Cinema sense condicions
BELL RINGS
Cinema sense condicions
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
BELL RINGS
que hem vist, ja he vist abans
de comentar el programa que tant el Pol
com el Francesc com el Jaume
han vist coses diferents
i a la segona part
parlaríem dels violins que estan sonant
darrere de fons en aquesta exposició
per tant, si voleu comencem
per donar
i donar peu també que sigui
ell el primer i l'últim, comencem per Joan Sardà
que ens digui, em sembla que has vist
Incerta Glòria, no? Què tal?
Incerta Glòria, sí, em sembla
una pel·lícula impecable
amb unes actuacions
dels quatre protagonistes
realment sensacionals, vull dir
feia temps que no vèiem
en el cinema català unes interpretacions
d'aquest nivell
destacaria jo la Núria Prims
i l'Oriol
Pla
que gairebé
s'emporta la pel·lícula ell solet
però bueno, la Núria Prims
està en un paper de tràgica
que, no sé, a mi em va recordar
fins i tot Núria Espert
Núria Espert, no? És una cosa
una interpretació realment
extraordinària
a més, doncs
jo destacaria
la feina de l'Agustí Villaronga
perquè
ell va començar
amb un cine
molt transgressor
ja gairebé al marge
del cinema independent
i llavors
s'ha sabut
insertar
en la indústria
i fer uns productes
d'una qualitat comercial
molt alta
vull dir, tant de bo
tot el cinema català comercial
fosc
com el de Villaronga
i que
amb els èxits
de Pa Negra
i ara
d'Incerta Glòria
doncs
és un capital
pel cinema català
molt, molt important
Villaronga
havia estat actor
per això
sap dirigir
tan bé
els actors
també
sap
fer
la posada
en escena
per mi
és
brillantíssim
vull dir
tot el que és
la posada
en escena
els decorats
els ambients
els paisatges
la fotografia
els trobo
fantàstica
extraordinària
una cosa tremenda
i també
hauria de valorar
la feina
com a escriptor
de guions
del Villaronga
sap escriure
molt bé
perquè era una novel·la
molt difícil
és a dir
tenir en compte
jo l'estic llegint
en aquest moment
i estic surplès
ha tret
trossos
de la novel·la
tots els trossos
que fan referència
a l'amor
llavors aquest amor
està creuat
entre els quatre protagonistes
en un moment
de la guerra
l'any 37
al front de l'Aragó
que no
no hi ha
accions bèl·liques
no evolucionava
la guerra
no
no
perquè Franco
estava
compromès
amb el setge
a Madrid
per ocupar Madrid
i aleshores
el front d'Aragó
havia quedat
una mica
desguarnit
i aleshores
els dos bàndols
que apareixen
els dos bàndols
en la pel·lícula
sobretot
el republicà
però també
apareixen
els franquistes
doncs
estan allò
que
com una mena
d'interval
de vacances
no
o sigui
no
no és una pel·lícula
bèlica
en cap cas
sí que pot ser
una pel·lícula
tràgica
i
finalment
és una pel·lícula
d'amors
contrariats
i em va semblar
magnífica
jo penso que serà
una de les millors
pel·lícules de l'any
sí sí
jo també penso
que
de fet
inclús diria
que
no sé si
els donaran
perquè això és molt
subjectiu
que les interpretacions
sobretot
d'aquests dos personatges
que has mentat tu
el que fa de
Juli Saladás
que és el personatge
que per mi
ja de la novel·la
destacava
perquè l'altre dia
quan en parlàvem
dèiem que
vaig estar llegint
unes coses
que era
un senyor
que deia que
quan jo tenia 25 anys
la lectura d'aquesta novel·la
li va proposar
un impacte enorme
i a més a més
et va descobrir
un personatge excepcional
com era el de
Juli Saladás
i vaig entendre
en aquell moment
que la literatura catalana
contemporània
tenia
doncs
molt més interès
del que jo m'imaginava
hi ha un moment
determinat
que a mi em va fer
molta gràcia
que en el 2007
quan escrivia aquest senyor
aquest article
deia
fa uns anys
a Catalunya Ràdio
va oferir
una magnífica versió
radiofònica
de la novel·la
una iniciativa
que assenyalava
fins a quin punt
estem davant
d'una història
de contorns èpics
que podria
interessar
el gran públic
posada en mans
d'un gran director
ho deia
abans
de molt abans
que passis això
d'Incerta Glòria
deia
el 2007
posada en mans
d'un gran director
Incerta Glòria
podria donar lloc
a una producció
cinematogràfica
d'èxit
i de projecció
internacionals
si estiguessim
als Estats Units
o al Regne Unit
faria molt de temps
que el cinisme
desabrit
i el romanticisme
emboscat
de solidars
hagués sumat
a la pantalla gran
o a la pantalla petita
jo crec que
aquesta premonició
que fa
aquest personatge
s'adequa
realment
a una realitat
és a dir
crec que
és possible
que el 2007
ja fos un projecte
perquè
pel que vaig llegir
la pel·lícula
s'ha endarrerit
per no xocar
amb pa negre
vull dir
que són
dos pel·lícules
que no tenen res a veure
primer
perquè
Incerta Glòria
és en el mateix moment
de la guerra
l'any 37
i pa negre
parla de la postguerra
vull dir
però
en fi
el disseny de producció
per exemple
és el mateix
és molt
semblant
és molt semblant
encara que no sigui igual
vull dir
però
és el mateix equip
i llavors
doncs
la producció
es veu
que és del mateix equip
i que són
la mateixa gent
que ho ha fet
i amb molt d'esforç
suposo jo
i
jo desitgeria
i amb un resultat
magnífic
excel·lent
per mi superior a això
a pa negre
però bueno
això és molt subjectiu
i molt
tu què n'opines
Jaume
no
no estic tan
no estic tan entusiasmat
amb la pel·lícula
jo
el que volia acentuar
la passola
és la guionista
no no
la passola
la productora
és la productora
la guionista
és una altra senyora
que es diu
Coral Cruz
o alguna cosa així
junt amb el Villaronga
sí
no
jo
o sigui
jo puc signar
d'una manera absoluta
el que vosaltres heu dit
en quant al que heu dit
però
és que
la pel·lícula té moltes coses
vull dir
jo penso que
el que sí que és cert
és que és molt rica de matisos
llavors
jo el que
per exemple
una de les coses
que discutiria
és la diferència
entre els dos protagonistes
ells
més que elles
perquè
esclar
és l'espavilat de sempre
és en aquesta cultura
que nosaltres
hem estat immersos
que és el que
és capaç d'estar
els dos bàtols
al mateix temps
i tal
i aquest és un personatge
que em mira massa
i a mi
em rebota
un personatge
així
ja comencem
o sigui
aquesta és la
és la dificultat
que hi veig
en canvi
podria estar més d'acord
amb l'altre
per què?
