Bona nit
Benvinguts, benvolguts i bentrobats.
Un escriptor és una persona que escriu i que utilitza paraules escrites en diversos estils i tècniques per comunicar idees.
Els escriptors produeixen diverses formes d'art literari i escriptura creativa,
com ara novel·les, contes, poesia, obres de teatre, articles periodístics i ons o assajos.
Des de l'alfabetització es pot considerar qualsevol persona com un escriptor,
però el terme sol restringir-se als que desenvolupen una activitat professional amb aquesta activitat, ofici.
Encara que aquest terme sol restringeix als que desenvolupen aquesta activitat professional,
no cal adoptar un punt de vista mercantilista.
Qualsevol que desitzi ser-ho pot convertir-se en escriptor,
malgrat que el seu treball no arribi a publicar-se sota cap format.
Per ser escriptor cal un bon coneixement del llenguatge, la síntaxi i la gramàtica,
capacitat per escriure creativament i amb imaginació,
coneixements de diferents estils literaris,
bons dots organitzatius amb capacitat per complir els terminis,
aptituds per la negociació, el màrqueting i la promoció,
aptituds per investigar i parar atenció als detalls,
encaixar les crítiques, ja que haurà d'alterar les obres
per satisfer les exigències de l'editor,
motivació, autodisciplina, paciència i decisió,
coneixements d'etic, el tic són les tecnologies de la informació i comunicació
i de mecanografia, pocs escriuen a mà,
sentir-se a gust treballant només sovint,
ja que escriure sol ser una actitud que es fa en solitari.
Els escriptors han de ser bons lectors des del començament
per arribar a escriure bé.
És gairebé un fet que tots els grans escriptors
van començar llegint molt des de poca edat.
És molt important llegir allò que ens agrada i apassiona
i si no ens agrada no forçar-ho,
canviar de gènere, escriptor o estil literari.
Quines habilitats ha de tenir o ha d'atindre un escriptor?
Creativitat, curiositat, organització i planificació,
atenció al detall, constància, paciència,
habilitats comunicatives escrites i capacitat analítica.
Doncs, totes aquestes qualitats les té el nostre convidat.
És la quarta vegada que ens visita.
És la quarta vegada que s'asseu en aquest petit estudi Radio Sber.
és la quarta vegada que gaudirem de les seves ensenyances
explicades amb sensibilitat i griteri.
És un privilegi, és un privilegi tenir en directe un comunicador vital,
dotat d'un enorme enginy.
Un mestre exquisitament educat i respectuós.
Vicenç, Villatoro i la Moia.
Benvingut, com estàs?
Molt bé, moltes gràcies.
Content de ser aquí.
No, de tornar-hi.
No, perquè anar als llocs està molt bé.
Però tornar-hi vol dir una cosa.
Vol dir que, i sobretot quan més d'un acord entre diversos,
vol dir que hi ha una experiència satisfactòria anterior.
És a dir, quan vas a un restaurant i segons què et porten,
aquí no hi tornarem més.
És a dir, quan tornes als llocs vol dir dues coses.
Que tens ganes de tornar-hi
i que els que t'han convidat tenen ganes que tornis.
Per tant, diguem-ne, és una satisfacció bastant al quadrat.
Saps què et dic?
Escolta, tindrem d'obrir la porta perquè aquí ja no hi acabem per metre o quadrat.
És una veritat objectiva.
I acabem amb tota l'aire de la boca oberta que ens has deixat.
Vicenç, la teva relació amb la vida és vivint-escrivint i escrivint-vivint.
La pregunta és, a mà o a màquina o en PC?
No, més a començar a mà i, diguem-ne, d'una manera clara,
vaig mantenir molt temps a mà contra la màquina d'escriure,
però la mà ha perdut, no del tot,
però ha perdut en un percentatge rellevant contra l'ordinador.
És a dir, la màquina d'escriure és una tecnologia,
és com el FACS, no?
És d'aquelles tecnologies que són superades per una cosa que és millor en tot.
Hi ha altres tecnologies que sembla que són superades,
és una cosa que sembla millor,
però com no són superades en tot, es mantenen.
Una és la ràdio.
Quan va sortir la ràdio, la ràdio només parla.
La tele parla i ensenya a la vegada,
i diu, home, s'ho menjarà.
Diu, no, però la ràdio té un avantatge competitiu
que és compatible amb la vida.
Que és compatible amb la vida.
És a dir, tu pots conduir sentent la ràdio.
I com condueixis mirant-te a la tele,
la cosa acabarà bastant fatal.
Per tant, les tecnologies...
I a mà, escriure a mà,
té virtuts respecte a,
diguem-ne, a escriure a m'ordinador,
però escriure a m'ordinador té virtuts respecte a escriure a mà.
I per tant, acaba repartint-se.
Mentre que, per mi, entre escriure a mà i escriure a màquina,
les virtuts estaven en escriure a mà.
Una d'elles, eh?
Que no passa amb l'ordinador.
Que pots escriure a qualsevol lloc.
I jo, a mi m'agrada escriure a llocs on es mogui alguna cosa.
Vull dir que no en una habitació tancada i a les fosques,
sinó en un bar, en una biblioteca,
en llocs on hi hagi vida al voltant.
Mira, com anècdota veig així,
farà relativament poc.
Quan dic relativament poc,
la meva memòria significa, potser, dos o tres mesos.
Amb els últims 20 anys a Catalunya,
més de 200 emissores de ràdio s'han creat.
O sigui, de vials, eh?
Sí, sí, sí.
Avui, qualsevol poble,
jo no sé quina és la diferència entre poble,
vila, ciutat, no sé.
Pensa com amb els poliesportius.
Avui és difícil a Catalunya
que trobés un poble de més de 2.000 habitants
que no tingui una pista poliesportiva.
Exacte.
Tinc una piscina o bé tingui una ràdio.
Una ràdio.
Primer perquè la tecnologia s'ha veritat,
però també per això,
perquè hi ha uns avantatges tecnològiques.
Ahir feia una conferència a Sabadell
i em van trucar.
Diu, escolta, necessitaràs projectar un PowerPoint?
Dic, no, jo porto una tecnologia més sofisticada.
La pissarra.
Dic, home, la pissarra és una evolució positiva del PowerPoint.
És a dir, el que fa el PowerPoint,
la pissarra,
és una tecnologia més sofisticada.
La pissarra, per exemple, permet,
que no el PowerPoint,
que en un sol punt
concentris la mirada
i vegis el grafisme,
el gest de qui parla,
la veu de qui parla,
tot en el mateix lloc.
Mentre que, quan vas a una conferència en PowerPoint,
has de decidir cap on mires.
O al ponent o a la pantalla.
La pissarra és un PowerPoint work in progress,
que es va fent mentre tal
i en funció de la gent que hi ha.
La pissarra no es penja
i no depèn
que aquell dia no funcioni la màquina.
Això, el PowerPoint,
és una mica el paleolític de la pissarra,
que és, diguem-ne, el neolític,
ja és, diguem-ne, és la tecnologia avançada.
I la ràdio, en aquest sentit,
no és el paleolític de la televisió,
és una realitat que té uns costos,
que té una agilitat,
perquè no hi havia estat corresponsal
o enviat especial com a periodista a llocs.
Per exemple, que arribo a Praga
i a les manifestacions a favor del Havel,
doncs, amb un telèfon entro a Catalunya Ràdio.
Si jo vull entrar a TV3,
necessito, ara sí, ara tindríem sistemes,
però en aquells moments
necessitaria llogar un equip,
un enllaç.
La ràdio té una, diguem-ne,
una agilitat, té una calidesa,
i això, i és compatible amb la vida.
Tu pots rentar els plats i escoltar la ràdio,
tu pots viure i escoltar la ràdio.
Però dius, no, ara vaig a mirar la tele.
Doncs mires la tele i prou,
no pots fer res més.
I si fas alguna altra cosa,
no estàs mirant la tele.
Ja estàs allò fent canxet, eh?
Però no mires la tele.
Veus, parlem de comunicació,
i tu, com a comunicador que ets,
escriptor, periodista, professor de Tartulià,
on et trobes millor?
És a dir, on creus que és més B baixa del quadrat?
No, i a veure, a mi m'agrada,
probablement, on jo em trobo millor
és escrivint.
És a dir, trobar jo, eh?
I a mi mateix.
I això tinc una prova física,
que és que quan no estic escrivint,
no em trobo gaire bé.
No que no estic escrivint físicament, eh?
sinó que no tinc un projecte d'escriptura.
Diu, vostè és feliç escrivint?
Diu, no ho sé.
Però sóc molt poc feliç no escrivint.
Però jo crec que...
Si em jutgés a mi mateix com a producte,
no com a benestar personal,
si com a producte,
jo crec que en aquells gèneres de la paraula,
on a més a més és possible
aportar l'entonació,
la gesticulació,
que són gèneres de paraula presencial
i viva,
jo crec que en aquests,
diem-ne,
soc més resulton.
No sé si millor,
però més resulton.
I per tant,
m'agraden.
M'agraden particularment.
I això, eh?
Diem-ne,
la convicció
que la comunicació
es pot fer per canals diversos,
però que quan aquests canals conflueixen,
es multiplica.
I per tant,
quan tu,
per exemple,
perdó,
soc molt rotllero,
però el WhatsApp
és criminal
perquè,
com no té to de veu,
acabem posant emoticons
per substituir el to de veu
i no té gesticulació,
la possibilitat de malentès
es multiplica d'una manera exposicada.
Sí,
però el WhatsApp ja tens
comunicació oral, eh?
Sí, sí, sí.
No, no,
però vull dir,
el missatge prescrit de WhatsApp
és un missatge que,
és a dir,
com que la mateixa frase,
no m'emprenyis més,
la mateixa frase,
com l'has dit,
amb quin to de veu
i amb quin gest.
És que al final les coses,
i tu d'això en saps,
és això,
no són el que diuen,
sinó de la manera,
com es diuen.
Diem-me el mateix,
puc saltar el teu coll
o puc somriure.
Exacte.
La mateixa frase.
Doncs en el missatge de WhatsApp,
no,
no m'emprenyis més.
I dius,
això m'ho està dient
perquè està molt enfadat,
està d'enconya?
O està dient,
com s'està movent,
com mou vos mans.
Exacte.
I llavors,
la quantitat de mals entesos
que ha generat a la vida
al WhatsApp
podrien omplir llibres,
com la carta,
perquè,
diem-ne,
perds claus d'interpretació
del que t'estan dient.
Aquestes presiditats
que té està cara a cara.
Exacte.
Exacte.
I això,
la gestualitat,
el to de veu,
totes aquestes coses.
Resumint,
Vicenç,
comunicador,
Vicenç,
escriptor.
les dues coses
que d'alguna manera...
Són la mateixa.
Sí,
el que passa és que
un és comunicador
que pot ser auditiu
i l'altre,
la teva faceta
de tertúlia,
de professor,
de presentador
de programes,
de televisió,
etcètera.
I mentre la d'escriptor...
Però el fet
de la comunicació
és el mateix,
el que són diferents
són la quantitat
d'eines
que utilitzes
en cada ocasió.
No les eines,
que en el fons
sempre és la paraula.
sinó les eines
confluents
que em fa servir
en cada cas.
T'estimiran
i penso
la pissarra
fantàstica.
La pissarra
és com les rodes.
I com t'hi dius.
I la llibreta
i boli
per anar a escriure,
home.
Sí,
això és...
La sort que t'he preguntat
que et deia
si a mà o ordinador,
ja a mà.
T'estava dir
facetes teves,
escriptor i comunicador.
Per cert,
en les teves referències
biogràfiques,
no recordo haver llegit
una faceta.
Metier,
que queda més integral,
eh?
Del mestre Villatoro.
I que per a mi
és destacadíssima
en el teu currículum.
I és historiador.
T'agrada
i utilitzes molt sovint
la història
en les teves publicacions
i converses,
correcte?
Sí, però,
diguem-ne,
no sóc historiador,
no sóc...
Això t'ho dic,
però t'ho dic
que no he llegit,
però per a mi
una de les multitasques
que ets...
Per a mi,
diguem-ne,
ara,
el present
no és interpretable
sense el passat.
Jo en un...
Vaig fent dietaris,
i hi ha aforismes
en els meus dietaris
i un darrere tema
en recent és
el més interessant
del present
és la quantitat
de passat
que incorpora,
que conté.
Però és veritat,
diguem-ne,
no, no,
ostres,
algú vol interpretar
qualsevol cosa
que passi ara
a qualsevol lloc del món
i si ho fa
com si el món
hagués començat abans d'ell
i no entendrà res.
I, per tant,
saber els precedents
de les coses,
saber,
diguem-ne,
la tossuderia
de la història,
no?
Allò...
I que té a veure
amb una altra tossuderia
que també a vegades
oblidem,
que és la tossuderia
de la geografia.
A la jove és molt tossuda.
Els dius,
ostres,
tu,
agafes un mapa del món
i resulta
que les grans batalles
totes han passat
en relativament pocs llocs.
I, bueno,
per què?
Doncs,
bueno,
perquè la història
ha portat aquí,
però també ha portat la geografia.
Aquests són llocs de pas,
són llocs de...
i aquest coneixement,
jo crec que per aquest ordre,
primer de la geografia,
damunt de la història.
Pierres Vilar
arriba a Catalunya
com a geògraf
i fa
una aportació
d'una rellevància
extraordinària
a la història,
però ve de geògraf,
perquè no s'entén la geografia
sense la història
i la història sense la geografia.
Però és que no s'entén
el present
sense la història
i sense la geografia.
I, per tant,
un periodista
que és algú
obsessionat pel present
necessita,
jo crec que
diguem-ne
que és una eina imprescindible,
l'interès per la història
i l'interès,
si tens uns quants anys
i t'hi has posat,
et porta un cert coneixement.
