I see trees of green, red roses too, I see them bloom, for me and you,
and I think to myself, what a wonderful world.
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Avui us presentem la emissió número 117 del Benvinguts, Benvolguts i Bentrobats
i que a més serà l'antepenúltima d'aquest programa radiofònic.
Hem seleccionat dues entrevistes que vam fer a dos enjustencs vinculats al món de la cultura
i que hem trobat, hem trobat escaient recordar.
Un com a conseller de Cultura de la Generalitat i també regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.
I l'altre com multipremià d'actriu i directora de teatre.
Han sigut dos dels convidats que ens han visitat a la nostra programa de Ràdio d'Esbert
i amb els que hem dialogat sobre cultura tant en les seves vessants de gestió com d'actuació.
Un darrere del públic i l'altre davant de l'espectador.
Segueu-vos còmodament al costat de l'aparell receptor.
Gaudiu d'una bona estona instructiva i atractiva
que estareu acompanyats per Ferran Mascarell i Canalda
i Clara Segura i Crespo.
La cultura és el conjunt dels coneixements i trets característics
que distingeixen una societat en una determinada època o bé en un grup social.
Cultura són les creences, els valors, les tradicions, els costums
i les formes d'organització que posseix un grup de persones
i que han estat tres mesos de generació en generació.
El terme cultura, conforme ha anat a evolucionar la societat,
està associat a progrés i a valors.
Dit altrament, cultura és la manera com els éssers humans
desenvolupen la nostra vida i construïm el món on habitem.
Per tant, cultura és desenvolupament,
sigui intel·lectual o sigui artístic.
El nostre convidat d'avui té un ideal i una passió, la cultura.
Diu que vol participar a fer de Catalunya
un país líder en democràcia, justícia, prosperitat i benestar.
S'enjustenc de naixement.
Viu a Barcelona des de fa més de mig segle.
Diu que estima Barcelona,
doncs la seva trajectòria vital, professional, sentimental i amical
ha estat i està absolutament vinculada a aquesta ciutat.
Polític, historiador, professor, editor
i sobretot envoltat sempre del que he relatat, cultura.
Ferran Mascarell i Canalda, benvingut.
Com estàs?
Doncs encantat.
Gràcies per aquestes paraules preliminars.
Encantat d'estar aquí amb vosaltres.
Benvolguts, oients.
La persona que està asseguda al meu costat
ha estat entrevistat pels periodistes més rellevants.
ha conversat en els programes de major audiència
i ha expressat les seves opinions amb els mèrits més significats.
A veure, a veure, si estem al nivell adient el nostre convidat.
Ferran, tu tant com polític com professional
sempre has estat vinculat amb la gestió cultural.
Tot just acabes la licenciatura en Història a la Universitat de Barcelona,
recuperes, edites i dirigeixes la revista d'Història a l'Avenç.
Explica'ns com va anar aquesta proposta cultural,
la teva, entre cometes, primera feina professional.
Bé, això surt com surten tantes coses
quan tens 20 anys de la intuïció.
Nosaltres estudiavam Història,
ja vaig fer també una mica d'estudis d'Economia,
però Història passaven aquelles coses típiques
que s'acabava el curs i no havies passat del segle XIX
o de finals del segle XIX.
Al segle XX no es treballava, no s'estudiava.
I en canvi, quan tens 20 anys,
la inquietud de saber,
en un moment en què el Franco encara vivia,
la inquietud de saber on havia sortit tot allò,
hi era.
Alguns professors t'estimulaven.
Vam fer una petita revista ciclostil allà a la facultat
i quan vam acabar la facultat,
jo me'n vaig anar a fer el servei militar a Mallorca
i estant allà a Mallorca,
vaig dir, ostres, hauríem d'intentar fer alguna cosa
per poder parlar d'aquella història
que no podem parlar a les facultats.
Amb un amic, que ja va morir fa uns anys,
amb el Leandre Colomer,
al bar Belòdrum de Barcelona,
un dels dies que jo vaig venir de Mallorca,
que és on estava fent l'Emili,
jo vaig dir, això,
hauríem de convertir aquella cosa que fem
en una cosa de ciclostil,
en una cosa professional.
vam dissenyar la revista,
això era l'any 77,
76, perdona, 76.
Se'ns va acudir
buscar el suport de gent.
Jo tenia com a professor,
a Econòmiques tenia com a professor
en Josep Maria Bricall,
que era un gran professor,
i li vaig dir,
escolta, m'agradaria entrevistar el president Terradellas.
L'any 77,
en Terradellas encara,
76, perdó,
Terradellas encara no havia vingut.
I el Bricall ho va allogar,
perquè ell era un home de confiança,
en Terradellas,
gràcies als estudis que havia fet
sobre col·lectivitzacions i aquestes coses,
i ens ho va trobar.
I ens va citar a Sant Martèn de Bú,
el president Terradellas,
i vam anar amb el Leandra,
li vam fer una entrevista
que havia de durar un dia,
i vam estar-hi tres,
allà amb ell.
Ens va deixar,
fins i tot,
ocupar una petita habitació
que tenia ell allà,
amb la seva dona i la seva filla.
Allà vaig conèixer en Terradellas.
Va ser una experiència extraordinària,
perquè jo vaig tenir l'impressió,
jo havia fet molt d'activisme polític,
típic universitari,
diguem-ne, no?
Allà vaig tenir l'impressió
de conèixer el primer polític,
perquè el Terradellas parlava
com un polític d'una altra època.
Jo no l'havia vist mai,
no el coneixia de res,
però allà vaig veure,
era una altra cosa,
parlava d'una altra manera, no?
L'activisme era una cosa
i la política era una altra.
Estic carregat de records
i d'anècdotes d'aquells dies amb ell,
perquè trucava segons qui,
l'Antonieta, la seva dona,
feia de secretària
i li deia, truca tal.
I ell deia així, en veu alta,
sense amagar-se,
em deia,
mira, aquest,
fins que no hagi trucat quatre vegades,
no m'hi posaré.
Aquest, fins que no sé aquest.
Era un murri,
era un murri extraordinari aquell home.
A mi em va encantar aquell coneixer.
Bé, aleshores,
vam fer aquest número,
aquesta entrevista
que va sortir amb el número zero,
vam fer una revista
molt...
vam aconseguir,
si us explico la revista
ens hi passarem tot el dia,
però vam, vaig,
no teníem diners,
en fi, etcètera.
I aleshores,
jo a través d'un,
a través del,
del,
del,
del Ibáñez,
del Ibáñez,
que aleshores era en aquell moment
sops director
d'un dels diaris de Barcelona,
em sembla que era el Telexpress,
vaig aconseguir anar
a parar en Pere Durant-Farrell.
I en Pere Durant-Farrell
també seria llarg d'explicar,
ens va trobar uns quants diners
que després de fer-me una entrevista
llarga,
jo anava a la NUT
i amb jaqueta de pana,
però després de fer-me
una llarga entrevista
i preguntar i preguntar i preguntar,
i vaig fer una molt bona amistat
amb aquell home,
amb el Pere Durant,
em va dir,
va, d'acord,
aquí uns dies li diré el què.
I al cap d'uns dies
em va trucar
i em va dir,
et dono diners
per què facis la revista.
I la vam fer.
I a partir d'aquí...
Sí, perquè a més, Ferran,
havíem dos coses.
La primera,
tens tot el temps del món.
O sigui,
explica
tot el que em vigui de gust
i que nosaltres
sabíem si sabem
treure't les coses importants
i te les sabem preguntar.
L'origen de l'Avenç
és aquest.
Sí, no.
Avenç,
que originalment
era l'Avenç
acabat amb B.C.,
o una revista cultural
fundada l'any 1881
i va durar
durant 12 anys,
em sembla que va durar
fins al 1893
per en Jaume Massó,
que era el propòsit
de desenvolupar
les idees radicals
defensades
pel diari català
de Valentí Almirall.
Sí,
això,
nosaltres,
que érem joves
historiadors,
vàrem agafar la llista
i hi havia un catàleg
de totes les revistes
publicades a Catalunya
feta per en Tassis
i Torrent,
crec que es deien,
que eren dos historiadors
intel·lectuals
d'aquells anys.
i en aquest volum
molt gruixut
aquí hi havia
la referència
de totes les revistes
catalanes
que havien sortit
i nosaltres
amb el Leandre
vam agafar el llistat
i vam anar fent,
vam dir la Renaixença,
l'Avenç,
el no sé què,
el Republicà,
jo què sé,
hi havia de tirar de coses
i vam anar a veure
amb un professor,
Josep Fontana,
que era professor nostre
i li vam dir
escolta,
de tot això
què et sembla
que podem triar
i ell,
també recordo
com si fos ara,
va fer així una mirada,
va dir,
tal com deu vestits,
feu l'Avenç,
que l'Avenç finalment
és bastant el vostre,
però de fa cent anys.
I vam agafar l'Avenç
sobre una llista
molt llarga
on el propi Fontana
ens va dir,
agafeu aquesta,
que és la que més s'acosta
a el que vosaltres seieu.
i a partir d'aquí,
i a partir d'aquí
vam posar l'Avenç.
Allà vas tenir
la teva primera experiència
com a editor,
perquè allà vas ser editor,
director i...
Bé, allà vam començar,
vaig començar,
sí,
fèiem d'editors
i al cap d'un temps
vaig passar a fer
de director i editor
i va ser una experiència
extraordinària.
Va durar,
perquè en aquell temps
tot això ho fèiem
sense diners,
eren empreses,
sempre he dit,
la cultura a Catalunya
sempre comencen
amb empreses descapitalitzades
i per tant
després costa molt de...
I tampoc,
en aquell moment
no hi havia diner públic.
Allà vaig tenir
el primer entrebanc
amb el...
Al cap d'uns anys,
dos o tres anys,
anàvem tots
a buscar diners
a la Generalitat.
La Generalitat
devia ser l'any 82.
Vaig anar a veure
el que era
director general
de promoció cultural,
que era en Joan Granados,
que era director general
de promoció cultural.
I vaig dir,
escolta,
aquesta revista
ens heu d'ajudar,
ningú ens dona un duro,
estem fent una revista
que funciona molt bé,
però hòstima,
és que no pot ser,
no pot ser.
I ella,
després de conversar,
molt simpàtic,
després ens vam fer
fins i tot amics,
en Joan Granados
em va dir,
Faran,
aquesta revista
ho tens malament,
això,
perquè no ets dels nostres.
I a mi això
del no ets dels nostres
em va frapar molt,
perquè jo era,
jo era més,
en aquell temps
ja no era de Bandera Roja,
devia ser del Suc,
però amb el Suc
hi vaig estar-hi
molt poc temps,
ja devia estar
més o menys
82, 83,
sí,
en aquell moment
jo no militava enlloc,
militava de vents,
diguem-ne,
però,
però bueno,
devia estar més a prop
del PSC,
diguéssim,
o del que en aquells moments
era el,
jo sempre m'he sentit
socialdemòcrata
més que una altra cosa.
I al dir-me això
vaig dir,
ostres,
i aleshores,
com a conseqüència
de què?
Em va dir,
no ets dels nostres,
i realment
no ens va donar diners,
jo vaig muntar
una associació,
que la vaig muntar,
sempre li he dit,
li vaig dir-me al president
Pujó d'alguna vegada,
la vaig muntar
perquè em veu dir això,
diguem-ne,
que es diu,
és l'associació,
la PEC,
l'associació de publicacions periòdiques.
Jo vaig ser el primer president
i la vaig muntar
per dir,
i vam agrupar
sis o set publicacions,
que eren les úniques
que hi havia en català
en aquell moment,
el Serra d'Or,
la Terra,
nosaltres,
etcètera.
I a partir d'aquí,
clar,
la Generalitat
ja no es podia
barallar
perquè no eren dels nostres,
sinó que s'havia de barallar
amb una associació
on hi havia gent
de tota mena,
diguem-ne,
i allà va començar
la negociació anual
de subvencions
cap a les revistes.
En Joan Granadus
després ens vam fer molt amics.
En Joan Granadus
recordo la seva imatge
amb aquell bigoti
de línia.
Era tot un personatge.
Va portar a la televisió.
Sí, sí,
i a més,
era directió del Barça,
va estar molt involucrat
quan va venir en Clif.
Sí, sí.
Sí, sí.
Sí,
alguna cosa d'aquestes,
sí.
Ferran,
tu paral·lelament a l'Avenç
coedites
i diriceixes
la revista Saber
entre el 80 i el 83.
Això era el mateix grup,
sí.
Aquí l'anècdota ve.
El Saber va ser una revista
que ens va agradar molt,
a mi em va encantar fer-la
i inventar-la.
Era una revista
que el subtítol era
revista de les arts,
les ciències i el pensament.
Jo sempre he pensat
que tot això,
jo sempre he pensat
que la cultura és una,
no són,
no hi ha una cultura artística,
una cultura científica,
o una,
o una,
no hi ha una cultura
per una banda
i una ciència
per una altra
i un art
per una altra.
Tot és cultura artística,
perdó,
tot és cultura
i dins de la cultura artística
per això sovint
diem la cultura política
o diem
la cultura social
o diem
la cultura artística.
La cultura és una,
la definició
que tu has fet abans
ja anava una mica
per aquí.
Aquella revista
volia ser
una síntesi,
va ser una revista
que va funcionar
la veritat és que bé
en un context
en el que sense
diner,
suport,
diner públic
era molt difícil de fer.
Aquesta revista
va morir per una cosa
que m'agrada explicar-la
perquè
és així.
Nosaltres
per finançar-la
vam demanar
personalment
un a un
a un grapat
a una vintena
d'artistes
importants del país
una peça
i ens la vam donar.
en Tàpies
els més importants
el Viladecans
que devia ser
dels més joves
tota aquella colla
de la gent
d'aquells anys.
Vam anar a la caixa
i vam dir
pignoreu-nos això
quan ho valoreu
us ho deixem
i ens doneu.
I ens van donar
ens van dir
en aquell temps
ens van dir
crec recordar
que ens van dir
alguna cosa així
com va
això val uns
20 milions
de pessetes
i nosaltres
vam dir
amb això
podem fer la revista
no hi ha problema.
Vam tirar la revista
endavant
anàvem firmant
els papers
amb la caixa
s'anava enredarint
i el dia
que vam anar
a firmar
el paper definitiu
els 20
s'havien convertit
en 5.
