Cinema sense condicions.
Hola, bona nit. Cinema sense condicions. Aquí estem, com tots els dimarts, per xerrar una estona sobre cinema i sobre el que ens ha agradat, el que volem compartir amb vosaltres.
Estem aquí amb Francesc i Carme, perquè hem de canviar una mica la programació que teníem, perquè per raons diverses teníem una programació amb paper ull, però l'hem de canviar. A vegades ens passa, això. Vam dir que parlaríem avui de Leo Cagàs.
Però Cocó està preparant un concert per aquest divendres, i llavors no pot venir, i Tiziana l'hem enviat, de fet a Natella, però ara cap a Sitges, potser parlem amb ella, de fet parlarem amb gent d'allà de Sitges. Tenim ja Julio Hernando allà esperant la trucada, vull dir que tindrem notícies fresquetes del que s'està fent per allà. I tenies raó, sí que és maca aquesta música, no? De quina pel·lícula és? És una pel·lícula, la pel·lícula de la desaparició d'Eleanor Reiby.
i l'has vist aquesta setmana us proposem com a programa perquè l'hem canviat una mica doncs direm estrenes del que hagin vist no sé el francès em diu que ha vist poquet però m'ajudarà a recordar alguna cosa del que jo he vist i després parlaríem amb corresponsals que tinguem al festival de Sitges a veure què ens expliquen i quines són les novetats
I tens un especial molt maco preparat, una volta de rosca al cinema italià. Explica'ns això, perquè els oients... La inauguració del Festival de Sitges, un dels protagonistes de la cerimònia de la inauguració, va ser donar-li, guardonar al Franco Nero...
el Premi de la Màquina del Tempo, un dels premis honorificis que s'entreguen en aquest festival. Que també es pot dir la Màquina del Temps. Sí, la Màquina del Temps, exacte, sí, sí. Bueno, no sé. No sé, perquè m'ha sortit en castellà, mira, perquè ho havia tancat aquí. Que es dona per una àmplia trajectòria com a actor en el món del cinema.
I llavors, veient que aquest ha estat un protagonista específic de Sitges i tindrem persones que ens parlaran des d'allà, m'ha semblat que podíem dedicar el dia d'avui al Franco Nero, que va fer la primera Diango de la història del 1966, que la va dirigir el Sergio Corbucci,
i una de les inspiracions que van provocar que el Tarantino fes el seu Diango Desencadenado, d'aquesta pel·lícula que també té interès. Llavors, m'ha semblat que estava interessant parlar del Franco Nero com a actor...
No és un grandíssim actor, però és un actor interessant. Carismàtic. Exacte, sí. I un actor que, d'altra banda, ha fet moltíssimes pel·lícules. És un home que ha treballat moltíssim, eh?
I aquesta qüestió de pensar com es va passar del diango del franco Nero al diango que finalment Tarantino, amb honor de varios d'aquest tipus de cinema, va acabar desenvolupant amb el seu diango desencadenado, doncs, mira, podem comentar això. I això és el que m'ha semblat que podíem dedicar al programa d'avui. Si us sembla bé, comencem.
La pel·lícula que jo he vist d'estrena són dues. Una és aquesta que heu sentit la música, que és una música molt maca d'aquesta pel·lícula, és La desaparició de Leonor Raipi. A veure, és una pel·lícula americana del Ned Benson, que jo no li he vist res, no sé tu, francès, si ho coneixes, aquest director. No, no, no el tinc massa situat.
És una pel·lícula que té una curiositat, aquesta pel·lícula. De fet, ell va fer dues pel·lícules. Potser, Carme, la primera interrupció que et faig, ja t'he dit que t'aniria interrompent abans de comentar el programa i a veure si un dels nostres corresponsals, el primer, esperem que no sigui l'últim de la tarda, doncs a veure si coneix aquest director i a veure si potser fins i tot ha vist la pel·lícula. Tenim ja aquí a l'altra banda del telèfon Julio Hernando. Julio, molt bona tarda.
Hola, molt bona tarda. Hola, bona tarda. Aquí ve un col·laborador habitual del cinema des del Galliner, de Ràdio Cornella, i que està allà. Està a Sitges? No sé si està a Sitges o no. On estàs, Julio? Ara mateix estic, sí, perquè com que tinc la feina a una estació de tren, doncs em puc escapar per les tardes. Ah, mira, fantàstic. Llavors estàs gairebé a punt d'entrar a veure una pel·lícula, potser. Una pel·lícula vas a veure? Explica'ns alguna cosa que et sembla interessant de Sitges. Ara estic pendent de veure una que es diu Oculus. Oculus.
Ens comentes de què va? Digues, digues. No puc dir gaire cosa perquè, de fet, no sé gaire bé res de l'argument. Així ja em fa una mica més de sorpresa. Ja. Bé, doncs del que vas veure ahir, si vols. A Sitges va així, Carme. Tu vas allà, veus una pel·lícula i dius, vaig a veure aquesta pel·lícula. Jo faig el mateix que fa el Julio, eh? Llavors ja trobes allà qualsevol cosa. En quin cinema vas a veure? A Oculus? Que això sí que m'agrada saber-ho. A l'Auditori. A l'Auditori. Al cinema gran. Vinga, va.
Em vaig escapar i vaig poder veure gairebé de casualitat perquè estava tot exaurit. Una que es diu Dites 9-2, que la primera la vaig veure aquí també a Sitges, que és una de... Bueno, l'argument és sombis, però que estan a la neu. Que estrany, no? A Sitges, sombis? No em quadra. Doncs sí, és una pel·lícula molt gamberra, molt bèstia, molt divertida. De qui és el director? Perdó? Qui és el director, que no té sentit?
Ai, perdona, però no t'ho sé dir perquè estic mirant directament del folletó que només té els horaris i el... O de quin país? Aquesta era noruega. Per això és curiosa. Per això passa la neu. Sí, per això xoca, perquè no és l'ambient on estàs acostumat a veure els somnis. I, bé, la primera era molt divertida, perquè quan arriba el moment de l'estangue el fetge són molt imaginatius. Mhm.
