Cinema sense condicions.
Bona nit.
Tornem a ser aquí un dimarts més
escoltant aquesta suau música
que ens ha posat el Francesc,
que no sé exactament a quina pel·lícula pertany.
Vols que t'ho digui?
Sí.
Doncs els sovins potser també volen saber-ho.
Hola, Joan.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit, ara ja no és de nit.
Sí, sí, ha canviat una hora abans.
Ara què? Ara què fem? Ara què diem?
Bona tarda.
Doncs aquesta...
Exacte. Bon vespre i a les bones.
Ja està bé.
Aquesta és la música que correspon a la banda sonora
de The Quiet Man,
El Hombre Tranquilo.
I diràs, per què?
Perquè l'has vista?
No, perquè hi ha tot un raonament aquí.
Ah, bueno, sí, sí.
Ja ho entenc.
Intueixo, intueixo.
Ja està.
Intueixo.
Doncs, bueno, ho expliquem als oients, no?
Sí.
Perquè el director del qual parlarem avui, a la segona, a la tercera part, no sé ara,
va aclariràs tu, a quina part és, doncs és el José Luis Guerin.
Exacte.
I té una pel·lícula documental dedicat, exactament, que es diu Inisfree,
dedicat al poble on es va rodar aquesta pel·lícula.
I a més a més jo diria que al José Luis Guerin també se li podria anomenar El Hombre Tranquilo, eh?
Sí, ell ho és.
Oi que sí?
És cert, és cert.
Tu el coneixes personalment.
Jo vaig tenir de professor i recordo, bueno, alguna classe en particular, després en tot cas
en parlem, alguna classe en particular quan ens va dir que ell era un enfant de tota la
vida dels documentals i com li agradava, en particular, Nanooker Esquimales.
Ens la va passar, ens la va comentar, ens la va... i jo és una pel·lícula que també
m'agradava molt.
Recordo que la vaig descobrir ja als anys 60 o 70, és a dir, quan era molt jove.
l'he vista diverses vegades i segueixo pensant que és un grandiós documental.
Però és que ell ho explicava també, o sigui, ell tenia més documentació que la que jo
tenia i recordo que ens va explicar, doncs, elements del rodatge que desconeixíem i que
ho feien sumament interessant el documental.
Ell és un especialista en documentals, eh?
És a dir, sempre a les classes que feia ens parlava de, bàsicament, d'això, documental.
Des de fa uns anys, a més a més, professor de...
De diversos llocs.
Havia estat...
Sí, sí, digues, digues.
No, no, havia estat a l'autònoma.
Sí.
Després va estar...
Jo vaig tenir el Centre Cinetràfic d'Estudis de Catalunya, que ha tancat.
El SEC.
El SEC ja no existeix, però ell estava de professor allà.
I després sé que ha fet altres coses.
Que jo sàpiga, des de fa anys, i és, crec que encara hi és, veia, a la Pompeu Fabra,
com a professor del màster de documental de creació.
Bé, això em sembla, si no m'equivoco, que ho porta directament, o ho portava directament
fa uns anys, el Jordi Balló.
Ah, d'acord.
El portava el Jordi Balló.
El que passa és que no sé si s'han portat d'acord o si col·laboren junts i tal, però
el jefe, diríem, d'això, que dius tu, menys fa uns anys, era el Jordi Balló.
D'acord.
Doncs ell crec que estava... Mira, mira quina música sonarà ara.
A veure.
Ah, bueno, no, pensava que era justament la que és del Charles Chaplin, ara ha entrat,
darrere de la que havíem posat de l'Hombre Tranquilo, doncs ara ha entrat Candilejas, eh?
Jo diria que sí, no?
A veure.
No ho sé, no ho és.
No, no, no correspon a la de la sintonia dels Cinevents de Condicions, no estava segur.
O potser ara entrarà una mica més endavant.
No ho sé, no ho sé.
A veure.
Mira, sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, sí, Candilejas.
Que Chaplin realment és un senyor que des del punt de vista musical té unes peces extraordinàries, eh?
És a dir...
Sí, molt senzilletes, però molt emotives.
No, però que arriben molt, eh? Arriben molt, és a dir...
I que reconeixibles, perquè veus alguna vegada...
A vegades han utilitzat alguna de les seves músiques en altres pel·lícules
i ràpidament identifiques a quina pel·lícula correspon, eh?
Doncs bé, després d'aquest pròleg, introducció,
hauríem d'explicar què fem tu i jo aquí tots dos sols, oi?
Bueno, ara suposo que vindrà la Carme
i suposo que vindrà el senyor que avui ens farà el tema del, diríem, del programa,
que volíem parlar justament del José Luis Guerin.
I quin senyor? Quin senyor és el que...
En Jaume, en Jaume és el que...
El Pol no vindrà per això, eh?
El Pol no podria venir, exactament.
La Lídia ja fa temps que la tenim allà inoperativa.
Fent altres feines, fent altres feines.
La Carme he d'entendre que sí que vindria, per tant suposo que estarà per arriba, i el Jaume també.
Per tant, el que podem fer és, amb aquesta primera part del programa,
abans de parlar de Luis Guerin i de les pel·lícules que vagin sorgint i de les músiques que tu vagis posant,
podríem una mica comentar el que haguéssim vist, el que hem vist de coses d'estrena.
Tu has vist alguna cosa?
Jo he començat a veure una estrena del 1917.
Ah.
He començat a veure aquesta pel·lícula.
Caram.
I tinc moltes ganes de proposar-la, com a pel·lícula, aquesta i una altra, les dues, eh?
En principi no tenen res a veure, però resulta que tot al final acaba tenint a veure amb el tema...
Acostuma a passar, però avui jo diria que encara més, perquè no sé quines pel·lícules els visita el Guerin,
després parlarem, però hi ha una que es diu Guest, que l'he vist sencera amb una cara així embobada al començament, al final.
Jo la vaig veure, també.
I al final de tot hi ha unes declaracions de la Chantal Ackerman, que diu que, bueno, que és una de les...
a l'elit, eh?, de les abanderades també, igual que el Guerin, del documental com a creació i com a signe important de creació cinematogràfica,
que diu que tota la ficció conté una part de documental i tot el documental una part de ficció.
Llavors, agafant això, jo crec que és una línia argumental fantàstica pel programa d'avui i per molts altres programes, però pel d'avui com a mínim.
Llavors, hi ha dues pel·lícules que ja he començat a veure, una és del 1917, crec recordar, que és el gabinet del doctor Caligari, que no l'he vist mai sencera,
i ara tampoc, l'he començat a veure, tenia moltes ganes d'anar al cinema, a veure una pel·lícula estena, més que res per comentar-la aquí,
però al final no vaig fer coincidir cap pel·lícula que m'interessés molt, amb cap horari que m'anés bé,
i mira que he tingut una setmana, i unes festes i unes vacances pel mig, però no ha coincidit.
Però sí que m'he posat a veure aquesta pel·lícula juntament amb una altra del 2009, que potser et sonarà.
A mi no em sonava gaire, però me la van recomanar, i és una pel·lícula d'un director francès que es diu, un documentalista també,
que es diu Home, és a dir, Casa, en anglès.
Com es diu el...
El director no me'n recordarà, ho buscaré.
Home és la pel·lícula?
Sí, Home és la pel·lícula.
I va tenir fam a la seva època perquè és una pel·lícula rodada únicament en plans aèris.
És a dir, tot està agafat en helicòpters, amb una càmera des de dalt,
pla zenital o no, pla esbiaixat, així, contrapicat,
i el que fa és donar un missatge, jo diria que necessari, d'alerta sobre el que ja sabem,
que està passant des de fa una bona colla d'anys, que és la salut del planeta.