Per tant
vam haver d'arrencar
un terç
del que havíem pensat
però la revista
ja estava llançada
ja havíem tret
un número o dos
ja havíem gastat
no sé què
i la caixa
i la caixa
no va voler rectificar
al final
la caixa
es van quedar
les 20 peces
que jo cada vegada
que veig
el fons de la caixa
i em trobo
amb alguna
d'aquelles peces
ni hi ha una
de l'Alfaro
que encara me'n recordo
ara
em corrou
algunes vegades
li havia dit
en els directius
de la caixa
en aquells temps
que s'hi podia parlar
perquè ara
no se'n viuen
però en aquells temps
quan s'hi podia parlar
els havia dit
escolta
aquí hi ha 20 peces
que les vaig anar a buscar jo
una peça a peça
i que em van a enganyar
literalment
però bueno
no
evidentment
no se'n van
no se'n van
perdona
aquestes peces
es van incorporar
a l'acubox
permanent de la caixa
sí exacte
i són allà
allà
allà hi són
allà hi són
sí alguna vegada
alguna exposició
i me la veig allà
i penso
ostres
si ens haguessin donat
el 20 milions
no passava res
però saps que ens en van donar 5
i ens van
va
tot es va fer molt complicat
no vam aconseguir resistir
el
bueno
però té molt marit
Ferran
que et donin
peces
obres
artistes reconeguts
havíem fet
per una revista
que encara no havia
aparegut
o sigui
et van
d'alguna manera
confiar
en la idea
que tenies
donant
o aportant
però saps què passa
que l'avenç
va tenir molt d'èxit
perquè era una revista
feta amb molta qualitat
en un país
que sempre ha anat estret
i que totes
estret econòmicament
i que totes les iniciatives
públiques
sempre comencen
amb menys diners
dels que necessiten
i per això s'allarga tot
i per això a vegades
surten productes
que no són
els que tens
imaginat
doncs perquè falta això
falta un milió d'euros
per aquí
o un milió
perdó
un milió de pessetes
parlant d'aquell temps
vam fer una revista
que va funcionar molt bé
gràcies entre altres coses
als magnífics dissenyadors
que vam tenir
en Miri el Noia
que eren dues persones fantàstiques
en canvi
el Sabel
va fer en Sarraïma
si no recordo malament
en Claret
com havíem fet la Benz
i la Benz havia funcionat
la gent ens va fer confiança
ja veien que no
i dedicaven moltes hores
moltes hores
vam aconseguir
el suport indirecte
de gent
un impressor
que es deia Llobet
un impressor
que es deia Llobet
que era
un exiliat
a Mèxic
que havia tornat
aquí
que tenia una impressora
li vaig anar a explicar
el projecte
i l'home
va dir
escolta
us ajudo a fer-la
l'únic que vull
és que tracteu bé
si sí
és la nostra intenció
tractar bé
donar veu a l'exili
totes aquestes coses
era relativament
el Pere Durant
que ens va ajudar sempre
allà vam fer
el Bricall
que ens va ajudar sempre
l'Oriol Regàs
l'Oriol Regàs
que ens va ajudar molt
perquè l'Oriol
ens va deixar
no ens va donar diners
però ens va deixar
una primera oficina
la primera que vam treballar
la primera i la segona
les de les primeres oficines
eren locals
dels petits locals
de l'Oriol Regàs
l'Oriol era un personatge
i diuen
de la Goix Divin
però personalment
era un encant de persona
molt tímid
molt retret
molt cap a dintre
que no sortia de nit
tot i que muntava les nits
i en canvi
que li interessava molt
la història
era qüestió de
el producte
si el producte
acaba funcionant
i és bo
la gent
diu
home
val la pena
dedicar-hi esforços
faig un petit
perquè tu et sembles una mica
bruixot
i adivines
les coses
abans de que facin
mai molt bé
dic això
home
aquest temps
tenim que dir
coses diferents
i que més que siguin
perquè tenim previst
portar
el que va ser el seu soci
que és l'Ignasi Rigó
el germà
del que ha sigut
fins fa quatre dies
i ell ens explicarà
moltes coses
ell us pot explicar
moltíssimes coses
t'ho dic perquè jo
l'Oriol Regàs
el coneixia
no diré molt
però sí que havien coincidit
diverses vegades
precisament
al Baix Empordà
ell tenia
una barqueta
una menorquina
que se la canvia
abans
em quedava quatre o cinc anys
i anava posant el nom
que sempre feia molta gràcia
amb el Virgo
un es deia Virgo Potens
l'altre es deia Virgo Clemens
l'altre
i ens trobàvem
pel mig de les cales
i xerràvem
i com tu dius
era un personatge
i a més era un personatge
diferent
del que la gent
creu
correboro
per el que jo el coneixia
totalment la teva explicació
era un individu
se'n va anar tot en orris
poder
perquè
era massa bona persona
confiava massa
perquè tenia
tenia un sentit
del negoci
molt dels anys
molt boami
molt dels anys 60
70
el Ribó
no sé
jo no el vaig
a través de l'Oriol
jo no el vaig tractar mai
perquè
una cosa era el negoci de nit
i l'altra cosa
eren les coses de l'Oriol
de les coses de l'Oriol
l'Oriol tenia
dues germanes
que viuen a l'Empordà
que viuen a l'Empordà
la Rosa i la Georgina
la Georgina
la que sap coses
moltes
de l'Oriol
no
en fi
amb qui jo tractava
era amb la Georgina
perquè la Georgina
era la que li muntava
era la que li feia
de la Georgina
per sentir que totes estàvem
mal
la Georgina
era un personatge
més a banda d'entranyable
encantadora
ho continua sent
sí, sí
jo fa molts anys
molts anys
que no la veig
t'ho dic perquè l'estiu passat
vaig coincidir amb ella
si algun dia
hi tornes a coincidir
li dones un record
del Ferran
que segur que
de Ferran a Ferran
per cert
curiositat
a part que tu i jo
som
com ho diuen
jo en castellà
tocallos
tocallos
tots dos hem fet
l'Emili
a Mallorca
ah sí
a Cuita
jo també
jo vaig estar
al CIR
quan em va tocar
i allà m'hi vaig passar
tota l'Emili
o sigui
que una cosa més
jo m'hi vaig passar
també l'Emili
però t'he de dir
que per mi
va ser una joia
perquè
per una sèrie
de circumstàncies
no em va tocar
fer res
excepte estudiar molt
i llegir molt
o sigui que per tant
va ser un
sempre ha sigut
un primer
vaig tenir sort
allà vaig tenir
molta sort
aviam
t'havia interromput
amb aquesta història
que tu no vas explicant
del saber
i d'on vas
de la revista
saber vull dir
i d'on vau
poder aconseguir
fons
però tu
quan deixes
el saber
en l'any
1983
va ser
nomenat
director de publicacions
de la Diputació
de Barcelona
és realment
quan interessa
en política
o és en el
1885
quan en Pascual
Maragall
et proposa
que desenvolupis
el projecte cultural
de la desaparitat
la teva consciència
evidentment
és el que tu estaves
explicant
que ja la universitat
havies tingut
no
jo entro en política
pròpiament dit
a la universitat
a la universitat
i també
no saps massa
perquè per instint
el primer
jo feia
feia
tarda
a la facultat
de lletres
aquí
de la pedra
és història
mercantils
i al matí
durant un any
feia
coses per casa
i l'any següent
feia econòmiques
a l'autònoma
i aquí
anava la tarda
i el primer dia
de classe
que eren
els primers dies
d'octubre
devia ser
de l'any 71
71
el primer dia
de classe
no hi havia
lloc
per la gent
no sí que havia
estàvem drets
i llavors
va fer una assemblea
i en aquella assemblea
jo vaig cometre
un error
que és parlar
i vaig dir
home
això és insostenible
és inaguantable
com pot ser
fer les classes drets
no podem prendre nota
això no
vaig cometre aquest error
el dia següent
al matí
a la primera hora
de la tarda
quan jo vaig arribar
ostres
primer se m'acosta
una noia
explica coses
després se m'acosta
una altra
noia
després se m'acosta
se m'acosta
3, 4 o 5
persones
de les quals
4 o 5
eren noies
i jo aquell dia
pensava
què passa avui
sempre ha sigut
no no
espera espera
què passa avui
el que passa
és que com havia
parlat a l'assemblea
i no era conegut
perquè no acabava
d'arribar
en fi
no acabava conegut
tots els grups polítics
quan veien
que algú parlava
i no coneixien
l'assignaven a algú
i li deien
intenta saber
qui és aquest
i si veien un noi
solien posar
una noia
intentar saber qui era
i si veien una noia
al revés
posaven un noi
això era el mecanisme
per captar
adeptes
dintre de l'activisme
universitari
a mi aquell dia
se'm van presentar
una gent del PCI
una noia del PSUC
l'Helena Posa
que després vaig treballar
amb ella
se'm va presentar
una persona
de bandera roja
en fi
se'm van presentar
diferents persones
de tots els grups
que hi havia
dintre la universitat
i tots m'oferien coses
em deien
vine a un seminari
vine a un no sé què
vine a tenir una festa
jo què sé
coses d'aquesta
jo no relacionava
la meva intervenció
amb això
jo pensava que allò
era la universitat
i bueno
al final
vaig anar coneixent
tots aquests grups
i va arribar un dia
que vaig dir
els que més m'agraden
són aquests de bandera
perquè són
eren els més
els més
deixats anar
en el sentit
que eren una mica
hipiosos
a l'hora de polítics
els del PCI
eren aquells
que eren
tots rígids
els del SUC
ho sabien tot massa
i eren
total
em va agradar més
la gent de bandera
i em vaig fer
i aleshores allà
vam fer política
el que passa és que era política
igual a activisme
jo sempre diferencio
una mica
jo dic que a Catalunya
tenim una gran capacitat
per fer activisme
i molt poca capacitat
per fer política
l'activisme és una petita variant
dintre de la política
l'activisme és una petita variant
de la política
malauradament
nosaltres
és la variant principal
i crec que
el que ens perd
avui dia encara
en la vida política catalana
és no ser capaços
de diferenciar
entre el que ens convé
des del punt de vista
de l'activisme
i el que ens convé
des del punt de vista
de la victòria política
però això
si voleu
ho deixem pel final
bé
i en aquell temps
com jo em vaig posar
a militar
amb la revista
perquè era una militància
i dedicada
a totes les hores del dia
en fi
etc
doncs vaig deixar això
però bueno
jo em sentia
socialdemòcrata
devia votar
en el Maraguer
en el
en Serra
en les primeres eleccions
municipals
em sentia relativament
a prop
de tota aquella gent
havia tractat
en rebentós
amb alguna conferència
que havia assistit
jo em sentia
socialista
en fi
a casa
tenia l'acostum
de brindar pel socialisme
quan era jovenet
diguéssim
coses d'aquestes
que s'han d'escriure
en un llibre
en un llibre
diguem-ne
però són
purament
de família
i veia
a partir d'aquí
l'any 83
jo mantenia
feia l'Avens
i publicacions
de la Diputació
i l'any 85
el Maragall
a través de la revista
jo havia conegut molt
la Maria Aurelia Campany
i un dia
la Maria Aurelia Campany
em truca
i em diu
escolta
tenim un projecte
encallat
i tu
em va dir
amb això
de l'Avens
has demostrat
que saps una mica
de lletres
i sumar i restar
això de l'Avens
que funcionés
i que s'aguantés
era un símptoma
que algú
sabia sumar i restar
i com el món literari
és un món
que això de sumar i restar
no sempre li agrada
o no sempre
ho posa en primer pla
jo vaig agafar
una certa fama
de gestor
que sap sumar i restar
a banda d'una mica
de lletres
un dia
em truca
la Maria Aurelia
i em diu
el Pasqual
et vol parlar amb tu
volem parlar amb tu
i me'n vaig a veure
el Pasqual Maragall
i a la Maria Aurelia
allà a l'Ajuntament
i aleshores el Pasqual
em va dir
escolta
em va dir la Maria Aurelia
que saps sumar i restar
això es veu
que era molt important
i que saps
una mica de lletres
per tant
nosaltres tenim
un projecte encallat
això era el 85
un projecte encallat
des de l'any 79
que era
la Casa de la Caritat
del Raval
que estava
bueno
estava per fer
en el primer
en el primer
programa polític
del 79
de les primeres eleccions
municipals
els socialistes
també altres grups
segurament deien
hem d'arreglar
la Casa de la Caritat
però bueno
havien passat 6 anys
i la Casa de la Caritat
no s'havia arreglat
no havia ni començat
el projecte
i a la Maria Aurelia
se li devia acudir
això
aquest el mascarell
que saps
com i resta
bueno
em van dir
escolta
dissenya un projecte
per això
i jo vaig demanar
només 3 coses
una
que em deixessin
anar a veure
el Pompidou de París
que em deixessin
anar a veure
un centre a Londres
i que em deixessin
anar a veure
un centre a Nova York
i em van dir
no el de Nova York
no que és molt car
però el de París
i el de Londres
sí
jo me'n vaig anar
a París i Londres
vaig veure això
i em vaig posar a escriure
amb l'Oliveti
encara hi havia Olivetis
en aquell moment
em vaig posar a escriure
el projecte
de la Casa de la Caritat
que jo li vaig dir
centre de cultura
contemporània
de la Casa de la Caritat
que eren 5 C's
i un dia
anys després
el president Pujol
em diu
escolta Mascarell
tu ets el culpable
que aquelles 5 C's
cap
fos Catalunya
ostres
em vaig dir
president
no hi havia pensat mai
en això
però tens raó
jo soc el culpable
i li vam
no per aquest comentari
però certament
el centre
quan la Casa de la Caritat
ja no tenia sentit
li vam posar
el vam canviar
i li vam posar
centre de cultura contemporània
de Barcelona
però l'origen
és aquell primer paper
fet
mirant-me
el Pompidou
i el Barbican
ara que no em sortia
el Barbican de Londres
i allà va sortir
doncs un primer document
que és l'origen
del centre de cultura
contemporània actual
tu has explicat
més d'un cop
que és dels projectes
amb la teva vida
professional
que m'és tan agradat
que m'és tan atrapat
jo he disfrutat molt
amb aquestes coses
que has gaudit
però he participat
de molts
i per tant
jo he disfrutat molt
la remodelació
del manac
del Museu Nacional
d'Art de Catalunya
que era el Museu d'Art de Catalunya
compartit
en el Museu Nacional
d'Art de Catalunya
que el vaig compartir
amb l'Eduard Carbonell
i amb el propi
Pere Durant Farell
allò va ser
tota la renovació
la Gaia Olenti
l'arquitecte
el gran saló
com posar els romànics
i de la manera
que està
d'un altre
allò va ser apassionant
els projectes
els projectes
nous
que hi ha hagut
al Museu d'Art Contemporani
pròpiament dit
amb el Meyer
que el vaig tenir
que portar al futbol
3 o 4 vegades
quan venia
perquè li encantava
anar a veure el Barça
i sempre que anava al Barça
feia uns partits fatals
