logo

Cinema sense condicions

L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol

Transcribed podcasts: 440
Time transcribed: 18d 3h 56m 39s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Nunca decía que de Granada no se puede escapar,
que solo se puede salir de Granada por el cielo.
Ellos querían celebrar los 27 grabando el mejor disco del mundo.
Yo no. En esta historia yo soy la que no está.
Buenas tardes, amics.
Estem a Radio Desverns, Cinema Sense Condicions.
En primer lloc, presento els companys que estem avui fent el programa.
Buenas tardes, Enric.
Buenas tardes.
Als Comandaments i a la música, a l'Enric Ribá.
Està a l'Enric perquè el nostre company habitual, el Biel,
avui té unes funcions...
Superiors.
Importants, sobretot per ell,
i que li desigem molta sort perquè estem parlant de l'examen de selectivitat.
Correcte.
Que no aductem que tot anirà bé perquè confiem a cegues
en les capacitats intel·lectuals del nostre...
I l'esforç.
I l'esforç, efectivament, del Biel.
Molt bé.
Per una altra banda, Anastàcia i Rinos, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda, Pep.
I el que us parla, Pep Arbengol, com heu pogut comprovar,
hem fet un inici de programa que no ha estat, com és habitual, exclusivament musical,
sinó que hem passat dos minuts i mig del tràiler de la pel·lícula Segundo Premio del 2024,
pel·lícula dirigida per Isaac Ila Cuesta i codirigida per Pol Rodríguez.
Bé, aquesta pel·lícula tots la podeu trobar als principals cinemes de Catalunya en aquests moments
des de fa una setmana, que es va estrenar, i serà bastant el centre del programa d'avui.
Tot seguit, i per començar, passarem un enregistrament de l'entrevista que vam fer
amb l'Anastàcia i jo, amb el director Isaac Ila Cuesta,
una entrevista que l'Anastàcia, amb els seus bons oficis, va aconseguir un reservat.
Sí, va ser una feina de producció, que es diu.
Efectivament.
És a dir, ens vam reunir, ens va citar al carrer, entre una botiga, diguem, d'herba,
diguem, de marihuana, diguem, a la Rambles, i al costat un restaurant tancat italià
que al mig de l'espera, diguem, es va obrir.
Llavors, amb tot això, havíem passat abans pel Cafè de l'Òpera,
en el Cafè de l'Òpera hi havia un merder baix de por, i no es podia fer una entrevista.
Molt soroll, sobretot, sí.
I vam decidir que hi havia una escala que puja cap a dalt, i no hi havia sigut mai,
però sabia, i vaig imaginar que hi havia un espai.
I vam pujar, i efectivament hi havia unes sales, dues, una que dóna la Rambla
i una que dóna els darreres.
Vam decidir que allà era un bon lloc, tancant portes, no sentia res,
i era un espai així molt interessant per fer, i tot, fotos.
És a dir, un espai interessant a nivell visual.
Sí, és cert.
La finestra donava just davant de la porta del Liceu, i allà vam convocar l'Isaqui.
I va venir l'Isaqui, jo no el coneixia, el Pep és gran amic de l'Isaqui,
en aquest sentit anàvem molt descompensats amb la relació,
perquè ell el coneix molt, jo no el coneixia de res,
i li deia ara en el Pep com les coses que em va admirar
d'un personatge com ell, que, bueno, que ja té un recorregut,
i que, a més, jo penso que ha fet un bon cine,
que està demostrat que té una capacitat per fer un cinema
cada vegada més connectat amb el públic,
però que fa un cinema interessant sempre.
I, a més a més, un reconeixement.
I un reconeixement.
Tant a França com aquí, que li hem fet retrospectives, ja...
I llavors que comenci quasi fent-me l'entrevista allà a mi,
i llavors que entrem a entrevistar-lo,
i li dic, escolta, i tu on estàs?
I, esclar, tu vas fer pel·lícules amb tal...
Sí, sí, sí, i vam començar a parlar-me,
a fer-li es fes una mica de petita per i currículum.
Em va agradar, em va agradar,
perquè no és habitual amb molta gent d'aquesta
que ja comencen a tenir un nivell
que facin aquesta acció empàtica
de parlar amb algú i preguntar-li per la seva vida,
perquè és quan anem amb...
I a partir d'aquí, evidentment, ja vam seure,
i va començar la famosa entrevista que diu el Pep.
La entrevista us la passarem tot seguit,
però abans volia posar com a punt
que la pel·lícula ens ha vingut a Catalunya
amb el precedent extraordinari d'un èxit rotund
al Festival de Màlaga,
on es va fer la seva presentació mundial.
Allà va guanyar l'Aviz Nagador,
que és el principal premi de Màlaga,
a la millor pel·lícula, segon do premio,
a la millor direcció per Isaac Ilaquesta i Paul Rodríguez
i a la millor muntatge per Javi Frutos.
Efectivament.
Això em sembla que ja per si sol
és una carta de presentació extraordinària
i val a dir que la pel·lícula ara
seguirà un recorregut per altres festivals.
Jo crec que és una pel·lícula destinada a guanyar coses
i també amb el públic veurem què passa.
Jo penso que és una pel·lícula prou interessant
perquè la gent hi vagi.
La gent jove i la gent no tan jove, també, penso.
Sí, jo crec que els joves descobriran una època,
els anys 90, en una ciutat molt viva.
Sempre ha estat culturalment viva Granada,
però els 90 a Granada eren intensos, passaven coses.
I la recreació que fan dels anys 90 a Granada
sembla que és extraordinària.
A nosaltres ens ho ha semblat.
Jo no vaig estar en aquell temps a Granada.
però sí que es respira bastant a l'ambient.
Nosaltres dos hem viscut els anys 90
i l'ambient que es vivia allà era bastant similar
al que es podia viure amb els grups de rock aquí a Barcelona.
Sempre amb aquest to que li dona l'Isaqui,
que després ja en parlarem,
és un to, no diria distanciat,
sinó, bueno, ell li dona la seva autoria a tot.
Fins i tot aquesta suposada realitat la recrea d'alguna manera.
A més a més, caminant com sempre amb el seu cinema,
entre la realitat documental i la ficció absoluta.
Absoluta, sí.
Llavors, aquí continua gent més fidel que mai amb ell mateix
i la pel·lícula ja veureu amb el cartell
que hi ha un moment en què diu
«Esta pel·lícula és sobre el grupo Los Planetas»
i al davant d' «és ja no», un no, un no tachat.
Sí, sí, sí.
És a dir, és tota una declaració de principis.
Sí.
Exacte, jugant amb aquesta ambigüeta.
Sí, sí, exactament.
Molt bé, doncs Enric,
quan vulguis ens poses a l'intro de l'entrevista.
Hola, bona tarda.
Estem, això és Ràdio dos Vens, Cinema Sense Condicions.
Estem amb el director Isaki Lacuesta,
que aquests dies està fent la promo
de l'última pel·lícula que va presentar
amb un èxit rotund a Màlaga,
Segundo Premio.
Bona tarda, Isaki.
Molt bona tarda. Com esteu?
És sempre un plaer estar amb tu
i més amb motiu d'una pel·lícula nova.
I llavors, bé, a veure, els altres som
Anastàcia Rinos, company com ja...
Que no us he encantat de conèixer-lo, Isaki, finalment.
Company com vosaltres sabeu del programa
i el que us parla, Pepa Ramingo.
Bé, com que el temps, l'Isaaki té que es diria,
molts compromisos i el temps és just,
doncs ja entrem en matèria.
Nosaltres hem vist la pel·lícula
i...
comença tu, Anastasi.
Sí, a mi m'he enamorat de la pel·lícula,
m'he enamorat tres dies després.
O sigui, jo en el visionat
vaig sortir...
Evidentment, he vist el teu cinema
i ja no em va sorprendre massa la forma,
l'utilització que fa sempre,
