Cinema sense condicions.
Fins demà!
Bona nit. Som aquí un dimarts més a Cinema Sense Condicions, disposats a parlar de cinema i de cine i de Ken Loa, que em sembla que això que està sonant és de Tierra i Libertat, pot ser? Efectivament, la banda sonarà de George Fenton, que com que avui és una pel·lícula a la qual li dediquem un espai, si és que ens dona temps, amb tot el contingut que tenim, que és molt i variat, doncs efectivament estem sentint aquesta música tan maca que després vindrà el No Passaran...
i coses d'aquest himnat revolucionari d'anarquista avui el francès diu això perquè tenim previst, primer parlar una mica de les pròximes prestrenes, del que hem vist, de la gala Goya que s'acaba de celebrar, ja sabeu el diumenge si tenim una mica de temps
Amb una segona part, que potser serà d'aquí 20 minuts o 25 minuts aproximadament, intentarem contactar amb Berlín, on tenim una col·laboradora, la Titiana Pulejo, que ens explicarà quines impressions li ha produït el que ha vist al Festival de Berlín.
I com que aquest any feien un homenatge al Kent Loak, havíem triat, si és que hi havia temps de comentar-ho, una pel·lícula d'ell. Vam triar potser Tierra y Libertad perquè fa referència també a la Guerra Civil Espanyola, ens afecta d'alguna manera, i va ser una pel·lícula molt interessant en el seu moment. Mira, mira, no passarà. Sí, senyor.
Posa una mica la pell de la llina, per què no dir-ho? Sí, sí, sí. Per què no dir-ho? És així. Doncs escolta, a part de tot plegat, tu diràs, bueno, potser aquesta pregunta no s'escau, no ho sé. Com ho fas per aconseguir aquests contactes, Joan? Perquè tenia ja una destacada... No, no, no, amb la tiziana ens vam conèixer amb un passe de premsa, sèiem al costat perquè és veritat, vam començar a xerrar, penso que ens vam caure bé mútuament,
i aleshores ella em va dir que anava de Berlín jo li vaig dir que havia d'anar també a Berlín però que amb problemes personals i familiars no hi podia anar i aleshores va sortir la conversa i va ser quan li vaig oferir mira, si vols col·laborar amb nosaltres el dia que em tocava a mi estar a Berlín i ella es va oferir lliurement, cordialment ajudant-se a omplir aquest espai que en principi l'havia de fer jo però que ara el farà, ja ho veureu molt bé, la Tiziana
I a veure si s'anima a venir aquí un dia. Quan torni de Berlín... Ella viu a Barcelona, per tant... Per això, per això. Doncs com que viu a Barcelona, quan vingui, la convidarem a que vingui també a l'estudi, al plató nostre, per col·laborar en aquest programa. Doncs d'aquí una miqueta parlarem amb ella, si tot va bé, si les comunicacions funcionen, que no tenen per què no funcionar. No tenen per què no funcionar. Potser per començar, ja que tenim la gala dels Goya a sobre i vam poder...
Encara que no volguéssim comparar-la amb el que havíem avançat la setmana passada sobre els Premis Gaudí. Estem de prèmia, prèmia, festival. Què està passant aquests dies? I aviat arribarà els Òscars. No, el que faltava. Que no estem aquí per res. No ens estem de res. Allà tindrem un contacte també.
Bé, de moment no. Ei, doncs espera, espera, no em provoquis. Va, ja ho veurem, ja ho veurem. Vinga, som-hi. Bé, doncs, el primer que s'ha de dir és que, bueno, contràriament al que va passar amb els Premis Gaudí, que van tenir una acceptació popular i mediàtica perquè tots els diaris i les ràdios, etcètera, van parlar amb orgull i amb satisfacció i dient que s'havia passat molt divertit i molt bé,
Desgraciadament, no podem dir el mateix dels Premis Goya, perquè tothom, és una cosa unànime, ha dit que va ser una gala llarga, avorrida, sense ritme. Tothom del món sencer. Del món sencer, mediàtic em prefereixo, periodistes i gent de premsa. Per exemple, el dia següent el País deia una gala que naufragó gràcies a alguns inexplicables números musicals i a un ritme irregular.
Avui, aquest matí, jo estava llegint a La Vanguardia el Pedro Ballín, que escrivia des de Madrid, i deia Manuel Fuentes va sortir a perdre i va perdre fent enyorar la precisió i la gràcia amb què Eva H defensa els acudits dolents. Fuentes en va fallar fins i tot els bons, que n'hi havia algun.
Tot un home de ràdio i de televisió que mira, potser té els seus moments baixos. Jo reconec, Joan, que vaig sentir la gala Parla Ràdio. Cosa curiosa, perquè dius, bueno, normalment un el que vol és veure les cares i tal, però és que no em venia de gust. És que passa que vaig veure com la prèvia, allò que comencen a entrar els actors...
I vam fer tant una presentació, tant del corazon, saps? Vaig dir, mira, saps què? No em va venir de gust ja posar-me a les 10 a veure tota la gala. Llavors vaig anar sentint-ho i em va emocionar força a vista per la ràdio, tot i que hi ha una cosa que em va molestar molt. I ara ho dic així directament. I és que no sabien ni qui era la Neus Ballús, que estava nominada com a millor director novell, i van dir, Neus, Neus, Neus, la plaga...
i ja està, ja no van dir res bé. Hi ha hagut un incident, no sé si sabeu, hi ha hagut un incident, no sé si sabeu, ja ha arribat a la informació, que ha molestat molt amb una persona, que és la Núria Vidal, perquè quan a mitja de cada any es fa, allò en memòria, s'esmenten les persones que han mort, etcètera, etcètera, doncs es va anomenar una famosa crítica que vivia a l'estranger, però que feia crítica, em sembla que la feia l'ABC,
que era la Beatriz Sartori, però van posar la fotografia de la Núria Vidal, que és la crítica d'aquí, de les fotogrames. Sí, no ho sabia, això. I es veu que hi ha hagut un escàndol perquè, volent dir que la gent no s'informa, no li van demanar inclús...
Van agafar la fotografia, es veu, d'un anuari que hi havia de la Núria Vidal, i es van confondre per això, però és que no li van demanar ni l'opinió ni res, van agafar-ho així a la... És a dir, una certa mala organització, que és el que vist per televisió donava la sensació que... Avui, jo ara, quan venia, estava llegint, bueno, quan he arribat aquí, estava llegint una carta al director feta per un periodista amb què títol diu Mala gala, mal cine.
I quan pareixia, això és el periódico d'avui, eh? I quan pareixia que en els analges de les gales de televisió no podien alzarse cotes més altes de sopor i de bochor, no? Llegó Manuel Fuentes. Chistes manidos sobre el ministro, el anuncio de la loteria, Mario Casas i el Relaxing Card.
Claro.
Cinta simpàtica i amable, però que no puede representar lo mejor del año del cine español. Ninguna de las principales candidatas, ni la angustiosa Caníbal, ni la sobrecogedora La herida, estan a l'altura de las cuatro obras maestras europeas que competían por un Goya. Reflexionemos, estos films traspassaron fronteras con audacia y sin grandes presupuestos. Jo, en alguna manera, estic d'acord i penso que hi ha una pel·lícula que ha passat molt desapercebuda, en canvi, per mi, mereixia més destacar, més premi, etcètera, etcètera, que és Estocolm.
