Cinema sense condicions.
Bona nit, un dimarts més, tornem a ser aquí per parlar de cine, parlar de pel·lícules que ens agraden, de les que us desitgem, que també veieu vosaltres i que us agradi també. Avui amb la presència, com ve a basso sovint ja el tenim aquí de tant en tant i ja el coneixem, un senyor que és l'Andreu Ferran. Bona nit a tothom.
Bona nit. I també en Francesc, que estan aquí. Suposo que vindrà més tard en Jaume, m'imagino. Dos senyors, per tant. Tres senyors. I un que ha de venir. Un per vindre. En Joan Morros, que sóc jo, i en Jaume Vidal, que està per arribar, suposem.
La idea d'avui, com sempre, és de tres parts. Una primera part que parlaríem de les coses que hem vist, de les coses que ens agraden, de les coses que us recomanarem. Especialment una que està per estrenar i que penso que val la pena parlar-ne una mica. L'hem vist aquests dies, però no sé quan l'estrenaran. Ara en parlarem també. Una segona part que l'Andreu, que està aquí present, aquí a mi al mi costat, ens vol parlar, o parlarà, i nosaltres també intentarem col·laborar amb la seva explicació, de la lluita dels oprimits, parlant també de diverses pel·lícules que toquen aquest tema.
I, finalment, aniríem parlant de les pel·lícules que vagin sorgint, que són moltes que en alguna mesura toquen aquest tema. Si comencem ja i entrem en matèria, el primer que us puc donar és una informació interessant, curiosa, que és que en aquest mateix moment, a les 8 del vespre, a la Filmoteca de Catalunya...
l'Aki Kaurismaki fa una presentació d'una sessió doble en homenatge al seu amic Peter von Bach, cineasta, programador de festivals i famós historiador de cinema, que va morir el passat setembre i ara a les 8 fan aquesta mena de sessió doble. Una pel·lícula es diu O Tasqueiro, que és un curt metratge de l'Aki Kaurismaki, que dura 20 minuts, i després hi ha una pel·lícula de 75 minuts del Peter von Bach, que es diu Helsinki, per sempre,
Aquesta mostra és una mostra que s'engega avui i que es prolongarà fins al 30 de febrer i serà el primer cicle de l'any de la Filmoteca de Catalunya. Ah, doncs si la que hauríem aquí està a la Filmoteca, me'n vaig cap allà, ja us ho fareu. A les 9 i mitja del vespre, a les 9 i mitja del vespre, tens una oportunitat d'anar-lo a veure, perquè a les 9.30, o sigui, quan nosaltres apleguem a les 9 i en mitja horeta t'arribes a la Filmoteca...
El mateix Aki Kaurismaki presentarà un assaig de cinema signat pel mateix amic seu, que era una mica íntim, el Peter von Bach, sobre la base dels seus records, dels records que suposo que deuen ser comuns tant d'ell i del seu amic, dels seus records d'infant, titulada Reminiscències, una petita pel·lícula sobre Olu, deu ser el lloc que ells van néixer o van viure, una petita pel·lícula sobre Olu durant els anys 50.
que és una pel·lícula del 2013, per tant relativament recent, que dura 69 minuts. L'Aki Kaurismaki, com deia, és un amic íntim i col·laborador de Devon Bach en nombrosos projectes i també l'Aki Kaurismaki farà la presentació i la posterior col·loqui. Per tant, si t'animes, a les 9.30 a la Filmoteca, avui...
Tu dius que en mitja hora arribo. Potser arribaràs tu amb cotxe. Jo, en transport públic, potser m'estic per arribar allà una horeta, una horeta i mitja. No, no, perquè és veritat, tot s'ha de dir. Sant Just, en transport públic, és complicat per entrar i per sortir. Com no sigui en taxi, ja ha de ser en taxi molt ràpid. Per exemple, i que ja estigui esperant-nos aquí a la porta quan arribi. I per una altra banda, no sé si te'n recordes, suposo que sí, Joan, però jo et vaig recomanar una pel·lícula d'Aquí, Caurismaki, fa un temps,
I vas dir que no t'havia desagradat. No, que t'havia agradat força. La de, com es deia, que de les nubes... Les núvols passatgers. Em va agradar molt. I vas dir, home, perquè sempre estava amb la Carme i tu, eh? Aquí diem que és el cinema escandinau, que era molt fred, que per això m'agradava a mi. Imagina't el que em diuen, Andreu, quan no estàs aquí per defensar-me. I van coses d'aquestes, eh? I llavors vaig dir, núvols passatgers.
I llavors el Joan va dir... És veritat que em va agradar. I vas dir coses molt maques de la pel·lícula. Vas dir que semblava mentida que una pel·lícula fos tan fresca, tan natural i tan senzilla, i al mateix temps aquesta autenticitat dels personatges t'arribés tan lluny. Que jo crec que una mica vindria per aquí també el tema de l'Andreu d'avui, eh? Perquè, de fet, Núvols passatgers, que és, sinó cinema dedicat.
És un tema que el cine ha tocat moltíssim i que agrada, tot i que els enfocs són molt diferents. Jo no he vist aquesta pel·lícula que esteu comentant, però queda notada a la llista. Aquest és un exemple, jo diria, que no dintre del que seria cinema èpic, que segurament hi ha més pel·lícules dedicades al cinema èpic, sinó cinema, com podríem dir-li, quotidià.
el que passa amb una gent amb un país nòrdic perquè queda clar que és nòrdic és un estil diferent sí però a veure no us penseu això de la distància perquè últimament ha anat apareixent o potser és que ens estem glaçant refredant i ens està arribant aquell fred nòrdic però hi ha directors com Jaime Rosales que potser ja és fred per ells mateix la manera com roda la manera com planteja les seves pel·lícules
Però estan arribant històries que ja tenen també aquesta característica. Potser perquè el cinema de la Kikarismaki, ara que has parlat amb ell i ara que la gent ja sap que pot deixar de sentir el programa si vol ara mateix i marxar cap allà, ja sentirà el programa després en el podcast. I això no és veritat, hi ha esdeveniments que si es pot s'ha d'aprofitar.
Doncs, ara que parlem de la Kika Orismaki, és un director que utilitza molt pocs mitjans. No pocs mitjans creatius. Mitjans creatius i narratius, tots els que vulguis i més. Ara, mitjans del que podria ser un pressupost, no sembla que es gasti molts diners. Llavors, aquesta és allò que de vegades es diu, no? La relació qualitat-preu. La relació qualitat-preu de la Kika Orismaki és impressionant. Vull dir, pocs directors aconsegueixen... Amb tan poca cosa fer tant.
