Cinema sense condicions.
condicions. Una setmana més estem aquí i aquesta és la segona que dediquem a la celebració del 125è aniversari del naixement del director aragonès nascut a Calanda, Luis Buñuel. Amb aquesta segona
amb aquest segon programa, tal com vam dir, el dedicarem a parlar de sis pel·lícules que hem escollit dintre de la seva filmografia. Aquestes sis pel·lícules són, us diré, l'ordre del programa. En primer lloc, comença pel primer. Bona tarda, Jan.
Bona tarda, com esteu? Bona tarda d'inquietud, perquè d'aquí una hora, exactament, començarà un event important pels quadres que fem el programa. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, bona tarda, Pep. Com ha anat la setmana? Moguda. Molt moguda, sí, sí. Massa moguda. S'està acostant Nadal i ja es comença a veure un moviment de nervis. Bona tarda, Eduard. Bona tarda, Josep. Què tal? Com ha anat la setmana? Bona tarda.
una setmana inquieta també. Hi havia el Vinene en aquesta setmana. Una data força important. 50 anys de la mort del dictador. Sí, senyor. Sí, jo vaig posar, no sé si ho vas veure, vaig posar una cosa a Facebook. Sí, ho vaig veure. Em semblava que tenia que dir alguna cosa. Molt bé, va ser molt bé.
I el que us parli, Pep Armengol, que ha tingut una setmana també molt atrafegada perquè està cobrint el Festival Alternativa i, clar, això vol dir que s'ha incrementat la dosi habitual de cinema d'una forma potencial i estic bastant aplatanat ja amb ganes d'agafar les vacances d'hivern.
Dit això, l'escaleta del programa serà la següent. Començaré jo, perquè aquí no recordo si ho vam fer amb sorteig o si va ser per designació divina, tractant-se del Bunyuel, podria ser. Designació divina, tractant-se del Bunyuel. Podria ser, sí. Llavors, aquí el sorteig va ser el següent, que començo jo parlant de l'eixant andalú,
segueix l'Anastasi amb l'aix d'or, l'Eduard amb les urdes, torno a començar jo amb Nazarín, segueix l'Anastasi amb la vida criminal d'Arxivaldo de la Cruz i tanca el programa l'Eduard amb el discret charm de la bourgeoisie.
No, bueno, charme en francès. Exactament, ells ho fan al revés. Le charme d'incret de la bourgeoisie. El discret en cant de la bourgeoisie. És a dir, que ja dit això... Ja comença la teva intervenció. Comença la meva intervenció. Per parlar del Chien Andalou, us faré una petita sinopsis del que és l'argument
Primer diguem una cosa, no és una pel·lícula encara que la contem com a tal, perquè pel cos que té, té un cos de pel·lícula, tot i que és rareta, és molt surrealista, és molt de l'època, finals del 20, és de l'any 1929, està feta amb un guió de Buñuel i Dalí,
I llavors ells estaven en un París on el surrealisme de Breton i els seus companys estava intens i la pel·lícula està en aquesta línia. Argument.
Tot el curtmetratge, són 16 minuts, ja ho hem dit, és una successió encadenada d'imatges delirants i somnis absurds. La seva obertura, amb l'escena violenta que ha esdevingut una fita del surrealisme i del cinema, que és l'ull tallat per una navalla,
A partir d'aquesta escena, el curtmetratge s'omple d'essenes oníriques i conèxes incoherents. És un paradigma de la crítica a l'Església i de la dèria de Bunuel per l'estudi de Freud i de la seva obra La interpretació.
de la seva obra important, La interpretació dels somnis, fet que li permet explaiar-se en escenes eròtiques molt agosserades pel moment. Estem a 1929. La relació de Dalí i Buñuel, com abans havia passat entre ells i l'Orca, no va trigar en malmetres fins a acabar, malament del tot,
en l'època en què Dalí va fer una diatriba contra ell i fins i tot li va fer perdre el lloc de treball que tenia als Estats Units, que va ser el que el va portar cap a Mèxic i allí va iniciar la seva època mexicana. Dit això, diguem que la pel·lícula es va fer amb un pressupost de 100.000 francs francesos,
La pel·lícula està qualificada dintre de cinema de terror fantàstic i surrealista. Hi ha, com és lògic, de l'època muda, hi ha la pel·lícula muda i després hi ha una pel·lícula que el mateix Buñuel va musicar amb l'orquestra òpera de Frankfurt il·lícita per Carl Bamberger de Tristan a Isolda.
En el 2003 es va fer una restauració per la Filmoteca Espanyola a partir del negatiu original i còpies de nitrat de l'època, una que la podeu veure en obert a través de Google.
Llavors, hi ha algunes coses que vull dir sobre la pel·lícula. És la primera pel·lícula, en realitat, un curtmetratge de Luis Buñuel. Això per començar. De les 32 que va fer, en Sean Andalú, 1929, és la primera.
Llavors cal precisar algunes coses sobre Luis Buñuel. Primer, Luis Buñuel és un intel·lectual amb una extensa obra poètica i en prosa, escrita amb correspondència, crítica de cine, etc. És a dir, és una persona que va començar pel teatre, després va fer d'ajudant de direcció amb set pel·lícules i curs,
Per tant, va arribar a la Xan Andalú amb un cert bagatge que es nota també amb la realització i el muntatge de la pel·lícula.
Ell era un home amb una gran capacitat de lectura i un gos exquisit per la narrativa. Com ens va dir la setmana passada el director del Centre Buñuel de Calanda, Jordi Xifrà, la seva biblioteca a Mèxic albergava, quan es va morir, més de mil exemplars. I és una biblioteca que cal dir molt selecta.
De les 32 pel·lícules va ser guionista amb 30. Una altra cosa que també ens dona la mesura d'un home que en totes les pel·lícules que va participar com a guionista sempre el seu nom va anar pel davant del col·lega que el va acompanyar.
Normalment es feia rodejar amb les primeres de Salvador Dalí, després de Julio Alexandre, després va col·laborar amb els guions Luis Alcoriza i les 8 o 9 últimes les va fer amb Jean-Claude Carrier, amb qui va tindre una afinitat els últims anys, uns 12 últims anys crec que van ser, molt important, que el va portar
que fes el que Buñuel no volia fer, que era la seva biografia amb l'últim sospir que el va escriure Jean-Claude Carrier.
coses que ja hem parlat però en tot cas ho dic de passada veureu que el famós tema dels tambors de Calanda surten a l'Aix d'Or, surten a Nazarín surten d'una manera més dissimulada a Simón del Desierto però també i després hi ha una cosa mítica dient que surten a ell quan Francisco el protagonista colpeja l'escala
I un altre també diu que a Tristana, quan Tristana fa un soroll similar amb les crosses. Bé, la cosa va arribar un moment, i això ja és anècdota, en què Magshaub, un que també va publicar una extensa de 600 pàgines llibre amb correspondència amb Buñuel, va fer referència a tambors d'aquestes crosses i tal, i...
