Cinema sense condicions.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
fins demà.
Fins demà.
d'Anacleto.
que els ha posat la música el Francesc.
Bueno, el Jaume i jo hem vist més de 300 pel·lícules.
Ah, sí, sí.
Això també ho sé, eh?
Cortetes.
Això també ho sé.
Cortetes, però pel·lícules al cap i a la fi, no?
Bueno, podeu fer una mica d'explicació social d'això.
Sí.
Diríem que cada tres una.
Quin objectiu?
Cada tres val per una, saps?
Aquest objectiu ja ho heu fet.
És un festival, això.
Un festival de Cornellà.
Ah, sí, sí.
Som jutges d'un festival de cinema amateur.
Exacte, sí, sí.
Ah, Francesc i jo.
Bueno, ja ho veus.
Però hi haurà algú que també serà jutge aviat.
Eh?
Vull dir, del que hem nosaltres fet l'escull,
doncs automàticament ara s'ha de premiar les més bones.
Molt bé.
La veritat és que el Francesc ho va passar molt bé, jo també.
Molt bé.
Vull dir, és...
308 m'han dit que heu vist.
És així?
378.
Imagina't.
Imagina't.
Jo no sé si sentim a l'Alba, eh?
Perquè a tu m'ha agradat molt això.
Hola.
Jo crec que hauria d'haver un canvi de micròfon aquí,
el groc aquest, per exemple,
perquè si no la cosa està complicada, eh?
Hola.
Ara sí.
Ara sí.
Ara sí.
I a la Carme, que està per allà, doncs...
Em sentiu a mi?
Sí, no?
És que és el primer dia i això s'ha de posar una miqueta en marxa, eh?
Ja tenim la música.
Molt bé.
Bueno, Alba, què t'ha semblat això que digui el Joan?
A mi m'ha agradat.
Diu, els temes de sempre.
L'Alba, eh?
No?
Ja estàs sempre.
Ja fem-ho part de l'equip, serà.
Ets part de...
Sí.
A mi m'ha molat, m'ha molat.
Bé, llavors, jo...
Voleu començar pels que heu vist alguna cosa.
Qui vol començar a parlar del que he vist aquest estiu, oi?
La Carme ha vist dues coses molt interessants.
Carme, comença tu.
He vist Barney i he vist bé aquesta pel·lícula del Bárcenas, aquesta pel·lícula que ha estat...
Boicotejada.
Boicotejada.
Pel PP.
Pel PP d'una manera...
Escandalosa.
Escandalosa.
i exitosa per part dels que la volien boicotejar, perquè aquí a Barcelona només es pot veure
a la sala bolitxa de la Diagonal, i jo la vaig anar a veure l'altre dia a les 10 de la nit
i veig que ara ja la sessió de les 10 de la nit ja no hi és.
Ja.
O sigui que realment l'objectiu que no es veiés aquesta pel·lícula s'ha aconseguit.
Estem en campanya electoral, lògic.
Sí, sí.
Bé, és una pel·lícula...
Algú més l'ha vista?
Sí, jo també l'he vista.
Ah, tu l'has vista.
Sí.
D'acord.
Doncs és una pel·lícula que s'ha fet amb crowdfunding, no?
Sí, amb micromecenatge.
Sí, micromecenatge.
Perquè totes les cadenes de televisió de l'Estat no van voler finançar el projecte.
Per tant, vol ser la influència de la política, dels polítics que van intentar boicotejar ja d'entrada aquesta producció.
Sí, perquè diguem el que passa. Aquesta és una pel·lícula que és una...
i tota la pel·lícula és la declaració que fa el Bàrcenas davant del jutge Ruth.
Sí.
La segona declaració quan es contradiu amb respecte de les primeres declaracions que ell havia fet.
i és una...
és una obra de teatre, està estreta de la pròpia declaració que es va fer al jutjat.
Sí.
I, per tant, recull estrictament això.
Sí.
Què puc dir amb això?
És una pel·lícula...
cinematogràficament és una pel·lícula espessa.
és una pel·lícula que com que tot és diàleg, tot és el que va declarant, i el jutge Ruth i després els acusadors,
algun dels acusadors que apareix, és una pel·lícula com a... cinematogràficament és una pel·lícula densa que costa de seguir.
però què li veig de molt de mèrit?
Amb la interpretació que fa del Bàrcenas...
És brutal.
És extraordinàriament brillant.
Brillant, sí.
Perquè...
Amb el to, només amb el to, ja dona el personatge.
La veu, la manera de respondre...
Sí, sí, sí.
El posat que fa constantment...
És extraordinàriament.
És boníssim.
Defineix el personatge.
Molt bé.
Molt bé.
S'ha de dir que com a actor, que aquest actor, que ara ho miraré, que no me'n recordo.
Callblanc o no.
No sé què us diu.
És un tio desconegut, eh?
Prima cosa que li vaig fer.
Sí, sí, sí.
Però ho fa francament bé, eh?
Francament bé.
Pedro Casablanca és el que fa de Bárcenas i Manolo Soto és el que fa de Ruth.
Sí.
Hi ha qui la compara amb aquella pel·lícula que també era una confrontació entre Nixon i un periodista.
Sí.
Però, clar, és una pel·lícula americana que no tindrà aquest estil.
És una obra de teatre, com ha dit ella, del Jordi Casanovas, que es deia Ruth Bárcenas.
És l'obra de teatre que es va fer i va funcionar molt bé.
Sí.
I suposo que per aquest motiu que es coneixia de què anava, doncs, quan es van voler fer la pel·lícula,
doncs, com que sabien que era, polititzava una mica un tema determinat, doncs, la van intentar boicotejar.
Val la pena dir que durant el rodatge hi va haver, van tenir moltes traves, perquè el mateix govern no va deixar permisos per anar a rodar als jocs oficials on s'havia produït el fet.
I, en mig de rodatge, els hi van posar pegues, els hi van posar conflictes i, clar, ho van solucionar com van poder.
És a dir, llavors la pel·lícula, a mi em va agradar, jo confesso que em va sorprendre sobretot la interpretació dels dos personatges.
La interpretació és una cosa de deu.
De deu. És a dir, em va sorprendre.
Sobretot el Barcens. Tot i així, el Rus també està molt bé.
Sí. Perquè és un personatge diferent, o sigui, ella està...
També està molt bé.
Sí, sí. Jo trobo que la pel·lícula, jo trobo que com a forma de reflectir una situació que hem viscut tots a Espanya,
que és un cas Barcens molt popular, crec que la informació que es dona és tan clara, tan evident,
i tan plausible i tan dents tonta que tot allò que està dient el Barcens. És veritat que, clar, entenc que el PP estigui molès de que aquesta pel·lícula funcioni,
perquè el deixa fatal.
El deixa fatal, però crea un personatge. És que és curiós, perquè el que és bo de la pel·lícula,
i això sí que és cinematogràficament potent, és que en fa un personatge que és més dens i més plausible del que et dona
quan tu el veus al noticiari de qualsevol tele que estigui donant informatius.
El mèric de la ficció, és això, no?
Exacte. Per tant, sí que en fa un personatge amb el to de veu, amb la manera en què contesta,
amb la manera que té un cap que se'n recorda absolutament de tot, de les sigles que ha posat de tal personatge,
de quin any es va fer lloc.
I el veus intel·ligent, el veus preparat, el veus d'un home consistent.
Com a personatge.
És un personatge.
És un personatge consistent.
És un personatge creïble,
i és un personatge que fa creïble, que sap que s'està defensant a si mateix,
i que li convé una manera de fer les declaracions i opta per una manera de fer les declaracions
que va amb la seva pròpia manera de ser.
És un home que és un pillo, a més a més, no?
Es nota.
És un home acostumat a passar pel canto d'unduro, vull dir que ágil, ágil, molt sibilí en molts moments,
i això és el més bo de la pel·lícula.
A mi el que em va fer gràcia és que durant el divendres, aquell divendres,
que és quan estrenen les pel·lícules i tots els diaris posen les estrenes,
a cap diari, ni al periòdico ni a la Vanguardia, va sortir la crítica.