Exacte, i estaríem parlant, és que és graciós, perquè quan comences a parlar de directors amb K, doncs et surten aquest, el Kiarostami, que té també un germà, el Mika, per tant ja són dos Kiarostami, que ja m'estic liant. Aquest és Kiarostami, el que jo volia també comentar és el Kiarostami, que és l'Abas Kiarostami, l'iraní, llavors després ja podem passar al Kieslopski, que també és un altre que és molt diferent, però...
que també estem per aquí parlant d'un director que també parla del tema aquest a la K i no sé si són algun director més amb K però hi ha un tal Kubrick per allà cacen aquí està hi ha uns quants i per què la K no? i aquests directors estan no sé potser sí hi ha alguna cosa mística per aquí jo ara venia
Venia amb el cotxe, i pensava amb el cotxe de l'Andreu, que si vols, l'Andreu et acostarà una mica, a la filmoteca. Ah, a la filmoteca. Venia amb el cotxe de l'Andreu, i ell m'explicava una mica per sobre les pel·lícules que havia pensat també parlar després quan parli del tema, i a mi m'ha vingut, i no ho he dit, no ho he dit a ell, però m'ha vingut al cap una pel·lícula que de fet és un western, i en el fons tracta del mateix, és a dir, aquella com es diu...
Hòstia... Interestelar. Una pel·lícula... Ja vam dir que tenia una mica de western i és que ho havia de dir. És que no li donen ni una nominació a cap premi. El Globus d'Or, fora. Als Òscars, sí, alguna coseta ja en plan tècnic. Perquè no és tan bona com a altres de les que ha fet ell. Una pel·lícula famosa dels anys 50...
que va d'un nen, és de l'oeste, és de l'oeste, estan en una casa i arriba un tio que és com un... La nit del caçador. No, no, no la nit del caçador. Bueno, ja em sortirà el nom. No soc western exactament, però vaja, amb això que estaves dient... Mentre ho penses contesto perquè tu ets més ràpid, tu ets molt ràpid, però ara m'has deixat així com...
La qüestió és que si no premien o si no nominen una pel·lícula o una interestela, això diu molt de la gent que està dintre de les acadèmies que donen aquests premis, dels crítics de cinema i d'allò. Diu molt, diu que no tenen... A veure, que cadascú pot pensar el que vulgui, no? Perquè tota una gent, tota moltíssima gent, una pel·lícula que gairebé tothom, pot haver agradat més o menys, però gairebé tothom reconeix que és una gran pel·lícula.
pots entrar més o menys però els crítics d'allò en general ho destaquen que és una de les grans pel·lícules d'aquesta temporada d'una manera o d'una altra per efectes especials per tot una mica per guió, per actuacions ja dic, podem estar més o menys d'acord però que s'infravalori d'aquesta manera
I el que em fa gràcia també, que no sé si ho he fet aquí en aquest espai, però la relació és molt graciosa, és també adonar-se que hi ha una pel·lícula espanyola que també ha arrasat amb la taquilla i en canvi tampoc l'anominen mai a premis, és Torrente. I Torrente és una pel·lícula amb una qualitat també intrínseca important. El que passa és que també passa el mateix. Una pel·lícula, un personatge, un actor, fins i tot un director, que segons com tira cap enrere la crítica...
I costa accedir-hi i costa pensar que hi ha una component d'art allà col·locada. Jo sóc dels que pensa que sí. I ja dic, d'aquí a comparar els Santiago Segura amb Christopher Nolan, hi ha un món, eh? No estic dient que sigui el mateix, són coses diferents. Però fa gràcia la dinàmica aquesta dels premis, no? La dinàmica de com funciona. El que pot passar també al revés a Europa, per exemple, quan penses a Cans, el que premien a vegades, premien tot el contrari que premia a Hollywood. És a dir,
A vegades tens la sensació que pel·lícules que no són, justament perquè no són gens comercials o al contrari de comercials, són premiades. Pel·lícules que després potser no hi haurà ningú. És molt complicat tenir criteris perquè els criteris varien molt de persona a persona, de crítica a crític i inclús de país a país. Llavors es fa una mica complicat això, una mica difícil de discutir. M'ha vingut al cap el títol de la pel·lícula que us volia dir, Raïtes profundes. Ah, Raïtes profundes.
en realitat és Shane no em sortia el nom ara suposo que sabeu que l'Alanlat i ell no m'agrada com se diu, el que fa de personat és un, hi ha uns torratinents allà que val el mateix, val la lluita de classes, la lluita entre uns que són oprimits i uns que són els forts i que sobrepassen les seves possibilitats ara em fas adonar que en la llista de pel·lícules que jo volia comentar perquè pensava que no hi ha cap western o sigui
doncs mira, aquí tens un d'acord, en parlarem però jo volia aprofitar perquè comentant això d'Interestel·lar que deies que a mi també em sembla una mica injust però jo penso que el tema que toca Interestel·lar els crítics els resulta una mica dur
Perquè realment té una profunditat i té unes, diguem-ne, implicacions físiques i metafísiques que jo crec que els crítics els ha sobtat d'alguna manera. Ningú els ha soparat o no hi entren o no els agrada allò. Vull dir que no és una cosa que un tema que tinguin proper llavors els resulta estrany. Clar, els premis aquests necessiten històries més digeribles. Tu ho has dit, m'agrada el que has dit. Llavors històries que siguin més elaborades no acaben d'entrar-hi. Llavors...
Bueno, hem de tenir-ho en compte. Jo per això deia que d'alguna manera el fet que sigui així, que una pel·lícula com aquesta quedi fora, en realitat està parlant de la gent que vota i de la gent que està dintre d'aquest negoci i dels que donen premis. És el que jo trobo més curiós. Hi ha una altra raó que penso que pesa molt, i és que si et fixes en el que estan estrenant en aquest moment i els que estan nominades o premiades, són pel·lícules que estan en el cartell. És a dir, ells són molt hàbils dels Estats Units...
de parlar, de promocionar, d'incluso de nominar unes de les pel·lícules que consideren que val la pena promocionar per aconseguir taquilla. Llavors, què passa? Que si penses en, què sé jo, totes les tres o quatre que hi ha, fora de... Hi ha dues sorpreses, segurament. Una és la de l'Ordel Budapest, que és una pel·lícula també que no t'imagines que pugui triar Hollywood com a candidata per ser la millor pel·lícula. Sí, és written.
I l'altra pel·lícula, quina era la que jo deia que era l'altra pel·lícula? Potser Birdman, també, que seria també una mica la més així. Però totes les altres... Bé, jo he vist aquest cap de setmana, i després en parlem, si voleu, d'Imitation Game, de l'Enigma, sabeu de què va, més o menys? Sí, sí. L'havies comentat, ja, em sembla. No, perquè no l'havia vista. L'he vist aquest cap de setmana i no...