perquè en definitiva
és el que
esdevé víctima
de tot plegat
al cap i a la fi
i fins i tot
al final
esdevé víctima
perquè
fa el que fa
llavors a veure
vull dir
discuteixo aquest discurs
però bé
vull dir
tot l'altre està bé
no hi ha dubte
això ja estava
la novel·la
i potser
parlaríem
del caràcter català
entre el seny
i la rauxa
i llavors el novel·lista
posa dos caràcters catalans
que són
vaja
són un fenomen
de seguida
que va acabar
vaig dir
ostres tu
el manelic
altra vegada
ja torno a estar
amb aquesta constant
vull dir
que és
és una realitat
ja ho sé
que som així
de tràgics
jo trobo
que la pel·lícula
és molt de guimarà
clar que sí ho és
d'acord
ja està
però maten el llop
o no maten el llop
jo el que passa
no maten gaire
gran cosa
no
algun assassinat
hi ha
per això
n'hi ha un parell
i perricidi
a més a més
no
jo el que passa
és que no he llegit
la novel·la
i tinc la sensació
en funció
inclús d'això
que deien
aquesta gent
que són estudiosos
i que van estudiar
i tal
que el personatge
és molt ric
però el personatge
és molt ric
perquè es veu
que té
contradiccions
molt fortes
o sortides
que no t'esperes
i llavors
clar
aquí està la gràcia
del personatge
que és ambigu
que és contradictori
i d'això surt molt clar
a la novel·la
i en canvi
la pel·lícula
no està tan clar
que hi hagi
aquesta mena d'evolució
i per tant
jo el que confesso
és que
em va interessar tant
el personatge
perquè vull saber
com és realment
és a dir
potser arribo
al final
a la conclusió
que t'he d'estuda
que és un personatge
que no m'acaba de convèncer
potser sí
no ho sé
però que en aquest moment
no el voldria com a company
no no
és que no està clar
no està clar
que actui
ell en cap moment
actua
actua en contra
del seu amic
en cap moment
ell és un bon amic
i si
és això el que m'estàs dient
si tu
si el tinguessis com amic
no et farà mai cap putada
llavors
o si t'anirà per davant teu
no
no
bueno
però
moltes vegades
per ajudar-te
és a dir
moltes vegades
no per fotre't
el Joan ja
no home
però a mi
disculpeu que
introdueixi una
una altra pel·lícula
que sé
que he vist
també el Joan Sardà
que potser
estaria
tot i que
bueno
oposada
o en una
en una
longitud
o latitud
o no sé
completament diferent
en una latitud
segur
però que estaríem parlant
de la mateixa tessitura
en la que us moveu ara mateix
no
en el fet de
veure una pel·lícula
que reflecteix uns fets
i una manera de funcionar
i està d'acord o no
estaríem parlant de safari
és a dir
que es reflecteixi
a una pel·lícula
un
sí sí sí
no no
en el sentit que ho estic dient
en el sentit que ja dic
que és tot
totalment diferent
no s'està parlant del mateix
però
un pot sentir-se rebutjat
completament
pel que veu allà
pel que està veient
de les actuacions
d'aquesta gent
que ara el Joan Sardà
ens ho explicarà millor
quan vulgueu passar
d'aquesta pel·lícula
o si voleu combinar-la
d'alguna manera
com estic fent jo
però que no vol dir
que la pel·lícula
no estigui brillantment reflectit
el que fan aquells personatges
i en aquest cas
potser estem completament d'acord
del que ens mostren
a la pel·lícula
podem estar en desacord
amb un personatge
però això no vol dir
que la pel·lícula
estigui malament feta
i malament plantada
a veure
estem parlant
d'aquesta pel·lícula
que ens parla
dels caçadors
que bueno
que caçen
no?