I Buñuel, que ja estava carregat, li va sortir al pas dient que estava hasta la coronilla de los dichosos tambores. Aquesta era una mica la forma de ser de Luis Buñuel.
Es pot parlar també de la navalla afilada, de la sortida del balcó, la lluna travessada pel núvol, que és el que hem dit abans sense explicar-ho, i tota una sèrie d'anècdotes que complementen aquest curtmetratge o primera obra de Lluís Buñuel.
Però vull ser estricta amb el temps, ja estem a les 20 i 10, i li passo la paraula a l'Anastasi. Sí, bueno, t'has deixat, inclús tenies un petit marge, perquè hem entrat ahí 3, tenies 3 minuts més. Bueno, però... No, anem-hi? Anem-hi, sí. Pel·lícula que amb continuïtat amb la que acabes de parlar tu, ell roda uns mesos després, perquè en realitat és un any després a l'oficial de producció, però en realitat van ser mesos després que van pensar...
a rodar aquesta pel·lícula que també té continuïtat absoluta d'estil, en el sentit que es considera, potser et diria, més encara l'emblema surrealista, la nave nodriza del surrealisme buñoleà i del surrealisme com a moviment, que sabíeu que ell formava part també del moviment, amb el que després es va enfadar, però ell va seguir fent tota la vida també una part de cinema molt surrealista, sempre.
quan no havia abandonat ja el moviment i seguia sent, com es diu, més enllà del surrealisme, ell feia una altra cosa que se'ns semblava molt. Llavors aquesta és una pel·lícula que a mi, si m'interessa molt la que acabes de parlar tu, potser encara m'interessa més l'aix d'or. L'aix d'or jo tenia, fixa't tu que...
El Pere Andaluz potser l'he vist 12 vegades, perquè de molt jove, al Liceu Francesc ens la veiem passat, ja en allà solament la vam veure 3 o 4 vegades. És una pel·lícula que passaven com a pel·lícula, igual que el pot dir amb Quim, o sigui, es passaven pel·lícules d'aquesta mena, cosa que haig d'agrair al Liceu haver fet aquesta funció, que realment és molt útil, ha sigut molt útil per la meva vida.
Llavors, quan vaig veure l'aix d'or, realment sí que ja no va ser en Elisa, va ser posteriorment, em va colpir profundament. O sigui, hi ha imatges de l'aix d'or que per mi em colpeixen més que no pas fins i tot les del seme de l'ull i la bicicleta i del perro andaluz.
Aquí hi ha imatges que queden de per vida, és a dir, hi ha determinats moments de la pel·lícula, i potser, com que no tenim molt temps, es poden concretar moltes escenes concretes, però en realitat jo aniria una mica a algunes concretes que m'hi van impressionant molt, perquè, a més a més, si ben bé, la d'allò podria ser, el Pere Andagut podria ser un curtmetratge fet entre amics, i de fet és una mica el que és. En canvi, l'Eix d'Or, ja és una pel·lícula, ja, és a dir, l'Eix d'Or és una pel·lícula d'una hora, d'una hora quasi exacta,
i que ja té la forma de pel·lícula. Amb un guió de l'Iran, perquè pensem una cosa, la pel·lícula arrenca ni més ni menys que amb una tramabunda entrada, diguem, a nivell de contingut. Els escurçons. Que són els escurçons, després ve uns bisbes amb el port lligat, el cap de creus, amb aquelles pedres tan agressives, resant, i després ve l'escena de l'antiga Roma, la fundació de l'antiga Roma,
I després ens veiem... És a dir, que la cosa va de mal en pitjor, no, va construir una història a partir d'elements molt diversos, però que, d'alguna manera, com que té aquest segell bunyolés tan potent, qualsevol cosa que entra en pantalla agafa en seguida una força tremenda. I una coherència, per tant. Per tant, tot això que aparentment és tan incoherent t'acaba portant en aquelles escenes que finalment són les que et veien quedat més al cap, almenys en el meu cas,
que eren la festa que es munten en aquell palau, en què ell, perseguint aquest ideal femení que hem començat a intuir quan els bisbes estan a les roques, de fons comencem a sentir uns gemecs que diuen, què són aquests gemecs? Però els gemecs són aquells dos que estan fornicant o començant a fer-ho la parella aquesta protagonista, el noi i la noia.
A partir d'aquí, tot és la persecució d'aquesta consumació d'aquest desig, que finalment és la pulsió, segons Freud i segons molts més després d'ell, és la pulsió principal de l'home i la dona, que és la pulsió sexual, que mou moltes altres pulsions, però la sexual és la més potent.
I a partir d'aquí la pel·lícula s'ha de veure això, el desig, parla del desig, bàsicament. I aquest desig l'anem seguint, jo no m'ha protagonista i totes les seves vicissituds, és detingut, és portat a una presó, finalment en surt, alegant que ell és una persona molt important, cap d'una mena d'organització benèfica, que no té res a veure amb ell, però que d'alguna manera li van regalar aquest títol, i a partir d'aquí,
Arriba en aquesta festa i en aquesta festa torna a trobar-se amb aquella dona que va estar allà al cap de creus intentant fornicar, se la torna a trobar. I a partir d'aquí per mi ve l'escena potser més del cinema de tots els temps possiblement més interessant, que és l'escena del jardí, és a dir...
Aquesta construcció que aconsegueixen sortir-se'n d'allà dintre de la festa, després d'una anècdota molt potent i quasi d'Hermanos Marx, que és la bufetada donada per part d'aquest home, de l'home, del galant, diguem, li dona una bufetada a la mare
De la noia, precisament, de la noia a la que ell pretén. I li dona, i podria ser un comportament marxià, bastant no marxista, sinó marxià. És a dir, realment dius, és un home que té un temperament molt fogós, i en aquest cas, com que li cau unes gotetes d'un licor que la dona li ofereix i tal, i ell li molesta, li dona una bufetada. És clar, això al mig d'aquella festa senta fatal.