Sí, m'equivocava amb una altra persona. Saps qui l'havia vista i l'havia comentat? El nostre amic comú, Adolf Sayol. Sí, sí, ara m'havia vingut al cap. Doncs, bueno, no l'havia vista, i en tot cas en parlarem després, perquè també la tenen nominada, perquè està en cartell. És a dir, entens? I l'altra està també en cartell, la de la Teoria del Todo, i també està nominada, i suposo que guanyarà coses, la d'estil Alice, la Siempre Alice,
Per què? Perquè acaben d'estrenar ara, i jo penso que l'estrenar ara perquè saben que aquestes pel·lícules podien tenir ressò internacional. I Selma també és una pel·lícula nominada, que és com un tema recurrent, que ja els agrada donar-li voltes al mateix, i que segurament és interessant, és parlar del Martin Luther King, quan primer...
se'l va encarregar. Jo crec que a molta gent ja li va anar bé que fos així, no dic tothom, però si algú mata algú és per alguna cosa, és perquè va en contra d'una ideologia i d'una tendència d'una societat. Llavors, ara és com dir, mira, tot el que aquella persona va voler fer per nosaltres, ara l'anem traient. Però, disculpeu, ells continuen sense tenir tota una sèrie de drets civils, de drets per tothom, és a dir...
ho reclamen de manera artística i s'omplen una mica, i ara m'estic posant així crític, perquè segons com indigna una mica, perquè no tenen, perquè no fan l'esforç de tenir, ja ho va fer el president actual, un esforç per tenir Seguretat Social Universal. No, no, això no entra. Ara, parlar molt bé del Martin Luther King i que guanyi premis perquè és una història sentimental que ja va bé per una sèrie de qüestions comercials, etcètera,
Bé, hi ha com una hipocresia, no només allà, eh? Vull dir, també estem parlant de tot arreu en general, però vaja. Però bé, veus això que parlàvem de la repercussió que pot tenir en certa mesura els premis? Jo voldria comentar una cosa, i és la segona cosa que puc comentar, que és parlar molt breument d'una pel·lícula que és l'òpera prima d'una noia veneçolana però que viu a Barcelona, bàsicament viu a València,
que es diu Clàudia Pinto. És una noia molt jove perquè ens va presentar la pel·lícula allà mateixa en els cinemes a Girona i estava allà amb la Carme Lías, que és la protagonista de la pel·lícula, i val la pena dir algunes coses. Primera, no sé per què aquesta pel·lícula, que es diu La distància més larga, que és un film del 2013,
Encara no s'ha estrenat en aquest moment, quan hi ha una brillant interpretació de la Carmelies, quan ha guanyat diversos premis a Gijón, a la Habana, a Montreal, etc. i que encara no s'ha estrenat aquí. De fet, dona la sensació que el film havia quedat en un calaix
I que només ha estat recentment, molt recentment, la seva nominació en com a millor pel·lícula hispano-americana, els Goya, que ha fet que la gent començés a parlar-ne. I fins a les 30, que suposo que ara l'estrenaran, perquè no l'havien estrenat.
És una mica el mateix, en certa mesura, que ha passat aquest cap de setmana amb Ciutat Morta. Tot un espectacle i tot un xou que s'ha, més que xou, jo diria que és un fenomen social important. Màxima audiència en el Canal 33. Mai havia tingut en el Canal 33 una audiència tan gran com aquesta, sense gaire haver fet publicitat. Ha sigut per internet que la gent s'ha comunicat que tothom volia veure aquesta pel·lícula, aquest documental.
Els espectadors conmoguts, i avui i ahir, la premsa, la ràdio i la televisió parlant d'aquesta pel·lícula i d'aquest fet, el mateix Ajuntament, suposo que sabeu ahir o avui, no sé com ha sigut, ha dit públicament que presentarà el documental a la Fiscalia perquè reobri el cas, li sembla que...
Sí, sí, sí, això és el més curiós de tot, que sembla ser que per pressió popular... Per pressió popular i de les mitjans de comunicació han decidit fer una cosa que no havien fet. La pel·lícula té un any i mig, eh? També hi ha una qüestió política. Clar, clar, clar. Tenen eleccions municipals, qui estava en aquell moment el govern de les socialistes... Vull dir que també el factor important...
Sí, però no deixa de ser curiós que un any i mig després de l'estrena de la pel·lícula, ara es presenti la pel·lícula. No deixa de ser una cosa curiosa, no? Bé, doncs en el cas d'aquesta pel·lícula que jo vam veure la setmana passada, en el cinema està més girona, en el cas de La distància més larga,
S'ha fet una presentació a premsa, només, que és aquesta del cinema Girona, i tres o quatre dies més tard es va passar a la Filmoteca de Catalunya, sense que sàpiga massa bé per què, com ha anat, ni què ho ha organitzat, ni què ho ha muntat, ni per què s'ha fet. Però encara no s'ha anunciat la seva estrena en els cinemes de públic en general, i per tant no sabem quan s'estrenarà.
Imagino que més tard o més d'hora, sobretot si és premiada en els Goya, llavors tothom l'anirà a veure. És a dir, si es considera que realment és la millor pel·lícula hispano-americana que s'ha passat aquest any per a Espanya, que no s'ha estrenat, doncs serà considerada. Seria la segona consecutiva, perquè l'any passat també van premiar una pel·lícula venezolana com a millor pel·lícula iberamericana, si no recordo malament. Jo l'he vista. Van premiar una pel·lícula que es deia La Felicidad, no sé com es deia,
que anava del tema homosexual, perquè el xilot que la va dirigir també ens va explicar, va donar a entendre que coneixia aquest món, perquè ell estava situat en aquest món, però jo diria que mentre aquella pel·lícula, no em recordo com es diu ara, però ens la va presentar el mateix director venezolà i que va guanyar un premi,
era una mica carrinclona vista des d'aquí, i em sembla que va ser motiu pel qual jo digués aquí a la ràdio que hi havia una diferència cultural entre el que passava allà i el que passa aquí, és a dir, que ara la mossoctalitat estava vista amb uns ulls que d'aquí ens semblaria que són uns ulls dels anys 50. Això no passa amb aquesta. Azul i no tan rosa. Azul i no tan rosa, sí senyor, és d'aquesta pel·lícula. Ens l'ha presentat el mateix director, que no m'ho recordo com es diu, un xicot, un senyor, que em sembla la primera pel·lícula també d'ell, si no recordo malament,
Doncs no sé, ara mateix no veig, ara ho trobaré. No sé si és aquest, el Lugino Bracci? No, no, no. És igual. Repeteixo que si serà premiada als Premis Goya, com a millor pel·lícula hispano-americana, serà tornada a les pantalles o serà presentada a les pantalles,
I vaig veure que la mateixa directora que estava al costat de la Carme Lías a la presentació, en els cines Girona, ens va explicar ella directament que només saber que aquesta pel·lícula venezolana havia estat aquí nominada pels Òscars, l'audiència a Venezuela ha estat espectacular. La pel·lícula s'havia estrenat a Venezuela...
Sí, no, però nominada pels Goya, no? Tens raó, nominada pels Goya. Només que es va saber... Tenim tots els premis a la vegada, ara. Només saber que havia estat nominada pels premis Goya espanyols, a Venezuela, que s'acabava d'estrenar o s'havia estrenat o no sé què, doncs ha tingut una espectacular pujada...
La pel·lícula, de fet, val la pena dir que representa que té un net venezolà que gairebé no coneix i ella, en canvi, viu a Catalunya, perquè està casada amb el pare que devia ser venezolà.
I aleshores és com una mena... En aquest moment, no sé què passa, però retorna molt la gent que té enfermedades o té problemes, perquè representa que la Carmelies té un problema que s'ha de morir, és a dir, té un càncer i no té solució. I aleshores, com que ella va viure els millors anys de la seva vida a la vora de l'Amazones, la zona més o menys propera a Venezuela, decideix tornar allà.
