A l'escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, a l'àdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert.
Cinema sense condicions. Hola, bona nit. Ja som aquí novament, un nou dimarts, i a més avui en companyia, perquè tenim una convidada, l'Anna Martínez,
que ens vol presentar la seva revista. Ella ha fundat una revista de cinematografia. Que valenta. I aquí la tenim. Per tant, el programa d'avui intentarem també, com sempre, fer tres parts. Una primera part, que parlaríem amb l'Anna. Una segona part, que explicarà com va això de la revista, com la muntada, quines pretensions té, com li va i els seus objectius, etcètera, etcètera.
I per què s'estima el cine. I per què s'estima el cine, perquè li agrada el cine, que m'ha explicat mentre veníem cap aquí, que és una de les passions seves. Una segona part, que parlaríem de les estrenes, pel·lícules que haguéssim pogut veure, o podem començar a parlar-ne. I la tercera part, que tenim, com toca una vegada al mes, la pel·lícula del mes, i que tenim per discutir, una pel·lícula que és un remake de... Una família de Tòquio, que és un remake de l'Osu, que era Cuentos de Tòquio.
Et vaig enganyar la setmana passada sense voler, eh? Ja t'has adonat, no? Ja m'he adonat, ja m'he adonat, sí. Però, a més a més, he investigat i he trobat la raó. Cosa curiosa. És que en té dues amb color. Més d'una, no, més de dues, fins i tot. Parlem de l'ozo, eh? Però aquesta en particular és el blanque.
És en blanc i negre, el Joan ho va dir en blanc i negre, jo li vaig dir, no, que és en color, què tal? Ah, és que no hi era jo. I resulta que és que després de molts anys, perquè clar, jo havia estat a la filmoteca a finals del segle XX, queda lluny això, queda guai dir-ho així, perquè sembla que sigui una altra època. Si t'encanta pots dir el segle XVIII, si no. No, no, al final del segle XX és quan jo vaig anar a la filmoteca a veure algunes pel·lícules de l'Ozu.
És així, quan es va fer tot el centenari del cinema cap al 96, després van continuar fent cicles, doncs una de les coses que jo recordo és haver vist alguna pel·lícula de l'Ozu. I estava convençut d'haver vist la de Tokyo Monogatari, dels contes de Tokyo, però resulta que no.
que era una altra, havia vist l'última pel·lícula de l'Ozula, que va fer en Coló, que es diu... No recordo com es diu. El gust del te, traduït literalment del japonès, es veu que es diu així. O del sake, no? Sí, del te de sake, del sake. Sí, exacte, del sake, no del te. I llavors estan protagonitzada, de fet, el Curiós per la mateixa família, que els contes de Tokio. És que ell és una trilogia, això, és una trilogia, perquè després fa el casament de la filla,
que és la continuació de la història de Tòquio, que ell es queda amb la filla i el vell, i després aquesta filla es casa i és la segona filla. Que la interpreta la que fa de Nora, eh? I és en blanc i negre, també. I suposo que aquesta que dius tu deu ser una altra. Jo aquesta no l'he vista.
Doncs ara, gràcies a la recomanació del Joan, he repassat la meva pròpia història. Has pogut veure la d'una família de Tòquio? He vist una família de Tòquio, llavors he vist la dels contes de Tòquio també, llavors m'he adonat que no l'havia vist. He fet tots els deures, tots els deures. A l'actor sí que l'he reconegut, que és el mateix de... Hi havia un pare, que és un dels habituals de l'Ozo. És un fixe d'ells.
Doncs bé, jo ja em frego les mans esperant a la tercera part del programa perquè veus que hi ha molt suc, eh? La comparació amb les dues pel·lícules és... És interessant, interessant. Jo també he vist les dues, ja he fet tots els deures. Ah, mirat-la, mirat-la. Ens hem portat tots molt bé. Us veig molt treballadors, eh? Aquesta, la de Cuentos de Tòquio, l'he vist aquesta tarda, eh? O sigui que...
Sabíem que venia la redactora d'una revista i hem dit, home, doncs anem a fer els deures perquè si no quedem malament. No és per tant. Bé, doncs potser que comencis per presentar-nos la teva revista, Quin és Toscat, no? Quin és Toscat?
Quinet Oscat. Quinet Oscat. I que ets expliquis quin és l'origen del nom, com va ser que vas tenir aquesta iniciativa. Bueno, primer volia donar-vos les gràcies per convidar-me. I per convidar-me a presentar la revista que dijous farà un mes que va néixer. Vull dir que som nadons. Una cosa molt petita, si encara estem...
i a veure, la revista neix fa uns mesos fa uns mesos la idea amb això que estàs buscant una manera de guanyar-te la vida a l'hora que fent ús d'una de les teves passions i vaig anar pensant, pensant, pensant què podia fer i vaig arribar a la conclusió que era una molt bona idea crear una revista que fos de cinema català que donés un espai al cinema català tant en el que és producció catalana com el talent català quan se'n va fora
i que també donés un espai a tot allò que té a veure amb el cinema que tingui lloc a Catalunya. Certàmens, festivals... Exacte, exposicions, museus, hi ha moltes coses que es fan i que realment no tenen un espai per encabir-se totes juntes, per dir-ho d'alguna manera. Sí que és veritat que tens festivals que tenen una bona cobertura dels mitjans de comunicació, com podria ser Sitges,
però després tens altres festivals molt interessants, com podria ser el Figma, per exemple, el Festival Internacional de Cinema de Medi Ambient, que va ser el primer del seu gènere en tot el món, o com podria ser l'Inèdit, que és un festival de documental musical, o com podria ser l'Alternativa, que vam tenir la setmana passada de cinema independent. Hi ha moltes coses interessants que es fan i que jo crec que és interessant poder tenir un espai, un mitjà de comunicació que doni
no només la notícia que tindrà lloc el festival, sinó poder anar-hi, poder fer una cobertura, poder parlar amb els creadors dels festivals, amb els autors que presenten les seves pel·lícules, etc. I una mica, donant-li voltes a aquestes dues idees,
vaig arribar a la conclusió que podríem crear aquesta revista i no m'ho vaig pensar gaire, vaig pensar, tirem-ho endavant i som-hi, com deia el Francesc Valens. I la pregunta és, és de paper o és online? És online, és una revista digital, online, la periodicitat és diària, podríem dir, gairebé cada dia fent publicacions. Té aquesta riquesa d'online.
Sí, i la idea no sé en el futur si podríem arribar a fer una edició en paper però això queda molt lluny encara i de fet hi ha moltes coses de la concepció de la revista que encara queden lluny perquè després de quatre setmanes no hem pogut arribar encara a fer tot allò que volem fer però estem en el camí i crec que és això una finestra més però una finestra única d'altra banda perquè no n'hi ha cap revista digital de cinema català de fet ni digital ni en paper
que tingui tant marcat el territori i el que vol cobrir, no? Ho has dit molt ràpid i molt ben explicat, però em sembla fàcil, tal com ho has dit, però jo diria que és més complicat, perquè hi ha molta cosa, veritablement, a seguir. Si et poses a gratar una miqueta, es fan moltíssimes activitats, que de vegades és veritat que passen desapercebudes, i que per això aquesta iniciativa jo concretament trobo que és molt valuosa.