Sí, hi ha novetats. He vist una que es diu The West, el convidat, que aquesta és americana. L'argument és un noi que un dia es presenta de sobte a la casa d'una família...
que fa poc han perdut el fill a l'Afganistan, a un país aquest canviant els soldats americans, i diu, bueno, jo coneixia el vostre fill, només us volia saludar, i aquest noi que té pinta de no haver trencat mai un plat, doncs, falsifica a casa, però potser no és el que sembla, no? El que sembla. I estava força bé. Vaig veure una que es deia de Miknik Aster, que aquesta era de hunkonesa, si no sé què equivocar,
I l'argument era d'un minibús que la gent que hi va dintre, que són minibús aquests que circulen de matinada, doncs arriba a un poble, a la parada de termini, però que és un poble, de fet és un assinat d'aquestes així molt poblades, de la zona, i està completament buida. I dona la impressió que els únics que hi ha...
en aquell raconet del món són la gent que està d'entra d'aquest microminibús. Ah, jo vaig veure el trailer. Com es diu aquesta? Magnet Astart. I ves, era interessant el plantejament. El que passa és que després el desenllaç de tota la impressió que no sabien com acabar-la i ho deixen una mica penllat. Perquè tenen intenció de fer una... Però és una pel·lícula que es fa una mica llarga perquè dura molt
I al final quan acaba és que no acaba, es queda com a mitja. En aquest sentit no m'agrada massa. Estava bé, estava bé, però no em va acabar de convencer. Quantes has vist en total, més o menys? Portes 3 ja comentades? Sí, doncs a veure, ahir vaig veure 3 o 4. 3 o 4. Estàs instal·lada. Estàs instal·lada.
una mica que s'agafa vacances, es guarda vacances a l'estiu per poder vindre aquests dies a Sitges, i com que jo estic treballant aquí al costat, però bé, hem deixat el sofà amb poques paraules, jo acabo la feina, demà no em podré quedar, i de la resta de la setmana no ho sé, però vaig poder passar ahir la tarda aquí a Sitges, avui també estic passant la tarda, ja dic d'aquí a una estoneta anirem a veure aquest que et diu Oculus...
Després anirem a veure una que es diu Maps to the Start. I de les que has vistes, quina et sembla que pot tenir més repercussió o que pot tenir més volada? A mi això no ha sigut mai bo a l'hora de predir-lo, perquè després passen una mica de sabats abudes. Me'n va agradar molt aquesta de West.
No és massa fantàstica, és aquesta del noi que es presenta, la del convidat, perdut el fill. Després vaig veure una britànica, estic descobrint que les coses que porten de la Gran Bretanya normalment estan molt bé, una que es diu Montana.
que és un nano del carrer que treballa una mica de correu pels traficants de droga i un dia la seva vida es troba amb la d'un home que està passeguint venjant-se a un exmilitar de l'antigua Jugoslàvia que té comptes pendents amb el cap d'aquesta banda de mafiosos i es fa una relació com a paterno filial entre aquest antic soldat que va perdre la seva família i el nano que està força bé, força bé, m'agrada.
Hi ha una altra pel·lícula que es diu Montana, estic buscant aquí mentre parles a... És Montana, és aquesta que acabo de mencionar. Sí, sí, no, no, però hi ha una altra que es diu també igual, com aquesta, que és de l'Heroflim, però clar, això ja és del... Ah, no, no, no. Del 1950, està clar que no és aquesta, està clar que no. No, després també de la Gran Bretanya, però en el bon sentit, hi ha una que es diu Estarretat, que és un nano que té, dic, 19 anys, i l'han portat directament del correccional a la presó d'adults,
perquè és un noi tan perillós, és una mala bèstia, és un nano, encara que és molt llevat, és molt sapat, molt fort i molt violent, molt i molt violent, i va parar una presó que dona la casualitat que el seu pare hi és, aquesta presó.
i aleshores és una... I es troba? Bé, va sortint sobre la marxa. T'adones que en un moment que arriba aquest nano, amb qualsevol cosa per patir que sigui... Bé, és una presó, no és Irlanda, és la Gran Bretanya. Sí, sí, sí. I el nano ho fa molt bé, ho fa paperàs, o sigui, aguanta molt la càmera, li fan molts primers planos... I és molt interessant veure com aquests presos caien tan violents...
d'alguna manera no ens poden expressar les seves emocions mitjançant la violència i és molt, molt interessant. Em va agradar, em va agradar. No he captat el nom tampoc, Julio. Com es deia aquesta? Aquesta es deia Starred Up. No em diguis què significa, però bé, estava força bé. Després hi ha una d'un director que es va fer famós aquí a Sitges, que va fer una pel·lícula que es deia Ravard, que era com d'un
Sí, sí, me'n recordo de la pel·lícula, sí. Ara ha fet una pel·lícula que es diu Realité, que és com molt marciana, molt estranya, molt surrealista, que barrega molt la realitat i la, diguéssim, la creació cinematogràfica, no la sabria definir exactament, té la seva gràcia però és molt, molt i molt estranya.
Home, la de Robert ja, un pneumàtic que sigui un assassí en sèrie, ja l'argument ja sobta. No la vaig veure, però recordo que la gent que l'havia vista, Albert Rodríguez, per exemple, que tu coneixes, deia que era magnífica la pel·lícula, que aconseguia veritablement fer-te por i fer-te creure que aquella roda era un assassí. Era una base de terror. Poca broma, no? Sí, sí, sí. Després també vaig veure una que es diu Honeymoon, i una de mel,
que és l'argument d'una parelleta de postal que s'acaba de caçar, que van molt contents a una caça de camp al costat d'un llac a passar la lluna de mel, i quan estan allà comencen a passar coses estranyes. No hi ha de desapareixer una nit, sembla que ha caminat sonàmbula, i no se sap exactament què passa allà. I de quin país és aquesta? Aquesta diria que és nord-americana, no n'estic segur del cert, però em sembla que era americana.
En el cel estàs tu aquí, eh, a Sitges? Sí, te'n vegem. Estàs veient en tres dies, estàs veient una barbaritat de pel·lícules. Estic aprofitant els forats que tinc als horaris i sobretot que t'han dit que m'ha fet el gran favor de deixar-me el sofà. I això a part està molt bé perquè després ja totes aquestes pel·lícules que vegis durant l'any et van molt bé perquè a mesura que es vagin estrenant, la que s'estrenin, perquè no totes s'estrenen, doncs ja les tens vistes i les pots anar comentant. Quina més? Va, que ens anaves a comentar alguna més.
que es diu Good Night Mommy. Bona nit, mama. Aquesta és austriaca, doncs és la família Bumtrap. Hi ha un petit cloquet d'oïe al començament de la pel·lícula i és molt curiosa. És uns jardins maçons que viuen en una caseta molt bonica, al mig del camp, una mica al mig del no res, i aleshores un dia la seva m'ha gastat uns dies fora perquè l'han hagut de fer una operació plàstica a la cara. No s'explica per què. Doncs arriba. El que passa és que sembla que el seu caràcter ha canviat i aleshores com que té la cara molt...
coberta de venes i el poc que es veu que està molt amoretat i molt com malmès, diguéssim, ella es comporta d'una manera diferent, com ells la coneixien i comencen a dubtar fins i tot que sigui la seva mare. I l'argument surt d'aquí. Surt ells d'aquí i bé, té molts llers...