Llavors, quan deixes tornant allà, el nano que té 10 o 11 anys o menys se n'assaventa, el nano aquest té problemes amb la seva mare i decideix anar a viure amb la seva àvia. La pel·lícula és tendra, està ben feta, és una pel·lícula molt d'allò que es mereix ser estrenada. No serà potser una obra mestra, però mereix ser estrenada perquè s'estrenen moltes més pel·lícules que no tenen la mateixa qualitat.
Ens faríem creus, ara que parles d'això, de per què una pel·lícula no arriba, de com funciona el tema de la distribució. Podem albirar una mica, podem tenir una mica d'idea de com va, però valdria la pena, potser, allò que fem de dedicar un tema fins i tot a portar una persona que estigui dintre d'aquest món...
O fins i tot una persona que hagués estat dintre d'aquest món i ara hagués sortit perquè pogués parlar de tot el que hi ha a dins, perquè allà els interessos que deu haver. Jo me'n recordo precisament ara que parlàvem de la Filmoteca, durant un temps cap a finals del segle passat, el 1998 o així, allà a la Filmoteca van passar tota una sèrie de pel·lícules de parla espanyola, en castellana,
que no s'havien estrenat, no que no s'havien estrenat, sinó que s'havien fet en aquell moment, durant aquella època, o feia poc temps, i que ja se sabia que no s'estrenarien mai en cinemes. Jo encara estic amb aquesta idea ficada en el cap perquè no he acabat d'entendre encara. Però hi ha gent que ja sap que la seva pel·lícula no s'estrenarà encara ara. Hi ha pel·lícules que, bueno, potser us sonaran. Pel·lícules com Cap a caïda, ara no vull dir malament el títol, però que és una història d'un superheroi que és força interessant, que va guanyar els premis...
Hi ha moltíssimes pel·lícules que no passen, no passen per les pantalles. Hi ha uns interessos, al cap i a la fi, de grans productores que estan associades a distribuïdores o que són ells mateixos i jo entenc que copen completament al mercat i que deixen un petit espai perquè s'estrenen altres coses.
Vaja, jo no, de moment, tinc aquesta explicació elemental, potser, però m'agradaria conèixer millor, eh? Doncs podem proposar en algun distribuïdor de venir, podríem proposar que vingués un dia al programa i fer-li una entrevista. Un distribuïdor petit. A mi el que em sorprèn és que encara ningú s'hagi atrevit a utilitzar la xarxa com a canal de distribució de pel·lícules que no tenen sortida per... Bueno, ara hi ha un cine, que és el de Zoomfake, com es diu? Sí, Zoomfake, sí.
que aquell va una mica per aquesta línia. I l'altra cosa que he descobert, que ho he descobert aquests dies també, és que Cinema Girona va una mica per aquesta línia. No sé si sabeu que Cinema Girona estava passant Ciutat Morta, i jo vaig estar parlant justament amb el Toni Espinosa, que és el que porta per un altre tema que a mi ens interessava,
i m'ha explicat que l'havia de treure el diumenge perquè la passaven a la nit i després no vindrà ningú aquí. Fins ara havia corregut la veu, que nosaltres la teníem, la passàvem i venia gent. Però a partir del moment que la passin per televisió, deixarà de venir. I aquest xicot, Toni Espinosa, que és el que el dirigeix a Cinemes Girona,
Està fent això, està passant pel·lícules, per exemple, una pel·lícula que sé que n'havia parlat jo en algun moment aquí i que no s'havia estrenat i que ara es poden estrenar, és Història d'un futur, que crec que l'estrenen l'11 de febrer. Història d'un futur és un documental sobre vuit jubilats que reflexionen sobre la seva vida i que es planteja en alguna mesura per què els quedaria que Catalunya fos més o menys independentment.
o que se realissin moltes de les coses que en aquest moment no funcionen. I gent entre 74, 75 i 90, 95, 96 anys, gent molt gran, molt gran, de fet m'han explicat que dues de les persones que van participar en el rodatge han mort abans de l'estrena i per tant han fet una mena de pel·lícula, documental, homenatge a aquesta gent que també la pensen estrenar en el cinema de Girona. És a dir, que el cinema de Girona està agafant una mena de... Està fent molt això. Està fent molt bé.
De fet, van passar, com a preestrena, aquesta pel·lícula que us deia de la distància més larga, de la Clàudia Pinto, al cinema de Girona. S'està movent molt bé en aquesta direcció. Sí, col·labora també fins i tot. Jo vaig anar a veure ja un documental que es diu 3.11, que fa referència al terratrèmol aquell del Japó i tots els problemes que va haver amb la central nuclear.
Va venir la directora. Tot allò estava organitzat pel consulat del Japó aquí a Barcelona. Vull dir que si algú ha d'organitzar alguna cosa així en un cinema gran, doncs ho fan normalment allà. Hi ha altres llocs, potser, però com a cinema gran en una sala grossa, la veritat és que estan molt oberts. Les tres vides de Pedro Ruiz va estar feta. Sí, exactament. Cada dimecres. Cada dimecres es van tenir durant un mes o un mes i mig. Jo era al final una sala petitona d'allà d'Hospitalent. La passaven allà.
Per acabar en aquesta part, i deixar ja l'Andreu que ens parli una mica de lo seu, perquè és l'última pel·lícula que he dit que podia comentar, que és aquesta d'Imitation Game, de Cifrando l'Enigma. Suposo que sabeu que el bal de la vida de l'Aran Turing és considerat per la comunitat científica mundial com el pare de la informàtica i de la intel·ligència artificial,
i és famós i per això penso que tenia una certa gràcia fer una mena de biografia sobre la seva vida perquè la màquina Enigma va ser una de les més grans invencions nazis amb respecte al sistema de xifrat anomenat criptografia suposo que sabeu que va agafar molta importància la segona guerra mundial ja que va utilitzar per xifrar posicions de manera oculta amagada de cara als aliats per part dels alemanys per constatar dades, posicions de guerra
en causacions on s'havia de fer un atac però més endavant altres científics van poder donar-li la volta a la situació a través sobretot de la màquina anglesa anomenada la màquina de Turing que és la bomba que es va dir aleshores la pel·lícula suposo que sabeu també que aquests còdics
Eren coordenades de vol, com també coordenades per produir atacs en diferents llocs d'Europa, etc. I quan se'n dona en compte que això està xifrat i que es dona unes hores abans o uns dies abans que es produeixi aquest atac, sobretot els anglesos intenten trobar la manera de xifrar aquestes comunicacions. Llavors, la pel·lícula reflexa la vida d'aquest tio.
que en el servei d'intel·ligència anglès munta a Bettsley Park, a Anglaterra, una mena de bomba, una mena d'aparell que intenta ser un primitiu ordinador, que intenta desxifrar tot això. Van aconseguir, el 9 de maig de 1941, van aconseguir desxifrar-ho, però tal com explica la pel·lícula, això és bastant curiós,
se'n van adonar que si ràpidament denunciaven, és a dir, controlaven tots els atacs que hi havia, se'n donarien compte que els havien de xifrat i llavors el que feien era fer-ho d'una manera dissimulada. És a dir, van guanyar, es diu que es va guanyar
la Segona Guerra Mundial, per això, però sense que els alemans se'n donessin compte, perquè a vegades un el defensaven i l'altre deixaven que, desgraciadament, que morís gent, és a dir, perquè no podien, si el neutralitzaven, se'n donarien compte els alemans que els anglesos o els aliats, els Estats Units també, havien descobert les seves coordenades. El més curiós també, que això no ho explica la pel·lícula,
és que fins al 1960 això va ser un secret d'estat. És a dir, ningú va saber fins al 1960, és a dir, bastants anys després de la Segona Guerra Mundial, quan acaba el 45, no es va saber que la guerra s'havia guanyat en alguna mesura gràcies a l'enigma.
