Cinema sense condicions
Dei ampari
Dei ampari
Dei amparici
La sondabilia
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs aquesta vegada ho portem al límit i invertim el que normalment és a l'ordre del programa.
És a dir, la pel·lícula la posarem a la segona part i la primera part la dedicarem a parlar de novetats i de coses que han passat i que han deixat una certa petjada dintre dels aficionats, els cinèfils.
I precisament pensant en això, Anastàcia, si et sembla, faig un comentari. No sé si tu has seguit el tema aquest.
Sabigueu, els que ens escolteu, segurament molts ja ho sabeu, que hi ha una revista molt prestigiada i que té molt en compte tot el món del cinema a nivell mundial, que és Sight & Sound.
Sight & Sound cada deu anys publica una llista que és The Greatest Films of All Time i aquesta vegada és l'any 2022.
Aquesta llista serveix i té una valua de 10 anys. És a dir, va començar l'any 1952 i en aquell moment la pel·lícula que se li va adjudicar el títol de millor pel·lícula de la història del cinema durant 10 anys, de 52 a 62, va ser Lladre de bicicletes de 1948 de l'italià Vittorio de Sica.
A partir del 62 va començar a governar aquesta llista Ciudadano Kane de 1941, d'Orson Welles, que va repetir el 72, el 82, el 92 i el 2002.
I el 2012 va entrar en joc, que ja sempre havia estat en uns llocs de privilegi al top 10, Vèrtigo de Alfred Hitchcock de 1958.
I llavors, i aquí és on entrem en el que és noticiable, per primera vegada en aquesta llista hi ha una dona, la Chantal Ackerman, que també és veritat que la seva pel·lícula ja havia figurat dintre de la llista,
perquè aquesta llista té dos vèrgens. Una la fan els directors més prestigiosos que estan en actiu en cada moment en què es fa la llista.
I una altra la fan els crítics, els programadors, els directors de cinemateques, etc.
Bé, la coincidència aquest any ha estat en designar com a millor pel·lícula del moment i durant tota aquesta dècada,
Jan Dillman, 23, que di comerç, 1080, Brussel·les. Aquest és el títol.
Podríem dir que, abreviant, podríem dir Jan Dillman. Jan Dillman és una pel·lícula de 201 minut, és a dir, més de 3 hores, que es va fer el 1975.
La directora, com he dit, és Chantal Ackerman, una directora molt interessant, una directora que, diguem-ho, ja d'entrada,
ella no ha volgut acceptar mai l'etiquetatge i menys el de feminista.
Ella, i no per res especial, ella diu que no fa cine feminista, sinó que és una dona que fa cinema.
A partir d'aquí, la veritat és que, naturalment, la postura de la dona és capdalt i central en el seu cinema
i la defensa, també, del paper de la dona, del maltractament que ha tingut, de la desconsideració, etc.,
és evident al llarg de tota la seva carrera.
I amb aquesta pel·lícula, aquí el que es tracta és, com heu vist, és d'una durada molt llarga,
això segurament va fer que la seva difusió en sales comercials no tingués massa sort, per no dir cap sort.
Però sí que és veritat que el bon cinèfil, que l'ha pogut gaudir amb alguns passes una mica més restrictius,
o bé a Filmoteca, sap que es tracta d'un producte d'una extraordinària qualitat, una molt bona pel·lícula.
Personalment, no vull entrar en si realment aquesta és la millor pel·lícula de totes les que s'han fet fins ara o no,
perquè estic convençut que nosaltres, els que estem aquí, i vosaltres, els que sou aficionats al cinema,
tots tindríem els nostres top ten, i seria molt difícil tindre les 10 millors,
i fins i tot, diré més, les 50 millors, perquè realment el cinema, amb aquests 127 anys que té,
ha donat, afortunadament, pel·lícules molt diverses, d'una grandiosa qualitat.
Ha estat també presents una gamma de directors molt diversos, de personalitats molt diferents,
però que han tingut sempre els més importants, com després parlarem avui, per exemple,
de la pel·lícula que hem anunciat de Paul Newman, un home que ha sigut un excel·lentíssim actor,
però també com a director, és un director que va fer 6 pel·lícules,
però 3 o 4 d'elles són d'una baluada, més que notable.
Per tant, no sé, Anastasi, si vols afegir alguna cosa amb el tema de Chantal Ackerman...
No, se m'acut que és curiós, en qualsevol cas, que tota aquesta gent que has dit tu,
que són els que realmente han decidit, finalment, que seria la pel·lícula aquesta de Chantal Ackerman,
la que seria la millor pel·lícula de tots els temps,
posar-se d'acord amb això no és fàcil, realment,
perquè, quan a més els precedents que venen abans són precedents molt més normalitzats,
diguem, de cinema més normal, tenir el risc d'assumir aquest risc de dir,
ara posarem el tema, el llistó, molt més amunt amb un tipus de cinema
que la gent no acostuma a veure i que es podria dir que la majoria de la població mundial
no ha vist, ni veurà mai.
Clar, clar, aquest és el problema.
Llavors, és curiós que s'hagin posat d'acord.
Simplement, em va semblar curiós que hi hagués hagut un acord tan unànim.
A vegades és cert que, a vegades, si has format part de jurats,
jo què sé, de curtmetratges o de coses d'aquest tipus,
et trobes en situacions que dius, mira per què he votat jo això.
Bé, finalment et porten una mica, a vegades, a votar coses
que tu tens les teues conviccions,
però és que la majoria o un grup de pressió determinat va cap a un altre cantó
i tires cap allà, perquè si no, no s'explica.
Perquè pel·lícules d'aquest tipus,
que es podien dir que també estan al nivell de qualitat d'aquesta,
en podíem trobar unes quantes.
Moltes.
De cinema actual dels setantes, dels vuitantes,
no ho sé, la GT, per exemple.
Per mi la GT em sembla una pel·lícula magnífica.
Bé, no ho sé, no entrem ara a entrar en un cine,
que a vegades no ha vist gaire ningú.
Però vull dir que sembla curiós, més que a vegades sembla curiós.
Sí, i val a dir que en aquesta ocasió
han sigut 1.639 els que han votat,
de tot el món.
I ja dic, crítics, programadors, comissaris,
arxivers, acadèmics i directors.
Per tant, com tu dius molt bé,
1.639, fer que el número del rànquing sigui
Sean Dillman, de Chantal Ackerman,
té el seu mèrit.
I dir també que el 2012,
això és una mica perquè,
bé, segurament té la seva importància,
van ser, en lloc de 1.639,
van ser 830, és a dir, la meitat.
És curiós que van donar, com a millor, vèrtigo.
Us tinc apuntat els 100 títols
que han sortit seleccionats.
No diré els 100 títols
perquè ens menjaríem el programa,
però sí que us vull dir els 10 primers
perquè donen una mica, a veure,
la idea de que no us penseu
que això està fet per 4 locos.
No, no.
O locas, no.
O sigui, la primera és Jan Dillman,
com hem dit.
La segona és Vèrtigo, de Hisco.
La tercera, Històries de Tòquio.
La quarta, Ciudadano Keny.
La quinta, In the Mood for Love.
La sisena, 2001, Una Odisseia de l'Espai.
La setena, Bo Travail.
L'octava, Mulholland Drive.
La novena, L'home amb una càmera de cinema.
I la dezena, Cantando bajo la lluvia.
