Cinema sense condicions
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
. . .
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Jo crec que el senyor Ben Abbott en aquesta pel·lícula
fa una vegada més una introspecció,
o sigui, en definitiva, ell va experimentant.
Jo, encara que ho faci aquí o ho faci a Amèrica,
doncs probablement sí que seria preferible
que ho fes a l'estat espanyol, amb tot el que això representa,
però la veritat és que ens posarem en contacte amb la pel·lícula,
que és el que penso que ens ha d'interessar,
i deixar-nos a part de si penses, si t'emociones,
si estàs enfadat o si no,
perquè això crec que sigui del tot interessant sempre.
Llavors, a veure, Recreció és una pel·lícula
que a mi personalment em va interessar molt,
i el per què és molt senzill.
Ell planteja l'existència probable de Satán,
també ho va fer el senyor Roman Polanski,
amb La llavor del diable,
i ho han fet d'altres, fins i tot aquell senyor,
que ara no recordo d'aquí,
bueno, un senyor que tenim després,
després ja ens ho dirà el Francesc,
que està investigant la recerca de la nostra amiga Alba,
i és allò de dir Satán existreix,
en definitiva, és l'oposició al bé,
que és allò que perseguim sempre,
i automàticament hi pot haver elements conjurats a fer tirar endavant
que aquest mal existeixi per sempre,
i d'una manera molt clara,
no precisament per confrontar-lo amb el bé,
sinó que existeixi perquè dona raonaments al bé,
que és molt diferent,
no per confrontar-se, sinó per aclarir-nos,
en definitiva,
entrant a la textura aquella
de si existeix la voluntat del bé,
lògicament, doncs,
és precisament perquè hi ha la por, doncs, al mal,
i llavors, doncs, el que fa el senyor Menavar
és posar aquesta constant en solfa
i paral·lelament el que també fa
és agafar una altra solfa
que es complementa perfectament,
que és la possibilitat
que tot això sigui producte
de la nostra desestibilització,
encara que sigui puntual,
i això vol dir de la nostra ment,
la qual aquí hi entraria perfectament,
i com hi entra, doncs, la constant,
doncs, de la psicologia i de la psiquiatria.
Què vol dir això?
Vol dir que, moltes vegades,
quan tenim, doncs, la nostra ment alterada,
lògicament, el que podem veure,
doncs, són conxorxes,
podem escoltar veus,
i d'això em puc donar testimoni
perquè, veritablement,
tinc contacte amb aquesta realitat
i això és el que passa, moltes vegades, no?
M'hauràs de comentar, Jaume,
molt interessant el que he pogut sentir a mitges,
ho sento, eh?
Però crec que tenim Alba.
Aprovem un moment, a veure.
Sí.
Alba, estàs aquí?
Alba, hola?
Alba.
A veure, que penjo.
Ara, clar, he penjat i s'ha marxat.
Bé, no la tenim.
Estava aquí, segur, però...
Sí, però no.
És que aquest tema és complicadet, eh?
Sí.
Jo ja ho vam intentar la temporada passada.
Per mi és frustrant, eh?
Ho dic i ho comento
perquè ho intento
i segueixo les instruccions,
però...
Ah, quina ràbia que em fa.
Les instruccions no són suficients
perquè vagi bé.
Bé, tot està bé, en principi,
però hi falta alguna coseta,
donaré algun botonet,
fer algun pas
i és terrible, és terrible.
Quina d'elles que volies trobar, Jaume?
Que em comentaves que la busqués...
Sí, la pel·lícula d'aquest senyor
que va parlar de Satanàs,
també, amb dues pel·lícules, no?
D'aquí, de l'estat espanyol,
la Iglesia, oi?
Ah, Álex de la Iglesia.
Àlex de la Iglesia.
Sí, el Dia de la Bèstia.
Dia de la Bèstia i tal, val.
Vale, vale.
Doncs posava com a exemple
algunes pel·lícules.
També he citat el senyor Polanski,
que és el que va fer
la llavor del Diable
i, bueno,
també és una pel·lícula capdalt.
El que passa és que el senyor Polanski
probablement sap més de narrar
què és el que destaca,
i d'aquí ve totes aquestes veus
que no estan d'acord amb aquesta pel·lícula,
que és el que diu el senyor José Enrique Monterde,
que, en definitiva,
tot plegat és com molt poc consistent.
Aquesta és la realitat, val.
Jo no puc negar.
Vull dir, jo no soc un entès
en tècnica cinematogràfica,
però la veritat és que hi ha coses
que rascen una mica,
tant a nivell de guió,
a nivell d'interpretació també,
no hi ha cap mena de dubte,
no sé per què un americà,
si qualsevol d'aquí
jo crec que ho faria tant o més bé,
com a mínim tant, eh,
que val a dir-ho.
I llavors, doncs, bé,
aquesta és la crítica que se li pot fer,
que a nivell d'obra acabada,
lògicament, doncs,
hem d'admetre que hi ha algunes mancances
que són prou accentuades
i que, en definitiva, doncs,
fan creure, eh,
que estem davant d'una pel·lícula
que no ha reiixit per la seva gran qualitat.
No és una gran pel·lícula, vaja.
Llavors, dit això,
el que sí que és molt interessant
és aquestes dues vessants, eh,
que contemplen la possibilitat
de l'existència de conxorges
que poden venir, doncs,
d'això, de persones organitzades,
com ja feia el senyor Roman Polanski,
per exemple, que volen tenir, doncs,
el seu, diem,
el seu mite
o el seu salvador a la Terra,
per dir-ho d'una manera,
per ells, no?
I llavors, doncs,
això ho complementa
perfectament, segons el meu criteri,
doncs, amb les qüestions
psiquiàtriques psicològiques.
Quina és una altra dels constants
que a mi m'ha semblat
que també és molt interessant?
Doncs, d'una manera molt elemental,
la vessant també,
que m'ha semblat molt interessant
sobre aquesta pel·lícula,
és que parla que,
en definitiva,
estem en un punt de regressió,
per dir-ho d'una manera, no?
Ah, aquest és el títol de la pel·lícula.
Exacte, aquest és el títol de la pel·lícula.
I llavors això,
segons el meu criteri,
acaba tenint, doncs,
una validesa a nivell social, oi?
i penso que acaba fent una cosa
que probablement que no estava,
no, a la seva intenció,
desacreditant tant l'una vessant com l'altra.
I això és el que diem-ne
que m'ha sorprès d'una manera
que potser també he interpretat d'allò.
Però a mi, personalment,
m'ha interessat i molt.