sí
com una guerra
és una guerra
com el nostre
antic rei
que tal
és una
sí
no vull dir
és una
no tan antic
però
més contemporànic
que res
o la pel·lícula
va de caçadors
és una
és una glòria incerta
ara
tinc
tinc aquí
la crònica
que ens ha fet
el Pepper Mengol
i ara us la llegiré
sí
però jo volia dir
abans
que quan jo he dit
que el personatge
aquest destacava molt
jo no estava dient
que m'identificava
amb el personatge
per això ho dèiem
atenció
vull dir
jo penso
jo penso
que el Joan Sales
fa molt bé
de posar
dos personatges
contraposats
perquè això
dona una emoció
a la novel·la
i que són dos personatges
típicament catalans
ja he dit jo
el Seny i la Rauxa
no?
i aleshores
vull dir
que tu no estiguis
d'acord
amb el personatge
no vol dir
que la pel·lícula
no t'hagi d'interessar
vull dir
jo no estic d'acord
amb aquell personatge
ni molt menys
però
el fet aquest
que ell estigui
en dos bàndols
nosaltres
després
de la mort d'en Franco
hem vist polítics
que han estat
a 4 i 5 bàndols
que doncs els creiem
per això
ah bueno
jo no me'n crec cap
però
però n'hi ha
n'hi ha
que han començat
en el PSC
després
es havien fet
maoistes
després
es van fer
una altra vegada
no
del suc
i han acabat
a Convergència
vull dir
cuidado
o PP
vull dir
perquè
vull dir
aquesta és una
han fet una progressió
conservadora
és una
és una qüestió
molt catalana
vull dir
perquè han descobert
els restaurants de luxe
i s'hi han quedat
i llavors
què
vull dir
és que és clar
vull dir
aquesta manera
d'adaptar-se
vull dir
també
és una manera
de ser molt catalana
i ara
anem per la
per la crònica
de safari
també és molt català
això
no
aquí
aquí
aquí
han rebutjat
els toros
viatgem a
Ústria
i
en Pep
en Mengol
ens passa
la crònica
que diu
l'última pel·lícula
del director
austríac
Ulrich Seidel
es diu
safari
i el títol
no enganya
perquè va d'això
un grup
de compatriotes
seus
entusiastes
de la cacera
de peces exòtiques
en el seu hàbit
natural
en aquest cas
a Navíbia
i a Sud-àfrica
Seidel
aconsegueix
naturalitat
i veritat
en els comentaris
dels protagonistes
d'aquest documental
que sembla
una pel·lícula
de ficció
filmat
en exteriors
amb càmera
a l'espatlla
seguint els caçadors
amb plans generals
descriptius
i primers plans
de detall
que tenen
la seva
contraposició
en les escenes
d'interiors
de l'hotel resort
on la posada
en escena
és molt més cuidada
cercant en quadres
de simetria
perfecta
en les exposicions
dels coneixements
del pensament
i de les coses
que els motiven
i preocupen
els protagonistes
d'aquests
safaris selectius
les escenes
d'esbodellament
i d'espatllar
i trossejar
les peces
poscacera
són d'un realisme
contingut
però sense concessions
els ajudants negres
que col·laboren
gaire bé
no tenen
intervencions verbals
se'ls exposa
amb el cap
de trofeus
de caça
al fons
en posició
estàtica
i contenen
la respiració
la munició
les armes
els preus
de caçar
a cada peça
la litúrgia
després de matar
el nyu
la cebra
la girafa
és sempre
la humiliació
post-mortem
de l'animal
adreçant-lo
fins a obtindre
la millor estètica
per la foto
de record
Seidel
no pren partit
això explica
la naturalitat
dels protagonistes
però les imatges
que ens serveix
ens porten
cap a conclusions
molt clares
que van
des del record
de les caceres
de l'anterior
cap d'estat
d'Espanya
els Blesa
i Tutti Quanti
que pel que sembla
troben el seu Nirvana
matant animals
indefensos
al costat
de les seves famílies
i disparant munició
letal
a 200 i 300 metres
de distància
Seidel
és imprescindible
perquè sempre sap
posar el dit
a l'anafra
això és el que ens diu
amb Pedro Mengol
Queda claríssim
Seidel
és el director
d'aquella trilogia
suposo que ha fet més coses
però jo el conec
perquè al cinema
el Bolitze
van anar passant-se
més o menys
cada dues setmanes
crec que van estrenar
una trilogia
que s'anomena
Paradisse
així en Austrià
que en Alemany
no és Paradise
Paradisse
i jo ho vaig anar a veure
no recordo
el Joan Cerdà
sé que va anar a veure
a les tres
jo vaig anar a veure
dues segur
i no me'n recordo
si la tercera
també ho vaig encertar
i és això mateix
això mateix de Safari
però traspassat
altres àmbits diferents
també passa
la primera part
també passa a l'Àfrica
és veritat
aquesta primera part
la vaig veure
en una sala de cinema
concretament
a l'Institut Francès
en presència
del Lulrich Seidel
que va ser
una cosa excepcional
conèixer-lo en persona
perquè és un home
d'una intel·ligència privilegiada
i va haver moments
molt divertits
i molt curiosos
quan el públic
li feia preguntes
amb ell
i després
les altres dues
en aquesta primera
perdona Joan
es parla
del turisme sexual
femení
a l'Àfrica
és a dir
van a la recerca
de nois joves
musculosos
doncs
les altres
les altres dues
és a dir
la trilogia
està a les biblioteques
públiques
molt
es pot trobar
i és molt
de
molt
molt per veure
molt per veure
perquè
és un cine
que realment
no
o el veus
allò
o és que no el trobes
enlloc més
el que fa el Seidel
i aleshores
a les biblioteques
públiques
també hi ha
una pel·lícula
que es diu
Import-Export
que també és molt interessant
de veure
i també
està rodant
per
determinats llocs
una pel·lícula
un altre documental
que es diu
el soterrani
Im Keller
que és
impressionant
potser del millor
que ha fet
l'Ulrich Seidel
és un retrat
del que
tenen
en el seu
soterrani
de la casa
uns quants
dels seus
compatriotes
austríacs
vull dir
les coses
més inversemblants
surten
en aquella pel·lícula
d'una manera
gèlida
amb uns plans
que
vull dir
ell a vegades
està filmant
i no adverteix
en els personatges
i llavors
ells es rebelen
tal com són
és una pel·lícula
excepcional
s'ha passat
a la filmoteca
aquest mes
i sé
que està rodant
perquè hi ha una còpia
que és de la Generalitat
i va passant
per centres
i tal
molt bé
Pol
em sembla que
has vist pel·lícules
oi?
