinguda
del taller de caça.
Davant nostre,
dos maniquins de visor
pasturen a uns 20 metres de distància.
Decidits a demostrar
que l'homo sapiens
és el depredor més perillós que ha existit,
tothom agafa el que sembla
una fletxa exageradament llarga.
Fletxa feta per caçar-vos.
Arc!
No n'hi ha.
La tècnica similares
el llançament de gebelina.
El problema és que els nostres projectils
aterren els nostres peus.
Fins aquí la part búdica.
La gran sorpresa.
El gran taller.
Un museu,
un espai museístic
de 2.500 metres quadrats.
Equipat amb tecnologia punta
que fa molt fàcil i immersiva la visita.
Veurem i gaudirem
la mostra dels grans gegants
de l'edat de Geó.
Per exemple,
l'eixamplar adult de Mamut i Anut,
de 3 metres i mig
i 6 tones de pes,
amb la seva cria.
Els bisons de les estepes
i, sobretot,
l'anomenat
Megavoceros gigantius,
el cèrbol més gran que ha existit mai,
amb unes banyes
que podien mesurar
més de 3 metres.
I a les profunditats
del recinte,
ah,
el gran sabó,
on reposen rèpliques
d'escala real
de les pintures
paleolítiques
de les coves
de Marsules i Nió.
Monuments històrics
i tancats al públic
per preservar els frèssos
del clima
i dels actes vandàlics.
Les rèpliques,
aquí les teniu.
Un panell
de 12 metres quadrats
de superfície
il·lustra
una dotzena d'animals.
com cavalls
i cabres salvatges.
Tot i així,
els autèntics protagonistes
tornen els seus bisons,
tant pel nombre
com per la variedad
d'estils que estan dibuixats.
Una obra d'art
de 15.000 anys
d'història
a l'abast de tothom
sense necessitat
d'endinsar-se
dins d'una cova natural.
La recreació de les pintures
de les properes coves
de Nió
quasi arriben a la perfecció.
Imatges d'uns 70 animals,
dibuixats en pintura negra,
fruit de la barreja
de carbó vegetal
i algun aglutinant
com aigua,
orina
o potser sang.
Aquí tenim
un avantatge.
Les coves de Nió
només es troben
a 12 quilòmetres
de distància.
Es pot visitar
amb permís previ
al jaciment original,
encara que només
són accessibles
els primers 200 metres.
que s'ha de transitar
a les fosques
i a una temperatura
de 12 graus.
I per acabar,
què millor que Foix,
o Foix,
com dirien els fal·lacesos,
a la capital de Barrièix.
El seu castell,
història viva
dels contes de Foix,
que governaven
de forma independent
des dels voltants
del 900
fins al 1507,
quan Enric III
de Navarra
esdevé
rei de França
amb el nom
d'Enric II
i el títol
de rei de Navarra
i comte de Foix
passa a formar part
de la corona francesa.
Pel camí,
el rei Enric
encara té temps
de renunciar
a la seva religió original,
era Hugonot,
i de dir
aquella famosa frase
París
beva una missa.
Una sortida propera,
còmoda,
que barreja cultura,
natura,
història,
oci, diversió,
que farà gaudir
tan grans
com a petits.
Us ho recomano.
Anar a Foix
es pot anar
per moltes bandes,
es pot anar
a travessar Andorra,
es pot anar
per Puigcerdà
cap a Porta i Foix,
realment
hi ha molta,
molta cosa
que podem fer.
Us dic
tres o quatre llibres
o guies de viatge
sobre aquesta zona,
que la tenim molt propera,
és molt interessant
i molt poc visitada
pels catalans,
és una pena,
sobre tot el departament
de l'Arièix,
hi ha un llibre
que es diu
Arièix,
d'un tal
Jean-Pierre Sigero,
és més aviat
una guia de viatges,
sobre els cromanyons
i els caçadors
de mamuts,
hi ha dos llibres
que ja m'ho he llegit
i són molt interessants,
un és
La Tierra
de les Cueves Pintades,
d'un francès
que es diu
Jean-Manuel Ouh,
i l'altre
del mateix autor,
Els caçadors
de mamuts.
I després ja
el gran viatge
per la història
de l'Ulagué
i Valbert,
és un viatge
una mica juvenil,
més aviat dedicat
a nens
o a nens
una mica més grans,
i com no,
les aventures
prodigies
de Tartar
i de Tarrascun,
d'Alfons d'Odé
1872.
Espero
que desitjar
el viatge
val molt,
molt,
molt la pena.
Jo afegiria
que a més
aquesta regió
és bastant coneguda
per la història
dels càtars.
a part
de
tota la prehistòria,
ho sé perquè
la tenim molt a prop,
els càtars
van deixar
la seva emprenca.
I si recordes
un dels programes
que vam parlar
dels càtars,
sortia
tots aquests castells
que hi ha per allà
i tota la història
que és molt interessant.
Per acabar,
dos bobades
meves.
La nena
viobada
a Balaona
i tota
la seva família
han tingut
d'abandonar
la ciutat
perquè
les constants
agressions
dels seus
violadors
i el seu
entorn
no han parat.
Els agressors
passagen
tranquil·lament
pels carrers
de la ciutat.
Així funcionen
moltes vegades
les lleis
d'aquest país.
I una altra cosa
que parlant
també
aquests dies
se'n parla molt
i que em preocupa
una miqueta.
Intel·ligència
artificial.
El gran
avanç
tecnològic
que canviarà
el món
per bé
o per malament.
Depèn
de com
s'utilitzi.
De moment
els signes
no són massa
positius.
Es parla
de 13 milions
de llocs
de treball
perduts,
més feics
que mai,
de la
intel·ligència
i la creativitat
que es pot
arribar
a no destruir
però
aparcar moltíssim
perquè tot
ho faran
aquesta espècie
d'Ià,
el que és el que van dir-la,
però per mi
el més perillós,
la pèrdua
d'una de les poques
llibertats
que ens queden,
la capacitat
de tenir pensaments
lliures,
íntims
i només nostres.