Això provoca que ell li digui a ella des de lluny que surt el jardí, ell la segueix i a partir d'aquí hi ha l'escena del jardí. L'escena del jardí, a part del contingut semàntic que té i d'interès a nivell que és el surrealisme portat a l'anèssima potència, té, a més a més, una construcció cinematogràfica molt interessant, perquè és un muntatge altern, no en paral·lel perquè no hi ha una resolució final, sinó que en paral·lel entra, altern, entra un orquestre que surt al jardí i també es posa a tocar,
i tota la mobilitat que es produirà a partir d'aquí, per dintre del jardí, de l'home a sota, primer perseguint-la amb ella, fins que la localitza en un punt determinat, i allí tenen una de les escenes també potser més mítiques, amb una de les imatges potser més mítiques també, que és que en un moment que ell desapareix d'escena, ell es queda als peus d'una estàtua que tenen allà al costat, d'una estàtua que... Allò és d'un erotisme... Clar, els peus, el peu. Mai millor i dels peus d'una estàtua. Sí, perquè no deixes de ser una fel·lació, eh?
És una fal·lació amb un dit gros del peu de l'estàtua. Llavors, elles s'hi enganxen allà i ell, mentrestant, està donant voltes i quan torna ell també juga aquest joc. Realment és un moment molt potent perquè, esclar, per un cantó és molt absurd, per altra banda és fetichisme pur, per altra banda... És a dir, que ens connecta amb moltes coses que segueixen sent el món del desig posat allà a la néssima potència. I connecta també amb el xian andalú perquè el xian andalú té una escena que, pel seu moment,
eròtica, en què hi ha un accident i l'accident posa cachondo a l'home d'una parella que està en un pis i se li abraona cap a tocar-li els pits i llavors ja se la imagina despullada i l'escena sort ella despullada també allò, al 1929, cuidado, eh
I amb l'aix d'or és una continuïtat. És una manera de continuïtat. Després aquesta estàtua té més paper, encara, perquè en un moment que ells van afluixant, el desig geròtic sembla que desaparegui momentàniament, i la meva interpretació, i que suposo que la de molts també, però potser no és la bona, és que ell, a partir d'aquí, com si sublimés aquest amor que s'emparella, hi ha un moment quasi de platonisme. L'imagina de gran, amb ella, la veus vella, de cop, no?,
I llavors es queden allà com arrelits sota l'estàtua i ell l'ha vist. Per un moment té una imatge com platònica d'aquella situació que ha sigut tan bèstia, tan crua, per altra banda. I bé, una mica és això. Llavors, el final de la pel·lícula és aquesta en el castell d'un castell de Savinyi, em sembla que és, no?
ja parla, explica, un text previ que ja ens explica en un gran cartell, ens explica que van anar a una orgia. I explica una orgia de jovenetes, totalment tots fora de la llei, avui en dia. O sigui, no hi ha res que anar allí. Bueno, aquí ja estem entrant en territori del Marquès de Sade. En territori Sade.
I entra, llavors, explica això, que van entrant allà perquè es podís una orgia. I el que és potent és la sortida. I és quasi, no faré spoiler, per dir que un dels personatges, el primer personatge que surt allà dintre, és algú que ens recorda molt a Jesucrist. És a dir, que realment, i que realment no només ens el recorda, sinó que és un referent claríssim a Jesucrist, que se suposa que acaba de passar. I les noies no surten perquè se suposa que han mort en l'intento. Menys una que...
Aparentment sí. En definitiva, que l'art dramàtic de la pel·lícula és una pel·lícula molt... Si tu vols explicar-la, la pots explicar, la pel·lícula es pot explicar. Té elements molt estranys d'entrada, té elements després que es van normalitzant i ja està. I a partir d'aquí, d'alguna manera, veiem que és una pel·lícula, i la que vindrà després encara més, en Cabonyol ja cada vegada fa més cine aparentment convencional.
Sí, digue-me. No, no, queda un. Sí, no, no, el passo. Li regalo en el company. Sí, perquè ho hem de fer així. Les urdes, Tierra Simpan... No, espera, espera. No, és que deia que quedava un. En tot cas vull dir una cosa. No, digues, digues. Pressupost de la pel·lícula, el txian andalús, 100.000 francs. Aquesta, un milió de francs. Qui va pagar això?
Doncs va ser finançat pels Vescomtes de Noelles, que suposo que quan van veure la pel·lícula, ells i sobretot els aristòcrates amics seus es devien posar bastant cremats. Segurament. Va ser protagonitzada els dos papers importants per Gaston Modot i Lía Lís, que Déu-n'hi-do, el paper, la interpretació és boníssima.
L'Aix d'Or, he recollit por ahí, que és la segona pel·lícula sonora rodada a França. Sí. I la primera en la història del cinema que utilitza veu en off. Tot això són aportacions de Buñuel a la història del cinema. I després hi ha una cosa que justifica tot el que l'Anastasi us ha explicat de la pel·lícula, i és que
Al cap de sis dies de ser estrenada al Cinema Estudi 28 va ser requisada per la policia i prohibida per la pressió de grups de dreta fins a 1980. A Nova York fins a 1981. I a París i a Espanya va estar ineternament, no sé, fins que ja va arribar un moment que la mateixa dinàmica ja no ho permetia.
I ara sí, entrem a les urdes amb l'Eduard. Les urdes, podríem agafar fil de les urdes tierracimpant, de l'última intervenció del company Josep, perquè... T'has d'acostar més una mica al micro. Perquè, diguem que la història de la censura relacionada amb pel·lícules del Buñuel...
segueixin creixent. És veritat. Terra Cimpan és un reportatge documental filmat. La filmació durava en principi uns 29 minuts, però va quedar en 27 per dos petits fragments que es van suprimir posteriorment, que després us explicaré.
I el reportatge anava sobre una zona d'Extremadura, del nord d'Extremadura, de la província de Càceres, molt a prop de Salamanca, on penseu que fins a 1922 pràcticament es desconeixia la seva existència. No hi havia ni carretera. En 1922 va començar a sonar que existia aquesta zona
I Buñuel va tenir ocasió de fer-ne un viatge acompanyat del Ramon Acín, que era un anarquista del seva terra, també, aragonès.
I que aquests dos personatges, que eren molt amics, a París, durant una nit d'amistat i de borratxera, havien decidit filmar una pel·lícula explicant el que passava a les urdes. Penseu que si les dues pel·lícules que hem parlat fins ara estaven dintre del mar del surrealisme, aquesta creu a la frontera i passa al realisme escrit en mayúscula.