jo amb la línia
del animalisme
que estàvem comentant
al Safari
i abans també
al Whatsapp
però no
jo vaig veure
Capitan Fantástico
bueno
Fantàstic
no té
una traducció
per sort
espanyola
però es diu
Capitan Fantàstic
i l'estan fent al Texas Ara
i jo
a veure
l'he trobat bastant recomanable
crec que sabeu de què va
una mica
no jo no
a veure
a vegades hem portat pel·lícules aquí
que parlen sobre o llenguatge
o educació
i aquesta pel·lícula
em semblava bastant curiosa
a més que va anar als Òscar
que va estar nominat
al
ai ara com ens
al
Vigo Mortensen
Vigo
Vigo Mortensen
i és
com ell
com a pare de família
m'han parlat
però no l'he vista
no l'he vista
doncs
educa els seus fills
que en té com
crec que set
o sis o set
els educa
en una caravana
al mig del bosc
com una educació
no formal
entre comences
és una educació
entre el punt
instintiu animal
de supervivència
i el punt
molt estudiós
de la vida
o sigui
no de la vida
sinó
per exemple
et fan molts exemples
que la nena petita
potser té
sis o set anys
li pot narrar
tota la Constitució Americana
però reflexionant
o si no
només empollat
però alhora
té aquest component
que són persones
que al món real
quan han de sortir
no se saben relacionar
o no se sap
o sigui
el que és
la vida
no n'ha anat per més
han après
dels llibres
del que hi ha als llibres
i del que hi ha a la jungla
per dir-ho
llavors
aquí el canvi ve
quan la seva mare
es suïcida
i han d'anar a l'enterrament
perquè s'ha associat
a casa dels pares
o sigui
en civilització
llavors ells quan
van allà
amb què
en civilització
entre cometes
perquè ells viuen
al mig del camp
aquests viuen
al mig del bosc
llavors ells agafen
la furgoneta
que és molt
l'estil
és una pel·lícula
bastant
pequeña
més sunshine
si la recordeu
aquest estil
furgoneta
família
numerosa
que van
van amunt llevar
i van passant
per diferents llocs
llavors
el que és un road movie
i van fent això
fins que van topant
diferents
sobretot
és bastant reflexiva
la pel·lícula
en quant al tema
de l'educació
o sigui
el tema
de com
de com portar
sobretot
ja en temes
de nens
però
què és millor
anar a una escola
i que li ensenyin
el que
allò
els llibres de text
i que tothom
sapiga el mateix
o que puguis
anar més enllà
i que
però clar
amb el risc
que potser
després
no hi hagi una
no hi hagi
una cohesió
social
per exemple
llavors es discuteix
molt això
jo trobo una pel·li
molt interessant
sí que és veritat
que és una
el tema és guapo
sí sí sí
el tema
és bastant
i a més
ells no celebren
per exemple
el dia Nadal
ells celebren
el dia
de Noam Chomsky
per exemple
llavors
tot és com molt
sí sí sí
és molt graciós
jo m'hi apuntaria
sí sí sí
fan unes cançons
no no no
és molt curiós
és molt curiós
i jo crec que
com a pel·lícula
val molt la pena
més ara que està
al Texas
però el que li comentava
abans al francès
és que comença
amb una imatge
molt crua
durant uns 5 o 6 minuts
d'ells com sobreviuen
no és que sobrevisquin
perquè tenen mitjans
diferents
però com
per exemple
al principi
caçen
i a més és molt realista
que jo potser penso
que és real
de com caçen
un cèrvol
i tot el procés
de la caça
fins a que el maten
és com un procés
d'aprenentatge
però a l'hora
quan l'estan preparant
l'aliment
que tu ja els veus
que sembla allò
de l'enfant sovaix
una mica
del trufó
doncs
els veus
que potser estan cuinant
i estan parlant
això
tots tenen deures
que els hi posa el pare
de llegir
des de llegir
Bukowski
a llegir
és un ambient
molt estrany
que es crea la pel·lícula
i a més és molt excèntrica
la pel·lícula
em va semblar molt curiosa
home aquí el que serà interessant
fins i tot en aquest punt
que dius
del tema d'animals
és veure la diferència
quan van a la ciutat
a part del xoc cultural
i de tota mena
que es deu veure
entre una gent
que sap sobreviure
emocionalment
a situacions urbanes
i ells que no tenen ni idea
però que tenen una cultura
molt superior als altres
dintre de l'ambient superior
xoquen amb els fills
dels tiets
per exemple
d'ells
i hi ha un moment
que estan sopant
a una casa
diguéssim
i estan tots menjant
i estan menjant pollastre
i els nens li diuen
ostres
i com l'has matat
el pollastre
sí, sí
ahir et veig francès
perquè ja sé
que el que has posat
abans per guatx
era molt
la pel·li
diu
ostres, com l'heu matat?
