No, no, no, 30 èxits. La ràdio de Sant Just, 98.1. Ara escoltes, la ràdio des verd. Si tu n'ets, la ràdio des verd. La ràdio de Sant Just, 98.1.
cinema sense condicions.
This has been a very fruitful cruise to me as a professor.
El nostre destino final és Bombay, on trobarem el meu marit. Els portuguesos viuen tot el món. Els grecs també viuen tot el Mediterrani i molt a l'est.
Bona nit, tornem-nos aquí un dimarts més a cinema sense condicions. Avui de moment només amb el francès Quilló, francès com sabeu darrere dels vidres controlant tot l'equip tècnic.
i jo, d'aquí al micròfon, es plan que arribi la Carme i el Jaume, que per alguna raó suposo que no hauran pogut arribar fins ara. I tu qui ets? El Joan? Jo soc en Joan. A veure, avui hem estat tots de vacances, o menys joves de vacances, he estat fora, no he vist cap pel·lícula i per tant difícilment es pot parlar de cap novetat més o menys interessant. En canvi, la Carme Navot, m'ha dit abans per telèfon,
que havia vist dues coses interessants, una era Calabria i l'altra era El Todo, que potser en algun moment ja les hem vist. No has mirat ni al correu, perquè fa dies que ho he enviat per correu. Ho he vist avui, ho confesso que fins avui no he obert el correu. Aleshores, esperem que arribi la Carme i comencem a parlar, per exemple, d'aquestes dues pel·lícules.
I en una segona part, si us sembla bé, com que ha mort un famós director a 106 anys d'edat, fa estats rodant pel·lícules fins ara, portuguès,
que es diu Manuel Oliveira, ha mort el dia 4 d'aquest mes, o sigui que fa pocs dies que va morir. Penso que també podria ser interessant de fer una referència a aquest famós director que té un munt de pel·lícules, jo confesso que no n'he vist massa d'ell, recordo les últimes d'una de l'Angèlia, aquest home que es deia.
però tampoc us podré informar molt de la seva obra perquè no sóc un senyor que s'ha llegat a veure les seves pel·lícules. Jo he vist unes quantes. Em sembla que havies vist aquesta de la que estem sentint. Anirem sentint l'àudio perquè ja hem posat abans el track i mira, ja ve la Carme. És que jo des d'aquí la veig abans que tu, perquè tu estàs d'esquena a l'entrada.
Doncs hem sentit el tràiler d'un film falado, una de les pel·lícules jo diria que més carismàtiques i més importants seva, i ara estem sentint l'àudio, l'anem sentint de fons, perquè ja des del començament és un viatge amb vaixell, fotim aquestes sirenes, i és una pel·lícula veritat és que molt profunda, és un d'aquells directors
importants, ha fet una obra molt personal, molt profunda políticament, literàriament, de tots els punts de vista, narrativament també, i val la pena fer-li aquest homenatge. De moment anirem sentint aquesta banda sonora. El cinema, si tu no m'obligues, com vas fer la setmana passada, ara em costa anar-hi.
però estic veient moltes vegades en dvd, l'objecte és que m'ho estic passant molt bé, i us parlaré de dos o tres de les coses que he vist, perquè aquesta setmana... Si vols, mentre la Carme es prepara, comença a parlar d'alguna que hagis vist que t'hagi agradat. Mira, doncs l'última, i que us recomano, com es diu jo, encarecidament, i que us sorprendrà, però bueno, ja us sorprèn més o menys tot el que us dic.
Doncs és Carmina Iament. La segona part. És l'Espanyola, no? Sí, i tant. Fet amb la noia que és tan guapa, com es diu? Maria León. I la mare del Paco León, que és el director, que és conegut per aquestes sèries. Aquesta és la vida de la mare, més o menys. Sí, el que passa és que és ficció. El que passa és que surt la mare, que és la Carmen Barros, com a protagonista absoluta no, però gairebé.
La primera era Carmina Orebienta i aquesta segona, Carmina, supera perquè aquella... A veure, salvant les distàncies jo podria dir que... Ja sabeu que soc molt aficionat a un tal Torrente i això. Podríem dir que aquesta seria no l'equivalent, però sí el rival femení del Torrente, tot i que no té la característica barruera.
però el punt aquest de supervivència, per sobre de tot i passant per moltes coses, sí que el té amb molta dignitat, molta més que el Torrente, per cert, la Carmina. I aquesta segona pel·lícula planteja un drama, un drama des del començament, arribar al marit a casa, de donar una volta.
i es troba malament, seu al sofà i la dona va portar-li el menjar i l'home ja s'ha mort. Així comença la pel·lícula. Clar, a partir d'aquí podia ser una comèdia, una tragèdia, podria ser moltes coses del cinema espanyol, però és una cosa diferent. És una comèdia costumista que t'explica moltes coses sobre la situació actual i hi ha algunes bromes d'aquelles que podien ser també barrueres però que tenen la seva gràcia i perquè tampoc no s'abusa del tema.
perquè ja té un petit lloro que li diu Bárcenas. A partir d'això fa alguna brometa, però pot semblar intranscendent a partir del que estic explicant ara, però és una pel·lícula amb molta gràcia, amb uns personatges que t'arriben molt, que són molt quotidiants,
i que es van fent pensar, no són de quedar-se a la superfície, sinó que va aprofundir en el que està passant. Jo m'ho vaig passar molt bé i a pare em va fer pensar molt. No cal, són completament independents. Jo recomano, si voleu anar per la segona, la primera està molt bé, com a presentació del personatge de Carmina i del tipus de plantejament que ens vol explicar el Paco León, que és el fill,
però a la segona es veu independentment i val molt la pena. Què tal, Carme? Ui, jo pensava que ja t'havia posat en marxa, però ara. Ara em sentiu? Ara sí, ara sí. Bona tarda a tothom. Estàvem explicant ja que tu havies vist dues pel·lícules que ens semblen interessants, que són la Teoria del Todo y Calabria. I Calabria, i després també volia parlar del Manuel Oliveira, perquè ha mort fa una setmana.
i home, és un director del qual val la pena dir alguna coseta. Sí senyora. Llavors, parlo de les dues que he vist, jo suposo que la teoria del todo ja l'heu vist de tots, perquè jo l'he vist com el final de tot. És una pel·lícula que tenia pendent que em feia gràcia de veure.