Aquesta filmació... Aquí hi ha l'anècdota del bitllet de loteria. Sí, aquesta filmació fa possible perquè el Ramon Nacín li diu al Lluís Buñuel que si pot, en principi li diu que si pot li pagarà a ell la filmació de la pel·lícula.
Uns mesos després li toca la loteria, ell està a Madrid i el Bunyol segueix a París i li escriu perquè vingui i posa-li els diners a la seva mà per poder-lo filmar. És veritat que hi ha alguns autors que parlen d'altres...
font de financiació. No era tant el que li havia tocat la loteria, sinó que els anarquistes en aquell moment havien produït alguna expropiació, entre cometes, d'alguna seu bancària. Això ja és sedolent. Això és de sedolent, ja. Sí.
Hi ha algun autor que vol desprestigiar la pel·lícula i introdueix aquest dubte, que no és gaire probable. Però cal dir-ho perquè algú ho trobarà en textos que pugui llegir aquesta interpretació. És una pel·lícula que es firma muda, és un reportatge mut.
que després va ser sonoritzat amb diversos avatars, diguem que primer sembla que es passava amb uns cartells que havia dissenyat el propi Buñuel, després es va fer una versió parlada en francès que la veu en Òf era de l'Abel Jaquin, i més tard es va incorporar també una parlada en castellà,
En cap d'elles la veu era del Luis Buñuel. La que més coneixem és una que està disponible des de 1996, imagineu-vos-ho, una pel·lícula filmada en 1933 que no és sonoritzada d'una manera eficaç fins al 1996, amb la veu del Paco Raval.
És veritat que existeix un text que es pot consultar amb el número 38 de la revista Nostrofine, en el que existeix el guió, es publica el guió literari i s'acompanya amb referència a les imatges que es van veient. Jo, com a sugerència personal, us diria que és molt interessant, jo l'he...
l'he provada i realment m'ha agradat moltíssim fer-ho, és veure la pel·lícula sense so. I veure la força que tenen les imatges. Perquè moltes vegades oblidem que la pel·lícula, encara que sigui un reportatge documental... El so a vegades suavitza la força de la imatge. Les imatges són d'una... Hi ha alguna escena que...
Els que conegueu la pel·lícula recordareu que és l'enterrament d'una criatura petita que ha mort, que l'acompanyament, fins i tot musical, i d'algunes frases que es diuen, més aviat li rebaixa el to, mentre que enves d'una gran duresa la imatge que presenten.
És una pel·lícula que té gairebé més importància per l'entorn i el context en què es mou que per la pròpia filmació, que no té molta història. Són una seqüència de planos sobre situacions vitals del poble de les Urdés que van posar els pèls de punta. Però, en canvi, és una pel·lícula que té...
Atacs de censura de tot tipus. Inclús s'explica que la primera projecció, que va ser una projecció privada que es fa en el Palacio de la Prensa, el Bunyol va tenir un enfrontament amb el Gregorio Marañón, que era un interactual
no precisament de dretes, era més aviat un intel·lectual d'esquerres, però van tenir un enfrontament perquè el Gregorio Marañón defensava que era fer demagògia perquè ja s'hi estava fent coses per millorar la situació d'aquestes persones que vivien a les urdes.
Diguem que no resisteixo la fitxa tècnica, us la faré molt breu, però a part del director, de Lluís Buñol, que seria autor del guió, encara que el guió és probablement posterior a la pròpia filmació, és un guió que va sortint sobre la marxa de la filmació.
És que probablement no sabien el que es trobarien. Exactament, i per tant, d'alguna manera, el guió és quasi paral·lel a la filmació. De totes maneres, en aquest guió participa també el Pierre Lúnich i el Julio Acín, que pel qual nom devia ser germà del Ramon Acín.
La música que s'incorpora després té a veure amb Brahms, però diguem que no té excessiva relevància, i la fotografia és d'Eli Lothar, que realment era un gran camerògraf i que era una persona que Buñuel va fer venir especialment de França perquè la pogués filmar.
Un aspecte que em sembla important seria, dius el que el propi Bunyol deia d'aquesta pel·lícula, i us ho llegiré extret del Último Sospiro, que és unes preteses memòries que va escriure de la mà del Jean... Sí, abans he fet referència amb el Xavier. És un llibre molt bo perquè...
És una biografia. És una biografia. I en aquesta biografia ell diu «mi intenció al realitzar aquesta obra fue transcribir los hechos que me ofrecía la realidad de un modo objetivo, sin tratar de interpretarlos, y menos aún de inventar».
Si fui con mis amigos a ese increíble país, lo hice atraído por su intenso dramatismo, por su terrible poesía. Lo poco que conocía de él por mis lecturas me había conmovido. Sabía que allí, durante siglos, unos seres humanos se hallaban luchando contra un medio natural hostil que lo hacían sin esperanzas de llegar a vencerlo.
El resto, ell cita també en el llibre aquest, que era una filmació feta amb amor, hi ha diversos moments en què el dramatisme es posa com molt evident, com es deia abans de l'enterrament del petit infant que ha mort, però també n'hi ha altres, la detecció d'una nena que està malalta,
que està assentada amb una pedra al mig del camí i que s'acosten per veure què li passa i no poden fer res, malgrat que voldrien poder salvar-li la vida.
Bé, ja diguem que la transcendència d'aquest reportatge queda clar, i voldria acabar, que fins a data d'avui hi ha qui el cita o hi ha qui em fa referència.
Curiosament, en el país del passat 20 de novembre, en una entrevista que li feien amb una periodista que es diu Raquel Piñeiro, el que preguntava li deia «¿Qué censura es peor, la de la República a las urdes de Buñuel o la que hizo el gobierno del PP a 14 de abril la República?», que és una sèrie.
Això no té més importància que el senyalar que avui... Encara està vigent el record. 2025, l'important que és recordar les urdes. Molt bé. Molt bé. Tupendo. Doncs ara em toca amb la segona pel·lícula que comentaré jo. Aquesta pel·lícula és Nazarín. Nazarín la va fer Buñuel, la va dirigir a Mèxic, és de la seva època mexicana...
La part central de l'època mexicana, perquè després hi ha uns quants anys els últims de l'època francesa, tot i que seguia tenint la vida fent vida a Mèxic, amb alguna esporàdica vingut a Espanya, com quan va fer Tristana, per exemple.
En fi, Nazarín, 1958. És una adaptació que Buñuel fa de les tres que va fer d'obres de Benito Pérez de Galdós. Nazarín és una, després va fer Viridiana i més tard Tristana. Per tant, això vol dir que entre ell i Benito Pérez de Galdós hi havia alguna...
