Cinema sense condicions.
Fins demà.
Una pel·lícula d'Isira per quatre noies, d'on sorgeix aquesta idea?
Sorgeix com a treball, el nostre treball final de carrera de la universitat,
d'estudiar en comunicació audiovisual, havíem d'escollir una idea per fer un projecte
durant tot un any i vam posar en comú moltes idees i de seguida vam veure que teníem
moltes ganes de tractar alguna història sobre l'amistat femenina, sobre noies, teníem
com moltes ganes de treballar aquest aspecte i va sortir tot molt fluid, ens vam entendre
molt bé a les quatre i sobre la marxa tranquil·lament, sense pressions.
Fins aquí.
Molt bé, doncs, felicitats. I el fet de dirigir les quatre, aquesta obra, per què?
I per què no una, triar cada una un càrrec? No, no, les quatre.
Bona nit, un dimarts més som aquí amb les sorpreses del Francesc que ens posa ja
com el tràiler d'unes pel·lícules que han estat nominades.
No, no, no, exactament, no, exactament. El Pol t'ho explicarà millor.
No, home, sí. Ah, doncs digues, digues.
Espera, que no se't sent. A veure, espera, no se't sent, no se't sent. Posso tot això en marxa.
A veure, ara.
No són les noies que han estat a la... Sí, sí, sí. No, no, no, perquè no sabia si estava
disdient que era un tràiler d'una nova pel·lícula. No, no, no, no. Ja l'han feta, ja l'han feta.
Mira, mira, perdona, perdona, perdona. Però aquest tipus de premis et donen una sorpresa.
Maria Pau. I al mateix temps et fan entendre que... Premi d'honor de l'acadèmia.
Tens molt a darrere, a darrere, que portes molts anys treballant.
Va ser el millor de la càmera, quasi. Bueno, bàsicament, això és un extracte express
perquè acaba de ser penjat ara mateix del vídeo, del reportatge que hem fet amb infiltrats.
Molt bé, molt bé. Sí, de 15 minutets d'entrevistes i de...
Bueno, infiltrats, MCC, cinemas de condicions, cerada, cinemas del galliner, panorames de cinema allà.
Total. A veure, és que, bueno, això passa a través d'infiltrats, que són els que fan el vídeo.
Exacte, exacte. Mira, mira, més gent, més gent.
Molt, molt content.
Quim Masferrer. Sí, a més, a més, vaig presentar els Gaudi.
Del Teatre de la Guerrilla. I després vindrà el Bayona, i vindrà...
Vaig pujant, eh? Vam entrevistar com 23 o 24.
Vinga, ja. I tot això...
Sí que és veritat, és curiós que l'any passat, això ho comentàvem després d'acabar tota la catifa vermella,
L'any passat hi havia més... No sé si hi havia més gent, no nominats, però en general a la gala,
però vam fer pràcticament el doble d'entrevistes.
I ja no sé si era per com una mena de vet o a la premsa, que també n'hi havia molt menys de premsa.
Hi havia televisió espanyola, TV3, RAC1 i poc més. O sigui, hi havia poquíssims.
Bueno, Pol, i perquè teníem a Laura Krause allà, eh?
També.
Que això és una màquina, aquesta noia que se sent, mira, mira.
Vinga, saludos.
És una màquina, és un descobriment, una noia de 18 anys que està estudiant temes audiovisuals i de muntatge d'allò,
que es tirava, jo crec, que allò a la llogular, no?
A tots els que passaven per allà, per la...
Sí, no.
Amb Pol allà amb la càmera, seguint-la.
No sé, jo m'ho vaig perdre perquè estava a casa, eh?
Mirant a veure més o menys què feia.
Mira, mira, mira, mira, un altre gran personatge.
Aritz Fibriant, la Gemma Ferreter, tots els camins de Déu.
Molt bé.
Bueno, bueno, bueno, bueno.
Que al final també, per altra banda, l'Aritz es va endur per Ebre, no?
Quina?
Ebre, no?
Quina era la...
No, quina era la que va...
Ell se'n va endur un premi.
Ebre és del documental, no?
No, el documental.
No, la pel·lícula de televisió.
Ah, de televisió.
De televisió.
Sí, sí, sí, sí.
Un film, el millor film de televisió.
I el Fibriant vols dir que també tenia a veure?
O quina?
La Gemma Ferreter?
No, no, no.
No, no sé.
Ara el Joan potser tindrà totes les dades, o no?
No, jo simplement, si ja comencem, doncs, dic que aquesta, com fem sempre, tindrem, doncs, com dues o tres parts.
La primera parlarem, lògicament, dels Premis Gaudí, que vam veure tots, un des de casa i els altres allà en presència.
Després de les pel·lícules que s'estrenen i l'última part, la que faria el Joan, que seria parlar del tema del dia, que seria rock i cinema.
Per tant, si comencem, com he fet la introducció, per parlar dels Gaudí, jo diria que, bueno, jo me'n vaig veure des de casa, eh?
Jo confesso que estava a casa meva, doncs, assegut al meu sofà i mirant, doncs, el que passava per televisió.
M'ho vaig passar bé, és a dir, penso que el presentador no és que fos el millor de tots els presentadors que hi ha hagut, però em va semblar que, bueno, que complia, és a dir, que simplement complia.
Però, en canvi, em va semblar que les cançons eren molt bones, molt ben cantades, és a dir, a mi, a l'Àngel Cunyalons, em va semblar molt bona.
Vull dir, ja, el Joan no sé si coincideu, perquè ella...
Quin Joan, quin Joan? Hi ha més Joans aquí i encara no em dius res de l'altre Joan.
No, no, jo no coincideixo en absolut.
Ho vas veure, també, el metge no t'ho havia prohibit, Joan, veure la gala dels...
No, no, veure la gala dels Gaudis no és cap esforç, perquè cada any és el mateix i...
Home, jo crec que hi ha un salt qualitatiu necessari, era necessari des de l'any passat, perquè allò va ser un desastre.
No, millor que l'any passat qualsevol cosa.
Clar, clar.
Però, no, de totes maneres, jo sempre acabo deprimit després de la gala dels Premis Gaudí i, bueno, el metge ja ho sap.
No, perquè no...
Va ser una gala molt...
No hi he tirat mai, però, en fi...
Jo trobo que va ser una gala, curiosament, molt reivindicativa, és a dir, amb molts bons discursos, sobretot del Pou, que va ser per mi el millor de tota la cerimònia.
I això és una passola que no m'acabava de començar moltes vegades, i aquí penso que va estar molt ajustat el paper que li tocava fer, però, en conjunt, jo, bueno, vaig trobar inclús els Premis molt equilibrats.