Carme, hola, què tal?
Bona tarda, bona nit.
Efectivament, ha arribat la Carme,
el que no sé si té el micròfon preparat.
Espera, espera, que això no és tan ràpid.
A veure, torna-hi.
No és tan ràpid, això.
No, no.
Ara sí.
Ara, ara.
Sí, sí, sí, d'acord.
Bona nit a totes.
Ja som tres,
més una persona,
bona nit, Carme,
una a l'altra banda del telèfon,
anem a intentar.
Ara que esteu dos,
ara que esteu dos,
doncs, anem parlant.
Fem pressió positiva, vols dir, no?
Heu fet les pel·lícules que heu vist?
Bé, el Jaume acaba de parlar de Regressió,
de la Menàvar,
i, bé, jo encara tinc pel·lícules de l'estiu, eh?
Jo ara continuo la...
Jo també.
És que sí, ja aniran sortint, ja aniran sortint.
Això, vei.
I la Carme, què té per aquí?
Està buscant ja els seus papers.
He vist l'Anacleto.
Hombre, és que s'havia de veure l'Anacleto,
perquè Joan no para de dir que s'ha de veure.
Sí, no sé si l'heu vista,
però sí que s'ha de veure, sí.
Sí, oi?
Sí, bé, bé, bé.
Ara us la comento.
I què més, què més?
I després he vist Inside Out.
Ah, per fi l'has vista.
Sí, sí, sí.
Mira, jo encara la tinc pendent.
Doncs sí, aquestes són les dues que jo puc parlar.
Doncs que parli una mica, no, Jaume?
El Carme, què et sembla?
Sí, voleu que parli d'Anacleto?
Si et ve de gust, sí, eh?
Sí, l'Anacleto...
Acaba d'arribar, acaba de recuperar-te...
Sí, estic recuperada.
Ja estàs?
Em pateixis.
Doncs vinga, quan vulguis.
A veure, Anacleto, Agente Secreto.
És una pel·lícula espanyola amb un títol així.
No podia ser més que espanyola.
La direcció és Javier Ruiz Caldera.
Està fet aquest any.
És una comèdia.
I està interpretada per l'Imanol Arias i Quim Gutiérrez.
També surt Alberto Romero.
I una noia que ho fa molt bé.
Pensava que deia Romero, però dic...
No, Alberto Romero.
I l'Alexandra Jiménez, que jo d'aquesta anya no sé res, però...
Ha fet gairebé totes les pel·lícules d'aquest director
i té un curtmetratge dirigit per, no me'n recordo com es diu,
una altra dona, que es diu Café para llevar,
en el qual, precisament, i graciosament, diguéssim,
curiosament, participa nostra companya de tasques radiofòniques,
Jordi Domènech, que Alba, que està d'altra banda el telèfon,
intentant a veure si podem comunicar amb ella.
es el coneix bé perquè té una secció amb la penya del morro
i és un curtmetratge molt xulo.
És el que jo he vist d'ella i ho fa molt bé, molt bé.
Tots els altres els coneixia,
però aquesta noia ho fa molt bé.
Té uns primers planos realment importants.
El s'aguanta bé, no?, què es diu?
Sí, perquè, a més, és un personatge molt ben dissenyat,
però no és fàcil, és un personatge de molts colors
que es comporta de maneres diferents al llarg de tota la pel·lícula
i ella ho fa molt bé, ho fa molt bé.
O sigui que a mi m'ha sorprès positivament.
A veure, de què va aquesta pel·lícula?
Bé, doncs aquesta pel·lícula és l'Anacleto,
que és una gente secreta.
Agente secreto, ja ho he dit.
Anacleto, agente secreto.
Sí, Més clar l'aigua,
que és ja gran,
està a l'última etapa de la seva vida professional
i és una història d'acció i d'agente secreto
amb clau de comèdia i amb clau d'humor.
Què puc dir d'aquesta pel·lícula?
Doncs que és un boníssim guió.
Aquestes pel·lícules poden ser un bòdrio i un esperpento
i sorprenentment és una pel·lícula molt ben feta
que fa riure, que t'ho passes bé,
uns diàlegs molt ben agafats
i un guió ben construït
perquè és una pel·lícula que va tancant coses,
que vol dir que el diàleg està rumiat
i que hi ha coses que al primer moment de la pel·lícula
et dona un indici, per exemple, que ell és al·lèrgic als cacauets,
que és una tonteria que es dona al principi
i, en canvi, tanca la pel·lícula
i surt com una anècdota més
i una tonteria més de les moltes que surten.
Per tant, és una pel·lícula que de guió està molt ben feta
i aconsegueix divertir molt l'espectador,
que a mi em sembla un objectiu boníssim
i, per tant, aconseguit.
L'altra cosa molt bona
que és la fotografia.
Comença la pel·lícula
que l'Imano Larias està corrent per un desert
amb un cotxe vermell atrotinat
i és boníssima, aquella toma.
Comença la pel·lícula així,
amb un cotxe que al final li fa salir esbosa,
però tota la toma aquella
ja et posa en acció,
ja et posa on t'està ficat aquest home,
que ja t'interpel·la
com a pel·lícula d'acció.
I, per tant,
és en esperpento
una espècie d'espilbert,
però amb esperpento,
o una espècie de,
jo què sé, diria Tarantino,
però amb una altra clau d'humor,
un clau d'humor espanyola.
Però fa riure
i, per tant,
ho aconsegueix.
Per tant,
m'ha sorprès positivament
i sí que la recomanaria.
A tot.
La interpretació és de Déu.
La interpretació tant de l'Imano Larias
com del King Gutiérrez,
inclús especialment
la del King Gutiérrez,
és molt i molt bona.
I ells dos
fan un tàndem adequat.
És un tàndem
amb uns clars i oscurs
i foscos
que són divertits
com a disseny del personatge.
De disseny cinematogràficament.
Sí, cinematogràficament.
I, per tant, sí, sí,
és una pel·lícula
que em va fer riure.
Té molts gacs.
T'ho vas passar molt bé, vaja.
Sí, i, per tant,
penso que està bé
que el cine espanyol,
que a vegades fa coses
que costen de païr
i que no sempre l'encerten,
aquest,
que és un cine comercial
i agradable,
doncs està encertat.
Sí.
Perfecte.
I l'altre?
L'altre és...
Jo crec que...
Crec recordar,
però vaig arribar
quan ja estava comentant,
la va comentar l'Alba,
Inside Out.
És una pel·lícula d'animació
de la Pixar.