l'heu degullat?
l'heu fet no sé què?
no, l'hem comprat
i llavors ho veuen
com que l'heu comprat?
quin mèrit d'això?
clar
pagues
amb un sicari
perquè t'es mati
sí, és molt curiós
no, la pel·li és molt curiós
però bueno
jo la recomano
el que passa és que
és una pel·lícula
està fet bastant
per entreteniment
vull dir
és el típic
això que parlant
de personatges contraposats
és el típic xoc
de dos personatges
o en aquest cas
dos famílies
doncs com
és la comèdia
que surt d'aquí una mica
però està bé
està bé
està ben trobada
i després avui hem vist
conjuntament
rara
rara
el que passa és que
parla amb tu
parla amb tu
a mi m'ha semblat
una molt bona pel·li
tu estava dient abans
que m'ha semblat
aquest creuament
entre
Gus Bansant
aquest cine així molt
és un cine molt estàtic
molt contemplatiu
molt d'esquenes també
de què mostra l'esquena
el personatge
en comptes de venir-la a la cara
i bàsicament
és l'evolució
i a més ho he vist després
i no ho he vist abans
que era una història real
i és l'evolució
d'una família
en què
els pares estan separats
i doncs la mare
està sortint amb
bueno
té una parella
una altra dona
llavors una parella
lesbiana
i com això
li afecta al col·legi
però sobretot
tot per part dels professors
perquè en realitat
els alumnes
ho veuen molt normal
i són dues nenes
que a més una és
clavada
a la pequeña Miss Sánchez
però en versió
argentina
i és com evoluciona
és un drama
que com evoluciona
la seva vida
d'aquest plantejament
fins a
comencen a haver-hi
disputes
de qui es queda
els nens
perquè potser
una parella
de dones
no és el millor
entorn familiar
per cuidar nens
i ens surten
aquests debats
d'escola
d'incluso religió
surten els temes
socials
a l'hora
dels familiars
quan es reuneixen
per fer petada xerrada
però surten aquests temes
de
ja us sabeu fer càrrec
de les nenes
i clar
jo crec que potser
arribar a aquesta pel·li
aquí a Espanya
ho veiem ara
a més amb el tema
de l'autobús
de l'Azteoír
i tot això
és un debat
que ara potser
arriba aquí
que clar
nosaltres ens sorprèn molt
perquè el guió
està fet molt
jo crec
molt barsemblant
potser en el lloc
geogràficament allà
això es veu
com sí
que pot haver-hi
un debat realment
que això pot ser
un problema
inclús a les escoles
perquè
no sé
si se't en recordes
però
el tema
de quan estan
la cridant
al director
de l'escola
la pel·lícula
és argentina
actual
és argentina
és argentina
xilena
jo em sembla
que és xilena
és xilena
és que abans
hem comentat
no, no, no
és que jo
no sabia
com es diu
rara
és xilena
i la pel·lícula
està al present
o sigui
és del 1917
o 16
i llavors
a tu et sembla
que toca
el mateix tema
aquest
però amb una
visió diferent
aviam
més que diferent
és com
una veritat
apresa
per exemple
del país
entenc
o del lloc
on estiguessin
que és
el matrimoni
i el tema
de la paternitat
maternitat
és això exactament
un pare i una mare
no es concep
com que dos dones
o en aquest cas
no surt el tema
de dos homes
però el cas
de dos dones
pugui ser
el suficient
o el necessari
la primera pregunta
és
clar
jo vaig estar
a Argentina
dos mesos
a Buenos Aires
i una cosa
que em va sorprendre
molt
parlo de fa
molt de temps
parlo de fa
potser 15 anys
però
estar-hi dos mesos
a Buenos Aires
vaig entrar en contacte
amb diverses coses
i una de les coses
que em va sorprendre
parlo de fa
15 anys enrere
era que
estàvem 50
estàvem als anys 50
d'aquí
és a dir
moltes coses
que aquí estaven
com acceptades
com superades
com reconegudes
en allà
no ho estaven
suposo que és això
que estàs dient
és a dir
que
en Xile
no sé jo
com està el tema
Xile i Argentina
és el mateix
igual que Uruguai
tot allò
d'aquella zona allà
pràcticament
culturalment
tot
bàsicament
es notava molt
jo crec que és
una pel·lícula
de crítica
i es nota molt
però
de totes maneres
és una crítica
que t'ho exposen
com va ser
però alhora
t'ho exposen
de forma més normal
en cap moment
hi ha un escàndol
molt extrem
de
ostres
li estan dient això
a més
manipulen els nens
manipulen perquè
facin
com que pensi
potser és veritat
que no està bé
que tingui dos mares
entre cometes
i aquesta manipulació
però es dona
molt fàcil
tu estàs veient la pel·li
i penses
és que clar
això ja no només
que devia passar
de veritat així
sinó que
és el normal
és a dir
si tu veus que
la mare no reacciona
a les trucades
inclús a les
a les ordres judicials
o
les convoquen a judicis
i es diuen
però què hem fet de malament
només ens vam separar
i jo he fet la meva vida
d'una altra forma
i
com van els nens
perquè això
xuclant
i això
clar
per guió
és fluidíssim
perquè el guió
és
aquestes pel·lícules
que sembla que
tota la pel·lícula
no passi res
és d'aquestes pel·lícules
així que
és més de temàtica
que d'accions
i
aquí
aquí jo penso
que hi ha una d'aquelles coses
que en definitiva
ens està demostrant
que és com si
haguessin tirat
un pas enrere
amb algunes coses
i la pel·lícula aquesta
si l'agafem
des d'aquest punt de vista
pel que expliques
eh
vull dir
me'n faig el càrrec
és com
clar
no som capaços
de muntar
grans hidrals
però sí que
veritablement
doncs
estem com
dubtant
que això pugui ser
no?