François
Rabelé,
gran escritor
francès,
deia
Ciència
sense consciència
és res més
que
una
ruïna
de l'home.
Ciència
sense consciència
és només
una ruïna
d'home.
Gràcies,
oients
i fins
la propera setmana.
entusiasmadora
i fascinadora
les teves històries,
Joan,
fantàstic.
Això és històries,
és viatges.
A veure,
el viatge.
Josep,
les teves històries
i els teus viatges
cap on ens porten avui?
Avui ens portaran
seguirem per Barcelona,
recolarem enrere,
tirarem endavant
i explicarem una mica
coses del barri xino
de Barcelona.
Primer que res,
exemple,
Alfredo,
moltes gràcies
per aquesta lliçó
de vida
que ens heu donat.
Es pot molt bé.
I després,
en el que parlàvem
de coses de llengua,
l'últim dia em vas dir
que volies,
com es podia traduir
Déu-n'hi-do i tela,
doncs tela es pot traduir
per Déu-n'hi-do
i Déu-n'hi-do
es pot traduir per tela.
Molt bé.
I milions de coses més,
vull dir,
perquè només amb Déu-n'hi-do
m'he trobat vuit pàgines.
Amb Déu-n'hi-do.
Déu-n'hi-do.
Doncs veus,
jo diria que tela
sí que pot tenir
diverses...
I tela marinera
encara és més.
Sí,
perquè la tela marinera
era tela de les veles.
Les veles tenien
que tenir una tela molt forta.
Sí, sí, sí.
I per això,
vaia tela,
vol dir quina tela,
quina cosa...
Avui el Carlos,
m'ha fet,
quan he demanat
la traducció
del rejoneador,
m'ha dit
una cosa molt rara,
que no va ser...
Rejonejador.
Rejonejador.
Bueno,
el Josep,
que és el nostre
corrector
del lèxic pur.
Bueno,
la paraula
encara una mica
més correcta,
potser,
doncs encara és més lletja,
és rejonejador.
Rejonejador.
Sí,
perquè el rejón
és el rellós,
és la vara
de metro i mig,
acabada amb una gribeta
que fa servir
el rejonejador.
Aquestes coses,
vull dir,
és difícil
de traduir.
No diré,
li va posar
una bandereta,
la banderilla.
Vull dir,
vegades que sou golfistes,
doncs no feu birdies
i aproats i...
Això és un grisisme.
Bueno,
clar,
però això és un espanyolisme.
Clar,
vull dir,
jo vaig això.
No,
el fredor,
però ja...
Vull dir que aquestes coses,
i més,
quan ho tens tan a prop,
encara estem tirant penaltis.
Sí,
sí,
no ho tens.
Clar,
clar,
vull dir,
són aquestes coses
que costen molt de canviar,
i tenint-ho tant a prop,
i tenint-ho tant conegut,
doncs potser no val la pena
dir torejador,
pots dir torero,
i pots dir...
I pots dir...
i pots dir cursa de braus,
però també pots dir cursa de toros,
i no és mort ningú.
Que és curiós,
perquè l'únic idioma
que jo conec
o puc interpretar una mica,
que no fa servir anglicismes,
per exemple,
en el futbol,
és els alemans.
En Alemanya
és Elfmetter,
no és penalti,
és Ecke,
és a dir,
no és Körner,
és curiós,
vull dir que
l'únic idioma
que no accepta els anglicismes,
per exemple,
en el futbol,
és aquest.
I l'altre que volia dir
que l'Alfredo
queda oximit
de somiar
amb rejoniadores
i coses estranyes,
perquè
s'hi va passar
tres mesos
de la seva vida
que
ni rejoniadores,
ni...
En Ángel Perausa.
En Ángel Perausa.
de submodar moltes coses.
Però,
curiosament,
amb l'alemany,
no és veritat
el que dius tu,
completament veritat,
amb el futbol,
però té moltes paraules
que pràcticament
venen directament
del llatí
quan tenen
l'altra paraula
d'origen germani.
Sí, sí.
i amb l'idioma corrent
es fa servir molt
el llatí.
El llatí.
Sí, sí.
Josep,
que t'estem robant temps,
eh?
Els idiomes
tenen la seva responsabilitat.
Per acabar,
eh?
Hi ha los ángeles,
els angeles diuen
los ángeles,
nosaltres també podem dir
rejoniador,
i no passa res.
Sí, sí.
Vull dir,
són aquestes coses
que cada idioma
té les seves...
i són coses molt curioses
que se'n podrien estar
parlant molt, no?
Ell ha parlat de foix,
eh?
i després es pronuncien foix,
es pronuncien foix,
i es pronuncien foix,
dues lletres
totalment diferents.
O sigui que...
El foix d'aquí,
a Tarragona,
que es foix,
i el de França,
foix.
Això són coses d'aquestes
que no acabarien mai.
Eh, eh, eh?
I després hi ha un altre foix,
eh?
Que és per menjar, eh?
Això és una altra història.
S'escriu foix i e.
I aquest és foix.
Acabem,
si és més divertit,
i diguem que
Avellana
podria traduir-se com
ocell pla.
Ui,
que ha sigut molt fort,
el barri xino
és un dels indès de la ciutat
en què més se n'ha parlat,
se n'ha escrit,
periodistes,
escritors,
fotògrafs,
gent de cinema,
televisió,
d'aquí i de fora,
li han dedicat, doncs,
molta atenció.
Se n'ha parlat d'en general,
en particular,
vull dir,
que han parlat de la situació,
del que representava,
del que en queda,
com dels seus locals
i personatges curiosos
que hi han hagut
al llarg de la seva història.
Parlem també una mica.
El districte de Ciutat Vella
comprèn quatre barris,
tres situats
dintre el que va ser
el darrer recinte
emmurallat de la ciutat,
el Raval,
el Gòtic
i Sant Pere,
Santa Caterina i la Ribera
i el quart,
la Barceloneta,
que és de fora.
I el barri xino
està situat
a la part baixa del Raval.
És el triangle format
per la Rambla,
el Paral·lel
i el carrer nou de la Rambla.