fer-te tan teu un tema
que aparentment pot ser el que sigui
i tot el fa sempre molt teu.
Però...
I em va agradar.
Va fer un pèl dur a tanta música,
malgrat que em va interessar,
però li vaig ser un comentari
potser massa, massa temes i tal,
però és clar, és els temes que hi havia,
són els que soig.
I llavors, a partir d'aquí,
la pel·lícula, a poc a poc,
cada dia em despertava al matí
i m'enamorava més que el dia anterior.
Fins que finalment estic profundament enamorat
de la pel·lícula
i també dels dos planetes.
A mi he fotut...
A l'Spotify he començat a escoltar,
com ho veig,
sobretot la caja del diàmode,
tremendes,
9 minuts tremendos.
Pel·lícula, jo penso,
molt, molt interessant, de veritat.
Sí, sí.
Sincerament, com...
Bueno, aquest tractament que tu li dones
és molt interessant.
Com fas teu tant, no?
Una cosa que és...
aparentment d'entrada, és aliena
i com ho converteixes?
Quin és el mecanisme que utilitzes?
Busco interseccions.
O sigui, a priori,
no m'he interessat mai fer autobiografia.
sempre he preferit fer pel·lícules
de temes i llocs que no conec
justament per conèixer
i poder conviure a d'altres llocs.
I per un cop hi soc,
busco amb què tenim en comú,
quin és el territori que compartim
i de sobte hi ha coses
que pensaries que no se t'assemblen
i vas descobrint que sí.
I d'alguna forma això és el que vaig fer
quan treballem a Barcelona
o quan hem estat a San Fernando
o ara en dos planetes.
De cop i volta,
a la que comences a pensar una mica
i veus com treballen els músics,
veus que al final hi ha semblances
amb els problemes que tenim
i les formes que tenim de treballar
amb un equip de rodatge.
Per començar, això,
la feina en equip,
la dependència del teu company,
que es tornes a convertir en una mena de relació
quasi amorosa
i en moments això és conflictiu també.
Doncs aquesta mena d'aproximació
que podríem dir-ne autobiografia
en tercera persona
té una mica d'això.
Efectivament.
Bé, mira,
la meva impressió de la pel·lícula
l'he vist dues vegades.
Sí, jo no.
La primera va ser
el descobriment
i la segona va ser
el gaudir.
Això m'ho va dir
un entrevistador ahir,
em va dir,
clar, el primer cop
és que vas descobrint
de què va la pel·lícula
i si estarà a l'alçada
l'expectativa que tenia
respecte als planetes.
Sí, perquè et dic una cosa,
tu ja saps que tenim
una relació
de fa anys,
ens coneixem
i no has perdut mai
la capacitat de sorprendre'm.
Llavors, una mica...
No és necessàriament bo això.
No.
No, no, però
en aquest cas,
en aquest cas sí.
I m'explico,
una mica amb la línia
del que diu ell,
clar,
d'entrada jo pensava,
hòstia,
els dos planetes,
sí,
a mi em sonen,
tal,
l'indi,
els anys 90,
granada,
l'orca,
l'orca,
la Gartijaníc,
el Morente,
hi ha tota una sèrie de referents
que comparteixo,
que comparteixo l'acte,
connecto i molt bé.
Però dic,
i l'Isaqui,
que exactament que salia per tot aquí.
Bé,
després del segon visionar,
el primer que tinc clar
és que el Jonastro Eva
no ho vegués clar.
I el segon
és que tu ho veguessis clar
perquè,
perquè com que t'agrada treballar
el fil,
doncs tu vas dir,
sí, sí,
jo m'hi poso.
I pel meu gust,
sempre acostumo a dir-te el mateix,
però és que sempre fins ara és veritat.
Pel meu gust és el millor que has fet.
I llavors,
et vull afegir una cosa
que no sé si compartiràs
i si el temps em donava la raó,
però la portava apuntada
i te l'has de dir.
Per mi,
els teus 20 primers anys
de treball
comencen amb
Kraven versus Kraven
i s'acaben
amb un any o una donxa.
Jo crec que aquí
tu has tancat una època
i
el segon premio
és el Kraven versus Kraven
d'una època
que ens atesarà
que no sé cap on anirà.
Tu creus que pot anar així això?
A mi em fa impossible
pensar en aquests termes.
hi ha hagut una cosa
que deies
de la pel·lícula
de Jonas Trueba
que a partir d'una matèria
cadascú fa la seva pel·lícula
i la pel·lícula
que el Jonas havia escrit
era fantàstica,
però era una pel·lícula
fantàstica
en l'estil del Jonas
que jo no podia fer.
Però tenia molta coherència
i Jonas no hauria pogut fer
aquesta pel·lícula
igual que jo no hauria pogut fer la seva.
Però la que ell havia escrit
era una pel·lícula impecable
sobre el món de los planetes,
sobre la mai,
però era molt diferent.
I això que dius,
doncs jo no puc pensar
en termes de trajectòria,
jo vaig pel·lícula a pel·lícula
i de fet ara mateix
estic treballant
amb moltes coses diferents,
amb cada pel·lícula
busc una cosa diferent
i depèn de quina surti
i quina no surti,
a posteriori
es podria veure
d'una manera o d'una altra,
però jo no treballo així.
Vull dir que la segona pel·lícula
que volia fer
era la propera pell,
que si en aquell moment
l'hagués fet,
suposo que ara
els recorreguts
l'hagués de una altra manera.
Seria una altra, tant.
I respecte a això que dius,
a mi el que em passa
és que jo crec que
el Segundo Premio
comparteix força coses
en un any o una noche,
sobretot,
no tant la idea de la música,
que és més evident,
però sobretot
crec que són les primeres pel·lícules
en les que
intento treballar
des de la subjectivitat
dels personatges,
que la posada en escena
i el plantejament formal
respongui més
a l'estat emocional
i això d'alguna forma
també em dona
més espai
per l'estètica
i per la forma
que demana
dels personatges
en la mesura
que no demana
del director
o si,
evidentment,
demana del director.
Però la idea
és que l'espectador
ràdi
com que surt
dels personatges.
i les pel·lícules,
la majoria
de les precedents,
sobretot
Entre dos Aguas,
La leyenda del tiempo,
però també
Los Condenados,
La propera pell,
tendien cap
un realisme
en el que
la posada en escena
havia de ser
més invisible.
Sobretot
Entre dos Aguas
i La leyenda del tiempo
són les pel·lícules
que intentàvem
que semblés
que no hi havia llum,
que tot estava passant
davant de la càmera
com si no hi hagués un guió
i per tant
això
era un constrangiment
formal molt gros.
Com que acaba molt.
Ara que de cop
amb una pel·lícula
pots tenir quatre punts de vista
de personatges diferents,
visualment
tens una paleta
molt diversa.
Això també lliga
amb
Un any o una noche.
perquè hi ha
la doble visió
d'un o de l'altre
dels vells
que han viscut.
És cert que hi ha
aquest paral·leisme
entre les dues.
A mi de fet
veia en aquesta
i me n'he pensat
en un any o una noche
que em va agradar
també molt.
Havia vist el documental
sobre el tema
que és el bon documental.
Molt bo que hi ha documental.
Vaig tenir la vegada aquesta
que vaig veure el documental
que és la pel·lícula després
en la qual
anava ja amb un referent
que vaig volia oblidar
evidentment
al veure la pel·lícula
i em vas a guanyar.
És a dir
que evidentment
la pel·lícula
em va estimar moltíssim.
No, la pregunta a fer
és que
deies això
que sempre fer pel·lícules
és complexa
no ho has dit abans
ho hem dit fora de quadre
però d'alguna manera
en aquest cas
ja ho sentim
d'en altres emisors
i en altres llocs
el tema de l'artefacte
que has hagut de muntar
en aquest cas
per poder estar
en el rodatge
sense sèrie.
I això penso
que el mateix
que és curiós
pel que ha treballat
en cinema
i pel que no
també
saber que un director
està off
però està en allà
per altra banda