I el desprestigi que hauria comportat també pels governs, sobretot el britànic, de saber que havien deixat morir, sabent que podien haver-ho evitat, tot i que a la llarga potser va resultar amb la victòria final, per dir-ho així, però clar, sabent que, no, no, jo sé que aquí atacaran i que venirà molta gent, però jo ho deixo perquè ells no descobreixin. Home, hauria estat un desprestigi enorme, si s'havia sabut en el moment.
I fins i tot és una qüestió moral que ara, si la penses, té les seves cantonades. És una cosa complicadeta. Allò de l'alenturing, darrerament així, per casualitat, perquè vaig llegir un acudit del jueves, ja us ho dic, que deia que un inspector d'Hicenda no passa el test de Boydkampf. I no sabia exactament què era, vaig investigar una mica, vaig buscar, i com que en internet surt tot...
El test de Boyd Camp és el que passa a la pel·lícula Breakrunner i a la novel·la. Somien els androides amb ovelles elèctriques per saber si una entitat, un ésser, és un replicant o un ésser humà. El test d'empatia, diguéssim, allò que si us en recordeu passa. Està basat en el test de Turing, en el test d'Alan Turing,
que consisteix en una sèrie de proves que li passen a una persona i a una màquina per mirar si es pot distingir. La resposta, sense saber de qui és cadascuna, per saber si es pot distingir. Per tant, és un test que serviria per distingir si una màquina és capaç de tenir un pensament reflexiu, proper a l'humà. És a dir, que efectivament l'Alturin és un pioner en aquest sentit, i a part una vida duríssima, vull dir homosexual ell mateix, gastrat químicament, perquè en aquella època es feien aquestes coses...
Això la pel·lícula ho explica i és molt fort. El que passa és que penso que no està ben conjugada. És a dir, hi ha masses elements, surt al final el tema de l'homosexualitat, tot el tema de la castració, que ell es veu en aquell moment els anys 50 el persegueixen perquè llavors ell té opció de la castració química o la presó. Llavors ell opta per la castració química i acaba suïcidant-se. És a dir, acaba que a 54, no, a 40 i escaig d'anys, quantos tenia? A 41 anys, em sembla, se suïcida.
i això que va ser un dels principals factors que va ajudar els aliats a guanyar la segona hora mundial és evident i quan li van donar una medalla per a final de la guerra en cap moment es va esmentar la raó pel que se li donava simplement per los méritos a la seva col·laboració era secret
La pel·lícula, de dues maneres, penso que podria estar bastant millor pel tema que tracta. Està nominada també als Oscars, una de les 4 o 5 està nominada, però jo penso que no sortirà, perquè no crec que estigui ben lligada. És a dir, el nano que ho fa, el bon actor, que es diu aquell, el Benedict Cumberland, que és el que feia últimament d'aquestes pel·lícules, com es diu, avui estic pesat, avui estic...
Bueno, i nosaltres no t'ajudem més. Estem aquí mirant a veure si... El Vinet Cumberland és un tio amb una cara molt típica que últimament s'ha posat de moda perquè fa la sèrie televisiva sobre l'inspector famós anglès, el primer. Sí, el... Com es diu? El...
que bo, no? Sherlock Holmes és el que fa de Sherlock Holmes amb l'última sèrie televisiva com que no són massa de sèries però sí, és veritat que parlant d'aquesta pel·lícula ja ho havia sentit a destacar el tema aquest ara mentre entra el Jaume comento jo una petita cosa perquè ja ha arribat és que no tinc ulleres i distingueixo la gent d'aquella manera de lluny però m'ha semblat que sí que era ell
Doncs mentre entra i això, i abans de començar amb el tema que proposa Andreu, doncs comento que el tema aquest del xifrat i desxifrat de codis donaria part a moltíssimes pel·lícules. Jo aquest estiu vaig comprar un llibre que el tinc a mig llegir, bueno, no a mig, una miqueta a menys de mig,
I, bueno, porto poquetes pàgines, hi ha un munt d'anècdotes històriques importants relatives a reis, relatives a matemàtics, a diferents personatges, i sempre hi ha hagut aquesta mateixa circumstància d'imitation game. Les persones que es dedicaven a desxifrar havien d'estar a l'alunimat, havien d'estar tancats, perquè si no hi ha una de les anècdotes, és un escritor britànic,
I sap greu, però ho he de dir, perquè quan vaig llegir em va cridar l'atenció. Deia que en el segle XVI-XVII els xifradors de l'acord espanyola eren el castellà amb soleles més reïc dels europeus. Perquè ho feien tant d'allò... I feien una miqueta com a Dimitation Game. Els feien pensar que sí, que era molt fort el seu codi, però sabien sempre el que estàvem fent i llavors servia perquè la política aquesta d'estat espanyola... No funcionés. No funcionés perquè estava a l'abast de tothom, d'alguna manera.
Ja tenim aquí a Jaume Vidal. Però encara no el podem sentir. Espera, Jaume, a veure ara. Sí. Ara millor. Hola. Què tal? Bé. Hem parlat gairebé de tot, però s'ha arribat just en el moment en què Andreu Ferran introduirà el tema d'avui.
Què és el que toca? Que volíem parlar del cine que es dedica als suprimits, a la gent que pateix opressió en diferents circumstàncies. És un tema llaminer per al cine, penso jo, perquè és un tema que impacta, a tothom li interessa...
a més ho pots enfocar des de molts punts de vista i de fet les pel·lícules que jo he seleccionat que clar, és que n'hi ha moltes de pel·lícules una barbaritat jo penso que jo he fet una selecció d'algunes que m'han agradat molt a més penso que totes ho enfoquen des de diferents punts de vista i que jo penso que els oients els pot interessar perquè fer una revisió d'aquest tipus de cinema
i a nosaltres també a més a més m'he dut la sorpresa que això no m'ho esperava que les que jo he seleccionat totes es poden trobar a Youtube cosa que bueno que no estan habitual potser facilita l'accés ja no només és internet això ja és altra cosa és que ja és una altra cosa avui en dia amb les teles intel·ligents connectem a Youtube i podem veure les pel·lícules clàssiques que algú alguna ànima caritativa ha penjat a Youtube
Però les teles són intel·ligents perquè els homes són els que han provocat que ho siguin. I les dones. I les dones. Això està molt bé, perquè la primera pel·lícula que jo volia comentar era una pel·lícula de l'any 1953, si no recordo malament, que es diu La sal de la tierra, que és una pel·lícula que jo fa molts anys que la vaig veure, no diré quants, però molts,
No vas donar pista. I va ser una pel·lícula que em va agradar molt. La salt de la Tierra és una pel·lícula sobre la lluita d'obrers amb una mina de Nou Mèxic que està basada en un cas real, a més a més. El que passa és que canvien els noms i tot, però està basada en un cas real.
la lluita dels obrers d'origen mexicà per aconseguir que l'empresa per la qual treballen els iguali el sou als obrers d'origen nord-americà, els anglosaxons, per dir-ho d'alguna manera. La gràcia de la pel·lícula és que dins d'aquesta lluita hi ha una altra lluita,
que és la de la dona dels obrers, per aconseguir el reconeixement també que elles creuen que es mereixen. I, de fet, tenen un protagonisme important en la vaga, en la huelga que fan, a contracord dels seus propis marits, que són els que estan més interessants que això té.