La salut a la que l'estem sotmetent, que és el nostre hogar, que és la nostra llarga,
per això es diu el documental així.
Llavors jo són dues pel·lícules que voldria apuntar per aquí, perquè les anem veient,
perquè la setmana que tots més o menys l'haguem vista, doncs dediquem per a un espai informal.
Així, perquè al gabinet del dòctor Caligari, aquesta que dic,
de The Home, és directament una pel·lícula documental.
Llavors ja està clar.
Ara, què té de ficció?
Doncs té de ficció el que ja sabem tots,
que una pel·lícula documental sempre té uns enquadraments,
sempre té una selecció de plans, té una selecció del que volem explicar,
llavors això la converteix sempre.
La pel·lícula documental sempre és una pel·lícula de ficció,
per la elecció que fa el director, el responsable de la pel·lícula,
del que volen explicar i el fil argumental que li donen al cap i a la fi per arribar.
Perquè una persona amb les mateixes imatges podria explicar una cosa completament diferent.
Per tant, sempre hi ha ficció allà col·locada.
I la pel·lícula del gabinet del dòctor Caligari,
que si recordeu, d'haver-la vista, no sé si tu la tens a la memòria.
Jo l'he vist, jo l'he vist.
Jo l'he vist, sí, fa temps, fa temps, però l'he vist.
És una pel·lícula molt peculiar,
perquè el que sorprèn més són, a part dels rostres aquests així,
tan...
Expressionistes, sí.
Sí, tan expressius del sector i també de l'estètica expressionista,
que és aquesta estètica de fotografia molt, com es diu, contrastada.
I a més a més uns decorats també molt barrocs,
però molt minimalistes al mateix temps,
com si fos una obra de teatre,
com si fos tot de cartor pedra, molt peculiar.
Però, clar, què té aquesta pel·lícula documental?
El que ens parla d'un personatge, que és el doctor Galligari,
que arriba a la fira d'un petit poble,
això ens ho explica un personatge que vèiem al començament,
i té una funció d'aquestes de barraca, de fira,
que és el funambulista.
Llavors, això reverteix i té molta importància, després,
amb diferents personatges del poble
i en com acaben entrant en una dinàmica de superstició
i de fantasmagoria molt peculiar.
I què té aquesta pel·lícula documental,
que estem dient que està feta amb els decorats de cartor pedra,
que, mira, ja arriba la Carme, ja la tenim aquí dins.
Bona nit, Carme.
Espera, que encara no pot parlar.
No pot parlar, però no la sentim.
Ara la sentirem, ara la sentirem.
Doncs, el que té de ficció, aquesta pel·lícula,
tot això que estem dient,
el que té de documental,
que és una pel·lícula que estava reflectint
de manera molt punyent en el moment en què es va fer,
he dit 1917, però no, deu ser una miqueta posterior,
deu ser cap als anys 20, finals dels anys 20.
Ho he dit malament, perquè ja estava en el poder,
si no recordo malament.
Un precedent del que arribaria amb el Hitler i el nazisme.
Exacte, perquè aquí ens està parlant d'una persona
que hipnotitza els altres,
que els fa fer el que li dona la gana.
I aquesta és una interpretació directament.
Clar, aquesta, si no recordo malament,
també és la primera pel·lícula.
Pot ser del 17, eh?
És a dir, perquè pensa que...
Ara busco, ara busco.
El Hitler arriba al poder en 1933.
Fins al 1933, però clar,
el nazisme sí que ja estava evolucionant a Europa.
Podria ser del 17.
En qualsevol cas,
aquesta pel·lícula inaugura l'expressionisme alemant,
que té una gran potència i una gran força,
i després es produeixen una immensa quantitat
de pel·lícules expressionistes d'un gran prestigi.
No hi ha, doncs, no sé, és que n'hi ha moltíssimes,
Metròpolis...
Bé, moltíssimes.
És el 1920.
El 1920, bueno, però és aquesta l'època.
Hi ha un famós llibre del Krakauer,
si no recordo malament,
que justament explica
com es podria intuir
que aquestes pel·lícules,
aquest expressionisme alemant d'aquests anys,
els nivellungos,
vull dir, hi ha moltes pel·lícules,
serien una prefiguració
del que passaria després de l'Alemanya nazi.
Vull dir, això hi ha un estudi,
un llibre molt guapo, molt conegut,
que potser ara no està tan de moda,
però que en els anys fa,
25 anys estava molt de moda,
i que era això,
em sembla que és el cinema alemany
i com arriba el nazisme
d'un autor que, si no recordo malament,
és d'allà a Krakauer.
Doncs les imatges de la pel·lícula
i tot això que estàs dient,
evidentment, és que són espectaculars.
Sí, sí, és molt important.
Llavors ja no he vist cap pel·lícula sencera,
però no sé si t'ha passat,
o a Carme, que ja està aquí
i disposada a parlar.
Espera, a veure, per què no et sentim?
No, hauríem de sentir-te ja.
A veure, pujo més micròfons,
a veure si algú n'és.
A veure ara.
Hola, bona nit.
Ara potser Albert, a veure.
Un altre cop? Bona nit.
Sí, ara.
T'estranyarà que estiguem sentint,
mira, aquesta banda sonora de fons,
però és que hem començat a posar
l'home tranquil, la banda sonora,
perquè avui parlem de José Luis Guerin,
de Inís Frí,
que està ambientada allà en el poble de Dalló,
i després ha saltat,
aquí directament a YouTube,
la banda sonora de Limelight,
de Candilejas.
Per tant, estem sentint
com si fos la sintonia del programa,
però és música Dalló.
Vull dir que ha estat una rebuda
com si no hagués començat el programa,
com si comences ara,
i entra la Carme,
qui ja ha disposat a parlar.
La Carme ha vist una pel·lícula,
jo n'hi he vist una altra,
i també em faria gràcia,
encara que fos molt ràpidament,
abans que no vingui el Jaume
per parlar del tema,
parlar una mica d'una pel·lícula
que he vist,
que és del Hirokazu,
costa de pronunciar-ho,
Kore-eda.
És japonès?
És japonès,
és japonès,
és un personatge important.
Jo recordo la recomanació
que sempre fa el francès de Nadie Sabe,
que no l'he vista,
no l'he vista encara,
però la tinc per una de les millors pel·lícules d'ell.
Jo, en canvi,
he vist Steel Walking,
que m'ha agradat molt,
m'ha agradat molt,
és posterior,
de Tal Padre de l'Hijo,
que és també la penúltima,
aquesta la vam dedicar a un programa,
i la vam veure tots.
I la que he vist és
a Nuestra Hermana Pequena,
que és una pel·lícula recent.
Jo la vaig veure al diari,
anunciada,
i sí que tenia la pinta de tenir gràcia.
Té bona pinta,
té bona pinta.
És premi del públic
del Festival de Sant Sebastià
d'aquest últim any,
que es veu que va acabar
amb una gran ovació,
jo he llegit això,
com la gent es va començar a aixecar
i aplaudir
perquè els hi havia agradat molt
la pel·lícula.
Són tres germanes
que retroben una altra germana.
Exactament.
Són tres germanes
que viuen a una ciutat
que es diu Kamakura,
que reben la notícia
de la mort del pare,
que les havia abandonat
quan eren petites,
i que fa 15 anys
que no ho veuen.
Aleshores,
Kamakura,
que és un poble
que està a 50 quilòmetres de Tòquio,
que corre el ferrocarril,
perquè pel mig del poble
ja es veu en la pel·lícula
com passa el ferrocarril,
és una ciutat envoltada
de muntanyes
i té una abadia
i és un lloc molt maco.