Només hi ha una cosa que a mi no em va agradar gaire, o que vaig pensar que no calia, que ara ho comentàvem mentre veníem cap aquí, que és que l'Eduard Fernández, que té milions de Premis,
milions de Premis, si no milions, entén, ja s'agafen molts Premis de Goyes i de Gaudís, no calia novament donar-li, doncs, el Premi, i, en canvi, penso que l'Àlex Mone, que s'ho mereixia, sí que es mereixia el Premi i el millor interpretació,
perquè l'Àlex Mone realment s'ho borda, i, si sou conscients, el mateix Eduard Fernández l'ho va dir, i el mateix director, l'Idesaki va dir, tothom l'hi va dir, tothom era conscient, tothom era conscient d'això.
I penso que és l'única cosa que jo...
Sí, doncs en dono una raó, la veritat és que n'hi havia pensat, però és veritat, que l'Àlex Mone és brutal, el que fa en aquesta pel·lícula a la propera pell.
Sí, jo pensava que li donaven.
Jo també, jo també.
Jo, perquè a més, també va haver-hi el problema que hi havia les quatre nominacions d'actors i actrius del Rei Borny, i que ja era allò de...
Sí, sé que no guanyarà ningú, però...
Perdona, perdona, aquí tenim l'Alene Hernández, ara que parla de l'Alene, sí.
I fins ara, doncs, que, clar, ens hem menjat furgoneta a saco per anar a bolos i tot, molts teatres, moltes emocions, moltes vivències, moltes cerveses també, per què no dir-ho.
I a més, és fora el tema, perquè, bueno, ja ho hem explicat, no?, quan hem parlat del Rei Borny, però és que se'ls veu tan família.
És que tots és, és que fa com, inclús cosa, no?, de dir, hòstia, estem nominats, és el que els preguntàvem.
Al final, evidentment, sou una família i tot això, però esteu competint, no?, d'una forma o una altra, perquè hi havia els dos actors i les dues actrius.
Aquest el coneixeu?
I el Miki, no?
No, amb l'Alene, dius?
No, que va.
No, aviam, sincerament, jo és que sou molt...
Aquest és com tu dius, com de la família.
Bueno, el que passa és que ells van estar quasi un any fent tots el teatre, van estar fent molt de temps.
Un de temps.
Més d'un any, em sembla, més d'un any.
I, clar, són família, al final de cada dia fas la representació, cada dia et veus, cada dia et trobes, hi ha un moment, doncs, que et converteixes gairebé en família, és a dir, és una mica inevitable, no?
No, no, i tant, i tant, però a més és l'actitud que tenen davant els mitjans, també, vull dir, tothom és com gent supermaca, que es vol que mola, no ho sé, molt bé.
Molt bé.
Què més opineu? Jo ja he dit la meva opinió i heu dit que em sembla que era bon jo.
Jo, una de les coses que, quan vam sortir d'allà, vam comentar, amb els que estàvem per allà, era, és que, en realitat, és molt difícil fer competir la propera P i el rei Borny,
inclús et diria l'Hombre, les mil cares, amb un monstru, amb el monstru, és que no, és que...
És un monstru, literalment, o sigui, no, una pel·lícula que, bueno, que evidentment és qui ha triomfat més al festival,
però perquè és que, recordo que quan estàvem allà a la sala de premsa, estàvem veient allò dels resums que fan de cada departament,
i quan feien el de millors efectes visuals, clar, ensenyant el del monstru d'Anaverme, que era allò que semblava allò de Hollywood,
superralló, de Transformers i de Michael Bay, i de cop et posen les... una petita transició que han fet a 100 metros, saps?
O a Toro, bueno, Toro encara, no? Però que havia 100 metros, crec que era com alguna cosa molt mínima,
inclús abans de la gala vam entrevistar el de Toro, inclús ell mateix deia, clar, és que competir contra algú com Bayona,
amb aquesta pel·lícula, inclús Toro també és una pel·lícula d'acció, que hi ha bastants efectes,
però és que s'empetités al costat de pel·lícula d'acions, clar, era com aquest dilema de, ostres,
què fem, no? Què fem en un festival així que més premiem, i és evident, no?, que premiaràs,
però, per exemple, hi havia un que se li va escapar a l'Albert Serra, que li va anar al Bayona també,
que no sé si era el de millor direcció artística, que penso, hòstia, una pel·lícula com l'Albert Serra,
la mort de Lluís XIV, quin era? Lluís XIV.
Lluís XIV. I se la va quedar al Bayona, hòstia, aquí vam al·lucinar, vam dir, hòstia, aquests se'ls han donat tots.
Bueno, perquè jo, a l'equip que té... I la direcció de fotografia també va ser un robatori amb armada,
perquè, vaja, havia de ser pel Diego Dussuel, per la propera pell, i li van donar un al Bayona,
que no sé, és clar, i la fotografia d'aquestes superproduccions és una cosa que surt sola.
A més, era curiós, també jo em pensava que això també podria obtenir una opció, la propera pell,
més carepa, que es narra amb el so, i això és molt important, i es munta amb el so,
i és una pel·lícula que jo vaig sortir d'allà quan la vaig veure i vaig pensar,
és que és so, aquesta pel·lícula, a part dels efectes de música i tot, però és so.
I un altre...
Hi havia un equip dirigit de la Amanda Villavieja, que és la que ha fet gairebé totes les pel·lícules del Jordà i del Guerin i tot això,
i també ha treballat molt amb l'Isaqui, i vaja, que li donin al Bayona, és que...
No sé, és evident, s'ha dit sempre, no?, que el cinema no és una carrera de cavalls, no?,
però bé, hi ha aquesta qüestió que cada país vol tenir el seu dia,
però, esclar, aquí a Catalunya, com que la situació és la que és,
doncs sembla com Sant Jordi, no?,
vull dir que es fa un dia a l'any, no?,
hi ha un dia a l'any que es parla de llibres i hi ha un dia a l'any que es parla de cinema.
I, bueno, Sant Jordi què és?
Doncs...
Els bestsellers.
Zafones i Falcones.
Mira què parla ara, perdona, vaja.
I els premis Gaudí...
Issaqui.
Bayona.
Sí, sí, mira, mira, aquí el tenim, ara està sortint en el vídeo.
Bueno, ens hem rendit, mira, mira qui parla.
I molt feliç de ser els Gaudí, els Gaudí sempre...
Ho he passat molt bé amb aquesta festa.
El Bayon i tant.
Tinc molta canals de passar-m'ho bé aquesta nit.
Ens hem rendit, ens hem rendit, però com sempre,
vull dir, ja fa molts anys que estem rendit al ritme i a l'espectacle de Hollywood, no?,
vull dir, que això tampoc crec que sigui una cosa nova.
Però una cosa...
A mi em decep també.
No, però a mi, per exemple, a mi em va agradar la...
Però a mi no em sembla malament que guanyin els premis.
El que passa és que es posin en certa...
Està descompensat.
Això ho parlàvem quan vam estar allò parlant del tema dels nominats a les pel·lícules d'animació,
dels Òscars de l'any passat, us recordeu, d'Anomalissa contra Inside Out?
