Cinema sense condicions.
Hola, bona nit. Com tots els dimarts, estem aquí, Cinema sense condicions, per parlar de cinema, a tots els que us vulgueu escoltar i a tots els que us agradi el cinema. Aquí estem, el Marc, Tiziana, en Joan i jo mateixa la Carme. Bona nit a tothom.
O sigui que... Aterrat avui a Barcelona, eh? I com sempre farem tres parts en el programa. La primera part faríem una mica les pel·lícules que hem vist, el que ens suggereix l'actualitat, etcètera, etcètera. Una segona part que parlaríem de Bob Foz i la tercera part parlaríem de... Sí, aquesta part la faríem a l'actualitat al principi. Vale, vale.
El que jo faria és, per exemple, potser si ve el Jaume o parla el Jaume, perquè això potser t'agrairàs més i deixar parlar la tiziana, i en l'última part parlaríem de All That Jazz, que de fet hem fet un petit canvi, perquè a més a més, com ha explicat ja la Carme, no tenim avui el Francesc, que ens agradaria molt que vingués aquí, perquè li agrada molt també All That Jazz, i li agrada molt el Guffos, i seria un contribuent important per parlar de la pel·lícula.
però també està ocupadíssima en aquest moment i no pot venir i, per tant, ho farem nosaltres sense ell. Un altre dia ja recuperarem, si podem, alguna de les idees també que ell pugui tenir sobre aquest director, que és el Bob Fos. Per tant, ja que el Jaume no ha arribat, m'ha dit que vindria, però veig que encara no... Sí, sí, hem parlat nosaltres per telèfon amb elles. Que venia, molt bé. Doncs, en tot cas, com que tenim aquí la convidada d'Itàlia, tenim aquí la Tiziana, ens podria parlar... Ella ha vist una pel·lícula que es trenera en breu a Barcelona, que és, es diu...
La de Wes Anderson. La de Wes Anderson, el Hotel de Budapest, ¿no? El Hotel de Gran Budapest Hotel. No sé cómo es. Gran Budapest Hotel, en inglés. Sí, sí, sí, esta que sale mañana, creo, ¿no? Bueno, mañana la presentan, mañana hacen el pase de prensa, pero creo que si la estrenan es este viernes. Este viernes, el viernes.
Y fue la película de abertura del Festival de Berlín, que no es una sorpresa porque a menudo eligen Wes Anderson para abrir los festivales, que para mí es una buena idea, porque en general sus películas son muy divertidas, muy entretenidas, entonces cómo decir bienvenidos a la fiesta, ¿no? Muy bien, muy bien, muy bien. Sí, sí, sí. ¿Y de qué va esto, de qué va?
¿Y esta también es de tono? ¿Divertido? Sí, sí, sí, sí. Va exactamente en línea con su manera de hacer, con las otras películas. No sé, como sus películas más importantes son la familia Los Tenenbaums. Yo no la he visto. Yo no la he visto. O El tren para Darjeeling, no sé. Ah, sí.
Esa y ahí, bueno, la que presentaron... ¿El Trepanji es aquella de aquellos hermanos que van...? Sí, los tres hermanos. Ah, pues está muy bien aquella película, muy bien. Sí, sí, sí, sí. Y sí, un poco, bueno, va siempre en esta línea como... Un tono entre ácido y humorístico, pero está bien, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí
Sí, hay siempre estos personajes que, bueno, que no son seriosos, pero que fingen de serlo, ¿no? Como si la historia fuera algo de serioso, pero no lo es, ¿no? Bueno, es una mezcla, entonces. Bueno, en esa película, que quizá yo es la única que he visto de él, ¿eh? No sé. Sí, yo no he visto ninguna de él. Confieso que esta será la primera, porque de estas que has citado no conozco ninguna.
Esta del tren estaba muy bien. Ah, no, pero has visto, quizás has visto la que presentaron en Cannes hace dos años, que es la de los Boy Scouts. Ah, esa sí, es verdad, es verdad. Esta sí que la vi, esta sí que la vi. No me acuerdo cómo se llamaba. Sí que va de los Boy Scouts, que es un grupo de gente que va de excursión y le pasan... Sí, no me acuerdo cómo se llama. Ah, no me acuerdo ahora el título. Yo tampoco el título, tampoco. Os gustó, os gustó, por cierto.
Bueno, a mi a medias, o sea, no me desagradó, pero quizá me había, es esto, que a veces creas una expectativa porque te hablan muy bien de un director y vas ya dispuesto a que sea una maravilla, y entonces quizá un poco, vaig trobar una mica de segut, perquè m'imaginava que seria molt més bona el que me vaig trobar.
Però com que no conec el director ni vist més coses, em sembla que no tinc una opinió encara formada sobre aquest personatge. I aquesta que has vist tu, aquesta com la veus? Sí, bueno, a mi me gustó, porque a mi me gusta su estilo, me gusta reír cuando voy al cine, y no es fácil de ser reír al cine, no es más fácil de...
En serio, llorar, ¿no?, la gente. Haces más cómplices. Sí, sí. Y luego creo que su elección de los actores siempre está perfecta, porque, bueno, en esta... Eran muy buenos los del tren también. Sí, sí, sí, sí. Y también hay Adrián Brody, que estaba en el tren para...
i Ralph Fiennes en aquesta, que és l'antagonista total. Perfècto, en aquesta pelicula... Però en general és fiable. Sí, sí, sí, sí. Elly, Ikeen, Tilda Swinton, Edward Norton. Edward Norton estava en la de los Boy Scout. I la tematica?
La temática habla de, bueno, este hotel, el Gran Hotel Budapest, que no está en Budapest. Bueno, como es Anderson, también los nombres, por ejemplo, los inventas todos y son parte de la historia, ¿no?, de la parte divertida, ¿no?, de todo, que solo los imaginas y, bueno, y este hotel está en la República de Zubraska, que no sabemos dónde está, nunca lo sabremos. Es una mezcla de Dubrovnik. No se sabe, no se sabe.
Y cuenta la historia del actual, hoy día, propietario del hotel, pero la cuenta, bueno, de cuando él entró en el hotel como un chiquitito, como ayudante de este concierge que es el Ralph Fiennes, este concierge súper excéntrico hoy.
Y él, este chico, muy bueno en ayudarlo y todo. Y que se pasa en los años 40. Y que se ponen amigos. Y como Ralph Fiennes empieza a protegerlo también y...
Bueno, se construye esta historia y luego hay todos estos personajes alrededor y historias de... Bueno, Ralph Fiennes es un concierge que al mismo tiempo es muy furbo. ¿Cómo se dice el curso? Listo.
Listo, sí, exacto. Listo. Y, por ejemplo, hace, no sé, se ve con todas esas mujeres mayores que van al hotel. Y ellas como se enamoran de él y luego empieza la historia de una entre ellas que muere, muy, muy rica, que le deja como todo lo que tiene. Y desde ahí hay, bueno. Va viviendo.