M'he perdut una mica amb això que deies, perquè quines eren aquestes quatre obres mestres que competien? Amor, pel·lícules estrangeres que competien, que eren amor, eren la vida d'Adèle, la francesa, les quatre que estaven nominades a... Ah, ho entenc, m'havia despistat. Bueno, és el que deia ell, llegir el que comentava, aquest es diu Paul Morales i és periodista de Barcelona, eh?
Bé, dit això, així es podríem seguir, és a dir, penso que no val la pena continuar per aquesta línia. Gratant la herida, oi? Potser sí que val la pena destacar, a mi em va agradar el discurs del David Trueva, quan va fer un homenatge a la Conxa García Campó i que, com sabeu, al principi de curs s'havia mort.
i va dir després que fa dos dies una persona que potser no conegueu, que conegueu menys perquè aneu poc a Catalunya, cosa que us recomano que feu, anar-hi més i dir-los que els estimeu molt o que els estimem, i va destacar que havia mort la Titiana Sisquella. Llavors, a mi em va semblar que aquesta al·lusió, ell viu aquí, a més a més hi ha descobert aquest matí que no ho sabia, que parla perfectament el català,
perquè les entrevistes que li feien en aquest matí al RAC1 es parlava perfectament amb una soltura i no va estar casat amb qui ha estat casat i té fills que deuen ser catalans lògicament i l'Ariadna Gil surt a la pel·lícula és fácil con los ojos cerrados al principi la família està ella i la seva filla una de les persones que surten allà és la filla d'ell mateix que suposo que deuen ser deuen parlar català m'imagino entre ells
Per tant, em va semblar molt interessant aquesta referència, que no sé si us vau adonar que la van aplaudir. És a dir, molta gent allà va aplaudir aquesta... Hi havia molt català allà, molt nominat i molta gent. No hi havia pel·lícules catalanes, excepte Zipi Zappe i alguna cosa més. Hi havia una fotografia que el van premiar al final, una fotografia.
Sí, sí, sí, però... Però llàstima és una llàstima que aquesta gala no funcionés. A mi em va molt avorrida, és a dir, jo la vaig gravar i vaig tenir temps de parlar tranquil·lament i que comparada amb els Gaudí, desgraciadament, no tenia punt de comparació. No hem vist cap de nosaltres, em sembla, ni Jaume, que acaba d'arribar a Caníbal, oi? Jo tinc moltes ganes de veure. No l'he vista tampoc, jo. No puc parlar. Ai, espera, Jaume, que no et sentim. Un segon, un segon, ara sí.
M'ha d'escoltar, perquè si no, per què parlaria? Si no, perquè véns, oi? Havies vist Canino? Sí. L'has vist tu, Canino? Canino no, Caníbal. Ah, perdó, Caníbal. És que Canino és una altra pel·lícula. Jo m'he equivocat. Canino sí que l'havia pensat que parlava d'aquesta. Perdona, jo m'he equivocat. No, no l'he vist, no. Jo tampoc l'he vist. És que...
Jo, si no ho he dit prou vegades, sí, sí, perquè és de Manuel Martín Cuenca, que és un dels grans directors que fan pel·lícules per aquí. Vull dir que, vaja, està allà. La tinc pendent i amb moltes ganes de veure-la. Bé, doncs això és el que va passar, no? Mira, és curiós. La veritat és que no havia llegit gaires crítiques i aquesta comparació entre la gala dels Gaudí i els Goya és curiosa. No l'ha fet massa gent, eh? Curiosament no l'ha fet a massa gent perquè hi ha més diaris, eh? Doncs el període que d'avui encara era més radical.
però no cal llegir-ho, em sembla que ens alargaríem massa innecessàriament però en general tothom, no comparant amb els Gaudí sinó parlant de les gales mateixes dels Goya, dient que és un desastre i que s'hauria de renovar perquè la cosa no acaba de funcionar i que el Manu Fuentes potser no arribava a l'alçada ni de l'EVMH ni del Bona Fuente
Això és el que més o menys es pot resumir del que ha sortit a la premsa. Bé, tothom sap, això no cal gaire bé dir-ho, però ja que estem donant la informació que les brujes de Zugarramurdi es van portar la majoria de premis tècnics, diguéssim, i la pel·lícula del David Trueva, doncs, els grans premis.
Ja ho estic content. A mi la pel·lícula em va semblar, tot i que ja sé, Joan, que a tu no t'havia agradat gaire, em va semblar una pel·lícula... Em compromet a tornar-la a veure per revisar si és que estic equivocat. Jo et diré per on l'analitzo, perquè després m'he adonat. Si recordeu un director que és el Miguel del Badalejo, jo crec que la pel·lícula del David Trueba va una miqueta per aquí. I segurament no havia fet mai el David Trueba un cinema d'aquest estil. Pot ser.
En canvi, he volgut fer una pel·lícula en principi o en aparença tova, fluixeta, que no tingui blanca... Però aquella, a mi la primera, del Valadejo, que va ser aquella última dia de... No ho sé si m'has deia, aquella... La primera noix de mi vida. Això és extraordinari, eh? Sí, sí, sí. Allò és extraordinari. I tot el que ha fet, pràcticament. No, hi ha últimes coses, no tant. Jo...
jo no estic d'acord té una obra molt consistent i molt forta a mi em va agradar molt la primera fins i tot la primera que va fer de Manolito Gafotes és una delícia és impressionant des del primer moment t'enganxa amb el moviment de càmera que fa la manera com passeja la càmera pel poble i la primera frase que diu el Manolito Gafotes és que la recordo sempre diu este es mi abuelo es veu l'avi en un banc este es mi abuelo i diu mola que te cagues
que dius, és que no sé com ho fa l'Alba de Lejo. Sí, sí, és que no sé com ho fa, però ja t'enganxa i no et deixa anar en tota la pel·lícula. Una pel·lícula, aparentment, això. Confesso que aquesta no l'he vista, eh? Aquesta no l'he vista. Doncs és això. És cinema molt similar, d'alguna forma, a l'última pel·lícula del David Trueba. I té aquesta característica de cinema que et fa reflexionar, que et fa pensar sobre una sèrie de valors, sobre una sèrie de personatges que es mou amb...
més aviat amb la perifèria, que no som guanyadors, però que tampoc som partidors. Vull dir, un professor que estava allà a la gala dels Gaudí, els Goya, vam parlar molt d'ell, i Juan Terron, si no recordo malament, ja de 90 anys, doncs és un home que mirava de donar classes, simplement, de fer la seva feina bé, i a part li feia molta il·lusió parlar amb el John Lennon, i aquest era l'objectiu de la seva vida, pràcticament, i no sé si és veritat o no, però bueno, tal com va la pel·lícula, doncs la cosa funciona força bé.
A mi s'ha apacut una cosa bastant interessant, ja que heu arribat a aquest punt de conclusió d'aquesta qualitat. Si comparem aquest cinema amb tot el que es feia, per exemple, als anys 70, és que dius, on anem, no? Quin tipus de pel·lícula te'n ofereixes als anys 70?
