Cinema sense condicions.
Fins demà!
Bona nit.
Gràcies.
Ara sí. Hola, molt bona tarda, amics i amigues de Ràdio d'Esvern. Com si no hagués passat res, estem ja al 2026 i avui reprenem l'activitat aquí a Cinema Sense Condicions, a Ràdio d'Esvern, un 20 de gener, que per cert és Sant Sebastià. Permeteu-m'ho, tinc un record personal perquè el meu pare es deia Sebastià, per tant...
Li dedicarem al programa. Molt bé. Els que fem avui al programa és, en primer lloc, els comandaments, el control tècnic, el Carles Andrandes. Bona tarda, Carles.
Molt bona tarda, què tal? Com han anat les festes? És obligatori preguntar-ho. Prou, prou bé, prou bé. Sí? Prou bé. S'han portat bé els Reis, també? Sí, el Pare Noel. El Pare Noel. Ah, jo encara com de petit, encara. Allò de dir, que a mi el Pare Noel així puc aprofitar els dies per poder jugar amb la joguina.
No és molt monàrquic, no gaire. Ja has vist que hem aprofitat, hem prolongat una setmana més, i precisament l'argument nostre era que ens han portat joguets i hem de jugar. Em pensava que era l'únic. No, no, ja veus que és una corrent. Molt bé, molt bé. Molt bé. Després tinc aquí el bon amic Anastasi Rinos. Bona tarda, Anastasi. Bona tarda, Pep Armengol.
Tu i jo ja sabem una mica com ens han anat aquests dies perquè hem estat en contacte. Bé, han anat bé. Podem dir que han anat bé. Pel que hagués pogut ser, diguem-ne, si ho dies força tranquils. Molt bé, per part meva també ho saludo i molt content de retrobar-nos. I tenim avui la sort de comptar amb la presència de Laura Gabaldà, és la nostra convidada, la primera d'aquest any,
que ens vindrà a parlar de Néstor Romendros, el extraordinari director de fotografia català, nascut a Barcelona, i que ha tingut una trajectòria esplèndida a nivell tant d'Europa com d'Estats Units, que amb cine estan convertint a nivell mundial.
La Laura és... Bueno, en primer lloc, diguem una cosa, la introducció al programa d'avui ha sigut la música esplèndida que va fer expressament per aquesta pel·lícula. La pel·lícula es va titular aquí a Espanya, igual que en anglès, Dies del cielo, Dies del cel, Days of heaven...
I és d'Ennio Morricone. Ennio Morricone va fer una partitura que a mi em sembla d'un to elegíac, que té el seu punt d'emoció, que també té un punt de suspens, però que en realitat...
Està molt ben integrada amb la imatge del Néstor, que, diguem-ho, ja que passem per aquí, de passada, que precisament l'hem escollit perquè és la pel·lícula amb la que de Terence Malick, 1978, amb la que Néstor Almendros va guanyar l'Òscar.
a l'Òscar de Hollywood és a dir que si teniu oportunitat l'altre dia jo la vaig poder veure a la Filmoteca vam disfrutar i vam disfrutar perquè és molt curiós amb l'Anastàcia ho vam comentar
És molt curiós com de vegades hi ha pel·lícules que hem vist fa 40 o fins a 50 anys i les recordem d'una manera i les tornem a veure ara i veiem que alguna cosa hi ha que flaqueja, que el pas del temps li ha costat superar-lo i en canvi en aquest cas és al revés.
En aquest cas, a nosaltres, aquesta pàtina que et dona d'experiència i de coneixements als anys, ens ha anat bé per comprendre millor i apreciar molt més bé les qualitats de la pel·lícula, que sobretot, després parlem de la pel·lícula, però diguem-ho que la pel·lícula és 80% Néstor Almendros.
Perquè la història, en fi, és bastant senzilla. Les interpretacions, jo diria que no hi ha ningú que destaqui, com dir, la gran interpretació... No. Ens sembla que tots començaven allí i, bueno, més o menys van anar traient la cosa. Tingueu en compte que el Terence Malick era la seva segona pel·lícula. I la primera que va fer, que eren Males tierres, Badlands, ja feia cinc anys. Sí.
és un home que no s'ha prodigat massa va fer 7 pel·lícules en tota la seva carrera amb 40 anys bé, aquí ho deixem i després ja ho reprendrem encara no li he sentit la veu a la Laura llavors anem a dir en primer lloc moltes gràcies Laura per rebre tan bé tan bona acollida la nostra invitació i per tindre't aquí
A vosaltres, i estic encantada, sobretot d'encetar la temporada del programa, aquí amb tots vosaltres i parlant del Néstor, lògicament. Molt bé. Dir-vos quatre coses sobre la Laura. Laura Cavaldà és metgessa especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública. Actualment és professional de la Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.
L'any passat va publicar un llibre sobre la figura de Néstor Almendros. El títol és El retorn de Néstor Almendros, està editat per l'editorial Coma Negra i l'Ajuntament de Barcelona. L'interès per la figura de Néstor Almendros, que l'ha portat a escriure aquest llibre, ara en parlarem,
però podríem dir que ve una mica determinat per unes qüestions històriques familiars que van propiciar el fet que tu t'interessessis per la figura del Néstor i a partir d'aquí decidissis
Fer aquest llibre que ja d'entrada, ja us dic, repeteixo el títol, El retorn de Néstor Almendros, es va editar, sembla, el mes de març de l'any passat, és un llibre que complementa molt i amplia el d'una mena d'autodiografia que està allà dins d'una càmera de Néstor Almendros del 1980.
Bé, dit això, entraríem ja en el que és l'anàlisi de Néstor, però jo voldria que ens expliquessis tu, perquè jo he dit una mica una opinió, diguem, però com neix amb tu l'interès per aprofundir en la persona i obra de Néstor.
Sí, doncs efectivament l'interès va ser de tipus personal i familiar, perquè la família Almendros-Cullàs va estar sempre molt vinculada per vincle d'amistat amb la meva família paterna. Aleshores, Néstor Almendros i el meu pare, que eren nascuts el mateix any, l'any 1930, van ser amics d'infància i primera joventut a la Barcelona de la postguerra,
Però el vincle encara és més antic, perquè la mare del Néstor, Maria Cullàs, era amiga de joventut de la meva àvia. Feia gràcia perquè es deien pels cognoms. Llavors, a casa, doncs, sempre, sempre, la Cullàs, el Néstor, com, bueno, el Néstor, com, en fi, va guanyar un oscarà, mira, doncs...