I va sortir la crítica perquè no l'havien vist.
És a dir, com que no hi havia un passi de premsa,
la van també eliminar, doncs ningú l'havia vista.
Aleshores, a les mateixes divendres de la tarda, a 8 del dia,
surt un crític de cine i fa el comentari.
A mi se diu ara aquest xicot.
Vicente, em sembla.
Vicente.
Jo no el vaig veure.
Em va agradar perquè va dir, mira, és una pel·lícula digna de veure,
molt ben interpretada, que toca,
es fa veure coses que habitualment no veus,
és un documental de com va anar la sessió
i que, per tant, des d'aquest punt de vista val la pena veure-les.
I a més a més m'ha explicat també com l'havien marginat en el rodatge,
amb les televisions que no van poder finançar,
com se n'heu posat pegues per la distribució.
Només s'estrena a 12 capitals espanyoles
i la resta dels capitals no s'estrenen a la pel·lícula.
A mi, permeteu-me dir una petita coseta.
a partir del que heu dit, eh?
Vull dir, és que això, jo ho valoro molt.
Jo el que entenc és que, precisament perquè avui ha passat un afer,
que suposo que ho sabeu, no?,
que hi ha hagut un senyor que l'han enganxat a la ràdio,
doncs precisament en fals, no?,
vull dir, perquè no en sabia prou.
I llavors, esclar, com que heu destacat, sí, com que heu destacat...
Aquest xic era molt hàbil.
Si hi ha una cosa claríssima que separa aquests dos personatges,
és l'habilitat.
El periodista.
L'habilitat entre el Rajoy i l'habilitat entre el Bárcenas
no té punt de comparació.
És millor la del Bárcenas.
A favor del Bárcenas, eh?
Això és el que jo també voldria,
vull dir, més que destacar, vull dir,
més que polititzar això,
jo estic a favor o en contra o tal.
No, jo no dic això.
Jo, precisament com que heu dit això,
penso que l'afer d'avui, doncs,
li dona una volada.
Sí, senyor.
Que paral·lelament a nosaltres ens ha de servir,
més enllà de la interpretació que ha de ser bona i tal,
en el sentit de dir, caram,
no estem tan convençuts moltes vegades
que hi ha persones que saben fer les coses tan bé
i descobrim al cap i a la fi
que si caminen pel canto d'un duro,
ho acabes de dir tu, que si d'allò...
I, esclar, llavors no n'estem tan convençuts d'això.
I crec que també ens hem de quedar en aquesta constant, no?
El cinema també ens ha de servir
per interpretar totes aquestes coses.
I jo penso que això és el més interessant
que proporciona precisament aquesta pel·lícula.
I és una pel·lícula que, si es mantingués a cartellera,
té l'interès que és un documental
que, clar, és un documental
que, inclús quan l'estàs veient,
és rudimentari, tot ell.
Els planos, la manera que enfoca les cares...
Vull dir que té poc joc cinematogràfic.
És una habitació molt petita, però...
Però jo penso que s'aguanta...
Jo no m'estany la sensació aquesta que has dit tu.
A mi, jo la vaig aguantar bé.
Jo també, jo també, sí, sí.
Perquè tampoc és massa llarga, no dura una hora i mitja.
Dura 80 minuts o una cosa d'aquestes.
I penso que, com que reflecteix
el que s'ha de viure allà dintre,
a mi no se'n va fer ni pesada ni avorrida ni cap cosa d'aquesta.
Jo vaig mantenir bé.
Però cinematogràficament té poc bola, poc amulada.
Perquè tampoc no surt de l'habitació,
està amb tota l'audiència i no...
Deixa'm afegir també que ja que he esmentat abans
això de Nixon contra aquell periodista,
que no me'n recordo com se deia,
aquella pel·lícula també,
en el moment que la vaig veure m'ho vaig passar de conya.
Potser, per què?
El per què és molt elemental,
perquè jo estic a favor d'unes constants i en contra d'altres, no?
I llavors, esclar, hi ha pel·lícules que et proporcionen el ple aquest,
de dir, com que jo aquest el matxacaria fins dalt,
quan el matxaquen, doncs la mar de bé.
Amb el temps, he entès o he interpretat,
diguem-ne que he acceptat com a bo,
el fet que a vegades potser no cal que això sigui així, no?
Sinó que precisament quan és un documental
o quan hi ha una pel·lícula que encara que sigui feta en ficció,
es faci, o sigui, arribi a donar aquesta valoració,
s'elementalitza la pròpia pel·lícula.
D'acord? Només volia dir això.
Desconec si heu decidit alguna cosa
quan jo estava per aquí mirant de posar en marxa això
sobre la pel·lícula del mes que volíem fer la setmana vinent.
Sí, hem dit que estrenen en Truman del Cesc Gai,
que s'ha presentat al Festival de Sant Sebastià
i que ha tingut una acollida molt bona.
és a dir, en parlen molt bé, molt bé d'aquesta pel·lícula
i com que l'estrenen aquest divendres
i que tenim divendres, dissabte, dilluns,
per veure-la,
penso que de tota la cartella que hi ha
seria el més interessant.
Perquè també havíem parlat del Woody Allen,
però encara l'estrenen més endavant.
Amb el Woody Allen hem parlat Tanya.
Hem de continuar parlant, no?
El Cesc Gai ha fet unes coses últimament.
Una pistola en cada mano,
penso que és una extraordinària pel·lícula
de les últimes que ha fet.
I penso que aquesta té fama
que va per aquesta línia d'una pel·lícula molt interessant.
I també ho fa el Darín.
Ho fa el Darín.
Ho fa el Darín.
Que per cert la vam passar,
que et diu anys ja passat, aquesta pel·lícula.
Una pistola a cada mà.
Ah, està molt bé, està molt bé.
És una gran pel·lícula.
Sí, sí, la vam passar.
Què més vols?
Tu, Jaume, quina pel·lícula vols parlar?
No, a Verdi.
Seguim amb ella.
Perquè jo també he vist Verdi.
Ah, però seguiu amb Verdi, vinga.
A veure.
A Verdi és una pel·lícula americana
dirigida per el Richard Linklater,
que...
És de l'any 1900, on?
Ai, 2011.
És del 2011, exacte, sí.
Aquest director és el que havia fet Boyhood.
Sí.
I aquelles antes de manetre,
després de...
Antes de manetre,
antes de atardecer,
antes de nochecer.
i Boyhood les fa després que aquesta,
que parlem ara.
Les va fer després, sí.
Clar, suposo que aquesta s'ha estrenat
una mica per l'èxit, no?
Sí, sí.
Segur, segur.
L'han dit, l'han dit.
Però, caram, caram.
Ja està bé que sigui així.
Sí, sí, sí, segur.
A veure, la...
És una pel·lícula curiosa d'estructura,
perquè és un fals documental.
De fet, és una història basada
en una història real
d'un personatge peculiar,
que és aquest barni,
que arriba a un poble
que ningú el coneix
i primer comença a treballar
a unes fonfes...
Els tanatoris.
Els tanatoris, sí.
I llavors, com que també
el model americà dels tanatoris
és pel·liculero,
ell fa d'allò un espectacle,
perquè ell mateix és un...
és un egocèntric,
ell és el centre del seu propi univers,
i va millorant el...
De fet, va millorant el negoci del tanatori
i el negoci de les pompes fúnebres.
Estrictament capitalista.
Sí.
Llavors, ell és un personatge...
molt difícil de catalogar,
en el sentit que no diries que...
Que no està prou bé.
No, no diries,
però realment acabes de descobrir,
veus la pel·lícula,
que no...
Que està malament.
Exacte.
Però tu, durant la pel·lícula...
Que està malament has dit?
Dic jo, no?
No.
I tu has dit que sí?
Sí.
Bueno, bueno,
després en parlarem.
Acaba sent un assassí, no?,
per exemple.
A veure, acabo de descriure-la.