Sí, bé, vull dir, home, esclar, que hi havia els de la banca i aquells, però no, jo no em refereixo a aquells. O als 50 i als 60. Sí, i jo em refereixo més aviat a tota aquella mena de, no sé, de banca de respecte per les persones en general, no?, que tot érem, no sé, vull dir, tot érem uns... No, jo l'únic que dic, abans de començar el programa en el francès, que em sembla que a mi em cau molt bé el David Toreba,
Però em cau molt bé, sobretot, per Los soldados de Salamina, inclús li diria abans a ell que en 1987, que és la pel·lícula última que li havia vist amb el Sacristana, és molt superior a aquesta, i tinc la sensació que era el típic perdedor que l'havien nominat 7 o 8 vegades, primer pels guions que havia fet, La niña de tus ojos i molts guions,
famosos, que havia col·laborat amb el seu germà i després com a director, l'havia nominat moltíssimes vegades i li tocava, és a dir, una mica la frase del sacristà a la mateixa, a la mateixa, a la mateixa esgòria, dient, ja us tocarà, no us preocupeu que el temps passa i sou molt joves i més tard o més d'ara us el donaran. Però jo crec honestament que se'l mereixia per altres coses que no per aquesta pel·lícula. Però bueno, això és molt opinable. I em comprometo a tornar-la a veure per veure si realment canvia d'opinament. Jo continuo dient que té moltes càrregues de profunditat, més de les que aparentment, perquè aparentment és una pel·lícula tubeta per tota la família...
Estil al Badalejo, és que jo crec que millor definir se'm va ocórrer últimament, vull dir, quan la vaig veure no ho vaig pensar, crec que és el millor que podem fer. Aquest matí ha explicat ell a la ràdio que teuen 60 còpies noves el dimecres d'aquesta setmana i que hi ha molts cines, per tant es podrà veure. I en canvi, curiosament, la plaga la segueixen fent només en un sol cine i a les 5 de la tarda o 5.45 de la tarda. Doncs anem a veure-la, si podeu. Tot i que demà, el dijous em sembla que és, la Neus Bellus es presenta en el bolitxe
per comentar amb el públic la pel·lícula de la Plaga. Ho va fer ja la setmana passada. Crec que ho fa aquest dijous també, amb el bolitxe. Doncs és igual a l'hora que la facin, és igual si la fan amb els jocs. Sisplau, anem a veure-la perquè és una meravella. Hi ha gent que ja l'ha vist a Vilanova, perquè l'han passat ja molt poqueta gent també, i també de notícies que jo tinc, bueno, però ja els hi ha encantat. És que és una pel·lícula diferent, diferent.
i jo estic molt content d'haver parlat d'ella després de tornar de l'estiu, quan es va estrenar, i continua, continua donant-me moltes satisfaccions. Jo tinc ganes de veure-les, sincerament. No he pogut, però... Ràpidament, perquè tinc por que la Tatiana, que ens està esperant a Berlín... Que s'impacienti allà a Berlín. Vull ja ràpidament parlar de dues pel·lícules que estrenen aquest divendres d'aquesta setmana. Una és la primera, és una pel·lícula que es diu La segona mujer, que és un film estrany, inclassificable,
que et deixa pensant com deuen viure les noies o les dones musulmanes en el món occidental, en el nostre món, a Europa concretament. Perquè és una noia, la pel·lícula comença amb un casament que es produeix a Turquia, entre un nano relativament jove, d'uns 27 o 28 anys, amb una altra noia de 27 o 28 anys, i de cop i volta compta que aquesta gent sembla ser que estrejada a Viena, a Àustria, i allà aquesta noia es converteix en l'esposa del seu pare.
o la segona dona del seu pare, perquè la seva dona, la seva mare, segueix viva. I mentre ell ho accepta i pràcticament ha pactat això amb els seus pares fer això,
les altres germanes més grans també de la mateixa edat no ho accepten i aleshores aquí comença clar, el que passa amb aquesta pel·lícula és que te'n dones compte que és com viu una gent que té una mentalitat musulmana i que té uns principis que tu no estàs molt lluny i que no els acabes d'entendre com funcionen instal·lat a Viena, instal·lat a Universitat Europea llavors clar, aquí la interpretació és brutal la interpretació de dues noies, de les tres noies principals que són la mare i la nova esposa, la segona esposa és brutal
molt pulcra i molt acadèmica des del punt de realització,
però potser amb elements que, sincerament, et costen d'acabar d'entendre, perquè la cosa s'embolica, no vull explicar què és el que passa a continuació, però la cosa s'embolica i s'embolica de tal manera que, bueno, costa una mica, doncs, captar tot el... costa captar, diríem, la profunditat del que t'estan, diríem, perquè veus el que passa però no saps com analitzar-ho perquè no tens elements de judici perjudicar aquell comportament d'aquelles persones, no?
La segona mujer. La segona mujer. I la segona pel·lícula? No, em sembla que és la tercera pel·lícula. No, no, ho dic per anar avançant, però bueno, si volies dir alguna cosa més, digue-ho, perquè anirem trucant. Mentre parles de la segona pel·lícula, anirem trucant a Luciano. La segona pel·lícula que volia comentar l'hem vista aquest matí, també és una pel·lícula sorprenent, que és una pel·lícula que es diu Alabama Monroe. És una pel·lícula belga, i a més a més rodada en flamenc, en idioma flamenc,
que m'ha fet pensar una mica en el fenomen de Volver a empezar. Jo no sé si recordeu que fa molts anys, el 82, el José Luis García va guanyar... Volver a empezar! El primer Oscar espanyol que vam tenir de pel·lícula estrangera a Hollywood, i veient la pel·lícula, després aquí, que la van veure tothom, doncs ens han adonat que no sabem per què es la van premiar, perquè no n'hi havia per tant, possiblement ni de les pitjors pel·lícules que va fer el García.
Va d'un professor, com s'ho veu, de literatura medieval de la Universitat de Berkeley, que és escriptor i que li acaben de donar el Premi Nobel i arriba a Gijón, que és on ell és, i resulta que amb tot això s'ensalsa als americans, és a dir, se li dona cova perquè ell parla molt bé dels Estats Units i tal. I tens la sensació que li van donar finalment aquest Oscar perquè els americans quedaven molt bé, molt xulos, no?
És una mica el que passa amb aquesta pel·lícula d'Alabama Monroe, que és una pel·lícula flamenca, una pel·lícula que està nominada, curiosament, a l'Òscar, a la millor pel·lícula estrangera, en dones això pel mateix motiu, perquè és un grup de gent que canta country, que fa country, i canten molt bé, però té una mena de contrast, diríem, de dos...
de fer, no? És a dir, hi ha una primera part que tots els personatges són molt ben elaborats, molt ben significatius, te'ls creus i tal, i de cop i volta arriba una segona part en què tot sembla que no saps per què passa tot el que passa, que no t'ho acabes de creure, que no et sembla que els personatges siguin lògic que reaccionen com reaccionen,
I per tant és una pel·lícula absolutament que no saps què dir, no saps què pensar ni quina és la cosa que pots opinar. Llavors jo he sortit bastant desconcertat i encara, us prometo, encara estic pensant en quin sentit m'agrada i en quin sentit m'agrada perquè no tinc idees claves encara en aquest moment. Necessito madurar-ho i veure-ho una mica més clar. La propera setmana. La propera setmana.