Algú, erròniament,
fa arribar fins al carrer hospital
o fins i tot tot el Raval
considera barri xino.
I diem xino
perquè li dóna una sensació
aixís,
correctament,
que ara que parlàvem de llengües
però, bueno, barri xino.
Ja explicarem
més o menys tot això.
Francesc Madrid,
Alier,
més conegut com Paco Madrid,
va ser un periodista
i guionista
de cinema català
que l'any 1925
amb uns reportatges
a la revista
L'Escándalo,
de la que ell era editor,
que duien per títol
Los Bajos Fondos de Barcelona,
va anomenar així
aquesta zona
i el nom va tenir
molt d'èxit.
La paraula és que encara
el fem servir.
El barri,
on que era en castellà,
barri xino
i en aquella època
les coses anaven d'aquesta manera,
doncs barri xino.
I barri xino,
barri xino ha acabat.
Perquè, bé,
una mica de paral·lisme
doncs amb els xinatams
dels Estats Units,
no per la presència
de xinesos,
sinó com a barris perillosos
i una mica misteriosos
i tal.
Curiosament,
als anys 30
sí que hi va haver
una petita,
una petita comunitat xinesa
establerta al barri xino
que venien aquí en calla,
com ara veiem,
molts negres
que van amb el braç
ple de cullerets
per ells fer una cosa semblant
i venien per la Rambla,
venien així una mica
d'aquí en calla
i vivien
a la zona aquesta
del barri xino.
Però eren molt pocs
i no...
I va ser cap als anys 30,
quan ja des dels 20
ja es deia barri xinesc.
Una pura curiositat, no?
La prostitució,
denominada com l'ofici
més antic del món,
n'ha tingut
i té una història
molt complicada.
Es va arribar a la conclusió
per part de l'església
que era un mal necessari,
que n'habitava de pitjors,
com l'adulteria
o la violació.
I Bessona, doncs,
tampoc no en va ser cap excepció.
A la barra de l'Adantic
i abans de la construcció
de la darrera muralla
que donaria lloc al Raval,
el Consell de Sena
era propietari
de tres bordells
a la ciutat.
N'hi havia anat
de particulars
i de gent, doncs,
que exercia
de manera particular,
però en tenia...
en tenia tres.
No sé...
Tan...
tan...
no sé...
vaquero, no?
Però és que al final
la política
és una casa de...
De barrets.
Sí.
Era el de la volta
d'en Torra,
el carrer Tallès
tocant a la Rambla,
fora muralles.
El del de Viladalls,
aquest ja...
aquest carrer ja no existeix,
estava dintre la muralla
tocant el portal
de 30 claus,
el carrer d'Escudellers,
i el del Canyet.
El Canyet,
en aquest cas,
el Canyet
estava tocant
el portal
de Sant Daniel,
ara estaria dintre
de la ciutadella.
Sí,
allò,
com és allò?
El Canyet, no?
Sí, però el Canyet,
més de veritat,
és cap a Badalona,
no?
El Canyet, sí.
Un barri de Badalona.
Sí, però abans allà
hi portaven, doncs,
animals morts
i era una zona de...
El Canyet, sí.
Pep, dos preguntes
al respecte a això.
Digues.
Aquell famós bordell
de Madan no sé quantos,
que trobava noblesa...
Madan Petit.
Aquell,
el Madan Petit,
en sé de clar,
aquest era particular
d'aquesta senyora?
o hi havien no preso darrere?
No.
Perquè, esclar,
diuen que algú
ahí tenia pràcticament
un accés directe.
Bueno,
hi ha molta llegenda.
Incluso hi ha qui dubte
que la Madan Petit
fos només un nom.
És com la senyora Francis.
Ah.
Per entenen.
Sí, sí.
Avui no parlaré
del Madan Petit,
però era un bordell
molt important,
però de la propietat,
doncs,
no se n'ha parlat.
Jo que he llegit
bastantes coses.
Sí, era això.
Però...
Precedents del Riviera.
Sí, sí.
Però dins de Barcelona,
que és molt diferent.
I després una altra cosa també,
també és,
que sempre s'havia dit
en aquell temps,
sobretot després
de la Primera Guerra,
que el pitjor barri de Barcelona
ja no era el barri xino,
eren les Terres Negres,
els que hi ha darrere...
De Montjuïc.
De Montjuïc.
De Montjuïc.
Que ja no entrava
ni la publicitat
ni entrava ningú.
Sí.
La Terra Negra
era un barri molt...
Alguna vegada
l'hem fet una mica
desment llunyà
amb tot això,
però era una cosa
molt sòrdida.
Molt, molt sòrdida.
però sense res.
O sigui,
sota un arbre
i els altres es paran allà.
I això gansa
amb un paper de diari.
Però sí, de clar, eh?
Però volien dir
que això va sonat
de l'arrere.
Sí, de l'arrere.
Sí, sí.
Perquè hi ha Terra Negra...
Perquè hi ha fàbriques...
A la fàbrica...
El fum de xabat...
I el carbó...
Si recordeu,
al cap de vall
del paral·lel,
que hi ha aquella rotonda,
doncs aquella rotonda
és la Terra Negra.
Perquè hi ha un rost
que recorda
tota aquella zona d'allà.
Sí, sí.
per aclarir els oients.
És la rotonda
que hi ha
enfront del Museu
de les Aterrassanes.
Aquella tan grossa, no?
Aquella tan grossa
que tu se'n baixes
per a...
Que després vas a donar
el Wall Trade...
Exacte, sí, sí.
I l'han fet una mica negra,
m'imagino que també...
Sí, sí.
La Terra és negra.
Allà darrere hi havia
el barri, no?
Érem les Terres Negra.
Estava més cap a...
Sí, a darrere...
Més cap a Montjuïc.
Sí, a darrere...
Sí, sí, ja.
Ah, és que això...
El mateix Serrat
deia que tothom
havia anat a agafar infeccions allà.
Explicat per a en Joan Manel Serrat.
Estava a la rop.
Sí.
Bé, doncs dèiem això.