I finalment l'he vista. No, jo no l'he vist, però és igual. Pots explicar-ho tot. Ja saps que no m'importen els spoilers. De totes formes, sí, sí. De fet, és la vida d'un home, de l'Steven Hawking. Mira, algun dia farem la vida del Jaume Viral, que ja està aquí també.
No crec que tingui gaire interès. Això no se sap mai. La teoria del todo és sobre la vida de l'Steve Hawking, que és un físic que té en aquest moment 73 anys i per tant en vida és un físic important.
és el físic que ha parlat dels forats negres i que és el físic que ha intentat des del principi homogenitzar la física, la teoria general de la relativitat amb la teoria quàntica que de fet no encaixen del tot.
i ell ha intentat unificar aquests dos vertents de la física actual. Deixeu-me fer una miqueta de coses. La física clàssica que en diem
que és la física que ve del Newton, del segle XVII o XVIII a partir de llavors. És la física que diu que descriu la realitat. Què vol dir que descriu la realitat? Diu que quan un cos cau, el vuit,
Hi ha una fórmula fàcil, aquesta és fàcil, aquesta és realment fàcil. És una fórmula molt fàcil que lliga l'espai i el temps.
i amb una constància universal que és la de la gravetat, i quan un cos cau realment, realment, quan diem realment, compleix aquesta llei. I llavors tota la física, tota la física, aquesta perquè és un exemple molt senzill, però tota la física clàssica descriu la realitat.
El que no va ser fàcil de donar-se en el seu moment és que el fet que caigui una cosa cap al terra és la mateixa interacció, la mateixa força que fa que els planetes orbitin al voltant del sol. Això va ser la revolució una mica que ell va fer. Sí, per suposat. El malparit del Newton.
Per mi, si hi ha un físic important a la història de la física, segurament és el Newton. Però dic que la física, si algú la vol entendre, aquesta és una part de la física que s'acaba entenent.
mentre que la física actual, la física que alliga la quàntica, la teoria general de la relativitat, és una física que no podem entendre. L'entenen uns quants. I l'altra cosa és la idea aquesta de descriure la realitat, això no existeix. Actualment això no existeix. Tu pots fer una teoria i aquella teoria s'aguantarà amb la mida que l'observació la consolidi.
però només que dades d'observació diguin que això quadra. Però no existeix en aquest moment, a la física actual, cap teoria que diguis d'escriure la realitat. Això no existeix així. Es fan models, el del Hawking és un model, que per descriure'l necessitava els forats negres,
on no hi ha energia, que finalment ell diu que sí, que s'emet una mica d'energia i per por... A veure, és una teoria que és consistent amb la mida que es puguin trobar dades que la consolidin, però gaire res més. Podria haver-hi un altre...
que fes el mateix paper. O sigui que la física clàssica i la física actual es mouen en camps diferents. Perquè la frase aquesta, la física descriu la realitat. Amb l'actual no podem... La idea que, per exemple, el Big Bang, el Hawking se li aguantava només amb certa mida, és una teoria
que hi ha un moment que tot comença, o no, o és una expansió i contracció, és un altre model. I s'aguantaria en la mida que tu fessis tota una estructura demostrada i amb fórmules, finalment?
que l'observació la completés, però això és la física actual. Es nota que ho has estudiat això. A veure, jo anava a dir... Cinematogràficament... Cinematogràficament el que passa és que aquesta pel·lícula no interessa veure amb això que dic. No, però diguem que per entendre'n cinematogràficament la pel·lícula que representaria la física de Newton és Gravity. A Gravity s'explica i s'expressa de manera... Ah, és que a Gravity no l'he vist.
Jo he vist Interestelar. Interestelar seria la que intenta apropar-se, seria la física quàntica, seria la teoria de la relativitat general, seria tot això. Interestelar. Però de totes maneres deixeu-me dir una cosa de la pel·lícula, Jaume, em deixis aquest interès. A veure, la pel·lícula aquesta no va de física. Va de mort. Exacte. Aquesta pel·lícula, el personatge és l'Stefan Hawking,
però la protagonista és la seva exdona. A mi m'agradava veure com debatia el tema científic i aquí el tema científic no existeix. A mi m'ha agradat explicar-lo però gairebé res més. I de l'altra banda, llavors és una pel·lícula que finalment, finalment, l'he trobada una mica ensucrada.
Finalment, perquè suposo que el director, que és anglès, ha volgut ser resistent al melodrama, que això ho entenc.
ha volgut ser resistant a forgar foscors de vida entre ells. I això ho ha aconseguit. I, en canvi, ha buscat detalls sotils, detalls creïbles, detalls que completen el sentit del que va ser la vida en comú,
amb les dificultats que portaven el fet de ser ell un geni i a més a més ser una persona malalta des dels 21 anys, perquè a ell se li declara una malaltia que és degenerativa, és l'ELA, que és de tots, entre l'Alzheimer, l'ELA i el Parkinson, tots aquests degeneratius, d'aquest és d'orill aquest, perquè aquest es fa mal bé tot però el cervell no.
Per tant, la gent que pateix aquesta malaltia és una persona que pateix moltíssim perquè és conscient del que li passa. I no sabem si això és bo o dolent, no? Hem de pensar que és bo perquè mantenir el cervell en funcionament és el que esperem tots. Malgrat la desgràcia que puguis tenir, vols dir que t'ajuda a portar-la, no?
En tot cas, si t'ajuda amb un tipus de resistència, que l'Alzheimer, per exemple, no... És degradatiu en quanta mental. I el d'allò també, el Parkinson també. El Parkinson en menys mida. En menys mesura, però també. Això és molt interessant. Jo vull lligar amb això, precisament parlant de genis de les matemàtiques. Vaig veure la pel·lícula de Bill Hunting, que tu em vas parlar l'altre dia,
La veritat és que l'havia vist ja, però m'havia quedat així com una mica, no? Però caram, quina manera... Aquesta sí, aquesta és una pel·lícula que va fer el senyor aquest Gus Bansant. I és sobre un paio que és molt bo. Més bo que qualsevol mestre.