Es fan fins i tot petits passis de pel·lícules parlant d'un tema determinant. No sé si fins aquí voleu arribar. La idea és arribar allà on puguem. Per això he deia abans que de moment hem arribat fins a un punt i a poc a poc anirem ampliant. Per exemple, els tinerclubs moltes vegades programen cicles que són molt interessants, que ens donen l'oportunitat de veure en projecció pel·lícules que no tenim al nostre abast i que la gent no va perquè no se n'entera. Per exemple...
Això és un drama, eh? Moltes vegades. És impressionant perquè hi ha projeccions, com tu dius, interessantíssimes, les feien nova a ningú, nova a ningú. Tu estàs allà i dius, bueno, què ha passat aquí? Quin és el problema? La difusió... No sé, no sé, no està clar. Vull dir, ningú no té una explicació clara, eh? Amb la gent que jo he parlat, és com un petit... Clar, jo recordo que quan nosaltres érem joves i fèiem aquestes coses fa molts anys d'això, hi havia la revista Destino,
i la revista Destino tenia un apartat que portava el Figueres en part i el allò, com es deia... El Kirchner, etc. I que cada setmana, perquè era una revista setmanal, tenies tota l'oferta de totes les projeccions de cineclubs, de tal... A més a més, es feien moltes menys coses que les que es fan ara. Perquè ara és a totes bandes, a tots els barris, a tots els centres cívics, hi ha multitud d'oferta.
Però en aquest moment no hi ha res, és veritat el que diu ella, el que diu l'Anna, és veritat que en aquest moment no hi ha res que una mica centralitzis, és a dir, que tu no tens un canal d'informació que et faciliti tot això, que abans és veritat que no n'hi havia tantes, però que en definitiva te n'entaraves, és a dir, t'assabentaves que estaven fent coses interessants. Ara avui dia no te n'assabentes.
Per ser justos sí que trobes, per exemple, un portal on tinguis una agenda, amb els cineclubs, inclosos. Però aquest portal serà d'agenda, no serà una revista on puguis trobar alhora l'agenda i les revistes, i reportatges, i una cobertura d'un festival, i una ressenya exacta. Llavors la idea és una mica... Trobes molts portals, de fet, portals digitals, ara mateix, webs, n'hi ha moltíssimes, i que parlen de cinema més encara.
Llavors sí que trobes portar els que et parlen de cinema català un tema més dintre dels que tracten. Però nosaltres el que volem és això, agafar totes aquestes coses que potser pots trobar en diferents espais i fer-ne de la revista, entre cometes i amb humilitat, un referent del que és cinema català i del que és cinema més Catalunya.
Llavors el que feu és recull del que trobeu o feu vosaltres crítiques directament i feu... És producció pròpia. Sí, sí. Per mi era molt important quan vaig fundar la revista que la revista tingués identitat i que la identitat passava evidentment per tenir producció. No agafar el que fan els altres, sinó ser nosaltres... Perquè llavors fa recorta i pega i enganxes. Exacte. La idea és nosaltres, en la mesura que anem poguent, per dir-ho així...
produir. Per això anirem omplint el cercle a poc a poc, però bé, vull dir, en el moment en què decidim ficar dintre de, per exemple, de moment no seguim rodatges, rodatges de pel·lícules catalanes, no estem parlant de quins són els rodatges de pel·lícules catalanes que s'estan fent.
Però el dia que aquest tema entri a la revista serà perquè entrarà i el podràs trobar sempre. No trobaràs ara sí i ara no. Aquesta era una cosa que per mi era molt important, donar una mica de professionalitat a la idea de la persona que entri a Quinet Toscat ha de saber què és el que troba allà i saber que el que donem li donarem sempre, no ara sí i ara no per una qüestió de... ens ve de gust o no. Volem ser una revista professional.
I no feu distinció per gènere cinema perquè parleu de tot. Ara mateix estic mirant les entrevistes que teniu ja fetes a la revista, a la pàgina web online. Hem entrevistat a Jordi Cadena, el director de La Por, a Manuel Carballo, el director de Retornados, el director d'Alfa, Joan Cotrina, vull dir, gèneres...
molt diferents dintre del món del cinema. No fer una selecció de dir, mira, aquest és el cinema que ens agrada. De fet, el target ja queda molt marcat amb el fet que sigui cinema català. Penso que arribar més enllà ja seria una mica bogeria. Però no només volem arribar als directors. De fet, tenim una entrevista que ja va una mica més enllà. Per exemple, la Conxita Casanovas, que és crítica de cinema de Ràdio Nacional d'Espanya, li vam fer una entrevista amb ella i la idea és també donar veu
Ja que som, per dir-ho d'alguna manera, acotats territorialment, també poder donar espai a veus que normalment no tenen veu, com podria ser un crític de cinema, com podria ser un distribuïdor, com podria ser un exhibidor, un director d'art, un muntador, un director de fotografia...
Aquesta part també és molt important, com dèiem al principi, que el talent, pel que fa a la indústria, però també la gent que forma part de la indústria encarregant-se d'altres coses que són més alienes a l'audiència, com aquests perfils que dèiem, que puguin també tenir una manera d'explicar a la gent com es distribueix una pel·lícula, o com es fa una crítica, o per què, o com funciona un festival.
Perquè penso que moltes vegades la gent té interès, vol saber, però no li donem l'oportunitat de conèixer. Sí senyor, i això ho aconseguiu, ho busqueu fer, no només amb la pàgina web, sinó amb totes les eines imaginables, que ara mateix permet internet, amb Facebook també, amb Twitter. Quina diferència hi ha entre el que poseu a la pàgina web i el que poseu al Facebook?
Diríem que la pàgina web absolutament és producció pròpia, només trobareu coses que hem produït nosaltres, sigui una ressenya, sigui una entrevista, un reportatge, una cobertura d'un festival. El Facebook ve a ser una mica el que fem a la pàgina, més alguna coseta més, alguna notícia, per exemple, alguna activitat que es faci a la Filmoteca de Catalunya, que no li han pogut donar cobertura per poder fer una peça al...
a la revista, potser sí que li donem un espai al Facebook i al Twitter trobareu tot això, més notícies que tinguin a veure amb la producció catalana, que tinguin a veure amb el cinema català, però que ja queden molt allunyades de la nostra producció, però que són interessants i que la gent pot tenir un interès per conèixer-les.
Tota l'estona parles en plural, però jo de moment només et veig a tu, a tot arreu. Vull dir, no sé quanta gent sou i quanta gent mou la teva. Jo t'he de preguntar-te, el grup... La infraestructura una miqueta. Ja passa aquestes coses, ja passa això. Jo parlo en plural perquè som un equip de molta gent... De molta gent no, això seria mentida, però som un petit equip amb molta il·lusió.