Alguna coincidència profunda, perquè si no Buñuel no hauria adaptat tres obres amb cinema. Sinopsi de la pel·lícula. Estem a Mèxic a principis del segle XX, un humil capellà rural comparteix, interpretat magistralment per Paco Raval,
que té, o sigui, ell comparteix amb els pobres, el poc que té ho comparteix amb ells. Apareix una prostituta que provoca un incendi, ell també protegeix la prostituta.
La pressió popular, quan ja són dues dones, la prostituta i una dona, que encara que no li digui explícitament s'ha enamorat perdudament d'ell, i ha deixat el nòvio, etcètera, i s'ha posat a seguir-lo com, diguéssim, una fidel seguidora, perquè estan convençudes que és un home que té poders senadors, fins al punt que estan convençudes que fa miracles.
cosa que ell rebutja de pla i s'emprenya moltíssim quan li atribueixen el tema de Milaguer. Bé, això farà que la gent del llogaret els obligui a fugir i es posen a caminar perquè no tenen ni tan sols una mula per poder anar ni un carro,
i al llarg del camí es veuran el trio aquest peculiar, sotmesos a tot un seguit de vexacions, i concretament Nazarín, el padre Nazarín, es veurà sotmes a temptacions, a proves que el situen com a un nou Jesucrist, un nou francès d'Assís,
a pesar seu perquè ell res de tot això ell l'únic que vol és fer el bé ajudar els que creu que pot ajudar i llavors la gent fa la seva interpretació de la seva actuació perquè està tan a la contra de lo que és lo normal lo normal és que la gent intenti subsistir de la forma que sigui aquella època en què hi havia molta picaresca
com la literatura s'ha encarregat d'explicar.
Bé, i així segueix tota la pel·lícula fins al seu final. Paco Raval, ja ho hem dit, fa un paper excel·lent i és curiós perquè Muñoel va estar durant deu anys tenint Nazarín al cap però no es posava a escriure-la perquè no veia un actú per fer-la. I és molt curiós perquè va arribar un moment que un amic
li va donar a veure una pel·lícula de Guilo Ponte Corvo, que fa poc vam parlar d'ell, amb la batalla d'Argel, i aquesta pel·lícula estava interpretada per Paco Raval. I el va veure i va dir, no, ja està, ja ho tinc. Aquest ha de ser l'actor, i endavant amb Nazarín.
Bé, la direcció, per tant, és de Luis Buñuel. El guió de Buñuel i Julio Alexandre, que és un dels quatre guionistes que ha compartit amb ell les seves pel·lícules, que són, en la primera, el Dalí, el Salvador Dalí, Julio Alexandre, el Jean-Claude Carrier...
I en falta un per fer quatre, que és Luis Alcoriz, a l'època mexicana. La fotografia va a càrrec de Gabriel Figueroa, que és un gran fotògraf, un gran director de fotografia.
Algunes coses curioses sobre Nazarín, perquè la pel·lícula s'ha de veure. Per cert, igual que la que us ha comentat l'Eduard, la podeu trobar a les urdes, Nazarín també a Google, amb diferents versions. I hi ha una versió que és prou bona... A YouTube vols dir? O de Google? No, no. Entrant a Google et dona l'opció de pel·lícula sencera.
Jo crec que és de YouTube. Ah, és possible. Sí, et remet a YouTube. És possible, és possible. Tu, amb algunes pel·lícules que estan lliures... Sí, sí, igual que t'hi remet a l'ensai d'un client. Sí, sí, el mateix. Sí, sí.
Llavors, com que l'interessant d'una película guanyol, totes les sis que parlarem avui, és veure-les, vaig a entretindre'm a buscar algunes anècdotes curioses. Llavors, per exemple, hem parlat de Gabriel Figueroa, el director de fotografia. El bo de director de Gabriel Figueroa...
Agafa i per unes preses d'exteriors li diu, don Luis, he preparado una escena en què al fondo està el volcán Popocatepelt, que queda precioso.
I ell diu, sí, a veure, on està això? I agafa i li fa girar 160 o 180 graus la càmera i li fa enfocar cap a l'altra banda. I remate això dient, nunca me ha gustado la belleza cinematogràfica prefabricada.
És a dir, declaració de principis. Seguim. Buñuel va conservar, en essència, el relat de Pere de Caldós, però actualitzant continguts. Per exemple, va incloure una vaga, que un segle abans no es portava, el tema de la vaga. Després va posar una epidèmia de pesta, que ajuda que ell intervingui sanant una persona...
L'escena amb el moribund està inspirada en un llibre de Sade que es diu Diàlogo entre un sacerdote i un moribundo. En ella, la dona crida al seu amant, tot rebuixant a Déu. Sí, la pel·lícula té la seva cosa, eh?
Nazarín, segons Buñuel, és la seva pel·lícula preferida entre les 18 que va rodar a Mèxic. A Kant va ser guardonada amb el Gran Premi de Cinema Internacional. Segons Octavio Paz, en Nazarín, la imatge de Cris s'empetiteix mentre sorgeix amb força la de l'home. Aquesta és una apreciació molt interessant perquè realment
Realment, hi ha un moment que... És que no puc arribar a fer... Ara ja l'haig de dir. Al final de la pel·lícula, m'ha de dir que es fixés... Hi ha un moment en què Nazarín, que ha passat per molts avatars i fins i tot la que l'estimava molt amb ell ha acabat pujant al carro amb el seu amant i passen i els avancen perquè ell va amb el botxí, el guarda que l'ha de portar en un penal.
Però, com que és un capellà, encara que vagi vestit de paisà, el fan conduir a part de tots els altres que van exposats, emmanillats. Bé, quan ja ha passat això que havia de ser al final de la pel·lícula, Bunyuel anava caminant per allà, naturalment, imagineu-vos un tros semidesèrtic, amb un camí de carro i tal, i es troba en una dona...
amb un carro carregat de fruita. I el carceller, diguéssim, agafa el guàrdia i li diu, escolta, senyora, doni'm un parell de pomes. I es treu uns diners i els hi paga. I ella veu amb ell, però no està veient un clergue, o sigui, està veient un home...
que l'estan portant detingut, i li demana al carceller, li puc oferir alguna cosa amb aquest home? I ell diu, sí, si vol, però com vulguin dir, jo no pago, eh? I va ella, agafa una pinya molt maca, una pinya sencera, i li porta i diu, tingui el senyor per vostè.
