Cinema sense condicions.
No, no, no, no.
Bona tarda, Rosa Maria. Bona tarda, Francesc. Ai, que bé que estem aquí. Avui ens trobem tu i jo aquí. Una mica separats, sí. Sí, això sí, tenim una vida per mig. I no és perquè hi hagi cap rista. Com deia la cançó aquella de... allò, no podemos tocarnos ni manosearnos, ¿no?
No, ha de ser, ha de ser amb la mirada només, Francesc, avui... De qui t'ho venen, això? De la paret de Metacrilato, en aquest cas és de vidre. Deu ser un vidre, no sé si és blindat, això és una curiositat que sempre he tingut. Blindat no ho sé, ho provem. No crec, no. Què tindrem a veure? No cal, no cal. Però si ens estan escoltant els nostres capos en antena, estaran patint, dieu-me i mare meva, aquests dos que no es quedin sols aquí.
Molt bé, doncs ja veieu, estem aquí a Cinema Sense Condicions, per això comencem així, perquè no tenim condicions de cap mena, i comencem com ens ve de gust, i amb Rosa Maria Alcalá i Francesc Aguilar, perquè la resta de membres del programa, que són uns quants com sabeu, doncs tenen les seves obligacions, cadascun per la seva banda. Sí, però potser aniran venint durant la tarda, és probable. Jaume, sobretot. Jaume, aviat. Jaume, sí. Serà el que potser s'escapi, perquè Xesco està estudiant,
i no arribarà a temps, per molt que ho intenti va estar aquí fa dues setmanes, te'n recordes que va ser tot un esdeveniment, no ens va avisar, no ens va avisar i de cop el vam veure aquí a l'emissori i vam dir home, ja està, ja s'acaba d'estudiar i no, continua estudiant. Bueno, que estudi, que estudi, que s'ha de treure la carrera, que ja està acabant. I llavors ja la temporada vinent el tindrem aquí...
de bon començament, amb la seva llista... Sí, i amb totes les seves aportacions també, perquè en sap moltíssim. I té molt bon criteri també per comentar. Com es diu el llibre aquell que està seguint? Mil pel·lícules que has de veure abans de morir... Sí, una cosa així, però és que ho està fent any rere any. I va per dues bandes. És una escombra, però... Va pels anys vintanta... Un pentinat amb molt de risc, amb molt de criteri i amb molt de rigor.
Sí, com a mínim, el Rigol que tingui aquell llibre. Déu-n'hi-do, la paciència ens aporta moltíssim. I la tenacitat que té. Molt, Betxesco, vinga, va, aprova ja aquesta assignatura. I David Montaner. El trobem molt a faltar, clar. Això de ser pare per segon cor té les seves obligacions. Però esperem, David, que quan puguis reincorporar-te, després que les coses ja estiguin situadetes,
Avui tocava, en teoria, en el plànic que teníem des del començament de temporada, des del final de la temporada passada, ens tocava parlar d'un tema molt peculiar, que era la manera com el poder manipula la societat, això dins del cinema. Les conspiracions del poder també, es pot enfocar de...
Ho va suggerir el David. Que sempre David sap enfocar d'aquesta manera seva entre festiva i històrica i profunda, que la veritat sempre ens aporta molt. I la veritat és que el trobem a faltar molt aquí també. Carme i Joan tenen altres activitats culturals també. De fet, a Carme la tenim aquí al costat. L'anem a buscar un moment que vingui.
Està aquí a la biblioteca Joan Margarit, que ara ha canviat de nom, que abans es deia Can Gine Està, ara es diu segons el nom del poeta de Saint Justenc. I això, Jaume Vidal, que vindrà d'aquí a una mica si arriba temps i si no, com a mínim, doncs per acabar el programa.
El saludarem i li direm que bé que ha anat tot, perquè mira, Carme, no, avui Rosa Maria podem dir tot el que no podem dir normalment. Home, és que saps què passa? Que som molta gent, som molta colla, que està molt bé. Som 7 persones aquí parlant.
de cinema amb l'actualitat que això suposa i amb les ganes i amb les novetats que portem cadascú de nosaltres, doncs clar, amb una horeta ens queda curteta i tots volem explicar què hem vist, volem recomanar, volem comentar, volem debatre entre nosaltres i bueno, ens queda una miqueta curteta. I de vegades els suïents ho saben bé, de vegades parlem tots a la vegada. Sí.
llavors es forma aquí. És una cosa que hauríem d'anar amb compte. Però espera, quan el sents de vegades no està malament del tot. Jo el sento de vegades després com queda o per editar o per poder penjar-ho en el blog, recordeu, CinemaSenseCondicions.pumbles.com, doncs no és desagradable. És dura durant uns moments, allò que parlem de vegades tots,
i es pot distingir bé, la qualitat de so que té la ràdio ara mateix i el sistema aquest que tenim a l'emissora de ràdio d'Esvern, doncs permet que en aquell moment sigui com una miqueta festiu i es noti que tothom té ganes de parlar i no queda tan malament. Home, si estiguéssim una hora parlant tots a la vegada, llavors sí que seria insuportable. Però bueno, és el que t'ho diu, són les ganes de parlar. I avui podrem parlar del que vulguem. Què et semblaria, Rosa Maria, si comencem
farà una pel·lícula que tu sí que has vist, i jo no, però que demà veuré a la biblioteca Les Voltes. Ah, vinga, a la biblioteca de Sant Vicenç. De Sant Vicenç dels Horts. Una pel·lícula, de fet, muntada a un cinefòrum que està muntat a partir d'un programa de panorames de cinema, que és l'EMCAC, el Més que Cinema, d'allà de Ràdio Sant Vicenç.
amb Raffaello Gamboa, amb Jaume Atxavarrilla, que tu coneixes també, amb Mariela Martínez, que la tenim aquí com a administrador del programa i del bloc, que tenim aquí fora precisament trucant a persones, per si estan interessades a venir demà, a persones de panorames de cinema, i jo mateix també. Doncs muntem aquest cinefòrum, ja és l'alquard envoltats de cinema, i durant tot el mes hem estat parlant allà al programa de cinema i educació, hem fet una llista llarga,
de pel·lícules, que avui també, si vols, doncs podem tractar, podem mirar de parlar d'algunes d'elles, i demà passarem una pel·lícula del director Loren Cantet, que es diu La Clàssica. La Clàssica, molt bé. Aquesta va ser d'actualitat, va ser d'estrena fa potser 3, 4 anys? És del 2008. 2008, sí. Per tant, ja ho dius bé. A veure si te'n recordes, tu que de francès domines una mica, el títol original, perquè és molt curiós. Entre els murs.