Sí, sí, sí, sí.
Clar, quina competició té?
Dos pel·lícules així, una pel·lícula d'un públic i l'altra d'una narrativa tan diferent,
amb un to, clar, inclús dins de l'animació també es podrien fer seccions gairebé, no?
L'animació més infantil, l'animació més adulta...
Hauria d'entrar tot.
Jo crec que en el mateix calaix, sense fer distincions, i vinga, campi qui pugui.
I això sí, determinar molt com ja es fa, eh?
Els diferents aspectes d'una pel·lícula, els efectes de so, vull dir, fins i tot encara més, no?
Perquè hi ha més gent que jo crec que no entren als premis, em fa la impressió, eh?
Vull dir, hi ha especialitat dintre del cinema que encara no estan prou valorades, no sé,
i es podria especificar una mica més.
I en canvi, doncs, fer això, vull dir, hi ha l'animació, des de que...
Quina pel·lícula va ser que va guanyar el premi?
L'única que hi havia, eh?
No, no, vull dir a Berlín, que va guanyar fa uns anys la del viatge de Chihiro, no?
Em sembla que va ser la que va guanyar com a pel·lícula, no com a pel·lícula d'animació.
Sí.
Va quedar per sobre, vull dir, va ser la millor pel·lícula del festival de Berlín, o l'Ost de Berlín.
Llavors, allò va trencar frontera, o allò va trencar barreres, però no, tot va continuar igual.
Però, a veure, si això ho fa un festival com el de Berlín, per què no ho tenim en compte els altres?
Doncs no, continuem aquí, l'animació és una cosa, l'allò és una altra, no, tot és cinema.
El documental és igual, és cinema igual.
Bueno, això es basa en el format i tècnica, no?
Això, un documental...
Però llavors s'havia de fer...
No, no, no, no, no l'estic donant la raó.
La millor pel·lícula de western, la millor pel·lícula de thriller, la millor pel·lícula, no?
Són com formats, gènere.
Bueno, això tens una mica els globus d'or, els tens allà, una mica.
Ah, sí, això ho fa.
Però tot i que t'ho fan amb comèdia musical, no?
I va de marxant com a cosa esbojarrada, doncs...
Clar, doncs aquestes distincions, a vegades, doncs...
Vull dir que no és res concret.
I els Òscars sempre concret.
Però és que llavors la gala es faria massa llarga.
Clar, clar, clar, què té el problema?
També podrien ser tuits.
El problema és que hi ha un model, que és el model de Hollywood,
i llavors aquí s'ha copiat el model,
i que com que es veu que això, doncs, almenys està acceptat,
doncs, bueno, llavors, com diu ell,
si es fes tot això que estem dient,
seria per quatre hores.
I clar, quatre hores no pots fer un espectacle.
És que ja ho dura, això, eh?
És que ja ho dura.
Doncs ho duraria sis, llavors, eh?
Vull dir, duraria el duple del que durava ara, eh?
Hi ha alguna cosa més que...
Acabem de sentir a la hisona passola ràpidament,
el Joan Daussà ara, vull dir, 23.
És una brutalitat el que vau fer allà, eh?
Simplement qui va seguir una mica les xarxes de cinema sense condicions, eh?
Lídia, la nostra Lídia Artigas, doncs, estava allà a tope
i va posar un munt d'entrades, de publicacions en el Facebook
i en el Twitter també, Instagram, perquè no tenim,
si no, també ho hauria fet.
És la dona dels mil dits, dels cinc mil dits,
com aquella pel·lícula, eh?
del pianista aquell tan màgic
que tenia 5.000 nens allà esclavitzats,
no, no sé quants nens.
Bé, doncs, Lídia, això, és capaç de fer no sé quantes coses a la vegada.
I, bé, potser algú va seguir-ho, va dir,
però, bé, què està passant aquí, no?
Doncs eren fotos que arribaven des del fotocall,
arribaven al grup que teníem muntat
i llavors diferents persones ho anaven pujant
a les diferents xarxes de cinema des del Galliner,
de Xerada, d'AMKC,
més que cinema, de Ràdio Sant Vicenç,
i Lídia ho feia amb el cinema sense condicions.
És, bé, una cobertura curiosa que l'any vinent,
si ho tornem a fer, ho millorarem, eh?
Ja està plantejat el tema.
O sigui que, res, això, pel que fa als Gaudí,
acaba de terminar el vídeo, eh?
14, 15 minutets gairebé,
14 minuts i una mica més, però intensos, eh?
Sí, sí.
Molt bé, hem posat aquí una primícia, eh?
Vull dir, els primers, els primers que ho hem vist,
perquè acabava de pujar-se,
quan anava pel 95%,
i llavors de cop ha fet, pum, 100%,
i ja estava, vull dir que ningú ho havia vist
abans que nosaltres.
Ho tornem a veure després.
Feu, feu, perquè val la pena, eh?
Quedareu impressionats.
Bueno, liquidat el tema dels Gaudí,
podríem passar, si voleu,
a les estrenes que s'han fet,
o les que heu vist.
Em sembla que tu has vist aquest matí, doncs, una cosa.
Sí, jo he vist Hotel Europa,
que és una d'aquestes grans traduccions, també,
que, evidentment, aquí té una referència directa, no?
Perquè passa tot a l'Hotel Europa,
però la pel·lícula, a més, es llegeix directament,
encara que estigui amb Servi, no?
Però que és mort a Sarajevo.
O sigui, perquè veieu els canvis, no?
Que aquí a Espanya.
És del director Danis Tanovic,
que és l'Enterre de Nadia,
que va guanyar l'Òscar,
la pel·lícula en parlant no anglesa.
I, bàsicament, és la història d'Hotel Europa,
que és on es celebra el centenari
de l'assassinat de Franz Ferdinand, no?
De la mà de Gabrilo Princip.
Perquè, a més, ho diuen ells,
ho diuen, fan com bromes, també, amb el nom,
de com es pronuncia.
Però...
I on celebren aquest centenari,
i on sobre aquest context,
que és l'assassinat, no?,
que va originar la Primera Guerra Mundial,
i a partir d'aquí
es crea un context de...
Aquest hotel s'està preparant per rebre
tots els diplomàtics,
tots els...
Estan seguint tots els protocols possibles
per fer aquesta mena de vetllada
que dura com uns dies,
i és...
Seria una mica...
Això ho he llegit per internet després.
Seria el gran hotel Budapest.
O sigui, és una mica de...
Et posen en un context,
i després aquí ja hi ha...
És que el Cartes i el Vallèsiu,
hi ha com petits fragments,
perquè hi ha moltes històries paral·leles dins.
O sigui, hi ha petites històries
que et van nodrint,
hi ha algunes més grosses que d'altres,
perquè a l'hora que estan fent un documental
sobre aquest assassinat,
després també hi ha a la cuina,
que és potser el tema més central de la pel·lícula,
s'està fent una vaga,
s'està...
