Bona nit
A sis gans el clef
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Avui, en el nostre programa número 97,
no tindrem un convidat que físicament estigui present i assegut
en aquest petit estudi de Ràdio Les Ver.
Avui, primer de desembre del 2023, el convidat serà la nostra sintonia.
En cada programa, hem escoltat la nostra sintonia interpretada per diferents músics,
cantants, solistes, instrumentistes, conjunts i orquestres.
Avui, farem un homenatge a la cançó que descriu les coses senzilles del dia a dia
i tindrem un record per alguns dels intèrprets que hem escoltat en el transcurso dels quatre anys
des que vam començar a realitzar els benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Comencem tancant els ulls,
sentim i escoltem la nostra sintonia.
I see trees of green, red roses too
I watch them bloom for me and you
And I think to myself
What a wonderful world
I see skies of blue
I see skies of blue
And clouds of white
The bright blessed days
And the dark sacred nights
And I think to myself
And I think to myself
What a wonderful world
The colors of the rainbow
They're so pretty in the sky
And they're also on the faces
Of the people passing by
I see friends shaking hands
Saying, how do you do?
But what they're really saying
Is I love you
I hear babies cry
I watch them grow
They'll learn much more
Than I've ever known
And I think to myself
Oh, what a wonderful world
And I think to myself
What a wonderful world
Jaé Hall
Una de les versions més delicades
Del What a wonderful world
Jo veig arbres de verd
Roses vermelles també
Les veig florint per a mi i per tu
I penso per a mi mateix
Quin món tan meravellós
Jo veig cels de blau
I núvols de blanc
El beneït dia brillant
La fosca nit sagrada
I penso per a mi mateix
Quin món tan meravellós
Els colors de l'art de Sant Martí
Tan bonits al cel
També estan a la cara
De la gent que passa
Jo veig amics
Donant-se la mà dient
Com vas?
Realment diuen
T'estimo
Jo sento una dons que ploren
I els veig créixer
Aprendran molt més del que mai jo no sabré
I penso per a mi mateix
Quin món tan meravellós
Sí, jo penso per a mi mateix
Quin món tan meravellós
Aquesta és la lletra de la nostra sintonia
I ara sentirem una versió
Totalment oposada
A la que hem escoltat
I després en parlarem una mica d'ella
I see trees are green
Red roses too
I see them blue
For me and you
And I say to myself
What a wonderful world
I see skies are blue
And clouds are white
Bright sunny days
Dark sacred nights
And I think to myself
What a wonderful world
The colors of the rainbow
Also pretty in the skies
Are also on the faces
Of people walking by
I see friends shaking your head
Say, how do you do?
They really say
I love you
I see babies
I watch them grow
They'll learn much more
Than I'll ever know
And I think to myself
What a wonderful world
Yes, I think to myself
What a wonderful world
What a wonderful world
And I said to myself
What a wonderful world
Joan Ramoni, la versió més roquera de la nostra sintonia.
Sintonia que la cançó descriu l'admiració del cantant per les coses simples de cada dia.
Manté un to optimista amb esperança en el futur,
incloent una referència als nadons que neixen al món
i que tindran molt per veure i créixer.
Joan, què? Moltes coses per veure?
Estimats veients, avui com que fem aquest programa una mica especial,
també ens hem dividit una mica el torn de resposta
i aleshores estem entrant en un mes, ja estem dins del mes,
en què hi ha moltes festes.
Deixo de banda les festes tradicionals, les festes de Nadal,
que són més aviat familiars perquè les disfruti,
però la setmana que ve tenim un pont.
I per què no aprofitem algun dia d'aquest pont per fer una petita sortida?
Una sortida que no té per què ser de més d'un dia.
voldria parlar d'una ciutat molt coneguda,
però que realment ens podem preguntar moltes vegades.
La coneixem, voldria parlar de la ciutat de Lleida.
Som-hi, doncs.
Lleida capital, potser la més oblidada de les quatre capitals catalanes.
La ciutat de Lleida té molta cosa que visitar.
L'Alcazaba, el suda musulmana,
bressol de la corona catalana-aragonesa.
Les aboderies, dos obradors del segle XIII.
L'arc del pont, única porta de l'antiga muralla medieval,
amb les estàtues d'Indívil i Mandónio,
capdills i vergents del segle XIII abans de Crist.
Van participar a la Segona Guerra Púnica
entre romans i cartaginesos,
curiosament lluitant contra els dos imperis.
Indívil va morir a la lluita.
Mandónio va ser capturat i executat.
El Palau de la Paeria, romànic civil,
seu del govern municipal.
El terme paè prové del llatí patiari,
que vol dir home de pau.
La morra, cambra destinada als presos condemnats a mort.
El peu del Romeu, petita ermita dedicada a Sant Jaume.
Es diu, Sant Jaume ve de Galícia.
S'atura el peu del Romeu.
Baixen uns onges en llum
per treure's la punxa que porta el peu.
L'Església de Sant Martí,
presó i església al mateix temps.
El Museu de Lleida, del 2007,
constantment reformat i en grans exposicions.
L'Església de Sant Llorenç,
que ha fet dues vegades de catedral.
Quan la seu veia va esdevenir caserra militar
i quan la guerra civil,
al cremar-se a la catedral nova.
L'antic hospital de Santa Maria,
d'arquitectura civil gòtica.
L'Avinguda de Blondel,
amb edificis modernistes,
com la Casa Moreta o la Casa de la Vira.
L'Escorxador, 1912,
avui convertit en teatre,
on destaco el mural
del vestiu obra de Frederic Amat.
El Castell de Gardany,
amb la Torre de l'Homenatge
i l'Església Romànica de Santa Maria.
La Casa Templera de Gardany,
convertida en el centre d'interpretació
de borda del temple.
Déu mirar,
però he deixat pel final
les seves dues catedrals.
La seu veia,
el Catedral de Santa Maria,
1203-1431,
romànica amb elements gòtics.
Convertida en casera militar
per Felip V,
després de la llara de successió
i avui restaurada,
podem gaudir-la
amb tot el seu esplendor.
El macanonja,
grup d'edificis
on s'allotjaven
els canonges de la mateixa.
El claustre exterior,
una meravella,
un dels més grans d'Europa.
I la seva situació,
la seva bellesa,
coronada al punt més alt
de la ciutat.
I la nova,
del 1781,
entre barroca i neocràssica,
a la mare de Déu del Blau,
que abans adornava
la porta als apòstols
de la seu veia.
No voldria
recomanar cap lloc
per fer-me un àpat.
No se m'acusi
que faig propaganda
a favor d'algú.
però no podeu marxar
de Lleida
sense haver pòl·lat
uns bons cargols
de la llauna,
ja que seria
cometre un pecat mortal.
Que tingueu
i que disfruteu
d'un bon dia.
Continuarem
amb altres temes.
Josep,
altres temes
deia el Joan.
Tu quins temes
toquen?
Molt bé.
Benvolguts tots.
Avui,
doncs mira,
tornarem
als udígens,
però no molt enrere,
no gaire.
Em refereixo
als primers programes
del Benvinguts.
Era una secció,
quan era una secció
de just a la fusta
i a poc a poc
va anar creixent
i ha arribat
fins a on som ara
i crec que
és un programa
que fa força patxoc.
Almenys nosaltres
ho intentem
que en faci.
No sé si en sortim
però jo penso
que va estar.
Eh que sí?
El que volia dir
és que vaig començar
parlant de carreres
de Barcelona.
Els noms.
És un tema
que sempre m'ha fet gràcia,
sempre he tingut
un interès
i de tant en tant
sempre,
cada que hagi parlat
d'altres coses
quan parlo del carrer
si el nom s'ho val
sempre hi faig
una petita referència.
A part d'hi ha carrers
que ja ho diuen tot
com el carrer Ample,
el carrer de dalt,
Pujar al Castell
i dels que tenen
un nom que ja coneixes
Arribau, Tarragona,
Pirineus
i n'hi ha n'altres
que et descobreixen
moltes coses
la història del lloc,
curiositats de l'indret
o de la ciutat,
personatges desconeguts,
alguns amb unes històries
força interessants
al darrere.
Abans
quan passava
per un carrer així
me l'apuntava
per esvinar a veure
on t'estava,
a qui estava dedicat,
etc.
Ara, gràcies al senyor Google
i als mòbils,
de vegades
no puc resoldre
el dubte
a peu de placa.
Els noms
actualment
no es posen
a la Bavallà,
si més no en teoria.
Hi ha un protocol
més o menys semblant
a cada lloc
i ben segur
que com més gran
és el municipi
aquest protocol
serà una mica
més feixuc.
En el cas de Barcelona
va de la següent manera.
Hi ha la ponència
del nomenclàtor
dels carrers de Barcelona
que estudia
les propostes de nom
de les vies públiques
de la ciutat.
Aquesta comissió
depèn de la
regidoria de cultura
i com el seu nom
indica
està abrida
pel regidor de cultura
i en aquesta comissió
hi participen
diferents departaments
de l'Ajuntament,
urbanisme,
població,
patrimoni,
via pública.
La ponència
rep les propostes
de nous noms,
propostes que pot fer
qualsevol ciutadà,
entitat
de l'associació.
Les estudia,
les consulta,
es consulta
amb els distrits
municipals
per buscar-hi
possibles emplaçaments
i en el procés
també participen
associacions cíviques,
veïnals,
etcètera,
que poden fer-hi
aportacions,
suggeriments,
esmenes
o inclús
oposar-s'hi.
I quan s'arriba
a un acord
s'eleva la proposta
a l'alcalde
o alcaldessa
que és qui
en última instància
ha de signar
l'aprovació definitiva
del nou nom
de la via pública.
A part de les normes
de sentit comú
que de tots
ens poden acudir,
Bessonon té una
que diu que
per poder dedicar
un carrer
a un personatge públic
ha d'haver passat
com a mínim
cinc anys
de la seva mort.
L'excepció
que el dit personatge
se li hagi atorgat
la medalla d'or
de la ciutat.
Per exemple,
Andrés Giniesta
té un carrer
a Fuente Alvilla.
Ell estarà
més o menys pàl·lid,
però us asseguro
que està ben viu.
Ara està Miami, no?
No ho sé.
Jo no,
i jo no sé
quines normes
tindrà el municipi
aquest de Fuente Alvillas,
però imagino
que n'hi està rebut
tots els guardons
de la seva ciutat
que li puguin atorgar,
medalla d'or,
fill predilecte,
pregoner de la festa major,
el que sigui.
i l'Ajuntament de Barcelona
té un nom en clàtor
que es pot consultar
a la seva web.
