cinema sense condicions.
No, no, no.
Jo diria que el Francesc ens està posant la música de la pel·lícula que haurem de parlar en la segona part del programa. Ja sé que pensaríeu que sí que hem posat música d'aquesta pel·lícula de Parxambú, però he fet una cosa una mica diferent. És que no aviso, no aviso. Hem de parlar després d'aquesta pel·lícula d'àrea comú de seguretat, quin nom més estrany li han posat aquí.
Però el que he posat és una música d'una orquestra que potser us sonarà, que es diu Film Symphony Orchestra. És una orquestra que només toca música de cinema i que està fent un tour per moltes ciutats
L'estat espanyol porta 3 anys fent coses i aquest diumenge estaven a l'auditori de Barcelona i vaig estar allà amb altres companys i vam assistir un espectacle impressionant. 70 músics que podien ser més i ara estem sentint
una de les actuacions de l'Auditori de Barcelona d'una altra vegada, d'un altre any, sentim a deshonorar la pel·lícula Tiburón de Steven Spielberg, que és un dels grans mestres de la música sinfònica per cinema.
Volia comentar això, que va ser un plaer. Si podeu veure-ho en una ciutat o en una altra, encara aniran passant per molts llocs diferents, doncs la veritat és que val molt la pena. Doncs aprofitem la teva recomanació per tornar a començar un dimarts més aquí, amb el Jaume, amb el Francesc darrere, amb el control de tots els aparells que porten al programa. O descontrol de vegades. Això no passa tan sovint. Avui tenim doncs en Joan Seguer, que com sabeu és el nostre expert en cinema asiàtic.
i en Joan Morros que us comença a parlar en aquest moment. Com sempre farem tres paus en el programa, la primera part que parlaríem de les coses que han vist, les coses que es veuran, les preestrenes que ens han presentat aquests dies. A la segona part, en Joan Segué ens parlaria d'un d'aquests directors de Corea del Sur, que és el Parc Changwook,
i l'última part, havíem triat una pel·lícula que és aquesta Joint Security Area, amb anglès, que em sembla que es va posant aquí també amb anglès, ja no es va traduir, no? Sí, sí, sí. I pel·lícula que, per cert, jo he vist, però em sembla que... I que jo havia de fer els deures i veure-la i no ho he fet. I tu canvis si l'has vist. Bé, l'he vista, ja en parlarem, però prefereixo que, en tot cas, amb tot això que et sap més és en Joan. Jo he vist vàries d'aquest director, no totes, no tantes com en Joan, però he vist unes quantes i tinc una opinió.
Jo podria dir que d'aquest director només he vist aquesta, o sigui que tinc una opinió molt limitada. Jo com a mínim tres més n'he vist, All Boy, perquè ja ho sapigueu, All Boy, Ima Seabork, But That's OK, una pel·lícula ben peculiar, i Stalker, que ja havíem comentat i que... Ah, sí, Stalker també l'he vist. ...en la que diferim amb el Joan i que podíem fins i tot arribar a les mans amb aquesta pel·lícula. És veritat.
Bé, jo us puc parlar, per introduir, ja que el divendres l'estrenen, d'una pel·lícula que ens han passat, un film... Bueno, després ens han dit que el millor aquest divendres no el poden estrenar i que l'estrenaran el divendres següent. Però bé, ens acaben de passar ara i crec que val la pena de comentar-lo.
Està basat en la mateixa feta històrica que una pel·lícula dels anys 66, que es deia Art de Paris, que segurament molts coneixeu, que l'únic atractiu per mi que tenia aquella pel·lícula americana feta a lo grande amb un director francès i amb actors superconeguts,
era que estava interpretat per uns actors. Hi havia el Jean-Paul Belmondo, el Quiro Douglas, el Charles Boyer, el Glenn Fort, l'André Lohan, i així seguiria amb en Toni Perkins, del Tric Iñan, fins i tot sortia l'Orson Welles. El director era l'Ene Clement, tot i la pel·lícula d'edat americana estava dirigida, ja que es rodava a París, amb un director francès, que era l'Ene Clement, i el guió, curiosament, era del Francis Ford Coppola i del historiador Gore Vidal,
però basat de fet, que segurament era l'efecte que tenia tota la història del projecte, basat en un bestseller del Dominique Lapert i Larry Collings, que es deia Art de Paris. Va ser un llibre molt comercial, molt bestseller, d'aquells que es venen, es llegeixen i es tiren perquè no tenen massa qualitat, i que es va convertir en una pel·lícula. Aquí és el mateix, la pel·lícula aquesta, que es diu Diplomacia,
Aquí és el mateix, estem també a l'agost de 1944, quan l'exèrcit aliat, els americans, anglesos, francesos, etc. i fins i tot els espanyols, es preparen per recuperar París, que es troba París ocupada pels nazis des de 1940. És a dir, fa quatre anys que Hitler domina, controla París. Dietrich von Cholitz és el general alemany que governa la ciutat en aquest moment i té ordres directes de Hitler de destruir-la.
el Pont del Senna, el Museu de l'Obre, Notre-Dame, la Torre Eiffel i moltíssims grans monuments que té la ciutat de París han de tenir els seus explosius adequats per al moment que el Hitler doni l'ordre, doncs explosió ni tot. Però en lloc de centrar-nos, com feia Art de París, en el paper dels diversos personatges que apareixien, crec que fos 5 minuts,
En aquí, tota la història s'entre en el debat privat que sostenen el general alemany, interpretat meravellosament bé. Pel Niels Austrup, no sé si us recordeu que és aquell personatge gran. Sí, són actors que tots coneixem, que quan els veiem els reconeixem, no sabem el seu nom, però en canvi els hem vist més d'una vegada, aquest és un actor molt famós, molt important francès,
que segurament recordareu perquè és el personatge del profeta, l'home gran. Us recordeu de l'home gran del profeta? No, tampoc. Ja el trobareu. Veieu un profeta, aquella pel·lícula francesa? Sí, sí, sí, la pel·lícula sí que la recordo. I l'home gran també, que és un dels que està dintre de la presó. Exactament. Aquest personatge, que és un meravellós actor, aquí brota, jo penso que segurament és la interpretació de la seva vida, igual que l'altre, ara en parlarem,
I obro d'estranyament ben bé. Per tant, aquest i l'altre, és la relació, el diàleg, el debat que tenen aquest general, prosià amb el cònsul suec de Suècia, que està en aquest moment a París, que està interpretat per un altre personatge que pel nom no us diu res, es diu André de Solier, però que segur que no el veieu o el reconeixereu perquè tenia un paper important també a Meli.
Aleshores és un film aparentment, des del meu punt de vista petitet, però que confesso arrebatador, que arriba a la gent, arriba al públic, i des del meu punt de vista altament recomanable.
que explica i raona per què París finalment no va acabar destruït. Tots sabem que havia donat l'ordre i tot estava preparat a l'espera només de l'ordre del governador militar, que era aquest, que tot estigués endavant. És l'adaptació a la pantalla d'una obra de teatre que es veu que París a França va tenir molt d'èxit i és el repte, diríem, dialèctic entre el general Prussià i el consul suec.
té suficient força cinematogràfica perquè encara que ve del teatre, us confesso que jo no ho sabia quan vaig veure la pel·lícula, quan vaig anar al cine, allà vaig assabentar que venint del teatre no n'era conscient perquè on que intercalen moltíssimes coses d'aquest moment a París, té molta activitat, molta acció i no és gens teatral, és molt cinematogràfica.