Però és bo de veritat, és històric. La pel·lícula està bé. Molt bé està. Però treballar de conserja em sembla, no? Sí, sí, en fa qualsevol cosa. Hi ha la pizarra de dues coses que ningú troba i ell les ha fetes i és veritat, està passejant pel passadís. Llavors, com dius tu, i la pel·lícula... Indomable Wilhunter. Això, indomable, sí. No me'n recordava d'això. I és un fet real? No, jo crec que no. És un invent.
És un guió de dos actors, del Ben Affleck i de l'altre que van guanyar un premi per aquest guió. El Matt Damon també. I el Ben Affleck van escriure el guió conjuntament.
i l'altre protagonista és el Matt Damon. I després hi ha l'altre que va morir, el Robin Williams. El Robin Williams fa de psicòleg. Quina meravella, de psicologia total. Jo l'he vist amb els alumnes. Jo era tutor d'un curs, de tercer de BUP,
i vaig aconseguir portar els alumnes a veure la pel·lícula, perquè jo l'havia vist i em pensava que era interessant, i recordo que el debat va ser sumament interessant. Els donos s'hi van entregar absolutament i van participar d'una forma extraordinària. Els va agradar moltíssim. És com si vestissis la psiquiatria amb vestit llarg, el tracte genial. Evidentment que no tothom.
El psiquiatre és un geni, també. Un geni modèstic i que fa les coses sense voler presumir ni aparentar. Ja n'hi ha prou. Saps allò senzill? És una extraordinària pel·lícula.
Ho lligo amb això que deies, per això m'ha vingut i m'ho havia apuntat aquí, perquè és que penso que és molt interessant. Veritablement és, probablement, la més bona que he vist aquests dies, eh, perquè... Ni vist d'alta... I a tu te l'has vist al cine o a la televisió? No, a la televisió ho passaven, sí, això ho van passant. Aquesta ja és antiga. Sí, sí, és antiga, és antiga, de tenir deu anys o així. Deu anys com a mínim té, el gust avançant. És del 97.
Imagina't, més de deu anys, no? Ara no arriba, deu anys, no arriba deu anys. 97, sí, home. I tant, i tant. Era gairebé 20 anys, té. Era gairebé 20 anys, té. 18, 18, 17, sí. Però, ole, ole, eh? Sí, sí, molt bé, molt bé. Tu em vas parlar l'altre dia i és que... No, jo penso que no, però potser d'algun altre. D'algun altre que s'assembla, doncs. Ara mateix. La veritat és que sí, no? Doncs jo vaig pensar en tu i em va semblar que tu no l'havies esmentat.
És que, a més a més, jo crec que... Poses aquesta pel·lícula a costat de bo diàleg, que tracta tan malament els psiquiatres, no? I aquesta el salves? No, però és que molt bé, el salva fantàstic. De tota manera, present algun altre psiquiatre que, pobra, amb un nano així, no té res a pelar, que ja està bé.
És una pel·lícula intel·ligent, que ja et dic, va guanyar el premi de millor guió de l'època del 97, d'aquell moment, d'aquell any, millor guió innovador o nou, no basat en una novel·la, sinó mi guió original, el Matt Damon i el Ben Affleck eren els guionistes d'aquest dia, i van ser premiats. La pel·lícula no m'agradaria tenir premis, però va ser una pel·lícula que va funcionar, per mi, et diria, honestament, que Del gust avançant és la pel·lícula que m'agrada més. A mi, personalment, és la que més m'agrada.
I confesso que tinc el record dels alumnes que heu portat la pel·lícula i que va ser un èxit brutal. Jo volia comparar, de totes maneres, que això em feia una certa il·lusió, comparar la vida del Stephen Hawking, que és realment un geni, és reconegut i que ha dot una vida científica potentíssima,
malgrat aquesta malaltia degenerativa sense expectatives i que efectivament la gent es mor en dos o tres anys, que és el que li diuen quan ell té 21 o 22 anys que té una expectativa de dos o tres anys.
No, volia comentar que aquí a Catalunya es va fer un documental sobre un matemàtic. Me n'havies parlat tu. El Ferran Soñer va néixer el 2012. Per tant el 2012 va fer els cent anys.
Tenia un congènit, no podia bellugar-se, no podia escriure, no podia quasi parlar, parlava, aconsegueix parlar finalment, va en cadira de rodes però ell no la pot conduir. És un nano, clar, és del 12, per tant és un nano amb moltes dificultats, els metges creuen que no parlaran i faran res mai,
apren a parlar i a escriure i a llegir ell sol quan té 4 o 5 anys amb les seves cosines. Bé, el que vull dir en resum és que era un geni matemàtic importantíssim i la diferència entre el que fa el Montsaxó. Ja sé que el Stephen Cauchy no és dels 60s i aquest era del 12. Com a reconeixement vols dir? Exacte, com a reconeixement. Aquí tenim un geni.
que va estar reconegut internacionalment, perquè a França sobretot, ell amb el Hadmar, que era un dels matemàtics més importants de l'època, ell li envia una correcció d'una demostració que tenia Rònia, l'altre li reconeix i ell entra a formar part del món científic francès i després a l'europeu. I aquí a Espanya no va aconseguir entrar, és a dir, com que ell no va poder fer el batxillerat i no tenia les titulacions corresponents,
perquè no va fer el batxillerat, després el va fer en dos anys, el va fer tot, el batxillerat, però inclús jo a la universitat recordo que algú havia parlat d'ell quan jo vaig ser a la universitat. Devia ser republicà, esclar. Com? Que devia ser republicà.
No, devia ser català, perquè aquí el va descobrir en l'Institut d'Estudis Catalans. De fet, Franco al final l'hi van donar, perquè no va poder entrar mai a l'Institut Superior d'Investigacions Científices,
perquè ell va fer el doctorat amb un professor meu que va ser d'àlgebra, que deia que clar, ell era infinitament més savi que tots els altres pels que feien el doctorat, com li va passar al Hawking i a tots aquests tants avis. Però l'any 67, aquest personatge va estar treballant, em sembla, per una entitat militar americana.
perquè era l'únic que li pagava un sou. Perquè aquí no va aconseguir més que col·laboracions. És a dir, la ciència més important espanyola no el va reconèixer quan tot el món el va reconèixer. El que vull dir amb això és la gran diferència de visió científica que té Espanya com a tradició i el món sexor.