Si aneu a Google
i poseu un nom en clàtor
a Barcelona,
el trobareu fàcilment.
I allí trobareu
l'origen del nom actual
de tots els carrers
i també dels noms
anteriors,
si es donen el cas.
Disposa d'un diccionari
virtual i un cercador
on podeu posar
directament el nom
que us interessi.
En fer la consulta
apareix el nom
indicant el tipus de via,
carrer, plaça,
avinguda, etc.
Una descripció
que situa el nom
que hem demanat
i les fonts documentals.
A més a més,
la data d'aprovació,
els noms anteriors,
el districte,
el districte on pertany
i la connexió
a un mapa
de la ciutat
on situa el carrer.
Un mapa que,
per cert,
mai
m'ha funcionat.
Jo no sé
si és un fallo
del...
Però jo amb els diferents
ordinadors
mai,
quan he anat al mapa,
mai s'han obert
aquest mapa.
Però és igual,
l'obre és per altres cantons.
És el de menys.
L'important
és l'altre.
Però com a curiositat
diré que aquest mapa
no m'ha funcionat mai.
No sé.
Encara que posa
que la darrera actualització
és de l'any 2000
o del 2010,
segons un miris
de la pàgina web,
crec que l'actualització
darrera
és del 2020
o 2021.
Almenys pels últims carrers
que he anat
i el consultant.
També va ser temps
que vaig explicar
com ho podíeu fer
si volíeu saber coses
dels carrers de Sant Just.
També us ho torno a indicar
perquè si algú ho vol...
ja jo agafo
la teva oferta,
la teva proposta
i els micròfons
d'ara dues benes
tan oberts
que el senyor
Josep Capellades
ens expliqui
històries del nomenclàtur
dels carrers de Sant Just.
Podeu anar a la pàgina web
del Centre d'Estudis Sant Just.
No, no, no, ja ho sé.
El Centre d'Estudis Sant Just.
Tens, potser, potser, potser...
Si algú no ho ha fet,
si algú no ho ha fet,
com que hi ha gent
que coneix
molt més bé
la història de Sant Just que jo
doncs
per això dic
que el pugueu consultar.
Doncs això et servirà
per integrar-te
al nostre poble ciutat.
Sí, home, sí.
Doncs,
repereixo,
si algú encara no ho sap,
que vagi
a la web
del Centre d'Estudis Sant Just.
Tens,
busqueu publicacions
i allir
miscel·lània.
A la número 9
de 1998
ja trobareu
l'origen de la història
dels carrers de Sant Just d'Esvern
escrita
per Antoni Malaret
i Amigó.
Personatge també
però el conegut
que no cal...
El conegut alcalde...
Ja també,
en el seu moment
ja van parlar,
fins i tot en vaig parlar jo,
que soc de fora.
I tant.
Una altra curiositat.
L'Institut Cartogràfic
i Geològic de Catalunya
ha fet un treball
molt interessant
en què recull
els principals noms
de les vies urbanes catalanes
a partir de diverses
fonts oficials.
L'estudi,
a càrrec
del responsable
de toponímia
de l'Institut,
en Miquel Parella,
i que es pot consultar
a la pàgina web,
permet fer una foto fixa
de com es deien
els principals carrers
de Catalunya
el 2015
a partir d'una base
de 100.000 registres.
Com que arriba el 2015
no podem saber encara
quantes places
dedicades al 1 d'octubre
del 2017
hi ha a Catalunya,
que ja en són un grapadet.
però podem passar
una estona divertida
fent altres comprovacions.
Posem-hi alguns exemples.
En l'apartat
d'Història i Institucions
guanya l'11 de setembre
amb 258 vies urbanes,
seguit de la Generalitat
amb 140.
Té més
l'11 de setembre
que la Generalitat.
Sí, i la Constitució
en té 101,
més que l'Estatut
que en té 37.
Algunes ja ve de la Constitució
i ja hi ha quanties
perquè recordem
que l'Ajuntament
a la plaça de Sant Jaume
es deia
plaça de la Constitució
i hi havia una placa
que la senyora Colau
amb una de les poques coses
que va fer bé
va fer alguna més.
No siguem així.
Doncs
la va fer retirar.
Sou vosaltres
que la vau votar.
Nosaltres
els ens sostengues
com el Carritos
i jo
no tenim res a veure
amb la Colau.
No, no.
Només la patiu
quan venia la força.
Tants, amb alguna cosa
encara la trobarem a faltar.
Bé, i així ja ho veurem.
Ja ho veurem.
Dels polítics
companys
amb 250 carrers
guanya amb Asià
amb 203
i entre els sants
el guanyador
és Sant Antoni
338
davant de Sant Jordi
amb 329
empatat amb Sant Joan.
Sant Josep
ve el sisè
amb 262
i Sant Ferran
que va acabar de parlar
dels nostres noms
amb 26
ocupa el lloc 57.
per això
jo tinc que dir
Sant Antoni Gloriós
que és el primer.
Doncs Sant Antoni Abad
i Sant Joan
jugant amb avantatge
perquè Sant Antoni
ocupa
Sant Antoni Abad
Sant Antoni de Pàdua
i Sant Joan
en té tres.
Sant Joan
el baptista
l'evangelista
i Sant Joan
de la Creu
que ens fan una miqueta
de trampa.
Podríem seguir
amb animals
flors, pantres
arbres
oficis
ciutats
espanyoles
oficis
personatges
de la cultura
etcètera
tot això
doncs
si voleu passar
una estona
un dia que estigueu
avorrits
ho aneu allà.
I bueno
després
podem continuar
d'aquí una mica
amb altres curiositats.
Una pregunta
queda
algun poble
de Catalunya
que tu sàpigues
algun nom
si queda
algun poble
de Catalunya
que tu sàpigues
algun nom
encara
revestionat
amb el franquisme
Espanya
sí que n'hi ha
però a Catalunya
no ho sé
i sempre ha sigut
una curiositat
que he tingut.
No ho he mirat
no ho he mirat
que jo recordi
passant-hi per davant
no l'he vist
ja veig que s'han tret
bastant
perquè va començar
inclús
amb els monuments
a les caïdors
que hi havia
a les portes
de les esglésies
aquells dibuixos
de la cara
de Franco
i de José Antonio
totes aquestes coses
han anat desapareixent.
Segurament
hi haurà
algun personatge
algun alcalde franquista
que potser hi ha
per segona
exacte
però venia
des del Caudill
o tot això
coses d'aquestes
jo juraria
que no en queda cap
perquè ja
s'haurien tret
és una curiositat
endavant
s'haurien tret
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
La versió instrumental de Pirates del Carip!
Per què Pirates del Carip?
Perquè voldria parlar dels primers pirates catalans!
Abans, una definició!
Pirates o Corsaris?
Hi ha una súbtil distinció entre els conceptes de pirata i Corsari!
Una distinció molt vaporosa!
En principi, el Corsari era que havia rebot un permís per part del rei o dels seus subalterns, governadors,
ballets generals, per poder atacar a les mars als enemics del monarca!
El pirata, en canvi, actuava de forma arbitrària, seguint el seu instint, sense permís de l'autoritat real, sense diferenciar les seves víctimes.
La realitat en general era que ni els uns ni els altres feien massa cas de la legalitat dels seus actes.
En aquest entorn, parlarem dels primers pirates catalans, estem al segle XV.
Què tenien en comú el mallorquí Pons d'Escatllar, el valencià Jaume de Vivaregut i els catalans Bernat i Gals d'Aran de Requesens?
A part de ser membres de la petita i mitjana aristocràcia de la Corona d'Aragó,
a part d'això es consideren els primers pirates catalans.
A mitjans del segle XV, les galeres dels nostres protagonistes es dedicaven a obstruir el pas d'embarcacions
que baixaven per l'Ebre carregades del blat d'Aragó i que arribaven a Tortosa amb destinació al port de Barcelona.
Les autoritats de la capital catalana, en diverses cartes enviades a la reina Maria de Castella,
i obtinent de la corona catalana oragonesa en absència permanent del rei Alfons el Magnífic,
el Magnànim, perdó, que sempre estava instal·lat a Nàpols, ho deixaven ben clar.
Es tractava de pirates, eren malfactors que actuaven, català antic,
amb apetit insaciable i et gran atreviment i sens vergonya contra els súptics de Sant Majestat.
Els quatre pirates normalment actuaven conjuntament, en conserva es deia,
per assegurar-se botins més lucratius.
El modus operandi era força senzill. Es dedicaven a segrestar la tripulació de les barques.
Els feien embarcar la força amb les seves galeres i els tractaven com a esclaus.
Després sequejaven les naus i en robaven totes les mercaderies.
En cada maniobra cadascú tenia una funció.
Mentre que Pons d'Escallar es parava dins la seva galera i evitava que fossin descoberts,
Jaume de Vilaregut feia els viatges de Rapinia, tant a terra com amb altres embarcacions.
Els recasents els protegien les espatlles, aprenant-los el camí i evitant possibles incidents en les operacions.
Una bona feina d'equip. Xavi, apren. Perdoneu, eh?
Pirates, sens dubte. Els quatre protagonistes integraven l'esquadra que Alfons havia preparat per conquerir el regne de Nàpols, 1435.
Però, a part d'això, mostraven una actitud hostil, independentment de si disposaven o no d'una llicència real per atacar.
Esclar que el mateix es pot dir de l'almirall de l'armada d'Alfons, el nostre Bernat Sant Díbal Amarí,
o de l'almirall otomà Cair Ep Vint Barbarosa, enemic declarat del riu Alfons.
Malgrat la música del principi, el pirata del Mediterrani Baix Medieval res tenia a veure amb la figura estereotipada i romàntica dels pirats del Carib.
Els nostres estaven molt lluny de ser pobres i antisistema, de lluitar contra les grans potences davals i fer del botí el seu mitjà de subsistència.
Com ja he dit, els nostres pirates formaven part de les classes altes i adinerades,
els únics, per altra banda, que es podien costejar l'armament de les grans embarcacions de guerra,
sobretot les galeres, embarcacions allargades, aerodinàmiques, que només depenien de la força del vent.
Comprar una galera costava aproximadament unes 2.000 lliures, 40.000 sols de l'època.
Els que es tenia que afegir al manteniment, no menys de 40 ballesters i oficiaus, i com no,
rems i remers. No estava, doncs, a l'abast de tothom.