El Joan Culla
era profe d'història
a periodisme.
A periodisme.
El Joan B.
El Joan B.
Culla,
amic de l'ànima,
diguem-ne.
I tant.
Per tant,
aquesta relació,
diguem-ne,
aquesta obsessió
per la història
des del present,
per mi,
diguem-ne,
és gairebé
una derivada
de la vocació periodística.
T'estic mirant
i saps què?
Gràcies.
M'has fet treure
50 anys
de quan era,
vaja,
50 anys
de la meva vida
enrere,
quan tenia 20 anys,
un dels llibres
que més em va impressionar
va ser
La història d'Espanya
del Pier Vilar.
del Pier Vilar.
Un llibre
de 100 pàgines.
Sí, sí.
O 110,
oi,
petitíssim,
que llegia
en menys d'una hora,
tan condensat,
tan ben escrit.
I clar,
és de quan era jove
i tenia pel·le.
I a més,
i quan anava així,
jo al començament,
recordo la data
perquè era el començament
de la universitat,
i era un llibre
que em va impressionar
el Pier Vilar
amb aquella història
d'Espanya
tan condensada.
ensenya escraig,
pàgines.
Catalunya és l'Espanya
moderna
és un monument,
però llegir
només la introducció
de Catalunya
és l'Espanya moderna,
que és la seva síntesi
en un cert sentit,
és absolutament il·luminador.
És brutal.
Perquè et pots mirar
les coses
d'una altra manera.
És a dir,
és allò...
I en part,
a partir de la geografia,
dius,
escolti,
Catalunya què és?
Una façana litoral,
una muntanya,
una muntanya alta,
diguem-ne,
uns Pirineus potents
i un corredor.
Un corredor
que és el Vallès
i un lloc de pas.
És a dir,
l'alcalde Martorell,
que era diputat
quan era jo,
després va ser president
de la Diputació,
deia,
Martorell
és el lloc de pas
inevitable
entre Àfrica i Europa.
I dius,
hòstia,
Salvador,
no ho és,
i per això vas a Martorell
i hi ha 300.000 ponts,
des del pont del Diable
fins al del TGV,
diguem-ne.
Perquè és el pas natural
i aquest país què és?
Mar,
que t'obre la Mediterrània,
muntanya,
refugi
i un corredor
que ha fet que,
per anar
de molt al sud
fins a molt al nord,
s'hi hagi de passar.
Allò és que és un país
on la gent ha passat,
per tant,
on la gent també s'ha quedat,
perquè quan passes
a vegades et quedes,
un país
que ha tingut
una projecció
cap a l'exterior
brutal
a través de la seva
potència marítima,
però un país
que ha tingut
un rerepaís,
perquè,
diguem-ne,
les muntanyes
no són ben bé
sempre
una frontera,
però són una cosa
molt important
que és
font de rius
i, per tant,
on hi ha muntanyes
hi ha rius
i on hi ha rius
hi ha,
diguem-ne,
hi ha territoris
irrigats.
Ostres,
doncs,
això
que et mires un mapa
i dius,
ostres,
és veritat,
això
no dic
determina,
però la història
que passa
s'entén
a partir d'això.
Per què això passa
aquí i no allà?
Doncs,
miri,
perquè hi ha un riu,
perquè hi ha una muntanya,
perquè la civilització
està al Nil
i al Ganges
i al Tal,
perquè hi ha aigua,
diguem-ne.
Josep,
Joan,
sapere i aude
amb el mestre Villatoro,
sapere i aude.
Després en parlarem d'això.
Aviam,
ara que tu deies
els llibres
de comunicació,
Sant Jordi,
molts llibres publicats,
i jo que vaig estar amb tu.
La gent ja ja està.
Bé,
Sant Jordi
és bonic,
és molt bonic,
eh?
I, per tant,
que allò...
Sí, sí,
però...
A peu i a cavall, eh?
Escolta,
a peu, no?
Sí, però...
Escolta,
hi ha tants lectors
com tanta literatura publicada.
Bé,
jo crec que hi ha més lectors
que mai
i més literatura publicada
que mai.
Sí,
el segon, sí.
Sí,
el primer.
Però més de...
és com quan vas a Venècia,
diu,
aquí hi ha masses turistes.
Però també hi ets tu, eh?
Sí,
també hi ets tu, eh?
Digem-ne,
no,
es publica massa llibres.
Diu,
no publicaràs el teu?
Tothom pensa que és l'altre
el que porta el massa.
Jo crec que Sant Jordi
té una característica
que el fa molt diferencial
en el mercat de llibre,
que és que la gent
no es compra un llibre per ell,
compra un llibre per un altre.
I llavors això porta
això que deies, eh?
Es llegeixen tant.
No perquè
molts d'aquests llibres
són per regalar.
i el...
És a dir,
si tu compres un llibre per tu,
creus saber,
tens decepcions, eh?
I tens sorpreses positives,
però creus saber
què t'agradarà.
Quan tu compres un llibre
per un altre,
agafes
una característica
que és...
Hòstia,
és molt del Barça.
Doncs mira,
n'ha sortit un
que sembla acabar-lo al Barça.
Doncs aquest li agradarà.
Igual no li interessa per res.
És a dir,
Sant Jordi
és una interpretació
del gust aliè
o dels interessos aliens.
i això porta
que amb un llibre regalat
no sigui llegit.
Però,
però fins i tot
això té una certa bellesa,
no?
Aquest posar-se...
És com comprar roba
per algú altre.
Dius,
ostres,
a mi potser no m'agradaria,
però ell s'ho posarà
o ella s'ho posarà,
no?
Jo crec que això
té una calidesa
que ho fa bonic
i que supera,
diguem-ne,
el caràcter mercantil
de la festa,
que el té també, eh?
Doncs mira,
això em serveix
com a entrada
de dir-te que
jo a la diàrea de Sant Jordi
quan signaves al costat
de l'Eduard Mendoza
vaig pensar
en un hipotètic paral·lelisme
entre els dos llibres.
M'explico.
L'Eduard Mendoza,
la ciutat dels prodigis,
que és una novel·la
que fa un retrat viu
de l'evolució
de la ciutat de Barcelona
i entre les exposicions
universals
entre el 1888
i el 1929.
No es tracta
d'una novel·la històrica
l'ús,
com ja adverteix
el seu autor
a l'Eduard
en el pròleg,
sinó d'una transcripció
de la memòria col·lectiva
d'una generació
de balseronins,
prenent-se
les llissències literàries
necessàries
per fosgar
a una història novel·lada.
L'Eduard Mendoza
mostra l'evolució
d'una societat completa
des del seu estancament inicial
fins al seu desenvolupament
industrial,
econòmic i social.
Ugell,
la febre de l'aigua,
fa també
una transcripció
de la memòria col·lectiva
del segle XIX
i el primer terç
del segle XX
i tu també
mostres l'evolució
d'una societat
des del seu estancament inicial
fins al seu desenvolupament
industrial,
econòmic i social.
Saps què tinc, Vicenç?
Que jo vaig pensar,
dic, mira,
el destí fa que estiguin junts
signant els seus llibres
i ho veus?
Sí.
El que relaciona un lector
amb els dos llibres.
Encara et donaré
una altra relació.
Però al costat, eh?
Sí, sí.
No, no.
Jo tinc un gran apreci
pel d'Oro de Mendoza
i...
Quins anys,
quins anys més gran que tu.
Sí, no, no, però...
I es conserva bé,
com tu, eh?
Un altre possible llaç.
Com es diu el protagonista
de la Ciutat del Fum?
Del Sardes Prodigis.
Un ofre Bouvila.
Traduïu Bouvila al català.
Bouvila?
Pep.
Un ofre Bouvila.
Un ofre Bouvila.
Un ofre Bouvila.
Un ofre Bouvila.
Oi?
Diem-ne.
Oi?
No sé si és volgut,
no és volgut,
però és, eh?
Diem-ne.
Bouvila,
que més rodes...
Sí, em fas feliç.
Imagina't,
un lector,
humà com jo,
que t'hagi fet aquesta relació
i que tu diguis,
és que encara hi ha més.
És bona aquesta, eh?
No sé si...
Amb la Deuda no n'he parlat mai, eh?
Però jo crec que la Deuda fa una cosa diferent,
que a mi em sembla admirable, eh?
Que...
No crec que fa una novel·la historicista ni sociologista.
Jo crec que ell fa,
amb la Ciutadans Prodigios,
una novel·la de...
diem-ne,
de gànsters a Barcelona, sí?
I agafa el que és clau
en la novel·la de gànsters,
o en la pel·liure de gànsters,
que és com una generació jove vinguda de fora,
de fora de la ciutat,
des del Bouvila ve del món rural,
però el Don Vito Corleone ve de Sicília,
com la primera generació,
que ja no és d'on venia,
però encara no és d'on ha arribat,
el sistema que té
de fer-se un lloc en el món nou
és la violència.
I això,
que dir-ho en termes polítics i sociològics,
porta equívocs i coses dolentes,
dir-ho en termes literaris com una constatació,
quan parles dels gangues de Nova York
o quan parles de la Ciutat dels Prodigis,
veus que és versemblant,
que és...
I ell jo crec que fa una gran novel·la d'això,
diguem-ne,
de qui es fa un lloc sota el sol
venint de fora.
I llavors,
com són d'importants
les afinitats del lloc de procedència.
Els gangs de Nova York
són gangs d'origen,
els irlandesos i els jueus i els italians.
Com això...
Jo crec que fa una novel·la...
I a mi m'agrada molt, molt, molt,
diguem-ne,
Eduardo Mendoza
d'abans de la Ciutat dels Prodigis,
de la veritat sobre el que es fa a la volta,
o tot aquell...
aquelles del seu detectiu,
diguem-ne, sonat.
Sí, sí.
Les aceitunes,
que trobo que són extraordinaris.
A més, tu tens una memòria fantàstica.
Doncs mira,
parlar amb Eduardo Mendoza,
ell no ho reconeixerà mai.
És un tema de sensibilitat,
que no és el que jo desitjo,
però tinc la sensació,
la sensibilitat,
que ha escrit la seva última novel·la.
Mai se sabrà,
però jo diria que el transbord a Moscú,
que forma part d'aquesta última trilogia,
tinc la sensació
que ha escrit la seva última novel·la.
Tant de bo que continuï.
Jo crec que tot escriptor...
Té 81 anys?
Sí, però és que encara que tens...
Tot escriptor,
quan està escrivint aquella novel·la,
pensa que pot ser l'última.
Ara.
Tot, eh?
Però jo et dius,
però clarament tinc la sensació
que si tens més números,
tens més números.
Per això dic.
Tens més números,
però jo crec que passa sempre.
13 de març 1862,
dia que va arribar l'aigua a Gramunt.
Urgell,
la febre d'aigua.
Vicenç,
explica'ns aquesta apassionant
l'epopeia humana.
No, és l'epopeia
d'un territori,
d'una època, sobretot.
Una època que creu que
per fer fora el mal del món,
que el mal és la pobresa,
que el mal és la guerra,
però per fer fora el mal del món
hi ha una...
hi ha una eina infal·lible
que és la ciència,
la tècnica,
fer coses.
I per tant,
fer ponts,
fer canals,
fer trens,
fer ports.
i llavors hi ha un moment,
és a dir,
què tenim?
Tenim un tros de l'urgell
que alguns anomenen
en alguns moments
el Clot del Dimoni,
però que en qualsevol cas
és una terra desaprofitada
i és desaprofitada
perquè no hi ha aigua.
I hi ha un moment determinat
que dius,
ara,
primer,
l'aprofitaríem
i segon,
tenim els mitjans tècnics
per primera vegada
de la història
per portar-li l'aigua.
I ho vam fer.
I llavors van canviar,
l'aigua va canviar
un territori
perquè l'aigua
té una capacitat
de transformació
de la terra
i de la gent
extraordinària.
La gent de Secà
no és igual
que la gent de Regadiu.
La gent, eh?
No és que els reïn, eh?
Però la visió del futur,
la visió del món
és radicalment diferent.
El de Secà
diu,
vés a saber l'any que ve.
El de Regadiu,
en general,
fins ara,
ha pensat
l'any que ve
serà com aquest.
No és el mateix
un pescador
que un pagès.
No,
no, no, no, no.
No.
Però,
però tots,
tots dos,
sobretot el pagès,
però també el pescador.
Estan amb la natura
lligats.
Sí,
però té una
dependència
de l'atzar.
el pagès de Regadiu
no mira
cada matí
si plou o no.
És a dir,
un,
diguem-ne,
un
terrassenc
que estava
en una agència
de la caixa
de Terrassa
en zona
de Regadiu,
amb ullerus,
però,
un dia veu que plou
a bots i barrals
i entra un pagès
i dius,
a veure,
els pagèsos
els hi agrada
que plogui.
I li diré,
quin bon temps que fa.
Diu,
bon temps,
està plouent.
Diu,
però això és bo.
Diu,
no,
l'aigua no ha de venir
de dalt,
l'aigua del costat.
Si depèn que l'aigua
vingui de dalt
i que Sant Pere
obre la xeta,
sempre estàs patint,
mentre que el pagès
de Regadiu,
si el Regadiu
es consolida,
és un pagès
que creu
que l'any que ve
l'aigua tornará a baixar
quan toca
i podrem fer el que toca.
I, per tant,
té una expectativa
respecte al futur,
té menys conservadurisme
respecte al passat.
jo quan vaig començar
la novel·la
sobre el Canal d'Urgell,
sabent que el Canal d'Urgell
havia transformat
aquell territori
i aprofitant un comentari
del mateix delegat
de l'agència
de la Caixa de Terrassa,
diu,
no he vist mai
moure tanta pasta
com a Mollerussa,
agafo un ric de Mollerussa
i dic,
em van dit això?