Bé, hi ha una mena de piquets,
perquè no els hi paguen,
i doncs aprofiten aquest dia,
que probablement serà el més gran d'Hotel Europa,
doncs per reivindicar-se,
i també el director del...
Bé, també hi ha a vegades
sempre el Faulty Towers,
una mica també,
en algunes...
Tot i que és un drama,
la pel·lícula és bastant dramàtica,
però hi ha situacions d'aquestes
de molt del director
parlant amb la dona de la bogaderia
de no, sisplau,
o no facis vaga,
és que hi ha situacions una mica estranyes,
però en si té...
És una pel·lícula que té molts moments
d'aquests contemplatius,
d'aquests de cinema d'autor,
que potser també ens ha acostumat a ell,
i després,
cada petita història,
jo crec que és molt realista,
o sigui, si la veiéssiu,
a més,
és una pel·lícula que dura
menys de 90 minuts,
també és una pel·lícula
que es valora.
Es pot valorar,
perquè el que passa avui dia
no és això.
Sí, exacte.
I notes faltar les pel·lícules
d'una hora i mitja,
eh?
Jo no els noto cura,
molt bé.
Bueno, quan es trena Woody Allen,
perquè les altres...
I és interessant
el conflicte que es genera
en el documental
que estan rodant ells allà dins,
sobre si Gabriel,
al principi,
era o no,
un heroi,
o era un antiheroi,
era un villano,
diguéssim,
per haver fet l'assassinat,
si era un jove rebel...
rebel...
Una víctima,
no?
Com ens va dir el director
de la pel·lícula
sobre el Ramon...
Ah, sí,
El Elegido.
El Elegido,
sí.
Doncs és un estil així,
es planteja,
l'únic és molt més clar,
són fets històrics
i són...
És com el car a car
entre la periodista
i un dels entrevistats
de...
Bueno,
el que veuríem una mica
a les tertulies
de la salsa rosa,
eh?
Perquè al final
hi ha Batusa
i jo no desvetllaré el final,
però és un final cíclic
que té bastant bon...
Com acaba?
No, diré.
Ai,
algun dia,
algun dia caureu
amb la meva trampa.
Sorpresa abans de passar
a donar-li la veu al Joan
perquè pugui explicar
el seu tema.
Jo m'he sorprès
aquesta setmana,
haig de confessar
que em havien dit
que el Berlí
era una cosa,
una sèrie televisiva
interessant.
Jo vaig començar a veure
primer i segon
o tercer capítol,
em sembla,
i no entrava
perquè jo havia sigut
professor,
ja sabeu,
i hi havia allà
on es pintava
el claustre de professors,
com funcionava i tal,
i jo no m'ho creia
perquè allò no era
realment el que jo havia viscut
i em semblava
que era tot postís
i tot fals,
però molts amics
van insistir
i dir,
escolta,
mira tu perquè veuràs
com després avança,
la cosa funciona,
i haig de confessar
que m'he quedat estorat
perquè he vist
26 capítols seguits,
m'han enganxat absolutament.
Què dius?
Sense menjar
ni sense dormir ni res?
Bueno,
he dormit algun moment
i he menjat algun moment,
però vull dir que
els he vist seguits
i m'he quedat estorat
i dic,
és una sobredosi.
És una sobredosi.
Ara entenc la cara que fas.
Clar,
clar.
No,
estava,
bueno,
però absolutament descol·locat,
descol·locat.
26 capítols he vist,
eh?
Que són els dos temporades.
Són totes,
sí,
haurien de donar un Gaudí
per haver vist
26 capítols.
Per aguantar,
però no els he vist seguits.
Estava per allà,
eh?
A veure,
ho dic bé ara,
pel Gaudí també,
no?
El Francesc Orella,
que és el que fa la Merlí.
Estaven bastants.
Hi havia més gent del Merlí.
Estava també el que fa de,
bueno,
no sé com es diu el que fa de Merlí,
no?
Francesc Orella.
Francesc Orella,
també estava.
Això.
Però hi havia molts nanos,
molts dels nanos que,
bueno,
jo haig de dir una cosa
i és que m'ha sorprès,
llavors,
clar,
a partir de la sorpresa que he tingut,
perquè he vist que era molt millor
del que jo m'imaginava,
he buscat informació.
Llavors,
he esbrinat que l'Hector Lozano,
que és el creador de la sèrie,
és un senyor que s'ha dedicat,
ha fet la visió bàsicament,
ha fet la Riera,
molts capítols de la Riera,
de Ben del Pla,
de 13 anys i un dia,
de les Memòries dels Cargols
i moltes coses.
I el director,
que em sembla que realment
està molt ben dirigida,
tant als actors com a la història,
és l'Eduard Cortés,
que tots suposo que coneixeu,
ho recordeu,
per la vida de Nadie,
amb el José Coronado,
la Marta Etura,
la de Nazores del 2002,
i los de Pelayos,
de Pelayos,
que a mi m'agrada,
molt xula,
m'agrada molt,
amb el Daniel Brühl,
el Luis Omar,
i l'Eduard Fernández,
i l'Eduard Fernández,
i ara acaba de fer
Cerca de tu casa,
que és la que estava
amb la Sílvia Pérez Cruz,
va guanyar,
i va guanyar.
Jo no hi he vist l'última,
aquesta Cerca de tu casa,
però hi he vist els 26 capítols
de mi.
I us puc assegurar que...
Tots els ha dirigit ell,
perdona.
Sí, tots els ha dirigit ell.
Té una altra noia
que l'ajuda,
que no sé com se diu,
però vull dir...
I llavors, escolta,
m'he quedat sorprès
de...
Els actors estan brutals,
són nanos joves,
ni narcos,
ni Breaking Bad,
ni hòsties.
I a més,
és que a més penso
que està molt ben pensat
per la jumentut,
perquè toca temes
que els atrapa,
però es toca d'una manera
molt més,
com que barreja
amb coses de filosofia,
ho barreja d'una forma...
Home, cada capítol
és un tema de filosofia.
Jo només he vist el primer,
hi ha un alumne
que me n'anava insistint,
per què no mira tal,
i un dia el van posar
allà a l'escola,
un dia que eren poquet,
perquè no...
d'allò,
i vaig anar només el primer,
els peripatètics.
I em va agradar.
Però en canvi,
a mesura que avança,
com que resulta
que té efectes sorpreses,
coses que no t'esperes
i que veus que estan pensades
des del principi
de l'obrer capítol,
t'adones que allò
no és una cosa improvisada,
sinó una cosa molt pensada,
molt...
I la veritat és que
té qualitat,
o sigui,
amb una sèrie de...
Bueno, suposo que sabeu
que la van passar
per la Sexta,
han fet el doblatge
del castellà
i la passen per la Sexta,
i que l'han venut
a Latinoamèrica,
en tots els països
de Latinoamèrica,
Argentina,
Xile i tal,
per passar-la d'allà també...