Parlem una mica de les vides dels quatre protagonistes.
Jaume de Vivaregut era un patró, capità i també pirata.
Sembra que va servir d'inspiració a Joanot Martorell a l'hora d'escriure Tirant-lo Blanc.
Va ser diverses vegades empresonat de forma preventiva, però sempre disfrutava dels favors regals.
Acorrebat per diferents autoritats valencianes i mallortines, l'any 1441 va dirigir-se a la banda és del Mediterrà,
buscant l'adjudicació del trò napolità.
L'adriàtic va lluitar contra els enemics greudesos i ja a l'Ageu es va posar al servei de borda de l'Hospital de Sant Joan,
plantant la seva base a l'Illa de Rades.
De final incert va tocar les costes de Xible i Alexandria.
Per la seva banda, Pons d'Escatllarc era membre d'una de les famílies més distingides del rei de Mallorquia.
Va ser armat pel magnànim,
però aviat va començar a recórrer aquelles costes segrestant i capturant moltes persones per incorporar-les a la seva gavera com a remes.
Els consellers barcelonins el van denunciar com a pilata, cursari, humaller o lladre.
He motivador de membres i de gran servicia en l'humanitat, enemic del senyor rei.
Enemic del rei no ho era massa,
doncs el mateix Alfons el va cridar perquè ho necessitava per tirar endavant la conquesta de Ràpols.
Es creu que va morir en aquella ciutat.
Aristocràcia i monarquia sempre a la granja.
Galcerán de Requesens, en canvi, va ser conseller real,
home de confiança del fons del magnànim, batlle general de Catalunya,
governador de la illa de Menorca i llobtinent general de la Corona.
Personatge molt influent a terra i pirata a les mars.
Les seves galeres van entrar en conflicte amb granadins.
Les embarcacions islàmiques eren més reduïdes i de menys capacitat de desplaçament.
Castellans i genovesos.
Bon amic del rei va ser processat com a pirata.
I van ser les desavinences polítiques la derrota de Joan II, substitut del fons,
i l'inici de la llogtinència del príncep de Diana, 1461,
i no la pirateria, el que van portar a la presó i a l'axil.
Va morir a València el 1465.
I ens hem deixat pel final el germà de Gauferan, Bernat de Requesens.
Seguidor de les seves passes va lluitar amb el rei a Tunísia, a l'aïlla de Gerba,
i a les ordres de l'almirall Bernat amb el meu marí a les costes de Florència.
Entre batalla i batalla, encara tenia temps de fer peribles pels costes mediterrànies.
Mallorca, Menorca, Ollobregat, Cot Lliure, Aix.
On es va enfrontar a una petita esquadra enviada pels consellers de Barcelona
i comandat pel cavaller i ciutadà honrat,
ciutadà honrat era un nom que es posava a determinades persones
que li han fet coses per la ciutat, Joan Lluís de Guaules.
D'un llinatge d'origen incert dedicat a la marineria i a la banca.
Per desgràcia es desconeix el bastant d'en Bernat.
Tots atacaven suptits del rei, però tots s'havien protegits pel monarca
i continuaven fent la guerra a favor o en contra d'ell.
Això sí, tots ho havien passat a mar de bé.
Per acabar amb un toc d'humor us llegiré
una poesia dedicada als pirates.
No és una poesia sèria, no és la cançada o pirata de vespronceta per dir alguna cosa,
però és per acabar una mica amb aquest to d'això de desenfadament.
És en castellà.
Per ser un bon pirata i no meter la pata, necessitem un garfio
i una pierna de buen pavo.
Sombrero de bucanero, que no nos quitaremos ni en diciembre ni en enero.
Parc en el ojo i un barbón rojo.
Una cacatúa o dos oros.
Mil canciones de mares, de pirata singulares, estrella Montenegro.
Per saber-ne més del tema aquest, us recomanaria un llibre d'un tal Arcadi García Sanz,
que són gaveres maracans catalanes dels segles XIV i XV.
Una altra, Pirateria, Captiberi i gestió del conflicte marítim a la Corona d'Aragó,
una escriptora que es diu Victòria Burguera.
I finalment, el cursari Jaume de Vivaregut i la donzeia Carmesina,
el que veia que inspirà Tirano Blanc, d'Abel Sobe.
Continuarem.
Deixem pas amb el Pep, que ens continua explicant coses seves.
No, abans, abans.
Molt interessant, no? Molt interessant la teva explicació.
i algun dia donarem, perquè el tema de la pirateria dona molt de sí.
I a Catalunya, des de tota la franja marítima,
han sigut incomptables les referències que tenim sobre l'etapa pirata,
des de la batalla de les Illes Formigues,
que va ser fonamental per la consecució,
encara que va ser contra els francesos,
però va ser una història també de pirateria, no?
Però sobretot totes les torres de Guaita
que tenim al llarg del Maresme
i al llarg de tota la costa catalana.
Per això hi ha tants pobles que es diuen de mar i de munt.
Doncs, perquè com a defensa...
De defensa pujaven alguns.
I avís per la història de pirateria.
Dóna molt de sí, algun dia tornarem.
Penseu això, penseu que realment els pirates,
aquests pirates famosos, tots eren de casa bona.
Vull dir que si no tenien apoyos reals de governadors,
era impossible que poguessin tindre les gaveres que tenien
i atacar tot el que atacaven.
Hi ha molta cosa a dir, però...
Encara hi ha molts pirates de casa bona.
Sí, sí, encara hi ha molts pirates.
Ara actuen d'una altra manera, ja no van en gaveres,
però lògicament encara n'hi ha moltíssims.
Endavant, doncs, gràcies.
Carlitos, una mica de sintonia abans de posar la paraula en boca del Pep.
L'hem demanat al Carlos que ens posés una mica de la nostra sintonia principal,
perquè com avui estem sintonitzant, posant, emetent diferents versions
amb diferents intèrprets, no ens oblidem que la nostra referència és el Lluís Sàmström,
del qual en parlarem al final del programa.
Mentrestant, el Pep ens parlarà de què?
Seguirem parlant dels carrers de Barcelona i coses d'aquestes.
Avui farem aquest monogràfic, més o menys anirem i vindrem en històries de la ciutat.
Abans dèiem això dels noms dels carrers franquistes de Barcelona,
doncs, quan va acabar la guerra, l'alcalde franquista, en Mateu, el Mateu dels Ferros,
doncs, va canviar ràpidament tots els noms dels carrers.
Va treure tots els que havien posat per davant de la república,
molts carrers havien estat rebatejats, que si negrin, que si no sé què, etcètera, etcètera.
I aleshores van tornar, doncs, els noms anteriors,
els que havien posat en Primo de Rivera.
I això també va provocar, doncs, problemes,
perquè van canviar-ho tot amb un cop de pluma i tots fora.
Clar, hi havia carrers nous que llavors van quedar sense nom.
En Pau Casals va perdre el seu carrer, però en va agafar un altre de petitet
que l'havien posat abans de la república.
Vull dir que una sèrie de coses, doncs, d'aquí molt curioses.
I van quedar, doncs, amb aquell vocabulari de l'època,
no sé si ho trobaré per aquí,
però que deia, a veure si...
Borrar el recuerdo del paso de la horda por Barcelona.
Sí, aquest és un vocabulari que els encantava, eh?
i els por Dios y por España, eh?
Tots aquells romans.
Els hi continuen, els hi continuen.
No, ara torna, por descontrat,
perquè ara surten paraules de galles que feia temps que no sentien.
Tenim, doncs, l'avinguda Generalissimo Franco,
que era la 14 d'abril,
que, per exemple, la gent sempre li dic diagonal.
Igual que la Gran Via.
Igual que la Gran Via, la Gran Via de les Corts Catalanes.
Pensa que arriba a Espanya, eh?
El que no som és quan arriba, però arriba a Espanya, eh?
Sí, sí, sí.
La plaça Calvo Sotelo, fins fa quatre dies,
tothom Calvo Sotelo encara recorda perfectament,
ningú se li ha de resituar Calvo Sotelo.
General Mola, General Godet,
l'obispo Irurita,
aquest també és curiós, perquè li va perdre el nom,
i ara és carrer el bisbe,
perquè aquest bisbe Irurita,
màrtir de la horda aquesta,
el van veure diverses vegades viu per Barcelona,
amb una cosa que no acaba de quedar massa aclarida, no?
Secretari Coloma, Avinguda de la Victòria,
Calla de l'Alcázar de Toledo...
Ens queda, doncs, el carrer Berlín i l'Avinguda de Roma,
que aquestes, doncs, els van posar, doncs,
en honor, diguéssim, als governs feixistes amics del sisquet.
Alguns d'aquests, doncs, han anat, han anat, han anat cadant, han anat des de per aquells.
I quan hem dit dels carrers, hi ha un cas curiós, hi ha un cas curiós,
perquè va sortir als diaris fa poc.
A Sant Vicenç de Castellet van aprovar de mantenir tres noms de carrers franquistes.
Sí, però sembla ser, no sé ben bé com va anar la cosa,
perquè no ho tenia massa preparat, no?
Però sí que el problema, una mica, perquè ella hi va anar junts,
però va tenir la desgràcia que la proposta de treure aquests tres carrers franquistes
que quedaven ho va demanar Esquerra Republicana.
És que quan t'he preguntat allò, em devia sonar que havia llegit aquesta notícia de Sant Vicenç de Castellet.
Doncs el problema és aquest.
Queden tres noms, a veure si els trobo, els noms aquests,
perquè no els he buscat, no sé qui eren aquests senyors.
Era un mestre, un bisbe i no sé qui més.
Però ho vull dir que sembla ser que una mica això.
Ells justifiquen dient que, bueno, que era la dictadura,
que tothom allà, doncs, estava com estava
i que en aquests no hi ha vencedors ni vençuts i mentida podrida,
perquè els vençuts sempre n'hi ha hagut.
A veure si ho trobo o no ho trobo, és igual.
Un altre dia, doncs, ja en parlem.
Però al principi m'ha fet gràcia això, perquè sí que s'havia alguna cosa.
Però més que ara són això, perquè no hi ha cap nom que sigui ni Franco ni José Antonio,
aquests ja segur que no hi eren, eh?
Bé, doncs tornem a Barcelona i recordem algunes de les curiositats dels carrers,
que les havíem parlades, però bé, també està bé.