és una pel·lícula que està descrita
en format documental
perquè és un poble
que hi ha hagut una mort d'una...
que és la...
el personatge femení de la pel·lícula
que la fa...
ho fa la Sirlene McLean,
que bró del personatge,
bró del personatge.
És una senyora gran...
Bé, està acostumada a fer jo, eh?
Sí, oi?
Però penses geni i figura.
Saps?
Geni i figura.
Fa uns primers planes,
quan està mastegant-nos...
no me'n recordo ben bé aquí.
És...
és...
és...
bueno...
És gran,
perquè ja està molt gran,
la Sirlene McLean.
I bró del personatge.
Ho va fer.
És una dona molt rica
que va morir el seu marit
i ella ha heredat la gran...
la gran empresa
i ella la porta endavant.
És una persona que pràcticament
odia tothom el poble,
ningú la suporta
i tothom la troba extravagant,
insuportable
i...
i...
no té al poble
quasi ningú
que...
que li tingui algun efecte, eh?
Ella tampoc en té cap d'afecte.
Llavors,
aquest personatge del barri
va entrant a la seva vida
i es va transformant
en una espècie de majordom,
amic, amant,
no se sap ben bé què,
i tot alhora...
Amant res, eh?
No, clar,
perquè...
però, bueno,
pel poble sí que diuen això.
El poble sí que ho diuen, eh?
Per tant...
dels altres espectadors...
No,
perquè ell és un home manifestament homosexual
i se li...
amb totes...
amb tota la manera de funcionar,
d'actuar,
de fer...
Diries que és això,
però tampoc tu...
la gent del poble
fa totes les conjuntures,
en fa totes
perquè surten
cada un dels personatges,
que són boníssims.
Com a presentació
aquesta de documental,
que surt cada personatge
descrivint
el Berni
i descrivint
la...
A la...
A la Shirley MacLaine.
A la...
Sí.
I cadascú té una manera
i un prisma
i una òptica.
Tothom salva el Berni
i tothom condemna
la Shirley MacLaine.
I...
I està bé
perquè està barrejant
els personatges,
excepte el...
Qui és aquell...
aquell actor
que és un actor...
A veure...
El Matthew...
Sí.
Ho fa molt bé.
Molt bo.
Molt bo, molt bo.
I jo...
Aquí fa...
Un personatge també...
Havia de ser un home
per fer aquell paper,
si no, no val.
Oh, clar.
Aclarim una cosa, no?
Sí.
Sí, sí.
Una dona no podia ser.
Bé, és l'únic que...
Bé, que va amb les pistoles
i és un home de...
Que viu en el passat.
Que viu en el passat,
però és que, a més a més,
és un home d'estructura mental
de cop de puny, vaja,
d'anar amb la pistola i...
Igual la llei encara.
Exacte.
I aquell és el que dubta d'ell.
perquè, finalment,
ell, per les raons que sigui,
mata la Shirley MacLenn,
com que ara no és tan cartell,
la puc dir, no?
Sí.
I és tota la història
fins a descobrir què ha fet,
com ho ha fet i què ha passat, no?
I llavors està molt bé
perquè és una pel·lícula corrosiva,
corrosiva de tota la societat.
No ha deixat-hi tere con cabeza.
desmuntar la societat,
desmuntar els personatges
i d'ell em fa un...
em fa un clown.
Un clown.
De fet, fa un circ.
Fa un circ d'aquell poble.
Val a dir que l'actor,
que encara no ho heu dit,
heu parlat de la Shirley MacLenn...
L'actor és Jack Black.
És el Jack Black.
Molt bé, molt bé.
és un personatge.
Toma, no?
Vull dir, que el pots veure a Kung Fu Panda,
l'última part...
Molt bé.
Bueno, fent de Kung Fu Panda,
fent la veu,
el pots veure fent comèdies del més arrabassat
i hi ha aquest personatge
que en principi...
Bueno, és complex, no?
Pel que esteu dient.
Sí, sí.
Un personatge difícil, eh?
Jo volia fer un petit parèntesi.
És que abans hem anunciat...
Tu l'has vist?
No.
Però hem anunciat...
Perquè no se m'oblidi, eh?
Jo dic així en directament.
Com que ja hem esmentat
que la setmana vinent
tenim pel·lícula del mes,
jo crec que a l'Alba,
la tenim aquí de Community Manager ja,
introduint els continguts del programa,
li podíem proposar
que fins i tot ara en directe,
mentre fem el programa,
que fem un evento,
d'aquests de Facebook, per exemple,
doncs dient que la setmana vinent
parlem d'aquesta pel·lícula
per si algú es vol afegir
a veure-la i a comentar-la
i que ens donin opinió.
I la setmana vinent doncs
donem l'opinió
que era una de les propostes
que tu tenies, Alba.
Sí, sí.
Així que si vols,
o una cosa similar, eh?
Però jo ho llenço així,
sense...
sense aturar-me ni sense res.
creus.
Però jo posaria la pel·lícula del mes, no?
Això?
Sí, sí.
Que és la de Truman.
Truman, del 6 Gany.
Doncs, evento.
Doncs, sí, sí.
El que passa és que ara
no tenim internet aquí.
Però després ho faré, sí, sí,
i llavors que la gent comenti,
ens digui la seva opinió
i la setmana que ve,
doncs jo llegeixo
el que la gent ha contestat.
El que la gent ha contestat.
Perfecte.
Jo us vull parlar d'una pel·lícula
que realment m'ha sorprès favorablement
i que jo recomano fervorosament.
i és una comèdia,
és una pel·lícula per passar-s'ho bé,
però penso que...
És tan content.
Sí.
Surts del cine absolutament content i satisfet.
es diu Anacleto,
Agente Secreto,
i és del Javier Ruiz Caldera,
que jo no sabia,
jo no sabia,
que és un xicot que és de Viladecans,
que és català,
que té 39 anys
i que és la seva tercera o quarta pel·lícula.
Jo només li havia vist l'anterior,
que es deia Tres Bodes de Mas,
no sé si algú l'ha vist també,
que és una altra comèdia que estava bé.
Sí, jo la vaig veure,
sí.
Una mica intrascendent i això,
però bueno.
Està bé.
Hi havia fet dues coses abans,
del 2009 hi ha fet Spanish Movie
i el 2012 Promoció en Fantasma.
Jo n'he vist cap d'aquestes dues.
Diuen que Spanish Movie estava molt bé,
jo no ho sé.
Tres Bodes de Mas era...
bé, es podia veure però no matava.
I en canvi aquesta,
aquesta és infinitament superior
en aquesta Tres Bodes de Mas.
De fet,
per mi ha estat una sorpresa molt gran
perquè penso que és una pel·lícula
que va contracorrent,
que recupera la ingenuïtat,
el desvergonyiment,
la ironia,
l'extraordinària realització sense caure
en les estridències ensordidores
de les superposicions yanquis.
i aquí les explosions,
les arbitrarietats,
les muntanyes de diners
i els efectes especials, etc.
s'han suplit amb talent,
per mi, i xispa.
Ens trobem, per tant,
davant d'un univers de Vázquez,
que ja ho sabeu que és un famós còmic
o dibuixant de còmics dels anys 60
de la Burguera,
que feia els TVOs de la Burguera.
I, si voleu,
es podia fer així una comparació ràpida
entre l'univers Marvel,
podríem dir,
que aquí es persegueix,
en base a aquest mestre del còmic hispa,
de fer de la Burguera
la Marvel més catxonda
i més divertida del cinema espanyol.
Jo crec que és un objectiu plenament aconseguit.
És a dir, fa riure,
no és una pel·lícula de contingut,
és una pel·lícula per passar l'estona,
però passar-se-la ben estona.
molt ben interpretada,
amb uns diales que són esplèndids,
amb una realització brutal,
és a dir, a nivell de realització d'efectes,
cinemàtiques funcionen la mar de bé,
i el director sap lligar, des del meu punt de vista,
totes les peces d'un engranatge,
per mi de rellotgeria,
encertant el to de la paròdia
en moments realment divertits,
humorístics i hilarants,
fent una paròdia, diríem,
de les pel·lícules d'espies,
tipus del James Bond o el que vulgueu.
