Cinema sense condicions
L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol L’actualitat cinematogràfica amb l'Anastasi Rinos i en Pep Armengol
Transcribed podcasts: 446
Time transcribed: 18d 9h 57m 36s
Time transcribed: 18d 9h 57m 36s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Cinema sense condicions.
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Hola, molt bona tarda. Dimarts, 11 de novembre, 11 de l'11 del 2025.
un dia assenyalat. Precisament ara fa una estona estava amb l'Anastasi i li estava comentant que tal dia com avui, de fa 60 anys, feia dos mesos que havia arribat a Barcelona i que vaig tindre la primera feina. Una feina amb una empresa de material elèctric i electrodomèstic
la travessa de dalt número 14, que es deia Electroplà, i encara guardo un targetó en el que em van apuntar el sou que tindria, el primer sou. Mensual, 500 pessetes.
Aquest va ser l'inici de tot plegat. I, bueno, s'ha de reconèixer que, com van dir en el seu dia els germans Marx, diguéssim que he atravessat 60 anys de misèria per arribar a la puta misèria.
Però, cuidado, no hi ha protestes de res. La cosa ha valgut la pena i pel camí hi ha hagut moments molts i molt bons. Res, fet aquesta introducció així de tipus personal, donar la benvinguda al programa a Jean Fernández, que el tenim aquí, i ens explicarà si ha tingut alguna activitat
Doncs sí. He vist dos pel·lícules, però tenen que treure la tercera, he mirat i tot. Es diuen Dune. A mi les pel·lícules així de fantasia, sempre m'han agradat. M'ha recordat una mica la Guerra de les Glàxies, també, en aquell món desert. M'ha enganxat molt, m'he vist la primera i m'he vist la segona.
Què ho has vist? En una plataforma? A Netflix. Estan a Netflix i duran dues hores i mitja cada una, però me les he vist en dos dies. Molt bé, collonat. Estupendo. M'ha agradat, m'ha agradat. Doncs aquí queda la recomanació del Jan, d'un. Molt bé.
Bona tarda, Anastasi. Bona tarda. Què tal? Felicitats. Moltes gràcies. Sí, mira, és una satisfacció. Home, em sembla molt bé. Jo no ho sabria situar el dia ni l'hora, però bueno, sí, em sembla. Saps què passa? El mateix dia 11, jo vaig néixer a l'11 de setembre, em va quedar molt allò de...
Arribo a Barcelona, perquè vaig arribar l'11 de setembre a Barcelona, i amb 14 anys, i al cap de dos mesos em vaig trobar a través de La Vanguardia, perquè llavors agafaves La Vanguardia i hi havia 10 pàgines d'anuncis. I tant.
I sí, vaig trucar i ja està, una entrevista, i em van dir, cobraràs 500 euros i seràs meritori. Meritori. De fet, jo vaig començar també a meritori, amb cinema. Ah, sí, també? La categoria meritori era també la categoria cinema. Meritori, auxiliar... Sí, aquesta era en comptabilitat. Sí, sí. Molt bé. Molt bé. Doncs... Amb Rayó bé, també. No, no, és una setmana...
d'una certa parada, diguem, amb la meva activitat laboral habitual, que és intentar fer aquesta ditjosa pel·lícula que vull fer algun dia. Hi ha hagut un moment d'aturar l'assumpte perquè hi ha alguns dubtes i tal. És que realment és complicat, eh? Aixecar un projecte. És una comèdia, per no dir una tràgicomèdia. Però bueno, a part d'això que ja m'estic acostumat... Ens en sortirem, home, ja ho veuràs. Ens en sortirem, que diu la cançó aquella. Ah, ens en sortirem. Molt bé.
Molt bé, amics. Mireu, hem començat escoltant un tema que és de la pel·lícula El contracte del dibuixant, de Peter Greenaway. És la seva segona pel·lícula, la primera va ser de Falls,
Les Cataractes, que és una pel·lícula molt curiosa, una pel·lícula que dura tres hores i que està feta amb 92 sketchos diferents, corresponents a 92 persones. De fet, és una mica...
Una distopia i no crec que fos massa del gust del personal en aquell moment perquè era una raresa. Difícil de veure. Sí. Tota l'obra que parlarem després de Greenaway no és tampoc fàcil, però sí que és molt més assequible i tal.
El seu primer treball, perquè aquell en realitat era un documental, el seu primer treball així de ficció és una peça com aquesta del contracte del dibuixant que a nosaltres ens sembla, sembla que estàs d'acord amb mi,
que és un inici extraordinari per obrir una carrera. Totes les que veiem darrere són coherents amb aquesta, més a més, que hi ha una gran coherència a la seva obra. La primera era de 1980, aquesta és de 1982, però si anem al principi, diguem que Peter Greenaway va néixer a Newport, al país de Gales, el dia 5 d'abril de 1942.
Viu, però sembla que la seva obra segurament, així com a treball cinematogràfic, la va tancar el 2020 amb Walking to Paris, que és una obra, també és curiós, perquè si estem parlant d'aquesta...
que ja veureu que té molt a veure amb la pintura, i a més, dins de la pintura, amb uns referents claríssims, com poden ser Rembrandt, Caravaggio, fins i tot Vermeer. L'última...
Aquesta Walking to Paris és una pel·lícula que està feta sobre la vivència, es va traslladar Constantín Brancosí, l'escultor, es va traslladar a París i la pel·lícula tracta de la vivència de Brancosí a París. És a dir, que una mica és curiós com el cercle es tanca amb aquestes 16 pel·lícules,
Però ara tornem una mica als inicis i veureu com Peter Greenaway és un cas únic del que moltes vegades es diu, però és una exageració, no es correspon amb la realitat. Aquí pot ser que es correspongui bastant amb la realitat el qualificatiu d'artista total.
Ell va ser, en primer lloc, va estudiar Belles Arts, però després va ser escriptor, va ser guionista, pintor, dibuixant, muntador i, finalment, director de curtmetratges. Atenció, de 1962 a 2013 va dirigir 26 curtmetratges. Director de documentals.
Entre 1978 i 2011 va dirigir 15 documentals. Director de sèries i films per televisió. Entre 1980 i 1999 va dirigir 7 obres diferents, algunes seriades que serien diversos capítols.
Finalment, director de pel·lícules. En total són 17. Entre 1980, tal com hem dit, la primera Falls, Catarates, fins al 2020, que seria Walking to Paris.
I encara hi ha més. Com a actor va intervindre, ja de gran, en dues pel·lícules interessants sobre sengles artistes. Sempre la qüestió artística presidint els seus interessos com a creador. En aquest cas, com a actor. El 2016 va intervindre en el fascinant món del bosco.
Una pel·lícula extraordinària anglesa, signada, dirigida per David Dickertough, que és un especialista en fer pel·lícules sobre artistes. És a dir, ell s'ha patejat al British Museum, al Louvre, a totes les grans pinacondèques europees i americanes, i ha fet ben més 8 o 10 pel·lícules documentals
sobre sengles, pintors, escultors, etc. I l'altra pel·lícula en què també ha intervingut com a actor és el 2019, molt recent, per tant, amb una pel·lícula, aquesta feta a Itàlia, que es diu Tintoretto, un rebel a Venècia, de Giuseppe Diumenge Romà.
Una pel·lícula amb la que ell té el paper conductor i, en fi, és sobre Tintoretto. Sobre Tintoretto, estava interessant. Tinto venecià, en fi.
Per si tot això fos poc, ha publicat més de 20 llibres, sobretot sobre diferents vessants de l'art, i fins i tot de l'ornitologia i del cos humà, que són tres aspectes, l'art, l'ornitologia i el cos humà, que l'han interessat i l'han interpel·lat durant tota la seva època creativa.
També el seu treball ha estat objecte d'estudi tant al Regne Unit com a casa nostra. Tenim, per exemple, José Grostiza, que a Editorial Càtedra, el 1995, va publicar un llibre sobre l'obra cinematogràfica fins a aquell moment de Greenaway, que senzillament es titula Peter Greenaway. Però jo he estat observant, i ben bé m'han sortit 8 o 10 títols que...
No, no crec que sigui necessari comentar-los, però sí que és veritat que sobre ell hi ha un d'ell mateix i Leon Steinmetz que es titula, és de 1995, i es titula The Wall of Peter Greenaway. Pel que sembla, és un llibre que no s'ha editat en espanyol, està editat en anglès, però és molt interessant. I després...
dels molts que té en què ell participa tant escrivint amb el text com moltes vegades amb dibuixos i fins i tot pintures, petites pintures, és 100 alegories, en francès, 100 alegories pour représenter le monde, per representar el món.
És de Peter Greenaway, totalment, i està editat en francès, aquest. Crec que són llibres que es poden trobar per Amazon
Potser és l'únic mitjà. Sí, però es poden trobar i jo crec que si veieu aquesta pel·lícula i s'interesseu per ella perquè està en obert, en streaming, oi? Sí. Parles la pel·lícula? No, no. Després explicaré la pel·lícula. Val la pena explicar la pel·lícula. Us ho comentarem per dirigir-vos, però ja us dic també que la podeu trobar tant a la biblioteca de la Filmoteca com la podeu trobar també
els videoclubs, que tenim una cobertura molt bona amb els videoclubs de l'Ajuntament. I les biblioteques? No, perdó, les biblioteques. Estava pensant en biblioteques. Les biblioteques municipals donen una cobertura molt bona en aquest sentit i ells pot trobar.
Abans d'entrar en la pel·lícula i per acabar de redonar el personatge, hem parlat de la primera i de l'última pel·lícula i llavors diguem que la segona és la que avui ens ocupa, el contracte del dibuixant, això era 1982, 1985, Zoo,
1987, una pel·lícula que per mi és tan extraordinària i tan important com aquesta, que és El ventre de l'arquitecte. Una pel·lícula fantàstica. El 1988, Conspiració de dones...
Drowning by Numbers, que és una pel·lícula... Una altra cosa que també li ha interessat molt a ell és la matemàtica. D'aquí ve el que us dic d'un artista total, perquè és que és un home que jo crec que no el podies agafar en falsa, en res. Ah, una altra cosa. Totes les pel·lícules que ara anem dient, el guió és d'ella. És a dir, no ha hagut d'agafar un... Un relat. Un relat i traspassar-lo. Ni una novel·la. Bé,
El 1989, el cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant. Una pel·lícula curiosa en la que també hi ha molta ironia. Sempre la ironia, la ironia intel·ligent, ha presidit les seves pel·lícules. Té similituds amb aquesta. Després hi ha els llibres de Prosper, o Prosper Books en anglès, El nen de Macon, The Pillow Book,
Interessant, també. Que és una pel·lícula en la que hi ha la lectura d'un llibre sobre el cos humà, escrit sobre el cos humà. Sí, amb caràcters japonesos. Japonesos. Sí. El 1999, per tancar el mil·lenni, va fer Vuit i mitja Woman.
que no l'he vist. Confesso que no l'he vist i, per tant, no en puc pronunciar. Jo tampoc. Mira, ens troba molt a faltar. Del 2003 al 2005 va fer una obra que tampoc l'he vist, però diuen que és molt personal i, per tant, té totes les coses bones d'ell i les noten, que és de Tals Laper
Sweet Cage, part 1, part 2, part 3 i una versió condensada de les tres parts. Tot això ho va fer del 2003 al 2005. El 2007 va fer un que es diu Ronda de nit, que aquesta sí que està basada en una pintura molt important de Rembrandt, em sembla, no?
Un ron de nit deu ser remblen, sí, suposo que sí. Sí, sí, sí. Després, el 2012, Golsius and the Pelican Company, que ignoro... Ignoro també. El pare de... N'hi ha una del 2015 que tampoc l'he vist, però que tinc curiositat per veure-la, perquè és Einstein...