És una pel·lícula curiosa, eh?
Una pel·lícula curiosa.
És el mateix director d'App.
No sé si us en recordeu,
la pel·lícula aquella
d'aquell home ancià,
si de l'avi,
que es queda sol
perquè ha mort la seva dona
i ell entra en una fase
de tristesa i de melanconia
i finalment
se'n va amb la casa
volant amb els globus.
És una imatge preciosa.
Aquella de la casa,
quan la casa puja
i s'enlaida
amb una pila
de globus de colors,
és una imatge preciosíssima.
I després va acompanyat
d'un nano,
que és un nano petit,
que és un boy scout,
que una mica frustradet,
però és un contrapunt
molt bo
al personatge de l'avi.
Un ajuda a l'altre
a reaixir,
diríem.
Doncs no té res a veure
aquesta pel·lícula
com a pel·lícula
i com a història,
però és també
d'animació digital,
és una animació
per ordinador,
tots els que fa ara
aquesta Pixar.
Està molt ben feta,
molt, molt, molt ben feta
i la història
és una història curiosa
perquè és,
a veure si ho sé d'escriure,
és una nena
i aquesta nena
neix i té amb ella
unes emocions
que les classifica,
que posa l'alegria,
la tristesa,
la por,
em sembla que és...
L'angoixa,
la ràbia.
La ràbia
i la por.
O el temor
i aquestes cinc.
Aquestes cinc
estan descrites
com si hi hagués
un taula d'operacions
que és estar en el cervell
o on sigui que ho posi
i són personatges.
Elles en si mateixes
són personatges.
Cada un d'aquesta emoció
són els personatges.
Llavors,
la nena
inicialment
està dominada
per l'alegria
i van naixent
totes les altres emocions
i se li va fixant
la personalitat
amb uns eixos
que estan
gràficament descrits
a la pel·lícula.
De tot això
en fa imatges
i llavors
aquesta nena
la història
és que
els pares
que viuen
a Minnesota
es canvien
aquí a Califòrnia
a Sant Francisco
o no sé on ben bé
sí, a Sant Francisco
deu ser
i la nena
empateix
d'això
empateix
del canvi
i llavors
són les emocions
que ella pateix
amb el canvi.
Llavors
em fa tota una història
que
el gran
focus
és
el lligam
entre
la tristesa
i l'alegria
i la joia.
És el gran lligam.
És el gran lligam.
I
curiosament
acaba
descrivint
perquè em pensa
és que tu no serveixes
per res
és que ets una inútil
el personatge
de la tristesa.
Home, no fas
més que malbé
les coses
aquesta nena
quan està tan campant
i resulta
que apareixes tu
i li fas malbé
tot el seu
tot la seva
caparró
com si
hi ha tot un
tros de la pel·lícula
que la tristesa
és com inútil
i més mal que no
i què hi fa
la tristesa
allà al mig
i està ben jugat
això
perquè
el final
de la pel·lícula
seria
la tristesa
acaba sent
generadora
d'esprit
i generadora
d'innovació
i generadora
de novetat
junt
amb la joia
i això està ben vist.
Jo diria que
inclús aquest director
que diu que va fer
la pel·lícula
veient
la seva nana
adolescent
els canvis
que es produïen
amb ella
i mirant
d'entendre'ls
ha deslosat
aquestes emocions
i va passar pel cap
fer això
i és ingeniós
molt ingeniós
jo diria
que he pensat
amb
l'App
amb la pel·lícula
en el fons
allà ja hi ha el mateix
és el mateix director
fixa't que
l'avi
a la seva inici
és una tristesa
que ha mort
la seva dona
i és una tristesa
i de la tristesa
en surt
aquella
palpitó
de bogeria
que consisteix
en anar-se'n volant
i al nen
li passa
el mateix
el nen
és un nen
que no és acceptat
que no
que amb el seu grup
d'escoltes
de boiescuts
no està ben
ben
i que ben
l'infant moving
sí
i per tant
són dos personatges
submergits
amb la tristesa
i que
d'aquesta fase
amb la joia
i esprit
ho transformen
doncs aquesta pel·lícula
diu això
en el fons
ve a dir-te això
és divertida
molt divertida
les imatges
són
d'acció
i de moviment
i és tota una història
perquè es perden
aquestes emocions
van
amb un trenet
del pensament
i el pensament
també
d'escarrila
totes coses
aquestes
sí
jo
em sembla
que de tot el que has dit
l'únic que
almenys jo trobo
a faltar-hi
és que
està situat
en el element
i és com si fos
una gran biblioteca
a la qual
es van arxivant
totes les emocions
evidentment
les que són
de color blau
doncs és la tristesa
i van aparar
amb un tipus d'arxiu
les que són
van amb un altre
sí
és que és com
una gran computadora
allò
que en definitiva
és
bueno
jo penso que té semblança
amb el que tenim avui
a nivell internet
i totes aquestes coses
que tot està arxivat allà
i que tot és
qüestió de saber el codi
entrar allà dins
i tal
bueno
i aquí llavors
aquí el que plantegen
doncs és aquesta lluita
aquesta lluita
que tenen les emocions
a favor d'ella
no pas a favor d'ells
perquè no és que la tristesa
vulgui que estigui trista
sinó que està allà
perquè xisteix la tristesa
no?