Sí, sí, i és la lluita dins de la lluita. I és una perspectiva que trobo interessant, que a més penso que és un dels punts forts de la pel·lícula, l'originalitat d'aquest enfocat, que jo no sé si fins aleshores s'havia prodigat massa. No ho crec, no ho crec. No recordo cap pel·lícula que fos amb aquesta... El va recolzar un guionista molt important, del Tom Trombo,
que posteriorment va fer aquella pel·lícula Johnny Cogiós Fossil, que és un senyor que va fer diferents guions i que no podia signar-los perquè estava castigat. En aquella època pel senyor McCarthy.
Doncs aquesta és una que jo recomanaria. Després, la resta de les que he seleccionat, potser cronològicament la que vindria a continuació és Caimada, que el Joan també venint amb cotxe havíem comentat. El que passa és que aquí l'enfoc és diferent. Aquí més aviat l'accent es posa sobre la hipòtesia.
la hipocresia a vegades de determinats recolzaments a la lluita dels oprimits. En el cas de Caimada el que passa és que és una illa que està dominada pels portuguesos i els britànics volen aconseguir el control de l'illa i que els portuguesos deixin de ser els que controlen l'economia.
i passar a ser ells. Per aconseguir-ho el que volen és fomentar una revolta a l'illa en contra dels portuguesos i quedar-se amb el monopoli del sucre, que és el principal bé de l'illa. I sí, sí, fomenten la revolta, la recolzen, però quan els esclaus, que són un dels grups que es revolten, a més dels criolls, els esclaus també es revolten, els esclaus volen portar la revolta massa lluny, llavors el que fan és reprimir-los, els anglesos, no? Vull dir...
també aquest en foc està força bé. Val la pena dir una cosa curiosa, que no sé si és coneguda, que resulta que aquesta pel·lícula es deia La quemada, estava situada en una illa espanyola i el general Franco va aconseguir que de La quemada es passés a Caimada i que de tots els personatges més o menys que eren d'origen espanyol fossin d'origen portugués. Però originàriament...
El guió era La quemada. Quantes repressions alhora, oi? Sí, sí, sí. Això dels anys 60, els anys 60. Sí, 1969. Imagina't. I és una de les pel·lícules que podem veure un gran actor, penso jo, que a mi m'agrada molt, el Marlon Brando.
fent un paper molt bo perquè fa de gent secret britànic que és el que s'encarrega de fomentar la revolta i ha arribat el moment també reprimir-la una pel·lícula molt interessant és aquest punt de vista i després hi ha una cosa potser de gaire més íntim però que a mi també em va agradar molt el que passa és que aquí l'opressió no és sobre una classe social sinó que és sobre diguem sobre els homosexuals
que és una jornada particular de Hector Escola en el qual a més a més també hi ha els dos punts la repressió sobre els homosexuals i també la repressió sobre la dona
Llavors, és una pel·lícula molt... Em sembla que està basada en una obra de teatre, si no recordo normalment. Sí, diria que sí, perquè la van fer aquí amb obra de teatre. Els flotants la van fer amb teatre. I els dos protagonistes, Sofia Loren i Marcelo Mastroianni, estan... Estaven genials. Jo, dels millors papers, potser, que els he vist interpretar, molt bé. A més, jo penso que amb una delicadesa molt gran, tocant els dos temes,
Una història situada, a més a més, en la Itàlia fascista, amb la qual cosa augmentava encara més la potència d'aquesta història. I després, un enfocament diferent que també em va agradar molt com a pel·lícula, tot i que sembla que tracti el tema de la bogeria, jo entenc que no és aquest el tema, i imagino que vosaltres estareu d'acord, i si no, dieu que no esteu d'acord,
Seria Alguien voler sobre el nid del cuco. Que en realitat jo penso que és una pel·lícula sobre la gent que intenta controlar altra gent. Sí, i tant. Si a més no, no tracta la bogeria amb aquella sensibilitat que cal perquè la bogeria no es transformi
amb un pecat, amb un crim, que és el que passa a la pel·lícula. Això lligaria amb la repressió, el mecanisme de repressió que s'utilitza, per exemple, i d'això hi ha moltes reclamacions amb els reclusos, no sé si has posat alguna pel·lícula en aquest sentit,
Però en el cas d'Alguien voler sobre el nidó del cuco, el que fan és precisament sobre les persones que tenen alguna problemàtica mental, del tipus que sigui. Perdoneu el petit apunt, tornar un moment enrere i ara reprenem perquè estava buscant això que tenia curiositat per saber-ho d'una jornada particular i el que es va fer va ser adaptacions posteriors a la pel·lícula.
És allò que de vegades passa, és a dir, que el mateix Héctor Escola es va encarregar de fer una adaptació al teatre, va ser el primer a fer-ho, el primer a dirigir-la, i després s'han fet d'altres. Vull dir que de vegades en el cinema passa això. I tornant, no volia tampoc treure el tema, sinó tornant al plantejament aquest que tens, per una banda veig que estàs mirant, i ho trobo molt interessant, de tractar diferents tipus de gent desfavorida, d'oprimits...
I al mateix temps sembla que sempre, o suposo perquè som grans pel·lícules, no et pots quedar mai només en un aspecte de l'opressió. Sempre surten diferents qüestions perquè, per exemple, l'Alguien vol sobre el nidó del cuco són els malalts mentals, però també apareix d'alguna manera, de fet, amb el protagonista,
amb el que porten allà, és un presó, és un predicte, és un reclus d'una presó, i el porten allà per mirar si el poden reconduir d'aquella manera, és a dir, que també estan barrejades les dues coses. De moment has parlat de repressió de treballadors oprimits i de la dona al mateix temps, homosexuals i la dona també, és a dir, sempre ha estat tot el diferent tipus d'opressions
Estan barrejats. Suposo que si una pel·lícula tractés una cosa sola seria massa simple. Sí, sí. A més, el tema en general és ric, perquè tu pots enfocar diferents tipus d'opressions, diferents tipus d'intents, i és un tema que des del punt de vista del cine jo crec que dona moltíssim. I hi ha una que l'he seleccionat perquè és un enfoc...
molt diferent, que és una pel·lícula també de l'Hetoro Escola que aquí es va presentar o es va distribuir com a brutos, feos i malos
que és una pel·lícula que és un enfoc diferent, perquè és un retrat de gent de la classe més baixa d'Itàlia, és una pel·lícula de l'any 1976, en la qual el protagonista principal és un molt bon actor, també el Nino Manfredi, que és l'enfoc sobre aquesta gent que és gent de nivell molt baix...
de cultura molt baixa i els esforços, com viuen aquesta gent, o les seves misèries, i els esforços que fan per sortir d'aquest entorn tan opressor. Però al mateix temps, tot i que és una pel·lícula molt dura en aquest aspecte i fins i tot amb un caire, a vegades, realment dur, al mateix temps també té una vessant d'humor negre, no?,
Llavors, és una visió dels suprimits, diguem-ne, que es fixa més en les seves circumstàncies que no passen les coses que els suprimeixen. La història, bàsicament, és d'un home que viu amb una xabola, amb 20 familiars seus, que té uns petits estaduis, la seva petita fortuna, que intenta tirar endavant...
i que malfia dels seus familiars perquè es pensa que tots intentaran treure-li aquest petit estalvi que té, no? I al mateix temps els familiars intenten tirar endavant, no aconsegueixen feina, perquè no hi ha manera d'aconseguir feina per ells, i també intenten rescar el que poden d'aquest protector seu, per dir-ho així, per mirar de tirar endavant, no?