Se'm queda mirant,
diu,
a Cervera els fan,
a Mollerussa els gasten.
a Cervera,
que és,
s'agarra i és,
diu,
allà fan,
amb el blat fan que l'és.
Diu,
ara,
sota la rajola,
perquè vés a saber l'any que ve,
i, per tant,
la casa de pedra,
que ha de durar.
A Mollerussa,
l'any que ve també n'hi haurà,
no?
Doncs va,
tu,
quin cotxe diu que ens comprem?
Quina casa diu que ens fem?
El Big Ben,
mític,
era Golmès,
eh?
I ara tornarà a ser Golmès.
però és a Mollerussa,
és en el regadiu,
la joia de viure,
la paella valenciana,
l'horta de València,
on hi ha aigua,
hi ha aquest barroc festiu,
i on no hi ha aigua,
hi ha aquesta austeritat,
rassalosa,
conservadora.
Tornem a Pierre Vilar,
eh?
La geografia
no només marca la història,
sinó que fins i tot
marca el caràcter de les persones.
Pep,
bona aquesta,
eh?
Sí,
ja m'ho he apuntat.
Ja m'ho he apuntat.
Ja m'ho he apuntat.
Ja m'ho he apuntat.
Ja m'ho he apuntat.
Ja m'ho he apuntat.
Sí, sí.
Molt ben dit.
Molt ben dit.
Els escriptors,
Vicenç,
produeixeu,
produeu diverses formes
de literari i escultura creativa.
Alguna de les
nombroses formes
en què un escriptor
pot exercitar-se,
la prossa,
l'assaig,
el text teatral,
el dramaturn,
la poesia,
el poeta,
periodisme,
guionista
o qualsevol dels gèneres literaris existents.
Tu has tocat bastantes tecles
d'aquest piano
que es diu
formes d'art literari.
On et trobes millor?
És a dir,
on creus que ets més?
B baixa al quadrat.
No ho sé.
Perquè jo crec que els gèneres
són,
en un cert sentit,
regles del joc,
però els gèneres són fonamentalment
contractes
entre l'escriptor i el lector.
És a dir,
tu,
quan tu comences
a llegir una cosa,
la que sigui,
estàs rebent
una proposta de contracte,
una proposta de pacte,
que pots agafar o no.
Un comentari típic
d'una persona que ha llegit
no hi ha entrat.
No hi ha entrat.
No t'hi ha entrat.
No m'ha agradat.
No hi ha entrat.
Hi ha un...
I llavors,
per exemple,
si jo
subeixo
un gènere literari,
sigui la poesia,
o sigui dintre de la narrativa,
el gènere negre
o el gènere fantàstic,
estic proposant-li
al lector
una manera de llegir-la.
Si jo li faig
una proposta
al meu lector
de novel·la
realista,
a la pàgina
150
no pot sortir
un mag
que
canvia
el món de la baix,
el dimoni
que mata,
no sigui,
no pot ser,
perquè jo li he donat
unes claus de lectura,
vol dir que no pot haver-hi
fantasia a la novel·la,
i tant,
però l'has de pactar
des del bon començament.
Si no fas una bona proposta
de pacte comprensible,
quan et treus
de la...
De la xistera
el conill.
pam, pam, pam,
el conill,
escolti,
tornem als calés,
vostè m'ha estat
enredant.
És a dir,
aquest,
per exemple,
això és molt obvi
en la frontera
entre la comèdia
i la tragèdia.
Un mateix fet,
és a dir,
hi ha comèdies
on hi ha
esdeveniments
dintre de la comèdia
que si els traguessis
d'allà
i els posessis
en un altre context,
farien plorar.
És a dir,
per exemple,
una tonteria...
Quantes vegades
hem dit tu i jo
el text
i el context.
el context i el pacte,
no?
Diem-ne,
en el...
Em sembla que és
a Tobias o no a Tobias.
En el Lübitz
que
el fugen
de Varsovia
i s'han colat
dos nazis
en l'avió.
I llavors
el que va disfressat
de Führer
li diu
tiris de l'avió
i els altres
diuen
Heier-Hill
i les tiren de l'avió.
Que un tio els tiri
d'un avió
és tràgic.
Si aquella
seqüència
la poses a una pel·lícula
dramàtica,
hòstia,
trasbalsa.
Però tu saps
que les regles
dels jocs
són la comèdia.
I això passa
pel dret i pel revés.
No sé si
treureu una pel·lícula
La vaquilla,
que era una comèdia
en torn de la guerra.
Del Berlanga, no?
No ho sabria dir.
Sí, sí,
que la vaca
de les dos van dur.
En aquella pel·lícula
se'ls escapa un tiro
i mor algú
i la pel·lícula
s'ensorra.
És a dir,
és una pel·lícula
en la guerra,
hi ha dos bàndols,
hi ha una vaquilla,
hi ha els uns i els altres.
Però pot funcionar
com a comèdia
perquè en cap moment
hi ha un tret.
Si en un moment
hi ha un tret
i un mort,
diem-ne,
la força dramàtica
d'una mort
trencaria
trencaria el pacte
de la comèdia.
Per tant,
els gèneres
per mi són sobretot
dir,
escolti,
ens posem d'acord
sobre com s'ha de llegir
això meu.
I una cosa
es pot llegir
com a poesia,
una altra es pot llegir
com a...
Però fins i tot
dintre de la narrativa.
Això té una clau
de comèdia,
això té una clau
de tragèdia,
això té una clau
de fantasia,
això té una clau
de realisme,
perquè si el pacte
no és signat,
el lector
l'estàs enredant.
El lector
té drets,
el lector
té drets
i l'escriptor
té obligacions.
I és curiós
ja que,
un petit incís,
Albert Ranga,
aquesta situació
que dius
de dualisme,
ho té
amb el seu cini.
Ara,
quan te ho estaves parlant,
recordo aquella
de...
Americanos,
nos lleguen,
el Bienvenido,
Mestre Raja,
nos lleguen aquí
ricos
i sanos,
viva el tronío
d'un poble
que no sé
com su poderío,
i al final
les quedan
que els americans
no arriben.
Però està
en clau d'humor,
si arriba a ser
en plan drama,
aquell poble
que s'ensorra
perquè en tot...
Podia ser molt dramàtic.
Podia ser molt dramàtic.
No, no, no.
La vaquilla
del mateix Berlanga,
fixa't que el cine
de Berlanga
tenia aquesta...
La dicotomia.
La dicotomia aquesta.
Ell situa,
i això que jo crec
que tècnicament
és molt interessant,
ell situa,
diguem-ne,
la frontera
molt extrem.
És a dir,
el poble
dels americanos
no és Hollywood,
és xungo.
La guerra és la guerra.
Merceta,
merceta pura.
Està en el límit,
però no passa el límit.
No passa el límit.
No hi ha un nen
que es mor de gana
perquè els americans
no han tirat llet en pols.
No n'hi ha.
Si tu hi fots un nen
que es mor de gana
per això,
has matat
la bienvenida
a Mr. Marshall.
Vull dir,
quan tu deies
al començament,
que ser escriptor
en concepte
és relacionar-te
amb la vida
també a través
de l'escriptura,
però després
és una altra cosa
que és un ofici.
Que t'he dit
el volmetier.
Un metier.
I llavors
l'ofici
obliga a pensar
coses com aquestes.
Els genis
no les pensen,
els hi surten sols.
Els que no som genis
el que fem
és pensar-hi.
Ostres,
tu,
ser-ne conscient.
El geni
ho fa sense consciència
perquè té aquest do.
Però els que
piquem pedra
el que fem
és haver-hi de pensar.
Ostres,
tu,
si estic escrivint
la vaquilla
que no hi hagi cap mort
perquè la mata
no mato el mort,
només mato l'obra.
I
i prens
moltes decisions
d'escriptura
que a vegades
a l'actor
li sembla
per raons
metafísiques
o per raons
ideològiques
i són
per raons
de cuina
perquè necessites
més sal,
perquè necessites
més sucre,
perquè necessites
que s'espasseixi
o necessites
que s'igualeixi.
Hi ha moltes,
moltes decisions
d'escriptura
que són
literalment
de cuina,
d'ofici.
Això no ho pots...
És a dir,
la gran decisió
d'algú que escriu narrativa,
la primera,
si algú ho ha fet
i ho fa,
ho sap que és la primera.
Quan tu escrius
un text narratiu,
la primera pregunta
que fas és
qui ho està explicant això.
No,
la primera
i ho he après de tu,
el més important,
el títol.
Això m'ho has ensenyat.
El títol,
el títol m'ho has ensenyat tu?
El títol és fonamental.
Pel títol
arriba al final.
Arriba al final,
tu en tens un,
i després va canviant.
Però tu tens
un full en blanc.
Jo començo a explicar,
molt bé.
Qui ho està explicant?
Ho està explicant
un narrador omniscent?
Déu,
ho sap tot.
Ho està explicant
un dels personatges?
Quin dels personatges
us ho explica?
Els fets són els mateixos.
Perquè aquesta és una decisió
que dius,
jo vaig tirant
i quan arribi a la pàgina 23
ja ho veurem.
No,
amb la primera lletra
que poses
ja estàs dint
vaig entrar a la ràdio
o el dia que va entrar
el villador a la ràdio.
L'has de prendre
ja,
i aquesta és clau,
però aquesta és una decisió
que té a veure
amb raons estètiques
o metafísiques
o ideològiques,
però que té a veure
fonamentalment
amb raons d'ofici.
Si tu tries
la primera persona,
la narració serà més càlida.
És més càlid
el dia que vaig entrar,
però
només saps
el que sap el personatge.
Si tries
la tercera persona,
el villador no va entrar,
pots dir,
mentre el villador no entrava,
tots els altres deien,
hosti,
tu ja torna a ser aquí aquest pesat.
Si jo dic,
mentre jo entrava,
ells pensaven
al meu lloc,
te'n dirà,
i com saps què pensaven això?
Tu saps el que penses tu?
No saps el que pensen els altres.
Però el narrador
omnisent sap el que pensa tothom
i el que pensarà
i el que passarà.
És
més informat,
però menys càlid.
La decisió,
ho dic gairebé
com un consell de l'escriptura,
la decisió és d'ofici.
És què m'interessa,
què va bé
allò que vull explicar.
Ja està ple, eh?
Ja, ja.
Un petit resum.
La teva novel·la
sobre l'apassionant
epopeia humana
de la construcció
del Canal Llugell,
per mi,
més enllà de la història concreta,
és una novel·la
que és una metàfora
de tots aquells episodis històrics,
alguns de ben pròxims,
en què la gent
es revolta espontàniament
contra una situació
injusta i hostil
i somia a una revolució
per canviar-la,
amb esperança i sacrificis,
amb errors, contradiccions i heroïsme
i una sensació
de decepció
i de fracàs.
Entenc que
només després de molt de temps
sabrem si aquesta gesta
que semblava fracassada
és o no la llavor
d'un canvi positiu.
no pas d'un paradís a la terra,
però sí d'un món millor.
És correcte això.
És absurd.
I see trees of green,
red roses too.
I watch them bloom
for me and for you
and I think to myself
what a wonderful world.
I see skies of blue,
clouds of blue, clouds of white,
bright blessed days
and dark sacred nights
and I think to myself
and I think to myself
what a wonderful world.
what a wonderful world.
and I think to myself
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
also the faces of the people
of the people passing by
I see friends shaking hands
and how do you do
and how do you do
and how do you do
they're only saying
I love you
I love you
I hear babies cry
and I watch them grow
they'll learn much more
than they'll learn much more
than we'll ever know
than we'll ever know
and I think to myself
what a wonderful world
the colors of the rainbow
so pretty in the sky
also the faces of the people passing by
I see friends shaking hands
how do you do
they're only saying
I love you
my hear babies cry
and I watch them grow
they'll learn much more
than we'll ever know
oh
and I think to myself
what a wonderful world
oh
I think to myself
what a wonderful world
what a wonderful world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
Sherry Ann Lins
is a musician and composer
and American
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
the world
lindies
the world
the world
the world
the world
this is a
republican
de maig, és la quarta vegada,
malauradament serà
l'última amb aquest format del
Benvinguts. Jo no dic que
algun any tornem a fer ràdio
i tornaràs.
Però mira, tal dia
com el 10 de maig,
avui queden
235 dies per finalitzar l'any,
l'any de traspàs. Però mira
si van passar coses el dia
que tu vas venir aquí, com esdeveniments.
El 1330, a Castella,
la càmera del
Consejo de Castilla,
acorda que s'ha procedit
sempre, com a reflexió,
que sempre sigui major
el número de castellanos en cada sala
que el de naturales i los fiscales
que han de ser sempre castellanos
en los órganos de representación
catalana.
Això al 1330. 2024,
dos anys després,
o 300 anys més tard. Tela, eh?
Doncs mira, tal dia com avui,
a Barcelona
es va fer la primera representació de Terra Baixa,
de l'Àngel Guimarà,
al Teatre Romea.
Però,
el 2005,
per mi,
un fet
representatiu a Barcelona,
es va inaugurar la rehabilitació
del Mercat de Santa Caterina,
pels arquitectes Miralles i la seva senyora,
la seva dona,
la Benedetta Tacle,
i a la resta del món,
avui,
tal dia,
el 1508,
al Vaticà,
Miquel Àngel,
sinó el contracte per a la decoració del fresc
de la volta de la capella Cistina.
i avui,
parlaven de llibres,
i esperava que tu vinguessis,
tal dia com avui,
per recordar que el 1933,
a Berlín,
els nazis cremen milers de llibres,
d'autors jueus,
comunistes,
etcètera,
a la Bebel Platz,
i el de la Jors d'Alemanya,
ja ho veus,
un escriptor,
el dia que...