Per tant, té la qualitat cinemàtica suficient per mantenir-te expectant i a la guaita fins al final, fins al últim moment de la pel·lícula. La qualitat sobretot dels dos actors protagonistes, que semblen haver interpretat el mateix paper al teatre més de 300 vegades en un escenari,
fan molt creïble aquest episodi, que segons el director i segons uns historiadors, que més o menys es poden consultar, és verídic, si segurament no va passar exactament de la mateixa manera que explicar perquè és una obra de teatre basada en el que podia haver passat.
Es nota que darrere de tot hi ha la mà d'un director reconegut que ha guanyat molts premis. I ara parlarem d'un director que li agrada molt en el Jaume. Estem parlant de Walker Jordendorff, que és el qui va, a 26 anys, va dirigir, influenciat per Louis Malle, el jove Torles.
Hauries d'haver dit això abans, ja hauríem estat més situats. A mi també em passa que els noms se m'obliden. Per exemple, El joventol és una pel·lícula que me'n recordo perfectament i que la tinc present. Ha de ser molt gran, aquest home. 75 anys. O sigui, som igual. 75 anys. Ho he mirat aquesta tarda perquè... Això no és ser gran. Tenia curiositat per saber quina edat tenia.
Els dos actors que interpeten representen que són grans. No et sabria dir exactament quina edat tenen, però quasi 60 o més. Jo crec que els actors són grans, són coneguts, perquè tots els hem vist moltes vegades, i estan brillantíssims en el seu paper. Per tant, és el Volker Jollander, que 26 anys... Aquest director, no sé si recordeu, va estar molt influenciat per la Nubelbach, perquè va estar a París treballant amb tots els de la Nubelbach, abans de rodar la seva primera pel·lícula, aquesta que és el Joel Valtorles, quan tenia només 26 anys.
però que va ser definitivament i mundialment, internacionalment conegut pel Timbal de Llaunes i el Tambor d'Urgelata, aquella pel·lícula anticonformista d'un nen de l'alemanya nazi que vol quedar-se amb 3 anys i que no vol créixer, basada en una novel·la del Montesgras, es va convertir en un èxit mundial i amb ella es va fer... Bastant més tova que l'altre. Sí, diferent, molt diferent. Bastant més tova.
El film aquest va ser premiat a la Palma d'Or del Festival de Cants, que va competir per cert amb l'Apocalipsis Now, van premiar el mateix any dues pel·lícules, Apocalipsis Now i aquesta, i va guanyar l'any següent l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera a Hollywood, tant de direcció com de pel·lícula.
Aquest director, que ja diem que té 75 anys i que és conegut, s'ha llançat a dirigir aquesta pel·lícula que recomano, que es diu Diplomacie en francès, perquè tot i que és alemany s'ha rodat a París amb actors francesos i és una coproducció francesa alemana,
Si cal destacar alguna cosa per acabar, jo no solament destacaria que la direcció del regidor és extraordinària, és molt bona, sinó les grans interpretacions dels protagonistes que estan carregades d'intencions i de matisos. És una pel·lícula realment per gaudir-la.
No sé, confesso, si seran les millors interpretacions d'aquests dos actors de la seva vida, però són dues interpretacions majestuoses i ells sols, estic segur, aguanten la pel·lícula de dalt a baix. És a dir, és una pel·lícula que us recomano, sincerament.
A mi em passa una cosa curiosa amb el Joan, ara ja continuo amb aquesta dialèctica nostra. Amb el Joan les pel·lícules que recomana m'agraden molt i les que diu que no li agraden gens també m'acostumen a agradar molt. És a dir que segurament la pel·lícula Interstellar, que és la que s'estrenarà aquest divendres i de la que no vol parlar, perquè diu que no li ha acabat de fer molta gràcia,
Doncs segurament, potser m'equivoco, però sent el director que és el Christopher Nolan després d'haver fet Inception i Memento i aquelles meravelles que ha fet amb el personatge de Batman, doncs jo tinc unes ganes i el mateix divendres segurament amb un grupet d'amics anirem a veure-la i no ho sé, la tenim com a pel·lícula del mes.
Només tindria una paraula, per mi és excessiva. Excessiva. Amb tot. Com el nen de Macon, per exemple, Peter Dinaway. Per entendre'ns això és excessiu, però... No ho sé. Deixem-ho per la samaragrè. O com el crepuscle dels ídols, el Visconti, és excessiu també. Ara li he tocat la fibra al Jaume. Com es nota que ens coneixem? Jo penso que tot això resumeix d'una manera
que precisament tu l'esmentar-me en convides. Jo em sento convidat i ho dic. Jo penso que el que planteja el senyor Rondos constantment en el seu cinema és en definitiva la validesa de la dialèctica.
I tot això ja sabem d'on ve, Marx i tot, i Àngels i tal. I això és el que a mi m'agrada de la vida, és el que li dona sentit per mi a la vida. Llavors el Christopher Nolan, que precisament hi aprofito per esmentar-ho com a pel·lícula que he vist aquesta setmana, ja que ell acaba de parlar de les meravelles que ha fet amb el Batman,
Jo trobo que Balmain sí que ha fet una meravella fins a un punt molt concret de la seva dinàmica, però tot el que és la part final, la mitja hora posterior, és que allò és un excés total, que és el que dius tu. Allò ja no és dialèctica.
allò ja és espectacle cinematogràfic, gratuït, i allò per atrapar l'espectador. Aquesta per mi és la realitat. I penso que així queda explicat el meu boig. Hi ha molt a dir respecte a això, però... No l'he vista. No l'he vista i tampoc he vist. Quina de les tres no has vist?
No, potser no he vist cap, o potser he vist la primera. No me'n recordo, ni he vist alguna, però no sé quina he vist, perquè m'agraden, sobretot a la realització trobo que hi havia una entrada amunt, que és una que es veu com van per damunt i cauen amunt gratacels, no sé quina és aquesta.