I aquí ve el bo, és a dir, no és allò de fer un donatiu a una persona que té un estatus que pots dir, bueno, com que és un capellà, jo vull la gràcia de Déu, faig un bé a un senyor, o sigui, a un representant de l'Església. No, no, és un home corrent. I llavors aquí hi ha el favor de l'humil amb el de la seva classe.
A mi em sembla... És que és extraordinari. És extremidor, aquesta. Allò em va passar. Exacte. És que... Em va tocar tot profundament. El Bunyuel ho va veure i va dir, ja ho tinc, ja ho tinc, al final és aquest. És extraordinari. Bé, ara torno a fer una miqueta... No, no podrem fer gran cosa. Avui anem marcats. I no és perquè... Jo tinc, de potser, una mica de marge, però, esclar...
Només dir una anècdota per veure l'alcans de la pel·lícula Nazarín. Hi va haver molts directors que la van elogiar. Però n'hi ha un que també va viure el seu retiró a Mèxic, com és John Huston, que va dir que Nazarín era una obra mestra que perduraria en el temps i que tracta un tema d'avaluació universal. I va afegir, m'hagués agradat dirigir-la jo.
I amb això passo a l'Anastasi. I ara me'n vaig a l'Arxivaldo, però abans sense dir, no puc evitar dir perquè acabes de citar Houston, ell sí que va mirar el volcán, ell va fotografiar el volcán. Sí. Anys després, a Cuernavaca, sota el volcán. Sota el volcán. Sota el volcán. El ensaio d'un crimen, la vida criminal, efectivament tenia raó, la vida criminal d'Arxivaldo, que sempre dic secreta, perquè en el fons és secreta. Sí, però és secreta. Però el títol és molt llarg, el ensaio d'un crimen, coma,
La via criminal d'Arseny de la Cruz. 1955. Una altra pel·lícula que també, quan em va tocar la loteria l'altre dia, vaig pensar, realment, és de les pel·lícules que també em va tocar més. Nazarín, t'envejo per Nazarín, però la veuré d'aquí uns dies perquè m'heu fet denigades. Jo t'envejo per l'Aix d'Or, perquè a mi em sembla... La vaig tornar a veure i em sembla un monument. Sí, ho és, ho és. Un monument cinematogràfic. Tot, tot, tot. Això, a part de dir-vos aquests sis títols, realment, jo penso que els altres 27 els havreu també de veure. Sí, i tant.
Llavors, la pel·lícula arrenca, i això són aquests detalls que havia oblidat, arrenca amb la Revolució Mexicana. Els carrers hi ha la Revolució Mexicana. És a dir, aquest nen que és encara l'Archivaldo, l'Archi, que li diuen de petit a l'Archi, viu, està en una casa benestant, estupenda, i en el carrer hi ha la revolta, hi ha la Revolució, llavors té una mena de noia que el cuida, la mare... Llavors, la noia que el cuida...
Bé, pel mig hi ha una caixa de música que esdevindrà a partir del punt en què descobrim la caixa de música, esdevindrà una mica el fil conductor de la pel·lícula, l'eitmotiv de la pel·lícula a nivell musical, perquè per això és una caixa de música. Ei, el de la caixa de música és una altra aportació de Buñuel que després molta gent ha utilitzat la caixa de música com un element, com un extra líquid, diguem, eh?
La pel·lícula per mi fa un altre pas més endavant, és a dir, malgrat estar feta en un país que és Mèxic, que és un país de gran producció cinematogràfica, al tanto Mèxic és un dels productors més importants, diguem, decidem, en aquells anys. Després han esdevingut altes cultures asiàtiques i tal, han esdevingut més importants, però Mèxic era de les més importants de tot Amèrica.
Bé, doncs, aprofitant aquesta estructura, aprofitant els actors que hi ha, amb les seves limitacions, amb les seves avantatges, ell, ho dèiem l'altre dia entre nosaltres, aprofita molt aquesta etapa mexicana perquè entra un partit brutal a partir d'uns mitjans a vegades precaris. Hi ha grans directors de fotografia, com has dit abans tu, hi ha grans actors i actrius, és evident, però a vegades hi ha certes precaritats. Perquè ell l'està tractant amb aquest distanciament que crea
quasi caricaturesc a vegades. Tot allò que d'alguna manera aquestes interpretacions que a vegades són una mica massa rigoroses, que no són molt fines, sinó que són una mica a lo bruto, a vegades són molt favorables pel que vol explicar. Aquesta història d'aquest nen que queda fixat en aquest tema perquè relaciona la caixa de música amb el so que està matent
amb què la revolta que s'està produint se baixa al carrer, aquesta institutriu que mira per la finestra, mor per efecte d'una bala de revolta. I ell imagina, ha lligat els dos fets i diu, jo l'he matada perquè d'alguna manera he pensat en això i l'he matada jo. En realitat, ell és conscient que no ha sigut ell, però a partir d'aquí es crea aquest vincle entre mort i el so de la música i el so d'aquesta caixa.
i la pulsió del desig de matar. Bé, en aquest sentit, la pel·lícula s'assembla a moltes pel·lícules. Posteriorment, pel·lícules amb pulsions, diguem, fins i tot a mi m'ha portat, pel cantó que em toca, m'ha portat a Leo, m'ha portat a Bilbao, m'ha portat a la pel·lícula Bilbao del Bigas Luna. És un altre fetichista extrem, també. Et diré una cosa, que d'aquí un mes o dos l'estrenant, la pel·lícula de Cloenda de l'Alternativa... Sí.
Hi ha aquest mateix cas dilatat durant tota la pel·lícula. Una noia no té cap culpa, però un cloixar es penja i passa tota la pel·lícula explicant que jo he tingut la culpa, ja sé que no puc ser acusada...
Continua. Sí, sí. No, no, a partir d'aquí anem seguint. Ho dic per la vigència. Que no, que no, que ho és, que ho és, perquè és un tema etern, si tu vols, d'alguna manera. Llavors aquest home té aquesta obsessió, té un grau de fetichisme molt accentuat que es anirà desenvolupant al llarg de la pel·lícula i anirem veient tots els seus tics fetichistes d'una manera molt clara i, per tant, ell el que es dedica és intentar trobar aquest objecte
és obscur la gent del deseo, aquest objecte, diguem, aquesta dona objecta, en el fons, l'interessa com objecte, perquè la pulsió de matar existeix. I sempre en base a aquesta mena de caixa de música que sona... I la caixa de navalles amb els dies de la setmana. Això és la manera de matar. A partir d'aquí hi ve el procediment. El procediment és aquesta caixa cobra d'una manera també molt meticulosa i té lunes, martes, miocres, jueves i sábados. Té totes les... Cada dia... Avui és jueves, avui toca matar amb aquesta. Realment és impressionant. Llavors, esclar,
La pel·lícula està carregada de tots els dics en positiu de les pel·lícules del Buñuel. Les frases genials com decente y pobre es peor que granuja y rico, per exemple. Coses d'aquest tipus que realment calia, però sí, sí, són les d'aquestes que t'agafen un pes.