I el 1940,
Europa,
Alemanya,
comença l'atac,
contra França,
Bèlgica,
els Països Baixos,
l'Ulçamburg,
comença,
tal dia com avui,
la segona guerra mundial.
Naixements,
mira,
una persona que coneix poquíssima gent,
però,
jo,
a Girona,
li tenen molt,
molt respecte.
El 1878 va néixer
Celestina Vignó,
Vigneaux,
i civilis,
mestra i pedagoga catalana,
va ser la pionera
de l'avantguarda educativa
a Catalunya,
i va morir en 1964.
Doncs,
la gent de pedagogia a Girona
tenen a la Celestina Vignó,
Vigneaux,
la tenen en record.
I el 1966 va néixer,
una metgessa teòloga
i monja benedictina catalana
de referència,
la Teresa Forcades.
I a la resta del món
va néixer Alfred Ester,
aquell actor que cantava
i va bailarí
estatuenienc,
el 1899,
imagina't.
I va néixer,
una persona que ha tingut
una influència
i que també
es parla de referències.
A Milà,
la Miuzia Prada
és la dissenyadora
italiana de moda
i empresària de Prada,
i també de Miu Miu.
I en canvi,
del versatge,
de la Nona Tela
i dels seus germans
parla molt més,
en canvi,
la Prada
és un imperi tremínio.
Però també va morir gent,
i va morir gent,
i estem a la ràdio,
el dia que tu véns.
El 1937
va morir a Barcelona
el Josep Torra Civil Alta,
més conegut
per Toreschi,
el locutor de ràdio,
transformista
i ventril·luc català,
que va donar nom
a un estudi de ràdio,
a Ràdio Barcelona,
l'estudi Toreschi.
I, ui,
a la resta del món,
a la resta del món
també es va morir gent,
i va morir
el Lluís XV,
aquell rei de França,
membre de la Casa dels Borbons,
el 1615,
ja hi ha el Lluís XV,
també és...
I van passar coses,
van passar coses.
El 1904
va morir
un,
a Londres,
Sir Henry Morton Stanley,
de nom i naixement
Joan Rowlands,
l'explorador
aquell famós
de...
quan va trobar
el doctor Livingstone,
I presume,
el doctor Livingstone,
suposo,
tot
que s'ha discutit
en nombroses ocasions,
l'autenticitat
d'aquesta expressió,
no?
Perquè
li van encarregar
el David Livingstone,
o sigui,
va trobar
el David Livingstone,
que era un explorador
escocès,
aquest home
que era de Galis,
o sigui,
un galès,
trobar un escocès,
no?
Que havia desaparegut,
i el va trobar
el 10 de novembre
del mil...
Un altre 10,
però de novembre
del 1971
amb aquesta famosa frase,
el doctor Livingstone,
I presume,
no?
Bueno,
mira si hi ha coses,
i aquí és també
per fer un altre programa,
eh?
amb aquests dos individus,
el Livingstone
i el...
i el...
i el...
com es diu?
i el...
i el...
i el Henry Morton Stanley,
telemariner,
la vida d'aquests dos individus,
que el test i el context,
i el...
i el...
i el...
i el...
i el...
i el...
això avui
no tindria sentit,
fa cent i escaig anys
va tenir molt sentit,
no?
Aviam,
recordem
l'Horasi,
ara torno,
perquè és que amb tu
és el sapereaude,
no?
i amb el senyor Horasi,
eh...
el poeta tranquil,
com tu.
Quin Horasi flac?
Va néixer flaco, eh?
Però...
el te lo deixen...
No, no prim, no.
El quinto Horacio flaco,
en castellà,
és el quinto Horaci flac,
en català.
Va néixer l'any 65 abans de Crist
i va morir l'any 8 abans de Crist.
Va néixer a Benúcia,
al sud d'Itàlia,
en una família humil.
El seu pare era llibert,
però es va forçar
per donar la millor educació
al seu fill,
primer a Roma
i després a Atenes.
Va lluitar en defensa de la república
amb el bàndol dels assassins
de Julio César,
contra August i a Filipos,
no?
Després de la victòria d'August
va tornar a Roma
i va ser amnistiat,
malgrat que li van fer
o li van ser confiscats
a les terres de la seva família.
Va escapar de la polvessa
treballant com a funcionari
fins que Virgili
li va presentar a Mecenas.
D'aquí ve,
ser un Mecenas.
a més d'una profunda amistat,
Mecenas li va donar
suport econòmic
perquè pogués viure
de la poesia
fins al punt de regalar-li
una finca al camp
on va retirar-se sovint
per poder escriure.
Va restar apartat
de carres polítics
que no li interessaven
fins al punt
que va repulsar
i va ser secretari privat
i va ser secretari privat d'August.
a l'Horasi va morir-li.
a l'Horasi va morir pocs mesos
després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat.
però
aquest individu, l'Horasi,
ens ha deixat.
Era un gran divulgador
i creador
de locucions llatines
d'aquelles tan famoses com
Aigua encervare mentem
Mantener la mente tranquil·la
El Beato Xile
El dit xoso aquel
El carpe diem
Que el carpe diem
no l'utilitzem el carpe diem sol
però la frase és
Carpe diem
Quan mínimum
Credo la postero
que significa
Captura el dia
i no tinc ni segur
que un altre
igual vindrà després.
El dirà necessites
que és el correcte necessitat
Bueno
Hi ha moltes tuts
Disiparin loco
És bueno perder el juicio alguna vez
El nàstit Vox
Missa Reverti
Que la paraula pronunciada
No té retorn
Bueno
I moltes més
He fet un resum
Per dir-te
Amb tu
Sapere Alde
Aviam
Tercera història
Amb el
Amb el mestre
Que és el que havíem parlat
Marcabel
Versus
Sapere la rola
Aviam
Jo podria explicar
Moltes coses
Però
L'important és tu
Tu ets el que ens tens
Que explicar històries
Què?
Qui era el Maquiavel?
Maquiavel
Que diem-ne
Que ha quedat
Mal vist
En la història
Perquè diem-ne
El seu
Ser maquiaveli
Ara ho tinc apuntat
És una cosa bastant negativa
I per exemple
A Can Balatxe
El tango
Es diu
Que sempre ha habido
Chorros
Maquiavelos
Un gran tango
Per mi és un dels tangos
Que sí
Can Balatxe
Bueno n'hi ha molts
Però aquest
No vull dir que
Maquiavel
Que és
És probablement
El primer
La primera persona
Que pensa la política
En termes moderns
I escriu un llibre extraordinari
Que és el Príncep
Que no és
Per dir-ho així
Una
Una prescripció moral
Sobre com ha de ser
El polític
Sinó que expliquen
El polític
Com ho ha de fer
Per sortir-se
És a dir
Tots nosaltres
Tenim els nostres principis
Però si el nostre fill
Un dia ens pregunta
Diu
Molt bé
Els principis aquí
Però tu què m'aconselles
Diu
És molt lleig
Fer-li la pelota al jefe
Diu
Però si vols pujar
Més aviat
Fes-li la pelota al jefe
I el Príncep
És
Més això
Més uns consells
A un Príncep
Per
Per
Per mantenir
I incrementar
El seu poder
Que no
Una guia moral
Però Machiavel
És algú
Que creu
Fonamentalment
En la negociació
Que creu
Que creu
En
Diguem-ne
És un racionalista
Ell és un admirador
Curiosament
Parlam d'Uràs
És un admirador
Del període republicà romà
És a dir
Del preimperial
Del model de la república
De les virtuts republicanes
I és
Per dir-ho així
Jo diria que seria
Un
Un reformista
I
Sabonarola
És un fanàtic religiós
És un fanàtic religiós
I tots dos conviuen
En el final
I en algun moment
Mentre dura
De l'època dels Medici
I els Medici
Que són un període
Extraordinari
De la història d'Itàlia
I de la història de Florència
Són també
Uns tirans
I
Diguem-ne
I una gent
Que era capaç
D'una crueltat infinita
Amb els que van fer
La construcció dels Pats
I llavors
Aquest joc a tres
Entre
El món
El món
Corrupte
Però brillant
Del Medici
Un
Un
Sabonarola
Que diu
Ni corrupte ni brillant
Déu és el president de la república
I un Maquiavel
Que diu
Bueno
A veure com ho endrecem
Això
A veure com
I
Bueno
I van escriure un llibre
Impossible
Que són
Els diàlegs
Entre personatges
Que eren a la mateixa ciutat
En el mateix moment
Que no sabem ni si es van conèixer
És a dir
Maquiavel
Que a més jove va veure Sabonarola
Però no tenim cap constància
Que Sabonarola
Sabe res de Maquiavel
Però que
Però que representen
Concepcions del món
Oposades
Que encara trobaríem avui
I no ens anem en forma de fanàtic religiós
De fanàtic d'una altra cosa
És a dir
D'aquesta gent que creu que té la veritat revelada
I que
Per tant
L'ha d'imposar
Perquè és veritat
I l'altre
Els que creu que això de la veritat
És una cosa que es pacta
I que
Bueno
Set de meves i tres de teves
I jo crec que
Això per exemple
En el segle XIX
En torn de la guerra de Cuba
En el segle XIX
La poesia patriòtica espanyola
Deia
Aquesta guerra no és entre dos països
No és entre dos imperis
Un cap us i un cap a baix
Aquesta guerra és
Cito literalment
Entre un poble de soldats
Cavalleros
I una turba vil de mercaderes
I la moral del cavaller
O la moral del fanàtic religiós
O la moral del mercader
El mercader
Tu dius 10
Jo dic 7
Doncs 8 i mig
O la moral del cavaller
Que és
Això és 10 i és 10
Ja està
S'ha acabat
Jo crec que
Es pot projectar
Sobre la Florencia dels Medici
O es pot projectar
Sobre el diari d'avui
Ben trobats oients
Una migrera història
Un matí
El nostre convidat
Segut al meu costat
Vicenç Viatoro
Va llegir
En un diari de Madrid
La unitat d'Espanya
Ni es vota
Ni es negocia
I va llegir
En un altre diari de Barcelona
El mateix dia
La independència de Catalunya
Ni es vota
Ni es negocia
Va obrir aquesta llibreta
Que sempre porta al damunt
De notes
Sobre la versió
A la negociació pròpia
De Sabonarola
D'allà surt el llibre
Massafoc
Apassionant viatge a la Florencia
Del segle XV
Subtitulat
Diàlegs extremadament apòclifs
Què?
Anoto a la meva llibreta
Una frase del Vicenç
Les CUP
I VOX
Disparen des de llocs diferents
A la mateixa diana
La democràcia liberal
El foc
Què?
Per cert
Van cremar Sabonarola
Un lleidatà i un valencià
Sí, sí
Exacte
Un lleidatà
Per encàrrec d'un valencià
Un valencià
Que quan arriba
Al papat
La frase que
Diu
Oh, Déu meu
L'Església en mans dels catalans
Sí, sí
Fort això, eh?
Borja
Però és a dir
El box de la CUP
És una manera de recordar
Que això no és
Que no és historicisme
Que és allò que el present
Està carregat de passat
Però per mi són això
És a dir
Qui creu
Que les coses
Només poden ser d'una manera
Hi ha una pel·li
No molt especialment bona
En que
Quan entren els alemanys a París
Dues persones
Conceixen
En el mateix taxi
Fugint
I un és un comerciant
Jueu polonès
I un altre
És un militar polonès
I fugen dels alemanys
Tots dos
Per raons òbvies
Diguem-ne
I en un moment determinat
El jueu
Que és el
Dani Kay
Diu
La meva mare em va ensenyar
Que davant de qualsevol cosa a la vida
Sempre hi ha dues possibilitats
O agafes o no agafes
O vas o no vas
I el militar li contesta
Per l'home d'honor
Per l'home d'honor
Només hi ha una possibilitat
I
Jo em sento més a prop del mercader
Que de l'heroi
Per això
La meva àvia deia
Nen
Paga
Perquè
És
Norma d'aquesta casa
No deure res
No sé parent de ningú
En aquest sentit
Aquests som parents
I llavors el meu avi
Em va ensenyar
Que no el practicava
Però el meu avi
Andalus
Em va ensenyar
Una altra frase
Que és
Haz lo que debes
Aunque debas lo que haces
I
En aquesta
En el contrast
Entre aquestes dues frases
Hi ha
Contrastos polítics
Hi ha contrastos econòmics
Hi ha contrastos emocionals
Que en el fons són aquest
La turbabil de mercaderes
O el poble de soldats cavalleros
No?