És a dir, que ja veieu aquí, amb les 10,
que hi ha un panorama bastant d'aigua barreig,
de lo bo i millor.
Iprevisible, una mica.
Iprevisible.
No, hi ha pel·lícules que diguis,
tothom pot imaginar que qualsevol d'aquestes pel·lícules
podia estar entre la llista.
Sí, sí.
En canvi, discutiríem sempre coses,
perquè per què molt Holland Drive i no Blue Velvet, per exemple.
Bueno, Blue Velvet, per exemple, dint de la llista de les 100,
per exemple, amb la persona, amb la posició dotzena,
per exemple, hi ha El Padrí.
Ah, clar, clar.
El Padrí no.
Sí, sí, inevitable.
I així, vull dir que...
Sí, sí, sí.
Vull dir mig de Fellini.
Bueno, en fi, persona de Berman.
Si tinguésseu la llista de les 100,
aquí sí que ja posaríeu el ganxo i la conformitat a moltíssimes,
perquè les heu vist.
Ara bé, jo he sentit algun programa de ràdio,
per això no he volgut parlar avui,
perquè gairebé he sentit,
en vergonya aliena,
un programa de ràdio que fan a Madrid,
que dura una hora i mitja,
que és setmanal,
que hi surten unes patums
que sobretot estan associades a ABC
i no diran noms,
en la que cap dels set
que estaven a dintre del programa
de ràdio...
No sabien ni qui era la Chantal Ackerman.
La major part no sabien qui era la Chantal Ackerman
i cap havia vist la pel·lícula.
Sí.
Home,
sí, sí, sí.
Em sembla una mica...
És difícil interès que ningú l'hagués fet mai.
Una mica problemàtic pugui...
Perquè no és tan insòlita la pel·lícula,
finalment és cert,
és llarga,
per tant no va tenir una circulació comercial normalitzada,
però s'ha vist molt la filmoteca,
i s'han vist fins i tot,
jo penso que fins i tot
alguna plataforma la té,
mira el que et dic.
A vegades les plataformes sorprenen
amb materials molt estranys.
No l'he trobat jo.
No és filmina, en aquest cas.
No, sí que la vaig trobar,
vaig trobar una còpia per internet,
d'una distribuïdora russa
que n'ha fet un doblatge a l'espanyol
i està prou acceptable.
De totes formes,
em consta que la filmoteca està treballant
per més aviat que tard
ja tindre i programar-la,
perquè, clar,
això ha agafat una mica en fred a molts
i ara la gent està treballant
i suposo que també
amb circuit comercial
d'alguna manera també sortirà
i potser també
amb programació
de plataformes
és possible.
Filmina, em sembla,
que també estava al darrere.
Sí, la plataforma més ideal
per aquest cas, segurament.
Molt bé.
Molt bé.
Tu tenies alguna,
volies parlar d'alguna sèrie?
Jo tenia, sí,
dues sèries,
a vegades tenim tendència,
en les sèries es posi un fenomen
que crec que s'ha de destacar també
i és que hi ha una tendència
a l'exigeració
en el tema del bé i del mal.
És a dir,
quan veiem una sèrie
que més o menys
ens ha agradat una mica
i que ens hi ha passat més o menys bé,
la sèrie sempre és un tema
que ha de ser gratificant,
si no ja ho deixem al primer episodi,
ja no ho seguim,
almenys jo,
quan veig un primer capítol
que no em convenç,
ja no segueixo veient capítols.
En general t'ha d'interessar mínimament.
però és cert que hi ha una tendència
a l'exigeració.
És a dir,
quan et trobes amb un grup d'amics,
tothom,
és genial,
l'has de veure
perquè és estupenda.
I resulta que sèries genials,
el procés que...
No n'hi ha tantes.
Estim veient des de fa set o vuit anys
que estic veient sèries
i realment no n'hi ha tantes,
o sigui,
no n'hi ha tantes,
es contenia amb els dits de la mà.
I jo mateix he caigut a l'error
de dir,
a l'inici de la sèrie,
hi ha una primera temporada,
dius que bé que està aquesta sèrie
i inclús no la veu ben comentar.
Tenim una tendència natural
a exacerbar amb les sèries,
no tant amb les pel·lícules,
amb les sèries el seu valor.
Potser perquè suposem
que d'entrada
potser no n'esperem tant.
El cinema és un art molt consolidat
i anar al cinema
és una cosa molt important
i veure sèries a casa
és una cosa com molt més...
Passa a volant.
Estàs allà,
t'asseus
i decideixes
per una decisió
i aquesta decisió
et gratifica durant una estona.
Però tenim tendència a això
i la gent es passa
aquesta informació
d'una a l'altra
i les sèries
hi ha sèries que van creixent
en volum de qualitat
quan en realitat
potser darrere
no hi ha tanta cosa.
Llavors,
els que porto avui
són dues
que he vist recentment
i que
molt ràpidament
perquè són sèries
que són interessants
però simplement són interessants.
Són sèries que surten una mica
d'aquesta mitja plana
que a vegades trobes
amb canals
i això que saltem molt...
I a quines plataformes
es poden veure?
Aquesta concreta
és Filmin,
les dues.
Ah, molt bé.
Si jo a Filmin
tinc una gran addicció a Filmin.
Realment,
tinc una tendència a addicció.
Bueno,
hi ha un nivell de qualitat
interessant.
Té un nivell interessant.
En canvi,
HBO també té algunes coses
interessants
i després hi ha molt
pupurri aquest
que té Netflix
però és un pupurri
on pots trobar coses interessants
però moltes que no.
Aquesta,
aquest,
és També en el Cielo.
També en el Cielo
és una sèrie danesa
de la T a Lindburg
i és una sèrie
que parla bàsicament
d'un poble
aïllat de tota la realitat
que l'envolta
en la Dinamarca
del segle,
finals del segle XIX.
Llavors,
esclar,
és una mena de,
evidentment,
és una mena de paràbola,
una mena d'acta,
de pel·lícula
que descobreixes al final.
Hi ha una recreació històrica.
De fet,
el més important
és on passa i què passa.
On passa,
bàsicament.
Més que res,
el fet.
És una gent
que viu aïllada
en el segle XIX
i que de cop,
al final de la pel·lícula,
a la sèrie,
hi ha un gran descobriment
que trenca
tot el que has estat pensant
tot el rato
que estaves veient.
I, en el fons,
està explicant
la tensió
entre el poder
dels que exerceixen
el poder
dintre d'aquest poble.
La pel·lícula
ja almena
es diu The Village
en la versió castellana
de El Bosque.
El Bosque.
I perquè uns carreguen
la importància
en el que hi ha
on es produeix l'acció
i els altres
el carreguen
en el bosc
que és el que hi ha davant
on no poden entrar.
I aquest no poder entrar
és una política
que marquen uns
que manen
dintre del poble.
No es pot entrar al bosc
per una sèrie de raons
que ells tenen.
Per tant,
la lectura doble existeix.
Hi ha una lectura immediata
que és pel·lícula
mig de por,
mig de terror,
mig de ficció,
de ciència-ficció,
però que llegida
en profunditat
t'està dient més coses.
Això és interessant.
I l'altre
que també
és una pel·lícula francesa,
és una sèrie francesa
que és
La Noche del Doce,
La Noche del Doce.
La Noche del Doce
és, diríem,
una sèrie molt més
en la línia habitual
de thriller,
per entendre'ns.
Les dues
estan molt ben puntuades.