Doncs jo, a part de veure Tira i Libertat, de la que després, si tenim temps, parlarem una mica, tornar-la a veure, perquè era això que tu deies, la pel·lícula aquesta, la que li fan un homenatge a aquest festival, a aquesta edició. Espera, quina edició és? És que és impressionant. La 64 edició. Sí, sí, sí. Vull dir que estem parlant de 28 edicions del Goya, 6 del Gaudí, però...
Aquí porten ja una bona colla d'anys fent festivals a Berlín. Doncs, bueno, Tirrelibertat m'ha semblat impressionant, però bueno, després en parlem. No la recordava amb tots els detalls i és que és una enorme pel·lícula, eh? La miris per on la miris. Estiguis o no d'acord amb les coses que t'explica o...
o amb el plantejament que té el Ken Loach, en qualsevol cas, veritablement, no sé, no sé. Jo crec que de les millors pel·lícules d'aquest director, i miren que en té de bones, eh? Bueno, va ser una de les, a nivell internacional, va ser una de les que li va donar més ressò, eh? És a dir, això, que ens cantais, cap mena de dubte, eh? Merescudament. I vaig anar a veure, ja ho havia anunciat, portava dues setmanes anunciant-ho, vull dir, era allò de la visió de la pel·lícula Polanski anunciada, doncs vaig a veure la del Polanski.
I el que em va resultar molt curiós, i us ho dic perquè parleu una miqueta d'aquesta pel·lícula, mentre contacto amb Tiziana, que em sembla que ens està trucant perquè jo l'he trucat i llavors ha sortit el contestador, etcètera, doncs ara torneu a trucar, doncs que parleu una miqueta mentre contactem amb ella de la pel·lícula del Polanski. Jo el que destaco és que per mi és com complementària.
de la pel·lícula, ara tu comentava fora d'antena, Joan, de la de l'Arts Trier. És com si on no arriba una, arriba l'altra. Està clar que no s'han posat d'acord, però és que jo no veig que tinguin un caire diferent. Tenen un format absolutament divers. Una és una pel·lícula feta a partir de retrospeccions, d'anar mirant el que li ha passat a una persona, tot i que està feta a partir d'una conversa, també. Vull dir que són dos personatges els que estan enfrontats o a través d'un diàleg.
De fet, sí que hi ha un enfrontament, i sobretot al final es veu clar que s'havia de produir aquest enfrontament. Al final del segon volum, i en el cas de la pel·lícula del Polanski, la Venus de les Pieles, encara no havia dit el títol, doncs és tota l'estona un cara a cara entre dos actors, entre el director d'una obra de teatre i l'actriu, però veritablement és que tot el que va sortint a la pel·lícula, i sobretot l'evolució del personatge femení,
És impressionant, vull dir, allò, clar, és que jo penso que, jo penso, a veure què us sembla a vosaltres, que des que la veus al començament de tota l'actriu, que entra per la porta, que, bueno, la veus que s'apropa al teatre, llavors, la veus amb ella, no, no, no, abans d'això, abans d'això, espera, espera,
La veus que està mirant el director i sents com està parlant per telèfon, em sembla que amb la seva xicota. Jo crec que en aquell moment ella decideix, és la idea que m'he fet, decideix fer tot el que fa després. És a dir, ella agafa el personatge que agafa.
I l'evolució que veiem després és la seva decisió del que farà amb aquella persona que ha sentit de dir és que necessito una noia que no sigui vulgar, que sigui mínimament decent, que sigui capaç de dir la paraula inextricable. Vull dir, a partir d'aquí diu, un moment.
Estic davant d'un impresentable i llavors li explicaré com funcionen les coses. Em sembla en aquest sentit màgica la pel·lícula perquè els passos que va fer, la manera com ella intervé, com el va manipulant, com t'adones que és una persona i ell mateix el director es va adonant que ella té i de tant en tant li pregunta tu ets molt culta però clar després comença a dir bestiesa...
La veritat és que trobo que és una petita joia, una petita obra d'ara, estic més d'acord en aquest sentit, amb la Cocó. No passa res, no passa res. Vaig a trucar de nou a Tiziana. Encara que no coincidim. Si voleu parlar una miqueta més d'aquesta pel·lícula, doncs us deixo aquí en el ruedo. Jaume, ja. Què has vist, Jaume? És que l'ha vista també. He vist aquesta també, si vaig estar amb tu. Vam estar junts a veure aquesta d'allò...
Jo, en canvi, difereixo una mica del que ell diu. Vull dir, sí que és interessant el que diu, perquè això és el que li ha sugerit a ell. En canvi, jo el que crec que és la reconstrucció d'una obra. De fet, ella s'ho sap molt. Vull dir, és com si fos aquella Eva el desnudó, no? Sí, sí. És com si fos això. És una dona amb una capacitat enorme i una cultura impensable...
I llavors el que fa precisament és apoderar-se ja no d'ell, perquè jo penso que ell és el que menys importa. Ell ha fet una obra i aquella obra diríem que li mancaria aquella qualitat que en definitiva li posa a ella. Això és el que més m'agrada de la pel·lícula.
és el que jo hi vaig veure, eh? Vull dir, després de pensar-ho, perquè el moment que la vam veure tu i jo junts, doncs, esclar, em vaig quedar impressionat, perquè, hòstia, això és el principi i el fi de tot per mi. Ja t'ho vaig dir, no? Precisament, m'agrada molt la pel·lícula perquè abasta tot aquell concepte, tota aquella volada cultural que, en definitiva, jo no he controlat mai. I això...
és el que m'agradaria, arribar a controlar-ho, arribar a saber-ho, arribar a... Bé.
Doncs diu que es visa Nebraska. Què t'ha semblat Nebraska? Nebraska és una pel·lícula que és prou interessant en molts aspectes. És una pel·lícula... Aquest senyor treballa molt estèticament, no? Sí, sí. I això és el que la fa molt, molt vàlida. Hi ha tot un seguit de registres a nivell del que representa una societat amb crisi. Vull dir, en aquest cas ja hi ha altres pel·lícules que ens han plantejat. El mateix Clint Eastwood, amb...
amb el Torino ja ens ho va plantejar tot això, la baixada de qualitat en determinats punts dels Estats Units, i aquí ens fa una passejada també per un d'aquests punts. Per l'Espanya, l'Amèrica profunda, és a dir, jo que és l'Amèrica profunda, no exitosa, però que està carregada de valors. És una pel·lícula, jo per mi, francament interessant,
Jo diria que és una pel·lícula per fer aquí la pel·lícula del mes, perquè jo és una pel·lícula que estic disposat a tornar-la a veure perquè em va impressionar tant la interpretació com la fotografia com el guió. Penso que està carregat de matisos de com evolucionen els personatges, de com van, etc. I em va semblar una excel·lent pel·lícula.
Jo crec honestament que en aquesta temporada les dues pel·lícules més interessants que podem veure són aquesta i Her. Her és una pel·lícula que es trenen a finals de mes i es resulta, llavors penso que l'hem d'aprofitar perquè té també una interpretació i un guió rancament brutal. Sembla que hem pogut connectar finalment amb la Tiziana. Buenas noches, Tiziana, ¿cómo estamos? Hola, bien, bien.