Jo vaig fundar la revista i al meu voltant tinc col·laboradors, com per exemple, podria parlar de la Lídia Vilamajor, que em va fer el logotip, que m'ajuda amb el tema del disseny del web. Podria parlar del Robert Campillo Carrera, que és un director de fotografia que farà col·laboracions amb mi per poder fer anàlisi de tot el que té a veure amb la direcció de fotografia del cinema.
i podria parlar, per exemple, de la Sandra Storr, que és periodista, que normalment va als festivals de cinema de terror, de cinema fantàstic, que ja en va fer una peça un dia, o un altre col·laborador, que és el Christian G. Carlos, que és un noi que ja ha fet moltes coses dintre del que són plataformes digitals de cinema i que ara d'aquí poc s'incorporarà també. Hi ha molts col·laboradors, un altre seria el Rubén Montero, que és un director de cine, sortit de l'ESCAC i que està fent cosetes,
que encara potser no és gaire conegut, però serà conegut. Recordeu-vos del que estic dient, el Rubén Montero? Rubén Montero. Sí, i que, per exemple, ha estat un dels directors de Los Inocentes. D'acord. Llavors, hi ha molta gent, però sí que és veritat que, de moment, si tu entres a la revista i mires els articles i mires les persones que han fet els articles, no trobareu tota aquesta gent, perquè hi ha molta d'aquesta gent que està produint ara mateix les seves primeres peses, que estem acabant de...
d'acord per on aniran, no?, i que, clar, hem de donar una mica de temps a tot plegat perquè acabi rotllant. I com ho feu per decidir els continguts, el que poseu? En principi, torno a dir, em sembla que tot passa per tu, no? Sí, a veure, jo soc la fundadora i l'editora de la revista i la principal redactora, ara mateix, també de la revista, no?, malgrat això que dèiem, no?, dels col·laboradors.
Ja et deia, la línia editorial està tan marcada que és més o menys fàcil decidir què fas. Clar, tot el que fa referència a Catalunya, és a dir, ella suposo que va per aquesta línia, és a dir, tot el que veu que...
Clar, però el que deia el Francesc abans és veritat. Ara mateix hi ha molts cineclubs que estan fent coses i no les trobes a la revista, perquè encara no arribem. Encara no arribem als cineclubs perquè encara no som prou gent per poder arribar a aquesta informació. Jo em fixo uns mínims. En aquest sentit, per exemple, el Museu del Cinema entraria, la Filmoteca entraria...
activitats que siguin molt destacables, que has de donar-li un espai, encara que sigui en un cineclub, també entraria ara mateix. Però, per exemple, pel que fa a les estrenes, tampoc estrenen setmanalment tantes pel·lícules catalanes. Llavors, donem l'espai a les pel·lícules catalanes o coproduccions catalanes que s'estrenen setmanalment i, pel que fa als festivals, intentem donar cobertura als més importants
en un sentit molt general, és a dir, parlar del festival, explicar des del punt de vista de quines són les produccions catalanes que hi haurà, perquè això ho trobareu. Una de les característiques, penso, més interessants que té la revista és que si entres a mirar com plantegem un festival, per exemple, el Figma, per posar un exemple, trobareu en quins horaris es projecten les pel·lícules catalanes que participen.
És a dir, sempre intentem donar-li una mica la volta. I si parlem d'un festival que es fa aquí, parlarem del festival, de les pel·lícules més importants, encara que siguin de fora, però donarem un punt afegit, un plus, a tot allò que tingui a veure amb la producció catalana que passi dintre d'aquest festival. I penso que això sí que no ho pots trobar enlloc. Aquesta especialització, per exemple, pel que fa a la programació dintre del festival d'allò que és català.
jo estic calculant el temps que deu portar això i calculo unes 35 hores diàries més o menys perquè és molta tela és molta feina sobretot al començament però la idea em sembla coratjosa i em sembla il·lusionant et seguirem entraré a la web et miraré tot això que no m'ho he mirat i espero que això marxi que tiri endavant i que la il·lusió teva ja es nota
I re, dir a la gent que sàpiga, primer que sàpiguen que el web és kinetoscat.com, que és la revista, que sàpiguen que al Facebook i al Twitter ens poden trobar posant kinetoscat molt fàcilment, facebook.com barra kinetoscat i Twitter igual, i que també si volen posar-se en contacte amb nosaltres pel que sigui i tenen un correu electrònic, que el mirem, que el mirem. Sí, sí, a mi em consta, perquè vaig enviar un missatge i em vas contestar força ràpid. Amb 24 hores de retard. Bueno, jo no anava a dir-ho això, no em va dir força ràpid. Un dia està bé per contestar.
De vegades és massa tard, segons com, segons per quina es proposta, però està bé. Doncs mira, t'oferim, mana, des d'aquí, a veure què us sembla, Jaume, Carme i Jaume està aquí, i Joan, ser el programa oficial de la revista, directament. Seguir la revista, doncs, pormenoritzadament i anar donant una miqueta. Ostres, doncs, moltes gràcies. Sí, perquè, vaja, trobo que, veritablement, la proposta és interessant i que ens dona molts arguments a nosaltres, també.
per anar parlant i contactes i tot això vull dir que la gent que tu ens vulguis destacar nosaltres mirarem de contactar amb ella i de fer-nos ressò perfecte, doncs perfecte, em sembla perfecte, moltíssimes gràcies tenim una gran col·laboració aquí i a part em sembla que t'agrada parlar de cinema
M'agrada molt parlar de cinema, però no m'agrada anar de parlar de cinema, no sé si m'explico. Penso que està bé que hi hagi tertúlies com aquesta, que la gent pugui expressar-se i que tothom té dret a parlar de cinema. És que hi ha algunes persones que es pensen, no sé, van bé què, saps? Que són els reis del mambo.
I jo penso que el cinema... Noms, noms, volem nom. No, no, no cal. No, però prometo que no estava pensant en ningú, eh? Però vull dir que el cinema és l'art més universal i la gent en parla perquè s'ha de parlar i és una bona manera també que continuï sent l'art més universal, no?
Però en aquest sentit soc una mica humil, jo parlo de cinema però no crec en veritats absolutes i mai no penso que s'hagi de dir una pel·lícula és bona o dolenta perquè això és molt subjectiu. Això m'ho va ensenyar la Conxita Casanovas, no és pas meu, però és veritat, no hi ha pel·lícules bones o dolentes
dintre d'uns marges també depèn del moment que t'agafa hi ha pel·lícules que t'agraden i pel·lícules que no t'agraden i pel·lícules que agraden a moltíssima gent i pel·lícules que no agraden a quasi ningú i llavors quan agraden a moltíssima gent agraden per raons
molt sovint diverses, però que, si a tanta gent agraden, has de posar-te a pensar que per què. I llavors, en tot cas, el per què. Perquè han fet molta publicitat, per exemple. Això també pesa. Evidentment, evidentment.
Perquè arriben a molta gent. Depèn de qui veus la pel·lícula, no, Joan? Moltes coses. Deia això que em sembla que t'agrada parlar de cinema perquè nosaltres tenim aquí la tertúlia de cinema i perquè t'hi afegeixes. T'hi afegeixes i t'interessa. A partir d'ara...
Doncs vinga, perfecte. El que hem vist últimament o li preguntem... Ja que ella diu que ha entrevistat en el Jordi Cadena, a mi em sembla que sigui interessant parlar una mica de la por i de com l'has vist tu i què et va dir el Cadena, etcètera, etcètera. Com ho veus?
Tu saps, Joan, que tenim una visió no oposada però diferent amb aquesta pel·lícula. Sí, és possible que sí. Vam sortir del cinema amb una mirada diferent. A mi la por em va semblar que estava ben construïda i que era una pel·lícula que aconseguia el que pretenia, que és angoixar-te.
A mi em va angoixar la pel·lícula. Jo vaig sortir del cinema pensant quina capacitat d'angoixar-te tant sense ensenyar-te res. No et mostra cap violència, però la mirada dels personatges, els petits detalls dels personatges, del guió, van calant, diguem-ne. Van interioritzats. Exacte. I surts d'allà que et queda com una sensació que queda allà durant hores.