Després la cosa canvia i és molt inquietant. Quina por, no? Tu viuries una pel·lícula com aquesta, Carme? Així amb aquest argument? No soc especialment... Aficionada. Aficionada al terror, si t'haig de dir la veritat. Alguna de les que ha comentat Julio, no sé si en dirà alguna més, t'ha cridat l'atenció per dir, mira, aquesta m'agradaria veure-la.
Sí, no sé, potser la britànica, eh? No et pensis, he trobat... Sí? Sí. La de Montana o la de Estarretà? No, la que deies que un fill troba el pare a la presó i és aquest tipus... És molt dura, molt dura, molt violenta, però... Ja, clar, no sé si tan violenta és... La violència per la violència tampoc és que em cridi massa l'atenció. Estic parlant de baralla... Ja, ja, ja ho entenc, ja. I també del comportament, dels crits... Sembla que l'única manera de comunicar-se sigui...
mitjançant la violència, no? Aquesta relació tan complicada que tenen aquest pare i aquest fill. No, està força bé. Avui he vist una que en particular m'he dit que m'ha semblat horrible, espantosa. Horsehead, cap de cavall, que ho podria traduir, que és una mena de noia que no para de tindre somnis, que d'alguna manera investiga el seu passat mitjançant els somnis i és un argument molt estrany, molt estrany, molt estrany i...
i no sé per on agafar-lo, és que no... Sí, jo ja entenc sempre que aquest tipus de pel·lícules són bàsicament imaginatives i deixades anar la imaginació per carrils que un no sap com es condueixen. Recordo de Holy Motors, això. Bé, ja en parlarem de Leo Cagás un altre dia. Un altre dia, perquè avui no tocava. Vull tocava, però al final no ho podem fer. Em sembla que...
Totes les que has vist. Déu-n'hi-do, eh? No està malament, eh? Em sembla que han sortit unes quinze o potser no han arribat, però més o menys va per aquí, eh? Més o menys... Sí, sí, sí. Ahir vaig veure unes tres, em sembla. Avui al final veuré quatre...
i els dies anteriors vaig veure, dissabte només vas poder veure una perquè estava tot exaurit, no hi havia... Veig que sí que hi ha molta audiència, no? Molta gent, vull dir. Bé, els dies de setmana està més tranquil, però per els caps de setmana... Planíssim, clar. I bé, també aquí a Sitges, doncs, el dissabte també van fer això del zombie walk, la caminada dels zombies. Ah, sí. Et vas disfressar? Et vas disfressar de zombie? No, només vas mirar, només vas mirar.
I bé, en aquest cas em sembla que us hauria d'anar deixant perquè hauria de començar a passar... Molt bé. Doncs vinga, vinga, cap a l'auditori, cap al Melià. I moltes gràcies, Julio, per tota aquesta informació impressionant, no, Carme, que ens ha donat en un moment de tants arguments i tantes pel·lícules. Continuïs gaudint aquests dies i ens veiem al Gallinera de Ràdio Cornellà d'aquí a uns dies, també. Em sembla que estaré per aquí encara. Quan puguis, quan puguis, quan sigui, amb tot aquest ventall de pel·lícules. D'acord? Fé una entrada per telèfon com a
Avui ja us he dit alguna cosa, però em sembla que aprofitaré perquè Sitges només ho fan un dia a l'any. Doncs sí, sí, sí. I tant, i tant. S'ha d'aprofitar. Moltes gràcies, Julio, per la crònica. Gràcies. Que t'agradi la pel·lícula que ara comences a veure. Exacte. Oculus, allà, a l'Auditori Emilia. Vinga, que gaudeixis. Fins la propera. Gràcies, Julio. Adéu.
Torno a posar la música aquesta de la pel·lícula que estaves comentant i que t'hem tallat, eh? The Disappearance of Eleanor Rigby de James McAvoy. James McAvoy és el compositor de la banda sonora. Ah, perquè el director... Es talla, es talla de cop. Però, bueno, per això abans ens hem quedat sense música i després sentirem la música que ja gairebé la tinc preparada de la Isla Mínima, que també és vista. I que, de fet, ja vaig veure jo a Sant Sebastián i al Joan. Ah, la qui és vista? Sí, sí, i Joan Morros també la va comentar la setmana passada. Ah, no me'n recordava que l'havia...
Anem comentant. Vinga, va, que gairebé no has pogut parlar d'aquesta pel·lícula. El que t'estava comentant és que és una pel·lícula que, de fet, el director l'havia plantejat com dues pel·lícules. Una pel·lícula des de la versió de... És una parella, això és una parella que està en una situació de trencament,
I una pel·lícula és des d'ell, el trencament vista des de l'òptica del noi, i l'altra és des de l'òptica d'ella. Això ho va presentar al Festival de Toronto l'any passat i d'aquesta n'ha fet com un mix i la suma d'aquestes dues és aquesta de la desaparició.
No sé com estan les altres dues, però aquesta pel·lícula té com a coses positives els actors, que són la Jéssica Chastain, el James McAvoy. Ah, la Jéssica Chastain també és en Sebastià en presentar aquesta pel·lícula. Ah, sí, sí. I després és el William Hart, que fa el Paradella, que ho fa molt bé, i la Isabel Opert, que fa la Maradella.
Com a actors, ja n'hi ha d'altres, aquests són els que jo conec. Com a actors, són actors d'una grandíssima qualitat, que en aquest aspecte podria ser una grandíssima pel·lícula. No m'ho sembla, en canvi, una grandíssima pel·lícula. I les raons? Les raons és que és un trencament per un drama que han viscut aquesta parella...
que està mal desvetllat el drama i la realitat és que et costa molt d'entendre realment la vivència d'ella i la vivència d'ell amb el trencament.
Malgrat que ho fan molt bé, però no t'arriben a transmetre el fons profund del drama que estan vivint. És una pel·lícula trista, perquè és d'entrada trista. La primera part de la pel·lícula és molt bona, molt bona, l'entrada. L'entrada està cinematogràficament extraordinàriament aconseguida i t'enganxa de seguida perquè són unes quantes escenes boníssimes.