Ja us podeu imaginar tal com estic descrivint que és una... La misèria, al cap i a la fi, el que fa és... Una de les possibilitats és mirar de sobreviure de la manera que sigui. I és un dels anàlisis, que potser són simplistes, si voleu, però un dels anàlisis que poden portar a entendre per què de vegades hi ha...
tot el que hi ha, no?, de delinqüència. I moltes pel·lícules, no?, un tipus el Vaquilla, també, per exemple, o això, doncs ho han retratat, que acaben, potser, fent un heroi del que segurament no ho és. Però, vaja, s'entén, no?, que una situació que segurament aquesta gent, no, segurament no, segur, no han volgut viure, no han creat, doncs els fa, doncs, fer el que puguin per sobreviure, per tirar endavant i, de vegades, doncs, oprimir també els altres. És a dir, que és una opressió, una altra vegada... Exacte, sí, sí. Són oprimis que han d'oprimir...
Fixa't que justament l'ambient en què viuen genera tota una sèrie de circumstàncies que són absolutament brutals per aquesta gent, però és que justament és crear aquestes condicions, o sigui, la societat que els envolta, que els crea aquestes condicions, és el que finalment aconsegueix que aquesta gent malvisqui d'aquesta manera.
Brutti, sporchi e cativi. Exacte. Sí, sí, sí, és veritat, sempre és millor. És que és una cosa. Però és un enfoc que a mi la veritat és que, bueno, m'agrada. I després un altre director que ha fet molt cine parlant dels suprimits i que també és un director que jo penso que
Una de les seves preocupacions més importants és justament aquesta, és Ken Loach, que ha fet moltes pel·lícules sobre el tema, i n'hi ha una que a mi m'interessa especialment, perquè potser és molt actual, que és la quadrilla.
Perquè la quadrilla és una pel·lícula que el Ken Loach no pot veure la Margaret Thatcher ni en pintura. Això ja us ho podeu imaginar. I llavors, gràcies a la Margaret Thatcher, a Anglaterra es van fer totes unes privatitzacions, entre elles les empreses ferroviàries.
I això anys després va comportar conseqüències molt negatives en quant a accidents. Vull dir, va ser unes privatitzacions que van acabar afectant molt la seguretat del transport ferroviari i que va tenir unes conseqüències que a nivell polític van ser molt comentades. En Ken Loach el que fa és donar la visió de l'obrer.
Quan es privatitzen aquestes empreses ferroviàries, què passa amb l'obrer? I realment ens mostra tota una sèrie de desgavells que sota la manta o la capa d'una presumpta millor eficiència del sistema, en realitat el que fa és tot el contrari, encara empitjorarà més les condicions.
Jo penso, a veure, en tot cas, amb això últim sí que discrepo una mica. Tatxer és una senyora que creu en la privatització, en definitiva no creu en la constant pública, no? I llavors, lògicament, ella el que fa és impulsar la privatització de les quadrilles i de tots els grups. Això s'ha fet molt, ara, últimament, a tot l'estat espanyol, també, eh? Llavors, clar, això genera els inconvenients que genera.
Clar, clar, però el que és interessant, penso, de la pel·lícula és l'òptica des del treballador. Com els afecta. Com els afecta. Mira, hi ha una de les coses, quan jo treballava, concretament en una empresa que sense ser pública tenia gairebé els beneficis del públic, i no ho diré perquè no cal,
Una de les coses que jo defensava sempre és dir, i ho manifestava, és dir ja m'agradaria que dins de 30 anys les persones que estaran treballant i fent la feina que jo faré estiguessin en les condicions que jo estic ara. Potser perquè hi havia vist Ken Locke, també, perquè també t'ajuda tot això a veure com anem, perquè el Ken Locke és dels... Aquesta pel·lícula concretament és dels 70. És del 1990. 90? Sí. Sabia que era abans.
No, jo diria que és del 2001. Del 2001, sí senyor.
I després va venir un altre que parlava de persones que s'organitzen privadament sense que ningú ho estableixi, ni la taxa, ni res. En un mundo libre. Això, en un mundo libre. Que té la marinera també. Ui, que bé. Jo recordo... Sí, perquè això és una treballadora també, una proletària, que organitza i que també estaríem davant de la història que deies abans italiana, la dels bruts. És la persona que també...
és suprimida i oprimeix els altres, perquè és l'única manera de sortir d'aquesta opressió, és l'única manera que entén ella. El que passa és que aquestes pel·lícules el que fan és confondre aquesta doble via de persones que poden creure, pels constants que sigui, que tot ha de ser privat i així és quan anirà bé,
en contra d'aquelles altres que estan organitzades també, fins i tot jo diria que en partits polítics, que defensen que no, que el que ha de ser públic, que en definitiva la construcció pública és la que pot funcionar. Probablement sense arribar a allò que se'n diu la dictadura del proletariat, que tantes vegades ha estat utilitzat com a referent negatiu, negatiu, negatiu, no?
Hi ha les dues vessants, aquestes. Estan en lluita en la nostra vida social, en les nostres estructures, vaja. Molt important, eh? I per què es deu dir la pel·lícula aquesta de Navigators?
El nom original és The Navigator. Sí, sí, sí. Jo recordo del Ken Loach, també, una pel·lícula que a mi em va impactar sobre tot això dels oprimits a una escena concreta. És aquella de Pais Roses, en què hi ha una sèrie de treballadors que venen de Mèxic i entren a la frontera sense papers i llavors estan treballant sobretot en el servei de neteja de diferents edificis, oficines... Recordo una escena concretament
en la qual hi ha la protagonista que està netejant i uns altres que estan amb ella. Són això, també una quadrilla, un grup de gent que està en el servei de neteja d'un edifici. Hi ha un moment determinat en què la dona està treballant i mira una altra persona, un dels treballadors d'allà, amb el seu vestit així elegant i tal, i tu com a espectador tampoc acabes d'entendre què passa. Llavors parlen entre ells i diuen si és que no m'ha mirat, és que som invisibles, és que no ens veuen.