Però una història que... Divertida. Divertida. Bueno, pues la veremos. Y si es este director, que al menos yo en esta película, que solo tengo esta experiencia, me lo pasé muy bien yo. O sea que a mí también me gusta divertirme en cine. Hay que decirlo. Todavía si yo voy a hablar de dos dramones. Pues Césu, ya pot serlo. Vinga.
Jo parlaré de dos melodrames. Un és 12 anys d'esclavitud i l'altre a Elevar-me Monroy. Per elevar una i no elevar l'altra. La realitat és aquesta. Però els dos són dos melodrames.
El 12 anys d'esclavitud jo no l'havia vista, he de confessar que no l'havia vista, però com que va tenir tants Òscars vaig pensar, potser m'he perdut alguna cosa, i per tant l'anar vaig anar a veure aquest cap de setmana, l'altre cap de setmana. He de dir que té, és l'Òscar a la millor pel·lícula, és l'Òscar al millor guió adaptat del John Ridley,
és l'Òscar a l'actriu secundària de la Lupita Nyong'o i per tant té tres Òscars que jo sàpiga per tant devia ser alguna cosa em pensava jo
Què he de dir? És una pel·lícula basada en un fet real del segle XIX, del 1850, d'un negre que viu lliure, que és lliure, el Salomon Norho, que és segrestat i és venut com a esclau i se l'emporten a la banda oest o sud-oest.
per tenir el contrast entre ser lliure i ser esclava i aquesta és una història real que llavors ell finalment és alliberat és tota aquesta història i ell fa l'autobiografia i per això té el John Rillet té el premi a l'Òscar el millor guió adaptat perquè segurament com a adaptació d'un llibre d'autobiografia a la pel·lícula té una certa coherència això haig de dir que ho donem per suposat exacte
Quin tipus de pel·lícula és? Perquè jo volia parlar en aquestes dues pel·lícules de la diferència entre com mostra el cine el dolor i el sofriment, que en general són dues coses diferents. Dolor vol dir una cosa física, com on té fred o calor o no sé què,
Té dolor, però el sofriment és molt més difícil demostrar cinematogràficament. Fixa't que el canvi de registre del que tu parlaves, perquè tu parlaves de les llocs, jo m'he anat al melodrama, però mira, ho sento, no sabia de què parlaries tu.
Bé, llavors el sofriment sí que és una entitat cinematogràfica perquè mostra un sentiment personal d'algú que no pot ser que pateixi un dolor físic, evidentment, però el sofriment és molt més que tot això. I llavors el cine és una eina per mostrar això, una eina importantíssima, a mi em sembla. Llavors, les dues pel·licors que he triat, que són 12 anys d'esclavitud i l'Ava Monroe, les dues parlen de sofriment.
L'Abama Monroe, per què parla de sofriment? És una parella molt diversa entre els dos. Ell és un cantautor i ella fa tatuatges. Són dos personatges molt dispers entre si, que finalment... La música els uneix d'alguna manera, canten junts. Que això és magnífic. Després ja la comenta, és el millor. Boníssim, això. Sí.
Finalment, són una parella molt dispar, però els uneix un amor profund, tenen una nena i aquí es desenvolupa el conflicte perquè la nena em malalteix. I aquest és el drama. Llavors, què passa entre aquestes dues pel·lícules que mostren sofriment? A la primera, el meu modo de veure és una pel·lícula feta al segle XXI, amb mentalitat de XXI,
i amb visió de 21 d'una cosa del 19 i que per tant mostra el sofriment que no és el real de l'època a mi em sembla que fa una trampa cinematogràfica terrible que consisteix en fer còmplics és a dir, és un plantejament d'èxit assegurat perquè l'espectador és segur que juga aquesta carta
La carta de complicitat d'estar a la banda de la víctima, que és el fals esclau, o l'esclau que acaba devenint. Llavors, què penso jo? Home, hi ha una cosa absolutament deformada.
Jo la meva visió de l'home entès com a eina de treball, és a dir, com un animal, que és el que era un esclau del nou en aquell moment, la meva visió del món agrícola que té animals que són eina de treball, com són els cavalls i els gossos, els gossos d'atura i gossos, no els maltraten mai, perquè a més costen molts diners.
i són molt eficients i per tant aquest metracte gratuït que surt a la pel·lícula per motivar l'espectador amb una espècie de solidaritat estranya que és quasi la mateixa que pot tenir ara els que són antitaurins
A mi em sembla que és una visió tramposa, absolutament tramposa. Jo no dic que no, que aquell patiment fos veritat. És veritat, perquè aquell home va passar de ser lliure a una humiliació per perdre la dignitat. Però aquesta pèrdua de dignitat, que seria el més cinematogràfic que un sofriment real, aquesta costa de veure-la, perquè és un personatge molt lineal. Tots els personatges són lineals, el meu modo de veure, excepte el que fa el...
No me'n recordo, perquè és un actor boníssim. El Brad Pitt. No, el Brad Pitt no el vaig trobar especialment. No, no, jo tampoc. El Michael Fassbender. El Michael Fassbender fa una grandíssima interpretació. Sí, en todas sus películas. Sempre Steve McQueen lo llama en sus películas.
Hizo Shein, ¿no? Sí, Shein y Anger también. Anger es el de Lira. Sí, Anger porque es el personaje de Lira porque él es hijo de no irlandesa. Sí, sí, sí. Y es el que murió, el personaje que él encarna. Para la huelga de hambre, sí. Yo no la he visto. No la he visto tampoco. Muy buena, muy buena. Pero este sí que hace un papel...
Complejo, perquè el que no pots pensar és que els bons són boníssims i els dolents són dolentíssims. Aquest és un home complexíssim, que perd la xaveta per l'esclava negra, que fa un paper estrany entre uns i els altres, però és un home d'una certa complexitat. I és el millor de tota la pel·lícula. Bé, la pel·lícula de després és molt bona d'imatges. La imatge és boníssima, la càmera és molt bona...
Els primers plans estan ben agafats. Vull dir que fa bé cine, aquest home. Però a mi la pel·lícula m'ha semblat tramposa. En canvi, A la babà Monroe és una pel·lícula d'aquesta parella que pateix la gran tragèdia. Ai, mira, ara entra en Jaume, que me la va recomanar i quasi la vaig anar a veure perquè ell l'havia trobat bona. Que ho sàpigui, Jaume.
Està parlant de la banda molt rosa. M'agrada tenir aquest influent. Gràcies, Jaume. Bona nit, Jaume. Bona nit. Bona nit. Doncs és una parella molt dispara entre si, que finalment s'uneixen sentimentalment i tenen una nena. La nena emmalalteja, aquest és el drama de la pel·lícula. És un melodrama tremebundo.
Però així com a Dozenyes d'Escoblitut és una mica els personatges són d'en cartó en piedra, aquí els personatges són de debò. I aquesta és la gran diferència entre aquestes dues pel·lícules que parlen del sofriment, no tant del dolor com del sofriment. I el sofriment cinematogràficament ha de ser amb molts matisos. I aquesta és una pel·lícula de matisos.