I Spielberg no prepara
una versió?
No, no sé.
Un altre fracàs
de vosaltres vermelles?
No ho sé,
però en temo
ja el pitjor.
Però Marlí sí que sé
que per Sudamèrica
l'havia comprat Netflix.
Pot ser, pot ser.
No sé qui ho havia fet.
Crec que sí.
Per tant,
això,
recomanable de veure-ho,
i a més a més
es pot veure a la carta
de TV3,
de TV3 a la carta
estan penjats
tots els programes
i es pot veure seguit
des d'allà,
que és com ho he fet jo.
I l'altra cosa
que hi havia,
i que no us recomano pas,
per deixar passar ja
amb el Joan
que ens parli de lo seu,
és Lion,
la pel·lícula
que recomanaven
i que deien
que estava molt bé,
del Garth Davis,
que és la seva primera pel·lícula,
és el debut
com a director
d'un senyor
que es dedicava
més arribat
a fer spots publicitaris
i coses d'aquestes,
amb el d'Ap Pavel,
Patel,
el de Slam,
l'un milioner,
l'indie aquell,
la Nicole Kidman
i la Roney Mara,
i és un xicot aquest,
una producció australiana
i que, bueno,
és un malotrama
irritant,
lent,
que va de més a menys,
jo,
ho deia ara
mentre venia
a parlar-ne amb en Joan,
que toca el mateix tema
que Arrastres de Sàndal,
no sé si no recordeu
que va ser una pel·lícula
que va guanyar,
per cert,
el Premi Gaudí
de fa dos anys,
em sembla que és,
del 14,
nominarà també els Goya,
com a millor guió,
que està basada
en una història
de la Aixa Miró
i que aquesta es va adaptar,
no sé qui una persona
ho va adaptar,
etcètera,
etcètera,
i que hi havia l'Aina Clotet,
hi havia una nandita d'As,
que és una famosa índia
que treballa a Bollywood,
que també és la germana
que va buscar,
que es troben les dues germanes,
igual que amb aquesta història,
però comparant les dues
perquè tenia fresca l'altra,
me'n recordava
perquè m'havia agradat,
és infinitament superior
i més bona a Arrastres de Sàndal
que això que ja estic dient de l'Aion.
Però en canvi,
com que es nota que els americans
saben publicitar molt bé
les seves coses,
segurament la gent anirà més a veure l'Aion
que van veure en el seu moment
l'Astres de Sàndal
tot i que havia sigut nominada
o triada com a millor pel·lícula
dels Gaudí.
Per tant,
simplement,
aquestes dues coses
són les dues coses que he vist
i no tinc més coses a comentar,
a no ser que parleu,
jo diria que hi ha alguna altra cosa
que vulgueu comentar.
Tu has vist alguna cosa,
Francesc?
Jo no he vist cap cosa
aquesta setmana.
Vale.
Sinto.
Doncs Joan,
vols començar tu amb el tema?
Sí, sí.
Sí, home,
que puguis acabar-ho bé,
que no pasi com sempre.
Avui anem d'hora, eh?
Avui anem d'hora.
Avui anem bé.
Avui anem bé.
Sí,
si sobre temps que no crec,
doncs ja parlarem d'altres coses.
Bé,
és que és un tema molt ampli
i llavors jo haig de començar
acotant a veure
què he volgut fer
perquè necessitaríem
tres o quatre programes
si ho haguéssim de parlar tot.
Diguem que parlem de cinema i rock.
Ho hem dit això?
Parlem de cinema i rock
i per mi rock
vol dir,
doncs,
quan a partir del rock and roll americà
es converteix
en una mica més adult.
ho situo
al període clàssic
entre l'any 62
i l'any 70,
és a dir,
amb la irrupció
dels Beatles
a Anglaterra,
que els Beatles
en realitat
van ressuscitar
el rock and roll,
no?
És a dir,
a Amèrica
el rock and roll
havia nascut
per canviar-ho tot
i a partir
de la música negra,
a partir
d'una música
que es feia
molt abans
dels anys 50
però que
als anys 50
va
va adquirir
una nova manera,
un nou estil
a partir
del
rhythm
en blues
negre
i del
country
blanc.
Es va
fer
aquesta
conjunció,
van començar
els músics negres
com el Chuck Berry
i el Fats Domino.
De seguida
vam veure
que això
agradava
a la gent,
era un moment
als anys 50
després de la
Segona Guerra Mundial
ja havien passat
uns quants anys
i
la joventut
tenia
poder adquisitiu
i aleshores
la joventut
demanava
coses noves
i
d'això
se'n van adonar
i vam buscar
algú
algun blanc
que cantés
aquell tipus
de música
perquè
no es digués
que
tots eren
negres
aleshores
van trobar
una mica
per casualitat
un tal
Elvis Presley
que era
de
Memphis
de Topelo
de Topelo
Mississippi
havia nascut
a Topelo
però vivia
a Memphis
aleshores
era prou
del sud
com perquè
agafés
cançons
dels negres
del sud
la seva
la cançó
que primer
va gravar
It's All Right
Ma
era
del
Big Boy
Kudrup
que era
un cantant
negre
i
ell
va anar
agafant
cançons
i
va
va fer
que
tots els
Estats Units
hi hagués
aquesta bogeria
pel rock and roll
però
sempre
el rock and roll
va tenir
en contra
el sistema
perquè no
acabava
d'agradar
tota aquesta
més o menys
suposada
revolució
que volia fer
i la
van fer
fracassar
és evident
que
fins i tot
Elvis Presley
que era una cosa
acceptable
vull dir
l'esmortueixen
l'envien dos anys
a Europa
per fer el servei militar
que és l'única vegada
que Elvis Presley
va viatjar a l'estranger
vull dir
mai més
va viatjar a l'estranger
només
quan el servei militar
i aleshores
doncs
en els anys 60
ja del rock and roll
no s'encantava
ni gall ni gallina
havia tornat
el que era
el que llavors
se'n deia
la música pop
que eren
doncs
els cruners
coneguts
i així
però
tot això
del rock and roll
va fer
impacte
no només
en els Estats Units
sinó
arreu del món
i
van sortir
doncs
els Beatles
a Anglaterra
que van ressuscitar
una mica
aquesta qüestió
aleshores
el rock
de mica en mica
es va tornar
adult
és a dir
ja no
es feia
aquell cant
alegre
de cotxes
i noies
i
de
visca la vida
sinó
que tocava
hi va haver
una evolució
que
tocava
doncs
temes
més
adults
i es feia
una mica
més seriós
vull dir
que també
era una manera
de
deixar estar
els primers
temps
aleshores
com que
he
hagut
d'acotar
molt
la qüestió
doncs
he agafat
gent
que són
indiscutibles
en el món
del rock
adult
i
però he agafat
cançons
que no són
gaire
conegudes
per no
per no
donar-ho
tot
tan
trinxat
no
i aleshores
doncs
aquí
està
l'exemple
posarem
primer
una cançó
dels Beatles
que
forma part
de la banda sonora
de la pel·lícula
Help
que és
de l'any 65
que
estava dirigida
pel Richard Lester
que l'any abans
havia fet
A Hardest Night
A Hardest Night
era com
una
la frase
és una frase
incorrecta
en anglès
que la va dir
un dia
el Ringo Starr
el bateria
en una roda
de premsa
i aleshores
la van
bueno
els hi va fer gràcia
és ridícul
no?