Una ciutat com Barcelona
amb un port actiu
plena de passar volants,
soldats,
soldats espanyols
i mercenaris
d'altres llocs,
desconexedors de la llengua
els que calia indicar
carament aquests locals
per evitar problemes.
Normalment els indicadors
eren tres
que podien coincidir o no.
Podien haver-hi els tres,
dos o un, no?
Com que no existien els llums de neó
que encara que ara
il·luminen els seus locals,
de manera que encara que posi
el canitxe o cocteleria,
saps que a dintre
doncs hi trobaràs algun extra, no?
Doncs els indicadors
eren pintar
el número de la porta
més gran que els altres,
pintar els veixos de la casa
de color vermell,
que és el color de la luxúria,
deien,
i col·locar en lloc visible
les anomenades carasses.
Les carasses són figures de pedra
que representaven cap de dimonis
o sàtirs,
fèmines
o incertes representacions
amb cares pecaminoses
i són elements arquitectònics
que destaquen
a les cantonades
o balcons
dels edificis
que havien estat bordells.
A Barcelona
en quedaven
cinc o sis,
ara potser hi han quedat menys
perquè en moltes coses
els van remodelant, no?
Però
un dia passaré llista
a veure quan ens en trobo.
Al carrer de Mirellers,
l'Ajuntament
va enderrocar
una casa
on hi havia la carassa
i la pressió popular
va fer que aquella carassa
es tornés a col·locar
a l'edifici nou
que s'havia fet.
I una altra
que encara es pot veure
és
entre el carrer
flaccedeix
el carrer de les Mosques
allà n'hi ha una altra.
Les prostitutes
també havien de
complir
unes certes normes
veiem-ne algunes.
El Consell
de Cent
va estar a dir
que les dones públiques
no portessin roba de bric
per diferenciar-la
de les honestes
però sí que poguessin
exhibir
brodats i joies.
Els brodells
barcelonins
només tancaven
per Setmana Santa.
Allò que sent
més pobres
que una puta
en Quaresma
ve d'això.
A més a més
havien d'estar
enclostrades
des del dimecres
fins al lluny de Pasqua
i calia
que tanquessin
la porta
cada vespre
amb el seny
del lladre.
El seny del lladre
com se n'anava
és el toc de queda.
Volia dir
que a partir d'aquella hora
si algú
anava pel carrer
era senyal
que era un lladre.
A Reus i Girona
se'ls prohibia
que toquessin
el menjar
dels mercats
i a Tortosa
només podien entrar
als vots públics
dilluns i divendres.
Petites coses
que anaven fent.
I la senyalització
sempre ha estat important
al llarg dels anys.
S'ha mirat
de fer l'entenedora
per tothom.
Si pensem
en els senyals
de trànsit
primerament
uns dibuixos
ajudaven
els que no sabien llegir
i més tard
es van fer esquemàtics
i es van fer
que fossin
uns senyals internacionals
perquè arribessin
a tothom.
Alguns carrers
del casc antic
si us hi fixeu
encara es conserva
una placa
d'abans no es veu un home
estirant un carro
i posa entrada
i salida.
El que no sabia
i llegia
veia cap on anava
el carro
i sabia
si podia entrar
o no podia entrar
en aquell carrer.
I un altre exemple.
A Catalunya
per indicar
on es ven vi
si posem
el dibuix
d'un porró
tothom ho entendrà
per un alemany
o un coreà
o d'un altre país
dirà un porró
potser no entendrà
el que és.
Aquí
des de l'edat mitjana
es feia només
com a cosa curiosa
per anunciar
que es venia vino vell
es penjava
una branca
de pi.
Però clar
s'havia d'anar en compte
perquè a Espanya
quan penjaven
una branca
de pi
era una casa
de barrets.
D'aquí ve la paraula
ramera
perquè hi havia
un ram
una rama
allà posada.
També ve d'antí
que hi ha
algunes masies
tenen un o dos
o tres xiprers
el xiprè també
és un senyal
d'acollinament
si n'hi ha un
vol dir que et donen aigua
si n'hi ha dos
vol dir que et pots menjar
i si n'hi ha tres
vol dir que et pots quedar
a dormir.
El mateix que
les mesquites
si us heu fixat
alguna torre
d'algunes mesquites
ja com si fos
un pal
de penjat
com quan juguem
al penjat
el pal horitzontal
allà on posaríem
el coll
del que pengem
allà ho assenyala
la meca
però d'allà
pengen una
dos o tres boles
i aquestes
una, dos o tres boles
és el mateix
que els xiprers
una bola
pots allà
donar aigua
a la mesquida
dos aigua
i menjar
i tres
a més a més dormir
o sigui que ja veieu
o sigui que
totes aquestes coses
tenen les seves
les seves curiositats
tornem a la Barcelona medieval
les muralles
de la Rambla
encotillaven la ciutat
que anava creixent
i necessitava protecció
i el 1357
comencen les obres
de les noves muralles
que originaran
el Raval
i la construcció
de les de l'altre cantó
deixant obsoleta
la part de muralles
que rondaven
que donaven
a la Rambla
però no s'interrocaran
fins al segle XVII
aquelles muralles
quedant allà
com a portals
d'entrada i sortida
el no tenir
ja aquesta finalitat
també es van construir
edificacions
aprofitant
aquelles paredes
i que a final
les va tirar
tot a terra
les previsions
eren
les que tocaven
però les circumstàncies
van canviar
és a dir
es va ampliar
la ciutat
perquè tenia un creixement
però
van començar
a passar coses
la prohibició
de comerciar
amb Amèrica
va aturar
el creixement
de la ciutat
anteriorment
hi havia hagut
la pesta
i també
va quedar
la població
reduïda
al 50%
total
que alguns espais
que no s'omplien
de cases
eren ocupats
per edificis militars
orts
i convents
alguns aniran
desapareixent
s'abandonaran
esdevindran
magatzems
s'omplirà
de fàbriques
aquella zona
i petits carrers
on malviarà
tota mena de gent
el no poder
sortir
de les
muralles
o sigui
la barreja
ja
és molt gran
i a més a més
els espais
es van
reduint
només cal mirar
alguns carrers
que han tingut més sort
per dir-ho d'alguna manera
com no sé
agafes el carrer hospital
o el carrer del Carme
veus uns edificis macos
amb els seus esgrafiats
amb unes portes
i uns pius
que ves que el primer pis
o el principal
queden més amunt
que el del costat
perquè allà
hi havia un senyor
que tenia més calés
l'altre doncs
potser
era l'encarregat
de la fàbrica