Entre murs. Entre les murs. Entre les murs. Entre les murs. Entre les murs. Entre les murs. Entre les murs.
perquè tracta amb una actualitat i d'una forma molt punyent el tema de l'educació. En aquest cas és amb un estarradi de París. Estem parlant de França, clar, de la capital de París, que també una miqueta ho veiem aquí en els estarradis. Jo ara no em dedico a l'educació així com tu sí que et dediques i tens aquesta experiència molt a flor de pell dia a dia. I és una miqueta, doncs bueno, la vida diària dins d'aquests murs d'aquesta classe
A veure, la pel·lícula té una sensació o un envoltori com si fos un fals documental, perquè intenta captar el dia a dia la vida diària d'aquests nanos. Les càmeres entren a les classes, a l'aula, i estan allà filmant totes les sinergies, les interaccions, els problemes que van sorgint...
les il·lusions, moltes coses, no? Però de fet no es veu un documental perquè no és realment espontani. No sé si preparat, però clar, les càmeres primer van haver d'entrar, primer per adaptar-se al lloc, perquè els nanos també s'adaptessin a tenir allà les càmeres davant. I clar, segurament moltes tomes o moltes preses d'escenes potser no són tan espontànies com a lo millor.
Ens pensem o ens vol donar a entendre la pel·lícula en si. Salvant aquesta qüestió que tampoc trobo massa important. És una qüestió formal que té el seu interès perquè és la manera com l'espectador
rep el format, el gènere, per dir-ho d'alguna forma, i et fa pensar també la proximitat que han volgut els responsables de la pel·lícula, el director m'imagino sobretot, i els productors perquè l'espectador rebi la impressió que pràcticament està dintre de la classe, per dir-ho així. Que si es fa amb una història més allunyada del documental, més de ficció, llavors un sempre té l'opció de dir
M'estan explicant una història, més o menys ficcionada, més o menys imaginada, però aquí, pel que tu estàs dient, és com si l'espectador estigués allà dins. Com un alumne més, o com un espectador, més que un alumne com un espectador, perquè la càmera enfoca i es situa des de diferents angles a la classe, des del punt de vista del professor o de la professora que arriba, dels propis alumnes i entre diversos alumnes, per veure una miqueta la relació que es fa, que es produeix entre ells.
Jo ho vaig trobar novedós, perquè és veritat que sempre el tema de l'educació s'ha tractat molt amb el cinema, però en aquest cas és que pràcticament tota la pel·lícula passa dins l'aula. Sí que hi ha escenes, alguna escena exterior, crec recordar, però la majoria és a dins de la classe. Però no se't fa pesada, perquè és molt àgil,
els temes que tracten les relacions entre salones, els petits o grans problemes que van sorgint, ho tracta d'una forma crec que força digna i força enriquidora també. Però per fer-nos una idea Rosa Maria, tu que l'has vista, quant de temps agafa la pel·lícula? Vull dir, no està gravada en temps real, si la pel·lícula dura una hora i mitja, gairebé dues hores, no és una hora. No me'n recordo exactament,
Els talls del muntatge es veu clarament com està realitzat. Es veia l'evolució d'aquestes relacions.
de les problemàtiques i tot el que anaven tractant. Sí, no era exactament... A nosaltres, en voltats de cinema, ens va semblar que era la pel·lícula... És una ocasió per tornar a veure-la demà. És una bona ocasió. A quina hora... A les 6 de la tarda. A les 6 i després, quan acabem, una mica de temps ens queda per fer xerrada, tertúlia. Per això és Cineforum. No tenim molt de temps perquè la biblioteca és tancada a dos quarts de nou i no volem que els responsables hagin d'esperar-nos, però sí que tenim una mitja horeta, una mica més per...
per parlar de tot el que hem vist i per parlar de l'educació actualment, que és el que es tracta també. No només parlar de cinema, sinó també parlar de...
de tot el que sabem de l'educació. Per mi ha de portar més que res idees positives, perquè parlar del que ja sabem que ja de negatiu ja ho fem a cada moment i en el moment en què ens trobem treballant d'això, doncs també és una situació que al final acabes fins i tot caient en certa manera com en uns tòpics. A partir de les anàlisis que fas, del que t'està passant cada dia, des del punt de vista del que es dedica a això, com jo mateix, acabes caient com en un...
Sí, acabes caient una mica en els tòpics de dir que quan reps un problema determinat ja l'analitzes sense voler d'una manera molt estereotipada i et costa sortir d'aquests tòpics i llavors penso que aquesta pel·lícula i d'altres parles d'estil ens pot permetre plantejar-nos moltes coses. I no et sembla, Francesc, també que un dels temes principals de la pel·lícula, quan la vegi ja m'ho diràs, ja ho comentarem, és el tema de la motivació
de la motivació dels alumnes, de l'utilitat, quin sentit té estudiar, i més amb aquests nanos que són d'Esterradí, de barris marginals, quina és la importància que té la motivació amb anar cada dia a classe,
i tenia aquestes ganes de tenir un futur i de lluitar per aquest futur. I a més és un tema molt candent, avui dia sempre, l'educació sempre ho és. Aquest és un dels grans dilemes de l'educació. Clar, si el mètode tradicional d'explicar, de donar classes, d'introduir els continguts, que són uns continguts estereotipats, marcats per un pla d'estudis, que tothom tracta de la mateixa manera i a tothom se li dona el menjar i de beure,
del mateix plat i del mateix got, doncs si això, veritablement, serveix perquè tothom pugui, per una banda, doncs entrar dintre d'aquest sistema educatiu amb unes certes garanties de sentir-se, com tu dius, motivat i unes certes garanties d'èxit, i si veritablement, doncs, bueno, això, la disjuntiva estaria amb això. Si aquest sistema, doncs, veritablement permet que els alumnes tinguin una base cultural
i una base metodològica que després els pugui permetre moure's per la vida o si s'haurien d'adaptar els continguts a les necessitats d'educatives i socials que hi ha en cada barri i en cada lloc. La tendència actual és la segona visió, és la d'intentar adaptar-ho tot plegat, però això s'ha de reconèixer que no és una missió fàcil, que hauria de tenir...