Les dues estan
set i mig,
estan al voltant
dels set i mig
les dues a filming.
Set i mig a filming
és una bona puntuació.
No és fàcil obtenir-la.
Aquesta és francesa,
és actual,
està feta
per una persona
amb un cognom
que semblaria més o menys
nòrdic,
que és la Dominic Moll,
però és també
una sèrie interessant.
Parla d'aquestes obsessions
que arriba a adquirir,
també l'hem vist
en moltes sèries,
un policia
quan té un cas
no resol
i que aquest no resol
li dura
quasi tota la seva vida
professional.
Aquesta,
no sé si ho saps,
s'ha fet
passa de premsa
i s'ha fet
en pel·lícula.
Ah,
primera notícia,
doncs.
I em va interessar força,
sobretot em va agradar molt,
el personatge
del policia.
Ah, sí.
Perquè és un policia
que s'escapa
de la línia típica
que trobem
sempre
amb un inspector
que no
agafa compromisos
de tipus
sentimental
durant
la seva feina
i tal.
Un tio
molt callat,
molt professional.
L'única cosa,
a mi em va agradar,
eh?
Em va agradar, eh?
Començo per aquí.
La pel·lícula és una cosa
de la sèrie,
imagino que és una altra.
L'única cosa
que li vaig trobar
a la pel·lícula
és que
no deixava
de tindre
uns moments
en els que
queia
en un lloc comí
comú
que és
la barreja,
o sigui,
quan estan els policies
allà,
diguéssim,
distribuïts
fent investigació
i tal,
sí, sí, sí.
Tenen,
o sigui,
hi ha el policia bo,
el policia que se li escapa
la mà
amb el pres,
això sembla que és inevitable.
I això,
sí,
però no hauria de ser.
Sembla que forçosament
hi ha d'haver
aquest tipus de personatges
que tenen egos diferents,
no?
I llavors
s'extralimiten una mica
precisament
per marcar potser
la diferència
amb el perfeccionament
i la bondat
del policia
del policia
que tenim
centrada
en l'acció, no?
Són arquetips
i a vegades sí cau,
a vegades sí cau.
No ho sabia,
perquè realment
la sèrie
és del 21-22,
per tant
m'han corregut molt
a fer la pel·lícula.
I és el mateix títol, eh?
El mateix títol, eh?
La noche del 12,
no, no,
i és francesa.
La noche del 12,
sí, sí, sí.
Segur, segur.
No ho sabia,
mira,
m'acabes de donar una informació
que és interessant.
Tón aquestes dues.
Estan bé,
però no us diré
extraordinària i marxilla.
No, estan bé,
es poden veure,
no s'han de veure,
es poden veure.
A més a més,
et diré una cosa,
que suposo que
encara
s'accentue més
aquesta circumstància
si la veus
com a sèrie.
O sigui,
jo veient-la
com a espectador,
que estàs veient
una pel·lícula
d'una hora i mitja,
el primer que
vaig copsar
és que
des del minut 1
que comencen
el problema,
sí,
el problema,
el problema,
sí,
el problema molt roet,
però molt roet.
Et situa
com a espectador
davant
d'una sèrie
de
de dubtes
a mesura que
van sortint
possibles
implicats
en la trama.
I cada una
et fa dubtar.
I després
la pel·lícula
et va desmuntant
a mesura que avança
la investigació,
et va desmuntant
el teu dubte.
Igual que
li va desmuntant
amb el policia.
Saps si els actors
són comuns?
No.
Segurament són actors
i actius diferents.
No ho sé,
això no ho sé.
No ho miraré,
ara m'has fet
d'una pel·lícula.
No ho sé,
perquè igual que tu
no sabies
que es havia fet
en pel·lícula,
jo no sabia
que no existia en sèrie.
Doncs mira,
ens hem completat
la informació avui.
Bé,
una cosa,
en aquest moment
fa l'entrada
aquí,
bona tarda,
el company Ignasi
i,
bueno,
res,
donar-li la benvinguda
a dir-li
que estàvem parlant
en aquest moment
d'una sèrie,
bueno,
de dues sèries
que ens ha comentat
l'Anastasi.
Una,
no sé si l'has vist tu,
jo vaig veure
perquè l'han fet
en premsa
la pel·lícula
que és
La nit del 12.
Francesa.
La nit del 12.
No l'he vista.
No sabia ni
que hauria fet
la pel·lícula,
ha sigut la sorpresa
que he tingut ara.
Bona tarda, eh?
Bona tarda,
Bona tarda,
benvingut.
Benvingut.
D'Ali.
No,
i abans parlava,
li he comentat també
una sèrie danesa,
en aquest cas,
situada aparentment,
estic fent una mica
d'espoiler,
ara ja,
però aparentment
a finals del segle XIX
o a Dinamarca
a finals del segle XIX
i que és,
aquesta és curiosa també.
I fet més que res,
la sèrie en si
o el que sigui,
és la reflexió
prèvia que he fet
que crec que és,
es diu,
perdona,
es diu
Tambien en el Cielo.
Tambien en el Cielo.
Tambien en el Cielo.
La reflexió que he fet
bàsicament
era que sempre tenim tendència
i amb vosaltres
m'ha passat a vegades
que no sou massa seriòpils.
No, gens.
Jo soc massa entusiasta
a vegades
i avui he començat per dir
el tanto que són sèries
normaletes,
és a dir,
no estem parlant
de coses extraordinàries.
Hi ha una tendència,
a vegades,
a exigenar
amb les sèries.
amb les pel·lícules no tant,
però amb les sèries
no sé per què fem això.
Però bueno,
ja està.
Bé, llavors,
hi havia una pel·lícula
que vaig veure
la setmana passada
el divendres.
El cinema Girona
es va celebrar
la nit del cinema europeu
que se celebra
amb 650 pantalles
d'Europa.
I l'escollida
per Espanya,
no sé si per Espanya
o per Catalunya,
potser és Catalunya,
era el cinema Girona.
Suposo que...
Llavors,
hi havia com a convidat
per escollir la pel·lícula
que es va passar
i,
que és una preestrena,
i per parlar
de la pel·lícula
i d'altres coses,
l'Albert Serra.
L'Albert Serra
no decep mai.
No.
Ell,
naturalment,
va parlar de la pel·lícula,
però també
va aprofitar
per repartir
galetes,
per exemple,
per les seleccions
que ell no ha tingut
gaire sort
amb la...
ho va considerar
una pel·lícula,
perquè
de cinema
només fa ell,
eh?
No, no, no,
és cert, cert.
Ah, no, no,
la pel·lícula
la va considerar
una pel·lícula.
La va considerar
una pel·lícula.
Això és un avanç important.
Abans que ha citat
el Padrino
com a possible pel·lícula
de les millors
i tal,
el Padrino
ell considera
que és la cosa més
exacrable.
La paraula que utilitza
és exacrable.
Sí,
bueno,
ell va dir
que el cinema americà
s'acaba
als anys 60.
A partir d'allà,
la importància
és tota
pel cinema europeu
i d'altres nacionalitats.
Però el americà
ja és una repetició
dels models
actualitzada
pels que han vingut
darrere
i bla, bla, bla.
Home,
jo crec que talla
una mica aviat.
Si et dius
el 85-90
potser li donaria
la brossa.
No, no, no.
No, no, no.
Però l'Albert
és molt llest.
Llavors ell,
a continuació d'això,
et diu
això no vol dir
que tot sigui
per tirar
a la brossa.