Que en contra de soldats cavalleros
També poden ser
Monges
Monges soldados
Normalment
Doncs mira
He aprofitat
La teva
Vinguda
Per parlar
De Maquiavel
I a segona rola
Per dir
O per intentar
Desfer alguns mites
De Maquiavel
Que tu ja
Has fet un petit espòiler
Maquiavel
Que durant la seva carrera
Com a funcionari
Va gestir importants llocs
A la Florència
Que va ser un territori
Lliure
Sota el govern
D'una república
Que va durar
Fins a 1512
Quan els Medici
Van tornar al poder
Maquiavel
Va perdre el seu lloc
Els Medici
Van governar a Florència
Del 1612
Al 1627
I
Quan els van fotre fora
Una altra bajada
Del poder
Però el 1632
Maquiavel
Va publicar
El que seria
El seu treball
Més reconegut
Al príncipe
Es diu
Que és una de les primeres
Obres
De la filosofia moderna
Especialment
De filosofia política
I en que considera
Que la veritat
Afectiva
És més important
Que qualsevol
Acte
Ideal
Es tracta
També estava
En conflicte directe
Amb les doctrines
Dominants
Catòliques
I escolàstiques
De l'època
Pel que fa
A la política
I a l'ètica
Tot i que és
Relativament curt
El tractat
El príncep
És el més recordat
De les hores
De Maquiavel
I el responsable
De posar la paraula
Maquiavelic
Com a sinònim
De perfidia
I d'astúcia
Maligna
Va ser el primer
Maquiavel
A engegar
Una ciència
Del que és social
Exclusivament
Des de l'àmbit
Humà
I sense ingerències
De qüestions morals
O religioses
Va crear
I d'esmetre
El racionalisme pràctic
Doncs mira
Alguna de les frases
Més reconegudes
De Maquiavel
La naturalesa
De les pobles
És molt poc constant
És fàcil
Convencer-los
D'una cosa
Però és difícil
Mantenir-los convençuts
És bona aquesta
De Maquiavel
Maquiavel
Sempre és descriptiu
No diu que això estigui bé
Diu
Sàpiga vostè
Que això va així
Sí, sí
Després espavilis
Vostè
Faci el que toqui
Però va així
I va així
I va així
I l'altre
Un altre camí
I fixa't
Ja parlem de fa
500 anys
Va dir
Les injustícies
S'han de fer
Totes a l'hora
Per tal que
Per provar-les menys
Facin menys mal
Mentre que
Els favors
S'han de fer
A poc a poc
Amb l'objectiu
Que s'apreciïn millor
És veritat
Quan tu fes
En canvi
La clata i l'altra
Te'n fotin una
I ja està
Ja bom
En canvi l'altre
Poquet a poquet
I llavors ho valoraràs
Maquiaveli
Me'n propens a afegir una tercera
I tant
El príncep
Per mantenir-se en el poder
Ha d'aspirar a ser estimat
Però si no ho aconsegueix
Ha de ser temut
Ara
Es pot combinar
I diu
Es pot combinar perfectament
El ser temut
I el no ser odiat
El no ser odiat
Però
L'aspiració ha de ser estimat
Però si no
Però es diu
Que es pot combinar
El ser temut
I no ser odiat
Que no és el mateix que ser estimat
Que li tinguis por
Però que no l'odis
Tampoc cal que l'estimis
No, no
Mira que era bé
Que Màquiaveli
Que deia
Cal fer comprendre els homes
Que no t'ofenen
Si et diuen la veritat
Però quan tothom pot dir-te-la
Et falten el respecte
És una descripció real
En canvi
Se li trobeix
Se li trobeix
Una frase molt famosa
Que no va dir
Al fi
Justifica els mitjans
Ja que resumeix
Moltes de les seves idees
És veritat o no
Però em sembla que mai
Va dir aquesta frase
No hi ha cap constància
Jo crec que és més maquiòlic
Sabonarola
Sabonarola sí que creu
Que la fi
Que és la
Pot cremar
Les fogueres
De les manietats
Perquè la fi
Que és divina
Ho aguanta tot
Màquiavel
Però fixa't
150 anys més tard
Un jesuita
Un escriptor espanyol
Baltasar
Graciel
Afegint aquesta frase
Va agafar la frase
De Màquiavel
150 anys més tard
I va dir
Quan la fi
És lícita
També ho són els mitjans
Bona aquesta
Bona però
Però
Porta el desastre
Porta el desastre
Perquè tothom creu
Que la fi és lícita
Per tant diu
Escolti, a quant s'han d'afusellar per això?
Ho veus, no?
Això és
A l'altre el fi
Justifica els mitjans
I l'altre no
Quan la fi es lícita
També ho són els mitjans
Mira, Màquiavel
Que té aquesta malafaba
Que genera una paraula negativa
Màquiavel
Va ser acusat de corrupció
Va ser torturat
Per
Per
Sota aquesta acusació
Que és una acusació
Ara en diríem
De l'oufer
O com carai se'n digui
O i el l'oufer
I el van
Perquè no
Mai
Mai es va provar
Que hi hagués cap corrupció
I en una novel·la de Somerset Maughan
Que parla de Màquiavel
Màquiavel
No és un cínic
Però és algú
Que ho relativitza tot
Però hi ha una cosa
Hi ha una virtut republicana
Que
A la que mai traeix
És a dir
Ell pot mirar per l'interès
Però hi ha una virtut republicana
A la que mai traeix
Que és
L'amor a la pàtria
L'amor a la pàtria
En el seu cas a Florença
Diu
Escolta
Jo faré el que calgui
M'anibraré
I tal
Diu
Però hi ha una cosa
Que jo no faré mai
Que és fer una cosa
Que perjudiqui Florença
Florença com
No els Medici
Ni els no entre
Ah Florença
Hòstia
És poc maquiavel·li
Que en el mal sentit de la paraula
I per tant el personatge
És més amable
I més
Més horacià
Més horacià
Del que pot semblar
I no és estrany
Que això
Que els seus llibres de teoria
Són entorn a Titus Livi
I són molt
Entorn a això
Abans que aquest personatge
Quan deies
Horaci no va voler ser secretari
D'Octavi
D'August
Lògicament
Lògicament
Perquè quan ser secretari
D'August
Era el primer pas
Perquè l'August
Després et manés
Decapitar
15 dies després
És a dir
De les personalitats
Agocèntriques
I tiràniques
Més val
No estar-hi mai
Massa a prop
Perquè és el pas anterior
Estar-hi molt lluny
Sí
Però tampoc està
A males
No, no
Ni en vida
Donem vídeos
Això mateix
Aclarim
Horacianament
Que els nostres
Ben trobats oients
Que són intel·ligents
S'ho deuen saber
Però
Per si de cas
Hi ha algú
Que s'incorpora
A última hora
I no sap
El que és
L'offer
L'offer
És l'ús
D'accions legals
Per causar problemes
A un oponent
Això està tret
Un oponent
Sí, sí, sí
No, no
Sí, sí, és això
Polític
O
O
O
Que sigui
O econòmic
O comercial
Sí, sí, sí
En fi
De l'offer
En comencem
A saber bastant
Ja en aquest país
Concretament
A nivell polític
Sí
I probablement
A altres
Però sí, sí
I després
A poder econòmic
Aviam
Abans de donar pas
Al Joan i al Josep
M'agradaria fer un petit resum
Sabonarola
El que practicava
I tu ho projeixem
Predicava
Denunciar la corrupció
Els abusos del poder
Les injustícies
Les qualitats
Els assajos
Els pecats
I va ser
La seva màxima
Exigir
Per estirpar
Aquests aquells mals
Les fogueres
Que hem parlat també
De les nazis
Que volies comemora
Les novel·les
Del Bebel Plat
Crema llibres
Crema llibres
Sabonarola
Per això t'ho estic dient
Crema quadres
Per això et dic
Botticelli es diu
Que porta
Que porta ell mateix quadres
No, no
I la foguer de les vanitats
És que
Dien a tothom
Escolta i porti
Les seves riqueses aquí
Que s'incremarem
La seva vanitat
Sí
Les riqueses
És a dir
Tot
Jo en diria més cert
Les frivolitats
No, no, no
Vull dir
Que la riquesa
No és pecaminosa
No, la riquesa cultural
Sí, bueno
Sí, sí
No, no, això
Un quadre
Això venim dels Medici
Que
Són de mànica molt ample
Molt ample
I per tant
La reacció
Puritana
Contra la corrupció
Necessita que hi hagi corrupció abans
Si no, no funciona
Però el que porta
És un cop de pèndol
I llavors
Sabonarola
En aquest sentit
Però Maquiavel
Es carrega Sabonarola
En unes cartes
Per on cauen els
Per on cauen els Sabonaroles del món
Diu
Són molt puritans
Menys quan els toquen ells
Home
El Llorenç
I llavors
Aquí és on es lia la cosa
El Llorenç de Medici
El Llorenç de Medici
Sí
És el que va portar el Sabonarola
Sí
Perquè convenia
Sí, després li crema
Els quadres, els llibres
Els versos de Pedrarca
Teles, disfreses, cosmètics
Botitzeli
Sí
Però
En un moment determinat
En què ell
Ell
Sabonarola
Diguem-ne
Ha denunciat
Alguns tipus de comportament
dels Medici
Per nepotisme
Per afavorir a uns
Per ser injust
En un conflicte
Que se li presenta a Sabonarola
Fa en sector del mateix
I llavors és quan
Maquiavel diu
Ei, ei, ei
Això no s'hi vol
Això no s'hi vol
És a dir
El purità
El seu risc
És
Que
Diguem-ne
Predica la puresa dels altres
Però llavors ha d'acreditar la seva
Perquè si no acredita la seva
L'hem parida
És a dir
Un predecessor de l'estat islàmic
En coses
En coses
De homèni
Sí
És a dir
En aquesta idea
Que el poder polític
És d'origen religiós
I d'objectius religiosos
Ell diu
No
Comptarem ser una república
I tant
Però
La república de Déu
I qui és el president de la república
Que no és el terme que existiria
I és el
Jesucrist
Ei
El 1714
A Barcelona
Quan
Diem-ne
Queda vacant
El lloc de capità general
De la defensa barcelonina
Perquè ara no em surt el nom
Que per i de nom de carrer
Diem-ne
En Villarroel
Don Villarroel
Exacte
Don Villarroel
El Consell de Cent
Nomena capitana general
De la defensa barcelona
La Mare de Déu de la Mercè
Sí, sí, sí
Diem-ne
Que
De mèrits militars
Diem-ne
Discutibles
Sapere
Sapere
Aude
Sapere
I see trees of green
Red roses too
I see them blue
For me and you
And I think to myself
Proper diumenge
12 de maig
2024
Eleccions al Parlament de Catalunya
Imprescindible portar el DNI
I memòria
La llengua
La cultura
El 155
El dèficit fiscal
De vegades
On sap de quin costat està
Simplement veient
Els que estan a l'altra banda
Ni oblit ni perdó
La realitat supera la ficció
I think to myself
What a wonderful world
The colors of the rainbow
Juan, què?
Sapere Aude avui, eh?
Sapere Aude
Jo, ja que
Per continuar el que ha dit el Ferran
Però sense buscar-ho tan complicat
Només demano que vagi amb voti
Que no es quedi a casa
Simplement
Bé, continuem
Que portin DNI memòria, eh?
Que portin amb DNI memòria
Això ja s'entén que sigui així
Però a més que votin
Bé, avui anem a fer història
Fé una història recient i molt trista
O sigui, avui no farem ni coses alegres
Ni ironies ni res
Abans vull començar amb una cançó
No he trobat exactament
Una cançó enreferenciada
En aquest moment històric
Però sí que posaré una cançó
D'una lluitadora
Sud-africana
La Miriam Makeba
Que en principi
Va tindre una cançó
Que no tenia res a veure amb Lluïta
Que era molt divertida
Que era el pata-pata
Endavant amb el pata-pata
Que no tenia res a veure amb el pata-pata
Que no tenia res a veure amb el pata-pata
Non tenia res a veure amb el pata-pata
Bona nit
Míriam Makela, també coneguda com Mamà Àfrica.
Va ser una cantant sud-africana i activista dels drets civils.
I una persona que va lluitar contra el racisme durant tota la seva vida.
L'apartheid era el seu objectiu màxim. Va morir als 76 anys.
Bé, 7 d'abril de 1994, 15 de juliol de 1994.
El genocidi rolandès.
800.000 víctimes. En 3 mesos, eh?, que es diu aviat.
Entre 100 i 250.000 dones i nenes violades.
D'aquelles violacions, segons Nacions Unides, van néixer més de 20.000 infants.
2 milions d'accel·liats.
93 persones encausades pel Tribunal Paral Institut Internacional.
62 d'elles amb sentència condenatòria.
850.000 persones jutjades pels tribunals del seu país.
430.000 acusades per haver comès assassinats, tortures o actes desonaritzats contra cadàvers.
Fa 30 anys, total 30 anys, d'aquest genocidi.
Sí, l'abril del 1994, ara fa 30 anys, una onada de violència va esclatar a Rolanda.
En només 3 mesos, quasi un 80% de la població tutsi i milers de ciutadans hutus moderats van ser exterminats.
representaven l'11% del total de la població i quasi 4 de 5 tutsis que vivien al país.
Una altra minoria, els toars, uns pigmeus caçadors, van perdre 10.000 dels seus 30.000 habitants.
I uns altres 10.000 van tenir que abandonar el país.
Els exiliats, tutsis, uars i hutus es van refugiar al Zaire, a Tanzània, a Burundi.
Però què va passar per arribar a aquesta matança?
Escoltem alguns protagonistes.
Ara parlo, com el meu admirat Vicenç, ara parlaré en primera persona de la persona que ha relat els fets.
Són les 3 de la matinada.
El meu nom és Júlia i dormo sempre amb un ull obert i la meva filla, de tan sols un any, arrapada al meu cos.
El marit i els meus altres dos fills, però van de descansar al costat meu.
Som amb una aula de l'escola tècnica Jikongoro.
De sobte, sentim un remou de cotxes i cops secs, trets i explosions.
Ens havien dit que l'escola era un refugi.
I ara ens trobem exposats a les milícies extremistes hutus que fa dies que sembren la mort i la violència per tot Rwanda.
El soroll dels vehicles, els cops de porta i els crits desperden els centenars de famílies tutsis que ens amuntem a l'escola.
Ja fa dies que ens hem deixat sense aigua i qui s'arrisca sortir és assassinat.
Un grup decideix sortir per prendre cara i els atacants agafant pedres i paus que troben pel camí els deixen sense vida.
Però no hi ha res pitjor que les bales o les granades i els matxets dels militants.
Tots aquests aconsegueixen esponsar la porta.
Comença el bany de sang.
Amb una brutalitat maticuosa es cometen cada recor de l'edifici.
Maten joves, nens i vells. No hi ha cap tipus de concessió.
Quan els militants entren a la nostra part del refugi, entren decidits a executar-nos.
El meu marit crida que jo sóc Hutu i em plora que a mi no em matin.
Sí, sóc Hutu, però em vaig casar amb un Tutsi.