El Burne.
El Burne o qualsevol d'aquests,
amb uns diàlegs extraordinaris,
amb uns actors que no solament
disfruten amb el que estan fent,
sinó que transformen
o transmeten una gran vitalitat
a l'espectador que està sentint veient la pel·lícula.
És a dir, que és un festival d'actuació,
de realització i de visionat del que estàs veient.
La música que ha posat ella abans és esta més extraordinària,
lliga molt bé amb totes les escenes de la pel·lícula.
Per tant, és una pel·lícula d'acció,
però una acció que és l'excusa per fer humor,
per passar-t'ho bé.
Encara que a algú li pugui semblar
que sóc una mica exagerat,
a mi la pel·lícula m'ha fet pensar
en el que ja vam veure en el seu moment
del Roberto Rodríguez, del Tarantino,
del primer Tarantino, del George Miller,
però sense mèdits.
És a dir, un senyor que persegueix una mica el mateix objectiu,
però en altres mèdits de Hollywood,
els mèdits que li van proporcionar els grans estudis.
Els actors estan esplèndids,
no solament pels cameos que surten de l'Andrés Bonafuente,
el José Corbacho, la Sílvia Abril i la Rossi de Parma,
que hem sortit un moment, però que està deliciosa,
sinó que el més admirable segurament de la pel·lícula
és la química innegable que hi ha entre els dos grans protagonistes,
que són l'Imanol Àries i el Quim Gutiérrez.
però l'elecció dels protagonistes
crec que ha estat de les coses més encertades
del càsting d'aquesta pel·lícula
i diria del càsting dels últims anys
perquè l'Imanol Àries està bé,
però el Quim Gutiérrez
certifica d'una vegada per totes
que té un indiscutible talent per la comèdia
i ho demostra d'una forma tan brinant
que et cau la bava quan surts de veure la pel·lícula.
Surt divertit.
Surt divertit.
És un autèntic protagonista de la comèdia
aquesta que estem defensant.
Si l'aneu a veure, per tant,
i ara no vull dedicar-me més,
sense perjudicis,
perquè ja repeteixo que no és una pel·lícula
que tingui un contingut molt profund,
si l'aneu a veure sense perjudicis
us veureu recompensat
per una deliciosa pel·lícula d'acció
amb autèntiques dosis d'humor salvatge
i una esplèndida de construcció
de l'espia para que és l'Imanol Àries
que representa...
El que hem fet és una cosa curiosa també,
que, clar, quan el Vázquez escriu aquests TVOs,
als anys 60,
diríem que el personatge aquest,
l'Anacleto, és un personatge jove.
Ara representa que està al final de la seva vida
i que té un fill
i a sobre aquest personatge,
que és l'Imanol Àries,
està a falta de condicions físiques
per fer determinades coses
i les fa el seu fill.
Llavors, aquesta combinació,
perquè l'Iotet és nou,
s'ho han inventat tot en funció del personatge,
però actualitzant-lo en l'actualitat,
és brutal, és extraordinària,
jo ho recomano
i crec que soltireu contents com jo del cine.
La gent del públic,
que estava al cine,
tothom va aplaudir espontàniament.
Jo vaig a l'Alibau
i quan va acabar la pel·lícula
la gent aplaudia,
cosa que no passés,
sabeu, habitualment.
Fa no...
Fa no...
Ens has entusiasmat, eh?
Sí, sí, sí.
Fa no gaire un amic comú de Jaume i, bueno,
també el centre,
el que el coneixeu,
Albert Rodríguez,
demanava o sol·licitava que hi hagués un tipus de cinema,
així a l'espanyol diguéssim,
que fos una alternativa al cinema d'acció aquest
que ens arriba de Hollywood
i que no tingués els mateixos paràmetres,
és a dir, que no intentés copiar o imitar de la mateixa manera
per veure si competia,
perquè de fet no té sentit,
perquè els pressupostos no tenen cap mena de comparació,
com tu deies, no?
I segurament Anacleto,
després de molts anys d'haver-se fet Airbag,
que per mi és una altra pel·lícula d'aquest estil,
comèdia bàrbara, salvatge, exagerada i brillant,
des del començament fins al final,
doncs potser arriba com a testimoni, no?
20 anys o 25 anys més tard
del que va ser Airbag de Juanma Bajulloa
en el seu moment
i que no té res a veure,
i no ho he comentat aquí,
perquè encara no l'hem pogut comentar,
perquè és el primer programa de la temporada,
no té res a veure
amb la que ha fet el Juanma Bajulloa
ara fa no gaire,
aquest estil es va estrenar del rei Gitano.
Ha intentat renovar una mica l'esperit aquest d'Airbag,
però no és tan fàcil,
no és tan fàcil perquè ho ha volgut polititzar,
ha volgut fer com una barreja d'Airbag i torrente,
per dir-ho d'alguna manera,
i va per aquí la cosa,
i li surt una obra fluixeta,
on les bromes no acaben d'encaixar massa bé,
l'acció no acaba de tenir massa coherència,
és una pel·lícula que vaig veure amb un petit periple,
que vaig fer per allà per Andalusia,
en el cinema a l'Ándalus de Cádiz,
precisament en els cinemes que després vaig saber,
que era un dels llocs on es van fer,
on es van passar pel·lícules del festival Alcances,
de cinema documental,
que estic molt ficat en aquest tema,
el cinema documental, cada vegada m'interessa més,
i que per ser el guanyador d'aquesta edició,
del festival Alcances,
és una persona amb la qual m'agradaria molt,
bueno, estic en contacte amb ell,
però m'agradaria molt poder veure la pel·lícula,
que es diu Isidro Sánchez,
i que la pel·lícula es diu
No me contéis entre vosotros.
I estaria en la línia de...
Preferíem sense tu.
Un títol fantàstic, eh?
Bueno, la pel·lícula no es refereix a mi, eh?
Però bueno, sí, si s'agafa així.
En la línia, perquè m'entengueu,
d'una de les pel·lícules de referència per mi,
tots els que esteu aquí ho sabeu,
que és La Plaga, eh?
Una pel·lícula amb actors no professionals.
Ah, que t'encanta, sí.
Bueno, i a més a més,
que jo crec que inicia o com a mínim invertebra
un moviment que és el cinema documental de creació,
que va més enllà de la creació,
simplement d'un documental,
i està en la frontera entre la realitat i la ficció.
I aquesta pel·lícula crec que està per aquí.
Igual que El rayo,
igual que aquella de No tot és vigília,
que vam parlar aquí i que...
La isla, també.
Quina?
La isla mínima.
Bueno,
La isla mínima ja seria una pel·lícula...
La isla mínima no és documental, eh?
De ficció, ja, clarament.
Que, per cert,
ara que dius això de La isla mínima,
tenim últimes...
Documental del franquisme i tant.
Sí, sí,
segons com és un document,
en aquest sentit.
Sí, una cosa és un documental,
la cosa és un documental.
La tenim aquí,
a La isla mínima,
a la biblioteca, eh?
Sí, sí, sí.
D'acord?
Vull dir, que han arribat les últimes novetats,
la biblioteca de Joan Margarit.
Doncs val la pena,
una pel·lícula recomanada.
Està molt bé, molt bé.
Exacte, jo crec que tindrà una demanda molt gran.
La isla mínima,
tenim també El hombre más buscado,
amb el Philip Simul Hoffman,
l'última pel·lícula que va protagonitzar,
que va morir de seguida.
Silicon Valley,
primera temporada,
que és una sèrie,
que no sé si Alba,
que és una miqueta més seguidora que nosaltres de la sèrie,
diu que no.
I El niño, també.
És a dir, La isla mínima i El niño,
curiosament, no?
les dues pel·lícules que van explotar,
d'alguna manera,
la taquilla de la temporada passada.
Sí, sí.