una certa preparació especial tota persona que es dediqui llavors a l'educació per poder observar, per poder establir una variabilitat... Ara ho estàs dient, és un puntal, és un puntal. El professorat, les persones que estan, els professionals que estan cada dia deixant la pell a les aules, és que haurien d'estar molt més mimats a tots els sentits, en tots els nivells. Sí, però... A nivell de recolzament tecnològic, de recolzament de formació,
de sou fins i tot econòmic, a tots els nivells, a nivell psicològic també, pels alumnes que estan tractant i també pels mateixos. És una feina molt maca, però també que té moltíssima responsabilitat. I són les persones que estan tenint la responsabilitat d'educar i de formar a les generacions futures, a les generacions que després han d'aprendre el relleu
dels que estem ara en el mercat de treball. I no d'aquí molts anys, sinó d'aquí poc. Sí, sí, aquí hi ha tres, quatre, cinc anys. A apostar fort per l'educació. És importantíssim en un país sempre. Doncs tornant al cinema, aquí en el cinema sense condicions, sempre anem passant de la realitat al cinema, doncs el cinema jo diria que ha tractat precisament més bé el tema de l'educació, perquè clar, no és difícil pensar en molts exemples de pel·lícules
que ens arriben dels Estats Units. Per exemple, totes aquelles que ens planteja una situació terrible a la classe i un professor amb un caràcter heroic que mira de qüestionar i de sobreviure, però normalment ens planteja pràcticament herois que aconsegueixen a través de la seva iniciativa, de la seva empenta personal, de la seva capacitat per investigar i per adaptar els seus mètodes, que això és una de les coses interessants
que jo veig en pel·lícules fins i tot que són tractades com superficial. Estic pensant, per exemple, en Menys Perilloses, que és una pel·lícula que molta gent que es dedica al mitjà considera que no deixa de ser enganyosa, perquè el que es veu allà és que el personatge de la Michelle Pfeiffer
és com si tractés els nens donant-los regals i amb això ja aconseguís que tiressin cap endavant. Però jo penso que durant tota la pel·lícula veus com el personatge s'esforça per mirar de fer precisament això, per aconseguir de trobar aquella fórmula que estem dient magistral
per adaptar els seus mètodes, el que els alumnes necessiten, i per aconseguir una motivació, que és una paraula que tu has esmentat, que faci que ells, d'alguna forma, ja tirin sols, que no hagi de ser el professional de l'educació, el que hagi d'estar tota l'estona estirant i aconseguint el seu interès. Això és una tècnica educativa, el fet de recórrer al reforçament positiu. Abans has parlat, sembla que ella, la professora, donava regals.
No l'he vist a la pel·lícula o no la tinc ara present? Els regals arriben una mica a la pel·lícula com... Quin tipus de regals? O de premis? Portar-los, per exemple, a un parc d'atraccions. Perquè s'han portat bé, en el sentit que han rendit, que han estudiat, que s'han comportat... És una forma de fomentar la motivar i de reforçar els comportaments positius.
Clar, tot això té un punt surrealista, d'alguna manera, perquè això, en principi, és molt difícil de fer-ho d'aquesta manera, imaginar que hi hagi una persona que ho pugui portar a terme, en una escola, tal com funcionen les coses. Amb dificultats de disciplina, m'imagino. Sí, i amb dificultats també d'organització d'aquest tipus de solucions o de maneres de funcionament dintre d'una escola. El fet que una professora, per exemple, agafi els seus alumnes
i se'ls emporti, fins i tot en contra de la mateixa direcció, sembla una mica poc realista. Des del punt de vista actual nostre, amb les escoles que coneixem avui dia, que funcionen molt obertes a la societat, que interactuen, que continuament estan celebrant des de festes, ara, per exemple, ahir a Sant Jordi, moltíssimes, totes les escoles,
van celebrar Sant Jordi, fins i tot van fer jornades de portes obertes que els pares i les mares podien entrar o podien celebrar conjuntament amb els nanos, fer activitats també conjuntes, des de recitals de poesia, a representació d'obres de teatre, a posar paradetes de llibres... A veure, l'escola avui dia és una escola oberta, tant de primària com de secundària, i els nanos també surten a fer activitats fora, i és molt habitual, i és molt habitual i és...
normal i ja forma part de la quotidianitat. És que no s'entén avui dia una escola tancada entre els mos, no? Per tornar una miqueta d'idea. Exacte, exacte. Cap on jo anava era cap aquí, no? Que el cinema de Hollywood, el cinema dels Estats Units normalment ha reflectit una situació terrible a les aules, per exemple aquella que imagina... I aquella d'aquell acte negre...
Que era rebelió a les aules, que dius, jolín, ja començaven aviat, no? Aquests eren els anys 60 o 70, no? Sí, sí, més o menys, més o menys. Que veu també el panorama que presentava, no? Sí, sí, i hi ha alguna una miqueta anterior, amb el glen fort, que aquí es deia, imagina't, semilla de maldat, que en realitat en anglès es deia Blackboard Jungle, la Jungla de la Pizarra, fent referència també a la classe, i on el que es manifestava era l'agressivitat, la violència,
la necessitat de vegades gairebé compulsiva del professor d'actuar amb la mateixa violència i llavors una situació veritablement terrible i que d'alguna manera deixava veure totes les dificultats que hi ha hagut sempre en el món de l'educació pel fet de col·locar tota una sèrie de persones amb interessos diferents i com dèiem abans, de col·locar-los, d'intentar-los fer passar pel mateix seràs. Tothom entres i que
De totes maneres, de pel·lícules que parlen d'aquest tipus de professors mitjeroics, hi ha una que ara no recordo el títol en versió espanyola, en castellà, i que en anglès es diu Stand and Deliver, i que et planteja en un barri de... bueno, també d'una diferència racial molt gran, hi ha xicanos, hi ha alumnes de procedència asiàtica, doncs el professor, que és un...
l'Edward J. Olmos, és un actor que ha tingut la seva fama dintre d'un cinema així que conjuga temàtica als Estats Units i també de zones d'extraradi a prop de la frontera, fa d'un professor que està basat també en fets reals, com moltes d'aquestes pel·lícules, curiosament, i que agafa a tots els alumnes que té a la classe, siguin de la procedència que siguin i siguin de la capacitat que tinguin,
i aconsegueix a força de motivar-los i a força de donar-los totes les eines que necessiten i d'exigir-los tot l'esforç necessari i de fer-los també còmplices de la seva manera de ser i de donar-los una mica la possibilitat que ells mateixos a la classe tinguin la seva capacitat per fer les brometes en un moment determinat i que tinguin això, una complicitat, aconsegueix que tots aprovin un examen d'una exigència molt alt que els hi ve donat des de fora
aquests exàmens que es fan d'evaluació externa. Allà té un nom molt concret, té un nom com una cosa així com a evaluació de respostes creuades, és a dir que tu tens com un tipotès però més d'una resposta pot ser vàlida amb la qual cosa
La complicació és gran, perquè si poses una resposta bé però no poses l'altra, que també està bé, ja tens malament la solució. És complicat, però dona una mesura molt bona de la qualitat de l'ensenyament. I ella aconsegueix, durant una sèrie d'anys, ja veus el primer any que es dedica a això, que tothom aprovi aquest examen. A més, amb bona nota, l'examen més exigent, que es pot fer allà als Estats Units, amb matemàtiques, amb tema de càlcul diferencial integral. I la pel·lícula arbitraria és que està molt ben feta.