Després... Doncs perdona, perquè abans he ficat la pota. He dit que James McAvoy era el compositor a la banda sonora, però no, és l'actor, no? És un dels actors, que ja ho has dit tu també. Jo em semblava raro que hagués fet la música, però... Sí, sí, sí. Estava aquí com a compositor, però no... Aquest noi és el que feia Expiación. Ah... I aquella pel·lícula de...
que recordava la vida de la Jane Austen. Jo he vist aquestes dues. Expiación ho feia molt bé, la veritat, la pel·lícula de Joy Wright. És una pel·lícula que està basada en la novel·la aquesta d'Expiración.
la novel·la en si i la pel·lícula no serien un temàtic que a mi m'interessés però la plasmació que feia el Wright i la interpretació de tots ells era molt bona i d'aquest noi en particular ho feia molt bé i aquí també ho fa molt bé
i els aficionat a les pel·lícules sobre còmics, doncs el reconeixeran perquè és el professor Charles Xavier als X-Men, a les últimes parts de la nissaga dels homes dels X-Men. Sí, sí, sí. Ho fa molt bé ell, té aquest punt de despenjadillo i de... Ho fa molt bé, té una...
una entrada a càmera molt bona, una mirada extraordinària que transmet bé, però de fet els dos transmeten tristesa, però no entens, no acabes d'entendre ben bé la disparitat d'ells, la posició del drama que han viscut, no el desvello per la gent que vegi la pel·lícula, del drama que han viscut
per què han evolucionat per què han arribat on estan perquè de fet hi ha un moment al final de la pel·lícula que tu diries que sí que hi ha estimació entre ells que s'estimen i que en canvi el drama els ha allunyat però no està ben descrit això per tant, què trobo bo de la pel·lícula el primer quart d'hora el primer 20 minuts són molt bons
el desenvolupament de les dues posicions d'aquests personatges que s'estan allunyant entre ells l'espectador no acaba de fer-se de captar fins a dins què els separa què els separa de debò perquè no només el drama que els separa que és una situació que han viscut ells
i no l'acabes de captar. I en aquest aspecte diria que potser, si veiem cada una de les pel·lícules per separada, la pel·lícula que va fer dedicada a l'òptica d'ell i la pel·lícula dedicada a l'òptica d'ell amb el trencament, ho captaria millor. Jo crec que el mix més aviat ho afablita això.
Tot i així, és una pel·lícula que es veu bé, és una pel·lícula, des del punt de vista de la càmera, molt ben moguda. Els actors, el William Hart, que fa el pare d'ella, i la Isabel Oper, que fa la mare d'ella, que és una francesa sofisticada i elegant...
que ho fa molt bé, com és d'esperar amb la Isabel Hobert, però tampoc t'arriben a transmetre en profunditat els caràcters de cada un d'ells. Per tant, què dic d'aquesta pel·lícula? Que es pot veure, està bé, descriu un tipus de trencament...
que poden viure les parelles, per raons diferents que la que viuen aquests, per suposat, però sí el que poden arribar a sentir. Per tant, sí que l'aconsellaria de visionar, però no la diria com una gran pel·lícula.
És curiós que sigui la primera trilogia aquesta que estàs comentant, la primera proposta cinematogràfica com a director del Ned Benson. S'ha atrevit a fer una cosa així, havia fet més curtmetratge, però per començar amb la Jessica Chastain, el Jake McAvoy, aquells actors que dius, la veritat és que ha entrat molt fort. Tu creus, malgrat això que dius, que no ha acabat d'encaixar-te
que aquesta pel·lícula serà apta i arribarà a un públic ampli i a la gent li pot agradar? Té visos de pel·lícula que entri bé en el públic així en general, tal com tu ho pots entendre? Jo diria que, en general, com si em preguntessis una pel·lícula del tipus un Woody Allen que descriu una tragèdia o alguna cosa, o algun drama, jo diria que no. Perquè...
té massa poca nudo i desenlace perquè una pel·lícula tu li vegis arribar a tots els públics hauria de tenir una bona entrada que sí que la té aquesta pel·lícula un desenvolupament que tu te'l creguis i després un desenllaç que t'arribi
No arriba de tenir això ben quadrat. Doncs dient això, que respon molt bé a qui jo... Digues, digues.
Però, en canvi, és una pel·lícula que es veu bé pel que els actors i perquè la càmera es mou molt bé. Després veus un Nova York magnífic, magnífic. Una presa de... Quan ell la segueix perquè vol que es parlin i vol que es vegin, aquell seguiment pels carrers de Nova York està molt, molt i molt ben fet.
doncs ara que has respost d'aquesta manera, que contesta perfectament el que t'havia preguntat jo. Tinc més curiositat encara per saber, perquè és una pel·lícula que, bueno, la descripció que acabes de fer a mi m'encaixa una mica dintre del mateix que es podria dir de l'altra pel·lícula que has vist i que ara dèiem. Que mira, estem sentint ara les veus de... Bueno, mira, ja està. Estàvem parlant aquí el Raúl Arevalo i el Javier Gutiérrez i el... Mira, estan aquí, estan aquí. Molt bé.
Doncs La Isla Miu és una pel·lícula espanyola. Espera, espera. Té un moment a l'Alberto Rodrí. Espera, espera. Ah. L'Alberto Rodrí, el director. Ah. L'Alberto Rodrí va pensando en, bueno, que va a la pel·lícula. Y vamos hablando por teléfono, incorporando propuestas.
Bueno, entre sentir la banda sonora i... I van comentar una miqueta el director i els dos actors protagonistes. Vinga, va, què t'has semblat? Aquesta és una pel·lícula d'Alberto Rodríguez. Sí. És espanyola, d'aquest any. És una pel·lícula d'acció, podries catalogar-la com un thriller. Un thriller. Sí. És una pel·lícula que es desenvolupa als anys 80, crec que és. Sí.
L'any 80, exactament. Al començament de la pel·lícula es diu, es posa ja amb uns títols impressionats. I es desenvolupa a les marismes del Guadalquivir. Exactament. El que és extraordinari és l'ubicació de la pel·lícula. L'ubicació de la pel·lícula és a les marismes del Guadalquivir, un terreny pantanós, difícil...
pobre, aïllat, de grans solituds, de gent tancada amb ells mateixos i amb dificultats de tota mena, des d'econòmiques, culturals, de tancament... I això, aquesta...