Llavors, la interpretació d'ells dos és boníssima, la nena inclús també, és boníssima, llavors són dos personatges... Sabeu que ell és l'autor de la història, l'actor. Perquè era una obra de teatre. Era una obra de teatre feta per ell, llavors ell va adaptar, no va voler redirigir, tot i que l'obra era seva, i va passar-li a un director el guió perquè la dirigís una altra persona. Sí, el director és Félix Van Groencki, no sé qui és jo. Jo tampoc, no és conegut, em sembla.
Llavors, són personatges, ells dos són molt diferents, ell és un home rígid, en el fons, i ella és una dona més líquida, per dir-ho així. Llavors, ella flueix i ell és més rígid, però s'entenen.
No em va semblar extraordinària en molts aspectes, només al final em vaig treure que era com exagerat el contrast que hi ha entre... A veure, jo vull dir... Deixa'm acabar el meu raonament pel que fa al sofriment. Què vaig trobar de veritat? Jo vaig pensar... Ho vaig pensar llavors, veient la pel·lícula, vaig pensar... En el fons, el sofriment, l'autèntic patiment, és sempre una situació solitària. Sempre està un sol patint.
El gran patiment, el gran patiment. Home, si és una coseta de res, no sé què dir-te. Però el gran patiment, que és el d'aquestes dues persones amb la nena en una situació terrible, aquest gran patiment els fa solitaris, i és això el que els aïlla. Perquè els dos estan patint el mateix, però no ho poden compartir de cap manera perquè el patiment és solitari. I això és d'una grandíssima densitat explicativa cinematogràficament. Per això la trobo rica.
És tan divers que ell, que és un home rígid, acaba sortir-se'n de mare, i ella, que és més real, toca de peus a terra i no ho pot suportar. I aquesta és la realitat final. Llavors, per això la trobo... I la pel·lícula està molt ben feta, perquè, malgrat aquest melodrama que acabo d'explicar,
és una plica molt ben narrada perquè va endavant i endarrere i quan la música és boníssima i està molt ben encadenat el muntatge aquest el muntatge amb la música des de la primera imatge que surt cantant ells des de la primera imatge és bonica aquell color sèpia que hi ha a les primeres imatges és molt bonic els primers planos són molt bonics i llavors no t'acabes d'ofegar amb el melodrama
I no t'acabes d'ofregar i, en canvi, tu entens el que està passant allà. Aquest sofriment insuportable que no els pot unir perquè no el poden compartir, en el fons. I això, en canvi, ho trobo profundíssim. I acabar d'explicar-te això cinematogràficament no era gens fàcil, no era gens còmodo, i la pel·lícula t'ho acaba explicant. Per tant, bueno, doncs això...
I tu, Jaume, què has vist? Sí, bé, aquesta, la... Quina? La moralista sense moral, no? Sí, tu també l'has vist. La joven i vella. La joven i bonita. Jo no l'he vista, tu també l'has vista? Sí, sí, sí. A ti te gustó? Sí, jo no l'he vista. Jo no l'he vista, jo no l'he vista. I tu què trobes, aviam?
A veure, jo... Molt bé, no, molt bé. És boníssima. És boníssima, el que passa és que, bé, vull dir, crec que tot el contrari del que tu acabes d'explicar de la pel·lícula aquesta d'aquestes dues persones, penso que és una pel·lícula que difícilment...
Una persona com a espectador la veu i l'abasta tota. Vull dir, hi ha un munt de matisos diferenciats i contradictoris que la transformen en una pel·lícula, jo diria que superior. El que passa és que... Aquesta és la del...
La de la noia que es fa prostituta als 17 anys. És la francesa. Francesa, sí. Deu son. Del mateix en la casa. Ens recordeu aquella de... Ah, d'aquell escriptor. Però fos el de literatura. Exacte. I en la piscina, i en ocho mujeres. Però en la casa me acuerdo. Bueno, en té moltes. És un senyor...
Home, la casa estava bé, eh? És la millor per mi. Molt bé, la casa. La casa és la millor per mi. I molt ingeniosa la manera de trencar el tema. La mateixa tensió sensual, sexual, és com... Ell, Osona, és molt interessada en això. Puede ser, puede ser. Sí, i estem d'acord que les persones tenim aquest component sempre? Tu hi estàs d'acord? Sí, sí, sí. Està bé perquè és una forma d'això, no?
Jo la veritat és que de seguida vaig buscar a veure quin sabia més que jo i automàticament vaig buscar a veure què deien i tal. Hi ha diferents punts que he assenyalat, però és molt curt, eh? Diu, les elipsis se succeeixen abruptament amb...
amb cançons, a la manera de signes, de puntuació brecdiana, i deixant en suspens qualsevol mena d'explicació racional. Això m'ha cridat molt l'atenció, no?, quan ho he llegit, perquè, esclar, nosaltres, i jo mateix, no ho puc negar-ho, sóc una persona que miro de racionalitzar les coses sempre, perquè és una manera...
d'interpretar-les i, en definitiva, d'aportar-hi alguna cosa que pot tenir algun matís favorable sobre aquella qüestió. Però aquesta és una pel·lícula que se t'escapa totalment. No hi ha, ni està satisfeta. Sí, perquè al final te dices, ¿por qué? ¿Por qué lo hace? Exacte, això, no hi ha un per què. Y gana todo ese dinero, pero lo pone en una... Bueno, aparte, nunca lo utiliza, nunca se compra nada. No lo hace por dinero, en el fondo. No lo hace, no, no, el dinero no le interesa, pero no le sirve.
Sí, sí. ¿Y todo lo demás sí que le sirve? No sé. ¿Qué le sirve? El joc dóna la sensació que... Sí, sí, es un juego. Quan ella per primera vegada va en un hotel a veure's, o bueno, almenys la pel·lícula presenta que és la primera vegada que a veure'm un senyor adult que li pagarà per prostituir-se i entrar a la seva habitació, ella explica
Quan vaig cap allà no sento res, estic freda, no tinc cap de... Quan entro a dintre també estic més o menys així. És quan surto i penso el que he fet, quan de fet és com si ella disfrutés, quan ella gaudís del que ha passat. En definitiva, l'experiència que ha viscut. Però li gusta sentir la mirada dels hombres.
sobre ella, no? Este interés, esta tensión. Però ella no... Clar, és una pel·lícula que fa pensar... Bueno, tothom ho ha fet amb Bel de Jurt, del Buñuel, i que... Sí, però allò és... És una altra història. Bé, bé, acaba, acaba. No, el que passa és que a mi personalment confesso que... Aviam, jo n'he vist... És un senyor que... Incluso vaig veure coses que no han arribat aquí a França, a París...