¿Estás con frío en Berlín o sin frío? ¿Cómo estás? Bueno, hoy sí, hoy sí, pero la semana estuve perfecta, tengo que decir. Normalmente hay nieve y todo el mundo que solo se muere de frío, pero no, este año fue como... Aquí dicen primavera, pero bueno, no es primavera para los españoles, pero
Doncs nosaltres estem encantats de poder parlar amb tu, mare meva. Una italiana a Berlín. Això podria ser una pel·lícula, no? Podria ser el títol d'una pel·lícula.
que vergüenza, ¿no? Vergüenza no. En castellano está tan malo. Sabemos que entiendes el catalán, aunque lógicamente te expresas mejor en castellano y lo hablas muy bien. Aquí la gente está interesada en saber qué te ha parecido ninfomanía, que creo que la has visto en versión entera, íntegra. Sí, bueno, realmente no hay mucha diferencia y todo el mundo dice eso, no soy solo yo.
Porque sí hay como una media hora más de la otra versión, pero sí, ¿qué más hay? Hay algo de sí, contenuto más explícito quizá de sexual, porque dicen que él también ha declarado que no en la rueda de prensa, porque no estaba en la rueda de prensa, pero sí que ha declarado que es la versión donde él expresa la...
Su idea sexual, digamos. Entonces era como si hay más detalles sobre este tema. Pero la diferencia no es relevante, no es tan...
no es tan importante. No creo que... Bueno, yo personalmente creo que la versión cut está mejor que la uncut, porque la uncut finalmente está demasiado larga. Ya, ya, ya. Pero tú haciendo la valoración global de toda la película, ¿a ti qué te gusta, no te gusta, te parece bien, a medias? ¿Cuál es tu opinión? A mí la primera parte me parece bien. La primera parte sí, me parece interesante. Aún hay momentos que... Bueno, muchos momentos de...
que te ríes, porque compara los detalles que introduce y no sé, hay la presencia de este hombre con sus digressiones.
de insertos y... No sé, hay muchas... Es como si hay la parte sexual, sí, pero al mismo tiempo hay otra parte. Hay como una parte intelectual también y, bueno, los actores son preciosos. Sí, sí.
La Uma Thurman, yo pienso que hace un papel solo solo de un momento y llenó la pantalla. Para mí es una de las escenas... Bueno, Uma Thurman para mí está maravillosa en esta película, en el poco rato que sale. Sí, sí, me gustó mucho, me gustó mucho. Absolutamente de acuerdo con la Uma Thurman que estaba en la rueda de prensa. Sí.
Sí, sí, sí. Y sí, y mucha gente, muchos periodistas han preguntado cosas a ella, ¿no? Que sí que tiene ese papel, como decías tú, de como 5 o 7 minutos, ¿no? Nada más que eso. Pero a todo el mundo le encantó. Sí, sí, sí. Fantástico. Él no fue, ¿no? Lance Montrier no fue a la rueda de prensa. Lance Montrier solo se presentó, no sé si imagino que sí, que habéis visto, se presentó al fotocall con un t-shirt, con...
que decía, persona non grata, oficio de selección, festival de canto. Sí, sí, sí. Y luego no fue a la conferencia, a la rueda de prensa, y había, no, había, a la rueda de prensa había...
Stacy Martin, la actriz que hace... La joven. La joven. Sí, ella y luego... Ah, sí, había... ¿Cómo se llama? El lórdico. Saya Leber, que interpreta el único casi amor de su vida, ¿no? Pero no lo sabemos, ¿no?
No se puede realmente decir. Pero él estaba, pero estaba completamente... No se sabe si borracho o... Bueno, no estaba aquí. Entonces la única pregunta que le dijeron dijo algo como una broma, no sé qué, como una frase y se fue. ¿Qué es lo que más te ha gustado hasta ahora de lo que has visto?
De Berlín, de la Berlinale. Bueno, hoy ha sido un buen día para la competición, creo, por el concurso, porque ha sido la película de Alain René, que siempre es... Bueno, Alain René es un poco... Siempre sobre su estilo... Sí, bueno... Que se llama de Emer, Ward y Chanté, ¿no? Emer, Ward y Chanté, con sus actores...
Fetish, ¿no? Con sus actores que utiliza siempre, ¿no? Sí, sí, sí. Como la... ¿Cómo se llama? Sabina Gemma, André du Solier. Entonces, sí, con sus actores preferidos. Y, bueno, siempre película muy coloreada y con un plató de teatre donde esta gente hay como seis o... Sí, seis, ocho personajes que se...
así que ensayan para una fiesta de teatro eso fue interesante y otra película de hoy del concurso fue super, todo el mundo le gustó muchísimo y era la noruega que se llama In Order of Disappearance muy muy muy interesante que luego el protagonista es el mismo de
I què t'ha parecido la pel·lícula de George Clooney?
Ah, de George Clooney. Oh, por favor, la he destrozada como que... No, que generalmente no lo he publicado, tampoco le he publicado el artículo, porque era demasiado. Todo el mundo, no solo yo, todo el mundo la detestó, porque no. Es una tomadura de pelo para todo el mundo. Para la gente que realmente cree en el cine... ¿De qué va? ¿De qué va? Es The Monument Man, ¿no? Sí, The Monument Man. ¿Y de qué va la película? ¿De qué va?
Es como, es un grupo, es George Clooney con un grupo de gente que son históricos de arte o conocidores de arte en general durante la Segunda Guerra Mundial. A que quieren salvar de obras de arte, ¿no? Que quieren salvar, sí, sí, sí. Y, bueno, la historia es interesante, ¿no? Es más que interesante. Bueno, y...
Y es algo muy importante para nuestra historia, de todo el mundo, ¿no? Porque esta gente, es un hecho que realmente se pasó y esta gente ha conseguido salvar como, no sé, como 5 millones de piezas de arte que los nazis iban a destruir o a romper. ¿Esto pasa en París o pasa en otros sitios?
Ah, eso se pasa, sí, no, en todo el mundo. En todo el mundo. Envían la gente en todo el mundo a ir a encontrar estas cosas. Entonces, la historia está bien. Los actores son, a veces, una escuadra de famosos. Es una escuadra de, no sé, hay George Clooney, claro, Matt Damon, Bill Murray, Cate Blanchett, John Dujardin, hay todos los actores más famosos del momento.
Pero la historia, bueno, ¿cómo la hizo él? Es realmente, como decía, lo siento, pero es una tomadura de pelo porque es llena de cliché, de momentos que quieren ponerte en esta situación emocional de no sé qué, con frases, con palabras...
escritas como apuesta, solo para chocar el público, pero no diciendo nada de nuevo, ¿no? Ya, ya, ya. Solo políticamente correcto y... Me han dicho también que era como muy nacionalista, muy nacionalista americano, o sea, defendiendo la nación americana de una forma muy superficial. ¿Es eso un poco también? Es eso, es eso, absolutamente. No, los americanos son...
Para esta película los americanos son la gente más buena del mundo, ¿no? Como que no hicieron nada de malo. Pero no, nadie se lo cree. Los americanos tampoco, creo.
És una llàstima, perquè el George Clooney ens havia encantat a la pel·lícula de Good Night, Good Luck, o Buenas Noches, Buena Suerte, i pensaven que potser hauria fet una altra bona obra com a director, però vaja, quina desil·lusió. No, sí, sí, sí. Has podido ver, no sé si todavía l'estan haciendo, o lo tienen que hacer todavía, es El Somni, esa película de los Germán Roca... Bueno, yo he intentado, pero no he podido, porque había demasiada gente que quería ir, y no...