Com una cosa gairebé pròpia que se sentia parlar. Jo el vaig conèixer l'any 84, perquè, esclar, ell, evidentment, feia la seva carrera internacional, sí que venia a Barcelona sovint, perquè ell hi tenia la família materna, la família la tenia a Cuba, però la família materna, els oncles, els tenia aquí a Barcelona, i venia sovint. Però l'any 84 què va passar?
doncs, després de molts anys de burocràcia d'un autèntic viacrucis, i a través de la tenacitat del Néstor, ell va poder portar la seva mare, Maria Cullàs, que ja era gran, perquè passés els seus últims anys, la va portar de Cuba, on havia viscut molts anys, a Barcelona.
I aleshores bé, el meu pare i el Néstor van organitzar una trobada perquè la Cuyás i la meva àvia, que feia més de 40 anys que no es veien, doncs es retrobessin. Va ser molt emotiu. Aquí ja vas estar tu amb aquesta trobada? Aquí vaig ser jo, va ser quan jo el vaig conèixer, sí. I bé, van haver-hi alguns encontres, amb ell més difícil, però sobretot amb la família que ja estava vivint a Barcelona...
I bé, doncs jo em vaig sentir fascinada per la seva figura. Vaig guardar material i al cap de bastants anys, quan vaig tenir l'oportunitat, em va picar el coquet i vaig iniciar aquest treball d'investigar els seus vincles amb Catalunya perquè ell mai els va perdre.
Jo he estat llegint el llibre i he pogut copsar que tu realment has fet un treball d'investigació important. O sigui, has trucat a moltes portes i has tret respostes de molta gent que són, el que deia abans, que complementen molt, perquè, clar, Néstor, a vegades parlar d'un medell incomoda i, en canvi, tu ho pots fer. Llavors, quant temps et va ocupar la...
fer el llibre reunir tot això
Mira, el que poso el llibre, que vaig decidir començar la història anant a Caldés, com a punt de partida. Sí. Ell està enterrat a Caldés, amb les seves cendres, amb la seva mare. Això va ser l'estiu del 2018. Aleshores, per mi va ser el punt de partida, a més, està molt clar, i va haver-hi, doncs, un any llarg, un any i mig llarg, de recopilar informació. Sí, que realment estaríem parlant de set anys. Pràcticament, no? Sí, sí.
Depèn de quan surti. Ha sortit ara fa poquet. Al març. Pràcticament un... Al març del 2025. El llibre el podeu trobar a les llibreries una mica sèries sense cap problema. Jo sortiré a comprar-lo ja perquè tu l'has llegit i jo no i jo el vull llegir ja per posar-me al nivell.
Doncs espero que t'agradi. Va ser un llibre que lògicament vaig haver de compaginar amb la meva professió i clar, aquí va ser una cerca veritablement laboriosa perquè el seu llegat, tenim la sort, evidentment, com has dit,
Pep, que va escriure la seva autobiografia professional i es deu una cara, que ara, evidentment, d'aquí molta informació, però més aviat professional. El que jo buscava, aquesta part més humana, doncs vaig haver d'arrascar cartes, no?, per sort, ja s'ha trobat, doncs, fons documentals amb cartes...
Abans la gent escrivia molt, ara no sé com ens ho farem, si algú ha d'investigar. Per cert, quina lletra... Escrivim molt, però no ens podem... És més difícil d'accedir a el que escrivim. Ah, això mateix. Quina lletra més bonica tenia el Néstor. Preciosa, sí. El jo es coneixia, també. Sí, sí, perquè ella reprodueix algunes postals. Llavors es feien postals, també. Els joves, sapigueu que abans, quan ens anàvem de vacances, portàvem fora...
Agafant la postal, és que el segell era més barat amb una postal Sí, sí, ell escrivia amb majúscules moltes vegades perquè era molt miop, va tenir problemes de vista i sí, sí, escrivia amb majúscules Sí, ho vaig veure Vigues Luna també escrivia amb majúscules Jo mimetitzant-los les dos vaig també escriure amb majúscules no sempre, però molt sovint I jo escric amb una lletra que a vegades no m'entenc M'agrada molt la teva lletra
Molt bé. No, res. L'únic tema que... Esclar, jo sóc ignorant total en aquest cas del contingut del llibre. Evidentment, de Néstor puc saber coses, però del llibre no. Del llibre del Néstor, que el tinc aquí davant, dies d'una càmera, feia temps que el tenia col·locat en la seva lleixa allà a casa de l'apartat de cinema, que no en tinc tant els llibres de cinema, tinc els que m'interessen, no sóc un bibliòfil tremendo.
I l'havia llegit ja fa molts anys i ara he rescatat per poder trobar la ressenya de la pel·lícula d'Israel Heaven, però ara ja m'he enganxat, és a dir, que ara ja segurament seguiré i després seguirem amb el teu. No, però això ens va bé i després tornem amb el tema perquè així podem deixar una mica la nota sobre la pel·lícula. Sí, sí. Sí, voleu que entrem una mica en la pel·lícula? Sí, jo crec que sí. Ja que hi entrem, anem al revés. Deixa'm fer de periodista avui.
Com que és cinema sense condicions... Sense condicions. Vinga, no en posem de condicions. No, i per cert, dintre de... Com que tu segur que la coneixes bé...
Dintre del comentari de la pel·lícula, entra quan vulguis, eh? Ah, sí, sí, això sí que aquí no hi ha manies. Mai. Intentem no trepitjar-nos, no ho aconseguim. No ho aconseguim. No, bàsicament és això. Quina és la teva opinió, en aquest cas, de la feina del Néstor dins de Days of Heaven? Que, evidentment, ja sabem el com, el quan, el per què, la relació amb el director. L'opinió teva de la pel·lícula a nivell visual et sembla realment una pel·lícula interessant dintre de l'història de totes les pel·lícules del Néstor tan diverses, per altra banda?
Sí, jo crec que és pura poesia visual. Pura poesia visual. Jo ho miro com a espectadora. Hem tingut la sort ara també de poder-la veure. Primer el Festival Clam de Manresa es va projectar. I doncs ara també la biblioteca. Però ja estava remasteritzada? Ja estava remasteritzada, si es va recuperar. Perfecte.
I bé, jo he de dir, potser no soc objectiva, però realment hi havia moments d'embargar-me l'emoció. És pura poesia visual, és com... Veritablement la llum maneja la llum, no? És la protagonista d'aquesta pel·lícula. És veritat. Com ho pot corporitzar i com ho pot incorporar. Sí.
I bé, jo animo, doncs, si teniu l'equació, els oients, de tornar-la a revisitar aquesta pel·lícula, perquè veritablement a mi em va posar la pell de gallina en alguns moments. Jo no esperava, merci per la teva opinió, perquè realment és bon. No, si objectiu o no, les opinions sempre són subjectives i ja no diguem davant d'un cinema, davant d'un quadre o davant de qualsevol. Per tant, lícit totalment.