i em deia
hosti
porta'm un dia
que juguin bé
perquè tu em dius
que juguen molt bé
però com veia
aquí no hi havia manera
el Richard Meyer
que li agradava
anar al Barça
bé
després
amb el món privat
jo què sé
a mi
puc explicar els orígens
al Sònar
puc explicar
perquè hi era
i vaig trobar
els primers diners
puc explicar
l'origen
del Primavera Sound
puc explicar
tant d'aquestes coses
totes han sigut divertides
o sigui
jo sempre he entès
la meva feina
a l'administració pública
com treballar al servei
que el món privat
o el món associatiu
pugui fer coses
jo no he cregut mai
que el món públic
hagi de fer festivals
sempre he cregut
que ha de totalar
ha de fer possible
que el qui tingui
bones idees
les faci
i evidentment
ha de garantir
una estructura pública
una de les coses
que a mi em reconeixen
és la insistència
en fer biblioteques
és a dir
a Barcelona
no se'n feien
de biblioteques
perquè hi havia la idea
que les biblioteques
eren del passat
i que ara tocava
fer coses noves
perquè no sé què
i jo
l'any 95
li vaig dir
a en Pasqual Maragall
li vaig dir
escolta
jo entro a l'Ajuntament
altra vegada
si em deixes fer biblioteques
i em va dir
que sí
després vaig tenir
uns entrebancs fantàstics
amb un magnífic gerent
que hi havia a l'Ajuntament
que em deia
que no calia fer biblioteques
i me'n vaig
però Pasqual m'ha dit que sí
i aquest magnífic gerent
em diu
quan vam discutir això
però per què vols
fer biblioteques
si les biblioteques només serveixen
perquè les dones
i els homes grans
s'escalfin els panellons
paraula de gerent municipal
dels anys 90
ara he fet un salt
de 10 anys
no, estàvem al 85
sí, però jo he fet un salt
vinga
anem cap on vulguis
no, no
escolta
repeteixo
tranquil·litat
tenim moltes coses
i a més
ja ho antecipo
em sembla que t'ho he dit
a micròfon tancat
jo de totes
les teves
vertents
de polític
historiador
editor
ja saps
que la que més
gaudeixo amb tu
és el de professor
perquè
aviam
per què et dic professor
expliques coses
que jo no en sé
i a més
les saps explicar bé
bueno
dit això
dit això
abans de fer una petita pausa
que també té història
et comentaré
que ahir
per allò que tu
estaves explicant
un cop al mes
tenim un programa de televisió
en aquest poble
a la televisió
d'Esplugues TV
que està dedicat
al panorama municipal
i un cop al mes
doncs va a l'alcalde
i explica les seves coses
doncs ahir
semblava que
sabia
que em sembla que ho sap
que avui
estaries aquí
l'alcalde
de Sant Just
ah de Sant Just
Sant Joan Bassaganyes
correcte
que va explicar
que en dos anys
si ho vol
tindrem remodelada
una sala emblemàtica
que és la sala municipal
de l'Ateneu
que precisament fa
un parell de mesos
vam tenir aquí
també el president
de l'Ateneu
explicant-nos coses
i
i això forma part
de la cultura
i forma part
del que tu deies
que la gestió pública
o un
un consistori
té que fer
no
vaja
té que fer de mecenes
d'idees
que hi estiguin
o sigui
a l'Ajuntament
diria
no té que construir
una sala
sí que té que remodelar
una sala emblemàtica
com la que tenim
aquí a Sant Just
i no només
és emblemàtica
pel poble
sinó que
és recordada
dintre de la comarca
del Baix Obregat
de l'humaca que és
i de les característiques
que té
que tu com a Sant Just
tenc segur
que la deus haver vist
més d'una vegada
sobre l'Ateneu
podem fer
una sessió
per això
sobre l'Ateneu
només cal que et digui
dues coses
la primera
el meu pare
i la meva mare
es van decidir
casar-se
ballant a l'Ateneu
la primera
la segona
jo vaig ser
agafat
vaig fer moltes coses
a l'Ateneu
fins als 16
17 anys
48
que me'n vaig anar
entre altres coses
me'n recordo
com si fos ara
el Gironès
de Sant Just
una tarda
d'un diumenge
devia ser
de l'any 62
devíem tenir
12
11
12
o 13 anys
no ho sé
va fer una sessió
a la sala
de l'Ateneu
a la sala
del cinquantanari
una sessió
sobre
les músiques
que es portaven al món
i va posar
amb un toc a discos
va posar
una cançó
dels Beatles
i una cançó
dels Rolling Stones
i allò
va canviar la meva vida
perquè jo em vaig fer eston
i aleshores
a partir d'aquí
tot
tot radicalment
va bé
doncs amb això
aviam
jo sóc dels dos
però he sigut més
de Beatles
però sóc dels dos
algú ha de tenir
algun defecte
has de tenir
algun defecte
per cert
mira
ara que tu dius
i abans de
fer la petita
pausa musical
Albert Macià
ens explicava aquí
i va ser un dels motius
per qual el van portar
que després de 10 anys
de gestió
com a president
de l'Ateneu
ho deixa
Ferran Mascari
podries ser
president
de l'Ateneu
de Sant Jús
fantàstic
ahí
ahí lo dejo
Albert
gràcies
t'he preparat
un gran substitut teu
ens havíem quedat
ja arribarem
a l'una
de les múltiples
facetes
del Ferran
que ens havíem quedat
amb la Casa de la Caritat
i que
fem un petit salt
i passem
del 85
al 87
i
fins al 91
va ser el coordinador
de l'àrea de cultura
de l'Ajuntament
amb el Pasqual
Maragall
de tots els alcaldes
que ha tingut
Barcelona
Ferran
culturalment
aquell suspens
des d'en Porcioles
fins avui
a l'Ada Colau
t'he dit
no vull acabar
el tramite
o no vull
tu pots fer
i dir el que creguis
però
estem parlant
de cultura
entre el Porcioles
que va ser alcalde
entre el 57 i el 73
després va venir el Massó
després va venir
el Viola
tots aquests
els has conegut tu
Massó
el Viola
el Sofies
el Nací Serra
el Pasqual Maragall
el Clos
el Areu
el Xavier Trias
i l'Ada Colau
a qui suspens?
Suspendre
suspendre
tampoc m'agrada gaire
t'ho dic
perquè ho agafo
a fil del que tu em deies
és que em vaig trobar
a un individu
em va dir
biblioteques
sí
però el problema
ja no és de l'individu
és de qui el manté
o de qui el posa
no
era un gran gerent
no té res a veure
té res a veure
però hi havia un concepte
en aquells anys
sembla mentida
però en els anys 90
hi havia un concepte
sobre les biblioteques
per part del món
de la política
molt oportunista
en el sentit de dir
això sembla que ja has passat
quan les biblioteques
eren més futurs
jo segueixo dient
que són més futurs
que mai
la prova és que fixa't
l'any 95
quan vam acordar això
amb en Pasqual
a Barcelona
em sembla que eren 11 biblioteques
hi entraven unes 600 o 700 mil persones l'any
ara n'hi ha 52
i hi entren 16 milions de persones l'any
o sigui
en un període
de 15 anys
perquè de fet
va ser entre el 95
i el
15 no
pràcticament 20
entre el 95
i el 2015
a Barcelona
s'ha fet un pla
extraordinari
que ha convertit
la biblioteca
en un centre
en el territori
on hi entra gent
de totes les edats
on hi entra molta gent
on es miren llibres
on s'escolten conferències
ha sigut l'articulador
del territori
i la biblioteca
realment
a tot Catalunya
funciona molt bé
i els que hi hem cregut
des d'aquest punt de vista
crec que hem tingut
raó
perquè
tot arreu
està passant el mateix
s'estan transformant
etc
ara hi havia gent
que no hi creia
jo
en aquells anys
quan jo deia
ei
necessito un solar
a qualsevol territori
de Barcelona
a qualsevol districte
els regidors dels districtes
normalment
feien mala cara
i em deien
ostres
ara t'he de trobar alguna cosa
jo aquí vull posar
el que sigui
però no una biblioteca
però després
home
jo vaig poder fer
com a regidor
de Gràcia
la de l'ECEPS
que és una biblioteca
molt exitosa
i esclar
quan la gent va començar a veure
que hi entrava tanta gent
que es compartia
en un lloc de referència
en els barris
en els territoris
que bé
els regidors van començar
però hi havia un moment
que no
que no era així
ara
això era un cas particular
sobre les biblioteques
a veure
tots els anys del franquisme
culturalment
a ningú li interessava gaire
pensa
el Porciol
va fer dos coses
interessants
el Porciol
el metro
no
a veure
es va deixar
es va deixar colar
al museu Picasso
encara que fos
amb un nom
amb un nom
canviat
perquè deien
museu
Aguilar
perquè era
la finca es deia
Aguilar
i a poc a poc
ho van anar canviant
de fet
alguna vegada s'ha dit
que el van enredar
una mica
amb el propi Porcioles
per aconseguir fer el museu
al propi artista
i després va deixar fer
tots els que van venir
després d'ell
d'aquella època
pre-democràtica
van deixar fer la Fundació Miró
gràcies a la insistència
de l'artista
l'enric Massó
el Viola
i el Societat
fixeu-vos que les dues úniques coses
allòs significatives
culturals
que pots mirar
en tots aquells anys
del franquisme
són
Picasso
perquè va voler l'artista
i Miró
perquè va voler l'artista
si no
segurament no s'hagués fet res
diguéssim
per tant
home
suspendre'ls
ben suspensos
perquè
el que sigui
allò no interessava a ningú
després
home
jo diria que hi ha hagut
una certa
continuïtat
el Maragall
aviam
també t'he de dir
per parlar amb tota claretat
l'home més
l'alcalde més cultista
de tots els que jo he conegut
va ser el Serra
el Serra era un home cultista
li agradava
la cultura
i creia
totes aquestes coses
el Pasqual era un home
també
doncs
d'una certa
identitat
i
amb gens
familiars
i amb ell
totes aquestes coses
justament per la proximitat
probablement
li donava
per la proximitat
que ell tenia
en un món intel·lectual
pel seu avi
i totes aquestes coses
probablement
li donava menys importància
que li donàvem
els que
no teníem
aquest bagatge
a aquest entorn personal
li donava molta importància
en això
jo sempre he dit
que allò que ens constitueix
és la cultura
nosaltres som dues coses
abans has fet una definició
la cultura
nosaltres som dues coses
tenim gens
i tenim memes
els gens
és el que
els nostres
el nostre cabell
és negre
però en canvi
després el tenim
el tenir negre
és gent
el tenir-lo
és mem
és cultural
i per tant
la cultura
és tots aquells coneixements
i tots aquells valors
que anem construint
i que ens permeten viure
individual i col·lectivament
doncs
jo sempre he pensat
que això és la clau
perquè les societats
avancin
i progressin
i totes aquestes coses
i per tant
home
aquell alcalde
aquells alcaldes
que hi creuen
m'hi sentia còmode
Pasqual era un home
que hi creia
Trias era un home
que hi creia
ara hi creuen poc
és a dir
i creuen poc
paradoxalment
perquè creuen molt
amb els grups
amb les sectes
però no creuen
jo mai he preguntat
mai
porto 30-40 anys
fent política
ni a un col·laborador meu
ni a l'hora
de donar una subvenció
us prometo
que és així
mai he preguntat
de quin color polític era
mai
mai a la vida
o sigui
m'és igual
considero que tothom
té defectes
i tothom té virtuts
diguem-ne
i per tant
allà on hi ha
una proposta cultural
si jo he cregut
que era bona
he intentat ajudar-la
fins al final
diguéssim
vingui d'on vingui
la faci qui la faci
jo crec que
ara
passa que
en fi
hi ha molt d'ideologisme
hi ha molt
d'això és bo
de bons i dolents
aquest país nostre
això dels bons i dolents
ens ha perdut sempre
en fi
totes aquestes coses
no em facis dir
qui és el pitjor de tots
perquè
no
com a bon polític
no
no
no
això és més d'actitud
que de política
ho agafem
de l'altre costat
has dit tres noms
que un cop més
estem totalment d'acord
jo des de fora
perquè no tinc res
de polític
Serra
Maragall
i Trias
han sigut
tres
senyors
barcelonins
molt posats
per la cultura
ja s'ha dit
ja està
mira
mira
ara
ara
en els últims
sis anys
a Barcelona
parlo de Barcelona
sí
des del 2015
amb els comuns
hi ha hagut
sis
em sembla que són
sis responsables
de cultura
ja és un mal símptoma
mal símptoma
alguns
amics meus
de generació universitària
en Joan Sobirats
amic meu
de Pandera Roja
i de tot
econòmiques
en fi
etc
el Joan
hi ha estat
un parell d'anys
quan ha vingut
el que ara és
el Jordi Martí
que ara és
el responsable de cultura
va entrar
va començar a treballar
amb mi
a l'Institut de Cultura
de Barcelona
el vaig fitxar jo
clar
no tenen res a veure
aleshores
si la continuïtat
està muntada
sobre responsables
que van canviant
d'idea
cada any i mig
doncs la cultura
se'n recent
no no hi ha
fins
aquestes coses
necessiten
molta continuïtat
per tant
tu necessites
una convicció cultural
que digui
escolta aquest és el programa
després si els executors
van canviant
per les raons que sigui
però com a mínim
has de tenir una idea de fons
i la idea de fons
dels últims anys
jo no sé quina és
perquè diem que no
a determinats museus
diem que sí
a coses
i dius
però per què no
a una iniciativa privada
per què sí
a una altra
per què
no hi ha cap iniciativa pública
rellevant
per què el museu d'arquitectura
no es tira endavant
etcètera
no està sent
una bona època
per quan s'ho dona
des d'aquest punt de vista
bueno
esperem que
esperem que això canviï
sí
sí
divertit
parlant d'això
jo m'havia apuntat
per preguntar-te
o sigui
el tema de Vermiteix
realment
l'Ajuntament
per què no vol
aquest tipus de museu
encara que estigui privat
i que es consideri
que les obres
no seran les més importants
no dona imatge
a una ciutat
en Vermiteix
i quin és el motiu polític
més que polític
sí
és polític
al final és polític
però la raó
és ideologisme pur
que és el mal
que té
la política cultural
actual
ideologisme vol dir
que
ja no dic ideologia
dic ideologisme
en el sentit
que tu tens tant
la convicció
que el que tu penses
és superior a qualsevol
altra cosa
si tu penses
per exemple
que és el que els passa
a la gent que ara
governa Barcelona
si tu penses
que la iniciativa privada
per definició
és malèbola
per la ciutat
perquè busca
no se sap què
diguem-ne
abans d'haver demostrat
que busca alguna cosa
beneficis
el que sigui
si tu penses això
tot el que et ve del món privat
ho rebutges
aleshores
jo dic
home
si a mi m'estessis dient
jo faig
un museu d'arquitectura
o un museu de fotografia
que són dos museus
que a Barcelona
tindrien un lloc extraordinari
i que no s'estan fent
o que no s'estan impulsant
tot i que estaven
les bases posades