Llavors, ell va enganxar-se a diferents dones a partir d'aquí, a partir que en una botiga es produeix la trobada casual, ell va a una botiga d'antiguitats i veu que allà hi ha una, precisament la caixa de música, i veu que hi ha una dona que està comprant la caixa, a punt de comprar la caixa de música, i ell està per una altra cosa.
Va cap allà i els explica, diu, no, és que aquesta caixa jo de petit la vaig tenir, és que era una caixa que era meva, la revolució va estar pel mig, jo m'agradaria recuperar-la. I bueno, efectivament arriba en un acord, li deixen a posar-se la caixa. I llavors dius, si és un record de família, tirem la venta enrere. Tirem la venta enrere, ell se la queda. I a partir d'aquí torna a aparèixer, a partir del sentir la música que sent de la caixeta de música, torna a sortir la pulsió de matar, la pulsió de matar.
que es concretitza amb tres dones diferents a partir d'aquí, i cadascuna de les seves condicions diferents, una d'elles és una dona de molt bona família, l'altra d'elles és una dona més... Totes són de bona família, estem centrats en el Mèxic, burges important dels anys 50, no hi ha ningú de pobre aquí.
Però tot amb el seu component aquest de l'amant o el marit que està casat amb una altra però que està enganyant la dona per gent amb la noia que a ell li interessa, el seu objectiu no és eròtic, sinó en el sentit que és de tipus fetichista, però no és simplement el desig d'obtenir la dona, sinó el desig d'obtenir-la per poder-la matar. És en aquest sentit que em porta a pel·lícules com que em parlava abans, en Bilbao, en el cas meu, però penso més en Bilbao que en altres, però n'hi ha moltes més.
I esclar, a partir d'aquí anem a fer... A partir d'aquí la pel·lícula cada vegada més s'aproxima per mi a Hitchcock. O sigui, la pel·lícula és profundament... Hitchcock és profundament bunyolial en aquest sentit. Perquè realment hi ha moments, fins i tot coses de detalls com el vas de llet. Que dius, bueno, el vas de llet que aquí juga un paper, ell demana un moment de llet perquè no veu... Sí, però constant, eh? Però va mantenir
i dius, home, va sorgint en diversos moments. És cert que el paper que fan aquí, o el paper que fa en el Psicòsis, el blau de llet no té res a veure un amb l'altre, però són referents que es van deixant un poço i dius, hosti, Hitchcock i ell. I és un thriller, és que la pel·lícula a partir d'un punt determinat, és un thriller, absolutament. Estàs interessat, primer, en que li surti bé, però esclar, malauradament ens posem del cantó del dolent, moltes vegades, perquè, clar...
És lògic, ens l'han presentat com el protagonista, aquest nen entens el seu inici, entens la seva pulsió inicial on neix i el justifiques d'alguna manera perquè a més és un personatge que és molt atractiu, que és molt empàtic, empatitzes molt amb ell. Com puc estar empatitzant tant amb un tio que és un assassí?
Però, i llavors, va, no explicarem els detalls més d'allò, perquè la pel·lícula té tots els girs necessaris d'un guió. Sí, sí, sí. És un guió modern. És un guió molt impecable. Modern. Sí, senyor. Sí, senyor. I hi ha una cosa. Nosaltres hem parlat aquí de vèrtigo i et dic una cosa. Veus... Vèrtigo és bunyueliana. Revises bunyuel i et dones compte que vèrtigo és molt bunyueliana, eh?
Fins i tot la missió aquella de Sant Juan té la reminiscència mexicana. També, sí, sí. És mexicana, de fet. O sigui, ho deixo aquí, però realment podríem seguir també molt amb aquesta pel·lícula, però ho deixo al company aquí, Eduard. Volies afegir alguna cosa sobre aquesta? No, volia parlar del discreto encanto de la burguesa. Esplai amb el discreto encanto de la burguesa. És una pel·lícula que segurament ens faria falta un programa sencer per analitzar-la. Són 102 minuts de filmació
Absolutament bunyoliana. No sé si té a veure amb què, només després d'aquesta en va fer dos més abans de morir el Lluís Bunyol, però és gairebé una pel·lícula que conté com a resum la majoria de coses que Bunyol ha portat a terme.
Jo et diria una idea que m'ha sorgit veient-la, perquè la vaig veure també, és una matriosca buñueliana. Sí, jo diria... O sigui, ja totes les nines... Cada una dintre l'altra. Va estar dient, sí, va estar dient, i tot és buñuel, eh? Una cosa bastant significativa és que és una pel·lícula que trenca l'ailació d'una narració completa...
acadèmicament acceptada, que sempre parla d'un plantejament, un nus i un desenllaç. Són una sèrie de seqüències, totes elles amb un esperit crític sobre diversos col·lectius, la gran burgesia, l'església, l'exèrcit, la policia...
Els servents. Els servents també. Jo crec que és el plantejament formal que té. Penseu que aquest intent que té un grup d'amics en els que hi ha l'ambaixador de Miranda...
que és un país fantàstic, però que és d'una dictadura sud-americana, que a més l'ambaixador i els seus amics fan tràfic de cocaïna, etcètera. És a dir, tota aquesta gent molt polí, com dirien els francesos, que intenta sopar o dinar,
Sempre té un formalisme, els plats ben posats, la gent on s'asseu, el servei que entra, i sempre són interromputs per circumstàncies alienes que, en principi, si les veiem soles, són absurdes. És el caos de l'àngel exterminador. Que té continuïtat aquí. El propi Buñuel, en el llibre que citàvem abans, ho diu.
diu que ell dona un valor especial a les filmacions, a la repetició.
Moltes vegades sense solució de continuïtat. Són repeticions que no tenen un final, no tenen alguna cosa que les acaba. Lo fantàstic d'aquesta pel·lícula és que inclús les seqüències podrien ser muntades de forma diferent i la pel·lícula continuaria sent vàlida igual, perquè el fil argumental és tan lleu que podries passar davant l'entrada dels militars...
amb les somis de la policia a la comissaria, la història d'aquell sergent amb tres dones que estan intentant prendre el te, que tampoc ho poden aconseguir, ni el te, ni el cafè...