Aleshores,
les tres noies viatgen
i van a la muntanya,
al poble
on vivia el pare,
i coneixen
la seva germana petita
que va néixer
i no la coneixien,
feia 15 anys
que no veien el pare
i feia 15 anys
que aquesta nena
havia nascut.
Llavors,
la filla
entra en relació
amb aquestes germanes
i s'encarinyen,
diríem,
les tres germanes
amb aquesta,
aquesta s'ha quedat
com desbuicada,
no sap què ha de fer,
i la conviden
a que vagi a la ciutat
a viure amb elles.
I, efectivament,
la noia accepta,
s'estatja de la ciutat,
i tota la pel·lícula
no és més
que la relació
d'aquestes
quatre germanes
què passa
en les seves vides
personals,
com mengen,
com sopen,
què s'expliquen
entre ells i tal.
Aquesta pel·lícula
molt femenina
està basada...
Per quatre noies
és l'un menys
que podria passar,
no?
La història
està basada
en una novel·la gràfica
que nosaltres diem
novel·la gràfica
però ells en diuen
manga
i que es veu que ha dit
que el manga
és un còmic
que,
doncs,
en aquest cas
estava titulat
el manga aquest
que era la història
que és un manga
molt popular
es deia
el diari
d'Umi Machi
Umi Machi
o alguna cosa així
que és el diari
d'una ciutat costanera
i el manga
hi ha diversos tipus
de mangas
i hi ha un tipus
de manga
que és el que està basat
en aquesta història
que és un manga
de perdones adultes
és a dir,
és un còmic
diríem
que està dissenyat
i pensat
més enllà
per les noies
adultes.
El director
que és aquest
el Corea Eda
jo crec que confirma
en aquesta pel·lícula
la seva condició
de gran hereu
dels vells mestres japonesos
i en aquest film
segons ell mateix
ha confessat
en algun moment
es veu que s'ha inspirat
bastant en l'Ofu
i per tant
és aquest ritme
tranquil
pausat
serè
doncs
molt
molt
molt
molt de descripció
dels detallets
que et van entrant
que et van arribant
i de descripció
d'ambient familiar
el que passa
que és un ambient familiar
posat al siglo XXI
exactament
exactament
dic jo
és un film
repeteixo
serè tranquil
dominat pels detalls
quotidians
de cada dia
molt sensible
les quatre germanes
s'estimen
i veus com comparteixen
la seva vida diària
i per tant
la pel·lícula
reflecteix la família
els menjars
les tradicions
ancestrals
la delicadesa
la delicadesa
els detalls
que sempre està
per damunt
de l'atenció
que pugui haver
entre elles
hi ha en aquesta recreació
de la vida familiar
d'aquest escenari
càlid i acollidor
que mostra la pel·lícula
una
jo diria
una mirada
d'autenticitat
que
que t'espassa la pantalla
i t'arriba realment
a l'espectador
si tenim en compte
com hem dit
diverses vegades
o ja ho hem dit
fa un moment
que aquest senyor
és un gran director
és un director
que té molta gràcia
en dirigir
aquesta estaria
amb la línia
segurament
de l'estil walking
o també
de l'última
de tal pal o tal estilla
igual que aquesta
repeteix el mateix esquema
de tractar
les costums familiars
simplement que aquí
està molt orientada
cap a les noies
cap a les dones
i partit
per tant
els conflictes
que van sortint
són uns conflictes
clarament femenins
del que perlen
el nòvio
o el que el deixa
el marit
o etcètera
o els conflictes
que hi pugui haver
jo potser
és una pel·lícula
excel·lent
potser l'única pega
que li posaria
és que dura
dues hores
vuit minuts
i llavors
penso que
per una pel·lícula
d'aquest estil
m'hagués preferit
que fos una hora i mitja
és a dir
perquè
és tan tranquil·la
tan plàcida
no hi ha conflicte
a l'hora i mitja
t'aixeques
i t'en va
quan ja tens prou
jo crec que
si haguessin
deixat
amb una hora i mitja
doncs n'hi havia
més que
més que suficient
ara
vull dir
és una pel·lícula
recomanable
és una pel·lícula
totes o totes
de les que estan fent
en aquest moment
perquè tampoc hi ha tanta cosa
que valgui la pena
en aquest moment
és a dir
no
home home
jo he vist
The Gift
El Regalo
molt bé
i què tal?
a veure
bé
és una pel·lícula
que es veu bé
em sentiu?
sí
ara sí
estic aquí fent proves
i de vegades
estàs més alta
més baixa
he sentit un
resbiatge així
estrany de la veu
a veure
El Regalo
és una pel·lícula
dirigida per
Joel Edgerton
que és
un actor
australià
que jo
no recordava
però que
em sembla
que sortia
bueno
era un dels personatges
del Gran Gasby
surt del Gran Gasby
i era
pensem
el marit
el marit d'ella
el marit d'ella
de la noia
que està enamorada
del Gran Gasby
sí
la del DiCaprio
voleu dir
la del DiCaprio
sí
la del DiCaprio
la que està basada
amb el conte
Scott Fitzgerald
Scott Fitzgerald
bé
ell és el director
el guionista
i actor
perquè és un dels tres personatges
que intervenen
en aquesta història
els altres dos personatges
són
el Jason
Batman
i la Rebecca Hall
la Rebecca Hall
jo
després he vist
que era
el personatge
de la
Vicky Cristina
Barcelona
i no la he ni reconeguda
perquè
està una mica canviada
allà estava rosa
i aquí està morena
sí
i allà era
un
juvenil
sí
i aquí
és un personatge
molt particular
aquí
jo crec que és molt més
a mi
és que
Vicky Cristina
Barcelona
que és
aquesta pel·lícula
del Woody Allen
que va dedicar
efectivament
a Barcelona
és una pel·lícula
al meu modo d'entendre
de les més fluixes
del Woody Allen
per tant
se'm fa difícil
dir inclús
si aquesta actriu
era bona actriu allà
perquè no la vaig detectar
però és que no vaig detectar
cap d'ells
que fos
especialment
remarcables
des del punt de vista
que m'agrada a mi
aquesta pel·lícula
sí, sí
ja ho sé
però jo
explico
el que
crec
llavors
en canvi
aquí
aquesta noia
aquesta
Rebecca Hall
crec que fa un paper
molt
molt ben construït
la veritat
és que
el mateix
disseny
del que
el paper
d'aquest
personatge
està ben dissenyat
però ella ho fa
molt bé
perquè és un
és un thriller
aquesta pel·lícula
és un thriller
anava a dir
l'últim que li sé
és que
era una de les veus
del
zootròpolis
pot ser
em sembla que és la veu
de la guineu
pot ser
pot ser
no ho sé
aquí és
és bon
ell és bon actor
crec que ho fa bé
com a guineu
de veu
de guineu
no jo m'estic
la vas veure en versió original
la pel·lícula
molt bé
llavors
aquí
en aquí
els tres personatges
són un matrimoni jove
que arriba
arriba
a
una ciutat nova
a Califòrnia
no sé quina és
però és la banda de Califòrnia
perquè ella sona
pot ser
pot ser
i
s'estableixen allà
perquè ell té la feina allà
i és
a veure
és un matrimoni jove
de la franja
benestant mitjana
americana
i tenen
les maneres de viure
les maneres de voler
les ambicions
que descriuries
en una parella
d'aquest disseny
ell
retroba
un company
d'escola
de quan eren
adolescents
i aquí comença
la història
particular
que això significa
que els hi porta
un dia en regal
i un altre dia
un altre regal
etcètera
etcètera
és una història
molt ben construïda
tota ella
molt ben construïda
que constantment
manté
l'espectador
tensionat
amb una tensió
quasi
de Hitchcock
o d'aquest nivell
la pel·lícula
no té el nivell
aquest
però
però
però la tensió
que provoca
l'espectador
està molt ben
aconseguida
molt ben aconseguida
i està ben aconseguida
perquè la història
el guió és molt bo
perquè el guió
no et deixa descansar
i quan tu
et penses
que ja has entès
el que està passant
et sorprenen
amb un gir
que és imprevist
res és el que sembla
ni els bons
són bons
ni els bons
són dolents
i tot són
una barreja
d'això
i
inclús el final
és un final
obert
sorprenent
juga
té uns jocs
intel·ligents
durant tota la pel·lícula
el personatge
masculí
el marit
es diu Simon
i
el que retroba
el company
de l'institut
que retroba
li diu
que quan estaven
a l'institut
jugaven
els Simon
els Salmonsells
i que
venia a dir
que
el que deia
és un joc
el que
aquell dius
el que
el que diu
el Simon
s'ha de fer
és un joc
això
i
per tant
el que el Simon