Jo la pel·lícula la trobo magnífica també com a feina del Néstor i com a feina global, perquè les pel·lícules finalment són la barreja d'imatge i so a una proporció difícil de distingir, perquè a vegades són el mateix. La música, en aquest cas, s'incorpora també els valors d'aquesta pel·lícula i acaba de fer un paquet important...
I després, clar, la pel·lícula té aquesta cosa tant per un cantó magnífica dels grans espais buits, grans espais, més que buits o plens, de cop estan plens de blat, de cop estan buits que no hi ha res, les cases separades una de l'altra que sembla un quadre de Hopper, la referència potser més immediata seria Hopper,
I tot això, clar, va carregant la pel·lícula tota una densitat que passi allà dintre, va carregat per aquest paisatge. És a dir, el paisatge forma part, sempre es diu aquell tòpic, és un personatge més, però és que en aquest cas és veritat, és un personatge més de la pel·lícula. Ara, els personatges són... Per mi, el Pep ho ha dit d'una manera que potser no ha quedat prou clar, per mi vull dir, eh?
A mi, l'actuació no és cert, encara ni el Gerard és el Gerard, ni la noia que sóc incapaç de recordar el seu nom és encara, ni el Shepard... Brooke Adams. Ni el Shepard encara és molt jove, és a dir, però aquesta gent transmet una cosa de joventut
dels pells, i deien el Pep quan vam sortir, aquestes pells tan mages, són tan guapos tots. Tots, tots. La bellesa feta, home, dona, nena, tots són vells, la paraula vell de B-L-L. Sí, però aquí influeix la mirada i la llum que hi posa...
evidentment, però té davant una sèrie de personatges una sèrie d'actors fent uns personatges el vestuari ajuda moltíssim és magnífic aquest so que té la pel·lícula aquest so impressionant que té potser a vegades fins i tot a la filmotèca penso que va sonar excessivament al en general aquestes màquines que de cop entran que se venen com tanks a treballar el camp sí, al començament
No, al principi era allò de la foneria. Allò de la foneria. Però després en el camp, quan passen aquells enormes carrers... La música de Morricone, el contingut de la música de Morricone, analitzar la música és difícil, però una part del contingut de la música que t'està dient subliminalment
t'està dient també el pes del treball duríssim d'aquella gent. La música també avança, però avança amb una densitat que t'està explicant això. L'udú que era per aquella gent, més ho veus, perquè veus que realment no paraven de fer feines aparentment a vegades fins i tot absurdes, de recorreguts. I enmig de tot això, aquella història d'amor, aquelles històries d'amor,
I de gelos, que són elementals, que són el que hem hagut... I el foc, i la placa d'allà costa... Això ja és, l'escena aquesta... I els capvespres, i les albades... Sobre el foc ja vaig poder recopilar...
un testimoni d'un documental que precisament va fer un cubà, Armando Linares, que va aconseguir entrevistar diferents persones que havien treballat amb el Nestor. Té uns anys aquest documental. I un d'ells era el cap d'elèctrics que havia treballat. I aquest cap d'elèctrics explicava... Hi havia el foc allà rodant i clar, una mica un caos tot...
diu, jo em giro, no sabia on era el Néstor i me'l trobo, que havia agafat una llagosta, com hem dit era molt miop el Néstor, havia agafat una llagosta i l'havia posat contra el camp del foc. I s'acostava, s'acostava molt perquè ho havia de mirar de prou i li deia, no t'imagines com de meravellós, com de bonic és aquesta llagosta
I això ell es va recordar de dir, fixa't tu quina persona, el Néstor, que trobava aquesta bellesa. O sigui, em vinc a referir que això que comentaves de trobar la bellesa amb els rostres, és que ell ho deuria trobar amb una llagosta. Estava fascinat. Amb qualsevol cosa. I després, l'habilitat d'ell és saber en cada moment...
Quina llum, d'acord amb el director en aquest cas, molt d'acord, com tu saps, en aquest cas amb el Màlic, perquè el Màlic era un home que també tenia una manera d'observar el món proper a la del Néstor, i sense llums afegides, o el mínim de llums afegides, amb la llum natural, rodant en els moments, diguem, aquests de Twilight Zone, la zona aquesta entre dos llums... Sí, el moment màgic. Moments màgics, exacte. Això li crea una dinàmica de rodatge molt complexa. Esclar, els rodatges són curts, a vegades, molt curts.
Bueno, són 20 minuts, calculen que són 20 minuts al matí i 20 minuts al capvespre. Sí, sí, has d'anar sumant 20 minuts de rodatge, que vol dir que de muntatge aquell trosset no durava minuts, era un minut i mig o dos. És a dir que realment... O sigui, en aquest sentit la pel·lícula és una veritable meravella que s'hagi pogut fer una pel·lícula d'aquest tipus. I el resultat final d'aquesta cosa, aquesta cosa...
jo no esperava, jo recordo quan era jove, potser jo era més proper quan era jove a com eren els personatges de la pel·lícula, que tenen una mica més grans que ells, fins i tot, però poc. Però, esclar, els tenir la distància aquesta i enyorar tots aquells temps en què érem joves i teníem aquelles pells, aquells cossos, allò per mi va ser impactant. Bueno, jo diria que el Richard Gere, que no he sigut mai tanto de mi devoción, però aquí és un tio que està guapíssim, eh?
De fet, ell el recorda... O sigui, hi ha diverses intervencions en premsa del Richard Guerra, la van el Néstor, l'última. L'any passat, quan va venir pels Goya, que va fer aquella roda de premsa, crec que era Granada, va tornar a parlar de Days of Heaven, va esmentar el Néstor, que va ser una pel·lícula molt important en la seva carrera, però sempre, sempre esmenta Néstor Almendros. Sí, se'n recorda molt bé. Sobre el tema...
que comentaves tu de passada del muntatge, el muntatge va córrer a càrrec de Billy Weber. I tu, Laura, recordo que en el llibre parles que la postproducció va ser dura i llarga. Devia ser, no?