a tu t'has servit
també
com un artefacte
que t'ha servit
per també
fer alguna cosa diferent
que t'ha excitat
particularment
t'ha servit d'alguna cosa
o t'ha limitat
realment
aquest sistema
de direcció
a distància?
A veure
jo tinc l'impressió
que no ha canviat
essencialment
la forma de la pel·lícula
crec que la pel·lícula
seria molt semblant
també és que
s'hauria d'explicar
una miqueta
el recorregut
de la producció
perquè el que va passar
és que
quan el Jonás deixa la pel·lícula
el deixa molt a prop
del rodatge
faltaven poques setmanes
per començar a rodar
això va implicar
que la pel·lícula
tingués un termini
d'entrega
que era molt proper
amb la qual cosa
vam fer una idea
absolutament desajustada
que era
estar preproduint
la pel·lícula
al mateix temps
que escrivíem el guió
perquè el guió del Jonás
no em servia
aleshores
fèiem un guió nou
amb un optimisme
exagerat
marcat per la data
pel termini d'entrega
els actors
estaven escollits
o els heu escollit
vosaltres?
els actors
el bateria
l'havia trobat
el Jonás
i el
i el que fa de baixista
la meva pel·li
havia de ser
el guitarrista
del Jonás
llavors
ens faltava trobar
tota la resta
de càsting
llavors
estàvem fent càsting
i estàvem localitzant
i estàvem treballant
amb el director de foto
amb el director d'art
amb el director de producció
mentre escrivíem
aleshores
això va fer
que la pel·lícula
es des de Rarín
perquè no es podia
preparar
amb tanta entel·lació
com s'esperava
i faltava una part
de finançament
i allò que en aquell moment
va ser un problema
i tots ho van passar
molt malament
i va ser tens
i tibant
després s'ha comprovat
que és un avantatge
perquè el que va passar
va ser que
el temps normal
quan t'aconsegueixes
la finançament
és que amb el director
de foto amb els actors
assages poques setmanes
aquí vam tenir
sis mesos de preparació
aleshores
quan jo he de marxar
del rodatge
pel diagnòstic
de leusèmia de la luna
portàvem sis mesos
treballant
o sigui la pel·lícula
estava molt més treballada
del normal
amb la qual cosa
el fet de rodar a distància
segurament amb una pel·lícula
menys treballada
hauria estat
més problemàtic
més complexa
o segurament
hauríem hagut de fer-ho
d'una altra manera
aquí jo crec
que avantatges
l'avantatge pot ser
el fet de de cop i volta
ser dos directors
que vulguis que no
quatre ulls
veuen més que dos
i
els heu treballat junts
abans
i us heu entès
que és el cas
i és algú com el Pol
que un tio amb talent
i que em coneix molt bé
i que té les seves idees pròpies
i al mateix temps
i al mateix temps
que em coneix les meves
això és un avantatge
i després la part de
però no em veig més
o sigui
a mi m'agrada treballar
amb l'equip
clar clar clar
i la proximitat
d'estar a sobre de l'acció
però bueno
penso que jo muntar uns
mecanismes especials
de monitorització
que tu tenies
tu veies a través
de tres o quatre monitors
de fet
si estava
depèn d'on hagués d'estar
però vull dir
el cas és que
el sistema tenia
tres càmeres
que ho podia veure
amb tres pantalles
amb dos
o amb les amb una
o amb una
vull dir que hi haurien moments
que potser
estava amb el telèfon mòbil
i allà escollia
quina veia
i l'important
és que amb una càmera
veia
amb una pantalla
veia la càmera
pel que feia la càmera
dels assajos
i rodant
ho veia en directe
l'altra càmera
servia per comunicar-me
amb l'equip
com si fos un zoom
i podia parlar
amb els actors
amb el Pol
amb el director de foto
amb qui fos l'equip tècnic
i hi havia una tercera càmera
que la primera
se'm van
la vaig apagar
i no vaig encendre mai
que era per veure
en quin punt
estava el set
per saber
en quin punt
estava el muntatge
però vaig veure
que al final
em xuclava la bateria
i posava més nerviós
que altra cosa
en aquest sentit
la tecnologia
funciona molt bé
i també és veritat
que físicament
pots descansar més
en un rodatge
i també
si diuen que és distància
sempre
on les coses va bé
físicament la distància
ja era
l'altre elemental
que és un altre tema
però sí que tenies
aquesta distància física
com a mínim
et permet tenir-ho
una mica més enllà
també és molt més trist
també és molt més trist
que no pots tocar
a mi que m'agrada molt
a mitja presa
no tallar
i dir coses
i inclús entrar en quadre
i parlar de l'orella
dins dels actors
això no
no ho podia fer
una cosa
el muntatge
l'has fet al final
o l'anaves fent
simultàniament
a mesura que rebies
material
el Javi va començar
a muntar
mentre rodàvem
i el gruix
del muntatge
va ser posterior
al final
per molt
depèn del tipus de pel·lícula
hi ha pel·lícules
que són més lineals
i més fidels al guió
que quan arribes
al final del rodatge
les tenen molt acabades
m'ha semblat
modèlic
la incorporació
natural
de la música
o sigui
la trobo
extraordinària
o sigui
la música entra
quan té que entrar
o sigui
quan l'espectador
s'ho espera
dius
ara música
sí, ara música
ara una escena
claríssima
d'amor
a vegades
de desespera
de l'atenció
del que sigui
ja no diguem
aquelles escenes
en què no parlen
parlen els pensaments
allò
si sap que la cuesta
elevat a la màxima potència
extraordinari
doncs clar
hi ha una part
que ve del guió
o sigui
que amb el Fernando Navarro
vam intentar
que la música
tingués una funció
narrativa també
i vam estar fent feina
d'ordenació
de quines músiques
apareixien
en cada moment del guió
però després
és veritat
que el muntatge
ho reescrius
hi ha tota una part
en el muntatge
descobreixes
que hi ha
equivocacions
que el guió
equivocacions
i coses que no havies
pogut preveure
que això és molt bonic
també
com les pel·lícules
inclús les pel·lícules
de Hollywood
que et porten 80 anys
d'escriure
en els 50 guionistes
i 200 milions d'euros
com roden trames
que després no munten
perquè
al final
és que
és imprevisible
i això
és el bonic
quan descobreixes
sobre la marxa
i vas aprenent
tu has estat music
en algun moment
de la teva vida
ara ho estic intentant
rasca de fa anys
i rasca la guitarra
mai havia tingut ganes
de compartir-ho
ni d'ensenyar res
i jo no sé
si arran
del rodatge
amb els músics
no sé si
per motius personals
però ara tinc ganes
molt emotiu
la recollida
de premi
amb la interpretació
però això
era més una altra cosa
això era més
i la dedicatòria
però sobretot
era una forma
d'intentar
dedicar-li a l'una
a controlar les emocions
i no desbordar-me
com que no toco
prou bé
és com si ha sortit
amb vuit boletes
els temes de barismes
i estava una mica
bé bé
era un estil
terapèutic
de solventar
però no has estat
en cap grup mai
no va haver-hi una temporada
que el Gerard Gil
el compositor
de les madres sonores
de los Condenados
de los Passos Doble
de la propera pell
era una època
que el meu muntador
i a mi ens deixava
anar amb ell de gira
i això és el més semblant
però ho feia molt millor
quan estava ell sol
i això seria
sí, sí
el més semblant
i ara a la pel·lícula
hi ha un tema
que hem composat
amb la Londra Denley
que és
Office the Worst
que és aquesta cançó
que fa de l'Hitmotiv
quan està en la traça
del Sacromonte
aquesta l'hem fet
junts amb la Londra
i estem fent
més temes nou
una escena
que a mi
m'ha recordat molt
Jules Zé Jim
clar, per allò del tercer
t'ho ha dit algú?
no, no
primera