La manera de veure on t'obica la pel·lícula ja és el gran triomf d'aquesta pel·lícula. Estic d'acord. I, a més a més, et puc dir, perquè vam parlar amb una roda de premsa molt curiosa, amb una taula rodona, amb el Raúl Arevalo, per una banda, amb l'Alberto Rodríguez, allà a l'Hotel Maria Cristina, amb una habitació de l'Hotel Maria Cristina, una manera molt curiosa de fer rodes de premsa.
I sobretot Raül Arevalo deia que havia estat veritablement el rodatge, era un infern, el calor, la humitat. El que venien a dir tots dos, sobretot Raül, que la veritat és que va estar fantàstic de simpatia i de comunicació, de capacitat de comunicació, deia que aquell lloc és apte per tota la vida excepte per la humana.
Tal qual. I, veritablement, ja és això que tu dius, no? Fa aquesta impressió d'aridesa, però... Té unes tomes que són unes tomes des de dalt, amb helicòpter aèries d'aquestes, i són unes tomes que realment, allò que és molt pla, ple d'aigua, de marismes, i amb aquesta situació d'aïllament, perquè les cases estan molt aïllades entre si, els cortijos aquells...
ja d'entrada, ja d'entrada la pel·lícula, les primeres imatges ja et fan sentir que allò és un món a parte. És un altre món i que el que ja passi ha de ser, si no estrany, colpidor d'alguna manera des del punt de vista humà. Perquè allà la humanitat una mica no hi cap.
El que és curiós és que aprofitin aquest paisatge i aquesta ambientació per parlar-te de la transició espanyola d'una manera tan peculiar. La comentem una miqueta, no sé si ja la va comentar, però els protagonistes són dos policies que per raons diferents estan castigats per qüestions diferents, que això es va veient al llarg de la pel·lícula,
ells dos aquests actors són a veure que me'n recordi com se diu el Javier Gutiérrez i el Raúl Arevalo el Javier Gutiérrez aquest li van donar un premi em sembla que és aquest, no? a Sant Sebastián, no? el millor actor el Javier Gutiérrez sí, sí, li van donar jo crec que els dos li van donar premi els dos jo tenia ressenyat el Javier Arevalo i la fotografia
Javier Guterres. I la fotografia té premi a Sant Sebastián. La fotografia realment és una fotografia d'una grandíssima qualitat. Ells dos són dos policies que van per allà, ja et dic, per raons de...
per raons diferents, els dos la causa és diferent, però una mica de càstig. No sé si has vist, Carme, aquella pel·lícula que hem comentat aquí moltes vegades, coreana, d'un director que es diu Bon Jong-ho, que es diu Memories of Murder, cròniques d'un assassí en sèrie coreana, que té un plantejament molt similar, i ells mateixos ho reconeixen, tant el Raúl Areval com l'Alberto Rodríguez,
que agafen una mica aquesta mateixa idea de dos policies molt diferents, un molt metòdic, molt seriós, l'altre com molt poca solta, diferent a aquesta, no és exactament el mateix, perquè aquí seria com el policia més honest i l'altre més fosc, que no saps ben bé. Que no saps ni al final de la pel·lícula, vull dir que la seva foscor forma part de la seva personalitat, perquè en canvi ell és un seductor com a persona.
és el que lliga i és el que, si està bé amb el grup, amb les dones, és un personatge més fàcil de connectar amb tothom. Jo crec que d'interpretació a mi m'agrada més el Javier Guterres que el...
Perquè a l'Arevalo hi ha un punt que perd expressivitat. És veritat que fa el personatge més quadriculat, més honest, més les coses d'una determinada manera, més rígid,
Però hi ha un punt que perd expressivitat. Encara Milata mai perd expressivitat. El meu mot de veure, la mirada del Javier Gutiérrez és boníssima d'actor i les transformacions que... És un personatge molt més angolat, de moltes més cares. L'altre és més rígid. I en aquest aspecte, per això, considero jo que la interpretació del Javier Gutiérrez
és més potent com a actor, l'altre és més una peça. També és veritat que ells dos són així, però a la interpretació li donaria més valor. Busquen l'assassí d'unes nenes que han estat assassinades d'una manera molt macabra i molt truculenta...
i van descobrint situacions que es viuen als anys 80, que encara hi ha la prepotència dels caciques i l'actuació determinada de la policia. I el meu de veure, de totes formes, el guió és una mica confús perquè barreja tantes coses, la droga...
el problema de la pobresa mateixa de les famílies que tenen unes nenes que tenen 15 anys i que allò no ho poden suportar i que volen fugir i són unes víctimes d'aquesta mateixa actitud.
I aquesta impressió que tu deies que t'havia causat l'altra pel·lícula, la que no t'havia acabat de convèncer, la de la desaparició, aquesta, en canvi, també queda amb certa indefinició... Sí, sí. I, en canvi, té com més consistència, oi? A veure, té consistència...
A veure, és una pel·lícula que jo diria que té... Per exemple, jo que li he vist amb aquest mateix director el Grupo 7, no sé si tu la vas veure. A mi em sembla millor aquesta que el Grupo 7. Aquesta és més densa més. I a més aquesta és més colpidora, ha encertat més amb l'ambientació. La del Grupo 7, que estava bé com a thriller,
i el moviment està més bé inclús amb el del Grupo 7, però la trobava una més estereotipada. En canvi, aquesta és més creïble com a realitats. En canvi, l'hi veig com a cosa negativa...
que al guió se li bifurca en masses moments i el tema de la droga, el tema del castiquisme, el tema de l'abús, el tema de la pobresa de les famílies, el tema de la submissió de la dona amb el pare de les dues nenes que han matat,
Això està massa barrejat i perds una mica de fil. El que jo diria com a negatiu, per més que considero que és una bona pel·lícula, i que el cine espanyol en aquest aspecte està anant per uns camins que segurament tenen possibilitats, perquè és una pel·lícula
valenta, és una pel·lícula ben rodada, és una pel·lícula d'un guió bastant ben organitzat, és una pel·lícula d'una fotografia molt ben utilitzada pel que vol descriure,
i per tant aquest aspecte és molt bona pel·lícula i que sí que recomano tenint en compte el que significava els anys 80 a Espanya en una zona perduda com era aquesta on la pobresa era i el canvi a l'agricultura la revolució agrícola no s'havia fet si és que s'ha fet encara
però i això està ben descrit a la pel·lícula doncs veig que t'ha agradat en principi tampoc li posaria un 10 perquè hi ha algunes cosetes que sempre però bueno penso que sí que anem per bon camí amb el cine espanyol d'aquesta mena i ja t'ho he dit entre el Grupo Ciete i aquesta un pas abismal per aquest director amb la millor línia
Doncs estem... I tu com la vas veure? Perquè tu l'has vist. Sí, sí, sí, no, a mi em va convèncer, no? Estic molt d'acord amb tot el que has explicat i estic intentant aquí connectar amb Sandra Navarro, que ja va entrar per parlar del que havia presentat allà a Sant Sebastià, de No tot és vigília, però, però, bueno, petits... petits problemes tècnics estan impedint, però ara ho aconseguirem de seguida. Mira, crec que ens està trucant ella. Vaig a contestar. Molt bé. Així en directe, pràcticament. Vale. Sandra...