I vaig pensar, això és que ha fet bé la feina al cadena, que ha aconseguit realment el que volia, que era generar aquesta sensació a través de la pel·lícula. Més enllà d'això, a mi em va recordar una mica l'estil del Haneke, o del Haneke, que depèn de qui li diu d'una manera o d'una altra,
que allò de la idea aquesta d'amagar la violència, i que penso que és molt poderosa. En aquest sentit, potser em quedaria amb el Haneke, però sí que li veig una mica la reminiscència de pel·lícules com La Cinta Blanca, que recordava, per exemple, aquella imatge del nen que agafa la vara de fusta, no sé si la recordeu, i se'n va dins de l'habitació, tanca la porta, l'espectador es queda fora mirant aquella porta i sentint el soroll del càstig del pare al nen, i
Aquesta sensació sensorial de sentir el que està passant, però de no veure'l, és més poderosa segurament. Que si ho veiessis. Exacte. I penso que en aquest sentit el cadena sí que aconsegueix transmetre el que vol.
I per què deies que tu tenies una visió discredent? És que amb sortir del cine i no coincidíem amb tot, perquè, per exemple... Jo no l'he vista, eh? L'estan fent ara, la van estrenar la setmana passada, el divens, em sembla que la van estrenar. És una pel·lícula... La crítica penso que l'ha deixat molt bé, és a dir, doncs, potser per mi massa...
Jo potser tinc el defecte o la característica, o em passa, que com que he vist l'anterior, que es deia Elisa K, no sé si la coneixeu, de fet, dirigida per ell i per la seva parella, que és la Judith Colell, a mi em sembla que aquella és una pel·lícula molt aconseguida. Jo em sembla que em vaig parlar des del Festival de Sant Sebastià, perquè la vam premiar allà.
i em va semblar una excel·lent pel·lícula, que crec que mereixia més premis dels que li van concedir, tot i que li van concedir premis, que la interpretació de Laina Clotet era brutal, era la millor introducció que havia vist feia molt de temps en aquesta noia, que és molt bona, i em vaig quedar malavallat. Llavors, a veure això, a mi confesso que me'n va avorrir una mica, no em vaig acabar d'entrar, no m'ho vaig acabar de creure,
Però confesso que sí que és veritat que té, per mi, una força molt important al final. És a dir, té un final sorprenent, que no t'esperes, i aleshores, vull dir, xoca. És a dir, penso que l'espectador queda tocat per aquest final sorprenent.
Però com que jo no me l'acaba de creure, hi veia una mica de distorsió entre tot el que passava al principi i aquest final tan fort, tan contundent, tan sorprenent, que és fort i que t'afecta, però que jo racionalment no me l'acabo de creure. Llavors, és una petita contradicció. Però crec que possiblement la gent li ha agradat més que a mi, i la crítica és una mostra, que en general l'han deixat més bé del que jo estic dient, eh?
Tot i que he de reconèixer que sortint de la pel·lícula també ho deia, que, a veure, és una pel·lícula molt dura i potser no tothom té ganes d'anar a veure una pel·lícula d'aquestes característiques al cinema. Jo mateixa. Jo mateixa pensava, a mi ara mateix em ve de gust veure un altre tipus de cinema i potser no em...
No la repetiries, la tornaries a veure. No tornaria a veure aquesta pel·lícula, però és una qüestió ja molt subjectiva. Ja sabeu que a mi m'agrada molt tornar a veure les pel·lícules. Estic segur que aquest cap de setmana tornaré a veure una família de Tòquio, perquè la vull tornar a veure. Ja esperaré després per què.
Però aquesta segur que no la torno a veure, perquè és que a més a més no em va acabar d'interessar, és a dir, entenc que... En qualsevol cas, ara que parlem de la por i del Jordi Cadena, ja que tenim aquí l'Anna i que s'ha dedicat des de fa molt poquet, jo no sabia que feia només un mes, quina gràcia, no? Vull dir que d'alguna manera estem aquí... En primícia, en primícia. No, m'imagino que no, que ja has parlat amb molts més mitjans, no? Però bueno, la veritat és que està bé agafar una cosa així tant al començament
Doncs jo sí que volia també preguntar-te, Anna, com veus tu el tema d'això, del cinema catada, actualment. Jo penso que a través de les escoles que abans no existien o que ara ja porten un temps, algunes han tancat fins i tot, tot un procés allà de en quin moment podem dir que està. Jo diria que hi ha molta varietat i que hi ha molta empenta, però no sé, tu des de dins, diguéssim, com ho veus?
Jo crec que hi ha molt talent i que passa com en qualsevol altre territori o en qualsevol altre arc que han de tenir la finestra. Perquè, per exemple, l'Alternativa, que vaig estar cobrint l'Alternativa per la revista la setmana passada, vaig tenir l'oportunitat de veure quatre pel·lícules de quatre cineastes catalans que fan un cinema que potser és una mica diferent, no? I t'adones, aquesta gent, quines coses més grans estan fent
i veurem si tenen o no el ressò que haurien de tenir. Llavors, per exemple, el Rubén Margalló, un documental a Nicaragua que es diu La tia Raquieta, que està molt bé, és una mirada molt diferent d'enfocar la visió del documental, molt pausada, que...
trenca una mica amb els codis narratius del documental, però que alhora aconsegueix endinsar-te amb la història que t'està explicant el Hamoudi al Ramon Font, que és un cineasta que estrena Òpera Prima el 5 de desembre, o Telo, que es va projectar l'alternativa, que és una pel·lícula que potser és més clàssica des d'un punt de vista narratiu perquè conserva d'alguna manera...
la narrativa clàssica dels actes, del clímax, del conflicte, però que és innovadora en la manera de fer, en el metacina que suposa la pel·lícula en si mateixa, i també en el fet que el director és protagonista, és muntador, és coguionista, vull dir, maneres de produir independents, també, per dir-ho així, i penses, ostres,
S'estan fent moltes coses. D'una banda, tens el Ballona fent grans produccions, ja reconegudíssim a nivell internacional i interessant seguir-lo amb un tipus de cinema que et pot agradar més o no. Jo no soc molt del Ballona, però respecto molt el que fa i entenc que el que fa és interessant i que ell té un talent que per això se li reconeix.
I després tens altra gent, com podrien ser els que comentava, que fan coses diferents, que paga la pena seguir, però que, com passa tot arreu, no sempre tenen la finestra per donar-se a conèixer. Clar, és que aclarim que l'alternativa de la que parlaves és el Festival de Cinema Independent. I és com una cosa completament a part. És fins i tot difícil accedir, difícil de... No és que sigui difícil, però... No arriba la informació tan fresca com amb altres temes.
Clar, llavors, quan s'omplen les sales, aquest cap de setmana, aquest dissabte sobretot, i el diumenge també, que he estat allà pel cinema Renoir, i per altres cinemes, mirant les cues, dius, a veure, per què hi ha tanta cua aquí? Perquè s'estrenen els Jogos de l'Hambre. Llavors, clar, això és el que omple una sala. I segurament, segurament no, segur, no és la pel·lícula més interessant de la cartellera, ni molt menys. Llavors, clar...
Aquí estem jugant en contra o topant amb molins, com el Quixot. És a dir, estem topant amb unes gegants distribuïdores que passen una miqueta per sobre de tot i no sé què es pot fer amb això.