Arriba un despatx de guerra i li diuen senyora, ho sentim molt. Sí, sí, en aquell mateix moment. Però abans hi ha aquesta escena en la que hi ha les tres dones intentant prendre el te i s'hi acosta un sergent que les ha estat mirant de lluny i els hi explica
com ell havia, per indicació de la mare que era morta, acaba matant el pare, envenenant-lo. Molt bo. I un cop ha explicat això, i davant la impossibilitat dels ullents, que són aquestes dones, s'aixeca, dona les bones tardes i se'n va. Això és una escena bunyoliana. I el de les dones és molt bo, perquè demanen un vas de llet.
El cambrer se'n va, Toni, diu, se nos ha acabado la leche. I el cafè. El té, el té. S'ha acabat el té. Cafè, s'ha acabat el cafè. I aigua, diu, aigua sí. Aigua sí tenemos. Hi ha coses, per exemple, un gag molt concret que és el monsenyor que vol fer de jardiner a casa d'un dels socis que el criden per anar a assistir amb una persona que està morint.
Va allà, li dona la confessió i en la confessió se n'entera que aquell home que està moribund ha matat els seus pares. I llavors quan se'n va, un cop ja li ha donat la confessió, agafa un fusell i li pot un tiro al mig del cap.
Diguem que tots aquests fantasments que són d'una absurditat absoluta, inclús el fet de, el mateix Buñuel ho senyala, de somis dintre d'altres somis, tots ells absurds, fan que la pel·lícula es pugui veure del dret i del revés sense cap problema. Inclús coses tan transcendents com l'existència d'un grup guerriller de Miranda que vol atentar amb ell, això passa com l'aigua d'un riu, no té cap
Gràcies.
punt crític, diguem, dramàticament. No, no, no. Passa com una escena qualsevol. O, fins i tot, si em porteu a l'extrem, el fet que ella està amb la dona del seu amic en el pis, es presenta l'amic, la dona apareix i finalment el marit se'n va. Diu, però què és que està la meva dona aquí? Diu, sí, i què fa aquí? No, no, em sembla que ja deu estar a punt de sortir. I ella s'estava estint, saps? Estava en el llit. Per tant, vol dir que
jo crec que aquesta pel·lícula i insisteixo que no és impossible ser capaç de saber si ell pretenia realment fer-ne un resum però és una pel·lícula fantàstica per entendre Buñuel del començament al final té no sé dir-ho en català traços de subrealisme
Sí, traces de subrealisme profund. I al mateix temps, escenes d'un realisme total. I tot ell va lligat per aquests amics que caminen per una carretera que no se sap d'on venen ni se sap on van. I això és el fil conductor de diverses escenes.
I comencen amb un xòfer i limousina, i després desapareix. Sí, però aquesta escena, per exemple, que repeteix entre determinades seqüències, no té una explicació lògica dintre d'un guió. Per tant, jo diria que llàstima que se'ns està acabant el temps, però El discret d'encantada de la burguesia és un film resum de qui vulgui entendre Bonoel.
sense perdre moltes hores en veure pel·lícules, aquesta jo li recomanaria que la veigués i jo crec que es pot accedir amb ella segurament amb cinta de vídeo o internet. No, sí, està filmant. Aquesta està filmant. L'única que no està és l'Arxivaldo no hi és, l'Arxivaldo està a YouTube i la que tu deies també està a YouTube, sí.
Però, vaja, és una recomanació profunda que aquesta pel·lícula... Hi ha una cosa, també, amb aquesta pel·lícula, i és que Buñuel, una de les pel·lícules que confesse amb algunes declaracions que li he agradat molt i l'ha vist moltes vegades, és El manuscrito encontrado en Zaragoza. I la narrativa d'aquesta pel·lícula recorda molt El manuscrito, perquè El manuscrito et fa una escena i comença una altra que no té res a veure amb l'anterior, eh?
Sí, és una discontinuitat total, aparent, diguem. Aparent. Segurament, si l'analitzem, i per això ens faríeu falta molts minuts més, hi ha un fil que l'esponjiga. És que sempre bunyo l'esponyol. Una frase que ell deia, que em sembla que resumeix molt bé això, des del Perro Andaluz, seguint amb l'Aix d'Or, evidentment, i fins i tot en el disqueto en canto. Ell la frase la diu, fixa't que la diu, per respecte al disqueto en canto, diu, el sonyo y la vigilia se parecen, y la vigilia se parecen demasiado. Por eso confundimos la realidad con lo que deseamos.
És a dir, això és la base del surrealisme per un cantó. I en canvi, està a tot el llarg de tota la seva carrera, apareix aquest sentiment de realitat, ficció, cal un ordre, no, el desordre a vegades genera més interès que no pas a l'ordre. I per això aquestes pel·lícules desordenades tens aquesta sensació de riquesa, no? I el muntatge, efectivament, com diu el company Eduard, a vegades seria alterable i no passaria res. El podries veure igual. Amb altres sí. Amb el d'allò no, en el cas de la...
de la pel·lícula que hem parlat abans, de l'Arxival de la Cruz. Allí no, és una pel·lícula més clàssica de construcció. Hi ha una cosa, i és que, si ho haureu fixat, a mi és un tema que em grinyole molt i l'haig d'aguantar cada dia, sobretot per la televisió. Quan hi ha la gent que aconsegueix una cosa, sigui per atzar, sigui per treball i dedicació a això, i
La seva forma de veure-ho i explicar-ho és... Sí, aquest és un somni meu des de fa temps i per fi l'he aconseguit. Sí, he guanyat la medal·la d'or, he fet la pel·lícula de la meva vida... Els de tothom, per decir, triunfo, ha sigut un sueño tota mi vida. Sí, és un sueño per a mi llegar a tal, gravar este disco... Sí, sí.
És un sueño, és un sueño, no. És que la frase aquesta que tu has dit és molt veritat. O sigui, la vella i el somni s'assemblen tant i el despertar s'assemblen tant que hi ha pràcticament una continuïtat. I parlant de continuïtat, el dimarts que ve continuarem amb més coses sobre cinema. Però el de Luis Buñuel, 125 aniversari, queda tancat aquí de moment. Molt bé.
Moltes gràcies per escoltar-nos. Molt bé, bona nit. Bona nit.