i el carrer de darrere
i malvivien
doncs els treballadors
etcètera
etcètera
hi havia també pisos
hi havia hagut pisos pastera
no és una qüestió d'ara
i pensions de llits calents
pensions de llits calents
sí
vull dir que tu anaves allà a dormir
i quan s'aixecaven
et ficaves allà
i aquells llits
estaven calents
perquè
sí
era una cosa constant
vull dir que
no és una cosa que
d'ara
són coses que han existit sempre
vam explicar també una vegada
que hi havia
ara no recordo quin era
que hi havia una mena de cafè
que quan tancava
posava una corda
damunt de les taules
i els que no tenien lloc
es quedaven a dormir allà
damunt de la corda
i al dematí
quan arribava l'encarregat
desenganxava la corda
es donaven un cop de cap
damunt de la taula
es despertaven i fora
vull dir que
bé
encara
gent sense sostre
viuen els queixers automàtics
de les caixes
sí
sí
sí
per tant
no hem evolucionat
la versió moderna
bueno
hem passat a càmeres ràpides
uns centenars d'anys
per fer-nos una idea
que
en aquell triangle del Raval
vas devenir
aquest barri xino
que no xines
que hem dit altra vegada
les dreixanes
de les que ara ens energollim
eren part d'una caserna
i la zona militar
que a poc a poc
es van reduint
anava des de l'actual monument
a Colón
allà hi havia aquí una torre
que anava a la torre de les Pusses
dins
i fins a
a l'altre cantó
del
del paral·lel
tot allò
doncs clar
eren edificis militars
allà hi havia soldats
allò
vas devenir
aquella zona d'allà
doncs
pensions
pels que feien
els que feien l'Emili
perquè fins que no fa molt
bueno fins que no fa molt
sí sí
ja va dir que
quan
ja va ser
mira
l'avi
l'avi de la
de la meva dona
havia fet l'Emili
a les dreixanes
perquè no estem parlant
del segle XVII
bueno
tot allò
doncs és que
es van anar
es van anar
enderrocant
alguns edificis militars
que ja no
ja no servien
es van anar posant
fàbriques
es van anar
posant cases de menjar
havent-hi soldats
mariners
gent de pas
treballadors del port
que mal vivien
i tot això
doncs també
molt de prostitució
etcètera
etcètera
i tota la cosa
va propiciar
això
són aquelles coses
que
ho dona
el creixement
de la ciutat
quan la ciutat
ja no pot més
finalment
caben les muralles
però tot això
no es buida de cop
no hi havia un pla
com ara
com ara
quan es va crear
la via Laietana
o sí que hi era
però no era tan important
com
com obrir
la via Laietana
tota la vida
s'havia parlat
el carrer Montaner
havia d'arribar
doncs al mar
jo
de petit
també
tota la vida
ho havia sentit a dir
i al final
doncs només s'ha fet
doncs
el que era
l'avinguda de les Drassanes
per sort
i que
a més a més
perquè si no
haguessin destrossat
moltes més coses
l'avinguda de les Drassanes
que abans era
García Morato
i aquell espongement
que es va fer
que ara se'n diu
la Rambla del Raval
bé
he fet unes pinzellades
però el quadre segueix
molt incomplet
perquè no he parlat
ni dels anarquistes
els pistolers de la patronal
lladres
lladres
de nens
els nens que vivien
que vivien al carrer
els confidents
de la policia
policies segrets
policies corruptes
drogues
venedors de droga
algunes farmàcies
en venien
aprofitant que
la llegació
no era molt
no era molt clara
molt clara
i bueno
i les clíniques
per tratar
les malalties
venèries
els gomes
i lavajes
que surt
també
la cançó
d'en Serrat
i ho hagin vist
es passejar
i tant
i la sisena flota
i etcètera
etcètera
i coses més bones
en derroc de les muralles
exposicions universals
construcció de l'eixample
construcció del metro
que això també va fer venir
gent de fora
a viure aquí a Barcelona
a malviure
tot el barraquisme
etcètera
etcètera
i podem seguir
la proclamació de la república
la dictadura de Primo de Rivera
el 18 de juliol
la guerra civil
la postguerra
la dictadura
la pseudo democràcia
que estem patint ara
etcètera
etcètera
bueno
i el barri
si no va tenir
un local mític
que va ser el seu punt
d'atracció
va ser un lloc
accessional
on es podia trobar
de tot
i on acudia
tothom
i tothom
vol dir tothom
aristocràcia
aristocràcia
barcelonina
tota la borgesia
la classe mitja
treballadors
desvegats
tota mena
de malfactors
els que havien de venir
a Barcelona
era estrany
que no passessin
per allí
i si podien
es quedaven a dormir
una nit
a la ciutat
per veure
l'ambient nocturn
era el millor
o el pitjor
segons que m'es miri
de l'època
passava el mateix
amb gent que venia
especialment
de l'estat espanyol
i fins i tot
de l'estranger
és un fenomen
irrepetible
estem parlant
de la criolla
com pot ser
que el cabaret
més famós
irrepetible
de Barcelona
sorgís
a la zona
pitjor
de la ciutat
la més bruta
la més insalubre
la més perillosa
estava situada
al carrer
el número 10
del carrer del Cid
entre el carrer
del portal
de Santa Madrona
que passa
per darrere
les traçanes
i el carrer
de l'art
del teatre
que va derram
la Santa Mònica
al paral·lel
ara s'hi pot passar
sense cap problema
la zona
està enjardinada
alguns carrers
conserven
el traçat
sense cases
ja que el 1338
una d'aquestes bombes
va destruir
les bombes
de l'aviació italiana
va destruir
la criolla
i va destruir
aquelles illes
de cases
al voltant
de 1840
tornem enrere
el jasmentat
carrer del Cid
i dos de perpendiculars
per a camps
i mina
es van obrir
segur que eren terrenys
sedits
per l'exèrcit
perquè el Cid
campeador
és una cosa així
molt
que els agrada
a molts militars
per a camps
és una batalla
guanyada
contra els carrelins
a prop de Solsona
dic guanyada
perquè en aquells temps
era el temps
més aviat
dels liberals
perquè
allà per a camps
aquesta zona
d'aquesta zona
van haver-hi
diverses batalles
i ara guanyava un
i ara guanyava
i després guanyava l'altre
i mina
el carrer mina
no és que mina
sinó dedicada
al general
Francisco
és Poci Mina
que fou capità general
de Catalunya
segur que ningú pensava
que aquella zona
que es va omplir