No té comparació. Aquí se'ns perden, se'ns poden perdre. Cada vegada queda més clar tot això. Se'ns perden, se'ns poden perdre, grandíssima. Jo dic això perquè es va fer una documental sobre aquest personatge, ho va fer TV3, i jo el vaig veure per la tele, o sigui que jo no sé si després va passar... La meva dona no el va veure, jo no l'hi he vist, però em va anar a parlar molt bé, molt bé, molt bé.
Interessantíssim. I et fa pensar això. Que es veu que ell no podia i era a través de les cosines. Com que ell estava immobilitzat, ell deia coses, jo ens transmetia i les altres ho apuntaven i ho enviaven. O sigui, estava independent, però un geni. A més, amb una escritura com és la matemàtica, que si no en saps en sèrio,
Tu pots fer un signe que et penses que estàs escrivint un signe i has d'escriure un altre. El seu cosí era enginyer, li deixava els llibres, era enginyer a l'institut químic de Serrià em sembla, i ell agafava els llibres del seu cosí. Per tant, les nomenclatures i tot, ell ho va anar aprenent. Però una cosa tan difícil com aquesta, aprenent-la només mirant-ho,
És que només un cap únic pot fer una cosa així. I dic, som un país que no reconeixem mai, mai, mai, meris d'aquestes coses. Ja el canviarem. L'altre pel·lícula que he vist... L'altre pel·lícula és Calabria, no? A veure, Calabria és una pel·lícula de la màfia calabresa
Queda clar. Feta per un italià. Si la comparo amb el Francis Forcopola, els padrinos, no tenen res a veure. A veure, Calabria és infinitament més dura. Infinitament més dura. És la màfia calabresa que està a la bota d'Itàlia, davant de Sicília, però a la banda peninsular.
És una zona... no crec que fos pobra en el sentit de... perquè a l'època romana era important des del punt de vista agrícola. És molt muntanyós, això, així, aquella zona.
I la màfia de la droga es mou d'allà, entre allà i Milan, i al món sencer. Llavors és una família que viu a la Calabria. Els germans que estan en el món de la droga viuen, dos germans, viuen a Milan. I aquest que se n'ha sortit del clan, que és el gran, té un fill, no? Té un fill.
un jovenet que viu a la Calabria que decideix que ell té l'esperit dels altres i que per tant se'n va amb els altres. Bé, la pel·lícula està molt molt ben descrita. És una pel·lícula dura, dura des del primer moment i fins a l'últim moment. Comparades amb els padrinos,
Es nota molt que és una pel·lícula americana, la del Francis Farcòpola, i aquesta és una pel·lícula europea. Una pel·lícula europea i italiana, i rodada in situ. Que estan mostrant com es viu en aquest moment això a Itàlia. I no és com fa en aquest moment. I contraposa el món de la calàbria, ensorrat, escarp, dur, aïllat,
amb el món d'un Milan o Amèrica on hi ha altres bars de la droga perquè està a totes bandes, que és un món de gran espectacle visual, contraposat amb la... no sé si dir... perquè no és exactament pobresa en el sentit
és una foscor, el que hi ha a la pel·lícula. Inclusa la fotografia és molt més fosc. L'arrogació entre les persones és francament fosca. L'heu vist aquí? Jo l'he vist. Tu l'has vist? A mi m'agrada molt. Aquí vam comentar el mateix l'altre dia, que era que té el mateix món, diríem, dels padrins, però un està.
rodada als Estats Units, on s'utilitza el perfil italià per mostrar el caràcter dels personatges i aquí és la pròpia Itàlia, on la família és italiana i tot el que passa és una cosa contemporània. Llavors, el valor que té és que una és la realitat, la pura realitat, i l'altra, tot i que posetegui basada en la realitat, no deixa de ser una ficció basada en unes novel·les famoses del seu moment.
operística. Jo deia per la tercera part del perino que és veritat. Clar, perquè utilitza l'òpera i el ballet. El que fa a terra als Estats Units més el tema de la màfia és l'Escorcese, més amb uno de los nuestros, amb Casino, que és una de les pel·lícules que he tornat a veure gaire.
i m'he quedat com flipat perquè no recordava que fos una pel·lícula tan salvatge, tan bèstia, tan bèstia, veritablement. Jo també la tinc fresca. L'Escorcese, que és dur ell en si mateix, és un tipus de duresa diferent de la que es descriu aquí al Calabria. Sí, perquè a Calabria hi ha Gomorra també, que és una altra pel·lícula. M'imagino, m'imagino, no la vaig veure. Tu l'has vist Calabria?
No, jo visc a Morra. Són complementaris. Jo penso que la diferència també està amb això que deia. Les persones se'ls mira amb una certa empatia, el senyor Fàrtis Farcòpol·la. Perquè pertanyen a una època que tenien la seva admiració a aquestes persones. Vull dir, eren com un reflex... Home, representaven uns triomfadors, definitivament. Precisament. I Amèrica va plena d'això.
I a canvi, des d'Europa això ens ho mirem des d'un defecte. És molt diferent. No sé si des d'un defecte, però no amb l'exaltació patriòtica i potent. Tot i que ens hi vol acostumar, perquè, per exemple, jo quan veig persones que tenen èxit sense...
sense dir que aquí no hi ha tanta cosa com el mitifiquen. Podria agafar un de molt fàcil, però un altre que hi havia era un tal Elenio Herrera, que no sé si te'n recordes. Precisament perquè va estar aquí a Barcelona i ara no agafaré el més famós de tots en aquest sentit, no? Juguà, quan jugaves futbolista... Estava a Madrid.
Llavors, doncs, aquell senyor, doncs, bueno, tothom... jo mateix, jo me'n recordo de petitó, de dir, ostres, tu, si pogués ser un tio tan llest com aquest, no?, que veiés a venir a les jugades i que realment, doncs, me'n sortís de totes les que m'embolicaria i tal. I penso que això, aquí, se'ns hi està acostumant una mica, no? Jo crec que tothom vegi un menor... Però no ens en sortiran. No ens hem d'enganyar. Jo diria que triomfar...
amb la mida que sigui, i llavors ja depèn de la teva òptica, és un factor intrínsec d'admiració humana real. És igual, tu pots dir que el Messi o el Ronaldo o el no sé quantos o Stephen Hawking, tu depèn del que tu entenguis per èxit, però que l'èxit és una aspiració profunda sí.
i llavors els americans que han creat un model i una societat que està sustentada amb això, doncs clar aquesta dualitat és molt més potent. El que passa és que jo de totes maneres volia matisar una cosa que és en el sentit que els americans tenen aquesta concepte que aquí també s'està arribant ara, ho dèiem l'altre dia quan va venir l'Andreu a parlar d'aquest tema, que era el de perdedors i el de guanyadors, d'avançadors i perdedors. I que llavors si tu ets un perdedor ets un desgraciat, no ets ningú.