Ha estat molt interessant,
el que acabes de dir,
que no és el mateix un document que un documental.
M'agradaria...
No, és que és veritat,
vull dir, deixar-ho així...
Aprofundir en el tema.
Sí, perquè, esclar,
jo...
És un tema,
és un tema que podríem proposar per aquesta temporada.
Jo li anava a dir...
El que passa és que,
a veure,
hi ha dues coses que m'has fet pensament,
les explicaves tu.
Una és que,
jo conec el Jordi Balló,
que no sé si sabeu,
que és el pare de tots aquests documentals,
perquè és el que porta
de la...
un llibre d'autònoma emocionat
de la Pompeu Fabra,
és el que porta el departament aquest
i de totes aquestes pel·lícules
han sortit del Jordi Balló.
El Jordi Balló és crític i surta...
Bueno, no totes, eh?
No totes vigília.
Ell ha portat quasi...
No, la de la plaga...
La vigília no.
Sí, no, la totes vigília no.
La plaga i les altres que han sortit,
que han sortit bastantes.
Ho dic perquè,
si pogués,
no sé,
perquè ell va molt atabalat i tal,
i, doncs,
portar-lo un dia aquí,
la segona cosa,
que ara s'ha manat del cap,
espera,
una cosa era...
Què has dit, tu?
Has parlat d'això de...
Que li agrada la plaga, per exemple.
Ah, sí.
Per recordar.
La segona cosa era,
que parlant dels documentals i la ficció,
hi ha un tema que a mi em fa una certa gràcia
perquè sempre es té la sensació,
l'espectador sobretot,
m'ho miro des del punt de vista de l'espectador,
l'espectador pensa que un documental és veritat.
És a dir,
que tot el que fa un documental,
com que mostra, diríem, personatges reals,
mostra llocs reals,
coses que han passat,
es pensa que és real.
I no se'n dona compte,
com explica...
Per exemple,
jo recordo molt un festival
que vaig participar
amb el Basilio Martín Patino,
ja sabeu que és un director de...
Ara feia Númeras Cartes de Berta,
vam tornar a passar per la tele, etc.
Sí,
avui passa una pel·lícula d'ella a la televisió,
a les 2 a les 10.
Em sembla que és aquesta,
de Númeras Cartes de Berta,
que són les primeres d'ell.
Ens va fer...
I, perdona,
Canciones para después de una guerra.
Canciones para después de una guerra,
que és un altre documental.
És un altre documental.
Absoluta.
Resulta que ell explica,
ell explica que l'espectador
no se'n dona en compte moltes vegades
que en realitat,
en realitat,
els documentals són falsos
en el sentit de que estan modificats per l'home.
És a dir,
que no aquesta...
La imatge que té l'espectador
de com un documental és veritat,
pot ser fàcilment falsa.
Discutible.
Perquè em sembla que jo he posat
més d'una vegada l'exemple.
La Filmoteca de Catalunya,
ara últimament no ho feia tant,
però potser fa 15 o 20 anys,
ja saps que jo sóc molt vell,
i ho he vist,
fa 15 o 20 anys passaven documentals
que eren...
Documentals sobre la Guerra Civil espanyola,
primer passaven els documentals
de la República
i després passaven els documentals del Franco.
I resulta que les mateixes imatges
servien per explicar justament el contrari.
Amb una...
És a dir,
altament iguals,
es deia justament el contrari.
Per tant,
no pot ser tan fals com una pel·lícula de ficció.
I això...
Però és que tots els documentals,
és que inclús els documentals
dels animals
o del Rodrigo de la Fuente,
també tenen intenció.
Clar.
També et volen mostrar.
I trien com?
Posen la càmera?
Què volen explicar-te?
Clar.
I inclús,
amb aquests d'animals,
de quina banda d'animals,
a quina banda es posen ells?
Clar.
Això és veritat.
Clar.
Això també ho pot fer un document,
probablement.
No sé si és per aquí on anaves.
No,
el que deia el senyor Martín Patí,
era sugerent en aquest sentit.
perquè ell deia
que moltes vegades es pensa
que la ficció
ja és per sinònim a falsa,
és una falsetat,
una invenció d'algú
que es m'ha inventat,
però ell donava a entendre
que en moltes ocasions
aquella ficció
era més real,
era més real
que el propi documental.
A veure,
perquè la diferència és la intenció.
És la mínima.
És la intenció.
La intenció
amb la quina tu tractes el documental
transforma el documental.
Clar.
perquè és la intenció.
Llavors,
rarament,
el que es posa darrere d'una càmera
no té alguna intenció.
Clar.
I si no té cap intenció,
és una mica poca solta,
com si diguéssim,
és un producte poca solta.
poca solta.
Això.
Si no en general,
si un es posa darrere la càmera,
tria com mira,
com veu...
I com munta.
I com ordena les imatges.
I com ordena.
És una pila de coses.
Per tant, realment...
Mira,
aquesta pel·lícula de Bernie mateix,
de fet,
és un producte mental.
T'anava a entrar al Bernie una altra vegada.
perquè tria personatges extraordinàriament creïbles
del poble
que li van preguntant sobre el Bernie
i sobre la senyora...
la Shirley MacLay.
Permet-me un apunt.
Els personatges que surten en aquesta pel·lícula
és tot el contrari
del que aquell senyor
que va fer el document
sobre allò de Nord-Amèrica,
Roger Moore es deia.
Sí, sí, sí.
El resultat és tot el contrari
del que veiem en la pel·lícula Bernie.
Michael Moore.
Michael Moore.
Michael Moore.
Roger és l'actor.
Sí, sí, sí.
Allò és intencionar, com dius tu.
I a canvi, aquí no.
Queda neutro.
Una mica com la pel·lícula
que es va rodar del John Ford
al d'això...
Innisfree.
Innisfree, exacte.
La que va fer Alguerín sobre...
Després es va fer una pel·lícula Alguerín allà
i va entrevistar tota aquella gent
i allò surt d'un arrealisme i d'una espontaneïtat.
Doncs aquí també ho aconsegueix el senyor Linklater.
És que Alguerín és una de les figures puntals, eh?
De tot aquest tema del cinema documental de creació.
De fa temps.
És una figura de referència.
No l'hem d'oblidar.
Molt bé, molt bé.
És veritat, és veritat.
Sí, sí.
Bé, bé, bé.
M'agrada com comença aquesta temporada.
Clar, és que tot això es pot anar alimentant.
Sí.
Doncs, bueno, jo tinc curiositat...
Bueno, què més heu vist?
Perquè...
Oh, i moltes coses.
Quina, per exemple, del revés.
La visita, no?
La visita qui l'ha vista.
Com es diu això?
Inside out?
Inside out.
Inside out.
Sí, sí.
Dintre fora.
Dins i fora, no?
Inside és dintre, out fora.
És això, la pel·lícula.
Sí.
És dins i fora de la ment, no?
Vull dir, la ment és tot un món i paral·lelament tenim el món exterior, no?
Que, esclar, la ment el que rep són uns inputs que poden transformar-se, doncs, aviam si ho dic bé, aquí, en felicitat, aquests inputs, no?
Una mostra acceptiva, doncs, una felicitat, un ple.
Ah, aquesta és una pel·lícula d'animació, no?
Sí, senyor.
Sí, sí.
La felicitat és el...
La deixen bé, no?
Sí, la deixen molt bé, molt bé, molt bé.
És el color groc, eh?
Llavors tenim la ira, la ràbia, el neguit, el vermell.
Sí, el vermell.
Que són personatges, no?
Els protagonistes, casi.
Són uns protagonistes que tenim posats a dins del cervell, que tenen una feinada enorme.
Tenen vida pròpia, ells.
Tenen vida pròpia i s'entenen entre ells, per dir-ho d'una manera, és tot un món, un món intern, no?
Sí.
Tenim la... Què més?
La por pot ser el lila i la tristesa el blau, oi?
El blau és genial.
Blau és genial.
És genial.
És amb el que et quedes, eh?
Jo penso que fins i tot més que la pròpia felicitat, no?