sí
sí
ridiculitzar
al màxim
el pobre Ringo
sí
el pobre Ringo
no estava gaire
en la cosa
i llavors
tots els altres
tres
em van riure
que digués
que digués
això
que
era una nit
d'un dia
que havia sigut
molt dur
una construcció
que en anglès
no
no funciona
i aleshores
doncs
bueno
això ja
formava part
d'aquesta
fama
que tenien
els Beatles
ells venien
d'un
a veure
a Anglaterra
tota la cultura
era molt estirada
fins als anys 60
i llavors
ells
no és que fossin
proletaris
tots
sinó que
alguns venien
de classe mitjana
pas estic parlant
dels membres
dels Beatles
i
doncs
però
era un aire fresc
era una cosa nova
ells utilitzaven
un llenguatge
nou
llenguatge
del carrer
no aquell
llenguatge
culte
d'acadèmic
i llavors
doncs
això
va ser
molt important
per
per
agafar
públic
i per
fer
tot l'impacte
que van fer
escoltarem
com deia
una cançó
de la banda
sonora
de Help
una cançó
que es diu
You've got to hide your love away
tens que amagar
el teu amor
i
sentim-la
Here I stand
head in hand
Turn my face
to the wall
If she's gone
I can't go on
Feeling two foot small
Everywhere people stare
Each and every day
I can see them laugh at me
And I hear them say
Hey, you've got to hide your love away
Hey, you've got to hide your love away
La veu solista
és la de John Lennon
és a dir
les cançons dels Beatles
normalment
les componien
Paul McCartney
i John Lennon
però sempre
hi havia un
un
d'ells
que començava la cançó
llavors
l'altre la completava
llavors
aquesta és
Lennon
absolutament
a més
té
una qüestió
vull dir que
això ja és l'any 65
i ja es nota la influència
del personatge
que parlarem després
perquè els Beatles
van començar
doncs
copiant cançons
del rock and roll
del Chuck Berry
i cançons
de la Tamb la Motown
sobretot
dels artistes negres
de la Tamb la Motown
però aquí
ja iniciaven
un camí
propi
i llavors
de la història
cinematogràfica
dels Beatles
podem parlar
de la pel·lícula
Magic el Mystery Tour
que es va fer
per televisió
que la van dirigir
ells mateixos
i no va ser
un gran èxit
després
una pel·lícula
extraordinària
va ser
Yellow Submarine
una pel·lícula
d'animació
que va dirigir
el George Dunning
l'any 1968
basat en cançons
dels Beatles
ells hi apareixien
només
al final
també
l'any 70
hi ha
Let It Be
on estem veient
la desintegració
del conjunt
vull dir
ells estan
és un documental
que ells estan
gravant
a l'últim disc
i veiem
com hi ha
dissensions
sobretot
entre
Paul McCartney
i John Lennon
hi ha
també
The Beatles
Anthology
he vist
que són
600 minuts
de
reportatges
de tot
el que
ells
bueno
això es va publicar
amb DVD
són com 26 capítols
em sembla que són 6
o una cosa així
però
els Beatles
estaven tan exposats
a les càmeres
que vull dir
qualsevol fragment
doncs
es podia
es podia fer servir
aquest any passat
vam tenir
l'alegria
de veure
The Beatles
8 Days a Week
The Touring Years
del Ron Howard
que feia
un
jo trobo
que és un
treball
magnífic
que donava
moltes imatges
noves
inèdites
i llavors
també
podríem parlar
d'altres
bueno
la filmografia
dels Beatles
té llibres
sencers
que només
parlen
de les pel·lícules
dels Beatles
hi ha llibres
sencers
que només
parlen
de les pel·lícules
dels Beatles
llavors
podríem parlar
de How I Won The World
com vaig guanyar
la guerra
del Richard Lester
en la qual
sortia
com a protagonista
o secundari
el John Lennon
una pel·lícula
rodada
al Maria
el George Harrison
segurament
va ser
el que més
es va implicar
en el cinema
va ser productor
va fundar
una casa
productora
que es deia
Handmade Films
i per exemple
van produir
Life of Brian
la vida de Brian
del Terry Jones
a l'any 79
i el George Harrison
va ser
el protagonista
bueno
va ser
el principal
personatge
d'un documental
del Martínez
Corsese
del 2011
que es diu
George Harrison
Living in the Material
que em sembla
que són 3 hores
i que és un documental
magnífic
i hi ha una pel·lícula
que potser va bé
ara esmentar-la
que és la de
Vivir es fàcil
con los ojos cerrados
que fa referència
a aquest moment
en el que John Lennon
va passar per allà
a Almeria
per gravar
aquesta pel·lícula
que deies
i el Javier Cámara
com a professor d'anglès
que agafava
les cançons
dels Beatles
per ensenyar
als seus alumnes
les buscava
subtitulades
però no les trobava
o hi havia d'agafar
ell d'allò
doncs va veure
la veritat
és que és una petita delícia
no sé si a vosaltres
ho sembla el mateix
si l'heu vista
i és una pel·lícula
que he evitat
conscientment
de parlar-ne
perquè
no em va agradar gens
doncs abans
abans tenia una altra
quan parlaves
d'Alvis Presley
a veure aquesta
aquesta suposo
que sí que t'agradarà
la de Night Train
del Jim Jarmus
quan feia referència
a Tupelo
Mystery Train
Mystery Train
això perdona
aquells dos japonesos
que van allà
aquesta sí
em volia parlar després
bueno perdona
no la del David
Troeba
bueno
està
és molt ben intencionada
però
jo vaig trobar
un problema
amb el guió
un problema
insalvable
vull dir
que ell estava parlant
de l'any
67
sí
quan es havia fet
el rodatge
d'aquesta pel·lícula
i s'estaven parlant
coses
que l'any 67
era impossible
que es parlessin
vull dir
que ell aprofitava
tota la literatura
que hi havia hagut
després
sobre els Beatles
vull dir
l'any 67
a Almeria
a Espanya
en general
no se sabia
gairebé res
dels Beatles
se sabia
molt poca cosa
en canvi
els personatges
de la pel·lícula
parlen
com si ho neguessin
des dels anys 80
vull dir
amb tot el que ja
s'havia publicat
dels Beatles
i tal
i fa un efecte
realment
estúpid
vull dir
és que no
vull dir
és que
és que
sents parlar
en aquelles
jo perquè he viscut
aquells anys
vull dir
aleshores
vull dir
esclar
una persona més jove
no se n'adona
però
jo és que vaig viure
aquells anys
i sento parlar
en aquella gent
i penso
no
no parlàvem així
no parlàvem
d'aquesta manera
en un moment donat
el nano
parla
diu no
jo és que
més que els Beatles
m'agraden els Kings
vull dir
això l'any 67
és que no ho deia
absolutament
ningú
vull dir
no es pot anar
d'aquesta manera
no?