dic home
que tu fessis aquests dos
i que a l'hora diguessis
jo facilitaré
tot el possible
no m'hi gastaré diners
però facilitaré
tot el possible
perquè hi hagi l'Ermiteix
no veig on està el problema
quan tu dius
no a l'Ermiteix
bueno
doncs no a l'Ermiteix
perquè
el privat
no m'interessa
conec bé aquest cas
perquè la primera vegada
que vam parlar
amb l'Ermiteix
ho vaig fer jo
fent de conseller de Cultura
amb el president Mas
amb el director
de l'Ermiteix
a Moscou
o sigui
allà mateix
vam parlar
d'aquesta possibilitat
i jo sempre els dic
però per què dieu que no
ah perquè no sabem
jo sí que sé
perquè jo vaig arribar a negociar
abans tenia a les mans
la col·lecció que venia
i la col·lecció que podia venir
era extraordinària
llavors per què m'esteu dient que no
ah és que no sabem la col·lecció
no la seu
perquè no heu volgut
perquè no heu anat a veure
el Piotrowski
que és el director
i heu discutit
la d'allò
per tant
on està el problema
que el Sònar
sigui un festival privat
jo vaig ajudar
tot el que vaig poder
perquè el Sònar existeix
és un festival privat
és un referent internacional
extraordinari
per Barcelona
on està el problema
que sigui privat
que guanyen molts diners
home
fer-los un edifici
oi que ja no els hi dones
subvenció
de cap naturalesa
doncs ajuda'ls
i això home
si realment
es fan
hiper milionari
però no
ningú
una cosa d'aquestes
no t'hi fas
per tant
on està el problema
de tenir un bon festival
encara que sigui privat
que el festival
de poesia
és públic
al mateix moment
que arrencava el Sònar
arrencava el festival
de poesia
de Barcelona
el festival de poesia
és públic
estupendo
magnífic
el fem amb diner públic
amb diner que surt
dels impostos de tots
el Sònar es fa
amb diner privat
però això és bo
per la ciutat
no hi ha aquesta
dualitat estranya
en dir
això no
perquè és
això
això a mi
m'exespera
perquè a més a més
és negatiu
per tots
bé
en aquest punt
estem
per tant
sí
jo crec que hi ha massa
prejudici ideològic
a l'hora de fer
aquestes coses
aquesta exageració
entre els que són
de dreta
són dolents
els que són d'esquerra
o viceversa
això és un mal
extraordinari
per la vida cultural
i ja no dic
per la vida social
sí per tot
gràcies
que sempre
s'ha discutit
ara aquest tema
i al final
ha acabat
com ha acabat
que dius
bueno
ja veurem com van
les demandes
acabarà
acabarà a Màlaga
o a Madrid
bueno
ja tenen també
el
el francès
el Picasso
el Pompidou
bueno
sí
Ferran
gràcies a les oportunitats
que
et va donar
la ciutat
Barcelona
vas esdevenir
Consell de Cultura
de la Generalitat
de Catalunya
en dues ocasions
primer amb el Pasqual
Maragall
el 2006
i després
amb Artur Massa
el 2010
i posteriorment
en dues ocasions
delegat de la Generalitat
de Catalunya
a Madrid
com va canviar
la teva manera
d'entendre
tant la política
com la cultura
deixem a part
el teu pas
per les conselleries
de la Generalitat
com a delegat
de la Generalitat
de Catalunya
a Madrid
amb el Rajoy
eh
com ho vas
com ho vas pelar
tot això
no
a veure
jo crec
que aquí hi ha un procés
abans has dit
nacionalisme
aquí
això ens donaria
per un debat
jo no em sento
nacionalista
no m'he sentit
mai nacionalista
penso que el nacionalisme
és un concepte
molt equívoc
que té
que té
una tradició
al segle XX
que no és
especialment
vindicadora
a mi si em dius
tu ets nacionalista
no
no
precisament
tu ho veus dir
precisament
per la
per la controvèrsia
o sigui
que era
ell en un nacionalista
que avui hi ha
i ha dit
que amb alguna cosa
contrari
no no
si no
si no
no
no
no
et repetia
jo ara explico el per què
et matitzava
en el sentit de dir
el
el
per mi l'element important
és el següent
jo justament
per la meva experiència
professional
política
he tocat
tant des de l'Ajuntament
com des de la Generalitat
toques molt a prop
l'Estat
toques
doncs mira
ara posava amb l'exemple
del
del
de l'Hermiteix
jo et puc posar
l'exemple
de la Fundació
Thyssen
els Thyssen
va ser l'Ajuntament
de Barcelona
qui va negociar
Esqual Margall
i jo mateix
l'any 89
els que vàrem negociar
amb aquest home
per tal que la seva
col·lecció
vingués a Barcelona
la Generalitat
en aquell moment
no tenia diners
per ajudar-nos
i l'Estat
que en aquell moment
el ministre
era el Solana
va dir literalment
hombre
Pasqual
si tu quieres
que esto venga
a Barcelona
està bien
pero
no vamos a dedicar
todo el dinero
de l'Estat
a una cosa
que venga a Barcelona
hacemos un poquito
en Barcelona
i un poquito en Madrid
el poquito en Barcelona
i el poquito en Madrid
va acabar
amb 80 peces a Barcelona
i 500 a Madrid
i amb una inversió
de 45.000 milions
de pessetes
d'aquell temps
diguéssim
perquè aquella col·lecció
vingués
bàsicament a Madrid
tot estava negociat
per a Barcelona
va ser l'empatia
va ser l'empatia
va ser l'empatia del Pasqual
l'empatia
simpatia del Pasqual
la que va convèncer
en aquell home
i la feina
que vaig fer jo
per aconseguir
que al monestir
de Pedralbes
hi poguessin caure
les peces
i tot això
tot i que no teníem diners
ni per remodelar
l'Estat
l'Estat
jo l'he vist
Arco
si voleu un dia
us explicaré
per què es fa a Madrid
i no a Barcelona
per què el cine
s'ha traslladat tot a Madrid
i quasi no se'n fa a Barcelona
per què la televisió
es fa tot a Madrid
i només es fa a Barcelona
el poder i les decisions
preses
és a dir
algunes errònies nostres
i altres la majoria
perquè l'únic projecte
que té Espanya
l'Estat espanyol
no Espanya
l'Estat espanyol
l'únic projecte sèrio
que té es diu Madrid
tot l'altre
som una sucursal
que afavoreix
que puguin fer el projecte a Madrid
aleshores
jo això ho vaig anar descobrint
veient
de detall a detall
peça a peça
des de la socialdemocràcia
en els anys 90
en els finals 90
després del joc
jo vaig viure
vaig viure els jocs
i veia com
a mesura que anàvem construint els jocs
Madrid anava decidint
fer una expo universal
de Sevilla
per contrastar
i una capitalitat cultural
de Madrid
per contrastar
perquè Madrid no se volia
quedar-se en nada
que l'únic que feia
era repartir els recursos
i desfocalitzar
el tema principal
que era Barcelona
i vaig veure com
l'AVE
per decisió del Felipe González
havia
tenia que arribar
antes
i vaig veure com
no es feia el corredor
mediterrani
i jo he sentit
els quatre anys
que he estat a Madrid
he sentit dir-li
a un secretari d'Estat
conegut
que literalment
em va dir
Ferran
com
si tu et subis
a un globo
i subis
per arriba
ja veràs
com mires
el corredor
mediterrana
i no importa
que passe
por la costa o passe por Madrid. Literalment,
un secretari d'Estat.
Forte. Sí, o
jo què sé, un home,
bueno, representants
extraordinàriament
coneguts de Madrid que et deien
oi, li deia, oi,
això del Consejo d'Estat per què serveix? Perquè
lo estem pagant també els catalans
i jo li deia, això, amb aquest conflicte
que ara tenim, el normal seria que serveixi
per fer una proposta d'avance, no?
I ell deia, no, no te
castigues, el Consejo d'Estat
està per a que nadie canviï. Sabes
per què, em deia? Sabes per què? Perquè
aquí a Madrid estem de puta madre,
em deia ell, no? Bueno,
quan això ho vas veient, vas veient, dius
jo no m'he fet
jo no vull la independència perquè
sigui nacionalista, jo la vull perquè
jo vull un estat que em funcioni
i l'estat espanyol no em funciona
no em funciona, és a dir, li pago molts
impostos i no em retorna
tant de bo que fos un bon estat
si hagués sigut un bon estat l'estat
espanyol, no estaríem discutint el que estem
discutint els últims 10 anys. L'any
2010, quan ens posem a fer
manifestacions a partir de la
sentència del Tribunal contra l'Estatut
quan ens posem a fer manifestacions massives
no és perquè ens haguem tornat tots
nacionalistes a la manera clàssica
tots hem vist que aquell estat
no funciona i per tant
volem una cosa que tiri, que ens permeti
allò que em deies al principi
jo crec que aquest país podia ser molt
millor del que és, més democràtic, més
just, més pròsper, més benestant
si l'Estat funcionés. L'Estat és una
eina al servei de la gent i si l'eina no
funciona, tu t'enresents, s'enresenten les
empreses, les persones, els serveis públics
escolta, ara volem arreglar la mobilitat a
Barcelona. No arreglarem la mobilitat a
Barcelona sinó arreglem el sistema públic de
cohesió metropolitana. Per tant, mentre
Renfe inverteixi el que inverteix a Madrid
jo he estat quatre anys vivint allà i sé
el que són els metros de Madrid
i aquí portem 40 anys
intentant que es faci mig metro més
cada segle
d'arranjament del sistema
metropolità. Sant Just d'Esberna
hauria de tenir metro.
No el té.
És que és tot així, diguem-ne.
Fins i tot, si no recordo malament, hi ha un
lloc per aquí que hi ha una placeta que està
esperant una estació, diguéssim.
T'interrompeixo, és la placeta que el
Alma Plensa, el mes de juny, va cedir la
Cloé, l'estàtua emblemàtica ara del
poble, doncs allò està reservat.
Doncs sí.
I ahir, l'alcalde, que jo et deia la
intervenció mensual al panorama
municipal, va dir que ja està aprovat,
que veurem aviam quan es porta a terme,
l'estació de metro de l'Ajuntament
d'Esplugues, allà a la plaça de Madalena,
que serà el primer pas. Diu, clar, no té
sentit fer el tram baix passant per la
carretera, perquè sigui directe cap a
Barcelona des de Sant Just, si al cap de
quatre mesos o quatre anys tenen que
tornar a foradar el terra per fer el
metro. Primer deixa foradat el metro i
després, si vols, fes el tramvia per
dalt.
en un país, en un estat correcte al costat,
nosaltres tindríem una ciutat
metropolitana relligada des del punt de vista
dels serveis públics. Barcelona no tindria els
problemes que té de mobilitat, el conjunt de
l'àrea metropolitana estaria raonablement ben
connectada. Això vol dir, bàsicament,
metro. Metro, llavors, metro, parking
rights, és a dir, parcaments d'aquests en les
estacions de metro, de tot l'espai
metropolità. Bé, això vol dir tenir un bon
estat. A hores d'ara, insisteixo, l'únic gran
projecte. A Madrid es fan les estacions abans
que hi visqui la gent. És a dir, Madrid es va
allargant la xarxa, va creixent, hi posen una
estació i a partir d'aquí venen els pisos. A
nosaltres tenim les cases, tenim la gent, tenim la
societat i no tenim l'estació. Bé, doncs és
perquè l'estat no és just. En Guidance, que és un
sociòleg britànic, sempre deia, hi ha dues coses
que els estats han de fer perquè la gent els
reconegui. Han de ser justos i han de ser
representatius. Bé, doncs jo visc en un estat que no
he tingut mai la impressió que sigui ni just ni
representatiu. És representatiu dels interessos
d'alguns, però no dels nostres. O jo considero que no
dels nostres. I ara hi ha una professora
italiana, però amb una universitat americana, que
diu, a més a més, els estats han de ser emprenedors, és a dir,
han de ser capaços. Ella diu, encara que digueu el
contrari, els Estats Units no és tan avançat
tecnològicament perquè la iniciativa privada l'hagi
desenvolupada, la tecnologia ho és, perquè l'estat ha marcat
tendències de desenvolupament tecnològic que el món
privat ha pogut aprofitar. Bé, doncs just, representatiu i
emprenedor. L'estat en el que jo he vist ni és just, ni és
representatiu, ni és emprenedor. Més aviat és regressiu. Bé, doncs
això ha de canviar. I jo ja m'estic fent gran.
Gran. Sembla mentida que ens odin tant i que no ens deixin
de marxar. No, però no sembla mentida. És molt senzill.
Ja està, està, està claríssim. És una manera de dir.
És una manera de dir, que se m'ha corregut ara, de dir-te
tant que ens odien, però no ens deixen marxar. Som el rusc d'on
treuen la mel. Hi ha tantes coses, tantes coses. El que passa és que el
Joan i el Pep també voldran, portem una hora amb tu, eh? Sí, sí. I a mi m'ha
quedat. Han passat. Escolta, ens hem quedat, no hem tocat ni la teva. Ja
continuarem. Queda registrat. Saps que jo tinc una gran memòria i sento molt.
Serà en ple.
fallait ser de m'arquid.
I see trees of green, red roses too. I see them bloom for me and
you. And I think to myself, what a wonderful world.
Un actriu o actor és aquella persona que actua o representa un paper
en una obra de teatre, cinema, ràdio o televisió.
S'utilitzen relacionats com a idees i sinònims els substantius,
artista, intèrpret, comediant, estrella, figura, protagonista, etc.
Els estudis necessaris i efectius per ser actor o actriu
són aquells que et formen en les tres disciplines, interpretació, música i dansa.
La nostra convidada està formada sobradament en totes aquestes disciplines
i, a més, utilitza magníficament els recursos corporals com la veu i la mímica
que la fan que tot plegat transmeti en les seves interpretacions
totes les emocions i sentiments possibles de la naturalesa humana cap a l'espectador.
Atenta en tot i esta, no se li escapa res del que passa al seu voltant,
s'enjustenca de pedra picada, mirada atractiva, figura cuidada,
actriu versàtil i polivalent que la fa capaç d'abordar amb èxit personatges de diferents registres.
Captivadora.
Ella sola omple l'escenari.
Clara Segura i Capesco.
Molt més que teatre.
Benvinguda. Com estàs?
Molt bé, molt bé.
Carai, quina presentació.
Molt bé, moltes gràcies.
He dit alguna mentida.
No, no, no, però sempre sorprèn quan et parlen de tu així bé.
Suposo que sempre a vegades ens costa també acceptar el bo a vegades, no?
I és en cea d'anar demàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Títol de solfeig i cant coral pel Conservatori Superior de Música de l'Iceo de Barcelona.
Vas fer fins a sisè de piano en el Conservatori Superior de Música de l'Iceo de Barcelona.
Has cursat estudis de dansa i cant.