I hi ha algunes pel·lícules d'ell que m'agraden molt i algunes pel·lícules d'ell que sempre trobo que dóna volta sobre el mateix. És a dir, en la casa per mi trobo que és una gran pel·lícula, penso que és una pel·lícula de les milloretes que ha fet, però totes les altres sempre gira al voltant de... En la casa us recordo que és aquella pel·lícula d'un professor de literatura que té uns alumnes i diu que els alumnes expliquin el que han fet cada dia. Hi ha un alumne...
que explica el que ha fet i el que vol fer i ho barreja i fa una gran creació literària. I llavors s'estableix un lligam entre el professor i el nano en relació amb una casa que és externa a ells però que ells estan com dins. I això és una creació sorprenent, molt ben trobada. Carme, hi ha un component de maldat en aquella pel·lícula, no? De maldat? Sí. No, vols dir...
Ah, no? Un noi que s'ontradueix a dins de casa i que comença a condicionar-los a tots? Sí, però no és exactament maldat. És interès per l'obra, per fer una cosa més o menys maca. Per la creativitat, jo diria més la creació. Perquè, clar, conduir la casa és crear l'història. A lo millor un novel·lista té això mateix, eh?
Però no en fa. El cap. Ah, que ho tinguin al cap molt bé, però que condicioni a tota... Mira, precisament amb la pel·lícula Bel del Jur, i penso que és escaient d'esmentar-la com a diferència, Bel del Jur parteix del que se'n diu, diu, escolta, tota la vida ha de ser així, no?
Però la protagonista no li dirà, em sembla que això no és el que jo espero. Vaja, vull dir, crec que hi ha emocions que es poden experimentar i que seran diferents. I llavors, bé, se'n va i experimenta i troba un munt de coses. Jo crec que el senyor Oson, que precisament l'altre dia vaig escoltar per part d'un xicot company meu, diu, no és ni la postmodernitat. I tot el que fa aquest senyor no val res. Jo vaig pensar.
Val més que callis, oi? Perquè sí, perquè diu que... No lo són, tot el que fa lo són. Sí, això és com una continuació, podríem dir, perquè, esclar, històricament a França hi ha la Nobel Bac, però que la Nobel Bac ha tingut una continuació, que ha tingut el seu contingut i la seva fórmula i tal, i en canvi ara això ja no és res, això ja és com aquell que...
que remena sobre les coses, però que en definitiva no ens aporta, i menys racionalment no ens aporta res. Això és el que va dir, esclar, quan aquí he llegit això, dic, home, ja lliga això una mica, no? Però, a veure, jo entenc que el que cal és anar a buscar sempre alguna cosa més de tot allò, i que probablement sí que aquells que tenen, doncs, una capacitat perquè s'han format més bé per dir això no és bo o això sí que és bo,
doncs ens poden servir per orientar-nos, però després hi ha tota una altra història, jo crec. Parlaves de la pel·lícula de la Mama Monroe, no? I llavors també parlaves del patiment, i que el patiment difícilment fa tenir, doncs, allò, la trobada, en definitiva, fer-se companyia per no patir tant tots junts. I tu vas dir que això no és probable i que... No, no, no.
Bé, jo dic el gran, gran patiment. És individual. És individual. Jo no dic que no hi hagi algun moment de compartir, però el gran patiment tinc la sensació caïlla, fixa't. És dur de dir això, però aquest és el que mostra la pel·lícula. No que ells no s'estimin ni tan sols. Si nosaltres, per exemple, partim de la base que els dos protagonistes, un és creient i l'altre no,
ja entendrem una mica més alguna cosa no, però no és aquesta la raó no importa això jo crec que no hi ha una cosa que t'ho sugereix això a mi em sembla que no si ho anem descartant això existeix, això és real
Hi ha una persona que és la noia que és creient i hi ha el xicot que diu no. Però no compta això. No compta. En canvi, el que sí que compta és les maneres de ser d'ell. Ella, a veure, és una dona fluïda que al món li entra i... anecdòticament és creient. Femenina sí que ho és, això ja estic d'acord. I ella té una certa fluïdesa
i per això el món va amb ella, el món roda amb ella. Això sí que és veritat. I si això anecdòticament és creient, és una constatació més que ella roda amb un tipus de món. I ell no roda amb aquest món. Però això, al meu modo de veure, no és la causa que els separa. La causa que els separa és el sofriment, eh?
Jo el que trobo també, Jaume, del que dius és que no ens podem basar en... Aquest senyor opina, aquest senyor té la seva opinió, però nosaltres podem tenir una opinió completament contrària i ser tan vàlida com la seva. Sí, però tu a vegades has sortit del cinema, suposo, completament desconcertat. Llavors busques algú que no ho estigui desconcertat. Pero probablemente es lo que busca el hombre. Sí, es lo que quiere. Es lo que quiere.
I aquest senyor diu això no val res. I nosaltres li podem trobar valor. No, no, però llavors el que passa moltes vegades és que aquesta gent que busca el desconcert, a mi el que em passa a vegades amb l'Als Montrier i em passa amb gent que utilitza aquesta argumentació per sorprendre el públic...
a vegades juguen brut, perquè et posen en una situació, et col·loquen en una situació que realment és insostenible o no s'aguanta o simplement és tan inversemblant que te l'has de creure, és a dir, te la creus o no te la creus, jugues amb coses que... Llavors, a mi, cada cas és un cas concret i ens hauríem de posar a senyir-nos a analitzar una cosa concreta, però...
i és qüestió que fa una pel·lícula i diu aquesta passa això, aquesta no passa això. Però aquesta gent que... I Lawson té per mi una mica la tendència aquesta d'utilitzar provocació del sexe en alguna mesura per desconcertar una mica... Perquè clar, una senyora d'una nena de 17 anys que faci això i que no té cap raó per fer-ho dius, bueno, i això per què ho fa? És a dir, entens? Llavors...
Jo crec que ell ja és conscient que això provocarà un cert desconcert. I aquest desconcert és el mateix que utilitza per mi a Lance Montrier quan fa una sèrie de coses i la gent diu, bueno, i això com s'agafa? És a dir, però aquest que no sapia com s'agafa no vol dir que ell mateix sàpiga com s'agafa. A mi no ho sap tampoc. Simplement ha jugat d'aquesta manera per desconcertar-te. Però ell no té la solució. És a dir, ell simplement... I respetuosament, llavors, no? Depèn, depèn. És a dir...
Depèn, és a dir, jo el que trobo és que s'hauria d'analitzar cada pel·lícula. Per exemple, jo penso que en La Casa és una pel·lícula que, tot i que a mi no hi ha coses que no m'ho entres marien, trobo que és una pel·lícula rodona, i a mi personalment aquesta, en el fons, surto del cine, que és el que et vaig dir, a mi això no m'aporta res.
Ara, clar, potser hi ha un senyor com aquest que l'hi aporta, i per tant jo respecto que amb aquest altre personatge l'hi aporti i l'hi vagi bé, i l'entengui i el que sigui, però no és el meu cas, no és el meu cas el que passa amb mi. Llavors, a mi Luzón em sembla, senyor, que aquesta pel·lícula se la va encarregar a Hans, eh?
Sí, sí, sí. ¿Y por qué se la cargaron? No, por algo diría yo. No, pero a mí me parece que este hombre, a él le gusta, hace películas como le gusta a él. A él le gusta... Vivir.