diu
finalment passa
i aquesta
és un joc
que
el director
intel·ligentment
juga
durant tota la pel·lícula
inclús el final
i per tant
és un joc
no és una gran
una
una
noble mestra
però és que
jo ara
realment
estic d'acord
amb el Joan
que
jo he vist
ja us vaig dir
l'habitació
i aquesta
que no són
unes grans
obres
però que es veuen
bé
però
aquelles grans
obres
de tipus
és que no sé
quina dir-vos
però
la del
Frans Fosco
exacte
els Viscontis
o el
Francis Ford
Coppola
algunes d'aquestes
que
omplien
l'escenari
l'escenari
cinematogràfic
d'una
o diverses
obres
totes elles
contundents
inoblidables
jo diria que
ara costa més
de trobar
però aquestes dues
tenen bon nivell
tenen bon nivell
i estan ben fetes
ara el Jaume ens dirà
alguna d'aquestes
d'ara
que sí
que
omplen
a pantalla
bona nit
Bona nit
Bé
que has vist
aquella
famosa
tall
teva
allò
podem
esmentar
el
allò
com se diu
allò ara
el Nolan
l'Interestela
per exemple
Interestela
o bé
el que ha fet
el Ridley Scott
aquestes últimes
són grans
històries
però clar
això és una altra
dimensió
de pel·lícula
ja
però vull dir
que
el que tu et refereixes
és que no és això
sinó que
és una altra cosa
més petita
bé
vull dir
el que passa
jo encara recordo
de petit
tot
que vaig veure
una pel·lícula
que es deia
Martí
que era molt petita
tu també l'has vist
però va guanyar
l'Oscar
la millor pel·lícula
aquell any
això és el que
menys potser importa
però va ser una pel·lícula
molt considerada
molt considerada
no vol dir
que de mida
és d'aquest ordre
segurament
és aquesta ordre
de cinema
que probablement
no penses mai
quan és
o sigui
quan es tracta
de grans premis
o d'anar a veure
un gran espectacle
però que és un cinema
que t'hi pots acostumar
perfectament
sí
evidentment
jo me'n recordo
que
amb el Francesc
amb el nostre avatar
per dir-ho d'una manera
diari
doncs
podem haver passat
d'unes
d'unes constants
fílmiques
a unes altres
i que moltes vegades
hem fins i tot
rebutjat
aquestes grans
històries
no això sobretot
el que dic
les grans
dic
no les petites
les petites
és difícil
de rebutxar-les
home no
també
però
si no són bones
clar
el que passa
és que els mitjans
actuals
tant de filmació
de càmera
de fotografia
d'entorns
tot això
ara és tan potent
que quan tu compares
Marti
que és una pel·lícula
diminuta
al costat d'això
amb un entorn
de ciutat
de província
espanyola
és una pel·lícula
tot ella
tot ella
menuda
i és una gran pel·lícula
el que jo dic
ara actualment
és que
un gat o pardo
et costa molt
de trobar actualment
i en canvi
és una pel·lícula
de grans dimensions
amb intenció
i
jo tinc la sensació
un gran pressupost
això és veritat
que com que la gent jove
tot el tema
de la ciència ficció
i d'això
doncs els hi fa més gràcia
els diners de Hollywood
es dediquen més gràcia
quan fas grans
construccions
d'aquestes
no
fan coses
de tipus això
doncs
el que fa el Ridley Scott
però
el Ridley Scott
jo diria que
últimament
no li han funcionat
massa bé
jo n'he vist Marta
i per tant Marta
no sé si està bé
no l'he vista
sí, sí, sí
està bé
d'un hem fet
tres persones
jo no l'he vista
jo deia que no
jo no l'he vist
tampoc
aquí no l'he vist
ningú
tu l'has vist
i Jaume
tu l'heu vist els dos
Marta
no, Marta
Marta
ah, Marta
ah, jo pensava
que parlava de Marti
encara
Marti sí que l'he vista
a veure, aclareixo
Marti sí que l'he vista
i Marti no l'he vista
m'he embolicat jo
el Ridley Scott
quan va venir aquí
la cosina
de la Carme
la Laia
la Laia
que va estar treballant
a Dióces
i aquesta última
del Ridley Scott
allò va ser un fracàs
espectacular
des del munt de vista
cinematogràfic
les últimes que ha fet
el Ridley Scott
i en canvi tots tenim
la referència
importantíssima
de la, com es diu
la del
Alien
no, no Alien
la
m'agrada més la
com es diu
la famosa d'ell
la que va fer famosa
que va amb el
amb el
amb el
amb el Gladiator
no
no, el Gladiator
la Gladiator
la que va fer
el Gladiator
el Gladiator
està bé
el Gladiator
està bé
jo proveixo
la de ciència-ficció
que hi ha els
els tios aquells
que
l'última
que va guanyar
amb el
ai com es diu
però no fa temps
no, no
fa un parell d'anys
però estàs parlant
del Ridley Scott
estic parlant
de Ridley Scott
la famosa
de Ridley Scott
Blade Runner
Blade Runner
ah Blade Runner
però aquestes
bueno, però
Blade Runner
és un pel·liculon
i Blade Runner
és una pel·lícula
que va fer història
i seria al mateix nivell
de, no sé
de, ho has de dir
de qualsevol
de les grans pel·lícules
de tot el cinema
però els que ha fet després
no tenen al mateix nivell
jo crec, és a dir
la meva sensació que tinc
és que
per exemple
totes aquestes últimes
són pel·lícules
espectaculars
que estan ben fetes
que tenen molts mitjans
que tal
potència que té Blade Runner
per mi
llavors
jo simplement deia
que amb aquesta línia
es fan coses
a vegades
de molts calés
de molta inversió
de molt d'això
però ara mateix
acaben d'estrenar
aquesta de Batman
contra Superman
no l'he vist
ella tampoc
es veu
jo no l'he vista
però es veu
que és molt fluixa
s'ha gastat una ronyonada
i es veu
que la gent
diu que s'avorreix
que no els agrada
però es veu
les pel·lícules d'avui dia
les grans pel·lícules
van amb aquesta línia
és a dir
no van amb la línia
d'abans
del gato pardo
o qualsevol altra cosa
que tenia
realment un coixí
darrere
i quan trobes
una cosa d'aquestes
petites
que funciona
doncs disfrutes
ara que dius això
penso que s'escau
que diguem
que per exemple
quan el cinema
d'autor
i podríem identificar
perfectament
el Bertolucci
el Visconti
i d'altres
llavors
el que és cert
és que el cinema
en el nord-americà
també tenia
el seu estil
de cinema
o sigui
hi havia una categoria
i en aquest punt
d'inflexió
o de reflexió
doncs es trobaven
o es descobrien
el mateix
Truffaut
ho descobria
que també estava
dins el cinema
d'autor
doncs descobria
que Hitchcock
era un geni
i que John Ford
era una meravella
i llavors
esclar
tot això
és precisament
l'altre dia
que discutíem
això dels clàssics
esclar
vull dir
donar
donar criteris
sobre aquestes constants
que s'han esdevingut
a nivell històric
jo penso
que és el que ens dona
una mesura
molt correcta
i llavors
hi cap
tot això
petitó
també
i tant
i tant
i tant
aquesta que vaig ressaltar
jo
de
l'Hijo de Saúl
aquesta és molt petita
li van donar el premi
merescudament
però és que és una meravella
és inquestionable
i és innovadora
a nivell de llenguatge
és innovadora
i la manera
com està tractat
la manera
de ficar-te
dins del problema
sí
estem d'acord
i el problema
i el conec
i te'l fan viure
altra vegada
vull dir una vegada més
per dir d'una manera
i d'una manera
novatosa
que això també és
el que destaquem
moltes vegades
bé doncs
després entrarem
en els reflexes
de les mosses
i veureu
que també és petit
del Gerín
l'última del Gerín
va passar desapercebuda
aquesta pel·lícula
però tu busques
alguna crítica
i jo mateix
que sóc
no un crític
però sí
un d'això
un comentarista
no
hi ha qui em diu
el nostre comentarista
particular
i em sembla molt bé
sí
quan em diuen això
dic home
doncs està bé això
eh
vull dir
no cal ser gran cosa
perquè
perquè d'allò
i llavors
doncs
veurem que
això també
té una petitesa
però
paral·lelament
a una grandesa
no
que dius
ostres tu
hem començat
quan tu no havies saliat encara
m'he presentat el programa d'avui
que faríem
una primera part
que seria
les estrenes
que és el que estem fent
en aquest moment
i que la segona part
del programa
i l'última part
del programa
tu parlaries
del Gerín
i de les pel·lícules
que vulguis
d'aquesta
o de qualsevol altra
de les que ha fet
home jo
n'has fet alguna
d'estrena?