molt bé
molt bé
l'apreciació
mira
només per saber
aquest detall
que has donat tu
aquesta apreciació
valia la pena
treure la pel·lícula
però sí que en aquella època
hi havia l'auge mot
vull dir que allà
segurament la gent
potser també valorava
els Kings
o els Kingsmen
i tots aquests
no?
quan hi havia el mot
el beat
i tot això
però jo me'n recordo
de l'any 67
i eren els Beatles
i prou
vull dir
ningú volia discutir
si els Kings
eren millors
això va venir després
després la gent
a més a veure
és que els Beatles
a Espanya
no agradaven a ningú
i si a nosaltres
ens agradaven
és perquè érem joves
i als nostres pares
no els agradava
i llavors
com que no els agradaven
als nostres pares
a nosaltres
no ens agradava
i ja està
i a més
per un
per un sentiment
inconscient
vull dir
que ens agradaven
els Beatles
però tu llegeixes
els diaris
de l'època
i els Beatles
eren uns
melenudos
que no
que no
no
no
no
no
ni hippies
ni res
vull dir
que bueno
que era
era un escàndol
i no
no s'havien de tenir
en compte
per re
i en canvi
a nosaltres
la música
ens encantava
senzillament
com això
que hem escoltat
i que no és
una de les cançons
més conegudes
llavors
també
podem continuar
parlant
de
de les pel·lícules
de la Yoko Ono
per exemple
vull dir
la Yoko Ono
abans de
de ser coneguda
era
una gran artista
del grup Fluxus
de la vanguarda americana
i havia fet pel·lícules
que eren
absolutament
trencadores
i llavors
ja en el temps
que va conèixer
John Lennon
perquè
si voleu
us explico
com
la Yoko Ono
va conèixer
el John Lennon
sí
no és un spoiler
molt gran
perquè
el grup Fluxus
volia fer
un homenatge
al John Cage
el compositor
avantguardista
i
van enviar
a la Yoko Ono
que
anés a Anglaterra
per aconseguir
l'autògraf
dels Beatles
en un llibre
dedicat
al John Cage
llavors
la Yoko Ono
és una persona
que tothom
pensa que és japonesa
però és nascuda
a Nova York
filla d'un banquer
japonès
i és una persona
que sempre ha sabut
molt bé
el que es fa
llavors
ella
era una gran artista
avantguardista
però no el coneixia
ningú
llavors ella
doncs
tenia una mica
de pelussa
diguéssim
perquè els Beatles
fossin tan coneguts
llavors ella
el que va fer primer
és tirar la canya
en el Paul McCartney
lògicament
perquè era l'únic
que era solter
en aquell moment
i semblava més fàcil
però al Paul McCartney
no li va fer ni cas
ella va aconseguir
l'autògraf
pel llibre
pel John Cage
però llavors
va dir
bueno
si el Paul McCartney
no m'ha volgut estar
doncs
ara me'n vaig cap
al John Lennon
i el John Lennon
hi va caure
i bueno
doncs
va passar
el que va passar
que el John Lennon
va deixar la seva dona
i se'n va anar
amb la Yoko Ono
safareig
safareig
safareig
però és història
i llavors
amb el
John Lennon
vam fer pel·lícules
com
Two Virgins
Rape
Freedom
Fly
Erection
Clock
i totes eren
gairebé
amb una paraula
són pel·lícules
molt difícils
de veure
vull dir
que no
jo
ara si puc explicar
una anècdota personal
en un lloc de Barcelona
que no diré
però que està
a la via Augusta
fa molts anys
van passar
un cicle
de les pel·lícules
de la Yoko Ono
vull dir
que era
l'avantguarda
més absoluta
de l'escola
de Nova York
i que eren pel·lícules
molt difícils
de veure
aleshores
vull dir
les sessions
sempre començaven
amb una dotzena
de persones
i sempre acabaven
amb tres persones
sempre les mateixes
tres persones
vull dir
hi era
un matrimoni
d'un
senyor de Barcelona
i una japonesa
que es veu
que tenien
una certa
admiració
també
pel matrimoni
interracial
del John
l'Eno
i la Yoko Ono
i jo
vull dir
sempre quedàvem
tots tres
vull dir
perquè
l'altra gent
fugia
fugia
espantada
vull dir
perquè hi havia
una pel·lícula
per exemple
que només
sortien culs
i llavors
era
un cul
un altre cul
un altre cul
un altre cul
i ja està
i no hi havia
res més
no
bueno
apanya't
vull dir
molt més fort
que les pel·lícules
de l'Andy Warhol
i que les del Peter Greenaway
fins i tot
sí, sí
bueno
Peter
les cabres
les paques
de la Tarda
aquests
són uns esculants
al costat
del que feia
la Yoko Ono
perquè ella
no ho feia
com a cine
sinó que ho feia
com a art
perdoneu la broma tonta
però en tant es cul
m'ha recordat
a Pitxatpong
vera ser-te cul
també
també
perdoneu
i també
la Pitxatpong
també devia haver vist
la película
de la Yoko Ono
que acaba
cul
però està cul
ja està
segur
i llavors
per exemple
quan
els Beatles
se separen
l'any 70
doncs hi ha pel·lícules
per
Paul McCartney
que fa
Give My Rebus
to Brought Street
que és molt dolenta
després
hi ha pel·lícules
per
John Lennon
com
Imagine John Lennon
que és un documental
de l'any 88
dirigit per
l'Andrew Salt
que s'aguanta
bastant bé
llavors hi ha una pel·lícula
molt maca
que es diu
Across the Universe
sobre la cançó
del John Lennon
que està tota feta
és una història d'amor
tota feta
amb el fons musical
de cançons dels Beatles
i és
interessantíssima
i també
n'hi ha un altre
que és un documental
que és
The US
versus
John Lennon
que explica
totes les activitats
polítiques
de John Lennon
a Estats Units
i com
l'EFB
el va fitxar
i com
el volien expulsar
d'Estats Units
i no podien
perquè ell estava casat
amb una ciutadana americana
etc.
i llavors
el que us deia
és que
aquestes guitarres
i
s'ha sentit
una harmònica
també
amb
Your Love Away
i això ve
d'alguna banda
si ja és l'any 65
ve
indubtablement
de quan els Beatles
van conèixer
Bob Dylan
i Bob Dylan
amb els Beatles
és evidentment
el que porta
el rock
fins a
els temes
més adults
i
hi ha una pel·lícula
que és
enorme
que és
Don't Look Back
dirigida
pel Don A.
