Bona nit, estem aquí un dimarts més
i a més a més estem a final de temporada
acabarem avui amb el programa 36
i amb un tema que és
tot l'equip que estem aquí reunits
com sabreu cada dimarts a Cinema Sense Condicions
volem que
sapigueu quins són les pel·lícules que més ens han agradat
aquest any, les pel·lícules que considerem que ha valut
més la pena de veure i si tenim temps
més o menys comentarem, potser encara que
fos una mica ràpidament
faríem una mica de quines són les pel·lícules
que hem vist aquests dies i que potser
s'estrenaran en el futur
dintre de poques setmanes o pocs dies
i val la pena que veieu, doncs ràpidament
abans d'entrar en aquest tema general
intentaríem parlar a cadascú
del tema que ha vist. Qui vol començar?
A veure, Carme. Hola, bona nit
el darrer
la darrer dimarts de la temporada
I no diem qui som aquí ni res?
Ah, soc Carme Nebot, però...
Exacte, cada vegada és pressiós
Si voleu
Cada feina és pressiós
Com que ja sempre som més o menys el mateix equip
doncs bé, estem aquí reunits en aquest
36 programa de la temporada
2016-2017
estem a la meva dreta, sense que això
signifiqui cap connotació de tipus política
el senyor Paul Figger
més enllà, una mica més enllà
en Joan Sardà
una mica més a l'esquerra
Jo estic a l'esquerra
a l'extrem
i com sempre
darrere dels vidres
controlant-ho tot
De frente
De frente
De frente
Exacte
Bé, doncs estem aquí
a l'equip
i volem començar
per saber
jo vull començar per saber
què heu vist aquests dies
i quines són les coses
que us han agradat
Qui vol començar?
T'ho, Carme?
Doncs que jo ja m'havia presentat
Sí que sóc Carme Nebot
A veure
L'últim que he vist
és el Caso Sloan
És una pel·lícula americana
del director John Madden
i el guió Jonathan Perera
Sobretot
el fonamental d'aquesta pel·lícula
és que el personatge central
està interpretat
per la Jessica Chastain
que salva la pel·lícula
La veritat és que
aquesta pel·lícula
sense ella
Spoiler, spoiler
Sí
ho sento
Salva la pel·lícula
ja estem dient
Sí, sí
Sí
I ara explicaré el per què
no és que era només una frase
Ella és una gran actriu
realment
és una gran actriu dramàtica
a més a més
perquè té un tipus
d'afeccions
acusades
és aquest tipus d'actriu
a mi m'agrada
perquè tots els actrius
són realment
substituibles
una per l'altra
i aquesta no és substituible
per masses
per tant
vol dir que té un tipus
de personalitat
que la fa
específicament actriu
més que una dona guapa
que sí que n'és
més que
un altre tipus d'atributs
que
n'hi ha moltíssimes
que els tenen
i moltes menys
que tenen
l'accent dramàtic
que aquesta té
jo la primera
que li vaig veure
de totes formes
va ser
l'arbol
de la vida
que feia un tipus
de personatge
molt més suau
i no puc dir delicat
perquè ella
no sé si pot fer
personatges delicats
però sí que n'era més
aquí és el personatge central
és una
està passant als Estats Units
és una lobista
vol dir que és una
dona
amb un món d'homes
que
als Estats Units
és bastant corrent
per l'Europa
aquesta és una òptica
estranya
però per als Estats Units
és més corrent
és una dona
que
la seva feina
consisteix
en
una empresa
la contracta
perquè
la tiri endavant
tocant les tecles
que
com a lobista
és capaç d'accentuar
el Joan ens va explicar
la història
ens va explicar la pel·lícula
em sembla que va ser
la setmana passada
o fa dues setmanes
doncs no la repeteixo
no la repeteixo
el que jo dic d'ella
de la pel·lícula
la pel·lícula
el guió
és aquest
Jonathan Pereira
que trobo que
és un tipus de guió
que vol fer
un guió
molt
molt semblant
a l'ala oeste
del cas
sí
fa aquest tipus
de
aquest tipus
de
inclús del
margin call
aquest tipus
de guió
molt
molt ràpid
molt
torpedejant
l'espectador
que
l'espectador
se'n s'ha interpel·lat
constantment
inclús agredit
quasi
però no li surt tan bé
ni com la margin call
no li surt tan bé
perquè
el guió
el meu modo d'entendre
ja aquí ja no faig
espóiler
té alguns forats
que per l'espectador
a mi no m'agrada
quan una pel·lícula
et fa un tipus
de trampa
que l'espectador
no
ni que se la mirin
molt de compte
i estigui
molt al cas
la pot
la pot
copsar
una cosa
és l'ingeni
que et donin la volta
que això ja hi juguem
tots els espectadors
i una altra cosa
és ometre
un tros
del que passa
que tu de cap manera
pots saber
i és el que fan
en aquesta pel·lícula
que no serà una de les teves pel·lícules
de la temporada
no però ella sí
ella fa
un personatge
extraordinari
extraordinari
des del principi
fins al final
la Chastent
seria com una mena
d'Isabel Opert
o què
com ho veieu
o quan creixi una mica
l'Isabel Opert
hi ha un punt
l'Isabel Opert
pot fer de fràgil
aquesta no ho sé
no ho sé
el que passa
que jo la veig més
és que són diferents
és més meta d'evil
és una cosa diferent
és a dir
no
però tenint en compte
però tenint molt de temps
jo passaria a l'altra persona
ve a en Joan
parla tu de
tot i així
és una pel·lícula
que es pot veure
és interessant
i val la pena
amb totes aquestes condicions
sobretot comparada
amb el que estan fent
en aquest moment
perquè no estan fent
massa coses interessants
no ho fem mai
sí sí
ho trobo interessant
no ho fem mai
però avui sí
de 0 a 10
quina nota li posa
bé
a pesar de tot
per ella
li poso un 7
Joan
molt bona nota
un 7
jo sóc bona
puntual
notable
doncs a mi
em toca parlar
de Julia East
una pel·lícula
que l'estrena
em sembla
la setmana que ve
no
no crec que ja està
estrenada
jo crec que era
cap de setmana
cap de setmana
fins allò
el divendres
ja està
en la cartellera
sí sí
i que
si
hem de fer cas
a la història
doncs diríem
que és
la història
basada
en una història real
segons
l'arquetip
d'una noia
catalana
que se'n va
a Berlín
a fer un Erasmus
la directora
i la intèrpret
és la mateixa persona
Helena Martín
i
segons ella
ha pres
experiències
no només
de la seva
pròpia
vivència
en l'Erasmus
sinó
d'altra gent
coneguts
que també
han passat
per la
qüestió
aquesta
això
és pel que fa
a la història
llavors
pel que fa
a la manera
de contar-la
jo diria
que
no sé
vull dir
no acaba
de trobar
el seu to
per reiterativa
per confusa
per simplista
confusa
gens
confusa
gens
perquè
això eren
valors
sí
però l'Helena Martín
és
de
de la
confraria
dels pompeus
i llavors
els pompeus
doncs
el que fan més
és documental
i aleshores
doncs
esclar
agafar una història
que es vol
de ficció
amb unes tècniques
de documental
té un perill
que
hi ha
una escassa
tensió
narrativa
vull dir
que
els fets
queden
com fets
i que
en fi
vull dir
per mi
acaba avorrint
l'espectador
perquè
és que
quina pena
vull dir
s'ha de tenir
molta habilitat