I aquest era un dels pitjors dos pecats que es podia cometre.
S'inicia una discussió entre els atacants. Ens treuen de l'alba.
El passadís és ple de morts i homes armats brandant metxets.
Porto la meva filla embolicada al cos.
Ens ordenen que us hi donem la nena perquè és filla d'un pare Tutsi.
Mentre reso per la meva vida, un jove entre els assassins aixeca el metxet i adverteix que matarà a qualsevol que gosi tocar-me.
Un desconegut m'ha salvat, però m'atac i perdut els meus altres dos fills i el meu marit.
El meu salvador assassí em porta lluny de l'escola.
La Juliet, que així ens es deia el nostre protagonista, es va salvar de la matança de Murambi, una de les més mortíferes del genocidi de Ruanda.
Aquella escola tècnica és avui un dels espais principals de records dels 100 dies més cruels i tràgics de la història del país i del continent africà.
A aquella matança s'hi van assassinar unes 50.000 persones, majoritàriament Tutsis, però també hutus opositors.
Es creia que les escoles i les esglésies eren un lloc on en principi no es cometien matances. No va ser així.
Avui, la Juliet Moukakabanda, la nostra protagonista i supervivent de la matança de l'escola d'Ajikonkoro,
és una de les guies del memorial que recorda aquells trets.
Però, què passava a Ruanda?
El bucà de bodi ècnic, sempre el mateix, fins llavors amagat, va esclatar el 6 d'abril del 1994
amb l'assassinat del president hutú, Juvenau Haaviarimana.
Centenars d'anys enrere, els tuars, aquests pigmeus dels quals hem parlat, van començar a poblar aquestes terres.
Després van arribar els hutus, majoritàriament pagesos, i finalment els tutsis,
que es dedicaven a la ramaderia i a les pastures.
Far-ho est?
La convivència entre ells es va trencar al segle XVI,
quan els llibres tutsis van emprendre unes violentes campanyes contra els hutus
per sometre'ls i convertir-los en subtits del Moana, el seu rei,
i de la noblesa tutsi.
Els tutsis eren minoritaris, però sempre havien acaparat el màxim de poder.
Per tal de poder conregar les terres i pasturar,
els hutus havien de subscriure l'anomenat Ubujaik,
un contracte que els obligava a servir els senyors faudaus tutsis durant generacions i generacions.
D'aleshores, en sa, la minoria tutsi,
aproximadament un 14% de la població,
va anar conquerint totes les esferes de poder i els millors llocs de feina.
Veiem que ara, des d'un punt marxista, la història es va repetint, no?
Ara podríem parlar de moltes d'aquestes coses, també.
Bé, arriben els europeus, arreglar-ho tot.
La primera potència que va trepitjar el país va ser la Imània, 1897-1916.
Però després de la Primera Guerra Mundial,
per mandat de la Societat de les Nacions,
va donar el control del país a Bèlgica.
Gairebé 20 anys després, el 1934,
els colons belgues van agrojar el receu entre rolandesos,
imposant-los un carnet ècnic i consolidant el privilegi dels tutsis,
que ocupaven les millors posicions de l'administració colonial
i oferien un relatiu bon tracte als pigmeus caçadors,
mentre continuaven considerant total i absolutament súbts els hutus.
A mitjà segle XX,
l'administració belga va començar a virar la mirada sobre els tutsis a favor dels hutus,
per equilibris i, sobretot, per interessos en els països veïns.
I perquè l'administració tutsi resistia el domini colonial i l'assimilació cultural i religiosa.
A partir d'aquí, la disputa pel poder i el control dels recursos i els territoris
entre hutus i tutsis van propiciar diverses revoltes i conflictes violents,
fins i tot després d'haver sovit la independència el 1961.
Les Nacions Unides van exigir que es convoqués un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia tutsi.
El resultat va ser rotund i va conduir el país cap a la república,
ara controlada pels hutus.
Centenars de milers de tutsis van abandonar el país
i van crear el front patriòtic ruandès, el FPR,
més tard protagonista de les revoltes.
Passaven els anys i les ferides entre uns i altres
s'arreujaven amb episodis constants de violència i venjances.
L'any 1972, a la veïna Burundi, hi van morir més de 200.000 persones.
Majoritàriament hutis a mans de totsis.
Tot es va donar una volta amb tot això.
El ressentiment contra la minoria tutsi va créixer de forma exponencial,
exigint una reacció contundent al llavors president Gregoire Callibamba.
Això va portar un cop d'estat per part del general juvenal Javi Arimana.
L'any 1990, dins d'una forta crisi econòmica
que va deixar sota mínims el preu del cafè,
la gran matèria prima que tenia Rwanda,
el FPR va iniciar una invasió de Rwanda des d'Huganda.
No va ser fins tres anys després que es va signar un acord de pau,
l'acord d'Aruxa,
que va propiciar un govern de transició compost per hutus i tutsis.
Una pau circumstancial.
Les milices radicals hutus,
anomenades Interawame,
s'anaven organitzant.
es van armar i seguint les crides de la ràdio-televisió en lliure dels mil turons,
tal com es donaven a Rwanda,
el país dels mil turons,
van iniciar la caça del tot ser.
El detonant,
abril del 1994,
l'avió que transportava el president Javi Ramina,
juntament amb el president de Burundi,
Ciprient Llartamina,
va estar allà,
quan va ser batut en un atemptat d'auditoria,
no reivindicat
i encara qüestionat.
Però davant de l'avanç de les forces tutsis,
les milices hutus van trobar un moment ideal
per emprendre una represària.
Els cent dies més tenebrosos de la història del país dels mil turons.
El desplegament d'aquestes milícies,
que controlaven, a més, la policia, l'exèrcit,
va ser ràpid i minuciós.
A les grans ciutats es van imposar controls a tots els carrers.
Als mercats i a les zones més freqüentades
es demanava el famós carrer d'identitat
que havien ideat els belgues.
L'aspecte físic era més inqüestionable.
Els hutus, generalment,
eren de mena robusta i encara molt rodona
i pell molt fosca,
mentre que els tutsis tenien una pell molt clara
i el nas i els llavis més fins.
Els controls hutus
atacaven certes persones simplement pel seu físic.
En aquests controls,
els tutsis eren executats sense vacilacions.
Al camp,
les milícies anaven poble per poble,
a caçar,
ben bé a caçar,
les tutsis que intentaven esquivar barracies,
refugiats a les esglésies,
considerades com a llocs segurs.
No hem d'obrir que més del 90% dels ruandesos són cristians.
Però aquests jocs sagrats tampoc van ser segurs.
La matança de l'escola de Morambi,
explicada en primera persona,
ens ho demostra.
Així com l'acomolació de població tutsi
en estadis de futbol i grans edificis,
ideals per poder perpetrar execucions en massa
i en poc temps.
Mentrestant,
el front patriarctic tutsi
també responia en violència,
però potser de forma menys sistemàtica.
En definitiva,
morts per totes les bandes.
No va ser fins al 22 de juny,
quan ja feia tres mesos i mig
que havia començat el genocidi,
que l'ANU va autoritzar França
a desplegar una missió de 2.500 soldats
per restablir l'ordre a Rwanda.
La presència d'aquestes tropes
no va evitar,
al contrari,
perdó,
va evitar
que el govern francès
fos acusat d'haver intervingut
en defensa dels Hutus.
Si no recordo malament,
fins al...
No sé si va ser al Pompidou
per reconèixer que tot això
havia estat una salvatjada.
Per què?
Qüestions econòmiques.
Al final,
tutsis i Hutus moderats
van formar un govern provisional
d'unitat nacional.
Però els diferents camps
refugiats morien per les malalties
i els assassinats van continuar.
Es van celebrar judicis
davant del Tribunal Penal Institucional
Internacional
que es va crear amb la resolució
955 del Consell de Seguretat
de les Nacions Unides.
Aquest tribunal va condemnar
62 persones
i va absoldre 14
durant els 21 anys
que van estar en funcionament.
va ser molt criticat
i acusat d'aplicar la justícia dels vencedors
per no haver perseguit el líder principal del front patriòtic,
Paú Cagame,
avui president del país.
Què dir?
En mig de les matances,
el juny i juliol del 1994,
l'interès de bona part de la societat
es centrava en el Mundial de Futbol
dels Estats Units
que acabaria guanyant el Brasil
de Romàrio
amb la final disputat el 17 de juliol.
Justament
quan es posava fi
als cèndies més salvatges
i inhumans
que han viscut
els adormits volcans de Rwanda.
Però una cosa positiva,
per primera vegada
el Tribunal Penal
va considerar genocidi
la violència ètnica.
A més,
va complir dues fites més.
La primera acceptació
la culpabilitat
de crims de genocidi
de la història
en missió feta
pel exprimer ministre
de l'interí
del govern rolandès
Jean Cambamba,
condemnat a cadena perpètua
i la creació
d'una unitat
per estudiar els crims
amb implicacions
de gènere
comerços
durant el genocidi a Rwanda.
Recordem la definició
de genocidi
segons la Convenció
de l'ONU
article número 2.
Toc de vida
per pedrat
amb la intenció
de destruir
total o per xaument
a un grup nacional
ètnic,
racial o religiós.
Gràcies.
Violència ètnica,
violència religiosa,
violència cultural...
Pep,
tu què?
Violència què?
Avui jo ja vaig fer
el meu cup de violència
amb el meu de vaques,
tota l'explicació
dels botxins
i això que no vaig fer massa...
No m'hi vaig,
no m'hi vaig...
Fins i tot
allò del Vicenç
que és una persona
pacífica,
amb el Sabonarola
s'ha lluit també.
Bé,
doncs jo
parlaré avui
del transport públic
a Barcelona.
Una altra forma
de violència.
Sí,
però és diferent.
Home,
la rodalia,
ja m'ho explicarà.
Bé,
a dintre de la ciutat.
Amb el tramvia,
l'autobús i el taxi,
em te quedaré jo.
Déu-n'hi-do.
Bé,
la nova Barcelona
que va sortir
després de l'enterroc
de les muralles
necessitava un transport públic
eficient
i el necessitava
de manera urgent.
Calia establir
uns itineraris,
una freqüència de pas,
uns volums de passatgers,
una cosa que el fes útil.
Solament,
allà,
Urgell ja ho era,
però necessitava
que a més a més fos útil.
I tot això
no va sortir de cop.
Però l'aparició
dels vehicles de motor,
fossin de vapor,
de benzina,
de gasolina o elèctrics,
van anar, doncs,
arrecurant els vehicles
de tracció animal
fins que aquests
van desaparèixer.
Sembla que el primer tramvia
va néixer a Gales,
al poble d'Oistermoth,
el 25 de març de 1807.
Els primers serveis
van ser amb cavalls
i l'aspecte
era el d'una diligència
amb rodes de vagó de tren,
aproximadament.
I en lloc d'estendres
per a Europa,
primer va ser adoptat
per a Amèdica.
El 1832
s'inaugura
el tramvia a Nova York.
El 1858
ja el trobem
a la ciutat de Mèxic,
Alhavana,
Santiago de Xile
i entre el 59
i el 68
a Rio de Janeiro,
Buenos Aires,
Callao,
Lima,
Montevideo
i a Europa
el 1854
a París
i a Dusseldorf
el 1876.
El tramvia
a Barcelona
arriba el 27 de juny
de 1872
amb la inauguració
de la primera línia
entre el Pla de la Boqueria
i el Josepet,
la actual plaça de les Eps.
Si ho mirem
des de la nostra perspectiva
potser no li veiem
tanta utilitat,
és més aviat lent,
les vies ocupen
un lloc a la calçada,
la tracció animal
era comuna
a tot arreu
en aquella època.
A valls i mules
tenien molta força
i són perfectes
per arossegar
grans pesos.
I el que ara,
com que no hi estem acostumats
i ens ho hem mirat
d'una altra manera,
les vies
eren un avantatge.
El baix coeficient
de fregament
entre el carril
i la roda
permetia
menors forts
i els animals
i un consum energètic
molt menor
respecte
als transports
sobre paviment
amb rodes
de fusta
o de ferro.
El no circular
a l'amunt
de les llambordes
també era més còmode
pel passatger.
No vibrava,
diguéssim,
el vehicle.
El 1879
la línia
Madrid-Aleganés
va ser la primera
de l'estat
que va utilitzar
la tracció a vapor.
El fum i el soroll
van fer que aquest sistema
no fes fortuna
com a transport
a dintre
de les ciutats.
El tramvia Barcelona
sí,
va tenir èxit
i va comptar
amb una de les xarxes
més grans
i eficients d'Europa.
La primera línia
que feia servir
vehicles de dos pisos
va ser construïda
i explotada
per l'empresa
de Barcelona
Tramways
Company Limited
que era
de capital britànic.
I l'any següent
una nova línia
comunicava
la buqueria
amb la barceloneta
i el 1884
una tercera línia
anava fins al poble nou.
Davant de l'èxit
altres empreses
van provar sol
i van aparèixer
a tramvies
de Barcelona-Sants
i a Sant Andreu
de Palomar
la línia de Circunvalació
impulsada
per la societat catalana
de tramvies
el 1887
i algunes més.
En conjunt
tot era una mica caòtic.
Alguns dinaris
es duplicaven
i no hi havia
un criteri unificat
amb l'ample de vies.
També va tenir
un cert èxit
el tramvier de vapor.
Primer
en màquines
importades
d'Anglaterra
suïssa
i després
en el 1884
la maquinista
terrestre
i marítima
va fabricar
dues màquines
de vapor
per al tramvier
de Sant Andreu.
Algun accident
avaries
i el ja esmentat
soroll i fum
van fer que
l'Ajuntament
posés limitacions
per circular
per certes zones
més residencials.
L'aparició
del tramvier elèctric
va posar fi
a aquests problemes.