hi ha un altre
que
em sembla
l'Orquiana
i de Bunyuel també
que és
quan
les esteles
d'un avió
es dibuixen
sobre la Lluna

aquesta sí que és una
referència molt directa
de fet
la portada
la portada
d'unitat
de desplaçament
de los planetes
hi ha com una mena
de nou especial
que passa
per davant dels ulls
d'un personatge
amb els ulls
molt clars
i en aquest cas
sí que pensava
aquest avió que creua
que podria ser
Bunyuelesc

no sóc gaire
de fer cites
però aquesta sí que
la vaig pensar
clarament
jo
i sobretot
a la segona
vaig dir
a veure jo
si és el que
vaig veure la primera
que ja la primera
m'ho va semblar
és que
ara que estic enamorat
del Pico
ara has de tornar
a veure la primera
però llavors
ho espanyarem
si la tres hem mirat
deixa-ho així
molts platònics
són millors
que els altres
molt bé
el que volia dir
és que l'Stefany Màgim
em sembla
una actriu
extraordinària
que quan
quan surt ella
realment
la pel·lícula
té un pic
de pujada
perquè
és que té una atracció
aquella dona
com a personatge
també ho és
tot és interessant
tot amb ella
fins quan no parla
és igual
el fet
que toqui
d'esquena
és una cosa
això ve de la realitat
això ho feia la mai
que m'agrada molt
això que diu
que la gent
ha pensat
que no hi havia
una cosa
una mena de gest
quasi de la factory
parecia que no
estabas controlando
los cajones
és que era molt vergonyosa
inclús a l'estudi
agravava d'esquenes
li feia pànic
i
aquesta frase
de
jo veia
el que els demà
no veien
també és una mica
la forma d'explicar
la pel·lícula
tenen quatre perspectives
diferents
i cada personatge
t'ofereix mirar
una cosa diferent

l'Stefaní
és una superactriu
i
és aquesta mena
de personatge
és diferent
al que feia
la Bàrbara
de línia
dels Condenados
però si té en comú
amb aquesta
jo recordava
a los Samwells
quan parlaven
d'aquests personatges
com Harry Line
que diu
són molt agraïts
perquè tota la pel·lícula
estan parlant
d'un personatge
i finalment apareix
i quan apareix
la pel·lícula gira
sobre aquest personatge
i encara que surtis poc
tenen sensacions
que apareix
efectivament
per piota
a través de partida
els Condenados
passava amb la Bàrbara
que anàvem parlant
del personatge
de Sílvia
fins que apareixia ella
que això era més
com el que deia el Wells
i aquí no funciona
tot igual
però també té aquesta idea
d'un personatge
que apareix menys
però quan apareix
fa cap girar la pel·li
i això és veritat
que com a personatge
és agraït
que ens amagada molt de temps
torna a apareixer
és a dir
està
es camufla
i m'ho hem quedat
desapareix
de la història
és clar
no sé si els oients
saben que no estem
gravant el programa
en directe

perquè ara
els pot explicar
que el Jonas Trueva
ha guanyat la 15 de canva
és veritat
és veritat
Ah sí?
ara ja és oficial
fa molt poc
sí sí
jo ho he sentit
no ho sabia encara
el teoria el secret
estava embargada
d'informació
fins a la set
però
era l'única espanyola
que es presentava
és l'única pel·lícula

hi havia el curtmetratge
de l'Anna
un curtmetratge
és veritat
Ah molt bé
estàs tovint
per ell
els collonats
sí sí sí
un final
final feliç
final feliç
felicitats
pel Troyes
sí sí
molt content
molt bé
tenia apuntat aquí
que hi ha
una de les coses
que m'ha agradat
de la pel·lícula
també
i no sé
si tu
estaràs d'acord
o
és que
li trobo
l'ordenació
del desordre
però a tota
hòstia és bona
aquesta expressió
maca
bueno
me l'he apuntat aquí
per dir-la tal com l'havia pensat
perquè sobretot
el segon visionar
agafes una distància
sí sí
pots tenir aquesta expressió
sencera
hòstia
però és que és terrible
bueno
hi ha una cosa
vas ben encaminat
m'agrada
amb aquesta
ara contestaré
però
se m'acorda
és una cosa
que se'm diria
hi ha un moment
que fliparàs ara
saps
què em recordava
quan s'estan repartint hòsties
amb el fons difuminat
em recordava
la taberna de l'irlandès
perquè després
de l'hòstia
agafen
i s'estan fotent la birra
té alguna cosa
d'enquadraments
de vostè
és que són guai
és això en fora
és això en fora
i els altres
no no
és que tu
a més a més et distreus
agafant personatges secundaris

que foten una cara
com dient
no no
és que no diuen res
ni pensen
estos gilipollets
no no
ells van fent
van mirant
un tio té la mirada perduda
i els altres allà
cara de res
però està
perquè és una baralla
molt pel·liculera
en el punt
és una baralla imaginària
respon a l'imaginària
és que és pel·liculera

i vull dir
van agafar un especialista
de cinema
perquè els ensenyes
a barallar-se
com és especialista
és la coreografia
és la coreografia
però és que s'ha de notar
són tots els critxers
del que fan
els especialistes
d'una pel·lícula
totalment
aquesta escena
el Jota
quan va veure la pel·lícula
per primer cop
em deia
Jota dos planetes
o Jota Bayona
em deia
és que nosotros
tío
nunca hablamos tanto
no parlaríem tant
com els personatges
de la pel·lícula
nosaltres som
com els del bar
els del bar
que tots ho diuen
aquells som nosaltres
aquesta és l'escena
que el Jota es veu
en el partit
i el de l'ordenació
del desordre
està bé
perquè jo de fet
m'imaginava una pel·lícula
quan començàvem a escriure
molt més
impressionista
i menys
narrativa
i de fet
en les primeres versions
de guió
era més així
i quan el director
de foto l'ava a veure
diu
hòstia
al final
és una pel·lícula
molt més narrativa
del que em pensava
i no estic segur
que m'agradi més
però és veritat
que segurament
hem anat fent
una feina
en les successives
versions de guió
i en el rodatge
i en el muntatge
de l'ordenació
del desordre
de fet
també em va agradar
o reordenació
creant un nou desordre
en tot cas
a vegades