sempre
sí
sí
és a dir
no hi ha imaginació
hi ha
els fets
tal com van passar
i aleshores
a més a més
es repeteixen
és a dir
hi ha
una fase
de festes
amb cervesa
hi ha una fase
de porros
i hi ha una fase
de sexe
al llit
i llavors
això
es repeteix
i es torna a repetir
i hi ha altres problemes
l'enyorament
es fa servir
l'escaip
no ho sé
vull dir
evidentment
per una qüestió
generacional
jo no
no m'hi puc
identificar
vull dir
perquè
totes aquestes coses
no sé si per sort
o per desgràcia
no
però en dubte
són tòpics
tots els que has descrit
són tòpics
són tòpics
però
si ells diuen
que ho han tret
de la seva experiència
ja no deuen ser
tan tòpics
clar però alhora
no és
és el que us comentava
abans de començar
el programa
que era
justament jo crec que
a tu l'has vista
sí sí sí
estàvem junts
i a mi sí que
em va agradar
però per
per la mescla
és això
nosaltres aquí
hem vist 10.000 km
bueno
no
però
nosaltres sí
nosaltres sí
i ens va agradar molt
i estem parlant
d'una narrativa
pràcticament igual
allà
es jugava molt
amb el tema
de les pantalles
de l'escaip
o del telèfon
i molt intel·ligent
clar
molt intel·ligent
però a part
els fets que passaven
no és que evolucionessin
radicalment
no és una història
que es construeixi
sobre els fets
sinó més
els personatges
com van evolucionant
però pel fet
que no passa res
perquè entre ells
de fet
cada cop
es van separar més
llavors és
es construeix la història
sobre la distància
separació
en aquest cas
és
com
com
s'ha separat
de Barcelona
la protagonista
però alhora
com
de la no integració
que té a Berlín
de cop
va descobrint
no que té una millor vida
però sí que té una vida diferent
llavors
clar
la pel·lícula
són tres fases
que són
Barcelona
Berlín
Barcelona
llavors és
precisament
jo crec que són els tres actes
així
no sé
és com
jo sí que
al principi
és on em va costar
però jo crec que
perquè també buscava molt
ella
el Barcelona com el
som gent
de cervesa
i bueno
fàcil
sí però com molt
neutre
i a Berlín era tot
i són arquitectes
vull dir que
no és com Victoria
que ella la presenta
enllà de discoteca
sinó però
va evolucionant també
i després
fa el retorn a Barcelona
i bueno
és com la festa estrellada
amb aquesta
però clar
els que fem referències
a dues pel·lícules
tu n'has menjat dues
que són Victoria
i són
a 10.000 quilòmetres
que són dues coses
bastant excepcionals
molt ben fet
sí
no
per això
jo estic dient
que a mi
em sembla molt interessant
la proposta
moltes vegades
penso que l'ingènic
estan coses
molt sutils
jo l'altre dia
estava parlant
quan parlàvem
de Clash
de la pel·lícula
que passa tota una furgoneta
jo vaig anar
amb unes persones
que es poden dir
és que jo
aquesta cosa
la trobo molt
molt poc
interessant
fer una pel·lícula
tota ella
tancada
a dintre
d'un lloc
i vaig dir
mira
jo vaig veure una pel·lícula
que ara me la direu
perquè jo no me n'en recordo
que és un personatge
que agafa un cotxe
que el despedeixen
de l'empresa on està
i va amb una altra ciutat
i tota l'estona
és el seu cotxe
i la
que no me'n recordo
tampoc com se diu
jo sé la del David Cronenberg
de les últimes
que va fer
amb el Robert
Patterson
no com es diu
no Patterson
aquesta no me'n recordo
el de Cosmópolis
no no
mira el francès
però no me'n recordo
tampoc com es diu
ah quina pena
avui he xivat
no
a veure
tota la història
passa dintre d'un cotxe
que va d'una ciutat a una altra
en sembla que és a Suècia
és d'un actor aquest
del Hardy
no?
del Hardy
exacte
exacte
sí
això sí
i
i no es mou
de dintre del cotxe
i és tota una pel·lícula
és un grandíssim guió
perquè tu
dintre del cotxe
ell se separa
entens
de quin problema
està passant
ell
ha tingut un
liga
amb una altra persona
fora de la ciutat
està esperant un fill
i ell va
allà
té un problema
gravíssim a l'empresa
l'acomiaden de l'empresa
va allà
li ho diu
la seva dona
l'està esperant
el nano vol veure
un partit
de no me'n recordo què
però li falla
el seu pare
tens tot un guió
d'una pel·lícula
i ell no es mou
del cotxe
i del volant
del cotxe
i va escriure
una pel·lícula excepcional
perquè era només
l'ingeni del guionista
és trobar
i hi ha pel·lícules
com aquesta
ja la tens
ja la tens
exacte
perquè és tancat
Luc
perquè de fet
està tancat
a dintre del cotxe
era una cosa
extraordinària
com a
ingeni
de muntar
tot un guió
amb uns medis
ja es veu
està tot el rato
tota l'estona
conduint
i tu
tu vius
tota la història
i tot el drama
d'aquella persona
hòstia
però heu vist
Enterrado
perquè Enterrado
és que jo no l'he vista
jo no l'he vista
jo no l'he vista
també funciona
hòstia
hòstia
és que és una tensió
clar
perquè l'ingeni
està en una altra cosa
està en una altra cosa
jo el que veig
jo el que veig
és que
aquesta gent jove
que està fent cinema
doncs
comença bé la frase
és com la gent jove
que hi ha ara
vull dir que
en fi
aquí també
tenen un deliri
per la tècnica
però
a l'hora
d'explicar
coses interessants
doncs
es queden
en els fets
vull dir
jo ara
trauria
una autoritat
en el cas
com és
l'escriptor
madrileny
Javier Marías
que ell
la seva obra
també es basa
moltes vegades
en qüestions
que li han passat
amb ell
en qüestions
autobiogràfiques
però ell
sempre ha repetit
que una cosa
que t'ha passat
no la pots explicar
tal qual
perquè no és
versemblant
perquè es necessita
una dosi
d'imaginació
i d'amaduració
i creuar-ho
amb altres coses
que t'hagin pogut
passar a tu
o que t'hagin pogut
passar a altra gent
i llavors
tenir una tensió
mínima
i jo el que veig
això ja ho sabia
el Proust
evident
evident
no ho ha descobert
el Marías
vull dir
per favor
vull dir
és que és clar
però vull dir
jo
com a espectador
simplement
trobo a faltar
que aquestes històries
no m'interessen
i les històries
del cinema clàssic
sí que m'interessaran
sempre
aleshores
doncs
sí sí
malgratament
estem repetint
aquesta mateixa història
des de fa bastantes setmanes
perquè ens passa
a tot
que res
que les últimes pel·lícules
doncs siguin
generacionals
sí eh
perquè ja estic veient
ja estàs parlant
d'estiu
jo
vull comentar
per l'assaltant
però no no
potser és la més repugnant
el divendres
aquesta setmana que ve
estrenen
aquesta setmana
estrenen
verano
del 93
estiu del 93
que és una pel·lícula
jo no l'he vista
la Julia East
però
pel que heu comentat
perquè la vam coincidir
en el cine
el dia de la preestrena
i la vam veure conjuntament
que s'assemblava molt
a la Julia East
i tu també
ens amagalleres
és molt més narrativa
aquesta
és molt més narrativa
jo no he vist l'altre
he vist aquesta
jo vaig veure
que no coincidíem
exactament
amb el final