Actualment compagines la teva feina com a actriu de cinema, televisió i teatre,
amb la de professora d'interpretació de l'Institut del Teatre
i en altres centres d'expressions artístiques.
Ets la directora de la Trena,
l'hora de major èxit aquesta temporada teatral.
M'agrada el Martí, de 13 anys i de Lluc, de 8.
D'on treus el temps?
Ai!
Sempre diuen que el temps és el xiclet, no?
El típic xiclet que es fa a l'àstic quan...
Però sí, trec el temps moltes vegades al matí molt d'hora,
que ja és una disciplina que em ve una miqueta de la piano,
perquè era la manera de poder estudiar tranquil·la.
Ho feia de 7 a 8 abans d'anar a l'escola, quan era petita.
I crec que això se m'ha quedat,
perquè també és l'hora que encara sí...
Ara ho faig més d'hora, ho he de fer de 6 a 7,
o si és 7 a 30,
perquè és encara quan la casa està tranquil·la,
quan tothom dorm,
perquè la nit em costa més.
O estic fent funció i llavors arribo cansada
i no...
O desperta i tinc ganes de distreure'm
amb alguna sèrie o alguna cosa.
O si estic a casa i els nens costa més,
perquè moltes vegades t'adorms explicant el conte,
o quan ells s'adormen tu també t'adorms,
i llavors em costa més concentrar-me.
I en canvi de 6 a 7 és una hora,
per mi bastant productiva.
Les dones del meu voltant que em coneixen,
que em porten la gestoria i tal,
diuen, ja estan els mails a la Clara a les 6.32,
dient, escolta'm, Sílvia,
que això de l'IVA, que no sé què...
I sí, moltes vegades aprofito per fer feina a aquestes hores.
Sí, sí, però el dia té 24 hores,
i per molt que t'ho diguis que és un xiclet.
Sí.
I també dorms, i també fas de mare,
i també fas de parella,
i també tens que estudiar guions,
i veure noves propostes.
És cert que jo...
Sempre ha sigut una dona molt avalentada amb tot,
i molt bona amb tot,
però jo admiro la gent que les 24 hores
les poden convertir en 30 o 35.
Això és el miracle.
Té un preu, eh?
Té un preu...
Suposo.
Que jo crec que va fer un toque de vis fa un parell d'anys.
Sí, just abans de la pandèmia.
No, no, no, post-pandèmia, post-pandèmia.
És que el de la pandèmia,
ja no saps el que ha passat abans,
el que havia passat després.
Però crec que va ser quan vam tornar a fer
per tercera vegada cobertura al Condal,
me'n recordo que un dia pujant les escales del teatre,
ostres, estava però rebentada,
abans d'arribar a la funció,
vaig pensar, ostres, què passa?
No sé si és Covid, no era Covid.
I era com un pic d'estrès,
un pic de...
Perquè la meva feina m'agrada molt,
i llavors també sempre m'ha costat molt dir que no.
I això té un preu.
Té un preu que un dia,
no vaig petar,
però vaig anar-me a fer proves,
i era això,
era com una sensació,
de no poder,
de no, ostres, que estic massa cansada,
i era que havia baixat tot el nivell immunològic,
estava molt més baix,
llavors vaig veure com haver de començar.
I llavors vam com reorganitzar-nos,
jo tinc un àngel de la guarda,
que és la Bet Orfila,
que a part de productora de la Trena
i de moltes altres coses amb l'Oriol Brogi
i de la Perla 29,
també m'ajuda amb la meva agenda.
i llavors, com que és mare de tres dones,
dona emprenedora,
a vegades em diu,
a veure,
al setembre comencen els col·les,
si tu pretens fer la pel·li,
aquest al setembre,
no sé què és o quantos.
Pensa que tal,
pensa que al Nadal no hauràs fet festa,
perquè l'any passat no vas fer festa,
però m'ajuda com a posar els punts sobre les is,
i llavors penso,
és veritat,
això no ho he de fer.
I llavors amb la Bet vam fer com un planning
de dir,
intentem donar-nos una mica més d'aire,
perquè sí que és veritat
que en un moment tenia la sensació
que tothom m'estava com esperant.
A veure,
quan acaba el 18,
el 19 comencem assajos.
I ostres,
és aquella cosa,
és que jo vull gaudir també.
I ahir gaudeixo treballant,
però quan és tanta canya,
no ho gaudeixes tant.
Estàs més de mal humor,
perquè estàs més cansat,
perquè no tens temps de preparar-t'ho
com t'agradaria preparar-t'ho,
perquè no veus els nens,
perquè no sé què,
i tot vol temps a la vida.
I ara amb el Martí,
amb 13 anys,
tens més feina per altres coses,
i menys,
entre cometes,
d'acompanyar-lo al col·le,
per entendre.
Exacte,
perquè això ni per resum.
A Lluc encara.
A Lluc encara,
encara al col·le,
i encara anar-lo a buscar,
i aportar-lo a activitats extraescolars,
però sí,
sí,
amb el Martí,
no tinc aquesta feina,
però en tinc una que és més de psicologia.
Tu diràs,
13 anys,
les hormones.
És molt fort,
perquè clar,
nosaltres amb 13 encara estàvem a EGB,
fèiem setè,
i just ara ell,
bueno,
perdó,
ell estaria ara fent vuitet.
Està fent vuitet.
I llavors aniria a l'institut l'any que ve,
i ell ja fa dos anys que està a l'institut,
amb la qual cosa tot s'ha avançat dos anys.
Sí, sí.
I és un temazo,
el fet que ja els hi donen el...
Ja, bueno,
socialment, no?
S'està establert el mòbil.
Tu ho has dit.
I això és una batalla,
que jo crec que és una batalla que jo em sento,
me'n recordo quan jo era jove,
pensava,
aquells avis que no en tenien el rock and roll,
però què és això?
Si aquests pares estan carques.
I jo ara em sento carca.
Em sento carca amb el meu fill,
perquè ja és una altra generació,
i deu ser això,
deu ser els canvis generacionals,
que sempre passa que la generació anterior
queda de seguida desbancada,
perquè la que està en actiu va molt ràpid.
però sí, sí,
però hi ha coses de carca
que penso que és igual que em senti carca,
perquè això no...
Vull dir que crec que, per exemple,
el tema de la tecnologia,
encara no som conscients
d'on ens està portant,
a nivell de relacions humanes, eh?
Jo a vegades parlava amb els meus fills,
que són el doble de grans que els teus,
i els deia que la tecnologia,
que és fantàstica,
però que no s'oblidin mai del tracte humà.
És a dir,
per molta tecnologia que hi hagi,
sigui a nivell empresarial,
que necessitis una...
tan sols amb una pantalla,
que no necessiti anar personalment
a veure el proveïdor, el client,
el contacte humà.
Totalment.
I per molt que em diguin a mi
tecnologies, etcètera,
com el contacte humà,
com mirar-te els fills quan et parlo.
Bé, clar,
però és que això ara s'està convertint...
Al revés, no?
Això ara s'està...
Es parlen per fotos,
ruses, clar,
i això...
Ururós, ururós.
Bé, és una altra història.
Sí, sí.
Ens costarà molt a nosaltres
assemilar-lo.
Ens costarà molt.
Sí, sí.
I també penso
que a la gent jove
que no està acostumada
a aquesta relació tan humana
com la que hem tingut nosaltres,
els costarà assolir-ho.
També el que...
La relació humana
és fonamental.
i després, en el fons,
vull dir, sí,
perquè en el fons
som éssers socials,
vull dir,
que aquestes persones
que han crescut
amb aquesta tecnologia
o amb aquests contactes socials
a través d'una pantalla
acabaran, potser,
volguen-se compartir pis
o tenir família
o viure amb algú.
I aquí començaran els temes,
perquè, clar,
si tu no estàs entrenat
en llenguatge corporal...
Ah, no parlarem.
Et dones compte, Clara,
que tu ets molt més que teatre
que el que presentava.
A més, tu dius
que el teatre va directe
al fetge i al cor.
Sí.
Jo t'ho he sentit.
I que consideres
que no tens cap mètode,
que més aviat
fas una recopilació
de totes les persones
que t'han ensenyat coses,
siguin directors,
companys, actors i actrius,
i que tu tan sols
ho apliques
en les teves interpretacions.
És correcte, això?
Sí,
perquè jo crec
que no vinc
cap a escola.
Costa de creure
que una actriu
tan valorada
i premiada com tu
no segueixi una metòlica
amb el seu treball.
Em costa molt.
No,
jo t'ho diria
que és veritat
que jo ara,
per exemple,
que estic veient
ara,
doncs,
és les 104
o 105 funcions
de la trena,
encara estic entenent
la teoria,
o sigui,
encara estic dient
vale,
ah, vale, vale,
o sigui,
per què no riuen ara
i abans reien?
Ah,
potser ja perquè hi ha una pausa,
vull dir que
encara
estic,
amb l'experiència
i amb la formació,
estic
encara entenent
què és aquesta màgia
del teatre,
perquè és una màgia
de dir,
jo puc saber
si són clínics d'enconstipat
o clínics d'emoció,
no?
Més o menys,
més o menys,
a vegades m'equivoco,
però jo noto
si l'espectador
ens està sentint,
se'ns està seguint,
no sense mirar-lo,
si els espectadors,
i les espectadors
estan enganxats o no
a la funció
i ho noto
i això també és a còpia
de fer-ho tantes vegades
que dius
estan distrets
i no els veus
per el rabia de l'ojo
que no sé com es diu,
la cua de l'ull,
la cua d'ull,
doncs ho veus
però ho notes
amb la respiració,
amb el palpitar silenciós
d'un grup de persones
que està mirant l'obra
i tot això
et va configurant
una petita teoria
però per això penso que
crec que sí,
crec que el bon
el bon,
no sé,
no sé si és mestre o alumne,
és aquell que va recollint
de tot arreu,
no crec,
jo no he estat
mai,
massa,
mai,
d'en mètodes
estrictes
i no dúctils
i,
com es diu,
fanatismes,
hi ha mètodes
que són molt fanàtics
per mi.
Què dius això?
En Josep Maria Flotats,
84 anys.
Imagina't.
Acaba d'estrenar
al Teatre Espanyol de Madrid,
París,
1940.
Una obra,
que diu ell,
que recull les gissons
sobre l'art dramàtic
de Lluís Joubet,
que és el seu mestre
i la seva manera
d'entendre el teatre.
Flotats,
eh?
Sí, sí, sí.
Defeneix l'experiència
teatral com inexplicable,
perquè la tècnica
de la qual
no és del tot científica
perquè no és repetible.
Ningú s'imagina
què passa
abans d'aixecar-se
al taló.
Després explicaré
una anàdota teva
que tens
que anar amb música
abans de que s'aixecar
el taló
per pujar-te-la
a l'anàlida.
Total,
que el Flotats
diu que una feina
que per ell
és gairebé
fear sense,
em diuen,
que darrere
d'aquests triples
salts mortals
emocionals
que fa un actor
hi ha infinites
hores de feina.
Sí, sí.
del mètode, no?
Sí, sí.
I que, en el seu cas,
el Jovet representa
com jo suposo
que també defensaria
el Stanislavski, no?
Sí.
Una altra referència, no?
En mètodes d'actors, no?
La quintessència
del sentiment
en l'actuació, no?
I que aquesta
és la matèria prima
que ha de desenvolupar
un ofici
que viu
de les emocions.
I jo amb això
de les emocions
i ets tu que tens que xerrar
i després se'm ranyen
perquè xerro jo.
I jo n'he conegut
una actriu com tu
que té aquesta capacitat
de plorar.
Jo t'he vingut.
A tu no et costa res
que et caiguin
aquests llagrimots.
Jo veient...
Escolta,
no estava a primera fila
de platea.
Estava, no sé,
a la de Senola
o a dosena
i o a Amfiteatre.
I se't veuen les llàgrimes.
És que...
Jo no sé
si et poses.
Jo diria que no
perquè tu ets tan versàtil.
No, no, no.
No dóna temps.
no dóna temps
de posar-se el colírio.
Però dic mentida.
No.
Que tens aquesta capacitat
de plorar
com no he vist amb ningú.
Sí, tinc una facilitat
i...
I a més quan rius
se't nota
que no rius falsament.
És que ets increïble.
Bé,
tinc la facilitat
però és el que et deia.
No sé com...
No sé quin és el mètode.
Vull dir que respecto
que hi hagi gent
que tingui un mètode
que li sigui útil per tot.
Jo desconec
aquell que em seria útil per tot.
Vull dir que
crec que vaig fent...
Però clar,
quan jo ara he estat
dirigint
o he donat classes
intento fer entendre
quins links
hem de trobar
però els ha de trobar cadascú
perquè allò
que està dient
l'afecti.
Perquè
és cert que ha de plorar
l'espectador.
No cal que plori l'actor.
Estic d'acord.
Però a mi em passa.
A mi em passa
que quan veig algú plorar
o que intenta reprimir el plor,
llavors ploro
com a espectadora.
amb la qual cosa
a vegades ajuda una mica
el compromís
que hi posa
un
perquè l'altre
també s'emocioni.
En el fons
som éssers empàtics.
Vull dir que
si veiem algú
que s'ho està passant bé
també ens ho passem bé.
A mi m'encanta
quan veig
aquestes
coses
que corren
o per internet
o que corrien abans
per la tele
d'un presentador
o una presentadora
amb un atac de riure
intentant...
jo no hi ha cosa
que em faci més riure
i és per això
perquè
perquè m'hi poso
de seguida
o sigui
som éssers empàtics
i llavors
d'alguna manera
si jo aconsegueixo
emocionar-me
doncs
a vegades
crec que també
s'emociona l'espectador
i a vegades no
a vegades
jo no m'emociono
i s'emociona l'espectador
que bé
també
però
si
no et sabria dir
quin és el...