Jo tinc la sensació que una idea, que no recordo si va quedar prou explícita, diria que sí, en la xerrada de l'Andreu, que va ser molt interessant, és que a vegades, en el nostre concepte, o almenys en el meu concepte, hi ha perdedors que en el fons són vencedors. Hi ha una pel·lícula, el documental aquell famós del Sugar Baby, com es deia allò de Sugar...
Searching for Sugar Man. És un documental. És un extraordinari documental que és la vida d'un perdedor.
però quan el documental entra en la vida que ha portat aquell senyor que es va dedicar en un moment determinat a ser, ell creu que ni se l'escolta la seva música i és un perdedor perquè es dedica a la construcció i no a cantar. I es considera que es passa tot un temps creient tothom que ha mort. El que vull dir és que aquell senyor quan la pel·lícula o el documental en aquest cas entra en la seva vida
te'n dónes compte que des de la seva òptica, ell és un vencedor. No sé si m'acabo d'explicar el que vull dir. El que passa és que no estic ben bé d'acord, jo. Jo sí, jo sí. Si tu valores el que ell valora, el que ell creu, el que ell fa per la família, el que ell defensa, etcètera, per mi és més vencedor que no el millor un senyor que ha guanyat molts calés. Per tu, però jo crec que per ell no. Sí, sí, per ell també.
Aquí hi ha una cosa que... Bé, ell voldria el reconeixement públic, allà ens entenem. Però vull dir que si tu... Al final el té. Quan ve aquí a Barcelona, fa un concert i se'n va a l'última vegada a Àfrica... I quan se n'adona que a Sud-àfrica ell havia estat mitificat, havia estat un mite amb la revolució del Nelson Mandela i que havia estat una icona de la cançó que ell...
Jo el que vull donar a entendre és que en el concepte americà el vencedor és el que guanya pasta i el perdedor és el que no guanya el que fracassar.
i ara es qualifica el perdedor perquè només hi ha un guanyador i tots els que no es guanyen són perdedors per mi és absolutament injust perquè hi pot haver gent, jo per exemple puc explicar l'anècdota i la puc explicar perquè és viscuda
Jo vaig estar en un moment determinat treballant en una empresa, no donaré noms perquè aquestes persones deuen estar vives encara, i em podien posar una denúncia. Jo era jefe de ventes en un moment determinat, jo tenia set venedors al meu càrrec. I en un moment determinat es presenta el jefe, que era un gànster, que tenia deu o dotze o quinze empreses a Barcelona, i em diu, Morros, ¿qué lejos de puta en esta empresa? Dóna'm entenda que era massa bona persona.
Aquest individu era molt ric, però com que estava sol, els caps de setmana havia de pagar al seu xofer diners perquè jugués a escacs amb ell.
Aquest senyor, si es donen massa dades potser... No cal que els donquis no cal. A més a més ja entenem el que ens vols dir. Jo vull dir que aquest senyor era un desgraciat. Era molt ric. Els ulls d'alguna gent podia ser un vencedor. I segurament per molts criteris un vencedor. Però per mi era un desgraciat. Un autèntic desgraciat.
Les dones l'havien deixat, tothom els seus amics no tenia amics. A sobre va fotre una gran marranada amb el meu jefe immediat perquè li va muntar un negoci i li va donar un negoci a guanyar.
i com que li havia compromès que per muntar tot això li donaria no sé si 4 o 5 milions cada any, quan ja ho tenia tot muntat i tenia totes les coses fetes, i ell a l'espedir va dir 4 milions més a la butxaca. M'explico? Sí, però a veure, el que passa Joan, jo entenc això, i aquest és un exemple tan clar, tan clar, que guanyar d'aquesta manera, possiblement, a molta gent no li valgui la pena,
Però després ja el guanyar, que no implica això. I per tant els americans ja de tot. No és veritat que tots els vencedors siguin d'aquesta categoria. Més que et diria, per la meva experiència, inclús en el món de la indústria, perquè vaig estar ja ho sabeu una temporada a la indústria i molts anys a l'ensenyament,
que a la meva etapa, que vaig estar a la indústria, jo estava en una empresa, puc dir el nom perquè això no hi ha cap problema, York Consultors d'Organització, que és una empresa que ens assessora amb altres empreses i que vaig conèixer moltíssims casos diferents. I t'asseguro que el que predominava no era la bona persona, sinó que era el fill de puta per sobreviure. Això és el que t'ho puc assegurar. No penseu que lligar una miqueta això que comenta el Joan amb el que deia ara de la màfia,
que al cap i a la fi la mancança o la problemàtica està amb el sistema econòmic o social o ideològic o educatiu o com vulgueu dir-ho, el sistema complet que al cap i a la fi fabrica aquests monstres. Fabrica unes persones d'èxit enormes com un futbolista que guanya milers de diners. Per concretar-me a Calabria, de fet és una pel·lícula de fracàs.
No ens confonguem. És una pel·lícula que està basada... El sistema no protegeix ningú d'aquestes persones. El que sí que jo vull dir que mostra Calabria és, una, que aquest muntatge de la màfia internacional, el que prové d'aquest sector de la banda, jo m'imagino siciliana i calabresa, però en particular calabresa,
és un sistema basat, primera i sobretot, en la família. I és aquest esquema el que mostra la pel·lícula. I és l'esquema pel qual triomfen i s'ensorren. És la mateixa causa. Almenys això és el que descriu la pel·lícula. Jo parlo d'aquesta pel·lícula per no anar-me'n amb filosofies que cadascú tindrà amb la nostra. Aquesta pel·lícula parla.
el que suposa èxit, per exemple, el germà segon, que està molt ben descrit, fins i tot físicament, és un grandíssim personatge.