però sí
crec que hem buscat
que l'espectador
tingués més sensació
d'ordre
de la que jo
en un principi
necessitava
i crec que l'hem fet bé
la impressió
és standard
tot i que
és un cinema
que s'apropa més
a un cinema
més visible
per la majoria de la gent
no diré la paraula
terriblement
perquè no és veritat
però sí que és veritat
que és una pel·lícula teva
més llegible

home
jo
diria una cosa
que respecte
a pel·lícules teves
que
o no
o la gent
no hi ha entrat
o han sigut mal compreses
o això
per exemple
pel·lícules tan bones
per mi
com la propera pell
que per mi
tenia que ser
una pel·lícula
que es tenia que passar
per totes les cadenes
i tal
i hòstia
va costar la gent
no ho sé
aquesta
em sembla
que és d'aquelles
que
tant de bo
no m'equivoqui
però em sembla
que hi haurà
sorpresa positiva
aquí
amb la resposta
de la gent
no ho sé
si noto
més enllà
de com funcioni
el públic
però sí que
a la rebuda
noto
aquesta tendència
meva a fer
pel·lícules
més fragmentàries
i en la que
per exemple
que tenen
aquests dies
intentava explicar-ho
amb la lògica
que la narrativa
no és una narrativa
de novel·les
sinó una narrativa
d'un disc
o sigui
que a mi m'agrada
quan les pel·lícules
poden canviar de to
i poden canviar d'estil
igual que un disc
pot canviar d'estil
i de to
d'una cançó
o d'una altra
a mi el cinema
que més m'agrada
com a espectador
i per fer-lo
és així
i d'alguna forma
és com que
en aquesta pel·lícula
s'ha acceptat millor
crec que
per la naturalesa
psicodèlica
dels protagonistes
com si la perspectiva
dels personatges
ho justifiqués més
que en altres pel·lícules
on hi ha una voluntat
del director
i no dels personatges
i aquí crec que
s'ha acceptat més per això
bueno
l'amistat
l'amor
la confiança
la desconfiança
són temes
que també
estan dins de la pel·lícula
són els temes
de la pel·lícula
és una pel·lícula
i jo crec que la pel·lícula
em resum
una vegada vista
i pensada
crec que dóna
la impressió
de ser una pel·lícula
molt més treballada
del que
aparentment
quan comences
a veure-la
dius
bueno
i no, no
allà
allà hi ha
una mà de ferro
que no sé si ha sigut
en el muntatge definitiu
però això
t'he preguntat
el d'un muntatge
em sembla que
té molt a veure
amb això
bueno
la funció de muntador
a més ell
evidentment
és aquesta
és una pel·lícula
molt treballada
no és normal
poder estar sis mesos
treballant amb el director
de foto
pensant conceptes
Isaac
ja us passarem
el podcast
el podcast del programa
parlarem també
de la pel·lícula
i en tot cas
en seguirem parlant
però felicitar-te
perquè crec que
és un treball
important el que has fet
i et dic
jo diria que
després d'aquests primers
dos
vint anys
és com
obrir
una nova
tot
i que estic
completament d'acord
en que hi ha una continuïtat
amb un any o una noix
i aquesta
està clar
però
una continuïtat
però
variant molt
no en tinc ni idea
fos les coses
a dintre de la coctelera
i surt exactament
una cosa molt diferent
sí que formalment
està clar
que estem treballant
camins nous
i que hi ha coses
de la imatge
sobretot
que amb Antacuró
estem obrint camins
que volem seguir explorant
de formes
de treballar el color
sobretot
que sí que
no havia fet abans
sí que hi ha coses
formals
que si vull continuar treballant
però no necessàriament
a totes les pel·lícules
molt bé
doncs escolta
des de Ràdio Desbend
et donem les gràcies
per estar amb nosaltres
encantat
ha estat un plaer
conèixer
i serà
serà un plaer
recomanar la pel·lícula
molt bé
un abraçat
merci

fins aquí
la conversa
que vam tindre
amb l'Isaqui
esperem que
us ajudi
si encara no heu vist
la pel·lícula
que us recomanem
moltíssim
que la vegeu
perquè
ens sembla
que la pel·lícula
bueno
ara comentarem
una mica
l'opinió nostra
després d'haver-la vist
com a crònica
com fem moltes vegades
de les pel·lícules
però
després d'aquests
visionats
nosaltres pensem
que és una pel·lícula
d'aquelles que
es poden recomanar
a tots els públics
és a dir
la gent jove
que no ha viscut
o són fills
d'aquella època
o han nascut
després del 2000
veuran com realment
als anys 90
hi havia una pulsació
sobretot
i concretament
a Andalusia
però
molt concretament
a Granada
hi havia
un despertar
que estava
a veure
com totes les coses
que són emergents
surten
amb tota una sèrie
de condicionants
alguns van a favor
i els altres
a la millor
estan frenant
però en realitat
hi ha un fons
un rerefons
lorquià
que pulsa
per tirar endavant
i tenim
la Gartijanik
i tenim
Enrique Morente
en fi
una sèrie de gent
que
va anar
també a Nova York
que estava en contacte
amb
grups
i conjunts
tant americans
com de jazz
com de tal
es bellugava
es bellugava tot
i s'estava creant
un tipus
de música
indie
com corresponia
també
al cine
en aquell moment
encara
encara hi ha
una trajectòria
ara
perquè
en fi
una mica
el cine indie
s'ha adaptat
després
al que s'entén
com cine
que està
una mica
a part de la indústria
és a dir
cine
independent

què t'ha semblat
a mi
l'entrevista
està bé
també escoltar
les coses
dues vegades
quan estàvem allà
vaig ser conscient
que ell té
aquesta serenor
aquesta tranquil·litat
responent
qualsevol cosa
fins i tot
els temes més delicats
els encaixen
en perfecta
en perfecta
entitat
i sap
com posar-s'hi
és una màquina
que té molt clara
les coses
jo penso que
aquí el que reflecteix
l'entrevista
és que ell
té molt clar
el per què
fa cada pel·lícula
que ha fet
i les que farà
segurament
les enfrontarà igual
perquè és un tio
que jo penso que té una
no sé si la paraula
és formació
el que sí té
realment
és una gran sensibilitat
i la posa
en funció
de les històries
hi ha una estructura
una estructura mental
i té el coco
i té el coco
clar clar clar
és important
és importantíssima
però la sensibilitat
també
perquè aquesta capacitat
de donar-li
aquesta energia
a cada imatge
de la pel·lícula
és a dir
aquesta energia
que tornava a revisar
perquè la van fer
per televisió
un tros
d'un any o una notte
i esclar
hi ha moments
que recorden aquesta
té aquesta energia
en el moment
del tall de plano
que genera
aquesta fricció
i això a més a més
està molt a prop
en aquesta pel·lícula encara més
es justifica
perquè estem parlant de rock
és a dir
l'actitud rockera
no acaba a la música
la gent és rockera
en tots els àmbits
de la vida
i la pel·lícula