És molt sorprenent, per exemple, que un dels carrers antics,
1.400 i pico, que ja consta, i conegut com el carrer de la Canuda,
només se'n sàpiga una cosa, que està dedicat a la Canuda,
que era l'esposa del senyor Canut.
I aquest senyor Canut no sabem qui era, eh?
El senyor Canut no de nom de cognom, sinó de cabell blanc.
I, per tant, era un senyor que tenia el cabell blanc
i la seva dona, la Canuda, era la seva esposa.
Hi ha una famosa llegenda que es recollien en demades
dient que en temps molt antics,
aquelles coses que es diuen sempre amb aquestes coses,
hi havia un palau en aquest carrer,
que no serà el palau de Sabassona, que és on hi ha l'ataneu.
Llavors, l'hereu d'aquell palau es va enamorar d'una serventa.
I ella va dir que no, que no es volia casar amb ell,
perquè ja se sabia que quan un home ric es casava amb una dona pobra,
la dona pobra ho tenia molt malament i tal.
Llavors ell, per demostrar-li que sí que estava enamorat,
va anar al notari, va fer dividir la seva fortuna en dues parts iguales
i a la part de la dona, que li va regalar amb ella,
li va posar un ral més perquè ella fos més rica que ell.
Llavors, sembla que van ser molt feliços, que es van casar
i que ella va invertir molts calés d'aquests que li havia donat el seu marit
a fer obres de caritat. Una mica el resum d'això.
Però és llegenda, evidentment, eh?
Josep, tu que ets un herudit d'això.
Canut i canós signifiquen el mateix.
Una persona té el cabell blanc,
perquè són dos cognoms ben catalans, canut i canós.
I tots dos tenen el mateix significat de persona amb el cabell blanc.
Però ja s'han canut, eh? S'han canut.
Però amb la referència de la història que expliques...
Amb aquest, sí. És del cabell blanc.
Sí, és curiós.
Però sí.
Tenim altres carrers, no?
Ja hem parlat d'una història molt,
però tenim el carrer de l'amor, de l'amistat, del dubte, del sospir, de l'amargor...
I hi ha molts altres.
I la majoria tenen, doncs, la seva història o la seva anècdota.
Ens recordarem dos, que sí que som en contraposats
i no tenen res a veure l'un amb l'altre.
El carrer de l'Oblit.
Aquest xica porta un nom per un motiu tan real
com és que es van preparar cinc noms de nous carrers.
I a la veritat, quan van anar a posar les plaques,
vam veure que s'havien descomptat i n'havien vuit.
I llavors, al vuitè carrer, doncs, li van posar carrer de l'Oblit.
És un nom ben adient, perquè al carrer de l'Oblit, aquest xica, no hi ha res a dir.
I a deu minuts del carrer de l'Oblit, a tocar de l'inici del passeig Maragall,
al barri de Sant Martí, trobem el carrer de l'Eterna Memòria.
Això m'agradaria tenir a mi.
Joan de Peguera i Vallet, 1755-1837.
Era un terratinent que tenia propietats en diversos indrets de la ciutat,
com molts, moltes coses d'aquestes, molts orígens de carrers.
El nom és el nom de l'antiga família, dels antics propietaris, de la dona de la propietat, etc.
Doncs l'any 1847, la seva dona, Maria Miquela de Borràs i de Valls,
va demanar permís a l'Ajuntament per passar els terrenys que tenia per allà al Camp de l'Arpa.
I va proposar a l'Ajuntament de Sant Martí dedicar un carrer a l'Eterna Memòria del seu marit.
L'Ajuntament va accedir.
Sí, però segurament el nom del carrer de l'Eterna Memòria de don Juan Antonio de Peguera i de Vallet
era gairebé tan llarg com el mateix carrer i va quedar amb el nom de carrer de l'Eterna Memòria.
Val a dir que 25 anys més tard es van parcel·lar uns altres carrers
i llavors sí que hi ha un carrer perpendicular al carrer de l'Eterna Memòria
que sí que porta el nom de Juan Antonio de Peguera.
La seva dona va estar barrinant fins que va aconseguir el nom del marit.
Un nom divertit, si anem a Vallvidrera i ho fem caminant tot pujant per les costarudes escales de la drecera de Vallvidrera,
si cap senglar no ens ha fet recular, arribarem finalment a un replà on esbufegant allà els llacs direm
ja hi som.
I en mirar el nom del carrer per orientar-nos verem que la placa del carrer diu carrer de ja hi som.
I podríem seguir molta estona, que van ser més d'una dotzena de programes dedicats als carrers de Barcelona.
Però vull recordar dues grans pífies.
N'hi ha d'altres per diferents motius, però aquestes són bastant grosses
perquè això és una mentida que en una ciutat com Barcelona
i això passi en un poblet que ningú s'hi fixa i tal i qual,
doncs hi ha dues persones que no n'assistin mai, que tenen el seu carrer.
No està ni el carrer del Blancaneus, ni el carrer del Patufè, ni del Torqueta Plasma, ni de res de res.
Al poble nou, entre el carrer Teulat i el de l'Amistat, trobem el carrer de Guillem de Llúria.
Segons el nomenclàtus, era un cavaller català que consta en la llista dels nobles
a qui Jaume I atorga possessions al regne de València l'any 1238, acabada ja la conquesta.
Possiblement era familiar d'en Roger de Llúria i molt possiblement va fer tantes o més proeses
que el capitan Trueno amb la que té una cosa en comú. Cap dels dos van existir.
El carrer es deia originalment Roger de Llúria. Es produeix una duplicitat amb el carrer del mateix nom de l'Eixample
i aleshores algú va decidir que Roger de Llúria és ben segur que tindria un parent anomenat Guillem de Llúria
i amb aquesta seguretat el nomenclador hi consta el següent. Guillem de Llúria,
cavaller català que consta la llista de nobles a qui Jaume I atorga possessions al regne de València l'any 1238,
acabada ja la conquesta. Ja ho diu així i es queden tan amples.
Però fins ara cap historiador ni ningú ha trobat cap Guillem de Llúria ni a la llista de nobles ni enlloc.
Potser si haguessin buscat, haguessin de Guillem i haguessin posat Bernat de Llúria
n'haurien trobat algun, no ho sé, no ho he mirat, no tinc cap llista.
Ramon Baranguer o Baranguer Ramon, a mi hi ha hagut molts.
Aquests sí, però clar, mantenint el Llúria,
semblava que la gent no havia de fer noves targetes.
A més que hi ha moltes vegades la gent rondina, encara que els dirà el nom,
els que es troben afectats.
Oh, és que tinc que fer targetes, tinc les factures,
el rètol del meu establiment, etcètera, etcètera.
Hi ha problemes, més dels que sembla amb això.
També a la Rambla Prim, pujant a la dreta i sota el carrer Cristòbal de Moura,
hi ha una placeta dedicada al capdill dels laietans Teolongo Bacchio.
Al mig de la placeta, un senzill monument,
una estela de pedra i una placa de ferro forjat,
el perfil també de ferro que va desaparèixer del capdill.
S'explica que era fill de Blanda, Blanes, on hi té un carrer.
i va atacar Aníbal en el seu pas per Catalunya
i que va vèncer Milka la Barca en la batalla de Bètoló.
Doncs igual que en Guillem de Lluri i el capitán Trueno,
Teolongo Bacchio, també és un personatge imaginari.
Ara, la història d'això és molt més recalculada que l'anterior,
és curiosa també.
Blanda va ser fundada l'any 50 abans de Crist.
Les campanyes de Milka i Aníbal es van produir al segle III abans de Crist.
Ningú pot guanyar una batalla anys abans de néixer,
després de mort del CIT diu que sí que en va guanyar alguna,
però abans de néixer, que jo sàpiga, doncs encara no.
No ha guanyat ningú.
És un miracle.
Però com va néixer? Mira, doncs seguim al sud d'Itàlia.
Allà al sud d'Itàlia hi havia una altra Blanda,
on un tal Teolus Bacchius es va fer famós luitant contra Aníbal.
i sembla que algú ho va barrejar tot.
El gran periodista, Maria Huerta Escalveria,
va donar una explicació que jo vaig trobar en un llibre,
ara no recordo quin llibre era, però després ho he trobat en diferents blocs sobre Barcelona
i un article d'en Xavi Casinos a la Vanguardia de l'any 2014,
o sigui que se n'ha parlat diverses vegades de tot això, no?
Als anys 70 el Besòs era un barri deixat de la mà de Déu
i Joan Fontanilles, continuo amb la història, no més capaç,
sinó que torno per centrar una mica el tema, eh?
Era membre d'una sessió veïnal i van pensar que si posaven un monument al barri
faria que les autoritats s'hi fixessin, donarien prestigi al barri
i potser doncs podrien demanar més coses i treure alguna coseta
perquè els ajudessin, perquè necessitaven moltes millores.
Les associacions veïnals d'aquella època no eren precisament efectes del règim
i no volien cap monument dedicat a Franco o un altre polític del règim,
ni posar la placeta de Carmen Polo ni romansos d'aquests,
això sí que per aquí no passaven, eh?
I Joan Fontanilles va trobar aquest suposat capdill en un llibre
de l'historiador Antoni Bonifontestà,
perquè aquest senyor Bonifontestà
va treure això d'una crònica general d'Espanya
de l'historiador castellà Florian de Ocampa
publicada el 1543
i que no era que una altra cosa que un compendi d'històries,
llegendes i invencions per tal de demostrar la gran antiguetat de la monarquia espanyola.
I aquí es va embolicar tot.
Comentant que l'Organitat d'Històries en dalt dels programes hem passat revista a la història de Barcelona.
I a l'actualitat encara hi ha coses per explicar.
que si ja tornem a posar-me una mica de musiqueta si tu vols.
Pep, un segon.
Té a veure amb Barcelona, no amb carrers, però sí amb edificis.
El Palau de la Virreina,
que ja suposo que la majoria de barcelonins no deuen saber quina virreina era.
Jo tampoc ho sabia, de veritat.
Aquesta senyora pel que vaig llegir era una dona que va trobar l'ex virrei del Perú quan va tornar a Barcelona.
Era una noia, ell tenia 70 i escaig d'anys i ell en tenia 17, una cosa així.
I llavors aquesta noia s'havia de casar amb un nebot del virrei.
I aquest xicot a última hora es va fer enrere.
I ell, amb un gran gest que l'honora molt, va dir, no pateixis, aquí estic jo.