Aquesta precisament va ser una de les raons per les quals vaig decidir que el primer festival del qual faríem una cobertura diària seria l'alternativa. Primer, perquè fèiem 20 anys. Segon, perquè és un festival important, que ningú pensi que no, malgrat que sigui un festival de cinema independent. I tercer, perquè és un festival d'un tipus de cinema desconegut. I vaig pensar, bé, no és el festival que donarà més popularitat, perquè és un cinema que no tothom segueix,
Però d'altra banda és una oportunitat també de donar veu a aquest cinema i jo vaig sortir de l'alternativa amb una idea molt clara i és que qualsevol cinèfil o qualsevol persona que li agrada el cinema, encara que li agradi el mainstream o que li agradin els blockbusters,
ha d'anar a l'alternativa o ha de veure una mica de cinema independent perquè t'obre els ulls. Jo dic que és un cinema alliberador, que allibera l'espectador dels cànons i dels tòpics del cinema i et dona l'oportunitat d'explorar les mateixes pel·lícules que estàs veient i tu trobes i necessites de vegades encaixar-ho perquè pots trobar-te amb una pel·lícula que diguis ostres, el cineasta m'està donant una llibertat que no sé com agafar-me
Perquè no estic acostumada, estic acostumada que m'agafin de la mà i em portin primer acte, segon acte, ara passa això, ara vindrà el conflicte, ara l'explosió narrativa i s'acaba. I de cop i volta et trobes que et donen com la pilota perquè tu puguis fer interpretacions, perquè omplis els buits.
I t'adones que això acaba enriquint molt més, no? Potser la pel·lícula, potser en alguns casos més que en d'altres, però penso que s'ha de viure, encara que sigui per decidir que no t'agrada, però que s'ha de viure i entendre que això existeix. Aquesta sí que és tota una declaració d'intencions, eh? Potser és una d'una mica... No, no, superinteressant i penso que els ullidors, si escolten amb deteniment el que ens està dient aquesta senyoreta, trobaran molt interessant el que està dient.
podem començar anem a altres estrenes o el que hem vist tu has vist el del Woody Allen? jo he vist el del Woody Allen molt bé ja us vaig dir que a mi saps què passa? una altra cosa no
Encara que a tothom li va agradar i que la vau posar pels núvols i tot, a mi el Midnight in Paris, per no dir-te que el Cristina Barcelona i així no em va agradar gens. I per tant les vaig trobar tan banals que ara que ha fet aquesta pel·lícula la trobo una pel·lícula consistent. Jo des del Match Point no havia vist una cosa que m'interessés de debò. Es veu de gust la Midnight in Paris, per suposat que es veu de gust.
però aquesta és una pel·lícula amb consistència amb uns personatges molt ben elaborats molt ben interpretats Blanchett ho fa fa un papelón aquí però és que a més a més el personatge s'aguanta bé és un personatge que te'l creus des del primer moment ella ho fa extraordinàriament bé té uns primers planos que els aguanta magníficament
I la història és una història actual, és una història creïble de dues germanes, bueno, no són germanes perquè són adoptades i per tant... No se sap ni què són, sí, germanes, no adoptades... Exacte, són el que sigui, però reflexen dos personatges antagònics i que viuen la vida, les dues són dues perdedores...
però dos perdedores en mons completament diferents. I està molt ben descrit. Acabes pensant que la gran perdedora que finalment el seu món se li tanca sobre ella mateixa i és aquest Blanchett.
I la germana, malgrat que és perdedora d'entrada i manifestament outsider, és un personatge que respira positivitat i aquesta positivitat li dona la volta a si mateixa. I això està molt ben descrit.
I això està molt ben descrit. Excepte el personatge final creat per contrapunt, que seria el personatge del qual referà la vida l'aquest Blanchett, el guapo de la pel·lícula, aquell és un bluff i no existeix ni com a personatge. Aquell sí que és un fallo del Woody Allen, perquè allò és un...
Potser se l'ha imaginat ella i tot. Sí, potser. Si em diguessis això també seria creïble. Però és fum. Tots els altres no són fum. Tots els altres. Els nòvios d'ella, de la germana, són d'una grandíssima consistència. Per tant, a mi aquesta perigua del Bodeale, molt bé.
segurament tampoc no explica res de nou aquesta pel·lícula perquè ja havia dit altres vegades però mai havia fet un personatge femení tan negre quan arribes al final de la pel·lícula i en tant dones compte que fins i tot ella ha provocat suposo que es pot explicar perquè l'ha vist el suïcidi del que està a la presó
Vaja, home, ja m'ha trencat la pel·lícula que no l'ha dit Llavors, és que és tan fort, vull dir que tota la zona va de víctima en alguna mesura Sí, sí, i és un malbitxo I te'n dones compte que és un malbitxo, però un malbitxo, un malbitxo Però és un malbitxo, a veure, és un personatge que està centrat a si mateixa i la raó de viure és ella mateixa i clar, quan la raó de viure és un mateix exclusivament et pot sortir tot
però en aquest sentit mira, mira, ja parla Jaume no, no, arriba fa estona però estava aquí en Badalí escoltant a Anna parlant de cinema i de tot a banda de tot, la manera que està explicada la pel·lícula aquest anar i tornar, anar i tornar i tu agafes tota la pel·lícula està molt ben fet està molt ben fet o sigui que xapó, xapó perquè a mesura que va avançant la història tu la quadres, la quadres la vas lligant, lligant i al final
i per tant està molt ben explicada perquè el lligam entre l'avant i el després i l'avant i després del personatge central d'ella no era tan fàcil amb una estoneta relativament curta que tu enganxessis tota la història inclús la que ha explicat el Joan que no havia d'haver-la explicat no ho faré mai més podria haver dit que de fet és curiós que la història és molt similar a la de l'última pel·lícula del Sergio Leone del qual vam parlar la setmana passada
Vull dir, el fet de... Ah, no, jo no vaig venir, com que no la vaig venir. Quina vau parlar? Era ser una vez en Amèrica. Vull dir, la pel·lícula en la que el Robert De Niro tota l'estona veiem que, bueno, fuig d'un passat, sentim aquella trucada insistent que t'arriba a angoixar, que no saps d'on surt, i és una història molt similar, curiosament, a la de... Personatges masculins d'aquest tipus de perdedors n'hi ha més. Femenins... Aquest tipus? No et pensis que en trobaríem tants, eh?
el del tranví que parlen molts saps què passa els del tranví? que el tranví és un personatge que viu sentiments reals vull dir, s'enamora ella està en un núvol i en aquest aspecte és el mateix personatge que la de Woody Allen de la Jasmine aquesta però té un tipus de sentiments que estan connectats amb algú
Aquesta Jasmine no està connectada absolutament amb ningú que no sigui ella mateixa. I això sí que és específic del personatge. Però jo no sé si l'etiquetaria de perdedora, sinó de mala persona. Jo no sé si realment l'etiqueta és... Perquè els perdedors no necessàriament tenen per què ser males persones. En canvi, aquí donen la sensació que mentre la germana, si vols tu...
Podria dir, bueno, és una perdedora. En canvi, ella jo crec que és molt més que una perdedora. És una mala persona, és una persona inconscient, egoista... Hi hauria una quantitat llarguíssima d'injectius a posar-li en aquesta persona que enquadrarien. La perdedora no sé si és realment perquè li podria haver sortit bé.
És a dir, li surt malament... Exacte, per això és perdedora, perquè li surt malament. Però jo em refereixo a que seria una cosa ocasional. En canvi, el fet que sigui mala persona sí que això és més definitiu. És el seu ADN.
És que, a veure, és mala persona per dir-ho... Bé, molt bé, si vols dir això ho dius, però jo diria que és complexa. És complexa i la causa de ser mala persona és el centre d'ella mateixa. Aquesta és la causa fonamental. A més mira en ella, és egoista. Més que això.
En realitat s'ha de crear una ficció per suportar una mica la vida, per suportar-se ella mateixa. I ella fa fum constantment. Jo per acabar d'explicar ja la pel·lícula del tot i que així Anna no hagi d'anar a veure-la. Tu l'has vist o no? És que això em passava que l'havia vista. No, no passa res. I que tots els oients també. Però no passa res. Jo ja sabeu que estic per la cultura de l'espòiler, vull dir que s'ha d'explicar tot i qui no vulgui que es tapi les orelles.
No, però en qualsevol cas el que sí que crec que el Woody Allen també ha fet aquesta pel·lícula és decantar-se com mai. Sí que ho havia fet altres vegades. Està clar que la seva ideologia és una força concreta i tot més o menys ja la coneixem. Però aquí com mai, entre la dialèctica, entre les classes socials, està clar. Jo penso que la germana per ell no és una perdedora. La germana no és una perdedora. Una persona que viu la vida i que pot fer una cosa, pot provar una altra i va maniobrant. Sí.
És una positiva. En canvi, ella és una fracassada i que fracassarà sempre per la seva pròpia ADN, per mi. No et cau bé, eh? No? No, no. Jo passaria a parlar d'altra pel·lícula perquè té una sensació que ens estem menjant el temps i no parlarem d'un tema molt interessant com és la proposta d'aquesta setmana o d'aquest mes.
No sé, comencem per on vulgueu, perquè a mi, arrel del que tu vas dir, doncs he decidit també al final veure Cuentos de Tòquio, que no la volia veure perquè tenia por de que... De què tenies por? Tenia por de fer masses referències i comparar-les massa, i com que m'havia agradat molt aquesta...
i tenia molt interioritzada i em va emocionar en molts moments i em va fer plorar, cosa que no és tan habitual últimament que em passi, doncs la tenia molt ficada dintre del cor. A mi m'agradaria saber en quin moment vas plorar. Ah, ja no me'n recordo. Bueno, de totes formes, diguem de què estem parlant. Estem parlant de dues pel·lícules. Una pel·lícula és el del Yashiro Ozu, que és del 1953, que és Cuentos de Tòquio, i l'altra és la que està encartellera actualment a Barcelona,
que és del Yohi Yamada i és una família de Tòquio. I aquesta és del 2013. El que passa és que aquest director és un director que crec que té 82 o 83 anys. 82 anys. Ha rodat 79 pel·lícules d'art matratges, eh?
i llavors aquest ha fet un homenatge a l'Ozu perquè va treballar amb ell una temporada i ha escrit la mateixa la mateixa història inclús hi ha frases que són exactes jo que he tornat a veure aquesta tarda la de l'Ozu hi ha frases literalment exactes
Sí, però no sempre posades en el mateix context. No, després canvia coses. És com un trencaclosca allà. Però hi ha molta cosa molt fidel. Ell haurà triat amb què és fidel, això jo no ho sé. I el més curiós de tot és que hauríem de parlar d'una tercera pel·lícula que a mi m'ha sorprès molt perquè no tenia ni idea que a l'Ozu...
es va basar, el guionista de l'Ozu, de fet, i ell mateix com a co-guionista, en una pel·lícula del Leo McCarty del 1937, si no recordo malament, que es diu Make Way to the Future, que és d'un nou Feu Pas al Futur, que estan agafats els mateixos personatges d'allà i és una confessió, vull dir, no és una cosa secreta ni res, que es van basar en aquesta pel·lícula
que t'explica una història similar, tot i que no és exactament el mateix, i que té la mateixa textura de pel·lícula transcendent i d'una densitat brutal que la de Cuentos de Tòquio, que comença d'una manera molt diferent, comença amb la reunió dels pares i els fills, tots en la casa, diguéssim, pairal,
I els pares li comuniquen als fills que han de deixar la casa perquè no tenen prou ingressos com per continuar pagant-la. Llavors, a veure qui se'n fa càrrec d'ells. Aquest és el començament de la perigua de Leo McCary. A partir d'aquí, doncs, a veure, els fills intenten desfer-se'n d'una manera o d'una altra. Una miqueta igual que passa aquí, però en un punt de partida...
diferent i el que és curiós és que els personatges sí que estan agafats d'allà els dos pares tenen un caràcter similar els fills són una mica canviats però estan una mica al tarambana està el més responsable, més lògic que segueix amb una línia molt determinada però sí, en aquell cas és el Thomas Mitchell que és d'aquells actors superreconeixibles secundari que jo crec que ha sortit en totes les pel·lícules d'aquella època
És curiós saber que l'Ozu, que és un clàssic dels clàssics, té les seves referències i estan en el cinema de Hollywood. Sí, és curiós que ho comentis això. Sí que té aquestes referències perquè ell té unes quantes fixacions i una és el problema familiar i després el problema de...
I el problema del comportament tradicional japonès enfront de tot el que se li ve a sobre quan es transforma. I llavors contraposa el Tòquio amb l'arrel inicial familiar.
I això ho fa l'Ozu i ho fa el d'ara també. En aquest sentit hi ha coses preocupants a la pel·lícula perquè no sembla que hagi canviat res en el Japó respecte a la pel·lícula de l'Ozu de l'any 53. Sembla que els rols són els mateixos. Fins i tot diria que l'any 53 hi ha més obertura cap a la dona, per exemple,
Perquè hi ha un petit detall de la pel·lícula de l'Ozu, que quan el convida al gendre, diguéssim, un dels gendres, el de El marit de la perruquera, que sembla una pel·lícula això, però és el que passa a la història, doncs el convida als banys a la pel·lícula original de l'Ozu, van tots dos, s'aixequen, la dona i el marit, i van als banys, i se'n van, i aquí no, aquí només va el marit.
i la dona es queda allà vull dir que fins i tot sembla que hi ha hagut una regressió segons com ho mirem però en el cas d'una família de Tokyo per exemple el fill pot conviure amb una noia sense estar casat i no sembla que passi res vull dir que en aquest sentit jo penso que també adaptar molt bé actualitza bé els cànons perquè és veritat que la societat japonesa potser té aquest punt però jo també veig d'una altra banda una evolució en el discurs del Llamada respecte de l'Ozuki
Aquest és un dels grans canvis de la pel·lícula, un respecte a l'altre, perquè a l'original, de fet, el fill aquest que apareix en una família de Tòquio no apareix. Està mort. Està desaparegut, ni tan sols saben si està mort o no. Es donen a entendre que està mort. I la protagonista és la noia, la Nora.
A mi m'agrada més, a mi confesso que una de les coses que m'agrada de la pel·lícula i que li permet també modernitzar, diríem, el guió, jo trobo que el guió, des del meu punt de vista, clar, jo entenc que és un clàssic i que a poques pegues se li poden trobar en un clàssic d'aquesta categoria, no? Però com que jo vaig tenir la desgràcia, segurament, de veure primer la de la moderna i aquests dies després hi he vist l'altre per influència teva, no? Perquè et vaig enganyar. Perquè em vas enganyar. Sense voler, eh? Sense voler, segur, n'estic convençut.
Doncs, clar, ara em trobo en què tinc un contrast de sensacions, que fins i tot m'he pensat, m'he plantejat, que tinc moltes ganes de tornar a veure la moderna, la del Llamada, perquè hi ha coses que ara no me'n recordo, si les he vistes d'una manera o les he vistes d'una altra. Quina, per exemple? Va, pregunta, que aquí tots l'hem vist. Una cosa que a mi m'agrada, i això la puc explicar, que m'agrada molt, en relació de la moderna, de la Llamada, és que canvia el paper, és a dir, aquest fill que deia ell,
No existeix en la versió primitiva, diríem, la versió del 53. Existeix, però no apareix. Està mort, està desaparegut. No, hi ha el fill que troben a Osaka, que és un fill una mica despenjat, que arriba tard... Jo crec que el Yamada fa un mix i llavors barreja el nano d'Osaka, que és quan la mare es troba malament en un moment...
quan fan el viatge i aquell fill els recullen allà i després... Però barreja aquell fill amb la Nora, que representa aquest vítua amb la primera. Una cosa que m'agrada moltíssim, i des del meu punt de vista, tot i que reconec, abans ho comentàvem, que aquests tots són actors carismàtics del cinema japonès i que ells sempre ha treballat els mateixos i, per tant, passa una mica com l'Ikiro, que hi ha personatges que són inconmensurables,
A mi una cosa que m'agrada molt d'aquesta pel·lícula és que trobo que el càsting està brillantment fet. És a dir, només amb la cara de cada personatge de la pel·lícula llamada amb color saps com és cada personatge. És a dir, els rostres, els gestos, la gestionalitat, la forma que caminen, la forma que s'asseuen, la forma que comenten...
Fins i tot diria que hi ha alguns personatges que estan més ben resaltats. Per exemple, la peluquera, l'egoisme de la peluquera, està per mi més ben destacat amb la versió moderna que amb la versió antiga. Jo, en canvi, no dissenteria d'això. Jo, en canvi, crec que la peluquera, amb la versió moderna, és un personatge relativament dèbil, relativament influenciable, relativament tou...
En canvi, a la pel·lícula de l'Ossú el personatge és dur, és pragmàtic, va a la seva i està molt ben configurat. Amb la pel·lícula de Llamada jo crec que la pel·luquera...
no saps mai si és que és tonta o senzillament va a la seva. En canvi, a la pel·lícula de los U... Però en canvi, a la de los U està claríssim, el tipus de personatge. Aquí has de lluitar, ara, per parlar. Ja veus que al començament et deixaven parlar perquè era una entrevista, però ara... I a mi una cosa també me'n trobo molt encantadora, i ja et deixo parlar, és quan l'àvia, que no hi és això amb la versió primitiva, li dona els diners a la nòvia del fill jove.
que jo trobo que té una força, també els rellotges, però el fet que li doni els diners i li explica per què li dona i com les accepta l'altre, em sembla d'una brutalitat, em sembla manavellós. I en canvi això és un detall que no hi era. Està perduda, sí. L'altra cosa també, hi ha canvis, com per exemple, ells van a un hotel, hi ha moltes coses que estan canviades però estan actualitzades, no és que variï la història, perquè la història és la mateixa, i com deia, les faries són més o més les mateixes.
Però a mi en conjunt, per no allargar-me més ja i deixar parlar, diria que hi ha entrat més, m'he emocionat més jo amb la versió... Perquè, d'altra banda, hi ha molta plano fixa, que és veritat que és molt maco, però per mi alentejo una mica la història. Les dues pel·lícules són plans fixes tota l'estona. Però hi ha més muntatge en el segona. El segona dura 15-20 minuts més.
Que la versió antiga. Sí, vol dir que la primera són gairebé dues... No, més de dues hores. Dos hores 10, dos hores 7 i l'altra una mica també. I aquestes dues hores 30 o 25. És aquell plano de l'osu que està a 90 centímetres del terra i que estàs ajonollat, estàs a l'altura del tatami...
Però això el Llamada no ho fa igual de bé. Des del meu punt de vista, la diferència principal entre les dues pel·lícules no està pas en el guió, sinó està en l'estil de l'Ozu. Jo penso que visualment l'Ozu té molt més estil o té un estil... Més potència té.
que arriba molt més que no pas el Llamada, almenys fent el remake. No parlo del Llamada fent altres pel·lícules. No ho sabem perquè no han arribat. Jo no he vist cap altra pel·lícula, el Llamada. Però la Carme deia, per exemple, on posa la càmera l'Ozu,
Arras del terra, gairebé, que quedi com en el punt de vista d'un home que estigui assegut amb un tatami, amb un pla fixe, com dèieu abans, i també el joc que fa amb el fora de camp i amb les pauses, perquè trobes moltes vegades que dintre d'una conversa...
La càmera està allà abans que comenci la conversa molta estona, es queda molt temps després, moltes vegades t'està ensenyant una cosa que queda fora de camp, i treballa visualment d'una manera molt potent. Per exemple, un ús que fa en els diàlegs l'ozo que no ho repeteix de la mateixa manera o amb la mateixa intensitat de llamada és...
agafar l'eix de la càmera perquè la gent ho entengui, posar la càmera gairebé al davant del personatge i que sembli que el personatge t'està parlant a tu. I amb aquestes converses... El pare, això ho fa moltes vegades amb el pare. I això ho fa extraordinàriament bé. Inclús jo trobo que...
El gran dilema aquest, que a l'últim de la pel·lícula de l'osso hi ha un moment que la Nora li diu a la filla, l'última conversa, li diu la filla es queixa dels germans que se n'han anat i l'única que s'ha quedat és la Nora.
I llavors la Nora li diu, no, és que ha de ser així. Perquè tenen una família. Hi ha una saviesa amb aquell discurs que jo no li he trobat aquesta saviesa. Jo tampoc li he trobat amb el Llamada. Hi ha una saviesa amb l'Ozo
absoluta saviesa. Aquella... És a dir, acaba dient, no és el mateix ser pare que ser fill, i és així. I és així, ni bon ni dolent, però hi ha una ingratitud en ser fill i una generositat en ser pare que ha de ser així. I la Nora diu, és que és normal ser això. I Carme, que això també es viu... I això és potentíssim. I és un punt que també es viu en una conversa entre els dos pares,
quan estan parlant dels fills, que es queixen... Ah, sí, quan s'emborratgen. No, no, quan estan el pare i la mare, estan parlant dels fills i estan dient, ostres, que egoista és aquesta, ostres, com és l'altre, no? I de cop i volta es quedan parats, somriuen i diuen, però quina sort, que bé que han sortit, són millors que la mitjana.
Clar, perquè hem parlat abans amb els altres i hem dit... Perquè quan aquells tres s'emborratxen, un se li han mort als dos fills a la guerra, l'altre és un desastre, i ells pensen, home... Però és un punt de vista tan de pare... I això és tan savi, tan savi, tan savi, que en canvi jo he trobat...
malgrat que l'he trobada bona l'actual i l'he trobada bé de translació la translació feta del 53 ara està relativament ben feta però sàvia, sàvia i profunda l'he trobada la de l'Ozu i a més a més aquesta l'he trobada un punt de culebron i l'altra és una pel·lícula potentíssima des del cor i he dit la gran veritat que aquest és el món que s'acaba, que se'n va
I que el canvi generacional té aquest preu. I això dit amb una melancolia, però amb una potència que a mi m'ha semblat magnífica. I a l'altre li he trobat un punt de culebron. S'ha vist des d'ara. Jo crec que el llamada...