Como prensa no puedes... Bueno, quieres pedir el ticket y yo no lo conseguí, porque había... No, era por curiosidad, ¿pero ya la han estrenado? ¿La han preestrenado ya en Berlín? Sí, ayer la noche. Y hoy había otra. Sí, sí, sabes que aquí hay muchas... Para cada película hay como, no sé, siete o ocho proyecciones, porque hay el mercado, que es muy grande, la prensa, el público...
Però sí que avui hi havia crítiques molt bones sobre això. Sí? Hi havia crítiques bones sobre el somni? Sí, sí, sí. Dirigida per Fran Galeu, produïda per Mediapro. Mediapro i con Ferran Adrià, Miquel Barceló, Rafael Argullol i Joan Pons. I és una escena que fem juntos. Creu que en Santa Mònica, hace unos 4 o 5 o 6 meses, nos reunió los Germán Roca. Era una idea de los Germán Roca.
I és com una espècie de documental, imagino jo, però no tinc més informació. Sí, documental, però que barreja també a la ficció, amb l'assaig, amb l'animació, es veu que és una pel·lícula polimòrfica, diguéssim, i on a part d'aquests que dius surten una quantitat de persones, d'artistes i creadors,
Impressionant, la llista és interminable, comença per Peret, continua per Luca Francesconi, Pedro Alcalde, Maria Bou, Marta Requena... Bé, jo tinc aquí una llista com de 50 persones. Deu ser una pel·lícula amb una densitat impressionant. Ganes de veure-la ja. La pel·lícula de la sobrina de Vargas Llosa, la de No llores vuela o a Love, todavía no ha estrenado, me parece, ¿no? No, a Love se estrena mañana, y mañana me voy, entonces sí, estoy triste por eso.
Todo el mundo la espera, porque sí, todo el mundo piensa que va a hacer algo de bien. La verdad es que el concurso no fue hasta ahora, pero no solo el concurso, todo, fue un poco decepcionante para todo el mundo. Todo el mundo dice que no hay nada particularmente que dice esa, ok, es la película del año, no sé qué. O sea que no se vislumbra cuál puede ser la ganadora.
No, no, no, no, no, no, no creo. Esta, la de Noruega, que te decía antes. Sí, en orden of the sapiens, ¿no? Sí, sí, sí, el público estaba loco, y las críticas también, y si he hablado con la gente, bueno, periodistas y no, después de la película, y si todo el mundo estaba como si está perfecta. Sembla ser que és com un western, no? I pel que estic veient, i que té moltes referències als Germans Cohen, la pel·lícula.
Ah, sí? Ah, no, es una pelicula de revenge, ¿no? De vendetta. Sí, de avenganza. De vendetta, sí. Y el título lo dice ya todo, porque es In Order of Disappearance. Entonces, desde el principio hay mucha gente que se muere. ¿Y por qué el protagonista que le...
Le mataron el hijo, el hijo quiere vencerse y por eso, sí, bueno, mata mucha gente. El títol és curiós, sí. En ordre de desaparició. Anirem veient de quina manera va desapareixent la gent, amb quina ordre. És curiós, sí, sí. ¿El cine italiano ha presentado alguna cosa? ¿Hay alguna cosa interesant? El cine italiano sí, algo...
Cualquier cosita, pero sí. Yo he visto la del director del Festival de Torino, que habla de los homosexuales, de los gays. Bueno, en teoría debería hablar de cómo en el fascismo se trataba este tema y cómo los gays eran tratados. Pero finalmente no me...
no me pareció, es Johnny Amelio, Johnny Amelio, que es muy famoso, era como director, y por eso me fui, estaba curiosa, pero al mismo tiempo me decepcionó también, porque finalmente era como un documental, solo que hablaba, que mostraba, enseñaba gente que es gay y que cuenta su historia, pero no hay nada de especial. Una película interesantísima, ¿sabes qué?,
Hay muchas secciones aquí. Hay el concurso, pero también son las secciones más grandes. Hay el Panorama, el Forum, la Generation Plus. Y en el Panorama hay una película que todo el mundo adoró que se llama Free Range y es de Estonia. Pero sí, este festival es un poco así, que siempre las películas de que la gente habla...
Raramente luego las ves... En casa, sí, en tu país. Sí, sí, sí. ¿Cómo se llamaba esta última que has dicho? Se llama Free Range. Muy interesante. Range, o sea, venganza. Free Range. Sí, es interesante porque habla... Venganza libre. Sí, sí, sí. Es interesante porque en este festival...
Bueno, ya el otro año, el año pasado estaba así, pero este año creo que es peor. Se habla mucho de social, de crisis, de gente que pierde su trabajo, de gente que cambia su estilo de vida y que, no sé, de buena gente que empieza a matar a otra gente porque pierde su trabajo, porque no tiene dinero, por todo eso. Y esto es interesante porque no hay...
Un poco el mismo tema, pero no es un drama-drama. Es como habla de este chico que es un escritor, le gustaría escribir, tiene muchas buenas ideas y tiene una buena cara.
al mismo tiempo no puede acostarse a las reglas de la sociedad que le impone la sociedad. Entonces no puede hacer nada realmente. Intenta de trabajar, pero no lo puede hacer, no puede conseguir.
Tiene una novia que está enlazada, pero no sabe cómo tomarlo. Dicho así, quizá no parece demasiado interesante, pero la manera de comentar... De contarlo está muy bien hecho. Sí, sí, sí. Es muy delgado, muy delicado y...
Sí, poètic, molt poètic. Una miqueta com si fos una pel·lícula Sundance, diguéssim, independent pel que estàs explicant. Aquesta pel·lícula estònia, Free Range, no és Free Revenge, Joan, Free Range, o Range, no sé com es diria. Però tampoc sabria com traduir-la, però estic mirant aquí el cartell, també sembla molt interessant.
No sé si hi ha alguna cosa més, perquè et preguntaríem allò de por què te vas, por què te vas, perquè dius que marxes demà i encara el festival arriba fins al dia 16, oi? Sí, fins al dia 16. No pots quedar-te més, vaja, tens altres compromisos. T'agradaria potser arribar fins al final, però... Es que me hace saltar a Barcelona, tengo que decir.
Doncs quan tornis... Te esperamos, antes lo decíamos, te esperamos aquí, nos gustaría mucho que vinieras al estudio. Estàs convidadíssima. Estàs convidadíssima, como dice Francesca, al próximo martes o el otro martes que puedas a venir al estudio. A mí me gustaría también. Ah, guau, gracias. Entonces, nos acabas de explicar qué es lo que has acabado de ver y cuál es la impresión de lo que te ha parecido Berlín y su estancia allí. Porque tú ves el séptimo año que vas, ¿no?
El noveno. El noveno año que va. O sea que ya prácticamente eres una experta en el Festival de Berlín. Pues esto es lo que queremos, que vengas a la radio y nos lo expliques detalladamente, Tiziana. Muchísimas gracias. Pues bueno, ya nos veremos en los pases de prensa y ya te invitaremos a que vengas aquí a ver qué opinas sobre las películas que ves.