Quanta gent que ha passat i que ha entrat 50 mil vegades al Palau de la Virreina
i no s'ha plantejat mai qui era aquesta virreina?
La Virreina, no?
Doncs si aneu a Gràcia hi ha la plaça de la Virreina.
Sí, també.
Perquè ella era originària d'allà, era de la família dels Fiballers.
Ah, sí, és veritat, això ho vaig llegir jo, sí.
Ella era de la família dels Fiballers.
I allà hi ha l'església de Sant Joan,
i per allà hi ha un lloc que queda una paret amb una finestreta
que encara diuen que potser allò és als vestigis de la casa de la Virreina de la família dels Fiballers.
I en qüestió dels noms hi ha moltes curiositats.
I tant, i tant.
Ja veus, nosaltres aquí a Sant Just tenim el Centre d'Estudis Sant Justencs i estem molt orgullosos.
però aquí, al benvinguts, benvolguts i ben trobats, tenim el Centre d'Estudis Josep Capellades.
i també n'estem molt orgullosos.
Moltes gràcies.
Escoltant la nostra sintonia, ara canviarem de registre, de veu i de sexe.
Escoltareu a una de les actrius i cantants que jo admiro més.
Es diu Barbara Joan Streisand.
Una nova llorquesa, 81 anys, cantant, actiu, productora i directora de cinema.
Va rebre l'Òscar a la millor actriu, el 1968, per la pel·lícula Foniquel.
I també l'Òscar a la millor cançó, per Eric Green, el tema de l'amor de la pel·lícula,
Estarnisborra, és a dir, ha nascut una estrella.
Imagine there's no heaven.
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace
Living life in peace
With skies of blue
And clouds of white
The bright blessed day
The dark sacred night
And I think to myself
What a wonderful world
The colors of the rainbow
So pretty in the sky
Oh, are also on the faces
Of the people strolling by
I see friends shaking hands
Saying how do you do
I think they're really saying
I love you
I love you
You may say that I'm a dreamer
But I'm not the only one
Oh, I hope someday you join us
And the world will be as one
Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
Yes, the brother of man
I hear babies crying
I watch them grow
They will learn much more
Than I'll ever know
I see trees of green
I see trees of green
Red roses too
I see them bloom
For me and for you
And I think to myself
What a wonderful world
Yes, I think it could be
Such a wonderful world
Imagine
Oh, imagine
Oh, just imagine
Imagina que no hi ha cel
És fàcil si ho proves
Cap infern per sota nostra
Sobre nostre
Sobre nostre
Només hi ha el cel
Dels núvols i els estels
Imagineu-vos
Tota la gent que viu avui
Imagina que no hi ha països
Que no és difícil de fer
No hi ha res per matar o morir
I sense religió, també
Imagina tota la gent vivint la vida en pau
Amb cels blaus i núvols blancs
El brillant dia beneit
La fosca nit sagrada
I penso per a mi mateix
Quin món tan meravellós
És la barreja o la mescla
Que ens ha fet Barbara Strachan
Amb la cançó de John Winston Lennon
I la cançó de What a wonderful world
La seva interpretació
Que curiosament són dos cançons
Que tenen molt a veure com a missatge
Com a manera de reflectir un pensament
Tant del John Lennon
Com dels compositors del What a wonderful world
Però sobretot la versió que ens va fer
I escoltarem al final el nostre intèrpret de referència
Que és el Luis Sastro
Dit això
Pep
Què?
I una altra vegada?
Si anem canviant una mica
Molt bé
Doncs va
Una mica d'actualitat
A Barcelona
Què passa a Barcelona amb els carrers?
És que no n'hi ha
De nou
No té gaire espai per créixer
Pel cantó de mar
Per un cantó
I l'estat de la collçada per l'altre
No cal pensar en fer illes artificials
A l'estit dels Emirats Àrabs
Totes aquestes coses així
La natura ja ens va ajudar en el seu moment
A construir la Barceloneta
I la natura també en el seu moment
Ens va fer desaparèixer el port romà
Que està ja situat a Cantunis
I ara el que és la zona franca
Aquella zona d'allà
Doncs allà també es van anar els sediments
Van fer desaparèixer aquell tros
Un lloc de platja a Cantunis
Que als anys 50-60
Encara hi anava gent a banyar-se
I després va tenir molt mala fama
Per allà hi havia hagut l'hipòdrom de Cantunis
I també hi va haver un dia
Ja també en parlarem
Doncs un castell
Que havia sigut com una mena de residència d'estiu
Dels contes de Barcelona
Tocant al mar
Tocant al mar
Sí, per allà en el senyor del Port
Aquella església
Que també era un barri molt degradant
A Sant Josep Oriol
Recollíem coses per anar els hi aportar
Durant molts, molts anys
Aquell era el barri de la droga
Doncs ara ha canviat molt
Vaig estar-hi no fa massa
Amb una visita guiada per allà
Per allà passava
Estan buscant tota una seta de coses
I passava al Canal de la Infanta
Té molta història
I és més maco del que sembla
El tros de la Zona Franca
Que era el barri de la Zona Franca
Li ha agafat el nom de l'avinguda de la Zona Franca
Però bueno
Realment allò era el barri de la Marina
Bueno, tornem als carrers
Perquè sempre hi ha coses
Quan ens fiquem amb els noms dels carrers
És un fil que vas anar estirant
I no acabes mai
Abans tu ens acabes de recordar
El de la Virreina
I a sortir-lo de la plaça
Etc, etc
I a partir d'aquí
Podríem anar improvisant
Tot el dematí, no?
Dèiem això
Doncs no hi ha espai per créixer
I per altres cantons
Clar, Barcelona ja toca
Els altres municipis
Queda pel tros del Besòs
La Ponderosa
Que és una finca
Perquè abans era com el Prat
Tot el tros aquell
Era un lloc ric
Amb fruites i verdures
I tot això
Una zona agrícola
Que no tenia res a veure
A envejar
A tota la vea de València
Que diuen
Vull dir que realment
Per tot això
La indústria s'ho ha anat menjant tot
Són coses que passen
Encara, encara tenim el Prat
Encara tenim el Prat
Encara tenim bona carxofa
Sí, no, això sí
Però vull dir
Clar, això ja es va en compte
I coses que estan protegides
Perquè si no
Nosaltres ho menjaríem
Però vull dir
Clar, si en tot cas
S'hi van allà posant indústries
Clar, si hauria de
Per fer doncs barris residencials
Hauria de fer un canvi brutal
Si treu les fàbriques
Com es va fer en el seu moment
Al poble nou
Però clar, on les poses
Sí, sí
Vull dir que no és fàcil
No és fàcil
Possiblement
També com vam apuntar
Fa uns dies
Al millor algun dia
Sí, doncs
Igual que la persona
Es va menjar
Doncs serrià
I sants
I potser es mengi
Doncs Badalona
Hospitalet
Ja ho veurem
Sóc el que trigaven més
I a més
Serien potser encara
Més problemes
Que avantatges
Però no sé
No donem idees
Són prou els que vam de fer
I no sempre són bones
Bé, doncs
Als anys 70
Quan el 2000 era una edat mítica
Es va arribar a parlar
D'un mínim de tres túnels
Que podrien
Atrevessar Collserola
I que propiciarien
L'expansió de la ciutat
Cap a l'altra banda
Afortunadament
Això tampoc es va
Es va passar
Jo havia vist
Incluso dibuixos
Aquests
Com serà ara?
Són l'any 2000
I coses d'aquestes
Que semblava realment
El que era
Ciència Fixa de l'època
Ara ens fa riure
Aquelles coses, no?
Però realment
Tot això
Doncs anava així
I a l'interès de la ciutat
Tampoc queden grans espais
Queden alguns conreus
Alguna finca una mica grandeta
No excessiva
Però
Si vas pel barri de la Clota
Encara no ho veus
I no sé si
Encara queda
Doncs alguna
Alguna fàbrica molt gran
Que el dia que la tirin a terra
Doncs seran
5 o 6 illes de cases
Però em fa l'efecte
Que no
Que no queda res d'això
Ara
Actualment
Els carrers on sorgeixen
En contagotes
I també s'ha d'anar per altres camins
De nom
És un dels camins
De fer sortir
Doncs
Carrers nous
L'altre dia parlàvem del carrer del duc
El duc de la victòria
Que era l'Espartero
Que va passar al carrer del duc
Perquè tenien por una mica
Com deia com
Va passar
Amb el
Amb el Guillem de
De Llúria, no?
El carrer del duc
Perquè si és on li treus la victòria
Ja no és l'Espartero
Ja no és la gent
Que si les targetes
Que no sé què
És més fàcil
Etcè
Però finalment
Doncs
Se li ha posat el nom
D'aquella dona que va servir de cap de tur
Durant els rebomboris del pa
La Josepa Vilaret
La Negreta
Que us parlava
Al programa anterior
No?
Un altre canvi sonat
Que s'ha fet aquests últims anys
És la plaça Antonio López
Que ara es diu
Plaça d'Hidrissa Diallo
És la primera placa
De cada carrer
Posa el nom
I una mica de biografia
De qui està dedicat
Que trobo que és una novetat
Que ja fa molts anys
Que va posar la persona
Que trobo que està molt bé
Perquè et situa una mica
Jo he arribat a recolar
Un carrer o dos
Per saber qui era
Aquella persona
Almenys que et digui
Polític i literat
Exacte
Tota una sèrie de coses
Tots xofem
Perquè penses
El nom no em sona
Aviam qui era aquest senyor?