també és rockera
però no perquè sigui rock
el que està sonant
que finalment
és com dius tu
indie rock
en aquest cas
el que està sonant
sinó perquè
l'actitud també
de l'Isaqui
fent cine
també té aquest punt
digue-li rockera
o flamenca
és a dir
estar en els dos territoris
és el mateix
hi ha una energia vital
especial
que ell li sap donar
a les pel·lícules
moltes pel·lícules
neixen mortes
es poden explicar històries
molt interessants
però en canvi
aquesta energia interna
que tenen algunes pel·lícules
no tan sols de l'Isaqui
òbviament
sinó d'ell
i de molts altres directors
tenen aquesta peculiaritat
i a mi això
ho agraeixo molt
perquè vol dir
que tu en la cadira
ja estàs tota l'estona
com l'habitant una mica
sobre la cadira
no et sents allò
que t'has aposentat
en el cinema
i que m'expliquin
no, no
és que tu t'impliques
en la història
tens aquest paper actiu
que l'altre dia
en parlava el Manel Montserrat
precisament
l'espectador com a actor
Estava mirant ara aquí
que tenia una nota
dient
l'altre dia
aquí vam fer un programa
dedicat a Robert Bresson
a propòsit de Moixet
vam escollir Moixet
com podíem haver escollit
qualsevol altre
perquè el diable probablement
els diners
pic-poc
en fi
som devots
del mestre Bresson
amb la seva vessant

agafem la picor
de l'Isaque
i un dels principis
de les notes
sobre el cinematògraf
de Bresson
parla
que la música
ha de ser
diegètica
o no ha de ser
això és diegètica pur
la música
de segon del premio
és
el que tu dius
diegètica pura
sí, sí
Bresson
parla
de transicions
les transicions
aquí
són
una bendició
per l'espectador
parla dels silencis
efectivament
hi ha uns silencis
que parlen
hi ha un diàleg
que surt
en una de les preguntes
que li he fet jo
entre
els protagonistes
el que seria
l'equivalent
al cantant
i a la guitarrista
en el que
en realitat
estan parlant
sense diàleg
amb el seu pensament
exacte

això és extraordinari
no mou la boca
sinó que sentim la veu
com una veu interior
el muntatge
el so
escolteu
el muntatge
és que les pel·lícules aquestes
llegeixen
demanen
vidnaga d'or
amb muntatge
amb muntatge
amb tant d'altres coses
per tant
em sembla justíssima
i en aquest cas
sí de veritat justíssima
però una pel·lícula
que ja tenia
la vidnaga d'or
a millor pel·lícula
i a millor direcció
és a dir
allà
el jurat
va reconèixer
i no li va quedar
a un altre
que diu
és que aquest muntatge
és molt difícil
de superar
en un festival
perquè a més a més
hi ha les pel·lícules musicals
que cauen normalment
com va dir també
l'Isaac
i l'he vist dir
en algunes altres entrevistes
té unes tendències
molt
a vegades
a geogràfiques
en el sentit
de crear
el centural
d'aquella banda
aquí no
aquí es parla del mite
evidentment
ell parla més del mite
que de la realitat
dels personatges
però tot i parlar del mite
i per tant
està fent d'alguna manera
mitomania
ell no juga això
ell juga que
d'alguna manera
tot està en aquest àmbit
del mite
vist com una cosa
separada d'ell
és a dir
com si estigués
veient els cromos
aquells llibres de cromos
de l'època
del futbol
que col·leccionàvem
vas girant fulls
i vas veient
en aquest cas
són concerts
situacions
la granada aquesta meravellosa
amb la llum aquella
de tarda
tot això està allà
la pel·lícula
en aquest sentit
sí que té aquest aspecte
mitològic
una mica
és com una realitat
que no va existir mai
però que sabem
que sí va existir

perquè
per exemple
el local
dels anys 90
el Planta Baja
ens costa
que
bueno
ho va comentar
l'Isaqui
el van
totalment recuperar
havia tingut un incendi
no va quedar res
i es veu que
molta gent
de Granada
que el havia conegut
en el seu moment
va flipar
i dient
hòstia
què han fet aquí
otra vez
sí sí
van haver de reconstruir
tot el
jo crec que en aquest cas
ell ha tingut
molta habilitat
com la té normalment
quan entra
en aquests territoris
el que passa és que
és el territori
en què hem d'acceptar
que ell s'hi sent còmode
és a dir
el que és segur
és que ell fa allò
que fa que se senti còmode
seria absurd
ningú es fica en un territori
que no t'hi sents còmode
almenys que no t'obliguin
per diners
o jo què sé
normalment la gent
no ho fa això
el cine sempre és un acte creatiu
i per tant
sigui més o menys
la pel·lícula
diguem-ne comercial
en el fons
tothom fa les pel·lícules
perquè vol fer-les
i vol explicar alguna cosa
per tant
d'alguna manera
la incomoditat
no la busques mai
però és que
a l'Isaac en concret
s'ho fa difícil
a vegades ell mateix
perquè
el que és tu
d'ordenar el desordre
o ordenar

ordenar el desordre
també a vegades
ell és molt amant
de desordenar l'ordre
és a dir
que això també és muntar
i tot és muntar
en el fons
per tant jo crec que
estem davant d'un director
per mi
molt interessant
no
tenim
el llistó
quan parlem de l'Isaac
està molt amunt
hi ha alguns directors
d'aquest país
que s'hi pot parlar
en aquest nivell
el llistó d'Isaac
és el que està
a la part alta
diguem-ne

jo crec que
fins i tot
és una rara avis
dintre del panorama
actual
del cinema

i sense
despreciar ningú
perquè
hi ha gent vàlida
i gent que
té la seva línia
i tal
però
jo
que fa
molts anys
que tinc
la sort
de conèixer-lo
i de tindre amistat
tant amb ell
com amb l'Isa
que també
diré una cosa
aquí segurament
no ha tingut tanta intervenció
però també
també ens va comentar
ell que
amb alguns
punts
va estar
col·laborant
però sobretot
amb la carrera
d'Isaac
és vital
la col·laboració
sobretot
amb els guions
de l'Isa
i Fran
l'Isa té una
servència
com a pionista
i també com a directora
realment
hem vist coses
d'ella
que són molt interessants
doncs a mi
una cosa
amb la conegència
que valoro molt
és
la capacitat
que té
de prendre riscos
i això
és molt important
perquè
els grans
creadors
que tots
tenim al cap
s'han fet
en realitat
a base
de prendre riscos
i el seu cinema
ha avançat així
i com ell
diu molt bé
en una de les respostes
unes vegades
et sortirà
i unes altres
no et sortirà
tot i que
sempre al darrere
el que hi ha
és la intenció
de fer allò
i fer-ho
el més entenedor
possible

jo crec que és una
pericola
que la gent
jove
com tu deies
definies molt bé
abans les franges
evidentment la majoria
de la gent jove
avui en dia
no han sapigut
jo mateix
dels planetes
en tenia
una idea
molt remota
però realment
el veure la pel·lícula
m'he aficionat
a la seva música
i realment
estic a l'Spotify
escoltant-me
una vegada
donat
els 9 minuts i mig
en alguna versió
més de 10
de La caja del diable
que és un dels temes
i realment
és un tema preciós
és un tema obsessiu
jo també me l'he posat
diverses vegades
és que és tan bo
el que tocaven
en l'original
els planetes
de veritat
com en la pel·lícula
el que toquen ells
realment
és una seducció
total
l'Isaqui diu
a mi el que m'agradaria
és que la gent
aquesta és la música