Perquè del blau, de la tristor, del veure't dominat o no pas satisfet de tot el que t'està passant i tal,
de la manera que te'l dibuixen, eh?
Més que pintar-lo, perquè hi ha el color blau, però el pinten, són quatre...
Són els cinc colors bàsics, això, eh?
Vull dir...
I llavors, a partir d'aquí, doncs, bueno, hi ha un muntatge en paral·lel extraordinari, val a dir-ho.
Aquí, aquesta és una pel·lícula que ens serveix.
I què és un muntatge en paral·lel? Doncs això.
Un món interior, que és la ment, amb el seu funcionament, amb les seves constants emocionals, diguem-ho així, no?
I paral·lelament, també, el món exterior, que és aquell, aquella nena, que és la gran protagonista de la pel·lícula,
que es troba amb els inconvenients naturals de la nena, com reaccionen els pares,
si els protegeixen més o menys, això també em toca...
El passa de la infantesa a l'adolescència.
Exacte.
Vale?
I us va agradar?
A mi, moltíssim.
A més a més, la meva parella és psicòleg, llavors estava al cinema i m'anava...
Estava en plan, ui, ui, per favor, ui, això és genial.
O sigui, m'anava explicant i al final, quan vam sortir, vam tenir una llarga conversa.
I sí, sí, em deia que reflexa molt bé el desenvolupament emocional a l'infantesa
i com es transforma l'adolescència.
A més a més, jo he llegit articles que parlen que han fet una molt bona recerca
i una gran documentació prèvia a la pel·lícula,
perquè els creadors van manar i van seguir la pista a uns investigadors psicòlegs
que estudiaven això de les emocions.
Llavors, ho han reflexat molt, molt bé a la pel·lícula.
No sé si l'heu vista, crec que sí, uns quants.
Té unes boletes que es van fixant al llarg de la pel·lícula
de les imatges que ella va veient.
Un arxiu.
Sí, que són els records.
Això al principi és d'un color només i després es transforma i passa a ser de dos colors.
Tot això és el canvi emocional, el canvi psicològic del cervell,
que ella transforma al llarg de la pel·lícula.
És per això que aprofundeix moltíssim la literatura científica
per explicar de manera molt precisa l'estructura i els canvis evolutius del cervell.
Tractar les emocions, tractar els records i, sobretot,
els canvis que es fan en la maduració dels nens de cara a l'adolescència.
Mostra com, quan ens fem grans,
tenim formes cada cop més complexes d'entendre les emocions i el món en general.
Per això a la pel·lícula es desfan les primeres illes.
Ella té unes illes al cap, que apareixen com a illes,
i una és de les payassades, una altra és de la família,
i com tot això es desmorona i apareixen de noves.
I són els pilars bàsics de les persones que ella té de petita i després de gran.
Ens en informen.
M'agrada molt com està plantejada la pel·lícula
perquè qui ho porta tot és la felicitat.
I això també és un fet real.
No és que hàgim fet perquè és una pel·lícula Disney
i volien que tot estigués bé.
No, no, no.
És Pixar i Disney.
És de Pixar, però que Pixar quan se l'ha quedat Disney.
Exacte.
Però és del grup de Pixar.
No és aleatòriament que han fet que la felicitat porti tota la pel·lícula,
sinó que el cervell ja de per si està feliç,
està en un estat de felicitat.
i van sorgint les altres emocions,
però és la que ho porta.
Llavors està molt ben conduïda.
Molt ben conduïda.
Jo crec que podríem fer una sessió que vingués aquí un psicòleg
i expliqués pas a pas la pel·lícula perquè està molt, molt ben...
Jo us haig de dir que...
Vaig parlar amb l'Andreu Ferran, que tot sabeu qui és, que ve sovint aquí,
que no pot venir fins d'aquí un mes aproximadament,
i em va dir que també li agradaria parlar de la pel·lícula.
És a dir, no m'ha parlat de quin tema vol parlar quan vingui,
però m'ha dit que la va trobar tan extraordinària, tan bona, tan rica,
a nivell de continguts i de coses, que era per parlar-ne...
Perquè no és una pel·lícula de nens, és una pel·lícula d'adults.
El que passa és que em sembla que els nens també la segueixen.
És a dir, tinc la sensació que aconsegueix els dos mons,
perquè sé que hi ha hagut gent que ja ha anat amb fills i tal...
Ja no la fan?
Sí, sí que la fan.
En castellà es diu del revés, que és inside out,
però li han posat el títol del revés, no sé per què,
i es pot veure, o sigui, penso que no l'han tret encara de la cartellera.
No, no, no la trobaràs a tot arreu.
Jo pensava que, fixa, quan la vaig veure a cartellera...
Enunciava que era per nens.
Sí, per nens.
No, no, no, tinc la sensació que...
És a dir, la poden entendre nens i grans.
Val, val.
Perquè acabes de dir una cosa molt interessant,
perquè jo hi he escoltat nens que l'han vist
o no l'han anat a veure precisament perquè és per nens.
I això també és molt important, no?
Però, esclar, hi ha nens que ja intueixen
que allò és una mica més complicat que no.
Per exemple, la que també vaig veure atrapa la bandera.
És una altra història, això, no?
A més a més, americanitzada fins dalt de tot.
I feta aquí, eh, a casa nostra, aquesta, no?
Llavors, esclar, vull dir, aquí, el que tu vas rebre com a informació
és allò que no es veu.
És com els documents i el documental que parlaves.
Allò que no saps per què, però t'arriba aquella informació
sense que sigui una cosa concreta, no?
i amb la informació atxisteix, això, veritablement.
Aquesta pel·lícula en parla molt, d'això, també.
Molt, molt important.
Jo crec que sí, és bàsica.
I com que encara queda temps, eh, encara queda un quart, quina més?
Home, ella va dir que li ha agradat molt
l'avís Llango desencadenado del Tarantino,
que se l'havia perdut, no?
Què t'ha semblat? Aviam, explica'ns-ho.
Home, a mi m'ha semblat excepcional, molt original, i molt divertida,
i molt llarga, també, m'ha semblat.
M'ha semblat llarga.
No em va semblar molt llarga.
Però, tot i així, m'ha semblat molt llarga,
primer que eren les dues de la matinada que la vaig començar a veure,
i no em vaig a dormir.
Vull dir, jo pensava que, no, no, no,
em tenia tan intrigada i em semblava tan divertida,
divertida i tràgica a la vegada.
La pel·lícula, que vaig estar amb els ulls oberts, oberts.
Flipant, vas estar, com el tio avui, oi?
No, doncs si t'haguessis vist, suposo, a les 10 del matí,
com les veiem moltes vegades amb estrenes,
o a la tarda d'anar al cine, o a la nit,
així normalment a les 8 o 12, o a les 10 de la nit,
no t'haguessis adormit.
No, això, no, no, no.
No, no, és que igualment no vaig adormir.
I no haguessis trobat massa allà.
Més mèrit, encara.
Però, a mi m'agrada molt.
A més, quan vaig veure Tarantino, vaig dir,
i vaig pensar, no sé si m'agradarà o no, però...
Que no m'has vist les altres.
Sí, sí, però sempre té un punt que ho trobo massa, jo.
No sé, a mi m'agrada el cinema més...
Més tranquil, sí.
Ja, ja.
I no, no, quan la vaig veure vaig al·lucinar
el moment en què estan caminant amb els cavalls i posa un rap,
em vaig quedar completament al·lucinada.
i bé, tot el moment d'estanc, no, de pistoles, també, doncs, molt, molt Tarantino.
A mi m'agrada molt.
A més, crec que el DiCaprio apareix, no apareix al principi,
apareix ja a la mitja pal·lícula.
Sí.
I és, per mi, jo que no sabia, no havia buscat informació
de qui sortia ni res, és molt sorprenent, no?
Quan ja penses que la pel·lícula està ja quasi feta,
t'apareix un personatge com és el DiCaprio,
i comença a fer un paper molt important de la pel·lícula
i crec que és molt bona.