Ei, va, que em sembla que jo m'estava equivocant. Estàs ja entrant en directe, et poso, i a veure si podem parlar amb tu. Un momentet. Coses del directe. De vegades es pot aconseguir l'entrada de seguida i de vegades ens costa una mica més. Sandra? Ara em sembla que tenim aquí a Sandra ja. Sandra? Hola. A la quarta. Gràcies. Al final has hagut de trucar tu. La ràdio en directe és així...
Estàvem parlant, Sandra, de l'isla mínima, de cròniques d'un assassí no en sèrie, aquella coreana, però a tu em sembla que fa temps, pel que ja ens ho has dit l'altre dia i pel que m'has comentat ara una mica abans d'entrar per antena, que no et dediques massa a veure ni pel·lícules d'aquest tipus, pel·lícules que podem dir comercials, ni llarmetratges, fins i tot. Et dediques a veure els curtmetratges.
Bueno, intento veure llargs, però m'he de centrar més en el curtmetratge perquè és el que la meva funció, la meva feina em demana. I malauradament no tinc temps per quan vaig a un festival veure els grans peixis que s'estrenen.
Explica'ns una altra vegada per què els oients ja et coneixen, perquè tens un programa aquí a Radio Desver i ja van comentar l'altre dia que formes part de la productora El dedo en el ojo i que allà a Sant Sebastián vau presentar la pel·lícula Nota o des Vigília i també van dir que jo vaig estar veient-la. La veritat és que és una pel·lícula impactant, impressionant, però molt diferent, molt diferent en ritme, tot el que es pot veure ara mateix comercialment, però per això mateix, fins i tot molt recomanable,
Però què fas tu exactament i per què aquest interès i aquest aprofundiment en el curtmetratge? Dintre de la productora és la teva funció pel que ens expliques?
Em sembla que hem tingut un problema. Oi? S'ha sentit com un clec? No has sentit un clec? Jo cada dia em quedo sort. L'hem perduda. L'hem perduda de moment. La teníem aquí. Si et sembla, Carme, com que ja has comentat les dues pel·lícules que havies vist... Ella no havia sentit la vegada que havia intervingut. I sí que m'hagués agradat
Doncs ara intentarem recuperar-la. Ara et truco jo, Sandra, si ens està sentint no pateixis, no cal que tornis a trucar. No sabia que ella es dedicava, o sigui, que les seves prioritats són... Els curtmetratges, sí, ens va explicar també l'altra vegada que estaven intentant implantar tot el tema del curtmetratge dintre de les escoles també, en el cinema, vull dir que ara quan tornem a recuperar, i a més a més a Sitges ha vist sobretot molts curtmetratges,
Per això, perquè entra dintre, pel que ens deia ara, de la seva funció. Així que anem a provar la comunicació de nou. I si et sembla, doncs podries tu començar aquest espai que ens havies anunciat al començament de... Però si et sembla que pots comunicar amb ell, que pots comunicar. Sí, sí, ara mirarem de comunicar de nou, però podem començar a parlar d'això del franconero, del diango, que també és una història, la veritat, força apassionant. Un tema que t'has muntat així del no-re...
per poder parlar de Sitges al mateix temps de cinema de tanta potència com el Tarantino. Tenint en compte que li han donat aquest guardó i m'ha semblat que, donat que havíem de canviar la temàtica del dia d'avui, aquesta era una temàtica possible. A veure, us comento qui és Franconero, perquè...
Franco Nero és un actor italià que va néixer a Sant Próspero, que és un poble petit, em sembla, a l'Emília, i és fill d'un carabineri i que pràcticament tota la seva vida després va estar a Milà. Has aconseguit connectar amb ella? Quan connectis amb la Sandra, parem i...
Va començar estudis d'economia a la universitat local i després, mentre estava estudiant, va entrar al Picloteatro di Milano i va fer petites coses dintre del teatre.
les primeres pel·lícules les va fer el 64 ell és del 41 va fer el 64 i va ser el protagonista de la pel·lícula Diango el 1966
dirigida per Sergio Carbucci, que de fet és un espagueti western, que en aquesta época era molt comú, i per tant el Sergio Carbucci en va fer diversos. Se'n va parlar molt, de fet, d'aquesta pel·lícula quan el Tarantino va estrenar Django, perquè clar, era com... Exacte, inclús el Tarantino, per això a mi se m'ha acorregut, passem del Django del Franco...
Nero, el diango del Tarantino, i la raó... Però abans faig una mica de resum del Franco Nero. Espera, que torno a tallar, eh? Torno a dir, avui no paro de tallar-te. D'acord, mira. Perquè sembla que sí que tenim ja de nou, i a veure si no estaran tallades d'aquesta manera estranya, la comunicació amb Sandra Navarro. Sandra, estàs aquí? Hola. T'hem perdut, t'havien perdut, saps? A veure, a veure si no...
van com van. Sí, sí, sí, ha hagut com una guspida estranya, que m'he quedat així, ja ho he dit abans, mig sort, i bueno, a veure si no torna a passar. Ens estaves, i a més a més, Carme estava molt encuriosida, perquè no estava aquí en el programa, quan vas intervenir l'altra vegada, i s'ha quedat com amb molta curiositat de saber el tema aquest del curtmetratge, com funciona. I què has vist a Sitges de curtmetratges? Doncs vinga. A veure, dins de Sitges, encara que sigui un festival molt potent a nivell de llargmetratge, un moment...