Bueno, és igual. Però aquí tenim un Batman que va amb bales i tot, ja. Això ja t'ho diu tot. No ho sé. I que té la seva lògica. Jo confesso que de dues maneres, tot i que el meu fill és molt amant del Batman, i llavors les he vistes de millor acompanyant-lo amb ell, no és la meva predilecció actual. És a dir, potser tendeixo a un altre tipus de cine. No, però veus aquí... Del Christopher Nolan m'agrada molt memento.
trobo que Memento és una pel·lícula molt original, molt... Les altres no em convencen tant, però bueno, ja en parlarem en el seu moment. Deixem-ho per la setmana que ve, que ja l'hauràs vista tu, i llavors potser també l'haurem vista i podem comentar què ens ha semblat. Tu n'has vist alguna cosa, Jaume, que puguis aconsellar-te? Sí, jo la veritat és que vaig quedar sorpresa aquest dia quan vaig veure la pel·lícula Alpha, una pel·lícula feta pel senyor Jordi Cutrina, no, Joan Cutrina,
que està fet aquí, a prop. Llavors és una pel·lícula que a mi el que em va cridar molt l'atenció és precisament tota una estètica que és molt coherent tot el film. Com destacava el francès quan l'he comentat, quan hem arribat aquí ens hem vist,
Moltes vegades a mi em costa de veure aquesta coherència, o probablement no és ben bé correcte això, i el que sí que és cert és que com que el cinema normalment és clàssic, acabes que no li dones cap tipus d'importància sobre aquell valor, sinó que és tradicional, és una estètica que ja estàs fet, conseqüentment no destaca, i automàticament et fixes en el contingut, i si el contingut, com Cristófer Nol, et destacava fa una estona,
doncs està molt bé arribar fins a un punt d'aquest albà en el cavaller fos no? Passat aquell punt tot allò per mi perd tot el sentit perquè el contingut fins aquell moment sí que el vaig trobar i vaig dir ostres, doncs sí.
Té raó el francès, pensava jo. Això és fantàstic, és una versió del Batman que veritablement és novetosa, és enginyosa i lègicament a mi com a espectador acostumat a veure cinema i tal, m'està portant valors o conjuga valors que veritablement a mi em diuen moltes coses i ho trobo molt interessant. Doncs Alpha és probablement tot el contrari.
és una pel·lícula que fins i tot té defectes narratius, perquè no acabes d'enganxar mai ben bé qui és l'un i l'altre, són tres amics que en un moment determinat decideixen agafar-se la vida pel seu compte, no precisament el que estaven fent era moral, sinó tot el contrari, era una mica anar a la teva pro conjuntament, i després decideixen fer la vida separada.
I un va a policia, l'altre va al cap d'una banda i l'altre... Imagina't tu quin panorama. Clar, aquest panorama, si veritablement arribés a una mena d'això que deia jo dels joves torles diries home que bé, però no, això no ho aconsegueix. Però el que sí aconsegueixi és una estètica realment interessant, que això vol dir una formació cinematogràfica amb una capacitat extraordinària per explicar històries.
Una altra cosa és que n'ha d'aprendre per explicar-les més bé. Això ja és una altra cosa. Ja puc preguntar com és que has vist ara aquesta pel·lícula del 2013, que efectivament va passar una mica desapercebuda. Perquè la vam passar per la televisió aquest dia i la vaig recuperar. Esclar, és que la televisió també t'ofereix una finestra oberta. Doncs Joan Cotrina pel que es veu és un director sobretot de documentals. Havia fet un documental que es diu Car al mar, un altre que es diu Profesionals, un director català.
i professionals que té com a subtitul The most dangerous bank robbers in Spain, és a dir, els lladres més perillosos d'Espanya, i aquest que tu comentaves, el seu llarmetatge de ficció, i crec que no ha fet res més des de llavors, com a mínim. No, i aquesta no va tenir cap mena d'èxit, perquè no la tenia jo, i jo normalment les tinc registrades enlloc, però esclar, li he hagut de buscar, i l'he trobat, i...
I molt bé, a mi em va cridar molt l'atenció, també com he dit amb Christopher Nolan perquè és recorrent aquest realitzador, és molt recorrent. D'acord?
Doncs vinga. Vinga, més coses. Més coses. Home, una cosa que li hauríem de preguntar al Joan és què ha vist de la cinema des que el vam tenir aquí abans de l'estiu, que fa molt de temps, així... Hi ha alguna cosa que t'estacaries en especial que li hagi agradat molt o no? No, realment no. És que per desgràcia també vaig molt poc al cinema. M'agradaria anar-hi molt més. Aniria diguéssim de cinema asiàtic, vaig anar a veure aquesta pel·lícula del Jason K., que és un toque de violència,
que narra quatre històries molt diferents, diguéssim, del que és la de la China. Una pel·lícula bastant violenta, però que a mi em va agradar. Què més ha fet aquest director per situar-nos, Joan? Ja sap què, ha fet Natureza Muerta, ha fet Plataforma... Natureza Muerta? Admiro moltíssim aquella pel·lícula. Aquesta merderia m'ho dic comentar-la. Sí, estil... Bueno, ho hem fet, potser, però no de manera així, purmenoritzada. Va fer Platform, va fer també The World, El Mundo, que a mi m'agrada molt, Pickpocket,
que també és una... Jo no conec cap d'aquestes pel·lícules. La Turalesa Muerta em sembla que sí. La Turalesa Muerta va guanyar molts premis. La Turalesa Muerta és la història de com s'està transformant la Xina i com estan passant per sobre de tota la gent que viu allà. Quan van construir la presa de les tres gargantes, el català de les tres...
i a partir d'aquí van haver d'abandonar a tota aquella zona més d'un milió de persones, perquè tot allò quedava inundat. És desoladora, és impressionant. I la manera com està feta... És la millor que té. Però mi Pickpocket, per exemple, que és també... Aquesta em soga a mi, sí.
Hi ha un clàssic de Robert Resson. Ja ho sé. En aquest cas és una persona que fa robatoris a la Xina i acaba malament, l'agafen i és com tracten aquestes persones que es dediquen a això. I a mi també m'ha agradat. Al The World n'hi ha moltes. Potser de la sisena generació seria el director que és més famós.
Això de la sisena generació alguna vegada ho va comentar. En el seu cap, com funciona això? Per exemple, això de les generacions, el que director tan conegut xinès... Sant Gimó. Aquesta és de la cinquena. Amb el Chen Kaige. Aquesta per mi és la millor.
Jo vaig comentar el darrer programa o l'anterior que realment el Zanguimó té molt bones pel·lícules. Aquest és més conegut, per mi és més conegut. I crec que no superades de la manera que ell tracta tot.
El que havia comentat és això que a mi em va decepcionar quan va canviar una mica la filosofia de les pel·lícules que havia tingut inicialment. Ja és l'últim temps. El tema de les arts marcials, tot aquest gènere del buxia que li diuen, que és el tema de les arts marcials... La casa de las dagas voladoras... Sí, Hiro. A mi no m'acaba de començar. Tinc d'acord. No és com Sorgo Rojo o la linterna roja, aquest tipus de pel·lícules que realment...
que són l'estalvi de donar un èxit internacional i premis a darrere. Et fa pensar una mica... Aprofundeix sobre la construcció humana. En canvi, l'altra és més física que l'altra cosa. Exacte. Té el seu argument, però és un argument també molt fantàstic, molt increïble, fins i tot. Doncs realment, pràcticament només he vist això.
Sé que van estrenar aquesta de Black Hole. Jo l'he vista. Però saps què passa? Que a mi aquestes pel·lícules... Potser és un tema també... Clar, aquí al mig es barreja i passa a vegades amb el Francesc, que a vegades no estem d'acord. No segurament perquè no valorem iguals, sinó perquè els gustos són diferents. És a dir, a un li agrada un tipus de cosa i a l'altre li agrada un altre, com les músiques. A tu et pot agradar un tipus de música i a l'altre li pot agradar un altre.