no
d'estrena
aquests dies no
però he vist
les clàssiques
l'Espertac
molt bé
s'ha de dir
que Espertac
jo la vaig
ho vaig dir l'altre dia
em sembla
que vaig veure
una altra vegada
l'Alex North
que és la música
d'Alex North
i vaig quedar
sorprès
de la qualitat
i vaig veure
potser els primers
20 minuts
d'Espertac
i és una
una pel·liculassa
és una
extraordinària pel·lícula
i són els 20 minuts
que encara no estem
en llibertat
però veus
que passa
tornem a el mateix
Espertac
és una pel·lícula
de grans dimensions
d'aquest moment
que seria equivalent
a Batman
i Superman
seria l'equivalent
de l'època
entens?
llavors allò
és un pel·lículàs
fet pel dalt
un trumbo
amb el guió
de l'alt un trumbo
però és un guió
extraordinari
és un guió
realment
xapó
és a dir
de la forma
d'enfrontar-los
a les classes socials
però jo crec
que ja queda clar
una mica
que sí que hi ha directors
com el Nolan
per exemple
quan tracten
el personatge
de Batman
la trilogia
que ha fet
és de les coses
més interessants
que ha fet
que s'han fet
últimament
no ja de personatges
de còmics
sinó
de conceptualment
parlant
i el que ha introduït
aquest home
en aquest univers
del còmic
és a dir
que hi ha directors
hi ha propostes
hi ha filmografies
que tenen
un interès molt gran
divendres
en veurem una
d'aquestes
i una de les frases
del Nolan
que diu ell
això del Batman
de la trilogia
divendres
per la canal
TV3 sortirà
i llavors
una de les frases
diu
hi ha homes
que ho volen
tot bé
però n'hi ha que no
que tot ho volen cremar
una frase
que
esclar
vull dir
tu
la tens
de quina pel·lícula
és aquesta frase?
de quina pel·lícula
penses?
de quina?
de Batman
sí
ah
que tu l'has vista
el Joker
aquell que surt
i ell tot ho crema
em sembla que és el
qui és el que fa el Joker
el Joker és aquest actor
que va morir
durant el rodatge
d'aquesta pel·lícula
ara no em vindrà
el nom en cap
de quina pel·lícula
és que és la primera
de la primera
de les tres
de Christopher Nolan
dedicada al Batman
ah
i qui li diu això
en el Batman
és el
el d'això
aquell
el Kane
oi?
Michael Kane
Michael Kane
ah sí
el que li fa
d'ajudant
i tal
jo el que fa
és com una mica
el savi
de la història
l'home
que difícilment
li sorprendrà res
del que passi
i llavors
lògicament
l'existència
de Batman
doncs és
absolutament
necessària
per ell
precisament
perquè
som com som
i el que diu
jo crec que és veritat
vull dir que
que li ha donat
una textura
que segur
que segur
que aquesta
és que va rellar els dos
ja no
ja no
ja no funciona
però suposo que és mirat un tema de direcció
perquè mentre que
Christopher Nolan
penso que és un bon director
em sembla que això
ho ha fet el mateix de 300
que tinc entès
que era molt fluixa
jo no l'he vist de 300
300 està molt bé
doncs
és el mateix director
és el mateix director
300
és una pel·lícula d'aquelles
que dius
ostres
a nivell estètic
és una barbaritat
a mi me l'havia encarregat
jo no sé si
300 homes
que van
que guanyen
vaja
vull dir
una potència
i un
o sigui
tot aficionat
a la violència
portada
a l'extrem
no a l'exageració
i
jo que sé
que més
es pot inventar
en aquest sentit
veu 300
i us és això
vull dir
una altra cosa
és que t'agradi
a mi m'han dit
no no no
jo havia llegit
que era fluixa
i algú fent la referència
en aquestes
el mateix director
i bueno
aquí
jo no l'he vist
a la pel·lícula
però la deixen malament
però la deixen malament
uns quants crítics
vull dir
jo
el Batman i Superman
totes ho sé
els crítics
acostumen a anar
dividits també
eh
sí sí
el tinc comprovat
sí sí
quins són els que més
sí
si algú la veu
a mi és que no em convida
massa el tema
doncs l'ha de veure
jo us ho diré franc
és a dir
a mi ni el Batman
ni el Superman
perquè no t'agraden
els mites moderns
bueno
els moderns
són els 50
aquests mites
són els 50
no em diguis tu
que això és modern
jo era petit
ja miràvem els còmics
del Superman
sí bueno
però vull dir
que en comparació
amb els mites
de la mitologia
grega
o babilònica
o jo què sé
o la etrusca
no ho sé
és que són
el trastí
saps què passa
que m'atrau més
el realisme
en alguna mesura
perquè tinc la sensació
que et toca més
de temes
que jo conec
o que jo domino
o que em poden
fer pensar
reflexionar
quan em parlen
de coses
que són tan etèries
això
és el que té
superpoders
és el que li agrada
a la gent
a la gent jove
aquí el que s'ha d'escoltar
és a la gent
que ha llegit
tots els còmics
d'aquesta
ha vist
totes les pel·lícules
i a més a més
com el nostre amic
Albert Rodríguez
que ho sap
catalogar molt bé
la importància
de Julio Hernando
també
allà al Cidre del Galliner
doncs
catalogar molt bé
el valor que té
cada cosa
des del punt de vista
del seguidor
acérrim de les històries
i des del punt de vista
de la innovació
que proposen
i del gir dels personatges
és com un univers
paral·lel
per això parlava
de la mitomania
dels mites
és com una explicació
del món
que en aquest cas
pertany a un món
de ficció
i que hauríem de trobar
és que el Jaume i la Carme
no hi érem
quan parlàvem
però bueno
ho hem d'anar introduint
de nou
perquè parlem del Guering
quina part de documental
quina part documental
hi ha en aquestes pel·lícules
també
perquè parlem
de la afirmació
de la Chantal Ackerman
que surt al final
de la pel·lícula
Guest
del José Luis Guering
que diu
que tota història
de ficció
té una part documental
i tot documental
una part de ficció
que això és normal
per tant
quina part de
és que és un fil argumental
que dèiem
per aquest programa d'avui
i per molts altres
que jo proposo
quina part documental
tenen aquestes pel·lícules
de superherois
la del no l'han destacat
és que passa
que mentre
tinc la sensació
per exemple
es deia
quan jo feia
classes d'història
s'explicava
que per exemple
el Hitchcock
en una pel·lícula Hitchcock
que no tenia
cap pretensió
de mostrar
la història
de l'Anglaterra
dels anys 40
o dels anys 30
però resulta que
veies una pel·lícula
del Hitchcock
i el Hitchcock
mostrava realment
com es vivia
a l'Anglaterra
dels anys 30
però inclús
i les que fa
dels Estats Units
la ventana indiscreta
torna a fer
el mateix
en mostrant
l'amèrica
dels anys 40
dels anys 50
i escaig
els anys 60
59
58
llavors
mentre això
jo penso que és
la part de documental
que a mi m'atrau
a mi m'agrada
quan em parlen
de coses
d'uns superherois