sentem un fragment
perquè són 9 minuts i mig
sí, és un fragment
de la caja
aquesta roi
és hipnòtica
jo crec que
les 11 o 12 cançons
que composen
aquest disc
que és una setmana
en el motor
d'un autobús
en realitat
és una mica
les costelles
d'una columna vertebral
amb la que funciona
està muntada
la pel·lícula
sí, sí
sí, clar
i bueno
és que
entren
a dintre
de
o
a vegades
pugen
o baixen
entre mig dels diàlegs
d'una manera
tan natural
molt
i el que volia dir abans
és que
l'Isaqui deia
la gent que conegui
la pel·lícula
collons
que la canti al cine
clar, és el que ell demana
diu
me gustaría que la gente
cantara las canciones
de los planetas
en el cine
i després diu
volia fer una pel·lícula
que agradés als fans
i els fes picadetes d'ull
però que també entetingui
els que no ho són
o no coneixen el grup
i la voluntat de la pel·lícula
també és aquesta
fer entrar la gent
a un grup
que realment
a més sona molt bé
és que realment sonaven
de nassos
i tenien unes lletres
molt interessants
molt també
molt també
sí, sí, sí
perquè deien
aquelles lletres
deien coses
sí, i tant
i estaven molt reflectint
aquells anys
a finals dels 90
no és veritat
perquè el disc
em sembla que es va fer
el 98