Vull dir que estan molt ben descrits els tres. Després hi ha el savi, el que porta els contes i que té una vida com si éssim més endreçada, i després el que ha fugit d'això perquè no ho suporta. Però en qualsevol cas, aquesta pel·lícula, jo dic la fortalesa d'aquesta pel·lícula,
i la credibilitat d'aquesta pel·lícula radica en que mostra el funcionament de la màfia, que és potentíssima, que és imperable, que és sense ànima, quan la base d'aquest esquema és la família.
que és sorprenent, aquesta contradicció. I això, trobo que és molt potent amb la pel·lícula. I per això monta una història. Això també ho té en comú amb El Padrino, per exemple. Sí, sí, sí, clar, exacte, és lo mateix. Jo deia que és un element de la màfia. És lo mateix, és lo mateix. Jo deia que és un element de la màfia típic que sempre juga a la família. És un element de protecció inevitable que ha d'haver quan el sistema aquest, que us deia, global, econòmic, doncs no proposa una defensa de tothom amb les mateixes condicions.
o això i provoca que hi hagi aquestes possibilitats de guanyadors i perdedors. Ara hi ha un debat en certa mesura, jo diria que inclús aquí, accentuat aquí a Espanya, sobre l'elite extractiva. No suposo que us sona aquest concepte. És aquest adjectiu de l'extractiva que m'encanta. Per què? Perquè concretament la casta que parla del Podemos
que es concreta al palco del Barlaveu, una sèrie de gent que no són burgesos que criticava Marx, que produeixen coses, sinó que és gent que especula amb els diners que té i que juga amb aquests diners, etcètera, etcètera, i que fa que es construeixin autopistes, es construeixin aeroports sense avions i que es construeixin autopistes que no hi passen cotxes. Que ja cobraran 100 anys més endavant.
No, no, que cobraran els que construeixen. No hi ha d'haver cobrades ells. Ara mateix, ahir abans d'ahir, hi havia un informe dient que s'han de tancar no sé quants aves. Perquè no són rentables, estem parlant en calés amb els aves. Cap no és rentable, dels aves cap. A veure, no ens desviem del cíclic. No, no, però jo el que vull dir és que, a veure, és a dir, molta d'aquesta gent, són triomfadors?
I aquests triomfadors... Sí, això tens raó Joan, tens raó. Jo m'acostava a la pel·lícula i tornava amb ella a la visió del Francis Ford Coppola, l'Escorcesa que citava el Francesc i la visió del director, per cert, el director, que no l'hem dit. Monsi també es diu. Francesc i Monsi, pot ser?
Sí, Francesco Munzi. La pel·lícula no es diu Calabria, es diu Ànimes Negres. Que li va més bé, no et pensis? És una pel·lícula de la Foscor. I a veure, el que jo diria és que és veritat això que dieu, però que en aquest món tan...
tant variat i tant... i fixa't que la pel·lícula quan comença...
No me'n recordo si veu Milan o potser és als Estats Units, no me'n recordo quin port hi ha al principi, però és un port... No, no, potser és a Amsterdam, no me'n recordo. Unes edificis preciosos amb una llum, està molt ben jugada en aquesta pel·lícula, la llum, amb una claror, amb un cel blavíssim, amb un ambient de viure...
no confortable però viure el que nosaltres diem món occidental desenvolupat i després aterrisses en aquell poblet fosqui negre i aquesta dualitat penses clar què passa en el món actual? doncs que tot és això i és contrast
i aquesta pel·lícula, jo sí que la recomanaria perquè aquesta visió te la porta d'una manera absolutament bona. Només s'ha de dir que és una pel·lícula comparada amb els americans que té una lentitud més europea, això és veritat també. És com més avorrida potser que seria el Pedrino.
Però en canvi, des del punt de vista de la realització, els actors, que són la meitat professional, són agafats de gent d'allà de la comarca, que estan tots molt bé, la fotografia és excel·lent i la realització molt bé. I la història, que em sembla que no l'entendràs, tot lliga perfectament i tot encaixa al seu punt. El guió està ben fet. Més simple, en el fons, que tot el món del padrino, que té tres pel·lícules,
El món del patiñó és extraordinàriament complexa, és extraordinàriament ben lligat, és una trama que entra, surt, va i ve, torna al principi, se'n va i se'n entorna, que clar, és d'una infinita complexitat, o sigui que jo encara considero que el Francis Ford Coppola és un grandíssim haver fet aquestes obres. Ara s'ha d'admetre que és una òptica diferent.
Tu jo m'has vist alguna cosa? Sí, he vist el Provisio. Quin títol! De quin país és aquesta? És americana, no? I què opines? Que al Joan li va encantar.
Ja ens ho va comentar fa una setmana. De què va? Que me n'entiri i obre si la vull anar a veure o no. De màfies també, però d'una altra mena. Unes màfies que tenen una mica de semblança amb el que ell deia. Amb aquesta potència d'aquells senyors que realment es troben en aquells punts i no els emprenyis per res, ni policies ni res.
Bé, aquesta podria ser una... Agafant les teves paraules, és una pel·lícula que, per exemple, el Roman Polanski i el seu Chinatown, que era d'una potència extraordinària, que era una pel·lícula en el seu moment, però que quan es va estrenar va deixar més aviat fred a gairebé tothom, va ser després... Després es va anar fent gran.
Jo el que crec és que aquesta encara és més dura que aquella. Més dura precisament pel que deies tu, perquè hi ha un tracte, perquè aquest realitzador té un tracte dels personatges que són molt més buits d'això que deies tu, de cara a malament res. Aquí tenim un senyor que és això, un detectiu privat, que podria ser el senyor Hambrey Bogard, però que sempre va al mig drogat o el drogat del tot.
i llavors tot el món que l'envolta doncs pràcticament és això. Tenim una capacitat per retratar una situació com aquesta, encara que la pel·lícula que ho és de llarga, que és molt llarga i que hi hagi moments que veritablement no acabes de veure massa clar quin és aquest personatge i quin és l'altre, penso que és d'un atreviment extraordinari. Qui és l'actor que ho fa?
La qual és el senyor... Fènix. La qual és una pel·lícula que li han de donar temps. Perquè és molt nova. És d'aquelles que ja veurem amb el que passarà a la volta de 5 o 10 anys. Perquè és que jo la vaig veure tan difícil de pair que això no ho hem vist fins ara.