A mi em passa que en aquestes pel·lícules com aquesta, que va guanyar premi al festival de Berlín, em sembla que va ser premiada al festival de Berlín, era tan violenta i tan sense justificades que no me l'acabo de creure.
Aleshores no hi entro. Em quedo fora i no acabo d'entendre per què és el que valoren. Em quedo amb el dubte de què és el que deuen trobar que ha plamiat aquesta pel·lícula que jo no veig. Això és una miqueta el que comentava abans Jaume, penso. Sí que és veritat que tenim com uns filtres, si us fixeu. Això de dir si m'agrada o no, suposo que s'ha de matisar sempre, perquè si no queda una cosa tan etèria, tan general que és difícil.
Jo penso que de vegades ens passa a tothom, a mi igual. Quan una pel·lícula o un llibre o una obra de teatre o el que sigui passa una frontera que tu com a persona, per la teva formació, per la teva emotivitat, no ets capaç de superar, que no ets capaç de passar cap allà, llavors desconnectes.
perquè llavors allò et provoca un rebuig. No pots arribar-hi. Tot el que t'expliquin a partir d'aquí no és vàlid. No sé si això val la pena intentar superar-ho i intentar anar una miqueta més enllà perquè potser sí que podríem accedir a més coses en el moment en què passéssim d'aquest punt. Si més no, el plaer seria més gran.
Correcte, per exemple, si és que una de les coses que perseguim... El plaer que sents per les imatges seria més gran, superaries aquest inconvenient. I està bé que traiem ara aquest tema, perquè precisament parlarem d'un director que ja ho provoca això. Ja provoca de vegades unes reaccions o unes situacions tan viscerals, tan extremes, que jo crec que, per exemple, Stoker, segurament va passar quan la van comentar fa un temps,
que a tu et va superar en aquest sentit que tu expliques de la violència. Jo confesso que soc conscient que vas evolucionant tu mateix. En un moment et pots tenir una impressió d'una pel·lícula
i després aquella impressió amb el temps tornar-la a veure, perquè jo sóc una persona i ja ho sabeu que repeteixo quan una pel·lícula més o menys m'ha agradat, doncs la torno a veure. Exacte, depèn, per si t'ha agradat, però si no llavors ja... No, però m'ha passat, per exemple, per posar un exemple, perquè entenem el que vull dir. Jo que la primera vegada que vaig veure Pulp Fiction no em va agradar.
i crec que l'hi he vist quatre o cinc vegades. I la segona vegada m'entusiasma i li seguida veiem per què m'entusiasma. I per què la vas intentar veure més vegades? Si no t'havia agradat. No ho sé. Et cridava l'atenció. No ho sé, el pensar que el millor havia agradat molt... Jo deia que a mi no m'agrada i en canvi la gent sí, doncs bueno, tornarà a veure un dia i a veure què penso. Llavors, la vaig tornar a veure i confesso, confesso que Pulp Fiction per mi és una de les millors pel·lícules del seu director, és a dir, en aquest moment. Per mi eres...
la més rodona, la més encaixada, la més intel·ligent, la més original. I en canvi, en el seu moment, quan la vaig veure vaig sortir al cinema dient, quina merda, quina tonteria i tal. Per tant, clar, tothom pot tenir el seu dia, tothom pot tenir el dia que has dormit malament, o que estàs cansat, o que no estàs per allò, i llavors el dia següent hi tornes i dius, com pot ser que no m'agradés això? Això, una mica, que hem introduït, potser ja en el programa, i que potser fins i tot podem dir que hem descobert, que serveix com una descoberta del cinema sense condicions,
ens pot donar alguna clau per interpretar perquè moltes vegades tenim una opinió, allò que no acabem de saber expressar o que intentem justificar de manera més o menys etèria, com he dit abans, però que potser només col·locant-lo en aquest sentit, si una pel·lícula d'argument o una història ja no entra dintre dels teus paràmetres, ja se surt fora,
en la realitat potser el que ens passa és que som nosaltres, som les persones que estem limitats, com deia ara el Joan Ma, no som capaç d'arribar, de posar-nos en aquest punt, de poder gaudir d'aquesta situació. Jo estic disposat a fer-ho, el que passa és que confesso que amb la pel·lícula d'aquest tipus així violenta que venen d'Àsia em costa.
Ara per ara no he superat encara la barrera, que almenys he superat. Perquè te les creus massa, potser. Fins i tot penses que allò té un punt de realitat. No, és que no me les crec perquè no les veig reals. El que em passa és això, però no vol dir que jo tingui la raó, és simplement el que em passa. Amb algunes pel·lícules també em passa això, perquè realment amb algunes pel·lícules també, que les veig molt bé, o que ho vam comentar una vegada, m'hi ha el tacaixi a mi, que em costa més, perquè a vegades trobo que és una violència gratuïta.
Juan, per exemple. Juan, la recordes? És de Tal Gashi Meike, no? Jo penso que és la pel·lícula més violenta, la història més salvatge que jo he vist mai, després de Bel de Juro. Sí, no, perquè... Vull dir que sí, sí, sí. Però no només amb el tema de la violència, jo penso que potser fins i tot el tema de la comèdia romàntica.
A mi, per exemple, una història, ja només perquè tingui unes claus que no m'acabo de creure, això que tu dius, perquè té un punt aquest de romanticisme que em sembla molt tou i que no... I potser la pel·lícula, si n'analitzo una miqueta més i si em deixo portar, potser sí que arribaria al punt aquest de Gaudí, que deia el Jaume, i a partir d'aquí podria fins i tot analitzar-la, veure tot el que té la pel·lícula, el que li han volgut col·locar dintre de la filosofia.
No, no, per això és bo i penso que és veritat que les obres mestres les diu el temps. És a dir, fins que no passa una temporada, una cosa, i no tornes a reveure, a revisitar una determinada novel·la, una determinada obra de teatre, una determinada obra cinematogràfica, no pots saber, perquè també passa que una pel·lícula que t'ha agradat molt, em sembla que em deia l'altre dia la Karma Iroquina, em sembla que l'estudi, que havia tornat a veure The Artist,
que li havia agradat molt quan la va veure la primera vegada i que la segona vegada no li havia agradat. És a dir, perquè avui hi ha coses que en un moment determinat et passen i després tornes a veure i dius, això no sé com li vaig trobar tan bona si no ho és tant. I en canvi hi ha coses que potser no valora bastant en el seu moment i que tenen més aguanta i que estan més ben construïdes del que et semblava i s'aguanten amb el temps. És a dir, que jo penso que el temps és definitori.