Sí, per les dades que he trobat, clar, jo lògicament sempre dic que no és el meu camp, eh?, el cinema en si, però per les dades que he pogut, perquè clar, ell realment, segueixes la seva biografia, ell marxa a rodar Days of Heaven l'any 76,
Just quan estava acabant el muntatge de l'única pel·lícula que es va fer aquí a Espanya, que era Canvio de sexo. Sí, sí, hi ha una anècdota que estava amb l'antalonador, i el truca el Terrens, que diu, ja has de venir, es va rodar Albert a Canadà, i llavors ell marxa, però es va començar el 76, i en canvi l'Òscar va ser...
en categoria de l'any 79, que es va donar el 78, atorgat al principi del 79. El 79, com sempre. I aquest decalatge. Exacte, va haver-hi un decalatge de la postproducció i el que jo he documentat o he trobat, que Terrence Malick va quedar molt esgotat i que fins al cap de 20 anys no va tornar a fer una altra pel·lícula. Home, és una pel·lícula que només hem de veure l'esgota.
És a dir, es gota de pensar, de pensar, no es gota en el públic, eh? Però si has treballat en cinema, de pensar en allò. Esclar, en el moment del foc, per exemple, solament hi ha tres càmeres que estan treballant, crec que era el moment del foc. Una d'elles és la Panaglide, que és aquella que va viatjant, és una càmera que porta el propi operador en el seu propi cos, el que aquí després van ser els Steadicamps, que tothom coneix l'Steadicamp. La versió americana de la Panaflex, que és la càmera que ell rodava, era la Panaglide.
Hi havia un operador de plana glide i dues càmeres més que treballaven per allà. Alguna vegada hi va haver una tercera. Clar, amb tot això, aconseguir el material per fer aquell muntatge tan impactant que dura l'escena, què deu durar l'escena? 16 o 17 minuts? Jo crec que un quart d'hora tranquil·lament. Un quart d'hora segur, un quart d'hora segur. A mi em va semblar extraordinari. Jo no havia vist mai una escena de foc tan terrible.
Tan terrible que duri tanta estona i que te l'estiguis desitjant que segueixi i el proper pla, i més impactant, i més foc, i ara el que dius tu, com estan els bitxets allà enganxats al blat, intentant menjar-se i barallant-se entre ells, o sigui, va de lo petit a lo gran, va de la cosa més petita a l'imatge de pla general.
Jo penso que és una pel·lícula, no li tenia un record. Tenia un record bo, però, bueno, normal, una pel·lícula. Em va deixar absolutament impressionant, vaig sortir flotant del cine. Per tant, sí. La filmografia, com hem dit abans, del Màlic, és curta, perquè ell va estar 42 anys entre la primera i l'última pel·lícula de 2015. Sí.
I només va fer cert pel·lícules, de les quals la primera, Barlan, si ja n'hem parlat abans, amb Cixis Peixet i Martin Sheen, Days of Heaven, que va ser al cap de 5 anys, el 78, al cap de 20 anys, el 98, va fer la fina
Línea Roja, que és una pel·lícula molt bona, va tindre set nominacions, amb el Sean Penn, Jim Clavissel, Nick Nolt, Adian Brody, va ser molt celebrada aquesta pel·lícula. El 2005, una altra vegada, hi ha un temps important entre aquesta i la següent, va fer un món nou. Aquesta va tindre una nominació a l'Òscar, va estar interpretada per Colin Farrell, Christian Bale,
després no va fer cap altre fins al cap de sis anys el 2011 on va fer la que seria la seva diguéssim més bona d'aquesta última època que és l'arbre de la vida
amb Ben Affleck... Ai, perdó, a l'arbre de la vida amb Brad Pitt, Jessica Chastain i Sean Penn, que estava tinta de la Palma d'Or de Kant. Interessant pel·lícula també, aquesta. Després, és una que sempre hi ha alguna de més fluixa, doncs aquí tenim la d'ell, que és la del 2012,
Todo Wonder, que no crec que s'arribés ni a estrenar aquí, amb Ben Affleck i Olga Kurilenko, i, a curiositat, Javier Bardem. Surt dintre de l'alent. I, per últim, el 2015, Night of Cups, amb Christian Bale, Kate Blanchett, Natalie Portman, i, una altra curiositat, Antonio Banderas.
Vull dir que aquesta és tota la filmografia, però fixa que de set n'hi ha sis que són notables i alguna més que notables, o notables molt altres. Ara no les tenia juntes totes, i realment les que has dit, jo aquestes que he anat dient que era interessant la pel·lícula, per a mi ho era, evidentment, per a mi sempre. No puntifico, però són interessants. Bé, jo deixaria aquí el tema d'Esohaven. No, simplement que ell no va acabar la pel·lícula, això ens ho pots explicar tu.
Sí, no va acabar la pel·lícula perquè, si no em falla la memòria, tenia compromís amb Trufó. Sí, correcte. Gran amic de Trufó, gran col·laborador, mai va renunciar. Sempre que el cridava, ell hi anava. I llavors ve les escenes finals, però, de fet, ell mai se'n va amagar. No, no, no, absolutament no, i ho explica molt bé. Mai se'n va amagar, però la Concepció...
Són nou pel·lícules que va fer en Trifo. És impressionant. Sí, referia que no es va amagar, que va marxar abans d'acabar, però que la Concepció, de fet, ja l'havia planificat prèviament. Vaig trobar una font que diu en Malik. Van estar treballant abans, telefònicament, com la Concepció visual de la pel·lícula.
I ja marxant, doncs ja ho tenia ell tot, en principi, pensat. Agafa una persona de confiança, que és el que és el que és. Ah, això mateix. I, evidentment, li explica, li ensenya material, i a l'altre s'enganxa. És bastant comú, diríem, cinema, això. La veritat és que, per l'espectador, si no t'ho diuen, no notes. Ell mateix ho diu, jo mateix veia la pel·lícula. Tot i que sí que et diré una cosa.
després ens ho comentaràs perquè tu ho coneixes més bé, però no hi ha dubte que em sembla que és, no sé si és el pare o l'àvia d'ell, tenia una biblioteca important i, per tant, el Néstor era un home molt cult, molt llegit. I dintre de la seva cultura hi havia, tenia una importància molt gran, la pintura, la pintura clàssica, renaixentista, etcètera, no?
I llavors, al començament de la pel·lícula, sí que em sembla que es fa més palès això, no? O sigui, la impronta de dir, bueno, aquí em vaig a reproduir Wermer, Rembrandt, com has dit tu molt bé. Hopper. Hopper, perquè aquella casa... Els paisatges, sobretot. Els paisatges. I la casa mateixa, sí. Llavors, d'això, precisament, d'aquesta formació d'ell intel·lectual, què ens pots dir?
Sí, sí, efectivament. Potser m'hauràs de tallar perquè Néstor Almendro és una figura crucial, però tot el seu entorn familiar és fascinant, eh? Pare i mare brillants, pare Hermínio Almendro és un eminent reformador de l'educació, gran pedagog. La mare Maria Cullàs també, inspectora, dona molt pionera, molt meritoria. I...
Néstor Almendros era un gran coneixedor dels clàssics clar, pensem que ens estem referint ell va néixer l'any 30 doncs situem-nos en aquell moment un noi de 10 anys l'any 40 en una postguerra qui tenia accés a la cultura doncs ell l'hi va tenir
Si no n'hi havia casa, difícilment. Si no n'hi havia casa, malament. Perquè el que podies accedir era tot un... Sí, diguéssim... El que ens va tocar a nosaltres estudiar, no? Sí, sí. I doncs aquest avi, que era el pare de Maria Cullàs, Joan Cullàs Sala, va ser un marxandart...
i restaurador, restaurador d'obra religiosa, sobretot d'orador, molt conegut, en el seu moment va ser una persona, amic del Frederic Marés, del museu Marés, íntim amic, és a dir, una persona molt, molt coneguda, amb un taller molt conegut, que hi anaven els intel·lectuals, i aquest avi Cuiars,
Li dic avi collars perquè la meva àvia li deia l'avi collars, permeteu-me. Una mica de... que es coneixien... Sí. No, però això que... És una mica... al poble, per exemple, era de cal tal... Ah, això mateix, era el pare de la seva amiga. Mai dius ni el nom ni el cognom. Allà és la casa. Sí, sí.
Era un senyor, la meva avia deia, era un senyor dels dantes. Doncs bé, aquest avi Collàs, a casa seva, això no ho sabia, però vaig tenir la sort de poder parlar amb el cosí germà del Néstor, és a dir, que tenien el mateix avi, aquest avi Collàs era també l'avi d'aquest cosí germà,
I ell recordava perfectament la biblioteca que tenia, i doncs allà ell, Velázquez, tots els grans mestres, allà es va empapar. En la seva autobiografia ell també parla d'aquestes referències pictòriques, evidentment parla de Hopper, per dies del cielo, hi ha escenes que és un Vermeer claríssim, ell ho diu, la llum lateral per finestra, Vermeer, els clars obscurs referent, doncs, Caravaggio...
i està clar que l'obra dels grans mestres pintors per ell era essencial en la preparació de qualsevol pel·lícula. Dintre la meva, davant de tu en aquests temes estic molt per sota, però sí que em permetria dir-te una cosa. Recordem que Néstor, a més a més, a part de fer la llum de les pel·lícules, ell volia portar la càmera. Per tant, ell componia el quadre.
I aquí també pesa molt, ja no tant el contículo que hi ha dintre, sinó la composició. És a dir, una cosa que aprens veient, eduques la vista, veient quadres, veient escultures, sobretot quadres, és la composició. I ell va aprendre més composició, imagino, amb quadres que no pas amb cinema, que després amb cinema ja el fa. Però el cinema, el que havia vist segurament li va pesar. Ell reprodueix després. Perquè, mira, jo vaig estar veient ara fa dos dies, em sembla que va ser el dissabte a la nit,
Vaig estar veient la Marquis d'O, d'Eric Romer. Bé, la Marquis d'O, al començament, l'hi explicava avui a l'Anastasi. Sí, sí. Al començament hi ha un bombardeig, estem a mitjans o així del segle XIX, i els bombardeig, llavors, eren aquelles bombes que eren rodones, de fer el que les tiraven, van fotir un soroll bestial al canó i tal...
I, com que suposo que hi havia pocs diners, tu l'has vist, la pel·lícula aquesta? Sí, jo també, però no recordava aquesta escena. Està filmat des de dins d'un amagatall, una cova o així, i és molt curiós. El que jo trobo extraordinari és que hi ha la primera ràfaga de bombardeig i hi ha una sèrie d'impactes que es veuen des de dins,
Però és que després, quan ells surten, que ja semblava que podien sortir, llavors hi ha una segona ràfega. I allà no manté la mateixa il·luminació. La puja, li dóna més croma. Més intensitat. Està tancat entre una cova, que el que reps és l'impacte de fora. Això és que només ho pot fer un tio que disfruti
realment amb l'estètica que està servint va ser venir ganes de tornar-la a veure i si em permeteu també una cosa al llarg del procés d'anar fent el llibre si em permeteu també va venir el pensament que comprenent la vida de Néstor Almendros que va ser veritablement increïble, espectacular en períodes veritablement d'escasses econòmica importantíssims
es podia entendre la seva manera de treballar. Per tant, de manera totalment involuntària, perquè jo vaig anar investigant, com he dit, els seus vincles amb Catalunya, però també aquesta vida que ell va tenir de passar necessitat, de realment amb els seus inicis a Cuba, els seus inicis a França, de treballar amb molt pocs medis,
de portar-hi la càmera, en certa manera entenc que pot complementar les persones del món del cinema que coneguin la seva obra, entendre per què treballava així. Era una persona dura que va haver de superar moltes coses, simplement t'ho diré jo, tu ara no ho has dit, però potser ho diries.
La seva opció sexual, la seva homosexualitat, també li va generar grans problemes, sobretot a Cuba, òbviament. Cuba és un país que estava prohibida, l'homosexualitat. I això ho viu ell molt terriblement. Fins a punt que va haver d'abandonar el país, finalment. I aquí, la progressia d'aquí tampoc no estava massa evolucionada amb aquest tema. Era un país diferent, aleshores, aquest. Era un país diferent del que és ara. Sí, sí, no ho estava. Per sort. Va ser una faceta que ell sempre la va mantenir en l'esfera...
més íntimament privada, cosa que jo he respectat en el llibre. No ho cites en cap moment, això que heu de dir? Sí, sí. La seva orientació sexual sí, però sense entrar en quines parelles va tenir, perquè tampoc les he pogut documentar. És que això és l'esfera personal, també. Exactament, i tampoc penso que
No afegia valor a entrar en personalismes, però, si em permeteu, per ser una altra cosa de vegades que criden l'atenció amb la figura de Néstor, aquests personatges tan enormes, ho mantenia en una esfera molt privada, però en canvi després, de cop i volta, fa aquell documental Conducta impròpia,
denunciant a tot el món la repressió que patien els homosexuals a Cuba per tant hi ha aquests aparents contradiccions que segurament no ho són tant però hi ha un compromís explícit
De fet, quan em vaig fer la fitxa d'ell a partir de llegir, rellegir alguna cosa del seu llibre, però sobretot llegir atentament el teu, jo diria que el Néstor, es podria dir que era crític de cinema, perquè va començar fent crítica de cinema, li agradava també, i ho sabia fer, guions,
Considero un activista militant contra tot tipus de totalitarisme i, naturalment, aquí estaria també la defensa de l'opció sexual de cadascú. Després, director de cinema, i aquí poso ja, entre paràntesis, frustrat, perquè, clar, la veritat és que, sobretot aquí a Catalunya, li van fotre hòsties per totes bandes.
Després ja ens parlaràs del baston, per exemple. Bé, després, director de fotografia amb maiúscules, això sí. Aquí, reconegut arreu del món, vagis on vagis, Néstor Almentros està amb lletres d'or. I després hi ha una altra cosa que considero que és molt important amb ell, tu també ho podràs dir, que és la seva real catalana.
Tu, si tens una cosa que és molt maca, digue-la tu. Bé, si permeteu, record personal, perquè jo, com he dit, el vaig conèixer l'any 84 i parlava un català dolcíssim, perquè tenia amb accent cubà, clar, en aquella època no estaven potser tan acostumats a aquestes mixtures, però parlava un català amb un accent, més que accent, un deix cubà,
i un deix francès barrejat. És a dir, hi havia aquí una musicalitat i jo recordo, i ara no sé pas què m'ha dit, perquè li escoltava la musicalitat. La mare, la Maria, no. La Maria Cullà es mantenia aquell català com de Barcelona. Original, diguem-ho. Original. I, doncs, sí que hi ha testimonis, tot i que ells ja es veia que parlava, ja ho veiem, que parlava en català entre ells, però documentat que Cuba, a casa dels almendros Cullàses, parlava en català. És a dir, qui es va mantenir
la llengua materna, cosa que ell mai va abandonar. I en una entrevista, quan ell venia recorrentment aquí a Barcelona, crec que va ser arrel de l'estrena... Ara no recordo bé. Arrel d'alguna estrena, quan hi era un personatge notable, li van preguntar si se sentia arrelat, si parlava el català, i ell va dir que sí. Diu que el català és una llengua per mi molt emotiva,
Diu, la llengua catalana és el meu rosebud. És una cita cinèfila extraordinària. Aquell trineu. Aquella infància perduda. La infància perduda. I aquesta infància perduda per ell seria el català. Perquè una de les coses que també va demanar una de les vegades que va vindre aquí és que li busqués, em sembla que era el Pere Caula,
un professor que li ensenyes a escriure, perquè no s'atrevia a escriure català si no era correctament. Feia moltes faltes, clar, feia moltes faltes, i això va ser testimoni del també director de fotografia Jaume Pere Caula, que li va demanar, busca'm un professor particular, clar, que s'adaptés als seus horaris, i va fer classes particulars per escriure bé el català.
Sí, sí. Ara que parlem del Pere Caula, jo que es dis, he estat en contacte amb el Tomàs Pladevall, que em va dir, dóna-li molts records a la Laura. És a dir, que... Amic meu, amic d'ell ja... Sí, i tant. Gran estima. Tenim molt la pressa per ell. I és una persona que sempre està, quan li demanes alguna cosa, sempre està disponible. Des d'aquí...
i organitzat una meravella és un prodigi d'organització si algú dona dades realment exactes és ell davant d'una persona que cerci dades realment ella és impecable llavors parlant de l'època ell tu dius una cosa que és molt cert desgraciadament amb la seva vida ella va estar sotmesa a moltes pressions que segurament també el van afectar personalment i parles dels exilis
llavors podria que entréssim una mica amb això i de què venia? venien els exilis que a vegades quan no et volen o no t'estimen en un lloc no queda altra solució que exiliar-te o bé quan hi ha unes condicions polítiques que no et permeten viure allí d'acord amb els teus principis
Sí, sí, és que a més ell va patir exilis de tots els colors, perquè el primer exili, de fet, va ser quan el seu pare, com hem comentat abans, el pedagog Herminio Almendros, l'any 39, el gener 39, s'acaba la Guerra Civil,
Ell no havia, en fi, una persona absolutament apolítica, però afia el règim de la república i, com molts altres intel·lectuals, va haver de marxar, molt penós. Hi ha un diari d'ell escrit a mà de com va travessar els Pirineus, amb un gener gelat, com va arribar, etcètera, etcètera, deixant la mare a Barcelona, la Maria Cullàs, amb els tres fills. El Néstor era el mitjà de tres germans, una germana gran i un germà més petit.
marxa a Hermínio, primer a França, i s'instal·la a Cuba, això l'any 39. I la família no s'ha pogut reunir fins al cap de 10 anys. És a dir, pensem que l'Hermínio, el pare, marxa que el petit Néstor té 8 anyets i no va Néstor a Cuba,
ja quan en té pràcticament 18, és a dir, he fet un home, i això recordo que ella ens ho va explicar. És molt maco el moment aquell en què... No sabia si ens coneixeríem. Em sap bé que es reprodueixes amb ell. Sí, el fet de... Està bé. Va passar una quarantena, el vaixell, i de... És que el coneixeré, el pare? Sí, sí, sí. Em coneixerà ell a mi? Sí, sí, i això...
Això ho he d'alguna manera personalitzat, però hi ha dos testimonis molt potents. Primer ell mateix, que ho explica en una entrevista a aquell programa Fondo del Joaquín Soler Serrano, explica com va ser aquest encontre amb el pare. I després també un altre testimoni de la viuda de Guillermo Cabrera Infante, gran amic seu,
que ell el recordava, diu, va arribar que tenia àntrax. Àntrax és una malaltia infecciosa, que aquí ja no en veiem, però realment una malaltia infecciosa de la misèria, de la pobresa. Sí, sí. Doncs ell ho he documentat i va arribar així. Per tant, primer exil i marxa de Barcelona. Soltes, àntrax, des de la meva ignorància del tema, què vindria a ser, com poll, això?
No, no, és una infecció per un microbi, diguem-ne. És víric. Sí, sí, sí, un bacteri. Perquè també una altra cosa que també els posaven en quarantena per si portaven polls, no? Sí, de tot qualsevol cosa. Allà Cuba, l'any 48, quan ell hi va arribar, era pròsper, ell va quedar enlluarnat per la vana. La dictadura va pròspera, sí, sí.
Sí, sí, però era... Batista, era un dictador important, però era societat opulenta. I clar, els que venien d'Espanya... Eren ben rebuts. Sortien del feixisme, per tant? No, no, d'unes condicions pobres i de misèria, els posaven en quarantena.
I això a part s'enllaça, diguem-ne, entre mitja Cuba ell marxa diverses vegades, ara potser seria llarg d'explicar, però un dels motius també que marxa a estudiar cinema fora és perquè no li agrada el règim de Batista, més aviat militar, però ja marxa definitivament el 62 perquè tot i que va abraçar la revolució castrista...
Vi fundant l'Icaic? Estava entre els fundadors? No, l'Icaic en si no, ell havia treballat, primer va haver-hi una cinemateca, un cineclub, perdó, a l'Havana, que no el va fundar ell. Ah, sí, sí, que tenia connexió amb Henri Langlois, que li enviava pel·lícules russes.
Ah, això mateix, sí, sí. Primer un cine club i després ja quan va arribar el Néstor, que era joveníssim, però de seguida es va implicar amb Guillermo Cabrera Infante, Tomàs Gutiérrez de Léa, etcètera, això es va anar transformant ja en una cinemateca. I aquí va ser la connexió amb França que els hi podien, doncs, enviar. Subministrar material. Sí. I després, quan ell va anar a París, també em sembla que va tocar la porta de l'Anglá. L'Anglá era un protector de tothom.
Jo vaig sentir-te, per cert, la sort d'estar amb ell i conèixer-lo. Ah, mira. El va protegir, Enri Langlois, el Néstor. Clar, ell li va passar que, bé, molt breument, a Cuba, diguem-ne, va abraçar la... perquè ell havia fet... començava a fer carrera amb el cinema més underground a Nova York.
però va triomfar la revolució i després de pensar-s'ho diu, torno a Cuba, perquè aquí realment ell perseguia també el somni de ser director. Torno a Cuba, a veure qui realment va poder començar a treballar i guanyar-se la vida en el món del cinema a l'Icai, que això ho va fundar el govern, diríem.
però ja després quan ja el règim ja es va cristalinitzar es va d'alguna manera manifestar obertament comunista per una sèrie d'esdeveniments van començar a haver-hi les primeres censures als artistes doncs ell ja va marxar ja es veia venir la repressió al col·lectiu homosexual tot i que no hi ha constància que amb ell se'l perseguís per aquesta condició
Ho tenia per lo vist bastant amagat del tema. Sí, però no he trobat una constància de dir va rebre amenaça, però hem de pensar... Tard o d'hora l'hagués tingut. Li hagués passat el tema. I què li va passar? Primer Barcelona, recala un temps, unes setmanes aquí a Barcelona. Coneix el Terence Simoix. I suposo que li devia presentar el José Luis Warner.
El 62 coneix el José Luis Warner, per cert, si em permeteu un parèntesi, tenim a la Filmoteca un material valuosíssim, preciosíssim, que és el fons José Luis Warner, i dins d'aquest fons hi ha les cartes que Néstor Almendros li va enviar, donades per la seva viuda, la Mari Carmen Torra, una persona magnífica, ens ha deixat recentment.
I bé, jo, aquí sí que faig una crida, és que l'estudi de Néstor Almendros no s'acaba. Donaria per més llibres, donaria per tesis, tesines, el que fos. Segur, segur. I em vinc a referir que aquest fons José Luis Guarnera, aquesta correspondència, per exemple, ja publicada la correspondència amb Cabrera Infante, però aquesta no ho està.
I és una meravella, una meravella de contingut. La seva mare, que guardava moltes coses, no guarda les crítiques de Sina d'ell? Bueno, ell, sí, sí, ara ens anem una mica enllà, perquè ja, en fi, ja els últims dies, ell va morir de sida l'any 92, en una època, doncs, podem-nos imaginar el que representava, no?, aquesta malaltia, el tabú que hi havia i l'estigma social...
I ja veient-se molt malalt mor a Nova York, al seu apartament a Broadway, un loft magnífic. I ell va encarregar d'anar recopilant totes les crítiques que ell havia anat fent al llarg de la seva vida en molts medis, a Cuba, a París, fins i tot molt jovenet aquí a Catalunya. A Catalunya ja. I molts d'aquests detalls els tenia la mare. I això on està ara?
Bé, la mare ho recollia tot, eh? Llavors aquí reivindicar també el paper de Maria Cullàs com a... Sí, això és el que vas llegir. Sí, sí. Acúmul de material del seu fill, clar. I el fons de... que es diu el fons Hermínio Almendros, ara està dipositat a Albacete, al centro de estudios albacetenses, per una sèrie de peribles, eh? La pista que podríem dir és que el pare, Hermínio Almendros, era nascut al Mansa...
en el seu moment ja era mort Néstor, es va intentar fer un centre recuperant la memòria d'Erminio Almendros, la germana del Néstor, Maria Rosa, va donar tot el fons familiar aquí al Mansa, no es va acabar fent, i es va dipositar al Bacete, per cert, enorme agraïment, està perfectament custodiat, amabilíssims, i és un fons importantíssim per poder seguir estudiant la...
Però que està en una institució... Sí, sí, depèn de la Diputació d'Albacete. De la Diputació. Sí, sí. Per cert, que em sembla que Albacete té fins i tot un carrer, no?
Hi ha el carrer Almança, hi ha el carrer Herminio Almendros. És el que és el pare. Sí, sí, i del cineasta Nestor Almendros. Perquè, clar, era una persona notable nascuda allà. Sí, sí, sí. Clar, clar, clar. I llavors, a Tomares hi ha un institut d'ensenyament secundari, Herminio Almendros, ai, perdó, perdoneu-me, Nestor Almendros, eh?
I, doncs, bé, jo penso que... A veure, jo penso que a poc a poc se l'ha d'anar recordant, no?, amb la nostra esfera pública. Jo no sé qui he estat d'anar a l'ESCAC, per exemple. Jo he estat professor a l'ESCAC 10 anys i hi havia una aula, crec, recordant Néstor Almedos. Ara ja vaig sortir de l'ESCAC l'any 14, vol dir que ja fa uns anys, i ja he oblidat una mica quin era el nom de les aules. Però crec recordar que una aula era Néstor Almedos.
Però tinc la percepció, jo, clar, jo donava muntatge i màsters de muntatge, però el tema fotografia em venia, el veia, i veia quins alumnes hi havia, ni quin feia, i no feia. Anava al plató a veure coses, però no és un nom que sonés massa freqüentment, el de Néstor Almendros. És a dir, que el que deia abans el Pep de l'oblit també potser una mica... L'oblit potser és una paraula massa gran...
La no justícia absoluta amb la figura del Néstor. Jo, que no hi hagi un premi de cinematografia a l'acadèmia catalana que es digui premi Néstor Almendros, em sembla una vergonya. Em sembla una vergonya que Barcelona no tingui un carrer dedicat a Néstor Almendros. No ho té. Que sàpiga que no ho té. No mireu mai el nom en clàssor, però crec que no ho té. Ho hauria sabut perquè s'haguessin analitzat.
I, de fet, la reivindicació... Jo sempre faig el paral·lelisme. Lluís Buñuel pràcticament va fer la seva major part de carrera fora, no? No tot, però... Sí, i una mica fent el paral·lelisme amb el Néstor. El que passa és que el Néstor, ell, sempre va ser... Aquí era una mica la reivindicació, sempre va seguir vinculat. Es va vincular amb el Festival de Cinema de Barcelona, amb en Tomàs Pladavall, precisament. Sí, sí. I per mi el que més testimonia, doncs, l'estima, no?,
és que ell va demanar retornar les seves despulles a Catalunya.
Molt bé, molt bé, molt bé. Bé, a veure, és que el temps és criminal. Ens queden sis minuts. Diguem, perquè hem parlat de Trifó, però el Néstor a França va treballar amb Trifó, amb Römer, amb Barber Schroeder, Jan Osteach, Gerard Braque, Jean-Claude Briali, Maurice Pialat, Margarit Duràs, i fins i tot va fer, em sembla, un documental amb Rossellini.
Amb Rossellini, sí, sí. És que va haver-hi uns anys... Ell va estar també a Roma, no?
Sí, ell va estar un temps breu a Roma, quan deia això que va sortir el 56, crec, 55-56, o 56-57, perdó, al Centro Experimental de Roma, però ell va dir que no li va portar massa, que eren uns ensenyaments molt clàssics, i era jove i rebel, i li va dir això no m'ha quedat gens. En canvi, el Guàrdia, en canvi, sí que veu molt directament del Centro Experimental, el José Luis Guàrdia, que també se va acabar conèixer, també, el...
al centre. Bueno, va ser ajudant de direcció de Rossellini. De Rossellini. D'aquí ve la seva relació amb Rossellini, del Warner. El Warner jo el vaig conèixer també. Jo també, molt. Això no ho hem parlat mai, però a la setmana del Cine en Color, amb la meva dona, que ja llavors no sé si estàvem casats o sortíem, ja teníem un abonament cada any.
I érem fixes de la setmana de cinema. Perquè si vols dir la veritat, la setmana del cinema en color de Barcelona era l'única finestra sense censura per veure cinema aquí a l'estat. Em permés fer una petita broma? I tant. Jo he venit a bar de mi libro? No. Ella ha vingut a parlar del seu llibre, però avui hem descobert que hi havia el seu llibre. No hi ha cap mancant. El seu llibre actual és perfecte.
Però sí que hem parlat, jo li he volgut aportar una cosa meva, si us sembla, dic ara. Oh, per favor. Perquè si no, tenim quatre minuts. Aniré molt ràpid, sot sintètic. Ella ja de passada ha parlat d'un apartament a Nova York, que és allà on, avalladament, va morir. No solament conec l'apartament, sinó que conec el dormitori de l'apartament. Aquí està el nostre... Saltó la notícia, saltó la notícia en la ràdio. No, aviam, jo, l'any, com sàbad, l'audiència ja em coneix de fa temps, sap que de tant en tant explico...
Coses personals que penso que poden aportar alguna cosa, si no, no les explico. L'anecdotari és pesat a vegades. En aquest cas, saben la gent que ens escolta habitualment que jo he fet publicitat, a part de fer cinema, i que en l'etapa publicitària de cop vaig ser dos spots molt importants, entre molts, però dos que van ser molt importants, que és l'any 88, un spot de freixinet, dels spots famosos de freixinet de Nadal que es feien en aquella època, amb el Josep Carreras, i l'any següent amb el Paul Newman a Estats Units.
I jo, en el moment que faig l'espot de Freixenet, bé, una mica el ve imposat tot una mica pel senyor Ferrer, que era l'amo de Freixenet, diu, jo vull que aquest any es faci un espot de Freixenet que parli, que hi hagi música d'òpera. I llavors pensem que Reres Carreres encara estava Atlanta curant-se de la seva malaltia, del seu càncer.
Però tot i així se li comenta i ell diu, no, no, jo puc venir, jo puc arribar a venir. Llavors, què passa, qui el dirigirà, pregunta el Ferrer. Jo el vaig conèixer, el Ferrer, llavors, aquest noi que vaig conèixer, l'Anastasi, jo, clar, era molt més jovenet que ara, i no començava, portava ja molts espots, però no tenia una fama, evidentment, excessiva, com a director de publicitat.
I llavors ell diu, hauria d'haver-hi una figura també important a l'espot, a part del Carreres. I ell és el que introdueix el... Pensa amb el Néstor López. Significa que el Ferrer sí que va tenir la vista de pensar amb algú important i no va pensar ningú de fora, però va pensar amb el Néstor. I és clar, jo evidentment vaig dir, no, no, jo encantat, si és el Néstor. Anem a visitar Nova York, anem a Broadway, 1200 Broadway, Avenue de Nova York, que tu has estat també...
anem al seu loft, loft magnífic, realment, que en el llibre hi ha la fotografia del loft aquest estupenda, i allí, efectivament, al dormitori, en el moment que comença a tocar el tema de, amb el meu director de producció, d'explicar-li les referències visuals per on jo veig l'espot i tal, perquè ell també digui la seva i aporti, ho fem sobre el seu llit de dos metres per dos metres, allà, tirant per terra les fotografies i en el llit i tal.
I estem allà, parlem de què hem de parlar, i té una trucada també, la trucada del Robert Benton, que el truca per fer una pel·lícula. Jo en aquell moment no sabia quina era la pel·lícula, després descobreixo que la pel·lícula va ser la de... Kramer? No, no, no. La última. La pel·lícula va ser la de Billy Bythgate, també amb... L'última, l'última que va fer. L'última que va fer, amb Dustin Hoffman també i amb la Nicole Kidman.
Però en aquell moment no ens ho diu. Ell diu, no, m'ha trucat ara el Benton, que ens coneixem molt i tal, per fer una pel·lícula. No ens va dir quina pel·lícula. I bé, a partir d'aquí comença la relació, tot va estupendo, en l'espot vam tenir una relació excel·lent i tot va anar molt bé. Jo estic encantat, que lògicament ha de tenir-te aquí, que he pogut compartir aquesta amistat. Molt emocionada. Laura, atens a l'últim minut per dir el que creguis que tens ganes de dir per claure.
Doncs, res, tornar-vos a agrair l'espai i pensem en Néstor Almendros, no només com un gran director de fotografia, sinó com una persona del qual hem de veure valors. Valors, integritat i coherència. Sí, sí, hi ha una lliçó de vida amb ells. Això mateix. Segur, segur, segur. Molt bé, amics, moltíssimes gràcies, Laura, per estar amb nosaltres. A vosaltres. S'ha fet molt curt el temps. Llàstima, però...
La ràdio té la dictadura aquesta del temps. Amics i amigues, fins al proper dimarts, una vegada més, amb Cinema Sense Condicions. Déu-siau. Bona nit. Bona nit.