Exacte
Tens més a més la idea
Del que havia fet per la vida
A mi que m'agrada recórrer Barcelona
I aquestes coses
Quan de vas
Quan hi ha un autobús nou
L'agafo al començament
I vaig fins al final
I vaig mirant
Per la finestreta
I vaig mirant
Els noms dels carrers
Dels barris que passo
Desplaça de mossèn
No sé què
Aquest senyor
Llavors
Mira gràcies al senyor Google
Allà mateix a l'autobús
Llavors diu
Aquest senyor va ser
El primer que va fer
Doncs un club de futbol
Al barri i tal
No sé què
I tota una sèrie de cosetes
Que mira
T'ajuden a passar
A passar l'estona
I després mira
En broma en broma
Aquí entre tots tres
Tenim més de 210 anys d'història
No està malament
No està malament
Ja comença a passar
Doncs el
El que dèiem
Doncs l'exemple d'això
Us deia això
Perquè la plaça
A l'antiga plaça
D'Antonio López
Ara ja
Si mireu la placa
Mireu això
La plaça
Guinea
Conacri
1991
Barcelona 2022
Mort
Al centre d'internament d'estrangers
De la zona franca
No sé si
És una plaça molt important
Que porti el nom d'aquest senyor
En tots els respectes
No hauria de morir ningú
I d'aquestes coses
Es va parlar que
Es podien posar d'uns altres noms
De gent que també havia tingut
Havia tingut
No sé
Alguns antecedents
De lluites feministes
O el que sigui
Etc
Com la filla d'en Cerdà
Que tocava l'arpa
I totes aquelles coses
Però
Ha sigut aquest bon senyor
Doncs ja està
Benvingut
sigui a la nova plaça
Que a més són dues places
Aquesta plaça
S'ha convertit en dues
Aquesta i la plaça del davant
A l'altre cantó
De la Via Laietana
Que és la plaça de Correus
Molt original
Però bé
Això també els permetrà
D'aquí uns anys
Com que Correus
Ja ha desaparegut
Perquè l'edifici
Pràcticament
Està doncs obsolet
És una llàstima
Hauríem de fer visites guiades
Perquè és maco per entrar
A l'edifici de Correus
Però perquè té que desaparèixer
L'edifici de Correus
No, desaparèixer no
Vull dir
Correus
No, això
Jo volia dir això
És un centre també molt cultural
L'Ajuntament ja ho ha dit
Què passa és que suposo
Què passa és que no hi ha
Que és molt gran
No hi ha diners
I deu costar molt
Ah, hi ha pintures
I hi ha coses a dintre
Sí, sí, digues
No, simplement
M'explicava un regidor
A l'Ajuntament de Barcelona
Que Barcelona
Té quantitat
Innombrable
O bueno
Moltíssima
De patrimoni
Però el problema és
Si hi tenim el patrimoni
Però què hi posem a dintre?
Entens com el dotem?
Clar, però es té que mantenir
Però clar
Tenen molt patrimoni
Que només el tenen
Però no tenen
No tenen teca
Per posar
I si tenen teca
Com ho mantenen?
I com ho mantenen
No
Aquí doncs
Les basques s'ha reivindicat
El museu
Ja ho has dit
Continuem aquí
Oh i tant
Oh i tant
Aquestes vegades són
Els regals d'això
Una mica
Enverinats
Enverinats
Perquè clar
Un museu
Un no sé què
Doncs has de posar
Algú que ho vigili
Unes temperatures
Unes sortides d'emergència
Tot una sèrie de coses
La casa allò a Morera
Que els visitava
No hi va
Sense fer-la malbé
No van ser capaços
De poder posar
Per sort
Una sortida d'emergència
Unes escales
No sé què
I per culpa d'això
Doncs s'ha deixat de visitar
Que potser valdria més
Aquest d'allò
Per les persones discapacitades
Sentint-ho molt
Fins que no trobem una solució
No la podran visitar
I no tancar-ho per tots
Sí, sí
La cosa és que no facis res
Amb els altres
Si enlloc sense fer res
Digues
Cuidado
Però si n'hi ha una o dos
Que no poden ser
Doncs mala sort
I un dia o un altre
Sortirà la manera de fer-ho
Perquè cada vegada
Hi ha coses més fàcils
Solucions més enginyoses
Etc, etc
Però bé
Deixem l'urbanisme ficció
Una vegada més
O si no tenim el Carlos
Que segur que
Ens dotarà
A qualsevol edifici
Del so ideal
Perquè si hi entra
Algun prètol
Ell
Ni alarmes
Ni històries
So del Carlos
Eh?
Tenim de so
Què més vols?
Ens farà quatre crits
Ens farà quatre crits
Bé
Doncs
El que dèiem
Això dels noms
Hi ha noms
Que estan repetits
Dos i tres i quatre vegades
En diferents vies públiques
Aquí a Barcelona
Vull dir
La plaça del Pi
El carrer del Pi
L'avinguda
No sé què
Etc, etc.
Doncs això també és una manera
De potser doncs reduir-lo
No cal que hi hagi un nom
Que es repeteixi doncs quatre vegades
El passet de Sant Joan
Carre de Sant Joan
Tot hi ha coses d'aquestes, no?
Bueno, ara ja per correu
S'envia poca cosa
Però segur que
D'haurien d'haver problemes
En una vegada
Posar carrer
Posaves plaça
En una vegada
Posar vinguda
Posaves carrer
Perquè a més a més
Clar, abans els carters
Els carters
Tenien la seva zona
I al correr de Sembra
Com coneixies el vigilant, etc.
Jo com a...
Com a anècdota familiar
El meu besavi
Creo que era el besavi
O un familiar d'ell
No sé què
Al carrer Aragó
Li van enviar
Una carta
De fora
I van posar
Calle Zaragoza
Número muy alto
I van dir
Si és una Zaragoza muy alto
Segur que
Volen dir carrer Aragó
I la carta
Va arribar
Fantàstic
Quina època
Que hi havien serenos
Vigilants
Però no se'n recordeu
Serenos
Vigilants
Cartes
Tot això
Erem coneguts
Ara clar, jo estic parlant
Així del meu besavi
Aquest senyor va morir el 1920
Estic parlant una mica enrere
Però no tan enrere
El meu pare
Toda la vida
Quan enviava fotografies
Als clients
Que vivien a la Gran Via
Toda la vida
Posava carrer Corts
I mai em van retornar alguna
Mai se'n va perdre cap
Ara potser trobaríem
Algun carter
Una mica
Que diria
Esto yo entiendo que és
I a passeig
Però bueno
Llavors no hi havia bo
No hi havia bo
Tornem amb això
El general Prim
Que va bombardejar la ciutat
També en parlàvem l'altre dia
Més ferojament
Que l'Espartero
Té una rambla
Té un carrer
Té un passatge
Té una estàtua equestre
En el parc de la Ciutadella
I encara hi ha un carrer
Que recorda la batalla
Guanyada per ell
El carrer de Castillejos
Casos com aquest
No d'emprim
No d'emprim sinó de duplicats
Triplicats
Aleshores n'hi ha 129
O sigui que tenim 129 possibilitats
D'anar buscant nous carrers
En els carrers
Mira
Sergià Sant Gervasi
Es canvia el nom del passatge
Arcegovina
Pel passatge de Manuel Agil Llopar
Que va jugar un paper molt important
A la sessió municipal de la finca
Que ara és el parc de Montanols
Així es queda
I aleshores també
El carrer d'Arcegovina
Sense la duplicitat
Que representava
Doncs el paisatge
Que té
Doncs allà a tocar
També havíem parlat
Els prop noms de dona
En el moment clàtor
Un 3%
Tot i que en els comuns
Ha passat d'un 8%
Però encara hi ha molta
Molta teca
Mira
L'últim barri que s'ha creat
I s'ha construït
Aquí a Sant Just
Que és Majuí
Tots els carrers
Són noms femenins
Sí
I els que es construiran
Estan buscant també
Més noms
Però
Que deuen haver
Ben bé una dotzena de carrers
Hi ha
Només amb noms femenins
Un barri constituït
Només
Amb carrers
Amb noms femenins
Sí, sí
Perquè a més a més
Si agafem la llista
De noms femenins
Doncs la gran majoria
Et trobes
Que són
Advocacions de la Verge
Són santes
I alguna
I alguna
I alguna persona noble
Ja hi ha els de Sant Just
No, ara no
No, els que posen nada
Ja se'n cuiden
Prou que no sigui així
Em refereixo
Que quan agafava
D'aquest 3%
Que hi havia a Barcelona
Doncs a la majoria d'això
Carre de la Mare de Déu
Carre de la Virgen del Pilar
Que va posar en Primo de Rivera
Portava la Mare de Déu de Núria
Que es veu que la Virgen del Pilar
Deu fer més miracles
Que la Mare de Déu de Núria
No sé
Són aquelles coses, no?
Mira, a Gràcia
A Gràcia tenim un exemple de tot això
Una mica més amunt del metro de Fontana
Al carrer Gran de Gràcia
Tenim la plaça Trilla
Està dedicada al senyor Antoni Trilla i Escarbatxeres
Un senyor que va néixer el 1669 i va morir el 1824
Era advocat i propietari de tota aquella zona on s'obri la plaça
I la seva viuda va demanar l'any 1885
No, 1825, perdó
Urbanitzar aquells terrenys
La plaça s'havia dit de Sant Antoni
En honor del sant que donava nom al senyor Trilla
En un primer moment
Però el 1824
Quan encara estava muntant-se
Es va dir Reina Amàlia
Tercera Moller de Ferran Seté
Es va dir Sant Antoni el 1825
El 1836 es va dir-se Reina Maria Cristina
Quarta Moller de Ferran Seté
Que va ser obligada a abdicar pel general Espartero el 1840
I llavors va tornar a canviar el nom pel de plaça Trilla
O sigui que això ha anat amunt i avall
I a tocar d'allà tenim els carrers de Sant Àgata, Santa Madalena i Santa Rosa
Dedicats respectivament a Sant Àgata Badia i Puttrodon
Esposa del senyor Trilla
Magdalena Escarbatxeres i Blanc, mare del senyor Trilla
I Rosa, Puttrodon i Pla, sogra del senyor Trilla
Mentre el Trilla i l'Espartero
Sí
Però aquest any s'ha provat el canvi de nom
O sigui, aquests tres carrers que donaran el nom i cognom de les persones
I ara se'ls donarà el nom de la Santa
O sigui que Sant Àgata serà
Carre d'Àgata Badia i Puttrodon
Santa Madalena, Madalena Escarbatxeres i Blanc
I Santa Rosa, doncs
Rosa, Puttrodon i Pla, sogra del senyor Trilla
Ara la família continua quedant
Sense Sánchez, però continua quedant
Bueno, però esclar, són els que van donar
Aquí a Sant Just havíem tingut una pastisseria que era referència
Que era la pastisseria Trilla
I segur que el Carlos s'ha de recordar
De la pastisseria Trilla
Són cognoms, clar
Són cognoms que es van repetint al llarg del temps
Però vull dir que em refereixo que
Com a mínim se'ls està donant
Una relevància diferent de la que tenien
Sí, seguirem aquí una mica més
Explicant el Josep i les seves històries
Avui, 1 de desembre, el primer de desembre van passar moltes coses
Van passar moltes coses pel món
Per exemple, els desveniments
El 1973, a Barcelona
Lluís Maria, Xilinacs i Damiants
Va iniciar una vaga de fang
Davant de la presó model
Per reclamar l'amnistia dels presos polítics
I va ser aquella vaga de fang que va durar 42 dies
Mira, un dia com avui, el 1994
A Vic, a Osona
Comença el desplegament dels Mossos d'Esquadra a Catalunya
Que el cos català va substituir
El cos nacional de policia i la Guàrdia Civil
Com a funcionaris d'ordre públic i de seguretat ciutadana
Curiosament
Un 1 de desembre, el 1991
Ucraïna
Es va celebrar el referèndum
Per aprovar la independència d'Ucra
Ara ja no sé si és Ucraïna o Ucraïna
O Ucrània
Bueno, en qualsevol cas
És Ucraïna
Neixements
Els països catalans
Josep, això va per tu
El 1860
A Sants, el barcelonès
Josep Granyer i Artigues
Va néixer
Que va ser un polític català
I l'últim alcalde de Sants
Curiosament
1 de desembre
El 1869
Aquesta és bona, eh?