i la joia xisteix també
i també està allà
i llavors no és que lluiten
a veure qui guanya
sinó senzillament
no és que lluiten
realment
no lluiten a veure qui guanya
el que passa
que hi ha un moment
que li troben
que no té sentit
que no és bona la tristesa
que amarga tot
fins que descobreixen
inclús al final de la història
que és de la tristesa
que surt
la joia
finalment
perquè la tristesa
a vegades
jo penso
és un altre dels raonaments
i agafa el que tu dius
la tristesa
precisament
és en aquest punt
on encara
l'adolescència
per dir-ho d'una manera
no ha patit res
o sigui
que està per fabricar
per dir-ho d'una manera
i automàticament
en el moment
que comença
a fabricar-se
llavors
és clar
vull dir que xisteix
perquè
si tu t'has fet la idea
que seràs una gran jugadora
de bàsquet
i no ho aconsegueixes
o els nens no t'estimen
i no et fan cas
o tu estàs aïllada
que és el problema inicial adolescent
o ets un incomprès
per pràcticament
el món sencer
i totes aquestes dificultats
es troben
perquè
s'han de trobar
sí, sí, sí
té sentit la història
sí, sí
té sentit
acaba genial
perquè és clar
home no podia acabar
d'altra manera
acaba bé
per si ho voleu saber
sí
acaba bé
la tristesa desapareix
amb beneficis
no, no desapareix
té un sentit
de la maduresa
es manté
amb el sentit
que sense tristesa
i sense la fase aquesta
la lluita que es produeix
no es produiria
i té sentit
més que res
acaba dient
que la tristesa té sentit
perfecte
sí, sí
està bé
està bé
i tu què has vist
Francesc
jo sobretot
això que us deia
de l'estiu
però que són pel·lícules
que s'estan estrenant
ara últimament
ah sí
sí, sí
per exemple
de fet ja en vaig parlar
perquè és una pel·lícula
que vaig veure a Màlaga
però s'ha estrenat ara
fa un període
tres de setmanes
o potser una miqueta més
que és aquesta pel·lícula
d'un director basc
que ara no recordo el nom
però ara buscaré de seguida
mentre parlo
l'Òreac
no, no, no
l'Òreac
és la que
és la que
està
bueno
va cap als Òscars
aquesta no l'he vista
aquesta tinc moltes ganes
perquè tothom
en parla
meravelles
però jo em referia
a los héroes del mal
si us en recordeu
em vaig parlar una miqueta
i és una història
que jo recomano
moltíssim
és un
projecte personal
que tenia el director
des de feia
director que es diu
Zoe Berriartua
ara ja ho he trobat
Berriartua
és basc
és basc
sí
i em van parlar
allà a Màlaga
amb ell
perquè estava
al festival
i vam tenir ocasió
d'intercanviar unes paraules
i
és una pel·lícula
que aquest director
que havia fet
sobretot
algunes cosetes
alguns formatratges
i algunes feines
com a actor
doncs tenia
allà amb un calaix
per dir-ho d'alguna manera
o intentant portar-lo a terme
és de feia com 10 anys
o així
i al final
li va arribar
com una
com una
una ajuda
pràcticament divina
doncs la productora
d'Ales de l'Eglésia
i li va dir
que li interessava la història
i que ho portava
ho portava cap endavant
llavors
bueno
gràcies a això
doncs es va poder
acabar la pel·lícula
i la veritat és
que ja sigui
pel fet que
Ales de l'Eglésia
la productora
està darrere
pel que sigui
però la factura
la textura
de la pel·lícula
és molt potent
molt ben treballada
tot molt coherent
la fotografia
el guió
el desenvolupament
dels personatges
tot
tot és
perquè ens fem una idea
és una història
que estaria propera
al que seria
la història
de la taronja mecànica
tal qual
i
dura
i també
alfavilt
enllà
pel mig
que són històries similars
que utilitzen la música
la música
sinfònica
per dir-ho d'alguna manera
com a context
o com a
rerefons
de la
de la violència
extrema
dura
perquè
no hi ha ni un moment
de
un moment de pausa
però
és la història
de tres
tres nois
tres nens
que són adolescents
que estan
dintre de la seva classe
a una escola
i tots tres
són molt peculiars
són allò
els raritos
i com a raritos
que són
doncs són els maltractats
pels altres
de manera
força consistent
i en un moment determinat
decideixen unir-se
amb una coalició
que s'anomena així
com la pel·lícula
els héroes del mal
per revenjar-se
de tots aquells que
no fan les coses
com ells
pensen que s'haurien de fer
adolescents
de 15 a 16
sí
sí
d'aquesta edat
més o menys
el que seria
l'ESO
per dir-ho així
sí
d'aquesta edat
i la contundència
de totes les escenes
de tot el plantejament
de la pel·lícula
és incontestable
és a dir
jo
és que no et sents còmode
en cap moment
i l'època
en què està
és l'actual
és l'actual
sí
ja dic
tot ambientat molt bé
amb els carrers
d'un poble
petit
no sé exactament
en quin poble
està d'allò
ah però és una situació
més o menys rural
no que sigui rural
sinó que
no veus una gran ciutat
però tampoc és
rural
vull dir
està situat
en un context
intermig
per dir-ho d'alguna manera
és un poble
però un poble gran
sí
suposo que es podria dir així
i tot
la manera com ells
descobreixen
entre ells mateixos
el sexe
la forma com es tracten
entre ells mateixos
fins i tot
no deixa de ser
malsana
la manera com van
encaminats
cap a
cap a la seva
funció
de
venjança
tot allò que no els agrada
i com
els tres van agafant
cadascú
segons la seva manera
de ser
doncs un camí determinat
i com ja veus
que allò
no es porta enlloc
i a més a més
es porta al camí
pitjor possible
però té una certa coherència
i en algun moment
termina fins i tot
senys com a espectador
una certa simpatia
una certa compassió
per uns personatges
que estan desubicats
que ja ho veus
que en cap moment
de la seva vida
han estat situats
han tingut el seu punt
una pel·lícula
no me'n recordo
ara
jo crec que es va estrenar
ara fa això
unes tres o quatre setmanes
i va arribar un altre
que també havia vist
però ara s'ha de memòria
jo he vist que el director aquest
li ha fet alguna
alguna entrevista a la tele
perquè el vaig veure ahir
o abans d'ahir
que feia aquest comentari
que ell havia continuat
l'obra de l'Eglésia
però que ell
entén que volia dir
que li havia donat
petxada pròpia
no?
no
la història en principi
era seva
el que va fer
l'Àlex de l'Eglésia
és ajudar-lo amb la producció
ja
com a mínim
és el que jo entenc
però té l'aire
o no?
no creus que no
que no és Àlex de l'Eglésia
té el fons
la forma
o no sé
o la forma
és que no sabria com explicar-ho
no té res a veure
amb una pel·lícula
d'Àlex de l'Eglésia
que són totes molt més
abans comentàvem
no?
del dia de la bèstia
jo què sé
moltes d'altres
no?
que hem anat veient
que són molt més barroques
molt més avigarrades
molt més plena
de
de la història
d'alguna manera
no?
de poca fe
amb la raça humana
la dic-ho així
com?
poca fe
amb la raça humana
Àlex de l'Eglésia
sí
però Àlex de l'Eglésia
jo diria que parteix
d'una història
molt concreta
de la història
del cinema espanyol
el cinema espanyol
de la postguerra
i fins i tot
hi ha vegades
que fa recreacions
d'escenes concretes
en aquesta última
o de les últimes
que va fer
de
no me'n recordo
el títol
aquella que estava
ambientada
en la guerra civil
pràcticament
i que anava
eren dos pallassos
us en recordeu?