i tal allò
i quina part documental
si és tot ficció
si és un món
que no existeix
si és inventat
vull dir
em costa més
de trobar-li
això el Pol
ha proposat
així
amb unes converses
que tenim
a través del correu
jo ho he vist
que pot venir
una persona
experta en còmics
que ens pot dir
quina evolució
està tenint
això
és que això és diferent
això és diferent
jo penso que
jo justament m'hi he apuntat
perquè ell ho ha enviat
ell deia
proposava
els còmics
al cinema
amb l'amic
perquè diu que estrenen
Civil War
que és una pel·lícula
d'aquest tema
i que l'estrenen
em sembla que és
a l'abril
i aleshores
ell proposava
que el mes de maig
en lloc de fer
el que havia proposat ell
que vingués
aquest amic seu
i jo no sé si ho he vist
que li he contestat
dient-li
que val
que em sembla bé
que parli amb el seu amic
i que si li va bé
aquest dia
que havíem estat l'era
el dia 3 de maig
doncs que vingués
i parlem d'això
és a dir
que em sembla interessant
tot i que el tema
que ell també proposava
també li he dit
no sé si ho he llegit
que el tema d'Edgar Wright
a mi em semblava
també positiu
i interessant
però a mi em passa
ja ho explicarà ell
perquè jo
a mi em passa
que mentre el tema
de documental
el puc entendre
amb aquestes pel·lícules
de Hitchcock
en el fons
com que ell no li preocupava
mostrar l'Anglaterra
dels anys 30
o l'Amèrica
dels anys 50
o 60
però en canvi
queda reflectida
perquè com que ell
intenta mostrar
un món real
que existeix
tu després tu mires
20 anys després
i veus com es vivia
als anys 30
a Anglaterra
o als anys 40
però amb aquestes
que són tot ficció
que tot és un món
que no existeix
que se l'han inventat
que és producte
de la imaginació
sí però això passa
amb la poesia
també
el mateix
que parlàvem fa no gaire
del director Tarkovsky
aquest director de Solaris
i altres pel·lícules
també pot passar
a algun espectador
a tu mateix
ho has dit alguna vegada
que també quedes fora
d'aquestes pel·lícules
jo quedo fora
perquè és un cinema
conceptualment molt potent
que també podria estar
dintre d'un món de ficció
dintre d'un món poètic
llavors clar
al final
no, deixem
doncs què passa
que amb el Tarkovsky
no sé si has vist alguna
el Tarkovsky
en el fons
sí que hi ha
un element documental
important
és a dir
més que en aquestes
de superherois
vull dir
perquè el Tarkovsky
el que fa
és mostrar-te
si has vist
no sé
qualsevol de les pel·lícules
d'ell
el que fa
és que és un ritme
molt lent
va enfocant
la vida real
del que es troba
i allò
pots intentar entendre
allò no té problema
ara
si tu el que fas
és crear un món
artificial
que no existeix
com és el món
de
de
de
de
cripton
vull dir
t'entens que
cripton
és una invenció
del senyor
que es diu
que ve d'allà
d'un planeta
que es diu
que no existeix
vull dir
que l'ha inventat
el senyor
que ha fet
el superman
llavors
aquí
trobar-hi
elements
realistes
costa més
si un creu que una cosa és la ficció
i altra és la realitat
però el que has dit el Tarkovsky
entra perfectament bé per parlar de Garín
però bueno, endavant, endavant
a mi em sembla que el Garín és superinteressant
i per tant ja podem començar
si vols a parlar del Garín
que em sembla que és molt guapo
jo del Garín hi he agafat
un article de l'Àngel Quintana
que el va escriure
precisament quan es va estrenar
la pel·lícula al final de l'any passat
i llavors he agafat
una pel·lícula de l'Acadèmia de les Mussas
sí, l'Acadèmia de les Mussas
llavors he agafat
o sigui, agafo tres punts
que em sembla que són molt interessants
que no forçosament relacionats
vull dir, cadascun dels tres punts
de l'article que fa
doncs jo crec que és molt d'això
diu, la càmera està a l'aula
mostra el professor italià
aquest senyor que tinguem en compte
que és en Rafael Pinto
és un professor de filologia italiana
i que fa, bueno, que fa aquesta
allò a la Universitat de Barcelona
sí, sí, sí, és veritat
vull dir, és realista
això és realista
és real, no?
sí, sí
i llavors diu
la càmera està present
dins de la classe
i llavors doncs diu
i ens parla de l'infern
de Dante
el paper de les Mussas
de la força que té la poesia
per acostar-se cap al mite d'Orfeu
en el discurs
hi ha claridivinència
quan vol donar racionalitat
a un misteri
fixeu-vos que això és molt interessant
interrogar-se
a partir de la poesia medieval
sobre els factors
que intervenen
en l'acte creatiu
la càmera segueix
Rafael Pinto
i mostra
com dialoga
amb les seves alumnes
mentre afirma
que està convençut
que el llenguatge
configura
la realitat
l'acadèmia de les Mussas
està
totalment filmada
a partir de reflexos
és com si
els reflexos
de la natura
els vidres
dels cotxes
les figures
que es multipliquen
en els miralls
o la llum
que difumina
les cares
fes present
les múltiples capes
que configuren
la complexitat
d'un món
on tots els intents
de racionalitat
encaminats
a entendre
el misteri
estessin
condemnats
a fracassar
els reflexos
porten
la ficció
cap a una altra
dimensió
i l'experiència
pedagoga
corre el risc
de convertir-se
en una probable
experiència amorosa
o en una reflexió
sobre el desig
no sabem
si estem
dins la ficció
o dins
la realitat
no importa
Garín
ha filmat
una pel·lícula
excepcional
una obra senzilla
i profunda
una fita
dins la filmografia
d'un dels més grans
creadors
de formes cinematogràfiques
del nostre país
jo penso que
aquests dos punts
ens aporten
doncs
aquest punt
que jo confesso
personalment
que em costa
aprendre
o sigui
agafar-lo
i fer-me el meu
perquè
no estic
habituat
vull dir
estic més habituat
a un cinema
no tan poètic
no tan
misteriós
tot i que
de pel·lícules de misteri
n'hi ha moltes
hi ha una altra cosa
que penso
que és la que
la que redoneix
tot això
que hem dit
que explica
també
el
el senyor
Quintana
però que
que és una
experiència
que era el propi
Gerín
en una de les seves
cartes
cartes que escrivien
amb diferents
persones i tal
Gerín va filmar
una noia eslovena
Nika Boing
va trobar-la
a Lisboa
i va voler
capturar
l'enigma
del seu somriure
la fermesa
de la seva mirasa
poc temps després
va assabentar-se
que havia estat
assassinada
a Filipines
Gerín
va conservar
el seu somriure
com a certificat
que tota imatge
són fragments
de vida
i instants
de bellesa
o sigui
quina convidada
més guapa
amb tot el que hem llegit
no?