La juventud, ¿lo puedo decir? Tal cual. Sí, la juventud, la belleza de la juventud y ver estos... Sí, bueno, esta sexualidad, esta sensualidad. Yo creo que él va para las películas, las historias que él quiere ver. Elige sus musas y... Y las elige bien, ¿eh? Y las elige bien, sí. Y ufa bella, ufa bella.
Sí, sí, sí. Perquè els de la casa ho feia molt bé. No crec que... Jo crec que també està sobrevalorada. Jo crec que sí que ho fa bé, però no sé si tan bé com la gent ho diu. A mi, és la meva opinió personal. És a dir, perquè trobo res mirant. No, no, ja molt guapa, és una model molt joveneta, 17 anys, i clar, jo doncs està guapíssima. És la cara d'Àngel. Però des del punt de vista de com a actriu, no ho sé si té futur, això, saps? O sigui, no ho sé, no ho tinc clar, no ho tinc clar.
A mi me gusta el hecho que sea tan fría parece tan fría esta chica y luego no lo es realmente este contrasto me parece pero en que momento no lo es fría ella
Bueno... No, pero las cosas que hace no son frías, finalmente, ¿no? Su elección, lo que decide de hacer, no es algo de... A mí me parece... En el fons, el que pasa es que no l'acabo d'entendre, llavors suposo que això... Com a personatge. Sí, no l'acabo d'entendre, no acabo de saber per què fa tot això, ni què busca, ni què persegueix, i a mi queda com una cosa, en el fons, per mi, superficial, llavors...
i m'ho prenc com una provocació més de les diferents pel·lícules que ha fet l'Ozón, perquè l'Ozón, jo no recordeu que es deia Amigos Assassinos, una acabada, un conte, que són una noia, un noi, no, una noia que convéns a un xicot que mati el senyor que l'està perseguint. Llavors, finalment ho fan, llavors s'escapa, no sé si l'heu vist aquesta, Romantes Criminales o alguna cosa així, que és una de les primeres pel·lícules de l'Ozón, també de la seva època.
A mi em va agradar molt una que es deia Ocho Vides, una cosa d'aquestes. Ocho Mujeres. No, Ocho Mujeres no és. Sí, sí, Ocho Mujeres és d'ell també. Una altra que es diu, no me'n recordo com es diu ara, que va de... Gotes de agua sobre piedras calientes. Caram, quin nom. Bajo la arena. Bajo la arena.
Em sembla que es deia Bajo la nena, la que dic jo. Aquesta em va agradar perquè estava feta per la germana de la Bruni. Saps que ja té una germana que és actriu? I ho feia molt bé, molt bé, molt bé. Però les altres pel·lícules sempre trobo que juguen amb el mateix i és un joc que a mi em cansa. O sigui, no m'aporta gaire cosa. Ara...
Jo vull tenir la raó, és a dir, no vull tenir la raó, jo no... Si voleu parlar d'aquest, potser que passéssim al tema següent, perquè si no ens quedarem sense possibilitat de poder parlar del Bob Foz i del jazz, no? Jo, si parlo una mica, ho presento una mica al Bob Foz, perquè després puguem parlar una mica tots plegats d'Old Jazz, hauria de dir que Bob Foz va ser actor, ballerí, coreògraf i director de cinema nord-americà.
I per tant, és un home que està lligat d'alguna manera a un gènere, o un dels gèneres cinematogràfics més típics dels Estats Units, el musical. Tots sabem que el musical va estar de moda des de l'aparició del sonor, des dels anys 27-29 aproximadament, fins als anys 60.
I ràpidament a tots ens venen al cap... Ell és del 27, ell va néixer el 27. No, però ell no és, ara explicaré. Jo vull dir que nosaltres ens venen al cap, quan parlem del sonor, del musical, ens ven al cap ràpidament personatges que són d'aquesta època, com Alfred Astaire i la Ginger Rogers, les diverses pel·lícules del Lubits musicals, com la, no sé, El desfile de l'amor, la vida alegre, etcètera, etcètera, el Gene Kelly...
a les pel·lícules d'Stallin Donen, el Vicente Minelli i musicals, el Min Crosby, el Fran Sinatra, fins a arribar pràcticament a West Side Story. Tot això, tot aquest paquet que arriba a finals dels 60, constitueix l'època daurada del cinema musical americà.
I Bob Foz, i per això ara et dono la raó a tu, Bob Foz és el director que avui ens toca comentar, pertany a la dècada següent, per tant, a l'època en què el cinema musical no està de moda, el cinema musical ha deixat de ser una preocupació pels estudis de Hollywood, i ell vol seguir fent pel·lícules musicals.
De fet, es podria dir que durant aquesta dècada que comença a partir del 70, aproximadament, només es pot parlar com a home de cine musical d'ell i, de fet, de dues pel·lícules, que són Cabaret i Old Jazz. Que clar, Cabaret és una grandíssima, grandíssima. Una grandíssima pel·lícula. Ah, sí. Que, de fet, amb ell el va catapultar la fama perquè va guanyar no sé quants, vuit òscars, em sembla, entre ells el de millor director, eh?
Bob Foz neix a Chicago, és fill d'un actor i un cantant noruego-nord-americà, que això ja surt reflectit a la pel·lícula, si l'heu vist el Tatjass ja és un moment que hi ha al·lusió a la seva mare i al seu pare. Amb només 13 anys ja fa una gira amb un número musical propi. Als 15 dissenya i crea la seva primera coreografia amb un tema del Cole Porter,
I el 1948 debuta com a ballerí, inicialment va ser ballerí, a Broadway i sobretot estàs fica en el món del teatre. Cal avançar ja d'entrada que ell és un home més de teatre que de cine i que els seus grans èxits, sobretot des del punt de vista de la gent del públic dels Estats Units, se'l coneix més per la seva activitat teatral a Broadway que no pas per la seva activitat cinematogràfica.
De fet, ell mai va abandonar l'activitat teatral i en canvi sí que, si mirant la seva carrera de cinema gràfica, també es va acabar fent 4 o 5 pel·lícules. De tota manera, cal dir que d'aquestes 4 o 5 pel·lícules, ell s'ha fet un lloc en el món, en la història del cine, un lloc, un lugar en el mundo, diríem, no?
quan ella arriba a aquesta època d'aurada i ella és molt jove amb l'època d'aurada d'aquest cinema musical treballa amb l'Stan Lendon i amb el Vicente Minelli tant com a ballarí com a coreògraf és a dir, a molts moments fa coreografies per alguns d'aquests grans directors
i debuta com a director de cinema en una pel·lícula basada en el Fellini, en una obra de Fellini, Les Noches de Caviria. I la pel·lícula és un fracàs, un etètic fracàs, i els especialistes diuen que segurament aquest fracàs és l'origen de les grans aportacions o de les novedoses aportacions que farà a partir d'aquest moment, tant en el teatre com en el cinema. I això de fet es concreta, aquestes noves aportacions, amb la nova concepció del musical,
i l'ús de la càmera que en fa, i això es concreta, repeteixo, com deies tu, amb Cabaret. Cabaret és el següent film que fa, a continuació d'aquest recast, esdevé un èxit internacional, amb 8 òscars, incluent el de millor director i millor actriu per a l'Elisa Minelli. I ell competia amb el padrino del Francis Ford Coppola. Sí, senyora. Aquest film ha esdevingut ja un clàssic i està considerat un dels millors musicals de la història del cinema.