no la vaig veure
no la vaig veure
sí, ja sé qui és
doncs aquesta pel·lícula
hi ha una recreació
pràcticament
clavada
tot i que no
clavada en quant a l'esperit
no en quant a l'escena
de los santos inocentes
per exemple
és un director que agafa
la història del cinema
i li dona la volta
jo que sé
la comunitat
per exemple
són totes aquelles històries
de cinema negre
que hem vist
unes quantes vegades
però que ell
doncs
les passa a través
del seu filtre
Los Héroes del Mal
és una història
universal
tot i que està ambientat
en un lloc molt determinat
al País Basc
però no
no està escrita
a un
a una història
determinada
està escrita
a la manera
com som les persones
l'antropologia
dels éssers humans
diria jo
i aquesta és la diferència
la balada triste de trompeta
em sortia el secreto
de la trompeta
que és una altra cosa
sabia que era alguna balada
de la trompeta
però no em venia al cap
perfecte
sí aquesta
doncs jo diria
que la diferència
és aquesta
i no és tan malament
per tenir en compte
les de l'Eglésia
està ubicat
està situat
en un cinema
molt determinat
ell des de sempre
des de les seves primeres
pel·lícules
ha volgut
que el cinema espanyol
doncs tingués
una entitat pròpia
però ha volgut
també recuperar
la tradició
del cinema espanyol
de tots els temps
per dir-ho així
i aquest home
el Zoe Berger-Tua
això no li importa massa
ell més aviat
agafa una tradició
que seria
de superherois
de la Marvel
de Batman
té molta importància
amb un clauer
que apareix tota l'estona
i agafa això
agafa el cinema francès
amb el Favill
agafa el cinema
britànic
podríem dir
d'Stanley Kubrick
i fa una iu a barreig
amb una història
una història dura
una història potent
ja dic completament
bueno
si recordeu
el que uns sent
durant pràcticament
tot el metratge
de la taronja mecànica
és més o menys
el que sentim aquí
o una història
del Haneke
estem parlant
d'un director
amb una força
d'anàlisi
i de sassossegament
de l'espectador
molt consistent
ha passat una mica
desapercebuda
a mi em sap greu
perquè els tres actors
que són jovenets
que vam parlar amb ells
estaven allà
molt il·lusionats
que hagués sortit
a la llum
i a la pel·lícula
a Màlaga
que són Jorge Clemente
Emilio Palacios
i Beatriz Medina
també surt la Macarena Gómez
fent un paperet
de prostituta
com ella fa
molt autèntic
molt viscut
molt potent
doncs la veritat
és que els tres actors
estan impecables
impecables
i bueno
una pel·lícula
allò per recuperar
molt recomanable
aquesta és la pel·lícula
que recomano
de l'estiu
o pràcticament
o pràcticament
de l'abril
perquè això
jo la vaig veure
a l'abril
allà a Màlaga
però bueno
arribar fa poquet
i tinc alguna més
però bueno
hi ha un altre dia
si un cas
perquè haurem d'entrar
en algun moment
a parlar
de l'omar xerif
a parlar
d'aquest home
que per exemple
va fer pel·lícules
com aquesta
abans hem posat
una miqueta música
del doctor Zivago
mentre esperàvem
a Carme
i mira aquesta
mira aquesta
aquesta segur
que dieu
com a ser
clar
deu ser
Laura
és verable
efectivament
una gran pel·lícula
les dues pel·lícules
curiosament
són del David Lean
el David Lean
va ser una miqueta
el director
que li va donar
però bueno
Jaume
tu ets el presentador
del tema
del tema
us explicaràs
sí
no
estava repassant
per què vas proposar
aquest actor
sí
bueno
probablement
per aquella simpatia
que tens
a vegades
per algun actor
i el que volia
era doncs
posar-me
en la línia
de que sí
de que veritablement
hi ha actors
que t'arriben moltíssim
vull dir
les seves històries
que interpreten
els seus personatges
evidentment
t'arriben
una barbaritat
llavors
sobretot
en dues pel·lícules
que jo penso
que són capdals
del mateix realitzador
David Lean
aquestes dues
comentàvem
sí
sobretot
aquestes dues
n'hi ha d'altres
aquella que em vas esmentar
tu
de
no sé què
de
sí
que fa d'Egip
sí
mira la tinc aquí
perquè resulta
que hem fet
un evento
d'aquests a Facebook
hi ha tota una sèrie de persones
bueno
sis persones
que han participat
i aquesta pel·lícula
que jo vaig esmentar l'altre dia
sortint de la ràdio
doncs precisament
l'ha recomanat
la gent
Bolíagón
que diu
que li va agradar molt
el senyor Ibrahim
i les flores del Coran
és que jo la tenia
perquè jo la recordo
especialment
Messia Ibrahim
i les flores del Coran
perquè és
ell és gran
aquesta és una pel·lícula
que és del
a veure
ara la trobo
és de les últimes
és del 2003
o sigui
que ell
és un home gran
i fa un personatge
que té una botigueta
una botiga de que viures
i el nano
que viu pel barri
que és un nano solitari
perquè té tota
la mare
se'n va anar
i el pare
té mils problemes
i el nano
és un solitari
que està també
en l'adolescència
i ell la té
sí
i llavors
fan un tàndem
que jo el recordo
la interpretació
de l'Omar Xarif
com una grandíssima
interpretació
d'home
vell
savi
que li cap
tot a dintre
la seva motxilla
i que
la relació
amb el nano
és una relació
molt maca
perquè
a mi m'interessa
va interessar
especialment
també la pel·lícula
perquè com ara
li comentava
la resposta
del Janu
Janu
Boilegon
que ens
recomanava
aquesta pel·lícula
li deia
que a mi
em va semblar
que
que era
com explicar
l'islam
una part
de l'islam
entre altres coses
tot el que
tindria a veure
amb el sofisme
amb tots aquells
balles
amb tota aquella
mística
doncs per nens
entre cometes
és a dir
perquè tothom
els occidentals
també
que de vegades
ho veiem tot
com tan allunyà
i com revestit
d'una pàtina
de violència
tantes vegades
perquè sempre
ens quedem més
amb els efects
violents
doncs aquesta pel·lícula
és com dir
escolta
hi ha aquesta part dolça
tot això
també podeu entrar
a través del que jo us explico
i el Geno
perdona
em comenta això
diu que sí
que veritablement
és com molt xocant
per a la cultura occidental
tot el que té a veure
amb l'islam
i aquí
ens ho explica molt bé
però que també
és molt gratificant
aquesta sabidoria
recollida per l'experiència
dels anys
com tu dius
vingui interpretat
per algú
com l'homar
i la credibilitat
que és absoluta
tot això és el que ens comenta ell
i acaba dient que
i em sembla molt interessant
la comparació
que per ell
l'homar Sarif
és el Max Boncido
oriental
mira
no està malament
el punt de comparació
dos actors així
amb un carisma
molt potent
fixa't
com a gran gran actor
gran actor
sí que ho diria
jo com a
com a tipus
d'interpretació
i com
el tipus
de mirada
que reps
des de les seves interpretacions
diria que no
perquè justament
l'homar Sarif
és una mirada
tendra
a prop