Pennebaker
que
és de l'any 67
recull
la gira
per
Gran Bretanya
del Bob Dylan
el Pennebaker
el segueix
arreu
amb la càmera
a l'espatlla
i
entren els camerinos
entra a l'habitació
de l'hotel
fa els concerts
i
en un dels concerts
podem escoltar
Visions
of
Joana
Paul Bob Dylan
I
e
hoi
Bona nit
El Bob Dylan el podem veure també en el Concert for Bangladesh
que ell tanca aquest recital benèfic que va promoure George Harrison
també va fer la banda sonora i va aparèixer en un paper secundari
a Pat Garrett amb Billy Dequid de Saint Pequipac l'any 73
Posava la música també, no? Posava la banda sonora
Posava la banda sonora, sí, sí
amb la famosa cançó Knockin' on Heavens Door
Exacte
Després va dirigir ell mateix Rinaldo i Clara
que era una gira que ell feia amb la Joan Baez
i ha destacat també el documental que va fer per la televisió el Martin Scorsese l'any 2005
No Direction Home Bob Dylan
Molt bo, molt bo
Que és una preciositat
He vist més una vegada, sí
És per una sèrie de televisió que explicava els personatges americans
I també voldria destacar el Lime of Dare del Todd Haynes del 2007
que està en contra del biopic clàssic i fa que sis actors facin de Bob Dylan
I la Cate Blanchett feia de Bob Dylan i va guanyar l'Òscar a la millor actriu secundària
Llavors, en el rock hi ha els grans festivals
hi ha pel·lícules que ho recullen
el Don Penn Baker que havia seguit en el Dylan fa Monterrey Pop l'any 68
Gustoc, que el festival de Gustoc es va fer en aquest lloc precisament
perquè el Bob Dylan llavors hi vivia allà
i esperaven que aparegués
però no va aparèixer
perquè estava ell ben tranquil a dins de casa seva
Llavors la va dirigir el Michael Watley que l'any 70
Hi ha Gimme Shelter
que és el recital dels Rolling Stones a Altamont a l'any 70
que és quan el somni hippie sembla que s'esvaeix
i hi ha pel·lícules com Festival, que és de l'any 67
que és el festival de Newport
i Message to Love, the Isle of Wight Festival
que és d'un director esplèndid que es diu Murray Lerner
o Rust Never Sleeps del Neil Young
dirigida per ell mateix, primer amb el pseudònim de Bernard Shecky
l'any 1979, que és una gira que ell va fer
i després hi ha una cosa meravellosa que es diu The Last Walls
que és el concert d'acomiadament d'Ivan
que havia acompanyat el Dylan, que també és feta pel Martin Scorsese
i que es revelarà com el gran director mainstream del rock
que és una pel·lícula de l'any 78
on d'Ivan hi toquen moltíssima gent
des del Dylan, el Neil Young, la Johnny Mitchell, la Van Morrison, etc.
el John Lee Hooker, etc.
Llavors passem a un altre personatge que és el Paul Simon
el Paul Simon va fer una pel·lícula que es diu One Trick Pony
que no està estrenada aquí, entre nosaltres
la va dirigir el Robert M. Young l'any 1980
i escoltarem una cançó que parla del cinema
That's why God made the movies
per això va fer Déu al cinema
Una banda sonora magnífica
I per posar una mica de música negra
anem a Prince
que per mi és un grandíssim músic
que recull tota la història de la música negra
En cinema va actuar Purple Rain d'Albert Manyoli l'any 84
ell mateix va dirigir Graffiti Bridge
i va posar a la banda sonora el primer Batman del Tim Burton de l'any 89
Escoltarem Weekend Funk de la banda sonora de Graffiti Bridge
amb el Prince i el...
Ah, no me'n recordo
El George...
Bé, ja me'n recordaré
Com a mind, housed ears
Acaste a la band y sama
Bé, ja me'n recordaré
¿No?
Ho, bIRE defendонд
Fins demà!
El que va fer, va fundar el grup Parliament i Funcadèlic, una cosa tremenda, veure'ls en directe era una cosa meravellosa.
Això és més funky, no, que rock?
Això és més funky, sí, però el Prince és el rock negre.
I llavors anem al conjunt que per mi exemplifica millor aquesta qüestió del rock adult,
que van ser els d'Ors de Califòrnia amb el Jim Morrison com a líder.
El Jim Morrison va estudiar cinema a la Universitat de Califòrnia de Los Àngeles, a la famosa UCLA.
va tenir... ell volia fer les classes amb el Josef von Stenberg, que havia estat l'any anterior,
i al final les va fer amb el Joan Renoir.
Tenia el Francis Còpola de company d'universitat.
Hi ha pel·lícules dels d'Ors tremendes, més o menys monitoritzades pel Jim Morrison.
Hi ha Feast of Friends, del Paul Ferrara, que era un personatge que sempre va estar al costat dels d'Ors,
que és una de les pel·lícules més violentes que jo he vist mai.
Els concerts dels d'Ors eren un aldarull constant, amb la policia intentant que la gent no pugés a l'escenari.
Evidentment el que volia Jim Morrison era fer una revolució i així es va acabar,
vull dir que se'n va haver d'anar a França, on no hi havia extradició,
perquè ja li feien un judici per enorrear-lo, perquè realment tenien molta por d'ell.
Llavors recordem que el Còpola va posar la cançó dient Apocalypse Now, al començament.
Inevitablement hem de parlar de la cosa que va fer l'Oliver Stone, que es deia The Doors,
un biopic que és absolutament ridícul.
i després un documental que va fer el Tom Dichilo, que això sí que es pot veure,
que és The Doors, When You're Strange,
que encara no acaba d'agafar tota la magnitud dels d'Ors, però que com a mínim es pot veure.
I posarem la cançó, la primera cançó que vam fer de d'Ors,
la primera del primer disc, Break on Through to the Other Side.
You know the day destroys the night, night divides the day.
Try to run, try to hide, break on through to the other side,
break on through to the other side, break on through to the other side, yeah.
Aquí es veu la ferurgia de Jim Morrison basant-se en el blues i partint de la poesia beat.
I llavors, per acabar, parlarem d'un altre conjunt anglès, Joy Division,
que l'any 2007 van tenir la coincidència d'un documental que es deia Joy Division
i una pel·lícula de ficció que es deia Control, dirigida pel fotògraf holandès Antoine Corbyn.
i escoltarem la seva gran cançó, Low Will Terrace Apart, per acabar.
I la setmana que ve tindrem la pel·lícula del mes, millor dit, aquesta vegada tindrem les pel·lícules del mes.
Sí, senyor.
Farem dues, farem Patterson i Lobby, les dues a la vegada.
Doncs en Joy Division ens quedem, quina passada d'assecció que hem tingut avui.
Fins la setmana, viner.
Molt bé, bona nit, adeu.
Fins la setmana, viner.