vull dir
la veritat
és que quan
vaig acabar de veure
la pel·lícula
vaig veure moltes coses
però
veritablement
totes aquestes
no
llavors aquí
està la gràcia
crec jo
del que hem de fer
estar oberts
doncs a comentaris
que ens portin
més enllà
del que som capaços
d'aprendre
o sigui
en definitiva
agafar
i per mi
tot està resumit
amb això
volia fer una altra cosa
si us sembla bé
ho faig en un moment
quan parla d'Orfeu
que diu
per acostar-se cap al mite d'Orfeu
m'ha semblat interessant
el mite d'Orfeu
que el llegís
vaig agafar
una enciclopèdia
no
vaig agafar
una enciclopèdia
que és el que jo tinc
i vaig dir
diu
jove Trassi
el mite del qual
dona origen
a l'Orfeu
era fill
d'Eagre
i se li atribueix
l'invent
de la lira
i de la cítara
i també
l'ampliació
del nombre
de cordes
de la primera
fins
la novena
una cada mussa
ja tenim musses
aquí també
dic
fem-nos que
no és gratuït
que parli d'Orfeu
el nostre amic Quintana
no?
llavors diu
va descendir
a l'Hades
a la recerca
d'Eurídice
o sigui
l'Hades és l'infern
llavors
la seva esposa
morta per la fibrada
d'una serp
en fugir
d'Aristeu
Orfeu
que amb la música
dominava
els arbres
les veres
i els homes
aconseguida
els déus
que li fos
retornada
l'esposa
sota la condició
que ell
partís
primerament
i no girés
el cap
fins haver
travessat
les portes
de l'infern
el dubte
el moguer
a trencar
el compromís
i perder
l'altra volta
o sigui
que es va morir
la seva
Eurídice
no?
la llegenda
més popular
diu que va morir
en mans
de les dones
tràcies
s'explica
s'explica
i aquí
ho diu
humiliades
per la felicitat
que guardava
a la seva esposa
en definitiva
aquí no estava
amb allò
de la mitja
tronja
sinó
per la fidelitat
per la fidelitat
va ser esquarterat
segons
m'han explicat
també
per les pròpies dones
com dèiem
tràcies
llavors
segons
una altra versió
de la qual
deriva
l'orfisme
va ser
fulminat
per seus
per haver revelat
a un grup
d'iniciat
les coses
que havia
vist
a Hades
a l'infern
concretament
misteris
òrfics
això se li diu
li eren
atribuïts
uns fragments
de poemes
que eren
gravats
a les tombes
un poema
èpic
argonàutiques
alguns
himnes
i una
teogonia
en definitiva
doncs
ens podem enriquir
tot el que volem
i podem fantasiar
tot el que vulguem
això és pura
fantasia
o no
la qüestió
és que això
és part
com deia
el nostre amic
d'aquest món
que
amb ficció
també hem creat
ja no
a nivell de cinema
sinó a nivell
d'escriure
a nivell
de literatura
de mites
de mites
o no
jo vaig veure
de preestrena
l'acadèmia
de les Mosses
del Green
i va venir
no va venir ell
perquè estava presentant
la pel·lícula a Madrid
i va venir la seva ajudanta
una noia que no coneixia
que ens va presentar
a la pel·lícula
i ens va explicar
el que ens va explicar
va ser que
ells van fer la pel·lícula
com una mena d'experiment
sense saber què passaria
és a dir
van començar a rodar
amb el professor aquest
i els seus alumnes
i tal
sense saber
com es anaria desenvolupant
la història
i després
clar
van veure que
allò podien estirar
i els alumnes
convertir-los en una mesura
en actors
i van anar fent
com una mena
el que passa a la pel·lícula
si l'heu vista
però sabem
de què he dit parlant
llavors
què passa
que si
ell en un moment
d'avuiar el professor
no si us recordeu
defensa la idea
de regenerar
el món
a través de la poesia
o sigui
ell vol
aconseguir l'objectiu
de regenerar el món
de canviar el món
de fer-lo millor
a través de la poesia
i ell té com a referent
la divina comèdia
del Dante
és a dir
totes les classes
estan tota l'estona
fent referència
a elements
que els alumnes
ens han de llegir
i han de comentar
sobre la divina comèdia
llavors és un
evidentment
va començar
un experiment fílmic
sense saber
com acabaria
ni si acabaria
sent una pel·lícula
perquè això
el Geri no ho fa
és igual que
el que explicava
allà abans
jo que aquesta
no l'he vista
però
em feia pensar
en construcció
que és una pel·lícula
que a mi
em va deixar
realment tocada
i és una pel·lícula
que penso
que també pot ser
que la començés
en construcció
és una pel·lícula
que està feta
al barri
del Raval
allò sí que és trepitjar
de peus a terra
exacte
per tant
és la destrucció
la construcció
d'uns nous edificis
que transformen
que transformen
el barri
i que fan
d'aquell barri
que tenia
una història
i un funcionament
determinat
però utilitza
la poètica
allà també
això és el que
anava a dir
que fixa't
en construcció
no sé com
la va crear
ell pretén
un format
de documental
no és ben bé
un documental
perquè hi posa
esprit allà dintre
hi posa personatges
que tu pots trobar
i és
tota
la transformació
d'aquella plaça
des de
des de
que ho enderroquen
i
que es veu
inclús
el darrere
que se'n veu
se'n
pel del camp
com és
no sé com es diu
i aquell barri
el veus transformar-se
al llarg
de tot
el documental
pel·lícula
diria jo
però a través
d'uns personatges
que sí que
acabes entenent
els personatges
el que viu
jo ara recordo
un personatge
que viu al carrer
i que
té
deliris de grandesa
però
és un personatge
d'una gran
contundència
els mateixos
que fan l'obra
els
paletes
que estan parlant
la
prostituta
que viu
en un
em sembla que és
el davant
o no sé
no recordo exactament
com que
la vaga
fan a trossos
i després
hi ha un moment
que també venen
els que alloguen
els pisos
finalment
aquells pisos
en què allò
s'ha transformat
i per tant
és com una catarsi
d'aquella plaça
que la pel·lícula
ha aconseguit
transmetre
aquesta catarsi
fent un tipus
de documental
i fent
i creant personatges
que se'ls ha trobat
allà
i que ell
els ha escollit
per suposat
o sigui
la creació
d'ell
és
triar el lloc
triar el què
i triar
el com
i triar
de quines imatges
quines tries
per fer d'allò
alguna cosa
que tu t'hi sentis
involucrat
i aquesta pel·lícula
me'n recordo
que realment
em va
jo crec que ells repeteix
una mica
el mateix mecanisme
per exemple
aquesta que explicava ell
si us ho recordeu
no l'he vista
hauria de destacar
la diferència
entre un i l'altre
bueno
destaca
destaca
no no
fes
home
acaba tu
ara que has començat
no no
jo només anava a dir
que utilitza el mateix mecanisme
en el sentit que
guest és una pel·lícula
que representa
que ell és convidat
durant un any
en diversos festivals de cine
a presentar
ell va convidat
i ell va filmant
tot el que troben allà
la gent que coneix
i després en fa una pel·lícula
però tant
és el mateix
ell no té
comença
si sapigué
on el portarà
el que està fent
és a dir
comença fent
i cada pel·lícula
una mica
repeteix el mateix mecanisme
digues
hi ha una entrevista
que li fan amb ell
i ell diu
a mi m'agrada més
fer el format documental
perquè no
sento lligat
amb els inversors
amb els que jo
he rebut
un cert diner
perquè jo no he fet