Ei, tenim un convidat per aquí, un The Guest. Que parli també per telèfon. Cap problema. Ara estic per tu, un moment. Estic parlant per telèfon. Jo que no, evidentment. Total, el Sitges, al marge de ser un festival on s'aprenen molts metratxes de gènere, que tots ho sabem, també té facció competitiva de curtmetratxa i a banda de la facció competitiva de curtmetratxa, que per cert és molt potent i us la recomano,
Jo he anat per dos actes molt concrets. Un, el dissabte pels Premis SGAE i Nova Autoria, que és una secció paral·lela al festival, que també ajuda el festival a que s'organitzi cada any, ja porten bastants anys, on un jurat de l'SGAE decideix quines escoles de Catalunya i universitats han fet els millors projectes i donen tres premis. I és el Premi a millor realitzador, a millor guió i a millor banda sonora.
i bueno, vaig haver d'anar perquè la meva escola estava representada amb un cometratge que es diu Pilato Pilato a Roberto Russo i va guanyar millor banda sonora La teva escola, com dius, és Van Apart que és l'escola amb la qual està vinculada la productora El dedó en l'ojo i va guanyar, a més a més pel que estàs dient la banda sonora, molt bé
Sí, de millor, bueno, és la quarta edició que ens presentem i la quarta que guanyem. Però bueno. Sí, no me la vam dir-ho, però no, no, no. La veritat és que cada any ens sorprèn molt. Aquest any jo pensava que era massa complicat i cada any la competició és més forta. I, bueno, doncs hem tingut la gran alegria que també hem valorat l'esforç dels alumnes...
No, això simplement vol dir que esteu fent una bona feina, res més. Bueno, a veure, és molt dur i després d'aquest tipus de coses et fan veure que la teva feina té un sentit i que la feina dels nois i de tots els equips té un sentit final, que és arribar als festivals i que es valori. Que després Sitges també valora molt això perquè és com el laboratori d'emergents per després seran possibles directors de cine possibles
per sitges o per altres festivals. És una plataforma per mi que trobo que està molt bé i s'ha de respondre i promocionar. Un dia vens aquí al programa amb tranquil·litat. Sandra, ens expliques tot això i parlem, si et sembla, de la feina que esteu fent i de com funciona tot plegat aquesta escola de cinema. Van a part. Perfecte, cap problema.
Vinga, doncs tornem una mica a reprendre el fil. Ja ens has dit aquesta notícia també, molt interessant, dels Premis Isgai, amb aquesta banda sonora guanyadora per part vostra. I què més? Perquè el que ens deies, perdona, del concurs de curtmetratges no et refereixes al Premi Pol Naxi del Brigadun. És una altra cosa, no? És una altra cosa. D'acord, estic una mica despistat. Perquè jo en la secció competitiva de curtmetratges...
on hi ha curmetratxes internacionals i nacionals, on també, i en paral·lel, al marge d'aquest Premi SGAE, hem tingut un altre projecte que es diu La Carrera, d'un director que pinta molt bé perquè té el perfil molt fitxes i perquè és de pur gènere, també de l'escola, que es diu Christopher Cartagena, amb el seu curmetratxe La Carrera, i ho vam projectar amb la primera sessió que es va fer diumenge a les 12 i quart, demà hi ha una altra, o sigui, són quarts sessions, eh?,
perquè no es poden fer totes les seguides, perquè són molt curts. Llavors, aquí també ens van presentar, i va ser preciós, perquè, clar, Secció Competitiva, com un metratge dintre de Sitges de gènere 1, Ben Moner és el protagonista, fa la zombie, i, bueno, doncs no deixa ser una cosa molt transgressora pel cinema català o nacional, no? Doncs dirà el target d'aquest tipus d'actors que, bueno, que comencen a arriscar-se i a tot el que és més agossarats
a mans de nois que estan aprenent ara a realitzar, no? I, bueno, va tenir molt bona acollida i va agradar, va agradar, però, clar, el nivell és superal, és superal, eh? I aquí sí que jo crec que és més complicat, perquè encara no s'ha definit res, però és molt difícil. Curmetratges no només de Catalunya, ni d'estat espanyol, sinó d'arreu del món, imagina. Vaig veure mexicans, vaig veure argentins... Un moment, eh?
Deixa'l que parli, que no ens molesta en absolut aquí. Mira, aquest programa, per si no ho saps, diu Cinema Sense Condicions. Per tant, entra tot, absolutament. Jo també soc mare sense condicions. Jo treballo a les 24 hores del dia. Cap problema, i tant que sí. Realment, és molt interessant. Demà vull tornar a la secció de curtmatratges perquè per mi és el laboratori on jo directament treballo, que són amb el format petit,
I després, evidentment, si la cosa va bé, doncs acabem en llarg, però la matèria prima amb la que jo treballo cada dia, cada dia, cada dia, en promoció de festivals és amb el curt. Per tant, evidentment, i em fa molt de greu perquè em perdo moltes grans pel·lis dels festivals de Donors, però jo he d'estar a les trobades d'estudiants o a les seccions de cromatratges i demà em faig una mica una petita llicència, que és el plaer que em donaré,
que és que aniré a veure la de Jean-Luc Godard. Ah, les tres dimensions, oi? Les tres dimensions, adiós el lenguaje, que si el senyor Jean-Luc Godard diu que adiós el lenguaje, em sembla que ens hem d'agafar tot de la cadira perquè suposo que el missatge serà bastant heavy, no? I, bueno, potser és molt metafòric, molt d'aquesta època d'avui en dia que el cinema que...
que estem acostumats a veure. Si voleu ja ho parlarem, però per veure aquesta pel·li en 3D. Molt bon avançament, efectivament, del que es podrà veure demà. Doncs, Sandra, si et sembla, ho deixem aquí. Nosaltres parlem de cinema i tu dedicant-te també a una altra feina sense condicions i continuem parlant. Parlem quan vulguis, quan tu vulguis. Tens aquí les portes obertes d'aquest programa, per suposat. El programa ja està en plena vida i jo crec que també tenim l'obligació de parlar d'ell i
i posar-ho en boga i de moda, que ja està, perquè està fort en aquest país, però encara ho ha d'estar més. Així que el dia que vulgueu, parlem de curtmetratges, que també és molt bona. Sense condicions amb el curtmetratge, amb Sandra Navarro. Bueno, em despeneixo i la meva filla també, si no, amb el corrent. Ara que li deixo parlar, no vol. Adéu, si ja passa això. Doncs una salutació, un abraçada molt fort a totes dues. I fins la propera, Sandra. Adéu. Moltes gràcies.