Jo recordo molt
una professora
la Laura
Cubana era
que ens va dir
la primera emoció
que experimentis
quan llegeixis
una obra
és
el tresor
que tu t'activarà
per després
comprometre't
amb aquesta obra
i si una obra
ja et trasbalsa
d'entrada
jo sé que
després com a intèrpret
ja sé on connectar-me
perquè ja sé
ja he vist
on
no saps per què
però t'afecta
i dius
ostres allà
quan he llegit això
uau
és que sé del que parla
o a mi m'ha afectat
i llavors
no m'equivoco gaire
i són aquells moments
en què a mi m'afecten
però amb la primera lectura
jo per això m'he fet
recordo que em vaig fer dues vegades
foto al mirall
després d'haver llegit
una pel·lícula
i una obra
i una pel·lícula
era mare d'entro
i l'obra era incendis
em vaig haver de fer una foto
perquè la cara
m'havia quedat com
desfigurada
ets una bruixa
perquè
aquí amb les notes
que tinc
per parlar amb tu
si tinc
que
posar dos
de les tres
les has dit tu
i l'altra seria
per comissària
no són tres
totes
o moltes obres
de les teves
però
aquestes tres
que després
anirem parlant
són capdals
amb la teva carrera
diria
aviam
fem un petit incís
i retrocedim
una mica
amb el temps
quins records tens
de la teva infantesa
aquí a Sant Just
uf
mira
avui que m'heu portat
que va ser
el teu primer teatre
sí
i tant
avui que m'heu
que m'heu convidat
a la grangeta
que he tornat
a tastar l'ensaïmada
que no és la mateixa
que jo tastava
quan era petita
però que per mi
era el ritual
que anava cap a les classes
de piano
els dissabtes
a les 9 del matí
i parava a la grangeta
i em menjava un donut
i una ensaïmada
que era com una
era una festa
com que també estudiàvem
els matins
de 7 a 8
abans d'anar a l'escola
i tal
doncs els meus pas
em donaven
100 i pico pessetes
que amb això
podies comprar
les dues coses
imagina't
i
que m'he anat a Can Genestac
que he agafat
un dels fruits
de l'eucaliptus
que tal
que això
per mi és infantesa
pura
jo tinc molt bons record
de Sant Just
perquè
era una època
que anàvem caminant
a tot arreu
que no hi havia
gaire's cotxes
que ens coneixíem
tots
que sortíem
d'una
d'un moment
que es necessitava
el poble
fer moltes coses
a nivell associatiu
que hi havia
l'Ateneu
que jo allà
anava a fer
Can Coral
anava després
a ballar
a la Marta Roig
però que també
es feia l'Ateneu
vull dir que
jo estava vinculada
al poble
a l'Esplai
jo tinc un superbon record
de la infantesa
jo anava caminant
al col·le
recordo que amb el meu germà
amb el Carles
tardàvem
si sortíem a les 5
arribàvem a casa
un quart de 7
caminant
perquè paràvem aquí
paràvem allà
fèiem tot
Can Sagrera
perquè abans
el carrer Indústria
no era gaire
jo quan vaig venir a viure aquí
la que vam desfaltar
era de terra
sí, sí
doncs Can Sagrera
també encara estava de terra
després més tard
jo ja sabia
que allà vivia
l'Àngel Casas
i el anàvem a espiar
a través de
per cert
un record
l'última entrevista
en vida
a l'Àngel Casas
estava assentat
on tu estàs
veus?
mira
el 20 de maig
encara me'n recordo
sí, sí
total
els bons records
els bons records
sí, sí
els bons records
na això
doncs jo tornava sola
feia piano
els dimecres
i els dijous
tornava de ballar
llavors venia
amb la Mariona Castro
que viu aquí dalt
vull dir que
et vas coneixent
clar
és que la família
l'he tingut aquí
jo
que m'acord
i que important
és a nivell personal
tenir bons records
de la infantesa
totalment
perquè
amb els anys
vas veient
i coneixent gent
sí
que ha tingut
o bé
una infantesa trista
sí
o una infantesa
molt complicada
complicada
amargada
sí, sí
clar
som els privilegiats
els que tenim bon record
no és que sigués una infantesa
en aquella época
perquè tu ets bastant més jove
que nosaltres
no teníem l'oferta
que hi ha avui
ni molt menys
ni l'oferta
que tan sol
tenies tu
30 anys més tard
que nosaltres
però bueno
possiblement per això
ens va permetre
aquesta connexió humana
que era
entre altres coses
el joc
sí
avui
jocs de taula
sí, sí
la gent juga
jocs de taula
parlo del dòmino
o el set i mitgeu
o el parxís
o la oca
la gent no juga
no, no, no
i a la nostra època
era
això o l'escalèstric
sí, sí, sí
i tant
o estar al carrer
o estar al carrer
jo el meu carrer
el meu carrer
no perquè era un carrer
de bastants cotxes
però la meva tia
que viu
darrere de Can Mèl·lic
amunt
al carrer Torrent
i el meu cosi
de la nostra quinta
nosaltres els estius
estàvem tot el dia
al carrer
al carrer
que era un carrer
semi-peatonal
amb les bicis
ara baixa
el camp dels emmallers
que ara ja han tirat
i les figueres
aquell que ara
estan fent obres
que estan fent
aquestes grans obres
darrere la piscina
les heu vist
i tant
i tant
doncs allà
pujar la costa
baixar la costa
60 i escaig
vivendes
imagina't
sí, sí
sí, s'estava
és a dir
el resum
és una frase teva
que dius
si miro
el que m'he recorregut
tinc la satisfacció
d'estar
on vull estar
maco això
significa que tot
el que has fet
t'ha omplert
i tot el que has fet
dius
bueno
possiblement
que m'he dit alguna cosa
però no me n'arrepenteixo
del que he fet
no
jo crec que això també
m'ho ha ensenyat
d'alguna manera
als meus pares
no?
de dir
i la meva mare
que també és molt
pràctica
i molt vital
ja parlarem
després de les Catalines
ja està
ja està
tu has de sentir
que has triat
quan ho hagis triat
ja està
ben triat estarà
no pensis
què hauria estat
si hagués fet
l'altre
si t'ha portat a triar-ho
el que passa que clar
un ha d'estar preparat
per triar
no?
per sentir
que realment allò
que vol fer és allò
no l'altre
i tant
jo tinc una teoria
ja que estem parlant
amb la Clara
no només
l'actriu
sinó
molt més
que el teatre
i cadascú
de la seva teoria
i un parell d'amics
sempre diem
que saber viure
és fer el millor
que podem
amb el que tenim
i en el moment
que estem
ja quan estàs
entre cometes
passat
entre cometes
no diré de voltes
però sí d'edat
saber viure
és fer millor
el que podem
i amb el que tenim
que és
d'alguna manera
és el que dèiem abans
i en el moment
que estem
perquè ara
doncs
tenim que gaudir
entre cometes
de la tecnologia
al nostre nivell
i una de les coses
que gaudim
és veure-te amb tu
traslladar-nos emocions
perquè forma part
i jo
sóc de les persones
que
no arribo a entendre
i hi ha bastanta gent
que les arts
les ignoren
el teatre
el cinema
si no són mastagots
poca cosa
llegir llibres
sembla una entelequia
costa
pensar que gent
que viu
d'esquenes
de la música
de la pintura
dels monuments
de l'arquitectura
del teatre
de la literatura
costa
que no
que no
tinguin
aquestes altres
nutrients
aquestes altres
vitamines
perquè en el fons
ara tots estem
que si em falta
tinc
que si em falta
no sé què
doncs caramba
a vegades
les vitamines
te les dona el sol
te les dona l'amistat
te les dona la natura
però també
et cultiven
l'ànima
tu diràs
et faig un petit incís
posarem una petita pausa
perquè tinc
tantes coses
a comentar amb tu
recordo que en el gret
el gret
del passat
el 2022
et vaig veure
amb l'equip
que tu actuaves
amb l'equip
de la perra 29
i que vas presentar
el 28 i mig
rarugat
sí
un muntat
sembla que era
un muntatge
a l'univers
del Federico
del Tadini
i que reflexiona
sobre el sentit
de la vida
i de l'art
d'alguna manera
del que estàvem parlant
tu dius
no sé si en altres vides
vaig ser italiana
però quan hi penso
crec que he nascut
massa tard
hauria d'haver nascut
quan Fellini
encara era
a Ginecita
és correcte això?
sí
perquè jo vaig anar
recordo que vam anar
amb el Florent
el meu company a Roma
i jo li vaig dir
i vam llogar amb la moto
fa el 2006 o així
i vaig dir
jo hem d'anar a Ginecita
jo ja sé que no hi és
però
jo hagués estat capaç
en aquell moment
que no ho he fet
perquè no soc gaire
fanàtica de ningú
o fan de
però jo
m'hagués plantat
el que passa
que clar
ell buscava coses
molt especials
vull dir
que no sé si
hagués pogut tenir
res a fer
però
m'hagués plantat allà
a esperar-lo
a esperar el maestro
i dir-li
excusi
per favor
un attimo
i és curiós
perquè
jo
una part
de la meva vida
professional
una etapa
de la meva vida
he tingut molt contacte
amb Itàlia
concretament en dues regions
una
la Toscana
vols creure
que la Toscana
podria
perquè
jo estic molt relata
a l'Empordà
cada vegada
que entro a la Toscana
penso
jo aquí
hi he viscut
sento
i el que no sé
si allà vaig viure
d'esclau
de Patrici
ho entens
no ho sé
o de gladiador
no ho sé
per cada vento
a la Toscana
però és un passatge
molt similar
molt semblant
a la Polà
sí
sí
sí
aquell impacte
com tu deies
jo estic a l'Empordà
esperant que vingui el Federico
sí sí
i és
no no
que això
que me'n recordo
que vam anar amb la moto
vam veure-ho per fora
perquè ja estava molt
sí
estava ja com molt abandonat
però encara vam seguir una moto
que a més a més
vaig pensar
hòstia que fill n'hi ha
un senyor
un home que s'havia posat
tanta colònia
tanta colònia
que ens anava deixant
empodegat
tot el recorregut
en tota la flaira
i see trees
are green
red roses
too
i see them bloom
for me
and you
and i thank
to myself
what a wonderful
world
i see skies
of blue
and clouds
of white
the bright
blessed day
the dark
sacred night
and i think
to myself
what a wonderful
world
the colors
of the rainbow
so pretty
in the sky
are also
on the faces
of people
going by
i see friends
shaking hands
saying
how do you do
they are really saying
i love you
i hear babies crying
i watch them grow
they'll learn much more
than i'll never know
and i think
to myself
what a wonderful
world
yes
i think
to myself
what a wonderful
world
what a wonderful
world
what a wonderful
world
what a wonderful
world
what a wonderful
world
Gilberto Passos Gil Moreira
nascut a Salvador de Bahia
a Brasil
fa 80 anys
més conegut com a Gilberto Gil
és un cantant, guitarrista
i compositor brasilè
conegut tant per la seva innovació musical
com pel seu compromís polític
i defensor del medi ambient
del 2003 al 2008
va exercir com a ministre de Cultura del Brasil
a l'administració
del que va ser
i actualment és
president
Luiz Ignacio Lula de Silva
l'estil musical de Gil
incorpora
una gama eclèctica d'influències
incluent-hi
música rock
generaç brasilès
fins i tot samba
i música africana
i regui
doncs
aquest cantant
vegetarià
practicant de ioga
i tenim per culte
el cant d'ombre
ha sigut avui
l'intèrpret
de la nostra cintoria
i tornem amb la nostra convidada
la increïble
clara
jo tenia aquí
apuntat
havíem quedat
allò del grec
el Federico Fellini
que tu has explicat
més d'una vegada
que ja des de petita
tenies una tendència natural
a crear històries
transformant inocentment
situacions quotidianes
en escenes de ficció
vas començar
vas començar la carrera
d'història de l'art
ràpidament però
el peu que també havies posat
a l'institut del teatre
va decantar el pes
cap a la interpretació
com va anar
la presa de decisió
de passió
per la interpretació
va anar
perquè
jo vaig estar parlant
a casa
que em van dir
bueno
si vols estudiar teatre
cap problema
com que
en aquella època
els meus pares
havien fet teatre
a l'escola
perquè els meus pares
encara que
van a una escola
durant la dictadura
van
van ser
en una escola
encara molt republicana
una escola
que feien teatre
feien labors
feien
tenien un hort
les antigues escoles Núria
estudiaven música
ballaven
a les bars
que això va ser posterior
però feien teatre
i en aquella època
i més endavant
van arribar a coincidir
en el grup de teatre
amb el Ferran Ranyer
i
l'Ivars
que
escenògraf
que després el vaig anir
de profe a l'institut del teatre
i
me'n recordo
que vam anar a veure
a Màquina Baja
que estava fent en aquell moment
el Ferran Ranyer
a la Villarroel
i em va dir
els meus pares
escolta
si vols fer teatre
que vagi a l'institut del teatre
que si home sí
que no passa res
i jo fins que no
vaig ser conscient
d'aquesta decisió
també m'havia agradat molt
la història de l'art
però vaig pensar
i vam acordar
bueno escolta
em matriculo
jo faig les proves
de l'institut
si m'agafen bé
si no
ja entraré a història de l'art
i llavors ja m'ho torno a plantejar
m'agafen a l'institut del teatre
i ja estava matriculada
a història de l'art
i vaig dir bueno
no passa res
aniré fent les dues coses
però jo vaig agafar
el nou pla
de l'institut del teatre
que va començar
el 92
que era
una reforma
que es convertia
en llincenciatura
i en 4 anys
abans fins a l'any anterior
havien estat 3 anys
i nosaltres
érem els conillets d'indies
del primer pla
del nou pla
i els conillets d'indies
ho vam ser total
perquè fèiem molts dies
pràcticament tots els dies
ens va que dilluns no
però la resta de dies
fèiem de 9 del matí
a 8.30 del vespre
amb dues hores per dinar
això sí
però
clar
era impossible anar a classe
em vaig trobar
a principis de desembre
dient
però si no he pogut anar
a cap classe
d'història de l'art
i me'n recordo
que vaig anar
a la universitat
i els hi vaig dir
escolti
és que jo crec
que no
no podré fer aquesta carrera
em sap molt greu
em vingui a donar la baixa
i em van tornar
els diners de la matrícula
que això
sempre ho he recordat
amb molt d'amor
però sí
encara és una
és una assignatura
pendent
me'n recordo
que al Museu Rodent
jo que havia estat
com configurant
la meva teoria
dient sí sí
perquè jo m'hi veig