una proposta tancada
d'un guió
no he fet
una proposta així
i per tant
així em sento lliure
i em sembla
que sí que és
la seva manera
de fer cine
digues
digues
és
no
voldria
jo crec que
és important
destacar les diferències
a vegades
com dèiem
vull dir
aquí estem
en una pel·lícula
de misteri
en canvi
en la pel·lícula
aquesta
d'inconstrucció
jo crec que estem
en una pel·lícula
de característica social
o sigui
en definitiu
es tracta
de ressaltar
doncs
tot un seguit
de trets
més bons
o no tan bons
de les persones
fent veure que és un objectiu
exacte
uns són els que faran la casa
els altres
pateixen els inconvenients
i llavors
paral·lelament
doncs
hi ha també
com deies
aquesta persona
que bueno
que és prou sàvia
i està al carrer
no deies
vull dir
que en fi
que això
és així
però fixa't
l'ha triat
ella a pesar de tot
sí
és probable
de tota manera
jo penso
no és ben bé
atzerós
atzerós una mica
sí
però després
ell té una visió
del que vol dir
és que aquí
està la gràcia
o sigui
ella en tot cas
el que
el que sí que és cert
és que ho troba
vull dir
això ho troba
però llavors
diu
és vàlid o no
vull dir
llavors ho posa
el tria
és com aquesta part
que he esmentat
a l'escola
a part
dels tres trossos
que he llegit
que parla
dels reflexos
en la pel·lícula
aquesta
del Dalló
tots són reflexos
la pel·lícula
de l'acadèmia
dels Mosses
sí
l'acadèmia
dels Mosses
tots són
és que tot
pràcticament
tot és reflexos
els vidres
els arbres
sobre els vidres
el sol
que toca
tal
esclar
llavors diu
què té
això de ficció
no té res
de ficció
això
això és
tal com és
les coses
el que passa
és que ell
sí que ho utilitza
ell sí que et fa
anar més enllà
i et diu
hi ha misteri
amb les coses
què són les Mosses
les Mosses
al cap i a la fi
et fan pensar
com veiem
en la pel·lícula
amb la superioritat
de l'home
sobre les dones
i el paper
de les dones
només
perquè això es diu
en la pel·lícula
les dones només
seran les Mosses
que protegiran
o que en definitiva
defensaran
l'existència
de l'home
com és el superior
i és això
ho veiem
en la pel·lícula
evidentment
t'hi fa pensar
llavors
esclar
la pel·lícula
que és tot el contrari
d'en construcció
que vull dir
jo crec que és un cant
jo no sé
m'atreviria a dir-te
doncs allò de Babel
no?
tot el contrari
estan construint
realment
una cosa terrenal
i no pas
una bogeria
per dir-ho d'una manera
no?
està bé trobada
la imatge
aquesta que has dit
perquè realment
allà
hi ha 50 llengües
exacte
per això
esclar
cadascú parla
com
és veritat
és veritat
i no hi ha un punt
de racisme
ni res
estem convivint
i escolta
hi és la millor pel·lícula
gairebé
per mostrar
doncs no sé
a qui pugui estar
convençut
que en aquests moments
aquí tenim un desequilibri
de que no
mira
el Garin ha filmat això
i està més clar
que l'aila
oh però això és intencionat
diran
bueno
penso
perquè
com deies
és poètica
jo voldria recordar
una altra cosa
també
a mi sempre m'ha costat
diferenciar
el cinema social
el cinema literari
i poètic
encara m'ha resultat
més difícil
però esclar
un dels referents
més clars
sempre ha estat
Pasolini
que ja en vam parlar
una vegada aquí
i llavors
el Pasolini
jo l'estic intentant
abastar
vull dir allò
de dir
perquè és el que em donarà
la mesura
per interpretar
totes aquestes variants
tan interessants
a mi el que em va sorprendre
ens queda poc temps
ja
de la
de la crèmia de les musses
aquesta
em va sorprendre
com en el fons
també dintre de la història
si l'heu vista
hi ha una mena de crítica
a l'ètica
dubtosa del professor
perquè no m'ha de dir
que el professor
utilitza
per enrotllar-se
amb les alumnes
utilitza
les seves classes
o la seva didàctica
no se'ns recordeu
que inclús
i això
està reflectit
a la pel·lícula
la pel·lícula
hi ha una mena
de crítica
indirecta
en el professor
que en el fons
no és una bona persona
és a dir
queda clar
que no és una bona persona
però no és una bona persona
que no és una intencionalitat
ètica
i de destacar
i de destacar les virtuts
el que fa
el que fa és el que hem estat destacant
ara al llarg del programa
i tant el Jaume
com la Carme
i tu mateix
ho diuen posir
això
ho heu dit molt bé
jo crec que sí que és cert
si us fixeu
de totes maneres
jo volia destacar una cosa
que el Guerin
jo crec que
intencionadament o no
demostra en la seva filmografia
i és que
hi ha dues maneres
de tractar la realitat
una és
com a plató de cinema
és a dir
una cosa és dir
doncs jo
vull fer una pel·lícula
i agafa unes localitzacions
perquè aquestes localitzacions
formin part
de l'estructura
que jo he construït
amb un guió etc
i una altra
és el que fa ell
i tota la gent
que treballa el tema
del documental
com ho treballa ell
que no és l'únic
és entrar dintre
i fer que la realitat
com vosaltres
heu anat explicant
formi part
del guió
que tu vas construint
en construcció
que està tota l'estona
llavors
és una manera
completament diferent
perquè llavors
el que ell té
claríssimament en el cap
és que la vida
la vida mateixa
ja té prou arguments
és a dir
no li fa falta
construir un argument
de nou
sinó que
ja li aniran sortint
ja les persones
que entrin dintre
d'aquesta manera seva
d'anar fent
la pel·lícula
ja li aniran donant
els arguments
és el que passa
en totes les pel·lícules
i l'Acadèmia de les Músiques
que és una de les que no he vist
perquè no la vaig donar
en el seu moment
i moltes ganes
però ell seguint molt
la filmografia d'aquest home
doncs ve a demostrar això
que ell ja té prou
amb la realitat
tal i com està feta
i intenta
per tots els mitjans
que l'espectador
que es col·loca dintre d'aquella realitat
la visqui com si estigués allà dintre
la ciutat de Sílvia
per exemple
passa això
simplement un argument
d'un noi
que sembla que reconeix
una dona
i que va a perseguir-la
i això és un macguffing
completament
no importa
si la coneix o no
importa que la ciutat
la vas tu coneixent
com a espectador
vas reconeixent
la persona
la dona borratxa
que està en una cantonada
que llença les ampolles
vas reconeixent
de mica en mica
diferents espectadors
és un director
que capta
que tu molt bé descrius
i Guest és totalment recomanable
és Babel
però en el món
perquè clar
recorre com 30-40 ciutats
jo què sé
però és imprescindible
sí, sí
una pregunta
recorre aquestes ciutats
per què la recorre?
perquè va a festivals de cine
de cada una cita
per això es diu Guest
convidat
la setmana que ve
tenim el film del mes
i ens toca
I tant
aquí
L'amor se hace
una estrena
que la fan aquest divendres
i que per tant
ho hem de veure
a partir del divendres
abans del dimarts
de la setmana que ve
Molt bé
Doncs farem els deures
Quiqui
de Paco León
Bona nit
Vinga som-hi
Bona nit a tothom
Bona nit a tothom
Bona nit a tothom