És el que passa amb el cinema nou, com el que l'Àbria passi igual, aquesta que deia la Carme. Ens han introduït en una altra versió del que és la realitat. I a més a més real, que és el que destacaves tu. Potser cap al final és una mica caramalat. No, d'aquesta no, d'aquesta no. Jo he dit de caramalat de la Coria d'autobús. El Bill Hàntic probablement sí, doncs.
M'entens perquè al cap i a la fi defensa un criteri psiquiàtric que és una tendència, és una línia, que és el psicoanàlisi.
quan veritablement hi ha altres línies, oi? I aquí el defensa molt clarament fins que no troben el nus o fins que els dos personatges no arriben en el punt aquell de coincidència i a més a més la coincidència és que tots dos són igual, tenen la mateixa problemàtica... Tu estàs parlant de... El Tomàble i el Winghunting. Ah, però del puro vició no, ara. No, està comparant, està comparant. És que tot això va lligat. És un món que no coneixem,
que ens ve ampla, no ens hem drogat mai, almenys jo. És una pel·lícula dels anys 70 que mostra un món molt passat de voltes que fan el que volen, que consumeixen el que volen i que tot el món està...
Jo crec que és una pel·lícula que a mi va costar molt d'entrar, confesso que potser em vaig passar l'altre dia carregant-me-la, segurament és veritat, té raó, però jo em va costar molt d'entrar-hi i penso que no sé si tothom hi entra, no ho sé, no tinc ni idea si la gent hi entra. Mireu, aquí jo tinc un llistat d'aquests que a vegades discuteixo, però la primera que posen és Pasolini, i estic d'acord, la primera. La segona és Soy Cuba, aquesta encara no l'he vist. La tercera és Corovicio.
Curiosament. La tercera seria Cleopatra, que la passa a la Filmoteca, i la cinquena és el National Gallery, que tinc moltes ganes d'haver-ne. Tres hores per això. Ja ho sé, però és que és això, no? També he llegit una crítica, he trobat una altra cosa... En fi, allò que vas buscant coses. Ah, per cert, m'agradaria molt no només parlar d'Oliveira,
sinó que m'agradaria fer un especial passolini un dia d'aquests. Com vulgueu, com vulgueu. El que vols té títols, no? Doncs ja ho havíem fet, però ara a través de la pel·lícula de l'Abel Ferrara se li pot donar... No hi ha cap problema. Ja sabeu que proposem temes i els planifiquem. Jo tinc ara 3 o 4 setmanes preparades, ja ho parlaré al final si voleu.
però la setmana que ve un Gabriel San Pedro per parlar de Stanley Kubrick perquè vol parlar de les pel·lícules de Stanley Kubrick, la setmana que ve, dimarts. Potser no l'hem parlat mai així com monogràfic de Stanley Kubrick, hem parlat molt d'ell i està clar de moltes coses però potser sí.
Després venen diverses persones, ja us ho explicaré en un altre moment, però podem introduir, lògicament, això que parlaves tu, dedicar un dia al Passo Alini sense cap problema. Només faltaria que ara que nosaltres, que som els autors del programa, no poséssim... que ens ho haguessin d'explicar, no? Això tampoc és així. D'acord.
Ja ho hem dit al principi, quan encara no estaven aquí, que el dia 4 d'abril va morir a 106 anys d'edat, que té una infinitat de pel·lícules, jo aquest matí he mirat per sobre.
Confesso que puc dir molt poques coses perquè només tinc una pel·lícula present, que és l'Angèlica, que no sé com es deia. Les de més no les he vist. Aquesta me'n recordo, però les de més no. Per una sola pel·lícula em veig molt imposible de poder jutjar.
Aquella va quedar un fil parlado, o com se digui, un fil falado. Aquella jo trobo que és un resum tan extraordinari del fracàs, ja no d'Amèrica, sinó d'Europa i tot,
tan tremendament eficaç i tan ben explicat. Una mare i una filla que agafen un vaixell a Lisboa i volen anar fins a Constantinople o fins a... No, no, no, volen anar a buscar el pare, però no ho fan així una volta al món, no ho fan a través del Mediterrani. Bueno, més o menys, com si fos un creuer, però no un creuer de plaer, sinó un creuer d'intentar... De persones que parlen entre ells i hi ha una intel·ligència,
Un savoir-faire, que es diuen els francesos. Un saber-estar. La Catherine Deneu. Això ja no val, perquè hi ha un senyor que posa una bomba i bum. Us la recomano, perquè jo em va deixar... La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem. La veurem
Sí, del 2003. Una pel·lícula blasa. No la conec. És una de les referències, sí. Jo és la referència més potent. I el perquè és senzillament pel que tu acabes de dir també, i estic d'acord, que les altres, anteriors, aquesta a mi m'ha costat d'agafar-les.
perquè és un home molt profund. Vull dir, molt profund. I com que ara s'ha mort, jo m'imagino que alguna canadena d'aquestes de televisió... La dos, per exemple, faria un gran favor al cinema. És que jo penso que l'Oliveira mai no es va aprendre al cinema frivolament. No volia que les imatges que ell posaven i les paraules fossin simplement un entreteniment, fossin una pel·lícula...
Jo crec que en aquest sentit el Pol Tomàs Anderson va per aquí, parlàvem ara de Puro Vicio, parlàvem d'una filmografia que compta de màster, que era l'anterior a Puro Vicio. Exactament, està emparetat l'Oliveira amb aquests directors que investiguen, que utilitzen el cinema com a investigació literària, narrativa, filosòfica... I una forma de fer teatre, perquè ell és un home
L'Oliveira. Sí, que els enquadres, que els pensa tant... Molt estàtics, no? Molt estàtics, no? Espera que el món allà passi. Sí. I ell el vagi mirant. Jo recordo una pel·lícula que ara estava buscant-la i no sé quin és. Jo crec que és un comentari negatiu envers ell, això, eh. No, perquè... Jo crec que és un cineasta com la copa d'un piu. Però això... Si per tu destaques això... Però és que els enquadres d'ell...