El director... Ah, Einstein. Einstein, perdó. In Guanajuato. Ah, sí, que es televista. Ah, sí? In Guanajuato. In Guanajuato, México. I què? Guanajuato, és interessant. És de quan ell feia que viva a Mèxico. Clar, quan anava feia que viva a Mèxico va tenir tota una estada, diguem, Guanajuato.
I allà es dedicava a passar bona vida, a veure senyores... És a dir, és una pel·lícula que desmitifica bastant aquesta imatge que podem tenir els cinèfils, sobretot, de l'Ensenstein, realment d'home, un home seriós, cerebral, capaç de crear un llenguatge nou, i allà... Disposat sempre a ajudar el sòviet. El sòviet, això ho veient. I allà, en canvi, el tio es llença a la bona vida. És evident que té un director de fotografia que li està fent la pel·lícula quasi un paral·lel, mentre ell està descansant en aquesta gran finca.
El pego és interessant, a mi em va agradar. I, escolta, és que l'has pogut trobar per plataformes? No l'hi buscava, no, la vaig veure el seu dia, la vaig veure al cine. Ah, la vas veure al cine. La vaig veure al Verdi, concretament. Molt bé, molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. I l'última, per tancar, que ja l'hem comentat abans, és Walking to Paris, que és sobre l'obra de Constantín Brancosí. Brancosí.
Molt bé. Vols entrar a punt sobre coses que has dit? Evidentment has fet un recorregut molt minuciós. Cosetes, aviam. Sí, però no hem parlat de la pel·lícula. No hem parlat de la pel·lícula. Et completo quatre tonteries i després ja parlo de la pel·lícula. Aviam, la música que és del Michael Nyman està basada d'una manera voluntària totalment. El Nyman devia fer el raonament següent, devia dir. Estem parlant del 1694, que és on està situada la pel·lícula, a Anglaterra Rural, en aquest cas, encara que no ho sembla, perquè és un gran palau, però no deixa de ser el camp.
I llavors ell va dir, això és l'època barroca, estem vivint el barroquisme en totes les arts, i ell què fa? S'inspira en l'obra del gran barroc en greu, que és Parcel, el Henry Parcel. No es confonen amb el Frank Parcel, que va ser un senyor que als anys 60 feia música de gran orquestra.
Henry Parcel era el músic de l'anglès, diguem, per excel·lència. I pel que ell sentia una admiració profunda. Doncs ell pràcticament suca la ploma d'inspiració en temes concrets de Parcel. I a partir d'aquí els desenvolupa amb el seu estil, aquest minimalisme que ell utilitza, aquestes fórmules, diguem, quadrades molt matemàtiques, però que sonen molt bé. És a dir, seran molt matemàtiques, però la brillantor d'alguns moments de la pel·lícula
que la música va enganxada amb la imatge, no està il·lustrant res, sinó que forma part de la imatge, són realment inspirats, eh?
Una altra cosa a dir és que no m'he explicat gens la sinopsi de la pel·lícula. Te la dic jo o la dius tu? La sinopsi... Jo he fet un resum molt escuet, però que em sembla que situé perfectament. Si veieu la pel·lícula, amb això en teniu prou. Jo crec que sí. O sigui, mentre el senyor Herbert...
que és un potentat que té una casa i uns terrenys impressionants, està de viatge, s'han anat 12 o 14 dies de viatge. La senyora Herbert, la seva dona, encarrega un artista dibuixant que aterrà per allà circumstancialment, que és nèbil,
Li encarrega 12 dibuixos barraplanos de la casa i de la finca. Ell, en un principi, està disconforme en fer aquell treball, no ha anat per això allà, té molta feina, és un dibuixant i un pintor d'èxit i no necessita que el caprici d'una senyora de l'altra noblesa o això...
Cobran 96 lliures. I ella, vista la reticència d'ell acceptar la proposta, li diu que la proposta inclourà les 96 lliures per dia, per obra, més la manutenció
del seu acompanyant i de vostè i, a més a més, tindrà la disposició meva sexual a la meva cambra sempre que ho desitgi cada dia. Sí, senyor. Aquest és el contracte. Aquest és el contracte que signa. Aquest és el contracte i el contracte és signat per amb dues parts. És important dir que és signat per amb dues parts perquè hi ha un moment en què una de les parts el vol trencar i l'altra part li diu no, no.
El contracte el van signar les dues parts i l'han de trencar, només el poden trencar les dues parts. Efectivament. I aquesta és la sinopsi. Aquesta és la sinopsi. Sí, bàsicament és això. L'únic que aquesta sinopsi ens porta després, a través de mecanismes molt subtils i a vegades molt enginyosos, a convertir el que seria una pura comèdia, quasi comèdia romàntica...
en un exercici de thriller pràcticament. Agatha Christie. Agatha Christie. Perquè tot el camí de la pel·lícula està sembrat de pistes i de pistes falses. Les dues coses.
Dos coses a comentar, si vols entrar una mica més a la pel·li, ara ja. Hi ha una cosa que jo sempre he admirat, que aquí no és tant, no l'utilitza com després en altres pel·lícules utilitza el mecanisme, que diem en cinema, i també, després ha fet popular en altres mitjans, picture in picture, pics in pics, una manera de definir el tema.
Ell va ser un dels inventors de que de cop tu estaves veient, en moltes de les pericoles que ha dit el Pep ara fa un moment, en aquesta encara no, és la segona i per tant no ho utilitza. Veus la pantalla global, amb tot el seu format, el que sigui, i dintre de la pantalla hi ha una altra petita pantalla
que explica una fragmentació del plano aquell, és un tros del que estàs veient en pla general en més primer pla, o en el pillow book, que a vegades apareix en la pel·lícula que dèiem, un fragment d'un llibre que s'obre i veus unes lletres de dintre meravelloses, però en canvi el pla que veus en general a la pantalla és un altre plano. Per tant, ell aquest pixel en pixel, a partir d'un determinat, no sé quina és la primera pel·lícula que el fa aparèixer,
És un mecanisme narratiu que nosaltres no hem tractat, perquè hem parlat de moltes coses, el muntatge extern, un muntatge intern, però no hem parlat mai d'un quadre que hem dintre donat a quadre. Però s'ha de fer una distinció. Moltes vegades hi ha picture in picture, però està fet d'una forma matosera. És a dir, és com si tu estàs veient el partit i, a més a més, tens posat un retall a dalt, a la dreta...
per veure quan començarà la pel·lícula perquè canviaràs de partit de pel·lícula. No, aquí no. Com tu has dit molt bé, el pitjor empí... Exacte. O sigui, ens està explicant. Fins i tot és una eina que fa servir el dibuixant
per agafar els paràmetres de dibuix. Sí, aquest és un altre tema, que està bé, és el que dius, està bé, perquè en aquest cas el que fa és que, com que té l'excusa, jo crec que d'aquí va venir possiblement tots els Pixar and Pixar que va fer després a la seva carrera, que és que en aquell moment sembla que alguns dibuixants, altres li havien dibuixat d'una altra manera,
per agafar l'escala exacta dels objectes o de les cases o els elements que tenen endavant, es posaven un marc amb un format determinat, que és el format final que hauria de tenir. Jo crec que va ser el que avui en dia seria un 1,85 o una cosa així, en un format bastant apaisat,
I a partir d'aquí, amb unes línies internes, una mena de quadrícula i tal, ell es posa davant d'allò, té el mateix format en petit per afinar la mirada, és a dir, per mirar el centre ben bé. És tot un mecanisme, regament, eh? I davant d'això hi posa el paper de dibuix i comença a traçar unes línies que, per cert, és per això ja veure fer una feina ben feta a algú, però en aquest cas, en aquest llibre, li tirarà una línia. És extraordinari. I de la forma que agafa el pinzell. Sí, sí.
Sí, tot és d'una bellesa realment extrema. Clar, aquí ja començo a utilitzar el picture-in-picture, però d'una manera especial, perquè realment és un objecte real el que hi ha davant de càmera. És com si veiessis un faristol, però no és un faristol. I llavors això té gràcia, perquè ell que després elabora aquest llenguatge d'imatge dins la imatge, aquí d'alguna manera també ho fa. El que passa és que, esclar, estàs veient...
I passen coses curiósos. Estàs veient un moment determinat tot un ramat de vents que venen cap a càmera i ocupen tota la pantalla amplada. Però també, lògicament, ocupa el parc central, que és on està aquest quadret preparat perquè ell miri a través d'allò. I, curiosament, sembla que tu tens tendència, l'espectador cinematogràfic,
Té tendència a mirar dintre del quadret aquell i el menor se'm va anar a mirar allà. Sembla fins i tot que estiguin com més ampliats allà dintre. I no, no, estan absolutament. I a més a més, és també com fer un fora quadre dintre del quadre. Absolutament, absolutament. Fora quadre, però està dintre del quadre. Absolut, absolut. Molt brillant. És risar, és al risc. És al risc totalment.
I quan té un observador que mira, també és un mecanisme que l'observador està amb ell, ell no els deixa mirar gaire, però els que deixa caminar mentre està pintant, d'alguna manera també són elements que... Hi ha el joc aquest, també. El que està davant, per exemple, en un moment que té...
a un dels amos, diguem, de la vila, que ha estat aquella d'allò, que és... La bronca que li fot surti d'aquí. La que li fot una bronca de por. És a dir, ell necessita netejar el paisatge. M'ha recordat molts directors de cinema que, de cop, s'enfaden molt quan hi ha coses davant del quadre que no han de ser-hi. Llavors, ell va en plan estricte. Ell vol el quadre com ell vol. Crea una realitat com ell vol,
I aquesta realitat és que després ell transforma en un dibuix. Però primer ell ha posat les coses com ell volia. Si vol coses, les posa on vol que siguin. Els llençols aquells que es tenen sobre una mena d'arbustos, ell vol que estiguin just en aquell joc. Clar, tot això crea el tema aquest que dèiem abans, una Agatha Christie, en el sentit que hi ha una sèrie d'elements que es van col·locant en els diferents 12 quadres que ell fa,
que tenen un sentit metafòric respecte a alguna cosa que està passant a la pel·lícula, que és que el marit se n'ha anat i de moment no està tornant. Que cap al final ens enterem... Ens enterem una mica més. Jo diria que no del tot, perquè abans em deies una cosa que és divertida, que és que ell diu que, ell deia... No, que tenia un final, però va dir, no, jo no vull posar un final fàcil. Prefereixo que la gent se'n vagi cap a casa pensant...
Igual pot ser aquest, que pot ser aquell, que pot ser l'altre. Bueno, digamos, és que hi ha un assassinat. Hi ha un assassinat. En aquest assassinat no sabem massa... Però tenim el cos, però no tenim massa clar el què. A qui és l'assassí. En aquest dubte, jo m'hi he quedat quasi... No totalment, però tinc les meves versions, però, evidentment, no és el moment ara d'avançar-ho.
Clar, tota aquesta visió de la pel·li, a mi per mi és una pel·lícula d'una gran precisió. Jo disfruto bé aquesta precisió. Tant en això, en el tras aquell del llapis, en la bellesa de cada marc, de cada foto, de cada imatge que surt en aquests angles que ell escull de la casa. Hi ha una cosa molt natural, que és que els pintors s'assemblava molt als directors de cinema. Els pintors havien d'escollir el lloc on plantaven, en aquell cas, el faristol.
I el director de cinema ha de decidir on posa la càmera. I ell ho fa per motius, òbviament, estètics i en coses que li molesten. És a dir, m'ha semblat interessant aquest diàleg de llenguatge del segle XVII, finals del XVII, amb el llenguatge del segle XX, ja de quan la invenció del cinema ja anava en marxa.
Hi ha un diàleg. El que passa és que el Greenaway és tan intel·ligent que quan agafa i fa el ventre de l'arquitecte, fa el mateix amb arquitectura. És a dir, una persona que sigui arquitecte o estimi l'arquitectura dels diferents temps, és una pel·lícula que l'ha de caldrir, però moltíssim. És un sap. I aquí...