val la pena anticipar una cosa que es repeteix de fet jo penso en moltes jazz que és que les escenes musicals cosa que no passàvem anterioritat tenen certa versemblança ja que provoquen o sorgeixen del mateix argument
És a dir, totes les cançons són cantades, per exemple, en el cas de Cabaret, en el Cabaret, excepte una que és quan hi ha un vell que sugereix que veu pel carrer com canten un himne dels nazis. Hi ha una mena de forma o de nivell de fer avançar la trama a través d'aquestes cançons que es canten. En el cas de... Per exemple, a mi hi ha tres o quatre coses que m'agraden molt, després de parlar d'oltejats, però podem ja començar a avançar-ne alguna, que és...
Per exemple, hi ha una escena que és com la nòvia i la filla li fan una dansa en el... L'heu vist, això? Quan està a l'UBI? No, quan està a casa, abans d'estar malalt, ella arriba a casa seva i es troba la nòvia. Ah, la nena. Ah, sí, que estan al final. No, que estan a dalt de l'escala i baixen des de l'escala amb l'escala, posen uns barrets i li fan una...
En blanc i negre. Hi ha un moment en què ell dansa amb la seva filla, està ballant amb la seva filla i hi ha una conversa entre ells. I després hi ha una altra escena que hi ha la dona i ell, la seva ex-dona i ell, estan també ballant i la conversa segueix. Ells segueixen parlant de coses quotidianes mentre al mateix temps estan ballant. Sí, sí, sí. I amb la filla també. I amb la filla també. Una altra cosa que introduceix ell és una puntuació rítmica, molt rítmica. Una de les coses que a mi, per exemple...
Bé, i després us preguntaré, perquè jo, quan venia ara a la Tiziana, ho comentàvem, clar, jo és una pel·lícula que haig de confessar a casa, però ara la pel·lícula que contarem després, que vaig veure, suposo, l'any 80 o l'any 79, per tant, fa quasi 40 anys que vaig veure aquesta pel·lícula, l'he tornat a veure aquest matí, i, clar, suposo que hi ha coses... El paso del tiempo. El paso del tiempo es nota, però a mi em segueix seduint algunes coses de la pel·lícula. L'estètica, sí, hi ha una estètica potentíssima, eh?
Hi ha coses que segueixen seduint de la pel·lícula, tot i que algunes coses evidentment les trobi més o menys passades. Per això m'interessarà molt saber si l'heu vist vosaltres ara, quina opinió en teniu, i ho deia amb la Tiziana, perquè ella és molt més jove que nosaltres, o menys que jo, i podrà opinar sobre què li ha semblat. Però sí que és veritat i amb aquesta pel·lícula torna a passar igual que
passava en Cabaret, que utilitza un muntatge molt hàbil, és a dir, el muntatge és molt suggerent perquè munta coses que són gairebé experimental i suggereixen una quantitat de coses i d'informació que per mi és realment original. Que obliguen, en alguna mesura, jo diria, a una indirecta participació de l'espectador.
Bé, per no allargar-ho més, és a dir, el 1974, dos anys més tard, roda una pel·lícula completament atípica, que és Lenny, una pel·lícula protagonitzada pel Dustin Hoffman, no sé si la teniu en blanc i negre, que no és un musical, per cert, sinó una biografia de Lenny Bruce,
que interpreta, com deia, el Dustin Hoffman, i que és un personatge de la contracultura que, com ell, com el mateix Bob Foz, es va criar o coneix els escenaris dels nice clubs de Nova York i de totes les ciutats més o menys americanes, i és un senyor que, com ell, sembla ser que havia fet, i que criticava el govern, criticava a través d'un monòlegs la societat nord-americana, l'American Way of Life, etcètera, etcètera.
La pel·lícula no va tenir tot l'èxit que se suposa havia de tenir i quan fa continuació All That Jazz, si us el recordeu, hi ha un moment que s'està muntant una pel·lícula que representa que és Lenny. Ah, sí?
que és la pel·lícula aquesta que està feta en blanc i negre, no ho diu en cap moment. Ho has d'interpretar tu si l'has vista. Ah, clar, jo no l'he vista i no ho vaig captar. I tot això, ara, com deia abans, és un home que en el fons va continuar treballant a Chicago, a Broadway, va continuar treballant més amb el teatre que amb el cinema,
I a continuació d'aquesta pel·lícula, o mentre estava muntant de fet la pel·lícula de Lenny, suposo que sabeu que va muntar l'espectacle de Broadway de Chicago, que va ser un èxit espectacular, però amb aquesta mena d'intensitat que ells, i la pel·lícula després ho veurem, treballa,
doncs va tenir un infart. És el Chicago del Chicago després del Chicago? És el Chicago, com que a ell no l'hi van deixar fer, molt més tard... Vull dir, la pel·lícula de la seta Jones i del Gerd, de Charger i aquesta... Amb guió d'ell, però no dirigida per ell. Perquè ell havia mort, suposo. Perquè Chicago és del 2005 o 2005. Ell va fer la proposta, li van aconcedir, diríem, fer la pel·lícula, però va tenir un infart.
real, que és el que reflexa la pel·lícula, perquè llavors, després de l'infart, torna al teatre, segueix fent Chicago, que va ser un èxit molt gran a Worldway, i es posa a escriure, doncs, el Tatjass, que és el que li passa a l'infart, les seves visions, la seva fantasia, el que va passar, suposo, segurament, perquè van intentar suplir la seva direcció per una altra persona, llavors tots els conflictes que hi ha amb la nova direcció...
i, bueno, doncs és curiós també que Old Tatjass, en el fons, s'inspira en una pel·lícula de com és el 8 i mig de Fellini i coses curioses que es podrien dir és que guanya la Palma d'Or del Festival de Cants que té 4 Oscars Old Tatjass, parlo ara, eh? La millor direcció artística, millor muntatge que jo penso que s'ho mereix, realment millor vestuari i millor banda sonora perquè les cançons també són realment excepcionals
L'actor que interpreta el paper principal, també curiosament, és pràcticament exacte com era. Físicament. El va triar perquè s'assemblava moltíssim amb ell. Ho fa bé, ho fa molt bé. És una de les primeres interpretacions de la Jelica Lange, és a dir, la Jelica Lange que es fa de mort. Està guapíssima, està joveníssima. És de les primeres vegades que surt al cine.