Joan Pedrós i Rubió
Neix a Barcelona
Va ser un dirigent esportiu i empresari català
Un dels fundadors del Real Madrid Club de Futbol
I el primer president que va tenir el Madrid
Entre el 1902 i el 1904
Joan Pedrós i Rubió
Un català
Fundador i president del Real Madrid
Això sí que podia ser com la realitat
A la resta del món
Mira, el 1761
D'això ja fa uns quants anys, eh?
Maria Tussot
Era una escultura
Una escultura
De cera francesa
Va ser la que va fundar el museu Madame Tussaud
A Londres
El 1935
A la ciutat de Nova York
Va néixer Woody Allen
Ja veu
No fa falta presentar aquí
És Woody Allen, no?
El 1949
A Medellín
Va néixer
Un individu
Que es deia Pablo Escobar
Narcotraficant
Fundador i líder
Del cartel de Medellín
Va morir en 1993
Per sort
Necrològiques
Mira, ara em surt
El cantant que em barrava aquest matí
Va morir Joan Baptista Homet
El 2014
A Igualada
Va morir
Una dissenyadora de moda
I empresària catalana
Referent
En el món de la moda
Va morir jove
La Cita Murt
A la resta del món
Va morir
Un individu
Que al país
Havia estat de moda
David Ben-Gurion
Israelí
Un dels fundadors
De l'estat israelí
Líder sionista
Va ser de tot
Periodista
Polític
I
Un dels que va comprar
Entre cometes
El terreny
Anglaterra
I
El meu hobby
Un dels meus hobbies
Que és el jazz
El 1997
Un primer de desembre
Va morir a París
A França
Un violonista
I Jasmine
De referència
Estefan Grappelli
I avui
El primer de desembre
És el dia internacional
De la sida
Mireu si ens han passat coses
Un 1 de desembre
I va que ens deixem
Jo només
He triat
Els més enriavants
O més interessants
No hi ha dubte
Joan, explica'ns coses
Bé
Continuarem amb una mica d'història
La història d'ara
És una història
Molt recent
Després posarem música
Referint a aquesta història
Però abans
M'agradaria començar
Amb una endevinalla
Un anunci que va sortir
Sobre principis del segle XX
I deia així
Bonic
I espaiós jardí
Habitacions còmodes
Elegants
I econòmiques
Garatge dins de la casa
Quin edifici podria ser?
Potser una promoció del Núñez de Navarro?
No
Potser un hotel estrenar?
No
No
Era la Casita Blanca
El mebler més famós de Barcelona
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
Música, sisplau
En ese abrevadero, amable y romántico, el amor fue amo y señor,
y hoy bajo su alero no anidan más pájaros que las palomas donde da el sol.
Quizá le llamaban la casita blanca por tener terraza de sábana inquieta,
o quizá porque el amor furtivo tiene ojos de amigo y pluma de poeta.
Y en sus pasillos extravió unos calzoncillos.
Cuido gentilmente y por un precio módico,
Aquel desliz madrugador cuando ella con la compra y usted con el periódico
desayunaba un incierto amor.
O cuando una boca murmuró al oído, el lenguaje tibio de la ropa blanca.
Cuando los bolsillos rebosaban besos, la casita blanca le proporcionaba.
Algo discreto, donde encerrar un secreto.
Joan Manuel Serrat, dins del seu àlbum Para Piel de Manzana,
va dedicar aquesta cançó, la casita blanca, al famós mi breu.
Pel número 2 del carrer de Bolívar,
s'entrava a peu i per l'anomenada vinguda de l'Hospital Militar ho feien els cotxes.
Era la forma habitual d'anar-hi.
Al vehicle s'havia d'esperar que un semàfor situat al jardí de la casa es posés verd.
S'introduïa en una sala coberta de cortines de cuó carbassa
i uns empleats ràpidament cobrien les matrícules amb plafons imantats.
Sota la supervisió dels mateixos, les parelles ja podien entrar al laberint de passadissos i escales
que els conduïa a l'habitació prevement reservada.
Aquests passadissos al que se'n refereix a la cançó de don Serrat.
La sortida era similar.
S'avisava que es volia deixar l'habitació
i un cambrer empleat els anava a buscar.
Això sí, quan no hi havia cap possibilitat de creuar-se en cap altre client.
La paraula discreció era la paraula màgica.
El gener del 2011 va tancar les seves portes.
L'edifici a tocar de la plaça Béceps,
sempre amb tots els finestrons tancats, estava condemnat.
El que no havia pogut ni la dictadura de Primo de Rivera,
ni la guerra civil, ni la postguerra, ni el franquisme,
ho va aconseguir un pla urbanístic de l'Ajuntament de Barcelona
que pretenia aixamplar el que avui coneixem com Avinguda de la Icarca.
Per cert, mai es va donar terme.
Avui tenim un petit parc amb poca ombra i algun greixador.
La casita blanca era especialment valorada
pels usuaris perquè garantia confidencialitat absoluta.
Les seves habitacions es llogaven per hores
i hi havia un servei de bar amb refrescos, còctels o xampany,
en funció del poder adquisitiu del client.
Es diu que aquests eren, en general,
prohoms de la política i l'economia.
Fem una mica d'història.
A Bocau va avui les portes l'any 1912.
Com què?
Com una mariscaria.
Sí, senyors?
Càr, jo perquè tenia el comentari fàcil.
Bueno, no, no, si menjava tan bé
que els clients van suggerir el propietari
que es tria beca i hi hagués unes habitacions
per fer-hi la migdiada.
Dit i fet, l'empresari, viva franquí, Jordi Cendra,
va fer posar els dormitoris a les plantes superiors.
Al poc temps, el restaurant ja no tenia raó de ser.
Els clients ja anaven per les habitacions.
No pas pels músculs que podien menjar.
Com a mínim, comestibles.
Sí, sí.
La casita blanca mai va ser un prostíbul.
Era un indret que proporcionava un lloc de trobada a parelles,
visites o il·lícites.
Tenia el seu humor bonàri amb la pròpia parella.
Els usuaris tenien de ser majors de 23 anys
i només acceptaven duos heterosexuals.
Eren molt estrictes amb aquestes dormes.
En canvi, sembla que l'obligació
de demanar el llibre de família durant el franquisme
s'oblidava molt sovint.
El coneixement popular
que la casita era només una casa de cites
i no un prostíbul
no vol ser mai entès per les autoritats.
El jutge Andrés de Castro,
suposo que un García Castellón de l'època,
en el marc d'una batuda contra la prostitució,
va ordenar el seu tancament.
va estar tancat entre els anys 1971 i 1977.
La nova obertura,
en barri de la democràcia,
es va fer amb una campanya de màrqueting inclosa.
A la premsa vocal va aparèixer el següent anunci.
De nuevo a su servicio.
El meble tenia 43 habitacions.
Totes disposaven de tres botons
per avisar el personal de la casa
de com havia de ser la sortida.
El verd, amb una S,
indicava que marxarien caminant.
El groc, amb una T,
era per demanar un taxi.
El vermell, amb una C,
era per solicitar una consumació.
poques fotos es tenen del seu interior,
doncs en principi estaven prohibides.
I abans, per desgràcia,
no hi havia mòbils per fer oferció.
Algunes mostren unes habitacions
amb decoració força senzilla,
mobles foscos i vellut vermell
i, sobretot, llums molt discrets.
Ara bé,
també es podia demanar
l'anomenada o anomenat
sarcòfag del plaer.
En realitat,
un armari
que només contenia un llit
i estava completament forrat de miralls.
Ja a gust és per tot.
Al seu tancament, el 2011,
els propietaris havien entregat les claus
a les autoritats municipals.
Però això no va evitar una expedició
pels passadissos i habitacions del milió.
Un periodista que hi va participar
va deixar escrit.
I va emanar quan feia poc
que s'havia tancat el negoci.
Però el vam trobar totalment saquejat.
Es veu que els propietaris
els hi havien donat als treballadors
carta blanca
perquè s'enduguessin tot allò que volguessin.
Vaja,
potser era una espècie de finiquit.
Moltes peces van aparèixer
poc després
pel mercat dels encants.
No existeix
o no existia
cap protocol
segons el qual
un edifici històric
amb mans de l'Ajuntament
es tenia que posar en mans
dels historiadors del MUCBA,
el Museu de Barcelona.
De fet,
només es van recuperar
dues troballes
però força interessants.
Al peu d'un destructor
de documents
va callar sense triturar
una carpeta
amb tota la comptabilitat
endavant del meu.
I, a més,
es va comprovar
com la casita blanca
disposava
d'un taller completíssim.
Era pràcticament
autosuficient
per practicar
qualsevol reparació.
Potser
per mantenir
la famosa discreció.
Les poques fotos recuperades
mostraven
quadres de pallassos,
cavalls,
paisatges,
un mapa comarcal
dels Països Catalans,
potser per ser
algú es perdia,
no ho sabem,
un Sant Jordi
matant el drac,
els castellers
de Vila Franca,
m'imagino
que amb honor
a la família fundadora,
i algun dels clàssics
cartells
d'Alfons Michà,
per cert,
actualment
amb exposició
oberta a Barcelona.
Molt interessant.
Sociològicament,
el llibre
de la comptabilitat
val-hi bastantes coses.
Això que només era
de l'any 2000
i no de tot l'any 2000.