I el que a mi m'interessa molt, i sobretot participant en un programa, un programa com aquest, de tertúlia, en el qual analitzem les pel·lícules i intentem proposar que els oyens facin el mateix, vagin una miqueta més enllà, fins i tot de la primera impressió que els ha causat la pel·lícula, i a mi m'ha passat moltes vegades, fins i tot parlant amb vosaltres, per exemple, d'aquesta pel·lícula de... ara no recordaré el títol, amb el Sean Penn, que us vaig dir que no m'havia encaixat res, que no hi havia manera... L'Àrbol de la vida. Exacte.
i després no l'he tornat a veure, però vaig començar a veure al començament i vaig dir, uau, sí que tot el que m'havien explicat era cert, que és una pel·lícula amb unes característiques impressionants. Potser també hem de tenir en compte que no només veient d'anar a una pel·lícula, sinó també parlant d'ella, que a mi m'ha passat moltes vegades, que parlant d'una pel·lícula, alguna persona m'ha donat una clau, o jo mateix parlant amb aquella persona i pensant el que podia tenir aquella pel·lícula, he dit ara entenc tot allò que no havia entès. Em va passar, per exemple, amb la pel·lícula a peu de pàgina, que va recomanar la Carme,
Al acabar la pel·lícula vaig pensar, però, per què aquestes escenes? I parlant amb vosaltres, que deia que no us havia semblat una pel·lícula tan bona, vaig dir, escolta, ara ja m'encaixa tot. I vaig intentar explicar-vos-ho, però ja ho tornarem a parlar d'aquesta pel·lícula un dia, si us sembla, perquè jo penso que és una meravella. Però, clar, t'ha d'encaixar.
i llavors de vegades t'encaixa quan la veus la primera vegada, de vegades t'encaixa com tu dius quan la veus la segona o quan parles d'ella, i això trobo que és un exercici també molt... o quan llegeixes alguna cosa d'aquesta pel·lícula. I per això tot el que feu, sobretot Jaume i tu mateix, llegir comentaris i crítiques a veure què en fan, a veure què ha tret de conclusió la gent perquè t'aporti també alguna cosa sobre la pel·lícula. Bueno, estem una mica en aquest camp, no? Amb el fet de no només ser... I per això venim i per això ens ho passem també.
Jo donaria la paraula al Joan Seguer, que com que ets a plantejar el seu tema, del director aquest, Park Chan-wook, que a mi ja em costa de pronunciar els noms aquests. De què no te les has après bé? Els noms coreans també em costen més. I que ja havia de veure la pel·lícula. Els noms japonesos no em costen tant. Perquè has estat al Japó i parles una mica de japonès i t'has habituat més. A mi em costa, a mi em costa.
No té una filmografia tan ampla, no? Des del 92, que va fer la primera, fins a l'última, que seria Stoke, que em sembla que no ha fet cap altra. Bé, mira, que m'he internat aquesta setmana. Es veu que el dia 22 d'octubre em va fer una.
que va ser un encàrrec de la firma de moda l'Hermena Hildos Zegna per celebrar els 10 anys que està en el mercat de la moda asiàtic. Li va encarregar que fes una pel·lícula i sé que la va estrenar al festival de Shanghai fa 15 dies. Això és un curt metratge, no ho sé, però això ho vaig llegir l'altre dia.
i per l'any que ve també està rodant una pel·lícula que és un remake de Le Couperet del Constantin Costa-Gabres. De quina paraules majors? Le Couperet. Ens ha agafat d'improviste, ara? Sí, Le Couperet, de Constantin Costa-Gabres. Coneixem el director, però... La B? No saps la B?
Arcàdia, Le Couperet. Film dirigit pel 2005. Arcàdia, Arcàdia, la coneixem. Sí, sí, la coneixem. Doncs ara em sembla que diuen que farà un remake. I què faràs, Joan, ara? Ens parlaràs una mica així... Grans d'allò del cinema coreà, primer, així ràpid? No, això ja ho vas fer una vegada. No, al coreà no n'he parlat mai. No n'has parlat? No sé per què estava convençut que sí. No, hem parlat molt del xinès i del japonès, i a més a més costa trobar coses del...
del cinema coreà. Vull dir, avui he portat un llibre que li ensenyava en el Jaume del Nosferatu, que això ho publica, ho edita al Festival de Sant Celèstia. I aquí és el nuevo cine coreano, que això va publicar en el 2007. Aquí realment hi ha les pel·lícules... Potser n'he vist un 20% o un 30% de pel·lícules coreanes, perquè realment costa molt de trobar-ho. Potser ara realment amb el tema, perquè DVDs n'hi ha molt pocs,
i la majoria d'informació l'has de trobar a través d'internet o pàgines webs especialistes com ACI en wiki, diferents d'informació per internet. I del que ens ha arribat de cinema coreà a l'estat espanyol, tu creus que és representatiu del que es fa a Corea o arriba un tipus molt determinat de cinema, tipus de parxambuc o altres directors similars?
O sigui, en general, arriba un tipus de cinema. Però jo, pel que llegir llicents, veig que hi ha moltes pel·lícules molt romàntiques, d'aquest tipus de pel·lícules, aquí pràcticament no n'arriba cap. Exacte, és curiós això, no? Sí, sí, sí. Però també, per exemple, la que parlarem avui, la JSA, aquesta pel·lícula va ser la que va tenir més èxit a Corea del Sur durant molt temps. Jo tinc una explicació de per què va tenir tant d'èxit. Una pel·lícula més taquillera. Sí. Vull dir que realment...
però les que han arribat aquí, la majoria, han tingut molt èxit a Corea. Si sabíeu que Corea del Sur té una quota, el govern de Corea el que fa és exigir a les productores, a tots els cinemes, em sembla que són...
Pràcticament 80 o 90 dies a l'any, com a mínim, doncs que totes les pel·lícules siguin coreanes. Quan parlem de cinema coreà, gairebé sempre parlem de Corea del Sud. Corea del Sud, sí. A Corea del Nord, he llegit que potser fan 40 o 50 pel·lícules l'any.
No surten aquí, no surten allà. No surten, no surten. I la majoria de pel·lícules pel que he llegit... Són pamfletàries i bastant. És un país políticament molt més tancat, molt més a prop del que seria. Diuen que internet no poden estar prohibit, o sigui que la gent no pot consultar internet a Corea del Nord.
és una dictadura de la guerra de Corea de l'any 50-53 però de fet les pel·lícules coreanes ens han arribat a partir de l'any 2000 quan parlàvem de l'any 50, quan parlàvem de la Kira Kurosawa amb el tema del regeixomont era l'any 50 quan va guanyar el festival de Venècia i estem parlant de l'any 2000 i el 2012 ha sigut la primera pel·lícula coreana, El pietà, de Kim Ki-dung
que és la que ha guanyat un premi a la millor pel·lícula. Bueno, el que passa també, jo aquesta tarda com que sabia que parlaries de Corea i no sabia res de Corea, o sabia molt poca cosa, o me'n recordava molt poca cosa de Corea, he estat buscant informació sobre la nació, i clar, m'he assabentat cosa que no tenia tant present, que entre l'any 60, 1960, i l'actualitat, el creixement econòmic de Corea del Sur ha sigut espectacular.
que es veu que ha doblat la població, ha passat de 25 milions d'habitants a 50 milions d'habitants, només amb aquests 20 o 40 anys, i que s'ha convertit en la tercera potència mundial, la tretzena potència mundial, quan, de fet, en 1960 o 1950 eren els països més pobres del món. Ara pot competir perfectament amb Japó.