98
sí, sí
sí, sí
no, home
evidentment
no podem ignorar
que darrere d'un grup
de música
normalment hi ha moltes coses
hi ha també
droga
hi ha alcohol
és a dir
pas que si no
la creació d'aquest tipus
no surt
és a dir
està malament dir-ho
en públic això
però és cert
excepte en aquests casos
de creació pura
no està mai justificada
l'utilització
ni de droga
ni d'alcohol
per fer res
però en aquests casos
és inevitable
és a dir
és que quasi et diria
forma part de l'estat
ah, aquí està
jo diria que dintre de la pel·lícula
no és apologia
tot el contrari
no, no, no
hi ha moments
en què hi ha retrets
entre ells
tio, així no podem seguir
els excessos
són castigats
també
perquè no es pot anar
hi ha un punt de passat
que no serveix
ja per crear
ni per cantar
ni per tocar la guitarra
i després hi ha coses
com la utilització
d'una processó nocturna
ah, sí
amb ells
amb els actors
introduïts
entre mig
de la gent
que semblava
que bueno
que era una cosa
que no estava
o sigui
absolutament improvisat
però
molt natural
ningú
no li vam preguntar això
no ho sé si va ser
perquè a mi també em va donar
sense que no ho veia
que realment
és alguna cosa
que es van crear
ells mateixos
i ja mateix
però una mica
també vital
o sigui
no tant de la pel·lícula
hi ha alguna pel·lícula
que el diuen
havia acabat
amb processons
i que també incorporava
tots els membres
de l'equip
dintre de la processó
quan vaig veure aquesta
vaig pensar en una altra
ja me'n recordo
i no sé quina era
se m'han anat alçant al cel
és una pel·lícula bona
també
i tant
i tant
i tant
és una bona pel·lícula
que a més
no sé si l'han comentat
aquí alguna vegada
però que sé que
d'alguna manera
està en l'aïn
perquè quan ho veig
vaig dir
ostres
aquesta és la desfilada final
que recorda
altres desfilades
que hem vist
Nani Moretti
ho fa una mica
en aquella pel·lícula
de la casa
de Roma
que hi ha una casa sencera
de veïns
i que són
la relació entre veïns
van penúltima pel·lícula
de Moretti
que no recordarà com es deia
acabava amb una mena
de processó
de gent
caminant pel carrer
on sortien també
els actors
de la pel·lícula
sí però em sembla
que el que estem parlant
és una pel·lícula espanyola
és que sí
no em ve el cap ara
quina és
en tot cas
té aquest recurs
que també és interessant
la pel·lícula
està molt
està molt mesuradeta
i jo penso que
més a més
el muntatge
efectivament
és merescut
perquè ja no és
primer crear l'estructura
decidir
quin tema
va a cada lloc
això és un tema
també de muntatge
i de direcció
i després
la finura
en què està muntada
aquests planos
que duren
dècimes de segon
i que el veus
i que el veus
just el que has de veure
del plano
això no és tan fàcil
de fer
a més a més
us volem dir una cosa
sabeu que
ho haureu sentit
ja en algun altre lloc
que tot el que es toca
allà
és real
però és que a més a més
els actors
són músics
són músics
és dir que no
no hi ha improvisacions
ni
ni playbacks
ni playbacks
ni res
allò tot el que
surt
és tal com raja
i sonen molt semblant
realment els originals
batisos
però si sentim
versió d'una i altra
te n'adones compte
de les petites diferències
però cantant
pràcticament son igual
aquesta cosa que fa
d'emborrar-se el micro
i sussorrar
pràcticament
és idèntic
pràcticament
el que fan
els dos
i em sembla
que fins i tot
la guitarra
per exemple
del J
em sembla
que és autènticament
la d'ell
que els va deixar
la guitarra
per tocar
i bé
ja ha sortit
a la conversa
però
voldria destacar-ho
també
que personalment
tots els actors
m'han semblat
que estan
molt bé
molt ben dirigits
i molt
ben interpretats
sense
una naturalitat
com requereix
realment
però
voldria
destacar aquí
el paper
d'Estefani Magnin
que és
la Mai
que deixa
el grup
al començar
la pel·lícula
i se'n va
cap a la universitat
a estudiar
però bé
hi ha
sempre
una sèrie
de petites
trobades
en què
busquen
incorporar-les
sobretot
al seu company
però
també
una mica
tenim
la justificació
d'aquest trio
que en algun moment
ha sigut
i les relacions
entre ells
ell i ella
ell i ell
ella i ell
i l'altre
home
la presència
d'una dona
entre tants homes
segreix
no tant
pel fet amb si
sinó
perquè realment
és una
posició
la que té ella
que també
la diferencia
del reste
és una persona
que s'ha desmarcat
i tant
per algo
s'ha desmarcat
però
és curiós
com un paper
d'una persona
que
surt
amb profeines
surt
es converteix
en l'eix
de la pel·lícula
l'eix
sobretot
l'eix
sentimental
i bueno
el lliurament
del disc
al final
de la pel·lícula
és un
tancament
excels
de la pel·lícula
no no
tot
en fi
em sembla que
esteu a notar
que ens ha agradat molt
i a més a més
que tenim
moltes ganes
i ho fem
de recomanar-la
ja diem
per totes les edats
com diuen els castellans
encarecidament
encarecidament
molt bé
doncs aquí
deixem
segon do premio
i
no sé si tenim temps
per comentar
crec que sí
tenim set minuts
si tens
alguna coseta
de sèries
tinc
tinc
tinc
dues
perquè em portava
a restar en una
de feia
que no
no vaig dir
però ara de cop
m'he decidit
a última hora
canviar-la
perquè realment
ja en parlarem
es diu
en tus manos
ja en parlarem
en el seu dia
és sueca
i és interessant
ja en parlarem
és que ha sigut una cosa
molt curiosa
la que ha passat
ens vam ficar en una sèrie
de Netflix
l'altre dia
que era curta
li diuen miniseries
són sis capítols
en realitat
de cinquanta i escaig de minuts
està Netflix
com us dic
i és de l'any 2024
és super recent
és una miniserie britànica
està en el número 2
del top 10
diguem
que la mateixa plataforma
crea
crea un top 10
de les 10 millors
però en aquest moment
que és el moment
que ha començat a girar
ja està situat
el número 2
la més vista
diguem
en segona posició
no sé qui és la primera
i la vam arrencar
amb molt de gust
perquè més a més
el Cumberbatch
és el lector principal
el Benedict
el Benedict Cumberbatch
realment
és un actor
que a mi m'agrada molt
i que a més
parlar de la seva solvència
és quasi
és sobrer
a casa nostra
també és molt estimat
agrada a casa vostra
també
i vam dir
bueno
això ens decideix
la història que explica
que és una història
d'una pèrdua
d'un nano
al principi de la pel·lícula
el fill
del Cumberbatch
que és marionatista
marionatista
tipus Henson
és marionatista
de la televisió americana
no vol ser un Henson
perquè de Henson
se'n parla també
la pel·lícula
no és un alter ego
de Henson
sinó que és
un marionatista bo
amb una cadena
no tan important
però que té
el seu espectacle allà
on se'n marionetes
molt grans
que manipulen molt bé
i que tenen una gran fama
dintre del mercat americà
local
en aquest cas de Nova York
i llavors
aquest personatge
de cop el fill
un dia
que ha d'anar a l'escola
decideix
que hi vagi sol
després d'haver tingut
una gran discussió
al matrimoni
molt forta
que el nen
pensaven que ha escoltat
necessàriament
perquè era de grans crits
i a partir d'aquí
aquell dia
el nano
se'n va a l'escola
i desapareix
i aquesta desaparició
òbviament
crea l'angoixa típica
d'aquestes situacions
clar
el primer
segon
i tercer capítol
de la sèrie
són
quants capítols
6
impecables
el primer
segon
i tercer
són capítols
absolutament
de dir
un 10
un 10
a tot
un 10
a la interpretació
un 10
a la manera
de portar l'atenció
al mateix temps
que anar creant
les subtrames
que et van mantenir
intrigat d'un tema
i de l'altre
com bé ho veig
immens
la seva senyora
també immensa
la tinc per aquí
és una actriu
que té la seva carrera
també
la mà
és que jo no la coneixia
massa
tu potser
Pep la coneixeràs
que és
la Gabi Hoffman
una dona
amb una melena
espectacular
amb un gruix
de cabell
una dona morena
d'uns 45
46 anys
molt interessant
també com a actriu
hi ha una sèrie
de personages
tots són bons
aquí no hi ha ningú
que sigui dolent
i la història
està molt ben explicada
impecablement fotografiada
és la Nova York
dels 80
perquè és clar
aquest tipus de pàpets
es feien als 80
a la Nova York
dels 80
i això també dona
una visió
d'aquelles pel·lícules
que té més dels 70
Shaft
i tot aquest tipus
de cine de policia
perquè al moment
que intervé la policia
la pel·lícula
es deve
una sèrie
es deve
una sèrie
a través de policia
què passa
a partir del capítol 4
el capítol 4
i estic aconsellant
de veure-la
malgrat tot
el capítol 4
és un capítol
que té 3 escenes
que són potentíssimes
discussions les 3
moments de crisi
entre personatges
impecables
que salven el capítol
perquè la resta
del contingut
per mi
la meva opinió
és que és molt fluix
i 5 i 6
van baixant
per la pendent
o sigui
el 5
baixa una mica
i el 6
es fica ja
en los infernos
més literalment
encara
perquè passa
en el mètode
de Nova York
al fons de tot
del mètode de Nova York
on hi havia
una vida soterrada
de gent també
delinqüència
i tal
és a dir
que no sé
què va passar
en aquesta sèrie
són una sèrie
produïda
i dirigida
per una dona
i la creadora
també és una dona
són dues dones
que són
l'Abi Morgan
i la Lucy Forbes
la directora
i l'Abi Morgan
la creadora
i en canvi
alguna cosa va passar
que se'ls hi va anar
de les mans
però malgrat tot
us diria
arrenqueu-la
aviam què passa
potser també
és una percepció
personal
meva
i en aquest cas
de la meva companya
que l'hem vist junts
que hi ha alguna cosa
que fa que a partir
del capítol 4
les coses no funcionin
és qüestió de veure-la
també pot ser
que
de vegades
segons
el guió
pot estar
pot tindre
una certa coherència
però després
a lo millor
les imatges
no hi ha hagut
fortuna
en escollir
localitzacions
etc
amb aquesta baixada
diguem
a l'abisme
jo crec que la baixada
jo crec que hagués llegit
algú
he llegit alguna crítica
del tema
ningú ha detectat
tant
com jo he detectat
en aquest cas
no he llegit
cap tan crítica
com la meva
a partir d'un punt
de la sèrie
però jo crec que
més aviat és un tema
que la pel·lícula
realment
de contingut
ja es va ficant
en un territori
cada vegada més fosc
i cada vegada més
de bogeria
i cada vegada més complexa
i el mateix
Converbex
que ha estat impecable
al principi
acaba fent una mica
el pallasso
un tio que no
que sempre té el paper
agafat i tal
de cop el veus una mica
com el Jim Carrey
en algun moment
dius
ostres
això sí que no
voldria veure-ho jo
i és perquè
bueno
perquè la pel·lícula
també es fica
en aquest territori
i ha de ser fidel
a això
però
bueno
de totes maneres
ja dic
feu la prova
si teniu
perquè els tres
primers són
realment impecables
repetim el títol

el títol
és ni més ni menys
que el nom
d'Eric
Eric
que no és el nom
de cap personatge
sinó que és el nom
d'un titella
d'una marioneta
que construeixen
a partir d'una idea
que el nen
també que dibuixa coses
el pare diu
jo faré un titella
com el meu nano
volia fer
i així
ell veurà la tele
això
i si veu la tele
potser
ens torna a trobar
perquè esclar
l'hem perdut de vista
completament
no hi ha cap pista
d'on pot estar aquest nano
molt bé
interessant
penso que és interessant
malgrat tot
doncs
veurem
Eric
teníem també aquesta
la setmana que ve
en tot cas
una cosa
per la setmana que ve
que et toca a tu
escollir
tens pensat alguna cosa
atracó en directo
no no no
a veure
a nosaltres
el que ens agrada
també és sorprendre
és que seria bo
que ho hagués pensat
noi
però ja saps
que estic en un moment
d'activitat
tremenda
intensa
intensa
i no he tingut
en cap moment
el cap per d'allò
i pensaré
no es preocupeu
segur
segur que vindrem
amb alguna cosa
interessant
sota el braç
molt bé amics
moltes gràcies
per la vostra
companyia
exacte
i ens veiem de nou
el proper dimarts
perfecte
bona tarda
bona tarda

aganda
clari
gràcies
o lobby
Bona nit
Sentiu, és la sintonia del benvingut.