potser serà motiu
perquè després
matisem
els que veiem
coses diferents
a mi confesso
que em va costar
una mica entrar-hi
però a mesura
que anava avançant
em va agradar més
és
clar
tornem una mica
a el mateix
és a dir
és una cosa
molt autobiogràfica
perquè representa
que és una
una noia
catalana
que fa la seva
primera pel·lícula
doncs
i parla
d'una vivència personal
quan ella tenia
set o vuit o nou anys
no me'n recordo
exactament
quina edat tenia
se li mora
el pare
i la mare
es queda sola
ha d'anar a viure
doncs
amb un poblet
amb la seva
amb el germà
de la seva mare
del seu pare
i resulta que
és totes les vivències
que té
doncs
amb aquesta integració
en la nova família
llavors
és tan personal
perquè ella està
reivindicant
vull dir
una cosa viscuda
i segurament
allò té molta força
però clar
és una cosa que
o hi entres o no hi entres
és a dir
acabes entrant
perquè clar
els personatges
ho fan molt bé
els nanos
que són dos nenes
bàsicament
que tota la història
està explicada
a través de la nena
que deu tenir
set o vuit anys
o deu
i entres
pots entrar-hi
però no són històries
com estàvem parlant
fa un moment
que tinguin
aquella base
aquella profunditat
aquella solidesa
d'un clàssic
és a dir
són coses
que s'aprofita
una vivència viscuda
i que té
pel personatge
que la descriu
una certa força
però que transmetre això
a l'espectador
té la seva dificultat
llavors
jo crec que a mi
no em va desgralar el tot
i en canvi
per exemple en Joan
tinc la sensació
que li va molestar
més que a mi
molestar no és la paraula
molestar no és la paraula
no em va interessar
senzillament
vull dir
perquè
el que li passi
a la ciutadana
Carles Simón
vull dir
no té per què importar-me
però Pieles
quan la veus
sí que t'agradarà
jo és que vull que en Pol
parli de Pieles
aviam
vale Pol
t'escoltem
aviam
és que Pieles
és que és molt complicat
de veritat
diguem quina pel·lícula és
perquè si no
ja l'hem sentit
Pieles és l'òpera prima
que entenc
com a llarg metratge
d'Eduardo Casanova
que no sé si el recordeu
d'Aida
és el personatge fidel
és el que tenia
l'ultramarín
no sé si us recordeu
no
no
ella fa un parell d'anys
jo crec
però és un actor vols dir
és actor
és un actor
però que
bueno
que se li adona per director
i això
i que
un festival que hi ha a Espanya
que es diu
Jason Noto Film Fest
no sé si us sona
és un dels grans festivals
que hi ha a Espanya
de cromatratges
doncs ell va guanyar
amb un curt
que va escriure i dirigir
que és
precisament
una de les històries creuades
d'aquesta pel·lícula de Pieles
i llavors a partir d'aquí
es va generar
un llarg metratge
que
heu veure Film Infinity
per llegir
la sinòstria
perquè és que realment
és complex
no no
el que llegiré
és molt senzill
he llegit
i he dit
hòstia
que fàcil
que ho expliquen
però bueno
diu
sigui la història
de persones físicament diferents
que
por ese motivo
se han visto obligadas
a esconderse
recluir-se
o unir-se entre elles
però bueno
és que
jo
l'anava veient
i anava pensant
m'anava venint
coses al cap de
Holy Motors
cinema molt experimental
inclús Cronenberg
Lynch
era com un estil
molt
visceral
però alhora
és una pel·lícula
que està presentada
per
De la Iglesia
o sigui
ja
vas per allà
tenia un component
al principi de tot
que pensava
hòstia
això és acció mutante
i era com molt
però llavors
aquí entra
tot el tema
d'art
o sigui
la direcció artística
la direcció en general
és al·lucinant
és que
jo només us ho recomanaria
perquè veiéssiu visualment
com és
perquè
ara
si no
ja després del programa
us ensenyo imatges
però
visualment és
però exquisit
però l'art
els tons
de color
els plans
el guió
però hi ha història?
sí, sí, sí, i tant
i tant
de fet la història
em va recordar molt
i l'esperia que la pots seguir
fàcilment
al principi costa bastant
costa bastant entrar
però perquè t'entra
directament
a més són personatges
que són grotescos
o sigui
heu de pensar
frics
una pel·lícula frics
una vegada
gent entra frics
de tot browning
de l'any 1932
però són
a veure
la parada dels monstres
sí, bàsicament
són diferents
en quin sentit?
són diferents
perquè
ja des d'una persona
que està cremada
de dalt a baix
llavors
és diferent
el sentit
físicament
sí, que llavors
la seva parella
és una noia
amb la cara deformada
també
bueno, la seva parella
no, la seva amant
perquè aquesta amant
té un nòvio
però que és una persona
diríem
clar, ja ho diferencien
durant la pel·li
entre normales
i no
quan en realitat
s'estan
o sigui
és una pel·lícula
que s'estan fotent molt
de la gent normal
de com veu
la gent diferent
és una crítica
bastant bèstia
és un humor molt negre
ja us ho aviso ara
que és bastant
destructora
però justament
el personatge
que està
amb aquesta noia
que té la cara deformada
ell diu obertament
que s'ha adonat
que li posen
la gent discapacitada
o sigui
són fílies
llavors aquí entra
potser aquesta part
quiqui
no sé si recordeu
la de Paco León
que llavors
jo vaig trobar
bastantes semblances
en el sentit
que és històries paral·leles
o sigui
són històries creuades
d'uns 8 personatges
en bastantes
8 o 10 personatges
que es van creuant
i de com sobretot
viuen les fílies
o sigui
com s'interrelacionen sexualment
o personalment
o socialment
sobretot
hi ha un personatge
que és el que es va extreure
del curt
que va fer
per Noto Film Fest
Eduardo Casanova
que és un personatge
que és l'Anna Polvorosa
que és
és un personatge
que té
el que és
l'anus
a la boca
i la boca a l'anus
vaig veure la foto
i clar
sí sí sí
visualment és
algo que dius
és repugnant
perquè a més
va contra l'espectador
eh
sí
no no
la pel·lícula
no s'està
per
o sigui
per res
de fet jo estava
als Maldà
veient l'ahir
a la tarda
i pensava
aquí hi ha gent
que marxarà
i no n'aguantava
perquè a més
la pel·lícula
és curta
dura com una hora i quart
el Joan Chardà
el veig interessant
no no no
em va semblar
de veritat
la música
la música
és
la presència
que té
com de
a més et van repetint
la cançó
i té un sentit
la cançó
vull dir
no és una cançó
gratuïta
hi havia moments
que pensava
és una mescla
entre
Wes Anderson
perquè tot era
molt simètric
molt cúbric
també
uns plans
molt simètrics
però alhora
John Waters
o sigui allà
és que
és buscar la repugnància
de Pink Flamingos
de Pink Flamingos
o sigui
és que
es notava molt
es notava molt
Bigas Luna
aquella pel·lícula
és que no me recordo
com es deia
la pel·lícula aquella
que era
que hi havia una enana
que era
una mena de somni
no sé si ho recordeu
de Bigas Luna
ara no me recordo
com es deia
però també
hòstia
l'angoixa
vols dir
sí
sí
angoixa
exacte