aquí als museus
jo què sé
sent historiadora
d'una cosa en concret
i tal
una amiga de la meva mare
la Nina
em va dir
però tu et veus realment
amb el teu caràcter
estant aquí
com aquesta persona
que està ara aquí
que estava amb el Museu Rodent
de París
i de cop vaig dir
hòstia
doncs crec que no gaire
crec que em faltarà
una mica de
de canya
i llavors
vaig
vaig decantar-me
per sort
vam sortir guanyant
els espectadors
no ens et guanyen
aviam
tu dius
que el món
de l'art
ens pot
guaurir
salvar
fer volar
canviar
canviar la nostra realitat
i que si la cultura
ens fa més sòlids
com a persones
i menys manipulables
per què no li donem
el valor
que ha de tenir
quina pena
que amb això de l'art
és el que estàvem parlant
sí
tan a micòfono tancat
com avui esmorzant
com a mare
amb la teva conversa
no li donem
el valor
que té
no sé
perquè
això
no ho acabem
d'entendre
suposo que
a nivell polític
fa
fa molt respecte
tenir
ciutadans
i ciutadanes
que puguin pensar
que siguin
primer de tot
evidentment lliures
de pensar el que vulguin
i de
rebatre
el que diuen
els altres
suposo que
no ho sé
que és una teoria
molt
de
P3
però
sempre he pensat
que potser
és millor
no protegir la cultura
a nivell
per poder manipular
més
l'ésser humà
i tenir-lo enganxat
amb
una
amb impostos
alts
i economies
baixes
i després
també
fer-nos creure
que tenim
unes necessitats
que realment
no tenim
perquè
la cultura
al teatre
jo sé que és car
però si hagués
ajuts
no ho seria tant
per l'espectador
però en realitat
l'art
no és
car
el seu adjectiu
que va al costat
és més car
un cotxe
i és més car
una casa
però
si
el protegíssim
si l'aprenguéssim
que l'estimessin
a les escoles
que els nens
aprenguessin
d'una manera lúdica
fer teatre
crearíem
nous espectadors
com el que passa
a Anglaterra
jo crec que
els nens
a Anglaterra
les nens
i les nenes
fan teatre
a les escoles
i després
són futurs
espectadors
i per això
quan vas a Londres
tens problemes
per trobar entrades
per anar a veure
la Judi Denys
a qui sigui
fent una obra de teatre
perquè realment
ells tenen una cantera
que han anat cultivant
i estimen el seu teatre
i estimen
els seus autors
i tant
i tant
i tant
sí
sí
Clara
tu has participat
en més d'una cinquantena
de muntatges teatrals
has fet cinema
i televisió
la teva trajectòria
tan solida
com versàtil
ha estat reconeguda
entre d'altres
en quantitat de premis
el Premi Nacional de Cultura
el Premi Setuat
de Barcelona
el Premi Gaudí
el Premi Maradiat
el Premi Relítica
els Premis Utaca
i molts altres
això de la cultura
el primer èxit
que jo recordi
dalt de l'escenari
de Clara Segura
el vas obtenir
de manera inesperada
just quan vas acabar
de licenciar
en Art Darmàtic
avui en parlàvem
va ser en el 98
amb l'Assemblea de Mossas
sí
és que sí
i en un TNC
en un TNC
d'esmoronança
d'esmoronança
inaugurat
que et feia molt poc
amb un TNC
en un moment de traspàs
absolut
perquè just en aquella
inauguració de temporada
el setembre-octubre
que es farà
la inauguració de temporada
si no m'equivoco
nosaltres estàvem ja assajant
perquè anàvem a estrenar
com el Nadal
i ja va passar
el que va passar
i els flotats
el van fer fora
llavors es va com
suspendre tot
l'espectacle
que havia de venir després
que era
de comedians
crec que es deia
Tempos
o alguna cosa així
si no m'equivoco
el van fer després
però no a la sala petita
perquè es va comparar tot
i llavors nosaltres
ha tingut una bona resposta
del públic
sí
és que nosaltres
com que vam entrar
així com d'estranquis
i aquests nois
que estan allà
doncs
ho faran tres setmanes
res
és una cosa
que encara no està acabada
que és com un taller
i va
i ho vam
petar
i llavors ens va anar
de conya
perquè
vam poder anar seguint
seguint tres setmanes més
i tres
i tres fins al juny
i hi havia
bufetades
per trobar entrades
doncs et recordo
el musical més petit
amb el d'anglès
i amb un jove
l'Àngel Llàcer
home
amb un jove
tenit de carbassa
el cabell
l'Àngel
tot un personatge
que tu vas ser la seva
primera professora de piano
exacte
exacte
i a les classes de piano
una vegada
que va ser l'Àngel Llàcer
sí
a més
havies constituït
a l'Institut del Teatre
sí
ell anava
primer i jo segon
i llavors primer i segon
ens relacionàvem molt
perquè
sí
perquè teníem molta relació
ells eren una classe
un curs molt potent
nosaltres érem un curs
molt femení
perquè hi havia moltes dones
hi havia solament 4 homes
i
que després van acabar dos
i
perquè els altres
es van passar gest
però
van ser
ells eren un curs així
molt canyero
hi havia el Joan Carreras
l'Àngel Llàcer
l'Albert Triola
la Mireia Xalà
la Gavina Sastre
hi havia
moltíssima gent
d'aquella promoció
que segur que ara
em van deixar algú
que no me'n recordo
que era d'aquella promoció
però
d'aquella promoció
coneguts
pel gran públic
dos
sí
l'Àngel Llàcer
i tu
bueno no
i el Carreras
i el Triola
aviam
el Carreras i el Triola
sí
molt bons
però no em diguis
que són de la més mèbia
dintre de la PUL
com tu
l'Àngel Llàcer
i l'Àngel Llàcer
d'esta casa
s'ha juntat amb el Manoguis
que l'encerta
amb les producions
que fan
vull dir
des del petit príncep
és fantàstic
però no em diguis
que el Triola
que està molt bé
el Carreras
amb el mateix
conom que jo
però no són de la més mèbia
com Clara Segura
o l'Àngel Llàcer
cada cosa al seu punt
l'Oriol no significa
que siguin
més dolents
no
en absolut
en absolut
no no
i aquesta professió
és també molt injusta
perquè hi ha gent
molt bona
que
que potser està més a l'ombra
no
també pots coincidir
amb l'Oriol
no
amb l'Oriol Brosi
no
sí exacte
o sigui
l'Oriol
estava fent direcció
al mateix curs
que jo
diguéssim
ell estava fent direcció
i allà ja vam coincidir
sobretot a l'assignatura
d'objectes
que la feia l'Alfred Casas
i el Joan Baixes
i allà ja ens vam fer
ells van anar
a Oporto
que jo no hi vaig poder anar
perquè tenia examen de piano
al setembre
però vaig poder anar
a Charleville
vam fer alguns viatxets
així molt divertits
per
que
amb el departament d'objectes
i
mira l'Alfred Casas
ens ha ajudat
amb la trena una mica
amb els caps
que fem servir
a la processó
i allà
a Tiropati
sí
el teu vincle
amb
amb la PR29
s'ha traduit
en numerosos èxits
que majoritarment
han mostrat
a l'empray
ja dintre de l'espai
que vosaltres
us heu convertit
ja saps que per mi
és també un espai emblemàtic
que sóc a cada català
que vosaltres
us l'heu convertit
en el vostre camp base
sí
per moltes coses
sí
avui comentàvem
quan esmorzàvem
que recordo
moltes obres allà
però concretament
una
el Tirano
amb el Pere Arquilloi
i que em faltava
estona
el paper de la Roxana
ara t'ho dic
el micrófono
que abans t'ho he dit
el micrófono tancat
i t'he fet
la pregunta
fora del micrófono
i te la torno
a fer amb el micrófono
ver
com és que no has treballat
amb el Pere Arquilloi
doncs
no ho sé
no hem coincidit
brutal
hem treballat
un Tirano
el Pere i tu
un paper
el paper de la Roxana
és preciós
és preciós
jo
no sé
sempre he pensat
que aquesta dona
que és capaç
de lluitar
per amor
com va
i s'endú un carro
i se'n va
alimentar
les tropes
ho trobo
d'una valentia
absoluta
i defensar
i defensar l'amor
que ella
té com una
idealització
de l'amor
totalment
totalment
i té aquesta
necessita
aquesta
idealització
de l'amor
que sols li pot donar
una persona
del talent
del Tirano
exacte
del talent
verbal
del Tirano
sí
no sé
m'encantaria
coincidir
amb el Pere
i a més
amb el Diomamica
amb l'Oriol
clar
sí
sí
m'encantaria
m'encantaria
fer un projecte
amb el Pere
però que és veritat
mira jo tampoc
no vaig poder treballar
més que un petit trosset
amb l'Elisa
Anna porca misèria
però no vaig poder
treballar amb ella
i m'hauria encantat
treballar
perquè jo
també ho penso
com l'altre dia sentia
que ja feia 10 anys
de la seva mort
que la
Cesca Pinyon
deia
jo cada vegada
penso que faria l'Anna
a mi em passa
també moltes temporades
que penso ahir
quan presenten la temporada
no sé
on penso
què hagués triat
l'Elisa
què hagués fet
o si hagués vingut
a veure això
o què hagués dit
o què li hagués preguntat
és un referent
un referent
sí
Clara
tu balles molt bé
molt bé
i em consta
quan faràs un musical
espera
no en responguis
no en responguis
perquè
amb això del musical
parlàvem
de Londres
jo recordo
quan era jove
Londres
era la referència
dels musicals
total
hi ha molta gent
que canta molt bé
però no sap ballar
i fins i tot
hi ha bons actors
però no saben ballar
però realment
és diferent
veure una persona
que canta bé
que veure un bon actor
quan trobes un bon actor
tot canvia
t'estic parlant per mi
sí
i els musicals
i els musicals
no tenen prestigi
perquè s'ha triat
molta gent
que canta molt bé
però no són bons comunicadors
i quan parlo comunicador
actor
i ballerí
no són actors
els actors
han de fer-te empatitzar
amb el que els passa
encara que no
encara que no tot
és culpa dels actors
també hi ha arguments
de musicals
una misèria
per molt que sigui un musical
no deixa de ser teatre
pregunta
repeteixo
quan faràs un musical?
m'encantaria
m'encantaria
perquè
sí que és un
jo sempre ho penso
a mi
clar
o sigui
a mi
ahir
endreçava coses
i vaig trobar
el meu programa
perquè guardo programes
de coses que he vist
de Londres
així
de Chicago
amb la UT L'Emper
i la Ruthie Henshel
o sigui
va ser
una experiència
místico
sensitiva
sexual
pràcticament
perquè aquelles dones
allà
amb la banda
allà al mig
que estava muntada
amb una mena de
com una tarima
així en diagonal
el director de la banda
i veure
aquelles coreografies
que és Bob Foer
a l'estil més
precís i pur
aquelles bèsties
que a més
amb un argument
tan potent
com el de Chicago
no ho oblidaré mai
i
i sobretot
per això
perquè les actuacions
eren
memorables
i quan tens
una gran actriu
o un gran actor
cantant
sap com fer-ho
si no hi arriba
perfecte
sap com modular
i sap com parlar
i sap com
estirar
algú
perquè no és
el més important
el més important
és aquell personatge
i si el personatge
canta bé
doncs perfecte
però
el més important
és explicar
aquella història
no
mireu que bé
que ho canto
això és el que a mi
a vegades em passa
també
és a dir
la meva percepció
com a espectador
més o menys
és la teva percepció
com a actriu
no n'hi ha prou
no n'hi ha prou
amb saber cantar
no
no no no
i no n'hi ha prou
amb saber ballar bé
s'ha de ser actor
s'ha de saber
transmetre
s'ha de saber
comunicar
i aquí tenen
instruments privilegiats
que saben actuar
saben cantar
i saben ballar
la clara
no
jo no sé cantar
també
jo et puc ballar
i m'hi defenso
però cantar
no tinc un registre
no no
però t'ho dic en sèrio
home però tu has fet cant
saps de lo que va
saps de ser una partitura
de solfer
musicalment
sí
et puc dir
i cantes bé
potser no cantes tan bé
com
sí
no canto tan bé
com altres actrius
de musical
com anals d'eufòria
per dir-ho d'alguna manera
sí i tant
però bueno
tot això
amb el teu bagatge
ja m'ho arreglaria
ja m'ho arreglaria
ara ho veus
d'aquí i ve
torna la petita
una vegada
com faràs el musical
no ho sé
tinc ganes
a mi m'encantaria
trobar el què
i després ja
ja ens hi posarem
és que aquí a Catalunya
clara
sense el Mario Gas
la guanya
el Ricardo Aguant
el de Goll de Gom
què passa
s'han acabat els musicals
aquí o què
no
perquè ara tenim
l'Àngel
és el que estaves dient
que tenim
sí
però l'Àngel
quins musicals hi ha
de Goll de Gom
molt bé
Maricel
què
què s'ha fet
el Mario Gas
però el Mario Gas
jo ara recordo això
moltes coses
increïbles
amb el Mario Gas
i precisament
amb la Vicky
amb la seva dona
clar
tu dius
la Vicky
potser no és una supercantant
però és que jo
me'n recordo molt
de Guys and Dolls
per exemple
i me'n recordo molt
de Little Night Music
i me'n recordo
de musicals
que han fet
o de
Kurt Biles
per exemple
que t'arriba molt
perquè és que
ella és una actriu
grandíssima
i és igual
si no fa un vibrato
tal
o li han de baixar
la partitura
a dos tons
és que això
què més dona
però és una pena
perquè els musicals
que a Catalunya
havíem sigut
no se'n fan
no n'hi ha
i si se'n fa algú
li costa el coll
com el Raúl
que el van fotre
a Faló a la Polo
perquè la gent
ja anava
quan fotia
o quan feia
perdó
musicals
i la pena
sí
i a més
bueno perquè ara es compren
les franquícies
també
ara fas
i es compra
exactament allò
i venen al tallar
i no és el mateix
Sondheim
que
Ferran Carrera
és la teja
i que trist
passes pel Paral·lel
dos
en qüestió de sis mesos
dos ales
a la miseria
Barça a la miseria
el Molino a la miseria
sí
com el que havia estat
el Paral·lel
com el que havia estat
l'espectàculo
de les mil piernes
hi havia hagut
el Paral·lel
des de la Tania d'Ori
500 vedets
imagina't
i nosaltres vam fer
un espectacle
que ens el vam
també arreglar
entre nosaltres
dirigir per l'Àngel Llàcer
amb l'Àngels Molné
la Gemma Miralles
la Marta Domingo
vam fer
amb l'Albert Triola
la Carmen Sánchez
i el Quim Soler
que era guitarrista
ens vam inventar
un espectacle
que es deia
Quédate con la cobla
i el vam inspirar
als anys 50
a Barcelona
vam anar
a la Maroteca
a mirar
diaris de Barcelona
i vam començar
ens vam flipar
amb el Paral·lel
tot això
i llavors
vam muntar
l'excusa era al revés
vam fer
quina cançó vols cantar?