de fàbriques
fes un canvi tan radical
les fàbriques
algunes de molt importants
van anar obrint
i tancant
canviant de producte
que es fabricava
o cremant accidentalment
curiosament
el número 10
del carrer
del fit
en un antic taller
de baristeria
el 1882
es va instal·lar
la primera central elèctrica
de l'estat espanyol
era la sisena
del món
darrere de Londres
Berlín
Sant Petersburg
Chicago
i Nova York
la societat elèctrica espanyola
de Tomàs del Mau
va fer el primer
enllumenat públic
al passeig de Colón
després la Rambla
i la plaça Catalunya
l'Ajuntament de la ciutat
carregat de deutes
i pressionat
per les companyies de gas
no va mostrar
gaire interès
en continuar desplegant
l'allumenat elèctric
tot i que es va fer
un concurs
i va guanyar
la companyia aquesta
doncs no tenien calés
per fer el canvi
tampoc va mostrar
molt interès
la companyia de tramvies
ni els ferrocarrils
de Sarrià
per electrificar
doncs la línia
tot va canviar
entre 1890 i 1900
obren quatre bordells
al barri
al barri
i podrien inclús
anar al barri
al carrer
al carrer Cid
amb unes condicions
molt dolentes
no tan sols
per les dones
obligades a fer un horari
de 10 del matí
a 3 de la matinada
i a viure
a la mateixa habitació
on treballaven
i també els clients
ja que les condicions
higièniques
doncs com podeu pensar
no eren potser
les millors
en un dels bordells
el que va ocupar
els baixos
de la fàbrica
de matalassos
que havia cremat
espectacularment
temps abans
la policia
hi va trobar
noies menors
entre 15 i 18 anys
la majoria
per les dones
en aquell moment
eren els 25 anys
els homes
no sé
eren els 21
però eren els 23
i les dones
els 25
es fan habitatges
sobren tavernes
i cases de dormir
i apareix la droga
des de la primera guerra mundial
des del 1914
apareix la droga
principalment
morfina i cocaïna
això agafa
contrapeu a la policia
perquè no hi havia
legislació
per una plaga
com aquesta
el que deia abans
algunes farmàcies
van aprofitar
el buit legal
per vendre
una mica
així de droga
i tal
i es va fer
la primera
la primera batuda
el 1924
o sigui
10 anys després
perquè no
no sabien ben bé
ells en parlaven
hi havia coses
que castigaven
el consum
de productes
peligrosos
però és curiós
que les farmàcies
venguessin
la morfina
es pot entendre
és que
aquestes coses
anava diferent
jo he vist
he vist
al museu
de farmàcia
unes pastilles
que venien
pels nens
dolça
amb morfina
perquè s'adormissin
i moltes coses
d'aquestes
doncs bé
com que hem parlat
una mica
de llengua
i així
doncs
seguirem parlant
de com
va sortir
la criolla
el proper dia
una pregunta
a un local
que no has tocat
i que a mi
sempre m'ha fet
molt gràcia
on Marsella
és un lloc
on es servia
l'absenta
tots els intel·lectuals
que anava a veure
absenta
que em va xocar
perquè
no fa massa
vaig passar
i ja està obert
sí
obre i tanca
sí
abans l'obra
perquè
però
absenta
es pot veure
encara
sí
i perquè
li han tret
la part perillosa
tota aquella part
així
doncs
això ja
li han tret
és forta
per això
l'absenta
i he arribat
a veure
absenta
de 70 graus
com el col de crema
és el col de crema
pràcticament
si no
és molt forta
i n'hi ha de colors
verda
vermella
i groga
molt maca
és que l'altre dia
passant vaig veure
com és que està obert
o bar Marsella
perquè és que ja ho coneixia
no ho coneixia
de llegir
ha tingut temps tancat
i l'obrien per firmar una pel·lícula
i tornaven a tancar
etcètera
ja en parlarem
però bé
aquí ho deixem
tens feina
ho i tant
Catalunya
és aquell país
on 13 dels últims 15 presidents
han patit
presó
afussellament
inhabilitació
o auxili
a mans
de la justícia
punt
és
aquesta mateixa justícia
que no sap qui és
M. Rajoy
que deixa
a Zaplana
lliure
a l'emèrit
fugat
a Raton al carrer
i que tenen
a Lluso
a Madrid
ja veieu
en llei
en acció
la realitat
supera la ficció

després de 21 mesos
de rest
en el 1961
als Estats Units
ja anem a l'espai
la seva primera nau
especial tripulada
amb el pilot
que va ser
Alan B. Shepard
en el 1979
es dona a conèixer
la possibilitat
de destruir
les pedres del ronyó
per mitjar
dones de xoc
gràcies a un aparell
creat per una empresa
que es deia Dornier
que és el que es coneix
avui
per litiaci
un 5 de maig
a l'any 2000
hi ha la conjunció
de tots els planetes
coneguts a l'antigüetat
Mercuri
Venus
Mars
Júpiter
Saturn
la Lluna
i el Sol
per mi a vegada
conjunció
i el mateix
2000
un 5 de maig
s'estrena
als cinemes
la pel·lícula
Gladiator
de Ridley Escut
organitzada
per el Rousseau Crou
Nessa Ments
és curiós
un 5 de maig
doncs mira
va néixer
Soren Kierkegaard
un filòsof danès
Karl Marx
el pensador
sociòleg
i filòsof
i economista alemany
Taren Power
l'actor nord-americà
Rafael
el cantant
Salvador Eya
el polític
Adele
la cantant britànica
i el Carlos
el Caraz
el tenista espanyol
aquell
avui
si hauries estat
a l'UCI
i deu vol dir
que no tornes més
a vegades
el Rafa Nadal
hauries somiat
aquest
contra un pop
amb 80
avui
un 5 de maig
va morir
Napoleón
Napoleón Bonaparte
a la illa
aquella de Santa Elena
amb 52 anys
va morir
en Josep
Samitier
un futbolista espanyol
i en José María
Inyo
aquell famós
periodista
i comentarista
entre altres
de Eurovisión
avui
se celebren moltes coses
dia mundial de l'asma
dia internacional
de la malaltia celíaca
i com a curiositat
ja he agafat el sant oral
els noms més estranys
me'ls he trobat
un 5 de maig
escolteu
Sant Avertí de Vensai
Sant Britó de Treveris
Santa Crescensiana
Sant Autimi d'Alexandria
Sant Geronsi de Milà
Sant Jovinià d'Auxerre
Sant Mauronto de Marcianes
Sant Nicesi de Viena
Sant Sacerdot d'Ellamotxes
i el Beat Nunci
Suprici
Tremendo
tot això
uns indel·lents
bé
el que és important
que estem aquí amb vosaltres
i tornem
ara
a l'últim
últim tram
del nostre programa
Josep
tu has assistit
a tres cursos
d'escriptura
de l'Ateneu
creus que t'han servit?