Django els 10 minuts finals per tu Carme, ja no t'interrompo més vulgui qui vulgui entrar en el programa tot per tu acabo d'explicar-vos que va fer moltíssimes pel·lícules curiosament ell era un guapo de pel·lícula és un home amb els ulls blaus cabell negre curiosament podria ser un Paul Newman a l'italiana
jo crec que molt lluny de la interpretació del Paul Newman com a actor ja està sortint les predileccions però realment com a actor italià que ha tingut projecció internacional sí que és un home que n'ha tingut
i curiosament ha treballat amb molt tipus ell va fer la bíblia l'any 66 amb el John Huston és veritat és veritat va fer el camelot amb el Joshua Logan que és on va conèixer la Vanessa Ray que van tenir un fill es van separar i després el 2006 es va fer una pel·lícula una altra pel·lícula amb ella i es va casar el 2006 carai
Després va fer més pel·lícules amb el Sergio Corbucci, també del tipus d'espagueti. Una pel·lícula important que va fer amb el Damiano Damiani, que la va fer amb la Claudio Cardinal. Jo crec que aquesta l'he vista. El dia de la Lechussa, del 68, que és abans del Padrino, i és sobre la màfia italiana, passa a Sicília, això...
i la Clàudia Cardenal i l'IJCOP, que és el que feia els 12 hombres sin piedad, no sé si recordes, era el més difícil de convèncer dels 12 que estan prenent la decisió, si consideren culpable o no culpable a un xicot, a un noi del carrer, sí, que està jutjant.
Ell fa aquí del cap el mafiós i fa un gran paper. És curiós perquè ell fa de policia. Aquí fa la policia que utilitza... Ha desaparegut el marit de la Clàudia Cardinale...
I la policia, ella s'apropa a la policia, malgrat tota la dificultat que té a la illa, si es manté, perquè la illa està tota ella dominada per la màfia. Doncs és interessant, perquè això és del 68, eh?, aquesta pel·lícula. Va fer Tristana el 1970 amb el Buñuel, amb la Caterina de Neves. Sí, senyora, sí, senyora. Va fer més amb el Damiano Damiani,
després va fer encara alguna pel·lícula amb el Fassbinder va fer una pel·lícula amb el Fassbinder ell va fer quasi 200 pel·lícules i moltes amb diferent nivell de qualitat perquè molts són pel·lícules d'omplir
però tot i així és un home que sent italià ha treballat amb el cine americà que seguríssim que tindria grans dificultats amb el propi idioma i amb tots aquests actors directors que et cito i amb la Vanessa Reingeve ja et dic que té un fill
Veig que fins i tot ha participat, suposo que com a actor, gairebé sortiu un momentet, hi ha un cameo que es diu. Sí, el diango del Tarantino. El Tarantino estava escrivint un llibre sobre el Sergio Carbucci i mentre escrivia aquest llibre va revisionar el diango que interpretava el Franco Nero.
i llavors li va oferir fer unes petites escenes que fa un cameo a la pel·lícula i ell cita que efectivament part de la seducció que va sentir per aquesta pel·lícula el va portar a fer el seu Dianco Desencadenado. Ja era una pel·lícula, la del Franco Nero,
Era una pel·lícula del Diango que la situació és diferent, però és una pel·lícula hispano-italiana feta el 66 amb actors espanyols que en aquella època eren bastant considerats. Vull dir que hi havia actors que aquí tenien una vàlua.
hi havia el José Bódelo que va ser un actor relativament important al cine i al teatre espanyol i és una pel·lícula que ja planteja problemes que després el Tarantino intenta agafar perquè és una pel·lícula que passa a la frontera mexicana
i que allà ja hi ha pel·lícules d'enfrontament fanàtic racista amb el Ku Klux Klan, que per ser una pel·lícula d'aquesta època, ficar-se en aquest tipus de temàtica no era habitual. I en canvi aquí s'hi fica. És una pel·lícula dura, inclús violenta,
que planteja situacions a la frontera de Mèxic de gran violència...
i que al Tarantino li devia, suposo jo, i entenc, que li devia xocar o li devia semblar prou sugerent com perquè decidís emprendre una línia temàtica que és la del seu diango, que en distàncies, però que sí que planteja temàtica d'enfrontament de tipus racials,
i enfrontaments personals amb un oeste perdut i llunyà, com podia ser el que plantejava el primer Diango a la frontera de Mèxic. Per tant, és curiós que ell retomi de moltes sugeriments que troba el Tarantino, un d'ells sigui justament el de la pel·lícula que va interpretar el Franco Nero.
Doncs impressionant, aquest recorregut, començant pel premi aquest de la màquina del temps, el franconero, que suposarem que està aquí a Sitges o que serà aquí per rebre-ho. La veritat és que no sé ben bé si ja li han... Jo avui ho he llegit al veure una crònica del...
i un aspecte també especialment atractiu i interessant pels amants del gènere i el western que vam destacar aquí quan va venir Andreu Ferran que vam parlar d'aquest tema, d'aquesta pel·lícula i ell va fer un recorregut molt interessant pel gènere també amb informació que jo mateix havia trobat doncs és aquesta música que el Tarantino ha anat recuperant de les pel·lícules que estem sentint de fons i amb la que em sembla que avui acabarem el programa
perquè, veritablement, és molt suggerent, eh? Sobretot ha agafat l'Ennio Morricone, però també d'altres compositors, també d'altres. Sí, sí, sí, però també d'altres, eh? Vull dir que van composar unes músiques molt característiques. I fan un western que no té res a veure. Ell comenta, el Tarantino, que l'Espaghetti Western, de fet, el cinema americà se n'avergonyeix d'aquest tipus de cinema. I ell l'afronta
i fa una obra creativa amb la seva pel·lícula, que té un valor, perquè ell s'hi afronta i fa una gran pel·lícula. Surt, sí, jo també ho crec. I a mi em va agradar especialment, la veritat. Mira, aquesta serà la música d'Animo Ricone, precisament, que escollim per acabar avui aquest programa, que ja ens falta re, un minutet...
i que únicament aprofitarem aquest minut, com sempre, per recordar del que parlarem la setmana vinent, si tot va bé, si no hi ha canvis, com hi ha hagut avui, perquè la setmana vinent, en principi, tu no pots venir, si no estic equivocat, l'estima, ha estat un plaer fer un programa amb tu, Carme, ja t'ho dic.
i el que sí que tindrem serà el nostre metge particular, el Lluís Bessiana, i parlarà sobre cinema i bogeria, pel·lícules com recorda, La do bona de les coses. Serà un programa interessantíssim. Esperem que pugui venir també el Jaume, que està molt ficat en aquest tema també, i en parlarem. Recordeu, cinemassinacondicions.blogspot.com per tornar a sentir aquest programa que hem fet amb connexió amb Julio Hernando, amb Sandra Navarro, Carme Nebot i Francesa Aguilar. Fins la propera. Bona nit.
Adeu.