però és que
no és que
tinguin darrere
és que no han anat mai endavant
o sigui
s'han quedat
en els anys 50
o sigui
la diferència és aquesta
jo
quan vaig estar allà
i que vaig comprovar
això que està dient ell
però no
no únicament
doncs
amb les situacions
que ara seria molt llarg
d'explicar
i m'enrotllaria massa
era que
coses que aquí
n'estava acceptada
com la sexualitat
allà no estava acceptada
i simplement
un senyor
que era homosexual
automàticament
era dolent
i llavors
això que ens passava
segurament aquí
als anys 50
allà continua passant
en aquest moment
és a dir
la diferència està
en que hi ha
un salt cultural
important
entre el que
nosaltres vivim
en aquest moment
i el que viu
allà
és una altra cultura
és a dir
que ara no ha evolucionat
i no ha arribat
al nivell que estem nosaltres
segurament
vist des de l'òptica europea
és a dir
si potser un senyor
de Dinamarca
doncs als anys 50
comparava com ells pensaven
o d'Anglaterra
o de Suècia
i com pensava
amb els espanyols
també veia això
notava això
notava que ells
estaven en un nivell
diferent de nosaltres
nosaltres hem arribat
al diríem
per dir-ho així
simplista
estem al seu nivell
o estem igualats
i en canvi
allà no
no ho estem
però no ho estem
és a dir
estem molt distants
com a mínim aquí
les lleis
han evolucionat
i allà sembla que no
és xilena la pel·lícula
és xilena
de la Pepa Sant Martín
de la més destacable
són les interpretacions
de les dues nenes
que són
és que
hi ha moments
que estàs veient
a més com que
les càmeres són molt quietes
estàtiques
i és plan seqüència
la pel·lícula
gairebé tot
són plan seqüència
i són
que sembla que sigui
un documental
perquè aquelles nenes
és
és una cosa
que a més
sembla que no hi hagi
actuen
primerosament
és que és increïble
no sé qui són
aquestes nenes
tots els gestos
que fan
són
absolutament naturals
i a més
és que hi ha el moment
que et fan una baralla
per un
llapis
per un llapis
s'estan pintant
hi ha una baralla
però de molta estona
i aquí
comencen a sortir
tots els temes
també
és un punt d'accés
al problema
de la pel·lícula
però
elles s'estan barallant
i pensen
hòstia
és que
si semblen germanes
de veritat
no ho sé si ho seran
no crec
però és que
és que
semblava tipus
baralleu-vos
jo devia ser
baralleu-vos
i era
però amb diàlegs
és que era
hòstia
aquesta escena m'ha encantat
jo voldria fer una referència
no sé
fins i tot
me'n recordo
d'una pel·lícula
interpretant-la
per la Cecilia Roth
el Javier Poncela
i el Federico Lupi
que era una pel·lícula
que fins i tot
s'atrevien a parlar
de les avantatges
de la homosexualitat
però és que el director
és un argentí
que viu a Espanya
vale
vale
però estic parlant
d'aquesta pel·lícula
l'Adolfo Aristarain
l'Adolfo Aristarain
l'Adolfo Aristarain
i llavors també
que era Martin Atche
això?