I jo diria que amb aquesta intercalació que hi ha de muntatge, hi ha una relació, diríem, amb la infància, perquè hi ha un moment hi ha una escena de la mare, hi ha una escena del pare, d'ell, que quan les primeres vegades és jove interpreta amb els nens clubs, que si us recordeu que hi ha una escena que hi ha les dones per allà i ell no pot controlar-se, us en recordeu? Al principi de la pel·lícula.
al principi de la pel·lícula ell representa que és jove és molt jove és un flashback i ell té de tenir 15 anys o 16 anys les primeres vegades que surt a l'escenari i abans de sortir hi ha unes quantes noies que van per allà despullades
el grepegen, el toquen i tal, i això li provoca una reacció. Ah, sí, al principi, que és un xavalet. És ell. Ah, sí, és veritat. Representa que és ell, etc. Ah, jo no havia captat que era ell. I representa que és de les primeres vivències del propi personatge, perquè en definitiva, com suposo que veieu, i ara us deixo exposar vosaltres, que comencem a parlar, si us sembla bé, d'oltatges, el que heu vist i el que us ha semblat, en perspectiva, perquè jo encara tinc la memòria de quan la vaig dir la primera vegada,
té la perspectiva que és tota una revisió de la seva pròpia vida enfrontant-se amb les coses que ha fet bé, amb les coses que ha fet malament en funció de la mort que se li aproxima curiosament, no sé si ho sabeu 10 anys més tard va morir justament d'un infart de la mateixa manera que surt a la pel·lícula però monetària
per monitoria, per tant va ser una pel·lícula per monitoria va ser el seu testament cinematogràfic a un teatre és a dir, van morir a un teatre quan estava dirigint una obra determinada jo que la vaig veure perquè havíem de parlar d'ella jo no l'havia vista jo no l'havia vista
Clar, què he de dir entre Cabaret i aquesta Cabaret? Per què? Bàsicament perquè la història de Cabaret té una potència que aquesta és si és autobiogràfica i són flashback d'ells anant i tornant i això de quan era jove de el que passa amb la dona amb l'exdona, amb la nena amb l'amant, amb l'altra amant amb si no té història
I llavors la trobo menys sugerent en aquest aspecte. Cabaret, jo crec que és una pel·lícula per no oblidar, i aquesta és una pel·lícula que les imatges, en canvi, són potentíssimes. Té la gran potència de... La primera imatge que surt, no sé si recordeu, està fent una selecció de ballarins i està tot... Això és boníssim, això és boníssim. Allò és que és...
Ja et quedes parat allà, perquè ja té tot l'escenari ple de nanos que aixequen una cama, aixequen... I ho munta d'una forma brutal. Molt bé. I només allò ja t'enganxa. O sigui, jo vaig pensar... Bueno, no sé què em vol explicar aquest home, però aquella imatge i tot com ho fa fluir allò, ja vaig trobar que era boníssim. Sí.
Haig de dir que, en canvi, com a història, la trobava menys... m'atrapava menys. Però les imatges, l'anar i venir, o la potència de quan ell està ingressat a l'hospital i té aquelles visions i... Les al·lucinacions. Tot allò és potentíssim. Com a estètica.
Com a estètica et deixa... I fixa't, jo no havia pensat allò del felini ni res i vaig pensar, és que això és feliniar des del principi al final. I no ho sabia jo. I encara veient la pel·lícula vaig pensar això. Cosa que no havia pensat...
En Cabaret, clar, en Cabaret potser ja t'ho deien més i per tant estaves més obligada. Però aquí, que no havia pensat res, jo, de manera natural em va venir aquest tipus de pensament. Jo crec que hi ha imatges extraordinàries, la història... I el muntatge. El muntatge també és molt bo, però la història és més feble. Pel meu mod de veure, com història. El que passa, jo... Bé, tu què t'has semblat? A mi... Tu l'has vist també? A mi...
i tant si la tens fresca tots hem fet els deures digueu a mi para mi es muy fuerte este personaje es muy fuerte la manera de cómo está representado y bueno para mí se siente mucho esta historia autobiográfica quizás es para eso que dices que la historia no te enganxa completamente
Porque sí se siente que era como algo que él quería hacer. Decir, sí. Quería decir. Pero al mismo tiempo es una cosa que me gusta porque al mismo tiempo la visión de la muerte que tienes es muy liada a su deseo de vivir, ¿no? Sí.
Y eso lo sientes realmente fuerte, ¿no? Porque él solo quiere vivir, él solo quiere... Y vivir para aquello. Y vivir, sí. Y vivir para aquello. Porque está entregado al arte. Y fumar, y beber, y las mujeres, lo quiere todo. Y liarse, y todo, y siempre liarse. Sí, sí, sí, sí. Entonces, esto me... Este caos está bien hecho. Sí, este caos está bien hecho.
Luego creo que sí, que para mí está demasiado larga. La parte... Yo sí, yo. Sí, y por eso estoy de acuerdo contigo, que en la historia hay un momento que... Te alejas. Sí, sí, eso sí. Jo trobo que hi ha dues coses que m'agraden molt. Una és el començament aquest que dius tu de com presenta, diríem, aquella mena de tria d'actors i com els fa treballar. Allò m'ha semblat brutal, extraordinàriament, però sobretot és un tema de muntatge i de triar les imatges, com deies tu.
I l'altra cosa que m'agrada molt és l'última cançó que, clar, en anglès té una potència brutal, que diu Bye Bye Love, primer diu, després Bye Bye Life. Ah, Life. Sí, sí, sí. Adéu vida. Bye Bye Life, sí. Diu Happiness, Bye Bye Happiness. Felicitat.
I think I want to die. Em crec que vaig a morir. Vaig a morir. Hello, l'enginés. O sigui, hola, solitud. Llavors, això, cantat d'aquella manera, que és el final. Estripada. I que és una manera estripada, estripada. Jo trobo que allò té una força extraordinària. És com l'última imatge que puja a la cremallera. És potentíssim. Les imatges...
Bueno, i l'altra cosa que també jo reconec que, doncs, creixo pensant que té molta força és, ell és un home que és un coreògraf, que és un senyor que diríem que li agrada, que dissenya molt bé els espais, les imatges, els moviments, la combinació. I aleshores hi ha dos o tres valls que són, per exemple, aquell que és tan sexual, que a nosaltres els agrada als empresaris perquè el troben que, hemos podido lo público familiar, diu, si no recordeu. Ah, sí, sí, sí, sí.
La dona, l'ex dona, que li diu la veritat, diu, fill de puta, és el millor que has fet de la vida. Bueno, perquè ella, en el fons, ella, és una apassionada també pel ball. O sigui, ella pensa que ell és... Bueno, no hay que decir qué...
Però com a professional el troba boníssim. Sí, sí, sí. És la veritat. Però la contradicció justament és aquesta de les persones. En el fons diríem quasi dir la maltat de l'home, que segurament profundament potser tots podem ser dolents, i potser això es caracteritza o es destaca més en els artistes. Pot ser. I potser ell està surgerint que el món...
Estàs suggerint que en el món aquest que ell coneix, perquè en el fons una cosa que també m'agrada de la pel·lícula és que mostra a l'interior com és Broadway, és a dir, com es mou tot el tinglado quan eres... El tinglado, el diner... Per exemple, quan arriba el nou director...