molt
per mi
és reemprendre una mica
el que havíem deixat
al començament
per mi
per descomptat
n'hi ha que no ho necessiten
i
bueno
i a mi m'han ajudat molt
i
i cadascú
jo estic segur
que el meu nivell
d'escriptura
ha pujat
si era tres
ha passat a cinc
si era de cinc
ha passat a set
però a més
ja n'hem volat
o sigui
però segur
tu els tres llibres
que has publicat
són d'auto-edició
per què?
bona pregunta
bueno
el món
del llibre
està com està
en les llibreries
a vegades
més costa
vendre un llibre
hi ha molta gent
que llegeix
i joves
sobretot
a través del tablet
en forma d'ebook
o sigui
el món de l'edició
està molt difícil
però no te mar
penseu
que es publiquen
doncs no ho sé
a Espanya
podia 10 o 20.000 títols
cada any
i el món
el que sigui
és que sí
perquè l'altre dia
m'ho hem comentat
a Barcelona sol
100 diaris
bueno
o sigui
a Barcelona sol
després
després
penseu
que hi ha molta gent
que escriu bé
o sigui
jo
vamos
hi ha molta gent
que escriu bé
i llavors
a part
deixant a part
un altre món
que és el de la gran editorial
que això és una altra història
una altra història
no té res a veure
vull dir
un que surt a la tele
o és conegut
pot escriure
qualsevol
anava a dir
una paraulota
per la Vic
eh
qualsevol birria
sí
exacte
i la gent
després fa cua
una
tota una volta
a la setmana
a la bolsa
a la manzana
al dia de Sant Jordi
per tenir-lo signat
aquesta és una altra història
la Montsegió
primer un editorial
ha d'apostar per tu
com apostar per un escritor
de 70 i escaig d'anys
això ja
per una part
perquè les editorials
aposten per tu
i publiquen
amb la idea
de fer diners
i de vendre exemplars
si no ets conegut
i tens 60 o 50 anys
vamos
ho tinc
i a més
jo he sigut soci
d'un editorial
o sigui
que conec el tema
jo volia tenir
un llibre imprès
a la mà
perquè fa molta il·lusió
sí
i llavors
la manera més senzilla
és en vez d'arrossegar-me
i enviar manuscrits
a les editorials
doncs és recórrer
a la meva autoaudició
i
bueno
curiositat
curiositat
Josep
com?
pels oients
com a curiositat
quin és el cost
d'un llibre
una tirada
normal
d'autoaudició
bueno
evitar 100
o 300 exemplars
no hi ha massa
diferència
de preu
per exemple
300 exemplars
que és el que
jo normalment
faig
faig
doncs són
1200-1300 euros
amb aquesta editorial
que és la més important
d'Espanya
i que ho fa
molt bé
té molts professionals
molt bons professionals
i això és el cal
i després
la correcció
a part
si agafes un corrector
dolentet
s'ho mira molt
per sobre
jo he intentat
agafar
correctors
que m'aportessin
alguna cosa més
que una
correcció
i bueno
això
pot costar
400 o 500 euros
si no agafes
un professor
d'una escola
que pot costar
2 o 3 mil
però bueno
total
per 2 mil euros
tens un llibre
perfectament editat
i 300 exemplars
no hi ha res
de dolent
aquest últim
vaig fer
com a experiment
vaig dir
deixa'm-ho provar
ja tant
vaig provar
d'enviar manuscrits
editorials
a 3 grosses
no digues els noms
no digues els noms
i
van contestar
amablement
però esclar
res
doncs em vaig enviar
algunes de petites
la meitat
eren
eren
eren
barreges
d'autodicció
i una sèrie de coses
o sigui
ho vaig provar
per dir
deixa'm provar
és un treball
inútil
és un treball
inútil
no t'escolta ningú
no t'escolta
no és que n'hi ha molts
si sortís a la tele
si tingués un amic
a la vanguardia
que em fes alguna resanya
a la vanguardia
si pogués sortir
abans
a 20 ràdios
doncs a lo millor
li diu
que hi ha més èxit
clar
és clar
no hi ha cap dubte
amb això
pensaves que
l'autodició
era més cara
ara m'has obert
unes portes
per fer autodició
aquí encara
fareu un autodició
i un bon treball
i molt bona feina
aquesta gent
el que és el Circo Rojo
per exemple
hi havia un
el Planeta
també té un
un segell
que en el fons
és autodició
i en cobraven
3.000 euros
això
vull dir no no
ja m'he apuntat
Circo Rojo
perquè he vist
que era el Circo Rojo
el Circo Rojo
me'l va reconar
el meu amic editor
perquè són els que ho fan
més bé
i més bé de preu
afredo
dime Fernando
el Josep
ja veus
el seu olfacte
descriptor
posem
l'olfacte
no com el teu
que tu l'has recuperat
el físic
quines sequeles tens avui?