També reivindica, per una banda, el fet que moltes vegades a les escoles ja passa, que els alumnes que puguin tenir més capacitat, perquè jo abans deia que allà hi havia alumnes de totes les capacitats, però ara m'he recordat que ho estava barrejant en una altra pel·lícula, i aquí en realitat agafa una classe que ja de per si sí que hi ha una combinació, una barreja, com sempre,
de persones, però són els que tenen una mica més capacitat. I ell d'alguna manera indica que aquests són els que donen la mesura també o poden donar la mesura del que una escola pot arribar a oferir i pot arribar a aconseguir en quant a nivell. Llavors també és interessant d'aquest punt.
la integració de tots els nivells, però també valorar el nivell, diguéssim, màxim. Però bueno, en qualsevol cas, tot això venia a terme que parlàvem de la classe, que la podeu veure demà a la Biblioteca de les Voltes de Sant Vicenç, i que, d'alguna manera, veient diferents pel·lícules de diferents filmografies de l'estadounidense i sobretot de l'europea... Sí, i de diferents països. Jo ara estava pensant en pel·lícules franceses com... Exacte. Per exemple.
o Tulema Tangimon, totes Martins del Món, també, que tractava el tema de l'ocasió amb nens petits, nens de primària a primària, amb un respecte. Avui comença tot. Te'n recordes d'aquesta, el Bernat... Jo era impressionant, aquella pel·lícula, amb la dignitat que es tracta als nens, i fer-los conscients que ells són totalment... que s'han d'honrar.
i que han de saber ells mateixos, respectar-se a si mateixos també, i no deixar que cap adult tampoc... Aquí és on anava jo, a mi em sembla que el cinema francès, d'alguna manera, de tota la filmografia que he pogut anar veient aquests dies sobre educació, doncs és el que ha tractat millor els diferents problemes, tant la problemàtica en quan es revelia dintre de les aules, com la sensibilitat per agafar els diferents aspectes possibles. I amb molta elegància, també diria jo, que els francesos en això ens saben molt.
Tenim un trufó també que havia fet aquella pel·lícula de la piel suave, no, la piel dura, perdó, que en realitat aquí es deia, tu saps millor això, en francès, Rosa Maria, es deia... No, no, es deia un nom molt diferent, es deia l'argent de pox, és a dir, la calderilla. Ah, la calderilla, l'argent, sí. I llavors, bueno, una pel·lícula extraordinària, i jo crec que va ser el primer director que es va atrevir a entrar a la càmera dintre d'aquesta manera tan peculiar.
o bé en la pel·lícula de la que parlàvem també fa unes setmanes de Louis Malle o que igual és enfants. Pel·lícules tot de cinema francès que tenen. Per això que el fet de posar aquesta pel·lícula de la classe, doncs penso que és molt interessant per donar aquesta continuïtat al cinema francès, que segurament és el que ha arribat més lluny en l'anàlisi de l'ensenyament i del cinema. Què en penses, Jaume?
Hola, què tal? Hola, bona tarda, ja ho tenim aquí. Ah, una mica estressat, però bé. La vida moderna. La vida moderna, sí. La classe, Jaume, demà no te la pots perdre i algun dels uients que ens estiguin sentint, com dèiem allà a la biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç del Sors. La classe de l'Orient Compte. Hem fet ja, portem 25 minuts parlant de cinema i educació, però no sé, jo crec que tu tens aquesta capacitat que només arribar, fill i tot, sense saber molt bé del que hem parlat,
però segur que pots donar la teva visió també del que el cinema ha ofert al voltant de l'educació i la imatge que et queda tu una mica del resum de tot plegat i d'aquesta pel·lícula, que em consta que la vas veure, si no recordo malament. Doncs fes-nos cinc cèntims una mica. El que passa és que la tinc com una mica allunyada, eh, la pel·lícula aquesta sé que era interessant. Sí, és el que he comentat ja fa quatre anys. Sí, del 2008, on en general una mica del que el cinema...
Jo penso que el cinema s'ha preocupat moltes vegades pel que és l'educació i sobretot per les dificultats dels mestres. Això va per tu, esclar. Les dificultats que teniu per afrontar. Per afrontar, a vegades, diferents actituds que, evidentment, resten instal·lades en aquesta dinàmica de trobar tot el que facis malament.
La classe és d'aquelles pel·lícules, jo penso que tot el contrari de Los Chicos del Coro, que és molt vàlida, no?, perquè ho tracta molt bé. En canvi Los Chicos del Coro ho agafa una mica pels peus, una mica com aquell que... no sé com dir-ho. Vull dir que... que el desert és... és com si estessis a dalt del desert i volguessis instal·lar allà com un portal ple de flors, perquè...
perquè passis cap a dins. A l'estil, per exemple, del que feia... del que va fer una de les grans pel·lícules del Sidney Potter, no? Quan... Sí, el que passa és que allà hi havia el component violència com a forma d'imposar-se i aquí era el component música com a forma també de... diríem, de posar en una situació favorable
doncs a les persones. La diferència és notable, no hi ha dubte. T'hi posaràs a favor. Però és clar, posar-se a favor d'una constant com aquesta no vol dir que allò tingui el rigor que per exemple té la pel·lícula La clase. Que el que vas veient és que hi ha tot un seguit de trets que sense... no sé, com si anessis així de nu, no?
et porten cap a una dinàmica que en definitiva serà la vàlida i és la que m'imagino que tots plegats hem d'arribar a aprendre. Mira, jo en aquest sentit penso que hi ha una cosa que és molt important que és quan, no sé, sobre els anys 70,
Doncs tots plegats coincidim en que s'ha d'educar de manera que no hi hagi imposició, sinó que sigui amb tota la llibertat. I d'allò em va sortir... Com un deixar fluir, no? Sí, sí. I com ho diríem en francès, això queda molt bé, em sembla. Ui, en francès, no ho sé, deixa'm pensar. És massa, oi? Ja l'estic refrescant.
que suri allò i millor que tenim a dins, perquè som uns bons salvatges. I automàticament vam creure que això era així. Però, clar, quan es presentaven problemàtiques, llavors les coses es van començar a posar així de dures. Jo penso, i no fa gaire que vaig estar en una...
en un punt on es va parlar precisament de la responsabilitat dels mestres i on arriba aquesta responsabilitat i on la dels pares. I una de les coses que deia el conferenciant és que deleguem als mestres la responsabilitat de l'educació. Diu que això no és això.
Això no va bé. Jo penso que la classe ho parla molt i molt bé. En qualsevol cas, ara amb aquests dos minuts que fa que has arribat, penso que has introduït un tema que ja Rosa Maria havia tocat una mica, que és el fet de... i amb això una mica podíem enllestir aquest tema de l'educació, que ens ha donat per una primera part, penso que molt interessant per tot el que hem anat dient, Rosa Maria, i ara Jaume també.