era Martin Atche
i llavors
no me'n recordava del títol
i llavors també
recordo
doncs
el senyor Fassbinder
que era un
bueno
i d'altres
que el que m'agradava
del senyor Fassbinder
precisament era
el contrari
del que fa Rara
pel que expliques
no l'he vist encara
que en definitiva
es dir
bueno
però l'homosexualitat
no és la
no és
la solució
en tot cas
és una realitat
ole
aquí és on m'apunto
vale
m'enteneu
i això ho utilitza
això és l'avançat
això és l'avançat
però és que ells no ho accepten
o sigui
ells no
és que clar
ells no ho fan
com que no ho acceptin
sinó
no ho entenen
ells tenen
una mena de parer
unes raons
pel qual dir
les nenes estarien millor
amb el pare
que té
una nòvia
més que
amb la mare
que també té
la nòvia
però pel fet
o sigui
ells s'inventen
és que hi ha
una escena
que és esgarrifosa
que el pare
li diu
amb una filla
la filla
ha d'estar amb el pare
jo m'he quedat
és veritat
com si fos una llei
com si el pare
fos més important
que la mare
és una cosa horrorosa
moltes frases
hi ha molts moments
que hi ha
el personatge
de la nena petita
que és el que
ha manipulat més
perquè és la més innocent
potser tonteta
perquè és la més petita
però és que la veus
és molt divertida
és molt divertida
molt molt divertida
i hi ha moments
que la gran
però clar
la gran
que fa
perquè fa la festa d'aniversari
que deia que tenia 13 anys
la gran
és la que va al darrere d'ella
de la petita
sempre per preguntar-li
què li passa
i clar
també és una forma de guió
que et trobo molt curiosa
que és la de
que et passa
i que la nena petita
sigui
gairebé la torturada
pel pare
per
aquí avancem
amb la història
també
i hi ha molts moments
quan estan fent
justament estan fent
la festa d'aniversari
i li va
la
què és la
la madrastra
és que no sé
qui és la que hi va
ah vale
va la madrastra
parlar amb ella
i també
de lluny
no saps la conversa
que estan parlant
però ja li veus la cara
li està tornant
a vendre la moto
de no no
això heu de venir aquí
encara que jo no sigui
la vostra mare real
però és que sé
que us convinc més
que la vostra mare real
és que clar
era com
hòstia
d'increïble
molt bé
molt bé
jo
com a dada curiosa
d'aquesta pel·lícula
de festivals de premis
va guanyar el 2016
la millor pel·lícula
latinoamericana
dels festivals
d'en Sebastián
que és un superfestival
imagina't
vull dir que
jo què sé
jo penso que no
jo es podia parlar
de dues pel·lícules
que honestament
confesso que no m'han agradat
gaire
però no dir gens
una és Fances
del Nancy Washington
que en Joan
ens va parlar
en dies anteriors
i jo coincideixo plenament
amb el que va dir
en aquell programa
i l'altra és com a anxeria
que està millor
penso que té
coses interessants
però que honestament
doncs
tampoc és
alguna part de la crítica
l'ha deixat molt bé
i penso que
per mi
des del punt de vista personal
no ho veus
que va de marxar
però tant com que
parlaria malament
de les pel·lícules
prefereixo que en Joan
ens il·lustri
ens il·lustri
que l'has vist
com a anxeria
no l'he vist
però precisament
ostres
no és que me l'haixessin bé
sinó que jo crec que
bueno
pot valer la pena
però clar
no ho sé
ja a la vora
ara aprofitaré
per parlar malament
dels violins
són molt perversos
tenen molta
doncs vinga
quan vulgueu
com vulguis Joan
estem a les teves
estem escoltant
el que ens diguis
que es parlis dels violins
música de violins
doncs
moltes gràcies
perquè aquí
bueno
per fer-ho una mica
entretingut
diguéssim
a vegades
hi posem música
ja vam parlar
del jazz
i el cinema
del rock
i el cinema
i avui
parlem
de la música
de concert
aquest concepte
de música
de concert
el trec
del compositor
i crític
Xavier Montsalvatge
que en una entrevista
a televisió
que li feia
el Josep Maria Espinàs
l'Espinàs
li va plantejar
el problema
d'aquesta etiqueta
de música clàssica
que
es dona
a tota una sèrie
de música
que a vegades
no és clàssica
perquè hi ha
el barroc
perquè hi ha
després la clàssica
que és
Mozart i Hayden
després hi ha
el romanticisme
després hi ha
els nacionalismes
l'impressionisme
hi ha
el dodecafunisme
el neoclassicisme
el dodecafunisme
l'escola de Viena
evidentment
tot això
se'n diu
se'n diu música clàssica
i música clàssica
és només un període
del segle XVIII
molt concret
aleshores
ell va treure
aquest concepte
de música de concert
que a mi m'ha agradat
sempre
i per això
el faig servir
en concret
acotant el tema
no parlarem
dels violins
en tot el cinema
sinó que parlarem
de Hollywood
només
els violins
de Hollywood
de les orquestres
tots tenim clar
que moltes
de les bandes sonores
de Hollywood
han fet servir
els instruments
de corda
per donar ambient
per narrar
per fer avançar
la pel·lícula
per caracteritzar
algun personatge
i
com vèiem
naturalment
amb la música
de Bernard Herrmann
que fa servir
la corda
d'una manera
brutal
extraordinària
en totes
les seves bandes
sonores
per Hitchcock
i que també
el Martínez Corsese
el va recuperar
per fer
Taxi Driver
que era un homenatge
en el mateix
Bernard Herrmann
aleshores
doncs
jo començaria
parlarem
de tres violinistes
que van ser
estrelles
a Hollywood
i que han participat
en moltes pel·lícules
i el primer
és
Jasha
Heifetz
que
va néixer
l'any
1901
a Vilna
que avui dia
es diu
Vilnius
la capital
de Lituània
i que
l'any 17
se suposa
per causa de la revolució
russa
russa
russa
que ara
es compleix
el centenari
va
emigrar
als Estats Units
aquest Heifetz
va ser protagonista
d'una pel·lícula
que
bueno
era un concertista
reconegudíssim
va ser protagonista
de la pel·lícula
Rapsòdia
de Juventut
de l'any 39
que va dirigir
l'Archie Mayo
i
també
participava
en la pel·lícula
famosíssima
aquí
que es deia
Escola de Sirenes
Bath & Beauty
de l'any 44
amb l'Ester Williams
i el Red Skelton
i
doncs
aquest home
va morir
l'any 87
a Los Angeles
i
l'escoltarem
amb ell
vull dir
no totes les músiques
que escoltarem
seran de pel·lícula
sinó que
intentarem
veure
com tocaven
en aquesta gent
perquè
els tres violinistes
són de tres
generacions diferents
ja hem dit
que Heifetz
va néixer
l'any 1
del segle 20
i
l'escoltarem
com a solista
del
concert
Opus 64
amb mi menor
de
Félix Mendelssohn
que era
un
un
compositor jueu
que es va haver de canviar el nom
per passar per cristià
i això ja passava
al segle XVIII
i
l'orquestra
és la
Boston Symphony Orchestra
dirigida
per
Charles
Munch
aleshores
escoltem
Jasha
Heifetz

Aquest era un fragment de l'Alegro.