Tots són una comèdia absoluta. Allà se n'emburla ell. Se n'estan fotent. Ja sé que a tu no t'interessa el diner, però quan cobrava l'altre, quan li pagàveu? És un cínic allà. Tot és un cinisme i a la vegada la cosa que em commou en alguna mesura és com
Ell, cruament, mostra els seus propis defectes i com no s'exculpa. Perquè, en el fons, és com una reflexió sobre la seva pròpia vida, el que ha sigut la seva pròpia vida, i se'n dona compte d'on l'ha cagat. Com, per exemple, al principi de tot, quan s'ha promès a la seva filla que sortirà amb ella i surt a la porta i diu, quin mal pare aquest. És a dir, no ets un bon pare. Sí.
és que en aquest aspecte ell és un personatge tota la pel·lícula que no et sedueix realment com a personatge ell és però al final sí al final jo tampoc diria davant de la mort no, davant de la mort te la presenta però ell no et vol fer còmplics d'ell mateix ell et fa fora et fa fora perquè fa fora tothom
Incluïda l'espectador. Ell és la seva pròpia història, el seu propi deliri de feina i la seva pròpia obsessió de l'estètica que vol aconseguir. I tot l'altre no li importa ni quedar bé. I a la pel·lícula, per això penso que no vol quedar bé. No és un personatge que tu diguis, ai mira, jo li tinc un carinyet al final. No, es mor, es queda dintre de la bossa de plàstic, puja la cremallera i això és el que passa a la pel·lícula.
és duríssim en aquest aspecte ell és dur amb si mateix ell és duríssim amb si mateix i ell et transporta aquesta duresa i tu te'l mires amb la duresa que ell t'exposa perquè és un perfeccionista en el fons és un perfeccionista llavors quan els hi fas repetir a mi em recorda molt
Repetir, repetir, repetir. A mi em recorda molt quan llegia, hi ha una cosa que, com es deia, hi ha un documental fet per uns, quan el Chaplin va morir, la ona Chaplin els va deixar entrar amb uns historiadors britànics a casa seva i per ensenyar molt de material que tenia el Chaplin i que era inèdit perquè el poguessin estudiar, no?
I aleshores aquests historiadors van descobrir que Chaplin, que era un autèntic perfeccionista, es havia passat en alguns casos una escena, l'havia repetit com 500 vegades. I tenien 500 vegades la mateixa escena repetida fins que no sortia com l'havia trobat. I inclús, per exemple, passaven trossos en aquest documental que es deia ara,
de trossos de la Quimera de l'Oro, d'escenes que havien eliminat, o va fer un viatge a l'Alaska, i tot el viatge a l'Alaska de tres mesos només va aprofitar una escena, només va aprofitar un plano que s'enfonsava, tot el més ho va descartar.
Llavors, clar, penses, bueno, clar, la pel·lícula havia de sortir perfecta perquè després d'un esforç tan brutal... Bueno, però a vegades no, no surt, no pensis, no. Però bueno, en el cas d'ell hi sortia, perquè després d'un esforç tan brutal... I aquest dóna la sensació que passa el mateix, és a dir, perquè ell, quan està preparant un d'aquells balls que la música és molt guapa al principi,
i es va queixant que no li surt, no li surt, la dona li diu, no facis cas, li diu amb el músic, no facis cas perquè sempre diu el mateix i després resulta que se't surt, per no desorientar-lo amb l'altre. Per tant, jo trobo que és una pel·lícula, en el fons, aviam, noto que el temps ha passat, han passat quasi 40 anys,
Però segueix tenint una força per mi, i a mi no em molesta, potser perquè soc una persona que el tema de l'amor és un tema que sempre m'ha agradat molt, és a dir, per això poso pel·lícules com del Kuro Sabal i Kiro, m'agrada molt, o Mi vida sin mi, o coses d'aquestes. És un tema que em sedueix, precisament com dèiem abans amb l'Etisiana, venint amb...
cap aquí, que és un tema que la mort sempre et fa plantejar la vida, és a dir, quan tu perds alguna cosa et plantejes el que perds, llavors si tu t'estàs morint, t'estàs plantejant el que perds, i a alguna mesura tota aquesta reflexió que fa sobre la seva vida és vital, perquè s'està plantejant tot el que ha fet i la conversa amb la mort és d'una serveix de contrapunt per justament posar
Com la posaries amb el seter segell, per exemple, que també hi ha la conversa amb l'amor? Jo penso que és aquí també on està una qüestió important, no? Ja. No sé com ho veus tu. És a dir, no... No, és que jo, que t'has explicat i has deixat obert el tema...
Esclar, hi ha altres pel·lícules que la relació amb la mort, doncs, xisteix, oi? I Berman està plena. Però aquesta és estripada i la de Berman és en sèrio. Clar. I és diferent. Jo ho matiso, jo no ho veig igual. Però les estripades són sèries, eh?
Jo el que trobo és que mentre la del Berman és molt racional i arribes per la racionalitat, en aquesta hi arribes pels sentiments. És a dir, que en aquesta és més propera, en el fons, al públic que a la sèptima segell. Si racionalitat vol dir, doncs, maduresa, llavors aquí hi hauria...
una certa immaduresa? És una pregunta. És que ell és un immadur, eh? El personatge segurament... Però ell és un immadur. És que és un immadur. El personatge és un immadur. És a dir, és un senyor que s'ha quedat amb unes coses determinades i no ha madurat. Ha focalitzat. I per això el tolerem. No, el tolerem perquè és genial. No perquè sigui immadur. I perquè ha focalitzat la seva vida en una cosa que n'hi ha tret un fruit. Si hagués fet una chapuza, diríem que era immadur chapucero.
És immadur i un gran creador. Exacte. És un passional. Sí, sí, és un gran creador i, en conseqüència, jo penso que se'n surt molt bé. És a dir, tu penses, quan fa Cabaret, quan fa Leni i quan fa aquesta pel·lícula, jo trobo que són... Bueno, aquest senyor, com deia abans, s'ha fet, està arribant l'hora, s'ha fet un lloc en el món del cine amb tres o quatre pel·lícules. Sí.
Bé, 3 o 4 perigues i Broadway. I Broadway. Clar, perquè Broadway i la fama d'ell, no ho sé d'allà. Bé, estem arribant al final d'avui de Cinema Sense Condicions. Enyorem que el Francesc no estigui avui amb nosaltres, però tenim un altre personatge que ens ha ajudat. Gràcies, Marc. Moltes gràcies, Marc. I la setmana que ve, doncs, tindrem dos convidats, en certa mesura.
que seran l'Andreu Ferran, que ve a parlar-nos de La tumba de les lucièrnegues, i Joan Seguei, que és especialista del cinema asiàtic, que ens vindrà a parlar del director d'aquesta pel·lícula, que és l'Issau Takanata. Per tant, bona nit a tothom, us esperem d'aquí una setmana, i us desitgem que veieu Bob Cine. Que vagi bé. Bona nit. Bona nit. Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!