Estic molt bé. Hi ha una cosa. Ell es planteja la pel·lícula com si fos una obra o diverses obres. De fet, són 12 quadres que ha de fer o 12 dibuixos. Bàsicament, són 12 escenes que tindrà.
Però és molt curiós com ell planifica cada dia prèviament a començar la feina. Diu, estarem dos dies fent exteriors. Quan estigui fent la presa que hi ha des d'aquest angle, no vull que hi hagi persones ni animals que atravessin cap aquí, cap allà. Sí, sí, sí.
Quan acabem aquestes dues hores, de 7 a 9, de 9 a 11 farem una presa al davant de la casa. No vull que hi hagi animals o persones que hi agafa i envia el seu ajudant i els fa sortir a tots els que hi ha que veus com s'incomoden per dir un problema.
aquest paio que ve aquí si nosaltres aquí som les estrelles perquè van aquesta és una altra cosa també veureu que la vestimenta almenys a mi em va passar
quan vaig veure la pel·lícula, però és que després vaig estar llegint una entrevista llarga amb ell i dona moltes claus. I diu, bueno, tinc que dir una cosa. La veritat és que jo vaig pensar, vaig exigerar-ho una mica. Diu, i el vestuari està exigerat.
va passar una mica la veritat és que ho estàs veient i dius però calia tant? no és que se n'estàvem fotent i els pentirats, els pentirats de les dones aquesta mena de construccions que tenen el cap amb ventallina blanca una cosa molt especial que realment és molt maco té una estètica
Però dius, a veure, per sortir cada matí de casa, tindràs que fer això? I després, hi ha una cosa que és molt curiós, també, i és que, igual que es recrea tant amb el vestit, no té cap inconvenient amb el nu.
No, no. O sigui, si té que despullar una persona, la despulles sencera i aquí no passa res. Sí, a més ho fa molt bé perquè ho integra molt bé dintre d'allò. No t'ofens gens ni et preocupa gens perquè és molt natural o és tot lo natural que ha de ser una cosa d'aquest tipus. Les relacions carnals, per exemple, amb aquesta senyora, que és la dona de l'amo,
Evidentment, són de tipus brutal. És a dir, ell, violenta en aquesta dada. No m'atreviria a dir viola, però sí que la violenta molt. Hi ha una violència molt exercida sobre ella de la que ella es queixa. I per això arriba en un punt que ella vol trencar el contracte. Ah, efectivament. Ja no vol. El que l'has dit tu...
Aquí una mica podríem arribar a veure la pel·lícula com una mica un tema alegòric entre, que això segueix existint, evidentment, entre l'art com instrument de poder. És a dir, utilitzar l'art com un element de poder, tant per la part del que l'encarrega, fa l'encàrrec, com també per part del que l'està fent l'art, l'exercitant. També està creant el seu món que compromet determinades coses.
És que, en aquest punt, hi ha una cosa a dir. La pel·lícula té un eix argumental claríssim, que és el dibuixant. El dibuixant, durant la primera meitat de la pel·lícula, és un element...
que té una autoritat i, a més a més, la trasllueix tota l'estona. Una prepotència, inclús diríem. Una prepotència. Una prepotència, sí, sí, sí. Efectivament. Però resulta que la segona part de la pel·lícula, aquest eix canvia i ell es converteix en la víctima. Sí.
de tot el seu entorn. O sigui, tot el que ell havia dominat i fins i tot manipulat, se li torna en contra i llavors aquest entorn converteix en ell en la víctima. És que tot això, en una pel·lícula on, per exemple, comences i veus el primer enquadrament...
amb aquesta música meravellosa que, com tu has notat, hi ha una simbiosi tan gran entre Nyman i Greenaway que és que jo no ho he vist mai. O sigui, hi ha moments en què la música l'estàs esperant i arriba abans que el muntatge del pla. O sigui, la música està muntant el pla. Sí, sí, sí. Prepara el pla, muntes... Això és una cosa...
excelsa. Per això, la pel·lícula, jo crec que quan hem dit al començar que era obra mestra, és que per mi una obra mestra és la pel·lícula que sent molt bona, perquè hi ha moltes pel·lícules que són molt bones, arriba en aquesta categoria perquè es converteix en quelcom
a imitar. Sí, sí, és cert. Sí, sí, és així. Perquè obre portes. I tant. I en aquest cas, el cinema de Greenaway, no solament aquesta pel·lícula, és un cinema que obre portes, com, per exemple, és un paradigma i tal, però Jean-Luc Godard. És que, a veure, hi ha...
Xabrol, tenim el Trifó, tenim el... Bueno, Tanner Suís, però bueno, tindríem altres. Sí, sí, ara passarà allò que ens passa. Aquestes edats, que sabem 27 directes franceses, però... Nosaltres a cada programa parlem del que toca. Però bueno, sabem que són 5 o 6 que estan inscrits, com a mínim 5 o 6, amb el que és la Nouvelle Vague,
Però, com es deia abans amb el Maradona, es deia, bueno, este come a parte. Come a parte, efectivament. Aquest come a parte. Aquest come a parte. I aquí, el Greenway, que l'hem agafat també perquè és un director que potser no ha estat suficientment valorat tant per cinèfils com per aficionats, eh?
Sí que és veritat que la gent que li agrada són fidels. Sí, sí, sí. I el tenen... Amb estimació... Sí, sí, a dalt del pedestal, no? Però és cert, això que diu, sí. Però no ha aconseguit el favor del públic, eh? No, perquè té un tipus... Jo crec que hi ha un punt...
ho comprometo molt ara dient això però amb molta gent que també fa cinema jo crec que hi ha un punt d'enveja hi ha un punt d'enveja en el sentit de dir jo m'agradaria ser de gran o una cosa així aquest senyor que m'has dit tu no és que faci cine, és que fa de tot
És un senyor que té unes capacitats tremendes. Clar, porta personatges com Kubrick, també et passaries a pensar en Kubrick. La seva pel·lícula, de fet, ho deies Barry Lyndon. És inevitable pensar en Barry Lyndon, perquè a Barry Lyndon Kubrick també et fa una utilització de la música extraordinària. És molt bona, té una època similar, hi ha uns anys de diferència, un decalatge...
Però d'alguna manera, sí, són pel·lícula. Però fins i tot amb la manera d'abordar el tema. Aquesta bellesa formal, aquesta cosa, bellesa o no bellesa, aquesta, marcar la forma com a vital dintre de la pel·lícula. Tant l'un com l'altre, per ells, la forma és quasi més important que el contingut. El contingut ja es llegirà després, però de moment la forma t'està dient moltes coses. I això tant amb Lindon, perdona, tant amb Kubrick, com en... Es dona, sí.
Com ells dos, es dona, es dona totalment aquest tipus d'art. En el cas del contracte del dibuixant, veureu que sobretot les presses que són exteriors, hi ha uns jardins molt macos, la casa també és extraordinària i tal, hi ha un element que destaca moltíssim i és el tractament simètric de l'enquadrament. La geometria. La geometria és... Sí, sí, sí.
És impressionant, allà... És perfeccionista, allò, no? I fins i tot hi ha moments en què funcionen gairebé com tots en planseqüència. Sí, sí. Perquè no hi ha cap inconvenient en què les ovelles entrin per aquí i surtin per allà i tal. Sí, no, no, no està. I l'enquadrament segueix, eh? Segueix, segueix. O bé que els convidats o la gent que està allà perquè hi ha una relació de família i també algun convidat i tal...
Es belluguin cap aquí i cap allà, una mica alguns fent el fantasma. Sí, sí. Parlant de fantasma, hi ha un personatge molt important que és la figura. Hi ha una figura... Una mena de febo, vaco, no sabíem com dir-li, no? Estàtua.
Sí, és l'estàtua. És una estàtua. Que hi ha una cosa que el mateix Greenaway diu, fixeu-vos que l'estàtua està omnipresent, però els convidats i els que participen no la veuen. En canvi, l'estàtua ho veu tot. Sí. I actua. Sí, sí.
Actua sobretot de cara amb el seu espectador, que és l'espectador. Perquè l'estàtua sap que només el veu l'espectador. I ho sap l'estàtua perquè el director ho ha fet així. Fixeu-vos que aquest és un altre element que dius...
Hòstia, em fot el tio una estàtua com aquestes que hi ha a les Rambles? Però resulta que la gent que passa per allà no el veu. Em pares mimetits amb el passatge. I l'estàtua, senyala, aquell és el que ha robat amb aquell altre. Aquell altre és el que li ha donat una empenta i ha tirat aquell a sobre del cotxe. És un element narratiu més que t'ajuda a intentar entendre. Però clar, és important perquè aquí hi ha un element i és que hi haurà un moment
Tornem a Agatha Christie que haurem de descobrir què ha passat. I l'estàtua ens dona pistes. I algunes vegades són aquestes pistes bones i altres són pistes per despistar. Valgui la redundància, no? L'estàtua, que l'únic element també que el veu és un nen. En un moment determinat, un nen alemany, perquè de fet el nen és de formació alemanya, és fill d'un pare alemany, doncs aquest nen que tot el rata ho veiem a l'Institut Riu aprenent alemany, perquè no en sap.
prou i aquest nen sí, el nen el veu la innocència també és capaç de veure té el punt aquest de connexió llavors hi ha una cosa que diu el director també que és molt interessant i diu que ell va partir amb aquesta pel·lícula d'un principi estètic i ètic que hi ha amb pintura i és el següent o sigui, ell va dirigir la pel·lícula tenint en compte aquest principi és dibuixar el que veus
i no el que coneixes. És important. I diu, jo ho vaig portar a la pràctica. Quan, normalment, el que es fa no és dirigir el que veus, sinó el que tu coneixes. Això va així, això va... Hi ha un llibre molt interessant que parla d'això. Ell parla teòricament del tema. El llibre t'ensenyava a dibuixar i he de dibuixar amb el lado izquierdo del cerebro, em sembla que era.
que és dibuixar la part del buit. És a dir, tu dibuixes una copa i en comptes de començar per dibuixar el perfil, dibuixes tot el que hi ha per fora del perfil, amb el qual finalment et quedarà la copa. Entens el que vull dir? I això una mica és el que ell va dir. Tot i que en aquest cas la pintura barroca d'aquest pintor en concret que ens ensenya la pel·lícula...
evidentment és una pintura que copia absolutament de la realitat, és a dir, ell fa aquesta precisió de mètrica, diguem, de medir-ho tot, de col·locar-ho on ha d'estar cada cosa, però en el fons sí que sempre hi ha una intenció creativa i és igual el sòfid de decidir-ho fer així i és creació.
Les tècniques emprades, jo diria que podrien començar amb el Renaixement, centrar-se en el barroc i fins i tot podríem acabar amb el que podríem dir el manierisme. És que és manierista, bastant manierista. Que una mica això és per allò en va quan, abans, comentant la pel·lícula abans de sortir per antena, tu deies que segurament estem dintre de...
un director que està fent un cinema d'aquell que a alguns no els agrada. Ah, sí. Postmodernista. Com és el postmodernista, no? Postmodernista, sí.
O sigui, ell podria estar una mica dintre d'aquest any corrent. Que ell s'ho pot permetre i fins i tot que no sigui ni criticat per molta gent que critica el postmodernisme, perquè saps que, a part d'aquest que sabem, hi ha gent que el postmodernisme no és tan d'acord. Aquest tan semofotisme del final que dius tu, ell li era igual si s'entenia o no qui havia matat aquí, ell li importaven altres coses. I per tant, això és una mica, això és postmodernista, aquest tipus d'actitud és per tant...
En realitat també deia que al fer la pel·lícula, al plantejar-se la pel·lícula, el que és la part històrica, li importava poc. O sigui, diu, jo m'aparto deliberadament de l'ortodoxia cinematogràfica per volcar-me en una visió pictòrica.
I així és com tira endavant el tema. I després hi ha una cosa, ja que parlem d'història, que diu que ell, el punt més important a l'hora de començar la pel·lícula va ser que els va costar molt de trobar les...
les localitzacions. I quan van trobar el lloc, Groombridge, el contat de Kent, allà es va il·luminar tot. Va posar... Veureu que l'abrícola està centrada en 1694, i això em va mosquejar, i per què 1694 i no 1675, per exemple. Però sí, té una explicació. Això és al final del segle XVII.
Aquest any és el que va prendre el poder a Anglaterra el Guillem III. Guillem III es va casar amb Maria d'Anglaterra i van ser uns anys de gran creativitat i gran pujança. Tant és així que en aquells anys, no en aquells anys, aquell any, el 1694, es va crear el Banc d'Anglaterra, es va crear el Parlament Anglès
Hi va haver, entre altres, una aprovació que prèviament ja existia, però després es havia tirat enrere i llavors es va tornar a aprovar el favor de donar a la dona...
la possibilitat de tindre propietats del seu nom. Que això se li havia revocat pel poder anterior. Per això li va agradar situar aquest punt... La història passa aquest any. La història passar-la en aquest any. Per què? Perquè per ell va ser un any molt important...
dintre la història d'Anglaterra. El rodatge es va fer en vuit setmanes a l'agost. Déu-n'hi-do, eh? El rodatge en vuit setmanes, Déu-n'hi-do. És clar que hi ha una unitat d'espai... I van tindre la sort que no els va plorar ni un dia. Això és una gran sort, perquè és el que anava a dir. Hi ha una unitat d'espai que facilita molt les coses, estàs al mateix lloc tota l'estona, tant interior com exterior. Bueno, interiors no sé si són fets allà, però els exteriors sí, òbviament són tots a la mateixa casa, vistes a tots els angles, però a la mateixa casa. Els interiors podien ser estudi.
Ah, bé, això que us he dit d'una presa en un lloc dues hores, en un altre lloc dues hores i tal, és perquè sempre que hi havia una presa en aquell lloc volia que fos amb la mateixa llum. I l'única forma de fer-ho era agafant les mateixes hores de cada dia que tinguessin rodats. Sí, perquè en 12 dies la ciència de posició del sol són mínims. Si haguessin hagut més dies, haguessin hagut de fer la correcció.
Una cosa important que se m'ha escapat ara... Ah, sí, fixa't tu que aquesta és casualitat. Enric Parcel, que dèiem abans, mor just l'any posterior. 1695 és l'any de la mort de Parcel. Que curiós. Això és casualitat, aquí ja no hi ha cap voluntat per part de ningú.
Sobre Michael Nyman, he llegit també una entrevista que ell va fer a New Yorker i li van preguntar com havia sigut l'experiència amb Greenaway. Diu, mira, Greenaway jo estava fent, que ho vam estrenar, senyale així, com si fos allà al costat,
Estava fent un treball, sobretot, d'on Giovanni. I el van anar a veure, li va agradar molt, li va dir, escolta, jo tinc una pel·lícula, però veig el que estàs fent tu amb la música d'una determinada època, barrejant-la amb conceptes actuals, i això m'interessa. I és el resultat...
de la música que podeu escoltar veient el contracte del dibuixant. Llavors, és una música en què, efectivament, com tu has dit molt bé, parteix de la seva admiració i coneixement, perquè ell, abans de fer música, va estar durant 10 anys escrivint articles sobre música i donant classes. Llavors...
Té, ell diu que, això diu segurament perquè el Michael Neiman, que jo en aquells moments va vindre aquí a Barcelona i el vaig seguir, el vam seguir bastant amb l'Anna, amb la meva dona, ens agradava, tenim el ventre de l'arquitecte, tenim el disc del contracte del dibuixant també, o sigui, tot el que sortia... El piano, que és un altre tipus, un altre autor i un altre autora en aquest cas, també va fer el... El Wim Mertens.
Va treballar després molt amb ell, també. Un bon pianista. La mateixa onda, diguem, minimalista. I aquí el que destaca el Neiman és que a partir dels coneixements aquests que va agafar generals amplis en música al dedicar-se a la docència, està bé forçat,
Llavors això li va servir per ell fer aquesta trobada entre el que podríem dir el barroc i el segle XX, la música moderna. I fa aquesta fusió. I d'aquí surt una música sistemàtica o minimalista, que és el que deies tu, que...
amb el contracte del dibuixant es veu reflectida en la repetició i les sèries musicals. És el més important, que destaca la música minimalista. Efectivament. I després diu, en un sentit positiu, això, junt amb les variacions dins d'una mateixa categoria, que són la meva aportació, crec jo, al film de Peter Greenaway. Tot el de més, la importància la té Peter Greenaway. És lògic que és així.
I molt bé. Digues una cosa que ha quedat penjana, i perquè no us digui que diem coses que després no aclarim. Sí. Aquesta és, bueno, no és compromès, jo penso que s'ha de dir. Quan una obra és tan important com aquesta, que creiem que mereix ser vista, i que hi ha tal dificultat de veure-la, penseu que jo he fet una demanda, diguem, al SATGPT, perquè m'expliqués on punyetres es pot veure. Bé, enlloc. És a dir, en el territori nacional espanyol, peninsular, fins i tot et diria,
No hi ha manera de veure-la enlloc. És una pel·lícula que el DVD es pot comprar, però ni aquí. És a dir, es pot comprar el DVD a fora, perquè tampoc aquí ja no hi ha DVDs. És a dir, que no hi ha cap possibilitat, ni plataformes legals. Ara, hi ha, evidentment, les plataformes que no són tan legals. Però penseu que moltes vegades estem dient YouTube com si fos una cosa legal, i YouTube, no tot el que hi ha penjat a YouTube,
està legalitzat. És a dir, hi ha coses que si són del contingut propi de YouTube, el seu canal, òbviament que és legal tot el que hi ha allà. Però el que està penjat a YouTube, pensa saber també si ha adquirit o no els drets i tal. En aquest cas hi ha un canal que és Estremio, ja el vaig citar una vegada, i Estremio, en vés inicial, Estremio. És un canal, diguem-ne, no legal,
Però que quan no hi ha més remei, a vegades és una solució. I si no, el Pep n'ha donat diverses abans, eh? La filmoteca, les biblioteques municipals, una sèrie de recursos. Però, evidentment, hi ha vegades que val la pena l'obra i dius... Jo comprenc que ara és difícil de trobar, però en el meu cas era tant l'afició que tenia per Cineway i per Naiman que quan va sortir, el 2004, va sortir una edició de col·leccionistes remasteritzada, la vaig comprar. Clar.
I escolta, la qualitat és extraordinària. Perquè vaig estar veient aquesta... O sigui, si entreu per Google, us diu pel·lícula sencera. I fins i tot és amb subtítols.
però la qualitat és molt pobra. Jo ni això he vist. En qualsevol cas que és difícil, però que feu tots els esforços que es puguin per veure-la sabent que esteu davant d'una pel·lícula d'autor. Si la busqueu, la trobareu. Però té un punt de distreta. És divertida. Està barnissada d'una ironia intel·ligent fantàstica.
I visualment és un plaer. Bé, deixem aquí el contracte del dibuixant i dir-vos que aquest matí s'ha presentat a Barcelona el CSSB, que és la seu bàsica, la 32a edició
del Festival de Cinema Independent de Barcelona, amb el que nosaltres des de fa deu anys personalment hi assisteixo, estic acreditat. Vaig fer un any també, vaig ser jurat i tinc molt bona relació amb tots els que ho porten i totes, sobretot.
perquè és un festival en el que es dona entrada a pel·lícules i documentals i propostes innovadores que difícilment trobarien el seu encaix i mira que hi ha festivals, eh?
a Barcelona, sense sortir de Barcelona, i si anem a Catalunya, doncs encara n'hi ha més, i si ampliem cap a la pell de Brau, doncs no ho veges. Però jo diria que definitivament trobaríem un encaix tan idoni com per gent que sap què dir i té coses per dir...
Però que no té possibilitats i aquí hi ha un comitè d'una sèrie de persones que es dediquen a passar hores i passar pel·lícules i passar projectes i tal...
I tant això com també és un festival que té diferents seccions. La secció oficial, llargmetratges, curmetratges, pel·lícules nacionals, la secció paral·lela, la secció del hall. En el hall tot és gratuït.
I es fan moltíssimes... Aquest any li diuen cossos, el cos extès, el cos propi, l'otredat, el cos com a participació. Tot això són elements diferents que porten propostes i són a cos zero.
Ja sabeu, a l'entrar al CCCB, baixeu cap baix al primer pis soterrani i allà està... Bueno, hi ha totes les cadires i fins i tot hi ha...
Ja ens ho fa, és una mica informal, per veure aquestes projeccions al hall. Després hi ha activitats com Masterclass, amb aquest any, amb Theo Anthony, Lizze Borden, Lois Patino, que és un habitual ja de l'alternativa.
Helena López Riera, una altra també, ja està, tallers de familiars, escoles de cinema i tenim el festival independent que té una secció molt clara a part.
que és el professional. El professional dona la possibilitat d'accedir a treballar a pel·lícules, a primers projectes, ajudar amb la creació, el desenvolupament, la distribució, la financiació, la fiscalitat, la indústria, la internacionalització...
la legislació, tots aquests són elements, tu ho saps, perquè ets una persona que has estat tota la vida aixecant projectes i treballant amb ells i tal, que el complex que és i tot aquest entramat. La Patricia Sánchez comanda tot el que és aquest conjunt d'elements que es troben i llavors aquí què tenim? A vegades tenim propostes amb petites mostres
del que és el projecte o el que serà la pel·lícula. Està bé, està bé. Bé, han estat dintre del grup que han presentat el de Castany, com cada any, la Cristina Riera, la Tess Reinaudo, la Ceci Bergeret, la Noëlla Vaina, que és la que porta el tema de Hall, i com he dit abans, la Patricia Sánchez, que és la que porta la secció de professional.
Torno a dir-vos que hi ha una cosa important. Qualsevol informació la podeu trobar a alternativa.cssb.org Entrant aquí trobareu tota la informació i a més a més trobareu totes les pel·lícules que s'ofereixen. Perfecte.
Penseu que estem parlant de 198, em sembla, pel·lícules, entre pel·lícules documentals, migmetratges, curtmetratges, etc. Però, com a mínim, hi ha 60 llargmetratges.
I, repetim, comença el dia 13, 10 dies, fins al dia 23 d'aquest mes de novembre. Hi ha també uns subseus, el Somseig, el Maldà, la Filmoteca...
Però el plat fort, amb diferents estaments dintre del que és el CCB, és el CCB. O sigui, tenim la part que ja hem dit, després hi ha l'auditori, després hi ha la zona de teatre i hi ha sales accessòries per fer també els treballs aquests que són més ja de comentaris, discussions, presentacions, etcètera.
Molt bé. Quedeu advertits. 32 festivals d'assinament independent de Barcelona del 13 al 25 de novembre. Perfecte. Intentaré en aquests 10 dies si puc escapar-me. Com que ens queda molt poca cosa, anem a fer una referència a lo que ens ve pel davant. Ens ve pel davant el dia 18, que és la setmana que ve.
I el dia 18 i la setmana següent, el dia 25 de novembre, 18 de novembre i 25 de novembre, nosaltres els dedicarem a fer un homenatge que ens sembla que és oportú perquè estem celebrant aquest any el 125 aniversari del seu naixement i ens referim a la figura important, gegantina, dintre del cinema mundial...
de Luis Buñuel. Vam estar al Centre Buñuel de Calanda, vam fer una conversa, que la passarem la setmana que ve, amb Jordi Xifrà, i en ella es fa una revisió de què és el Centre Buñuel de Calanda, què significa o pot significar avui Buñuel pel Planeta Cinema...
I creiem que és molt interessant que ho seguiu. I el segon, el dia 25, ens hem inventat el següent. Parlarem de sis pel·lícules de Buñuel i estarem aquí l'Anastasi, l'Eduard Amorú, que va vindre a Calanda...
i el que us acompanya sempre amb la batuta del gàner nàtev, imprescindible en aquest cas. I res més. Molt bona nit, amics i amigues. Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Gràcies.
Fins demà!
Hola, molt bona tarda. Dimarts, 11 de novembre, 11 de l'11 del 2025.
un dia assenyalat. Precisament ara fa una estona estava amb l'Anastasi i li estava comentant que tal dia com avui, de fa 60 anys, feia dos mesos que havia arribat a Barcelona i que vaig tindre la primera feina. Una feina amb una empresa de material elèctric i electrodomèstic
la travessa de dalt número 14, que es deia Electroplà, i encara guardo un targetó en el que em van apuntar el sou que tindria, el primer sou. Mensual, 500 pessetes.
Aquest va ser l'inici de tot plegat. I, bueno, s'ha de reconèixer que, com van dir en el seu dia els germans Marx, diguéssim que he atravessat 60 anys de misèria per arribar a la puta misèria.
Però, cuidado, no hi ha protestes de res. La cosa ha valgut la pena i pel camí hi ha hagut moments molts i molt bons. Res, fet aquesta introducció així de tipus personal, donar la benvinguda al programa a Jean Fernández, que el tenim aquí, i ens explicarà si ha tingut alguna activitat
Doncs sí. He vist dos pel·lícules, però tenen que treure la tercera, he mirat i tot. Es diuen Dune. A mi les pel·lícules així de fantasia, sempre m'han agradat. M'ha recordat una mica la Guerra de les Glàxies, també, en aquell món desert. M'ha enganxat molt, m'he vist la primera i m'he vist la segona.
Què ho has vist? En una plataforma? A Netflix. Estan a Netflix i duran dues hores i mitja cada una, però me les he vist en dos dies. Molt bé, collonat. Estupendo. M'ha agradat, m'ha agradat. Doncs aquí queda la recomanació del Jan, d'un. Molt bé.
Bona tarda, Anastasi. Bona tarda. Què tal? Felicitats. Moltes gràcies. Sí, mira, és una satisfacció. Home, em sembla molt bé. Jo no ho sabria situar el dia ni l'hora, però bueno, sí, em sembla. Saps què passa? El mateix dia 11, jo vaig néixer a l'11 de setembre, em va quedar molt allò de...
Arribo a Barcelona, perquè vaig arribar l'11 de setembre a Barcelona, i amb 14 anys, i al cap de dos mesos em vaig trobar a través de La Vanguardia, perquè llavors agafaves La Vanguardia i hi havia 10 pàgines d'anuncis. I tant.
I sí, vaig trucar i ja està, una entrevista, i em van dir, cobraràs 500 euros i seràs meritori. Meritori. De fet, jo vaig començar també a meritori, amb cinema. Ah, sí, també? La categoria meritori era també la categoria cinema. Meritori, auxiliar... Sí, aquesta era en comptabilitat. Sí, sí. Molt bé. Molt bé. Doncs... Amb Rayó bé, també. No, no, és una setmana...
d'una certa parada, diguem, amb la meva activitat laboral habitual, que és intentar fer aquesta ditjosa pel·lícula que vull fer algun dia. Hi ha hagut un moment d'aturar l'assumpte perquè hi ha alguns dubtes i tal. És que realment és complicat, eh? Aixecar un projecte. És una comèdia, per no dir una tràgicomèdia. Però bueno, a part d'això que ja m'estic acostumat... Ens en sortirem, home, ja ho veuràs. Ens en sortirem, que diu la cançó aquella. Ah, ens en sortirem. Molt bé.
Molt bé, amics. Mireu, hem començat escoltant un tema que és de la pel·lícula El contracte del dibuixant, de Peter Greenaway. És la seva segona pel·lícula, la primera va ser de Falls,
Les Cataractes, que és una pel·lícula molt curiosa, una pel·lícula que dura tres hores i que està feta amb 92 sketchos diferents, corresponents a 92 persones. De fet, és una mica...
Una distopia i no crec que fos massa del gust del personal en aquell moment perquè era una raresa. Difícil de veure. Sí. Tota l'obra que parlarem després de Greenaway no és tampoc fàcil, però sí que és molt més assequible i tal.
El seu primer treball, perquè aquell en realitat era un documental, el seu primer treball així de ficció és una peça com aquesta del contracte del dibuixant que a nosaltres ens sembla, sembla que estàs d'acord amb mi,
que és un inici extraordinari per obrir una carrera. Totes les que veiem darrere són coherents amb aquesta, més a més, que hi ha una gran coherència a la seva obra. La primera era de 1980, aquesta és de 1982, però si anem al principi, diguem que Peter Greenaway va néixer a Newport, al país de Gales, el dia 5 d'abril de 1942.
Viu, però sembla que la seva obra segurament, així com a treball cinematogràfic, la va tancar el 2020 amb Walking to Paris, que és una obra, també és curiós, perquè si estem parlant d'aquesta...
que ja veureu que té molt a veure amb la pintura, i a més, dins de la pintura, amb uns referents claríssims, com poden ser Rembrandt, Caravaggio, fins i tot Vermeer. L'última...
Aquesta Walking to Paris és una pel·lícula que està feta sobre la vivència, es va traslladar Constantín Brancosí, l'escultor, es va traslladar a París i la pel·lícula tracta de la vivència de Brancosí a París. És a dir, que una mica és curiós com el cercle es tanca amb aquestes 16 pel·lícules,
Però ara tornem una mica als inicis i veureu com Peter Greenaway és un cas únic del que moltes vegades es diu, però és una exageració, no es correspon amb la realitat. Aquí pot ser que es correspongui bastant amb la realitat el qualificatiu d'artista total.
Ell va ser, en primer lloc, va estudiar Belles Arts, però després va ser escriptor, va ser guionista, pintor, dibuixant, muntador i, finalment, director de curtmetratges. Atenció, de 1962 a 2013 va dirigir 26 curtmetratges. Director de documentals.
Entre 1978 i 2011 va dirigir 15 documentals. Director de sèries i films per televisió. Entre 1980 i 1999 va dirigir 7 obres diferents, algunes seriades que serien diversos capítols.
Finalment, director de pel·lícules. En total són 17. Entre 1980, tal com hem dit, la primera Falls, Catarates, fins al 2020, que seria Walking to Paris.
I encara hi ha més. Com a actor va intervindre, ja de gran, en dues pel·lícules interessants sobre sengles artistes. Sempre la qüestió artística presidint els seus interessos com a creador. En aquest cas, com a actor. El 2016 va intervindre en el fascinant món del bosco.
Una pel·lícula extraordinària anglesa, signada, dirigida per David Dickertough, que és un especialista en fer pel·lícules sobre artistes. És a dir, ell s'ha patejat al British Museum, al Louvre, a totes les grans pinacondèques europees i americanes, i ha fet ben més 8 o 10 pel·lícules documentals
sobre sengles, pintors, escultors, etc. I l'altra pel·lícula en què també ha intervingut com a actor és el 2019, molt recent, per tant, amb una pel·lícula, aquesta feta a Itàlia, que es diu Tintoretto, un rebel a Venècia, de Giuseppe Diumenge Romà.
Una pel·lícula amb la que ell té el paper conductor i, en fi, és sobre Tintoretto. Sobre Tintoretto, estava interessant. Tinto venecià, en fi.
Per si tot això fos poc, ha publicat més de 20 llibres, sobretot sobre diferents vessants de l'art, i fins i tot de l'ornitologia i del cos humà, que són tres aspectes, l'art, l'ornitologia i el cos humà, que l'han interessat i l'han interpel·lat durant tota la seva època creativa.
També el seu treball ha estat objecte d'estudi tant al Regne Unit com a casa nostra. Tenim, per exemple, José Grostiza, que a Editorial Càtedra, el 1995, va publicar un llibre sobre l'obra cinematogràfica fins a aquell moment de Greenaway, que senzillament es titula Peter Greenaway. Però jo he estat observant, i ben bé m'han sortit 8 o 10 títols que...
No, no crec que sigui necessari comentar-los, però sí que és veritat que sobre ell hi ha un d'ell mateix i Leon Steinmetz que es titula, és de 1995, i es titula The Wall of Peter Greenaway. Pel que sembla, és un llibre que no s'ha editat en espanyol, està editat en anglès, però és molt interessant. I després...
dels molts que té en què ell participa tant escrivint amb el text com moltes vegades amb dibuixos i fins i tot pintures, petites pintures, és 100 alegories, en francès, 100 alegories pour représenter le monde, per representar el món.
És de Peter Greenaway, totalment, i està editat en francès, aquest. Crec que són llibres que es poden trobar per Amazon
Potser és l'únic mitjà. Sí, però es poden trobar i jo crec que si veieu aquesta pel·lícula i s'interesseu per ella perquè està en obert, en streaming, oi? Sí. Parles la pel·lícula? No, no. Després explicaré la pel·lícula. Val la pena explicar la pel·lícula. Us ho comentarem per dirigir-vos, però ja us dic també que la podeu trobar tant a la biblioteca de la Filmoteca com la podeu trobar també
els videoclubs, que tenim una cobertura molt bona amb els videoclubs de l'Ajuntament. I les biblioteques? No, perdó, les biblioteques. Estava pensant en biblioteques. Les biblioteques municipals donen una cobertura molt bona en aquest sentit i ells pot trobar.
Abans d'entrar en la pel·lícula i per acabar de redonar el personatge, hem parlat de la primera i de l'última pel·lícula i llavors diguem que la segona és la que avui ens ocupa, el contracte del dibuixant, això era 1982, 1985, Zoo,
1987, una pel·lícula que per mi és tan extraordinària i tan important com aquesta, que és El ventre de l'arquitecte. Una pel·lícula fantàstica. El 1988, Conspiració de dones...
Drowning by Numbers, que és una pel·lícula... Una altra cosa que també li ha interessat molt a ell és la matemàtica. D'aquí ve el que us dic d'un artista total, perquè és que és un home que jo crec que no el podies agafar en falsa, en res. Ah, una altra cosa. Totes les pel·lícules que ara anem dient, el guió és d'ella. És a dir, no ha hagut d'agafar un... Un relat. Un relat i traspassar-lo. Ni una novel·la. Bé,
El 1989, el cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant. Una pel·lícula curiosa en la que també hi ha molta ironia. Sempre la ironia, la ironia intel·ligent, ha presidit les seves pel·lícules. Té similituds amb aquesta. Després hi ha els llibres de Prosper, o Prosper Books en anglès, El nen de Macon, The Pillow Book,
Interessant, també. Que és una pel·lícula en la que hi ha la lectura d'un llibre sobre el cos humà, escrit sobre el cos humà. Sí, amb caràcters japonesos. Japonesos. Sí. El 1999, per tancar el mil·lenni, va fer Vuit i mitja Woman.
que no l'he vist. Confesso que no l'he vist i, per tant, no en puc pronunciar. Jo tampoc. Mira, ens troba molt a faltar. Del 2003 al 2005 va fer una obra que tampoc l'he vist, però diuen que és molt personal i, per tant, té totes les coses bones d'ell i les noten, que és de Tals Laper
Sweet Cage, part 1, part 2, part 3 i una versió condensada de les tres parts. Tot això ho va fer del 2003 al 2005. El 2007 va fer un que es diu Ronda de nit, que aquesta sí que està basada en una pintura molt important de Rembrandt, em sembla, no?
Un ron de nit deu ser remblen, sí, suposo que sí. Sí, sí, sí. Després, el 2012, Golsius and the Pelican Company, que ignoro... Ignoro també. El pare de... N'hi ha una del 2015 que tampoc l'he vist, però que tinc curiositat per veure-la, perquè és Einstein...
El director... Ah, Einstein. Einstein, perdó. In Guanajuato. Ah, sí, que es televista. Ah, sí? In Guanajuato. In Guanajuato, México. I què? Guanajuato, és interessant. És de quan ell feia que viva a Mèxico. Clar, quan anava feia que viva a Mèxico va tenir tota una estada, diguem, Guanajuato.
I allà es dedicava a passar bona vida, a veure senyores... És a dir, és una pel·lícula que desmitifica bastant aquesta imatge que podem tenir els cinèfils, sobretot, de l'Ensenstein, realment d'home, un home seriós, cerebral, capaç de crear un llenguatge nou, i allà... Disposat sempre a ajudar el sòviet. El sòviet, això ho veient. I allà, en canvi, el tio es llença a la bona vida. És evident que té un director de fotografia que li està fent la pel·lícula quasi un paral·lel, mentre ell està descansant en aquesta gran finca.
El pego és interessant, a mi em va agradar. I, escolta, és que l'has pogut trobar per plataformes? No l'hi buscava, no, la vaig veure el seu dia, la vaig veure al cine. Ah, la vas veure al cine. La vaig veure al Verdi, concretament. Molt bé, molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. I l'última, per tancar, que ja l'hem comentat abans, és Walking to Paris, que és sobre l'obra de Constantín Brancosí. Brancosí.
Molt bé. Vols entrar a punt sobre coses que has dit? Evidentment has fet un recorregut molt minuciós. Cosetes, aviam. Sí, però no hem parlat de la pel·lícula. No hem parlat de la pel·lícula. Et completo quatre tonteries i després ja parlo de la pel·lícula. Aviam, la música que és del Michael Nyman està basada d'una manera voluntària totalment. El Nyman devia fer el raonament següent, devia dir. Estem parlant del 1694, que és on està situada la pel·lícula, a Anglaterra Rural, en aquest cas, encara que no ho sembla, perquè és un gran palau, però no deixa de ser el camp.
I llavors ell va dir, això és l'època barroca, estem vivint el barroquisme en totes les arts, i ell què fa? S'inspira en l'obra del gran barroc en greu, que és Parcel, el Henry Parcel. No es confonen amb el Frank Parcel, que va ser un senyor que als anys 60 feia música de gran orquestra.
Henry Parcel era el músic de l'anglès, diguem, per excel·lència. I pel que ell sentia una admiració profunda. Doncs ell pràcticament suca la ploma d'inspiració en temes concrets de Parcel. I a partir d'aquí els desenvolupa amb el seu estil, aquest minimalisme que ell utilitza, aquestes fórmules, diguem, quadrades molt matemàtiques, però que sonen molt bé. És a dir, seran molt matemàtiques, però la brillantor d'alguns moments de la pel·lícula
que la música va enganxada amb la imatge, no està il·lustrant res, sinó que forma part de la imatge, són realment inspirats, eh?
Una altra cosa a dir és que no m'he explicat gens la sinopsi de la pel·lícula. Te la dic jo o la dius tu? La sinopsi... Jo he fet un resum molt escuet, però que em sembla que situé perfectament. Si veieu la pel·lícula, amb això en teniu prou. Jo crec que sí. O sigui, mentre el senyor Herbert...
que és un potentat que té una casa i uns terrenys impressionants, està de viatge, s'han anat 12 o 14 dies de viatge. La senyora Herbert, la seva dona, encarrega un artista dibuixant que aterrà per allà circumstancialment, que és nèbil,
Li encarrega 12 dibuixos barraplanos de la casa i de la finca. Ell, en un principi, està disconforme en fer aquell treball, no ha anat per això allà, té molta feina, és un dibuixant i un pintor d'èxit i no necessita que el caprici d'una senyora de l'altra noblesa o això...
Cobran 96 lliures. I ella, vista la reticència d'ell acceptar la proposta, li diu que la proposta inclourà les 96 lliures per dia, per obra, més la manutenció
del seu acompanyant i de vostè i, a més a més, tindrà la disposició meva sexual a la meva cambra sempre que ho desitgi cada dia. Sí, senyor. Aquest és el contracte. Aquest és el contracte que signa. Aquest és el contracte i el contracte és signat per amb dues parts. És important dir que és signat per amb dues parts perquè hi ha un moment en què una de les parts el vol trencar i l'altra part li diu no, no.
El contracte el van signar les dues parts i l'han de trencar, només el poden trencar les dues parts. Efectivament. I aquesta és la sinopsi. Aquesta és la sinopsi. Sí, bàsicament és això. L'únic que aquesta sinopsi ens porta després, a través de mecanismes molt subtils i a vegades molt enginyosos, a convertir el que seria una pura comèdia, quasi comèdia romàntica...
en un exercici de thriller pràcticament. Agatha Christie. Agatha Christie. Perquè tot el camí de la pel·lícula està sembrat de pistes i de pistes falses. Les dues coses.
Dos coses a comentar, si vols entrar una mica més a la pel·li, ara ja. Hi ha una cosa que jo sempre he admirat, que aquí no és tant, no l'utilitza com després en altres pel·lícules utilitza el mecanisme, que diem en cinema, i també, després ha fet popular en altres mitjans, picture in picture, pics in pics, una manera de definir el tema.
Ell va ser un dels inventors de que de cop tu estaves veient, en moltes de les pericoles que ha dit el Pep ara fa un moment, en aquesta encara no, és la segona i per tant no ho utilitza. Veus la pantalla global, amb tot el seu format, el que sigui, i dintre de la pantalla hi ha una altra petita pantalla
que explica una fragmentació del plano aquell, és un tros del que estàs veient en pla general en més primer pla, o en el pillow book, que a vegades apareix en la pel·lícula que dèiem, un fragment d'un llibre que s'obre i veus unes lletres de dintre meravelloses, però en canvi el pla que veus en general a la pantalla és un altre plano. Per tant, ell aquest pixel en pixel, a partir d'un determinat, no sé quina és la primera pel·lícula que el fa aparèixer,
És un mecanisme narratiu que nosaltres no hem tractat, perquè hem parlat de moltes coses, el muntatge extern, un muntatge intern, però no hem parlat mai d'un quadre que hem dintre donat a quadre. Però s'ha de fer una distinció. Moltes vegades hi ha picture in picture, però està fet d'una forma matosera. És a dir, és com si tu estàs veient el partit i, a més a més, tens posat un retall a dalt, a la dreta...
per veure quan començarà la pel·lícula perquè canviaràs de partit de pel·lícula. No, aquí no. Com tu has dit molt bé, el pitjor empí... Exacte. O sigui, ens està explicant. Fins i tot és una eina que fa servir el dibuixant
per agafar els paràmetres de dibuix. Sí, aquest és un altre tema, que està bé, és el que dius, està bé, perquè en aquest cas el que fa és que, com que té l'excusa, jo crec que d'aquí va venir possiblement tots els Pixar and Pixar que va fer després a la seva carrera, que és que en aquell moment sembla que alguns dibuixants, altres li havien dibuixat d'una altra manera,
per agafar l'escala exacta dels objectes o de les cases o els elements que tenen endavant, es posaven un marc amb un format determinat, que és el format final que hauria de tenir. Jo crec que va ser el que avui en dia seria un 1,85 o una cosa així, en un format bastant apaisat,
I a partir d'aquí, amb unes línies internes, una mena de quadrícula i tal, ell es posa davant d'allò, té el mateix format en petit per afinar la mirada, és a dir, per mirar el centre ben bé. És tot un mecanisme, regament, eh? I davant d'això hi posa el paper de dibuix i comença a traçar unes línies que, per cert, és per això ja veure fer una feina ben feta a algú, però en aquest cas, en aquest llibre, li tirarà una línia. És extraordinari. I de la forma que agafa el pinzell. Sí, sí.
Sí, tot és d'una bellesa realment extrema. Clar, aquí ja començo a utilitzar el picture-in-picture, però d'una manera especial, perquè realment és un objecte real el que hi ha davant de càmera. És com si veiessis un faristol, però no és un faristol. I llavors això té gràcia, perquè ell que després elabora aquest llenguatge d'imatge dins la imatge, aquí d'alguna manera també ho fa. El que passa és que, esclar, estàs veient...
I passen coses curiósos. Estàs veient un moment determinat tot un ramat de vents que venen cap a càmera i ocupen tota la pantalla amplada. Però també, lògicament, ocupa el parc central, que és on està aquest quadret preparat perquè ell miri a través d'allò. I, curiosament, sembla que tu tens tendència, l'espectador cinematogràfic,
Té tendència a mirar dintre del quadret aquell i el menor se'm va anar a mirar allà. Sembla fins i tot que estiguin com més ampliats allà dintre. I no, no, estan absolutament. I a més a més, és també com fer un fora quadre dintre del quadre. Absolutament, absolutament. Fora quadre, però està dintre del quadre. Absolut, absolut. Molt brillant. És risar, és al risc. És al risc totalment.
I quan té un observador que mira, també és un mecanisme que l'observador està amb ell, ell no els deixa mirar gaire, però els que deixa caminar mentre està pintant, d'alguna manera també són elements que... Hi ha el joc aquest, també. El que està davant, per exemple, en un moment que té...
a un dels amos, diguem, de la vila, que ha estat aquella d'allò, que és... La bronca que li fot surti d'aquí. La que li fot una bronca de por. És a dir, ell necessita netejar el paisatge. M'ha recordat molts directors de cinema que, de cop, s'enfaden molt quan hi ha coses davant del quadre que no han de ser-hi. Llavors, ell va en plan estricte. Ell vol el quadre com ell vol. Crea una realitat com ell vol,
I aquesta realitat és que després ell transforma en un dibuix. Però primer ell ha posat les coses com ell volia. Si vol coses, les posa on vol que siguin. Els llençols aquells que es tenen sobre una mena d'arbustos, ell vol que estiguin just en aquell joc. Clar, tot això crea el tema aquest que dèiem abans, una Agatha Christie, en el sentit que hi ha una sèrie d'elements que es van col·locant en els diferents 12 quadres que ell fa,
que tenen un sentit metafòric respecte a alguna cosa que està passant a la pel·lícula, que és que el marit se n'ha anat i de moment no està tornant. Que cap al final ens enterem... Ens enterem una mica més. Jo diria que no del tot, perquè abans em deies una cosa que és divertida, que és que ell diu que, ell deia... No, que tenia un final, però va dir, no, jo no vull posar un final fàcil. Prefereixo que la gent se'n vagi cap a casa pensant...
Igual pot ser aquest, que pot ser aquell, que pot ser l'altre. Bueno, digamos, és que hi ha un assassinat. Hi ha un assassinat. En aquest assassinat no sabem massa... Però tenim el cos, però no tenim massa clar el què. A qui és l'assassí. En aquest dubte, jo m'hi he quedat quasi... No totalment, però tinc les meves versions, però, evidentment, no és el moment ara d'avançar-ho.
Clar, tota aquesta visió de la pel·li, a mi per mi és una pel·lícula d'una gran precisió. Jo disfruto bé aquesta precisió. Tant en això, en el tras aquell del llapis, en la bellesa de cada marc, de cada foto, de cada imatge que surt en aquests angles que ell escull de la casa. Hi ha una cosa molt natural, que és que els pintors s'assemblava molt als directors de cinema. Els pintors havien d'escollir el lloc on plantaven, en aquell cas, el faristol.
I el director de cinema ha de decidir on posa la càmera. I ell ho fa per motius, òbviament, estètics i en coses que li molesten. És a dir, m'ha semblat interessant aquest diàleg de llenguatge del segle XVII, finals del XVII, amb el llenguatge del segle XX, ja de quan la invenció del cinema ja anava en marxa.
Hi ha un diàleg. El que passa és que el Greenaway és tan intel·ligent que quan agafa i fa el ventre de l'arquitecte, fa el mateix amb arquitectura. És a dir, una persona que sigui arquitecte o estimi l'arquitectura dels diferents temps, és una pel·lícula que l'ha de caldrir, però moltíssim. És un sap. I aquí...
Estic molt bé. Hi ha una cosa. Ell es planteja la pel·lícula com si fos una obra o diverses obres. De fet, són 12 quadres que ha de fer o 12 dibuixos. Bàsicament, són 12 escenes que tindrà.
Però és molt curiós com ell planifica cada dia prèviament a començar la feina. Diu, estarem dos dies fent exteriors. Quan estigui fent la presa que hi ha des d'aquest angle, no vull que hi hagi persones ni animals que atravessin cap aquí, cap allà. Sí, sí, sí.
Quan acabem aquestes dues hores, de 7 a 9, de 9 a 11 farem una presa al davant de la casa. No vull que hi hagi animals o persones que hi agafa i envia el seu ajudant i els fa sortir a tots els que hi ha que veus com s'incomoden per dir un problema.
aquest paio que ve aquí si nosaltres aquí som les estrelles perquè van aquesta és una altra cosa també veureu que la vestimenta almenys a mi em va passar
quan vaig veure la pel·lícula, però és que després vaig estar llegint una entrevista llarga amb ell i dona moltes claus. I diu, bueno, tinc que dir una cosa. La veritat és que jo vaig pensar, vaig exigerar-ho una mica. Diu, i el vestuari està exigerat.
va passar una mica la veritat és que ho estàs veient i dius però calia tant? no és que se n'estàvem fotent i els pentirats, els pentirats de les dones aquesta mena de construccions que tenen el cap amb ventallina blanca una cosa molt especial que realment és molt maco té una estètica
Però dius, a veure, per sortir cada matí de casa, tindràs que fer això? I després, hi ha una cosa que és molt curiós, també, i és que, igual que es recrea tant amb el vestit, no té cap inconvenient amb el nu.
No, no. O sigui, si té que despullar una persona, la despulles sencera i aquí no passa res. Sí, a més ho fa molt bé perquè ho integra molt bé dintre d'allò. No t'ofens gens ni et preocupa gens perquè és molt natural o és tot lo natural que ha de ser una cosa d'aquest tipus. Les relacions carnals, per exemple, amb aquesta senyora, que és la dona de l'amo,
Evidentment, són de tipus brutal. És a dir, ell, violenta en aquesta dada. No m'atreviria a dir viola, però sí que la violenta molt. Hi ha una violència molt exercida sobre ella de la que ella es queixa. I per això arriba en un punt que ella vol trencar el contracte. Ah, efectivament. Ja no vol. El que l'has dit tu...
Aquí una mica podríem arribar a veure la pel·lícula com una mica un tema alegòric entre, que això segueix existint, evidentment, entre l'art com instrument de poder. És a dir, utilitzar l'art com un element de poder, tant per la part del que l'encarrega, fa l'encàrrec, com també per part del que l'està fent l'art, l'exercitant. També està creant el seu món que compromet determinades coses.
És que, en aquest punt, hi ha una cosa a dir. La pel·lícula té un eix argumental claríssim, que és el dibuixant. El dibuixant, durant la primera meitat de la pel·lícula, és un element...
que té una autoritat i, a més a més, la trasllueix tota l'estona. Una prepotència, inclús diríem. Una prepotència. Una prepotència, sí, sí, sí. Efectivament. Però resulta que la segona part de la pel·lícula, aquest eix canvia i ell es converteix en la víctima. Sí.
de tot el seu entorn. O sigui, tot el que ell havia dominat i fins i tot manipulat, se li torna en contra i llavors aquest entorn converteix en ell en la víctima. És que tot això, en una pel·lícula on, per exemple, comences i veus el primer enquadrament...
amb aquesta música meravellosa que, com tu has notat, hi ha una simbiosi tan gran entre Nyman i Greenaway que és que jo no ho he vist mai. O sigui, hi ha moments en què la música l'estàs esperant i arriba abans que el muntatge del pla. O sigui, la música està muntant el pla. Sí, sí, sí. Prepara el pla, muntes... Això és una cosa...
excelsa. Per això, la pel·lícula, jo crec que quan hem dit al començar que era obra mestra, és que per mi una obra mestra és la pel·lícula que sent molt bona, perquè hi ha moltes pel·lícules que són molt bones, arriba en aquesta categoria perquè es converteix en quelcom
a imitar. Sí, sí, és cert. Sí, sí, és així. Perquè obre portes. I tant. I en aquest cas, el cinema de Greenaway, no solament aquesta pel·lícula, és un cinema que obre portes, com, per exemple, és un paradigma i tal, però Jean-Luc Godard. És que, a veure, hi ha...
Xabrol, tenim el Trifó, tenim el... Bueno, Tanner Suís, però bueno, tindríem altres. Sí, sí, ara passarà allò que ens passa. Aquestes edats, que sabem 27 directes franceses, però... Nosaltres a cada programa parlem del que toca. Però bueno, sabem que són 5 o 6 que estan inscrits, com a mínim 5 o 6, amb el que és la Nouvelle Vague,
Però, com es deia abans amb el Maradona, es deia, bueno, este come a parte. Come a parte, efectivament. Aquest come a parte. Aquest come a parte. I aquí, el Greenway, que l'hem agafat també perquè és un director que potser no ha estat suficientment valorat tant per cinèfils com per aficionats, eh?
Sí que és veritat que la gent que li agrada són fidels. Sí, sí, sí. I el tenen... Amb estimació... Sí, sí, a dalt del pedestal, no? Però és cert, això que diu, sí. Però no ha aconseguit el favor del públic, eh? No, perquè té un tipus... Jo crec que hi ha un punt...
ho comprometo molt ara dient això però amb molta gent que també fa cinema jo crec que hi ha un punt d'enveja hi ha un punt d'enveja en el sentit de dir jo m'agradaria ser de gran o una cosa així aquest senyor que m'has dit tu no és que faci cine, és que fa de tot
És un senyor que té unes capacitats tremendes. Clar, porta personatges com Kubrick, també et passaries a pensar en Kubrick. La seva pel·lícula, de fet, ho deies Barry Lyndon. És inevitable pensar en Barry Lyndon, perquè a Barry Lyndon Kubrick també et fa una utilització de la música extraordinària. És molt bona, té una època similar, hi ha uns anys de diferència, un decalatge...
Però d'alguna manera, sí, són pel·lícula. Però fins i tot amb la manera d'abordar el tema. Aquesta bellesa formal, aquesta cosa, bellesa o no bellesa, aquesta, marcar la forma com a vital dintre de la pel·lícula. Tant l'un com l'altre, per ells, la forma és quasi més important que el contingut. El contingut ja es llegirà després, però de moment la forma t'està dient moltes coses. I això tant amb Lindon, perdona, tant amb Kubrick, com en... Es dona, sí.
Com ells dos, es dona, es dona totalment aquest tipus d'art. En el cas del contracte del dibuixant, veureu que sobretot les presses que són exteriors, hi ha uns jardins molt macos, la casa també és extraordinària i tal, hi ha un element que destaca moltíssim i és el tractament simètric de l'enquadrament. La geometria. La geometria és... Sí, sí, sí.
És impressionant, allà... És perfeccionista, allò, no? I fins i tot hi ha moments en què funcionen gairebé com tots en planseqüència. Sí, sí. Perquè no hi ha cap inconvenient en què les ovelles entrin per aquí i surtin per allà i tal. Sí, no, no, no està. I l'enquadrament segueix, eh? Segueix, segueix. O bé que els convidats o la gent que està allà perquè hi ha una relació de família i també algun convidat i tal...
Es belluguin cap aquí i cap allà, una mica alguns fent el fantasma. Sí, sí. Parlant de fantasma, hi ha un personatge molt important que és la figura. Hi ha una figura... Una mena de febo, vaco, no sabíem com dir-li, no? Estàtua.
Sí, és l'estàtua. És una estàtua. Que hi ha una cosa que el mateix Greenaway diu, fixeu-vos que l'estàtua està omnipresent, però els convidats i els que participen no la veuen. En canvi, l'estàtua ho veu tot. Sí. I actua. Sí, sí.
Actua sobretot de cara amb el seu espectador, que és l'espectador. Perquè l'estàtua sap que només el veu l'espectador. I ho sap l'estàtua perquè el director ho ha fet així. Fixeu-vos que aquest és un altre element que dius...
Hòstia, em fot el tio una estàtua com aquestes que hi ha a les Rambles? Però resulta que la gent que passa per allà no el veu. Em pares mimetits amb el passatge. I l'estàtua, senyala, aquell és el que ha robat amb aquell altre. Aquell altre és el que li ha donat una empenta i ha tirat aquell a sobre del cotxe. És un element narratiu més que t'ajuda a intentar entendre. Però clar, és important perquè aquí hi ha un element i és que hi haurà un moment
Tornem a Agatha Christie que haurem de descobrir què ha passat. I l'estàtua ens dona pistes. I algunes vegades són aquestes pistes bones i altres són pistes per despistar. Valgui la redundància, no? L'estàtua, que l'únic element també que el veu és un nen. En un moment determinat, un nen alemany, perquè de fet el nen és de formació alemanya, és fill d'un pare alemany, doncs aquest nen que tot el rata ho veiem a l'Institut Riu aprenent alemany, perquè no en sap.
prou i aquest nen sí, el nen el veu la innocència també és capaç de veure té el punt aquest de connexió llavors hi ha una cosa que diu el director també que és molt interessant i diu que ell va partir amb aquesta pel·lícula d'un principi estètic i ètic que hi ha amb pintura i és el següent o sigui, ell va dirigir la pel·lícula tenint en compte aquest principi és dibuixar el que veus
i no el que coneixes. És important. I diu, jo ho vaig portar a la pràctica. Quan, normalment, el que es fa no és dirigir el que veus, sinó el que tu coneixes. Això va així, això va... Hi ha un llibre molt interessant que parla d'això. Ell parla teòricament del tema. El llibre t'ensenyava a dibuixar i he de dibuixar amb el lado izquierdo del cerebro, em sembla que era.
que és dibuixar la part del buit. És a dir, tu dibuixes una copa i en comptes de començar per dibuixar el perfil, dibuixes tot el que hi ha per fora del perfil, amb el qual finalment et quedarà la copa. Entens el que vull dir? I això una mica és el que ell va dir. Tot i que en aquest cas la pintura barroca d'aquest pintor en concret que ens ensenya la pel·lícula...
evidentment és una pintura que copia absolutament de la realitat, és a dir, ell fa aquesta precisió de mètrica, diguem, de medir-ho tot, de col·locar-ho on ha d'estar cada cosa, però en el fons sí que sempre hi ha una intenció creativa i és igual el sòfid de decidir-ho fer així i és creació.
Les tècniques emprades, jo diria que podrien començar amb el Renaixement, centrar-se en el barroc i fins i tot podríem acabar amb el que podríem dir el manierisme. És que és manierista, bastant manierista. Que una mica això és per allò en va quan, abans, comentant la pel·lícula abans de sortir per antena, tu deies que segurament estem dintre de...
un director que està fent un cinema d'aquell que a alguns no els agrada. Ah, sí. Postmodernista. Com és el postmodernista, no? Postmodernista, sí.
O sigui, ell podria estar una mica dintre d'aquest any corrent. Que ell s'ho pot permetre i fins i tot que no sigui ni criticat per molta gent que critica el postmodernisme, perquè saps que, a part d'aquest que sabem, hi ha gent que el postmodernisme no és tan d'acord. Aquest tan semofotisme del final que dius tu, ell li era igual si s'entenia o no qui havia matat aquí, ell li importaven altres coses. I per tant, això és una mica, això és postmodernista, aquest tipus d'actitud és per tant...
En realitat també deia que al fer la pel·lícula, al plantejar-se la pel·lícula, el que és la part històrica, li importava poc. O sigui, diu, jo m'aparto deliberadament de l'ortodoxia cinematogràfica per volcar-me en una visió pictòrica.
I així és com tira endavant el tema. I després hi ha una cosa, ja que parlem d'història, que diu que ell, el punt més important a l'hora de començar la pel·lícula va ser que els va costar molt de trobar les...
les localitzacions. I quan van trobar el lloc, Groombridge, el contat de Kent, allà es va il·luminar tot. Va posar... Veureu que l'abrícola està centrada en 1694, i això em va mosquejar, i per què 1694 i no 1675, per exemple. Però sí, té una explicació. Això és al final del segle XVII.
Aquest any és el que va prendre el poder a Anglaterra el Guillem III. Guillem III es va casar amb Maria d'Anglaterra i van ser uns anys de gran creativitat i gran pujança. Tant és així que en aquells anys, no en aquells anys, aquell any, el 1694, es va crear el Banc d'Anglaterra, es va crear el Parlament Anglès
Hi va haver, entre altres, una aprovació que prèviament ja existia, però després es havia tirat enrere i llavors es va tornar a aprovar el favor de donar a la dona...
la possibilitat de tindre propietats del seu nom. Que això se li havia revocat pel poder anterior. Per això li va agradar situar aquest punt... La història passa aquest any. La història passar-la en aquest any. Per què? Perquè per ell va ser un any molt important...
dintre la història d'Anglaterra. El rodatge es va fer en vuit setmanes a l'agost. Déu-n'hi-do, eh? El rodatge en vuit setmanes, Déu-n'hi-do. És clar que hi ha una unitat d'espai... I van tindre la sort que no els va plorar ni un dia. Això és una gran sort, perquè és el que anava a dir. Hi ha una unitat d'espai que facilita molt les coses, estàs al mateix lloc tota l'estona, tant interior com exterior. Bueno, interiors no sé si són fets allà, però els exteriors sí, òbviament són tots a la mateixa casa, vistes a tots els angles, però a la mateixa casa. Els interiors podien ser estudi.
Ah, bé, això que us he dit d'una presa en un lloc dues hores, en un altre lloc dues hores i tal, és perquè sempre que hi havia una presa en aquell lloc volia que fos amb la mateixa llum. I l'única forma de fer-ho era agafant les mateixes hores de cada dia que tinguessin rodats. Sí, perquè en 12 dies la ciència de posició del sol són mínims. Si haguessin hagut més dies, haguessin hagut de fer la correcció.
Una cosa important que se m'ha escapat ara... Ah, sí, fixa't tu que aquesta és casualitat. Enric Parcel, que dèiem abans, mor just l'any posterior. 1695 és l'any de la mort de Parcel. Que curiós. Això és casualitat, aquí ja no hi ha cap voluntat per part de ningú.
Sobre Michael Nyman, he llegit també una entrevista que ell va fer a New Yorker i li van preguntar com havia sigut l'experiència amb Greenaway. Diu, mira, Greenaway jo estava fent, que ho vam estrenar, senyale així, com si fos allà al costat,
Estava fent un treball, sobretot, d'on Giovanni. I el van anar a veure, li va agradar molt, li va dir, escolta, jo tinc una pel·lícula, però veig el que estàs fent tu amb la música d'una determinada època, barrejant-la amb conceptes actuals, i això m'interessa. I és el resultat...
de la música que podeu escoltar veient el contracte del dibuixant. Llavors, és una música en què, efectivament, com tu has dit molt bé, parteix de la seva admiració i coneixement, perquè ell, abans de fer música, va estar durant 10 anys escrivint articles sobre música i donant classes. Llavors...
Té, ell diu que, això diu segurament perquè el Michael Neiman, que jo en aquells moments va vindre aquí a Barcelona i el vaig seguir, el vam seguir bastant amb l'Anna, amb la meva dona, ens agradava, tenim el ventre de l'arquitecte, tenim el disc del contracte del dibuixant també, o sigui, tot el que sortia... El piano, que és un altre tipus, un altre autor i un altre autora en aquest cas, també va fer el... El Wim Mertens.
Va treballar després molt amb ell, també. Un bon pianista. La mateixa onda, diguem, minimalista. I aquí el que destaca el Neiman és que a partir dels coneixements aquests que va agafar generals amplis en música al dedicar-se a la docència, està bé forçat,
Llavors això li va servir per ell fer aquesta trobada entre el que podríem dir el barroc i el segle XX, la música moderna. I fa aquesta fusió. I d'aquí surt una música sistemàtica o minimalista, que és el que deies tu, que...
amb el contracte del dibuixant es veu reflectida en la repetició i les sèries musicals. És el més important, que destaca la música minimalista. Efectivament. I després diu, en un sentit positiu, això, junt amb les variacions dins d'una mateixa categoria, que són la meva aportació, crec jo, al film de Peter Greenaway. Tot el de més, la importància la té Peter Greenaway. És lògic que és així.
I molt bé. Digues una cosa que ha quedat penjana, i perquè no us digui que diem coses que després no aclarim. Sí. Aquesta és, bueno, no és compromès, jo penso que s'ha de dir. Quan una obra és tan important com aquesta, que creiem que mereix ser vista, i que hi ha tal dificultat de veure-la, penseu que jo he fet una demanda, diguem, al SATGPT, perquè m'expliqués on punyetres es pot veure. Bé, enlloc. És a dir, en el territori nacional espanyol, peninsular, fins i tot et diria,
No hi ha manera de veure-la enlloc. És una pel·lícula que el DVD es pot comprar, però ni aquí. És a dir, es pot comprar el DVD a fora, perquè tampoc aquí ja no hi ha DVDs. És a dir, que no hi ha cap possibilitat, ni plataformes legals. Ara, hi ha, evidentment, les plataformes que no són tan legals. Però penseu que moltes vegades estem dient YouTube com si fos una cosa legal, i YouTube, no tot el que hi ha penjat a YouTube,
està legalitzat. És a dir, hi ha coses que si són del contingut propi de YouTube, el seu canal, òbviament que és legal tot el que hi ha allà. Però el que està penjat a YouTube, pensa saber també si ha adquirit o no els drets i tal. En aquest cas hi ha un canal que és Estremio, ja el vaig citar una vegada, i Estremio, en vés inicial, Estremio. És un canal, diguem-ne, no legal,
Però que quan no hi ha més remei, a vegades és una solució. I si no, el Pep n'ha donat diverses abans, eh? La filmoteca, les biblioteques municipals, una sèrie de recursos. Però, evidentment, hi ha vegades que val la pena l'obra i dius... Jo comprenc que ara és difícil de trobar, però en el meu cas era tant l'afició que tenia per Cineway i per Naiman que quan va sortir, el 2004, va sortir una edició de col·leccionistes remasteritzada, la vaig comprar. Clar.
I escolta, la qualitat és extraordinària. Perquè vaig estar veient aquesta... O sigui, si entreu per Google, us diu pel·lícula sencera. I fins i tot és amb subtítols.
però la qualitat és molt pobra. Jo ni això he vist. En qualsevol cas que és difícil, però que feu tots els esforços que es puguin per veure-la sabent que esteu davant d'una pel·lícula d'autor. Si la busqueu, la trobareu. Però té un punt de distreta. És divertida. Està barnissada d'una ironia intel·ligent fantàstica.
I visualment és un plaer. Bé, deixem aquí el contracte del dibuixant i dir-vos que aquest matí s'ha presentat a Barcelona el CSSB, que és la seu bàsica, la 32a edició
del Festival de Cinema Independent de Barcelona, amb el que nosaltres des de fa deu anys personalment hi assisteixo, estic acreditat. Vaig fer un any també, vaig ser jurat i tinc molt bona relació amb tots els que ho porten i totes, sobretot.
perquè és un festival en el que es dona entrada a pel·lícules i documentals i propostes innovadores que difícilment trobarien el seu encaix i mira que hi ha festivals, eh?
a Barcelona, sense sortir de Barcelona, i si anem a Catalunya, doncs encara n'hi ha més, i si ampliem cap a la pell de Brau, doncs no ho veges. Però jo diria que definitivament trobaríem un encaix tan idoni com per gent que sap què dir i té coses per dir...
Però que no té possibilitats i aquí hi ha un comitè d'una sèrie de persones que es dediquen a passar hores i passar pel·lícules i passar projectes i tal...
I tant això com també és un festival que té diferents seccions. La secció oficial, llargmetratges, curmetratges, pel·lícules nacionals, la secció paral·lela, la secció del hall. En el hall tot és gratuït.
I es fan moltíssimes... Aquest any li diuen cossos, el cos extès, el cos propi, l'otredat, el cos com a participació. Tot això són elements diferents que porten propostes i són a cos zero.
Ja sabeu, a l'entrar al CCCB, baixeu cap baix al primer pis soterrani i allà està... Bueno, hi ha totes les cadires i fins i tot hi ha...
Ja ens ho fa, és una mica informal, per veure aquestes projeccions al hall. Després hi ha activitats com Masterclass, amb aquest any, amb Theo Anthony, Lizze Borden, Lois Patino, que és un habitual ja de l'alternativa.
Helena López Riera, una altra també, ja està, tallers de familiars, escoles de cinema i tenim el festival independent que té una secció molt clara a part.
que és el professional. El professional dona la possibilitat d'accedir a treballar a pel·lícules, a primers projectes, ajudar amb la creació, el desenvolupament, la distribució, la financiació, la fiscalitat, la indústria, la internacionalització...
la legislació, tots aquests són elements, tu ho saps, perquè ets una persona que has estat tota la vida aixecant projectes i treballant amb ells i tal, que el complex que és i tot aquest entramat. La Patricia Sánchez comanda tot el que és aquest conjunt d'elements que es troben i llavors aquí què tenim? A vegades tenim propostes amb petites mostres
del que és el projecte o el que serà la pel·lícula. Està bé, està bé. Bé, han estat dintre del grup que han presentat el de Castany, com cada any, la Cristina Riera, la Tess Reinaudo, la Ceci Bergeret, la Noëlla Vaina, que és la que porta el tema de Hall, i com he dit abans, la Patricia Sánchez, que és la que porta la secció de professional.
Torno a dir-vos que hi ha una cosa important. Qualsevol informació la podeu trobar a alternativa.cssb.org Entrant aquí trobareu tota la informació i a més a més trobareu totes les pel·lícules que s'ofereixen. Perfecte.
Penseu que estem parlant de 198, em sembla, pel·lícules, entre pel·lícules documentals, migmetratges, curtmetratges, etc. Però, com a mínim, hi ha 60 llargmetratges.
I, repetim, comença el dia 13, 10 dies, fins al dia 23 d'aquest mes de novembre. Hi ha també uns subseus, el Somseig, el Maldà, la Filmoteca...
Però el plat fort, amb diferents estaments dintre del que és el CCB, és el CCB. O sigui, tenim la part que ja hem dit, després hi ha l'auditori, després hi ha la zona de teatre i hi ha sales accessòries per fer també els treballs aquests que són més ja de comentaris, discussions, presentacions, etcètera.
Molt bé. Quedeu advertits. 32 festivals d'assinament independent de Barcelona del 13 al 25 de novembre. Perfecte. Intentaré en aquests 10 dies si puc escapar-me. Com que ens queda molt poca cosa, anem a fer una referència a lo que ens ve pel davant. Ens ve pel davant el dia 18, que és la setmana que ve.
I el dia 18 i la setmana següent, el dia 25 de novembre, 18 de novembre i 25 de novembre, nosaltres els dedicarem a fer un homenatge que ens sembla que és oportú perquè estem celebrant aquest any el 125 aniversari del seu naixement i ens referim a la figura important, gegantina, dintre del cinema mundial...
de Luis Buñuel. Vam estar al Centre Buñuel de Calanda, vam fer una conversa, que la passarem la setmana que ve, amb Jordi Xifrà, i en ella es fa una revisió de què és el Centre Buñuel de Calanda, què significa o pot significar avui Buñuel pel Planeta Cinema...
I creiem que és molt interessant que ho seguiu. I el segon, el dia 25, ens hem inventat el següent. Parlarem de sis pel·lícules de Buñuel i estarem aquí l'Anastasi, l'Eduard Amorú, que va vindre a Calanda...
i el que us acompanya sempre amb la batuta del gàner nàtev, imprescindible en aquest cas. I res més. Molt bona nit, amics i amigues. Bona nit. Bona nit.