He triat els Alegros en els concertos.
Com sabeu, els concerts normalment tenen tres temps.
Un temps ràpid, que és l'Alegro.
Primer, després un temps lent, que és l'Alegro,
i al final hi ha un altre moviment ràpid.
Més o menys sempre és aquesta la forma de concert.
Aleshores anem pel segon violinista.
El segon violinista és Isaac Stern,
que va néixer l'any 20 a Ucrània
i que va morir l'any 2001 a Nova York.
Isaac Stern és una figura absolutament irrepetible,
no només pel seu virtuosisme,
sinó perquè va ser mestre de tota una generació de violinistes
que vindrien després.
i, per exemple, l'any 46 ja se'l podia sentir a un humoresc
de Jan Negolesco.
Potser la tasca més popular que va fer va ser els solos de violí
a la molt popular pel·lícula musical
El violinista en el Tejado,
que venia d'una obra musical de Broadway,
que la...
Bé, jo trobo que era una pel·lícula molt avorrida,
perquè la va dirigir el Norman Jewison
i allò és un dels pitjors directors que ha tingut mai Hollywood,
però que, bé, la música estava bé, no?
I, sobretot, hi havia aquella cançó que es va fer
tan i tan popular de Si jo fora rico, no?
I Feigosa Richman.
I Feigosa Richman, i etcètera.
Vull dir, també se'l podia sentir a The Talented Mr. Ripley
ja l'any 99.
i jo trobo que la millor relació que va tenir en el cinema
és un documental que es deia From Mouth o Mozart,
que recollia l'experiència de l'Isaac Stern
en la primera gira d'un músic clàssic occidental
a la Xina després de la revolució cultural de Mao.
Acompanyat del pianista David Golub
doncs van fer una gira per tota la Xina
i llavors la pel·lícula recollia l'estada a l'òpera de Pequín
mentre ell ensinistrava gent jove que tocava el violí a la Xina
i era divertidíssima, aquesta pel·lícula.
És una pel·lícula que no l'he trobada enlloc en vídeo,
suposo que existeix, però jo no l'he vista mai,
la recordo que quan es va estrenar
era una pel·lícula absolutament divertidíssima
perquè ell doncs li posaven un nen xinès, un adolescent
i de seguida li canviava la manera d'agafar el violí,
de donar-li el suport amb el coll,
li retreia tots els defectes,
però amb un sentit de l'humor tremendo que els nanos aquells...
no, els xinesos estaven sempre seriosos,
però vull dir, veies que els nanos aquells sabien tocar,
però que els hi faltava alguna cosa per arribar a tocar bé de debò,
i aleshores ell ho feia amb el violí i llavors els nanos,
clar, vull dir, veien que, ostres, el que tocaven ells i el que tocava el mestre,
doncs poca cosa hi tenia a veure,
perquè ell ja era un virtuós i ells estaven aprenent.
Era una pel·lícula absolutament divertida
i molt pedagògica
de veure l'esforç que un ha de tenir per estudiar i tot això.
Estava dirigida per Murray Lerner l'any 79
i Murray Lerner justament és un especialista en documentals musicals
que l'any 67 va fer una pel·lícula que es diu Festival,
sobre el festival de Newport,
que té moltes pel·lícules sobre el festival de la illa de White dels anys 70,
té Jimi Hendrix a la illa de White,
té una que és tots els intèrprets del festival de l'illa de White
que es diu Message to Love i Isle of the White Festival,
després també té els Who, els Getro Tool a l'illa de White
i altres documentals sobre Miles Davis,
sobre Bob Dylan i sobre Leonard Cohen.
Llavors escoltarem Isaac Stern
tocant el doble concert de violí, cello i orquestra
amb Yo-Yo Ma, el violoncel,
el doble concert de Johannes Branks
amb La Menor, Opus 102,
també amb la Chicago Symphony Orchestra
i dirigida ni més ni menys per Claudio Abado.
Escoltem l'Alegro del doble concert de violí, cello i orquestra
de Johannes Branks.
La Menor, Opus 102,
Bona, Opus 102,
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit