Cinema sense condicions.
. . .
Bé, amics, molt bona tarda, tornem a estar aquí nosaltres des de Sense Condicions.
Avui quan escoltava aquesta afirmació, parlar de cinema però sense posar-nos cap mena de condició,
seria això el que vol dir, de la veritat és que, no sé, m'ha semblat que tenia la seva història, no?
I en té uns quants anys d'història ja el títol d'aquest programa que nosaltres, doncs, cada setmana al dimarts
a partir de les 8 del vespre, doncs us proposeu i després l'escolteu repetit els dissabtes.
I per això algunes vegades el dissabte per força hi ha d'haver alguna disfunció, precisament perquè és molt difícil parlar amb neutre, no?
Vull dir, sense concretar res de res.
Molt bé, Francesc, què tal? Com estàs?
Què tal, Jaume? Molt bé.
I es pot sentir també, sempre que es vulgui, en el podcast de l'emissora, això ha canviat molt,
l'altre dia vam fer una reunió i ens ho van acabar d'explicar, es pot sentir, bueno, ja fa temps, eh,
que es podia a la ràdio La Carta, de Ràdio d'Esbert, si entreu a CinemaSenseCondicions.blogspot.com
podeu tornar a sentir tots els programes de la temporada i de les temporades passades, quan vulgueu.
Vull dir que no només tenim el directe i el diferit, sinó totes les possibilitats que ens donen les tecnologies internautiques.
Què et sembla?
Bé, sí, no, jo m'imagino que sí, que de mica en mica acabarem anant a parar en un punt que digues, vinga, va,
què és el que a mi m'interessa d'una manera com cal i automàticament doncs les persones podrem això que acabes de dir tu, no?
Podrem triar el programa que volem escoltar, podrem entrar doncs amb les xarxes precisament per veure la pel·lícula que volem veure.
Jo no fa gaire que vaig estar a casa d'un senyor que tenia muntat allà una història molt, molt curiosa en tres dimensions dins de casa seva
i només havia d'apartar el sofà i això, i posar doncs la càmera, la càmera la tenia al darrere, evidentment.
El projector.
I el projector que dic, sí, el projector el tenia al darrere i només havia de baixar una pantalla,
que això avui cada vegada és més fàcil.
I llavors em va ensenyar de quina manera tan perfecta doncs es pot arribar a fer un cinema en tres dimensions, no?
I això dins el menjador d'una casa.
Esclar, vull dir, si nosaltres acabem això i dius, molt bé, ja no ens podem avorrir mai més, no?
I anirà a favor de nosaltres mateixos perquè no haurem d'estar pendents, per exemple,
de coses que tenen una vocació extraordinària de la immediatesa,
com pot ser el seguiment que s'està fent de la construcció del Parlament Català
i l'escull del president i tot el president i, evidentment, tota la gent que l'acompanyarà,
doncs aquesta immediatesa, jo m'adono que si tu poses només, i això és el que tu acabes de dir,
només en marxa de la televisió, doncs tens aquesta novetat, sense ficció, aparentment, a partir de la realitat.
Lògicament, si en lloc d'això i dir, bueno, després a les notícies, a partir de, jo què sé,
a les 9 del vespre, que hi ha unes notícies normalment a gairebé totes les cadenes de televisió,
i tu pots triar la que més t'agrada i llavors allà ja em donaran un resum de tot el que ha passat aquell dia,
doncs lògicament et podràs ambientar, no sé quin interès pot arribar a tenir això,
però sí que el pot tenir, m'estic convençut, triar, doncs, aquella pel·lícula,
aquella sèrie, aquella realitat, d'on venim, a on anem, amb quines pretensions.
Imaginem-nos la quantitat de coses que es belluguen en el nostre entorn, no?
Què té això de saludable, és la pregunta.
De saludable, perquè cada vegada aquest 15% que se suposa que tenim com a desenvolupament natural,
amb tot el que ja tenim, doncs es transformi en un, no sé, en un 40, un 50,
i per què no, com aquella pel·lícula, no sé si la vas veure, plantejava,
doncs poder arribar al 100% de les nostres capacitats,
doncs a partir d'utilitzar-les, no?, de fer una tasca d'utilització,
de potenciar les nostres capacitats, no?, no sé, jo crec que aquest espai és molt senzill,
fa una trentena d'anys que existeix, aproximadament,
cada dimarts a l'hora a les 8 del vespre, ja fa molts anys, no?,
doncs parlem de cinema.
I de quina manera parlem de cinema?
Doncs d'aquella manera que nosaltres, durant una setmana,
hem aportat en el nostre xiu mental, doncs, coneixements de cinema,
a partir de la realitat de veure pel·lícules, no?,
la Carme té unes constants, jo en puc tenir unes altres, tu unes altres,
el Joan unes altres, evidentment, no?, cadascú de nosaltres.
I totes les persones que hem anat convidant durant aquests últims 4 o 5 anys,
més o menys, doncs també aporten, doncs, la seva estructura
en quant a professionalitat, moltes vegades amb altres sabers, no?,
com per exemple pot ser l'astrologia, com pot ser, doncs,
l'afició al cinema de Hong Kong, com pot ser, bueno, tot això és el que hem anat fent.
Que això no és suficient per desenvolupar-nos com persones amb capacitats més...
Jo crec que sí, que això és més, això és molt important, no?,
sobretot els que participem en aquest joc, no?
Difícilment, tot, o sigui, si renuncies a una constant com aquesta,
penso que no vas bé, per molt que n'hi hagi moltes altres que puguin tenir,
doncs, orientacions que sí que et poden enriquir,
però que penso que pot ser bastant més dispers.
Jo penso que aquest és un espai que té aquesta virtut, no?, que la dispersió no existeix,
sinó que, eh?, vull dir que parlem d'allò que veiem, de la formació que anem tenint,
i lògicament cada vegada, doncs, tenim un bagatge més ample, no?
I moltes vegades hem comentat, i, bueno, la veritat és que has parlat de moltes coses que donarien cada cosa de les que has comentat per un programa o més d'un,
però, bueno, és el que anem fent, com tu dius, anem desenvolupant aquests temes,
però és veritat que també ha anat sortint la qüestió, de manera reiterada, perquè és així d'important,
del fet que per gestionar tota aquesta informació creixent,
i que existeix amb totes les xarxes i totes les possibilitats,
també a la biblioteca, eh?, també volia esmentar, perquè ara direm unes novetats que ens han enviat
perquè ens fem ressò d'algunes pel·lícules que han entrat noves i que podeu anar a veure,
alguna d'elles, uf, ja veureu, doncs, és important tenir una mentalitat determinada,
un objectiu determinat, una, no sé com dir, una ideologia o un fil conductor per poder anar assimilant,
i això és una cosa que segurament jo no havia entès des de, bueno, durant molt de temps,
i de mica en mica, a través de les converses que hem anat tenint amb tu mateix
i dels programes que hem anat fent, que ja són uns quants,
doncs vas veient que sí, que té un sentit, clar, analitzar-ho tot a partir d'unes constants
que per tu són fonamentals, i això és el que també fan moltes persones
quan es dediquen a una disciplina concreta, a treballar a través de l'islam, per exemple,
els sofís, que jo he conegut a partir de, bueno, a partir de gent,
a partir d'aquella pel·lícula de la qual vam parlar,
que tenia a veure amb l'Omar Sharif, les flores del Coran,
a partir també del Pedro Burruezo, que va ser també aquí molt esmentat
quan el José López Pérez va fer la seva pel·lícula,
les tres vides de Pedro Burruezo,
és una persona que s'ha introduït en tot aquest tema del sofisme,
que és la part més mística i intel·lectual de l'islam,
i una altra persona pot tenir una visió o una manera d'analitzar els productes
que sigui, doncs, per exemple, més al voltant, bueno, com tu deies, de l'astronomia,
bueno, tu esmentaves l'astrologia, però podria ser astronomia també.
Com un parell de vegades, aquell senyor.
Sí, i podria ser també a partir d'una ideologia com el marxisme,
que això et sona força proper a tu mateix, o del psicoanàlisi,
i jo ara vull fer en directe una declaració que tu, per exemple, Jaume,
encara no en saps perquè no hi ha hagut ocasió per parlar-ne,
i, bueno, de vegades s'han de fer aquestes coses i està bé.
Jo ara tinc una manera d'analitzar també fins i tot les pel·lícules,
que no sempre et poden tenir a veure amb aquesta constant,
però és el tema del veganisme.
Jo ara fa no gaire, fa molt poquet, a partir de l'agost d'aquest any,
vaig començar amb el tema del vegetarianisme,
i amb molt poc temps, molt menys temps del que jo esperava,
he acabat entrant en la dinàmica del que és ser vegan,
és a dir, no consumir cap mena de producte que provinguï d'animals.
Per tota una sèrie de qüestions ideològiques, morals,
de respecte d'una sèrie de qüestions ecològiques,
quan vas informant-te una mica de la qüestió,
té una repercussió, aquest tema, suposo que com qualsevol altre,
però repercussions globals, repercussions de la pròpia,
existència de la vida a la Terra,
de la sostenibilitat de l'activitat humana,
de tota mena, és una cosa sorprenent.
Llavors jo he entrat en aquesta constant,
en aquesta manera d'analitzar la realitat,
i també pel mateix tema d'analitzar les obres artístiques,
si tenen en compte, si valoren d'alguna forma,
i és una metodologia que és tan vàlida com qualsevol altra part,
precisament per anar sistematitzant i per anar catalogant.
Llavors anirà sortint al llarg de la temporada
i com que la meva idea es continua això al llarg dels anys fins a l'extenuació,
que m'agrada aquesta paraula.
Mira, ja tenim aquí una de les persones que havia d'estar aquí,
i que al final, efectivament, ha arribat, la Carme Nebot.
Doncs això, complementant el que tu deies,
tota aquesta quantitat d'informació que tenim,
suposo que està bé tenir un model,
o una manera de pensar i d'analitzar-ho tot,
per poder ser capaç de gestionar tota aquesta quantitat d'informació,
de dades, d'imatges, de paraules, de música,
de tota mena de productes que segons com et poden arribar a saturar i anul·lar.
A mi, per exemple, això m'ha passat més d'una vegada
amb el tema de la literatura, amb el tema de la ciència també,
intentar assimilar tantes coses sense un fil conductor
que al final et bloqueges i durant molts anys deixes d'accedir-hi
fins i tot a aquest terreny, a aquesta informació.
Jo ara, quan la Carme acabi d'instal·lar-se,
perquè, mira, ara ja que ha arribat,
doncs esmentaré una, dues, tres, quatre pel·lícules
que són precisament les novetats de cinema
d'aquí de la Biblioteca de Joan Margarit,
que tenim aquí pràcticament amunt de l'emissora,
ja sabeu on estem, a Can Ginestà,
i ara ja té la Carme les auriculars posats,
i ja puc és molt bona tarda, molt bona tarda, molt bona nit, no sé,
i si és el dissabte, com ha dit abans el Jaume,
quan ens sentiu, doncs molt bon dia.
i quatre pel·lícules, que em sembla que la Carme ja tindrà la informació,
perquè ja també li arriba, a veure si us sonen.
Un viaje de 10 metros, Exodus, Dioses i Reyes,
Nunca es demasiado tarde, i Atenció, Magical Girl.
Quatre novetats, a la Biblioteca abans de Can Ginestà,
i ara Joan Margarit, perquè pugueu anar,
suposo que ara estaran agafades,
perquè quan arriben les novetats, doncs la gent té ganes d'agafar-les,
i se les emporta, però bé, una miqueta de temps,
o reservant-les, doncs les podeu agafar.
Us sonen alguna d'aquestes pel·lícules?
Sí.
Totes?
Imagino que sí, no?
Alguna, alguna.
Quina destacaríeu?
Un viaje de 10 metros, recordeu que és aquella pel·lícula,
jo me'n recordo que el Jaume l'havia vist,
de l'Art Handstrom,
que parla sobre aquella família de la Índia,
que té un restaurant al sud de França,
i que a davant seu decideixen obrir un restaurant luxós,
d'alta cuina francesa,
i llavors els 10 metres aquests,
que em sembla que en anglès està mesurat en peus,
però no me'n recordo quina distància és,
o amb una mesura britànica,
doncs això.
Llavors la diferència que hi ha entre un tipus de cuina familiar i l'altra,
i la diferència també d'ideologia, suposo,
i me'n recordo que la vas comentar en el seu moment,
Exodus, Dioses i Reyes,
que és la pel·lícula del Ridley Scott,
que segurament és una de les més fluixetes que ha fet últimament,
tothom en principi coincideix,
jo la vaig veure en unes condicions molt poc favorables,
més que res amb pressió doblada,
i la vaig veure començada,
vull dir una cosa que no acostumo a fer mai,
llavors, bueno, no tinc massa bona imatge en aquesta pel·lícula,
i en canvi ara ha fet aquesta de Marchant,
la de, com li diuen aquí,
no sé què, de Marte,
bueno, ja sabeu quina és.
Marte, es diu Marte,
Marte, doncs el títol original es diu El Marcia,
de Marchant, que és el terrestre,
però com que està allà atrapat i no pot sortir,
i sembla ser que aquesta pel·lícula està força bé.
Després, Nunca és demasiado tarde,
que no la recordo,
que es diu, bueno, el director es diu
Berto Pasolini,
i ens parla de John May,
que a la seva feina consisteix en trobar els familiars
dels que han mort sols,
i que és un individu metoculós,
fins a l'obsessió,
i la seva vida és tranquil·la i ordenada,
fins que el seu cap li anuncia
que serà acomiadat per retallades a l'empresa.
Llavors, en John s'allibera de la rutina,
i per fi sabrà què és la vida,
amb la seva excitant i perillosa imprevisibilitat.
No me'n recordo darrere d'aquesta pel·lícula,
però la teniu aquí.
I Màgica el Gé.
Ja està, no cal dir res més.
Màgica el Gé.
No cal dir res més d'aquest.
Simplement us recomano,
això sí, que busqueu,
perquè es pot veure la primera pel·lícula
del Carlos Bermud,
el primer llarg matratge,
que es diu,
dèiem un flash,
es pot veure a la plataforma digital Filmin,
us ho recomano.
Jo la vaig veure aquí fa un perill de mesos o tres,
i és tan enigmàtica,
tan emocionant,
tan impactant com Màgica el Gé.
És equivalent.
Vull dir,
hi havia gent que deia que no era tan rodona,
jo la considero una pel·lícula,
deia amb un flash, eh?
Espectacular.
És a dir,
en tot moment estàs intrigat
per com combina aquest home
la seva trama,
els seus personatges,
com els va relacionant entre sí,
i Màgica el Gé.
És, bueno,
els que l'heu vist a saber una miqueta
què és,
és una veritable bestiesa de pel·lícula.
És una d'aquelles obres magnes
que quan et trobes davant d'ella
et quedes una mica sense respiració
i necessites temps per assimilar-la,
per parlar-ne,
per analitzar-la,
per comparar-la amb altres pel·lícules,
per intentar saber què ha passat aquí.
Com és que una persona ha estat capaç,
amb tants pocs mitjans,
també s'ha de dir,
fer una cosa d'aquesta magnitud.
Carlos Bermud,
un dels grans directors de l'actualitat,
d'ara mateix.
Mundial, eh?
No, allò espanyol,
això no vol dir res.
No existeix al cinema espanyol.
No, no.
Carme, què has vist?
Què has vist?
Només he vist Truman.
Oh, ja està bé?
Sí.
Molt bé.
Molt bé, molt bé.
Ja està.
És una pel·lícula del Cesc Gai,
la darrera pel·lícula d'aquest director,
que és un director català.
Perdona't,
soc molt pesat,
però és que sempre hi ha coses que,
clar,
la darrera sembla que no hagi de fer més.
És que ho diem molt,
no?
Però, oi,
jo què és que hauríem de dir?
La més recent.
A mi em van ballant aquestes coses al cap,
eh?
Potser hauria de callar i ja està,
però a vegades en aquest programa,
com que és sense condicions,
em surten.
Tu deixeu-me, tu deixeu-me.
Ah, ja està,
ja està,
no em feu massa cas.
Sí,
però quan treus les condicions,
se suposa que tothom actua com cal,
oi?
Perquè si no,
ja no...
Llavors jo les poso totes,
sí, sí.
Bueno,
ja callo,
ja callo.
Perdona,
Carme,
endavant.
A veure,
què anava a dir?
És una pel·lícula del Cesc Gai,
interpretada magníficament,
extraordinàriament,
pel Ricardo de Lina,
Javier Càmera,
i aquesta noia que es diu Dolores Fronzi,
que ho fa molt bé.
i ho fa molt bé.
I el Truman,
què tal?
A veure,
i el Truman és un gos.
Ja, ja,
jo com està el Truman.
Molt bé,
perquè és un gos,
curiosament,
és un gos molt ben triat.
És que se n'ha parlat darrerament molt,
de la capacitat actoral dels gossos,
quan es va estrenar aquella pel·lícula francesa,
que parlava de la història aquella,
quina era?
Ara no em surt el nom.
S'ha fet en blanc i negre,
era muda pràcticament.
Som un gos?
Bé,
el gos era un protagonista.
De artis.
Sí,
de artis aquesta,
i se'n va parlar molt,
que era un gran actor.
Sí,
sí.
Curiosament,
es va dir del gos.
Sí,
ja me'n recordo.
No té res a veure aquell gosset,
perquè aquell era un gosset de comèdia,
era un gosset simpàtic,
un gosset alternatiu.
Sí,
sí,
en canvi,
aquest és un gos,
un gos potent.
És un gos que la vida passada...
Que era intel·lectual i tot,
no?
No sé si intel·lectual,
però la vida passada per ell.
Ja,
no?
Que maco,
que maco que veieu això.
Està molt ben triat,
inclús el tipus,
perquè podria haver-hi,
jo què sé,
aquests gossos,
els golden,
o aquests gossos pacífics,
tranquils,
blancs i carinyosos,
i aquests gossos que els hi ha d'entendre els nens.
En canvi,
és un gos,
un gos consistent,
és un gos potent,
és un gos això que ja ha viscut la vida,
com si diguéssim.
És,
fortuitament,
el protagonista de la pel·lícula,
o almenys,
és la causa,
és l'argument que el porta a ser-ho.
Però,
està bé que sigui ell la causa de tota la història,
no ho expliquem massa del tot,
però són dos amics,
dos amics de sempre,
que viuen molt lluny un de l'altre,
i per una raó personal,
d'un d'ells,
un que viu al Canadà,
es trasllada a Madrid,
per estar bé.
Aquesta és com l'inici de la història.
El que ve del Canadà és el Hazard Càmera,
i el que viu a Madrid és el Ricardo Darín.
Ai, com ens agrada el Ricardo Darín.
A mi m'ha agradat més en aquesta pel·lícula el Javier Càmera.
Sí, Javier Càmera és molt bo.
Perquè aquí fa una interpretació molt,
molt, molt esterrimera.
És curiós,
perquè saps què vaig pensar,
veient aquesta pel·lícula?
Que és una pel·lícula masculina.
És una pel·lícula...
I per què ho dic?
Perquè és una pel·lícula dels efectes,
i de la causa dels efectes,
i la manifestació dels sentiments,
d'una manera que només pot ser...
jo entenc que és molt...
que les dones no farien mai
amb una història semblant aquesta el mateix.
Ho explicarien, ho dirien,
farien reunions,
muntarien un bloc,
no sé quantes coses farien.
En canvi, ells,
sorprenentment,
callen.
I callen
perquè és la seva manera profunda
de viure.
I callen amb uns sentiments extraordinàries,
amb una emotivitat continguda immensa,
i la seva manera de transmetre
és la mirada,
la contenció,
el silenci,
les paraules curtes,
a vegades els enfados.
Però gaire res més.
És una pel·lícula
que penso que el director
és un grandíssim observador,
i que aquesta observació
es manifesta amb moltíssims detalls
durant tota la pel·lícula,
molt i molt ben descrits.
Perquè tot està
molt, molt
pautat,
molt primirat.
La raó
perquè
visiten
diferents persones,
perquè
han de deixar
en principi temporalment
el truman,
el gos,
i estan triant,
el Ricardo Darín
està triant
la millor manera
perquè aquest gos
es quedi amb una família,
les maneres
d'observar,
de fer,
d'anar,
i les maneres...
Ells mereixen...
Mira,
hi ha un moment
que el Ricardo Darín
és el propietari
del gos,
eh?
I li diu
que treu
el gos,
és l'amo del gos,
és l'amic del gos,
li diu
al Javier Càmera
que el tregui
a passejar.
Doncs,
quan el treu
a passejar
al Ricardo Darín,
ells dos són
dos companys
eternos
i van
tranquil·lament
l'un i l'altre
amb una companyia
que el tempo
ha fundido.
L'argument
és correcte.
I en canvi
quan el treu
a Javier Càmera,
el treu patint,
agafant la corda forta,
que no se li escapi,
tan ben observat.
Doncs,
detalls d'aquests
n'hi ha
durant tota la pel·lícula
i constantment
de d'anys
molt ben observats
de les dos
psicologies
d'aquests dos personatges
entranyables
d'altra banda,
molt ben descrits,
molt ben interpretats
i que la pel·lícula
se t'emporta.
És una pel·lícula
que potser seria
trista,
però com que és
una pel·lícula
pausada,
lenta
i que tu
hi vas entrant,
és una pel·lícula
que es queda amb tu.
Li has donat el tot,
has parlat així
amb calma
de la pel·lícula,
no, no,
és veritat,
ens has comunicat
això que la pel·lícula
t'ha comunicat a tu.
Jo tinc dues preguntes.
Jo la recomanaria
aquesta pel·lícula,
com hi ha pel·lícules
que penso.
es notava,
es notava,
es notava.
Bueno,
doncs estan bé,
però...
Dues preguntes
tinc,
que em sembla
que les podíeu contestar
a un o l'altre
indistintament,
perquè em consta,
em sembla,
que el Jaume...
Ah,
pensava que sí.
Llavors totes dues
per tu.
Carme,
és tot un compromís,
però no,
ho pots fer
de més o de menys,
com vegi.
Pots no contestar,
però no cal que marxis,
en qualsevol cas
et negues
i ja està.
Doncs una és,
si tu creus
que el Cesc Gai,
el director,
ha vist la pel·lícula
de l'Angelo Paulo,
de la que vam parlar aquí,
L'Eternitat i un dia.
És que la que no l'hi he vist
és el jo.
No,
llavors,
res,
primera pregunta,
no resposta,
però no sé si saps
per què t'ho dic.
És que hi ha un personatge
que li passa una cosa,
similar al que li passa
al personatge,
al Ricardo de Vint,
molt similar
en aquesta pel·lícula
i a més a més,
ell també té,
no té,
té com a company
un gos,
un gos preciós,
magnífic,
més aviat similar,
podríem dir,
al Truman
i que també
està acompanyat
d'ell tota l'estona
i el que està fent
durant bona part
de la pel·lícula
i el que ens va ensenyar
l'Angelo Poulos
és a través
de la impressió
que té aquest home
del que li està passant
en aquell moment
i del que li ha de passar
i l'habilitat enorme
per mostrar-nos
el que hi ha
a l'interior de la persona
a partir del que està vivint
i del que està veient
i del que està passant
al seu voltant,
doncs la història
de la pel·lícula
és trobar algú
que es faci càrrega,
aquest gos.
Fet així,
dit així,
una pel·lícula
semblaria com l'Eternitat
i un dia
és una de les grans,
grans,
grans,
grandíssimes
pel·lícules
de l'Angelo Poulos.
doncs jo recomano,
segurament podíem dir
que les podíem veure
les dues
per comparar-les
perquè tenen molt a veure,
tot i que allà
hi ha molta més soledat,
a l'Eternitat
i un dia
hi ha molt més
però com a mínim
estan els dos amics,
diguéssim,
però allà l'home
ara i també
com sempre fa l'Angelo Poulos
un repàs profund
i dolgut
de la història
del seu país,
de Grècia,
des de la Grècia clàssica
perquè tenia aquesta habilitat
immensa
per combinar-lo tot.
No volguis comprar l'Angelo Poulos
amb el Fesgai.
Per què no?
Sense condicions.
Moltes gràcies.
Sí,
bé,
però a través
de l'argumentació.
Penso que ens ho ha deixat
molt clar
la Carme.
Bé,
però l'altra pregunta...
Propera,
que t'entre,
que tu vas
a la recerca
d'aquesta estona,
d'aquesta qualitat humana
que en definitiva
ens acompanya també,
eh?
Vull dir,
val a dir-ho
que també ens acompanya sempre,
avui,
en la societat
en què vivim,
quan hi ha
algun drama
d'aquesta
categoria,
no?
Doncs penso que ens...
No sé.
L'altra pregunta
que volia fer,
que segurament,
doncs,
segons com,
o és més fàcil,
o segons com
més difícil de contestar,
és coneixer una mica
la trajectòria
del Fesgai
com a guionista
i director,
perquè és guionista...
L'altre dia
vam estar parlant força
amb el Joan,
eh?
Que li agrada molt
la filmografia
d'aquest home
i vam comentar una mica
de les diferents pel·lícules
i que té un company
amb el que sempre fa el guion
i va fins i tot portar...
El Tomàs era gai, no?
El Tomàs...
Exacte,
no me'n recordo del nom.
Gràcies.
Doncs,
jo et volia preguntar
per què creus
que el Fesgai
ha fet
ara
aquesta pel·lícula?
És a dir,
si és únicament
un exercici d'estil
per dir,
doncs mira,
vaig a fer una pel·lícula
com altres persones
han fet
en un moment determinat,
pel·lícules
amb una gran sensibilitat.
El Fesgai
sempre ha anat fent,
ja ho vam comentar
l'altre dia,
pel·lícules
que tenen a veure
més aviat
amb l'edat
amb la que ell està vivint.
Quan ell tenia
vint i pocs anys
doncs feia pel·lícules
de gent d'aquesta edat,
no sempre,
però pràcticament sempre.
Si Krampak
doncs corresponia
a una edat
més aviat juvenil,
després va fer,
ara no me'n recordaré
de l'altre títol
que corresponia
ja quan ell tenia 30 anys,
sempre ha anat avançant
una miqueta.
En la ciutat.
Sí,
en la ciutat,
exacte.
I llavors,
no sé,
aquesta pel·lícula
per què en aquest moment,
que jo crec que
deu tenir ell uns 40 anys,
més o menys,
una miqueta més,
potser.
No sé quant té,
però...
Ara ho busco.
Per què creus tu
que ha fet ara
aquesta pel·lícula
d'aquesta manera,
amb aquests...
És del 67,
ell.
Doncs 50,
pràcticament.
Li falta molt poquet
pels 50.
Va fer també
una pistola en cada mà,
no?
Sí.
Que clarament
era un exercici d'estil,
però al mateix temps
també contenia...
Una pistola en cada mà,
no?
Que aquesta cicle
la tinc més al cap.
Era una pel·lícula
de la relació de parella
i també,
també,
amb quina distància
actua l'home i la dona.
I en el fons,
ell allà
transmet que la dona
és més espavilada,
més llarga
i que se'n surt
de calle
amb les situacions
tant de conflicte
com de...
Emocionalment,
més madura
o més...
No, no sé.
Més madura no sé.
Se'n surt més.
Se'n surt més.
L'home té un punt d'atrapat
en tots els casos,
perquè són diverses parelles
i amb totes elles,
des del personatge
més banal,
més triomfador
que s'atrapa
ell mateix,
el...
No me'n recordo...
El guardo...
Com...
El guardo Noriega.
El Noriega,
per exemple,
que era el més així.
Ell mateix també queda atrapat.
Els altres...
la seva manera de funcionar
no acaben d'explicar mai
el que es passa
i el que no es passa
i manifesten una manera de ser
que no té res a veure
amb el que ells són per dintre.
En canvi,
la dona és més...
més frescal,
més directa
i això...
més comunicativa,
d'altra banda...
Això la fa...
semblar,
com a mínim,
que se'n surt
amb menys...
factura.
no ho puc assegurar.
Però és una...
Una pistola que demana...
És una pel·lícula
també des de l'òptica
de l'home
que...
que el veu...
No sé si com a perdedor,
que crec no exactament
com a perdedor,
però que amb aquesta
situació
de relacions,
home-dona,
no acaba de trobar
el lloc adequat.
I la dona sempre
l'acaba encertant.
En aquesta altra pel·lícula
ha deixat de parlar
de la relació
home-dona
i ha fet
una cosa
infinitament
més profunda.
Ja ho va fer allà
i aquí...
Sí.
Però aquí
fa un pas més
i fa...
Jo crec que fa una pel·lícula
com si sigui més transcendental.
Fa una pel·lícula
que amb la pinta de banal,
amb la pinta de quasi res,
fa una pel·lícula
molt potent.
I curiosament,
una pel·lícula
crec jo més
més genèrica.
És una pel·lícula com
més intemporal
al final del problema.
És una pel·lícula
d'un problema
grandíssim
que el formula
en l'època actual,
en el moment actual
i en el context actual,
però
és un problema eterno.
És intemporal.
Sí que es pot comparar
una miqueta
segons això
amb l'Angelo Poblos.
Sí,
però l'Angelo Poblos
ell remena la història
i la incidència que té.
Jo penso que és un altre projecte.
No puc jugar
perquè com que no l'he vist
aquesta...
clar, això és com no sé...
Costa d'entrar-hi
amb el dilema
que plantegeu.
Sí,
això no.
És que ell,
per exemple,
si tu agafes
la Guerra de les Galàxies
i la 2001
l'Unicia de l'Espai
que ha estat molt recurrent
sempre això
i a més a més
és fàcil agafar-ho.
Clar,
la Guerra de les Galàxies
és una distracció extraordinària
que sí que parla
de resistències
al poder absolut
i a canvi
el 2001
l'Unicia de l'Espai
és una pel·lícula
molt més intel·lectualitzada
amb preguntes
tan severes
com
si la major part
de nosaltres
creiem en l'existència
d'un Déu superior
doncs com pot arribar
a tenir
una transcendència absoluta
en la nostra vida
cotidiana
i aniríem a parar
doncs
amb aquell
aquell altre nivell
de vida
que hi ha cap al final
clar,
vull dir,
jo crec que no té res
a veure un omblart
la pel·lícula
de consum
i l'altra
és una pel·lícula
per pensar-hi
i aquí penses
que passa el mateix
amb aquestes dues?
Jo penso que
el que passa
és que em matisos
tal com expliques tu
i com jo ja he interpretat
i això sempre
ho valoro molt bé
el senyor
Cesc Gai
sí que és un home
que construeix bé
els personatges
molt bé
exacte
i llavors
això no vol dir
que estiguin ubicats
en una
cosmositat
sinó que
senzillament
pertanyen
en aquest teixit
que vivim
i que està molt ben construït
per aprendre
de nosaltres mateixos
per dir-ho d'una manera
jo crec que
és molt vàlid
jo sempre l'he seguit
el Cesc Gai
clar perquè a més
fa
una pel·lícula
que podries
entrar al món
i que podries
encoyir-te
això
tota l'estona
i en canvi
la passes
suaument
sí sí sí
supera
i és
un gran encert
i un gran tanto
però no hi ha cap
era de dubtar
jo voldria parlar
d'una pel·lícula
que he vist avui
que s'estrenarà divendres
que es diu
La pastisseria a Tòquio
aquesta és una pel·lícula
de Naomi
Naomi
que va ser
és una senyora
que ha fet altres films
però que aquí té
per mi
la virtut
també de
no sé
jo penso que sintonitza
perfectament
amb la que tu dius
estem parlant
de tres persones
que
el protagonisme
que tindran
que tenen
a la vida
i difícilment
no el tindran
ni pren
més ben dit
una persona
ja és molt gran
és més aviat
de
de persones
que ve
vull dir
que
la seva vida
serà senzilla
no?
vull dir
encara que sàpiga fer
com sap fer
la dona gran
eh
doncs
unes pastetes
que tenen
un gust extraordinari
que és una combinació
d'elements
entre mongeta
allà ho deien
avui quan sortíem
amb els comentaristes
entre mongeta
tendre
amb un jet de seca
i no sé què més
que es veu que els
japonesos
doncs això
ho valoren
d'una manera
extraordinària
perquè és una pel·lícula
que succeeix
és urbana
o és del car?
sí, sí
està feta a Tòquio
i llavors
no precisament
a la part més
més atractiva
per riquesa
que hi pot haver
a Tòquio
sinó més aviat
amb una branca
del teixit
això sí
hi ha arbres
i les coses
hi ha una florida
això vol dir que estem a la primavera
en fi
hi ha tot aquest joc
després hi ha una noia
que també té una certa tendència
a la marginalitat
vull dir
estar sempre molt quieta
molt silenciosa
també
i llavors hi ha aquest home
que
bueno
que
conjuntament amb un altre
doncs
feien aquestes pastetes
i anaven vivint
d'aquesta constant
d'aquest material
llavors
aquestes tres persones
lògicament
es troben
en una societat competitiva
que no la veiem
no?
és que la veiem
d'una manera clara
com
com podria passar
amb altres pel·lícules
de
Yasuo Hiro Hiro
per exemple
l'Ozu
també
vull dir que ho trobem
aquí no
aquí
més aviat
ho tenim present
perquè ja ho sabem
és com
comèdia
comèdia
tristor
hi ha de tot
una mica
sí
també és simpàtica
és amable
vull dir
és tot plegat
són aquests sentiments
tan
tan
diríem
a flor de pell
no?
que tots plegats
els tenim
i que lògicament
quan
quan hi ha un realitzador
que els retrata
la veritat és que
llueixen
no?
i bé
doncs
què és el que passarà
de tot plegat
doncs
que tindrem
aquesta senzillesa
reflectida
d'una manera
molt senzilla
però paral·lelament
com tu dius
de la pel·lícula
de Truman
doncs
amb aquest
amb aquest rigor
i amb aquesta sintonia
amb una realitat
molt bonica
que tots plegats
podem atresorar
que tenim com a tresor
molt bé
la recomanes
ja ha arribat
sí
ja ha arribat
molt bé
tot el contrari
d'una altra pel·lícula
que també vaig veure
aquesta setmana
que és
la villa
Taouma
és una pel·lícula
feta a Palestina
amb una família
i el director
o el director
sí
en aquest cas
no és tan conegut
no és tan conegut
si és palestí o és
o és
deixa'm-ho mirar bé
perquè
no digui
ella
ella es diu
sua
arraf
i
els
bueno
els intèrprets
poca cosa
us diran
no
però es diuen
Niflin Fort
pullet avari
i la
Sherin Davis
la pel·lícula
es diu
Taouma
no
Taouma
perdó
Taouma
és que sempre poso la U
i no d'allò
doncs bé
aquesta és una pel·lícula
d'unes constants
que pertanyen més al passat
que a la realitat
i
que no pas
en els moments
que estem vivint
però que semblaria
que segons quins països
i a Palestina
seria un d'ells
doncs
viuen encara
doncs
en determinades famílies
doncs
amb aquesta dinàmica
de
bé
ja no només
de creure
ja no només
ser catòlic
sinó de seguir
el catolicisme
d'una manera
absolutament
irrigorosa
no
vull dir les dones
en aquest cas
doncs
s'han de casar
no
no tenen
doncs
el que
per exemple
tenen
a la part europea
i llavors
aquí
doncs
tenen una neboda
intenten casar-la
i com queden
atrapades
amb aquesta pròpia maranya
que en definitiva
és
les constants
d'una
societat
tancada
doncs
amb
d'això
amb un rigor
absolut
no?
que no permet
que tu
t'escapis
d'aquella
d'aquell
com si fos
com si fos
el mateix camp de futbol
que retrata
el d'allò
que ja està
desfet
i que hi ha d'allò
la desfeta
que viu
aquesta família
precisament
perquè els hi han
pres els terrenys
els israelians
que ocupen
terrenys
doncs han quedat
fora de joc
o sigui
que això
és una realitat
espavillora
però és una família
com aristòcrata
clàssica
germana
sí
burgeses
diguem-ne burgeses
perquè així
també ho han catalogat
educades
de forma clàssica
això mateix
i llavors
la nena
la tenen
la nena
és filla
d'una altra germana
la neboda exacta
la tenen
en un lloc
en un hospici
que en dèiem abans
no?
en un reformatori
o digue-li
com vulguis
no?
i llavors
doncs
la treuen d'allà
precisament
per casar-la
perquè
aquesta seria
la solució
a les constants
que ells
però és una sol·letà
o és un internat?
un internat
sí
bueno
està completament
educada allà dins
no?
vull dir
no el veiem
a l'internat
quan comença la pel·lícula
és quan se'n va
i va viure amb elles
i com entren
en contradicció
constant
no troben
de cap manera
doncs
alguna persona
que pugui realment
alliberar-les
d'aquell tancament
alliberar-les
evidentment
ha de ser
doncs
amb recursos econòmics
que els permeti
seguir
tenint
aquella fe
que tenen
i no moure's
aquella fe
i evidentment
no haver de canviar
res de res
a mi em va semblar
també molt rica
més que no pas
l'altra
aquesta
japonesa
però que també
té un
un rigor
que també es podria
costar
amb la pel·lícula
la trobes
interessant
per recorrer-la
aquesta
jo la veig
més interessant
que no pas
l'altra
que he esmentat
aquesta del japonès
perquè
a mi no se m'havia
passat pel cap
que
doncs
a Palestina
hi hagués
doncs
aquesta
o sigui
la
sector
de societat
catòlic
sí
vull dir
creient
i bueno
jo penso
que no sé
tenia la idea
que existien
en tot cas
altres tendències
no?
altres formes
no?
i en canvi
doncs
trobo que
molt bé
i com que
ho retrata
molt bé
doncs
serveix
serveix
per saber
que nosaltres
això ho hem superat
d'una manera
molt clara
no?
vull dir
no estem atrapats
amb aquesta maranya
per dir-ho d'una manera
bueno
són les dues
pel·lícules
i a part
molt bé
perquè molt
de cinema femení
i de dones
que avui
hem de parlar
de pioneres
que ara
distingirem
ho intentaré
jo distingir
suposo que vosaltres
doncs
donareu
la vostra opinió
el que seria
una persona pionera
bueno
és que també
parlar de dones
pioneres o no
no deixa de ser
una mica arbitrari
però abans
m'he quedat
amb les ganes
de comentar
sobre la Naomi
Kawase
dues curiositats
una d'elles
que té una pel·lícula
del 2011
en combinació
amb l'Isaac
i la Cuesta
recordeu
l'Isaac i la Cuesta
que es diu
Correspondència
Isaac i la Cuesta
Naomi Kawase
In Between Days
és a dir
entre dies
jo m'imagino
que deuen ser
diferents imatges
que s'envien
un amb l'altre
és un documental
i coneixent
l'Isaac i la Cuesta
i coneixent
com vaig conèixer
que aquesta és la segona
curiositat
a la pròpia directora
quan va estrenant
al cinema Girona
el documental 311
que era una projecció
que promocionava
que organitzava
el Consulat del Japó
aquí a Barcelona
parlant sobre
aquells esdeveniments
que es van succeir
quan l'esclat
de radioactivitat
de les
centrals nuclears
als terratremors
que es van produir
amb el conseqüent problema
enorme
per tota la població
per tota la societat
una mena
d'apocalipsi
nuclear
en un entorn
molt determinat
i ella va fer
un documental
molt
molt valent
molt tipus
reportatge
molt sobre el terreny
i vaig poder parlar
amb ella
uns breus moments
li vam fer
una petita
entrevista
juntament amb una companya
del programa
Infiltrats
quan el fèiem
a Montcada Ràdio
que fort
que ara no me'n recordo
del nom
la Cristina
Cristina García
ella va anar
fent les preguntes
i jo estava ja
amb la càmera
que ja veus tu
el que jo soy jo
de rodar
però bueno
i mira
aquestes dues curiositats
les volies mentar
i al voltant d'això
et volia preguntar
si aquesta pel·lícula
també una altra pregunta
ja que vosaltres sou
els que aneu veient
més pel·lícules
sobretot d'estrena
doncs si aquesta pel·lícula
de la Naomi
que ho va ser
una pastellia en Tòquio
quina mena
perquè a 3.11
el protagonisme
de la dona
era absolut
vull dir
l'home
estava desfet
absolutament
i la dona
era la que agafava
la regna
la que feia
que aixequés
la dona
ho dic així
com en singular
però vull dir
les dones
que apareixien
a la pel·lícula
eren les que aixecaven
després de la desgràcia
i tiraven cap endavant
no semblava
que fos una mirada
esbiaixada
tampoc
ella és una dona
i podíem pensar
que és perquè
volia destacar això
però veritablement
les dones
que apareixen
es veuen fortes
la dona japonesa
amb situacions
de calamitat
i l'home
es veu una mica
més perdut
i segurament
és per la manera
de combinar-se
la societat
que té japonesa
la manera
com l'home
el té
com a triomfador
però no
com a persona
que surt
d'una desgràcia
així
i no sé
una pastellia
en Tòquio
m'ha vingut
la curiositat
de saber
com tracta
aquest tema
la senyora
gran
no sigui
la que està
dic
que fins i tot
ha estat
tancada
precisament
perquè ella
patia l'èpre
i això
al Japó
durant molts anys
va ser
estaven aïllades
aquestes persones
que patien
aquesta
i en altres llocs
llavors
el que parla
la pel·lícula
també
i això és molt interessant
és que
hi va haver
un moment
que
el govern
japonès
va
va aixecar
el càstig
i en definitiva
ara ja no
ja poden circular
sense cap problema
vull dir que
això també
en parla
la pel·lícula
això és interessant
l'altra
és una noia
molt joveneta
que tenia
entre uns 13
o 14 anys
ja he parlat
d'una certa
marginalitat
però que sí
que és veritat
que elles
són les
que porten
el senyor
que
per altre costat
doncs
està a mans
d'una altra senyora
que és la propietària
del xeringuit
el tuquet
per dir-ho d'una manera
i que aquesta
li va marcar
la pauta
de què és
el que ha de fer
i ell
està com
excesivament
conformat
amb el que
li van manant
per dir-ho d'una manera
de tota manera
jo crec que
aquesta és una pel·lícula
que supera
el que tu dius
de l'altre
perquè aquí
ja
avui he llegit
una crítica
i parla
de tres persones
no triomfadores
que no voldria
dir perdedores
en el sentit
aquell
sinó
que precisament
la suma
de tots tres
és el que
els proporciona
un punt
d'arrencada
que
serà
prou vàlid
per ells
saltant-se
i aquí sí
que vull insistir
saltant-se
d'una manera
clara
tot el que
tenia
de
la senyora
que és la propietària
d'això
que he esmentat
que és a part
de les tres
oi
dels tres personatges
aquesta senyora
és clarament
aquesta viuda
d'això
del treball
dels altres
ella no fa res
i a més a més
es permet
el luxe
d'imposar
les persones
que ha de contractar
l'home
i tot això
això també
és un altre element
interessant
que es percep
en la pel·lícula
doncs
és un bon
pròleg
com deia
aquest protagonisme
que han agafat
en el programa
aquestes dues dones
la Laomi Kawase
i la directora palestina
Suha Raff
parlant de
Diya Tomma
per fer aquesta introducció
per començar a parlar
d'aquestes pioneres
del cinema
i que on jo deia
el primer que volia esmentar
és que el tema
de pioneres
del cinema
ja
de fet
l'he posat jo
però em rellisca una mica
és a dir
no és massa just
ni massa lògic
parlar de pioneres
en qualsevol cas
bueno
som
persones
tots
llavors
hi ha persones
que fan
el primer
fan una cosa determinada
el primer de tot
jo pel que vaig proposar
sobretot aquest tema
però després
he anat descobrint
altres
figures
del món
del cinema
i m'ha cridat molt l'atenció
veure com
de fet
ja dic
el que em va inspirar
el fet de proposar això
és que vaig descobrir
una persona
que és la primera
i espero que això
us sorprengui una miqueta
si ho coneixeu
doncs fantàstic
la primera persona
que va
fer una pel·lícula
de ficció
agafant el material
que en el seu moment
doncs van començar
a elaborar tècnicament
els germans Lumière
estem parlant
dels inicis
inicis del cinema
ara fa 110
112 anys
o una miqueta més
encara
una mica més
una mica més
120 anys
sí sí
efectivament
120 anys
doncs a partir
d'aquell invent tècnic
va haver una persona
que va ser
la primera
que va
fer una pel·lícula
de ficció
és a dir
és la persona
inventora del cinema
i tothom dirà
el George Melier
doncs no
resulta que hi ha
una dona
Alice
Guy
Laxer
que es va avançar
és peculiar
el tema aquest
que s'avancés
en unes setmanes
a les primeres
pel·lícules
del George Lumière
i això per mi
va resultar
quan ho vaig trobar
així per casualitat
molt curiós
i tu dius
potser
és una anècdota
el fet que aquesta persona
es dediqués a això
es va coincidir
que aquella dona
doncs bueno
es va dedicar a aquesta pel·lícula
no va fer res més
aquesta dona
va fer
en tota la seva carrera
més de mil pel·lícules
més de mil pel·lícules
clar
a veure
s'entén que no són
llargmetratges
com els que ja eren
i tan sols curmetratges
eren pel·lícules
petitones
breus
sí sí sí
del tipus que feia el Melier
és a dir
pel·lícules
Alice Guy Blasher
és a dir
és la persona
inventora
del cinema
llavors
ja de per si
de ficció al cinema
el cinema
sí
perquè el que feien
els germans Lumière
en realitat
era agafar
posar una càmera
i el que passava allà
ho captaven
el que nosaltres
entenem per cinema
amb un llenguatge
cinematogràfic
amb uns efectes
especial
és el que una persona
diu
doncs vaig a introduir
i fins ara
doncs
bueno
fins fa poc
de fet
això parteix
el fet de
descobrir
d'establir
que aquesta dona
és la inventora
del cinema
i no el George Melier
el cinema
ja dic
com a llenguatge
no el cinema
com a qüestió tècnica
que són com coses diferents
que estan complementàries
que són complementàries
parteix
d'uns estudis
més o menys
recents
però el que a mi
em crida l'atenció
és que aquesta dona
doncs ha passat
completament
desapercebuda
ha estat escombrada
de la història del cinema
el propi
Martínez Corsese
va declarar
en algun moment
terminat
que efectivament
que la disgui
doncs havia quedat
relegada
de la història del cinema
però ell mateix
quan va fer
aquella pel·lícula
d'Hugo
doncs tampoc
no la va esmentar
que jo sàpiga
no l'esmenta
per tant
és com una contradicció
estranya
és a dir
tenim la
mena de culpa
de no haver
tret
o d'haver deixat
amagat
una qüestió
com aquesta
i al mateix temps
doncs quan fem
una obra
quan fa una obra
al director
doncs
bueno
fa el que tothom
espera que faci
és a dir
parla del que tothom
considera que és
el pioner del cinema
aquesta dona
ja dic
se la considera
ara mateix
pionera
però pionera
no ja jugant
amb el joc
que jugaven els altres
sinó inventant
ella
com a persona
els efectes especials
la ciència ficció
fílmica
el llenguatge cinematogràfic
és a dir
plans
il·luminació
atret
o muntatge
caracterització
i fundadora
del que més tard
fundadora
del que s'ha considerat
la professió
de productor
o productor executiu
és a dir
ho va inventar tot
llavors dius
bueno
doncs està aquí
a la història del cinema
més aviat
un descobriment
recent
i que queda
com una figura
oblidada
que valia la pena
en un programa
com aquest
sense condicions
de donar-li
una mica de relleu
és la figura
la imatge
el rostre
que podeu veure
en l'esdeveniment
de Facebook
una dona
la veritat
que és força
atractiva
amb uns ulls
molt cridaners
destina de l'època
en la que vivia
va néixer el 1873
sí, sí, sí
clar
quan va començar
a fer aquestes
aquestes qüestions
que estem dient
i va morir
als 94 anys
sí, sí, sí
i jo vull distingir
el treball
d'aquesta dona
perquè per exemple
mireu
buscant una miqueta
ja que trobes
aquesta
ara esmentaré
alguna dona més
que jo considero
pel que he estat
veient
pionera
però clar
després busques
per exemple
per distingir
el que seria
una persona pionera
del que jo considero
que no és
exactament
una dona pionera
buscant
perquè això
que estava esmentant
ara
doncs
a la mateixa
Viquipèdia
i a molts altres llocs
podeu trobar
aquesta informació
però amb el bloc
de cine
que és un dels blocs
que sí que dona
més informació
sobre aquest tema
sobre el que nosaltres
parlem aquí
cada setmana
esmenta
5
directores
5
sí
directores
pioneres
5 dones
pioneres
en el món del cinema
la primera
per suposat
és ella
l'Alice Gui Blasher
però després
esmenta
per exemple
l'Alice Weber
que diu
que és
la primera
directora
la primera dona
en fer un llargmetratge
per mi això
ja no és pioner
ja s'havien fet
altres llargmetratges
ella simplement
es va integrar
a la indústria del cinema
naixent en aquella època
va ser al 1914
naixent
però ja tenia uns anyets
ja tenia
més de 20 anys
al cinema
pel que estem dient
bueno
no
no arribar als 20 anys
costa de vegades
situar les èpoques
perquè si estem parlant
que va començar
tot plegat
el 1996
97
bueno
el 1914
encara no
no s'havien complert
després parla
per exemple
de la Leni Riefenstahl
que és una dona
la qual esmenta
en l'esdeveniment
que hem fet
per parlar del tema
el Xavier Sander Esquerra
sempre participa
en aquest tema
i li agraïm molt
esmenta
la Leni Riefenstahl
però no com una pionera
no és una pionera
la Leni Riefenstahl
va ser una gran directora
una creadora
de cinema
però no va inventar
es podria dir
que segurament
el que va fer ella
va ser agafar
el llenguatge
que havia creat
el
ja ho diré
l'Eisenstein
i bueno
i va adaptar
a un altre tipus
de propaganda
per dir-ho d'alguna manera
per la seva afinitat
o per la seva feina
que tenia
amb el govern
nacionalsocialista
alemany
en el seu moment
doncs va fer
grandíssimes pel·lícules
al voltant
d'això
del que és
el cinema
de propaganda
directament
i en aquest cas
propaganda nazi
la trilogia de Nuremberg
la pel·lícula
Olimpia
entre les quals
està el triomf de la voluntat
que es considera
la seva obra mestra
però després
en canvi
en aquest mateix bloc
esmenten
a la quarta persona
Maya Deren
i Maya Deren
sí que és una pionera
Maya Deren
va ser una dona
que va néixer a Ucrània
però que
va créixer a les Estats Units
va terminar
va acabar els seus estudis
de literatura anglesa
i va conèixer
Alexander Hackensmith
fotògraf i camarógraf
txec
que es convertiria
en el seu segons marit
i que l'animaria
a dedicar-se al cinema
aquesta dona
és pionera
en el sentit
que va rodar
el que es pot considerar
les primeres pel·lícules
de cinema experimental
de cinema
vanguardista
podríem dir-ho així
la qualificació exacta
no us l'ha cedit
però
va rodar pel·lícules
amb el Marcel Duchamp
que és també
un dels pioners
del cinema vanguardista
el cinema experimental
i ella va fer
com a directora
un estudi
de coreografia
per la càmera
després va fer
altres pel·lícules
que estaven sempre
amb aquesta idea
amb un cinema
underground
amb un cinema
que està per sota
del que és
el cinema comercial
que mai no apareixerà
en grans
en grans
sales comercials
ara
si us he sentit
una trucada
és que em trucaven ara
l'he parat ràpidament
i després ja
després ja trucaré
la persona que em trucava
per cert que és un actor
que viu allà a Puerto Real
que he estat veient aquest estiu
i que em voldrà comentar
alguna de les seves grans històries
i llavors després esmentava
esmenta també en aquest bloc
a una directora
que jo no conec gaire
però que és d'aquí d'Espanya
potser vosaltres
em podeu dir més dades
que es tracta d'Anna Mariscal
que tampoc crec
que sigui una pionera
d'acord?
jo de les persones
però té un mèrit impressionant
perquè el món
que ella va viure
on la dona
no era
no tenia
cap
lloc
significatiu
a la societat
era una gran actriu
i
i com a directora
si va fer
no me'n recordo
ella
era
ella va ser
la protagonista
de Raza
protagonista de Raza
la pel·lícula
de José Luis
Tenia una veu
molt particular
i després va dirigir
pel·lícules
com Segundo López
ho tinc aquí
en la informació
aquesta que us deia
Aventurero Urbano
Missa en Compostela
o El Camino
aquesta la d'Aduero
ah mira
que està basada
en la novel·la
en l'obra
del
del
del Miguel de Libes
bueno
és el que tu dius
vull dir que hi ha persones
que tenen molt mèrit
que poden ser homes
o dones
en el seu moment
però jo crec que
d'aquestes cinc persones
que surten al blog
hi ha dues pioneres
que és la
la pionera per excel·lència
que és la inventora
del cinema
que és aquesta
Alice Guy
i l'altra
que és aquesta
dona
nascuda en Ucrània
que és la Maya d'Eren
i jo després
introduiria
alguna
alguna persona
alguna dona
que considero
també pionera
a veure què us sembla
a vosaltres
suposo que podríem
investigar més
i crec que també
està bé
que deixem
com sempre
els punts suspensius
la qüestió oberta
jo per exemple
hi ha una dona
que considero
pionera
i que s'hauria avançat
a la pròpia
Neus Bellus
fent la plaga
que per mi
Neus Bellus
podria ser també
considerada
una pionera
fer una pel·lícula
que està entre la realitat
i la ficció
d'una manera com
jo diria
que ningú l'havia fet així
i que si algú
havia fet una pel·lícula
d'aquest estil
és la
Nex Bardà
Nex Bardà
és una directora
és una francesa
és belga
és belga ella
igual que
sí
em sembla que vivia a París
segurament
sí
segurament
això no t'ho sé dir
però és d'en principi
nacionalitat
bueno
nacionalitat francesa
nascuda a Bèlgica
sí
correcte
ara ho estic mirant
llavors una dona
que se la considera
també
pràcticament
la fundadora
una de les fundadores
de la Nouvelle Vague
l'àvia
de la Nouvelle Vague
i que després
ha fet alguns documentals
com aquell que parlava
sobre tots els temes
del camp
l'espigadora
i les espigadores
que és una pel·lícula
increïble
també
que estaria
en la línia
de la plaga
donant-te informació
buscant qüestions legals
sobre com la gent
pot sobreviure
a partir del que
deixen els altres
i com això legalment
està permès
com a mínim
a la legislatura francesa
que una vegada
que s'ha fet
una
s'ha conreat
ja un camp
i s'ha tret
el profit
d'aquest camp
doncs pot anar
la gent
a agafar el que ha quedat
i això és legal
fer-ho
ningú no t'ho pot negar
ni els propietaris
de la mateixa finca
és a dir
són unes idees
que no han aparegut
d'aquesta manera
en el cinema
i que
un altre
una altra directora
també
de la mateixa
procedència
d'Escuda Bèlgica
i considerada
aquesta sí
belga
doncs seria
ara us ho diré
la Chantal
Ackerman
que va morir
ara fa molt poquet
el 4 d'octubre
i que també
se la considera
una dona
que ha agafat
en el seu moment
el paper
del feminisme
i l'ha treballat
i ha fet obres mestres
al voltant d'això
abans que ningú
aquesta també és una pionera
Ackerman
i segurament
podríem esmentar
moltes més
moltes més
directores
moltes més persones
a mi el que sabia greu
sobretot
és que en aquest programa
ja que jo ja havia descobert
bé
jo havia ensopegat
amb aquesta història
de l'Alice Gui
doncs que no sortís
amb aquest programa
tot venia una mica
per parlar d'ella
però després també
doncs vas estirar
una miqueta del fil
i podríem estirar-ho
suposo indefinidament
i bueno
simplement
esmentar-ho
i que ara
a partir d'ara
doncs busquem una mica més
aquestes històries
t'hem acabat
la setmana vinent
Carme et toca a tu
cinema i migracions
un tema potent
potent i amb força
es reclaminem així
la setmana vinent
més
en el cinema
sense condicions
de Ràdio d'Esvern
anem a sentir la sintonia
per acabar
i un plaer fer programa
amb vosaltres
a reveure
sense condicions
ara escoltes
Ràdio d'Esvern
Sintonitza
Ràdio d'Esvern
la Ràdio de Sant Just
98.2
Ràdio d'Esvern
Ràdio d'Esvern