pues
sequeles
morales
ninguna
porque la moral
la tengo
por los
vamos
a tope
con muchas ganas
de seguir viviendo
con muchas ganas
de vivir
no no
sí
ganas de menjar
y de vivir al día
importante
carpe dia
carpe dia
secuelas
pues mira
tengo los dedos
los dedos
de la mano izquierda
dos
dos
los tengo
aunque me han operado
los tengo agarrotados todavía
los tengo
no agarrotados
como corcho
y el pie derecho
también lo tengo
también lo tengo un poco
acorchado
y eso que me han operado
me han liberado un poco
los nervios
pero se ve que el proceso
es un poco lento
quines
quines otras secuelas
porque seguro que
deus
deus haber estado
deus haber estado
en contacte
con otros
malos
que han patit
el COVID
que unas otras secuelas
porque
bueno yo no las he tenido
pero por ejemplo
cuando estaba en la Goodman
había mucha gente
que no se acordaba
de nada
de su vida pasada
no recordaba
o sea una amnésia
como se nos dio amnésia
no recordaban
no recordaban
el pasado
o tenían muchos
problemas de memoria
se cansaban
de leer
leían cualquier cosa
y nada
lo tenían que dejar
enseguida
falta de concentración
falta de concentración
es las secuelas
más importantes
que he visto
pero bueno
¿y el futuro qué?
el futuro
optimista
¿y tú Josep
el futuro qué?
¿un otro libro?
¿un otro conte?
bueno
mentre el CAP
em funcioni
ja sabré escrivint
perquè com a gengàcia mental
com a exercici
perquè és un plaer
després
doncs
anar
bueno
si em surt
encara alguna cosa
professional
com m'ha sortit
recentment
doncs aprofitar-la
en definitiva
intentar ser útil
parlant d'utilitat
sigues útil
els soients
tens dos minuts
explica'ns
Iran
Iran
va ser una sorpresa
un privilegi
no sabia on t'anava
amb 79 anys
que et paguin
per posar una planta química en marxa
doncs
és una satisfacció tremenda
perquè et sents útil
i després
segon tema
vaig veure
a veure que tenia molts prefigis
intentem
posar a tots els musulmans
arabs
al mateix sac
amb independència
de tot
i de tot
i de tot
i de tot
donen
són gent estupenda
físicament s'assemblen molt a nosaltres
jo em sentia més proper
amb ells que amb un alemán o amb un suec
a part del tema polític
que és una altra història
amb el que no estan d'acord
a més és molt diferent
visitar un país com a turista
que anar a treballar
jo he estat diverses nits convidat
pels duenys
a casa seva en pla milionari
però la majoria dels dies
he estat parlant amb gent
amb els treballadors, normal
m'explicaven les seves coses
són com nosaltres
a part del tema religió
ha estat una experiència meravellosa
i a més
he estat treballant 10-12 hores al dia
i he tornat rejuvenit
si t'interessa alguna cosa
doncs ho fas amb gust
i no hi ha cançà
és que és la gràcia
és que això
dos prejudicis
que jo vaig tindre també
la sort i tant així
jo vaig estar treballant
un temps
que s'està treballant
amb el Bartomeu
la família Bartomeu
que es dedicava a fer
fingers d'Euroports
i va fer els fingers
dels aeroports
a l'Ihamenei
a Teheran
i vaig tindre que anar-hi
jo portava part financera
i vaig tindre que anar-hi
dos o tres vegades
a negociar
i jo tinc molt bon record
d'aquella gent
deixarà part el règim polític
teocràtic
però són gent molt
molt agradable
generosa
simpàtica
molt interessada
en el que passa fora
perquè s'entén
poca informació
i pregunten
i s'acosten
molt bon record
quan te'ls prejudicis
millor és viatjar
si fas un viatge turístic
veus el que et fan veure
el que et volen veure
clar, és molt diferent
que tindre que rebessin
avui hem parlat
de moltes coses
ara farem el resum
jo no
evidentment no cobro
d'aquest senyor
però ha sigut dels autors
en els últims 5 anys
que més m'ha emocionat
llegint
ara li acaben de donar
el Premi Princesa
d'Històries de Comunicacions
és un italià
que es diu
Nuzio Ordini
que ha escrit
un dels llibres
per mi
més meravellosos
que hi he dit
l'utilitat
de l'inútil
és brutal
aquest home
és un
feròsic i professor
reconegut
com un dels experts
més grans
sobre la naixement
i de l'obra
d'un individu
com el Galileu
Galilei
incomprès
a la foguera
cremat
astrònom
teòleg
i pensador
que es deia
Giordano Bruno
doncs bueno
recomano
i no cobro comissió
ja m'agradaria
l'utilitat
i aquest
hi va ser un altre llibre
aviam si me'n recordo
que és
els llibres
que un
ha de llegir
abans de morir
és brutal
50 llibres
que et diu
pel coneixement
i per
l'utilitat
de l'inútil
avui
avui hem parlat
de dos mons
antagònics
en la percepció
de la vida
i la mort
la percepció
que és el coneixement
mitjançant
les impressions
que comuniquen
els sentits
ens ha fet
viatjar
per l'escriptura
la malaltia
la prehistòria
els bordells
i el barri xino
sensacional
recordem abans
de finalitzar
que des del
benvinguts
benvolguts
i ben trobats
donem suport
a la idea
de la creació
d'un museu
per Sant Just
d'Esbert
benvolguts
oients
ens retrobem
en el proper
programa
com sempre
aquí
a Ràdio
d'Esbert
98.1
aquest part
Ràdio
d'Esbert
9.1
Ràdio