Con molto, molto piacere. Moltes gràcies. Fins la propera. Moltes gràcies, Tiziana. Gràcies a vosaltres. Ciao. Doncs aquí ens quedem amb aquest bon gust de boca de sentir una persona que està veritablement allà immersa en aquest festival i, com dèiem, ara no parem, eh, Jaume? Només parlem de premis, de festivals, oi? Aquests sense condicions, ja.
Però és diferent. Mira, l'altre dia, Cocó, me'n recordo que venia a parlar-nos dels festivals, bueno, dels Césars, que són els premis francesos de cinematografia, i és que tampoc m'interessa molt, perquè al cap i a la fi són premis que es donen ells mateixos, a dintre de la pròpia professió, a ells mateixos, per tant, ens feia. Però jo crec que els festivals sí que... Llàstima que avui no ha pogut venir Cocó, trobem a faltar, Cocó, jo personalment també, ja no sé els altres, suposo que també. Segur, segur.
Doncs, però jo m'imagino que ser un festival és diferent, perquè clar, un festival al cap i a la fi és una mostra, hi ha un jurat, llavors no és una cosa tan endogàmica, tan tancada en si mateix, i jo penso que en aquest sentit és més interessant. No, però ja la Cristiana sugeria una cosa, que jo a Sant Sebastià vaig tenir l'occasió de comprovar el mateix,
que és que, a més a més de la secció oficial, i també hi havia aquest any, que és on estava aquesta del Ferrià, dels germans Roca, hi ha una secció dedicada, que ens ho va comentar l'altre dia el xicot que va venir, el Lluís Beciana, sobre la gastronomia. Ah, sí, és veritat. Resulta que aquesta pel·lícula, El somni, està dintre d'aquesta secció.
i hi ha dues seccions que són les més famoses, que una és l'oficial, i l'oficial és la que es presenta a les pel·lícules que van a concurs, però després hi ha, a Sant Sebastià passa el mateix, 3, 4 o 5 seccions, per exemple a Sant Sebastià hi havia la tria de les millors pel·lícules de tots els festivals, hi havia una del cinema basc, etc., i aquí, ella ha comentat ella, hi ha la secció panorama.
I Acció Panorama fan una mica la mateixa. Acostuman a recollir pel·lícules d'altres festivals, les que consideren millors, i per això ja parla d'aquesta pel·lícula que ens ha destacat com la més bona, que potser és una ruta que costa d'arribar o costa d'allò, però potser, comparades amb les oficials, tenen molta més categoria que les oficials. Jo recordo l'any passat, quan vaig estar a Sant Sebastià, em vaig veure a una, a la secció aquesta, diríem, de tria, que era molt superior al que feien oficialment, és a dir, doncs, molt millor que el que estava per premis, és a dir, no...
I és que en qualsevol cas el denominador comú d'aquests festivals és que et avalen, et avalen per la quantitat de coses que programen que són inabastables. Hi havia 400 i escaig de pel·lícules per veure. Una setmana i mitja, què fas amb això? Bueno, si tinguéssim aquí el nostre amic Sergi Errada, potser sí que es veuria la meitat de les pel·lícules, perquè sabeu quan va a Sitges... Dormint al cine i tot cal. Sí, sí, sí.
No, jo penso que també cal puntualitzar una cosa. Jo crec que al festival, com deia la Titiana, sí que hi ha coses que difícilment arribaran i que les podrem veure i que tenen una qualitat extraordinària. Ens podem preguntar per què passa això, no?
Però paral·lelament també hi ha un munt de coses que és inabestable, però com no coincideixis, no tinguis aquella informació correcta i utilitzis el temps que estàs en un festival d'una manera correcta, és que el que veus...
Però jo no sé com funciona això. Vols dir que no hi ha una selecció i que la qualitat és prou alta? No, amb el que és... És a dir, trien una mica per competir oficialment, però es trien les millors que poden anar, perquè potser una ja ha anat a un altre festival i per tant no la poden agafar.
Però després, clar, també dintre del que seria, per exemple, la secció d'aquesta panorama, que han triat de diverses festivals, de diverses coses, però clar, com diu ell, de veritat, com que en passen moltes, no totes són bones. Llavors, a vegades tampoc tens informació suficient i costa saber quina és la que has d'anar a veure, perquè t'ofereixen, doncs, a premsa, per exemple, tens passi al dematí, al migdia, a la tarda i a la nit. O sigui, llavors, bueno...
Sí, però aquí està la gràcia també, perquè llavors tu vas a veure, a mi, per exemple, no és que hagi anat molt a Sitges, però sí que de tant en tant, al llarg dels últims anys m'he passat per allà, hi ha allò que agafes un perquè et va bé per l'hora, al Prado o on sigui, no?, o al cinema, i de vegades et trobes cada pel·lícula molt poc coneguda, que després fins i tot ni es comercialitza, però que és una gran sorpresa i que t'omple, t'omple, és allò que dius, carai, no m'ho esperava, i llavors això té, la veritat, molta gràcia amb aquests festivals, no?,
Sí, però penso que hi ha una contradicció. Nosaltres, que acostumem a anar al cinema, que és allò que s'estrena, i tenim aquella opinió feta a partir de tot el que s'estrena, sigui cinema espanyol, ella ha parlat de l'Aran Resnés...
l'alemany i ens arribaran coses de per aquí i per allà. Aquest... O sigui, aquest volum de pel·lícules és molt important perquè nosaltres ens formem cinematogràficament i culturalment, no? Llavors, tot allò que va a més a més, que no arriba, tot allò, sí, però només són quatre que no en poden ni parlar. Vull dir, llavors sembla una contradicció, perquè el que cal és de quina manera popularitzem. Això és exactament el que passa...
amb aquestes cadenes de televisió que passen tot el dia pel·lícules. Normalment la repeteixen 24 vegades, i en un any, 48. Però és molt poc interessant. Has de tenir una informació com cal i dir aquesta, aquesta pel seu director, aquesta per la... Hi ha una cosa que també penso que hem de prendre nota del que ens acaba d'explicar, la pel·lícula del George Clooney.
Ho sento, tu ho has apuntat, tu has dit, home, però sembla mentida que aquest home no hagi atirat a fer una cosa coherent amb el que he fet fins ara, no? I pel que he explicat, jo penso que és prou interessant de la manera que es va organitzar a nivell mundial un exèrcit, per dir-ho d'una manera, per recuperar, i això és un valor.
El que passa és que, aviam, ella ha dit que el tema estava bé, és Art de París, no sé si recordeu de la pel·lícula Art de París que toca el mateix tema, que és que un general alemán es nega a cremar tot el l'obre, etcètera, etcètera, però el que està dient ella i el que ha dit tothom, perquè ahir llegia jo de La Vanguardia, el Salvador Llopar, el Llopar que està allà, es carregava, diu que tothom s'ha carregat solemnament aquesta pel·lícula, que és un desastre.