i el Max Boncido
en general
és una mirada
dura
fins a cert punt
llunyana
i una mirada
si no és kerpa
no és acollidora
en canvi
l'homar Sarif
amb totes les seves pel·lícules
inclús quan és jove
quan és jove
el doctor Higago
mateix
fa un personatge
amb molts matisos
però un passatge
d'una
d'una
tendressa
sí
sí
sí
però jo no sé
si diria el Max Boncido
com a gran gran sí
com a gran sí
bé en tot cas
la diferència de països
ho he dit
en aquest sentit
que ja té sentit
diria jo
bé doncs
precisament
aquesta és
de la pel·lícula
que a mi m'interessa
més parlar
tot i que després també
afegiré una altra cosa
de sobre
el doctor
ai
el
el d'allò
com s'ha
l'Ores d'Aràbia
l'Arens d'Aràbia
el doctor Chivago
crec que és
aquell personatge
que
moltes vegades
ens pot passar
desapercebut
precisament
perquè s'insisteix
molt
amb els herois
carismàtics
o amb aquells
homes de poder
i amb la pel·lícula
del doctor Chivago
el que precisament
interpreta ell
és tot el contrari
una mica
el que acabes de dir
també
sobre
sobre
ibraït
però d'una altra manera
evidentment
allà és molt jove
i tal
allà ell és
metge
ell és un home
que té
molta feina
a portar
doncs
en una situació
en la qual es troba
el país
en la qual viu
que ell
queda
completament
integrat
en aquesta constant
i
paral·lelament
doncs
ell viu
totes aquestes
experiències
sense
manifestar-se
fins i tot
provocant
doncs
enveges
i
violències
no
amb el que
governa
tot el que és
l'anti-bolxevisme
que
existeix a la pel·lícula
durant tota l'estona
perquè està basada
en una obra
una novel·la
del Boris Pasternak
que de fet
que ell va ser després
Premi Nobel
que clar
és un home
que
que destaca
la revolució russa
i en definitiva
es transforma
en la revolució soviètica
llavors
aquesta manera
d'identificar-se
allò d'arribar
en el punt
aquell de dir
és que jo soc doctor
jo no tinc
perquè
fins i tot
cura
persones
que estan
en la part
contrària
jo crec que
aquest és un
argument
de pel·lícula
i que
en la pel·lícula
aquesta
és
absolutament
transcendent
i paral·lelament
la pel·lícula
sí que té
totes les altres
constants
que és
de la manera
que probablement
va anar
com va anar
la revolució
com hi havia
els seus líders
com els
tracta
com els cuida
com tal
i paral·lelament
també hi ha
els homes
que miren
d'avortar
aquella revolució
no?
Paral·lelament
tenim la xicota
la xicota
en aquest cas
és extraordinàriament
molt vàlida
perquè
també pateix
les mateixes coses
que ell
en quant a
la persona
que es troba
en una guerra
en una confrontació
bèl·lica
no?
Pateix el mateix
vull dir
la persona
que la tractarà
d'una manera
que probablement
ella pot tenir
aquella petita
feblesa
eh?
de deixar-se seduir
per un home
que veritablement
té molta potència
molt de poder
com és
el Rothsteiger
que és el paper
que interpreta
el Rothsteiger
i ell és la Julie Christie
i ella és la Julie Christie
i paral·lelament
quan es troba
amb ell
doncs és quan
en definitiva
s'harmonitzarà
precisament
aquesta relació
més humana
que té tota
de tota la pel·lícula
és la relació
més tendra
que els porta
fins i tot
a trencar
doncs
amb allò
que en definitiva
és més essencial
ja no només
pels antirevolucionaris
sinó fins i tot
pels mateixos
revolucionaris
no?
Aquí és on jo crec
que posar-hi una cor
i que veritablement
no traïcioni
totes aquestes constants
és impagable
no?
vull dir
és una pel·lícula històrica
d'una bellesa
i d'una contundència
absoluta
i en quant al d'obres
d'Arabia
jo crec que és el
el director pràctic
aquí
hi ha una variant
amb la interpretació
que fa d'ell
aquí estaríem davant
a Peter O'Toole
que és el seu protagonista
principal
que és el Lawrence
no?
i llavors
el Lawrence
és tot passió
és tot
engrescament
és com
en la pel·lícula
que parlàvem
d'Ina Wood
seria doncs
la part de l'alegria
no?
i a canvi
doncs
el d'això
és el de la tristor
perquè és molt senzill
perquè ja n'han viscut
o ja en viuen
de diferents
situacions bèl·liques
però no hi ha manera
de posar un ordre
que veritablement
pugui representar
pel seu propi país
la seva
ràdio
tot el seu
d'allò
un ordre
i llavors
amb ell veu
allò que podria ser
doncs
el que els hi manca
a nivell natural
ni els hi ve un britànic
que els hi ofereix
com una mena
de
de sintonia
amb l'alegria
a mi això
m'entusiasma molt
i de dignitat
com a poble
extraordinari
exacte
això
mireu
això
encara que no sigui
exactament el mateix
i amb això
doncs
penso que
deixaré clares
unes quantes
de les meves
voluntats cinematogràfiques
que voldria que fossin
vaja
amb moltes pel·lícules
és com aquella pel·lícula
El puente sobre el riu
guai
és una pel·lícula
que també
utilitzo molt
com a tema
perquè és que crec
que hi pot haver
persones
igual que el Lórez
aquí
que poden perdre
la noció
del temps real
o del tempo real
del que estàs vivint
en aquell moment
del que representes
per una part
i paral·lelament
del que creuen
els altres
que pots aportar
per ells mateixos
llavors
El puente sobre el riu
guai
ell acaba dominant
en el japonès
aquell també
l'acaba
atabalant
per dir-ho d'una manera
el posa fora
de control
i llavors
aquell orgull
que sent
d'haver aconseguit
una cosa
diem-ne
pràcticament impossible
doncs
també provoca
que acabi
enlluernat
amb el que està fent
i fins que arriba
a un final
jo penso que molt maco
és molt bonic
el final
se n'adona
i diu
però què he fet
què és això
això és el que
jo crec
m'agrada molt
aquest actor
perquè sempre
que penso
en aquestes constants
que acabo de parlar
doncs ell
està al mig
esclar
perquè és
ell ha representat
aquesta
aquesta constant
per mi
molt vàlida
a nivell
d'això
és perquè aquí
sí que fa d'àrab
així és com
el doctor
Hirago
fa
un personatge
però quin àrab
eh
sí
clar
representa tot
aquest moviment
de les tribus
disseminades
que l'Horens d'Arabi
és capaç
de guipinar
tots plegats
no fem res
per lluitar
contra els turcs
treure els turcs
d'allà
que no hi havia
aconseguit ningú
també
i llavors
això
li dona
com a poble
una unitat
i una
que això fa
l'Horens d'Arabi
però el personatge
aquest
que és
un dels
de les tribus
és un personatge
fort
d'entre ells
home
és el que té
la visió
de la jugada
més correcta
però
la incapacitat
o la impossibilitat
diga-li el que vulguis
per tirar endavant
un projecte
que pugui ser vàlid
per aquell poble
que ell
ell és
nadiu
i és el que representa
i quan li diu
per on t'anar
exacte
i el paper que fa
és que és impressionant
esclar
semblant
al que fa
Rod Stegard
a la pel·lícula
d'això
dels Botxevics
no?