Perfectament amb japonès, amb tecnologia, amb aparells, moltes de les coses més avançades venen d'allà. I la pregunta, tot i que surti una miqueta del tema d'avui de cinema, però com ho han aconseguit? Jo he llegit aquesta tarda, l'explicació que he trobat era que inicialment, després de la guerra que ha explicat ell de Corea l'any 1953, quan ja es produeix la divisió definitiva entre Corea del Nord i Corea del Sur,
perquè inicialment, doncs... Bé, després parlarem de per què dic que ha tingut tant èxit que ja sortirà d'això que anàvem a explicar. No cal. Després de la divisió, clar, mentre el sector del nord va quedar sota la tutela, diríem, de la Unió Soviètica i dels comunismes, aquí va quedar sota la tutela, diríem, dels països capitalistes. Llavors, els països capitalistes van invertir bastant a Corea del Sur
Però sobretot el que, perquè això també ha passat en altres països, diu que sobretot el que ha passat és que la gent d'allà ha sapigut reinvertir i aprofitar aquestes inversions d'una forma espectacular amb estudis de la gent, amb treball de la gent. És a dir que si no s'hagués... la gent podria no haver-ho aprofitat. Suposo que sabeu que el president del Brasil, per posar un exemple, durant una temporada va ser el millor productor mundial de cautxos i es va arribar milions i milions de diners quan havien mitjat els domàtics sintètics, diríem, i a més tot era els domàtics s'havien de fer
a finals del segle XIX, principis del XX, el cautxo havia de ser natural, i es van fer pobles, van cridar a sortir pobles amb naus, amb catedrals, amb no sé què, que després, com que no van saber-ho reinvertir, o s'ho van gastar tot, quan va acabar això, aquella pobles al mig de Brasil, que encara queden les muralles i les runes d'aquella poble que va queixar. Com les autopistes en un país que jo conec. Com autopistes en un país que tu coneixes. En canvi, es veu que allà han sigut molt intel·ligents,
Tot una lliçó d'economia, el que ens està explicant el Joan. Això és la BC. Es va treure la sonda a les orelles. Hi ha un tòpic i els tòpics acostumen a tenir al darrere protagonistes, en definitiva, els que fan que allò sigui viable. Que diu que quan et treus la sonda a les orelles tires endavant.
i el capitalisme et treu a la son de les orelles, inverteix i llavors, lògicament, tu ho has de fer bé. Fa molt la cultura, no com és la cultura asiàtica, que la cultura dels països de Sud-amèrica. D'acord, però aquest sí que ho van saber fer, no? I a canvi els altres, protegits per un altre concepte, doncs tothom, molta gent està convençuda que allò adorm.
I això és el que tenim aquí. Trobo que és interessant fer una introducció geopolítica, podríem dir, respecte al país del que parlarem, per saber ara per què fa el cinema que fa, que és potentíssim, en veritat. Des de l'any 2000, des que potser el conec, l'any 99 va ser la primera pel·lícula amb molt d'èxit internacional, però pràcticament a partir de l'any 2000, no coneixíem res de Corea del Sur.
Clar, els diners que tenien, tu diràs que va de val d'això. Tot el contraller que hi ha en aquests moments a tot l'estat espanyol, que tot és petit i estèticament molt bo, però... Fins l'any 70 el govern també controlava molt tot el tema del cinema. Sembla que va ser el 70 i escaig quan ja va deixar una mica de llibertat amb els directors.
I com ho fem llavors Joan? Parles una mica del crema corea en general o del parxambut ja directament? Ja parlarem del parxambut. Sí, sí. I un altre dia fem... I l'altre dia... O si l'anàlisi parlem també. Doncs vinga. Actualment té 51 anys. Jo crec que va triomfar d'una edat gran, perquè la primera pel·lícula amb èxit va ser el J.C. Anne l'any 2000. O sigui que realment ja tenia 37, 38 anys quan va fer aquesta pel·lícula amb tant d'èxit.
Ella ha declarat en diverses ocasions que es va aficionar al cinema quan va veure la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, el Vértigo, de l'any 58. Sempre ho ha comentat. Vull dir, en diversos estudis crítics o filmografies que he llegit. No està malament com a referència. Ell va estudiar filosofia.
Realment li agrada molt la filosofia, totes les càmeres i tot això. Era la seva passió. I durant la universitat va muntar una revista de cinema, que també li agradava molt, que es deia Filmgang. I a partir d'aquí es va aficionar al cinema.
Una vegada acabada la carrera i no trobava feina, va acceptar treballar com a ajudant de diversos directors coreans. I l'any 92 va tenir l'oportunitat d'escriure i dirigir la seva primera pel·lícula, que aquí, per exemple, jo no l'he sabut trobar. No l'he pogut veure. La Lluna és el somni del sol. No va tenir gaire èxit, ni comercial, ni de crítica.
i això frenar a poder-se guanyar la vida com a cineasta. I va estar treballant com a crític de cinema durant diversos anys. En l'any 97 va tenir la possibilitat de tornar a filmar una altra pel·lícula, que era Saint Minjo, que es va traduir com a trio. En aquesta pel·lícula actuava una de les actrius més famoses de Corea, que és la que actua a Lady of Vengeance, del Park Sang-bok.
Però tampoc no va tenir gaire èxit. Ell va comentar, diu, si jo hagués estat productor i veient les dues primeres pel·lícules que vaig rodar, mai hagués invertit diners per deixar-me tornar a dirigir. Qui mateix va reconèixer que aquestes pel·lícules, en principi, no... I realment l'èxit comercial i de crítica el va obtenir amb el JCA, Agents Security Area.
que va ser una de les pel·lícules més taquilleres de la història. Jo pensant per què ha tingut tant d'èxit deia que tenia una explicació i és que analitzar una mica què passa a la derrota del Japó de la Segona Guerra Mundial que implica que Corea quedi dividida, és a dir, una part ocupada pel... Estats Units i la Unió Soviètica eren aliats durant la Segona Guerra Mundial en contra de Hitler. Llavors, dir que actuaven. Fins que comença a néixer la guerra freda, llavors uns volen quedar amb la seva zona i altres volen quedar amb la seva.
Però llavors, diríem que el pacte que es fa entre els acords dels aliats, en els quals era un acord entre la Unió Soviètica i els Estats Units, era que la península coreana s'unificaria, hi hauria la unificació. Es va estalvi l'acord de fer un estat únic després de la guerra.