sí sí sí
té molt aquest component
en moments
és molt surrealista
l'estil Holy Motors
i Lynch
i sobretot
sobretot
el que passa
que tinc la sensació
que la gent
no ho dic per mi
ho dic perquè molta gent
que conec
normal
que busca
no normal no
normal no
la gent que busca
una història
que busca sentiments
no no no
a veure
història ja
l'estil de Blancaneus
i així
és o més dur
no no no
no no no
o sigui
és que
és una macarrada
però és una macarrada
de veritat
o sigui
està buscat
l'estètica
l'estètica tampoc
l'estètica
l'estètica diu que és exquisita
no no
l'estètica és increïble
no no no
està tot mil·limètric
o sigui
jo crec que ell ja sap
que va provocar
però és una provocació
no és gratuïta
vull dir
jo quan vaig a la Pink Flamingueus
jo recordo que
els personatges propis
deien
hem de competir
per ser els més desagradables
del poble
hem de ser els més
més guarros
més guarros
hem de ser
no no allà
clar t'ho plantegen
com
és un drama
és que de fet
és una comedia negra
però és un drama
perquè el que diuen els
però vols dir Pol
que no seria una manera
de donar una certa
carta de natural
bueno una certa normalitat
no
amb maneres de
sí
clar
de fet els personatges
més degradants
i els més obscents
i tot
són precisament
els normals
entre cometes
és a dir
hi ha un dels personatges
que és un noi
que van quedar a les rodes
però no hi va
perquè hagi
sinó perquè vol
perquè no vol
tenir cames
i ell s'està plantejant
operar-se o fer alguna cosa
perquè a més
és menor d'edat
i doncs vol
amb la seva mare
que és la Carmen Maggi
bueno
que anar al metge
al psiquiatre i tot
i que li puguin dir
vale pues sí
és com
jo no estic còmode
tenint cames
perquè
i llavors fan una teoria
de perquè les sirenes
estan bien felices
sin piernas
i ell té deliris
difícil eh per mi
difícil
ho dic ja
no seria com si
els personatges
de la pel·lícula
de Top Browning
de Freaks
la parada dels monstros
surtissin al carrer
totalment
surtissin al carrer
de fet hi ha el personatge
d'aquest de l'Anna
el boborosa
el del cul
a la cara
i això
el personatge
perquè està
o en un trailer
o jo sé que vaig veure
va fer el cur
i va guanyar
un premi
però
aquesta història
precisament
a mi em va recordar
molt a Carri
precisament
perquè
en compte de mare
té un pare
que és molt controlador
però clar
és un controlador
tipus no
és que si surts al carrer
s'enrigueran de tu
o et faran
no
et tapallissaran
o
només
s'ho passen bé
s'ho passen bé
i ja està
o
o volen alguna
alguna
no no no
aquí hi ha una intenció total
no és
espera't
però jo volia
no anava a dir
si
intenció sí
clar
ja ho veig
ja ho veig
que hi ha intenció
però
pensen en l'espectador
jo diria
aquest tipus de pel·lícula
no pensa mai
en l'espectador
quin espectador
perquè això s'està estrenant
al Maldà
i a tres cinés més
o sigui no a tres
però em refereixo
que evidentment
això no n'hi ha
ni al Balmes
ni al Cinesa
ni res d'això
evidentment
no és una pel·lícula comercial
ni vol menys
és el que estava pensant jo
que justament
el cinema
que estàvem parlant abans
aquest de
de Julia East
i d'estiu del 93
anirà en els cinemes
però que
això
no vol dir
que sigui
l'únic tipus de cinema
jo també veig
que hi ha
un cinema
molt amagat
que està
descobrint
històries noves
històries que no s'havien
parlat mai
i que
o és invisible
o
molt poc
vull dir
que a vegades
no arriben
ni a sales
normals de cinema
vull dir
que es passen
en circuits
molt alternatius
amb museus
o a la filmoteca
o etcètera
jo penso
que són les dues cares
de la moneda
que tenim ara
vull dir
que són dos extrems
o es fa
sense comptar
el cinema
que hi ha
vol ser comercial
perquè sí
sinó que
d'aquests
cinema independent
hi ha dues cares
una que és
compleent
que està feta
per gent rica
diguéssim
i que explica
les seves experiències
com si tothom
hagués de saber-ho
què han fet
com si fos important
el que han fet ells
i aleshores
hi ha un altre cine
que costa més
de fer
que
planteja realment
qüestions noves
i que t'atrapa molt més
almenys
a mi m'atrapa molt més
que no pas
aquestes coses
així
molt
molt tèvies
jo penso
que en funció
de com estem
i per l'hora
etcètera
Francesc
tu tens alguna cosa
a comentar
jo en aquest sentit
precisament
volia parlar
d'una websèrie
que està molt amagada
d'una productora
no molt diferent
a la que té
en Pol
de fet
ell té
amb la Lídia
i amb més gent
Fergat Productions
doncs aquests companys
són de Sant Boi de Llobregat
es diuen Short Time
com a companyia
capitanejats
pel Frank Granada
i
la segona sèrie
que estan fent
des de fa uns anys
es diu
The Boids
que vindria a ser
els inútils
els que estan apartats
de la societat
i aquest dissabte passat
es va estrenar
la sèrie
això que diu el Joan
que són coses
que estan amagades
i de fet
ja sabíem
si veureu
les pel·lícules
de la temporada
perquè
The Boids
són una sèrie
de persones
que de fet
viuen per allà
per Sant Boi
de Llobregat
una prostituta
una
una
una travesti
una drogadicta
un home
que es vol canviar
de sexe
tota una sèrie
de persones
en principi marginals
però que el que
té més
d'interès
la cosa
és que quan s'ajunten
tots
tenen una força gran
que quan s'estiguessin
per separat
doncs quedaríem destruïts
en un reat
de seguida
pel sistema
perquè els consideria
també
estranys
i això
i friquis
al cap i a la fi
com frics
de tot Browning
o Pieles
ara
que parlàvem
i la veritat
és que la manera
com està feta
la història
i com d'allò
valdria molt la pena
que molta gent
la pogués veure
són aquestes coses
que valen la pena
de fet
aquestes dues cares
de la moneda
que deia jo
en una cara
hi ha
els burgesos
que més o menys
ara
amb la crisi
tenen
els seus problemes
diguéssim
i en l'altra cara
hi haurien
els esclosos
del sistema
senzillament
de fet
a la sèrie aquesta
la segona temporada
que és la que es va estrenar
aquest dissabte
col·loquen
a una burgesa
d'aquestes
a una dona acomodada
que considera
que la seva vida va bé
i que llavors
que la seva germana
que és germana adoptada
perquè fan molta broma
al llarg de la pel·lícula
una miqueta també
com el que dèiem
de Pim Flamingos
i això
perquè hi ha
algun moment
també escatològic
i molt bèstia
tots vomitant allà al lavabo
però que la veritat
és que està molt ben plantejat
i arriben a un moment
en què és que té
molt d'interès
i de sentit
la història
llavors
hi ha la representant
així que tot ho veu malament
però com pot ser
que tinguis una amiga
prostituta
una drogadita
però això
quina mena d'amistat
quina vida portes tu
i llavors
de mica en mica
veiem que aquella gent
són els representants
de la societat aquesta
que està
com diu el Joan
marginada completament
però que són persones
és clar
com qualsevol altra
i jo si us sembla
si us sembla Joan
Morros
tu que portes la batuta
jo començo ja parlant
de la que per mi
i ja ho sabeu tots
i per llàstima
no heu pogut anar a veure-la
no perquè no haguéssiu volgut
sinó perquè
s'ha estrenat de manera
també molt marginal
per mi
la pel·lícula de temporada
que jo sí que he tingut
l'ocasió de veure-la
tres vegades
i la veuria alguna més
cosa que no acostumo a fer
que és
La Mano Invisible
com ja sabeu
molt bé
d'acord
una gran pel·lícula
digues
el Joan sí que la va veure
potser
jo no l'he vista
per tant
ja l'ha parlat
diverses vegades
La Mano Invisible
la Mano Invisible
però jo diria
quines són les altres
les cinc més o menys
en principi
jo dic aquesta
algunes de les que hem anat
dient
tots els cinc llocs
són per la mà
ah sí
després que els altres
hi hem fet un esforç
una llista de cinc
de cinc
és que he vist molt poques
però si un cas
si voleu
podríem fer una cosa
jo us proposo
que anem dient cadascú una
i així no hem d'anar
a una llista sencera
que potser estarà
una persona 20 minuts
parlant
jo dic aquesta
o dèiem-les unes quantes
perquè quantes
les coincidirem
algunes coincidim
doncs això
la Mano Invisible
mira jo si voleu
llenço ja
les que a mi
en principi
jo no sabia les teves
perquè els altres
no les he dit
perquè les tenia fetes
però que tenia temps
jo les he enviades
aquesta tarda
per whatsapp
i visc les he enviades
per whatsapp aquesta tarda
però jo no he tingut temps
de fer-ho
i per tant ho faig ara
llavors jo
tindria dos
hi ha dues pel·lícules espanyoles
que em semblen
que són francament interessants
o tres
que serien
Tarde para la ira
del Raül Anévalo
que penso que és una pel·lícula
que em va semblar
que ja sabeu
que va guanyar
quatre premis
els gois
amb merescuts
i penso que amb merescuts
i crec que és de aquesta temporada
de tot aquest any
perquè és del setembre
de l'any passat
la propera pell
jo perquè no hi havia pensat
però estic d'acord
la propera pell
de l'Isaac i la Cuesta
i l'Isaac Ampo
al final no la vaig veure
que va guanyar
no l'has vista aquesta?
no
doncs té tres premis
sí, sí, ja ho sé
cada vegada m'ho dieu
millor guió
i millor actriu
estàs dient ja
gaudis i goies
perfecte
incerta glòria
em sembla que és una pel·lícula
també recomanable
de l'Agustí Villaronga
i jo per acabar
els dos que cito
citaria
El Cidadano Ilustre
que també com serà no és goia
a la millor pel·lícula
hispano-americana
d'aquest any
molt bé
i una pel·lícula
que per mi
veig que ningú ha esmentat
i jo considero
que val la pena destacar
perquè és una pel·lícula
doncs
molt millor
del que a primera vista
pot semblar
és jo
Daniel Blake
del Ken Loach
ah sí
jo crec que és una pel·lícula
el Ken Loach
té una carrera
que tot sabeu
el Ken Loach
en té de molt
però aquesta és una pel·lícula
per lo senzilla que és
si algú l'ha vist
sí, si jo l'he vist
per lo senzilla que és
és una pel·lícula
que arriba a l'espectador
que sembla inclús
que ell no faci política
com a les ocasions
que sembla que s'arriba
a una càrrega política
aquí també
però ell és d'una forma
molt més senzilla
molt més amena
molt més directa
molt més que t'arriba
que ho vius
i jo crec que és una pel·lícula
a destacar
una pel·lícula
que si molt
va ser Palma d'Or
estic pensant
has anat a Pels Gaudí
a Pels Goya
a Pels Cants
però ha sigut curiós
perquè jo he fet
primer la llista
i no s'ha mogut d'Europa
i després he buscat
informació
llavors he notat
que no me'n recordava
que John Black
havia guanyat la Palma d'Or
no me'n recordava
que el Tal de Parlaria
tenia quatre premis Goya
m'he interès després
després d'haver fet la llista
és a dir
inclús tampoc sabia
que Cidlal Ilustre
ha sigut el millor Goya
és que Cidlal Ilustre
és una pel·lícula extraordinària
no ha sigut una tria
en funció d'això
sinó al revés
és a dir
quan m'ha sorplès
després veure
que el que jo havia triat
tenia premi
però no perquè
molt bé
molt bé
llavors tens bon criteri
molt bé
no ho sé
tots tenim un criteri
vinga
vosaltres
aviam
coincideixo amb la propera pell
perquè jo
aquí no sé
si el teniu més
jo també
és la que es diu
que no l'he vist
la nova incorporació
per mi és Pieles
perquè a mi m'ha sobtat massa
encara l'estic processant
quina desbanca
quina pel·lícula treus
doncs mira
és que en tenia
en segon lloc
o sigui
a la llista d'espera
hi havia diferents
com rara
a Julia Is
inclús
el dia més feliç
de la vida de l'imac
que la vam veure junts
tu per res
no
em va agradar sí
o no
sí
és que la vaig tornar a veure
ah vale
però a mi em va agradar molt
Animals nocturnos
L'Hombre de les Mil Cares
i La Llegada
aquestes són les
L'Hombre de les Mil Cares
em va agradar molt
però és d'aquest any
sí no
aquesta temporada
o no
sí
sí sí
jo diria que sí
és de la mateixa fornada
que de Tarde para la Ira
sí clar
de l'any passat
de l'any passat
però d'aquesta tampoc
ah veus
la que feia l'espanyola
l'Eduard Fernández
l'Eduard Fernández
sí sí sí
és del mateix any
de l'Alberto Rodrigue
és posterior a Tarde para la Ira
però
jo em quedo així
propera per ell
Pieles
i Projecte de l'Azaro
com a
tres espanyoles
en poc l'he vista
Projecte de l'Azaro
a mi em sembla
de les propostes
potser
que seran
molt original
les baus
a mi m'agradar molt
sí
jo li havia sentit
la crítica
al Joan
jo vaig
empatrant-la
positivament
a la programa
d'aquesta pel·lícula
sí sí sí
me'n recordo
me'n recordo
perquè jo la volia veure
no
la va ser separat
tu vas anar-li primer
la vas recomanar
la vas recomanar
que anéssim tots
també vaig anar-li jo
perquè seguim els tres consells
i em va agradar
molt
jo recordo la crítica
d'ell
que jo vaig pensar
que la volia veure
i després ja se'n va passar
és que em salto moltes
el monstruo
el monstruo
a mi em va semblar
com una proposta
que dic
hòstia
que això ve d'aquí
a mi em va semblar
un tractament molt diferent
a el que són els contes
com ens arriben
i tu em dones la raó francès
de com arriben
la Disney
per exemple
o com arriben
les típiques fàboles
res a veure
res a veure
amb una gran consistència
home jo crec que si la comparem
per exemple
amb Inside Out
el monstruo
té molta més gràcia
molta més potència
el monstruo mai anirà
a competir
no parlem dels Oscars
però
no són pel·lícules
perquè són pel·lícules
massa
en aquest cas
encara que es digui
Inside Out
el monstruo és
massa introspectiu
en un nen
a més en un nen
que
és una pel·lícula de grans
és la maldat
diguéssim
és que els nens
també poden ser
no?
vull dir que no
tot és
i per acabar
la cosa
potser la proposta
més
més enllà
potser la cinematografia
com a tal
i més prop
del videoclip
però que és
Neon Demon
que ja us la vaig portar
fa temps
que
Neon Demon
és una pel·lícula
bastant difícil
de veure
però
és la que tanca
la trilogia
que es diu
de la violència
del director de Drive
no sé si heu vist
Drive
a mi m'agradar molt
Drive
Only God For Gives
exacte
i aquesta és Neon Demon
Neon Demon
Nicolás Binding Revn
és difícil
sempre m'han oblidat
Nicolás Binding Revn
i és una pel·lícula
que parla
sobretot del tema
de l'èxit
en el món
de les passarel·les
de la moda
però en una estètica
una narrativa
que és
més pròpia de bioclip
de fet
es va queixar bastant
la gent
quan van estrenacants
després van anar a Sitges
tot males crítiques
i aquesta és d'aquest any
sí, sí, sí
bueno, de l'últim canç
sí, sí
i bueno
aquesta és la meva
així, tria
t'has passat
he fet set o vuit
no, he fet cinc
vinga, Carme
no, no
ah, vale
jo
jo soc d'una clàssica
o sigui
jo havia triat
Franz
que és una pel·lícula
de l'Oson
sí
del François de l'Oson
que
és una pel·lícula
de la
primera guerra mundial
és una
una
a mi em va agradar
eh
és una
formulació
de
de la
confrontació
francesa
alemanya
completament diferent
del que s'ha fet
amb un estil elegantíssim
i preciosista
quasi
amb una interpretació
magnífica
amb una
manera
molt sutil
de
distingir
el
el món alemany
del món francès
i el que és
la confrontació
amb una història
sutilíssima
dintre
que només al final
de la pel·lícula
emergeix
i a mi
em va semblar
una pel·lícula
diferent
o sigui
no tant
perquè
doncs el tema
igual
no és un tema
ni excepcional
ni
i moltes vegades
tractat
però la manera
de fer-ho
que inclús usa
el blanc i negre
i el color
i l'utilitza
el color
per donar-te
tu
unes
unes
unes
una lectura
diferent
a mi
i no és una pel·lícula
de la que es parlés
especialment
en canvi
jo vaig fer una pel·lícula
diferent
de tot
bueno
jo havia triat
jo havia triat
frans
havia triat
moonlight
moonlight
és una pel·lícula americana
jo també
la bastió
que passa que no m'hi cabia
jo també
entenia més
que no m'hi cabia
però
disciplinadament
en F5
moonlight
és una pel·lícula
una pel·lícula
americana
de
Barry Jenkins
que em sembla
que és la seva
primera pel·lícula
i si no
diguem
és una pel·lícula
que no en hi ha un Òscar
no
el de l'Òscar
és
millor pel·lícula
no
és un tract
és una pel·lícula
que tracta
el tema
de la homosexualitat
amb cap
cap intenció
venedora
crec jo
ni sectària
que a mi això
em sembla
d'una grandíssima
qualitat
és les fases
d'un personatge
nen adolescent
gran
molt ben tractada
amb una història
molt ben descrita
molt ben interpretada
d'altra banda
per exemple
el nen petit
és una cosa
brillantíssima
i per tant jo també
la distingia
què més
què més
ja a veure si me'n recordo
Franz
bueno
un monstre
ben haver-me
que estic d'acord amb tu
i per tant ja no dic res
després dic
L'Obing
L'Obing
és
és una pel·lícula
són pel·lícules
discretes
però que
a mi em sembla
que tracten
els temes
que potser són temes
molt utilitzats
d'una manera
completament diferent
i amb una seta profunditat
i amb una seta profunditat
no són superficial
sí
és el Jeff Nichols
és la història
de
dos personatges
que
en el
1958
són un
blanc i una negra
que es casen
a l'estat de Virginia
i allà està prohibit
està prohibit
aquesta
relació
són
condemnats
és una història
fins que va al suprem
a veure
ho escurso
però
la gràcia de la pel·lícula
és
com està feta
perquè no és una pel·lícula
de judicis
i que podria ser
als americans
els encanta això
normalment
és una pel·lícula
extraordinàment important
perquè després
que el suprem
arriba a donar-los
la raó
i a partir de llavors
però trigo en 10 o 11 anys
a partir de llavors
s'avoleix
aquesta legislació
per tant
les legislacions
canvien
canvien
canvien en funció
de les persones
i no al revés
i per tant
és una pel·lícula vista
des del patiment
que suposa
per una parella
honesta
normal
del poble
que s'han estimat
i que s'estimen
i que lluiten
fins al final
per aquesta
per aquesta història
jo també
l'havia de dir
estava molt i molt ben feta
i clar
molt i molt ben feta
no és ni
ni lacrimògina
ni
ni serial
que podria ser-ho
eh
podria ser-ho
no
té un to
tan contingut
que te la
consideres que és una bona pel·lícula
és el mateix director
de Matt Mood
a Barro
que ja era molt bona
que era molt bona
i de Teix Shelter
per tant
és un gran director
un gran director
jo l'última
que tenia
era
Clash
perquè és aquesta pel·lícula
egípcia
que vaig parlar l'altre dia
per tant no parlo massa
no, no, jo no
no hi era
no, no, però no sé
de què va
és una pel·lícula
que passa tot amb una furgoneta
ah, molt bé
hòstia, t'agraden
no m'agraden
me les trobo
me les trobo
me les trobo
i unes m'agraden
i unes altres no
però aquesta
a veure
crec que Luke
és molt per sobre
de guió
de pel·lícula
i d'aconseguir una història
però aquesta és una primera pel·lícula
del director
és durant
és el Cairo
amb la problemàtica
que ja tothom coneix
entre els militaristes
i els germans
els germans musulmans
el canvi de govern
i la lluita interna
vista tot
en personatges
tots ells
diversos
que la policia
va ficant dintre d'una furgoneta
en un moment
d'un esclat
de violència
i
jo vaig dir
i continuo dient
que
el guió no és
el més fort
d'aquesta pel·lícula
és més documental
cap pel·lícula
en el si
de la consistència
d'un guió
que ho enganxa tot
això no ho aconsegueix
però en canvi
és una pel·lícula
que jo diria
que té un futur
perquè
aquest director
és nou
i l'ha feta bé
aquesta pel·lícula
sí, sí, sí
hi ha hagut també
el Pep
li va agradar molt
no sé si no
l'heurdeu
sí, sí
el Pep
la tria com una
de la seva cinc
també
jo sóc el portaveu
doncs vinga
val val
ja que amb el Pep
ens coneixem
des de fa 50 anys
doncs ja
ja confiança
som com a germans
i llavors
el teu germà
què diu
també puc comentar
perquè a més
coincidem
bastant
vull dir
jo
trio
i
ho faig
per l'ordre
que vaig veure
les pel·lícules
vull dir
no
no vull que les pel·lícules
competeixin
l'una amb l'altra
sinó que
les dic
tal com
en el moment
que les vaig veure
aleshores
la primera
coincideix
amb la propera
per ell
evidentment
heu coincidit tots
els que l'heu vista
que jo no li heu vist
és que és molt bona
a veure si l'enganxo
en algun moment
trobo que és un guió
que bueno
que costa molt de veure
en el cinema català
l'Isaac Ila Cuesta
i l'Isa Campo
han fet un treball
enorme
vull dir que
van
van estar també
10 anys
per aixecar la pel·lícula
això
jo em sembla
que va
madurar la pel·lícula
va redondar
en que la pel·lícula
fos tan bona
l'Emma Suárez
va estar
des del principi
en el projecte
i jo trobo
que s'ha de destacar
les interpretacions
de l'Àlex Monner
sobretot
de l'Emma Suárez
i del Sergi López
sobretot el Monner
sobretot el Monner
és evident
és que és molt ben actor
jo trobo que
ha millorat
jo crec que allà
es va treure
un estigma
de sobre
perquè sí
venia de
potser vermelles
i feia més coses
així potser
més
banals
bueno
banals
o aquest
aquest
sí
però en el sentit
molt
de culebròniques
vull dir
exacte
llavors
cada cop et faci un personatge
molt bé
va ser una revelació
l'Àlex Monner
li havien d'haver donat
més premis
tant Goya
com de Gaudí
i tant
i tant
i en els Gaudí
i van ver robatoris
amb armada
per exemple
amb la direcció
de fotografia
vull dir
és que és increïble
que li donin
un monstre
vianer a verme
que és una
però devia ser
per problemes
que no li
no
perquè els que voten
vull dir
els agrada
aquest tipus
de fotografia
que està feta
amb ordinador
però vull dir
el Diego Dussuel
va fer un treball allà
que bueno
ja és
el director
de fotografia
titular
de
de l'Isaqui
però
vull dir
en aquest cas
la cosa
era
era molt clara
quan vam anar
a cobrir
els Gaudí
de l'any passat
la majoria
de gent
que entrevistàvem
a la Catifa Vermella
abans d'entrar a la gala
ens deien
clar
és que bueno
com a veure
què traiem
perquè clar
és que competir
contra el monstre
vianer a verme
és que és com
tots els departaments
art
efectes espacials
direcció
guió
és que de fet
és que és una lliga
és una altra lliga
és que no es pot competir
és que és impossible
competir
amb una propera
és impossible
imagina't
ara ja no sé
ha estat preparant
Jurassic World
però clar
Jurassic World
ja d'entrada
és que jo no cregui
que vagi
els Gaudí
perquè estem parlant
d'una mena
de post Spielberg
els Gaudí
si hi ha una productora
catalana pel mig
i anirà
bueno de fet
els Gaudí
com que funcionen
amb el tema
del percentatge
de gent catalana
i tot
a supecció
segur que hi ha
alguna cosa
pel mig
per aquí
bueno potser
hi va
no sé si anirà
clar
són lligues diferents
el que passa
que una lliga
és una lliga
hòstia
clar clar
però
inclús
Joan segueix
no
d'acord
Joan digues
a veure
una altra pel·lícula
que en el seu moment
en van parlar molt
en el programa
és Patterson
dels Gins Albus
jo trobo que
és un
és una
exquisidesa
sobre
una visió
molt irònica
de la societat
actual
als Estats Units
una pel·lícula
que es destaca
absolutament
entre tota la producció
dels Estats Units
de l'any passat
diguéssim
perquè tot
estem parlant
gairebé
de pel·lícules
fetes el 2016
que les hem vist
que les hem vist
ara
aquesta temporada
i també
només així
per una
pinzellada
dir que
el Jim Jarmus
al mateix temps
va estrenar
Give Me Danger
o Give Me Danger
que
jo trobo
que és un dels
millors documentals
musicals
que s'ha fet mai
a partir
de l'obra
d'Higgy Pop
i Higgy Andestujas
que era el grup
que
el Jim Jarmus
de jove
preferia
aleshores
jo destacaria
també
Safari
de Lurik Seidel
un documental
típic
en l'obra
d'aquest
cineasta
austríac
que em sembla
el que està fent
millor cinema
a Europa
actualment
que és
sense pietat
sense concessions
vull dir
explica la història
de la gent
que va a fer safaris
de gent austríaca
vull dir
que va a fer safaris
a Sud-àfrica
i a Namíbia
i com allò
vull dir
està convertit
en un negoci
que en fi
que és
demostrant que el nazisme
encara existeix
potser d'una altra manera
sí, sí
sí
Ulrich Seidel
està a la línia
de l'escriptor
Thomas Berner
que
doncs
vol desmuntar
tots els tòpics
de la societat austríaca
que és una societat
molt tancada
i que
manté uns valors
que ja no
ja no haurien d'estar
en aquest moment
llavors
a veure
el meu germà Pep
doncs
considera
també la propera
vell
Patterson
com les seves
preferides
tot que una altra
Carme
també
Lady Macbeth
que
trobem
tots dos
que és
una
visió
sobre el poder
molt
encertada
vull dir
molt dura
però
el mateix temps
molt interessant
que parteix
d'una novel·la
del rus
Nikolai Leskov
la situació
es trasllada
a l'Anglaterra
del segle XIX
hi ha uns canvis
importants
amb el que fa
la novel·la
perquè al final
de la novel·la
ara mateix
en el segle XXI
no aguantaria
gaire
la
la
la versemblança
i llavors
ell ho canvia
absolutament
i fa molt ben fet
perquè trasllada
tot aquest ambient
del segle XIX
quan comença
doncs
amb un
entorn
agrícola
que ja comença
la revolució
industrial
i així
però que
també ens remet
a la crisi
i a la situació
que ara estem
patint
i com a última
pel·lícula
que jo trio
trio
Tito
de Phantom Monk
que és una pel·lícula
catalana
és un documental
de Dani Molléó
un cineasta
de Mataró
que
em sembla
que l'he vist
jo
i
20 persones
més
vull dir
perquè
jo sé
que hi ha hagut
3 projeccions
de la pel·lícula
i cap d'elles
en un cinema normal
sé que està editada
en DVD
i no sé
vull dir
i la temàtica
la temàtica
és la vida
i l'obra
de Tito
en Tito
Joves-Lau
no
no
no
un artista
de Barcelona
un escultor
que
va fer
obra
durant els anys
80
que va estar
a la cresta
de l'onada
primer
a Barcelona
després a Madrid
i després a París
per exemple
aquest
Dani Molléó
que no és exactament
un director de cine
sinó que és un artista plàstic
però que
justament això
per ser un artista plàstic
i per tenir unes afinitats
amb l'esmentat Tito
doncs va voler tirar endavant
aquesta pel·lícula
i ho ha fet
d'una manera
excepcional
és a dir
fins i tot
ha aconseguit
que
que Miquel Barceló
surti
a París
parlant del seu amic Tito
que perquè
tots dos
eren veïns
a París
a l'etapa
del Tito
allà
i després
en un determinat moment
aquest Tito
que és Tito Díaz
doncs
va desaparèixer
del món
simplement
vull dir
s'ha amagat
en un lloc
a les comarques
de Tarragona
allà
continua
fent
la seva feina
enmig del camp
però sense
tenir contacte
de cap manera
amb el mercat
de l'art
i aleshores
la pel·lícula
està feta
amb material
d'arxiu
de quan el Tito
era conegut
en els mitjans
artístics
i en el
moment actual
quan encara
continua treballant
sempre ha treballat
en materials
no gaire
usuals
últimament
està treballant
la pedra
i perquè
bé
va
per casualitat
o no
va anar
a viure
al costat
d'una pedrera
i aleshores
ell treu d'allà
els materials
per poder fer
grans escultures
que està deixant
en el camp
de Tarragona
i surten
tota una sèrie
d'amics
de coneguts
d'experts
igual que
el Miquel Barceló
en surten
d'altres
i
parlen del Tito
però el Tito
no parla directament
és a dir
aquest anonimat
que ell ha buscat
se li respecta
i la pel·lícula
en fa
tota una història
d'un artista
que s'ha volgut amagar
i això es veu
en la textura
de la pel·lícula
en la mateixa narració
de la pel·lícula
vull dir
tots els amics
que el coneixien
parlen d'ell
però ell
no parla
si no és
en imatges d'arxiu
en l'actualitat
ell
està fora d'això
la seva obra
es veu
d'una manera
molt relativa
per exemple
en galeries d'art
no apareix
no, no
em refereix a la pel·lícula
a la pel·lícula sí
es veu i tant
l'obra
tota l'evolució
tota l'evolució
sí, sí, sí
i llavors la trio
jo una mica
com exemple
d'aquest cine
que parlàvem abans
que no és gaire visible
perquè jo sé
que s'ha fet
tres projeccions
la primera
es va fer
en el MACBA
la segona
en la Filmoteca
i la tercera
en l'Institut Francès
vull dir
que són llocs
d'un cert prestigi
però vull dir
no es veurà mai
en un cinema comercial
ja li he dit
que està editada
en DVD
i bé
ja parlaré jo
amb l'autor
per veure com
podem
veure-la
i de quina manera
doncs bé
i a part de les pel·lícules
jo destacaria
l'exposició
Alexander Klug
i Jardins de Cooperació
que hi va haver
a la Virreina
que va ser
la primera vegada
que s'agafaven
al cineasta alemany
que ara
ja té 85 anys
i que està
en plena feina
que té una cadena
de televisió
que està al marge
de les cadenes
de televisió
normals
a Alemanya
i que per primera vegada
s'exposava
la seva feina
en el món
vull dir
ningú havia anat
a casa seva
com per dir-li
fem un projecte
museístic
de la seva obra
i va ser
Valentín Roma
el responsable
de la Virreina
que va anar
a veure
el Kluger
i el va
sistematitzar
d'una manera
molt clara
i fins i tot
l'exposició
va tenir una pròrroga
perquè
de tan interessant
que era
vull dir
la gent
no donava
la vasta
a veure-la
perquè era
molt llarga
molt intensa
i va haver
activitats paral·leles
molt
convenients
doncs la conclusió
sobretot
del que diu
el Joan
és que s'ha de
gratar una mica
no és que les temporades
siguin
com de vegades
es diu
més fluixes
o més fortes
és que s'ha de gratar
una mica
no pots quedar-te
a la superfície
i veure només
el que és més comercial
sinó que tot això
del que comentava ara
imagineu-vos
jo he començat parlant
de La Mano Invisible
com a pel·lícula
per mi
carismàtica
la més
la més de la temporada
perquè s'ha fet
amb un sistema cooperatiu
s'ha fet d'una manera
molt particular
i ha sortit un producte
veritablement
d'una qualitat
molt molt gran
que quan la puguem veure
la pugueu veure tots
doncs ja la comentarem
amb més detall
i agafo
algunes de les que heu comentat
com a preferides
meves també
la propera
Pay
per suposat
per tot el que heu dit
així que Carme
ja ho saps
només fa
veure
només fa
val
m'ho callaré
si no m'agrada
què faig
alguna biblioteca
la podràs trobar
amb DVD
també comentar
que el Pepe
el germà del Joan
doncs
també parlava
de la pel·lícula
que vam parlar
la setmana passada
documental
David Lynch
The Art Life
com a pel·lícula preferida
Sí, sí, és que al final
amb el meu germà
hem coincidit amb tres pel·lícules
i aleshores ell
també demanava
posava, proposava
David Lynch
The Art Life, evidentment
que jo també proposaria
i que hi havia
també Clash, que n'ha parlat
la Carme, com a millor
pel·lícula, i llavors feia
una menció especial per aquesta
coreana que
que jo també la vull agafar
com una de les grandíssimes
pel·lícules de la temporada
una pel·lícula de Park Chan-Buck
del gran director analista de la violència
aquests directors prolífics també
una mena de Woody Allen, però de l'anàlisi
de la venjança, de la violència
amb el Thomas, amb el Nicholas
Vindenrath
Exactament, molt bé, molt ben dit
Una història que ara se m'ha acabat d'ocórrer
que seria com una mena de versió
de revisitació de la seva pròpia obra
i que
i que recorda
Sí, sí, digues, digues
i que recorda una mica
d'alguna forma
el Brian de Palma
de la manera com fa dues versions
del mateix
Jo com a documental
em quedo també amb empatia
és una pel·lícula molt petitona
però una pel·lícula que èticament
és completament indispensable
que tothom vegi
per saber
tota una sèrie de coses
Crec que l'estan fent els Maldà
vaig veure
Doncs el que parlàvem de Safari abans
doncs aquesta pel·lícula és una altra visió
també d'això
de l'Holocaust
però vist des del punt de vista
del que fem amb els animals
i Tarde para la ira
vull dir, jo crec que he dit la 5
més o menys
és que he vist molt poquet cinema
però la veritat és que del que he vist
estic molt
Jo no volia acabar sense mencionar
una pel·lícula que també tenia la llista
perquè la llista no eren 5
sinó que se'm sortien quasi 10
que és
El otro lado de la esperanza
de l'Akikau y Esmaki
que trobo que és una pel·lícula
a ressenyar
a destacar
i un director
i un director
i un director
a tenir molt en compte
per tant
a mi no me cabia la llista
però en canvi
no vull acabar el programa
a mi tampoc m'hi ha cabut
però hi havia de ser
hi havia de ser
res
us emplacem
que veieu cine
us emplacem
que aneu a les biblioteques
us n'hem dit moltes
us n'hem dit moltes
de tot amena
de tot a forma
a tot tifus
hi ha molts festivals
a l'estiu
hi ha molts biblioteques
esperem que
que ho heu apuntat
i que ens feu
ens feu cas
o torneu a sentir
el programa
a través d'internet
podeu escoltar
els bars que vulgueu
el mateix programa
cinema sense condicions
el número 36
que és el final de la temporada
us esperem al setembre
bona nit
tingueu bon estiu
bon estiu
bon estiu
bon estiu
cdsbtt
brossi
bon estiu
Gràcies.