Jo recordo una pel·lícula, que ara no me'n recordo ni del nom. Recordo d'ell, trossos d'imatges, per això he pensat a allò de l'enquadrat. Hi ha un noi que està en un despatx, que té la màquina d'escriure, i a la finestra del davant
veu una noia que és molt guapa i se n'enamora d'aquella noia. Recordeu aquesta pel·lícula? Sí, sí, jo sí. I saps quina era? No me'n recordo, però sé quina és. No em diguis que aquell enquadre, que part de la pel·lícula és el procés que ell va mirant a la noia del davant i se la inventa, com si diguéssim, s'inventa aquella noia preciosa que veu al davant,
La podríem relacionar amb el teatre, d'acord? Amb això hi puc estar d'acord. No ho dic ni negatiu ni no, dic que és un home que té aquest tipus de reflexió cinematogràfica. És que la té tan potent que a mi se m'escaparia qualsevol repte... Deixaria escapar qualsevol repte d'explicar tot el seu bagatge i la seva profunditat. Jo no em veig avui capacitat per descifrar tot el que ell feia.
Aleshores esclar, per això et deia que em sembla que sí, que probablement té algunes constants que partagin més el teatre que no pas el cinema, però esclar, vull dir és que això és elementalitzar el que crec que aquest senyor va fer.
No, simplement perquè estem entenent el tema del teatre de dues maneres diferents. En aquest sentit la Carme ho deia en el sentit que narrativament era molt complexa i que els diàlegs tenien un valor per si mateixos i que els personatges estaven molt ben tractats.
Però és veritat que moltes vegades es parla que una pel·lícula és molt teatral com si fos molt estàtica. I no ho és, tot i que l'escenografia, la manera de rodar les escenes sigui pausada, però és vertiginosa pel que tu mateix estàs dient, perquè cada enquadrament... Jo diria que aquesta que tu parles està en cas d'Angèlica.
Jo diria que és aquesta, que és de les últimes que es va estrenar. A mi, quan ho heu dit, he pensat, sí, sembla que és l'Angèlica. Jo també he pensat en això. Jo crec que... Aquell color daurat... Fixa't, recordo el color... Recordo la foto, el que no tinc clar és la imatge. La imatge de les dues finestres que estan al davant, i allò tan ben jugat. Fixa't, no me'n recordo gaire. Saps amb quina pel·lícula la podríem posar o aquesta imatge que tu recordes d'una manera tan potent que et va cridar molt l'atenció? És precisament amb el vertigen del senyor Hitchcock, no?
Ah, no, sí, clar, però res a veure, sí. Res a veure, però també. Per què? Perquè són observadors. Exactament. El mateix protagonista de la pel·lícula és observador, igual que tu. M'entens? I llavors hem d'entrar en aquest camp complex. Jo crec que l'Oliver és un observador distant i calmat, i un observador del paisatge humà, i el Hitchcock és un observador incisiu
Hi ha un punt que mana en aquell paisatge. Estic completament d'acord, perquè el Hitchcock va utilitzar aquesta capacitat que tenia. Tu dius per la ventana indiscreta, suposo, perquè també és una finestra i també hi serveix. Jo dic vertigen. Ah, vertigen. Molt diferent. La finestra indiscreta... Passava per allò de les finestres. Allà sí que hi ha una identificació, tu i tu, però amb vertigen és molt més misteriós.
És l'espectador investigant igual que el protagonista. I en canvi, l'altre és què passa? És diferent, és un altre concepte. Però és que Hitchcock, penso que no se'l pot menys tenir mai. No ho menys tenim. Simplement que el Hitchock també a vegades està sobrevalorat. Totes les pel·lícules del Hitchock no tenen el mateix nivell de qualitat. Puc estar d'acord que està sobrevalorat.
Però que té pel·lícules, jo per exemple trobo que Encadenados és una obra mestra. Encadenados és una obra mestra, com ho és... Jo la Ventana en discreta també la trobo. Jo puc parlar de més Encadenados que Ventana en discreta, però tindria quatre o cinc o sis pel·lícules de l'època que comença amb La Ventana en discreta, Vértigo... I La Soga és d'ell. La Soga és d'ell. La Soga és una grandíssima pel·lícula.
El Kids Rock sí que hem vist pel·lícules, de l'Oliveira no tant. Hem de fer un esforç, potser aquest estiu de recuperar, jo miraré de fer-ho.
i acabarem avui el programa. Encara no acabem, tenim un parell de minutets, però estem sentint de fons aquesta conversa que tenen el capità amb les tres noies, amb la mare aquesta que és de Lisboa i amb les altres dues, una que és grega i l'altra francesa, la Irene Papas. Doncs no ho sé, a veure. No, sense doblar.
Això no es pot doblar. Un parla en francès, l'altre en grec, l'altre en anglès i l'altre en portuguès i s'entenen perfectament. És Europa. Aquí no hi ha cap problema de convivència. Després ve el que passa a la trama. La veritat és potentíssima aquesta pel·lícula.
Un film falado, un film parlat. És curiós perquè estic veient sobretot pel·lícules... Hi ha dues que vull fer esment ràpid que he vist darrerament i que m'han agradat molt. Una és la de la pesca del salmó a la llemen. No sabia si m'agradaria o no, però està molt bé. Fa molt temps que l'han fet. Jo l'estic recuperant, moltes pel·lícules a través de DVD d'un amic que em deixa. I una altra, de espanyola,
que també està molt bé i té molt a veure amb el que explicàvem de la família, en aquest cas desestructurada amb la droga també, com fins i tot potser la droga és una manera de manipular una situació terrible i no es parla directament però es parla a través del personatge. El Suso, la Torre de Suso del Tom Fernández amb Javier Càmera, amb Elena Alterio, una peliculeta petitona
Però, uf, sobre el tema de la conca mida d'Astúria, la descomposició total de la família, de la societat, de les amistats i de tot plegat. Una pel·lícula, ja dic, molt, molt, molt... De quin any és, això? No teniu set o vuit anys. Del 2007. Mira, ha encertat. No, no, això és del 2017. Acabem el programa. La setmana vinent ja ho hem dit, no?
Bé, tenim un convidat, Stanley Kubrick, amb el Gabriel San Pedro. Ens quedem sentint una miqueta aquí, en un film fal·lador. Bona nit. T'és possible? Però nosaltres també ens expressem d'una manera... molt estranya. Estranya per què? Sí, estranya. Inédit, insolent, en una manera totalment fora de la normal.
Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just,