Però també és veritat que hi ha un fenomen en aquests festivals, sobretot quan es passa una determinada pel·lícula d'un determinat caire, que jo crec que es crea allà, abundant una mica amb el que comenta el Jaume, que es crea com una mena d'ambient que aquella pel·lícula s'han de carregar. I ha passat algunes vegades, que han acabat havent allò, abutxeos, no sé ara com es diu en català, vull dir que gent han estat xiulant, han estat escriure sant, han hagut tota mena així, fins i tot del darulls, de protestar per la qualitat d'aquella pel·lícula,
i sembla que hi hagi com una mena de, no sé com dir-ho, elitisme, podíem dir, fins i tot, dintre del que són aquests festivals. El que passa és que coincideixen molta gent, és a dir, jo crec que de la forma, perquè jo he llegit sobre aquesta pel·lícula el que deia el Lleopard, la Vanguardia, i el que deia, no m'agrada com es diu, el que està del periòdico també a Berlín.
i de la forma que se la carreguen tens la sensació que tenien motius per carregar-se-la i el que ha dit ella que m'ha semblat que anava amb aquesta línia per tant no necessàriament ha de ser així no anirem a veure-la penso que pot ser que el tema estigui bé però que la pel·lícula sigui perquè jo he sentit a més a més molt més radical que el que deia la Tiziana
Jo he sentit que deien que era una pel·lícula panflatària dels Estats Units a favor de l'exèrcit americà, etcètera, etcètera, i que era bastant... que estava mal fet, això. Ah, però això no vol dir res. Que sigui panflatària no vol dir que no sigui una gran... Però que estava mal fet. Això és una altra cosa. Això és una altra cosa.
Tot al contrari que li passa a Tierra Libertat. Segurament també és pamfletària la pel·lícula, si la pensem una mica. Anticomunista segur. Clar, el Ken Loa vol deixar molt clara una idea determinada i la persegueix i la puntilla fins que ningú no pot quedar cap mena de dubte.
Tot i que potser, jo potser no domino gaire el tema de les salutacions, però ja al moment del final de la pel·lícula, quan hi ha el funeral de l'avi, que s'ha mort i que després recuperem la seva vida a partir de les cartes que havia deixat i que la seva neta va llegint, doncs que hi ha una salutació. Aquella salutació sabeu o la recordeu? Jo no me'n recordo ni quina salutació. Jo diria que aquella és la comunista. Els que estan allà, en el funeral, també estan defensant o no. La pel·lícula m'ha despistat una mica.
La pel·lícula va ofendre molt amb els comunistes perquè el Ken Locke és britànic i hi ha un famós escriptor, el que va escriure Homenatge a Catalunya, com es diu, el famós escriptor anglès que va venir a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola. Sí, home, ara no em surt el nom, però ara de seguida... Homenatge a Catalunya, que és un famós llibre d'aquest escriptor famós que va estar aquí durant la Guerra Civil Espanyola.
explica una mica el mateix. És a dir, ella es va posar en una brigada del PUM i aquesta brigada del PUM, com sabeu, estava dirigida... George Orwell, clar. George Orwell. El George Orwell escriu Homenatge a Catalunya. Llavors, Andreu Nini era el dirigent del PUM, que en aquesta pel·lícula, de fet, s'hi fa referència d'una forma indirecta,
I, com suposo que sabeu, a mitjà de la Guerra Civil Espanyola, un bon dia el PUM tenia les oficines de la Rambla, es presenta una quadrilla de gent, agafen l'Andreu Nin i l'Andreu Nin desapareix. I després, anys molt més tard, se sap que l'Andreu Nin el van fusellar i el van matar a Madrid. I que el va fusellar per ordre de l'Stalin. Llavors, clar...
Vol dir que aquí hi havia una pugna. Tota la pel·lícula té la discussió... Perquè l'Andreu Nin era trotskista, diguéssim, i hi havia una persecució... Exactament. Ell no era trotskista, ell estava proper al trotskisme, ell deia que no era trotskista, però l'Stalin el va considerar que estava de la corda del Trotski. Llavors, com que l'Stalin estava carregant-se tota la gent trotskista, tocava carregar-se a l'Andreu Nin.
I, de fet, que se sapigués que l'Andreu Nin on estava enterrat, que està tocant a Madrid, no se sapigut fins fa molt poc, perquè hi ha una periodista de TV3, la que fa els documentals que tampoc em sortirà el nom, van anar a Moscú quan hi havia obertes tots els arxius de la KGB i investigant i investigant van trobar que l'ordre directe que matessin l'Andreu Nin estava donada directament per l'Stalin. Que això no se sabia fins fa uns 15 anys, aproximadament.
Llavors, aquesta discussió estava en que mentre els anarquistes i el PUM i tota la gent que estava més a la vora del trusquisme, per entendre'ns, pensaven que primer s'havia de fer la revolució i després guanyar la guerra, els altres, que era el Partit Comunista, pensaven que s'havia primer de guanyar la guerra i després fer la revolució. I aquest enfrontament dintre de l'esquerra va ser el que en alguna mesura va aprofitar Franco per guanyar la guerra, perquè en definitiva el que va fer és que es dividís les forces de l'esquerra.
Llavors, la pel·lícula, en aquest cas, el Ken Locke es posa al cantó, diríem, dels trusquistes i dels... perquè ell és trusquista, el Ken Locke, o era, ho ha declarat en algun moment de la seva història, es posa al cantó dels anarquistes, es posa al cantó del PUM i es posa al cantó, diríem, més o menys dels trusquistes. I, per tant, la pel·lícula durament és una carrega contra el...
contra el comunisme d'aquí que suposo que recordeu que quan es va estrenar aquí a Espanya el Santiago Carrillo es va empipar molt i va fer declaracions molt fortes a la premsa jo diria de totes maneres que si em permets Joan, que no tant el comunisme com a idea sinó el comunisme com a gran organització com una vegada que s'ha establert que ja vol manipular una miqueta tot a partir d'un estat que s'ha format tots són d'esquerres llavors...
I teòricament no hauria d'estar a la vora, no hauria de barallar-se, en canvi es baralla. La pel·lícula jo volia comentar només, ja pràcticament en els dos últims minuts del programa, que em sembla que la manera, el punt de vista que han agafat per explicar-la és directament espectacular, és màgic. Perquè clar, el que estàs veient és totes les impressions que li està provocant a la neta del personatge principal interpretat per la Jan Harp,
Per tant, tu pots pensar que tot allò que estàs veient al cap i a la fi no deixa de ser una interpretació d'aquella neta que al final de la pel·lícula t'adones que està també una mica involucrada en aquests moviments libertaris, diguéssim, o revolucionaris. Per tant, és un document dintre del cap d'una persona.
Llavors, les parts que vas veient romàntiques, les parts que vas veient de lluita, doncs totes estan tenyides per aquesta pàtina tan interessant que és la de la memòria que estan en les cartes d'aquest home a través de la visió d'una persona que ho està llegint i que té una ideologia concreta també.
Per tant, penso que en aquest sentit la pel·lícula és narrativament brillant, rodona. Per mi és el millor del Ken Loa. Moltes coses interessants, la veritat. Aquesta és molt potent. És una pel·lícula molt potent que va tenir un èxit, a més a més, mundial. Joan, la setmana vinent.
El setmana vinent ens toca que vindrà el Joan Seguer a parlar-nos dels actors del cinema xinès Nosaltres també farem el propòsit de veure la pel·lícula Raixomón del Kira Kurosawa i per tant explicarem també com sempre amb una primera part aquelles estrenes, aquelles pel·lícules que aconsellem o que són interessants de comentar pels nostres oïdors Perfecte, ens quedem amb la música George Fenton Cinema sense condicions.com per tornar a sentir aquest programa Reveure Bona nit