Però després d'una sèrie d'eleccions i la retirada de les tropes tant nord-americanes com russes al 1949, la divisió de Corea es va consolidar.
es va dir que s'anirien unes eleccions i que llavors produïa la unificació, però aquestes eleccions acordades no es van realitzar mai i es va produir la invasió de Corea, és a dir, de la guerra dels 50-53, que és... Els comunistes invadeixen al sud, ocupen Seúl, que és una capital important perquè té 10 milions d'habitants en aquest moment, i llavors, bueno, doncs s'estableix la guerra.
com això estaria estant en la guerra freda, la guerra no la guanya ningú, es crea al Paral·lel 38, que s'han fet moltes pel·lícules, i es consolida la part del nord i la part del sud. Però jo crec que la raó, l'explicació de l'èxit és que aquest sentiment d'unificació romanen la gent, estan la gent. I aquest present d'unificació és el que fa la pel·lícula, és a dir, el que fa la pel·lícula que jo li he vist aquests dies, que és aquesta que proposàvem,
Parla de dos senyors de dos bandos que es fan amics i que d'alguna mesura es veu obligat a ser separats. Desitja en ser-ho per sempre. Jo el llegir aquesta tarda, que es veu que el Jocs Olímpics del 2004
i els Jocs d'hivern de Turín del 2006, tant Corea del Nord com Corea del Sur han desfilat sota el nom de Corea, que es tracta d'un gest impensable fa pocs anys, mostra que aquest sentiment existeix. Perquè, si no, no haurien desfilat junts els atletes de Corea del Nord i els atletes de Corea del Sur. Em sembla una mentalitat que no és només allà, oi, això?
Jo penso que parlen un idioma semblant, el mateix idioma, perquè aquest idioma és molt important. De la mateixa manera que s'ha bonificat l'alemany...
podrem veure amb el futur potser una unificació? Jo crec que sí. Segurament. Jo crec que l'èxit de la pel·lícula, aquesta que jo he vist, perquè en el fons, des del meu punt de vista, jo no he vist les altres que t'ho comentaves, el Boy i la de Vengeance, no sé com es diu, que la trilogia de la Vengeance, que ens sembla que són més bones. Per mi la millor és la primera, la Sympathy for Mr. Vengeance. Jo aquesta la recomano, hi ha una mica de violència, però jo crec que està molt justificada.
i a mi em va agradar molt. El boy és la més famosa, la que va guanyar a Canes o va amb el premi compartit, però a mi la primera em va agradar. Explica una mica el boy, sisplau. De què va? El boy és un home de negocis que el deixen, diguéssim, 15 anys tancat en una casa. I després, als 15 anys, obren la porta i diu que ja pot sortir. I ara ha d'intentar averiguar el motiu pel qual l'han tancat.
I a partir d'aquí, ja tota la... És que això també és interessant. El Nus, o quan arrenca una història, la conclusió ja la trauré. El remake de l'Speak, aquest'Speak Limbs, sembla que és, es veu que ha tingut un fracàs. Jo no l'he vist, eh?, però ha sigut un fracàs.
Diu que n'hi ha dues, no? Jo he vist que n'hi ha dues, no? Jo he vist que n'hi ha dues, no?
En canvi, un director coreà pot fer una pel·lícula a Estats Units, ell mateix, i llavors fa S.T.O.K.E.R. Però el que em crida l'atenció... Només hi ha directors coreans que han fet pel·lícules a Estats Units amb l'idioma anglès, només hi ha tres. Quins són els altres?
L'altre és el Kim Ji Won, que a mi m'agrada molt, aquest director. I després l'altre, que és el Bong Joon Ho, que és el que m'agrada molt com a director per aquesta última pel·lícula, el Snowpiercer, a mi no m'agrada.
No sé si l'heu vist. Aquesta última no. Han dit que no era massa bona. M'agrada molt. Aquest és el director de Memories of Murder, que hem parlat aquí mil vegades, i de The Host. Són les dues pel·lícules que jo conec seves i que em semblen mares. Potser Crònica és la millor, però Madre, jo també la recomano. Més que The Host.
El que em crida l'atenció del que parlava Joan de l'argument aquest és que d'alguna forma segurament va ser la seva última pel·lícula amb una argumentació o amb un tipus de trama més o menys convencional. Dintre del que seria aquesta visió utòpica o intentar unir els dos països però després ja, just acabada aquesta pel·lícula, es va dedicar ja al tema potser que
que a ell veritablement li interessava i que va fer aflorar el més creatiu de la seva persona. No sé si volies comentar alguna cosa, suposo que sí, de gent seguretiària, que et va semblar temàticament i formalment... De fet, li he comentat molt semblant el que he comentat al Joan. Ara, com a pel·lícula, a mi em va agradar. Va ser l'original. Jo crec que els actors són molt bons. La noia crec que ho fa molt bé.
i després el que és el soldat de la part de Corea del Nord, que aquest és molt famós, que aquest és el Kang Song-ho, aquest ha fet pràcticament totes les pel·lícules del Park Sang-wook, les ha fet ell.
i a part també va actuar el Dejos, per exemple, el que és el pare, diguéssim aquest, a cròniques d'un assassino. Qui és? Dels dos? Són dos policies. Dels dos policies, el que també és el més tontet. D'acord. Boníssim, boníssim, boníssim. Li dona una vist còmica a la pel·lícula, impressionant. La pel·lícula és un drama tremendo, impressionant. Aquesta em va agradar, veus? Aquesta em va agradar molt. La crònica d'un assassino en sèrie em va agradar molt.
Hem d'analitzar-ho això. El director m'agrada molt. El bon Jong-ho. A mi saps quin problema tinc? Que tots se semblen una mica, llavors em costa a vegades de separar-los. Els noms som diferents, el que passa és que costa recordar-ho. No, no, costa recordar el nom, no, no, la cara. A mi em passa que quan els veig, tota la pel·lícula aquesta, que n'estan tots es barrejant i tal, a vegades no sabia qui era qui, perquè trobo que s'assemblen molt.
Jo quan vaig estar al Japó sempre em deien a mi, si estaven occidentals al laboratori, és que vosaltres us assembleu molt. A vosaltres els hi passa el mateix. Sí que és moreno, però realment no té res a veure. Aquest té les orelles més grans. A mi em costa separar-los. Abans també em costava, ara jo realment ho puc distingir bé. I aquesta pel·lícula en concret, tant el soldat de Corea del Nord com el del Sur no tenen res a veure. No, però els altres sí, els que són acompanyats sí, s'assemblen més.
Aquest és un problema, una altra limitació que tenim, Joan. A mesura que vagis veient més pel·lícules, perquè hi ha aquesta de Vampires que va fer, la trilogia per mi són les millors pel·lícules.
Jo tinc molt interès que comentis aquesta trilogia i per què la fa i quina evolució té en les tres pel·lícules, per què la primera és la millor i què conté, què té de germinal, d'interessant, de potent, perquè reconec que no he vist cap de les tres, he vist les que he comentat abans, la de Oldboy, aquesta sí, la de I'm a Seabourb, That's OK, que em va semblar una pel·lícula
Impressionant, original, divertida, però extremadament violenta també. A mi em va costar una mica aquesta, eh? A mi em va enganxar completament. Potser perquè té aquest punt de musical, pràcticament. Hi ha d'haver un musical l'amèrica, però a l'obèstia, no? Vull dir, en plan parxambú. Les pel·lícules que no poden ser reals entre cometes em costen a mi. Anem descobrint les limitacions que té cadascú. Els documents tu no...