Per mi és una de les formes més contundents d'expressar això, del que estem parlant avui, de la manera com moltes vegades la societat fa els suprimits, és a dir, fent-los invisibles, dient que aquesta gent no té cap mena d'existència ni tan sol, de dret.
la recordo molt vivament no recordo massa bé tota la història com va però aquest punt de la pel·lícula a més el Ken Loach té una manera de filmar aquest tipus de pel·lícules buscant sobretot la naturalitat de l'actor que a mi m'agrada moltíssim gairebé s'apropen els documents sí
A mi m'agrada moltíssim per aquest tipus de temes, perquè li dona com una mena de frescor i a més ho ha fet en diverses pel·lícules. Veig que heu parlat de Kaurismaki, no? Sí, al principi. Bé, doncs és molt important també aquest senyor com a... Ho hem relacionat, oi?
hem relacionat amb el tema. El francès que ha posat la postilla de la relació. Acostuma a passar en aquest programa sense condicions i quan tenim un tema tot l'espai va enfocat, sembla que vagi encaminat cap aquí. És que ara ho estava veient el Joan.
Bueno, doncs aquestes són les pel·lícules, les que jo penso que poden ser recomanables per veure i veure diferents enfocs del cine sobre el tema. Jo deia això de raïces profundes perquè és veritat que aquesta pel·lícula, jo quan la vaig veure, sembla que és el 54, 55... Jo la vaig veure ahir.
Vas veure aquí? Imagina't quina diferència. Crec que és un tema del mateix, és a dir, representa que són uns terratinents que volen fotre fora tota la gent que s'ha instal·lat a aquella zona per conreguar i els cultivadors no volen marxar perquè és terra seva, és la forma de sobreviure, i els altres ho volen per tenir per pastar les vaques, etcètera, etcètera.
Llavors és un conflicte, perquè sempre suposo que això, un dels avantatges que té el lluit dels oprimits és que crea un conflicte, i aquest conflicte li dona dinamisme a qualsevol pel·lícula. La pel·lícula que reflecteix més bé això és La porta del cel de Michael Cimino.
No la tinc vista. Aquella és la més rodona. Jo diria que raïces profundes també... La porta del cel no ho sé perquè no l'he vista, però raïces profundes també fa una reflexió molt més profunda del que sembla sobre la violència i l'utilització de la violència...
en la lluita contra l'opressió fins i tot per part dels que volen dominar la situació no la volen utilitzar la violència però encara tenim pistolers per allà per dir-ho d'una manera tant de bons com de dolents és molt bona jo la vaig veure ahir t'asseguro que és
És rodona, rodona. L'únic inconvenient que hi vaig trobar és que aquí no estaríem parlant d'obrers, sinó que estaríem parlant de grangers, que no estan organitzats, tot i que l'intent d'ells és organitzar-se per combatre l'element superior.
I la porta del cel tampoc no la conec jo. Pots comentar una mica de què va? Hi ha un homenatge que va fer el... Hi ha un homenatge a Raides Profundes, que és el Ginete Pàlido, que és una pel·lícula que tracta... El meu estimat Clinisme. El Clinisme.
Aquesta del Genet Pallit, del Pale Rider, és una de les que m'agrada, el Clint Eastwood. És que em passa amb alguns directors. Hi ha dos, tres pel·lícules que penso... Aquesta està bé. Està molt bé perquè l'actualitza. Quan la va fer, va actualitzar el tema perquè aquesta d'ahir, l'apassionament o la importància...
que ella, la dona del granger, que és l'organitzador, doncs s'enamora de l'home, perquè, esclar, és més celestial que no pas terrenal. I això compta, perquè això té la doble vessant. També és l'inconvenient, no?, de dir com tractem la dona aquí. I, escolta, el George Stevens, et sembla... George Stevens és el director. És el seu realitzador, no?,
Hi ha una diferència claríssima en aquest sentit, no? I llavors hi ha tot aquest joc que és molt interessant i els que ja pleguen diuen, no, no, si al final haurem de marxar igual, home, no veus que aquest és massa poderós i acabarà que ens menjarà, saps? Allò que escoltem tota la vida. Sí, sí, sí.
Jo quan vaig saber o quan vaig assabentar-me, vaig ser conscient que parlàvem d'aquest tema, vaig esmentar de seguida, no sé què penseu de la pel·lícula o què recordeu, Les uves de la ira, de John Ford. Penso que també és una pel·lícula d'aquelles que aprofundeix a través de la novel·la de John Steinbeck, és a dir, que d'alguna manera tot ho tenia ja fet, la història ja estava traçada...
I, a més a més, no només que la història estigués traçada, sinó que era una qüestió que s'havia viscut tal qual als Estats Units. És el que va passar. Va ser la caiguda sobtada del sistema, que és una cosa també prou cíclica. Segurament ara estem vivint una variant més perversa encara, fins i tot, perquè abans no era tan manipulable, en el sentit que va caure, i efectivament va caure, i els que estaven a dalt van caure també, i ara...
Això se sap jugar més. I literalment. Perquè molta gent es va suïcidar tirant-se. Llavors, em passa igual amb el John Fork, amb el Clint Eastwood, i alguns directors. Trobo que són directors que han anat fent moltes pel·lícules allò alimentícies, jo ho penso així. En canvi, una pel·lícula com Les Uves de la Ira...
no li trobes ni un raconet que no sigui un aprofundiment bestial en la naturalesa humana, amb la lluita dels desfavorits, dels oprimits, per sortir endavant amb les dificultats inimaginables que tenen endavant, i a més a més amb una situació així, hi ha un Henry Fonda, i uns secundaris, o actors de repartiment també, que estan impressionants. Hi ha una altra pel·lícula, i veig que s'està tirant el temps a sobre,
Hi ha una altra pel·lícula que en el seu moment va tenir un gran èxit, però a més a més va ser sèrie televisiva, pel·lícula polaca, en l'època que la Polònia era un país comunista, que és La terra de la gran promesa, de l'Andrei Bagda. La terra de la gran promesa és una extraordinària pel·lícula, jo la recomano i toca el mateix tema. El que passa és que ho fa des de l'òptica dels capitalistes, és a dir, els capitalistes que dominen el moviment obrer. I com ho fan? Quines estratègies fan servir? Com els manipulen? La reacció que hi ha per part de...
Això era curiós perquè jo no sabia que era una sèrie televisiva, de 7 o 8 capítols d'una hora, i hi havia les dues versions. Però la pel·lícula que va arribar aquí era realment extraordinària. Molt bona. Veig que es queda pel temps. Hem de parlar del que farem la setmana que ve, no? Vinga. La setmana que ve tenim una convidada important, Laia Colette, que és la directora d'artística de Tierra y Libertad, El Perfume, Eva, Exodus, l'última del Lady Scott.
I, per tant, és una de les millors directores artístiques espanyoles, molt prestigiades. Podem dir la relació amb el programa? Ja ho direm la setmana que ve. Ara li direm a l'Andreu, que s'ha quedat així. S'ha quedat així amb el misteri. Andreu, en qualsevol cas, com sempre. Meravellós. Una reverència. Si anem a senseconexions.blogspot.com, ara ja actualitzat, per tornar a sentir aquest programa sempre que vulgueu, i a la ràdio i a la carta també. Fins la setmana vinent. Bona nit. Bona nit.