que d'alguna forma l'escola ha trobat també la manera de ser una alternativa, així com no ho era en un moment determinat, com en aquestes pel·lícules que dèiem de sèmia de maldat, o rebel·lió en les aules que estarien en paràmetres similars,
que a l'escola es responia de la mateixa manera i es funcionava de la mateixa manera que a la societat. Hi havia com una mimèsis, una manera mimètica respecte a si la societat era violenta o era estricta o era excessivament disciplinada, a l'escola també ho era. D'alguna forma ara les coses funcionen una mica diferent. A l'escola ha permès o hi ha hagut la possibilitat, a través de tota una sèrie de pedagogues i de persones que han estat punters
en quant a la capacitat per innovar en aquest sentit, doncs d'oferir una alternativa al que la societat de vegades, com tu dius, pot arribar a ser, allò de l'home és un lloc per a l'home, de jobs, doncs en canvi d'alguna forma sí que podem tenir l'alternativa de seguir les tècniques de rossó, les idees de rossó del bon salvatge. Imagineu-vos que hi ha una pel·lícula de la que no hem parlat però que per mi també seria una de les grans referències
en aquest sentit perquè ens permet contrastar tot això que seria la del petit infant, la del trufó també, que és una delícia que si no ho heu vist doncs ràpidament aneu a buscar-la. Bé, m'ha semblat interessant per resumir una miqueta tot el que hem estat dient i si us sembla doncs tornem a recordar que demà, a les 6 de la tarda, ja ho hem dit dues vegades, però una tercera, mai no queda malament, a la biblioteca Les Voltes de Sant Vicenç dels Ors, doncs podeu veure i gaudir d'aquesta pel·lícula La classe de l'Oran Cantet
I després hi ha una miqueta de xerrada de cinefòrum entre tots els que assistiu, els que assistim, que estarem allà. Rosa Maria ja s'ha compromès a venir, per molt que pot que puguis, oi? I ja ho veurem, a veure si t'ho pots permetre. Doncs bé, si us sembla, un altre dels arguments que teníem avui preparats, que Rosa Maria ha vingut amb els papers de la biblioteca... Home, m'ha fet gràcia perquè a la biblioteca d'aquí, de Can Ginestar, que ara es diu Joan Margarit, com tu li has dit,
Tenia allà les novetats que tenen ara per Sant Jordi, de DVDs. I perdona, que nosaltres en el cinema sense condicions sempre hi ha un enllaç allà, que si poseu biblioteca, jo amb Margarit, cliqueu, veureu que hi ha un enllaç que es va lliscant.
Encara no estan penjades aquestes últimes, estan penjades les d'hivern, però de seguida que puguem posarem aquestes novetats perquè després que nosaltres les comentem ara, vosaltres les pugueu tranquil·lament tornar a consultar. Endavant, endavant. Doncs mira, n'hi ha una llista, les dic totes i després si vols comento un parell d'elles que sí que, així ràpidament, que jo sí que les he vistes. Amor i altres drogues, d'Edward Ulrich. Aquesta no la vaig veure jo. No? No.
No, pues ahora Chico y Rita, Fernando, Treva y Javier Mariscal. El código fuente cambia el pasado, salva el futuro. També, molt interessant. La ciència ficció. Sí, sí, sí. Ara comentarem o les anem comentant a mesura que anem fent? Sí, a mesura que anem dient. Aquesta és la segona pel·lícula, el segon llarg metratge del Duncan Jones.
que és el fill del David Bowie, que ell no vol que es digui molt això però és així, no podem obviar-ho. Llavors va fer aquella primera pel·lícula que es deia Moon, que era com una mena de revisitació de Solaris, molt peculiar amb uns paràmetres de modernitat i al mateix temps de seguir la tradició del cinema més artesà.
que li donava la veritat una patina molt interessant. I aquí el que agafa aquesta pel·lícula de Código Fuente és aquella història del Dia de la Marmota, si recordeu, atrapado en su pasado, amb el Bill Murray, però ho fa d'una altra manera.
Una cosa ja dic similar, un personatge que entra en un tren i a partir d'entrar en aquest tren va passant una cosa i per evitar que passi allò que ningú vol que passi té l'ocasió de tornar enrere a través del codi que està guardat en un ordinador i que això permet recrear la realitat una vegada i una altra perquè ara s'aconsegueix canviar les coses que si no les canvia van mal dades. Passen coses que són indesitjables per tothom. Molt bé, força bé també. Està pendent tota l'estona del que passarà.
Segurament no és tan potent temàticament i en quantes les conclusions existencialistes com podia ser la primera en un, però també és una pel·lícula potser una miqueta més d'entreteniment, però no és menys probable, val la pena veure-la, la veritat. D'acord. L'altra és...
Com a la vida de l'Isma. Com a la vida de l'Isma. Del Greg Berlanti. L'heu vist aquesta? Aquesta no la... No la recordo, tampoc. Tampoc la tinc present. I la següent. Un cuento chino. Amb la Sebastián Borenstein. Aquesta és argentina. Aquesta sí que sé qui és. No l'he vista. Aquesta és molt interessant. Em sembla que la Carme l'havia vist. Sí, jo també. Tu també l'havies vist. Jo crec que també l'he vist, sí. El que passa és que no sé si és la mateixa.
Jo et faig un petit ressò, si vols. És aquesta que el Ricardo Darín té una gotiga, una ferreteria, em sembla, que és molt metòdic, que tot ho vol... Jo no l'he vist, però he sentit a parlar molt, he vist el trail unes quantes vegades, i llavors de cop i volta es troba amb un xinès que no sap gaire espanyol, i ell es veu obligat, per les circumstàncies, a cuidar-se d'ell.
i a intentar que s'integri una mica en la societat, l'agafa com a ajudant i mira d'aconseguir que contacti amb l'embaixada xinesa perquè tingui una mica de protecció i el que hi ha d'intercanvi cultural i emocional entre els dos personatges, un personatge anímicament força potent, com és el noi aquest xinès, i que ve d'una societat
amb moltes carències segurament culturals, amb moltes carències com a mínim de possibilitats de fer una miqueta el que tu vols. I en canvi el Ricardo Darín, que sí que havia una universitat més oberta, però que ell és completament tancat, una mica com els personatges de Whisky, que hi ha pel·lícula de l'Uruguai. Doncs el Ricardo Darín actua una mica així. No sé si és aquesta la que havies vist. Jo el que recordo és que ell és un senyor que fa assegurances quan hi ha accidents.
Aquesta no era Escarancho. Sí, aquesta és Escarancho. També és amb la Ricardo Larín. Aquestes pel·lícules la vaig trobar molt diferent. La vas veure tu? No, no la vaig veure perquè... Aquesta és més amable, un cuento xino. Aquesta és una miqueta... Molt bé. Lola, Abuelva. Tampoc no l'he vista. Aquesta també la va veure algú i deia Marabelles. No sé si d'aquí, del cinema sense condicions o d'un altre espai. És una pel·lícula filipina, brillantement doze.
i que sembla que està plena. Em sembla que la Carme també l'havia vist, que sempre va buscant aquestes pel·lícules petites, eh, de... Sí, sí. Sí, sí, perquè fixeu-vos que aquesta, Lola, i la següent, que va ser ja la primera que vam parlar també. Una separació, que després també la vam veure nosaltres. Jo no, jo no l'he vist encara. Tu sí, l'has vist. Sí, jo sí, jo sí. Molt bona la pel·lícula, val la pena, eh. Una pel·lícula iraniana amb dos protagonistes que són un matrimoni
que estan a punt de marxar de l'estranger perquè consideren que no volen que la seva tenen una filla, no volen que es seduqui en aquell país amb la situació que estan passant de repressió i al final resulta que és la dona que sí que vol marxar però al final està posant problemes i llavors entren en contacte amb un altre matrimoni d'una classe molt més humil que ells perquè ells tenen una posició social, són burgesos, estan bé, tots dos treballen, tenen professions liberals
Entren en contacte amb aquest altre matrimoni i d'on hi dona, per un incident que n'hi ha, com s'arriben a afrontar tots dos. Més que afrontar tots dos, són les classes socials que s'enfronten o es posen com a contraposició de quina és la realitat social que està vivint.
d'aquest tipus de persones en aquest país. És molt interessant. Aquesta és una pel·lícula molt interessant perquè ha trencat molt lluny una mica dintre del que és el cinema, d'aquesta filmografia, d'aquesta procedència, perquè tothom que l'ha vist, fins i tot el nostre amic Julio Hernando, que sempre és una mica reaci a aquestes pel·lícules, on deia que sí, que l'havia vist,
Encantat, i a més a més va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera, si recordeu. Competia amb la pel·lícula del Modòvar i d'altres. Hi havia altres premis com els Premis d'Or, els Globos d'Or, també. Sí, molt bé. El Premi César també. No mires enrere.
El ret tampoc la recordo, és una pel·lícula...
Aquesta jo la recordo, no l'he vist, eh, però sí que recordo que són uns personatges que han estat part del servei d'espionatge dels Estats Units i que llavors després de molt de temps doncs són contractats o més aviat ells volen tornar per deixar clara una sèrie de coses que no havien quedat clares en el seu moment. Sí que l'he vist, sí. Llavors, doncs, bé. Home, sempre. I la veritat és que a mi sempre m'han agradat aquests films, la idea d'intriga a l'entorn de l'espionatge.
No la recordo massa, però sí que passa bé. Un entreteniment molt maco. Tengo algo que deciros, ¿oí? Una pel·lícula d'Oztepek, també, n'entrem una altra, oi? No, no, no. A veure, o argentina o italiana. No, no, aquest és un director turc, que havia fet algunes pel·lícules molt interessants, com aquelles de les Fades Inocents,
No es fa designorants, perdó. I és un director que sempre tracta molt, i amb aquesta pel·lícula també, el tema de l'homosexualitat, en aquest cas, allò que ha de dir-ho, ha de dir a aquesta persona, als pares, doncs és això, que és homosexual. Tu l'has vist, oi? Ja l'he vist, sí. A més, tenen el Jaume i resulta que les ha vist gairebé totes. No, no, però sí, sí. Perquè aquestes petitotes potser... Clar, clar. Avui em porto una també, si quiero, Silvar Silbok. Ah, molt bé. És molt petita, després en parlem.
I per últim, l'X-Men, primera generació. Aquesta la vaig veure jo també. Aquesta la vaig veure. Sí, sí, sí, va coincidir. Bueno, són pel·lícules que... Mira, ara que aquesta setmana s'estrenarà aquesta de la Patrulla... Com es diu, la que s'estrenarà? És que jo em perdo una miqueta amb aquests herois de... La Patrulla? No, la Patrulla no. Ui, ara quan algú així aficionat a aquests temes m'estigui sentint, no podrà matar-me. Els Fancadors? Sí, els Avenger, exacte.
Els vencedors. Això tothom que s'ha aficionat a aquest tipus de pel·lícules i al cinema d'acció ho està esperant en candeleta. De fet, hi havia una precuela, diguéssim, una pel·lícula que avançava aquesta, que era el Capità Amèrica. Aquesta sí que la vaig veure. Tenia algunes coses interessants. Era un personatge que en principi era esquifit, que no podia ni tan sols integrar-se a l'exèrcit, i a partir d'uns experiments que estaven ja calculats
per això, per construir un superheroi, un superhome, doncs li posàvem en aquesta persona en marxa. Hi havia com molt de contes de fades, també. Perquè el personatge, d'alguna forma, per resistir aquest experiment, era com un songocu. En recordeu el songocu de la bola de drac? Aquest personatge no té maldat, en absolut. Llavors, fins i tot si algun altre personatge intenta engrandir la maldat que té a dins per fer-lo explotar,
Doncs no pot, com que no té res, i aquest personatge del Capità Amèrica li passa una miqueta el mateix. Només té un cor tan gran que l'únic que vol és salvar Amèrica, ja us ho dic, que va per aquí la cosa. Clar, per això és el Capità Amèrica. Però el que té d'interessant per mi la pel·lícula és que hi ha tota una bona part del metratge, que una vegada que ell s'ha convertit en un superheroi, es dedica al món de l'espectacle, el col·loquen dintre del que és la difusió de les campanyes dels Estats Units, de l'exèrcit dels Estats Units.
I tota aquesta banda em sembla molt interessant, perquè ella ha de cantar, ha de fer... Clar, està una miqueta fastiguejat pel que li fan fer, però és que és la feina que ja fa els superherois, fins que llavors sí, que ja comença a fer una secció de rescat dels seus companys i aquí ja comença la part més estereotipada, més tòpica del que són els superherois. Però tota aquella part que dius, mira, una persona que té totes aquestes capacitats la poden col·locar en el lloc menys adient, segurament,
per les seves possibilitats, i aquesta part em va interessar força. Aquesta era com la part que avançava, aquesta pel·lícula que s'estrenava aquest divendres, i que tanta gent està esperant aquesta pel·lícula que s'estrenava per divendres, per entendre'ns, i no vull ara tocar cap ferida que ja sé que queda allò, perquè no és la meva intenció, però és com un Barça-Madrid, de les pel·lícules, dels comis d'aquest cinema d'acció. És això.
Ja veus com es diu aquesta pel·lícula? Sí, si vull xivular xivulú, no? Aquesta és una pel·lícula que dirigeix un tal Florin Cervan, és la seva primera pel·lícula. És romanès, no? Romanès, sí. Francament petitona, eh? Es tracta d'un xicot que està a la presó, encara no té 18 anys, i llavors allà a la presó de cop i volta el va veure un germà seu i a partir d'aquí
doncs coneixem una mica tota la seva vida i fins i tot el perquè ha anat a la presó. En definitiva aquesta és una d'aquelles pel·lícules que la temàtica que toca, que és aquella probable mare que pot arribar a existir que destrueix els seus fills, probablement sense voler, però que els seus fills copsen aquesta barbaritat de ser tractada per una dona d'aquestes característiques.
Llavors, esclar, què genera això? Doncs genera dues coses. En principi, que els fills, si més no el gran, és víctima de la situació i acaba anant a la presó. I el petit, veient la qüestió i l'estima que es tenen, doncs és un xicot que reaccionarà de la manera més normal. Li anirà a dir al seu germà
que la seva mare pensa fer amb ell, en definitiva, el que va fer amb ell mateix. I a partir d'aquí hi ha tot un seguit de trets d'aquestes provables constants que gairebé mai tenim present, com si no existissin, les obviem, no? I aquesta pel·lícula les tracta de la manera també que hi ha com un motí. Llavors, compares el motí que hi ha amb aquesta pel·lícula i el que és Celda 221... 211. 211,
Dius, caram, allò és un capità anamèrica, i en canvi això és com si... Ens entenem, no? És allò tan petitó, el cap i la fi, esclar. Una persona li poses en el repte d'haver de decidir sobre una cosa, doncs decideixes el més fàcil d'entrada. Després ja veuràs com ho faràs per, en definitiva, tornar-lo a agafar i tornar-lo a posar a la presó, no?
Ahir amb el xicot company meu que la vam veure, vam arribar a la conclusió que és d'aquelles pel·lícules que són absolutament nobles en tots els sentits. No hi ha cap mena de sentit de l'espectacle, sinó que és una pel·lícula dirigida a l'espectador que la vagi a veure d'una manera que hi aprendrà coses de la pròpia vida.
i precisament no totes meravelloses, tal com he dit abans. Realista, no? Una pel·lícula realista. Sí, sí, sí. I amb una ficció realment realista, també potser és d'això, no? Perquè hi és, home, una petita història hi és, oi? Ja he marcat algunes petites pautes, però crec que no descobreixo res que no sigui... O sigui, que no representi, que no cal que l'aneu a veure. No, perquè és que anar-la a veure
és copçar totes aquestes petites variants que us estic dient que tenen la virtut d'obviar totalment el que és espectacular. Aquesta pel·lícula ve d'alguna manera com respaldada per l'èxit, sobretot de crítica i de públic, tampoc no es va poder queixar d'aquella pel·lícula romana de fa un parell d'anys
que era dos mesos, tres setmanes i quatre dies. A veure, digue-ho bé tu. Sí, jo també, però ho he dit al revés. He dit dos, tres i quatre, era quatre, tres i dos. No, perquè té més lògica així, perquè aquesta data fa referència
precisament al temps que porta embarassada la noia protagonista. És una pel·lícula romana i que va posar d'actualitat al cinema romà, que és molt poc conegut aquí, i a partir d'aquí ha arribat alguna cosa també. Aquella pel·lícula desoladora, absolutament. No hi ha manera d'agafar un personatge, bueno sí, hi ha un personatge que és el de l'amiga, de la noia embarassada, però que es veu de tal manera, condicionada, per la que té aquest problema, perquè allà
a l'època, al final de l'editaura de Xocescu, allò era una cosa absolutament indescriptible, el fet de quedar-te embarassat i de no poder justificar com havia passat això ni tenir cap parella que valés que això era així. Llavors, el problema és que la noia aquesta humilla de tal manera l'amiga pel fet que ella és la necessitada
que aquí és on està una mica la clau de la pel·lícula. És bestial en aquest sentit. Probablement un país que ha entrat en crisis com Romania és bastant més fàcil de creure't que aquestes coses poden ser així.
Aquí és bastant més difícil de creure, tot i que també pot existir, esclar. Ho existeix, no? Home, jo poso de nou, perquè ho he de fer una vegada més, la pel·lícula de la que porto parlant un parell de setmanes, i que no sé si heu pogut veure ja, que és la Tech Shelter, que et fa veure que a qualsevol país, el més civilitzat suposadament del món i el més econòmicament potent,
poden haver situacions tan dures com aquesta. A Teixelter veiem una família veritablement desprotegida de tot, de qualsevol mena de seguretat. Amb la qual cosa, el condicionament que pot posar, per exemple, la dona... De seguretat o de garantia? No sé la diferència ara mateix. Bé, vull dir, garantia és allò que dius, algú pensa amb tu. En canvi, el que és seguretat
Esclar, vull dir... Ja ho feia servir com a sinònim, però sí, sí. Bé, diguem de garantia. Diguem de garantia que hi hagi un estat o que hi hagi... Algú final de tot allò que és tan tràgic, no?, per dir-ho d'una manera. Jo també hi dono bastantes voltes, últimament, a tot això, perquè, francament, molt bé, molt bé. Tots estem. S'han acut altres coses, digues, acaba, acaba.
No, no, que tots estem situats una miqueta amb això, per això, que quan has dit que en un país amb moltes dificultats com és Romania es pot donar més facilitat a aquests temes, jo penso que això no està tan clar. Vull dir que en qualsevol país, per exemple, la pel·lícula del director que estrena també aquesta setmana, que estrena aquesta pel·lícula, que tinc moltes ganes de veure-la, a veure si abans del següent
Cinema Sense Condicions, que recordeu que és d'aquí a dues setmanes, la setmana vinent no hi haurà programa, que és Kiseki, aquesta pel·lícula del director Koreeda, Hirokazu Koreeda, que havia fet aquella de Nadie Sabe, que també connecta molt amb aquesta que parlaves tu, de Si quiero silbar silbo.
Aquella és la pel·lícula definitiva. En quant a la desolació que pot portar no tenir les garanties que tu deies. No tenir una persona o una organització mínimament responsable que puguis quedar en un moment determinat desprotegit. I veritablement el sistema es desintegra completament.
tal com està construït, perquè no pots pagar les factures, no pots acudir a ningú que et pugui ajudar, perquè ni tan sols saps què t'està passant, perquè allà parla d'uns nens amb la qual cosa... La pel·lícula està dissenyada i està construïda en un cercle poètic, destructiu, tan inconvensorable, tan ben mesurat i tan ben fet, que al mateix temps que estàs gaudint del plaer de les imatges i del plaer de la lectura que t'estan donant, estàs quedant garratibat
i desolat de veure com això, un sistema econòmic i un sistema que suposadament t'hauria de donar aquesta seguretat o aquesta garantia, doncs no. En un moment determinat et pot deixar completament desorbitat, desoblicat i desemparat. D'això em coneixes tu molt, perquè és clar, hi ha moltes persones que els arrossega el carro fins a un punt que bé, que es destrossa tot. Jo penso que és una de les coses que
quan es parla d'alguna garantia que puguem tenir que no ens torni a passar allò que ja sabem que és un desastre i fins i tot podem arribar a saber el perquè d'aquest desastre, jo penso que la garantia està en veure què fem perquè en definitiva no ens torni a passar això, no? Potser no és tant... O sigui, i la garantia per mi comença perquè quan hi ha una davallada o un principi de davallada s'ha d'aturar ja, eh? I no esperar.
com allò que es diu que en definitiva tot es devingui com una bombolla que quan esclata no hi ha qui ho aguanta. Però ha d'haver uns mecanismes i aquests mecanismes són de vegades tan difícils de connectar o no està dissenyat el sistema perquè existeixin aquests mecanismes? Us n'explicaré un. Avui precisament he arribat un pèl tard perquè he estat amb un consell social i aquest consell, una de les coses que s'ha plantejat és precisament l'ajut a totes les persones
i com ens podem organitzar per ajudar veritablement i evidentment que no sigui un aprofitament per altres, sinó que arribi d'una manera correcta a les persones necessitades. I la veritat és que allà ha sonat com una mena de paraula que havia desaparegut de la nostra dinàmica social com és un economat. Ah, sí, i tant.