Aquesta pel·lícula és d'una noia que es pensa que és un ciberorganisme.
i aquesta potser sí que hi pot haver alguna persona que sigui així, però a mi em costa. Però hi ha tota una reflexió també sobre la violència, sobre les malalties que tenen a veure amb l'alimentació, sobre la malaltia mental, la relació que tenen ells dos, el noi amb la noia és fabulosa, és impressionant. Em va agradar més aquesta, que no pas la següent, que és Thirst, que és la dels vampirs.
que és el mateix actor, el Kang San-ho, que realment es converteix en un vampir. La seva xicota també, aquest tipus de pel·lícules em costen. Anem pel que és segurament la seva trilogia més interessant. Ho resumirem una mica, la primera de totes, que en anglès diuen Sympathy for Mr. Vengeance, però em sembla que he llegit que potser no és simpatia per al senyor Vengeance, sinó que seria més empatia per al senyor Vengeance.
No és que et caigui vist, sinó que l'entens. Jo la podria arribar a entendre. És un noi sormut que ha de deixar d'estudiar el que està estudiant, que és art, perquè la seva germana té una malaltia renal.
i té que treballar per mantenir-la. Ha d'aconseguir 10 milions de wands per fer-li un trasplantament de ronyó, però ell no és un donant apte. Recorre el mercat negre per aconseguir un ronyó, però perd el seu ronyó i els diners.
La seva nòvia l'ajuda a segrestar a la filla del seu anterior cap per tal d'aconseguir els 10 milions de gons. Però amb tanta mala sort que la nena mor. I el pare de la nena comença la venjança. Una frase de la pel·lícula que li diu al noi, li diu, sé que ets un bon noi però t'has de matar.
Vull dir, clar, has matat la meva filla. Vull dir que realment... Això és molt de Wester, no? És molt de Wester, d'alguna manera. He de fer una cosa malgrat que no estigui necessàriament d'acord. Exacte, que potser no és, però li canvia completament la vida. Els Westers estan basats en la moral, Cristiana, i això és una altra cosa.
Cristiana, sí. Podríem dir no catòlica, segurament, però sí protestant, no? Mira, carai, aquí hi ha molt a parlar, eh? Ja veig un tema, ja veig un tema, eh? Aquí de l'estil del Jaume. El Wester, com a moral cristiana, carai, doncs molt bé, molt bé, donaria molt de si. Sons de grandesa, vull dir, allò és la Vangela i està claríssim.
El motiu per què ha fet aquesta trilogia realment no ho sé. És un tema molt recorrent a les pel·lícules de Corea. Això de la venjança ho tenen molt. I a la Xina també? No tant. Jo diria que no tant. I a Japó tampoc.
Tens un altre codi moral, però no, això de venjança no... Són més... Sí, n'has dit un altre, també, d'unes organitzacions mafioses, també, que a mi em va cridar molt la tensió en una pel·lícula que no vaig... No fa massa. El que passa és que és això... Per d'aquest director, no? D'aquest no ho sé, però no fa massa que la vaig veure, no.
I era també un... talladins i jo què sé, una cosa d'una violència extraordinària. La d'un toc de violència, em sembla que et refereixes, que abans has esmentat que l'havies vist aquesta. Sí, sí, sí. Un toc de violència, però... Però hi ha una fascinació allà dins, un... Però també hi havia quatre històries i n'hi havia un parell, la primera de totes. Jo crec que injustificable, també.
No me'n recordo, me'n s'explico, sisplau, si te'n recordes. Sí, sí, bueno, ara em sembla que l'actor és el Jiang Wen, que és un dels actors, ah, i dels actors més importants també de la Xina, i doncs això, que a tothom li fa una mica de la part, és una persona molt íntegra, que realment, doncs, està, diguéssim, per tot, amb una integritat molt gran. I després veu tot el que és, diguéssim, tot el que passa aquí a Espanya, també, tot el tema de corrupció que hi ha,
i fins que arriba un moment que diu que ja s'ha acabat i agafa la venjança pel seu cantó i comença a matar aquest cap que a mi no m'ha contratat per tal cosa, l'altre no sé què, i fins a partir d'aquí... Jo vaig sortir de veure aquesta pel·lícula i vaig dir, carai, saps allò que dius, ui, això no pots dir a ningú que t'ha agradat perquè es pensarà que estàs defensant el clinisme, per exemple, amb l'ejector, no?
Bueno, clar, exacte, el Charles Bronson. Però paral·lelament allò que dius, però això és molt diferent. Estem parlant de moral, probablement, també, altra vegada. Un altre de les històries, si te'n recordaràs, és una noia que treballa una recepció d'un prostíbul, però ella era la recepcionista.
Hi ha dos clients que volen anar amb ella i ella que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no, que no,
Tinc que veure que allà és un país, diríem, budista, és a dir, és un país d'origen, doncs no té una religió catòlica, és a dir, té una religió asiàtica. Sí, budista, sintuista tenen dos o tres tipus de religió, i la cristiana cada vegada puja una mica més.
Pujo una mica més la Cristiana. Bona pregunta per l'anàlisi, sí senyor, com diu el Francesc. És que per aquí hem d'anar a esclar, és que si no, no... Jo suposo que algú d'això hi deu haver, amb aquesta... perquè aquí ho analitzaríem d'una altra forma. Els valors, els bases dels valors són d'una altra... Els hem estat educats més al tema dels deumanaments, no matarà, no robarà, i ells potser no tenen una altra... Permeten, però jo, per exemple, ja que he esmentat el Western Abans i el Quidit, el Quidit,
A mi m'agraden molt els Westerns, però clar, els bons, perquè els que són dolents són horribles. És per apretar corra, que és el que passa amb la possibilitat que tenim actualment amb l'excés d'informació. Avui podem veure 8 o 10 Westerns al cap de la setmana.
Però n'hi ha un que és bo, pels altres és per apretar corra. Llavors, esclar, aquí és on està també una altra de les constants interessants que hem de tenir amb el president. A mi em passava el Harry el suficient, perquè al clinisme hi ha molta gent que no li agrada, però la primera pel·lícula, el Dirty Harry,
A mi de petita és que em va impressionar molt. Aquesta pel·lícula és de les pel·lícules... I d'una manera o altra et posa en contacte amb allò de si jo fos capaç de fer això en el moment que em pogués trobar amb un problema gros com aquest. Exacte.
Per això sí, perquè al cap i a la fi el cinema moltes vegades, i jo crec que també tot allò de la venjança, és com una catarsi. És a dir, allò que no puc fer a la vida real perquè no ho hauria de veure o de viure en una ficció. I la millor és la primera. Les altres dues ja ens queda molt poquet, però... No, a mi m'ha agradat també. Però si hagués de triar-ne una, jo a la primera.
Doncs se'ns apuntem, eh, a aquest director. El Lluís Jansa també està bé, també m'ha agradat, també jo vaig trobar també original. I t'aportem perquè tornis, eh. Home, i tant, i tant. El cinema corea ja en parlarem un altre dia, perquè hi ha directors molt bons. Perfecte. El Lich Andong, que l'altre dia el Joan em va comentar el tema de la poesia. Em va agradar molt poesia, eh.
La setmana vinent. La setmana que ve, la Carme ens parlarà del paper del maquillatge per definir identitats dins del cinema. I he de veure Benjamin Button. A veure si aquesta vegada faig els deures. Fins la setmana vinent. Doncs vine, vine cap aquí. Moltes gràcies, Joan.