ah pues jo vull cantar
Tu eres mi mario
una que cantava la Martírio
pues jo vull cantar
te quiero más que a mis ojos
aquesta
pues jo vull cantar
la vien pegada
pues jo vull cantar
Ojos Verdes
pues ta ta ta
i amb tot això
vam dir
hi ha algun argument
si mirem totes les lletres
de les cançons
i com que totes les cançons
són bàsicament totes
de despechars
o sigui de la rosaria
vam arribar a la conclusió
que podíem tenir un argument
que era
que totes treballàvem
al llentiol
en unes
en aquest suposat
i bueno
i totes treballàvem allà
en un espectacle
que es deia
Cinco Soles Tien Espanya
que això era
un espectacle real
l'any 50 i pico
i que totes
estàvem enamorades
de
Alfredo Gardel
que era el productor
de l'espectacle
i totes
en algun moment
li dedicàvem
una de les cançons
parlant de tal
i llavors
com que jo havia triat
Tu eres mi marió
era el meu marit
l'altre era l'amante
perquè havia triat
Te quiero más
que a mí soy
bueno
tot això
vam fer un espectacle
que no va ser
va ser un èxit
pels que van venir
com diu l'Àngel
perquè no van venir
gaire gent
però
però me'n recordo molt
de la vida
que em vaig comprar
un llibre al Paral·lel
de tot el que
dels anys 20
fins als anys 70
al Paral·lel
i hi havia
bueno
clar
és que hi havia
tots els barcos
que arribaven
els mariners
hi havia
molt
molt
de trànsit
allà
i llavors
clar
recordo molt això
l'espectacle
de les mil piernas
doncs mira
aprofitant que estàs tu
i que estàs el Josep
li llancem
la proposta
de que ens faci
un monogràfic
de la història
del teatre
pel Paral·lel
eh Pep
és que va ser
una època molt irrepetible
vull dir
una època
va començar
entre
la primera guerra mundial
que van venir aquí
espies
la gent es va enriquir
perquè venien productes
dels dos bàndols
van venir
unes prostitutes
que no sabien
ni que existien
dones com aquelles
d'aquí a Barcelona
i estaven
doncs molt barrejats
la criolla
que en una banda
estàvem bevent
moitxandona
i altres estàvem bevent
bevent cazalla
i ballaven tots
allà al mig
i remenaven
i s'arrambaven
i que era tot
era una època
increïble
i el Molino
ara deies
tu de tancat
però quants anys fa
que no sabíem
aprovar el Molino
perquè feien espectacle
pels turistes
recordo que són
una mica irrepetibles
jo trobo que
és difícil
perquè clar
era una època
que la gent sortia
no hi havia els 600
la gent
doncs el diumenge
o anaven a veure
la família
o anaven
a passejar
pel paral·lel
i entrar en un lloc
clar
era un altre munt
era un altre munt
clar clar
doncs aquesta
aquesta és la
els salons
que en diuen els anglesos
aquesta és el repte
que algun
algun programa
sí sí
la meva avió
ho explicava
que havia anat
que passejar
ella vivia a Sant Antoni
i anaven a passejar
pel paral·lel
perquè es veia molta vida
veia moltes coses
que tu no veies
home jo vaig conèixer
fa dos anys
una senyora a Venècia
que em va dir
no he sortit mai de Venècia
i tenia 75 anys
diu
perquè el món
ve a mi
no cal que vagi a veure el món
doncs una miqueta
aquesta sensació
diferent
però
bueno
Venècia encara més
perquè a Venècia hi ha
tot l'art
tota la pintura
tot el pintorès
tot l'artisteo
tot el parrandeo
i la faràndula
no?
i tot el glamour
encara
perquè clar
és una ciutat
però
però sí
jo crec que el paral·lel
en aquell moment
no caldria que agafessis un barco
perquè et venia
d'anar a casa
sí, sí, clar
era un altre món
i tant
en aquell moment
era un altre món
doncs mira
recordant
el paral·lel
recordant
hem estat parlant
de la música
clara
la música
sempre ha jugat
un paper destacat
a la teva vida
jo ja he explicat
que tu vas fer
estudiar superiors
al Liceu
que el teatre musical
forma part
de la teva carrera
i t'hem vist
tocar
el piano
en diversos muntatges
això t'ho no ho feia jo
el que no és possible
el suïc del públic
és l'altaveu
que sempre portes
a sobre
i actives
abans de sortir a escena
tu dius
sempre necessito
música
m'ajuda a preparar
de manera més directa
els estats d'ànim
que necessito
per fer
una funció
és correcte
sí sí sí
jo veig sempre
amb el meu bafle
és cert
que el faig servir
més o menys
depèn de la quantitat
de gent
que hi hagi
als camerinos
per exemple
a la Perla
a la Biblió
que tenim un camerino
compartit
i a vegades
que hem fet
obres amb músics
com el Marc Serra
el Joan Garriga
el Maria Roc
ja la posem
entre tots
la música
però alguna vegada
sí que hem buscat
algun tema
perquè s'ha fet
alguna broma
i tal
i quan jo
sobretot vaig començar
amb això del bafle
quan jo feia el monòleg
al Conillet
que com que havia d'anar
per als pobles
de Catalunya
Maria Sata
m'has t'hi dit
Maria Sata
perquè és la tercera pota
important
després el parell
doncs
havia de
jo què sé
en aquella època
de Conillet
amb el Marc
és que amb el Marc Martínez
estàvem fent
nit i dia
que vam haver de parar
els assajos de Conillet
per fer les seqüències
més bèsties de nit i dia
que teníem millor
que teníem una baralla
al llit
allà a l'hotel
que ens fotíem d'hòsties
amb un especialista
no sé què
que si agafa la d'aquí
que si tu paguen-li la petada
i havíem de parar
els assajos de Conillet
per fer aquelles seqüències
bèsties de nit i dia
perquè ell era el psicòpata
el mata i aies
doncs
a Conillet
em passava
que quan després
vam fer reposició
vam anar de gira
jo passava molt ratets
el camerino sola
malgrat que hi havia
la Macarena
que era la regidora
o la Maria
Rosales
i el tècnic
però molta estona
està soleta
els camerinos
i llavors
necessitava companyia
i vaig adonar-me
que m'anava superbé
fer escalfaments
amb el meu bafle
i llavors ara me'l porto
tot arreu
Fins i tot la música
ha fet que tinguis
la parella
amb música
Ingenier Musical
productor
el pare dels teus fills
el Florent
que a més et fa
els muntatges musicals
dels teus espectacles
no
no me'ls fa
però m'ha
m'ha ajudat
m'ha ajudat
en algunes
però
sí sí
jo crec que
o sigui
ell és un
la música
forma part
de l'art
de la Clara
sí
el Florent
i jo ens vam conèixer
fent teatre
a Sant Feliu
perquè aquí no hi havia teatre
en aquell moment
quan jo tenia 14 anys
continua sense haver teatre
i és una de les coses
bueno
hi ha el tamboret
i no
hi ha
sí
vull dir que hi ha escoles
de teatre aquí
però
jo recordo
que l'escola de teatre
de Sant Feliu
era una escola molt potent
en aquell moment
ara no sé com està
però allà ens vam conèixer
i
ell era un superactor
perquè estava fent
vam fer
el per un sí per un no
i me'n recordo
que em vaig quedar
també molt flipada
amb ell
i
i ens vam tornar a trobar
per casualitats de la vida
a través de la música
i un amic meu
de Sant Jus
que estudia tota la vida
amb ell
d'Axel Pee
el de Sidoní
el de Sidoní
que
que van a gravar
amb un estudi
a gravació
i de cop a l'estudi
a gravació
hi havia
el Florenci Ferrer
i llavors
ens vam tornar a posar contacte
i allà va començar tot
que si no estic equivocat
fa societat amb el Santos
exacte
amb el Santos
sí, totalment
Blind Records
és Santos i Florent
sí, sí
total
que la música
la música forma part de la meva vida
de la teva vida
i el teatre
com que a Florent
també li agradava molt
va començar a l'institut del teatre
perquè jo crec que hagués sigut
un superactor del Florent
però en aquell moment
tenia un grup
i va petar el grup
o sigui
va a la música
em sembla que els va contractar
es deien
no vi no del fin
era el que van fer després
de l'aire es deien
de cop van tenir com un
ai ai ai
que anem a un programa a tele
que pensen a un disc
que no sé què
llavors va deixar l'institut
i ja es va liar
i ja va continuar amb la música
però a ell li agrada molt el teatre
llavors això
ens complementem molt bé
fantàstic
Clara
abans em comentaves
i tu sovint afirmes
que t'ha costat molt aprendre
a dir no
i t'ensisteixes davant
del que consideres
una certa creixi de valors col·lectius
l'honestetat
i la noblesa
l'honestetat i la noblesa
no està en una xarxa
és social
que va
i a més
no et dona la sensació
que l'honestetat i noblesa
són com paraules antigues
sí
sí
però el sentit
no és antic
vull dir
noblesa
l'entenc
no de venir de noble
no
ja ens entenem
sí sí sí
ser noble ha desparit
com dèiem això
quan ho dic jo
ser legal
ser legal
sí sí
ser legal
i enfront d'això
tu reivindiques
la importància
dels vincles volguts
dient
estimo jo
que m'envolta
i a la gent
que m'acompanya
la Catalina
i la Caterina
explica'm
aquestes
aquestes dos dones
l'àvia
i la mare
pels urgents
que no sàpiguen
exacte
la Catalina
la meva iaia Catalina
la murciana
la murciana
i la meva mare Caterina
que nascuda aquí
ja a Sant Just
i per això
un es diu Catalina
l'altre Caterina
Caterina
exacte
i
si la meva iaia Catalina
hagués sigut
una artista
del Paral·lel
segur
sí
perquè ella
sempre cantava
sempre ballava
ella
ella el fregava molt
perquè era una cosa
que li agradava molt
i quan ho feia
ho feia cantant
jo crec que em ve d'aquí
em ve d'aquí totalment
i tenia molt de sentit
de l'humor
era molt
ditxeratxera
molt
molt
molt
no sé
molt
una persona
molt
molt humana
i molt
alegre
però era
era una dona
molt valenta
la meva àvia
molt
va aconseguir
no sé com
treure el meu avi
en un camp de concentració
durant la guerra
s'ho va espavilar ella
va tirar endavant
quatre fills
que van poder estudiar tots
en una situació
després de la
la postguerra
difícil
era una dona
que sempre tenia
les mans
per donar-les
per fer un favor a algú
i el cor
per oferir
qualsevol cosa
era una dona molt
molt divertida
i havíem rigut molt
amb la meva àvia
tots els meus cosins
i tots els meus germans
molt
i la meva mare
també ha agafat
moltes coses
de la Catalina
però moltes
moltes
sí
i la Clara
la tercera
sí
sí
sí
sí
sí
sí
sí
sí
perquè realment
el meu avi
era més serió
el diaio Salvador
també era divertit
però era més seriós
i en canvi
la iaia era molt
molt graciosa
molt graciosa
i la recorden molt
perquè jo
quan encara veig
em trobo pel carrer
alguna veïna
o alguna cosa
ai tu abuela
ai tu abuela
i encara se'n recorden molt
de la meva àvia
sí
avui
fa
33 anys
que ha mort
veus
quina casualitat
veus
veus
com algú passa
sí
tauro
les dones
sota aquest símbol
destaquen
per ser
persones
molt segures
per això et dius
clara
segure també
bueno
me l'he hagut
de t'ocorrar
la seguretat
també
i amb molta paciència
per la qual cosa
no necessiten
ni compliments
ni afalacs
si per alguna cosa
es caracteritza
la dona taura
és per la seva
personalitat pràctica
tenàs i esforçada
amb una voluntat
ferma
i uns valors sòlids
sovint
es considera
una persona
obcecada
i poc donada
a canviar d'opinió
el teu esperit
pragmàtic
clara
diuen que va
acompanyat
d'un realisme
demolidor
que tens tu
a més
un gran sentit
del deure
i la teva
forta personalitat
es tradueix
en un caràcter
fort i decidit
que no es deixa
acovardir fàcilment
són les estratèstiques
de la dona taura
caramba
podia llegir
moltes més
però és que és la clara
és que és la clara
no
clara
he estat aquí
a la mar de bé
amb unes classes
d'història
recordant
veus que bé
tu dius
que ja no sabem
caminar amb nosaltres
mateixos
que ens posem
la màscara
d'ara inexpressivitat
tenim pànic
al ridícul
què creus?
tenim pànic
dius aquestes coses
com si les hagués dit
una gran pensadora
i això ho ha fet
per fer cursos
però sí
per això
tenim pànic
tenim pànic
al ridícul
sí, sí, sí
per això m'agrada a mi
seguir
el ridícul
és la connexió
amb la humanitat
i tots caiem
tots
se'ns escapa
un pet
quan no volem
vull dir que aquestes coses
i a mi sempre
bueno per mi
la connexió
amb el ridícul
és la connexió
amb l'essència
de l'actor
o de l'actriu
i amb l'essència
del clown
també
i per això m'agrada
quan
jo he fet moltes vegades
el ridícul
i sempre
parteixo amb els alumnes
dient-los
i això
en plan
aquí hem vingut a fer el ridícul
i jo soc la primera
que l'he fet
per tant
traiem-nos
aquesta por
al ridícul
tu a les teves classes
ensenyes
la suavitat
agressiva
l'emoció
estructurada
la tècnica
improvisada
la seguretat
vulnerable
és en aquestes
oposicions
on resideix
la comèdia dramàtica
sí
tot
fins que t'he dit
oposat
tot
té el seu oposat
i aquí és on
a mi m'agrada
per això m'agrada
el pallasso
que està trínic
que fa riure
per això m'agrada
el
ara que el seu pallasso
ho t'ho diguin
però a mi sí
prou que ho digui
perquè no pugui
estic intentant
portar el programa
a la pallassa
per mi
que és la Pepa Plana
home
però jo crec que estarà
encantada de venir
i jo també
però bueno
tenim que lligar dates
que ja pugui
és com un tour
tampoc és fàcil
fa molt poc
va venir Sant Just
sí
sí
que la vam veure
sí
com ens podem reinventar
com a actors
no ho sé
però suposo que necessitem
temps
per
estar
amb nosaltres mateixos
això que dèiem abans
de quan vas tan
tan
tan
sobrepassat
o vas tan de cul
tampoc
no tens gaire temps
per parar
i dir on soc
i què vull fer
o què és el que m'interpel·la
però sí que és veritat
que
jo ara que m'adono
que ara portem
cent i poques funcions
a la trena
i així
que la gent em pregunta
però no us avorriu
de fer sempre el mateix
i jo penso
sí
però vosaltres
o tu
potser també la teva feina
segurament
que acabes
no fent el mateix
però acabes
seguint al mateix lloc
veient una mica
les mateixes persones
potser fent trucades diferents
per nosaltres també
hi ha un punt
que és costós
de reinventar-se
en aquests paràmetres
però a l'hora
quan ho fas
és com el joc dels nens
els nens cada dia
juguen al pati
i cada dia es barallen
o ploren
o un altre dia riuen
vull dir que el joc
quan el jugues
amb perillositat
que també
és una altra contradicció
una altra oxímoron
el joc perillós
acaba sent interessant
o acaba sent
t'atrapa
com a espectador
quan el joc
és perillós
doncs jo crec
que aquest és el repte
de l'actor
i de l'actriu
de poder
perillosament
jugar cada nit
és que Clara
tu ens atrapes
és un plaer
parlar amb tu
és una classe
magistral
escoltar-te
carai
a mi m'agrada molt
escoltar-vos també
ets la transmissió
de sensacions
emocions
i sentiments
i avui
a la ràdio
Clara Segura
molt més que teatre
ara escoltes
ràdio d'Esvern
sintonitzes
ràdio d'Esvern
la ràdio de
Sant Lluís
Turanta 8.1
Music Club
Club
Music Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Club
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bébé, bébé, bébé.