O cooperatives... Sí, ara es més aviat una cooperativa de consumidors... L'economat tenia més el sentit que era la pròpia empresa que hi posava aquesta botiga, a preus molt més econòmics, a preus de costa, pràcticament. Perquè era un municipi, no?, deien.
Sí, el municipi o l'empresa, moltes gràcies a l'empresa. Una mica el que eren les colònies d'alguna manera industrials, per dir-ho d'alguna forma. L'empresa protegia una mica l'habitatge.
hi ha uns preus més assequibles que del que venien els productes de la resta de persones. Bé, el tema de la cooperativa, jo penso, i de la cooperativa i de l'economat en aquest cas, jo penso que és un tema que s'hauria de recuperar ara, concretament, ara que estem mancats de fórmules. I diria el per què, perquè penso que aquesta seria una dinàmica que en el moment que comencés a anar com s'espera que vagi algun dia, molt millor que ara,
Doncs automàticament això desapareix, ja n'hi ha hagut d'experiències d'aquestes. Desapareix del teixit social. No ho sé, em sembla molt interessant. Jo crec que fins i tot, si anéssim estirant d'aquest tema, d'aquesta qüestió filosòfica, jo diria que podríem anar molt molt lluny amb aquest tema, perquè fixeu-vos el que diré jo ara, com qui no vol la cosa. Jo diria que el concepte de la cooperativa pot eliminar fins i tot la necessitat d'una classe mitjana.
perquè directament l'empresari en una cooperativa és el propietari, el treballador i l'empresari al mateix temps.
Si aquesta fórmula funciona, i sembla ser que en alguns casos està funcionant de manera exitosa, amb empreses que coneixem bé, que segurament teniu alguns en el cap com va la cosa, llavors el responsable és el que promou la cosa. Se sent identificat amb el que està fent perquè li pertany també tota la paperassa, no és paperassa.
sinó que són coses que es fan com a part de la feina de l'empresa i tot el que tu en un moment determinat puguis fer fins i tot d'allò tan menyspreat ara mateix, dues hores extra perquè les has de fer en un moment determinat, les fas perquè no hi ha més remei, perquè això fa que tiri endavant la qüestió.
Bé, d'això ja dic, jo penso que podíem tirar d'aquest fil i, bueno, hi hauria per parlar. Mira, ja tenim un tema, potser, per a la temporada vinent, que ens anem apuntant temes d'aquí. Haurien d'apuntar, eh, perquè van sortint i després de vegades s'obliden, eh.
Doncs jo volia parlar-vos ara, abans al començament del programa, ho comentava amb la Rosa Maria, que he vist una pel·lícula que m'ha encantat, i a més a més són d'aquelles pel·lícules espanyoles, que tothom les pot veure en versió original en qualsevol cinema, per tant doncs són ideals. Carme va parlar la setmana passada i va destacar una sèrie d'aspectes, i jo destacaria més o menys els mateixos, però donar-li la importància a alguns que penso jo que són els que la fan més recomanable.
Es trata de Grupo Siete, la última película de Alberto Rodriguez. Es una película amb una capacitat per fer reflexionar l'espectador en molts temes diferents, d'una manera lleugera, amb un format comercial, un format de thriller, un format de cinema negre, suposadament, entre cometes, de bons i dolents, però això no queda tampoc gens clar perquè està prou diluït, però no està diluït d'una manera artificial, perquè tothom ja
que tot és el mateix i que no hi ha esperança de res, sinó que hi ha una sèrie de persones involucrades que intenten que les coses tinguin un sentit. El que passa és que es troben amb el problema de la realitat, i la realitat és molt dura de vegades. Tot això és el que es veu en aquesta pel·lícula, a través dels diferents personatges.
Carme destacava que hi havia uns actors que estaven millor que d'altres, jo amb això no estic d'acord, em sap greu que no estigui ella, però ja ho tornarem a dir per rebatre-ho. Jo penso que tots estan a un nivell molt bo, fan justament el que els requereix el paper i el que els demana el director, que per això està, per dirigir els actors sobretot. I un Mario Casas, per exemple, que fa un paper, és aquest noi que sabeu guapetó, que agrada totes les noies, que ha fet pel·lícules
com tres metres sobre el cielo i que per tant té una fama d'això, de persona més aviat superficial, doncs aquí jo penso que ho clava, és el que li correspon al personatge.
I els altres, potser l'Antonio de la Torre, que és el que s'està destacant ja d'una manera gairebé tòpica, que fa un gran paper. Igual que els altres, és que no hi ha ningú. Fins i tot la noia que fa de la jefa de les prostitutes és que et glaça el cor amb un somriure, amb una dentadura trencada, però amb il·lusió de viure la vida, fins i tot si és esgarrapant una mica de mort d'un dels policies que a més a més està casat,
és una història dura, duríssima, terrible, d'Estrarradi també que parlàvem ara, ja l'argument em sembla que ja el sabeu tots perquè se n'ha parlat molt i que tracta molts temes d'una manera molt seriosa i que ens permet parlar de com, sense adonar-nos, els medis de comunicació, els poders fàctics ens colen una sèrie d'avaluacions sobre el que som com a persones i no ens adonem, però és que els mateixos medis de comunicació i poders fàctics tampoc se n'adonen.
de la repercussió del que fan, per tant hem de ser nosaltres una mica des de fora que diguem un momentet, vale, voleu fer grans obres, voleu fer grans coses, però vigileu, que hi ha una sèrie de gent que ha de viure aquí on esteu arrasant amb tot el que esteu arrasant, no? Mira, Naturaleza Muerta, si us en recordeu, la pel·lícula xinesa, clavat aquesta, t'explica el mateix, no és el Saint-Gimou, és una pel·lícula, no me'n recordo quin és el director, però que t'explica tot el que s'està fent a la Xina per modernitzar el país
Si fa falta, doncs anegant, arrasant pobles, fent que hi hagi milers de famílies desestructurades i milers de persones que van voltant pel carrer sense saber què fer. Doncs Grupo 7 no està massa lluny d'aquesta conclusió. Però qualcos es tenen aquí parant dues pel·lícules molt diferents però amb una potència molt gran.
Semana vinent no hi ha programa, ja ho hem dit, però la següent ens ha ensaltat el tema del David, ja ho hem dit, les conspiracions del poder en el cinema, ja ho recuperarem en un altre moment, potser la temporada vinent, i Carme ens parlarà el dia 8 de maig de la figura de la mort en el cinema, suposo que començant pel 7SG, la figura més omnipresent en aquest sentit.
o Vampires, que vagi molt bé. CinemaSenseCondicions.blogspot.com, per tornar a sentir aquest programa. A reveure, recordeu, demà, a la biblioteca Les Voltes, la classe Cineforum, envoltats de cinema. A reveure. A reveure.