Milov i Sant Sebastià
el 1896 i el 1897
van ser els primers
de les ciutats
a electrificar
els seus tramvies
a la península.
Madrid i Barcelona
s'hi van posar
a l'hora
però aquest cop
Madrid va passar
davant
i va inaugurar
els nous tramvies
el 3 d'octubre
del 1898
mentre que Barcelona
la primera línia
electrificada
de la circunvalació
va iniciar
el seu camí
el 26 de gener
de 1899.
El canvi
ja va ser irrevencible
i el 1907
tota la xarxa
de Barcelona
ja era elèctrica.
El servei
va millorar molt
la possibilitat
comercial
i la fiabilitat
dels cotxes
van augmentar
però tot això
va exigir
fer una notable
inversió de capital
que a l'edat
va afavorir
l'inici
d'un procés
de concentració
empresarial.
De la dotzena
d'operadores
que hi havia
al començament
de segle
va passar
la pràctica
d'unificació
d'una sola empresa
a partir de 1911.
El 10 d'agost
de 1905
es constitueix
a Brussel·les
l'empresa
de la Tranways
de Barcelona
S.A.
amb un capital
belga
i alemany
d'11 milions
de francs.
Ràpidament
la nova societat
va anar absorbint
les altres
que operaven
a la ciutat
i tot va culminar
el 1911
amb l'adquisició
de la Societat
de Tranways
de Barcelona
de Sant Andreu
i Extensions.
La xarxa
de la ciutat
arribava
a 125 quilòmetres
de vies
i es va unificar
en la seva amplada
a l'ample internacional.
La xarxa
es va ampliar
i modernitzar
progressivament
en règim
de monopoli
i aquí apareix
una altra mitjada
de transport
que vol fer
la competència
al tramvia
l'autobús.
Podríem dir
que els autobusos
són una mena
d'evolució natural
de la dirigència
que va passar
de la tracció animal
al motor de vapor
i al de gasolina.
i tothom
tira aigua al seu molí
i aquí és difícil
dir quin és
el primer autobús.
Segons uns,
el primer sistema
de transport públic
organitzat
apareixen
antes
del 1826.
El primer
òmnibus
d'atracció mecànica
va aparèixer
el 22 d'abril
del 1833
a Londres.
Els carruatges
de vapor
eren menys propensos
a volcar,
viatjaven més de pressa
que els d'atracció animal,
eren més econòmics
de conduir
i causaven
menys desperfectes
a la superfície
de la carretera
a causa
dels seus neumàtics
amples.
I a Barcelona,
què va passar
amb els autobusos?
Primer faré un incís
per dir que parla
únicament
del transport
de superfície
del metro
i en vam parlar
amb altres programes.
Deixem-me recordar
un parell de Londres.
Després del de Londres,
el metro de Sarrià
és el segon
més antic del món
que es va inaugurar
el 1863
i les locomotores
eren de vapor.
Sis mesos abans
ho havia fet
el de Londres.
I en un inici
no estava pensat
com a tren urmà
sinó de rodalia
però l'absorció
de Gràcia,
Sarrià i Sant Gervasi
va canviar
la seva naturalesa
i es va convertir
en el primer
ferrocarril urbà
de l'Estat.
Es va rectificar
el 1915
els impulsors
de la Canadenca
van crear
la companyia
ferrocarrils de Catalunya
van aconseguir
el control
del tren de Sarrià
el van modernitzar
i l'any 1929
el van soterrar
coincidint
amb l'exposició.
A la vigila
de la inauguració
els responsables
van anar
que els trens
no podien entrar
a les estacions
ja que havien fet
les andanes
més amples.
Durant tota la nit
van estar treballant
equips d'obrers
i l'endemà
es va fer la inauguració
com si no hagués passat bé.
També van parlar
de línies de metro
amb les seves vicissituds
de les seves estacions
fantasmes
etcètera.
Tornem a la superfície
i parlem d'autobusos.
La catalana
era una empresa
especialitzada
en rípers.
Els rípers
eren diligències
col·lectives
sense vies
que circulaven
estirades
per dues
o quatre mules.
I els responsables
de la catalana
van veure
la possibilitat
de competir
amb els trenvies
quan van descobrir
una novetat
que circulava
per París
del 1905
uns vehicles
de dos pisos
amb motors de gasolina.
Dit i fet.
Van obtenir
el permís
de l'Ajuntament
per canviar els rípers
que feien el trajecte
de la plaça Catalunya
a la plaça Trilla
de Gràcia
passant
per la Rambla
Catalunya.
Suposo que
perquè passés
de Gràcia
i passava
el tramvia.
El 1906
ja circulaven
els cinc primers
òmnibus
i no cal dir
que van causar
gran expectació
i van tenir
molt èxit
perquè en molt
sentit comercial
la catalana
oferia un bitllet
cinc cèntits
més barat
que el tramvia
i abans
de les 7
del matí
el trajecte
costava
la meitat
de preu.
Mariano
de Foronda
el segon
marquès
de Foronda
que era
el director
de la companyia
de tramvies
elèctricos
de Barcelona
va veure
de seguida
el perill
que suposava
aquella novetat
pels seus tramvies
i va lluitar
amb tots els mitjans
per obriotjar
els flamants
òmnibus.
Denúncies
a l'Ajuntament
pel soroll
la pudor
el fum
la gran quantitat
d'accidents
això de rell
era fals
també ho era
que circulaven
a molt més
dels 8 quilòmetres
per hora
per mesos
aquells vehicles
primitius
perquè aquells vehicles
primitius
tenien molt poca potència
i els costava molt
aquell trajecte
que tot era
encara que no fots
era tot costarut
l'alment de nada
de Barcelona
de Gràcia.
Aquelles altes pressions
fetes de sota mà
pel marquès
de la Foronda
devia ser
com una mena
de Florentina
de l'època
van fer
agafar por
als usuaris
i l'Ajuntament
hi va posar traves
i finalment
el 1908
la catalana
va fer fallida
però era clar
que l'autobús
era amb bon invent
i que milloraria
i que tornaria
i així va ser.
El tramvia
sense cap competència
va continuar creixent
però la ciutat
també ho feia
i cap a l'any 20
el tramvia
es veia desbordat.
L'Ajuntament
insistia
en la necessitat
d'augmentar els vehicles
i com que els tramvies
del marquès
no donaven abast
també era una època
després de la primera
guerra mundial
que se deixaven
també
matèries primeres
etcètera
va donar
un altre
poter
als autobusos.
La campanya
de desprestigi
i denúncia
es va tornar
però es va imposar
la realitat
i es va crear
i consolidar
la companyia general
d'autobusos
de Barcelona.
I el marquès
de la Foronda
que era un gat vell
va canviar de tàctica
i el 1924
va decidir
que com que no podia
vèncer
el millor era
liar-se amb l'enemic.
Va comprar accions
a la nova empresa
fins que va aconseguir
el control.
Eliminada
de la competència
va fer que tramvies
i autobusos
fossin complementaris.
A l'any 30
1930
apareixen
els nous autobusos
amb el segon
pis cobert
i això els feia
semblar encara
més grossos
i més forts
i la por
que volquessin
que el mateix
Foronda
havia ajudat
a escampar
anys abans
va tornar a aparèixer
i per vèncer
aquesta por
la companyia
va construir
una plataforma
on posàvem
un autobus
i l'inclinava
fins a 30 graus
sense que volqués
perquè veig
per donar
aquesta sensació
de seguretat.
El marquès
de Foronda
havia sigut militar
va lluitar
a la guerra
de les Filipines
i també es va dedicar
a la política.
Tenia un caràcter
dur o autoritari
que li va provocar
més d'un enfrontament
amb els treballadors
acomiadava
vaguistes
contactava esquirols
i si calia
conduïa trenvies
per aturar
una protesta
o una vaga.
Com és això?
No tenies?
Per el civil
o per el militar
eh?
Per el penal
o per el civil
Ell tampoc era
gaire estimat
a la ciutat
va estar al front
de la companyia
de trenvies
del 902
1902
fins al 1931
Tampoc les autoritats
republicanes
el veien amb bons ulls
i el van obligar
a dimitir.
Val a dir
per això
que no el va fer
malament del tot
potser no el va fer
tot ell
i els seus col·laboradors
però en el seu mandat
es van introduir
mesures i millores
tècniques
que es van limitar
a la majoria
de companyies
del país
creació de parades fixes
abans
el trenvia
parades
com si fos un taxi
numeració de línies
o avenços
en la creació
d'horaris
o introduir
els bitllets numerats
per facilitar
el control
van ser algunes
de les seves aportacions
els cap i cua
una darrera curiositat
ell va ser un gran col·leccionista
de bitllets de trenvia
i de trens
però tan coneguda
la seva afició
que popularment
el col·leccionisme
de bitllets
i de transport
era conegut
com a
forondotelia
aquesta paraula
mai ha estat acceptada
per la Real Acadèmia Espanyola
en canvi
sí que existeix
la paraula
provient del català
que tu acabes de dir ara
cap i cua
és com un palíndrome
numèric
podríem parlar
de trenvies
durant hores
els diferents recorreguts
ja que fas més voltes
que el 29
dels diferents models
el trenvia
de dos pisos
que gairebé ningú recorda
ja que l'autobús
de dos pisos
sembla que
sempre
ha tingut més bon record
i va circular
més temps
els trenvies
de dos pisos
o imperials
van ser molt comuns
amb tracció animal
no van tenir
tant èxit
després
de l'electrificació
excepte
a Anglaterra
i les colònies
jo recordo
trenvies de dos pisos
a Hong Kong
i una altra excepció
a Barcelona
on amb les reformes successives
van circular
diferents models
començant
pels de tracció animal
adaptats
després del motor
de gasolina
fins a cobrir
el segon pis
igual que els autobusos
i aquests darrers
van circular
fins a començaments
dels 60
del segle passat
els trenvies
de dos pisos
tenim un record
difuminat
perquè recordem més
els autobusos
les jardineres
sí
però els trenvies
de dos pisos
jo recordo
més vegades
el trenvies
el trenvies no
el tubus de dos pisos
clar
però s'ha dit
que el de dos pisos
ens esborava
la memòria de l'altre
però jo sí
que recordo
vagament
perquè per casa
passaven
de trenvies
i de sentir-los
quan giraven
per la ronda
cap a la plaça
universitat
feien un nyec
que se't clavava
a l'orella
però jo ja estava
acostumat
i dormia igual
però se sentia
molt
sí
un altre
d'aquests
més recordats
eren el que deies
tu Joan
les jardineres
van circular
de 1906
fins al 1963
eren trenvies
oberts
dels costats
que donaven
un toc alegre
i festiu
perquè anunciaven
l'arribada
del bon temps
encara que la seva
funció era pràctica
ventilació
en temps de calor
tothom recorda
els tocillos
de la gent
amb el braç aixecat
aquella
l'oreta d'aixella
el 1906
es va encarregar
Can Girona
l'empresa
metal·lúrgica
del Poble Nou
la construcció
de la primera
sèrie de trenvies
elèctrics
jardinera
per reforçar
el servei d'estiu
i les diferents
línies
del front marítim
l'empresa
en Girona
que d'altre dia
parlàvem
del Girona
torna a sortir
la matinada
del 19 de març
de 1921
on quart de quatre
entrava a les cotxeres d'Horta
l'últim trenvia
clàssic de Barcelona
quedava únicament
el trenvia blau
que recorria
l'avinguda
del Tibidabo
de la Baix
aquest va ser inaugurat
el 29 d'octubre
de 1901
juntament amb el funicular
operat per la societat
anònima Tibidabo
impulsats tots dos
pel doctor Andreu
que havia promogut
el parc d'atraccions
del Tibidabo
i l'organització
de l'avinguda
l'any 79
el trenvia blau
passa a ser propietat
de l'Ajuntament
per tal de permetre
la seva viabilitat
i potenciar
el seu caràcter turístic
però el gener del 2018
va fer el seu darrer viatge
teòricament
de manera provisional
havia tornat a la circulació
al cap de dos anys
portem sis
i el més calent
és a l'aigüera
tot sembla
que estem ubicats
i el nou projecte
ha d'incloure
l'organització
de l'avinguda
del Tibidabo
des del plaça Kennedy
fins a la plaça
del doctor Andreu
el nou traçat de la via
l'habilitació
de les cotxeres
del servei
i la remodelació
dels cotxes
del trenvia
i fons del TMEB
expliquen que per tot a terme
aquesta restauració
caldrà l'autorització
del Departament de Cultura
perquè ha declarat
que aquests vehicles
són patrimoni històric
ferroviari
i com a béns culturals
d'interès nacional
per tant
han de complir
tota una sèrie
de clàusules
fets i resultats
tot parant
si no es produeixen canvis
tot apunta
que el cost
de tot plegat
s'enfilarà
fins als 19 milions
la veritat
seran 30
i aquesta última xifra
feta pública
segons transport públics
de Barcelona
ho tenim clar
és més car
el camp del Barça
farem un trenvia
que doni voltes
El 5 d'abril del 2004
el trenvia convencional
va tornar als carrers
de la ciutat
i les dues xarxes actuals
tram baix i tram besós
estan en un procés
d'unificació
en això hi ha
la divisió d'opinions
i ho deixarem aquí
vull recordar
que per acabar
la cosa
que de tant parlar
sembla que tots
l'hagin viscuda
la vaga dels trenvies
del 51
aquest va ser
el boicot
dels ciutadans de Barcelona
van fer
a la companyia
de trenvies
a partir
de l'1 de març
d'aquell any
tot va començar
per l'augment
del preu del billet
un greuge comparatiu
que s'estabilia
amb el preu
del mateix servei
a Madrid
naturalment
era un malestar
que venia de lluny
i va suposar
una de les primeres
manifestacions massives
contra el règim
tot va acabar
amb la destitució
del governador civil
Eduardo Baez
Alegria
de l'alcalde de la ciutat
Josep Maria Albert
d'Espujol
i l'anel·lació
de l'augment
dels billets
tots hem sentit
explicar
aquell diumenge
que tot i que plovia
en acabar el partit
del Barça
tothom va tornar a peu
malgrat que el governador
va ampliar
els voltants
del camp
de trenvies
ja dic
anem sentit
parlar tant
que sembla
que hi fossin tots
però
jo no hi era
estava a punt
d'arribar
però encara
no hi era
acabarem parlant
dels taxis
el carril bici
el deixem
per una altra
reencarnació
els primers taxis
amb motor de gasolina
van aparèixer a Barcelona
el 1906
al mateix temps
que els autobusos
és un començament modest
una sola parada
a la Rambla
amb sis cotxes
que van haver de conviure
encara amb els carrelatges
de lloguer
arrossegats per cavalls
fins al final
de la primera guerra mundial
igual que amb els autobusos
algun dels primers taxistes
eren antics conductors
de cotxes
de cavalls
i des d'aquell 1906
comencen a passar coses
augmenta la circulació
amb el nombre de cotxes
pocs de particulars
cotxes de lloguer
cotxes de luxe
per ocasions especials
com ara casaments
portades de llarg
de barall
altres recepcions
etc.