del doctor
Chivago
semblant
però
aquell té més
mala bava
per dir-ho d'una manera
canvi aquí
és un personatge
identificat
ja no tant
amb la forma
en què pot arribar
un final favorable
que és el que ens trobem
amb el doctor Chivago
estem en plena revolució
allà no
allà es tracta
d'harmonitzar
tot un seguit
d'elements
de vectors
per dir-ho d'una manera
perquè tirin
en la mateixa direcció
i és el que
a mi em va semblar
fantàstic
sempre en tot moment
bé
aquestes dues
està curiós
perquè si us fixeu
estem parlant
de dues pel·lícules
que són de l'any 62
i de l'any 65
però són veritablement
que han quedat
com a referència
a la història del cinema
i a l'anàlisi
d'unes situacions històriques
com molt bé esteu
tots dos analitzant
i la de Lorenz Aràbia
és d'una història
de tipus d'èpica
que normalment
les èpiques
les situes
en uns altres contextos
i aquesta
situada a l'Aràbia
té un interès
cal dir
que en l'evento aquest
en l'esdeveniment
de Facebook
també han estat
aquestes dues esmentades
sense que ningú
no digués res
la portada
és una imatge
de l'omar xarif
al doctor Zhivago
perquè ja que el Joan
me l'havia proposat
i Nathalie Ramó
que és una
una companya
de tasques radiofòniques
allà a Radio Cornellà
que fa amb altres persones
el pressupost zero
doncs diu que
sí, escuetament
mi favorita
sin duda
Lorenz Aràbia
i comparteix aquesta opinió
amb el Joan Morros
que no és aquí
però que ens ha deixat
la seva recomanació
dient
una miqueta igual
sin duda
diu Nathalie
i Joan
sens dubte
la primera
la seva revelació
que és Lorenz Aràbia
i llavors
després
la relació exitosa
com estem comentant
que va repetir
amb el David Dina
amb el doctor Zhivago
però
clar
des de l'any 62
aquest home
ha fet
com podeu imaginar-vos
un munt de coses
i un dels que ha participat
en l'evento aquest
de Facebook
és el Paul Diggler
un director
el director així
que fa totes les pel·lícules
d'un grup
de la Palma de Cervelló
que es diu
Fergat Productions
que estan fent coses
superboniques
aquest dissabte passat
van guanyar
el Premi Revelació
per un curtmetratge
que es diu
Vegancer
que tu l'has vist
la vas veure
la pel·lícula aquesta
doncs
bueno
interessant
no?
musical
així
molt curiós
sobre el tema
del veganisme
el tirar cartes
és molt divertida
doncs el Paul Diggler
si també ha volgut participar
ens diu
ens dona una visió
una mica diferent
de l'Homar Sharif
i diu que a ell
a mi
diu el Paul Diggler
a mi em va semblar
brutal
la intervenció
a Top Secret
recordeu d'aquesta pel·lícula
una de les meves pel·lícules preferides
diu ell
i molt diferent
del que havia fet sempre
suposo
és a dir que també
és un home
com que ha fet tantes pel·lícules
doncs ha fet
una miqueta
de tot
i entre d'altres
una curiositat
que jo no tenia ni idea
no sé si a vosaltres
us sonarà o no
però ara buscant
informació sobre la seva
trajectòria cinematogràfica
protagonitza una pel·lícula
agafeu-vos
del Juan Antonio Bardem
no em diguis
codirigida
pel
coproduccions
basada en una novel·la
Julio Verne
que es diu
La eix la misteriosa
del Capitán Nemo
doncs aquí tenim
l'Homar Sharif
com a protagonista
i estic llegint
que a la Pantera Rosa
torna a atacar
surt
que no surt
els títols de crèdits
el 76
també hi surt
Sí, sí
clar, com a actor
així diguéssim
allò de sortir un momentet
els cameos aquests
es diuen
surt a moltes pel·lícules
a moltes
moltes
però bueno
la veritat és que
sí que a mi personalment
em passa això
jo d'aquestes dues
el doctor Zivago
i la
i la de Lorenz Aràbia
és veritat que
a part d'aquestes
que dient de Tot Sigrid
que el vas veient
com a actor
en diferents pel·lícules
però és veritat
que hi ha com un salt
molt gran
ell ha anat fent
moltíssimes coses
però a mi
és veritat que em passa
directament
aquesta del senyor Ibrahim
i les flores del Coran
jo és com si hi hagués
un salt
i veig aquí
fa de Gengis Khan
el 65
en quina pel·lícula
així es diu
es diu així la pel·lícula
sí, es diu Gengis Khan
el 65
veig
La nit dels generals
el 67
Fanny Gales
Meierling
Che
Fanny també
sí
Che
el 69
el Che
aquesta també la recordo
molt agradablement
el que passa és que
ell no era
el principal protagonista
no ja m'ho imagino
cap d'aquestes
esclar
doncs jo diria que sí
ara ho estic mirant
si Che surt
com a primer actor
la pel·lícula
el Richard
Fleischer
doncs surt Omar Sharif
Jack Palance
com a cop protagonista
i el Jack Palance
sí eh
és maco
el tinc mitificat
aquest com a representat
perquè més el Jack Palance
fa de Fidel Castro
doncs Omar Sharif
sí que és el protagonista
és el Che Guevara
és el Che Guevara
diu aquí
al comentari
del film Affinity
que és una reconstrucció
de la relació mantinguda
per Che Guevara
i Fidel Castro
Fidel Castro
diu ser el Jack Palance
cosa que no deixa
de ser curiosa
no he vist la pel·lícula
estaria molt interessant
diu la versió cinematogràfica
Richard Fleischer
que compta amb la presència
d'Omar Sharif
en el paper protagonista
i des de la trobada
dels dos líders
fins a les seves desavinences
i la sortida
de Guevara
de la illa
llavors
bé
mira m'interessa molt
la veritat
tu dius que l'havies vist
aquesta Jaume
la recorda
sí
la recordo vagament
tampoc la tinc massa present
a més està dirigida
a Fleischer
ja sabem
era un artesà
d'aquells
fins i tal
i no va fer
una versió
massa brillant
jo
massa brillant
en el sentit
d'aprofundir
sobre persones
i com
com viuen
les constants
que els toca viure
llavors
la que sí que recordo
és aquella
de motocicleta
te t'acordes?