I també trobo que el Jamie Foxx fa un paper,
jo crec que és un dels actors més versàtils.
No sé si recordeu aquella pel·lícula que feia,
que fa de taxista, que un sicari,
quan arriba a Nova York, el porta i van matant gent.
Sí, jo no l'he vist tant.
Sí, sí.
No me'n recordo com se diu, però sí que l'he vist.
Això era daño col·lateral, potser?
Col·lateral, sí.
Col·lateral.
Col·lateral, tal qual, col·lateral.
Ah, ah.
Sí.
Boníssim.
Boníssim.
I allà el Jamie Foxx fa un personatge atemorit,
desencoratjat, que fa de taxista,
i que el...
És el Tom Cruise, eh?
Em sembla.
Sí, sí, el Tom Cruise.
El Tom Cruise, el sicari que va matant gent.
Sí.
I és un personatge tan oposat al Diango
que no té res a veure.
Jo vaig pensar,
si aquest home pot fer aquests dos personatges,
és que són dos personatges completament oposats.
És molt bona.
És molt bona col·lateral.
És que els americans o tenen un personatge
que sàpiga interpretar molt bé o es transforma en un mite,
com el Joe White, per exemple, no?
Vull dir, hi ha aquesta doble passant, diria jo, no?
Encara que no en sàpiguen,
dona el pegó, per dir-ho d'una manera, no?
I aquesta papusca que diu que...
Ui, la papussa.
La papussa.
La papussa és?
Com és? Explica'ns-ho una mica.
Jo no sé de què vaig.
Jo tampoc.
Una mica no...
Val la pena veure-la?
Sí, home, eh?
Sí.
La papussa és d'allò de Polònia,
Polaca.
Llavors, aquesta és aquella pel·lícula,
fixeu-vos,
relata la vida de Bronislava Wax,
que es deia papusca o li deien papussa,
que va ser la primera poeta gitana
que va rebre el reconeixement
de veure la seva obra publicada a Polònia,
repudiada per la seva pròpia comunitat,
que la va acusar d'haver tret els secrets.
O sigui, en definitiva, va publicitar els secrets del seu propi poble, no?
Val considerar que era una traïció.
Sí, sí, sí.
Bé, vull dir, estaríem parlant de...
de diferents cultures, també.
I és, això, eh?
Vull dir, perquè això que parlàvem abans,
no precisament Verdi ni una altra cosa,
però sí que parlàvem de la Cinta Blanca
o aquesta pel·lícula de Vintenberg,
que la veritat és que no recordo quin títol portava,
però que aquest estiu ha voltat per aquests cinemes de casa nostra,
doncs ens parla precisament de la intolerància
davant de les novetats.
O sigui, i qualsevol novetat ja és una traïció
per molta gent que està en canvi a ella mateixa
i aquí és on reverbera en negatiu
i fa que aquella cultura, doncs, quedi atrapada en el passat total, no?
Bé, suposo que això és molt fàcil el que dic, oi?
I llavors, doncs, bé...
Ho estem d'acord i ho entenem.
Ja, ja, perquè és que és molt fàcil,
això tothom ja ho entenem,
però ves i explico segons qui, això,
i dirà que no.
No ho vol entendre.
A quina època està?
Una cosa és que no ho entenguis
i l'altra és que no ho vulguis entendre.
Aquest doble joc també és una cosa
que penso que hem de tenir al present.
Quina època està datada, això?
De quin any parla, això?
Sí, això...
Ho portava, eh?
Ho portava i ho he llegit en algun lloc, eh?
Estaria situat a principis del segle passat, eh?
Més o menys, eh?
Jo tampoc ara vull fer...
Posar-me categòric en aquest sentit, no?
I tampoc ho tinc en voltant, la veritat.
Però el que sí que és cert és que, bueno,
els gitanos són els que sempre viatgen, no?
Vull dir, sempre van...
Jo me'n recordo de petitot a Cortellà de Llobregat
de Llobregat que vivia, que vivia i vist,
doncs que allà venien gitanos o garesos.
I es posaven allà i que fins i tot tenien la seva capacitat per seduir
i en definitiva fer algun diré que els permetia sobreviure
i anàvem amb uns carrots i tal, no?
Vull dir, i ho feien...
Evidentment se situaven en descampats.
Esclar, les rutes aquestes que fan aquests gitanos,
i aquesta gitana va ser una excepcionalitat,
estava casada, fins i tot tenien fills, no?
Doncs va esdevenir molt maltractada,
la van tractar de, bueno, de traïdora i tal.
Per què? Perquè en definitiva jo crec que també hi ha una cosa
que és molt important en el doble sentit,
perquè la poesia és allò que no ho acabes de bastar mai,
en definitiva la racionalitat potser queda com una mica en entredita
la que utilitzes per interpretar tota la base del que és la poesia,
i paral·lelament també ens trobem amb un cineasta,
en aquest cas és... no són dos, eh?
Joan Cors i Christophe Krauss,
que el que fan és també poesia de la imatge.
En blanc i negre està aquesta pel·lícula, no?
Sí, sí, tot és en blanc i negre.
O sigui, fan poesia de la imatge.
Vaja, vull dir, et fa pensar en allò més excels que es pugui fer en cinema.
Molt, però que molt interessant.
Ara bé, això a partir de 40 anys ja amb ganes de veure-ho, eh?
Vull dir, si no, no.
Ja.
Abans, una mica dubtes.
Ja, ja, ja.
I amb ganes de veure-ho, gaudir-ho i abastar al màxim
del que et proporciona una pel·lícula d'aquestes característiques.
Jo confesso que, com que no he vist molt poc cine aquest estiu,
però vaig tenir la oportunitat de tornar a veure Nightcrawler.
Us recordeu d'aquella del Nightcrawler?
Sí.
La recordo molt bé.
I tant, molt bona.
Ah, sí, sí, sí.
Aquella del que et dedica a filmar coses amb sang
perquè puguin sortir a la televisió.
Sí, sí, sí.
I també, eh?
És el Fènix allà, oi, ell?
No.
No, és el...
No, és aquest.
És el de...
Jake Gyllenhaal.
El de Bernie.
El de Bernie, sí, sí.
Que és molt bon actor, eh?
És a dir...
Com es diu?
Es diu...
Bueno, és igual.
Jake Gyllenhaal.
Sí, senyor.
Sí, senyor.
Doncs aquesta la trobo...
La trobo una extraordinària pel·lícula,
recomanable,
que si algú se l'ha perdut,
aquesta gent, els lleidors que ens estan sentint,
doncs tenen l'oportunitat perquè la tornen a fer
l'an reposat a Barcelona en aquest moment.
Sí.
No sé si quin cine d'aquests...
Jo sí que ho sé.
Un cine d'aquests es pot veure.
El Texas.
Doncs val la pena...
Ah, el Texas.
El Texas.
Ah, pot ser que sigui el Texas.
I en versió catalana, subtítols, eh?
Ah, doncs molt bé.
Doncs val la pena recomanar-la,
perquè és un pel·lículon que en el seu moment no va tenir per mi
tota l'acollida que es mereixia.
Inclús jo penso que es mereixia, sobretot l'interpretació d'ell,
que li donessin un premi Oscar,
en els últims Oscar i no li van donar,
per raons polítiques tinc la sensació,
per ser massa d'esquerres.
I...
I...
I penso que és una pel·lícula recomanable a totes totes, eh?
Vull dir, que no és política,
és una pel·lícula simplement...
Si és aquesta, és aquesta.
És extraordinària.
Sí.
Una gran, gran pel·lícula.
Ell ho fa molt bé, molt bé.
He vist que també han reposat requisitos
per ser una persona normal,
de Letizia O'Lera.
L'han reposat també.
Torna a fer-la una altra vegada.
Sí.
Per tant, m'ho dic haver tingut alguna demanda,
algun èxit, perquè si no, no la reposaria, eh?
Vull dir, veig que...