i davant de tot això
la Guàrdia Urbana
imposa la matriculació
de vehicles
a partir del 1907
el 1910
per afavorir
la venda d'automòbils
les empreses del RAM
van crear un servei
de lloguer
de cotxes
o taxis
amb conductors propis
que rebien el nom
de cotxes de plaça
el 5 de juliol
va començar el servei
amb 21 vehicles
i la companyia general
va pagar 250 pessetes
a l'Ajuntament
en concepte de llicència
i impostos
en 8 anys
el 1924
les parades de taxi
ja eren 60
no queda clar
l'origen del carnet
de conduir
es va instaurar
aproximadament
el 1900
i en la comunicació
del primer carnet
s'indicava
que el permís de conduir
hauria d'estar expedit
pel governador de la província
on visqués cada ciutadà
i es feia referència
que per obtenir el carnet
caldria passar
una sèrie de proves
o respondre algunes preguntes
encara que no es donaven
exemples exactes
i no sap ben bé
quines coses serien aquestes
quan un ciutadà
passava les proves
de rigor
havia de fer el pagament
de 15 pessetes
això sí
15 pessetes
per obtenir el carnet
això sí que quedava clar
entre el 18
i el 1930
es van donar les condicions
per assolir-ho
tot això
per exemple
no es podia
patir qualsevol tipus de malaltia
a la vista
ni a l'oïda
suposo que també
perquè
hi havia abans
aquelles ulleres
de cul de got
que devien distorsionar molt
i segons quines coses
no podies
l'edat màxima
per conduir
Déu-n'hi-do
eren els 77 anys
perquè en aquell
l'esperança de vida
no era tan
nosaltres també
ens quedem dos telediàris
ara no hi ha
ara mentre tu tinguis
nassos de presentar-te
no ho sé
encara no sé
com va
però
ara no hi ha límit
no hi ha límit
ara falta que
llavors passis
les proves
però no hi ha límit
i com no podia ser
d'altra manera
les dones necessitaven
a més a més
de tot això
el permís dels pares
o del marit
clar
no sé qui va ser
la primera barcelonina
que va conduir el cotxe
però l'estat espanyol
va ser Emilia Pardo Bazán
escriptora
i gran lluitadora
pels drets de les dones
allà
ho va fer el 1904
als 53 anys
per demostrar
que les dones
eren capaces
de fer qualsevol altra cosa
que poguessin fer els homes
la primera catalana
que va tenir
carnet de conduir
va ser Clotilde Godó-Pelegrí
nascuda a Igualado
el 1855
en 1885
i que moria a Tiana
el 1988
103 anys
conduint
almenys va conduir
per la vida
com va poder
el seu pare
va ser alcalde
d'Igualada
i ella
va ser pianista
deixeble
d'Enric Granados
la seva fama
de pianista
i amant
d'Enric Granados
ha deixat enrere
l'anècdota
de ser la primera dona
que va haver de conduir
i no he trobat
la data
que li van donar
però suposo
que seria
cap a mitjans
dels anys 20
del segle passat
va tenir una vida
molt curiosa
era deixeble
d'en Granados
va tenir de deixar els 19 anys
perquè la seva mare
la va casar
amb un tio
que la maltractava
va tenir dos fills
se li van morir
molt petits
i es va
es va separar
i va
i va obtenir
la nul·litat
del matrimoni
son pare
tenia molts calés
i el papa
Pius de Zé
va intervenir
tot en la cosa
verda
després es va
tornar a casar
quan mort
havia sigut amant
d'Enric Granados
casualment
ella per ajudar
perquè Enric Granados
sempre anava
una mica a curs d'Hermilla
doncs
li va pagar
el bitllet
del vaixell
a la dona
perquè l'acompanyés
i es van morir
tots dos
quan va ser
torpedinat
el vaixell
ella encara
se va tornar a casar
i es va tornar
a separar
però bueno
si ja som figues
una altra part
vaig ser tan curiós
que m'ho vaig acabar
llegint
pas damunt damunt
una mica
la seva biografia
perquè surt
a diferents llocs
l'exposició
tornem
tornem a la
tornem a la
a la qüestió
dels cotxes
aproximadament
per aquestes dates
el 1924
l'Ajuntament
de Barcelona
crea un codi
de circulació
que entre altres mesures
feia obligatori
l'ús del taxímetre
aquí el nom de taxi
taxi, taxímetre
cinematògraf, cine
amb moltes coses d'aquestes
també era obligatori
portar pintada
sota la finestreta
dels passatgers
una ratlla
de diferent color
segons el que es cobrava
per quilòmetre
blanca
40 cèntims
per quilòmetre
vermella
50
groga 60
blava 80
s'havia suposat
que era també
depèn de la qualitat
del cotxe
que aturaves
l'exposició
del 29
va aprofitar
un creixement
exagerat
de la flota
de taxis
que anivien
gairebé
4.000
per una ciutat
d'aproximadament
un milió
d'habitants
Déu-n'hi-do
tots aquests vehicles
competint
amb els tranvies
els nous autobusos
l'encara
més nou metro
van provocar
una autèntica
guerra de preus
acabada l'exposició
com era
de preveure
moltes companyies
van
van
van tancar
i el 1930
el juliol
l'Ajuntament
va establir
l'obligatari
de tot
d'un mínim
de dos anys
d'experiència
per obtenir
la llicència
de taxista
i la tarifa
única
de 60 cèntims
per quilòmetre
que eren
els de la
ratlleta groga
aquella ratlleta groga
es van ampliant
fins que s'han quedat
amb el color
els taxis d'ara
on veu
que són
els taxis
de Barcelona
o segons on vagi
són els d'Alexandria
que també s'ho entenen
el mateix color
exactament
que els de Barcelona
no sé per què
com a curiositat
els taxis d'Alexandria
no sabem el què
al començament
de la guerra civil
la CNT
va confiscar
les cooperatives
més importants
i va col·lectivitzar
tots els taxis
la manca
de combustible
i recanvis
va portar
a la suspensió
del servei
el 39
es restableix
el negoci
i la poca quantitat
d'automògils
l'esquestat
de combustible
va dur
a la reutilització
de cotxes
de direcció animal
i el gasògen
aquella mena
de gran dipòsit
caldera
que generava
gas alimentat
de fustots
llenya
carbó
i closques
d'ametlles
i a partir d'aquí
l'està ja és coneguda
a Parco
i a Turull
el taximetral
fins a les setmanes de veïna
la filosofia
en majúscula
representa
l'esforç humà
per obrir-se a pas
a les tenebres
amb la sola llum
de la raó
és la tècnica
que disciplina
i ordena
el pensament
però la filosofia
modesta
i en minúscula
és també
la radical
aspiració
a una vida
lliure i autònoma
i genuïnament
humana
que només
és concebible
com una vida
conforma
a la raó
Vicenç
saps que et dic
que
s'hauria d'afegir
el teu currículum
a la teva biografia
historiador
i filòsof
perquè tot això
sapereu
de avui
ens has donat
una lliçó enorme
mira
quan has parlat
del paral·lelisme
o del
versus
Nicolau
Maquiavel
versus
Girolamo
segona rola
se m'ha ocorregut
que si algun dia
que és molt difícil
no tens idees
o no saps
què fer
i un altre
paral·lelisme
que l'ha de tocar
la teva pluma
i la teva
intel·ligència
és a Warfare
de dos matemàtics
filòsofs
i astrònoms
contemporanis
el Giordano Bruno
versus
Galileo Galilei
ahí lo dejo
de preguntar
apuntat
per si de cas
que pot ser
pot ser
també un tàndem
fantàstic
saps que et dic
que
l'agradora de Sant Jordi
que és una distinció
de la Generalitat de Catalunya
que es va crear
el 1981
en la finalitat
de distingir
les persones
naturals o jurídiques
que pels seus mèrits
hagin prestat serveis
destacats a Catalunya
en la defensa
de la seva identitat
o més
generalment
en el pla
cívic
i cultural
està perdent el temps
sense pensar
en Vicenç
en Villatoro
i la molla
mira Vicenç
saps què deia Aristòtil?
Aristòtil deia
que la grandesa
no consisteix
a rebre honors
sinó
a mereixer-los
i tu
te'ls mereixes
moltes gràcies
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
i tu
vinga
al final
ets l'últim
entrevistat
del benvinguts
benvolguts
i ben trobats
tindrem encara
3
programes
encara
però
no tindré
sentat
aquí
a un historiador
un filòsof
un escultor
a un professor
com tu
digue'ns
explica'ns
l'últim
missatge
pel benvinguts
en veu del Vicenç
no a veure
jo crec que aquesta taula
té coses
extremadament exemplars
i per tant
haver-hi estat
i haver escoltat
i haver après
i en ocasions
també haver discrepat
ha estat un honor
i ha estat
ja ha estat
la participació
en una cosa
que té
que té
que té
valor d'exemple
és a dir
jo crec
en la paraula
crec en la paraula
crec en la
i hem anat
en la capacitat
que té la paraula
de vehicular
el pensament
crec en la
crec en l'intercanvi
de les paraules
i per tant
si pareu
de fer això
feu alguna altra cosa
però feu
feu
jo crec que
hi ha un moment
en el Gato Pardo
en el que
en el príncep de Salina
se li ofereix
un càrrec públic
i ell diu
que no
diu
vostès ho faran
potser millor
diu
però pels sicilians
el problema
no és fer-ho millor
o pitjor
el problema
és fer
és a dir
fer
és una cosa
sospitosa
és una cosa
i per tant
jo crec que estem
en un
període
de la història
en el que
fer
és sospitós
com en l'època
del Gato Pardo
bé
només us dic una cosa
feu
feu
feu
Vicenç
m'emociona
aviam
avui
avui hem viatjat
amb
iocacions
aleatines
pel Canal d'Ogell
el Reneixement
per Àfrica
amb trens
tramvies
autobusos
i metros
hem viatjat
amb els
amb els suyents
com
en manca de tres programes
recordo que demà
avui
important perquè has vingut tu
però demà
11 de maig
el dia més dolç
de l'any
el dia de Sant Fons
mira
va néixer
el Salvador Dalí
i va néixer
el Joan Margarit
el meu estimat
i recordat Margarit
i va néixer
el Camilo José Cela
i va néixer
l'Andrés Iniesta
i saps que et dic
i a més
vaig néixer jo
i per molts anys
per molts anys
per molts anys
ben trobats
oients
percebarem
en la idea
de la creació
d'un museu
Salut i ràdio
diumenge
recordeu
votar
amb el DNI
i amb la memòria
aviam
vejam
a veure
aviam
consultant les coses
bona setmana
Salut i ràdio
I love you
I hear babies cry
I watch them grow
They're like much more
Than I'll never know
And I think to myself
What a wonderful world
Yes
I think to myself
What a wonderful world
.
.
.
.
.
de dilluns a divendres
de 4 a 5 de la tarda
relaxa't amb estils com el chill out
l'esmooth jazz, el funk, el sol
o la música electrònica més suau
100% música relaxant
cada dia de dilluns a divendres
i de 4 a 5 de la tarda
Smooth Jazz Club
t'hi esperem
ara escoltes
ràdio d'esfer
Music Club
Què tal? Molt bona nit
Tornem a ser aquí amb tots vosaltres
a la sintonia del Music Club
aquest programa que us acompanya cada dimecres
de 10 a 11 de la nit
per oferir-vos una bona selecció de cançons
sense paraules, amb sessions
realitzades per un servidor
i que avui ens transporten cap a un estil de música
que sona arreu d'Europa
que aquí a casa nostra Catalunya
li costa una mica
però que des d'aquí el que intentem és promocionar aquest estil
avui hem fet una selecció de temes
que van sonar l'any passat, el 2013
i que estan dins d'aquest estil
quin estil és? Doncs el New Disco
és música house
amb tones, amb samplers, amb melodies
que ens recorden aquelles dècades de principis
mitjans dels 80
on la música disco tenia un paper destacat
dins de l'actualitat musical
avui fem un repàs
de cançons que sonaven l'any passat
algunes són clàssics que han reversionat
alguns personatges al llarg d'aquesta última dècada
i d'altres són cançons clàssiques
que s'han readaptat a la música disco
o altres cançons que són d'aquella època
i que sonen amb ritmes diferents
en definitiva
una bona sessió de 59 minuts
que us portarà fins a les 11 de la nit
amb això que es diu New Disco
amb aquest programa
Music Club
que la disfruteu
Vinga, fins la setmana, vinen
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Music Club
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!