Hi ha pel·lícules
dels 70
i dels 80
que tenen
la seva qualitat
i s'aguanten bé
i tal.
Però el cine
com a concepte
i de projecció
d'idees
passa cap a Europa,
segons ell.
i llavors
es va repassar
una mica
les seleccions
dels Goya
i la previsible
selecció
del Gaudí
que em sembla
que la diuen
avui o demà
per tant
com que no la sabíem
amb els Gaudí
no va dir res
perquè no la sabia.
Però amb els Goya
va dir
mira,
perquè el Pere Vall,
el company periodista
li feia l'entrevista
David,
escolta,
tu no has tingut massa sort
per dir-ho així.
Diu,
no,
a mi no em preocupa gens això.
Diu,
perquè,
escolteu,
què m'ha de preocupar?
Jo soc un home de cine,
jo faig cine
i resulta que
m'esteu parlant
d'una cosa,
diu,
aquests premis
són d'empresa privada.
Diu,
és com si jo agafo
i foto una fundació
i em poso
a fer
uns premis
i dono
el premi
de la meva fundació.
Qui vindrà?
Els meus amiguets.
I ja està.
Ho redueix
sempre molt tot.
Sí,
però
però és una obvietat,
és a dir,
el cinema
de sales
és un cinema
d'empresa privada.
Que té propietaris.
Home,
sí,
hi ha recolzaments oficials
i tot el que demanis.
Sí,
però els recolzaments oficials
i tu,
n'està així,
potser ho saps
millor que ningú,
és perillós.
Sí,
sí,
evidentment
pot ser tendenciós.
A veure,
sí que és veritat
perquè,
clar,
els acadèmics
i els acadèmics
qui són?
Bé.
Llavors,
la pel·lícula
indústria
és la indústria.
S'ha de dir
que els bojos,
i en aquest cas
ho poso entre cometes
en el cas d'ell,
sempre acaben tenint,
amb algunes coses
tenen raó
i és cert,
com que en diuen tantes
i a més a més
són tan grosses,
sempre d'aquesta cosa
tan grossa
dius,
home,
en el fons
hi ha una part de veritat
amb això que diu.
Passa com passava en Dalí,
i quan anaves a darrere
de la botat
hi havia una argumentació.
L'Albert...
Estan en aquest terreny.
Sí, sí, sí.
L'Albert és de...
Bueno,
també és de la...
És de la zona, també.
Sí,
és de la zona.
Però l'Albert
és d'aquests
que et diverteix
instruint.
O sigui que...
Bueno,
la pel·lícula,
la pel·lícula,
sí,
va parlar d'una pel·lícula,
la va recomanar
i la va defensar
i realment
és una pel·lícula
interessant
que quan
ens donin el pass
i de premsa
després en podem parlar,
però d'entrada
anuncio...
El títol és
Franz
del 2021
d'un director francès
que es diu Bruno Dumont
que té una carrera llarga,
una carrera diversa
en la que jo he vist coses
que m'han interessat molt
i altres que,
francament,
no...
Estan per sota dels cinc,
per mi.
I aquesta no.
Aquesta és una pel·lícula
que s'aguanta molt bé.
Molt bé.
És que s'ha guanyat la vida,
aquest home,
com tothom.
Ah, tothom s'ha guanyat la vida.
Molt bé.
Bueno,
doncs dit això,
és un art i llavors això
és el que ha sigut tot.
Quan el consideres art,
a partir d'aquí comença bé.
Jo vinc de veure Avatar,
m'agradaria fer cinc cèntims
ja que he anat al passi de premsa.
Aquest és el motiu pel qual
he arribat tard,
perquè el passi de premsa
era dos quarts de quatre.
La pel·lícula dura
realment
tres hores i quart.
És tremendo.
els títols de crèdit
els títols de crèdit
me'ls he ventilat,
però la veritat
és que tot i així
he sortit tard.
Bé,
la qüestió està que...
Bé,
aquesta estarà als Òscars,
previsiblement.
Indiscutiblement.
I tant.
Absolutament.
Sense cap data.
Bé,
jo surto estopefacte,
perquè
l'hem vist en 3D,
no?
jo que tinc el costum
de posar-me molt a prop
de la pantalla,
perquè sempre m'ha agradat
veure el cinema al centre
i el més a prop possible,
que no em faci perdre
camp de visió,
eh?
Sí, sí, sí.
Em poso sempre
a la distància adequada.
Des d'un punt de vista visual,
esclar,
aquesta pel·lícula,
penseu que
ha patit,
esclar que ja han hagut
els parèntesis de la pandèmia,
perquè el projecte
era anterior,
no?
Però aquesta pel·lícula
ha patit
endarreriments,
segons ell mateix,
diu,
perquè,
de fet,
començava a rodar
el 2017 o així,
però resulta que
faltava tècnica,
hi ha una part
molt aquàtica,
els gegants,
aquests blaus
protagonistes
de la primera part,
tenen altres tribus
amb variants racials
i són uns
que es dediquen
als peixos,
és a dir,
viuen a prop del mar,
són amics
d'unes balenes
molt particulars,
és molt flipant
tot plegat.
Bé,
la qüestió és que,
ja sabeu que en Cameron,
des que va fer Titanic,
li ha agafat una dèria
per les profunditats marines
impressionant,
per tant,
s'ho fa venir
perfectament
al seu terreny,
i des del punt de vista visual,
és una pel·lícula
de Nadal,
espectacular,
realment,
realment no cal ni seguir
l'argument,
només vas flipant
permanentment,
perquè,
és clar,
la qualitat
de la fotografia,
que és d'un tal
Russell Carpenter,
és immensa,
el grau de definició
és,
en 3D,
és que sembla
que li puguis
tocar el cap
de la balena,
no?
És una cosa
absolutament
despamparant.
L'argument,
home,
va una mica,
evidentment,
en la línia
de la primera,
en el sentit
dels bons salvatges
que viuen feliços,
fins que venen
els conqueridors,
això que li diguin
als Cintis
quan van venir
els espanyols,
Apocalipto,
el pla final,
és definitori,
no?
Sí.
Ells estan,
bé,
bé del tot,
perquè els baixa,
fa aquests sacrificis,
agafa,
bueno,
també tenen els seus problemes,
però,
clar,
es veu,
els vaixells espanyols
arribant a costa,
això és el mateix,
no?
Els humans
que han anat
a Pandora,
no?,
a aquest planeta,
tornen,
recordem que a la primera
va haver-hi una batalla
campal
absolutament espectacular,
però el dolent
que mora,
resulta que genèticament
li han fet un clon
i ara és un
d'aquests,
un d'aquests gegants,
que ara no recordo
com es diuen,
els gegants aquests blaus,
els habitants de Pandora,
no?,
torna perquè
l'hi han,
en fi,
la seva genètica,
l'han transformat,
ja sabeu que la primera part,
els avatars,
precisament,
eren uns organismes
fets a imatge
i semblança
dels gegants aquests,
però el que es feia
és agafar
l'humà
i a través d'un aparell
passar la ment
a l'abatard,
no?,
el gegant
que, diguem,
el substitueix
i aquest,
doncs,
en definitiva,
és el que campa
i intenta
fer-se amic.
hi ha una part
d'humans bons,
com sempre,
el Siurie Weaver
vol fer-se amic d'ells
i tal,
en la primera part,
no?
Aquí,
el tema,
doncs,
és la venjança,
el dolem,
de la primera pel·lícula,
no?,
que és el,
el Stephen Lang,
l'actor,
intenta matar,
vol matar,
el caporal
que, si recordem,
es va quedar
sense cames,
diguem-ne,
no li funcionaven,
però va acabar
quedant-se
amb,
va decidir
en la primera part
quedar-se
en el cos
del gegant blau,
no?
I,
en fi,
meravelles de la ciència
que va tenir
en fills i tot,
no?
O sigui,
el avatar
absolutament idèntic
als gegants,
els habitants de Pandora,
resulta que pot procrear,
no?,
exigències d'aquestes.
Bé,
la veritat és que la pel·lícula
avança cap al disbarat,
fins i tot,
jo crec que li agafa
una mica,
hi ha un moment
que el,
és una nau
que també és com vaixell,
el vaixell tomba,
és a dir,
reminiscències del Titanic,
per totes bandes.
És a dir,
serem espectacular,
absolutament espectacular,
serem familiar,
delirant,
m'atreviria a dir,
l'argument acaba sent,
de veritat,
hi ha moments,
delirants,
i no entro en més detalls
perquè potser seria
aixafar la guitarra.
Em promès que parlaríem
d'una pel·lícula.
Sí.
Com?
Perdó?
Em promès que parlaríem
d'una pel·lícula
i ens queden partits.
Sí, sí.
Bé,
simplement el fet que vic
del passi
i com que soc conscient
que és una pel·lícula
nadalenga,
a les festes.
Segur, segur, segur, segur.
Familiar.
Sí, però, no, clar.
A més a més va de la família,
no?
Indiscutible que se n'ha de parlar.
El clan familiar dels bons.
Convocatòria familiar.
Molt bé.
Molt bé.
Bé, doncs,
tal com hem dit abans,
ara l'Anastasi,
que és el que la va proposar,
ens introduirà
en aquesta pel·lícula
que va dirigir
l'any 1972,
Paul Newman,
que es diu
l'efecte del Reich Gamma
sobre les margarites.
Sí.
Endavant, Anastasi,
què ens pots dir?
Intento situar
el per què i el com
i l'on, a vegades, no?
En aquest cas,
el cinema no la vaig veure.
No ho recordo,
que sempre tinc tendència
a dir el cinema.
No el recordo.
El per què vaig situar aquesta,
vaig poder...
Dono voltes,
com sempre,
quan es diu
toca tu,
doncs,
dones voltes i tal,
i de cop l'imatge de Newman
em va emergir.
Vaig dir,
Newman.
No, Newman m'emmergeix
perquè, a més,
moment,
aquí, anecdòticament,
que no és tan anecdòtic,
que en la pel·lícula
hi ha tres persones
que estan a la pel·lícula,
un darrere de cama
i els altres dos davant,
que són el propi Newman,
la seva senyora
i la filla,
una de les filles
és la Roseta,
que ara sóc incapaç
de recordar com es diu
perquè té nom de casada
i ja no recordo
no sé el nom de casada.
Neil Pots.
Exacte.
Neil Pots.
La filla de la filla.
La filla,
la protagonista,
diguem,
la filla rossa.
Sí, sí.
En els tests
tinc el gust
d'haver-los conegut personalment.
és a dir,
amb el Newman concretament
ja vaig comentar
en aquest programa
l'any 89.
Això en vam parlar.
Sí,
vam fer un spot
de Freixenet
que ell feia
el protagonista de Freixenet,
jo el vaig dirigir
i vaig tenir la sort
que quan el anava a veure amb ell
la senyora
estava fent una pel·lícula amb ell
i vaig trobar-me
a la seva senyora
la Joan Woodward
i la filla
jugant,
bueno,
jugant,
amb la criatura petita.
La Neil Pots.
La Neil Pots de 30 anys.
De 30 anys.
De 30 anys.
Amb la criatura petita
que en tenia 6 o 7,
o sigui que recordava molt
la Neil Pots
de quan l'any 70 vinc.
És curiós
perquè no s'ha dedicat
al cine aquesta dada.
No, no, no.
És a dir, va fer
un parell de coses
amb el seu papi
i s'ha acabat.
Cap interès,
cap interès en fer-lo.
I aquí, per cert,
fa un paper extraordinari.
Estupendo.
Jo crec que està
molt marcat
pel estil
estil
de Newman.
Estil Newman total.
És a dir,
que vaig tenir aquest plaer.
És un plaer
que ara és anecdòtic
però que a mi
una mica m'ha passat
i inclús m'ha passat
veient la pel·lícula.
Clar,
la veus absolutament fredament.
Jo soc muntador de cinema.
A mi les emocions personals
teòricament
les haig de filtrar.
És a dir,
quan veig una pel·lícula
ignoro tot el que l'envolta.
Fins i tot que l'he vist abans.
Per tant,
intento veure-la
com si fos la primera vegada.
Sí que en tenia
un record estupendo
i per això
us la vaig de proposar.
I jo la pel·lícula
trobo que té
un gran interès.
Un gran interès
és una obra
que està basada
en aquest cas
en un premi Pulitzer
però realment
és una obra
destinada realment
al teatre
i de fet
s'ha estat
fent en teatre
en l'Off-Broadway
quantitat de vegades
hi ha quantitat
de versions
que fins i tot
algunes d'elles
es poden veure
com sempre hi és tot
a YouTube.
A YouTube
es pot veure
alguna versió
de la de...
Tota opció
és pitjor
que el que ha fet Newman.
És a dir,
perquè és teatre
i teatre gravat
i a vegades molt mal gravat
perquè el teatre
que sigui bo
no vol dir que no pugui...
Una vegada gravat
ja no és tan bo
d'entrada.
Per tant,
el teatre s'ha de veure
en directe.
És incomparable
una cosa amb l'altra.
Però realment
és que tenir davant
una John Woodward
en estat...
Sempre es diu això
d'estat de gràcia
però és estat de desgràcia
en aquest cas
realment
ni ho penso
és un estat de gràcia
creat a partir
de la desgràcia.
És a dir...
Estat de desgràcia
pel paper.
Pel paper, pel paper.
No pel treball d'ella.
No, ella està...
Immensa.
Immensa, immensa.
Si en aquest cas
sí que l'exigeració
no és exigeració.
És absolutament així.
És la persona
que porta
tota la pel·lícula.
Evidentment,
vosaltres dius
la nena.
La nena està també
meravellosa.
La nena és un replicant
de Newman
perquè físicament
s'hi sembla molt
i té aquesta cosa
de Newman.
És molt maca.
És molt maca.
I té aquesta cosa
de Newman
de...
I la nena parla poc
com Newman a vegades
que també parla poc
en alguns personatges d'ell.
Però té una mirada
que parla.
Hi ha un moment
de la nena
que està a l'exterior
de la casa
cap al final
al tema del conill
ho cito com a bona referència
pels que han vist la pel·lícula
amb un conill mort
i llavors s'amaga
queda com
des de mitja la foscor
a mitja la claror.
I la veus
i dius
és el Newman.
És el Newman en persona.
És a dir, realment...
I bueno,
i realment
ara després entrarem
i ara parlem tots
de la pel·lícula
perquè obertament
és una pel·lícula
que es pot opinar molt.
Sí, és cert
que és d'una intensitat
tremenda.
És a dir,
una pel·lícula
que proposa...
Jo no la recordava
fins a tot tan, tan, tan
intensa
i tan dramàtica.
Té escenes absolutament
que anirem definint ara junts
absolutament
d'un dramatisme
i d'una vergonya aliena
en algun moment.
La presència de la mare
per exemple a l'escola
a la festa final de curs
que creia una vergonya aliena
però al mateix temps
és que és clar
és que aquesta dona
ha d'esportar...
Aquella escena
és d'una tensió
dramàtica extraordinària.
Personatges com secundaris
com són
el de l'avi
aquest aparents
90 i pico d'anys
que en realitat
tenia ser tan típico.
És fantàstica
que és aquesta figureta
de cera
que pràcticament
sembla que no
no fa res i tal
i que té aquesta mirada
i que s'entén
amb ells
amb una sola mirada
entén coses
que nosaltres no entenem.
Però escolta una cosa
de quina manera
de passada
es mostra la crueltat
que hi ha
amb les persones grans
perquè la mateixa filla
l'està abandonant
però d'una manera
de lo més miserable
per 50 dòlars.
I anant
ja per tancar
molt ràpid
que és una mica
la responsabilització.
La Ruth
és la Roberta
Wallach.
Sí, la filla
de...
Ilai Wallach.
Sí, Ilai Wallach.
Jo li dic
que a l'inac
i ara
m'ha de tenir confiança
i li dic...
Ilai Wallach.
Molt ràpid.
Tècnicament,
jo penso que
un dels meres
que té la pel·lícula
és que té una...
Com és el Newman?
Una persona
aparentment
jo penso que no ho és tant
aparentment simple.
És a dir,
una persona
que no es complica la vida.
No es complica la vida.
Té una obra complexa
davant
com l'ha tingut
quan ha tocat
Tennessee Williams
com l'ha tingut
en altres casos
i ell sempre fa aquesta mirada
lleugerament distanciada
jo crec que fins i tot
irònica a vegades
ell té aquesta actitud
davant de la vida.
I crítica.
I crítica.
Però
amb una netedat
tècnica absoluta.
És a dir,
la càmera sempre
està on ha d'estar.
Si es desplaça,
es desplaça
amb tot el sentit del món.
Hi ha algun plano
més elaborat
de l'habitual
que és un plano
d'un tren
que passa pel centre
del carrer,
per cert,
i que el segueix
i llavors ens porta
al corse.
És bastant sorprenent, eh?
Perquè dius
aquí hi ha una via
al mig
d'una via pública
per redundància
hi ha una via
però sí,
sí,
està passant un tren
amb una marxa
molt lenta
però passa.
També és el barri que és.
És un poble passiu
a barri perdut.
És Connecticut, no?
Sí, Connecticut
però clar,
perdut
al fons de...
I realment
és l'únic
però molt elaborat
perquè realment
segueix el tren
i la càmera
ens porta a descobrir
que darrere dels vagons
que van passant
hi ha el cotxe
amb la Generalitat
i les nenes dintre.
És a dir,
l'escena meravellosa
que en parlàvem abans
amb el policia.
M'aturo aquí.
Jo la pel·lícula
l'he proposada
i en sé el que en sé
però anem-ne parlant tots
una mica també.
O sigui,
endavant.
Molt bé.
Hi ha una edifici temporal.
Després la comentaré.
Molt interessant.
Parlem-ne.
A veure,
una mica
per centrar-nos
en el tema
estem parlant
d'una pel·lícula
que ens mostra
la història
d'una mare,
Beatriz,
que és la Joan Woodward,
ja hem dit aquí,
extraordinària,
perquè el seu paper,
venint cap aquí
a l'estudi
de Ràdio Desbend,
ho comentava
amb l'Anastasi,
és que,
a veure,
quan fas un rodatge
intervens
dues setmanes,
tres,
quatre,
cinc,
dos mesos
i cada dia
és difícil
que et posis a dintre
de,
per més que tinguis tècnica,
que segurament
en tenen
i molt de la Joan Woodward,
però és que aquesta dona,
tu estàs veient la pel·lícula
i allò
és un relat
que sembla
que estigui fet
amb dues hores i mitja,
perquè en tot moment
està amb el mateix
ritme
de comportament,
és una introspecció
en el personatge
terrible.
Jo crec que
el Paul Newman
adorava la seva dona
i la pel·lícula
és un homenatge
molt.
Sempre la va potenciar
molt
i va dir
que tenia una dona
que era una persona
molt intel·ligenta.
Això és cert.
Sí, sí, sí.
És veritat.
Bé,
doncs aquesta seria
el personatge central
que va acompanyat
de les dues filles.
Dues filles
molt diferents.
Una filla
és intel·lectual,
és curiosa,
està estudiant
física i química
i està,
des del començament
de la pel·lícula,
aquesta música
que hem posat,
és una música
que si veieu
la pel·lícula
arrenca amb aquesta música
i ella
està fent
un tractament
de la terra
on hi haurà
les gotes d'aigua
a la temperatura
adequada
i tal
per fer un cultiu
de tres nivells
de les margarites
amb l'efecte
dels rajos gamma.
Una radiació
prudent
donar unes margarites
espectacularment
hermoses.
Una altra
ja crearà
unes mutacions
i una altra
les conduirà
a la mort.
Aquest és
el final
de la pel·lícula,
és el plantejament
que precisament
és el seu treball
de curs
que està
potenciat
i a més a més
el guany
i tot.
Que serà
el que donarà
origen
en aquesta escena
tan bestial
que has dit tu
en què la mare
ha d'anar
a donar suport
i l'únic
que sap dir
és que
tengo el corazón
enxido
d'orgull.
I ho repeteix
diverses vegades
a la cara
fins al moment
que deixa
tremolant
les que deien
Betty la loca.
Jo crec
que el Paul Sindel
l'autor
de la peça
de teatre
que per cert
Premi Pulitzer
Premi Pulitzer
l'any 71
però l'obra
és de l'any 64
és a dir
tot just
quan el Johnson
puja de president
clar
quan s'estrana
la pel·lícula
l'any 72
ja està
el simpàtic
de Nixon
o sigui
Amèrica encara
estava més deprimida
i més
feta caldeu
però el títol
de la pel·lícula
l'efecte
dels raig
gamma
sobre les margarides
té un valor
simbòlic
poderosíssim
perquè si
Joan Woodward
és molt potent
aquest ídol
si Joan Woodward
la Beatriz
la Beatriz
la Beatriz
és l'eix
de la pel·lícula
a mi em sembla
que
després voldria parlar
sobre el personatge
de la Joan Woodward
perquè em sembla
tan entendridor
tan
poderós
perquè és
el vehicle
de denúncia social
el personatge
d'ella
és el vehicle
de la denúncia social
aquest personatge
aleshores
la filla
perquè la Ruth
la gran
va pel mateix camí
que la mare
o sigui
es rebela
es rebota
no vol ajudar
a casa
no vol fer res
però
no farà res
ni en estudis
no evolucionarà
en la vida
qui evoluciona
és la nena
petita
i la nena petita
és el guin i el jan
d'alguna manera
és Newman
en el sentit
totalment
que tot el cinema
de Newman
particularment
ell com a actor
què està fent?
el paper
el paper
d'algú
ferit
colpejat
maltractat
víctima
d'una societat
capitalista
cruel
i despiedada
però
ell
es manté
incòlum
home
i
la majoria
dels personatges
té aquest posat
d'emprenyat
que per exemple
està com
amb fred
no parla
això que tu
parla
l'està
i això que has dit
abans
fa personatges
que no parlen
gaire
i que només
parlen
amb el cos
i amb l'actitud
i sobretot
amb la integritat
és a dir
em podreu treure tot
però no em treieu
la meva dignitat
és el discurs
de Paul Newman
sempre
pràcticament
en les seves pel·lícules
recordem-lo
menjant-se
quants ous es mengen
en aquella pel·lícula
recordeu els ous dosos
30
30 d'ous dosos
allò és actitud
allí no hi ha
no diu ni una paraula
actitud
s'està fotent
30 d'ous dosos
actitud
aleshores
aleshores
que pel fetge
van de fàbula
aleshores
la filla
és
és com
és com
una illa
en ella mateixa
la Matilda
la Matilda
va
tira endavant
és a dir
sa mare
és un desastre
la germana
no hi pot confiar
en ella
està en un entorn
tirana miserable
en el sentit que
la pobresa
frega
literalment
l'ambient
tenen que llogar
una habitació
per poder subsistir
per subsistir
i
malgrat tot
la filla
és Newman
és el paper
de Newman
és el paper
de dir
estaré en un context
de merda
però la meva dignitat
no me la tragueu
i és la més intel·ligenta
i no defuts
és la més freda
i no defuts
les obligacions familiars
perquè quan té
que cuidar la iaia
la cuida
ara hi ha una cosa
és que és íntegra
hi ha una cosa
que s'ha encetat
tu sobre el personatge
tan ric
de la Beatriz
de la Joan Búrbar
és un bon
i ara
us diré una cosa
jo veient la pel·lícula
dic
bueno
és que aquest personatge
els Cohen
no han fet altra cosa
que desenvolupar-lo
aquest tipus de personatges
sí
personatge
una dona molt empoderada
diguem
molt empoderada
Fargo
Fargo aquella dona
és una continuació
d'aquesta
sí
i quan tu veus
tres anuncios
en les afueres
què és allò
també
i la sèrie
que us comentava
fa uns dies
també
amb la mateixa actriu
també va per aquí
sí
sí
la va seguent
aquí
hi ha
hi ha més que això
encara
jo penso que hi ha més
per mi sí
Newman està
denunciant
a través d'una dona
que
s'intueix
que no ha tingut
uns pares
com cal tampoc
que s'ha obert
a pas
com ha pogut
no ha pogut estudiar
no ha pogut fer res
era una persona
ha hagut un bullying
un bullying
pràcticament
podríem dir
avui en dia
és una persona
lleugerament
desequilibrada
emocionalment
emocionalment
perquè el seu marit
també és un bandarra
que l'abandona
i després es veu
que es mor
es mor en un motel
en un motel
d'aquests
per tant
una dona
que realment
no serveix
per dur endavant
la família
això és evident
les escombraries
la casa
està feta
un desastre
els moviments
de càmera
són pocs
però
deixen clar
que l'ambient
és hermètic
és asfixiant
sembla que falti aire
en aquesta casa
és curiós
la il·luminació
és gairebé
detenatori
és com una cosa
molt apagada
sense cap futur
home recordem
aquest plano
molt ràpid
un insert molt ràpid
de la iaia
aquesta que parlàvem abans
amb el taca-taca
avançant
per un passadís fosc
enquadrada
just
amb passadís
al mig
i ella caminant
a una velocitat
absoluta
de tortuga
crea una sensació
d'això que dius tu
d'angoixa
d'opressió
de tot el que vulguis
un altre punt
arrel d'això que dius tu
un altre punt
la pel·lícula
no està exenta
de tocs d'humor
no perquè el Newman
en el fons
fa veure
que a la vida
li sembla tot molt divertit
llavors
té aquest punt irònic
el punt del policia
quan es troba amb ella
i ella li recorda
tot allò
de què sé
la teva dona
és un punt divertit
de la barbeta
de la dona
que té una forma rara
ella li diu
al final
com es diu
i diu
no
jo no soc aquest
soc un altre
és que és al·lucinat
perquè tothom es coneix
clar
del poble
però
és allò que
sempre l'American Psycho
que tots són gent
en aquest cas
de pasta
però que no és
escolta
aquest no és
folarito
ah no
resulta que és
pecarito
sempre triangulant
sempre
bé no sé
és una pel·lícula
que a mi
sincerament
m'ha emocionat
molt
amb el personatge
Joan Woodward
m'identifico
moltíssim
és molt recomanable
aquesta pel·lícula
perquè és molt poderós
molt
malgrat tot
és una dona
que no té capacitats
per sortir-se'n
però ella
vol sortir-se'n
intenta
complir
amb la seva
filla
intenta
el que passa
és que tot
és un problema
la Ruth
no vol ajudar
i al final
algú ha de cuidar
aquella iaia
el cunyat
se li posa d'esquena
també
exacte
però bé
tot això
no és res més
que afegir
al context
del nucli
de la pel·lícula
tot
que és el bo
tota la misèria
d'una sèrie
de gent
que conforme
l'Amèrica Profunda
en aquell moment
i en aquest sentit
és un retracte
bueno
m'imagino
que el Nixon
devia estar
cabrejadíssim
amb aquesta pel·lícula
el Nixon
estava en la seva
llista negra
us llegiré
la frase
Nixon
tenia una llista negra
de Hollywood
i Paul Newman
que era demòcrata
del Nixon
era republicà
però no només això
és que clar
fa pel·lícules
que estan mostrant
una Amèrica
que precisament
no és la del
Selim Power
és la línia Casabets
exacte
que és una altra
que també va rebre
i la fa l'any 72
que és quan
Amèrica encara està pitjor
perquè si amb el Johnson
que puja al poder
perquè es carreguen
el Kennedy
ja la cosa
anava d'aquella manera
l'obra
l'obra és de l'any 64
per tant
l'obra ja està
denunciant
una Amèrica
empobrida
i que no tot
és potència
i energia
però imagina't
l'any 72
la cosa encara està pitjor
hi ha una frase
que diu
en una convenció
demòcrata
ella està allà
envia un correu electrònic
de fet un correu electrònic
i diu
l'assoliment del que més
m'enogolla
això diu Newman
a la vida
més que de les pel·lícules
més que de les premis
va ser descobrir
que estava a la llista
d'enemics de Nixon
exacte
significava que està fent
alguna cosa bé
estava fent alguna cosa bé
molt bé
genial
no hi ha dubte
perquè la pel·lícula
és això
està reflectint
la pel·lícula
està reflectint
una situació
però si tu ets
un espectador
atent
sí
t'estàs adonant
que Paul Newman
està criticant
l'administració
el sistema
se l'està
clar
no m'estranya
que estiguis a la llista negra
perquè
està dient
mireu
aquesta gent
també existeix
i el que a mi
em sorprèn
és que Newman
que és un home
doncs que
evidentment
a l'alçada
que fa
l'any 72
ja és una estrella
com la Joan Woodward
tots dos
han arribat
a dalt de tot
dins de Hollywood
i com
som capaços
d'adaptar
aquestes peces
de teatre
que
estan parlant
d'universos
molt enllunyats
els d'ells
no?
com viuen ells
aquest és el més proper
tot l'altre és molt llunyat
la Joan Woodward
és que no queda més remei
que enamorar-se d'ella
perquè
és que
té una potència
o sigui
només la seva presència
a la pantalla
l'arrencada ja és molt forta
però avança
les
les
les perrugues
les perrugues
però
les cares
com mira
com es mou
és tan
natural
i tan carnal
totes dues coses
és que
és cava cega
i el personatge
és que
no pots sentir
i això que la pel·lícula
està feta
amb un tractament
distant
fred
és a dir
res
sentimentalisme zero
res de sentimentalismes
però no tens més remei
que sentir una pena profunda
per
per ella
per la Beatriz
generes una empatia
cap a ella
està lluita
està marginada
del poble
pràcticament
considerada una boixa
el veí
fins i tot
més aviat escapa
per això
la vergonya
la vergonya
que senten les filles
quan ella
intervé
al final
és la vergonya
que sent l'espectador
també
perquè li sap greu
exactament
a més a més
arriba
amb el taló
malament
coixejant una mica
és la manera més penosa
d'arribar
a algú
la més penosa
beguda
beguda també
sí
també
també té aquesta
debilitat
la fa refugiar-se
en l'alcohol
és tan humà
tan profundament humà
i en Woodward
transmet
això
d'una manera
tan directa
que és que no queda més remei
que et quedes clavat
a la butaca
t'hi quedes clavat
i et treus el barret
i alguna cosa més
és una actriu enorme
enorme
jo recordo al principi
quan hi ha la sortida
de l'institut
de les filles
que les va buscar
i aquella cosa
a mi em va fer molta gràcia
perquè a més a més
té aquest punt
és possible que en el text original
ja hi sigui
però també és molt Newman
i és molt propi
del personatge d'ella
quan veu la seva filla
l'altra
no la petita
la Ruth
la Ruth
que està amb uns altres nois
voltada de nois
a dalt una mica més amunt
i tal
li diu
escolta que ens n'anem
vine al cotxe
que ens n'anem cap a casa
i l'altra està allà
estic amb ells
no sé què
i ell diu
la teva germana
d'aquí un moment
es quedarà embarassada
per poder dir
està jugant-se
aquí a l'embaràs
està jugant amb foc
amb foc
i llavors diu
fer-se el fort de venir
no que no vinc
això és l'elipsi temporal
immediatament després
i està en el cotxe
a les nens
és una immediatesa
és una elipsi temporal
de llibre
molt bona
vol dir que evidentment
trenques i barranques
però l'ha arrossegat
i l'ha fotut el cotxe
com ha sigut
hi ha una cosa
els que ens esteu escoltant
no penseu que
Paul Newman
es va quedar
amb aquesta pel·lícula
Paul Newman
l'any 61
ja va fer un curtmetratge
i després
entre el 68
i el 87
va fer 6 pel·lícules
sí, sí, cert
o sigui
Raquel, Raquel
Casta Invencible
aquesta
l'Efecte de los Rayos Gamma
La Caja Oscura
que és una pel·lícula
aquesta la va fer
per televisió
és televisió
Harry e Ijo
que és un homenatge
a un fill
que se'ls va morir
per sobredosi
després
El Zoo de Cristal
que és una adaptació
d'una obra
de Tennessee Williams
que de fet
aquesta pel·lícula
l'Efecte de los Rayos Gamma
sobre les margarites
té alguna cosa
té alguna cosa
té alguna cosa
és cert
evidentment
podria ser una obra
d'on Paul Sindel
però
una altra cosa
l'extraordinària relació
i amistat
diguem
a part de ser matrimoni
amb la Joan Boomer
fa que
de les 6 pel·lícules
5
siguin interpretades
per ella
és que Newman
estava
això diu molt
estaven enamoradíssims
però és que
Paul Newman
va llegit
en algun lloc
que va arribar
a admetre
que ell
havia arribat
on estava
gràcies a ella
mercès a ella
com tants homes
perquè no s'atreveixen
a dir-ho
però ell ho deia
i a més era veritat
jo penso que era veritat
probablement
era la persona
perquè era una dona
molt potent
de molta
sostenibilitat
i aguant
hi ha una cosa
que si parlem
de Paul Newman
tenim que dir
i és fer
una petita referència
a la gran
i extraordinària
carrera
d'actor que té
una carrera
que va començar
l'any 1954
amb
El càlice de plata
de Víctor Sàvil
i després
ja va seguir
amb Mercado
per l'òdio
però atenció només
als directors
Robert Weiss
Robert Rosen
Otto Preminger
Richard Brooks
Arthur Penn
Martin Reed
Richard Brooks
una altra vegada
Alfred Hitchcock
Mark Robson
George Roy Hill
amb aquest va fer
dos hombres i un destí
dos hombres i un destí
John Houston
en va fer dos
el juez de la orca
i l'hombre Magintosh
Sidney Lómez
James Ivory
els germans Cohen
que va fer
el gran salto
el gran salto
Sam Mendes
bueno
quan James Ivory
és quan jo el vaig conèixer
ell estava rodant
en aquell moment
el mister
de Mrs. Bridge
que és la pel·lícula
que ha fet
l'única que ha fet
amb l'Ivory
molt bé
ens vam conèixer amb ell
en el rodatge
de l'Ivory
evidentment
ja ho hem parlat
una miqueta
però
quina impressió
et va donar
Apple Newman
és a dir
com a persona
a banda
que tenia
un cantó
molt còmic
molt bromista
però a banda
jo lògicament
estava impressionat
davant d'aquesta figura
perquè n'hi ha moment
que t'has de sobreposar
tu has de fer una pel·lícula
has de fer una petita pel·lícula
que és un espot
vaig haver de sobreposar-me
però
la meva sensació
quan em vaig sortir
de tot aquest procés
és que havia estat
davant d'un home
trist i amb problemes
trist
profundament
trist i amb problemes
i que en el fons
en l'hotel
ho comentàvem
tio cojonudo
estupendo
quina gràcia
que té
i tal
però sí
però ostres
en el fons
és un home trist
ja l'hi dèiem a ell abans
la rolota amb ell
quan preníem la cervesa
al final del rodatge
no sabíem què dins
però no perquè
jo no tingués res a dir-li
ni tampoc
sinó perquè
no tenia necessitat
un home insatisfet
i això jo crec
que ho reflecteix
en les seves pel·lícules
tornem-ho d'abans
no em treureu la dignitat
em treureu tot
però la dignitat
aquí està
és una lluita
un estat de lluita
contínua
contra el sistema
sí
no li agradava l'Amèrica
que vivia
no
de ben segur que no
i tenia les seves raons
home
no costa gaire
estaria d'acord amb ell
probablement
per això
la seva
extraordinària carrera
com a actor
també
el devia ajudar
a sobreportar-ho
probablement
tot i que tenia
una filia
a la cervesa
es veu que era
bueno
era un bebedor
empadrit
ningú ho sabia
però bueno
cervesa
cotxes
tenies
cotxes
també
molt amic
d'Steve McQueen
una altra
que també li agradaven
molt
molt bé amics
doncs res
estem acabant
el programa
la setmana que ve
el dia 20
ens veurem
amb el que serà
l'últim
el darrer programa
d'aquesta sèrie
d'aquest curs
després
ja vindran
les festes
i ens anirem tots
a mirar de passar-ho
el millor possible
gent que em veu
ho intentarem
fins la setmana que ve
que tingueu una bona setmana
i no us oblideu d'anar al cine
que n'hi ha molt
i hasta de bo
i fins i tot
fins i tot
exacte
molt bé
bona nit
bona nit
bona nit
m'a
ded'AY
m'a
m'a
m'a
m'a