diarios de motocicleta
ah sí
sobre aquesta història
m'he deixat esmentar
perdoneu
no, clar
m'he deixat esmentar
el comentari
de Bamaia Milara
una actri
una amiga
primer productora
que ara està estudiant
coses de la direcció
que també diu
que la que
més m'agustó
i la que més
recordo
és el doctor
Zivago
jo no sé
diré una barbaritat
d'aquestes
de les meves
que sempre
jo
i a més a més
que no coincideix
amb el que estem parlant
i amb les opinions
que han donat
les diferents persones
però
podria dir-se
que el doctor
Zivago
té un component
més femení
en comparació
amb
l'oritz d'aràbia
i llavors
potser
pot agradar
més
una persona
diguem-ho així
una miqueta
d'agafar-te amb pinces
però
amb una
més gran sensibilitat
així com l'oritz d'aràbia
potser és més aventurera
i més èpica
i de guerres
és de guerra
ja està així
amb un somriure
a veure com
podria ser
com t'explico això
a veure com t'ho explico això
francès
que es pot fer més agradable
anar a la pel·lícula
de l'oritz d'aràbia
que amb l'altra
o ho has dit
a l'inversa això
sí
en principi
no
el doctor Zivago
seria com
no
aquest glamour
una miqueta més
aquesta història romàntica
tot i que l'altra
és romàntica
però amb un altre component
és a dir
el doctor Zivago
seria
la pel·lícula
i això
valores de sintonia femenina
sí
no sé
se m'ha acorregut
però ja ha dit
que Natalí
per exemple
ha dit que no
que el que més li agrada
és l'oritz d'aràbia
vull dir que tampoc
necessàriament
no va per aquí
però home
doctor Zivago
tant per la música
com per la història
com per la narració
així més de
més de romanticisme
de la història romàntica
entre dos personatges
en un context
molt determinat
que ara explicàveu
però potser sí que
arriba
podria arribar més
no
és que
tampoc em sembla bé
dir un públic femení
perquè això també és molt
molt absurd
no
però amb una sensibilitat
concreta
per aquest tipus d'història
en canvi a Lorenz d'aràbia
no hi ha res d'això
i a més havia d'una constant
masculina
tota l'estona
tota l'estona
i fins i tot
una possibilitat
que tu m'ho comentaves
l'altre dia Jaume
amb un possible
també entre cometes
enamorament
dels dos amics
del personatge
marxarif
i el Peter O'Toole
enamorament
que no té per què ser
un enamorament
d'amor
com ho entenem
homosexual
sinó un enamorament
en quant a
l'admiració
que poden sentir
un amb l'altre
que en un moment determinat
ens poden xocar
i pot comportar també
un odi molt gran
però
bueno
dues pel·lícules
molt diferents
en aquest sentit
que haurem de continuar
un altre dia
però diria
jo crec que
ho has dit
però jo crec que
ja m'encanta allò
el que està clar
és que un està enamorat
de l'altre
això està més clar
que amb l'Orens d'Arabia
però enamorat
no vol dir res més
que
moltes vegades
que diu
i la meva projecció
serà molt més bona
i en definitiva
la utilització
o el fet que jo
engresqui en aquest home
que tiri endavant
tot allò que proposa
perquè té l'entusiasme
i arrossega
doncs això
és beneficiós
per tothom
jo penso que
això és el que té
com a resultat
en tot cas
l'enamorament
més que altra cosa
i hem de dir
que la Margeri
va morir aquest any
el maig
d'aquest any
amb 83 anys
i patir Alzheimer
ja feia una pila
de temps
va fer la comunicació
del seu fill
jo li vaig sentir
una vegada
perquè ell parlava
castellà
la Margeri
perquè havia estat
a Madrid
ho sabia
no perfecte
però
l'entenia
i el parlava
no tant com
Robert Aronofsky
la setmana passada
que per cert
ens ha ajudat
a fer
en l'evento
aquest de Facebook
la versió
la convocatòria
en pol·lac
també
li vaig demanar
i està bé
perquè està trilingüe
en castellà
en català
català
en castellà
i en pol·lac
ens hem d'acomiadar
ja
però
hem d'esmentar
això
que la setmana vinent
tenim la presentació
del tema
per part de
Joan Morros
que ens parlarà
de
de l'Irlanda
de l'Ira
i el cinema
un tema
que hem anat
tocant moltes vegades
però bé
que ell ho farà
amb la profunditat
i amb la informació
que acostuma
sempre a preparar
i que bé
hem tingut
bé la satisfacció
aquesta
de comptar
amb totes aquestes
aportacions
a través del Facebook
que bueno
si us sembla
doncs ho anirem fent
cada setmana
doncs ja farem
la convocatòria
ja de parlar
de pel·lícules
que tractin l'Ira
i a veure qui
s'anima a participar
molt bé
molt bé
doncs bona nit
i fins la setmana vinent
i no hem pogut tenir
al final
a Alba
que s'ha quedat allà
però la setmana vinent
ja ens parlarà
tot el que va dir la gent
a la sortida
de la pel·lícula
Everest
ho sento Alba
ah que va fer
el reportatge
sí
ha fet el reportatge
amb veus
fins la setmana vinent
bona nit
a veure