Llamada, Clarín, que és el director de la nova... De l'actuar, de l'actuar. Quan diem Llamada, havíem de dir Llamada, no? A la que està en cartellera. Exacte. Doncs jo crec que no tindrà cap problema per reconèixer que ell ha fet una recreació al cap i a la fi una mica trivial. Nostàlgica. En el sentit que tot el que té la pel·lícula de l'Ozu de transcendent, doncs ell ho ha...
Banalitzat. Sí, d'alguna manera. Ha fet més banals. Com una mena de passatens. L'Ozo fa arquetips immutables que serveixen per parlar de la naturalesa humana quan ho ha fet ara i sempre. El Yamada el que ha fet d'alguna manera és crear uns arquetips més o menys divertits.
És una pel·lícula més amable, eh? Però jo penso que els arquetips de Hollywood... Que són arquetips, en alguna mesura, que també perduraran. És a dir, tinc la sensació que és una pel·lícula que si la gent la veu i la gent li agrada, és una pel·lícula que la tornaràs a veure. És que jo penso que... A veure, que estem tirant coses a sobre del Llamada, pobre home. No, no, no. Jo penso que...
Una família de Tokio, la que tenim ara en cartellera, és una pel·lícula ben feta, un molt bon homenatge a l'Ozu i que recupera parts de l'essència de l'Ozu i que val la pena anar-la a veure. Exacte, i que explica una història consistent, sí, això és veritat.
I que ell ho fa molt bé perquè podria haver-ho fet molt malament. Agafar una pel·lícula com la de l'Ozu, fer un remake, adaptar-la, es podria haver trobat en una situació molt complicada. En color que té un altre tipus d'esquema.
I ho resol molt bé. I la contraposició del món actual de Tòquio la fa molt bé. Sí, de fet, aquí ho parlàvem amb el Joan, que igual que l'Ozu agafa, que és la Segona Guerra Mundial, tot el que marcava el 1953, i com la figura d'aquest fill desaparegut d'alguna manera és, ho dèiem, la presència absent de les seqüeles d'aquella Segona Guerra Mundial,
en el cas d'una família de Tòquio, tenim a través del fill, d'aquest fill jove, la presència de les seqüeles que ha deixat Fukushima. Vull dir que també agafa... Mentre que a Cuentos de Tòquio tenim el pes de la Segona Guerra Mundial, a una família de Tòquio, tenim el pes en la societat d'un desastre com a estatal de Fukushima. Vull dir que també busca d'alguna manera arribar una mica més... I que a través del jove està molt ben fet aquest personatge. Això és nou...
És una gran troballa, el personatge. I això mostra la crisi, perquè en definitiva sabeu que el Japó, des de fa una bona temporada, està en creixement zero. Està en crisi econòmica, diríem, estable, permanent. I què passa? Doncs que aquest nano és el que serveix per mostrar justament aquesta faceta, és a dir, tots els problemes que té ell amb la feina, etcètera, etcètera.
Però tot el que a la pel·lícula de l'Ozu és important, aquí se li acaba fent un tòpic. El fet de trobar-se allà col·laborant a Fukushima, a la noia, que bonica que és, que si no m'adavanto s'adavantarà algun... Tot això no deixa de ser treure-li ferro, treure-li importància per apropar-ho a l'espectador, per fer-ho més fàcil, per donar concessions al personatge del marit de la perruquera. És un bobalicón. Això no té ni cap ni peus. Aquest personatge no m'agrada gaire.
A mi no m'agrada la peluquera. La peluquera és molt millor la de l'Oso. Com a perfil. Són dos productes completament diferents. Estan basats en la mateixa història, però no tenen absolutament res a veure. És que no es poden comparar. Una és una pel·lícula que està feta, no sé si amb l'ànim de perdurar o no, però és una pel·lícula absolutament perdurable.
L'altra és una pel·lícula, aquesta actual, per passar una estoneta, per plorar una mica. Home, una estoneta, molta estona, perquè és llarguíssima. Em sembla que el Joan no està gens d'acord amb tot el que esteu dient. No, no, jo no estic gens d'acord. Ella apostava per la dara. Jo triaria la dara i, a més a més, li veig moltes possibilitats, moltes coses positives, que no dic que no hi siguin amb l'altre,
Però a mi, per exemple, hi ha moltes... Per exemple, l'afraxa al tren i l'altra està amb el vaixell, que és més important al Japó, perquè són milers d'illes. Llavors, hi ha moltes coses que per mi estan millorades. El final de la pel·lícula és diferent.
Al final de la pel·lícula, amb una moren a la casa i amb l'altra moren a Tòquio. Llavors, tota la resolució del final, la del guió parlo ara, eh? Tota la resolució del final del guió, a mi em sembla molt més consistent, molt més fort, molt més potent...
el que hi ha de la nova, de guió. Per què és més dramàtic, Joan? Per què és més dramàtic, penso. L'Ozu era un cineasta, això ho diuen, no ho dic jo, que es caracteritzava pel buit, per deixar l'espai buit, una mica el que dèiem abans, perquè l'espectador...
entengués la transcendència d'allò que es veia, però no necessàriament impactant, sinó simplement amb les imatges que estaven passant. I penso que aquí el Gemada fa un gir, intenta donar-li un plus, que potser és un plus més comercial, com deia el Francesc, o no, però que no té per què ser una cosa que impedeixi a la gent arribar-hi a la història, però simplement que li dona un altre punt diferent.
En qualsevol cas, estic d'acord amb que són dues obres, si no mestres, importantíssimes del cinema, i que, per tant, recomanem als nostres uïdors que, si tenen oportunitat d'anar a veure aquesta, els hi serà més fàcil, perquè la fan al cine Arribau, i no sé quantes cines més, a molts cines, i l'altra és més difícil, l'altra és una obra que s'hauria de veure a través de... Però que qualsevol moment que tinguessin l'oportunitat de veure aquesta, també la recomanem. La recomanem.
Està considerada per molts la millor pel·lícula. La millor pel·lícula és la història del cine. Sobretot al cine japonès no hi ha cap mena de dubte.
Jo ho acostumo a dir, però avui potser encara una miqueta més. Fixem a l'Anna, no? Li fem signar ara perquè ja vagi venint. Jo, si voleu, vaig venint. Cap problema. Doncs perfecte, Anna. Doncs sí, sí. Per mi, per nosaltres, penso que seria un plaer. En qualsevol cas, moltes gràcies per venir avui. Això ja ho tenim fet. Ja no pot tornar-se enrere. I, bueno, recordeu que aquest programa, com sempre, el podeu tornar a sentir al cinema des del gallinet, no.
CinemaSenseCondicions, que de vegades ja els barrejo, CinemaSenseCondicions.blogspot.com i que la setmana vinent de què parlem, Joan? Ho tens per aquí apuntat. Ho tinc, aviam, de memòria. Seria que ve la Carme, ens parlarà del cinema jueu, i ve el Sergi Grau, que ens parla de l'Spielberg. Perfecte. Molt bé, molt bé. Doncs molta coherència. Gràcies. Ja ho tinc en compte a vosaltres. Gràcies, Sara. Bona nit. Bona nit. Fins aviat. Gràcies. Bona nit. Adéu.
Fins demà!