S'hi pot comprovar
que la majoria
dels clients
feien servir
les habitacions
durant unes tres hores,
que preferentment
arribaven
amb vehicle particular.
que els torns
primer i quart
dividien el dia
en fraccions
de sis hores
eren els més
sol·licitats,
que les consumicions
de bar
estaven sobre
el 10%
del total
de la recaptació
i,
una curiositat,
que el primer dia
de gener,
el dia d'any 9,
es feia
la recaptació
més alta.
Aquell any 2000,
en principi
l'únic
dels que tenen referències,
es van recaptar
més d'un milió
de persones.
és un registre
molt fiable,
tot puntejat
amb un rotobador
vermell,
senyal
que el comptable
era molt escrupolós.
La casita blanca
era tan
legendària
i misteriosa
que durant
dècades
hi van circular
mil i una històries.
que en Quico Sabater
la va assaltar
a finals dels 50.
Fals.
Que un atracament
finalitzant
el segle XX
va tenir èxit,
verdader.
Un botí
molt escàs.
Però que els lladres,
una vegada detinguts,
van assenyalar
que només
volien deixar clar
a la buiargia
barsegonina
que era molt vulnerable.
El meu gran dubte
ha estat sempre
que els empleats
que treballaven
o treballen
els nivells
i que,
sobretot,
es distingien
per la discreció,
no devien dir res.
Devien estar
molt ben pagats
o potser
contracraven
només gent cega.
No ho sé.
És un enigma
de la història.
Per saber-ne més,
quan la riqueza
s'hi codiava
con el hambre.
L'on Paco Villar.
Dos paoícubes
que van tindre
un cert èxit
en el seu moment.
La casita blanca
a la ciudad oculta
d'en Carles Babaguer
i Mibre
a la casita blanca
de Baciol Viamunt.
I per sentir-ne més,
ja ho hem sentit abans,
a la casita blanca
de l'àlbum
Pare Piau de Manzana
disc
de Joan Moneu Serrat.
I com que hem parlat
de jutges,
deixeu-me acabar
amb una frase
molt antiga,
o bastant antiga,
d'Alberto Obrecht.
Va dir
el seu temps.
Mous jutges
són absolutament
incorruptibles.
Ningú els pot
induir
a fer justícia.
Berto Obrecht.
Gràcies.
Gràcies.
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Nicholas Edward Cave, 66 anys, més conegut com Nick Cave.
És un músic, escriptor, actor i compositor de cinema australià.
La seva fama es deu en major part a la seva banda Nick Cave, amb The Bad Seats,
amb una llarga marxa que va començar a principis dels anys 70.
La seva música es caracteritza per un todo d'assolació fosc i sinistre.
A passar que molts grups musicals produeixen música etiquetables de la mateixa manera,
el so de Nick Cave evita els recursos habituals del gènere,
com música fantasmagòrica, afectada o distorsions digitals.
Amb una important base de litares elèctriques i piano en els últims àlbums
i unes lletres cuidades en extrem, Nick Cave podria agupar-se entre grups i cantautors
com Tom Waits, P. J. Harvey, Leonard Cohen, Einstein, McGowan.
Avui l'intèrpret que amb ell ens han deixat la nostra sintonia.
En fi, problemes de drogues, problemes d'alcohol,
avui ha sobreviscut l'últim àlbum gravat en el 2019,
és l'últim àlbum d'estudi que tenim coneixement
i és un àlbum a tenir en compte.
Només com a recordatori, després de gravar un àlbum,
el The Woman's Call, es va prendre un descans
per recuperar-se de la seva addicció d'heroïna i alcohol
que l'atribulava des de feia 20 anys.
Bé, aquest ara ja està completament recuperat
i ha ressurgit amb el complex malenconiós
i altament elogiat de la seva personalitat.
I parlem ara de...
Ha tingut...
Ha publicat llibres, ha publicat mitja dotzena de llibres,
ha tingut quantitat de premis,
personatge fosc,
intèrpret bohemi de referència,
i l'ha acompanyat curiosament un intèrpret que ahir es diu
Saint Malcowen i ahir va morir als 65 anys,
segons s'ha informat la seva dona,
curiosament ahir, no?
Saint Malcowen, el líder d'un grup que es diu The Pucs,
va saber unir el folclore i la fúria punk.
Militant republicà i catòlic renegat,
va posar veu a la generació de l'èxode irlandès,
que eren joves proletaris que, com ell,
van abandonar els verds atlàntics pel gris londinenc,
a la recerca d'un futur millor.
Tot i que la societat anglesa de l'època
ja han estat d'alerta moral constant,
sembla tractar-los com a ciutadans de segona,
ells van voler dignificar una comunitat,
com dic ells, el Saint Malcowen,
més tots els irrandessos que fa 50 anys
es van traslladar a Anglaterra, no?
Doncs van voler dignificar una comunitat irrandesa
massa acostumada a suportar insults com padis.
Padis significa la persona que té poca educació
o escasa formació cultural
i que no sap comportar-se amb elegància
i bones maneres en públic.
El palet o el paleto, que diuen en castellà, no?
A les seves balades, els instruments típics de la illa Esmeralda,
és a dir, Irlanda, el guanjo, l'armònica, la mandolina,
l'acordió, la flauta,
destacaven sobre la distorsió de les guitarras.
Una altra història de drogues, d'alcohol.
És curiós perquè Van Gogh va tenir les dents molt malament.
Va perdre l'última dent natural el 2008.
Com a curiositat, el 2015 es va fer posar totes les dents noves,
amb una dint d'or, en una operació que va durar nou hores.
van quedar fixades en vuit implants de titani.
Bueno, de l'operació se'n va fer un programa de televisió
d'una hora, que es deia
Jean McBowen, a un rec-rebor,
és a dir, un desastre renascut.
El cirurgià dental que va fer el procediment
va comentar que McGovern havia gravat
la majoria de les seves grans obres
quan encara tenia dents.
Diu, el que hem fet ara
està tornar a afinar el seu instrument.
McGovern va entrar a l'hospital
per una infecció el 6 de desembre del 2022
que l'havien diagnosticat encefalitis.
El juliol del 2023 es va anunciar
que entrava a la unitat de cures intensives
i ahir va morir.
Bé, aquesta és la història dels intérprets
que ens han deixat la versió més trista
de la nostra sintonia.
Però ni memsa, eh que sí?
Alguna coseta, Pep, per finalitzar?
Tens 3 minuts i després acabarem el programa.
Bé, doncs estàvem tot això dels noms.
Després algunes coses que s'han fet
per posar nous noms a Barcelona.
És els interiors d'illa.
Els interiors d'illa.
Vaig trobar un mapa l'altre dia,
l'interiors d'illa,
que costa 70 i pico.
amb el seu i amb una mica de referència biogràfica
i aquí estan dedicats.
70 i pico?
Sí, 72.
Sí, sí.
N'hi ha molt de...
I pico, vols dir en català o és escatx?
Escatx.
Jo bé, també palet no ha sigut massa rígica.
No, i palet o no, però palet,
és curiós.
Ho vaig mirar, està registrat, eh,
el discenari.
Per l'urdo, no ho sé.
Llenut, teujà, etcètera.
Bé, tot això.
Doncs, bé, doncs, així.
També s'han fet els faristols,
els faristols per la memòria històrica,
davant d'algun edifici,
davant d'algun lloc on es va prohibir
algun fet que val la pena recordar.
Hi ha tota mena de plaques.
A Barcelona, a vegades,
amb edificis singulars que diu
qui era el propietari,
qui era l'arquitecte,
qui hi va viure, etcètera, etcètera.
O sigui, hi ha moltes maneres
de recordar personatges a la ciutat.
Doncs, n'estàvem vist amb tot això,
perquè tot això és molt modern
i qui més qui menys ja n'ha vist,
doncs, acabaré amb un parell de cosetes,
que dèiem dels noms, no?
El metro de Fontana,
si anem a Gràcia,
Fontana era un palauret
de finals del segle XVIII,
molt maco i tal,
que tenia, doncs, uns boscos,
un bosque de pit i tal.
Ara, el bosc,
allà, la mica referència
amb un bosc era el Sina,
Sina Bosque,
que està al carrer,
a la Rambla,
a Rambla de Prat.
No del Prat, sinó de Prat.
A Prat era un senyor.
Si tu deixes els noms,
sempre donen molt de joc.
I per acabar, potser,
mira, podem acabar
amb el carrer de les Tres Senyores.
Ja, el carrer de les Tres Senyores,
a Gràcia,
van ser tres, tres,
els marits,
van comprar uns terrenys
i eren
Ramon Rabassa,
el senyor Torrente Flores,
que ja vam explicar
tot allò del Torrent de les Flores,
que el Torrent de les Flores
era un senyor,
i Miquel Massens.
Van fer tres carrers
i algun carrer perpendicular.
Aleshores,
les senyores,
les dones,
doncs volien també tenir un carrer.
Però, esclar,
ells van veure que si urbanitzaven
tres carrers més,
quedaria massa quadriculat
i haurien de fer cases massa petites
i al negoci
se'ls anava a Norris.
I llavors van fer aquesta solució
salomònica,
que és el carrer de les Tres Senyores.
Fantàstic.
Joan.
Molt bé.
El carrer Massens.
El carrer Massens.
Qui estàs?
Sí, que sí.
Sí.
Ell sí,
els tres homes van tenir el seu carrer.
i les senyores volien...
Va ser un homenatge feminista.
Volien això.
Estimats soients,
acabo.
Simplement,
si gaudiu i aprofiteu aquest pont
i aneu a Lleida
i si us queda curt,
aneu a dormir
al Parc Nacional
de l'Estany Llibars.
És un gran acabament.
Fins al proper programa.
De pensament,
paraula,
obra o omissió,
tot és pecat.
Vull dir,
amnistia.
Malauradament,
en un estat podrit,
ni l'amnistia acabarà
amb la repressió.
Ens han confirmat
que a por ellos
vol dir que no s'accepten
els resultats de les urnes
si no guanyes.
És a dir,
democràcia,
zero.
Si només és democràcia
quan guanyen
i governen els teus
i a tota la resta
l'anomenes dictadura,
potser l'edictadura ets tu.
El PP
s'ha unit
als fascistes
per fer càl·leborroca
i demanar
que la policia
ja s'hoveixi
a les autoritats.
ni oblit
ni perdó.
La realitat
supera la ficció.
Benvolguts,
oients,
ens retrobem
en el proper programa,
tot recordant
que ho hem fet
al mig del programa,
que voldríem
tenir un museu
a Sant Just d'Esfer.
Fins al proper programa.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Bona setmana.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!