I la pel·lícula que algú m'ha demanat si valia la vista i tal,
jo he vist Mentre Siamos Jóvenes,
però, honestament, no la recomano gens ni mica.
Penso que és un...
Jo també, en canvi, la crítica la posava...
Però és que a vegades potser no ens hem de fer cas...
Jo m'afegeixo al no, també.
Eh?
Jo m'afegeixo al no, també.
Ah.
Jo vaig veure diverses metàfores que feia amb les oreo,
no sé si et pots fixar.
Amb la?
Amb les oreo, amb les galetes oreo.
Ah.
Que al principi sortien allà com de fons,
després ell es quedava mirant les oreo
i després se les estava menjant en una altra part de la pel·lícula.
Interpretar coses d'aquestes que potser a algú li poden agradar molt,
però a mi, personalment, trobo que és una pel·lícula...
Ja no difícil.
A mi les difícils m'agraden.
Rebuscada.
O...
Exageradament rebuscada.
No, no.
No és recomanable de cap de les maneres.
Tot i que...
Què ve, això?
Ella m'agrada molt, la Naomi Watts,
que ho fa la Naomi Watts.
M'agrada molt com a actriu.
Penso que és una extraordinària actriu.
Jo pensava que, en general, les pel·lícules de Naomi Watts...
El que feien a París, quan jo aquest estiu he anat a París un moment...
Un moment té, d'una estoneta, jo.
Va, per veure la pel·lícula i tornar.
No, un dia.
Va estar uns dies a casa amb uns amics.
I...
I la veritat és que no la vaig anar a veure.
Quan em vaig trencar aquí,
quan l'havia anat anunciada, la van estrenar aquí, vaig anar-hi.
I vaig sortir molt decebut, eh?
Per l'altra banda, aquest director...
És la tercera cosa que li veig dolenta.
Ah, sí?
No me'n recordo com es diu.
Després ho busquem, si voleu, i ens entenem de com es diu.
Però és la tercera cosa que veig dolenta.
I diria inclús que l'anterior, que sortia a la seva parella, que és la Greta,
no sé com es diu, que és molt maca, que com a actriu és molt bona.
Com es diu la pel·lícula aquesta?
Aquesta es diu Mientras seamos jóvenes.
Ah, sí.
Anys hi trobes el director, com es diu.
I la pel·lícula anterior, si busques l'IMDB,
també sortirà a les pel·lícules anteriors que ha fet.
Jo trobo que és un...
No sé, no sé per què té prestigi,
perquè per mi no se la mereix, honestament.
No sé on ve aquesta consideració.
No cal tenir memòria, eh?
No cal tenir memòria.
Això és veritat.
Això és veritat.
I amb un mòbil es pot comunicar des de l'interior a l'exterior com a l'inrevés.
Busca Nova Balma, quines pel·lícules anteriors ha fet?
A veure...
Totes són dolentes, eh?
És a dir, jo, desgraciadament...
Doncs a mi aquest director m'agrada molt.
Sí? Quina has vist?
Quina has vist?
Amèrica.
Quina, quina?
Mistress Amèrica.
Jo aquesta no l'he vista.
Després...
De Palma.
Tampoc.
Francesc Ha.
Aquesta és la que...
Grimberg.
Margot i la boda.
Una història de Brooklyn.
Mr. Cella.
Aquesta, aquesta la trobo genial.
Una història de Brooklyn.
No l'he vista, eh?
Margot.
Hicken and Screaming.
L'anterior aquesta com es diu?
Quina?
L'anterior a la d'ara.
Mientras somos jóvenes.
L'anterior...
L'anterior de temps.
Francesc Ha.
Aquesta, Francesc Ha.
Sí.
Que és amb la Greta...
No sé com es diu.
Greta Gerwin.
Aquesta.
Aquesta és la seva parella.
Ella ho fa molt bé, molt bé, molt bé.
També és en blanc i negre.
Però com a pel·lícula per mi és un desastre.
Ai, Joel, acaba...
Has dit fa una estona...
Em sembla que no l'he vist.
Has dit fa una estona que els crítics potser hem de...
Sí, sí.
No, home...
Què som nosaltres?
Si no.
Però no sempre coincideixes amb tots els crítics.
Vull dir, hi ha gent que estàs d'acord i gent que no.
No, no...
Eh?
Molt bé.
Escolta, a mi m'agradaria ja que et sortis tres o quatre.
Tens alguna cosa?
Sí.
Digues.
Vull comentar que per la setmana que ve segurament podrà venir un noi que es diu Robert Aronowski, que és polac, ara que estàvem parlant de pel·lícules polaques, que ha estat al festival de Màlaga i de Sant Sebastià.
Sí.
que ens explica una mica allò.
Ah, molt bé.
I a més a més porta una web de cinema en polac que...
Què dius?
Que vindrà aquí?
Parla en castellà?
Sí, parla perfectament.
Vale.
He estudiat filologia hispànic.
O sigui que...
Molt bé, molt bé, molt bé.
Estic aquí parlant amb ell en primícia i segurament vindrà a parlar amb nosaltres.
Cap problema.
Això és ràdio en directe, eh?
Cap problema.
I tal com surt del mòbil de...
Doncs digue-li que si a sobre pot anar a veure la pel·lícula Truman del Cesc Gai.
Ni diré.
Bueno, si ell ha estat a Sant Sebastià, l'han passat a Sant Sebastià.
L'haurà vista, segurament.
L'haurà vista, segur.
L'haurà vista, segur.
L'haurà vista, segur.
L'haurà vista, segur.
L'haurà vista, segur.
I si a més està emparentat amb el Darren Aronowski, ja ho tenim tot, no?
Aquest cognom, clar, de seguida he pensat, uau, que fort, eh?
Molt bé, molt bé.
Quina pel·lícula n'aves a dir, Jaume? Encara tenia una.
Aprendent a conduir.
Ah, ni idea.
Isabel Cuget.
Ah, diuen que és volenta, és veritat?
No.
L'Isabel Cuget?
No, pobreta.
Mala fena.
Diuen que no, aquesta, que és molt volenta.
Ja, ja.
Bueno, jo he sentit, no l'ho he vist, eh?
Sí, és molt senzillet.
És una pel·lícula, però bueno, és el contrast entre les cultures, també, com som aquí,
i en aquest cas, a Nord-Amèrica, evidentment, la senyora Cuget ha anat allà a filmar aquesta pel·lícula,
i trobo que per ser dirigida per la Cuget, doncs, escolta, han après a fer pel·lícules, eh?
Ja en sabia, ja en sabia, ja en sabia.
I llavors, bueno, vull dir, tenim aquesta actriu, la, com se diu, la...
Espereu, un moment, que m'hi fixo.
Patricia Clarkson.
Patricia Clarkson, Ben Kisley, són els dos principals protagonistes.
Jo penso que una de les coses més interessants que té la pel·lícula
és aquesta dolçó en què ella tracta de temes que moltes vegades són bastant més...
bastant més escabrosos per la major part de persones, no?
I llavors, esclar, el tipus de pel·lícula, aquesta en concret, i d'altres que ha fet ella,
concebeixo jo, doncs, el que fa és suavitzar-los, o sigui,
habituar-nos a que, en definitiva, hi ha coses que poden ser tan natural com que el marit,
de cop i volta, s'enamora d'una altra dona, se'n va i et queda sola, no?
Vull dir, en aquest cas, ella, no?
I a partir d'aquí, doncs, bé, haig de reconstruir la meva vida,
perquè hi ha coses que probablement, des d'un punt de vista, diríem,
excessivament, fins i tot egoista, podríem dir, no has après coses,
perquè ja t'ho feia el marit tot, no?
O ell era el responsable, i llavors les has d'aprendre.
Una d'elles és conduir.
I ves per on va parar, doncs, amb aquest senyor hindú, que...
És el Ben Kisling, no?
El Ben Kisling, que ens mostren tot un vessant prou interessant
de contrast de valors del que representa la cultura de les dues cultures.
Així s'acaba el primer programa de la temporada.
No tenim més temps, us heu adonat.